login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Getafe 0 - Barça 0; i cinema: "Hombres, mujeres y niños"

Encara que pugui semblar contradictori vist el resultat, em sembla que el partit de dissabte demana un comentari de desgreuge cap a Luis Enrique. Perquè, si l'últim dia criticava el caos que va organitzar (valgui la paradoxa) contra el PSG, avui els defensors d'aquell plantejament fàcilment em podrien dir que ordre equival a previsibilitat, i que ja es veu què passa quan el Barça torna al dibuix de sempre: que qualsevol rival petit mínimament organitzat defensivament coneix tant el joc del Barça que li és relativament fàcil neutralitzar-lo i deixar-lo sense marcar. Part de raó tenen, i haig de reconèixer que passades unes hores de la victòria contra el PSG (l'article el vaig escriure massa en calent) vaig començar a trobar-hi el mèrit, tant dels jugadors com del tècnic. Ara bé, dit això, a mi em sembla que el Barça no es pot permetre de jugar cada dia d'una manera radicalment diferent, perquè corres el risc de desorientar els teus jugadors tant com el mateix rival. Per això crec que l'aposta ha de ser mantenir el dibuix i fer que cada alineació provoqui canvis en l'estil perquè cada jugador aporta coses diferents. En realitat, és el que generalment ha fet l'asturià, excepte en la nit de la bogeria europea. Perquè no és el mateix, per exemple, jugar amb Busquets d'interior que fer-ho amb Iniesta. O amb dos laterals llargs o que un sigui Mathieu o Bartra. I en això li dono la raó: no han de jugar sempre els mateixos, perquè físicament és inassumible i perquè l'equip guanya en variants amb els canvis sense que calgui fer el sudoku de l'altre dia. D'altra banda, però, penso que el principal problema de Luis Enrique és que ha volgut construir l'equip des de la solidesa defensiva, confiant que a dalt ja resoldrien els cracks. La idea no és dolenta, i els números defensius de l'equip són per treure's el barret, però són massa els partits en què el Barça no ha aconseguit marcar fins ben avançada la segona part. I, el que és pitjor, ja són tres els partits en què directament s'ha quedat sense marcar. I crec que això passa perquè hi ha una línia que Luis Enrique ha menystingut, i que justament sempre ha estat vital per al Barça: el mig del camp. Si aquest no funciona, no hi ha equilibri, i els davanters estel·lars que tenim podran un dia buscar-se la vida (un altre cop l'exemple claríssim del dia del PSG), però necessiten que el mig del camp els administri oxigen. I, en aquest sentit, no entenc que tinguem algú del talent de Rakitic sacrificat en tasques defensives per corregir les deficiències d'Alves (tan difícil és posar al lateral dret Adriano o Bartra, si és que Montoya i Douglas realment no li fan el pes?; i, un altre parèntesi enverinat: el partit que recordo amb més equilibri del Barça aquesta temporada va ser contra l'Athletic, amb Montoya al lateral dret). I això quan el croat no comença directament a la banqueta precisament en els partits grans. I no entenc, si del que es tracta és de crear matisos amb l'alineació, què hi feia Xavi de titular al camp del Getafe. El de Terrassa es troba en un moment dolç i en canvi Iniesta no, és cert, però el partit requeria un interior amb més capacitat de desequilibri en l'un contra un per superar línies rivals. Xavi és perfecte per garantir el control contra rivals a l'anglesa, que et proposen un intercanvi de cops, però ara mateix del tot ineficaç contra defenses tancades i sense espais. I contra el València? L'invent de Busquets com a interior va contribuir, val a dir-ho, a mantenir el València a ratlla, però ens vam oblidar d'atacar i si ens descuidem un segon més aquell partit no el guanyem (i que consti que jo en el seu moment vaig valorar positivament aquell partit). En fi, que ser imprevisible sí, però que no vulgui dir poc fiable. Cal trobar l'equilibri. I ara mateix haig de confessar que el sorteig de la Champions, en què la UEFA ens ha obsequiat per enèsima vegada amb l'os més dur dels possibles, m'ha agafat una mica baix de moral. Estic desencisat, perquè (malgrat que continuaré pacient i fidel, això que quedi clar) ara mateix l'equip no em satisfà: o guanya jugant malament o directament no guanya. En realitat, només li recordo un partit rodó. Va ser un que gairebé no vaig comentar, perquè aquell dia Artur Mas ens va omplir en una conferència d'una il·lusió que ara sembla (esperem que només temporalment) una mica llunyana. Va ser el 0-4 a Nicòsia. Aquell dia el Barça va donar una lliçó de com atacar contra un equip tancat. El mig del camp el formaven Mascherano, Rakitic i Rafinha.

Per llepar-nos les ferides, anem diumenge a veure l'última de Jason Reitman: "Hombres, mujeres y niños." Reitman és un cineasta que m'interessa, malgrat que és irregular i ha tingut patinades (almenys pel meu gust) com ara "Young adult" o "Una vida en tres días". I m'interessa perquè capta com pocs allò que el tòpic anomenaria el desconcert de l'home contemporani, víctima d'una societat cínica i canviant que no comprèn. Els personatges de Reitman sempre són personatges a la deriva, i sovint hi ha un desequilibri considerable entre la imatge que volen projectar, la que projecten realment i allò que realment són. Potser els seus films són un xic massa moralistes i garebé reaccionaris (el paper de la dona a "Una vida en tres días" fa feredat, i "Juno" no deixa de ser una oposició a l'avortament, tot i que envoltada d'una apologia de la necessitat de la maduresa present també a "Young adult"). I, és clar, si parlem de la pel·lícula que ara ens ocupa, "Hombres, mujeres y niños", aquesta ombra torna a planar en la seva visió més aviat negativa de les noves tecnologies de comunicació. Aquesta vegada, però, Reitman salva l'escull amb bona nota. Per exemple, evita hàbilment un posicionament maniqueista en fer una burla despietada del personatge més detractor d'Internet, una mare obsessivament controladora de la seva filla. Amb aquesta maniobra, Reitman sembla voler dir-nos que el problema no és Internet, sinó la manera com l'afrontem i com condiciona les nostres relacions. Reitman ens explica amb encert que la tecnologia avança molt més de pressa que la nostra capacitat per assumir les múltiples possibilitats que ens ofereix, i aquest desequilibri és la gènesi de totes les frustracions, malentesos i isolaments dels protagonistes. Així, tan culpable és la mare que declara la seva croada particular contra la xarxa com aquella que vol utilitzar-la per superar les seves frustracions i materialitzar els seus somnis per mitjà de la seva filla. Ja sigui per excés de zel o per defecte, el problema és el de sempre: la dificultat entre generacions per comunicar-se, però Reitman ens diu que és evident que Internet agreuja aquesta situació. I, per aconseguir-ho, en la posada en escena juga una carta senzilla però molt eficaç (i més coherent que en la tramposa "Open windows"): obrir-nos als espectadors les finestres que els personatges consulten i els missatges de text que s'escriuen. Accedim així a la seva intimitat i a jocs perversos d'usurpació d'identitat que tot ho compliquen. En una estructura discutible, que manca d'argument definit al principi per precipitar-ho tot amb cert excés al final, Reitman abandona la majoria de personatges a la seva sort, resultant especialment commovedora la disfuncionalitat sexual d'un adolescent incapaç d'excitar-se en una relació normal en trobar-se el seu cervell massa corromput per les fantasies impossibles de la pornografia tan fàcilment accessible a la xarxa. I això no és moralisme: el pretext és el sexe, però en realitat es posa l'accent en el que ens passa cada vegada més a tots, incapaços de relacionar-nos de manera normal a la vida real perquè ho hem passat tot massa pel sedàs de la virtual. Llàstima que el final sí que sigui molt maldestre, per insistent, per subratllador (molt prescindible la veu en off que al llarg de tota la pel·lícula ens ha anat dient "ho enteneu? Ara la lliçó que cal extreure d'aquesta situació és aquesta!") i per, ara sí, apegalosament moralista. Pel·lícula amb imperfeccions? Sí. Reaccionària i moralista? Potser a estones. Però, per damunt de tot, jo crec que important perquè prenguem consciència de la nostra progressiva deshumanització i desorientació en un món d'infinites possibilitats que ens allunyen del nostre centre d'equilibri. En definitiva, amb tots els seus defectes i totes les seves virtuts, una pel·lícula ara mateix absolutament necessària.

Comentaris (1)16-12-2014 00:11:35

Futbol: Barça 3 - PSG 1

Torno cap a casa després d'un dia llarg de feina amb la intenció de no pensar ja en res més que el partit, i em trobo que la primera cosa que en sento a dir a la ràdio del cotxe és que Luis Enrique, en comptes de fer una alineació, ha decidit fer un sudoku. La inclusió de Pedro en l'onze titular fa ballar el cap, i molt. Significa això, com diuen a la ràdio, que Pedro jugarà de lateral dret? Donant-hi voltes, jo arribo a la conclusió que més aviat l'aposta deu ser una mena de 3-4-3, amb Mathieu i Bartra inclinats als costats, Mascherano enllaçant la defensa amb el mig del camp i Messi fent el mateix entre el mig del camp i la davantera.

Comença el partit, i sembla que guanya la meva intuïció. I no ho acabo d'entendre. Una defensa de 3 contra un equip que juga amb 3 davanters? No és una temeritat? Les meves sospites es confirmen quan el PSG, després d'un primer quart d'hora en què el Barça no ha fet absolutament res, marca amb absoluta facilitat el 0-1. A partir d'aquí arriben els pitjors minuts: els jugadors es troben completament perduts, en un sistema incomprensible, amb un Iniesta que és com un pop en un garatge. El PSG es passeja per l'àrea blaugrana com a casa seva, i jo em començo a témer una desfeta com la de Munic. Però llavors, en una jugada aïllada, Suárez i Messi hi posen més fe que els defenses parisencs i estableixen l'empat. De fet, només han passat cinc minuts des del 0-1, però a mi se m'havien fet eterns. Aleshores comença un altre partit: el Barça no sembla el Barça, però passa a tenir el domini, i em sembla que finalment descobreixo el sentit de tot plegat. És quan m'adono que el Barça és molt eficaç en la pressió avançada, fet que provoca dues conseqüències vitals: que els temibles davanters del PSG no puguin establir contacte amb la pilota i que el Barça agafi l'equip francès a contrapeu, com en el segon gol (golàs de Neymar). I m'imagino que si no me n'adono fins llavors és perquè el pla fins llavors simplement no havia funcionat. Massa coses noves per a la majoria de jugadors, tot i que tres semblen sentir-se especialment còmodes en la situació: Bartra, que no perd mai la valentia; Mascherano, alliberat en tasques de constructor de joc, i Pedro, a gust en el seu rol de davanter treballador. El Barça aconsegueix arribar al descans amb la situació controlada, cosa que mitja hora abans hauria semblat un miracle.

Però comença la segona part i el caos és absolut. Els jugadors, probablement esgotats mentalment per la complexitat de la trama muntada per Luis Enrique, són incapaços de trenar més de tres passades seguides. I, és clar, això contra un equip del potencial del PSG és molt perillós. L'asturià se n'adona. Tard, però se n'adona. I, per fi, arriba a la conclusió que ha arribat el moment de deixar de témer les virtuts del rival i intentar potenciar les pròpies. De manera que es produeix un canvi que feia estona que es feia transparent: Rakitic per Pedro. Amb aquest simple moviment de peces, el Barça recupera el dibuix de tota la vida, un 4-3-3 amb Mascherano de central i Busquets de pivot, que és el que sap fer. Per rematar-ho, Luis Enrique fa sortir Xavi per un Iniesta amb els ploms del GPS absolutament fosos pel caos imperant, i l'equip recupera (perdó: aconsegueix per primera vegada) definitivament l'ordre. I el tercer gol cau com fruita madura, en forma d'un interrogant immens sobre què hauria passat si Luis Enrique hagués plantejat el partit menys pendent del rival.

A veure, ja m'agrada tenir un entrenador intervencionista, que vulgui aprendre d'una derrota com la de París i corregir-la, però me'n vaig a dormir amb un regust agredolç. Perquè tinc la sensació que el Barça, per bé i per mal, ha jugat com un equip petit, solidari però a mercè del potencial de l'adversari. Estic content perquè hem quedat primers de grup, i crec que això era important a nivell pràctic i també de prestigi, però avui tenia ganes d'un gran partit i sento que Luis Enrique me l'ha robat. Ell segurament dirà que era necessari, que calia desactivar el rival. Però jo li responc que oblida que, alhora, també ha aconseguit desactivar-nos a nosaltres mateixos.

Comentaris (3)10-12-2014 23:34:55

Futbol: Barça 5 - Espanyol 1; i cinema: "La Reina de África"

Diumenge vam fer festa major, perquè després de dos anys tornàvem a anar al Camp Nou. L'horari era perfecte per dinar a Barcelona tranquil·lament, gaudir del partit i finalment arribar a casa a una hora boníssima, i encara amb tot un dia de pont per descansar. Tot va anar molt bé, i això que a la primera part no les teníem totes. De seguida es va veure que costaria fer el primer gol, però el que no ens esperàvem era que s'avançaria l'Espanyol, i encara sort que Messi ens va permetre arribar a la mitja part amb un somriure d'alleujament. D'acord que el plantejament dels periquitos va ser molt bo, però tampoc res que un equip com el Barça no es trobi en la majoria de partits que juga: línies ben juntetes, pocs espais i sortides ràpides al contraatac. Però el cas és que el Barça va complicar-se la vida per mitjà de dues mancances que poden ser una rèmora massa greu contra un rival de més entitat (sense anar més lluny, demà): una lentitud exasperant en la circulació de la pilota i, sobretot, una descomposició defensiva alarmant i injustificable. L'Espanyol va arribar amb perill més d'una vegada, a part del gol, mentre que el Barça era incapaç de crear gairebé res en atac. Fins que Messi se'n va cansar, i la segona part va acabar sent un festival de gols molt enganyós pel que s'havia vist i pel que havia estat el partit. No passa res, els tres punts es van quedar a casa i al final vam poder gaudir molt de la nostra presència a l'Estadi, però els culers necessitem un gran partit contra un gran rival per tornar a creure definitivament. Demà ha de ser el dia, i per mi seria clau situar Mathieu de lateral esquerre: ja sé que contra el Madrid l'invent no va funcionar, però no deixo de pensar com de malament ho va passar Jordi Alba contra Lucas Moura en l'anada, i a més hi veig dos avantatges més. En primer lloc, que Mathieu fixaria més la seva posició i no deixaria Busquets tan sol en les cobertures. En segon lloc, permetria fer entrar Piqué en l'onze i l'equip guanyaria en alçada per defensar la pilota aturada, qüestió clau amb Ibrahimovic voltant per allà. En fi, és igual, que ho facin com vulguin, però que guanyin i convencin. Europa ens mira i vol saber si encara som una alternativa. Demà ha de ser el dia per tornar a creure.

Ahir, doncs, raonablement satisfets i relaxats, tocava dia casolà, de sofà i pel·lícula. L'escollida va ser "La Reina de África", que haig de confessar amb cert rubor que encara no havia vist mai. Veient-la, s'entén perfectament que sigui un clàssic, perquè ho té tot: el carisma dels dos actors protagonistes, un escenari exòtic i totes les aventures imaginables en el procés d'enamorament posterior al xoc de caràcters. Però el que crec que fa definitivament gran aquesta pel·lícula (a banda d'haver permès la realització de l'excel·lent "Caçador blanc, cor negre", de Clint Eastwood, sobre les peripècies del rodatge) és que funciona perfectament com a símbol de les diferents etapes de l'amor. En efecte, observem com el riu esdevé una metàfora precisa de les etapes per les quals ha de passar una relació de parella: la calma i la tensió, l'eufòria i els obstacles que cal superar com a projecte en comú. Potser és una visió una mica particular, però en tot cas la culpa la té "Alleluia", pel·lícula que vaig veure a Sitges i que la citava explícitament: cada vegada que la parella tenia una crisi, l'home recordava l'escena dels hipopòtams, la que més els havia fet riure i que correspon al moment de màxima felicitat del trajecte vital a través del riu. I em quedo pensant que sóc molt afortunat, perquè a la meva vida no li manquen obstacles, però amb la meva parella són molts els moments dels hipopòtams.

Comentaris (5)09-12-2014 23:58:57

Futbol: Osca 0 - Barça 4; i cinema: "Màgia a la llum de la lluna"

En el futbol, i més en el cas del Barça, no tot són els resultats. El Barça ha encadenat en una setmana, amb el parèntesi de l'emocionant partit contra el València, dos desplaçaments a camps de rivals modestos amb un resultat idèntic. Però el 0-4 de dimecres no va deixar les mateixes sensacions que el de Nicòsia. A Xipre l'equip es va mostrar com un bloc compacte, sòlid i efectiu. Va demostrar que sabia com fer mal a un rival molt tancat i no va passar cap mena d'angoixa en defensa. A Osca, en canvi, la història va ser diferent. Es va veure un conjunt que no actuava com a tal, erràtic, desconcertant. El resultat va ser el mateix, és clar, perquè la qualitat en comparació a l'adversari era tanta que la diferència era abismal, i el Barça va tenir l'encert de convertir cada aproximació en un gol (i va demostrar de passada que xutar des de fora de l'àrea no fa cap mal, sinó més aviat tot el contrari). Però això no hauria d'amagar que no és normal que un equip de segona B tingui més ocasions que tu. Alguna cosa no es va fer bé i, sigui la que sigui, cal corregir-la perquè no ens passi contra algú de més entitat. De qualsevol manera, l'alineació va ser tan atípica que en cap cas el partit pot servir per extreure'n cap mena de conclusió, més enllà del fet que alguns jugadors (Ter Segen, Samper i Rakitic) en van sortir reforçats, mentre que d'altres van quedar qui sap si definitivament estigmatitzats (en especial Douglas, tot i que almenys aquest aixeca el cap i mira abans de centrar). Els dos propers partits, un derbi que sempre és un derbi i un enfrontament de màxima exigència i vital importància contra el PSG, ens donaran la mesura real de com estem. I jo m'arrisco i dic que intueixo que, dintre de tot, força bé.

I si, per mi, el Barça és una cita ineludible sigui quina sigui la categoria de la proposta, el mateix em passa amb l'estrena anual de Woody Allen. Hi hem anat avui mateix, dia de l'estrena, i n'hem sortit molt contents. Estic convençut que ara tocarà dir allò que es tracta d'un Allen menor i tot això, però "Màgia a la llum de la lluna" és una bona pel·lícula. Hi notem un Woody Allen murri, com si de mica en mica anés desglossant el seu testament cinematogràfic, perquè en aquesta obra lleugera d'esperit però profunda de fons hi aplega bona part de les seves obsessions a la recerca de la conclusió definitiva. En aquest sentit, destaca especialment la qüestió de la màgia, que ja l'havia atret en anteriors pel·lícules i que deixarà per sempre el seu inoblidable episodi d'"Històries de Nova York". I és que la tensió entre màgia i realisme (els llatinoamericans en dirien realisme màgic) és present en bona part de la seva filmografia, i no pas per casualitat. Allen vol dir-nos que la vida és plena de dolor, però també de màgia. La tensió que proposa aquí entre racionalitat i espiritualitat m'ha fet pensar en la recent "Orígenes", en el que té de tensió eterna i absurda entre ciència i fe, realisme i mite. Se li podrà retreure amb certa raó al novaiorquès un excés d'esquematisme en la construcció de l'argument, però en realitat estem davant d'un mestre a l'hora de convertir una idea abstracta en una trama (d'aquí que sigui tan prolífic). I al final, com sempre, després de donar-hi totes les voltes possibles, ens convida a gaudir de l'estranya existència que ens ha estat donada, encara que sigui des de la consciència que només podem ser mínimament feliços per mitjà de l'autoengany. D'altra manera esdevindríem bojos. Des del seu ateisme eternament desesperat a la recerca del sentit i de l'optimisme, Allen ens convida un cop més a prendre consciència, per bé i per mal, del que Octavio Paz definiria com "el olvidado asombro de estar vivos".

Comentaris (3)06-12-2014 02:24:52

Cinema: "Cargo"; i futbol: València 0 - Barça 1

Diumenge plujós, ahir, d'aquells que conviden a escarxofar-se al sofà i gaudir d'una bona pel·lícula i d'un bon partit. Ahir, malgrat tot, cap de les dues coses, tot i que el dia va acabar amb un somriure d'orella a orella. La tarda, però, va començar amb una pel·lícula força desastrosa. "Cargo", en el seu moment, va tenir un cert ressò. No es deia pas que fos exageradament bona, però sí que combinava amb certa habilitat intriga i terror. Doncs bé, la tenia pendent i ahir ens la vam posar, i haig de dir que ni una cosa ni l'altra. La pel·lícula està molt mal narrada, amb una introducció accelerada i sense cap lògica, i una construcció de personatges que per dir-ho suaument és molt deficient. A mesura que avança, l'espectador (o almenys jo) s'acaba preguntant com es van deixar enredar actors de tanta categoria per participar-hi. Si es vol, es pot valorar l'intent de reflexió sobre els perversos mecanismes de relació entre el primer i el tercer món, però tot plegat és un pretext insuficient i de traç massa gruixut. Una hora i mitja perduda. Quedava desplaçar-se fins al sofà de la penya familiar i esperar que el partit fos més satisfactori.

He començat insinuant que el partit no va ser bo, però cal matisar-ho. El que vull dir és que no va ser una delícia per a l'espectador, però no que el Barça fes un mal partit. És cert, no va brillar, però es va posar la granota de fer feina i no li va fer mandra posar-s'hi. Ahir era d'aquells dies que tocava picar molta pedra, i ningú no es va amagar. El València va proposar anar a la guerra, i l'equip va ser valent i s'hi va enfangar. Es podria retreure la poca activitat ofensiva, o a Luis Enrique (més que la seva aposta al mig del camp, arriscada però fins a cert punt comprensible) la lentitud en l'execució d'uns canvis que clamaven al cel i que van ser determinants perquè el camp definitivament fes baixada, després que Bravo salvés més d'un cop el Barça en el seu millor partit des de la seva arribada. Però l'equip, tot i que no em fes gaudir precisament de plaer, em va agradar perquè va saber competir. D'acord, segurament si no s'hagués guanyat ho veuria diferent, però el cas és que la pilota va entrar en l'últim segon, en una jugada d'estratègia en què cal tenir molta sang freda per executar-la en un moment així: servir un córner en curt per desplaçar per baix i al primer toc la pilota a l'altre costat i descol·locar així tota la defensa. I va sortir bé. I la sensació que tinc és que confio més en aquest equip avui que després de la golejada contra el Sevilla. Al capdavall, un moment d'inspiració el pot tenir tothom. Però les ganes de treballar, en canvi, s'han de tenir cada dia.

Comentaris (3)02-12-2014 00:48:29

Quatre gols per a la història (d'aquest país)

Sí, el Barça ha guanyat 0-4 a Xipre i ha confirmat les bones sensacions de dissabte passat (i que sigui per molt temps!) I sí, els quatre gols d'avui són històrics: un per ser el primer de Suárez amb la samarreta del Barça, i els altres tres per significar un altre rècord per a Leo Messi. Però el que ha passat just abans d'aquest partit ha estat d'una dimensió tan gran que és d'això del que toca parlar avui.

Perquè el president del nostre país, en un discurs memorable i definitivament històric, també ha fet la seva golejada particular. Quatre gols impressionants que poden significar la derrota definitiva per a alguns, o provocar un fora de joc en altres que n'hauran de sortir si no volen acabar fent-se un gol en pròpia porta, per continuar amb els símils futbolístics.

Primer gol: a l'estat que ens va en contra. Si es convoquen unes eleccions normals pel que fa a la teoria, això no hi ha TC que s'ho pugui carregar, si no és que ja (en paraules literals del president) hi ha qui es beu definitivament l'enteniment. Si Mas convoca unes eleccions convencionals, aquestes seran legalment impecables. Perquè no està escrit enlloc que no pugui presentar-se una llista amb un sol punt al programa. I els partits unionistes, que posin el que vulguin al seu, que si una majoria absoluta dóna suport a aquest programa monogràfic, la veu del poble s'haurà escoltat de manera contundent i clara.

Segon gol: als partits independentistes. Mas ha posat la pilota damunt la teulada de la resta de forces sobiranistes, especialment una ERC que no tenia gens de ganes de facilitar-li una llista única. Les condicions que exposa són novament impecables: llista única formada per representants de la societat civil i/o polítics que estiguin disposats a no tornar-se a presentar un cop acabat el procés. Mas ha deixat clar que només anticiparà les eleccions si es poden llegir en clau de consulta i no per moure escons i majories. Abans, si no les convocava el dolent era ell. Ara, si ERC s'hi posa de cul, això serà vist com una decisió incomprensible i les culpes cauran sobre Junqueras.

Tercer gol: als sí-no i altres espècies. Penso en especial en ICV, incapaç de moure's del seu discurs que cal parlar de tot i no només d'independència, com si gran part dels problemes socials que arrosseguem no fossin conseqüència directa de la falta d'autogovern. Tant costa remar per l'objectiu i després discutir el model social que volem? Ara Mas els obliga a fer-ho i a definir-se d'una vegada. Si no ho fan, passen automàticament al bloc del no. I això val també per a Unió. La jugada no pot ser més hàbil.

Quart gol: a tots aquells que l'acusen d'oportunista, aprofitat i aferrat a la cadira. El seu full de ruta deixa clar que ell plegaria al final del procés, que ell no ha d'encapçalar la llista si no es considera necessari, que no està pensat per salvar el cul a Convergència. Ha ideat un projecte impossible de deixar de ser votat pels llepafils habituals, per aquells que com molt bé ha apuntat ell mateix es perden en debats estèrils que ara mateix perjudiquen el procés.

En definitiva, tenim un president que és un puta, en el millor sentit de l'expressió. Va un pas per davant de tota la resta. I avui, aquest president que porta retallant-me el sou ja no sé quants anys, ha fet que plorés d'emoció jo sol al sofà davant la tele en fer-me adonar que, si tothom segueix un full de ruta que ha dissenyat perquè ningú se'n pugui esborrar, a finals del 2016 podem ser independents. És així de bèstia. I ja m'estic tornant a votar a sobre!

Comentaris (10)26-11-2014 01:00:38

Futbol: Barça 5 - Sevilla 1

A vegades, sense saber ben bé per què, entres en una espiral de neguit i de passes incertes de la qual en surt perjudicat tothom però especialment tu mateix. Aleshores, s'agraeix tenir un marge (del qual no sempre es disposa) per aturar una estona el món, respirar fons i tornar a començar, ben oxigenat. Alguna cosa així sembla haver-li passat al Barça, si més no si hem de fer cas al magnífic (que no pas extraordinari) partit que va disputar dissabte contra el Sevilla. L'aturada per seleccions, sovint tan perjudicial, ha resultat ser balsàmica aquesta vegada: els jugadors, dispersos pel món, han pogut desconnectar de tot el terrabastall i el pessimisme que darrerament envolta el club, i dissabte se'ls va notar frescos i a gust sobre la gespa, com si s'haguessin tret una llosa.

I és que, ben mirat, tot se sobredimensiona fins a límits grotescos, en aquest club. Aquesta aturada ha anat bé també als aficionats. Jo, per exemple, he aprofitat per pensar d'on sortia aquest pessimisme tan gran, i m'ha costat entendre-ho. Tot plegat ve de dos partits (dos!) perduts; un de manera dolorosa i lamentable contra l'etern rival, sí, però un altre que en condicions normals s'hauria guanyat nou de cada deu vegades. És cert que contra l'Almeria l'equip va oferir una imatge patètica, però també ho és que després de les dues derrotes consecutives es va guanyar d'una manera sòlida i convincent a Amsterdam. O sigui, que tot plegat es resumiria en dues derrotes i un partit nefast però guanyat. I la gent parlava com si fes dècades que no guanyàvem un partit. La conclusió a la qual vaig arribar va ser que el problema és que ara mateix ens veiem lluny del Bayern i del Madrid, equips contra els quals ens haurem de guanyar les garrofes si volem aspirar a alguna cosa. O una altra possiblitat, que jo mateix he expressat en veu alta: que el pitjor no són els resultats, sinó la sensació que aquest equip no juga a res.

Però també aquí vaig començar a veure la llum dissabte. Si analitzem la primera part, ens adonarem que el Barça ofensivament no va fer res de l'altre món. Amb prou feines va crear oportunitats, i només va ser capaç de marcar (això sí, quin golàs!) a pilota aturada. Però la clau aquí és fixar-se en allò que l'equip va fer defensivament o, més ben dit, quan no tenia la pilota (que per cert no era gaire sovint). Ja és hora de reconèixer-li un mèrit a Luis Enrique, encara que aquest no sigui del gust de l'ortodòxia barcelonista: l'equip ara està molt més ordenat quan la pilota la té el rival. Intenta recuperar-la de seguida, sí; pressionant la sortida rival, sí; però si no ho aconsegueix posa dues línies ben juntetes i no li cauen els anells. Així, el rival no pot crear perill amb tanta facilitat com feia abans, i quan el Barça recupera la pilota el mateix ordre serveix ofensivament (ara resulta que sabem contraatacar: només cal veure la jugada de l'històric segon gol de Messi). Perquè tot això passi, l'equip ha de jugar ben juntet, perquè quan no ho fa pateix (com a París, com a Madrid o com a la primera part d'Amsterdam). I, ara mateix, aquesta sembla la prioritat de l'entrenador: que l'equip jugui com un conjunt, com un bloc, que de les qüestions ofensives ja se n'encarregaran els de dalt amb el seu talent. Pot semblar una mica pobre, però cal pensar en quin estat s'ha trobat l'asturià aquest equip, en una fase indefinida entre l'envelliment i la renovació. I també es pot interpretar que aquesta deixadesa ofensiva no és tal: l'equip sembla que no juga a res perquè no té un pla definit sinó que s'adapta sobre la marxa, però és que Luis Enrique s'ha fet un fart de repetir que l'última cosa que vol és ser previsible. I, si més no, el partit contra el Sevilla li dóna la raó: després de 40 minuts en què l'equip es va conformar que passessin poques coses, un cop es va assegurar que tenia el perill del Sevilla ben neutralitzat, va prémer l'accelerador i va estar a punt de liquidar el partit abans del descans. És clar que la segona part va començar amb un accident que podria haver costat car, i sempre quedarà el dubte de què hauria passat si Neymar no hagués tornat a avançar el Barça en la següent jugada, de saber si un equip probablement ara mateix de confiança fràgil no hauria caigut en una guerra de nervis. Però el cas és que el gol va arribar de seguida, i això va ser definitivament alliberador, i el Barça va jugar una de les millors segones parts que se li recorden (i atenció que això ja ho vam dir el dia de l'Ajax, o sigui que potser no anem tan malament): la pilota va circular de manera rapídíssima, la mobilitat dels puntes era constant, la sortida des del darrere era excelsa... Tot es va fer bé.

És clar que tot plegat és més fàcil quan tens els jugadors importants en estat de gràcia, i dissabte va ser el cas. Bravo de moment no en para ni una, però té un joc de peus que justifica plenament el seu fitxatge; Piqué va estar sobri i contundent al darrere i sublim en la sortida de pilota; Busquets va estar literalment immens, a tot arreu, abastant-ho tot, igual que Jordi Alba; Rakitic ha sabut passar de ser l'hereu de Xavi a ser el seu millor complement, ara que el de Terrassa torna a estar en un moment més que dolç; Neymar continua ficant-ho tot a dins, a part de ser el millor assistent de Messi; Suárez pot continuar sense marcar si aporta tot el que aporta a la pressió i al joc d'atac; i Leo... en fi, per a aquest ja no hi ha paraules.

No cal dir que tota aquesta apologia quedarà en no res si demà l'equip falla a Xipre, i ja hi tornarem a ser. Però tinc l'esperança que dissabte es va posar la primera pedra per recuperar l'orgull de ser culer. Una de les notes més positives de dissabte va ser la percepció que el públic del Camp Nou té ganes d'aplaudir-ho tot i de reconciliar-se amb tothom (s'entén que respecte a allò que té a veure amb la gespa, perquè la junta sembla que ja fa temps que està merescudament sentenciada a nivell popular). Perquè, més enllà d'on acabem arribant, val la pena gaudir del viatge. Qui s'hi apunta?

Comentaris (1)24-11-2014 23:46:53

Cinema: "Interstellar"

Vet aquí una pel·lícula llarguíssima però que en fa prou amb un comentari breu. Al capdavall, l'excusa del final de la vida a la Terra i del viatge a una altra galàxia a través d'un forat de cuc no és res més que un pretext perquè Christopher Nolan explori les seves obsessions de sempre, que no són altres que els replantejaments de l'espai i del temps.

Es pot dir que "Interstellar" és una bona pel·lícula? Sens dubte, sí. Està ben rodada, ben produïda, les imatges són una delícia i la història és interessant... Però no calia tant. El mateix es podia explicar sense tant de metratge ni tanta parafernàlia. Sobretot perquè, de fet, fa la impressió que Nolan ha tornat a fer "Origen": el mateix diàleg entre línies argumentals que progressivament van descompensant-se en el temps, la mateixa creació d'espais d'arquitectura i dimensions impossibles, i sobretot la mateixa necessitat d'acceptar la seva lògica interna per entrar en el joc. Tot plegat es posa especialment de manifest en el moment de l'entrada del protagonista al forat negre, que proposa un tripijoc narratiu que comença irritant-te i pot acabar fascinant-te.

Al meu entendre, la pel·lícula té moments climàtics fascinants que tenen el seu punt àlgid en els muntatges paral·lels entre les vivències dels astronautes i la d'aquells que (havent envellit molt més) continuen a la Terra. Llàstima d'una música un pèl massa invasiva i sovint inoportuna i, sobretot, del greu error de càsting de donar el rol protagonista a un forçadíssim i gens creïble Matthew McConaughey. Altres defectes: continuar amb la mania de col·locar Michael Caine fent de Michael Caine, com fa segles que Morgan Freeman fa de Morgan Freeman (i gran part de la culpa de tot plegat és dels Batman de Nolan), o la pseudofilosofia sobre l'amor i altres dolceses apegaloses. Altres encerts: el conflicte entre el deure a la comunitat i els interessos personals, siguin familiars (McConaughey) o d'instint de supervivència (Matt Damon). I també el risc de la paradoxa temporal que va molt més enllà de la descompensació en el pas del temps.

Hi insisteixo: és una bona pel·lícula, i no me'n penedeixo d'haver-la vist. Però en realitat m'ha deixat una mica fred. I és que els fans del primer Nolan (aquell en què encara no intuíem l'ésser ambiciós i megalòman que és ara) continuem enyorant aquell "Memento" que tant ens va enlluernar.

Comentaris (3)21-11-2014 01:10:39

Cinema: "Orígenes"

La veritat és que es fa difícil emetre un judici quan no tens la possibilitat de veure-ho tot, però per fi aquest any he tingut la sensació, després de veure "Orígenes", que el jurat de Sitges havia escollit una bona opció per guardonar-la amb el premi a la millor pel·lícula del festival. I, segurament, ja es pot començar a dir que el seu director i autor absolut, Mike Cahill, s'està convertint en un autèntic cineasta de culte.

"Orígenes" parteix d'un plantejament similar a l'obra anterior de Cahill, "Otra Tierra": la possibilitat de l'existència de més d'una vida en nosaltres. Ara bé, en aquest cas no una vida paral·lela (a l'estil de la recentment estrenada "Coherence"), sinó posterior, a la manera del concepte de la reencarnació pròpia dels budistes i els hinduistes (no serà casualitat que el desenllaç de la història tingui lloc precisament a l'Índia). Sigui com sigui, en aquest cas Cahill es mostra més madur que a "Otra Tierra", que era una bona idea que pecava de falta d'ànima. Aquí, Cahill combina molt hàbilment la tesi amb l'emoció per tal de crear empatia amb els personatges i fer així que l'espectador no desconnecti, risc que existeix en un principi molt fred i excèntric. I val a dir que aquest diàleg formal que la pel·lícula manté amb ella mateixa reflecteix molt bé la tensió constant que s'hi expressa entre la ciència i la fe, dicotomia representada també per les dues dones que marcaran la vida del protagonista, un científic arrogant que no fa cap concessió al mite, incapaç d'entendre que mitologia i ciència són dues cares de la mateixa moneda: la del desig de comprendre que tenen els humans.

Així, quan el protagonista travessi la porta que no gosava ni mirar, després d'una revelació emocionant i ben allunyada d'un mètode científic que li havia començat a trontollar just en la seqüència anterior (en què comença a mostrar-se com un científic amb més necessitat de creure que de saber), cal preguntar-se si la seva principal sacsejada interna no respon sobretot al desencaix que li suposa adonar-se, després d'una vida obsessionada per l'evolució, pels orígens i els finals, que tot és en realitat cíclic i que tots plegats ens movem en cercles. Es pot qualificar aquesta revelació de religiosa? Així sembla voler suggerir-ho el joc final amb la llum que tanca la pel·lícula, però aquí hi poden entrar diverses interpretacions. Cal recordar la teoria dels àtoms que poden transformar-se en diferents cossos que el mateix protagonista expressa, i també cal no perdre aquí de vista la teoria de l'etern retorn de Nietzsche, clarament en consonància amb les tesis budistes i hinduistes. I tampoc sembla casual la tria de l'ull com a tema central: com a cineasta, Cahill sap que la nostra identitat és en gran part la mirada que tenim sobre el món.

En definitiva, una pel·lícula rodona, filmada i narrada amb una gairebé absoluta perfecció, que ens interroga sobre la nostra identitat, la nostra humanitat, la nostra mirada. Que ens emociona i ens fa pensar, que ens educa (com ha de ser) en la ciència i en el mite. Molt i molt estimulant. Cinema en estat pur.

Comentaris (5)17-11-2014 22:32:07

La victòria de la dignitat

No hi puc fer més. Tinc el típic caràcter del català patidor, i això m'impedeix moltes vegades gaudir del moment. Em va passar ahir, quan me'n vaig anar a dormir després d'una jornada molt intensa com a voluntari amb una certa recança de pensar que la xifra de participació en aquest històric 9-N que acabàvem de viure potser no era suficient. Però aquest matí m'he llevat diferent, i m'he adonat que havia caigut en la trampa dels unionistes a propòsit de la xifra. Una trampa que no és nova, i que ve de les darreres manifestacions: atribuir una posició contrària a la independència a tots aquells que no hi han participat. I no és així: en aquest país, com en tots els altres, hi ha gent a qui la política li importa un rave i que no vota mai, i que per tant tampoc votarà quan arribi l'hora de la veritat. Per tant, és absurd fer la comparativa de la xifra respecte del cens total, com si normalment a les eleccions hi participés tothom, i no té sentit que ens fem aquests autogols a la nostra autoestima. El nombre de votants en aquesta consulta s'ha acostat molt i en alguns casos ha superat el de moltes eleccions tradicionals, i això té un mèrit enorme si tenim en compte (com molt bé explica el periodista Manuel Cuyàs) que dos dels partits polítics amb representació parlamentària a Catalunya han cridat a la desmobilització dels seus votants. Podríem afegir-hi els condicionants gens favorables que ha tingut aquesta votació, als quals em referiré tot seguit, però ni tan sols calen per arribar a la conclusió que la xifra de participació (i més tenint en compte que encara es pot votar en els propers dies) és senzillament espectacular.

El segon punt sobre el qual val la pena de reflexionar és la qüestió de la tan comentada manca de garanties democràtiques. És cert que n'hi va haver, però no precisament en la direcció que es pretén fer creure. No disposar de cens va ser una limitació nefasta (i imposada per aquells que l'han criticat, amb tota la barra), però no perquè es poguessin produir votacions fraudulentes, sinó perquè aquesta circumstància va frustrar molta gent en el moment de voler votar, en descobrir que l'adreça del DNI els obligava a desplaçar-se. Perquè, malgrat tot el que s'ha dit aquests dies, els voluntaris (que som gent honesta que no ens mereixem que se'ns insulti d'aquesta manera) vam ser molt rigorosos i molt escrupolosos en el control del vot, encara que se'ns trenqués el cor quan havíem d'explicar a algú que no podia votar a la nostra mesa. I, per si de cas n'haguéssim tingut la temptació, l'ordinador actuava de gran germà que impedia que algú votés dues vegades o en el lloc que no li corresponia, ja que el nombre de vots comptabilitzats al final de la jornada havia de coincidir amb els que permetia registrar el sistema informàtic. De manera que, quan va venir en Bob Esponja a votar a la meva mesa, li vaig haver de dir que no podia ser, perquè el seu DNI no hi apareixia. I és que justament l'única cosa que van valorar negativament els observadors internacionals va ser que no hi hagués més locals de participació. O sigui, que la manca de garanties democràtiques no va tenir a veure amb la gestió dels resultats, sinó amb la limitació del dret a votar de molts ciutadans, cosa que com es comprendrà no va ser precisament responsabilitat nostra.

Per tot plegat i per molt més, la jornada d'ahir va ser un èxit total. Però és que, a més, em reservava per al final el més important: independentment de les xifres, la principal victòria va ser el 9-N en si; va ser el fet de poder votar. Ja sabíem que els catalans havíem perdut la por, però a partir d'avui sabem que l'Estat espanyol no pot fer res contra la voluntat del nostre poble. Ha quedat demostrat que, per molt que insultin i amenacin, no poden fer res. La premsa internacional destacava ahir que Espanya ha perdut ja el control d'una part del seu territori. Per tant, la simple existència finalment possible del 9-N demostra que ja hem començat a ser lliures. Ahir, partidaris de totes les opcions (cal felicitar especialment els cent mil votants del NO, per haver demostrat cultura democràtica) van fer un acte de desobediència i de dignitat. I jo em vaig sentir orgullós de col·laborar a fer possible que tothom pogués expressar-se, també aquells que no pensen com jo. Com diu l'ANC, ahir els catalans vam omplir les urnes de dignitat. Els de sempre han comentat amb el seu cinisme habitual el suposat contrasentit de treballar per establir una nova frontera just el dia que es commemorava el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. És just al contrari. Un altre 9 de novembre tots els ciutadans d'un poble que així ho han desitjat han enderrocat una altra barrera: la de la intolerància i la imposició.

Comentaris (7)10-11-2014 22:15:24

Futbol: Almeria 1 - Barça 2; i cinema: "El juez"

Tenim Luis Enrique ben estressat i, de retruc, l'entorn. O és a l'inrevés? Què és primer, l'ou o la gallina? A mi m'agradaria escriure que l'equip necessita temps, que no hem de ser tan impacients, que tot arribarà. Però sento Luis Enrique a les rodes de premsa i em cau l'ànima als peus, perquè hi veig algú desbordat sota la seva façana de prepotència. Per tant, a mi m'està estressant Luis Enrique. Però crec que l'operació s'ha produït majoritàriament a l'inrevés: és el famós entorn el que està traient de polleguera l'entrenador. Perquè el problema de la premsa és que no s'aclareix: després de rebre pals fins al carnet d'identitat per l'alineació massa conservadora amb els noms sagrats del vestidor en el partit del Bernabéu, l'asturià va decidir per fi que ja n'hi havia prou, que jugarien només els que estiguessin millor i més bé s'adaptessin a allò que ell necessita. Però llavors resulta que deixar d'alinear un pes pesant com Piqué passa a ser interpretat com un enfrontament personal amb el central català. En què quedem? Posem els que estan bé o no? Perquè ningú li preguntava, per exemple, trenta mil vegades en una roda de premsa per l'absència de Bartra. Per tant, té raó Luis Enrique d'estar enfadat, però la seva postura no sembla gaire intel·ligent: el seu exentrenador Van Gaal podria explicar-li quatre coses sobre les conseqüències de posar-se la premsa en contra. Podria ser que el seu posat esquerp actual fos una tàctica de l'estil de Mourinho, per descarregar de pressió els seus jugadors, però més aviat fa l'efecte que el perd el seu caràcter. Faria bé el tècnic de seguir una línia coherent, la que ell hagi decidit, i preocupar-se només que els jugadors l'entenguin. En definitiva, fer el que li doni la gana i fer bona cara a la sala de premsa, com feien Cruyff i Guardiola, que d'això en sabien una estona llarga. Si les coses van per aquí, tindré la paciència que calgui, i ho dic avui que m'he emprenyat com una mona veient jugar penosament el meu equip. D'acord, l'horari del partit i la gespa lenta no hi ajudaven, però el partit ha estat indigne, sobretot en la circulació de la pilota. Piqué no es mereix jugar, però sense ell el Barça perd capacitat de connexió en la sortida respecte del mig del camp, i això obliga Busquets a recular, fet que parteix encara més l'equip. Això sí: per fi les meves pregàries han estat ateses i Alves ha desaparegut de l'onze titular. No és casualitat que això hagi coincidit amb un partit molt més bo de Rakitic, qui, alliberat gràcies a la major solvència defensiva d'Adriano, ha fet força mal en atac entrant des de la segona línia. De la resta de l'alineació, sens dubte han sorprès les absències de Neymar i Suárez, però jo continuo dient que a mi m'agraden els entrenadors valents que saben premiar l'esforç de jugadors com ara Pedro i Munir que s'han guanyat una oportunitat. És bo que les estrelles sàpiguen que no jugaran per decret. Que a la segona meitat s'ha guanyat gràcies a l'aportació dels dos astres sud-americans (en especial d'un Suárez extraordinari)? Sí, però a la llarga el missatge en forma de banqueta no els haurà anat pas malament. Al final, els tres punts han estat per al Barça més per voluntat que per res més: sense idees, sense un pla de joc, amb un desordre monumental... Bé, es bo guanyar quan no es juga bé. D'altres ho han fet gairebé tota la vida i no tenien la seva pròpia premsa en contra. Ep! Que no vull ser resultadista, que m'agrada l'autocrítica, però l'autolapidació tampoc cal. En fi, que bé que vindran aquests quinze dies de descans...

I, amb tot el sentit de l'humor, rematem aquest incert 8-N anant a veure una pel·lícula anomenada "El juez", per posar-hi gràcia a la cosa. "El juez" és la típica pel·lícula solvent, amb un guió correcte, unes interpretacions més que bones i en definitiva ben feta, però que no arrisca. Sigui com sigui, perfectament satisfactòria. Hi ha certa grapa en determinades seqüències que les salva de la síndrome del pilot automàtic, i fa goig veure la feliç recuperació de Robert Downey Jr, encara que sigui un pèl domesticada. La pel·lícula és narrativament impecable, presenta amb pinzellades efectives els personatges i va al gra, que no vol dir que no sàpiga cuinar a foc lent l'argument dosificant hàbilment la informació a l'espectador. I s'enlaira definitivament en un clímax judicial que ajunta de manera prou brillant les dues trames que han anat dialogant al llarg de tota la història: la criminal i la familiar. Només hi sobra la innecessària subtrama de l'ex-xicota, que no aporta gaire res, però un bon pla final salva l'anticlímax i deixa un bon gust de boca just abans dels crèdits finals, presidits per la bona música que ha caracteritzat tota la pel·lícula. Recomanable, tot i que no fervorosament. Segurament, i amb la incògnita d'"Interstellar" que no sé si resoldré, la millor opció que oferia avui la cartellera al marge de pel·lícules ja vistes.

Comentaris (3)09-11-2014 01:02:46

Futbol: Ajax 0 - Barça 2

Bona victòria ahir, amb una primera part més aviat erràtica i una segona de molt convincent. La clau, com sempre, és el mig del camp, i és aquí on Luis Enrique sembla continuar buscant la tecla adequada. Amb un Busquets aparentment intocable per la necessitat que hi ha de Mascherano a la defensa, d'entrada els dos interiors que semblava que havien de ser habituals eren Rakitic i Iniesta, com així va ser. Passa, però, que el manxec no està bé, i a més no defensa (i si a sobre el poses amb Xavi, aleshores ja és un suïcidi, com es va veure al Bernabéu). Llavors, l'entrenador va decidir posar de parella de ball de Rakitic el polivalent Rafinha, contra el Celta, per garantir més sacrifici defensiu. Rafinha ho va fer molt bé en defensa i es va fer un tip de recuperar pilotes, però l'equip va trobar a faltar més creativitat, la pilota gairebé no passava pel mig del camp i els davanters s'havien de buscar la vida. I vet aquí que a Amsterdam Luis Enrique s'inventa la parella aparentment més incompatible, Xavi-Rakitic, i el resultat va ser tan satisfactori que ben bé podria acabar essent el tàndem de gala, amb el benentès que a Xavi cal dosificar-lo. És cert que a la primera part en molts moments hi va haver descontrol, però el Barça va anar sabent fer-se seu el partit, que va desembocar en 45 minuts finals que van ser dels millors de la temporada. És evident que, com diu Mascherano, cal millorar, però aquest és el camí. Només falta una cosa: que l'entrenador es rendeixi a l'evidència del moment de forma absolutament lamentable de Dani Alves i es decideixi a posar al lateral dret algú d'un perfil més defensiu (podria ser Montoya o, si no hi confia, perfectament Adriano; de Douglas de moment prefereixo no opinar). D'aquesta manera, no caldria tenir el pobre Rakitic tapant les vies d'aigua del brasiler, els dos interiors podrien intercanviar-se les posicions de manera que tots dos se sentirien més còmodes i el croat podria desenvolupar una mica més el seu talent.

Sigui com sigui, però, hi ha una sensació que plana en l'ambient, que de fet és una certesa: ara mateix som a anys llum dels grans equips europeus (Madrid, Chelsea, Bayern), i això provoca el desànim d'afirmar que no val la pena preocupar-se pels resultats del Barça perquè, avanci més o menys, té molt poques possibilitats d'assolir títols. Bé, en primer lloc, jo miraré el Barça sempre perquè és el meu equip i m'agrada veure'l, independentment de les possibilitats de títol que tingui. Però és que, a més, la temporada és molt llarga i poden passar moltes coses. O és que l'Inter del 2010 era el millor equip d'Europa? De moment, la segona part d'ahir (amb, entre d'altres, un Suárez que quan es tregui l'ansietat de fer el primer ens donarà moltes alegries i un Bartra que va reivindicar la seva qualitat un cop més) és esperançadora.

Comentaris (3)07-11-2014 00:05:40

Cinema: "Relatos salvajes"

Expliquen que a l'Antiga Grècia hi va haver un debat encès sobre la conveniència o no de les representacions teatrals, en especial de les tragèdies. Per Plató (gran precursor involuntari del cristianisme, amb el seu concepte d'un món ideal al qual cal arribar fent l'ànima un bon ús del cos que accidentalment posseeix en un món d'aparences insignificant), les tragèdies eren contraproduents perquè mostraven un món de passions que allunyaven l'ésser humà del món de les idees. Pel seu deixeble Aristòtil, en canvi, era justament a l'inrevés: en veure l'espectador reflectides les passions en la pell dels personatges de l'obra, se'n purificava. El que volia dir Aristòtil és que l'home no pot evitar sentir un món de passions dins seu, i per això li convé experimentar-les (la por, la compassió, etc.) com a simple espectador d'una obra, per així desprendre-se'n i poder actuar racionalment en la seva vida real. Aquesta purificació de les passions es coneix com a catarsi.

Doncs bé, era catarsi el que vaig anar a buscar ahir a "Relatos salvajes", però no me'n vaig acabar de sortir. La publicitat de la pel·lícula (el plaer de perdre el control, la rebel·lió dels indefensos...) em va fer acostar-m'hi amb l'esperança de trobar una pel·lícula que exercís una mena de venjança poètica d'aquells que suporten estoicament la insolència dels arrogants. Alguna cosa d'això hi ha en alguns casos, però en realitat la pel·lícula acaba derivant en una perillosa legitimació de la violència com a mecanisme per fer front als abusos del poder establert. Jo ja sé que aquest poder també exerceix una violència damunt nostre, invisible, de guant blanc, pretesament educada, i que cal combatre-la. Però prefereixo creure que els de baix, els que tenim la raó, podem trobar fórmules més intel·ligents i imaginatives d'encarar-nos amb l'arrogància dels poderosos (espero i desitjo que en tindrem una bona mostra, per exemple, aquest diumenge). Entenc que la catarsi hi és, que la pel·lícula no defensa aquestes reaccions en el món real i vol que ens purifiquem d'aquests impulsos com a espectadors, a la manera aristotèlica. Però crec que el muntatge falla principalment per dues raons. En primer lloc, en la majoria d'episodis, la violència no és instintiva, producte d'un moment d'intolerància incontenible, sinó freda i estudiada i per tant injustificable. En segon lloc, perquè la pel·lícula barreja naps amb cols, i jo no sé veure la relació entre la falta d'escrúpols d'una família rica i el despit d'una núvia, per exemple.

És clar que "Relatos salvajes" no té la culpa de no ser el que a mi m'hauria agradat que fos. De manera que no em queda més remei que continuar esperant la pel·lícula que definitivament serveixi d'homenatge a tots aquells que veuen en el seu dia a dia com són constantment trepitjats a causa de la seva bona fe i que, a sobre, quan un dia no poden més i perden el control (ni que sigui amb un estirabot inofensiu) encara se senten culpables. Aquest reconeixement a la bona gent de la quotidianitat, que aguanta els abusos no pas de sofisticades estructures de poder, sinó de gent del seu mateix rang que va pel món sense empatia ni sentit del respecte, sí que la compraria de gust. Això sí que seria una bona catarsi.

Comentaris (1)04-11-2014 20:23:06

Cinema: "Rec 4" i "Kill Bill 2"; i futbol: Barça 0- Celta 1

Decebedora traca final de la saga "Rec", que mereixia una altra cloenda. "Rec 3" com a mínim tenia la virtut de no prendre's seriosament a ella mateixa, però aquí Jaume Balagueró és víctima de la seva tendència a la grandiloqüència que, en no anar acompanyada d'un bon guió, acaba inclinant la balança cap a alguns moments de ridícul que en les entregues anteriors havia sabut esquivar. Només se salva el ben trobat personatge de l'única supervivent del casament de "Rec 3". El primer gran mal de "Rec 4" és que ja no queda ni rastre de les bones idees que van fer memorables els inicis: ni càmera subjectiva, ni retrat social (n'hi ha algun intent en un parell de rèpliques, però sense substància) ni res de res. El segon gran mal és que la capacitat de sorprendre l'espectador és nul·la. Ho intenta recorrent a l'habitual recurs trampós dels somnis, però és incapaç de jugar bé les seves cartes: en cap moment suggereix, de seguida mostra, i així el que queda és un film d'acció correcte, però en cap cas una pel·lícula de terror. Per no quedar, no queda ni la marca de fàbrica de Balagueró: fer que les seves pel·lícules acabin malament per deixar un regust de desolació en l'espectador. Dit tot això, que consti que "Rec 4" no és una pel·lícula dolenta. És entretinguda, però no ofereix el que s'hi va a buscar. S'hi nota una actitud massa desmenjada, tant en el director com en la protagonista (una Manuela Velasco lluny de la intensitat de les primeres entregues). Sort que tots els implicats diuen que no n'hi haurà més. Així podrem recordar amb plaer els inicis.

Recordar amb plaer és justament el que vam fer ahir a la tarda, amb el segon volum de "Kill Bill 2". Molt més sòbria i menys joganera que la primera part, ofereix igualment un seguit de seqüències i diàlegs memorables. Tarantino és capaç d'aconseguir fins i tot que la venjança de l'heroïna acabi adquirint un sentit vital per a ella, i avança la gran habilitat de reformular gèneres a partir de la seva cinefàgia, que culminarà amb la seva extraordinària "Inglorious bastards". Excel·lent manera de passar una tarda de diumenge.

I del Barça, què es pot dir? És evident que els que intentem veure el got mig ple vam veure dissabte com se'ns vessava una mica més d'aigua. Continuem sense jugar com un equip, en una suma de talent individual que no porta enlloc sense un pla definit de joc. Alves i Busquets van quedar retratats en la jugada del gol del Celta, i fa temps que no estan fins. Però encara queden unes gotes on agafar-se: l'equip ho va intentar, no es pot negar que un pèl de mala sort també hi va ser, Suárez va deixar evidències del seu immens talent, i Luis Enrique... Bé, cada vegada em costa més il·lusionar-me amb Luis Enrique, però com a mínim no va deixar que els minuts passessin i va intentar que passessin coses amb uns canvis arriscats. No vull cremar-ho tot, encara, de manera que prefereixo continuar a l'expectativa. Potser els culers serem més feliços quan entenguem que ja no som l'equip admirable que vam ser. Som un equip gran, amb serioses possibilitats, però un equip més. Treballem tots junts a partir d'aquí.

Comentaris (7)03-11-2014 15:09:41

Futbol: Barça 1 - Espanyol 1

Bé, ja som campions de Catalunya, encara que sigui per penals. I el millor de tot és que ningú va impugnar el partit, ni va prohibir que la gent cantés el que li donés la gana. Anem fent progressos...

Comentaris (3)31-10-2014 00:04:46

Pàgines: 12345624252627282935  <>