login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Les meravelles d'Alicia

No em puc estar de reproduir l'última perla de la senyora Sánchez-Camacho, sentida avui a la ràdio i que feia més o menys així: "Cal que el senyor Mas es desentengui de la seva promesa de convocar eleccions el 27-S. No som al romanticisme, no passa res per no complir la paraula donada. L'important és evitar la possibilitat que els antisistema prenguin el govern a Catalunya com ho han fet a Barcelona."

És a dir, que la senyora Sánchez-Camacho en un moment ens deixa anar que:

1) La paraula d'un polític no té cap importància.

2) Cal frenar unes eleccions si hi ha el risc que guanyin els que no t'agraden.

Caram, Alicia! D'això en dic jo ser demòcrata, eh?

Comentaris (2)04-06-2015 22:41:55

Cinema: "It follows"; i futbol: Athletic 1 - Barça 3. Campions de copa!

Vet aquí una pel·lícula a reivindicar des de ja: "It follows". Imprescindible per a tots aquells que començàvem a pensar que el gènere de terror era incapaç de reformular-se i oferir res de nou, però imprescindible també per als amants del cinema en general. I això és així perquè aquesta magistral pel·lícula combina una idea brillant amb una extraordinària concepció de la posada en escena. Contingut i forma, doncs, s'alineen màgicament per oferir una pel·lícula captivadora i sorprenent, originalíssima malgrat partir aparentment de tots els clixés imaginables. Una pel·lícula que aconsegueix el miracle de ser absolutament terrorífica i alhora refotudament preciosa. La idea? Imagineu-vos que us trobeu en una situació en la qual qualsevol persona que us vingui de cara pot ser una amenaça mortal, i que l'única manera que teniu de saber-ho és que els altres us diguin si també la veuen o no. Imagineu-vos que us persegueix constantment una cosa indefinida (l'it del títol), que heu d'estar constantment alerta, que sempre heu de procurar trobar-vos en un lloc amb més d'una sortida per poder fugir-ne. I com s'aconsegueix reforçar el terror que això genera? Doncs amb un domini dels plans senzillament espectacular. Amb memorables plans seqüència que combinen de manera inquietant interiors i exteriors, amb les finestres com a perill constant, transmetent una sensació d'inseguretat i de vulnerabilitat perpètua, sense cap possibilitat de sentir-se segur enlloc. Amb un sentit de la profunditat de camp absolutament pervers, en què qualsevol figura borrosa que l'espectador distingeixi des de la llunyania pot ser o no una amenaça. Amb un ús de la música insistent, inquietant, angoixant. Amb un domini de les el·lipsis com a recurs narratiu absolutament pertorbador, perquè obliga l'espectador a imaginar-se coses poc agradables. Amb un paper desconcertant de figures que no arriben ni a secundàries i que veuen i viuen d'esquitllentes la realitat delirant dels protagonistes. Amb uns primers plans d'aspecte banal que desconcerten (els jocs constants de la noia amb fulles i herbetes). Amb una mestria en l'ús de la càmera, en definitiva, gairebé insultant; que t'atrapa, t'hipnotitza, t'inquieta i t'arrossega fins que dius prou de terror i de plaer.

Fins aquí em sembla que ja he donat prou motius per córrer a veure-la. Però aquesta pel·lícula és tan deliberadament abstracta i acrònica que demana a crits l'esforç d'interpretar-la, tot i que en realitat no calgui per gaudir-la. De manera que, atenció spoilers: no llegiu el que ve ara fins que l'hàgiu vist, em llançaré a la piscina mirant de no electrocutar-me. Per mi, la trama és una metàfora de l'angoixa que provoca l'entrada en la vida adulta. Ens trobem uns adolescents aparentment despreocupats que de sobte es veuen atacats per una misteriosa maledicció que els persegueix i que els provoca una intranquil·litat constant. El fet que aquesta maledicció es transmeti per via sexual no ha de ser vist com un judici moral, sinó com un símbol del pas definitiu que implica l'abandonament de la innocència. Aquesta interpretació grinyola des del moment que no queda gens clar que els protagonistes l'enxampin en la seva primera experiència sexual, però es veu reforçada pel que a mi em semblen petites pistes que el guió va deixant a qui les vulgui recollir: una conversa sobre la felicitat pura i despreocupada dels nens, una altra sobre el neguit de creuar el límit d'una ciutat, les lectures d'una de les amigues i, sobretot, la inquietant absència gairebé absoluta dels adults. Els adolescents han creuat la línia que trenca la bombolla de la sobreprotecció paterna, i queden sols i desprotegits, a la intempèrie i sense brúixola, havent-se de buscar ells sols la vida davant un munt de coses que els inquieten i no entenen. La curiositat infantil cap a tot descobriment ha deixat pas a l'angoixa tan adulta que produeix tot allò que és desconegut i que no se sap com afrontar. La protagonista intentarà contagiar la por als altres, i es llançarà primer als braços més atractius que trobarà; però quan finalment entengui que no hi ha res a fer, que és impossible deslliurar-se dels fantasmes, escollirà per a una lluita en comú qui realment la farà sentir més segura, simplement perquè sap que sempre se'n preocuparà. La seqüència final, extraordinària: pla frontal amb els personatges d'esquena, vulnerables a una amenaça que intueixes haver vist en el pla anterior. Persones exposades al neguit constant de l'existència. I, en fi, sobre l'aspecte més controvertit (el mètode de contagi de la maledicció), només una cosa a afegir, i que se'm perdoni la frase lapidària: la vida, amb les seves angoixes i incerteses, és la principal malaltia que s'origina per transmissió sexual.

I, com més avança, més feixuga es torna. Hi ha una cançó d'Els Amics de les Arts que en parla, i hi ha un diàleg memorable a la pel·lícula "Her" que també. És aquella sensació que tot allò excitant, d'alguna manera, ja ho has viscut. Torno a veure com l'alegria se'm queda a dins, com no esclata, després del segon títol del Barça en quinze dies. Potser perquè per coses que no vénen al cas darrerament estic més neguitós que el perruquer de Dani Alves quan el veu entrar per la porta. La sensació és estranya, gairebé ni recordo el partit llevat d'uns flaixos, sóc incapaç de dir si vam jugar bé o no (tot i que em sembla que l'únic dubte és si vam jugar bé o molt bé). A vegades les emocions són tan fortes que entelen la realitat. Però sí que hi ha coses a comentar, sobretot perquè les comenta tothom, o sigui que som-hi:

1) La xiulada a l'himne. A nosaltres ens acusen de preocupar-nos estúpidament per qüestions identitàries, però no conec cap altre país tan absurdament gelós dels seus símbols, que a diferència dels nostres no corren cap mena de perill. El paper de les autoritats en la matèria ha estat absolutament ridícul. Igual com amb el 9-N, s'han sentit molts lladrucs però al final no hi ha hagut ni una sola queixalada. Fa temps que no controlen una part del seu territori, ho saben i la impotència se'ls menja. A veure, en primer lloc vull aclarir que això de xiular himnes no m'agrada. Del llatí prové la paraula offendere, que originàriament caldria traduir com atacar. Per això parlem, per exemple, d'una ofensiva militar o diem que un equip (com el Barça) es caracteritza pel seu joc ofensiu. Però crec que actualment hi ha una diferència clara entre el sentit que donem al verb ofendre i el que donem al verb atacar. I fa temps que en aquesta història de la recuperació de les nostres llibertats sóc més partidari d'atacar que d'ofendre. Atacar vol dir portar la iniciativa, i deixar el paper d'ofendre per a ells, que ho fan molt bé. Dit això, però, són tants els insults i les vexacions rebudes que gairebé no es podria entendre cap altra reacció (malgrat que jo prefereixo, simplement, l'acció). Això és el que es xiulava ahir. Em sap greu pensar que persones properes a mi que viuen a llocs com ara Múrcia o Andalusia s'hagin pogut sentir ofeses. Però més humiliant és que això es passi pel sedàs de la comissió antiviolència, quan el comportament de les dues aficions abans i després de la final va ser exemplar i de total convivència. I és inacceptable que ens donin lliçons aquells que han fet de l'ofensa al nostre poble la seva bandera electoral, o que tenen uns seguidors de la seva selecció que xiulen per sistema l'himne dels rivals. Xiular un himne és lleig, però quan és el d'un estat que et sotmet és comprensible i gairebé higiènic pel que té de catàrtic. Però quan tu tens un estat propi, xiular el d'un altre país que no t'ha fet res és lamentable. De la mateixa manera que dic que quan siguem independents trauré les banderes dels balcons, tinc clar que deixarà de tenir sentit que xiulem cap himne. A banda d'això, el més grotesc i el que ha fet que totes les amenaces viscerals quedessin en foc d'encenalls és que les seves acusacions no tenen cap lògica. Qui té la responsabilitat dels xiulets? Un cop assumit que no es pot sancionar de manera individual el que han fet desenes de milers de persones, la responsabilitat del que pugui passar en una final fora de l'estadi pot recaure en els clubs als quals pertanyen els aficionats. Però entenc que, un cop a dins, la responsabilitat és del titular de l'estadi. I dissabte el titular del Camp Nou no era el Barça. No tan sols perquè actuava de visitant, sinó perquè el va cedir a la Real Federación Española de Fútbol, que el va sotmetre a un rentat de cara que es va poder percebre per exemple als túnels de vestidors, d'on havien desaparegut totes les iconografies blaugrana. Per tant, és ben còmic, perquè si han de sancionar algú s'haurien d'haver sancionat a ells mateixos, per haver permès que aital ofensa passés en territori pretesament controlat per ells.

2) També s'ha parlat del malabarisme de Neymar cap al final del partit. És discutible si va ser una provocació o no, si és legítim fer-ho o no. Segons a qui m'escolto, sóc capaç de deixar-me convèncer pels uns o pels altres. A mi em sembla que la clau per entendre-ho és pensar que per Neymar això és un recurs, i que probablement ho provaria independentment del resultat, però és evident que els jugadors de l'Athletic no ho van entendre així. També seria hora que algú expliqués per què rebre un driblatge espectacular és una provocació i rebre vuit entrades al turmell no ho ha de ser. Potser sí que Neymar va voler provocar, però potser va ser la seva manera menys violenta de dir prou a les puntades de peu. Segur que s'ho podria haver estalviat, i segur que amb el temps es tornarà un jugador molt més intel·ligent i més respectat pels rivals. Però aquest cop em sap greu haver de dir que no estic d'acord amb les paraules de Luis Enrique al respecte en la roda de premsa. És cert que una vegada, a Vallecas, Guardiola va recriminar públicament un ball d'Alves i Thiago en la celebració d'una golejada. Però això és diferent: és una acció del joc producte del talent individual, i com he dit és molt interpretable (ho dic també pels oportunistes que ara diuen que si ho fes determinat madridista que juga amb el 7, probablement perquè és la nota que li correspon en comparació a la que Messi porta brodada a l'esquena, tots diríem que era una provocació: que jo sàpiga, Neymar no va fer cap gest despectiu cap a l'afició de l'Athletic). El cas és que Luis Enrique té dret a concebre el futbol com els jugadors de l'Athletic i no com Neymar, però un entrenador ha de mirar de tancar files amb els seus jugadors de portes enfora, i dir-los el que calgui de portes endins.

3) Però tot això és entretenir-se amb els arbres més lletjos per no veure un bosc esplendorós. El Barça està llançat, i sens dubte hi ha una jugada inoblidable, màgica, aquesta sí que gens vaporosa: el primer gol de Messi. Ja té nassos que no puguis cantar el primer gol d'una final simplement perquè t'has quedat amb la boca oberta, incapaç de creure el que acaben de contemplar els teus ulls. Però continuo resistint-me a treure mèrits a la resta: el segon gol és una obra d'art col·lectiva, i aquest és un equip molt treballat també des del cos tècnic. El gol de l'Athletic, marcat per un Williams que va ser de llarg el millor del seu equip al marge del porter, paradoxalment ho exemplifica, ja que va ser l'única vegada que el Barça, segurament producte de la relaxació per l'amplitud del resultat, no va saber neutralitzar l'única jugada ofensiva que va saber plantejar l'Athletic en tot el partit: puntada llarga perquè la baixi Aduritz i segona jugada. Aquest joc directe abans feia un mal terrible al Barça, i ara no li fa ni pessigolles. La mà de Luis Enrique i Unzué hi és, es nota i és de justícia reconèixer-la.

En fi, que sí, que va ser una gran vetllada. Estic preparat perquè l'eufòria m'esclati definitivament aquest dissabte, i si no pot ser per intentar acceptar-ho resignadament. Mentrestant, he entès que la millor celebració és poder lluir amb orgull l'endemà els colors del teu equip. O més ben dit encara: poder compartir la teva alegria amb tot el teu entorn. Perquè, pensant-ho bé, jo el meu sentiment barcelonista l'he lluït sempre, a les verdes i a les madures. Una mica com les arrugues en aquella cançó d'Els Pets, que no s'han de dissimular, perquè expliquen els teus cops, però també els teus farts de riure.

Comentaris (7)02-06-2015 00:24:29

Futbol: Barça 2 - Dépor 2; i cinema: "Pride"

El primer pensament és per a l'Eibar. No deuen estar gens contents del final del partit del Camp Nou, en què el Dépor va aprofitar la nostra relaxació per obtenir un empat vital que va condemnar l'equip basc. Sap greu especialment perquè l'Eibar ha estat tot l'any un exemple a seguir: constant, humil, i confiant en el seu entrenador fins al final malgrat la mala segona volta. El segon pensament és de certa preocupació. No tant pels últims resultats titubejants de l'equip, que cal situar en el seu estricte context, sinó per la incertesa del futur que ens espera més enllà de les finals. Quan el 2009 el Barça va obtenir el triplet, el millor de tot era la sensació (que es va acabar confirmant) que allò només era el començament, que no era flor d'un dia, que aquella manera de jugar i de guanyar tindria continuïtat. Ara no ho tinc tan clar. L'adéu de jugadors importants en el vestidor, la impossibilitat de fitxar i, sobretot, els interrogants al voltant del futur de l'entrenador m'inquieten. Perquè desitjo que el moment en què ens trobem no sigui circumstancial, sinó l'inici d'una nova època gloriosa. Per si de cas, gaudim al màxim d'aquestes dues finals i, si pot ser, guanyem-les i celebrem-les com Déu mana. I en aquest sentit, el tercer pensament és d'esperança: mentre aquest trident espectacular que tenim al davant rutlli, tot ha d'anar bé, tant a curt com a llarg termini.

I diumenge assistim a una sessió de "Pride" a la Bisbal mateix, mentre esperem els resultats de les eleccions municipals. La pel·lícula es veu amb goig i emoció durant la majoria del metratge, però s'acaba fent un pèl massa llarga i erràtica al final. És una llàstima, però en realitat no importa. El missatge de la pel·lícula no pot ser més oportú: la necessitat que dos col·lectius aparentment tan distanciats com l'homosexual i el miner s'entenguin en prendre consciència que el seu enemic comú és terrible. Tant de bo a tot el país, i sobretot a Barcelona, els humiliats per un sistema econòmic injust i els humiliats per un estat despòtic i intolerant entenguin que la seva guerra és la mateixa i que són al mateix bàndol. La lectura dels resultats de totes les eleccions que es van fer ahir ha de ser que l'enemic és poderós, però que comença a ensorrar-se. Perquè, quan ja no poden insultar-te més ni prendre't més dignitat, queda la força concentrada en un mot que ben aplicat pot moure muntanyes: ORGULL.

Comentaris (3)25-05-2015 23:41:35

Cinema: "Un món perfecte"; i futbol: Atlético 0 - Barça 1. Campions de lliga!

Dissabte a la tarda. Si tot va bé, a vint-i-quatre hores de ser campions de lliga. Passem l'espera recuperant una d'aquelles pel·lícules de Clint Eastwood que tenen una aroma de clàssic irresistible. La pel·lícula és un prodigi narratiu; amb un control admirable del ritme, dels diàlegs, de l'escena, de les situacions. Eastwood es reserva un paper secundari, com el típic policia rondinaire i més enllà de la llei que l'ha acompanyat en bona part de la seva filmografia. Els seus personatges acostumen a ser així: rondinaires, arrogants, conservadors... però en realitat més tendres que un pa del dia i amb un sentit de l'ètica que molts ja voldrien. També l'autèntic protagonista, interpretat per Kevin Costner, té dues cares: es tracta d'un criminal fred i calculador, però alhora d'algú marcat pel seu passat que en realitat té bon cor, i que troba en el seu petit ostatge l'oportunitat d'exercir el paper de la figura paterna que a ell li va mancar. Qui vulgui es pot polir la pel·lícula com una road movie amb una síndrome d'Estocolm de manual, però és molt més que això. Eastwood no estalvia el seu habitual traç gruixut (l'escena del governador amb la mare i els periodistes) i el seu àcid sentit de l'humor per denunciar la hipocresia d'una societat que s'està quedant sense referències morals. Provoca una empatia gairebé instantània de l'espectador cap al criminal, però també cap al seu perseguidor, i ho resol amb una seqüència final esplèndida amb tocs de western, i aconsegueix així un to que només molts anys després, amb "Gran Torino", serà capaç d'igualar o fins i tot superar. Cal veure-la.

I arribem així al moment esperat. Diumenge a la tarda. Primera oportunitat de guanyar la lliga. El partit és estrany. Sembla com si cap dels dos equips s'hi acabés de fer. Hi ha poca intensitat, i la circulació de la pilota és molt lenta. El partit és com si fos de plom, ajudat per la calor i una gespa massa seca. Però si una cosa té el Barça és paciència, i de mica en mica va controlant cada cop més el partit. I quan falta mitja horeta mal comptada, passa l'inevitable: Messi. Paret fantàstica amb Pedro, i golàs posant la pilota lluny de l'abast del porter envoltat de més de la meitat dels jugadors rivals. No hi ha qui l'aturi. I a l'equip tampoc, malgrat que darrerament dóna certs símptomes de fatiga, o si més no de falta de frescor en el seu joc. Aniran molt bé quinze dies sense exigències per carregar piles. Al final, retorn a una habilitat que semblava perduda: la capacitat de defensar-se amb la pilota; mentre la tinc jo, els altres no em poden fer mal.

S'acaba el partit. Som campions, i em sento estrany perquè gairebé no sento res. Lògicament estic content, però no sento una explosió de joia. Segurament és per l'efecte de la lliga, una competició de llarg recorregut i que es cuina a foc lent. Passa el que sempre dic que passa: que he gaudit molt més del viatge que de l'arribada a Ítaca. O potser també és que tots plegats anem dient que ja ha caigut el primer títol, i contenim l'èxtasi pel que ha de venir (aposta arriscada, perquè no tenim la garantia absoluta que hagi de venir res més, tot i que tots hi confiem, i potser estem perdent una ocasió única de celebració). Sigui com sigui, donem la raó a Schopenhauer i la nostra voluntat esdevé insaciable, com si la culminació del desig només pogués portar-nos al tedi. Potser tot es redueix a la sàvia cançó de Mazoni: no n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria.

Comentaris (11)18-05-2015 23:13:15

Futbol: Bayern 3 - Barça 2

Avui no escriuré gaire. En primer lloc, perquè entre que avui he plegat molt tard de la feina i que després he estat pendent de la segona semifinal, se m'ha fet tardíssim, però al mateix temps aquest article ja no podia esperar més. En segon lloc, perquè escriure molt m'obligaria a posar-me analític, a parlar de la lamentable segona part de l'equip i a reconèixer que de fet fins i tot la primera va ser dolenta (gens de control, massa ocasions concedides, equip massa separat... però almenys, això sí, contraatacs i arribades letals del trident màgic). I avui no és el moment de tot això.

Avui l'única cosa que importa és que som a la final de la Champions. Com si fos tan fàcil. I que podrem gaudir de tot el que envolta una final EUROPEA de debò, sense ximpleries. Som a noranta minuts per competició de ser campions. Qui ens ho havia de dir fa quatre mesos? Recordo que, quan tot semblava a punt de caure a trossos, va haver-hi un partit que va servir de punt d'inflexió i que em va permetre expressar-me amb optimisme per primera vegada: l'enfrontament de lliga al Camp Nou contra l'Atlético. Una volta sencera de competició després, ha arribat l'oportunitat de sentenciar. Que així sigui.

Vaja, que avui no es pot escriure gran cosa perquè el sentiment és d'una gran alegria, d'aquelles en què les paraules són insuficients. I des de fa res, unes horetes, la sensació de felicitat futbolística és tan gran que fa mitja por i tot.

Comentaris (4)14-05-2015 00:56:48

Futbol: Barça 2 - Real Sociedad 0

Tot i que va ser força espessot, hi ha moltes coses que es podrien comentar del partit de dissabte. La principal, que com havia passat contra el València l'equip va donar mostres de certa fatiga física i mental. Un partit dissabte a la tarda després d'una intensa jornada de Champions en dimecres és sinònim de patiment. La calor no hi ajudava, les cames pesaven més del compte i la ment no era tan àgil. Al Barça li va costar molt agafar ritme, i la pilota circulava massa lenta. Quan per fi va arribar el gol, ja a la segona part, l'equip va continuar patint per sentenciar. El cansament es va fer especialment evident en Messi i Suárez, que ho juguen tot, i l'uruguaià sempre al límit. Tot i així, no cal alarmar-se: tot plegat és normal, i el més important és que l'equip acaba tirant igualment els partits endavant. A més, en general ha demostrat arribar en plena forma al tram final, i la fatiga de dissabte cal atribuir-la també al fet que, tot i que ho va fer molt bé també en aquest àmbit, dimecres l'equip va haver de córrer una bona estona sense la pilota, que sempre cansa més. I, d'altra banda, mentalment és difícil tornar a afrontar un altre dia a l'oficina, per molt decisiu que sigui, en plena ressaca posterior a una festassa com la de dimecres passat.

Un altre aspecte molt destacat: Luis Enrique. A Sevilla, molts li van retreure el canvi de Xavi per Neymar en considerar-lo massa conservador. No es queixaran, doncs, de la decisió que va prendre dissabte: amb 1-0 i la temptació d'especular amb el resultat, va donar entrada a Pedro per Rafinha. Un punta més i un migcampista menys. Va canviar el dibuix buscant la sentència, i la va obtenir. Per tant, tots tranquils: demà no hi haurà especulació amb el resultat a Munic. Per molt que a l'anada aquest Barça demostrés que també sap jugar sense pilota, va quedar clar que ho fa per necessitat i no pas per gust. Tot i així, jo crec que demà veurem un Barça que voldrà jugar vertical, aprofitant els espais que inevitablement deixarà el Bayern, i només si marquem apostarem per la possessió i perquè ja no passi res més. Almenys, és el que em suggereix Luis Enrique.

Finalment, també es podria parlar del paper que juguen alguns jugadors que no ocupen els titulars però que són molt importants. Alves acabarà per fer-me retirar tots els improperis que li vaig adreçar durant bona part de la temporada. Xavi continua essent importantíssim tant per donar pausa a l'equip com per assumir el rol d'humil dosificador del mig del camp en partits menys atractius. I ja no sé quin porter m'agrada més: Bravo és més sobri, i brillant en el joc aeri, segurament la principal llacuna de Ter Stegen, que en canvi és més decidit en les sortides quan l'esquena de la defensa queda venuda. Tots dos són boníssims, i excel·lents en el joc de peus. Per últim, què es pot dir de Pedro? D'acord que darrerament havia abaixat el rendiment i que a principi de curs no va saber aprofitar l'absència de Suárez, però aquest noi seria titular a qualsevol equip amb una davantera normal i no extraterrestre com la nostra. I ho assumeix amb professionalitat, en silenci, i fa coses com l'extraordinària xilena de dissabte, vital per poder respirar tranquils i que si l'hagués marcat qualsevol dels del trident faria córrer rius de tinta durant setmanes.

Però tot plegat queda en un segon pla després que el segon classificat empatés a casa. Ara tenim marge d'error (mira que ha estat estressant no tenir-ne; dissabte a la mitja part, sense gols i sense ungles). Necessitem una victòria en dos partits. Diumenge (dono per fet que finalment no hi haurà vaga perquè en aquest país de pandereta els gossos borden molt però mosseguen poc), de fet, en fem prou d'aconseguir el mateix resultat que el segon classificat per ser ja campions, però per no dependre de ningú el millor seria guanyar al Calderón, fet que (a banda de no haver d'afrontar altre cop l'última jornada sense marge d'error) ens permetria girar la truita del que va passar al final de la lliga passada. No es pot dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat, però tot apunta que després dels resultats de dissabte (ho dic amb la boca ben petita perquè no porti mala sort) la temporada NO acabarà en blanc. I, a partir d'aquí, a somiar.

Comentaris (1)11-05-2015 23:38:20

Futbol: Barça 3 - Bayern 0

Hi ha una imatge del partit d'ahir que il·lustra a la perfecció per què, es digui el que es digui, sempre és millor jugar el primer partit d'una eliminatòria fora de casa. Els jugadors comencen a estar cansats, sembla que el Bayern cada cop se sent més còmode, el resultat no s'ha mogut del 0-0 inicial i només queden vint minutets. I la imatge és la següent: Luis Enrique i Unzué dialoguen entre ells, capficats, conscients que cal introduir algun canvi però sense decidir-se. M'imagino el seu dilema: necessitem més control al mig del camp, Xavi ha d'entrar, però no hem marcat. Caldria sacrificar un davanter, perquè si el Bayern continua trobant-se amb situacions de superioritat al mig del camp podria acabar fent-nos mal, però costa prendre aquesta decisió perquè no hem aconseguit ni un gol de botí. Però un 0-0 no és dolent del tot; l'important és no encaixar... Tot això els devia passar pel cap, fins que va aparèixer Messi i va dir que ja n'hi havia prou.

El que vull dir és que estic segur que el Barça, que va fer un partit fantàstic, hauria atacat amb molt més convenciment si aquest primer partit s'hagués disputat a Munic. Com ho va fer a Manchester i a París. Però aquí calia no tornar-se boig, i tot el partit va ser molt més racional... Fins que va aparèixer Messi i va dir que ja n'hi hava prou.

En una conversa amb un amic m'he adonat que qui només n'hagi vist el resum (com era el cas del meu interlocutor) no es pot fer ni la més remota idea de la grandesa del partit d'ahir. Va ser una batalla preciosa per la pilota. El Bayern va tenir-la un pèl més, però el Barça va ser molt més profund. Només el Barça va fer treballar el porteràs rival. El pla de Guardiola era clar: poblar el mig del camp per deixar el Barça en inferioritat en aquesta zona. Li va funcionar a mitges, i només els primers deu minutets. Perquè els jugadors del Barça van ser més solidaris entre ells que mai, van saber estar sempre molt juntets i, per damunt de tot, tenien un Rakitic immens que treballava per quatre. Això va obligar Guardiola a rectificar, perquè si el Barça aconseguia la pilota era un suïcidi enfrontar-se al temible trident atacant blaugrana amb només tres defenses. De mica en mica, doncs, el Barça va anar fent seu el partit i, com ha passat altres vegades, va semblar que convertia els bavaresos en un equip vulgar. Al descans, però, s'hi va arribar 0-0 perquè Neuer és un porter d'una altra galàxia.

La segona part no va començar bé. El Bayern es va fer l'amo de la possessió i el Barça no sortia de la cova, entre altres coses perquè no està acostumat a perseguir la pilota i quan la tenia es precipitava. I així es va arribar a la situació descrita al principi d'aquest article. Aleshores, crec haver-ho dit ja, va aparèixer Messi i va decidir que ja n'hi havia prou.

I és que no hi ha paraules per descriure el que és Messi, l'assegurança de vida que és per a l'equip. Qualsevol cosa que pugui dir s'haurà dit ja. Però crec que serem injustos si focalitzem el triomf exclusivament en l'argentí. Va ser decisiu, evidentment, però dir que va sentenciar el partit ell solet seria injust. Injust per als seus companys, que es van buidar i que amb la seva pressió avançada el van deixar dos cops (un Alves i un Rakitic) en situació de definir com només ell sap fer (el segon gol és antològic; ja ha passat a la història). Injust per a Luis Enrique, que ha fet una feinada perquè aquest equip sigui la màquina que és ara. Injust per a Guardiola, perquè els que no el suporten (d'aquí i d'allà) ja s'han afanyat a dir que el de Santpedor guanyava només perquè tenia Messi (com si no hagués estat ell qui més va col·laborar decisivament a convertir-lo en el monstre que ara és). No hi ha cap necessitat de fer llenya de Guardiola. Respectem el llegat que ens ha estat donat.

Però, malgrat que no m'he pogut estar de fer aquestes estirades d'orelles, avui és un dia per gaudir. Dissabte tornarem a lluitar per la lliga sense marge d'error, i dimarts ens tornarem a posar nerviosos davant la possibilitat que el Bayern pugui remuntar. Però avui cal assaborir la felicitat provocada per l'èxtasi de l'últim quart d'hora del partit d'ahir. Encara pot passar de tot, i poden arribar decepcions doloroses (tot i que mai fins avui m'havia sentit tan optimista), però passi el que passi aquesta temporada en cap cas serà un fracàs. Perquè els culers hem recuperat la llum als ulls i l'orgull quan parlem del nostre equip.

Comentaris (5)07-05-2015 22:27:19

Futbol: Còrdova 0 - Barça 8; i cinema: "Una història de violència", "El xai Shaun" i "El quinteto de la muerte"

Dijous passat, em trobava a la sala de professors quan va entrar un company i em va preguntar si havia vist l'última d'en Cristiano Ronaldo. Li vaig contestar que sí, i tots dos dèiem que era una actitud impresentable. Ens referíem a la reacció del portuguès quan Arbeloa li va prendre sense voler un gol que ell ja estava a punt d'afegir al seu compte personal. Mentre els seus companys celebraven el gol, ell colpejava amb violència la pilota i posava cara de pomes agres. Amb la mateixa cara va abandonar l'estadi: semblava importar-li un rave que el seu equip hagués aconseguit tres punts molt importants en la lluita pel títol de lliga. Ens en fèiem creus: una vegada més, el madridista superava la seva pròpia caricatura. Mentre parlàvem d'això, va aparèixer en escena la típica persona que amb un to entre displicent i agressiu ens va fer saber la seva important opinió, segons la qual semblava mentida que dues persones amb cultura com nosaltres perdéssim el temps parlant d'aquestes ximpleries (pel que sembla, si ets professor i tens una mica de cultura has de parlar obligatòriament sempre de coses serioses). Literalment, ens va dir que ens ho hauríem de fer mirar pel fet d'estar tan pendents de tot el que fan uns paios que guanyen molts més diners dels que nosaltres guanyarem en tota la vida. El meu company va optar per callar i posar-se a fer les seves coses. A mi m'hauria agradat dir que tenia raó en el fet que el món del futbol és d'una frivolitat enorme, però també reivindicar el meu dret a parlar de frivolitats. Però no m'agrada donar la raó a la gent que m'ha parlat amb mala educació. A més, hauríem discrepat en la valoració del futbol com a espectacle en si, que a mi m'entusiasma, i no valia la pena. I menys encara intentar fer-li entendre que l'actitud de Cristiano era rellevant perquè aquests paios que diu ella són (ens agradi o no) un model per als nostres adolescents. Però vaig decidir amorrar el cap a la pantalla de l'ordinador per no discutir i per evidenciar-li que havia pres la decisió d'ignorar-la. Quan la gent fa discursos des de la consciència d'una suposada superioritat moral i intel·lectual, val més deixar-ho córrer. M'hi he trobat ja massa vegades en això del discurs contrari al futbol, tot i que jo sóc considerat i no parlo mai de futbol a ningú que sàpiga que no li interessa (però hi ha gent a qui molesta que dues persones en parlin, malgrat que ningú els hagi convidat a la conversa). De manera que faig el mateix que quan em trobo algú que em diu que els professors vivim molt bé: deixar-lo feliç en la seva atrevida ignorància.

Per què explico tot això? Doncs perquè em ve de gust començar el comentari sobre la golejada de dissabte parlant d'un gest que a mi no em sembla gens insignificant, com és el que va tenir Messi en deixar que fos Neymar qui llancés el penal que va significar el 0-7. Cristiano va reaccionar de la manera que abans comentava perquè es troba en plena disputa per ser el màxim golejador amb Leo Messi. L'argentí, en canvi, va reaccionar d'una manera molt diferent: conscient que pocs minuts abans havia pres un gol cantat a Neymar, que no tenia la tarda però que tot i així va fer el gest d'apartar-se a l'últim moment perquè el seu company augmentés el seu compte de gols, a Messi li va faltar temps per deixar xutar al brasiler un penal que ell mateix havia forçat. El contrast amb l'actitud de Ronaldo és aclaparador, i el gest de Messi també és rellevant com a model per als adolescents. Potser tot això són frivolitats, però personalment penso que és una sort que, ja que sóc incapaç de suportar en Justin Bieber o la Miley Cyrus i tampoc mouré ni un dit per seguir la saga de "Divergente", tingui aquest fil conductor amb els nanos per trobar exemples a l'hora de reflexionar amb ells al voltant de valors positius i negatius. I això no té res a veure amb els colors: si algun dia algun jugador del Barça mossega algú (per dir alguna cosa), també trobarem l'ocasió de parlar-ne.

En fi, és igual. L'important és que l'equip va tornar a guanyar amb molta solvència i el títol s'acosta, tot i que no serà fàcil. Haig de reconèixer que això de no tenir ni un empat de marge em comença a estressar, i que a la primera part vaig patir una mica massa. Però aquest equip té molt clar el que vol, i en els primers 40 minuts de desert golejador va picar tota la pedra necessària per desgastar el rival, malgrat l'horari i els 32 graus de temperatura, que feien que la gespa estigués molt seca i les cames pesessin. Curiosament, aquesta vegada la golejada es va completar en una segona part en què l'equip va jugar caminant, però és que el Còrdova (aquest sí) es va rendir perquè la seva moral era ja molt fràgil. Alguns jugadors van poder descansar després que Luis Enrique hagués optat encertadament per posar l'onze titular de gala, i el més destacat és que per segon partit consecutiu va substituir un migcampista per introduir Pedro. Alguns diuen que és perquè cap dels de dalt s'enfadi, però és més que possible que Luis Enrique estigui aprofitant la placidesa d'aquests darrers partits per provar fórmules atacants alternatives per si arriben emergències que esperem que no es produeixin. Tot va bé, ho tenim tot a tocar, però qualsevol ensopegada ens pot deixar sense res. Prudència, doncs, i de moment contra el Bayern amb tota la il·lusió que aquest final de temporada genera, però sense gens d'eufòria.

Vam rematar el dissabte recuperant "Una història de violència", de David Cronenberg. Tornar-la a veure em va refermar en les sensacions que m'havia deixat la primera vegada: una pel·lícula impecablement filmada i narrada, d'aroma clàssica i de contingut contundent, però que potser és un pèl massa explícita en el seu plantejament. Continuo pensant que dos anys després, amb la magistral "Promeses de l'est", Cronenberg va culminar amb molta més subtilesa el plantejament d'"Una història de violència". Tot i així, "Una història de violència" és magnífica, especialment en un pròleg que és tota una lliçó de domini del pla seqüència i del temps narratiu per generar tensió, i també en un anticlímax memorable que demostra que els gestos i les mirades expliquen més que mil paraules. A més, no és difícil concebre el film com una metàfora d'una societat nord-americana construïda a partir de la violència i que ha de conviure amb el seu passat i acceptar-lo per poder redimir-se. Impressionant, i lúcida, la mirada del director canadenc.

I sí, ahir vam anar a veure "El xai Shaun". Què passa? A veure, segur que l'hauríem gaudit molt més amb la nebodeta, que a més hauria estat la coartada perfecta perquè la noia que ens va vendre les entrades no posés aquella cara de sorpresa. Però no va poder ser, i hi vam anar igualment perquè entenem que cal superar el prejudici que les pel·lícules d'animació són només per a nens. I perquè ens agraden les entremaliadures del xai Shaun. I perquè ens donava la gana i no tenim cap voluntat de prestigi intel·lectual especial. Tot ens va bé si està fet amb una mica de gràcia, i el xai Shaun en té molta. La nostra principal curiositat era veure com se'n sortirien els creadors d'aquest entranyable personatge per estirar el mecanisme de gags pensats per a capítols de cinc minuts en la sèrie televisiva fins a convertir-ho en un llargmetratge. I el guió se'n surt molt bé amb la idea d'apartar els animalons de la granja i obligar-los a anar a la gran ciutat. S'aconsegueixen així un parell o tres de situacions d'un caos divertidíssim, i la trama també funciona en els moments de més pausa. Tècnicament espectacular, la pel·lícula fins i tot ofereix a qui vulgui veure-la una crítica a l'adotzenament de les persones a les grans ciutats (les ovelles tenen molta més personalitat que els individus que van bojos per un pentinat perquè s'ha posat de moda a les xarxes socials) i un elogi de la rutina ben entesa. Però tampoc cal buscar tres peus al xai: hi anàvem a passar una bona estona, i així va ser. I això que potser el xai Shaun estava més capficat i menys entremaliat que altres vegades, i potser no ens va fer riure tant com esperàvem. Però s'agraeix aquest humor blanc i aquest cant a la vida i a la creativitat. Llarga vida al xai Shaun!

I avui escuro les meves últimes hores de pont (perquè els professors vivim molt bé) amb un clàssic sorprenent. N'havia sentit a parlar, però només n'havia vist el remake dels germans Coen, anomenat aquí "The Ladykillers", curiosament el títol original d'aquesta "El quinteto de la muerte". Veient-la, se'm fa fàcil entendre què hi van trobar els Coen per adaptar-la, sobretot en la manera absurda com un robatori acaba complicant-se i l'ambició acaba emportant-se tothom per davant per les estúpides malfiances entre tots plegats. Una pel·lícula potser menys divertida del que ella mateixa es pensa, però amb un final entranyable que et fa creure en l'esperança que sí, que sigui la bona gent qui se'n surti.

Comentaris (3)04-05-2015 22:10:50

Futbol: Barça 6 - Getafe 0

Quan vaig tenir la idea d'aquest blog, vaig pensar que em seria difícil escriure sobre cada partit del Barça. Que no sempre tindria alguna cosa a dir. Però el cert és que ha anat passant el temps i sempre se m'ha acudit alguna cosa, perquè el Barça és un univers tan gran que sempre hi cap alguna anàlisi o alguna emoció.

Doncs bé, avui sí que és d'aquells dies en què em costa trobar què dir. No pas per falta d'arguments, sinó més aviat perquè tinc la sensació que estic començant a repetir-los. Em sembla que a aquestes alçades de la pel·lícula ja hauria d'estar prou clar que l'asseveració segons la qual aquest Barça fa un futbol pobre, que viu del resultat i que només sap córrer ja no s'aguanta per enlloc. Però encara hi ha gent que compara el futbol de Luis Enrique amb el de Mourinho, i a mi no m'entra al cap. En fi, ja s'ho faran els que vulguin mantenir-se ancorats en un romanticisme estèril que els impedeix valorar els moltíssims mèrits del present. Segur que en l'eliminatòria de Champions que s'acosta es faran sentir més que mai. Jo, personalment, des de l'admiració i l'estima que sento per l'actual entrenador del Bayern, penso animar amb totes les meves forces el meu Barça, perquè considero que no té res a envejar estèticament al conjunt bavarès.

Bé, al final he sabut què dir. I hi puc afegir que en dies com avui, en què he arribat justíssim per veure el partit després d'un dia molt llarg, m'adono que sí, que ser del Barça és el millor que hi ha. Un gran motiu per acabar el dia amb un bon somriure.

Comentaris (1)28-04-2015 23:57:51

Futbol: Espanyol 0 - Barça 2; i cinema: "Felices 140" i "El mundo según Barney"

Sí, és clar, ara haurem de tornar a sentir l'argument de sempre: ´"és que aquests de l'Espanyol són una banda" o bé "és que l'Espanyol no s'hi va fer". El segon argument es desmunta sol: si un equip tenia ganes de fer-nos la guitza en el que queda de lliga pel simple plaer de fer-nos-la aquest era, sens dubte, l'Espanyol (només cal veure els insults constants de la graderia). I, pel que fa al primer, ha perdut completament la credibilitat a còpia de repetir-lo: tots els equips que juguen contra el Barça són una banda: el City, el PSG... Tots. Home, d'acord que l'equip blanc-i-blau sí que no és gran cosa, però és que la mitja hora inicial del derbi és sublim per part del Barça. L'Espanyol ni la toca, i quan se n'adona es troba 0-2 i encara s'ha de presentar al camp. Però això és en gran part mèrit del Barça. I es dirà també, és clar, per part dels pessimistes de sempre (que inconscientment es fan seus els arguments de la caverna mediàtica, com els anteriorment esmentats) que aquest Barça és massa intermitent, que fa primeres parts molt bones però després es desinfla. Doncs tampoc és cert: contra el Sevilla competeix bé a la segona part, però la sort li gira l'esquena; a la tornada contra el PSG, el que fa és dosificar-se, i a l'anada a París fa el partit més complet malgrat no arribar a les puntes de brillantor d'aquests altres enfrontaments. I contra l'Espanyol... Doncs resulta que ha de jugar gairebé tota la segona meitat amb un home menys per una ximpleria, però no es descompon i no passa cap mena d'angúnia. Només la inferioritat numèrica i la necessitat de dosificar-se van salvar l'Espanyol de la humiliació. Atenció, perquè (parafrasejant un cop més uns conceptes de Ricard Torquemada) aquest Barça comença a anar més enllà de competir per començar a SOTMETRE els rivals. I des de la possessió!

Amb la satisfacció per aquest resultat (i també per haver gaudit mitja horeta d'un concert molt proper i sorprenent d'Els Amics de les Arts a Girona) ens adrecem al cinema per veure "Felices 140", sense cap expectativa especial, més enllà que sembla el més potable enmig d'una cartellera força mediocre. La primera part de la pel·lícula, efectivament, no és res de l'altre món. Està bé, però s'ha fet mil vegades. Però de sobte tot canvia, a partir d'un gir inesperat de la història. I el que ve confirma que darrerament hi ha una tendència clara en el cinema actual de reflectir, arran de la crisi actual, les misèries del capitalisme. I cal estar satisfets, perquè trobem molts cineastes molt diferents que ens ofereixen aquesta visió crítica de mil maneres diverses; sense caure en tòpics ni en pamflets, sinó amb enginy i imaginació, cadascú a la seva manera. També Gracia Querejeta se'n surt amb estil, i deixa un final esperançador que ens alerta que a la bondat li caldrà recórrer a la murrieria per sobreviure en aquests difícils temps que ens toca viure.

La (relativa) decepció arriba diumenge, quan ens posem "El mundo según Barney". La lectura de la sinopsi ens suggereix una pel·lícula enginyosa, però res més lluny de la realitat. Excessivament llarga, la pel·lícula és de tot menys trencadora. Absolutament conservadora en fons i en forma, ens ofereix un relat força convencional (malgrat que sembli pretendre el contrari) que es mira de gust però que no aporta gaire res, i que probablement s'oblida al cap de poques hores. Un entreteniment digne, i poca cosa més. Tot i que pels actors ja val la pena.

Comentaris (3)27-04-2015 22:26:02

Futbol: Barça 2 - PSG 0

La ignorància és molt atrevida, i és molt fàcil rebutjar una cosa que no coneixes amb l'argument que és l'opi del poble, el pa i circ i totes aquestes coses. Però l'autèntic circ, l'opi del poble, és tot el que envolta el món del futbol. No pas els noranta minuts d'un partit. El cert és que aquella gent a qui no agrada el futbol (cosa molt respectable, evidentment) no sap el que es perd. Perquè aquest espectacle ho té tot: èpica, estètica, lírica, passió... Poques coses funcionen tan a la perfecció com a metàfora de la vida mateixa. Per exemple, el talent és important, però l'atzar també juga. La capacitat és fonamental, però l'actitud té molt de pes. I la mentalitat és bàsica per assolir els reptes.

Escric tot això perquè el magnífic partit del Barça ahir no s'explica sense aquest factor clau: la mentalitat. Ahir el risc principal era un d'aquells obstacles que fan que les coses es torcin a la vida: creure's abans d'hora que ja està tot fet. El Barça, però, es va treure de sobre aquest fantasma amb intel·ligència, i va decidir jugar el partit com si tot estigués encara per fer. Com si fos un partit de lliga més en què es comença 0-0, amb l'única tranquil·litat de no haver de marcar necessàriament, però amb el desig profund de fer-ho. En definitiva, de tornar a repetir des del començament tot el que s'havia fet bé en l'enfrontament anterior, i si podia ser corregit i augmentat.

I això és el que va fer el Barça, i el resultat va ser una primera part excelsa: pressió avançada, circulació ràpida, ambició... Sense adonar-nos-en, 2-0, i el Barça que llavors sí que finalment va tenir tota la segona part per jugar descansant, que el que queda és molt dur. És clar que com que el meu cervell culer treballa incansable per fer-me la guitza i espatllar-me els orgasmes futbolístics, de seguida la placidesa restant va fer que comencés a rumiar que en aquesta competició arribaríem només fins on el Bayern decidís. Però aquest complex d'inferioritat és inadmissible quan es té el millor jugador del món, per molta piconadora que sigui l'equip bavarès i per molt respecte que inspirin els altres semifinalistes. Es tracta de gaudir del moment, i esperar amb les mans obertes tot el que pugui arribar. I la veritat és que de motius per a l'optimisme ens en sobren: quan veus un Iniesta sacrificat però que encara pot brillar, un Dani Alves en el seu millor moment de la temporada (sí, aquesta frase l'he escrit jo; sembla mentida), una porteria més que ben guardada, una davantera insaciable, un Messi potser sense tanta màgia però molt més complet i més solidari amb els companys que mai... Només es pot estar satisfet. Podem guanyar-ho tot o perdre-ho tot en aquests nou (o tant de bo deu) partits que falten, però crec que podrem dir que n'estem orgullosos i que ens hem divertit (conceptes als quals ni ens vam acostar la temporada passada).

I és que potser va sent hora de reconèixer-li algun mèrit a Luis Enrique. En aquest sentit, un detall revelador: després d'haver rebut tantes crítiques per un joc directe que obviava el mig del camp, resulta que quan ahir va poder començar a fer canvis per donar descans a alguns pilars en els dos primers casos va optar per migcampistes. La pilota continua sent la gran protagonista. Bayern? Madrid? Juventus? Que passi el següent, que segur que patirem. Que passi el següent, que segur que ens ho passarem bé.

PD1: Els de sempre diran que els del PSG, com els del City, eren una banda. Doncs que ens avisin quan arribin els rivals seriosos, perquè si aquesta és sempre l'anàlisi al final semblarà que en comptes de la Champions estem jugant el Gamper. Una mica de seriositat, sisplau, i de reconeixement dels nostres mèrits...

PD2: Ja tinc el llibre que m'ha regalat la meva estimada per Sant Jordi: "Nosaltres", de David Nicholls. Fa molt bona pinta! Bon Sant Jordi a tothom!

Comentaris (5)22-04-2015 23:32:27

Futbol: Barça 2 - València 0; i cinema: "Tots volem el millor per a ella"

No puc parlar amb gaire coneixement de causa sobre el partit de dissabte, ja que no el vaig poder veure perquè vam anar al teatre ("Els veïns de dalt", divertidíssim i lúcid debut teatral del cineasta Cesc Gay), però llegint-ne les cròniques i sobretot veient-ne el resum queda clar que va ser un mal partit del Barça, que el València va ser molt superior a la primera part i que només la competitivitat i l'esperit de sacrifici i de supervivència de l'equip van fer possible que aquests tres punts tan importants es quedessin a casa. I també sembla clar que Luis Enrique es va equivocar en l'alineació inicial, que a mi ja em va fer arrufar el nas quan la vaig conèixer mentre dinàvem magníficament en un restaurant del Port Olímpic de Barcelona. El resultat d'ajuntar Busquets i Mascherano al mig del camp va ser un desordre i un desconcert total de l'equip, incapaç de superar la pressió altíssima dels visitants. Sort n'hi va haver del molt matiner gol de Suárez, perquè la resta va ser un patir constant, que va incloure la providencial aturada de Bravo del llançament d'un penal inexistent. Per sort, Luis Enrique no té por de res; tampoc de quedar en evidència en haver de rectificar el seu propi plantejament i reconèixer així que el rival l'estava superant tàcticament. Altres entrenadors més rígids i tossuts haurien insistit en un onze erroni per tal de no quedar en evidència, però el camaleònic i flexible Luis Enrique no va tenir cap problema a refer sobre la marxa i davant de tothom allò que havia fet malament. Així, l'entrada de Rakitic, l'endarreriment de Busquets i Mascherano i el desplaçament de Mathieu al lateral esquerre en substitució d'Adriano van donar un altre aire a l'equip, que si bé mai va ser superior al València sí que va aturar la sagnia terrible de la primera part. Cal destacar l'esforç dels jugadors, cansadíssims després del partidàs de París i exposats a l'arbitrarietat (?) d'un horari injustificable. En especial d'un Messi que es va tornar a buidar per ajudar els seus companys en la batalla del mig del camp. Aquest Barça continua mostrant, encara que sembli una paradoxa, la seva fiabilitat, ja que és capaç de guanyar malgrat fer de tant en tant algun partit tan dolent com aquest. Ja falta poc...

Curiosament, el diumenge ens posem una pel·lícula en què ens tornem a trobar tres dels quatre actors que formen el repartiment d'"Els veïns de dalt": Nora Navas, Àgata Roca i Jordi Rico; tots tres també junts, doncs, a la deliciosa "Tots volem el millor per a ella". Si la joveníssima directora Mar Coll ja havia donat mostres del seu innegable talent a "Tres dies amb la família", aquí se supera a si mateixa i ens ofereix una obra de plenitud. Malgrat que continua donant voltes al tema de la família, la cineasta catalana no es repeteix i afegeix nous matisos al seu elegant, gairebé nòrdic, estil narratiu. A les seves pel·lícules és tant o més important el que no es diu que no pas el que es diu; i a "Tots volem el millor per a ella" és admirable la manera com qualsevol gest, qualsevol mirada o qualsevol conversa intranscendent ens obre la porta a entendre el drama de la protagonista. És aquesta una pel·lícula de la qual m'encanta fins i tot el títol, que descriu perfectament la situació i l'enfocament que en fan els personatges. ATENCIÓ SPOILER. La protagonista, la Geni, intenta superar les seqüeles d'un greu accident de cotxe, però la seva vida anterior (que és la que tothom vol que recuperi) ja no li interessa. El retrobament amb una amiga de la infantesa farà que de mica en mica vulgui recuperar la possibilitat d'una vida a la qual va renunciar anys enrere, i farà d'aquest pla la seva estratègia de fugida. Toparà, però, com l'anterior vegada, amb l'egoisme de l'amiga, fins que entendrà que la seva sortida és fer d'una vegada la seva sense deixar-se condicionar per ningú. En mans d'un altre cineasta, aquesta sinopsi hauria pogut donar lloc a un drama indigest, però Coll sap donar a la seva història (així cal entendre també una banda sonora que si no seria molt discutible) un contrapunt còmic que no l'allunya mai del drama, en un equilibri meravellós que és com la vida mateixa. Una cineasta amb majúscules que definitivament caldrà seguir amb lupa. Si l'altre dia deia que comèdies romàntiques com "Barcelona nit d'estiu" normalitzen la nostra indústria, ara cal afegir que les pel·lícules de Mar Coll directament la dignifiquen. La fan gran. La fan major d'edat.

PD: No vull haver semblat frívol escrivint de les meves coses de sempre en un dia com avui. Però les petites grans passions de cadascú han de ser l'antídot per sobreviure mentalment a la bogeria que definitivament s'ha instal·lat entre nosaltres. Com a company de professió de la víctima mortal dels tristíssims fets que han tingut lloc avui en un institut de Barcelona, sento dolor i preocupació. Per molt que hagi estat (només faltaria) un fet aïllat, cal una profunda reflexió de tots els estaments de la societat i de la comunitat educativa perquè uns fets tan terribles no es tornin a repetir. MAI MÉS.

Comentaris (3)20-04-2015 23:40:41

Futbol: PSG 1 - Barça 3

Des d'ahir a la nit, tots els culers tenim a la cara un somriure que no se'ns esborra. Veure competir així el nostre equip ens omple d'orgull, d'esperança i d'il·lusió. El Barça ahir no va tenir moments de tanta brillantor com a Manchester o a Sevilla, però va ser molt més eficaç, sòlid, compacte i sobretot constant. Va jugar bé des del primer minut fins a l'últim. Ho va fer gairebé tot perfecte, i els jugadors van fer una feina seriosa i efectiva.

Existeix un blog sobre el Barça que segueixo quan puc, The Digital Garden, que darrerament planteja un debat molt interessant, en dividir els partits del Barça entre aquells en els quals Messi és l'origen de tot i aquells altres en què Messi és la cirereta del pastís. Sevilla (els primers 35 minuts de Sevilla) va ser un clar exemple d'això darrer: recordo que vaig exclamar que si jugues així de bé i a sobre tens aquest monstre al davant, ets imparable. Això era el Barça de Guardiola, i la primera part de Sevilla va ser el més similar que n'hem tingut en tota la temporada. El Barça de Luis Enrique, però, és una altra cosa: deia l'altre dia, parafrasejant Ricard Torquemada, que la base és l'eficàcia a les àrees. Per tant, sovint el mig del camp fa més una feina física que de creació (qui més ho ha patit però més lluita amb prou encert per adaptar-s'hi és Iniesta). Aleshores passa que quan l'equip queda tapat en la sortida de pilota, Messi se n'adona i baixa a posar ordre. Fa de Xavi, vaja. Per mi, i així ho vaig comentar el dia de Manchester, aquesta actitud de l'argentí no té preu: que la principal estrella futbolística mundial tingui la humilitat de sacrificar el seu rendiment golejador per ajudar en les necessitats de l'equip és quelcom que, diuen els més veterans, no es veia des de Di Stéfano (que diuen que era el futbolista total). Els detractors de Luis Enrique consideren, però, que quan Messi ha de ser l'origen i no la culminació de tot, malament rai. No els falta raó en el sentit que al millor del món és preferible tenir-lo tan a prop de l'àrea rival com es pugui, però no és una mala opció quan la cosa s'encalla. Dit d'una altra manera: tenir Messi de constructor de joc ha de ser un recurs, però no un costum.

Sigui com sigui, el Barça va fer ahir el partit més complet de la temporada. Per això Leo va poder ser decisiu ofensivament a la primera part i ser solidari amb l'equip a la segona. El Barça sabia que tenia una gran oportunitat per deixar l'eliminatòria gairebé sentenciada a París, però no volia tornar-se boig en l'intent. Per això el mig del camp va intervenir més que altres cops i es van buscar possessions llargues en espera que els tres genis de dalt ja canviarien el ritme i farien entremaliadures quan fes falta, com explicaven molt bé a Barça TV i com així va ser. Tècnics i jugadors van fer una lectura molt intel·ligent del partit i la van executar a la perfecció. Capítol a part mereix Suárez, a qui a la primera part gairebé no se'l va veure però que ja s'havia fet un fart de pencar contra els centrals. Però el que va fer a la segona part... Mare meva, quin escàndol! Quin tros de jugador, quina potència, quina força de la natura! Es va redimir de Sevilla, però amb ganes!

Tot positiu, doncs, ahir. Com sempre, qui vulgui podrà trobar motius per tirar aigua al vi. Que si el PSG estava molt minvat per les baixes i pels problemes físics, que si la tornada amb Ibra no serà un camí de roses i encara ens haurem de penedir de l'errada de Mathieu, que si va anar de poc que no ens fessin el 2-3 i ens quedés cara de ximples... Com que jo sóc el primer que a vegades m'aigualeixo les victòries i penso coses que no he de pensar, m'he obligat a dir-me que el gol del PSG (també ho comentaven ahir a Barça TV) gairebé pot ser positiu, perquè farà que ens mantinguem alerta i que tots plegats ens prenguem la tornada seriosament. Si ho fem així, dimarts segur que tornarem a somriure. I compte, que alguns favorits estan contra les cordes i encara es podria anar aplanant el camí del somni...

Comentaris (3)16-04-2015 21:42:51

Cinema: "El capital humano" i "Barcelona nit d'estiu"; i futbol: Sevilla 2 - Barça 2

Darrerament em trobo que si m'ho proposo puc fer una mena de trilogies amb algunes de les pel·lícules que veig. Ara mateix, em sembla que aquesta "El capital humano" que acabo de veure combina bé amb "Nightcrawler" (que també em va servir per formar la meva peculiar trilogia de la insensibilitat, comentada fa uns quants articles) i amb "El año más violento" pel que fa a la denúncia, cadascuna a la seva manera, de la deshumanització total que provoca l'aplicació implacable del sistema capitalista. Així, tot i que força inferior a les altres dues, "El capital humano" funciona de manera eficaç per reflexionar sobre l'escàs valor de la vida humana (entesa com un tot, amb els seus somnis i els seus desitjos) en la dictadura del capital. Buscant un toc de qualitat amb l'aplicació d'una estructura a l'estil de "Rashomon" (amb el benentès que els diferents punts de vista no canvien la història, sinó que la completen), aquesta pel·lícula italiana despulla les misèries d'un país del sud d'Europa en què les elits econòmiques han permès la ruïna de la seva comunitat en favor del seu enriquiment. "El capital humano" és una pel·lícula amb estructura d'intriga i amb voluntat metafòrica, i en aquesta ambivalència té el seu principal problema. Perquè la metàfora només funciona a mitges. El descobriment del culpable no permet acarnissar-se del tot amb l'aristocràcia, sinó amb una classe mitjana representada per un personatge, Dino, absolutament repulsiu. No sembla just que la classe mitjana hagi de quedar com la dolenta, però en tot cas sembla que el director vol passar comptes amb un model de classe mitjana que s'ho va creure massa, que va voler estirar més el braç que la màniga. Sigui com sigui, la pel·lícula (que conté, per cert, algun error narratiu) sembla tenir només compassió per les generacions més joves. Des de tots els estaments socials, ve a dir-nos, s'han comès errors que han condemnat la vida i les expectatives dels més joves. En aquest sentit, el pla final sembla voler ser un cant d'esperança a un futur millor. Que així sigui i que les noves generacions no cometin els mateixos errors.

Són molts els camins que poden portar-te a una pel·lícula. Com a espectadors, amb "Barcelona nit d'estiu" ens ha passat com al seu director: ens hi ha portat una cançó, la preciosa "Jo mai mai" de Joan Dausà. Sabíem que la pel·lícula no tenia grans pretensions, de manera que l'expectativa de passar simplement una agradable tarda de diumenge es va complir sense problemes. És cert que la plasmació en imatges de la història explicada per "Jo mai mai" és una mica decebedora, i també que les altres cinc històries d'amor tampoc estan gaire ben definides i contenen un munt de tòpics. Però no hem de perdre el món de vista: la pel·lícula ofereix simplement el que promet, sense trampa, que no és res més que un entreteniment digne. I és molt important que aquestes pel·lícules existeixin en el cinema català. Ha d'existir un cinema català comercial de qualitat, i no ens n'hem d'avergonyir. La pel·lícula està ben filmada, ben interpretada, i és una comèdia romàntica com les que té qualsevol filmografia del món. Benvingudes, doncs, aquestes nits d'estiu. Per al record, una idea que jo sempre miro de transmetre als meus alumnes i que crec que ja he comentat més d'una vegada: l'important de les coses no és la seva arribada en si, sinó allò que vius mentre les esperes.

I, entremig d'aquestes dues pel·lícules discretes però correctes... Ai! Aquest Barça que tant ens estimem, i que tant ens fa gaudir i patir alhora. Patacada emocional dissabte a Sevilla. La primera mitja hora va ser senzillament excelsa, només comparable a la primera part de Manchester. L'equip no jugava, dansava amb la pilota. No competia, sotmetia el rival. Quan ens en vam adonar, 0-2 i sensacions immillorables. Però llavors el Sevilla va marcar en l'única rematada entre pals de tota la primera meitat i es va ficar de ple en el partit després d'haver estat esborrat completament del mapa. No es pot dir ben bé que fos en una jugada aïllada, ja que feia alguns minuts que l'equip s'havia desordenat i havia perdut el control, però sens dubte era un càstig excessiu després de tot el que havia ofert el Barça. D'aquesta manera, la segona part va quedar més oberta, però el Barça va competir en tot moment i mai va ser inferior. Només una errada puntual va provocar el fatal desenllaç quan ja era massa tard per reaccionar. Estic d'acord amb Ricard Torquemada (Catalunya Ràdio) que aquest Barça basa el seu èxit en l'eficàcia a les àrees, i que precisament això és el que va fallar dissabte, tant a la pròpia (errades puntuals de Bravo i Piqué) com a l'aliena (errades constants de Suárez). Curiosament, això va passar el dia que el Barça més s'hava acostat a allò que havia estat: un equip meravellós que escombrava els rivals amb un ritme altíssim de circulació de pilota. Per tant, el debat entre resultadisme i bon joc s'eternitza mentre esperem obtenir finalment totes dues coses alhora. Això sí: no s'hi val a criticar Luis Enrique pel canvi de Xavi. D'acord que segurament l'opció correcta era treure del camp Iniesta i no Neymar, per fer com a Manchester i mantenir l'amenaça dels tres tenors a dalt per reprimir les alegries del Sevilla, però l'opció de posar un migcampista més per posar ordre no semblava dolenta en un principi. Ara l'acusen de covard i conservador aquells que veneraven el Barça de Guardiola per la capacitat d'especular amb la pilota, i això no és just. Per una vegada, Luis Enrique va preferir no arriscar i mirar de conservar el resultat en comptes d'intentar aprofitar els espais per liquidar el partit; i va sortir creu. Doncs no crec que hi torni, però aleshores serà molt trampós si un dia ens empaten per valents dir que calia posar calma. O una cosa o l'altra, i jo veig molta gent que a l'hora de jutjar la tasca de Luis Enrique juga amb les cartes marcades. Va ser una patacada emocional, sí, perquè vam deixar-nos dos punts molt importants quan ens mereixíem guanyar de totes totes; però l'exhibició de la primera mitja hora marca el camí (en qualsevol altre esport després de jugar d'aquesta manera s'hauria aconseguit una diferència en el resultat insalvable, però ja diu el tòpic que el futbol és així). A París, primera oportunitat d'aquest gran equip que encara tenim per poder tornar a reivindicar-se.

Comentaris (5)13-04-2015 22:21:17

Futbol: Barça 4 - Almeria 0

Segurament, el més interessant del partit d'ahir és analitzar l'alineació. Davant la monstruositat del que espera, les decisions de Luis Enrique havien d'estar condicionades per la sobrecàrrega de minuts d'alguns puntals i per la necessitat de protecció d'una cinquena targeta groga d'altres jugadors també importants. Per tant, malgrat que s'intuïa que hi hauria moltes rotacions, en realitat semblava que hi havia d'haver poc espai per a les sorpreses. S'intuïa que Mascherano jugaria al darrere al costat de Bartra, per permetre el descans de Piqué i per protegir de la sanció Mathieu. Davant l'absència de Busquets per acumulació de grogues, l'única incògnita era saber si seria Rakitic o bé Sergi Roberto l'encarregat de fer de pivot. Li va tocar al del planter (que va fer un partit excel·lent), de manera que el sacrificat va ser Rafinha (ja que també s'intuïa l'absència d'Iniesta en l'onze). La sorpresa, però, va arribar al davant. Era clar que era una oportunitat ideal per a la participació de Pedro, però qui semblava tenir tots els números per descansar era Luis Suárez, també amenaçat de suspensió. Però Luis Enrique va optar per fer seure Neymar, i això em va agradar molt: és evident que en els últims partits el brasiler s'ha acomodat i ha estat molt poc centrat, de manera que una mica de xarop de banqueta pot ser la millor medecina.

La titularitat de Xavi, juntament amb un esquema clàssic d'equip modest visitant el Camp Nou (línies juntetes i endarrerides i concessió de les bandes), va fer que es recuperés el Barça de tota la vida, el del joc de control i de possessió. I el Barça, amb més de mig equip format per jugadors no habituals, va fer un partit prou digne i entretingut. No es va patir en cap moment pels tres punts, i les sensacions van ser molt positives. Estranyament, però, aquest matí ja he sentit crítiques per un partit considerat avorrit. No entenc res. D'acord que els dos primers gols van ser dues genialitats individuals que no van tenir res a veure amb el joc de combinació, i és cert també que el Barça a la segona part s'ho va agafar amb molta (i comprensible) parsimònia. Però els que critiquen el joc d'ahir són els mateixos que quan passen moltes coses es queixen de descontrol. A veure si ens aclarim i aprenem a gaudir del que tenim, que no és poc. Un altre dia a l'oficina. Una casella més ratllada al calendari. Passet a passet, ens anem apropant a l'objectiu.

Comentaris (8)09-04-2015 20:03:46

Pàgines: 12345619202122232433  <>