login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Carta oberta als orangistes

Estimats votants de Ciudadanos a Catalunya, us faig algunes reflexions sense ànim de posseir cap superioritat moral. Només perquè hi penseu i perquè, encara que no us ho cregueu, els republicanistes ens preocupem per tots aquells que viuen entre nosaltres. Per tothom, de debò.

Primera reflexió: la líder del partit que heu votat es nega a reunir-se amb el president del govern interior de Catalunya només perquè li molesta la decoració de la façana del Palau de la Generalitat. Pregunta: no us adoneu que amb aquesta actitud la líder del partit que heu votat renuncia a representar-vos, que és per allò que ha estat escollida?

Segona reflexió: la líder del partit que heu votat posa el crit al cel quan el primer consell de ministres del nou president espanyol anuncia l'aixecament del control de les finances catalanes, perquè ho considera una concessió inadmissible a canvi dels vots republicanistes favorables en la moció de censura. Pregunta: no us adoneu que la gestió dels diners per part del govern de Catalunya beneficia a tothom, inclosos els que l'heu votat a ella?

Tercera reflexió: la líder del partit que heu votat anuncia la seva voluntat de lluitar contra el que ella anomena imposició de símbols partidistes al carrer, ja que creu que és “intolerable en democràcia”. Preguntes: per què tot allò que és normal (la llibertat d'expressió als carrers, la llibertat de pensament a les aules) a aquesta senyora li sembla sempre “intolerable en democràcia”? De veritat us agradaria viure en la mena de democràcia que ella proposa? No us adoneu que perquè desapareguin els molestos llaços grocs n'hi ha prou d'alliberar els presos? No sou conscients que si els republicanistes, a diferència de vosaltres, no tenim un estat que ens protegeixi sinó al contrari, no tenim altra sortida que manifestar el nostre malestar pacíficament al carrer? És just que també vulgueu deixar-nos sense això?

Quarta reflexió, aquesta ja directament en forma de pregunta: em sabríeu dir alguna mesura constructiva per la qual hàgiu votat en votar aquest partit? No és simplement el vostre un vot en contra i no un vot a favor de res en què creieu?

Cinquena reflexió: d'acord, creieu en la unitat d'Espanya. Heu votat aquest partit, suposo, perquè us fa por que us vulguin prendre la vostra identitat. Però, aleshores, més preguntes: per què no voteu alguna opció que defensi a ultrança l'espanyolitat de Catalunya però que defensi també el dret democràtic a qüestionar-la? Potser perquè aquesta opció no existeix? Per què quan els independentistes érem minoria havíem d'acceptar el resultat de les urnes i ara, en canvi, el resultat de les urnes no compta? No és molt còmode defensar les teves idees quan tenen tot el cobriment legal que les contràries no tenen? És un combat ideològic just, això?

Última reflexió: la líder del partit al qual heu votat no ha parat de fer escarafalls amb el suposat racisme del president del govern interior de Catalunya. Últimes preguntes: sou conscients que una de les poques propostes de contingut de Ciudadanos, més enllà de l'odi a tot allò que sigui catalanista, és la supressió de la sanitat universal? Que això vol dir que pretenen que els immigrants sense papers no tinguin dret a assistència mèdica? Que potser ja us agrada, aquesta mentalitat? Però, si és així, per què us escandalitzeu davant d'un suposat racisme d'altra banda inexistent?

A manera de conclusió, vull insistir que no vull fer-me el milhomes intel·lectual. Segur que els republicanistes també tenim les nostres contradiccions i les nostres tesis, algunes mancances. Però estaria encantat si, per una vegada, algú m'escrivís una carta com aquesta per fer-me reflexionar i potser canviar de parer. Si, per una vegada, quan expresso qui sóc i què sento, rebés rèpliques ideològiques elaborades, en comptes d'insults i amenaces. Mentre us animeu a intentar respondre'm en aquests termes, us convido a repensar la vostra posició. Creieu-me: viureu molt millor vosaltres a la República catalana sentint-vos tan espanyols com vulgueu que no pas hem viscut nosaltres al regne d'Espanya sense sentir-nos-hi. Tinc una prova contundent d'això que dic: l'1 d'Octubre. Aquell dia ens vam trencar la cara perquè tothom pogués expressar-se. Tothom: també vosaltres. Uns altres ens la van trencar perquè ningú pogués expressar-se. Ningú: tampoc vosaltres.

Comentaris (2)13-06-2018 00:18:23

Oportunitats

Tot i que tinc ganes de parlar de les meves petites grans passions i no d'altres coses, com que el futbol està parat i el meu dia a dia ara com ara no em permet consumir cultura, hauré de tornar a parlar de política (ho sento) perquè ningú es pensi que el blog ha tancat.

Partiré avui d'aquest article de Vilaweb:

https://www.vilaweb.cat/noticies/les-quatre-proximes-oportunitats-per-la-republica-entre-octubre-i-maig/

El que diu és molt interessant, il·lusionant i preocupant alhora. Il·lusionant perquè tindrem noves oportunitats. Preocupant perquè no les podem tornar a desaprofitar. Crec que a partir del setembre haurem de tornar al carrer (sí, jo també, quin remei) principalment per pressionar els nostres polítics. A Madrid no cal demanar-li res més. Les manifestacions han de ser de consum intern. Primer perquè els nostres polítics no s'acomodin, i després per obligar-los a anar junts a les municipals.

Les municipals són clau. Inquietantment clau. Si fem el que hem de fer, guanyarem a TOTS els municipis. Però en alguns, començant per Barcelona, caldrà anar junts. Si no s'hi va, Ciudadanos tindrà alcaldies, i això seria un drama. Temo per ERC, i crec que aquí el poble haurà de fer campanya: se l'obliga a anar amb els altres i, si no hi va, es fa campanya per no votar-lo. Directament.

Sempre he pensat que, per molt que tècnicament estiguem empatats, els unionistes són entitats individuals que treuen el cap aïlladament només per destruir, però a cada poble (a TOTS) el republicanisme és qui domina el teixit associatiu. És qui construeix: qui organitza les festes majors, qui organitza aplecs, qui organitza diades castelleres, qui organitza espectacles de dansa per a la mainada... Mostrem-ho guanyant a TOTS els municipis catalans. És una possibilitat REAL. Automàticament es consolidaria la República, com va passar a Espanya amb les municipals del 1931. Amb tota la legitimitat del món.

Si no, si fracassem, si ERC i companyia tornen a fer el burro i regalen alcaldies ja no a l'unionisme sinó als ultres de Ciudadanos, s'haurà acabat tot. No hi haurà més oportunitats, si més no a curt termini.

Perquè la il·lusió s'obri camí entre els temors, que encara em dominen, m'aferro a les paraules de Torra: quan arribi una nova oportunitat, cal estar preparats i no deixar-la escapar. Que per fi les paraules vinguin, d'una vegada, acompanyades per fets.

Comentaris (1)12-06-2018 00:04:52

La convocatòria (im)possible

Porters: Casilla (R. Madrid), Masip (Valladolid), Codina (Fuenlabrada).

Defenses: Vidal (Barça), Bellerín (Arsenal), Piqué (Barça), Fontàs (Celta), Bartra (Betis), Muniesa (Girona), Alba (Barça), Planas (Girona).

Migcampistes: Busquets (Barça), Romeu (Southampton), Roberto (Barça), Pons (Girona), Cesc (Chelsea), Granell (Girona).

Davanters: Deulofeu (Watford), Adama (Middlesbrough), Moreno (Espanyol), Soriano (Beijing Guoan), Bojan (Alavés), Tello (Betis).

Mentrestant... Som-hi, Bèlgica!

Comentaris (5)06-06-2018 00:44:54

Vot de silenci

Resum dels últims dies a nivell personal en clau política. Dijous: assisteixo atònit als discursos autonomistes dels nostres representants polítics a la capital de la potència estrangera que ens subjuga, en els quals s'humilien i ens humilien a tots. A la mateixa hora, el pseudopresident Torra beneeix (amb la boca petita, però la beneeix) la proposta d'estatutet de pa sucat amb oli que li arriba des de Sitges. Divendres: a classe em pregunten com és possible que es pugui canviar un president sense consultar-ho a la ciutadania a través de les urnes, i els explico què és la democràcia representativa i una moció de censura. Quan ho comento a la sala de professors, em diuen que no m'emboliqui, que no parli de política a l'aula, que és perillós. Els dic que jo no he pres partit davant dels alumnes per cap opció política, que només els he explicat objectivament una cosa que ignoraven i que els interessava, com hauria de ser l'obligació de qualsevol bon professional de l'educació. Res a fer: la repressió funciona, ens autocensurem, renunciem a formar ciutadans del futur que sàpiguen què estan fent quan voten.

Dissabte: assisteixo a un debat sobre el procés independentista. Una periodista, un historiador i un filòsof coincideixen en el seu diagnòstic: no hi ha res a fer, no serem mai independents. Davant d'un pessimisme tan aclaparador que em subleva, demano la paraula per reivindicar la dignitat de la gent l'1 d'octubre. Em responen des de la seva superioritat intel·lectual que ells no són cheerleaders a qui paguen per animar a la concurrència, i que les revolucions sempre han estat cosa de la burgesia (Cercas estaria encantat de sentir-ho). Sortint encara m'he de sentir que l'1 d'octubre va ser un fracàs i un èxit de la violència de l'estat. Emprenyat com una mona, arribo a un sopar. El tema surt, renego d'uns polítics pusil·lànimes que ens han venut i que en realitat només volen tornar a l'autonomisme, i m'he de sentir que és molt fàcil parlar veient els toros des de la barrera. M'ho diuen a mi, que juntament amb la meva pacient esposa (que mentre escric aquest article és al sofà, trista, assistint al meu mal humor), porto anys anant a totes les manifestacions possibles, que he estat voluntari a la consulta popular de la meva ciutat el 2010, que he estat voluntari a la consulta del 9-N, que no em vaig moure ni un mil·límetre del meu col·legi electoral l'1 d'octubre malgrat l'amenaça de les porres, que he escrit i he llegit tots els discursos que han fet falta a les escales del meu ajuntament sempre que se m'ha demanat... M'he de sentir això, perquè sóc incapaç d'entendre com és que ningú s'adona que ens equivoquem greument de prioritats, que mentre anteposem la llibertat dels presos a la República no ens en sortirem mai perquè mentre en treguin un rendiment polític seran ostatges de l'Estat.

Doncs molt bé: ja no em queda paciència. Em disposo des d'avui, ara sí, a veure els toros des de la barrera. A fer com fa la majoria i pontificar amb grans frases des del sofà. Decideixo des d'avui recuperar la meva vida. Tenir més temps per llegir, per estimar la meva dona, per vegetar com els meus benpensants compatriotes. Si la meva gent té ànima d'esclau, accepto ser un esclau. I que no em demanin tornar als carrers mai més, si no és per celebrar la República. Perquè amb el currículum que he exposat (si vol la fiscalia en pot prendre bona nota), ja m'he guanyat el dret d'esperar-la tranquil·lament amb un cubata a la mà, si és que mai ha d'arribar.

Comentaris (3)02-06-2018 23:51:52

Diàleg interior

Potser no és el millor moment per tenir dubtes, sobretot quan s’ha de fer front a una repressió implacable. Però penso que és sa plantejar-te de tant en tant qui ets, qui vols ser i què defenses. Per això avui faré servir el blog per intentar posar en ordre les meves idees.

La lectura ahir d’un editorial de Vicent Partal a Vilaweb és el que m’ha portat a reflexionar. Hi planteja els motius pels quals la ultradreta està pujant tant a tot Europa, i ho atribueix en gran part al fracàs del projecte europeu i de la socialdemocràcia. Simplificant-ho molt (el seu text hi aprofundeix molt més), el que ve a dir és que Europa s’ha mostrat com una tecnocràcia incapaç de respectar la voluntat de l’electorat i que la socialdemocràcia no ha sabut llegir el descontentament que això provoca. El resultat és una frustració que porta a abraçar projectes totalitaris.

Analitzem el cas d’Itàlia. D’entrada he de dir que no l’he seguit amb profunditat, però és evident que a Europa no li han agradat els resultats electorals i ha imposat el tecnòcrata de torn que serveixi als seus interessos. Això, més enllà que les formacions populistes guanyadores siguin altament qüestionables, és intolerable en democràcia. De fet, l’única cosa que fan és donar ales a aquest populisme i fer que augmenti. A partir d’aquí, tot és sentir que els italians han de recuperar la seva dignitat, sortir al carrer amb la seva bandera i reivindicar el seu orgull nacional. Mama, por. Inevitable pudoreta d’ultradreta.

Però aquí és on m’envaeix el dubte. No hi ha un paral·lelisme evident entre el sentiment dels italians aquests dies i el nostre? No és la nostra dignitat com a votants el que hem defensat l’1 d’octubre i el que ens té indignats avui, que Espanya ha imposat sense cap dret quin president havíem de tenir i quins consellers? No és això el que representen les nostres banderes quan sortim al carrer? Aleshores, què ens diferencia dels italians aquests dies?

El mateix Partal que m’aporta el dubte m’aporta la solució: sí i no. Perquè precisament si una virtut ha tingut l’independentisme, diu ell i ho subscric, és que ha suposat una resposta antisistema en positiu: no ha anat contra ningú (no ens cansarem mai de dir-ho: no tenim res en contra dels espanyols); no ha buscat enemics en la immigració (al contrari: a cap ciutat europea agredida hi ha hagut una reacció antiislamòfoba com la de Barcelona); no ha volgut destruir sinó transformar, construir, renovar.

A la pel·lícula «El taller de escritura», Laurent Cantet planteja que l’atracció per la ultradreta neix de la frustració, però també del sentiment de buidor. Suposo que per això Ciudadanos no té discurs més enllà de l’odi anticatalanista. Imposició de símbols, diuen? Pel que fa als llaços grocs, ho tornaré a repetir: no és un símbol partidista, sinó humanitari. I, pel que fa a les estelades, ho tornaré a dir també: fora banderes dels balcons quan deixin de ser un símbol de resistència, quan siguem un estat normal. Res de patriotisme: ens haurem guanyat el dret de ser lliures, i la llibertat comença per poder ser crític amb un mateix sempre que calgui.

Conclusió número 1: si els italians fan onejar la seva bandera per reivindicar la seva dignitat com a votants, em tindran al seu costat. Si d’aquí passen a eslògans del tipus «primer, els italians» que hem sentit en altres llocs, tindran el meu rebuig.

Conclusió número 2: potser no és el millor moment per tenir dubtes, sobretot quan s’ha de fer front a una repressió implacable. Però és sa i imprescindible autoqüestionar-se per no esdevenir un fanàtic. En aquest sentit, no estaria malament que els espanyolistes es plantegessin algunes coses. No els demano que pensin com jo, però sí que no justifiquin tots els actes que es fan en el seu nom. Que no donin ales a la ultradreta, que no insultin, que no defensin l’empresonament de gent innocent. Que defensin les seves idees de manera democràtica i pacífica, que construeixin i no destrueixin. I llavors fem d’una vegada el que tota societat madura fa: confrontar les idees a les urnes i que guanyi el millor. I respectar els resultats, si no és demanar massa. (I, si no són capaços de tot això, aleshores consolidació definitiva de la República d'octubre.)

PD: Fa un parell de dies que tenia aquest article a la nevera. No em decidia a publicar-lo en veure l'actuació dels nostres polítics, tant aquí com al país veí; ara mateix difícil d'entendre, però que caldrà jutjar amb perspectiva.

Comentaris (6)01-06-2018 00:13:21

Cinema: "El taller de escritura" i "Un día perfecto"

Em sap greu, però moltes vegades no ho puc evitar: qualsevol pel·lícula que tingui alguna lectura política, per llunyana que sigui, em porta a pensar en el procés. M'ha passat amb les dues cintes que he vist el cap de setmana. Procuraré no fer-me pesat i desgranar-hi altres coses, però sempre he cregut que en tota obra d'art el primer que fas és llegir-te a tu mateix i a les teves circumstàncies.

El cas és que adoro el cinema de Laurent Cantet. En un moment en què en general em sento allunyat de la fascinació pel cinema francès que havia tingut, Cantet continua seduint-me. Ho feia fa vint anys amb “Recursos humanos”, en fa deu amb “La clase” i ho fa ara amb “El taller de escritura”. De fet, aquest nou film té diversos punts de contacte amb la seva predecessora de fa una dècada: inquietuds adolescents al voltant d'una presència adulta que no sempre sap com gestionar-les, diversitat cultural i conflictes identitaris. La primera part de la pel·lícula es consumeix amb un plaer absolut: com a “La clase”, la grapa i la càrrega de profunditat dels diàlegs, recitats amb energia i espontaneïtat pels actors, em desborda. Voldria aturar la projecció i analitzar amb calma cada frase. Potser algú les considerarà dissertacions tòpiques, però cadascuna amaga més racons dels que sembla. En aquesta primera part, la principal sacsejada que ha experimentat la societat francesa respecte de fa deu anys és sens dubte el terrorisme islamista. Algunes de les associacions d'idees terribles que fa l'adolescent protagonista entre els fets del Bataclan i la identitat musulmana d'algun dels seus companys les he hagut de sentir, per desgràcia, en boca d'amics meus després dels fets de la Rambla. Ho vaig combatre enèrgicament i ho faré sempre que calgui: els musulmans que viuen entre nosaltres no s'han de justificar de res, no han fet res de dolent. Bé, però: on queda el procés? Doncs, en primer lloc, en una frase que em va fer somriure de complicitat: “Ja sabem què volen dir els que diuen que no s'ha de parlar de política.” Però, sobretot, en una segona part incòmoda i inquietant, en què observem com el protagonista es deixa seduir per la ultradreta nacionalista. Una sola línia de diàleg em porta a plantejar-me si tenim el risc de convertir-nos en allò contra què lluitem (és sa revisar de tant en tant les pròpies creences per no caure en el fanatisme), però és molt evident el que la pel·lícula denuncia: l'ultranacionalisme imperialista dels estats, i no cap altra cosa. Aquest cap de setmana han passat a Catalunya coses molt preocupants. Perquè, certament, hi ha un polític català irresponsable, fanàtic, feixista i xenòfob que ha decidit atiar l'odi i buscar l'enfrontament civil. I no es diu Quim, precisament.

No se'n sortirà, no ens hi trobaran, però a vegades penso que ens volen portar a aquella balcanització que cínicament tant diuen que els esgarrifa alhora que tenen els sants collons de titllar Quim Torra (un home que no em fascina especialment, però que mereix un respecte ni que sigui pel que representa) de Milosevic. Una altra vegada la carta del món al revés del supremacisme. “Un día perfecto”, de Fernando León de Aranoa, decideix tractar el conflicte dels Balcans sense posicionar-se, situant l'acció en un lloc indeterminat i volent mostrar simplement (que no és poc) l'absurditat macabra que presideix la quotidianitat de les zones en conflicte. Volent ser honesta, pateix del mateix mal que arrossega des de fa molt de temps l'esquerra espanyola: una suposada neutralitat que en realitat és complicitat amb l'opressor: ja se sap que a les guerres ningú està lliure de culpa, però si tan clar tenen (jo també) que el bàndol legítim a la seva (i nostra) guerra civil només era un, per què costa tant posicionar-se en contra de l'agressor i a favor de l'oprimit en altres casos? Qui va ser, el supremacista? I qui ho és ara? En fi: a banda d'això, la pel·lícula no està gens malament. Arrenca amb potència (la mateixa que la de la furgoneta conduïda per Tim Robbins), amb un humor negre arriscat però que és l'única sortida intel·ligent per denunciar la realitat fugint de sentimentalismes estèrils. En alguns moments, els diàlegs de León de Aranoa semblen recuperar la grapa que no tenien des de l'encara no superada “Barrio”, però li costa mantenir el to. La força inicial s'apaga una mica, però en general manté el pols, només llastada per una història de desamor que no aporta res i que és totalment prescindible.

Comentaris (1)29-05-2018 01:29:00

¡Trata de arrancarlo, Carlos!

http://blogs.flog.cat/uploads/452/3999_1527294408.jpg

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-gest-de-carrizosa-encoratja-els-ultres-analisi-josep-casulleras-nualart/

Comentaris (3)26-05-2018 02:26:56

Un altre exiliat

Oh, que cansat estic de la
meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple

El caminant i el mur (1954), Salvador Espriu

Comentaris (2)24-05-2018 00:40:44

La meva selecció

El mundial és a la cantonada, i ja tinc ganes que comenci per animar amb totes les forces la meva selecció. Ahir el seleccionador per fi va donar la llista, i com sempre hi va haver comentaris per a tots els gustos. Sí que és cert que hi ha una absència sonada que portarà cua, d'un jugador important, i no queda clar si és per raons tàctiques o extraesportives. Però és igual: els orgullosos seguidors d'aquesta selecció confiem en el nostre entrenador, que potser no té un gran palmarès però que promet una aposta pel futbol espectacle.

La meva selecció, sí, no me n'avergonyeixo pas. Potser a algú li sorprendrà que la senti com a pròpia, però penso vibrar amb el vermell de la seva samarreta. Les raons són en primer lloc futbolístiques: és impossible no gaudir imaginant el potencial d'una plantilla com la que té, amb jugadors contrastadíssims als seus clubs i dissenyats per desplegar un futbol de qualitat. Crec sincerament que la meva selecció oferirà algun dels millors moments del campionat.

En segon lloc, per què no dir-ho, hi ha les raons polítiques. És impossible no identificar-se amb un estat que ha sabut ser una nació de nacions, respectuós amb els diferents pobles que la formen, vetllant sempre pels drets lingüístics i culturals de tots els seus habitants. Amb una justícia independent i modèlica. La meva selecció representa, en definitiva, una democràcia consistent i consolidada, reconeguda a tot el món.

Ja ho sé: la meva selecció és una selecció molt romàntica, i caldrà veure si desplega el seu enorme potencial esportiu al terreny de joc i no fa el ridícul com en les últimes competicions. Jo, de fet, sóc realista, i no crec que la meva selecció guanyi el mundial. Em conformaré si la meva estimada selecció fa un bon paper i que el trofeu el guanyi Messi. Però, vaja, estic convençut que no m'hauré de penedir d'haver escrit aquest elogi a la meva selecció. Perquè crec sincerament que sí, que aquest any Bèlgica tindrà una bona actuació.

Comentaris (3)22-05-2018 22:48:16

Cinema: "Sempre al teu costat, Hachiko"; i futbol: Barça 1 - Real 0

Canvi de plans sobtat dissabte a la tarda. Va sorgir l'oportunitat de fer un cangur a la nostra estimada gosseta Laika (bé, és dels meus pares, però és una mica de tots) i, com que tampoc ens convencia gaire l'oferta cinematogràfica, vam decidir quedar-nos a casa i muntar-nos-hi la sessió amb ella. Segurament per això, la pel·lícula escollida va ser “Sempre al teu costat, Hachiko”. D'acord, sí: abusa de l'almívar com una mala cosa, però era el dia perfecte per gaudir de les peripècies del gos més fidel que la història recorda. Tot i que això és una redundància: els gossos són fidels per naturalesa; la nostra, també, i jo sempre he pensat que com a espècie no ens els mereixem. Definitivament, els gossos són millors que moltes de les persones que conec. De manera que, posats a veure una lloa a l'espècie canina, dissabte era el dia. Vam plorar de gust (sí, què passa?) quan en Hachiko agraeix a la filla del seu amo que el deixi marxar perquè pugui esperar-lo eternament. No és una gran pel·lícula (el guió és prim i inconsistent i Hallström abandona la seva habitual traça recorrent al final a efectismes que li són impropis), però a qui li importa mentre acarones l'amor quadrúpede de la teva vida?

I, parlant de fidelitats, diumenge adéu sonat a Iniesta. I aquí, com un Quim Torra qualsevol, em toca disculpar-me (els catalans sempre estem a punt per fer-ho; els altres, mai) per coses escrites en el passat. Després de la desfeta de Roma, la meva emprenyada monumental em va portar a traspassar una línia vermella: vaig criticar Don Andrés, i vaig expressar que m'havia molestat que es fes l'ofès amb la seva substitució després d'haver fet un partit horrorós. Va ser un error, i el rectifico: el seu gest no va ser de retret, sinó d'impotència. Aleshores no ho havia dit, però el manxec ja sabia que aquell seria el seu últim partit europeu, i el somni d'emular Xavi i acomiadar-se amb el triplet s'esvaïa. Però ahir va quedar clar que si una cosa no ha estat Iniesta és egoista: l'aclamació de l'afició i les llàgrimes dels seus companys demostren que, en aquesta vida, tothom té el que es mereix. Iniesta ha passat pel Barça deixant només coses bones. Iniesta és sagrat; i el record de Stamford Bridge, inesborrable.

Comentaris (1)22-05-2018 00:48:01

Un bon glop de cervesa belga

Quan t'adones que tothom circula en direcció contrària per l'autopista, potser ha arribat el moment d'assumir que qui s'ha equivocat de sentit ets tu.

Comentaris (5)17-05-2018 01:30:58

La imbatibilitat

Després d'un partit esperpèntic (per molta reacció d'orgull que hi hagués al final i per molt positiva que fos la imatge de Coutinho recollint els galons de Messi), el Barça va llençar a les escombraries la seva imbatibilitat. D'aquesta manera, el que havia de ser una lliga excelsa i històrica passarà a ser una lliga més amb els números a la mà, perquè no s'acostarà ni de broma als 100 punts de Tito Vilanova. Però de fet és igual: en una competició de llarg recorregut, les derrotes parcials no tenen importància si no t'impedeixen acabar aixecant el trofeu.

Amb el republicanisme passa una cosa semblant: de la mateixa manera que al final els números demostraran que no és que el Barça hagi fet una lliga excepcional sinó que els rivals han estat molt per sota, nosaltres ens n'acabarem sortint no pas per brillants sinó perquè l'adversari és encara més burro que nosaltres.

Perquè, pensem-hi bé: d'entrada, es podia considerar una bona notícia la investidura de Quim Torra com a nou president de la Generalitat? Doncs no sabria què dir: no s'acosta ni de lluny a allò que vam votar (l'exigència de la restitució del govern il·legalment destituït el 27 d'octubre), i a ulls internacionals (que és on juguem la batalla) es podia veure com un retorn a la normalitat i la superació de la crisi catalana, amb una degradació de la figura clau de Puigdemont. Però aquests darrers dies hi ha dues coses que m'han animat molt: l'actitud de la CUP i l'actitud de l'oposició (aquesta darrera, absolutament clau, com fa notar l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb: https://www.vilaweb.cat/noticies/lespanyolisme-ens-regala-una-victoria-editorial-vicent-partal/).

L'actitud de la CUP. Com que a vegades he estat molt crític amb aquesta formació, ara és just que li reconegui el mèrit i el valor del que ha fet aquests dies. Jo diria que és gairebé l'única que ha treballat per la dignitat de Puigdemont i, per tant, dels votants catalans, i crec que qui continua essent el president legítim de la República deu estar molt agraït del seu comportament. D'entrada, deixen en suspens la investidura i convoquen assemblea just al mig dels dos debats al Parlament. D'aquesta manera, condicionen el discurs de Torra i l'obliguen a ser més ambiciós. Finalment decideixen que s'abstindran (difícilment podien votar el mateix que el bloc del 155) i descarten votar que sí. És el millor que podien fer: no donen ales a la repressió, però també deixen clar que no donen cap xec en blanc per tornar a l'autonomisme. O es fa República en majúscules, o deixaran caure aquest govern. És aquesta la utilitat que tothom entén que ha de tenir la CUP, i és per això que la voten els que la voten. I, per acabar-ho de rematar, avui Carles Riera ha etzibat una lliçó de principis a un Xavier Domènech que continua instal·lat en la desorientació ideològica: http://www.directe.cat/noticia/764787/video-domenech-i-alamany-riuen-quan-la-cup-els-demana-si-desobeiran-quan-el-tc-tombi-mes-m. Així, mentre Esquerra continua absurdament obstinada a sumar els Comuns al projecte, la CUP aposta per menjar-se el seu espai electoral (autèntica manera de sumar adeptes a la causa). La CUP està en forma, i tots ho agraïm.

L'actitud de l'oposició. Amb una Arrimadas que fa patir (ho dic de debò: no ha de ser bo per a la salut estar permanentment enfadada) al capdavant, el bloc del 155 en ple s'ha llançat a la jugular de Torra pels seus tuits i articles del passat, i Ciudadanos fins i tot ha dit que farà un dossier traduint-los perquè Europa vegi l'autèntica cara de l'independentisme. Sobre això, un comentari ràpid: no m'agraden els tuits de Torra per error de concepte, ja que s'equivoca constantment quan parla dels espanyols. En comptes d'això, hauria de parlar de l'Estat espanyol o de la monarquia borbònica, que és molt diferent: els independentistes hem lluitat molt perquè s'entengui que la nostra no és una proposta supremacista ni essencialista ni nacionalista ni excloent (defectes que no són precisament nostres, sinó de qui pretesament ens els assenyala), i aquesta terminologia mal emprada per Torra no hi ajuda. Però ja ha demanat disculpes i em crec que el problema és senzillament aquest: de concepte i de terminologia errònia. I, pel que fa als articles, no cal dir que Arrimadas els descontextualitza i els manipula: si algú es pren la molèstia de llegir-los sencers, descobrirà que estem davant de la confusió interessada de sempre, ja que Torra no ataca el castellà sinó que defensa el català, que és molt diferent. Critica qui ataca el català, i no pas qui parla castellà. Però no val la pena matisar-ho més: ells ja han emès el veredicte i l'han considerat culpable, i no es mouran d'aquí. Però aquí és on, paradoxalment, comença la nostra victòria.

Per explicar-ho, tornem al que dèiem abans: aquesta idea ridícula de traduir a Europa els tuits i els articles (ben descontextualitzats, això sí) de Torra. És divertidíssim. Perquè jo em pensava que això de la independència de Catalunya quan anaves per Europa no interessava a ningú, que era un afer intern, que ningú ens espera i bla, bla, bla. I ara resulta que cal fer dossiers antiindepes a Europa? Que ho facin: l'única cosa que passarà (i ni tan sols caldrà que nosaltres contraataquem amb dossiers sobre declaracions de periodistes espanyols o d'actuacions de polítics espanyolistes assenyalant ignominiosament professors que no pensen com ells, per exemple) és que Europa acabarà d'entendre de què fugim: d'un nacionalisme espanyol al·lèrgic a tota opinió aliena a la seva, fanàtic, desesperat.

I arribem així a la mare dels ous (i insisteixo que Partal ho explica millor que jo): allò que havia de ser una victòria del 155 (la claudicació del republicanisme en acceptar les condicions d'unes normes il·legítimament imposades) s'acaba convertint en una nova victòria republicana en la conquesta pel relat. Puigdemont, que com el Barça també ha perdut només un partit (10 d'octubre) i que no para de sumar triomfs no se sap si més per demèrits aliens o per mèrits propis, es deu estar fent un tip de riure. Com al Barça, les competicions de llarg recorregut se'ns donen bé perquè la nostra perseverança dissimula les grans patacades. Queda clar que no aspirem a la imbatibilitat, perquè és a còpia de derrotes que hem après a administrar les febleses dels altres. Per això crec que, com el Barça, acabarem alçant el trofeu encara que sigui sense brillantor. No ens endurem el premi a la imbatibilitat, però assolirem la llibertat, que és el que compta.

Si encara hi ha algú que no es queda convençut (avui he parlat amb un munt de companys que no paraven de tirar aigua al vi), només cal que pensi una cosa. Certament, això d'avui és una claudicació, producte d'un pecat original que té nom i cognoms i data concreta: Roger Torrent i 30 de gener. Però per saber que no és una derrota només cal observar el cinisme d'Iceta, la fatxenderia d'Albiol i la histèria d'Arrimadas. Com els agrada dir a Madrid: "Ladran, luego cabalgamos."

Comentaris (3)14-05-2018 23:53:38

Futbol: Barça 5 - Vila-real 1

Nom número 1: Ernesto Valverde. Després del clàssic, un periodista italià li va preguntar com pensava posar fi als moments puntuals de desconnexió que pateix l'equip (apuntava al que va passar després de l'1-1), sobretot tenint en compte que era una qüestió que havia costat l'eliminació a Roma. Discrepo en aquest punt: a Roma no hi va haver desconnexió puntual, sinó que encara estic esperant que l'equip s'hi presenti a jugar. Però, més enllà d'això, el periodista feia diana. Valverde es va limitar a dir que el rival també juga, però és que la cosa és recurrent: contra el Vila-real, un cop més, posada en escena excelsa i després desaparició en combat mentre el rival creix. Les dues fuetades finals de Dembélé no amaguen aquesta realitat, i cal posar-hi mà amb vista a la temporada vinent. Només a la final de copa i al clàssic al Bernabéu això no ha passat.

Nom número 2: Ousmane Dembélé. En clau de passat, cada cop veig més clar que hauria hagut de jugar contra el Roma, amb Sergi Roberto al lateral. En clau de present, comencen a sortir-li les coses. En clau de futur, s'hauria de quedar: no ens farà cap mal tenir una rotació poderosa en atac, i qui sap si així Valverde s'anima i fem un futbol més alegre.

Nom número 3: Sergi Roberto. Quatre partits de sanció per no haver fet absolutament res. El llarenisme aplicat a l'àmbit futbolístic: és igual que l'acta arbitral en cap moment parli d'agressió; m'ho invento i ja està. Sobre el de Reus fa temps que tinc una teoria: a ningú li estranya que un jugador de la seva qualitat i polivalència no vagi mai convocat amb la selecció espanyola? Doncs això, que potser han decidit que ha arribat el moment de començar a fer-li-ho pagar.

Comentaris (1)12-05-2018 02:47:38

Cinema: "Lucky" i "Una mujer fantástica"; i futbol: Barça 2 - Madrid 2

Si t'agraden les pel·lícules en què no paren de passar coses, “Lucky” no és la teva pel·lícula. Ara bé: si t'agraden les pel·lícules en què aparentment no passa res però passa tot allò que és realment important, aleshores la gaudiràs com ningú. N'hi ha prou amb un desmai aparentment inexplicable perquè l'entranyable Lucky vegi trontollar la seva rutina. Com si fins aleshores no s'hagués adonat de com n'era, de gran, tots els espais i totes les situacions quotidianes assoleixen per ell una nova dimensió. S'ho mira tot amb uns altres ulls, els d'aquell que sent propera la mort i és incapaç de trobar un sentit a res, convençut que l'espera la foscor absoluta i la fi de tot. L'aparició com a actor de David Lynch permet fer una associació d'idees amb aquella “Una historia verdadera” on tampoc hi passava res però hi passava tot, malgrat que aquí la road movie és estrictament interior, en un viatge espiritual des de la visita als llocs de sempre. Però també permet donar pas als diàlegs més surrealistes al voltant d'una tortuga fugitiva, que esdevé metàfora de tots nosaltres: sempre amb la seva llosa al damunt, però capaç de viure molts anys precisament perquè s'ho agafa tot amb lentitud. Com aquest personatge certament afortunat encarnat per Harry Dean Stanton, el gran protagonista d'una altra obra de l'Amèrica profunda, la “París, Texas” de Wim Wenders. Veure'l acomiadar-se mirant a càmera, assumint amb un somriure el seu destí, i veure'l abandonar el pla fix lentament i amb discreció, adquireix una profunditat especial en saber que aquesta va ser l'última seqüència que va deixar l'actor, just abans de morir. Hi deu haver poques maneres tan bellíssimes i plenes de significat de deixar aquesta vida.

Però la consciència del no-res que ens espera en morir no ha de servir d'excusa per no lluitar amb totes les forces per viure el millor possible. I això és el que fa la protagonista de la notable pel·lícula xilena “Una mujer fantástica”. La mort, del seu amant, apareixerà en la vida d'aquesta dona certament extraordinària, i la vida normal que ha aconseguit construir-se al costat del seu amor s'ensorrarà i la deixarà a expenses dels prejudicis d'una societat que no tolera la seva (per dir-ho d'alguna manera, tot i que injusta) peculiaritat. La pel·lícula està narrada tan hàbilment que allò que marca decisivament la lluita de Marina Vidal gairebé podria passar desapercebut, com una anècdota (si més no fins que els insults esdevenen ja desbocats), en allò que en realitat és l'eterna lluita d'una dona per obrir-se pas enmig del masclisme imperant. Tot i així, la pel·lícula juga hàbilment amb les possibilitats gairebé oníriques de l'ambigüitat sexual (el mirall a l'entrecuix, la seqüència dels vestidors) per enriquir un treball que va més enllà de la denúncia social per fer una aposta estètica cuidada, moderna, a l'alçada de la història.

Potser l'aposta estètica no sigui precisament el que ens ha caracteritzat durant tota la temporada. Potser no hàgim fet el joc més brillant dels últims anys. Però ahir el Barça va demostrar que encara hi ha maneres i maneres de guanyar, de perdre, d'empatar i, en definitiva, d'anar pel món. Personatges com ara Bale, Ramos o Marcelo van demostrar ahir (el sevillà de manera reincident) que tenen un comportament que els fa indignes com a esportistes d'elit. D'acord que nosaltres tenim Piqué, Suárez o Alba, que no són precisament uns santets, però hi ha un abisme entre els valors que un equip transmet i els que transmet l'altre. La noblesa castigada (el pobre Roberto), contra la prepotència. La pilota, contra la picaresca. Artistes (potser en decadència, però artistes), contra busca-raons. Poca cosa se li pot retreure al Barça ahir: potser només la pèrdua de control després de l'1-1 (com a atenuant, val a dir que les poques vegades que el Madrid té ganes de jugar de veritat a futbol demostra que en sap un niu). Però l'orgull demostrat a la segona part és dels que no s'obliden. L'equip ens va fer ahir un regal rebaixant els fums madridistes, que tant de bo completin els amics d'Anfield. Com sempre, alguns tenen el poder. Però d'altres tenim la dignitat.

Comentaris (4)08-05-2018 00:30:29

Lectura: "L'escombra del sistema"

Es fa difícil valorar en tota la seva magnitud la grandesa d'una obra com “L'escombra del sistema”, de David Foster Wallace. Sobretot perquè un final enigmàtic i frustrant et deixa amb un regust agredolç. Per uns moments, hi ha la temptació de pensar que l'edifici no s'aguanta, que l'autor ha anat improvisant i que no ha sabut com acabar. Res més lluny, però, de la realitat, quan t'hi pares a pensar.

El primer capítol, sense anar més lluny, està estudiadíssim. Fins molt més endavant no sabrem quina relació té amb tota la resta de la trama, situada anys més tard, però serà vital. El personatge de Rick Vigorous (nom ben irònic per a un impotent), típic exemple de personalitat possessiva i anul·ladora de l'altre a causa de les seves inseguretats, teixirà una teranyina en què passat i present quedaran grotescament i simètricament enllaçats, fet que tancarà un cercle pervers.

Al centre de tot, un personatge fascinant: Lenore Beadsman. Impossible no enamorar-se'n. I això malgrat que (o precisament perquè) és un personatge que es defineix per la indefinició. Que es deixa arrossegar, que sent que la utilitza tothom però que no hi pot fer res. Tots ens hem sentit i ens sentim sovint com la Lenore. Només és que ella és intel·ligent, és dona i és atractiva. I això penalitza.

Wallace condueix el seu deliri hilarant, filosòfic i metaliterari amb mà ferma fins a un triple final: el clímax memorable en què Lenore no pot fer res més que quedar paralitzada per totes les pressions ambientals que ha de suportar. El de la cacatua, impagable, apuntant la decadència absoluta de la societat occidental. El de Rick Vigorous, abruptament inacabat, com la mateixa vida de Wallace. Per tancar la idea d'una possibilitat: Lenore com a simple personatge literari també dins la mateixa ficció. El joc de miralls, terrorífic, ens repta: què som nosaltres, també, en realitat?

Comentaris (4)04-05-2018 01:26:46

Pàgines: 123456736  <>