login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "Cinco horas con Mario"

Vet aquí una de les lectures que tenia pendents des de, ni més ni menys, la universitat. I vet aquí un exemple de literatura en majúscules. Mitjançant la sempre complicada tècnica del monòleg interior, aquí molt reeixida, Miguel Delibes aconsegueix construir una crònica contundent sobre la incomunicació i la incomprensió. La incomunicació i la incomprensió entre dues persones que són també la incomunicació i la incomprensió entre les dues Espanyes irreconciliables, que esclaten de valent a l'última pàgina del llibre.

"Cinco horas con Mario" és la història de dues solituds: la de la vídua i la del mort. És fascinant com Delibes aconsegueix construir d'una manera tan brillant un personatge com Mario per mitjà dels irritants i desordenats pensaments de la vídua durant la vetlla del seu cadàver. La novel·la, doncs, és d'una gran profunditat psicològica: els pensaments repetitius i obsessius de la vídua ens permeten fer-nos una composició impecable d'aquest personatge femení que amaga un munt de frustracions, remordiments i penediments darrere la seva façana de seguretat i simplicitat; però alhora també ens van oferint una completa imatge de l'autèntic protagonista, un Mario tràgicament perdut en les seves contradiccions internes.

Certament, el conservadorisme franquista de la vídua resulta irritant. Les seves paraules en bucle se't claven al cervell com martells, i provoquen la mateixa urticària que les del periodista (?) Carlos Cuesta a 13TV. Però el seu mur de certeses (no exemptes de cert sentit comú reivindicable, per molt que costi d'admetre) es va desintegrant progressivament, fins arribar a una confessió final desesperada. I, certament, Mario és digne de compassió, per haver-se casat amb una dona semblant (és molt hàbil fer-nos assolir aquesta sensació quan el punt de vista que tenim és el d'ella) i per les seves contradiccions internes sobre la bondat; però no és menys cert que és a tots dos a qui caldria retreure el nul esforç d'intentar comprendre les necessitats de l'altre. Ha mort un home bo o un egoista? És possible reconciliar els valors morals amb els ètics? Preguntes incòmodes per a una obra profunda i commovedora.

Comentaris (9)02-09-2015 10:42:17

Futbol: Barça 1 - Màlaga 0

Això del Barça és un vici que segons com pot arribar a fer-se enutjós. Ets a Figueres gaudint del festival Acústica. Acabes de passar-ho bé amb Delafé y las Flores Azules i te les has d'empescar per trobar un bar on donin el partit, sabent que t'hauràs de perdre una bona part del concert de l'Anna Roig, i que segons com vagi el resultat hauràs de lluitar per treure't el mal humor en els concerts de Blaumut i Els Amics de les Arts. Però comença el partit i entens per què no te'n pots estar. L'equip surt absolutament endollat, creant una ocasió rere l'altra, oferint un joc vistós i alegre. És un concert més enmig del festival. El problema és que passen els minuts i l'equip no marca, en part per la seva falta de punteria i en part per intangibles que prefereixo no comentar però que comencen a ser escandalosos. El cas és que el que havia de ser un partit per gaudir es va convertint amb el pas dels minuts en un partit per patir. Sempre explico el mateix: en qualsevol altre esport, quan un equip demostra una superioritat tan gran sobre l'altre, tot està resolt abans de la mitja part. Però la gràcia del futbol, el que fa tan especial i tan apassionant aquest esport, és que si la piloteta no entra tota aquesta superioritat no serveix per res. Una altra vegada ens vèiem incapaços de superar el Màlaga, però l'escenari era molt diferent dels dos partits de l'any passat: el plantejament de l'equip andalús era tan garrepa com sempre, però aquesta vegada l'equip bé que trobava la manera d'atacar i atacar i fer mal. És només que la pilota no volia entrar.

Però aleshores va arribar la sorpresa: Vermaelen. El central flamenc, que s'ha guanyat el lloc en absència de Piqué a còpia d'oferir moltes més garanties a hores d'ara que Bartra i Mathieu, va aconseguir un gol que farà que es parli d'ell molt positivament tot i que ja feia dies que ho mereixia per la seva feina defensiva. Efectivament: el Barça del totpoderós trident atacant va veure com el seu últim home havia de resoldre l'enfrontament amb el seu gol. Però això no fa desmerèixer els mèrits de l'equip, sinó justament tot al contrari. En primer lloc, indica que aquí tothom ataca si arriba un moment que convé, i que es controla la por de deixar espais excessius per a una contra irreversible. En segon lloc, cal analitzar la jugada: se'm considerarà exagerat, però jo la considero un gol de córner. El Barça serveix un córner de manera aparentment horrorosa, amb una pilota oberta que creua la frontal de l'àrea i va a parar a l'altra banda, i hom no sap ben bé per què els centrals han pujat a rematar ni en què acabarà la jugada. Al cap d'una bona estona, però, Suárez (que apareix de sobte per l'esquerra) fa una centrada dura, el porter la rebutja i Vermaelen (que no passava pas per allà per casualitat) l'engalta al fons de la xarxa. Hi ha una repetició molt reveladora: en els instants previs al gol, Luis Enrique i Unzué són drets a l'àrea tècnica, cridant i movent les mans com bojos, donant ordres als seus jugadors. Dit d'una altra manera: no es pot parlar de jugada assajada perquè dura massa, però la voluntat era clara: servir el córner per produir moviments inesperats i descol·locar la defensa. Intel·ligència i aquell punt de sort que havia estat faltant tota la nit, i gol.

En definitiva, aquest equip té un talent enorme. Dissabte va sortir a gaudir, i si hagués obert la llauna aviat ens ho hauria fet passar d'allò més bé. Però sap patir quan les coses no surten, i sap trobar recursos impensables. I la majoria de les vegades se'n surt perquè és un equip treballat. Al talent se li ha d'afegir l'esforç perquè l'equació sigui perfecta. Per això, vaig sortir del bar orgullosíssim del meu equip. L'Anna Roig, Blaumut i Els Amics de les Arts (que, a més, ho van fer molt bé) ja no s'havien de preocupar per res. Em tenien guanyat.

Comentaris (8)31-08-2015 13:25:48

Lectura: "L'Odissea" i "El petit príncep"

Abans d'acabar les vacances em devia la relectura d'un parell de clàssics que feia temps que em reclamaven. El primer, és clar, "L'Odissea". Amb la lectura de "La Ilíada" encara fresca, tenia ganes de recordar el viatge d'Odisseu, especialment ara que comencem a albirar Ítaca de veritat. Fent una lectura segurament un xic més profunda de la que en vaig fer quan era més jovenet, el primer que em crida l'atenció és la modernitat radical de la seva narrativa. O, dit més exactament, que la narració no segueix en absolut l'estructura clàssica. En efecte, el llibre comença (val a dir que com "La Ilíada") in medias res: Odisseu es troba retingut contra la seva voluntat, i els déus decideixen que ja és moment de posar fi a les seves desgràcies. Així, l'alliberen i al cap de poc arriba a la terra d'aquells qui el conduiran definitivament fins a Ítaca. Tot el que sabrem a partir d'aleshores serà un gran flash-back explicat per Odisseu, fet que permetrà jocs amb el temps (la tornada es dilatarà, tot i que en realitat cronològicament es produirà en breu) i amb la persona narrativa, que passarà a ser la primera durant una bona estona. I, al final de tot, els esdeveniments es precipitaran, i a l'última pàgina hi haurà temps per a una batalla i per a un acord de pau!

És clar que, sigui com sigui, "L'Odissea" ha passat a la història com la crònica del viatge per excel·lència, i el seu valor simbòlic respecte de l'existència de qualsevol de nosaltres resulta innegable. No recordava gens, i m'ha sorprès molt, que Odisseu arribava a Ítaca ben bé un centenar de pàgines abans del final de l'obra. A partir d'aquí, tot és ocultació de la seva identitat per parar una trampa als pretendents de la seva fidel esposa Penèlope. Recordo que un estudiós de l'obra d'Homer deia un dia per televisió que Odisseu en realitat no volia tornar, i també que una companya meva a l'institut experta en clàssiques odia Odisseu perquè no suporta el seu comportament. I la veritat és que no li falta raó: no volia anar a la guerra de Troia, va delatar el seu company Aquil·les per obligar-lo a anar-hi, va enganyar amb una trampa molt lletja els troians (el famós cavall de Troia), no semblava passar-s'ho malament del tot amb les nimfes que el retenien... I, un cop a Ítaca, es passa vuitanta pàgines ocultant la seva identitat als seus éssers estimats com si no li importés el seu patiment.

Però el que compta no és això, és clar. El que compta és el valor metafòric del viatge, que ha inspirat un munt de moviments culturals (especialment el romàntic) per recordar-nos que en la nostra vida l'important no és l'objectiu, sinó el viatge en si. L'objectiu és necessari perquè el viatge es produeixi, però generalment el que espera és la buidor, perquè és molt més excitant desitjar una cosa que posseir-la. Però cal que no culpem el nostre destí de decebre'ns, perquè ens ha enriquit en l'expectativa i en l'experiència del camí. Odisseu arriba adormit a Ítaca després de tant de temps d'imaginar com seria la sensació del retorn. Quelcom semblant ens passa a nosaltres en els nostres objectius, i qui millor va saber expressar-ho va ser Kavafis en un poema meravellós que després Lluís Llach va saber convertir en un himne preciós. I ara ens trobem aquí, qui sap si al final d'un emocionant viatge, però potser caldrà encara el temps mort que ha de matar totes les conxorxes a venir. Hem d'estar preparats per arribar i per no decebre'ns. Per tenir l'enginy i la paciència d'Odisseu d'esperar el moment adequat per triomfar definitivament, malgrat haver arribat ja al destí, per obtenir la tranquil·litat definitiva. A vegades ha semblat que no teníem ganes d'arribar, però les dificultats del camí ens han fet i ens faran més savis per quan arribi el moment de posar els peus a l'illa.

L'altre clàssic me l'he polit en una tarda, però això no el fa desmerèixer gens. Tothom coneix "El petit príncep", els seus viatges interestel·lars i les seves trobades amb models humans desconcertants. Però és molt més que això. Pocs llibres condensen en tan poques pàgines tanta saviesa, ni tan tenyida de malenconia. Els de Pixar haurien procurat fitxar segur Antoine de Saint-Exupéry si l'haguessin pogut conèixer. El problema dels grans és que han perdut les ganes de viatjar. S'han acomodat a la seva platja segura i han decidit deixar de fascinar-se per aprendre. El viatge, definitivament, és imprescindible, tot i ser cansat, perquè l'estabilitat que anhelem és impossible i contraproduent en aquests temps líquids. Per bé o per mal, som taurons que si deixem de moure'ns ens ofeguem i morim.

Comentaris (1)26-08-2015 22:38:44

Cinema: "En el estanque dorado"; i futbol: Athletic 0 - Barça 1

Redescobrint "En el estanque dorado" (em pensava que no, però em vaig anar adonant que ja l'havia vista) m'adono que això del conflicte generacional és atemporal, però que potser a la societat nord-americana (capaç de fer-ne molt bones pel·lícules enraonades: com oblidar "Endevina qui ve a sopar"?) això està especialment marcat (no en va, per construir-se com a nació van haver de matar el pare, literalment). Sigui com sigui, la pel·lícula és més que això, i és sobretot una reflexió sobre la vellesa, sobre la mala manera que tenim d'encaixar el pas del temps i sobre el sarcasme autoinfligit com a manera de sobreviure. Una història d'amor sensible però no ensucrada, en què cada personatge busca encaixar, a la recerca del seu lloc.

Tots ho fem, això. Guardiola explicava molt bé que quan has fet molt bé les coses, el premi dura poc; i cal tornar a fer allò que t'ha anat bé una vegada i una altra, i una altra... El Barça va tastar ahir a Bilbao el que significa haver de tornar a posar el comptador a zero i picar pedra. El comú dels mortals, que aquests dies haurem d'anar afrontant de mica en mica la tornada a la rutina, sabem de què va: l'ànsia principal és saber que, amb les piles suposadament recarregades, tot el que s'ha fet ja no serveix i cal començar de cap i de nou. Que la força ens acompanyi. I, pel que fa al Barça, del triplet passat em queda sobretot el bon record de les exhibicions de Manchester i París, però la consciència que es va construir sobretot suant molt. Per això m'agrada veure, i és el que n'espero, que quan la cosa es posa lletja de veritat, encara s'hi arromangui.

Comentaris (4)24-08-2015 18:07:21

Agost

Veure "J. Edgar" i confirmar que Clint Eastwood és una mena estranya de conservador amb qui no em resultaria difícil entendre'm; viatjar a Holanda i descobrir que Amsterdam és una ciutat fantàstica però gens pensada per als vianants; haver de renunciar al somni del sextet d'una manera més aviat trista; agafar una grip espectacular just per la festa major del meu poble; connectar amb l'espiritualitat panteista i la reivindicació del mite de la preciosa "La vida de Pi"; entristir-me amb la visió molt més desesperançada, realista i agnòstica de "Tierras de penumbra"; escriure aquestes quatre ratlles encara sense esma després de cinc dies seguits amb febre...

Comentaris (5)19-08-2015 18:02:20

10 anys d'Els Amics de les Arts

En el meu cas, la cosa va anar així. Tornava de la feina escoltant Catalunya Ràdio al cotxe, i un grup que no havia sentit anomenar mai, Els Amics de les Arts, va cantar una cançó. Potser la memòria em falla, però m'atreviria a dir que em sembla que la van cantar per telèfon! El que sí que recordo bé és que la cançó es deia "L'home que treballa fent de gos", i que em va fer gràcia pel que tenia d'un cert surrealisme quotidià. Me'n vaig oblidar fins que un dia ens van convidar al pavelló firal de Girona a un homenatge als voluntaris i aprenents lingüístics, és a dir, a les parelles lingüístiques de la demarcació. Hi vam assistir i, un cop allà, vam saber que l'acte s'acabaria amb un concert d'Els Amics de les Arts. Com que ni la meva dona ni les nostres parelles lingüístiques els coneixien, van dir de marxar. Però jo vaig dir de quedar-nos, perquè recordava aquella cançó que havia sentit a la ràdio i tenia curiositat per sentir-ne més. Així doncs, ens vam quedar, i la meva dona i jo vam quedar enamorats d'aquell grup, per la frescor i l'humor de les seves intervencions i de les seves cançons. En el següent concert seu al qual vam anar, a l'Auditori de Girona, ens vam comprar el seu CD doble "Castafiore Cabaret+Bed and Breakfast" i ens hi vam enganxar definitivament. Tenien una gràcia especial a l'hora de jugar amb el llenguatge i de comparar l'amor amb diferents metàfores temàtiques (memorable "4-3-3"). Després ens vam comprar també el seu següent disc, "Espècies per catalogar", que ens van firmar al Media Markt de Girona (moment en què en Ferran es va posar molt content de saber que la meva dona el trobava el més guapo de tots quatre)... En fi, que són com de la família.

Amb el temps, és clar, han anat evolucionant, i les seves cançons han perdut frescor al mateix ritme que guanyaven profunditat i malenconia. Fins que ahir tot va esclatar en un concert molt especial a Cap Roig, en què van saber posar-se el públic a la butxaca en una actuació especial i original. És cert que els arranjaments de l'orquestra sovint provocaven que els fans perdéssim el plaer del reconeixement, però és d'agrair que no es limitessin a complir de manera rutinària i preparessin quelcom diferent, amb gust i amb estil. Va fer bé en Joan Enric de demanar disculpes si algú havia trobat a faltar alguna cançó, perquè això és inevitable ja que cadascú té les seves preferències. Jo, personalment, vaig trobar a faltar "Per mars i muntanyes" per nostàlgia i "Apunto Skakespeare" perquè senzillament m'encanta. Són cançons que, com "Tots els homes d'Escòcia" o "Louisiana o els camps de cotó", t'emocionen si t'enganxen en un moment tou. Ahir no va ser una excepció. Llarga vida als Amics, i ja us esperem a l'Acústica de Figueres!

Comentaris (3)07-08-2015 14:02:00

Futbol: Barça 3 - Roma 0

El futbol ha tornat al Camp Nou. Ho va fer ahir amb una primera meitat meravellosa: altíssima intensitat, joc exquisit, circulació rapidíssima de la pilota i oportunitats de gol a dojo. I tot això amb un mig del camp que diferia gairebé completament del que seria titular en condicions normals (tot i que la figura de Rakitic no és gens menor: de fet, com va dir ahir el bon nou comentarista de TV3 Lluís Carreras, és l'artífex i el símbol de la major verticalitat que ara caracteritza el joc del Barça). Alguns diran que això és possible perquè el Barça de Luis Enrique no construeix el joc des del mig del camp, sinó des del trident. Jo crec més aviat que té a veure amb el nou rol de Messi, que cada vegada s'assembla més a Xavi en el que té de director d'orquestra de les necessitats que té l'equip en cada moment.

Sigui com sigui, és molt aviat per arribar a conclusions. Això sí: el que sembla clar és que, guanyant o perdent, els seguidors del Barça tenim la sort de tenir gairebé la garantia que sempre ens divertirem. Molts equips poden guanyar les competicions que disputem (de fet, veient tot el que ens ha caigut al damunt aquest estiu, no fa falta ser gaire perspicaç per adonar-se que aquesta lliga costarà molt de guanyar), però cap té la capacitat de fer les entremaliadures que fan els nostres jugadors quan s'associen. No hi ha cap altre equip al món capaç de jugar així. És ben possible que aquesta temporada no ho guanyem tot, naturalment, però ens hem de sentir (si més no, a dia d'avui) molt afortunats. Sobretot els nostres ulls, si tenen un mínim sentit de l'estètica.

Comentaris (1)06-08-2015 14:45:01

Cinema: "No habrá paz para los malvados"

Des que vaig veure "La caja 507", vaig tenir clar que Enrique Urbizu era un dels millors directors de cinema de l'Estat espanyol. L'elegància narrativa i la contundència dels seus plantejaments feien que els seus thrillers no fossin els habituals despropòsits que es veuen per aquestes contrades. Per això, i perquè la crítica era força unànime al seu favor, tenia moltes ganes de veure "No habrá paz para los malvados". Però el cert és que em vaig endur una certa decepció.

A veure, la pel·lícula té moltes coses bones. De fet, moltes més coses bones que dolentes. Urbizu continua apostant per un cinema adult, no necessàriament fàcil per a l'espectador. La caracterització de José Coronado és esplèndida, i la posada en escena continua essent potent i de qualitat. El problema és, principalment, el que també vaig trobar-li a la per altra banda notable "La isla mínima": la trama s'embolica massa innecessàriament, cap a branques que no van enlloc. Tot i així, comparteix amb aquesta la precisió a l'hora de mostrar un retrat desolador de la realitat espanyola (en aquest cas actual), amb la seva corrupció i les seves amenaces. Passa, però, que acaba barrejant naps amb cols i es perd en un laberint impossible. L'heroi involuntari que acaba essent Santos Trinidad ens planteja el dubte del títol. Sigui com sigui, tant de bo fos cert que mai hi haurà pau per als malvats.

Comentaris (1)29-07-2015 09:52:27

Cinema: "¿Qué fue de Baby Jane?"; i lectura: "Cartes a un jove poeta"

Entusiasmat davant la possiblitat de tornar a tenir accés a clàssics, opto per descobrir "¿Qué fue de Baby Jane?", i la veritat és que quedo una mica desconcertat. Em pregunto com es devia rebre la pel·lícula en el seu moment. És cert que Hitchcock ja feia temps que feia truculències, però tenien una elegància narrativa i un estil que en el fons les feia harmòniques. En canvi aquí... Més enllà de l'innegable atractiu del duel interpretatiu entre Bette Davis i Joan Crawford (tot i que la primera és massa histriònica, com sempre; crec que deu ser la referència de la insuportable Meryl Streep), aquesta és una pel·lícula absolutament passada de voltes que no sembla seguir cap lògica narrativa. La veig com una mena de barreja entre "Tot sobre Eva" i "Sunset Boulevard", de la qual crec que vol imitar-ne barroerament el mític final... Però segurament sóc molt agosarat, i els clàssics cal respectar-los. Segurament, aquest en concret té el mèrit d'haver estat trasbalsador per a l'època i haver influït molts altres films. En aquest sentit, és útil haver-la vist perquè ara m'adono de fins a quin punt en són deutores pel·lícules com la recent "Musarañas", per exemple.

I és que un clàssic és allò que cada vegada que visites t'ofereix una cosa nova. Quan, fa poc, una alumna em va explicar les seves inquietuds literàries i la seva voluntat d'escriure, la primera cosa que se'm va ocórrer (a banda de sentir-me absolutament feliç) va ser recomanar-li la lectura de les "Cartes a un jove poeta" de Rilke. Vaig fer la recomanació de memòria, esperançat que l'alumna podria trobar-hi tots aquells consells que en la meva condició d'escriptor mediocre no podia oferir-li. Ara les he tornat a llegir, després de molts anys, i crec que vaig fer bé de recomanar-les-hi. Tot i així, el cert és que més que consells sobre com escriure el que hi ha són consells sobre com viure amb plenitud (sospito que per a Rilke era el mateix). Per mi, i crec que no dec ser original, la millor és la Carta Vuitena: un no parar de paraules sàvies sobre la solitud i el dubte, sobre la tristesa com a quelcom útil i necessari ("Del revés" no se me'n va del cap). Provar de fer-ne una paràfrasi seria inútil: les paraules exactes són les del mestre. Que, a més, va intuir amb encert el nou rol de la dona que era a punt d'arribar, de manera que les relacions de parella es convertirien en un tracte entre iguals. D'altres pàgines poden resultar massa abstractes, però és tanta la bona filosofia que acumulen i tan poc l'espai (físic) que ocupen...!

Comentaris (5)23-07-2015 17:31:20

Cinema: "Del revés"; i lectura: "Nosaltres"

Aquí els tenim. Són la Por, el Fàstic, l'Alegria, la Ira i la Tristesa. No cal dir quin és quin, oi? Són les cinc emocions que controlen la vida i el comportament d'una nena (i de tots nosaltres), segons l'extraordinària pel·lícula "Del revés", amb la qual Pixar ha tornat a aconseguir el que semblava impossible: superar-se a ella mateixa. Són tantes les coses que es poden dir d'aquesta nova joia de l'animació (i totes bones) que segur que me'n deixaré moltes, però en tot cas aconsello no llegir-ne res fins a haver-la gaudit.

En primer lloc, és indiscutible la qualitat tècnica del producte. La nova casa de la protagonista està dibuixada amb un realisme que fa que gairebé t'hi sentis a dins, i quan la pel·lícula aposta per l'abstracció (és a dir, en la majoria del metratge) ho fa amb una paleta de colors senzillament enlluernadora. Val la pena començar constatant això, perquè l'aposta argumental és tan exquisida que hi hauria el risc de perdre-ho de vista. A partir d'aquí, si la tècnica fos descomunal però el fons fos buit no valdria gaire la pena. Però ja sabem que això amb Pixar és gairebé impossible, i aquí han posat tota la carn a la graella per oferir una obra mestra que va més enllà dels més que puntuals moments de geni de "Toy Story 3" o "Up", que ja per si sols justificaven més que de sobres el preu de l'entrada. El repte era mantenir l'equilibri aparentment impossible entre l'entreteniment infantil i la reflexió adulta. Prova més que superada: el primer gran mèrit de Pixar és no tractar els nens com si fossin imbècils, i oferir-los una diversió que alhora sigui educadora i enriquidora per a la seva intel·ligència.

Però, com aconseguir que un plantejament tan abstracte com donar vida a les emocions humanes sigui atractiu? La solució, una vegada més, genial i plena de talent: per innovar, encara que sembli una contradicció, no hi ha res com recórrer als clàssics. Així, la història de redempció de la Tristesa segueix en el fons l'estructura de la Ventafocs o l'Aneguet Lleig, que després de tastar la marginació acaben essent els reis del conte. Però la màgia és que aquí Pixar juga fort i inverteix les regles habituals de l'animació, en el sentit que la lliçó que s'extreu és que no s'imposa la felicitat sense matisos, sinó que justament hi ha altres emocions que ho fan tot més difícil, però que són necessàries i benignes malgrat que pugui semblar al contrari.

Hi ha un moment determinat, cap al final de la infantesa, en què inexplicablement quan la Tristesa toca un record el taca del seu color blau. L'Alegria no entén què passa: si el record és bo, per què pot passar a ser trist? Se'n diu malenconia, i el que l'Alegria encara no entén és que això forma part del pas a la vida adulta, en què la satisfacció pels records bonics es barreja amb l'enyorança. L'Alegria haurà d'aprendre que no posseeix la veritat absoluta, que no sempre té la solució als problemes. Que la Tristesa també pot ser útil i pot generar records bonics. I, finalment, que la seva complexa i contradictòria aliança és el que ens defineix com a humans i ens ajuda a controlar les altres emocions, necessàries però excessivament primàries totes soles. Els records i les experiències no són uniformes, no tenen un sol color.

En fi, hi ha moltíssimes més coses que es podrien dir d'aquesta pel·lícula infinitament creativa, però el millor és gaudir-la. N'hi ha prou d'afegir que Pixar aconsegueix amb una sola jugada dir als nens que han d'aprendre a conviure amb les seves contradiccions, als pares que no han d'obsessionar-se amb la felicitat dels seus fills (se'ls pot deixar plorar i fins i tot se'ls pot dir que no), i a tots nosaltres que potser la causa de moltes de les nostres angoixes sigui l'absurda necessitat que sentim d'estar permanentment bé.

I Alegria i Tristesa uneixen forces també en el magnífic llibre que m'ha acompanyat aquests dies: "Nosaltres", de David Nicholls, l'enèsim encert de la meva dona per Sant Jordi. Poques vegades m'ha passat de riure obertament (no simplement somriure) davant l'humor d'una novel·la. La primera part, divertidíssima des de la primera pàgina, és absoltuament refrescant, mentre que la segona, un cop esclata el problema, es va tacant progressivament de malenconia. En un viatge exterior acompanyat de la inevitable evolució interior, destaquen les magnífiques definicions de les diferents ciutats europees, mentre a partir dels records del protagonista anem reconstruint la seva història i el perquè de la seva situació actual. Una lectura plaent i amena, però no sempre còmoda, ja que em temo que no m'ha costat gaire reconèixer-me força en un personatge central sempre preocupat (tot i que divertit, amb aquella ironia que és el sentit de l'humor dels pessimistes), no sempre agradable en el seu moralisme (però més madur que la seva dona, que vol viure en una adolescència perpètua), i que al capdavall veu com tots els seus problemes es deriven justament de fer el que és correcte en cada moment. Perquè la honestedat, cap a un mateix i cap als altres, no sempre té premi.

Comentaris (6)22-07-2015 11:24:15

Cinema: "Els Minions"

Ja ho he comentat algun cop: hi ha pel·lícules d'animació (com "Del revés", que ja em té impacient) que t'esperes sense necessitat de cap coartada en forma de nebodeta a qui acompanyar al cinema. N'hi ha d'altres, en canvi, que... bé, en realitat tampoc necessiten cap coartada, però que és evident que gaudeixes molt més si hi vas ben acompanyat en aquest sentit. És el cas d'"Els Minions", amb la qual ens hauríem fet un tip de riure igualment però que va resultar molt més plaent amb la nebodeta que comentava.

Els Minions són uns curiosos (i sapastres) éssers de color groc que necessiten servir un amo malvat per no deprimir-se. Van aparèixer per primera vegada en una pantalla arran de l'estrena de "Gru, mi villano favorito" com a personatges secundaris, però de seguida es va veure que el seu carisma arrasava. Així, després de la seqüela de "Gru", arriba ara (envoltada d'una impressionant operació de màrqueting: no us heu fixat que són per tot arreu?) la preqüela que explica els seus orígens i els converteix en els grans protagonistes de la funció. El repte era important, perquè ara calia envoltar els gags dels Minions d'un mínim guió i també calia donar-los més entitat com a personatges. El primer objectiu s'assoleix a mitges (ja "Gru" no era cap prodigi d'argument) i és potser el gran punt feble de la pel·lícula. Pel que fa al segon, sí que s'assoleix plenament: en Kevin és el més o menys seriós, a l'Stuart se li'n va sovint la castanya (divertidíssim, el gag de la guitarra) i el petit Bob és el més entremaliat.

Sí, molt bé, sou vosaltres, però em podeu deixar escriure l'article tranquil? Gràcies! Deia, doncs, que ara ja tenim tres Minions amb personalitat definida. Sense axò, difícilment s'hauria pogut fer un llargmetratge sobre ells. Però precisament això és un risc, perquè a les pel·lícules de "Gru" la gràcia d'aquests éssers era el seu anonimat. Segurament per això, els moments més divertits són aquells que protagonitza la resta de la tribu mentre espera que els seus amics completin la missió i es puguin retrobar (atenció especial a la seva genial irrupció a la... "Lluna"!). I és que els Minions són molts i...

Ho veieu? Són molts, i sempre estan embolicant la troca. Però com us deia...

Bé, és igual. Deixem-ho córrer. Així no hi ha manera d'escriure. Només volia dir que la pel·lícula és distreta i agrada a tot tipus de públic, perquè tots portem un Minion maldestre a dins, que l'única cosa que necessita és que li expliquin un "conte momir".

Comentaris (5)17-07-2015 19:38:29

Cinema: "Terminator: Génesis"

Suposo que hi ha dues maneres de gaudir de la saga "Terminator". Una és gaudir de l'evolució dels efectes especials, de les persecucions, de l'espectacle en si. L'altra és embadalir-se amb les paradoxes temporals, amb el to llegendari de la història. Evidentment, aquests dos enfocaments no són necessàriament excloents, però és inevitable que en cadascú pesi un més que l'altre. Doncs bé, en aquest sentit estic convençut que els del primer grup no hauran quedat decebuts de l'experiència d'aquest nou i inesperat "Terminator". Aquells que pertanyem al segon grup, en canvi (o almenys parlo per mi), malauradament no podem dir el mateix.

Sempre he concebut "Terminator" com una tragèdia grega moderna: la impossiblitat d'uns personatges que coneixen el seu destí terrible de poder fer res per canviar-lo. I, sobretot, el fet que com més lluiten per fugir del seu destí més s'hi acosten i el provoquen. Segurament és per això que considero que el final de "Terminator 3" és exemplar i no he entès mai que hagi estat una pel·lícula tan menyspreada. I, pel mateix motiu, vaig considerar innecessària i plenament oblidable (de fet, no en recordo res) "Terminator 4". I amb "Terminator: Génesis" confiava que es tornés al vell esperit. Ho aconsegueix amb comptagotes, amb homenatges desganats i precipitats als orígens, però no queda res del que per mi és el gran tema: la inevitabilitat del destí. Al contrari: introdueix una trama temporal paral·lela que ho embolica tot gratuïtament i sense gaires explicacions. Molta acció i poca reflexió.

Hi ha només tres coses que aconsegueixen dèbilment que la pel·lícula se'm faci mínimament simpàtica. Tres detallets insuficients. La primera és, naturalment, la paròdia autoconscient de Schwarzenegger, convertit ara amb prou gràcia en un model de Terminator "vell, però no obsolet" per protagonitzar aquesta mena de pel·lícules d'acció. La segona és el capgirament de rols respecte de la primera entrega: Sarah Connor ja no és una bleda assolellada a qui cal protegir, sinó que és qui porta les regnes. Hàbilment, el guió ho remarca posant a la seva boca una frase adreçada al seu suposat protector que en la pel·lícula original anava en la direcció contrària: "Puja al cotxe si vols continuar vivint." I ara no és ella qui decep inicialment les expectatives del soldat enviat a través del temps a rescatar-la, sinó a l'inrevés. És un bon signe dels nous temps, en què la dona ha canviat el seu rol i ja no és la criatura indefensa a qui cal salvar sinó que ha pres la iniciativa. I, finalment, la idea que les màquines han escollit un nou sistema d'envair-nos, que no és altra que el de les telecomunicacions; els mòbils intel·ligents que ho connecten tot amb tot. Aquí el plantejament és gairebé subtil i brillant: mostrar com una persona vinguda en un viatge temporal de 1984 (de fet, no caldria ni anar tan lluny) veuria amb absoluta estranyesa la nostra dependència d'aquests aparells.

Però en general són petites espurnes insuficients per salvar una pel·lícula massa erràtica, i que comet dos errors per mi imperdonables: intentar personificar innecessàriament el sistema informàtic Skynet i, sobretot, profanar inútilment el personatge intocable de John Connor. A més, la pel·lícula perd moltíssim del romanticisme del joc del gat i la rata entre perseguits i perseguidor. Es perden aquelles pauses en què es respirava una tensió latent que feia que la saga flirtegés tímidament amb el gènere de terror. Aquí tot és acció desbocada, i personatges i història perden tot el carisma, de manera que el que veiem es perd en la vulgaritat de qualsevol pel·lícula d'acció actual. I a sobre ja no queda ni la idea de la inevitabilitat del destí. És clar que, ben mirat, això és un altre símptoma dels temps. Déu ha mort, i amb ell el destí. Són mals temps per a la mitologia. És moment per a l'angoixa de la llibertat il·limitada (com suggeria Alessandro Baricco a "Novecento", el món és un vaixell amb massa possibilitats). I, sobretot, aquests temps líquids no hi entenen de destí. Però el que queda potser encara és pitjor: se'n diu incertesa.

Comentaris (1)16-07-2015 13:45:44

Cinema: "La herencia del viento"

De tant en tant, ve de gust veure un bon clàssic. I més si encara no l'has vist mai. I val a dir que, per ser un clàssic, "La herencia del viento" em sembla una mica estranya narrativament. Segurament tot parteix del fet que, malgrat tractar-se d'una pel·lícula de judicis, no es jutja tant una persona com una idea. I aquest és el principal valor de la pel·lícula: fer que la pròpia llei sigui jutjada. Objectivament, l'acusat és culpable: en una comunitat en què l'evolucionisme està perseguit pel codi penal i en què el creacionisme és l'única teoria acceptada, un professor ha decidit explicar les teories de Darwin als seus alumnes. I, amb la llei a la mà, això és delicte. Però la gràcia és el plantejament de si la llei és o no justa. Gandhi, Rosa Parks i qui sap si Artur Mas són persones que van violar la legalitat per la senzilla raó que la consideraven injusta. I el món no avança brandant la llei com a únic argument, sinó justament qüestionant-la per vies pacífiques.

En aquest cas, l'opció de l'espectador actual pot ser molt còmoda. Han passat 55 anys des que aquesta pel·lícula va ser feta i, malgrat que increïblement aquesta polèmica hagi estat recentment revifada en alguns estats nord-americans, avui en dia pràcticament tothom accepta els criteris científics com a vàlids. Per tant, és molt fàcil veure els creacionistes com a fanàtics sense seny i tenir d'aquesta manera una posició autocomplaent davant la pel·lícula. La incomoditat arriba, però, si en aquesta confrontació d'idees hi col·loques una altra polèmica qualsevol. Fent aquest exercici, t'autoqüestiones sanament si alguns dels teus ideals són realment propis o si senzillament t'has deixat arrossegar pel ramat. I, com a professor, encara més analitzes quin és el teu comportament davant dels alumnes i t'adones de fins a quin punt és impossible explicar-los res sense que s'hi filtri la teva manera d'entendre el món, per molt que l'actual dictadura del políticament correcte ho censuri.

Sigui com sigui, la mateixa pel·lícula ja procura que no et sentis tan segur. Per això és un clàssic i per això funciona encara. Perquè, a banda del dibuix davant de determinats personatges l'opinió moral sobre els actes dels quals resulta molt ambigua (especialment la del fiscal ultraconservador), la pel·lícula acaba intel·ligentment qüestionant-nos-ho tot. És evident que el director Stanley Kramer (que per alguna cosa va signar anys després "Endevina qui ve a sopar") pren partit per l'opció progressista, però en la seqüència final ens adverteix amb lucidesa que sense referents morals es corre el risc de caure en el cinisme. La Bíblia, en efecte, és un bon llibre DE FICCIÓ. Si s'interpreta corectament, des d'un vessant mitològic i no literalment, pot ser molt útil i orientador. COM GAIREBÉ QUALSEVOL ALTRE LLIBRE. L'advocat defensor farà conviure a la seva biblioteca la Bíblia i Darwin, perquè el que ens farà avançar és la combinació sàvia de la ciència i el mite. I que això no ho puguin (o vulguin) entendre els ximples que es dediquen a fer reformes educatives!

Comentaris (1)14-07-2015 23:50:46

Cinema: "Margin call"; i lectura: "50 moments imprescindibles de la història de Catalunya"

Tinc un problema, si es pot dir així: ja vorejo els quaranta anys i continuo saltant-me les pàgines d'economia dels diaris. De fet, estic convençut que ho faré sempre. No hi ha res que trobi més avorrit, i no hi entenc gens de la borsa ni de les operacions especulatives. I, malgrat tot, sé que tot això és el motor del món. Sé que les decisions dels taurons financers determinen la meva vida i la dels qui m'envolten. Per tot plegat, sentia reticència i alhora curiositat a l'hora de veure "Margin call", pel·lícula sobre l'origen de la crisi del 2008 que encara estem patint. M'hi vaig atrevir ahir, i haig de dir que el resultat va ser molt satisfactori. No sé com s'ho fa J. C. Chandor, director i guionista del film, però aconsegueix que malgrat que no entenguis la majoria de coses que s'hi diuen, la pel·lícula resulti molt atractiva i interessant. No es pot dir que la pel·lícula aposti pel to didàctic, sinó més aviat per l'abstracció (mai veiem el gràfic de les dades que no paren de comentar, tot i que tampoc les entendríem), però sempre saps en quin punt de la història et trobes. Segurament hi ajuda una fotografia impecable que et manté enganxat a la trama i, sobretot, la interpretació sublim dels actors (amb un Kevin Spacey extraordinari). El principal valor de la pel·lícula són les reflexions ètiques que es filtren entre les situacions i els diàlegs (atenció a la força metafòrica de l'escena de l'ascensor amb els dos executius i la dona de la neteja), i el fet de fer-ho sense maniqueisme: malgrat que la pel·lícula posa l'accent en la manca d'escrúpols de la companyia que ho va provocar tot escampant la venda d'actius sense valor i arrossegant així tot el capitalisme en la seva caiguda, tampoc deslliura de culpa el ciutadà normal que col·labora amb el sistema amb el seu consumisme entusiasta. Pel·lícula, doncs, molt calculada i intel·ligent; un excel·lent debut que, en el meu cas, després d'haver gaudit de la magnífica "El año más violento" i en espera de poder-ho confirmar algun dia amb el visionat de "Cuando todo está perdido", em presenta J. C. Chandor com un dels cineastes més interessants del moment.

I vet aquí que acabo la lectura d'un d'aquells llibres que no em compraria mai (perquè sóc més aficionat a la ficció com a manera d'intentar entendre la realitat), però que decideixo no ignorar ja que me l'han regalat. Es tracta de "50 moments imprescindibles de la història de Catalunya", de Jaume Clotet. La intenció de l'autor sembla clara, i així es confirma en el pròleg: oferir una selecció de situacions històriques que expliquen la nostra situació actual i sobretot el nostre tarannà. El llibre és útil per accedir de manera concentrada als moments clau de la història del nostre país i desmuntar-ne alguns tòpics. M'ha servit per repassar coses que sabia i per descobrir-ne d'altres, com ara que l'unificador del que avui coneixem com a Països Catalans, Jaume I el Conqueridor, també va prendre decisions que ajuden a entendre la divisió territorial actual. O, per exemple, m'ha fet somriure en descobrir que, abans de declarar la independència respecte a l'imperi franc, el comte de Barcelona va intentar dialogar-hi i només en va rebre indiferència (pel que sembla, això de ser mesells ens ve de lluny). I, és clar, m'ha fet recordar que en els últims tres-cents anys la nostra és la història de l'etern retorn, de l'etern estavellar-se de les nostres aspiracions en el menyspreu espanyol. Potser va essent hora d'escriure el moment 51, el número 1 de la nova era.

PD: La proposta de la CUP és molt interessant, però és arriscada i sembla clar que Mas no hi creu. Humilment, continuo pensant que la millor solució la tenim davant gairebé des de l'inici: llista unitària de CDC, ERC i societat civil. D'aquesta manera, el votant independentista contrari a Mas i partidari de la reforma social tindria l'opció de la CUP, fet que neutralitzaria altres invents que perjudicarien la causa sobiranista. Potser encara hi som a temps...

Comentaris (10)09-07-2015 20:04:52

Lectura: "El Secret i altres relats"

He acabat la lectura del llibre de relats en què he tingut la sort de participar com a finalista del 2n Premi Tal Com Sents, adreçat als docents que compartim l'interès per intentar escriure alguna cosa. Com que en formo part, doncs, se'm fa molt difícil fer-ne una valoració sense que el pudor m'ho impedeixi. Diré només que el veredicte respecte al guanyador és just: "El secret" és un relat original, ben construït, amb intriga i un final sorprenent, com marquen els cànons. Segurament és el més sòlid de tots. Per la resta, diré també que l'edició té grans virtuts com ara les magnífiques il·lustracions. Els defectes me'ls guardo, si és que n'hi ha. Perquè només puc sentir agraïment cap a l'institut Blanxart de Terrassa, des d'on treuen energies no se sap d'on per tirar aquesta iniciativa endavant. I això, tal com estan les coses, és molt lloable. Especialment la tasca del seu director, Josep Gòrriz Verdú, sempre atent a respondre tots els correus plens de dubtes que li hàgim pogut adreçar, almenys jo, que m'he fet una mica pesat.

Gràcies, doncs. I a continuar sense defallir!

Comentaris (3)04-07-2015 03:58:42

Pàgines: 12345621222324252636  <>