David Cuenca Ros
per en 11 D'octubre 2017
892 Vistes

 Fa una bona colla d'anys que, arran de tot el que estem vivint, ens omplim la boca amb la idea d'Ítaca. Però, algú s'ha llegit l'Odissea? Durant tres quartes parts de l'obra, Ulisses no deixa d'intentar desesperadament tornar a l'illa que és casa seva. A vegades ho toca amb la punta dels dits, però l'infortuni i les divinitats adverses el tornen cruelment a la casella de sortida. I, a vegades, fa tota la sensació que és ell mateix qui demora displicent la seva arribada perquè sap que, a la vida, el viatge sempre és més enriquidor i interessant que el destí en si.

Segurament per això mateix, quan finalment Ulisses arriba a l'anhelada Ítaca, decideix agafar-s'ho amb calma. En comptes de presentar-se èpicament davant de tothom i fer un petó de pel·lícula a la seva soferta esposa Penèlope, es disfressa de captaire i es dedica a recórrer d'incògnit l'illa, transitant com qui no vol la cosa per les reunions i conxorxes que s'hi efectuen. D'aquesta manera, Ulisses endarrereix la seva presentació a ulls de tothom perquè primer vol saber en qui pot confiar, qui li ha estat fidel, qui conspira contra ell. El lector es desespera: com és possible aquesta sang freda quan el cos el que demana és una declaració immediata d'intencions, després del que ha hagut de patir? Però Ulisses és tot astúcia: sap que té tot el temps del món perquè Ítaca, que tant li ha costat d'abastar, ja és seva. I espera el moment oportú per mostrar-se i culminar amb èxit el sentit del seu viatge.

Doncs bé: ens trobem en aquest punt. Hem arribat a Ítaca. Ho repeteixo perquè hi ha gent que no se n'ha assabentat: hem arribat a Ítaca. No ha estat una arribada èpica, certament, però no ens ha de recar haver-hi arribat sense adonar-nos-en. El mateix Ulisses, que havia somiat repetidament com seria l'èxtasi de la seva arribada a l'anhelada illa, hi va arribar exhaust i profundament adormit. Tant, que no només no va viure amb intensitat el moment de l'arribada, sinó que un cop recuperada la consciència va trigar unes hores a adonar-se que la terra que trepitjava era la que tant havia desitjat. I llavors pren la decisió d'esperar encara una mica més a anunciar-se. I som aquí: hem arribat a Ítaca. Ara ens toca mantenir la sang freda i el cap serè, però hauria de ser fàcil perquè ja hi som i perquè sabem que el temps juga a favor nostre: ningú ens podrà moure ja mai més de l'illa. Posem-nos-ho al cap: Ítaca és ja una realitat joiosament irreversible.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Porto tot el dia intentant cònvencer la gent del meu voltant que tot va bé, que cal ser optimista, que ahir no es va perdre res sinó tot el contrari... Però no me'n surto, i a aquest pas m'encomanaran el fatalisme! I no hi estic disposat!
11 D'octubre 2017
David Cuenca Ros
Nou article
17 D'octubre 2017