login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Arsenal 0 - Barça 2

Realment, ha de ser molt frustrant enfrontar-se a aquest Barça actual. Ets un dels equips més ofensius i creatius de la Premier, però resulta que decideixes defensar ben replegadet i intentar sorprendre'l al contraatac. Però no t'ho compra, i decideix jugar amb els teus nervis i la teva paciència, malgrat que pugui semblar al contrari. I toca i toca fins a l'avorriment. I a la segona part el teu públic comença a pressionar-te i t'obliga a fer un pas endavant: queden vint minuts i el resultat encara és 0-0. I llavors decideixes (o la inèrcia t'hi porta) que sí, que ha arribat el moment. I el partit es trenca... i qui t'acaba matant al contraatac és el Barça. Tot t'ha sortit absolutament al revés.

El Barça és cada cop més temible perquè els equips han provat mil i una fórmules per frenar-lo, i no hi ha manera. Certament, ahir l'equip va tenir en moments puntuals la dosi de fortuna necessària en una competició de curt recorregut com la Champions, però va mostrar una maduresa competitiva a l'abast dels escollits. Va tenir tot l'ofici del món, va acaparar una possessió horitzontal i inofensiva amb l'únic objectiu de desesperar el rival i va esperar el moment oportú per clavar el fibló. Com a espectador apassionat, les sensacions no sempre van ser bones: trobava a faltar més oportunitats, i a més els culers encara conservem el tic de patir com bojos quan veiem que el partit es trenca. Ens costa assimilar que ara tenim més registres, i que amb els tres superdotats que tenim al davant qui gosi anar de cercavila ja ha begut oli. Vist després amb perspectiva, el Barça va fer un partit gairebé perfecte. Va ser poc vistós, va patir a estones, però va jugar sempre a allò que li va convenir. Aquest equip no té preu, perquè el futbol no és només cosa de milions.

Comentaris (4)24-02-2016 23:35:51

Futbol: Las Palmas 1 - Barça 2; i cinema: "¡Ave, César!"

Quan es juga amb el cap en una altra cosa (és a dir, Londres), pot passar que et compliquis una mica la vida i que acabis demanant l'hora. És una mica el que va passar dissabte a Las Palmas, tot i que la veritat és que l'equip va tornar a donar una bona mostra de solvència, d'aquelles que li permeten anar sumant punts encara que sigui sense brillantor. Cal felicitar Las Palmas, un equip que tot i tenir l'aigua fins al coll no va donar ni una sola puntada i va oferir moments de molt bon futbol. Un equip que estimi la pilota sempre tindrà el meu suport i la meva simpatia, de manera que espero que se salvin en detriment d'altres que no s'ho mereixen tant. Tornant al Barça, es va tornar a imposar la tendència de la temporada: pot de les essències al Camp Nou i granota de fer feina fora de casa. Demà, a Londres, pronostico (i espero no confondre pronòstic amb desig, ni amb consciència de la necessitat) una combinació de totes dues coses, com en les grans ocasions.

En els extres de la pel·lícula "Magical Girl", el seu director reflexiona sobre l'experiència cinematogràfica. Afirma que ens en fotem dels que van sortir corrent en la primera projecció dels germans Lumière perquè es pensaven que els atropellaria el tren, però que de fet l'espectador actual també segueix el joc d'emocionar-se davant l'experiència d'un personatge tot i saber que té davant un actor. Força cosa d'això hi ha a "¡"Ave, César!", la nova marcianada dels germans Coen. Estem davant d'una pel·lícula metalingüística o, si es vol, metacinematogràfica, ja que utilitza el llenguatge cinematogràfic per parlar del mateix codi. Les millors escenes del film són aquelles en què es mostra el rodatge de seqüències i en què es combina el pla general (que mostra el muntatge) amb un pla més proper en què les tramoies desapareixen i que ens provoca una sensació que aquella és en realitat la pel·lícula que estem veient. I a la inversa: en les escenes en què assistim a les peripècies dels personatges fora dels platós, els Coen ens ofereixen sempre alguna sortida de to per recordar-nos que allò tampoc és la realitat: un salt impossible, una cançó típica de musical enmig d'una conversa... I, com a colofó que confirma que tot plegat és una farsa, l'absurd oblit que comet l'actor interpretat per George Clooney en ple clímax discursiu. Tot plegat, amanit amb les habituals inquietuds religioses dels Coen i el goig de veure actors com Clooney parodiant-se un cop més a si mateixos (si jo fos Clooney, em començaria a saber greu que no m'avisessin mai per als seus treballs seriosos) o una Scarlett Johansson encarnant una mena d'Esther Williams grollera, per no parlar de Channing Tatum i el seu numeret musical filogai. La gent mata per treballar amb els Coen, i ells ho aprofiten amb una llibertat creativa envejable. D'acord: la trama té més forats que un colador, i els gags s'allarguen massa i a més són massa intel·lectuals. Ja ho deia un crític de Fotogramas: els Coen fan més gràcia quan no volen fer una comèdia pura. Però no cal jutjar amb severitat aquesta obra menor, aquest divertimento a mig camí entre l'homenatge i la paròdia dels anys daurats de Hollywood, si bé el final de la pel·lícula deixa clar que s'imposa la primera opció. Aquesta vegada, la nostàlgia dels Coen ha derrotat el seu esperit crític.

Comentaris (3)22-02-2016 20:48:39

Futbol: Sporting 1 - Barça 3

Doncs ja està. Ara sí. La diferència de punts respecte als rivals ha passat de ser virtual a ser real. Més de dos partits de marge sobre els perseguidors. La lliga no està sentenciada, però sí molt ben encarrilada. Avui l'equip ha fet el seu habitual partit solvent de fora de casa, sense la fantasia del Camp Nou però amb una imatge força millor que la dels últims desplaçaments. Un detallet que demostra que els il·luminats de la UEFA no en tenen ni punyetera idea: alguns dels jugadors que han participat avui segurament no tindran minuts a la Champions. Per tant, si pel que fos s'aconseguís guanyar la competició europea (empresa que serà complicada però evidentment no impossible), no rebrien el reconeixement oficial de campions. Quina cosa més absurda: amb humilitat, aquests jugadors accepten el seu rol de dosificadors dels titulars, de manera que són imprescindibles perquè aquests arribin en condicions òptimes al tram final de la temporada. És a dir, que tindrien tant de dret a sentir-se campions com els altres. Convé que ells, almenys, no ho oblidin.

En fi, segurament el futbol és l'opi del poble (tot i que jo crec que més aviat ho és el món del futbol, que és molt diferent), però és tan reconfortant aquest oasi de felicitat enmig d'un dia llarguíssim de feina... Això sí: val més que mai ens hàgim de jugar res en una tanda de penals...

Comentaris (1)18-02-2016 01:08:10

Cinema: "Magical Girl" i "La noche cae sobre Manhattan"; lectura: "Tot esperant Godot"; i futbol: Barça 6- Celta 1

Per fi trobem el cap de setmana ideal per veure un regal de Reis: "Magical Girl." L'esperava amb ganes, i no em va decebre gens ni mica. Explicar res sobre aquesta pel·lícula és complex: difícilment faràs res semblant a un spoiler, però li pots prendre gran part de la gràcia a qui no l'hagi vist. Per tant, si és el cas, primer cal córrer a veure-la i després continuar llegint. Ho intento: bàsicament, la metàfora clau és la del puzle. El rep de mans d'una psicòloga un personatge traumatitzat per un fet del passat, i esdevé símbol de la reconstrucció (i posterior redestrucció) de la seva estabilitat emocional. Però, sobretot, el puzle és una metàfora de la pròpia pel·lícula: l'espectador ha de treballar per fer encaixar les peces, i a sobre al final n'hi ha una que falta, de manera que caldrà la imaginació per completar-la. Què va passar entre Bárbara i Damián? Que cadascú ho decideixi... D'altra banda, res sembla gratuït en aquesta història de lògica inversemblant (però lògica al capdavall, i de coherència interna) que enmig de les situacions més increïbles t'engalta com si res certa càrrega social. Que els antagonistes siguin dos professors, un de matemàtiques i un de literatura; el paper de l'exemplar de la Constitució espanyola; aquell gol de la selecció espanyola en el moment més atroç; les mateixes paraules inicials del film (dos i dos sempre fan quatre?)... No ho analitzaré, perquè la pel·lícula és més suggerent que racional. Potser l'únic error (o, si més no, element qüestionable) sigui la voluntat de localització d'una pulsió que jo intueixo més aviat universal entre raó i passió. Sigui com sigui, el millor d'aquesta pel·lícula de Carlos Vermut és que fa transitar l'encallat cinema espanyol per camins desconeguts, i el resultat és una experiència molt estimulant.

Però com que, com diria el poeta, m'exalta el nou i m'enamora el vell, també gaudeixo molt amb la sobrietat i el classicisme del Sidney Lumet de "La noche cae sobre Manhattan". Una pel·lícula amb un guió impecable que situa tots els seus personatges encarats a dilemes ètics de gran magnitud. Potser l'única cosa que retrauria a aquest thriller policíac és l'ús un pèl massa emfàtic que en moments puntuals fa de la música, i que fa que flirtegi innecessàriament amb la moralina una història que precisament té com a gran virtut la recerca dels grisos, de la zona relliscosa que hi ha entre el que és legal i el que és correcte.

Aquest productiu cap de setmana em porta també a enllestir la relectura de "Tot esperant Godot". Poques obres (si és que n'hi ha alguna) han aconseguit transmetre com aquesta immortal i despullada peça teatral de Samuel Beckett l'absurditat total de la nostra existència. Amb tota la cruesa, Beckett ens posa cara a cara davant la buidor i la falta de sentit de la nostra vida efímera i ridícula, aquesta pàgina en blanc que ens obliguem a omplir de passatemps i de conflictes per no embogir. Sort en tenim, de la nostra capacitat d'autoengany, per suportar la consciència de la nostra insignificança. En determinats moments, com quan assisteixes a la mort lenta d'un familiar o quan t'informen del decés inexplicable d'algú com la nostra estimada Muriel (navegant incansable cap a una Ítaca de la qual s'ha quedat injustament a les portes), aquesta sensació de no-res i de sense sentit es fa més punyent que mai.

Suposo que per això (per tenir la impressió que existim, en paraules d'un dels personatges de "Tot esperant Godot") creem artefactes tan inversemblants com el futbol. Com que el món ha de ser repartit, hi ha gent assenyada que veu aquesta activitat com vint-i-dos ganàpies donant puntades de peu a una pilota, i d'altres malalts que concebem aquest esport com la metàfora més irracional però més profunda de la vida. I, per què no, estem convençuts que en mans de gent com els actuals futbolistes del Barça pot arribar a la categoria d'obra artística. La segona part del Barça d'ahir mereixeria una exposició permanent en un museu. Una altra exhibició, doncs, d'aquest equip imponent: el conjunt de Guardiola potser era més romàntic, però aquest pot arribar a ser una piconadora. I, malgrat que sempre hi haurà mediocres que confondran la creativitat amb la falta de respecte, només per la jugada extraterrestre que va donar lloc al penal, Messi es va guanyar el dret a llançar-lo com li donés la gana. Només faltaria. I nosaltres que ho gaudim. Com si l'hagués volgut llançar d'esquena a la porteria.

Comentaris (3)15-02-2016 23:44:15

Futbol: València 1 - Barça 1

Per obra i gràcia del voluntariós Luis Enrique, un partit de tràmit com el d'ahir es va tornar distret, perquè va permetre veure variants tàctiques interessants. El tècnic ho va justificar en roda de premsa amb l'argument que calia canviar el dibuix per encabir els jugadors amb menys minuts, però també se li va escapar que buscava millorar la sortida de pilota. Aquest ha estat el gran maldecap de l'equip les últimes jornades, i l'asturià reconeixia que amb un calendari tan vertiginós no havien tingut temps de treballar-ho. Com que això d'ahir era un entrenament amb (poc) públic, era el dia perfecte. I es va veure la idea: defensa de tres centrals, de manera que els laterals jugaven més avançats com a carrilers, i Rakitic com a fals nou a la mitja punta, en una mena de 3-2-3-2 molt flexible. L'objectiu: disposar de més jugadors per a la sortida de pilota per neutralitzar la pressió avançada rival. El problema: d'una banda, que el València no tenia cap interès a fer l'esmentada pressió; però sobretot que els tres centrals d'ahir ara mateix són un drama i impedeixen treure conclusions. Amb Piqué i Mascherano, caldria veure si l'augment del nombre d'efectius seria eficaç. Segurament no fa falta si tens Busquets al pivot, i es podria témer una excessiva desnaturalització de l'equip, però Luis Enrique té molt clar que la imprevisibilitat és una virtut i afortunadament no es queda de braços plegats si detecta un problema.

El que no s'acaba d'entendre és què hi feia Rakitic, ahir, a l'onze. Va ser l'únic integrant del teòric equip titular que va participar, i potser és una declaració d'intencions sobre la possibilitat que Turan li estigui passant al davant. Sigui com sigui, ahir el croat va gaudir d'una llibertat de moviments que no tenia des de la seva època al Sevilla. L'èxit de l'invent, intermitent: a la bona primera part del Barça, tot plegat va servir per tenir l'equip ben juntet. A la segona, en canvi, es va allargar un pèl massa entre línies. En qualsevol cas, bona imatge dels suplents ahir. I el més important: ja tenim una final a l'horitzó!

Comentaris (1)11-02-2016 23:12:57

Cinema: "El renacido"

Com en tota pel·lícula d'Iñárritu, "El renacido" permet fer dues lectures força diferenciades entre forma i fons, i com sempre el continent guanya per golejada el contingut. "El renacido" és plena d'imatges impactants, és brillant tècnicament, és fins i tot narrativament solvent... Però resulta una mica descoratjador que sovint, especialment des que va partir peres amb el seu guionista Guillermo Arriaga, tot aquest embolcall enlluernador tapi el no-res. És cert: argumentalment hi ha elements destacables com un tímid ecologisme en favor dels indígenes, i fins i tot hi ha una història de supervivència prou ben explicada (impagable l'escena del cavall-refugi), però Iñárritu insisteix a carregar les tintes innecessàriament en els aspectes orgànicament més desagradables (això ja el va perdre a "Biutiful") i, sobretot, transmet la sensació de no saber què vol explicar exactament amb la seva història. Tot porta a la decebedora sensació que el motor de la supervivència és només la venjança, fins que al final Iñárritu intenta redimir el seu protagonista amb un gir espiritual new age més aviat desconcertant.

En definitiva, a Iñárritu només li faltava arrasar en els Oscar amb "Birdman" per sentir-se el nen mimat de Hollywood (cosa que segurament aquest any li ratificaran) i acabar de deixar-se anar en els seus deliris de grandesa. Però, malgrat que no nego que ha fet una bona pel·lícula d'aventures, a mi ja em comença a cansar que m'enredi: amb ell sempre tinc la sensació de tenir una gerra de ceràmica amb ornaments preciosos... però plena de vi Don Simón.

Comentaris (6)09-02-2016 22:05:30

Cinema: "Carol"; i futbol: Llevant 0 - Barça 2

Tercera pel·lícula magnífica en un mes: o m'estic tornant definitivament tou i ja m'agrada tot, o realment aquest 2016 promet cinematogràficament. Sigui com sigui, no sóc l'únic que pensa que "Carol" és una meravella, un prodigi de sensibilitat sense carrincloneria, una lliçó de cinema en cada fotograma. "Carol" et fa sentir el plaer del cinema clàssic, amb una història cuinada a foc lent (no apta per a gran part del públic de multisales, que només busca acció irreflexiva i sense fre), una cuidadíssima posada en escena, una narrativa de ferro i una cura de l'enquadrament que deixa bocabadat. Rere una història d'amor prohibit acadèmica i l'actuació sublim de les dues protagonistes, en el film hi batega un feminisme subtil i, aquest sí, necessari. Perquè la societat (la dels anys 50, però també la d'ara) obliga sovint a la contradicció entre els sentiments que es tenen i les paraules que es pronuncien.

El Barça, per la seva banda, continua avançant, sovint en el malentès entre el que transmet el seu joc i la realitat. Qui veiés el partit ahir pensaria en un equip indolent, apàtic, de llei del mínim esforç. La realitat, però, és que sovint el Barça posa el fre de mà com a manera de defensar-se: mentre tinc jo la pilota, tu no em fas mal. El problema és que ahir la perdia massa vegades amb massa facilitat, i això comença a ser habitual (atenció a la nova moda del 7 defensen i 3 ataquen que sembla que pren tendència entre els rivals), i ahir l'única cosa que impedia l'avorriment més absolut era la sensació de perill d'un partit no tancat. En fi, amb aquests partits sense història que s'obliden al cap de dos minuts també es guanyen lligues...

Comentaris (12)08-02-2016 13:48:44

Futbol: Barça 7 - València 0

El Barça necessitava un partit com el d'ahir. Després d'un gener duríssim, i amb la perspectiva d'un febrer també molt carregat, la golejada d'ahir segur que té un bon efecte en les cames i el cap dels jugadors. Darrerament estancat, amb un joc imprecís i a estones insegur, ahir l'equip va alliberar-se i es va deixar anar. Certament, l'actuació del València va ser pèssima i hi va ajudar, però altres rivals no han sabut superar-lo fa quatre dies quan tenien ja el mateix entrenador. El València ara mateix és un equip força dolent, però no perd cada dia per 7-0. Alguna cosa va fer bé el Barça ahir malgrat que molts no li ho vulguin reconèixer. Bé, alguna cosa no: ho va fer tot bé. Ho demostra que va marcar gols de tots colors: de contraatac, després d'un rondo gegant, de jugades de fantasia, de manual del bon davanter centre... I sense pilota va estar igualment sublim: va estar impecable en la pressió (això és ser intens, repeteixo, i no donar puntades) i, com si es tractés d'un partit de bàsquet, tots els rebots l'afavorien. I això va passar per apatia valencianista, però també per actitud i sentit del posicionament tàctic dels nostres jugadors. No és casualitat: l'equip va jugar junt; i quan els jugadors estan junts, la pilota circula millor, es recupera millor i tot és més fàcil. El gran mal dels últims partits (sobretot a Màlaga) havia estat que l'equip es partia per la meitat i s'allargava, i així és tot molt més difícil. Tot positiu, doncs: el Barça recupera sensacions i podrà donar descans als titulars dimecres que ve, que bona falta els fa.

L'afició del Barça també necessitava un partit com el d'ahir. L'equip guanyava, però els que som patidors de mena i a la passió intentem afegir-hi l'anàlisi no ho vèiem clar. Ahir, però, l'equip va demostrar que no se li ha oblidat jugar a futbol i l'afició va tornar a divertir-se com feia temps. I va cantar cançonetes molt simpàtiques i divertides, o almenys ho eren quan es cantaven a Cadis abans que per art de màgia passessin a ser considerades ahir cruels i de mal gust. Els catalans som com Neymar, que ara resulta que fins i tot quan falla penals ho fa faltant al respecte als rivals. Algun dia Neymar haurà de demanar perdó per esternudar, i nosaltres per existir.

Qui ja no tinc tan clar si necessitava el partit d'ahir són els mitjans de comunicació. Els d'aquí parlaven del millor partit de la temporada. Els d'allà, que no teníem rival al davant i que ja veurem quan ens visiti el Madrid. Als uns i als altres els diria que sembla que hagin oblidat el 0-4 del Bernabéu. I als segons, que pensin que quan el Barça no està fi, guanya. I quan ho està, goleja. De moment, aquesta és l'única diferència tangible entre totes dues versions.

Comentaris (3)04-02-2016 22:48:11

Futbol: Barça 2 - Atlético 1; i cinema: "La juventud" i "Silencio en la nieve"

A l'asseveració que darrerament alguns fem que el Barça no juga tan bé com abans, el periodista Lluís Simon hi afegeix des de les pàgines de L'Esportiu una veritat com un temple: diu literalment que tampoc ens havien fotut mai tantes hòsties com ara. I és ben cert: per ser just a l'hora d'analitzar el joc de l'equip, cal tenir en compte que està havent de suportar constantment el joc violent dels rivals. Quan semblava que ja ho havíem vist tot amb l'Espanyol (equip que, per cert, segur que ahir va emprar la mateixa intensitat al Bernabéu), dissabte l'Atlético es va superar a ell mateix i va convertir el que havia de ser un gran partit de futbol en un espectacle lamentable. Admiro com van competir amb nou jugadors, però menyspreo la carnisseria que van dur a terme per quedar-s'hi. I encara després es fan les víctimes. I encara després ens hem de sentir allò que sempre acabem jugant contra nou. A veure: Galca va afirmar tan panxo després del lamentable derbi de lliga que si l'àrbitre no havia expulsat a ningú volia dir que no havien estat durs ni violents. Quan, quatre dies després, va acabar amb nou, tot eren queixes. En què quedem? Marca l'àrbitre el límit o no? Algú pot discutir les vermelles a Filipe Luís i a Godín? De veritat ens mereixem haver de sentir en boca d'un jugador de l'Atlético que si Messi va poder seguir jugant és que no n'hi havia per tant? Aquest és el futbol pel qual aficionats i abonats a les televisions paguen autèntiques animalades? En fi... D'altra banda, no és menys cert que la famosa pressió avançada no es converteix sempre en una carnisseria: equips com l'Athletic o el Màlaga ens l'han aplicada amb més noblesa i ens ho han fet passar malament. La fórmula fins ara sembla clara: esperar amb paciència que el rival tregui el fetge per la boca per l'esforç i deixar que el resultat caigui com fruita madura. Lleig, però de moment efectiu, i el rigor del calendari no dóna per a gaire més. Ara bé: com diu Mascherano, algun dia no hi serem a temps de refer-nos dels mals començaments. Per tant, confio que després d'aquest hivern de resistència de mica en mica vagi arribant l'excel·lència. I, sobretot, que deixem enrere dubtes sobre el joc adequat en moments com la segona part, guanyant i amb dos homes més i que no vam saber tancar per por sobre el que calia fer.

Com aquest Barça una mica bipolar, hi ha en l'esperit del cinema italià la dicotomia entre l'astracanada i la reflexió, l'exuberància i l'intimisme. Aquesta dicotomia la representava molt bé Fellini, i ara qui sembla que més li pren el relleu és aquest controvertit Paolo Sorrentino. La seva exquisida (en el millor del terme, i en el que no ho és tant) darrera pel·lícula, "La juventud", condensa bé aquesta dualitat. Però, al meu modest entendre, els aspectes positius guanyen per golejada als negatius. D'acord: en algun moment la pel·lícula peca d'agradar-se massa, d'esteticisme, gairebé de pedanteria. I arrisca un pèl massa amb Hitler i Maradona. Però estem davant d'una pel·lícula literalment preciosa, i que en determinades seqüències em va emocionar com feia temps que no em passava en una sala de cinema. "La juventud" és una pel·lícula sobre el temps i la manera d'afrontar-lo. Com a la majestuosa novel·la "La muntanya màgica", de Thomas Mann, Sorrentino situa intel·ligentment els personatges en un balneari (de fet, jo diria que el mateix balneari), un lloc on tot s'atura i tu decideixes cap a quina banda del telescopi vols mirar: si cap a la que et mostra rotund el futur o cap a la que et mostra desenfocat el passat. Els dos protagonistes, esplèndids com sempre Michael Caine i Harvey Keitel (molt ben acompanyats per la inevitablement magnífica Rachel Weisz), afronten la vellesa de dues maneres antagòniques: el primer des de l'apatia i el segon des de l'acció. El primer creu que ja ho ha fet tot; el segon creu que el millor està per fer i que donarà sentit a la resta, com les últimes paraules d'un moribund. Només al final (i no crec que sigui exactament spoiler revelar-ho, ja que aquí el que compta no és el què sinó el com) el personatge de Caine entendrà que la infelicitat no s'evita amb l'apatia, i que tot és tan maleïdament efímer que al capdavall només vivim per crear-nos records. I dos versos eterns de Rubén Darío bateguen durant cada segon d'aquesta fràgil i deliciosa pel·lícula: "y la carne que tienta con sus frescos racimos, // y la tumba que aguarda con sus fúnebres ramos."

Molt més modesta, "Silencio en la nieve" és una producció espanyola que explora un passat poc reconegut: l'ajuda d'una divisió enviada per Franco per lluitar contra els russos al costat de Hitler, és a dir, la División Azul. El més interessant és la barreja de gèneres, entre policíac i bèl·lic, que permet explorar les ferides no tancades de la recent guerra civil. Alguns dèficits interpretatius i de guió impedeixen que la festa sigui completa, però es deixa mirar i instrueix una mica, que sempre va bé.

Comentaris (1)01-02-2016 23:16:04

Futbol: Barça 3 - Athletic 1

Totes les anàlisis diagnòstiques del partit d'ahir apunten en la mateixa direcció: com d'important és Busquets per a l'equip. Hi estic d'acord, i evidentment se'l va trobar a faltar mentre no hi va ser, però jo encara diria més: aquest és el partit perfecte per demostrar com d'important per a l'equip és Sergi Roberto. Si Roberto hagués pogut jugar en el lloc de Busquets, segurament no hi hauria hagut el desordre que hi va haver. Si Roberto hagués pogut jugar en el lloc de Mathieu al lateral esquerre, segurament l'equip hauria pogut tenir molt millor sortida de pilota. Però Roberto va haver de jugar en el lloc d'Iniesta, perquè no quedava cap interior pur més, i això va obligar a improvisar una defensa en què Vermaelen i Mathieu compartien el costat esquerre (massa de cop per al sensible cor culer) perquè Mascherano havia de passar a la funció de pivot.

Sigui com sigui, és molt preocupant el que està passant en els últims partits. De moment els anem guanyant, però el Barça ha estat clarament superat i dominat pel seu rival en moltes fases de les seves tres últimes actuacions. Sempre he dit que el mínim que es pot exigir a aquest equip és que imposi la seva ideologia futbolística, que sigui protagonista. Pero ahir, un cop més, va haver d'anar reculant davant d'una pressió avançada molt ben feta (és d'això que va fer ahir l'Athletic que se'n pot dir intensitat, i no de donar puntades de peu). No hauria estat cap sacrilegi buscar la pilotada llarga: qualsevol cosa que ens permetés avançar metres i agafar de mica en mica el domini, qualsevol cavalcada d'algun membre del trident que posés mínimament la por al cos de l'adversari. Però res. No hi va haver manera de sortir de la cova durant quaranta minuts. I el pecat original era que ningú (no només Mascherano) feia els moviments més elementals per sortir amb pilota jugada des de la superioritat.

A la segona part, la davallada física de l'Athletic i la voluntat de Neymar van capgirar la situació. Però aquest no és el camí. Ara bé: si del que es tracta és de recuperar el plaer de la incertesa i de les victòries amb patiment, aleshores se n'estan sortint la mar de bé.

Comentaris (3)28-01-2016 22:23:00

Lectura: "La tía Julia y el escribidor"

Qui en aquests darrers mesos (és així de trist: ara mateix, trigo mesos a llegir-me un llibre) hagués vingut de visita a casa, s'hauria sorprès de trobar a la tauleta de nit d'una persona de les meves conviccions ideològiques ni més ni menys que un llibre de Mario Vargas Llosa. Però feia anys que tenia el llibre pendent (des de la universitat, un cop més), i a mi em van ensenyar que cal separar l'artista de la persona. Així que vaig decidir aparcar els prejudicis i jutjar la novel·la pels seus mèrits i no per la qualitat humana de l'autor (de qui no em molesta que pensi diferent de mi, però sí que insulti els que no pensem com ell). Amb la secreta esperança, això sí, que la novel·la fos fluixota i em permetés qualificar-lo de mediocre. Però, és clar, no va ser així.

D'entrada, vaig pensar que costaria separar autor i novel·lista, ja que tot apuntava que l'obra tenia una clara tendència autobiogràfica. Però de seguida va arribar un recurs enginyós: els capítols parells ja no es narraven en primera persona, sinó en la tercera persona d'un narrador que era al mateix temps un personatge dels capítols imparells; l'escriptor de radionovel·les del títol. És a dir, que tenies accés a les radionovel·les que anava escrivint. Això portava a un plaer culpable, en descobrir que t'impacientaves amb la història anodina de l'autor-protagonista i esperaves amb delit tornar als capítols parells. T'havies enganxat a les radionovel·les. Caracteritzades, aquestes, per l'exuberància de recursos verbals que sempre ha definit la millor literatura hispana. Calia agafar-s'ho amb la distància irònica amb què sens dubte ho fa l'autor, però resultava igualment admirable.

A mitja novel·la, però, un altre pas de rosca: l'escriptor de radionovel·les comença a enfollir i a barrejar situacions i personatges. Al mateix temps, la història central desemboca en una història d'amor impossible. És a dir, de mica en mica, l'interès es va bolcant cap als capítols imparells, que s'estan convertint ells mateixos en una radionovel·la. L'autor, que n'és conscient, fa que l'últim capítol parell (l'últim de la novel·la) ja sigui un "què va ser de..." del seu propi personatge.

En definitiva, una fascinant reflexió-recreació dels mecanismes de l'escriptura, que fa que continuï menyspreant la persona que la va escriure, però admirant el novel·lista, si més no a jutjar per aquesta única novel·la seva que he tingut el goig de llegir. Què hi farem.

Comentaris (1)27-01-2016 00:08:54

Futbol: Màlaga 1 - Barça 2; i cinema: "Isla bonita"

Després de tant dir que al Barça no se li podia demanar res més que sobreviure fins al gener, resulta que quan sembla que es dedica simplement a això és justament ara. Certament, a la tardor, quan semblava que es patiria per falta d'efectius, l'equip va agafar velocitat de creuer i va encadenar magnífics resultats assolits amb grans actuacions. Ara, en canvi, l'equip continua igual de solvent, però el joc no convenç. El d'ahir va ser possiblement el pitjor partit de la temporada (molt més que a Sevilla i fins i tot que a Vigo, places on es va perdre), i al final només l'eficàcia al davant va permetre salvar els mobles. I això que el Barça havia trobat l'antídot en forma de gol al que es preveia que seria un partit indigest només de començar, i es va complicar la vida ell solet. Incomprensiblement, l'equip va jugar partit, de manera que la intenció de sortir amb pilota jugada des del darrere es va convertir en un suïcidi per l'excés de distància entre línies. Afortunadament, a la segona part els canvis van donar més solidesa i consistència a l'equip, i es van poder assolir els tres punts encara que fos demanant l'hora. Cal, però, exigir una mica més, i ja no només per esteticisme sinó també per resultadisme: els èxits del Barça sempre han arribat per mitjà del bon joc. Sigui com sigui, mentre esperem tornar-nos a divertir amb l'equip, les victòries sempre fan sentir bé.

I de sentir-se bé semblen tractar gairebé sempre les pel·lícules que es projecten al cinema de la meva ciutat, amb uns criteris de programació molt basats en les feel-good movies, si més no a jutjar per l'oferta que hem trobat les vegades que ens ha escaigut anar-hi. "Isla bonita" té algunes semblances amb la darrera que hi havíem vist, "Una semana en Córcega": illa paradisíaca, embolics amorosos, cossos jovenets sense (gens de) roba... Però les semblances s'acaben aquí, ja que "Isla bonita" és una pel·lícula molt més madura i intel·ligent. Filmada gairebé com un documental, Fernando Colomo construeix una pel·lícula que és alhora esbojarrada i calmada, expansiva i íntima, passional i reflexiva. Potser l'única pega és que no acabes de saber ben bé què vol explicar, però queden per al record el personatge del mateix Colomo (una mena de Woody Allen a l'espanyola, faldiller i desorientat) i, sobretot, la idea que no serveix de res voler canviar el món amb grans projectes si no ets capaç de fer sentir bé el teu entorn més immediat. Idea que personalment sempre he defensat i que aquí apareix esperançadorament expressada pel personatge més jove. Brindo de gust per aquesta pel·lícula simpàtica i humanista.

Comentaris (1)25-01-2016 22:04:27

Futbol: Athletic 1 - Barça 2

Si em preguntessin què és el que més m'està agradant del Barça aquesta temporada, respondria que la capacitat de competir en les situacions més adverses. Cada vegada que ha hagut d'afrontar un partit important minvat per les baixes, ha donat un cop de puny a la taula i n'ha sortit reforçat. Tres vegades clau ha hagut de sobreposar-se a l'absència de Messi i ha donat la cara. Tot l'equip ha fet un pas endavant i se n'ha sortit. La primera vegada va ser contra el Bayer Leverkusen al Camp Nou: el Barça només havia empatat el primer partit de la lligueta i acabava de perdre Messi per dos mesos; la situació era traumàtica quan el partit agonitzava i el resultat era advers, i semblava que el missatge seria que la travessa del desert sense l'argentí seria dura, però l'equip va reaccionar amb orgull i (tot i jugar malament) va tirar el partit endavant. Aquesta victòria balsàmica va fer creure a l'equip en les seves possibilitats, de manera que es va plantar al Bernabéu en la recta final de la recuperació de Leo amb moral de victòria: l'argentí no va ser titular, però va arribar la segona fuetada (i quina fuetada!) en forma de 0-4 a l'etern rival. Finalment, ahir el més difícil encara: afrontar tota una anada de quarts de final de copa a San Mamés sense dues de les peces del trident, ja que a la baixa del millor jugador del món calia afegir-hi la de Luis Suárez. I va tornar a sortir cara a la moneda.

Els seguidors de l'Athletic em podrien objectar que el mèrit és seu, que planten cara a tot un Barça per moltes baixes que tingui només amb gent de la casa. I tindran raó. Però, com que el que a mi m'interessa és l'enfocament des del punt de vista del meu equip i com que crec que fa temps que competim contra nosaltres mateixos per superar-nos, penso que ahir n'hi havia per estar satisfet. Recuperar Munir per a la causa (un jugador que abans de la copa tenia una relació amb el gol tan difícil com la que té Rajoy amb la ràdio) i guanyar fins i tot amb un Neymar discret hauria de reforçar la moral de qualsevol. Certament el regust va ser agredolç, perquè la segona part va ser molt dolenta i l'Athletic va acabar fent un gol que el manté viu, però aquest equip competeix sempre. Sempre. I així no hi ha manera de poder retreure-li res.

Comentaris (3)21-01-2016 23:18:24

Cinema: "Los odiosos ocho"

Atenció spoiler.

El cinema de Tarantino sempre ha estat una exhibició de pur talent, de tècnica, de capacitat narrativa, de cinefàgia. És difícil trobar un cinèfil que no gaudeixi com un nen de gairebé cadascuna de les seves pel·lícules, perquè els seus artefactes cinematogràfics acostumen a ser una experiència intensa, gairebé física.

Per tant, formalment, les pel·lícules de Tarantino són impecables i inqüestionables. Una altra cosa són els continguts. Sovint se li ha retret la violència gratuïta, però a mi em sembla que és una frivolització tan evident que la desdramatitza fins al punt que no té cap importància real, malgrat que pugui semblar al contrari. Dit d'una altra manera, les pel·lícules de Tarantino s'han caracteritzat, sobretot al començament, per ser amorals més que no pas immorals: fa la sensació que al genial director tant se li'n dóna l'ètica de l'argument mentre pugui divertir-se i fer divertir desenvolupant-lo.

D'un temps cap aquí, però, la cosa semblava haver canviat una mica. Amb la magistral "Kill Bill" com a punt d'inflexió, l'argument de les seves obres va començar a caracteritzar-se per la poètica de la venjança. Incomodava una mica, malgrat que el recomanable és fruir-ne desentenent-se de la qüestió moral, comprovar com l'autor semblava justificar la venjança com a forma de justícia. Malgrat això, haig de reconèixer que em va semblar sensacional que el cineasta passés comptes amb Hitler prescindint de la Història real fent servir literalment el cinema com a arma, però en canvi em va semblar que aquesta exaltació de la venjança arribava a un paroxisme fins i tot una mica ridícul a la no del tot reeixida "Django desencadenado".

Per això és tan destacable que Tarantino hagi tornat al western per posar les coses al seu lloc amb aquesta extraordinària, descomunal, "Los odiosos ocho". Perquè aquí agafa el rave per les fulles i ens demostra una realitat incòmoda però necessària d'assumir: en un conflicte, malgrat que un bàndol pugui defensar una causa més justa que l'altre, tothom té les seves raons i tothom comet els seus crims, com queda palès en la magnífica seqüència de la conversa a tres bandes, sobre la guerra civil americana, a l'interior de la diligència. I, un cop posades aquestes cartes damunt la taula, Tarantino té la gosadia de deixar personatges d'ambdós bàndols tancats en un hostal tronat, on ja es veu que no passarà res de bo (algun cineasta estatal compra l'atrevida idea de fer-ho amb la guerra civil peninsular?). El desenllaç, amb el pretext de la història d'una banda criminal, posarà de manifest les contradiccions de la societat americana, condemnada a arrossegar-les encara avui en dia.

Perquè hi ha dos moments que poden fer-te arrufar el nas si no t'adones a temps que Tarantino els mostra com a falsos. El primer és quan el botxí elabora la idea que ell és l'element diferencial entre la venjança i la justícia. El segon és quan el personatge de Samuel L. Jackson i el xèrif (?) decideixen posar fi a la vida de la delinqüent per mitjà d'una forca improvisada. En tots dos casos, la incomoditat pot venir de la sensació que l'evolució de la poètica de la venjança arriba només fins a una decebedora justificació de la pena de mort. Però en realitat crec que no és així: en el primer cas, acabem descobrint que el botxí és fals. I, en el segon cas, és encara millor: primer, perquè ambdós personatges reconeixen que prefereixen passar-la per la forca per fer-la patir més (per tant, res de suposada noblesa en l'acte), però sobretot per un final apoteòsic: musiqueta sentimental durant la lectura de la carta de Lincoln, per recordar-nos en el diàleg posterior que aquesta també és falsa. Societat, doncs, construïda des de la violència i des d'una mentida de suposada civilització que blancs i negres, nord i sud, han fet l'esforç d'acceptar com a certa per viure (i morir) en pau.

I això ens porta a l'altra gran marca de fàbrica de Tarantino: el poder de la narració i la generació de tensió. En aquesta pel·lícula ningú és sincer del tot, tothom menteix i en definitiva res és el que sembla. És certa, doncs, la terrible (i venjativa) història que explica Samuel L. Jackson per provocar el general del sud i poder-lo matar en defensa pròpia? Probablement no, per molt que la cruesa de les imatges que veiem (que són les que es projecten en el cap del general) ens faci una projecció mental del contrari. Però la seva funció s'ha realitzat: generar tensió, en una escena genialment puntejada per la interpretació erràtica de les notes de la nadala "Santa nit". La mateixa tensió que tenim en el flash-back quan sabem que la pobra Minnie i companyia acabaran malament per molt que els delinqüents no mostrin cap pressa a executar-les. I, ja no cal dir-ho, el mateix passa amb la qüestió del verí al cafè. Perquè Tarantino juga sempre amb l'estructura i el punt de vista perquè és juganer de mena, però també perquè és fidel a la màxima hitchcokiana segons la qual sempre hi ha d'haver un moment en què l'espectador ha de saber més que els personatges (i, quan convé, viceversa).

Habilitats narratives que es combinen amb les tècniques en una obra mestra en què tots els elements (música, composició de plans, moviments de càmera) són impecables. Moltes coses més es poden dir d'aquesta joia, però el millor és veure-la, sentir-la, pensar-la, processar-la quan al cap d'un munt d'hores i de dies encara no te l'has pogut treure del cap. I, tornant a la visió més política, entre diferents diàlegs sempre perfectes, dues rèpliques ressonen. Els blancs només estem segurs quan els negres tenen por. Els negres només estem segurs quan els blancs estan desarmats. Estats Units: després de la guerra civil o 2016? Societat construïda des de la violència i des d'una mentida de suposada civilització...

Comentaris (6)19-01-2016 23:55:18

Futbol: Barça 6 - Athletic 0

Partit marcat, sens dubte, pel penal i l'expulsió (justa) del porter de l'Athletic només de començar el partit. El que no entenc és perquè s'ha comentat que caldria modificar la norma per evitar carregar-se partits només de començar. Perquè, per aquesta regla de tres, un jugador podria insultar tranquil·lament l'àrbitre durant el primer quart d'hora, perquè que l'expulsessin tan aviat aniria en detriment de l'espectacle.

Sigui com sigui, és cert que ahir no hi va haver partit i que va ser una llàstima. Curiosament, va ser més difícil atacar contra 10 al començament, ja que l'Athletic va haver de renunciar a la pressió alta i no hi havia espais. Però, un cop va arribar el 2-0, la història es va acabar. Mirat de manera egoista, però, la cosa ens va sortir molt bé, ja que l'Athletic es va haver de desgastar molt al mateix temps que nosaltres podíem reservar forces per a l'eliminatòria de copa, i és possible (tot i que tractant-se de l'Athletic no és pas segur) que això dimecres es noti. I, per cert, cal destacar la noblesa de l'Athletic, que gairebé no va donar ni una puntada malgrat la frustració i el fet d'haver de córrer darrere la pilota durant tot el partit. D'altres, que n'aprenguin.

Finalment, com que és tard i vol ploure, deixo per a demà el comentari de la joia del cap de setmana: l'espectacular pel·lícula "Los odiosos ocho", del gran Quentin Tarantino.

Comentaris (3)19-01-2016 00:14:36

Pàgines: 12345619202122232438  <>