login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 4 - Eibar 2

Per no haver d'analitzar el despropòsit de partit que va fer el Barça ahir, faré balanç de la temporada (per molt que quedi ni més ni menys que una final). Es pot ben dir que aquesta ha estat la temporada de les remuntades impossibles, dels gols agònics i dels moments apoteòsics. Recordarem sempre els dos moments, amb protagonisme decisiu de Sergi Roberto, que ens van fer embogir a l'últim segon dels partits contra el PSG i el Madrid. El problema, és clar, és que ens queda la recança que aquests moments màgics al final no han servit per res (de fet, cada vegada estic més convençut que, sense la remuntada contra els francesos, a la lliga les coses haurien estat diferents, perquè segurament a Riazor i a Màlaga res hauria estat igual). Però amb els anys els valorarem i els recordarem, sobretot el primer, amb un calfred d'emoció. És com haver-ho acabat deixant finalment amb una parella amb la qual no hi ha hagut manera, però de qui t'emportes un parell de vetllades eròtiques insuperables.

Però tot això són metàfores que no poden amagar la realitat. I la realitat és que hem perdut els dos títols més importants justament perquè durant el seu transcurs hem necessitat aquesta èpica. És a dir: si haguéssim estat més regulars i fiables, tota aquesta adrenalina no hauria fet falta i segurament tot hauria acabat millor. Però ha anat així, i ara queda concentrar-se a gaudir d'una final i esperar que vagi bé. I sí: ja sé que vaig dir que aquesta final, sense cap altre títol, era com la cirera sense el pastís, però (tornant a la metàfora anterior) estaria bé una agradable rebolcada final abans de separar-nos definitivament d'aquesta temporada tempestuosa, en espera d'un recomençament incert però esperançador.

PD: Aquesta tarda el president Puigdemont ha fet un esforç per explicar-se a Madrid amb un to conciliador, educat i positiu. Però, de caps de files a l'auditori, només Pablo Iglesias. I, mentrestant, TVE (televisió pública pagada per tots) no només no oferia la conferència sinó que al mateix moment que es produïa reincidia a oferir tertulians que només parlaven de desafío mentre comentaven un document tergiversat oportunament publicat pel diari socialista oficial just el dia que això li permetia amagar el cap sota l'ala davant la derrota de la seva candidata. És cansat haver de parlar sempre amb una paret. Anem passant.

Comentaris (4)23-05-2017 00:11:49

Cinema: "No sé decir adiós"

Per una d'aquelles connexions afortunades de la vida, gaudim d'una vetllada molt agradable amb la preestrena a Girona de “No sé decir adiós”, que s'estrenarà comercialment aquest cap de setmana. Presència d'un dels productors, del director debutant Lino Escalera i de bona part de l'equip tècnic. Tots, joveníssims. I, vistos els resultats, més que prometedors. Pel·lícula impecable.

D'entrada, per l'argument, si no hagués estat per aquesta oportunitat inesperada, segurament no ens hi hauríem acostat. Aquestes històries de comiats de malalts terminals fan de mal pair, per no parlar que acostumen a jugar la carta de la manipulació sentimental. Res més lluny de la realitat aquí. Res de músiques ensucrades, res de subratllats, res de diàlegs grandiloqüents. Tot naturalitat. Malgrat que la peripècia pugui ser en algun moment una mica inversemblant, estem davant d'una pel·lícula realista perquè tot hi flueix de manera senzilla, com la vida mateixa: retrets familiars que mai acaben de sortir del tot, converses intranscendents enmig del dolor... És així com funcionem els humans. I Escalera ho capta de tal manera que la malaltia del pare acaba semblant més aviat un pretext per parlar del que realment li interessa: la història irònica d'una dona (sublim Nathalie Poza, la millor d'un trio estel·lar) que com més pretén actuar i més diu lluitar, en realitat més fuig.

Són molts els detalls de guió destacables en aquesta pel·lícula de personatges que no oblida tampoc la importància d'una bona posada en escena. Però no vull espatllar el plaer de descobrir-los a la pantalla. Només hi afegiré que els últims cinc minuts són dels més brutals, demolidors i coherents que recordo. Es parlarà molt, i merescudament, de la interpretació magistral dels tres protagonistes. Però convé que això no tapi que el principal mèrit d'aquesta cinta és que és una autèntica lliçó de vida.

Comentaris (1)18-05-2017 22:13:52

Cinema: "El bebé jefazo"; i futbol: Las Palmas 1 - Barça 4

Podríem mirar de posar-hi alguna excusa. I, de fet, tindríem part de raó: que a Girona darrerament moltes de les pel·lícules més esperades no arriben, que al centre una mica més però que estava impracticable a causa de l'exposició de flors... Tot això seria cert, però cal dir-ho tot: “El bebé jefazo” mai havia estat la nostra primera opció, però teníem clar que el primer cap de setmana que la cartellera no ens ho posés fàcil segurament hi cauríem. Ens agrada l'animació, ves! No tota, naturalment, però sí aquella de més enginyosa i de possible lectura adulta que de tant en tant apareix. No teníem clar si “El bebé jefazo” pertanyeria o no a aquesta categoria (si no ens hi hauríem abocat molt abans!), però per tots els condicionants explicats i tenint en compte que dissabte era el dia dels plaers culpables (l'acabaríem, i ho sabíem, petant-nos de riure amb Eurovisió) ja no ens ho vam pensar més. Passada la vergonya de demanar les entrades sense coartada infantil, ens endinsem sigil·losament a la sala abans que ningú s'adoni que som els únics adults que hi ha sense canalla i esperem passar una bona estona. I sí: Dreamworks no és Pixar, per descomptat, però amb aquesta pel·lícula ha fet un pas endavant. Conscient que juga en una altra lliga, “El bebé jefazo” té l'atreviment d'entrar en el territori de “Del revés” en oferir als nens una història amb emocions amb què poden identificar-se (en aquest cas, la gelosia de sentir com l'arribada d'un germà petit t'envaeix el terreny) alhora que proposa als pares una mena de manual d'instruccions per gestionar aquestes crisis. Però la clau de tot plegat és la imaginació del nen de set anys, que farà possible la peripècia (en alguns moments excessiva i esgotadora) que, a manca d'una metàfora millor, exercirà de peatge infantil a pagar per explicar el que de debò compta, i que tant haurien d'aprendre els germans com moltes parelles: que l'amor no es quantifica i que, per tant, n'hi ha prou per compartir-lo amb qui calgui sense necessitat de cap mena de gelosia. Aquest missatge, que certament algú podria qualificar (ben mirat, absurdament) de conservador, no impedeix que la pel·lícula tingui la seva dosi de mala llet, de biberó o no: algunes frases del nadó en cap cauen com cops de puny davant la ximpleria absoluta en què alguns il·luminats estan convertint el món del treball, alhora que també hi ha una reflexió paral·lela sobre quin és l'èxit real que es pot aconseguir a la vida. Només cal lamentar que la pel·lícula no gosi acabar d'explotar quelcom que a hores d'ara ja sabem tots: no és només que els nadons acabats d'arribar actuïn com a patrons implacables de la família, sinó que qualsevol nen (tingui l'edat que tingui) avui en dia ja n'és l'amo absolut.

Després de la diversió, diumenge toca posar-se seriosos. Hi ha en joc la lliga. Però aviat es constata que darrerament aquestes jornades de partits amb horari unificat ja no són el que eren. Pràcticament sense alternatives, els dos candidats al títol van enllestir la feina i ho van deixar un cop més tot com estava. El Barça, amb un partit poc brillant però sí pràctic i ben jugat: poca construcció de la jugada, però aquest cop perquè el rival ho demanava a crits en avançar la seva defensa fins a límits temeraris alhora que apostava per una pressió alta poc coordinada. Massa fàcil per al trident i els seus assistents. I la bona nova de la superba actuació del debutant Marlon. Sigui com sigui, si aquestes jornades unificades ja no porten les sorpreses i els ensurts d'abans, caldrà confiar que el Celta permeti que arribem a l'última amb la paella pel mànec. Si no, serà molt difícil, malgrat que penso confiar-hi fins al final. I, dit això, i que encara somio en un doblet i una temporada en blanc del gran rival, ara que encara no se sap cap a quin costat caurà la moneda, és el moment d'expressar en veu alta algunes reflexions per no semblar oportunista: passi el que passi, aquest any la gestió de la plantilla no ha estat bona i l'equip s'ha deixat pel camí alguns dels seus signes d'identitat, per no parlar d'una absoluta irregularitat que ens té al caire del precipici. Cal dir-ho ara perquè després els resultats no ens confonguin: malgrat que la feina de Luis Enrique globalment aquests tres anys ha estat bona i útil, a l'equip li cal una sacsejada urgent amb vista a la temporada que ve. Però, fins llavors, aquests són els nostres tècnics i els nostres jugadors. Fins al final i amb optimisme amb ells!

Comentaris (4)15-05-2017 22:58:43

Futbol: Barça 4 - Vila-real 1; i cinema: "Z, la ciudad perdida"

Magnífic partit del Barça dissabte. Del millor de la temporada. Per començar, perquè davant tenia un equip completíssim: el Vila-real és un equipàs molt treballat, amb una gran consistència defensiva i una gran qualitat a l'hora de combinar. El Barça ho va neutralitzar tot, sobretot a partir de dues premisses: la pressió alta i la circulació ràpida (que no pas precipitada) a camp contrari. D'aquesta manera, si el rival no té la pilota, comença per no fer-te mal. I a partir d'aquí vas madurant el partit. Certament, a la primera meitat el Barça no va tenir gaires ocasions de gol, però les que tenia eren bones perquè les jugades estaven ben treballades: és allò d'atacar menys però atacar millor. Va desgastar físicament el rival i va tenir l'encert i la fortuna de marxar al descans amb avantatge quan tot apuntava que s'hi arribaria amb la incertesa d'un empat. Tot plegat va ser una llosa massa pesada per a un Vila-real que ho va continuar intentant, però que va veure com el Barça el sentenciava aprofitant els espais que deixava com a conseqüència de la davallada física i de l'assumpció de més riscos. Roberto, un cop més, va llegir la situació com ningú i va trencar línies com un boig per connectar amb el trident. Suárez no va perdonar i el partit es va acabar. I és que el Barça ho va fer tot bé: va tranquil·litzar la possessió quan calia, va accelerar quan va olorar sang i va combinar eficàcia i espectacle (amb Neymar com a màxim exponent). Llàstima no dependre encara de nosaltres mateixos, perquè (ho diré amb la boca petita perquè aquesta temporada no se sap mai) ara sembla que estem francament bé. Però paciència, que la persistència acostuma a tenir premi. Cal insistir.

Amb aquest bon gust de boca anem al cinema a descobrir “Z, la ciudad perdida”, un tipus de pel·lícula que en principi no em crida l'atenció especialment però a la qual anem a parar per l'atracció del director, el sempre interessant James Gray. La pel·lícula és correcta, els escenaris són exuberants i els personatges tenen carisma (m'agrada especialment l'interpretat per Robert Pattinson). Però alguna cosa m'hi falla. Segurament és problema meu i el més probable és que la pel·lícula sigui més bona del que sembla (tota la crítica no pot estar equivocada), però em costa connectar amb els patiments i les passions dels personatges. No pas per mal interpretats, ans al contrari, sinó que per mi el que no funciona és la narració: els moments clau hi apareixen precipitats i l'espectador (almenys jo) no els paeix de la manera adequada. Sigui com sigui, segurament era la pel·lícula més potable que podíem anar a veure, sobretot perquè darrerament a Girona no hi arriben les esperades.

Comentaris (2)09-05-2017 00:24:20

Cinema: "Lady Macbeth", "Malditos bastardos" i "El gran Lebowski"; i futbol: Espanyol 0 - Barça 3

A propòsit de la peripècia de Walter White a “Breaking bad”, diu Víctor Hernández-Santaolalla (“Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados”, Ed. Errata Naturae, pàg. 123): “Pocos bienes inmateriales existen tan codiciados como el poder, y menos aún que generen tantos conflictos como éste. Algo lógico si se tiene en cuenta que el poder deviene siempre de la relación con el otro, lo que significa que por naturaleza debe ser el fruto de una disputa.” Certament, els grans personatges de Shakespeare són al·legories (que no pas arquetipus) de les grans passions i misèries humanes. Hamlet és el dubte; Otel·lo, la gelosia; Macbeth, l'ambició. L'ambició pel poder. I tots sabem que dirigida, aquesta ambició, per la seva dona. I, tot i que la Lady Macbeth d'aquesta pel·lícula no és el personatge de Shakespeare, tots entenem que no se l'anomena així perquè sí. Assistim, doncs, a la lluita pel poder fins a les últimes conseqüències d'aquesta magnètica jove, i el conflicte que apunta Hernández-Santaolalla està servit. I la cita sobre “Breaking Bad” no és gratuïta: Walter White ens va ensenyar que els més perillosos són aquells que conquereixen el poder partint de la humiliació més absoluta. La coneixença d'un jove mosso del seu marit desperta en aquesta Lady Macbeth els seus instints, i no pas en el sentit que podria semblar. La nit després de conèixer-lo, la jove (que fins llavors es refugiava en l'ensopiment i el tedi) de cop és incapaç de dormir, però no és pas el desig allò que la desvetlla, sinó la descoberta del poder que pot arribar a tenir en les persones. A partir d'aquí, la voràgine absoluta, que convé no revelar. I un parell de dubtes: és la història d'aquesta Lady Macbeth, més independent que l'original, una al·legoria de l'apoderament feminista? I, en cas afirmatiu, no és un trencament absolut del tòpic (de fet, ja aniquilat per Thatchers, Mays, Aguirres i altres espècies) segons el qual si les dones tinguessin més poder el món seria un lloc millor? Dit d'una altra manera: per existir, el poder necessita del seu antònim. Sense submissió no hi ha poder.

Més bones pel·lícules. Només un primmirat punt de vista moralitzant i/o historicista pot impedir gaudir d'aquesta obra mestra anomenada “Malditos bastardos”, del gran Quentin Tarantino. I més si tens l'oportunitat de tornar-la a veure, aquest cop, en versió original. Un dels grans eixos d'aquesta enorme pel·lícula és tot allò que té a veure amb l'idioma (els girs lingüístics de l'oficial nazi en el pròleg, la situació extrema que es genera per un mal accent alemany o una mala utilització dels signes no verbals, el gag divertidíssim sobre els falsos italians...), i tot això es perd sense remei en la versió doblada. L'altre gran eix és l'estructura, generada al voltant de diversos moments d'una tensió in crescendo que acaba esdevenint insuportable en situacions aparentment banals. Tarantino és un mestre dels plans (indiscutible veient aquesta pel·lícula), però també de la narració, i aconsegueix com ningú atrapar l'espectador en la seva hipnòtica xarxa. L'única pega (insignificant) que continuo trobant al film és que precisament el que més nosa m'hi fa són els malditos bastardos del títol, especialment en el desenllaç. Tot sigui perquè Tarantino pugui fer els seus particulars homenatges... I, malgrat que sóc el primer que no comparteix l'obsessió que el cineasta mostra per la venjança en la majoria de les seves pel·lícules, val a dir que en la del personatge de Soshanna hi trobo una metàfora bellíssima de com entén el món Tarantino: el cinema com a destructor del mal.

Remirem també “El gran Lebowski”, aquesta pel·lícula mítica dels Coen que ja té una pila d'anys (és del 1998!). M'hi sobren només els passatges onírics, innecessaris en una trama que ja és de per si (agradablement) absurda. Es podria dir que el més proper al cinema social que uns germans tan deliciosament llampats com aquests podrien fer seria aquesta pel·lícula sobre triomfadors que s'aprofiten de perdedors. I el que més m'enlluerna és aquesta capacitat narrativa tan especial que té determinat cinema nord-americà (l'últim exponent potser en seria Todd Phillips, amb el seu “Resacón en Las Vegas” al capdavant) de generar les històries més delirants a través de les estructures més enginyoses i de les dosificacions de pistes més entremaliades per jugar amb l'espectador, que es rendeix al plaer del joc.

El joc del Barça no provoca cap plaer especial ara mateix, però l'equip continua ben viu. Sobre el derbi de dissabte, si parles amb algú del Barça et dirà que a la segona part els gols havien de caure com fruita madura després de l'operació de desgast de la primera. Si parles amb algú de l'Espanyol, et dirà que el Barça va tenir la sort d'aprofitar un regal defensiu que va engegar en orris tota la feina feta fins llavors pels periquitos en obligar-los a un nou plantejament a camp obert en què els blaugrana no podien fer altra cosa que sentenciar. De tot una mica, suposo. D'una banda, ja entenc que el fet que una jugada aïllada t'ensorri el partit pel qual t'has estat preparant tot l'any com a únic sentit de la teva existència ha de portar necessàriament a la frustració. De l'altra, tot i que estic d'acord que el Barça havia estat madurant el partit, una mica d'autocrítica: a la primera part l'Espanyol es va desgastar, però no pas tant com hauria calgut. Perquè el Barça continua confonent atacar molt amb atacar bé, que són dues coses que no tenen res a veure. Però el cas és que, en veure com alguns equips arriben tan lluny amb tan poc, la veritat és que se'm treuen les ganes de fer gaires elucubracions tàctiques.

Comentaris (1)04-05-2017 00:50:31

Futbol: Barça 7 - Osasuna 1

Partit sense gens d'història, el d'ahir (Mascherano a banda, és clar!). Després de la primera part, amb un còmode 2-0 al sarró, hom arribava a la conclusió que qualsevol cosa (mirar un capítol de la teva sèrie preferida, llegir, fer uns encreuats, avançar feina, fer l'amor...) hauria estat més profitosa de fer durant aquells tres quarts d'hora. Luis Enrique va plantejar una alineació estranyíssima, segurament l'últim dia que es permetrà fer invents, i el resultat va ser una primera part plàcida però espessa. Dos motius justifiquen a hores d'ara el 3-4-3: o bé necessites gent al mig del camp perquè el rival et pressiona a dalt (res a veure amb ahir) o bé el rival és tan inferior que decideixes tenir més gent per davant de la pilota perquè no et calen més precaucions defensives. Però tant de canvi va marejar una mica tothom, i menys el de sempre ningú era capaç de desbordar.

A la segona meitat la cosa es va animar perquè l'Osasuna va cometre una gosadia. Va fer el 2-1 enmig de l'apatia general, i tot seguit va estar a punt d'empatar. I llavors el Barça va decidir que s'havia acabat el bròquil. Va atacar amb més fluïdesa i, senzillament, cada vegada que arribava acabava marcant. Pocs partits han servit tant per recuperar l'autoestima de la segona unitat, en aquesta mena d'entrenament amb públic que també va servir de banc de proves. Fa por pensar què hauria passat si Luis Enrique hagués decidit treure els titulars contra aquesta pobra gent. A partir d'ara, s'han acabat els romanços.

Comentaris (3)27-04-2017 23:49:31

Cinema: "El otro lado de la esperanza"; i futbol: Madrid 2 - Barça 3

Ja he explicat diverses vegades que, per mi, el cinema social, per ser considerat art, ha d'anar acompanyat d'alguna altra cosa. És a dir, que per molt que una pel·lícula sigui èticament incontestable cal que tingui virtuts artístiques. Aquestes no aniran en detriment del missatge, sinó que el reforçaran: la cultura és la capacitat de convertir en subtil i reflexiu el que podria ser pamfletari. Així ho entén el cineasta finlandès Aki Kaurismäki que, com a “El Havre”, torna a oferir una faula moral i humanista sobre la immigració, en aquest cas centrada en la terrible tragèdia dels refugiats. Kaurismäki evita des del primer moment el to adoctrinador, i es limita a seguir les peripècies de dos personatges que es troben en ple canvi de les seves vides. L'un, voluntari, en deixar temporalment la seva dona i canviar de feina. L'altre, el refugiat sirià, forçat per les circumstàncies. A partir d'aquí, grans troballes estilístiques van puntejant el missatge entre desenganyat i esperançador de la pel·lícula. Per exemple, un encadenat demolidor de tres situacions que es van desmentint les unes a les altres: el sirià declarant que confia en el sistema de Finlàndia perquè aquest país ha passat també una guerra i ha tingut refugiats, seguida de la negació d'asil “per falta de perill real” i finalment el televisiu retrat de l'autèntica situació de Síria. També, en aquest sentit, el contrast entre l'home emmanillat com un delinqüent per haver volgut fer les coses bé i la facilitat a l'hora d'obtenir un document d'identitat fals. Irònicament, aquest document li serà demanat al protagonista justament quan es disposa a donar almoina a una indigent, fet que ens porta a l'eix central del film: la solidaritat entre la gent humil. Kaurismäki construeix un món utòpic en què els pobres s'ajuden, de manera que transmet una idea contundent: si els pobres s'unissin en comptes de disputar-se amb recel les engrunes, les coses podrien ser d'una altra manera. Finalment, el cineasta ofereix dosis d'un humor hilarant en la seva crítica a l'absurditat de la globalització (tota la seqüència al voltant del restaurant japonès és impagable), i introdueix també una ironia amarga en mostrar l'atrevida i terrible ignorància dels agressors dels més indefensos en nom de la defensa de la pàtria. En definitiva, gotes de talent escampades al llarg d'una pel·lícula potser irregular i desconcertant, però absolutament honesta i necessària.

Gotes de talent escampades al voltant d'un partit irregular (però emocionantíssim i bellísssim per a l'espectador, amb el Barça tractant d'imposar el seu joc i el Madrid intentant descobrir en què consisteix el seu) va necessitar també el Barça per saquejar el Bernabéu. Bé: Messi, un mar sencer. Descomunal partit de l'argentí, que va tornar a deixar clar qui és el millor al feu de la seva nèmesi. Algú ironitzava aquest matí que ja era trist que el dia de Sant Jordi el gran triomfador fos Messi, que seria incapaç d'escriure ni una línia. D'escriure potser sí, però de llegir... Perquè ningú és capaç de llegir els partits com ell. I això, sumat al seu infinit talent, el fa definitivament imparable. Ahir el Barça (i el Madrid, sorprenentment víctima d'un excés d'ambició final) ens va regalar un final de lliga emocionant, i això ja serà molt d'agrair acabi com acabi (que llarg que s'hauria fet aquest final de temporada, si no!). Ara es tracta de no espifiar-la més i esperar l'errada aliena. Mentrestant, i al marge del que pugui passar finalment, hauríem d'anar esculpint un monument a Sergi Roberto, pels dos moments extraordinaris que ens ha fet viure aquest curs i per les abraçades als éssers estimats que ens ha permès donar amb la seva fe indestructible. Això no és una temporada, això és el Dragon Khan!

Comentaris (3)25-04-2017 01:37:26

Lectura: "L'aquari"

Al relat “Axolotl”, de Julio Cortázar, un home mira obsessivament un peix fins que en un moment donat s'adona que ha passat a l'altra banda i que ell és el peix que mira des de l'aquari la fauna humana. Desconec si David Vann coneix aquest conte, però alguna cosa d'això hi ha a la seva extraordinària novel·la “L'aquari”, editada com sempre de manera exquisida per El Periscopi. La protagonista, una nena de dotze anys, mira cada dia els peixos de l'aquari de la ciutat de Seattle en companyia d'un home gran de qui es fa amiga. Hi ha peixos de tota mena: els tímids, els que fugen, els que miren de passar desapercebuts... Però, d'alguna manera, la majoria tenen en comú una cosa: tenen tendència a amagar-se. Perquè segurament, malgrat trobar-se en un plàcid aquari sense perills, tots tenen l'herència genètica de l'instint de protegir-se dels depredadors. Un bon dia els esdeveniments es precipiten i els contempladors de peixos acaben esdevenint l'espectacle, com si fossin ells els que es trobessin a l'altra banda de la peixera. Però ells no tenen protecció, perquè la societat real és certament depredadora.

Queda clara, doncs, la facilitat amb què David Vann construeix una metàfora sòlida i efectiva, en el context de la qual la nena protagonista lluita per alliberar-se de l'herència genètica que arrossega. Tercera generació d'una família marcada pel dolor i el pes del passat com a condicionador del present, la nena mai fuig. En res: ni en els reptes que li planteja la mare, ni en els sentiments cap al seu avi, ni en la direcció que pren la relació amb la seva amiga... Ella és, sens dubte, el personatge més fort, perquè mira cap endavant i no cap enrere.

Aquesta sembla ser la lliçó de vida que pretén oferir-nos una novel·la brutal, en el doble sentit del terme: profundament visceral i absolutament addictiva. Impossible que no se't marqui a la pell. L'encerta Jordi Puntí al pròleg quan assenyala que una de les principals virtuts narratives de Vann és l'allargament gairebé insuportable de les situacions de tensió. El repte que la mare llança a la filla aconsegueix traslladar-nos al dolor del seu passat per mitjà d'un comportament dràstic en el present. Així, sense flash-back, se'ns fa passar pel seu infern anterior d'una manera molt més eficaç, alhora que es transmet de manera rotunda la idea que els progenitors acostumen a fer pagar als seus descendents el pes del seu passat, aquí literalment. Magnífica novel·la que ens ensenya que el pitjor pecat és el de l'omissió, i que el més difícil en aquesta vida és el perdó. Assolir-lo i concedir-lo. També sobre un mateix.

Comentaris (1)22-04-2017 02:05:55

Futbol: Barça 0 - Juventus 0

Quan, en les hores prèvies al partit, intentava il·lusionar-me sense acabar-ho d'aconseguir, no podia deixar de preguntar-me què seria més difícil: si marcar tres gols a la Juve o impedir que ens en fes cap. Tot ho veia prou complicat. A l'hora de la veritat, l'equip va excel·lir en la segona missió, però va fracassar estrepitosament en la primera. El motiu crec que és fàcil d'entendre: com el dia del PSG, l'equip va jugar accelerat i sobreexcitat, i aquesta intensitat era molt útil per avortar els atacs rivals, però alhora la principal dificultat per atacar amb calma i amb sentit.

Per tant, no crec que la capacitat ofensiva del Barça es resumeixi en la pobra actuació d'ahir, tot i que es podria retreure que aquesta intensitat i disciplina tàctica defensiva no apareguessin en cap moment a Torí. Com també el paper de l'entrenador en aquesta tornada: no s'entén que tornés al 4-3-3 just quan més convenia poblar el mig del camp, ni que anés traient migcampistes del terreny de joc a mesura que avançaven els minuts. No compraré mai l'aposta per l'eliminació de la creació de joc. El potencial ofensiu és molt superior a l'exhibit ahir perquè es va pretendre, com se sol dir, fer el tercer gol abans de fer el primer.

Sigui com sigui, però, ahir el més bonic és que es va saber morir amb dignitat i unitat. Superat l'autèntic cop, que va ser el de l'anada, la d'ahir va ser una eliminació serena i calmada. El públic va saber passar del deliri del dia del PSG a la resignació davant els italians, i va oferir en els últims minuts una imatge bellíssima i inesborrable: tot l'estadi cantant i onejant amb orgull els colors del seu equip. A Madrid s'han afanyat a vendre això com la prova d'un homenatge al seu sempre esperat final de cicle, i és probable que malauradament aquesta vegada per fi tinguin raó. Però jo hi vaig veure sobretot el símptoma d'una altra cosa: la constatació que definitivament la mentalitat d'aquest club ha canviat. Perquè és cert: també es va acomiadar amb grans aplaudiments l'equip de Guardiola que va caure injustament derrotat contra el Chelsea el 2012, però és que aquell equip era enorme i infinitament superior a l'actual. La grandesa del gest del públic del Camp Nou ahir va ser saber estar més a l'altura que l'equip mateix, cosa que jo no havia vist mai. I això és una cosa que els jugadors, i en especial un Messi molt més estimat que la seva nèmesi a la capital del regne, haurien de saber valorar.

Una imatge, però, va sorprendre enmig de la serenitat de la derrota. Malgrat que ja feia molts minuts que estava consumada, quan l'àrbitre va xiular el final del partit Neymar es va ensorrar i va arrencar el plor. Alguns hi veuran una sobreactuació del brasiler per guanyar-se el favor de la parròquia, però jo crec que aquesta imatge explica moltes coses. Explica, d'una banda, el protagonisme de Neymar en la remuntada contra el PSG: ell era l'únic que deu minuts abans del final encara hi creia mentre els altres ja només jugaven per complir (aspecte que, potser, ben mirat va ser clau en comparació a l'ansietat d'ahir). I, de l'altra, sintetitza el que a molts ens va passar pel cap: que, d'alguna manera, ens havien robat l'èxtasi que vam sentir amb la remuntada que ell havia encapçalat un mes abans, en convertir-se en estèril. Però ben mirat no és cert: amb el temps tornarem a recordar aquell dia amb emoció i afecte, com una sensació de fet superior a la que es pot sentir en guanyar una final, de la mateixa manera que recordem el dia del Göteborg encara que acabés amb la trista final de Sevilla.

En fi, que ara tot queda en mans del que passi al Bernabéu. Una victòria podria canviar la dinàmica mental dels dos equips i donar pas a un final de temporada gloriós que ara sembla impensable. Una derrota (o fins i tot un empat) donaria ales al rival per a les dues competicions que li resten i ens ensorraria definitivament en la misèria. Sant Jordi dictarà sentència.

Comentaris (3)21-04-2017 00:36:53

Cinema: "Life" i "Negación"; lectura: "Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados"; i Barça 3 - Real 2

Arrencada de cavall... i parada de burro. És la millor manera com se m'acudeix descriure aquesta reinterpretació d'”Alien” (i de "Gravity"?) que intenta ser la poc reeixida “Life”. El començament és potent, amb un poderós pla seqüència que serveix de pròleg descriptor de personatges i espais. I de seguida arriba la tensió, i durant la primera mitja hora certament et deixa clavat a la butaca. A partir d'aquí, l'interès cau en picat per la seva estructura repetitiva (un “qui serà el següent” a l'estil d'Agatha Christie que acaba cansant). A banda que no hi ha manera de sentir empatia per uns personatges més curts que una sola de sabata... En fi, un progressiu despropòsit que no acaba d'arreglar ni un cop d'efecte final que podria haver estat més impactant si hagués estat intencionat per part del misantrop personatge interpretat per un erràtic Jake Gyllenhaal, actor a qui admiro però que aquí està totalment fora de joc.

Hi ha pel·lícules, doncs, pretensioses que cauen en un cert ridícul i d'altres que, en canvi, són més modestes però molt més efectives. És el cas de “Negación”, una d'aquelles pel·lícules més imprescindibles per allò que hi aprens a nivell humà que no pas pels seus valors artístics en si. De posada en escena més aviat plana, aquest biopic sobre l'actitud a prendre davant els negacionistes de l'holocaust permet reflexionar en clau de present. Per exemple, la llibertat d'expressió no és vàlida sempre, i hi ha opinions que no són acceptables ni cal debatre-hi, per basades en una falsedat i per ser profundament immorals (aplicable, posem per cas, a l'inefable autocar d'Hazte Oír). O, per exemple, que quan es té raó cal apostar igualment per la tàctica (alguns polítics viscerals del nostre país n'haurien de prendre nota). O, encara més, que llei i legitimitat no són sinònims perquè hi ha botxins que s'hi emparen per presentar-se com a víctimes (i cadascú que hi posi el que vulgui: qui em coneix ja sap per on vaig). Però, pensant-ho bé, no és del tot cert que la pel·lícula no tingui virtuts artístiques (al marge de les excel·lents interpretacions, com sempre en el seu cas, de Rachel Weisz i Tom Wilkinson): tractant-se d'un biopic, s'agraeix que ens estalviï els típics i irritants (per incapacitat narrativa) rètols de presentació i desenllaç habituals. Perquè l'inici de la pel·lícula és exemplar pel que fa a presentació de personatges: apareix el negacionista fent acudits sobre l'holocaust en un xou televisiu i, a continuació, la professora fent classe als seus alumnes. No es pot fer millor: des del minut 1 sabem que a un només li interessa l'espectacle i a l'altra, l'educació de les noves generacions (a més, fent preguntes retòriques en què es contraargumenta, en un exercici d'honestedat). També el final (ATENCIÓ SPOILER) està igualment ben aconseguit: a un li interessarà simplement tornar a sortir als mitjans i perpetuar el seu patètic personatge, fruit de l'era televisiva. L'altra deixarà de fer-li cas (pel camí haurà après que la millor manera de vèncer aquests personatges és ignorar-los, cosa que de fet sabia però havia oblidat per orgull en haver esdevingut l'objectiu dels seus atacs) i sortirà a córrer anònimament amb la satisfacció d'haver assolit el restabliment de la veritat. Excel·lent manera d'evitar els innecessaris “què va ser de” habituals en aquesta mena de produccions.

Aprofito les vacances també per enllestir la lectura de “Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados”, una col·lecció d'assajos publicada per Errata Naturae que ajuda a completar aquells aspectes que ens hagin pogut passar desapercebuts al voltant de l'excel·lent sèrie de Vince Gilligan. Especialment interessant en la seva primera meitat (la segona és més tècnica), és ideal per afegir troballes metafòriques i interpretacions mítiques al sentit de la sèrie (a tall d'exemple, entre moltes d'altres, el simbolisme del laboratori subterrani d'en Gus com a representació del pacte amb el diable i la consegüent davallada als inferns). Una lectura imprescindible per als fanàtics de la sèrie com jo.

I, finalment, el Barça. Ai, el Barça! Si el partit contra la Real havia de servir per recuperar sensacions i agafar empenta cap a una nova remuntada impossible, doncs no sé jo... La primera part va posar en evidència la fragilitat defensiva i la segona, la incapacitat de controlar mínimament el partit. Vaja, la segona part va ser nefasta. És com si s'hagués produït una escletxa en la confiança entre jugadors i tècnic que ho fa tot més difícil. Però, en fi, si una cosa ha demostrat tenir l'equip (i l'afició) aquest any és resiliència: amb resultats aparentment insalvables en la Champions, i esperant sempre una oportunitat de posar-se al davant en la lliga que no arriba mai (o que les poques vegades que ho fa no s'aprofita), gairebé sempre a remolc durant tota la temporada, l'equip a dia d'avui continua viu. Doncs va, tornem-ho a intentar! Som-hi! Que la nit màgica del PSG no es quedi només en un dolç però estèril record!

PD: Les petites grans passions aquests dies encara han donat més de si. Hem pogut tornar a gaudir de “Whiplash”, ja comentada anteriorment en aquest blog, i he devorat la magnífica novel·la “L'aquari”, de l'escriptor nord-americà David Vann. Però aquesta es mereix capítol a part, un altre dia.

Comentaris (1)18-04-2017 23:26:01

Cinema: "Ghost in the shell"

Punt de partida similar al de l'altre dia: sense haver llegit el manga original, i amb un record borrós de l'anime, no es pot fer res més que valorar aquesta “Ghost in the shell” com a obra en si mateixa. El resultat?: més que correcte.

Reconec que em va costar una bona estona entrar-hi. I no pas perquè la proposta estètica no fos atractiva, amb aquesta Tòquio futurista envaïda per la publicitat intrusiva. Però alguna cosa feia que perdés una mica la paciència, i crec que era un cert to a l'estil “Matrix” que grinyolava un xic en una pel·lícula que funciona millor quan recorda (salvant les distàncies) la mítica “Blade Runner”. De mica en mica, però, la trama, desenvolupada al principi un pèl a batzegades, va anar trobant el to i les peces van anar encaixant per construir una faula sobre els perills dels excessos tecnològics que, com a tota bona distopia, funciona perfectament en clau de present. En aquest sentit, una societat amb implants tecnològics que la fan vulnerable a l'acció de terroristes manipuladors de cervells resulta molt inquietant, i especialment esgarrifosa quan en una seqüència concreta el terrorista crea una realitat paral·lela a la ment del conductor d'un camió, fet que el portarà a utilitzar el vehicle per cometre un atemptat... Crec que no cal que continuï.

Aquests moments, en clau sociopolítica, són els millors d'un film que malauradament no gosa desenvolupar del tot la seva altra gran carta, la de la reflexió filosòfica sobre la identitat (amb una interessant relectura, això sí, del mite de Frankenstein), i que segurament per por de perdre el gran públic prefereix quedar-se a la superfície. Una taca menor per a un film finalment força entretingut i que té l'habilitat d'oferir un desenllaç tancat però alhora prou obert per si al final la cosa funciona a la taquilla i es pot obrir una franquícia. Valdria la pena seguir-la? Hi haurà temps per pensar-ho...

Mentrestant, això sí, et permet sortir del cinema amb una pregunta recurrent que també em va assaltar després d'”El amanecer del planeta de los simios”: el munt d'adolescents amb qui vaig compartir sala, més enllà d'entretenir-se, deuen haver donat alguna volta a l'argument? Molt em temo que abans de posar un peu al carrer ja devien tornar a estar enganxats al mòbil...

Comentaris (6)13-04-2017 21:02:55

Futbol: Juventus 3 - Barça 0

Fa molt mal despertar-te de cop i adonar-te, amb un cop de puny al fetge, que t'has estat enganyant. Que malgrat introduir una visió crítica amb el joc de l'equip has caigut en la temptació de valorar el resultat per obviar les mancances que estaves detectant. Et menties dient-te que la pèrdua d'identitat es basava en una evolució, però quan el resultat ha aparegut en tota la seva cruesa la veritat se t'ha presentat al davant dolorosament despullada. Tothom pot tenir una mala nit, et dius encara volent-te negar la realitat. Però no. Si t'autosinceres, t'adones que es veia venir: en el patiment de l'eliminatòria contra l'Athletic, en la segona part del Calderón, en el partit sencer del Villamarín, en la incapacitat de conservar un bon resultat sense patiments... No es pot pas dir que no estiguessis avisat.

I, tot i així, no pots evitar pensar que som presoners del resultat. I penses que tot això que ara són símptomes claríssims hauria quedat en no res si el Barça hagués sobreviscut a Torí, fins i tot encara que hagués jugat igual de malament. I aquest és segurament el mal: les derrotes contra l'Inter i el Chelsea en el seu moment et van deixar un pòsit molt amarg perquè per joc mereixíem clarament passar, però també i justament pel mateix motiu et va quedar una sensació interior d'orgull. Ahir, ni una cosa ni l'altra. Només una buidor absoluta i una tristesa infinita.

Perquè el pitjor de tot és que t'adones que la temporada pot quedar molt prima molt aviat, totalment a remolc en la lliga i pendents d'un miracle a la tornada contra els italians que en un noranta-nou per cent de possibilitats no es produirà. I llavors t'espera el desert, amb l'únic oasi d'una final de copa contra l'Alavés molt vàlida per fer de cirereta del pastís, però no per fer de pastís sencer.

Però saps que no abandonaràs l'equip. Que continuaràs seguint-lo, amb l'esperança que encara pugui fer alguna cosa gran o que, si més no, aprofiti aquesta terra de ningú per créixer i fer-se gran al voltant del mig del camp, que és el que no hauria hagut de deixar de fer mai. Perquè entens que d'un equip s'ho ha de ser a les verdes i a les madures, i deixes per als oportunistes de sempre el paper de les rates que abandonen el vaixell al primer naufragi.

PD: Còpia literal, canviant només dues paraules, de l'article sobre el partit de París. Malauradament, hi queda igual de bé...

Comentaris (1)12-04-2017 12:19:31

Cinema: "Incerta glòria"

Ho confesso, una mica avergonyit: no he llegit mai “Incerta glòria”. Sempre en puc culpar el sistema: durant la carrera ningú me'l va fer llegir, i de gran he tingut altres prioritats. Per això, l'estrena de la pel·lícula d'Agustí Villaronga m'oferia una oportunitat única d'entrar a l'univers de Joan Sales, encara que fos a través del sedàs de la mirada sempre personalíssima del cineasta mallorquí. El problema: no podria jutjar tots els mèrits del film en no poder-lo comparar amb l'obra de referència. L'avantatge: podria valorar la pel·lícula com a obra individual i independent.

Abans d'anar-hi, llegeixo que Villaronga ha decidit centrar-se en la història de les passions entre els personatges per damunt de la gran èpica de les batalles. Alguns diuen que per pressupost, d'altres que per una qüestió de mirada. D'entrada arrufo el nas, però quedo a l'expectativa. I, un cop vista la pel·lícula, només puc dir que la decisió va ser un encert.

Perquè “Incerta glòria” és una pel·lícula extraordinària, amb aquella posada en escena tant de Villaronga, entre (paradoxalment) austera i enlluernadora, a la manera de “Pa negre” però millorant-ne encara més (i semblava impossible) els mèrits artístics. I la idea de deixar fora de camp les grans batalles, que algú li ha retret, és immillorable. Perquè si aïlles els personatges del context, la seva història pot resultar un punt ridícula i les seves decisions, més aviat arbitràries i absurdes. Però en el context de la guerra tot pren sentit, i cal saber fer la lectura metafòrica de les situacions. D'una Espanya ferida, dividida eternament en dues meitats, que obliga a l'assassinat fratricida en nom de la salvació de les noves generacions. Quin personatge, el de la Carlana! Que absolutament brillants que estan tots els actors! Gairebé et vénen ganes de llegir finalment “Incerta glòria”. Però, pensant-ho bé, Villaronga ha construït una obra d'una profunditat tan gran dins la seva aparent senzillesa, que segurament ja no és necessari.

Comentaris (3)11-04-2017 14:10:18

Futbol: Màlaga 2 - Barça 0; i cinema: "La llum d'Elna"

Dissabte, 8 d'abril. És possible que, si finalment el títol no cau, molts pensin en aquesta data com el dia que el Barça va demostrar que no volia la lliga. Que, després que per fi el gran rival punxés, l'entrenador es va perdre en experiments impossibles i es va llençar en un partit bona part de la feina de la temporada. Que alguns jugadors no s'hi van fer prou i tenien el cap a Torí. Doncs bé: sí i no. És evident que sembla que el Barça no es mereix aquesta lliga (afirmació que gairebé faria de manera rotunda si no fos perquè qui va davant tampoc es pot dir que vagi folgat de mèrits), però hi ha lectures que són molt avantatgistes. Criticar l'entrenador per fer rotacions és no entendre que l'onze que ara mateix és de gala (el que va jugar contra el Sevilla) no pot jugar sempre. I estic segur que les veus que ara critiquen l'alineació es traurien el barret davant el plantejament inicial i la dosificació d'esforços si hagués sortit bé. Ara bé, sí que coincideixo en una crítica: posar Mascherano de carriler dret és el súmmum de la gosadia, i la prova que va ser un error va ser el canvi a la mitja part. La defensa que va jugar d'inici a Màlaga sí que era un experiment amb gasosa infumable. I si el que necessites és reservar Roberto (qui, per cert, va ser dels que més hi va creure, fent una exhibició d'orgull, talent i força descomunal) i ara mateix ningú més et pot fer de lateral dret, tira del planter, que segur que qualsevol nano del B es menjaria la gespa per jugar un partit com aquest. Matisat això, tampoc estic d'acord que els jugadors no s'hi fessin. Amb el 0-0, el partit era de picar pedra, de tenir paciència, de no precipitar-se, de moure la pilota d'un costat a l'altre a camp contrari. I tot això el Barça ho va fer. Que tinguin un company que sigui una desgràcia incapaç de dosificar els centrals titulars i d'interpretar correctament el fora de joc, ja no és culpa seva. Perquè no podem demanar que siguin més contemporitzadors i pacients amb la pilota i que quan ho facin i surti creu, els crucifiquem. I quan, amb l'absurda expulsió de Neymar, va tocar remar contracorrent, m'agradaria que algú em digués qui no ho va fer. És més: es va fer un esforç brutal, estèril, que pot passar factura a Torí. Els ho exigim tot, però no són màquines (encara que cobrin com a tals). I jo prefereixo que ho perdin tot per haver-ho volgut tot que per no haver-ho desitjat prou, com s'insinua injustament. La meva lectura és que les dues últimes derrotes, a la Corunya i a Màlaga, són conseqüència directa de la remuntada contra el PSG: la primera, per no haver paït la ressaca i la segona, per dosificar esforços pensant en una eliminatòria que tenia tots els números de no haver existit mai. Gaudim una mica, doncs, del que tenim i pensem en Torí. La meva teoria de la inclusió de Denis a l'onze sembla haver perdut punts, de manera que la pregunta continua sent: qui substituirà Busquets en l'onze de gala? Les opcions més lògiques ara semblen passar pels dos jugadors que ara mateix veig menys implicats en la dinàmica de l'equip: o Mathieu (i Mascherano de pivot) o Gomes. Però... I si apostem per Alba? La proposta seria prou versàtil i flexible per al que demanés el partit en cada moment (tot i que un 4-3-3 amb Mascherano de pivot el veig perillós per excés de distància entre línies)... La resposta, demà. L'objectiu: guanyar. I, si no pot ser, marcar i no perdre.

I diumenge recuperem “La llum d'Elna”, emesa fa poc per TV3. En general fujo dels telefilms, però aquesta història m'interessava massa. Cal disculpar l'aposta per la introducció d'una trama fictícia d'intriga per enganxar l'espectador, sobretot perquè permet introduir un debat interessant: n'hi ha prou amb la resistència pacífica als conflictes i a ajudar les víctimes, o cal embrutar-se les mans per eliminar els botxins? La llàstima és que pel camí la pel·lícula evita, en la seva voluntat hagiogràfica, els dilemes terribles als quals es va haver d'enfrontar aquesta dona admirable anomenada Elisabeth Eidenbenz, àngel de la guarda de les refugiades embarassades que fugien de la guerra civil espanyola primer i de la Segona Guerra Mundial després. Tant és: la pel·lícula és especialment necessària ara. El nostre passat ens hauria de fer reflexionar sobre el nostre present. Ho diu Elisabeth al film: tot ésser humà és igual; no s'ha de diferenciar entre els nostres i els altres.

Comentaris (3)10-04-2017 13:23:40

Futbol: Barça 3 - Sevilla 0

Una de les reflexions que vaig fer després del partit de Granada va ser que Roberto no podia fer de fals extrem si al mateix temps se'l necessitava com a quart home al darrere en situació defensiva. Doncs error: sí que podia. Ahir va ser l'última solució ideada per Luis Enrique, i l'equip es va assemblar més que mai al Barça de Guardiola. Perquè, de fet, aquesta aposta també es podia interpretar com una mena de 4-3-3 asimètric, amb Roberto fent el paper de Dani Alves i un lateral esquerre molt més fixat. Sigui com sigui, continuo pensant que Denis ens fa falta a Torí en absència de Busquets: sense el de Badia, la millor opció sembla desplaçar Rakitic a la posició de pivot i convertir Roberto en el seu escuder com a interior dret. El de Reus seria l'home que endarreriria la seva posició en situació defensiva a la banda dreta, de manera que excepcionalment seria millor situar Piqué de central dret i Mascherano de central pur i no a la inversa, perquè quan la línia fos de 4 quedés cadascú en la seva posició natural. No s'ha entès res? Dibuixem-ho:

L'onze de Torí per mi hauria de ser el següent (i em mullo perquè ja sé que de moment Denis no ha jugat gaire):

Ter Stegen

Piqué..........Mascherano.........Umtiti

Rakitic

Roberto .................Iniesta

Messi

Denis.......... Suárez.........Neymar

D'aquesta manera, en fase defensiva, la cosa quedaria així:

Ter Stegen

Roberto.............. Piqué ............. Mascherano ..........Umtiti

Rakitic

Denis..................... Iniesta

Messi ..........Suárez.........Neymar

En fi, que no serveixi de precedent aquesta gosadia, perquè a més ja s'ha demostrat en aquest blog que com a oracle no m'hi guanyaria la vida. Però ja ho diuen que tots portem un entrenador a dins... La meva aposta és aquesta perquè, si partim de la base que a Torí és necessari el 3-4-3 (de fet, aquesta proposta, com l'alineació d'ahir, és versàtil), l'altra única opció que veig (perquè espero que ni li passi pel barret a Luis Enrique alinear Gomes ni Mathieu) seria posar Roberto de pivot i que quedés de central en situació defensiva. I això potser ja seria abusar massa de la capacitat tàctica del reusenc, tot i que tractant-se de Roberto no se sap mai (no ha dit el tècnic algun cop que el veuria fins i tot de central?).

Especulacions tàctiques al marge, el partit d'ahir va recordar el Barça de Guardiola en un altre aspecte: la capacitat de, jugant com els àngels (línies juntes, pressió alta, possessió infinita i efectiva a camp contrari), sentenciar les coses en una primera part excelsa per dosificar-se després en una segona meitat tediosa (tot i que, en aquest cas, un pèl massa descontrolada). Ja fa dies que des de la capital del regne veí ha tornat la cantarella de les veus que afirmen que els rivals del Barça no s'hi fan. Bon senyal: vol dir que ha tornat la piconadora blaugrana, aquella que és capaç de minimitzar les virtuts de qualsevol adversari. Però compte, que els jugadors i el cos tècnic no cometin el mateix error que jo en el post d'avui: cal centrar-se en el present, i ara primer toca el Màlaga!

Comentaris (1)06-04-2017 22:25:21

Pàgines: 12345628  <>