login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "El capital humano" i "Barcelona nit d'estiu"; i futbol: Sevilla 2 - Barça 2

Darrerament em trobo que si m'ho proposo puc fer una mena de trilogies amb algunes de les pel·lícules que veig. Ara mateix, em sembla que aquesta "El capital humano" que acabo de veure combina bé amb "Nightcrawler" (que també em va servir per formar la meva peculiar trilogia de la insensibilitat, comentada fa uns quants articles) i amb "El año más violento" pel que fa a la denúncia, cadascuna a la seva manera, de la deshumanització total que provoca l'aplicació implacable del sistema capitalista. Així, tot i que força inferior a les altres dues, "El capital humano" funciona de manera eficaç per reflexionar sobre l'escàs valor de la vida humana (entesa com un tot, amb els seus somnis i els seus desitjos) en la dictadura del capital. Buscant un toc de qualitat amb l'aplicació d'una estructura a l'estil de "Rashomon" (amb el benentès que els diferents punts de vista no canvien la història, sinó que la completen), aquesta pel·lícula italiana despulla les misèries d'un país del sud d'Europa en què les elits econòmiques han permès la ruïna de la seva comunitat en favor del seu enriquiment. "El capital humano" és una pel·lícula amb estructura d'intriga i amb voluntat metafòrica, i en aquesta ambivalència té el seu principal problema. Perquè la metàfora només funciona a mitges. El descobriment del culpable no permet acarnissar-se del tot amb l'aristocràcia, sinó amb una classe mitjana representada per un personatge, Dino, absolutament repulsiu. No sembla just que la classe mitjana hagi de quedar com la dolenta, però en tot cas sembla que el director vol passar comptes amb un model de classe mitjana que s'ho va creure massa, que va voler estirar més el braç que la màniga. Sigui com sigui, la pel·lícula (que conté, per cert, algun error narratiu) sembla tenir només compassió per les generacions més joves. Des de tots els estaments socials, ve a dir-nos, s'han comès errors que han condemnat la vida i les expectatives dels més joves. En aquest sentit, el pla final sembla voler ser un cant d'esperança a un futur millor. Que així sigui i que les noves generacions no cometin els mateixos errors.

Són molts els camins que poden portar-te a una pel·lícula. Com a espectadors, amb "Barcelona nit d'estiu" ens ha passat com al seu director: ens hi ha portat una cançó, la preciosa "Jo mai mai" de Joan Dausà. Sabíem que la pel·lícula no tenia grans pretensions, de manera que l'expectativa de passar simplement una agradable tarda de diumenge es va complir sense problemes. És cert que la plasmació en imatges de la història explicada per "Jo mai mai" és una mica decebedora, i també que les altres cinc històries d'amor tampoc estan gaire ben definides i contenen un munt de tòpics. Però no hem de perdre el món de vista: la pel·lícula ofereix simplement el que promet, sense trampa, que no és res més que un entreteniment digne. I és molt important que aquestes pel·lícules existeixin en el cinema català. Ha d'existir un cinema català comercial de qualitat, i no ens n'hem d'avergonyir. La pel·lícula està ben filmada, ben interpretada, i és una comèdia romàntica com les que té qualsevol filmografia del món. Benvingudes, doncs, aquestes nits d'estiu. Per al record, una idea que jo sempre miro de transmetre als meus alumnes i que crec que ja he comentat més d'una vegada: l'important de les coses no és la seva arribada en si, sinó allò que vius mentre les esperes.

I, entremig d'aquestes dues pel·lícules discretes però correctes... Ai! Aquest Barça que tant ens estimem, i que tant ens fa gaudir i patir alhora. Patacada emocional dissabte a Sevilla. La primera mitja hora va ser senzillament excelsa, només comparable a la primera part de Manchester. L'equip no jugava, dansava amb la pilota. No competia, sotmetia el rival. Quan ens en vam adonar, 0-2 i sensacions immillorables. Però llavors el Sevilla va marcar en l'única rematada entre pals de tota la primera meitat i es va ficar de ple en el partit després d'haver estat esborrat completament del mapa. No es pot dir ben bé que fos en una jugada aïllada, ja que feia alguns minuts que l'equip s'havia desordenat i havia perdut el control, però sens dubte era un càstig excessiu després de tot el que havia ofert el Barça. D'aquesta manera, la segona part va quedar més oberta, però el Barça va competir en tot moment i mai va ser inferior. Només una errada puntual va provocar el fatal desenllaç quan ja era massa tard per reaccionar. Estic d'acord amb Ricard Torquemada (Catalunya Ràdio) que aquest Barça basa el seu èxit en l'eficàcia a les àrees, i que precisament això és el que va fallar dissabte, tant a la pròpia (errades puntuals de Bravo i Piqué) com a l'aliena (errades constants de Suárez). Curiosament, això va passar el dia que el Barça més s'hava acostat a allò que havia estat: un equip meravellós que escombrava els rivals amb un ritme altíssim de circulació de pilota. Per tant, el debat entre resultadisme i bon joc s'eternitza mentre esperem obtenir finalment totes dues coses alhora. Això sí: no s'hi val a criticar Luis Enrique pel canvi de Xavi. D'acord que segurament l'opció correcta era treure del camp Iniesta i no Neymar, per fer com a Manchester i mantenir l'amenaça dels tres tenors a dalt per reprimir les alegries del Sevilla, però l'opció de posar un migcampista més per posar ordre no semblava dolenta en un principi. Ara l'acusen de covard i conservador aquells que veneraven el Barça de Guardiola per la capacitat d'especular amb la pilota, i això no és just. Per una vegada, Luis Enrique va preferir no arriscar i mirar de conservar el resultat en comptes d'intentar aprofitar els espais per liquidar el partit; i va sortir creu. Doncs no crec que hi torni, però aleshores serà molt trampós si un dia ens empaten per valents dir que calia posar calma. O una cosa o l'altra, i jo veig molta gent que a l'hora de jutjar la tasca de Luis Enrique juga amb les cartes marcades. Va ser una patacada emocional, sí, perquè vam deixar-nos dos punts molt importants quan ens mereixíem guanyar de totes totes; però l'exhibició de la primera mitja hora marca el camí (en qualsevol altre esport després de jugar d'aquesta manera s'hauria aconseguit una diferència en el resultat insalvable, però ja diu el tòpic que el futbol és així). A París, primera oportunitat d'aquest gran equip que encara tenim per poder tornar a reivindicar-se.

Comentaris (5)13-04-2015 22:21:17

Futbol: Barça 4 - Almeria 0

Segurament, el més interessant del partit d'ahir és analitzar l'alineació. Davant la monstruositat del que espera, les decisions de Luis Enrique havien d'estar condicionades per la sobrecàrrega de minuts d'alguns puntals i per la necessitat de protecció d'una cinquena targeta groga d'altres jugadors també importants. Per tant, malgrat que s'intuïa que hi hauria moltes rotacions, en realitat semblava que hi havia d'haver poc espai per a les sorpreses. S'intuïa que Mascherano jugaria al darrere al costat de Bartra, per permetre el descans de Piqué i per protegir de la sanció Mathieu. Davant l'absència de Busquets per acumulació de grogues, l'única incògnita era saber si seria Rakitic o bé Sergi Roberto l'encarregat de fer de pivot. Li va tocar al del planter (que va fer un partit excel·lent), de manera que el sacrificat va ser Rafinha (ja que també s'intuïa l'absència d'Iniesta en l'onze). La sorpresa, però, va arribar al davant. Era clar que era una oportunitat ideal per a la participació de Pedro, però qui semblava tenir tots els números per descansar era Luis Suárez, també amenaçat de suspensió. Però Luis Enrique va optar per fer seure Neymar, i això em va agradar molt: és evident que en els últims partits el brasiler s'ha acomodat i ha estat molt poc centrat, de manera que una mica de xarop de banqueta pot ser la millor medecina.

La titularitat de Xavi, juntament amb un esquema clàssic d'equip modest visitant el Camp Nou (línies juntetes i endarrerides i concessió de les bandes), va fer que es recuperés el Barça de tota la vida, el del joc de control i de possessió. I el Barça, amb més de mig equip format per jugadors no habituals, va fer un partit prou digne i entretingut. No es va patir en cap moment pels tres punts, i les sensacions van ser molt positives. Estranyament, però, aquest matí ja he sentit crítiques per un partit considerat avorrit. No entenc res. D'acord que els dos primers gols van ser dues genialitats individuals que no van tenir res a veure amb el joc de combinació, i és cert també que el Barça a la segona part s'ho va agafar amb molta (i comprensible) parsimònia. Però els que critiquen el joc d'ahir són els mateixos que quan passen moltes coses es queixen de descontrol. A veure si ens aclarim i aprenem a gaudir del que tenim, que no és poc. Un altre dia a l'oficina. Una casella més ratllada al calendari. Passet a passet, ens anem apropant a l'objectiu.

Comentaris (8)09-04-2015 20:03:46

Futbol: Celta 0 - Barça 1; i cinema: "Rashomon"

Aquest Barça de Luis Enrique m'ha acabat fent pensar en una cosa que tenia enterrada a la memòria, una d'aquelles coses d'utilitat discutible que t'ensenyen en determinats cursets però que fan gràcia. Se'n diu anàlisi DAFO. L'anàlisi DAFO consisteix a identificar, seguint l'acrònim, les Debilitats, les Amenaces, les Fortaleses i les Oportunitats d'un projecte. Al meu entendre, el partit contra el Celta va mostrar els quatre ítems d'aquest Barça. Debilitats: aquest Barça es parteix massa fàcilment per la meitat, entre els que defensen i els que ataquen, i hi ha massa distància entre línies. Amenaces: això instal·la massa sovint l'equip en el caos i en la falta de control, i hi ha el risc que es trobi algú més preparat en l'àmbit de les corredisses i de l'intercanvi de cops. Fortaleses: aquest Barça, per damunt de tot, competeix sempre. Oportunitats: la que dóna disposar de recursos que et permetin canviar la decoració quan les coses no van bé. Traslladem-ho al partit de Vigo: equip completament separat, descontrol total i un Celta superior a la primera part. A partir d'aquí, el rival comença a estar cansat i el Barça, que en cap moment ha deixat de competir malgrat anar a remolc i que ha sabut serrar les dents quan convenia, ara es troba amb l'oportunitat d'introduir un element reparador: Xavi Hernández. Recital del de Terrassa diumenge. Va donar a l'equip exactament el que necessitava: ordre, control, possessió, calma... Ell solet. A partir d'aquí, gol a pilota aturada i a continuar somiant. Aquest Barça és més terrenal que el de Guardiola, però és compacte.

I dilluns acabem aquesta Setmana Santa de clàssics amb un d'imprescindible: "Rashomon", d'Akira Kurosawa. Tampoc l'havia vist mai, però vaig redimint-me. Filmada de manera monumental (inoblidable pluja torrencial), "Rashomon" ha passat a la història com a pionera, fa més de mig segle, d'una peculiar manera de narrar en què una mateixa història és explicada des de diferents punts de vista. Així, coneixerem quatre versions diferents d'uns mateixos fets terribles, i probablement no sabrem mai quina és la veritat, si és que n'hi ha alguna. Tot i així, jo m'aventuro a creure, com el personatge del cínic, que la més versemblant és la darrera. En primer lloc, perquè està explicada per l'únic personatge aliè als fets, que els hauria contemplat com a observador extern. En segon lloc, perquè és una mena de suma o barreja de totes les anteriors però eliminant-hi la mitificació que d'ells mateixos han fet cadascun dels implicats. En aquesta darrera versió, tots els personatges actuen de la manera més mesquina i més absurda. Malauradament, això és el que la fa més creïble. Segurament per aquesta visió gens esperançadora de la humanitat, Kurosawa va voler tancar amb un final un pèl més lluminós en el pla final. És clar que també pot ser, com sembla que el mateix Kurosawa va dir als seus actors, que la història no tingui cap sentit concret. Perquè la vida és allò que, com li passa al testimoni dels fets a propòsit d'aquests, fa que exclamem sense parar que no hi entenem res en absolut.

Comentaris (3)08-04-2015 00:37:11

Cinema: "Encadenados" i "Bird"

Setmana Santa de clàssics. "Encadenados", d'Alfred Hitchcock, és una d'aquelles pel·lícules que se suposa que hauria d'haver vist però que no havia vist mai fins ara. M'agrada i em sorprèn. M'agrada perquè entra molt bé, està molt ben narrada (encara que les coses essencials, com l'enamorament, passin ràpidament), els actors són esplèndids i carismàtics, la llum és deliciosa (però... és que és possible fer que la bellíssima Ingrid Bergman no brilli?). En definitiva, que tot està molt ben posat, com a les bones pel·lícules d'abans. Però, un moment! És precisament això el que em sorprèn: no sembla de Hitchcock! En el sentit que no té la truculència habitual, que sembla posar més èmfasi en la història d'amor que en la trama d'espionatge, que no hi ha misogínia i la dona és bona... Evidentment, hi ha detalls de la marca de fàbrica: com crea tensió a partir d'un objecte (aquella clau que apareix i desapareix) i com juga amb el decalatge entre el que sap l'espectador i el que saben els personatges. Però no és tan juganer com altres vegades. Sigui com sigui, i malgrat que la química entre la parella protagonista és relativa, sobretot per un Cary Grant una mica desmenjat (si bé és cert que sembla requerir-ho el personatge), el cas és que la pel·lícula funciona, i realment passa volant.

Canviem de clàssic. Perquè molt més recent, però "Bird" és un clàssic. Clint Eastwood es va atrevir amb la biografia de qui possiblement és considerat el millor músic del segle XX: ni més ni menys que el gran saxofonista Charlie Parker. El guionista opta per una estructura intel·ligent, començant en ple declivi (després d'una brevíssima escena d'infantesa), amb un intent de suïcidi després de la mort de la filla. A partir d'aqui, la pel·lícula anirà enrere, però no de manera totalment ordenada, sinó fragmentada. Més o menys lineal, però com un trencaclosques que cal acabar de reconstruir. Amb una línia definida, però amb variacions. És a dir: jazz. Per mi, és el gran encert de la pel·lícula: una estructura de jazz per parlar de la figura més gran del món del jazz. Però potser Eastwood posa massa l'accent en les addiccions de Parker i no tant en la seva genialitat. La sensació que et queda és que la figura de Parker és tan immensa que és inabastable (i no ho dic pel gran actor, Forest Whitaker, que l'interpreta). Com diria Julio Cortázar, Parker és un perseguidor. El problema és que ni ell mateix sap de què. Aquesta novel·la curta de Cortázar, "El perseguidor", fa pensar que Eastwood s'ha deixat moltes coses pel camí. El sentit peculiar del temps en la vivència de Parker (magistral el que descriu l'escriptor argentí en boca seva sobre com passa el temps al metro), sobretot. De la situació que "Whiplash" explica que va convertir Parker en un geni, ni rastre. La pel·lícula es fa un pèl monòtona en el descens a l'infern del protagonista. I, malgrat que sigui d'agrair que Eastwood no vulgui convertir el biopic en la típica hagiografia, s'acaba trobant a faltar (hi insisteixo, comparat amb Cortázar) una mica més de captació del mite.

Comentaris (1)02-04-2015 23:22:02

Cinema: "El año más violento" i "Hanna"

L'altre dia escrivia, a propòsit de "Calvary", que aquesta podia interpretar-se com la impossibilitat d'exercir la bondat en una societat corrupta. És una idea que m'obsessiona força darrerament. Intentes educar les noves generacions en la bondat, però penses que en realitat se'n sortiran millor si tenen més malícia, perquè el món és malauradament el que és. Intentes actuar amb aquesta bondat en el dia a dia, però normalment només reps bufetades a canvi. És això el que li passa també al protagonista d'"El año más violento"? Doncs no ben bé. Aquest emprenedor, aquest home-fet-a-si-mateix magníficament interpretat per un Oscar Isaac que cada vegada apunta més amunt, no em sembla exactament una bona persona. Procura ser honrat, sí, però perquè creu que és el que més li convé. La seva és una ètica de l'esforç, sí, però implacable amb les debilitats dels altres. "El año más violento" és un thriller shakespearià sobre l'ambició, amb una notable Jessica Chastain un pèl desaprofitada (es mereix més metratge) que actua com una Lady Macbeth en forma de gota malaia, que va introduint la corrupció com qui no vol la cosa al negoci familiar. Però, i atenció spoiler, en aquesta excel·lent i elegantíssima pel·lícula l'ambició dels Macbeth no serà castigada, sinó que el seu petroli tacat de sang passarà a ser protegit pel sistema. Només hi ha lloc per a la tragèdia del més dèbil en el darwinisme social, on només els més forts sobreviuen. Com a "Nightcrawler" (pel·lícula molt necessària després dels excessos informatius d'aquests dies), ens torna a envair la sensació que el capitalisme és una Pandora que ni tan sols ha tingut la compassió de deixar-nos l'esperança tancada a la capsa.

Després d'aquesta exhibició de classicisme narratiu, l'endemà els excessos de "Hanna" se'm fan un pèl antipàtics i no hi connecto. I això que a mi més aviat se'm fan simpàtiques aquesta mena de pel·lícules més o menys transgressores, i que admiro la personalitat camaleònica del director Joe Wright, capaç de dotar de personalitat l'academicisme més absolut ("Orgull i prejudici", Expiació"), de jugar-hi amb la introducció d'atrevits i eficaços experiments narratius ("Anna Karenina") o d'inventar-se aquest divertiment trepidant que és "Hanna". Un director capaç de reinventar-se constantment així i fer-ho sempre de manera digna es mereix tot el meu respecte. Però això dels gustos va a persones o fins i tot a dies, i ahir vaig ser incapaç d'entendre la fascinació que aquesta pel·lícula produeix a determinada crítica, per molt que sigui distreta i que el repartiment sigui excel·lent. Deu ser per allò de les expectatives, però n'esperava molt més. En fi, veient les tries i els judicis que faig últimament, deu ser que m'estic fent gran!

Comentaris (9)30-03-2015 15:37:52

Cinema: "Eduardo Manostijeras"

Tarda plujosa, feina controlada... Poques vegades es donen tan bé les condicions per gaudir d'una pel·lícula entre setmana sense estar de vacances. Aprofitem que uns amics ens han deixat "Eduardo Manostijeras" i ens disposem a (re)descobrir-la. I no ens decep, entre altres coses perquè és una faula ideal per gaudir en un dia així.

"Eduardo Manostijeras" ha estat, és i probablement serà sempre la pel·lícula més emblemàtica de Tim Burton. Aquesta revisitació del mite de la Bella i la Bèstia conté tot allò que caracteritza la resta de la filmografia de Burton, principalment la denúncia de la dolorosa marginació que pateixen els diferents. El millor d'"Eduardo Manostijeras" (i probablement Burton no hagi aconseguit reflectir aquesta idea igual de bé mai més, si exceptuem la deliciosa "La núvia cadàver") és com s'evidencia que, en realitat, els excèntrics són tots els altres. Tota la resta, que el mira primer amb curiositat i després amb por i menyspreu, és la gent que resulta estranya: amb les seves cases idèntiques, els seus cotxes idèntics i les seves rutines idèntiques. Burton filma aquesta quotidianitat amb distanciament, com si manipulés una maqueta de joguina (cosa que es confirma veient el making of), i focalitza tot el seu amor en el personatge central. Curiosament (i com em sembla que explica molt bé l'actriu Winona Ryder en una entrevista dels extres del DVD, si el meu limitadíssim anglès no em falla), l'única persona que de veritat acabarà entenent-lo i estimant-lo és també l'única que inicialment l'havia rebutjat. I això és així perquè per a la resta no era res més que un mico de fira que els ajudava a evadir-se de les seves buides vides, fins que se'n cansen i passa a ser una nosa que no volen molestar-se a comprendre. Kim (el personatge de Winona), però, és autèntica, i dins seu l'evolució és just la contrària: és aquest ésser diferent qui li mostra sense pretendre-ho la falsedat de tot el que l'envolta.

Una faula necessària sobre la diferència rematada per un detall encisador: la gosadia de mostrar una explicació mítica per a un fenomen climatològic. Des dels clàssics que no es veia res igual. La pel·lícula és imperfecta, com ho és el seu ésser protagonista, però no importa. Al capdavall, qui no s'ha sentit com l'Eduardo Manostijeras alguna vegada?

Comentaris (3)24-03-2015 23:04:18

Futbol: Barça 2 - R. Madrid 1

Una vegada vaig llegir a la contraportada del diari Ara una entrevista a una psicopedagoga molt alternativa que afirmava que l'escola era molt contraproduent per a la creativitat dels nens. Ho il·lustrava amb un exemple: des que són petits, deia, als nens se'ls ensenya a pintar sense passar-se de la ratlla. Això és dolent, afirmava, perquè en establir-se-li uns límits el nen es cohibeix i no explora totes les seves possibilitats. Em vaig quedar esmaperdut. Afortunadament, l'escriptora i articulista Empar Moliner hi posava seny l'endemà des de les pàgines del mateix diari. Amb tot el sentit comú, replicava que el paper de l'escola en l'exemple esmentat era ensenyar el nen a tenir la tècnica adequada per pintar, de manera que un cop la tingués adquirida fos lliure per decidir trencar les normes si li venia de gust. D'aquesta manera, l'objectiu era que si un dia es passava de la ratlla fos per gust i per decisió personal, i no per incapacitat.

Explico això perquè em comença a fer por que, a aquest ritme, aviat quan el Barça plantegi un partit boig i sense control no serà per decisió personal, sinó perquè no sabrà fer-ho de cap altra manera. Luis Enrique ens va explicar a principi de temporada que volia un equip imprevisible, i jo li vaig comprar la idea de gust, sobretot després de l'any desesperantment pla de Martino. M'agrada que el Barça ara domini noves facetes del joc. Que siguem nosaltres qui fem un gol de falta lateral al Madrid i no al revés. Que siguem capaços de tenir arribada i gol d'una manera més directa si cal. Que ara també ens agradi córrer i contraatacar. El problema és si aquests recursos acaben convertint-se en l'única via possible perquè s'han oblidat els que teníem anteriorment: el toc, la pausa, el joc posicional. I tant amb el City com sobretot ahir amb el Madrid l'equip va donar massa símptomes que, quan li convenia un partit menys trencat, ja no sabia plantejar-lo. El nen deixava de passar-se de la ratlla perquè li donava la gana a fer-ho perquè no sabia pintar de cap més manera. Afortunadament, però, el millor d'ahir va ser la lectura intel·ligentíssima de Luis Enrique en els canvis, que van permetre una última mitja hora molt més controlada, tot i que el dubte sobre si assaltar o no el goal-average va convertir els últims minuts en una nova trencadissa del mig del camp molt perillosa.

No es tracta de tirar aigua al vi. Avui hem d'estar molt contents, perquè el millor Madrid del 2015 va ser incapaç de guanyar una versió molt irregular del Barça. Però és en les victòries que convé matisar algunes coses per tal que el dia que els resultats no acompanyin no ens trobem que l'emperador va nu. Sigui com sigui, però, un clàssic fa de molt mal analitzar: el futbol és un estat d'ànim, i en partits com el d'ahir encara més. A la primera part, una genialitat de Benzema que un company seu va acabar d'empènyer al fons de la xarxa ens va fer molt mal, sobretot perquè era la jugada posterior a una oportunitat claríssima per haver fet el 2-0 i mig sentenciar l'enfrontament. L'empat, deia, va fer molt mal, i certament sort en vam tenir que es va arribar al descans sense rebre cap altra patacada, perquè durant vint minuts llargs el Barça estava perdut, descol·locat, ferit. I a la segona part, el mateix però al revés. El Madrid continuava essent superior, i flairava sang. Però aleshores una assistència fantàstica d'Alves (també ho haig de dir, quan aquest xicot ho fa bé) va acabar convertint-se en una fuetada 100% Suárez i el partit es va capgirar com un mitjó. El Barça es va calmar i, amb l'ajuda dels canvis introduïts per Luis Enrique, per fi va començar a jugar mínimament a allò que li convenia. Conclusió: el futbol no és una ciència exacta, perquè una jugada aïllada anomenada gol pot canviar-ho tot en qualsevol de les dues direccions.

En fi, que encara que en realitat em faci recança l'aturada de la competició, anirà bé per recuperar-se de tantes emocions, perquè gaires setmanes seguides com aquesta farien de mal resistir. Som allà on volíem, i el calvari de Setmana Santa aquest any se l'han de menjar a l'altra banda del pont aeri. Després, que la passió continuï, i ja ho veurem.

Comentaris (3)23-03-2015 21:56:29

Futbol: Barça 1 - M. City 0

El futbol és la prova evident que no cal experimentar cap parafília per trobar plaer en el patiment. Quina manera de patir i de gaudir alhora ahir! I que excitant que resulta guanyar d'aquesta manera, amb aquesta muntanya russa d'emocions! Moments per al gaudi estètic, moments d'orgull pel compromís de l'equip, moments de desesperació per la multitud d'ocasions desaprofitades, moments de por i d'incertesa, moments per maleir la temeritat del teu porter i beneir-lo minuts després per les seves mans salvadores... El futbol és tot això: és èpica, és lírica, és bellesa i patiment... El futbol és passió, i el Barça és un sentiment (legítim, Guardiola: tranquil, deixa'ls que diguin).

La primera part de l'equip va tornar a ser fantàstica i l'actuació de Messi, descomunal. Per mi, un dels millors partits que li recordo, i això en el cas de Leo és dir moltíssim; és una barbaritat. Va ser en tot moment el termòmetre de l'equip. Es va jugar sempre a allò que ell volia. I l'exhibició de recursos tècnics i la por causada en els rivals no es poden ni descriure. Però seria injust oblidar-se de la resta de l'equip. Veure Iniesta defensar com un lleó no té preu. Aquest equip ara mateix té talent i té ànima. És tot tècnica i és tot cor. El Barça va compensar la inferioritat numèrica al mig del camp amb una actitud col·lectiva encomiable, amb les línies ben juntetes, amb una gran capacitat tècnica però alhora també de sacrifici i solidaritat. Va ser una delícia.

La segona part ja és de més mal definir. Tard o d'hora havia de passar que, si no s'havia sentenciat l'eliminatòria abans, el City avançaria línies ni que fos per dignitat a la recerca de la remuntada. Quan va arribar aquest moment, el dubte va ser el de sempre: intentar refredar la cosa amb la possessió o aprofitar els espais per intentar sentenciar. Ja sabem què pensa Luis Enrique del tema i, malgrat que el meu ritme cardíac segurament no hi hauria estat d'acord, jo crec que es va escollir l'opció correcta: és evident que el fet que el partit es converteixi en una cercavila no pot beneficiar mai l'equip que està guanyant, però sense Busquets l'equip patia per sortir de la pressió avançada dels anglesos, de manera que mirar de no especular no va ser una mala idea. Luis Enrique, fins i tot quan va donar entrada a Rafinha per tenir algú amb oxigen i la temptació que substituís un punta era molt gran, va fer una cosa molt intel·ligent: va mantenir en tot moment els tres tenors al davant. És clar que pagava el preu que l'equip es partís perillosament, però el missatge al City era molt clar i provocava que no incorporés encara més efectius a l'atac per seguretat. Va funcionar, i en realitat el Barça (que no pas jo) va patir relativament poc. Una altra cosa és que si Agüero arriba a transformar el penal potser ara ens estaríem lamentant d'haver perdonat tant.

Podria acabar amb aquesta qüestió, i dir que el que més lamento és com de curt va ser el resultat pels mèrits fets. Podria mostrar preocupació i suplicar que diumenge no fallem tant de cara a porteria. Però he decidit capgirar aquesta visió i veure-la just des de la perspectiva contrària. Els culers ja ens coneixem. Si ahir haguéssim guanyat per 7-0 (que hauria estat el més normal), avui estaríem dient allò tan suat que més valia que s'haguessin guardat algun gol per diumenge. Doncs això és el que devia passar: potser ahir vam perdonar tantes ocasions justament perquè ens estàvem guardant un munt de gols per al clàssic. Que així sigui.

Comentaris (6)19-03-2015 22:55:27

Cinema: "Malas tierras" i "Vertigo"; i futbol: Eibar 0 - Barça 2

Hi ha caps de setmana fantàstics, com el passat; d'aquells en què et sents bé, t'ho passes bé amb tot el que fas, et sents relaxat i carregues piles. N'hi ha d'altres, com aquest últim, que més aviat són de transició, en què carregues amb el llast d'un disgust rebut a la feina i en què vas a remolc, amb un peu en l'intent de mirar endavant i girar full i un altre encara encallat en el sotrac. Deu ser per això que aquest cap de setmana, que no ha estat gens dolent tampoc des del punt de vista de les petites grans passions, m'ha costat connectar amb els moments d'oci i m'ha faltat viure'ls com l'ocasió es mereixia.

Potser per això vaig veure el clàssic "Malas tierras", de Terrence Malick, amb certa asèpsia. La pel·lícula és indiscutiblement bona, esplèndidament filmada i audaçment narrada, però no vaig poder evitar sentir certa distància davant d'uns personatges i uns diàlegs incomprensibles (o, més ben dit, absurds i amb un punt de grotesc). La pel·lícula és molt dels 70, amb els seus paisatges desèrtics, la seva joventut sense esperança, la seva dialèctica un punt onírica i la seva narrativa més aviat fragmentada. Comencem a intuir-hi un Malick transcendentalista i panteista, que dirigeix amb mà mestra els destins d'uns personatges perduts i que semblen tan sols voler demostrar-se que existeixen. No és el meu tipus de pel·lícula preferida, o jo no tenia del tot el dia, però cal reconèixer-li els mèrits, que en té uns quants.

Però és que ja dic que aquest ha estat un cap de setmana que m'ha trobat una mica baix. Serveixi d'exemple que fins i tot el revisionat d'una obra mestra com "Vertigo" no em va deixar del tot satisfet. És possible que en algun moment em semblés una truculència gratuïta i poc consistent? Quina blasfèmia! És una reflexió sublim sobre els mecanismes de la identitat, un pas de rosca magistral al mite de Pigmalió que no pot ser més irònic, un recital d'escenes icòniques (aquella reaparició espectral de Madeleine sobre un fons verd que Amenábar va homenatjar a "Abre los ojos"), una banda sonora emblemàtica, un joc endimoniat sobre el sentiment de culpa... D'acord que l'obsessió de Hitchcock per la psicologia freudiana a vegades esgota, però "Vertigo" és una peça de culte indiscutible per a qualsevol amant del cinema. El que passa és que quan no es té el dia, no es té el dia.

I, per acabar-ho d'adobar, el Barça va tornar a deixar-me els sentits adormits. Li agraeixo la professionalitat i la seriositat amb què va disputar un partit trampa abans del que esperem que sigui una setmana gloriosa, però el cas és que es va posar la samarreta carmesí dels partits avorrits (no m'ho invento jo, és pura estadística comprovar l'avorriment que presideix els partits que juguem amb aquest color) i el partit es va fer més llarg que un dia sense pa. Només sóc capaç d'analitzar, i no pas positivament, el partit de Neymar, un jugadoràs amb espais però que alenteix desesperantment el joc en estàtic quan el que cal és fer canvis ràpids d'orientació. Però un altre dia a l'oficina amb l'expedient cobert, i continuem líders.

Uf! Ja m'adono de la mena d'article que m'ha sortit, tot i tenir a les mans un material de primera que faria les delícies de qualsevol culer cinèfil! Espero que serà passatger i que aviat tornarà a sortir l'entusiasta irreductible que malgrat tot porto a dins. Per començar a esforçar-m'hi, em poso a pensar en la final de copa, i hi aporto una idea que convido a qui ho vulgui a divulgar-la. Donat que això de xiular himnes és certament una cosa molt lletja, jo tinc una proposta: els bascos que facin el que vulguin, però què passaria si els catalans, en comptes de xiular l'himne, el cantéssim? El nostre, s'entén. Tothom a cantar a plens pulmons "Els segadors" quan entri el descendent de Felip V, i a veure això com ho combaten. Queda dit.

Comentaris (6)16-03-2015 23:21:32

Cinema: "Maps to the stars", "Fuerza mayor" i "Calvary"; i futbol: Barça 6 - Rayo 1

Cap de setmana rodó. Molt relaxant i molt satisfactori pel que fa a les petites grans passions. Vam anar tres cops al cinema (demano que ens facin clients honorífics: estem aixecant la indústria nosaltres solets!), a veure tres pel·lícules magnífiques, i el Barça va golejar i va recuperar el lideratge de la lliga. Què més es pot demanar?

Dissabte vam veure dues pel·lícules. La primera, "Maps to the stars", l'últim enginy de David Cronenberg. Començaré parlant dels Oscar, malgrat ser un tema per mi secundari, perquè pot ajudar a entendre allò que aquesta pel·lícula vol explicar, que no és altra cosa que l'egocentrisme acrític de Hollywood. Parafrasejant la crítica Imma Merino, no és estrany que la gran Julianne Moore guanyés l'Oscar per una interpretació probablement convencional a "Siempre Alice" i no per la seva desbordant entrega en aquesta àcida sàtira sobre el món de les estrelles de Los Angeles. De la mateixa manera, l'Acadèmia va quedar bé premiant una pel·lícula certament crítica sobre el món dels actors i la fama com és "Birdman", però que no és ni la meitat de corrosiva que l'ignorat film de Cronenberg. El cineasta canadenc utilitza la metàfora de l'incest per mostrar un món malsà i endogàmic, un cercle d'enveges i cultes a l'ego incapaç de parir art pur, només capaç d'engendrar remakes i altres andròmines. Cronenberg construeix un conte pervers, amb la coherència il·lògica dels somnis. Sense arribar a la perfecció del David Lynch de "Mulholland Drive", Cronenberg també col·loca els personatges en un malson ple d'espirals i cercles viciosos que no poden portar a res de bo. I, ben mirat, el final del personatge de Julianne Moore no pot ser més irònic.

Després de berenar mentre gaudíem en un bar de la derrota del ja exlíder de primera divisió (he comentat ja que ha estat un cap de setmana perfecte?), vam assistir a la segona sessió del dia. En aquest cas, "Fuerza mayor". Una pel·lícula molt europea, amb gust pels plans fixos, els diàlegs llargs i alguns silencis reveladors. Una pel·lícula definitivament molt nòrdica, pel que fa al seu diàleg entre els paisatges exteriors i l'interior dels personatges. Sense arribar a la mestria del romanès Cristian Mungiu ("Cuatro meses, tres semanas y dos días"; "Más allá de las colinas"), el director fa un ús intel·ligent de l'enquadrament per transmetre l'angoixa dels espais oberts i la claustrofòbia dels espais tancats a mesura que el desassossec es va apoderant cada vegada més dels personatges, a partir d'una suposada anècdota inicial que cada vegada s'enverina més. Tot i algunes irregularitats narratives, la pel·lícula funciona molt bé sobretot gràcies a dos elements. En primer lloc, el contrapunt humorístic que suposa la parella amiga del matrimoni protagonista (tot i que la rialla se't pot glaçar si t'adones que per mitjà de la seva còmica discussió t'estan interpel·lant a tu). En segon lloc, un enginyós doble final que passa d'una redempció en realitat fictícia (es tracta d'una situació falsa pactada pel matrimoni per protegir els fills, tot i que m'avergonyeixo d'haver necessitat la lectura d'una crítica per adonar-me'n) a una de real que en realitat es basa en l'exposició de la dona als mateixos defectes de què acusava el marit. En aquest sentit, queda desmuntada una protagonista femenina implacable amb el seu cònjuge però que en realitat em sembla el personatge més egoista de tots. Això perquè el motiu que fa que li costi perdonar em sembla que queda molt ben apuntat a l'escena en què conversa amb una amiga el dia que ha anat a esquiar tota sola: el que no accepta és que s'ha trencat el miratge sobre el qual ha construït una vida incapaç de la satisfacció individual (m'encanta la concepció de la maternitat de l'amiga, tan allunyada de la idea de sacrifici imperant: la millor manera de fer feliços els meus fills és que em vegin feliç). I, amb tot això, queda a l'aire una pregunta pertinent: és el comportament instintiu del pare al principi de la pel·lícula una causa de desconnexió amb la família, o bé n'és més aviat la conseqüència?

Finalment, ahir, després de la golejada del Barça, tornem a anar al cinema. I la tornem a encertar amb "Calvary". Pel·lícula que es pot llegir també com un relat sobre la impossibilitat d'exercir la bondat en una societat corrupta, "Calvary" parteix d'un plantejament de thriller que acaba desembocant contra tota expectativa en una radiografia social desoladora. El protagonista és un capellà irlandès que intenta guiar la moral dels habitants de la seva parròquia. És un home bo, però no té credibilitat perquè l'Església a la qual representa és una institució que ha fet mal en massa àmbits: pederàstia, persecució de la ciència, connivència amb el racisme, condemna del suïcidi i l'eutanàsia... Davant d'aquest panorama, el capellà intentarà fugir, però una situació suposadament anecdòtica però profundament immoral (la més dolorosa de totes, perquè no parteix de les ganes de fer mal sinó de la més profunda inconsciència) farà que finalment decideixi fer com Jesucrist i anar cap a una mort segura per mirar de redimir la seva gent. Al final, només queda la difícil opció del perdó, i la fe veritable que hi pugui haver al fons de cadascú (per a aquells que tinguin la sort de conservar-ne). Segurament hi haurà qui acusi la pel·lícula de moralista, però jo simpatitzo plenament amb un guió que apel·la a l'ètica del sentit comú, en una societat perduda que ha confós la sàvia decisió d'alliberar-se dels prejudicis religiosos amb un innecessari i perjudicial desert en l'àmbit dels valors humans.

I queda ja només per comentar el partit del Barça. Victòria (enganyosament) contundent i recuperació del lideratge. Com deia al principi, què més es pot demanar? Doncs potser una mica més de convicció en el joc de l'equip, que darrerament sembla haver confós una sana imprevisibilitat amb una perillosa indefinició. El partit es va posar ràpidament de cara, amb un gol molt matiner, i davant el plantejament valent del Rayo l'equip podia escollir entre mirar de controlar la possessió en un partit que embogia per moments o sentenciar-lo aprofitant el vertigen. Com que al Barça de Luis Enrique li agrada la gresca, va buscar la segona opció i a punt va estar d'aconseguir-ho. A mesura que passaven els minuts, però, la cosa es va anar complicant i va tornar a passar allò que més em molesta: no es jugava a allò que el Barça volia. Ho he dit molts cops: no m'importa que juguem de maneres diferents, sempre que juguem a allò que volem jugar nosaltres, sempre que nosaltres siguem els protagonistes. Però, en fi, ara mateix aquest és un equip tocat per la vareta, en què Messi és capaç de fer tres gols sense baixar de l'autocar (ahir va jugar amb una indolència exagerada). Aniria bé corregir algunes coses per tal que no es trenqui l'encanteri, però el cas és que de moment ens mirem al mirall i aquest ens diu que som els més guapos del regne.

Comentaris (8)09-03-2015 23:23:01

Futbol: Vila-real 1 - Barça 3

Escric això mentre dos equips s'estan jugant entre ells qui disputa la final de copa contra nosaltres. Sí, contra nosaltres. M'encanta poder escriure aquesta frase, sobretot perquè el Barça no ha fet avui un bon partit. Ha tingut l'encert de marcar aviat i estalviar-se patiments importants, però durant massa minuts s'ha mogut en la indefinició, i s'ha mostrat incapaç de tenir el partit controlat. O més ben dit: ha estat incapaç de ser-ne el protagonista, que és la meva exigència de sempre. Al final, la qualitat dels davanters s'ha imposat i el Vila-real mai ha tingut possibilitats reals, però la sensació és que cal jugar millor per aspirar als grans títols.

Però avui no toca pensar en res d'això. Ara mateix toca gaudir del moment. Ens acabem de classificar per a una final, i això mai és fàcil. Ara toca seure còmodament al sofà i mirar la segona part de la segona semifinal, amb tota la tranquil·litat del món, per saber qui serà el nostre rival. Ens trobem en un moment en totes les competicions en què tenim dret a somiar. O sigui que a mirar una estona la tele i a dormir contents. En el futbol, com en la vida, de què serveix l'autoexigència màxima si no ens permetem mai d'assaborir-ne els fruits?

Comentaris (3)04-03-2015 22:44:08

Cinema: "Equilibrium", "La mujer de negro 2" i "10.000 km"; i futbol: Granada 1 - Barça 3

Sense proposar-m'ho, en pocs dies he vist una eclèctica trilogia sobre la insensibilitat. Primer la magistral "Nightcrawler" m'advertia de la nostra falta d'empatia en el consum d'imatges violentes. Després, una de les poques coses bones d'"El francotirador" era el seu plantejament sobre la insensibilització d'uns soldats aixafats per la rutina demencial de la guerra. I, finalment, em miro aquesta "Equilibrium", descoberta pràcticament per casualitat, sobre una societat distòpica en què les emocions han estat suprimides en considerar-se l'origen de tots els mals de la humanitat. La tesi de la pel·lícula és curiosa i qüestionable: l'art i la literatura són nocius perquè apel·len a les emocions, i la capacitat de sentir és la que genera la ira que provoca les guerres. És curiosa perquè precisament molta gent defensa (i jo m'hi incloc) que la cultura és justament una arma contra allò que de veritat genera les guerres, que és el fanatisme i la ignorància. Però vaja, aquest judici negatiu de les emocions que proporciona l'art ja el va haver de combatre en el seu moment Aristòtil, i la pel·lícula de fet pren clarament partit a favor de la cultura. El que ja és més discutible és aquesta visió que l'art és quelcom estrictament emocional: jo estic d'acord que cal que un bon llibre o un bon quadre et facin sentir, però no és menys cert que també et conviden a pensar. En aquest sentit, em temo que la visió que té el guió d'allò que ens fa sentir humans és excessivament carrinclona (una cinta per al cabell per sentir l'olor d'una dona, un cadellet de gos desemparat... una bola d'aquelles de la Torre Eiffel amb neu!). I, d'altra banda, hi ha certa incoherència, ja que els vigilants de les emocions es deixen portar sovint per la ira, que representa que és allò que principalment volen combatre. Una altra cosa és, és clar, que en realitat la pel·lícula és un pretext per denunciar les societats autoritàries, amb un final d'aquells que gairebé semblen apologia del terrorisme al més pur estil "V de Vendetta". Sigui com sigui, vaig veure la pel·lícula divendres a la nit, amb la feina raonablement controlada i un combinat refrescant a la mà, de manera que només volia que m'entretingués, i ho va aconseguir.

I el cas és que, com que l'endemà no vaig sentir res amb la victòria del Barça de tan grisa com va ser (després en parlaré), vaig començar a témer (pensant també en l'avorriment del dia d'"El francotirador") que potser aquest mal de la insensibilitat m'estava començant a afectar a mi. Però llavors va passar una cosa que feia temps que no passava: vam anar a veure "La mujer de negro 2" i vaig passar por. Feia força que una pel·lícula de terror no ens espantava tant. "La mujer de negro 2" està plena de tòpics, i demostra que si el cinema de terror no es reinventa com en el seu moment ho va fer per mitjà de les pel·lícules de M. Night Shyamalan, aviat no tindrà cap interès. Però és una pel·lícula honesta, que fa un bon esforç d'ambientació i que, sobretot, fa una cosa molt intel·ligent: dosifica al màxim l'aparició del monstre, de manera que et fa més por el que no veus que no pas el que veus, com ha de ser. La trama, que tanca raonablement el cercle dels traumes dels personatges, juga la carta de les pors interiors com a principal enemic que cal vèncer, tot i que sense la força metafòrica d'un "Babadook". Segon entreteniment digne i sense pretensions del cap de setmana, i gràcies.

Així, va ser diumenge quan finalment vam fer la descoberta important: aquesta petita joia anomenada "10.000 km". Potser una mica espessa per a un diumenge a la tarda, el cas és que es tracta d'una cinta molt intel·ligent i que m'agrada més com més hi penso. El millor que té és que vol ser una reflexió sobre l'amor en l'era digital i no només ho aconsegueix a la perfecció, sinó que també funciona com a reflexió sobre l'amor en si i sobre l'era digital en si. La mirada sobre una relació amorosa que, com totes, no deixa de ser la recerca d'un projecte comú que equilibri la suma dels egos que la formen, és intel·ligentíssima. I la reflexió sobre com el contacte digital no pot suplir el contacte real ens hauria de servir d'advertència per a totes les relacions personals. Però la gran carta d'aquesta pel·lícula és la manera magnífica com posa la forma al servei del contingut. Així, i essent molt remarcable la utilització de les el·lipisis i dels fora de camp (la dutxa que se sent mentre el protagonista és al llit) per mostrar la progressiva degradació de la relació, el que és impagable és l'aposta que el director fa a nivell tècnic per contrastar-ne l'inici i el final. (AVÍS: SPOILER) La pel·lícula té una estructura marcada per tres coits. El primer obre la pel·lícula, i és un acte sexual intens i alhora relaxat. Tot el que ve després està filmat en un únic pla seqüència, i reflecteix la quotidianitat de la parella. El pla seqüència, combinat amb un ús molt eficaç i elegant del pla general, mostra com la parella forma una unitat en suggerir el pis on es troben com un únic espai compartit. El segon coit és a distància, via webcam, i està marcat per la frustració i la falta de coordinació. El tercer és un dels actes sexuals més tristos que he vist en una pantalla, i deixa un final de desolació després d'un retrobament que el director ha filmat renunciant al pla seqüència i apostant per plans curts dels actors per separat, per demostrar-nos que els personatges ja no formen una unitat sinó que són dues individualitats, i que mentalment continuen a 10.000 km de distància. Una lliçó de cinema en tota regla.

I he deixat per al final la victòria del Barça, revaloritzada per l'ensopegada del líder ahir. El partit va ser molt avorrit, un d'aquells dies a l'oficina que s'han de saber gestionar (no com la setmana passada). I és que, amb tots els respectes per al Granada, va fer la sensació que el Barça més que contra un equip de futbol lluitava contra l'horari, contra la ressaca de Manchester, contra la perspectiva de Vila-real, contra els fantasmes del Màlaga i sobretot contra una gespa lamentable i impròpia d'un camp de primera divisió. El Barça no va jugar a res, però és que no es podia en aquestes condicions. Tot i així, va guanyar perquè disposa de dos jugadors que (a banda de Messi, que no va tenir la tarda) ara mateix no necessiten que l'equip jugui bé per resoldre partits: Rakitic i Suárez. Queda la incògnita de saber fins quan s'allargarà el baix estat de forma de Neymar, però victòries com aquesta en partits que fan tanta mandra són les que en realitat donen confiança... i qui sap si també la lliga.

Comentaris (3)02-03-2015 23:51:35

Futbol: M. City 1 - Barça 2

Començaré, encara que impliqui contravenir les instruccions bàsiques que dono als alumnes a l'hora d'elaborar qualsevol text, per la conclusió. Perquè només des de la conclusió es pot explicar la muntanya russa d'ahir raonablement per parts. Cal alliberar-se de la conclusió, del regust amarg del final, per analitzar el partit i el resultat. I la conclusió inevitable és que ahir vam deixar viva la presa, que després de l'errada de Messi en el penal gairebé em trenco un parell d'extremitats rebotent coses de pura ràbia, que al final del partit estava absurdament de mal humor i vaig preferir veure "Els Simpson" que el vestidor, que me'n vaig anar a dormir amb cara de ximple i que encara avui no m'he tret del tot de sobre la sensació d'oportunitat perduda. Però la conclusió no es correspon amb la realitat. La realitat és que, tal com m'havia atrevit a pronosticar, ahir vam fer un partidàs i que, des de la consciència que el resultat obtingut és molt bo, val la pena (ara sí) analitzar-lo per parts.

La primera part va ser senzillament excelsa, deliciosa, sublim. Jugant amb el color de la samarreta, es podria dir que ahir vam ser el subratllador mecànic. Quan vaig dir que tenia la intuïció que faríem un partidàs, no m'imaginava això. M'imaginava simplement un partit obert, en què el Barça trobaria espais i se sentiria còmode en les transicions ràpides. Però va ser molt més que això. Va ser un rondo gegant, una actuació coral superlativa. Gran part del malestar final es deu no únicament al penal fallat, sinó també a considerar un botí curt el que s'havia obtingut al descans, tenint en compte l'exhibició presenciada.

A la segona part la cosa va canviar. Diuen (diuen, diuen) que el Barça va sortir massa relaxat, amb una sensació excessiva de feina feta. A mi no m'ho sembla. Jo crec que el problema va ser més aviat que l'equip va dubtar entre obtenir més recompensa o assegurar bé la que ja tenia. I en el futbol el pitjor que es poden tenir són dubtes (i d'aquests dubtes suposo que cal responsabilitzar-ne l'entrenador). Al final, malauradament ja amb l'1-2, el Barça ho va tenir clar: a tocar i tocar i a conservar el resultat. Però el destí va decidir obsequiar-nos amb un penal que fes més justícia al global del partit. El que va passar després és història coneguda.

I això ens porta al darrer element d'anàlisi: Messi. El pitjor no va ser l'errada en el llançament de penal; el pitjor va ser la rematada que va fer després. Podia limitar-se a rematar de cap centrat, ja que el porter era a terra. Podia parar-la amb el peu i anar a fer un cafè abans de marcar. Podia... Podia fer moltes coses, però va fer el que va fer, i ja no cal donar-hi més voltes. Ara bé, el que considero injust són els comentaris negatius que l'argentí està rebent per aquesta jugada. Ja ho he dit molts cops: els culers no som conscients de la sort que tenim. Algú s'ha aturat a pensar en el partidàs que va fer Messi ahir? Tot l'equip va estar bé (potser menys Neymar), amb jugadors amb una actuació espectacular com ara Piqué, Rakitic o Suárez, però hi insisteixo: ningú es va adonar de la lliçó de futbol de Messi ahir? Ningú va veure com pressionava, com defensava, com ajudava els companys en qualsevol zona del camp? Ningú és capaç de valorar com va sacrificar el seu lluïment personal endarrerint la seva posició per ajudar el mig del camp a tenir superioritat? Jo només puc dir una cosa: gràcies, Leo. Gràcies per la teva manera d'entendre aquest esport i, què coi, gràcies també per demostrar al final (encara que ens fes molt mal) que també ets humà.

Comentaris (18)25-02-2015 22:23:59

Futbol: Barça 0 - Màlaga 1; i cinema: "El francotirador"

Cap de setmana molt decebedor des del punt de vista de les petites grans passions. Del Barça, poca cosa en puc dir. Només vaig poder veure la segona part, i vaig veure un equip espès, ansiós i sense rumb. Per desgràcia, doncs, va reaparèixer el Barça d'Anoeta, incapaç de reaccionar a una errada puntual en forma de gol matiner encaixat. És clar que en el fragment de partit que vaig poder veure el mal ja estava fet, en una combinació letal entre els dubtes de Bravo i un (una vegada més) lamentable Dani Alves. Cal que el Barça faci autocrítica, i de la bona, però farà bé l'equip de continuar creient en el que estava fent, perquè fins a l'ensopegada d'ahir era excel·lent. I tinc la intuïció, i així ho deixo escrit a risc de fer el ridícul, que demà a Manchester farem un partidàs.

I ahir, més decepcions. A banda del lamentable desenllaç de la final de la copa de bàsquet, abans vam assistir a una de les sessions de cinema més avorrides que recordo amb "El francotirador", la nova de Clint Eastwood. A aquesta molt erràtica pel·lícula se li poden retreure almenys tres coses: és freda, és avorrida i és propagandística. La fredor em sembla deliberada, i probablement sigui necessària per despullar una mica d'èpica la història real d'aquest heroi de guerra. En aquest sentit, m'agrada l'escena en què les proeses de la llegenda del fusell ja no provoquen cap catarsi en el seu company de fatigues, que les segueix amb mirada alienada. Com a "Nightcrawler", si ens hi esforcem podem trobar-hi una reflexió sobre fins a quin nivell d'insensibilitat pot portar-nos el fet d'acostumar-nos a la violència. I avorrida? Ja ho he dit: molt. I la culpa és d'un esquema narratiu repetitiu fins a la desesperació. Possiblement, Eastwood buscava repetir la fórmula d'"En Tierra hostil", de Kathryn Bigelow, en el sentit de mostrar la rutina perversa de la guerra, a la qual els soldats s'acaben enganxant, però no funciona gens. La desconnexió de l'espectador (almenys per part meva) és total. Haurien de donar un Oscar a qui va dissenyar el tràiler, un dels millors que he vist en molt de temps, amb un muntatge que estableix un diàleg molt suggerent entre la vida civil i la militar. A l'hora de la veritat, però, res de res: aquesta suposada dialèctica és d'allò més barroera, amb unes converses entre els personatges que provoquen vergonya aliena, i amb credibilitat zero.

I arribem així al tercer retret, el més polèmic. És "El francotirador" una pel·lícula propagandística? Doncs la veritat és que, ho vulgui o no (aquest és el gran dubte), el fet és que sí. S'intueixen escletxes de sentit crític cap a la figura de l'heroi americà (sobretot un bri d'esperança en l'escepticisme que mostra el fill mascle del protagonista cap als valors que vol inculcar-li el seu pare), però són tan fines que el resultat és la percepció d'una apologia de les armes. A Clint Eastwood li concedeixo el benefici del dubte perquè, malgrat ser declaradament republicà, s'ha atrevit a fer valents replantejaments de qüestions tan sensibles com ara l'eutanàsia o la immigració en les inoblidables "Million Dollar Baby" i "Gran Torino", i això és molt més del que la majoria dels conservadors estan disposats a fer. Però el to de la pel·lícula és massa ambigu i en definitiva poc defensable. El dilema és si la paràbola del gos pastor cal agafar-se-la al peu de la lletra o si hi ha la mirada irònica del desenganyat. El final de la pel·lícula (cinematogràficament molt mal resolt) ens adverteix que potser allò de què s'hauria de protegir més la paranoica societat nord-americana és d'ella mateixa.

En definitiva, la pel·lícula conté molts errors de plantejament, malgrat que amb bona voluntat s'hi poden buscar coses salvables. Personalment, la trobo insuportable, però no nego la possibilitat que darrere hi hagués intencions nobles. El que passa és que el punt de mira del franctirador Eastwood està tan mal enfocat que ho fa indefensable. A banda de polèmiques, doncs, és per damunt de tot una pel·lícula fluixa, fallida, gens reeixida. Ah! I que ningú caigui en la temptació de comparar l'estol de banderes nord-americanes dels títols de crèdit amb manifestacions com la Via Catalana: l'exhibició impúdica d'orgull patriòtic d'un estat imperialista que es creu el melic del món no té res a veure amb el desig d'una nació oprimida d'esdevenir lliure.

Comentaris (9)24-02-2015 00:20:53

Cinema: "Cincuenta sombras de Grey" i "Nightcrawler"; i futbol: Barça 5 - Llevant 0

Per imperatiu matrimonial, dissabte tocava anar a veure "Cincuenta sombras de Grey". Com que no m'he llegit el llibre (una cosa és perdre dues hores i una altra el poc temps preciós que tinc per llegir), se'm fa difícil valorar-la, però la meva dona diu que és força fidel al llibre i que no l'ha decebut, de manera que això hauria de ser la prova del cotó. Jo només puc valorar la part estrictament cinematogràfica, de posada en escena, i en aquest sentit haig de dir que la pel·lícula em va semblar ben dirigida, que els actors protagonistes eren prou encertats (sobretot ella, amb molt més carisma) i que la manera de filmar era elegant, malgrat algun tractament de la llum potser una mica massa carrincló. Només grinyola un terrible ús de la càmera lenta en una de les escenes eròtiques, però per la resta em sembla que la pel·lícula troba el punt just i el to necessari. Una altra cosa és la història, una poca-soltada com un piano, però d'això la directora no en té cap culpa. I això que al començament la cosa promet, ja que pot resultar interessant la tensió antagònica que s'estableix entre els plans personal i sexual de la relació. Així, la submisa és qui de fet domina sentimentalment la relació, cosa que suposo que és la que més agrada al públic femení, i fins i tot es poden analitzar les causes del fracàs de la parella en el punt en què ho deixa aquesta primera part: ella comet l'error de deixar-se dirigir en l'àmbit no sexual (com resumeix magníficament la mirada de desaprovació de l'amiga) i ell, el de traslladar a l'àmbit sexual les tensions pròpies de l'àmbit personal. En definitiva, la incapacitat manifesta de separar els rols que cadascú ha d'ocupar en les dues realitats paral·leles que conviuen en la seva relació. Però el que em treu de polleguera, en aquesta història d'un pigmalió que es resisiteix a ser-ho, és la vigència del tòpic del príncep blau, de l'atracció per un home només perquè és guapo i té pasta (això deu ser l'eròtica del poder, però després diuen que els superficials som nosaltres). Puc entendre que una dona tingui fantasies amb el fet de ser dominada sexualment, però em sembla que en ple segle XXI suggerir que una noia intel·ligent perdrà el cul per un paio perquè l'espera amb un helicòpter és la cosa menys trencadora del món, i la més carca. Sigui com sigui, i malgrat que (almenys a jutjar pel que em va passar a mi) la pel·lícula no aconsegueixi evitar que el públic masculí s'avorreixi en bona part del metratge, el cert és que on la història encerta més la tecla és en la idea que el joc de la submissió sexual allibera l'individu de les tensions pròpies d'haver de viure en una societat que és en ella mateixa un descontrol però que t'exigeix viure controlant-ho tot.

Una societat que reflecteix de manera implacable l'extraordinària "Nightcrawler", que he tingut la sort de poder veure avui aprofitant que tenia el dia lliure. "Nigthcrawler" és, de moment, la pel·lícula de l'any, i gairebé es podria dir que funciona com a revers de "Whiplash" en servir de toc d'atenció contra la mitificació de l'autosuperació personal. La capa més evident és la crítica als mitjans de comunicació i al nostre paper com a espectadors. Els telenotícies sensacionalistes no tenen escrúpols i els espectadors, cap mena de sentit crític. Veuen i pensen allò que els periodistes volen que vegin i pensin. És l'eterna qüestió de l'ou o la gallina a propòsit de la teleporqueria: els mitjans es justifiquen dient que és el que els espectadors volen veure, quan la realitat és que els espectadors han estat educats a nivell audiovisual d'aquesta manera. O potser tot plegat és un fidel reflex del que som: una societat cínica i hipòcrita representada per empresaris que accepten mercaderia robada a bon preu però no contractar a sou el lladre que els la proporciona perquè faci una feina digna. La pel·lícula arrisca en prendre com a protagonista un personatge absolutament menyspreable (excel·lent Jake Gyllenhaal) perquè l'acompanyem en les seves odissees nocturnes i urbanes (casual, el cognom Bloom?). Impossible sentir empatia per un individu així, que es caracteritza precisament per la manca absoluta que ell també en té cap als altres. Però el que el fa definitivament insuportable (i aquí arribem, em sembla, a l'estructura profunda de la pel·lícula, que convindria no ignorar) és la seva expressió verbal de recitador autòmata de manuals d'emprenedoria. La seva mirada, esfereïdora i buida, és la metàfora perfecta d'una societat educada en la deshumanització, en termes estrictes d'aplicatius i d'estadístiques de rendiment. Una societat entrenada per considerar els éssers humans simples danys col·laterals del capitalisme ferotge. Una societat a la qual se li ha desprogramat l'ànima en un sistema basat en l'egoisme, i que consumeix les desgràcies alienes amb l'alleujament morbós de saber que no són pròpies. Formalment, la pel·lícula dribla molt bé gràcies a un esplèndid sentit del muntatge els riscos de fer-se repetitiva, i fins i tot es podria dir que el seu excés d'estilització pot funcionar com a estirada d'orelles a la complaença amb què consumim la violència. És inevitable sortir trist del cinema. No hi ha esperança per a la condició humana, si més no per a aquesta societat occidental tan orgullosa d'ella mateixa i dels seus pretesos valors. En aquest sentit, la mirada animalitzada i l'aspecte inhumà de la bèstia nocturna protagonista, d'aquest rèptil carronyaire, funciona com a retrat de Dorian Gray que reflecteix al mil·límetre les misèries que com a societat hem engendrat i que ens neguem per poder-nos mirar al mirall sense espantar-nos.

En fi, per sort puc acabar amb un to més frívol i satisfet, gràcies a la nova exhibició d'aquest Barça que sembla haver agafat definitivament la velocitat de creuer. Luis Enrique és un home llest, fins i tot a la sala de premsa (malgrat els seus evitables exabruptes). Hi deia a la prèvia, molt hàbilment, que el Barça té el millor atac en estàtic del món, ja que és qui més es veu obligat a jugar-hi perquè els rivals li presenten autèntics autobusos defensius. És d'una murrieria extrema plantejar això en aquests termes des de la consciència que darrerament s'està qüestionant aquesta capacitat, perquè els darrers triomfs havien arribat des de la verticalitat més radical. Però Luis Enrique sabia el partit que l'esperava contra el Llevant, i va mentalitzar així el seu vestidor i l'entorn. Això va fer que tothom fos més pacient en una arrencada de partit insípida, de paciència, de toc i d'elaboració, de joc de posició. De les d'abans, vaja. I, excepte per un cert abús de les passades diagonals de Messi (clau tot i així en el primer gol, que sempre és el més difícil), el Barça va tornar a fer un partit notable i va demostrar que també continua dominant com ningú aquests escenaris, amb una ràpida circulació de pilota i la gran novetat d'aquest any en estàtic: els constants canvis de joc que fan anar de corcoll les defenses amb les vertiginoses i sovint inassolibles basculacions a què obliguen. La segona part, amb el Llevant ja absolutament esgotat, va ser una exhibició de totes totes, sobretot en la pressió després de pèrdua. Continuem gaudint, continuem sumant, continuem dominant cada vegada més situacions del joc. I tot això amb vuit canvis respecte a l'últim partit! Prudència, però això rutlla.

Comentaris (7)16-02-2015 22:19:22

Pàgines: 12345620212223242533  <>