login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

El llaç groc

Estic cansat, fastiguejat per les humiliacions a què ens veiem sotmesos cada dia i deprimit amb el tristíssim espectacle que ofereixen els nostres polítics. Tot plegat em fa venir ganes de callar, de deixar-ho córrer. Però no m'ho puc permetre. Perquè jo no porto sortint al carrer des del 2010 per defensar cap polític ni cap bandera, sinó per defensar la meva dignitat.

I ara l'última moda és la persecució implacable del llaç groc. A Guardiola li diu la federació anglesa que no el pot portar, i no es queden curts: gosen comparar-lo amb l'esvàstica. Ja se sap que els feixistes sempre veuen en els altres els seus propis defectes. Però avui ha estat el súmmum: en un acte al Círculo Ecuestre, i després de desitjar-li a la cara la presó, han gosat demanar al president del Parlament que es traiés el llaç groc perquè el seu càrrec l'obliga a representar tota la ciutadania.

Doncs ja n'hi ha prou, d'aquesta fal·làcia. El llaç groc no és un símbol partidista. No ho era el dia 21 de desembre, quan va ser perseguit amb l'excusa de la contesa electoral il·legítima, ni ho és ara. Perquè el llaç groc no és una estelada. No cal ser defensor de la República per portar-lo. Només cal ser persona.

Quatre persones (de fet més, si comptem titellaires i cantants de rap) es troben empresonades només per les seves idees. Ho poden disfressar com vulguin, però és així. El llaç groc simbolitza el desig que siguin alliberades, i aquest és un sentiment que pot ser compartit per qui pensa com els presoners però també per qui no. Poso un exemple clar: no suporto Inés Arrimadas, quan la sento parlar treu el pitjor de mi, però si per les seves idees fos empresonada no dubtaria igualment a posar-me el llaç groc per la seva llibertat. És la vella màxima: no estic gens d'acord amb les teves idees, però faria el que calgués perquè les poguessis defensar.

Conclusió: no és cert que el llaç groc sigui un símbol que separa. I, si és que separa, ho fa entre les persones decents i les que no ho són. Les males mirades (o altres agressions o intimidacions més greus que alguna gent ha rebut) que el llaç groc provoca només poden respondre a una cosa: com molt encertadament apuntava el periodista Antoni Bassas, el problema és que portant-lo els recordem la seva condició de carcellers.

Comentaris (3)06-03-2018 23:41:52

Cinema: "La última bandera"; i futbol: Barça 1 - Atlético 0

La pregunta està servida: com se m'acudeix anar a veure una pel·lícula nord-americana que porti el títol de “La última bandera”? Sens dubte, per l'esperança (una vegada més, infundada) que hi pugui haver una visió crítica del patriotisme, i més quan qui signa la direcció és algú de la solvència de Richard Linklater. I el cas és que durant el metratge la crítica s'apunta, però al final queda en res: glorificació absurda de la pàtria i la bandera, que fa esdevenir incoherent la resta del que s'ha intentat apuntar. Certament, hi ha una visió desenganyada de la guerra (ja sigui la del Vietnam o la de l'Iraq) i un qüestionament molt sa i que comparteixo del paper que juguen els polítics en les il·lusions col·lectives (què ens han d'explicar a nosaltres?). Però si al final el missatge és que el país és la repera i que amb uns altres governants seria un paradís que regalima llet i mel, aleshores el plantejament s'acosta perillosament al que veiem per aquestes contrades: el que compta per damunt de tota diferència ideològica és el bé sagrat de la pàtria. I no: el problema és que hi hagi nacions imperialistes que es creguin en el dret d'imposar els seus valors a la resta. I, pel que fa a la legitimació de matar o morir per una bandera... Personalment ja tinc ganes de treure les banderes del meu balcó i de deixar enrere himnes que canto amb el puny alçat només des de l'1 d'octubre. Perquè els vull només com a símbol de resistència. Perquè no vull els mateixos tics per a aquesta República acabada de néixer (ara mateix a la incubadora i amb mala salut, però nascuda al cap i a la fi). Perquè una nació normal, a diferència d'aquella que lluita per sobreviure, no té cap necessitat d'anar exhibint-se tot el dia. En fi, afortunadament la pel·lícula se salva mínimament per la lúcida reflexió sobre el pas del temps, autèntica marca de fàbrica de l'univers Linklater. Però el mal humor que em va deixar no me'l treu ningú.

Sort que diumenge el Barça va guanyar, tot i que això no vol dir que em deixés gaire bon cos. Sens dubte, ahir al final del partit era moment per estar content, ja que el resultat deixa la lliga (ara sí) pràcticament sentenciada. Però hi va haver coses que em van grinyolar. D'entrada, cal dir que no comparteixo algunes crítiques segons les quals el domini del Barça a la primera part va ser estèril perquè no va crear perill més enllà de l'enèsim golàs de falta de Messi. Més que res perquè no sé quant de perill hem estat capaços de crear a l'Atlético des que Simeone n'és l'entrenador. I perquè semblava evident que l'equip estava cuinant una victòria pacient i treballada. Reconec que a l'equip darrerament li falta desequilibri, però per mi la primera part va ser excel·lent (amb una sortida des del darrere estel·lar liderada per l'omnipresència de Rakitic). Per mi el problema arriba amb la lesió d'Iniesta i, més concretament, amb la decisió del recanvi. Perquè un entrenador valent, quan veu que està guanyant i que el rival haurà d'arriscar, posa un davanter a qui agradi jugar a l'espai (Dembélé, naturalment). Però, en comptes d'això, a Valverde li entra el vertigen i posa... André Gomes. Com a mínim va tenir l'encert de canviar Coutinho de banda, però no va ser suficient. A la segona part l'equip es va desfer com un terròs de sucre perquè l'Atlético va saber llegir que el Barça havia perdut la capacitat d'inquietar-lo i va fer un pas endavant. Resultat: l'equip, incapaç de sortir de la cova i l'enèsima demostració (aplicable en tot a la vida) que, com més intentes protegir-te, més càstig reps. Cal que Valverde canviï la mentalitat, perquè així la cosa no ens arriba per a la Champions. Tremolo només de pensar les opcions que escollirà per suplir les absències d'Iniesta i Coutinho contra el Chelsea. Ja m'imagino Gomes a l'esquerra i Paulinho a la dreta. I, mentrestant, Dembélé (i Denis) florint-se. I hi insisteixo: no és que em perdi l'estètica. És que si no ets valent, a la llarga no guanyes. Està demostrat.

PD: Com que no en teníem prou, d'emocions fortes, després del partit vam tornar a emocionar-nos i a vibrar amb la intel·ligentíssima adrenalina de “Train to Busan”. Se'n pot consultar el comentari a la crònica de Sitges 2016, escrita en aquest blog l'octubre d'aquell any.

Comentaris (1)06-03-2018 00:49:10

Futbol: Las Palmas 1 - Barça 1

Cinc mesos justos. De l'inoblidable 1 d'octubre i el partit que el Barça mai hauria hagut de jugar a l'1 de març d'un partit disputat contra el mateix equip en un vespre de barreja de sensacions, entre la recança per l'escenificació d'una aparent claudicació autonomista al Parlament i l'esperança per un missatge del President legítim que sembla voler confirmar l'aposta per les tres potes que ha de tenir la República: govern per fer front al 155, acció internacional a l'exili i mobilització ciutadana permanent. Un sí però no que manté el desconcert però també la il·lusió intacta.

I comença el partit amb un minut de silenci en homenatge a Quini, jugador que gairebé no recordo però que va marcar el barcelonisme del meu pare, sobretot quan va fer el gol de la victòria en una final de Recopa al Camp Nou en la seva primera visita al santuari barcelonista. Sentint-li-ho explicar, sempre he pensat que el meu pare, que ja simpatitzava amb els colors blaugrana (i els bètics) durant la seva infantesa a Andalusia, aquí es va convertir definitivament a la religió culer amb tota la seva passió. La qual em va ser llegada, de manera que Quini és bastant culpable dels meus sentiments futbolístics.

El partit en si, en principi una pel·lícula vista: el rival que pressiona amunt i el Barça, amb un Ter Stegen magistral superant línies amb les seves mil·limètriques passades i un Messi estel·lar creuant el camp de punta a punta per traslladar la pilota a zona de perill, que de mica en mica va inclinant el camp al seu favor. Messi marca (golàs de falta), i sembla que tornarà a ser un dia a l'oficina.

Però, tot just després del descans, un accident incomprensible (deixem-ho així) complica molt les coses. Valverde fa els canvis adequats (no crec que se li puguin retreure les rotacions inicials) i l'equip ho intenta amb paciència i fe, però no hi ha manera. La lliga s'estreny i el partit de diumenge esdevé encara més important.

En fi, que acabo el dia més aviat trist. Trist per un d'aquells dies aspres a la feina, trist per la incertesa política que (només de moment) ens nega un futur que ens hem guanyat, trist per la mort de Quini, trist pels insults que rebem a tot arreu (cal emetre crits ofensius contra Catalunya només perquè el Barça no llança la pilota a fora després de la lesió d'un rival?) i trist pel resultat de l'equip. Per anar-me'n a dormir una mica millor, intento recordar la lliçó de la magistral pel·lícula de Pixar “Del revés”: la tristesa d'avui pot ser l'alegria de demà.

Comentaris (6)02-03-2018 01:08:14

Cinema: "Lady Bird" i "Julieta"; i futbol: Barça 6 - Girona 1

Segurament sigui cert que els relats d'iniciació adolescent estan molt vistos, i que últimament proliferen molt, però “Lady Bird” és una història que funciona, i molt. Després d'unes últimes entregues sobre el tema en què s'apostava majoritàriament per la metàfora per mitjà del cinema fantàstic (amb “It follows” i “Crudo” com a principals exponents, així com segurament “It”, que tinc pendent de veure), la problemàtica del trànsit de la infantesa a l'edat adulta recupera aquí un to més realista, banyat tot i així per una capa d'humor amb tendència a un cert surrealisme quotidià (impagable, l'escena en què la protagonista i la seva amiga mengen hòsties com qui menja galetes salades). Ho sabem bé, i més els professors: l'adolescència és una etapa crítica de la vida, perquè camines a cegues a la recerca de la pròpia identitat. La protagonista ensopega sovint, perquè moltes vegades creu que s'està rebel·lant quan en realitat no fa res més que seguir altres modes suposadament contestatàries d'aparador. I, tot i ser una progressista convençuda, és capaç d'adoptar els discursos més atroçment conservadors quan veu amenaçats els seus somnis. És Lady Bird, doncs, un personatge que transita constantment per les seves contradiccions, fins a l'epifania final que li farà reconèixer allò que és, allò que se li ha donat i allò que vol ser. Greta Gerwig governa la història amb pols ferm i, malgrat que el tema és recurrent, aconsegueix sempre un cop de timó efectiu quan es troba a punt de caure en els tòpics (la necessitat de ser popular, el conflicte etern i tan americà amb les expectatives dels progenitors). En aquest sentit, una jugada interessant és situar l'acció l'any 2002, en una Amèrica encara desorientada pels efectes de l'11-S. I és que si ser adolescent ja era prou difícil, amb l'arribada del segle XXI esdevé gairebé missió impossible: com cercar la pròpia identitat en una societat líquida i en constant transformació que també és incapaç de trobar-se a ella mateixa? En definitiva, una pel·lícula notable; però si perdés el bloc de notes i algú em digués que tenia un excel·lent, també m'ho creuria.

En certa manera, la pel·lícula escollida per al tradicional diumenge de sofà també combat amb èxit contra el risc dels tòpics. I és que “Julieta”, l'última pel·lícula de Pedro Almodóvar, és la sublimació del melodrama que segurament tota la vida el manxec havia buscat. I això que mai havia vist un Almodóvar tan erràtic en la posada en escena, amb una arrencada més pròpia d'un telefilm combinada amb l'esteticisme llepat d'algunes imatges (com gairebé tot el que passa al tren). Però de mica en mica el film agafa volada i defuig la mediocritat inicial, que amenaçava de ser devorada pels tòpics més maldestres d'una telenovel·la. Progressivament, els personatges van creixent i la tragèdia agafa força, amb aquella distància emocional estranya que Almodóvar sap rodar en els moments de màxima intensitat dramàtica. Sempre amant de les solucions narratives menys convencionals (brillant, el truc de màgia en el trànsit d'Adriana Ugarte a Emma Suárez), Almodóvar aconsegueix deixar l'espectador amb el plaer culpable de tenir ganes de saber més. És curiós, el seu cas: després de ser l'estendard de l'avantguarda cultural espanyola, el cineasta va ser relativament eclipsat per talents emergents com ara Fernando León de Aranoa o Alejandro Amenábar. Ara, però, que aquests directors han caigut en mans de les coproduccions internacionals i que el cinema estatal es troba estancat en el culte a la subvenció (cosa que implica no molestar el poder ni arriscar artísticament), ell arriba a la maduresa i es converteix en un clàssic imprescindible.

I, enmig de les dues pel·lícules, el Barça. Fantàstic que hagi retrobat la seva voracitat ofensiva i el seu instint assassí a les àrees, però... calia fer-ho justament i d'una manera tan exagerada contra el meu pobre Girona? Jo volia la victòria del Barça, perquè és el meu equip de tota la vida i perquè necessitava més els punts, però hauria preferit per una vegada una mica menys de contundència. El Girona, és clar, hi va ajudar: no pas per haver fet un gol matiner que despertés la bèstia (ja abans el Barça havia donat símptomes d'haver sortit famolenc), sinó amb un plantejament molt descarat que va facilitar la feina. Res a retreure a Machín, al contrari: res com un entrenador disposat a morir amb les seves idees. Però em va desconcertar la defensa avançada i tan en paral·lel perquè era una invitació al recital de Messi (potser per compensar-li el calvari del marcatge individual de Maffeo en la primera volta), i sobretot perquè amb aquest mateix dibuix tàctic el Girona s'havia caracteritzat per reduir moltíssim els espais al rival i dificultar-li molt la tasca. Però, tornant al Barça, bany d'autoestima (també per a Coutinho i un xic petit per a Dembélé) que anirà molt bé per a tot el que arriba, que comença a ser decisiu. Al final va quedar aquella sensació estranya de no acabar-te de saber greu quan encaixes, de no acabar de celebrar els gols quan marques i de demanar que s'aturi la sagnia després del descans. Però també d'acabar fent-se un tip de riure amb Suárez demanant a l'àrbitre una targeta... per a ell mateix. No es descarta campanya mediàtica contra l'uruguaià (es veu que ahir Pedrerol ja retreia a Messi que abusés d'un equip acabat de pujar, fins que algú li va recordar que aquest equip acabat de pujar havia derrotat el Madrid), i vés a saber si no perilla contra Las Palmas, però la diversió com a cloenda del que va ser un gran espectacle no ens la treu ningú. I l'orgull gironí, que consti, tampoc.

PD: Ahir va venir un senyor molt alt a Barcelona i, pel que sembla, no li va acabar d'agradar la rebuda. Proposo que a l'abril anem a Madrid, guanyem el seu trofeu i no el recollim.

Comentaris (9)26-02-2018 23:22:03

Futbol: Chelsea 1 - Barça 1

Supervivent. Això és el que ara mateix és aquest equip: cada vegada que sembla que naufraga, acaba tornant a agafar aire. Ahir no va fer res en atac per marcar, però es va endur un resultat que és un autèntic tresor.

I sí: la sort, per una vegada a la vida, també s'ha posat de part nostra. Ahir només una errada infantil del Chelsea ens va donar la vida, i la Moreneta se'ns va aparèixer dues vegades per empènyer la pilota als pals de la porteria de Ter Stegen.

Tot i així, el partit del Barça a Londres es pot qualificar de desastrós? És discutible. Certament, va faltar de tot en atac (profunditat, idees i mobilitat), però aquesta pel·lícula ja l'hem vist moltes vegades a Stamford Bridge, l'estadi del món on Mourinho ha deixat més empremta: a veure com t'ho fas per crear ocasions a una muralla de deu paios. A més, tinc la sensació (mai ho sabrem) que just abans del gol de Willian el Barça havia començat a carburar. La circulació era més fluida, i s'intuïen els primers espais entre línies, però una badada defensiva impròpia (per molt que Valverde digui) deixant sol l'home del partit per tercera vegada va ser massa concedir.

I aleshores va arribar el miracle. Altre cop Iniesta i Messi. I la importància de començar amb avantatge una tornada que, si no fem molt el burro al començament, pot ser relativament còmoda. Això sí: amb els deu de gala i, aquest cop sí, Dembélé.

PD: Solidaritat amb totes les víctimes de la repressió de la inquisició espanyola; siguin catalans, mallorquins, madrilenys, murcians o d'on siguin. ¡Españoles y tabarnios, despertad!

Comentaris (4)22-02-2018 00:30:18

Futbol: Eibar 0 - Barça 2; i cinema: "La forma del agua"

Ja sé que sóc com una muntanya russa i que fa quinze dies no deia precisament això, però ara mateix aquest Barça em preocupa una mica. Perquè, si bé a la copa ha competit com els àngels, a la lliga comença a donar mostres de certa fatiga mental. Diguem-ho clar: el partit d'Eibar va ser, de llarg, el pitjor de la temporada. El Barça no va aconseguir mai controlar la possessió i jugar a allò que li convé, sinó que ho va refiar tot a les pilotades llargues i a les contres. I, en aquest sentit, la primera part va ser mediocre, però la segona ja va ser definitivament horrible. Després Valverde va donar a entendre que en certa manera era un pla previst, ja que quan un rival juga com l'Eibar el seu punt feble són les pilotes a l'espai. Però, per primera vegada, em permeto discrepar humilment d'un entrenador del qual fins ara he estat un defensor incondicional. Perquè si, efectivament, el pla era la pilotada llarga per aprofitar els espais, no entenc per què un jugador de les característiques de Dembélé no va jugar ni un minut. D'altra banda, no entenc de què serveix Coutinho si no ha de donar descans a algun titular en vigílies de Champions. Ni tampoc el risc de posar Roberto si Semedo no podrà jugar tampoc contra el Chelsea. Entenc la idea de donar importància al partit, perquè en tenia, però el que comento no eren rotacions arbitràries sinó retocs lògics en el context de l'enfrontament. I, a banda d'això, també em va desesperar l'actuació de determinats jugadors. Perquè puc entendre que amb un partit tan directe Iniesta patís, però no que Paulinho estigui tan erràtic fins i tot en aquestes circumstàncies que se suposa que són el seu hàbitat. En fi, que molt feliç pel resultat, però no és que em perdi l'estètica: és que si juguem així gaire sovint no arribarem enlloc. L'alineació era de gala (era la del Bernabéu i és la que jo mateix, malgrat tot, posaria a Londres), i juntament amb un estadi i un rival similars es podia entendre com una mena d'assaig general a petita escala. Doncs fem-ho millor, perquè si concedim als blues tot el que vam concedir a l'Eibar, que ningú no dubti que aquests la fotran a dins.

Ja sé que segurament peco d'alarmisme, com potser peco d'entusiasme en el cinema d'aquest any. Perquè el cas és que la quarta pel·lícula vista en sales aquest 2018 també em va captivar. “La forma del agua”, la nova delícia de Guillermo del Toro, és una pel·lícula preciosa. Aquesta i no cap altra és la paraula que millor pot definir-la. Certament té de tot: aventures, espionatge, violència, amor i fins i tot sexualitat a flor de pell. Però en tot aquest còctel s'imposa clarament la llum. Alguns trobaran que la pel·lícula de Del Toro és càndida, però el mexicà no enganya: des del primer moment ens porta cap a un conte de fades que vol ser una manera bellíssima de lluitar contra totes les miserables intoleràncies del món. No queda cap col·lectiu desafavorit que no interessi a la tendra mirada del cineasta: homosexuals, negres, dones... Tots rebran l'escalf de la mirada reparadora de greuges de Del Toro. Alguns han apuntat també que la pel·lícula és deliberadament maniquea, i que el personatge del dolent pot semblar una caricatura. Ho compro, i ho veig com un mèrit: el personatge en qüestió és una al·legoria del poder, amb totes les cares terribles que té (inclosa la por de fracassar de qui l'exerceix). L'altra al·legoria, és clar, és el monstre. La protagonista té un somni, té un desig que a ulls dels altres és inhumà i monstruós. Però ella decideix que, malgrat ser una peça diminuta que el poder pot esclafar com a una mosca, tampoc es podrà considerar humana si no actua per protegir-lo. Cal, doncs, que protegim les nostres esperances del rebuig que puguin generar en els altres. Cal que lluitem per elles. Fins al final. Encara que a vegades ens sembli que la vida només sigui allò que queda del naufragi dels nostres somnis.

PD: Ja podríem haver fitxat Pesic abans, no? Amb ell, la nostàlgia sí que és el que era.

Comentaris (5)19-02-2018 22:49:07

La casilla del castellano

Tener que estar constantemente repitiendo obviedades es muy cansino, pero por lo visto no hay más remedio, así que vamos allá (y en castellano, para que ningún monolingüe vocacional diga que se ven pisoteados sus derechos):

1) El catalán es la lengua vehicular de la educación en Catalunya porque, como todo buen filólogo sabe, cuando dos lenguas conviven en una misma comunidad el bilingüismo ideal no existe. Siempre hay una lengua dominante que hace retroceder los usos de la minorizada. Pues bien: sólo hace falta ir al cine, echar un vistazo a la prensa en un quiosco o poner la tele para darse cuenta de cuál es la lengua dominante. En un entorno, pues, dominado por el castellano, son necesarios factores de corrección para garantizar que no se produzca el empobrecimiento a todos los niveles de la lengua minorizada. La estrategia es simple: si ya llevas a cabo una inmersión lingüística en castellano como receptor de todo el entorno, la escuela lo compensa con una inmersión en catalán para que tu bilingüismo sea real y efectivo. Curiosamente, aquellos que se llenan la boca de defensa del bilingüismo son en realidad monolingües militantes que rechazan de plano una de las lenguas propias de la comunidad donde viven.

2) En este sentido, un dato que muchos prefieren obviar. La idea de la inmersión lingüística en catalán en la escuela nació durante el postfranquismo en pleno cinturón rojo de Barcelona, por parte de padres castellanoparlantes. Aquellos padres sentían en el alma no haber tenido la oportunidad de aprender la lengua de la comunidad que los había acogido, y no querían lo mismo para sus hijos. Querían que sus hijos fueran bilingües, porque no querían que sintieran que no formaban parte de la misma comunidad que sus compañeros.

3) Por lo tanto, la inmersión lingüística escolar en catalán es la mejor herramienta para garantizar la cohesión social en Catalunya, también para que los nuevos inmigrantes procedentes de todo el mundo sientan que forman parte de la misma comunidad. Y, por lo tanto, tiene narices que quienes acusan al republicanismo de fracturar a la sociedad catalana sean los promotores de una fractura real: si la famosa casilla del castellano llegara a hacerse efectiva, tendríamos un auténtico apartheid con aulas para niños estudiando en catalán y otras para niños estudiando en castellano. Y hay que tenerlos como un toro, señor García Albiol, para pedir a los republicanos que no usemos la lengua como arma política, cuando son ustedes los que crean un problema donde no existe, atacando un modelo de convivencia que lleva cuarenta años funcionando sin que haya sido nunca un problema para nadie.

En fin, seguramente es perder el tiempo, ya que lo más probable es que la estupidez que ha anunciado hoy el consejo de ministros no sea más que una maniobra de presión para que se forme de una vez gobierno en Catalunya (por no hablar de lo divertido que es jugar con Ciudadanos para ver quién es más facha, cosa que lamentablemente en España da muchos votos). Pero me duelen estas mentiras sobre la supuesta imposición del catalán, que sólo contribuyen a generar incomprensión e intolerancia. Por otra parte, si resulta que tengo que obedecer a un partido que en mi país sólo tiene cuatro diputados, prefiero que sea el otro que también tiene cuatro (al cual, por cierto, ahora mismo votaría con los ojos cerrados). Y luego se preguntan por qué no queremos ser españoles...

PD: Creo que, independientemente de su contenido, el artículo me ha quedado gramaticalmente impecable, a pesar de ser una víctima de esta educación perversa que margina el castellano. Así que, si algún monolingüe quiere insultarme, por lo menos que intente hacerlo sin faltas de ortografía.

Comentaris (3)16-02-2018 18:32:40

Futbol: Barça 0 - Getafe 0; i cinema: "Aliados"

Cap de setmana d'arrest domiciliari per correcció intensiva d'exàmens, però amb un diumenge en què vam trobar temps per veure el Barça i una pel·lícula. Malauradament, dues decepcions.

Sobre el Barça, ningú s'esperava aquest 0-0. I, segurament, molts pensàvem a la mitja part que una vegada més la cosa es resoldria després del descans. Però no vam tenir en compte una cosa, que ara es veu molt clara un cop acabat el partit: generalment el Barça enllesteix els partits cap al final perquè el rival ja està totalment ofegat. I ahir no va ser així. Ahir el Getafe va estar tan còmode a la primera part que a la segona, quan el partit es va obrir, va poder aguantar sense problemes i al Barça li va faltar temps. I per què va passar això si, per exemple, la possessió va ser pràcticament tan escandalosa com a València? Doncs senzillament perquè aquesta va ser totalment estèril. No és que a l'equip li faltés profunditat, cosa ja habitual, sinó que al Getafe la possessió no li va fer ni pessigolles perquè va ser defectuosa i allunyada de qualsevol perill. I el perquè d'aquesta deficiència? També simple: la insuficiència del joc del mig del camp blaugrana. Amb el doble pivot format per Rakitic i Busquets massa pendent d'ajudar en la sortida de pilota la inèdita parella de centrals Mina-Digne, amb Coutinho encara lluny de poder fer d'Iniesta (adormia massa la pilota i, a més, sovint pujava massa ràpid a l'atac) i amb Alcácer ajudant en defensa però lògicament sumant-se a l'atac quan l'equip tenia la pilota, l'equip es va partir en dos i no hi havia ningú per a la creació. I per això els primers quaranta-cinc minuts es van evaporar de la manera més erma que s'ha vist en molt de temps a l'Estadi. Valverde, que si una cosa té és que detecta com pocs per on falla el pla inicial, va voler proporcionar a l'equip aquesta profunditat i aquesta creació que faltaven amb l'entrada de Dembélé i Iniesta. Va funcionar, però era massa tard. Res greu, i l'avantatge continua essent còmode, però el tercer 0-0 de la temporada és un avís que potser ha arribat el moment de deixar de patir tant per l'esquena i mirar ja decididament cap a la porteria contrària des del primer moment.

La segona decepció va ser petita, perquè un cop més el diumenge cinematogràficament no demanava gran cosa. N'hi havia prou amb manta, sofà i saber que la major part dels exàmens estaven corregits per poder gaudir incondicionalment del que fos. I, certament, “Aliados” no és una mala pel·lícula, si bé tampoc és tan bona com ella mateixa es pensa. Perquè se li nota que s'agrada. I, de fet, se li nota just en el punt que més o menys resol bé: un cert aire clàssic que cerca, i en molts moments assoleix, amb “Casablanca” com a indissimulat referent. Però al guió li falta una mica de grapa, cosa sorprenent venint de Steven Knight, i Robert Zemeckis sembla sentir-se més còmode innovant en el llenguatge cinematogràfic que cal·ligrafiant joies pretèrites. Sigui com sigui, i malgrat que el conflicte dramàtic està resolt d'una manera un xic precipitada tot i les dues hores llargues de metratge, la pel·lícula es deixa mirar per la química i el carisma de les seves dues estrelles, Brad Pitt i Marion Cotillard.

Comentaris (10)12-02-2018 22:50:23

Futbol: València 0 - Barça 2

Futbol Club Barcelona: solvència contrastada. Ara mateix aquest equip és una bèstia competitiva. Arriben al camp, pregunten què s'ha de fer i ho apliquen. I dijous, menys el pobre Gomes, tothom portava el manual d'instruccions molt ben après. En aquest sentit, dijous va quedar clara des del primer moment la importància del gol de Suárez en el partit d'anada. Aquest avantatge va permetre al Barça gestionar el partit en tot moment quan i com va voler. Així, el pla inicial era clar: adormir la pilota, tocar i tocar, tancar el València al darrere sense desesperar-se si no hi havia espais ni lloc per a la profunditat. L'omnipresent Messi va ser el millor exemple d'això, a vegades caminant i fins i tot aturat amb la pilota als peus. Al València, és cert, ja li anava bé: volia arribar viu al final i ho confiava tot a la contra. En una ocasió va estar a punt de sortir-li bé, però el problema és que depenia massa de la voluntat del Barça. I, a més, córrer tant darrere la pilota desgasta (no és casualitat que l'equip marqui tants gols a les segones parts). Es podrà dir que, en certa manera, aquesta també és una manera d'especular amb el resultat. I és cert. Però també ho és que aquesta és l'essència del joc blaugrana: marejar el rival amb la possessió fins a avorrir-lo. En aquest sentit, cal reconèixer a Valverde que ha recuperat el futbol de toc, la pèrdua del qual l'última temporada era un sacrilegi molt superior al canvi de sistema tàctic.

Durant el descans, la sensació era que tot anava bé i que l'única cosa que no podia passar era que el València marqués, ja que llavors es tancaria definitivament al darrere i tot es complicaria moltíssim. En canvi, si l'equip aguantava, amb el pas dels minuts el València es veuria obligat a arriscar i el Barça ho podia aprofitar. Al final, tot plegat va ser molt millor que tot això, perquè al cap de res de reprendre's el joc Suárez i Coutinho es van inventar una jugada estratosfèrica que va liquidar definitivament l'eliminatòria. A partir d'aquí, també Cillessen va col·laborar en la calma i el partit es va anar esgotant plàcidament fins a l'estocada final de Rakitic.

En definitiva, el Barça va deixar dijous una imatge molt reconfortant. Segurament és cert que de moment falta el punt de màgia a dalt que ens serveixi per competir amb plenes garanties per absolutament tot, però la sensació és que aquest equip no para de créixer i que difícilment existeixi algú que ara mateix sigui més solvent i competitiu.

Comentaris (3)10-02-2018 18:01:07

Optimisme, malgrat tot

Podria ser que l'acord final fos el següent: 18 de febrer Puigdemont investit a Brussel·les com a president de la República per part de l'Assemblea de Càrrecs Electes. 22 de febrer s'intenta investir Puigdemont com a president de la Generalitat per via telemàtica a través d'una reforma de la Llei de Presidència (que, de fet, no caldria, perquè en cap moment ho prohibeix, però per deixar clar que aquesta decisió del Parlament està per damunt de la suspensió del TC). Previsiblement, el TC advertirà igualment que no es pot fer. Llavors s'investiria un president alternatiu (se me'n fot de quin partit sigui, tot i que en principi seria de JxCat), que en el discurs d'investidura deixaria clar que la seva és una presidència simbòlica i que la que val és la de Puigdemont a Brussel·les (just al revés del que molts voldrien). I jo diria que un discurs no es pot pas impugnar, tot i que vés a saber. D'altra banda, si la jugada surt bé, potser caldria reconèixer-li a ERC que va fer bé: evita presons innecessàries i dota Puigdemont d'una presidència real i no simbòlica. Això sí: si ja no accepten aquest acord, que s'ho facin mirar (i si volen la presidència de la Generalitat, se'ls la dóna, que hem quedat que la que val és l'altra).

I si després d'això sentiu Doña Inés, com avui ja ha fet, dient que Puigdemont pot ser investit a Brussel·les o a Eurodisney, però que en el món real això no té cap valor, penseu que l'autèntic món real són els ajuntaments del país. Sense control dels ajuntaments no hi ha control del territori. Quants ajuntaments té Doña Inés? Ni un. Nosaltres, el 80 o 90%. L'Assemblea de Càrrecs Electes va d'això: el Parlament quedarà en via morta, perquè no es podrà fer res sense que sigui impugnat. Però el dia a dia dels catalans el gestionaran els ajuntaments seguint instruccions de Brussel·les. Evidentment, sobre ells també caurà la pressió de la guerra judicial, però serà molt més difícil anar contra tres quartes parts llargues dels ajuntaments que contra 70 diputats. Potser aquesta visió us sembla agosarada, però fa temps que hi dono voltes: tècnicament estem empatats, però aquest control majoritari dels ajuntaments demostra que els tabarnesos funcionen com a individualitats aïllades, mentre que nosaltres ho fem com un bloc socialment cohesionat. I, si continueu sense veure-ho clar, una dada històrica: si no m'equivoco, la Segona República Espanyola es va proclamar després d'unes eleccions... municipals! I, en aquest sentit, el maig del 2019 (ja sé que és tenir paciència) pot ser definitiu si el pla ha sortit bé i aconseguim Barcelona. A veure si la República serà proclamada definitivament a l'altre balcó de la plaça de Sant Jaume!

Comentaris (3)08-02-2018 00:08:06

Futbol: Espanyol 1 - Barça 1; i cinema: "El hilo invisible"

Quan et treuen del teu ecosistema, l'única cosa que pots fer és sobreviure. I això va fer el Barça ahir: sobreviure quan totes les circumstàncies se li havien girat en contra, quan el camp era una piscina i era impossible practicar el seu futbol (que, amb tots els matisos tàctics que es vulgui, es continua jugant arran de gespa). Hauria estat molt fàcil, amb l'avantatge de punts acumulat, deixar-se anar i deixar-ho córrer quan l'hiperventilat Gerard Moreno va marcar per l'Espanyol. Però el Barça no es va rendir i, liderat curiosament per Iniesta (el seu talent li permet driblar fins i tot les basses), va acabar obtenint el premi de l'empat. Sobre la celebració de Piqué i tota la mena de pel·lícules que s'hi han muntat al voltant (inclòs el populisme de Quique), no val la pena ni parlar-ne.

Satisfets per l'orgull mostrat per l'equip (tot i que una mica preocupats per la grisor excessiva de la primera part), anem cap al cinema. I aquest any, de moment, tres de tres. Pel·lícula també excel·lent, aquesta nova proposta agosarada de Paul Thomas Anderson. Al meu entendre, ja no és només que aquest director no faci dues pel·lícules iguals, sinó que a més cap de les seves pel·lícules s'assembla a cap altra feta per ningú. Si hagués de trobar un denominador comú en el seu cinema, potser aquest fil invisible podria ser l'obsessió, la dificultat dels seus éssers per saber viure. D'acord que, superficialment, la història plantejada a “El hilo invisible” no sembla gran cosa, i que el conflicte entre un home obsedit per la feina i una dona que reclama atenció certament és un camí transitat. Però no com ho planteja Anderson. La pel·lícula ens presenta el món de la parella com una lluita per la conquesta de l'espai, del territori vital. I la solució que adopta Anderson (compte, que hi ha una mica de spoiler) és arriscadíssima però molt interessant: després d'un metratge pausat, mesurat, equilibrat... arriba la catarsi estripada, tremenda, passada de voltes. Que ningú es confongui i faci una lectura indignada per la presentació de la dona com a cuidadora del mascle: el que en realitat ens planteja Anderson és una metàfora brutal de l'amor entès com a malaltia que només pot ser guarida per la mateixa persona que te la provoca. La frase de Daniel Day-Lewis com a acceptació resignada (i fins excitada) és antològica. Fes-me un petó, amor meu, abans que em vinguin nàusees. Quina capacitat simbòlica, narrativa i sintètica, concentrada en les paraules exactes!

Comentaris (8)05-02-2018 23:57:26

Futbol: Barça 1 - València 0

És senzill resumir els objectius bàsics d'un partit d'anada d'una eliminatòria. Si jugues com a visitant, marcar i no perdre. Si jugues a casa, guanyar i no encaixar. Ahir el Barça va jugar a casa, va guanyar i no va encaixar. N'hi haurà prou? La resposta, a Mestalla.

L'equip va sortir molt endollat, amb els dos ingredients de la seva recepta d'èxit: pressió alta i circulació ràpida. La primera la va mantenir bé al llarg de tot el partit (la possessió va ser escandalosa), però la segona no. De mica en mica, encomanat per la fredor climatològica i ambiental d'un Camp Nou desangelat, el joc del Barça es va anar espesseint i va esdevenir més aviat gris, lent i una mica massa previsible per poder fer mal a una teranyina defensiva com la del València.

Últimament l'equip fa patir una mica. En els últims partits a casa no ha passat angúnies defensives, però li ha costat Déu i ajuda tirar els partits endavant. Els rivals ja no l'atabalen tant en la sortida, el deixen fer a tres quarts de camp, però s'esperen al darrere i a vegades a l'equip li manquen solucions. Fa l'efecte que caldria alliberar de la disciplina tàctica algun altre jugador, a banda de Messi, amb Coutinho com a símptoma.

PD: “Com més obeíem, més malament ens tractaven” (Rosa Parks).

Comentaris (1)03-02-2018 04:13:47

Futbol: Barça 2 - Alavés 1

Primera constatació: cal treure's el barret davant d'Abelardo. No acostumo a posar el focus en el rival, però el que està fent amb l'Alavés és de traca. Va agafar un equip enfonsat en la misèria i l'ha rellançat. Se'n sortirà o no, però s'ho mereix. Igualment, cal reconèixer que va merèixer més sort ahir. Va plantejar un equip ordenat i disciplinat, però evidenciant que sense donar puntades es pot ser tant o més eficaç a l'hora de defensar (ho entens, Quique?), i quan els bascos tenien la pilota no la rifaven, sinó que organitzaven unes contres amb molt de criteri i sentit. Primari? El que cal és valorar el que un entrenador fa amb el que té. I en aquest cas és molt.

Segona constatació: la suada victòria d'ahir té dues lectures. La primera permet fer autocrítica, que amb seny sempre és bo: l'Alavés va demostrar que aquí no hi ha res guanyat, i va obligar Valverde a desfer algunes rotacions a contracor. La segona reforça l'autoestima: si jugant malament aquest equip també guanya, els perseguidors (si és que encara n'hi ha algun) deuen estar desesperats.

Tercera constatació: Coutinho, molt millor a l'esquerra. Si més no, de moment. I penso que això no el fa necessàriament incompatible amb Iniesta, però dubto que Valverde ho vegi així.

Quarta constatació: Piqué no m'agrada quan juga a burlar-se dels rivals, per molt que a vegades aquests s'ho hagin guanyat a pols. Però quan no defuig el cos a cos polític, sempre la clava.

Cinquena constatació: passi el que passi aquesta setmana, cal intentar estar tranquils. El règim ha perdut definitivament els papers, i és evident que ens ha perdut a nosaltres per sempre. Només és qüestió de temps. Poc o molt, ja es veurà.

Comentaris (7)30-01-2018 00:26:40

Futbol: Barça 2 - Espanyol 0

El Barça cada vegada dóna més mostres de solidesa, contundència i fins i tot bon joc. Valverde continua preparant els partits de manera òptima, els importants amb la fórmula 10 de gala + x, i en aquest cas la variable va correspondre al sorprenent Aleix Vidal, amb l'objectiu d'obrir el camp (havent guanyat la partida a Deulofeu) i decisiu en els dos gols (en especial amb una centrada deliciosa en el primer).

Però, malgrat això, continua una certa sensació de Jekyll i Hyde. No hi ha manera que surti un partit rodó sencer (exceptuant el del Celta, en què la davallada de la segona meitat va ser premeditada), i dijous no va ser una excepció. Després d'atropellar l'Espanyol durant la primera mitja hora, el Barça va abaixar el ritme i a la segona part va acabar demanant l'hora, més nerviós pel que podia passar que no pas pel que estava passant. De nou Quique va apostar per arribar viu i fresc al final, i no va estar tan lluny que li sortís bé.

En qualsevol cas, un altre pas endavant el dia que vam acomiadar una bèstia competitiva (exemple d'honestedat i compromís) i vam saludar una novetat que en vint minuts va evidenciar el seu talent i la promesa d'una ràpida adaptació. Tots dos amb passat al mateix equip i amb el mateix número a l'esquena. El que passa és que potser el patiment del final del partit va ser innecessari, sobretot tenint en compte que si l'estat veí continua tibant tant la corda i equivocant-se tant, potser no serem a temps ni de recollir la copa que ja haurem marxat definitivament.

Comentaris (1)27-01-2018 18:52:45

Cinema: "El instante más oscuro" i "Passengers"; i futbol: Betis 0 - Barça 5

Segona pel·lícula de l'any al cinema i segon encert. Quan t'encares a un biopic de l'estil d'“El instante más oscuro” saps que et pot ser d'utilitat per millorar els teus coneixements d'història, i ja no esperes grans resultats artístics. Però aquesta excel·lent pel·lícula, que faria un programa doble ideal amb “Dunkerque”, demostra també una vegada més que Joe Wright és un mestre de la posada en escena: amb un domini aclaparador del muntatge en els discursos de Churchill, Wright ens ofereix una mostra del seu mestratge en el gust per l'enquadrament (amb un ús de la llum gairebé pictòric) i també en deliciosos plans seqüència de gran valor narratiu. Tot plegat dóna un plus a la interessantíssima història d'un home atrapat en el dilema entre protegir el seu poble i lluitar perquè no esdevingui esclau (resulta familiar, oi?). Una visió sobre els dies decisius del mandat de Churchill que ens proporciona almenys tres lectures clau per enfocar el present a partir de les lliçons del passat: 1) només es pot guanyar si es té moral de victòria; 2) Dunkerque o com només el poble salva el poble; i 3) el bon líder no és aquell que guia el poble sinó aquell que l'escolta i canalitza els seus desitjos.

L'endemà, de nou una pel·lícula ideal de diumenge a la tarda, per no haver de pensar gaire. “Passengers” és ciència-ficció d'entreteniment, pensada per al lluïment de les seves estrelles interpretatives, i que bàsicament es planteja dos objectius. El primer, ser un producte atractiu a nivell visual, l'assoleix força: el Blu-ray li fa justícia, i en pantalla gran encara es deu gaudir més. El segon, plantejar un dilema moral, l'assoleix a mitges. Aquesta història, que sembla voler començar com una recreació del mite d'Adam i Eva (no és bo que l'home estigui sol), aviat es banalitza en una història d'amor sense substància, perquè en els moments d'alt voltatge dramàtic mai troba el to i tot hi és precipitat (especialment un final molt mal resolt). Justament el gran problema del film és que tot es queda a mitges, fins i tot certa pretensió transcendent: interessant, per exemple, l'apunt que tots som passatgers de la nostra vida sense tenir-ne el control. Però és simple superfície, i segurament és el que li passa al director: que la nau li va gran i acaba deixant-la definitivament a la deriva.

No com el Barça, que ahir ens va obsequiar amb una boníssima segona part després d'haver picat pedra a la primera. Però no va ser (només) la típica qüestió de desgastar físicament el rival i esperar l'oportunitat. Perquè el partit d'ahir demostra per què el futbol, com el rugbi, té un encant superior a la resta d'esports col·lectius amb pilota, generalment basats en l'alternança de possessions: perquè es tracta d'una lluita pel territori. Ahir la cosa va anar d'això, més que de la lluita per la pilota en si, malgrat que el Betis la volia. Jugant amb foc, l'equip andalús deixava totes les facilitats del món perquè Ter Stegen servís en llarg mentre feia una pressió individual a cada jugador de camp. Això volia dir que la temptació de jugar en llarg i que un dels davanters gaudís d'un un contra un amb l'únic obstacle afegit del porter era molt gran. Algun cop es va fer, però el Barça va decidir no conformar-s'hi, perquè això implicava renunciar al joc habitual i cedir massa la iniciativa. De manera que hi va posar paciència i va mirar d'avançar metres de mica en mica. Es lluitava cada centímetre, i la feina de Gomes i Suárez jugant amb el seu cos per tirar l'equip endavant, juntament amb l'explosivitat de Roberto i l'omnipresència de Rakitic (compensant els problemes d'un tapadíssim Busquets), va ser impagable. Així es va arribar al final de la primera part amb la parcel·la de camp del Betis conquerida, però a la segona va caldre tornar-hi. L'equip ho va fer, Rakitic va trobar un passadís i el partit es va acabar. Messi i Suárez es van poder dedicar a fer de les seves i l'equip va agafar força i moral (a part d'un avantatge descomunal amb el segon classificat gràcies a l'estimat Girona) per a la tornada de copa contra l'Espanyol. Quan els artistes, a sobre, no fan fàstics a posar-se la granota de treball, la maquinària d'aquest equip és molt precisa.

Comentaris (5)23-01-2018 00:41:37

Pàgines: 123456734  <>