login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Un món perfecte"; i futbol: Atlético 0 - Barça 1. Campions de lliga!

Dissabte a la tarda. Si tot va bé, a vint-i-quatre hores de ser campions de lliga. Passem l'espera recuperant una d'aquelles pel·lícules de Clint Eastwood que tenen una aroma de clàssic irresistible. La pel·lícula és un prodigi narratiu; amb un control admirable del ritme, dels diàlegs, de l'escena, de les situacions. Eastwood es reserva un paper secundari, com el típic policia rondinaire i més enllà de la llei que l'ha acompanyat en bona part de la seva filmografia. Els seus personatges acostumen a ser així: rondinaires, arrogants, conservadors... però en realitat més tendres que un pa del dia i amb un sentit de l'ètica que molts ja voldrien. També l'autèntic protagonista, interpretat per Kevin Costner, té dues cares: es tracta d'un criminal fred i calculador, però alhora d'algú marcat pel seu passat que en realitat té bon cor, i que troba en el seu petit ostatge l'oportunitat d'exercir el paper de la figura paterna que a ell li va mancar. Qui vulgui es pot polir la pel·lícula com una road movie amb una síndrome d'Estocolm de manual, però és molt més que això. Eastwood no estalvia el seu habitual traç gruixut (l'escena del governador amb la mare i els periodistes) i el seu àcid sentit de l'humor per denunciar la hipocresia d'una societat que s'està quedant sense referències morals. Provoca una empatia gairebé instantània de l'espectador cap al criminal, però també cap al seu perseguidor, i ho resol amb una seqüència final esplèndida amb tocs de western, i aconsegueix així un to que només molts anys després, amb "Gran Torino", serà capaç d'igualar o fins i tot superar. Cal veure-la.

I arribem així al moment esperat. Diumenge a la tarda. Primera oportunitat de guanyar la lliga. El partit és estrany. Sembla com si cap dels dos equips s'hi acabés de fer. Hi ha poca intensitat, i la circulació de la pilota és molt lenta. El partit és com si fos de plom, ajudat per la calor i una gespa massa seca. Però si una cosa té el Barça és paciència, i de mica en mica va controlant cada cop més el partit. I quan falta mitja horeta mal comptada, passa l'inevitable: Messi. Paret fantàstica amb Pedro, i golàs posant la pilota lluny de l'abast del porter envoltat de més de la meitat dels jugadors rivals. No hi ha qui l'aturi. I a l'equip tampoc, malgrat que darrerament dóna certs símptomes de fatiga, o si més no de falta de frescor en el seu joc. Aniran molt bé quinze dies sense exigències per carregar piles. Al final, retorn a una habilitat que semblava perduda: la capacitat de defensar-se amb la pilota; mentre la tinc jo, els altres no em poden fer mal.

S'acaba el partit. Som campions, i em sento estrany perquè gairebé no sento res. Lògicament estic content, però no sento una explosió de joia. Segurament és per l'efecte de la lliga, una competició de llarg recorregut i que es cuina a foc lent. Passa el que sempre dic que passa: que he gaudit molt més del viatge que de l'arribada a Ítaca. O potser també és que tots plegats anem dient que ja ha caigut el primer títol, i contenim l'èxtasi pel que ha de venir (aposta arriscada, perquè no tenim la garantia absoluta que hagi de venir res més, tot i que tots hi confiem, i potser estem perdent una ocasió única de celebració). Sigui com sigui, donem la raó a Schopenhauer i la nostra voluntat esdevé insaciable, com si la culminació del desig només pogués portar-nos al tedi. Potser tot es redueix a la sàvia cançó de Mazoni: no n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria.

Comentaris (11)18-05-2015 23:13:15

Futbol: Bayern 3 - Barça 2

Avui no escriuré gaire. En primer lloc, perquè entre que avui he plegat molt tard de la feina i que després he estat pendent de la segona semifinal, se m'ha fet tardíssim, però al mateix temps aquest article ja no podia esperar més. En segon lloc, perquè escriure molt m'obligaria a posar-me analític, a parlar de la lamentable segona part de l'equip i a reconèixer que de fet fins i tot la primera va ser dolenta (gens de control, massa ocasions concedides, equip massa separat... però almenys, això sí, contraatacs i arribades letals del trident màgic). I avui no és el moment de tot això.

Avui l'única cosa que importa és que som a la final de la Champions. Com si fos tan fàcil. I que podrem gaudir de tot el que envolta una final EUROPEA de debò, sense ximpleries. Som a noranta minuts per competició de ser campions. Qui ens ho havia de dir fa quatre mesos? Recordo que, quan tot semblava a punt de caure a trossos, va haver-hi un partit que va servir de punt d'inflexió i que em va permetre expressar-me amb optimisme per primera vegada: l'enfrontament de lliga al Camp Nou contra l'Atlético. Una volta sencera de competició després, ha arribat l'oportunitat de sentenciar. Que així sigui.

Vaja, que avui no es pot escriure gran cosa perquè el sentiment és d'una gran alegria, d'aquelles en què les paraules són insuficients. I des de fa res, unes horetes, la sensació de felicitat futbolística és tan gran que fa mitja por i tot.

Comentaris (4)14-05-2015 00:56:48

Futbol: Barça 2 - Real Sociedad 0

Tot i que va ser força espessot, hi ha moltes coses que es podrien comentar del partit de dissabte. La principal, que com havia passat contra el València l'equip va donar mostres de certa fatiga física i mental. Un partit dissabte a la tarda després d'una intensa jornada de Champions en dimecres és sinònim de patiment. La calor no hi ajudava, les cames pesaven més del compte i la ment no era tan àgil. Al Barça li va costar molt agafar ritme, i la pilota circulava massa lenta. Quan per fi va arribar el gol, ja a la segona part, l'equip va continuar patint per sentenciar. El cansament es va fer especialment evident en Messi i Suárez, que ho juguen tot, i l'uruguaià sempre al límit. Tot i així, no cal alarmar-se: tot plegat és normal, i el més important és que l'equip acaba tirant igualment els partits endavant. A més, en general ha demostrat arribar en plena forma al tram final, i la fatiga de dissabte cal atribuir-la també al fet que, tot i que ho va fer molt bé també en aquest àmbit, dimecres l'equip va haver de córrer una bona estona sense la pilota, que sempre cansa més. I, d'altra banda, mentalment és difícil tornar a afrontar un altre dia a l'oficina, per molt decisiu que sigui, en plena ressaca posterior a una festassa com la de dimecres passat.

Un altre aspecte molt destacat: Luis Enrique. A Sevilla, molts li van retreure el canvi de Xavi per Neymar en considerar-lo massa conservador. No es queixaran, doncs, de la decisió que va prendre dissabte: amb 1-0 i la temptació d'especular amb el resultat, va donar entrada a Pedro per Rafinha. Un punta més i un migcampista menys. Va canviar el dibuix buscant la sentència, i la va obtenir. Per tant, tots tranquils: demà no hi haurà especulació amb el resultat a Munic. Per molt que a l'anada aquest Barça demostrés que també sap jugar sense pilota, va quedar clar que ho fa per necessitat i no pas per gust. Tot i així, jo crec que demà veurem un Barça que voldrà jugar vertical, aprofitant els espais que inevitablement deixarà el Bayern, i només si marquem apostarem per la possessió i perquè ja no passi res més. Almenys, és el que em suggereix Luis Enrique.

Finalment, també es podria parlar del paper que juguen alguns jugadors que no ocupen els titulars però que són molt importants. Alves acabarà per fer-me retirar tots els improperis que li vaig adreçar durant bona part de la temporada. Xavi continua essent importantíssim tant per donar pausa a l'equip com per assumir el rol d'humil dosificador del mig del camp en partits menys atractius. I ja no sé quin porter m'agrada més: Bravo és més sobri, i brillant en el joc aeri, segurament la principal llacuna de Ter Stegen, que en canvi és més decidit en les sortides quan l'esquena de la defensa queda venuda. Tots dos són boníssims, i excel·lents en el joc de peus. Per últim, què es pot dir de Pedro? D'acord que darrerament havia abaixat el rendiment i que a principi de curs no va saber aprofitar l'absència de Suárez, però aquest noi seria titular a qualsevol equip amb una davantera normal i no extraterrestre com la nostra. I ho assumeix amb professionalitat, en silenci, i fa coses com l'extraordinària xilena de dissabte, vital per poder respirar tranquils i que si l'hagués marcat qualsevol dels del trident faria córrer rius de tinta durant setmanes.

Però tot plegat queda en un segon pla després que el segon classificat empatés a casa. Ara tenim marge d'error (mira que ha estat estressant no tenir-ne; dissabte a la mitja part, sense gols i sense ungles). Necessitem una victòria en dos partits. Diumenge (dono per fet que finalment no hi haurà vaga perquè en aquest país de pandereta els gossos borden molt però mosseguen poc), de fet, en fem prou d'aconseguir el mateix resultat que el segon classificat per ser ja campions, però per no dependre de ningú el millor seria guanyar al Calderón, fet que (a banda de no haver d'afrontar altre cop l'última jornada sense marge d'error) ens permetria girar la truita del que va passar al final de la lliga passada. No es pot dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat, però tot apunta que després dels resultats de dissabte (ho dic amb la boca ben petita perquè no porti mala sort) la temporada NO acabarà en blanc. I, a partir d'aquí, a somiar.

Comentaris (1)11-05-2015 23:38:20

Futbol: Barça 3 - Bayern 0

Hi ha una imatge del partit d'ahir que il·lustra a la perfecció per què, es digui el que es digui, sempre és millor jugar el primer partit d'una eliminatòria fora de casa. Els jugadors comencen a estar cansats, sembla que el Bayern cada cop se sent més còmode, el resultat no s'ha mogut del 0-0 inicial i només queden vint minutets. I la imatge és la següent: Luis Enrique i Unzué dialoguen entre ells, capficats, conscients que cal introduir algun canvi però sense decidir-se. M'imagino el seu dilema: necessitem més control al mig del camp, Xavi ha d'entrar, però no hem marcat. Caldria sacrificar un davanter, perquè si el Bayern continua trobant-se amb situacions de superioritat al mig del camp podria acabar fent-nos mal, però costa prendre aquesta decisió perquè no hem aconseguit ni un gol de botí. Però un 0-0 no és dolent del tot; l'important és no encaixar... Tot això els devia passar pel cap, fins que va aparèixer Messi i va dir que ja n'hi havia prou.

El que vull dir és que estic segur que el Barça, que va fer un partit fantàstic, hauria atacat amb molt més convenciment si aquest primer partit s'hagués disputat a Munic. Com ho va fer a Manchester i a París. Però aquí calia no tornar-se boig, i tot el partit va ser molt més racional... Fins que va aparèixer Messi i va dir que ja n'hi hava prou.

En una conversa amb un amic m'he adonat que qui només n'hagi vist el resum (com era el cas del meu interlocutor) no es pot fer ni la més remota idea de la grandesa del partit d'ahir. Va ser una batalla preciosa per la pilota. El Bayern va tenir-la un pèl més, però el Barça va ser molt més profund. Només el Barça va fer treballar el porteràs rival. El pla de Guardiola era clar: poblar el mig del camp per deixar el Barça en inferioritat en aquesta zona. Li va funcionar a mitges, i només els primers deu minutets. Perquè els jugadors del Barça van ser més solidaris entre ells que mai, van saber estar sempre molt juntets i, per damunt de tot, tenien un Rakitic immens que treballava per quatre. Això va obligar Guardiola a rectificar, perquè si el Barça aconseguia la pilota era un suïcidi enfrontar-se al temible trident atacant blaugrana amb només tres defenses. De mica en mica, doncs, el Barça va anar fent seu el partit i, com ha passat altres vegades, va semblar que convertia els bavaresos en un equip vulgar. Al descans, però, s'hi va arribar 0-0 perquè Neuer és un porter d'una altra galàxia.

La segona part no va començar bé. El Bayern es va fer l'amo de la possessió i el Barça no sortia de la cova, entre altres coses perquè no està acostumat a perseguir la pilota i quan la tenia es precipitava. I així es va arribar a la situació descrita al principi d'aquest article. Aleshores, crec haver-ho dit ja, va aparèixer Messi i va decidir que ja n'hi havia prou.

I és que no hi ha paraules per descriure el que és Messi, l'assegurança de vida que és per a l'equip. Qualsevol cosa que pugui dir s'haurà dit ja. Però crec que serem injustos si focalitzem el triomf exclusivament en l'argentí. Va ser decisiu, evidentment, però dir que va sentenciar el partit ell solet seria injust. Injust per als seus companys, que es van buidar i que amb la seva pressió avançada el van deixar dos cops (un Alves i un Rakitic) en situació de definir com només ell sap fer (el segon gol és antològic; ja ha passat a la història). Injust per a Luis Enrique, que ha fet una feinada perquè aquest equip sigui la màquina que és ara. Injust per a Guardiola, perquè els que no el suporten (d'aquí i d'allà) ja s'han afanyat a dir que el de Santpedor guanyava només perquè tenia Messi (com si no hagués estat ell qui més va col·laborar decisivament a convertir-lo en el monstre que ara és). No hi ha cap necessitat de fer llenya de Guardiola. Respectem el llegat que ens ha estat donat.

Però, malgrat que no m'he pogut estar de fer aquestes estirades d'orelles, avui és un dia per gaudir. Dissabte tornarem a lluitar per la lliga sense marge d'error, i dimarts ens tornarem a posar nerviosos davant la possibilitat que el Bayern pugui remuntar. Però avui cal assaborir la felicitat provocada per l'èxtasi de l'últim quart d'hora del partit d'ahir. Encara pot passar de tot, i poden arribar decepcions doloroses (tot i que mai fins avui m'havia sentit tan optimista), però passi el que passi aquesta temporada en cap cas serà un fracàs. Perquè els culers hem recuperat la llum als ulls i l'orgull quan parlem del nostre equip.

Comentaris (5)07-05-2015 22:27:19

Futbol: Còrdova 0 - Barça 8; i cinema: "Una història de violència", "El xai Shaun" i "El quinteto de la muerte"

Dijous passat, em trobava a la sala de professors quan va entrar un company i em va preguntar si havia vist l'última d'en Cristiano Ronaldo. Li vaig contestar que sí, i tots dos dèiem que era una actitud impresentable. Ens referíem a la reacció del portuguès quan Arbeloa li va prendre sense voler un gol que ell ja estava a punt d'afegir al seu compte personal. Mentre els seus companys celebraven el gol, ell colpejava amb violència la pilota i posava cara de pomes agres. Amb la mateixa cara va abandonar l'estadi: semblava importar-li un rave que el seu equip hagués aconseguit tres punts molt importants en la lluita pel títol de lliga. Ens en fèiem creus: una vegada més, el madridista superava la seva pròpia caricatura. Mentre parlàvem d'això, va aparèixer en escena la típica persona que amb un to entre displicent i agressiu ens va fer saber la seva important opinió, segons la qual semblava mentida que dues persones amb cultura com nosaltres perdéssim el temps parlant d'aquestes ximpleries (pel que sembla, si ets professor i tens una mica de cultura has de parlar obligatòriament sempre de coses serioses). Literalment, ens va dir que ens ho hauríem de fer mirar pel fet d'estar tan pendents de tot el que fan uns paios que guanyen molts més diners dels que nosaltres guanyarem en tota la vida. El meu company va optar per callar i posar-se a fer les seves coses. A mi m'hauria agradat dir que tenia raó en el fet que el món del futbol és d'una frivolitat enorme, però també reivindicar el meu dret a parlar de frivolitats. Però no m'agrada donar la raó a la gent que m'ha parlat amb mala educació. A més, hauríem discrepat en la valoració del futbol com a espectacle en si, que a mi m'entusiasma, i no valia la pena. I menys encara intentar fer-li entendre que l'actitud de Cristiano era rellevant perquè aquests paios que diu ella són (ens agradi o no) un model per als nostres adolescents. Però vaig decidir amorrar el cap a la pantalla de l'ordinador per no discutir i per evidenciar-li que havia pres la decisió d'ignorar-la. Quan la gent fa discursos des de la consciència d'una suposada superioritat moral i intel·lectual, val més deixar-ho córrer. M'hi he trobat ja massa vegades en això del discurs contrari al futbol, tot i que jo sóc considerat i no parlo mai de futbol a ningú que sàpiga que no li interessa (però hi ha gent a qui molesta que dues persones en parlin, malgrat que ningú els hagi convidat a la conversa). De manera que faig el mateix que quan em trobo algú que em diu que els professors vivim molt bé: deixar-lo feliç en la seva atrevida ignorància.

Per què explico tot això? Doncs perquè em ve de gust començar el comentari sobre la golejada de dissabte parlant d'un gest que a mi no em sembla gens insignificant, com és el que va tenir Messi en deixar que fos Neymar qui llancés el penal que va significar el 0-7. Cristiano va reaccionar de la manera que abans comentava perquè es troba en plena disputa per ser el màxim golejador amb Leo Messi. L'argentí, en canvi, va reaccionar d'una manera molt diferent: conscient que pocs minuts abans havia pres un gol cantat a Neymar, que no tenia la tarda però que tot i així va fer el gest d'apartar-se a l'últim moment perquè el seu company augmentés el seu compte de gols, a Messi li va faltar temps per deixar xutar al brasiler un penal que ell mateix havia forçat. El contrast amb l'actitud de Ronaldo és aclaparador, i el gest de Messi també és rellevant com a model per als adolescents. Potser tot això són frivolitats, però personalment penso que és una sort que, ja que sóc incapaç de suportar en Justin Bieber o la Miley Cyrus i tampoc mouré ni un dit per seguir la saga de "Divergente", tingui aquest fil conductor amb els nanos per trobar exemples a l'hora de reflexionar amb ells al voltant de valors positius i negatius. I això no té res a veure amb els colors: si algun dia algun jugador del Barça mossega algú (per dir alguna cosa), també trobarem l'ocasió de parlar-ne.

En fi, és igual. L'important és que l'equip va tornar a guanyar amb molta solvència i el títol s'acosta, tot i que no serà fàcil. Haig de reconèixer que això de no tenir ni un empat de marge em comença a estressar, i que a la primera part vaig patir una mica massa. Però aquest equip té molt clar el que vol, i en els primers 40 minuts de desert golejador va picar tota la pedra necessària per desgastar el rival, malgrat l'horari i els 32 graus de temperatura, que feien que la gespa estigués molt seca i les cames pesessin. Curiosament, aquesta vegada la golejada es va completar en una segona part en què l'equip va jugar caminant, però és que el Còrdova (aquest sí) es va rendir perquè la seva moral era ja molt fràgil. Alguns jugadors van poder descansar després que Luis Enrique hagués optat encertadament per posar l'onze titular de gala, i el més destacat és que per segon partit consecutiu va substituir un migcampista per introduir Pedro. Alguns diuen que és perquè cap dels de dalt s'enfadi, però és més que possible que Luis Enrique estigui aprofitant la placidesa d'aquests darrers partits per provar fórmules atacants alternatives per si arriben emergències que esperem que no es produeixin. Tot va bé, ho tenim tot a tocar, però qualsevol ensopegada ens pot deixar sense res. Prudència, doncs, i de moment contra el Bayern amb tota la il·lusió que aquest final de temporada genera, però sense gens d'eufòria.

Vam rematar el dissabte recuperant "Una història de violència", de David Cronenberg. Tornar-la a veure em va refermar en les sensacions que m'havia deixat la primera vegada: una pel·lícula impecablement filmada i narrada, d'aroma clàssica i de contingut contundent, però que potser és un pèl massa explícita en el seu plantejament. Continuo pensant que dos anys després, amb la magistral "Promeses de l'est", Cronenberg va culminar amb molta més subtilesa el plantejament d'"Una història de violència". Tot i així, "Una història de violència" és magnífica, especialment en un pròleg que és tota una lliçó de domini del pla seqüència i del temps narratiu per generar tensió, i també en un anticlímax memorable que demostra que els gestos i les mirades expliquen més que mil paraules. A més, no és difícil concebre el film com una metàfora d'una societat nord-americana construïda a partir de la violència i que ha de conviure amb el seu passat i acceptar-lo per poder redimir-se. Impressionant, i lúcida, la mirada del director canadenc.

I sí, ahir vam anar a veure "El xai Shaun". Què passa? A veure, segur que l'hauríem gaudit molt més amb la nebodeta, que a més hauria estat la coartada perfecta perquè la noia que ens va vendre les entrades no posés aquella cara de sorpresa. Però no va poder ser, i hi vam anar igualment perquè entenem que cal superar el prejudici que les pel·lícules d'animació són només per a nens. I perquè ens agraden les entremaliadures del xai Shaun. I perquè ens donava la gana i no tenim cap voluntat de prestigi intel·lectual especial. Tot ens va bé si està fet amb una mica de gràcia, i el xai Shaun en té molta. La nostra principal curiositat era veure com se'n sortirien els creadors d'aquest entranyable personatge per estirar el mecanisme de gags pensats per a capítols de cinc minuts en la sèrie televisiva fins a convertir-ho en un llargmetratge. I el guió se'n surt molt bé amb la idea d'apartar els animalons de la granja i obligar-los a anar a la gran ciutat. S'aconsegueixen així un parell o tres de situacions d'un caos divertidíssim, i la trama també funciona en els moments de més pausa. Tècnicament espectacular, la pel·lícula fins i tot ofereix a qui vulgui veure-la una crítica a l'adotzenament de les persones a les grans ciutats (les ovelles tenen molta més personalitat que els individus que van bojos per un pentinat perquè s'ha posat de moda a les xarxes socials) i un elogi de la rutina ben entesa. Però tampoc cal buscar tres peus al xai: hi anàvem a passar una bona estona, i així va ser. I això que potser el xai Shaun estava més capficat i menys entremaliat que altres vegades, i potser no ens va fer riure tant com esperàvem. Però s'agraeix aquest humor blanc i aquest cant a la vida i a la creativitat. Llarga vida al xai Shaun!

I avui escuro les meves últimes hores de pont (perquè els professors vivim molt bé) amb un clàssic sorprenent. N'havia sentit a parlar, però només n'havia vist el remake dels germans Coen, anomenat aquí "The Ladykillers", curiosament el títol original d'aquesta "El quinteto de la muerte". Veient-la, se'm fa fàcil entendre què hi van trobar els Coen per adaptar-la, sobretot en la manera absurda com un robatori acaba complicant-se i l'ambició acaba emportant-se tothom per davant per les estúpides malfiances entre tots plegats. Una pel·lícula potser menys divertida del que ella mateixa es pensa, però amb un final entranyable que et fa creure en l'esperança que sí, que sigui la bona gent qui se'n surti.

Comentaris (3)04-05-2015 22:10:50

Futbol: Barça 6 - Getafe 0

Quan vaig tenir la idea d'aquest blog, vaig pensar que em seria difícil escriure sobre cada partit del Barça. Que no sempre tindria alguna cosa a dir. Però el cert és que ha anat passant el temps i sempre se m'ha acudit alguna cosa, perquè el Barça és un univers tan gran que sempre hi cap alguna anàlisi o alguna emoció.

Doncs bé, avui sí que és d'aquells dies en què em costa trobar què dir. No pas per falta d'arguments, sinó més aviat perquè tinc la sensació que estic començant a repetir-los. Em sembla que a aquestes alçades de la pel·lícula ja hauria d'estar prou clar que l'asseveració segons la qual aquest Barça fa un futbol pobre, que viu del resultat i que només sap córrer ja no s'aguanta per enlloc. Però encara hi ha gent que compara el futbol de Luis Enrique amb el de Mourinho, i a mi no m'entra al cap. En fi, ja s'ho faran els que vulguin mantenir-se ancorats en un romanticisme estèril que els impedeix valorar els moltíssims mèrits del present. Segur que en l'eliminatòria de Champions que s'acosta es faran sentir més que mai. Jo, personalment, des de l'admiració i l'estima que sento per l'actual entrenador del Bayern, penso animar amb totes les meves forces el meu Barça, perquè considero que no té res a envejar estèticament al conjunt bavarès.

Bé, al final he sabut què dir. I hi puc afegir que en dies com avui, en què he arribat justíssim per veure el partit després d'un dia molt llarg, m'adono que sí, que ser del Barça és el millor que hi ha. Un gran motiu per acabar el dia amb un bon somriure.

Comentaris (1)28-04-2015 23:57:51

Futbol: Espanyol 0 - Barça 2; i cinema: "Felices 140" i "El mundo según Barney"

Sí, és clar, ara haurem de tornar a sentir l'argument de sempre: ´"és que aquests de l'Espanyol són una banda" o bé "és que l'Espanyol no s'hi va fer". El segon argument es desmunta sol: si un equip tenia ganes de fer-nos la guitza en el que queda de lliga pel simple plaer de fer-nos-la aquest era, sens dubte, l'Espanyol (només cal veure els insults constants de la graderia). I, pel que fa al primer, ha perdut completament la credibilitat a còpia de repetir-lo: tots els equips que juguen contra el Barça són una banda: el City, el PSG... Tots. Home, d'acord que l'equip blanc-i-blau sí que no és gran cosa, però és que la mitja hora inicial del derbi és sublim per part del Barça. L'Espanyol ni la toca, i quan se n'adona es troba 0-2 i encara s'ha de presentar al camp. Però això és en gran part mèrit del Barça. I es dirà també, és clar, per part dels pessimistes de sempre (que inconscientment es fan seus els arguments de la caverna mediàtica, com els anteriorment esmentats) que aquest Barça és massa intermitent, que fa primeres parts molt bones però després es desinfla. Doncs tampoc és cert: contra el Sevilla competeix bé a la segona part, però la sort li gira l'esquena; a la tornada contra el PSG, el que fa és dosificar-se, i a l'anada a París fa el partit més complet malgrat no arribar a les puntes de brillantor d'aquests altres enfrontaments. I contra l'Espanyol... Doncs resulta que ha de jugar gairebé tota la segona meitat amb un home menys per una ximpleria, però no es descompon i no passa cap mena d'angúnia. Només la inferioritat numèrica i la necessitat de dosificar-se van salvar l'Espanyol de la humiliació. Atenció, perquè (parafrasejant un cop més uns conceptes de Ricard Torquemada) aquest Barça comença a anar més enllà de competir per començar a SOTMETRE els rivals. I des de la possessió!

Amb la satisfacció per aquest resultat (i també per haver gaudit mitja horeta d'un concert molt proper i sorprenent d'Els Amics de les Arts a Girona) ens adrecem al cinema per veure "Felices 140", sense cap expectativa especial, més enllà que sembla el més potable enmig d'una cartellera força mediocre. La primera part de la pel·lícula, efectivament, no és res de l'altre món. Està bé, però s'ha fet mil vegades. Però de sobte tot canvia, a partir d'un gir inesperat de la història. I el que ve confirma que darrerament hi ha una tendència clara en el cinema actual de reflectir, arran de la crisi actual, les misèries del capitalisme. I cal estar satisfets, perquè trobem molts cineastes molt diferents que ens ofereixen aquesta visió crítica de mil maneres diverses; sense caure en tòpics ni en pamflets, sinó amb enginy i imaginació, cadascú a la seva manera. També Gracia Querejeta se'n surt amb estil, i deixa un final esperançador que ens alerta que a la bondat li caldrà recórrer a la murrieria per sobreviure en aquests difícils temps que ens toca viure.

La (relativa) decepció arriba diumenge, quan ens posem "El mundo según Barney". La lectura de la sinopsi ens suggereix una pel·lícula enginyosa, però res més lluny de la realitat. Excessivament llarga, la pel·lícula és de tot menys trencadora. Absolutament conservadora en fons i en forma, ens ofereix un relat força convencional (malgrat que sembli pretendre el contrari) que es mira de gust però que no aporta gaire res, i que probablement s'oblida al cap de poques hores. Un entreteniment digne, i poca cosa més. Tot i que pels actors ja val la pena.

Comentaris (3)27-04-2015 22:26:02

Futbol: Barça 2 - PSG 0

La ignorància és molt atrevida, i és molt fàcil rebutjar una cosa que no coneixes amb l'argument que és l'opi del poble, el pa i circ i totes aquestes coses. Però l'autèntic circ, l'opi del poble, és tot el que envolta el món del futbol. No pas els noranta minuts d'un partit. El cert és que aquella gent a qui no agrada el futbol (cosa molt respectable, evidentment) no sap el que es perd. Perquè aquest espectacle ho té tot: èpica, estètica, lírica, passió... Poques coses funcionen tan a la perfecció com a metàfora de la vida mateixa. Per exemple, el talent és important, però l'atzar també juga. La capacitat és fonamental, però l'actitud té molt de pes. I la mentalitat és bàsica per assolir els reptes.

Escric tot això perquè el magnífic partit del Barça ahir no s'explica sense aquest factor clau: la mentalitat. Ahir el risc principal era un d'aquells obstacles que fan que les coses es torcin a la vida: creure's abans d'hora que ja està tot fet. El Barça, però, es va treure de sobre aquest fantasma amb intel·ligència, i va decidir jugar el partit com si tot estigués encara per fer. Com si fos un partit de lliga més en què es comença 0-0, amb l'única tranquil·litat de no haver de marcar necessàriament, però amb el desig profund de fer-ho. En definitiva, de tornar a repetir des del començament tot el que s'havia fet bé en l'enfrontament anterior, i si podia ser corregit i augmentat.

I això és el que va fer el Barça, i el resultat va ser una primera part excelsa: pressió avançada, circulació ràpida, ambició... Sense adonar-nos-en, 2-0, i el Barça que llavors sí que finalment va tenir tota la segona part per jugar descansant, que el que queda és molt dur. És clar que com que el meu cervell culer treballa incansable per fer-me la guitza i espatllar-me els orgasmes futbolístics, de seguida la placidesa restant va fer que comencés a rumiar que en aquesta competició arribaríem només fins on el Bayern decidís. Però aquest complex d'inferioritat és inadmissible quan es té el millor jugador del món, per molta piconadora que sigui l'equip bavarès i per molt respecte que inspirin els altres semifinalistes. Es tracta de gaudir del moment, i esperar amb les mans obertes tot el que pugui arribar. I la veritat és que de motius per a l'optimisme ens en sobren: quan veus un Iniesta sacrificat però que encara pot brillar, un Dani Alves en el seu millor moment de la temporada (sí, aquesta frase l'he escrit jo; sembla mentida), una porteria més que ben guardada, una davantera insaciable, un Messi potser sense tanta màgia però molt més complet i més solidari amb els companys que mai... Només es pot estar satisfet. Podem guanyar-ho tot o perdre-ho tot en aquests nou (o tant de bo deu) partits que falten, però crec que podrem dir que n'estem orgullosos i que ens hem divertit (conceptes als quals ni ens vam acostar la temporada passada).

I és que potser va sent hora de reconèixer-li algun mèrit a Luis Enrique. En aquest sentit, un detall revelador: després d'haver rebut tantes crítiques per un joc directe que obviava el mig del camp, resulta que quan ahir va poder començar a fer canvis per donar descans a alguns pilars en els dos primers casos va optar per migcampistes. La pilota continua sent la gran protagonista. Bayern? Madrid? Juventus? Que passi el següent, que segur que patirem. Que passi el següent, que segur que ens ho passarem bé.

PD1: Els de sempre diran que els del PSG, com els del City, eren una banda. Doncs que ens avisin quan arribin els rivals seriosos, perquè si aquesta és sempre l'anàlisi al final semblarà que en comptes de la Champions estem jugant el Gamper. Una mica de seriositat, sisplau, i de reconeixement dels nostres mèrits...

PD2: Ja tinc el llibre que m'ha regalat la meva estimada per Sant Jordi: "Nosaltres", de David Nicholls. Fa molt bona pinta! Bon Sant Jordi a tothom!

Comentaris (5)22-04-2015 23:32:27

Futbol: Barça 2 - València 0; i cinema: "Tots volem el millor per a ella"

No puc parlar amb gaire coneixement de causa sobre el partit de dissabte, ja que no el vaig poder veure perquè vam anar al teatre ("Els veïns de dalt", divertidíssim i lúcid debut teatral del cineasta Cesc Gay), però llegint-ne les cròniques i sobretot veient-ne el resum queda clar que va ser un mal partit del Barça, que el València va ser molt superior a la primera part i que només la competitivitat i l'esperit de sacrifici i de supervivència de l'equip van fer possible que aquests tres punts tan importants es quedessin a casa. I també sembla clar que Luis Enrique es va equivocar en l'alineació inicial, que a mi ja em va fer arrufar el nas quan la vaig conèixer mentre dinàvem magníficament en un restaurant del Port Olímpic de Barcelona. El resultat d'ajuntar Busquets i Mascherano al mig del camp va ser un desordre i un desconcert total de l'equip, incapaç de superar la pressió altíssima dels visitants. Sort n'hi va haver del molt matiner gol de Suárez, perquè la resta va ser un patir constant, que va incloure la providencial aturada de Bravo del llançament d'un penal inexistent. Per sort, Luis Enrique no té por de res; tampoc de quedar en evidència en haver de rectificar el seu propi plantejament i reconèixer així que el rival l'estava superant tàcticament. Altres entrenadors més rígids i tossuts haurien insistit en un onze erroni per tal de no quedar en evidència, però el camaleònic i flexible Luis Enrique no va tenir cap problema a refer sobre la marxa i davant de tothom allò que havia fet malament. Així, l'entrada de Rakitic, l'endarreriment de Busquets i Mascherano i el desplaçament de Mathieu al lateral esquerre en substitució d'Adriano van donar un altre aire a l'equip, que si bé mai va ser superior al València sí que va aturar la sagnia terrible de la primera part. Cal destacar l'esforç dels jugadors, cansadíssims després del partidàs de París i exposats a l'arbitrarietat (?) d'un horari injustificable. En especial d'un Messi que es va tornar a buidar per ajudar els seus companys en la batalla del mig del camp. Aquest Barça continua mostrant, encara que sembli una paradoxa, la seva fiabilitat, ja que és capaç de guanyar malgrat fer de tant en tant algun partit tan dolent com aquest. Ja falta poc...

Curiosament, el diumenge ens posem una pel·lícula en què ens tornem a trobar tres dels quatre actors que formen el repartiment d'"Els veïns de dalt": Nora Navas, Àgata Roca i Jordi Rico; tots tres també junts, doncs, a la deliciosa "Tots volem el millor per a ella". Si la joveníssima directora Mar Coll ja havia donat mostres del seu innegable talent a "Tres dies amb la família", aquí se supera a si mateixa i ens ofereix una obra de plenitud. Malgrat que continua donant voltes al tema de la família, la cineasta catalana no es repeteix i afegeix nous matisos al seu elegant, gairebé nòrdic, estil narratiu. A les seves pel·lícules és tant o més important el que no es diu que no pas el que es diu; i a "Tots volem el millor per a ella" és admirable la manera com qualsevol gest, qualsevol mirada o qualsevol conversa intranscendent ens obre la porta a entendre el drama de la protagonista. És aquesta una pel·lícula de la qual m'encanta fins i tot el títol, que descriu perfectament la situació i l'enfocament que en fan els personatges. ATENCIÓ SPOILER. La protagonista, la Geni, intenta superar les seqüeles d'un greu accident de cotxe, però la seva vida anterior (que és la que tothom vol que recuperi) ja no li interessa. El retrobament amb una amiga de la infantesa farà que de mica en mica vulgui recuperar la possibilitat d'una vida a la qual va renunciar anys enrere, i farà d'aquest pla la seva estratègia de fugida. Toparà, però, com l'anterior vegada, amb l'egoisme de l'amiga, fins que entendrà que la seva sortida és fer d'una vegada la seva sense deixar-se condicionar per ningú. En mans d'un altre cineasta, aquesta sinopsi hauria pogut donar lloc a un drama indigest, però Coll sap donar a la seva història (així cal entendre també una banda sonora que si no seria molt discutible) un contrapunt còmic que no l'allunya mai del drama, en un equilibri meravellós que és com la vida mateixa. Una cineasta amb majúscules que definitivament caldrà seguir amb lupa. Si l'altre dia deia que comèdies romàntiques com "Barcelona nit d'estiu" normalitzen la nostra indústria, ara cal afegir que les pel·lícules de Mar Coll directament la dignifiquen. La fan gran. La fan major d'edat.

PD: No vull haver semblat frívol escrivint de les meves coses de sempre en un dia com avui. Però les petites grans passions de cadascú han de ser l'antídot per sobreviure mentalment a la bogeria que definitivament s'ha instal·lat entre nosaltres. Com a company de professió de la víctima mortal dels tristíssims fets que han tingut lloc avui en un institut de Barcelona, sento dolor i preocupació. Per molt que hagi estat (només faltaria) un fet aïllat, cal una profunda reflexió de tots els estaments de la societat i de la comunitat educativa perquè uns fets tan terribles no es tornin a repetir. MAI MÉS.

Comentaris (3)20-04-2015 23:40:41

Futbol: PSG 1 - Barça 3

Des d'ahir a la nit, tots els culers tenim a la cara un somriure que no se'ns esborra. Veure competir així el nostre equip ens omple d'orgull, d'esperança i d'il·lusió. El Barça ahir no va tenir moments de tanta brillantor com a Manchester o a Sevilla, però va ser molt més eficaç, sòlid, compacte i sobretot constant. Va jugar bé des del primer minut fins a l'últim. Ho va fer gairebé tot perfecte, i els jugadors van fer una feina seriosa i efectiva.

Existeix un blog sobre el Barça que segueixo quan puc, The Digital Garden, que darrerament planteja un debat molt interessant, en dividir els partits del Barça entre aquells en els quals Messi és l'origen de tot i aquells altres en què Messi és la cirereta del pastís. Sevilla (els primers 35 minuts de Sevilla) va ser un clar exemple d'això darrer: recordo que vaig exclamar que si jugues així de bé i a sobre tens aquest monstre al davant, ets imparable. Això era el Barça de Guardiola, i la primera part de Sevilla va ser el més similar que n'hem tingut en tota la temporada. El Barça de Luis Enrique, però, és una altra cosa: deia l'altre dia, parafrasejant Ricard Torquemada, que la base és l'eficàcia a les àrees. Per tant, sovint el mig del camp fa més una feina física que de creació (qui més ho ha patit però més lluita amb prou encert per adaptar-s'hi és Iniesta). Aleshores passa que quan l'equip queda tapat en la sortida de pilota, Messi se n'adona i baixa a posar ordre. Fa de Xavi, vaja. Per mi, i així ho vaig comentar el dia de Manchester, aquesta actitud de l'argentí no té preu: que la principal estrella futbolística mundial tingui la humilitat de sacrificar el seu rendiment golejador per ajudar en les necessitats de l'equip és quelcom que, diuen els més veterans, no es veia des de Di Stéfano (que diuen que era el futbolista total). Els detractors de Luis Enrique consideren, però, que quan Messi ha de ser l'origen i no la culminació de tot, malament rai. No els falta raó en el sentit que al millor del món és preferible tenir-lo tan a prop de l'àrea rival com es pugui, però no és una mala opció quan la cosa s'encalla. Dit d'una altra manera: tenir Messi de constructor de joc ha de ser un recurs, però no un costum.

Sigui com sigui, el Barça va fer ahir el partit més complet de la temporada. Per això Leo va poder ser decisiu ofensivament a la primera part i ser solidari amb l'equip a la segona. El Barça sabia que tenia una gran oportunitat per deixar l'eliminatòria gairebé sentenciada a París, però no volia tornar-se boig en l'intent. Per això el mig del camp va intervenir més que altres cops i es van buscar possessions llargues en espera que els tres genis de dalt ja canviarien el ritme i farien entremaliadures quan fes falta, com explicaven molt bé a Barça TV i com així va ser. Tècnics i jugadors van fer una lectura molt intel·ligent del partit i la van executar a la perfecció. Capítol a part mereix Suárez, a qui a la primera part gairebé no se'l va veure però que ja s'havia fet un fart de pencar contra els centrals. Però el que va fer a la segona part... Mare meva, quin escàndol! Quin tros de jugador, quina potència, quina força de la natura! Es va redimir de Sevilla, però amb ganes!

Tot positiu, doncs, ahir. Com sempre, qui vulgui podrà trobar motius per tirar aigua al vi. Que si el PSG estava molt minvat per les baixes i pels problemes físics, que si la tornada amb Ibra no serà un camí de roses i encara ens haurem de penedir de l'errada de Mathieu, que si va anar de poc que no ens fessin el 2-3 i ens quedés cara de ximples... Com que jo sóc el primer que a vegades m'aigualeixo les victòries i penso coses que no he de pensar, m'he obligat a dir-me que el gol del PSG (també ho comentaven ahir a Barça TV) gairebé pot ser positiu, perquè farà que ens mantinguem alerta i que tots plegats ens prenguem la tornada seriosament. Si ho fem així, dimarts segur que tornarem a somriure. I compte, que alguns favorits estan contra les cordes i encara es podria anar aplanant el camí del somni...

Comentaris (3)16-04-2015 21:42:51

Cinema: "El capital humano" i "Barcelona nit d'estiu"; i futbol: Sevilla 2 - Barça 2

Darrerament em trobo que si m'ho proposo puc fer una mena de trilogies amb algunes de les pel·lícules que veig. Ara mateix, em sembla que aquesta "El capital humano" que acabo de veure combina bé amb "Nightcrawler" (que també em va servir per formar la meva peculiar trilogia de la insensibilitat, comentada fa uns quants articles) i amb "El año más violento" pel que fa a la denúncia, cadascuna a la seva manera, de la deshumanització total que provoca l'aplicació implacable del sistema capitalista. Així, tot i que força inferior a les altres dues, "El capital humano" funciona de manera eficaç per reflexionar sobre l'escàs valor de la vida humana (entesa com un tot, amb els seus somnis i els seus desitjos) en la dictadura del capital. Buscant un toc de qualitat amb l'aplicació d'una estructura a l'estil de "Rashomon" (amb el benentès que els diferents punts de vista no canvien la història, sinó que la completen), aquesta pel·lícula italiana despulla les misèries d'un país del sud d'Europa en què les elits econòmiques han permès la ruïna de la seva comunitat en favor del seu enriquiment. "El capital humano" és una pel·lícula amb estructura d'intriga i amb voluntat metafòrica, i en aquesta ambivalència té el seu principal problema. Perquè la metàfora només funciona a mitges. El descobriment del culpable no permet acarnissar-se del tot amb l'aristocràcia, sinó amb una classe mitjana representada per un personatge, Dino, absolutament repulsiu. No sembla just que la classe mitjana hagi de quedar com la dolenta, però en tot cas sembla que el director vol passar comptes amb un model de classe mitjana que s'ho va creure massa, que va voler estirar més el braç que la màniga. Sigui com sigui, la pel·lícula (que conté, per cert, algun error narratiu) sembla tenir només compassió per les generacions més joves. Des de tots els estaments socials, ve a dir-nos, s'han comès errors que han condemnat la vida i les expectatives dels més joves. En aquest sentit, el pla final sembla voler ser un cant d'esperança a un futur millor. Que així sigui i que les noves generacions no cometin els mateixos errors.

Són molts els camins que poden portar-te a una pel·lícula. Com a espectadors, amb "Barcelona nit d'estiu" ens ha passat com al seu director: ens hi ha portat una cançó, la preciosa "Jo mai mai" de Joan Dausà. Sabíem que la pel·lícula no tenia grans pretensions, de manera que l'expectativa de passar simplement una agradable tarda de diumenge es va complir sense problemes. És cert que la plasmació en imatges de la història explicada per "Jo mai mai" és una mica decebedora, i també que les altres cinc històries d'amor tampoc estan gaire ben definides i contenen un munt de tòpics. Però no hem de perdre el món de vista: la pel·lícula ofereix simplement el que promet, sense trampa, que no és res més que un entreteniment digne. I és molt important que aquestes pel·lícules existeixin en el cinema català. Ha d'existir un cinema català comercial de qualitat, i no ens n'hem d'avergonyir. La pel·lícula està ben filmada, ben interpretada, i és una comèdia romàntica com les que té qualsevol filmografia del món. Benvingudes, doncs, aquestes nits d'estiu. Per al record, una idea que jo sempre miro de transmetre als meus alumnes i que crec que ja he comentat més d'una vegada: l'important de les coses no és la seva arribada en si, sinó allò que vius mentre les esperes.

I, entremig d'aquestes dues pel·lícules discretes però correctes... Ai! Aquest Barça que tant ens estimem, i que tant ens fa gaudir i patir alhora. Patacada emocional dissabte a Sevilla. La primera mitja hora va ser senzillament excelsa, només comparable a la primera part de Manchester. L'equip no jugava, dansava amb la pilota. No competia, sotmetia el rival. Quan ens en vam adonar, 0-2 i sensacions immillorables. Però llavors el Sevilla va marcar en l'única rematada entre pals de tota la primera meitat i es va ficar de ple en el partit després d'haver estat esborrat completament del mapa. No es pot dir ben bé que fos en una jugada aïllada, ja que feia alguns minuts que l'equip s'havia desordenat i havia perdut el control, però sens dubte era un càstig excessiu després de tot el que havia ofert el Barça. D'aquesta manera, la segona part va quedar més oberta, però el Barça va competir en tot moment i mai va ser inferior. Només una errada puntual va provocar el fatal desenllaç quan ja era massa tard per reaccionar. Estic d'acord amb Ricard Torquemada (Catalunya Ràdio) que aquest Barça basa el seu èxit en l'eficàcia a les àrees, i que precisament això és el que va fallar dissabte, tant a la pròpia (errades puntuals de Bravo i Piqué) com a l'aliena (errades constants de Suárez). Curiosament, això va passar el dia que el Barça més s'hava acostat a allò que havia estat: un equip meravellós que escombrava els rivals amb un ritme altíssim de circulació de pilota. Per tant, el debat entre resultadisme i bon joc s'eternitza mentre esperem obtenir finalment totes dues coses alhora. Això sí: no s'hi val a criticar Luis Enrique pel canvi de Xavi. D'acord que segurament l'opció correcta era treure del camp Iniesta i no Neymar, per fer com a Manchester i mantenir l'amenaça dels tres tenors a dalt per reprimir les alegries del Sevilla, però l'opció de posar un migcampista més per posar ordre no semblava dolenta en un principi. Ara l'acusen de covard i conservador aquells que veneraven el Barça de Guardiola per la capacitat d'especular amb la pilota, i això no és just. Per una vegada, Luis Enrique va preferir no arriscar i mirar de conservar el resultat en comptes d'intentar aprofitar els espais per liquidar el partit; i va sortir creu. Doncs no crec que hi torni, però aleshores serà molt trampós si un dia ens empaten per valents dir que calia posar calma. O una cosa o l'altra, i jo veig molta gent que a l'hora de jutjar la tasca de Luis Enrique juga amb les cartes marcades. Va ser una patacada emocional, sí, perquè vam deixar-nos dos punts molt importants quan ens mereixíem guanyar de totes totes; però l'exhibició de la primera mitja hora marca el camí (en qualsevol altre esport després de jugar d'aquesta manera s'hauria aconseguit una diferència en el resultat insalvable, però ja diu el tòpic que el futbol és així). A París, primera oportunitat d'aquest gran equip que encara tenim per poder tornar a reivindicar-se.

Comentaris (5)13-04-2015 22:21:17

Futbol: Barça 4 - Almeria 0

Segurament, el més interessant del partit d'ahir és analitzar l'alineació. Davant la monstruositat del que espera, les decisions de Luis Enrique havien d'estar condicionades per la sobrecàrrega de minuts d'alguns puntals i per la necessitat de protecció d'una cinquena targeta groga d'altres jugadors també importants. Per tant, malgrat que s'intuïa que hi hauria moltes rotacions, en realitat semblava que hi havia d'haver poc espai per a les sorpreses. S'intuïa que Mascherano jugaria al darrere al costat de Bartra, per permetre el descans de Piqué i per protegir de la sanció Mathieu. Davant l'absència de Busquets per acumulació de grogues, l'única incògnita era saber si seria Rakitic o bé Sergi Roberto l'encarregat de fer de pivot. Li va tocar al del planter (que va fer un partit excel·lent), de manera que el sacrificat va ser Rafinha (ja que també s'intuïa l'absència d'Iniesta en l'onze). La sorpresa, però, va arribar al davant. Era clar que era una oportunitat ideal per a la participació de Pedro, però qui semblava tenir tots els números per descansar era Luis Suárez, també amenaçat de suspensió. Però Luis Enrique va optar per fer seure Neymar, i això em va agradar molt: és evident que en els últims partits el brasiler s'ha acomodat i ha estat molt poc centrat, de manera que una mica de xarop de banqueta pot ser la millor medecina.

La titularitat de Xavi, juntament amb un esquema clàssic d'equip modest visitant el Camp Nou (línies juntetes i endarrerides i concessió de les bandes), va fer que es recuperés el Barça de tota la vida, el del joc de control i de possessió. I el Barça, amb més de mig equip format per jugadors no habituals, va fer un partit prou digne i entretingut. No es va patir en cap moment pels tres punts, i les sensacions van ser molt positives. Estranyament, però, aquest matí ja he sentit crítiques per un partit considerat avorrit. No entenc res. D'acord que els dos primers gols van ser dues genialitats individuals que no van tenir res a veure amb el joc de combinació, i és cert també que el Barça a la segona part s'ho va agafar amb molta (i comprensible) parsimònia. Però els que critiquen el joc d'ahir són els mateixos que quan passen moltes coses es queixen de descontrol. A veure si ens aclarim i aprenem a gaudir del que tenim, que no és poc. Un altre dia a l'oficina. Una casella més ratllada al calendari. Passet a passet, ens anem apropant a l'objectiu.

Comentaris (8)09-04-2015 20:03:46

Futbol: Celta 0 - Barça 1; i cinema: "Rashomon"

Aquest Barça de Luis Enrique m'ha acabat fent pensar en una cosa que tenia enterrada a la memòria, una d'aquelles coses d'utilitat discutible que t'ensenyen en determinats cursets però que fan gràcia. Se'n diu anàlisi DAFO. L'anàlisi DAFO consisteix a identificar, seguint l'acrònim, les Debilitats, les Amenaces, les Fortaleses i les Oportunitats d'un projecte. Al meu entendre, el partit contra el Celta va mostrar els quatre ítems d'aquest Barça. Debilitats: aquest Barça es parteix massa fàcilment per la meitat, entre els que defensen i els que ataquen, i hi ha massa distància entre línies. Amenaces: això instal·la massa sovint l'equip en el caos i en la falta de control, i hi ha el risc que es trobi algú més preparat en l'àmbit de les corredisses i de l'intercanvi de cops. Fortaleses: aquest Barça, per damunt de tot, competeix sempre. Oportunitats: la que dóna disposar de recursos que et permetin canviar la decoració quan les coses no van bé. Traslladem-ho al partit de Vigo: equip completament separat, descontrol total i un Celta superior a la primera part. A partir d'aquí, el rival comença a estar cansat i el Barça, que en cap moment ha deixat de competir malgrat anar a remolc i que ha sabut serrar les dents quan convenia, ara es troba amb l'oportunitat d'introduir un element reparador: Xavi Hernández. Recital del de Terrassa diumenge. Va donar a l'equip exactament el que necessitava: ordre, control, possessió, calma... Ell solet. A partir d'aquí, gol a pilota aturada i a continuar somiant. Aquest Barça és més terrenal que el de Guardiola, però és compacte.

I dilluns acabem aquesta Setmana Santa de clàssics amb un d'imprescindible: "Rashomon", d'Akira Kurosawa. Tampoc l'havia vist mai, però vaig redimint-me. Filmada de manera monumental (inoblidable pluja torrencial), "Rashomon" ha passat a la història com a pionera, fa més de mig segle, d'una peculiar manera de narrar en què una mateixa història és explicada des de diferents punts de vista. Així, coneixerem quatre versions diferents d'uns mateixos fets terribles, i probablement no sabrem mai quina és la veritat, si és que n'hi ha alguna. Tot i així, jo m'aventuro a creure, com el personatge del cínic, que la més versemblant és la darrera. En primer lloc, perquè està explicada per l'únic personatge aliè als fets, que els hauria contemplat com a observador extern. En segon lloc, perquè és una mena de suma o barreja de totes les anteriors però eliminant-hi la mitificació que d'ells mateixos han fet cadascun dels implicats. En aquesta darrera versió, tots els personatges actuen de la manera més mesquina i més absurda. Malauradament, això és el que la fa més creïble. Segurament per aquesta visió gens esperançadora de la humanitat, Kurosawa va voler tancar amb un final un pèl més lluminós en el pla final. És clar que també pot ser, com sembla que el mateix Kurosawa va dir als seus actors, que la història no tingui cap sentit concret. Perquè la vida és allò que, com li passa al testimoni dels fets a propòsit d'aquests, fa que exclamem sense parar que no hi entenem res en absolut.

Comentaris (3)08-04-2015 00:37:11

Cinema: "Encadenados" i "Bird"

Setmana Santa de clàssics. "Encadenados", d'Alfred Hitchcock, és una d'aquelles pel·lícules que se suposa que hauria d'haver vist però que no havia vist mai fins ara. M'agrada i em sorprèn. M'agrada perquè entra molt bé, està molt ben narrada (encara que les coses essencials, com l'enamorament, passin ràpidament), els actors són esplèndids i carismàtics, la llum és deliciosa (però... és que és possible fer que la bellíssima Ingrid Bergman no brilli?). En definitiva, que tot està molt ben posat, com a les bones pel·lícules d'abans. Però, un moment! És precisament això el que em sorprèn: no sembla de Hitchcock! En el sentit que no té la truculència habitual, que sembla posar més èmfasi en la història d'amor que en la trama d'espionatge, que no hi ha misogínia i la dona és bona... Evidentment, hi ha detalls de la marca de fàbrica: com crea tensió a partir d'un objecte (aquella clau que apareix i desapareix) i com juga amb el decalatge entre el que sap l'espectador i el que saben els personatges. Però no és tan juganer com altres vegades. Sigui com sigui, i malgrat que la química entre la parella protagonista és relativa, sobretot per un Cary Grant una mica desmenjat (si bé és cert que sembla requerir-ho el personatge), el cas és que la pel·lícula funciona, i realment passa volant.

Canviem de clàssic. Perquè molt més recent, però "Bird" és un clàssic. Clint Eastwood es va atrevir amb la biografia de qui possiblement és considerat el millor músic del segle XX: ni més ni menys que el gran saxofonista Charlie Parker. El guionista opta per una estructura intel·ligent, començant en ple declivi (després d'una brevíssima escena d'infantesa), amb un intent de suïcidi després de la mort de la filla. A partir d'aqui, la pel·lícula anirà enrere, però no de manera totalment ordenada, sinó fragmentada. Més o menys lineal, però com un trencaclosques que cal acabar de reconstruir. Amb una línia definida, però amb variacions. És a dir: jazz. Per mi, és el gran encert de la pel·lícula: una estructura de jazz per parlar de la figura més gran del món del jazz. Però potser Eastwood posa massa l'accent en les addiccions de Parker i no tant en la seva genialitat. La sensació que et queda és que la figura de Parker és tan immensa que és inabastable (i no ho dic pel gran actor, Forest Whitaker, que l'interpreta). Com diria Julio Cortázar, Parker és un perseguidor. El problema és que ni ell mateix sap de què. Aquesta novel·la curta de Cortázar, "El perseguidor", fa pensar que Eastwood s'ha deixat moltes coses pel camí. El sentit peculiar del temps en la vivència de Parker (magistral el que descriu l'escriptor argentí en boca seva sobre com passa el temps al metro), sobretot. De la situació que "Whiplash" explica que va convertir Parker en un geni, ni rastre. La pel·lícula es fa un pèl monòtona en el descens a l'infern del protagonista. I, malgrat que sigui d'agrair que Eastwood no vulgui convertir el biopic en la típica hagiografia, s'acaba trobant a faltar (hi insisteixo, comparat amb Cortázar) una mica més de captació del mite.

Comentaris (1)02-04-2015 23:22:02

Cinema: "El año más violento" i "Hanna"

L'altre dia escrivia, a propòsit de "Calvary", que aquesta podia interpretar-se com la impossibilitat d'exercir la bondat en una societat corrupta. És una idea que m'obsessiona força darrerament. Intentes educar les noves generacions en la bondat, però penses que en realitat se'n sortiran millor si tenen més malícia, perquè el món és malauradament el que és. Intentes actuar amb aquesta bondat en el dia a dia, però normalment només reps bufetades a canvi. És això el que li passa també al protagonista d'"El año más violento"? Doncs no ben bé. Aquest emprenedor, aquest home-fet-a-si-mateix magníficament interpretat per un Oscar Isaac que cada vegada apunta més amunt, no em sembla exactament una bona persona. Procura ser honrat, sí, però perquè creu que és el que més li convé. La seva és una ètica de l'esforç, sí, però implacable amb les debilitats dels altres. "El año más violento" és un thriller shakespearià sobre l'ambició, amb una notable Jessica Chastain un pèl desaprofitada (es mereix més metratge) que actua com una Lady Macbeth en forma de gota malaia, que va introduint la corrupció com qui no vol la cosa al negoci familiar. Però, i atenció spoiler, en aquesta excel·lent i elegantíssima pel·lícula l'ambició dels Macbeth no serà castigada, sinó que el seu petroli tacat de sang passarà a ser protegit pel sistema. Només hi ha lloc per a la tragèdia del més dèbil en el darwinisme social, on només els més forts sobreviuen. Com a "Nightcrawler" (pel·lícula molt necessària després dels excessos informatius d'aquests dies), ens torna a envair la sensació que el capitalisme és una Pandora que ni tan sols ha tingut la compassió de deixar-nos l'esperança tancada a la capsa.

Després d'aquesta exhibició de classicisme narratiu, l'endemà els excessos de "Hanna" se'm fan un pèl antipàtics i no hi connecto. I això que a mi més aviat se'm fan simpàtiques aquesta mena de pel·lícules més o menys transgressores, i que admiro la personalitat camaleònica del director Joe Wright, capaç de dotar de personalitat l'academicisme més absolut ("Orgull i prejudici", Expiació"), de jugar-hi amb la introducció d'atrevits i eficaços experiments narratius ("Anna Karenina") o d'inventar-se aquest divertiment trepidant que és "Hanna". Un director capaç de reinventar-se constantment així i fer-ho sempre de manera digna es mereix tot el meu respecte. Però això dels gustos va a persones o fins i tot a dies, i ahir vaig ser incapaç d'entendre la fascinació que aquesta pel·lícula produeix a determinada crítica, per molt que sigui distreta i que el repartiment sigui excel·lent. Deu ser per allò de les expectatives, però n'esperava molt més. En fi, veient les tries i els judicis que faig últimament, deu ser que m'estic fent gran!

Comentaris (9)30-03-2015 15:37:52

Pàgines: 12345621222324252635  <>