login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Searching" i "Clímax"; i futbol: Barça 4 - Sevilla 2

És curiós que el meu rebuig instintiu a la majoria de xarxes socials (aquest modest blog s'assembla més a un gènere epistolar decimonònic que a res més) em porti, en canvi, a la fascinació per les pel·lícules que giren al voltant d'aquesta temàtica (potser hi busco un reforçament del pensament crític que en tinc?). Però el cas és que, després del díptic que a Sitges van significar “Cam” i “Assassination nation”, aquest dissabte vam completar una mena de trilogia sobre aquesta matèria amb la magnífica “Searching”. Pel·lícula amb un argument que no passaria d'un thriller convencional si no fos per un enorme detall: està narrada íntegrament a través de la pantalla d'un ordinador. Aquest repte majúscul, que ja va ser temptejat per Nacho Vigalondo en la irregular “Open windows”, es beneficia aquí d'una major maduresa narrativa que en el cas del cineasta espanyol es perdia pel major pes d'un pretès virtuosisme formal (el pla seqüència digital). Aquí, en canvi, s'aposta per l'el·lipsi (el protector de pantalla com a matèria narrativa!) i fins i tot es relaxa el format per afavorir la dramatúrgia en el cas dels telenotícies emesos per internet. Però assoleix l'objectiu: íntegrament narrada a través de la pantalla d'un ordinador. I aconsegueix, amb un ús intel·ligent de la música i el zoom, tenir-te clavat a la pantalla des del minut 1, amb un pròleg magistral que recorda poderosament el de l'emblemàtica “Up” de Pixar com a síntesi de la vida (i la mort) d'una persona. A partir d'aquí, cal cordar-se el cinturó, perquè la pel·lícula no et deixarà ni respirar. Un pare desesperat davant la desaparició de la seva filla intentant seguir-ne el rastre digital. Cerques a Google, descobertes de xats, vídeos de Youtube, Instagram... I altre cop la idea de la descompensació entre la identitat real i la digital, i la sensació que la real és la fictícia en un pare que descobreix que no coneix absolutament gens la seva filla. La pel·lícula juga, a més, molt intel·ligentment amb allò que els personatges es diuen i el que queda per dir (els missatges que s'esborren abans de ser publicats), amb la dispersió inherent a l'ús de la xarxa i amb la morbositat indecent que acompanya el seguiment d'un succés desgraciat com a fenomen de masses. Res que els humans no hagin fet tota la vida, ara simplement potenciat per les noves tecnologies. La culpa no és d'elles, sinó que hem avançat tecnològicament sense fer-ho èticament ni racionalment. I és aquesta subtilitat a l'hora d'introduir tangencialment aquestes qüestions en la trama principal el que converteix “Searching”, per mi, en una pel·lícula històrica. Perquè podríem estar davant de la pel·lícula definitiva sobre aquesta nostra època líquida i digital.

I diumenge veiem també una altra pel·lícula extraordinària. Però en el sentit literal de sortir-se d'allò que és ordinari, perquè probablement no és tan bona com l'elevat concepte que té d'ella mateixa, víctima sobretot d'una trama més buida de contingut que un discurs d'Inés Arrimadas. “Clímax”, del sempre provocador Gaspar Noé, és especial pel que té d'experiència immersiva, i no se li pot negar que assoleix amb escreix el seu repte de fer sentir l'espectador tan drogat com els personatges. Ho aconsegueix a partir d'un virtuosíssim ús del pla seqüència, i amb un domini espectacular i elegantíssim del moviment de càmera. Se li pot retreure una estructura erràtica (després de la presentació inicial dels personatges, la fase de les converses entre ells sobra) i la seva caiguda total en el nihilisme, però cal reconèixer que a la balança hi pesen molt més els aspectes positius: la brillant exposició de la voluptuositat de l'àcid per mitjà de la barreja entre angoixa i sensualitat, la lliçó cinematogràfica del ball inicial i la deriva de la davallada als inferns cap a un cinema pseudozombi converteixen aquest exercici d'estil que va triomfar a Sitges, amb tots els seus defectes, en quelcom digne de ser aplaudit.

També ho és que en aquesta lliga boja (els periquitos, segons?) el Barça sigui de moment capaç de ser-ne el líder, encara que avanci a batzegades. L'equip va signar un vertiginós primer quart d'hora (amb una eficàcia brutal davant de porta però també amb les habituals febleses defensives), amb un Messi desbocat que es va trencar quan tocava cridar independència. Lògicament el Barça va notar el sotrac, anímicament i esportivament, però aquesta vegada va saber sobreviure. D'acord que se li pot retreure que a la segona part va sortir amb el pijama i que se li continuen fent gols a cabassos malgrat un Ter Stegen imperial (si no fos per aquest porteràs!) i que aquesta vegada Piqué va estar omnipresent (fet que demostra que el problema és d'ubicació i concentració de tot l'equip), però en els partits de transició entre les costellades de les seleccions i la Champions jo ja només demano que guanyin més enllà de com juguin, ja que es pot arribar a poques conclusions quan tens tan poc temps i descans per preparar un partit, a més, tan difícil. Temps hi haurà per analitzar si l'equip s'encalla o tira cap amunt com a Wembley. Això sí: ja cal que tots, començant per Dembélé, es posin les piles ara que en aquest primer Tourmalet el déu argentí s'ha hagut de prendre unes vacances forçades.

Comentaris (3)23-10-2018 22:24:26

No oblidem

Comentaris (1)16-10-2018 23:35:44

Cinema: Sitges 2018 (2a part)

Després de l'hora del pati de la setmana passada, la nostra segona visita a la 51a edició del Festival de Sitges va ser molt més professional: de 12.15h a 00.30h, quatre pel·lícules en un espai de dotze hores. Crec que mai m'he sentit tan bé per la meva programació: perfectament sincronitzades per moure's amb temps entre sala i sala i amb temps per poder dinar i sopar. I, a més, totes quatre van resultar ser cintes més que notables.

Les quatre pel·lícules vistes aquest divendres a Sitges demostren que el cinema fantàstic pot ser una eina potent de conscienciació social i fins i tot política, i no simple diversió inofensiva. Totes quatre tenen en comú, d'alguna manera, el desafiament a les normes establertes i l'empoderament de gènere i generacional. Totes quatre comparteixen, cadascuna a la seva manera, una crítica a la doble moral i a la hipocresia benpensant. No són pel·lícules extraordinàries, però sí necessàries i un luxe per als temps que vivim.

L'heure de la sortie” (menció especial del jurat) aporta el toc francès. El film comença amb un professor que es llança per la finestra davant dels seus alumnes (quelcom que a vegades penso que em podria passar, però no per culpa dels alumnes sinó si algú em torna a parlar de l'avaluació per competències). Un substitut arribarà i haurà d'intentar seduir un grup d'alumnes en estat de xoc. Aquest plantejament recorda moltíssim el de la quevequesa “Profesor Lazhar”, però a “L'heure de la sortie” res és el que sembla, i de fet vampiritza diferents títols per construir una proposta original. L'espionatge a què el professor sotmet els alumnes per intentar comprendre el seu comportament pot recordar també la molt recent i també francesa “El taller de escritura”, però “L'heure de la sortie” és en molts moments sobretot una revisió de l'emblemàtica “La clase” però amb el conflicte a la inversa: si en els films de Laurent Cantet el problema és la gestió dels alumnes conflictius, aquí el dilema és què fer amb els alumnes perfectes. Amb l'únic punt dèbil d'algunes truculències innecessàries (els somnis tramposos, els escarabats) per justificar la seva adscripció al fantàstic, la trama enganxa i funciona com a thriller psicològic. I, si la seva primera resolució pot decebre, no ho fa així la segona, en un anticlímax que recorda el de la magistral “Take shelter”, de Jeff Nichols. El missatge no pot ser més descoratjador per a un professor com jo: no cal esforçar-se a ajudar els alumnes, perquè no hi ha futur. Però el primer pla d'unes mans que s'entrellacen em retorna el sentit de la tasca docent: hi hagi futur o no, els hem d'acompanyar en el viatge, fins i tot encara que de vegades no ho vulguin, per dignificar ni que sigui el seu present.

També és més aviat un thriller la segona proposta del dia, "Beast", però aquest més visceral tot i que profundament elegant. Gairebé gosaria qualificar-lo de hitchcockià en el que té d'anàlisi psicològica del comportament dels personatges. L'actriu, premiada amb una menció especial, està esplèndida en l'encarnació d'una noia atrapada pel seu passat, que l'ha condemnat a tota una vida de demanar perdó. Quan conegui un noi misteriós sospitós de ser un assassí en sèrie, descobrirà el plaer de la sexualitat i trobarà la porta de sortida a la repressió familiar per mitjà de l'enfrontament a tota una comunitat. Finalment, arribarà a les seves pròpies conclusions i actuarà en conseqüència, com la bèstia alliberada de la gàbia que ha passat a ser. L'única debilitat del film és certa descompensació en el timing de determinades solucions narratives, tot i que la sobrietat general de la posada en escena i del conjunt el converteixen en un producte que deixa un magnífic regust.

La tercera proposta, potser la meva preferida, és la més arriscada, però amb un risc ben entès i gens pedant. Simplement, cal temps per acostumar-se a les normes del món que “Cam” ens proposa, i els guionistes se'l prenen. Però, quan es produeix el conflicte, la pel·lícula agafa molta força. I és que no només es converteix en un advertiment seriós sobre els mals de les noves tecnologies a través de la història demolidora d'un cas de suplantació d'identitat digital, sinó que la seva posada en escena i la seva aposta narrativa (enlluernadores en alguns moments totes dues) ens acosten a un univers que recorda el David Lynch d'”Inland Empire” (poca broma, tractant-se d'una opera prima). Sigui com sigui, un guió de ferro que ens interpel·la sobre si, en el nostre actual món digital, és més important la nostra identitat digital que no pas la real.

I el més fascinant de tot és que d'aquests temes parla també (tot i que no només) l'última pel·lícula d'aquest dia inoblidable: l'estripadíssima (i polèmica des de ja) “Assassination nation”, que sembla que ha d'arribar als nostres cinemes sota el títol de “Nación salvaje”. I no se m'acudeix un millor final de festa ni una millor traca final: la pel·lícula és excessiva de totes totes, però és exactament el que vols una mitjanit a Sitges, amb el Retiro entregat. Una bacanal final de sang que desentonarà, sens dubte, en altres contextos, però que aquí funciona com a perfecte colofó d'una pel·lícula irregular però fascinant. Després d'un primer quart d'hora massa pretensiós i erràtic formalment, el film troba el to i reprèn el fil deixat per “Cam” amb una idea molt estimulant: el gran problema de les noves tecnologies és que, quan en perdem el control, proporcionen a la resta dels mortals una dimensió massa polièdrica de nosaltres mateixos, fet que impossibilita l'habitual gestió de la nostra personalitat que fem amb cadascun dels éssers humans amb qui hem de conviure. El problema no és allò que conscientment deixem de nosaltres mateixos a la xarxa (a Facebook i Instagram tothom s'esforça per oferir la seva millor cara: hi publiques com de collonudes han estat les teves vacances, per exemple, sense incloure-hi els punts foscos; o no hi penges un dia de merda a la feina). El problema és el rastre inconscient que hi deixem, que pot fer-nos semblar autèntics monstres davant d'una societat que, com més sobreinformada està, més superficialment jutja. D'aquí que la història passi a Salem, la ciutat de la cacera de bruixes. A partir d'aquí, una història de reivindicació feminista i generacional contra la hipòcrita i emmascarada societat nord-americana (que és l'occidental en general i, per tant, la nostra). Els detractors del film li retrauran sobretot, segur, l'excés de subratllat pamfletari de l'escena del monòleg amb la bandera de les barres i les estrelles, però per mi l'element més contradictori és el que té a veure amb l'ús de les armes (la solució arriba per mitjà d'allò que suposadament es condemna). I no és el primer cop que em passa (amb “South Park” com a paradigma) que tinc la sensació que l'esquerra americana, en el seu saludable afany de carregar-se tot allò que és políticament correcte, acaba assemblant-se massa a allò que combat. Sigui com sigui, més enllà dels seus excessos i les seves contradiccions, “Assassination nation” ´és una pel·lícula molt potent, feta des d'una cinefília (més mainstream, això sí) que ajuda a emparentar-la amb Tarantino, i amb un talent cinematogràfic descomunal (com a mostra, el portentós pla seqüència de l'assalt dels fanàtics a la casa de les noies). I sens dubte és hiperbòlica, però faríem bé de llegir rere aquesta hipèrbole desmesurada una seriosa advertència sobre allò en què ens estem convertint com a societat, producte de l'entusiasme acrític amb què ens hem submergit en el món digital. Reflexió i molta diversió. Què més es pot demanar? Llarga vida a Sitges!


Comentaris (1)14-10-2018 23:27:21

Cinema: Sitges 2018 (1a part) i "El infinito"; i futbol: València 1 - Barça 1

El festival de cinema de Sitges és una bogeria absoluta. Ja des del moment de la venda d'entrades: tot just començar, i conseqüència de la prioritat que tenen els propietaris d'abonaments, vam constatar que la sessió de “Mandy” a la qual assistiria Nicolas Cage estava esgotada. Aleshores vam intentar activar el pla B: una sessió de “Clímax”, l'última bogeria cinematogràfica de Gaspar Noé, al mític cinema Retiro també sonava espectacularment bé. El resultat, el mateix: entrades esgotades. Doble decepció que ja no es podia resoldre, perquè la resta de programa previst per al dia 6 d'octubre no era gaire atractiu. Aleshores ens adonem que hi ha un altre dia en què també hi podrem anar i decidim canviar l'enfocament: comprarem entrades per a un parell de pel·lícules qualsevol ben espaiades en el temps, sense esperar-ne res, i dedicarem la resta del dia 6 a gaudir de l'ambient del festival. Reservada, doncs, la nostra marató particular de pel·lícules per a un altre dia, ens disposem a gaudir de la festa.

I així va ser. Un dissabte fantàstic. Què pots fer quan tot el món del cinema fantàstic s'ha aturat a la costa del Garraf? Doncs passejar, gaudir, relaxar-te, celebrar que feliçment la data coincideix amb el teu aniversari de casament:



Molt important, també, fer nous amics:



I si a sobre pots tenir a tocar estrelles del carisma de Nicolas Cage (simpatiquíssim i tan atent amb els fans que va fer desesperar els responsables de la seva seguretat) i Ron Perlman, poca cosa més pots demanar (evidentment circulen per internet fotos molt millors dels dos banys de multituds, però aquestes són les nostres i vam fer el que vam poder enmig de la bogeria):



Tot plegat, divertidíssim, com sopar en una terrassa veient passar la marxa zombi. I les pel·lícules? Bé, doncs ja ha quedat dit que aquest dissabte eren el de menys. La primera, “Pearcing”, francament dolenta. Fracassa en tot: la música no hi escau, l'intèrpret masculí no té carisma, no hi ha cap virtuosisme en la posada en escena ni cap sentit estètic en la tria de plans i enquadraments... I el guió no s'aguanta per enlloc. En un moment donat em va fer pensar en “Audition”, i llavors vaig recordar que estava basada en una novel·la del mateix autor. Però en el deliri de Takashi Miike almenys hi havia una trama coherent que finalment embogia, mentre que aquí la cosa no té ni cap ni peus des del primer minut. Intenta ser divertida, però no se'n surt. Intenta ser original, però només recorre situacions massa cops transitades. En definitiva, un despropòsit absolut. La pel·lícula, a competició, va rebre per part meva la pitjor puntuació possible a l'urna de la sortida. No serà pas gràcies a mi que pugui optar al premi del públic.


Aquest desastre (que quan ets a Sitges no t'importa gens) va ser al migdia. Després va venir tota la diversió, i gairebé a mitjanit vèiem la segona amb les piles carregades. Sense ser res de l'altre món, “Zoo” ja era una pel·lícula molt més digna. Amb els seus defectes (una narrativa sincopada que comença a ser un mal crònic de molts llargmetratges en l'era de les sèries, algunes situacions de missatge social ambigu i un abús literal de les drogues), però amb els seus encerts, en especial la decisió valenta de deixar els zombis pràcticament fora de camp per focalitzar-ho tot en la relació de parella. D'acord que la dissecció del matrimoni no és la d'un Bergman, però el millor que es pot dir d'aquesta proposta és que és profundament honesta i humana. Mereixia més aplaudiments dels que va tenir al final per part d'un públic segurament massa cansat. Com nosaltres, que vam arribar a casa a les quatre de la matinada, satisfets i amb una advertència per a aquesta edició del festival: tornarem.


Com que no en teníem prou, diumenge de sofà i pel·lícula amb una altra mostra de cinema fantàstic: “El infinito”, que va triomfar en l'edició del 2017 i que precisament havíem adquirit el dia abans a les paradetes del festival. Una proposta atractivament estranya que no evita els mals narratius que, al meu entendre, acompanyen moltes pel·lícules actuals. La gent ja no sap explicar històries o és simplement que jo últimament tinc un dèficit d'atenció que no tenia? Sigui com sigui, les escenes eliminades del Blue-Ray aclareixen força que finalment es va optar per l'austeritat narrativa en detriment del subratllat, malgrat el risc d'un excés d'el·lipsis que despistés l'espectador. En qualsevol cas, al final tot encaixa i la història fabulosa dels bucles temporals cobra sentit en forma de reflexió sobre la immortalitat: seria suportable l'eternitat? No és, de fet, tota la nostra vida, per mortal que sigui, una successió de bucles?


El Barça ho és segur, un bucle: de la frustració a l'eufòria, i de seguida altre cop a la frustració. No es va jugar malament ahir, però l'equip continua pagant la baixa forma d'algun dels seus puntals (no tornaré a dir noms, perquè és una evidència) i, sobretot, la falta de personalitat del seu entrenador. Em sap greu, però és així: no seré original si dic que ahir va ser desesperant com va trigar a fer canvis. Perquè l'equip jugava bé, sí, però li faltava grapa al davant i se'l veia cansat. I Dembélé anar esperant. Valverde sabia que era necessari que entrés, però me l'imagino; per qui el canvio? Arthur ha jugat molt bé, però ara se'l veu cansat. Podria endarrerir Coutinho... Però no, que m'exposaré massa. Per Suárez? No, que trenco la jerarquia. Per Coutinho? Va, per Coutinho. Home per home i no toquem gaire res. I mentrestant el temps ha anat passant i, evidentment, el francès ja no té cap opció de revolucionar el partit. I això em desespera: perquè prefereixo el risc de perdre amb valentia que aconseguir un resultat gris per manca de coratge. Reflexió aquesta, per cert, que crec que cal fer extensiva a tots els àmbits (i qui s'hi vulgui entendre, ja ho farà).

Comentaris (10)09-10-2018 00:03:50

Futbol: Tottenham 2 - Barça 4

A veure com ho explico sense semblar avantatgista o resultadista. Però el cas és que, just quan ja m'havia rendit i començava a renegar definitivament de Valverde com un entrenador que no m'agrada ni m'il·lusiona, avui m'hi he mig reconciliat. I ha estat ja des de l'alineació. Perquè esperava que avancés la posició de Coutinho i posés un migcampista més en detriment de Dembélé, per dues raons: perquè a Anglaterra els rivals sempre pressionen fort i perquè l'equip s'havia mostrat massa feble defensivament i calia fer-lo més compacte. Però la sorpresa agradable ha estat veure que el quart migcampista escollit ha estat Arthur, i no Vidal. I no ho dic per carregar contra el xilè, que m'ha esvaït força dubtes en els minuts que ha tingut, sinó perquè m'ha agradat que l'escollit tingués un perfil creatiu i no defensiu. L'encert s'ha vist reflectit en el joc, i el Barça s'ha exhibit en molts moments del partit. Es pot ben dir que ha estat de moment el millor partit de la temporada. Només al final Valverde m'ha fet arrufar una mica el nas quan precisament Arturo ha entrat per Arthur, ja que a mi em semblava que en aquells moments el que necessitava el Barça era defensar-se amb la pilota. Però potser havia arribat a la conclusió que ja no hi havia manera de tenir-la i necessitava algú fresc que fes d'escombra.

El partit ha estat brillant, tot i que no complet. Perquè, malauradament, les febleses defensives no han desaparegut. En el primer gol encaixat es pot apel·lar a la mala sort, ja que encara ens estàvem lamentant del segon pal de Messi (comença a ser un fenomen paranormal) quan ens hem trobat amb una bona maniobra de Kane al fons de la xarxa (tot i que també és cert que potser havíem accelerat un pèl innecessàriament el partit). Però el segon sí que m'ha fet enfadar, perquè és una mostra de la facilitat que tenim per complicar-nos la vida de manera absurda per un excés d'autocomplaença. Sigui com sigui, els culers som una mena de masoquistes que no sabem entendre el plaer sense el patiment, de manera que avui hem gaudit molt. I res de menysprear aquesta gran victòria per les baixes del Tottenham, ja que tot i així segur que és molt millor equip que el Leganés o (no me'n puc estar) el CSKA de Moscou. Creix la llegenda al voltant de la priorització de la Champions, i una cosa queda clara: Wembley serà sempre nostre.

PD: avui el portaveu del PP en el debat de política general del Parlament de Catalunya ha fet un raonament tan sofisticat que no em puc estar de comentar-lo. Diu que Torra s'assembla molt més a ell que no pas a un saltador de perxa noruec, i que per tant el president és tan españolazo com ell. No tinc paraules. T'ho posaré fàcil, tros d'ase: per les meves venes hi corre sang andalusa, i n'estic molt orgullós. Perquè és la sang de les classes humils que van haver de marxar per construir un futur millor per culpa dels señoritos, que segurament siguin els teus avantpassats. Però no sóc espanyol, perquè a mi no em dóna la gana i perquè no accepto la concepció monolítica i granítica que té el nacionalisme espanyol sobre la seva identitat. I després som nosaltres els que digueu que anem pel món parlant d'etnicisme i ADN...

Comentaris (1)04-10-2018 00:26:42

Aniversari feliç

Avui és el meu aniversari, i com l'any passat em toca viure'l amb el regust agredolç dels fets transcorreguts la vigília. Aquesta vegada i malgrat tot, molt més dolç que amarg.

La lectura dels millors articulistes de Vilaweb (diari independentista però de marcat sentit autocrític quan convé) m'ajuda a posar ordre en els meus sentiments contradictoris. Així que ho intento.

Els fets de dissabte a Barcelona van ser importantíssims. Una vegada més, Ciudadanos ens va regalar una victòria en el seu afany d'instal·lar la crispació als carrers. Perquè la gent va poder mostrar la seva dignitat plantant cara a la manifestació feixista de Jusapol, i perquè la lamentable actuació dels Mossos va contribuir a encendre la indignació necessària perquè l'aniversari de l'1 d'Octubre no es convertís en el que jo em temia: una commemoració folklòrica. Lluny de la nostàlgia, ahir gent de totes les edats va tornar a convertir els carrers en una explosió d'esperança en el futur.

Coses que em van fer un nus a l'estómac ahir:

a) Veure la policia del meu país actuar contra la gent del meu país.

b) Evidenciar la divisió de l'independentisme a nivell estratègic.

c) Presenciar els carrers de ciutats que estimo convertits en un caos.

Però:

a) Gràcies a l'actitud dels Mossos ens hem despertat de cop, i hem tornat als carrers a fer pressió de veritat, lluny de cançonetes i xocolatades.

b) Una cosa és que hi hagi qui cregui convenient posar pausa i una altra és tolerar que hi hagi qui intenti convertir la nostra integritat davant les porres en lletra morta. Ahir vam començar a derrotar aquests polítics miserables, que no estan a l'altura de qui els ha precedit i en paga les conseqüències. Va ser un primer avís per a navegants, i si en necessiten més en tindran més. Aquest cap de setmana llarg hem iniciat la fase 2: de la pressió a Espanya a la pressió a la classe política catalana. De tombar el règim del 78 ara fa un any a tombar l'autonomisme.

c) El caos no és violència. Només és caos. El món (la premsa espanyola ja sabem que viu en un altre planeta) no ha vist violència, sinó determinació. Si només cantem pot semblar que demanem les coses per caprici. Ahir va quedar clar que ho fem per necessitat.

Podria semblar que ahir Torra se'n va anar a dormir tocat, perquè:

a) La gestió dels Mossos va ser lamentable, i ell ho sap.

b) L'autonomisme que practica està en crisi, i la gent demana la seva dimissió.

Però:

a) A Torra ja li va bé que la gent hagi perdut la confiança en la seva policia. Els Mossos són un estament d'ordre, i no de revolució. És bo saber que no s'hi pot comptar.

b) Torra es va mostrar dissabte a TV3 com un president desbordat no pas per la seva ineptitud ni la seva deshonestedat, sinó perquè viu presoner dels miserables interessos de partit d'Esquerra i el PdeCAT. A ell el càrrec li és igual, i les peticions de dimissió ja li van bé per desactivar el sector autonomista de la coalició de govern.

Si sumem les peces del trencaclosques que formen algunes frases de Torra podem arribar a la conclusió que, en realitat, ahir se'n va anar a dormir tan content com un servidor:

  • Feu bé, d'apretar. Continueu així.”

  • Si les sentències no són absolutòries, prendré la decisió que calgui prendre.”

  • Nosaltres hi serem, però hi heu de ser.”

  • Hi haurà un dia que haurem de tornar a actuar com l'1 d'Octubre.”

  • El poble ho va començar tot i el poble ho ha d'acabar.”


Intenteu trobar una línia cronològica de sentit a tot plegat (ens necessita per actuar i ens necessita per acabar, així de senzill). Penseu en què ens vam equivocar NOSALTRES el 27 d'Octubre. I, finalment, afegiu a l'equació el pànic que té ara mateix Espanya a països com ara Bèlgica i Finlàndia, i tindreu com a resultat el que ens espera en els propers mesos. Com diria aquell, aquí ho deixo.

Per tot plegat, l'aniversari de l'1 d'Octubre ha estat, com el meu, un aniversari feliç.

Comentaris (1)02-10-2018 22:04:53

Futbol: Barça 1 - Athletic 1

Assistim a la tercera ensopegada del Barça en sis dies. Aquesta vegada en directe: som, després de molt de temps, al Camp Nou. Tenim les entrades comprades des de fa temps i tenim ganes de passar-nos-ho bé, però el nostre cap i el nostre cor són al centre de Barcelona, amb les manifestacions antifeixistes contra l'ofensa que vinguin aquí a homenatjar els bàrbars que ens van apallissar ara fa un any.

Tant sobre el Barça com sobre el que ha passat avui a la capital del nostre país, prefereixo no parlar-ne en calent, sobretot de la segona qüestió. Només he passat un moment per aquí perquè els propers dies no estaré per la feina. Ens veurem als carrers. Per la nostra dignitat.

Comentaris (1)29-09-2018 22:58:54

I ara, l'escut

Davant d'aquest nou despropòsit, em permeto fer les següents reflexions:

- No sé per què no ho han aprofitat per posar els colors blaugrana a quadres, per harmonitzar-ho amb la desastrosa samarreta de la temporada que ve.

- No sé per què no ho han aprofitat per eliminar la senyera. Així ningú més diria aquella parida de "és una vergonya que un club tan internacional visqui ancorat en un nacionalisme provincià i ranci i bla, bla, bla".

- No sé per què no ho han aprofitar per posar-hi una pilota de la Champions, que aquesta dels anys 20 és molt poc "adaptada als nous temps".

Ara ja pot tothom llançar-me pedres i dir-me que vaig en contra del progrés. Però a aquest pas acabaran per obligar-me a fer-me del Girona o a avorrir per sempre més el futbol. Als romàntics que estimem el joc i la seva essència, els gurús de l'esport com a negoci ens estan expulsant.
Comentaris (1)28-09-2018 00:08:19

Futbol: Leganés 2 - Barça 1

Arribes a casa després d'un dia llarguíssim i esgotador a la feina. Tens el cap ple de preocupacions, i tens el temps just de traslladar-les a l'agenda de l'endemà. Et coneixes, i saps que preferiries resoldre-les ara, perquè inevitablement les arrossegaràs fins que demà trobis un moment de tranquil·litat per poder-les gestionar. Però hi ha prioritats: avui juga el Barça, i et mereixes dues hores de treva per gaudir del teu equip.

Arribes a casa, i l'única cosa que vols és que el teu equip t'alegri el dia, que el teu exèrcit groc desarmat deixi clar qui mana. Que et distregui, que et diverteixi, que t'enorgulleixi.

Arribes a casa, i l'única cosa que demanes és que el teu equip faci els deures, compleixi i no faci el ridícul. Està vist que el nostre destí és passar-nos la vida demanant impossibles.

Comentaris (5)26-09-2018 23:36:36

L'odi

Un senador català socialista (per anomenar-lo d'alguna manera), el mateix que va deixar anar fa uns dies en un ple que la independència no era un tema del qual es pogués parlar (ho heu sentit, eixampladors de la base?; encara que fóssim un 90% no se'n podria parlar), va arribar a una conclusió molt sàvia i meditada: es veu que els independentistes hem abandonat la raó per lliurar-nos als sentiments. Jo, en canvi, des de la meva profunda ignorància de persona manipulada per l'escola i TV3, ho veig just a l'inrevés: és justament a mesura que els independentistes ens hem anat carregant de raons (i l'últim any i mig n'hi hauria per escriure un màster, però dels de veritat i no dels que regalen a la Juan Carlos), que els unionistes s'han quedat amb el sentiment com a únic argument. Hi vaig pensar quan, seguint les reaccions a un tuit independentista, algú va contraatacar (cal agrair-li que no ho fes insultant, per variar) amb la icona d'una bandera espanyola gegant, i res més. Caram, quina argumentació més sòlida i raonada! Només la deu superar aquell profund sil·logisme filosòfic que resa “¿qué pone en tu DNI?” Res a dir, que consti, però l'home es devia pensar que això ens ofenia. I no ho han entès: no ens ofèn la bandera espanyola, ni la llengua espanyola, ni les sevillanes ni el flamenc (els toros sí, però aquest és un altre tema). Perquè no entenen que no anem contra res ni contra ningú, que simplement no acceptem el projecte monolític que el nacionalisme espanyol té per a nosaltres (avui n'hem tingut una mostra més amb la proposta de llei de l'inefable Toni Cantó; igualeta que al Canadà, oi, Pedro Sánchez?) i que optem per un projecte propi, sense creure'ns ni millors ni pitjors que ningú.

Ep, i no passaria res si a l'altra banda hi hagués només sentiments. El problema és que tots els sentiments que transmeten són negatius. Es reafirmen en l'odi a l'altre: ciutadans que acomiaden la policia al crit d'”A por ellos”, espectadors teatrals que esbronquen directors escènics per portar un llaç groc en plena capital cosmopolita madrilenya, dones aragoneses que canten jotes en què desitgen que una riuada ofegui tots els independentistes mentre la gent aplaudeix... No és l'única Espanya, ja ho sé. Hi ha espanyols que no odien però no surten als mitjans, de la mateixa manera que encara hi deu haver algun unionista català capaç d'argumentar de manera que no ofengui la decència ni atempti contra els drets humans. Però en la majoria de reaccions contra l'independentisme hi ha odi. I és en un altre exemple d'això que hi trobo una paradoxa desconcertant. En el famós xat en què jutges franquistes insulten i menyspreen bona part de la ciutadania de la qual haurien de garantir-ne els drets, el que més sobta és com sovint apel·len al verí de l'odi que, diuen ells, s'ha instal·lat en el si de la societat catalana. Noten mirades d'odi, diuen. Després de mostrar tot el seu odi, ho diuen. I no ho entenc, perquè nosaltres (després de ser atonyinats, humiliats, insultats, represaliats i empresonats) tornem a sortir al carrer en una Diada i només veig castells i gegants. Si fins i tot a la Diada del 2012 vam decidir suprimir aquella cantarella de “boti, boti, boti, espanyol qui no boti”, per no ofendre a ningú ni excloure gent de les nostres reivindicacions! Arribats a aquest punt, doncs, quan qui odia es fa la víctima i ens acusa d'odi, arribo a dues conclusions possibles: o bé es creuen les seves pròpies mentides o bé simplement veuen el seu propi odi a través de nosaltres. Per entendre'ns: com quan els fanàtics religiosos diuen a la dona que s'ha de tapar per no ser pecaminosa, quan és evident que el problema és que desperta el seu desig de pecar.

Avui només ens faltava veure noves imatges de l'1 d'Octubre, aquestes recollides a través de les càmeres de la mateixa policia, per constatar que l'odi és unidireccional. Hi ha un vídeo molt revelador, en què fins i tot algú podria argumentar que un policia molt salat es mostra humà, en oferir la possibilitat als manifestants d'apartar-se pel seu propi peu per no prendre mal. Llàstima, però, que per convèncer la parròquia se li escapa un argument que el delata: “os estoy ofreciendo que salgáis, luego si hay una desgracia no digáis que ha sido culpa de la policía; como en los sanfermines, que luego decían que era violación”. O sigui, que de mostra d'humanitat res de res, sinó un xantatge inadmissible: com dir-li a una noia que s'hi posi bé, perquè si no no tindràs més remei que violar-la. És la lògica perversa que focalitza en la víctima l'actuació del botxí: com la noia que porta una minifaldilla, la culpa és nostra per anar provocant (i no pas del que no se sap controlar). Doncs, si això és provocar, tinc una mala notícia: malgrat tot el que ens han fet patir, i malgrat els desenganys de la política de baixa volada, continuarem provocant. Perquè hi ha en joc quelcom fins i tot més important que la independència: la nostra dignitat.

Comentaris (3)26-09-2018 00:56:40

Cinema: "Matar a Dios" i "Requisits per ser una persona normal"; i futbol: Barça 2 - Girona 2

S'acosta el moment. El festival de Sitges és a tocar, i per això vam escalfar motors amb una pel·lícula acabada d'estrenar, però que ja fa un any que va obtenir el premi del públic al certamen de cinema fantàstic. I vet aquí una d'aquelles pel·lícules que, segur, es deuen gaudir molt més a Sitges que en companyia de les mirades atònites d'una sala gairebé buida d'un centre comercial. “Matar a Dios” ho té tot per seduir el cor dels que estimem el festival: humor negre freak, personatges loosers i la inevitable ració (bé que moderada) de sang i fetge. Els problemes són dos: no veure-la a Sitges i que intenta acostar-se a Buñuel però no passa d'un Álex de la Iglesia (que tampoc és poca cosa).

Diumenge, per esperar el Barça (i després d'haver assistit a l'acte en suport de les preses polítiques a la presó empordanesa on es troba injustament la consellera Dolors Bassa), ens posem una comèdia d'una de les protagonistes de la setmana: l'actriu Leticia Dolera, d'actualitat pel seu pregó de les festes de la Mercè, on va reivindicar un feminisme saludable que no es feia dogmàtic, la llibertat d'expressió i també la llibertat dels presos polítics. Per això es fa inevitable veure amb simpatia aquesta “Requisits per ser una persona normal”, que dirigeix i protagonitza. Amb algun aspecte narratiu innovador de caràcter pop i fins i tot naïf, malauradament no pot evitar convertir-se en una comèdia romàntica de cap a peus que sucumbeix a tots els tòpics possibles, especialment al final. Però no importa, perquè ens ha alegrat el dia i ens ha servit per recordar-nos que no cal que ens hi esforcem, que de normal no ho és ningú.

Finalment, pel que fa al Barça, punxada de la qual no cal fer escarafalls. Perquè es va jugar força bé fins a l'expulsió que ho va trasbalsar tot i perquè si qui et pren punts és el Girona es pot dir que no et sap gens de greu (al final el sentiment que et queda és el d'aquella mare que enfocaven, amb un fill vestit del Barça i un altre de blanc-i-vermell). Només val la pena comentar el bon partit de Vidal (apa, ja ho he dit) i que és millor queixar-se menys de l'expulsió dubtosa de Lenglet i centrar-se més en l'aportació desastrosa d'un Piqué totalment fora de forma. El Camp Nou es va quedar tan a quadres com la lamentable samarreta que Nike vol perpetrar la temporada que ve (entre això, la supercopa a Tànger, l'horari surrealista de la Champions i la cacicada de Tebas amb Miami, fa temps que els que gaudim exclusivament del joc tenim ganes d'engegar a fer punyetes una de les nostres distraccions més preuades i contribuir a matar la gallina dels ous d'or perquè n'aprenguin). Però de moment l'ensopegada no és greu. Almenys no tant com l'error del comentarista de Movistar en començar el partit qualificant-lo de derbi regional. Sens dubte, es va confondre amb el Getafe-Atléico del dia abans.

Comentaris (1)25-09-2018 00:50:27

Futbol: Barça 4 - PSV 0

Llums i ombres en el debut del Barça a la Champions. Certament el resultat sembla incontestable, però és ben enganyós en el global d'allò que es va veure. No pas perquè el Barça no fos en tot moment superior al PSV, sinó perquè hi va haver fases perilloses en què l'equip va caminar pel filferro de l'equilibrisme.

Perquè tot és qüestió d'equilibri. El 4-3-3 que proposa l'actual onze de gala no és el de control de tota la vida. El perfil dels futbolistes ha canviat, i hi ha especialment un home que explica la transformació: Coutinho. El brasiler juga d'interior, però té ànima de davanter. Sovint queda alineat amb els tres davanters, i si l'equip no es parteix més és perquè Busquets i Rakitic treballen com animals i perquè els defenses també pressionen amunt en cas de pèrdua (Umtiti n'és un mestre), però si un rival amb més cara i ulls aconsegueix superar aquesta pressió inicial el mateix nombre de vegades que ahir els holandesos, a la Champions podem passar-ho malament.

Però, més enllà de lamentar l'expulsió d'Umtiti (cal que algun altre central esquerrà comenci a tenir minuts i confiança amb vista a Wembley), no queda clar si potser el millor és felicitar-nos perquè Valverde ha decidit que el seu onze de confiança no sigui el més equilibrat, sinó el que ajunta més talent. Encara que això impliqui endur-se els partits més per contundència que per control.

Comentaris (4)20-09-2018 01:15:41

Futbol: Real 1 - Barça 2

Poca cosa puc dir, del partit de dissabte, tenint en compte que per un compromís ineludible no en vaig poder veure la segona part, i que a la primera el Barça no s'hi va presentar. No és que el joc fos horrible (el primer toc s'imposava i la circulació de pilota era prou ràpida), sinó senzillament pla. La Real no basculava, de manera que tapava la banda que l'equip basc considerava més perillosa de l'atac del Barça, i deixava que fos Semedo qui sempre avancés sol amb la pilota. No li preocupava que aquella fos també la banda de Messi, a qui tenien ben vigilat i engabiat, perquè la resta de la zona era un desastre: Semedo no gosava encarar mai, reculava i endarreria el joc una vegada i una altra, i Roberto mostrava unes imprecisions que em refermen en el convenciment que és molt millor com a lateral. Per acabar-ho d'adobar, una pèrdua i posterior falta del de Reus van acabar amb un gol no pas només culpa seva: adormida col·lectiva en una jugada a pilota aturada i nova mostra d'una feblesa defensiva que el curs passat ni s'intuïa.

Motius per a la preocupació, doncs, mentre abandonava la retransmissió del partit. I, com que el que manen són els resultats, es reobre el debat sobre la poca consistència de la segona unitat, tenint en compte que Valverde va haver de tornar a l'onze de gala per rescatar el partit. Ara sembla que l'assenyalat és Semedo, però cal dir que amb un sol canvi l'entrenador va restablir l'ordre: Roberto al lateral, Coutinho a l'esquerra, Rafinha a la dreta. I, amb l'entrada de Busquets, cadascú al seu lloc. No puc opinar, però per algun resum mig caçat al vol no sembla que la segona part fos gaire millor: Ter Stegen de nou salvador i dos gols mig de rebot, amb el Barça assolint l'objectiu més per empenta que per qualitat. Però, com que el que manen són els resultats, quedarà la idea que aquest equip no pot fer rotacions. I tampoc és això: potser tot es redueix a la típica castanya de partit de tornada de seleccions. Cal veure el got mig ple: a la lliga comencem a fer coixí, i és a la Champions on l'onze de gala s'ha de fer fort en la mesura del possible. Perquè demà sí que està prohibit fallar. I, d'altra banda, jo continuo esperant Arthur amb ganes.

Comentaris (1)18-09-2018 00:10:17

Cinema: "La gaviota" i "Les distàncies"

Cap de setmana relaxant, aquest que hem deixat enrere, i que vam culminar amb una doble sessió de bon cinema a la sala Truffaut de Girona. I ja és ben curiós com la casualitat (o potser un gran sentit de la programació, tot i que sembla més producte dels atzars de la distribució) pot possibilitar un programa doble d'allò més coherent. En efecte, tant “La gaviota” com “Les distàncies” ens parlen de coses molt semblants i deixen el mateix pòsit de malenconia i d'una agradable tristesa (si tal cosa és possible). “La gaviota” ho fa des del tron d'un clàssic rotund com Txékhov, amb decisions encertades de posada en escena i d'altres de més discutibles, però amb la seguretat que dóna partir d'un gegant com l'escriptor rus: la frustració d'estimar i no ser estimat, la frustració de les expectatives que es tenen de jove i el seu contrast amb la realitat adulta, la frustració entre allò que som i allò que hauríem volgut ser. I amb unes actrius fora de sèrie com Saoirse Ronan, Elisabeth Moss i Annette Bening.

Però, curiosament, el títol que encapçala el programa de mà del Truffaut a propòsit de “La gaviota”, “Allò que voldríem ser i no som”, seria perfectament vàlid per definir la segona pel·lícula del dia: “Les distàncies”, una nova mostra del talent d'una nova generació de directores catalanes que trepitgen fort i apunten amunt (en aquest cas, Elena Trapé). No es tracta de voler comparar el bon guió de “Les distàncies” amb un text universal com el de Txékhov, però el cert és que la seva visió contemporània del desencís s'hi complementa a la perfecció. Precisament, també significativament, a la revista “Fotogramas” la crítica Beatriz Martínez fa servir els mateixos termes (el desengany de l'edat adulta) per referir-se a ambdues pel·lícules. Suposo que la paradoxa d'una agradable tristesa es produeix, a banda de la complaença inherent a la malenconia, en comprovar que el sentiment de buidor i de manca de sentit que tot sovint t'envaeix no és exclusivitat teva. Que, en efecte, tothom s'adona que la vida era el que venia just després (que dirien Els Amics de les Arts), que al final no hi ha progrés personal sinó la simple aspiració de donar voltes sense angoixes, que potser ha arribat el moment de no passar del 10 al 0 i viceversa i d'anar tirant en el dia a dia amb un 5. Això a nivell personal. Perquè a allò que no ens és permès de renunciar a aquestes altures és a les il·lusions col·lectives. Contra el règim d'allà i, si cal, contra la política d'aquí. Perquè la resignació quotidiana és suportable, però com a país ja no és admissible per més temps el contrast entre allò que voldríem ser i el que no som.

Comentaris (3)11-09-2018 02:07:41

Lectura: "El desgel"; i futbol: Barça 8- Osca 2

Christopher Nolan és el cineasta del temps. Per això a la seva obra mestra “Dunkerke” ens planteja tres plans temporals: terra (una setmana), mar (un dia) i aire (una hora). El resultat és la dilatació del temps com un xiclet i l'encreuament de realitats temporals. Una cosa així fa Lize Spit, la joveníssima escriptora belga (darrerament tot el que ve de Bèlgica és molt bo), en el seu colpidor debut “El desgel”: un dia nadalenc de 2015, l'estiu del 2002, els primers catorze anys de la protagonista. Amb matisos, però, ja que la narradora protagonista barreja constantment els records, però el resultat és igualment una narració fragmentada dels fets, cosa que li permet dosificar magistralment la intriga. Però que ningú pensi que “El desgel” és una agradable novel·la de misteri: és un cop de puny brutal, un retrat de família desestructurada, un hiperbòlic retrat iniciàtic adolescent... Hi ha un enigma, cert, i dels grossos. I no el resoldrem pas en el seu contundent final. Però millor no dir-ne res més, perquè seria espatllar-la. Bé, sí: que glaça el cor la capacitat de Spit de combinar la brutalitat de la trama amb una sensibilitat narrativa en les metàfores que fa pensar que ha de tenir una capa de pell de menys (o de més) a l'hora de conviure amb el món. Només per por d'exagerar no diré que s'acosta a una Mercè Rodoreda de les lletres belgues. O millor encara: a una cruïlla entre la prosa descarnada de Víctor Català i la psicologia al límit de l'escriptora de Romanyà de la Selva. En fi, que tothom deixi de llegir aquesta ximpleria d'article i corri a fer-se amb un exemplar d'”El desgel”.

Ter Stegen, Roberto, Piqué, Umtiti, Alba, Busquets, Rakitic, Coutinho, Messi, Suárez i Dembélé. De moment aquest és clarament l'onze de gala, que convindrà anar dosificant. I ho és per la qualitat i per la versatilitat dels seus components, que permeten passar sense canvis d'un 4-3-3 a un 4-4-2 segons convingui. Ja ho explicava a l'article anterior: canvi de banda de Dembélé, obertura de Coutinho a l'esquerra, Rakitic i Busquets al doble pivot. Que és on també se senten còmodes Arthur i Vidal, que són els que van acabar ocupant-lo ahir. Riquesa tàctica molt positiva, sempre que sigui raonablement administrada i justificada. Sobre el partit d'ahir, poca història: que tinc la sensació que l'equip torna a divertir-se (i a divertir) com feia temps que no ho feia, i com a punt feble una defensa una mica de mantega en què Piqué, que ha començat la temporada en pijama, sempre surt a la foto dels gols encaixats. Per la resta, i malgrat que això tot just comença i que el grupet de la Champions torna a tenir tela, de moment tot plegat pinta bé. Això sí: ara toca Anoeta després d'aturada de seleccions i previ al debut a Europa. Partit d'alt risc, en què algun suplent habitual hauria de començar a poder reivindicar-se.

Comentaris (3)03-09-2018 22:21:50

Pàgines: 123456739  <>