login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 6 - Sporting 0; i cinema: "Mientras nieva sobre los cedros"

Segona golejada consecutiva del Barça, tot i que val a dir que aquesta em va deixar molt menys satisfet que el 0-8 de la Corunya. Perquè el Barça no va fer un bon partit dissabte, i en alguns moments semblava que o bé jugava amb una relaxació imperdonable o bé és que no en sabia més, i no sé quina de totes dues coses seria més preocupant. Jugant-nos el que ens estem jugant, i després d'haver passat el que hem passat, no ens podem permetre jugar a ratxes, a estones. Sort que en un moment donat Messi es va cansar de la incertesa i va posar una marxa més a l'equip. Ell i Suárez definitivament han tornat, mentre que a Neymar encara se l'espera. Greu error posar-se a xiular-lo justament ara, i actitud exemplar amb ell i amb l'equip d'un públic que darrerament sí que ha estat a l'altura. Perquè tots podem pensar en les coses que no funcionen i comentar-les, però al camp toca animar si més no mentre l'equip juga. I això finalment sembla que ho hem entès. Això no treu que ara sigui evident que algunes coses no s'han fet bé, que no tenim banqueta perquè s'ha fitxat malament i perquè l'entrenador mai ha donat confiança als suplents. Són reflexions que caldrà fer al final, acabi com acabi la cosa, perquè els resultats puntuals no poden amagar les evidències. Si tots fem sana autocrítica, i no aquella autodestrucció que tant ens agrada practicar i que és tan dolenta com l'autocomplaença, tots hi sortirem guanyant. Mentrestant, al cent per cent amb aquest equip i confiança màxima.

I diumenge, de ressaca després d'un bon Sant Jordi, ens posem mig engripats "Mientras nieva sobre los cedros". Formalment, la pel·lícula funciona com un trencaclosques fascinant, a vegades amb flash-backs dins els flash-backs, i amb una fotografia excel·lent. Llàstima que tant a nivell d'imatge com d'estructura la pel·lícula acabi agradant-se un pèl massa i a vegades es passi de frenada, ja que això l'acaba convertint en un pèl massa esteticista i efectista. Sigui com sigui, resulta d'agrair la intenció d'aportar certa originalitat a un tema clàssic per no caure en la rutina. Temàticament, el més interessant és comprovar l'habilitat de convertir un dilema moral a gran escala en un dilema personal, perquè al capdavall són els anhels íntims de les persones els que mouen el món. Superant el tòpic tan americà de l'ombra allargada del pare i amb evidents ecos a "Matar un rossinyol", "Mientras nieva sobre los cedros" ens mostra que a vegades la grandesa consisteix a aparcar just a temps les misèries i les rancúnies personals.

Comentaris (1)25-04-2016 22:01:26

Futbol: Dépor 0 - Barça 8

A vegades la vida et somriu tant que no t'adones de com n'estàs, de bé. Vas pel món de satisfacció en satisfacció, i al final pots perdre de vista com de difícil és obtenir-la. Aleshores, però, de sobte i sense entendre per què, tot comença a sortir-te a l'inrevés, i tot allò que donaves per segur s'esfuma. Aleshores toca aixecar-se, començar de zero, deixar-te l'ànima en tot el que fas. I és llavors que qualsevol petit èxit, d'aquells que abans eren rutina i que no valoraves, es converteix en una alegria immensa. El pou en què t'havies ficat fa que, en sortir-ne, tot adquireixi una nova dimensió. Qui sap si al capdavall no hi has sortit guanyant: ara te la jugues a cada moment, però potser això t'omple més i dóna més sentit a allò que fas. I si al final te n'acabes sortint, segur que tothom correrà altra vegada a riure't les gràcies. Però no hauries d'oblidar que amb la patacada t'hauries d'haver tornat més savi. La teva memòria et permetrà distingir qui va estar sempre al teu costat i qui va renegar de tu quan més el necessitaves. En definitiva, quins amics només són bons per sortir de gresca i amb quins pots comptar realment en els moments difícils. Ara com ara, sigui com sigui, gaudeix del moment, respira, i prepara't per a tot allò que encara ha de venir.

Comentaris (1)22-04-2016 00:13:00

Cinema: "Nuestra hermana pequeña"; i futbol: Barça 1 - València 2

He llegit en alguna banda que al director japonès Hirokazu Koreeda li retreuen el fet de transitar per camins cada vegada més convencionals. Crec, però, que el que no li perdonen és que el tema central de la seva filmografia hagi esdevingut definitivament la família. La família és vista pels intel·lectuals dogmàtics com a una institució caduca i en decadència i, malgrat que certament Koreeda hi posa la lupa per fer-hi sorgir tot allò que no hi funciona, sembla que molesta que la seva mirada sobre aquesta institució acabi essent lluminosa i partidària de la seva necessitat. Però les pel·lícules de Koreeda no són apologies de la família com determinades pel·lícules americanes molt dretanes i molt republicanes, sinó que el cineasta nipó en fa la dissecció i aposta per la crítica malgrat que li agradi arribar a l'esperança. Koreeda s'agafa el seu temps per acompanyar els seus personatges (als quals estima i respecta), en una pel·lícula en la qual aparentment no hi passa absolutament res però en la qual en realitat les coses importants passen dins l'ànima de les seves criatures, marcades per l'abandonament. Història de la relació entre uns personatges femenins que es dediquen a omplir els espais buits provocats per l'absència (l'escena de la mesura de l'alçada de la germana petita és d'una senzillesa i una sensibilitat exquisides), la química entre les protagonistes ens permet avançar sense avorriment per la seva quotidianitat i descobrir, com també és habitual en Koreeda, que en els més joves (aquesta germana petita molt més sensata i madura que les adolorides i anestesiades germanes grans) hi ha l'esperança. Una sortida del cinema plena de llum i bones sensacions, i més després d'haver comprovat aquell mateix matí de dissabte la implicació i l'interès de centenars d'adolescents (com en el seu moment en la Trobada de Clàssiques) en la fira Ciència Entre Tots de Girona. A vegades un professor encara pot sentir que hi ha futur, i que la seva feina té algun sentit.

Precisament a la fira científica, diversos alumnes meus em van explicar de manera molt entenedora el principi d'acció-reacció: omplien d'aigua amb una manxa un divertit coet que acabava volant pels aires. El motiu era que la pressió de l'aigua cap avall provocava que el coet s'enlairés cap amunt. Això és el que esperava que passés ahir amb el Barça: que després d'haver arribat molt al fons, es propulsés d'una vegada. Però, pel que es veu, després de tocar fons encara era capaç de continuar cavant. Durant els darrers dies, una nova teoria m'havia passat pel cap: em vaig adonar que els dos triplets de la història del club es van produir quan ningú hi comptava, i van anar arribant de mica en mica. Això em va fer pensar que el pecat original d'aquesta temporada havia estat partir de la idea que el triplet era l'objectiu. I això em feia pensar també que paradoxalment el Barça es podria haver tret un pes de sobre ara que ja no ho podia aconseguir, i que ahir recuperaria el seu bon joc. Principi d'acció-reacció. I, en certa manera, va ser així. L'equip va tenir un inici de partit fantàstic, i realment jugava com alliberat. Pero és evident que ara mateix la moral és fràgil, i que estem de pega a totes dues àrees. Només així s'entén que al descans el resultat fos de 0-2 després de la magnífica primera part del Barça. Però el més interessant de tot és que el Barça no es va enfonsar ni precipitar, i va jugar la segona part amb la mateixa qualitat i el mateix seny que quan el resultat no l'estava angoixant. No n'hi va haver prou, però el que vull dir és que hauríem de ser menys resultadistes que mai i entendre que ahir va canviar alguna cosa. Ahir sí que vaig reconèixer l'equip. Cal tenir fe en uns jugadors que van mostrar un orgull i una gestió de l'ansietat encomiables (excepció feta de Neymar però amb Mascherano com a exemple majúscul). Jo encara crec, i agraeixo que el públic del Camp Nou s'estigui comportant tan bé aquestes últimes i delicades setmanes. No puc dir el mateix de determinades persones que declaren en tota conversa possible que ja ho veuen tot perdut i que ja no els val la pena seguir l'equip. A aquests, que si la truita es torna a capgirar tornaran a pujar entusiasmats al carro, els diria que per guanyar-te el dret a les alegries s'hi ha de ser a les verdes i a les madures. I que personalment sento pel Barça el que probablement es deu sentir per un fill: m'encanta que sigui el millor, però no necessito que ho sigui per estimar-lo.

Comentaris (1)19-04-2016 00:05:50

Futbol: Atlético 2 - Barça 0; i lectura: "Escolta la cançó del vent" i "Pinball 1973"

Tristesa, dolor, impotència. Però orgull, malgrat tot. Això, sempre. Aquests tres lacònics sintagmes eren tot el que ahir a la nit havia decidit escriure quan arribés el moment d'enfrontar-me a aquest article. Vint-i-quatre hores, però, donen per força: per pair-ho, per donar-hi voltes i per comentar la jugada. Diguem-ho clar: ahir, tot el que podia sortir malament va sortir malament. Va guanyar qui va saber competir millor, que no és exactament el mateix que dir qui va jugar millor. A l'Atlético no li retrec que fes un plantejament basat a viure de l'errada aliena (això és qüestió de gustos i de recursos, tot i que m'agradaria que algun dia ens eliminés algun equip amb gust pel futbol), però sí que fes servir trucs barats com ara l'entrada constant de dues pilotes al camp, per exemple. I al Barça... Ai, li retrec principalment que a la primera part no es decidís a atacar: l'aposta per la possessió i el futbol control era evidentment correcta, però hauria d'haver intentat posar la por al cos a un Atlético que sempre va tenir el partit on volia. Tota la setmana ens havien assegurat que no especularíem amb el resultat, però al final no va ser així: ho vam fer, evidentment no pas tancant-nos al darrere, però sí defensant amb la pilota i oblidant-nos d'atacar.

La resta d'anàlisis ja serien de més recorregut. No puc entendre la gent que ara ja es vendria Messi, però tampoc suporto aquells que li tenien ganes a Luis Enrique i gairebé sembla que s'alegrin de la derrota del seu equip per poder dir que ells ja ho deien. Per mi el problema és que segurament el famós partit d'Anoeta (el del gener del 2015, no pas el de dissabte passat) va traslladar el comandament del vestidor al trident en detriment del tècnic asturià. Això ens va anar molt bé i tots sabem la felicitat que ens va portar, però a la llarga ens ha passat factura. Compte! No estic crucificant el trident (tot i que l'actitud d'ahir de Neymar em va semblar lamentable), sinó simplement assenyalant que l'equip n'ha acabat depenent massa. I no en la direcció que la majoria indica: per mi, en un equip ben construït, és normal que marquin els gols els de dalt, i més si són tan bons com aquests. No. El problema és que s'ha decidit que han de jugar per decret, i això ha provocat que no tinguem suplents de garanties per a ells, que arribin fosos i que el marge de maniobra a l'hora de fer canvis sigui molt estret. Però no es tracta d'iniciar una guerra de bàndols: aquest entrenador i aquests jugadors ens han donat molt, i si ho cremem tot a la primera decepció és que no ens mereixem la felicitat en què hem viscut instal·lats durant l'última dècada.

Això sí: malgrat que em posa malalt aquesta capacitat d'autodestrucció de l'entorn barcelonista, hi ha una cosa que m'agrada. Prefereixo mil vegades l'autocrítica que fer com fèiem abans i culpar sempre allò que no podíem controlar. Deixem-ho per als equips petits. En totes les converses sobre el partit que he tingut avui, gairebé en cap ha sortit la qüestió del penal no assenyalat a l'últim minut. Tenim clar que vam perdre perquè vam fer un partit horrorós, i punt. Però no vull ni pensar tot el que s'hauria dit si la jugada hagués estat a l'altra àrea. I estaria bé que tots els que van parlar de conxorxes arbitrals perquè el Barça revalidés la Champions arran de l'expulsió (justa) de Torres demanessin disculpes. I no em sap greu acabar amb una altra consideració potser poc elegant (i naturalment arriscada): aquells que riuen tant ara, ja veurem què fan al juny quan comparem les competicions que haurà guanyat cada equip.

En fi, com que el disgust no em deixava dormir, vaig enllestir el volum que inclou les dues primers novel·les escrites per Haruki Murakami. Amb el japonès continua la meva relació d'amor-odi: al començament el llibre em va fascinar, però progressivament hi vaig anar perdent l'interès. És a dir, el que amb ell em passa gairebé sempre. Aquestes novel·les són encara més estranyes del que ja és habitual. Contenen sentències precioses i un gust desconcertant per la metàfora, però no saps ben bé on vol anar a parar tot plegat. Sigui com sigui, alguna cosa deu tenir aquest autor perquè tan sovint hi acabi tornant.

Comentaris (1)15-04-2016 00:22:44

Cinema: "La invitación"; i futbol: Real 1 - Barça 0

"Así es la vida: la realidad se impone sobre la melodía" (Julieta Venegas, Gran Teatre del Liceu de Barcelona, diumenge 10 d'abril del 2016).

Segons la mitologia grega, quan algú es moria la seva ànima havia de viatjar fins a l'Hades, el regne dels morts. Calia creuar la llacuna Estígia, que separava els morts dels vius, per mitjà de la barca de Caront. Però abans calia beure de les aigües d'aquesta llacuna, que feien que les ànimes oblidessin tot el que havien viscut dins el cos mortal per arribar al món dels morts netes de penes i de patiments. La mort és l'oblit. L'oblit és la mort.

Vet aquí "La invitación", guanyadora de Sitges 2015, una pel·lícula sobre l'oblit. Sobre la necessitat (o no) d'oblidar per alliberar-se del pes de la tragèdia. I, més enllà de les seves virtuts artístiques, aquesta desassossegadora pel·lícula és una magnífica oportunitat per reflexionar sobre el caràcter profilàctic i anestèsic que caracteritza la societat dels nostres dies.

El lúcid abandonament del pes de la religió en la societat occidental (amb tot el que té d'alliberament de posicions fanàtiques que només contribueixen a crear distàncies entre éssers humans) ha tingut la contrapartida problemàtica de la substitució per un hedonisme radical impossible de satisfer o bé per una falsa espiritualitat new-age buida i tramposa. S'ha perdut de vista que l'autèntica espiritualitat no és aquella que t'allunya del patiment, sinó aquella que t'ajuda a conviure-hi. Actualment, s'educa la mainada entre cotó fluix: el nen passa a ser l'únic protagonista del món dels seus pares, cosa profundament antinatural, i se'l protegeix equivocadament de qualsevol situació que li generi contrarietat. Es contribueix així a crear una sèrie de generacions incapacitades per a la frustració, sense eines per gestionar el patiment que és inherent (juntament amb el gaudi) a qualsevol existència humana. Per això la joia de Pixar "Del revés" l'encertava de ple: una vida no es construeix només des de l'alegria, i quan el nen està trist no vol que el distreguin amb cançonetes alegres sinó que l'acompanyin i l'ajudin a gestionar el seu dolor.

Perquè la vida ens ha estat donada amb les dues cares de la moneda. Hem de gaudir-la al màxim, sí, però no hem de tenir la pretensió ingènua d'una felicitat sense fissures. La condició humana arrossega la tragèdia de la consciència del seu inevitable destí final tràgic, i possiblement per distreure-se'n s'inventa coses tan absurdes com ara el futbol o les muntanyes russes. Però el patiment hi és, i cal conviure-hi. Més enllà de la major o menor sort que es tingui a la vida, l'ésser humà ha de bregar amb les seves pors, les seves incerteses, els retrets cap als altres, els retrets cap a si mateix, la culpa, el penediment... Tot és allà, i malauradament la realitat no es deixa ordenar. Hom voldria posar cada cosa en un prestatge i anar-la a buscar només quan sigui imprescindible, però tot es desordena en l'escriptori de la ment fent un garbuix enorme, i un pensament angoixant pot aparèixer inesperadament en una nit amb els amics, en un concert o a la piscina. La saviesa no és negar el problema, sinó aprendre a gestionar-lo. I aquí és on ha d'intervenir l'espiritualitat.

No sóc una persona religiosa. Fujo de qualsevol religió com de la pesta perquè em malfio de la comoditat de les veritats absolutes. Escullo que m'ajudin les preguntes i no les respostes. Per això la meva part espiritual mira cap al cinema i la literatura. Cap a la cultura. Cap a la mitologia, si convé, però des d'una interpretació metafòrica i no sacralitzadora. No vull anestèsia, vull sentir la gran joia i la gran por que significa viure. I la religió m'impediria totes dues coses.

El protagonista de "La invitación" escull acceptar el seu dolor per donar sentit a la seva tragèdia. No vol flors de lotus que el facin oblidar. No vol l'alliberament de l'oblit, que és l'alliberament de la mort. Tirarà endavant, perquè sap que el camí de la felicitat és l'acceptació del dolor, i no la seva negació.

I, per no trencar el to greu d'aquest article, el Barça ha decidit que la joia no és divertida sense patiment. Ha decidit complicar-se la vida en totes les competicions perquè així, quan les guanyi, es valoraran més. Igual que sense treballar no es pot assaborir la plenitud dels caps de setmana, sense la por que desperten les derrotes les victòries a venir no tindrien el mateix gust. Potser sí que depeníem massa del talent i amb el trident desaparegut en combat hem descobert que el rei va nu, però jo prefereixo pensar que ens en sortirem. Perquè tot el que no et mata et fa més fort, i al capdavall del que es tracta és d'estar viu.

"Estar vivo es lo mejor" (Julieta Venegas, Gran Teatre del Liceu de Barcelona, diumenge 10 d'abril del 2016).

Comentaris (1)11-04-2016 23:48:28

Futbol: Barça 2 - Atlético 1

Ben segur que si, abans del partit, ens haguessin preguntat si signàvem un 2-1, la majoria hauríem dit que no. Perquè el Barça pot i ha d'aspirar a més i perquè és un resultat molt perillós. Normalment, quan es juga l'anada a casa, els objectius han de ser dos: guanyar el partit i no encaixar cap gol. Només es va assolir el primer objectiu, però en realitat va ser molt important: qualsevol resultat que classifiqués el Barça amb 0-0 obligava l'Atlético a haver de portar el pes del joc en la tornada, i ja es va veure contra el PSV que aquesta responsabilitat li costa i més aviat li fa nosa. I, a veure, no es tractarà pas d'especular amb el resultat i esperar al darrere, i el que més em tranquil·litza són les paraules de Luis Enrique afirmant que l'objectiu és guanyar el partit. Però és evident que, si aconseguim aguantar l'embranzida rival inicial que segur que es produirà, podrem jugar amb els nervis dels madrilenys, jugar amb paciència, aprofitar els espais... Costarà moltíssim, i patirem tant o més que a l'anada (i mira que me'n vaig fer un fart), però sóc optimista.

Perquè, al capdavall, ja diuen que això del futbol és un estat d'ànim. Probablement per això la primera part del Barça va ser tan dolenta. Hi havia ansietat després de la derrota contra el Madrid, i només va faltar el gol de Torres. A la segona part, però, el Barça va sortir més tranquil i va donar un recital que hauria de fer callar una mica els contraris a Luis Enrique, que es passen la vida afirmant que només sabem jugar a la contra. Perquè la realitat és que contra deu homes absolutament penjats del travesser el Barça va combinar a un ritme vertiginós i va crear una ocasió rere l'altra. Amb aquesta versió de l'equip, jo, com Luis Enrique, a la fi del món. Igual que amb una versió del públic, aquesta vegada sí, espectacular. Una vegada més va cantar embogit quan la remuntada estava feta, però aquest cop s'ho havia guanyat amb escreix deixant-s'hi l'alè des del primer minut i quan pitjor ho estava passant l'equip. Tots units fem força.

Comentaris (1)08-04-2016 00:25:25

Cinema: "Orgullo + prejuicio + zombis"; i futbol: Barça 1 - Madrid 2

Ja el pròleg d'aquesta digníssima i entretingudíssima pel·lícula és esplèndid. La veu narrativa, en off, presenta la història amb el mateix llenguatge florit i carrincló que en qualsevol altra posada en escena de Jane Austen, però ho fa parlant de zombis amb tota naturalitat. Les cartes estan posades sobre la taula, doncs, des del començament: aquesta aparentment inversemblant combinació de l'univers Jane Austen amb morts vivents pensa ser totalment fidel a l'essència del clàssic original, i els zombis simplement hi seran introduïts com un ingredient més. Ni tan sols passarà, com jo creia, que de cop i volta els personatges hauran d'afrontar la plaga, sinó que ja fa temps que hi conviuen. Té sentit, tot això? Doncs, a jutjar pel resultat, sí: ambdós elements encaixen sorprenentment bé. La pel·lícula és una delícia visual i narrativa, i malgrat que hi predomina un humor saníssim pots acabar plorant igual que sempre per la història d'amor entre Darcy i Elizabeth Bennet (fins i tot han buscat una actriu guapíssima i intensíssima que té una retirada a Keira Knightley). Per tant, objectiu de còctel impossible assolit. Però... Ja està? No m'hi conformo: els zombis han de tenir algun sentit. Així que hi penso una mica i em surt una teoria, de manera que atenció spoilers i endavant, que se non è vero è ben trovato. A veure: quina és la principal denúncia de les novel·les de Jane Austen i en especial d'"Orgull i prejudici"? La de la hipocresia. Quin és el personatge més hipòcrita de la novel·la? El de l'enemic de Darcy. Per tant, tenint en compte que aquest acaba resultant ser un zombi (el més gros de tots), no podria ser que els zombis fossin una metàfora de la hipocresia? Tot encaixa. El primer atac zombi es produeix en un ball (on, si no?), i les cinc germanes Bennet hi fan front al més pur estil d'Uma Thurman a "Kill Bill", perquè el seu pare les ha educat com a guerreres (igual com a l'original les educa per protegir-les de la hipocresia). Darcy i Elizabeth han de fer front a l'amenaça zombi perquè pugui sorgir el seu amor (com al clàssic havien de desfer-se de la hipocresia regnant que els impedia veure el que sentien l'un per l'altra). Finalment, cal esperar uns segons després dels primers títols de crèdit: Elizabeth i la seva germana s'acaben de casar amb Darcy i el seu millor amic, i tot és alegria i felicitat, com al final de la novel·la d'Austen... Però llavors els canvia la cara: de lluny arriba un brutal atac zombi i l'amenaça recomença. La hipocresia continua allà fora, i de segur que serà un obstacle en la seva relació. Si tot plegat és així i no és només una ximpleria que m'ha passat a mi pel cap, aleshores hi ha una escena terrible: aquella en què la senyora Bennet obliga una de les seves filles a viatjar a cavall malgrat l'amenaça zombi per trobar-se amb el seu enamorat. La senyora Bennet és, ja ho sabíem, un personatge cruel i pervers capaç de deixar les seves filles a la intempèrie d'una hipocresia social despietada per satisfer els seus interessos. I és aquí on, si aquesta era la intenció, aplaudiria fervorosament la pel·lícula, ja que cap altra versió ha mostrat de manera tan contundent la fragilitat i l'abandonament a què aquest escurçó sotmetia els seus plançons. En definitiva, si això és així, l'aposta pels zombis esdevé definitivament intel·ligent i aconsegueix allò que s'hauria de proposar tota versió moderna d'un clàssic: ser fidel a l'original i innovar només per fer-lo més punyent i proper a les noves generacions. Per treure's el barret.

Però, per zombis, com ens vam quedar poques hores després amb el resultat del Barça-Madrid. Per ser suaus, es podria dir que va ser un partit estrany. Certament, em preocupa que l'equip es desfés com un terròs de sucre després de l'1-1. I també que Luis Enrique continuï entossudit a demostrar que les seves decisions a l'hora de fer els canvis són el seu autèntic taló d'Aquil·les. I, sobretot, aquesta preocupant manca de decisió a l'hora de saber com cal llegir determinats moments dels partits. Però cal deixar una cosa clara. De Cruyff vaig aprendre que a l'equip cal criticar-lo quan guanya i lloar-lo quan perd. I avui em sento molt orgullós d'aquest equip. Perquè, malgrat ser qui menys necessitat en tenia, va ser l'únic que va voler buscar la victòria, mentre que el seu rival simplement se la va trobar mentre procurava no perdre. Aquests jugadors no van trair l'holandès el dia del seu homenatge, per molt que es digui, perquè van ser els únics que van intentar jugar a futbol. És cert: no van jugar gens bé, els va faltar frescor i intel·ligència, van tenir un dia molt maldestre. Però ho van intentar. Va ser un partit sense espectacle, cosa que hauria entristit Johan, però no va ser el Barça qui ho va voler així. I una última cosa: Cruyff va canviar la història del club de tal manera que ara mateix 1) l'afició del Barça no perdonaria que el seu equip jugués com ho va fer el Madrid per molt que guanyés; i 2) ara qui salva temporades guanyant l'etern rival és a l'altra banda del pont aeri, i aquí el que es valoren són els títols. De manera que, passada l'emprenyada, vaig mirar la classificació i em vaig quedar molt tranquil.

Comentaris (6)04-04-2016 20:34:24

Cinema: "Els nois estan bé"

Avui, navegant per aquests blogs de Déu, a part de fer-se'm molt tard m'he tornat a adonar que hi ha gent amb una capacitat d'anàlisi de les ficcions (literàries, cinematogràfiques o televisives) absolutament admirable i envejable. De manera que m'he sentit molt petit i ara mateix amb poques ganes d'escriure. Per tant, només donaré un parell de pinzellades sobre aquesta pel·lícula que ens va servir ahir per acomiadar unes esplèndides vacances.

En primer lloc, diré que és una pel·lícula de personatges. Per tant, necessita que els actors estiguin bé. I ho estan tots, sense excepció, i sobretot les actrius (extraordinàries Annette Bening, Julianne Moore i Mia Wasikowska).

I, en segon lloc, parlaré també de la gran paradoxa que crec que de manera conscient planteja el film: presentar una família teòricament poc convencional per parlar dels problemes més tradicionals que pot tenir qualsevol parella. Al capdavall, en les relacions homosexuals monògames també hi ha el risc de la rutina i la descompensació. El personatge d'Annette Benning, el més odiós però també el més interessant del film, veu de sobte amenaçats (i no sense raó) tots els rols que ocupa, tant maternofilials com de parella, com a cap de família. El que passa és que no té raó de voler-los mantenir. La seva vida demana a crits un tracte d'igualtat amb els seus éssers estimats que és incapaç d'establir. Potser a la pel·lícula li falta valentia per proposar unes estructures familiars diferents, o potser curiosament planteja problemàtiques feministes serioses en el marc d'una parella de lesbianes (aspecte, aquest, que com ha de ser no deixa de ser anecdòtic).

Comentaris (3)29-03-2016 23:52:45

Cinema: "Calle Cloverfield 10"

Una dona roba uns diners de l'empresa on treballa i fuig per iniciar una nova vida. Arriba a un motel de carretera i... Cap pel·lícula ha aconseguit capgirar tant les expectatives de l'espectador com "Psicosi", d'Alfred Hitchcock. Ni tan sols la simpàtica bretolada que va ser "Obert fins a la matinada", de Robert Rodriguez. I el cas és que alguna coseta hi ha de l'inici de "Psicosi" en l'arrencada (càmera magnífica, música implacable) de la sorprenent "Calle Cloverfield 10", produïda pel cineasta de culte JJ Abrams. Una altra noia fuig apressada, en aquest cas d'una relació que no funciona, però a partir d'aquí tot es capgira i, com a l'obra mestra de Hitchcock, entrem al museu dels horrors.

Malauradament, la resta de la cinta no està a l'altura de tan prometedor inici (tot i una heroïna tan desconeguda com carismàtica i, sobretot, l'excel·lent tria de John Goodman com a encarnació de la més pertorbadora ambigüitat), i es perd entre les seves indecisions amb el que vol fer. Thriller amb moments definitivament de terror, la pel·lícula no és prou valenta per quedar-se en la seva condició d'obra de cambra, però tampoc es pot dir que la sortida a l'exterior no tingui força. De fet, és un últim canvi de to al·lucinant. Sigui com sigui, és d'agrair que quan la factoria Abrams vol destruir la Terra ho faci a partir d'històries mínimes, de personatges. Tant com és de lamentar que ens estiguem acostumant al fet que sempre parteixi de materials de primera (ja es jugava magistralment amb el gir radical de trama a la lamentablement traduïda aquí com a "Monstruoso") i no acabi de saber rematar-los.

Comentaris (1)25-03-2016 20:16:30

Cinema: "Batman vs Superman"

Les vacances són terreny adobat per als plaers culpables. El temps lliure permet anar a veure sense remordiments aquest artefacte pirotècnic anomenat "Batman vs Superman". Sense expectatives, amb la ment neta i l'única intenció de passar-ho bé, assisteixo a la massificada projecció d'estrena.

Què es pot dir d'aquesta pel·lícula? No gran cosa. Potser el més destacable és que segurament no ofereix el que promet. El presumpte enfrontament entre els dos superherois és descafeïnat, forçat i sense substància. M'hauria agradat que el duel oferís una contraposició entre dues maneres de fer el bé. La pija, la (nocturnament i polèmicament) complementària de la justícia de Batman. La messiànica, outsider i per lliure de Superman. Alguna cosa d'això hi ha, però molt poca, i el conflicte entre ells dos aviat degenera cap a una aliança de forces contra una amenaça que recorda el mite de Frankenstein. El cas és que sobretot la pel·lícula se centra en la condició d'ésser superior de Superman, i assoleix els seus millors moments en la dicotomia Déu-home. No sé si com a conseqüència de la Setmana Santa, vaig veure en el final (atenció spoiler) una lectura mítica gairebé bíblica en el sacrifici de Superman per salvar-nos de les nostres culpes, amb una imatge icònica amb Lois Lane que recorda una Pietat i amb la insinuació d'una posterior resurrecció. I qui sap si en aquesta figura totpoderosa que desperta la barreja entre la idolatria del protector i el recel de l'amenaça no hi ha també una metàfora inconscient dels mateixos Estats Units. I, en relació a això (o no), una interessant reflexió sobre la impossibilitat de fer el bé absolut, ja que per exercir-lo sovint es despulla un sant per vestir-ne un altre. O sigui: el que és bo per a algú és dolent per a un altre.

No cal, però, buscar els tres peus al gat. La pel·lícula està pensada per entretenir, i això mateix és el que jo vaig anar-hi a buscar. El problema és que potser l'equip del director Zack Snyder, solvent com sempre en ritme i fotografia, es perd innecessàriament en una trama massa embolicada per acabar despatxant massa ràpidament els aspectes essencials. El problema és que potser busca l'equilibri entre entreteniment i simbologia (pròleg amb l'11-S com a clara referència) i s'acaba quedant a mig camí de tot. Fins i tot davant d'unes expectatives minses, una petita decepció.

PD: Si un superheroi es defineix per la seva capacitat de canviar la realitat, aleshores els culers acabem de perdre el nostre superheroi. No vaig tenir l'oportunitat de gaudir del Johan Cruyff jugador, però sí de l'entrenador. I és evident que li ho devem tot. Cruyff va proporcionar al Barça un estil de joc que l'ha definit en les tres últimes dècades i que ja ha esdevingut irrenunciable. I, sobretot, va canviar la mentalitat d'un club perdedor que sempre buscava excuses en la d'un equip guanyador. Descansa en pau, Johan, i gràcies per la felicitat que gràcies a tu hem sentit, sentim i sentirem tots aquells que estimem el Barça.

Comentaris (16)24-03-2016 14:58:43

Lectura: "Els secrets de Clifftops"

Vet aquí una novel·la que té tots els ingredients per convertir-se en l'habitual best-seller sense substància, el típic passapàgines en què el lector queda enganxat a la trama i no pot parar de llegir. Alguna cosa d'això hi ha en aquesta història de secrets al voltant d'un fet traumàtic, i de fet m'ha fet perdre unes quantes hores de son, però aquesta novel·la és molt més.

És molt més, sobretot, pel gran ofici narratiu de la seva autora, Hannah Richell. El principal encert de la novel·la és la seva estructura, repartida en capítols que combinen el passat i el present i escrits cadascun d'ells des de la perspectiva d'un dels personatges. La combinació de temps narratius permet dosificar meravellosament bé la intriga, i els diferents punts de vista permeten dues coses bàsiques: d'una banda l'empatia amb cadascun dels personatges, la possibilitat d'entendre les seves raons. De l'altra, el contrast entre com es veuen determinades situacions en diferents ulls, i així mateix la construcció de personatges rodons i de múltiples capes. Un personatge et cau bé en un capítol i al següent l'odies, i viceversa. Tots som així: hi ha distàncies còsmiques entre com ens veiem i com ens veuen, i probablement la síntesi de les dues versions s'acosta a allò que som realment sense saber-ho. És aquesta una novel·la escrita des d'un profund respecte als seus personatges: no són simples peces al servei de la trama, sinó que més aviat ELLS són l'autèntica trama. Allò que t'enganxa és allò que senten i experimenten en el seu interior com a éssers humans.

Naturalment, tot això aparta clarament "Els secrets de Clifftops" de la mecànica prefabricada dels best-sellers. Això, i la càrrega de profunditat que sens dubte té en la seva anàlisi del sentiment de culpa. Per tant, de substància n'hi ha i molta. En definitiva, és aquesta una novel·la escrita amb molt d'ofici. De fet, està tan pensada que potser només se li pot retreure que no hi hagi espai perquè ens regali alguna frase perdurable. Però poc importa, perquè els seus personatges, sobretot la Dora, ens han arribat a l'ànima.

Comentaris (1)23-03-2016 13:17:46

Futbol: Vila-real 2 - Barça 2

El Barça va acabar empatant ahir un partit que a la mitja part tenia guanyat. El desenllaç va ser molt similar al 2-2 del dia del Dépor: el Barça, malgrat les dificultats en què el posa el rival, s'avança 0-2 amb solvència; aleshores s'alenteix el ritme, Luis Enrique introdueix canvis i de sobte tot es descontrola i el rival reacciona.

Seria fàcil retreure avui a l'equip certa indolència, i fer sang al voltant de la fama que envolta l'entrenador de no tenir bona punteria amb els canvis. Tan fàcil com injust. El ritme pausat de la segona part no era res més que la prolongació del de la primera i de la recerca per part del Barça del partit que més li convenia, basat en la possessió per contrarestar l'empenta local. I les substitucions responien a la lògica clara de treure del mig els jugadors amb targeta, davant l'arbitratge absolutament erràtic (per als dos bàndols) que hi estava havent. Ni tan sols es pot dir que s'estigués pensant en el clàssic, ja que Suárez no va ser substituït malgrat trobar-se a una targeta de complir cicle. És veritat, però, que quan els canvis afecten la rereguarda són més sensibles, i el Vila-real va ser prou hàbil per aprofitar la situació de redistribució de peces i posar-se de ple en el partit.

Tot plegat, res greu. Només reca que el que semblava que seria la jornada de l'impuls definitiu acabés sent un petit pas enrere. Però els números són clars i la lliga continua, de moment, més que controlada.

Comentaris (3)21-03-2016 20:51:19

Futbol: Barça 3 - Arsenal 1

Alves avança per la banda dreta, fa una bona centrada (sí, sí: Alves) i Suárez marca acrobàticament un golàs a l'escaire. M'aixeco (o ja estava dret?), crido i respiro alleujat. El Barça, ara sí, té l'eliminatòria sentenciada. I és poc després que, un cop ja tots relaxats (acostumem a mirar els partits en família), el meu sogre ens renya amistosament per haver-nos posat tan nerviosos després de l'1-1. Barcelonista atípic pel seu indestructible optimisme, el meu sogre no entén (tot i que de fet crec que la processó li devia anar per dins) que patíssim quan encara teníem dos gols de marge.

Té raó, és clar. Però és que la Champions és la Champions i tot es viu diferent. La lliga és la (dolça) rutina, però a la Champions els gols es criden més, es vibra més, es pateix més. Perquè cada dia t'ho jugues tot a una carta, i perquè els rivals són molt bons. I, a més, cal dir-ho: el Barça va jugar molt malament ahir. No va llegir en cap moment què necessitava el partit perquè s'inclinés cap als seus interessos, i la cercavila constant en què aquest es va convertir el va col·locar en algun moment al llindar del precipici. Sort de Mascherano, una altra vegada el gran Mascherano, providencial contra el mateix rival que en la mítica jugada del 8 de març del 2011.

Què va provocar aquesta situació? D'una banda, l'etern dilema. El rival havia d'arriscar i deixava tots els espais del món. Al Barça li convenia tenir força estona la pilota, però el caramel era tan llaminer per als tres de dalt que li durava segons a la recerca de pilotes llargues que sentenciessin l'eliminatòria. De l'altra, que el rival també juga. I ahir, a diferència de Londres, es va jugar a allò que l'Arsenal va voler. Afortunadament, però, potser només el Bayern pot aspirar a jugar a cara descoberta contra el Barça i guanyar-li la partida. Perquè el Barça té tres monstres a dalt que ho arreglen tot, tot i tot. I en fa prou, de moment, tot i que seria bo imposar el que necessites i no dependre tant de la qualitat individual.

Però vaja, que patint una mica es gaudeix més. I que potser ahir la sensació era d'un regust estrany per l'excés d'ocasions concedides i també perquè la campana va salvar en l'altre partit el que per mi és EL rival d'aquesta Champions. Però la conclusió també pot ser la del culer 2.0: si jugant tan malament guanyem 3-1 el millor Arsenal dels últims anys, podem estar tranquils. No?

Comentaris (5)17-03-2016 23:49:05

Futbol: Barça 6 - Getafe 0; i cinema: "Mustang" i "Un amic per a en Frank"

En tot acte de comunicació, cal distingir (entre altres elements) entre el referent i el missatge. El referent és allò de què es parla. El missatge, la manera com es transmet. El Barça, per comunicar-se, sap que tant important (o més) que el què és el com. I al Camp Nou de moment és quan més ho reforça, i apareix així la funció poètica. La primera part de l'equip va ser excel·lent: pressió alta, joc al primer toc, bandes obertes pels laterals... És cert que l'altre dia vaig ensopegar amb un trosset del Barça-Getafe de l'última temporada de Guardiola i que això encara no s'ha pogut superar (i aquell any ni tan sols es va guanyar la lliga!), i que potser en aquell equip dominava més l'estètica col·lectiva que la individual. Però el Barça d'ara és un equip potser més terrenal però més complet, i serem ben ximples si no el sabem guadir com es mereix. Perquè també és un espectacle i perquè la funció poètica hi té molt de pes. I els profans en el futbol diran que això de golejar gairebé sempre no té gràcia, però sabem que no és tan fàcil com el Barça fa que ho sembli i que en aquest esport guanyar amb comoditat costa paradoxalment molt. Evidentment, tampoc res a dir a la davallada en el ritme de la segona part: esperen grans reptes.

Continuem amb el desenvolupament d'aquesta idea de la funció poètica. Recordo una conversa de la meva època universitària (que ja comença a ser recordar) en què discutíem el valor de determinat cinema social. A propòsit d'una pel·lícula iraniana que condemnava la marginació a què determinada manera d'entendre l'islam sotmet les dones, un company i jo dèiem que no era gaire bona. Les feministes ens volien matar. Quan ens van deixar parlar, vam mirar de fer-los entendre que en cap cas discutíem el què, sinó el com. El que volíem expressar és que hi ha pel·lícules que tenen una consciència tan clara que allò que defensen és moralment el més correcte que s'obliden que han de cobrir uns mínims per ser considerades una obra artística. S'obliden de la funció poètica. Tot això ve al cas per comentar la notable "Mustang", pel·lícula turca de temàtica molt similar i a la qual em vaig acostar amb una barreja d'expectació i por: el tema m'interessava, però no sabia si l'enfocament seria prou artístic. I el cas és que al començament la cosa no acabava de funcionar: el conflicte apareixia de seguida i a continuació la trama queia en una certa rutina repetitiva (això sí, duríssima). Però de mica en mica la pel·lícula s'enlaira i acabes descobrint de manera retroactiva detalls que t'havien passat per alt i que demostren que sí que hi ha un gust per la narrativa metafòrica: el paper simbòlic que hi juga un túnel de carretera, la ironia que representen les reixes en la resolució de la trama... I tot això s'esdevé perquè la directora juga hàbilment amb els canvis de to: de la comèdia descordada de la seqüència de l'apedregament dels cables elèctrics al terror clàssic d'un cotxe que no s'acaba d'engegar en el moment més inoportú. Afegim-hi un ús exquisit i determinant del fora de camp i ens adonarem que la pel·lícula té consciència social i de denúncia, però també consciència estètica. Perquè entén que el com reforça el què. Només així s'aconsegueix transmetre l'autèntica ironia: qui realment actua de manera obscena no són les noies, sinó que allò que és autènticament pervers és la tradició.

Acabem la tesi. "Un amic per a en Frank" és una pel·lícula benintencionada, però no pot ser narrativament més maldestra. No té cap mena de sentit del ritme, no aprofundeix en res i no la salven ni determinats cops d'efecte. Així, per culpa de descuidar la funció poètica, el que hauria pogut ser una (buscada, però no reeixida) aventura quixotesca sobre la importància de la memòria acaba irònicament oblidada per l'espectador al cap de dos minuts.

Comentaris (3)15-03-2016 21:51:44

Futbol: Eibar 0 - Barça 4; i cinema: "Big eyes"

Els imponderables de la tecnologia em van jugar una mala passada i em vaig perdre la primera mitja hora del partit d'ahir. Quan el senyal va arribar, la ràdio ja feia estona que em deia que el Barça guanyava i que tenia el partit controlat. I és que, curiosament, en els dos últims desplaçaments el Barça ha invertit la dinàmica i ha fet millors primeres parts que les segones. És a dir, no li ha calgut la paciència del desgast. Ha sortit endollat i a totes, i ha superat en ganes i intensitat el seu rival. I això, en un equip d'elit acostumat a guanyar-ho tot i que ja veu la lliga a tocar té molt de mèrit. Darrerament el Barça potser no fa cap partit rodó, ni dóna l'espectacle de dies com els del Celta i el València. Però ofereix una imatge de seriositat i solvència tan contundent que fa goig de veure. Tot i així, cal dir que en l'últim article m'equivocava: la lliga no està guanyada. En primer lloc, perquè sempre val més ser curós (l'Atlético no afluixa). I, sobretot, perquè caldrà celebrar-la com cal quan de veritat arribi.

I acabem el cap de setmana mirant "Big eyes", un Tim Burton menor però digníssim amb diverses capes que val la pena analitzar. En primer lloc, la història (increïblement real) pot funcionar com a metàfora d'un patriarcat que ofega la realització personal de la dona (la diputada Anna Gabriel estaria orgullosa d'aquesta frase). Però on la pel·lícula funciona millor és com a dissecció (molt burtoniana) de la prostitució en què cau l'art quan es comercialitza. Amb una paleta de colors tan kitsch com els quadres de la protagonista, Burton posa l'accent en la contradicció entre crítica i públic i qüestiona l'adotzenament que crea el màrqueting en la producció artística pop(ular). Ell, pop com ningú, sap de què parla, i ho explica en una entrevista: és difícil trobar l'equilibri entre allò que és bonic i allò que és ridícul, i la pel·lícula en parla de manera excel·lent perquè ell s'hi ha trobat al llarg de la seva carrera. Però, hi insisteixo, el més encertat és l'anàlisi sobre la comercialitat en l'art, i en aquest sentit és impagable l'escena en què la protagonista agafa una llauna de sopa Campbell just el segon abans de descobrir que les seves obres ja es comercialitzen en supermercats. Andy Warhol és aquesta desaparició de la frontera que marca l'art pop respecte a la comercialitat. I arribem així a la tercera capa: Burton no hauria fet aquesta pel·lícula si no hi hagués un Ed Wood, un personatge marginal (en el món de l'art, no en la popularitat) i incomprès a qui reivindicar. Però... és Margaret Keane aquest Ed Wood? En principi sí, és clar. Però atenció, perquè la interpretació sobreactuada de Christoph Waltz (a la manera del Johnny Depp dels vells temps) fa sospitar que també es pugui tractar del marit. Al capdavall, l'obra de Margaret hauria triomfat sense la xerrameca seductora del seu home? Perquè, per tot el que ha quedat explicat abans, allò que sintetitza millor aquesta història és la imatge del pòster promocional de la pel·lícula: en temps insubstancials, perquè l'artista vengui el quadre cal que algú vengui l'artista.

Comentaris (4)07-03-2016 23:08:04

Pàgines: 12345616171819202136  <>