login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Múltiple" i "Old boy" (de Spike Lee); i futbol: Betis 1 - Barça 1

Fins i tot les obres mestres indiscutibles tenen elements qüestionables. Part de la crítica va retreure a Alfred Hitchcock que clogués la magistral “Psicosi” amb una explicació final innecessària sobre la patologia del protagonista per part d'un psicòleg, com si l'espectador fos ximple i no hi hagués pogut arribar tot solet. Doncs bé, a la magnífica “Múltiple”, del seu hereu avantatjat M. Night Shyamalan, el ressorgit director d'origen indi dribla aquest risc donant rellevància al personatge de la psicòloga, que dosificarà la informació a l'espectador per no embafar i que anirà transmetent les regles del joc per impedir que la pel·lícula pugui ser titllada en cap moment de tramposa. Així doncs, sorprenentment, el mestre del cop d'efecte fa potser la seva pel·lícula més honesta amb l'espectador, malgrat que com sempre jugarà amb ell a voluntat: quan vulgui que sentim tensió, gairebé no la podrem suportar, i quan vulgui provocar-nos una riallada incòmoda en el moment més delicat ho aconseguirà sense esforç amb el seu inimitable humor negríssim. Perquè Shyamalan és un virtuós de la posada en escena, però sobretot és un mestre de la narració: aquí, també, amb una dialèctica entre el terror i un drama presentat per uns flash-backs repartits amb cura en els moments oportuns. Pot fer la sensació que Shyamalan potser no ha controlat del tot la sala de muntatge amb una concessió al públic més mainstream en una persecució final més aviat convencional (això sí, fins a arribar al cop d'efecte, que en realitat és plenament lògic si s'ha seguit amb atenció el sentit de la història), però fent una ullada al tràiler descobrirem escenes eliminades que probablement expressen un esforç de depuració. Amb ecos d'”El bosque” (la por a la bèstia com a element de control) i sobretot a “El protegido”, en un exercici d'estil que posa constantment la cinta i el seu actor protagonista (extraordinari James McAvoy) a la corda fluixa, a Shyamalan li ha sortit una pel·lícula profundament nietzscheana (amb un missatge molt d'agrair en els temps de cotó fluix que corren) que demostra, un cop més, que és el gran renovador del gènere per la seva capacitat de dotar de profunditat les truculències que crea.

Més aviat al contrari del que li passa a Spike Lee amb el seu discutible remake de la cinta de culte “Old boy”, del llegendari director sud-coreà Park Chan-Wook (pensen exhibir algun dia “La doncella” a Girona?). No es pot negar que Lee fa un esforç per traslladar el producte a la mentalitat americana (que és el sentit que suposo que deu tenir fer un remake d'aquestes característiques), i potser el problema és precisament que se'n surt. Perquè aquí no hi ha lloc per al misteri de la pel·lícula original: tot ha de tenir una explicació, per absurda que sigui. L'”Old boy” de Spike Lee no és potser la pel·lícula espantosa que alguns han volgut vendre, però l'ombra de l'original és massa allargada i potser es gaudiria millor sense la necessitat de la comparació amb un referent tan potent, de manera que potser hauria estat més intel·ligent posar-li un altre títol i presentar-la com un homenatge amb referent clar, que de fet és el que en realitat és.

I el Barça, ara mateix què és? Som el que volem ser, expressa el psicòpata de “Múltiple”. Què vol ser ara mateix el Barça? L'equip que juga a veure-les venir o l'equip decidit que ha demostrat que pot ser? No s'acaba d'entendre què va passar ahir. La primera part pot ser discutible, però comprensible, d'aquelles que es defineixen com a maduració del partit. Però la segona... I no és una qüestió d'actitud. No comparteixo els comentaris segons els quals el Barça va necessitar que li fessin un gol per despertar-se. Si el Barça va poder atacar com un boig l'últim quart d'hora va ser perquè el Betis va decidir (erròniament) que per conservar l'1-0 havia de recular. Fins llavors, el problema havia estat la incapacitat de superar la pressió avançada dels verd-i-blancs, fet que es va traduir en una absència gairebé total de joc a camp contrari. Segurament el problema va ser, malgrat un Ter Stegen excels (fins al límit de la temeritat) amb els peus i juntament amb el col·lapse mental de Rakitic en la posició de pivot, la discutible presència de Mathieu a l'eix de la defensa, que dificultava molt una sortida neta de pilota. Però Luis Enrique devia guardar Umtiti i Mascherano per a la batalla del Calderón... És el preu que cal pagar per aspirar a tot. L'eliminatòria contra l'Atlético no pot ser més inoportuna, d'un desgast físic i psicològic descomunal en plena lluita per la remuntada en la lliga i a un pam d'un dur enfrontament de Champions, però cal persistir, perseverar i creure.

Comentaris (5)30-01-2017 22:52:06

Futbol: Barça 5 - Real 2

Partit estrany, el d'ahir, amb una primera part encarcarada i una segona part desbocada. A la primera es va imposar el rigor i el sentit tàctic, és a dir, l'avorriment. A la segona el Barça va tornar a permetre que la cosa es descontrolés quan menys necessitat en tenia. Per sort, té tanta qualitat a dalt que a contundència a les àrees el guanya poca gent. D'altra banda, el mig del camp, amb Mascherano de pivot més pendent de tasques defensives i amb la presència del ja habitualment inoperant Gomes, no ajudava gens a la fluïdesa (sort de la societat Messi-Denis).

Sigui com sigui, Luis Enrique es va explicar com un llibre obert a la roda de premsa posterior (no és cert que no li agradi parlar de futbol: el que no li agrada és parlar del circ que l'acompanya), i el que va quedar més clar és que amb ell a la banqueta no hi haurà dos partits iguals. I, en qualsevol cas, fa la sensació que l'equip arriba en bona forma a un febrer molt atractiu futbolísticament. Fa mandra l'eliminatòria amb l'Atlético, però si es treu endavant pot esperar a final de curs una final molt bonica contra el Celta (per mi clar favorit en l'altra eliminatòria), un equip que sempre m'ha caigut simpàtic per filosofia i per joc, i no cal dir que aquesta setmana encara m'hi ha caigut més. I no hi ha perill que aquestes paraules se'm girin en contra: si contra algun equip em sabria menys greu perdre una final ara mateix, seria contra aquest.

Comentaris (7)28-01-2017 01:38:38

Cinema: "Loving"; i futbol: Eibar 0 - Barça 4

El punt de partida de “Loving” és dels que fan mandra. Basada en fets reals, la història que proposa té el risc d'adquirir un to de telefilm en mans de segons qui. Però vet aquí un cas en què, més enllà de l'argument, hi ha un motiu irresistible per anar-la a veure: l'escriu i la dirigeix Jeff Nichols. Sóc dels que es declaren incondicional de Nichols després d'haver-ne vist “Take shelter” i “Mud”, de manera que al final ens vam decidir a anar a veure aquesta història sobre una parella interracial de la qual es va il·legalitzar el matrimoni a l'estat de Virginia i la seva lluita pels seus drets civils. I, efectivament, Nichols no decep. Aconsegueix portar el film al seu terreny i torna a filmar com ningú el desemparament paradoxalment idíl·lic de l'Amèrica profunda. I es resol la incògnita: què podia atreure Nichols d'aquesta història? Doncs crec que principalment el personatge del marit. En efecte, malgrat que el personatge d'acció és la dona, el personatge més ric en matisos és el masculí: què maquina constantment el seu caparró impertèrrit? Doncs crec que sobretot dues idees: la primera, que no cal demanar clemència quan la raó t'assisteix en una situació injusta; i, la segona i més important, que l'única cosa que compta és el benestar i la seguretat dels teus. Veig en el personatge del senyor Loving ecos del protagonista de “Take shelter”, aquella por indefinida i latent que es manifesta sobretot en l'escena de la conducció alarmant del seu cunyat. Finalment, també és molt destacable el to que Nichols imprimeix a la pel·lícula. El director i guionista fuig de clixés romàntics i representa l'amor com el simple desig d'una quotidianitat plàcida compartida. I, d'altra banda, tampoc li interessa l'èpica de la lluita pel reconeixement, i ni tan sols converteix el film en una intriga judicial que acaba sent tangencial (amb els jutges del Tribunal Suprem desenfocats i, per tant, presentats com a institució despersonalitzada). El que li interessa és simplement reflectir l'assoliment de l'anhelada calma. Malgrat haver-ne vist només el tràiler i partir per tant d'un prejudici, sospito que un to molt allunyat de la previsible èpica hollywoodiana que deu ser “Figuras ocultas”, de tema similar i que curiosament s'ha estrenat la mateixa setmana.

I si de “Loving” en vaig sortir raonablement complagut, més content encara vaig acabar després del partit del Barça contra l'Eibar. Feia temps que no em sentia tan satisfet per un partit del Barça. Per fi tot va sortir bé, joc i resultat, i a més partint del mig del camp. Certament al Barça li va costar una mica entrar en joc, producte de l'empenta entusiasta del rival, però s'intuïa l'efecte gasosa perquè malgrat tot al Barça no se'l veia mal posat al camp. El problema era crear joc des del darrere, perquè de mig camp cap endavant l'equip estava molt endollat i quan s'hi va poder posar no va perdonar. Feia goig veure el trident implicat en la creació (no només Messi) i en la pressió (no només Suárez), amb un omnipresent Neymar. I va ser molt reconfortant veure la immensa feina dels tres migcampistes, que van permetre a l'equip refer-se de baixes tan sensibles com les d'Iniesta i Busquets. Rakitic estava sempre ben col·locat com a pivot, Denis es mostrava confiat i agosarat, i Turan col·laborava en defensa i trencava línies de pressió amb la seva qualitat tècnica. Veure reeixir d'aquesta manera un mig del camp tan atípic va permetre també adonar-se que l'equip arriba al tram decisiu de la temporada amb tothom implicat i aportant (fins i tot Aleix Vidal, molt recuperat per a la causa). Els últims minuts van ser una mica bojos, però eren minuts de les escombraries bo i pensant en el que s'apropa. Per començar, resoldre l'eliminatòria de copa contra la Real a casa. I després, que vingui qui vulgui.

Comentaris (7)23-01-2017 23:23:41

Futbol: Real 0 - Barça 1

Coincidència en les declaracions de Valverde i Eusebio en els dos últims partits que ha disputat el Barça en la copa: als tècnics de l'Athletic i de la Real, el que més greu els sabia era que no havien aconseguit desplegar el seu joc habitual ni generar ocasions. Mèrit del Barça, doncs: Luis Enrique ha decidit que aquest equip tenia marge de creixement des de la defensa. Dit així sona malament, però cal aclarir-ho: de la mateixa manera que si ataques bé defenses millor, també passa a la inversa. I, d'altra banda, el plantejament no és pas (Messi ens en lliuri) el de plantar l'autobús, sinó el de pressionar ben amunt per impedir que el rival pugui crear i agafar-lo com més desprevingut millor (i això és guardiolisme en estat pur). Dit d'una altra manera: es tracta de millorar l'actitud i els conceptes defensius per atacar millor. Per tant, essències intactes: jugar bé és igual a tenir predilecció per atacar i ser protagonista, i el Barça això no ho traeix.

Posem com a exemple la bona primera part de l'equip a Anoeta: escaldat pel bany que va rebre en el partit de lliga, el Barça decideix apostar majoritàriament per la pilotada llarga davant la pressió avançada de la Real. Com sempre, els dogmàtics parlaran de blasfèmia, però fixem-nos-hi bé. Una pilotada llarga sempre implica dues opcions: la primera és que Suárez la baixi i l'equip comenci a crear en zona perillosa per al rival i no per a ell mateix. La segona (més probable) és que la pilota la recuperi el rival, però en aquest cas no passa res: l'adversari haurà hagut d'endarrerir línies si no vol quedar massa partit, i automàticament qui activarà la pressió avançada serà el Barça. És a dir, pagues el rival amb la mateixa moneda: en el partit de lliga la Real va aprofitar que el Barça s'entossudia a iniciar el joc en curt per robar un cop i un altre la pilota en zona perillosa i activar el seu joc de possessió i posicional a partir d'aquí. Amb la nova estratègia, el Barça va aconseguir que tot això es produís en sentit invers.

Llàstima que la cosa es va empantanegar de mala manera a la segona part. La culpa, d'un arbitratge molt deficient que va aconseguir desesperar amb raó tots dos equips. Sigui com sigui, em va desagradar veure els jugadors blaugrana entrant al fang de la queixa i la picabaralla. Entenc que a vegades cal una paciència de sant que no sempre està disponible, però prefereixo que el meu equip parli exclusivament amb la pilota i que no adquireixi estils d'altres latituds. I, parlant d'altres latituds, com s'han capgirat de cop i volta les dinàmiques! És lleig (i perillós per si m'ho he d'acabar empassant) que ho digui jo, però feia setmanes que aquest blog ho pronosticava.

Comentaris (1)21-01-2017 03:12:26

Futbol: Barça 5 - Las Palmas 0; i cinema: "La la land", " Shame" i "Mamá"

Com que el meu ordinador és al metge perquè ha fet llufa i amb la tauleta vaig molt lent escrivint, avui no aprofundiré en gaire res. Només diré que aquesta és la versió del Barça que tots esperem (gran feina sense la pilota i reivindicació de la segona unitat); que "La la land" és irregular però disposa de dues interpretacions protagonistes espectaculars, en especial una Emma Stone que gaudeix i fa gaudir en cada fotograma (fins i tot quan el seu personatge pateix), i d'un final prodigiós (la pel·lícula va clarament de menys a més); que "Shame" és deliberadament freda (marca de fàbrica del seu director, Steve McQueen), i que "Mamá" va aguantar molt bé un segon visionat (de fet, crec que em va agradar més que el primer cop) perquè és una pel·lícula ben escrita i ben filmada (amb alguns plans memorables i un final gòtic molt a l'estil d'un Tim Burton). Cap de setmana complet!

Comentaris (1)16-01-2017 23:18:43

Cinema: "Silencio"; i futbol: Barça 3 - Athletic 1

En una de les converses teològiques que mantenen l'últim sacerdot viu del Japó i el seu botxí a la pel·lícula “Silencio”, d'un més espiritual que mai Martin Scorsese, l'inquisidor afirma que ell no pot entendre la seva religió com una maledicció, com fan els cristians. Aquí rau, segurament, la clau de volta de tot plegat: el Déu de l'Antic Testament és terrible, i el del Nou és una encarnació turmentada. L'educació catòlica ensinistra des de ben aviat els seus deixebles en la temença d'un gran ull que veu tots els pecats: la religió no es viu des del goig i el consol, sinó des de la por. A diferència de la religió budista, en què l'objectiu és eixamplar la ment, aquí es busca l'estretor de mires. Per això aquestes dues creences esdevenen irreconciliables al Japó del segle XVII. Però, és clar, Scorsese és un reconegut catòlic que parteix d'un episodi certament real i terrible: les persecucions i tortures a què van ser sotmesos els cristians en aquella època i aquell espai remots. A Scorsese no sembla interessar-li tant la denúncia de la barbàrie japonesa com fer-la servir de pretext per a la reflexió sobre la seva fe, i fa diana quan arriba a la conclusió que allò que fa patir més un cristià no és el martiri, sinó la culpa. Llàstima que la pel·lícula esdevingui repetitiva en la representació de les tortures i excessivament complaent en la seva escena final, perquè abasta els seus moments de plenitud en els pocs moments de calma, amb una fotografia impecable que suggereix el dubte, la buidor i la recerca infructuosa del poeta: “así voy yo, borracho melancólico, guitarrista lunático, poeta, y pobre hombre en sueños, siempre buscando a Dios entre la niebla.

Com, amb perdó per l'excés de prosa, el Barça a la recerca eterna de la seva identitat. Quan juguem bé, ens empipa el resultat. Quan el resultat és bo, ens empipa el joc. Fins i tot quan el joc és decent, ens reca no haver estat curosos en l'estil. Ja és bo, fins a cert punt. Ahir al vespre jo no estava per anàlisis: en eliminatòries d'aquesta mena, apareix el meu Mr. Hyde en la seva màxima esplendor i esdevinc un volcà de nervis, de crits, de patiment, d'eufòria. L'endemà, amb el cap més fred, hi dono alguna volta més. Hi ha moltes coses de les quals estar satisfet del partit d'ahir, especialment de la brillantor del trident (Neymar ha tornat!) i de l'actitud fantàstica de l'equip, capaç de sobreposar-se a totes les adversitats. Però comença a desesperar la facilitat amb què encaixem gols, tenint en compte les poques oportunitats que concedim. I l'altre debat, és clar, és l'estil. Cillessen, de moment, no és Ter Stegen amb la pilota als peus, però a Luis Enrique no semblava importar-li. Aquesta vegada havia decidit jugar més en llarg, a la recerca de segones jugades per obligar l'Athletic a retrocedir. El pla, acompanyat d'un generós esforç en la pressió després de pèrdua (providencial per a l'assoliment del primer gol), va funcionar, i el Barça va aconseguir neutralitzar el perill de l'Athletic, tot i el peatge d'un atac més aviat esbojarrat. Fins aquí, tot correcte: alguns hi veuran blasfèmia, però jo hi veig adaptació al medi. El que ja és més empipat és el que va passar a partir del 3-1: el Barça va ser incapaç de mantenir la possessió i va mantenir el partit en una perillosa cercavila. Incapaç o, simplement, no ho volia? Ja se sap que, davant el dilema, Luis Enrique acostuma a preferir buscar la sentència més que no pas especular amb la pilota, i ahir més que mai tenint en compte la dificultat de combinar al mig del camp per la superpoblació de bascos en aquesta zona. Però, sigui com sigui, aquesta és la part més discutible del partit d'ahir. Tot i així, una última cosa: m'han molestat una mica els diversos comentaris de mofa que he sentit avui (entorn, mitjans...) minimitzant la victòria, en el sentit que eren uns simples vuitens de copa. Com si no recordéssim com llençàvem aquesta competició anys enrere (comparem-ho amb l'esforç de tothom ahir) ni com ens agrada jugar-ne les finals. I, sobretot, com si oblidéssim la màxima segons la qual el futbol és un estat d'ànim. L'equip necessitava un punt d'inflexió, i en aquest sentit el partit d'ahir és dels que marquen temporades. Poca broma.

Comentaris (3)12-01-2017 23:16:53

Cinema: "Comanchería"; i futbol: Vila-real 1 - Barça 1

Primera imatge de “Comanchería”, que dóna pas a un primer pla seqüència que ja t'atrapa i que deixa clara la virtuositat tècnica i narrativa d'aquest magnífic neowestern: la càmera enfoca un grafit amb la llegenda “Tres vegades a l'Iraq, però a nosaltres ningú no ens rescata”. La pel·lícula ensenya les seves cartes des del primer segon: farà servir una narrativa clàssica de cinema d'acció (a mig camí entre el thriller i el western) per tractar problemàtiques socials. I, d'altra banda, s'estableix així des del començament la dicotomia que es respirarà en tot el metratge entre el patriotisme i la sensació de desarrelament causada pel mal govern i la implacable lògica perversa del capitalisme liberal i salvatge. I la idea que serveix de punt de partida no pot ser més simple, eficaç i atractiva: si el banc és a punt de desnonar-nos per impagament de la hipoteca, atraquem les seves sucursals per obtenir els diners (de fet, l'acte de justícia poètica no acaba aquí, però no fem spoiler). Comença així un joc del gat i la rata entre el ranger que perseguirà els atracadors i la parella de germans que fan de Robin Hood d'ells mateixos. La pel·lícula ofereix una dialèctica paral·lela constant entre la parella de policies i la parella de lladres, amb uns diàlegs impagables plens d'un humor divertidíssim però amb rerefons trist: un món s'està acabant, i tot està tenyit d'una desolació melancòlica i un desconcert en els servidors de la llei davant del món que els toca defensar. Al final, com marquen els cànons, els antagonistes hauran de tenir un duel final, però serà verbal. Ja no són temps per a l'èpica, sinó per a la recança. D'acord: el vot a Trump va respondre en gran part precisament al desengany davant del sistema, però als seus votants se'ls hauria d'obligar al visionat de “Comanchería” al més pur estil de “La taronja mecànica”, amb la impossibilitat de perpellejar o d'apartar la mirada, a veure si entenen que el seu enemic no és a fora, sinó que són víctimes d'un esquema econòmic (l'American way of life) que absurdament i orgullosament defensen amb el seu culte per les armes, com cowboys que s'han equivocat de bàndol.

I, a tot això, segona patacada del nou any per al Barça, suavitzada per un golàs de Messi a l'últim minut que no impedeix que el líder s'allunyi cada cop més. A diferència de Bilbao, però, aquesta vegada no hi ha absolutament res a retreure a l'equip, que va jugar un bon partit contra un rival ben organitzat i de gran qualitat amb la pilota als peus. Va ser un partit intens i jugat de poder a poder, en què tots dos equips van exhibir les seves habilitats ofensives per damunt de les defensives, el Vila-real amb combinacions més ràpides i el Barça més pausades. Tot i així, que s'avancessin els groguets va ser injust, perquè gràcies a la pressió avançada el Barça havia aconseguit neutralitzar en gran part el joc ofensiu del rival i atacava més i millor. Però una descoordinació defensiva puntual després de pèrdua va tornar a condemnar l'equip, que mai va deixar d'intentar-ho fins a obtenir un premi insuficient. El culer pessimista que sempre portarem dintre ens pot fer pensar que estem a punt de llençar dos títols en una setmana, però l'optimista ens hauria de dir que jugant com ahir l'eliminatòria contra l'Athletic és totalment remuntable i la lliga, també. De la mateixa manera que el culer clàssic s'entretindrà a lamentar les recurrents errades (?) arbitrals, mentre que el pragmàtic recordarà que només val la pena centrar-se en aquells aspectes que es poden controlar. Aquest ha de ser el camí. Coratge i endavant!

Comentaris (5)09-01-2017 22:58:02

Futbol: Athletic 2 - Barça 1

El tòpic ho posa fàcil: carbó per al Barça ahir a San Mamés. Tot i que aquesta vegada cal retreure-li el fet de confondre intensitat amb violència, lloable plantejament tàctic de l'Athletic: pressió molt avançada i després marcatge individual a tot el camp. Suficient per neutralitzar durant molts minuts el joc del Barça (només Neymar sortia de la mediocritat), que va tenir els mateixos problemes de sempre en aquests casos: equip partit i absència de pilotes per al trident. Primera part per oblidar. A la segona l'equip, ferit en l'orgull per diferents circumstàncies, va millorar lleugerament, sobretot a partir del 2 a 1, que li va donar certa tranquil·litat. Em va agradar veure l'equip abocat a la porteria contrària en els minuts finals sense especular i la valentia i l'ambició de Luis Enrique en el darrer canvi, malgrat que potser un davanter més creatiu del perfil de Turan hauria estat més adequat.

Sigui com sigui, el Barça ha de mostrar molt més futbol que el que de moment està posant sobre la taula aquesta temporada si vol sortir-se'n. I el que és innegable és la confirmació un cop més que el futbol és l'esport més narratiu que existeix: cap altre joc pot oferir els diferents cops de teatre i les muntanyes russes i alternatives que es van veure ahir. La setmana que ve, el desenllaç.

Comentaris (3)07-01-2017 00:30:39

Cinema: "Paterson"

Vaig al cinema sol, perquè la meva dona no té la sort de tenir tantes vacances com jo. Torno a casa i li dic que la pel·lícula m'ha encantat. Quan em pregunta de què va, m'adono que no sé què contestar-li. Li'n faig cinc cèntims, però és difícil resumir un film en què no passa res però en què en realitat hi bateguen tantes coses. Perquè, com diu un personatge d'aquesta excel·lent “Paterson”, de Jim Jarmusch, la poesia traduïda és com una dutxa amb impermeable. I perquè, com diu un personatge de la novel·la de John Irving “En una sola persona”, qui no ha llegit una obra no pot saber en realitat de què va.

El cas és que “Paterson” és, ni més ni menys, poesia de la quotidianitat. T'allibera d'aquella lleu sensació de malestar que et deixen les grans històries perquè tu mai les viuràs, i et fa adonar que la rutina és màgicament canviant cada dia, com en aquella sèrie de fotografies que feia el Harvey Keitel de “Smoke” (impossible no pensar en aquella esplèndida pel·lícula mentre es veu aquesta). La rutina, la repetició, proporciona felicitat en l'equilibri entre la seguretat que et dóna i les seves lleus però estimulants variacions. I, com que són els versos que escriu la nostra miraculosa existència, és tota una aventura en ella mateixa, tal com ens recordava un dels moments més memorables de l'extraordinària “Up” de Pixar.

En definitiva, “Paterson” és tot un cant a la vida, impagable en els temps que corren. Perquè ens fa sentir que tota la nostra vida és poesia. I que cada dia (o cada setmana) que comença és un nou full en blanc que podem encarar havent après alguna cosa més que en l'anterior, de manera que el nostre millor poema encara ha d'arribar.

Comentaris (3)05-01-2017 10:59:32

Cinema: "Mascotas" i "Infierno azul"; i lectura: "Amberville"

Per acabar l'any, visitem Còrdova i després passem uns dies amb la família a Lucena. Al tren passem l'estona amb una pel·lícula a l'anada i una altra a la tornada. Primer, “Mascotas”: queda clar que a Illumination Entertainment, creadora dels carismàtics Mínions, els queden moltes hores de guió per acostar-se a Pixar. Són bons creant personatges simpàtics, però els falta argument. I d'acord: no tenen la mateixa pretensió intel·lectual, però si busquen divertir a mi m'acaben avorrint amb tanta peripècia passada de voltes. Dit d'una altra manera: el peatge de l'acció necessària per enganxar els nens ocupa massa espai, i els bons gags que apareixen en la quotidianitat dels animals es perden enmig de tant de vertigen.

Tornant, “Infierno azul”. Pel·lícula inquietant, com inquietants són a vegades les casualitats: vam estar a punt de veure-la el dia abans amb la família, però al final se'ns va fer tard. Entre totes les pel·lícules possibles, tanta casualitat fa una mica de cosa... El cas és que l'última pel·lícula de Jaume Collet-Serra es consumeix amb facilitat, segurament la mateixa amb què s'oblida. Però és eficaç: t'angoixa i et fa passar una mala estona amb elements mínims, essent molt superior a exercicis similars ambientats al mar com ara “A la deriva”. Collet-Serra fa el seu homenatge particular a Spielberg amb dues referències: l'òbvia “Tiburón” i la potser involuntària “El diablo sobre ruedas” (o com fugir d'un element implacable que s'interposa entre tu i el teu destí). Distreta, malgrat que li sobren coartades dramàtiques innecessàries.

I, amb tant de tren, tinc temps d'enllestir l'última lectura de l'any: “Amberville”. Assegura el seu autor, amagat sota el pseudònim Tim Davys, a la solapa de l'edició de Columna, que va trigar anys a llegir un llibre i que va aprendre a explicar històries mitjançant sobretot el cinema. Doncs potser es nota, per bé i per mal. És evident que va aprendre el gust per l'estructura trencada, per la multiplicitat de punts de vista i pels girs inesperats. El problema és que literàriament a l'artifici se li veuen algunes costures. Tot i així, es llegeix amb plaer, i ofereix una estimulant lectura existencialista. Que no acabi de trobar l'equilibri amb la intriga que proposa acaba essent un mal menor.

I, en fi, que al marge d'aquest consum cultural irregular, hem gaudit molt de la nostra estança en terres cordoveses. La capital és preciosa, amb una mesquita imponent i que emociona, i la seva gent és oberta i amable amb el visitant. I a Andalusia hem viscut un cap d'any intens, divertidíssim, on la gent ja és al carrer menjant, bevent i ballant fins poques hores ABANS de les campanades. La meva família i els seus amics, la gent andalusa en general, ens fan sentir tan bé que m'arribo a plantejar si és correcte el meu desig d'independència. Però pel mòbil ens arriben notícies del tracte infame de l'Audiencia Nacional al regidor de Vic Joan Coma, i de seguida recordo que el nostre problema és amb l'Estat (bé, no només: un descerebrat acaba d'amenaçar de mort el nostre president) més que no pas amb la seva gent. Tenim moltes ganes de tornar amb els pobles germans del sud de la península però, conscients que la independència no ens ho impedirà pas i que aquesta és necessària per a la nostra dignitat individual i col·lectiva, entre abraçades amb oncles i cosins trobem un moment per brindar en veu baixa perquè aquest 2017 sigui, d'una vegada, l'any 1 de la nostra nova era.

Comentaris (1)03-01-2017 14:18:29

Cinema: balanç del 2016

Un rànquing un pèl estrany, el d'aquest any, amb moltes pel·lícules que podrien ser al top 10 i no hi són i viceversa, però al final cal decidir per petits detalls. I, un cop més, amb un podi de luxe, malgrat que enmig de pel·lícules molt potents hagi optat per una primera classificada amb format d'obra menor i potser no del tot rodona, però en un any de pel·lícules metafòriques aquesta és, juntament amb la tercera, la que més ha aconseguit estimular el meu cervell i emocionar-me a parts iguals. La segona? Simplement, una lliçó de cinema. I la resta? Hi haurà opinions per a tots els gustos. De manera que som-hi: aquestes són les 41 pel·lícules vistes aquest any en una sala de cinema per ordre de preferències.

1. LA HABITACIÓN

2. LOS ODIOSOS OCHO

3. LA LLEGADA

4. Elle

5. Train to Busan

6. Más allá de las montañas

7. Corazón gigante

8. Carol

9. La juventud

10. Espías desde el cielo

11. Captain Fantastic

12. Café society

13. Sully

14. Triple 9

15. Animales nocturnos

16. No respires

17. El puente de los espías

18: Sparrows

19. Orgullo + prejuicio + zombis

20. Los exámenes

21. Melanie, the girl with all the gifts

22. La invitación

23. Mustang

24. Después de nosotros

25. Nuestra hermana pequeña

26. ¡Ave, César!

27. Todos queremos algo

28: Isla bonita

29. El porvenir

30. La bruja

31. The neon demon

32. Trumbo

33. Calle Cloverfield 10

34. Batman VS Superman

35. Lake Bodom

36. Star Trek: más allá

37. El renacido

38. El desafío

39. Escuadrón suicida

40. Sweet sweet lonely girl

41. Tres recuerdos de mi juventud

Comentaris (3)27-12-2016 14:13:58

Futbol: Barça 7 - Hèrcules 0

L'enfocament de les primeres eliminatòries de copa per part de Luis Enrique és clar i contundent. Deixa a casa (o de vacances) les primeres espases, es guarda algun roc a la faixa a la banqueta i deixa que els jugadors menys habituals facin la resta (aquesta vegada, sense jugadors del filial). Un missatge rotund i ambivalent alhora cap a la segona unitat: els deixa clara la seva condició d'equip B (excepció feta de Gomes i Mascherano/Umtiti) però alhora els transmet que confia plenament en ells per solucionar la papereta. Aquests jugadors tenen ara com ara un paper una mica galdós: han de jugar aquesta mena de partits estranys sabent que, quan arribi el moment de recollir-ne els fruits i avancin les eliminatòries, probablement perdran protagonisme (excepte segurament Cillessen). I, amb tot, només calia veure les cares dels blaugrana per veure la professionalitat amb què es van prendre l'enfrontament: la concentració de Rafinha, la intensitat de Denis... parlen molt bé d'ells. En aquest sentit, fereix especialment la situació de Rakitic, que ara necessita remuntar però conscient que és més difícil brillar sense la companyia dels titulars. El croat és un gran professional que va saber acceptar el seu rol sacrificat a l'onze en detriment de la condició d'estrella amb què arribava provinent del Sevilla. Però ara mateix amb Gomes (i en menor mesura Denis) sembla que ha perdut terreny. Amb el portuguès es va muntar un rebombori absurd a propòsit de la seva absència contra l'Espanyol quan la cosa estava clara: feia molts partits seguits que jugava i contra l'Hèrcules Luis Enrique el necessitava per donar descans a Busquets en la posició de pivot, de manera que era lògic que descansés contra els periquitos. Finalment, capítol a part mereix Mascherano, a qui no només no cauen els anells per disputar partits com el d'ahir sinó que és incapaç de jugar sense els cinc sentits posats al terreny de joc: impagable el moment en què el pobre Digne està entusiasmat per haver acabat d'obrir la llauna amb el seu primer gol com a blaugrana i Mascherano li talla la celebració avisant-lo que ha comès alguna errada tàctica... Un luxe per a qualsevol entrenador.

Per tot plegat, plantejament intel·ligent per molt que a vegades pugui ser inquietant quan l'eliminatòria no està resolta: que juguin els més necessitats de minuts, que hi posaran més cor i cap que les estrelles. El Barça va fer un partit solvent, i si la primera part va costar va ser perquè els equips petits prefereixen (amb lògica i orgull) venir al Camp Nou a competir més que no pas a divertir-se. Va ser qüestió de posar-hi paciència a la recerca d'espais i acabar recollint el gol com fruita madura: quan insisteixes, i els jugadors estan junts, el rival acaba reculant tant que el gol pot acabar arribant gairebé per accident. A partir d'aquí, a la segona part l'Hèrcules es va fondre físicament, el partit es va obrir i va començar el festival.

I, per acabar, reflexió aquest cop a favor d'aquesta controvertida directiva (al cèsar el que és del cèsar): gran idea, això de la jornada del soci solidari en la tornada dels setzens de copa. Tothom hi surt guanyant, i el Camp Nou fa goig. Quan una junta millor que aquesta prengui el relleu, que no desfaci perquè sí les poques coses que s'hagin fet bé.

Comentaris (1)22-12-2016 20:28:17

Futbol: Barça 4 - Espanyol 1

Hi ha dies que no cal trencar-s'hi gaire el cap. Fa setmanes que ens trobem en el debat sobre el joc de l'equip, de si a vegades som massa verticals o a vegades massa parsimoniosos, del perfil que han de tenir els interiors, de la distància entre línies, del paper dels laterals... I és un debat saludable, que ben encarat i sense dogmatismes només pot fer progressar l'equip. Però hi ha dies que el futbol se simplifica: vas 1-0, la primera part ha estat bona però intermitent, la segona està essent més aviat ensopidota i com a espectador et mous entre l'avorriment i el neguit per un resultat massa curt. I aleshores apareix Ell. L'únic, l'inimitable, l'extraordinari Leo Messi. Tenim tanta sort de veure'l jugar cada setmana i que, a sobre, ho faci amb el nostre equip! I ja ho sé: moltes vegades he dit que no m'agrada que tots els èxits de l'equip es focalitzin només en l'argentí, i ho continuo pensant. Però hi ha dies que tant és tot, tant és a què juguem; hi ha dies que guanyem perquè sí, perquè tenim Messi i perquè a Messi li dóna la gana. L'exhibició de la segona part d'ahir és absolutament extraterrestre, i el més increïble és que ho hem acabat trobant normal. Ahir Messi tot solet, amb el permís d'uns excelsos Iniesta i Luis Suárez, va devorar tots els periquitos que se li van posar al davant. La cara de l'entrenador de l'Espanyol ho deia tot: quin sistema pots idear per aturar això? Que la salut (i aquesta incerta directiva) ens el conservi molts anys!

Per això, perquè el partit no va tenir més història que la que Messi va voler, avui val la pena aturar-se a parlar un moment d'una cosa menys agradable. Es tracta de la tristament famosa grada d'animació. Ahir vaig tornar a sentir vergonya aliena d'aquesta part (petita i poc representativa) de la nostra afició. Esperava no haver-ne de tornar a sentir, però ja feia setmanes que es veia venir, i el pitjor (espero equivocar-me) pot estar per arribar si no es rectifica. Sé de què parlo perquè durant una època vaig viure partits a la graderia amb aquests sectors, i fins i tot lamento dir que a vegades em vaig deixar portar pels seus càntics, però aviat vaig veure que alguna cosa no anava a l'hora. A aquesta gent tant se'ls en dóna el que faci l'equip (de fet, moltes vegades segueixen el partit d'esquena, amb actitud desafiant cap a la resta de la graderia), i es limiten a deixar anar per la boca tota la ràbia acumulada en la seva buida existència. A Luis Enrique li agraden perquè criden el seu nom i perquè, certament, fan caliu. Però a vegades cal preguntar-se a quin preu. Jo sóc el primer que he criticat moltes vegades el caràcter reactiu del públic del Camp Nou, però té més sentit aquesta actitud que cantar sense solta ni volta independentment del que passi al camp. Sobretot quan els càntics comencen a agafar caires insultants, com ahir. Per molt malament que ens caigui l'Espanyol (a mi, molt), i per molts exabruptes que puguem llançar a la tele des de casa cap als seus jugadors (l'any passat, jo uns quants), quan es va a un camp de futbol es va a animar el teu equip i no a insultar els altres. Els culers hi hauríem de ser especialment sensibles, tenint en compte com ens insulten a gairebé tots els estadis de primera. I, si llavors ho trobem malament, apliquem-nos-ho i no ens rebaixem al seu nivell: el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. I capítol a part mereixen les pancartes, amb l'agreujant que aquestes necessiten el vistiplau del club. “Orgull de Barcelona”: es pot ser més burro i més excloent? Cal que tinguem amb l'Espanyol la mateixa actitud de condescendència que tan lamentable trobem quan l'apliquen els ultres madridistes a l'Atlético? Tan difícil és no barrejar la rivalitat amb la mala educació? I de pancartes, pel que sembla, n'hi havia de pitjors. Aquesta directiva ha decidit desfer totes les coses bones que va fer la directiva anterior, però concretament aquesta decisió (haver readmès els ultres a l'Estadi) li pot acabar esclatant a la cara. Sort que Messi (ai, ai, ai, aquesta renovació en mans d'aquesta gent) i l'equip els tapen les vergonyes i mantenen la nostra dignitat.

Comentaris (5)19-12-2016 23:24:46

Futbol: Osasuna 0 - Barça 3; i cinema: "Las bicicletas son para el verano"

Magnífica posada en escena del Barça dissabte al camp de l'Osasuna. Definitivament, tothom sembla haver entès que el retorn a l'estil és el millor camí cap a l'èxit, i dissabte l'equip es va aplicar en aquest sentit. A Luis Enrique, pel que sembla, tot aquest debat sobre l'estil el posa molt nerviós, però l'asturià hauria d'entendre que l'autocrítica, si és constructiva, pot acabar essent molt més productiva i beneficiosa que l'autoengany de viure instal·lat en un món de somni irreal que és producte només de la fortuna en què viuen altres. El temps, n'estic convençut, posarà cadascú al seu lloc. N'hi va haver prou amb el detall tàctic de tornar a situar Busquets entre els centrals en la sortida de la pilota i allargar d'aquesta manera els laterals. Fent-ho així, equip més juntet i tot més ordenat i polit. I tocar i tocar, i jugar de manera posicional. Només queda el dubte de si amb el retorn d'Iniesta n'hi ha prou o si quan reaparegui Neymar tornarem a ser verticals i vertiginosos sense sentit. Sigui com sigui, dissabte el Barça va trobar l'equilibri perfecte en el seu joc: pausat i pacient en la construcció a la recerca d'espais, i mortalment accelerador en els metres finals. Aquest era el perfil propi del Luis Enrique del triplet i així va assaltar el Barça el Bernabéu la temporada passada amb un contundent 0-4. Aquest és el camí. I això que a la primera part semblava que la malastrugança en la lliga ens continuava perseguint, ja que malgrat jugar com els àngels no hi havia manera de perforar la porteria contrària. Què es pot fer quan ho estàs fent tot bé i la pilota no vol entrar? Doncs tenir paciència, creure en el que fas i insistir, insistir i insistir. I, curiosament, a la segona part, en què el Barça va ser molt més intermitent, va ser quan va aconseguir marcar (Suárez va obrir la llauna es veu que en posició dubtosíssima, ja que pel que sembla podria ser que un pèl de la seva cella dreta estigués lleugerament per davant de la pilota en el moment de rebre la passada). Però Luis Enrique ho va explicar molt bé a la sala de premsa: els gols van arribar gràcies a la bona feina de la primera meitat, que va desgastar com una gota malaia les forces dels locals, i a més van ser producte del joc combinatiu (bé, excepte l'enèsima marcianada de Messi en el tercer). A partir del 0-2 l'Osasuna es va estirar a la desesperada, i l'equip va tenir el dilema de sempre: calmar les coses amb la possessió o accelerar i mirar d'aprofitar els espais. Poca importància tenia tot plegat ja. El partit era mort, tot i que encara hi va haver temps perquè Messi (el malfactor que va provocar de manera imperdonable l'educadíssima, com s'ha vist aquest cap de setmana, afició ultra del València en celebrar un gol) tingués un gest d'esportivitat malauradament insòlit en l'elit professional en reconèixer a l'àrbitre que no li havien fet una falta. Però, en fi, que l'alegria no va ser completa perquè al vespre en el partit del líder ens vam quedar amb la mel als llavis. Què es pot fer quan veus que la sort sempre està del costat de l'adversari? Doncs tenir paciència, creure en el que fas i insistir, insistir i insistir. A l'altra banda del pont aeri l'emperador va nu, i la fortuna no hi serà sempre per dir-li com d'elegant és el seu vestit.

Magnífica posada en escena també la realitzada al seu dia pel cineasta Jaime Chávarri de l'obra teatral de Fernando Fernán Gómez “Las bicicletas son para el verano”. Crònica costumista, angoixant i malgrat tot vitalista de la guerra civil espanyola, la pel·lícula mostra el conflicte entre les dues Espanyes irreconciliables amb unes quantes seqüències memorables: el pla seqüència de l'entrada del pare de família a la casa en el moment de l'esclat de la guerra, la quotidianitat amb què parlen els protagonistes quan es dirigeixen al refugi en ple atac aeri, la candorosa (i perniciosa, com ens pot passar ara i aquí) visió utòpica i revolucionària de part dels combatents, el desconcert moral de la societat civil que es troba enmig de la disputa personificada en una àvia que és una persona d'ordre però que celebra emborratxant-se amb anís que gràcies a la victòria temporal del republicanisme a Madrid podrà divorciar-se del seu home, la dona que rep esperançada l'arribada de la pau quan en realitat el que ha arribat és la humiliació, l'humor devastador de la seqüència de les llenties... Tot, presidit sempre per uns diàlegs brillants i enginyosos i una frescor que per a si voldrien moltes pel·lícules d'ara. I la bicicleta, símbol de la supervivència en el clàssic de Vittorio de Sica, esdevé aquí metonímia d'un estiu metafòric que qui sap quan tornarà.

Comentaris (1)13-12-2016 01:07:46

Cinema: "Animales nocturnos"

La publicitat presentava “Animales nocturnos” com un thriller elegant, i així acaba essent. Però segurament per això desconcerta tant el seu pròleg. “Animales nocturnos” té un començament certament provocador, fins diria que desagradable, que té continuïtat en uns primers minuts que són un festival de la buidor. Un cop vista, amb plaer, la pel·lícula completa, s'entén tot: es diria que el director, el dissenyador Tom Ford, posa tota la carn a la graella i aconsegueix en deu minuts retratar molt millor la vacuïtat de l'èxit que tota “The neon demon” sencera. L'objectiu: accentuar la sensació d'estafa que deu sentir la protagonista al voltant de la seva vida.

“Animales nocturnos” és una pel·lícula valenta, que aconsegueix el miracle de fer funcionar una estructura que combina dos (de fet, tres) plans narratius diferents de manera enlluernadora, gens impostada (a diferència d'altres films que han jugat aquesta carta, com ara posem per cas la decebedora “El peso del agua”, de Kathryn Bigelow). De fet, l'estructura narrativa, juntament amb una excel·lent posada en escena, és el gran mèrit d'un film que en realitat presenta dues històries que per separat no passarien de convencionals.

Bé: sense oblidar la colossal actuació de dos intèrprets meravellosos. Jake Gyllenhaal i Amy Adams estan senzillament immensos. I és igual haver-los hagut de veure en versió doblada, perquè ho transmeten tot amb una mirada. Prou ingredients per valorar aquesta notable pel·lícula sobre les oportunitats perdudes, sobre la pressió de les expectatives de la masculinitat, sobre la creació artística i sobre el plaer i l'impacte que ens provoquen les bones històries.

Comentaris (1)09-12-2016 12:47:55

Pàgines: 123456727  <>