login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Napoleó i les euroordres

‘Bonaparte i els seus seguidors sempre volen demostrar que la raó de les seves derrotes té a veure només amb la sort. Volen fer creure als seus seguidors que ells tenen una saviesa infinita i una energia extraordinària que els permet avançar amb gran confiança fins a la victòria, però resulta que quan aquesta victòria és a tocar, apareix sempre algun accident, o la mala sort, que ho destrossa tot. Ni ell ni els seus sequaços no poden ni volen admetre mai que els errors monumentals, la feina mal feta i sobretot una ambició desmesurada que menysté sempre la realitat són la causa veritable dels seus fracassos.’

(Claus von Clausewitz, cronista de la batalla de ... Waterloo)

Comentaris (0)20-07-2018 12:51:30

La vida de Brian

Per distreure'm en plena canícula, recupero “La vida de Brian”. Ironies del destí, després m'assabento que mentre l'estava veient, al Parlament els nostres polítics recreaven tristament el famós gag de les diferents faccions en lluita per l'alliberament de Judea del jou dels romans. No entraré en el joc de retrets i constataré només dues coses:


  1. No hem de perdre de vista que aquestes discrepàncies es produeixen en el context d'una repressió inadmissible.

  2. N'hem après. A tots aquells que no estiguin a l'altura del moment que vivim, la Història (és a dir, nosaltres) els desbordarà.


Afortunadament, cada dia continua havent-hi motius per a l'esperança. La Tamara Carrasco, els intel·lectuals espanyols que han signat una carta de rebuig a l'empresonament preventiu dels presos republicans... Gent com nosaltres: no és que no tinguin por, és que se l'empassen per fer prevaldre la dignitat. Mentre una majoria actuem així, com en el cèlebre final de la pel·lícula dels Monty Python, per molt crucificats que estiguem continuarem mirant sempre el costat positiu de la vida.

Comentaris (5)19-07-2018 11:57:35

18 de juliol

Un policia agredeix un fotoperiodista i encara es fa la víctima.

Els carcellers es manifesten cridant “llibertat”.

Els carcellers ens acusen d'apartheid, i els qui imposen la seva voluntat a cops de porra ens anomenen nazis i feixistes.

S'arxiven desenes de denúncies contra la violència policial de l'1 d'Octubre, com si les imatges poguessin mentir.

Ens insulten, ens humilien, ens reprimeixen i ens agredeixen. I qui ho fa proclama als quatre vents que a Catalunya hi ha fractura social i conflicte civil.

Gent encaputxada destrueix llaços grocs a pobles que no són el seu, i ens acusen d'apropiar-nos de l'espai públic.

Una noia no pot sortir del seu poble per haver organitzat un tall de carretera, mentre La Manada campa lliure i al seu aire.


Avui, que fa disset anys que ens vas deixar (justament en una efemèride terrible), em pregunto: oncle Àngel, què en diries tu, de tot plegat? Intento pensar de manera objectiva, clarivident, sense dogmes. Però no puc. En moments així, em faries falta. I et trobo a faltar.


‘Tots nosaltres, sense excepció, vam ser sentenciats i condemnats per activitats polítiques en les quals ens vam aventurar com a part integral de la nostra lluita per aconseguir per a la nostra gent el dret de l’autodeterminació, reconegut en tot el món civilitzat com a dret de naixença inalienable de tots els éssers humans. Aquestes activitats estaven inspirades pel desig de resistir (...) les lleis injustes que violen el principi dels drets humans.’ (Nelson Mandela, en el centenari del seu naixement. Perquè a vegades els 18 de juliol també poden passar coses bones.)

Comentaris (4)18-07-2018 12:07:15

Circ!

En condicions normals, per molta calor que fes, dissabte hauríem assistit a la manifestació per la llibertat dels presos polítics. I ho farem les vegades que faci falta, de la mateixa manera que en la propera Diada desbordarem la Diagonal per donar l'empenta definitiva a la República Catalana. Però aquest no era un cap de setmana qualsevol: era el de la Fira del Circ de la Bisbal, la nostra estimada vila, i vam sentir (esperem que les famílies dels presos i exiliats ens ho disculpin) que era moment de fer poble, de gaudir d'una festa que hi ha gent que es passa un any organitzant.

Divendres a la nit, l'espectacle inaugural. Espectacular, la proposta de Cirque Rossages, en un equilibri (mai més ben dit) exemplar de poesia i tècnica, en una reflexió sobre la nostàlgia pel pas del temps pausada i admirable. Una de les millors inauguracions dels últims anys.

Dissabte comencem amb Eddy Eighties, un clown que rendeix tribut a la música dels 80 (la música amb què vam créixer). Ja ens ho estàvem passant d'allò més bé, però el súmmum va ser quan va fer sortir un dels nostres millors amics a formar part de l'espectacle. Que terapèutica que és una bona riallada en aquests temps que corren! A continuació, la controvèrsia arriba amb Cirque Exalté. A nosaltres ens encanten, però hi ha algun murmuri de desaprovació per certes insinuacions eròtiques davant la mirada de molts nens. Estalviables? Sí, però com si no hagués passat sempre, que hi ha bromes que només entenen els adults i que als nens els passen per alt... Per acabar-ho d'adobar, els dos homes de l'espectacle es van passant acrobàticament la noia de manera contundent, i hi ha qui ho veu com una cosificació de la dona. Admeto que jo mateix hi vaig reflexionar un moment, però crec que és una qüestió d'estil: no era un espectacle poètic, sinó fet a ritme de rock, i el que es volia era transmetre energia i dinamisme. I, com que tècnicament eren brutals, jo els aplaudeixo i celebro la seva fugida de l'esclavitud del políticament correcte. A la nit, punxem una mica amb l'espectacle de l'Ateneu Popular 9 Barris: que estigui protagonitzat exclusivament per cinc dones no és un mèrit en si mateix; ho seria si l'espectacle fos consistent, però les exhibicions de talent apareixen amb comptagotes enmig d'una narrativa erràtica i incomprensible.

Diumenge a la tarda acabem decidint-nos pel funambulista Pierre Deaux, amb una proposta espectacular que desafia la impaciència del públic contemporani, incapaç d'apreciar que com més còmica i patètica és la situació que planteja damunt la corda, més perillosa és. Extraordinari, però no apte per a una generació d'espectadors amb dèficit d'atenció, incapaços de mantenir el silenci mentre un artista es juga la vida. I regust agredolç en l'espectacle de cloenda. Lloable, la proposta integradora de (Cia)3, però cal lamentar-hi (aquí sí) un dèficit de ritme.

I, enmig de tot això, la meva (la nostra) Bèlgica tercera en el mundial, guanyat d'una manera força lamentable per França a la final, amb una primera part tramposa i una segona a la contra, mentre Croàcia hi posava el joc i la dignitat. No és que França no hagi merescut el títol (fiable i sense pròrrogues en la banda dura del quadre), però pel bé del futbol hauria estat millor que s'imposés el talent de Bèlgica o l'entusiasme de Croàcia per davant d'una selecció plena de talent però que ha decidit viure majoritàriament de l'errada de l'altre. S'acaba un mundial que ha mostrat que hi ha jugadors que van més sobrats de talent que de noblesa (Neymar i Griezmann) i que deixa, al meu modest entendre, el següent onze ideal: Pickford; Meunier, Stones, Umtiti, Lucas; De Bruyne, Modric, Rakitic; Mbappé, Kane (o Lukaku), Hazard.

Comentaris (1)16-07-2018 15:33:31

Això està guanyat

Tremolo en escriure-ho perquè no l'encerto mai. Però el cos m'ho demana: renego de tots els articles que he escrit enfadat, amoïnat i amb dubtes. També dels que parlaven de no sé quines municipals. Des d'ahir ho sé, tot i que al principi no vaig saber interpretar bé les notícies que arribaven: si tothom fa el que ha de fer aquesta tardor, celebrarem l'any nou com a República independent.

Comentaris (3)13-07-2018 19:14:34

Cinema: "Tarde para la ira"

Encara llepant-me les ferides per la derrota de la meva selecció en les semifinals del mundial, em poso per distreure'm un dels darrers èxits del cinema espanyol recent: “Tarde para la ira”, dirigida per l'actor Raúl Arévalo. El debut d'Arévalo en la direcció ens ofereix un thriller aspre (una mena de western amarat de costumisme cañí), amb una narrativa inicialment fragmentada que abans de mig film unirà les peces del trencaclosques per donar pas a la tragèdia. Una història de com la venjança és l'única cosa que queda a qui ho ha perdut tot. Però una història també condemnada al fracàs existencial, a les redempcions impossibles.

La venjança és un plat que se serveix fred. Per això no deixa mai el regust desitjat, i el seu assaboriment és tan amarg.

Comentaris (1)12-07-2018 17:20:54

A propòsit del Brasil 1 - Bèlgica 2

Va ser, fins ara, el millor partit del mundial. Fins i tot per sobre de l'inesperat recital de gols que ens van oferir la garrepa França i l'agònica Argentina en els vuitens de final. El Brasil i Bèlgica van dignificar el futbol, van donar tot el que tenien i no es van deixar res a la rereguarda. Un espectacle, i a sobre van guanyar els meus. Vaig haver d'esperar a la matinada per veure el partit, ja que a la mateixa hora que es jugava havíem organitzat un sopar amb concert per obtenir diners per a les famílies dels presos polítics i els exiliats. Vaig aconseguir arribar a casa sense saber res del resultat (és molt més fàcil aconseguir-ho amb Bèlgica que no pas amb el Barça, és clar), i esgotat però orgullós d'haver ajudat em vaig posar el partit. I els meus ulls cansats van començar a quedar atònits davant el que veien.

Robert Martínez va sacsejar Bèlgica de dalt a baix, però paradoxalment per fer-la ser més ella que mai. Va situar Lukaku a la dreta de l'atac i va avançar De Bruyne a la posició de fals 9, en una maniobra que em va recordar molt el dia del 2-6 al Bernabéu, quan Guardiola va situar per primer cop Eto'o a la banda per centrar Messi. Amb aquesta decisió, Martínez va aconseguir fixar la posició de Marcelo, que no es podia permetre tantes alegries atacants i que, en conseqüència, deixava sol Neymar en l'intent de desbordar per l'esquerra. Al mateix temps, De Bruyne sempre tenia la millor opció quan li arribava la pilota: Hazard a l'esquerra, Lukaku a la dreta o l'opció del xut, com en el segon gol. En definitiva, el bany tàctic de Martínez a Tite durant la primera part va ser memorable. Bèlgica és per fi una selecció amb uns jugadors extraordinaris que ara, a més, està ben entrenada. I d'acord que el millor futbol l'ha fet al contraatac (memorable la cavalcada de Lukaku en aquest segon gol esmentat, per no parlar del gol antològic contra el Japó en l'últim segon), però el futbol de Bèlgica és propositiu i valent: s'han de tenir molt ben posats per jugar contra el Brasil amb només tres homes al darrere. A la segona part, el Brasil va acabar de dignificar el partit amb una reacció encomiable, obligant Bèlgica a una reculada en cap cas desitjada, oferint tot el seu talent ofensiu i fent-me patir de valent (a aquelles hores, només m'hauria faltat una pròrroga!).

Ara a Bèlgica l'esperen dos perills. Contra França, el risc del conformisme. De pensar que el més difícil ja està fet, que ja han donat la seva campanada i que ja han passat a la història. Seria un error: futbolísticament (una altra cosa són els noms), aquesta França no és gran cosa, i se la pot guanyar perfectament. I, en cas de passar a la final, aleshores sí que la pressió i la responsabilitat d'haver de guanyar. Perquè, després d'acceptar el repte de transitar per la part difícil del quadre, seria imperdonable fallar en l'esglaó final, tot i que Croàcia i Anglaterra són de les seleccions més sòlides que he vist. Pas a pas, però sense renunciar a res!

Finalment, constato dues coses que em tenen perplex. La primera, la facilitat amb què els locutors de Mediaset han adoptat Robert Martínez, a qui anomenen “el último representante español que queda en el mundial” (Mateu Lahoz a banda). És una bajanada, perquè l'èxit de Martínez no pertany ni a Catalunya ni a Espanya. Pertany a ell mateix, a un paio que s'ha hagut de buscar la vida a l'estranger i a qui ningú ha regalat res. No és pas per aquest xovinisme ridícul que animo la selecció belga. Les meves raons, que a hores d'ara són ben conegudes pels seguidors d'aquest blog, em porten a la segona perplexitat: jo em pensava que era original, però ara resulta que tots els catalans van amb Bèlgica, per com juga i per raons de justícia poètica. Bé, jo encantat que hi hagi tants afegits a la causa, però sempre em quedarà la prova (en forma d'article escrit força dies abans de començar el mundial) que la meva aposta va ser ferma des del primer dia i que no és que ara m'afegeixi al carro. Però és que cal reconèixer-ho: ara mateix Bèlgica és irresistiblement seductora. I, a sobre, la seva segona equipació és de color groc.

Comentaris (7)09-07-2018 15:27:54

Futbol i política

Ahir, a la sala d'espera del metge, una família parla de futbol. Es refereixen a la selecció espanyola com “nosaltres”. Després, però, també parlen de com els agradaria una selecció catalana, i en un altre moment fan broma sobre el bloc del 155. Simplement no han fet la desconnexió mental completa, i el “nosaltres” és un pronom emprat per inèrcia.

També ahir, sopem en un bar tot mirant l'apassionant Bèlgica-Japó. Ens entusiasmem amb la remuntada final de la selecció belga, descobrim que no som els únics que hi simpatitzem i un home ens pregunta el perquè d'aquesta afició. Li expliquem que hi ha raons futbolístiques (juguen molt bé) però sobretot polítiques. Ens respon amb el tòpic que no s'ha de barrejar política i esport, i repliquem que un mundial de futbol és una barreja de totes dues coses des del moment que es disputa entre nacions i que es comencen els partits amb els diferents himnes territorials.

Avui, tot passejant, sento una conversa a la terrassa d'un bar entre dos homes molt deprimits per l'eliminació de la selecció espanyola. Aquest ja no és un “nosaltres” per inèrcia, sinó un sentiment més profund.

Recapitulem-ho tot plegat. Queda clar que en el futbol hi intervé la política, sobretot en un mundial. I queda clar també que a Catalunya continua havent-hi molta gent que se sent seva la selecció espanyola. I això em porta a pensar que potser aquests dies se n'ha fet un gra massa a internet amb les burles per l'eliminació de La Roja.

Compte: no vull ser hipòcrita. Jo mateix vaig fer salts d'alegria quan em vaig assabentar de l'eliminació, i només el fet de ser a Barcelona i no a casa i no haver pogut veure el partit em va impedir encetar l'ampolla de cava que feia setmanes que tenia guardada a la nevera. Però és que, precisament, penso que potser aquestes celebracions han de ser de caràcter íntim.

Em vaig alegrar de la desfeta de la selecció espanyola, sí. Perquè no puc evitar veure-la com una representació de l'opressió que ens ofega, perquè no em venia de gust tornar a viure l'exhibició de nacionalisme espanyol que es va desencadenar després de Sud-àfrica i, sobretot, perquè m'agrada imaginar els de l'a por ellos i els polítics no nacionalistes enfundats en la seva samarreta de Sergio Ramos ben capcots i enfonsats a la misèria. Però, passada l'eufòria i mirant-ho fredament, no sé si està bé exhibir aquests sentiments amb la càrrega de revengisme que he detectat aquests dies, per molt justificada que estigui. En primer lloc, perquè és un consol ben pobre que no ens ha de resignar a no obtenir la victòria que és autènticament important, que és la de la República Catalana. I, en segon lloc, perquè havíem quedat que aquest procés no el fèiem contra ningú.

Ho sé, i jo mateix me'n faig creus mentre escric aquestes línies: com es pot no aplaudir el patiment, encara que només sigui futbolístic, d'aquells que ens han fet tant de mal? Però aleshores recordo la lliçó que ens va donar Nelson Mandela amb els springboks, tan ben explicada per la pel·lícula “Invictus”: posem-nos a la pell de l'adversari, entenem allò que estima, no siguem com ell i respectem els seus símbols. Tinc amics i familiars, a Catalunya i a Espanya, que s'han entristit per l'eliminació. Que la majoria siguin incapaços de comprendre el meu dolor molt més profund per tot el que està vivint el país no m'ha d'impedir respectar el seu.

Finalment, també perquè crec que sempre és millor anar a favor d'alguna cosa que no pas en contra d'una altra, aquest any he decidit animar una selecció per no haver de tornar-me un seguidor incondicional de tots els rivals d'Espanya (a la Rússia de Putin ja la poden eliminar quan vulguin). Els meus colors en aquest mundial són els de Bèlgica, seu de la República Catalana a l'exili. Això no treu, insisteixo, la meva satisfacció i alleujament per l'eliminació d'Espanya. Només dic que no cal exhibir-la (en parlo aquí per reflexionar-hi). Perquè aquest ha de ser el país de tothom. Potser hi dono massa importància i tot plegat és tan inofensiu com burlar-se de les derrotes del Madrid, però crec que en un moment tan delicat tot suma. I no estic parlant de collonades com això d'eixamplar la base, sinó de respecte i convivència. De saber ser més generosos del que s'és amb nosaltres.

PD: Ja que parlem de símbols, n'estic fins als nassos de la cantarella que els que portem el llaç groc perseguim els que no en porten. Des de sempre, l'afició del nacionalisme espanyol ha estat projectar en nosaltres els seus defectes (supremacisme, victimisme, adoctrinament, manipulació, pensament únic...). Però és que això és el súmmum. Suposant que anés amb la nostra naturalesa això de coaccionar qui no pensa com nosaltres (cree el ladrón que todos son de su condición), és que és físicament impossible: si algú no porta el llaç pot ser per mil raons. Perquè ja li sembla bé que hi hagi presos polítics, però també per mandra, per desinterès, per creure que no aporta res a la causa... No hi ha manera humana de saber com pensa qui no porta el llaç. En canvi, què pensem els que el portem és obvi, si més no pel que fa als presos polítics. Així doncs, de casos contraris sí que n'hi pot haver i malauradament n'hi ha: agressions i increpacions a gent que en porta. I el respecte que demano per tothom m'agradaria poder-lo rebre jo també. Si no és demanar massa.

Comentaris (11)03-07-2018 12:49:11

El VAR

La comparació és idea d'en David Fernàndez, però és que no pot ser més encertada. Perquè, davant la incompetència o la mala fe de l'àrbitre, no hi ha res com la revisió d'imatges per deixar-lo en evidència i que es faci justícia.

Així doncs, aquest és el VAR dels fets del 20 de Setembre:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/20-s/video/5774300/

Que cadascú n'extregui les seves conclusions. Si existeix una altra versió dels fets, que l'ensenyin. Justícia!

Comentaris (1)29-06-2018 15:51:33

Cinema: "Hereditary"

Per fi, després de molts dies, tornem al cinema. La pel·lícula escollida és el film de terror “Hereditary”, i hi anem amb les expectatives molt altes. La crítica especialitzada l'ha deixat pels núvols, i tenim moltes ganes de veure-la.

El resultat és una relativa decepció, més per l'excés d'expectatives que no pas per la qualitat de la pel·lícula, que és notable. El que passa és que el producte arrisca molt: deixarà fred, segur, el públic de crispetes (una estrena molt tímida a les sales gironines ja semblava voler-ho avisar), però potser no arriba al geni metafòric d'altres produccions de terror com ara “It follows” o la molt recent “Un lugar tranquilo”. En aquest sentit, potser la principal virtut del film sigui alhora el seu principal defecte: la doble lectura possible, entre el mal sobrenatural i la bogeria. En principi la seva multiplicitat de capes és bona, però a vegades la trama camina sobre el filferro de l'equilibrista i corre el risc de caure en el ridícul, que d'altra banda pot ser buscat per reforçar la interpretació estrictament mèdica.

El cas és que tot és hereditari: el càrrec de nou rei dels dimonis i la follia genètica de tota la família protagonista. I, en tots dos casos, hi ha una troballa formal que pren sentit: els protagonistes com personatges d'una tragèdia grega, que no controlen la seva voluntat, com ninots que algú perversament manipula des de decorats en miniatura (n'hi ha prou de fixar-se en el pla que meravellosament obre el film). I, també formalment, un altre aspecte que sembla inclinar la balança cap a la interpretació no sobrenatural: tres quartes parts del metratge responen més al thriller psicològic i sobretot al drama que no pas a una pel·lícula de terror convencional. Per això fracassarà estrepitosament a les taquilles. I és una llàstima perquè, amb totes les seves vacil·lacions, es tracta d'un producte intel·ligent que contribueix a renovar el gènere.

En definitiva, una germana bessona d'un film molt similar, “La bruja”. Com si en fos una mena de remake urbà, “Hereditary” corre també el risc de ser del tot incompresa pel públic profà (inclòs, sí, aquest ruc que ara escriu).

Comentaris (10)25-06-2018 22:20:28

Una relació d'amor?

Un cacic local anomenat Sebastià acull una noia de catorze anys desemparada i la converteix en la seva amant. Quan, més endavant, en Sebastià necessita casar-se amb una pubilla per diners, decideix casar la Marta amb un altre home perquè ningú sospiti. Intentarà que aquest home sigui al més curt de gambals possible perquè no hi hagi risc que la Marta se n'enamori. El resultat, tothom el coneix: el bo d'en Manelic, el pastor utilitzat de tapadora per en Sebastià, assolirà l'amor de la noia, la Marta, i matarà en Sebastià com a venjança i com a purificació dels actes d'aquest llop de la terra baixa abans de tornar amb la seva estimada a la terra alta.

Aquest és, a grans trets (sempre simplificadors), l'argument de “Terra baixa”, d'Àngel Guimerà. I la polèmica a la selectivitat ha arribat perquè en una pregunta de veritable o fals la plantilla de correcció considera que cal respondre “veritable” a l'afirmació “La Marta i en Sebastià mantenen una relació amorosa”. Molts estudiants consideren que la relació és d'abús sexual (en la relació amb en Sebastià, la voluntat de la Marta mai no compta) i que se'ls hauria de comptabilitzar la seva resposta de “fals” com a correcta.

El problema no és el valor de la resposta (0,1, tot i que sempre pot haver-hi algú a qui vingui d'aquí), sinó els valors que porta implícita. Moltíssima gent ha posat el crit al cel perquè, des d'un discurs feminista contemporani, la resposta com a veritable és inacceptable. Per mi, la conclusió és clara: la resposta correcta hauria de ser “fals”. Ara bé: analitzem-ho.

El problema és de base. Tot i que s'entén que el motiu és la simplificació de la correcció, no deixa de ser pervers simplificar l'anàlisi d'una obra literària amb preguntes de tipus test. Ho és perquè és limitar el qüestionament sobre l'obra a un simple control de lectura i perquè, per tant, es renuncia a aprofundir en l'anàlisi, que és el que dóna sentit a l'experiència lectora. No es tracta de llegir per llegir: la literatura és una de les millors maneres de créixer intel·lectualment perquè posa en qüestió la teva relació amb el món. I, en aquest sentit, tan nociu em sembla polir-se-la amb un test de pa sucat amb oli com ventilar el problema amb proclames simplistes basades amb el políticament correcte.

Des de sempre, quan explico als alumnes les peripècies del cavaller Tirant amb la princesa Carmesina, un dels moments més divertits és quan, després que la princesa decideix fer-se la interessant per fer-lo patir, el cavaller decideix tirar pel dret i ficar-se al seu llit sense permís. El cas és que primer es barallen, però la princesa acaba cedint perquè en realitat se'n mor de ganes. Però cada any que passa creix la meva incomoditat: en els temps que corren, parlar d'una noia que diu que no però que en realitat vol dir que sí és un risc. I aquest any m'he vist obligat a dir “ei, que això no té res a veure amb algunes coses que passen en l'actualitat. Nois: no és no!”

És evident que jutjar determinats clàssics des dels paràmetres actuals no té sentit. Què cal, doncs? Explicitar aquesta evidència. Deixar clar que determinades obres són immortals no pas per suposats valors ètics o morals en què han crescut els milenials, sinó per la seva capacitat metafòrica o simbòlica. Joanot Martorell no pretén descriure'ns l'episodi d'una violació, ni tampoc tractar la dona com a objecte. La situació li interessa simplement per reflectir el contrast entre les aptituds de Tirant al camp de batalla i la seva malaptesa en el terreny amorós, dicotomia que és la base principal de la novel·la.

De la mateixa manera, el que Guimerà vol expressar per mitjà del triangle (no en direm amorós) Sebastià-Marta-Manelic és l'enfrontament entre la puresa i la bondat de la terra alta i la corrupció i la maldat de la terra baixa, seguint la màxima rousseauniana que l'home és bo per naturalesa i que és la societat qui el fa malbé. Per tant, la resposta “veritable” com a correcta és un error garrafal d'apreciació, però des d'un punt de vista estrictament literari. Més que res, perquè a mi com a feminista m'escandalitzaria més el tractament que es fa de la dona a la saga de les ombres de Grey, per exemple. He tingut la desgràcia de veure'n la primera pel·lícula, i el que em sembla inversemblant no és que s'accepti el rol sexual passiu i masoquista de la protagonista (al capdavall, els rols sexuals són precisament rols i no són degradants si formen part d'una fantasia consentida i compartida), sinó que es consideri el súmmum de la modernitat i de l'alliberació de la dona una història en què a ella li cau la bava perquè el manso la ve a buscar a la feina amb helicòpter, perpetuant el cànon d'heroïna Disney pre-Pixar que viu només pendent de trobar el príncep blau que la rescati.

En definitiva, convé fugir tant de les simplificacions acadèmiques com de les polítiques. Sempre recordo una alumna que un dia em va dir que amb mi no feien mai literatura, perquè amb l'excusa d'un llibre ens passàvem les classes parlant de la vida. Jo li vaig respondre que per mi aquest era precisament l'objectiu de la literatura. Així doncs, la solució passa per poder parlar a les aules amb naturalitat de tot. Que és precisament el que els polítics no volen que fem. No fos cas que forméssim ciutadans crítics que sabessin el que es fan quan voten.

Comentaris (1)16-06-2018 01:55:21

Carta oberta als orangistes

Estimats votants de Ciudadanos a Catalunya, us faig algunes reflexions sense ànim de posseir cap superioritat moral. Només perquè hi penseu i perquè, encara que no us ho cregueu, els republicanistes ens preocupem per tots aquells que viuen entre nosaltres. Per tothom, de debò.

Primera reflexió: la líder del partit que heu votat es nega a reunir-se amb el president del govern interior de Catalunya només perquè li molesta la decoració de la façana del Palau de la Generalitat. Pregunta: no us adoneu que amb aquesta actitud la líder del partit que heu votat renuncia a representar-vos, que és per allò que ha estat escollida?

Segona reflexió: la líder del partit que heu votat posa el crit al cel quan el primer consell de ministres del nou president espanyol anuncia l'aixecament del control de les finances catalanes, perquè ho considera una concessió inadmissible a canvi dels vots republicanistes favorables en la moció de censura. Pregunta: no us adoneu que la gestió dels diners per part del govern de Catalunya beneficia a tothom, inclosos els que l'heu votat a ella?

Tercera reflexió: la líder del partit que heu votat anuncia la seva voluntat de lluitar contra el que ella anomena imposició de símbols partidistes al carrer, ja que creu que és “intolerable en democràcia”. Preguntes: per què tot allò que és normal (la llibertat d'expressió als carrers, la llibertat de pensament a les aules) a aquesta senyora li sembla sempre “intolerable en democràcia”? De veritat us agradaria viure en la mena de democràcia que ella proposa? No us adoneu que perquè desapareguin els molestos llaços grocs n'hi ha prou d'alliberar els presos? No sou conscients que si els republicanistes, a diferència de vosaltres, no tenim un estat que ens protegeixi sinó al contrari, no tenim altra sortida que manifestar el nostre malestar pacíficament al carrer? És just que també vulgueu deixar-nos sense això?

Quarta reflexió, aquesta ja directament en forma de pregunta: em sabríeu dir alguna mesura constructiva per la qual hàgiu votat en votar aquest partit? No és simplement el vostre un vot en contra i no un vot a favor de res en què creieu?

Cinquena reflexió: d'acord, creieu en la unitat d'Espanya. Heu votat aquest partit, suposo, perquè us fa por que us vulguin prendre la vostra identitat. Però, aleshores, més preguntes: per què no voteu alguna opció que defensi a ultrança l'espanyolitat de Catalunya però que defensi també el dret democràtic a qüestionar-la? Potser perquè aquesta opció no existeix? Per què quan els independentistes érem minoria havíem d'acceptar el resultat de les urnes i ara, en canvi, el resultat de les urnes no compta? No és molt còmode defensar les teves idees quan tenen tot el cobriment legal que les contràries no tenen? És un combat ideològic just, això?

Última reflexió: la líder del partit al qual heu votat no ha parat de fer escarafalls amb el suposat racisme del president del govern interior de Catalunya. Últimes preguntes: sou conscients que una de les poques propostes de contingut de Ciudadanos, més enllà de l'odi a tot allò que sigui catalanista, és la supressió de la sanitat universal? Que això vol dir que pretenen que els immigrants sense papers no tinguin dret a assistència mèdica? Que potser ja us agrada, aquesta mentalitat? Però, si és així, per què us escandalitzeu davant d'un suposat racisme d'altra banda inexistent?

A manera de conclusió, vull insistir que no vull fer-me el milhomes intel·lectual. Segur que els republicanistes també tenim les nostres contradiccions i les nostres tesis, algunes mancances. Però estaria encantat si, per una vegada, algú m'escrivís una carta com aquesta per fer-me reflexionar i potser canviar de parer. Si, per una vegada, quan expresso qui sóc i què sento, rebés rèpliques ideològiques elaborades, en comptes d'insults i amenaces. Mentre us animeu a intentar respondre'm en aquests termes, us convido a repensar la vostra posició. Creieu-me: viureu molt millor vosaltres a la República catalana sentint-vos tan espanyols com vulgueu que no pas hem viscut nosaltres al regne d'Espanya sense sentir-nos-hi. Tinc una prova contundent d'això que dic: l'1 d'Octubre. Aquell dia ens vam trencar la cara perquè tothom pogués expressar-se. Tothom: també vosaltres. Uns altres ens la van trencar perquè ningú pogués expressar-se. Ningú: tampoc vosaltres.

Comentaris (2)13-06-2018 00:18:23

Oportunitats

Tot i que tinc ganes de parlar de les meves petites grans passions i no d'altres coses, com que el futbol està parat i el meu dia a dia ara com ara no em permet consumir cultura, hauré de tornar a parlar de política (ho sento) perquè ningú es pensi que el blog ha tancat.

Partiré avui d'aquest article de Vilaweb:

https://www.vilaweb.cat/noticies/les-quatre-proximes-oportunitats-per-la-republica-entre-octubre-i-maig/

El que diu és molt interessant, il·lusionant i preocupant alhora. Il·lusionant perquè tindrem noves oportunitats. Preocupant perquè no les podem tornar a desaprofitar. Crec que a partir del setembre haurem de tornar al carrer (sí, jo també, quin remei) principalment per pressionar els nostres polítics. A Madrid no cal demanar-li res més. Les manifestacions han de ser de consum intern. Primer perquè els nostres polítics no s'acomodin, i després per obligar-los a anar junts a les municipals.

Les municipals són clau. Inquietantment clau. Si fem el que hem de fer, guanyarem a TOTS els municipis. Però en alguns, començant per Barcelona, caldrà anar junts. Si no s'hi va, Ciudadanos tindrà alcaldies, i això seria un drama. Temo per ERC, i crec que aquí el poble haurà de fer campanya: se l'obliga a anar amb els altres i, si no hi va, es fa campanya per no votar-lo. Directament.

Sempre he pensat que, per molt que tècnicament estiguem empatats, els unionistes són entitats individuals que treuen el cap aïlladament només per destruir, però a cada poble (a TOTS) el republicanisme és qui domina el teixit associatiu. És qui construeix: qui organitza les festes majors, qui organitza aplecs, qui organitza diades castelleres, qui organitza espectacles de dansa per a la mainada... Mostrem-ho guanyant a TOTS els municipis catalans. És una possibilitat REAL. Automàticament es consolidaria la República, com va passar a Espanya amb les municipals del 1931. Amb tota la legitimitat del món.

Si no, si fracassem, si ERC i companyia tornen a fer el burro i regalen alcaldies ja no a l'unionisme sinó als ultres de Ciudadanos, s'haurà acabat tot. No hi haurà més oportunitats, si més no a curt termini.

Perquè la il·lusió s'obri camí entre els temors, que encara em dominen, m'aferro a les paraules de Torra: quan arribi una nova oportunitat, cal estar preparats i no deixar-la escapar. Que per fi les paraules vinguin, d'una vegada, acompanyades per fets.

Comentaris (1)12-06-2018 00:04:52

La convocatòria (im)possible

Porters: Casilla (R. Madrid), Masip (Valladolid), Codina (Fuenlabrada).

Defenses: Vidal (Barça), Bellerín (Arsenal), Piqué (Barça), Fontàs (Celta), Bartra (Betis), Muniesa (Girona), Alba (Barça), Planas (Girona).

Migcampistes: Busquets (Barça), Romeu (Southampton), Roberto (Barça), Pons (Girona), Cesc (Chelsea), Granell (Girona).

Davanters: Deulofeu (Watford), Adama (Middlesbrough), Moreno (Espanyol), Soriano (Beijing Guoan), Bojan (Alavés), Tello (Betis).

Mentrestant... Som-hi, Bèlgica!

Comentaris (5)06-06-2018 00:44:54

Vot de silenci

Resum dels últims dies a nivell personal en clau política. Dijous: assisteixo atònit als discursos autonomistes dels nostres representants polítics a la capital de la potència estrangera que ens subjuga, en els quals s'humilien i ens humilien a tots. A la mateixa hora, el pseudopresident Torra beneeix (amb la boca petita, però la beneeix) la proposta d'estatutet de pa sucat amb oli que li arriba des de Sitges. Divendres: a classe em pregunten com és possible que es pugui canviar un president sense consultar-ho a la ciutadania a través de les urnes, i els explico què és la democràcia representativa i una moció de censura. Quan ho comento a la sala de professors, em diuen que no m'emboliqui, que no parli de política a l'aula, que és perillós. Els dic que jo no he pres partit davant dels alumnes per cap opció política, que només els he explicat objectivament una cosa que ignoraven i que els interessava, com hauria de ser l'obligació de qualsevol bon professional de l'educació. Res a fer: la repressió funciona, ens autocensurem, renunciem a formar ciutadans del futur que sàpiguen què estan fent quan voten.

Dissabte: assisteixo a un debat sobre el procés independentista. Una periodista, un historiador i un filòsof coincideixen en el seu diagnòstic: no hi ha res a fer, no serem mai independents. Davant d'un pessimisme tan aclaparador que em subleva, demano la paraula per reivindicar la dignitat de la gent l'1 d'octubre. Em responen des de la seva superioritat intel·lectual que ells no són cheerleaders a qui paguen per animar a la concurrència, i que les revolucions sempre han estat cosa de la burgesia (Cercas estaria encantat de sentir-ho). Sortint encara m'he de sentir que l'1 d'octubre va ser un fracàs i un èxit de la violència de l'estat. Emprenyat com una mona, arribo a un sopar. El tema surt, renego d'uns polítics pusil·lànimes que ens han venut i que en realitat només volen tornar a l'autonomisme, i m'he de sentir que és molt fàcil parlar veient els toros des de la barrera. M'ho diuen a mi, que juntament amb la meva pacient esposa (que mentre escric aquest article és al sofà, trista, assistint al meu mal humor), porto anys anant a totes les manifestacions possibles, que he estat voluntari a la consulta popular de la meva ciutat el 2010, que he estat voluntari a la consulta del 9-N, que no em vaig moure ni un mil·límetre del meu col·legi electoral l'1 d'octubre malgrat l'amenaça de les porres, que he escrit i he llegit tots els discursos que han fet falta a les escales del meu ajuntament sempre que se m'ha demanat... M'he de sentir això, perquè sóc incapaç d'entendre com és que ningú s'adona que ens equivoquem greument de prioritats, que mentre anteposem la llibertat dels presos a la República no ens en sortirem mai perquè mentre en treguin un rendiment polític seran ostatges de l'Estat.

Doncs molt bé: ja no em queda paciència. Em disposo des d'avui, ara sí, a veure els toros des de la barrera. A fer com fa la majoria i pontificar amb grans frases des del sofà. Decideixo des d'avui recuperar la meva vida. Tenir més temps per llegir, per estimar la meva dona, per vegetar com els meus benpensants compatriotes. Si la meva gent té ànima d'esclau, accepto ser un esclau. I que no em demanin tornar als carrers mai més, si no és per celebrar la República. Perquè amb el currículum que he exposat (si vol la fiscalia en pot prendre bona nota), ja m'he guanyat el dret d'esperar-la tranquil·lament amb un cubata a la mà, si és que mai ha d'arribar.

Comentaris (3)02-06-2018 23:51:52

Pàgines: 12345636  <>