login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "L'escombra del sistema"

Es fa difícil valorar en tota la seva magnitud la grandesa d'una obra com “L'escombra del sistema”, de David Foster Wallace. Sobretot perquè un final enigmàtic i frustrant et deixa amb un regust agredolç. Per uns moments, hi ha la temptació de pensar que l'edifici no s'aguanta, que l'autor ha anat improvisant i que no ha sabut com acabar. Res més lluny, però, de la realitat, quan t'hi pares a pensar.

El primer capítol, sense anar més lluny, està estudiadíssim. Fins molt més endavant no sabrem quina relació té amb tota la resta de la trama, situada anys més tard, però serà vital. El personatge de Rick Vigorous (nom ben irònic per a un impotent), típic exemple de personalitat possessiva i anul·ladora de l'altre a causa de les seves inseguretats, teixirà una teranyina en què passat i present quedaran grotescament i simètricament enllaçats, fet que tancarà un cercle pervers.

Al centre de tot, un personatge fascinant: Lenore Beadsman. Impossible no enamorar-se'n. I això malgrat que (o precisament perquè) és un personatge que es defineix per la indefinició. Que es deixa arrossegar, que sent que la utilitza tothom però que no hi pot fer res. Tots ens hem sentit i ens sentim sovint com la Lenore. Només és que ella és intel·ligent, és dona i és atractiva. I això penalitza.

Wallace condueix el seu deliri hilarant, filosòfic i metaliterari amb mà ferma fins a un triple final: el clímax memorable en què Lenore no pot fer res més que quedar paralitzada per totes les pressions ambientals que ha de suportar. El de la cacatua, impagable, apuntant la decadència absoluta de la societat occidental. El de Rick Vigorous, abruptament inacabat, com la mateixa vida de Wallace. Per tancar la idea d'una possibilitat: Lenore com a simple personatge literari també dins la mateixa ficció. El joc de miralls, terrorífic, ens repta: què som nosaltres, també, en realitat?

Comentaris (4)04-05-2018 01:26:46

Futbol: Dépor 2 - Barça 4. Campions de lliga!

Després de viatjar amb els alumnes a Cantàbria, el títol de lliga del Barça m'agafa a Londres. Amb tants dies fora de casa, el diumenge en qüestió m'havia oblidat completament del partit (jo!), però fent un descans en un pub londinenc veig gent abduïda seguint l'Arsenal contra el Manchester United i, de cop, recordo que el futbol existeix. La tarda continua, i ens ho passem pipa fent ximpleries al terra de vidre del Tower Bridge i sopant magníficament (a quarts de set de la tarda!) a la riba del Tàmesi. Fins que després, passejant tranquil·lament al costat del riu, passem pel costat d'un altre pub i lligo caps: són tres quarts de vuit, però no falta una hora per al partit, perquè a la Corunya és una hora més tard! Entro al pub sense gaire convicció, però no m'ho puc creure: tenen el partit posat! Surto cofoi a donar la bona nova: el meu germà, la meva cunyada i la meva neboda em miren com a un marcià i fan cara de voler-me matar. Tan incapaç sóc de desconnectar del Barça per una vegada? Això no m'ho diuen, pobres, però sé que ho pensen. Ells prefereixen anar a descansar a l'hotel, on no tinc cap garantia que pugui trobar el partit en algun canal. Dubto. La meva dona, que és la persona amb més paciència del món, em mira resignada i diu que es queda amb mi a veure'l.

El pub té la música posada, i el partit no se'l mira absolutament ningú. Però m'és igual. No hi ha res com la sensació de poder veure el Barça lluny de casa. I més si, a sobre, pots guanyar una lliga. El Barça fa de les seves: s'avança 0-2 amb facilitat, amb un bon joc col·lectiu, però després es deixa empatar miserablement (una altra vegada). Començo a fer càlculs: si no m'he descomptat amb tants dies de dispersió, crec que amb l'empat en fem prou. Però al final Messi posa les coses a lloc i el Barça s'imposa 2-4. Deu haver-hi cert dilay, perquè la meva mare ens anuncia el resultat final des de Catalunya via whatsapp quan nosaltres tot just anem pel minut 88. No ve d'aquí. S'acaba el partit, també a la tele de Londres, i anem cap al metro feliços. A Londres, és clar, el món continua girant i a ningú li importa, però quan arribi a l'hotel em beuré de gust un combinat a la salut d'uns jugadors que, malgrat una ensopegada imperdonable que encara no em puc treure del cap, continuen tenint la capacitat de fer-me somriure a quilòmetres de distància. Fa just vint anys, un altre títol de lliga del Barça em va agafar fora de casa. Aquella vegada la ciutat era... Roma.

Comentaris (1)03-05-2018 01:29:15

Cinema: "Un lugar tranquilo"; i futbol: Sevilla 0 - Barça 5. Campions de copa!

Suposo que el primer que cal demanar a una pel·lícula de terror és que faci por. En aquesta admirable “Un lugar tranquilo” passes por, però sobretot passes angoixa. No fa cap mena de concessió a l'espectador, i reprodueix situacions límit capaces de fer perdre els nervis a qualsevol. Després, i com que es tracta d'un gènere on sembla tot inventat, li demanes una mica d'originalitat, i és aquí on sens dubte la pel·lícula s'endú la palma, amb un brillant plantejament que l'obliga a un arriscat posicionament formal: una pel·lícula pràcticament sense diàlegs, gairebé muda, que glaça la sang. La necessitat dels personatges de mantenir silenci s'encomana a la sala, on no se sent ni una mosca ni una crispeta. Tensió al límit, fins i tot en situacions tan quotidianes com compartir un sopar en família o un joc de sobretaula. Això sol ja fa que la pel·lícula sigui excepcionalment excel·lent. Però el que remata la jugada és tot allò que (tercera condició, aquesta desitjable per a qualsevol gènere cinematogràfic) és capaç de dir-nos sobre la condició humana. Enmig del silenci, un crit que dóna vida i un altre que la salva: tot allò que dóna sentit a la tasca d'uns pares. I fins i tot una lectura al·legòrica en clau social. Perquè, si el teu enemic t'obliga al silenci, tens dues opcions: o bé callar o bé fer-li el teu soroll insuportable.

Els que vivim, ja per poc temps, en aquest estat de tort sabem bé de què va, això. Ens fotografien si xiulem, ens confisquen banderes legals i ara fins i tot ens despullen si el color de la nostra roba no els agrada. El que dic és literal: hi ha proves enregistrades del comportament del dispositiu de seguretat ahir al Wanda Metropolitano de Madrid. Aliè a tot això (potser massa i tot) el Barça va sortir a destrossar la final des del primer minut i va fer la millor posada en escena de tota la temporada. Ahir l'equip ens va fer gaudir de valent amb un joc imperial (només el desenvolupat contra el Celta a la tornada de l'eliminatòria de copa s'hi acosta) que va anul·lar un Sevilla al qual no es pot culpar de res més que d'haver pagat els plats trencats de Roma. Era inevitable que l'alegria del moment es veiés enterbolida per la recança de pensar fins on hauria pogut arribar l'equip jugant així a Europa si no hagués badat estrepitosament com ho va fer contra el conjunt italià. Ahir, tan gran com la victòria va ser la manera d'aconseguir-la, perquè permet pensar que no tota l'essència del que som com a equip està perduda, més enllà de la més que probable sortida del manxec d'or, que ahir va tenir l'homenatge somiat. Vam ser feliços unes hores però, després de tot el que hem d'aguantar per ser senzillament el que som, espero que aquesta copa no només sigui històrica per haver estat la quarta consecutiva, sinó també (i em sap greu pels culers espanyols, que no en tenen cap culpa) perquè hagi estat l'última.

Foto final de llaços grocs caient del cel de Madrid per celebrar la victòria del Barça:

PD: Per motius personals, i malgrat la previsió d'algunes emocions blaugrana i d'altra mena, el blog romandrà inactiu fins a principis de maig. Caldrà esperar fins aleshores per comentar la jugada!

Comentaris (4)22-04-2018 15:23:52

Futbol: Celta 2 - Barça 2

Puntet a puntet, la lliga s'acosta. Com totes les coses per les quals val la pena lluitar, arriba de manera lenta però segura, encara que a vegades toqui patir. Com a Vigo. El Barça torna a fer un partit dels seus, d'aquests als quals malauradament ens té darrerament acostumats. Contundent en algunes fases del joc, però tendre i inestable en d'altres. Aquesta vegada amb un aspecte diferencial: l'equip juga farcit de suplents (fet que, de passada, proporciona una dada tristament demolidora: cap jugador format a la Masia en l'onze inicial, setze anys després).

I la segona unitat no comença malament el partit. L'equip està ben posat, tothom fa el que li toca (excepte, ho sento però és així, Paulinho) i la sensació és que potser el fons d'armari es reivindicarà. De seguida, però, el miratge es desfà com un terròs de sucre. L'equip comença a deixar espais entre línies, a no tenir el control, a concedir oportunitats una rere l'altra. Però, quan pitjor ho estem passant, emergeix Dembélé, fins aleshores tímid, amb un golàs. Tot i així, no hi ha manera: l'equip és mesell i encaixa un gol de manera absurda just abans del descans. Cal tornar a començar.

Aquesta vegada, a la segona part, Valverde sí que llegeix bé el partit i l'encerta amb els canvis: espanta amb l'entrada de Messi (tot i que en substituir Coutinho perd desequilibri per l'esquerra) i posa ordre al mig del camp amb Roberto. Com a resultat, el segon gol. Però l'equip continua de pega: un desajustament defensiu més obliga precisament el de Reus a deixar-se expulsar per evitar un gol gairebé segur (tot i que no se sap mai amb Ter Stegen). El drama és que l'equip no només es queda amb un jugador menys, sinó que perd precisament qui li estava garantint la possessió i el control de l'esfèrica. Disposar només d'un erràtic Denis i Paulinho per combatre al mig del camp ho fa tot massa complicat. El gol gallec acaba arribant com fruita madura.

Encara bo que conservem la imbatibilitat, una d'aquelles coses més aviat inútils però que fan certa gràcia. Només sis punts més i serem campions. I ara, a tenyir completament de groc aquest dissabte la nostra part de graderia del Metropolitano. Si ho aconseguim, serà una victòria molt més important que aquest trofeu de cognom infame que ens hi juguem.

Comentaris (1)18-04-2018 00:42:05

Futbol: Barça 2 - València 1

Definitivament, la lliga és qüestió de deixar passar el temps. Qüestió de dies. Serà una de les lligues menys celebrades que es recorden, per diferents circumstàncies (la derrota imperdonable a la Champions, la pobresa del joc, la falta d'identificació actual de molta gent amb la direcció de l'entitat, la situació del país...). Si no és, és clar, que tenim la sort de guanyar-la el dia que juguem contra el Madrid i, ja posats a demanar, que aquest estigui eliminat de la competició europea gentilesa del Bayern alemany. En aquest cas sí, que la celebrarem. I tampoc és del tot just, tot plegat. Al capdavall, aquest any hem fet una lliga fins ara impecable, que podria ser la primera de la història amb 20 equips en joc i 0 derrotes. El problema és que els culers, i crec que fem bé, no en fem prou amb el resultadisme: exigim bon joc, i d'això aquest any n'hem anat escassos.

Sense anar més lluny, aquest dissabte: ningú pot menystenir aquesta victòria, contra un molt bon equip i en un moment traumàtic, però el Barça va tornar a deixar una sensació irregular i agredolça. Va atacar força bé, sobretot a la primera part, però va tornar a ser massa intermitent. I, sobretot, va tornar a donar mostres de certa inconsistència defensiva, ja que el València va generar-li més ocasions que en els altres tres partits disputats contra ell junts. El pitjor, però, és que (tot plegat ajudat per la depressió de l'eliminació i per un Camp Nou despoblat, plujós i desangelat) l'equip va fer una preocupant sensació de no tenir ànima.

Afortunadament, tota la que li falta al club li sobra al país, dempeus malgrat la tirania. Ahir centenars de milers de persones ens vam tornar a agradar i vam tornar a desmuntar el relat de la violència (ben real, certament, a Catalunya, però protagonitzada per la ultradreta feixista). Hi vam veure gent gran, que gairebé no podia ni caminar, però que no es vol morir sense haver donat fins a l'últim alè per enderrocar definitivament l'estaca. Hi vam veure nens, adoctrinats només pel menyspreu que han rebut simplement per ser el que són des que van néixer. Hi vam veure famílies senceres, unides pel mateix clam: democràcia, justícia, llibertat, dignitat, República.

En un balcó de l'avinguda del Paral·lel de Barcelona, dos turistes atònits contemplen la força pacífica i cívica d'un poble que no defalleix. En un altre, un home amb samarreta imperi s'ho mira amb aire desafiant. I, pocs metres abans, un altre havia intentat debades provocar la multitud fent onejar una enorme bandera espanyola. Per tota resposta, aplaudiments. No ho entendran mai: per molt mal que ens facin, nosaltres no odiem a ningú. Això sí: ens estimem molt. I ens respectem massa per rendir-nos.

Comentaris (1)17-04-2018 01:00:42

Futbol: Roma 3 - Barça 0

Un que va parar el que va poder, però que va quedar una mica retratat en dos dels gols. Un que intentava córrer per la dreta sense sentit, com un pollastre sense cap. Un que va protagonitzar com a única acció defensiva destacable la comissió d'un penal letal. Un que des que es deixa estimar per altres equips ha entrat en fase d'hivernació. Un que es va quedar fent l'estaquirot en la jugada del primer gol, i també en la del gol italià a Barcelona. Un que es va veure desbordat, però que va tenir la dignitat de jugar infiltrat per intentar ajudar. Un que també les va veure quadrades, però que acumula minuts i minuts sense descans. Un que va fer un partit horrorós, per molt que quan el van canviar es fes l'ofès. Un que va jugar per reforçar el mig del camp, quan el partit el que demanava a crits era el desequilibri d'un tercer davanter que aprofités els espais quan n'hi havia. Un que no va rascar bola, però que almenys hi va posar coratge i orgull. Un que no va ser totpoderós quan més calia. Tres que van entrar quan tot el mal ja estava fet. I, al capdavant, un que ahir semblava que s'hagués tret el títol d'entrenador a la universitat Rey Juan Carlos.

Aquests són els personatges que ahir van trencar-nos el cor. I fa mal, molt de mal. Perquè els últims anys hem perdut eliminatòries igualades o que es veien perdudes, però no eliminatòries que es veien guanyades. Perquè ens hem passat anys queixant-nos de la sort en els sortejos, i quan per fi ens toca la ventafocs fem el ridícul. Perquè és decebedor, frustrant i fa molta recança tenir el millor jugador de la història i caure tres anys seguits a quarts de final. I, sobretot, perquè davant la poca dignitat institucional i la pobresa del joc, quan els resultats falten ens adonem amb tota la cruesa que el rei va despullat (és una frase feta, una figura retòrica; sisplau, no m'imputeu delicte d'odi).

I tot això ho has de viure el dia que ens tracten de terroristes, quan fa poc més de mig any que vam ser víctimes de la barbàrie i ens han processat l'heroi d'aquells dies. I ho has d'escriure el dia que un ministre t'ha dit que el llaç que portes és ofensiu (que alliberin els presos i s'han acabat les ofenses). Sort que, almenys en aquesta competició, les victòries europees sí que van arribant.

Comentaris (11)12-04-2018 00:49:52

Cinema: "A la ciutat de Sylvia" i "Inmersión"; i futbol: Barça 3 - Leganés 1

José Luis Guerín és un cineasta que sempre ha anat contra corrent, contra les modes establertes, que (en paraules seves) adora el cinema però no el món del cinema. Fa la seva, de manera que el seu cinema és molt personal. Prova d'això és “A la ciutat de Sylvia”, pel·lícula clarament contemplativa malgrat tenir un punt narratiu que, pel que recordo, és poc habitual en el seu cinema. Un home segueix amb la mirada una noia en una ciutat estrangera, i després una altra, i una altra... Fins que en segueix una amb el pretext (real?) d'haver-la confós amb un antic amor. En realitat, és un home enamorat de l'amor. Però la seva mirada no és lasciva, sinó tendra. Li interessen les mirades, els somriures, certa sensació de vulnerabilitat o de fortalesa... Les dones no són principalment objectes de desig, sinó obres d'art que intenta capturar amb el seu llapis. Tot això, amb una dinàmica de plans fixos que sovint no casa amb la peripècia de la persecució, perquè Guerín també vol capturar els instants de quotidianitat.

També és una visió particular de l'amor la que ens vol oferir un altre cineasta molt personal, Wim Wenders, a “Inmersión”. Una parella es coneix en un hotel en un moment de trànsit de les seves respectives vides, just abans d'emprendre perilloses missions. S'enamoren i decideixen tornar-se a veure quan tot hagi passat. La noia (bellíssima Alicia Vikander) farà cap a una perillosa investigació científica que l'obligarà a submergir-se on ningú ha arribat abans a l'oceà. L'home (atractiu James McAvoy) no ho dirà, però se n'anirà a l'Àfrica no pas a fer d'enginyer de pous, sinó que aquesta serà la seva disfressa d'espia contra el terrorisme islamista. Les circumstàncies els faran perdre el contacte, ell amb l'esperança de retrobar-la i ella amb la desesperació de l'abandó. Mentre ella viatja a la foscor de l'oceà que és la llum de la ciència, ell viatja a la tenebra de l'infern terrorista. Hi ha límits difusos entre la vida i la mort, i aquests els reflecteix l'enamorament: per ella, un patiment que la distreu del seu objectiu; per ell, un dolç record que el salva de la bogeria. Wenders reincideix en la temàtica de l'amor entre dos éssers que no poden estar en contacte, i en l'asimetria de les seves situacions que tan bé va reflectir amb el vidre separador de “Paris, Texas”. Però tot allò que allà era local i funcionava com un (lent) rellotge, aquí ha passat pel sedàs de la globalització i sembla, paradoxalment, menys universal. De visionat plaent però, per algun motiu, no del tot satisfactori (no acabes mai de saber on vol anar a parar), cal reconèixer que permet trobar-hi diferents capes amb el pas de les hores. Però no sembla l'obra mestra filosòfica que segurament pretén ser.

I el Barça, com sempre. Primera part de luxe, de les millors de la temporada, per després fer una migdiada prematura a la segona part que gairebé costa un disgust contra un rival inexistent, en una demostració de com complicar-se solet la vida. Sigui per cansament o per desídia, és preocupant aquesta imatge de descontrol i desconnexió que ofereix en alguns moments l'equip. Tot i així, pas endavant d'alguns jugadors de la segona unitat, amb menció especial per André Gomes, que va fer el seu millor partit des que és aquí.

Comentaris (4)10-04-2018 01:02:51

Gols en pròpia porta

El Barça va fer ahir un mal partit. Espès en atac i inestable en defensa, va haver-hi molts moments que no se sabia ben bé què estava fent, i el seu joc va ser volàtil com els globus grocs que tan dignament van reposar uns minuts sobre la gespa del Camp Nou. Tot i així, el resultat final va ser molt bo, perquè va disposar d'un aliat inesperat: els gols en pròpia porta de l'adversari.

Una cosa similar està passant amb el procés. Sempre hem intentat fer-ho bonic, però no sempre hem jugat bé. Hi ha hagut moments (n'hi haurà més) en què no hem tingut un pla definit, hem improvisat i hem comès errades importants. Però la gran sort és que l'adversari no para de fer-se gols en pròpia porta. Com en el partit d'ahir, on no arriba la nostra audàcia hi arriba la malaptesa de l'altre.

Així, en el moment de màxim desconcert i depressió del republicanisme, el règim l'ha vessada de ple. Pensant-se que era més llest que ningú i que tothom li riuria les gràcies, va aprofitar el viatge del President a Finlàndia per tornar a activar l'euroordre, el va espiar, el va seguir, es va esperar que fos a Alemanya perquè estava convençut que era el país més favorable als seus interessos i el va fer detenir. Per entretenir l'espera, va decidir detenir una persona reclamada fa temps per la justícia suïssa, a veure si hi havia un intercanvi de favors i li tornaven Anna Gabriel i Marta Rovira.

Tot, absolutament tot, li ha esclatat a la cara aquest memorable 5 d'abril que ens ha portat una felicitat com no la sentíem des del 27 d'octubre. Després de l'hivern sempre arriba la primavera: Suïssa l'acusa de mentir sobre la data de petició d'extradició del seu fugitiu i la policia espanyola ho acaba reconeixent, Bèlgica deixa en llibertat els consellers exiliats i anuncia una investigació per espionatge il·legal del cotxe del President... I, sobretot, sobretot, la justícia alemanya desmunta la farsa del relat de violència i considera literalment inacceptable l'extradició per rebel·lió. El gol en pròpia porta és tan descomunal com el de De Rossi ahir: passi el que passi, el règim ha perdut. Si no extradeixen el President, es queden sense trofeu. Si l'acaben extradint per malversació (acusació que tampoc s'aguanta per enlloc: el mateix govern espanyol no ha pogut provar que l'executiu català es gastés ni un euro en el referèndum després de més de cinc mesos d'ocupació il·legítima de la Generalitat), només podran jutjar el President per aquest delicte, i no tindrà cap sentit que jutgin els seus inferiors per presumptes delictes més greus.

Me la jugo, però ho diré: encara no en som conscients, però els llibres d'història recolliran el dia d'avui com el punt d'inflexió que va començar a significar el triomf definitiu de la República. La lluita no s'ha acabat, vindran altres cops durs (sense anar més lluny, l'animalada que han fet avui amb un home que en qualsevol país normal seria considerat un heroi) i els nostres polítics segur que encara faran alguna ximpleria més. Però avui hem encetat la primera ampolla de cava de les moltes que han de venir.

El futur que tant els espanta arribarà. I llavors el que quedarà de nosaltres és la confiança que hem mantingut en la foscor (John Berger)

Comentaris (1)06-04-2018 01:08:48

Cinema: "Gorrión rojo", "Mother" i "A ghost story"; i futbol: Sevilla 2 - Barça 2

Fa unes setmanes, hi va haver cert enrenou en un festival de cinema perquè Jennifer Lawrence va desfilar amb un vestit amb molt poca tela. Algunes feministes van posar el crit al cel amb l'argument que feia molta fred i que era indignant que s'utilitzés l'actriu com un objecte. Lawrence va haver de sortir al pas explicant que el vestit l'havia portat perquè li donava la gana, perquè considerava que li quedava bé, i que si volia passar fred per lluir-lo era el seu problema. I no es va estar d'afegir que aquelles queixes ni eren feministes ni eren res. Lawrence és el viu exemple d'una feminista (és conegut el seu activisme al respecte) que no vol renunciar a poder sentir-se objecte de desig. Certament, l'apartat més o menys eròtic que inclou aquest apassionant thriller que és “Gorrión rojo” és el més prescindible de la trama. Tot i així, es podria dir que, de la mateixa manera que la protagonista descobreix que el sexe com a sinònim de poder no és exclusiu del mascle i que una dona pot fer servir el cos com una arma molt poderosa (i això és tan vell com Lisístrata), Lawrence no rebutja utilitzar el seu innegable atractiu físic per atraure espectadors inesperats a pel·lícules tan adultes (en el bon sentit de la paraula) com “Madre!” o aquesta que ens ocupa. Deixant de banda tot això, “Gorrión rojo” és una pel·lícula d'espies trepidant, intel·ligent, audaç, que dosifica magníficament l'acció i que et deixa rendit als seus peus des del pròleg, un muntatge encadenat senzillament portentós. Després d'un començament tan brillant, és impossible que la pel·lícula pugui mantenir el to i certament el guió es perd en algunes subtrames que compliquen innecessàriament la història, però l'elegància de la posada en escena i un sentit narratiu molt proper a Hitchcock (jugant constantment amb què saben i què no saben l'espectador i els diferents personatges) converteixen el film en una experiència cinematogràfica notablement satisfactòria.

Més desconcertant resulta el thriller “Mother” (que cal no confondre amb el film de Lawrence abans esmentat), però és que això el cinema sud-coreà ja ho té. Aquesta història d'una mare coratge disposada a tot per salvar el seu fill del que considera una injustícia condueix l'espectador per un seguit de pistes falses que portaran al final més inesperat. Però atenció a l'epíleg: m'encanten les pel·lícules en què els personatges s'ho diuen tot sense dir-se res directament.

Ara que, per desconcertant, aquesta “A ghost story” pausada, en algun moment lleument irritant, però en general plena de poesia i de tristesa. L'eternitat era això: l'etern retorn, el bucle infinit. Més val no explicar-ne gaire res: que cadascú la senti en la seva pròpia pell i a la seva manera. Només dues coses: format panoràmic discutible i banda sonora excel·lent.

I queda el Barça. Aquest Barça que sovint fa patir però que, de moment, sempre cau dret. Si no va perdre dissabte a Sevilla, segurament és que definitivament no perdrà en tota la lliga. Perquè és difícil jugar pitjor, que el rival et tingui tan contra les cordes i acabar-te'n sortint en dos minuts. Sí: hi va haver efecte Messi. Però no ho va ser tot. L'entrada de l'argentí, per si sola, sempre genera esperança pròpia i pànic aliè. Però el que va passar dissabte s'explica també per altres factors, sobretot la fe de l'equip i l'ambició de Denis i Coutinho. Del calvari a la resurrecció en plena Setmana Santa de Sevilla. Després d'un resultat així en un partit tan dolent (l'equip no va saber atacar ni defensar, fet que va tenir la seva personificació sobretot en Paulinho) és impossible estar trist. Ara, preocupat, tant que vulguis. Però confiem que tot fos cosa del virus FIFA.

PD1: Un cop més, grans accions de Madrileños por el Derecho a Decidir. El meu reconeixement a aquesta Espanya valenta que no calla.

PD2: La llei i l'ordre existeixen pel propòsit d'establir la justícia, i quan fracassen en aquest propòsit es converteixen en les preses que bloquegen el flux del progrés social (Martin Luther King).

Comentaris (1)04-04-2018 00:59:19

"The end of de f***ing world": quan tot és una m***a

Dediquem la tarda del Divendres Sant a una marató intensiva de la sèrie “The end of the f***ing world”. De fet, és com mirar una pel·lícula llarga, ja que és una sola temporada de vuit capítols de 20 minuts. Entra molt bé.

El primer episodi és la presentació dels personatges. Dos adolescents. Un noi nihilista que es considera un psicòpata i una noia rebel enfadada amb el món. Junts es convertiran en una mena de Bonnie i Clyde. Potser aquest còctel d'ingredients no sembli el més original del món, però la fórmula funciona. Els adolescents evolucionen davant nostre amb credibilitat, com els éssers fràgils i desorientats que en realitat són. A més, la sèrie disposa de notables encerts narratius marcats amb subtilesa: l'ús del format 4:3 en els flash-backs, o el fet que la veu en off del noi sigui en passat i la de la noia en present.

Potser una sèrie més allargada en el temps hauria permès aprofundir en subtrames molt interessants, en especial la relació entre les dues dones policia, però l'aposta pel format curt afavoreix l'absència de forats en un guió ben estructurat i que funciona com un rellotge (un exemple clar: la part central en què, per separat, els personatges es mostren més indefensos que mai).

En definitiva, un encertat retrat de la crisi adolescent, defugint tòpics, i que ofereix un final abrupte i ple de simbolisme. El fet que tot es precipiti el dia que el noi fa divuit anys enllaça amb el títol: la fi d'aquest fastigós món és l'entrada a l'edat adulta, per bé i per mal. I potser són dèries meves, però a mi el final m'ha fet pensar vagament en el de la mítica “Els quatre-cents cops”, de Truffaut.

Comentaris (1)31-03-2018 14:03:40

Cinema: "María Magdalena"

Trasbalsats per tots els esdeveniments que es precipiten al carrer, gairebé ens sentim culpables per anar al cinema. Però necessitem desconnectar, per pura higiene mental. És clar que, per molt que hi hagi la noble intenció d'honorar la Setmana Santa amb el visionat d'una pel·lícula bíblica des del nostre ateisme militant, anar a veure una història en què ja sabem que un bon home acabarà crucificat per les seves idees potser no és la millor manera d'oblidar-se del procés...

Més enllà d'això, la proposta de “María Magdalena” és potentíssima. Perquè fa una aposta decidida per focalitzar l'atenció en el personatge femení i per deixar Jesucrist en un relatiu segon pla (decisió de la qual només cal lamentar que es perd força protagonisme d'un dels Jesús més carismàtics que ha donat mai el cinema, aquesta bèstia interpretativa anomenada Joaquin Phoenix). La bellesa melancòlica, serena i alhora torturada, de Rooney Mara inunda la pantalla i ofereix una visió oportunament feminista; com si només les dones, portadores de vida i coneixedores del patiment que aquesta provoca, poguessin tenir una visió lúcida de les revolucions més profundes.

De manera absolutament intel·ligent, aquesta modesta però lúcida versió del Nou Testament renuncia a l'èpica i deixa els soldats romans pràcticament fora de camp, plantejament escènic que deixa entreveure que en les revolucions l'autèntic enemic és un mateix i que a vegades només la impaciència ens pot tornar traïdors (he dit ja que fins i tot això em recorda la nostra actualitat?). Seguim, doncs, els dictats de Maria de Magdala: esforcem-nos per entendre que la revolució és dins nostre, i que el món canviarà quan nosaltres canviem. L'Església catòlica va destruir el missatge de Maria Magdalena equiparant-la a una prostituta (el seu únic crim: seguir el profeta com un apòstol més, present fins i tot en el Sant Sopar, tot i la seva condició de dona), i des d'aleshores hem seguit els dictats esbiaixats de Pere i no la paraula del messies (jo no crec en Déu, però em plantejo seriosament que Jesús va existir, i que va ser un líder revolucionari de collons al qual no es va voler fer cas perquè parlava d'amor i no d'odi). Aquesta pel·lícula busca redimir-la, i amb ella a tots aquells que volem construir fugint de la rancúnia, malgrat tot el que ens han fet.

Comentaris (3)29-03-2018 01:32:08

Cinema: "Ready player one"

Com que de seguida es va veure que el ple de dijous no aniria enlloc, vam decidir aprofitar que teníem entrades gratuïtes per a la preestrena de “Ready player one” i ens en vam anar cap al cinema. Ja amb aquella ironia, per què negar-ho, de saber que parlava justament d'una realitat insofrible que feia que tothom busqués evadir-se per mitjà de la realitat virtual.

Però la pel·lícula no va ser el que ens esperàvem. Llegint la sinopsi, única informació que en teníem, semblava que seria una successió de viatges virtuals als anys 80. I no era ben bé això: Spielberg ens porta a un univers fantàstic en què, certament, la cultura pop dels 80 hi és ben present, però en què s'imposa la lògica dels videojocs. A partir d'aquí, el problema és nostre, que mai n'hem estat gaire fans i que paradoxalment ens avorrim com més acció de foc d'encenalls hi ha a la pantalla.

A banda d'això, hi ha moments en què la pel·lícula aconsegueix ser simplement distreta, però en general el producte és considerablement pueril. I m'assalta una qüestió: com es pot jugar la carta de la nostàlgia si qui més pot gaudir d'un producte així són els nens? Trobo la resposta: a qui en realitat va adreçada la pel·lícula és a tots aquells adults que encara ara gaudeixen com nens amb els videojocs. I, ep, que no els en culpo: s'acaba de tornar a comprovar que no cal esperar al 2047 per trobar-nos una realitat insuportable davant dels ulls i desitjar l'evasió amb forma d'ulleres de realitat virtual. Però com que, tal com ens recorda candorosament Spielberg, la realitat és l'única cosa real que tenim, deixarem estar les ulleres i encararem el que tenim al davant. Ens veiem als carrers.

Comentaris (9)24-03-2018 02:51:16

Anem guanyant

A mig matí d'un altre dia frenètic, un company de feina em pregunta què em sembla això de la renúncia de Jordi Sànchez i la candidatura de Turull a la presidència de la Generalitat. Se'l veu decebut, i se li nota que m'ho pregunta perquè necessita que l'animin. No m'hi he d'esforçar gaire: fa dies que torno a estar animat. Primer de tot, li dic que hi ha un contrast evident entre les coses que passen dins del país i les que passen a fora, que les primeres desanimen però que les segones engresquen, i que són més importants les segones que les primeres. A partir d'aquí, em deixo anar i elaboro tot de teories que el tranquil·litzen una mica i que fan que em plantegi si les he de convertir en un article. Dubto molt, perquè estan passant i passaran moltes coses (sobretot en les properes hores) i perquè he demostrat repetidament no ser precisament un geni de l'endevinació. Però m'hi arrisco perquè m'anirà bé per posar en ordre les meves pròpies idees i em pot estalviar analitzar el minut i resultat frenètic que s'acosta.

Perquè sí, ara mateix hi ha moltes incerteses. La CUP s'hi pot posar bé o no per investir Turull, després el poden inhabilitar o no, i divendres poden tornar-nos a angoixar amb l'empresonament injust i cruel, aquesta vegada massiu, de bona part de la cúpula del procés. Però cap d'aquestes coses canviarà res. Perquè ara el partit es juga fora de casa, hem sortit a l'atac i anem guanyant.

En efecte, en realitat tant és qui acabi presidint la Generalitat. Sigui qui sigui, presidirà un govern autonòmic i sota vigilància, cosa que en cap cas hem votat. Però no importa, perquè la República ha engegat motors a Europa i no pensa parar. Hem comès errors en tres dates clau (10 d'octubre, 27 d'octubre i 30 de gener), i això ens ha desballestat innegablement una temporada. A l'octubre ens havíem preparat per fer els 100 metres llisos i ens vam trobar que en realitat allò era una marató. Vam esprintar com bojos i a la teòrica meta ens vam trobar que allò tot just acabava de començar. Lògicament, això ens ha fet anar a remolc durant els següents quilòmetres, però, un cop hem pres consciència de l'autèntica realitat de la cursa i hem trobat el ritme adequat, ara sabem que no podem perdre. La raó és molt senzilla: en una cursa de fons, som imbatibles. Perquè la persistència és molt més tenaç des de la nostra il·lusió que des del seu ressentiment. Com que el trajecte serà llarg, segur que cometrem més errors, però és que Espanya no sumarà ni un sol encert. Perquè allò que aparentment la fa guanyar, allò que li és eficaç (la censura, la repressió i la prevaricació), la deslegitima a ulls de tothom. Cada cop hi ha més europeus (inclosos espanyols) que en prenen consciència.

Fa mal, perquè ens pensàvem que ja ho teníem i ara costa tenir paciència. Però cal prendre consciència que l'estratègia de gota malaia per despullar Espanya i mostrar-ne les misèries davant del món és lenta però efectiva. Segurament a l'octubre ens hauria costat mantenir la nostra posició a ulls del món i obtenir reconeixements internacionals, perquè l'opinió pública més aviat ens veia com una regió rica i egoista que volia deixar de compartir la seva riquesa amb les regions més pobres d'Espanya. Ara, però, el món va entenent de què fugíem en realitat, quina era la nostra autèntica lluita, i els suports augmenten. De manera que paciència i a esperar no fallar a la propera oportunitat, que potser serà més aviat del que ens pensem (només cal veure com diversos moviments confirmen ja a hores d'ara la importància, sembla que aquest cop ben intuïda per part meva, de l'obtenció de Barcelona per a la República en les properes municipals). El Girona va haver de conviure diverses vegades amb la frustració de veure's privat d'un ascens que ja donava per fet, però això li va servir per arribar a primera molt més fort i preparat. Doncs això.

Comentaris (3)22-03-2018 00:11:01

Teatre: "Frankenstein"; futbol: Barça 2 - Athletic 0; i cinema: "Toni Erdmann". L'escola no es toca!

Comencem per aquí: l'escola no es toca. Milers de persones vam desafiar aquest dissabte la pluja de Barcelona per cridar ben fort que n'estem tips que s'utilitzi com a arma política el més sagrat d'una societat: l'educació de les noves generacions. Va ser reconfortant ser-hi, per moltes raons. Durant l'espera de l'inici de la marxa, unes turistes alemanyes ens pregunten què estem fent. Els ho expliquem i ens miren estupefactes: què té Espanya contra el català?, es pregunten. No tenim resposta, perquè nosaltres fa dècades que ens ho preguntem. I això que no els parlem de les acusacions d'adoctrinament a professors, ni del significat dels llaços grocs que portem a la solapa... El millor crit sentit durant la manifestació: fer pensar no és adoctrinar. La gran tragèdia dels catalans és haver d'estar repetint constantment el que en un país normal serien obvietats. Al final del trajecte, els discursos. Extraordinària, la portaveu de l'alumnat, amb la seva proclama: la lluita educa. Magnífic, un cop més, Albano Dante Fachin, explicant la seva experiència de nouvingut l'any 1992, amb la seva reflexió sobre el fet que si la famosa casella del castellà hagués existit probablement ell l'hauria marcat, qui sap si per por o per mandra, i s'hauria perdut la riquesa de conèixer un nou idioma que la societat d'acollida li oferia. I també el seu reconeixement a la tasca docent (com vaig poder exclamar-li personalment en creuar-nos després de l'acte: “gràcies, Albano!”). I sorpresa final amb l'actuació de Valtònyc (abans també havia actuat el grup musical del qual és component Roger Español, l'home que va perdre un ull per l'impacte d'una pilota de goma l'1-O). L'endemà la mateixa Barcelona acollirà les paraules del demagog ex-primer ministre francès Manuel Valls, català d'origen: “el nacionalisme és la guerra.” No hi puc estar més d'acord: la Història demostra que no hi ha res pitjor que el nacionalisme centralista, imperialista, expansionista i supremacista. El seu, en definitiva.

Animats, com sempre que reforcem la nostra dignitat, ens adrecem al TNC (la manifestació ens hi ha deixat a cinc minuts a peu) per veure l'adaptació de “Frankenstein” que signa Guillem Morales i que protagonitzen Joel Joan i Àngel Llàcer. La gaudim de gust i refresquem totes les reflexions que porta implícites aquesta obra immortal, una de les cinc millors lectures que he fet mai a la meva vida: el conflicte entre creació i creador, la indiferència de la natura pel destí de les seves criatures, la sensació de desemparament i abandó com a motor de la revolta...

Fem nit a Barcelona, i l'endemà lamentem de tornada que no se'ns hagi acudit que era una ocasió propícia per haver anat al Camp Nou. La segona part de l'equip, però, ens fa pensar que hem fet bé: posats a fer la migdiada, millor a casa que a l'Estadi. Això sí: la primera part va ser superba. El títol de lliga s'acosta, i és gairebé insultant la manera com el Barça l'està assolint amb el fre de mà posat des de fa setmanes.

Finalment, acabem un cap de setmana reparador amb la marciana pel·lícula “Toni Erdmann”, que comença com un drama sobri i va desembocant en un deliri surrealista que no transita mai per camins narratius previsibles però que funciona com un rellotge com a mosaic del desconcert i l'alienació de l'individu capitalista contemporani.

PD1: La creu de Madrid. Una alumna m'explica que ahir va ser al Bernabéu per animar el Girona. Tot i trobar-se a la zona reservada per a l'afició visitant, li van confiscar una estelada (que no li van tornar) i la van obligar a tapar-se amb la jaqueta la samarreta del seu equip. Tot, molt normal.

PD2: La cara de Madrid. La plataforma Madrileños por el Derecho a Decidir organitza un acte de suport als presos polítics. ¡Muchas gracias, compañeros!

Comentaris (1)20-03-2018 01:31:17

Futbol: Barça 3 - Chelsea 0

I el setè dia, Déu va descansar. Doncs esperem que el setè dia no arribi mai. Perquè, un cop assimilat que el joc excels del Barça de Guardiola no tornarà, fa de molt mal empassar que algun dia també ens haurem de resignar a perdre la màgia de l'argentí. Ahir tres genialitats seves van enfonsar un Chelsea combatiu i valent, que va oferir una imatge molt més atractiva que a l'anada.

No sabrem mai, tot i que podem intuir-ho, com hauria estat el partit si Messi no s'hagués inventat el primer gol tot just començar. Tot i així, una dada rellevant: dos minuts de partit i el Chelsea només havia tocat dues vegades la pilota, una per enviar-la fora de banda i l'altra per intentar trencar una paret amb Dembélé que Suárez va acabar fent bona amb una assistència magistral. Per tant, tot apunta que ahir, tal com estava previst, tocava partit d'handbol: el Barça movent la pilota d'un costat a l'altre i el Chelsea, penjat del travesser esperant la seva oportunitat. Messi, però, ho va rebentar tot.

Perquè, a partir d'aquí, es va produir la sorpresa: quan segurament tothom esperava que el gol no canviaria els plans del Chelsea (al capdavall, un sol gol li continuava servint per, si més no, empatar l'eliminatòria), l'equip anglès va decidir fer un pas endavant. I de quina manera: segurament esperonats pel fet que el que realment canviava era que un segon gol podia fer-ho ja tot impossible, els de Conte es van estirar i es van mostrar al Camp Nou com un equip amb una qualitat terrible al davant (per noms ja se sabia, però fins llavors no els havia vingut de gust demostrar-ho). Possiblement ja llavors Valverde va començar a penedir-se de l'alineació valenta que havia posat al camp, i que a mi em va encantar i em va fer presagiar bones coses. El cas és que l'equip va serrar les dents i es va disposar a treure aigua mentre s'encomanava a Messi. I el millor jugador de la història va tornar a aparèixer amb una jugada descomunal que va habilitar Dembélé per fer el segon.

El Chelsea, però, no es va rendir, i va posar setge d'una manera encara més accentuada sobre la porteria de Ter Stegen. L'equip es defensava bé, però la dinàmica no va canviar (més aviat tot al contrari) després del descans i, malgrat el marge, era inevitable el patiment. A força de pensar que si ens en feien un patiríem, vam començar a patir sense que ens el fessin, a manera de patiment preventiu. Però Messi hi va tornar, va fer el tercer i la incertesa es va acabar. Valverde ja havia començat a fer els canvis que garantien un major reagrupament i control, i el Camp Nou va ser una festa. Qui vulgui pot lamentar que va faltar domini, però cal recordar que a Londres es va criticar la possessió estèril, i això sembla incompatible amb lamentar la verticalitat i la contundència a l'àrea. Mentrestant, i mentre continuem enderrocant el mur (potser a cops de cullereta de cafè, però enderrocant-lo per sempre al cap i a la fi) per moltes caceres de bruixes vergonyoses com la d'avui que organitzin, queda totalment prohibit cremar fotos de Messi. Ell és l'autèntic Rei.

PD: "El pitjor enemic del coneixement no és la ignorància, sinó la il·lusió del coneixement" (Stephen Hawking)

Comentaris (3)15-03-2018 23:11:44

Pàgines: 123456736  <>