login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "L'aquari"

Al relat “Axolotl”, de Julio Cortázar, un home mira obsessivament un peix fins que en un moment donat s'adona que ha passat a l'altra banda i que ell és el peix que mira des de l'aquari la fauna humana. Desconec si David Vann coneix aquest conte, però alguna cosa d'això hi ha a la seva extraordinària novel·la “L'aquari”, editada com sempre de manera exquisida per El Periscopi. La protagonista, una nena de dotze anys, mira cada dia els peixos de l'aquari de la ciutat de Seattle en companyia d'un home gran de qui es fa amiga. Hi ha peixos de tota mena: els tímids, els que fugen, els que miren de passar desapercebuts... Però, d'alguna manera, la majoria tenen en comú una cosa: tenen tendència a amagar-se. Perquè segurament, malgrat trobar-se en un plàcid aquari sense perills, tots tenen l'herència genètica de l'instint de protegir-se dels depredadors. Un bon dia els esdeveniments es precipiten i els contempladors de peixos acaben esdevenint l'espectacle, com si fossin ells els que es trobessin a l'altra banda de la peixera. Però ells no tenen protecció, perquè la societat real és certament depredadora.

Queda clara, doncs, la facilitat amb què David Vann construeix una metàfora sòlida i efectiva, en el context de la qual la nena protagonista lluita per alliberar-se de l'herència genètica que arrossega. Tercera generació d'una família marcada pel dolor i el pes del passat com a condicionador del present, la nena mai fuig. En res: ni en els reptes que li planteja la mare, ni en els sentiments cap al seu avi, ni en la direcció que pren la relació amb la seva amiga... Ella és, sens dubte, el personatge més fort, perquè mira cap endavant i no cap enrere.

Aquesta sembla ser la lliçó de vida que pretén oferir-nos una novel·la brutal, en el doble sentit del terme: profundament visceral i absolutament addictiva. Impossible que no se't marqui a la pell. L'encerta Jordi Puntí al pròleg quan assenyala que una de les principals virtuts narratives de Vann és l'allargament gairebé insuportable de les situacions de tensió. El repte que la mare llança a la filla aconsegueix traslladar-nos al dolor del seu passat per mitjà d'un comportament dràstic en el present. Així, sense flash-back, se'ns fa passar pel seu infern anterior d'una manera molt més eficaç, alhora que es transmet de manera rotunda la idea que els progenitors acostumen a fer pagar als seus descendents el pes del seu passat, aquí literalment. Magnífica novel·la que ens ensenya que el pitjor pecat és el de l'omissió, i que el més difícil en aquesta vida és el perdó. Assolir-lo i concedir-lo. També sobre un mateix.

Comentaris (0)22-04-2017 02:05:55

Futbol: Barça 0 - Juventus 0

Quan, en les hores prèvies al partit, intentava il·lusionar-me sense acabar-ho d'aconseguir, no podia deixar de preguntar-me què seria més difícil: si marcar tres gols a la Juve o impedir que ens en fes cap. Tot ho veia prou complicat. A l'hora de la veritat, l'equip va excel·lir en la segona missió, però va fracassar estrepitosament en la primera. El motiu crec que és fàcil d'entendre: com el dia del PSG, l'equip va jugar accelerat i sobreexcitat, i aquesta intensitat era molt útil per avortar els atacs rivals, però alhora la principal dificultat per atacar amb calma i amb sentit.

Per tant, no crec que la capacitat ofensiva del Barça es resumeixi en la pobra actuació d'ahir, tot i que es podria retreure que aquesta intensitat i disciplina tàctica defensiva no apareguessin en cap moment a Torí. Com també el paper de l'entrenador en aquesta tornada: no s'entén que tornés al 4-3-3 just quan més convenia poblar el mig del camp, ni que anés traient migcampistes del terreny de joc a mesura que avançaven els minuts. No compraré mai l'aposta per l'eliminació de la creació de joc. El potencial ofensiu és molt superior a l'exhibit ahir perquè es va pretendre, com se sol dir, fer el tercer gol abans de fer el primer.

Sigui com sigui, però, ahir el més bonic és que es va saber morir amb dignitat i unitat. Superat l'autèntic cop, que va ser el de l'anada, la d'ahir va ser una eliminació serena i calmada. El públic va saber passar del deliri del dia del PSG a la resignació davant els italians, i va oferir en els últims minuts una imatge bellíssima i inesborrable: tot l'estadi cantant i onejant amb orgull els colors del seu equip. A Madrid s'han afanyat a vendre això com la prova d'un homenatge al seu sempre esperat final de cicle, i és probable que malauradament aquesta vegada per fi tinguin raó. Però jo hi vaig veure sobretot el símptoma d'una altra cosa: la constatació que definitivament la mentalitat d'aquest club ha canviat. Perquè és cert: també es va acomiadar amb grans aplaudiments l'equip de Guardiola que va caure injustament derrotat contra el Chelsea el 2012, però és que aquell equip era enorme i infinitament superior a l'actual. La grandesa del gest del públic del Camp Nou ahir va ser saber estar més a l'altura que l'equip mateix, cosa que jo no havia vist mai. I això és una cosa que els jugadors, i en especial un Messi molt més estimat que la seva nèmesi a la capital del regne, haurien de saber valorar.

Una imatge, però, va sorprendre enmig de la serenitat de la derrota. Malgrat que ja feia molts minuts que estava consumada, quan l'àrbitre va xiular el final del partit Neymar es va ensorrar i va arrencar el plor. Alguns hi veuran una sobreactuació del brasiler per guanyar-se el favor de la parròquia, però jo crec que aquesta imatge explica moltes coses. Explica, d'una banda, el protagonisme de Neymar en la remuntada contra el PSG: ell era l'únic que deu minuts abans del final encara hi creia mentre els altres ja només jugaven per complir (aspecte que, potser, ben mirat va ser clau en comparació a l'ansietat d'ahir). I, de l'altra, sintetitza el que a molts ens va passar pel cap: que, d'alguna manera, ens havien robat l'èxtasi que vam sentir amb la remuntada que ell havia encapçalat un mes abans, en convertir-se en estèril. Però ben mirat no és cert: amb el temps tornarem a recordar aquell dia amb emoció i afecte, com una sensació de fet superior a la que es pot sentir en guanyar una final, de la mateixa manera que recordem el dia del Göteborg encara que acabés amb la trista final de Sevilla.

En fi, que ara tot queda en mans del que passi al Bernabéu. Una victòria podria canviar la dinàmica mental dels dos equips i donar pas a un final de temporada gloriós que ara sembla impensable. Una derrota (o fins i tot un empat) donaria ales al rival per a les dues competicions que li resten i ens ensorraria definitivament en la misèria. Sant Jordi dictarà sentència.

Comentaris (3)21-04-2017 00:36:53

Cinema: "Life" i "Negación"; lectura: "Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados"; i Barça 3 - Real 2

Arrencada de cavall... i parada de burro. És la millor manera com se m'acudeix descriure aquesta reinterpretació d'”Alien” (i de "Gravity"?) que intenta ser la poc reeixida “Life”. El començament és potent, amb un poderós pla seqüència que serveix de pròleg descriptor de personatges i espais. I de seguida arriba la tensió, i durant la primera mitja hora certament et deixa clavat a la butaca. A partir d'aquí, l'interès cau en picat per la seva estructura repetitiva (un “qui serà el següent” a l'estil d'Agatha Christie que acaba cansant). A banda que no hi ha manera de sentir empatia per uns personatges més curts que una sola de sabata... En fi, un progressiu despropòsit que no acaba d'arreglar ni un cop d'efecte final que podria haver estat més impactant si hagués estat intencionat per part del misantrop personatge interpretat per un erràtic Jake Gyllenhaal, actor a qui admiro però que aquí està totalment fora de joc.

Hi ha pel·lícules, doncs, pretensioses que cauen en un cert ridícul i d'altres que, en canvi, són més modestes però molt més efectives. És el cas de “Negación”, una d'aquelles pel·lícules més imprescindibles per allò que hi aprens a nivell humà que no pas pels seus valors artístics en si. De posada en escena més aviat plana, aquest biopic sobre l'actitud a prendre davant els negacionistes de l'holocaust permet reflexionar en clau de present. Per exemple, la llibertat d'expressió no és vàlida sempre, i hi ha opinions que no són acceptables ni cal debatre-hi, per basades en una falsedat i per ser profundament immorals (aplicable, posem per cas, a l'inefable autocar d'Hazte Oír). O, per exemple, que quan es té raó cal apostar igualment per la tàctica (alguns polítics viscerals del nostre país n'haurien de prendre nota). O, encara més, que llei i legitimitat no són sinònims perquè hi ha botxins que s'hi emparen per presentar-se com a víctimes (i cadascú que hi posi el que vulgui: qui em coneix ja sap per on vaig). Però, pensant-ho bé, no és del tot cert que la pel·lícula no tingui virtuts artístiques (al marge de les excel·lents interpretacions, com sempre en el seu cas, de Rachel Weisz i Tom Wilkinson): tractant-se d'un biopic, s'agraeix que ens estalviï els típics i irritants (per incapacitat narrativa) rètols de presentació i desenllaç habituals. Perquè l'inici de la pel·lícula és exemplar pel que fa a presentació de personatges: apareix el negacionista fent acudits sobre l'holocaust en un xou televisiu i, a continuació, la professora fent classe als seus alumnes. No es pot fer millor: des del minut 1 sabem que a un només li interessa l'espectacle i a l'altra, l'educació de les noves generacions (a més, fent preguntes retòriques en què es contraargumenta, en un exercici d'honestedat). També el final (ATENCIÓ SPOILER) està igualment ben aconseguit: a un li interessarà simplement tornar a sortir als mitjans i perpetuar el seu patètic personatge, fruit de l'era televisiva. L'altra deixarà de fer-li cas (pel camí haurà après que la millor manera de vèncer aquests personatges és ignorar-los, cosa que de fet sabia però havia oblidat per orgull en haver esdevingut l'objectiu dels seus atacs) i sortirà a córrer anònimament amb la satisfacció d'haver assolit el restabliment de la veritat. Excel·lent manera d'evitar els innecessaris “què va ser de” habituals en aquesta mena de produccions.

Aprofito les vacances també per enllestir la lectura de “Breaking Bad: 530 gramos (de papel) para serieadictos no rehabilitados”, una col·lecció d'assajos publicada per Errata Naturae que ajuda a completar aquells aspectes que ens hagin pogut passar desapercebuts al voltant de l'excel·lent sèrie de Vince Gilligan. Especialment interessant en la seva primera meitat (la segona és més tècnica), és ideal per afegir troballes metafòriques i interpretacions mítiques al sentit de la sèrie (a tall d'exemple, entre moltes d'altres, el simbolisme del laboratori subterrani d'en Gus com a representació del pacte amb el diable i la consegüent davallada als inferns). Una lectura imprescindible per als fanàtics de la sèrie com jo.

I, finalment, el Barça. Ai, el Barça! Si el partit contra la Real havia de servir per recuperar sensacions i agafar empenta cap a una nova remuntada impossible, doncs no sé jo... La primera part va posar en evidència la fragilitat defensiva i la segona, la incapacitat de controlar mínimament el partit. Vaja, la segona part va ser nefasta. És com si s'hagués produït una escletxa en la confiança entre jugadors i tècnic que ho fa tot més difícil. Però, en fi, si una cosa ha demostrat tenir l'equip (i l'afició) aquest any és resiliència: amb resultats aparentment insalvables en la Champions, i esperant sempre una oportunitat de posar-se al davant en la lliga que no arriba mai (o que les poques vegades que ho fa no s'aprofita), gairebé sempre a remolc durant tota la temporada, l'equip a dia d'avui continua viu. Doncs va, tornem-ho a intentar! Som-hi! Que la nit màgica del PSG no es quedi només en un dolç però estèril record!

PD: Les petites grans passions aquests dies encara han donat més de si. Hem pogut tornar a gaudir de “Whiplash”, ja comentada anteriorment en aquest blog, i he devorat la magnífica novel·la “L'aquari”, de l'escriptor nord-americà David Vann. Però aquesta es mereix capítol a part, un altre dia.

Comentaris (1)18-04-2017 23:26:01

Cinema: "Ghost in the shell"

Punt de partida similar al de l'altre dia: sense haver llegit el manga original, i amb un record borrós de l'anime, no es pot fer res més que valorar aquesta “Ghost in the shell” com a obra en si mateixa. El resultat?: més que correcte.

Reconec que em va costar una bona estona entrar-hi. I no pas perquè la proposta estètica no fos atractiva, amb aquesta Tòquio futurista envaïda per la publicitat intrusiva. Però alguna cosa feia que perdés una mica la paciència, i crec que era un cert to a l'estil “Matrix” que grinyolava un xic en una pel·lícula que funciona millor quan recorda (salvant les distàncies) la mítica “Blade Runner”. De mica en mica, però, la trama, desenvolupada al principi un pèl a batzegades, va anar trobant el to i les peces van anar encaixant per construir una faula sobre els perills dels excessos tecnològics que, com a tota bona distopia, funciona perfectament en clau de present. En aquest sentit, una societat amb implants tecnològics que la fan vulnerable a l'acció de terroristes manipuladors de cervells resulta molt inquietant, i especialment esgarrifosa quan en una seqüència concreta el terrorista crea una realitat paral·lela a la ment del conductor d'un camió, fet que el portarà a utilitzar el vehicle per cometre un atemptat... Crec que no cal que continuï.

Aquests moments, en clau sociopolítica, són els millors d'un film que malauradament no gosa desenvolupar del tot la seva altra gran carta, la de la reflexió filosòfica sobre la identitat (amb una interessant relectura, això sí, del mite de Frankenstein), i que segurament per por de perdre el gran públic prefereix quedar-se a la superfície. Una taca menor per a un film finalment força entretingut i que té l'habilitat d'oferir un desenllaç tancat però alhora prou obert per si al final la cosa funciona a la taquilla i es pot obrir una franquícia. Valdria la pena seguir-la? Hi haurà temps per pensar-ho...

Mentrestant, això sí, et permet sortir del cinema amb una pregunta recurrent que també em va assaltar després d'”El amanecer del planeta de los simios”: el munt d'adolescents amb qui vaig compartir sala, més enllà d'entretenir-se, deuen haver donat alguna volta a l'argument? Molt em temo que abans de posar un peu al carrer ja devien tornar a estar enganxats al mòbil...

Comentaris (6)13-04-2017 21:02:55

Futbol: Juventus 3 - Barça 0

Fa molt mal despertar-te de cop i adonar-te, amb un cop de puny al fetge, que t'has estat enganyant. Que malgrat introduir una visió crítica amb el joc de l'equip has caigut en la temptació de valorar el resultat per obviar les mancances que estaves detectant. Et menties dient-te que la pèrdua d'identitat es basava en una evolució, però quan el resultat ha aparegut en tota la seva cruesa la veritat se t'ha presentat al davant dolorosament despullada. Tothom pot tenir una mala nit, et dius encara volent-te negar la realitat. Però no. Si t'autosinceres, t'adones que es veia venir: en el patiment de l'eliminatòria contra l'Athletic, en la segona part del Calderón, en el partit sencer del Villamarín, en la incapacitat de conservar un bon resultat sense patiments... No es pot pas dir que no estiguessis avisat.

I, tot i així, no pots evitar pensar que som presoners del resultat. I penses que tot això que ara són símptomes claríssims hauria quedat en no res si el Barça hagués sobreviscut a Torí, fins i tot encara que hagués jugat igual de malament. I aquest és segurament el mal: les derrotes contra l'Inter i el Chelsea en el seu moment et van deixar un pòsit molt amarg perquè per joc mereixíem clarament passar, però també i justament pel mateix motiu et va quedar una sensació interior d'orgull. Ahir, ni una cosa ni l'altra. Només una buidor absoluta i una tristesa infinita.

Perquè el pitjor de tot és que t'adones que la temporada pot quedar molt prima molt aviat, totalment a remolc en la lliga i pendents d'un miracle a la tornada contra els italians que en un noranta-nou per cent de possibilitats no es produirà. I llavors t'espera el desert, amb l'únic oasi d'una final de copa contra l'Alavés molt vàlida per fer de cirereta del pastís, però no per fer de pastís sencer.

Però saps que no abandonaràs l'equip. Que continuaràs seguint-lo, amb l'esperança que encara pugui fer alguna cosa gran o que, si més no, aprofiti aquesta terra de ningú per créixer i fer-se gran al voltant del mig del camp, que és el que no hauria hagut de deixar de fer mai. Perquè entens que d'un equip s'ho ha de ser a les verdes i a les madures, i deixes per als oportunistes de sempre el paper de les rates que abandonen el vaixell al primer naufragi.

PD: Còpia literal, canviant només dues paraules, de l'article sobre el partit de París. Malauradament, hi queda igual de bé...

Comentaris (1)12-04-2017 12:19:31

Cinema: "Incerta glòria"

Ho confesso, una mica avergonyit: no he llegit mai “Incerta glòria”. Sempre en puc culpar el sistema: durant la carrera ningú me'l va fer llegir, i de gran he tingut altres prioritats. Per això, l'estrena de la pel·lícula d'Agustí Villaronga m'oferia una oportunitat única d'entrar a l'univers de Joan Sales, encara que fos a través del sedàs de la mirada sempre personalíssima del cineasta mallorquí. El problema: no podria jutjar tots els mèrits del film en no poder-lo comparar amb l'obra de referència. L'avantatge: podria valorar la pel·lícula com a obra individual i independent.

Abans d'anar-hi, llegeixo que Villaronga ha decidit centrar-se en la història de les passions entre els personatges per damunt de la gran èpica de les batalles. Alguns diuen que per pressupost, d'altres que per una qüestió de mirada. D'entrada arrufo el nas, però quedo a l'expectativa. I, un cop vista la pel·lícula, només puc dir que la decisió va ser un encert.

Perquè “Incerta glòria” és una pel·lícula extraordinària, amb aquella posada en escena tant de Villaronga, entre (paradoxalment) austera i enlluernadora, a la manera de “Pa negre” però millorant-ne encara més (i semblava impossible) els mèrits artístics. I la idea de deixar fora de camp les grans batalles, que algú li ha retret, és immillorable. Perquè si aïlles els personatges del context, la seva història pot resultar un punt ridícula i les seves decisions, més aviat arbitràries i absurdes. Però en el context de la guerra tot pren sentit, i cal saber fer la lectura metafòrica de les situacions. D'una Espanya ferida, dividida eternament en dues meitats, que obliga a l'assassinat fratricida en nom de la salvació de les noves generacions. Quin personatge, el de la Carlana! Que absolutament brillants que estan tots els actors! Gairebé et vénen ganes de llegir finalment “Incerta glòria”. Però, pensant-ho bé, Villaronga ha construït una obra d'una profunditat tan gran dins la seva aparent senzillesa, que segurament ja no és necessari.

Comentaris (3)11-04-2017 14:10:18

Futbol: Màlaga 2 - Barça 0; i cinema: "La llum d'Elna"

Dissabte, 8 d'abril. És possible que, si finalment el títol no cau, molts pensin en aquesta data com el dia que el Barça va demostrar que no volia la lliga. Que, després que per fi el gran rival punxés, l'entrenador es va perdre en experiments impossibles i es va llençar en un partit bona part de la feina de la temporada. Que alguns jugadors no s'hi van fer prou i tenien el cap a Torí. Doncs bé: sí i no. És evident que sembla que el Barça no es mereix aquesta lliga (afirmació que gairebé faria de manera rotunda si no fos perquè qui va davant tampoc es pot dir que vagi folgat de mèrits), però hi ha lectures que són molt avantatgistes. Criticar l'entrenador per fer rotacions és no entendre que l'onze que ara mateix és de gala (el que va jugar contra el Sevilla) no pot jugar sempre. I estic segur que les veus que ara critiquen l'alineació es traurien el barret davant el plantejament inicial i la dosificació d'esforços si hagués sortit bé. Ara bé, sí que coincideixo en una crítica: posar Mascherano de carriler dret és el súmmum de la gosadia, i la prova que va ser un error va ser el canvi a la mitja part. La defensa que va jugar d'inici a Màlaga sí que era un experiment amb gasosa infumable. I si el que necessites és reservar Roberto (qui, per cert, va ser dels que més hi va creure, fent una exhibició d'orgull, talent i força descomunal) i ara mateix ningú més et pot fer de lateral dret, tira del planter, que segur que qualsevol nano del B es menjaria la gespa per jugar un partit com aquest. Matisat això, tampoc estic d'acord que els jugadors no s'hi fessin. Amb el 0-0, el partit era de picar pedra, de tenir paciència, de no precipitar-se, de moure la pilota d'un costat a l'altre a camp contrari. I tot això el Barça ho va fer. Que tinguin un company que sigui una desgràcia incapaç de dosificar els centrals titulars i d'interpretar correctament el fora de joc, ja no és culpa seva. Perquè no podem demanar que siguin més contemporitzadors i pacients amb la pilota i que quan ho facin i surti creu, els crucifiquem. I quan, amb l'absurda expulsió de Neymar, va tocar remar contracorrent, m'agradaria que algú em digués qui no ho va fer. És més: es va fer un esforç brutal, estèril, que pot passar factura a Torí. Els ho exigim tot, però no són màquines (encara que cobrin com a tals). I jo prefereixo que ho perdin tot per haver-ho volgut tot que per no haver-ho desitjat prou, com s'insinua injustament. La meva lectura és que les dues últimes derrotes, a la Corunya i a Màlaga, són conseqüència directa de la remuntada contra el PSG: la primera, per no haver paït la ressaca i la segona, per dosificar esforços pensant en una eliminatòria que tenia tots els números de no haver existit mai. Gaudim una mica, doncs, del que tenim i pensem en Torí. La meva teoria de la inclusió de Denis a l'onze sembla haver perdut punts, de manera que la pregunta continua sent: qui substituirà Busquets en l'onze de gala? Les opcions més lògiques ara semblen passar pels dos jugadors que ara mateix veig menys implicats en la dinàmica de l'equip: o Mathieu (i Mascherano de pivot) o Gomes. Però... I si apostem per Alba? La proposta seria prou versàtil i flexible per al que demanés el partit en cada moment (tot i que un 4-3-3 amb Mascherano de pivot el veig perillós per excés de distància entre línies)... La resposta, demà. L'objectiu: guanyar. I, si no pot ser, marcar i no perdre.

I diumenge recuperem “La llum d'Elna”, emesa fa poc per TV3. En general fujo dels telefilms, però aquesta història m'interessava massa. Cal disculpar l'aposta per la introducció d'una trama fictícia d'intriga per enganxar l'espectador, sobretot perquè permet introduir un debat interessant: n'hi ha prou amb la resistència pacífica als conflictes i a ajudar les víctimes, o cal embrutar-se les mans per eliminar els botxins? La llàstima és que pel camí la pel·lícula evita, en la seva voluntat hagiogràfica, els dilemes terribles als quals es va haver d'enfrontar aquesta dona admirable anomenada Elisabeth Eidenbenz, àngel de la guarda de les refugiades embarassades que fugien de la guerra civil espanyola primer i de la Segona Guerra Mundial després. Tant és: la pel·lícula és especialment necessària ara. El nostre passat ens hauria de fer reflexionar sobre el nostre present. Ho diu Elisabeth al film: tot ésser humà és igual; no s'ha de diferenciar entre els nostres i els altres.

Comentaris (3)10-04-2017 13:23:40

Futbol: Barça 3 - Sevilla 0

Una de les reflexions que vaig fer després del partit de Granada va ser que Roberto no podia fer de fals extrem si al mateix temps se'l necessitava com a quart home al darrere en situació defensiva. Doncs error: sí que podia. Ahir va ser l'última solució ideada per Luis Enrique, i l'equip es va assemblar més que mai al Barça de Guardiola. Perquè, de fet, aquesta aposta també es podia interpretar com una mena de 4-3-3 asimètric, amb Roberto fent el paper de Dani Alves i un lateral esquerre molt més fixat. Sigui com sigui, continuo pensant que Denis ens fa falta a Torí en absència de Busquets: sense el de Badia, la millor opció sembla desplaçar Rakitic a la posició de pivot i convertir Roberto en el seu escuder com a interior dret. El de Reus seria l'home que endarreriria la seva posició en situació defensiva a la banda dreta, de manera que excepcionalment seria millor situar Piqué de central dret i Mascherano de central pur i no a la inversa, perquè quan la línia fos de 4 quedés cadascú en la seva posició natural. No s'ha entès res? Dibuixem-ho:

L'onze de Torí per mi hauria de ser el següent (i em mullo perquè ja sé que de moment Denis no ha jugat gaire):

Ter Stegen

Piqué..........Mascherano.........Umtiti

Rakitic

Roberto .................Iniesta

Messi

Denis.......... Suárez.........Neymar

D'aquesta manera, en fase defensiva, la cosa quedaria així:

Ter Stegen

Roberto.............. Piqué ............. Mascherano ..........Umtiti

Rakitic

Denis..................... Iniesta

Messi ..........Suárez.........Neymar

En fi, que no serveixi de precedent aquesta gosadia, perquè a més ja s'ha demostrat en aquest blog que com a oracle no m'hi guanyaria la vida. Però ja ho diuen que tots portem un entrenador a dins... La meva aposta és aquesta perquè, si partim de la base que a Torí és necessari el 3-4-3 (de fet, aquesta proposta, com l'alineació d'ahir, és versàtil), l'altra única opció que veig (perquè espero que ni li passi pel barret a Luis Enrique alinear Gomes ni Mathieu) seria posar Roberto de pivot i que quedés de central en situació defensiva. I això potser ja seria abusar massa de la capacitat tàctica del reusenc, tot i que tractant-se de Roberto no se sap mai (no ha dit el tècnic algun cop que el veuria fins i tot de central?).

Especulacions tàctiques al marge, el partit d'ahir va recordar el Barça de Guardiola en un altre aspecte: la capacitat de, jugant com els àngels (línies juntes, pressió alta, possessió infinita i efectiva a camp contrari), sentenciar les coses en una primera part excelsa per dosificar-se després en una segona meitat tediosa (tot i que, en aquest cas, un pèl massa descontrolada). Ja fa dies que des de la capital del regne veí ha tornat la cantarella de les veus que afirmen que els rivals del Barça no s'hi fan. Bon senyal: vol dir que ha tornat la piconadora blaugrana, aquella que és capaç de minimitzar les virtuts de qualsevol adversari. Però compte, que els jugadors i el cos tècnic no cometin el mateix error que jo en el post d'avui: cal centrar-se en el present, i ara primer toca el Màlaga!

Comentaris (1)06-04-2017 22:25:21

Cinema: "El bar" i "Tusk"; i futbol: Granada 1 - Barça 4

Aquest dissabte m'ho vaig passar pipa amb “El bar”. I no pas perquè l'última desbarrada d'Álex de la Iglesia, per molt humor negre que tingui, transmeti precisament bones vibracions, sinó perquè és un plaer comprovar l'estat de gràcia d'un cineasta irregular però sempre estimulant, que aquí es troba com peix a l'aigua en el seu univers més personal (“La comunidad” + gotes d'”El día de la bestia”). Sempre hi haurà qui acusarà De la Iglesia, i no sense certa raó, de repetir-se; però el basc és un friki que domina com ningú l'esperpento a l'hora d'acarar-nos amb les nostres misèries. Així, si a “La comunidad” el motor de l'egoisme dels personatges era l'avarícia, aquí és directament la supervivència. I, en aquest sentit, la tesi de De la Iglesia és simple: qui més qui menys, tots anem pel món queixant-nos, però al mateix temps faríem qualsevol cosa per aconseguir un minut més de vida. La pel·lícula sublima el missatge amb un parell de monòlegs excepcionals en el moment més dramàtic, però aquest esperit lliure (que gaudeix introduint acudits políticament incorrectes sobre, per exemple, els conys de les dones sense por de ser acusat de sexista) sembla tenir por de ser massa solemne i decideix acabar el film amb una última truculència excessiva i segurament innecessària. Peccata minuta per a una cinta que plasma amb lucidesa i contundència l'estat de paranoia traumàtica en què viu aquesta societat occidental nostra tan hiper(pseudo)informada, i que és capaç fins i tot d'introduir de manera narrativament eficaç un element tan modern i a priori anti-intriga com el whatsapp. I una última reflexió, a propòsit dels sorprenents títols de crèdit inicials. Per aquelles casualitats que a vegades es donen, vam contemplar-los just després del tràiler de la imminent “Life”, i l'associació d'idees va ser automàtica i premonitòria: la natura és implacable i depredadora, i quan la supervivència està en joc s'escampa com un virus letal d'indiferència cap al patiment aliè.

I diumenge, pel·lícula perfecta com a complement de l'anterior: la raríssima, descoratjadora i per moments angoixant “Tusk”. Es podria dir que el seu director, Kevin Smith, és una mena de versió americana de De la Iglesia. També friki vocacional, a les seves últimes pel·lícules gaudeix mostrant també el caràcter fosc i irredimible de l'espècie humana, amb un humor negre segurament més mordaç i pseudoculte. La gran diferència, però, és que Kevin Smith no sembla tenir, ni a “Red state” ni aquí, cap mena de simpatia pels seus personatges. Les criatures de De la Iglesia són patètiques, però en el doble sentit del terme: fins a cert punt, pots entendre-les i experimentar la pietat aristotèlica (tot i que alguns crítics en discrepen). Amb les de Smith, darrerament, això és impossible. És clar que segurament aquest cop era necessari: calia que el protagonista fos un imbècil absolut perquè poguéssim preguntar-nos si realment el psicòpata l'acaba desposseint de tota humanitat o si, més aviat, ja va arribar així a la mansió i ell va contribuir a dignificar-lo. Incòmoda de nassos, molt menys simpàtica que “El bar” malgrat compartir la mateixa visió pessimista de la condició humana, “Tusk” deixa un regust estrany: tens el dubte de si no és el mateix Smith l'autèntic sociòpata, de si no és ell mateix allò que critica. I això amb el bonàs de De la Iglesia no passa.

I, mentrestant, el Barça va fent camí. Victòria amb bon futbol (diguin el que diguin) a Granada, que malauradament deixa el peatge de Rafinha. Amb el brasiler i Turan fora de combat, apareixen els dubtes de si es pot aspirar a mantenir el 3-4-3 (provisionalment abandonat diumenge) sense aquests dos elements. A Granada Luis Enrique va poder apostar per Gomes i després Alcácer a la posició de teòric extrem dret, perquè no importava la seva tendència natural a anar cap al mig (l'un per ajudar el mig del camp i l'altre, a la recerca de bones desmarcades com la de l'1-2) ja que amb el 4-3-3 qui obre el camp són els laterals. Però amb un sistema de tres centrals fixats aquesta feina correspon a extrems molt més enganxats a la banda. I qui queda? Una opció és Sergi Roberto (ja no li ve d'aquí, i al Bernabéu ho va petar), però almenys a Torí no sembla viable, ja que sense la possibilitat del de Reus convertint-se en el quart home del darrere en situació defensiva, aquesta tasca només la podria desenvolupar Busquets (ja es va comprovar contra el València que en aquest sentit Rakitic, pletòric diumenge, no serveix), i el de Badia no hi serà. La meva aposta? Denis. Quins maldecaps! Amb Messi motivat, Neymar dolç i Suárez fent partits bestials com el de Granada, tot sembla relatiu; però ja se sap que cal que carburi tota la màquina. Ens esperen partits apassionants.

Comentaris (1)04-04-2017 23:32:24

Lectura: "El convidat nocturn"

Quan explico els llibres que llegeixo, i sobretot les pel·lícules que miro, molta gent se sorprèn del meu eclecticisme: puc passar de “La vida d'en Carbassó” a “Crudo” sense despentinar-me. Això desconcerta molta gent que adscriu els seus gustos a un sol gènere, gent de qui sé molt fàcilment quin tipus d'història li pot interessar i quin no. Per mi, és molt senzill; només cal que la història que m'expliquen compleixi dues condicions: que estigui ben feta i que m'interpel·li com a ésser humà.

Explico tot això perquè hi ha gèneres que m'agraden molt, com ara el terror o la intriga, que sovint han estat menyspreats però que poden ser molt estimulants si disposen de profunditat humana. És el que aconsegueix Fiona McFarlane a la seva novel·la “El convidat nocturn”. Aparentment, és una història de cert suspens: qui és la misteriosa cuidadora que apareix de sobte a casa de l'entranyable vídua protagonista? Quins són els seus propòsits? Té o no té males intencions? Però McFarlane aposta per la quotidianitat confrontada d'aquests dos personatges aparentment antagònics per reflectir un paisatge de vida abandonada que és el que en realitat li interessa. Potser ho estira tot plegat una mica massa, però el foc lent ajuda a la composició dels personatges. Potser abusa un xic de l'onirisme en determinades situacions clau, però mostra un domini de les descripcions anímiques digna d'elogi. La lectura, per tant, a vegades cansa, però en general és una experiència plaent i reconfortant.

I de la Frida, la cuidadora, què n'hem d'acabar pensant? D'acord: és tota una peça, fa anar la protagonista de corcoll i sovint la humilia, i demostra no tenir escrúpols. Però també se li obre una escletxa de compassió, i al final hi veu el seu propi mirall de desolació. Al final és una història de dues dones que es necessiten l'una a l'altra, que hi acaben perdent juntes però que pel camí (que sempre és més important que l'arribada) hi han guanyat. Al capdavall, juntes vencen el tigre de la solitud i el desemparament.

Comentaris (1)29-03-2017 20:35:24

Cinema: "Súper 8"

Fa unes setmanes, acabava el meu comentari sobre “Tainspotting 2” amb aquell ocurrent adagi que afirma que la nostàlgia ja no és el que era. Danny Boyle acabava de dinamitar amb la seva innecessària seqüela tot el carisma d'uns personatges únics: havia entès que el camí era la nostàlgia, però l'havia enfocat malament, jugant a recuperar escenes emblemàtiques de la primera entrega de manera maldestra.

Comento això perquè “Súper 8” és també, sobretot, un exercici de nostàlgia. Però, en aquest cas, ben entesa. Així, si també comentava fa uns dies que hi ha pel·lícules que no és adequat descobrir una tarda mandrosa de diumenge, recuperar aquesta cinta de JJ Abrams en aquesta franja vital de la setmana és, en canvi, ideal.

Perquè “Súper 8” proposa el plaer del pur entreteniment, sense pretensions intel·lectuals però de qualitat. Perquè és molt plaent deixar-te portar per les aventures d'aquests nanos, recuperar l'esperit de les pel·lícules dels 80 amb què vas créixer, adonar-te de la influència del bon Spielberg (sens dubte, el d'”Encontres a la tercera fase”). I perquè és fantàstic observar el rigor i l'amor amb què nous talents com Abrams i el seu equip són capaços d'homenatjar els seus orígens, posar els efectes especials al servei d'una història humana i contrastar la tècnica de què disposen amb els recursos artesanals amb què van començar (vegi's sobretot l'enlluernadora seqüència de l'accident del tren contrastada amb la maqueta dels impagables títols de crèdit finals).

Em sembla recordar que, quan vaig veure aquesta pel·lícula en el moment de l'estrena, la vaig despatxar sense gaire interès. Vés a saber què hi buscava. Va anar molt bé recuperar-la ahir, perquè em va servir per adonar-me que sí: que, amb gent com Abrams, la nostàlgia torna a ser el que era.

Comentaris (1)27-03-2017 20:13:19

Cinema: "Crudo" i "Seda"; i futbol: Barça 4 - València 2

Vagi per davant que establiré una comparativa injusta entre aquesta desconcertant, irregular i per moments estimulant "Crudo” i una de les meves pel·lícules preferides dels últims anys: “It follows”. Injusta per no buscada. Però no ho puc evitar: el començament de “Crudo” (magnífica seqüència) i l'ús invasiu de la seva música m'hi van fer pensar. Totes dues tenen en comú l'anàlisi metafòrica (en clau de cinema de gènere) del pas de la infantesa a l'adolescència i, en definitiva, la pèrdua de la innocència, centrada a més en un personatge femení. A partir d'aquí, però, tot són diferències: l'enfocament d'”It follows” és melancòlic (la pèrdua de la innocència equival a una dolorosa pèrdua de la seguretat), mentre que el de “Crudo” és vitalista (el triomf de l'instint per damunt de les castradores limitacions familiars). També en la forma: “It follows” és abstracta, mentre que “Crudo” és orgànica; la primera aposta per la tensió i la segona, pel soft gore. “Crudo” és una aposta arriscada i, per tant, saludable en una opera prima. I, a més, beu de referents tan elevats com “Carrie”. I, sens dubte, té moments brillants (l'esmentada seqüència inicial, la metamorfosi i canvi de pell literal de la protagonista, la línia de text d'una bulímica en un lavabo). Però té dos contrapesos que li fan restar punts. El primer, menor: la fina línia que separa la genialitat del ridícul d'algunes escenes (amb la depilació genital al capdavant). El segon, més greu: malauradament, la pel·lícula no és coherent amb el seu valor metafòric fins al final. Tot encaixa bé: el vegetarianisme representa la virginal protecció a què ha estat sotmesa la protagonista per part de l'entorn familiar, mentre que el ritual iniciàtic que l'obliga a menjar carn crua representa l'entrada al desenfrenament universitari (com es verbalitza al film, és això o ser una marginada). Fins i tot la idea del canibalisme pot suggerir l'adaptació a una societat depredadora en el context d'una cinta en què l'espectador se sent incòmode des del primer moment. Però, aleshores, en l'epíleg, la pel·lícula claudica i ofereix una innecessària explicació dels fets que desfà l'encanteri. I és aquí on “Crudo” perd definitivament la partida en aquesta absurda competició que m'he inventat jo amb “It follows”: el que en aquella és un final inquietant i poètic, i una conclusió perfecta al joc metafòric proposat, en aquesta és una rendició que sembla buscar el favor del gran públic.

Molt més suau (amb perdó pel fàcil joc de paraules) va ser “Seda”, la pel·lícula consumida l'endemà a la tarda. No té res d'especial, però es deixa mirar. Parteix d'una d'aquelles històries d'amor absurdament passional amb les quals tant em costa de sentir empatia; però les interpretacions són molt bones i la posada en escena, brillant. La pel·lícula està ben narrada i ben rodada, i no passaria d'un exercici de cinema acadèmic si no fos per un molt bon final (ai, la importància dels finals!) que, en aquest cas, la redimeix del tot i la fa definitivament simpàtica, quan ens explica que l'autèntic amor apassionat és el que parteix de la quotidianitat, i que la nostra dona ideal (jo ja ho sabia, però reconforta que t'ho reconeguin) és sempre la que tenim al costat.

I com una seda (definitivament he de millorar els meus links) sembla que torna a anar el Barça, tot i que ahir no ens va estalviar un cert patiment. El 3-4-3 sembla que ha vingut per quedar-se, i cal acceptar-ne les moltes virtuts i els seus inconvenients. És cert: l'aposta té més risc, i a vegades hom pensa que (com amb el Rijkaard de la temporada 2006/07) Luis Enrique se'l podria estalviar quan no fos imprescindible, per molt que li hagi funcionat per resoldre un problema puntual (la sortida de pilota) o una eliminatòria impossible. Ahir, per exemple, l'asturià va estar encertat (tot i que una mica lent de reflexos) quan va introduir Roberto perquè el sistema pogués adaptar-se al 4-3-3 en defensa. Però compte: més arriscat era intentar sortir amb la pilota des del darrere amb només tres migcampistes si l'adversari et pressionava a dalt. Cal recordar-ne el resultat: abisme entre línies, desaparició del joc de creació, desconnexió total del trident, pèrdues en zones perillosíssimes... i partits horribles com contra l'Atlético o a París. Amb aquest sistema cal vigilar molt les transicions, evidentment, però els guanys semblen molt superiors a les pèrdues: Busquets torna a estar còmode, les línies estan juntes, la creació del joc queda en mans d'Iniesta i no de Piqué o Mascherano, Neymar s'ha alliberat... i Messi ja s'hi ha adaptat i ahir va tornar a excel·lir. Entre això, i que ahir l'equip a la segona part va mostrar una ambició desmesurada per liquidar el partit en detriment de l'especulació en forma de possessions més llargues, una cosa sembla clara: Luis Enrique, que ja no ha de rendir comptes a ningú perquè a final de curs plega, s'ha alliberat del tot i busca l'equilibri arriscat del funàmbul. Guanyarem o perdrem el que ens queda per disputar, però ho farem a tot o res. Calcem-nos, que vénen emocions fortes.

Comentaris (3)20-03-2017 22:34:06

Cinema: "Jackie" i "Los cuatrocientos golpes"; i futbol: Dépor 2 - Barça 1

Darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona. Aquest aforisme, pretesament elogiós cap a la condició femenina, no deixa d'amagar cert masclisme: la dona és la figura que queda darrere. D'acord: queda clar que el mèrit de l'home és en gran part seu o, encara millor, és de fet seu. Però no s'emporta el reconeixement. Sigui com sigui, el director Pablo Larraín sembla partir d'aquesta màxima en analitzar la figura de Jackie Kennedy, esposa de JFK. Per fer-ho, no escull un moment qualsevol, sinó la setmana posterior a l'assassinat del president. És a dir, el moment en què ella passa al primer pla dels focus. No escull tampoc un enfocament qualsevol: Larraín se centra principalment en els terribles moments d'intimitat (ficticis o reals, qui ho sap) que intueix que va haver de passar la primera dama destronada. El resultat és un contrast entre la imatge pública i la privada de Jackie, i val a dir que Natalie Portman sens dubte excel·leix en ambdós registres (com també en la imatge pública de bleda i insegura actriu secundària de la política que exerceix en l'entrevista que li van dedicar encara en vida del seu marit). I, en els escassos flash-backs anteriors a l'atemptat de Dallas, Larraín té l'encert de mostrar JFK com una figura sempre en segon pla, gairebé fantasmagòrica o inexistent. Aquesta decisió escènica, juntament amb determinats diàlegs proposats entre Jackie i Bobby Kennedy (germà del president assassinat), suggereix si en realitat tota la mitologia que envolta la figura de JFK no es deu al magnicidi i, sobretot, a la gestió que ella en va fer. Perquè Bobby afirma que en realitat l'equip del president encara no havia fet res. En qualsevol cas, una pregunta queda tristament a l'aire: no és aquesta sensació d'haver-se quedat a mig camí de tot aplicable al mandat d'Obama?

L'endemà, més preguntes: què fa de “Los cuatrocientos golpes” la propietària d'una grandesa tan extraordinària com la que se li assigna? Per què no acabo de sentir empatia pel pobre desgraciat de l'Antoine Doinel? Primera resposta possible: segurament una tarda tediosa de diumenge escarxofat al sofà no és ni la millor manera ni el millor moment de descobrir per primera vegada (sí, me'n dono vergonya) aquesta obra magna del setè art. Però és que, potser (i ara seré molt agosarat), la pel·lícula hagi perdut també una certa vigència malgrat la seva condició de clàssic. Perquè, més enllà del seu caràcter autobiogràfic, em sembla clar que Truffaut va voler fer una pel·lícula sobre el desemparament infantil, sobre la dificultat de créixer i convertir-se en home en un món no pensat per als nens ni per als adolescents. I aquí hi ha el problema: que ara és justament al contrari. Si d'un mal peca la societat actual (m'obsessiona la idea, ho sé) és de l'excessiva sobreprotecció que es dispensa als infants. Justament, ara el nen és el rei, el centre de tot. Se li adapten cineclubs, festivals, concerts... Tot es fa a la seva mida, perquè s'han confós els termes: en comptes de preparar-lo progressivament per al món adult, s'ha decidit que és el món el que s'ha d'infantilitzar perquè ell s'hi adapti amb comoditat. El resultat: els adolescents crònics que ja estem començant a patir... Per tant, segona resposta possible: dec estar massa contaminat, massa recelós de les històries que criminalitzen l'autoritat adulta. Entenc la crítica a la manca d'amor dels pares, però m'irrita la caricaturització de la tasca docent. És clar que, si ho situo en la justa mesura, puc concloure que Truffaut té raó: l'origen del mal comportament d'alguns adolescents es troba en la manca d'afecte i en la seva sensació de desarrelament respecte al món. En conec alguns casos. Però, com que trobo que actualment més aviat els alumnes més problemàtics són precisament els que ho tenen tot, val més que deixi córrer el contingut de la pel·lícula i el seu suposat missatge i em centri en les seves virtuts formals. No hi ha dubte que el film respira llibertat creativa per cadascun dels seus fotogrames, i el millor de la cinta són sens dubte els seus minuts finals, amb dos tràvelings prodigiosos i un pla final amb la mirada de Doinel que ens interpel·la, tot i que a mi m'hauria agradat més sense congelar la imatge.

I, just abans, un altre cop: el Barça. Aquest equip ha decidit, pel que sembla, edificar-se al voltant de la inestabilitat, ser una muntanya russa, donar-ne una de freda i una de calenta. El Barça ha esdevingut aquesta setmana una gran lliçó metafòrica de vida (com tantes vegades el futbol): dimecres va fer les coses de manera ordenada, seguint el guió en el que era el triomf d'un pla previst i ben desenvolupat, fins que un cop dur el va fer sentir com Sísif: tot l'esforç no havia servit de res, i la roca que tant li havia costat de portar gairebé al cim tornava a ser als peus de la muntanya. Lluny de lamentar-se, d'escudar-se en la mala sort, va decidir conservar la dignitat i continuar fent el que pogués. I finalment va arribar la sort, sí, però la lliçó vital és que s'hi ha de ser, preparat per acollir-la si arriba. I, és clar, després de tantes emocions, el que va passar ahir entra dins del normal. I això que no es pot pas dir que el Barça pequés de desgana o de falta d'intensitat, però sí que semblava que les cames i el cap pesaven una mica més del compte. Cal entendre-ho: nosaltres, els espectadors, tampoc ens hi vam fer tant (ni l'hora hi ajudava). Tots plegats necessitàvem una treva (també els jugadors, per molt que cobrin com màquines, no deixen de ser persones), i si aquesta derrota reversible és el peatge que calia pagar per la joia de dimecres, benvinguda sigui. Això sí: cal analitzar en fred dos problemes: la pilota aturada (ja dimecres va ser increïble que ens fessin el gol justament en una falta, quan podíem estar tots replegadets després d'estar tot el partit arriscant en defensa), i el fet que el valuós 3-4-3 potser té com a principal contrapartida que ens està engabiant una mica Messi (ja he sentit gent que ara parla de neymardependència). Sigui com sigui, no he detectat cap trauma entre la culerada que m'envolta, ni jo mateix em sento decaigut: és evident que l'alegria de dimecres encara dura, perquè va ser molt superior a la decepció d'ahir.

Comentaris (8)13-03-2017 22:46:08

Futbol: Barça 6 - PSG 1

L'endemà de la desfeta de París, vaig venir a dir que era el moment de descobrir qui acompanyaria l'equip fins al final, passés el que passés, i qui l'abandonaria. En aquestes tres setmanes ha passat de tot: des d'un dels partits més depressius que recordo contra el Leganés fins a l'exhibició contra el Celta, amb una millora progressiva en el joc basada en el 3-4-3 que va fer que de sobte tothom cregués en la remuntada. Ara tornem a ser al cap del carrer: l'equip sembla llançat cap al triplet (potser hauríem de dir allò que ni abans eren tan dolents ni ara són tan bons), i tothom tornarà a sumar-se al carro. Però ahir es va tornar a demostrar, malgrat les bones intencions inicials, que hi ha qui acompanya l'equip fins al final i hi ha qui no. I la manera com es va resoldre l'eliminatòria és de justícia poètica: premi per a aquells que estoicament vam aguantar fins al final quan tot semblava més que perdut; i càstig per a aquells que van abandonar l'Estadi o van apagar el televisor abans d'hora, incapaços d'entendre que ahir l'equip mereixia que ningú dimitís, ni que fos per aplaudir fins al final amb orgull el seu esforç.

I avui... Ai, que fantàstic que és anar a la feina amb un somriure d'orella a orella, que res ni ningú et podrà arrancar, per molt que sempre hi hagi els antifutbolers de costum que no suporten veure gent feliç i parlen d'àrbitres sense tenir ni idea del que diuen. Abraçades amb companys de patiment, que han pensat en tu la nit abans i tu en ells, i no poder-te concentrar perquè dins el teu cap veus l'últim gol una vegada i una altra, com si n'estiguessis enamorat...

D'acord: porto mig article i encara no he parlat de futbol. Però és que el que es va viure ahir va ser tan bèstia que no admet anàlisis. Podem intentar valorar el plantejament covard del PSG, discutir si amb el 3-0 hauríem hagut de posar un defensa més o no, remarcar el partit estratosfèric de Ter Stegen i Umtiti al darrere, matisar com de bé va estar l'equip sense pilota i com d'excessivament accelerat en atac... Però res d'això importa gaire. Perquè, quan el futbol es converteix en llegenda, el relat èpic escombra qualsevol intent de racionalitat.

Això sí: hi ha un jugador que mereix capítol a part. Evidentment, Neymar. Ahir, a la segona part, ho va fer tot: va provocar el penal del tercer, va marcar el quart, va xutar el penal del cinquè i va fer una centrada increïble en el sisè. Messi, intel·ligent i solidari, va veure que ahir era el dia del brasiler i li va cedir tots els galons. Amb humilitat i pensant en l'equip, que no vol dir amagar-se sinó saber quan la teva glòria serà més gran si és la col·lectiva. Neymar va entrar ahir en una nova dimensió. A banda de mostrar la seva implicació i la seva fe encomanadissa (valor encara més impagable que les seves extraordinàries estadístiques), ara ja ha entrat a la categoria de mite. I, més enllà d'això, va ser meravellós que el gol que ens va fer esclatar a tots de joia a l'últim segon el marqués un noi de Reus, perquè va exemplificar com ningú que aquell gol, d'alguna manera, l'havíem marcat entre tots.

Comentaris (5)09-03-2017 23:04:39

Cinema: "La vida d'en Carbassó" i "Capitán Phillips"; i futbol: Barça 5 - Celta 0

Una de les coses que més admiro de Pixar, la gran factoria d'animació, és la seva capacitat d'introduir elements tristos en pel·lícules adreçades (també) a un públic infantil. A “Up” hi ha una seqüència que resumeix una vida, d'uns dos minuts de durada, absolutament espectacular i exemplar en aquest sentit, amb qüestions tan doloroses i delicades com la impossibilitat de tenir fills o la mort, exposades amb una delicadesa exquisida que fa que els petits les digereixin i els adults senzillament n'aplaudeixin l'audàcia. La sublimació d'això, com ja va quedar explicat en aquest blog, es va produir en l'extraordinària “Del revés”, en què la tristesa apareixia com a element necessari per a la formació de tot individu. Doncs bé, ara arriba de manera inesperada aquesta “La vida d'en Carbassó”, obra petita i europea allunyada dels preceptes mainstream de Pixar, que no sé ben bé ni d'on apareix, i dobla l'aposta i se'n surt. Amb un deliciós disseny de personatges, la pel·lícula posa damunt la taula les problemàtiques socials més dures sense concessions, amb moments d'un atreviment que deu deixar descol·locat més d'un pare. La pel·lícula sap el que es fa, i no juga mai la carta de l'escena explícita ni del mal gust, però verbalitza sense manies tots els traumes imaginables. Perquè el seu meravellós guió entén que no es tracta de prendre la innocència als nens, però sí de treure'ls de la bombolla de sobreprotecció en què aquesta societat cada dia més absurda els ha instal·lat perquè s'adonin que la vida és molt puta i que haurien de valorar tot allò que tenen en comptes de queixar-se tot el dia, descobrir que no són el centre del món i aprendre a acceptar algun no de tant en tant. I, de passada, que n'aprenguin també els pares que els acompanyen. “La vida d'en Carbassó”: deliciosa. Necessària. Impagable.

L'endemà, pel·lícula més controvertida: “Capitán Phillips”. Innegable el bon pols narratiu de Paul Greengrass, i la impecable cal·ligrafia visual d'una pel·lícula narrada amb una càmera permanentment nerviosa. Però moralment la pel·lícula és més discutible que grans obres del britànic com “Domingo sangriento” o “United 93”. Perquè aquesta vegada focalitza massa la seva atenció hagiogràfica en la figura del protagonista, interpretat per un Tom Hanks a qui Clint Eastwood va regalar un rol heroic molt més honest fa poc amb “Sully”. Perquè hi ha massa ombres en la història real del que va passar en el segrest del vaixell d'aquest capità a mans de pirates somalis, i Greengrass les aborda massa de passada, captivat com està en l'èpica del relat. Això sí: la pel·lícula funciona com un rellotge a l'hora d'aprofitar els recursos dramàtics que aquesta història li proporciona, i provoca extraordinàriament bé una tensió asfixiant i claustrofòbica en l'espectador. Un entreteniment de primera, però potser massa lluny del to de docudrama que des d'un principi semblava voler suggerir.

I, entremig, el Barça. Quina joia de partit! Sens dubte, el millor de la temporada. I no pas per la contundència del resultat (l'equip ha aconseguit altres golejades aquesta temporada), sinó per la manera absolutament enlluernadora amb què va jugar. Potser no pot fer-ho amb tanta continuïtat com abans, però quan aquest equip s'hi posa no hi ha ningú que el pugui igualar en aquesta manera tan especial que té de jugar: amb tocs a velocitat impossible amb la pilota, amb actitud solidària a l'hora de recuperar-la. Quan juga així, minimitza qualsevol rival. Qualsevol. I al Cèsar el que és del Cèsar: gran part del mèrit és d'un Luis Enrique que ha encertat la tecla amb aquest 3-4-3 flexible (a vegades 4-3-3, a vegades 3-2-3-2, sovint fins i tot una mena de 3-2-4-1) que ha superpoblat el mig del camp perquè l'equip recuperi la iniciativa en el joc i perquè recuperin la seva millor versió jugadors com ara Roberto, Busquets, Neymar, Rafinha o Messi, els grans beneficiats d'aquest canvi de sistema (d'altres, com sobretot Jordi Alba, són els que més s'han de sacrificar, però el de l'Hospitalet ho està fent i entenent d'allò més bé). Llàstima que l'inevitable sotrac de cada any ens pot haver costat car, perquè quan l'equip està així és capaç de gairebé qualsevol cosa. O sense el gairebé? Dimecres, la resposta.

Comentaris (1)07-03-2017 00:35:18

Pàgines: 12345628  <>