login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 2 - Atlético 1

Ben segur que si, abans del partit, ens haguessin preguntat si signàvem un 2-1, la majoria hauríem dit que no. Perquè el Barça pot i ha d'aspirar a més i perquè és un resultat molt perillós. Normalment, quan es juga l'anada a casa, els objectius han de ser dos: guanyar el partit i no encaixar cap gol. Només es va assolir el primer objectiu, però en realitat va ser molt important: qualsevol resultat que classifiqués el Barça amb 0-0 obligava l'Atlético a haver de portar el pes del joc en la tornada, i ja es va veure contra el PSV que aquesta responsabilitat li costa i més aviat li fa nosa. I, a veure, no es tractarà pas d'especular amb el resultat i esperar al darrere, i el que més em tranquil·litza són les paraules de Luis Enrique afirmant que l'objectiu és guanyar el partit. Però és evident que, si aconseguim aguantar l'embranzida rival inicial que segur que es produirà, podrem jugar amb els nervis dels madrilenys, jugar amb paciència, aprofitar els espais... Costarà moltíssim, i patirem tant o més que a l'anada (i mira que me'n vaig fer un fart), però sóc optimista.

Perquè, al capdavall, ja diuen que això del futbol és un estat d'ànim. Probablement per això la primera part del Barça va ser tan dolenta. Hi havia ansietat després de la derrota contra el Madrid, i només va faltar el gol de Torres. A la segona part, però, el Barça va sortir més tranquil i va donar un recital que hauria de fer callar una mica els contraris a Luis Enrique, que es passen la vida afirmant que només sabem jugar a la contra. Perquè la realitat és que contra deu homes absolutament penjats del travesser el Barça va combinar a un ritme vertiginós i va crear una ocasió rere l'altra. Amb aquesta versió de l'equip, jo, com Luis Enrique, a la fi del món. Igual que amb una versió del públic, aquesta vegada sí, espectacular. Una vegada més va cantar embogit quan la remuntada estava feta, però aquest cop s'ho havia guanyat amb escreix deixant-s'hi l'alè des del primer minut i quan pitjor ho estava passant l'equip. Tots units fem força.

Comentaris (1)08-04-2016 00:25:25

Cinema: "Orgullo + prejuicio + zombis"; i futbol: Barça 1 - Madrid 2

Ja el pròleg d'aquesta digníssima i entretingudíssima pel·lícula és esplèndid. La veu narrativa, en off, presenta la història amb el mateix llenguatge florit i carrincló que en qualsevol altra posada en escena de Jane Austen, però ho fa parlant de zombis amb tota naturalitat. Les cartes estan posades sobre la taula, doncs, des del començament: aquesta aparentment inversemblant combinació de l'univers Jane Austen amb morts vivents pensa ser totalment fidel a l'essència del clàssic original, i els zombis simplement hi seran introduïts com un ingredient més. Ni tan sols passarà, com jo creia, que de cop i volta els personatges hauran d'afrontar la plaga, sinó que ja fa temps que hi conviuen. Té sentit, tot això? Doncs, a jutjar pel resultat, sí: ambdós elements encaixen sorprenentment bé. La pel·lícula és una delícia visual i narrativa, i malgrat que hi predomina un humor saníssim pots acabar plorant igual que sempre per la història d'amor entre Darcy i Elizabeth Bennet (fins i tot han buscat una actriu guapíssima i intensíssima que té una retirada a Keira Knightley). Per tant, objectiu de còctel impossible assolit. Però... Ja està? No m'hi conformo: els zombis han de tenir algun sentit. Així que hi penso una mica i em surt una teoria, de manera que atenció spoilers i endavant, que se non è vero è ben trovato. A veure: quina és la principal denúncia de les novel·les de Jane Austen i en especial d'"Orgull i prejudici"? La de la hipocresia. Quin és el personatge més hipòcrita de la novel·la? El de l'enemic de Darcy. Per tant, tenint en compte que aquest acaba resultant ser un zombi (el més gros de tots), no podria ser que els zombis fossin una metàfora de la hipocresia? Tot encaixa. El primer atac zombi es produeix en un ball (on, si no?), i les cinc germanes Bennet hi fan front al més pur estil d'Uma Thurman a "Kill Bill", perquè el seu pare les ha educat com a guerreres (igual com a l'original les educa per protegir-les de la hipocresia). Darcy i Elizabeth han de fer front a l'amenaça zombi perquè pugui sorgir el seu amor (com al clàssic havien de desfer-se de la hipocresia regnant que els impedia veure el que sentien l'un per l'altra). Finalment, cal esperar uns segons després dels primers títols de crèdit: Elizabeth i la seva germana s'acaben de casar amb Darcy i el seu millor amic, i tot és alegria i felicitat, com al final de la novel·la d'Austen... Però llavors els canvia la cara: de lluny arriba un brutal atac zombi i l'amenaça recomença. La hipocresia continua allà fora, i de segur que serà un obstacle en la seva relació. Si tot plegat és així i no és només una ximpleria que m'ha passat a mi pel cap, aleshores hi ha una escena terrible: aquella en què la senyora Bennet obliga una de les seves filles a viatjar a cavall malgrat l'amenaça zombi per trobar-se amb el seu enamorat. La senyora Bennet és, ja ho sabíem, un personatge cruel i pervers capaç de deixar les seves filles a la intempèrie d'una hipocresia social despietada per satisfer els seus interessos. I és aquí on, si aquesta era la intenció, aplaudiria fervorosament la pel·lícula, ja que cap altra versió ha mostrat de manera tan contundent la fragilitat i l'abandonament a què aquest escurçó sotmetia els seus plançons. En definitiva, si això és així, l'aposta pels zombis esdevé definitivament intel·ligent i aconsegueix allò que s'hauria de proposar tota versió moderna d'un clàssic: ser fidel a l'original i innovar només per fer-lo més punyent i proper a les noves generacions. Per treure's el barret.

Però, per zombis, com ens vam quedar poques hores després amb el resultat del Barça-Madrid. Per ser suaus, es podria dir que va ser un partit estrany. Certament, em preocupa que l'equip es desfés com un terròs de sucre després de l'1-1. I també que Luis Enrique continuï entossudit a demostrar que les seves decisions a l'hora de fer els canvis són el seu autèntic taló d'Aquil·les. I, sobretot, aquesta preocupant manca de decisió a l'hora de saber com cal llegir determinats moments dels partits. Però cal deixar una cosa clara. De Cruyff vaig aprendre que a l'equip cal criticar-lo quan guanya i lloar-lo quan perd. I avui em sento molt orgullós d'aquest equip. Perquè, malgrat ser qui menys necessitat en tenia, va ser l'únic que va voler buscar la victòria, mentre que el seu rival simplement se la va trobar mentre procurava no perdre. Aquests jugadors no van trair l'holandès el dia del seu homenatge, per molt que es digui, perquè van ser els únics que van intentar jugar a futbol. És cert: no van jugar gens bé, els va faltar frescor i intel·ligència, van tenir un dia molt maldestre. Però ho van intentar. Va ser un partit sense espectacle, cosa que hauria entristit Johan, però no va ser el Barça qui ho va voler així. I una última cosa: Cruyff va canviar la història del club de tal manera que ara mateix 1) l'afició del Barça no perdonaria que el seu equip jugués com ho va fer el Madrid per molt que guanyés; i 2) ara qui salva temporades guanyant l'etern rival és a l'altra banda del pont aeri, i aquí el que es valoren són els títols. De manera que, passada l'emprenyada, vaig mirar la classificació i em vaig quedar molt tranquil.

Comentaris (6)04-04-2016 20:34:24

Cinema: "Els nois estan bé"

Avui, navegant per aquests blogs de Déu, a part de fer-se'm molt tard m'he tornat a adonar que hi ha gent amb una capacitat d'anàlisi de les ficcions (literàries, cinematogràfiques o televisives) absolutament admirable i envejable. De manera que m'he sentit molt petit i ara mateix amb poques ganes d'escriure. Per tant, només donaré un parell de pinzellades sobre aquesta pel·lícula que ens va servir ahir per acomiadar unes esplèndides vacances.

En primer lloc, diré que és una pel·lícula de personatges. Per tant, necessita que els actors estiguin bé. I ho estan tots, sense excepció, i sobretot les actrius (extraordinàries Annette Bening, Julianne Moore i Mia Wasikowska).

I, en segon lloc, parlaré també de la gran paradoxa que crec que de manera conscient planteja el film: presentar una família teòricament poc convencional per parlar dels problemes més tradicionals que pot tenir qualsevol parella. Al capdavall, en les relacions homosexuals monògames també hi ha el risc de la rutina i la descompensació. El personatge d'Annette Benning, el més odiós però també el més interessant del film, veu de sobte amenaçats (i no sense raó) tots els rols que ocupa, tant maternofilials com de parella, com a cap de família. El que passa és que no té raó de voler-los mantenir. La seva vida demana a crits un tracte d'igualtat amb els seus éssers estimats que és incapaç d'establir. Potser a la pel·lícula li falta valentia per proposar unes estructures familiars diferents, o potser curiosament planteja problemàtiques feministes serioses en el marc d'una parella de lesbianes (aspecte, aquest, que com ha de ser no deixa de ser anecdòtic).

Comentaris (3)29-03-2016 23:52:45

Cinema: "Calle Cloverfield 10"

Una dona roba uns diners de l'empresa on treballa i fuig per iniciar una nova vida. Arriba a un motel de carretera i... Cap pel·lícula ha aconseguit capgirar tant les expectatives de l'espectador com "Psicosi", d'Alfred Hitchcock. Ni tan sols la simpàtica bretolada que va ser "Obert fins a la matinada", de Robert Rodriguez. I el cas és que alguna coseta hi ha de l'inici de "Psicosi" en l'arrencada (càmera magnífica, música implacable) de la sorprenent "Calle Cloverfield 10", produïda pel cineasta de culte JJ Abrams. Una altra noia fuig apressada, en aquest cas d'una relació que no funciona, però a partir d'aquí tot es capgira i, com a l'obra mestra de Hitchcock, entrem al museu dels horrors.

Malauradament, la resta de la cinta no està a l'altura de tan prometedor inici (tot i una heroïna tan desconeguda com carismàtica i, sobretot, l'excel·lent tria de John Goodman com a encarnació de la més pertorbadora ambigüitat), i es perd entre les seves indecisions amb el que vol fer. Thriller amb moments definitivament de terror, la pel·lícula no és prou valenta per quedar-se en la seva condició d'obra de cambra, però tampoc es pot dir que la sortida a l'exterior no tingui força. De fet, és un últim canvi de to al·lucinant. Sigui com sigui, és d'agrair que quan la factoria Abrams vol destruir la Terra ho faci a partir d'històries mínimes, de personatges. Tant com és de lamentar que ens estiguem acostumant al fet que sempre parteixi de materials de primera (ja es jugava magistralment amb el gir radical de trama a la lamentablement traduïda aquí com a "Monstruoso") i no acabi de saber rematar-los.

Comentaris (1)25-03-2016 20:16:30

Cinema: "Batman vs Superman"

Les vacances són terreny adobat per als plaers culpables. El temps lliure permet anar a veure sense remordiments aquest artefacte pirotècnic anomenat "Batman vs Superman". Sense expectatives, amb la ment neta i l'única intenció de passar-ho bé, assisteixo a la massificada projecció d'estrena.

Què es pot dir d'aquesta pel·lícula? No gran cosa. Potser el més destacable és que segurament no ofereix el que promet. El presumpte enfrontament entre els dos superherois és descafeïnat, forçat i sense substància. M'hauria agradat que el duel oferís una contraposició entre dues maneres de fer el bé. La pija, la (nocturnament i polèmicament) complementària de la justícia de Batman. La messiànica, outsider i per lliure de Superman. Alguna cosa d'això hi ha, però molt poca, i el conflicte entre ells dos aviat degenera cap a una aliança de forces contra una amenaça que recorda el mite de Frankenstein. El cas és que sobretot la pel·lícula se centra en la condició d'ésser superior de Superman, i assoleix els seus millors moments en la dicotomia Déu-home. No sé si com a conseqüència de la Setmana Santa, vaig veure en el final (atenció spoiler) una lectura mítica gairebé bíblica en el sacrifici de Superman per salvar-nos de les nostres culpes, amb una imatge icònica amb Lois Lane que recorda una Pietat i amb la insinuació d'una posterior resurrecció. I qui sap si en aquesta figura totpoderosa que desperta la barreja entre la idolatria del protector i el recel de l'amenaça no hi ha també una metàfora inconscient dels mateixos Estats Units. I, en relació a això (o no), una interessant reflexió sobre la impossibilitat de fer el bé absolut, ja que per exercir-lo sovint es despulla un sant per vestir-ne un altre. O sigui: el que és bo per a algú és dolent per a un altre.

No cal, però, buscar els tres peus al gat. La pel·lícula està pensada per entretenir, i això mateix és el que jo vaig anar-hi a buscar. El problema és que potser l'equip del director Zack Snyder, solvent com sempre en ritme i fotografia, es perd innecessàriament en una trama massa embolicada per acabar despatxant massa ràpidament els aspectes essencials. El problema és que potser busca l'equilibri entre entreteniment i simbologia (pròleg amb l'11-S com a clara referència) i s'acaba quedant a mig camí de tot. Fins i tot davant d'unes expectatives minses, una petita decepció.

PD: Si un superheroi es defineix per la seva capacitat de canviar la realitat, aleshores els culers acabem de perdre el nostre superheroi. No vaig tenir l'oportunitat de gaudir del Johan Cruyff jugador, però sí de l'entrenador. I és evident que li ho devem tot. Cruyff va proporcionar al Barça un estil de joc que l'ha definit en les tres últimes dècades i que ja ha esdevingut irrenunciable. I, sobretot, va canviar la mentalitat d'un club perdedor que sempre buscava excuses en la d'un equip guanyador. Descansa en pau, Johan, i gràcies per la felicitat que gràcies a tu hem sentit, sentim i sentirem tots aquells que estimem el Barça.

Comentaris (16)24-03-2016 14:58:43

Lectura: "Els secrets de Clifftops"

Vet aquí una novel·la que té tots els ingredients per convertir-se en l'habitual best-seller sense substància, el típic passapàgines en què el lector queda enganxat a la trama i no pot parar de llegir. Alguna cosa d'això hi ha en aquesta història de secrets al voltant d'un fet traumàtic, i de fet m'ha fet perdre unes quantes hores de son, però aquesta novel·la és molt més.

És molt més, sobretot, pel gran ofici narratiu de la seva autora, Hannah Richell. El principal encert de la novel·la és la seva estructura, repartida en capítols que combinen el passat i el present i escrits cadascun d'ells des de la perspectiva d'un dels personatges. La combinació de temps narratius permet dosificar meravellosament bé la intriga, i els diferents punts de vista permeten dues coses bàsiques: d'una banda l'empatia amb cadascun dels personatges, la possibilitat d'entendre les seves raons. De l'altra, el contrast entre com es veuen determinades situacions en diferents ulls, i així mateix la construcció de personatges rodons i de múltiples capes. Un personatge et cau bé en un capítol i al següent l'odies, i viceversa. Tots som així: hi ha distàncies còsmiques entre com ens veiem i com ens veuen, i probablement la síntesi de les dues versions s'acosta a allò que som realment sense saber-ho. És aquesta una novel·la escrita des d'un profund respecte als seus personatges: no són simples peces al servei de la trama, sinó que més aviat ELLS són l'autèntica trama. Allò que t'enganxa és allò que senten i experimenten en el seu interior com a éssers humans.

Naturalment, tot això aparta clarament "Els secrets de Clifftops" de la mecànica prefabricada dels best-sellers. Això, i la càrrega de profunditat que sens dubte té en la seva anàlisi del sentiment de culpa. Per tant, de substància n'hi ha i molta. En definitiva, és aquesta una novel·la escrita amb molt d'ofici. De fet, està tan pensada que potser només se li pot retreure que no hi hagi espai perquè ens regali alguna frase perdurable. Però poc importa, perquè els seus personatges, sobretot la Dora, ens han arribat a l'ànima.

Comentaris (1)23-03-2016 13:17:46

Futbol: Vila-real 2 - Barça 2

El Barça va acabar empatant ahir un partit que a la mitja part tenia guanyat. El desenllaç va ser molt similar al 2-2 del dia del Dépor: el Barça, malgrat les dificultats en què el posa el rival, s'avança 0-2 amb solvència; aleshores s'alenteix el ritme, Luis Enrique introdueix canvis i de sobte tot es descontrola i el rival reacciona.

Seria fàcil retreure avui a l'equip certa indolència, i fer sang al voltant de la fama que envolta l'entrenador de no tenir bona punteria amb els canvis. Tan fàcil com injust. El ritme pausat de la segona part no era res més que la prolongació del de la primera i de la recerca per part del Barça del partit que més li convenia, basat en la possessió per contrarestar l'empenta local. I les substitucions responien a la lògica clara de treure del mig els jugadors amb targeta, davant l'arbitratge absolutament erràtic (per als dos bàndols) que hi estava havent. Ni tan sols es pot dir que s'estigués pensant en el clàssic, ja que Suárez no va ser substituït malgrat trobar-se a una targeta de complir cicle. És veritat, però, que quan els canvis afecten la rereguarda són més sensibles, i el Vila-real va ser prou hàbil per aprofitar la situació de redistribució de peces i posar-se de ple en el partit.

Tot plegat, res greu. Només reca que el que semblava que seria la jornada de l'impuls definitiu acabés sent un petit pas enrere. Però els números són clars i la lliga continua, de moment, més que controlada.

Comentaris (3)21-03-2016 20:51:19

Futbol: Barça 3 - Arsenal 1

Alves avança per la banda dreta, fa una bona centrada (sí, sí: Alves) i Suárez marca acrobàticament un golàs a l'escaire. M'aixeco (o ja estava dret?), crido i respiro alleujat. El Barça, ara sí, té l'eliminatòria sentenciada. I és poc després que, un cop ja tots relaxats (acostumem a mirar els partits en família), el meu sogre ens renya amistosament per haver-nos posat tan nerviosos després de l'1-1. Barcelonista atípic pel seu indestructible optimisme, el meu sogre no entén (tot i que de fet crec que la processó li devia anar per dins) que patíssim quan encara teníem dos gols de marge.

Té raó, és clar. Però és que la Champions és la Champions i tot es viu diferent. La lliga és la (dolça) rutina, però a la Champions els gols es criden més, es vibra més, es pateix més. Perquè cada dia t'ho jugues tot a una carta, i perquè els rivals són molt bons. I, a més, cal dir-ho: el Barça va jugar molt malament ahir. No va llegir en cap moment què necessitava el partit perquè s'inclinés cap als seus interessos, i la cercavila constant en què aquest es va convertir el va col·locar en algun moment al llindar del precipici. Sort de Mascherano, una altra vegada el gran Mascherano, providencial contra el mateix rival que en la mítica jugada del 8 de març del 2011.

Què va provocar aquesta situació? D'una banda, l'etern dilema. El rival havia d'arriscar i deixava tots els espais del món. Al Barça li convenia tenir força estona la pilota, però el caramel era tan llaminer per als tres de dalt que li durava segons a la recerca de pilotes llargues que sentenciessin l'eliminatòria. De l'altra, que el rival també juga. I ahir, a diferència de Londres, es va jugar a allò que l'Arsenal va voler. Afortunadament, però, potser només el Bayern pot aspirar a jugar a cara descoberta contra el Barça i guanyar-li la partida. Perquè el Barça té tres monstres a dalt que ho arreglen tot, tot i tot. I en fa prou, de moment, tot i que seria bo imposar el que necessites i no dependre tant de la qualitat individual.

Però vaja, que patint una mica es gaudeix més. I que potser ahir la sensació era d'un regust estrany per l'excés d'ocasions concedides i també perquè la campana va salvar en l'altre partit el que per mi és EL rival d'aquesta Champions. Però la conclusió també pot ser la del culer 2.0: si jugant tan malament guanyem 3-1 el millor Arsenal dels últims anys, podem estar tranquils. No?

Comentaris (5)17-03-2016 23:49:05

Futbol: Barça 6 - Getafe 0; i cinema: "Mustang" i "Un amic per a en Frank"

En tot acte de comunicació, cal distingir (entre altres elements) entre el referent i el missatge. El referent és allò de què es parla. El missatge, la manera com es transmet. El Barça, per comunicar-se, sap que tant important (o més) que el què és el com. I al Camp Nou de moment és quan més ho reforça, i apareix així la funció poètica. La primera part de l'equip va ser excel·lent: pressió alta, joc al primer toc, bandes obertes pels laterals... És cert que l'altre dia vaig ensopegar amb un trosset del Barça-Getafe de l'última temporada de Guardiola i que això encara no s'ha pogut superar (i aquell any ni tan sols es va guanyar la lliga!), i que potser en aquell equip dominava més l'estètica col·lectiva que la individual. Però el Barça d'ara és un equip potser més terrenal però més complet, i serem ben ximples si no el sabem guadir com es mereix. Perquè també és un espectacle i perquè la funció poètica hi té molt de pes. I els profans en el futbol diran que això de golejar gairebé sempre no té gràcia, però sabem que no és tan fàcil com el Barça fa que ho sembli i que en aquest esport guanyar amb comoditat costa paradoxalment molt. Evidentment, tampoc res a dir a la davallada en el ritme de la segona part: esperen grans reptes.

Continuem amb el desenvolupament d'aquesta idea de la funció poètica. Recordo una conversa de la meva època universitària (que ja comença a ser recordar) en què discutíem el valor de determinat cinema social. A propòsit d'una pel·lícula iraniana que condemnava la marginació a què determinada manera d'entendre l'islam sotmet les dones, un company i jo dèiem que no era gaire bona. Les feministes ens volien matar. Quan ens van deixar parlar, vam mirar de fer-los entendre que en cap cas discutíem el què, sinó el com. El que volíem expressar és que hi ha pel·lícules que tenen una consciència tan clara que allò que defensen és moralment el més correcte que s'obliden que han de cobrir uns mínims per ser considerades una obra artística. S'obliden de la funció poètica. Tot això ve al cas per comentar la notable "Mustang", pel·lícula turca de temàtica molt similar i a la qual em vaig acostar amb una barreja d'expectació i por: el tema m'interessava, però no sabia si l'enfocament seria prou artístic. I el cas és que al començament la cosa no acabava de funcionar: el conflicte apareixia de seguida i a continuació la trama queia en una certa rutina repetitiva (això sí, duríssima). Però de mica en mica la pel·lícula s'enlaira i acabes descobrint de manera retroactiva detalls que t'havien passat per alt i que demostren que sí que hi ha un gust per la narrativa metafòrica: el paper simbòlic que hi juga un túnel de carretera, la ironia que representen les reixes en la resolució de la trama... I tot això s'esdevé perquè la directora juga hàbilment amb els canvis de to: de la comèdia descordada de la seqüència de l'apedregament dels cables elèctrics al terror clàssic d'un cotxe que no s'acaba d'engegar en el moment més inoportú. Afegim-hi un ús exquisit i determinant del fora de camp i ens adonarem que la pel·lícula té consciència social i de denúncia, però també consciència estètica. Perquè entén que el com reforça el què. Només així s'aconsegueix transmetre l'autèntica ironia: qui realment actua de manera obscena no són les noies, sinó que allò que és autènticament pervers és la tradició.

Acabem la tesi. "Un amic per a en Frank" és una pel·lícula benintencionada, però no pot ser narrativament més maldestra. No té cap mena de sentit del ritme, no aprofundeix en res i no la salven ni determinats cops d'efecte. Així, per culpa de descuidar la funció poètica, el que hauria pogut ser una (buscada, però no reeixida) aventura quixotesca sobre la importància de la memòria acaba irònicament oblidada per l'espectador al cap de dos minuts.

Comentaris (3)15-03-2016 21:51:44

Futbol: Eibar 0 - Barça 4; i cinema: "Big eyes"

Els imponderables de la tecnologia em van jugar una mala passada i em vaig perdre la primera mitja hora del partit d'ahir. Quan el senyal va arribar, la ràdio ja feia estona que em deia que el Barça guanyava i que tenia el partit controlat. I és que, curiosament, en els dos últims desplaçaments el Barça ha invertit la dinàmica i ha fet millors primeres parts que les segones. És a dir, no li ha calgut la paciència del desgast. Ha sortit endollat i a totes, i ha superat en ganes i intensitat el seu rival. I això, en un equip d'elit acostumat a guanyar-ho tot i que ja veu la lliga a tocar té molt de mèrit. Darrerament el Barça potser no fa cap partit rodó, ni dóna l'espectacle de dies com els del Celta i el València. Però ofereix una imatge de seriositat i solvència tan contundent que fa goig de veure. Tot i així, cal dir que en l'últim article m'equivocava: la lliga no està guanyada. En primer lloc, perquè sempre val més ser curós (l'Atlético no afluixa). I, sobretot, perquè caldrà celebrar-la com cal quan de veritat arribi.

I acabem el cap de setmana mirant "Big eyes", un Tim Burton menor però digníssim amb diverses capes que val la pena analitzar. En primer lloc, la història (increïblement real) pot funcionar com a metàfora d'un patriarcat que ofega la realització personal de la dona (la diputada Anna Gabriel estaria orgullosa d'aquesta frase). Però on la pel·lícula funciona millor és com a dissecció (molt burtoniana) de la prostitució en què cau l'art quan es comercialitza. Amb una paleta de colors tan kitsch com els quadres de la protagonista, Burton posa l'accent en la contradicció entre crítica i públic i qüestiona l'adotzenament que crea el màrqueting en la producció artística pop(ular). Ell, pop com ningú, sap de què parla, i ho explica en una entrevista: és difícil trobar l'equilibri entre allò que és bonic i allò que és ridícul, i la pel·lícula en parla de manera excel·lent perquè ell s'hi ha trobat al llarg de la seva carrera. Però, hi insisteixo, el més encertat és l'anàlisi sobre la comercialitat en l'art, i en aquest sentit és impagable l'escena en què la protagonista agafa una llauna de sopa Campbell just el segon abans de descobrir que les seves obres ja es comercialitzen en supermercats. Andy Warhol és aquesta desaparició de la frontera que marca l'art pop respecte a la comercialitat. I arribem així a la tercera capa: Burton no hauria fet aquesta pel·lícula si no hi hagués un Ed Wood, un personatge marginal (en el món de l'art, no en la popularitat) i incomprès a qui reivindicar. Però... és Margaret Keane aquest Ed Wood? En principi sí, és clar. Però atenció, perquè la interpretació sobreactuada de Christoph Waltz (a la manera del Johnny Depp dels vells temps) fa sospitar que també es pugui tractar del marit. Al capdavall, l'obra de Margaret hauria triomfat sense la xerrameca seductora del seu home? Perquè, per tot el que ha quedat explicat abans, allò que sintetitza millor aquesta història és la imatge del pòster promocional de la pel·lícula: en temps insubstancials, perquè l'artista vengui el quadre cal que algú vengui l'artista.

Comentaris (4)07-03-2016 23:08:04

Futbol: Rayo 1 - Barça 5

El Barça va passar com un llamp per l'estadi de Vallecas. Avui, és clar, s'haurà parlat de la proposta massa agosarada de Paco Jémez i del fet que el rival acabés amb nou jugadors. Tot sigui treure mèrits al Barça. Els de sempre obliden, però, que el Barça ja havia liquidat el partit en dos minuts abans de la primera expulsió. I també que el Barça hi va posar més intensitat fins i tot quan ja golejava folgadament. La bona col·locació i la pressió dels jugadors del Barça van deixar el Rayo sense resposta, perquè si tu iguales l'aposta del rival el talent et fa guanyar amb tota seguretat. I, com que sembla que aquesta vegada el Barça no va perdre l'estadística de la possessió, als llepafils els queda denunciar la blasfèmia de les pilotades llagues de Bravo a la recerca que les despengés Suárez. Però aleshores, quin sentit té gastar-se 80 milions en un paio que a part de fer gols a cabassos (per molt que últimament no estigui encertat) t'ofereix altres recursos com aquest? Ningú s'adona que justament aquest recurs va permetre entrar en joc els interiors (magnífics Rakitic i Iniesta) fins i tot més del que és habitual? I que, per tant, el Barça va tenir el domini absolut de la pilota allà on fa mal? Es miri com es miri, el Barça va fer ahir objectivament un partidàs, sobretot a la primera part, abans que es trenqués tot per l'expulsió (merescuda) d'un jugador del Rayo. Només em queda la recança de la inseguretat que l'equip ha mostrat al final d'algun partit contra els grans, però la velocitat de creuer està activada.

En fi, que la lliga està guanyada. Ja fa temps que ho penso i ho dic ara, per molt que es digui tot allò del blat i del sac. Ara el repte és mantenir la intensitat competitiva que permeti afrontar amb garanties els reptes majúsculs de les altres dues competicions... i, sobretot, no haver-se de jugar res als penals.

Comentaris (1)05-03-2016 01:50:43

Cinema: "La habitación"; i futbol: Barça 2 - Sevilla 1

Atenció spoiler

Imaginem que ens trobem tancats i encadenats a l'interior d'una cova i només podem veure ombres projectades a les seves parets. Si això fos així, no sabríem distingir les ombres de la realitat. Dit d'una altra manera, ens semblaria que les ombres són la realitat. Així comença el Mite de la Caverna de Plató, i quelcom semblant li passa al nen de cinc anys que ha nascut i viu tancat en una cambra minúscula amb la seva mare, ambdós captius d'un segrestador. L'únic contacte d'aquest nen nascut en captivitat amb el món exterior és la tele, i li costa entendre què del que hi veu és real i què no. En una de les escenes més crues d'aquesta extraordinària pel·lícula, el moment de l'entrevista a la mare alliberada, descobrim que gran part de la realitat que la tele projecta està manipulada i és hostil. Malgrat el material de partida (m'adono que quan recomano fervorosament la pel·lícula i n'explico l'argument bàsic ni jo mateix aniria a veure-la), no és aquesta una pel·lícula que es basi en la recreació del dolor ni en la morbositat. El gran mèrit del film és que la delicadíssima trama és un pretext, una metàfora per parlar d'un tema universal com és la descoberta, aterridora i fascinant alhora, del món real en allunyar-se de la infantesa. Si el pianista de "Novecento" ens deia que el món era un vaixell massa gran, el nen expressa que el món real és com si tots els canals de la tele funcionessin alhora i no sabessis cap on has de posar l'atenció (cada intervenció del nen en la veu en off és com un cop de puny: a fora hi ha més espai, però per tant menys temps, perquè cal escampar-lo per tot arreu com la mantega en una torrada). Aquesta és la clau: la llibertat té el preu de l'angoixa de les infinites possibilitats, de l'abandonament de les normes i de l'obligació d'escollir i, per tant, de renunciar. Paradoxalment, però, si la mare protegia el nen de tot mal durant el captiveri, en llibertat serà el nen qui haurà d'agafar les regnes, ja que la seva curta edat el fa més adaptable a la nova situació. Al capdavall, tot és nou per a ell, mentre que per a la mare és un dolorós i impossible reinici. El comiat final a l'habitació (quina manera de plorar en una sala de cinema en tensió on no se sentia ni una mosca) és la presa de consciència del nen de la necessitat de l'abandonament de l'espai de seguretat i que, com diuen els poetes, és millor no voler tornar mai al lloc on has estat feliç. Un lluminós pla general final ens mostra dos éssers fràgils decidits i preparats finalment per enfrontar-se al món real, en un colofó immillorable d'una pel·lícula que se t'enganxa a la pell. Brutal, en tots els sentits de la paraula.

I el Barça, mentrestant, a la seva. Encara donava voltes a la pel·lícula quan el Sevilla es va avançar en el resultat. No és la primera vegada que ens passa: el Barça, com els protagonistes dels films tradicionals, comença amb problemes abans d'assolir la recuperació de la feliç normalitat. I no hi ha res a dir: ja hem après que no és desídia, sinó el preu que cal pagar a vegades com a maduració del partit. El que no m'acaba de convèncer és per què, quan ja hem remuntat i per tant fet el més difícil, permetem que el rival reaccioni i torni a tenir oportunitats quan l'hauríem de tenir mort (partit calcat al del dia de l'Atlético, sense anar més lluny). Segurament és l'etern dilema entre rematar el partit i assegurar-lo, però a vegades (sobretot quan no hi és Iniesta) fa la sensació que només Messi entén que hi ha moments que cal posar la pausa i defensar amb la pilota. És clar que tot això són ganes de queixar-se, perquè aquest equip avança a còpia de rècords i de solvència. I, a més, que qui et compliqui la vida sigui el teu rival a la final de copa garanteix emocions fortes a final de curs. Ara vénen dos partits clau a fora, en dues capses de sabates per estadi. Si els superem amb nota, el primer objectiu serà a tocar.

Comentaris (3)01-03-2016 23:35:47

Futbol: Arsenal 0 - Barça 2

Realment, ha de ser molt frustrant enfrontar-se a aquest Barça actual. Ets un dels equips més ofensius i creatius de la Premier, però resulta que decideixes defensar ben replegadet i intentar sorprendre'l al contraatac. Però no t'ho compra, i decideix jugar amb els teus nervis i la teva paciència, malgrat que pugui semblar al contrari. I toca i toca fins a l'avorriment. I a la segona part el teu públic comença a pressionar-te i t'obliga a fer un pas endavant: queden vint minuts i el resultat encara és 0-0. I llavors decideixes (o la inèrcia t'hi porta) que sí, que ha arribat el moment. I el partit es trenca... i qui t'acaba matant al contraatac és el Barça. Tot t'ha sortit absolutament al revés.

El Barça és cada cop més temible perquè els equips han provat mil i una fórmules per frenar-lo, i no hi ha manera. Certament, ahir l'equip va tenir en moments puntuals la dosi de fortuna necessària en una competició de curt recorregut com la Champions, però va mostrar una maduresa competitiva a l'abast dels escollits. Va tenir tot l'ofici del món, va acaparar una possessió horitzontal i inofensiva amb l'únic objectiu de desesperar el rival i va esperar el moment oportú per clavar el fibló. Com a espectador apassionat, les sensacions no sempre van ser bones: trobava a faltar més oportunitats, i a més els culers encara conservem el tic de patir com bojos quan veiem que el partit es trenca. Ens costa assimilar que ara tenim més registres, i que amb els tres superdotats que tenim al davant qui gosi anar de cercavila ja ha begut oli. Vist després amb perspectiva, el Barça va fer un partit gairebé perfecte. Va ser poc vistós, va patir a estones, però va jugar sempre a allò que li va convenir. Aquest equip no té preu, perquè el futbol no és només cosa de milions.

Comentaris (4)24-02-2016 23:35:51

Futbol: Las Palmas 1 - Barça 2; i cinema: "¡Ave, César!"

Quan es juga amb el cap en una altra cosa (és a dir, Londres), pot passar que et compliquis una mica la vida i que acabis demanant l'hora. És una mica el que va passar dissabte a Las Palmas, tot i que la veritat és que l'equip va tornar a donar una bona mostra de solvència, d'aquelles que li permeten anar sumant punts encara que sigui sense brillantor. Cal felicitar Las Palmas, un equip que tot i tenir l'aigua fins al coll no va donar ni una sola puntada i va oferir moments de molt bon futbol. Un equip que estimi la pilota sempre tindrà el meu suport i la meva simpatia, de manera que espero que se salvin en detriment d'altres que no s'ho mereixen tant. Tornant al Barça, es va tornar a imposar la tendència de la temporada: pot de les essències al Camp Nou i granota de fer feina fora de casa. Demà, a Londres, pronostico (i espero no confondre pronòstic amb desig, ni amb consciència de la necessitat) una combinació de totes dues coses, com en les grans ocasions.

En els extres de la pel·lícula "Magical Girl", el seu director reflexiona sobre l'experiència cinematogràfica. Afirma que ens en fotem dels que van sortir corrent en la primera projecció dels germans Lumière perquè es pensaven que els atropellaria el tren, però que de fet l'espectador actual també segueix el joc d'emocionar-se davant l'experiència d'un personatge tot i saber que té davant un actor. Força cosa d'això hi ha a "¡"Ave, César!", la nova marcianada dels germans Coen. Estem davant d'una pel·lícula metalingüística o, si es vol, metacinematogràfica, ja que utilitza el llenguatge cinematogràfic per parlar del mateix codi. Les millors escenes del film són aquelles en què es mostra el rodatge de seqüències i en què es combina el pla general (que mostra el muntatge) amb un pla més proper en què les tramoies desapareixen i que ens provoca una sensació que aquella és en realitat la pel·lícula que estem veient. I a la inversa: en les escenes en què assistim a les peripècies dels personatges fora dels platós, els Coen ens ofereixen sempre alguna sortida de to per recordar-nos que allò tampoc és la realitat: un salt impossible, una cançó típica de musical enmig d'una conversa... I, com a colofó que confirma que tot plegat és una farsa, l'absurd oblit que comet l'actor interpretat per George Clooney en ple clímax discursiu. Tot plegat, amanit amb les habituals inquietuds religioses dels Coen i el goig de veure actors com Clooney parodiant-se un cop més a si mateixos (si jo fos Clooney, em començaria a saber greu que no m'avisessin mai per als seus treballs seriosos) o una Scarlett Johansson encarnant una mena d'Esther Williams grollera, per no parlar de Channing Tatum i el seu numeret musical filogai. La gent mata per treballar amb els Coen, i ells ho aprofiten amb una llibertat creativa envejable. D'acord: la trama té més forats que un colador, i els gags s'allarguen massa i a més són massa intel·lectuals. Ja ho deia un crític de Fotogramas: els Coen fan més gràcia quan no volen fer una comèdia pura. Però no cal jutjar amb severitat aquesta obra menor, aquest divertimento a mig camí entre l'homenatge i la paròdia dels anys daurats de Hollywood, si bé el final de la pel·lícula deixa clar que s'imposa la primera opció. Aquesta vegada, la nostàlgia dels Coen ha derrotat el seu esperit crític.

Comentaris (3)22-02-2016 20:48:39

Futbol: Sporting 1 - Barça 3

Doncs ja està. Ara sí. La diferència de punts respecte als rivals ha passat de ser virtual a ser real. Més de dos partits de marge sobre els perseguidors. La lliga no està sentenciada, però sí molt ben encarrilada. Avui l'equip ha fet el seu habitual partit solvent de fora de casa, sense la fantasia del Camp Nou però amb una imatge força millor que la dels últims desplaçaments. Un detallet que demostra que els il·luminats de la UEFA no en tenen ni punyetera idea: alguns dels jugadors que han participat avui segurament no tindran minuts a la Champions. Per tant, si pel que fos s'aconseguís guanyar la competició europea (empresa que serà complicada però evidentment no impossible), no rebrien el reconeixement oficial de campions. Quina cosa més absurda: amb humilitat, aquests jugadors accepten el seu rol de dosificadors dels titulars, de manera que són imprescindibles perquè aquests arribin en condicions òptimes al tram final de la temporada. És a dir, que tindrien tant de dret a sentir-se campions com els altres. Convé que ells, almenys, no ho oblidin.

En fi, segurament el futbol és l'opi del poble (tot i que jo crec que més aviat ho és el món del futbol, que és molt diferent), però és tan reconfortant aquest oasi de felicitat enmig d'un dia llarguíssim de feina... Això sí: val més que mai ens hàgim de jugar res en una tanda de penals...

Comentaris (1)18-02-2016 01:08:10

Pàgines: 12345613141516171833  <>