login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Sevilla 2 - Barça 4; i cinema: "Destroyer" i "Canino"

Ha tornat. Ja és aquí. Sempre a punt per salvar-nos. Messi ha fet patir molt aquests dies, perquè d'ençà d'una topada fortuïta just abans del clàssic de copa no havia tornat a ser el mateix. Li faltava l'últim driblatge, l'espurna de velocitat, la lucidesa de sempre. I l'equip se'n ressentia, més tenint-lo al camp en aquestes condicions que sense tenir-lo en absolut. A Sevilla va semblar que la cosa començava igual, però quan l'equip el va necessitar hi va tornar a ser. Una vegada més. El partit del Barça a la primera part, més que dolent, va ser descontrolat. I el Sevilla ho va aprofitar perquè es va trobar un Umtiti tendre després de la lesió. Però a la segona part va permetre que el Barça creixés, i va posar el partit en territori Messi (que ja havia marcat un gol estratosfèric abans del descans). Així, allò que Umtiti complicava en una àrea per la seva falta de forma, Messi ho arreglava a l'altra mentre anava recuperant la seva. Valverde, per la seva banda, va llegir bé les necessitats que anaven sorgint i va encertar els canvis. Madrid espera per partida doble, amb la fera a punt i desbocada.

Amb aquesta satisfacció, anem al cinema. Després d'alguns dubtes, ens decidim per “Destroyer”. A banda de la molt comentada transformació física de Nicole Kidman, la pel·lícula disposa d'armes per convertir-se en un thriller d'altura: la mirada femenina, el gir en l'estructura que obliga a reformular tot el que s'ha vist, la intel·ligent dosificació dels flash-backs. Però aquest noir brut i estilitzat a parts iguals no acaba de reeixir del tot per la rèmora d'alguns defectes: la motivació incomprensible de la nèmesi de la protagonista, la subtrama familiar, l'allargament d'algunes seqüències de manera injustificada i trencant el ritme... Intenta ser gran i innovar, però es queda a mig camí potser precisament per excés d'ambicions, fet que li resta frescor i paradoxalment transcendència. Pel·lícula notable, si es vol, però no destinada a perdurar.

I per fi, ara sí, veiem “Canino”. La relació d'amor-odi que mantinc amb Iorgos Lanthimos s'accentua: em fascina i m'irrita a parts iguals. Ahir el gran problema era el context: un diumenge a la tarda de sofà, més propici per pel·lícules de digestió més fàcil. Així, en veure-la, la sensació era d'estupefacció i de certa indignació pel que semblava una presa de pèl, accentuada per la sensació d'estranyesa marca de la casa, en aquest cas per mitjà d'enquadraments escapçats i plans fixos que subratllen el fora de camp. Però, un cop la paeixes, la cosa canvia: comença a créixer al teu interior, a fer treballar el teu cervell, i t'adones que és gairebé un manual ric i acurat de psicologia, que analitza de manera estripada i hiperbòlica, deliberadament absurda i ridícula, les conseqüències de la hiperpaternitat i la sobreprotecció, grans creadores d'éssers disfuncionals. Possible de relacionar amb obres relativament recents com “El bosque”, de M. Night Shyamalan, i “El show de Truman”, de Peter Weir, el Mite de la Caverna que planteja permet fins i tot una mirada més àmplia: només sabem allò que ens han volgut mostrar, i la nostra ignorància és absoluta. S'admeten lectures filosòfiques i, amb la que està caient, per descomptat també polítiques.

Comentaris (19)26-02-2019 00:46:33

L'evolució dels somriures

Contra la venjança. Contra la mentida. Contra tots els gegants que hem de derrotar: premsa, jutges, policia, monarquia, règim. Contra el desànim que ens han volgut inculcar, fins i tot des de dins.

Però som més de a favor de.

A favor de la dignitat. A favor de la democràcia. A favor de la pau i la concòrdia. A favor dels drets humans: civils, polítics i socials.

Hem tornat, si és que mai havíem marxat. I això no ha fet res més que (re)començar.

Comentaris (3)23-02-2019 04:02:29

Futbol: O. Lió 0 - Barça 0

S'ha fet tard, i ja és 21-F. Vaga general. Per tant, aquest article romandrà tan buit com la xarxa de la porteria de l'Olympique ahir.

Comentaris (2)21-02-2019 01:12:50

Futbol: Barça 1 - Valladolid 0; i cinema: "Spotlight"

Veiem el partit del Barça a Barcelona, però no pas al Camp Nou, sinó al bar de l'hotel on fem nit. Tot comença el dia de Reis, quan els meus sogres ens regalen entrades per al teatre i una nit d'hotel. La casualitat farà que acabi coincidint amb la manifestació en favor dels presos polítics. Tot va rodat: anem a la manifestació una estona, enfilem cap al teatre ("L'últim acte", un insòlit text de Txèkhov amb un Francesc Orella estel·lar) i arribem a l'hotel just a l'hora del partit. Tot i així, de la primera mitja hora no en puc dir res (sembla que no em vaig perdre gran cosa), perquè un client de l'hotel abandona la taula de la seva família, se'ns acosta i ens demana si pot seure i xerrar amb nosaltres. S'ha trobat amb la manifestació, i ara ens veu amb els llaços grocs i té curiositat perquè li expliquem com estan les coses. Ens diu que és australià, i que al seu país aquesta setmana han obert cada dia les notícies amb el judici als presos polítics. També ens fa saber que aquest judici li sembla estúpid (fa servir la paraula Franco), i que l'opinió mediàtica i pública a Austràlia és que aquest judici no té sentit i que es tracta d'una injustícia. Quan entrem en el fons dels motius per desitjar la independència, discrepem amistosament en alguns punts que no veu clars. La família el reclama, i ens acomiadem amb una encaixada i un somriure. No l'hem convençut de les bondats de la independència, però ens reconforta pensar que a l'altra punta del món saben què està passant i s'indignen, i ens reconeixen (estiguin d'acord o no amb el nostre propòsit) el dret a decidir el nostre futur lliurement. Només llavors em concentro en el partit. Un desastre. Un altre nyap. Només una conclusió: el Barça és millor sense Messi (o ja ningú recorda les victòries contra l'Inter o el Madrid sense ell?) que no pas amb un Messi al camp que no estigui al cent per cent. Perquè l'argentí ho focalitza tot, i si ell no està bé l'equip se n'encomana. Cal esperar que a Lió es veurà una altra versió de tothom. L'alineació sembla clara, amb un onze de gala amb Dembélé i amb l'únic dubte de qui ocuparà el lloc d'Arthur. Roberto (amb Semedo al lateral), Vidal, Aleñá i Coutinho en són els candidats. M'imagino que apostarà pel xilè, però no descarto que sigui valent amb Coutinho en una mena de 4-4-2 amb el brasiler i Dembélé oberts per aprofitar al màxim els espais del joc alegre de l'Olympique. Però no ho crec. Al capdavall és el sempre prudent Valverde...

Amb les piles carregades, tornem cap a comarques l'endemà al matí, mentre ens plantegem si dinar a Girona i anar a veure la prometedora “Border”. Però punxem a l'autopista i, superat l'ensurt, la roda de recanvi de circumstàncies recomana ser prudents i enfilar directament cap a casa. El disgust se'ns passa considerablement quan ens assabentem que el Girona acaba d'assaltar el Bernabéu (el capità, Àlex Granell, dedica el triomf als presos polítics). Fem finalment una tarda plaent de sofà i manta, i gaudim d'una de les adquisicions fetes a Barcelona: “Spotlight”. Clara hereva d'altres pel·lícules sobre el periodisme d'investigació (amb “Tots els homes del president” sempre present), la pel·lícula reconstrueix el cas real d'un diari local de Boston que va destapar una esgarrifosa xarxa de pederàstia en el si de l'Església just a principis del mil·lenni, quan el món encara estava commocionat per l'11-S. Un sistema de silenci, encobriment i vergonya desenvolupat durant dècades, i que malauradament continua d'actualitat arreu. La pel·lícula ho narra amb pols ferm, sense sentimentalismes, amb una posada en escena sòbria i sense estridències, i amb un ritme narratiu implacable. “Spotlight” no descobreix la sopa d'all, però fa molt bé la seva feina. Com els periodistes que retrata. Perquè, com diu una de les reporteres reals del cas en els extres de l'edició en Blue-Ray, la finalitat del periodisme ha de ser sempre qüestionar el poder. No riure-li les gràcies, com es fa vergonyosament amb les injustícies en determinats països de l'altra banda de l'Atlàntic. I, quan sembla que el cap de setmana ja no pot ser més rodó, el Barça de bàsquet derrota el Madrid a casa seva en la final de copa, i el més divertit és sentir com vomiten bilis perquè han arribat a la lúcida conclusió que hi ha hagut una conxorxa arbitral per privar l'equip del règim del trofeu del monarca en favor d'un equip català (del polèmic final només n'expliquen el que els interessa). Tota la lògica del món. Amb un somriure immens, ens n'anem a dormir, conscients que caldrà aprofitar tota l'energia positiva acumulada per continuar el combat. Sempre. Sense defallir.


PD:Jo, com Joan Fuster, m’apuntaria gustosament a una vida sense himnes, banderes ni efusions. Però, com ell, no ho podré fer mentre davant meu, i concretament contra mi, hi haja qui alce himnes, banderes i efusions, mogut estrictament i únicament per la voluntat de fer-me mal. De ferir-me. D’obligar-me a ser el que no sóc.” (Vicent Partal)

Comentaris (3)19-02-2019 01:07:41

Cinema: "María, reina de Escocia"; i futbol: Athletic 0- Barça 0

El dia que vam anar a veure “La favorita”, ens van passar el tràiler de “María, reina de Escocia”. Era també un drama d'època, marcadament femení, i per tant era lògic el vincle per intentar captar els mateixos espectadors. Però les dues pel·lícules tenen més aviat poc a veure: “La favorita” és una obra d'art basada en la personalitat del seu director, amb un interès nul pel rigor històric, mentre que “María, reina de Escocia” és una obra d'artesania basada més aviat en la invisibilitat de l'empremta de la seva directora (cosa que no és necessàriament dolenta). La pel·lícula que ara ens ocupa no té l'encant ni la genialitat de l'obra de Iorgos Lanthimos, però potser fins i tot la supera en el que té d'adaptació al cinema d'època de les pulsions feministes actuals. Perquè la història de l'enfrontament de les cosines Maria d'Escòcia i Isabel d'Anglaterra és la lluita per la legitimitat de la successió del tron anglès, però és sobretot la que manté cadascuna d'aquestes dues dones amb tot el món d'homes que conspira a la seva esquena o, directament, contra elles. Per això en un moment determinat Maria intueix que la seva única sortida és la sororitat: només la seva rival la pot entendre en la seva condició de dona que lluita per governar en un món d'homes. Però la cosa no resulta (esplèndida, l'escena de la seva trobada) perquè Isabel fa temps que ha decidit que per sobreviure en el poder cal que es comporti de manera masculina. Maria, en canvi, no abandona mai la seva feminitat: juga les seves cartes per mitjà del seu úter, però sobretot tota la seva revolta neix d'una dona que lluita per ser coherent amb els seus sentiments. Maria no és perfecta, perquè les dones també són humanes, i el seu principal error és confondre l'honestedat amb l'orgull, fet que pagarà car. Tot i així, la seva serà una victòria a llarg termini, que el film ven com a positiva en una visió unionista que, evidentment, em costa compartir: la unitat porta la pau, però sempre que no impliqui submissió. Sigui com sigui, si el film de Lanthimos ja excel·lia en les seves interpretacions femenines, aquest no hi desmereix: excel·lent Margot Robbie com a reina d'Anglaterra, i senzillament extraordinàries la intensitat i la profunditat que proporciona Saoirse Ronan a la reina d'Escòcia. Una altra cosa és la posada en escena: més que descafeïnada en les batalles exteriors, i amb una llum estranya (potser discutible però meritòria) a l'interior de les corts, especialment en un Holyrood fantasmagòric, gairebé com si ja fos un castell abandonat.

Què més ens va deixar el diumenge? Valverde i les seves jerarquies. Si semblava que amb l'aposta de Malcom dimecres passat havia vençut temors, sant tornem-hi. La lesió d'Arthur en un moment tan delicat de la temporada és un drama. La seva comprensió del joc i el seu talent són ara mateix insubstituïbles. Però és el que hi ha. El que no té sentit, si més no en partits d'alta exigència com el d'ahir, és que el seu substitut sigui Arturo Vidal. El xilè va jugar ahir especialment malament, fet que va fer més gran el greuge comparatiu. Vidal pot ser molt vàlid per a les rotacions o com a relleu per aportar brega (la seva única virtut) en moments delicats, però no ha nascut per ser titular al mig del camp del Barça (i ja pot anar escrivint els tuits de queixa que vulgui). Sergi Roberto seria una opció, o fins i tot qui sap si a Coutinho li aniria bé tornar a endarrerir la seva posició (en tinc els meus dubtes), però ara mateix el perfil més adequat és Aleñá. Ahir va tenir mitja hora per demostrar-ho i fer que haguéssim de tornar a lamentar que Valverde faci les seves alineacions mirant més els galons que els mèrits. I queda per preguntar-se també on queda la voluntat de fer de Miranda el relleu d'Alba en els seus pocs descansos (si és pel seu mal partit al Ciutat de València, caldria recordar que hi ha jugadors que porten dormint tota la temporada i continuen tenint totes les oportunitats del món), i per altra banda si Murillo i Boateng (Todibo és un cas a part) continuen sense aparèixer dissabte que ve amb la Champions a la cantonada, caldrà preguntar-se també per què es van fitxar. Cada dia es fa més evident que la plantilla del Barça està mal confeccionada i no gaire ben dirigida. Tot i així té un onze titular capaç de tot. Però cal cuidar-lo una mica (i que Ter Stegen no es constipi).

Comentaris (6)12-02-2019 00:47:52

Futbol: Barça 1- Madrid 1

Qüestió de veure l'ampolla mig plena o mig buida. Avui la majoria de culers semblaven decebuts, com si cada enfrontament amb l'etern rival hagués de ser una passejada militar. Jo prefereixo quedar-me amb les coses bones: la capacitat de reacció de l'equip, l'orgull mostrat, l'ambientàs del Camp Nou.

Segur que no va ser el partit que molts esperàvem. El Barça va sortir malament, fred, i el Madrid amb les idees molt més clares. A banda de trobar-se molt aviat per davant en el resultat, els madridistes executaven bé el pla: pressió alta, recuperació en zona avançada i verticalitat. Solari havia treballat bé el partit, i demostrava que no tenia cap necessitat de plorar les hores prèvies amb la cançoneta de les hores de descans de cadascú. El Barça estava desdibuixat, no construïa res i prou feines tenia a aguantar la pilota uns segons. L'atac estava desconnectat perquè els interiors havien d'ajudar la defensa en la sortida. El Madrid tenia el partit on volia, i s'ho havia guanyat a base de bon joc (feia temps que no veia combinar tan bé aquest equip). De mica en mica, però, el Barça es va anar refent. Un pal de Rakitic i l'empenta de Semedo i Malcom per la dreta van posar les coses una mica a lloc, però aleshores ja era moment d'anar a descansar.

La segona part ja va ser una altra cosa. El Barça ja estava una mica més còmode i el Madrid començava a abaixar la pressió perquè les cames ja no aguantaven, tot i que les ocasions no eren netes i arribaven més aviat a batzegades. Però així va arribar el gol de Malcom, i aleshores es va produir el que semblava que seria la tempesta perfecta: l'entusiasme pel gol aconseguit i l'entrada de Messi van coincidir en el temps per empetitir el rival i empènyer-lo cap a l'àrea pròpia. Van ser els millors minuts de l'equip. El camp feia baixada, ja no recordàvem quina cara feia Ter Stegen i s'intuïa que el gol podia caure com fruita madura. Fins i tot Valverde va estar fi en els canvis: va mantenir Arthur i va decidir sacrificar Coutinho per a l'entrada de l'astre argentí. Va deixar-se, doncs, per fi, de jerarquies estèrils i va llegir bé que era el moment de canviar Malcom de banda per posar-lo a cama natural i buscar la profunditat per l'esquerra, ara que Messi alliberava el carril per a Semedo a la dreta i que Alba no podia pujar tant perquè tenia feina a ajudar en defensa. Malgrat això, l'ídol no estava al cent per cent i va abusar d'algunes conduccions que van trencar una mica l'harmonia global del conjunt, tot i que la virtut de la seva presència per espantar el rival continua essent innegable. Parlant d'ensurts, però, una ocasió claríssima del Madrid va recordar-nos que hi havia un partit de tornada i el Barça va decidir, amb bon criteri, que ho intentaria però sense tornar-se boig. D'aquí l'entrada d'Aleñá per Malcom. Amb un migcampista més, va aconseguir adormir mínimament un partit que havia embogit perillosament i va acabar mig satisfet amb l'empat.

Qüestió de veure l'ampolla mig plena o mig buida. La meva sensació és que si el Madrid més en forma de tota la temporada és incapaç de guanyar un Barça amb una quarta part de Messi i sense Dembélé, més aviat podem estar tranquils. D'acord que el resultat afavoreix inicialment el Madrid, però es tracta d'obtenir qualsevol resultat positiu (victòria o empat amb gols) al Bernabéu. Res que no haguem fet mil vegades.

Comentaris (1)07-02-2019 23:36:04

Cinema: "El autor", "El apóstol" i "Green book"; i futbol: Barça 2 - València 2. LLIBERTAT!!!

Em sap molt de greu, però en aquesta hora greu que viu el país no puc limitar-me a parlar sobre les meves petites grans passions com si no passés res. Les passions es mantenen, i afortunadament per a l'equilibri mental continuen existint. Però avui no podré evitar fer-ho anar a parar tot allà mateix, d'una manera o d'una altra, perquè no deixo de pensar-hi.

Per exemple, dissabte veiem la notable pel·lícula espanyola “El autor”. Un interessant joc pervers construït al voltant d'un personatge alienat que concep la gent que l'envolta com els personatges de la novel·la que escriu, tot i que el final ens reserva un inesperat gir de guió que rebla el clau de l'exercici metalingüístic. Un final poc realista, val a dir-ho, perquè els policies que traslladen el detingut tenen un posat seriós, en comptes de burlar-se'n, que es veu que és el que els agrada. A banda d'això, el que més s'agraeix és la presència, encara que sigui en un paper secundari, del gran Antonio de la Torre. L'actor malagueny va ser l'únic (l'únic!) protagonista de la gala dels Goya d'aquest cap de setmana que va fer referència a la situació dels presos polítics i va desitjar una solució dialogada del conflicte. Ho va fer en una entrevista fora del focus de l'escenari i va fer servir les per mi poc afortunades expressions “políticos presos” i "problema de convivencia en Cataluña", d'acord, però va ser l'únic que va tenir collons de mullar-se en favor del seu alliberament (i no era el primer cop), i li ho agreixo profundament. La resta, vergonyós silenci. Ja sigui per por de perdre contractes o per un sentit patriòtic mal entès, es veu que a aquests suposats progres (en realitat res més que estómacs agraïts) defensors de totes les causes perdudes els sembla bé que nou persones pacífiques portin més d'un any en una més que arbitrària presó preventiva i s'enfrontin a la possibilitat de més d'un quart de segle de presó només per les seves idees (perquè NO han comès cap delicte, i ho saben). Tot això, els sembla bé que passi al seu estimat país. Llegeixo que el cineasta Emilio Martínez-Lázaro va fer unes declaracions, ja fa uns mesos, en què deia que no entenia per què els independentistes catalans reclamaven el suport de l'esquerra espanyola per a una imbecil·litat (es veu que va dir textualment) com demanar la independència per no haver de pagar la sanitat als extremenys. No sé qui és l'imbècil: ningú demana que l'esquerra espanyola doni suport a la independència de Catalunya, sinó que es posicioni contra una flagrant violació dels drets humans com la que serà aquesta farsa de judici (sobre el fet que l'únic sentit de l'existència dels catalans sigui pagar la sanitat dels extremenys, m'abstindré de fer cap comentari). Per un sentit patriòtic mal entès, deia que callaven. Perquè, algú gosaria qualificar l'star-system de Hollywood, contrari majoritàriament a la guerra de l'Iraq en el seu moment i ara convençudament anti-Trump, d'antipatriòtic? No és precisament perquè t'estimes un país que hi denuncies les injustícies que hi detectes? Aquí, no: aquí la sagrada unitat de la pàtria ho és tot. Però els nacionalistes som nosaltres.

Segueixo. La mateixa nit de dissabte veiem també “El apóstol”, una extravagant producció de Netflix (ens aprofitem dels amics que en tenen) farcida de tortures gore i cultes a divinitats d'allò més perverses. Me n'agrada el principi, en què el protagonista es prepara per endinsar-se a l'infern dins d'una barca que bé podria ser la de Caront, i poca cosa més. Però quan sentencien sumaríssimament a mort un pobre noiet amb l'argument de la conservació de la sagrada comunitat, no cal que digui cap on se me'n torna a anar el cap una altra vegada.

Diumenge busquem una pel·lícula agradable, per tal que jo em pugui treure el meu humor fúnebre, i la que triem ho és. El problema és que ho és massa. M'explico: “Green book” és una bona pel·lícula, ben narrada, amb uns diàlegs eixerits i unes interpretacions portentoses (Viggo Mortensen és un fora de sèrie, i la meva autoestima va agrair que lluís panxa en el film). El que em molesta no té a veure amb la pobra pel·lícula en si, sinó amb aspectes extracinematogràfics. D'una banda, el fet que és una mostra descarada de producte pensat per enlairar la carrera d'un director fins ara mediocre per mitjà del típic producte benintencionat i carn d'Oscar. De l'altra, les reaccions que el seu caràcter de feel-good movie de manual provoca en el públic (com a mostra, la parella que tenia al darrere): ostres, com es passen, com poden dir-li això només perquè és negre? Com pot aguantar tot això? Quines injustícies! Apa, consciència netejada i cap a casa a dormir tranquils. Com si ara i aquí no n'hi hagués, de racisme. Com si ara i aquí ja no hi hagués causes per les quals lluitar. Espero que d'aquí a unes dècades la gent vegi pel·lícules sobre el que hem hagut d'aguantar els republicans catalans i digui còmodament arrepapada a la butaca, des de la distància que donen uns temps més civilitzats: ostres, com podien dir-los això només per voler la independència? Com podien aguantar que els agredissin pel carrer només per portar un llaç groc? Com podia tolerar el món que els empresonessin només per les seves idees? I, si algú creu que exagero en la comparació, que em digui si el discurs que deixa anar el músic al seu xofer dins la cel·la no és extrapolable a la situació que estem vivint.

I queda el Barça, és clar. Després de l'alegria immensa de dimecres, i també la que per una vegada ens va donar la directiva exigint (vaja, demanant, tampoc ens passem) que es retiri el logo de la fundació del club de la infame España Global, petita decepció. Més pel resultat que no pas pel joc, perquè aquesta vegada jo hi veig poc a retreure. Vam regalar mitja part per unes rotacions que eren necessàries (una altra cosa és que preferim un fals lateral a cama canviada que algú del planter per donar descans a Jordi Alba), però durant molts minuts l'equip va tornar a ser una màquina força ben greixada que va anar empetitint el València fins a neutralitzar el 0-2 inicial. Malauradament, la remuntada no es va culminar perquè l'equip va quedar paralitzat per les molèsties de Messi. L'argentí ho fa amb bona intenció, però la seva tossuderia per jugar minvat de forces no ajuda l'equip, perquè el descentra. I, com que som bipolars, en comptes de celebrar l'evident millora en el joc dels últims partits, ara toca tenir por del dimecres: que si Messi i Dembélé no hi arribaran a temps, que si Benzema està on fire... Com a bons catalans (no sé com ho viuen els culers que no ho són), som incapaços de valorar la força que tenim i sembla que sortim derrotats abans de començar. Com amb tot el que fem.

Comentaris (1)05-02-2019 01:53:11

Rialles policials

"A vegades, per saber de quin costat cal estar, n'hi ha prou veient qui hi ha a l'altre." (Leonard Cohen)

Comentaris (1)01-02-2019 17:35:10

Futbol: Barça 6 - Sevilla 1

Paradoxes de la vida i d'intentar combinar la racionalitat i la passió. Després de passar tot el dia d'avui en un núvol pletòric d'eufòria, és evident que ara toca fer acte de penitència i contrició per intentar enllaçar de manera coherent aquest article amb el final de l'anterior. És cert: les últimes setmanes he estat molt crític amb el joc de l'equip, tant des d'aquesta humil tribuna com en les converses desenfadades amb els companys de patiment, i he manifestat sovint que darrerament la perspectiva d'un partit del Barça havia deixat d'il·lusionar-me (tot i continuar maldant fidelment per no perdre-me'n ni un). No pas pels resultats, és clar, que en la lliga han continuat essent pràcticament impecables, sinó per un joc avorrit i (el que és pitjor) sense rumb.

És evident que tot això va canviar ahir. I no faré veure que ja m'ho esperava, perquè he de confessar que era molt escèptic. Val a dir que sí que vaig deixar escrit que, en funció de l'alineació, era el moment de veure de quina pasta estàvem fets. Però també és just recordar que em semblava que ja no sabríem com posar-nos-hi a l'hora de la veritat després d'haver-nos dosificat tant, i afortunadament em vaig equivocar. El descomunal partit del Barça d'ahir és una alenada d'esperança per als mesos que han de venir, especialment a Europa. Perquè ahir va tornar tot allò que ja crèiem irremeiablement perdut: pressió alta, circulació ràpida, mobilitat, línies juntes... Tothom ho diu: quan s'hi posen, són imparables. I la conclusió és que, per una qüestió de dosificació, cal resignar-se a un pragmatisme tediós bona part de la temporada per poder gaudir de nits tan estratosfèriques com la d'ahir. Benvinguda sigui la rutina si de tant en tant tens garantit un orgasme d'aquestes dimensions.

Naturalment, no tot va ser perfecte. El futbol és un joc molt capritxós, i també van existir moments delicats que podrien haver-ho engegat tot a rodar, de manera que potser ara l'equip (que continuaria havent mostrat totes les virtuts que va mostrar) no estaria rebent els elogis que avui rep. Tota l'èpica la va posar Cillessen, providencial en dues aturades monumentals en pocs minuts durant l'1-0 però també responsable (impossible no perdonar-li-ho) de tornar a posar el Sevilla en l'eliminatòria en l'errada del 4-1. I l'holandès va ser també el principal exemple de la precipitació que li va entrar al Barça, que no volia patir més i volia liquidar l'assumpte per la via ràpida aprofitant els espais i es va oblidar que el que convenia era tornar-se a ajuntar i recuperar el control. Però ja se sap que sense patiment la diversió no és completa, així que tot plegat no entela gens (al contrari) la màgia d'ahir. Fins i tot Valverde va llegir molt bé els canvis (ja pot anar fent gols, que a mi Coutinho continua sense convèncer-me, de moment) i va saber neutralitzar el perill. El 5-1 de Suárez, que va tornar a evidenciar que Alba és un jugador portentós, va ser un alliberament.

Però les grans trames són capaces de deixar-nos bocabadats fins i tot a l'anticlímax. El Camp Nou ja havia acomiadat Arthur (doctorat ahir amb un partit prodigiós), i jo per fi havia aconseguit apuntar el cul al seient, incapaç com havia estat d'asseure'm en molts moments del partit. Havia arribat la relaxació i llavors, amb la guàrdia baixa i pensant que ja ho havies vist tot, va arribar l'èxtasi: un gol al·lucinant que cap altre equip del món està en disposició d'imitar. Cap ni un. Automàticament em van venir al cap els Globetrotters. Passin i vegin. Benvinguts a l'espectacle més gran del món.

https://youtu.be/XEM0ykSbV2M

Comentaris (1)01-02-2019 00:32:08

Cinema: "La favorita"; i futbol: Girona 0 - Barça 2

Iorgos Lanthimos és el cineasta de l'estranyesa. És igual la història que expliqui: sempre provocarà una sensació de desconcert i fins i tot d'incomoditat en l'espectador. Ho aconsegueix, i en el cas del film que ens ocupa hi excel·leix, per mitjà d'enquadraments estranys i forçats (hi regna el gran angular), un tractament gairebé pictòric de la llum i uns diàlegs antinaturals (en aquest cas dotant d'actual grolleria el vocabulari de personalitats cortesanes, circumstància que no és l'únic anacronisme que hi desfila). Però cal dir que, a falta de veure l'emblemàtic “Canino” que el va propulsar a la fama, fins ara Lanthimos m'havia semblat un xic pedant. I la conclusió a què arribo és que les pel·lícules que fins ara n'havia vist eren de per si temàticament absurdes, de manera que tenia la sensació que l'estranyesa m'arribava més per l'argument que per virtuts tècniques que generessin distància a la brechtiana manera. Amb “La favorita”, però, el canvi de guionista centra les coses: la història té sentit, és potent, i fins i tot segueix certa tradició fílmica basada en triangles amorosos. I aquí és on apareix amb autèntica i torbadora potència l'habilitat de Lanthimos com a cineasta: teixeix una trama de personatges ambigus en què es barregen l'amor i el desig de poder, que presenta un feminisme descarnat de caràcter misandrònic però també misantròpic (no en va les tres protagonistes vomiten en un moment o altre), en què la maldat pot ser càndida i la bondat pot ser perversa. Però, no content de posseir uns personatges fascinants interpretats per tres actrius en estat de gràcia (la meva debilitat per Rachel Weisz ve de lluny i la meva fascinació per Emma Stone no para d'augmentar), posa tota la carn a la graella del seu potencial formal i el culmina amb un recargolat sentit de l'humor que (un cop has superat certa irritació inicial) fa que et retorcis de plaer culpable a la butaca.

Sentiment que el Barça fa temps que és incapaç de provocar, val a dir-ho. Els seus partits, per desgràcia, ja fa temps que són més avorrits que el joc de l'oca. No hi ha pla, no hi ha joc, no hi ha absolutament res més que la qualitat individual. I quan aquesta falla, com a Sevilla l'altre dia, el rei va nu. Em va emocionar més veure el meu ex-alumne Valery Fernández a les files del Girona encarant Semedo i Piqué que qualsevol altra cosa. Vaig envejar (relativament, perquè també me'l sento com a propi) el Girona per tenir un entrenador coherent i amb una idea futbolística. Aquest equip sembla estar-se reservant tant per a l'hora de la veritat que potser quan arribi ja no en sabrà. Dimecres, tot i que dependrà també de l'alineació (haurien de jugar Cillessen, Murillo, Boateng i vuit titulars), podria ser un bon moment per veure de quina pasta estem fets. De moment, l'única certesa és que (en espera de l'il·lusionant De Jong) només amb Arthur damunt el terreny de joc ens assemblem mínimament a allò que hauríem de voler ser.

Comentaris (3)28-01-2019 23:59:28

Cinema: "Glass" i "El insulto"; i futbol: Barça 3 - Leganés 1

M. Night Shyamalan ho ha tornat a fer. És un kamikaze, i que per molts anys. Li ha costat Déu i ajuda recuperar el favor de la indústria, i quan per fi ho aconsegueix torna a despenjar-se amb una pel·lícula arriscadíssima. És un creador d'esperit lliure, i només cal desitjar que conservi la seva lucidesa durant molt de temps. Perquè, què és “Glass”, més enllà del tancament de la inesperada trilogia que forma amb les extraordinàries “El protegido” i “Múltiple”? En primer lloc, una anàlisi esborronadora del món dels còmics, en què els protagonistes debaten sobre la naturalesa dels seus actes en plena acció. En segon lloc, i de manera molt més profunda, un crit de llibertat i d'esperança que reivindica que no ens hem de deixar prendre els somnis ni la identitat en nom d'un major encaix en el sistema. Però sobretot existeix una tercera capa de lectura que és la del Shyamalan que m'interessa especialment: el hitchcockià, el juganer, el que en definitiva s'identifica clarament amb el personatge de Samuel L. Jackson. El que sempre va dos passos per davant teu, el que sembla que et vol explicar una cosa però en realitat te n'està explicant una altra, en aquest cas qui sembla vendre't una confrontació entre el bé i el mal però que en realitat t'explica un enfrontament entre el poder i l'autoestima. Shyamalan domestica el seu enèsim gir final a través del muntatge com no recordo que ho fes des dels temps d'”El sexto sentido”, segurament innecessàriament, ja que deixa prou pistes relacionades amb el punt de vista perquè el puguem interpretar sense aquesta ajuda. És (només potser) un petit defecte narratiu que, juntament amb una certa desídia en l'enquadrament de les escenes d'acció, fa que (només potser) no puguem parlar d'una pel·lícula rodona. Però no té cap importància: Shyamalan se la torna a jugar, sempre en el límit entre el sublim i el ridícul, arriscant-se a ser incomprès. Però la seva llibertat creativa és indestructible. Llarga vida al seu cinema, alhora instintiu i cerebral, pel bé del públic de masses i contra l'adotzenament de les multisales!

L'endemà gaudim de més cinema reflexiu, en aquest cas amb la molt política “El insulto”. Aquest film libanès proposa un complicat exercici d'empatia cap a dos personatges tossuts incapaços de reconèixer l'altre o, si més no, de plegar-hi el seu orgull. A partir de l'estructura d'una pel·lícula judicial, la narració juga molt hàbilment amb l'espectador fent que els actes d'un cristià aparentment fanàtic acabin prenent sentit emmirallant-se amb un palestí amb qui, des de la nostra mirada occidental, ens havíem identificat molt més fàcilment. Amb aquests personatges, el film jutja la Història, en majúscules, i ens ensenya que tots tenim les nostres raons i que hem de saber escoltar. Tant de bo tot conflicte identitari (o no) pogués resoldre's amb l'elegància amb què ho fa aquesta pel·lícula.

Mentrestant, el Barça, a la seva. Un altre dia a l'oficina amb bon joc a batzegades, un Coutinho altre cop erràtic i un Dembélé monumental (exhibició de velocitat, tècnica i una cada vegada major entesa del joc) malauradament lesionat (tot i que lleument) en el seu moment més dolç. El trobarem a faltar en aquest tram difícil, sobretot si insistim a complicar-nos la vida amb les ja tradicionals i inexplicables desconnexions de les segones parts, que en aquest cas van tornar a obligar Messi a sortir al rescat. Dimecres, gran repte a Sevilla, que no podré veure, de manera que no hi haurà crònica en aquest humil blog.

PD: Hi ha qui se sorprèn de la contundència amb què darrerament parla Valverde a les rodes de premsa (fals cas Chumi, inexistent falta de Suárez). Però s'entén perfectament. El tècnic, amb tots els defectes que pugui tenir, és llest, i s'ha adonat de dues coses: la campanya impresentablement victimista que arriba de Madrid i la manca de caràcter de la directiva per afrontar-la. I ha decidit fer de paraigua per protegir l'equip. I això l'honora.

Comentaris (5)23-01-2019 00:40:40

Futbol: Barça 3 - Llevant 0

Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Fem una campanya contra el VAR, que ha despullat les nostres misèries Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi El Llevant ens farà de titella necessari Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Que no torni a passar allò de l'himne, que a més aquest any hi ha el Girona Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi Chumi...

Comentaris (7)19-01-2019 04:42:23

No ens aturarem

Girona, 16 de gener del 2019

“El teu poder radica en la meva por; si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder” (Sèneca)

Comentaris (1)17-01-2019 02:29:42

Cinema: "Un asunto de familia"; i futbol: Barça 3 - Eibar 0

Al principi, força avorriment en aquesta “Un asunto de familia”. Kore-eda ens va enlluernar en el seu moment amb “Nadie sabe” (tot i que ja no recordo per què), i des d'aleshores que hem seguit més o menys fidelment algunes de les seves pel·lícules. Però, durant la primera mitja hora llarga de projecció, la meva sensació era que el cineasta japonès es repetia com l'all, que tornava a donar voltes sobre les mateixes històries, i que la posada en escena era massa plana (agreujada pels deficients doblatges que, inexplicablement, sempre acompanyen les pel·lícules asiàtiques). A mesura que anava avançant el metratge, però, la pel·lícula va començar a créixer i les rutines d'aquesta peculiar família, a tenir molta més llum. I el film es fa gran definitivament en un tram final excel·lent, potser massa ajornat, en què apareix una brillant reflexió sobre què és de veritat la família i la maternitat (en definitiva, sí, les obsessions de sempre en el seu cinema). Però també una de molt oportuna sobre la dicotomia entre allò que la societat accepta com a assenyat perquè és legal i allò que és èticament correcte (ho feia també en un plantejament molt semblant, però de manera molt més elitista, “El hombre de las sombras”). Que ens ho diguin a nosaltres.

També posada en escena plana i avorriment inicial, un cop més, en un partit del Barça. Hi ha un dilema que es repeteix des de fa anys: ara que molts equips juguen a pressionar-nos a dalt, hem d'entossudir-nos en el joc de posició o hem de jugar en llarg aprofitant els espais per abastir els nostres davanters? Ahir un cop més va triomfar, per sort o per desgràcia, la segona opció. I aquí s'ha de dir que Coutinho es va redimir: va jugar un molt bon partit i va demostrar que, si té algun avantatge sobre Dembélé, és la seva molt major capacitat d'entesa amb els dos monstres del davant. Serveixi com a exemple l'obra d'art del primer gol. I diguem, per acabar, alguna cosa bona de Valverde, per variar: ahir ho tenia molt fàcil per posar el francès un cop més en detriment del brasiler, després del partidet que es va marcar Coutinho al Ciutat de València. Però va ser valent i va apostar per aquest últim per donar-li confiança, aquesta vegada acompanyat de companys més solvents. Li va sortir bé i, per tant, aquesta vegada va gestionar bé el grup. Darrerament Valverde s'ha endut molts pals, molts d'ells merescuts i també per part meva, però d'altres que segurament no són justos. Ara li retreuen que sigui incapaç d'ajuntar en el mateix equip els dos fitxatges més cars de la història del club, però els que ho fan són els mateixos que reclamen fons d'armari per a rotacions sòlides, i els mateixos que a principi de curs li criticaven que amb tots dos al camp l'equip no estava equilibrat. Coutinho i Dembélé estan condemnats a alternar-se en la majoria dels casos, i no passa res: són dos jugadors de perfils força diferents a utilitzar segons les necessitats de cada partit, i així poden arribar al final frescos tots dos. Ara bé: també poden jugar puntualment junts, Per donar descans a Suárez amb Messi de fals 9, per exemple, o amb aquell 4-4-2 flexible de principi de temporada que va tornar a assajar en la part final del partit d'ahir. Si dijous vol un partit vertical i un intercanvi de cops, ho podria recuperar. Una altra cosa és si això és el que cal o no.

Comentaris (2)15-01-2019 00:55:27

Futbol: Llevant 2 - Barça 1

Valverde s'ha passat la temporada sentint que havia de dosificar els seus jugadors, i sobretot no sobrecarregar-los en una competició menor com la copa, perquè no es repeteixi a la Champions un episodi com el de Roma el curs passat. I ahir, amb l'alineació (i abans-d'ahir, sobretot, amb una convocatòria radical), va actuar en conseqüència. El resultat va ser el bunyol que tots sabem. La pregunta és, per tant, hi ha res a retreure-li?

La resposta, per mi, és que malauradament sí. És una qüestió de plantejament. Com fas les rotacions? Dosificadament o creant un equip B per a la copa? Valverde va apostar decididament per la segona opció, però va resultar del tot contraproduent. No tant pel resultat, que va acabar essent miraculosament salvable, sinó sobretot per la imatge mostrada. I, essencialment, perquè quan col·loques els joves del planter al costat dels jugadors no habituals, els acabes exposant a tots (i especialment als primers). Segurament no quedava més remei que substituir Miranda i Chumi, perquè l'esquerra de la defensa era una autèntica via d'aigua, però la culpa no és tant dels jugadors com de la situació d'indefensió en què els va deixar el seu entrenador. Miranda va cometre un error letal en la sortida de pilota, sí, però què hauria passat si a prop seu hi hagués hagut el constant suport d'Arthur en aquesta tasca? Chumi va quedar retratat, sí, però què hauria passat si al seu costat hagués tingut la protecció de Piqué i no la presència d'un debutant (actuació esperançadora de Murillo) que prou feina tenia a adaptar-se ell?

Per això dic que, donades les circumstàncies favorables en la lliga, potser el més raonable seria apostar per un equip híbrid durant el mes de gener en les dues competicions. És a dir, fer jugar Miranda i Chumi, però no alhora. Combinar, per exemple, Lenglet i Murillo en uns partits i Piqué i Chumi en d'altres. Fer jugar algun dia el pobre Malcom al costat de Messi. Encara s'és a temps de fer aquest plantejament.

Perquè el millor d'ahir, malgrat la derrota, va ser un resultat que ho deixa tot obert. I tot gràcies a una genialitat de Denis, que finalment sembla que marxarà, cansat que es desaprofiti el seu talent. Ell solet va fabricar un penal del no-res, que Coutinho (després de fer un partit lamentable) va transformar malgrat que va fer tot el possible per fallar-lo.

A veure què fa Valverde a la tornada, perquè a mi em faria il·lusió la remuntada. Em sabria greu perdre'm aquelles setmanes glorioses en què es discuteix on s'ha de jugar la final, el Madrid ha de fer obres als lavabos i ens amenacen si xiulem l'himne. Tot això si no hem marxat abans, és clar.

Comentaris (3)12-01-2019 02:17:10

Pàgines: 12345640  <>