login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 6 - Villanovense 1

Una altra golejada per a la col·lecció, tot i que aquesta no té gaire res a veure amb les altres, ni per la categoria del rival ni pel joc exhibit. Davant l'absència de la majoria de titulars, aquesta vegada es va arribar a aquest resultat exagerat per ofici i per físic. Per ofici, perquè el Villanovense va regalar a la primera part gols en moments clau. Per físic, perquè la preparació d'un equip com el Barça no té res a veure amb la d'un segona B i a la segona part els visitants no podien dir fava.

Dit d'una altra manera: aquesta vegada qui vulgui sí que pot dir, sense por de fer el ridícul, que el resultat va ser més conseqüència dels demèrits aliens que no pas de les virtuts pròpies. Però aquestes eliminatòries s'han d'afrontar amb rigor i seriositat. I, si pot ser, fent alineacions que no siguin il·legals.

Comentaris (3)03-12-2015 22:54:46

Futbol: Barça 4 - Real 0

En aquests dies políticament tan decebedors (penso votar les vegades que faci falta per la independència del meu país, però que no em busquin ja per a res més), almenys el Barça ens manté l'ànim una mica dret. I no es tracta de pa i circ: els problemes i la tristesa hi són, i no deixem de ser-ne conscients per una victòria de l'equip, però bé tenim dret a tenir alguna alegria enmig de tanta mediocritat. I, a més, continuo pensant que la mitologia futbolística, igual que la clàssica, ens proporciona metàfores perfectes per interpretar el món que ens envolta. Aquest equip és tan bo perquè els seus jugadors s'obliden dels personalismes a la recerca del bé col·lectiu. Tant de bo d'altres entenguessin que és així de senzill. M'agrada Luis Enrique quan reparteix el mèrit a tot el conjunt i afirma que el trident necessita una bona estructura d'equip per lluir. Quan es juga millor, s'ataca millor i l'eficàcia golejadora augmenta. En poques paraules: aquest equip té èxit perquè tots els seus components actuen amb generositat. Doncs això.

Comentaris (1)30-11-2015 21:56:41

Futbol: Barça 6 - Roma 1

El novembre ha estat un mes tradicionalment inhòspit per al Barça. És un mes en què no es pot guanyar res però en què es poden començar a perdre coses, i la mala pretemporada podia fer témer que aquest fos un d'aquests anys. Però no només no ha estat així, sinó que el Barça arriba al final d'aquest mes en un estat de forma excepcional i liderant amb contundència totes les classificacions que se li posen al davant. I darrerament ho fa d'exhibició en exhibició, i això d'ahir ja va ser una cosa escandalosa.

Segurament ens diran que ahir no teníem ningú al davant. Ens ho han dit tantes vegades que potser dissabte passat era veritat. Però la realitat és una altra: és veritat que la Roma ahir va sortir relaxadeta, condicionada pel resultat de la tarda que la feia dependre d'ella mateixa en l'última jornada passés el que passés al Camp Nou. Però no és menys cert que difícilment hauria signat un resultat tan escandalós en contra, i el seu plantejament ultradefensiu així ho confirma. El que passa és que, ara com ara, a aquest equip no hi ha manera d'aturar-lo: malament si l'esperes al darrere, malament si el surts a buscar al davant. La Roma va optar per una mena de fórmula intermitja: línies molt juntes i defensa avançada, a la recerca d'un impossible al Camp Nou com és reduir els espais. Això va fer que en alguns moments migcampistes com Busquets (està bé, però, que s'ho cregui i que ho provi) abusessin de la passada llarga i que les jugades es maduressin poc. Però el Barça té màgia al davant i no necessita un joc gaire elaborat per poder fer mal. El segon gol d'ahir és una obra d'art que exemplifica a la perfecció el tresor que el Barça té ara mateix en forma de tres amics sud-americans que gaudeixen tant jugant a futbol que es busquen sempre i s'obliden dels egos.

A partir d'aquí, partit trencat i a seguir-lo amb la possibilitat de tenir el cap en altres coses. A aquest pas, aquesta substitució progressiva del patiment pel gaudi estètic pot provocar que, de tan divertit, això acabi essent avorrit. I que duri!

Comentaris (5)25-11-2015 22:28:00

Futbol: R. Madrid 0 - Barça 4; i cinema: "Mistress America"

I el Barça es va exhibir sense Messi. El millor jugador del món va tenir la seva mitja horeta de glòria, en què, malgrat demostrar que encara li falta per agafar la forma, en va tenir plou per rifar-se mitja alineació madridista en una jugada al centre del camp i filtrar una passada cap a Jordi Alba, que va habilitar amb un sol toc Luis Suárez perquè marqués el quart. Però llavors el partit ja estava dat i beneït, i trencat per l'empenta blaugrana a la recerca de la golejada i l'orgull madridista a la recerca d'un gol de l'honor que li va frustrar una vegada i una altra un excels Claudio Bravo.

I el Barça es va exhibir sense Messi, en part perquè Benítez va fer un bunyol d'alineació inexplicable. Certament era el seu onze de gala, i faria tremolar qualsevol equip... però que no fos el Barça. Ara semblarà oportunista dir-ho, però tinc testimonis que quan vaig veure l'equip que posava el tècnic blanc em vaig posar molt content. Durant el dia em preocupava que Benítez fes cas de l'alineació que pronosticava el diari L'Esportiu, farcida de migcampistes i que era de llarg la més lògica. Per sort, aquest diari no arriba a Madrid, i Benítez va decidir prescindir del sentit comú per acontentar la graderia i l'entorn. A la prèvia, un cop ja se sabien els onzes, em feia creus de sentir diversos comentaristes afirmant que seria una disputa apassionant per la pilota, perquè a mi em semblava clar que el que treia Benítez eren onze jugadors amb unes virtuts molt diferents: un equip per jugar a la contra i intimidar amb el seu enorme potencial a dalt, però que patiria darrere la pilota i que es partiria fàcilment per la meitat. I em semblava que, si el Barça jugava bé les seves cartes, tot el potencial ofensiu del Madrid es podia desactivar fàcilment. I així va ser.

I el Barça es va exhibir sense Messi perquè va jugar com un equip i no com una col·lecció de cromos. Perquè té un entrenador intel·ligent i amb personalitat que va fer de la necessitat virtut amb l'aposta de Sergi Roberto per cobrir la vacant de Messi. Roberto va actuar d'extrem dret amb tendència a anar cap al mig, de manera que es guanyava un jugador més al mig del camp per acabar d'aprofitar la inexplicable decisió del rival de prescindir d'entrada de jugadors com ara Casemiro o Isco (jo crec que la puntada que va fotre a Neymar anava més aviat dirigida al seu entrenador), que sí que haurien pogut ajudar Modric a disputar la pilota als blaugrana. Amb una superioritat buscada i manifesta a la zona ampla, el Barça tenia clar el que havia de fer. I va excel·lir. Només cal analitzar els tres primers gols per adonar-se'n. El primer va arribar després de més de dos minuts de tocs i més tocs que van hipnotitzar el Madrid fins que Roberto va canviar de ritme, va fer una diagonal que ens va fer pensar que Messi sí que jugava i va filtrar una passada excepcional que va aprofitar amb una rematada impecable un Suárez que havia fet una de les seves desmarcades de manual. El segon, amb un Madrid desesperadament ineficaç per treure la pilota des del darrere, que va veure com Suárez li prenia la cartera i permetia a Iniesta assistir Neymar perquè no perdonés. I el tercer... donant sentit a les jugades que jo anomeno patrocinades pel gremi de cardiòlegs de Catalunya (Bravo arriscant amb els peus), però que tant valora Luis Enrique i que dissabte va quedar clar per què: no només impedeixen la renúncia al futbol control, sinó que si es fan bé deixen el contrari, que ha avançat la pressió, despullat: Iniesta i Neymar ho van tenir senzill amb els espais que havien quedat per associar-se i fabricar un golàs.

I el Barça es va exhibir sense Messi, cosa que va permetre reivindicar-se tant a l'equip com a l'entrenador. A l'equip, perquè va poder tapar moltes boques que asseguraven que aquests jugadors no són ningú sense l'argentí. I a Luis Enrique, perquè després de les virtuts exemplificades en els gols d'ahir (futbol de toc i posicional, pressió avançada, creació des del darrere) no sé qui gosarà dir encara que l'asturià és un traïdor a les essències de l'estil. Perquè el fet que vulgui aprofitar altres virtuts que li ofereix el trident atacant, com ara l'aprofitament dels espais en jugades ràpides i a la contra, no el converteix en un ruc que no entengui quina és la fórmula que més beneficia aquests jugadors. Dissabte tenia clar que un partit boig no li convenia, i va imposar el joc que li va interessar. El Barça rosega l'autoestima del Madrid (i mira que n'arriba a tenir) una vegada i una altra perquè fa temps que té una idea clara del que vol fer, mentre que el seu rival navega a la deriva i sense una brúixola definida en el joc. I que per molts anys!

Amb un humor no cal dir que excel·lent, acabem el dissabte anant a veure "Mistress America", una comèdia estranya i molt intel·lectualitzada que ens va fer passar una bona estona. Tot i així, no vaig acabar d'entendre què ens volia explicar la pel·lícula. M'havia semblat una crítica a la superficialitat i a la inconstància, però el final sembla desmentir-ho. De fet, potser, el fet que no defensi una tesi concreta evita que a més d'intel·lectual sigui pedant, de manera que més val així. Potser només volia ser un bàlsam per a aquells que, a vegades, sense saber ben bé per què i tot i tenir-ho tot a la vida, ens sentim com la protagonista: a tres metres del nostre propi cos i notant estranyament llunyana la felicitat.

Comentaris (1)23-11-2015 23:28:40

Desgreuge

M'havia promès que deixaria estar el tema una temporada i que em centraria a parlar només de les meves petites grans passions, però després d'unes setmanes d'haver-hi estat molt crític crec que és de justícia trencar avui una llança en favor de la CUP. La roda de premsa d'avui és molt esperançadora, per dues raons: perquè sembla que es desencallarà la investidura de Mas i perquè sembla que la CUP ha traslladat l'accent a la qüestió de la independència. Si al final resulta que s'han fet pregar per collar Mas amb la moció de confiança i assegurar-se que el sector autonomista de CDC no feia marxa enrere en el procés, em vénen ganes d'aplaudir-los.

Potser tot estava clar des del principi i tot plegat era una escenificació per guanyar temps. O potser la CUP s'ha rendit a l'evidència de la seva derrota en la batalla mediàtica. Però, sigui com sigui, avui els núvols s'escampen i el cel s'aclareix. Pendent de la decisió de l'assemblea i esperant que aquesta no em faci penedir també d'aquest article, torna l'esperança.

Comentaris (5)19-11-2015 22:53:56

Cinema: "Una semana en Córcega"; i lectura: "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge"

"Una semana en Córcega" és el títol absolutament insípid que la distribució espanyola de la comèdia francesa "Un moment d'égarement" ha decidit posar-li, traint una vegada més (mai no se sap per què) el sentit de l'original: "égarement" significa en francès "follia passatgera", i d'això és exactament víctima el pobre Vincent Cassel en aquesta comèdia lleugera com la brisa de Còrsega a l'estiu. Evidentment, cadascú en traurà les conclusions que voldrà: és el personatge de Cassel una víctima o un pervertit aprofitat? Bé, ho diu el personatge de la seva filla: al capdavall, ell és l'adult, no? És clar que el quid de la qüestió és com s'ha arribat precisament a aquesta situació, i aquí és evident que el bo de Cassel podria haver-se estalviat uns quants passos imprudents i inconscients amb la filla del seu millor amic, però no és menys cert que la lolita de la funció ja havia començat a fer servir el seu arsenal d'armes, com ara un innocent accident a l'hora de treure's el neoprè. El que és segur, en qualsevol cas, és que la "follia transitòria" del títol no és cosa d'ella, que ho té tot molt ben premeditat. Sigui com sigui, no té sentit buscar cap anàlisi psicològica dels personatges en aquesta pel·lícula deliberadament intranscendent i agradablement pija, en un moment en què la comèdia francesa començava a ser irritant en la seva fórmula de tractar en clau d'humor situacions socials dures. Un passatemps molt oblidable, sovint mal formulat (la seqüència del DJ es podria haver resolt molt millor) i amb tots els tòpics possibles de la comèdia d'embolics. Però, per una tarda de diumenge, oli en un llum.

I aprofito aquest cap de setmana sense futbol per enllestir la lectura d'un Haruki Murakami. Hi ha dos Murakami: hi ha el Murakami sòlid, sobri i americanitzat de "Tòquio blues"; i hi ha el Murakami surrealista, que algun cop m'ha fet pensar en David Lynch ("After dark"), però que en realitat probablement cal relacionar més aviat amb la imatgeria d'un Hayao Miyazaki (sobretot, em sembla, a "Kafka a la platja"). Personalment, m'agrada més el primer, però en aquest "El noi sense color..." hi conviuen tots dos, fet que al meu entendre constitueix la seva principal feblesa. La història comença de manera interessant, i parteix de la dicotomia habitual entre les noies vitalistes i les malaltisses (com a "Tòquio blues"), però es perd sovint en somnis absurds i històries místiques que no porten enlloc. La metàfora dels noms amb color no funciona gens bé, i em resulta molt més interessant la del constructor d'estacions. Però és sobretot una sensació de desagradable desconcert el que queda després de la lectura d'aquest llibre a estones plaent. I és que queden molts caps per lligar. D'acord: la gràcia pot ser que el lector tregui les pròpies conclusions, però aquí no em refereixo tant a si el noi i la noia acabaran junts com a què punyetes passa amb el personatge de l'amic de la universitat. Fa la sensació que Murakami l'ha introduït amb calçador per donar pas a les seves manies esotèriques i que després se n'oblida, i a mi em van ensenyar (tot i que he acabat essent un escriptor frustrat que es permet la barra de criticar els altres) que tot el que poses en una novel·la ha de tenir el seu sentit i que res hi ha de sobrar. No és el cas d'aquesta obra que està lluny de ser rodona, amb una intriga feble i que sempre es troba a mig camí entre la profunditat i la carrincloneria. Hi he passat bones estones, però hi havia anat perdent l'interès a mesura que hi anava avançant. Potser és una qüestió de la meva tancada mentalitat occidental.

Comentaris (5)16-11-2015 23:48:15

Reflexions d'un català desorientat

He llegit i he vist comentaris que indiquen que en el fons no és dolent per al procés esperar uns dies més. Que ara Espanya no té ningú a qui atacar perquè no hi ha govern, i que quan el tinguin ja estaran en campanya... Sigui com sigui, que ho arreglin, perquè el que ens estan fent passar... Jo estic passant un moment de desànim important en aquest tema, perquè cada cop veig més clar que les eleccions no van anar bé i que la majoria és massa justa per fer una cosa tan grossa.
Tot i així, i malgrat haver passat moments de tristesa i emprenyament importants, prefereixo ser optimista i pensar que la cosa pot anar així:
1) Hi haurà acord d'aquí a 15 dies.
2) Llavors el govern espanyol estarà en funcions per la campanya i poca cosa podrà fer.
3) Els partits indepes, especialment ERC, obtindran un bon paper a les espanyoles
4) Sortirà un govern PP-Ciutadans que radicalitzarà encara més la seva hostilitat cap a Catalunya
5) Això, sumat a l'acord amb la CUP, reforçarà l'independentisme, que augmentarà
6) La declaració de desconnexió permetrà fer un referèndum vinculant que Espanya es veurà obligada a fer, ja que si comença a posar càrrecs a la presó la cosa li marxaria de les mans
7) A més, amb el poder acabat d'obtenir, el PP i Ciutadans es podran permetre fer el referèndum: ja no necessitaran atiar l'anticatalanisme per obtenir vots i, a quatre anys vista, aquesta decisió ja no els hauria de perjudicar electoralment
8) Amb un referèndum vinculant, Catalunya Sí Que Es Pot optarà per demanar el sí, de manera que els potencials votants del sí pujaran.
Així doncs, tot serà complicat, però ens n'acabarem sortint. Al capdavall, Posidó va allunyar moltes vegades Ulisses d'Ítaca cada cop que era a punt d'arribar-hi. Però hi va acabar arribant. D'aquí a dos anys, independents oficialment. I llavors eleccions per investir el primer president de la República, que pronostico que serà Oriol Junqueras, assolint així el govern de centre-esquerra que somio i fugint de bogeries anticapitalistes.
I que consti que el tema em té cansat i que ni jo mateix m'ho acabo de creure. Però necessito ser optimista, malgrat tot.
Comentaris (3)14-11-2015 02:17:28

Acord per a la investidura

Imaginem.

Antonio Baños, en el seu discurs del segon debat d'investidura: "Ara explicaré el nostre vot. Nosaltres ens abstindrem, perquè no ens agrada el senyor Mas ni el que representa. Però tres de nosaltres votarem sí. Cadascun d'aquests sí estarà destinat a cadascuna de les vicepresidències que Mas ha proposat: un sí per a Neus Munté, un sí per a Oriol Junqueras i un sí per a Raül Romeva. D'aquesta manera, considerem que desbloquegem la situació sense trair la nostra promesa electoral. Nosaltres no votem sí a Mas, sinó a la figura de tres vicepresidents que sí que responen al perfil social que nosaltres esperàvem. I només els considerarem a ells vàlids com a interlocutors en els pactes, mentre vigilem atentament les actuacions del senyor Mas."

Resultat de la votació: 65 contra 63. Tan difícil és, això?

Comentaris (5)11-11-2015 23:57:07

Cinema: "Dheepan"; i futbol: Barça 3 - Vila-real 0

Ja fa uns quants articles que em queixo de la vergonyosa distribució dels drets televisius dels partits de futbol. És simplement inadmissible que els interessos crematístics maregin sense contemplacions uns espectadors que paguen religiosament quotes abusives per suposadament tenir la tranquil·litat de saber que podran veure tots els partits del seu equip quan finalment resulta que no és així. Doncs bé, darrerament també em resulta molt irritant la molt discutible distribució de les pel·lícules a les sales de cinema gironines. A causa dels seus criteris erràtics, he vist passar per davant sense cap opció de veure-les pel·lícules que em venien molt de gust com ara "Slow west", "El cadáver de Anna Fritz" i "Victoria". I aquesta setmana ja tenia coll avall anar a veure "Isla bonita" o "3 corazones", però va resultar que a les primeres sessions del cap de setmana era prioritari projectar pel·lícules infantils amb un recorregut més que fet. Veurem si hi haurà més oportunitats. Futbol i cinema ja no deixen espai per als romàntics, perquè els que controlen el negoci no tenen cap respecte cap al consumidor. Fins que un dia aquest se n'afarti i se'n vagi tot a fer punyetes.

Dominat per aquestes frustracions pròpies d'un panxut del primer món, acabo anant a veure amb desgana (la meva dona em va convèncer, perquè jo tenia ganes de fer-los boicot) "Dheepan", convençut que m'avorriré (sóc així de miserable) amb les desventures d'uns refugiats a París, més que res perquè per mi determinat cinema social a vegades no assoleix uns mínims artístics. Finalment, però, com acostuma a passar en aquests casos d'expectatives baixes, no en surto insatisfet, malgrat que la pel·lícula té diverses coses no del tot convincents. La trama es desenvolupa en tres parts. La primera és la més pròpiament social, amb un culte a la misèria que recorda desagradablement "Biutiful". La segona (segurament la més interessant, malgrat que també la més previsible) se centra més en els personatges, i en el procés que porta una família falsa a convertir-se en una família real, baralles incloses. La tercera ja és definitivament un thriller que estableix un paral·lelisme entre la violència de la qual fugen els personatges i la que es troben a la perifèria de París. La intenció es veu noble, però Dheepan acaba per ser una mena de Rambo dels suburbis sense cap subtilesa. Potser el millor mèrit del film és com denuncia sense ser discursiva la buidor de la grandeur francesa, sobretot gràcies al personatge de la nena. Dos exemples molt il·lustratius: el muntatge paral·lel entre la recitació idíl·lica d'un poema (amb correcció de dicció inclosa) i la seqüència de la brutal batalla del bloc de pisos. I, sobretot, la cruel ironia d'una nena rebutjada per ser estrangera obligada a aprendre's de memòria una cançó sobre el valor de l'amistat. Són els principals encerts d'una pel·lícula que, però, és incapaç d'escampar l'autocrítica a nivell europeu, amb una última escena d'una lluminositat incomprensible situada en una Anglaterra que és en realitat declaradament hostil al drama dels refugiats. Benintencionada però erràtica, tot i que com a mínim no és plana.

I el que cada cop és menys pla és el joc del Barça. Quan, a principis de temporada, el Barça va aconseguir una victòria de prestigi al Calderón en un partit en què Messi només va jugar mitja hora a causa de la seva flamant paternitat, vaig escriure que, si bé era cert que Messi va sortir a sentenciar l'Atlético, no es podia menystenir la magnífica feina que havia fet la resta de l'equip perquè ell pogués acabar essent decisiu. Després, quan l'argentí es va lesionar, vaig escriure que el paper de l'equip hauria de ser el mateix a gran escala: treballar dur perquè Messi s'ho trobés tot a punt per fer mal en la seva tornada. Doncs bé: es pot dir que l'equip, amb alguns alts i baixos, ho ha aconseguit amb escreix. Ahir va fer un partit molt seriós, amb un gran rigor tàctic, un gran sentit de la solidaritat i del sacrifici (impagable l'esforç de Munir i Suárez, brutal el moment de forma de Busquets) i un talent descomunal, amb un golàs antològic de Neymar que encara em té amb la boca oberta. D'acord que potser encara falta aquella mica de control al mig del camp, però ahir ens vam divertir molt (per fi), el Barça va fer el millor partit fins ara de la temporada juntament amb el del Calderón i fa l'efecte que l'equip arriba al seu punt de cocció òptim (amb Messi o sense) al clàssic. Llàstima de l'aturada per seleccions.

Comentaris (3)09-11-2015 23:34:53

Futbol: Barça 3 - B. Borísov 0

Per aquelles coses del caos absolut que hi ha ara mateix en els drets televisius, no vaig poder veure els prolegòmens del partit d'ahir, i per tant em vaig perdre la xiulada a l'himne de la UEFA i l'exhibició d'estelades, però pel que sembla tot plegat va ser rotund. A més, em va semblar que aquesta vegada, durant el partit, els crits d'"Independència" i de "Visca el Barça i visca Catalunya" van ressonar amb més força que mai. La UEFA ha paralitzat momentàniament les sancions perquè veu que la cosa ha sortit de mare i que l'ha vessada de ple, però no ens va voler estalviar la humiliació de la presència pomposa d'uns senyors que ho fotografiaven i ho gravaven tot com si a l'estadi s'estigués produint un crim. La UEFA, el TC i totes les sigles del món, però, han de saber que han topat amb un poble tossudament alçat perquè l'assisteix la raó de la dignitat.

Pel que fa al partit en si, una vegada més poca cosa a dir. Em continuo avorrint molt més del que m'agradaria amb els partits del Barça, però igualment em sento orgullós i esperançat que el joc anirà millorant reforçat pels resultats. Una llàstima la lesió d'un altre migcampista, ara Rakitic, que ens complica encara més l'alineació del Bernabéu. I magnífic el paper de Neymar (i de Suárez) en el lideratge d'aquest equip orfe de Messi. El brasiler encara és jove, i tendeix a focalitzar el seu talent en el driblatge i la superació de línies de passada, i segurament això explica aquest joc poc amic del mig del camp que no ens acaba de convèncer. Però això es corregirà quan Messi i la seva privilegiada visió del joc tornin, i hi haurem guanyat un Neymar més madur i una davantera, per tant, encara més letal. Mentrestant, l'equip ha demostrat que pot sobreviure sense l'argentí i que aquest serà la cirereta d'un pastís que tenim moltes ganes de devorar.

Comentaris (3)05-11-2015 23:08:03

Cinema: "Retrato de una dama"; i futbol: Getafe 0 - Barça 2

L'altre dia, a propòsit de "Segon origen", parlava sobre la qüestió de les adaptacions cinematogràfiques d'èxits o clàssics literaris. No voldria que s'interpretés malament el que volia dir quan em queixava de la tendència actual a reinventar-se les històries. No expressava amb això que el respecte al text hagués de ser total: l'adaptador té el dret, i gairebé l'obligació creativa, de proposar alguna cosa nova, algun matís de context que enriqueixi el material original o que si més no n'aporti una visió personal o diferent. Per exemple, Baz Luhrmann va fer una versió iconoclasta però molt plausible del "Romeo i Julieta" de Shakespeare. Del que em queixava és d'aquell guionista que inventa una història nova, que en canvia el final. Perquè aleshores és millor no citar l'obra original com a referència, perquè se n'ha pervertit l'essència. Pensava en tot això mentre veia dissabte "Retrato de una dama", de Jane Campion, basada en la novel·la de Henry James. No he llegit la novel·la, però s'intueix respecte pel material original, pels diàlegs, pels personatges. Campion simplement hi posa la signatura en detalls en la posada en escena, no sempre encertats, però que si més no reivindiquen la seva condició d'autora sense menystenir el clàssic que té a les mans. El resultat és una pel·lícula que no és brillant, però sí honesta. I queda per a la reflexió la seqüència inicial, protagonitzada per dones contemporànies, en què es posa de manifest la lectura profundament feminista de Campion i que obliga l'espectador a buscar-ne el sentit: són deutores de dones com la protagonista, sempre debatent-se entre el desig eròtic i el desig d'independència personal respecte del mascle? Són més lliures, en una societat en què la violència de gènere continua volent deixar ben clar qui mana? Han avançat aquestes dones en els seus drets? I, d'altra banda, una qüestió tan aparentment secundària com el càsting pot respondre a decisions ben subtils: la tria de John Malkovich per al complot malèvol emparenta inevitablement aquesta pel·lícula amb "Les amistats perilloses" de Stephen Frears.

Pel que fa al Barça, no vaig poder veure el partit, però la recerca d'un resum em va portar a uns quants descobriments al·lucinants. En primer lloc, que TV3 no tingui els drets de les imatges ni per fer un resum, fet que em va portar a les clavegueres de la televisió pública espanyola, on vaig poder continuar al·lucinant. D'entrada, perquè els va portar més estona comentar la ximpleria de la celebració del Halloween dels jugadors del Barça al camp del Getafe que no pas comentar i resumir el partit en si (imatge impagable la de la primera assistència de Sergi Roberto, que si l'arriba a fer Messi n'estaríem parlant durant tres anys). Però, sobretot, per les crítiques desproporcionades que aquesta criaturada va provocar: crec que va sobrar la irrupció en plena zona mixta del Getafe (ja n'han demanat disculpes), però ja se'ls crucificava per haver-se fet una simple foto al vestidor. No fem mai res bé. Per acabar-ho d'adobar, un pseudoperiodista madridista molt trist no parava de repetir la vella cançó coneguda que el Barça no havia tingut ningú al davant, com si la resistència del Las Palmas al Bernabéu hagués estat heroica. En fi. A mi el que em sembla és que el Barça està sortint prou airós d'un moment conjuntural molt delicat, i que quan disposi de més artilleria pot tornar a ser temible. Ja s'ho trobaran.

Comentaris (3)02-11-2015 19:40:04

Futbol: Villanovense 0 - Barça 0

De l'entrepà de sorra d'abans-d'ahir, poques conclusions se'n poden treure, però sí alguna reflexió interessant. En primer lloc hem de ser justos: si el partit va ser dolent no va ser perquè el juguessin els suplents, sinó perquè l'alineació era tan forçada que molta gent jugava fora de lloc (em vaig passar el partit intentant entendre de què jugava Adriano, però l'única certesa que en vaig treure és que va jugar molt malament). Tot i així, s'esperava que jugadors com Munir i Sandro fessin un pas endavant, però no hi ha manera que treguin el talent que se'ls suposa. Bartra sí que està aprofitant bé els minuts, i pel que fa als jugadors del B hi va haver de tot: Kaptoum i Aitor van ser descarats (com ha de ser), i Gumbau i Samper van millorar curiosament quan van intercanviar-se les seves teòriques posicions originals. Per físic i per talent de cadascun, sembla més lògic efectivament que el primer faci de pivot i el segon d'interior.

Després de tot, hi ha un aspecte que em fa ser moderadament optimista. Al partit no hi va passar res, és cert, però això té un aspecte positiu. Perquè el joc de l'equip va tornar a apostar per la tranquil·litat, per la possessió, pel toc. Va ser tot massa previsible, és cert. Però en un partit en què el factor de les baixes podia considerar-se relatiu, va semblar quedar clar que quan el Barça no juga així és per emergència i no per convicció. Bon senyal. Això sí: caldrà fer-s'hi una mica més a la tornada.

Comentaris (1)30-10-2015 19:01:19

L'autocrítica

Al marge evident que mentre uns intenten posar arguments els altres hi posen només insults i amenaces, hi ha una altra diferència important que he detectat entre els independentistes i els unionistes. I aquesta diferència no és altra que l'autocrítica.

L'autocrítica permet, en primer lloc, el sa costum de poder riure's d'un mateix. Per això "Polònia" pot existir aquí però no a Madrid. Però, sobretot, l'autocrítica permet avançar: mentre Mourinho es queixava, Guardiola treballava; el balanç d'èxits entre l'un i l'altre en els Barça-Madrid ho diu tot.

Doncs bé, l'independentisme fa sovint autocrítica. M'hi ha fet pensar el fet que avui el diari "Ara" i molts companys de feina qüestionéssim la conveniència de la fórmula que va fer servir Carme Forcadell per tancar el seu discurs. Perquè si Forcadell vol actuar com a presidenta de tots els diputats (que estic segur que ho farà) ha de ser conscient que l'apel·lació a la república catalana n'excloïa uns quants. D'acord que quan la república catalana sigui una realitat es construirà pensant en tothom, però ara mateix encara no som un estat independent i hem de ser conscients que hi ha representants del poble que treballen legítimament per oposar-s'hi.

Un altre exemple d'autocrítica es va generar amb la relliscada d'Alfred Bosch en l'episodi de les banderes. Els independentistes vam ser els primers que li vam retreure un gest inoportú, imprudent i innecessari. A l'altra banda, però, res de res: mentre Bosch demanava perdó, Alberto Fernández Díaz (l'altre protagonista d'aquests fets ridículs) treia pit i se n'enorgullia.

Aquí és on vull anar a parar. Tot i que Forcadell ha estat blasmada indignament abans de començar, i que això als independentistes ens revolta, som els primers de mirar-la amb lupa. A l'altre costat, ningú piula a propòsit del menyspreu de molts diputats ahir mateix a l'himne de Catalunya, que representa TOTS els catalans (en expressió que a ells els encanta d'utilitzar). I, parlant de Forcadell, el fet que la meitat dels diputats de Catalunya Sí Que Es Pot la votessin com a presidenta del Parlament comença a desmuntar el fals mite sobre la derrota en vots de l'independentisme. No veig, però, ningú que demani disculpes per haver fet una lectura tan barroera del resultat de les eleccions. És clar que és difícil esperar autocrítica de gent que no argumenta sinó que manipula conscientment la realitat. Conclusió: amb l'autocrítica s'avança, i a l'altra banda ni n'hi ha ni se n'espera. Per tant, bones i esperançadores notícies.

Ara que, ben mirat, m'adono que m'ha sortit un article molt tendenciós i sectari. Que he dividit la societat en bàndols i només he sabut trobar virtuts en el meu. Que no tot és blanc o negre... Uf! Ja és ben cansat, això de l'autocrítica!

Comentaris (3)27-10-2015 22:33:34

Cinema: "Segon origen"; i futbol: Barça 3 - Eibar 1

No vaig poder anar a veure "Segon origen" la setmana de l'estrena, perquè era a Sitges (i aquells dies no l'hi feien). Un company meu que sí que hi va anar el primer cap de setmana em va advertir que era molt fluixa, i que no li havia agradat perquè trobava que era un "Crepúsculo" a la catalana. Jo vaig pensar que si aquell era el problema no passava res. Al capdavall, Pedrolo va concebre la novel·la "Mecanoscrit del segon origen" amb la intenció d'obrir noves vies en la literatura catalana i també d'atreure un públic juvenil, de manera que em semblava legítim que la pel·lícula fes el mateix a la recerca d'aquest públic més adolescent. Un cop vista la pel·lícula, el problema no és aquest. Ni tampoc la seva lògica (i efectista) ambientació en l'actualitat. També s'entén la substitució del mecanoscrit per la càmera del mòbil. El problema, però, és que gairebé tota la resta de decisions no s'entenen en absolut. Fer l'adaptació cinematogràfica d'una novel·la de culte sempre ha estat un repte arriscat. Era normal que fos així: cada lector projecta dins del seu cap unes imatges de la novel·la, i aquestes projeccions difícilment coincidiran amb les del director perquè cada lector és únic. I, d'altra banda, hi ha la qüestió de la utilització de llenguatges diferents com són el literari i el cinematogràfic. Fins aquí res a dir. Passa, però, que darrerament hi ha la tendència d'utilitzar les obres literàries com a simple punt de partida; gairebé com a simple ganxo. El guió ja no es limita a trobar la manera de traduir en imatges la novel·la, tasca ja prou meritòria i complicada, sinó que reinventa la història com si el material original no fos prou capaç de seduir. Ja ho vaig observar a propòsit de "Fin", però en el cas de "Segon origen" és escandalós: els responsables de la pel·lícula decideixen que la història original és poc engrescadora i s'inventen un deliri al voltant del personatge de Sergi López impossible d'empassar i rodat de la manera més maldestra possible. El que resulta imperdonable és que, amb aquesta maniobra destinada a proporcionar més acció (no fos cas que el públic s'avorrís), es tergiversa completament l'esperit original, en proporcionar al personatge d'en Dídac un final heroic que s'allunya de la tragèdia banal de la novel·la (definitivament, aquesta societat actual que ens toca patir no tolera l'accident). Com a mínim respecten el sentit original del final, però el mal ja està fet: el més horrorós de tot és que aquí l'Alba va a remolc, quan recordo que el que més em va fascinar en la meva lectura d'adolescent era la rotunditat amb què la noia dominava la situació. És a dir: de manera inexplicable, Pedrolo va dotar la dona de molta més dignitat que en aquesta pel·lícula filmada en ple segle XXI. A la recerca d'un públic adolescent que sospito que no trobarà, potser sí que el problema és justament haver fet una mena de "Crepúsculo" a la catalana. Perquè ben mirat això implica tractar el públic juvenil com si fos imbècil, i no amb el respecte amb què va tractar i continua tractant la novel·la de Pedrolo els seus milers de lectors adolescents.

I que consti que em dol haver de parlar així d'un producte de casa. Com també em dol haver de dir que el Barça em va tornar a deixar fred. Per això prefereixo fer l'exercici de posar-me en la pell de Luis Enrique. Fa setmanes que he de fer una alineació agafada amb pinces, els lesionats cauen com mosques, els problemes s'acumulen a la directiva en forma de sancions de la UEFA i de la FIFA i el patrocini de Qatar, hi ha rumors que parlen que tot s'està preparant perquè el totpoderós Madrid guanyi una lliga d'una punyetera vegada, i ara per postres Mascherano té tots els números per quedar-se fora del partit del Bernabéu per recordar-se de la petxina de la mare o la germana de no se sap ben bé qui... Per posar-se les mans al cap, amb la sensació afegida que els episodis de despropòsits en els partits que juga l'equip al Camp Nou s'acumulen. Em posaria a plorar (o a escridassar algú, en versió asturiana), però ben mirat tinc motius per a l'optimisme. Perquè a davant tinc gent amb una química especial capaç de resoldre partits soleta. Perquè el públic va tornar, per fi, a ajudar. I, sobretot, perquè veig uns jugadors que ho donen tot, que no es deixen res, que estan compromesos amb la samarreta i amb el que els demano. Vull que l'equip que entreno jugui millor, és clar, però confio que això arribarà i me'n vaig a casa tranquil, perquè ser que amb aquests jugadors puc anar a la fi del món.

Comentaris (5)26-10-2015 22:42:43

Cinema: "Marte"

Recordo una frase escrita per un crític de "Fotogramas". Deia més o menys així: "Cada vez que Ridley Scott estrena una nueva película estoy más convencido de que Alien y Blade Runner las hizo un primo suyo." Aquesta llegenda negra, aquesta comparativa odiosa, ha perseguit el cinema de Scott des de sempre. Suposo que és el preu a pagar quan has irromput en el món del cinema d'una manera tan bèstia: després de firmar dues obres mestres només de començar, l'única cosa que pots fer és anar de baixada. I el cert és que Ridley Scott no és en absolut un mal director, però l'ombra dels seus primers èxits ha estat massa allargada i sempre l'ha perseguit. Per això cal celebrar els seus encerts, encara que no estiguin destinats a ser tan perdurables en la memòria com les pel·lícules anteriorment esmentades.

I és que m'he endut una sorpresa prou agradable amb "Marte", sobretot partint de la base que en principi no tenia cap intenció de veure-la. Partint d'un material de primera com és la novel·la que adapta (si he de fer cas del meu germà, que és qui em va enredar per acompanyar-lo a veure-la), Scott l'encerta sobretot en el to, que pel que sembla ja era marca de fàbrica del producte original. Perquè el millor que té aquesta història sobre un home abandonat a la seva sort al planeta vermell és que mai s'acaba de prendre del tot seriosament a ella mateixa. I jo, que m'esperava un avorriment a l'estil Náufrago pero en Marte, em vaig divertir molt més del que m'esperava. La història suggereix que el millor antídot contra les adversitats és el sentit de l'humor, de manera que la pel·lícula agafa un to pràcticament de comèdia que la fa molt saludable.

Naturalment, hi ha alguna americanada inevitable, i segurament per una associació d'idees causada per la presència de Matt Damon la idea d'arriscar sis vides per salvar-ne una em va fer pensar amb la moralment qüestionable "Salvar al soldado Ryan". Però la comicitat amb què es tracta tot fa que no s'estalviï una certa desmitificació de la NASA, i qui ho vulgui fins i tot hi trobarà una certa acidesa i mala llet al respecte. En tot cas, potser només em queda una raó de mal regust davant d'aquesta pel·lícula tan agradable com, de fet, prescindible: mai havia vist la meva admirada Jessica Chastain tan desaprofitada. Fins i tot gosaria dir que mai l'havia vist tan malament. Tot i que negaré haver-ho dit.

Comentaris (1)24-10-2015 00:43:16

Pàgines: 12345621222324252638  <>