login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Ocho apellidos catalanes"

Per fi trobo un raconet per comentar la pel·lícula amb la qual vam decidir acabar de perdre completament el diumenge: la intranscendent, inofensiva i divertida a estones “Ocho apellidos catalanes”. La veritat: és encara pitjor que la primera. Perquè, si bé la posada en escena està un pèl més cuidada que a “Ocho apellidos vascos”, passa tot el contrari en el desenvolupament del guió. Aquí la síndrome del gag es fa més punyent que mai: directament no hi ha història, i la poca que hi ha s'ha fet mil vegades (és més una comèdia romàntica de casaments que una de conflictes polítics) i es perd en diferents camins que no acaben enlloc (la irrupció de la guàrdia civil com a paradigma).

Però vaja: ja sóc conscient que l'objectiu dels seus responsables no és pas guanyar la Palma d'Or a Canes, de manera que s'ha de jutjar el producte pel que promet oferir, ni més ni menys. En aquest sentit, podria posar-me llepafils i arrufar el nas davant del fet que a la pel·lícula (a diferència del que passa amb andalusos i bascos) no hi ha cap català que caigui simpàtic (només queden una mica ben parats els Mossos!), però reconec que alguns gags sobre el procés català (i sobre les pors dels espanyols al respecte) em van fer gràcia, i que al capdavall la pel·lícula pot funcionar bé com a al·legat per superar les diferències i els recels entre les diferents nacions de la Península.

Això sí: una de les trames que no porta enlloc, aquella en què volen fer creure a Rosa Maria Sardà, a la manera de “Good bye, Lenin!”, que Catalunya és independent, tot i ser de les més simpàtiques i reeixides corre el risc de quedar obsoleta ben aviat. Tot i que, ben mirat, quedarà per a la història com un document del que estava a punt de passar i, finalment, va arribar.

Comentaris (0)28-06-2017 19:12:17

Cinema: "127 horas"

Definitivament, hauré d'arribar a la conclusió que Danny Boyle només ha fet al llarg de la seva trajectòria, que jo sàpiga, una pel·lícula digna de ser mencionada: evidentment, “Trainspotting”. La resta, i mira que ha tocat temàtiques diverses, sempre acaba anant a parar allà mateix: la vacuïtat més absoluta rere un munt de parafernàlia visual.

M'interessava “127 horas”, i l'altre dia la vaig caçar al vol, per com es podia crear i mantenir la tensió en una història tan simple com la d'un home que queda atrapat en una gruta al mig del desert perquè el braç li ha quedat entre una roca i la paret. Però Boyle no pot evitar els seus tics: flash-backs melodramàtics, al·lucinacions, càmera nerviosa, pantalla fragmentada, punts de vista inversemblants... Tot, al servei del no-res. Perquè el personatge ens sembla un cretí al començament i ens ho sembla fins al final. No hi ha evolució ni empatia. Boyle s'hauria de mirar (i, si ho ha fet, aprendre'n alguna cosa) pel·lícules com ara “Buried” o “Locke” per descobrir una lliçó de com sí que és possible fer un autèntic one man show sense parafernàlies, comptant només amb la força dramàtica de la història. En comptes d'això, decideix posar tot el seu ritme sincopat a la graella amb l'esperança que ens mantindrà atents, quan no fa res més que allunyar-nos de tot interès.

I què vol dir-nos amb el muntatge de munions de gent de principi i final del film? Que el protagonista és un heroi solitari que descobreix la necessitat del ramat? Si a “Slumdog Millionaire” Boyle ja va fer una pel·lícula moralment qüestionable en convertir la misèria en espectacle, aquí també és dubtosa la utilització d'una història real per fer un dels seus pretensiosos focs d'artifici. I no és pas que “Trainspotting” no sigui un deliri visual, i una pel·lícula moralment ambigua. És només que en aquell film la trama de la novel·la que adaptava va convertir feliçment en virtuts tots els defectes que aquest cineasta arrossega.

PD: Moltíssimes gràcies, Pep Guardiola, pel que vas fer aquest diumenge. És un gest valent que té un valor altíssim per la teva rellevància internacional. T'enyorem molt, en tots els sentits; no saps fins a quin punt.

Comentaris (12)12-06-2017 23:18:33

Cinema: "Ex machina" i "Personal shopper"

El meu germà té contractada la plataforma Netflix. No seria recomanable que un cinèfil com jo la tingués, perquè m'angoixaria davant de tanta oferta de sèries i pel·lícules (sóc així: necessito límits). Però dissabte érem a casa seva i ens va proposar de mirar una de les pel·lícules disponibles. L'elecció va ser “Ex machina”, i no se m'acut pel·lícula més pertinent per estrenar-me en això de Netflix. Perquè aquesta plataforma és capaç d'acotar-te l'elecció a partir de propostes basades en la selecció prèvia que hagis fet; és a dir, en certa manera és capaç d'interpretar els teus gustos. De fet, la tria de la pel·lícula feia temps que estava feta, ja que el meu germà l'ha vist diverses vegades (segur que Netflix n'ha pres bona nota) i tenia ganes de compartir-la amb nosaltres. Tot això ve a tomb per l'eix central de l'argument de la pel·lícula, i a partir d'aquí seran inevitables els spoilers. Són diverses les pel·lícules que han tractat la qüestió de la intel·ligència artificial, però poques s'han centrat en la qüestió de com es podrà aconseguir que aquesta intel·ligència sigui plenament humana. Fins i tot ara que el tema ja no és cosa de ciència-ficció, sinó que ja s'està plantejant la possibilitat imminent que els cotxes condueixin sols, el gran problema que apareix és que els diversos algoritmes que s'introdueixin per preveure totes les situacions possibles permetrien escollir a la màquina l'opció més lògica, però que aquesta no coincidiria necessàriament amb la més humana. “Ex machina” sembla proposar la solució al problema: si construïm el cervell del robot a partir de totes les dades que recullen els cercadors digitals, la màquina disposarà d'un mapa de comportaments humans. Dit d'una altra manera: si Netflix pot deduir els nostres gustos a partir de les nostres tries prèvies o si la publicitat que ens acompanya en la nostra navegació a Internet pot dependre de les consultes que hàgim fet a Google, tota aquesta informació (de cadascun de nosaltres) pot donar al robot tota la informació que necessita per actuar de manera autènticament humana. Perquè, segons la pel·lícula, les nostres cerques digitals no només mostren els nostres gustos sinó la nostra personalitat completa. El problema, és clar, és que una intel·ligència així seria (serà?) incontrolable per part dels humans i autènticament imparable. Ens ho adverteix el final de la cinta, de manera més subtil però igual de contundent que fa una pila d'anys “Terminator”: no importarem a les màquines, i més aviat els farem nosa. La nostra espècie, com s'insinua a la pel·lícula, correrà el risc de ser un simple fòssil del passat en favor d'una de més evolucionada. El joc pervers del gat i la rata, amb el recurs de les apagades utilitzat sàviament, ens ho adverteix. El suposat avaluador és en realitat l'eina per avaluar, el suposat manipulador és en realitat manipulat... Però en realitat res d'això no compta, perquè és el robot qui té la paella pel mànec: el gran error que han comès els dos protagonistes humans és no adonar-se de com n'és de ridícula la seva pretensió d'avaluar la màquina, perquè aquesta ja els supera en intel·ligència i diversitat tàctica (té la de tota la humanitat concentrada!). Ha jugat a escacs amb ells sense que se n'adonessin. Perquè, paradoxalment, en la seva pretensió de jugar a ser déus (renovació del mite de Frankenstein, i del de Pigmalió), el que han fet en realitat és crear aquest déu: una intel·ligència superior que ho sap tot d'ells i que per tant els farà anar com titelles. Inquietant, estimulant i reflexiva, aquesta pel·lícula que demana calma en el seu visionat (i segurament més d'un) es mereix amb escreix la seva condició de pel·lícula de culte.

Tot això (i segurament coses que m'oblido) ha donat de si la meva interpretació d'“Ex machina”. Em costa molt més d'analitzar, en canvi, aquesta “Personal Shopper” que vam anar a veure diumenge. Ho he de reconèixer: no vaig acabar d'entendre-la. Tinc la sensació que admet múltiples interpretacions, segurament de manera deliberada, però el problema és que en cap de les que el meu cap és capaç de plantejar hi acaben d'encaixar totes les peces. Però segurament no importa: l'important deu ser el que és capaç de suggerir, i això no és poca cosa. En el meu cas, em sembla que suggereix un paral·lelisme interessant entre la tecnologia i el món dels fantasmes: el whatsapp (que no tinc ni idea de per què, però sempre m'ha semblat una cosa antinatural, d'un altre món o d'una altra realitat) pot fer-te mantenir converses inquietants amb persones sense rostre (magnífica, tota la seqüència del viatge a Londres), i l'skype pot fer-te mantenir converses basades en autèntiques psicofonies cacofòniques quan falla la connexió. “Personal shopper” em sembla, per sobre de tot, una reflexió sobre la identitat en temps en què aquesta és fragmentada per la imatge que projectem a través de les diferents xarxes socials. Com a “The box”, una estranya pel·lícula protagonitzada fa força temps per Cameron Díaz, la tecnologia ha evolucionat tant que un espectador d'un altre temps o d'un altre espai la concebria com a quelcom sobrenatural. I això porta a un últim element interessant d'anàlisi: de la mateixa manera que, com he explicat recentment, pel·lícules com ara “It follows” o “Déjame salir” reinventen el cinema de terror a partir de l'establiment de metàfores sociològiques, n'hi ha d'altres com ara aquesta “Personal shopper” o “Múltiple” que són autoreflexives, ja que es plantegen l'origen de la percepció d'allò sobrenatural.

En definitiva, magnífic cap de setmana cinèfil, rematat per una immensa alegria futbolística. Em refereixo, evidentment, a l'ascens del Girona. A què més em podria referir, si no?

Comentaris (5)06-06-2017 22:03:50

Lectura: "La guitarra blava"

Sovint intento que els meus alumnes entenguin que no tota ficció és literatura (ni viceversa). Que allò que converteix un text en literari, més enllà de la història en si, és l'ús del llenguatge, la capacitat al·legòrica, la càrrega de profunditat que pugui oferir. És aquesta una introducció pertinent per explicar aquesta novel·la de John Banville, “La guitarra blava”. Perquè la història que ens ofereix no pot ser teòricament més banal, basada en un (aparent) triangle amorós que no pot ser un territori més explorat.

No rau aquí, doncs, la grandesa que de manera intermitent adquireix la novel·la. El que la fa estimulant és la seva capacitat de reflexió sobre la realitat de la condició humana. El seu talent metafòric, principalment en les digressions (tota la novel·la, pràcticament, és una digressió). Ens trobem davant d'un narrador amb una gran cultura, que cita de manera constant diferents referents mítics de la literatura i les arts per desenvolupar les seves amargues reflexions de personatge derrotat.

En definitiva, el plaer que esporàdicament (l'inici i el final són un pèl massa espessos per al meu discutible gust) ofereix “La guitarra blava” no és la d'un llibre passapàgines. És el que prové de la satisfacció de topar constantment amb frases que se't claven i que et fan tenir la sensació que t'estan fent créixer en la comprensió del món i de tu mateix. El que es coneix com a experiència literària, vaja.

PD: ens ha deixat Carles Capdevila, periodista que entenia el seu ofici amb autèntica vocació de servei (també creixies com a persona llegint-lo) i que sempre oferia una mirada crítica però constructiva i optimista. Una de les poques veus públiques que sempre ha parlat en positiu de la tan desprestigiada tasca dels docents. Avui també els professors ens sentim una mica més orfes. Serveixi aquest humil article com a record.

Comentaris (1)03-06-2017 03:24:39

Futbol: Barça 3 - Alavés 1. Campions de copa!

Parlo de memòria i no voldria equivocar-me, però estic convençut que Cruyff va dir un dia que sempre s'havia d'agafar el que es tingués a mà, i valorar-ho, fos molt o poc. I crec que ho va dir un dia assenyalat, concretament el 20 de maig de 1993, just un any després del mític primer Wembley. Aquell dia, si no vaig errat, el Barça va jugar i va guanyar una final de la copa Catalunya, i algun periodista havia preguntat a l'holandès pel contrast respecte al títol assolit just un any abans. Doncs ja que tothom té clar que Cruyff és el nostre referent, apliquem-nos-ho. Des de dissabte, som campions. D'un títol menor? Segons en quines èpoques, ens hauríem deixat tallar el braç esquerre per tal que el dret aixequés aquesta copa. Però aquesta alegria trista amb què l'hem celebrat aquesta vegada pot respondre a diferents motius. Pot ser que tinguem la panxa massa plena, però aleshores caldria recordar que fa tres anys vam acabar en blanc. Pot ser que arrosseguéssim la decepció de la pèrdua d'una lliga, o que el rival no fes gaire goig, però l'últim any de Guardiola vam esclatar amb una final en circumstàncies molt similars. Per tant, em temo que el que en realitat passa és que no podem suportar el que pot passar dissabte vinent. I aleshores vol dir que no hem entès res, que continuem valorant les nostres temporades en funció del que fan altres. A veure, que no dono lliçons a ningú: jo sóc el primer que dissabte gairebé no vaig sentir ni pessigolles, i que el que ve tindré el cor bianconero, però tots plegats ens ho hauríem de fer mirar una mica. Si la Juve ens dóna una alegria, resultarà que la fantàstica temporada del gran rival es diferenciarà de la nostra en tres tristos punts de lliga, ja que al capdavall l'haurà derrotat el mateix rival europeu que a nosaltres. Així de fina és la línia entre el que hem fet uns i altres, però ens deixem convèncer pels brams eufòrics de la caverna massa fàcilment. Una altra cosa és que no hàgim de ser crítics amb l'equip i exigir-li més, però dissabte tocava estar contents i punt, sense matisos, i em temo que no en vam saber.

Tampoc hi va ajudar gaire, val a dir-ho, un partit estrany, en què els jugadors no paraven de relliscar i amb una realització televisiva espantosa. Però la primera part no va estar malament del tot. Es va veure un Barça convincent, pacient, amb una possessió escandalosa a camp contrari, esperant el seu moment. I quan aquest va arribar l'Alavés va reaccionar i va tornar a posar-ho tot potes enlaire. La final era prou bonica. Però dos gols just abans del descans ho van dinamitar tot. Messi va tornar a ser aquell extraterrestre que ens enamora i la final es va acabar. I aquest va ser, curiosament, el problema: la segona part va sobrar, de dalt a baix. Ni un s'ho va tornar a creure ni l'altre es va prendre la molèstia d'animar més el personal. I això que en algun moment el Barça es va esforçar per tornar l'emoció al partit, en una d'aquelles fases de joc incomprensible i sense cap control ni sentit a què malauradament ens ha acostumat aquesta temporada quan juga amb el resultat a favor. Tot plegat va fer que el xiulet final ens agafés freds i que acudíssim a la nevera a la recerca del cava una mica d'esma.

Però malgrat tot hem d'estar orgullosos. Ara faré una confessió que segurament no sabré explicar: enyoro moltíssim l'època de Guardiola, en què ho guanyàvem tot i ho fèiem de manera sublim, però gairebé m'alegro que ens hàgim tornat un equip terrenal. Perquè gairebé havíem oblidat que és possible ser d'un equip també quan no guanya. El que vull dir és que d'un equip s'ho és per tot el valor simbòlic que implica, independentment dels resultats. El que m'agrada més del Barça és que és un equip gran que mai ha estat tractat com a tal per tot el que històricament ha representat. I això no ho canviarà cap plantilla mediocre ni cap junta miserable que pugui dirigir-lo. Un exemple: el vergonyós comportament policial de dissabte contra els aficionats blaugrana. I això ho saben i ho entenen la majoria de seguidors que el club té arreu del planeta. Potser si algun dia els temps canvien i el Barça ja és només un club gran que no ha de pagar segons quins peatges, perdi part del seu encant i calgui fer-se del Girona. Però, mentrestant, orgullosos d'aquest equip que sap ser universal sense perdre (malgrat tot) la identitat, i que guanyi o perdi assumeix la creu del perseguit.

Comentaris (3)30-05-2017 00:57:54

Cinema: "Déjame salir"

Primer consell: anar de seguida que sigui possible a veure aquest fenomen anomenat “Déjame salir”. Sens falta. Segon consell: no llegir ni una línia més d'aquest article fins que no s'hagi vist la pel·lícula. Es gaudeix més com menys coses en saps, i a més l'anàlisi que em ve de gust de fer fa inevitables els spoilers de tota mena.

Què sabia jo d'aquesta pel·lícula abans de veure-la? Només que era una mena de cinta de terror on s'oferia una metàfora del conflicte racial. Ja una mica massa, pel meu gust. Però prou per saber que la proposta m'atreia: m'encanta que el terror fugi de territoris gastats i es repensi metafòricament com a mirall de les pors, angoixes i contradiccions de la nostra societat. A la manera de la meravellosa “It follows”, vaja.

El pròleg ja no pot ser millor. Una persona camina de nit per un barri residencial. El lloc és idíl·lic, tranquil, no hi ha cap motiu per sentir-se neguitós. Però el caminant ho està. El motiu? És negre. No hi encaixa. Subtilment, se'ns assenyala que per a un negre un dels nostres barris de rics és tan perillós com Harlem ens ho pugui semblar a nosaltres a segons quines hores. Les cartes ja són damunt la taula. A partir d'aquí, la funció avança amb precisió mil·limètrica. En alguns moments sembla que no troba el to, però al final totes les peces encaixen. Una primera part plena d'incertesa i inquietud dóna pas a una segona part molt més passada de voltes però a la qual cal seguir el joc en nom del seu sentit metafòric, que és el que compta.

La millor carta que juga la primera part és la presentació dels personatges blancs (a banda del cangueli que provoquen els negres que no són el protagonista). Tothom ho assenyala, però val la pena dir-ho: el més fàcil hauria estat presentar els típics blancs del sud nostàlgics del bàndol confederat. Però la realitat és molt més inquietant: el perill té el rostre plàcid dels liberals demòcrates orgullosos d'Obama. Malgrat que no ens n'adonarem fins més endavant, una conversa sobre Jesse Owens ens dóna la clau. El famós atleta negre que va triomfar davant dels nassos de Hitler, de fet, no va negar les delirants tesis del monstre: segons el germà de la xicota del protagonista, en realitat els negres provoquen recança perquè no aprofiten la seva superioritat física amb tot el seu potencial per ser els dominadors del món. I aquí entren en joc els blancs, disposats a combinar la seva major ambició i suposada intel·ligència amb les virtuts físiques dels negres. És clar que no ens enganyen: rere aquest paternalisme en realitat s'hi amaga una profunda enveja. El japonès i l'invident ho expressen: voldrien saber què sent un negre, com viu el seu lloc en el món que els blancs dominen a voluntat.

La segona part ja no té manies. Se t'han donat les pistes i ja es pot deixar anar. La versemblança, si és que ha existit mai, desapareix, però no importa perquè el que compta és la metàfora. I aquesta és demolidora. El protagonista se'n sortirà, però els blancs (els de la pel·lícula no, però els reals sí) han guanyat, perquè ja fa temps que han domesticat la raça negra, obligada a adaptar-se per sobreviure. Ho il·lustra magníficament la dona negra policia que es burla de les sospites del divertidíssim amic del protagonista (contrapunt còmic imprescindible): a ella no l'han hagut de segrestar perquè acabi vestint igual i fent les mateixes funcions que un blanc. I impossible rebel·lar-s'hi: tots sabem com hauria acabat la història si el cotxe patrulla del final no l'hagués conduït l'amic.

Amb un calfred, m'adono ara d'una cosa. Ho he fet a partir d'una frase que he escrit més amunt: “se t'han donat les pistes i ja es pot deixar anar.” És el que fa la pel·lícula amb l'espectador, però també els blancs de la pel·lícula amb el negre (els espectadors sempre hem compartit l'experiència del negre). En un paral·lelisme que ara descobreixo corprès, en tots dos casos l'emissor fa el mateix: passa a deixar-se de punyetes amb el receptor i a explicar-li-ho tot. És a dir, volgudament o no, la pel·lícula fa que durant el metratge els espectadors blancs ens sentim com deu fer-ho un negre, que és just la pretensió dels deliris dels blancs que hi apareixen. Que recargolat! Això sí que és cinema social, i no determinats pamflets suposadament realistes que corren! Tot i que aquest original híbrid entre “Endevina qui ve a sopar” i “Les dones perfectes”, novament de manera volguda o no, ofereix encara també una capa d'interpretació més global, i només cal estar en contacte amb gent cada dia per saber-ho: no hi ha pitjor menyspreu que el que neix del complex d'inferioritat. En definitiva, només hi ha una cosa pitjor que t'odiïn: que t'envegin.

Comentaris (3)25-05-2017 23:46:03

Futbol: Barça 4 - Eibar 2

Per no haver d'analitzar el despropòsit de partit que va fer el Barça ahir, faré balanç de la temporada (per molt que quedi ni més ni menys que una final). Es pot ben dir que aquesta ha estat la temporada de les remuntades impossibles, dels gols agònics i dels moments apoteòsics. Recordarem sempre els dos moments, amb protagonisme decisiu de Sergi Roberto, que ens van fer embogir a l'últim segon dels partits contra el PSG i el Madrid. El problema, és clar, és que ens queda la recança que aquests moments màgics al final no han servit per res (de fet, cada vegada estic més convençut que, sense la remuntada contra els francesos, a la lliga les coses haurien estat diferents, perquè segurament a Riazor i a Màlaga res hauria estat igual). Però amb els anys els valorarem i els recordarem, sobretot el primer, amb un calfred d'emoció. És com haver-ho acabat deixant finalment amb una parella amb la qual no hi ha hagut manera, però de qui t'emportes un parell de vetllades eròtiques insuperables.

Però tot això són metàfores que no poden amagar la realitat. I la realitat és que hem perdut els dos títols més importants justament perquè durant el seu transcurs hem necessitat aquesta èpica. És a dir: si haguéssim estat més regulars i fiables, tota aquesta adrenalina no hauria fet falta i segurament tot hauria acabat millor. Però ha anat així, i ara queda concentrar-se a gaudir d'una final i esperar que vagi bé. I sí: ja sé que vaig dir que aquesta final, sense cap altre títol, era com la cirera sense el pastís, però (tornant a la metàfora anterior) estaria bé una agradable rebolcada final abans de separar-nos definitivament d'aquesta temporada tempestuosa, en espera d'un recomençament incert però esperançador.

PD: Aquesta tarda el president Puigdemont ha fet un esforç per explicar-se a Madrid amb un to conciliador, educat i positiu. Però, de caps de files a l'auditori, només Pablo Iglesias. I, mentrestant, TVE (televisió pública pagada per tots) no només no oferia la conferència sinó que al mateix moment que es produïa reincidia a oferir tertulians que només parlaven de desafío mentre comentaven un document tergiversat oportunament publicat pel diari socialista oficial just el dia que això li permetia amagar el cap sota l'ala davant la derrota de la seva candidata. És cansat haver de parlar sempre amb una paret. Anem passant.

Comentaris (8)23-05-2017 00:11:49

Cinema: "No sé decir adiós"

Per una d'aquelles connexions afortunades de la vida, gaudim d'una vetllada molt agradable amb la preestrena a Girona de “No sé decir adiós”, que s'estrenarà comercialment aquest cap de setmana. Presència d'un dels productors, del director debutant Lino Escalera i de bona part de l'equip tècnic. Tots, joveníssims. I, vistos els resultats, més que prometedors. Pel·lícula impecable.

D'entrada, per l'argument, si no hagués estat per aquesta oportunitat inesperada, segurament no ens hi hauríem acostat. Aquestes històries de comiats de malalts terminals fan de mal pair, per no parlar que acostumen a jugar la carta de la manipulació sentimental. Res més lluny de la realitat aquí. Res de músiques ensucrades, res de subratllats, res de diàlegs grandiloqüents. Tot naturalitat. Malgrat que la peripècia pugui ser en algun moment una mica inversemblant, estem davant d'una pel·lícula realista perquè tot hi flueix de manera senzilla, com la vida mateixa: retrets familiars que mai acaben de sortir del tot, converses intranscendents enmig del dolor... És així com funcionem els humans. I Escalera ho capta de tal manera que la malaltia del pare acaba semblant més aviat un pretext per parlar del que realment li interessa: la història irònica d'una dona (sublim Nathalie Poza, la millor d'un trio estel·lar) que com més pretén actuar i més diu lluitar, en realitat més fuig.

Són molts els detalls de guió destacables en aquesta pel·lícula de personatges que no oblida tampoc la importància d'una bona posada en escena. Però no vull espatllar el plaer de descobrir-los a la pantalla. Només hi afegiré que els últims cinc minuts són dels més brutals, demolidors i coherents que recordo. Es parlarà molt, i merescudament, de la interpretació magistral dels tres protagonistes. Però convé que això no tapi que el principal mèrit d'aquesta cinta és que és una autèntica lliçó de vida.

Comentaris (1)18-05-2017 22:13:52

Cinema: "El bebé jefazo"; i futbol: Las Palmas 1 - Barça 4

Podríem mirar de posar-hi alguna excusa. I, de fet, tindríem part de raó: que a Girona darrerament moltes de les pel·lícules més esperades no arriben, que al centre una mica més però que estava impracticable a causa de l'exposició de flors... Tot això seria cert, però cal dir-ho tot: “El bebé jefazo” mai havia estat la nostra primera opció, però teníem clar que el primer cap de setmana que la cartellera no ens ho posés fàcil segurament hi cauríem. Ens agrada l'animació, ves! No tota, naturalment, però sí aquella de més enginyosa i de possible lectura adulta que de tant en tant apareix. No teníem clar si “El bebé jefazo” pertanyeria o no a aquesta categoria (si no ens hi hauríem abocat molt abans!), però per tots els condicionants explicats i tenint en compte que dissabte era el dia dels plaers culpables (l'acabaríem, i ho sabíem, petant-nos de riure amb Eurovisió) ja no ens ho vam pensar més. Passada la vergonya de demanar les entrades sense coartada infantil, ens endinsem sigil·losament a la sala abans que ningú s'adoni que som els únics adults que hi ha sense canalla i esperem passar una bona estona. I sí: Dreamworks no és Pixar, per descomptat, però amb aquesta pel·lícula ha fet un pas endavant. Conscient que juga en una altra lliga, “El bebé jefazo” té l'atreviment d'entrar en el territori de “Del revés” en oferir als nens una història amb emocions amb què poden identificar-se (en aquest cas, la gelosia de sentir com l'arribada d'un germà petit t'envaeix el terreny) alhora que proposa als pares una mena de manual d'instruccions per gestionar aquestes crisis. Però la clau de tot plegat és la imaginació del nen de set anys, que farà possible la peripècia (en alguns moments excessiva i esgotadora) que, a manca d'una metàfora millor, exercirà de peatge infantil a pagar per explicar el que de debò compta, i que tant haurien d'aprendre els germans com moltes parelles: que l'amor no es quantifica i que, per tant, n'hi ha prou per compartir-lo amb qui calgui sense necessitat de cap mena de gelosia. Aquest missatge, que certament algú podria qualificar (ben mirat, absurdament) de conservador, no impedeix que la pel·lícula tingui la seva dosi de mala llet, de biberó o no: algunes frases del nadó en cap cauen com cops de puny davant la ximpleria absoluta en què alguns il·luminats estan convertint el món del treball, alhora que també hi ha una reflexió paral·lela sobre quin és l'èxit real que es pot aconseguir a la vida. Només cal lamentar que la pel·lícula no gosi acabar d'explotar quelcom que a hores d'ara ja sabem tots: no és només que els nadons acabats d'arribar actuïn com a patrons implacables de la família, sinó que qualsevol nen (tingui l'edat que tingui) avui en dia ja n'és l'amo absolut.

Després de la diversió, diumenge toca posar-se seriosos. Hi ha en joc la lliga. Però aviat es constata que darrerament aquestes jornades de partits amb horari unificat ja no són el que eren. Pràcticament sense alternatives, els dos candidats al títol van enllestir la feina i ho van deixar un cop més tot com estava. El Barça, amb un partit poc brillant però sí pràctic i ben jugat: poca construcció de la jugada, però aquest cop perquè el rival ho demanava a crits en avançar la seva defensa fins a límits temeraris alhora que apostava per una pressió alta poc coordinada. Massa fàcil per al trident i els seus assistents. I la bona nova de la superba actuació del debutant Marlon. Sigui com sigui, si aquestes jornades unificades ja no porten les sorpreses i els ensurts d'abans, caldrà confiar que el Celta permeti que arribem a l'última amb la paella pel mànec. Si no, serà molt difícil, malgrat que penso confiar-hi fins al final. I, dit això, i que encara somio en un doblet i una temporada en blanc del gran rival, ara que encara no se sap cap a quin costat caurà la moneda, és el moment d'expressar en veu alta algunes reflexions per no semblar oportunista: passi el que passi, aquest any la gestió de la plantilla no ha estat bona i l'equip s'ha deixat pel camí alguns dels seus signes d'identitat, per no parlar d'una absoluta irregularitat que ens té al caire del precipici. Cal dir-ho ara perquè després els resultats no ens confonguin: malgrat que la feina de Luis Enrique globalment aquests tres anys ha estat bona i útil, a l'equip li cal una sacsejada urgent amb vista a la temporada que ve. Però, fins llavors, aquests són els nostres tècnics i els nostres jugadors. Fins al final i amb optimisme amb ells!

Comentaris (4)15-05-2017 22:58:43

Futbol: Barça 4 - Vila-real 1; i cinema: "Z, la ciudad perdida"

Magnífic partit del Barça dissabte. Del millor de la temporada. Per començar, perquè davant tenia un equip completíssim: el Vila-real és un equipàs molt treballat, amb una gran consistència defensiva i una gran qualitat a l'hora de combinar. El Barça ho va neutralitzar tot, sobretot a partir de dues premisses: la pressió alta i la circulació ràpida (que no pas precipitada) a camp contrari. D'aquesta manera, si el rival no té la pilota, comença per no fer-te mal. I a partir d'aquí vas madurant el partit. Certament, a la primera meitat el Barça no va tenir gaires ocasions de gol, però les que tenia eren bones perquè les jugades estaven ben treballades: és allò d'atacar menys però atacar millor. Va desgastar físicament el rival i va tenir l'encert i la fortuna de marxar al descans amb avantatge quan tot apuntava que s'hi arribaria amb la incertesa d'un empat. Tot plegat va ser una llosa massa pesada per a un Vila-real que ho va continuar intentant, però que va veure com el Barça el sentenciava aprofitant els espais que deixava com a conseqüència de la davallada física i de l'assumpció de més riscos. Roberto, un cop més, va llegir la situació com ningú i va trencar línies com un boig per connectar amb el trident. Suárez no va perdonar i el partit es va acabar. I és que el Barça ho va fer tot bé: va tranquil·litzar la possessió quan calia, va accelerar quan va olorar sang i va combinar eficàcia i espectacle (amb Neymar com a màxim exponent). Llàstima no dependre encara de nosaltres mateixos, perquè (ho diré amb la boca petita perquè aquesta temporada no se sap mai) ara sembla que estem francament bé. Però paciència, que la persistència acostuma a tenir premi. Cal insistir.

Amb aquest bon gust de boca anem al cinema a descobrir “Z, la ciudad perdida”, un tipus de pel·lícula que en principi no em crida l'atenció especialment però a la qual anem a parar per l'atracció del director, el sempre interessant James Gray. La pel·lícula és correcta, els escenaris són exuberants i els personatges tenen carisma (m'agrada especialment l'interpretat per Robert Pattinson). Però alguna cosa m'hi falla. Segurament és problema meu i el més probable és que la pel·lícula sigui més bona del que sembla (tota la crítica no pot estar equivocada), però em costa connectar amb els patiments i les passions dels personatges. No pas per mal interpretats, ans al contrari, sinó que per mi el que no funciona és la narració: els moments clau hi apareixen precipitats i l'espectador (almenys jo) no els paeix de la manera adequada. Sigui com sigui, segurament era la pel·lícula més potable que podíem anar a veure, sobretot perquè darrerament a Girona no hi arriben les esperades.

Comentaris (2)09-05-2017 00:24:20

Cinema: "Lady Macbeth", "Malditos bastardos" i "El gran Lebowski"; i futbol: Espanyol 0 - Barça 3

A propòsit de la peripècia de Walter White a “Breaking bad”, diu Víctor Hernández-Santaolalla (“Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados”, Ed. Errata Naturae, pàg. 123): “Pocos bienes inmateriales existen tan codiciados como el poder, y menos aún que generen tantos conflictos como éste. Algo lógico si se tiene en cuenta que el poder deviene siempre de la relación con el otro, lo que significa que por naturaleza debe ser el fruto de una disputa.” Certament, els grans personatges de Shakespeare són al·legories (que no pas arquetipus) de les grans passions i misèries humanes. Hamlet és el dubte; Otel·lo, la gelosia; Macbeth, l'ambició. L'ambició pel poder. I tots sabem que dirigida, aquesta ambició, per la seva dona. I, tot i que la Lady Macbeth d'aquesta pel·lícula no és el personatge de Shakespeare, tots entenem que no se l'anomena així perquè sí. Assistim, doncs, a la lluita pel poder fins a les últimes conseqüències d'aquesta magnètica jove, i el conflicte que apunta Hernández-Santaolalla està servit. I la cita sobre “Breaking Bad” no és gratuïta: Walter White ens va ensenyar que els més perillosos són aquells que conquereixen el poder partint de la humiliació més absoluta. La coneixença d'un jove mosso del seu marit desperta en aquesta Lady Macbeth els seus instints, i no pas en el sentit que podria semblar. La nit després de conèixer-lo, la jove (que fins llavors es refugiava en l'ensopiment i el tedi) de cop és incapaç de dormir, però no és pas el desig allò que la desvetlla, sinó la descoberta del poder que pot arribar a tenir en les persones. A partir d'aquí, la voràgine absoluta, que convé no revelar. I un parell de dubtes: és la història d'aquesta Lady Macbeth, més independent que l'original, una al·legoria de l'apoderament feminista? I, en cas afirmatiu, no és un trencament absolut del tòpic (de fet, ja aniquilat per Thatchers, Mays, Aguirres i altres espècies) segons el qual si les dones tinguessin més poder el món seria un lloc millor? Dit d'una altra manera: per existir, el poder necessita del seu antònim. Sense submissió no hi ha poder.

Més bones pel·lícules. Només un primmirat punt de vista moralitzant i/o historicista pot impedir gaudir d'aquesta obra mestra anomenada “Malditos bastardos”, del gran Quentin Tarantino. I més si tens l'oportunitat de tornar-la a veure, aquest cop, en versió original. Un dels grans eixos d'aquesta enorme pel·lícula és tot allò que té a veure amb l'idioma (els girs lingüístics de l'oficial nazi en el pròleg, la situació extrema que es genera per un mal accent alemany o una mala utilització dels signes no verbals, el gag divertidíssim sobre els falsos italians...), i tot això es perd sense remei en la versió doblada. L'altre gran eix és l'estructura, generada al voltant de diversos moments d'una tensió in crescendo que acaba esdevenint insuportable en situacions aparentment banals. Tarantino és un mestre dels plans (indiscutible veient aquesta pel·lícula), però també de la narració, i aconsegueix com ningú atrapar l'espectador en la seva hipnòtica xarxa. L'única pega (insignificant) que continuo trobant al film és que precisament el que més nosa m'hi fa són els malditos bastardos del títol, especialment en el desenllaç. Tot sigui perquè Tarantino pugui fer els seus particulars homenatges... I, malgrat que sóc el primer que no comparteix l'obsessió que el cineasta mostra per la venjança en la majoria de les seves pel·lícules, val a dir que en la del personatge de Soshanna hi trobo una metàfora bellíssima de com entén el món Tarantino: el cinema com a destructor del mal.

Remirem també “El gran Lebowski”, aquesta pel·lícula mítica dels Coen que ja té una pila d'anys (és del 1998!). M'hi sobren només els passatges onírics, innecessaris en una trama que ja és de per si (agradablement) absurda. Es podria dir que el més proper al cinema social que uns germans tan deliciosament llampats com aquests podrien fer seria aquesta pel·lícula sobre triomfadors que s'aprofiten de perdedors. I el que més m'enlluerna és aquesta capacitat narrativa tan especial que té determinat cinema nord-americà (l'últim exponent potser en seria Todd Phillips, amb el seu “Resacón en Las Vegas” al capdavant) de generar les històries més delirants a través de les estructures més enginyoses i de les dosificacions de pistes més entremaliades per jugar amb l'espectador, que es rendeix al plaer del joc.

El joc del Barça no provoca cap plaer especial ara mateix, però l'equip continua ben viu. Sobre el derbi de dissabte, si parles amb algú del Barça et dirà que a la segona part els gols havien de caure com fruita madura després de l'operació de desgast de la primera. Si parles amb algú de l'Espanyol, et dirà que el Barça va tenir la sort d'aprofitar un regal defensiu que va engegar en orris tota la feina feta fins llavors pels periquitos en obligar-los a un nou plantejament a camp obert en què els blaugrana no podien fer altra cosa que sentenciar. De tot una mica, suposo. D'una banda, ja entenc que el fet que una jugada aïllada t'ensorri el partit pel qual t'has estat preparant tot l'any com a únic sentit de la teva existència ha de portar necessàriament a la frustració. De l'altra, tot i que estic d'acord que el Barça havia estat madurant el partit, una mica d'autocrítica: a la primera part l'Espanyol es va desgastar, però no pas tant com hauria calgut. Perquè el Barça continua confonent atacar molt amb atacar bé, que són dues coses que no tenen res a veure. Però el cas és que, en veure com alguns equips arriben tan lluny amb tan poc, la veritat és que se'm treuen les ganes de fer gaires elucubracions tàctiques.

Comentaris (1)04-05-2017 00:50:31

Futbol: Barça 7 - Osasuna 1

Partit sense gens d'història, el d'ahir (Mascherano a banda, és clar!). Després de la primera part, amb un còmode 2-0 al sarró, hom arribava a la conclusió que qualsevol cosa (mirar un capítol de la teva sèrie preferida, llegir, fer uns encreuats, avançar feina, fer l'amor...) hauria estat més profitosa de fer durant aquells tres quarts d'hora. Luis Enrique va plantejar una alineació estranyíssima, segurament l'últim dia que es permetrà fer invents, i el resultat va ser una primera part plàcida però espessa. Dos motius justifiquen a hores d'ara el 3-4-3: o bé necessites gent al mig del camp perquè el rival et pressiona a dalt (res a veure amb ahir) o bé el rival és tan inferior que decideixes tenir més gent per davant de la pilota perquè no et calen més precaucions defensives. Però tant de canvi va marejar una mica tothom, i menys el de sempre ningú era capaç de desbordar.

A la segona meitat la cosa es va animar perquè l'Osasuna va cometre una gosadia. Va fer el 2-1 enmig de l'apatia general, i tot seguit va estar a punt d'empatar. I llavors el Barça va decidir que s'havia acabat el bròquil. Va atacar amb més fluïdesa i, senzillament, cada vegada que arribava acabava marcant. Pocs partits han servit tant per recuperar l'autoestima de la segona unitat, en aquesta mena d'entrenament amb públic que també va servir de banc de proves. Fa por pensar què hauria passat si Luis Enrique hagués decidit treure els titulars contra aquesta pobra gent. A partir d'ara, s'han acabat els romanços.

Comentaris (3)27-04-2017 23:49:31

Cinema: "El otro lado de la esperanza"; i futbol: Madrid 2 - Barça 3

Ja he explicat diverses vegades que, per mi, el cinema social, per ser considerat art, ha d'anar acompanyat d'alguna altra cosa. És a dir, que per molt que una pel·lícula sigui èticament incontestable cal que tingui virtuts artístiques. Aquestes no aniran en detriment del missatge, sinó que el reforçaran: la cultura és la capacitat de convertir en subtil i reflexiu el que podria ser pamfletari. Així ho entén el cineasta finlandès Aki Kaurismäki que, com a “El Havre”, torna a oferir una faula moral i humanista sobre la immigració, en aquest cas centrada en la terrible tragèdia dels refugiats. Kaurismäki evita des del primer moment el to adoctrinador, i es limita a seguir les peripècies de dos personatges que es troben en ple canvi de les seves vides. L'un, voluntari, en deixar temporalment la seva dona i canviar de feina. L'altre, el refugiat sirià, forçat per les circumstàncies. A partir d'aquí, grans troballes estilístiques van puntejant el missatge entre desenganyat i esperançador de la pel·lícula. Per exemple, un encadenat demolidor de tres situacions que es van desmentint les unes a les altres: el sirià declarant que confia en el sistema de Finlàndia perquè aquest país ha passat també una guerra i ha tingut refugiats, seguida de la negació d'asil “per falta de perill real” i finalment el televisiu retrat de l'autèntica situació de Síria. També, en aquest sentit, el contrast entre l'home emmanillat com un delinqüent per haver volgut fer les coses bé i la facilitat a l'hora d'obtenir un document d'identitat fals. Irònicament, aquest document li serà demanat al protagonista justament quan es disposa a donar almoina a una indigent, fet que ens porta a l'eix central del film: la solidaritat entre la gent humil. Kaurismäki construeix un món utòpic en què els pobres s'ajuden, de manera que transmet una idea contundent: si els pobres s'unissin en comptes de disputar-se amb recel les engrunes, les coses podrien ser d'una altra manera. Finalment, el cineasta ofereix dosis d'un humor hilarant en la seva crítica a l'absurditat de la globalització (tota la seqüència al voltant del restaurant japonès és impagable), i introdueix també una ironia amarga en mostrar l'atrevida i terrible ignorància dels agressors dels més indefensos en nom de la defensa de la pàtria. En definitiva, gotes de talent escampades al llarg d'una pel·lícula potser irregular i desconcertant, però absolutament honesta i necessària.

Gotes de talent escampades al voltant d'un partit irregular (però emocionantíssim i bellísssim per a l'espectador, amb el Barça tractant d'imposar el seu joc i el Madrid intentant descobrir en què consisteix el seu) va necessitar també el Barça per saquejar el Bernabéu. Bé: Messi, un mar sencer. Descomunal partit de l'argentí, que va tornar a deixar clar qui és el millor al feu de la seva nèmesi. Algú ironitzava aquest matí que ja era trist que el dia de Sant Jordi el gran triomfador fos Messi, que seria incapaç d'escriure ni una línia. D'escriure potser sí, però de llegir... Perquè ningú és capaç de llegir els partits com ell. I això, sumat al seu infinit talent, el fa definitivament imparable. Ahir el Barça (i el Madrid, sorprenentment víctima d'un excés d'ambició final) ens va regalar un final de lliga emocionant, i això ja serà molt d'agrair acabi com acabi (que llarg que s'hauria fet aquest final de temporada, si no!). Ara es tracta de no espifiar-la més i esperar l'errada aliena. Mentrestant, i al marge del que pugui passar finalment, hauríem d'anar esculpint un monument a Sergi Roberto, pels dos moments extraordinaris que ens ha fet viure aquest curs i per les abraçades als éssers estimats que ens ha permès donar amb la seva fe indestructible. Això no és una temporada, això és el Dragon Khan!

Comentaris (3)25-04-2017 01:37:26

Lectura: "L'aquari"

Al relat “Axolotl”, de Julio Cortázar, un home mira obsessivament un peix fins que en un moment donat s'adona que ha passat a l'altra banda i que ell és el peix que mira des de l'aquari la fauna humana. Desconec si David Vann coneix aquest conte, però alguna cosa d'això hi ha a la seva extraordinària novel·la “L'aquari”, editada com sempre de manera exquisida per El Periscopi. La protagonista, una nena de dotze anys, mira cada dia els peixos de l'aquari de la ciutat de Seattle en companyia d'un home gran de qui es fa amiga. Hi ha peixos de tota mena: els tímids, els que fugen, els que miren de passar desapercebuts... Però, d'alguna manera, la majoria tenen en comú una cosa: tenen tendència a amagar-se. Perquè segurament, malgrat trobar-se en un plàcid aquari sense perills, tots tenen l'herència genètica de l'instint de protegir-se dels depredadors. Un bon dia els esdeveniments es precipiten i els contempladors de peixos acaben esdevenint l'espectacle, com si fossin ells els que es trobessin a l'altra banda de la peixera. Però ells no tenen protecció, perquè la societat real és certament depredadora.

Queda clara, doncs, la facilitat amb què David Vann construeix una metàfora sòlida i efectiva, en el context de la qual la nena protagonista lluita per alliberar-se de l'herència genètica que arrossega. Tercera generació d'una família marcada pel dolor i el pes del passat com a condicionador del present, la nena mai fuig. En res: ni en els reptes que li planteja la mare, ni en els sentiments cap al seu avi, ni en la direcció que pren la relació amb la seva amiga... Ella és, sens dubte, el personatge més fort, perquè mira cap endavant i no cap enrere.

Aquesta sembla ser la lliçó de vida que pretén oferir-nos una novel·la brutal, en el doble sentit del terme: profundament visceral i absolutament addictiva. Impossible que no se't marqui a la pell. L'encerta Jordi Puntí al pròleg quan assenyala que una de les principals virtuts narratives de Vann és l'allargament gairebé insuportable de les situacions de tensió. El repte que la mare llança a la filla aconsegueix traslladar-nos al dolor del seu passat per mitjà d'un comportament dràstic en el present. Així, sense flash-back, se'ns fa passar pel seu infern anterior d'una manera molt més eficaç, alhora que es transmet de manera rotunda la idea que els progenitors acostumen a fer pagar als seus descendents el pes del seu passat, aquí literalment. Magnífica novel·la que ens ensenya que el pitjor pecat és el de l'omissió, i que el més difícil en aquesta vida és el perdó. Assolir-lo i concedir-lo. També sobre un mateix.

Comentaris (1)22-04-2017 02:05:55

Futbol: Barça 0 - Juventus 0

Quan, en les hores prèvies al partit, intentava il·lusionar-me sense acabar-ho d'aconseguir, no podia deixar de preguntar-me què seria més difícil: si marcar tres gols a la Juve o impedir que ens en fes cap. Tot ho veia prou complicat. A l'hora de la veritat, l'equip va excel·lir en la segona missió, però va fracassar estrepitosament en la primera. El motiu crec que és fàcil d'entendre: com el dia del PSG, l'equip va jugar accelerat i sobreexcitat, i aquesta intensitat era molt útil per avortar els atacs rivals, però alhora la principal dificultat per atacar amb calma i amb sentit.

Per tant, no crec que la capacitat ofensiva del Barça es resumeixi en la pobra actuació d'ahir, tot i que es podria retreure que aquesta intensitat i disciplina tàctica defensiva no apareguessin en cap moment a Torí. Com també el paper de l'entrenador en aquesta tornada: no s'entén que tornés al 4-3-3 just quan més convenia poblar el mig del camp, ni que anés traient migcampistes del terreny de joc a mesura que avançaven els minuts. No compraré mai l'aposta per l'eliminació de la creació de joc. El potencial ofensiu és molt superior a l'exhibit ahir perquè es va pretendre, com se sol dir, fer el tercer gol abans de fer el primer.

Sigui com sigui, però, ahir el més bonic és que es va saber morir amb dignitat i unitat. Superat l'autèntic cop, que va ser el de l'anada, la d'ahir va ser una eliminació serena i calmada. El públic va saber passar del deliri del dia del PSG a la resignació davant els italians, i va oferir en els últims minuts una imatge bellíssima i inesborrable: tot l'estadi cantant i onejant amb orgull els colors del seu equip. A Madrid s'han afanyat a vendre això com la prova d'un homenatge al seu sempre esperat final de cicle, i és probable que malauradament aquesta vegada per fi tinguin raó. Però jo hi vaig veure sobretot el símptoma d'una altra cosa: la constatació que definitivament la mentalitat d'aquest club ha canviat. Perquè és cert: també es va acomiadar amb grans aplaudiments l'equip de Guardiola que va caure injustament derrotat contra el Chelsea el 2012, però és que aquell equip era enorme i infinitament superior a l'actual. La grandesa del gest del públic del Camp Nou ahir va ser saber estar més a l'altura que l'equip mateix, cosa que jo no havia vist mai. I això és una cosa que els jugadors, i en especial un Messi molt més estimat que la seva nèmesi a la capital del regne, haurien de saber valorar.

Una imatge, però, va sorprendre enmig de la serenitat de la derrota. Malgrat que ja feia molts minuts que estava consumada, quan l'àrbitre va xiular el final del partit Neymar es va ensorrar i va arrencar el plor. Alguns hi veuran una sobreactuació del brasiler per guanyar-se el favor de la parròquia, però jo crec que aquesta imatge explica moltes coses. Explica, d'una banda, el protagonisme de Neymar en la remuntada contra el PSG: ell era l'únic que deu minuts abans del final encara hi creia mentre els altres ja només jugaven per complir (aspecte que, potser, ben mirat va ser clau en comparació a l'ansietat d'ahir). I, de l'altra, sintetitza el que a molts ens va passar pel cap: que, d'alguna manera, ens havien robat l'èxtasi que vam sentir amb la remuntada que ell havia encapçalat un mes abans, en convertir-se en estèril. Però ben mirat no és cert: amb el temps tornarem a recordar aquell dia amb emoció i afecte, com una sensació de fet superior a la que es pot sentir en guanyar una final, de la mateixa manera que recordem el dia del Göteborg encara que acabés amb la trista final de Sevilla.

En fi, que ara tot queda en mans del que passi al Bernabéu. Una victòria podria canviar la dinàmica mental dels dos equips i donar pas a un final de temporada gloriós que ara sembla impensable. Una derrota (o fins i tot un empat) donaria ales al rival per a les dues competicions que li resten i ens ensorraria definitivament en la misèria. Sant Jordi dictarà sentència.

Comentaris (3)21-04-2017 00:36:53

Pàgines: 12345629  <>