login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Orgullós de la meva gent

Massa dies sense futbol (vull dir del de veritat), i acabo tornant a sentir la necessitat de parlar de les tensions polítiques que ens acompanyen. Unes tensions que estarien solucionades si el president del Parlament hagués fet bé la seva feina el dia 30 de gener, però que en l'espera ens permeten entendre del costat de què estem i de què no.

Per exemple, pot passar que algú comparteixi ideologia amb nosaltres però no hi compartim metodologia. No m'agrada que Arran embruti la porta de l'habitatge de ningú, per molt indesitjable que em sembli el que hagi fet, entre d'altres coses perquè a mi tampoc m'agrada haver hagut de netejar ja tres vegades la meva porta per tenir-hi posat un cartell demanant la llibertat dels presos polítics. Ara bé: això no dóna dret a les associacions de jutges a aprofitar aquesta ineptitud per fer demagògia i dir coses com ara que això demostra l'intent d'imposar una idea per la força o que aquestes actuacions són les pròpies d'una dictadura. Perquè el que de veritat és imposar una idea per la força és empresonar qui no pensa com tu, i perquè el que de veritat és propi de les dictadures és utilitzar la llei i la justícia per reprimir la dissidència.

Afortunadament, també hi ha casos en què et sents orgullós dels teus conciutadans. Com per exemple amb la reacció dels veïns de Badalona davant l'agressió sexual que va patir fa uns dies una noia en mans d'uns menors sense papers. Es van manifestar enèrgicament contra la impunitat del masclisme, però quan un miserable grupet feixista que no es representa ni a si mateix va irrompre a la concentració proferint crits contra la immigració, el van fer fora a crits passant per sobre (que estrany) de la passivitat de la policia. És el mateix esperit que va fer que els racistes fossin expulsats de la manifestació de Barcelona l'endemà de l'atemptat terrorista. En ambdós casos, la gent tenia clar que rebutjava els fets comesos, i no pas el col·lectiu d'origen dels criminals. I és aquesta gent exemplar la que a sobre s'ha de sentir dia sí i dia també que és supremacista i que fomenta l'odi, i s'ho ha de sentir a dir justament per part d'aquells que voldrien una Catalunya monolítica, monolingüe, monocultural i monoracial.

Aquesta és la meva gent. I no sóc supremacista per dir-ho. La meva gent no és la independentista enfront de la que no ho és. La meva gent és la gent cívica, educada i civilitzada que defensa el que pensa en llibertat i en pau, sigui o no independentista; enfront del feixisme totalitari que vol imposar les seves idees per mitjà de la força i la intimidació, i que predica el seu odi contra tothom que és diferent. Aquesta és la meva gent, i n'estic orgullós.

Comentaris (0)15-11-2018 21:42:16

Cinema: "Overlord" i "Prometheus"; i futbol: Barça 3 - Betis 4

Vet aquí una pel·lícula que comença amb una potència descomunal per anar-se apagant progressivament fins a arribar al tram final. “Overlord” comença sòlida com una roca, amb un desplegament tècnic i narratiu que et deixa clavat a la butaca, fins que no se sap per què tot el talent acumulat se'n va en orris a la part final. I no, no em refereixo al tan comentat pas del cinema bèl·lic al cinema de terror zombi. En primer lloc, perquè ja sabia que la cosa anava d'això (era una de les pel·lícules que teníem previstes per a Sitges, però no vam trobar entrades). I, en segon lloc, perquè no és del tot exacte: en realitat, la principal virtut del film és que la frontera que separa ambdós gèneres no és gens nítida; el gènere bèl·lic va deixant pas al fantàstic de manera progressiva i gens incoherent, cosa que permet suggerir encertadament que la guerra en si ja és un horror que sembla irreal. El problema, paradoxalment, més aviat és el contrari: és la part realista la més terrorífica, mentre que quan les criatures endimoniades comencen a campar per la pantalla tota la tensió que tan hàbilment s'ha aconseguit acumular durant una primera hora esplèndida cau estrepitosament claveguera avall, sense remei, en favor d'una testosterònica part final sense cap gràcia. Una llàstima.

Molt més sòbria és “Prometheus”, la preqüela inicial d'Alien molt ben dissenyada per Ridley Scott que vam tenir ocasió de tornar a veure diumenge. La pel·lícula aconsegueix amb un gran sentit del muntatge un constant equilibri entre acció i mística, que convenç encara que no arribi a enlluernar. Malauradament, però, vaig deixar passar la segona part, i vés a saber quan l'enxampo. Tampoc em treu la son, però.

Sí que me la treu una mica la desesperant irregularitat del Barça, que continua donant-ne una de freda i una de calenta, molt més fiable en els grans escenaris que quan toca arromangar-se. Sobre el desastre d'ahir, diré una cosa que no voldria que es malinterpretés i que sonarà gairebé a blasfèmia: que ahir jugués Messi va ser totalment contraproduent. Perquè era precipitat, perquè no costava res esperar que se sentís molt més segur després de l'aturada, i sobretot perquè (sense temps per preparar una altra manera de funcionar) va trencar una dinàmica d'equilibri col·lectiu en què tothom havia assumit el seu rol. Pensem en Milà: les dues grans virtuts que va exhibir l'equip van ser les línies juntes i la pressió alta. Ahir, ni una cosa ni l'altra. Perquè, quan hi ha Messi, la pressió ha de ser zonal i no individual, i això no es va poder treballar bé, i no es va tenir en compte que el Betis venia al Camp Nou a fer-nos tastar la nostra pròpia medicina mitjançant l'efecte mirall. En condicions normals, en una dinàmica d'un contra un, el Barça hauria guanyat l'aposta per pura qualitat individual. Però el talent de Messi va actuar com a factor desestabilitzador perquè el Barça ja no va ser coherent ni constant en la proposta. El Betis va decidir jugar la pilota des del darrere encara que als primers minuts les veiés quadrades, mentre que el Barça davant la mateixa pressió va decidir apostar majoritàriament per la pilotada llarga a Suárez a la recerca del tres contra tres final. El Betis va mantenir la idea del joc posicional quan el partit es va posar èpic, mentre que el Barça va tirar de coratge. El Betis va decidir defensar-se amb la pilota amb possessions llargues, mentre que el Barça va tornar a renunciar al futbol control amb el recurrent canvi d'Arthur per Arturo. En definitiva, el Betis (a qui només es pot aplaudir) estava disposat a morir amb la seva idea, i per això va acabar matant amb la seva idea. Al Barça li toca pensar seriosament què vol ser de gran, i trobar l'equilibri entre el talent imprescindible de Messi i el sentit col·lectiu.

Comentaris (1)12-11-2018 21:33:59

Futbol: Inter 1 - Barça 1

Com a culminació d'un dia en què la (in)justícia espanyola va tornar a cobrir-se de glòria, va arribar una injustícia futbolística. El Barça va merèixer més, molt més, en el partidàs que va jugar ahir a Milà. Es va mostrar com un equip amb les idees molt clares i amb una gran capacitat per desenvolupar-les. Però tota la sort immerescuda que es va tenir a Vallecas va abandonar-nos ahir. Coses del futbol.

La primera part de l'equip va ser d'escàndol. Amb un joc compacte, atractiu i dinàmic amb pilota, i amb una pressió exemplar quan calia recuperar-la, el Barça va ofegar l'Inter i el va tenir contra les cordes en tot moment. Va resultar molt frustrant arribar al descans amb empat a zero. La segona part va ser una mica més equilibrada, però tot i així les dades no enganyen: totes les estadístiques demostren que la superioritat blaugrana va ser total. Però la grandesa del futbol és que és l'únic esport en què ser superior no et garanteix el triomf, i el Barça va acabar pagant la seva manca de contundència a les àrees. L'últim tram de partit va esdevenir perillós, perquè es va perdre el control, i Valverde va tornar a apostar per ser camaleònic i adaptar-se: va fer entrar Malcom i Vidal per acceptar l'intercanvi de cops i gairebé surt bé. Llàstima que al final l'èxtasi de Malcom va quedar neutralitzat per una rèplica gairebé immediata dels italians. Res irreversible en un grup pràcticament enllestit i en què s'ha fet molt bona feina, però una llàstima no acompanyar l'exhibició d'un triomf que hauria deslliurat definitivament els titulars dels dos compromisos finals.

Sigui com sigui, i malgrat el regust agredolç, ahir els culers ens en vam anar a dormir convençuts que si els jugadors mantenen aquest nivell de joc i compromís quan torni Messi, el futur (pel que fa al futbol) ens presenta la vida en rosa.


No hi ha tirania més cruel que la que es parapeta rere l’escut de la llei i en el nom de la justícia” (Montesquieu)

Comentaris (1)07-11-2018 23:19:40

Futbol: Rayo 2 - Barça 3; i cinema: "El protegido" i "Desmontando a Harry"

Què n'hem de fer, d'aquest Barça? Com pot passar en una setmana de jugar com els àngels a caure en la més absoluta mediocritat? O millor encara: com és capaç de fer-ho en un mateix partit? Perquè la veritat és que la primera mitja hora a Vallecas va ser francament bona, amb un joc posicional i associatiu que va empetitir el Rayo des del minut 1. L'equip jugava juntet i de memòria, i el primer gol gairebé va fer vergonya de tan fàcil com va ser. Però la capacitat de complicar-se la vida d'aquest equip no té límits, de manera que es va deixar empatar i a partir d'aquí va desaparèixer. Totalment. A la segona part va arribar el 2-1 i el desastre semblava un fet. A partir d'aquí, es va renunciar a l'estètica per apostar-ho tot a l'èpica. Els tres canvis de Valverde van anar en aquesta direcció: la de fer l'equip més vertical i renunciar al joc combinatiu. També Piqué fent d'Alexanko, moviment que cal reconèixer que va ser decisiu en els dos gols de la remuntada agònica final. Aquesta vegada la moneda va sortir cara, però crida l'atenció com de fàcilment el Barça renuncia a la seva essència en cas d'emergència (és clar que també se'n pot dir versatilitat). Segurament no cal donar-hi més voltes: Vallecas és el típic camp complicat per inferior que sigui el rival, i al capdavall és important saber guanyar quan no es juga bé. Però esperem la millor versió a Milà i contra el Betis.

En aquest cap de setmana llarg aprofitem per descansar molt i posar-nos pel·lícules a casa. Recuperem dos clàssics moderns. “El protegido” és, segurament, la pel·lícula de M. Night Shyamalan en què més distanciades es troben la crítica (a favor) i el públic (certa indiferència). Si més no en el moment de l'estrena, perquè ara el film revifa amb l'expectativa de la imminent estrena de “Glass”, que ha de completar la trilogia que l'any passat va tenir la seva segona part en “Múltiple” (ups! Spoiler). I el cas és que les sensacions que deixa “El protegido” milloren en una revisió al cap dels anys. Quan es va estrenar, ja fa una bona colla d'anys, jo encara em trobava sota els efectes d'”El sexto sentido”, i tots els que esperàvem alguna cosa similar ens vam quedar una mica freds: ni terror, ni amb prou feines acció, i la sorpresa final era fins a cert punt previsible. Però és que “El protegido” és la pel·lícula més abstracta de Shyamalan (per damunt de la infravalorada “El incidente”, que ja és dir), i per això aprens a apreciar-la més amb el pas dels anys (tot i que em continua quedant la sensació que li falta la pela per fer el duro). Així, si “Múltiple” és un assaig sobre quina pot ser l'autèntica naturalesa d'allò que interpretem com a sobrenatural, “El protegido” és una desconstrucció apassionant del món del còmic. Crida l'atenció com Shyamalan capgira l'habitual i americaníssima pressió dels fills per satisfer les expectatives dels pares (aquí és just a l'inrevés), i arriba molt endins la idea de la necessitat de trobar la nostra missió en aquest món.

I, parlant de desconstruccions, per clàssic modern impagable “Desmontando a Harry”. Ara que sembla que Woody Allen està condemnat a ser un proscrit per part de l'activisme feminista, cal reconèixer que el mestre novaiorquès no amaga les seves cartes: presenta aquí el seu personatge com un neuròtic obsessionat amb el sexe i absolutament mediocre en la seva vida, però brillant en la seva obra. No cal afegir-hi res més. Bé, sí: que els relats incrustats a la història són magistrals, i que no vull que cap absolutisme ideològic em deixi sense la meva ració anual de Woody Allen.

Comentaris (4)06-11-2018 00:17:17

Futbol: Cultural 0 - Barça 1; i cinema: "Infiltrado en el KKKlan"

El dia que Espanya va descobrir meravellada que la seva princesa sabia llegir, el Barça va disputar el primer partit de la competició que porta el nom del seu pare, de la qual espero que ens expulsin aviat per no admetre-hi la participació d'equips estrangers. Va ser el típic partit de mal jugar, amb un rival agressiu i hiperventilat contra una alineació plena de suplents i joves entusiastes però sense cap cohesió de grup. Com sempre en aquests casos, poca cosa a comentar. En l'aspecte positiu, l'actitud de Vidal, que va liderar en tot moment l'equip malgrat patir quan li va tocar jugar en una posició incòmoda per a ell com és la de pivot; les bones prestacions dels dos centrals del filial; la correcció d'Aleñá, i sobretot la feliç tornada de Denis, que continua mostrant que pot tenir un lloc en aquest equip. En el negatiu, sobretot la lesió de Samper, però també la poca disciplina tàctica de Dembélé i principalment Malcom. El brasiler va perdre una oportunitat d'or, sobretot quan Valverde el va canviar de banda perquè obrís el camp i no li va fer cas. Per sort, es va guanyar amb més pena que glòria i tot queda encarrilat.

La nova pel·lícula de Spike Lee, “Infiltrado en el KKKlan”, no és cap meravella. Molts dels seus detractors afirmen que és un pamflet dels seus, sense cap subtilitat, ple de subratllats i (més enllà de puntuals encerts en el muntatge) desproveït de qualsevol valor com a obra artística. És possible, però... A qui collons li importa? Quan el que Lee vol denunciar és tan greu com la pervivència del racisme en les societats pretesament avançades, pot estranyar a algú que es deixi de romanços i vagi directament a la jugular? Com diria Ken Loach (un altre pamfletari en hores baixes), no és igualment cert que les pel·lícules suposadament apolítiques són en molts casos instruments de propaganda de l'estàndard família mitjana blanca i del sistema neoliberal? Lee l'encerta lúcidament en fer dialogar la trama sobre el KKKlan amb la realitat actual que ha portat un feixista a la Casa Blanca, en especial quan adverteix que els supremacistes disfressen la seva autèntica ideologia de pretesa inquietud social. I també quan adverteix que el feixisme perverteix el llenguatge fins a acusar sense vergonya l'agredit de ser l'agressor. I també quan no estalvia la mirada crítica sobre determinats dogmes paralitzadors dins la seva comunitat. I, d'altra banda, Lee parla obertament d'opressió i no veig que els negres que hi lluiten siguin pobres ni marginals: tenen bones cases i van a la universitat, però se senten oprimits perquè diàriament la seva dignitat es veu atacada i se'ls vulneren els drets civils més elementals. Ho dic perquè potser això explica que hagi hagut de venir Spike Lee a pronunciar-se obertament a favor de la independència de Catalunya, mentre aquí determinats cineastes pseudoprogres insinuen que els catalans no tenim dret a sentir-nos oprimits perquè vivim massa bé. Doncs jo visc força bé (perquè m'ho he guanyat), però em sento oprimit. ESTIC oprimit. Perquè no es respecta la formació del Parlament que jo he votat. Perquè ja han marcat tres vegades la porta de casa meva per tenir-hi un cartell reclamant la llibertat dels presos polítics. Perquè pretenen dir-me com he de fer les classes, de què puc parlar i en quin idioma. Perquè a la porta de la meva ciutat hi havia desenes de furgonetes d'una policia disposada a pegar-me perquè volia votar. Perquè cada dia m'insulten impunement des dels mitjans de comunicació afins al règim. Perquè hi ha persones que ara mateix pateixen represàlies per coses que jo mateix he fet o he ajudat a fer. Perquè visc en un estat que no és una democràcia, sinó una dictadura mal disfressada que em fa un fàstic profund.

Aquest article, com la pel·lícula de Spike Lee, no té avui cap mena de subtilitat. Perquè també està fet des de la ràbia, pels escrits de les acusacions que han sortit avui. L'acabaré amb dues paraules que avui he descobert atònit que es veu que també són constitutives de delicte. Però m'importa una merda: no passaran.

Comentaris (3)02-11-2018 17:19:15

Cinema: "Quién te cantará" i "Memento"; i futbol: Barça 5 - Madrid 1

En un dissabte plujós i trist com el primer aniversari de la proclamació de la independència, assistim a la projecció d'una pel·lícula audaç, arriscada, enlluernadora. El cinema de Carlos Vermut és així: camina en la fina línia entre allò sublim i allò irrisori, però la torrada no cau mai del costat de la mantega perquè és capaç, des del compromís incondicional dels actors, d'aconseguir que entris en el seu joc, alhora tan irreal i tan revelador de les nostres pulsions quotidianes. Amb “Quién te cantará”, pel·lícula impecable, Vermut s'acosta al mite de Pigmalió: una dona haurà de ser educada des de zero per esdevenir allò que s'espera d'ella. En el cas de la cantant Lila Cassen, amb un pas de rosca similar al proposat per “Vertigen” o la recent “Phoenix”: en realitat haurà d'aprendre a ser ella mateixa una altra vegada. Una cantant aficionada, anomenada Violeta (en un evident joc onomàstic completat amb la col·lateral Blanca), serà qui l'ajudarà a recuperar el seu personatge, perdut en el forat negre de l'amnèsia. Des d'aquesta premissa tan sorprenent, Vermut porta l'espectador a reflexionar sobre els mecanismes de la identitat, sobre com la construïm sempre des de la imitació, i acaba construint una història literalment rodona, amb un cercle tancat a la perfecció. I ho fa des d'una saludable pausa i des d'una llibertat creativa radical, exemplificada especialment en la delirant escena del comiat de soltera a ritme d'Alaska. Una joia.

Un altre mecanisme de construcció de la identitat són els records. Els que falten a Lila i els que falten al protagonista de la immortal “Memento”, que vam recuperar diumenge. Potser en algunes coses la pel·lícula no ha envellit del tot bé, però continua essent l'obra mestra absoluta que va permetre al món descobrir el talent d'un cineasta ara mateix imprescindible com és el gran Christopher Nolan. Com Nolan aconsegueix, film rere film, que la seva concepció elàstica del temps provoqui una coherència absoluta entre forma i contingut, ja és història viva del cinema. Però tot va començar amb aquesta meravella sobre un home incapaç de generar records a curt termini, amb l'agosarada i meravellosa idea d'obligar l'espectador a compartir el seu desconcert a còpia d'explicar la trama a l'inrevés.

I els culers continuem augmentant la nòmina de records positius en els clàssics. La golejada d'ahir s'assaboreix especialment pel que té de triomf del treball rigorós per damunt de la prepotència injustificada. El bany del Barça a l'etern rival durant la primera meitat va ser apoteòsic: va conservar la possessió quan va fer falta, però no va renunciar a la verticalitat i a anar a fer mal de veritat per aprofitar els espais que deixava el Madrid a causa de la defensa avançada que havia teixit per mirar de fer el camp petit. La banda dreta de la defensa blanca era un colador, perquè Nacho tenia prou feina amb Coutinho, qui amb la seva tendència a anar cap al centre l'arrossegava i deixava una autopista sencera per a Jordi Alba. Així va arribar el primer gol: després d'una possessió llarguíssima del Barça, madurant la jugada, Rakitic va veure l'escletxa i Alba i Coutinho van fer la resta, amb la inestimable col·laboració del moviment sense pilota d'un pletòric Luis Suárez. El Madrid va quedar tan estabornit que la resta de la seva primera meitat va semblar la desfilada zombi de Sitges. El Barça estava desbocat, i la seva pressió altíssima generava esglais en la parròquia madridista una vegada i una altra. Eren els minuts dels globus grocs de la dignitat. Poc després, penal clamorós que va necessitar el VAR (el demostrat pitjor enemic possible per a la històrica impunitat dels madrilenys) per a la seva proclamació efectiva. 2-0 i mitja part, i la sensació que el Madrid sortia viu d'un període en què la seva bandera blanca semblava més aviat la de la rendició. Però als vestidors Lopetegui (l'acarnissament contra el qual per part de la premsa madrilenya provoca vergonya aliena) va ser valent i va decidir morir amb una atrevida intervenció: va fer seure Varane, amb molèsties, va fer entrar Lucas Vázquez i va dissenyar un 3-5-2 a l'estil Machín, incrustant Casemiro a la defensa i allargant els carrils. Amb aquest moviment tàctic, la superioritat numèrica del Madrid a la zona ampla era aclaparadora i el Barça ho va pagar: va encaixar ràpidament el 2-1 i va ser assetjat durant un quart d'hora etern per un rival que amenaçava seriosament de fer saltar la banca. Era el torn de la rèplica urgent de Valverde, i aquest cop l'entrenador no va fallar: va fer entrar Semedo per avançar Roberto en el lloc de Rafinha, i va crear d'aquesta manera una societat entre el de Reus i Luis Suárez que va acabar essent letal. Però, sobretot, el partit demanava a crits una decisió valenta, i Valverde aquest cop s'hi va atrevir (a diferència de Roma): era evident que l'aposta madridista tenia el risc de deixar una enormitat de pista a l'esquena. Com que no hi havia manera de tornar a fer-se amb el control de l'esfèrica, la solució claríssima era fer entrar Dembélé. Coutinho, vital en el joc associatiu, estava neutralitzat per la nova dinàmica que havia adquirit el partit, i el canvi estava cantat: era evident que l'entrada del francès podia tenir només conseqüències bones per al Barça en aquell moment. O obligava els blancs a protegir-se i a afluixar la pressió avançada o... El que va acabar passant: que la primera vegada que li va arribar una pilota arrenqués a córrer com un esperitat trencant com mantega la reduïda rereguarda blanca i habilités els companys per culminar una contra definitiva. A partir d'aquí, el Madrid es va acabar. Però el Barça no en tenia prou, i Valverde tampoc: tercer canvi i tercer encert. Arthur ja no hi pintava res en un partit embogit, i un Vidal disfressat de Paulinho va contribuir a una golejada per al record. 75 minuts d'intel·ligència tàctica blaugrana contra 15 d'orgull madridista insuficient. Resultat just i satisfacció enorme. I tot, sense Messi. Avui tocava estar content, malgrat un cap de setmana agredolç que ens recorda que anem necessitats de victòries més transcendents.

Comentaris (5)30-10-2018 00:22:25

Futbol: Barça 2 - Inter 0

Passades ja 48 hores, i a menys de 48 del següent gran repte, l'actuació del Barça contra l'Inter es manté en el record i mereix ser digna d'estudi. Que un equip que fins ara aquest any s'havia mostrat més aviat apagat i desorientat aconsegueixi jugar, sense la seva màxima estrella, de la manera que va fer-ho dimecres és per rumiar-hi. Hi ha qui considera que precisament l'absència de Messi va obligar l'equip a endollar-se més que mai, i hi ha qui creu que el principal factor era la competició, a la qual aquest any s'ha penjat l'etiqueta de prioritària. Com que a mi, personalment, la cantarella de la “copa linda y deseada” ja fa temps que em cansa (i continuo pensant que no porta a res de bo), prefereixo pensar que en qualsevol cas sí que certament serà una dosi d'autoestima per a uns jugadors que massa sovint s'han de sentir que sense l'argentí no són res.

Valverde la va encertar amb l'alineació i el plantejament. Segurament es moria de ganes d'apostar per un perfil conservador com el de Rafinha en absència de Messi (ja l'havia posat a escalfar-se quan es va lesionar l'argentí, abans de decidir apostar finalment per Dembélé), i l'actitud del davanter francès li ho va acabar de posar fàcil. Amb Rafinha no es va passar al 4-4-2, però amb Coutinho i el del planter a les ales de l'atac l'equip tenia molta menys tendència a partir-se i molta més a jugar de manera compacta i unida.

De manera que va començar el partit, i al primer quart d'hora semblava que ens avorríem però en realitat el que fèiem era assolir-ne el control absolut. L'Inter bé que va intentar ser ambiciós i incomodar el Barça amunt però, quan el Barça assoleix el nivell de circulació de pilota i de pressió alta de dimecres, no hi ha cap rival que ho pugui resistir. I en això el principal culpable va ser Arthur, omnipresent i brillant en ambdues facetes. Ha nascut una estrella. El Camp Nou ho sap, i dimecres ja el va acomiadar dempeus. Pocs jugadors ho han aconseguit tan aviat.

El partit de dimecres va ser un recital del Barça. No va ser brillant, no va ser una exhibició ofensiva com la de Wembley, però va ser el partit més complet. Va ser el partit de l'esperança i el millor senyal que arribem al diumenge preparats. Si aquests jugadors es proposen continuar jugant així, hi ha una banqueta a sis-cents quilòmetres d'aquí que perilla seriosament.

Comentaris (1)27-10-2018 01:10:06

La lògica del maltractador

Deixo per demà (avui ja, vista l'hora) l'anàlisi del partidàs que va jugar el Barça ahir. Perquè avui s'ha confirmat la ignomínia dels encausaments als presos polítics i no em surt de dins escriure sobre coses normals, perquè res ho serà fins que tots els represaliats puguin tornar a viure en pau a casa seva.

Per tant, parlaré d'unes declaracions lamentables de García-Margallo a Catalunya Ràdio. Diu l'exministre que ell creu que sí que hi ha delicte de rebel·lió, i ho argumenta així: segons ell, la proclamació unilateral d'independència implica de manera inherent rebel·lió perquè implica necessàriament violència, ja que l'estat mai es retirarà pacíficament de Catalunya.

1) Margallo passa per alt que precisament els líders independentistes, encertadament o no, no van fer efectiva la proclamació de la independència justament per l'amenaça de violència que hi havia per part dels estaments espanyols. Per tant, aquests líders independentistes en cap cas han pogut cometre rebel·lió.

2) Un cop més, l'estat (com va fer l'1-O) atribueix als altres la culpa de la violència que només ell està disposat a exercir. Com el marit que diu a la dona que és que l'obliga a pegar-li. Res d'estranyar en un estat on els jutges culpen les víctimes de violació de provocar. La lògica del maltractador.

Però estem a punt. I tant que es retirarà l'estat, de Catalunya. I ho farem sense violència. Que la hi posi ell, si vol, com ha fet sempre. Nosaltres només hi posarem la dignitat. I s'acabarà retirant, i tant que sí. Per vergonya, si és que li'n queda.

Comentaris (5)26-10-2018 00:18:18

Cinema: "Searching" i "Clímax"; i futbol: Barça 4 - Sevilla 2

És curiós que el meu rebuig instintiu a la majoria de xarxes socials (aquest modest blog s'assembla més a un gènere epistolar decimonònic que a res més) em porti, en canvi, a la fascinació per les pel·lícules que giren al voltant d'aquesta temàtica (potser hi busco un reforçament del pensament crític que en tinc?). Però el cas és que, després del díptic que a Sitges van significar “Cam” i “Assassination nation”, aquest dissabte vam completar una mena de trilogia sobre aquesta matèria amb la magnífica “Searching”. Pel·lícula amb un argument que no passaria d'un thriller convencional si no fos per un enorme detall: està narrada íntegrament a través de la pantalla d'un ordinador. Aquest repte majúscul, que ja va ser temptejat per Nacho Vigalondo en la irregular “Open windows”, es beneficia aquí d'una major maduresa narrativa que en el cas del cineasta espanyol es perdia pel major pes d'un pretès virtuosisme formal (el pla seqüència digital). Aquí, en canvi, s'aposta per l'el·lipsi (el protector de pantalla com a matèria narrativa!) i fins i tot es relaxa el format per afavorir la dramatúrgia en el cas dels telenotícies emesos per internet. Però assoleix l'objectiu: íntegrament narrada a través de la pantalla d'un ordinador. I aconsegueix, amb un ús intel·ligent de la música i el zoom, tenir-te clavat a la pantalla des del minut 1, amb un pròleg magistral que recorda poderosament el de l'emblemàtica “Up” de Pixar com a síntesi de la vida (i la mort) d'una persona. A partir d'aquí, cal cordar-se el cinturó, perquè la pel·lícula no et deixarà ni respirar. Un pare desesperat davant la desaparició de la seva filla intentant seguir-ne el rastre digital. Cerques a Google, descobertes de xats, vídeos de Youtube, Instagram... I altre cop la idea de la descompensació entre la identitat real i la digital, i la sensació que la real és la fictícia en un pare que descobreix que no coneix absolutament gens la seva filla. La pel·lícula juga, a més, molt intel·ligentment amb allò que els personatges es diuen i el que queda per dir (els missatges que s'esborren abans de ser publicats), amb la dispersió inherent a l'ús de la xarxa i amb la morbositat indecent que acompanya el seguiment d'un succés desgraciat com a fenomen de masses. Res que els humans no hagin fet tota la vida, ara simplement potenciat per les noves tecnologies. La culpa no és d'elles, sinó que hem avançat tecnològicament sense fer-ho èticament ni racionalment. I és aquesta subtilitat a l'hora d'introduir tangencialment aquestes qüestions en la trama principal el que converteix “Searching”, per mi, en una pel·lícula històrica. Perquè podríem estar davant de la pel·lícula definitiva sobre aquesta nostra època líquida i digital.

I diumenge veiem també una altra pel·lícula extraordinària. Però en el sentit literal de sortir-se d'allò que és ordinari, perquè probablement no és tan bona com l'elevat concepte que té d'ella mateixa, víctima sobretot d'una trama més buida de contingut que un discurs d'Inés Arrimadas. “Clímax”, del sempre provocador Gaspar Noé, és especial pel que té d'experiència immersiva, i no se li pot negar que assoleix amb escreix el seu repte de fer sentir l'espectador tan drogat com els personatges. Ho aconsegueix a partir d'un virtuosíssim ús del pla seqüència, i amb un domini espectacular i elegantíssim del moviment de càmera. Se li pot retreure una estructura erràtica (després de la presentació inicial dels personatges, la fase de les converses entre ells sobra) i la seva caiguda total en el nihilisme, però cal reconèixer que a la balança hi pesen molt més els aspectes positius: la brillant exposició de la voluptuositat de l'àcid per mitjà de la barreja entre angoixa i sensualitat, la lliçó cinematogràfica del ball inicial i la deriva de la davallada als inferns cap a un cinema pseudozombi converteixen aquest exercici d'estil que va triomfar a Sitges, amb tots els seus defectes, en quelcom digne de ser aplaudit.

També ho és que en aquesta lliga boja (els periquitos, segons?) el Barça sigui de moment capaç de ser-ne el líder, encara que avanci a batzegades. L'equip va signar un vertiginós primer quart d'hora (amb una eficàcia brutal davant de porta però també amb les habituals febleses defensives), amb un Messi desbocat que es va trencar quan tocava cridar independència. Lògicament el Barça va notar el sotrac, anímicament i esportivament, però aquesta vegada va saber sobreviure. D'acord que se li pot retreure que a la segona part va sortir amb el pijama i que se li continuen fent gols a cabassos malgrat un Ter Stegen imperial (si no fos per aquest porteràs!) i que aquesta vegada Piqué va estar omnipresent (fet que demostra que el problema és d'ubicació i concentració de tot l'equip), però en els partits de transició entre les costellades de les seleccions i la Champions jo ja només demano que guanyin més enllà de com juguin, ja que es pot arribar a poques conclusions quan tens tan poc temps i descans per preparar un partit, a més, tan difícil. Temps hi haurà per analitzar si l'equip s'encalla o tira cap amunt com a Wembley. Això sí: ja cal que tots, començant per Dembélé, es posin les piles ara que en aquest primer Tourmalet el déu argentí s'ha hagut de prendre unes vacances forçades.

Comentaris (3)23-10-2018 22:24:26

No oblidem

Comentaris (1)16-10-2018 23:35:44

Cinema: Sitges 2018 (2a part)

Després de l'hora del pati de la setmana passada, la nostra segona visita a la 51a edició del Festival de Sitges va ser molt més professional: de 12.15h a 00.30h, quatre pel·lícules en un espai de dotze hores. Crec que mai m'he sentit tan bé per la meva programació: perfectament sincronitzades per moure's amb temps entre sala i sala i amb temps per poder dinar i sopar. I, a més, totes quatre van resultar ser cintes més que notables.

Les quatre pel·lícules vistes aquest divendres a Sitges demostren que el cinema fantàstic pot ser una eina potent de conscienciació social i fins i tot política, i no simple diversió inofensiva. Totes quatre tenen en comú, d'alguna manera, el desafiament a les normes establertes i l'empoderament de gènere i generacional. Totes quatre comparteixen, cadascuna a la seva manera, una crítica a la doble moral i a la hipocresia benpensant. No són pel·lícules extraordinàries, però sí necessàries i un luxe per als temps que vivim.

L'heure de la sortie” (menció especial del jurat) aporta el toc francès. El film comença amb un professor que es llança per la finestra davant dels seus alumnes (quelcom que a vegades penso que em podria passar, però no per culpa dels alumnes sinó si algú em torna a parlar de l'avaluació per competències). Un substitut arribarà i haurà d'intentar seduir un grup d'alumnes en estat de xoc. Aquest plantejament recorda moltíssim el de la quevequesa “Profesor Lazhar”, però a “L'heure de la sortie” res és el que sembla, i de fet vampiritza diferents títols per construir una proposta original. L'espionatge a què el professor sotmet els alumnes per intentar comprendre el seu comportament pot recordar també la molt recent i també francesa “El taller de escritura”, però “L'heure de la sortie” és en molts moments sobretot una revisió de l'emblemàtica “La clase” però amb el conflicte a la inversa: si en els films de Laurent Cantet el problema és la gestió dels alumnes conflictius, aquí el dilema és què fer amb els alumnes perfectes. Amb l'únic punt dèbil d'algunes truculències innecessàries (els somnis tramposos, els escarabats) per justificar la seva adscripció al fantàstic, la trama enganxa i funciona com a thriller psicològic. I, si la seva primera resolució pot decebre, no ho fa així la segona, en un anticlímax que recorda el de la magistral “Take shelter”, de Jeff Nichols. El missatge no pot ser més descoratjador per a un professor com jo: no cal esforçar-se a ajudar els alumnes, perquè no hi ha futur. Però el primer pla d'unes mans que s'entrellacen em retorna el sentit de la tasca docent: hi hagi futur o no, els hem d'acompanyar en el viatge, fins i tot encara que de vegades no ho vulguin, per dignificar ni que sigui el seu present.

També és més aviat un thriller la segona proposta del dia, "Beast", però aquest més visceral tot i que profundament elegant. Gairebé gosaria qualificar-lo de hitchcockià en el que té d'anàlisi psicològica del comportament dels personatges. L'actriu, premiada amb una menció especial, està esplèndida en l'encarnació d'una noia atrapada pel seu passat, que l'ha condemnat a tota una vida de demanar perdó. Quan conegui un noi misteriós sospitós de ser un assassí en sèrie, descobrirà el plaer de la sexualitat i trobarà la porta de sortida a la repressió familiar per mitjà de l'enfrontament a tota una comunitat. Finalment, arribarà a les seves pròpies conclusions i actuarà en conseqüència, com la bèstia alliberada de la gàbia que ha passat a ser. L'única debilitat del film és certa descompensació en el timing de determinades solucions narratives, tot i que la sobrietat general de la posada en escena i del conjunt el converteixen en un producte que deixa un magnífic regust.

La tercera proposta, potser la meva preferida, és la més arriscada, però amb un risc ben entès i gens pedant. Simplement, cal temps per acostumar-se a les normes del món que “Cam” ens proposa, i els guionistes se'l prenen. Però, quan es produeix el conflicte, la pel·lícula agafa molta força. I és que no només es converteix en un advertiment seriós sobre els mals de les noves tecnologies a través de la història demolidora d'un cas de suplantació d'identitat digital, sinó que la seva posada en escena i la seva aposta narrativa (enlluernadores en alguns moments totes dues) ens acosten a un univers que recorda el David Lynch d'”Inland Empire” (poca broma, tractant-se d'una opera prima). Sigui com sigui, un guió de ferro que ens interpel·la sobre si, en el nostre actual món digital, és més important la nostra identitat digital que no pas la real.

I el més fascinant de tot és que d'aquests temes parla també (tot i que no només) l'última pel·lícula d'aquest dia inoblidable: l'estripadíssima (i polèmica des de ja) “Assassination nation”, que sembla que ha d'arribar als nostres cinemes sota el títol de “Nación salvaje”. I no se m'acudeix un millor final de festa ni una millor traca final: la pel·lícula és excessiva de totes totes, però és exactament el que vols una mitjanit a Sitges, amb el Retiro entregat. Una bacanal final de sang que desentonarà, sens dubte, en altres contextos, però que aquí funciona com a perfecte colofó d'una pel·lícula irregular però fascinant. Després d'un primer quart d'hora massa pretensiós i erràtic formalment, el film troba el to i reprèn el fil deixat per “Cam” amb una idea molt estimulant: el gran problema de les noves tecnologies és que, quan en perdem el control, proporcionen a la resta dels mortals una dimensió massa polièdrica de nosaltres mateixos, fet que impossibilita l'habitual gestió de la nostra personalitat que fem amb cadascun dels éssers humans amb qui hem de conviure. El problema no és allò que conscientment deixem de nosaltres mateixos a la xarxa (a Facebook i Instagram tothom s'esforça per oferir la seva millor cara: hi publiques com de collonudes han estat les teves vacances, per exemple, sense incloure-hi els punts foscos; o no hi penges un dia de merda a la feina). El problema és el rastre inconscient que hi deixem, que pot fer-nos semblar autèntics monstres davant d'una societat que, com més sobreinformada està, més superficialment jutja. D'aquí que la història passi a Salem, la ciutat de la cacera de bruixes. A partir d'aquí, una història de reivindicació feminista i generacional contra la hipòcrita i emmascarada societat nord-americana (que és l'occidental en general i, per tant, la nostra). Els detractors del film li retrauran sobretot, segur, l'excés de subratllat pamfletari de l'escena del monòleg amb la bandera de les barres i les estrelles, però per mi l'element més contradictori és el que té a veure amb l'ús de les armes (la solució arriba per mitjà d'allò que suposadament es condemna). I no és el primer cop que em passa (amb “South Park” com a paradigma) que tinc la sensació que l'esquerra americana, en el seu saludable afany de carregar-se tot allò que és políticament correcte, acaba assemblant-se massa a allò que combat. Sigui com sigui, més enllà dels seus excessos i les seves contradiccions, “Assassination nation” ´és una pel·lícula molt potent, feta des d'una cinefília (més mainstream, això sí) que ajuda a emparentar-la amb Tarantino, i amb un talent cinematogràfic descomunal (com a mostra, el portentós pla seqüència de l'assalt dels fanàtics a la casa de les noies). I sens dubte és hiperbòlica, però faríem bé de llegir rere aquesta hipèrbole desmesurada una seriosa advertència sobre allò en què ens estem convertint com a societat, producte de l'entusiasme acrític amb què ens hem submergit en el món digital. Reflexió i molta diversió. Què més es pot demanar? Llarga vida a Sitges!


Comentaris (1)14-10-2018 23:27:21

Cinema: Sitges 2018 (1a part) i "El infinito"; i futbol: València 1 - Barça 1

El festival de cinema de Sitges és una bogeria absoluta. Ja des del moment de la venda d'entrades: tot just començar, i conseqüència de la prioritat que tenen els propietaris d'abonaments, vam constatar que la sessió de “Mandy” a la qual assistiria Nicolas Cage estava esgotada. Aleshores vam intentar activar el pla B: una sessió de “Clímax”, l'última bogeria cinematogràfica de Gaspar Noé, al mític cinema Retiro també sonava espectacularment bé. El resultat, el mateix: entrades esgotades. Doble decepció que ja no es podia resoldre, perquè la resta de programa previst per al dia 6 d'octubre no era gaire atractiu. Aleshores ens adonem que hi ha un altre dia en què també hi podrem anar i decidim canviar l'enfocament: comprarem entrades per a un parell de pel·lícules qualsevol ben espaiades en el temps, sense esperar-ne res, i dedicarem la resta del dia 6 a gaudir de l'ambient del festival. Reservada, doncs, la nostra marató particular de pel·lícules per a un altre dia, ens disposem a gaudir de la festa.

I així va ser. Un dissabte fantàstic. Què pots fer quan tot el món del cinema fantàstic s'ha aturat a la costa del Garraf? Doncs passejar, gaudir, relaxar-te, celebrar que feliçment la data coincideix amb el teu aniversari de casament:



Molt important, també, fer nous amics:



I si a sobre pots tenir a tocar estrelles del carisma de Nicolas Cage (simpatiquíssim i tan atent amb els fans que va fer desesperar els responsables de la seva seguretat) i Ron Perlman, poca cosa més pots demanar (evidentment circulen per internet fotos molt millors dels dos banys de multituds, però aquestes són les nostres i vam fer el que vam poder enmig de la bogeria):



Tot plegat, divertidíssim, com sopar en una terrassa veient passar la marxa zombi. I les pel·lícules? Bé, doncs ja ha quedat dit que aquest dissabte eren el de menys. La primera, “Pearcing”, francament dolenta. Fracassa en tot: la música no hi escau, l'intèrpret masculí no té carisma, no hi ha cap virtuosisme en la posada en escena ni cap sentit estètic en la tria de plans i enquadraments... I el guió no s'aguanta per enlloc. En un moment donat em va fer pensar en “Audition”, i llavors vaig recordar que estava basada en una novel·la del mateix autor. Però en el deliri de Takashi Miike almenys hi havia una trama coherent que finalment embogia, mentre que aquí la cosa no té ni cap ni peus des del primer minut. Intenta ser divertida, però no se'n surt. Intenta ser original, però només recorre situacions massa cops transitades. En definitiva, un despropòsit absolut. La pel·lícula, a competició, va rebre per part meva la pitjor puntuació possible a l'urna de la sortida. No serà pas gràcies a mi que pugui optar al premi del públic.


Aquest desastre (que quan ets a Sitges no t'importa gens) va ser al migdia. Després va venir tota la diversió, i gairebé a mitjanit vèiem la segona amb les piles carregades. Sense ser res de l'altre món, “Zoo” ja era una pel·lícula molt més digna. Amb els seus defectes (una narrativa sincopada que comença a ser un mal crònic de molts llargmetratges en l'era de les sèries, algunes situacions de missatge social ambigu i un abús literal de les drogues), però amb els seus encerts, en especial la decisió valenta de deixar els zombis pràcticament fora de camp per focalitzar-ho tot en la relació de parella. D'acord que la dissecció del matrimoni no és la d'un Bergman, però el millor que es pot dir d'aquesta proposta és que és profundament honesta i humana. Mereixia més aplaudiments dels que va tenir al final per part d'un públic segurament massa cansat. Com nosaltres, que vam arribar a casa a les quatre de la matinada, satisfets i amb una advertència per a aquesta edició del festival: tornarem.


Com que no en teníem prou, diumenge de sofà i pel·lícula amb una altra mostra de cinema fantàstic: “El infinito”, que va triomfar en l'edició del 2017 i que precisament havíem adquirit el dia abans a les paradetes del festival. Una proposta atractivament estranya que no evita els mals narratius que, al meu entendre, acompanyen moltes pel·lícules actuals. La gent ja no sap explicar històries o és simplement que jo últimament tinc un dèficit d'atenció que no tenia? Sigui com sigui, les escenes eliminades del Blue-Ray aclareixen força que finalment es va optar per l'austeritat narrativa en detriment del subratllat, malgrat el risc d'un excés d'el·lipsis que despistés l'espectador. En qualsevol cas, al final tot encaixa i la història fabulosa dels bucles temporals cobra sentit en forma de reflexió sobre la immortalitat: seria suportable l'eternitat? No és, de fet, tota la nostra vida, per mortal que sigui, una successió de bucles?


El Barça ho és segur, un bucle: de la frustració a l'eufòria, i de seguida altre cop a la frustració. No es va jugar malament ahir, però l'equip continua pagant la baixa forma d'algun dels seus puntals (no tornaré a dir noms, perquè és una evidència) i, sobretot, la falta de personalitat del seu entrenador. Em sap greu, però és així: no seré original si dic que ahir va ser desesperant com va trigar a fer canvis. Perquè l'equip jugava bé, sí, però li faltava grapa al davant i se'l veia cansat. I Dembélé anar esperant. Valverde sabia que era necessari que entrés, però me l'imagino; per qui el canvio? Arthur ha jugat molt bé, però ara se'l veu cansat. Podria endarrerir Coutinho... Però no, que m'exposaré massa. Per Suárez? No, que trenco la jerarquia. Per Coutinho? Va, per Coutinho. Home per home i no toquem gaire res. I mentrestant el temps ha anat passant i, evidentment, el francès ja no té cap opció de revolucionar el partit. I això em desespera: perquè prefereixo el risc de perdre amb valentia que aconseguir un resultat gris per manca de coratge. Reflexió aquesta, per cert, que crec que cal fer extensiva a tots els àmbits (i qui s'hi vulgui entendre, ja ho farà).

Comentaris (10)09-10-2018 00:03:50

Futbol: Tottenham 2 - Barça 4

A veure com ho explico sense semblar avantatgista o resultadista. Però el cas és que, just quan ja m'havia rendit i començava a renegar definitivament de Valverde com un entrenador que no m'agrada ni m'il·lusiona, avui m'hi he mig reconciliat. I ha estat ja des de l'alineació. Perquè esperava que avancés la posició de Coutinho i posés un migcampista més en detriment de Dembélé, per dues raons: perquè a Anglaterra els rivals sempre pressionen fort i perquè l'equip s'havia mostrat massa feble defensivament i calia fer-lo més compacte. Però la sorpresa agradable ha estat veure que el quart migcampista escollit ha estat Arthur, i no Vidal. I no ho dic per carregar contra el xilè, que m'ha esvaït força dubtes en els minuts que ha tingut, sinó perquè m'ha agradat que l'escollit tingués un perfil creatiu i no defensiu. L'encert s'ha vist reflectit en el joc, i el Barça s'ha exhibit en molts moments del partit. Es pot ben dir que ha estat de moment el millor partit de la temporada. Només al final Valverde m'ha fet arrufar una mica el nas quan precisament Arturo ha entrat per Arthur, ja que a mi em semblava que en aquells moments el que necessitava el Barça era defensar-se amb la pilota. Però potser havia arribat a la conclusió que ja no hi havia manera de tenir-la i necessitava algú fresc que fes d'escombra.

El partit ha estat brillant, tot i que no complet. Perquè, malauradament, les febleses defensives no han desaparegut. En el primer gol encaixat es pot apel·lar a la mala sort, ja que encara ens estàvem lamentant del segon pal de Messi (comença a ser un fenomen paranormal) quan ens hem trobat amb una bona maniobra de Kane al fons de la xarxa (tot i que també és cert que potser havíem accelerat un pèl innecessàriament el partit). Però el segon sí que m'ha fet enfadar, perquè és una mostra de la facilitat que tenim per complicar-nos la vida de manera absurda per un excés d'autocomplaença. Sigui com sigui, els culers som una mena de masoquistes que no sabem entendre el plaer sense el patiment, de manera que avui hem gaudit molt. I res de menysprear aquesta gran victòria per les baixes del Tottenham, ja que tot i així segur que és molt millor equip que el Leganés o (no me'n puc estar) el CSKA de Moscou. Creix la llegenda al voltant de la priorització de la Champions, i una cosa queda clara: Wembley serà sempre nostre.

PD: avui el portaveu del PP en el debat de política general del Parlament de Catalunya ha fet un raonament tan sofisticat que no em puc estar de comentar-lo. Diu que Torra s'assembla molt més a ell que no pas a un saltador de perxa noruec, i que per tant el president és tan españolazo com ell. No tinc paraules. T'ho posaré fàcil, tros d'ase: per les meves venes hi corre sang andalusa, i n'estic molt orgullós. Perquè és la sang de les classes humils que van haver de marxar per construir un futur millor per culpa dels señoritos, que segurament siguin els teus avantpassats. Però no sóc espanyol, perquè a mi no em dóna la gana i perquè no accepto la concepció monolítica i granítica que té el nacionalisme espanyol sobre la seva identitat. I després som nosaltres els que digueu que anem pel món parlant d'etnicisme i ADN...

Comentaris (1)04-10-2018 00:26:42

Aniversari feliç

Avui és el meu aniversari, i com l'any passat em toca viure'l amb el regust agredolç dels fets transcorreguts la vigília. Aquesta vegada i malgrat tot, molt més dolç que amarg.

La lectura dels millors articulistes de Vilaweb (diari independentista però de marcat sentit autocrític quan convé) m'ajuda a posar ordre en els meus sentiments contradictoris. Així que ho intento.

Els fets de dissabte a Barcelona van ser importantíssims. Una vegada més, Ciudadanos ens va regalar una victòria en el seu afany d'instal·lar la crispació als carrers. Perquè la gent va poder mostrar la seva dignitat plantant cara a la manifestació feixista de Jusapol, i perquè la lamentable actuació dels Mossos va contribuir a encendre la indignació necessària perquè l'aniversari de l'1 d'Octubre no es convertís en el que jo em temia: una commemoració folklòrica. Lluny de la nostàlgia, ahir gent de totes les edats va tornar a convertir els carrers en una explosió d'esperança en el futur.

Coses que em van fer un nus a l'estómac ahir:

a) Veure la policia del meu país actuar contra la gent del meu país.

b) Evidenciar la divisió de l'independentisme a nivell estratègic.

c) Presenciar els carrers de ciutats que estimo convertits en un caos.

Però:

a) Gràcies a l'actitud dels Mossos ens hem despertat de cop, i hem tornat als carrers a fer pressió de veritat, lluny de cançonetes i xocolatades.

b) Una cosa és que hi hagi qui cregui convenient posar pausa i una altra és tolerar que hi hagi qui intenti convertir la nostra integritat davant les porres en lletra morta. Ahir vam començar a derrotar aquests polítics miserables, que no estan a l'altura de qui els ha precedit i en paga les conseqüències. Va ser un primer avís per a navegants, i si en necessiten més en tindran més. Aquest cap de setmana llarg hem iniciat la fase 2: de la pressió a Espanya a la pressió a la classe política catalana. De tombar el règim del 78 ara fa un any a tombar l'autonomisme.

c) El caos no és violència. Només és caos. El món (la premsa espanyola ja sabem que viu en un altre planeta) no ha vist violència, sinó determinació. Si només cantem pot semblar que demanem les coses per caprici. Ahir va quedar clar que ho fem per necessitat.

Podria semblar que ahir Torra se'n va anar a dormir tocat, perquè:

a) La gestió dels Mossos va ser lamentable, i ell ho sap.

b) L'autonomisme que practica està en crisi, i la gent demana la seva dimissió.

Però:

a) A Torra ja li va bé que la gent hagi perdut la confiança en la seva policia. Els Mossos són un estament d'ordre, i no de revolució. És bo saber que no s'hi pot comptar.

b) Torra es va mostrar dissabte a TV3 com un president desbordat no pas per la seva ineptitud ni la seva deshonestedat, sinó perquè viu presoner dels miserables interessos de partit d'Esquerra i el PdeCAT. A ell el càrrec li és igual, i les peticions de dimissió ja li van bé per desactivar el sector autonomista de la coalició de govern.

Si sumem les peces del trencaclosques que formen algunes frases de Torra podem arribar a la conclusió que, en realitat, ahir se'n va anar a dormir tan content com un servidor:

  • Feu bé, d'apretar. Continueu així.”

  • Si les sentències no són absolutòries, prendré la decisió que calgui prendre.”

  • Nosaltres hi serem, però hi heu de ser.”

  • Hi haurà un dia que haurem de tornar a actuar com l'1 d'Octubre.”

  • El poble ho va començar tot i el poble ho ha d'acabar.”


Intenteu trobar una línia cronològica de sentit a tot plegat (ens necessita per actuar i ens necessita per acabar, així de senzill). Penseu en què ens vam equivocar NOSALTRES el 27 d'Octubre. I, finalment, afegiu a l'equació el pànic que té ara mateix Espanya a països com ara Bèlgica i Finlàndia, i tindreu com a resultat el que ens espera en els propers mesos. Com diria aquell, aquí ho deixo.

Per tot plegat, l'aniversari de l'1 d'Octubre ha estat, com el meu, un aniversari feliç.

Comentaris (1)02-10-2018 22:04:53

Futbol: Barça 1 - Athletic 1

Assistim a la tercera ensopegada del Barça en sis dies. Aquesta vegada en directe: som, després de molt de temps, al Camp Nou. Tenim les entrades comprades des de fa temps i tenim ganes de passar-nos-ho bé, però el nostre cap i el nostre cor són al centre de Barcelona, amb les manifestacions antifeixistes contra l'ofensa que vinguin aquí a homenatjar els bàrbars que ens van apallissar ara fa un any.

Tant sobre el Barça com sobre el que ha passat avui a la capital del nostre país, prefereixo no parlar-ne en calent, sobretot de la segona qüestió. Només he passat un moment per aquí perquè els propers dies no estaré per la feina. Ens veurem als carrers. Per la nostra dignitat.

Comentaris (1)29-09-2018 22:58:54

Pàgines: 12345638  <>