login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 4 - PSV 0

Llums i ombres en el debut del Barça a la Champions. Certament el resultat sembla incontestable, però és ben enganyós en el global d'allò que es va veure. No pas perquè el Barça no fos en tot moment superior al PSV, sinó perquè hi va haver fases perilloses en què l'equip va caminar pel filferro de l'equilibrisme.

Perquè tot és qüestió d'equilibri. El 4-3-3 que proposa l'actual onze de gala no és el de control de tota la vida. El perfil dels futbolistes ha canviat, i hi ha especialment un home que explica la transformació: Coutinho. El brasiler juga d'interior, però té ànima de davanter. Sovint queda alineat amb els tres davanters, i si l'equip no es parteix més és perquè Busquets i Rakitic treballen com animals i perquè els defenses també pressionen amunt en cas de pèrdua (Umtiti n'és un mestre), però si un rival amb més cara i ulls aconsegueix superar aquesta pressió inicial el mateix nombre de vegades que ahir els holandesos, a la Champions podem passar-ho malament.

Però, més enllà de lamentar l'expulsió d'Umtiti (cal que algun altre central esquerrà comenci a tenir minuts i confiança amb vista a Wembley), no queda clar si potser el millor és felicitar-nos perquè Valverde ha decidit que el seu onze de confiança no sigui el més equilibrat, sinó el que ajunta més talent. Encara que això impliqui endur-se els partits més per contundència que per control.

Comentaris (3)20-09-2018 01:15:41

Futbol: Real 1 - Barça 2

Poca cosa puc dir, del partit de dissabte, tenint en compte que per un compromís ineludible no en vaig poder veure la segona part, i que a la primera el Barça no s'hi va presentar. No és que el joc fos horrible (el primer toc s'imposava i la circulació de pilota era prou ràpida), sinó senzillament pla. La Real no basculava, de manera que tapava la banda que l'equip basc considerava més perillosa de l'atac del Barça, i deixava que fos Semedo qui sempre avancés sol amb la pilota. No li preocupava que aquella fos també la banda de Messi, a qui tenien ben vigilat i engabiat, perquè la resta de la zona era un desastre: Semedo no gosava encarar mai, reculava i endarreria el joc una vegada i una altra, i Roberto mostrava unes imprecisions que em refermen en el convenciment que és molt millor com a lateral. Per acabar-ho d'adobar, una pèrdua i posterior falta del de Reus van acabar amb un gol no pas només culpa seva: adormida col·lectiva en una jugada a pilota aturada i nova mostra d'una feblesa defensiva que el curs passat ni s'intuïa.

Motius per a la preocupació, doncs, mentre abandonava la retransmissió del partit. I, com que el que manen són els resultats, es reobre el debat sobre la poca consistència de la segona unitat, tenint en compte que Valverde va haver de tornar a l'onze de gala per rescatar el partit. Ara sembla que l'assenyalat és Semedo, però cal dir que amb un sol canvi l'entrenador va restablir l'ordre: Roberto al lateral, Coutinho a l'esquerra, Rafinha a la dreta. I, amb l'entrada de Busquets, cadascú al seu lloc. No puc opinar, però per algun resum mig caçat al vol no sembla que la segona part fos gaire millor: Ter Stegen de nou salvador i dos gols mig de rebot, amb el Barça assolint l'objectiu més per empenta que per qualitat. Però, com que el que manen són els resultats, quedarà la idea que aquest equip no pot fer rotacions. I tampoc és això: potser tot es redueix a la típica castanya de partit de tornada de seleccions. Cal veure el got mig ple: a la lliga comencem a fer coixí, i és a la Champions on l'onze de gala s'ha de fer fort en la mesura del possible. Perquè demà sí que està prohibit fallar. I, d'altra banda, jo continuo esperant Arthur amb ganes.

Comentaris (1)18-09-2018 00:10:17

Cinema: "La gaviota" i "Les distàncies"

Cap de setmana relaxant, aquest que hem deixat enrere, i que vam culminar amb una doble sessió de bon cinema a la sala Truffaut de Girona. I ja és ben curiós com la casualitat (o potser un gran sentit de la programació, tot i que sembla més producte dels atzars de la distribució) pot possibilitar un programa doble d'allò més coherent. En efecte, tant “La gaviota” com “Les distàncies” ens parlen de coses molt semblants i deixen el mateix pòsit de malenconia i d'una agradable tristesa (si tal cosa és possible). “La gaviota” ho fa des del tron d'un clàssic rotund com Txékhov, amb decisions encertades de posada en escena i d'altres de més discutibles, però amb la seguretat que dóna partir d'un gegant com l'escriptor rus: la frustració d'estimar i no ser estimat, la frustració de les expectatives que es tenen de jove i el seu contrast amb la realitat adulta, la frustració entre allò que som i allò que hauríem volgut ser. I amb unes actrius fora de sèrie com Saoirse Ronan, Elisabeth Moss i Annette Bening.

Però, curiosament, el títol que encapçala el programa de mà del Truffaut a propòsit de “La gaviota”, “Allò que voldríem ser i no som”, seria perfectament vàlid per definir la segona pel·lícula del dia: “Les distàncies”, una nova mostra del talent d'una nova generació de directores catalanes que trepitgen fort i apunten amunt (en aquest cas, Elena Trapé). No es tracta de voler comparar el bon guió de “Les distàncies” amb un text universal com el de Txékhov, però el cert és que la seva visió contemporània del desencís s'hi complementa a la perfecció. Precisament, també significativament, a la revista “Fotogramas” la crítica Beatriz Martínez fa servir els mateixos termes (el desengany de l'edat adulta) per referir-se a ambdues pel·lícules. Suposo que la paradoxa d'una agradable tristesa es produeix, a banda de la complaença inherent a la malenconia, en comprovar que el sentiment de buidor i de manca de sentit que tot sovint t'envaeix no és exclusivitat teva. Que, en efecte, tothom s'adona que la vida era el que venia just després (que dirien Els Amics de les Arts), que al final no hi ha progrés personal sinó la simple aspiració de donar voltes sense angoixes, que potser ha arribat el moment de no passar del 10 al 0 i viceversa i d'anar tirant en el dia a dia amb un 5. Això a nivell personal. Perquè a allò que no ens és permès de renunciar a aquestes altures és a les il·lusions col·lectives. Contra el règim d'allà i, si cal, contra la política d'aquí. Perquè la resignació quotidiana és suportable, però com a país ja no és admissible per més temps el contrast entre allò que voldríem ser i el que no som.

Comentaris (3)11-09-2018 02:07:41

Lectura: "El desgel"; i futbol: Barça 8- Osca 2

Christopher Nolan és el cineasta del temps. Per això a la seva obra mestra “Dunkerke” ens planteja tres plans temporals: terra (una setmana), mar (un dia) i aire (una hora). El resultat és la dilatació del temps com un xiclet i l'encreuament de realitats temporals. Una cosa així fa Lize Spit, la joveníssima escriptora belga (darrerament tot el que ve de Bèlgica és molt bo), en el seu colpidor debut “El desgel”: un dia nadalenc de 2015, l'estiu del 2002, els primers catorze anys de la protagonista. Amb matisos, però, ja que la narradora protagonista barreja constantment els records, però el resultat és igualment una narració fragmentada dels fets, cosa que li permet dosificar magistralment la intriga. Però que ningú pensi que “El desgel” és una agradable novel·la de misteri: és un cop de puny brutal, un retrat de família desestructurada, un hiperbòlic retrat iniciàtic adolescent... Hi ha un enigma, cert, i dels grossos. I no el resoldrem pas en el seu contundent final. Però millor no dir-ne res més, perquè seria espatllar-la. Bé, sí: que glaça el cor la capacitat de Spit de combinar la brutalitat de la trama amb una sensibilitat narrativa en les metàfores que fa pensar que ha de tenir una capa de pell de menys (o de més) a l'hora de conviure amb el món. Només per por d'exagerar no diré que s'acosta a una Mercè Rodoreda de les lletres belgues. O millor encara: a una cruïlla entre la prosa descarnada de Víctor Català i la psicologia al límit de l'escriptora de Romanyà de la Selva. En fi, que tothom deixi de llegir aquesta ximpleria d'article i corri a fer-se amb un exemplar d'”El desgel”.

Ter Stegen, Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Busquets, Rakitic, Coutinho, Messi, Suárez i Dembélé. De moment aquest és clarament l'onze de gala, que convindrà anar dosificant. I ho és per la qualitat i per la versatilitat dels seus components, que permeten passar sense canvis d'un 4-3-3 a un 4-4-2 segons convingui. Ja ho explicava a l'article anterior: canvi de banda de Dembélé, obertura de Coutinho a l'esquerra, Rakitic i Busquets al doble pivot. Que és on també se senten còmodes Arthur i Vidal, que són els que van acabar ocupant-lo ahir. Riquesa tàctica molt positiva, sempre que sigui raonablement administrada i justificada. Sobre el partit d'ahir, poca història: que tinc la sensació que l'equip torna a divertir-se (i a divertir) com feia temps que no ho feia, i com a punt feble una defensa una mica de mantega en què Piqué, que ha començat la temporada en pijama, sempre surt a la foto dels gols encaixats. Per la resta, i malgrat que això tot just comença i que el grupet de la Champions torna a tenir tela, de moment tot plegat pinta bé. Això sí: ara toca Anoeta després d'aturada de seleccions i previ al debut a Europa. Partit d'alt risc, en què algun suplent habitual hauria de començar a poder reivindicar-se.

Comentaris (3)03-09-2018 22:21:50

Cinema: "El viaje de Nisha" i "Tots estan bé"; i futbol: Valladolid 0 - Barça 1

Crec que ja ho he comentat més d'una vegada: a una pel·lícula, per considerar-la una obra d'art, cal demanar-li quelcom més que compromís social. Si no hi ha un virtuosisme en la posada en escena, en el llenguatge... en el que sigui, pot ser molt eficaç com a producte de denúncia, però res més. Doncs bé: on hem de situar “El viaje de Nisha”? La trama, amb molts components autobiogràfics, narra la història d'una adolescent nascuda a Noruega de pares pakistanesos i els seus esforços per mantenir l'equilibri entre la seva concepció occidental de la vida i el respecte cap a la tradició dels seus pares. Sí: fa pensar molt en “Oriente es Oriente” o “Quiero ser como Beckam”, però en aquest cas s'hi introdueix un element dramàtic de primera magnitud: el desplaçament forçós de la noia al país on té les arrels i el xoc cultural que li toca viure. Per què plantejava el dubte del començament? Doncs perquè certament “El viaje de Nisha” té elements d'alçada artística (el treball de fotografia és excel·lent, i narrativament no hi ha grans subratllats), però no hi sé veure aquest missatge que alguns comenten que no és de confrontació sinó de respecte. Per mi està clara la denúncia del patriarcat oriental, però alerta que potser aquí hi ha el matís: la figura del patriarca sever ho és sempre per delegació; en realitat, són les altres dones reprimides les que més contribueixen a la repressió de la jove. El pare entén tard que no hi ha futur per a la seva filla, i que li desitja quelcom millor més enllà del què diran. Per això el creuament de mirades final entre tots dos diu tant i tant, sense paraules, i és el millor moment de la pel·lícula.

Parlant de lliçons morals, l'endemà veiem una d'aquelles pel·lícules nord-americanes que ningú diria que són un pamflet, però que sí que ho són. “Tots estan bé” és la prototípica pel·lícula que, rere l'argument suposadament crític amb l'estament familiar, n'és tota una apologia. No hi falta l'element principal, que no pot ser altre que l'ombra de les expectatives del pare sobre els quatre fills, incapaços de complaure'l, ni naturalment la seva redempció. No és que sigui una mala pel·lícula, és distreta i amb un bon càsting, però no hi ha res de nou sota el sol.

En canvi, sí que hi ha una novetat important en la lliga, i ha vingut per quedar-se: l'aplicació de la tecnologia en l'arbitratge del futbol. Una altra cosa és que les retransmissions siguin matusseres i creïn confusió en el moment de la seva aplicació (cosa que no va passar en el mundial), i que hagi de conviure amb el camp de patates en què el Barça va haver de jugar a futbol aquest dissabte (s'hauria jugat molt millor en qualsevol platja). L'equip va fer el que va poder, es va adaptar al medi en la mesura que li va ser possible, va donar la cara i va competir. Hi ha vint minuts consecutius durant la primera part que tenen molt de mèrit en aquestes circumstàncies. I Valverde, en general, va llegir bé el partit: quan no hi havia manera de desencallar-lo, sense fer canvis va passar del 4-3-3 al 4-4-2. Pot semblar contradictori, però la idea era obrir Coutinho i canviar Dembélé de banda perquè Busquets i Rakitic, molt sacrificats dissabte, lluitessin sols contra la gespa: era lògic sacrificar el joc de creació en un terreny així. La casualitat va fer que, tot just canviar el dibuix, Dembélé cacés una pilota producte de l'esforç de Roberto, i barraca. El francès no va donar símptomes de vells fantasmes i, tot i el risc que significava la gespa, va ser sempre l'atacant més incisiu (tot i que sí: ja sabem que continua havent de millorar en la presa de decisions en segons quines zones). Va ser, però, a partir d'aquí que el Barça va desaparèixer del mapa. Gespa a banda, ja són massa les vegades que comencem a patir just quan hem fet el més difícil, i em permeto suggerir que en part és per falta de valentia de Valverde: en comptes de situar Arthur per defensar-se amb la pilota, va donar entrada a Atila Vidal per acabar de carregar-se la poca herba que quedava dreta. I, amb l'entrada de Malcom per Coutinho, qui quedava per retenir l'esfèrica? Resultat: tots a córrer, i a patir com no s'havia fet en cap moment del partit. I, al final, a donar gràcies a la sort... i al VAR, que ja té nassos.

Comentaris (4)27-08-2018 21:52:49

Cinema: "The Florida project"

Es diu a “4 3 2 1”, l'última novel·la de Paul Auster, que sovint quan al teu interior hi ha obscuritat és quan el món exterior et sembla més lluminós, i que per això el millor és refugiar-se en la foscor d'una sala de cinema. Doncs bé, com que jo ahir tenia un d'aquests dies foscos, vaig seguir el consell i vaig anar a veure una reposició de “The Florida project”.

La pel·lícula és excel·lent, tot i que no precisament la ideal per alegrar-te el dia. I, curiosament, juga amb el mateix contrast: tot el que explica la pel·lícula és misèria, la dels que viuen a cinc minuts del somni de Disney World, però amb una aposta per la llum i el colorisme absolutament desarmants, gràcies a la mirada de la infantesa. Aquest cromatisme pastel que contrasta amb tot l'horror que se'ns explica és la virtut més destacada de la pel·lícula, juntament amb un virtuós pla seqüència i amb dos moments especialment inspirats narrativament: el de l'avi del refresc i el de les polseres (per no parlar de la sobtada aparició de diversos plans de la nena jugant a la banyera, que acaben prenent tot el sentit amb la màxima cruesa).

Amb un rol impagable i emblemàtic de Willem Dafoe, la pel·lícula ens endinsa en aquest món en què els nens que no tenen res ho supleixen fent de qualsevol cosa un joc. Fins que (atenció spoiler) la tragèdia s'obre pas irremeiablement i el plor final de la nena és idèntic al d'"Estiu 1993”. Perquè els infants, a banda de ser sovint insuportables, ho aguanten tot, però fins que ja no poden més. Aleshores l'amiga la portarà, en el moment més desolador, al tresor impossible d'abastar que hi ha al final dels arcs de Sant Martí. Perquè els éssers continuen creixent malgrat que hagin caigut.

Quan vaig sortir del cinema, la llum de la tarda encara era poderosa, i es reia de la tristesa que tenia a dintre. Vaig passejar per la Rambla de la meva estimada Girona. Els colors dels gelats, les estelades i el groc llampant que exhibeix orgullós el nostre dolor ho dominaven tot. Com que sóc un ésser social, vaig aguantar fins que vaig arribar al cotxe. Llavors, abans d'engegar-lo, jo també vaig plorar. Per l'octubre perdut, per la fi de l'estiu, per les meves neures absurdes i per tota la merda que necessita el món perquè alguns no tinguem problemes reals i puguem patir per les nostres sofisticadíssimes crisis. Perquè es deia també en una altra novel·la, la “Daha!” que tot just comentava l'altre dia, que al final l'única llibertat de l'home és poder plorar tot el que es vulgui, i sobre allò que es vulgui.

Comentaris (9)23-08-2018 15:34:55

Lectura: "Daha!"

Ja fa uns quants anys, quan vaig escriure un article a propòsit de la pel·lícula “Hannah Arendt”, vaig fer referència a l'impacte que m'havia causat la lectura de “Les benignes”, de Jonathan Littell. Tant Littell com Arendt exposaven el següent: en l'aplicació del mal hi ha un alt grau d'inconsciència, de falta d'empatia, més que no pas d'odi. El començament d'aquesta explosiva novel·la que és “Daha!”, del turc Hakan Günday, sembla partir d'aquesta base, quan ens presenta un nen de nou anys aplicant de manera mecànica les pràctiques més inhumanes amb els immigrants il·legals amb els quals trafica. Així mateix, l'autor tampoc ens ho posa fàcil per sentir empatia cap al protagonista, ja que en els seus moments de màxima lucidesa el que fa és experimentar cruelment amb els immigrants per crear una mena de democràcia que deriva en ultradictadura i, d'altra banda, arribar a la conclusió que el linxament és la base de la societat perquè res cohesiona tant un col·lectiu com la idea de l'enemic comú (qüestió que també explorava el M. Night Shyamalan d'”El bosque”). Tot plegat, no cal dir-ho, és producte d'una visió molt pessimista però alhora molt clarivident de l'ésser humà.

El que passa és que tant el protagonista com el seu pare no són estúpids. No són éssers alienats, sinó molt intel·ligents. Per això es produeix la paradoxa que, mentre que els immigrants són capaços de fugir malgrat totes les penúries, ells són incapaços de fugir d'ells mateixos (com molt bé assenyala Francesc Serés al pròleg de la magnífica edició de Periscopi). En aquest sentit, un dels punts d'inflexió de la novel·la (el principal) es produeix de manera metafòrica: el pes literal dels cadàvers que empresonen el protagonista és símbol dels cadàvers que arrossega la seva consciència: no només dels seus morts per negligència, sinó de la seva pròpia infantesa. La reacció al·lèrgica al contacte amb tot ésser humà parteix del fàstic cap a ell mateix. Per això els seus moments de màxima felicitat es produeixen quan és capaç d'abandonar el seu cos amb la ment, i d'aquí la bellesa també ultrasimbòlica de la seva redempció final, que podria ser la de tota la humanitat si perdés la seva por atàvica de morir que ho espatlla tot en convertir-se en l'única font de sentit existencial.

Diu en un moment donat el narrador protagonista que tot és qüestió no pas de punt de vista, sinó de distància. Per això aquesta ficció implacable pot ser més important per prendre consciència que mil telenotícies.

Comentaris (5)21-08-2018 12:44:08

Lectura: "Quincalla"

En els últims anys de la seva vida, l'escriptora escalenca Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert) va saber detectar que s'acostava la globalització i, amb ella, el risc de l'empobriment de la llengua amb la pèrdua de localismes. I també sabia que, en una situació de bilingüisme que en realitat és sempre diglòssia, la llengua dominant va absorbint la pròpia a còpia d'enganxar-li les estructures sintàctiques que li són alienes, de manera que n'acabi esdevenint un dialecte bord. Víctor Català es va proposar aportar el seu gra de sorra per impedir-ho: es va inventar un miler d'adagis inspirats en la tradició popular per tal de garantir que part del lèxic que ella emprava no es perdés amb la seva generació.

Per això cal celebrar aquest recull, “Quincalla”, que he llegit més d'una dècada després de la seva publicació perquè un alumne escalenc de gran sensibilitat me'l va regalar amb afecte després de la seva graduació. Quin gust en la tria, personalitzant-la en la meva condició de filòleg i professor que ha intentat fer-los estimar la llengua de la seva escriptora il·lustre! I el millor de tot és que la idea dels adagis no és cap caprici: una llengua comença a morir el dia que la societat que la parla comença a traslladar generacionalment la saviesa popular per mitjà de fórmules alienes. No és el llibre que més he gaudit (sóc un apassionat de la novel·la), però m'ha fet créixer una mica més lingüísticament i m'ha fet sentir orgullós de l'alumne que me'l va regalar.

Comentaris (1)20-08-2018 21:57:12

Cinema: "Blackwood"

Durant aquests dies de descans de blog hem gaudit molt. Sobretot d'un deliciós viatge per Finlàndia, amb menció especial a la fascinant Lapònia. Però també de la nostra festa major, aquest any amb un cartell de concerts molt interessant. Tot plegat ha fet que de moment no hagi vist cap partit oficial del Barça, però sembla que de moment la cosa pinta bé. També he llegit l'excel·lent novel·la “Daha!” (el contrast entre el món brutal que s'hi expressa i l'entorn idíl·lic en què em trobava va ser un xic pertorbador), a la qual prefereixo dedicar un article sencer en un altre moment. I encara vam tenir temps per fer una marató de pel·lícules a casa d'un amic: de l'”Asesinato en el Orient Express” de Kenneth Branagh no en puc dir gaire res perquè m'hi vaig adormir (coses de l'hora de la migdiada), però vaig gaudir molt de les celebradíssimes a Sitges “Swiss army man” (una faula delicada sobre el sentit de la vida disfressada d'excentricitat grollera) i en especial “Colossal”, el film que permet dir que per fi el sempre interessant Nacho Vigalondo ha sabut convertir una de les seves idees originalíssimes en un film compacte i sòlid, cosa que no passava des de “Los cronocrímenes”.

I ahir, finalment, després de molt de temps, vam tornar a anar al cinema. L'aposta, “Blackwood”, d'aquest Rodrigo Cortés que sembla voler continuar donant-ne una de freda i una de calenta, en aquest cas dins d'un mateix film. “Blackwood” arrenca bé, amb una ambientació gòtica al servei d'una història intemporal i també moderna amb l'eterna conflictivitat adolescent en primer pla, per derivar en una interessant reflexió sobre l'art com a sacrifici. Hi veig ecos de “Déjame salir” i, sobretot, és clar, de “Rebeca”, i el terror no té pressa per entrar en escena al servei d'una cocció adequada de la història. Malauradament, però, un cop es descobreix (massa aviat) tot el pastís la pel·lícula perd força a un ritme vertiginós i s'embolica en tots els tòpics del cinema de terror i en un sentimentalisme estèril. Continuem esperant el retorn del geni de “Buried”, tot i que és un pas endavant respecte a la decebedora “Luces rojas”. Però el mal és el de sempre: com més mitjans, menys imaginació.

Comentaris (1)20-08-2018 16:57:37

Lectura: "Cançó de la plana"

Podríem llegir “Cançó de la plana” (una altra gran troballa de l'editorial Periscopi) com un joc de miralls. Entre l'abandonat Guthrie i la rebutjada Victoria. Entre els fills de Guthrie, que comencen a viure, i els vells (entranyables i divertidíssims) McPheron, que comencen a aprendre'n. Entre l'apàtica Ella i la resolutiva Maggie Jones. Fins i tot entre el naixement i la mort. La joventut i la vellesa.

Però segurament ni cal. El millor és deixar-se portar per aquesta història (aparentment) senzilla i humana, i per la prosa elegant i sàvia de Kent Haruf. Gairebé el revers de la visió desencantada de la mateixa Amèrica profunda d'”El banquet celestial”, recorda encara més poderosament Faulkner (aquesta Sharlene que es deixa utilitzar sense reaccionar). “Cançó de la plana” estima els seus personatges. Si se'ls hagués de definir en dues paraules, podríem coincidir que tots els seus protagonistes (reunits al capítol final) són, per damunt de tot, bones persones. Haruf creu en la humanitat, malgrat tot, fins i tot malgrat algun rampell de violència: és raonable el que fa Guthrie amb els Beckman? No és, al capdavall, el que fan les eugues si els toquen les cries? No és, per tant, al capdavall natural?

És justament en el tractament de la naturalesa animal que la prosa elegant i reposada de Haruf esdevé de sobte contundent i salvatge. I no deu ser casual la colpidora concatenació dels capítols dedicats a l'exploració de les vaques i a l'examen ginecològic de Victoria, més civilitzat però igual de cru. Perquè aquesta obra de mirada lluminosa ens transmet que en la natura hi ha la saviesa. Per això a la ciutat més propera, Denver, cap dels personatges aconsegueix ser-hi feliç.

En definitiva, una novel·la que a partir d'una mirada local esdevé profundament universal sobre la condició humana, com totes les grans obres. Una petita gran novel·la, deliciosa, preciosa, que es devora amb plaer. Que què hi passa? Un munt de coses i res en particular. Que de què tracta? De la vida. A Holt (Colorado). De la vida a qualsevol indret habitat. D'éssers bondadosos i imperfectes. De qualsevol de nosaltres.

Comentaris (2)03-08-2018 12:28:34

Lectura: "4 3 2 1"

Hi ha una cosa dins el genial relat de Julio Cortázar "Continuidad de los parques" que em fascina. Tothom, i jo el primer, recorda el gir final, però també m'encanta com descriu el procés d'agafar una novel·la que portes a mitges i tornar a entrar dins el seu univers. Doncs bé, el primer repte que ofereix aquesta monumental "4 3 2 1", de Paul Auster, és aquest: com que parla de quatre vides possibles d'un mateix personatge, a mi se m'ha fet inevitable barrejar-les dins el meu cap, de manera que a vegades oblidava quina era la vida que estava seguint.

Això és així per l'aposta valenta (i complicadíssima d'executar) del seu autor: lluny d'imaginar vides radicalment diferents, crea vides similars, amb elements repetits però que ocupen rols diferents, petits matisos que poden ser grans canvis en la vida de les persones. Així, tot i que és evident (en la novel·la i en tota la seva trajectòria) que l'atzar és una de les grans obsessions d'Auster, aquí no estem davant d'una proposta de l'estil de "Dos vidas en un instante" (aquella pel·lícula en què la vida de Gwyneth Paltrow es desdoblava en dues possibilitats), ni tan sols d'aquell meravellós exercici d'estil que va ser la novel·la "Figures de calidoscopi", de Ramon Solsona. En realitat, les vides dels quatre Ferguson que protagonitzen la novel·la d'Auster es van separant més per les decisions del seu pare que no pas d'ell mateix. És sobretot a partir d'aquí que es forgen les seves diferents identitats, de manera que en realitat també hi ha un cert determinisme.

Les 900 pàgines de "4 3 2 1" són moltes coses. Són també una gran reflexió sobre el procés de creació literària, sobre el plaer i l'angoixa associats a l'acte artístic. En la creació artística, com en la vida, Auster ens assenyala que tot és una suma de l'atzar i de les nostres decisions, del talent més el treball més la sort, tot plegat tal com ho explicaria Woody Allen, un jueu novaiorquès com el quàdruple protagonista de la novel·la. Per això, tot i que sobtat i sorprenent, resulta coherent que la novel·la desemboqui en un gir final metaliterari (ben mirat, també, amb cert regust de Cortázar) que augmenta la sensació (volgudament o no) d'autobiografia.

Però "4 3 2 1" (quàdruple història iniciàtica, eròtica, passional i cerebral) és també un llibre profundament polític. Hi veiem la denúncia d'uns EUA convulsos, amb ferides obertes a l'exterior (Vietnam) i a l'interior (els conflictes racials). La mirada demòcrata de Ferguson-Auster denuncia (com molt encertadament diu, justament per patriotisme) les misèries del seu país: la dificultat d'enfrontar-se al poder establert, la manipulació dels fets per part de la policia i la premsa... Vaja, tot allò de què nosaltres mateixos hem rebut un màster (aquest sí, dels de veritat) a partir del 20 de Setembre i l'1 d'Octubre. I, sobretot, el dilema entre intentar millorar les coses de manera individual o sumar-se a complexes causes col·lectives. Per això, l'epíleg sobre Nelson Rockefeller és també estrany però coherent (i força descoratjador), i també una manera d'unir les vides petites amb les grans (i polèmiques) biografies.

Però, per damunt de tot, res és tan colpidor com els capítols en blanc per assenyalar com el món continua girant quan l'individu insignificant (i tot el riquíssim món que porta a dintre) l'abandona de manera sobtada. Mentre tot continua, fins i tot les altres vides que haurien pogut ser.

Comentaris (2)30-07-2018 23:11:04

Cinema: "La purga: la noche de las bestias" i "Que Dios nos perdone"

Sí, ja ho sé, que la saga de “La purga” ja va per la quarta entrega, que ara mateix fan als cinemes i que és una preqüela de les anteriors. Però s'ha de començar pel començament (pel que fa a l'ordre de llançament de les pel·lícules, vull dir), i tot just ara he tingut l'oportunitat de veure la primera. I ja puc dir que, a falta de saber què pot donar de si l'extensió de la franquícia, la idea original és un encert. Perquè permet oxigenar el gènere de terror i transformar-lo en metàfora política. Un futur distòpic inquietantment proper en què s'aconsegueix rebaixar l'índex de criminalitat permetent que una nit a l'any sigui legal la comissió de qualsevol delicte, inclòs l'assassinat. La introducció ja és excel·lent, amb la casa de la família protagonista com a sinècdoque d'una societat opulenta tancada en ella mateixa. A partir d'aquí, la decisió humanitària d'un nen esquerdarà la seguretat i els pilars de falsa felicitat aixecats al seu voltant. Subscric l'opinió dels responsables de la saga: no hi estem tan lluny, quan hi ha governants que creuen que la manera de solucionar els tirotejos als instituts és armar els professors. Un final alliçonador (no pas moralista) ens permet fins i tot una reflexió potser no prevista: fins quan acceptarem ser simples espectadors de l'horror que viuen els que no tenen res? Ens decidirem algun dia a sortir de la bombolla i actuar?

També és altament estimulant el visionat d'un altre d'aquests thrillers espanyols de nova fornada, en aquest cas “Que Dios nos perdone”, altre cop amb Antonio de la Torre, actor extraordinari en tots els sentits. Si “Tarde para la ira” tenia una focalització més íntima, aquí la trama aposta per un to més global que permet una mirada política, amb un cos de policia qüestionat per la ciutadania (a algú li pot estranyar?), la hipocresia dels comandaments (recorda “The wire”) i una societat alienada. Provocant una tensió creixent i cada vegada més insuportable en l'espectador (segona comparació exagerada, va: és com un “Seven” a l'espanyola), al film només li sobren un parell de seqüències tramposes per ser gairebé perfecte. Conclusió: hi ha qui considera que els cineastes espanyols s'han allunyat de la realitat per cedir a la comercialitat del thriller, però pel·lícules com aquesta ho desmenteixen. Pocs gèneres com aquest són tan útils per reflectir les pulsions i les vergonyes de la societat contemporània.


PD: article dedicat a Elin Ersson. Només cal buscar qui és, què ha fet i decidir si és millor seguir la legalitat o la decència.

Comentaris (1)26-07-2018 16:14:35

Els carrers són de tots

I tant que sí. Per exemple, a l'època en què el doctor King organitzava les marxes per la llibertat, també sortien els del KKK.

Comentaris (3)23-07-2018 12:58:03

Napoleó i les euroordres

‘Bonaparte i els seus seguidors sempre volen demostrar que la raó de les seves derrotes té a veure només amb la sort. Volen fer creure als seus seguidors que ells tenen una saviesa infinita i una energia extraordinària que els permet avançar amb gran confiança fins a la victòria, però resulta que quan aquesta victòria és a tocar, apareix sempre algun accident, o la mala sort, que ho destrossa tot. Ni ell ni els seus sequaços no poden ni volen admetre mai que els errors monumentals, la feina mal feta i sobretot una ambició desmesurada que menysté sempre la realitat són la causa veritable dels seus fracassos.’

(Claus von Clausewitz, cronista de la batalla de ... Waterloo)

Comentaris (1)20-07-2018 12:51:30

La vida de Brian

Per distreure'm en plena canícula, recupero “La vida de Brian”. Ironies del destí, després m'assabento que mentre l'estava veient, al Parlament els nostres polítics recreaven tristament el famós gag de les diferents faccions en lluita per l'alliberament de Judea del jou dels romans. No entraré en el joc de retrets i constataré només dues coses:


  1. No hem de perdre de vista que aquestes discrepàncies es produeixen en el context d'una repressió inadmissible.

  2. N'hem après. A tots aquells que no estiguin a l'altura del moment que vivim, la Història (és a dir, nosaltres) els desbordarà.


Afortunadament, cada dia continua havent-hi motius per a l'esperança. La Tamara Carrasco, els intel·lectuals espanyols que han signat una carta de rebuig a l'empresonament preventiu dels presos republicans... Gent com nosaltres: no és que no tinguin por, és que se l'empassen per fer prevaldre la dignitat. Mentre una majoria actuem així, com en el cèlebre final de la pel·lícula dels Monty Python, per molt crucificats que estiguem continuarem mirant sempre el costat positiu de la vida.

Comentaris (5)19-07-2018 11:57:35

Pàgines: 12345637  <>