login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Celta 4 - Barça 1

Hi ha dies que hauria estat millor no llevar-se del llit. Perquè t'adones que, facis el que facis i intentis el que intentis, tot et surt malament. Això és el que li va passar ahir al Barça. Res, absolutament res, li va sortir bé. Va fer un partit desastrós, i cada vegada que malgrat tot semblava que podria reenganxar-s'hi acabava rebent una nova patacada, en forma d'ocasió fallada o contra letal rival.

Però seria injust dir que ahir el Barça no va tenir sort. Com també seria injust dir que el Celta només va aprofitar-se a la contra de les seves errades. La sort a vegades és justa i es porta bé amb qui s'ho mereix, i ahir el Celta s'ho va merèixer de sobres. Va fer un partidàs; amb un joc vistós i alegre, ofensiu, sense pors i sense manies. Va voler jugar sempre a l'atac, encara que això impliqués riscos i el Barça trobés molts espais les poques vegades que aconseguia tenir la pilota a terreny rival. El Celta, per tant, va dibuixar un escenari d'intercanvi de cops, situació que al Barça de la temporada passada no li sabia greu ja que acostumava a fer-se fort a totes dues àrees. Ahir, però, va ser just a l'inrevés, i tota la contundència que li va faltar al Barça li va sobrar al Celta. El peix petit va menjar-se el gros de manera absolutament merescuda. El va superar tàcticament, tècnicament (!), en esperit i en tot el que fes falta. I, com que sé que de tant en tant visita aquest blog un celtista manifest, li dedico la següent anada d'olla: ahir vaig arribar a dir que potser ens penediríem més del que ens pensàvem d'aquest resultat, ja que ens queda el goal-average particular pràcticament perdut, i ves que aquest any el Celta no acabi essent un rival pel títol si continua jugant d'aquesta manera. Exageracions (o no) a banda, una dada per a supersticiosos: segona vegada que vestim la segona equipació, segona vegada que ens en foten quatre.

Comentaris (5)24-09-2015 22:32:13

Cinema: "Tots els homes del president"; i futbol: Barça 4 - Llevant 1

Suposo que a vegades passa que la manera com reps una pel·lícula depèn molt del moment, de l'hora, de l'estat d'ànim... El cas és que ahir aquestes coordenades no eren pas del tot dolentes, però potser un diumenge a la tarda demana una cosa més entretinguda. No ho sé, però el cas és que, malgrat que sóc conscient que sonarà a blasfèmia, vaig considerar que "Tots els homes del president" era una pel·lícula més aviat avorrida. Sóc conscient de les virtuts del film: un guió rigorós, implacable i impecable; unes actuacions carismàtiques i convincents; una trama de detectius en el marc del periodisme... Però tot s'explica d'una manera massa complicada, i si no arribo a saber què va ser el Watergate dubto que amb aquesta pel·lícula ho hagués entès. Tot es perd en un laberint impossible de noms i més noms (hi insisteixo: segurament calia una mirada més atenta que el tedi d'un diumenge a la tarda impedeix), i en alguns moments es fa inevitable desconnectar. Tot i així, hi ha un parell de troballes absolutament per al record: la il·luminació de Veu Profunda a l'interior dels aparcaments subterranis i, sobretot, la seqüència final en què els dos periodistes protagonistes comencen a desmuntar amb l'article que estan escrivint una reelecció de Nixon que tot just s'està produint en el mateix moment en un televisor que queda a un costat del pla fix. De cinema ben fet, en aquesta pel·lícula, n'hi ha molt; és només que s'hauria agraït una mica més de pebre.

El partit del Barça de just després tampoc va ser un prodigi narratiu, però l'equip va complir i va deixar unes quantes bones notícies. La recuperació de jugadors com ara Alves i Adriano és sens dubte benvinguda i permetrà disposar de més efectius en les rotacions, però el millor va ser el missatge que va semblar voler enviar Luis Enrique. Després d'uns dies en què tot el barcelonisme mostrava amb raó la seva preocupació per la precarietat d'efectius en la zona ampla, va semblar que l'asturià volia dir-nos: "tranquils, sempre podem jugar amb un migcampista pur menys." Així, l'equip tècnic va aprofitar la teòrica inferioritat del rival per provar un 4-2-3-1, en què a la pràctica Messi es convertia en el tercer migcampista. Rakitic i Messi es van adaptar perfectament al seu nou rol i van jugar un gran partit i, malgrat que hi ha coses per polir (el joc per les bandes era ineficaç i els laterals i els extrems no s'acabaven d'entendre entre ells), l'opció es va mostrar com a vàlida tant per donar descans a migcampistes titulars com per si algun dia cal una remuntada d'urgència i un plantejament més directe i ofensiu. Una altra cosa és que necessitem que Sandro i sobretot Munir facin un pas endavant, ja que sense Rafinha també la zona ofensiva s'ha quedat sense més possibilitats de rotació per al trident. Al final, i malgrat tots els invents que en algun moment podien fer témer pel resultat, un altre dia a l'oficina i continuem sumant. I a més Bartra, i no només pel gol, va fer un molt bon partit que li hauria de servir per agafar confiança. La situació numèrica de la plantilla a hores d'ara, i més fins al gener, no és l'òptima; però quedem-nos amb les coses bones, que de moment i a les alçades de temporada en què ens trobem no són poques.

Comentaris (5)21-09-2015 23:26:46

Cinema: "El virus de la por"

Independentment del paper una mica estrany que va fer Ventura Pons en la presentació d'"El virus de la por" al Cinema Truffaut de Girona, sens dubte ens trobem davant d'un cineasta a qui cal respectar molt. La seva prolífica trajectòria l'avala com un director atent a les pulsions d'una societat en constant canvi i a la deriva. I, en aquest sentit, la seva enèsima adaptació d'un text teatral resulta exemplar.

En primer lloc, cal dir que Pons aporta bones solucions artístiques a la posada en escena. A vegades pot transmetre la sensació que s'ha acomodat en les adaptacions teatrals, però cal reconèixer que acostuma a tenir aportacions interessants en l'adaptació al llenguatge cinematogràfic. En aquest cas, per exemple, l'ús reiterat de primers plans per empresonar els personatges en l'angoixa del dubte que se'ls genera a TOTS. I, així mateix, la utilització d'una estructura narrativa fragmentada cronològicament que no resulta gens gratuïta: permet, d'una banda, el contrast entre l'arcàdia feliç anterior als fets i la tensió posterior; de l'altra, submergir l'espectador en el mateix desconcert dels personatges a causa de la falta d'informació davant de determinades situacions (una mica i, salvant les distàncies, com feia l'obra mestra "Memento", de Christopher Nolan).

Però, més enllà de les virtuts i les mancances (que també en té, com l'actuació d'alguns intèrprets i una càmera un pèl telefílmica), "El virus de la por" és sobretot una pel·lícula necessària. Així vam tenir l'ocasió de comentar-ho amb la magnífica actriu i protagonista del film Roser Batalla, que va atendre molt amablement els espectadors a peu de passadís després de la sessió. Necessària perquè parteix d'un text que ens adverteix d'una societat instal·lada en la paranoia, que no admet que a vegades les coses passen perquè fatalment han de passar, i que no entén que la sobreprotecció no només és ineficaç a l'hora d'evitar determinades tragèdies sinó que a més resulta contraproduent i poc edificant. El resultat és que el virus de la por s'escampa per tota una societat que pretén viure inútilment de manera esterilitzada i profilàctica, en detriment de les relacions humanes. La por dels pares es trasllada als educadors, que escarmentats han d'estar sempre pendents que qualsevol paraula o qualsevol gest seu no pugui ser mal interpretat com l'indici d'un comportament sospitós. Producte d'això, s'estableix entre ambdós col·lectius una relació construïda des del recel, contrària als valors de respecte i confiança mutus que serien desitjables i necessaris. La pel·lícula no jutja, i es mostra comprensiva amb el patiment de tothom, però deixa clar el seu compromís en la denúncia de la deriva d'una societat deshumanitzada per un virus de la por que les noves tecnologies comunicatives ajuden a escampar amb rapidesa i absoluta incapacitat de reflexió.

Comentaris (7)20-09-2015 00:46:16

Futbol: Roma 1 - Barça 1

Doncs, sí. Vaig poder veure el partit. Només en un país de pandereta es pot muntar un xou com el d'aquests dies a propòsit dels drets de retransmissió. És clar que no cal patir: el més probable és que d'aquí a dues setmanes la qüestió quedi resolta, perquè s'hi veuran implicats els seguidors d'un equip que talla molt més el bacallà. Entre això i el fet que l'equip cada dia surti a jugar amb una samarreta diferent (tot i que la d'ahir era prou maca), et fan venir ganes d'engegar a fer punyetes els totpoderosos que dominen aquest negoci i que l'allunyen de l'espectacle preciós que pot ser quan es limita als protagonistes dels noranta minuts en el terreny de joc.

Però parlem de futbol. Certament, el d'ahir no va ser un partit gaire lluït per part del Barça. No se sabia ben bé què, però faltava alguna cosa. D'una banda, l'equip trigava un món a construir jugada des del darrere, per un abús de conducció i per falta de mobilitat al davant. Per l'altra, un cop es creuava el mig del camp tot s'accelerava massa i faltava paciència. Partit molt fluix del mig del camp i un munt de pilotes que no anaven enlloc. És clar que, com que l'equip no combinava ni arriscava, tenia el partit controlat perquè la Roma tampoc tenia l'oportunitat de jugar a la contra. El partit es movia en un terreny pla, fins que dues jugades antagòniques en deu minuts van canviar-ho tot: poques vegades dos gols han exemplificat tan clarament la diferència de joc entre el Barça i la resta: el Barça, entrant literalment fins a la línia de gol; el rival, en canvi, marcant des del mig del camp. Així són les coses, per bé i per mal.

A la segona part, semblava que el Barça sortia amb un altre aire, però va ser un miratge. Fins que Luis Enrique va voler fer un pas endavant fent entrar Rafinha per Rakitic. Sobre el paper era un canvi natural que no canviava res, però Rakitic estava fos i Rafinha és dels que van de cara a barraca. Però just al cap d'un minut, Rafinha va caure lesionat greument per una entrada criminal (daltabaix per a ell i per a l'equip, que sense ell veurà molt limitades les possibilitats de rotacions fins que puguin entrar els nous fitxatges). Va ser aquí quan la banqueta va prendre una decisió discutible: donar entrada a Mascherano. El més adient potser hauria estat fer entrar Adriano i avançar Sergi Roberto fins a la posició d'interior, però en comptes d'això Luis Enrique va preferir assegurar-se com a mínim l'empat posant en solfa un mig del camp molt més rocós. Resultat: pràcticament no va passar res més (tampoc és que fins llavors haguessin passat gaires coses), i el partit va anar morint lentament en el no-res. No és que el Barça no ho intentés, i en va tenir alguna de molt clara, però el joc ofensiu es va veure massa limitat. Tot i així, ja se sap que cadascú porta un entrenador dins seu, i Luis Enrique sap per què ho va fer: probablement va pensar, no sense raó, que tal com s'havien posat les coses calia garantir com a mínim no perdre, més per no donar tres punts al rival que pel fet de sumar o deixar de sumar el teu punt. I això, en una lligueta tan curta i jugant fora de casa, és raonable. Una altra cosa és que com a aficionat a mi m'agradi que l'equip sigui sempre ambiciós, i ahir el regust que em va quedar va ser que potser no valia la pena haver fet tants esforços ni haver-se preocupat tant per veure el que finalment vam acabar veient.

Comentaris (1)17-09-2015 21:47:53

Cinema: "La visita" i "Fin"; i futbol: Atlético 1 - Barça 2

Esperava amb una barreja de curiositat i temor l'última pel·lícula del meu antigament idolatrat M. Night Shyamalan. Temor no per si aconseguia espantar-me, que ja ho volia, sinó pel risc que fos una nova demostració del seu declivi (que reconec que jutjo d'oïda, perquè senzillament no em vaig molestar a veure les seves dues darreres pel·lícules de pura mala pinta que feien). A vegades genial (especialment amb "El bosque"), erràtic en d'altres ("Señales", "La joven del agua"), Shyamalan ha acabat essent víctima de les mateixes expectatives que generava des d'"El sexto sentido". La gent, crec, anava a veure les seves pel·lícules buscant el mateix que a la pel·lícula protagonitzada per Bruce Willis: terror pur i dur i un gir final que ho canviés tot. I en realitat la majoria de les seves pel·lícules han procurat seguir aquest patró, però quan alguna de les potes de l'equació ha fallat el públic i determinada crítica li han girat l'esquena de manera injusta, com a les notables i molt reivindicables "El protegido" i "El incidente". A mi Shyamalan m'agrada i m'interessa perquè crec que gairebé sempre ha aportat aire fresc al gènere de terror, que sovint peca de ser molt repetitiu en els seus plantejaments i les seves solucions. En definitiva, que tenia moltes ganes de veure aquest seu retorn al gènere i de sortir-ne content. Prova superada? Doncs... gairebé del tot. "La visita" no és una pel·lícula destinada a passar a la història, però té prou virtuts per a l'esperança. En aquesta faula gòtica sobre l'abandonament i les seves demolidores conseqüències, Shyamalan torna a demostrar que per ell el gènere de terror no és només una eina d'evasió sinó també de reflexió. Amb una comicitat molt refrescant i que voreja l'absurd que segurament no se li veia des de "Señales" (divertidíssima la idea del nen de dir noms de cantants famoses cada cop que voldria dir una paraulota), Shyamalan alleugereix la tensió (cuinada a foc lent i in crescendo) que es va generant en l'esgarrifosa visita d'uns nens a casa dels seus avis. Només un anticlímax un pèl massa ensucrat espatlla lleugerament aquesta història sobre com (en paraules encertades de la meva dona en comentar-la) a vegades cal un trauma per superar-ne un altre. I sí: hi ha gir final, però no en la línia un pèl tramposa d'"El sexto sentido" sinó en la de la intel·ligència de la brillant "El bosque". I és que se m'acudeix (i tractant-se de Shyamalan no es pot descartar aquesta intencionalitat rebuscada) que la pel·lícula pot acabar considerant-se una metàfora del desconcert que sentim davant la senilitat, que fa que els nostres éssers estimats acabin no essent aquelles persones que coneixíem. I, tot i que conserva intacta la seva habilitat per ser l'únic que aconsegueix posar-me literalment la pell de gallina en determinades escenes, queda la recança de pensar fins on es podria haver enlairat la pel·lícula si Shyamalan no s'hagués vist obligat, a causa del fracàs crític i comercial de les seves últimes obres, a rodar càmera en mà i flirtejar amb el found footage. Però vaja, si aquesta pel·lícula li serveix de pont per recuperar credibilitat, benvinguda sigui, perquè ens estàvem perdent un gran autor.

Diumenge miro "Fin", l'adaptació cinematogràfica de la celebrada novel·la homònima de David Monteagudo. Sempre passa el mateix en aquests casos: quan un llibre t'ha agradat, el risc que l'adaptació a la pantalla no t'agradi és molt alt. D'entrada, però, encert de càsting: els personatges (almenys en el meu cas) són ben bé com te'ls imagines, a banda de la meva debilitat absoluta per Maribel Verdú (per mi la millor actriu espanyola en l'actualitat). Però la pel·lícula es perd de seguida. I no deu pas ser perquè Monteagudo no hagués construït a la seva novel·la una veu narrativa amb un to d'acotació cinematogràfica que, utilitzada amb intel·ligència, hauria pogut posar les coses molt fàcils al director. Ja s'entén que en la posada en imatges sempre es perden detalls, i que sovint s'han de suprimir o canviar aspectes per fer assumible el guió, però aquí es porten a terme una sèrie de canvis que no només no aporten res sinó que espatllen la tensió dramàtica de manera irreversible (imperdonable, per exemple, l'acceleració de l'aparició del personatge d'El Profeta). Per no parlar d'un final lamentablement complaent. La pel·lícula es deixa mirar, i qui no ha llegit el llibre (com la meva dona) la pot gaudir amb cert goig, però si els americans haguessin partit d'una història així probablement haurien muntat un pollastre memorable. Aquí el director va amb el fre de mà posat, com qui se'n va a passar un altre dia a l'oficina, i a sobre s'equivoca en les poques decisions que pren. I després ens queixem que no es consumeix prou cinema d'aquí...

I, entremig d'aquestes dues pel·lícules, un altre llargmetratge blaugrana de qualitat. Va ser el típic partit contra l'Atlético, de picar molta pedra. Però la superioritat de l'equip va ser absoluta. És cert que Messi va sortir l'última mitja hora (que neixi el fill de Déu per la Diada, és un senyal?) per liquidar el partit amb una exhibició brutal. Però seria molt injust quedar-se amb això. Messi va poder sentenciar perquè prèviament l'equip li va deixar el terreny adobat amb un partidàs col·lectiu. Partidàs potser no per brillantor, però sí per compromís, per esforç, per superioritat en totes les línies i per superioritat de plantejament tàctic. L'Atlético va sortir a fer el de sempre, és a dir, allò que li va sortir tan bé a l'Athletic en la supercopa: pressió avançada i, en cas de ser superada, replegament ràpid i línies ben juntetes penjant del travesser. Però el Barça ho va desarticular tot. Primer, amb una facilitat descomunal per treure la pilota jugada des del darrere al primer toc (com col·labora aquí Ter Stegen!), amb el sacrifici inestimable dels interiors en l'ajuda, tot plegat provocant que als matalassers els agafés la por i pressionessin cada cop més enrere. I després, amb una capacitat combinativa en estàtic i gairebé sense espais admirable. En resum: un cop Neymar va arreglar ràpidament amb el seu golàs l'accident del gol de Torres, l'equip ho havia deixat tot a punt. Ja es podia deixar anar la bèstia. I la bèstia es va trobar un equip trencat, desfet per l'esforç que tots els seus companys l'havien obligat a fer. I, és clar, la bèstia va olorar sang. I va començar el festí. Una setmana més, orgullós de la barreja de talent i esforç d'aquest equip.

PD: Com a resposta als insults, les mentides, les amenaces... continuem somrient. Continuem avançant. Als molts indecisos que diuen que hi ha, només els diria dues coses. La primera, que el canvi social és impossible sense una independència política prèvia. La segona: si es trobessin en un mercat i veiessin una parada que només ven por, i al costat una altra que ofereix il·lusió i esperança... a quina s'aturarien a comprar?

Comentaris (6)15-09-2015 00:08:44

Cinema: "Les combattants"; i lectura: "Romeo i Julieta"

El punt d'inflexió de "Les combattants" és, després de ben bé una hora un xic erràtica, el moment en què els dos protagonistes juguen a enterrar branquetes intentant que no es trenquin en el procés. A partir d'aquí la pel·lícula s'enlaira, i pren sentit el conflicte del qual em sembla que tracta: la dicotomia entre l'estar i el fer. La noia de la parella intueix una amenaça terrible (ecos de "Take shelter"?), i està desesperada per fer. Per aprendre a fer. Necessita fer. El noi, en canvi, basa gran part de la seva existència en l'estar. Entén que no cal estar constantment fent alguna cosa. Sap que per sobreviure cal aconseguir allò que és tan difícil per a aquell qui es converteix en adult: concentrar-se en el moment. Estar. És a partir d'aquest moment que la pel·lícula pren un to a l'estil de "The kings of summer" (però, com que és francesa, molt més bizarre), en què el combat (entès com a recerca d'harmonia) entre els protagonistes i la natura esdevé metàfora de la lluita de l'adolescent per comprendre i ser comprès per l'entorn. Sigui com sigui, l'apocalipsi arriba; o més aviat un preludi d'una amenaça abstracta, inconcreta: la vida adulta que espera, en un món caòtic i a la deriva. Però tots dos han après. Estaran preparats.

I si la llàstima de "Les combattants" és que el pròleg que ha de portar a la tesi és excessiu, fet que provoca que l'interès quedi concentrat i precipitat, precisament la precipitació és el que caracteritza "Romeo i Julieta", última relectura de Shakespeare que tenia prevista. Quina diferència, per exemple, amb els paralitzants dubtes de Hamlet! És cert que en la dramatúrgia de Shakespeare sempre hi ha un moment en què es precipiten els esdeveniments, però és que aquí passa des del començament (deu ser perquè els protagonistes són adolescents?). Des del pas (no sense ironia per part de l'autor) d'un boig enamorament a un altre per part de Romeo, fins al tràgic desenllaç final; passant per la rapidesa amb què també s'enamora perdudament Julieta o les presses dels seus pares per casar-la amb Paris. L'efecte és estrany: el ritme i l'estructura (a còpia de malentesos) són de vodevil, però de vodevil tràgic. El que és innegable és, com sempre, l'enlluernadora capacitat de l'autor en la construcció dels personatges i les situacions. La seva habilitat enalteix qualsevol material, també l'aliè, com aquesta recreació del mite clàssic de Píram i Tisbe.

Però és un mal dia per parlar de mites clàssics i de finals tràgics. Perquè prou m'ha costat escriure tot això per distreure la pena. Avui ens ha deixat (mort cruel, injusta i precipitada) l'Anna, companya de feina i amiga, professora de clàssiques que valia per dotze. Perquè ella concentrava el millor dels dotze déus olímpics. Era Zeus, perquè sense cridar sabia posar els alumnes al seu lloc (i, quan convenia, també algun company). Era també Hera, perquè podia tenir molta paciència i cuidava qui ella creia que s'ho mereixia. Era Poseidó, perquè no sabia estar quieta i podia fer tremolar la terra amb la seva energia. Era Demèter, perquè la seva capacitat d'iniciativa sempre donava fruits originals. Era Dionís, perquè no parava d'organitzar esmorzars i dinars. Era sobretot Atenea, perquè el seu discurs sempre era un dels més savis de la sala de professors. Era Apol·lo, perquè gaudia de les arts. Era Àrtemis, perquè les seves fletxes sovint feien diana. Era Afrodita, perquè li agradava molt parlar de l'amor... i altres coses venèries. Era Hefest, perquè construïa amb paciència tot de coses bones. Era Ares, perquè quan convenia donava guerra. I era Hermes, perquè li encantava portar-te missatges tranquil·litzadors quan et veia angoixat. A mi sempre em va ajudar. Des del primer dia que vaig arribar a l'institut, espantat perquè havia de fer llatí i no en recordava res. Odio parlar d'ella en passat. Descansa en pau, Anna. Un petonàs a l'Olimp, que des d'avui t'acull.

Comentaris (10)08-09-2015 22:44:24

Lectura: "Cinco horas con Mario"

Vet aquí una de les lectures que tenia pendents des de, ni més ni menys, la universitat. I vet aquí un exemple de literatura en majúscules. Mitjançant la sempre complicada tècnica del monòleg interior, aquí molt reeixida, Miguel Delibes aconsegueix construir una crònica contundent sobre la incomunicació i la incomprensió. La incomunicació i la incomprensió entre dues persones que són també la incomunicació i la incomprensió entre les dues Espanyes irreconciliables, que esclaten de valent a l'última pàgina del llibre.

"Cinco horas con Mario" és la història de dues solituds: la de la vídua i la del mort. És fascinant com Delibes aconsegueix construir d'una manera tan brillant un personatge com Mario per mitjà dels irritants i desordenats pensaments de la vídua durant la vetlla del seu cadàver. La novel·la, doncs, és d'una gran profunditat psicològica: els pensaments repetitius i obsessius de la vídua ens permeten fer-nos una composició impecable d'aquest personatge femení que amaga un munt de frustracions, remordiments i penediments darrere la seva façana de seguretat i simplicitat; però alhora també ens van oferint una completa imatge de l'autèntic protagonista, un Mario tràgicament perdut en les seves contradiccions internes.

Certament, el conservadorisme franquista de la vídua resulta irritant. Les seves paraules en bucle se't claven al cervell com martells, i provoquen la mateixa urticària que les del periodista (?) Carlos Cuesta a 13TV. Però el seu mur de certeses (no exemptes de cert sentit comú reivindicable, per molt que costi d'admetre) es va desintegrant progressivament, fins arribar a una confessió final desesperada. I, certament, Mario és digne de compassió, per haver-se casat amb una dona semblant (és molt hàbil fer-nos assolir aquesta sensació quan el punt de vista que tenim és el d'ella) i per les seves contradiccions internes sobre la bondat; però no és menys cert que és a tots dos a qui caldria retreure el nul esforç d'intentar comprendre les necessitats de l'altre. Ha mort un home bo o un egoista? És possible reconciliar els valors morals amb els ètics? Preguntes incòmodes per a una obra profunda i commovedora.

Comentaris (9)02-09-2015 10:42:17

Futbol: Barça 1 - Màlaga 0

Això del Barça és un vici que segons com pot arribar a fer-se enutjós. Ets a Figueres gaudint del festival Acústica. Acabes de passar-ho bé amb Delafé y las Flores Azules i te les has d'empescar per trobar un bar on donin el partit, sabent que t'hauràs de perdre una bona part del concert de l'Anna Roig, i que segons com vagi el resultat hauràs de lluitar per treure't el mal humor en els concerts de Blaumut i Els Amics de les Arts. Però comença el partit i entens per què no te'n pots estar. L'equip surt absolutament endollat, creant una ocasió rere l'altra, oferint un joc vistós i alegre. És un concert més enmig del festival. El problema és que passen els minuts i l'equip no marca, en part per la seva falta de punteria i en part per intangibles que prefereixo no comentar però que comencen a ser escandalosos. El cas és que el que havia de ser un partit per gaudir es va convertint amb el pas dels minuts en un partit per patir. Sempre explico el mateix: en qualsevol altre esport, quan un equip demostra una superioritat tan gran sobre l'altre, tot està resolt abans de la mitja part. Però la gràcia del futbol, el que fa tan especial i tan apassionant aquest esport, és que si la piloteta no entra tota aquesta superioritat no serveix per res. Una altra vegada ens vèiem incapaços de superar el Màlaga, però l'escenari era molt diferent dels dos partits de l'any passat: el plantejament de l'equip andalús era tan garrepa com sempre, però aquesta vegada l'equip bé que trobava la manera d'atacar i atacar i fer mal. És només que la pilota no volia entrar.

Però aleshores va arribar la sorpresa: Vermaelen. El central flamenc, que s'ha guanyat el lloc en absència de Piqué a còpia d'oferir moltes més garanties a hores d'ara que Bartra i Mathieu, va aconseguir un gol que farà que es parli d'ell molt positivament tot i que ja feia dies que ho mereixia per la seva feina defensiva. Efectivament: el Barça del totpoderós trident atacant va veure com el seu últim home havia de resoldre l'enfrontament amb el seu gol. Però això no fa desmerèixer els mèrits de l'equip, sinó justament tot al contrari. En primer lloc, indica que aquí tothom ataca si arriba un moment que convé, i que es controla la por de deixar espais excessius per a una contra irreversible. En segon lloc, cal analitzar la jugada: se'm considerarà exagerat, però jo la considero un gol de córner. El Barça serveix un córner de manera aparentment horrorosa, amb una pilota oberta que creua la frontal de l'àrea i va a parar a l'altra banda, i hom no sap ben bé per què els centrals han pujat a rematar ni en què acabarà la jugada. Al cap d'una bona estona, però, Suárez (que apareix de sobte per l'esquerra) fa una centrada dura, el porter la rebutja i Vermaelen (que no passava pas per allà per casualitat) l'engalta al fons de la xarxa. Hi ha una repetició molt reveladora: en els instants previs al gol, Luis Enrique i Unzué són drets a l'àrea tècnica, cridant i movent les mans com bojos, donant ordres als seus jugadors. Dit d'una altra manera: no es pot parlar de jugada assajada perquè dura massa, però la voluntat era clara: servir el córner per produir moviments inesperats i descol·locar la defensa. Intel·ligència i aquell punt de sort que havia estat faltant tota la nit, i gol.

En definitiva, aquest equip té un talent enorme. Dissabte va sortir a gaudir, i si hagués obert la llauna aviat ens ho hauria fet passar d'allò més bé. Però sap patir quan les coses no surten, i sap trobar recursos impensables. I la majoria de les vegades se'n surt perquè és un equip treballat. Al talent se li ha d'afegir l'esforç perquè l'equació sigui perfecta. Per això, vaig sortir del bar orgullosíssim del meu equip. L'Anna Roig, Blaumut i Els Amics de les Arts (que, a més, ho van fer molt bé) ja no s'havien de preocupar per res. Em tenien guanyat.

Comentaris (8)31-08-2015 13:25:48

Lectura: "L'Odissea" i "El petit príncep"

Abans d'acabar les vacances em devia la relectura d'un parell de clàssics que feia temps que em reclamaven. El primer, és clar, "L'Odissea". Amb la lectura de "La Ilíada" encara fresca, tenia ganes de recordar el viatge d'Odisseu, especialment ara que comencem a albirar Ítaca de veritat. Fent una lectura segurament un xic més profunda de la que en vaig fer quan era més jovenet, el primer que em crida l'atenció és la modernitat radical de la seva narrativa. O, dit més exactament, que la narració no segueix en absolut l'estructura clàssica. En efecte, el llibre comença (val a dir que com "La Ilíada") in medias res: Odisseu es troba retingut contra la seva voluntat, i els déus decideixen que ja és moment de posar fi a les seves desgràcies. Així, l'alliberen i al cap de poc arriba a la terra d'aquells qui el conduiran definitivament fins a Ítaca. Tot el que sabrem a partir d'aleshores serà un gran flash-back explicat per Odisseu, fet que permetrà jocs amb el temps (la tornada es dilatarà, tot i que en realitat cronològicament es produirà en breu) i amb la persona narrativa, que passarà a ser la primera durant una bona estona. I, al final de tot, els esdeveniments es precipitaran, i a l'última pàgina hi haurà temps per a una batalla i per a un acord de pau!

És clar que, sigui com sigui, "L'Odissea" ha passat a la història com la crònica del viatge per excel·lència, i el seu valor simbòlic respecte de l'existència de qualsevol de nosaltres resulta innegable. No recordava gens, i m'ha sorprès molt, que Odisseu arribava a Ítaca ben bé un centenar de pàgines abans del final de l'obra. A partir d'aquí, tot és ocultació de la seva identitat per parar una trampa als pretendents de la seva fidel esposa Penèlope. Recordo que un estudiós de l'obra d'Homer deia un dia per televisió que Odisseu en realitat no volia tornar, i també que una companya meva a l'institut experta en clàssiques odia Odisseu perquè no suporta el seu comportament. I la veritat és que no li falta raó: no volia anar a la guerra de Troia, va delatar el seu company Aquil·les per obligar-lo a anar-hi, va enganyar amb una trampa molt lletja els troians (el famós cavall de Troia), no semblava passar-s'ho malament del tot amb les nimfes que el retenien... I, un cop a Ítaca, es passa vuitanta pàgines ocultant la seva identitat als seus éssers estimats com si no li importés el seu patiment.

Però el que compta no és això, és clar. El que compta és el valor metafòric del viatge, que ha inspirat un munt de moviments culturals (especialment el romàntic) per recordar-nos que en la nostra vida l'important no és l'objectiu, sinó el viatge en si. L'objectiu és necessari perquè el viatge es produeixi, però generalment el que espera és la buidor, perquè és molt més excitant desitjar una cosa que posseir-la. Però cal que no culpem el nostre destí de decebre'ns, perquè ens ha enriquit en l'expectativa i en l'experiència del camí. Odisseu arriba adormit a Ítaca després de tant de temps d'imaginar com seria la sensació del retorn. Quelcom semblant ens passa a nosaltres en els nostres objectius, i qui millor va saber expressar-ho va ser Kavafis en un poema meravellós que després Lluís Llach va saber convertir en un himne preciós. I ara ens trobem aquí, qui sap si al final d'un emocionant viatge, però potser caldrà encara el temps mort que ha de matar totes les conxorxes a venir. Hem d'estar preparats per arribar i per no decebre'ns. Per tenir l'enginy i la paciència d'Odisseu d'esperar el moment adequat per triomfar definitivament, malgrat haver arribat ja al destí, per obtenir la tranquil·litat definitiva. A vegades ha semblat que no teníem ganes d'arribar, però les dificultats del camí ens han fet i ens faran més savis per quan arribi el moment de posar els peus a l'illa.

L'altre clàssic me l'he polit en una tarda, però això no el fa desmerèixer gens. Tothom coneix "El petit príncep", els seus viatges interestel·lars i les seves trobades amb models humans desconcertants. Però és molt més que això. Pocs llibres condensen en tan poques pàgines tanta saviesa, ni tan tenyida de malenconia. Els de Pixar haurien procurat fitxar segur Antoine de Saint-Exupéry si l'haguessin pogut conèixer. El problema dels grans és que han perdut les ganes de viatjar. S'han acomodat a la seva platja segura i han decidit deixar de fascinar-se per aprendre. El viatge, definitivament, és imprescindible, tot i ser cansat, perquè l'estabilitat que anhelem és impossible i contraproduent en aquests temps líquids. Per bé o per mal, som taurons que si deixem de moure'ns ens ofeguem i morim.

Comentaris (1)26-08-2015 22:38:44

Cinema: "En el estanque dorado"; i futbol: Athletic 0 - Barça 1

Redescobrint "En el estanque dorado" (em pensava que no, però em vaig anar adonant que ja l'havia vista) m'adono que això del conflicte generacional és atemporal, però que potser a la societat nord-americana (capaç de fer-ne molt bones pel·lícules enraonades: com oblidar "Endevina qui ve a sopar"?) això està especialment marcat (no en va, per construir-se com a nació van haver de matar el pare, literalment). Sigui com sigui, la pel·lícula és més que això, i és sobretot una reflexió sobre la vellesa, sobre la mala manera que tenim d'encaixar el pas del temps i sobre el sarcasme autoinfligit com a manera de sobreviure. Una història d'amor sensible però no ensucrada, en què cada personatge busca encaixar, a la recerca del seu lloc.

Tots ho fem, això. Guardiola explicava molt bé que quan has fet molt bé les coses, el premi dura poc; i cal tornar a fer allò que t'ha anat bé una vegada i una altra, i una altra... El Barça va tastar ahir a Bilbao el que significa haver de tornar a posar el comptador a zero i picar pedra. El comú dels mortals, que aquests dies haurem d'anar afrontant de mica en mica la tornada a la rutina, sabem de què va: l'ànsia principal és saber que, amb les piles suposadament recarregades, tot el que s'ha fet ja no serveix i cal començar de cap i de nou. Que la força ens acompanyi. I, pel que fa al Barça, del triplet passat em queda sobretot el bon record de les exhibicions de Manchester i París, però la consciència que es va construir sobretot suant molt. Per això m'agrada veure, i és el que n'espero, que quan la cosa es posa lletja de veritat, encara s'hi arromangui.

Comentaris (4)24-08-2015 18:07:21

Agost

Veure "J. Edgar" i confirmar que Clint Eastwood és una mena estranya de conservador amb qui no em resultaria difícil entendre'm; viatjar a Holanda i descobrir que Amsterdam és una ciutat fantàstica però gens pensada per als vianants; haver de renunciar al somni del sextet d'una manera més aviat trista; agafar una grip espectacular just per la festa major del meu poble; connectar amb l'espiritualitat panteista i la reivindicació del mite de la preciosa "La vida de Pi"; entristir-me amb la visió molt més desesperançada, realista i agnòstica de "Tierras de penumbra"; escriure aquestes quatre ratlles encara sense esma després de cinc dies seguits amb febre...

Comentaris (5)19-08-2015 18:02:20

10 anys d'Els Amics de les Arts

En el meu cas, la cosa va anar així. Tornava de la feina escoltant Catalunya Ràdio al cotxe, i un grup que no havia sentit anomenar mai, Els Amics de les Arts, va cantar una cançó. Potser la memòria em falla, però m'atreviria a dir que em sembla que la van cantar per telèfon! El que sí que recordo bé és que la cançó es deia "L'home que treballa fent de gos", i que em va fer gràcia pel que tenia d'un cert surrealisme quotidià. Me'n vaig oblidar fins que un dia ens van convidar al pavelló firal de Girona a un homenatge als voluntaris i aprenents lingüístics, és a dir, a les parelles lingüístiques de la demarcació. Hi vam assistir i, un cop allà, vam saber que l'acte s'acabaria amb un concert d'Els Amics de les Arts. Com que ni la meva dona ni les nostres parelles lingüístiques els coneixien, van dir de marxar. Però jo vaig dir de quedar-nos, perquè recordava aquella cançó que havia sentit a la ràdio i tenia curiositat per sentir-ne més. Així doncs, ens vam quedar, i la meva dona i jo vam quedar enamorats d'aquell grup, per la frescor i l'humor de les seves intervencions i de les seves cançons. En el següent concert seu al qual vam anar, a l'Auditori de Girona, ens vam comprar el seu CD doble "Castafiore Cabaret+Bed and Breakfast" i ens hi vam enganxar definitivament. Tenien una gràcia especial a l'hora de jugar amb el llenguatge i de comparar l'amor amb diferents metàfores temàtiques (memorable "4-3-3"). Després ens vam comprar també el seu següent disc, "Espècies per catalogar", que ens van firmar al Media Markt de Girona (moment en què en Ferran es va posar molt content de saber que la meva dona el trobava el més guapo de tots quatre)... En fi, que són com de la família.

Amb el temps, és clar, han anat evolucionant, i les seves cançons han perdut frescor al mateix ritme que guanyaven profunditat i malenconia. Fins que ahir tot va esclatar en un concert molt especial a Cap Roig, en què van saber posar-se el públic a la butxaca en una actuació especial i original. És cert que els arranjaments de l'orquestra sovint provocaven que els fans perdéssim el plaer del reconeixement, però és d'agrair que no es limitessin a complir de manera rutinària i preparessin quelcom diferent, amb gust i amb estil. Va fer bé en Joan Enric de demanar disculpes si algú havia trobat a faltar alguna cançó, perquè això és inevitable ja que cadascú té les seves preferències. Jo, personalment, vaig trobar a faltar "Per mars i muntanyes" per nostàlgia i "Apunto Skakespeare" perquè senzillament m'encanta. Són cançons que, com "Tots els homes d'Escòcia" o "Louisiana o els camps de cotó", t'emocionen si t'enganxen en un moment tou. Ahir no va ser una excepció. Llarga vida als Amics, i ja us esperem a l'Acústica de Figueres!

Comentaris (3)07-08-2015 14:02:00

Futbol: Barça 3 - Roma 0

El futbol ha tornat al Camp Nou. Ho va fer ahir amb una primera meitat meravellosa: altíssima intensitat, joc exquisit, circulació rapidíssima de la pilota i oportunitats de gol a dojo. I tot això amb un mig del camp que diferia gairebé completament del que seria titular en condicions normals (tot i que la figura de Rakitic no és gens menor: de fet, com va dir ahir el bon nou comentarista de TV3 Lluís Carreras, és l'artífex i el símbol de la major verticalitat que ara caracteritza el joc del Barça). Alguns diran que això és possible perquè el Barça de Luis Enrique no construeix el joc des del mig del camp, sinó des del trident. Jo crec més aviat que té a veure amb el nou rol de Messi, que cada vegada s'assembla més a Xavi en el que té de director d'orquestra de les necessitats que té l'equip en cada moment.

Sigui com sigui, és molt aviat per arribar a conclusions. Això sí: el que sembla clar és que, guanyant o perdent, els seguidors del Barça tenim la sort de tenir gairebé la garantia que sempre ens divertirem. Molts equips poden guanyar les competicions que disputem (de fet, veient tot el que ens ha caigut al damunt aquest estiu, no fa falta ser gaire perspicaç per adonar-se que aquesta lliga costarà molt de guanyar), però cap té la capacitat de fer les entremaliadures que fan els nostres jugadors quan s'associen. No hi ha cap altre equip al món capaç de jugar així. És ben possible que aquesta temporada no ho guanyem tot, naturalment, però ens hem de sentir (si més no, a dia d'avui) molt afortunats. Sobretot els nostres ulls, si tenen un mínim sentit de l'estètica.

Comentaris (1)06-08-2015 14:45:01

Cinema: "No habrá paz para los malvados"

Des que vaig veure "La caja 507", vaig tenir clar que Enrique Urbizu era un dels millors directors de cinema de l'Estat espanyol. L'elegància narrativa i la contundència dels seus plantejaments feien que els seus thrillers no fossin els habituals despropòsits que es veuen per aquestes contrades. Per això, i perquè la crítica era força unànime al seu favor, tenia moltes ganes de veure "No habrá paz para los malvados". Però el cert és que em vaig endur una certa decepció.

A veure, la pel·lícula té moltes coses bones. De fet, moltes més coses bones que dolentes. Urbizu continua apostant per un cinema adult, no necessàriament fàcil per a l'espectador. La caracterització de José Coronado és esplèndida, i la posada en escena continua essent potent i de qualitat. El problema és, principalment, el que també vaig trobar-li a la per altra banda notable "La isla mínima": la trama s'embolica massa innecessàriament, cap a branques que no van enlloc. Tot i així, comparteix amb aquesta la precisió a l'hora de mostrar un retrat desolador de la realitat espanyola (en aquest cas actual), amb la seva corrupció i les seves amenaces. Passa, però, que acaba barrejant naps amb cols i es perd en un laberint impossible. L'heroi involuntari que acaba essent Santos Trinidad ens planteja el dubte del títol. Sigui com sigui, tant de bo fos cert que mai hi haurà pau per als malvats.

Comentaris (1)29-07-2015 09:52:27

Cinema: "¿Qué fue de Baby Jane?"; i lectura: "Cartes a un jove poeta"

Entusiasmat davant la possiblitat de tornar a tenir accés a clàssics, opto per descobrir "¿Qué fue de Baby Jane?", i la veritat és que quedo una mica desconcertat. Em pregunto com es devia rebre la pel·lícula en el seu moment. És cert que Hitchcock ja feia temps que feia truculències, però tenien una elegància narrativa i un estil que en el fons les feia harmòniques. En canvi aquí... Més enllà de l'innegable atractiu del duel interpretatiu entre Bette Davis i Joan Crawford (tot i que la primera és massa histriònica, com sempre; crec que deu ser la referència de la insuportable Meryl Streep), aquesta és una pel·lícula absolutament passada de voltes que no sembla seguir cap lògica narrativa. La veig com una mena de barreja entre "Tot sobre Eva" i "Sunset Boulevard", de la qual crec que vol imitar-ne barroerament el mític final... Però segurament sóc molt agosarat, i els clàssics cal respectar-los. Segurament, aquest en concret té el mèrit d'haver estat trasbalsador per a l'època i haver influït molts altres films. En aquest sentit, és útil haver-la vist perquè ara m'adono de fins a quin punt en són deutores pel·lícules com la recent "Musarañas", per exemple.

I és que un clàssic és allò que cada vegada que visites t'ofereix una cosa nova. Quan, fa poc, una alumna em va explicar les seves inquietuds literàries i la seva voluntat d'escriure, la primera cosa que se'm va ocórrer (a banda de sentir-me absolutament feliç) va ser recomanar-li la lectura de les "Cartes a un jove poeta" de Rilke. Vaig fer la recomanació de memòria, esperançat que l'alumna podria trobar-hi tots aquells consells que en la meva condició d'escriptor mediocre no podia oferir-li. Ara les he tornat a llegir, després de molts anys, i crec que vaig fer bé de recomanar-les-hi. Tot i així, el cert és que més que consells sobre com escriure el que hi ha són consells sobre com viure amb plenitud (sospito que per a Rilke era el mateix). Per mi, i crec que no dec ser original, la millor és la Carta Vuitena: un no parar de paraules sàvies sobre la solitud i el dubte, sobre la tristesa com a quelcom útil i necessari ("Del revés" no se me'n va del cap). Provar de fer-ne una paràfrasi seria inútil: les paraules exactes són les del mestre. Que, a més, va intuir amb encert el nou rol de la dona que era a punt d'arribar, de manera que les relacions de parella es convertirien en un tracte entre iguals. D'altres pàgines poden resultar massa abstractes, però és tanta la bona filosofia que acumulen i tan poc l'espai (físic) que ocupen...!

Comentaris (5)23-07-2015 17:31:20

Pàgines: 12345619202122232435  <>