login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Múrcia 0 - Barça 3

Últimament no hi ha manera de veure un partit del Barça sencer. Avui, quaranta minuts mal comptats. I no és que la magnitud del repte fes que requés especialment, però sí que m'hauria fet gràcia veure més estona en acció els teòrics suplents i, sobretot, els nanos del segon equip. De tota manera, pel que sembla, els millors minuts d'Arnáiz sí que els he pogut gaudir (gol inclòs), mentre que Aleñá m'ha semblat més discret. Especialment decebedora ha estat l'actuació de Semedo i Denis, que són jugadors que m'agraden i que crec que poden donar més de si. I Cillessen ha tornat a mostrar que tenim la porteria molt ben coberta.
I ja està. Poca cosa més a dir. Només em queda desitjar poder gaudir tranquil·lament d'un partidàs com el de San Mamés de dissabte. Però no fa pinta que hagi de ser així...
Comentaris (4)24-10-2017 23:51:57

Futbol: Barça 2 - Màlaga 0; i cinema: "Madre!"

Definitivament, ara mateix és impossible fer vida normal. Dissabte una altra vegada dia de bogeria, de catarsi col·lectiva en forma de l'enèsima manifestació massiva, de pors i d'esperances. Arribar de Barcelona quan fa un quart que la pilota roda, veure cinc minutets de joc, canviar de canal per escoltar el missatge institucional del President i tornar a posar el partit amb el cap en una altra banda no és la millor manera de gaudir d'un partit del Barça. Fent un esforç, jo diria que l'equip no va jugar bé. Darrerament, i malgrat el que vaig escriure l'últim dia, trobo a faltar una mica de control. No hi ha manera que tanquem de manera calmada els partits, d'adormir les situacions favorables amb la possessió. De moment, però, no sembla res greu. L'equip compleix, i està treballat i implicat. Tot arribarà.

Diumenge, per fi, una treva. I per fi podem anar a veure una pel·lícula que feia dies que se'ns feia escàpola. I en vam sortir fascinats, sobretot jo. “Madre!” és una pel·lícula arriscada, evidentment, i com el seu director o et fascina o t'irrita. Darren Aronofsky potser és un pedant, i acumula encerts (per mi, sobretot, “Réquiem por un sueño” i “Cisne negro”) i films més discutibles. Però és un artista. Un creador d'històries i d'imatges que no s'assemblen a res més malgrat partir, en el fons, de conceptes ben clàssics. En definitiva, algú que et sacseja i t'ofereix imatges i idees fresques. I això me'l fa mereixedor de respecte i àdhuc veneració. En aquest cas, a “Madre!” tot depèn dels ulls amb què te la miris. Si et quedes amb la literalitat de la història, pot seduir-te o semblar-te una autèntica poca-soltada. També pots veure-hi la repetició dels seus temes (el sacrifici com a sublimació de la grandesa) o un autoretrat del seu ego com a creador. O pots veure-hi més enllà i quedar captivat per la manera com encaixen les peces. I aquí reconec que partia amb un cert avantatge, perquè un parell de crítiques m'havien posat, sense revelar-me res, sobre la pista: una parlava d'al·legoria bíblica i l'altra, de faula ecologista. Vaig intentar seguir la història amb aquests ulls... i em vaig trobar amb una barreja enlluernadora de totes dues coses. De manera que aquí va la meva interpretació, farcida de spoilers.

El personatge de Javier Bardem instal·la una mena de cor delicat i cristal·lí al mig d'una estança, i tota la casa on viu cobra vida, inclosa una noia preciosa amb l'angelical figura de Jennifer Lawrence. Són un matrimoni feliç. Ell intenta crear (és escriptor), però està encallat. Ella, mentrestant, es dedica a endreçar i reformar constantment la casa. Tot va bé fins que, de sobte, apareix del no-res un home (Ed Harris, que s'està especialitzant en aquest paper de visitant misteriós) i Bardem el convida a passar. La dona no ho veu clar: és un desconegut, no saben com es comportarà. Però a Bardem la presència de l'home el complau i, quan descobreix que és un fan de la seva obra, l'afalaga. Irritada, la dona se'n va a dormir. A mitja nit, però, la desperten uns crits. El visitant es troba malament i, atenció, mostra una estranya ferida en un costat. L'endemà al matí, però, l'home està fresc com una rosa, i en aquestes apareix també del no-res una dona (Michelle Pfeiffer). Resulta que els dos visitants són parella i, davant l'esglai de Lawrence, Bardem els convida a quedar-se tot el temps que calgui. Però la presència de Pfeiffer ho empitjora tot. La seva curiositat no té límits, i insisteix a xafardejar a l'estudi del poeta malgrat les queixes de Lawrence. Al final la situació desemboca en un accident terrible: als dos visitants els cau a terra el cor delicat que presideix l'estudi de Bardem, al qual tenia molt d'apreci perquè era l'única cosa que havia pogut conservar d'un passat que es va acabar abruptament per culpa d'un incendi. Furiós, Bardem els expulsa. Després se'n compadirà i els permetrà tornar, però la seva presència ha provocat que la casa hagi deixat de ser el paradís que Lawrence havia construït. Per si no hi havia prou pistes, irrompen a la casa els dos fills de la parella per discutir el testament de Harris. Un dels dos se sent menyspreat i, en plena baralla, acaba matant el seu germà.

Doncs ja ho tenim: Bardem és Déu, un Creador encallat que veu una sortida en la presència d'algú fet a imatge i semblança seva: Adam (Ed Harris). Tot es començarà a tórcer quan aparegui Eva (Pfeiffer) i la seva curiositat insaciable, que voldrà profanar l'únic espai que l'hospitalari hoste els tenia vedat. Finalment, és clar, Caïm i Abel i la seva lluita fratricida. A partir d'aquí, el caos. La casa s'omple de gent, que progressivament va perdent el respecte a Lawrence, completament ignorada ja pel marit. La gosadia dels intrusos arriba al límit de la paciència quan destrossen part de la casa. Bardem no té més remei que, a contracor, foragitar-los a tots. Un cop sols, fa l'amor amb Lawrence mentre a fora cau un aiguat. Lawrence notarà de seguida que ha quedat embarassada, i tot torna a ser idíl·lic: a Bardem li torna la inspiració i escriu pàgines i pàgines sense parar. Aquesta primera part del film es clou amb una somrient Lawrence que es disposa, paraules textuals, a netejar la casa de l'apocalipsi.

Ho tornem a tenir: la humanitat s'escampa per la casa i no respecta res del que Lawrence ha construït, davant la passivitat del seu marit. La casa és el planeta i Lawrence, la Natura. La Mare Natura, que ara torna a tenir un futur (el seu fill, un nou fruit) després que Déu gairebé hagi eliminat la humanitat amb el Diluvi.

Gairebé. Perquè quan Bardem culmini la seva obra, sentirà que està preparat per oferir-la al món. I, davant una desesperada Lawrence, que només vol gaudir de la solitud amb el seu marit, tornarà a aparèixer una multitud que voldrà conèixer el Creador. El problema és que cadascú ha entès la Seva paraula a la seva manera. Això donarà lloc a una nova i més brutal invasió de la casa, i el caos aquesta vegada serà absolut. Perquè, en interpretar cadascú de manera diferent les paraules del poeta, no hi haurà una moral homogènia i naixeran les diferents faccions, sectes i grupuscles que ho posaran tot potes enlaire. L'única cosa en comú que tenen és el menyspreu absolut per Lawrence. Han decidit que la casa els pertany i que la manipularan a la mida del seu gust. La humanitat ha decidit apropiar-se sense contemplacions del planeta i menysprear completament la Natura. Certament, aquesta és una part en què la pel·lícula se li'n va una mica de les mans a Aronofsky, en el sentit que la metàfora esdevé gruixuda i sense matisos, però segurament calia per expressar una època contemporània en què ja no hi ha lloc per a la mística.

Finalment, la part final és la més delirant. Però té sentit. Enmig del caos, Lawrence aconsegueix parir un infant, però a la mínima que es despistarà Bardem li prendrà i l'entregarà a les masses perquè el contemplin, en la seva tossuda necessitat de ser venerat. La Natura hauria pogut tenir un futur, però Déu, encaparrat a mantenir la flama d'aquesta espècie terrible feta a imatge i semblança seva, ho impedeix en atorgar el poder un cop més als homes. Resultat: el nadó és assassinat i les seves entranyes, devorades. La Natura ho ha perdut tot, i per primera vegada esdevé agressiva i violenta, amb cops i decapitacions que són com terratrèmols i inundacions catastròfiques. La reacció de la humanitat, colpejar-la i vexar-la encara més. No hi ha res a fer. La Natura sap que ha perdut, i decideix morir matant. Fa volar la seva llar pels aires i no deixa cap ànima vivent. Aquest és el futur que ens espera si no la respectem. A Déu, per la seva banda, només li queda recollir el seu cor cremat i col·locar-lo al bell mig del seu estudi perquè cristal·litzi i tot recomenci. Déu ens ha fet a imatge i semblança seva perquè té les mateixes debilitats que nosaltres, i a aquest antiheroi bíblic només li queda, probablement, ensopegar eternament en la mateixa pedra.

Comentaris (3)24-10-2017 00:52:43

Futbol: Barça 3 - Olympiakòs 1

Una inoportuna i molesta gastroenteritis em va deixar ahir fora de combat i sense forces per sortir de casa per veure el Barça. Em vaig haver de conformar a escoltar el partit i veure'n després el resum.

Suficient per constatar, un cop més, que tenim un entrenador ple de sentit comú. Davant la previsió d'un partit contra un rival amb l'autocar a l'àrea pròpia però al mateix temps amb una defensa no especialment treballada, Valverde va optar per ser més vertical que mai. L'aposta de jugadors com ara Paulinho i Deulofeu així ho confirmava. La banda dreta de l'atac blaugrana (i més en absència de Jordi Alba) va ser ahir d'autèntic vertigen. Aquesta vegada no calia mastegar tant la jugada, ni protegir tant el mig del camp, de manera que les ocasions se succeïen, tot i que faltava l'encert.

Al final el partit va ser estrany, perquè després d'una primera part de domini total el resultat no s'havia tancat i calia encarar tota la segona amb un home menys. Però això no va ser obstacle per, amb una mica més de control, liquidar el partit. Doncs això: tenim un entrenador d'aquells que no fan soroll però sí molta feina, cosa que donada la mediocritat de la llotja resulta encoratjador. L'equip ha perdut la màgia del trident; però cada dia és més compacte, més fiable, més regular.

Comentaris (6)19-10-2017 23:09:52

Ambició

De debò que hom intenta trobar espais de normalitat enmig d'aquesta bogeria que ens toca viure. De debò que avui tenia ganes d'omplir aquest blog de normalitat i parlar de les petites grans passions d'aquest cap de setmana: un bon partit del Barça, l'estrena d'”El castillo de cristal” i la joiosa revisió d'”El show de Truman”.

Una vegada més, però, no podrà ser. Demà havia trobat un foradet per veure “Blade Runner 2049” però, en comptes d'això, em tocarà tornar a sortir al carrer. Perquè l'Estat espanyol ha creuat una altra línia vermella: després d'haver atonyinat centenars de ciutadans innocents, ara ha decidit que és el moment de tornar a tenir presos polítics.

Així doncs, en comptes de cinema, manifestació. En comptes de blog lúdic i cultural, blog polític. Però, per intentar no fer fugir els pocs seguidors que m'aguanten, alguns dels quals sé que estan tips del tema, procuraré enllaçar-ho mínimament amb les petites grans passions del cap de setmana.

I és que em semblava que totes tres tenien com a denominador comú l'ambició. L'ambició de construir un lloc ideal per sentir el plaer de planificar-ho (“El castillo de cristal”), l'ambició per capgirar un resultat advers (Atlético-Barça) i, sobretot, l'ambició per superar els límits d'un món aparentment ideal però enganyós (“El show de Truman” i la seva afortunada versió del Mite de la Caverna de Plató).

Són tres ambicions que sintetitzen la d'un poble sencer (les agressions de l'Estat són tan bèsties que cada dia s'hi suma més gent). Jo, que no he estat mai una persona ambiciosa a nivell personal, em trobo que com a col·lectiu només podem apel·lar a aquesta ambició. Perquè la independència ja ha deixat de ser simplement una opció. És una realitat que es farà definitivament irreversible perquè ha deixat de ser un somni per convertir-se en una necessitat.

Ara més que mai, unitat, serenitat i confiança. Si mantenim aquests tres pilars que ens han fet grans, ningú podrà moure'ns ja d'Ítaca. Ningú.

Comentaris (2)17-10-2017 00:50:37

Ítaca

Fa una bona colla d'anys que, arran de tot el que estem vivint, ens omplim la boca amb la idea d'Ítaca. Però, algú s'ha llegit l'Odissea? Durant tres quartes parts de l'obra, Ulisses no deixa d'intentar desesperadament tornar a l'illa que és casa seva. A vegades ho toca amb la punta dels dits, però l'infortuni i les divinitats adverses el tornen cruelment a la casella de sortida. I, a vegades, fa tota la sensació que és ell mateix qui demora displicent la seva arribada perquè sap que, a la vida, el viatge sempre és més enriquidor i interessant que el destí en si.

Segurament per això mateix, quan finalment Ulisses arriba a l'anhelada Ítaca, decideix agafar-s'ho amb calma. En comptes de presentar-se èpicament davant de tothom i fer un petó de pel·lícula a la seva soferta esposa Penèlope, es disfressa de captaire i es dedica a recórrer d'incògnit l'illa, transitant com qui no vol la cosa per les reunions i conxorxes que s'hi efectuen. D'aquesta manera, Ulisses endarrereix la seva presentació a ulls de tothom perquè primer vol saber en qui pot confiar, qui li ha estat fidel, qui conspira contra ell. El lector es desespera: com és possible aquesta sang freda quan el cos el que demana és una declaració immediata d'intencions, després del que ha hagut de patir? Però Ulisses és tot astúcia: sap que té tot el temps del món perquè Ítaca, que tant li ha costat d'abastar, ja és seva. I espera el moment oportú per mostrar-se i culminar amb èxit el sentit del seu viatge.

Doncs bé: ens trobem en aquest punt. Hem arribat a Ítaca. Ho repeteixo perquè hi ha gent que no se n'ha assabentat: hem arribat a Ítaca. No ha estat una arribada èpica, certament, però no ens ha de recar haver-hi arribat sense adonar-nos-en. El mateix Ulisses, que havia somiat repetidament com seria l'èxtasi de la seva arribada a l'anhelada illa, hi va arribar exhaust i profundament adormit. Tant, que no només no va viure amb intensitat el moment de l'arribada, sinó que un cop recuperada la consciència va trigar unes hores a adonar-se que la terra que trepitjava era la que tant havia desitjat. I llavors pren la decisió d'esperar encara una mica més a anunciar-se. I som aquí: hem arribat a Ítaca. Ara ens toca mantenir la sang freda i el cap serè, però hauria de ser fàcil perquè ja hi som i perquè sabem que el temps juga a favor nostre: ningú ens podrà moure ja mai més de l'illa. Posem-nos-ho al cap: Ítaca és ja una realitat joiosament irreversible.

Comentaris (3)11-10-2017 22:11:16

Cinema: Sitges 2017 i "La doncella"

Un any més visitem Sitges pel festival de cinema fantàstic. Havíem tingut la incertesa de si aquest any la situació del país ens permetria anar-hi, però afortunadament hem disposat d'una treva i hem pogut gaudir del festival per desconnectar una mica de tanta voràgine. Això sí: si l'objectiu era intentar treure's del cap durant unes hores tot el que està passant, potser la primera pel·lícula triada no era l'opció més adequada. “The cured” és una notable pel·lícula de zombis en què els antiavalots fan sovint acte de presència per deixar clar que hi ha ciutadans que són de segona categoria. Les semblances, però, acaben aquí. Perquè, malgrat el que vulguin dir, aquí no hi ha ni kaleborrokització (en aquest cas són els policies els qui atemoreixen els ciutadans i destrossen edificis públics) ni tampoc ulsterització (per molt que ens muntin una marxa orangista per venir a portar flors a la policia que atonyina els dissidents de la colònia). Però no és casualitat que “The cured” sigui irlandesa: de seguida abandona les possibilitats filosòfiques de la trama (zombis curats que han de conviure amb el pes del que van fer quan estaven infectats) per carregar les tintes sobre la paràbola política. Es construeix així un eficaç relat sobre el caràcter contraproduent de tota violència, amb un final obert que pot estar obrint la porta a una seqüela o bé convidar a ser llegit en clau metafòrica: el Mal continua viu, i l'esperança és que les noves generacions ho facin millor.

En la mateixa línia es mou el final de la quevequesa “Les affamés”, la típica marcianada que toca veure cada any a Sitges. A priori, la trama no presenta grans aportacions al cinema de zombis. Però, com ja ha assenyalat alguna ressenya, la diferència rau en el to i en les decisions de la posada en escena. Menció especial mereixen els enquadraments, que converteixen els zombis en una amenaça constant, així com el fet que la majoria de coses rellevants succeeixin fora de camp. Fa la sensació, i més escoltant les paraules de la presentació del film per part del director, que hi ha la intenció de construir una faula humanista crítica amb l'egoisme imperant, però la pel·lícula no es decideix a trobar el seu lloc en el món ni en quina lliga vol jugar. Sigui com sigui, malgrat el seu caràcter irregular, assoleix moments de gran força poètica. En especial quan els zombis es posen místics i construeixen estructures artístiques que només poden voler expressar el desconcert de l'home contemporani.

Pel final queda el plat fort: l'última criatura de l'imprevisible cineasta grec Yorgos Lanthimos. “El sacrificio de un ciervo sagrado” remet a la història d'Ifigènia (mitologia clàssica reinterpretada per les religions monoteistes per mitjà del sacrifici d'Isaac) per construir una trama diabòlica i angoixant, en què el terror no es basa en una recopilació d'ensurts sinó que es teixeix a còpia de desassossec. Tot apunta que Lanthimos ha volgut parlar de moltes qüestions transcendents, com ara la manca d'empatia i de solidaritat, les perverses relacions familiars o l'alienació provocada per la pubertat, però és tan críptic que pot arribar a crear una excessiva distància amb l'espectador. Sigui com sigui, és innegable la condició impactant de la cinta. I és que en el món actual no hi ha lloc perquè la divinitat s'ho repensi, i el destí s'ha de complir inexorablement.

L'endemà, diumenge, ens quedem a casa. Per completar el cap de setmana cinèfil, ens posem una pel·lícula que acabarà essent la millor de totes: “La doncella”, del gran Park Chan-Wook, guanyadora precisament del Gran Premi del Públic a Sitges 2016, condició que no li va servir per ser estrenada a Girona. Incomprensiblement, perquè ho té tot: des d'una trama recargolada i plena de girs fins a una història d'amor commovedora com feia anys que no veia. Però, sobretot, una posada en escena enlluernadora: els decorats, la fotografia, la llum, la música... Absolutament tot excel·leix en aquesta obra mestra també meravellosament interpretada. Convé no revelar gran cosa de l'argument, però una cosa és clara: això sí que és cinema feminista de debò, del necessari. Una joia absoluta, oportuníssima per apagar segons quines cridòries.

Comentaris (3)09-10-2017 22:21:57

Futbol: Sporting 0 - Barça 1

La il·lusió hi ha estat sempre. Amb algunes decepcions importants (algun jugador que va abandonar el vaixell perquè no creia en el projecte o en el paper que havia de jugar-hi) ens vam posar a caminar i, malgrat tot, la cosa feia prou bona pinta. El col·lectiu es veia ben liderat, i el sentit d'equip que s'anava demostrant feia tenir esperances. Un mal dia, però, a Madrid ens van passar per sobre. A la capital del regne es van pensar que ens havien sotmès i auguraven una llarga etapa de bonança alimentada amb la nostra frustració. Però vet aquí que ens vam alçar, ens vam recuperar i vam plantar cara. Sempre apostant pel joc net i sobretot per un joc vistós, alegre, pulcre. I els triomfs van anar arribant i la confiança va tornar. Fins i tot a Europa, on no semblava que tinguéssim credibilitat, vam aconseguir arrencar un triomf contundent i segurament inesperat davant d'un conjunt amb fama d'hermètic.

I així han anat passant els dies, i ara (ajudats per ensopegades sonades de l'etern rival) ens sentim amb confiança malgrat que sabem que això és molt llarg i som conscients de la magnitud del repte. De fet, en les últimes actuacions ens hem mostrat un pèl menys brillants i ens han aparegut alguns dubtes. El rival no ho posa fàcil: redueix els espais i fa que no puguem desplegar el joc que ens agradaria. Però, tot i que fa la sensació que hem d'acabar demanant l'hora, de moment ens n'anem sortint. Hi ajuda molt que darrerament els adversaris es fan molts gols en pròpia porta. De moment anem guanyant, i ara només falta arrodonir-ho amb una bona victòria diumenge per estar preparats i tranquils a l'hora d'afrontar els dies posteriors, en què la competició s'aturarà i haurem d'aguantar la respiració i esperar.

Aquesta és la crònica de les últimes setmanes, no cal dir que en clau estrictament futbolística.

Comentaris (3)27-09-2017 23:59:30

Cinema: "El amante doble"; i futbol: Girona 0 - Barça 3

Com que al final els esdeveniments ens van donar una mica de treva i dissabte no vam fer falta a Barcelona, ho vam aprofitar per anar al cinema. Per tornar a tenir una certa sensació de normalitat. La pel·lícula escollida, “El amante doble”, no ens va decebre, però ens va deixar un cert mal regust a causa d'un final discutible. El prolífic i imprevisible director francès François Ozon planteja una intriga clarament freudiana, en què l'eros se suma a la psique per produir monstres. I ho fa des del començament, en convidar-nos a entrar (absolutament literalment) a l'interior d'una dona alhora que suggereix amb un pla sobreposat que la vagina, com els ulls, és el mirall de l'ànima. El cas és que la sofisticació de la trama i de la posada en escena no amaga que en realitat la idea és molt simple: la Dona es debat entre el desig per l'Home tendre i afectuós i el desig per l'Home dominant. És per això que el final (atenció spoiler), sense ser satisfactori (per trampós i mal resolt), es pot entendre en el fons com una certa redempció artística en capgirar la situació per arribar a una conclusió clara: si la Dona té el desig escindit, és perquè també ella està escindida entre dues personalitats: la maternal i dominadora per una banda; i la fràgil i necessitada de domini, per l'altra. I s'alliberarà del desig malsà quan la seva personalitat forta finalment devori la fràgil.

I pel que sembla el dia anava de psicoanàlisi i conflictes interns, perquè al vespre esperava l'anhelat Girona-Barça, un duel entre dos amors (un de més fresc i recent i el de tota la vida) per posar a prova l'autèntica personalitat. I va passar el que sospitava: em vaig posicionar clarament a favor de la parella matrimonial, però incapaç de desitjar cap mal a l'amant. Volia que guanyés el Barça, però era incapaç de celebrar els gols que rebia el Girona (i que, a sobre, s'anava fent en pròpia porta). El partit en si no va tenir gaire història. El Girona va centrar tota la seva proposta en la destrucció (puc donar fe que aquest equip sap jugar molt millor a futbol) i se li fonien els ploms en atac, i el Barça va decidir abusar de la pilotada llarga per intentar superar línies de pressió i compensar l'obsessiu marcatge a Messi. Machín va privar els espectadors gironins de la màgia de l'argentí (era la seva feina), i només cal resar als déus inexistents perquè la recepta no s'encomani als rivals. Segon partit seguit que el Barça guanya sense jugar bé, simplement per qualitat i per inèrcia. I, sigui com sigui, el partit va arribar en un gran moment i va esdevenir una festa reivindicativa entre dues aficions agermanades. Per molts anys.

Comentaris (1)25-09-2017 23:35:12

Futbol: Barça 6 - Eibar 1

Vivim dies estranys, i no pas els de la pel·lícula de Kathryn Bigelow (que, per cert, no he tingut mai l'ocasió de veure). Dies, ara sí, definitivament històrics i decisius. Del que cadascú de nosaltres fem dependran moltes coses. Però, és clar, combinar la feina (de moment encara es va a treballar) amb tot el que està passant i, a sobre, intentar que hi hagi espai per a les teves aficions és una mica complicat. I així em trobo, escrivint sobre futbol en hores intempestives. Absurd? Segur, però també necessari per a una mínima higiene mental.

Per les mateixes raons, dimarts no vaig veure el partit del Barça sencer. M'hi vaig posar, per intentar evadir-me, just després que Messi fes el primer. Per tant, només puc valorar el partit a partir del moment que el Barça ja jugava amb avantatge. I el primer que em va cridar l'atenció va ser la quantitat d'espais que deixava l'Eibar. La combinació d'això i de la llibertat de moviments de què va gaudir van permetre un Messi desbocat, apoteòsic, místic.

Però, com que no vaig veure l'inici del partit, no puc saber quina va ser l'evolució del joc. I això em crea un dubte: Paulinho va gaudir com un animal perquè el partit estava trencat o el partit es va trencar perquè hi havia Paulinho? Què va ser primer: l'ou o la gallina? El que és evident és que el brasiler juga amb confiança i té gol, i a més s'entén amb Messi (mitja vida en aquest equip), però espero que el Barça no torni a acostumar-se a la temptació de convertir els partits en una cercavila. Vull continuar gaudint d'aquest Barça agrupat, juntet, solidari, de joc de toc i posició. El millor camí per tornar a ser grans.

I ara espera l'estimat Girona. Sé que és difícil, però que bonic que seria que tots dos equips (després que tots dos clubs hagin emès comunicats inequívocs sobre la situació del país) gosessin sortir de bracet amb algun missatge reivindicatiu sobre tot el que està passant. Per molt que els costés una sanció dura en forma de diners o de punts. Sigui com sigui, ho tenim a tocar. Continuem persistint. Continuem somrient.

Comentaris (1)22-09-2017 00:44:39

Futbol: Getafe 1 - Barça 2; i cinema: "Detroit" i "Bales sobre Broadway"

Golejadors: Denis i Paulinho. Triple simbologia d'aquesta circumstància. Primera: Valverde la va encertar en els canvis, però no perquè marquessin justament els que van entrar (això seria la simbologia), sinó perquè li van donar allò que necessitava un cop el joc de posició s'havia mostrat ineficaç per capgirar la dinàmica, que no era altra cosa que profunditat i arribada. Valverde volia sacsejar el partit i ho va aconseguir. Que a sobre marquessin els suplents ja va ser el llacet. Segona: l'aportació de la segona unitat. Tothom s'ha afanyat a assenyalar-ho i només cal esperar que no sigui flor d'un dia. No hauria de ser així: Denis i Paulinho són ara mateix futbolistes amb gana, i esperem que no siguin els únics d'entre els que habitualment són a la banqueta. Tercera: és bo que no sempre surti el mateix a la foto, perquè és una manera de visualitzar que l'equip està fent molt bona feina i que també se'n pot sortir amb un Messi força desactivat i terrenal (malgrat la seva assistència descomunal en el segon gol). Sobretot perquè a Valverde se li torna a girar una feinada a causa de la lesió de Dembélé (víctima en gran part d'una gespa impròpia), i més amb un Suárez de moment fora de forma. Definitivament, i genialitats de Messi al marge, hem perdut poder en les individualitats. Però cal confiar en Valverde, sobretot perquè li sospito la fórmula per sobreviure als problemes en aquest sentit, i també és triple: més joc d'equip, més joc d'equip i més joc d'equip.

Abandonem la gespa malmesa de Getafe i ens n'anem al Detroit de l'any 1967, en plens conflictes racials. Kathryn Bigelow, com és habitual en ella, construeix una pel·lícula ferma, sòlida, sense concessions. Comença com un fals docudrama coral, sense protagonista clar, fins que (sempre amb una càmera pertinentment nerviosa) ens endinsa definitivament en la tragèdia d'un seguit de personatges que es trobaven en el lloc inadequat en el moment més inoportú. Fins a arribar-hi, Bigelow ha jugat hàbilment a incomodar-nos mostrant-nos la violència de la revolta negra com a quelcom lleugerament desproporcionat, fins que descobrim que els motius de la reacció són molt més profunds i es basen en la convivència amb la por i la falta de dignitat. La pel·lícula acaba focalitzant l'atenció en tres personatges: el policia racista (el menys interessant per passat de voltes) i dos personatges negres amb molt més suc: el que intenta viure la seva vida al marge del conflicte i el suposadament integrat al sistema. La presa de consciència de tots dos serà dolorosíssima. Això sense oblidar la dignitat inesperada (i mortal) del personatge aparentment més poruc. La pel·lícula, basada en els terribles fets reals que van sacsejar Detroit, conclou amb el que ja sabem: no hi ha justícia possible en un sistema que es blinda a ell mateix. I, en aquest sentit, per molt que se'm podrà dir que estic obsessionat, que exagero i que no són coses comparables, no em puc estar d'assenyalar que el film arranca precisament amb l'escorcoll a una impremta...

Diumenge molt més calmat, en companyia de Woody Allen. Un goig redescobrir “Bales sobre Broadway”. El que més en recordava era com de bé enllaçava la decisió final del gàngster amb el pedant diàleg inicial: què és més important, l'art o la vida d'una persona? Però la pel·lícula ofereix molts altres matisos enriquidors, sobretot al voltant de la diferenciació entre persona i artista. És cert que Allen té una tendència a la caricatura i a la histèria dels personatges (aquella pseudoactriu de dicció impossible, aquella diva que sobreactua fins i tot a la vida real), i que això l'allunya de l'aprovació de molts espectadors, però precisament la gran virtut de films com aquest és la capacitat de dotar la comèdia bufa d'una gran càrrega de profunditat. Una delícia.

Comentaris (3)18-09-2017 23:48:50

Futbol: Barça 3 - Juventus 0

Deia un analista de Barça TV que, un cop superada la depressió post-Neymar, l'equip no s'havia de proposar substituir-lo, sinó revertir la seva absència en benefici de créixer com a conjunt. Sense l'equip vivint per i per al trident (ara viu sobretot per i per a Messi), Suárez és qui més patirà (de moment està lluny de la seva millor versió), però Valverde està sabent trobar la manera que tot l'equip comenci a funcionar com un rellotge. L'equip està juntet, i és solidari en esforços tant en atac com en defensa. Si intentem continuar donant voltes a l'esquema, podríem concloure que l'equip juga una mena de 4-3-Messi-2 (amb els laterals avançats per poblar el mig del camp), en què l'argentí fa el que li dóna la gana. En un doble sentit: té llibertat absoluta de moviments perquè llegeix els partits com ningú, però al mateix temps tot l'equip treballa de manera fantàstica perquè pugui exhibir tots els seus recursos i el seu talent en l'execució. Valverde està fent una feina magnífica. Messi torna a somriure, i aquest és el millor símptoma.

I això que ahir la cosa va costar una miqueta i, malgrat el resultat final, la primera part va ser molt perillosa. Perquè el Barça tenia moltíssima possessió, però qui arribava amb més perill era la Juve. Bàsicament perquè el Barça no aconseguia reeixir en els dos aspectes vitals en el seu joc: la circulació de pilota (massa lenta) i la pressió alta (massa imprecisa). Però el gol de Messi just abans del descans no va ser qüestió de sort: feia deu minutets que l'equip estava aconseguint revertir de mica en mica la situació. I és que el rival d'ahir era un gran, per moltes baixes que tingués, i ningú va dir que seria fàcil. La segona part ja va ser gairebé una exhibició, i l'equip va demostrar que pot competir contra qualsevol. Falta, però, veure com respondrà la segona unitat quan comencin les imprescindibles rotacions, que Valverde ha de saber administrar amb seny i rigor.

I una última consideració: els analistes diuen sovint també que el Barça juga a un esport similar al futbol però que és una altra cosa. És una manera especial de jugar. Tots ho sabem. Si afegim aquest raonament al ja esmentat que no cal pensar a substituir Neymar, només cal una mica de temps per gaudir plenament de Dembélé. Deixem-li temps perquè s'adapti. Qui ens ho havia de dir després d'aquest estiu, però de moment tot pinta força bé. Torna la il·lusió.

Comentaris (5)14-09-2017 00:18:15

Futbol: Barça 5 - Espanyol 0; i cinema: "Verónica"

L'agost ens va deixar futbolísticament deprimits, però de moment aquest setembre la realitat és la que és: líders a la lliga amb un balanç impecable i ja a quatre punts dels rivals a priori més directes. D'acord que de moment no hem jugat contra cap rival d'entitat, però l'any passat ens vam deixar més de mitja lliga en partits així i de moment aquest curs els tirem endavant alhora que anem creixent. Messi és descomunal, cada dia més el futbolista total, però l'equip i l'entrenador també estan fent molt bona feina. Continuem veient un equip asimètric, en què a l'esquerra qui dóna profunditat és el lateral (un Jordi Alba que fa anys que s'entén fantàsticament amb Messi i que ha agafat el relleu de principal assistent de l'argentí des de l'adéu de Neymar). A l'altre costat, un Semedo més contingut, sòlid en defensa, i amb Deulofeu o Dembélé (debut prometedor, amb assistència inclosa) buscant la incisió pel vèrtex de l'àrea. Aquesta asimetria ha fet que hi hagi debat sobre quin és l'autèntic dibuix de l'equip. Es parla del famós 4-2-3-1, amb Rakitic ajudant Busquets al doble pivot i Iniesta de mitjapunta per l'esquerra, però també va haver-hi moments en què es veia un 4-3-3 amb Suárez lleugerament inclinat a banda. Més aviat la distribució dels jugadors permet una combinació de totes dues coses, i en realitat tant se val: el més important és que l'equip juga agrupat, amb les línies juntes, solidari en la creació i en la recuperació. El símptoma principal, les vegades que connecten Busquets i Messi, que abans jugaven a quilòmetres de distància. I és a causa de tot això que els migcampistes estan recuperant la seva millor versió (extraordinari partit de tots tres dissabte), i que sospitem que aviat fins i tot Gomes i Paulinho ens semblaran bons. Molt bona feina del tècnic, en espera de la primera prova de foc contra la Juve, imminent i que ens permetrà veure on som.

Lentament va tornant la rutina després de l'estiu, i tornem també al cinema. Apostem per “Verónica”, i ens sembla una aposta prou sòlida i atractiva. Segurament, aquesta producció espanyola té una gran virtut formal que alhora pugui convertir-se paradoxalment en una condemna amb vista a les seves expectatives de taquilla: ambientada a principis dels 90, és molt interessant que el seu director Paco Plaza decideixi establir una coherència entre contingut i forma, en crear una pel·lícula de terror amb el to visual, el ritme i la posada en escena propis de les grans pel·lícules de gènere de l'època. I dic que aquesta honesta i creativament impecable decisió li pot jugar en contra perquè actualment la lliga del fantàstic es juga (a banda dels resistents que ja tornem a anhelar l'arribada de Sitges) en el terreny de joc dels adolescents, i vaig poder comprovar com (almenys a jutjar per les joves persones que ens va tocar tenir al costat durant la projecció) aquesta manera de fer tan clàssica, tan poc basada en els ensurts gratuïts, no aconsegueix que deixin d'estar pendents dels seus telèfons mòbils. I és una llàstima, perquè aquesta pel·lícula els interpel·la directament. Perquè, més enllà del joc sobrenatural, la pel·lícula esdevé (sense arribar als resultats artístics d'”It follows” però superant en naturalitat “Crudo”) una interessant metàfora sobre aquesta època vital tan complicada i plena de contradiccions. “Verónica” és, en el fons, la història d'una adolescent que se sent sola i desplaçada, desbordada i obligada a créixer massa de pressa. Li sobren subratllats (segurament en un intent desesperat de connectar amb aquesta generació), però és una efectiva mostra que ningú es pot arribar a sentir tan sol com un adolescent. Ni arribar a ser tan autodestructiu.

Sobre la Diada, no cal dir res: no hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir. A somriure!

Comentaris (4)12-09-2017 20:32:38

Referèndum i transitorietat jurídica

Senyor Albiol. Vostè s'ha entossudit a donar al procés independentista un caràcter identitari que té menys del que es pensa. Hi ha persones que se senten espanyoles i s'han tornat independentistes perquè no aguanten més els abusos d'un estat autoritari i antidemocràtic. I hi ha persones vingudes de tot arreu, de la Península i més enllà, que s'han sentit ben acollides i han desenvolupat un sentiment de pertinença que no és incompatible amb la fidelitat als seus orígens. Ja sé que una persona que ha desenvolupat un discurs cap a la immigració com el seu és incapaç d'entendre-ho, però l'independentisme no té res d'etnicista. El nacionalisme real i excloent és el que practica vostè.

Senyor Coscubiela. Vostè no entén com és possible que la llei de transitorietat prevegi una sèrie d'acords amb l'Estat espanyol en diferents àmbits rellevants si no ha estat possible acordar-hi el referèndum. La resposta em sembla simple: perquè si aquesta llei s'aplica voldrà dir que ha guanyat el sí a la independència i, per tant, Catalunya i Espanya tindran una relació d'igual a igual. I si Espanya s'hi gira d'esquena, tot això que ens estalviarem d'assumir del seu deute extern, per exemple. Ah! I el seu fill Daniel que estigui tranquil, que viurà en una república on sempre se li permetrà expressar per mitjà d'una urna el que pensa, i no com passa ara.

Senyor Iceta. Vostè s'escandalitza (o ho fa veure) que la llei de transitorietat contempli la composició d'una assemblea constituent immune als tribunals. Quina és la part de la paraula transitorietat que no entén? Sembla evident que si això està previst així és per blindar-la contra els tribunals d'Espanya mentre aquesta es resisteixi a reconèixer la realitat del nou estat. És a dir, que quedi clar que des del dia 2, si els ciutadans de Catalunya ho han volgut així, mai més un organisme espanyol tindrà efecte sobre la feina dels nostres representants. Transitorietat: això vol dir que, un cop culminat el procés constituent amb l'aprovació per mitjà de referèndum de la constitució catalana, els nostres representants òbviament estarien sotmesos als dictàmens dels nostres tribunals en virtut de la separació de poders.

Senyora Arrimadas. Vostè té el poder de llegir la ment. Amb la seva clarividència telepàtica, ha decidit que molts votants independentistes no estem d'acord amb la manera com el govern de la Generalitat ha fet les coses. Doncs bé: si una actuació desmesurada de l'Estat espanyol no ho impedeix, no s'haurà d'esperar gaire a comprovar si és cert. I potser el dia 1 d'octubre és vostè qui descobreix (algunes enquestes així ho assenyalen) que són els seus votants els que estan disgustats per la seva actuació basada a negar-los el dret a votar que no. Perquè, a diferència seva i a diferència del que diuen, la majoria independentista sí que garanteix els drets de tots els ciutadans en permetre a tothom, pensi com pensi, expressar-se lliurement a les urnes. Una altra cosa és que vostès i tota l'oposició hagin decidit aquests dies practicar un exercici de filibusterisme parlamentari per construir un relat segons el qual es vulneren els seus drets al Parlament. Perquè jo em pregunto on queden els drets dels milions de votants independentistes si el seu govern no hauria de tenir manera humana de portar a terme els seus desitjos. Vostès s'omplen la boca dient que ser independentista és legítim, però neguen a aquest moviment qualsevol actuació que el representi. I no parlin de reformar la Constitució, que no sé si riure o plorar. Per vostès el que és legítim és ser independentista sense molestar. I què és aquest mantra que el referèndum divideix la societat catalana? Així doncs, no votem mai més; no sigui que els votants dels partits que perdin s'enfadin. La democràcia es basa, des de la consideració per les minories, en el respecte a la voluntat de la majoria. I l'única manera de conèixer quina és aquesta voluntat majoritària (dels catalans, que no som una propietat de la resta de ciutadans de l'Estat, que només des d'aquest sentiment colonialista se suposa que també haurien de dir-hi la seva) és el referèndum.

No sé per què m'hi escarrasso. Millor que em dediqui com cada any a anar amb un somriure a la Diada. Suavitzo la cèlebre frase d'Oscar Wilde per no ofendre: “No visquis donant tantes explicacions. Els teus amics no les necessiten, els teus enemics no se les creuran i la resta no les entendrà.”

Comentaris (3)08-09-2017 14:04:10

Cinema: "Truman"

Ho haig d'admetre: en el seu moment, vam tenir mil i una oportunitats de veure “Truman”, de Cesc Gay. I quan se'n va endur tots els premis possibles a la gala dels Goya, encara més. Però sempre trobàvem (o això ens semblava) alguna cosa millor per veure. Un dels motius és que ja ens havien deixat una mica indiferents algunes pel·lícules de Gay que havien estat molt inflades per la crítica, i sospitàvem que aquest cop podia passar el mateix amb la pluja d'elogis que estava rebent. Però cal ser honest: la raó principal és que acostumem a fugir de les pel·lícules que tenen com a premissa argumental una malaltia. No és que pensem allò que al cinema no s'hi ha d'anar a patir, sinó més aviat que devem tenir una mena d'hipocondria que ens frena i que hi ha coses que no ens agrada remoure. Però el cas és que ahir va sorgir una nova oportunitat de veure-la, i aquesta vegada no ens hi vam resistir més.

Doncs sort. Perquè, si haguéssim continuat entossudits a no veure-la, ens hauríem perdut una de les millors pel·lícules estatals que recordo en els últims anys. És una delícia absoluta; no pas, evidentment, per la dura temàtica, sinó per la quantitat d'encerts que acumula sense màcula. Narrativament impecable, amb les pauses i el ritme sempre equilibrats; amb la dosi justa d'humor negre, només per alleujar de tant en tant l'espectador; i, sobretot, per la seva condició de pel·lícula extraordinàriament sensible, però sense ser mai sensiblera.

L'arrancada del film pot suggerir paral·lelismes amb “Mi vida sin mí”, d'Isabel Coixet, però aquesta joia va molt més lluny: el protagonista no només es dedica a solucionar paradoxalment el seu no-futur, sinó que també passa comptes amb el seu passat mentre aprèn a viure amb el seu terrible present i pren un seguit de decisions en favor de la seva dignitat. Al mateix temps, les persones que més l'estimen l'acompanyaran en el seu procés cadascú a la seva manera, com sap i com pot; perquè, com mostrava una altra excel·lent producció estatal recent, mai és fàcil acomiadar-se.

Profundament humana, no té res d'estrany que la pel·lícula prengui el nom de l'entranyable gos del protagonista. Al final (ATENCIÓ SPOILER), aquest gos cansat i melancòlic és el que heretarà l'amic perquè li recordi en la distància el final del seu company, després d'una mena de comiat a la inversa en què qui marxa és qui quedarà viu. Perquè són els vius els qui queden sols.

Comentaris (1)04-09-2017 23:10:52

Futbol: Alavés 0 - Barça 2; cinema: "La seducción"; i lectura: "Quan arriba la penombra"

Confesso que, quan vaig veure l'onze escollit per Valverde per enfrontar-se a l'Alavés, en un principi vaig arrufar el nas. Convençut, com ja he dit més d'una vegada, que el que convé a l'equip és créixer des de la quotidianitat de la lliga, no veia un bon senyal que em costés col·locar els jugadors en una distribució tàctica damunt del terreny de joc. Perquè em sembla que ara toca consolidar els mecanismes coneguts (4-3-3) en espera de temps millors perquè l'entrenador sigui més intervencionista. Al final, però, tot va ser més senzill: va resultar que, sorprenentment, Roberto tornava a la posició de lateral, i Vidal repetia d'extrem dret. Per tant, el 4-3-3 quedava inalterable, amb Messi de fals 9 i la defensa i el mig del camp plenament estàndards. Això de posar Vidal d'extrem sembla una manera que té Valverde de cridar (en la mesura que el seu tarannà tranquil li ho permet) que, de moment, això és el que té (tal com de fet va fer explícit en roda de premsa). I, certament, l'alineació transmetia que a l'equip ara mateix li manca qualitat individual i que Messi està sol davant del perill. Això, però, no és ben bé així: sens dubte van ser dos cops de geni de l'argentí els que van tornar a salvar la papereta, però tot l'equip va treballar bé en els dos gols i, a més, Ter Stegen va resultar salvador en una ocasió local claríssima amb 0-0. Davant de les dificultats, tothom suma. La baixa de qui ja sabem ha fet perdre de moment quirats de qualitat a la plantilla, però el Barça ho està compensant creixent com a equip. El bon joc ja arribarà, en espera dels nous fitxatges. Amb Dembélé confirmat i en espera de la possibilitat de Coutinho, si es viabilitzés l'opció del brasiler del Liverpool s'obriria de nou la porta del 4-2-3-1, amb la presència a l'onze tipus de tots els fitxatges (menys, en principi, Deulofeu). Però, a més, el presumpte declivi de Suárez i Iniesta obriria la porta igualment als nous amb el 4-3-3. En fi, que es tracta d'això: de tenir més d'una possibilitat. El que no podem fer és admirar equips que tenen dos onzes completíssims i patir perquè nosaltres ens hi acostem i algú es queixi perquè no juga. De moment, a poc a poc i bona lletra.

Després del partit i d'haver sopat veient guanyar el Girona, que sempre fa alegria, entrem a la sala de cinema per veure l'última de Sofia Coppola, “La seducción”. Com que ni he llegit la novel·la en què es basa ni he vist la primera versió que se'n va fer, em toca valorar la pel·lícula per si mateixa. I em torno a estavellar amb una certa decepció amb la cineasta. La primera part del film és correcta i fins i tot interessant, mentre anem observant el procés de seducció i gelosies que s'estableix entre el soldat del nord ferit i les dones del sud de diferents generacions que l'acullen en un internat durant la guerra de secessió nord-americana. El to és fred, distant, però s'accepta que aquesta sigui la decisió de Coppola en la posada en escena en nom de la subtilitat i la manca de subratllat. En un moment donat, però, es produeix un clar punt d'inflexió en la trama i aquesta es precipita de manera més aviat poc coherent i creïble, i la cinta perd el nord i deixa de trobar el to. Sembla clar que l'objectiu és passar d'una mirada femenina a una de feminista: davant la manipulació del patriarcat, la unió de les dones per sortir-ne vencedores. Però alguna cosa grinyola, ja que el film deixa fred just quan volia apostar per una certa tensió i adrenalina que no troba en cap moment. És una llàstima, perquè el sí-però-no que acostuma a generar-me sovint Coppola s'inclina cada vegada més cap a la segona opció.

Finalment, el cap de setmana també em permet enllestir la lectura del recull de relats “Quan arriba la penombra”, de Jaume Cabré. D'entrada, sorprèn que l'autor de joies com ara “Les veus del Pamano” o “Jo confesso”, caracteritzades per una mirada més aviat humanista enmig de la barbàrie, aposti aquí per un to molt més desencantat i per focalitzar l'atenció en els aspectes més sòrdids de la condició humana. Relats envoltats de crim i mort, amb un cert determinisme que sembla insinuar el primer “Els homes no ploren”, provoquen sovint una sensació de desconcert. És clar que això es produeix també per l'aposta decidida pel joc. Si a les dues obres anteriorment citades Cabré apostava per un diàleg entre diferents temps narratius que es fonien, aquí el diàleg l'estableix entre els diferents relats, que es parlen entre ells. A vegades el joc és intern: les dues narracions del magistral “Les mans de Mauk” es fonen i confonen establint un joc propi de Cortázar (es poden escollir semblances amb “Continuidad de los parques” o “La noche boca arriba”, per exemple), fet que acosta el recull a Monzó quan fins llavors s'havia mogut més en l'univers de Calders. Sigui com sigui, i amb la dimissió precisament de Monzó, ara mateix no hi ha dubte que Cabré és el més ferm candidat a convertir-se algun dia en un Nobel de literatura català. Si aquest moment arriba, esperem que no li passi com al protagonista d'un dels seus relats!

Comentaris (3)28-08-2017 09:44:34

Pàgines: 123456732  <>