login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Ajax 0 - Barça 2

Bona victòria ahir, amb una primera part més aviat erràtica i una segona de molt convincent. La clau, com sempre, és el mig del camp, i és aquí on Luis Enrique sembla continuar buscant la tecla adequada. Amb un Busquets aparentment intocable per la necessitat que hi ha de Mascherano a la defensa, d'entrada els dos interiors que semblava que havien de ser habituals eren Rakitic i Iniesta, com així va ser. Passa, però, que el manxec no està bé, i a més no defensa (i si a sobre el poses amb Xavi, aleshores ja és un suïcidi, com es va veure al Bernabéu). Llavors, l'entrenador va decidir posar de parella de ball de Rakitic el polivalent Rafinha, contra el Celta, per garantir més sacrifici defensiu. Rafinha ho va fer molt bé en defensa i es va fer un tip de recuperar pilotes, però l'equip va trobar a faltar més creativitat, la pilota gairebé no passava pel mig del camp i els davanters s'havien de buscar la vida. I vet aquí que a Amsterdam Luis Enrique s'inventa la parella aparentment més incompatible, Xavi-Rakitic, i el resultat va ser tan satisfactori que ben bé podria acabar essent el tàndem de gala, amb el benentès que a Xavi cal dosificar-lo. És cert que a la primera part en molts moments hi va haver descontrol, però el Barça va anar sabent fer-se seu el partit, que va desembocar en 45 minuts finals que van ser dels millors de la temporada. És evident que, com diu Mascherano, cal millorar, però aquest és el camí. Només falta una cosa: que l'entrenador es rendeixi a l'evidència del moment de forma absolutament lamentable de Dani Alves i es decideixi a posar al lateral dret algú d'un perfil més defensiu (podria ser Montoya o, si no hi confia, perfectament Adriano; de Douglas de moment prefereixo no opinar). D'aquesta manera, no caldria tenir el pobre Rakitic tapant les vies d'aigua del brasiler, els dos interiors podrien intercanviar-se les posicions de manera que tots dos se sentirien més còmodes i el croat podria desenvolupar una mica més el seu talent.

Sigui com sigui, però, hi ha una sensació que plana en l'ambient, que de fet és una certesa: ara mateix som a anys llum dels grans equips europeus (Madrid, Chelsea, Bayern), i això provoca el desànim d'afirmar que no val la pena preocupar-se pels resultats del Barça perquè, avanci més o menys, té molt poques possibilitats d'assolir títols. Bé, en primer lloc, jo miraré el Barça sempre perquè és el meu equip i m'agrada veure'l, independentment de les possibilitats de títol que tingui. Però és que, a més, la temporada és molt llarga i poden passar moltes coses. O és que l'Inter del 2010 era el millor equip d'Europa? De moment, la segona part d'ahir (amb, entre d'altres, un Suárez que quan es tregui l'ansietat de fer el primer ens donarà moltes alegries i un Bartra que va reivindicar la seva qualitat un cop més) és esperançadora.

Comentaris (3)07-11-2014 00:05:40

Cinema: "Relatos salvajes"

Expliquen que a l'Antiga Grècia hi va haver un debat encès sobre la conveniència o no de les representacions teatrals, en especial de les tragèdies. Per Plató (gran precursor involuntari del cristianisme, amb el seu concepte d'un món ideal al qual cal arribar fent l'ànima un bon ús del cos que accidentalment posseeix en un món d'aparences insignificant), les tragèdies eren contraproduents perquè mostraven un món de passions que allunyaven l'ésser humà del món de les idees. Pel seu deixeble Aristòtil, en canvi, era justament a l'inrevés: en veure l'espectador reflectides les passions en la pell dels personatges de l'obra, se'n purificava. El que volia dir Aristòtil és que l'home no pot evitar sentir un món de passions dins seu, i per això li convé experimentar-les (la por, la compassió, etc.) com a simple espectador d'una obra, per així desprendre-se'n i poder actuar racionalment en la seva vida real. Aquesta purificació de les passions es coneix com a catarsi.

Doncs bé, era catarsi el que vaig anar a buscar ahir a "Relatos salvajes", però no me'n vaig acabar de sortir. La publicitat de la pel·lícula (el plaer de perdre el control, la rebel·lió dels indefensos...) em va fer acostar-m'hi amb l'esperança de trobar una pel·lícula que exercís una mena de venjança poètica d'aquells que suporten estoicament la insolència dels arrogants. Alguna cosa d'això hi ha en alguns casos, però en realitat la pel·lícula acaba derivant en una perillosa legitimació de la violència com a mecanisme per fer front als abusos del poder establert. Jo ja sé que aquest poder també exerceix una violència damunt nostre, invisible, de guant blanc, pretesament educada, i que cal combatre-la. Però prefereixo creure que els de baix, els que tenim la raó, podem trobar fórmules més intel·ligents i imaginatives d'encarar-nos amb l'arrogància dels poderosos (espero i desitjo que en tindrem una bona mostra, per exemple, aquest diumenge). Entenc que la catarsi hi és, que la pel·lícula no defensa aquestes reaccions en el món real i vol que ens purifiquem d'aquests impulsos com a espectadors, a la manera aristotèlica. Però crec que el muntatge falla principalment per dues raons. En primer lloc, en la majoria d'episodis, la violència no és instintiva, producte d'un moment d'intolerància incontenible, sinó freda i estudiada i per tant injustificable. En segon lloc, perquè la pel·lícula barreja naps amb cols, i jo no sé veure la relació entre la falta d'escrúpols d'una família rica i el despit d'una núvia, per exemple.

És clar que "Relatos salvajes" no té la culpa de no ser el que a mi m'hauria agradat que fos. De manera que no em queda més remei que continuar esperant la pel·lícula que definitivament serveixi d'homenatge a tots aquells que veuen en el seu dia a dia com són constantment trepitjats a causa de la seva bona fe i que, a sobre, quan un dia no poden més i perden el control (ni que sigui amb un estirabot inofensiu) encara se senten culpables. Aquest reconeixement a la bona gent de la quotidianitat, que aguanta els abusos no pas de sofisticades estructures de poder, sinó de gent del seu mateix rang que va pel món sense empatia ni sentit del respecte, sí que la compraria de gust. Això sí que seria una bona catarsi.

Comentaris (1)04-11-2014 20:23:06

Cinema: "Rec 4" i "Kill Bill 2"; i futbol: Barça 0- Celta 1

Decebedora traca final de la saga "Rec", que mereixia una altra cloenda. "Rec 3" com a mínim tenia la virtut de no prendre's seriosament a ella mateixa, però aquí Jaume Balagueró és víctima de la seva tendència a la grandiloqüència que, en no anar acompanyada d'un bon guió, acaba inclinant la balança cap a alguns moments de ridícul que en les entregues anteriors havia sabut esquivar. Només se salva el ben trobat personatge de l'única supervivent del casament de "Rec 3". El primer gran mal de "Rec 4" és que ja no queda ni rastre de les bones idees que van fer memorables els inicis: ni càmera subjectiva, ni retrat social (n'hi ha algun intent en un parell de rèpliques, però sense substància) ni res de res. El segon gran mal és que la capacitat de sorprendre l'espectador és nul·la. Ho intenta recorrent a l'habitual recurs trampós dels somnis, però és incapaç de jugar bé les seves cartes: en cap moment suggereix, de seguida mostra, i així el que queda és un film d'acció correcte, però en cap cas una pel·lícula de terror. Per no quedar, no queda ni la marca de fàbrica de Balagueró: fer que les seves pel·lícules acabin malament per deixar un regust de desolació en l'espectador. Dit tot això, que consti que "Rec 4" no és una pel·lícula dolenta. És entretinguda, però no ofereix el que s'hi va a buscar. S'hi nota una actitud massa desmenjada, tant en el director com en la protagonista (una Manuela Velasco lluny de la intensitat de les primeres entregues). Sort que tots els implicats diuen que no n'hi haurà més. Així podrem recordar amb plaer els inicis.

Recordar amb plaer és justament el que vam fer ahir a la tarda, amb el segon volum de "Kill Bill 2". Molt més sòbria i menys joganera que la primera part, ofereix igualment un seguit de seqüències i diàlegs memorables. Tarantino és capaç d'aconseguir fins i tot que la venjança de l'heroïna acabi adquirint un sentit vital per a ella, i avança la gran habilitat de reformular gèneres a partir de la seva cinefàgia, que culminarà amb la seva extraordinària "Inglorious bastards". Excel·lent manera de passar una tarda de diumenge.

I del Barça, què es pot dir? És evident que els que intentem veure el got mig ple vam veure dissabte com se'ns vessava una mica més d'aigua. Continuem sense jugar com un equip, en una suma de talent individual que no porta enlloc sense un pla definit de joc. Alves i Busquets van quedar retratats en la jugada del gol del Celta, i fa temps que no estan fins. Però encara queden unes gotes on agafar-se: l'equip ho va intentar, no es pot negar que un pèl de mala sort també hi va ser, Suárez va deixar evidències del seu immens talent, i Luis Enrique... Bé, cada vegada em costa més il·lusionar-me amb Luis Enrique, però com a mínim no va deixar que els minuts passessin i va intentar que passessin coses amb uns canvis arriscats. No vull cremar-ho tot, encara, de manera que prefereixo continuar a l'expectativa. Potser els culers serem més feliços quan entenguem que ja no som l'equip admirable que vam ser. Som un equip gran, amb serioses possibilitats, però un equip més. Treballem tots junts a partir d'aquí.

Comentaris (7)03-11-2014 15:09:41

Futbol: Barça 1 - Espanyol 1

Bé, ja som campions de Catalunya, encara que sigui per penals. I el millor de tot és que ningú va impugnar el partit, ni va prohibir que la gent cantés el que li donés la gana. Anem fent progressos...

Comentaris (3)31-10-2014 00:04:46

Cinema: "La isla mínima"

En el darrer article, a propòsit de "Perdida", reflexionava sobre la capacitat que pot tenir el cinema de combinar entreteniment i reflexió, i arribava a la conclusió que per assolir aquest equilibri a la pel·lícula de David Fincher li faltava sentit de la metàfora. Doncs bé, precisament "La isla mínima" sí que il·lustra aquesta virtut, la de convertir la trama en un símbol d'allò sobre el qual vol reflexionar, en aquest cas la Transició democràtica espanyola.

Podríem dir que "La isla mínima" és en certa manera el revers de "Perdida". Partint també d'una desaparició, construeix un relat eficaç però que potser dóna massa voltes sobre si mateix. Per això, malgrat que la trama es gaudeix sobretot gràcies a una fotografia impecable, polsegosa i desassossegant, la sensació és que tot plegat és un anar donant voltes per arribar allà on la pel·lícula realment es fa forta, allò que sembla que realment la pel·lícula vol explicar: la metàfora final. Però compte, que pel mig ja ha anat deixant pistes de quina mena de democràcia s'està construint: la del desemparament dels febles i la impunitat dels poderosos.

Tot plegat desemboca (valgui aquí el Guadalquivir com un personatge més) en un simbòlic final que ens dóna a entendre que la pretesament modèlica Transició no va ser res més que l'estrip resignat d'una dolorosa fotografia en blanc i negre que va permetre als botxins netejar la seva biografia. I tot en ordre, lligat i ben lligat, en una illa mínima de la qual alguns hem decidit definitivament marxar.

Comentaris (7)29-10-2014 21:16:06

Futbol: Madrid 3 - Barça 1; i cinema: "Perdida" i "Kill Bill vol.1"

El pas de les hores i la conversa amb altres culers afligits com jo permeten anar adquirint una major perspectiva a l'hora d'analitzar què va sortir malament dissabte. La majoria coincideixen en el diagnòstic que el principal problema del Barça és que no corre, i que a les segones parts no pot dir ni fava. D'altres hi afegeixen una observació pertinent: després de tantes novetats, resulta que els migcampistes acaben essent els de sempre, i Xavi i Iniesta no defensen. Relacionat amb el problema del mig del camp, una altra qüestió que sembla clara: el Madrid tenia superioritat numèrica en aquesta zona, i potser hauria calgut un migcampista més per igualar les forces en un aspecte tan vital en el joc. A tot això, jo hi afegiria que aquesta plantilla té un problema greu en els laterals. No es tracta de posar-se pedres al fetge, però aquests errors en la preparació hi van ser, i l'autocrítica sempre és positiva perquè t'ajuda a millorar. Sigui com sigui, però, no és menys cert que sense errades infantils com les de Piqué i Iniesta segurament la cosa no hauria acabat com va acabar. I és que a la primera part moltes coses es van fer bé, i també cal dir-ho. L'equip va jugar junt, agrupat al voltant de la pilota, va combinar bé entre línies i va fer mal a partir de tres quarts de camp amb molta comoditat, com il·lustra el gol de Neymar. D'altra banda, Suárez va tenir una actuació molt esperançadora. Llàstima que l'equip concedís ocasions amb tanta facilitat i acabés condemnat pels seus propis errors fins a ser esborrat del mapa en la segona part. D'altra banda, és molt fàcil detectar els errors de Luis Enrique en el plantejament quan tot ha passat: Mathieu no hi feia res al lateral esquerre, Xavi no ajuda en defensa i no ha de ser titular per decret, calia un migcampista més... Però jo m'ho plantejo des d'un altre punt de vista: a mi em sembla que Luis Enrique va tenir molt present en el seu plantejament la derrota de París, contra un equip de característiques similars, i això va condicionar la seva alineació. D'aquesta manera, Alba i Rakitic van caure per la seva molt erràtica participació el dia del PSG. Així mateix, hi ha precedents la temporada passada contra equips importants en què el Barça va voler jugar amb quatre migcampistes avançant la posició d'Iniesta, i el resultat sempre va ser un equip pla i incapaç de fer mal. Davant d'això, a mi em sembla que Luis Enrique va buscar que el quart migcampista fos Messi, que va ajudar moltíssim a controlar el joc en els bons minuts del Barça de la primera part . És clar que la contrapartida va ser veure'l lluny de la zona on fa mal, però la idea no era dolenta i durant molts minuts va sortir bé. En fi, que jo prefereixo que el meu entrenador s'equivoqui però que intervingui, que intenti corregir el que un altre dia no ha sortit bé, cosa que Martino no feia mai. Ja ho sé: dues derrotes en els dos únics partits d'autèntic nivell que hem disputat no conviden precisament a l'optimisme, però jo prefereixo pensar en el marge de creixement que encara té aquest equip.

Per treure's del cap un disgust com el de dissabte, el millor és anar a veure una pel·lícula de seguida, i així ho vam fer aquell mateix vespre. L'escollida va ser "Perdida", l'última de David Fincher. Es tracta d'una pel·lícula vibrant, molt entretinguda, molt ben filmada i amb missatges inquietants. Amb moltes virtuts, en definitiva, tot i que malauradament no acaba de ser rodona. I no ho acaba de ser perquè fa trampa. No perquè manipuli l'espectador, sinó perquè la seva tesi no acaba de funcionar: no es pot obrir i tancar una pel·lícula amb la mateixa seqüència i pretendre que el missatge funcionarà amb tot el terrabastall que has organitzat al mig. El problema és que Fincher (o la novel·la en què es basa, tant se val) no acaba de decidir si vol que la història sigui un thriller entremaliat o una reflexió profunda sobre el món de la parella. Que no se m'interpreti malament: una pel·lícula pot combinar perfectament entreteniment i reflexió alhora, però per aconseguir-ho a "Perdida" li falta menys sentit de l'excés i més sentit de la metàfora. El mal regust que deixa el final es produeix perquè la història sembla no voler conformar-se a ser el que en realitat és: un magnífic relat que juga amb l'espectador a la manera del Hitchcock de "Perseguit per la mort", sense que calguin més pretensions. La pel·lícula té dues parts clarament diferenciades: una primera en què ens preguntem què ha passat, i una segona en què ja ho sabem i volem saber cap a on portarà tot plegat. L'espectador només pot quedar bocabadat en veure que se li revela el misteri quan queda una hora llarga de pel·lícula (per molt que ja n'hagués intuït la resolució), mentre es pregunta quina serà la proposta un cop s'han ensenyat tan aviat les cartes. A més, mentre gaudeix de la segona part de la història, no té altre remei que reconstruir mentalment algunes de les coses que havia donat per certes i que ara li queda clar que són falses. Tot plegat, molt estimulant. Com també ho és la reflexió en la qual sí que el guió resulta reeixit, que no és altra que la de la dictadura de la imatge que dirigeix el nostre present: no som més que la imatge que projectem sobre els altres, de manera que cal vigilar com serà interpretat cada gest del nostre llenguatge no verbal. Per això és tan encertada l'elecció de Ben Affleck com a protagonista, ja que la seva proverbial inexpressivitat és jutjada amb severitat per una audiència que necessita que manifesti molt més dolor per empatitzar-hi. Hi ha molts altres jocs sobre la identitat dels protagonistes, com ara el personatge que creen els pares de la noia per inventar-se una versió millorada de la vida de la seva filla; jocs que omplen la història de múltiples capes. Són molts, doncs, els estímuls i el plaer que proporciona la pel·lícula, de manera que el millor és oblidar-se de la decepció d'un final insatisfactori (no pas pel què, sinó pel com) i gaudir del seu record.

I diumenge, per acabar de recuperar el bon humor, res millor que recuperar el primer volum de "Kill Bill". Tarantino gaudeix i sap fer gaudir com ningú. Vet aquí una autèntica hora del pati per a qualsevol cinèfil, en una pel·lícula plena de plans seqüència magistrals, de canvis de to, de trapelleries en l'estructura i d'escenes memorables. Se li podrà retreure al cinema de Tarantino la falta de substància, però cada pel·lícula seva és una lliçó de cinema, que al meu entendre amb "Kill Bill" arriba al zenit. Impressionant Uma Thurman, sense la complicitat de la qual aquesta pel·lícula no existiria. I sí, potser al final a Tarantino se li'n va la mà en algunes seqüències de lluita, però la seva elegància estilística és tan gran, les seves eleccions en la banda sonora són tan emblemàtiques, el plaer que proporciona és tan extraordinari que tot se li perdona. Amb ell només et queda exclamar, en espera de tornar a gaudir del segon volum: "Llarga vida al cinema, i a tots aquells que l'estimen i el fan gran!"

Comentaris (3)27-10-2014 23:57:26

Futbol: Barça 3 - Ajax 1

Ovacionar la lectura del joc de Ter Stegen amb els peus a l'hora de donar sortida a l'equip. Aplaudir l'eficaç, incansable i normalment desagraïda feina fosca de Mascherano. Corejar el nom de l'entrenador just quan t'acaba de deixar sense els jugadors que donaven més espectacle, i quan el partit encara no està resolt. Reaccionar animant l'equip al final en lloc de lamentar haver hagut d'acabar demanant l'hora en el que havia estat un partit plàcid i molt ben jugat a la primera part... No crec que la del Barça sigui la millor afició del món, però la que avui era al Camp Nou sí que es pot dir que era molt intel·ligent.

Comentaris (4)21-10-2014 23:01:49

Futbol: Barça 3 - Eibar 0

De tos els disbarats que acostumo a sentir en les transmissions de Canal + (per exemple, dir que al minut 34 de partit l'ansietat s'ha apoderat del Camp Nou perquè continua el 0-0), avui rescato un comentari de l'últim partit que sí que em va fer rumiar. Michael Robinson deia que allò que més havia caracteritzat el Barça els últims anys, el joc col·lectiu, estava brillant per la seva absència. El cas és que sembla clar que l'aposta de Luis Enrique és fer fort l'equip des de la defensa i confiar en les individualitats al davant, fet que provoca que certament a vegades tinguis la sensació que cadascú fa la guerra pel seu compte: hi ha molta més conducció i menys associacions al mig del camp, tot i que en els últims partits la presència d'un bon Xavi intenta posar-hi remei.

Es tracta, per tant, d'una aposta pragmàtica que, des del respecte per l'axioma irrenunciable que el Barça ha de ser el protagonista del partit, potser sí que converteix l'equip en una cosa més terrenal, que no necessàriament ha de voler dir poc atractiva. El problema principal, però, és que tot el castell de cartes es pot desmuntar si hi ha moments de desconnexió. I el que és més preocupant és que últimament n'hi acostuma a haver, tot i que excepte a París l'equip sempre ha tingut la sort de cara en aquests moments. L'equip sembla un pèl menys sòlid en els darrers partits, i Bravo ha deixat de ser-ne un simple espectador de luxe. Quan això ha passat, però, Bravo s'ha mostrat com un porter solvent i alhora afortunat. Un bon exemple de tot plegat n'és l'últim quart d'hora de la primera part de dissabte. En la primera ocasió clara de l'Eibar, se'ns apareix la Moreneta provocant que el davanter de l'Eibar falli un gol cantat a porteria buida. En la segona, tot seguit, Bravo tapa bé l'espai i deixa sense opcions l'atacant dels bascos. Són aquestes dues jugades, producte de la descoordinació defensiva i la lentitud d'Alves i Piqué, les que van provocar xiulets neguitosos a l'equip quan va acabar la primera part, i no pas el fet en si de trobar-se encara 0-0. En qualsevol cas, malgrat que a la primera jugada Bravo mesura malament la sortida i està molt més encertat en la segona, a mi totes dues accions del porter xilè em semblen positives. Perquè totes dues vegades surt amb valentia. En molt poc temps, Bravo ha evolucionat moltíssim per adaptar-se al joc del Barça: domina molt bé la sortida amb els peus, i en els últims partits ja no es queda a viure sota els pals, pecat imperdonable per a un porter que vulgui triomfar aquí. Probablement demà torni Ter Stegen amb la Champions, tot i que a mi em sembla que si l'aposta havia de ser canviar els porters en funció de les competicions, hauria estat més lògic fer-ho al revés: apostar pel jove a la lliga perquè disposés de molts minuts per millorar fent una clara aposta de futur, i deixar per a la Champions una opció de veterania que proporcionés seguretat en cites de més exigència.

Però tornem al partit del dissabte. Tot i una primera mitja hora de joc vistós i a estones elèctric, el Barça va haver de tornar a esperar a ben entrada la segona part per obrir la llauna. Els gols acostumen a arribar tard en aquest nou Barça, i no deixa de semblar paradoxal tenint en compte que ara l'equip no mastega tant les jugades, de manera que semblaria que la maduració del partit també hauria de ser més ràpida. Però això ens porta altre cop al principi de l'article: l'equip es construeix des de la defensa, i sembla que només un cop s'ha assegurat que no ha de passar res dolent a la seva àrea, prem definitivament l'accelerador. Tot i així, d'oportunitats n'hi va haver, i no sembla que sempre hàgim d'esperar tant a cantar el primer de la tarda. Sigui com sigui, tot va ser fer el primer i al digníssim Eibar li va ploure un ruixat d'ocasions i de gols. I el millor és que cada gol actua com a símbol de les cosetes que anem veient aquest any. En el primer, es canvien els papers i Xavi culmina amb mestria una brutal assistència de Messi: Leo continua jugant molt més per a l'equip que per a ell mateix, s'endarrereix uns metres buscant l'última passada, i ja era hora que això ho llegissin jugadors de la segona línia com ara Xavi, per entrar amb perill des del darrere. En el segon, Alves demostra que si mira abans de centrar pot ser un jugador molt útil, i Neymar continua la ratxa golejadora que confirma que el nou estil del Barça li va molt bé. En el tercer, enèsima demostració de compenetració entre Messi i Neymar (una de les millors notícies d'aquest inici de temporada, juntament amb la imbatibilitat en la lliga), en què el brasiler mostra que també pot jugar al primer toc i l'argentí marca un golàs d'aquells en què se'n va de tothom i només necessita que en un moment donat algú li torni la paret.

Ens vam passar una pretemporada patint perquè amb l'arribada de Neymar hi podia haver un xoc d'egos amb Messi al vestidor. Un cop va quedar clar que no era així, ens va frustar que no es trobessin a la gespa. Solucionat. Potser que comencem a gaudir del que tenim. Neymar i Leo es cauen bé, i s'entenen bé al camp. Jugades com la del 3-0 indiquen que això comença a ser una garantia i una delícia. I esperem-nos, que ara arribarà Suárez. La festa està servida.

Comentaris (3)20-10-2014 22:36:15

Fem un país nou

A l'amabilíssim romanès que ens ha obert les portes de casa seva i amb qui hem pogut parlar agradablement juntament amb la seva filla sobre el futur de la terra que els ha acollit; a l'entranyable àvia que ens deia confosa que ella el 9 de novembre tenia molt clar que volia votar en Mas; al marroquí que necessitava que el seu fill li fes d'intèrpret per poder contestar l'enquesta i que ha acabat dient "sí, sí, independència, independència"; a alguns que ens atenien a peu de porta i que es mostraven un pèl descoratjats però que acabaven dient que segurament acabarien anant a votar; a la parella que ens deia que tots dos tenien clar que anirien a votar però que l'home encara no sabia el sentit del seu vot; a tota la resta de gent que ens ha donat l'oportunitat d'escoltar-los; als qui no eren a casa o sí que hi eren però no tenien ganes d'obrir-nos; als qui educadament han rebutjat l'oferiment de ser enquestats... A tots, gràcies. Un cop més, orgullós de formar part d'aquesta societat plural, diversa, educada i cívica. Fem un país nou. Ens el mereixem.

Comentaris (6)19-10-2014 01:54:17

Cinema: Sitges 2014

Un any més, fidels a la cita de Sitges. Com l'any passat, la fórmula escollida va ser la marató de l'últim dia. El risc d'aquesta aposta és que compres les entrades a cegues, ja que fins dos dies abans no saps les pel·lícules que projectaran. Aquesta vegada vaig tenir un disgust en comprovar que les pel·lícules que més m'interessaven les feien en una sala que no era la que jo havia escollit. Vaig haver de lluitar una mica contra aquest sentiment de frustració, fins que va arribar la cita i ja vaig sentir-me amb ganes de gaudir igualment de l'espectacle i de l'ambient.

I així, després d'un matí agradable passejant per Sitges i gaudint d'exposicions com la de la saga de "Rec", ens vam trobar per fi davant de la primera pel·lícula que projectaven al cinema Retiro. Tal com ja havia intuït a partir del tràiler, "These final hours" no aporta gran cosa nova al subgènere apocalíptic, però el cert és que em va agradar més del que m'esperava i va deixar alguns detalls interessants. D'entrada, un comentari tècnic: no entenc gens el premi al millor actor que van concedir al peix bullit que fa de protagonista, i en canvi trobo que la nena que li dóna la rèplica és extraordinària: amb una sola mirada, amb un gest, amb una ganyota o un somriure és capaç de transmetre tot el repertori d'emocions que experimenta el seu personatge; en especial a la seqüència de la festa, on la petita actriu té una actuació senzillament sublim. Pel que fa a la història en si, la pel·lícula es planteja quines diferents reaccions poden tenir els éssers humans davant la imminència i la inevitabilitat de la fi del món. El més interessant és que la pel·lícula sembla suggerir que, a banda de la temptació de lliurar-se al descontrol i a la luxúria propis d'una absència de demà que permet que cap acte tingui conseqüències, la cosa es dividiria entre els que fins llavors creuen que han sabut viure la vida de manera correcta i els que no han sabut adaptar-s'hi mai. Els primers senten una gran buidor existencial incapaç de suportar, mentre que paradoxalment els segons van aprenent a fer les paus amb ells mateixos mentre el final s'aproxima, en una dicotomia que em recorda (salvant totes les distàncies) la plantejada per la magistral "Melancolía", de Lars von Trier. El cas és que el protagonista, en sentir que durant la seva vida no ha fet res més que equivocar-se, aconsegueix necessitar fins a l'últim segon de la seva existència, fet que ens aboca a un final agradablement previsible i bellíssim.

A continuació va ser el torn de "The stranger", pel·lícula que tampoc passarà a la història però que està rodada amb elegància, bon gust i un molt bon domini de la narrativa. El millor és l'ús que es fa de les el·lipsis: moltes de les coses importants que fan avançar la narració no passen a la pantalla, sinó que les intuïm però ens les trobem ja fetes després d'un parell de canvis de seqüència. Així, lluny dels banys de sang habituals, les principals massacres queden fora de camp. Això potser va provocar cert sopor a l'entusiasta públic de Sitges, sempre àvid d'emocions fortes, però jo (que haig de dir que a Sitges també hi vaig amb ganes de gresca) no vaig desagrair aquesta aposta per la contenció i la saviesa en la posada en escena, amb una molt bona ambientació nocturna. Només un final molt erràtic quan es fa de dia espatlla el bon gust de boca que la pel·lícula definitivament hauria pogut deixar.

Fins aquí, tot correcte i fins i tot millor del que m'esperava, però en el fons res de l'altre món. Fins que va arribar "Alleluia" i el Retiro es va incendiar. Aquí sí que tots plegats vam poder xalar de valent. No recordava una diversió tan macabra des del final al·lucinant d'"Audition", del sempre imprevisible Takashi Miike. I això que a mi mai m'han agradat gaire les pel·lícules basades en un amor fou. Però, prejudicis a banda, estem davant d'una pel·lícula magnètica, atrevida, marciana, irreverent. Em va ajudar a tenir-li simpatia la distància irònica que inevitablement experimentes al mig del públic de Sitges, però el cas és que, després de molt donar-hi voltes mentre tornàvem cap a casa, vam arribar a la conclusió que la pel·lícula en realitat s'agafa molt seriosament a ella mateixa. L'estructura en actes, la fotografia amb gra, els plans curtíssims i fragmentats que fan encara més meritòria l'actuació d'una meravellosament boja Lola Dueñas... així ho indicarien. El que fa dubtar, és clar, són anades d'olla com ara la seqüència musical o la fel·lació amb càmera lenta i amb la veu distorsionada (no sé explicar-ho millor: s'ha de veure). Però és que, ben mirat, aquests recursos diguem-ne estilístics (que semblen fets expressament per entusiasmar els malalts que anem a Sitges, cosa que per cert van aconseguir amb escreix) serveixen al director per expressar l'alienació mental de la protagonista, a banda que li serviran per tenir el públic calent per aplaudir rabiosament com en l'acte següent la pel·lícula se'n fotrà sense clemència i merescudament de la hipocresia de la falsa moral religiosa i de la solidaritat morbosa de classe alta. Un deliri que capgira les seves cartes inicials convertint el caçador en caçat, amb un final preciós i potent pels quatre costats i pels cinc sentits.

Quedaven encara dues pel·lícules, però vam decidir marxar perquè l'endemà calia matinar i a més la quarta no feia gaire bona pinta. Preferíem marxar amb l'extraordinari regust d'"Alleluia", Sitges en estat pur.

Comentaris (7)13-10-2014 23:47:21

Futbol: Rayo 0 - Barça 2

A París alguna cosa es va fer bé. L'equip va trenar jugades de combinació vertiginoses, com la del primer gol, va saber atacar i va ser eficaç de cara a porteria. Pràcticament tota la resta, però, va sortir malament. Sobretot perquè els laterals van fer un partit horrible i perquè l'equip es va partir en dos, en deixar-se portar per la verticalitat que proposava el PSG. I Luis Enrique sabia que contra el Rayo, salvant les distàncies, es trobaria un repte similar. Com que el Rayo arrisca amb una defensa avançada perquè vol la possessió de la pilota, el Barça havia de saber triar bé els moments per ser vertical, just per aprofitar els espais però alhora no partir-se en dos. Probablement per això, Xavi va ser titular. I ho haig de reconèixer: Xavi ha tornat. El veig com no el vaig veure en tota la temporada passada. Quan va sortir des de la banqueta, a París el Barça va jugar els seus millors minuts. I a Vallecas, Xavi va donar a l'equip la pausa necessària, la intel·ligència per esperar el moment adequat per fer mal a l'esquena de la defensa rival sense tornar-se bojos. Per això l'equip va tenir la possessió quan va convenir, malgrat la pressió local, i va fulminar el rival quan en va veure l'oportunitat.

Luis Enrique, doncs, va fer coincidir l'alineació que més convenia al partit que s'havia de trobar amb els canvis respecte a tot allò que no li va agradar de París. D'aquesta manera, Munir va entrar en el lloc de Pedro, ja que treballa tant com el canari però és molt més incisiu i molt menys imprecís. I, sobretot, Mathieu va entrar per fer d'Abidal; és a dir, per jugar el rol de lateral amb vocació de central, que aguanta molt més la posició i que selecciona molt més les seves pujades a l'atac. Jo sóc el primer que a París hauria posat exactament el mateix equip que va posar en solfa Luis Enrique, però cal reconèixer que amb la defensa de Vallecas ens hauria anat millor, perquè hi hauríem guanyat en solidesa i en centímetres. Bé, si es vol amb Mascherano per Bartra per guanyar una velocitat molt necessària i, sobretot, amb un sempre disciplinat Adriano en el lloc del cada vegada més esbojarrat Dani Alves, per molt trist que sembli haver-lo de posar en aquesta posició en un equip que disposa de tres laterals drets purs a la plantilla.

En fi, que si de la derrota de París se n'han après coses, benvinguda sigui. L'única cosa que va sobrar dissabte va ser una falta de tensió escandalosa en els últims minuts a totes dues àrees que ens podria haver costat algun disgust. L'equip ha de continuar creixent, sobretot tàcticament, però sense perdre la mentalitat que l'havia fet poderós en aquest principi de temporada.

Comentaris (3)07-10-2014 23:17:31

Futbol: PSG 3 - Barça 2

Magnífic partit el que s'ha pogut veure avui. Jugadors compromesos, vestits d'un groc enlluernador, han protagonitzat un espectacle memorable. Malgrat la dificultat del rival, no s'han arronsat, i han demostrat que la seva proposta de joc és molt més atractiva i els seus arguments, molt millors que els de l'adversari. No hi ha hagut color, i ha estat un passeig triomfal d'un estol de samarretes grogues damunt el terreny de joc, que s'han fet completament seu. Avui aquests jugadors han demostrat que no hi ha qui els aturi, i que conqueriran tots els objectius que es proposin. Que quin partit he vist? Que de què parlo? Doncs del que s'ha jugat just abans del PSG-Barça, a les places principals de tot Catalunya.

Comentaris (6)30-09-2014 23:32:50

Futbol: Barça 6 - Granada 0; i cinema: "Las normas de la casa de la sidra"

No estava el Barça fent un bon partit fins que el va trencar cap al final de la primera meitat a còpia de gols. La circulació de la pilota continuava sent un pèl massa lenta, i semblava que es tornava a caure en el parany de cedir tot el protagonisme en atac als laterals. De sobte, però, una jugada ho va canviar tot: Neymar va aprofitar un regal de la defensa andalusa per marcar amb una rematada poc ortodoxa i molta fortuna. Així doncs, el Barça s'ho va trobar fet? Doncs no ben bé: l'error defensiu del rival va ser conseqüència de la pressió al mig del camp, que va forçar-lo. I ja se sap que la pressió avançada sobre el rival té una doble virtut: t'estalvia maldecaps defensius i et permet sorprendre el rival quan està sortint i comença a desorganitzar-se. Exactament això és el que va passar en el primer gol. I poc després arribava el segon: Messi, que té plena llibertat de moviments perquè és el més llest de la classe, va cansar-se de no veure-la i va desplaçar la seva posició a la dreta. Allà va iniciar un dels seus eslàloms espectaculars i va posar una centrada mil·limètrica que Rakitic va aprofitar entrant amb força amb el cap des de la segona línia. En un moment, una jugada reeixida que resumia un bon grapat de virtuts de les que intenta protagonitzar el nou Barça: mobilitat dels davanters, arribada dels homes de segona línia, imposició en el joc aeri. Un gol que és una gran notícia, perquè significa que el Barça comença a trobar allò que busca. Just a continuació, el tercer. I, a la segona part, el Barça que llavors sí que va agradar i va agradar-se, amb una circulació vertiginosa de la pilota en punta d'atac en un pam de terreny, un Xavi que va recuperar la seva versió més vertical i decisiva i un Alves que va tornar per fi a ser útil. Afegim-hi un Neymar definitivament efectiu i un Messi estel·lar (va intervenir en cinc dels sis gols), i el que ens queda és un partit molt esperançador. Cal no enganyar-se, tot està per fer i tot és possible, i les golejades no garanteixen lligues, però demà a París aquest equip pot començar a mostrar de quina pasta està fet. Que així sigui.

I diumenge, oportuníssima revisió de l'emblemàtica "Las normas de la casa de la sidra". La pel·lícula ho té tot: personatges carismàtics, ambientació impecable, narrativa sòlida i una música inoblidable. Parla a més d'un viatge iniciàtic: el protagonista necessitarà veure món per acabar tornant als orígens convençut de quin és el seu lloc al món. Però si dic que és molt oportú tornar-la a veure és pel seu posicionament contrari a la prohibició de l'avortament (qüestió ara molt d'actualitat), il·lustrat per una magnífica metàfora: les normes del títol, escrites sense conèixer en absolut la realitat d'aquells a qui va adreçada (posen un rètol ple de prohibicions absurdes a uns treballadors que no saben llegir!). El protagonista aprèn a no jutjar com a necessàriament dolent tot allò que és il·legal. La realitat és molt complexa, i és cadascuna de les situacions determinades la que determina la bondat de les accions. Per això he escrit abans "contrari a la prohibició de l'avortament", que per mi no és pas el mateix que "favorable a l'avortament". Els companys del protagonista no són uns salvatges, tenen el seu codi intern, necessari per al bé de la comunitat. Però no estan disposats a obeir lleis fetes sense comptar amb ells. I, és clar, ja es veu que aquest missatge fa la pel·lícula especialment oportuna no només per la qüestió concreta de l'avortament. Cal repetir-ho: quan les lleis es fan d'esquena a la ciutadania, és legítim i absolutament moral desobeir-les. Ens enfilem definitivament a la teulada?

Comentaris (3)29-09-2014 22:57:50

Futbol: Màlaga 0 - Barça 0

El partit d'ahir va tenir dues parts ben diferenciades. A la primera el Barça va jugar malament, i a la segona... pitjor. Pèssim partit del Barça ahir. No cal fer saltar les alarmes, però sí que val la pena intentar analitzar què va passar.

La primera part va portar vells problemes: el rival cedeix completament les bandes, conscient que els tres davanters juguen per dintre i que les centrades dels laterals no acostumen a tenir gens de perill, sobretot si un d'ells té la nul·la aportació del debutant Douglas (no se l'ha de jutjar per un partit que va jugar malament tothom, però és que va provocar que enyorés Dani Alves, que ja són ganes d'enyorar). Què es pot fer davant d'això? Una opció és obrir els acompanyants en atac de Messi als extrems, però llavors es perdria tot el que apuntava en l'article anterior. Una altra opció seria que els interiors prenguessin més responsabilitats en atac: Rakitic i Iniesta tenen prou qualitat per intentar fer més jugades individuals i eliminar línies defensives. La idea seria que els laterals no pugessin tant per poder ajudar en defensa en cas de pèrdua i no deixar Busquets sol en les cobertures, ja que els interiors assumirien més riscos, i serien aquests els que haurien d'obrir el camp buscant connexions amb els puntes. És clar que això partiria molt més l'equip per la meitat, i el que potser guanyaries en projecció ofensiva ho perdries en solidesa defensiva. Torna a ser allò de la manta, que no ho pot tapar tot. De tota manera, m'agradarà veure si els rivals continuen cedint les bandes tan alegrement quan Luis Suárez s'incorpori a l'equip, ja que l'uruguaià fa pinta de ser molt més elèctric i sobretot al mateix temps d'aprofitar millor les centrades.

Per tant, el problema de la primera part és relatiu i s'hi intueixen solucions. Al capdavall, no és la primera vegada que ens hi trobem ni tampoc no serà l'última, i sovint n'hi ha prou de picar pedra i desgastar el rival perquè l'equip acabi fent mal fins i tot per dins malgrat l'embut. Ara bé, el que va passar a la segona part sí que és més preocupant. Durant molts minuts, la pressió agressiva i al límit del reglament (per dir-ho suaument) del Màlaga va esborrar completament el Barça del partit. Els andalusos van fer un pas endavant i van anar a buscar el Barça a la sortida, i aquí sí que l'equip va mostrar una feblesa que no es pot permetre. Cap jugador es veia capaç de treure la pilota amb criteri, i la primera línia l'acabava rifant i regalant al rival. I això sí que no: no podem ser febles en totes dues coses; no podem ser-ho si se'ns tanquen i alhora si de cop ens pressionen a dalt. No podem ser un equip amb tan pocs recursos. Els jugadors del Barça es passen la vida fent rondos als entrenaments per sortir de situacions angoixants com la que els va plantejar el Màlaga a la segona part. I, si surts d'aquesta pressió, el rival s'ho repensa o se'n va directe al suïcidi. Ahir, res de res. No hi va haver cap capacitat associativa. Només ben bé al final va semblar que el Barça recuperava tímidament el domini, però llavors el Màlaga va recular i ja hi vam tornar a ser amb el problema de la primera part, que l'entrada d'Adriano per un pla i desesperant Douglas no va fer canviar.

En definitiva, el més preocupant d'ahir va ser que per primera vegada vaig veure Luis Enrique impotent, incapaç de capgirar el que estava passant al terreny de joc. Però estic segur que a un guanyador nat com ell això li servirà d'estímul per inventar solucions. No passa res. Hi ha molt marge de millora, i al capdavall tampoc es va perdre. Continuem sumant, continuem primers, continuem treballant.

Comentaris (5)25-09-2014 22:59:05

Futbol: Llevant 0 - Barça 5

La temporada passada, una de les principals preocupacions de l'aficionat culer era el grau d'entesa entre Messi i Neymar. Un cop descartada la por d'un xoc d'egos al vestidor, es va veure que els costava trobar-se al camp. Certament, el fet que quan no estigués lesionat un ho estigués l'altre no hi ajudava, però feia la sensació que quan coincidien a la gespa no aprofitaven el potencial de les seves associacions. Doncs bé, també en això Luis Enrique sembla haver encertat la tecla: Neymar comença a destapar-se com a golejador, i sovint els seus gols neixen dels peus de Messi. I també el brasiler busca i troba sovint l'argentí. Què ha fet Luis Enrique que sigui diferent de la temporada passada en aquest sentit? És tan senzill que gairebé costa de creure, però cal pensar-hi: ha fet que els laterals siguin més profunds i que juguin molt més enganxats a la banda, i això ha desplaçat els dos acompanyants de Messi a la davantera a posicions molt més interiors. D'aquesta manera, Neymar i Messi juguen molt més a prop l'un de l'altre, i poden combinar amb més facilitat. Si a això hi afegim que ha augmentat el ritme de la circulació de la pilota en posicions ofensives i que Messi sovint s'endarrereix uns metres per trobar línies de passada, el resultat són jugades com la del primer gol d'ahir. I tot això sense Luis Suárez!

De la resta del partit, poca cosa a dir, perquè l'expulsió d'un dels seus homes i la ràpida arribada del 0-2 (golàs de Rakitic) abans del descans van ser la coartada perfecta perquè el Llevant decidís rendir-se i reservar-se per a rivals més assequibles. Bé, només una cosa, per tancar (de moment) el debat sobre la gestió de les alineacions de Luis Enrique. L'altre dia apuntava la conveniència d'equilibrar les rotacions per no haver de sortir amb un equip sencer renovat a cada partit. Però Luis Enrique sembla que aposta per una altra via, i de moment els resultats li donen la raó: en haver canviat pràcticament tot l'equip l'últim dia, ahir va poder sortir amb l'onze de gala. Per això pronostico que la propera rotació massiva es produirà el dia de la visita del Granada al Camp Nou, dissabte que ve, per tenir tots els titulars a punt el dia del PSG. En fi, ja ho veurem, perquè aquest entrenador no deixa de sorprendre, i això normalment sempre és positiu.

Comentaris (3)22-09-2014 23:40:09

Pàgines: 12345623242526272833  <>