login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Batman vs Superman"

Les vacances són terreny adobat per als plaers culpables. El temps lliure permet anar a veure sense remordiments aquest artefacte pirotècnic anomenat "Batman vs Superman". Sense expectatives, amb la ment neta i l'única intenció de passar-ho bé, assisteixo a la massificada projecció d'estrena.

Què es pot dir d'aquesta pel·lícula? No gran cosa. Potser el més destacable és que segurament no ofereix el que promet. El presumpte enfrontament entre els dos superherois és descafeïnat, forçat i sense substància. M'hauria agradat que el duel oferís una contraposició entre dues maneres de fer el bé. La pija, la (nocturnament i polèmicament) complementària de la justícia de Batman. La messiànica, outsider i per lliure de Superman. Alguna cosa d'això hi ha, però molt poca, i el conflicte entre ells dos aviat degenera cap a una aliança de forces contra una amenaça que recorda el mite de Frankenstein. El cas és que sobretot la pel·lícula se centra en la condició d'ésser superior de Superman, i assoleix els seus millors moments en la dicotomia Déu-home. No sé si com a conseqüència de la Setmana Santa, vaig veure en el final (atenció spoiler) una lectura mítica gairebé bíblica en el sacrifici de Superman per salvar-nos de les nostres culpes, amb una imatge icònica amb Lois Lane que recorda una Pietat i amb la insinuació d'una posterior resurrecció. I qui sap si en aquesta figura totpoderosa que desperta la barreja entre la idolatria del protector i el recel de l'amenaça no hi ha també una metàfora inconscient dels mateixos Estats Units. I, en relació a això (o no), una interessant reflexió sobre la impossibilitat de fer el bé absolut, ja que per exercir-lo sovint es despulla un sant per vestir-ne un altre. O sigui: el que és bo per a algú és dolent per a un altre.

No cal, però, buscar els tres peus al gat. La pel·lícula està pensada per entretenir, i això mateix és el que jo vaig anar-hi a buscar. El problema és que potser l'equip del director Zack Snyder, solvent com sempre en ritme i fotografia, es perd innecessàriament en una trama massa embolicada per acabar despatxant massa ràpidament els aspectes essencials. El problema és que potser busca l'equilibri entre entreteniment i simbologia (pròleg amb l'11-S com a clara referència) i s'acaba quedant a mig camí de tot. Fins i tot davant d'unes expectatives minses, una petita decepció.

PD: Si un superheroi es defineix per la seva capacitat de canviar la realitat, aleshores els culers acabem de perdre el nostre superheroi. No vaig tenir l'oportunitat de gaudir del Johan Cruyff jugador, però sí de l'entrenador. I és evident que li ho devem tot. Cruyff va proporcionar al Barça un estil de joc que l'ha definit en les tres últimes dècades i que ja ha esdevingut irrenunciable. I, sobretot, va canviar la mentalitat d'un club perdedor que sempre buscava excuses en la d'un equip guanyador. Descansa en pau, Johan, i gràcies per la felicitat que gràcies a tu hem sentit, sentim i sentirem tots aquells que estimem el Barça.

Comentaris (16)24-03-2016 14:58:43

Lectura: "Els secrets de Clifftops"

Vet aquí una novel·la que té tots els ingredients per convertir-se en l'habitual best-seller sense substància, el típic passapàgines en què el lector queda enganxat a la trama i no pot parar de llegir. Alguna cosa d'això hi ha en aquesta història de secrets al voltant d'un fet traumàtic, i de fet m'ha fet perdre unes quantes hores de son, però aquesta novel·la és molt més.

És molt més, sobretot, pel gran ofici narratiu de la seva autora, Hannah Richell. El principal encert de la novel·la és la seva estructura, repartida en capítols que combinen el passat i el present i escrits cadascun d'ells des de la perspectiva d'un dels personatges. La combinació de temps narratius permet dosificar meravellosament bé la intriga, i els diferents punts de vista permeten dues coses bàsiques: d'una banda l'empatia amb cadascun dels personatges, la possibilitat d'entendre les seves raons. De l'altra, el contrast entre com es veuen determinades situacions en diferents ulls, i així mateix la construcció de personatges rodons i de múltiples capes. Un personatge et cau bé en un capítol i al següent l'odies, i viceversa. Tots som així: hi ha distàncies còsmiques entre com ens veiem i com ens veuen, i probablement la síntesi de les dues versions s'acosta a allò que som realment sense saber-ho. És aquesta una novel·la escrita des d'un profund respecte als seus personatges: no són simples peces al servei de la trama, sinó que més aviat ELLS són l'autèntica trama. Allò que t'enganxa és allò que senten i experimenten en el seu interior com a éssers humans.

Naturalment, tot això aparta clarament "Els secrets de Clifftops" de la mecànica prefabricada dels best-sellers. Això, i la càrrega de profunditat que sens dubte té en la seva anàlisi del sentiment de culpa. Per tant, de substància n'hi ha i molta. En definitiva, és aquesta una novel·la escrita amb molt d'ofici. De fet, està tan pensada que potser només se li pot retreure que no hi hagi espai perquè ens regali alguna frase perdurable. Però poc importa, perquè els seus personatges, sobretot la Dora, ens han arribat a l'ànima.

Comentaris (1)23-03-2016 13:17:46

Futbol: Vila-real 2 - Barça 2

El Barça va acabar empatant ahir un partit que a la mitja part tenia guanyat. El desenllaç va ser molt similar al 2-2 del dia del Dépor: el Barça, malgrat les dificultats en què el posa el rival, s'avança 0-2 amb solvència; aleshores s'alenteix el ritme, Luis Enrique introdueix canvis i de sobte tot es descontrola i el rival reacciona.

Seria fàcil retreure avui a l'equip certa indolència, i fer sang al voltant de la fama que envolta l'entrenador de no tenir bona punteria amb els canvis. Tan fàcil com injust. El ritme pausat de la segona part no era res més que la prolongació del de la primera i de la recerca per part del Barça del partit que més li convenia, basat en la possessió per contrarestar l'empenta local. I les substitucions responien a la lògica clara de treure del mig els jugadors amb targeta, davant l'arbitratge absolutament erràtic (per als dos bàndols) que hi estava havent. Ni tan sols es pot dir que s'estigués pensant en el clàssic, ja que Suárez no va ser substituït malgrat trobar-se a una targeta de complir cicle. És veritat, però, que quan els canvis afecten la rereguarda són més sensibles, i el Vila-real va ser prou hàbil per aprofitar la situació de redistribució de peces i posar-se de ple en el partit.

Tot plegat, res greu. Només reca que el que semblava que seria la jornada de l'impuls definitiu acabés sent un petit pas enrere. Però els números són clars i la lliga continua, de moment, més que controlada.

Comentaris (3)21-03-2016 20:51:19

Futbol: Barça 3 - Arsenal 1

Alves avança per la banda dreta, fa una bona centrada (sí, sí: Alves) i Suárez marca acrobàticament un golàs a l'escaire. M'aixeco (o ja estava dret?), crido i respiro alleujat. El Barça, ara sí, té l'eliminatòria sentenciada. I és poc després que, un cop ja tots relaxats (acostumem a mirar els partits en família), el meu sogre ens renya amistosament per haver-nos posat tan nerviosos després de l'1-1. Barcelonista atípic pel seu indestructible optimisme, el meu sogre no entén (tot i que de fet crec que la processó li devia anar per dins) que patíssim quan encara teníem dos gols de marge.

Té raó, és clar. Però és que la Champions és la Champions i tot es viu diferent. La lliga és la (dolça) rutina, però a la Champions els gols es criden més, es vibra més, es pateix més. Perquè cada dia t'ho jugues tot a una carta, i perquè els rivals són molt bons. I, a més, cal dir-ho: el Barça va jugar molt malament ahir. No va llegir en cap moment què necessitava el partit perquè s'inclinés cap als seus interessos, i la cercavila constant en què aquest es va convertir el va col·locar en algun moment al llindar del precipici. Sort de Mascherano, una altra vegada el gran Mascherano, providencial contra el mateix rival que en la mítica jugada del 8 de març del 2011.

Què va provocar aquesta situació? D'una banda, l'etern dilema. El rival havia d'arriscar i deixava tots els espais del món. Al Barça li convenia tenir força estona la pilota, però el caramel era tan llaminer per als tres de dalt que li durava segons a la recerca de pilotes llargues que sentenciessin l'eliminatòria. De l'altra, que el rival també juga. I ahir, a diferència de Londres, es va jugar a allò que l'Arsenal va voler. Afortunadament, però, potser només el Bayern pot aspirar a jugar a cara descoberta contra el Barça i guanyar-li la partida. Perquè el Barça té tres monstres a dalt que ho arreglen tot, tot i tot. I en fa prou, de moment, tot i que seria bo imposar el que necessites i no dependre tant de la qualitat individual.

Però vaja, que patint una mica es gaudeix més. I que potser ahir la sensació era d'un regust estrany per l'excés d'ocasions concedides i també perquè la campana va salvar en l'altre partit el que per mi és EL rival d'aquesta Champions. Però la conclusió també pot ser la del culer 2.0: si jugant tan malament guanyem 3-1 el millor Arsenal dels últims anys, podem estar tranquils. No?

Comentaris (5)17-03-2016 23:49:05

Futbol: Barça 6 - Getafe 0; i cinema: "Mustang" i "Un amic per a en Frank"

En tot acte de comunicació, cal distingir (entre altres elements) entre el referent i el missatge. El referent és allò de què es parla. El missatge, la manera com es transmet. El Barça, per comunicar-se, sap que tant important (o més) que el què és el com. I al Camp Nou de moment és quan més ho reforça, i apareix així la funció poètica. La primera part de l'equip va ser excel·lent: pressió alta, joc al primer toc, bandes obertes pels laterals... És cert que l'altre dia vaig ensopegar amb un trosset del Barça-Getafe de l'última temporada de Guardiola i que això encara no s'ha pogut superar (i aquell any ni tan sols es va guanyar la lliga!), i que potser en aquell equip dominava més l'estètica col·lectiva que la individual. Però el Barça d'ara és un equip potser més terrenal però més complet, i serem ben ximples si no el sabem guadir com es mereix. Perquè també és un espectacle i perquè la funció poètica hi té molt de pes. I els profans en el futbol diran que això de golejar gairebé sempre no té gràcia, però sabem que no és tan fàcil com el Barça fa que ho sembli i que en aquest esport guanyar amb comoditat costa paradoxalment molt. Evidentment, tampoc res a dir a la davallada en el ritme de la segona part: esperen grans reptes.

Continuem amb el desenvolupament d'aquesta idea de la funció poètica. Recordo una conversa de la meva època universitària (que ja comença a ser recordar) en què discutíem el valor de determinat cinema social. A propòsit d'una pel·lícula iraniana que condemnava la marginació a què determinada manera d'entendre l'islam sotmet les dones, un company i jo dèiem que no era gaire bona. Les feministes ens volien matar. Quan ens van deixar parlar, vam mirar de fer-los entendre que en cap cas discutíem el què, sinó el com. El que volíem expressar és que hi ha pel·lícules que tenen una consciència tan clara que allò que defensen és moralment el més correcte que s'obliden que han de cobrir uns mínims per ser considerades una obra artística. S'obliden de la funció poètica. Tot això ve al cas per comentar la notable "Mustang", pel·lícula turca de temàtica molt similar i a la qual em vaig acostar amb una barreja d'expectació i por: el tema m'interessava, però no sabia si l'enfocament seria prou artístic. I el cas és que al començament la cosa no acabava de funcionar: el conflicte apareixia de seguida i a continuació la trama queia en una certa rutina repetitiva (això sí, duríssima). Però de mica en mica la pel·lícula s'enlaira i acabes descobrint de manera retroactiva detalls que t'havien passat per alt i que demostren que sí que hi ha un gust per la narrativa metafòrica: el paper simbòlic que hi juga un túnel de carretera, la ironia que representen les reixes en la resolució de la trama... I tot això s'esdevé perquè la directora juga hàbilment amb els canvis de to: de la comèdia descordada de la seqüència de l'apedregament dels cables elèctrics al terror clàssic d'un cotxe que no s'acaba d'engegar en el moment més inoportú. Afegim-hi un ús exquisit i determinant del fora de camp i ens adonarem que la pel·lícula té consciència social i de denúncia, però també consciència estètica. Perquè entén que el com reforça el què. Només així s'aconsegueix transmetre l'autèntica ironia: qui realment actua de manera obscena no són les noies, sinó que allò que és autènticament pervers és la tradició.

Acabem la tesi. "Un amic per a en Frank" és una pel·lícula benintencionada, però no pot ser narrativament més maldestra. No té cap mena de sentit del ritme, no aprofundeix en res i no la salven ni determinats cops d'efecte. Així, per culpa de descuidar la funció poètica, el que hauria pogut ser una (buscada, però no reeixida) aventura quixotesca sobre la importància de la memòria acaba irònicament oblidada per l'espectador al cap de dos minuts.

Comentaris (3)15-03-2016 21:51:44

Futbol: Eibar 0 - Barça 4; i cinema: "Big eyes"

Els imponderables de la tecnologia em van jugar una mala passada i em vaig perdre la primera mitja hora del partit d'ahir. Quan el senyal va arribar, la ràdio ja feia estona que em deia que el Barça guanyava i que tenia el partit controlat. I és que, curiosament, en els dos últims desplaçaments el Barça ha invertit la dinàmica i ha fet millors primeres parts que les segones. És a dir, no li ha calgut la paciència del desgast. Ha sortit endollat i a totes, i ha superat en ganes i intensitat el seu rival. I això, en un equip d'elit acostumat a guanyar-ho tot i que ja veu la lliga a tocar té molt de mèrit. Darrerament el Barça potser no fa cap partit rodó, ni dóna l'espectacle de dies com els del Celta i el València. Però ofereix una imatge de seriositat i solvència tan contundent que fa goig de veure. Tot i així, cal dir que en l'últim article m'equivocava: la lliga no està guanyada. En primer lloc, perquè sempre val més ser curós (l'Atlético no afluixa). I, sobretot, perquè caldrà celebrar-la com cal quan de veritat arribi.

I acabem el cap de setmana mirant "Big eyes", un Tim Burton menor però digníssim amb diverses capes que val la pena analitzar. En primer lloc, la història (increïblement real) pot funcionar com a metàfora d'un patriarcat que ofega la realització personal de la dona (la diputada Anna Gabriel estaria orgullosa d'aquesta frase). Però on la pel·lícula funciona millor és com a dissecció (molt burtoniana) de la prostitució en què cau l'art quan es comercialitza. Amb una paleta de colors tan kitsch com els quadres de la protagonista, Burton posa l'accent en la contradicció entre crítica i públic i qüestiona l'adotzenament que crea el màrqueting en la producció artística pop(ular). Ell, pop com ningú, sap de què parla, i ho explica en una entrevista: és difícil trobar l'equilibri entre allò que és bonic i allò que és ridícul, i la pel·lícula en parla de manera excel·lent perquè ell s'hi ha trobat al llarg de la seva carrera. Però, hi insisteixo, el més encertat és l'anàlisi sobre la comercialitat en l'art, i en aquest sentit és impagable l'escena en què la protagonista agafa una llauna de sopa Campbell just el segon abans de descobrir que les seves obres ja es comercialitzen en supermercats. Andy Warhol és aquesta desaparició de la frontera que marca l'art pop respecte a la comercialitat. I arribem així a la tercera capa: Burton no hauria fet aquesta pel·lícula si no hi hagués un Ed Wood, un personatge marginal (en el món de l'art, no en la popularitat) i incomprès a qui reivindicar. Però... és Margaret Keane aquest Ed Wood? En principi sí, és clar. Però atenció, perquè la interpretació sobreactuada de Christoph Waltz (a la manera del Johnny Depp dels vells temps) fa sospitar que també es pugui tractar del marit. Al capdavall, l'obra de Margaret hauria triomfat sense la xerrameca seductora del seu home? Perquè, per tot el que ha quedat explicat abans, allò que sintetitza millor aquesta història és la imatge del pòster promocional de la pel·lícula: en temps insubstancials, perquè l'artista vengui el quadre cal que algú vengui l'artista.

Comentaris (4)07-03-2016 23:08:04

Futbol: Rayo 1 - Barça 5

El Barça va passar com un llamp per l'estadi de Vallecas. Avui, és clar, s'haurà parlat de la proposta massa agosarada de Paco Jémez i del fet que el rival acabés amb nou jugadors. Tot sigui treure mèrits al Barça. Els de sempre obliden, però, que el Barça ja havia liquidat el partit en dos minuts abans de la primera expulsió. I també que el Barça hi va posar més intensitat fins i tot quan ja golejava folgadament. La bona col·locació i la pressió dels jugadors del Barça van deixar el Rayo sense resposta, perquè si tu iguales l'aposta del rival el talent et fa guanyar amb tota seguretat. I, com que sembla que aquesta vegada el Barça no va perdre l'estadística de la possessió, als llepafils els queda denunciar la blasfèmia de les pilotades llagues de Bravo a la recerca que les despengés Suárez. Però aleshores, quin sentit té gastar-se 80 milions en un paio que a part de fer gols a cabassos (per molt que últimament no estigui encertat) t'ofereix altres recursos com aquest? Ningú s'adona que justament aquest recurs va permetre entrar en joc els interiors (magnífics Rakitic i Iniesta) fins i tot més del que és habitual? I que, per tant, el Barça va tenir el domini absolut de la pilota allà on fa mal? Es miri com es miri, el Barça va fer ahir objectivament un partidàs, sobretot a la primera part, abans que es trenqués tot per l'expulsió (merescuda) d'un jugador del Rayo. Només em queda la recança de la inseguretat que l'equip ha mostrat al final d'algun partit contra els grans, però la velocitat de creuer està activada.

En fi, que la lliga està guanyada. Ja fa temps que ho penso i ho dic ara, per molt que es digui tot allò del blat i del sac. Ara el repte és mantenir la intensitat competitiva que permeti afrontar amb garanties els reptes majúsculs de les altres dues competicions... i, sobretot, no haver-se de jugar res als penals.

Comentaris (1)05-03-2016 01:50:43

Cinema: "La habitación"; i futbol: Barça 2 - Sevilla 1

Atenció spoiler

Imaginem que ens trobem tancats i encadenats a l'interior d'una cova i només podem veure ombres projectades a les seves parets. Si això fos així, no sabríem distingir les ombres de la realitat. Dit d'una altra manera, ens semblaria que les ombres són la realitat. Així comença el Mite de la Caverna de Plató, i quelcom semblant li passa al nen de cinc anys que ha nascut i viu tancat en una cambra minúscula amb la seva mare, ambdós captius d'un segrestador. L'únic contacte d'aquest nen nascut en captivitat amb el món exterior és la tele, i li costa entendre què del que hi veu és real i què no. En una de les escenes més crues d'aquesta extraordinària pel·lícula, el moment de l'entrevista a la mare alliberada, descobrim que gran part de la realitat que la tele projecta està manipulada i és hostil. Malgrat el material de partida (m'adono que quan recomano fervorosament la pel·lícula i n'explico l'argument bàsic ni jo mateix aniria a veure-la), no és aquesta una pel·lícula que es basi en la recreació del dolor ni en la morbositat. El gran mèrit del film és que la delicadíssima trama és un pretext, una metàfora per parlar d'un tema universal com és la descoberta, aterridora i fascinant alhora, del món real en allunyar-se de la infantesa. Si el pianista de "Novecento" ens deia que el món era un vaixell massa gran, el nen expressa que el món real és com si tots els canals de la tele funcionessin alhora i no sabessis cap on has de posar l'atenció (cada intervenció del nen en la veu en off és com un cop de puny: a fora hi ha més espai, però per tant menys temps, perquè cal escampar-lo per tot arreu com la mantega en una torrada). Aquesta és la clau: la llibertat té el preu de l'angoixa de les infinites possibilitats, de l'abandonament de les normes i de l'obligació d'escollir i, per tant, de renunciar. Paradoxalment, però, si la mare protegia el nen de tot mal durant el captiveri, en llibertat serà el nen qui haurà d'agafar les regnes, ja que la seva curta edat el fa més adaptable a la nova situació. Al capdavall, tot és nou per a ell, mentre que per a la mare és un dolorós i impossible reinici. El comiat final a l'habitació (quina manera de plorar en una sala de cinema en tensió on no se sentia ni una mosca) és la presa de consciència del nen de la necessitat de l'abandonament de l'espai de seguretat i que, com diuen els poetes, és millor no voler tornar mai al lloc on has estat feliç. Un lluminós pla general final ens mostra dos éssers fràgils decidits i preparats finalment per enfrontar-se al món real, en un colofó immillorable d'una pel·lícula que se t'enganxa a la pell. Brutal, en tots els sentits de la paraula.

I el Barça, mentrestant, a la seva. Encara donava voltes a la pel·lícula quan el Sevilla es va avançar en el resultat. No és la primera vegada que ens passa: el Barça, com els protagonistes dels films tradicionals, comença amb problemes abans d'assolir la recuperació de la feliç normalitat. I no hi ha res a dir: ja hem après que no és desídia, sinó el preu que cal pagar a vegades com a maduració del partit. El que no m'acaba de convèncer és per què, quan ja hem remuntat i per tant fet el més difícil, permetem que el rival reaccioni i torni a tenir oportunitats quan l'hauríem de tenir mort (partit calcat al del dia de l'Atlético, sense anar més lluny). Segurament és l'etern dilema entre rematar el partit i assegurar-lo, però a vegades (sobretot quan no hi és Iniesta) fa la sensació que només Messi entén que hi ha moments que cal posar la pausa i defensar amb la pilota. És clar que tot això són ganes de queixar-se, perquè aquest equip avança a còpia de rècords i de solvència. I, a més, que qui et compliqui la vida sigui el teu rival a la final de copa garanteix emocions fortes a final de curs. Ara vénen dos partits clau a fora, en dues capses de sabates per estadi. Si els superem amb nota, el primer objectiu serà a tocar.

Comentaris (3)01-03-2016 23:35:47

Futbol: Arsenal 0 - Barça 2

Realment, ha de ser molt frustrant enfrontar-se a aquest Barça actual. Ets un dels equips més ofensius i creatius de la Premier, però resulta que decideixes defensar ben replegadet i intentar sorprendre'l al contraatac. Però no t'ho compra, i decideix jugar amb els teus nervis i la teva paciència, malgrat que pugui semblar al contrari. I toca i toca fins a l'avorriment. I a la segona part el teu públic comença a pressionar-te i t'obliga a fer un pas endavant: queden vint minuts i el resultat encara és 0-0. I llavors decideixes (o la inèrcia t'hi porta) que sí, que ha arribat el moment. I el partit es trenca... i qui t'acaba matant al contraatac és el Barça. Tot t'ha sortit absolutament al revés.

El Barça és cada cop més temible perquè els equips han provat mil i una fórmules per frenar-lo, i no hi ha manera. Certament, ahir l'equip va tenir en moments puntuals la dosi de fortuna necessària en una competició de curt recorregut com la Champions, però va mostrar una maduresa competitiva a l'abast dels escollits. Va tenir tot l'ofici del món, va acaparar una possessió horitzontal i inofensiva amb l'únic objectiu de desesperar el rival i va esperar el moment oportú per clavar el fibló. Com a espectador apassionat, les sensacions no sempre van ser bones: trobava a faltar més oportunitats, i a més els culers encara conservem el tic de patir com bojos quan veiem que el partit es trenca. Ens costa assimilar que ara tenim més registres, i que amb els tres superdotats que tenim al davant qui gosi anar de cercavila ja ha begut oli. Vist després amb perspectiva, el Barça va fer un partit gairebé perfecte. Va ser poc vistós, va patir a estones, però va jugar sempre a allò que li va convenir. Aquest equip no té preu, perquè el futbol no és només cosa de milions.

Comentaris (4)24-02-2016 23:35:51

Futbol: Las Palmas 1 - Barça 2; i cinema: "¡Ave, César!"

Quan es juga amb el cap en una altra cosa (és a dir, Londres), pot passar que et compliquis una mica la vida i que acabis demanant l'hora. És una mica el que va passar dissabte a Las Palmas, tot i que la veritat és que l'equip va tornar a donar una bona mostra de solvència, d'aquelles que li permeten anar sumant punts encara que sigui sense brillantor. Cal felicitar Las Palmas, un equip que tot i tenir l'aigua fins al coll no va donar ni una sola puntada i va oferir moments de molt bon futbol. Un equip que estimi la pilota sempre tindrà el meu suport i la meva simpatia, de manera que espero que se salvin en detriment d'altres que no s'ho mereixen tant. Tornant al Barça, es va tornar a imposar la tendència de la temporada: pot de les essències al Camp Nou i granota de fer feina fora de casa. Demà, a Londres, pronostico (i espero no confondre pronòstic amb desig, ni amb consciència de la necessitat) una combinació de totes dues coses, com en les grans ocasions.

En els extres de la pel·lícula "Magical Girl", el seu director reflexiona sobre l'experiència cinematogràfica. Afirma que ens en fotem dels que van sortir corrent en la primera projecció dels germans Lumière perquè es pensaven que els atropellaria el tren, però que de fet l'espectador actual també segueix el joc d'emocionar-se davant l'experiència d'un personatge tot i saber que té davant un actor. Força cosa d'això hi ha a "¡"Ave, César!", la nova marcianada dels germans Coen. Estem davant d'una pel·lícula metalingüística o, si es vol, metacinematogràfica, ja que utilitza el llenguatge cinematogràfic per parlar del mateix codi. Les millors escenes del film són aquelles en què es mostra el rodatge de seqüències i en què es combina el pla general (que mostra el muntatge) amb un pla més proper en què les tramoies desapareixen i que ens provoca una sensació que aquella és en realitat la pel·lícula que estem veient. I a la inversa: en les escenes en què assistim a les peripècies dels personatges fora dels platós, els Coen ens ofereixen sempre alguna sortida de to per recordar-nos que allò tampoc és la realitat: un salt impossible, una cançó típica de musical enmig d'una conversa... I, com a colofó que confirma que tot plegat és una farsa, l'absurd oblit que comet l'actor interpretat per George Clooney en ple clímax discursiu. Tot plegat, amanit amb les habituals inquietuds religioses dels Coen i el goig de veure actors com Clooney parodiant-se un cop més a si mateixos (si jo fos Clooney, em començaria a saber greu que no m'avisessin mai per als seus treballs seriosos) o una Scarlett Johansson encarnant una mena d'Esther Williams grollera, per no parlar de Channing Tatum i el seu numeret musical filogai. La gent mata per treballar amb els Coen, i ells ho aprofiten amb una llibertat creativa envejable. D'acord: la trama té més forats que un colador, i els gags s'allarguen massa i a més són massa intel·lectuals. Ja ho deia un crític de Fotogramas: els Coen fan més gràcia quan no volen fer una comèdia pura. Però no cal jutjar amb severitat aquesta obra menor, aquest divertimento a mig camí entre l'homenatge i la paròdia dels anys daurats de Hollywood, si bé el final de la pel·lícula deixa clar que s'imposa la primera opció. Aquesta vegada, la nostàlgia dels Coen ha derrotat el seu esperit crític.

Comentaris (3)22-02-2016 20:48:39

Futbol: Sporting 1 - Barça 3

Doncs ja està. Ara sí. La diferència de punts respecte als rivals ha passat de ser virtual a ser real. Més de dos partits de marge sobre els perseguidors. La lliga no està sentenciada, però sí molt ben encarrilada. Avui l'equip ha fet el seu habitual partit solvent de fora de casa, sense la fantasia del Camp Nou però amb una imatge força millor que la dels últims desplaçaments. Un detallet que demostra que els il·luminats de la UEFA no en tenen ni punyetera idea: alguns dels jugadors que han participat avui segurament no tindran minuts a la Champions. Per tant, si pel que fos s'aconseguís guanyar la competició europea (empresa que serà complicada però evidentment no impossible), no rebrien el reconeixement oficial de campions. Quina cosa més absurda: amb humilitat, aquests jugadors accepten el seu rol de dosificadors dels titulars, de manera que són imprescindibles perquè aquests arribin en condicions òptimes al tram final de la temporada. És a dir, que tindrien tant de dret a sentir-se campions com els altres. Convé que ells, almenys, no ho oblidin.

En fi, segurament el futbol és l'opi del poble (tot i que jo crec que més aviat ho és el món del futbol, que és molt diferent), però és tan reconfortant aquest oasi de felicitat enmig d'un dia llarguíssim de feina... Això sí: val més que mai ens hàgim de jugar res en una tanda de penals...

Comentaris (1)18-02-2016 01:08:10

Cinema: "Magical Girl" i "La noche cae sobre Manhattan"; lectura: "Tot esperant Godot"; i futbol: Barça 6- Celta 1

Per fi trobem el cap de setmana ideal per veure un regal de Reis: "Magical Girl." L'esperava amb ganes, i no em va decebre gens ni mica. Explicar res sobre aquesta pel·lícula és complex: difícilment faràs res semblant a un spoiler, però li pots prendre gran part de la gràcia a qui no l'hagi vist. Per tant, si és el cas, primer cal córrer a veure-la i després continuar llegint. Ho intento: bàsicament, la metàfora clau és la del puzle. El rep de mans d'una psicòloga un personatge traumatitzat per un fet del passat, i esdevé símbol de la reconstrucció (i posterior redestrucció) de la seva estabilitat emocional. Però, sobretot, el puzle és una metàfora de la pròpia pel·lícula: l'espectador ha de treballar per fer encaixar les peces, i a sobre al final n'hi ha una que falta, de manera que caldrà la imaginació per completar-la. Què va passar entre Bárbara i Damián? Que cadascú ho decideixi... D'altra banda, res sembla gratuït en aquesta història de lògica inversemblant (però lògica al capdavall, i de coherència interna) que enmig de les situacions més increïbles t'engalta com si res certa càrrega social. Que els antagonistes siguin dos professors, un de matemàtiques i un de literatura; el paper de l'exemplar de la Constitució espanyola; aquell gol de la selecció espanyola en el moment més atroç; les mateixes paraules inicials del film (dos i dos sempre fan quatre?)... No ho analitzaré, perquè la pel·lícula és més suggerent que racional. Potser l'únic error (o, si més no, element qüestionable) sigui la voluntat de localització d'una pulsió que jo intueixo més aviat universal entre raó i passió. Sigui com sigui, el millor d'aquesta pel·lícula de Carlos Vermut és que fa transitar l'encallat cinema espanyol per camins desconeguts, i el resultat és una experiència molt estimulant.

Però com que, com diria el poeta, m'exalta el nou i m'enamora el vell, també gaudeixo molt amb la sobrietat i el classicisme del Sidney Lumet de "La noche cae sobre Manhattan". Una pel·lícula amb un guió impecable que situa tots els seus personatges encarats a dilemes ètics de gran magnitud. Potser l'única cosa que retrauria a aquest thriller policíac és l'ús un pèl massa emfàtic que en moments puntuals fa de la música, i que fa que flirtegi innecessàriament amb la moralina una història que precisament té com a gran virtut la recerca dels grisos, de la zona relliscosa que hi ha entre el que és legal i el que és correcte.

Aquest productiu cap de setmana em porta també a enllestir la relectura de "Tot esperant Godot". Poques obres (si és que n'hi ha alguna) han aconseguit transmetre com aquesta immortal i despullada peça teatral de Samuel Beckett l'absurditat total de la nostra existència. Amb tota la cruesa, Beckett ens posa cara a cara davant la buidor i la falta de sentit de la nostra vida efímera i ridícula, aquesta pàgina en blanc que ens obliguem a omplir de passatemps i de conflictes per no embogir. Sort en tenim, de la nostra capacitat d'autoengany, per suportar la consciència de la nostra insignificança. En determinats moments, com quan assisteixes a la mort lenta d'un familiar o quan t'informen del decés inexplicable d'algú com la nostra estimada Muriel (navegant incansable cap a una Ítaca de la qual s'ha quedat injustament a les portes), aquesta sensació de no-res i de sense sentit es fa més punyent que mai.

Suposo que per això (per tenir la impressió que existim, en paraules d'un dels personatges de "Tot esperant Godot") creem artefactes tan inversemblants com el futbol. Com que el món ha de ser repartit, hi ha gent assenyada que veu aquesta activitat com vint-i-dos ganàpies donant puntades de peu a una pilota, i d'altres malalts que concebem aquest esport com la metàfora més irracional però més profunda de la vida. I, per què no, estem convençuts que en mans de gent com els actuals futbolistes del Barça pot arribar a la categoria d'obra artística. La segona part del Barça d'ahir mereixeria una exposició permanent en un museu. Una altra exhibició, doncs, d'aquest equip imponent: el conjunt de Guardiola potser era més romàntic, però aquest pot arribar a ser una piconadora. I, malgrat que sempre hi haurà mediocres que confondran la creativitat amb la falta de respecte, només per la jugada extraterrestre que va donar lloc al penal, Messi es va guanyar el dret a llançar-lo com li donés la gana. Només faltaria. I nosaltres que ho gaudim. Com si l'hagués volgut llançar d'esquena a la porteria.

Comentaris (3)15-02-2016 23:44:15

Futbol: València 1 - Barça 1

Per obra i gràcia del voluntariós Luis Enrique, un partit de tràmit com el d'ahir es va tornar distret, perquè va permetre veure variants tàctiques interessants. El tècnic ho va justificar en roda de premsa amb l'argument que calia canviar el dibuix per encabir els jugadors amb menys minuts, però també se li va escapar que buscava millorar la sortida de pilota. Aquest ha estat el gran maldecap de l'equip les últimes jornades, i l'asturià reconeixia que amb un calendari tan vertiginós no havien tingut temps de treballar-ho. Com que això d'ahir era un entrenament amb (poc) públic, era el dia perfecte. I es va veure la idea: defensa de tres centrals, de manera que els laterals jugaven més avançats com a carrilers, i Rakitic com a fals nou a la mitja punta, en una mena de 3-2-3-2 molt flexible. L'objectiu: disposar de més jugadors per a la sortida de pilota per neutralitzar la pressió avançada rival. El problema: d'una banda, que el València no tenia cap interès a fer l'esmentada pressió; però sobretot que els tres centrals d'ahir ara mateix són un drama i impedeixen treure conclusions. Amb Piqué i Mascherano, caldria veure si l'augment del nombre d'efectius seria eficaç. Segurament no fa falta si tens Busquets al pivot, i es podria témer una excessiva desnaturalització de l'equip, però Luis Enrique té molt clar que la imprevisibilitat és una virtut i afortunadament no es queda de braços plegats si detecta un problema.

El que no s'acaba d'entendre és què hi feia Rakitic, ahir, a l'onze. Va ser l'únic integrant del teòric equip titular que va participar, i potser és una declaració d'intencions sobre la possibilitat que Turan li estigui passant al davant. Sigui com sigui, ahir el croat va gaudir d'una llibertat de moviments que no tenia des de la seva època al Sevilla. L'èxit de l'invent, intermitent: a la bona primera part del Barça, tot plegat va servir per tenir l'equip ben juntet. A la segona, en canvi, es va allargar un pèl massa entre línies. En qualsevol cas, bona imatge dels suplents ahir. I el més important: ja tenim una final a l'horitzó!

Comentaris (1)11-02-2016 23:12:57

Cinema: "El renacido"

Com en tota pel·lícula d'Iñárritu, "El renacido" permet fer dues lectures força diferenciades entre forma i fons, i com sempre el continent guanya per golejada el contingut. "El renacido" és plena d'imatges impactants, és brillant tècnicament, és fins i tot narrativament solvent... Però resulta una mica descoratjador que sovint, especialment des que va partir peres amb el seu guionista Guillermo Arriaga, tot aquest embolcall enlluernador tapi el no-res. És cert: argumentalment hi ha elements destacables com un tímid ecologisme en favor dels indígenes, i fins i tot hi ha una història de supervivència prou ben explicada (impagable l'escena del cavall-refugi), però Iñárritu insisteix a carregar les tintes innecessàriament en els aspectes orgànicament més desagradables (això ja el va perdre a "Biutiful") i, sobretot, transmet la sensació de no saber què vol explicar exactament amb la seva història. Tot porta a la decebedora sensació que el motor de la supervivència és només la venjança, fins que al final Iñárritu intenta redimir el seu protagonista amb un gir espiritual new age més aviat desconcertant.

En definitiva, a Iñárritu només li faltava arrasar en els Oscar amb "Birdman" per sentir-se el nen mimat de Hollywood (cosa que segurament aquest any li ratificaran) i acabar de deixar-se anar en els seus deliris de grandesa. Però, malgrat que no nego que ha fet una bona pel·lícula d'aventures, a mi ja em comença a cansar que m'enredi: amb ell sempre tinc la sensació de tenir una gerra de ceràmica amb ornaments preciosos... però plena de vi Don Simón.

Comentaris (6)09-02-2016 22:05:30

Cinema: "Carol"; i futbol: Llevant 0 - Barça 2

Tercera pel·lícula magnífica en un mes: o m'estic tornant definitivament tou i ja m'agrada tot, o realment aquest 2016 promet cinematogràficament. Sigui com sigui, no sóc l'únic que pensa que "Carol" és una meravella, un prodigi de sensibilitat sense carrincloneria, una lliçó de cinema en cada fotograma. "Carol" et fa sentir el plaer del cinema clàssic, amb una història cuinada a foc lent (no apta per a gran part del públic de multisales, que només busca acció irreflexiva i sense fre), una cuidadíssima posada en escena, una narrativa de ferro i una cura de l'enquadrament que deixa bocabadat. Rere una història d'amor prohibit acadèmica i l'actuació sublim de les dues protagonistes, en el film hi batega un feminisme subtil i, aquest sí, necessari. Perquè la societat (la dels anys 50, però també la d'ara) obliga sovint a la contradicció entre els sentiments que es tenen i les paraules que es pronuncien.

El Barça, per la seva banda, continua avançant, sovint en el malentès entre el que transmet el seu joc i la realitat. Qui veiés el partit ahir pensaria en un equip indolent, apàtic, de llei del mínim esforç. La realitat, però, és que sovint el Barça posa el fre de mà com a manera de defensar-se: mentre tinc jo la pilota, tu no em fas mal. El problema és que ahir la perdia massa vegades amb massa facilitat, i això comença a ser habitual (atenció a la nova moda del 7 defensen i 3 ataquen que sembla que pren tendència entre els rivals), i ahir l'única cosa que impedia l'avorriment més absolut era la sensació de perill d'un partit no tancat. En fi, amb aquests partits sense història que s'obliden al cap de dos minuts també es guanyen lligues...

Comentaris (12)08-02-2016 13:48:44

Pàgines: 12345615161718192035  <>