login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Bon dia, tristesa

Comentaris (0)18-08-2017 11:08:05

Núvols negres d'estiu

La intenció era descansar de blog fins que s'acabés la festa major del meu poble. Però, com que el pal que ens hem endut amb la supercopa és molt gran i no voldria que semblés que m'amago, escriuré quatre consideracions en calent del que crec que ha passat.

El que crec que ha passat és que ara no era el millor moment per enfrontar-nos al gran rival. Perquè ara mateix és un equipàs fet i dret, amb els automatismes i els rols definits i que es governa sol. Mentre que nosaltres encara no sabem a què volem jugar ni amb quins jugadors ho farem. El Barça es troba en plena depressió post-Neymar (prefereixo no dir tot el que penso de la seva impresentable manera de marxar), i de moment la gestió d'aquesta horrible directiva que ens toca aguantar (i que no ha parat fins a carregar-se tot allò de bo que teníem) és totalment erràtica a l'hora d'invertir els diners que el prepotent equip parisenc ha deixat a la caixa. Resultat: un repàs en tota regla de l'etern rival.

Per primera vegada en moltíssims anys, el gran adversari s'ha mostrat molt superior a nosaltres. Però el món no s'acaba. Ni toca lapidar l'entrenador (ahir es va equivocar en el plantejament, però els jugadors tampoc van saber interpretar-lo: es tractava de jugar junts, i no aculats) ni pensar que ja està tot perdut. Toca confiar en les peces que puguin arribar (alhora que ja fa temps que toca demanar comptes a la directiva, que sempre surt indemne dels desastres), toca animar els jugadors i toca créixer des de la quotidianitat de la lliga. I a final de temporada ja veurem on és cadascú. La supercopa pot haver estat una tempesta d'estiu. Avui un diari madrileny porta l'ocurrent portada “El baile del verano”. Jo com a aficionat no em rendeixo i prefereixo encomanar-me a la insuportable cançó de l'estiu (o de l'any, o de la dècada). Així que despacito.

Comentaris (0)17-08-2017 13:48:47

Lectura: "Fuster per a ociosos"

Com a lector, tinc una mania: m'agrada anotar-me les frases que vaig trobant durant la lectura que, per una raó o una altra, em semblen dignes de recordar. Per això, quan vaig rebre com a regal aquesta antologia de pensaments de Joan Fuster, em va fer molta il·lusió. Em semblava una gran idea fer un recull de sentències i aforismes, i vaig pensar que segur que en trobaria una bona colla per ampliar la meva col·lecció.

A l'hora de la veritat, potser no en vaig anotar tantes com m'esperava. Però em sembla que sé per què, i diu molt a favor de Fuster. I és que moltes em semblaven frases interessants, però sovint tenien un no sé què que feia que no m'acabés de decidir a seleccionar-les, i crec que té a veure amb el fet que no hi acabava d'estar d'acord perquè d'alguna manera m'incomodaven. Acostumo a anotar aquelles frases en què em veig reflectit, però Fuster no m'ho volia posar fàcil: em volia fer pensar i qüestionar-me moltes coses que segurament tenia com a certes.

Sigui com sigui, a banda de la més famosa que assegura que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, em quedo amb una que convé tenir molt en compte en aquests moments decisius: “Sentim una estranya voluptuositat en el fet de descobrir que el nostre adversari és estúpid. Ara: això no arregla res.”

Comentaris (1)12-08-2017 15:18:29

Lectura: "El banquet celestial"

ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE CONTÉ DETALLS RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT I EL SEU DESENLLAÇ

La portada de l'edició d'Empúries d'”El banquet celestial”, de Donald Ray Pollock, és atractiva però alhora té un problema: sembla suggerir que estem davant d'una novel·la estrictament de gènere, en aquest cas el western, de manera que pot arribar a semblar que ens trobem davant de simple literatura popular (que ja no és poca cosa!). Però la contraportada actua de contrapunt, ja que a banda de recollir referències més pulp com els Coen i sobretot Quentin Tarantino, fa referència a l'univers de William Faulkner. De fet, això és el que m'agrada de la literatura i el cinema nord-americans: la capacitat de transcendir partint de la cultura popular. Ho aconsegueix “El banquet celestial”? En bona mesura sí.

Certament, hi ha alguna cosa de Faulkner en la novel·la. No només el tarannà dels personatges, sinó sobretot l'estructura narrativa. A “Santuari”, la veu narrativa de Faulkner es perd sovint en peripècies de personatges que no sembla que acabin d'arribar enlloc (penso en aquell parell de galifardeus hostatjats sense saber-ho en una casa de barrets: el fet que siguin clau en el desenvolupament de la investigació no sembla justificar el fet de dedicar-hi pàgines i més pàgines, més enllà de l'humor i la distensió que hi aporten). L'humor negre és una altra de les notes distintives d'”El banquet celestial”, i el que l'acosta als esmentats Coen i Tarantino. I la fusió d'aquestes dues característiques (dispersió narrativa i humor proper a l'absurd) és la principal causant de la construcció d'un relat absorbent però una mica irregular. Al principi, la cosa sembla clara: capítols imparells dedicats als tres germans i capítols parells dedicats al granger estafat. Progressivament, però, la cosa es complica. Quan això passa, de sobte apareixen pinzellades de personatges que no semblen tenir cap connexió en la història. En alguns casos és així, i un narrador extraordinàriament omniscient fa zoom sobre les misèries interiors d'algunes figures que apareixeran de manera molt tangencial en la trama (el pilot d'helicòpter com a paradigma). En altres casos, sembla que serà així però al final adquiriran una importància cabdal en la resolució de la història. Sigui com sigui, en tots els casos el que sembla haver-hi és una voluntat de presentar l'omnipresència de la desolació. No hi ha personatge que no estigui amargat d'una manera o d'una altra, i només l'esmentada introducció de l'humor fa suportable tanta exposició a la frustració.

Però no tot és cinisme en la veu de Pollock. Certament, no hi ha lloc per a la fe en banquets celestials en la seva desolada mirada a la humanitat. Però Pollock decideix creure en la justícia poètica. El món és una merda, però no hi ha cap motiu per no concedir la redempció als personatges més purs, que són els més ignorants. Amb la salvació d'en Cob a mans del granger, Pollock premia els dos personatges més ignorants i més injustament maltractats de la novel·la. Cob obté en vida terrenal el seu anhelat banquet celestial, i el granger recupera la fortuna perduda alhora que la figura d'un fill a qui estimar, aquest cop sí, amb orgull. D'aquesta manera, malgrat una evolució una mica erràtica de la trama i de la manca de certa guspira literària per acabar d'excel·lir, “El banquet celestial” és una lectura molt digna que acaba deixant un pòsit agredolç en el lector.

Comentaris (3)02-08-2017 19:10:15

Cinema: "Dunkerque"

Des del principi de la seva carrera, una gran preocupació pel temps recorre (trilogia de Batman al marge) l'obra d'aquest cineasta majúscul anomenat Christopher Nolan. A la genial “Memento”, per tal que puguem posar-nos a la pell d'un home que perd la memòria de curt abast cada deu minuts, ens explica la història a l'inrevés. A “Insomnia”, trasllada l'acció a un paisatge polar per tal de reflexionar sobre com un funcionament no habitual de les hores solars pot distorsionar la nostra percepció de la realitat. Però és a les bessones “Origen” i “Interstellar” on porta al límit les exploracions narratives del temps a partir de la seva elasticitat. Partint d'una teoria dels somnis feta a mida i de la teoria de la relativitat aplicada als viatges espacials respectivament, Nolan mostrava la dilatació i contracció del temps a voluntat i els seus efectes narratius sobre l'espectador. El problema d'aquests dos films excel·lents era només que necessitaven partir de sofisticades teories per justificar l'experiment narratiu que el cineasta proposava. Fins que ha arribat aquesta joia que és “Dunkerque”, la seva última pel·lícula.

I és que, d'entrada, al fan de la filmografia de Nolan (aquí, un servidor), li sorprenia que el cineasta hagués abandonat el territori del thriller sofisticat i el festeig amb la ciència-ficció per endinsar-se en una pel·lícula bèl·lica de caràcter històric. Deu minuts després de començar la pel·lícula, però (per cert, un pròleg rodat amb una mestria poètica admirable), el fan reconeix de seguida Nolan, des del moment que proposa a l'espectador un joc de perspectives temporals que s'aniran combinant fins a completar el puzle narratiu plantejat. Els tres episodis que s'aniran intercalant corresponen a terra, mar i aire. Però un explica una setmana en la crisi de Dunkerque, el segon un dia i el tercer només una hora. En anar-se combinant, la dilatació i contracció del temps narratiu està servida: el cineasta dedica pràcticament el mateix temps a explicar cadascuna de les històries, de manera que els ritmes han de ser necessàriament diferents, i l'ordre en què determinades situacions s'observaran es veurà necessàriament alterat. Malgrat això, la pel·lícula no es fa complicada. Nolan aconsegueix fer fluir admirablement els tres trams temporals fins a fer-los convergir en els darrers minuts de la darrera hora del darrer dia de la setmana que explica “Dunkerque”.

És aquesta aparent senzillesa per aconseguir fer una cosa en realitat tan complexa la que em fa sospitar que poca gent s'hi aturarà. Prevaldran, em sembla, els comentaris sobre l'exquisidesa tècnica del film, que certament planteja una autèntica experiència immersiva a l'espectador: no es pot rodar millor una pel·lícula bèl·lica, i el domini de la posada en escena de Nolan és senzillament aclaparador. També he començat a detectar certa polèmica sobre el tractament en si que Nolan fa de la guerra: personalment, i malgrat haver llegit ja alguns retrets a l'asèpsia de les imatges, admiro i comparteixo la decisió de no mostrar ni un sol rostre de l'enemic, perquè és la millor manera d'expressar que Dunkerque va ser una guerra d'Anglaterra amb ella mateixa; no hi ha èpica, ni heroisme (excepte en el pilot d'avió), sinó només una lluita egoista per la supervivència individual i col·lectiva que després el país va haver de saber reconvertir en mite per recarregar-se de moral i tornar-hi, i crec que això no es pot explicar millor que com Nolan ho fa.

Però, hi insisteixo: per mi la gran virtut de les moltes que té el film és que esdevé la culminació de les obsessions de Nolan al voltant del tractament del temps. “Dunkerque” funciona com un rellotge perquè ja no necessita marejar l'espectador amb teories sofisticadíssimes, sinó que s'adona que no necessita coartades per excel·lir en els seus trucs de mag de la narració no lineal. Nolan ha entès que el cinema en si és la coartada perfecta. El cinema és la resposta. I, malgrat que personalment continuo desitjant que aquest Orson Welles contemporani abandoni aquesta certa megalomania que l'acompanya i torni a la senzillesa enlluernadora de “Memento”, aquesta vegada surto del cinema aplaudint amb les orelles i arribant a la conclusió que el cineasta ha assolit el que cercava després d'aquella meravella fundacional: la seva obra mestra definitiva.

Comentaris (7)27-07-2017 13:20:36

Cinema: "Evita"

Ahir, tarda de platja frustrada pel mal temps. Canvi de plans i ens posem “Evita”, una d'aquelles pel·lícules emblemàtiques que gairebé tothom ha vist i que nosaltres teníem pendent malgrat que té una vintena d'anys. Des del punt de vista formal, res a dir. “Evita” és una opera-rock impecable i que funciona com un rellotge. Entreté, commou i emociona.

És des del punt de vista argumental que la cosa és més qüestionable. Ja resulta d'agrair que el que no deixa de ser un biopic, sobre la vida de la carismàtica primera dama argentina Eva Perón, s'allunyi de la voluntat de ser la típica hagiografia. Però d'aquí a gairebé destrossar la figura d'Evita hi ha un bon tros. Més que res perquè de llums i ombres segur que en va tenir, com tothom, però narrativament la pel·lícula (i suposo que el llibret teatral en què es basa) es permet algunes llicències qüestionables. Per exemple, sembla suggerir que l'única manera que té una dona de prosperar és fer servir el que té entre les cames. I, per exemple també, no sembla que la seva visita a Espanya anés tan bé ni hagués tingut precisament el feeling amb el franquisme que se suggereix.

Sobre el personatge d'Antonio Banderas, representant del poble argentí, més o menys el mateix. Resulta saludable el seu escepticisme per denunciar que el populisme de l'autoproclamada esquerra pot ser tan nociu com el de dretes i deixar igualment el poble a la intempèrie, així com l'apunt sobre la frivolització de la caritat com a utilització sense escrúpols de la pobresa aliena, però el seu posat arrogant i cínic al voltant de tots els fets protagonitzats per Evita acaba carregant. I, a més, resulta sorprenent (o no) que el director Alan Parker i Oliver Stone, com a responsables del guió, gaudeixin tant posant l'accent en el caràcter manipulador del peronisme quan ells són precisament uns mestres de la manipulació ideològica de l'espectador, com han demostrat diverses vegades en la seva filmografia de posat d'esquerres. Això malgrat que al final el poble indulta Evita i en besa el fèretre, com si els responsables del musical l'amnistiessin justament per haver tingut el bon gust de morir-se jove just després de renunciar al càrrec de vicepresidenta.

En fi, que el millor és gaudir de l'esplèndida banda sonora de la cinta, més enllà de qualsevol recerca inútil de rigor històric. Com a bon espectacle que és, “Evita” ens va salvar perfectament aquesta plujosa tarda de diumenge.

Comentaris (1)24-07-2017 12:26:57

Cinema: "La guerra del planeta de los simios"

ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE INCLOU COMENTARIS MOLT RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT DE LA PEL·LÍCULA

Esperava amb ànsia “La guerra del planeta de los simios”, amb una barreja d'il·lusió i de temença. La il·lusió venia de com m'havien entusiasmat les dues primeres entregues d'aquesta trilogia sobre què va passar perquè Charlton Heston es trobés el panorama que es va trobar en el clàssic de 1968. I la temença, que no patís la “síndrome Terminator 4”: és a dir, que després d'un apassionant viatge clogués innecessàriament amb una guerra sabuda i que no aportés res a la trama.

Afortunadament, res més lluny de la realitat. En primer lloc, perquè en realitat aquí les coses no són com a “Terminator 4” sinó com a la injustament infravalorada “Terminator 3”: es tracta, precisament, de saber com es va arribar a l'inevitable destí final. Però, sobretot, perquè la franquícia no es traeix a ella mateixa i continua apostant per la seva condició de blockbuster de qualitat, més enllà del simple espectacle.

Potser el més sorprenent d'aquest tercer capítol és que aquí trobem un César que se'ns presenta com un líder crepuscular, esgotat i erràtic. Per primera vegada en tota la saga, César pren decisions errònies que posen en risc la seva gent. Per primer cop també, és més aviat el seu poble qui es mou per ell més que no pas a l'inrevés. I per primer cop es deixa portar per baixes passions que estan a punt de destruir-lo. En definitiva, César és un líder més humà. La seva rellevància en aquest film és més iconogràfica: la seva sola presència és la que fa reaccionar la seva espècie. I, al final, el seu fidel amic Maurice l'amnistia: la seva gent el recordarà sempre per tot el que va ser.

Aquesta és la clau de volta de la cinta: la progressiva humanització (per bé i per mal) dels simis paral·lelament a la deshumanització dels humans. En aquest sentit, cal preguntar-se si és correcte expressar-se en aquests termes: al capdavall, no ha estat sempre precisament la humana la més salvatge de les espècies? El més inspirat d'aquest darrer episodi (personalment el que trobo més irregular, malgrat que es tracta d'un tancament molt digne) és com salva l'escull de tenir un final sabut: com que tots sabem com quedarà el planeta al final, tots estem convençuts que la guerra la guanyaran els simis. Però la solució és brillant: els simis no derroten els humans, perquè aquests per destruir-se sempre n'han fet prou amb ells mateixos. No es pot trobar una manera millor de donar sentit a la mítica frase final del clàssic.

Amb una iconografia pròpia de la Segona Guerra Mundial i l'holocaust, és pertinent assenyalar també que, a diferència de la segona part, aquí el que converteix algú en traïdor dels seus no és l'odi, sinó la por. I es torna a posar l'accent en una idea bàsica: allò que et converteix en membre d'una comunitat no és el naixement, sinó el comportament. Per això César mata Koba al final del segon episodi, i per això la nena de la pel·lícula que ens ocupa s'integra fàcilment entre els simis. Gran lliçó per fugir de discursos nacionalistes essencialistes.

Per posar-li un però, hom hauria agraït que l'extinció de l'home per part de l'home fos més contundent (encara), i sobretot que hagués aparegut un coet al final com a picada d'ullet als fans de l'original i tancament del cercle. Potser els responsables de la franquícia han acabat tan enlluernats pel meravellós personatge de César que han perdut de vista l'objectiu inicial, però per tot el que he explicat abans sembla tot el contrari. Més aviat és que tracten l'espectador amb respecte i arriben a la conclusió que no calen subratllats. Vaja, que era impossible arribar al nivell de les dues primeres, però que en conjunt no es poden fer millor les coses.

Comentaris (1)13-07-2017 23:10:54

Cinema: "Llega de noche" i "Joven y bonita"

Hi va haver un temps en què anar al cinema era un esdeveniment. Sessió doble els diumenges, i entre les dues pel·lícules temps per anar a buscar berenar en una pastisseria. A vegades enyores aquells temps en què tot plegat tenia un sentit purament lúdic, d'evasió, i als arguments de les pel·lícules no hi buscaves interpretacions més enllà. No és que no t'agradi el repte de llegir entre línies, al contrari: és precisament això el que més t'estimula de consumir cinema i literatura. Però a vegades et trobes una pel·lícula com “Llega de noche” i et planteges si no seria millor deixar-ho córrer per una vegada, quedar-te amb una simple història més o menys reeixida i deixar-ho aquí. El cas és que t'ha vingut per pensar en aquelles sessions dobles perquè hi va haver una pel·lícula d'aquella època que en aquell moment et va espantar, tot i que ara et faria riure. Es deia “Calma total” i, de fet, aquell dia ni tan sols vas acabar de veure-la. Vas marxar ridículament atemorit i vas esperar que comencés la segona projecció del dia. Quan ara, algun cop, hi ensopegues de tant en tant fent zàping, no et pots creure que allò t'impressionés; però llavors fugies, per por de malsons, de les pel·lícules de terror (però si aquella era un inofensiu thriller!), tu que ara ets un incondicional del Festival de Sitges! I, en fi, el cas és que el plantejament de “Llega de noche”, pel que sigui, t'hi fa pensar: en un espai reduït, algú decideix ajudar algú altre, i apareix la desconfiança. Fins aquí les similituds, perquè les trames segueixen camins molt divergents. És evident que la pel·lícula vol reflexionar sobre el comportament de l'espècie humana en situacions de por i supervivència, en què la desconfiança sempre guanya la partida a la solidaritat. Però, i d'aquí ve la recança expressada al principi, no saps si has d'anar més enllà: es podria veure, en aquesta història sobre el recel entre dues comunitats que no es coneixen, una metàfora sobre la immigració i els refugiats? O no cal passar-se de frenada? A més, el final et desmunta una mica la parada: el verí de la por injectat en les noves generacions? I és llavors quan dius: va, deixa-ho córrer. Deixem-ho que has vist una història correcta, i a més molt ben filmada (amb plans inquietants que accentuen la incomoditat i la claustrofòbia). No cal complicar-se sempre tant la vida.

I llavors l'endemà et poses “Joven y bonita”, del prolífic François Ozon. Cinema francès en estat pur. Molt francès. Ozon, cineasta sovint amb inquietuds experimentals, construeix aquí la pel·lícula més sòbria de les que li has vist (que no són gaires comparades amb totes les que ha arribat a fer), t'estimula els sentits i la intel·ligència i et reconcilia amb les ganes d'aprofundir en les històries que veus. Cinematografies com la d'Ozon no s'entenen sense aquesta apel·lació a l'espectador com a completador de sentit. Vet aquí una història explicada de manera notable, amb personatges que giren al voltant de la protagonista sense gaire volum, però cadascun amb el seu rol determinant per construir la psicologia d'aquesta adolescent fascinant, una mena de “Belle de jour” que expressa, com miraves d'analitzar-ho la setmana passada a propòsit de “Spring breakers”, el sentiment de buidor existencial de la joventut actual. Només que a la manera francesa. I amb una idea que tots podem entendre: en les temptacions, com en qualsevol altra cosa, sempre és superior el plaer del desig i la planificació que la consumació en si. Però les mantenim, perquè el motor que ens fa viure és aquest: sempre l'espera d'alguna cosa, encara que a l'hora de la veritat la seva arribada ens deixi buits. I ja estarem esperant la següent.

Comentaris (1)12-07-2017 22:54:32

Cinema: "Baby driver"

Durant l'impecable, enlluernador, primer quart d'hora llarg d'aquest entretingudíssim artefacte que és “Baby driver”, del sempre interessant Edgar Wright, assistim a l'espectacle de la vida com a coreografia. El protagonista es mou, tant al volant com a peu, en perfecta harmonia amb la música que escolta. És lleuger, àgil, gràcilment integrat amb l'entorn (atenció al pla seqüència dels cafès). Poc després, però, les coses no surten tan bé: hi ha un personatge violent que ho fa descarrilar sempre tot, i el protagonista perd la concentració. Es torna maldestre, matusser, i les seves maniobres han perdut el compàs. Wright posa, doncs, totes les cartes damunt la taula: en el seu joc basat en el sentit de l'oïda (amb el contrapunt de la sordesa del pare adoptiu del noi), presenta la vida com un estat d'ànim, cadascun amb la seva música. És una manera molt intel·ligent de treure el màxim profit a tots els recursos (moviments de càmera, bandes sonores) que et proporciona el cinema per embellir la vida.

Llàstima que al cap d'uns quants quilòmetres la precisa màquina de Wright es perdi per algunes carreteres mal asfaltades, es passi una mica de frenada i acabi fent algunes derrapades que grinyolen. El millor del film és el motor que el mou, però a l'hora de fer avançar la trama hi ha moments que el GPS perd la cobertura.

Però no importa gaire, perquè el viatge és molt plaent. Les bones prestacions del vehicle superen de llarg les mancances. Wright aconsegueix ser original sense ser pedant, a partir d'una premissa molt simple i eficaç: desprendre la música de la seva condició d'accessori i convertir-la en l'autèntica protagonista. Porta al límit el sentit coreogràfic de les pel·lícules d'acció i aconsegueix una correspondència entre ritme i fets (trets que concorden amb la bateria, etc.) d'una manera admirablement virtuosa i sense estridències. Fins ara Wright sempre ens havia agradat molt quan, amb pel·lícules notables com “Arma fatal”, “Bienvenidos al fin del mundo” i sobretot “Zombies Party”, aconseguia capgirar els codis dels gèneres que conreava. Malgrat el gran respecte amb què ho feia, però, sempre apareixia d'alguna manera una certa sensació de paròdia. Aquí, en canvi, porta els codis al límit per transcendir en un subgènere (les persecucions de cotxes) que semblava esgotat. Fins ara, Wright havia excel·lit a l'hora de tunejar aparells ja existents. Amb “Baby driver” ha aconseguit conduir el seu propi cotxe. I de quina manera!

Comentaris (13)11-07-2017 12:52:09

Lectura: "Santuari"

A vegades tinc aquestes coses: m'autoimposo deures absurdament. Com que la contraportada d'”El banquet celestial”, llibre que em va regalar la meva dona per Sant Jordi, afirma que els personatges són deutors de l'estil de William Faulkner, decideixo que abans de llegir-lo recuperaré l'únic llibre del Nobel que tinc per casa: “Santuari”. Sobretot perquè l'única cosa que en recordava és que se m'havia fet molt feixuc i que no hi havia entès gran cosa.

De manera que hi torno. Diria que aquesta vegada l'he entès més, però que hi ha episodis concrets en què m'he tornat a perdre una mica. Segurament no hi ajuda la pèssima edició de què disposo, una de butxaca d'El Periódico plena d'errades tipogràfiques que desvirtuen la traducció original de Manuel de Pedrolo. El cas és que hi ha moments que no puc evitar la sensació que hi ha alguna cosa en la manera de narrar que no funciona. Però esmenar-li la plana a tot un Faulkner seria molt agosarat, de manera que em quedo més tranquil quan, després de la lectura, llegeixo en el mateix pròleg de l'edició que a vegades el nord-americà era tan perfeccionista i treballava tan obsessivament els seus textos que (paradoxalment) aquests acabaven per estar mal escrits. I la conclusió és que probablement tot té a veure amb el sentit de les el·lipsis. Com que el que escriu és tan fort per a l'època Faulkner ho revisa fins a l'extenuació per suavitzar algunes seqüències, de manera que acaba desvirtuant el seu propi text original i la cohesió se'n ressent. Per tant, converteix un excel·lent recurs literari en quelcom artificiós que espatlla la seva pròpia obra. Almenys, aquesta és la sensació.

Però Faulkner és un gran. No cal dubtar d'això. Si passem per alt aquests condicionants esmentats, certament “Santuari” té autèntics cops de geni. L'humor negre que vessa en capítols sencers, la barreja entre novel·la policíaca i psicològica (l'anàlisi del comportament de la jove Temple Drake donaria per escriure una tesi doctoral) i l'enfocament de determinisme social de caràcter naturalista amb què clou l'obra per capgirar-nos-en la percepció són aspectes de gran valor literari. La seva anàlisi desolada del sud nord-americà, sens dubte, ha tingut gran influència en la literatura i també en el cinema nord-americans. I, certament, ja estic gaudint d'”El banquet celestial”, de Donald Ray Pollock, per acabar de confirmar-ho.

Comentaris (1)10-07-2017 12:49:13

Cinema: "Spring breakers"

Faith, personatge de nom significatiu encarnat per Selena Gomez, l'únic personatge femení amb volum dramàtic d'aquest deliri hipnòtic anomenat “Spring breakers” (la resta només són cossos), rep una formació cristiana en què li afirmen que Déu s'ocuparà que mai rebi temptacions que no pugui resistir. Però sembla molt més raonable la màxima d'Oscar Wilde segons la qual l'única manera d'alliberar-se d'una temptació és caure-hi, de manera que ella i tres amigues universitàries fan tot el que poden i més per aconseguir viatjar a Florida i gaudir d'unes vacances de primavera al màxim: amb sexe, drogues i tot el que faci falta. A partir d'aquí, la pel·lícula és una mena de viatge psicodèlic en què, com passava amb “The bling ring”, de Sofia Coppola, l'estructura repetitiva de les proeses adolescents no acaba de deixar clar si hi ha admiració o denúncia.

Per tant, qualsevol anàlisi de caràcter moral que es pugui pretendre fer del film està condemnada al fracàs. Per això aviat un servidor decideix deixar-se portar i gaudir de les virtuts formals de la pel·lícula, que són unes quantes. El pla seqüència de l'atracament a un restaurant des d'un punt de vista exterior és un prodigi, la bellesa de la fotografia és indiscutible, i té un mèrit bestial assolir un clímax poètic brutal a partir d'un muntatge elaborat amb... una cançó de Britney Spears! Si això no és un cop de geni, jo no sé com es pot definir. Però allò més discutible del film és justament el muntatge. Certament original, l'estructura espasmòdica i episòdica acaba carregant una mica, dificulta la connexió amb la trama i els personatges, i sobretot és tan deutora del món del videoclip que fa mitja angúnia.

I això que la cosa millora, i molt, a partir de l'aparició del personatge interpretat per James Franco (pocs actors s'arrisquen sempre tant com aquest paio, i pràcticament sempre cau dret). És l'aparició mefistofèlica, el pacte amb un seductor diable que provocarà el descens definitiu als inferns. Faith s'adona que representa el punt màxim de temptació: fer que aquesta vida hedonista transitòria, que certament li ha proporcionat pau interior, es perpetuï, desig que havia manifestat en un moment de calma a les amigues. I Faith no signa el contracte faustià, perquè entén que des del moment que calgui pagar un preu el plaer deixarà de tenir sentit. Uf! Havia dit que no em posaria moralista, de manera que intentaré enfocar-ho d'una manera més concreta: Faith és qui traurà més profit del viatge perquè, malgrat que ara tingui el cor trencat, entendrà les dues coses més difícils per a una jove educada en l'anhel del somni americà: la primera, que per gaudir intensament de les coses cal partir precisament de la consciència que són efímeres; i la segona, que el més difícil del carpe diem, el nostre gran repte com a humans fem el que fem (per mi encara ara la gran assignatura pendent), és saber concentrar-se en l'ara i aquí.

Comentaris (1)06-07-2017 13:04:08

Nascut el 4 de juliol

Tot i que encara falta la convocatòria oficial, es pot dir que el referèndum de l'1 d'octubre va néixer ahir amb tots els ets i uts. Nascut el 4 de juliol. Va ser oportuna, doncs, la referència a les paraules pronunciades tres mesos (tres mesos!) abans de la independència nord-americana. Cal no oblidar, però, que “Nascut el 4 de juliol” és també el títol d'una pel·lícula d'Oliver Stone que advertia dels riscos del patriotisme a propòsit de la guerra del Vietnam. Per això, ara que ho tenim a tocar, seria bo recordar que tot el que l'independentisme ha tingut de bo ho tindria de dolent el nacionalisme (etiqueta que ens han penjat però que en realitat és d'ells). Fóra bo, l'endemà de la independència (si és que es guanya: l'última paraula la tindrà la democràcia), començar a retirar les banderes dels balcons i deixar de cantar himnes. Perquè el nacionalisme de veritat, el d'estat, és l'autènticament excloent. No es tracta de dotar-nos d'un estat per anar passejant orgull patri, ni de dir amén a tot el que el nostre nou estat faci sense engruna de crítica. Es tractarà d'haver-se emancipat, d'haver-se fet major d'edat, de decidir sense tuteles externes però sempre des de l'autocrítica tot el que afecti les nostres vides en aquest nou estatus. Viatjar a Ítaca ha estat extraordinari, però quan hi arribem hem d'estar a l'altura d'un estat modern i evitar els tics casposos dels quals precisament fugim. I, dit tot això, passi el que passi l'1 d'octubre, és un bon moment per donar les gràcies.

Gràcies a Artur Mas, per haver mogut peça quan el poble li ho reclamava i per haver-se sabut apartar quan la seva figura va passar a ser un obstacle.

Gràcies a ERC, per haver acceptat diluir-se dins de Junts pel Sí quan tenia la victòria electoral a l'abast.

Gràcies a la CUP, per haver sacsejat el procés quan calia. Sovint essent incompresa, confesso que també per mi mateix. Ara, vist amb perspectiva, reconec que (tot i que continuo pensant que sovint li han fallat les formes) algunes de les seves decisions han estat una empenta definitiva.

Gràcies a Carles Puigdemont, per acceptar el lideratge en el moment més difícil, i haver-ho fet amb rigor i fermesa.

Gràcies a Arenys de Munt, per haver iniciat un viatge meravellós que estem a punt de culminar.

Gràcies a la meva dona, per haver-me acompanyat en la lluita. O, més ben dit, per haver-me animat a participar (a mi, que sóc mandrós de mena per a aquestes coses) en activitats voluntàries en favor de la llengua i la llibertat del meu país.

Gràcies al meu pare, per haver vingut d'Andalusia, casar-se amb la meva mare, donar-me vida i ensenyar-me que es pot estimar una terra i voler-ne la llibertat des de l'agraïment i sense necessitat d'haver-hi nascut.

Gràcies a la família i als amics que tinc repartits per la resta de la Península, per haver entès (espero) que això no va contra ningú i molt menys contra ells, i que continuarem abraçant-nos i recorrent els mateixos quilòmetres per veure'ns. Que la línia de frontera que dibuixarem al mapa no farà augmentar ni un centímetre la distància que ens separa, i que la tracem per poder-nos obrir al món i no pas per tancar-nos.

I gràcies, sobretot, al PP. Per haver-se carregat l'Estatut del 2006 que havia seguit totes les passes democràtiques i haver obert d'aquesta manera els ulls a la nostra ciutadania, alliberant-la del jou de l'autonomisme colonialista.

Volem ser per caminar, i caminem per poder ser.

Comentaris (2)05-07-2017 10:57:25

Cinema: "Gru 3" i "Estiu 1993"

No he vist “Gru 2”, però sí l'anterior primera entrega de “Gru” i l'spin-off “Els minions”, i a partir d'aquí m'adono d'una cosa (tampoc cal ser cap llumenera per fer-ho): les bestioletes grogues han guanyat clarament la partida al seu amo. Probablement a l'original els minions van ser ideats com a contrapunt còmic a la trama d'acció principal però, com se sol dir en aquests casos, es van convertir en autèntics robaescenes. D'aquí, a reis del màrqueting (cada vegada que s'estrena alguna pel·lícula d'aquesta saga d'Illumination, sóc l'únic que té l'agradable sensació de viure en un món envaït per aquestes adorables criatures?) i a protagonistes per mèrits propis de la seva pròpia pel·lícula. Segurament per això, els responsables de “Gru 3” decideixen donar-los força protagonisme i, el més important, fer-ho com a tribu separada en la major part del metratge de les peripècies de Gru, a la recerca (força reeixida) de repetir la fórmula triomfant. Malauradament, però, les trames continuen sent fluixes (el leitmotiv i els girs de guió són gairebé idèntics en totes tres pel·lícules), i la falta d'originalitat fa que no hi hagi gaire res per endur-se a la boca més enllà dels gags (excepció feta de la música dels 80, un regal per als acompanyants adults). Una cosa és clara: si hi han de tornar, m'estimo més un “Minions 2” que no pas un “Gru 4”.

I és que els minions deuen ocupar en la vida dels nens d'ara un lloc similar a aquell que en nosaltres ocupava, posem per cas, en D'Artacán. La directora debutant Carla Simón ens transporta a l'”Estiu 1993” (jo als mosqueperros els feia més dels 80), un estiu que de manera molt valenta és el seu particular. En una pel·lícula marcadament autobiogràfica, la història narra l'adaptació d'una nena a la seva nova família d'acollida (els seus tiets) després de la tràgica (i poc plaent d'explicar per part dels adults) mort de la seva mare. La pel·lícula opta per la renúncia a la trama, una mica a la manera del cinema de Marc Recha, i l'espectador es limita a contemplar el fluir d'aquest estiu decisiu i ha d'estar atent, amb intel·ligència i sensibilitat, als canvis que es produeixen en l'interior de la nena i també del seu entorn, que sempre sembla fora de pla però al qual també toca viure-ho tot plegat: des de la nena que de cop ha d'acostumar-se a l'arribada d'una mena de germana més gran, fins a uns David Verdaguer i Bruna Cusí que broden (amb la consigna del “menys és més”) les seves caracteritzacions de pare bonàs i mare abnegada. Potser involuntàriament (però no ho sembla, a jutjar per la cura en els detalls), el film té el valor afegit de recuperar per als nostres ulls un món de llums de gas com a màxima tecnologia, en què una nena petita podia enfilar-se a un arbre sense que cap adult es posés histèric. Un món que hem perdut perquè, és clar, ens hem fet grans; però també perquè la societat s'ha tornat definitivament imbècil. En definitiva, una pel·lícula valenta en fons i en forma, rodada en català en els temps que corren; una petita peça d'orfebreria delicada que creix en el seu epíleg, en què l'arribada de la tardor ens ofereix dos moments impagables: una conversa entre la nena i la seva tia que s'hauria d'estudiar en els absurds cursos per relacionar-se amb els fills (se'n diu sentit comú) i, sobretot, una escena final extraordinària, corprenedora, esperançadorament trista.

Comentaris (11)03-07-2017 20:57:03

Cinema: "Ocho apellidos catalanes"

Per fi trobo un raconet per comentar la pel·lícula amb la qual vam decidir acabar de perdre completament el diumenge: la intranscendent, inofensiva i divertida a estones “Ocho apellidos catalanes”. La veritat: és encara pitjor que la primera. Perquè, si bé la posada en escena està un pèl més cuidada que a “Ocho apellidos vascos”, passa tot el contrari en el desenvolupament del guió. Aquí la síndrome del gag es fa més punyent que mai: directament no hi ha història, i la poca que hi ha s'ha fet mil vegades (és més una comèdia romàntica de casaments que una de conflictes polítics) i es perd en diferents camins que no acaben enlloc (la irrupció de la guàrdia civil com a paradigma).

Però vaja: ja sóc conscient que l'objectiu dels seus responsables no és pas guanyar la Palma d'Or a Canes, de manera que s'ha de jutjar el producte pel que promet oferir, ni més ni menys. En aquest sentit, podria posar-me llepafils i arrufar el nas davant del fet que a la pel·lícula (a diferència del que passa amb andalusos i bascos) no hi ha cap català que caigui simpàtic (només queden una mica ben parats els Mossos!), però reconec que alguns gags sobre el procés català (i sobre les pors dels espanyols al respecte) em van fer gràcia, i que al capdavall la pel·lícula pot funcionar bé com a al·legat per superar les diferències i els recels entre les diferents nacions de la Península.

Això sí: una de les trames que no porta enlloc, aquella en què volen fer creure a Rosa Maria Sardà, a la manera de “Good bye, Lenin!”, que Catalunya és independent, tot i ser de les més simpàtiques i reeixides corre el risc de quedar obsoleta ben aviat. Tot i que, ben mirat, quedarà per a la història com un document del que estava a punt de passar i, finalment, va arribar.

Comentaris (3)28-06-2017 19:12:17

Cinema: "127 horas"

Definitivament, hauré d'arribar a la conclusió que Danny Boyle només ha fet al llarg de la seva trajectòria, que jo sàpiga, una pel·lícula digna de ser mencionada: evidentment, “Trainspotting”. La resta, i mira que ha tocat temàtiques diverses, sempre acaba anant a parar allà mateix: la vacuïtat més absoluta rere un munt de parafernàlia visual.

M'interessava “127 horas”, i l'altre dia la vaig caçar al vol, per com es podia crear i mantenir la tensió en una història tan simple com la d'un home que queda atrapat en una gruta al mig del desert perquè el braç li ha quedat entre una roca i la paret. Però Boyle no pot evitar els seus tics: flash-backs melodramàtics, al·lucinacions, càmera nerviosa, pantalla fragmentada, punts de vista inversemblants... Tot, al servei del no-res. Perquè el personatge ens sembla un cretí al començament i ens ho sembla fins al final. No hi ha evolució ni empatia. Boyle s'hauria de mirar (i, si ho ha fet, aprendre'n alguna cosa) pel·lícules com ara “Buried” o “Locke” per descobrir una lliçó de com sí que és possible fer un autèntic one man show sense parafernàlies, comptant només amb la força dramàtica de la història. En comptes d'això, decideix posar tot el seu ritme sincopat a la graella amb l'esperança que ens mantindrà atents, quan no fa res més que allunyar-nos de tot interès.

I què vol dir-nos amb el muntatge de munions de gent de principi i final del film? Que el protagonista és un heroi solitari que descobreix la necessitat del ramat? Si a “Slumdog Millionaire” Boyle ja va fer una pel·lícula moralment qüestionable en convertir la misèria en espectacle, aquí també és dubtosa la utilització d'una història real per fer un dels seus pretensiosos focs d'artifici. I no és pas que “Trainspotting” no sigui un deliri visual, i una pel·lícula moralment ambigua. És només que en aquell film la trama de la novel·la que adaptava va convertir feliçment en virtuts tots els defectes que aquest cineasta arrossega.

PD: Moltíssimes gràcies, Pep Guardiola, pel que vas fer aquest diumenge. És un gest valent que té un valor altíssim per la teva rellevància internacional. T'enyorem molt, en tots els sentits; no saps fins a quin punt.

Comentaris (12)12-06-2017 23:18:33

Pàgines: 12345629  <>