login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Los odiosos ocho"

Atenció spoiler.

El cinema de Tarantino sempre ha estat una exhibició de pur talent, de tècnica, de capacitat narrativa, de cinefàgia. És difícil trobar un cinèfil que no gaudeixi com un nen de gairebé cadascuna de les seves pel·lícules, perquè els seus artefactes cinematogràfics acostumen a ser una experiència intensa, gairebé física.

Per tant, formalment, les pel·lícules de Tarantino són impecables i inqüestionables. Una altra cosa són els continguts. Sovint se li ha retret la violència gratuïta, però a mi em sembla que és una frivolització tan evident que la desdramatitza fins al punt que no té cap importància real, malgrat que pugui semblar al contrari. Dit d'una altra manera, les pel·lícules de Tarantino s'han caracteritzat, sobretot al començament, per ser amorals més que no pas immorals: fa la sensació que al genial director tant se li'n dóna l'ètica de l'argument mentre pugui divertir-se i fer divertir desenvolupant-lo.

D'un temps cap aquí, però, la cosa semblava haver canviat una mica. Amb la magistral "Kill Bill" com a punt d'inflexió, l'argument de les seves obres va començar a caracteritzar-se per la poètica de la venjança. Incomodava una mica, malgrat que el recomanable és fruir-ne desentenent-se de la qüestió moral, comprovar com l'autor semblava justificar la venjança com a forma de justícia. Malgrat això, haig de reconèixer que em va semblar sensacional que el cineasta passés comptes amb Hitler prescindint de la Història real fent servir literalment el cinema com a arma, però en canvi em va semblar que aquesta exaltació de la venjança arribava a un paroxisme fins i tot una mica ridícul a la no del tot reeixida "Django desencadenado".

Per això és tan destacable que Tarantino hagi tornat al western per posar les coses al seu lloc amb aquesta extraordinària, descomunal, "Los odiosos ocho". Perquè aquí agafa el rave per les fulles i ens demostra una realitat incòmoda però necessària d'assumir: en un conflicte, malgrat que un bàndol pugui defensar una causa més justa que l'altre, tothom té les seves raons i tothom comet els seus crims, com queda palès en la magnífica seqüència de la conversa a tres bandes, sobre la guerra civil americana, a l'interior de la diligència. I, un cop posades aquestes cartes damunt la taula, Tarantino té la gosadia de deixar personatges d'ambdós bàndols tancats en un hostal tronat, on ja es veu que no passarà res de bo (algun cineasta estatal compra l'atrevida idea de fer-ho amb la guerra civil peninsular?). El desenllaç, amb el pretext de la història d'una banda criminal, posarà de manifest les contradiccions de la societat americana, condemnada a arrossegar-les encara avui en dia.

Perquè hi ha dos moments que poden fer-te arrufar el nas si no t'adones a temps que Tarantino els mostra com a falsos. El primer és quan el botxí elabora la idea que ell és l'element diferencial entre la venjança i la justícia. El segon és quan el personatge de Samuel L. Jackson i el xèrif (?) decideixen posar fi a la vida de la delinqüent per mitjà d'una forca improvisada. En tots dos casos, la incomoditat pot venir de la sensació que l'evolució de la poètica de la venjança arriba només fins a una decebedora justificació de la pena de mort. Però en realitat crec que no és així: en el primer cas, acabem descobrint que el botxí és fals. I, en el segon cas, és encara millor: primer, perquè ambdós personatges reconeixen que prefereixen passar-la per la forca per fer-la patir més (per tant, res de suposada noblesa en l'acte), però sobretot per un final apoteòsic: musiqueta sentimental durant la lectura de la carta de Lincoln, per recordar-nos en el diàleg posterior que aquesta també és falsa. Societat, doncs, construïda des de la violència i des d'una mentida de suposada civilització que blancs i negres, nord i sud, han fet l'esforç d'acceptar com a certa per viure (i morir) en pau.

I això ens porta a l'altra gran marca de fàbrica de Tarantino: el poder de la narració i la generació de tensió. En aquesta pel·lícula ningú és sincer del tot, tothom menteix i en definitiva res és el que sembla. És certa, doncs, la terrible (i venjativa) història que explica Samuel L. Jackson per provocar el general del sud i poder-lo matar en defensa pròpia? Probablement no, per molt que la cruesa de les imatges que veiem (que són les que es projecten en el cap del general) ens faci una projecció mental del contrari. Però la seva funció s'ha realitzat: generar tensió, en una escena genialment puntejada per la interpretació erràtica de les notes de la nadala "Santa nit". La mateixa tensió que tenim en el flash-back quan sabem que la pobra Minnie i companyia acabaran malament per molt que els delinqüents no mostrin cap pressa a executar-les. I, ja no cal dir-ho, el mateix passa amb la qüestió del verí al cafè. Perquè Tarantino juga sempre amb l'estructura i el punt de vista perquè és juganer de mena, però també perquè és fidel a la màxima hitchcokiana segons la qual sempre hi ha d'haver un moment en què l'espectador ha de saber més que els personatges (i, quan convé, viceversa).

Habilitats narratives que es combinen amb les tècniques en una obra mestra en què tots els elements (música, composició de plans, moviments de càmera) són impecables. Moltes coses més es poden dir d'aquesta joia, però el millor és veure-la, sentir-la, pensar-la, processar-la quan al cap d'un munt d'hores i de dies encara no te l'has pogut treure del cap. I, tornant a la visió més política, entre diferents diàlegs sempre perfectes, dues rèpliques ressonen. Els blancs només estem segurs quan els negres tenen por. Els negres només estem segurs quan els blancs estan desarmats. Estats Units: després de la guerra civil o 2016? Societat construïda des de la violència i des d'una mentida de suposada civilització...

Comentaris (6)19-01-2016 23:55:18

Futbol: Barça 6 - Athletic 0

Partit marcat, sens dubte, pel penal i l'expulsió (justa) del porter de l'Athletic només de començar el partit. El que no entenc és perquè s'ha comentat que caldria modificar la norma per evitar carregar-se partits només de començar. Perquè, per aquesta regla de tres, un jugador podria insultar tranquil·lament l'àrbitre durant el primer quart d'hora, perquè que l'expulsessin tan aviat aniria en detriment de l'espectacle.

Sigui com sigui, és cert que ahir no hi va haver partit i que va ser una llàstima. Curiosament, va ser més difícil atacar contra 10 al començament, ja que l'Athletic va haver de renunciar a la pressió alta i no hi havia espais. Però, un cop va arribar el 2-0, la història es va acabar. Mirat de manera egoista, però, la cosa ens va sortir molt bé, ja que l'Athletic es va haver de desgastar molt al mateix temps que nosaltres podíem reservar forces per a l'eliminatòria de copa, i és possible (tot i que tractant-se de l'Athletic no és pas segur) que això dimecres es noti. I, per cert, cal destacar la noblesa de l'Athletic, que gairebé no va donar ni una puntada malgrat la frustració i el fet d'haver de córrer darrere la pilota durant tot el partit. D'altres, que n'aprenguin.

Finalment, com que és tard i vol ploure, deixo per a demà el comentari de la joia del cap de setmana: l'espectacular pel·lícula "Los odiosos ocho", del gran Quentin Tarantino.

Comentaris (3)19-01-2016 00:14:36

Futbol: Espanyol 0 - Barça 2

De veritat que m'agradaria parlar de futbol, però és que el partit d'ahir va ser un bunyol i l'actitud perica en aquesta sèrie de derbis obliga a tornar-ne a parlar perquè n'hi ha per llogar-hi cadires. Aquesta vegada els jugadors més o menys es van comportar (tot i que Caicedo i Álvaro no haurien d'haver acabat el partit), però el públic i la directiva van tornar a quedar retratats. Jo ja entenc que controlar què es canta i què es crida des de la graderia és impossible, però no ho és pas decidir quines pancartes són admissibles i quines no. I ahir hi havia a Cornellà almenys tres pancartes lamentables, una de les quals a més profundament masclista. L'Espanyol faria bé de treure's els complexos i actuar com l'equip gran que es mereix ser per història, i no com el germà petit que sempre es queixa. Perquè si no a cada bugada perd un llençol de dignitat i d'esportivitat.

I, per cert, pel que fa a l'enorme pancarta que podríem considerar la més suau i que va presidir l'inici del partit: de la mateixa manera que estic molt orgullós de tenir un pare andalús, també ho estic de ser d'un club fundat per un suís. Molts catalans vinguts de fora podrien donar lliçons a gent nascuda aquí sobre què significa ser català i dotar de dignitat el nostre poble.

Comentaris (1)14-01-2016 23:50:09

Futbol: Barça 4 - Granada 0; i cinema: "El puente de los espías"

Resultava molt difícil concentrar-se en res aquest cap de setmana que no fos EL tema. Just abans del partit, saltava la notícia: hi havia acord. I el Barça ens va fer un favor i va resoldre el partit per la via ràpida (ajudat pel plantejament suïcida, però destacablement noble, de l'adversari). I tuits amunt i whatsapps avall (a mi me'ls havien d'explicar, perquè jo amb això continuo a la prehistòria), i els esdeveniments que es precipitaven. Al final del partit, tots enganxats a la tele i amb la sensació que el cava gastat el 27-S l'hauríem d'haver reservat per a aquell moment.

I a tot això que ja ben entrat el vespre decidim anar al cinema. Mentre esperem que comenci la sessió, gent que no ens coneixem de res ens sorprenem parlant entre nosaltres sobre EL tema. Sembla clar que una majoria, si més no de gironins, està molt contenta. I la casualitat fruit de la improvisació ens porta a una pel·lícula no prevista, "El puente de los espías". De Spielberg sempre em molestarà la seva tendència (aquí continguda, però inevitable) a la moralina i al maniqueisme patriòtic (quina necessitat mou aquells que tenen un estat consolidat a embolicar-se amb la bandera tot el dia?), però en aquest cas destaca el saludable humor (sobretot en el personatge de l'espia soviètic) en què es nota la mà dels germans Coen en el guió. Més enllà d'això, i de la impecable mà de Spielberg a l'hora de filmar i de narrar (modèlica presentació de personatges), curiosament el film ens parla de les dificultats d'arribar a acords i de jugar bé les teves cartes. I em sembla que el Tom Hanks català d'aquesta història ha quedat clar qui és. Si cal més revolució, ja tornem a tenir el somriure a punt.

Comentaris (1)12-01-2016 00:42:35

Futbol: Barça 4 - Espanyol 1; i cinema: "Los idus de marzo"

Doncs apa, ja ens podem felicitar que entre tots hàgim aconseguit convertir els enfrontaments entre el Barça i l'Espanyol en derbis "dels d'abans". El futbol deu ser una de les poques activitats humanes en què no es valora l'evolució, sinó la involució. Tornem, doncs, a temps rupestres, i que la gent pagui una morterada per veure (sigui al camp o a casa) espectacles tan lamentables com els que estem veient aquests dies. L'Espanyol ha confós intensitat amb violència, rivalitat amb falta d'esportivitat. No han parat de donar puntades i, cínicament, d'organitzar picabaralles a la més mínima falteta nostra (el súmmum d'aquest comportament, el seu porter). Tot plegat fa treure el pitjor de cadascú, i en aquest sentit els barcelonistes també hem de fer autocrítica per haver-nos deixat arrossegar a aquest fangar. El to del meu article de l'altra dia, els meus crits d'energumen veint el partit ahir, l'actitud de Luis Suárez durant i després del partit... no són per sentir-se orgullosos. El Barça faria bé d'adonar-se que hauria hagut de circular la pilota més ràpid, Suárez faria bé de reflexionar que segurament va estar tan horrorós en la definició perquè estava més pendent de barallar-se verbalment amb els adversaris. I, de la mateixa manera, l'Espanyol faria bé d'entendre que, quan es juga d'aquesta manera, el més normal és que t'acabin expulsant jugadors i que això no és cap mania persecutòria. Tots plegats, doncs, hauríem de calmar-nos i fer que només es parli de futbol. En aquest sentit, el més destacable van ser el resultat (que segurament no ens estalviarà un infern a Cornellà), el partidàs d'Iniesta i Messi, i el debut de Vidal i Turan, aquest últim demostrant la seva qualitat i que només necessita temps per adquirir automatismes. Ah! I, sisplau, que algú (Luis Enrique, els capitans, qui sigui) demani a Piqué que deixi de fer el ridícul via Twitter, que avergonyeix i ja cansa.

I avui miro "Los idus de marzo", la pel·lícula més (in)oportuna per veure aquests dies de decepció amb la classe política. Un guió de ferro ens mostra les misèries que mouen els fils de la política. Constantment es juga entre l'enlluernament del discurs del candidat i allò que es mou darrere les cortines per part d'assessors sense escrúpols. Des de la primera escena, en què l'assessor comença el discurs i tot seguit descobrim que és un assaig del que després dirà (se suposa que improvisadament) en un debat el candidat, se'ns evidencien els mecanismes de la ficció política. L'evolució personal del personatge principal (la pel·lícula pren el nom del dia que va ser assassinat a traïció Juli Cèsar) deixa una profunda tristesa. Ara, que sembla clar que ningú quedarà satisfet sigui quina sigui la resolució del lamentable embolic en què ara mateix es troba un procés polític en el qual milions de persones tenim dipositats els nostres esforços i les nostres il·lusions, és un bon moment per veure un film que et desperta i t'adverteix que sempre seràs manipulat en mans d'aquesta gent. Tot i així, com que deia Churchill amb raó que la democràcia és el pitjor sistema exceptuant tots els altres, continuaré dipositant els meus somnis en urnes, i preferint l'esperança ingènua que el cinisme pessimista i misantrop.

En definitiva, tot i que en els darrers dies diversos esdeveniments han fet tot el possible per esquerdar les conviccions que formen la meva identitat, malgrat Piqués i Gabriels, no estic disposat a renunciar als valors en què crec. Potser a vegades estan en males mans, però jo penso continuar intentant estar a l'altura.

Comentaris (1)07-01-2016 21:10:09

Cinema: "El desafío"

Hi coincideix gran part de la crítica i jo ho subscric: el cinema de Robert Zemeckis acostuma a ser una combinació de virtuosisme formal i guions mal desenvolupats. Amb les seves pel·lícules, sempre et queda la sensació que s'ha desaprofitat un material de primera, perquè a més els punts de partida són sempre interessants, però alguna cosa acaba fallant: generalment, a la recepta li acaba sobrant sucre i moralina.

En aquest cas, "El desafío" (història real de l'equilibrista que va travessar la distància entre els terrats de les Torres Bessones caminant damunt d'un cable) es divideix en tres parts força diferenciades en què el resultat és una pel·lícula correcta i entretinguda, però amb més defectes que virtuts. La introducció (a París) tendeix a l'astracanada, com si França en general només es pogués explicar a la manera d'"Amélie", amb una paleta de colors vius i personatges grotescos (i una escena amb para-sol que sembla treta de "La vida és bella"). Són referents cinematogràfics que no em desagraden, que consti, però Europa no s'explica només així. El desenvolupament (la preparació de l'actuació il·legal) fa pensar en les pel·lícules de robatoris, però li sobra metratge. I el desenllaç és el més espectacular del film, però també s'allarga massa, fet que li pren màgia.

El més irritant és la figura del narrador-protagonista des de l'Estàtua de la Llibertat, i el personatge cau més aviat malament (segurament era així d'egòlatra). Al final fa la sensació que tots els preparatius previs són només un vehicle per al lluïment tècnic final, i la pel·lícula només és eficaç com a homenatge a les Torres Bessones. Per això penso: que bonica que hauria quedat només amb la part central del seu desenllaç, com a curtmetratge integrant en el seu moment de l'obra col·lectiva "11/09/01"!

Comentaris (1)05-01-2016 12:10:21

Futbol: Espanyol 0 - Barça 0

Aquest cap de setmana, aquells que s'autoproclamen una orgullosa minoria van quedar molt satisfets. No tenien cap victòria per celebrar: en feien prou d'haver frenat els propòsits de l'etern rival. Dins d'aquesta minoria, hi ha sectors honestos que no desitgen res dolent a l'altre, amb el qual comparteixen alguns valors però simplement entenen les coses d'una altra manera. Però no són aquests els sectors que s'imposen dins d'aquesta minoria. En general, hi predomina la visió que prioritza el mal de l'adversari per damunt del bé propi. És el que porta aquesta minoria a celebrar com una victòria allò que és només el fre dels anhels de la majoria, a victorejar l'èxit del joc destructiu per damunt del creatiu. Afortunadament, però, d'aquí a ben poquet tindrem l'oportunitat de tornar a veure'ns les cares i passar comptes. Objectiu: recuperar la moral de victòria i esborrar-los del mapa.

Comentaris (4)04-01-2016 12:52:39

Futbol: Barça 4 - Betis 0

D'acord, d'acord. Deixeu de donar la tabarra: no era penal. Ho ha reconegut el nostre director tècnic, ho ha reconegut el nostre entrenador, ho han reconegut tots els espectadors que han anat a l'Estadi i ho reconec jo des d'aquesta modesta tribuna. I això ens honora. Molt bé: no era penal; i què? Què havia fet el Betis fins aleshores? Quanta estona hauria trigat a arribar el primer, malgrat un partit travat i un joc més aviat espès? I ho ha dit molt bé Luis Enrique: quantes vegades ens perjudiquen i no ens queixem? El primer gol ha estat lletgíssim, del tot i en tot, però ja està. Un partit no és una jugada, sobretot si passa al minut 30.

Del partit d'avui, només es pot dir que ha estat una mica decebedor, ja que l'equip no ha fet el futbol al qual ens té acostumats (és difícil quan el rival només dóna puntades i quan tens un concert de xiulet incomprensible per a tothom). Però el Barça l'ha resolt amb seriositat i ofici. Només no entenc la mania que tenim d'oblidar-nos de la pilota quan tenim un resultat folgadament favorable, de tornar-nos bojos en cercaviles que només semblen pensades perquè els tres de davant es diverteixin però sense solta ni volta. Compte, perquè aquests detalls de manca de rigor ens poden penalitzar a la llarga. Un equip ha de mantenir la seva personalitat durant els 90 minuts. Sobretot si té migcampistes que se surten com ara Busquets i Roberto avui o Iniesta pràcticament sempre.

Una última reflexió. Fa goig acabar l'any amb cinc copes damunt la gespa. Ens hem acostumat a guanyar i hem protagonitzat tres anys històrics (2009, 2011 i 2015) que ja no ens podrà treure ningú. Evidentment, és el moment d'advertir que l'elogi debilita i que cal tornar a posar el comptador a zero amb humilitat. Però sento parlar els jugadors i l'entrenador i en això estic tranquil. El que avui volia dir és que seria bo que tots els culers recordéssim que guanyar és meravellós, i que per molts anys, però que el nostre orgull barcelonista té a veure amb quelcom molt més profund que els resultats. Ser del Barça és una manera d'entendre el futbol i, sobretot, una manera d'entendre la vida. Fa un any, just després de la famosa derrota d'Anoeta, vaig escriure una carta als Reis en què demanava per damunt de tot poder-me continuar sentint orgullós de ser barcelonista. No demano res més, futbolísticament, per a aquest 2016. Ploraré amb les derrotes doloroses i esclataré amb els èxits si arriben, però en època de vaques grasses és bo recordar a la gent que la diferència entre el Barça i molts equips de l'elit europea és molt petita i que potser no sempre podrà sortir cara, i que no ens mereixerem això d'ara si a la primera patacada abandonem el vaixell. Siguem crítics amb l'equip, exigim-li tot i més, desitgem guanyar amb totes les nostres forces, però per damunt de tot recordem sempre qui som, el que representem i els valors que defensem. Perquè això, més enllà dels trofeus, és el que de veritat ens fa eterns.

Feliç any nou a tothom!

Comentaris (3)31-12-2015 00:00:44

Cinema: balanç del 2015

Una vegada més, arriba el moment d'ordenar les pel·lícules que he vist aquest any per primera vegada en pantalla gran (ho explico així per justificar que "Seven", vista a Sitges, no compta) segons l'ordre de qualitat que em sembla que tenen. Evidentment, hi ha decisions molt discutibles, i com sempre hi haurà pel·lícules que ocuparan posicions difícils d'entendre, però aquesta és la gràcia. A banda del tradicional top-10, les posaré totes per deixar clar que n'hi pot haver d'excel·lents que senzillament no he pogut veure. I, sigui com sigui, considero que almenys les 8 primeres són clarament molt bones pel·lícules (la número 1, per mi, és de les que marquen un abans i un després). A partir d'aquí... que cadascú n'opini el que vulgui!

1. DEL REVÉS

2. PAULINA

3. IT FOLLOWS

4. Nightcrawler

5. Calvary

6. El año más violento

7. Fuerza mayor

8. Irrational man

9. Le tout nouveau testament

10. Regresión

***************************************************************************************

11. Maps to the stars

12. Phoenix

13. Whiplash

14. La visita

15. Deuda de honor

16. Langosta

17. Les combattants

18. El capital humano

19. Felices 140

20. El virus de la por

21. Birdman

22. The imitation game

23. Babadook

24. Dheepan

25. Mistress America

26. Marte

27. La cumbre escarlata

28. Los parecidos

29. El xai Shaun

30. La mujer de negro 2

31. Els Minions

32. Absolutely anything

33. White God

34. 45 años

35. Pride

36. Vulcania

37. Una semana en Córcega

38. Anabel

39. Cincuenta sombras de Grey

40. El francotirador

41. Terminator: Génesis

42. Segon origen

Comentaris (14)30-12-2015 12:57:06

Cinema: "45 años"

En una crítica molt divertida d'una de les sorpreses agradables de l'any, "Fuerza mayor", vaig llegir que si la pel·lícula hagués estat feta per llatins, la dona hauria clavat un parell de mastegots amb la bossa de mà a l'home per imbècil i impresentable, i s'haurien acabat les ximpleries. Però que, és clar, com que la pel·lícula era nòrdica, preferien primer callar i després parlar i parlar fins que la situació s'anava enverinant.

Paròdies a banda, i malgrat que no m'agrada partir d'estereotips nacionals, podríem dir que aquesta "45 años", que també explora una situació puntual que esquerda els puntals d'una relació, peca en aquest cas de ser tan rotundament brittish. Aquí qui mana és la proverbial flegma: els protagonistes discuteixen sense arribar a dir-se res, tot a mitges tintes. I no és que no m'agradin les pel·lícules en què els silencis diuen més que les paraules, però tampoc cal submergir l'espectador en un tedi que no acaba de portar enlloc i que fa la pel·lícula especialment poc recomanable per a l'hora de la migdiada. Ja s'entén la gelosia retroactiva, ja s'entén el simbolisme del cadàver conservat jove, ja s'entenen l'anhel de recuperació d'allò que es va perdre i la sensació d'estafa de qui veu que el pilar de la seva existència l'ha utilitzat de segon plat... I segur que se m'escapen coses. M'agrada el final, amb la mirada perduda de la protagonista després d'una cerimònia i un discurs que sap buits, però la pel·lícula m'ha deixat decebut, fred... i adormit.

Comentaris (1)28-12-2015 22:12:36

Cinema: "Deuda de honor" i "Langosta"; i futbol: River 0 - Barça 3. Campions del món!

Com que l'Estat m'havia de robar l'endemà tot el diumenge, ens vam muntar una bona doble sessió el dissabte al cinema Truffaut de Girona amb "Deuda de honor" i "Langosta", dues pel·lícules aparentment molt diferents però que d'alguna manera deixen sensacions semblants. "Deuda de honor" és un western atípic que combina un to crepuscular i gairebé postmodern amb un cert aire clàssic molt agradable. I això que la temàtica de la pel·lícula no ho és gens, d'agradable: una dona ha de transportar, amb l'ajuda d'un delinqüent de pa sucat amb oli, tres dones embogides fins a una comunitat fora del salvatge oest. És una pel·lícula decididament feminista, amb un feminisme ben entès: aquell que realment té alguna cosa seriosa a reivindicar. En aquest cas, el paper de la dona en la construcció de la nació americana a les àrides terres colonitzades als indis. Aquí la dona deixa de ser una comparsa decorativa en la peripècia de l'heroi masculí de torn. Només de començar la pel·lícula ens mostra la dura quotidianitat de la protagonista, interpretada de manera impecable per la potser sempre necessàriament andrògina Hilary Swank, dona fortíssima i valenta però patètica en la recerca desesperada d'un mascle que l'alliberi de la seva situació de soltera marginal. D'altra banda, la bogeria de les tres dones simbolitza el peatge que aquestes pioneres van haver de pagar per ocupar un espai que no estava pensat per a elles. El film, però, no es conforma amb això i va un pas més enllà en el seu pessimisme: el final del viatge no portarà a l'Ítaca promesa, sinó a un món pretesament civilitzat absolutament hipòcrita i definitivament tant o més hostil. La sensació descoratjadora que deixa aquesta notable pel·lícula és que la societat condemna l'individu a una sensació irremeiable de desarrelament.

D'una manera radicalment diferent, diguem-ne que molt particular, "Langosta" planteja qüestions similars. Partint curiosament també del rebuig social a la solteria, el grec Yorgos Lanthimos (de qui tinc moltes ganes de veure algun dia les seves celebrades "Canino" i "Alps") ens ofereix una faula caracteritzada per un absurd controlat que, en realitat, té molt de sentit. Es pot retreure a la pel·lícula que en alguns moments no acaba de trobar el to (l'ús de la càmera lenta i de la música és sovint innecessari, contraproduent, irritant i pedant), però la seva lucidesa és a prova de bomba. L'espectador que busqui totes les respostes pot quedar una mica frustrat, però no tant si sap llegir entre línies, i la pel·lícula és en el fons també una trista constatació de la impossibilitat de l'individu de trobar el seu encaix social. El protagonista fuig desesperat d'una societat hostil, però els seus pretesos salvadors l'encotillen igualment amb el seu radicalisme com a reacció del totalitarisme que suposadament combaten però del qual no són res més que l'altra cara de la mateixa moneda. Lanthimos construeix una pel·lícula molt divertida però que en realitat glaça la sang de tant pessimista, i rebla el clau amb la seva idea de l'amor com quelcom que exigeix sacrificis extrems en nom de la compatibilitat entre semblants.

I, per sacrificis, el que vaig haver de fer jo diumenge, sotmès a un segrest d'estat (vocal de mesa en unes eleccions que m'importaven més aviat un rave) que em va impedir gaudir de la final del mundial de clubs. Tot i així, encara que ho faci vint-i-quatre hores llargues més tard del que toca, sempre m'emociono quan veig els jugadors del Barça aixecant una copa. I no deu ser per falta de costum. Som uns privilegiats de viure un cicle triomfant que sembla no tenir fi, perquè la qualitat i l'ambició d'aquests jugadors sembla inesgotable. El mundial de clubs ha servit per constatar que el títol de número u del planeta és de facto la Champions, ja que el futbol de la resta de continents de moment es troba a anys llum de les competicions europees, però sigui com sigui ve molt de gust acabar l'any d'aquesta manera. Aquest equip et fa sentir orgullós del seu comportament (aguantar estoicament la burla d'acabar amb el doble de targetes que un rival que t'ha cosit miserablement a puntades), de la seva manera d'entendre el futbol, de la humilitat individual que desprèn. Són valors que et fan sentir esperançat que aquesta festa és lluny d'acabar-se i que encara hem de gaudir molt. Per posar un però, només diré que l'única cosa que no m'agrada del trident és que el màrqueting condicioni la lògica dels canvis o la tria de les opcions en les oportunitats de gol segons qui ha marcat i qui no. Però això hauria de ser peccata minuta en el context d'un equip impecable, modern, inigualable. Orgull, orgull i més orgull de ser del Barça!

Comentaris (4)22-12-2015 00:42:21

Guangzhou 0 - Barça 3

Com que vaig seguir el partit d'aquella manera, costa fer comentaris precisos. Però, espigolant imatges d'aquí i d'allà, arribo a algunes conclusions. Algunes, de molt puntuals i gairebé anecdòtiques, com ara que Mascherano està perdonat per les seves errades contra el Dépor perquè va tornar a estar encertadíssim al tall, que Piqué té desconnexions alarmants o que Alves darrerament torna a fer de les seves. Però el partit és important per al grup per la rellevància de les baixes dels seus dos jugadors més desequilibrants: Messi i Neymar.

En efecte, si el 0-4 del Bernabéu va servir perquè aquest equip immens demostrés al món que no tot era Messi, ahir el conjunt es va tornar a reivindicar per dir ben fort que no tot és el trident. Compte: no és un menyspreu cap als tresors que tenim a la davantera, sinó la constatació que si aquests tres monstres es llueixen partit rere partit també és perquè hi ha una estructura sòlida que els envolta (Luis Enrique dixit). Perquè d'acord: ens quedava Suárez, i ell solet va acabar menjant-se l'atapeïda defensa xinesa per esmorzar, però tots sabem que el fort de l'uruguaià no és el desequilibri en l'un contra un, sinó la seva capacitat per convertir en or tot el que li arriba. I el perill era que sense els altres dos no li arribés res. Però Iniesta tenia clar que això no passaria, i va fer un partit magistral. I estava ben escortat al mig del camp i a la defensa. I fins i tot Munir va participar bé i no va desentonar. D'acord també: en alguns fases la circulació va ser massa lenta, i hi havia tants jugadors xinesos penjats del travesser que semblava l'acudit de la cabina telefònica; però per sort tenim jugadors com Rakitic als quals no els cauen els anells per xutar des de fora de l'àrea: com contra el Dépor el croat va interpretar molt bé que si el rival et deixa espai perquè està més preocupat d'interceptar la passada que de res més, has d'aprofitar l'opció que et dóna d'armar la cama. A partir d'aquí, en el rebuig, aparició del caçador uruguaià i tot bufar i fer ampolles. En espera d'una final apassionant contra el River, que no podré veure per culpa d'un deure ciutadà vers un estat que no sento com a propi; i que ha de servir perquè se'ns reconegui amb una copa oficial com el que ja sabem que som. Som-hi!

Comentaris (3)19-12-2015 01:39:30

Futbol: Barça 2 - Dépor 2

Fa una setmana escrivia que, malgrat que el Barça s'havia deixat empatar un partit que tenia guanyat a València, no me n'anava a dormir enfadat perquè l'equip ho havia fet gairebé tot bé, i només calia lamentar el poc encert en la rematada. Aquest dissabte la situació va ser semblant; però aquesta vegada sí que em vaig enfadar, i molt. El Barça va començar fantàstic el partit, amb un ritme de circulació de pilota molt alt i amb els jugadors ben posicionats. Però va ser incapaç de mantenir-ho, i el partit es va anar ensopint víctima del plantejament valent i original de l'adversari: en deixar el Dépor dos jugadors despenjats en atac, més un tercer pendent de Busquets, l'amenaça de la contra feia que paradoxalment el Barça, contra menys defenses, jugués pitjor. El Dépor regalava les bandes, però els laterals havien de mesurar les pujades per no deixar la defensa en inferioritat. A més, el Dépor es concentrava a defensar les rematades i no el joc al mig del camp, que donava per perdut. Dit d'una altra manera: els gallecs es van intentar fer forts a les dues àrees, i a la pròpia van ser sempre superiors.

Però el Barça és el Barça i dues fogonades de qualitat des de fora de l'àrea van fer inútil el plantejament rival. 2-0 i el més difícil estava fet: sense jugar bé, el Barça tenia el partit controlat. I d'aquí la indignació: NO es pot regalar un partit que guanyes 2-0 a casa a deu minuts del final. No pot ser que deixis que el rival pugui acabar desenvolupant el seu pla (al final dues situacions de superioritat ajudades per una mala versió de Mascherano i un lamentable Mathieu) quan ja no tenies cap necessitat de permetre-li. En aquests casos és quan es troba a faltar el futbol control, el defensar amb la pilota. Autocomplaença? No ho sé. Un avís? Segur.

Comentaris (5)14-12-2015 22:23:53

Futbol: B. Leverkusen 1 - Barça 1

Partit avorridíssim, el d'avui. Per tant, poca cosa a comentar. De fet, només una: potser no cal cremar avui tots els suplents o jugadors del filial que han jugat. Cal tenir en compte que, excepte en els casos de Munir i Sandro, que sí que han tingut un munt de minuts de qualitat amb els bons, a la resta sempre els toca jugar junts en alineacions impossibles. No sabem com rendiria una d'aquestes peces, sola, amb els titulars. Al capdavall, avui no ha brillat (malgrat el gol) ni tan sols Leo Messi. Entre altres coses perquè gairebé hem estat incapaços de passar del mig del camp.

Comentaris (1)10-12-2015 00:34:09

Cinema: "El lado bueno de las cosas"

És curiós els diferents estats d'ànim que he travessat mentre mirava aquesta nova suposada excentricitat de David O. Russell, que ja em va desconcertar fa una pila d'anys amb "Flirteando con el desastre". M'ha costat moltíssim entrar-hi, i no entenia on es volia arribar amb una comèdia de bojos que semblava que simplement volia explicar-nos que tothom està com una cabra, tant o més que el protagonista. A mesura que la pel·lícula s'ha anat calmant (al ritme que ho feia el seu personatge principal), però, m'ha anat interessant, tot i que el final resulta plaent però potser una mica massa convencional. És a dir, que al principi l'he odiat per massa excèntrica i al final he lamentat que no ho fos més.

Ben mirat, però, així és el cinema de Russell: aparentment desbocat però que sap tocar la tecla de la correcció i autodomesticar-se; i és en aquest equilibri que troba la fórmula de l'èxit. I, al capdavall, la pel·lícula no enganya i posa les cartes sobre la taula des del primer moment, amb la seva crítica ferotge i agosarada a l'alta literatura com a element depressor: l'objectiu és creure en la condició humana, deixar oberta una porta a l'esperança, deixar el receptor amb un somriure. Doncs mira, nobles intencions que fan que tot plegat es vegi amb simpatia.

Comentaris (1)08-12-2015 18:56:41

Pàgines: 12345618192021222336  <>