login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "El bar" i "Tusk"; i futbol: Granada 1 - Barça 4

Aquest dissabte m'ho vaig passar pipa amb “El bar”. I no pas perquè l'última desbarrada d'Álex de la Iglesia, per molt humor negre que tingui, transmeti precisament bones vibracions, sinó perquè és un plaer comprovar l'estat de gràcia d'un cineasta irregular però sempre estimulant, que aquí es troba com peix a l'aigua en el seu univers més personal (“La comunidad” + gotes d'”El día de la bestia”). Sempre hi haurà qui acusarà De la Iglesia, i no sense certa raó, de repetir-se; però el basc és un friki que domina com ningú l'esperpento a l'hora d'acarar-nos amb les nostres misèries. Així, si a “La comunidad” el motor de l'egoisme dels personatges era l'avarícia, aquí és directament la supervivència. I, en aquest sentit, la tesi de De la Iglesia és simple: qui més qui menys, tots anem pel món queixant-nos, però al mateix temps faríem qualsevol cosa per aconseguir un minut més de vida. La pel·lícula sublima el missatge amb un parell de monòlegs excepcionals en el moment més dramàtic, però aquest esperit lliure (que gaudeix introduint acudits políticament incorrectes sobre, per exemple, els conys de les dones sense por de ser acusat de sexista) sembla tenir por de ser massa solemne i decideix acabar el film amb una última truculència excessiva i segurament innecessària. Peccata minuta per a una cinta que plasma amb lucidesa i contundència l'estat de paranoia traumàtica en què viu aquesta societat occidental nostra tan hiper(pseudo)informada, i que és capaç fins i tot d'introduir de manera narrativament eficaç un element tan modern i a priori anti-intriga com el whatsapp. I una última reflexió, a propòsit dels sorprenents títols de crèdit inicials. Per aquelles casualitats que a vegades es donen, vam contemplar-los just després del tràiler de la imminent “Life”, i l'associació d'idees va ser automàtica i premonitòria: la natura és implacable i depredadora, i quan la supervivència està en joc s'escampa com un virus letal d'indiferència cap al patiment aliè.

I diumenge, pel·lícula perfecta com a complement de l'anterior: la raríssima, descoratjadora i per moments angoixant “Tusk”. Es podria dir que el seu director, Kevin Smith, és una mena de versió americana de De la Iglesia. També friki vocacional, a les seves últimes pel·lícules gaudeix mostrant també el caràcter fosc i irredimible de l'espècie humana, amb un humor negre segurament més mordaç i pseudoculte. La gran diferència, però, és que Kevin Smith no sembla tenir, ni a “Red state” ni aquí, cap mena de simpatia pels seus personatges. Les criatures de De la Iglesia són patètiques, però en el doble sentit del terme: fins a cert punt, pots entendre-les i experimentar la pietat aristotèlica (tot i que alguns crítics en discrepen). Amb les de Smith, darrerament, això és impossible. És clar que segurament aquest cop era necessari: calia que el protagonista fos un imbècil absolut perquè poguéssim preguntar-nos si realment el psicòpata l'acaba desposseint de tota humanitat o si, més aviat, ja va arribar així a la mansió i ell va contribuir a dignificar-lo. Incòmoda de nassos, molt menys simpàtica que “El bar” malgrat compartir la mateixa visió pessimista de la condició humana, “Tusk” deixa un regust estrany: tens el dubte de si no és el mateix Smith l'autèntic sociòpata, de si no és ell mateix allò que critica. I això amb el bonàs de De la Iglesia no passa.

I, mentrestant, el Barça va fent camí. Victòria amb bon futbol (diguin el que diguin) a Granada, que malauradament deixa el peatge de Rafinha. Amb el brasiler i Turan fora de combat, apareixen els dubtes de si es pot aspirar a mantenir el 3-4-3 (provisionalment abandonat diumenge) sense aquests dos elements. A Granada Luis Enrique va poder apostar per Gomes i després Alcácer a la posició de teòric extrem dret, perquè no importava la seva tendència natural a anar cap al mig (l'un per ajudar el mig del camp i l'altre, a la recerca de bones desmarcades com la de l'1-2) ja que amb el 4-3-3 qui obre el camp són els laterals. Però amb un sistema de tres centrals fixats aquesta feina correspon a extrems molt més enganxats a la banda. I qui queda? Una opció és Sergi Roberto (ja no li ve d'aquí, i al Bernabéu ho va petar), però almenys a Torí no sembla viable, ja que sense la possibilitat del de Reus convertint-se en el quart home del darrere en situació defensiva, aquesta tasca només la podria desenvolupar Busquets (ja es va comprovar contra el València que en aquest sentit Rakitic, pletòric diumenge, no serveix), i el de Badia no hi serà. La meva aposta? Denis. Quins maldecaps! Amb Messi motivat, Neymar dolç i Suárez fent partits bestials com el de Granada, tot sembla relatiu; però ja se sap que cal que carburi tota la màquina. Ens esperen partits apassionants.

Comentaris (1)04-04-2017 23:32:24

Lectura: "El convidat nocturn"

Quan explico els llibres que llegeixo, i sobretot les pel·lícules que miro, molta gent se sorprèn del meu eclecticisme: puc passar de “La vida d'en Carbassó” a “Crudo” sense despentinar-me. Això desconcerta molta gent que adscriu els seus gustos a un sol gènere, gent de qui sé molt fàcilment quin tipus d'història li pot interessar i quin no. Per mi, és molt senzill; només cal que la història que m'expliquen compleixi dues condicions: que estigui ben feta i que m'interpel·li com a ésser humà.

Explico tot això perquè hi ha gèneres que m'agraden molt, com ara el terror o la intriga, que sovint han estat menyspreats però que poden ser molt estimulants si disposen de profunditat humana. És el que aconsegueix Fiona McFarlane a la seva novel·la “El convidat nocturn”. Aparentment, és una història de cert suspens: qui és la misteriosa cuidadora que apareix de sobte a casa de l'entranyable vídua protagonista? Quins són els seus propòsits? Té o no té males intencions? Però McFarlane aposta per la quotidianitat confrontada d'aquests dos personatges aparentment antagònics per reflectir un paisatge de vida abandonada que és el que en realitat li interessa. Potser ho estira tot plegat una mica massa, però el foc lent ajuda a la composició dels personatges. Potser abusa un xic de l'onirisme en determinades situacions clau, però mostra un domini de les descripcions anímiques digna d'elogi. La lectura, per tant, a vegades cansa, però en general és una experiència plaent i reconfortant.

I de la Frida, la cuidadora, què n'hem d'acabar pensant? D'acord: és tota una peça, fa anar la protagonista de corcoll i sovint la humilia, i demostra no tenir escrúpols. Però també se li obre una escletxa de compassió, i al final hi veu el seu propi mirall de desolació. Al final és una història de dues dones que es necessiten l'una a l'altra, que hi acaben perdent juntes però que pel camí (que sempre és més important que l'arribada) hi han guanyat. Al capdavall, juntes vencen el tigre de la solitud i el desemparament.

Comentaris (1)29-03-2017 20:35:24

Cinema: "Súper 8"

Fa unes setmanes, acabava el meu comentari sobre “Tainspotting 2” amb aquell ocurrent adagi que afirma que la nostàlgia ja no és el que era. Danny Boyle acabava de dinamitar amb la seva innecessària seqüela tot el carisma d'uns personatges únics: havia entès que el camí era la nostàlgia, però l'havia enfocat malament, jugant a recuperar escenes emblemàtiques de la primera entrega de manera maldestra.

Comento això perquè “Súper 8” és també, sobretot, un exercici de nostàlgia. Però, en aquest cas, ben entesa. Així, si també comentava fa uns dies que hi ha pel·lícules que no és adequat descobrir una tarda mandrosa de diumenge, recuperar aquesta cinta de JJ Abrams en aquesta franja vital de la setmana és, en canvi, ideal.

Perquè “Súper 8” proposa el plaer del pur entreteniment, sense pretensions intel·lectuals però de qualitat. Perquè és molt plaent deixar-te portar per les aventures d'aquests nanos, recuperar l'esperit de les pel·lícules dels 80 amb què vas créixer, adonar-te de la influència del bon Spielberg (sens dubte, el d'”Encontres a la tercera fase”). I perquè és fantàstic observar el rigor i l'amor amb què nous talents com Abrams i el seu equip són capaços d'homenatjar els seus orígens, posar els efectes especials al servei d'una història humana i contrastar la tècnica de què disposen amb els recursos artesanals amb què van començar (vegi's sobretot l'enlluernadora seqüència de l'accident del tren contrastada amb la maqueta dels impagables títols de crèdit finals).

Em sembla recordar que, quan vaig veure aquesta pel·lícula en el moment de l'estrena, la vaig despatxar sense gaire interès. Vés a saber què hi buscava. Va anar molt bé recuperar-la ahir, perquè em va servir per adonar-me que sí: que, amb gent com Abrams, la nostàlgia torna a ser el que era.

Comentaris (1)27-03-2017 20:13:19

Cinema: "Crudo" i "Seda"; i futbol: Barça 4 - València 2

Vagi per davant que establiré una comparativa injusta entre aquesta desconcertant, irregular i per moments estimulant "Crudo” i una de les meves pel·lícules preferides dels últims anys: “It follows”. Injusta per no buscada. Però no ho puc evitar: el començament de “Crudo” (magnífica seqüència) i l'ús invasiu de la seva música m'hi van fer pensar. Totes dues tenen en comú l'anàlisi metafòrica (en clau de cinema de gènere) del pas de la infantesa a l'adolescència i, en definitiva, la pèrdua de la innocència, centrada a més en un personatge femení. A partir d'aquí, però, tot són diferències: l'enfocament d'”It follows” és melancòlic (la pèrdua de la innocència equival a una dolorosa pèrdua de la seguretat), mentre que el de “Crudo” és vitalista (el triomf de l'instint per damunt de les castradores limitacions familiars). També en la forma: “It follows” és abstracta, mentre que “Crudo” és orgànica; la primera aposta per la tensió i la segona, pel soft gore. “Crudo” és una aposta arriscada i, per tant, saludable en una opera prima. I, a més, beu de referents tan elevats com “Carrie”. I, sens dubte, té moments brillants (l'esmentada seqüència inicial, la metamorfosi i canvi de pell literal de la protagonista, la línia de text d'una bulímica en un lavabo). Però té dos contrapesos que li fan restar punts. El primer, menor: la fina línia que separa la genialitat del ridícul d'algunes escenes (amb la depilació genital al capdavant). El segon, més greu: malauradament, la pel·lícula no és coherent amb el seu valor metafòric fins al final. Tot encaixa bé: el vegetarianisme representa la virginal protecció a què ha estat sotmesa la protagonista per part de l'entorn familiar, mentre que el ritual iniciàtic que l'obliga a menjar carn crua representa l'entrada al desenfrenament universitari (com es verbalitza al film, és això o ser una marginada). Fins i tot la idea del canibalisme pot suggerir l'adaptació a una societat depredadora en el context d'una cinta en què l'espectador se sent incòmode des del primer moment. Però, aleshores, en l'epíleg, la pel·lícula claudica i ofereix una innecessària explicació dels fets que desfà l'encanteri. I és aquí on “Crudo” perd definitivament la partida en aquesta absurda competició que m'he inventat jo amb “It follows”: el que en aquella és un final inquietant i poètic, i una conclusió perfecta al joc metafòric proposat, en aquesta és una rendició que sembla buscar el favor del gran públic.

Molt més suau (amb perdó pel fàcil joc de paraules) va ser “Seda”, la pel·lícula consumida l'endemà a la tarda. No té res d'especial, però es deixa mirar. Parteix d'una d'aquelles històries d'amor absurdament passional amb les quals tant em costa de sentir empatia; però les interpretacions són molt bones i la posada en escena, brillant. La pel·lícula està ben narrada i ben rodada, i no passaria d'un exercici de cinema acadèmic si no fos per un molt bon final (ai, la importància dels finals!) que, en aquest cas, la redimeix del tot i la fa definitivament simpàtica, quan ens explica que l'autèntic amor apassionat és el que parteix de la quotidianitat, i que la nostra dona ideal (jo ja ho sabia, però reconforta que t'ho reconeguin) és sempre la que tenim al costat.

I com una seda (definitivament he de millorar els meus links) sembla que torna a anar el Barça, tot i que ahir no ens va estalviar un cert patiment. El 3-4-3 sembla que ha vingut per quedar-se, i cal acceptar-ne les moltes virtuts i els seus inconvenients. És cert: l'aposta té més risc, i a vegades hom pensa que (com amb el Rijkaard de la temporada 2006/07) Luis Enrique se'l podria estalviar quan no fos imprescindible, per molt que li hagi funcionat per resoldre un problema puntual (la sortida de pilota) o una eliminatòria impossible. Ahir, per exemple, l'asturià va estar encertat (tot i que una mica lent de reflexos) quan va introduir Roberto perquè el sistema pogués adaptar-se al 4-3-3 en defensa. Però compte: més arriscat era intentar sortir amb la pilota des del darrere amb només tres migcampistes si l'adversari et pressionava a dalt. Cal recordar-ne el resultat: abisme entre línies, desaparició del joc de creació, desconnexió total del trident, pèrdues en zones perillosíssimes... i partits horribles com contra l'Atlético o a París. Amb aquest sistema cal vigilar molt les transicions, evidentment, però els guanys semblen molt superiors a les pèrdues: Busquets torna a estar còmode, les línies estan juntes, la creació del joc queda en mans d'Iniesta i no de Piqué o Mascherano, Neymar s'ha alliberat... i Messi ja s'hi ha adaptat i ahir va tornar a excel·lir. Entre això, i que ahir l'equip a la segona part va mostrar una ambició desmesurada per liquidar el partit en detriment de l'especulació en forma de possessions més llargues, una cosa sembla clara: Luis Enrique, que ja no ha de rendir comptes a ningú perquè a final de curs plega, s'ha alliberat del tot i busca l'equilibri arriscat del funàmbul. Guanyarem o perdrem el que ens queda per disputar, però ho farem a tot o res. Calcem-nos, que vénen emocions fortes.

Comentaris (3)20-03-2017 22:34:06

Cinema: "Jackie" i "Los cuatrocientos golpes"; i futbol: Dépor 2 - Barça 1

Darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona. Aquest aforisme, pretesament elogiós cap a la condició femenina, no deixa d'amagar cert masclisme: la dona és la figura que queda darrere. D'acord: queda clar que el mèrit de l'home és en gran part seu o, encara millor, és de fet seu. Però no s'emporta el reconeixement. Sigui com sigui, el director Pablo Larraín sembla partir d'aquesta màxima en analitzar la figura de Jackie Kennedy, esposa de JFK. Per fer-ho, no escull un moment qualsevol, sinó la setmana posterior a l'assassinat del president. És a dir, el moment en què ella passa al primer pla dels focus. No escull tampoc un enfocament qualsevol: Larraín se centra principalment en els terribles moments d'intimitat (ficticis o reals, qui ho sap) que intueix que va haver de passar la primera dama destronada. El resultat és un contrast entre la imatge pública i la privada de Jackie, i val a dir que Natalie Portman sens dubte excel·leix en ambdós registres (com també en la imatge pública de bleda i insegura actriu secundària de la política que exerceix en l'entrevista que li van dedicar encara en vida del seu marit). I, en els escassos flash-backs anteriors a l'atemptat de Dallas, Larraín té l'encert de mostrar JFK com una figura sempre en segon pla, gairebé fantasmagòrica o inexistent. Aquesta decisió escènica, juntament amb determinats diàlegs proposats entre Jackie i Bobby Kennedy (germà del president assassinat), suggereix si en realitat tota la mitologia que envolta la figura de JFK no es deu al magnicidi i, sobretot, a la gestió que ella en va fer. Perquè Bobby afirma que en realitat l'equip del president encara no havia fet res. En qualsevol cas, una pregunta queda tristament a l'aire: no és aquesta sensació d'haver-se quedat a mig camí de tot aplicable al mandat d'Obama?

L'endemà, més preguntes: què fa de “Los cuatrocientos golpes” la propietària d'una grandesa tan extraordinària com la que se li assigna? Per què no acabo de sentir empatia pel pobre desgraciat de l'Antoine Doinel? Primera resposta possible: segurament una tarda tediosa de diumenge escarxofat al sofà no és ni la millor manera ni el millor moment de descobrir per primera vegada (sí, me'n dono vergonya) aquesta obra magna del setè art. Però és que, potser (i ara seré molt agosarat), la pel·lícula hagi perdut també una certa vigència malgrat la seva condició de clàssic. Perquè, més enllà del seu caràcter autobiogràfic, em sembla clar que Truffaut va voler fer una pel·lícula sobre el desemparament infantil, sobre la dificultat de créixer i convertir-se en home en un món no pensat per als nens ni per als adolescents. I aquí hi ha el problema: que ara és justament al contrari. Si d'un mal peca la societat actual (m'obsessiona la idea, ho sé) és de l'excessiva sobreprotecció que es dispensa als infants. Justament, ara el nen és el rei, el centre de tot. Se li adapten cineclubs, festivals, concerts... Tot es fa a la seva mida, perquè s'han confós els termes: en comptes de preparar-lo progressivament per al món adult, s'ha decidit que és el món el que s'ha d'infantilitzar perquè ell s'hi adapti amb comoditat. El resultat: els adolescents crònics que ja estem començant a patir... Per tant, segona resposta possible: dec estar massa contaminat, massa recelós de les històries que criminalitzen l'autoritat adulta. Entenc la crítica a la manca d'amor dels pares, però m'irrita la caricaturització de la tasca docent. És clar que, si ho situo en la justa mesura, puc concloure que Truffaut té raó: l'origen del mal comportament d'alguns adolescents es troba en la manca d'afecte i en la seva sensació de desarrelament respecte al món. En conec alguns casos. Però, com que trobo que actualment més aviat els alumnes més problemàtics són precisament els que ho tenen tot, val més que deixi córrer el contingut de la pel·lícula i el seu suposat missatge i em centri en les seves virtuts formals. No hi ha dubte que el film respira llibertat creativa per cadascun dels seus fotogrames, i el millor de la cinta són sens dubte els seus minuts finals, amb dos tràvelings prodigiosos i un pla final amb la mirada de Doinel que ens interpel·la, tot i que a mi m'hauria agradat més sense congelar la imatge.

I, just abans, un altre cop: el Barça. Aquest equip ha decidit, pel que sembla, edificar-se al voltant de la inestabilitat, ser una muntanya russa, donar-ne una de freda i una de calenta. El Barça ha esdevingut aquesta setmana una gran lliçó metafòrica de vida (com tantes vegades el futbol): dimecres va fer les coses de manera ordenada, seguint el guió en el que era el triomf d'un pla previst i ben desenvolupat, fins que un cop dur el va fer sentir com Sísif: tot l'esforç no havia servit de res, i la roca que tant li havia costat de portar gairebé al cim tornava a ser als peus de la muntanya. Lluny de lamentar-se, d'escudar-se en la mala sort, va decidir conservar la dignitat i continuar fent el que pogués. I finalment va arribar la sort, sí, però la lliçó vital és que s'hi ha de ser, preparat per acollir-la si arriba. I, és clar, després de tantes emocions, el que va passar ahir entra dins del normal. I això que no es pot pas dir que el Barça pequés de desgana o de falta d'intensitat, però sí que semblava que les cames i el cap pesaven una mica més del compte. Cal entendre-ho: nosaltres, els espectadors, tampoc ens hi vam fer tant (ni l'hora hi ajudava). Tots plegats necessitàvem una treva (també els jugadors, per molt que cobrin com màquines, no deixen de ser persones), i si aquesta derrota reversible és el peatge que calia pagar per la joia de dimecres, benvinguda sigui. Això sí: cal analitzar en fred dos problemes: la pilota aturada (ja dimecres va ser increïble que ens fessin el gol justament en una falta, quan podíem estar tots replegadets després d'estar tot el partit arriscant en defensa), i el fet que el valuós 3-4-3 potser té com a principal contrapartida que ens està engabiant una mica Messi (ja he sentit gent que ara parla de neymardependència). Sigui com sigui, no he detectat cap trauma entre la culerada que m'envolta, ni jo mateix em sento decaigut: és evident que l'alegria de dimecres encara dura, perquè va ser molt superior a la decepció d'ahir.

Comentaris (8)13-03-2017 22:46:08

Futbol: Barça 6 - PSG 1

L'endemà de la desfeta de París, vaig venir a dir que era el moment de descobrir qui acompanyaria l'equip fins al final, passés el que passés, i qui l'abandonaria. En aquestes tres setmanes ha passat de tot: des d'un dels partits més depressius que recordo contra el Leganés fins a l'exhibició contra el Celta, amb una millora progressiva en el joc basada en el 3-4-3 que va fer que de sobte tothom cregués en la remuntada. Ara tornem a ser al cap del carrer: l'equip sembla llançat cap al triplet (potser hauríem de dir allò que ni abans eren tan dolents ni ara són tan bons), i tothom tornarà a sumar-se al carro. Però ahir es va tornar a demostrar, malgrat les bones intencions inicials, que hi ha qui acompanya l'equip fins al final i hi ha qui no. I la manera com es va resoldre l'eliminatòria és de justícia poètica: premi per a aquells que estoicament vam aguantar fins al final quan tot semblava més que perdut; i càstig per a aquells que van abandonar l'Estadi o van apagar el televisor abans d'hora, incapaços d'entendre que ahir l'equip mereixia que ningú dimitís, ni que fos per aplaudir fins al final amb orgull el seu esforç.

I avui... Ai, que fantàstic que és anar a la feina amb un somriure d'orella a orella, que res ni ningú et podrà arrancar, per molt que sempre hi hagi els antifutbolers de costum que no suporten veure gent feliç i parlen d'àrbitres sense tenir ni idea del que diuen. Abraçades amb companys de patiment, que han pensat en tu la nit abans i tu en ells, i no poder-te concentrar perquè dins el teu cap veus l'últim gol una vegada i una altra, com si n'estiguessis enamorat...

D'acord: porto mig article i encara no he parlat de futbol. Però és que el que es va viure ahir va ser tan bèstia que no admet anàlisis. Podem intentar valorar el plantejament covard del PSG, discutir si amb el 3-0 hauríem hagut de posar un defensa més o no, remarcar el partit estratosfèric de Ter Stegen i Umtiti al darrere, matisar com de bé va estar l'equip sense pilota i com d'excessivament accelerat en atac... Però res d'això importa gaire. Perquè, quan el futbol es converteix en llegenda, el relat èpic escombra qualsevol intent de racionalitat.

Això sí: hi ha un jugador que mereix capítol a part. Evidentment, Neymar. Ahir, a la segona part, ho va fer tot: va provocar el penal del tercer, va marcar el quart, va xutar el penal del cinquè i va fer una centrada increïble en el sisè. Messi, intel·ligent i solidari, va veure que ahir era el dia del brasiler i li va cedir tots els galons. Amb humilitat i pensant en l'equip, que no vol dir amagar-se sinó saber quan la teva glòria serà més gran si és la col·lectiva. Neymar va entrar ahir en una nova dimensió. A banda de mostrar la seva implicació i la seva fe encomanadissa (valor encara més impagable que les seves extraordinàries estadístiques), ara ja ha entrat a la categoria de mite. I, més enllà d'això, va ser meravellós que el gol que ens va fer esclatar a tots de joia a l'últim segon el marqués un noi de Reus, perquè va exemplificar com ningú que aquell gol, d'alguna manera, l'havíem marcat entre tots.

Comentaris (5)09-03-2017 23:04:39

Cinema: "La vida d'en Carbassó" i "Capitán Phillips"; i futbol: Barça 5 - Celta 0

Una de les coses que més admiro de Pixar, la gran factoria d'animació, és la seva capacitat d'introduir elements tristos en pel·lícules adreçades (també) a un públic infantil. A “Up” hi ha una seqüència que resumeix una vida, d'uns dos minuts de durada, absolutament espectacular i exemplar en aquest sentit, amb qüestions tan doloroses i delicades com la impossibilitat de tenir fills o la mort, exposades amb una delicadesa exquisida que fa que els petits les digereixin i els adults senzillament n'aplaudeixin l'audàcia. La sublimació d'això, com ja va quedar explicat en aquest blog, es va produir en l'extraordinària “Del revés”, en què la tristesa apareixia com a element necessari per a la formació de tot individu. Doncs bé, ara arriba de manera inesperada aquesta “La vida d'en Carbassó”, obra petita i europea allunyada dels preceptes mainstream de Pixar, que no sé ben bé ni d'on apareix, i dobla l'aposta i se'n surt. Amb un deliciós disseny de personatges, la pel·lícula posa damunt la taula les problemàtiques socials més dures sense concessions, amb moments d'un atreviment que deu deixar descol·locat més d'un pare. La pel·lícula sap el que es fa, i no juga mai la carta de l'escena explícita ni del mal gust, però verbalitza sense manies tots els traumes imaginables. Perquè el seu meravellós guió entén que no es tracta de prendre la innocència als nens, però sí de treure'ls de la bombolla de sobreprotecció en què aquesta societat cada dia més absurda els ha instal·lat perquè s'adonin que la vida és molt puta i que haurien de valorar tot allò que tenen en comptes de queixar-se tot el dia, descobrir que no són el centre del món i aprendre a acceptar algun no de tant en tant. I, de passada, que n'aprenguin també els pares que els acompanyen. “La vida d'en Carbassó”: deliciosa. Necessària. Impagable.

L'endemà, pel·lícula més controvertida: “Capitán Phillips”. Innegable el bon pols narratiu de Paul Greengrass, i la impecable cal·ligrafia visual d'una pel·lícula narrada amb una càmera permanentment nerviosa. Però moralment la pel·lícula és més discutible que grans obres del britànic com “Domingo sangriento” o “United 93”. Perquè aquesta vegada focalitza massa la seva atenció hagiogràfica en la figura del protagonista, interpretat per un Tom Hanks a qui Clint Eastwood va regalar un rol heroic molt més honest fa poc amb “Sully”. Perquè hi ha massa ombres en la història real del que va passar en el segrest del vaixell d'aquest capità a mans de pirates somalis, i Greengrass les aborda massa de passada, captivat com està en l'èpica del relat. Això sí: la pel·lícula funciona com un rellotge a l'hora d'aprofitar els recursos dramàtics que aquesta història li proporciona, i provoca extraordinàriament bé una tensió asfixiant i claustrofòbica en l'espectador. Un entreteniment de primera, però potser massa lluny del to de docudrama que des d'un principi semblava voler suggerir.

I, entremig, el Barça. Quina joia de partit! Sens dubte, el millor de la temporada. I no pas per la contundència del resultat (l'equip ha aconseguit altres golejades aquesta temporada), sinó per la manera absolutament enlluernadora amb què va jugar. Potser no pot fer-ho amb tanta continuïtat com abans, però quan aquest equip s'hi posa no hi ha ningú que el pugui igualar en aquesta manera tan especial que té de jugar: amb tocs a velocitat impossible amb la pilota, amb actitud solidària a l'hora de recuperar-la. Quan juga així, minimitza qualsevol rival. Qualsevol. I al Cèsar el que és del Cèsar: gran part del mèrit és d'un Luis Enrique que ha encertat la tecla amb aquest 3-4-3 flexible (a vegades 4-3-3, a vegades 3-2-3-2, sovint fins i tot una mena de 3-2-4-1) que ha superpoblat el mig del camp perquè l'equip recuperi la iniciativa en el joc i perquè recuperin la seva millor versió jugadors com ara Roberto, Busquets, Neymar, Rafinha o Messi, els grans beneficiats d'aquest canvi de sistema (d'altres, com sobretot Jordi Alba, són els que més s'han de sacrificar, però el de l'Hospitalet ho està fent i entenent d'allò més bé). Llàstima que l'inevitable sotrac de cada any ens pot haver costat car, perquè quan l'equip està així és capaç de gairebé qualsevol cosa. O sense el gairebé? Dimecres, la resposta.

Comentaris (1)07-03-2017 00:35:18

Futbol: Barça 6 - Sporting 1

Riquesa tàctica ahir al Camp Nou, amb una alineació que feia ballar el cap a la prèvia. Finalment, un altre 3-4-3 amb un quart home darrere en situació defensiva (Roberto per la dreta al Calderón i Busquets pel centre ahir). L'invent permet tenir les línies més juntes, tocar millor, pressionar millor... És, de moment, la solució que ha trobat Luis Enrique contra les dificultats en la sortida de pilota. Ahir l'Sporting va pressionar poc a dalt, però l'asturià hi va insistir i l'equip va jugar francament bé. Evidentment, el sistema té cert risc de deixar en algun moment despullada la defensa en les transicions, com en el 2-1 d'ahir, però cal valorar què pesa més a la balança. De moment, el Barça ha recuperat una situació en la lliga que semblava complicada, i res m'agradaria més que si Luis Enrique pogués fer callar totes les veus que l'han massacrat com voltors en espera de l'únic cadàver que en realitat hi ha hagut, que és el de París. Seria la millor manera d'acomiadar-se per a un entrenador pencaire, no sempre encertat però sempre rigorós, al qual hauríem d'agrair els molt bons anys que ha donat al club.

Comentaris (1)03-03-2017 00:21:47

Cinema: "La mejor oferta"

Acabo el pont com ha de ser, amb una bona pel·lícula per agafar energies. “La mejor oferta” ho és, malgrat no ser del tot rodona. La seva intriga t'atrapa, i assoleix un toc hitchcockià a l'estil de “Vértigo”, amb un mite de Pigmalió que dóna sentit a la trama, centrada en un personatge solitari que idealitza la dona fins que es troba amb l'oportunitat de crear-la al seu gust. Totes les peces encaixen finalment en un film estimulant, narrat de manera clàssica i amb traç ferm pel creador de “Cinema Paradiso”, Giuseppe Tornatore. Poca cosa més se m'acudeix per afegir sense espatllar-la, a causa dels seus girs (que no trampes). Només això: que hi ha moments que no entens on van a parar algunes coses però que al final (un pèl massa precipitat) tot lliga, com les peces de l'autòmata. I l'autòmata, per cert, finalment qui és? Doncs el protagonista, és clar.

Comentaris (1)28-02-2017 21:40:22

Futbol: Atlético 1 - Barça 2; i cinema: "Moonlight"

Només hi ha motius per estar contents del partit del Barça d'ahir. Quan gairebé tothom el donava per mort, va plantar cara i va assolir un triomf molt difícil que ha de servir per donar-li aire i confiança. Luis Enrique, molt criticat en els últims partits, va fer una alineació arriscada que semblava convidar tothom a focalitzar en ell la responsabilitat si les coses anaven mal dades, fet que demostra la seva personalitat i el seu intervencionisme: amb la inclusió de Mathieu a l'onze, generava el dubte sobre el dibuix de l'equip. Al final, un valent 3-4-3 (en algun moment 4-3-3 en defensa gràcies a la versatilitat de Roberto) que justificava també la inclusió de Rafinha (el millor ahir juntament amb un implicadíssim Neymar) i que probablement buscava superioritat al mig del camp davant la previsible pressió avançada de l'Atlético. Al començament la cosa no va funcionar: l'equip continuava amb les línies massa separades, incapaç de treure's la pressió local de sobre, i va sobreviure gràcies a un inspiradíssim Ter Stegen. De mica en mica, però, el Barça es va anar assentant sobre el terreny de joc fins a arribar al descans amb unes bones sensacions que van tenir continuïtat després de la represa. El Barça va merèixer la victòria ahir, i la va obtenir gràcies al coratge, la determinació i l'esperit de supervivència (valors que, ja ho sabem, no li haurien estalviat les crítiques si no hagués arribat el gol del triomf). Evidentment, sempre es podrà posar aigua al vi valorant que les dues dianes blaugrana van ser després d'un rebot (obviant que això implica determinació i fam per aprofitar-los), i també es podrà veure el got mig buit perquè l'equip va continuar sense oferir un joc brillant. Com si des que Simeone entrena l'Atlético al Calderón s'hi guanyés des de la finor estilística. El Barça va estar esplèndid ahir perquè el van obligar a anar a la trinxera i hi va saber combatre, i contra un Atlético que converteix sempre els partits en un camp de mines va tenir més voluntat i voracitat en les pilotes dividides. Ahir tocava créixer en competitivitat, i l'equip va respondre. A partir d'aquí, ara sí que amb diversos partits seguits al Camp Nou toca créixer també en el joc.

Amb ànim optimista, doncs, ens dirigim al cinema a veure... un altre drama. És l'any dels drames. I “Moonlight” està a l'altura. Pel·lícula per moments desconcertant, el millor de “Moonlight” és la seva naturalitat, per molt que per moments sembli un artifici. Perquè a la primera part sorprenen els valors ètics i de correcció política d'un traficant de drogues, i perquè ofereix una història d'homofòbia i assetjament on esperaves trobar un discurs racial. Però, després de dos terços narrats amb una cal·ligrafia impecable, tot pren sentit en el terç final, justament quan el relat abandona l'acció per mostrar-nos com la comunitat negra ja no necessita el conflicte amb els blancs per ser víctima dels estereotips i de la imatge d'ella mateixa que s'ha creat. L'actor final que encarna el protagonista és una troballa: un cos hipermusculat dotat d'una sensibilitat extrema. La gran sorpresa de “Moonlight” és mostrar-nos que darrere les històries d'afroamericans durs que tantes vegades hem consumit hi bateguen sentiments a flor de pell. La coincidència en el temps en la cartellera amb “Manchester frente al mar” mostra que alguna cosa s'està movent en el gènere del drama, amb la naturalitat narrativa com a arma principal per arribar a la universalitat.

Comentaris (1)27-02-2017 16:03:55

Cinema: "Trainspotting 2"

Doncs ha passat el que havia de passar: “Trainspotting 2” té molt més de decepció que de troballa, d'innecessària que de completiva, d'operació comercial que d'obra artística... Ara bé: alguna cosa la salva? Doncs, en certa manera, sí.

Comentava l'altre dia que el més interessant de retrobar el film original era descobrir que la interpel·lació final a l'espectador d'Ewan McGregor obria perfectament les portes a una seqüela per poder comprovar si la seva sorneguera promesa s'havia complert o no. I, mentre esperava les hores que quedaven per a la seqüela, vaig veure clar quina seria l'aposta més clarivident: en contrast amb la mirada confiada i desafiant del protagonista en el pla final, orientada clarament cap al futur, la nova cinta havia de parlar per força del passat. Perquè arriba una edat (jo m'hi trobo perillosament a la ratlla) en què el cap et va més enrere que endavant. I sí: en efecte, els personatges de “Trainspotting 2” viuen clarament ancorats en el passat, incapaços d'avançar. D'acord: la nostàlgia és un tòpic, i la pel·lícula juga clarament la carta barroera d'encomanar-la a l'espectador, però era la millor opció per dotar el film de certa profunditat i, sobretot, de cert sentit. Un dels moments més devastadors de la seqüela es produeix quan McGregor intenta reproduir els eslògans de l'obra original però li surt una crítica demolidora (que comparteixo) per aquest nou món que fa vint anys no existia, marcat per la banalitat causada per la irrupció de les noves tecnologies i les xarxes socials. Definitivament, s'imposa l'opció de la generació desenganyada: el món és més suposadament còmode ara, però infinitament pitjor que fa vint anys. Amb tot, Boyle no renuncia a una mirada d'esperança, en la possibilitat representada pel fill del personatge de Robert Carlyle i en la traïció molt menys nihilista i molt més carregada de raons amb què clou la segona entrega.

Malauradament aquests punts de lucidesa són massa intermitents, i en general produeix certa tristesa comprovar com l'esperit indomable de la primera “Trainspotting” ha donat pas a una pel·lícula narrativament força maldestra i entregada a la convencionalitat. Potser és que el que triomfa és aquell altre tòpic, aquell eslògan afortunat que resa que, avui en dia, la nostàlgia ja no és el que era.

Comentaris (1)25-02-2017 00:43:16

Cinema: "Trainspotting"

Acabo de tornar a veure, després de molts anys, “Trainspotting”. No recordo si l'havia vist un cop o més, ni si la vaig veure fa vint anys (moment en què va sortir) o en fa alguns menys. Però sigui com sigui feia molt, i volia tornar a veure-la perquè tinc ganes d'anar a veure la seqüela. I, si no val res, doncs mala sort.

M'ha agradat molt tornar-la a veure. En recordava força nítidament diverses escenes, òbviament les més conegudes: la del vàter i, sobretot, la del mono. Però també recordava força el discurs que es marca el personatge d'Ewan McGregor a propòsit de la seva condició d'escocès, i crec que encara m'ha fet més mal ara que llavors: “no hem sabut ni trobar una cultura decent que ens colonitzés.” I, en fi, naturalment també ha estat una delícia retrobar-me amb la seva magnífica banda sonora. Recordo que la primera vegada que la vaig veure em va fer arrufar el nas per la seva ambigüitat moral respecte de les drogues (és curiós: era força més moralista fa dues dècades que no pas ara). Perquè, per una banda, la pel·lícula mostra amb tota la cruesa les conseqüències de l'addicció; però, per l'altra, la presenta d'una manera romàntica, com a ideal de vida enfront de l'adotzenament de les masses. Sigui com sigui, el film va marcar època, tot i que per mi la pel·lícula definitiva sobre el món de les drogues probablement va arribar després amb “Rèquiem per un somni”, perquè aquesta pel·lícula de Darren Aronofsky presenta criteris de muntatge que superen la trencadora proposta de Danny Boyle i, sobretot, perquè ja no queda ni rastre d'ambigüitat moral: la droga apareix definitivament com allò més devastador (sense subratllats moralistes, però amb coherència i contundència), i l'addicció ja no és una elecció sinó una conseqüència de l'entorn.

Però el que més m'ha sorprès és el final, ja que el darrer monòleg d'Ewan McGregor sembla certament preparar el territori per a una seqüela que llavors ni s'intuïa. La pregunta inevitable és, doncs, la següent: haurà complert el seu personatge la sorneguera promesa de redempció entesa com a immersió en la convencionalitat social? I més encara: seran els personatges de “Trainspotting” vint anys després l'encarnació de la síndrome de Peter Pan o bé la d'una generació desenganyada? O és el mateix? Aquest cap de setmana sortirem de dubtes.

Comentaris (6)22-02-2017 23:41:54

Cinema: "¿Conoces a Joe Black?"; i futbol: Barça 2 - Leganés 1. Volem acollir!

Un altre diumenge de sofà, manteta i pel·lícula... Com es troben a faltar quan no es tenen! Tant, que al final no importa gaire la qualitat de la cinta escollida. És el cas d'aquesta “¿Conoces a Joe Black?”, que se suporta tranquil·lament bé durant les seves quasi tres hores de durada malgrat la seva inconsistència absoluta. Gairebé tot grinyola en aquest film, però com que estàs tan a gust a casa i no has hagut de pagar entrada, doncs s'aguanta. Fins i tot acabes trobant-hi alguns moments de certa inspiració, tot i que la balança s'inclina clarament cap a la desil·lusió. Perquè es tracta d'una bona idea desaprofitada. El problema ja no és el moralisme que desprèn (això li dóna un cert aire a l'estil Capra que es tolera i gairebé s'agraeix), ni tan sols la manca de profunditat o la seva concessió a la comercialitat (tampoc cal que totes les pel·lícules siguin “El setè segell”). El problema és la introducció d'una història romàntica sense cap ni peus que ho espatlla absolutament tot. Sobretot perquè, a banda que la pel·lícula hauria pogut durar ben bé una hora i mitja menys, ens hauríem pogut centrar en el que realment interessa: el balanç final de la vida d'un home quan sap que el temps se li acaba. I el més imperdonable (no crec que tingui sentit vigilar amb els spoilers parlant d'una pel·lícula en què encara apareixen les Torres Bessones) és com la quadratura impossible del cercle al voltant d'aquesta història d'amor fa malbé la troballa d'un final prou potent que hauria pogut redimir la pel·lícula, amb la mort entesa com a celebració del final d'una bona vida (aquests focs artificials) i la desaparició silenciosa dels dos protagonistes com siluetes sigiloses. Però no: calia trencar tota la lògica del relat (fins i tot les històries fantàstiques haurien de veure respectada una mínima lògica interna) per deixar l'espectador amb un somriure estúpid a la boca.

En fi, que s'acaba la pel·lícula i et dóna el temps just per preparar-te per veure el Barça. Parlant d'històries dolentes... El partit d'ahir no es podia ni mirar. La pel·lícula era dolenta, però almenys era entretinguda. No com l'espectacle d'un equip sense esma corrent per la gespa com una ànima en pena. Què ens està passant? És evident que la falta de joc ha fet que l'equip s'ensorrés a la primera desfeta com un castell de cartes. Ahir es va poder comprovar que tota l'entitat es troba en fase depressiva: jugadors que no celebren gols, tècnics que prenen males decisions, espectadors que xiulen el seu propi equip i que exterioritzen la seva divisió interna al voltant de la figura de l'entrenador... No ho entenc. Ja que ens trobàvem en mode autodestructiu, per què no s'apuntava a la llotja? Per què els peixos bullits que de manera tan nefasta estan dirigint el club els últims anys són els únics que ahir van sortir airosos del camp? Luis Enrique no és perfecte, però hem oblidat molt fàcilment que va reconvertir l'equip en guanyador i que el va fer tornar a jugar bé en molts moments (el 0-4 al Bernabéu no l'hauria signat Guardiola?). Gomes em treu de polleguera, però de veritat hem de focalitzar la nostra frustració en un nano que acaba d'arribar? És just, això? I, sobretot, ens ajuda en res? Jo a casa maleeixo a qui faci falta, però al camp mai de la vida se m'acudiria xiular ningú del meu equip, si més no durant els noranta minuts. Després, el que calgui. No n'aprendrem mai. Però vaja, malgrat que ahir jo també em vaig empipar i quan ens van empatar no vaig tenir ni esma per posar-me nerviós de tan catatònic que estava, confio encara que el Calderón pugui ser un punt d'inflexió. Sí: segons com vagi, pot ser la tomba definitiva d'aquest projecte, però el Barça necessita (i pot fer) un bon partit que el redimeixi i, més enllà del que pugui significar en la lliga, el torni a fer creure.

En definitiva, que a aquest cap de setmana de petites grans passions ensopides li va faltar una bona pel·lícula al cinema (la cartellera encara presenta bones propostes). Però dissabte teníem altra feina: assistir a la manifestació en favor dels refugiats a Barcelona. M'agrada anar a aquestes manifestacions que sabem fer els catalans, que no són en contra de res sinó a favor de. Que mostren el nostre caràcter cívic i festiu encara que tinguem motius per estar emprenyats. Sento a la ràdio que a Televisió Espanyola (que paguem entre tots) van fer mans i mànigues per ensenyar imatges de la manifestació sense mostrar estelades. I després diuen de TV3. És clar: la presència massiva d'estelades, a banda de ser una mostra més de la nostra persistència, els espatllaria els dos relats que els agrada construir: el vell i el nou. El vell: que el procés divideix la societat catalana. Dissabte centenars de milers de persones, independentistes al costat de no independentistes, que afortunadament de tot hi havia, es van unir en una causa noble i van demostrar que no hi ha cap problema de convivència. No interessa que se sàpiga. El nou: la catalana és una societat malalta i violenta, insolidària i egoista, que vol aixecar fronteres en un món que tendeix a eliminar-les i bla, bla, bla. Just al revés, colla de cínics: l'independentisme català es pot agermanar fàcilment amb l'esquerra que anomeneu “no nacionalista” justament perquè no en té res, de nacionalista. Perquè volem un estat propi per construir una societat més justa sense la tutela de ningú que ens ho impedeixi. Perquè no volem murs, sinó eines. No interessa que se sàpiga. I que consti que escric tot això a desgrat, perquè ja n'estic tip d'aguantar mentides i insults sobre la nostra causa i perquè m'entristeix que hi hagi companys progressistes que encara no l'entenguin. Però sóc conscient que tot això no era el més important dissabte. El més important era sortir al carrer per demostrar que no acceptem determinades polítiques inhumanes. Sortir al carrer perquè el silenci no ens en faci còmplices. Sortir al carrer perquè hi ha coses que no es poden acceptar. Com a mínim, no en el nostre nom.

Comentaris (3)20-02-2017 23:12:50

Futbol: PSG 4 - Barça 0

Fa molt mal despertar-te de cop i adonar-te, amb un cop de puny al fetge, que t'has estat enganyant. Que malgrat introduir una visió crítica amb el joc de l'equip has caigut en la temptació de valorar el resultat per obviar les mancances que estaves detectant. Et menties dient-te que la pèrdua d'identitat es basava en una evolució, però quan el resultat ha aparegut en tota la seva cruesa la veritat se t'ha presentat al davant dolorosament despullada. Tothom pot tenir una mala nit, et dius encara volent-te negar la realitat. Però no. Si t'autosinceres, t'adones que es veia venir: en el patiment de l'eliminatòria contra l'Athletic, en la segona part del Calderón, en el partit sencer del Villamarín, en la incapacitat de conservar un bon resultat sense patiments... No es pot pas dir que no estiguessis avisat.

I, tot i així, no pots evitar pensar que som presoners del resultat. I penses que tot això que ara són símptomes claríssims hauria quedat en no res si el Barça hagués sobreviscut a París, fins i tot encara que hagués jugat igual de malament. I aquest és segurament el mal: les derrotes contra l'Inter i el Chelsea en el seu moment et van deixar un pòsit molt amarg perquè per joc mereixíem clarament passar, però també i justament pel mateix motiu et va quedar una sensació interior d'orgull. Ahir, ni una cosa ni l'altra. Només una buidor absoluta i una tristesa infinita.

Perquè el pitjor de tot és que t'adones que la temporada pot quedar molt prima molt aviat, totalment a remolc en la lliga i pendents d'un miracle a la tornada contra els francesos que en un noranta-nou per cent de possibilitats no es produirà. I llavors t'espera el desert, amb l'únic oasi d'una final de copa contra l'Alavés molt vàlida per fer de cirereta del pastís, però no per fer de pastís sencer.

Però saps que no abandonaràs l'equip. Que continuaràs seguint-lo, amb l'esperança que encara pugui fer alguna cosa gran o que, si més no, aprofiti aquesta terra de ningú per créixer i fer-se gran al voltant del mig del camp, que és el que no hauria hagut de deixar de fer mai. Perquè entens que d'un equip s'ho ha de ser a les verdes i a les madures, i deixes per als oportunistes de sempre el paper de les rates que abandonen el vaixell al primer naufragi.

Comentaris (3)15-02-2017 23:59:16

Futbol: Alavés 0 - Barça 6; i cinema: "Manchester frente al mar" i "Hitchcock"

Està vist que aquest any, de moment, l'alegria del culer no pot ser mai completa. Hi havia motius per estar més que satisfet de la tarda de dissabte, pel resultat i pel joc, però el futbol va decidir ser cruel amb el pobre Aleix Vidal. Després de lluitar per refer la seva situació a l'equip i d'haver-ho aconseguit, amb l'afegit de la possibilitat de ser important en una final per l'absència de Roberto, una entrada tan desintencionada com absurda d'un rival el va apartar dels terrenys de joc per tot el que queda de temporada. L'equip s'haurà de refer d'aquest cop anímic i trobar solucions a la falta d'efectius al lateral dret. Exceptuant aquesta taca (no menor), però, l'aficionat va poder recuperar bones sensacions. Perquè el Barça ja havia golejat altres vegades aquesta temporada, però mai amb la sensació de solvència que va deixar dissabte. Ho va fer tot bé, i va tenir continuïtat en el seu joc. Va aconseguir tancar l'Alavés a la seva àrea perquè va superar amb autoritat la seva pressió alta inicial, va moure la pilota amb velocitat i criteri, i va enlluernar com ja no recordàvem en el joc posicional i associatiu. A la segona part, amb l'Alavés esgotat i obligat a fer un pas endavant, va aprofitar els espais i va ser una piconadora. Impecable, per tant, en tots els registres. L'última mitja hora ja va ser un tràmit (amarg per a Aleix Vidal) en què Luis Enrique va poder reservar efectius i començar a preparar el transcendental duel de París, que de cop fa més bona pinta que mai.

També feia bona pinta la pel·lícula “Manchester frente al mar”, i les previsions es van complir amb escreix. Història cuinada a foc lent, deixa un pòsit d'estranyesa en l'espectador fins que li ofereix l'oportunitat de lligar caps a partir de la dosificació dels flash-backs. Com a “21 gramos”, la pel·lícula juga a transcendir el drama per mitjà del muntatge, però el director no té la baixesa moral de recrear-se en la desgràcia dels personatges com acostuma a fer González Iñárritu. I, a més, el factor diferencial que aconsegueix elevar la història és el to. Quan assisteixes a l'encallament inoportú d'una llitera d'ambulància en el punt àlgid de la tragèdia, a un malentès còmic en un funeral, a una discussió mentre el protagonista no recorda on ha aparcat el cotxe... és impossible que la pel·lícula no se't vagi fent progressivament simpàtica. La introducció d'aquests detalls, aparentment intranscendents, en determinades escenes resta oportunament solemnitat a la història per acostar-la al món real. Perquè sí, té raó Woody Allen amb la seva fórmula que afirma que la comèdia és igual a la tragèdia més temps, però si ens aturem a pensar-ho és admirable la capacitat dels humans d'introduir l'humor en el moment mateix de la situació més desesperada, com un mecanisme instintiu d'autodefensa. Aquest to de surrealisme quotidià, que paradoxalment acosta la pel·lícula a la versemblança, juntament amb l'actuació monolítica de Casey Affleck (deliberadament continguda per exigències del guió, i no pas per incapacitat interpretativa), converteix “Manchester frente al mar” en un drama divertidíssim i terrible. Talment com la vida.

Molt més intranscendent, tot i que entretinguda i ideal per a un diumenge a la tarda, va resultar “Hitchcock”, biopic centrat en la creació de l'obra mestra “Psicosi”. Hi ha coses a la pel·lícula que no s'aguanten per enlloc, i el to no sempre és encertat, però fa venir ganes de tornar a veure l'obra mestra per mitjà d'unes presumptes incidències de rodatge que poden fer les delícies de qualsevol cinèfil. “Hitchcock” es perd sovint per carreteres secundàries discutibles, però assoleix moments interessants en l'anàlisi del procés creatiu, en especial en la seqüència de la sala de muntatge. Llàstima que quedi lluny de l'exigència narrativa que el mestre requeriria.

PD: Dissabte, tothom a Barcelona. Perquè la defensa de la dignitat col·lectiva comença per la defensa de la dignitat individual de cada ésser humà.

Comentaris (3)14-02-2017 00:49:11

Pàgines: 123456728  <>