login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

La casilla del castellano

Tener que estar constantemente repitiendo obviedades es muy cansino, pero por lo visto no hay más remedio, así que vamos allá (y en castellano, para que ningún monolingüe vocacional diga que se ven pisoteados sus derechos):

1) El catalán es la lengua vehicular de la educación en Catalunya porque, como todo buen filólogo sabe, cuando dos lenguas conviven en una misma comunidad el bilingüismo ideal no existe. Siempre hay una lengua dominante que hace retroceder los usos de la minorizada. Pues bien: sólo hace falta ir al cine, echar un vistazo a la prensa en un quiosco o poner la tele para darse cuenta de cuál es la lengua dominante. En un entorno, pues, dominado por el castellano, son necesarios factores de corrección para garantizar que no se produzca el empobrecimiento a todos los niveles de la lengua minorizada. La estrategia es simple: si ya llevas a cabo una inmersión lingüística en castellano como receptor de todo el entorno, la escuela lo compensa con una inmersión en catalán para que tu bilingüismo sea real y efectivo. Curiosamente, aquellos que se llenan la boca de defensa del bilingüismo son en realidad monolingües militantes que rechazan de plano una de las lenguas propias de la comunidad donde viven.

2) En este sentido, un dato que muchos prefieren obviar. La idea de la inmersión lingüística en catalán en la escuela nació durante el postfranquismo en pleno cinturón rojo de Barcelona, por parte de padres castellanoparlantes. Aquellos padres sentían en el alma no haber tenido la oportunidad de aprender la lengua de la comunidad que los había acogido, y no querían lo mismo para sus hijos. Querían que sus hijos fueran bilingües, porque no querían que sintieran que no formaban parte de la misma comunidad que sus compañeros.

3) Por lo tanto, la inmersión lingüística escolar en catalán es la mejor herramienta para garantizar la cohesión social en Catalunya, también para que los nuevos inmigrantes procedentes de todo el mundo sientan que forman parte de la misma comunidad. Y, por lo tanto, tiene narices que quienes acusan al republicanismo de fracturar a la sociedad catalana sean los promotores de una fractura real: si la famosa casilla del castellano llegara a hacerse efectiva, tendríamos un auténtico apartheid con aulas para niños estudiando en catalán y otras para niños estudiando en castellano. Y hay que tenerlos como un toro, señor García Albiol, para pedir a los republicanos que no usemos la lengua como arma política, cuando son ustedes los que crean un problema donde no existe, atacando un modelo de convivencia que lleva cuarenta años funcionando sin que haya sido nunca un problema para nadie.

En fin, seguramente es perder el tiempo, ya que lo más probable es que la estupidez que ha anunciado hoy el consejo de ministros no sea más que una maniobra de presión para que se forme de una vez gobierno en Catalunya (por no hablar de lo divertido que es jugar con Ciudadanos para ver quién es más facha, cosa que lamentablemente en España da muchos votos). Pero me duelen estas mentiras sobre la supuesta imposición del catalán, que sólo contribuyen a generar incomprensión e intolerancia. Por otra parte, si resulta que tengo que obedecer a un partido que en mi país sólo tiene cuatro diputados, prefiero que sea el otro que también tiene cuatro (al cual, por cierto, ahora mismo votaría con los ojos cerrados). Y luego se preguntan por qué no queremos ser españoles...

PD: Creo que, independientemente de su contenido, el artículo me ha quedado gramaticalmente impecable, a pesar de ser una víctima de esta educación perversa que margina el castellano. Así que, si algún monolingüe quiere insultarme, por lo menos que intente hacerlo sin faltas de ortografía.

Comentaris (0)16-02-2018 18:32:40

Futbol: Barça 0 - Getafe 0; i cinema: "Aliados"

Cap de setmana d'arrest domiciliari per correcció intensiva d'exàmens, però amb un diumenge en què vam trobar temps per veure el Barça i una pel·lícula. Malauradament, dues decepcions.

Sobre el Barça, ningú s'esperava aquest 0-0. I, segurament, molts pensàvem a la mitja part que una vegada més la cosa es resoldria després del descans. Però no vam tenir en compte una cosa, que ara es veu molt clara un cop acabat el partit: generalment el Barça enllesteix els partits cap al final perquè el rival ja està totalment ofegat. I ahir no va ser així. Ahir el Getafe va estar tan còmode a la primera part que a la segona, quan el partit es va obrir, va poder aguantar sense problemes i al Barça li va faltar temps. I per què va passar això si, per exemple, la possessió va ser pràcticament tan escandalosa com a València? Doncs senzillament perquè aquesta va ser totalment estèril. No és que a l'equip li faltés profunditat, cosa ja habitual, sinó que al Getafe la possessió no li va fer ni pessigolles perquè va ser defectuosa i allunyada de qualsevol perill. I el perquè d'aquesta deficiència? També simple: la insuficiència del joc del mig del camp blaugrana. Amb el doble pivot format per Rakitic i Busquets massa pendent d'ajudar en la sortida de pilota la inèdita parella de centrals Mina-Digne, amb Coutinho encara lluny de poder fer d'Iniesta (adormia massa la pilota i, a més, sovint pujava massa ràpid a l'atac) i amb Alcácer ajudant en defensa però lògicament sumant-se a l'atac quan l'equip tenia la pilota, l'equip es va partir en dos i no hi havia ningú per a la creació. I per això els primers quaranta-cinc minuts es van evaporar de la manera més erma que s'ha vist en molt de temps a l'Estadi. Valverde, que si una cosa té és que detecta com pocs per on falla el pla inicial, va voler proporcionar a l'equip aquesta profunditat i aquesta creació que faltaven amb l'entrada de Dembélé i Iniesta. Va funcionar, però era massa tard. Res greu, i l'avantatge continua essent còmode, però el tercer 0-0 de la temporada és un avís que potser ha arribat el moment de deixar de patir tant per l'esquena i mirar ja decididament cap a la porteria contrària des del primer moment.

La segona decepció va ser petita, perquè un cop més el diumenge cinematogràficament no demanava gran cosa. N'hi havia prou amb manta, sofà i saber que la major part dels exàmens estaven corregits per poder gaudir incondicionalment del que fos. I, certament, “Aliados” no és una mala pel·lícula, si bé tampoc és tan bona com ella mateixa es pensa. Perquè se li nota que s'agrada. I, de fet, se li nota just en el punt que més o menys resol bé: un cert aire clàssic que cerca, i en molts moments assoleix, amb “Casablanca” com a indissimulat referent. Però al guió li falta una mica de grapa, cosa sorprenent venint de Steven Knight, i Robert Zemeckis sembla sentir-se més còmode innovant en el llenguatge cinematogràfic que cal·ligrafiant joies pretèrites. Sigui com sigui, i malgrat que el conflicte dramàtic està resolt d'una manera un xic precipitada tot i les dues hores llargues de metratge, la pel·lícula es deixa mirar per la química i el carisma de les seves dues estrelles, Brad Pitt i Marion Cotillard.

Comentaris (10)12-02-2018 22:50:23

Futbol: València 0 - Barça 2

Futbol Club Barcelona: solvència contrastada. Ara mateix aquest equip és una bèstia competitiva. Arriben al camp, pregunten què s'ha de fer i ho apliquen. I dijous, menys el pobre Gomes, tothom portava el manual d'instruccions molt ben après. En aquest sentit, dijous va quedar clara des del primer moment la importància del gol de Suárez en el partit d'anada. Aquest avantatge va permetre al Barça gestionar el partit en tot moment quan i com va voler. Així, el pla inicial era clar: adormir la pilota, tocar i tocar, tancar el València al darrere sense desesperar-se si no hi havia espais ni lloc per a la profunditat. L'omnipresent Messi va ser el millor exemple d'això, a vegades caminant i fins i tot aturat amb la pilota als peus. Al València, és cert, ja li anava bé: volia arribar viu al final i ho confiava tot a la contra. En una ocasió va estar a punt de sortir-li bé, però el problema és que depenia massa de la voluntat del Barça. I, a més, córrer tant darrere la pilota desgasta (no és casualitat que l'equip marqui tants gols a les segones parts). Es podrà dir que, en certa manera, aquesta també és una manera d'especular amb el resultat. I és cert. Però també ho és que aquesta és l'essència del joc blaugrana: marejar el rival amb la possessió fins a avorrir-lo. En aquest sentit, cal reconèixer a Valverde que ha recuperat el futbol de toc, la pèrdua del qual l'última temporada era un sacrilegi molt superior al canvi de sistema tàctic.

Durant el descans, la sensació era que tot anava bé i que l'única cosa que no podia passar era que el València marqués, ja que llavors es tancaria definitivament al darrere i tot es complicaria moltíssim. En canvi, si l'equip aguantava, amb el pas dels minuts el València es veuria obligat a arriscar i el Barça ho podia aprofitar. Al final, tot plegat va ser molt millor que tot això, perquè al cap de res de reprendre's el joc Suárez i Coutinho es van inventar una jugada estratosfèrica que va liquidar definitivament l'eliminatòria. A partir d'aquí, també Cillessen va col·laborar en la calma i el partit es va anar esgotant plàcidament fins a l'estocada final de Rakitic.

En definitiva, el Barça va deixar dijous una imatge molt reconfortant. Segurament és cert que de moment falta el punt de màgia a dalt que ens serveixi per competir amb plenes garanties per absolutament tot, però la sensació és que aquest equip no para de créixer i que difícilment existeixi algú que ara mateix sigui més solvent i competitiu.

Comentaris (3)10-02-2018 18:01:07

Optimisme, malgrat tot

Podria ser que l'acord final fos el següent: 18 de febrer Puigdemont investit a Brussel·les com a president de la República per part de l'Assemblea de Càrrecs Electes. 22 de febrer s'intenta investir Puigdemont com a president de la Generalitat per via telemàtica a través d'una reforma de la Llei de Presidència (que, de fet, no caldria, perquè en cap moment ho prohibeix, però per deixar clar que aquesta decisió del Parlament està per damunt de la suspensió del TC). Previsiblement, el TC advertirà igualment que no es pot fer. Llavors s'investiria un president alternatiu (se me'n fot de quin partit sigui, tot i que en principi seria de JxCat), que en el discurs d'investidura deixaria clar que la seva és una presidència simbòlica i que la que val és la de Puigdemont a Brussel·les (just al revés del que molts voldrien). I jo diria que un discurs no es pot pas impugnar, tot i que vés a saber. D'altra banda, si la jugada surt bé, potser caldria reconèixer-li a ERC que va fer bé: evita presons innecessàries i dota Puigdemont d'una presidència real i no simbòlica. Això sí: si ja no accepten aquest acord, que s'ho facin mirar (i si volen la presidència de la Generalitat, se'ls la dóna, que hem quedat que la que val és l'altra).

I si després d'això sentiu Doña Inés, com avui ja ha fet, dient que Puigdemont pot ser investit a Brussel·les o a Eurodisney, però que en el món real això no té cap valor, penseu que l'autèntic món real són els ajuntaments del país. Sense control dels ajuntaments no hi ha control del territori. Quants ajuntaments té Doña Inés? Ni un. Nosaltres, el 80 o 90%. L'Assemblea de Càrrecs Electes va d'això: el Parlament quedarà en via morta, perquè no es podrà fer res sense que sigui impugnat. Però el dia a dia dels catalans el gestionaran els ajuntaments seguint instruccions de Brussel·les. Evidentment, sobre ells també caurà la pressió de la guerra judicial, però serà molt més difícil anar contra tres quartes parts llargues dels ajuntaments que contra 70 diputats. Potser aquesta visió us sembla agosarada, però fa temps que hi dono voltes: tècnicament estem empatats, però aquest control majoritari dels ajuntaments demostra que els tabarnesos funcionen com a individualitats aïllades, mentre que nosaltres ho fem com un bloc socialment cohesionat. I, si continueu sense veure-ho clar, una dada històrica: si no m'equivoco, la Segona República Espanyola es va proclamar després d'unes eleccions... municipals! I, en aquest sentit, el maig del 2019 (ja sé que és tenir paciència) pot ser definitiu si el pla ha sortit bé i aconseguim Barcelona. A veure si la República serà proclamada definitivament a l'altre balcó de la plaça de Sant Jaume!

Comentaris (3)08-02-2018 00:08:06

Futbol: Espanyol 1 - Barça 1; i cinema: "El hilo invisible"

Quan et treuen del teu ecosistema, l'única cosa que pots fer és sobreviure. I això va fer el Barça ahir: sobreviure quan totes les circumstàncies se li havien girat en contra, quan el camp era una piscina i era impossible practicar el seu futbol (que, amb tots els matisos tàctics que es vulgui, es continua jugant arran de gespa). Hauria estat molt fàcil, amb l'avantatge de punts acumulat, deixar-se anar i deixar-ho córrer quan l'hiperventilat Gerard Moreno va marcar per l'Espanyol. Però el Barça no es va rendir i, liderat curiosament per Iniesta (el seu talent li permet driblar fins i tot les basses), va acabar obtenint el premi de l'empat. Sobre la celebració de Piqué i tota la mena de pel·lícules que s'hi han muntat al voltant (inclòs el populisme de Quique), no val la pena ni parlar-ne.

Satisfets per l'orgull mostrat per l'equip (tot i que una mica preocupats per la grisor excessiva de la primera part), anem cap al cinema. I aquest any, de moment, tres de tres. Pel·lícula també excel·lent, aquesta nova proposta agosarada de Paul Thomas Anderson. Al meu entendre, ja no és només que aquest director no faci dues pel·lícules iguals, sinó que a més cap de les seves pel·lícules s'assembla a cap altra feta per ningú. Si hagués de trobar un denominador comú en el seu cinema, potser aquest fil invisible podria ser l'obsessió, la dificultat dels seus éssers per saber viure. D'acord que, superficialment, la història plantejada a “El hilo invisible” no sembla gran cosa, i que el conflicte entre un home obsedit per la feina i una dona que reclama atenció certament és un camí transitat. Però no com ho planteja Anderson. La pel·lícula ens presenta el món de la parella com una lluita per la conquesta de l'espai, del territori vital. I la solució que adopta Anderson (compte, que hi ha una mica de spoiler) és arriscadíssima però molt interessant: després d'un metratge pausat, mesurat, equilibrat... arriba la catarsi estripada, tremenda, passada de voltes. Que ningú es confongui i faci una lectura indignada per la presentació de la dona com a cuidadora del mascle: el que en realitat ens planteja Anderson és una metàfora brutal de l'amor entès com a malaltia que només pot ser guarida per la mateixa persona que te la provoca. La frase de Daniel Day-Lewis com a acceptació resignada (i fins excitada) és antològica. Fes-me un petó, amor meu, abans que em vinguin nàusees. Quina capacitat simbòlica, narrativa i sintètica, concentrada en les paraules exactes!

Comentaris (8)05-02-2018 23:57:26

Futbol: Barça 1 - València 0

És senzill resumir els objectius bàsics d'un partit d'anada d'una eliminatòria. Si jugues com a visitant, marcar i no perdre. Si jugues a casa, guanyar i no encaixar. Ahir el Barça va jugar a casa, va guanyar i no va encaixar. N'hi haurà prou? La resposta, a Mestalla.

L'equip va sortir molt endollat, amb els dos ingredients de la seva recepta d'èxit: pressió alta i circulació ràpida. La primera la va mantenir bé al llarg de tot el partit (la possessió va ser escandalosa), però la segona no. De mica en mica, encomanat per la fredor climatològica i ambiental d'un Camp Nou desangelat, el joc del Barça es va anar espesseint i va esdevenir més aviat gris, lent i una mica massa previsible per poder fer mal a una teranyina defensiva com la del València.

Últimament l'equip fa patir una mica. En els últims partits a casa no ha passat angúnies defensives, però li ha costat Déu i ajuda tirar els partits endavant. Els rivals ja no l'atabalen tant en la sortida, el deixen fer a tres quarts de camp, però s'esperen al darrere i a vegades a l'equip li manquen solucions. Fa l'efecte que caldria alliberar de la disciplina tàctica algun altre jugador, a banda de Messi, amb Coutinho com a símptoma.

PD: “Com més obeíem, més malament ens tractaven” (Rosa Parks).

Comentaris (1)03-02-2018 04:13:47

Futbol: Barça 2 - Alavés 1

Primera constatació: cal treure's el barret davant d'Abelardo. No acostumo a posar el focus en el rival, però el que està fent amb l'Alavés és de traca. Va agafar un equip enfonsat en la misèria i l'ha rellançat. Se'n sortirà o no, però s'ho mereix. Igualment, cal reconèixer que va merèixer més sort ahir. Va plantejar un equip ordenat i disciplinat, però evidenciant que sense donar puntades es pot ser tant o més eficaç a l'hora de defensar (ho entens, Quique?), i quan els bascos tenien la pilota no la rifaven, sinó que organitzaven unes contres amb molt de criteri i sentit. Primari? El que cal és valorar el que un entrenador fa amb el que té. I en aquest cas és molt.

Segona constatació: la suada victòria d'ahir té dues lectures. La primera permet fer autocrítica, que amb seny sempre és bo: l'Alavés va demostrar que aquí no hi ha res guanyat, i va obligar Valverde a desfer algunes rotacions a contracor. La segona reforça l'autoestima: si jugant malament aquest equip també guanya, els perseguidors (si és que encara n'hi ha algun) deuen estar desesperats.

Tercera constatació: Coutinho, molt millor a l'esquerra. Si més no, de moment. I penso que això no el fa necessàriament incompatible amb Iniesta, però dubto que Valverde ho vegi així.

Quarta constatació: Piqué no m'agrada quan juga a burlar-se dels rivals, per molt que a vegades aquests s'ho hagin guanyat a pols. Però quan no defuig el cos a cos polític, sempre la clava.

Cinquena constatació: passi el que passi aquesta setmana, cal intentar estar tranquils. El règim ha perdut definitivament els papers, i és evident que ens ha perdut a nosaltres per sempre. Només és qüestió de temps. Poc o molt, ja es veurà.

Comentaris (7)30-01-2018 00:26:40

Futbol: Barça 2 - Espanyol 0

El Barça cada vegada dóna més mostres de solidesa, contundència i fins i tot bon joc. Valverde continua preparant els partits de manera òptima, els importants amb la fórmula 10 de gala + x, i en aquest cas la variable va correspondre al sorprenent Aleix Vidal, amb l'objectiu d'obrir el camp (havent guanyat la partida a Deulofeu) i decisiu en els dos gols (en especial amb una centrada deliciosa en el primer).

Però, malgrat això, continua una certa sensació de Jekyll i Hyde. No hi ha manera que surti un partit rodó sencer (exceptuant el del Celta, en què la davallada de la segona meitat va ser premeditada), i dijous no va ser una excepció. Després d'atropellar l'Espanyol durant la primera mitja hora, el Barça va abaixar el ritme i a la segona part va acabar demanant l'hora, més nerviós pel que podia passar que no pas pel que estava passant. De nou Quique va apostar per arribar viu i fresc al final, i no va estar tan lluny que li sortís bé.

En qualsevol cas, un altre pas endavant el dia que vam acomiadar una bèstia competitiva (exemple d'honestedat i compromís) i vam saludar una novetat que en vint minuts va evidenciar el seu talent i la promesa d'una ràpida adaptació. Tots dos amb passat al mateix equip i amb el mateix número a l'esquena. El que passa és que potser el patiment del final del partit va ser innecessari, sobretot tenint en compte que si l'estat veí continua tibant tant la corda i equivocant-se tant, potser no serem a temps ni de recollir la copa que ja haurem marxat definitivament.

Comentaris (1)27-01-2018 18:52:45

Cinema: "El instante más oscuro" i "Passengers"; i futbol: Betis 0 - Barça 5

Segona pel·lícula de l'any al cinema i segon encert. Quan t'encares a un biopic de l'estil d'“El instante más oscuro” saps que et pot ser d'utilitat per millorar els teus coneixements d'història, i ja no esperes grans resultats artístics. Però aquesta excel·lent pel·lícula, que faria un programa doble ideal amb “Dunkerque”, demostra també una vegada més que Joe Wright és un mestre de la posada en escena: amb un domini aclaparador del muntatge en els discursos de Churchill, Wright ens ofereix una mostra del seu mestratge en el gust per l'enquadrament (amb un ús de la llum gairebé pictòric) i també en deliciosos plans seqüència de gran valor narratiu. Tot plegat dóna un plus a la interessantíssima història d'un home atrapat en el dilema entre protegir el seu poble i lluitar perquè no esdevingui esclau (resulta familiar, oi?). Una visió sobre els dies decisius del mandat de Churchill que ens proporciona almenys tres lectures clau per enfocar el present a partir de les lliçons del passat: 1) només es pot guanyar si es té moral de victòria; 2) Dunkerque o com només el poble salva el poble; i 3) el bon líder no és aquell que guia el poble sinó aquell que l'escolta i canalitza els seus desitjos.

L'endemà, de nou una pel·lícula ideal de diumenge a la tarda, per no haver de pensar gaire. “Passengers” és ciència-ficció d'entreteniment, pensada per al lluïment de les seves estrelles interpretatives, i que bàsicament es planteja dos objectius. El primer, ser un producte atractiu a nivell visual, l'assoleix força: el Blu-ray li fa justícia, i en pantalla gran encara es deu gaudir més. El segon, plantejar un dilema moral, l'assoleix a mitges. Aquesta història, que sembla voler començar com una recreació del mite d'Adam i Eva (no és bo que l'home estigui sol), aviat es banalitza en una història d'amor sense substància, perquè en els moments d'alt voltatge dramàtic mai troba el to i tot hi és precipitat (especialment un final molt mal resolt). Justament el gran problema del film és que tot es queda a mitges, fins i tot certa pretensió transcendent: interessant, per exemple, l'apunt que tots som passatgers de la nostra vida sense tenir-ne el control. Però és simple superfície, i segurament és el que li passa al director: que la nau li va gran i acaba deixant-la definitivament a la deriva.

No com el Barça, que ahir ens va obsequiar amb una boníssima segona part després d'haver picat pedra a la primera. Però no va ser (només) la típica qüestió de desgastar físicament el rival i esperar l'oportunitat. Perquè el partit d'ahir demostra per què el futbol, com el rugbi, té un encant superior a la resta d'esports col·lectius amb pilota, generalment basats en l'alternança de possessions: perquè es tracta d'una lluita pel territori. Ahir la cosa va anar d'això, més que de la lluita per la pilota en si, malgrat que el Betis la volia. Jugant amb foc, l'equip andalús deixava totes les facilitats del món perquè Ter Stegen servís en llarg mentre feia una pressió individual a cada jugador de camp. Això volia dir que la temptació de jugar en llarg i que un dels davanters gaudís d'un un contra un amb l'únic obstacle afegit del porter era molt gran. Algun cop es va fer, però el Barça va decidir no conformar-s'hi, perquè això implicava renunciar al joc habitual i cedir massa la iniciativa. De manera que hi va posar paciència i va mirar d'avançar metres de mica en mica. Es lluitava cada centímetre, i la feina de Gomes i Suárez jugant amb el seu cos per tirar l'equip endavant, juntament amb l'explosivitat de Roberto i l'omnipresència de Rakitic (compensant els problemes d'un tapadíssim Busquets), va ser impagable. Així es va arribar al final de la primera part amb la parcel·la de camp del Betis conquerida, però a la segona va caldre tornar-hi. L'equip ho va fer, Rakitic va trobar un passadís i el partit es va acabar. Messi i Suárez es van poder dedicar a fer de les seves i l'equip va agafar força i moral (a part d'un avantatge descomunal amb el segon classificat gràcies a l'estimat Girona) per a la tornada de copa contra l'Espanyol. Quan els artistes, a sobre, no fan fàstics a posar-se la granota de treball, la maquinària d'aquest equip és molt precisa.

Comentaris (5)23-01-2018 00:41:37

Futbol: Espanyol 1 - Barça 0

Ho deia l'altre dia, i malauradament havia de ser l'única vegada que l'encertés: la derrota tard o d'hora havia d'arribar. Malgrat que no és irreversible, a mi no deixa de saber-me greu que hagi estat contra l'Espanyol, però què hi farem. Sigui com sigui, si a Valverde li interessa mínimament la copa, a Vigo ja va jugar amb foc i a Cornellà finalment es va cremar.

Que quedi, clar, però, que comparteixo força la lectura de Valverde: que la lluita per aquest títol no ens passi factura al febrer quan arribi l'hora de començar a jugar-nos el premi gros. Però en dies com ahir reneix la desconfiança de l'afició per la segona unitat. I això que algun pes pesant, inclòs l'inqüestionable (per mèrits propis) Leo Messi, tampoc no va tenir el dia.

Certament, hi ha jugades que suposen un punt d'inflexió en un partit. La d'ahir, no cal dir-ho, la del penal. Després d'una bona primera part, amb un domini total del joc però amb poca lucidesa ofensiva, la segona va començar de manera plana i el resultat semblava encaminar-se definitivament cap a l'empat a zero. Però Roberto va caure dins l'àrea i això ho va canviar tot. Si Messi hagués transformat el penal, sens dubte hauria canviat a favor nostre: probablement l'Espanyol s'hauria rendit definitivament i el Barça hauria gestionat l'avantatge provant d'ampliar-lo. Però la moneda va sortir creu i tot es va capgirar: la graderia, fins llavors força anestesiada per les pobres prestacions dels seus i dedicada gairebé exclusivament a l'insult rutinari de l'adversari, de cop es va revifar gràcies a l'adrenalina proporcionada pel que considerava la reparació d'un greuge i va empènyer els locals a l'atac (el pla reeixit de Quique d'arribar viu al final per acabar introduint jugadors més ofensius hi va contribuir). El Barça va perdre el nord i el gol de l'Espanyol va acabar caient com fruita madura.

En definitiva, eliminatòria costa amunt i resultat perillós per a la tornada. Però res que no es pugui remuntar amb tota l'artilleria. I amb Messi amb una espina clavada. Jo dels pericos no estaria gaire tranquil.

Comentaris (3)18-01-2018 23:54:43

Cinema: "Tres anuncios en las afueras" i "Las aceras de Nueva York"; i futbol: Real 2 - Barça 4

Dissabte rodó. Primer, tot dinant, ens assabentem que el Girona ha golejat Las Palmas. Després, tot entrant a la sala de cinema, que el Madrid acaba de perdre a casa contra el Vila-real (com m'arriba a agradar el color groc!). I, quan finalment comença la pel·lícula, una joia es desplega al voltant dels nostres ulls. “Tres anuncios en las afueras” és una meravella absoluta. Hi arribem atrets pel meu gust per les pel·lícules de l'Amèrica profunda i, realment, podria passar per una dels germans Coen (sensació que, certament, reforça la brillant presència de Frances McDormand). Perquè ens trobem davant d'una tragèdia envoltada de comèdia negra, amb uns diàlegs brillants i amb unes situacions absurdament humanes (o humanament absurdes). Se la compararà amb “Comanchería”, una altra delícia, però és deliberadament menys sòbria i va més per aquí: en aquest cas, no hi ha cap lògica en el comportament dels personatges. Ni una. I, malgrat tot, els entens. Això és l'ésser humà. És una tragèdia perquè ningú guanya, perquè el destí sempre és advers, perquè tot surt sempre malament. Però per sort hi ha l'humor negre, imprescindible per sobreviure a la història d'aquesta mare coratge que es podria resumir com la d'algú que busca sempre un culpable per poder conviure amb el seu sentiment de culpa. I al final tot plegat adquireix sentit perquè, si tot el despropòsit no soluciona res perquè ni la justícia ni la venjança són possibles en un món sense Déu, almenys els personatges evolucionen, tant interiorment com en la seva relació amb els altres. Són moltíssimes les coses que es podrien dir d'aquest film, però fa de mal fer. El millor és gaudir-lo, riure-hi i emocionar-s'hi. Si cal, posaré un anunci als afores de cada poble: prohibit perdre-se-la.

Naturalment, després d'un dissabte així, el diumenge havia de ser per força més prosaic. La pel·lícula escollida per fer el gos a casa passa sense pena ni glòria. “Las aceras de Nueva York” és un film que té una pila d'anys (encara s'hi poden veure les Torres Bessones), i és un pretensiós intent d'un aleshores jove i ara oblidat Edward Burns d'emular Woody Allen sense tenir-ne ni l'habilitat ni el talent. D'aquesta manera, malgrat els esforços per construir una narrativa elegant i pretesament innovadora, el guió mai aconsegueix aprofundir amb ànima en els conflictes interns dels enamorats personatges, i la cosa no passa d'una típica comèdia romàntica malgrat les seves ínfules autorals. Entreté, sí, però s'oblida tan ràpidament com s'ha vist.

La prosa del diumenge es manté al vespre amb el Barça, que després de la versió excelsa del dijous va tornar a una versió molt més terrenal. Em va quedar una sensació estranya: malgrat arribar a anar perdent per 2-0, se'm feia difícil estar enfadat amb aquest Barça. Potser perquè l'equip havia sortit bé i no pas de vacances al principi, tot i que cal reconèixer que entre el primer i el segon gol de la Real les vam veure quadrades. Però el ràpid gol de Paulinho (a aquest noi el salva la seva facilitat golejadora, perquè si no jo el posaria al mateix lot que Gomes) va fer que gairebé en cap moment poguéssim tenir la sensació de desastre, com si l'equip ens recordés que sempre s'hi pot comptar i que, més encertat o menys, sempre competeix. A la mitja part la sensació era que la cosa es remuntaria, i així va ser (gràcies sobretot a la millor versió de Suárez). Però, de la mateixa manera, l'equip ens va recordar també que és humà i que tard o d'hora perdrà. I més quan les lesions (quina mala sort, la de Dembélé!) continuen impedint que reforci el seu esforç amb més talent.

PD: Ens ha deixat amb només 46 anys Dolores O'Riordan, vocalista de The Cranberries, la meva banda preferida de sempre. Quan la meva dona m'ha donat la notícia, he estat una bona estona incrèdul, incapaç de continuar les meves tasques d'una tarda ingrata i atrafegada. He sentit com, en ple Blue Monday, m'arrencaven sencera una bona part de la meva adolescència i primera joventut. Ens hem posat “Dreams” i “Zombie”, ens hem abraçat i hem plorat. Descansa en pau, Dolores. La teva veu immortal ens acompanyarà tota la vida.

Comentaris (7)16-01-2018 00:35:44

Futbol: Barça 5 - Celta 0

Amb l'olfacte en les previsions sobre el futur que em caracteritza, ahir em vaig passar la tarda amb un mal pressentiment sobre el partit que el Barça havia de jugar amb el Celta: que si només es parla de Coutinho, que si el Celta és molt perillós a la copa, que si tenim el cap en altres coses i quan ens n'adonem ja haurem perdut un títol... I arriba el partit i el Barça es poleix l'eliminatòria en 30 minuts.

I quins 30 minuts! No va ser només que l'equip va ser especialment eficaç i va convertir en or tota jugada d'atac que va generar (algun dia la societat Messi-Alba haurà de ser estudiada en museus), sinó que va excel·lir en absolutament tot: la pilota circulava a un ritme vertiginós, la mobilitat en atac era constant, la pressió després de pèrdua no podia estar més ben coordinada, va tornar el primer toc com a marca de fàbrica... Mentre el Camp Nou cridava llibertat, jo des de casa em fregava els ulls i gaudia com feia temps que no passava. Hauria volgut que aquella primera part no s'acabés mai.

I és que, certament, era previsible que la segona part seria un tràmit. Aquesta circumstància, la d'escombrar el rival des de l'inici per poder fer la migdiada després (és un dir, donat l'horari intempestiu del partit; si Valverde hagués pogut, hauria canviat tot l'equip després de la represa) va ser una característica més d'un partit que va recordar perillosament (sisplau, que no sigui un miratge!) l'època daurada de Guardiola. Una altra a afegir va ser aquella percepció errònia que podia quedar a algú que el rival no s'hi feia prou: el Celta és un bon equip molt ben entrenat i amb gust per la pilota, i va aterrar a Barcelona amb ambició, però va tornar aquella sensació que quan el Barça s'hi posa de valent converteix en vulgar a qualsevol.

Però la segona part no va ser del tot estèril. A banda del gol de Rakitic, el millor va ser la constatació de les primeres cavalcades plenes de tècnica de Dembélé, i l'esperança que quan aquest noi perdi la por i es deixi anar pot ser espectacular i un factor de desequilibri més enllà de Messi molt necessari per brodar el joc de possessió que sembla tornar. I això sense comptar amb Coutinho, que ahir des de la llotja devia pensar que s'haurà de posar les piles per adaptar-se a aquest huracà de joc (que no pateixi, però, que si fins i tot Gomes aconsegueix no fer nosa del tot...).

Cal treure's el barret davant Valverde. Només d'arribar es va trobar havent de dirigir una nau coixa per deserció d'un membre destacat de la tripulació. Després se li va lesionar el fitxatge estel·lar. Després, el pilar de la defensa. Però res el va fer trontollar. Gràcies al seu treball tàctic, l'equip va anar creixent des de la consistència i el retorn de les línies juntes. Se li va retreure que l'equip guanyava però avorria, però ell va continuar a la seva. I l'any nou ha portat una versió imperial de joc que seria deliciós que amenacés de quedar-se.

I tot plegat seria quelcom molt proper a la felicitat, si no fos perquè en dies com avui no passa de simple antídot contra les nàusees que provoquen les mentides de certes interlocutòries.

Comentaris (3)13-01-2018 03:37:00

"Mad men": quan el que importa no és el què, sinó el com

A la nostra manera sempre extemporània, aquests dies hem enllestit el visionat d'una altra sèrie extraordinària: “Mad men”. Considerada la joia de la corona de l'AMC juntament amb “Breaking bad”, no han faltat els analistes que han establert comparacions entre totes dues sèries malgrat les seves diferències evidents: “Breaking bad” és una història de molta més acció, basada en els cliffhangers i el més difícil encara; mentre que “Mad men” és un relat cuinat a foc lent, amb gust pel detallisme (ambientació excel·lent de la dècada dels seixanta), subtil i a la recerca d'un sentit global per a cada capítol més enllà de la peripècia temporal.

Aleshores, com s'explica aquest paral·lelisme? Segurament cal buscar-lo en la personalitat polièdrica dels seus protagonistes, homes de moral diguem-ne complicada que personifiquen les llums i les ombres del somni americà. Certament també hi ha diferències: Walter White és algú que va prenent consciència, a mesura que avança la seva aventura, del seu costat fosc (d'aquí el “Breaking Bad” del títol), mentre que Don Draper va alternant (a vegades, en dècimes de segon) la seva personalitat més noble amb la seva faceta de depredador.

Centrem-nos, doncs, en el que ara ens ocupa: aquest personatge fascinant anomenat (bé, de fet no) Donald Draper. El primer capítol és una carta de presentació brutal, i exemplifica això que comentava de la recerca d'un sentit global a la manera d'un capítol tancat en ell mateix: després de mostrar-se a tothom com una persona sense lligams i al·lèrgica al compromís, el final ens el presenta com l'home que arriba a casa al final de la jornada laboral, amb una casa perfecta, una dona perfecta i uns fills perfectes. Vet aquí el lema del bon publicista i que il·lustra la sèrie: no importa el que siguis; l'important és com ho venguis.

Molt aviat descobrirem que les falses aparences són la base de la vida de Draper: la seva identitat és falsa i l'ha manllevat d'un company de guerra mort per poder fugir del conflicte i començar una nova vida lluny de la pobresa dels seus orígens. Draper és el que els americans anomenen un self-made man, un home fet a si mateix. Amb la seva habilitat dialèctica i el seu carisma natural, no trigarà a escalar posicions fins a esdevenir el cap de creatius d'una empresa de publicitat. Segurament, perquè la publicitat li permet guanyar-se la vida amb allò que millor sap fer: mentir o, més ben dit, manipular la gent (dir-li el que vol sentir).

Entre tot l'elenc de secundaris admirablement ben construïts (tots bons i dolents, fent-se estimar i odiar a parts iguals) destaca amb llum pròpia la Peggy Olson, una secretària que veurà com la seva vida es capgira quan Draper li detecta un do natural per a la creació publicitària i la vol per al seu equip. A banda de com aquest fet permet explorar la lluita de les dones per fer-se valer a la dècada dels seixanta (en la primera temporada els comentaris masclistes que reben serien inconcebibles, espero, en l'actualitat), el més interessant és la recreació del mite de Pigmalió: Draper s'emmiralla sempre en Olson; és la seva creació, sempre apareix en els seus moments de crisi i és l'única que té els nassos de dir-li el que pensa a la cara. Per això, en l'ensorrament final de la vida vanitosa de Draper, l'última veu que voldrà sentir abans d'intentar renéixer serà la seva.

Perquè sí: la història de Draper acabarà essent la d'un fracàs. Quan descobreixi que no és especial sinó una peça més dins l'engranatge del capitalisme salvatge, Draper portarà a terme la seva enèsima (i aquesta vegada definitiva) fugida endavant en la lloable cloenda de la sèrie. Perquè Donald Draper és algú que necessita l'admiració dels altres com a combustible, perquè la seva és la història d'un home irresistible per als altres però que no se suporta. No troba la pau, malgrat que així li desitja una de les seves incomptables amants.

I és que el valor més estimable de “Mad men” és com esdevé una crònica precisa de l'evolució de la societat americana (i occidental). Els productes que recorren als serveis de l'agència de Draper serveixen per exemplificar els canvis socials i morals, que també queden reflectits a partir de les peripècies de diversos personatges: l'apoderament femení, la conquesta de drets civils de les minories... Tot hi és present. Perquè Don Draper és els EUA (enlluernadora la coincidència del seu primer divorci amb l'assassinat de Kennedy), sempre a la recerca de no se sap què per fugir d'ell mateix. Don Draper és, en definitiva, cadascú de nosaltres.

Comentaris (3)09-01-2018 21:49:14

Futbol: Barça 3 - Llevant 0; i cinema: "La cura del bienestar"

El partit d'ahir és d'aquells que poden qualificar-se d'un altre dia a l'oficina: després d'un inici dubitatiu, el Barça va desactivar un Llevant valent amb la màgia de Messi i amb l'energia dels laterals. 2-0 al descans i a jaure, amb la típica segona part contemplativa de quan la feina ja està feta (gràcies, això sí, a Ter Stegen) i l'inevitable gol de Paulinho com a cirereta del pastís. El partit, doncs, va tenir tan poca història (més enllà que la primera part sembla confirmar que el bon joc està tornant) que ens podem esplaiar en la gran qüestió que aquests dies ha tingut entretingut el barcelonisme: quin rol ha de jugar Dembélé en l'estil Valverde? I això és així perquè ahir el francès ja va ser titular. D'entrada, podria semblar que el tècnic vol posar les coses al lloc on les havia deixat: dibuix asimètric i Dembélé d'extrem pur per la dreta (el segon gol va arribar en un dels seus pocs moviments sense pilota cap al mig que va deixar el carril obert a Roberto), però hi ha matisos. Es podria dir que en gran part Dembélé fa la funció que un dia vam descobrir sorpresos que Valverde encomanava a Alcácer: quart migcampista per la dreta en defensa, davanter en atac. La prova és que de tant en tant el descobríem a l'esquerra: quan la jugada no venia de recuperació, en atac estàtic sovint hi havia rotació de davanters, amb Dembélé a l'esquerra, Suárez al mig i Messi a la dreta (l'argentí pot ser el quart migcampista per mantenir la superioritat a la zona ampla quan del que es tracta és de crear i no de destruir). Això va permetre a Dembélé protagonitzar potser la seva millor actuació fins ara: res per tirar coets, però un pèl més integrat a la dinàmica de l'equip (amb paciència, tot arribarà). Però sobretot va mostrar un cop més la capacitat de treball tàctic de Valverde, perquè la clau en molts casos és la polivalència dels jugadors durant un mateix partit: de què juga exactament Paulinho? I Messi? I el mateix Dembélé? Ja friso per saber com s'organitzarà l'equip amb Coutinho.

Satisfets pel joc (de la primera part) i el resultat, tornem a casa i ens posem “La cura del bienestar”. Per mi, una petita decepció. La pel·lícula no és dolenta, i a més està ben ambientada, però es queda una mica a mig camí de tot, pecat imperdonable tenint en compte la seva excessiva durada. En dues hores i mitja, el film és incapaç de trobar el seu to, tant en forma com en fons. Vol ser gòtica i certament aconsegueix imatges potents, però no en fa una aposta decidida. I, sobretot, es fa un embolic en el missatge: plantejada com una crítica a l'ambició desmesurada del capitalisme salvatge, acaba essent contradictòria en condemnar-ne l'antídot. Per això la frase final del protagonista, que pot semblar desconcertant, adquireix sentit si la prenem com a síntesi de tot plegat: el problema és que l'estat del benestar no proporciona benestar. Seria bo que hi reflexionéssim.

Comentaris (1)09-01-2018 01:21:33

Futbol: Celta 1 - Barça 1

Com que fins ara Valverde no s'havia caracteritzat precisament per sacsejar excessivament les alineacions sinó per fer-ne només petits retocs de tant en tant, segurament cal llegir la revolució d'ahir en clau de copa. Faltarà veure fins a quin punt continuarà l'absència dels pesos pesants en una tornada que es preveu oberta, i també fins a quin punt ahir hi va tenir a veure el fet que tot just es tornava de vacances, però el missatge sembla clar: la segona unitat ha de ser suficient per encarar amb garanties aquest torneig (sempre que el rival no sigui de la capital del regne veí), la lliga continua essent prioritària malgrat el coixí de punts i cal que els titulars arribin frescos a la Champions.

Un cop més, la jugada no va sortir malament al tècnic pel que fa al resultat. Un empat amb gol fora de casa no és una mala cosa per afrontar la tornada. Pel que fa al joc, ja s'intuïa que se'n podia ressentir només de veure un mig del camp amb Gomes i Paulinho d'interiors. Val a dir que el portuguès va fer un pas endavant, ja que la tendència del partit a trencar-se va resultar òptima per a les seves característiques, mentre que el brasiler continua demostrant que ell juga a una altra cosa i que si ha de dirigir l'orquestra malament rai. Al davant, Arnaiz va tornar a aparèixer des del filial per ser el millor (i no només pel gol) de l'insòlit trident atacant amb Vidal i Denis. El gallec va fer ahir un parell de passos enrere, ja que no li va sortir res. Mentrestant, als laterals, Digne va estar més que discret (malgrat una molt bona assistència a Arnaiz que no va acabar en gol per molt poc) i amb tendència a complicar-se la vida amb la pilota (tot i que tàcticament és molt disciplinat i ahir va corregir algunes situacions perilloses), i Semedo va demostrar que és una opció vàlida (malgrat algunes pèrdues de posició) per alliberar Roberto. Cillessen no va transmetre la seguretat d'altres vegades, Piqué va fer un partit molt dolent i Vermaelen va excel·lir. El retorn de Dembélé, per la seva banda, va ser l'enèsima demostració que Valverde pensa en tot: molt bona idea posar-lo al centre de l'atac per exposar-lo menys, per començar.

A la primera part el Barça va patir amb la pressió avançada del Celta, mentre que a la segona es va trobar més còmode a causa del cansament del rival. Pel·lícula mil vegades vista, tot i que amb matisos, ja que l'equip no va acabar de controlar mai del tot la situació i qualsevol dels dos equips podria haver decantat la balança. En definitiva, tot plegat (joc i sobretot resultat) prou digne donades les circumstàncies i les absències.

Comentaris (3)05-01-2018 14:50:03

Pàgines: 12345633  <>