login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

No ens aturarem

Girona, 16 de gener del 2019

“El teu poder radica en la meva por; si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder” (Sèneca)

Comentaris (0)17-01-2019 02:29:42

Cinema: "Un asunto de familia"; i futbol: Barça 3 - Eibar 0

Al principi, força avorriment en aquesta “Un asunto de familia”. Kore-eda ens va enlluernar en el seu moment amb “Nadie sabe” (tot i que ja no recordo per què), i des d'aleshores que hem seguit més o menys fidelment algunes de les seves pel·lícules. Però, durant la primera mitja hora llarga de projecció, la meva sensació era que el cineasta japonès es repetia com l'all, que tornava a donar voltes sobre les mateixes històries, i que la posada en escena era massa plana (agreujada pels deficients doblatges que, inexplicablement, sempre acompanyen les pel·lícules asiàtiques). A mesura que anava avançant el metratge, però, la pel·lícula va començar a créixer i les rutines d'aquesta peculiar família, a tenir molta més llum. I el film es fa gran definitivament en un tram final excel·lent, potser massa ajornat, en què apareix una brillant reflexió sobre què és de veritat la família i la maternitat (en definitiva, sí, les obsessions de sempre en el seu cinema). Però també una de molt oportuna sobre la dicotomia entre allò que la societat accepta com a assenyat perquè és legal i allò que és èticament correcte (ho feia també en un plantejament molt semblant, però de manera molt més elitista, “El hombre de las sombras”). Que ens ho diguin a nosaltres.

També posada en escena plana i avorriment inicial, un cop més, en un partit del Barça. Hi ha un dilema que es repeteix des de fa anys: ara que molts equips juguen a pressionar-nos a dalt, hem d'entossudir-nos en el joc de posició o hem de jugar en llarg aprofitant els espais per abastir els nostres davanters? Ahir un cop més va triomfar, per sort o per desgràcia, la segona opció. I aquí s'ha de dir que Coutinho es va redimir: va jugar un molt bon partit i va demostrar que, si té algun avantatge sobre Dembélé, és la seva molt major capacitat d'entesa amb els dos monstres del davant. Serveixi com a exemple l'obra d'art del primer gol. I diguem, per acabar, alguna cosa bona de Valverde, per variar: ahir ho tenia molt fàcil per posar el francès un cop més en detriment del brasiler, després del partidet que es va marcar Coutinho al Ciutat de València. Però va ser valent i va apostar per aquest últim per donar-li confiança, aquesta vegada acompanyat de companys més solvents. Li va sortir bé i, per tant, aquesta vegada va gestionar bé el grup. Darrerament Valverde s'ha endut molts pals, molts d'ells merescuts i també per part meva, però d'altres que segurament no són justos. Ara li retreuen que sigui incapaç d'ajuntar en el mateix equip els dos fitxatges més cars de la història del club, però els que ho fan són els mateixos que reclamen fons d'armari per a rotacions sòlides, i els mateixos que a principi de curs li criticaven que amb tots dos al camp l'equip no estava equilibrat. Coutinho i Dembélé estan condemnats a alternar-se en la majoria dels casos, i no passa res: són dos jugadors de perfils força diferents a utilitzar segons les necessitats de cada partit, i així poden arribar al final frescos tots dos. Ara bé: també poden jugar puntualment junts, Per donar descans a Suárez amb Messi de fals 9, per exemple, o amb aquell 4-4-2 flexible de principi de temporada que va tornar a assajar en la part final del partit d'ahir. Si dijous vol un partit vertical i un intercanvi de cops, ho podria recuperar. Una altra cosa és si això és el que cal o no.

Comentaris (2)15-01-2019 00:55:27

Futbol: Llevant 2 - Barça 1

Valverde s'ha passat la temporada sentint que havia de dosificar els seus jugadors, i sobretot no sobrecarregar-los en una competició menor com la copa, perquè no es repeteixi a la Champions un episodi com el de Roma el curs passat. I ahir, amb l'alineació (i abans-d'ahir, sobretot, amb una convocatòria radical), va actuar en conseqüència. El resultat va ser el bunyol que tots sabem. La pregunta és, per tant, hi ha res a retreure-li?

La resposta, per mi, és que malauradament sí. És una qüestió de plantejament. Com fas les rotacions? Dosificadament o creant un equip B per a la copa? Valverde va apostar decididament per la segona opció, però va resultar del tot contraproduent. No tant pel resultat, que va acabar essent miraculosament salvable, sinó sobretot per la imatge mostrada. I, essencialment, perquè quan col·loques els joves del planter al costat dels jugadors no habituals, els acabes exposant a tots (i especialment als primers). Segurament no quedava més remei que substituir Miranda i Chumi, perquè l'esquerra de la defensa era una autèntica via d'aigua, però la culpa no és tant dels jugadors com de la situació d'indefensió en què els va deixar el seu entrenador. Miranda va cometre un error letal en la sortida de pilota, sí, però què hauria passat si a prop seu hi hagués hagut el constant suport d'Arthur en aquesta tasca? Chumi va quedar retratat, sí, però què hauria passat si al seu costat hagués tingut la protecció de Piqué i no la presència d'un debutant (actuació esperançadora de Murillo) que prou feina tenia a adaptar-se ell?

Per això dic que, donades les circumstàncies favorables en la lliga, potser el més raonable seria apostar per un equip híbrid durant el mes de gener en les dues competicions. És a dir, fer jugar Miranda i Chumi, però no alhora. Combinar, per exemple, Lenglet i Murillo en uns partits i Piqué i Chumi en d'altres. Fer jugar algun dia el pobre Malcom al costat de Messi. Encara s'és a temps de fer aquest plantejament.

Perquè el millor d'ahir, malgrat la derrota, va ser un resultat que ho deixa tot obert. I tot gràcies a una genialitat de Denis, que finalment sembla que marxarà, cansat que es desaprofiti el seu talent. Ell solet va fabricar un penal del no-res, que Coutinho (després de fer un partit lamentable) va transformar malgrat que va fer tot el possible per fallar-lo.

A veure què fa Valverde a la tornada, perquè a mi em faria il·lusió la remuntada. Em sabria greu perdre'm aquelles setmanes glorioses en què es discuteix on s'ha de jugar la final, el Madrid ha de fer obres als lavabos i ens amenacen si xiulem l'himne. Tot això si no hem marxat abans, és clar.

Comentaris (3)12-01-2019 02:17:10

Lectura: "La ferocitat" i "Carnada"; futbol: Getafe 1 - Barça 2; i cinema: "Roma"

Podríem resumir barroerament la trama de “La ferocitat” com la història d'algú que utilitza la família fins a límits perversos per als seus interessos. Però és molt més que això. Té certa ànima de thriller, sí, però la profunditat psicològica en el tractament dels personatges i el caràcter polièdric de la seva estructura converteixen aquesta novel·la de Nicola Lagioia en alta literatura, molt més enllà d'un passapàgines. Perquè, a més, la trama avança gairebé en espiral, lentament, inundada de flash-backs que dialoguen constantment amb el present de la història. I “La ferocitat” és, a més, l'enèsima demostració que el llenguatge cinematogràfic condiciona cada cop més el literari, amb seqüències repetides des de diferents punts de vista per formar un tot. De fet, crec que aquesta novel·la recomanable (tot i que requereix paciència al començament, fins a acostumar-se a l'estranyesa del seu detallista i sensible sentit del llenguatge metafòric) demana a crits una versió cinematogràfica. Ideal per a l'Scorsese de “Casino”, per exemple.

I les vacances encara em donen temps de devorar una novel·la de zombis (perdó pel joc de paraules facilet), que en aquest cas ja està escrita des de la més absoluta cinefília, fet que no ha d'estranyar venint com ve de la ment del gironí Pep Prieto (company meu de fatigues a la facultat, encara que ell probablement no se'n recordi). A banda de la feliç pensada que cada capítol porti el títol d'una pel·lícula, com a bona novel·la de zombis l'estil és plenament visual, per no parlar de recursos narratius com el flash-back (anunciat i no pas subtil), la banda sonora i, sobretot, un hilarant resum (un previously on a l'estil de “Lost) a mitja trama que farien bé de plantejar-se molts escriptors que haurien d'entendre que, en aquests temps moderns, és gairebé impossible llegir-se una novel·la d'una tacada (tot i que, precisament, en aquest cas sí). I és que on “Carnada” brilla amb més llum pròpia és en el seu apoteòsic sentit de l'humor, que fa que sovint hagis d'apartar la vista de la pàgina per pixar-te de riure i després tornar-hi. Un entreteniment inofensiu? Depèn de com es miri. Perquè és evident que Prieto s'ha quedat a gust queixalant les grandeses i misèries del caràcter català, aquest tan antisistema però alhora tan txatxipirulista, i sobretot posant la seva diana en la policia i la política. Hi haurà algun aprofitat que voldrà veure en aquesta història de benestants abduïts una crítica al procés, però a mi més aviat em sembla que en el fons “Carnada” és una agredolça declaració d'amor a Catalunya, i que simplement Prieto està fins als pebrots de moltes coses i que ha gaudit fotent-se del zombi i de qui el vetlla. Per cert: Paco Plaza (vistos els resultats comicoterrorífics de “Rec 3”) podria fer-ne una adaptació al cinema que ens aniria molt bé a tots com a catarsi.

Les vacances acaben també de manera rodona futbolísticament. Els rivals no paren d'espifiar-la, però com que a mi el que em preocupa és el meu equip (i sobretot la seva capacitat o no de guanyar la Champions) em continua semblant molt alarmant la recurrent davallada de les segones parts. Té la part positiva d'observar com aquest equip ha après a patir perquè tothom s'implica defensivament, però jo continuaria preferint que ens defenséssim amb la pilota i des del control. Per tant, tota la lògica del món per a l'entrada per exemple de Coutinho, però em desespera que Valverde continuï amb el seu obstinat sentit de la jerarquia: Dembélé hauria d'haver continuat al camp per aprofitar les contres que deixava un Getafe bolcat, o si més no per espantar-lo i condicionar-lo, i no hauria passat res per fer seure Suárez.

Finalment, avui miro “Roma” abans de tornar-hi. Un pèl massa llarga, però combina bé l'equilibri entre el seu caràcter contemplatiu i el seu vessant (melo)dramàtic. Però sobretot és una exhibició del que ja sabíem: el mestratge de Cuarón en la composició dels plans. Menció especial per al duríssim pla fix del moment del part. Història del viatge d'una minyona del terra al cel en el si d'una família benestant (inspirada, pel que sembla, en la del mateix Cuarón), només s'hi troba a faltar més accent en la relació de paral·lelisme en la solitud femenina de dues ànimes socialment contraposades.


Comentaris (10)08-01-2019 00:21:30

Cinema: "Lo que esconde Silver Lake"

Comencem l'any al cinema amb una petita decepció. Esperava amb candeletes l'arribada de “Lo que esconde Silver Lake”, la nova proposta de David Robert Mitchell, creador de la gran “It follows”, que va marcar un abans i un després en el cinema de terror. I no és que aquesta sigui una mala pel·lícula, però pel meu gust no està a l'alçada de les expectatives per caòtica, per dispersa i per la incapacitat de sentir empatia pel protagonista.

Anem a pams. D'entrada el més sorprenent (tot i que alhora coherent) del film és la seva lògica d'escape-room, de desxifrador de codis per descobrir enigmes. I és coherent perquè Mitchell planteja la nàusea existencial actual com una conseqüència de l'absència de misteri que provoca el fet de tenir tota la informació (que no pas coneixement) a un clic. I, en aquest sentit, és especialment reveladora la inutilitat de la cerca al google en les pistes que segueix el protagonista. És en la cultura pop on cal trobar les respostes. I, així, el film esdevé alhora homenatge i condemna de la cultura pop, com a llac on tots ens banyem però també com a generadora de desitjos, anhels i revoltes que ens sentim nostres però que en realitat estan dissenyats pel sistema per adormir-nos i donar-nos la falsa sensació que tot evoluciona quan en realitat tot continua com sempre. L'escena de la guitarra i el compositor, que convé no revelar, és memorable i el millor de la pel·lícula, però si es tractava d'explicar-nos això no calia marejar-nos durant dues hores i mitja. És clar que en els escape-rooms això ja passa: un cop resolt l'enigma, et queda l'estranya sensació que potser algunes pistes t'han despistat més que una altra cosa.

En definitiva, Mitchell planteja una recerca obsessiva per part d'un personatge, com si capgirés el sentit del seu film anterior, malgrat que alhora molts personatges asseguren sentir-se perseguits. I ho fa prenent referents estètics com “Collateral” i “Mulholland Drive” (l'escena del coiot), però encara ha de menjar moltes sopes per acostar-se al geni de David Lynch, que és a qui sembla que es vol apropar. En tot cas, el film ha aconseguit incomodar-me una mica, perquè la major part de la meva cultura és pop. I el simple concepte indústria de l'entreteniment ja fa venir esgarrifances. Però suposo que es pot destriar una mica el gra de la palla, i les meves sèries i pel·lícules preferides sempre deuran ser una mica millor que el “Sálvame”.

Comentaris (5)03-01-2019 21:33:20

Cinema: "El nen amb el pijama de ratlles"

Vet aquí una pel·lícula que encara no havia vist mai, però de la qual em sabia tota la trama. No havia llegit tampoc la novel·la en què es basa, però sovint els alumnes m'havien fet un resum o bé del llibre o bé del film quan els deixava triar (bon senyal, que a les noves generacions les commoguin històries com aquesta). És clar que no és el mateix saber una trama que veure'n la pel·lícula, perquè hi ha altres aspectes a valorar com ara la posada en escena (acadèmicament impecable).

A banda d'això, evidentment cal acceptar el recurs del túnel per passar a l'altra banda del filat com una llicència simbòlica (hagués estat tan fàcil!). I crec que un dels objectius de la història és incomodar-nos pel fet de patir més de manera inconscient per un nen que per l'altre.

Finalment, cal destacar alguns dels diàlegs més reveladors i contundents sobre com la ideologia nazi s'anava impregnant del cor de les persones. Una ideologia totalitària, supremacista, imperialista, amb la pretensió de subjugar o suprimir qualsevol altra identitat. Per això és inadmissible que als catalans republicans ens hi comparin impunement cada dos per tres. Per exemple, comparant un auditori clamant per la llibertat amb els recitals propagandístics nazis. No és el mateix proclamar la superioritat de la raça que exigir que et deixin sobreviure com a poble. De fet, és el contrari. Així que si volen burlar-se de la nostra tendresa (i entossudir-se a confondre-la amb debilitat), endavant: són tan lliures de ser miserables com nosaltres de ser dignes. Però prou comparacions difamatòries. I, per cert, i sense ànims d'anar més enllà de la metàfora hiperbòlica: que pensin que la gran lliçó d'”El nen amb el pijama de ratlles” és que quan s'és còmplice de la barbàrie (ni que sigui amb el silenci), pots acabar essent-ne tu la víctima.

Comentaris (1)02-01-2019 13:52:18

Cinema: balanç del 2018

Curiosament, aquest any l'última pel·lícula vista en cinemes ha acabat essent la millor de la collita. Les raons, exposades a l'article anterior. Que tothom s'afanyi a veure-la. Que cadascú busqui al seu interior quin és el significat de la bondat. Que la bondat deixi d'estar infravalorada. Que la bondat s'imposi. Que els desitjos de cada cap d'any, individuals i col·lectius, no calgui repetir-los el següent. Que el 2019 porti a tothom allò que es mereix.

1. LAZZARO FELIZ
2. Malos tiempos en el Royale

3. Un lugar tranquilo

4. Searching

5. The Florida project

6. Quién te cantará

7. Tres anuncios en las afueras

8. Clímax

9. El hilo invisible

10. La forma del agua

Comentaris (3)31-12-2018 14:53:27

Cinema: "Lazzaro feliz" i "Lucy"

L'any cinematogràfic no podia acabar millor. Assistim a la presentació, al cinema Truffaut de Girona i per part de l'actor Sergi López, d'una pel·lícula a la qual deu faltar molt poc per ser una obra mestra, si és que definitivament no ho és: l'extraordinària “Lazzaro feliz”. Aquest film italià és un prodigi. Dividit en dues meitats clarament diferenciades, la primera deutora del neorealisme costumista i la segona, de la comèdia social surrealista, té tantes capes complementàries de lectura que el cervell no dóna l'abast a l'hora d'analitzar-les a la sortida. Però el més meravellós és la seva capacitat de combinar cinema fantàstic (realisme màgic, si es vol) amb cinema polític. La pel·lícula és una denúncia clara al sistema capitalista, a l'eterna dicotomia que plantejava Karl Marx entre explotadors i explotats. Però no hi ha lloc per al pamflet, perquè res és tan senzill. Què és pitjor: l'esclavitud inconscient o la llibertat que et converteix en un ésser marginal? La pobresa del teu lloc d'origen o la que trobes al lloc que suposadament t'acull? I pel que fa al protagonista Lazzaro, aquesta bondat capaç de renéixer immaculada a cada canvi dels temps: és el servilisme sinònim de bonhomia? Consisteix la bondat simplement a fer el que s'ha de fer sense queixar-se? Com es pot evitar el col·lapse de deure't a dues obligacions contradictòries alhora? És la simple existència d'un home bo la que pot fer col·lapsar la maldat? L'únic acte de bondat activa de Lazzaro acaba tràgicament. És millor, doncs, intentar fer del món un lloc millor només amb la teva actitud individual? És contraproduent aplicar la teva ètica individual a la col·lectivitat? És impossible vèncer el llop envellit (l'estaca corcada) que ens subjuga perquè nosaltres mateixos li fem la feina bruta? Preferim la seguretat de l'esclau a la intempèrie de la llibertat? Necessitem el gran engany per sobreviure? I sobretot: és viable l'enèsima resurrecció de la bondat humana en els temps que corren? Hi ha lloc encara per a l'esperança? Són moltes preguntes, i cal buscar a l'interior les respostes. Cal mirar dins de cadascú, i analitzar si ets dels que menyspreen o dels que ets menyspreat per intentar anar pel món amb una actitud positiva i constructiva. Ara que es porta el rictus d'amargor com a marca de prestigi social. Són moltes preguntes, i cal buscar a l'interior les respostes. Aquest és l'autèntic cinema social. Perquè això és el que fa l'Art. I “Lazzaro feliz” ho fa des d'una posada en escena enlluernadora, des del respecte als referents sense renunciar a la pròpia personalitat, des de la màgia més commovedora. Doncs això: Art en majúscules.

Res a veure amb “Lucy”, darrer entreteniment de sofà i manta de l'any, acceptable en aquest context però que no s'aguanta per enlloc. D'entrada la intenció de voler fer un thriller transcendent que vagi més enllà de l'acció és lloable, però això hi ha pocs mestres (el malaguanyat Tony Scott, Michael Mann) que ho aconsegueixin. Luc Besson n'és incapaç: com sempre en el seu cas, només foc d'encenalls disfressat de pseudofilosofia barata. Perquè sempre estarà més preocupat per l'espectacularitat de les escenes d'acció i els efectes especials que no pas d'una mínima profunditat i coherència en la història. Per molt que part de la crítica sempre li rigui les gràcies.

Comentaris (3)31-12-2018 14:06:32

Lectura: "L'home que volia arribar lluny"; i cinema: "Frantz"

Alemanya i les ferides de la Primera Guerra Mundial. Les vacances em permeten acabar una novel·la que m'ha acompanyat tot el trimestre: “L'home que volia arribar lluny”, de Hans Fallada. Acostumat darrerament a lectures d'obres molt recents, agradablement juganeres amb les formes i el llenguatge literari, és un plaer també de tant en tant endinsar-se en una lectura canònica, gairebé decimonònica, amb aquella mena de narrador omniscient tan característic que es permet fins i tot extreure lliçons moralitzants d'allò que explica (gens allunyat, per tant, dels personatges). I Fallada crea Karl, un personatge irresistible, al qual sovint clavaries un parell de mastegots però amb el qual és impossible no sentir empatia. La història d'un humil jove de províncies amb l'objectiu obsessiu de conquerir Berlín, i que òbviament no aconseguirà res més que la ciutat el conquereixi a ell. L'ingenu Karl serà un home fet a ell mateix, però que no podrà evitar la prostitució que porta implícita tot èxit en el món capitalista. De conviccions ètiques fermes, però incapaç de no vulnerar-les quan se sent acorralat. Contradictori, adorable, irritable, a vegades insuportable, i insensible al dolor aliè quan està massa concentrat en el patiment propi. Extraordinàriament humà, en definitiva. La seva peripècia esdevé una crònica implacable de l'Alemanya de principis del segle passat, marcada per la Gran Guerra, que convertirà tota ambició de prosperitat en pur instint de supervivència.

Alemanya i les ferides de la Primera Guerra Mundial. Acabem de veure “Frantz”, indiscutiblement la pel·lícula més madura i sòbria que jo hagi vist del prolífic i camaleònic François Ozon. Una agradable sorpresa que sigui precisament aquest enfant terrible del cinema francès, sovint capriciós en el fons i en la forma, qui ens permeti submergir-nos en una obra d'una gran profunditat clàssica (tot i que alerta: amb un discurs modern que planteja la necessitat de la ficció com a alleujament de la realitat). Amb el seu elegant blanc i negre puntuat pel color que hi aporta la vida representada per l'absent (però omnipresent, gairebé com la Rebeca de Hitchcock) Frantz del títol, Ozon teixeix un melodrama en tota regla dividit en dues clares meitats presidides cadascuna per una intriga. En la primera, qui és el personatge francès que ve a alterar la pau trista d'un poble i d'una família ferits al cor de l'Alemanya perdedora de la Gran Guerra? Què pretén? Quina relació tenia realment amb Frantz? En la segona, què se n'ha fet? Hi ha lloc per al perdó? I si a la primera meitat Ozon sembla voler ensenyar-nos una Alemanya ressentida, aquella que diuen que va anar covant l'ou de la serp del Tercer Reich, a la segona meitat ens ho desmenteix amb una París trista que demostra que a les guerres hi perd tothom. La gran lliçó del film és que darrere els himnes i les banderes només hi ha el drama de les persones. Quines ganes que tot això que passa a casa nostra s'acabi, i s'acabi bé, per poder viure en pau cadascú sentint el que vulgui! Quines ganes de viure en un estat nou, que no ho justifiqui tot en nom de la pàtria, del qual ens puguem mocar amb la bandera sempre que ens vingui de gust, i ser-ne els pitjors patriotes del món!

Comentaris (1)27-12-2018 23:15:38

Futbol: Barça 2 - Celta 0; i cinema: "Cold war"

Em sap greu dir-ho així, però cada vegada costa més motivar-se per veure un partit del Barça. Els acabes veient per pura militància, de la mateixa manera que s'acaben guanyant per pur talent individual. Però ara mateix l'equip (que, això sí, torna a mostrar-se com un bloc compacte sense grans concessions defensives) no mostra cap pla de joc determinat. Ni atractiu ni avorrit: és que senzillament no se sap a què juga. A la primera part, superioritat sense alegries i les dues fuetades de rigor dels homes de dalt (amb un Messi altre cop decisiu malgrat estar inusualment erràtic en la presa de decisions). Joc bolcat a les bandes, clarament el punt feble de la defensa gallega, també per la incapacitat de crear de la zona ampla. Perquè si mantens l'aposta per Dembélé en detriment de Coutinho (que jo ara mateix comparteixo), aleshores és necessari Arthur per aportar un mínim d'equilibri i sentit al joc. La segona part ja va ser definitivament una castanya. El pitjor que li he vist a aquest equip en molt de temps. Pèrdua constant de la pilota i tothom a defensar com un equip petit. I el pitjor és que aquest deixar-se dominar a les represes és simptomàtic, perquè ja l'hem vist en un munt de partits aquesta temporada. I el dia que tinguem algú davant, patirem de veritat. Les davallades de l'equip en les fases finals dels partits són escandaloses. Caldrà rectificar coses i dosificar més els titulars perquè això no esdevingui norma i es puguin assolir els objectius, Perquè ara mateix fa la sensació que, el dia que el resultat no ho tapi tot, quedarem massa al descobert. Però confiem que l'any nou porti la consolidació del joc acompanyant els marcadors victoriosos. Mentrestant, l'equip deixa força fred.

La mateixa sensació de fredor que deixa “Cold war”, la típica pel·lícula tan perfecta que no deixa espai per a l'ànima. Això no vol dir que no sigui un tros de pel·lícula, que ho és. La coherència formal amb allò que es vol transmetre és absoluta. L'ús del blanc i negre, el format, els enquadraments... Tot reflecteix perfectament l'opressió d'uns personatges que anhelen viure el seu amor en llibertat. Però l'element més interessant és la utilització de la música com a element narratiu que exemplifica cada moment polític i anímic que viuen els personatges: des del tancament d'un folklorisme utilitzat per al patriotisme comunista fins a la llibertat, que no amaga tampoc una certa impostura, dels sons parisencs a l'altra banda del mur; en aquesta història polonesa d'amor al bell mig de la guerra freda. Però tot està tan calculat, tan mesurat per les el·lipsis, que no hi ha lloc per a l'emoció. Val a dir, però, que es tracta d'una aposta conscient, perquè és també la història d'una guerra freda íntima que pertany també a cada parella protagonista d'un amour fou.

Comentaris (3)24-12-2018 15:00:56

Perdoneu les molèsties

República en construcció.

Fase final de les obres: 2019

Comentaris (1)22-12-2018 00:31:58

La Catalunya de "Minority report"

Exhibint dots d'oracle, Arrimadas ha anunciat una querella contra Torra per la violència que hi haurà divendres. Ella ja sap que n'hi haurà. Té dots d'endevinació. Si no fos tan pervers, seria divertit.

I és pervers perquè és l'enèsima demostració que ja no importa el que passi. Ells ja ho han decidit. Ja està escrit. I, per tant, jo sense ser oracle també estic en condicions de saber què passarà. Divendres hi haurà violència. És indiscutible. Com que tots els unionistes l'han anunciada tan convençuts, és segur que n'hi haurà. I ho saben tan convençuts perquè ho han preparat tot per posar-la-hi ells, la violència. Com sempre. Nosaltres només contraatacarem amb la dignitat. També com sempre.

I també ja puc saber ara què passarà després. Aplicant la lògica del maltractador, capgiraran la situació i ens culparan a nosaltres de la violència que nosaltres haurem rebut. I ja ho tindran tot a punt per continuar reprimint sense vergonya fins a límits (encara més) indecents.

Si no és que... Si no és que ja no acceptem més la lògica del maltractat. I ens emancipem d'una punyetera vegada.

Comentaris (1)20-12-2018 02:58:42

Cinema: "Bohemian rhapsody"; i futbol: Llevant 0 - Barça 5

Quan una pel·lícula biogràfica decideix mantenir-se en els paràmetres d'allò convencional i no arriscar a nivell d'estil, queden pocs elements per valorar que no siguin la mirada ètica. I aquest és el principal triomf de la per altra banda discreta “Bohemian rhapsody”, crònica de l'ascens, caiguda i renaixement del líder de Queen. Perquè, allà on molts s'haurien recreat en l'agonia final del gran Freddie Mercury, el film que ens ocupa opta per l'el·lipsi i acabar amb l'apoteosi final del concert Live Aid de Wembley. Durant la pel·lícula Mercury ja ha rebut la canya que havia de rebre, ja se n'han mostrat tots els defectes i desorientacions causades pels deliris de grandesa. Però es mereix un gran final. Un final que faci justícia al seu desig de ser recordat com l'estrella que va ser, i no com a símbol de penalització d'una vida descontrolada. Un final en què sí que hi ha una decisió formal: si la cançó “Bohemian rhapsody” es mereixia aguantar els sis minuts de durada en una emissora de ràdio, els vint minuts de l'actuació de Queen al Life Aid també valien el risc (i el plaer) de ser mostrats sencers en una pel·lícula ja de per si prou llarga. Un final en què el “We are de champions” (que m'emociona sempre que el sento) pren tot el seu sentit més enllà de la utilització que n'ha fet el món de l'esport: després d'assistir a la peripècia vital de Mercury, la immortal cançó de la banda londinenca se'ns presenta com un himne èpic que ens parla de les dificultats que tenim tots amb nosaltres mateixos i de la nostra capacitat per superar-nos i progressar malgrat tot; del sentiment d'haver vençut la mediocritat (impagable el no time for losers escoltat pel productor d'EMI que va passar a la història com l'home que va perdre Queen per la seva intransigència) i d'haver tirat endavant amb allò que som per bé i per mal. És aquest encert indiscutible el que permet acomiadar-se amb bon gust de boca d'una pel·lícula correcta però amb pocs instants brillants, en què destaca especialment l'escena del contrast entre els milers de veus que coregen les cançons i el moment de màxima solitud de l'artista. La resta pateix massa dels problemes de producció que van provocar una direcció bicèfala i impersonal.

El joc del Barça també corre el risc últimament de ser massa impersonal. Ahir era tota una incògnita endevinar com jugaria l'equip, per culpa d'una lesió d'última hora de Semedo que va obligar a fer una alineació indesxifrable. Mentre a la primera mitja hora el Llevant ens donava un bany en tota regla, jo m'entretenia intentat entendre un esquema que amenaçava de ser el principal enigma de la tarda (i això que jo acabava de venir d'un escape-room) : un 4-4-2 en defensa? Un 3-4-3 en atac? Al final, més senzill (i sorprenent) que tot això: el Barça va jugar amb el sistema Machín! El propi del Sevilla, del Girona i del mateix Llevant: tres centrals i dos carrilers. El carriler de l'esquerra, Jordi Alba. El de la dreta... Dembélé! El francès es va haver de sacrificar en tasques defensives i va quedar minvat per lluir en atac, tot i que Valverde hauria de sentir-se molt satisfet del seu compromís tàctic. El resultat, en definitiva, va ser que massa jugadors patien pel fet de sentir-se fora de lloc. L'equip no va jugar a res, però se'n va anar al descans guanyant 0-2. És el que té tenir Messi i Suárez en estat de gràcia. La segona part ja va ser molt més còmoda, gràcies a un tercer gol matiner i a l'entrada sempre assenyada d'Arthur. Però jo tinc ganes que el meu Barça jugui a una altra cosa (la confiança en el brasiler per damunt de guerrers xilens hi ajudaria, com en les úniques exhibicions de joc del curs, a Londres i a Milà). Perquè cal una millora en el joc urgent que ens permeti, sense renunciar a la praxi, poder cantar el “We are de champions” a Madrid l'1 de juny.

Comentaris (3)18-12-2018 00:38:41

Futbol: Barça 1 - Tottenham 1

Hi ha partits que poden ser un totxo però que contenen una jugada que val per tota l'hora i mitja perduda. Ahir costava trobar motivació per engrescar-se amb un partit desigual, en què uns s'hi jugaven molt i els altres res. I durant bona part de l'enfrontament l'ensopiment va ser considerable. Però el que es va veure al minut 7 ho compensa tot. Dembélé ens va treure a tots la son de les orelles (noti's la ironia referent als seus hàbits rutinaris) amb una cavalcada tremenda, espectacular, sublim. Evidentment, els culers tenim la sort de portar un munt d'anys convivint amb les genialitats de tots colors del cinquè millor jugador del món (definitivament avui tinc el dia sarcàstic), i tothom recorda l'eslàlom maradonià de Messi el dia del Getafe quan encara era un marrec, però personalment opino que no havíem vist res com això d'ahir des dels temps de Ronaldo (el bo, el que va jugar amb nosaltres una temporada). La combinació de potència i tècnica que el díscol francès executa en aquesta jugada és de traca, i tan bèstia que una repetició a càmera lenta traeix l'essència del seu canvi de ritme demolidor. Va ser una autèntica delícia, amb l'afegit que tot parteix de la voluntat de pressionar el rival a camp propi després d'un rebuig en una falta en contra. Malgrat tenir un dia de bojos, no he parat de remirar l'acció i comentar-la amb tothom que he pogut en el moment que se'm presentava una petita escletxa per fer-ho. Espectacular.

A banda d'això, poca cosa més. Em pregunto per què Valverde el va retirar del camp just quan el Tottenham s'havia abocat desesperadament a l'atac i hauria tingut encara més espais, i sospito que perquè ara mateix el veu més imprescindible i titular (i ideal per a un partit contra un equip de les característiques del Llevant) que al desangelat Coutinho. Qui ho havia de dir, quan fins i tot Rafinha li passava la mà per la cara en les alineacions en absència de Messi! Finalment, val a dir que no em va agradar gens la pèrdua de control i de possessió de l'últim quart d'hora (i no és accidental per les circumstàncies especials del partit, em temo), però en canvi molt el sentit tàctic d'Aleñá en l'ajuda als centrals en la sortida de pilota, en especial a la segona part, quan Arthur ja flaquejava i amb un Busquets molt més erràtic que Rakitic. I Cillessen, brutal! Denis, en canvi, sembla resignat a la seva sort. I fins aquí la crònica desordenada d'un partit poc rigorós.

Comentaris (1)13-12-2018 00:44:24

Cinema: "Viudas", "Durante la tormenta" i "Efectes secundaris"; i futbol: Espanyol 0 - Barça 4. I la via eslovena.

No sé si potser era producte del meu estat d'ànim, una mica erràtic aquest pont, però em va semblar que “Viudas” era una pel·lícula una mica feta amb el pilot automàtic, sense ganes. Hi ajudava el desaprofitament absolut de la capacitat d'acció de l'actriu Michelle Rodriguez, i una planificació una mica maldestra de la trama principal. Això no obstant, cal ser justos: la pel·lícula té cops de geni, en especial alguns plans seqüència molt originals i plens de sentit narratiu i alguns encerts de muntatge com l'inicial de presentació dels personatges combinada amb l'acció que portarà els elements masculins a la mort. I potser sembla una ocasió perduda per reflexionar sobre l'empoderament femení, però no és menys cert que triomfa la manera de fer, més sensible, de les dones enmig d'una negríssima trama corrupta política. El carisma de Viola Davis i Liam Neeson també és innegable, i així ens anem trobant amb un entreteniment que va combinant-ne una de freda i una de calenta, amb una qualitat per sobre de la mitjana però condemnat a l'oblit a mitjà termini.

Més estimulant és "Durante la tormenta", l'última creació del català Oriol Paulo, alumne avantatjat de Hitchcock que aquesta vegada construeix el seu habitual laberint narratiu ple de cops d'efecte a partir de l'escletxa de la ciència-ficció, És una pel·lícula amb referències il·lustres: n'hi ha una de clau a “El protegido”, de M. Night Shyamalan, i sobretot hi he trobat com a mínim tres picades d'ullet a “Abre los ojos”, d'Alejandro Amenábar, que dubto molt que siguin casuals. Al capdavall, malgrat partir de premisses argumentals diferents, totes dues cintes no deixen de reflexionar sobre la percepció que tenim de la realitat a partir del record i com construïm la nostra vida sobre bases que potser són autoenganys. En aquest cas Paulo se serveix d'un punt de partida sempre arriscat i de mal solucionar (tot i que aquí se'n surt amb brillantor) com són les paradoxes temporals. En aquest cas, la protagonista juga fort i decideix que no cal triar i que pot emportar-se el millor de les dues vides possibles que coexisteixen en ella. Com que som la suma de l'atzar i de les nostres decisions, ara sovintegen les propostes que plantegen la possibilitat dels universos paral·lels on hi ha totes les vides possibles que podríem haver viscut si no haguéssim optat per determinats camins. Recordem l'última novel·la de Paul Aster, pel·lícules com “Dos vidas en un instante” o la més recent “Looper”, o fins i tot una sèrie que corre per Televisió de Catalunya, “Si no t'hagués conegut”, que tot i no haver vist diria que parla d'això. Si no tenim la sort i l'audàcia del personatge d'Adriana Ugarte, no ens queda més que acceptar que la que tenim és la millor vida de les possibles, si més no perquè ha acabat essent la nostra.

Però potser el thriller més solvent consumit durant aquest pont sigui “Efectes secundaris”, film de l'eclèctic Steven Soderbergh que fa uns anys va arribar a les cartelleres per reincidir en el que sembla una de les preocupacions més importants del cineasta: el poder indecent de la indústria farmacèutica sobre les persones. Però si a “Contagio” va optar per una denúncia directa, global i esgarrifosa, aquí es posa més juganer i elabora un thriller amb gir argumental que centra el cas en consumidors i metges concrets. La indecència mercantilista de tot plegat continua quedant en evidència, alhora que Soderbergh despulla les misèries d'una societat incapaç de tolerar la frustració i assedegada de tranquil·litzants, però la trama és saludablement menys ambiciosa i, per tant, paradoxalment potser més eficaç a l'hora de traslladar la lliçó al gran públic, si és que és capaç d'anar més enllà de l'anècdota exposada.

Pel·lícules de contrastos i paradoxes en el seu interior, com el derbi barceloní. Tothom coincideix que no deixa de ser sorprenent que l'any que l'Espanyol s'ha mostrat més engrescador hagi estat el del resultat més desigual a Cornellà. Però per mi té una explicació molt lògica: quan els periquitos deambulaven per la lliga en la mediocritat, el seu únic objectiu era fer la guitza (i etzibar-ne) als blaugrana, i sovint se'n sortien a còpia de convertir el partit en un camp de mines. Amb l'admirat Rubi és diferent: l'Espanyol, malgrat que els últims resultats no l'hagin acompanyat, té un pla de joc i dissabte ho va intentar. No va sortir, però és que ara l'Espanyol no viu només per fotre l'etern rival. Faran bé els periquitos de no desprendre's d'un luxe d'entrenador com ell. Mentrestant, nosaltres a totes amb un Messi pletòric i un Dembélé extraordinari que el dia que decideixi comportar-se com una persona normal fora dels terrenys de joc ja no tindrà aturador.

PD: Sobre la via eslovena. Els cínics de sempre ja s'esquincen les vestidures. Són els que no han volgut la via catalana, ni l'escocesa, ni la quebequesa. La lògica del maltractador (comprada un cop més també pels suposats equidistants de sempre) ja suggereix que Torra crida a la insurrecció violenta (compte amb el llenguatge que gasten, que els ajuda a crear relats falsos i a acusar falsament la gent de rebel·lió). Però el que s'ha fet (també dient que el que queda és dramàtic) és insinuar la precipitació dels esdeveniments, acceptar que el que es va voler evitar de manera lloable el 27 d'Octubre s'ha confirmat malauradament inevitable i, sobretot, posar Espanya davant del mirall: no van ser els eslovens els qui van voler la violència, de manera que serà Espanya qui haurà de decidir si vol fer de Iugoslàvia. 2019 (més d'hora que tard): l'any del naixement. Serà un part amb dolor, però no deixarem que l'infant se'ns mori als braços. Benvinguda al món, criatura lliure.

Comentaris (4)11-12-2018 01:38:29

Pàgines: 12345640  <>