login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 6 - Getafe 0

Quan vaig tenir la idea d'aquest blog, vaig pensar que em seria difícil escriure sobre cada partit del Barça. Que no sempre tindria alguna cosa a dir. Però el cert és que ha anat passant el temps i sempre se m'ha acudit alguna cosa, perquè el Barça és un univers tan gran que sempre hi cap alguna anàlisi o alguna emoció.

Doncs bé, avui sí que és d'aquells dies en què em costa trobar què dir. No pas per falta d'arguments, sinó més aviat perquè tinc la sensació que estic començant a repetir-los. Em sembla que a aquestes alçades de la pel·lícula ja hauria d'estar prou clar que l'asseveració segons la qual aquest Barça fa un futbol pobre, que viu del resultat i que només sap córrer ja no s'aguanta per enlloc. Però encara hi ha gent que compara el futbol de Luis Enrique amb el de Mourinho, i a mi no m'entra al cap. En fi, ja s'ho faran els que vulguin mantenir-se ancorats en un romanticisme estèril que els impedeix valorar els moltíssims mèrits del present. Segur que en l'eliminatòria de Champions que s'acosta es faran sentir més que mai. Jo, personalment, des de l'admiració i l'estima que sento per l'actual entrenador del Bayern, penso animar amb totes les meves forces el meu Barça, perquè considero que no té res a envejar estèticament al conjunt bavarès.

Bé, al final he sabut què dir. I hi puc afegir que en dies com avui, en què he arribat justíssim per veure el partit després d'un dia molt llarg, m'adono que sí, que ser del Barça és el millor que hi ha. Un gran motiu per acabar el dia amb un bon somriure.

Comentaris (1)28-04-2015 23:57:51

Futbol: Espanyol 0 - Barça 2; i cinema: "Felices 140" i "El mundo según Barney"

Sí, és clar, ara haurem de tornar a sentir l'argument de sempre: ´"és que aquests de l'Espanyol són una banda" o bé "és que l'Espanyol no s'hi va fer". El segon argument es desmunta sol: si un equip tenia ganes de fer-nos la guitza en el que queda de lliga pel simple plaer de fer-nos-la aquest era, sens dubte, l'Espanyol (només cal veure els insults constants de la graderia). I, pel que fa al primer, ha perdut completament la credibilitat a còpia de repetir-lo: tots els equips que juguen contra el Barça són una banda: el City, el PSG... Tots. Home, d'acord que l'equip blanc-i-blau sí que no és gran cosa, però és que la mitja hora inicial del derbi és sublim per part del Barça. L'Espanyol ni la toca, i quan se n'adona es troba 0-2 i encara s'ha de presentar al camp. Però això és en gran part mèrit del Barça. I es dirà també, és clar, per part dels pessimistes de sempre (que inconscientment es fan seus els arguments de la caverna mediàtica, com els anteriorment esmentats) que aquest Barça és massa intermitent, que fa primeres parts molt bones però després es desinfla. Doncs tampoc és cert: contra el Sevilla competeix bé a la segona part, però la sort li gira l'esquena; a la tornada contra el PSG, el que fa és dosificar-se, i a l'anada a París fa el partit més complet malgrat no arribar a les puntes de brillantor d'aquests altres enfrontaments. I contra l'Espanyol... Doncs resulta que ha de jugar gairebé tota la segona meitat amb un home menys per una ximpleria, però no es descompon i no passa cap mena d'angúnia. Només la inferioritat numèrica i la necessitat de dosificar-se van salvar l'Espanyol de la humiliació. Atenció, perquè (parafrasejant un cop més uns conceptes de Ricard Torquemada) aquest Barça comença a anar més enllà de competir per començar a SOTMETRE els rivals. I des de la possessió!

Amb la satisfacció per aquest resultat (i també per haver gaudit mitja horeta d'un concert molt proper i sorprenent d'Els Amics de les Arts a Girona) ens adrecem al cinema per veure "Felices 140", sense cap expectativa especial, més enllà que sembla el més potable enmig d'una cartellera força mediocre. La primera part de la pel·lícula, efectivament, no és res de l'altre món. Està bé, però s'ha fet mil vegades. Però de sobte tot canvia, a partir d'un gir inesperat de la història. I el que ve confirma que darrerament hi ha una tendència clara en el cinema actual de reflectir, arran de la crisi actual, les misèries del capitalisme. I cal estar satisfets, perquè trobem molts cineastes molt diferents que ens ofereixen aquesta visió crítica de mil maneres diverses; sense caure en tòpics ni en pamflets, sinó amb enginy i imaginació, cadascú a la seva manera. També Gracia Querejeta se'n surt amb estil, i deixa un final esperançador que ens alerta que a la bondat li caldrà recórrer a la murrieria per sobreviure en aquests difícils temps que ens toca viure.

La (relativa) decepció arriba diumenge, quan ens posem "El mundo según Barney". La lectura de la sinopsi ens suggereix una pel·lícula enginyosa, però res més lluny de la realitat. Excessivament llarga, la pel·lícula és de tot menys trencadora. Absolutament conservadora en fons i en forma, ens ofereix un relat força convencional (malgrat que sembli pretendre el contrari) que es mira de gust però que no aporta gaire res, i que probablement s'oblida al cap de poques hores. Un entreteniment digne, i poca cosa més. Tot i que pels actors ja val la pena.

Comentaris (3)27-04-2015 22:26:02

Futbol: Barça 2 - PSG 0

La ignorància és molt atrevida, i és molt fàcil rebutjar una cosa que no coneixes amb l'argument que és l'opi del poble, el pa i circ i totes aquestes coses. Però l'autèntic circ, l'opi del poble, és tot el que envolta el món del futbol. No pas els noranta minuts d'un partit. El cert és que aquella gent a qui no agrada el futbol (cosa molt respectable, evidentment) no sap el que es perd. Perquè aquest espectacle ho té tot: èpica, estètica, lírica, passió... Poques coses funcionen tan a la perfecció com a metàfora de la vida mateixa. Per exemple, el talent és important, però l'atzar també juga. La capacitat és fonamental, però l'actitud té molt de pes. I la mentalitat és bàsica per assolir els reptes.

Escric tot això perquè el magnífic partit del Barça ahir no s'explica sense aquest factor clau: la mentalitat. Ahir el risc principal era un d'aquells obstacles que fan que les coses es torcin a la vida: creure's abans d'hora que ja està tot fet. El Barça, però, es va treure de sobre aquest fantasma amb intel·ligència, i va decidir jugar el partit com si tot estigués encara per fer. Com si fos un partit de lliga més en què es comença 0-0, amb l'única tranquil·litat de no haver de marcar necessàriament, però amb el desig profund de fer-ho. En definitiva, de tornar a repetir des del començament tot el que s'havia fet bé en l'enfrontament anterior, i si podia ser corregit i augmentat.

I això és el que va fer el Barça, i el resultat va ser una primera part excelsa: pressió avançada, circulació ràpida, ambició... Sense adonar-nos-en, 2-0, i el Barça que llavors sí que finalment va tenir tota la segona part per jugar descansant, que el que queda és molt dur. És clar que com que el meu cervell culer treballa incansable per fer-me la guitza i espatllar-me els orgasmes futbolístics, de seguida la placidesa restant va fer que comencés a rumiar que en aquesta competició arribaríem només fins on el Bayern decidís. Però aquest complex d'inferioritat és inadmissible quan es té el millor jugador del món, per molta piconadora que sigui l'equip bavarès i per molt respecte que inspirin els altres semifinalistes. Es tracta de gaudir del moment, i esperar amb les mans obertes tot el que pugui arribar. I la veritat és que de motius per a l'optimisme ens en sobren: quan veus un Iniesta sacrificat però que encara pot brillar, un Dani Alves en el seu millor moment de la temporada (sí, aquesta frase l'he escrit jo; sembla mentida), una porteria més que ben guardada, una davantera insaciable, un Messi potser sense tanta màgia però molt més complet i més solidari amb els companys que mai... Només es pot estar satisfet. Podem guanyar-ho tot o perdre-ho tot en aquests nou (o tant de bo deu) partits que falten, però crec que podrem dir que n'estem orgullosos i que ens hem divertit (conceptes als quals ni ens vam acostar la temporada passada).

I és que potser va sent hora de reconèixer-li algun mèrit a Luis Enrique. En aquest sentit, un detall revelador: després d'haver rebut tantes crítiques per un joc directe que obviava el mig del camp, resulta que quan ahir va poder començar a fer canvis per donar descans a alguns pilars en els dos primers casos va optar per migcampistes. La pilota continua sent la gran protagonista. Bayern? Madrid? Juventus? Que passi el següent, que segur que patirem. Que passi el següent, que segur que ens ho passarem bé.

PD1: Els de sempre diran que els del PSG, com els del City, eren una banda. Doncs que ens avisin quan arribin els rivals seriosos, perquè si aquesta és sempre l'anàlisi al final semblarà que en comptes de la Champions estem jugant el Gamper. Una mica de seriositat, sisplau, i de reconeixement dels nostres mèrits...

PD2: Ja tinc el llibre que m'ha regalat la meva estimada per Sant Jordi: "Nosaltres", de David Nicholls. Fa molt bona pinta! Bon Sant Jordi a tothom!

Comentaris (5)22-04-2015 23:32:27

Futbol: Barça 2 - València 0; i cinema: "Tots volem el millor per a ella"

No puc parlar amb gaire coneixement de causa sobre el partit de dissabte, ja que no el vaig poder veure perquè vam anar al teatre ("Els veïns de dalt", divertidíssim i lúcid debut teatral del cineasta Cesc Gay), però llegint-ne les cròniques i sobretot veient-ne el resum queda clar que va ser un mal partit del Barça, que el València va ser molt superior a la primera part i que només la competitivitat i l'esperit de sacrifici i de supervivència de l'equip van fer possible que aquests tres punts tan importants es quedessin a casa. I també sembla clar que Luis Enrique es va equivocar en l'alineació inicial, que a mi ja em va fer arrufar el nas quan la vaig conèixer mentre dinàvem magníficament en un restaurant del Port Olímpic de Barcelona. El resultat d'ajuntar Busquets i Mascherano al mig del camp va ser un desordre i un desconcert total de l'equip, incapaç de superar la pressió altíssima dels visitants. Sort n'hi va haver del molt matiner gol de Suárez, perquè la resta va ser un patir constant, que va incloure la providencial aturada de Bravo del llançament d'un penal inexistent. Per sort, Luis Enrique no té por de res; tampoc de quedar en evidència en haver de rectificar el seu propi plantejament i reconèixer així que el rival l'estava superant tàcticament. Altres entrenadors més rígids i tossuts haurien insistit en un onze erroni per tal de no quedar en evidència, però el camaleònic i flexible Luis Enrique no va tenir cap problema a refer sobre la marxa i davant de tothom allò que havia fet malament. Així, l'entrada de Rakitic, l'endarreriment de Busquets i Mascherano i el desplaçament de Mathieu al lateral esquerre en substitució d'Adriano van donar un altre aire a l'equip, que si bé mai va ser superior al València sí que va aturar la sagnia terrible de la primera part. Cal destacar l'esforç dels jugadors, cansadíssims després del partidàs de París i exposats a l'arbitrarietat (?) d'un horari injustificable. En especial d'un Messi que es va tornar a buidar per ajudar els seus companys en la batalla del mig del camp. Aquest Barça continua mostrant, encara que sembli una paradoxa, la seva fiabilitat, ja que és capaç de guanyar malgrat fer de tant en tant algun partit tan dolent com aquest. Ja falta poc...

Curiosament, el diumenge ens posem una pel·lícula en què ens tornem a trobar tres dels quatre actors que formen el repartiment d'"Els veïns de dalt": Nora Navas, Àgata Roca i Jordi Rico; tots tres també junts, doncs, a la deliciosa "Tots volem el millor per a ella". Si la joveníssima directora Mar Coll ja havia donat mostres del seu innegable talent a "Tres dies amb la família", aquí se supera a si mateixa i ens ofereix una obra de plenitud. Malgrat que continua donant voltes al tema de la família, la cineasta catalana no es repeteix i afegeix nous matisos al seu elegant, gairebé nòrdic, estil narratiu. A les seves pel·lícules és tant o més important el que no es diu que no pas el que es diu; i a "Tots volem el millor per a ella" és admirable la manera com qualsevol gest, qualsevol mirada o qualsevol conversa intranscendent ens obre la porta a entendre el drama de la protagonista. És aquesta una pel·lícula de la qual m'encanta fins i tot el títol, que descriu perfectament la situació i l'enfocament que en fan els personatges. ATENCIÓ SPOILER. La protagonista, la Geni, intenta superar les seqüeles d'un greu accident de cotxe, però la seva vida anterior (que és la que tothom vol que recuperi) ja no li interessa. El retrobament amb una amiga de la infantesa farà que de mica en mica vulgui recuperar la possibilitat d'una vida a la qual va renunciar anys enrere, i farà d'aquest pla la seva estratègia de fugida. Toparà, però, com l'anterior vegada, amb l'egoisme de l'amiga, fins que entendrà que la seva sortida és fer d'una vegada la seva sense deixar-se condicionar per ningú. En mans d'un altre cineasta, aquesta sinopsi hauria pogut donar lloc a un drama indigest, però Coll sap donar a la seva història (així cal entendre també una banda sonora que si no seria molt discutible) un contrapunt còmic que no l'allunya mai del drama, en un equilibri meravellós que és com la vida mateixa. Una cineasta amb majúscules que definitivament caldrà seguir amb lupa. Si l'altre dia deia que comèdies romàntiques com "Barcelona nit d'estiu" normalitzen la nostra indústria, ara cal afegir que les pel·lícules de Mar Coll directament la dignifiquen. La fan gran. La fan major d'edat.

PD: No vull haver semblat frívol escrivint de les meves coses de sempre en un dia com avui. Però les petites grans passions de cadascú han de ser l'antídot per sobreviure mentalment a la bogeria que definitivament s'ha instal·lat entre nosaltres. Com a company de professió de la víctima mortal dels tristíssims fets que han tingut lloc avui en un institut de Barcelona, sento dolor i preocupació. Per molt que hagi estat (només faltaria) un fet aïllat, cal una profunda reflexió de tots els estaments de la societat i de la comunitat educativa perquè uns fets tan terribles no es tornin a repetir. MAI MÉS.

Comentaris (3)20-04-2015 23:40:41

Futbol: PSG 1 - Barça 3

Des d'ahir a la nit, tots els culers tenim a la cara un somriure que no se'ns esborra. Veure competir així el nostre equip ens omple d'orgull, d'esperança i d'il·lusió. El Barça ahir no va tenir moments de tanta brillantor com a Manchester o a Sevilla, però va ser molt més eficaç, sòlid, compacte i sobretot constant. Va jugar bé des del primer minut fins a l'últim. Ho va fer gairebé tot perfecte, i els jugadors van fer una feina seriosa i efectiva.

Existeix un blog sobre el Barça que segueixo quan puc, The Digital Garden, que darrerament planteja un debat molt interessant, en dividir els partits del Barça entre aquells en els quals Messi és l'origen de tot i aquells altres en què Messi és la cirereta del pastís. Sevilla (els primers 35 minuts de Sevilla) va ser un clar exemple d'això darrer: recordo que vaig exclamar que si jugues així de bé i a sobre tens aquest monstre al davant, ets imparable. Això era el Barça de Guardiola, i la primera part de Sevilla va ser el més similar que n'hem tingut en tota la temporada. El Barça de Luis Enrique, però, és una altra cosa: deia l'altre dia, parafrasejant Ricard Torquemada, que la base és l'eficàcia a les àrees. Per tant, sovint el mig del camp fa més una feina física que de creació (qui més ho ha patit però més lluita amb prou encert per adaptar-s'hi és Iniesta). Aleshores passa que quan l'equip queda tapat en la sortida de pilota, Messi se n'adona i baixa a posar ordre. Fa de Xavi, vaja. Per mi, i així ho vaig comentar el dia de Manchester, aquesta actitud de l'argentí no té preu: que la principal estrella futbolística mundial tingui la humilitat de sacrificar el seu rendiment golejador per ajudar en les necessitats de l'equip és quelcom que, diuen els més veterans, no es veia des de Di Stéfano (que diuen que era el futbolista total). Els detractors de Luis Enrique consideren, però, que quan Messi ha de ser l'origen i no la culminació de tot, malament rai. No els falta raó en el sentit que al millor del món és preferible tenir-lo tan a prop de l'àrea rival com es pugui, però no és una mala opció quan la cosa s'encalla. Dit d'una altra manera: tenir Messi de constructor de joc ha de ser un recurs, però no un costum.

Sigui com sigui, el Barça va fer ahir el partit més complet de la temporada. Per això Leo va poder ser decisiu ofensivament a la primera part i ser solidari amb l'equip a la segona. El Barça sabia que tenia una gran oportunitat per deixar l'eliminatòria gairebé sentenciada a París, però no volia tornar-se boig en l'intent. Per això el mig del camp va intervenir més que altres cops i es van buscar possessions llargues en espera que els tres genis de dalt ja canviarien el ritme i farien entremaliadures quan fes falta, com explicaven molt bé a Barça TV i com així va ser. Tècnics i jugadors van fer una lectura molt intel·ligent del partit i la van executar a la perfecció. Capítol a part mereix Suárez, a qui a la primera part gairebé no se'l va veure però que ja s'havia fet un fart de pencar contra els centrals. Però el que va fer a la segona part... Mare meva, quin escàndol! Quin tros de jugador, quina potència, quina força de la natura! Es va redimir de Sevilla, però amb ganes!

Tot positiu, doncs, ahir. Com sempre, qui vulgui podrà trobar motius per tirar aigua al vi. Que si el PSG estava molt minvat per les baixes i pels problemes físics, que si la tornada amb Ibra no serà un camí de roses i encara ens haurem de penedir de l'errada de Mathieu, que si va anar de poc que no ens fessin el 2-3 i ens quedés cara de ximples... Com que jo sóc el primer que a vegades m'aigualeixo les victòries i penso coses que no he de pensar, m'he obligat a dir-me que el gol del PSG (també ho comentaven ahir a Barça TV) gairebé pot ser positiu, perquè farà que ens mantinguem alerta i que tots plegats ens prenguem la tornada seriosament. Si ho fem així, dimarts segur que tornarem a somriure. I compte, que alguns favorits estan contra les cordes i encara es podria anar aplanant el camí del somni...

Comentaris (3)16-04-2015 21:42:51

Cinema: "El capital humano" i "Barcelona nit d'estiu"; i futbol: Sevilla 2 - Barça 2

Darrerament em trobo que si m'ho proposo puc fer una mena de trilogies amb algunes de les pel·lícules que veig. Ara mateix, em sembla que aquesta "El capital humano" que acabo de veure combina bé amb "Nightcrawler" (que també em va servir per formar la meva peculiar trilogia de la insensibilitat, comentada fa uns quants articles) i amb "El año más violento" pel que fa a la denúncia, cadascuna a la seva manera, de la deshumanització total que provoca l'aplicació implacable del sistema capitalista. Així, tot i que força inferior a les altres dues, "El capital humano" funciona de manera eficaç per reflexionar sobre l'escàs valor de la vida humana (entesa com un tot, amb els seus somnis i els seus desitjos) en la dictadura del capital. Buscant un toc de qualitat amb l'aplicació d'una estructura a l'estil de "Rashomon" (amb el benentès que els diferents punts de vista no canvien la història, sinó que la completen), aquesta pel·lícula italiana despulla les misèries d'un país del sud d'Europa en què les elits econòmiques han permès la ruïna de la seva comunitat en favor del seu enriquiment. "El capital humano" és una pel·lícula amb estructura d'intriga i amb voluntat metafòrica, i en aquesta ambivalència té el seu principal problema. Perquè la metàfora només funciona a mitges. El descobriment del culpable no permet acarnissar-se del tot amb l'aristocràcia, sinó amb una classe mitjana representada per un personatge, Dino, absolutament repulsiu. No sembla just que la classe mitjana hagi de quedar com la dolenta, però en tot cas sembla que el director vol passar comptes amb un model de classe mitjana que s'ho va creure massa, que va voler estirar més el braç que la màniga. Sigui com sigui, la pel·lícula (que conté, per cert, algun error narratiu) sembla tenir només compassió per les generacions més joves. Des de tots els estaments socials, ve a dir-nos, s'han comès errors que han condemnat la vida i les expectatives dels més joves. En aquest sentit, el pla final sembla voler ser un cant d'esperança a un futur millor. Que així sigui i que les noves generacions no cometin els mateixos errors.

Són molts els camins que poden portar-te a una pel·lícula. Com a espectadors, amb "Barcelona nit d'estiu" ens ha passat com al seu director: ens hi ha portat una cançó, la preciosa "Jo mai mai" de Joan Dausà. Sabíem que la pel·lícula no tenia grans pretensions, de manera que l'expectativa de passar simplement una agradable tarda de diumenge es va complir sense problemes. És cert que la plasmació en imatges de la història explicada per "Jo mai mai" és una mica decebedora, i també que les altres cinc històries d'amor tampoc estan gaire ben definides i contenen un munt de tòpics. Però no hem de perdre el món de vista: la pel·lícula ofereix simplement el que promet, sense trampa, que no és res més que un entreteniment digne. I és molt important que aquestes pel·lícules existeixin en el cinema català. Ha d'existir un cinema català comercial de qualitat, i no ens n'hem d'avergonyir. La pel·lícula està ben filmada, ben interpretada, i és una comèdia romàntica com les que té qualsevol filmografia del món. Benvingudes, doncs, aquestes nits d'estiu. Per al record, una idea que jo sempre miro de transmetre als meus alumnes i que crec que ja he comentat més d'una vegada: l'important de les coses no és la seva arribada en si, sinó allò que vius mentre les esperes.

I, entremig d'aquestes dues pel·lícules discretes però correctes... Ai! Aquest Barça que tant ens estimem, i que tant ens fa gaudir i patir alhora. Patacada emocional dissabte a Sevilla. La primera mitja hora va ser senzillament excelsa, només comparable a la primera part de Manchester. L'equip no jugava, dansava amb la pilota. No competia, sotmetia el rival. Quan ens en vam adonar, 0-2 i sensacions immillorables. Però llavors el Sevilla va marcar en l'única rematada entre pals de tota la primera meitat i es va ficar de ple en el partit després d'haver estat esborrat completament del mapa. No es pot dir ben bé que fos en una jugada aïllada, ja que feia alguns minuts que l'equip s'havia desordenat i havia perdut el control, però sens dubte era un càstig excessiu després de tot el que havia ofert el Barça. D'aquesta manera, la segona part va quedar més oberta, però el Barça va competir en tot moment i mai va ser inferior. Només una errada puntual va provocar el fatal desenllaç quan ja era massa tard per reaccionar. Estic d'acord amb Ricard Torquemada (Catalunya Ràdio) que aquest Barça basa el seu èxit en l'eficàcia a les àrees, i que precisament això és el que va fallar dissabte, tant a la pròpia (errades puntuals de Bravo i Piqué) com a l'aliena (errades constants de Suárez). Curiosament, això va passar el dia que el Barça més s'hava acostat a allò que havia estat: un equip meravellós que escombrava els rivals amb un ritme altíssim de circulació de pilota. Per tant, el debat entre resultadisme i bon joc s'eternitza mentre esperem obtenir finalment totes dues coses alhora. Això sí: no s'hi val a criticar Luis Enrique pel canvi de Xavi. D'acord que segurament l'opció correcta era treure del camp Iniesta i no Neymar, per fer com a Manchester i mantenir l'amenaça dels tres tenors a dalt per reprimir les alegries del Sevilla, però l'opció de posar un migcampista més per posar ordre no semblava dolenta en un principi. Ara l'acusen de covard i conservador aquells que veneraven el Barça de Guardiola per la capacitat d'especular amb la pilota, i això no és just. Per una vegada, Luis Enrique va preferir no arriscar i mirar de conservar el resultat en comptes d'intentar aprofitar els espais per liquidar el partit; i va sortir creu. Doncs no crec que hi torni, però aleshores serà molt trampós si un dia ens empaten per valents dir que calia posar calma. O una cosa o l'altra, i jo veig molta gent que a l'hora de jutjar la tasca de Luis Enrique juga amb les cartes marcades. Va ser una patacada emocional, sí, perquè vam deixar-nos dos punts molt importants quan ens mereixíem guanyar de totes totes; però l'exhibició de la primera mitja hora marca el camí (en qualsevol altre esport després de jugar d'aquesta manera s'hauria aconseguit una diferència en el resultat insalvable, però ja diu el tòpic que el futbol és així). A París, primera oportunitat d'aquest gran equip que encara tenim per poder tornar a reivindicar-se.

Comentaris (5)13-04-2015 22:21:17

Futbol: Barça 4 - Almeria 0

Segurament, el més interessant del partit d'ahir és analitzar l'alineació. Davant la monstruositat del que espera, les decisions de Luis Enrique havien d'estar condicionades per la sobrecàrrega de minuts d'alguns puntals i per la necessitat de protecció d'una cinquena targeta groga d'altres jugadors també importants. Per tant, malgrat que s'intuïa que hi hauria moltes rotacions, en realitat semblava que hi havia d'haver poc espai per a les sorpreses. S'intuïa que Mascherano jugaria al darrere al costat de Bartra, per permetre el descans de Piqué i per protegir de la sanció Mathieu. Davant l'absència de Busquets per acumulació de grogues, l'única incògnita era saber si seria Rakitic o bé Sergi Roberto l'encarregat de fer de pivot. Li va tocar al del planter (que va fer un partit excel·lent), de manera que el sacrificat va ser Rafinha (ja que també s'intuïa l'absència d'Iniesta en l'onze). La sorpresa, però, va arribar al davant. Era clar que era una oportunitat ideal per a la participació de Pedro, però qui semblava tenir tots els números per descansar era Luis Suárez, també amenaçat de suspensió. Però Luis Enrique va optar per fer seure Neymar, i això em va agradar molt: és evident que en els últims partits el brasiler s'ha acomodat i ha estat molt poc centrat, de manera que una mica de xarop de banqueta pot ser la millor medecina.

La titularitat de Xavi, juntament amb un esquema clàssic d'equip modest visitant el Camp Nou (línies juntetes i endarrerides i concessió de les bandes), va fer que es recuperés el Barça de tota la vida, el del joc de control i de possessió. I el Barça, amb més de mig equip format per jugadors no habituals, va fer un partit prou digne i entretingut. No es va patir en cap moment pels tres punts, i les sensacions van ser molt positives. Estranyament, però, aquest matí ja he sentit crítiques per un partit considerat avorrit. No entenc res. D'acord que els dos primers gols van ser dues genialitats individuals que no van tenir res a veure amb el joc de combinació, i és cert també que el Barça a la segona part s'ho va agafar amb molta (i comprensible) parsimònia. Però els que critiquen el joc d'ahir són els mateixos que quan passen moltes coses es queixen de descontrol. A veure si ens aclarim i aprenem a gaudir del que tenim, que no és poc. Un altre dia a l'oficina. Una casella més ratllada al calendari. Passet a passet, ens anem apropant a l'objectiu.

Comentaris (8)09-04-2015 20:03:46

Futbol: Celta 0 - Barça 1; i cinema: "Rashomon"

Aquest Barça de Luis Enrique m'ha acabat fent pensar en una cosa que tenia enterrada a la memòria, una d'aquelles coses d'utilitat discutible que t'ensenyen en determinats cursets però que fan gràcia. Se'n diu anàlisi DAFO. L'anàlisi DAFO consisteix a identificar, seguint l'acrònim, les Debilitats, les Amenaces, les Fortaleses i les Oportunitats d'un projecte. Al meu entendre, el partit contra el Celta va mostrar els quatre ítems d'aquest Barça. Debilitats: aquest Barça es parteix massa fàcilment per la meitat, entre els que defensen i els que ataquen, i hi ha massa distància entre línies. Amenaces: això instal·la massa sovint l'equip en el caos i en la falta de control, i hi ha el risc que es trobi algú més preparat en l'àmbit de les corredisses i de l'intercanvi de cops. Fortaleses: aquest Barça, per damunt de tot, competeix sempre. Oportunitats: la que dóna disposar de recursos que et permetin canviar la decoració quan les coses no van bé. Traslladem-ho al partit de Vigo: equip completament separat, descontrol total i un Celta superior a la primera part. A partir d'aquí, el rival comença a estar cansat i el Barça, que en cap moment ha deixat de competir malgrat anar a remolc i que ha sabut serrar les dents quan convenia, ara es troba amb l'oportunitat d'introduir un element reparador: Xavi Hernández. Recital del de Terrassa diumenge. Va donar a l'equip exactament el que necessitava: ordre, control, possessió, calma... Ell solet. A partir d'aquí, gol a pilota aturada i a continuar somiant. Aquest Barça és més terrenal que el de Guardiola, però és compacte.

I dilluns acabem aquesta Setmana Santa de clàssics amb un d'imprescindible: "Rashomon", d'Akira Kurosawa. Tampoc l'havia vist mai, però vaig redimint-me. Filmada de manera monumental (inoblidable pluja torrencial), "Rashomon" ha passat a la història com a pionera, fa més de mig segle, d'una peculiar manera de narrar en què una mateixa història és explicada des de diferents punts de vista. Així, coneixerem quatre versions diferents d'uns mateixos fets terribles, i probablement no sabrem mai quina és la veritat, si és que n'hi ha alguna. Tot i així, jo m'aventuro a creure, com el personatge del cínic, que la més versemblant és la darrera. En primer lloc, perquè està explicada per l'únic personatge aliè als fets, que els hauria contemplat com a observador extern. En segon lloc, perquè és una mena de suma o barreja de totes les anteriors però eliminant-hi la mitificació que d'ells mateixos han fet cadascun dels implicats. En aquesta darrera versió, tots els personatges actuen de la manera més mesquina i més absurda. Malauradament, això és el que la fa més creïble. Segurament per aquesta visió gens esperançadora de la humanitat, Kurosawa va voler tancar amb un final un pèl més lluminós en el pla final. És clar que també pot ser, com sembla que el mateix Kurosawa va dir als seus actors, que la història no tingui cap sentit concret. Perquè la vida és allò que, com li passa al testimoni dels fets a propòsit d'aquests, fa que exclamem sense parar que no hi entenem res en absolut.

Comentaris (3)08-04-2015 00:37:11

Cinema: "Encadenados" i "Bird"

Setmana Santa de clàssics. "Encadenados", d'Alfred Hitchcock, és una d'aquelles pel·lícules que se suposa que hauria d'haver vist però que no havia vist mai fins ara. M'agrada i em sorprèn. M'agrada perquè entra molt bé, està molt ben narrada (encara que les coses essencials, com l'enamorament, passin ràpidament), els actors són esplèndids i carismàtics, la llum és deliciosa (però... és que és possible fer que la bellíssima Ingrid Bergman no brilli?). En definitiva, que tot està molt ben posat, com a les bones pel·lícules d'abans. Però, un moment! És precisament això el que em sorprèn: no sembla de Hitchcock! En el sentit que no té la truculència habitual, que sembla posar més èmfasi en la història d'amor que en la trama d'espionatge, que no hi ha misogínia i la dona és bona... Evidentment, hi ha detalls de la marca de fàbrica: com crea tensió a partir d'un objecte (aquella clau que apareix i desapareix) i com juga amb el decalatge entre el que sap l'espectador i el que saben els personatges. Però no és tan juganer com altres vegades. Sigui com sigui, i malgrat que la química entre la parella protagonista és relativa, sobretot per un Cary Grant una mica desmenjat (si bé és cert que sembla requerir-ho el personatge), el cas és que la pel·lícula funciona, i realment passa volant.

Canviem de clàssic. Perquè molt més recent, però "Bird" és un clàssic. Clint Eastwood es va atrevir amb la biografia de qui possiblement és considerat el millor músic del segle XX: ni més ni menys que el gran saxofonista Charlie Parker. El guionista opta per una estructura intel·ligent, començant en ple declivi (després d'una brevíssima escena d'infantesa), amb un intent de suïcidi després de la mort de la filla. A partir d'aqui, la pel·lícula anirà enrere, però no de manera totalment ordenada, sinó fragmentada. Més o menys lineal, però com un trencaclosques que cal acabar de reconstruir. Amb una línia definida, però amb variacions. És a dir: jazz. Per mi, és el gran encert de la pel·lícula: una estructura de jazz per parlar de la figura més gran del món del jazz. Però potser Eastwood posa massa l'accent en les addiccions de Parker i no tant en la seva genialitat. La sensació que et queda és que la figura de Parker és tan immensa que és inabastable (i no ho dic pel gran actor, Forest Whitaker, que l'interpreta). Com diria Julio Cortázar, Parker és un perseguidor. El problema és que ni ell mateix sap de què. Aquesta novel·la curta de Cortázar, "El perseguidor", fa pensar que Eastwood s'ha deixat moltes coses pel camí. El sentit peculiar del temps en la vivència de Parker (magistral el que descriu l'escriptor argentí en boca seva sobre com passa el temps al metro), sobretot. De la situació que "Whiplash" explica que va convertir Parker en un geni, ni rastre. La pel·lícula es fa un pèl monòtona en el descens a l'infern del protagonista. I, malgrat que sigui d'agrair que Eastwood no vulgui convertir el biopic en la típica hagiografia, s'acaba trobant a faltar (hi insisteixo, comparat amb Cortázar) una mica més de captació del mite.

Comentaris (1)02-04-2015 23:22:02

Cinema: "El año más violento" i "Hanna"

L'altre dia escrivia, a propòsit de "Calvary", que aquesta podia interpretar-se com la impossibilitat d'exercir la bondat en una societat corrupta. És una idea que m'obsessiona força darrerament. Intentes educar les noves generacions en la bondat, però penses que en realitat se'n sortiran millor si tenen més malícia, perquè el món és malauradament el que és. Intentes actuar amb aquesta bondat en el dia a dia, però normalment només reps bufetades a canvi. És això el que li passa també al protagonista d'"El año más violento"? Doncs no ben bé. Aquest emprenedor, aquest home-fet-a-si-mateix magníficament interpretat per un Oscar Isaac que cada vegada apunta més amunt, no em sembla exactament una bona persona. Procura ser honrat, sí, però perquè creu que és el que més li convé. La seva és una ètica de l'esforç, sí, però implacable amb les debilitats dels altres. "El año más violento" és un thriller shakespearià sobre l'ambició, amb una notable Jessica Chastain un pèl desaprofitada (es mereix més metratge) que actua com una Lady Macbeth en forma de gota malaia, que va introduint la corrupció com qui no vol la cosa al negoci familiar. Però, i atenció spoiler, en aquesta excel·lent i elegantíssima pel·lícula l'ambició dels Macbeth no serà castigada, sinó que el seu petroli tacat de sang passarà a ser protegit pel sistema. Només hi ha lloc per a la tragèdia del més dèbil en el darwinisme social, on només els més forts sobreviuen. Com a "Nightcrawler" (pel·lícula molt necessària després dels excessos informatius d'aquests dies), ens torna a envair la sensació que el capitalisme és una Pandora que ni tan sols ha tingut la compassió de deixar-nos l'esperança tancada a la capsa.

Després d'aquesta exhibició de classicisme narratiu, l'endemà els excessos de "Hanna" se'm fan un pèl antipàtics i no hi connecto. I això que a mi més aviat se'm fan simpàtiques aquesta mena de pel·lícules més o menys transgressores, i que admiro la personalitat camaleònica del director Joe Wright, capaç de dotar de personalitat l'academicisme més absolut ("Orgull i prejudici", Expiació"), de jugar-hi amb la introducció d'atrevits i eficaços experiments narratius ("Anna Karenina") o d'inventar-se aquest divertiment trepidant que és "Hanna". Un director capaç de reinventar-se constantment així i fer-ho sempre de manera digna es mereix tot el meu respecte. Però això dels gustos va a persones o fins i tot a dies, i ahir vaig ser incapaç d'entendre la fascinació que aquesta pel·lícula produeix a determinada crítica, per molt que sigui distreta i que el repartiment sigui excel·lent. Deu ser per allò de les expectatives, però n'esperava molt més. En fi, veient les tries i els judicis que faig últimament, deu ser que m'estic fent gran!

Comentaris (9)30-03-2015 15:37:52

Cinema: "Eduardo Manostijeras"

Tarda plujosa, feina controlada... Poques vegades es donen tan bé les condicions per gaudir d'una pel·lícula entre setmana sense estar de vacances. Aprofitem que uns amics ens han deixat "Eduardo Manostijeras" i ens disposem a (re)descobrir-la. I no ens decep, entre altres coses perquè és una faula ideal per gaudir en un dia així.

"Eduardo Manostijeras" ha estat, és i probablement serà sempre la pel·lícula més emblemàtica de Tim Burton. Aquesta revisitació del mite de la Bella i la Bèstia conté tot allò que caracteritza la resta de la filmografia de Burton, principalment la denúncia de la dolorosa marginació que pateixen els diferents. El millor d'"Eduardo Manostijeras" (i probablement Burton no hagi aconseguit reflectir aquesta idea igual de bé mai més, si exceptuem la deliciosa "La núvia cadàver") és com s'evidencia que, en realitat, els excèntrics són tots els altres. Tota la resta, que el mira primer amb curiositat i després amb por i menyspreu, és la gent que resulta estranya: amb les seves cases idèntiques, els seus cotxes idèntics i les seves rutines idèntiques. Burton filma aquesta quotidianitat amb distanciament, com si manipulés una maqueta de joguina (cosa que es confirma veient el making of), i focalitza tot el seu amor en el personatge central. Curiosament (i com em sembla que explica molt bé l'actriu Winona Ryder en una entrevista dels extres del DVD, si el meu limitadíssim anglès no em falla), l'única persona que de veritat acabarà entenent-lo i estimant-lo és també l'única que inicialment l'havia rebutjat. I això és així perquè per a la resta no era res més que un mico de fira que els ajudava a evadir-se de les seves buides vides, fins que se'n cansen i passa a ser una nosa que no volen molestar-se a comprendre. Kim (el personatge de Winona), però, és autèntica, i dins seu l'evolució és just la contrària: és aquest ésser diferent qui li mostra sense pretendre-ho la falsedat de tot el que l'envolta.

Una faula necessària sobre la diferència rematada per un detall encisador: la gosadia de mostrar una explicació mítica per a un fenomen climatològic. Des dels clàssics que no es veia res igual. La pel·lícula és imperfecta, com ho és el seu ésser protagonista, però no importa. Al capdavall, qui no s'ha sentit com l'Eduardo Manostijeras alguna vegada?

Comentaris (3)24-03-2015 23:04:18

Futbol: Barça 2 - R. Madrid 1

Una vegada vaig llegir a la contraportada del diari Ara una entrevista a una psicopedagoga molt alternativa que afirmava que l'escola era molt contraproduent per a la creativitat dels nens. Ho il·lustrava amb un exemple: des que són petits, deia, als nens se'ls ensenya a pintar sense passar-se de la ratlla. Això és dolent, afirmava, perquè en establir-se-li uns límits el nen es cohibeix i no explora totes les seves possibilitats. Em vaig quedar esmaperdut. Afortunadament, l'escriptora i articulista Empar Moliner hi posava seny l'endemà des de les pàgines del mateix diari. Amb tot el sentit comú, replicava que el paper de l'escola en l'exemple esmentat era ensenyar el nen a tenir la tècnica adequada per pintar, de manera que un cop la tingués adquirida fos lliure per decidir trencar les normes si li venia de gust. D'aquesta manera, l'objectiu era que si un dia es passava de la ratlla fos per gust i per decisió personal, i no per incapacitat.

Explico això perquè em comença a fer por que, a aquest ritme, aviat quan el Barça plantegi un partit boig i sense control no serà per decisió personal, sinó perquè no sabrà fer-ho de cap altra manera. Luis Enrique ens va explicar a principi de temporada que volia un equip imprevisible, i jo li vaig comprar la idea de gust, sobretot després de l'any desesperantment pla de Martino. M'agrada que el Barça ara domini noves facetes del joc. Que siguem nosaltres qui fem un gol de falta lateral al Madrid i no al revés. Que siguem capaços de tenir arribada i gol d'una manera més directa si cal. Que ara també ens agradi córrer i contraatacar. El problema és si aquests recursos acaben convertint-se en l'única via possible perquè s'han oblidat els que teníem anteriorment: el toc, la pausa, el joc posicional. I tant amb el City com sobretot ahir amb el Madrid l'equip va donar massa símptomes que, quan li convenia un partit menys trencat, ja no sabia plantejar-lo. El nen deixava de passar-se de la ratlla perquè li donava la gana a fer-ho perquè no sabia pintar de cap més manera. Afortunadament, però, el millor d'ahir va ser la lectura intel·ligentíssima de Luis Enrique en els canvis, que van permetre una última mitja hora molt més controlada, tot i que el dubte sobre si assaltar o no el goal-average va convertir els últims minuts en una nova trencadissa del mig del camp molt perillosa.

No es tracta de tirar aigua al vi. Avui hem d'estar molt contents, perquè el millor Madrid del 2015 va ser incapaç de guanyar una versió molt irregular del Barça. Però és en les victòries que convé matisar algunes coses per tal que el dia que els resultats no acompanyin no ens trobem que l'emperador va nu. Sigui com sigui, però, un clàssic fa de molt mal analitzar: el futbol és un estat d'ànim, i en partits com el d'ahir encara més. A la primera part, una genialitat de Benzema que un company seu va acabar d'empènyer al fons de la xarxa ens va fer molt mal, sobretot perquè era la jugada posterior a una oportunitat claríssima per haver fet el 2-0 i mig sentenciar l'enfrontament. L'empat, deia, va fer molt mal, i certament sort en vam tenir que es va arribar al descans sense rebre cap altra patacada, perquè durant vint minuts llargs el Barça estava perdut, descol·locat, ferit. I a la segona part, el mateix però al revés. El Madrid continuava essent superior, i flairava sang. Però aleshores una assistència fantàstica d'Alves (també ho haig de dir, quan aquest xicot ho fa bé) va acabar convertint-se en una fuetada 100% Suárez i el partit es va capgirar com un mitjó. El Barça es va calmar i, amb l'ajuda dels canvis introduïts per Luis Enrique, per fi va començar a jugar mínimament a allò que li convenia. Conclusió: el futbol no és una ciència exacta, perquè una jugada aïllada anomenada gol pot canviar-ho tot en qualsevol de les dues direccions.

En fi, que encara que en realitat em faci recança l'aturada de la competició, anirà bé per recuperar-se de tantes emocions, perquè gaires setmanes seguides com aquesta farien de mal resistir. Som allà on volíem, i el calvari de Setmana Santa aquest any se l'han de menjar a l'altra banda del pont aeri. Després, que la passió continuï, i ja ho veurem.

Comentaris (3)23-03-2015 21:56:29

Futbol: Barça 1 - M. City 0

El futbol és la prova evident que no cal experimentar cap parafília per trobar plaer en el patiment. Quina manera de patir i de gaudir alhora ahir! I que excitant que resulta guanyar d'aquesta manera, amb aquesta muntanya russa d'emocions! Moments per al gaudi estètic, moments d'orgull pel compromís de l'equip, moments de desesperació per la multitud d'ocasions desaprofitades, moments de por i d'incertesa, moments per maleir la temeritat del teu porter i beneir-lo minuts després per les seves mans salvadores... El futbol és tot això: és èpica, és lírica, és bellesa i patiment... El futbol és passió, i el Barça és un sentiment (legítim, Guardiola: tranquil, deixa'ls que diguin).

La primera part de l'equip va tornar a ser fantàstica i l'actuació de Messi, descomunal. Per mi, un dels millors partits que li recordo, i això en el cas de Leo és dir moltíssim; és una barbaritat. Va ser en tot moment el termòmetre de l'equip. Es va jugar sempre a allò que ell volia. I l'exhibició de recursos tècnics i la por causada en els rivals no es poden ni descriure. Però seria injust oblidar-se de la resta de l'equip. Veure Iniesta defensar com un lleó no té preu. Aquest equip ara mateix té talent i té ànima. És tot tècnica i és tot cor. El Barça va compensar la inferioritat numèrica al mig del camp amb una actitud col·lectiva encomiable, amb les línies ben juntetes, amb una gran capacitat tècnica però alhora també de sacrifici i solidaritat. Va ser una delícia.

La segona part ja és de més mal definir. Tard o d'hora havia de passar que, si no s'havia sentenciat l'eliminatòria abans, el City avançaria línies ni que fos per dignitat a la recerca de la remuntada. Quan va arribar aquest moment, el dubte va ser el de sempre: intentar refredar la cosa amb la possessió o aprofitar els espais per intentar sentenciar. Ja sabem què pensa Luis Enrique del tema i, malgrat que el meu ritme cardíac segurament no hi hauria estat d'acord, jo crec que es va escollir l'opció correcta: és evident que el fet que el partit es converteixi en una cercavila no pot beneficiar mai l'equip que està guanyant, però sense Busquets l'equip patia per sortir de la pressió avançada dels anglesos, de manera que mirar de no especular no va ser una mala idea. Luis Enrique, fins i tot quan va donar entrada a Rafinha per tenir algú amb oxigen i la temptació que substituís un punta era molt gran, va fer una cosa molt intel·ligent: va mantenir en tot moment els tres tenors al davant. És clar que pagava el preu que l'equip es partís perillosament, però el missatge al City era molt clar i provocava que no incorporés encara més efectius a l'atac per seguretat. Va funcionar, i en realitat el Barça (que no pas jo) va patir relativament poc. Una altra cosa és que si Agüero arriba a transformar el penal potser ara ens estaríem lamentant d'haver perdonat tant.

Podria acabar amb aquesta qüestió, i dir que el que més lamento és com de curt va ser el resultat pels mèrits fets. Podria mostrar preocupació i suplicar que diumenge no fallem tant de cara a porteria. Però he decidit capgirar aquesta visió i veure-la just des de la perspectiva contrària. Els culers ja ens coneixem. Si ahir haguéssim guanyat per 7-0 (que hauria estat el més normal), avui estaríem dient allò tan suat que més valia que s'haguessin guardat algun gol per diumenge. Doncs això és el que devia passar: potser ahir vam perdonar tantes ocasions justament perquè ens estàvem guardant un munt de gols per al clàssic. Que així sigui.

Comentaris (6)19-03-2015 22:55:27

Cinema: "Malas tierras" i "Vertigo"; i futbol: Eibar 0 - Barça 2

Hi ha caps de setmana fantàstics, com el passat; d'aquells en què et sents bé, t'ho passes bé amb tot el que fas, et sents relaxat i carregues piles. N'hi ha d'altres, com aquest últim, que més aviat són de transició, en què carregues amb el llast d'un disgust rebut a la feina i en què vas a remolc, amb un peu en l'intent de mirar endavant i girar full i un altre encara encallat en el sotrac. Deu ser per això que aquest cap de setmana, que no ha estat gens dolent tampoc des del punt de vista de les petites grans passions, m'ha costat connectar amb els moments d'oci i m'ha faltat viure'ls com l'ocasió es mereixia.

Potser per això vaig veure el clàssic "Malas tierras", de Terrence Malick, amb certa asèpsia. La pel·lícula és indiscutiblement bona, esplèndidament filmada i audaçment narrada, però no vaig poder evitar sentir certa distància davant d'uns personatges i uns diàlegs incomprensibles (o, més ben dit, absurds i amb un punt de grotesc). La pel·lícula és molt dels 70, amb els seus paisatges desèrtics, la seva joventut sense esperança, la seva dialèctica un punt onírica i la seva narrativa més aviat fragmentada. Comencem a intuir-hi un Malick transcendentalista i panteista, que dirigeix amb mà mestra els destins d'uns personatges perduts i que semblen tan sols voler demostrar-se que existeixen. No és el meu tipus de pel·lícula preferida, o jo no tenia del tot el dia, però cal reconèixer-li els mèrits, que en té uns quants.

Però és que ja dic que aquest ha estat un cap de setmana que m'ha trobat una mica baix. Serveixi d'exemple que fins i tot el revisionat d'una obra mestra com "Vertigo" no em va deixar del tot satisfet. És possible que en algun moment em semblés una truculència gratuïta i poc consistent? Quina blasfèmia! És una reflexió sublim sobre els mecanismes de la identitat, un pas de rosca magistral al mite de Pigmalió que no pot ser més irònic, un recital d'escenes icòniques (aquella reaparició espectral de Madeleine sobre un fons verd que Amenábar va homenatjar a "Abre los ojos"), una banda sonora emblemàtica, un joc endimoniat sobre el sentiment de culpa... D'acord que l'obsessió de Hitchcock per la psicologia freudiana a vegades esgota, però "Vertigo" és una peça de culte indiscutible per a qualsevol amant del cinema. El que passa és que quan no es té el dia, no es té el dia.

I, per acabar-ho d'adobar, el Barça va tornar a deixar-me els sentits adormits. Li agraeixo la professionalitat i la seriositat amb què va disputar un partit trampa abans del que esperem que sigui una setmana gloriosa, però el cas és que es va posar la samarreta carmesí dels partits avorrits (no m'ho invento jo, és pura estadística comprovar l'avorriment que presideix els partits que juguem amb aquest color) i el partit es va fer més llarg que un dia sense pa. Només sóc capaç d'analitzar, i no pas positivament, el partit de Neymar, un jugadoràs amb espais però que alenteix desesperantment el joc en estàtic quan el que cal és fer canvis ràpids d'orientació. Però un altre dia a l'oficina amb l'expedient cobert, i continuem líders.

Uf! Ja m'adono de la mena d'article que m'ha sortit, tot i tenir a les mans un material de primera que faria les delícies de qualsevol culer cinèfil! Espero que serà passatger i que aviat tornarà a sortir l'entusiasta irreductible que malgrat tot porto a dins. Per començar a esforçar-m'hi, em poso a pensar en la final de copa, i hi aporto una idea que convido a qui ho vulgui a divulgar-la. Donat que això de xiular himnes és certament una cosa molt lletja, jo tinc una proposta: els bascos que facin el que vulguin, però què passaria si els catalans, en comptes de xiular l'himne, el cantéssim? El nostre, s'entén. Tothom a cantar a plens pulmons "Els segadors" quan entri el descendent de Felip V, i a veure això com ho combaten. Queda dit.

Comentaris (6)16-03-2015 23:21:32

Cinema: "Maps to the stars", "Fuerza mayor" i "Calvary"; i futbol: Barça 6 - Rayo 1

Cap de setmana rodó. Molt relaxant i molt satisfactori pel que fa a les petites grans passions. Vam anar tres cops al cinema (demano que ens facin clients honorífics: estem aixecant la indústria nosaltres solets!), a veure tres pel·lícules magnífiques, i el Barça va golejar i va recuperar el lideratge de la lliga. Què més es pot demanar?

Dissabte vam veure dues pel·lícules. La primera, "Maps to the stars", l'últim enginy de David Cronenberg. Començaré parlant dels Oscar, malgrat ser un tema per mi secundari, perquè pot ajudar a entendre allò que aquesta pel·lícula vol explicar, que no és altra cosa que l'egocentrisme acrític de Hollywood. Parafrasejant la crítica Imma Merino, no és estrany que la gran Julianne Moore guanyés l'Oscar per una interpretació probablement convencional a "Siempre Alice" i no per la seva desbordant entrega en aquesta àcida sàtira sobre el món de les estrelles de Los Angeles. De la mateixa manera, l'Acadèmia va quedar bé premiant una pel·lícula certament crítica sobre el món dels actors i la fama com és "Birdman", però que no és ni la meitat de corrosiva que l'ignorat film de Cronenberg. El cineasta canadenc utilitza la metàfora de l'incest per mostrar un món malsà i endogàmic, un cercle d'enveges i cultes a l'ego incapaç de parir art pur, només capaç d'engendrar remakes i altres andròmines. Cronenberg construeix un conte pervers, amb la coherència il·lògica dels somnis. Sense arribar a la perfecció del David Lynch de "Mulholland Drive", Cronenberg també col·loca els personatges en un malson ple d'espirals i cercles viciosos que no poden portar a res de bo. I, ben mirat, el final del personatge de Julianne Moore no pot ser més irònic.

Després de berenar mentre gaudíem en un bar de la derrota del ja exlíder de primera divisió (he comentat ja que ha estat un cap de setmana perfecte?), vam assistir a la segona sessió del dia. En aquest cas, "Fuerza mayor". Una pel·lícula molt europea, amb gust pels plans fixos, els diàlegs llargs i alguns silencis reveladors. Una pel·lícula definitivament molt nòrdica, pel que fa al seu diàleg entre els paisatges exteriors i l'interior dels personatges. Sense arribar a la mestria del romanès Cristian Mungiu ("Cuatro meses, tres semanas y dos días"; "Más allá de las colinas"), el director fa un ús intel·ligent de l'enquadrament per transmetre l'angoixa dels espais oberts i la claustrofòbia dels espais tancats a mesura que el desassossec es va apoderant cada vegada més dels personatges, a partir d'una suposada anècdota inicial que cada vegada s'enverina més. Tot i algunes irregularitats narratives, la pel·lícula funciona molt bé sobretot gràcies a dos elements. En primer lloc, el contrapunt humorístic que suposa la parella amiga del matrimoni protagonista (tot i que la rialla se't pot glaçar si t'adones que per mitjà de la seva còmica discussió t'estan interpel·lant a tu). En segon lloc, un enginyós doble final que passa d'una redempció en realitat fictícia (es tracta d'una situació falsa pactada pel matrimoni per protegir els fills, tot i que m'avergonyeixo d'haver necessitat la lectura d'una crítica per adonar-me'n) a una de real que en realitat es basa en l'exposició de la dona als mateixos defectes de què acusava el marit. En aquest sentit, queda desmuntada una protagonista femenina implacable amb el seu cònjuge però que en realitat em sembla el personatge més egoista de tots. Això perquè el motiu que fa que li costi perdonar em sembla que queda molt ben apuntat a l'escena en què conversa amb una amiga el dia que ha anat a esquiar tota sola: el que no accepta és que s'ha trencat el miratge sobre el qual ha construït una vida incapaç de la satisfacció individual (m'encanta la concepció de la maternitat de l'amiga, tan allunyada de la idea de sacrifici imperant: la millor manera de fer feliços els meus fills és que em vegin feliç). I, amb tot això, queda a l'aire una pregunta pertinent: és el comportament instintiu del pare al principi de la pel·lícula una causa de desconnexió amb la família, o bé n'és més aviat la conseqüència?

Finalment, ahir, després de la golejada del Barça, tornem a anar al cinema. I la tornem a encertar amb "Calvary". Pel·lícula que es pot llegir també com un relat sobre la impossibilitat d'exercir la bondat en una societat corrupta, "Calvary" parteix d'un plantejament de thriller que acaba desembocant contra tota expectativa en una radiografia social desoladora. El protagonista és un capellà irlandès que intenta guiar la moral dels habitants de la seva parròquia. És un home bo, però no té credibilitat perquè l'Església a la qual representa és una institució que ha fet mal en massa àmbits: pederàstia, persecució de la ciència, connivència amb el racisme, condemna del suïcidi i l'eutanàsia... Davant d'aquest panorama, el capellà intentarà fugir, però una situació suposadament anecdòtica però profundament immoral (la més dolorosa de totes, perquè no parteix de les ganes de fer mal sinó de la més profunda inconsciència) farà que finalment decideixi fer com Jesucrist i anar cap a una mort segura per mirar de redimir la seva gent. Al final, només queda la difícil opció del perdó, i la fe veritable que hi pugui haver al fons de cadascú (per a aquells que tinguin la sort de conservar-ne). Segurament hi haurà qui acusi la pel·lícula de moralista, però jo simpatitzo plenament amb un guió que apel·la a l'ètica del sentit comú, en una societat perduda que ha confós la sàvia decisió d'alliberar-se dels prejudicis religiosos amb un innecessari i perjudicial desert en l'àmbit dels valors humans.

I queda ja només per comentar el partit del Barça. Victòria (enganyosament) contundent i recuperació del lideratge. Com deia al principi, què més es pot demanar? Doncs potser una mica més de convicció en el joc de l'equip, que darrerament sembla haver confós una sana imprevisibilitat amb una perillosa indefinició. El partit es va posar ràpidament de cara, amb un gol molt matiner, i davant el plantejament valent del Rayo l'equip podia escollir entre mirar de controlar la possessió en un partit que embogia per moments o sentenciar-lo aprofitant el vertigen. Com que al Barça de Luis Enrique li agrada la gresca, va buscar la segona opció i a punt va estar d'aconseguir-ho. A mesura que passaven els minuts, però, la cosa es va anar complicant i va tornar a passar allò que més em molesta: no es jugava a allò que el Barça volia. Ho he dit molts cops: no m'importa que juguem de maneres diferents, sempre que juguem a allò que volem jugar nosaltres, sempre que nosaltres siguem els protagonistes. Però, en fi, ara mateix aquest és un equip tocat per la vareta, en què Messi és capaç de fer tres gols sense baixar de l'autocar (ahir va jugar amb una indolència exagerada). Aniria bé corregir algunes coses per tal que no es trenqui l'encanteri, però el cas és que de moment ens mirem al mirall i aquest ens diu que som els més guapos del regne.

Comentaris (8)09-03-2015 23:23:01

Pàgines: 12345623242526272836  <>