login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Lo que esconde Silver Lake"

Comencem l'any al cinema amb una petita decepció. Esperava amb candeletes l'arribada de “Lo que esconde Silver Lake”, la nova proposta de David Robert Mitchell, creador de la gran “It follows”, que va marcar un abans i un després en el cinema de terror. I no és que aquesta sigui una mala pel·lícula, però pel meu gust no està a l'alçada de les expectatives per caòtica, per dispersa i per la incapacitat de sentir empatia pel protagonista.

Anem a pams. D'entrada el més sorprenent (tot i que alhora coherent) del film és la seva lògica d'escape-room, de desxifrador de codis per descobrir enigmes. I és coherent perquè Mitchell planteja la nàusea existencial actual com una conseqüència de l'absència de misteri que provoca el fet de tenir tota la informació (que no pas coneixement) a un clic. I, en aquest sentit, és especialment reveladora la inutilitat de la cerca al google en les pistes que segueix el protagonista. És en la cultura pop on cal trobar les respostes. I, així, el film esdevé alhora homenatge i condemna de la cultura pop, com a llac on tots ens banyem però també com a generadora de desitjos, anhels i revoltes que ens sentim nostres però que en realitat estan dissenyats pel sistema per adormir-nos i donar-nos la falsa sensació que tot evoluciona quan en realitat tot continua com sempre. L'escena de la guitarra i el compositor, que convé no revelar, és memorable i el millor de la pel·lícula, però si es tractava d'explicar-nos això no calia marejar-nos durant dues hores i mitja. És clar que en els escape-rooms això ja passa: un cop resolt l'enigma, et queda l'estranya sensació que potser algunes pistes t'han despistat més que una altra cosa.

En definitiva, Mitchell planteja una recerca obsessiva per part d'un personatge, com si capgirés el sentit del seu film anterior, malgrat que alhora molts personatges asseguren sentir-se perseguits. I ho fa prenent referents estètics com “Collateral” i “Mulholland Drive” (l'escena del coiot), però encara ha de menjar moltes sopes per acostar-se al geni de David Lynch, que és a qui sembla que es vol apropar. En tot cas, el film ha aconseguit incomodar-me una mica, perquè la major part de la meva cultura és pop. I el simple concepte indústria de l'entreteniment ja fa venir esgarrifances. Però suposo que es pot destriar una mica el gra de la palla, i les meves sèries i pel·lícules preferides sempre deuran ser una mica millor que el “Sálvame”.

Comentaris (5)03-01-2019 21:33:20

Cinema: "El nen amb el pijama de ratlles"

Vet aquí una pel·lícula que encara no havia vist mai, però de la qual em sabia tota la trama. No havia llegit tampoc la novel·la en què es basa, però sovint els alumnes m'havien fet un resum o bé del llibre o bé del film quan els deixava triar (bon senyal, que a les noves generacions les commoguin històries com aquesta). És clar que no és el mateix saber una trama que veure'n la pel·lícula, perquè hi ha altres aspectes a valorar com ara la posada en escena (acadèmicament impecable).

A banda d'això, evidentment cal acceptar el recurs del túnel per passar a l'altra banda del filat com una llicència simbòlica (hagués estat tan fàcil!). I crec que un dels objectius de la història és incomodar-nos pel fet de patir més de manera inconscient per un nen que per l'altre.

Finalment, cal destacar alguns dels diàlegs més reveladors i contundents sobre com la ideologia nazi s'anava impregnant del cor de les persones. Una ideologia totalitària, supremacista, imperialista, amb la pretensió de subjugar o suprimir qualsevol altra identitat. Per això és inadmissible que als catalans republicans ens hi comparin impunement cada dos per tres. Per exemple, comparant un auditori clamant per la llibertat amb els recitals propagandístics nazis. No és el mateix proclamar la superioritat de la raça que exigir que et deixin sobreviure com a poble. De fet, és el contrari. Així que si volen burlar-se de la nostra tendresa (i entossudir-se a confondre-la amb debilitat), endavant: són tan lliures de ser miserables com nosaltres de ser dignes. Però prou comparacions difamatòries. I, per cert, i sense ànims d'anar més enllà de la metàfora hiperbòlica: que pensin que la gran lliçó d'”El nen amb el pijama de ratlles” és que quan s'és còmplice de la barbàrie (ni que sigui amb el silenci), pots acabar essent-ne tu la víctima.

Comentaris (1)02-01-2019 13:52:18

Cinema: balanç del 2018

Curiosament, aquest any l'última pel·lícula vista en cinemes ha acabat essent la millor de la collita. Les raons, exposades a l'article anterior. Que tothom s'afanyi a veure-la. Que cadascú busqui al seu interior quin és el significat de la bondat. Que la bondat deixi d'estar infravalorada. Que la bondat s'imposi. Que els desitjos de cada cap d'any, individuals i col·lectius, no calgui repetir-los el següent. Que el 2019 porti a tothom allò que es mereix.

1. LAZZARO FELIZ
2. Malos tiempos en el Royale

3. Un lugar tranquilo

4. Searching

5. The Florida project

6. Quién te cantará

7. Tres anuncios en las afueras

8. Clímax

9. El hilo invisible

10. La forma del agua

Comentaris (3)31-12-2018 14:53:27

Cinema: "Lazzaro feliz" i "Lucy"

L'any cinematogràfic no podia acabar millor. Assistim a la presentació, al cinema Truffaut de Girona i per part de l'actor Sergi López, d'una pel·lícula a la qual deu faltar molt poc per ser una obra mestra, si és que definitivament no ho és: l'extraordinària “Lazzaro feliz”. Aquest film italià és un prodigi. Dividit en dues meitats clarament diferenciades, la primera deutora del neorealisme costumista i la segona, de la comèdia social surrealista, té tantes capes complementàries de lectura que el cervell no dóna l'abast a l'hora d'analitzar-les a la sortida. Però el més meravellós és la seva capacitat de combinar cinema fantàstic (realisme màgic, si es vol) amb cinema polític. La pel·lícula és una denúncia clara al sistema capitalista, a l'eterna dicotomia que plantejava Karl Marx entre explotadors i explotats. Però no hi ha lloc per al pamflet, perquè res és tan senzill. Què és pitjor: l'esclavitud inconscient o la llibertat que et converteix en un ésser marginal? La pobresa del teu lloc d'origen o la que trobes al lloc que suposadament t'acull? I pel que fa al protagonista Lazzaro, aquesta bondat capaç de renéixer immaculada a cada canvi dels temps: és el servilisme sinònim de bonhomia? Consisteix la bondat simplement a fer el que s'ha de fer sense queixar-se? Com es pot evitar el col·lapse de deure't a dues obligacions contradictòries alhora? És la simple existència d'un home bo la que pot fer col·lapsar la maldat? L'únic acte de bondat activa de Lazzaro acaba tràgicament. És millor, doncs, intentar fer del món un lloc millor només amb la teva actitud individual? És contraproduent aplicar la teva ètica individual a la col·lectivitat? És impossible vèncer el llop envellit (l'estaca corcada) que ens subjuga perquè nosaltres mateixos li fem la feina bruta? Preferim la seguretat de l'esclau a la intempèrie de la llibertat? Necessitem el gran engany per sobreviure? I sobretot: és viable l'enèsima resurrecció de la bondat humana en els temps que corren? Hi ha lloc encara per a l'esperança? Són moltes preguntes, i cal buscar a l'interior les respostes. Cal mirar dins de cadascú, i analitzar si ets dels que menyspreen o dels que ets menyspreat per intentar anar pel món amb una actitud positiva i constructiva. Ara que es porta el rictus d'amargor com a marca de prestigi social. Són moltes preguntes, i cal buscar a l'interior les respostes. Aquest és l'autèntic cinema social. Perquè això és el que fa l'Art. I “Lazzaro feliz” ho fa des d'una posada en escena enlluernadora, des del respecte als referents sense renunciar a la pròpia personalitat, des de la màgia més commovedora. Doncs això: Art en majúscules.

Res a veure amb “Lucy”, darrer entreteniment de sofà i manta de l'any, acceptable en aquest context però que no s'aguanta per enlloc. D'entrada la intenció de voler fer un thriller transcendent que vagi més enllà de l'acció és lloable, però això hi ha pocs mestres (el malaguanyat Tony Scott, Michael Mann) que ho aconsegueixin. Luc Besson n'és incapaç: com sempre en el seu cas, només foc d'encenalls disfressat de pseudofilosofia barata. Perquè sempre estarà més preocupat per l'espectacularitat de les escenes d'acció i els efectes especials que no pas d'una mínima profunditat i coherència en la història. Per molt que part de la crítica sempre li rigui les gràcies.

Comentaris (3)31-12-2018 14:06:32

Lectura: "L'home que volia arribar lluny"; i cinema: "Frantz"

Alemanya i les ferides de la Primera Guerra Mundial. Les vacances em permeten acabar una novel·la que m'ha acompanyat tot el trimestre: “L'home que volia arribar lluny”, de Hans Fallada. Acostumat darrerament a lectures d'obres molt recents, agradablement juganeres amb les formes i el llenguatge literari, és un plaer també de tant en tant endinsar-se en una lectura canònica, gairebé decimonònica, amb aquella mena de narrador omniscient tan característic que es permet fins i tot extreure lliçons moralitzants d'allò que explica (gens allunyat, per tant, dels personatges). I Fallada crea Karl, un personatge irresistible, al qual sovint clavaries un parell de mastegots però amb el qual és impossible no sentir empatia. La història d'un humil jove de províncies amb l'objectiu obsessiu de conquerir Berlín, i que òbviament no aconseguirà res més que la ciutat el conquereixi a ell. L'ingenu Karl serà un home fet a ell mateix, però que no podrà evitar la prostitució que porta implícita tot èxit en el món capitalista. De conviccions ètiques fermes, però incapaç de no vulnerar-les quan se sent acorralat. Contradictori, adorable, irritable, a vegades insuportable, i insensible al dolor aliè quan està massa concentrat en el patiment propi. Extraordinàriament humà, en definitiva. La seva peripècia esdevé una crònica implacable de l'Alemanya de principis del segle passat, marcada per la Gran Guerra, que convertirà tota ambició de prosperitat en pur instint de supervivència.

Alemanya i les ferides de la Primera Guerra Mundial. Acabem de veure “Frantz”, indiscutiblement la pel·lícula més madura i sòbria que jo hagi vist del prolífic i camaleònic François Ozon. Una agradable sorpresa que sigui precisament aquest enfant terrible del cinema francès, sovint capriciós en el fons i en la forma, qui ens permeti submergir-nos en una obra d'una gran profunditat clàssica (tot i que alerta: amb un discurs modern que planteja la necessitat de la ficció com a alleujament de la realitat). Amb el seu elegant blanc i negre puntuat pel color que hi aporta la vida representada per l'absent (però omnipresent, gairebé com la Rebeca de Hitchcock) Frantz del títol, Ozon teixeix un melodrama en tota regla dividit en dues clares meitats presidides cadascuna per una intriga. En la primera, qui és el personatge francès que ve a alterar la pau trista d'un poble i d'una família ferits al cor de l'Alemanya perdedora de la Gran Guerra? Què pretén? Quina relació tenia realment amb Frantz? En la segona, què se n'ha fet? Hi ha lloc per al perdó? I si a la primera meitat Ozon sembla voler ensenyar-nos una Alemanya ressentida, aquella que diuen que va anar covant l'ou de la serp del Tercer Reich, a la segona meitat ens ho desmenteix amb una París trista que demostra que a les guerres hi perd tothom. La gran lliçó del film és que darrere els himnes i les banderes només hi ha el drama de les persones. Quines ganes que tot això que passa a casa nostra s'acabi, i s'acabi bé, per poder viure en pau cadascú sentint el que vulgui! Quines ganes de viure en un estat nou, que no ho justifiqui tot en nom de la pàtria, del qual ens puguem mocar amb la bandera sempre que ens vingui de gust, i ser-ne els pitjors patriotes del món!

Comentaris (1)27-12-2018 23:15:38

Futbol: Barça 2 - Celta 0; i cinema: "Cold war"

Em sap greu dir-ho així, però cada vegada costa més motivar-se per veure un partit del Barça. Els acabes veient per pura militància, de la mateixa manera que s'acaben guanyant per pur talent individual. Però ara mateix l'equip (que, això sí, torna a mostrar-se com un bloc compacte sense grans concessions defensives) no mostra cap pla de joc determinat. Ni atractiu ni avorrit: és que senzillament no se sap a què juga. A la primera part, superioritat sense alegries i les dues fuetades de rigor dels homes de dalt (amb un Messi altre cop decisiu malgrat estar inusualment erràtic en la presa de decisions). Joc bolcat a les bandes, clarament el punt feble de la defensa gallega, també per la incapacitat de crear de la zona ampla. Perquè si mantens l'aposta per Dembélé en detriment de Coutinho (que jo ara mateix comparteixo), aleshores és necessari Arthur per aportar un mínim d'equilibri i sentit al joc. La segona part ja va ser definitivament una castanya. El pitjor que li he vist a aquest equip en molt de temps. Pèrdua constant de la pilota i tothom a defensar com un equip petit. I el pitjor és que aquest deixar-se dominar a les represes és simptomàtic, perquè ja l'hem vist en un munt de partits aquesta temporada. I el dia que tinguem algú davant, patirem de veritat. Les davallades de l'equip en les fases finals dels partits són escandaloses. Caldrà rectificar coses i dosificar més els titulars perquè això no esdevingui norma i es puguin assolir els objectius, Perquè ara mateix fa la sensació que, el dia que el resultat no ho tapi tot, quedarem massa al descobert. Però confiem que l'any nou porti la consolidació del joc acompanyant els marcadors victoriosos. Mentrestant, l'equip deixa força fred.

La mateixa sensació de fredor que deixa “Cold war”, la típica pel·lícula tan perfecta que no deixa espai per a l'ànima. Això no vol dir que no sigui un tros de pel·lícula, que ho és. La coherència formal amb allò que es vol transmetre és absoluta. L'ús del blanc i negre, el format, els enquadraments... Tot reflecteix perfectament l'opressió d'uns personatges que anhelen viure el seu amor en llibertat. Però l'element més interessant és la utilització de la música com a element narratiu que exemplifica cada moment polític i anímic que viuen els personatges: des del tancament d'un folklorisme utilitzat per al patriotisme comunista fins a la llibertat, que no amaga tampoc una certa impostura, dels sons parisencs a l'altra banda del mur; en aquesta història polonesa d'amor al bell mig de la guerra freda. Però tot està tan calculat, tan mesurat per les el·lipsis, que no hi ha lloc per a l'emoció. Val a dir, però, que es tracta d'una aposta conscient, perquè és també la història d'una guerra freda íntima que pertany també a cada parella protagonista d'un amour fou.

Comentaris (3)24-12-2018 15:00:56

Perdoneu les molèsties

República en construcció.

Fase final de les obres: 2019

Comentaris (1)22-12-2018 00:31:58

La Catalunya de "Minority report"

Exhibint dots d'oracle, Arrimadas ha anunciat una querella contra Torra per la violència que hi haurà divendres. Ella ja sap que n'hi haurà. Té dots d'endevinació. Si no fos tan pervers, seria divertit.

I és pervers perquè és l'enèsima demostració que ja no importa el que passi. Ells ja ho han decidit. Ja està escrit. I, per tant, jo sense ser oracle també estic en condicions de saber què passarà. Divendres hi haurà violència. És indiscutible. Com que tots els unionistes l'han anunciada tan convençuts, és segur que n'hi haurà. I ho saben tan convençuts perquè ho han preparat tot per posar-la-hi ells, la violència. Com sempre. Nosaltres només contraatacarem amb la dignitat. També com sempre.

I també ja puc saber ara què passarà després. Aplicant la lògica del maltractador, capgiraran la situació i ens culparan a nosaltres de la violència que nosaltres haurem rebut. I ja ho tindran tot a punt per continuar reprimint sense vergonya fins a límits (encara més) indecents.

Si no és que... Si no és que ja no acceptem més la lògica del maltractat. I ens emancipem d'una punyetera vegada.

Comentaris (1)20-12-2018 02:58:42

Cinema: "Bohemian rhapsody"; i futbol: Llevant 0 - Barça 5

Quan una pel·lícula biogràfica decideix mantenir-se en els paràmetres d'allò convencional i no arriscar a nivell d'estil, queden pocs elements per valorar que no siguin la mirada ètica. I aquest és el principal triomf de la per altra banda discreta “Bohemian rhapsody”, crònica de l'ascens, caiguda i renaixement del líder de Queen. Perquè, allà on molts s'haurien recreat en l'agonia final del gran Freddie Mercury, el film que ens ocupa opta per l'el·lipsi i acabar amb l'apoteosi final del concert Live Aid de Wembley. Durant la pel·lícula Mercury ja ha rebut la canya que havia de rebre, ja se n'han mostrat tots els defectes i desorientacions causades pels deliris de grandesa. Però es mereix un gran final. Un final que faci justícia al seu desig de ser recordat com l'estrella que va ser, i no com a símbol de penalització d'una vida descontrolada. Un final en què sí que hi ha una decisió formal: si la cançó “Bohemian rhapsody” es mereixia aguantar els sis minuts de durada en una emissora de ràdio, els vint minuts de l'actuació de Queen al Life Aid també valien el risc (i el plaer) de ser mostrats sencers en una pel·lícula ja de per si prou llarga. Un final en què el “We are de champions” (que m'emociona sempre que el sento) pren tot el seu sentit més enllà de la utilització que n'ha fet el món de l'esport: després d'assistir a la peripècia vital de Mercury, la immortal cançó de la banda londinenca se'ns presenta com un himne èpic que ens parla de les dificultats que tenim tots amb nosaltres mateixos i de la nostra capacitat per superar-nos i progressar malgrat tot; del sentiment d'haver vençut la mediocritat (impagable el no time for losers escoltat pel productor d'EMI que va passar a la història com l'home que va perdre Queen per la seva intransigència) i d'haver tirat endavant amb allò que som per bé i per mal. És aquest encert indiscutible el que permet acomiadar-se amb bon gust de boca d'una pel·lícula correcta però amb pocs instants brillants, en què destaca especialment l'escena del contrast entre els milers de veus que coregen les cançons i el moment de màxima solitud de l'artista. La resta pateix massa dels problemes de producció que van provocar una direcció bicèfala i impersonal.

El joc del Barça també corre el risc últimament de ser massa impersonal. Ahir era tota una incògnita endevinar com jugaria l'equip, per culpa d'una lesió d'última hora de Semedo que va obligar a fer una alineació indesxifrable. Mentre a la primera mitja hora el Llevant ens donava un bany en tota regla, jo m'entretenia intentat entendre un esquema que amenaçava de ser el principal enigma de la tarda (i això que jo acabava de venir d'un escape-room) : un 4-4-2 en defensa? Un 3-4-3 en atac? Al final, més senzill (i sorprenent) que tot això: el Barça va jugar amb el sistema Machín! El propi del Sevilla, del Girona i del mateix Llevant: tres centrals i dos carrilers. El carriler de l'esquerra, Jordi Alba. El de la dreta... Dembélé! El francès es va haver de sacrificar en tasques defensives i va quedar minvat per lluir en atac, tot i que Valverde hauria de sentir-se molt satisfet del seu compromís tàctic. El resultat, en definitiva, va ser que massa jugadors patien pel fet de sentir-se fora de lloc. L'equip no va jugar a res, però se'n va anar al descans guanyant 0-2. És el que té tenir Messi i Suárez en estat de gràcia. La segona part ja va ser molt més còmoda, gràcies a un tercer gol matiner i a l'entrada sempre assenyada d'Arthur. Però jo tinc ganes que el meu Barça jugui a una altra cosa (la confiança en el brasiler per damunt de guerrers xilens hi ajudaria, com en les úniques exhibicions de joc del curs, a Londres i a Milà). Perquè cal una millora en el joc urgent que ens permeti, sense renunciar a la praxi, poder cantar el “We are de champions” a Madrid l'1 de juny.

Comentaris (3)18-12-2018 00:38:41

Futbol: Barça 1 - Tottenham 1

Hi ha partits que poden ser un totxo però que contenen una jugada que val per tota l'hora i mitja perduda. Ahir costava trobar motivació per engrescar-se amb un partit desigual, en què uns s'hi jugaven molt i els altres res. I durant bona part de l'enfrontament l'ensopiment va ser considerable. Però el que es va veure al minut 7 ho compensa tot. Dembélé ens va treure a tots la son de les orelles (noti's la ironia referent als seus hàbits rutinaris) amb una cavalcada tremenda, espectacular, sublim. Evidentment, els culers tenim la sort de portar un munt d'anys convivint amb les genialitats de tots colors del cinquè millor jugador del món (definitivament avui tinc el dia sarcàstic), i tothom recorda l'eslàlom maradonià de Messi el dia del Getafe quan encara era un marrec, però personalment opino que no havíem vist res com això d'ahir des dels temps de Ronaldo (el bo, el que va jugar amb nosaltres una temporada). La combinació de potència i tècnica que el díscol francès executa en aquesta jugada és de traca, i tan bèstia que una repetició a càmera lenta traeix l'essència del seu canvi de ritme demolidor. Va ser una autèntica delícia, amb l'afegit que tot parteix de la voluntat de pressionar el rival a camp propi després d'un rebuig en una falta en contra. Malgrat tenir un dia de bojos, no he parat de remirar l'acció i comentar-la amb tothom que he pogut en el moment que se'm presentava una petita escletxa per fer-ho. Espectacular.

A banda d'això, poca cosa més. Em pregunto per què Valverde el va retirar del camp just quan el Tottenham s'havia abocat desesperadament a l'atac i hauria tingut encara més espais, i sospito que perquè ara mateix el veu més imprescindible i titular (i ideal per a un partit contra un equip de les característiques del Llevant) que al desangelat Coutinho. Qui ho havia de dir, quan fins i tot Rafinha li passava la mà per la cara en les alineacions en absència de Messi! Finalment, val a dir que no em va agradar gens la pèrdua de control i de possessió de l'últim quart d'hora (i no és accidental per les circumstàncies especials del partit, em temo), però en canvi molt el sentit tàctic d'Aleñá en l'ajuda als centrals en la sortida de pilota, en especial a la segona part, quan Arthur ja flaquejava i amb un Busquets molt més erràtic que Rakitic. I Cillessen, brutal! Denis, en canvi, sembla resignat a la seva sort. I fins aquí la crònica desordenada d'un partit poc rigorós.

Comentaris (1)13-12-2018 00:44:24

Cinema: "Viudas", "Durante la tormenta" i "Efectes secundaris"; i futbol: Espanyol 0 - Barça 4. I la via eslovena.

No sé si potser era producte del meu estat d'ànim, una mica erràtic aquest pont, però em va semblar que “Viudas” era una pel·lícula una mica feta amb el pilot automàtic, sense ganes. Hi ajudava el desaprofitament absolut de la capacitat d'acció de l'actriu Michelle Rodriguez, i una planificació una mica maldestra de la trama principal. Això no obstant, cal ser justos: la pel·lícula té cops de geni, en especial alguns plans seqüència molt originals i plens de sentit narratiu i alguns encerts de muntatge com l'inicial de presentació dels personatges combinada amb l'acció que portarà els elements masculins a la mort. I potser sembla una ocasió perduda per reflexionar sobre l'empoderament femení, però no és menys cert que triomfa la manera de fer, més sensible, de les dones enmig d'una negríssima trama corrupta política. El carisma de Viola Davis i Liam Neeson també és innegable, i així ens anem trobant amb un entreteniment que va combinant-ne una de freda i una de calenta, amb una qualitat per sobre de la mitjana però condemnat a l'oblit a mitjà termini.

Més estimulant és "Durante la tormenta", l'última creació del català Oriol Paulo, alumne avantatjat de Hitchcock que aquesta vegada construeix el seu habitual laberint narratiu ple de cops d'efecte a partir de l'escletxa de la ciència-ficció, És una pel·lícula amb referències il·lustres: n'hi ha una de clau a “El protegido”, de M. Night Shyamalan, i sobretot hi he trobat com a mínim tres picades d'ullet a “Abre los ojos”, d'Alejandro Amenábar, que dubto molt que siguin casuals. Al capdavall, malgrat partir de premisses argumentals diferents, totes dues cintes no deixen de reflexionar sobre la percepció que tenim de la realitat a partir del record i com construïm la nostra vida sobre bases que potser són autoenganys. En aquest cas Paulo se serveix d'un punt de partida sempre arriscat i de mal solucionar (tot i que aquí se'n surt amb brillantor) com són les paradoxes temporals. En aquest cas, la protagonista juga fort i decideix que no cal triar i que pot emportar-se el millor de les dues vides possibles que coexisteixen en ella. Com que som la suma de l'atzar i de les nostres decisions, ara sovintegen les propostes que plantegen la possibilitat dels universos paral·lels on hi ha totes les vides possibles que podríem haver viscut si no haguéssim optat per determinats camins. Recordem l'última novel·la de Paul Aster, pel·lícules com “Dos vidas en un instante” o la més recent “Looper”, o fins i tot una sèrie que corre per Televisió de Catalunya, “Si no t'hagués conegut”, que tot i no haver vist diria que parla d'això. Si no tenim la sort i l'audàcia del personatge d'Adriana Ugarte, no ens queda més que acceptar que la que tenim és la millor vida de les possibles, si més no perquè ha acabat essent la nostra.

Però potser el thriller més solvent consumit durant aquest pont sigui “Efectes secundaris”, film de l'eclèctic Steven Soderbergh que fa uns anys va arribar a les cartelleres per reincidir en el que sembla una de les preocupacions més importants del cineasta: el poder indecent de la indústria farmacèutica sobre les persones. Però si a “Contagio” va optar per una denúncia directa, global i esgarrifosa, aquí es posa més juganer i elabora un thriller amb gir argumental que centra el cas en consumidors i metges concrets. La indecència mercantilista de tot plegat continua quedant en evidència, alhora que Soderbergh despulla les misèries d'una societat incapaç de tolerar la frustració i assedegada de tranquil·litzants, però la trama és saludablement menys ambiciosa i, per tant, paradoxalment potser més eficaç a l'hora de traslladar la lliçó al gran públic, si és que és capaç d'anar més enllà de l'anècdota exposada.

Pel·lícules de contrastos i paradoxes en el seu interior, com el derbi barceloní. Tothom coincideix que no deixa de ser sorprenent que l'any que l'Espanyol s'ha mostrat més engrescador hagi estat el del resultat més desigual a Cornellà. Però per mi té una explicació molt lògica: quan els periquitos deambulaven per la lliga en la mediocritat, el seu únic objectiu era fer la guitza (i etzibar-ne) als blaugrana, i sovint se'n sortien a còpia de convertir el partit en un camp de mines. Amb l'admirat Rubi és diferent: l'Espanyol, malgrat que els últims resultats no l'hagin acompanyat, té un pla de joc i dissabte ho va intentar. No va sortir, però és que ara l'Espanyol no viu només per fotre l'etern rival. Faran bé els periquitos de no desprendre's d'un luxe d'entrenador com ell. Mentrestant, nosaltres a totes amb un Messi pletòric i un Dembélé extraordinari que el dia que decideixi comportar-se com una persona normal fora dels terrenys de joc ja no tindrà aturador.

PD: Sobre la via eslovena. Els cínics de sempre ja s'esquincen les vestidures. Són els que no han volgut la via catalana, ni l'escocesa, ni la quebequesa. La lògica del maltractador (comprada un cop més també pels suposats equidistants de sempre) ja suggereix que Torra crida a la insurrecció violenta (compte amb el llenguatge que gasten, que els ajuda a crear relats falsos i a acusar falsament la gent de rebel·lió). Però el que s'ha fet (també dient que el que queda és dramàtic) és insinuar la precipitació dels esdeveniments, acceptar que el que es va voler evitar de manera lloable el 27 d'Octubre s'ha confirmat malauradament inevitable i, sobretot, posar Espanya davant del mirall: no van ser els eslovens els qui van voler la violència, de manera que serà Espanya qui haurà de decidir si vol fer de Iugoslàvia. 2019 (més d'hora que tard): l'any del naixement. Serà un part amb dolor, però no deixarem que l'infant se'ns mori als braços. Benvinguda al món, criatura lliure.

Comentaris (4)11-12-2018 01:38:29

Canvi de fase

Hores abans que el Barça complís el tràmit en la copa del preparao (cada cop més convençut que l'última que jugarà), l'admirat Adrià Carrasco desafiava el ministre Borrell en un acte a Bèlgica tot escopint-li (ara sí) a la cara la veritat: es commemoren quaranta anys d'una constitució que va ser i és una puta farsa. És l'exemple més clar que s'ha acabat el bròquil: hem dit prou, que fins aquí. No pensem callar més, no pensem suplicar més, no pensem defensar-nos més: passem a l'atac. Definitiu. Enterrem la revolució dels somriures i la confiança en el nostre govern, que envia mossos a atonyinar-nos a Girona o a Terrassa mentre expulsem els feixistes de les nostres places i carrers. Fa un any vam passar per sobre de l'estat, i ens hem adonat que caldrà fer-ho també per sobre del nostre govern i la nostra policia. De les nostres pors. En l'aniversari de l'1-O va haver-hi un primer avís que no va tenir continuïtat, però aquesta última setmana ha quedat marcada (vaga de fam, VOX, anunci de consell de ministres a Barcelona) com la que estableix el límit de la nostra paciència.

És clar que no agrada veure determinades coses, però quan fins i tot fer un acudit és un delicte passa que la gent perd la por perquè sap que és no fent res que està perduda. I que no ens donin lliçons si no deixem parlar segons qui a segons on (vegi's també el Liceu). Si algú t'envia a la presó per pensar diferent, si parla només per atiar l'odi i si es passeja en un autobús vergonyós exhibint botins de guerra només queda una opció: deixar-lo sense veu. Fer-li saber que aquí no.

El clima s'ha tornat irrespirable. Preocupant. Potser ja tenen la fractura que volien. Però si callem ara, un altre cop els que sempre hem hagut de callar pel bé d'una suposada convivència en què tot va bé mentre s'ho maneguin els de sempre, els donarem la raó. S'ha acabat acceptar la lògica del maltractador. Demostrem-los que som molts més i que això no té aturador. Benvinguts al canvi de fase.

Comentaris (4)07-12-2018 03:27:58

El cicle de la dignitat

Llevar-te un dissabte mentre et comuniquen una notícia esgarrifosa, arribar-te fins al lloc on treballes entre setmana, acompanyar juntament amb la teva dona i altres companys una vintena d'alumnes fins a Barcelona, veure amb elles (el femení és de justícia: només dos nois) tres exposicions d'art al Caixafòrum, improvisar una visita a l'exposició de Jaume Plensa al Macba, observar meravellat com una alumna dialoga sobre el sentit de les obres amb l'escultor en persona i hi està a l'altura gràcies als coneixements que li ha transmès el seu professor de filosofia, assistir a una obra de teatre al TNC (l'exquisida “Alba (o el jardí de les delícies)”) i observar a la sortida com el seu cervell adolescent barrina sobre tot el que han vist i sentit, anar-te'n a dormir orgullós i satisfet.

Llevar-te el diumenge, dedicar el dia a la família, veure com el Girona planta cara a l'Atlético i li impedeix sumar dos punts, veure com el Barça guanya (amb més pena que glòria, però guanya), posar-te un capítol de la teva sèrie i trobar-lo espectacular, relaxar-te amb el disc amb què t'has solidaritzat amb la Marató de TV3 (i estalviar-te així no saber fins l'endemà els lamentables resultats electorals que arriben d'Andalusia), emocionar-te amb la versió en aranès del “Viatge a Ítaca” de Lluís Llach.

Venir-te amb la cançó, amb més força que mai, el pensament del qual no t'has pogut desempallegar del tot malgrat totes les coses boniques del cap de setmana, la notícia amb què et vas despertar dissabte: la decisió de dos homes extraordinaris (quatre ja, en el moment d'escriure aquestes línies) de fer una vaga de fam per denunciar la seva situació. Sentir-te per uns instants desolat, no mereixedor de la felicitat que t'ha acompanyat aquests dos dies. Entendre de seguida que no és això, que la lluita d'aquestes persones extraordinàries és precisament per la nostra plena felicitat com a persones plenament lliures. Recordar que la seva, i la nostra, no és una lluita per cap bandera, sinó per la dignitat de tothom. Arribar a la conclusió que, paral·lelament a la lluita, és aquesta dignitat la que fa que tingui sentit llevar-te cada dia, arribar-te fins al lloc on treballes, acompanyar un centenar llarg d'alumnes en el seu viatge que tot just comença. Treballar per la dignitat de les generacions futures.

Comentaris (3)04-12-2018 01:05:34

Futbol: PSV 1 - Barça 2

Valverde té un problema: elabora les seves alineacions de manera jeràrquica. Per exemple, contra l'Atlético va alinear precipitadament un Umtiti fora de forma en detriment d'un Lenglet que havia defensat amb escreix el seu lloc. I el partit d'ahir va ser un exemple claríssim d'això: si tu saps que el rival vindrà a buscar-te a dalt i no disposes d'Arthur (la feina del qual és impagable en la sortida de pilota), sembla bastant clar que necessites un migcampista de toc per substituir-lo. I aquest podria haver estat perfectament, per exemple, Carles Aleñá. Però Valverde va decidir disposar de Rakitic i Vidal junts (amb el croat incomodíssim a l'esquerra), i l'equip va patir moltíssim per pèrdues causades per la pressió avançada dels holandesos. I aquest és el problema: l'alineació d'ahir estava cantada, sense marge de sorpresa tenint en compte les jerarquies.

Ja sé que tots portem un entrenador a dins i que res és tan fàcil, i que per governar un vestidor com el del Barça necessites gestionar els egos, però un entrenador ha de tenir prou personalitat per arriscar en determinades decisions. Sense perfils així a la banqueta, qui sap si hauríem arribat a gaudir mai d'un Xavi, un Iniesta o un Busquets. Com que el resultat no ho és tot, de la mateixa manera que a vegades defenso l'entrenador en situacions de marcadors decebedors, avui alço la veu contra el joc de l'equip per molta victòria que s'aconseguís. I és que fins ara els resultats són prou bons, sobretot a Europa en un grup temible, però si continuem gestionant la plantilla d'aquesta manera ens tornarem a adonar tard que no ens arriba per a la Champions. L'últim quart d'hora del partit d'ahir, vergonyós, com a símptoma.

Comentaris (1)30-11-2018 00:33:47

Cinema: "Malos tiempos en el Royale" i "El rei borni"; i futbol: Atlético 1- Barça 1

Drew Goddard és el nou fenomen cinematogràfic que ha vingut a sacsejar la indústria de manera superlativa. Aquesta afirmació probablement és agosarada, ja que de moment el cineasta sembla destinat a un públic no gaire majoritari que, això sí, el venera i considera de culte les seves obres. Però qui sap on pot arribar en un futur no gaire llunyà si continua expressant-se amb la falta de complexos i l'originalitat amb què ho està fent fins ara. I això que cal dir que la seva no és una obra trencadora, sinó desconstructora, partint dels cànons del cinema de gènere per transgredir-lo des del respecte. Per tot plegat, no és estrany que se'l consideri un hereu de Quentin Tarantino, sobretot arran de l'estrena de la molt i molt estimulant “Malos tiempos en el Royale”. Perquè, si a “La cabaña en el bosque” va semblar que gosava vampiritzar i satiritzar els tòpics del cinema de terror des del no-res amb una deliciosa proposta de risc, en la seva reinterpretació del cinema negre que ara ens ofereix sí que hi ha una influència claríssima del mestre creador de “Reservoir dogs”. Val a dir, però, que des del principi Goddard imposa les seves pròpies regles i el seu segell personal, a partir de cites autoreferencials que remeten al seu film anterior (els micròfons ocults, el fals mirall). Tanmateix, la fórmula de la pel·lícula podria simplificar-se en una barreja de “Los odiosos ocho” (en el fons) i “Pulp fiction” (en la forma, amb la seva estructura d'històries encreuades que conflueixen des de diferents punts de vista), juntament amb un ús narratiu dels flash-backs que evoca la sèrie “Perdidos” (de la qual Goddard va ser guionista), tot i que ben mirat també potser “Kill Bill”. Però el discurs metalingüístic que ens proposa és molt interessant i plenament original: tant en el seu film anterior com sobretot de manera més subtil en el que ara ens ocupa, Goddard apel·la a la condició de voyeur de tot espectador de cinema. En aquest sentit, la primera seqüència és tota una declaració d'intencions: filmada amb pla fix (que no pas en unitat temporal) des del mirall d'una habitació (fet que després prendrà tot el sentit), ens convida des del començament a no apartar la mirada. I a fe que ho aconsegueix, amb un seguit de recursos escènics que deixen bocabadat i fascinat. Tot i algun defecte de ritme i alguna imperfecció, la pel·lícula es gaudeix amb immens plaer des del primer instant fins al final, fet que com a exercici d'estil ja justificaria folgadament la seva feliç existència (és una pel·lícula que notes que s'agrada a si mateixa, però d'una manera que no tan sols no et molesta sinó que accentua el plaer que sents en veure-la). Però és que a més fa la sensació que s'hi pot trobar un rerefons que va més enllà de l'espectacle per l'espectacle (que ja seria molt). Goddard sembla voler parlar-nos metafòricament del pati del darrere dels Estats Units, de tota la culpa històrica que arrossega i de la seva necessitat de redempció. Amb tots aquests al·licients, el seu visionat és altament recomanable. Per molt que no sigui del tot rodona i que pateixi d'un final no del tot reeixit (defecte que ja arrossegava “La cabaña en el bosque”), el film de Goddard desborda tant de talent visual i tanta creativitat que, si depèn de mi, el declaro absolt de tots els seus pecats.

El rei borni”, producció catalana, és una pel·lícula molt més petita però d'aquelles que fan pensar, perquè planteja preguntes i no dóna respostes (probablement perquè no n'hi ha). El plantejament argumental, d'alt voltatge: un manifestant a qui un policia antiavalots ha buidat un ull amb una pilota de goma va a parar per casualitat a casa del seu agressor. Aclarim-ho d'entrada: la pel·lícula va ser estrenada abans de l'1-O, i el seu discurs és íntegrament social i sense components nacionals, de manera que més aviat sembla una reacció al cas d'Ester Quintana. El film opta per una posada en escena molt teatral i un to de comèdia que el beneficia, ja que lluny de treure transcendència a la proposta el que fa és relaxar la mirada de l'espectador i permetre-li una reflexió més serena. S'intenta donar tots els punts de vista, tot i que la ridiculització que es fa del policia és més que evident. Però els manifestants tampoc surten del tot ben parats, en ser presentats més aviat com uns esnobs ingenus sense solucions reals contra allò que denuncien. Al final la mirada més lúcida sembla la de la dona del policia, una dona de barri sense estudis però que arriba a la conclusió que tothom fa el que pot per tirar endavant i que no hi ha més realitat que aquesta. A mi personalment la pel·lícula m'incomoda una mica. No crec que proposi la resignació quotidiana, però adverteix que tots els dogmes són dolents. I dic que m'incomoda perquè mai he tingut ànima d'activista però m'hi he vist abocat per una qüestió de dignitat personal des que no he fet més que comprovar, des de fa més d'una dècada, que visc en un estat que no deixa de vulnerar tots els meus drets civils. Mai m'ha fet especialment feliç la lluita col·lectiva, però si miro dins meu crec que tinc una resposta per mi: lluito per la dignitat del meu poble perquè és la meva. Perquè estic d'acord que només podem fer allò que puguem per ser feliços i que no hi ha res més, però és que ara per ser feliç en plenitud necessito sortir d'un règim cada dia més dictatorial que m'ofega. De manera que continuaré gaudint de totes les coses bones que tinc, que són moltes, però la lluita continua.

Com la d'un Barça que continua interrogant-se sobre el grau de valentia que està disposat a assumir. Segurament al Wanda es va deixar dos punts per excés de prudència, però el cert és que aquest cop no em ve gens de gust criticar el plantejament del partit perquè no em sembla just. En primer lloc perquè, sense Coutinho com a factor d'equilibri ni Rakitic com a factor de correcció, personalment penso que el 4-4-2 va ser una bona idea. L'anarquia de Vidal amenaçava seriosament de deixar despullat Busquets, tal com alguns mitjans madrilenys asseguren que buscava i havia treballat Simeone durant tota la setmana. Dembélé no hauria suposat una amenaça real per a la teranyina de l'Atlético fins que el Barça no hagués picat prou pedra per desgastar la paret, i en canvi així Valverde s'assegurava tenir l'equip juntet i neutralitzar el perill dels matalassers al contraatac. I no es pot negar que ho va aconseguir, i caldria valorar-ho després d'haver estat donant la tabarra amb la fragilitat defensiva: els oportunistes que avui li retreuen falta de determinació atacant segur que l'haurien destrossat si a la primera part l'equip s'hagués partit i hagués encaixat una golejada a la contra. I alguns diran que el gol de Dembélé és la prova que hauria d'haver sortit abans, però jo crec que més aviat dóna la raó al tècnic en el sentit que amb un quart d'hora del francès n'hi havia prou per foradar la muralla, un cop desgastada. El que ja no es podia preveure era l'accident del córner, que és el que en realitat va impedir el triomf (Valverde ja tenia previst fer entrar Dembélé just abans). En fi, que normalment prefereixo més atreviment, però la proposta em va semblar sòlida i sensata. I competitiva. Res a dir.

Comentaris (1)26-11-2018 23:37:27

Pàgines: 123456740  <>