login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Segon origen"; i futbol: Barça 3 - Eibar 1

No vaig poder anar a veure "Segon origen" la setmana de l'estrena, perquè era a Sitges (i aquells dies no l'hi feien). Un company meu que sí que hi va anar el primer cap de setmana em va advertir que era molt fluixa, i que no li havia agradat perquè trobava que era un "Crepúsculo" a la catalana. Jo vaig pensar que si aquell era el problema no passava res. Al capdavall, Pedrolo va concebre la novel·la "Mecanoscrit del segon origen" amb la intenció d'obrir noves vies en la literatura catalana i també d'atreure un públic juvenil, de manera que em semblava legítim que la pel·lícula fes el mateix a la recerca d'aquest públic més adolescent. Un cop vista la pel·lícula, el problema no és aquest. Ni tampoc la seva lògica (i efectista) ambientació en l'actualitat. També s'entén la substitució del mecanoscrit per la càmera del mòbil. El problema, però, és que gairebé tota la resta de decisions no s'entenen en absolut. Fer l'adaptació cinematogràfica d'una novel·la de culte sempre ha estat un repte arriscat. Era normal que fos així: cada lector projecta dins del seu cap unes imatges de la novel·la, i aquestes projeccions difícilment coincidiran amb les del director perquè cada lector és únic. I, d'altra banda, hi ha la qüestió de la utilització de llenguatges diferents com són el literari i el cinematogràfic. Fins aquí res a dir. Passa, però, que darrerament hi ha la tendència d'utilitzar les obres literàries com a simple punt de partida; gairebé com a simple ganxo. El guió ja no es limita a trobar la manera de traduir en imatges la novel·la, tasca ja prou meritòria i complicada, sinó que reinventa la història com si el material original no fos prou capaç de seduir. Ja ho vaig observar a propòsit de "Fin", però en el cas de "Segon origen" és escandalós: els responsables de la pel·lícula decideixen que la història original és poc engrescadora i s'inventen un deliri al voltant del personatge de Sergi López impossible d'empassar i rodat de la manera més maldestra possible. El que resulta imperdonable és que, amb aquesta maniobra destinada a proporcionar més acció (no fos cas que el públic s'avorrís), es tergiversa completament l'esperit original, en proporcionar al personatge d'en Dídac un final heroic que s'allunya de la tragèdia banal de la novel·la (definitivament, aquesta societat actual que ens toca patir no tolera l'accident). Com a mínim respecten el sentit original del final, però el mal ja està fet: el més horrorós de tot és que aquí l'Alba va a remolc, quan recordo que el que més em va fascinar en la meva lectura d'adolescent era la rotunditat amb què la noia dominava la situació. És a dir: de manera inexplicable, Pedrolo va dotar la dona de molta més dignitat que en aquesta pel·lícula filmada en ple segle XXI. A la recerca d'un públic adolescent que sospito que no trobarà, potser sí que el problema és justament haver fet una mena de "Crepúsculo" a la catalana. Perquè ben mirat això implica tractar el públic juvenil com si fos imbècil, i no amb el respecte amb què va tractar i continua tractant la novel·la de Pedrolo els seus milers de lectors adolescents.

I que consti que em dol haver de parlar així d'un producte de casa. Com també em dol haver de dir que el Barça em va tornar a deixar fred. Per això prefereixo fer l'exercici de posar-me en la pell de Luis Enrique. Fa setmanes que he de fer una alineació agafada amb pinces, els lesionats cauen com mosques, els problemes s'acumulen a la directiva en forma de sancions de la UEFA i de la FIFA i el patrocini de Qatar, hi ha rumors que parlen que tot s'està preparant perquè el totpoderós Madrid guanyi una lliga d'una punyetera vegada, i ara per postres Mascherano té tots els números per quedar-se fora del partit del Bernabéu per recordar-se de la petxina de la mare o la germana de no se sap ben bé qui... Per posar-se les mans al cap, amb la sensació afegida que els episodis de despropòsits en els partits que juga l'equip al Camp Nou s'acumulen. Em posaria a plorar (o a escridassar algú, en versió asturiana), però ben mirat tinc motius per a l'optimisme. Perquè a davant tinc gent amb una química especial capaç de resoldre partits soleta. Perquè el públic va tornar, per fi, a ajudar. I, sobretot, perquè veig uns jugadors que ho donen tot, que no es deixen res, que estan compromesos amb la samarreta i amb el que els demano. Vull que l'equip que entreno jugui millor, és clar, però confio que això arribarà i me'n vaig a casa tranquil, perquè ser que amb aquests jugadors puc anar a la fi del món.

Comentaris (5)26-10-2015 22:42:43

Cinema: "Marte"

Recordo una frase escrita per un crític de "Fotogramas". Deia més o menys així: "Cada vez que Ridley Scott estrena una nueva película estoy más convencido de que Alien y Blade Runner las hizo un primo suyo." Aquesta llegenda negra, aquesta comparativa odiosa, ha perseguit el cinema de Scott des de sempre. Suposo que és el preu a pagar quan has irromput en el món del cinema d'una manera tan bèstia: després de firmar dues obres mestres només de començar, l'única cosa que pots fer és anar de baixada. I el cert és que Ridley Scott no és en absolut un mal director, però l'ombra dels seus primers èxits ha estat massa allargada i sempre l'ha perseguit. Per això cal celebrar els seus encerts, encara que no estiguin destinats a ser tan perdurables en la memòria com les pel·lícules anteriorment esmentades.

I és que m'he endut una sorpresa prou agradable amb "Marte", sobretot partint de la base que en principi no tenia cap intenció de veure-la. Partint d'un material de primera com és la novel·la que adapta (si he de fer cas del meu germà, que és qui em va enredar per acompanyar-lo a veure-la), Scott l'encerta sobretot en el to, que pel que sembla ja era marca de fàbrica del producte original. Perquè el millor que té aquesta història sobre un home abandonat a la seva sort al planeta vermell és que mai s'acaba de prendre del tot seriosament a ella mateixa. I jo, que m'esperava un avorriment a l'estil Náufrago pero en Marte, em vaig divertir molt més del que m'esperava. La història suggereix que el millor antídot contra les adversitats és el sentit de l'humor, de manera que la pel·lícula agafa un to pràcticament de comèdia que la fa molt saludable.

Naturalment, hi ha alguna americanada inevitable, i segurament per una associació d'idees causada per la presència de Matt Damon la idea d'arriscar sis vides per salvar-ne una em va fer pensar amb la moralment qüestionable "Salvar al soldado Ryan". Però la comicitat amb què es tracta tot fa que no s'estalviï una certa desmitificació de la NASA, i qui ho vulgui fins i tot hi trobarà una certa acidesa i mala llet al respecte. En tot cas, potser només em queda una raó de mal regust davant d'aquesta pel·lícula tan agradable com, de fet, prescindible: mai havia vist la meva admirada Jessica Chastain tan desaprofitada. Fins i tot gosaria dir que mai l'havia vist tan malament. Tot i que negaré haver-ho dit.

Comentaris (1)24-10-2015 00:43:16

Futbol: B. Borísov 0 - Barça 2

Dissabte passat, contra el Rayo, Luis Enrique va prendre un parell de decisions pel que fa a l'alineació que em van resultar incomprensibles tenint en compte el perfil del rival. No era més lògic posar Munir que Sandro, si es tractava d'aprofitar els espais? No era mil vegades preferible posar Bartra en lloc de Mathieu, ja que el català és molt millor en la sortida de pilota i se sabia que el Rayo pressionaria a dalt? Però, en fi, ni tan sols vaig comentar-ho, perquè confio en l'entrenador i ell és qui millor coneix com està cadascú i qui té els elements de judici per poder decidir. Però hi ha errors no futbolístics que no em puc estar de comentar. Interrogat per la vergonyosa qüestió de la multa per les estelades al Camp Nou, Luis Enrique va rebutjar parlar-ne i va dir que la directiva ja havia dit el que havia de dir, i que ell no es pronunciava sobre qüestions extraesportives. Doncs, per mi, aquesta actitud resulta molt decebedora. Puc entendre que no li agradi el circ del futbol (a mi tampoc) i que posi cara de circumstàncies quan li regalen un plat de ceràmica en la surrealista roda de premsa d'ahir, però en una qüestió tan sensible com aquesta (per molt que no sigui futbolística) s'hauria d'haver mullat. Fa unes setmanes vaig dir que Luis Enrique tenia tota la raó en demanar més suport al públic, i ho mantinc. Però, per la mateixa regla de tres, els aficionats tenim dret a esperar el mateix suport del nostre entrenador. Independentment del que Luis Enrique pugui pensar políticament, com a soci del club que és hauria de defensar a ultrança el dret a la llibertat d'expressió de la seva afició. D'aquesta directiva no n'espero res, però m'ha decebut aquesta manca de compromís per part del tècnic asturià, que m'ha fet enyorar més que qualsevol altra cosa Pep Guardiola. La por al què diran o a començar a rebre mals arbitratges europeus no pot ser excusa quan el que hi ha en joc és tan sagrat com el dret a opinar de qui, al capdavall, et paga. Preferiria que digués obertament que no és independentista però que no hi ha dret al que s'està fent amb el club en aquest tema que no pas aquest silenci còmplice. Al capdavall, per exemple, la criticada abans de començar futura presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va retreure en un acte polític els xiulets de la gent a l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, per considerar-ho un gest poc democràtic. Doncs això.

Una altra cosa és que Luis Enrique tingui la meva admiració com a tècnic, que la té. Ahir es va notar una feina ben feta en els entrenaments per polir aspectes com les llacunes defensives, feina que segurament no va poder lluir contra el Rayo per falta de temps de preparació i desgast físic dels internacionals. L'equip va tornar a jugar com un bloc, i tothom va tenir una bona actuació, en especial Bartra i Neymar liderant al darrere i al davant respectivament. I Rakitic va tornar, i de quina manera! També cal destacar la feina impagable de Busquets, amb qui també s'ha treballat per millorar-ne les prestacions com a interior, i l'absència del qual es va notar en l'últim quart d'hora, quan l'equip es va desfer mentre ell gaudia d'un merescut i necessari descans. Uns últims minuts que van demostrar que els problemes defensius són cosa de tots: quan el mig del camp va deixar de funcionar i Neymar va deixar d'exercir de líder per començar a fer malabarismes estèrils, es va patir (tot i que poc) al darrere. Tothom defensa, tothom ataca. Barça en estat pur. Cal continuar serrant les dents i esperar temps millors.

(Foto dedicada a la UEFA. Multaran també el meu blog?)

Comentaris (5)21-10-2015 23:49:15

Cinema: "La cumbre escarlata" i "Regresión"; i futbol: Barça 5 - Rayo 2

Octubre és definitivament el mes del cinema fantàstic. Així, dissabte teníem previst veure "Regresión", però havíem consultat malament la cartellera i no la feien a la sessió desitjada, de manera que vam acabar a "La cumbre escarlata". L'última creació de Guillermo del Toro confirma que el director està en forma i que és un mestre a l'hora de crear ambientacions, encara que a vegades es trobi a faltar en el seu cinema una mica més de substància. "La cumbre escarlata" no és cap excepció de tot plegat, tot i que potser el més rellevant és la demostració que, malgrat la seva fama de visionari, en realitat és un cineasta profundament clàssic. Aquí crea la tradicional història gòtica de mansió i fantasmes, clarament inspirada en "Rebeca", i ens explica una vegada més que allò terrorífic no són els monstres sinó les persones. Del Toro se les enginya bé perquè la casa sigui literalment un ésser viu que respira, plora i sagna. I sobretot recorda. La pel·lícula es mira amb plaer perquè l'ambientació està molt ben cuidada i també gràcies al bon fer dels actors, en especial una Jessica Chastain per qui reconec que sento debilitat. Segurament la pel·lícula durarà poc dins el meu cap, però per haver-hi anat a parar de rebot no considero que siguin diners llençats.

Una altra cosa és "Regresión", amb vocació de ser molt més perdurable. Entossudits a veure-la, hi tornem diumenge i aquesta vegada surt bé. I en sortim encantats. No deixo de preguntar-me què ha fet Amenábar a la crítica perquè el tingui tan mal considerat, i tampoc deixa de sorprendre'm la gran quantitat de detractors que té. Moltíssima gent no el suporta, i no sé per què. D'acord, el seu és un cinema de tesi (i perdó pel joc de paraules dolent amb el títol de la seva primera obra), i la seva obsessió contra l'Església (plenament justificada, d'altra banda) pot arribar a carregar. Però el seu és un cinema personal i, a partir d'aquesta excel·lent "Regresión", recupera a més la valentia de les seves obres primerenques. I s'ha de ser molt hàbil per aconseguir fer cinema comercial d'autor. Aquesta vegada Amenábar arrisca de veritat, en fer servir les eines del thriller de terror (la influència de la plujosa "Seven" em sembla evident) per dinamitar-ne les bases. M'hauria agradat parar l'orella en les converses finals de la majoria de sorollosos companys de sessió, perquè sospito que estaven decebuts i qui sap si amb una sensació de presa de pèl. Però és una sensació falsa: la pel·lícula no és tramposa, sinó d'una honestedat radical disposada a arribar on es proposa malgrat la consciència de poder ser fàcilment incompresa i menyspreada. Amenábar no en fa prou de criticar la religió, sinó que també carrega sense contemplacions contra determinats preceptes de la psiquiatria, fins al punt de convertir un rosari i un ansiolític en les dues cares de la mateixa moneda alienant. Amenábar és un esperit lliure que condemna tot allò que limita la plenitud de la nostra existència (em pregunto què dirien ara aquells que criticaven la seva suposada atracció per la mort a propòsit de l'estrena de "Los otros" i "Mar adentro"). "Regresión" és una pel·lícula de por paradoxalment pensada per alliberar-nos de les nostres pors, per advertir-nos que no són reals i que ens les creem nosaltres. I, curiosament, malgrat que l'advertència sobre la deformació de la nostra percepció de la realitat recorda moltíssim "Abre los ojos" (impossible d'oblidar la frase "Tu infierno te lo has inventado tú"), al final Amenábar autoplagia el seu final de "Tesis" per recordar-nos que, a causa de la nostra manca de sentit crític, els mitjans de comunicació de masses són un gran transmissor de la por, de la mateixa manera que ho eren del consum morbós de la violència a la seva opera prima. L'únic retret a fer no pertany a la pel·lícula, sinó a la nostra realitat: malgrat que avui en dia a Occident poca gent conserva pors de caràcter religiós, l'alliberament no és absolut perquè el pes de la nostra educació catòlica manté conceptes com la temptació (la pseudovirginal Emma Watson) i la culpa (el personatge del pare).

I la meva percepció de la realitat, encertada o no, em diu que el Barça no està fi. El partit contra el Rayo demostra que el futbol és l'únic esport en què es pot acabar guanyant còmodament després d'haver-ho fet molt malament. Dues parts molt diferenciades: en la primera, el Barça va acceptar el repte del Rayo i va posar en pràctica les seves mateixes armes, conscient que ningú pot dominar-les com ell: pressió avançada i joc al primer toc. Espais a dojo, Sergi Roberto on fire, Neymar en èxtasi i només un munt d'ocasions claríssimes fallades com a aspecte malauradament habitual a lamentar. La segona, però, un desastre: un Barça desconegut, incapaç de sortir amb la pilota controlada i de connectar amb els migcampistes (què coi li passa a Rakitic?), literalment tancat pel Rayo. Això, més que la mateixa pèrdua de possessió, és el més preocupant. Sort de Claudio Bravo. En fi, per ser coherent continuaré a l'expectativa fins al gener. Però aquest no és el camí.

Comentaris (5)19-10-2015 23:40:28

Cinema: Sitges 2015 i "Insensibles"

Sitges té una mena de microclima que fa que gairebé sempre hi faci una temperatura altíssima i un sol espaterrant en ple mes d'octubre (dic gairebé sempre perquè recordo que un any va diluviar, literalment). Sitges té un microclima ambiental que fa que al teu cervell li resulti pràcticament impossible sabotejar-te la diversió amb preocupacions extemporànies. Sitges és un microclima cinèfil que fa que qualsevol pel·lícula, pel sol fet de veure-la allà, ja pugi com a mínim un graó en la seva consideració.

Això últim ja va quedar palès tot just en la primera projecció de què vam gaudir en aquesta edició del festival. "Los parecidos" és una producció mexicana de ciència-ficció tradicional, inspirada en els episodis de "La dimensió desconeguda", no exempta de certa reflexió social però concebuda bàsicament per entretenir.

La principal virtut d'aquesta pel·lícula és la seva honestedat. Amb un pressupost que es veu més aviat modest, fa una proposta senzilla i sense grans pretensions. El més destacable és que la pel·lícula flirteja sovint amb el ridícul, però en surt airosa perquè és transparent i gens tramposa. No es complica la vida en la seva ambientació bàsica (personatges atrapats i obligats a conviure en un espai reduït, que ràpidament comencen a malfiar-se els uns dels altres), amb referents clars com "La boira" (l'amenaça climàtica, en aquest cas de la pluja) o "El ángel exterminador", però en canvi fa una aposta arriscada en el seu element diferencial, que convé no revelar. També és molt interessant el tractament del color, sempre amb tons apagats i freds fins arribar pràcticament al blanc i negre del clímax. Pel que fa a la qüestió social, la pel·lícula busca la metàfora en ambientar-se en la matinada del 2 d'octubre de 1968, data en què una revolta d'estudiants va ser brutalment contraatacada per part de la policia mexicana. És per això que crec que el director probablement va ser condescendent amb mi quan li vaig preguntar en el col·loqui posterior si la metàfora dels "similars" responia a una crítica de la globalització: no m'ho va negar, però donant-hi alguna volta més fa la sensació que més aviat la idea és que són els governs els que ens tracten com una massa amorfa d'éssers idèntics ("de la mateixa manera que totes les formigues són diferents però els humans les veuen totes iguals, així passa amb l'home corrent quan el contempla el poderós", s'expressa en la pel·lícula). En fi, almenys crec que la vaig encertar quan li vaig comentar la qüestió de la influència de Buñuel, tot i que sospito que en el fons ell més aviat s'inspirava en Stephen King (però Mèxic i Buñuel bé que van de bracet, em sembla). Sigui com sigui, allò que dèiem: una pel·lícula discreta i modesta guanya valor en el context de Sitges, sobretot si disposa d'una presentació humil i propera (a diferència de, per exemple, Terry Jones) per part del seu director, Isaac Ezban, amb qui vam tenir el plaer de mantenir una breu conversa en què ens va atendre amb gran amabilitat.

L'autèntic plat fort, però, arribaria al cap d'unes hores a l'Auditori, en una magnífica nit de dissabte. En efecte, "Le tout nouveau testament", producció belga a competició, va ser la sorpresa més agradable de què vam poder gaudir en tot el cap de setmana. L'argument de partida ja prometia: Déu existeix, viu a Brussel·les i és un imbècil. El dubte era saber si el seu desenvolupament estaria a l'alçada, i la resposta és que definitivament sí. Amb aquell xovinisme autoparòdic tan belga ("I Déu va crear Brussel·les"), la pel·lícula planteja la revolta de la filla de deu anys (!!!) de Déu, molt més decidida que el seu germà (un tal JC, que ho havia intentat amb dotze col·legues fins que la cosa entre ells "es va posar tensa") a capgirar l'statu quo. Ho aconsegueix enviant un mail a tots els habitants del planeta (Brussel·les?) amb la data de la seva defunció. D'aquesta manera, Déu deixa de tenir (en paraules seves) els éssers humans "agafats pels pebrots per la por de morir" i cadascú, prenent consciència de la seva pròpia mort, passa a viure una vida més plena. Tot seguit, busca sis nous apòstols (amb paritat de gènere) per construir el "súpernou testament". A partir d'aquí, les possibilitats són tantes que la pel·lícula corre el risc (que no sempre controla) d'esdevenir erràtica. A vegades la pel·lícula amelieja una mica massa (aquells somnis naïfs, aquelles visualitzacions explícites de les metàfores), però predominen els encerts (aquell túnel-rentadora que sembla tret de l'univers de "Cómo ser John Malkovich") i, a més, la llibertat creativa que desprèn la fa irresistible (Catherine Deneuve enamorada d'un goril·la?!) i absolutament reivindicable. El plantejament pot semblar irreverent, però en realitat la pel·lícula no és gens anticlerical (els capellans són més bona gent que Déu!) i és sobretot profundament humanista... i feminista, encara que amb el punt d'ironia que fa confondre allò femení amb allò carrincló. Déu és un imbècil (i ningú pot discutir que, tal com està el món, si Déu existeix ha de ser un imbècil), però si pren el comandament la seva dona (perquè té dona!)... aleshores la cosa canvia, encara que ni Ella en sigui conscient.

Després d'aquest festí, la pel·lícula que venia just a continuació va resultar una petita decepció. Esperava amb bogeria "Absolutely anything", la nova creació dels Monty Python, que va acabar sent víctima de la seva telonera de luxe i de l'excés d'expectatives. No és que la pel·lícula no estigui bé, i a més és molt divertida, però et queda la sensació que l'humor de Terry Jones i companyia s'ha domesticat (pitjor encara, s'ha americanitzat) i ha acabat essent blanc, tou i inofensiu; més propi d'una comèdia romàntica que de l'humor anglès. És una llàstima, perquè el material de partida era de primera (què faríem si tinguéssim la capacitat de poder fer qualsevol cosa que imaginéssim?), però carregar les tintes en la història d'amor i en els gags del gos (això sí, divertidíssims) és desaprofitar-lo. Això sí, la pel·lícula l'encerta principalment (curiosament, com passa amb la figura de Déu a "Le tout nouveau testament") quan mostra el tedi i el fàstic que provoca el fet de tenir el poder absolut.

I arribem a diumenge. Sense temps de recuperar-nos, a les onze del matí ja fem cua per veure "Seven". Aprofitar l'homenatge a propòsit del vintè aniversari de la seva estrena i comprovar que per a aquesta extraordinària pel·lícula no passen els anys va ser tot un plaer. Fins i tot cal agrair com a únic detall delator del pas del temps que les noves tecnologies aleshores no presents no ens privessin del goig de seguir Morgan Freeman en la seva consulta bibliogràfica per una enorme biblioteca al so de la millor música clàssica. David Fincher és un gran creador d'atmosferes, i la ciutat sense nom i eternament plujosa de "Seven" és inoblidable. Fincher crea un joc sinistre en què la violència és terrorífica justament perquè no és explícita, i assoleix un clímax insuperable que, encara avui, tot i conèixer-ne el desenllaç, t'omple de tensió. Uns últims quinze minuts memorables aconseguits amb uns elements molt precisos i estratègicament col·locats: una música insistent i angoixant, un sol espectacular que contrasta amb la pluja de la resta de la pel·lícula i que curiosament contribueix a la sensació de desolació, un espai obert que replica el to claustrofòbic de la resta, un fugacíssim fotograma (gairebé subliminal) amb la cara de la dona del protagonista just abans de l'esclat definitiu de la ira i, sobretot, el descoratjador primer pla d'una capsa de cartró que ha passat als llocs d'honor de la història del cinema (genial, l'espot d'aquest any de Sitges). En fi, em sembla que podria veure aquests quinze minuts cada dia i no me'n cansaria...

La següent pel·lícula, ja a la tarda, va ser per mi la gran presa de pèl del cap de setmana. "Anabel", dirigida pel crític Antonio Trashorras i precedida pel simpàtic curtmetratge "L'encenedor quàntic", em va deixar més que fred. Quan va acabar, només l'anàlisi de la meva dona va ser encertada (així li ho va corroborar el mateix director en persona), però va confirmar els meus pitjors temors: en realitat, Trashorras no havia explicat absolutament res. Molt bé la coartada sobre la metàfora de les tensions entre companyes de pis, però jo ho veig més un subterfugi per fer el que et dóna la gana i jugar de manera descarada amb la sensualitat desbordant d'Ana de Armas (la qual cosa no em sap greu, val a dir-ho). Per mi, un exercici d'estil buit de contingut (amb clares influències formals de David Lynch, al meu modest entendre). Potser contribueix a la meva anàlisi el fet que el mateix director confessés amb orgull que se li'n fotia qualsevol temàtica social. Entenc el que volia dir: la crítica a un determinat cinema que creu que el seu contingut de denúncia social és per si sol un valor artístic, la qual cosa és rotundament falsa. Però d'aquí a exclamar alegrement que se'n fot dels desnonaments hi ha una línia que des de la seva torre d'ivori deu ser incapaç de veure. Això no obstant, cal reconèixer que amb el seu ús peculiar de la música des de la primera escena el director ja ens estava advertint des del primer moment que tot plegat era una immensa broma.

Finalment, tornem a l'Auditori per veure "Vulcania", en una sessió que serà segurament més recordada pel fet d'haver pogut veure en persona Oliver Stone que per la pel·lícula en si. Perquè, definitivament, "Vulcania" no ha descobert la sopa d'all. Partint de tots els clixés imaginables sobre distopies futuristes, la pel·lícula es recolza en clares referències a "El show de Truman" i sobretot "El bosque" (M. Night Shyamalan) per construir una faula sobre la llibertat de l'individu i l'assumpció del propi destí que parteix d'una bona idea que està, però, mal resolta narrativament. El millor de la pel·lícula és, sens dubte, el personatge de José Sacristán (també present a Sitges): la figura del líder que arenga les masses però que alhora serveix el cafè dels caps de família de la comunitat és tota una troballa digna de mencionar que ens parla clarament del paper que juguen els nostres polítics enmig de l'oligarquia econòmica que realment remena les cireres. Un guió, que denuncia que ens hem venut la identitat pel plat de llenties d'una seguretat trista, que de ben segur que signarien de grat els militants de l'actual esquerra alternativa si no fos per un parell de detalls gens menors: el líder de la revolta és un escollit amb poders sobrenaturals (cosa molt poc assembleària) i, a més, actua de redemptor d'una molt passiva femella humana. Inadmissible.

I, cansats però satisfets (al marge de la qualitat irregular de les pel·lícules), l'endemà encara ens van quedar forces per aprofitar un dia festiu (que esperem que aviat deixi de ser-ho) ja a casa per continuar consumint cinema fantàstic. De manera que ens vam posar "Insensibles", una d'aquelles pel·lícules que combinen amb gràcia i encert dos elements tan aparentment antagònics com el cinema fantàstic i la guerra civil. I és que, al capdavall, els autèntics monstres es troben en el fanatisme i la intolerància de les guerres. Una pel·lícula noble i correcta, que reflexiona sobre la necessitat de la memòria històrica per ser lliures. Potser així ens estalviaríem imatges tan lamentables com les d'aquest dilluns a Barcelona.

En fi, que... Llarga vida al cinema! Llarga vida a Sitges! Llarga vida al cinema fantàstic!

Comentaris (11)14-10-2015 23:18:10

Futbol: Sevilla 2 - Barça 1

Estic preocupat. En pocs dies he descobert que sóc d'una manera que no m'esperava. Per una banda, es veu que algunes de les meves opinions sobre el procés independentista (que la independència és la prioritat absoluta, que ha de ser transversal, que la gestió social ja la decidirem després i que Mas és un actiu important per al procés) em converteixen en un membre d'un lobby terrible anomenat Camamilla Party, cosa que pel que sembla vol dir que el meu pensament és el propi de la típica tieta benestant. Caram! I, quan encara m'estava refent del xoc, ara llegeixo que els que defensem que al Barça ara mateix l'única cosa que se li pot demanar és que sobrevisqui som gent rància i resultadista. Vaja, que pel que sembla només hi deu haver una manera correcta de ser independentista o barcelonista, segons tots aquells que posseeixen la veritat absoluta.

De la primera qüestió prefereixo ni parlar-ne, perquè continuo pensant que si justament l'independentisme ha arribat fins aquí és perquè reuneix sensibilitats molt diferents i em nego a contribuir al fet que això generi divisió en lloc de riquesa. Només vull deixar dit que em sembla que aquells que creuen que la seva posició és l'única vàlida desvirtuen la transversalitat del procés. No estic dient que no tinguin dret a discrepar de mi i a defensar la seva posició, al contrari. Només dic que no cal que m'insultin des de determinades tribunes, i demano que sumin i que no restin. I, deixant clar que no sóc de dretes i que he patit les retallades de CiU com el que més, els recomano que revisin la pel·lícula "Terra i llibertat", de Ken Loach, per recordar que una vegada es va perdre una guerra per perdre de vista l'objectiu principal en favor de fer una pretesa revolució.

Pel que fa al Barça... Home, qualsevol que revisi els meus articles trobarà el contrari d'un resultadista. En més d'un cas he qüestionat l'actuació de l'equip tot i haver guanyat, i també a vegades l'he defensat en la derrota. Depèn, justament perquè l'important per mi és com es juga. I sóc el primer que troba ridícul que el que avui es considera un desastre a Sevilla podria estar-se considerant una gran actuació si la piloteta no hagués decidit enamorar-se dels pals de la porteria de Sergio Rico. Només és que penso que el llistó d'exigència ara mateix és massa alt, gairebé sobrehumà, i que cal tenir present la situació de precarietat d'efectius actual. I això no és conformisme ni resultadisme. És realisme i, si es vol, pragmatisme. Consciència del context, simplement.

Això no vol dir que m'agradin algunes coses que estic veient i que no em convencen. Alves s'hauria de fer mirar fins a quin punt està malament perquè Luis Enrique prefereixi apostar per Sergi Roberto al lateral tot i les nombroses baixes al mig del camp. Perquè això obliga a desubicar Busquets, a exposar Mascherano i a donar entrada a una inutilitat (amb perdó) com Mathieu. I el pitjor de tot és que això deixa un mig del camp amb poquíssima capacitat per a la pausa i per a la creació. I és d'això que plora la criatura i on coincideixo amb els crítics: una cosa és reconèixer que l'equip ara té el que té i una altra de molt diferent acceptar la progressiva desaparició de la nostra manera tradicional d'entendre el joc. Una cosa és interpretar els moments adequats per fer un joc directe i aprofitar la velocitat i la capacitat en espais dels nostres puntes, i una altra ser incapaços de trenar ni una sola jugada amb cara i ulls des de la zona de creació. Perquè llavors passa que les ocasions no entren per mala sort, però segurament si les jugades haguessin estat més elaborades les possibilitats d'èxit també haurien estat més altes. El que em tranquil·litza és que, sentint Luis Enrique, sembla clar que aquesta és una situació temporal i no l'objectiu.

El Barça no es mereixia perdre dissabte. Va tenir més ocasions que el rival. Però mai va tenir el control del joc (excepte quan el Sevilla es va espantar amb el 2-1), que és el que cal demanar. Ara bé, mentre lluiti i s'esforci, em tindrà al seu costat. Que em diguin resultadista si ho volen, però ho continuo pensant després de perdre. El Barça és aquell noi popular de l'institut amb qui tothom vol que el relacionin, però que quan li van mal dades s'adona dels pocs amics que té de veritat. Els de sempre en reneguen quan és al fang, i si convé s'apuntaran al carro de l'èxit quan passi el sotrac i seran més culers que ningú. Jo, com els amics de veritat, ja hi sóc ara. A les verdes i a les madures.

Comentaris (3)05-10-2015 22:41:02

Futbol: Barça 2 - B. Leverkusen 1

Abans de parlar del partit pròpiament dit, val la pena començar comentant l'actitud del públic ahir al Camp Nou. Una de freda i una de calenta. La calenta: xiulada espectacular (i això que encara faltava molta gent per arribar a l'estadi) a l'himne de la Champions. Ja és ben trist haver de xiular un himne tan bonic i que ens porta records tan agradables, però la UEFA s'ho ha guanyat a pols. Ja que la tristíssima directiva que tenim és incapaç de plantar cara, per sort tenim una societat compromesa que no admet xantatges ni intimidacions. Portar estelades i proferir crits d'independència no és cap delicte (per cert, tampoc ho és posar les urnes perquè la gent pugui votar; no ens quedarem de braços plegats). La del Barça és una afició modèlica sempre que es desplaça, i no es mereix aquest tracte. O sigui que si no els agraden les estelades ni els crits d'independència, que els moqui la iaia i que s'hi vagin acostumant. I a les institucions europees en general, si això els molesta tant ho tenen molt fàcil: que ens facilitin el reconeixement de la nostra independència, ara que ja tenim l'aval de les urnes, i deixarem de fer aquestes coses. Que nosaltres som els primers que volem no haver d'estar reivindicant contínuament. Un 10, doncs, pel gest espontani de la culerada ahir.

La freda, però: actitud incomprensible dels aficionats durant el transcurs del partit. I no ho dic perquè s'hi referís Luis Enrique. Jo ja havia fet el comentari, indignat, durant el partit. Si hi ha una cosa que no suporto és que l'afició es posi a cantar i animar com boja... quan l'equip ja ha fet la feina. Està bé com a reconeixement, però quan fa falta l'escalf de l'afició és quan les coses van malament. Animar quan es guanya és molt fàcil. En aquest sentit, les declaracions de Luis Enrique són valentes, perquè quan es paga religiosament una entrada o una quota de soci és evident que es té el dret a expressar el que et dóna la gana. Però són necessàries i carregades de raó. Ahir l'onze inicial era el mateix de Berlín excepte Mathieu i Sandro, canvis obligats per les lesions. No fa ni quatre mesos aquests paios (ja sé que cobren molt, però no hi té res a veure) ens van fer enormement feliços. Què ha canviat? No s'han acomodat (la reacció d'ahir n'és la prova) ni s'han tornat dolents de cop i volta. Simplement estan vivint un moment complicat, un inici de temporada ple de lesions i de problemes, i fan el que poden. I ens necessiten. Algú em pot explicar a què treu cap xiular Sandro? Té aquest noi la culpa de la plaga de lesions que patim? És aquesta la millor manera de donar-li confiança? Tant costa animar per ajudar i deixar els xiulets per al final del partit si el joc no ha estat satisfactori?

I és que, a més, ahir no es podia retreure res als jugadors. És cert: van fer una primera part lamentable, sorpresos per la pressió avançada del rival, però no van deixar de lluitar en cap moment. I, a la segona part, les decisions del cos tècnic van ser clau. Es va decidir passar del tradicional 4-3-3 a un 3-2-3-2, amb tres centrals purs i els laterals avançats a la mitja punta. El resultat: molta més profunditat per banda i, sobretot, les línies molt més juntes. Això, juntament amb el lògic desgast dels alemanys, va provocar que el Barça per fi es fes amb el control del joc i comencés a combinar de manera fluida i ràpida. Tot i així, és evident que es va guanyar més per co...ratge que no pas per bon joc. Però això té una lectura positiva: ja comentava l'últim dia que durant aquesta llarga tardor no estem en condicions d'exigir meravelles a l'equip, sinó simplement que sobrevisqui. Ahir ho va fer, i va demostrar que continua sent ambiciós i que té gana. I, donades les circumstàncies, gosem demanar més?

Comentaris (1)01-10-2015 00:38:46

Carta abierta a mi prima Encarna

Querida prima Encarna,

Me dirijo a ti por primera vez. Aún no hemos tenido la oportunidad de conocernos, y tampoco nos hemos comunicado nunca ni por Whatsapp ni por Facebook. No porque sea antipático, créeme: simplemente no me gustan estas moderneces; prefiero el contacto humano, que además muchas veces evita malentendidos.

Pero esta vez siento la necesidad de hacerlo. Estoy seguro de que cuando ayer comentaste un post de mi esposa, tu prima Neus, no lo hiciste con mala intención ni con ánimo de ofender. Es más: no nos has ofendido. Neus y yo tenemos muy claro que los lazos familiares están por encima de las discrepancias políticas.

Sin embargo, tus comentarios me hicieron pensar, y me parecieron un síntoma claro de una gran mayoría de españoles de buena fe que hablan de Catalunya desde el desconocimiento. Con este escrito, sólo quiero ayudarte a entender un poco mejor las cosas. No pretendo convencerte, sólo que tengas otra versión que donde vives no te ofrecen.

En primer lugar comentas: "Sí 48%, No 52%." Hay al menos dos razones para matizar esta afirmación. La primera: es un poco tramposo poner en el saco del No todos los votos que obtuvo Catalunya Sí Que Es Pot (por cierto, por lo que te conozco de referencias, probablemente el partido que habrías votado si vivieras en Catalunya). Porque esta especie de marca catalana de Podemos defiende el derecho a decidir del pueblo catalán. Simplemente, no incluyó la independencia en el programa porque no estaba de acuerdo en la hoja de ruta de Junts pel Sí y la CUP, ya que ingenuamente aún creía que se podía negociar un referéndum pactado con el estado español. Pero muchos de sus dirigentes son independentistas y, probablemente, muchos de sus votantes también. En este sentido, creo que podríamos distinguir entre los votantes de Catalunya Sí Que Es Pot básicamente tres perfiles: el que prioriza el cambio social a la independencia (sin que ello signifique necesariamente que la independencia no le interese), el que quiere la independencia con una fórmula distinta a la propuesta por Junts pel Sí y la CUP y, finalmente, el que no quiere irse de España y confía en que una hipotética (cada vez más) llegada de Podemos a la Moncloa cambie las relaciones entre los dos gobiernos. Por lo tanto, sólo con un referéndum real (que el gobierno español no nos ha permitido hacer de ninguna manera) sabríamos qué porcentage del voto de Catalunya Sí Que Es Pot poner en cada saco.

Segundo matiz, al margen de lo comentado a propósito de Catalunya Sí Que Es Pot: es fácil pensar que los independentistas hacemos trampa. Que dijimos que esto era un plebiscito y que luego contamos escaños en lugar de votos. Pero yo creo que es justo al revés: lo que no puede ser es que el rival decida las reglas del juego (elecciones y no referéndum), pierda el partido y luego se queje de dichas normas. Esto sí que es tramposo, básicamente por una razón: en un referéndum normal, en cualquier debate televisivo habría habido un cara a cara entre un representante del SÍ y un representante del NO. En el juego de unas elecciones, en cambio, en cada debate (quizás te interesó ver el de La Sexta) eran 5 candidaturas contra Junts pel Sí (en el caso de Catalunya Sí Que Es Pot más por ideología anti-Mas que antiindependentista) y la CUP. Cinco contra dos, con lo que ello implica en la distribución del tiempo para exponer argumentos. Es decir: no se pueden pedir resultados propios de un referéndum cuando las condiciones para el debate previo no lo son.

Pero es que, además, hay cosas que estoy convencido de que te horrorizarían tanto como a nosotros si vivieras en Catalunya. ¿Sabías que una organización ultraderechista y franquista se ha dedicado durante la campaña a ir a los asilos a asustar a nuestros ancianos con mentiras sobre el pago de sus pensiones en una Catalunya independiente? ¿Sabías que la diplomacia española ha impedido a catalanes residentes en el extranjero ejercer su derecho a voto porque todos los estudios revelan que ese voto es mayoritariamente independentista? ¿Sabías que ayer se encontraron en un colegio electoral sobres en las mesas que en lugar de estar vacíos contenían ya una papeleta del PP para que si algún despistado no se percataba y votaba otra opción su voto fuera declarado nulo? ¿Os ha llegado que la diplomacia española manipuló la traducción de las declaraciones de un alto mandatario europeo sobre nuestro futuro en la Unión Europea en caso de independencia? ¿Es todo esto decoroso? ¿Es todo esto democrático?

Pues bien, a pesar de todo este juego sucio, un 48% de voto nítidamente independentista. Un exitazo. Y si mis argumentos anteriores no te han parecido suficientes, añado otro: Rajoy tiene mayoría absoluta en el Congreso de los Diputados con un 44% de los votos. ¿Rajoy está legitimado para gobernar España como le da la gana a él solito con un 44% de los votos y los independentistas no lo están para llevar a cabo su proyecto con el 48%?

Esto nos lleva a tu siguiente comentario: "Y con el 52% que ha dicho que no, qué vais a hacer? ¿Echarles?" Ya he comentado que no todo el 52% ha dicho que no, pero al margen de esto aquí no echamos a nadie. Los líderes independentistas han dejado muy claro que el nuevo país lo vamos a construir entre todos, los independentistas y los que no. Porque somos un solo pueblo. Si hay un argumento (por llamarlo de alguna manera) que me parece irritante y ridículo es que la sociedad catalana está dividida. En una sociedad sana, lo normal es que no todo el mundo piense lo mismo. Pero que no todo el mundo piense lo mismo no significa que nos pasemos el día dándonos mamporros con las banderas (aunque dos ediles impresentables de Barcelona sí lo hicieran bochornosamente en el balcón del ayuntamiento). Simplemente, las diferencias ideológicas se resuelven en las urnas. Y, aunque no lo creáis, ayer las urnas nos dieron la razón (sólo hay que echar una ojeada a la prensa seria europea y mundial para darse cuenta). Pero insisto: el nuevo país será de todos. Los independentistas hemos estado años pidiendo votar. Que todo el mundo pueda votar. Es decir, hemos trabajado para que se pueda expresar todo el mundo; también los que no piensan como nosotros. Les tenemos en cuenta y nos ayudan a ser autocríticos. En otras palabras: el nuevo país que construiremos (con una constitución que será aprobada en referéndum, esta vez sí, de forma inapelable) será más cómodo para aquellos que se sienten españoles que no lo ha sido jamás España para aquellos que no nos lo sentimos. Siempre me he sentido un ciudadano de segunda en España, y seré el primero en no tolerar que nadie (piense lo que piense) se sienta un ciudadano de segunda en la nueva República Catalana. Porque no queremos la independencia para quitarle derechos a nadie, sino para tener más; para tener todos aquellos que España nos niega a todos los catalanes, independentistas o no.

Y es que si vivieras en Catalunya sabrías que la nuestra es una sociedad abierta y tolerante, de acogida, de integración pero no de asimilación. Entendemos que hay mil maneras de ser catalán, y nos gusta que así sea. España sólo acepta una forma de ser español, y como no nos gusta por eso nos vamos. España debería preguntarse cómo es posible que personas que han nacido en su seno, como mi padre, la sientan tan lejana mientras que en Catalunya miles de personas que han nacido fuera de ella la sientan como propia y compartan su lucha.

No me malinterpretes. Estoy hablando todo el tiempo de España como institución, como gobierno, como estado. Hablo de sus gobernantes, no de sus ciudadanos. Y no pretendo decir que seamos perfectos, sólo que no somos tan malos como nos pintan todos los medios españoles. Muchas veces me he puesto en vuestro lugar, y os he comprendido. Debéis pensar qué tenéis de tan malo que no queramos formar parte de vosotros. Debéis pensar que nos creemos mejores que los demás. No se trata de eso: simplemente, no nos sentimos a gusto con el trato que nos da el estado, y elegimos libremente marcharnos.

Pero, y esto me lleva a tu tercer comentario, no queremos que para ver a su familia nadie necesite pasaporte. Para poder vernos y darnos un abrazo, los kilómetros que nos separan son los mismos hoy que ayer o mañana. Y tienes razón en tu interpretación de Kavafis: lo importante es el viaje en sí. Hoy hablo contigo para hablarle a toda España, pero también para hablarme a mí mismo. Para recuperarme de una cierta decepción (esperaba que aún fuéramos muchísimos más, lo reconozco) y decirme que sí, que lo importante es el viaje en sí. Y que tal vez con los resultados de ayer el viaje aún será un poquito más largo, pero no me importa. En el viaje he aprendido mucho: he aprendido que el sentimiento independentista no es una cuestión de banderas, ni de lenguas, ni siquiera de identidades. Es una cuestión de dignidad. Y probablemente en lo que queda de trayecto todavía aprenderé más, por lo que mi prisa es relativa. Pero fíjate bien en otra cosa que también dice el poema: hay que tener siempre la idea de Ítaca presente. Porque sin el objetivo, no hay viaje. El objetivo existe, y lo vamos a alcanzar. Más tarde o más temprano, más jóvenes o más viejos, a buen seguro más sabios. Pero lo vamos a alcanzar.

Con todo el amor y el cariño que España nunca nos ha dado,

Tu primo David

Comentaris (4)28-09-2015 23:38:51

Futbol: Barça 2 - Las Palmas 1; i cinema: "Irrational man"

Avui és difícil dir alguna cosa substancial del partit del Barça. I ho és perquè, més enllà que ha tornat a ser el típic entrepà de sorra de les quatre de la tarda, ha quedat eclipsat per la notícia que el país acaba de perdre per una bona temporada una de les seves principals estructures d'estat: Leo Messi. Dos mesos, i més tan a principi de temporada, no haurien de ser una tragèdia, més enllà que els títols es guanyen al maig però es poden començar a perdre a l'octubre. A més, fa un parell d'anys Messi també va estar una bona colla de setmanes lesionat i el rendiment de l'equip se'n va ressentir dignament. El problema, però, és que ara mateix no hi havia pla B. Dit d'una altra manera, el mal el tindríem gairebé igual si els perjudicats haguessin estat Neymar o Suárez. Perquè és evident que, un cop confirmat l'adéu de Pedro, el pla B si al trident li'n passava alguna era Rafinha. Amb el brasiler fora de combat, però, només queden Munir i Sandro, que apunten maneres però que encara estan verds. A partir d'aquí, què cal fer a partir d'ara? Luis Enrique té dues opcions: començar a fer invents (qui podria ser el tercer atacant? Iniesta? Roberto? Adriano? Alves?) o donar confiança als joves (en especial a Munir, per posició natural de l'absent). És evident que hi haurà rotacions i segurament veurem de tot, però no és menys cert que el proper partit és de Champions i és vital perquè es juga a casa després de no haver guanyat el primer, de manera que sembla bastant clar que Luis Enrique farà jugar el millor equip possible... dintre del que té disponible. I, en aquest sentit, jo ho tindria clar: posaria Munir. Si no el fas jugar ni amb totes aquestes baixes, la seva moral pot ensorrar-se definitivament. Si el poses al titular, li estàs donant un missatge en positiu: "nano, jo et volia com a refresc esporàdic del trident, però la cosa se'ns ha complicat i et necessitem. No tinguis pressió, són els dos monstres que t'acompanyen els que tenen la responsabilitat de treure'ns les castanyes del foc. Tu simplement treballa, ajuda'ns i gaudeix del moment." En fi, això és el que jo faria. Dimarts sortirem de dubtes. Mentrestant, sí que em sembla evident que durant els propers mesos no podem demanar a l'equip que es llueixi. Només li podem demanar que treballi, que serri les dents i que sobrevisqui fins a l'arribada dels efectius necessaris. Fa un parell de setmanes comentava que l'equip va tenir un molt bon rendiment al Calderón fins que va poder entrar Messi a rematar la feina. En certa manera, ara es tractaria de fer el mateix a gran escala: fer el cor fort i aguantar, de manera que quan l'argentí torni el vaixell continuï dret i ell pugui rematar la feina.

Completem la tarda anant a veure l'última d'en Woody Allen, "Irrational man". Coincideixo amb la crítica Imma Merino a assenyalar que en el cinema del novaiorquès hi ha constants que es repeteixen. I coincideixo també en el fet de no valorar-ho negativament. Es podria dir que veure una pel·lícula d'Allen és com xerrar amb un vell amic: sempre t'explica les mateixes coses, però sempre t'ho passes bé. A més, per molt que alguns s'entossudeixin a menysprear el seu cinema dels últims anys, de tant en tant és capaç d'introduir nous passos de rosca a les seves velles obsessions, i el resultat són un seguit de preguntes incòmodes que interpel·len l'espectador i l'obliguen a pensar, i això ja és més del que ofereix la majoria del cinema contemporani. D'altra banda, en aquest cas "Irrational man" sembla escrita amb voluntat recopiladora, ja que personalment hi he detectat almenys cinc de les seves constants. I atenció perquè tot el que ve és spoiler total.

Primera constant: les turbulències del desig amorós. El plantejament inicial d'un home entre dues amants d'edats molt diferents ens porta inevitablement el record de "Manhattan", però el cas és que la filmografia de Woody Allen és plena de personatges que dubten sobre cap on dirigir els seus sentiments i, sobretot, que sovint els interpreten malament. A "Irrational man" trobem dues dones que confonen clarament els seus sentiments. La professora s'aferra al protagonista (extraordinari, com sempre, Joaquin Phoenix) i seria capaç de perdonar-li tot, però en realitat simplement l'utilitza per escapar-se de la realitat tediosa del seu matrimoni. L'alumna (la prodigiosa, també com sempre, Emma Stone) confon la fascinació intel·lectual que sent pel professor amb amor. Per això, quan aquest porta a la pràctica una de les seves excèntriques teories, ella en fuig cames ajudeu-me i torna al refugi segur del seu xicot.

Això ens porta a la segona constant: el pas de la teoria a la pràctica, amb "Bales sobre Broadway" com a pel·lícula paradigmàtica. Woody Allen és conscient que és un intel·lectual, i en fa autocrítica. "Bales sobre Broadway" s'obre amb un pla seqüència que dóna voltes al voltant dels molt cultes tertulians d'un sopar que elaboren la següent teoria: si un edifici s'estigués cremant i només hi hagués temps de salvar una cosa, seria preferible salvar un quadre d'un artista de renom que una vida humana, ja que l'art és el més important. Quan finalment un gàngster assassina una actriu perquè la seva pèssima actuació està destrossant l'obra de teatre que ha escrit, però, tots s'horroritzen. El gàngster no ha fet res més que fer el que ells deien: prioritzar l'art per davant d'una vida humana. Però, com diu el professor protagonista d'"Irrational man", una cosa és la teoria filosòfica abstracta i una altra la complexitat de la vida real. Malgrat això, és justament quan ell gosa portar fins a un extrem radical la seva concepció de l'ètica que comença a trobar-se a gust amb ell mateix. Com a contrapartida, però, quan l'alumna descobreixi el seu secret toparà amb la seva incomprensió, de conseqüències tràgiques. No és un tema menor la qüestió de la posada en pràctica de les teories: no oblidem que a la referencial novel·la de Dostoievski, Raskolnikov decideix matar una dona gran només per demostrar-se com de senzill és eliminar una persona.

Naturalment, amb Dostoievski arribem a la tercera constant: la reflexió moral al voltant de l'assassinat. Tal com demostra a "Delictes i faltes" i "Match point", Allen és un ateu que arriba a la conclusió que, en absència de Déu, els crims poden tenir perfecta impunitat. Només has de passar comptes amb els teus remordiments, cosa que no aconsegueix el Colin Farrell de "Cassandra's dream", i una vegada això passa i veus que la policia no et segueix la pista la vida continua amb absoluta normalitat. De fet, tota la psicologia torturada de Raskolnikov després del crim respon més a la por de ser enxampat que no pas al remordiment, de tal manera que s'arriba a la paradoxa final d'haver-se d'entregar per posar fi a l'angoixa causada per la por que el descobreixin. Curiosament, però, aquí Allen capgira la situació i la consciència de l'assassinat resulta alliberadora. El protagonista se sent viu perquè ha actuat en comptes de pensar. Ha fet del món un lloc una mica millor perquè ha eliminat una mala persona. La pregunta és incòmoda: ens hem d'alegrar de la mort d'una mala persona? Dit d'una altra manera: tota vida humana té valor pel simple fet de ser-ho? El César d'"El amanecer del planeta de los simios" ho acaba tenint clar: la vida del proïsme només té valor si aquest n'és digne. És un debat entre la moral i l'ètica. La moral és un codi de valors convencional que et dicta com has de comportar-te de manera global, i des d'aquest punt de vista seria evident que matar no està bé. L'ètica, en canvi, és l'aplicació del que es considera correcte en cada situació pràctica concreta. La discussió entre els personatges d'Emma Stone i Joaquin Phoenix personalitza aquest conflicte des del moment que ella fa un plantejament estrictament moral de la situació. El problema és que, a partir d'aquí, el comportament del professor comença a anar a la deriva i ja no hi ha dubtes que fa mal fet: decideix permetre que un innocent pagui els plats trencats i assassinar l'alumna perquè no xerri. S'ha produït la paradoxa que ha tornat a sentir-se viu per haver actuat d'acord amb el seu sentit de l'ètica, però que justament el retorn d'aquestes ganes de viure provoca que comenci a actuar per instint egoista de supervivència.

I, arribats a aquest punt, apareix en escena la quarta constant: el paper de l'atzar. En un món sense Déu, estem a la seva mercè. Allen suggereix que no existeix la justícia, ni la divina ni la humana, i que som la suma de l'atzar i les nostres decisions. A "Match point" juga de manera deliciosa amb la metàfora de la pilota de tennis capriciosa a l'hora de decidir si passarà o no a l'altra banda de la xarxa després de tocar la cinta. Al protagonista de "Match point" li surt cara i al d'"Irrational man" creu, i tot per l'atzar. Seria un error, em sembla, interpretar la decisió d'Allen sobre qui acaba morint a l'escena de l'ascensor com una forma de judici moral. Com a la vida, decideix l'atzar. I l'atzar no jutja.

Finalment, el protagonista d'"Irrational man" es fica en tot aquest embolic a causa de la cinquena constant, novament provocada per la consciència que Déu ha mort: la recerca de sentit. Un cop has assumit la impossibilitat de l'existència d'un ésser superior, desapareix la por a les conseqüències dels teus actes. Però la llibertat pot ser angoixant, perquè... Quin sentit té la nostra vida si som un bocí insignificant i passatger de la història de l'univers? Com omplir de sentit aquest full en blanc que ens han donat? Crec que és a "Hannah i les seves germanes" que el protagonista troba sentit en el cinema dels germans Marx. I és que l'art, la possibilitat que ens dóna de reflexionar sobre el món i buscar les claus per intentar interpretar-lo, és un gran proporcionador de sentit. Les pel·lícules de Woody Allen, per tant, també.

Comentaris (5)27-09-2015 02:56:29

Futbol: Celta 4 - Barça 1

Hi ha dies que hauria estat millor no llevar-se del llit. Perquè t'adones que, facis el que facis i intentis el que intentis, tot et surt malament. Això és el que li va passar ahir al Barça. Res, absolutament res, li va sortir bé. Va fer un partit desastrós, i cada vegada que malgrat tot semblava que podria reenganxar-s'hi acabava rebent una nova patacada, en forma d'ocasió fallada o contra letal rival.

Però seria injust dir que ahir el Barça no va tenir sort. Com també seria injust dir que el Celta només va aprofitar-se a la contra de les seves errades. La sort a vegades és justa i es porta bé amb qui s'ho mereix, i ahir el Celta s'ho va merèixer de sobres. Va fer un partidàs; amb un joc vistós i alegre, ofensiu, sense pors i sense manies. Va voler jugar sempre a l'atac, encara que això impliqués riscos i el Barça trobés molts espais les poques vegades que aconseguia tenir la pilota a terreny rival. El Celta, per tant, va dibuixar un escenari d'intercanvi de cops, situació que al Barça de la temporada passada no li sabia greu ja que acostumava a fer-se fort a totes dues àrees. Ahir, però, va ser just a l'inrevés, i tota la contundència que li va faltar al Barça li va sobrar al Celta. El peix petit va menjar-se el gros de manera absolutament merescuda. El va superar tàcticament, tècnicament (!), en esperit i en tot el que fes falta. I, com que sé que de tant en tant visita aquest blog un celtista manifest, li dedico la següent anada d'olla: ahir vaig arribar a dir que potser ens penediríem més del que ens pensàvem d'aquest resultat, ja que ens queda el goal-average particular pràcticament perdut, i ves que aquest any el Celta no acabi essent un rival pel títol si continua jugant d'aquesta manera. Exageracions (o no) a banda, una dada per a supersticiosos: segona vegada que vestim la segona equipació, segona vegada que ens en foten quatre.

Comentaris (5)24-09-2015 22:32:13

Cinema: "Tots els homes del president"; i futbol: Barça 4 - Llevant 1

Suposo que a vegades passa que la manera com reps una pel·lícula depèn molt del moment, de l'hora, de l'estat d'ànim... El cas és que ahir aquestes coordenades no eren pas del tot dolentes, però potser un diumenge a la tarda demana una cosa més entretinguda. No ho sé, però el cas és que, malgrat que sóc conscient que sonarà a blasfèmia, vaig considerar que "Tots els homes del president" era una pel·lícula més aviat avorrida. Sóc conscient de les virtuts del film: un guió rigorós, implacable i impecable; unes actuacions carismàtiques i convincents; una trama de detectius en el marc del periodisme... Però tot s'explica d'una manera massa complicada, i si no arribo a saber què va ser el Watergate dubto que amb aquesta pel·lícula ho hagués entès. Tot es perd en un laberint impossible de noms i més noms (hi insisteixo: segurament calia una mirada més atenta que el tedi d'un diumenge a la tarda impedeix), i en alguns moments es fa inevitable desconnectar. Tot i així, hi ha un parell de troballes absolutament per al record: la il·luminació de Veu Profunda a l'interior dels aparcaments subterranis i, sobretot, la seqüència final en què els dos periodistes protagonistes comencen a desmuntar amb l'article que estan escrivint una reelecció de Nixon que tot just s'està produint en el mateix moment en un televisor que queda a un costat del pla fix. De cinema ben fet, en aquesta pel·lícula, n'hi ha molt; és només que s'hauria agraït una mica més de pebre.

El partit del Barça de just després tampoc va ser un prodigi narratiu, però l'equip va complir i va deixar unes quantes bones notícies. La recuperació de jugadors com ara Alves i Adriano és sens dubte benvinguda i permetrà disposar de més efectius en les rotacions, però el millor va ser el missatge que va semblar voler enviar Luis Enrique. Després d'uns dies en què tot el barcelonisme mostrava amb raó la seva preocupació per la precarietat d'efectius en la zona ampla, va semblar que l'asturià volia dir-nos: "tranquils, sempre podem jugar amb un migcampista pur menys." Així, l'equip tècnic va aprofitar la teòrica inferioritat del rival per provar un 4-2-3-1, en què a la pràctica Messi es convertia en el tercer migcampista. Rakitic i Messi es van adaptar perfectament al seu nou rol i van jugar un gran partit i, malgrat que hi ha coses per polir (el joc per les bandes era ineficaç i els laterals i els extrems no s'acabaven d'entendre entre ells), l'opció es va mostrar com a vàlida tant per donar descans a migcampistes titulars com per si algun dia cal una remuntada d'urgència i un plantejament més directe i ofensiu. Una altra cosa és que necessitem que Sandro i sobretot Munir facin un pas endavant, ja que sense Rafinha també la zona ofensiva s'ha quedat sense més possibilitats de rotació per al trident. Al final, i malgrat tots els invents que en algun moment podien fer témer pel resultat, un altre dia a l'oficina i continuem sumant. I a més Bartra, i no només pel gol, va fer un molt bon partit que li hauria de servir per agafar confiança. La situació numèrica de la plantilla a hores d'ara, i més fins al gener, no és l'òptima; però quedem-nos amb les coses bones, que de moment i a les alçades de temporada en què ens trobem no són poques.

Comentaris (5)21-09-2015 23:26:46

Cinema: "El virus de la por"

Independentment del paper una mica estrany que va fer Ventura Pons en la presentació d'"El virus de la por" al Cinema Truffaut de Girona, sens dubte ens trobem davant d'un cineasta a qui cal respectar molt. La seva prolífica trajectòria l'avala com un director atent a les pulsions d'una societat en constant canvi i a la deriva. I, en aquest sentit, la seva enèsima adaptació d'un text teatral resulta exemplar.

En primer lloc, cal dir que Pons aporta bones solucions artístiques a la posada en escena. A vegades pot transmetre la sensació que s'ha acomodat en les adaptacions teatrals, però cal reconèixer que acostuma a tenir aportacions interessants en l'adaptació al llenguatge cinematogràfic. En aquest cas, per exemple, l'ús reiterat de primers plans per empresonar els personatges en l'angoixa del dubte que se'ls genera a TOTS. I, així mateix, la utilització d'una estructura narrativa fragmentada cronològicament que no resulta gens gratuïta: permet, d'una banda, el contrast entre l'arcàdia feliç anterior als fets i la tensió posterior; de l'altra, submergir l'espectador en el mateix desconcert dels personatges a causa de la falta d'informació davant de determinades situacions (una mica i, salvant les distàncies, com feia l'obra mestra "Memento", de Christopher Nolan).

Però, més enllà de les virtuts i les mancances (que també en té, com l'actuació d'alguns intèrprets i una càmera un pèl telefílmica), "El virus de la por" és sobretot una pel·lícula necessària. Així vam tenir l'ocasió de comentar-ho amb la magnífica actriu i protagonista del film Roser Batalla, que va atendre molt amablement els espectadors a peu de passadís després de la sessió. Necessària perquè parteix d'un text que ens adverteix d'una societat instal·lada en la paranoia, que no admet que a vegades les coses passen perquè fatalment han de passar, i que no entén que la sobreprotecció no només és ineficaç a l'hora d'evitar determinades tragèdies sinó que a més resulta contraproduent i poc edificant. El resultat és que el virus de la por s'escampa per tota una societat que pretén viure inútilment de manera esterilitzada i profilàctica, en detriment de les relacions humanes. La por dels pares es trasllada als educadors, que escarmentats han d'estar sempre pendents que qualsevol paraula o qualsevol gest seu no pugui ser mal interpretat com l'indici d'un comportament sospitós. Producte d'això, s'estableix entre ambdós col·lectius una relació construïda des del recel, contrària als valors de respecte i confiança mutus que serien desitjables i necessaris. La pel·lícula no jutja, i es mostra comprensiva amb el patiment de tothom, però deixa clar el seu compromís en la denúncia de la deriva d'una societat deshumanitzada per un virus de la por que les noves tecnologies comunicatives ajuden a escampar amb rapidesa i absoluta incapacitat de reflexió.

Comentaris (7)20-09-2015 00:46:16

Futbol: Roma 1 - Barça 1

Doncs, sí. Vaig poder veure el partit. Només en un país de pandereta es pot muntar un xou com el d'aquests dies a propòsit dels drets de retransmissió. És clar que no cal patir: el més probable és que d'aquí a dues setmanes la qüestió quedi resolta, perquè s'hi veuran implicats els seguidors d'un equip que talla molt més el bacallà. Entre això i el fet que l'equip cada dia surti a jugar amb una samarreta diferent (tot i que la d'ahir era prou maca), et fan venir ganes d'engegar a fer punyetes els totpoderosos que dominen aquest negoci i que l'allunyen de l'espectacle preciós que pot ser quan es limita als protagonistes dels noranta minuts en el terreny de joc.

Però parlem de futbol. Certament, el d'ahir no va ser un partit gaire lluït per part del Barça. No se sabia ben bé què, però faltava alguna cosa. D'una banda, l'equip trigava un món a construir jugada des del darrere, per un abús de conducció i per falta de mobilitat al davant. Per l'altra, un cop es creuava el mig del camp tot s'accelerava massa i faltava paciència. Partit molt fluix del mig del camp i un munt de pilotes que no anaven enlloc. És clar que, com que l'equip no combinava ni arriscava, tenia el partit controlat perquè la Roma tampoc tenia l'oportunitat de jugar a la contra. El partit es movia en un terreny pla, fins que dues jugades antagòniques en deu minuts van canviar-ho tot: poques vegades dos gols han exemplificat tan clarament la diferència de joc entre el Barça i la resta: el Barça, entrant literalment fins a la línia de gol; el rival, en canvi, marcant des del mig del camp. Així són les coses, per bé i per mal.

A la segona part, semblava que el Barça sortia amb un altre aire, però va ser un miratge. Fins que Luis Enrique va voler fer un pas endavant fent entrar Rafinha per Rakitic. Sobre el paper era un canvi natural que no canviava res, però Rakitic estava fos i Rafinha és dels que van de cara a barraca. Però just al cap d'un minut, Rafinha va caure lesionat greument per una entrada criminal (daltabaix per a ell i per a l'equip, que sense ell veurà molt limitades les possibilitats de rotacions fins que puguin entrar els nous fitxatges). Va ser aquí quan la banqueta va prendre una decisió discutible: donar entrada a Mascherano. El més adient potser hauria estat fer entrar Adriano i avançar Sergi Roberto fins a la posició d'interior, però en comptes d'això Luis Enrique va preferir assegurar-se com a mínim l'empat posant en solfa un mig del camp molt més rocós. Resultat: pràcticament no va passar res més (tampoc és que fins llavors haguessin passat gaires coses), i el partit va anar morint lentament en el no-res. No és que el Barça no ho intentés, i en va tenir alguna de molt clara, però el joc ofensiu es va veure massa limitat. Tot i així, ja se sap que cadascú porta un entrenador dins seu, i Luis Enrique sap per què ho va fer: probablement va pensar, no sense raó, que tal com s'havien posat les coses calia garantir com a mínim no perdre, més per no donar tres punts al rival que pel fet de sumar o deixar de sumar el teu punt. I això, en una lligueta tan curta i jugant fora de casa, és raonable. Una altra cosa és que com a aficionat a mi m'agradi que l'equip sigui sempre ambiciós, i ahir el regust que em va quedar va ser que potser no valia la pena haver fet tants esforços ni haver-se preocupat tant per veure el que finalment vam acabar veient.

Comentaris (1)17-09-2015 21:47:53

Cinema: "La visita" i "Fin"; i futbol: Atlético 1 - Barça 2

Esperava amb una barreja de curiositat i temor l'última pel·lícula del meu antigament idolatrat M. Night Shyamalan. Temor no per si aconseguia espantar-me, que ja ho volia, sinó pel risc que fos una nova demostració del seu declivi (que reconec que jutjo d'oïda, perquè senzillament no em vaig molestar a veure les seves dues darreres pel·lícules de pura mala pinta que feien). A vegades genial (especialment amb "El bosque"), erràtic en d'altres ("Señales", "La joven del agua"), Shyamalan ha acabat essent víctima de les mateixes expectatives que generava des d'"El sexto sentido". La gent, crec, anava a veure les seves pel·lícules buscant el mateix que a la pel·lícula protagonitzada per Bruce Willis: terror pur i dur i un gir final que ho canviés tot. I en realitat la majoria de les seves pel·lícules han procurat seguir aquest patró, però quan alguna de les potes de l'equació ha fallat el públic i determinada crítica li han girat l'esquena de manera injusta, com a les notables i molt reivindicables "El protegido" i "El incidente". A mi Shyamalan m'agrada i m'interessa perquè crec que gairebé sempre ha aportat aire fresc al gènere de terror, que sovint peca de ser molt repetitiu en els seus plantejaments i les seves solucions. En definitiva, que tenia moltes ganes de veure aquest seu retorn al gènere i de sortir-ne content. Prova superada? Doncs... gairebé del tot. "La visita" no és una pel·lícula destinada a passar a la història, però té prou virtuts per a l'esperança. En aquesta faula gòtica sobre l'abandonament i les seves demolidores conseqüències, Shyamalan torna a demostrar que per ell el gènere de terror no és només una eina d'evasió sinó també de reflexió. Amb una comicitat molt refrescant i que voreja l'absurd que segurament no se li veia des de "Señales" (divertidíssima la idea del nen de dir noms de cantants famoses cada cop que voldria dir una paraulota), Shyamalan alleugereix la tensió (cuinada a foc lent i in crescendo) que es va generant en l'esgarrifosa visita d'uns nens a casa dels seus avis. Només un anticlímax un pèl massa ensucrat espatlla lleugerament aquesta història sobre com (en paraules encertades de la meva dona en comentar-la) a vegades cal un trauma per superar-ne un altre. I sí: hi ha gir final, però no en la línia un pèl tramposa d'"El sexto sentido" sinó en la de la intel·ligència de la brillant "El bosque". I és que se m'acudeix (i tractant-se de Shyamalan no es pot descartar aquesta intencionalitat rebuscada) que la pel·lícula pot acabar considerant-se una metàfora del desconcert que sentim davant la senilitat, que fa que els nostres éssers estimats acabin no essent aquelles persones que coneixíem. I, tot i que conserva intacta la seva habilitat per ser l'únic que aconsegueix posar-me literalment la pell de gallina en determinades escenes, queda la recança de pensar fins on es podria haver enlairat la pel·lícula si Shyamalan no s'hagués vist obligat, a causa del fracàs crític i comercial de les seves últimes obres, a rodar càmera en mà i flirtejar amb el found footage. Però vaja, si aquesta pel·lícula li serveix de pont per recuperar credibilitat, benvinguda sigui, perquè ens estàvem perdent un gran autor.

Diumenge miro "Fin", l'adaptació cinematogràfica de la celebrada novel·la homònima de David Monteagudo. Sempre passa el mateix en aquests casos: quan un llibre t'ha agradat, el risc que l'adaptació a la pantalla no t'agradi és molt alt. D'entrada, però, encert de càsting: els personatges (almenys en el meu cas) són ben bé com te'ls imagines, a banda de la meva debilitat absoluta per Maribel Verdú (per mi la millor actriu espanyola en l'actualitat). Però la pel·lícula es perd de seguida. I no deu pas ser perquè Monteagudo no hagués construït a la seva novel·la una veu narrativa amb un to d'acotació cinematogràfica que, utilitzada amb intel·ligència, hauria pogut posar les coses molt fàcils al director. Ja s'entén que en la posada en imatges sempre es perden detalls, i que sovint s'han de suprimir o canviar aspectes per fer assumible el guió, però aquí es porten a terme una sèrie de canvis que no només no aporten res sinó que espatllen la tensió dramàtica de manera irreversible (imperdonable, per exemple, l'acceleració de l'aparició del personatge d'El Profeta). Per no parlar d'un final lamentablement complaent. La pel·lícula es deixa mirar, i qui no ha llegit el llibre (com la meva dona) la pot gaudir amb cert goig, però si els americans haguessin partit d'una història així probablement haurien muntat un pollastre memorable. Aquí el director va amb el fre de mà posat, com qui se'n va a passar un altre dia a l'oficina, i a sobre s'equivoca en les poques decisions que pren. I després ens queixem que no es consumeix prou cinema d'aquí...

I, entremig d'aquestes dues pel·lícules, un altre llargmetratge blaugrana de qualitat. Va ser el típic partit contra l'Atlético, de picar molta pedra. Però la superioritat de l'equip va ser absoluta. És cert que Messi va sortir l'última mitja hora (que neixi el fill de Déu per la Diada, és un senyal?) per liquidar el partit amb una exhibició brutal. Però seria molt injust quedar-se amb això. Messi va poder sentenciar perquè prèviament l'equip li va deixar el terreny adobat amb un partidàs col·lectiu. Partidàs potser no per brillantor, però sí per compromís, per esforç, per superioritat en totes les línies i per superioritat de plantejament tàctic. L'Atlético va sortir a fer el de sempre, és a dir, allò que li va sortir tan bé a l'Athletic en la supercopa: pressió avançada i, en cas de ser superada, replegament ràpid i línies ben juntetes penjant del travesser. Però el Barça ho va desarticular tot. Primer, amb una facilitat descomunal per treure la pilota jugada des del darrere al primer toc (com col·labora aquí Ter Stegen!), amb el sacrifici inestimable dels interiors en l'ajuda, tot plegat provocant que als matalassers els agafés la por i pressionessin cada cop més enrere. I després, amb una capacitat combinativa en estàtic i gairebé sense espais admirable. En resum: un cop Neymar va arreglar ràpidament amb el seu golàs l'accident del gol de Torres, l'equip ho havia deixat tot a punt. Ja es podia deixar anar la bèstia. I la bèstia es va trobar un equip trencat, desfet per l'esforç que tots els seus companys l'havien obligat a fer. I, és clar, la bèstia va olorar sang. I va començar el festí. Una setmana més, orgullós de la barreja de talent i esforç d'aquest equip.

PD: Com a resposta als insults, les mentides, les amenaces... continuem somrient. Continuem avançant. Als molts indecisos que diuen que hi ha, només els diria dues coses. La primera, que el canvi social és impossible sense una independència política prèvia. La segona: si es trobessin en un mercat i veiessin una parada que només ven por, i al costat una altra que ofereix il·lusió i esperança... a quina s'aturarien a comprar?

Comentaris (6)15-09-2015 00:08:44

Cinema: "Les combattants"; i lectura: "Romeo i Julieta"

El punt d'inflexió de "Les combattants" és, després de ben bé una hora un xic erràtica, el moment en què els dos protagonistes juguen a enterrar branquetes intentant que no es trenquin en el procés. A partir d'aquí la pel·lícula s'enlaira, i pren sentit el conflicte del qual em sembla que tracta: la dicotomia entre l'estar i el fer. La noia de la parella intueix una amenaça terrible (ecos de "Take shelter"?), i està desesperada per fer. Per aprendre a fer. Necessita fer. El noi, en canvi, basa gran part de la seva existència en l'estar. Entén que no cal estar constantment fent alguna cosa. Sap que per sobreviure cal aconseguir allò que és tan difícil per a aquell qui es converteix en adult: concentrar-se en el moment. Estar. És a partir d'aquest moment que la pel·lícula pren un to a l'estil de "The kings of summer" (però, com que és francesa, molt més bizarre), en què el combat (entès com a recerca d'harmonia) entre els protagonistes i la natura esdevé metàfora de la lluita de l'adolescent per comprendre i ser comprès per l'entorn. Sigui com sigui, l'apocalipsi arriba; o més aviat un preludi d'una amenaça abstracta, inconcreta: la vida adulta que espera, en un món caòtic i a la deriva. Però tots dos han après. Estaran preparats.

I si la llàstima de "Les combattants" és que el pròleg que ha de portar a la tesi és excessiu, fet que provoca que l'interès quedi concentrat i precipitat, precisament la precipitació és el que caracteritza "Romeo i Julieta", última relectura de Shakespeare que tenia prevista. Quina diferència, per exemple, amb els paralitzants dubtes de Hamlet! És cert que en la dramatúrgia de Shakespeare sempre hi ha un moment en què es precipiten els esdeveniments, però és que aquí passa des del començament (deu ser perquè els protagonistes són adolescents?). Des del pas (no sense ironia per part de l'autor) d'un boig enamorament a un altre per part de Romeo, fins al tràgic desenllaç final; passant per la rapidesa amb què també s'enamora perdudament Julieta o les presses dels seus pares per casar-la amb Paris. L'efecte és estrany: el ritme i l'estructura (a còpia de malentesos) són de vodevil, però de vodevil tràgic. El que és innegable és, com sempre, l'enlluernadora capacitat de l'autor en la construcció dels personatges i les situacions. La seva habilitat enalteix qualsevol material, també l'aliè, com aquesta recreació del mite clàssic de Píram i Tisbe.

Però és un mal dia per parlar de mites clàssics i de finals tràgics. Perquè prou m'ha costat escriure tot això per distreure la pena. Avui ens ha deixat (mort cruel, injusta i precipitada) l'Anna, companya de feina i amiga, professora de clàssiques que valia per dotze. Perquè ella concentrava el millor dels dotze déus olímpics. Era Zeus, perquè sense cridar sabia posar els alumnes al seu lloc (i, quan convenia, també algun company). Era també Hera, perquè podia tenir molta paciència i cuidava qui ella creia que s'ho mereixia. Era Poseidó, perquè no sabia estar quieta i podia fer tremolar la terra amb la seva energia. Era Demèter, perquè la seva capacitat d'iniciativa sempre donava fruits originals. Era Dionís, perquè no parava d'organitzar esmorzars i dinars. Era sobretot Atenea, perquè el seu discurs sempre era un dels més savis de la sala de professors. Era Apol·lo, perquè gaudia de les arts. Era Àrtemis, perquè les seves fletxes sovint feien diana. Era Afrodita, perquè li agradava molt parlar de l'amor... i altres coses venèries. Era Hefest, perquè construïa amb paciència tot de coses bones. Era Ares, perquè quan convenia donava guerra. I era Hermes, perquè li encantava portar-te missatges tranquil·litzadors quan et veia angoixat. A mi sempre em va ajudar. Des del primer dia que vaig arribar a l'institut, espantat perquè havia de fer llatí i no en recordava res. Odio parlar d'ella en passat. Descansa en pau, Anna. Un petonàs a l'Olimp, que des d'avui t'acull.

Comentaris (10)08-09-2015 22:44:24

Pàgines: 12345620212223242536  <>