login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "No habrá paz para los malvados"

Des que vaig veure "La caja 507", vaig tenir clar que Enrique Urbizu era un dels millors directors de cinema de l'Estat espanyol. L'elegància narrativa i la contundència dels seus plantejaments feien que els seus thrillers no fossin els habituals despropòsits que es veuen per aquestes contrades. Per això, i perquè la crítica era força unànime al seu favor, tenia moltes ganes de veure "No habrá paz para los malvados". Però el cert és que em vaig endur una certa decepció.

A veure, la pel·lícula té moltes coses bones. De fet, moltes més coses bones que dolentes. Urbizu continua apostant per un cinema adult, no necessàriament fàcil per a l'espectador. La caracterització de José Coronado és esplèndida, i la posada en escena continua essent potent i de qualitat. El problema és, principalment, el que també vaig trobar-li a la per altra banda notable "La isla mínima": la trama s'embolica massa innecessàriament, cap a branques que no van enlloc. Tot i així, comparteix amb aquesta la precisió a l'hora de mostrar un retrat desolador de la realitat espanyola (en aquest cas actual), amb la seva corrupció i les seves amenaces. Passa, però, que acaba barrejant naps amb cols i es perd en un laberint impossible. L'heroi involuntari que acaba essent Santos Trinidad ens planteja el dubte del títol. Sigui com sigui, tant de bo fos cert que mai hi haurà pau per als malvats.

Comentaris (1)29-07-2015 09:52:27

Cinema: "¿Qué fue de Baby Jane?"; i lectura: "Cartes a un jove poeta"

Entusiasmat davant la possiblitat de tornar a tenir accés a clàssics, opto per descobrir "¿Qué fue de Baby Jane?", i la veritat és que quedo una mica desconcertat. Em pregunto com es devia rebre la pel·lícula en el seu moment. És cert que Hitchcock ja feia temps que feia truculències, però tenien una elegància narrativa i un estil que en el fons les feia harmòniques. En canvi aquí... Més enllà de l'innegable atractiu del duel interpretatiu entre Bette Davis i Joan Crawford (tot i que la primera és massa histriònica, com sempre; crec que deu ser la referència de la insuportable Meryl Streep), aquesta és una pel·lícula absolutament passada de voltes que no sembla seguir cap lògica narrativa. La veig com una mena de barreja entre "Tot sobre Eva" i "Sunset Boulevard", de la qual crec que vol imitar-ne barroerament el mític final... Però segurament sóc molt agosarat, i els clàssics cal respectar-los. Segurament, aquest en concret té el mèrit d'haver estat trasbalsador per a l'època i haver influït molts altres films. En aquest sentit, és útil haver-la vist perquè ara m'adono de fins a quin punt en són deutores pel·lícules com la recent "Musarañas", per exemple.

I és que un clàssic és allò que cada vegada que visites t'ofereix una cosa nova. Quan, fa poc, una alumna em va explicar les seves inquietuds literàries i la seva voluntat d'escriure, la primera cosa que se'm va ocórrer (a banda de sentir-me absolutament feliç) va ser recomanar-li la lectura de les "Cartes a un jove poeta" de Rilke. Vaig fer la recomanació de memòria, esperançat que l'alumna podria trobar-hi tots aquells consells que en la meva condició d'escriptor mediocre no podia oferir-li. Ara les he tornat a llegir, després de molts anys, i crec que vaig fer bé de recomanar-les-hi. Tot i així, el cert és que més que consells sobre com escriure el que hi ha són consells sobre com viure amb plenitud (sospito que per a Rilke era el mateix). Per mi, i crec que no dec ser original, la millor és la Carta Vuitena: un no parar de paraules sàvies sobre la solitud i el dubte, sobre la tristesa com a quelcom útil i necessari ("Del revés" no se me'n va del cap). Provar de fer-ne una paràfrasi seria inútil: les paraules exactes són les del mestre. Que, a més, va intuir amb encert el nou rol de la dona que era a punt d'arribar, de manera que les relacions de parella es convertirien en un tracte entre iguals. D'altres pàgines poden resultar massa abstractes, però és tanta la bona filosofia que acumulen i tan poc l'espai (físic) que ocupen...!

Comentaris (5)23-07-2015 17:31:20

Cinema: "Del revés"; i lectura: "Nosaltres"

Aquí els tenim. Són la Por, el Fàstic, l'Alegria, la Ira i la Tristesa. No cal dir quin és quin, oi? Són les cinc emocions que controlen la vida i el comportament d'una nena (i de tots nosaltres), segons l'extraordinària pel·lícula "Del revés", amb la qual Pixar ha tornat a aconseguir el que semblava impossible: superar-se a ella mateixa. Són tantes les coses que es poden dir d'aquesta nova joia de l'animació (i totes bones) que segur que me'n deixaré moltes, però en tot cas aconsello no llegir-ne res fins a haver-la gaudit.

En primer lloc, és indiscutible la qualitat tècnica del producte. La nova casa de la protagonista està dibuixada amb un realisme que fa que gairebé t'hi sentis a dins, i quan la pel·lícula aposta per l'abstracció (és a dir, en la majoria del metratge) ho fa amb una paleta de colors senzillament enlluernadora. Val la pena començar constatant això, perquè l'aposta argumental és tan exquisida que hi hauria el risc de perdre-ho de vista. A partir d'aquí, si la tècnica fos descomunal però el fons fos buit no valdria gaire la pena. Però ja sabem que això amb Pixar és gairebé impossible, i aquí han posat tota la carn a la graella per oferir una obra mestra que va més enllà dels més que puntuals moments de geni de "Toy Story 3" o "Up", que ja per si sols justificaven més que de sobres el preu de l'entrada. El repte era mantenir l'equilibri aparentment impossible entre l'entreteniment infantil i la reflexió adulta. Prova més que superada: el primer gran mèrit de Pixar és no tractar els nens com si fossin imbècils, i oferir-los una diversió que alhora sigui educadora i enriquidora per a la seva intel·ligència.

Però, com aconseguir que un plantejament tan abstracte com donar vida a les emocions humanes sigui atractiu? La solució, una vegada més, genial i plena de talent: per innovar, encara que sembli una contradicció, no hi ha res com recórrer als clàssics. Així, la història de redempció de la Tristesa segueix en el fons l'estructura de la Ventafocs o l'Aneguet Lleig, que després de tastar la marginació acaben essent els reis del conte. Però la màgia és que aquí Pixar juga fort i inverteix les regles habituals de l'animació, en el sentit que la lliçó que s'extreu és que no s'imposa la felicitat sense matisos, sinó que justament hi ha altres emocions que ho fan tot més difícil, però que són necessàries i benignes malgrat que pugui semblar al contrari.

Hi ha un moment determinat, cap al final de la infantesa, en què inexplicablement quan la Tristesa toca un record el taca del seu color blau. L'Alegria no entén què passa: si el record és bo, per què pot passar a ser trist? Se'n diu malenconia, i el que l'Alegria encara no entén és que això forma part del pas a la vida adulta, en què la satisfacció pels records bonics es barreja amb l'enyorança. L'Alegria haurà d'aprendre que no posseeix la veritat absoluta, que no sempre té la solució als problemes. Que la Tristesa també pot ser útil i pot generar records bonics. I, finalment, que la seva complexa i contradictòria aliança és el que ens defineix com a humans i ens ajuda a controlar les altres emocions, necessàries però excessivament primàries totes soles. Els records i les experiències no són uniformes, no tenen un sol color.

En fi, hi ha moltíssimes més coses que es podrien dir d'aquesta pel·lícula infinitament creativa, però el millor és gaudir-la. N'hi ha prou d'afegir que Pixar aconsegueix amb una sola jugada dir als nens que han d'aprendre a conviure amb les seves contradiccions, als pares que no han d'obsessionar-se amb la felicitat dels seus fills (se'ls pot deixar plorar i fins i tot se'ls pot dir que no), i a tots nosaltres que potser la causa de moltes de les nostres angoixes sigui l'absurda necessitat que sentim d'estar permanentment bé.

I Alegria i Tristesa uneixen forces també en el magnífic llibre que m'ha acompanyat aquests dies: "Nosaltres", de David Nicholls, l'enèsim encert de la meva dona per Sant Jordi. Poques vegades m'ha passat de riure obertament (no simplement somriure) davant l'humor d'una novel·la. La primera part, divertidíssima des de la primera pàgina, és absoltuament refrescant, mentre que la segona, un cop esclata el problema, es va tacant progressivament de malenconia. En un viatge exterior acompanyat de la inevitable evolució interior, destaquen les magnífiques definicions de les diferents ciutats europees, mentre a partir dels records del protagonista anem reconstruint la seva història i el perquè de la seva situació actual. Una lectura plaent i amena, però no sempre còmoda, ja que em temo que no m'ha costat gaire reconèixer-me força en un personatge central sempre preocupat (tot i que divertit, amb aquella ironia que és el sentit de l'humor dels pessimistes), no sempre agradable en el seu moralisme (però més madur que la seva dona, que vol viure en una adolescència perpètua), i que al capdavall veu com tots els seus problemes es deriven justament de fer el que és correcte en cada moment. Perquè la honestedat, cap a un mateix i cap als altres, no sempre té premi.

Comentaris (6)22-07-2015 11:24:15

Cinema: "Els Minions"

Ja ho he comentat algun cop: hi ha pel·lícules d'animació (com "Del revés", que ja em té impacient) que t'esperes sense necessitat de cap coartada en forma de nebodeta a qui acompanyar al cinema. N'hi ha d'altres, en canvi, que... bé, en realitat tampoc necessiten cap coartada, però que és evident que gaudeixes molt més si hi vas ben acompanyat en aquest sentit. És el cas d'"Els Minions", amb la qual ens hauríem fet un tip de riure igualment però que va resultar molt més plaent amb la nebodeta que comentava.

Els Minions són uns curiosos (i sapastres) éssers de color groc que necessiten servir un amo malvat per no deprimir-se. Van aparèixer per primera vegada en una pantalla arran de l'estrena de "Gru, mi villano favorito" com a personatges secundaris, però de seguida es va veure que el seu carisma arrasava. Així, després de la seqüela de "Gru", arriba ara (envoltada d'una impressionant operació de màrqueting: no us heu fixat que són per tot arreu?) la preqüela que explica els seus orígens i els converteix en els grans protagonistes de la funció. El repte era important, perquè ara calia envoltar els gags dels Minions d'un mínim guió i també calia donar-los més entitat com a personatges. El primer objectiu s'assoleix a mitges (ja "Gru" no era cap prodigi d'argument) i és potser el gran punt feble de la pel·lícula. Pel que fa al segon, sí que s'assoleix plenament: en Kevin és el més o menys seriós, a l'Stuart se li'n va sovint la castanya (divertidíssim, el gag de la guitarra) i el petit Bob és el més entremaliat.

Sí, molt bé, sou vosaltres, però em podeu deixar escriure l'article tranquil? Gràcies! Deia, doncs, que ara ja tenim tres Minions amb personalitat definida. Sense axò, difícilment s'hauria pogut fer un llargmetratge sobre ells. Però precisament això és un risc, perquè a les pel·lícules de "Gru" la gràcia d'aquests éssers era el seu anonimat. Segurament per això, els moments més divertits són aquells que protagonitza la resta de la tribu mentre espera que els seus amics completin la missió i es puguin retrobar (atenció especial a la seva genial irrupció a la... "Lluna"!). I és que els Minions són molts i...

Ho veieu? Són molts, i sempre estan embolicant la troca. Però com us deia...

Bé, és igual. Deixem-ho córrer. Així no hi ha manera d'escriure. Només volia dir que la pel·lícula és distreta i agrada a tot tipus de públic, perquè tots portem un Minion maldestre a dins, que l'única cosa que necessita és que li expliquin un "conte momir".

Comentaris (5)17-07-2015 19:38:29

Cinema: "Terminator: Génesis"

Suposo que hi ha dues maneres de gaudir de la saga "Terminator". Una és gaudir de l'evolució dels efectes especials, de les persecucions, de l'espectacle en si. L'altra és embadalir-se amb les paradoxes temporals, amb el to llegendari de la història. Evidentment, aquests dos enfocaments no són necessàriament excloents, però és inevitable que en cadascú pesi un més que l'altre. Doncs bé, en aquest sentit estic convençut que els del primer grup no hauran quedat decebuts de l'experiència d'aquest nou i inesperat "Terminator". Aquells que pertanyem al segon grup, en canvi (o almenys parlo per mi), malauradament no podem dir el mateix.

Sempre he concebut "Terminator" com una tragèdia grega moderna: la impossiblitat d'uns personatges que coneixen el seu destí terrible de poder fer res per canviar-lo. I, sobretot, el fet que com més lluiten per fugir del seu destí més s'hi acosten i el provoquen. Segurament és per això que considero que el final de "Terminator 3" és exemplar i no he entès mai que hagi estat una pel·lícula tan menyspreada. I, pel mateix motiu, vaig considerar innecessària i plenament oblidable (de fet, no en recordo res) "Terminator 4". I amb "Terminator: Génesis" confiava que es tornés al vell esperit. Ho aconsegueix amb comptagotes, amb homenatges desganats i precipitats als orígens, però no queda res del que per mi és el gran tema: la inevitabilitat del destí. Al contrari: introdueix una trama temporal paral·lela que ho embolica tot gratuïtament i sense gaires explicacions. Molta acció i poca reflexió.

Hi ha només tres coses que aconsegueixen dèbilment que la pel·lícula se'm faci mínimament simpàtica. Tres detallets insuficients. La primera és, naturalment, la paròdia autoconscient de Schwarzenegger, convertit ara amb prou gràcia en un model de Terminator "vell, però no obsolet" per protagonitzar aquesta mena de pel·lícules d'acció. La segona és el capgirament de rols respecte de la primera entrega: Sarah Connor ja no és una bleda assolellada a qui cal protegir, sinó que és qui porta les regnes. Hàbilment, el guió ho remarca posant a la seva boca una frase adreçada al seu suposat protector que en la pel·lícula original anava en la direcció contrària: "Puja al cotxe si vols continuar vivint." I ara no és ella qui decep inicialment les expectatives del soldat enviat a través del temps a rescatar-la, sinó a l'inrevés. És un bon signe dels nous temps, en què la dona ha canviat el seu rol i ja no és la criatura indefensa a qui cal salvar sinó que ha pres la iniciativa. I, finalment, la idea que les màquines han escollit un nou sistema d'envair-nos, que no és altra que el de les telecomunicacions; els mòbils intel·ligents que ho connecten tot amb tot. Aquí el plantejament és gairebé subtil i brillant: mostrar com una persona vinguda en un viatge temporal de 1984 (de fet, no caldria ni anar tan lluny) veuria amb absoluta estranyesa la nostra dependència d'aquests aparells.

Però en general són petites espurnes insuficients per salvar una pel·lícula massa erràtica, i que comet dos errors per mi imperdonables: intentar personificar innecessàriament el sistema informàtic Skynet i, sobretot, profanar inútilment el personatge intocable de John Connor. A més, la pel·lícula perd moltíssim del romanticisme del joc del gat i la rata entre perseguits i perseguidor. Es perden aquelles pauses en què es respirava una tensió latent que feia que la saga flirtegés tímidament amb el gènere de terror. Aquí tot és acció desbocada, i personatges i història perden tot el carisma, de manera que el que veiem es perd en la vulgaritat de qualsevol pel·lícula d'acció actual. I a sobre ja no queda ni la idea de la inevitabilitat del destí. És clar que, ben mirat, això és un altre símptoma dels temps. Déu ha mort, i amb ell el destí. Són mals temps per a la mitologia. És moment per a l'angoixa de la llibertat il·limitada (com suggeria Alessandro Baricco a "Novecento", el món és un vaixell amb massa possibilitats). I, sobretot, aquests temps líquids no hi entenen de destí. Però el que queda potser encara és pitjor: se'n diu incertesa.

Comentaris (1)16-07-2015 13:45:44

Cinema: "La herencia del viento"

De tant en tant, ve de gust veure un bon clàssic. I més si encara no l'has vist mai. I val a dir que, per ser un clàssic, "La herencia del viento" em sembla una mica estranya narrativament. Segurament tot parteix del fet que, malgrat tractar-se d'una pel·lícula de judicis, no es jutja tant una persona com una idea. I aquest és el principal valor de la pel·lícula: fer que la pròpia llei sigui jutjada. Objectivament, l'acusat és culpable: en una comunitat en què l'evolucionisme està perseguit pel codi penal i en què el creacionisme és l'única teoria acceptada, un professor ha decidit explicar les teories de Darwin als seus alumnes. I, amb la llei a la mà, això és delicte. Però la gràcia és el plantejament de si la llei és o no justa. Gandhi, Rosa Parks i qui sap si Artur Mas són persones que van violar la legalitat per la senzilla raó que la consideraven injusta. I el món no avança brandant la llei com a únic argument, sinó justament qüestionant-la per vies pacífiques.

En aquest cas, l'opció de l'espectador actual pot ser molt còmoda. Han passat 55 anys des que aquesta pel·lícula va ser feta i, malgrat que increïblement aquesta polèmica hagi estat recentment revifada en alguns estats nord-americans, avui en dia pràcticament tothom accepta els criteris científics com a vàlids. Per tant, és molt fàcil veure els creacionistes com a fanàtics sense seny i tenir d'aquesta manera una posició autocomplaent davant la pel·lícula. La incomoditat arriba, però, si en aquesta confrontació d'idees hi col·loques una altra polèmica qualsevol. Fent aquest exercici, t'autoqüestiones sanament si alguns dels teus ideals són realment propis o si senzillament t'has deixat arrossegar pel ramat. I, com a professor, encara més analitzes quin és el teu comportament davant dels alumnes i t'adones de fins a quin punt és impossible explicar-los res sense que s'hi filtri la teva manera d'entendre el món, per molt que l'actual dictadura del políticament correcte ho censuri.

Sigui com sigui, la mateixa pel·lícula ja procura que no et sentis tan segur. Per això és un clàssic i per això funciona encara. Perquè, a banda del dibuix davant de determinats personatges l'opinió moral sobre els actes dels quals resulta molt ambigua (especialment la del fiscal ultraconservador), la pel·lícula acaba intel·ligentment qüestionant-nos-ho tot. És evident que el director Stanley Kramer (que per alguna cosa va signar anys després "Endevina qui ve a sopar") pren partit per l'opció progressista, però en la seqüència final ens adverteix amb lucidesa que sense referents morals es corre el risc de caure en el cinisme. La Bíblia, en efecte, és un bon llibre DE FICCIÓ. Si s'interpreta corectament, des d'un vessant mitològic i no literalment, pot ser molt útil i orientador. COM GAIREBÉ QUALSEVOL ALTRE LLIBRE. L'advocat defensor farà conviure a la seva biblioteca la Bíblia i Darwin, perquè el que ens farà avançar és la combinació sàvia de la ciència i el mite. I que això no ho puguin (o vulguin) entendre els ximples que es dediquen a fer reformes educatives!

Comentaris (1)14-07-2015 23:50:46

Cinema: "Margin call"; i lectura: "50 moments imprescindibles de la història de Catalunya"

Tinc un problema, si es pot dir així: ja vorejo els quaranta anys i continuo saltant-me les pàgines d'economia dels diaris. De fet, estic convençut que ho faré sempre. No hi ha res que trobi més avorrit, i no hi entenc gens de la borsa ni de les operacions especulatives. I, malgrat tot, sé que tot això és el motor del món. Sé que les decisions dels taurons financers determinen la meva vida i la dels qui m'envolten. Per tot plegat, sentia reticència i alhora curiositat a l'hora de veure "Margin call", pel·lícula sobre l'origen de la crisi del 2008 que encara estem patint. M'hi vaig atrevir ahir, i haig de dir que el resultat va ser molt satisfactori. No sé com s'ho fa J. C. Chandor, director i guionista del film, però aconsegueix que malgrat que no entenguis la majoria de coses que s'hi diuen, la pel·lícula resulti molt atractiva i interessant. No es pot dir que la pel·lícula aposti pel to didàctic, sinó més aviat per l'abstracció (mai veiem el gràfic de les dades que no paren de comentar, tot i que tampoc les entendríem), però sempre saps en quin punt de la història et trobes. Segurament hi ajuda una fotografia impecable que et manté enganxat a la trama i, sobretot, la interpretació sublim dels actors (amb un Kevin Spacey extraordinari). El principal valor de la pel·lícula són les reflexions ètiques que es filtren entre les situacions i els diàlegs (atenció a la força metafòrica de l'escena de l'ascensor amb els dos executius i la dona de la neteja), i el fet de fer-ho sense maniqueisme: malgrat que la pel·lícula posa l'accent en la manca d'escrúpols de la companyia que ho va provocar tot escampant la venda d'actius sense valor i arrossegant així tot el capitalisme en la seva caiguda, tampoc deslliura de culpa el ciutadà normal que col·labora amb el sistema amb el seu consumisme entusiasta. Pel·lícula, doncs, molt calculada i intel·ligent; un excel·lent debut que, en el meu cas, després d'haver gaudit de la magnífica "El año más violento" i en espera de poder-ho confirmar algun dia amb el visionat de "Cuando todo está perdido", em presenta J. C. Chandor com un dels cineastes més interessants del moment.

I vet aquí que acabo la lectura d'un d'aquells llibres que no em compraria mai (perquè sóc més aficionat a la ficció com a manera d'intentar entendre la realitat), però que decideixo no ignorar ja que me l'han regalat. Es tracta de "50 moments imprescindibles de la història de Catalunya", de Jaume Clotet. La intenció de l'autor sembla clara, i així es confirma en el pròleg: oferir una selecció de situacions històriques que expliquen la nostra situació actual i sobretot el nostre tarannà. El llibre és útil per accedir de manera concentrada als moments clau de la història del nostre país i desmuntar-ne alguns tòpics. M'ha servit per repassar coses que sabia i per descobrir-ne d'altres, com ara que l'unificador del que avui coneixem com a Països Catalans, Jaume I el Conqueridor, també va prendre decisions que ajuden a entendre la divisió territorial actual. O, per exemple, m'ha fet somriure en descobrir que, abans de declarar la independència respecte a l'imperi franc, el comte de Barcelona va intentar dialogar-hi i només en va rebre indiferència (pel que sembla, això de ser mesells ens ve de lluny). I, és clar, m'ha fet recordar que en els últims tres-cents anys la nostra és la història de l'etern retorn, de l'etern estavellar-se de les nostres aspiracions en el menyspreu espanyol. Potser va essent hora d'escriure el moment 51, el número 1 de la nova era.

PD: La proposta de la CUP és molt interessant, però és arriscada i sembla clar que Mas no hi creu. Humilment, continuo pensant que la millor solució la tenim davant gairebé des de l'inici: llista unitària de CDC, ERC i societat civil. D'aquesta manera, el votant independentista contrari a Mas i partidari de la reforma social tindria l'opció de la CUP, fet que neutralitzaria altres invents que perjudicarien la causa sobiranista. Potser encara hi som a temps...

Comentaris (10)09-07-2015 20:04:52

Lectura: "El Secret i altres relats"

He acabat la lectura del llibre de relats en què he tingut la sort de participar com a finalista del 2n Premi Tal Com Sents, adreçat als docents que compartim l'interès per intentar escriure alguna cosa. Com que en formo part, doncs, se'm fa molt difícil fer-ne una valoració sense que el pudor m'ho impedeixi. Diré només que el veredicte respecte al guanyador és just: "El secret" és un relat original, ben construït, amb intriga i un final sorprenent, com marquen els cànons. Segurament és el més sòlid de tots. Per la resta, diré també que l'edició té grans virtuts com ara les magnífiques il·lustracions. Els defectes me'ls guardo, si és que n'hi ha. Perquè només puc sentir agraïment cap a l'institut Blanxart de Terrassa, des d'on treuen energies no se sap d'on per tirar aquesta iniciativa endavant. I això, tal com estan les coses, és molt lloable. Especialment la tasca del seu director, Josep Gòrriz Verdú, sempre atent a respondre tots els correus plens de dubtes que li hàgim pogut adreçar, almenys jo, que m'he fet una mica pesat.

Gràcies, doncs. I a continuar sense defallir!

Comentaris (3)04-07-2015 03:58:42

Ens mereixem respecte!

M'assabento amb estupefacció de dues notícies relacionades amb l'àmbit esportiu. Potser no és així, no estic ben informat i es procedeix així també en altres casos, però em fa la sensació que totes dues es podrien resumir afirmant que sembla que hàgim de demanar perdó per ser catalans.

La primera notícia afecta l'Uni Girona, el magnífic equip de bàsquet femení que aquesta temporada ha aconseguit posar fi a l'hegemonia del Perfumerías Avenida de Salamanca en la lliga. L'Uni acaba de saber, per mitjà de la federació espanyola de bàsquet, que ha de disputar una eliminatòria prèvia per disputar l'Eurolliga, mentre que el segon classificat, el Perfumerías, hi entrarà de manera directa. És a dir: el segon classificat entra per la cara a Europa i el campió se l'ha de trencar per accedir-hi. Això no té cap sentit. Pel que sembla, la reglamentació de la FIBA (federació internacional) és ambigua i interpretable, perquè hi ha un sistema de barem que no queda clar. No cal dir, entre Salamanca i Girona, cap a on ha decidit interpretar-ho la federació espanyola. Però el més greu és que li ho diguin ara, quan té aparaulades dues americanes per fer un equip competitiu a Europa però que arribarien en una data posterior a la prèvia. Resultat: risc de pagar una morterada per res, i plantejament de si no és millor renunciar-hi ja d'entrada per no picar-s'hi els dits. Així es premia un equip que l'únic crim que ha comès és haver superat un club amb un pressupost molt més elevat. Esportivitat davant de tot.

L'altra notícia és que podria ser que el Barça hagués de pagar una multa a la UEFA per l'exhibició d'estelades i crits independentistes per part del públic a la final de Berlín. És clar que sí, home; i jo li'n posaria una altra a Piqué per haver-se endut la xarxa i sobretot per haver gosat plantar la senyera al mig del camp al final del partit. I és que té tota la lògica del món: s'agafa una afició que va tenir un comportament exquisit durant tota la jornada pels carrers de la capital alemanya, que es va barrejar sense problemes amb els seguidors rivals, que no va causar ni un problema, ni una bengala, res... Una afició perillosíssima, formada per pares i mares, nens i nenes, i avis i àvies que havien de sortir de la graderia perquè no aguantaven els nervis... I se la castiga. Que bonic que és el futbol!

Sancionar els crits d'independència? Aquests senyors de la UEFA (tant que havia admirat Platini de petit!) no s'havien adonat que s'havien produït a TOTS els partits de Champions disputats al Camp Nou? És que a Berlín ofenen més? Algun alemany afectat i ferit en el més interior del seu ésser?

Exhibir estelades? Però si això ho hem fet tota la vida! El que passa és que ara n'hi ha més. Conclusió: ens castiguen, aquí i allà, perquè els fem por. Ja m'agrada. Ladran, luego cavalgamos.

Ah! És que no es pot barrejar l'esport amb la política! I ho diuen els que es basen en criteris tan estúpids per aparellar o no els equips en les eliminatòries com ara si són del teòric mateix país o no. Els aficionats del Juventus amb banderes italianes no feien política? Què feien, que no es limitaven a portar els colors del seu equip? I les dues aficions que van coincidir a la final de Lisboa l'any passat, tan orgulloses de portar ensenyes preconstitucionals, què fan si no política (i aquesta sí excloent i ofensiva, i no respectuosa i cívica com la nostra)? Que repassin les imatges de la volta d'honor dels jugadors del Barça: s'hi veu perfectament una bandera espanyola entre els aficionats culers. Aquesta bandera no devia fer política. I, per cert, ningú va anar a dir ni a fer res a aquest aficionat barcelonista, per la senzilla raó que tothom entenia que tenia el mateix dret a exhibir els seus sentiments que la resta (fos un culer de Gijón, un català unionista o un descendent d'immigrants espanyols a Alemanya). Només faltaria!

En fi, que la sort és que la data no em va bé, que si no encara em vindria el rampell de plantar-me a la final de la supercopa d'Europa amb una estelada gegant. La final es juga ni més ni menys que a Geòrgia, perquè aquesta colla de corruptes que dirigeixen el futbol europeu i que van donant lliçons de moral han decidit premiar amb la presència del millor equip del món una zona que arregla els seus problemes territorials a plantofades. Segur que sense embutxacar-se res a canvi. Aneu a la merda, colla d'hipòcrites, i visca Catalunya lliure!

Comentaris (5)02-07-2015 23:01:20

Cinema: "White God"

Els meus pares tenen una gosseta preciosa, la Laika. Tots ens l'estimem amb bogeria. Sovint me la miro, quan jeu al meu costat i em llepa; o quan em mira amb cara de tendresa, de ser la gossa més feliç del món perquè sóc al seu costat. I penso que és ben cert que hi ha gossos que són millors que moltes persones. La Laika té el cor net, pur, i li encanta fer-te saber que és feliç quan et veu. I és molt poca cosa el que necessita: que li facis cas quan en té ganes, que l'acaronis, que li facis saber que tu també estàs molt content de veure-la. A vegades el meu pensament va més enllà i em pregunto si els éssers humans ens mereixem que els gossos ens idolatrin tant, perquè probablement no tenim les virtuts de lleialtat i fidelitat que tenen ells.

Aquest primer paràgraf, que segurament m'ha quedat una mica massa carrincló però que explica el que sento, em serveix per introduir l'argument d'aquesta sorprenent i estranyíssima pel·lícula que és "White God": en una societat que cada vegada maltracta més els gossos, aquests s'acaben revoltant contra els humans, fet que dóna lloc a algunes de les imatges més impactants del cinema recent (el pla final és impagable). La pel·lícula renuncia al to de terror, i en tot moment sembla voler estar oberta a interpretacions simbòliques: és la revolta dels indignats? Dels immigrants utilitzats i després deixats a la seva sort? També el títol és desconcertant: qui és aquest déu blanc? És la subespècie hegemònica dins la raça humana, aquest mascle blanc que sempre ha tingut el domini del món només per espatllar-lo? O cal agafar la trama (molt més propera a "El origen del planeta de los simios" que no pas a "Los pájaros") en sentit literal, i aquest déu blanc és la personificació de l'Amo, així en majúscules, per qui el gos faria qualsevol cosa encara que aquest no ho mereixi?

Qui ho sap. Però el lector fidel d'aquest blog sap que darrerament m'obsessiona un tema: la impossibilitat d'exercir la bondat en una societat corrupta. La Laika és una gossa feliç i no li falta de res. És lleial a uns amos que s'ho mereixen. Però quantes Laikes hi deu haver que enalteixen el seu amo sense que ho mereixi, a la recerca d'un afecte que no arriba? Quantes persones van per la vida sempre amb la màxima cordialitat i només reben cops? I si la pel·lícula vol ser una faula que ens adverteix del que podria passar el dia que les persones que sempre hem estat cordials i amables ens cansem de rebre patacades?

Comentaris (4)29-06-2015 23:24:47

Cinema: "Ahora me ves"; i lectura: "La tempesta"

Fa pocs anys es van posar molt de moda les pel·lícules sobre el món de la màgia: "El truco final", "El ilusionista", "Luces rojas"... tenien en comú una idea: parlar de jocs de mans fent que la mateixa pel·lícula ho acabés sent, de manera que conduís l'espectador a un final inesperat i sorprenent. És a dir, que el receptor de la pel·lícula també fos enredat pel gran truc de prestidigitació que seria la trama. La idea no és dolenta del tot: presentar el cinema com una gran capsa màgica on tot és possible, i on l'espectador gaudeix sent enganyat. "Ahora me ves" pertany clarament a aquesta onada, i hi ha una cosa que cal reconèixer-li: ensenya les seves cartes (i mai més ben dit) des del primer fotograma. Des del principi t'adverteixen que no et refiïs de tot el que veus, i que mentre estiguis atent a allò que sembla que ha de cridar la teva atenció se t'escaparan detalls que t'impediran veure el truc. Aquestes són les regles del joc, i cal acceptar-les per gaudir de l'espectacle. Perquè això és el que és "Ahora me ves": pur espectacle, tan entretingut com oblidable. En general dosifica bé l'acció, i fins i tot la inevitable i rutinària persecució de cotxes acaba amagant la seva sorpresa. El que passa és que el muntatge a vegades mareja i et fa desconnectar (però això també ho fan els mags per tenir impunitat, no?) I el final... doncs no pot ser més trampós. Però, és clar, al capdavall tant com ho puguin ser els millors trucs de màgia, no?

La màgia també és omnipresent a la hipnòtica "La tempesta", de Shakespeare. Però no pas la prestidigitació, sinó una màgia sobrenatural, inexplicable, metafòrica. La màgia de l'existència, en definitiva. Té raó Salvador Oliva en el seu pròleg: no trobarem en el protagonista Pròsper cap discurs a l'estil de Hamlet o Macbeth, d'aquells que ens emocionen perquè condensen en un sol paràgraf tota la complexitat humana. Aquí són el mateix Pròsper i la seva peripècia els que semblen condensar-la. Podrem interpretar de moltes maneres diferents la trama, però Shakespeare ja ens haurà embruixat amb l'aparador de grandeses i misèries de la nostra vida i dels nostres desitjos. Aquí la màgia no ocupa un paper puntual, com a les dues tragèdies abans esmentades, sinó que tot esta al servei de recordar-nos que som efímers, que som fets de la mateixa matèria dels somnis.

Comentaris (4)25-06-2015 23:09:12

Eleccions

Sempre he dit que, com a culer, l'únic isme que m'agrada és el barcelonisme. M'avorreixen les lluites de poder tant com em diverteix la pilota. Però estimo el Barça, i vull que estigui en les millors mans. I crec que ara no ho està. Esportivament, si més no pel que fa al futbol, no podem estar millor. Però el que caldrà votar el dissabte 18 de juliol (mira que triar una data així) és qui gestiona millor el club. Jo no sóc soci (cosa que no em converteix en menys barcelonista), i com és lògic no puc votar. Però em fa més por que una pedregada el que puguin decidir els socis, tot i que evidentment tenen la legitimitat democràtica de votar el que vulguin. M'agradaria que ningú es deixés enlluernar pel triplet, que la gent s'adonés que aquest equip no ha assolit aquests èxits gràcies a la junta, sinó malgrat la junta. Una junta que ha actuat des del primer dia amb ànim de revenja i que s'ha tacat les mans des del principi. Una junta que ha tacat la imatge del Barça (cas Neymar, Qatar, sanció FIFA...) fins a límits insuportables. La junta d'aquells que històricament han gestionat el club com si fos de la seva propietat. Aquells a qui no agrada que el Barça sigui un símbol de catalanitat, com si això estigués barallat amb la universalitat d'aquest gran club. Només espero, doncs, que el soci voti l'opció més forta per fer fora aquesta mena de gent per sempre més, per tal que el Barça pugui continuar sent realment més que un club.

Però les eleccions més importants, és clar, són les del proper 27 de setembre. Si surten bé, de l'endemà d'aquestes eleccions no em fa por res. Estem preparats per al repte, i l'Estat espanyol pot cridar tot el que vulgui que no hi tindrà res a fer. L'única por que sento davant d'aquestes eleccions històriques és que el resultat no sigui bo. I si això passa, serà culpa nostra. Ahir, després de l'entrevista a Artur Mas, vaig seguir el programa "23/24", del canal 3/24. Gairebé no vaig escoltar els analistes. M'interessava més llegir els missatges que enviava la gent al programa. Al principi em vaig sentir optimista: molts missatges de suport al president. De mica en mica, però, la temuda divisió (una vegada més). No em va agradar que s'acusés Mas de dividir les entitats, perquè s'oblida que si ara es veuen obligades a escollir és perquè Junqueras no va voler la llista unitària. És clar que tampoc em va agradar gens començar a veure missatges amb posicions radicals de socis de l'ANC o l'Òmnium manifestant que estriparien el carnet si es decidia una cosa o la contrària: tan difícil és que les entitats votin i que tothom accepti la decisió majoritària? Som demòcrates o no ho som? Finalment, vaig pensar que tenien raó aquells que advertien que mentre perdem el temps decidint la unitat o no dels convençuts, estem desaprofitant l'oportunitat de convèncer els indecisos. Personalment, tinc força decidit que votaré la llista més propera a Mas, sigui la que sigui. Simplement perquè considero que cal votar la llista més forta i més transversal possible. Que ningú s'enganyi: sóc d'esquerres (no d'aquesta ultraesquerra demagògica tan de moda ara, però sí d'esquerres) i he votat habitualment ERC. Ara mateix escric aquestes línies mentre porto posada una samarreta contra les retallades en educació, i no m'agrada gens la política educativa de la consellera Rigau. Però tinc molt clar, com molt bé explicava Vicenç Villatoro al diari Ara, que si de veritat volem la independència segurament caldrà votar una llista que inclogui algú que no ens agradi. I això em porta a l'argument que voldria que tant convençuts com indecisos en relació a la independència entenguessin: no hi haurà possibilitat de canvi social mentre estiguem segrestats per un estat que ens ofega. Cal construir la independència sense apartar-ne ningú. Un cop tinguem la casa, ja veurem com la gestionem. Però primer cal tenir la casa. Per això, desitjaria que tots els que volen un canvi de veritat votin una llista inequívocament independentista. Si no els agrada en Mas, doncs que votin ERC o la CUP. Però que entenguin que no es pot apartar Mas absurdament del procés. I que entenguin també que qualsevol altra opció indefinida no servirà. Que Podemos és un cavall de Troia per fer fracassar el procés. Que l'autèntica revolució possible, la que tenim a tocar i que no és utòpica i que pot canviar-ho tot, és la independència. Tinguem clares les prioritats: primer la independència (amb tothom) i després, la resta. Perquè res serà possible sense ella.

Us heu fixat que ara hi ha molts rètols de l'AMI a l'entrada dels pobles que són tacats amb esprais? Recordeu quan abans els esprais servien per tapar rètols o símbols que no ens agradaven? No us adoneu que això vol dir que ara la iniciativa és nostra, que som més, que podem amb tot? Que som nosaltres els que construïm i els altres els que destrueixen? De veritat hi haurà gent tan curta de mires per desaprofitar una oportunitat com aquesta? Si no som independents, que sigui perquè la majoria no ho vol, però no perquè els que ho volem ens perdem en els matisos. Ser independentista és com estar embarassada: o s'hi està o no s'hi està. Deixem-nos de ximpleries, sisplau.

Comentaris (4)23-06-2015 17:52:40

Cinema: "Phoenix" i "Monstruoso"; i lectura: "La Ilíada"

Cap de setmana de pel·lícules que, cadascuna en el seu estil, podrien haver estat memorables però a les quals els falta la pela per acabar de fer el duro. En efecte, "Phoenix" és una bona pel·lícula, a la qual passen factura alguns defectes que no haurien d'entelar la bellesa de la proposta. D'aroma clàssica, cuinada a foc lent (segurament fins i tot massa lent, sobretot en una primera hora en què triga a entrar en matèria), "Phoenix" és una punyent reflexió sobre els mecanismes de la identitat, construïda a partir de l'enèsima recreació del mite de Pigmalió i amb "Vértigo" molt present. L'argument ens hi farà pensar indefectiblement: una supervivent dels camps nazis torna a una fantasmagòrica Berlín per intentar refer la seva vida. Amb la cara desfigurada per un tret, li'n fan una reconstrucció que provoca que el seu marit trobi en ella algú que s'assembla molt a la seva dona però a qui no reconeix com a tal. El marit li proposarà que es faci passar per la seva dona (és a dir, sense ell saber-ho, per ella mateixa) per poder cobrar-ne l'herència. Així doncs, trama molt similar a la cèlebre pel·lícula de Hitchcock: una dona que en recorda molt una altra... que de fet és ella mateixa. Però el millor de "Phoenix" és que té personalitat pròpia, i no renuncia mai a prendre's seriosament el rerefons històric de la història que explica, ni a criticar l'actitud dels alemanys que mai van voler saber (ni durant ni després) què havia passat als camps d'extermini. Per tant, és aquesta una pel·lícula sobre les paradoxes en la construcció de la identitat, però sobretot de la impossibilitat de recuperar-la quan han fet tot el possible per prendre-te-la. La protagonista s'aferra al seu marit no tant per enamorament sinó sobretot perquè el joc que li proposa li permet lluitar per recuperar la seva identitat. De manera irònicament cruel, no sempre aconseguirà assemblar-se a ella mateixa, i de fet ella mateixa tindrà en el subconscient que ja mai més podrà ser-ho (per això es refereix a la seva vida anterior en tercera persona, com si realment fos la d'una altra). Tot plegat ens abocarà a un dels finals més bonics, poètics i emocionants que hagi vist últimament: un acte de venjança calmada i de reafirmació del jo (de ressorgiment de les pròpies cendres) absolutament commovedor i que posa la pell de gallina. Només la poca habilitat narrativa de la pel·lícula (decisions erràtiques en el tractament del ritme o de les el·lipsis) espatllen una mica el que per altra banda és una pel·lícula profunda i necessària.

Pel que fa a "Monstruoso", ens trobem davant d'un artifici molt ben fet. La posada en escena és enlluernadora. La combinació de l'estil artesanal propi de les found footage (subgènere molt de moda consistent a fer veure que el que veu l'espectador és una cinta de vídeo casolana que conté material trasbalsador) amb un disseny propi de grans superproduccions, absolutament audaç. Llàstima que la pel·lícula vagi perdent credibilitat a mesura que avança el metratge, perquè algunes de les descobertes són molt atractives. Principalment, la barreja entre la paranoia post-11-S i una mena d'híbrid entre King Kong i Godzilla (casualitat, les referències al Japó?) i, sobretot, el pas del to de pel·lícula de catàstrofes al to intimista del terror de curta distància. Així doncs, només el que sembla el mal endèmic del productor JJ Abrams (la incapacitat de mantenir la coherència en el relat d'idees per altra banda molt estimulants) espatlla un xic una proposta que per la resta és ben plaent per a l'espectador.

I finalment acabo "La Ilíada", lectura titànica (de fet no tant, però el temps durant el curs és el que és) que m'ha ocupat mig any ben bo. Com tots els clàssics, és d'aquells llibres que gairebé tothom coneix encara que no els hagi llegit. De fet, jo m'havia fet tips d'explicar mitologia clàssica sense haver-lo llegit mai. Però va bé llegir-lo per adonar-te d'algunes coses. Per exemple, que no explica tota la Guerra de Troia sinó només una mínima part (ni Poma de la Discòrdia ni Cavall de Troia ni res: només la còlera d'Aquil·les i la seva victòria final sobre Hèctor). Un any de la guerra de Troia en què acabes experimentant sentiments contradictoris cap a Aquil·les. Menysprees la seva altivesa i la seva egolatria (si se'm permet la frivolitat, està fet tot un Cristiano Ronaldo dels aqueus), quan el veus capaç de renunciar a ajudar els seus companys i desitjar-los la derrota perquè se sent ofès. També el fet que només el mogui la venjança i l'orgull personal. Però t'hi reconcilies en la conversa final amb Príam, i descobreixes que simplement té debilitats humanes, que el mou l'emotivitat, que en realitat té molts més punts dèbils que el seu famós taló. Una cosa similar et passa amb els dos bàndols combatents. No sé per què, però en aquesta història sempre m'he sentit més proper als aqueus. I això que són els invasors, i que van acabar guanyant la guerra amb molt males arts. Però suposo que el fet que entre ells hi hagi Odisseu (definitivament m'agrada molt més "L'Odissea", que sí que he llegit i que em comença a reclamar una relectura, com a bon català que sóc, molt més fascinat pel viatge que per la guerra) i que tot comencés amb un segrest que a mi em sembla impresentable, per molt que fos consentit, inclina la balança. En fi, que té molta raó Miquel de Palol quan diu que la grandesa de "La Ilíada" és que no s'hi valen els criteris morals. Al capdavall, i això és el més terrible, tot està decidit pels déus. I, per cert, Zeus, amb la seva arbitrarietat i crueltat com a titellaire major d'aquesta guerra, se m'esdevé un magnífic precursor del Déu monolític i sense pietat de l'Antic Testament.

Comentaris (3)22-06-2015 21:30:33

Futbol: Juventus 1 - Barça 3. CAMPIONS D'EUROPA!

És curiós, això de les finals. Saps perfectament que només hi ha dues possibilitats: que al final del partit estiguis eufòric o bé que estiguis enfonsat en la misèria. No hi ha res més que això. El que no saps, però, és com serà el viatge: si guanyaràs o perdràs per golejada, si hi haurà un bany de joc d'un cap a l'altre o si el partit es decidirà per una jugada puntual i qui sap si polèmica... És aquest camí que hi ha al mig el que concentra milions de persones al voltant de l'espectacle. Al final, totes les celebracions o totes les desil·lusions s'assemblen, però en cada partit arriben a la seva manera.

I el més fascinant de la final d'aquest dissabte, ara que ha passat l'èxtasi i es pot tenir el cap una mica més fred, és que hi va haver absolutament de tot. Per mi, la particularitat d'aquesta final és que és un resum perfecte de les altres tres que hem guanyat en l'última dècada: el patiment de París, la solvència de Roma i l'exhibició de Wembley.

El partit va començar com a Roma 2009: pressió angoixant del rival i desconcert inicial del Barça. Però, com a Roma, el Barça només va necessitar desempallegar-se d'aquesta pressió una vegada per fer el primer gol del partit. En aquest cas, només 4 minuts. Temps necessari perquè Messi toqués la seva primera pilota i descol·loqués tota la defensa, pendent d'ell, en una de les seves mil·limètriques passades en diagonal. Jordi Alba en va ser el receptor, que la va deixar per Neymar. El control se li va escapar una mica, però va saber refer-se'n i aguantar la pilota fins a l'arribada d'Iniesta, que va veure perfectament com Rakitic també havia seguit la jugada i li va donar el gol gairebé fet. Comento tan detalladament la jugada perquè és preciosa. No crec que hi hagi cap altre equip al món capaç de fer això a una defensa com la de la Juve. I també perquè confirma que Messi és imprescindible, però sense la resta de jugadors a un nivell excepcional la jugada s'hauria mort en el no-res. El Barça és un equipàs que, a sobre, té el millor jugador del món. I me n'alegro especialment per Rakitic, un jugador amb un talent descomunal i que s'ha sabut sacrificar sempre pel bé de l'equip. Es mereixia aquesta recompensa: ni més ni menys que passar a la història com un dels golejadors de la final de la cinquena.

Després d'això, hi va haver moments de Wembley 2011. És a dir, de superioritat absoluta sobre el rival. L'única diferència és que la Juve és menys noble i més competitiva que aquell Manchester United, i es defensava a puntades de peu. Sigui com sigui, després d'haver-se avançat amb un gol tan matiner, el Barça va olorar sang i va tenir un parell o tres d'ocasions claríssimes per sentenciar la final. Només Buffon, el mític porter de la Juve, va mantenir el seu equip amb vida. Però llavors la Juve va aprofitar un parell d'indecisions defensives per ensenyar una mica les dents, i el Barça va decidir calmar les coses. Va començar a tocar i tocar i a procurar que passés el mínim nombre de coses possible. Al més pur estil Guardiola. Però segurament en va fer un gra massa, i a la mitja part es penedia que la Juve encara respirés. Segurament per això va sortir a la segona part amb una actitud molt més ambiciosa. Va ser un primer quart d'hora sublim del Barça, i novament la Juve només es va estalviar d'ensenyar la bandera blanca gràcies a Buffon.

Però els italians han nascut per competir, i el futbol té coses molt estranyes. Així, quan pitjor ho estava passant l'equip torinès, en una jugada completament aïllada va obtenir el premi de l'empat. I, a partir d'aquí, arriba l'escenari de París 2006: amb el Barça completament a remolc de les circumstàncies i amb l'afició tement el pitjor. La defensa va passar a haver de treure aigua per tot arreu, perquè al trident li faltava oxigen per ajudar en defensa i l'equip estava massa partit per la meitat. Era el moment de deixar l'estètica i recórrer a l'èpica. I, com que el futbol té coses molt estranyes, després d'haver estat incapaç de marcar jugant com els àngels, el Barça va obtenir el botí del segon gol justament quan pitjor ho estava passant. La Juve va veure tan tocat el Barça que va cometre un error fatal: engrescar-se i anar a buscar de seguida el gol de la victòria. D'aquesta manera, van aparèixer els espais justament quan la Juve menys necessitat tenia de deixar-los, i això amb el trident que tenim és letal: cavalcada de Messi per única vegada massa sol, xut ras i potent que desvia Buffon i gol de depredador de l'àrea de Suárez. L'uruguaià va embogir (i ens va fer embogir) amb el seu gol, un premi merescut per al seu partidàs personal. El pitjor havia passat. El futbol és un estat d'ànim, i la Juve va notar encara més el cop que nosaltres el seu. El patiment va continuar perquè el partit no s'acabava de tancar, però el Barça ja tenia la situació molt més controlada. Al final, els set minuts afegits per l'àrbitre només van servir perquè el Barça mostrés el seu ofici a l'hora de perdre temps (està molt bé ser romàntic, però en aquesta vida tampoc pots ser l'únic ximple) i, quan el neguit i la impaciència es feien ja insuportables per als aficionats, perquè Neymar culminés un contraatac de manual que va desfermar l'eufòria definitiva. És preciós pensar que l'última pilota que ha tocat el Barça aquesta temporada fantàstica hagi acabat en gol. Acabar fent el que millor saps fer.

I el cas és que no crec que sigui casualitat que aquesta final hagi tingut el millor de totes les anteriors. Perquè justament aquest equip és l'equilibri perfecte entre el pragmatisme de Rijkaard i el romanticisme de Guardiola. Sempre des del bon joc. Aquest equip no és el més brillant de la nostra història (aquest va ser el de, sobretot, el 2011), però sí el més competitiu. I segurament pot quedar el regust d'haver patit massa, d'haver hagut de recórrer massa a l'èpica, de no haver fet un partit rodó. Però, com va dir Mascherano, que segurament és la persona més analítica d'aquest vestidor, dissabte no tocava analitzar res. Tocava sentir la felicitat recorrent tot el teu cos. Tocava abraçar-te fort amb tots els éssers estimats amb qui havies seguit el partit. Tocava brindar pensant també en els que ja no hi són i imaginant-los mirant-ho tot des d'on sigui enormement contents. Tocava plorar, deixar que totes les tensions del dia a dia sortissin en forma de llàgrimes d'alegria. Tocava sentir-te immensament afortunat.

PD: Amunt Girona! No et rendeixis!

Comentaris (3)08-06-2015 21:53:46

Gràcies, Anna

Hi ha moments que em preocupen les utopies. La que molta gent com jo fa temps que persegueix i la que està de moda ara i sembla voler-s'ho endur tot per endavant. Pateixo per haver tingut una cosa tan a tocar i que ara sembli esmunyir-se per absurdes divisions entre aquells que la desitgem. Tinc la sensació que estem cometent (a escala menys dramàtica, és clar) el mateix error que el bàndol contrari a l'aixecament militar en la guerra civil, i que tan bé va reproduir la pel·lícula "Tierra y libertad", de Ken Loach. És a dir, que correm el risc de perdre en gran part perquè ens devorem entre nosaltres. Perquè no tenim clares les prioritats. Tant de bo m'equivoqui i s'imposi la il·lusió que, malgrat tot, encara no he abandonat.

Altres vegades els conflictes són dins del meu cap. Hi ha dies que em sento bé i d'altres que no em suporto. Però, és clar, he de conviure amb mi mateix m'agradi o no m'agradi. I, de fet, encara que sovint m'agradaria perdre'm de vista una estona, la veritat és que em caic bé. Perquè sé que sóc una bona persona.

Però a vegades no m'agrada com actuo, com reacciono, com m'afecten algunes coses. M'adono que hi ha gent que treu el pitjor de mi, i que això em passa quan sento que és molt difícil exercir la bondat quan estàs envoltat de rapinyaires. Llavors m'agradaria no tenir aquestes pujades i baixades, ser més estoic, més estable emocionalment.

Però avui he anat a sentir les teves cançons en directe. I he sentit que podia llegir-me dins la lletra de la preciosa cançó "Com el mar", que encara no coneixia perquè és del teu nou disc. I m'he adonat que és bo ser inestable, perquè significa estar viu. Que no vull caure en el parany d'aquesta tendència actual a veure la impulsivitat com a quelcom negatiu. Que és bo sentir, encara que a vegades et faci mal. Que encara que a vegades estigui ple de ràbia, la calma tornarà. Que la vida mareja, que navegar costa, però el plor no enfonsa el vaixell.

https://youtu.be/RotAsyA5sq8

A vegades tens una visió del món una mica naïf, però m'agrada perquè la teva candidesa és la meva, la que ja m'ha jugat més d'una mala passada però que en realitat no vull canviar. Cansat de pessimistes rondinaires i de persones que semblen haver nascut per fer la vida dels altres més amarga, després d'escoltar-te torno a notar-me preparat per sentir. Tant de bo d'aquí a vint hores mal comptades sigui una alegria immensa, d'aquelles que molts arrogants miren amb menyspreu mentre es perden el gust de les petites grans passions que fan suportable el camí.

Comentaris (3)06-06-2015 02:18:54

Pàgines: 12345618192021222333  <>