login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Vila-real 1 - Barça 3

Escric això mentre dos equips s'estan jugant entre ells qui disputa la final de copa contra nosaltres. Sí, contra nosaltres. M'encanta poder escriure aquesta frase, sobretot perquè el Barça no ha fet avui un bon partit. Ha tingut l'encert de marcar aviat i estalviar-se patiments importants, però durant massa minuts s'ha mogut en la indefinició, i s'ha mostrat incapaç de tenir el partit controlat. O més ben dit: ha estat incapaç de ser-ne el protagonista, que és la meva exigència de sempre. Al final, la qualitat dels davanters s'ha imposat i el Vila-real mai ha tingut possibilitats reals, però la sensació és que cal jugar millor per aspirar als grans títols.

Però avui no toca pensar en res d'això. Ara mateix toca gaudir del moment. Ens acabem de classificar per a una final, i això mai és fàcil. Ara toca seure còmodament al sofà i mirar la segona part de la segona semifinal, amb tota la tranquil·litat del món, per saber qui serà el nostre rival. Ens trobem en un moment en totes les competicions en què tenim dret a somiar. O sigui que a mirar una estona la tele i a dormir contents. En el futbol, com en la vida, de què serveix l'autoexigència màxima si no ens permetem mai d'assaborir-ne els fruits?

Comentaris (3)04-03-2015 22:44:08

Cinema: "Equilibrium", "La mujer de negro 2" i "10.000 km"; i futbol: Granada 1 - Barça 3

Sense proposar-m'ho, en pocs dies he vist una eclèctica trilogia sobre la insensibilitat. Primer la magistral "Nightcrawler" m'advertia de la nostra falta d'empatia en el consum d'imatges violentes. Després, una de les poques coses bones d'"El francotirador" era el seu plantejament sobre la insensibilització d'uns soldats aixafats per la rutina demencial de la guerra. I, finalment, em miro aquesta "Equilibrium", descoberta pràcticament per casualitat, sobre una societat distòpica en què les emocions han estat suprimides en considerar-se l'origen de tots els mals de la humanitat. La tesi de la pel·lícula és curiosa i qüestionable: l'art i la literatura són nocius perquè apel·len a les emocions, i la capacitat de sentir és la que genera la ira que provoca les guerres. És curiosa perquè precisament molta gent defensa (i jo m'hi incloc) que la cultura és justament una arma contra allò que de veritat genera les guerres, que és el fanatisme i la ignorància. Però vaja, aquest judici negatiu de les emocions que proporciona l'art ja el va haver de combatre en el seu moment Aristòtil, i la pel·lícula de fet pren clarament partit a favor de la cultura. El que ja és més discutible és aquesta visió que l'art és quelcom estrictament emocional: jo estic d'acord que cal que un bon llibre o un bon quadre et facin sentir, però no és menys cert que també et conviden a pensar. En aquest sentit, em temo que la visió que té el guió d'allò que ens fa sentir humans és excessivament carrinclona (una cinta per al cabell per sentir l'olor d'una dona, un cadellet de gos desemparat... una bola d'aquelles de la Torre Eiffel amb neu!). I, d'altra banda, hi ha certa incoherència, ja que els vigilants de les emocions es deixen portar sovint per la ira, que representa que és allò que principalment volen combatre. Una altra cosa és, és clar, que en realitat la pel·lícula és un pretext per denunciar les societats autoritàries, amb un final d'aquells que gairebé semblen apologia del terrorisme al més pur estil "V de Vendetta". Sigui com sigui, vaig veure la pel·lícula divendres a la nit, amb la feina raonablement controlada i un combinat refrescant a la mà, de manera que només volia que m'entretingués, i ho va aconseguir.

I el cas és que, com que l'endemà no vaig sentir res amb la victòria del Barça de tan grisa com va ser (després en parlaré), vaig començar a témer (pensant també en l'avorriment del dia d'"El francotirador") que potser aquest mal de la insensibilitat m'estava començant a afectar a mi. Però llavors va passar una cosa que feia temps que no passava: vam anar a veure "La mujer de negro 2" i vaig passar por. Feia força que una pel·lícula de terror no ens espantava tant. "La mujer de negro 2" està plena de tòpics, i demostra que si el cinema de terror no es reinventa com en el seu moment ho va fer per mitjà de les pel·lícules de M. Night Shyamalan, aviat no tindrà cap interès. Però és una pel·lícula honesta, que fa un bon esforç d'ambientació i que, sobretot, fa una cosa molt intel·ligent: dosifica al màxim l'aparició del monstre, de manera que et fa més por el que no veus que no pas el que veus, com ha de ser. La trama, que tanca raonablement el cercle dels traumes dels personatges, juga la carta de les pors interiors com a principal enemic que cal vèncer, tot i que sense la força metafòrica d'un "Babadook". Segon entreteniment digne i sense pretensions del cap de setmana, i gràcies.

Així, va ser diumenge quan finalment vam fer la descoberta important: aquesta petita joia anomenada "10.000 km". Potser una mica espessa per a un diumenge a la tarda, el cas és que es tracta d'una cinta molt intel·ligent i que m'agrada més com més hi penso. El millor que té és que vol ser una reflexió sobre l'amor en l'era digital i no només ho aconsegueix a la perfecció, sinó que també funciona com a reflexió sobre l'amor en si i sobre l'era digital en si. La mirada sobre una relació amorosa que, com totes, no deixa de ser la recerca d'un projecte comú que equilibri la suma dels egos que la formen, és intel·ligentíssima. I la reflexió sobre com el contacte digital no pot suplir el contacte real ens hauria de servir d'advertència per a totes les relacions personals. Però la gran carta d'aquesta pel·lícula és la manera magnífica com posa la forma al servei del contingut. Així, i essent molt remarcable la utilització de les el·lipisis i dels fora de camp (la dutxa que se sent mentre el protagonista és al llit) per mostrar la progressiva degradació de la relació, el que és impagable és l'aposta que el director fa a nivell tècnic per contrastar-ne l'inici i el final. (AVÍS: SPOILER) La pel·lícula té una estructura marcada per tres coits. El primer obre la pel·lícula, i és un acte sexual intens i alhora relaxat. Tot el que ve després està filmat en un únic pla seqüència, i reflecteix la quotidianitat de la parella. El pla seqüència, combinat amb un ús molt eficaç i elegant del pla general, mostra com la parella forma una unitat en suggerir el pis on es troben com un únic espai compartit. El segon coit és a distància, via webcam, i està marcat per la frustració i la falta de coordinació. El tercer és un dels actes sexuals més tristos que he vist en una pantalla, i deixa un final de desolació després d'un retrobament que el director ha filmat renunciant al pla seqüència i apostant per plans curts dels actors per separat, per demostrar-nos que els personatges ja no formen una unitat sinó que són dues individualitats, i que mentalment continuen a 10.000 km de distància. Una lliçó de cinema en tota regla.

I he deixat per al final la victòria del Barça, revaloritzada per l'ensopegada del líder ahir. El partit va ser molt avorrit, un d'aquells dies a l'oficina que s'han de saber gestionar (no com la setmana passada). I és que, amb tots els respectes per al Granada, va fer la sensació que el Barça més que contra un equip de futbol lluitava contra l'horari, contra la ressaca de Manchester, contra la perspectiva de Vila-real, contra els fantasmes del Màlaga i sobretot contra una gespa lamentable i impròpia d'un camp de primera divisió. El Barça no va jugar a res, però és que no es podia en aquestes condicions. Tot i així, va guanyar perquè disposa de dos jugadors que (a banda de Messi, que no va tenir la tarda) ara mateix no necessiten que l'equip jugui bé per resoldre partits: Rakitic i Suárez. Queda la incògnita de saber fins quan s'allargarà el baix estat de forma de Neymar, però victòries com aquesta en partits que fan tanta mandra són les que en realitat donen confiança... i qui sap si també la lliga.

Comentaris (3)02-03-2015 23:51:35

Futbol: M. City 1 - Barça 2

Començaré, encara que impliqui contravenir les instruccions bàsiques que dono als alumnes a l'hora d'elaborar qualsevol text, per la conclusió. Perquè només des de la conclusió es pot explicar la muntanya russa d'ahir raonablement per parts. Cal alliberar-se de la conclusió, del regust amarg del final, per analitzar el partit i el resultat. I la conclusió inevitable és que ahir vam deixar viva la presa, que després de l'errada de Messi en el penal gairebé em trenco un parell d'extremitats rebotent coses de pura ràbia, que al final del partit estava absurdament de mal humor i vaig preferir veure "Els Simpson" que el vestidor, que me'n vaig anar a dormir amb cara de ximple i que encara avui no m'he tret del tot de sobre la sensació d'oportunitat perduda. Però la conclusió no es correspon amb la realitat. La realitat és que, tal com m'havia atrevit a pronosticar, ahir vam fer un partidàs i que, des de la consciència que el resultat obtingut és molt bo, val la pena (ara sí) analitzar-lo per parts.

La primera part va ser senzillament excelsa, deliciosa, sublim. Jugant amb el color de la samarreta, es podria dir que ahir vam ser el subratllador mecànic. Quan vaig dir que tenia la intuïció que faríem un partidàs, no m'imaginava això. M'imaginava simplement un partit obert, en què el Barça trobaria espais i se sentiria còmode en les transicions ràpides. Però va ser molt més que això. Va ser un rondo gegant, una actuació coral superlativa. Gran part del malestar final es deu no únicament al penal fallat, sinó també a considerar un botí curt el que s'havia obtingut al descans, tenint en compte l'exhibició presenciada.

A la segona part la cosa va canviar. Diuen (diuen, diuen) que el Barça va sortir massa relaxat, amb una sensació excessiva de feina feta. A mi no m'ho sembla. Jo crec que el problema va ser més aviat que l'equip va dubtar entre obtenir més recompensa o assegurar bé la que ja tenia. I en el futbol el pitjor que es poden tenir són dubtes (i d'aquests dubtes suposo que cal responsabilitzar-ne l'entrenador). Al final, malauradament ja amb l'1-2, el Barça ho va tenir clar: a tocar i tocar i a conservar el resultat. Però el destí va decidir obsequiar-nos amb un penal que fes més justícia al global del partit. El que va passar després és història coneguda.

I això ens porta al darrer element d'anàlisi: Messi. El pitjor no va ser l'errada en el llançament de penal; el pitjor va ser la rematada que va fer després. Podia limitar-se a rematar de cap centrat, ja que el porter era a terra. Podia parar-la amb el peu i anar a fer un cafè abans de marcar. Podia... Podia fer moltes coses, però va fer el que va fer, i ja no cal donar-hi més voltes. Ara bé, el que considero injust són els comentaris negatius que l'argentí està rebent per aquesta jugada. Ja ho he dit molts cops: els culers no som conscients de la sort que tenim. Algú s'ha aturat a pensar en el partidàs que va fer Messi ahir? Tot l'equip va estar bé (potser menys Neymar), amb jugadors amb una actuació espectacular com ara Piqué, Rakitic o Suárez, però hi insisteixo: ningú es va adonar de la lliçó de futbol de Messi ahir? Ningú va veure com pressionava, com defensava, com ajudava els companys en qualsevol zona del camp? Ningú és capaç de valorar com va sacrificar el seu lluïment personal endarrerint la seva posició per ajudar el mig del camp a tenir superioritat? Jo només puc dir una cosa: gràcies, Leo. Gràcies per la teva manera d'entendre aquest esport i, què coi, gràcies també per demostrar al final (encara que ens fes molt mal) que també ets humà.

Comentaris (18)25-02-2015 22:23:59

Futbol: Barça 0 - Màlaga 1; i cinema: "El francotirador"

Cap de setmana molt decebedor des del punt de vista de les petites grans passions. Del Barça, poca cosa en puc dir. Només vaig poder veure la segona part, i vaig veure un equip espès, ansiós i sense rumb. Per desgràcia, doncs, va reaparèixer el Barça d'Anoeta, incapaç de reaccionar a una errada puntual en forma de gol matiner encaixat. És clar que en el fragment de partit que vaig poder veure el mal ja estava fet, en una combinació letal entre els dubtes de Bravo i un (una vegada més) lamentable Dani Alves. Cal que el Barça faci autocrítica, i de la bona, però farà bé l'equip de continuar creient en el que estava fent, perquè fins a l'ensopegada d'ahir era excel·lent. I tinc la intuïció, i així ho deixo escrit a risc de fer el ridícul, que demà a Manchester farem un partidàs.

I ahir, més decepcions. A banda del lamentable desenllaç de la final de la copa de bàsquet, abans vam assistir a una de les sessions de cinema més avorrides que recordo amb "El francotirador", la nova de Clint Eastwood. A aquesta molt erràtica pel·lícula se li poden retreure almenys tres coses: és freda, és avorrida i és propagandística. La fredor em sembla deliberada, i probablement sigui necessària per despullar una mica d'èpica la història real d'aquest heroi de guerra. En aquest sentit, m'agrada l'escena en què les proeses de la llegenda del fusell ja no provoquen cap catarsi en el seu company de fatigues, que les segueix amb mirada alienada. Com a "Nightcrawler", si ens hi esforcem podem trobar-hi una reflexió sobre fins a quin nivell d'insensibilitat pot portar-nos el fet d'acostumar-nos a la violència. I avorrida? Ja ho he dit: molt. I la culpa és d'un esquema narratiu repetitiu fins a la desesperació. Possiblement, Eastwood buscava repetir la fórmula d'"En Tierra hostil", de Kathryn Bigelow, en el sentit de mostrar la rutina perversa de la guerra, a la qual els soldats s'acaben enganxant, però no funciona gens. La desconnexió de l'espectador (almenys per part meva) és total. Haurien de donar un Oscar a qui va dissenyar el tràiler, un dels millors que he vist en molt de temps, amb un muntatge que estableix un diàleg molt suggerent entre la vida civil i la militar. A l'hora de la veritat, però, res de res: aquesta suposada dialèctica és d'allò més barroera, amb unes converses entre els personatges que provoquen vergonya aliena, i amb credibilitat zero.

I arribem així al tercer retret, el més polèmic. És "El francotirador" una pel·lícula propagandística? Doncs la veritat és que, ho vulgui o no (aquest és el gran dubte), el fet és que sí. S'intueixen escletxes de sentit crític cap a la figura de l'heroi americà (sobretot un bri d'esperança en l'escepticisme que mostra el fill mascle del protagonista cap als valors que vol inculcar-li el seu pare), però són tan fines que el resultat és la percepció d'una apologia de les armes. A Clint Eastwood li concedeixo el benefici del dubte perquè, malgrat ser declaradament republicà, s'ha atrevit a fer valents replantejaments de qüestions tan sensibles com ara l'eutanàsia o la immigració en les inoblidables "Million Dollar Baby" i "Gran Torino", i això és molt més del que la majoria dels conservadors estan disposats a fer. Però el to de la pel·lícula és massa ambigu i en definitiva poc defensable. El dilema és si la paràbola del gos pastor cal agafar-se-la al peu de la lletra o si hi ha la mirada irònica del desenganyat. El final de la pel·lícula (cinematogràficament molt mal resolt) ens adverteix que potser allò de què s'hauria de protegir més la paranoica societat nord-americana és d'ella mateixa.

En definitiva, la pel·lícula conté molts errors de plantejament, malgrat que amb bona voluntat s'hi poden buscar coses salvables. Personalment, la trobo insuportable, però no nego la possibilitat que darrere hi hagués intencions nobles. El que passa és que el punt de mira del franctirador Eastwood està tan mal enfocat que ho fa indefensable. A banda de polèmiques, doncs, és per damunt de tot una pel·lícula fluixa, fallida, gens reeixida. Ah! I que ningú caigui en la temptació de comparar l'estol de banderes nord-americanes dels títols de crèdit amb manifestacions com la Via Catalana: l'exhibició impúdica d'orgull patriòtic d'un estat imperialista que es creu el melic del món no té res a veure amb el desig d'una nació oprimida d'esdevenir lliure.

Comentaris (9)24-02-2015 00:20:53

Cinema: "Cincuenta sombras de Grey" i "Nightcrawler"; i futbol: Barça 5 - Llevant 0

Per imperatiu matrimonial, dissabte tocava anar a veure "Cincuenta sombras de Grey". Com que no m'he llegit el llibre (una cosa és perdre dues hores i una altra el poc temps preciós que tinc per llegir), se'm fa difícil valorar-la, però la meva dona diu que és força fidel al llibre i que no l'ha decebut, de manera que això hauria de ser la prova del cotó. Jo només puc valorar la part estrictament cinematogràfica, de posada en escena, i en aquest sentit haig de dir que la pel·lícula em va semblar ben dirigida, que els actors protagonistes eren prou encertats (sobretot ella, amb molt més carisma) i que la manera de filmar era elegant, malgrat algun tractament de la llum potser una mica massa carrincló. Només grinyola un terrible ús de la càmera lenta en una de les escenes eròtiques, però per la resta em sembla que la pel·lícula troba el punt just i el to necessari. Una altra cosa és la història, una poca-soltada com un piano, però d'això la directora no en té cap culpa. I això que al començament la cosa promet, ja que pot resultar interessant la tensió antagònica que s'estableix entre els plans personal i sexual de la relació. Així, la submisa és qui de fet domina sentimentalment la relació, cosa que suposo que és la que més agrada al públic femení, i fins i tot es poden analitzar les causes del fracàs de la parella en el punt en què ho deixa aquesta primera part: ella comet l'error de deixar-se dirigir en l'àmbit no sexual (com resumeix magníficament la mirada de desaprovació de l'amiga) i ell, el de traslladar a l'àmbit sexual les tensions pròpies de l'àmbit personal. En definitiva, la incapacitat manifesta de separar els rols que cadascú ha d'ocupar en les dues realitats paral·leles que conviuen en la seva relació. Però el que em treu de polleguera, en aquesta història d'un pigmalió que es resisiteix a ser-ho, és la vigència del tòpic del príncep blau, de l'atracció per un home només perquè és guapo i té pasta (això deu ser l'eròtica del poder, però després diuen que els superficials som nosaltres). Puc entendre que una dona tingui fantasies amb el fet de ser dominada sexualment, però em sembla que en ple segle XXI suggerir que una noia intel·ligent perdrà el cul per un paio perquè l'espera amb un helicòpter és la cosa menys trencadora del món, i la més carca. Sigui com sigui, i malgrat que (almenys a jutjar pel que em va passar a mi) la pel·lícula no aconsegueixi evitar que el públic masculí s'avorreixi en bona part del metratge, el cert és que on la història encerta més la tecla és en la idea que el joc de la submissió sexual allibera l'individu de les tensions pròpies d'haver de viure en una societat que és en ella mateixa un descontrol però que t'exigeix viure controlant-ho tot.

Una societat que reflecteix de manera implacable l'extraordinària "Nightcrawler", que he tingut la sort de poder veure avui aprofitant que tenia el dia lliure. "Nigthcrawler" és, de moment, la pel·lícula de l'any, i gairebé es podria dir que funciona com a revers de "Whiplash" en servir de toc d'atenció contra la mitificació de l'autosuperació personal. La capa més evident és la crítica als mitjans de comunicació i al nostre paper com a espectadors. Els telenotícies sensacionalistes no tenen escrúpols i els espectadors, cap mena de sentit crític. Veuen i pensen allò que els periodistes volen que vegin i pensin. És l'eterna qüestió de l'ou o la gallina a propòsit de la teleporqueria: els mitjans es justifiquen dient que és el que els espectadors volen veure, quan la realitat és que els espectadors han estat educats a nivell audiovisual d'aquesta manera. O potser tot plegat és un fidel reflex del que som: una societat cínica i hipòcrita representada per empresaris que accepten mercaderia robada a bon preu però no contractar a sou el lladre que els la proporciona perquè faci una feina digna. La pel·lícula arrisca en prendre com a protagonista un personatge absolutament menyspreable (excel·lent Jake Gyllenhaal) perquè l'acompanyem en les seves odissees nocturnes i urbanes (casual, el cognom Bloom?). Impossible sentir empatia per un individu així, que es caracteritza precisament per la manca absoluta que ell també en té cap als altres. Però el que el fa definitivament insuportable (i aquí arribem, em sembla, a l'estructura profunda de la pel·lícula, que convindria no ignorar) és la seva expressió verbal de recitador autòmata de manuals d'emprenedoria. La seva mirada, esfereïdora i buida, és la metàfora perfecta d'una societat educada en la deshumanització, en termes estrictes d'aplicatius i d'estadístiques de rendiment. Una societat entrenada per considerar els éssers humans simples danys col·laterals del capitalisme ferotge. Una societat a la qual se li ha desprogramat l'ànima en un sistema basat en l'egoisme, i que consumeix les desgràcies alienes amb l'alleujament morbós de saber que no són pròpies. Formalment, la pel·lícula dribla molt bé gràcies a un esplèndid sentit del muntatge els riscos de fer-se repetitiva, i fins i tot es podria dir que el seu excés d'estilització pot funcionar com a estirada d'orelles a la complaença amb què consumim la violència. És inevitable sortir trist del cinema. No hi ha esperança per a la condició humana, si més no per a aquesta societat occidental tan orgullosa d'ella mateixa i dels seus pretesos valors. En aquest sentit, la mirada animalitzada i l'aspecte inhumà de la bèstia nocturna protagonista, d'aquest rèptil carronyaire, funciona com a retrat de Dorian Gray que reflecteix al mil·límetre les misèries que com a societat hem engendrat i que ens neguem per poder-nos mirar al mirall sense espantar-nos.

En fi, per sort puc acabar amb un to més frívol i satisfet, gràcies a la nova exhibició d'aquest Barça que sembla haver agafat definitivament la velocitat de creuer. Luis Enrique és un home llest, fins i tot a la sala de premsa (malgrat els seus evitables exabruptes). Hi deia a la prèvia, molt hàbilment, que el Barça té el millor atac en estàtic del món, ja que és qui més es veu obligat a jugar-hi perquè els rivals li presenten autèntics autobusos defensius. És d'una murrieria extrema plantejar això en aquests termes des de la consciència que darrerament s'està qüestionant aquesta capacitat, perquè els darrers triomfs havien arribat des de la verticalitat més radical. Però Luis Enrique sabia el partit que l'esperava contra el Llevant, i va mentalitzar així el seu vestidor i l'entorn. Això va fer que tothom fos més pacient en una arrencada de partit insípida, de paciència, de toc i d'elaboració, de joc de posició. De les d'abans, vaja. I, excepte per un cert abús de les passades diagonals de Messi (clau tot i així en el primer gol, que sempre és el més difícil), el Barça va tornar a fer un partit notable i va demostrar que també continua dominant com ningú aquests escenaris, amb una ràpida circulació de pilota i la gran novetat d'aquest any en estàtic: els constants canvis de joc que fan anar de corcoll les defenses amb les vertiginoses i sovint inassolibles basculacions a què obliguen. La segona part, amb el Llevant ja absolutament esgotat, va ser una exhibició de totes totes, sobretot en la pressió després de pèrdua. Continuem gaudint, continuem sumant, continuem dominant cada vegada més situacions del joc. I tot això amb vuit canvis respecte a l'últim partit! Prudència, però això rutlla.

Comentaris (7)16-02-2015 22:19:22

Futbol: Barça 3 - Vila-real 1

Estimat avi,

Tot avui hem recordat que fa just un any que ens va deixar. El recordem sovint, i la seva néta estimada, la Neus, pensa en vostè cada dia. De mica en mica, ens hem anat acostumant a l'estranya sensació de trobar-nos al menjador de ca l'àvia per veure el Barça sense que vostè el presideixi des de la seva butaca per riure's sorneguer del nostre patiment (sobretot el meu). Procurem cuidar de l'àvia, i crec que ho fem força bé. I l'àvia també cuida de nosaltres: mai no falta el pica-pica de la mitja part. Se la veu contenta quan hi som tots, satisfeta de mantenir la tradició de trobar-nos sempre que hi ha partit. És com si vostè ens acompanyés.

I sap què, avi? Que ara mateix gaudim força del nostre Barça. Portem una bona ratxa, i estem jugant molt bé. Ara juguem més directe, més de cara a barraca, i surten uns partits molt divertits. Passen moltes coses, i jo crido molt i m'esvero com sempre. Potser ens costa més atacar en estàtic com avui, però ens adaptem i sabem quan cal arriscar i quan no. Avui hem tornat a jugar força bé, sobretot a la segona part, i amb una mica de sort hauríem pogut aconseguir un resultat encara millor per a la tornada.

No es pensi que m'he oblidat de la promesa que li vaig fer fa just un any. La temporada passada no va poder ser, però aquest any estic convençut que guanyarem alguna cosa. I ja tinc ganes de brindar per la victòria, i li prometo que el meu primer pensament serà per a vostè i per com n'estaria, de content.

Una abraçada, avi. Descansi tranquil, que no està sol.

Comentaris (5)12-02-2015 02:16:44

Cinema: "L'enginyós senyor Ripley"; i Athletic 2 - Barça 5

Aquest cap de setmana decidim no anar al cinema, perquè la cartellera gironina no ho posa gens fàcil per anar a veure les estrenes que valen la pena. Així doncs, diumenge a la tarda, mentre esperem amb ganes el partit contra l'Athletic, ens posem "L'enginyós senyor Ripley". La pel·lícula té tots els ingredients per passar una bona tarda: una història de Patricia Highsmith, un repartiment de luxe i la signatura d'un director solvent: Anthony Minghella. I no ens decep. Ho tenia tot per tenir aroma de clàssic, i així és, ajudat també per una fotografia impecable. Amb un sentit del ritme narratiu deliciós, "L'enginyós senyor Ripley" ens explica la història d'un home camaleònic, capaç d'adaptar-se a qualsevol identitat. La trama porta amb coherència cap a un desenllaç embolicat, tan enginyós com el protagonista, i ofereix una reflexió fascinant sobre la identitat i la incapacitat de fugir dels fantasmes propis. Això, sense oblidar que per damunt de tot ha d'entrenir. Notable pel·lícula, d'aquelles que fa goig esborrar de la llista de pendents. Per al record, un final commovedor i amb un sentit elegantíssim del fora de camp. Cinema d'artesania fina en estat pur.

També el Barça sembla haver agafat aquesta personalitat camaleònica, capaç d'adaptar-se a qualsevol circumstància o partit. Però d'aquesta manera, lluny d'acumular fantasmes, el que fa és anar esvaint-los un per un. L'equip ja feia setmanes que mostrava solvència i eficàcia, però ens deixava dubtes. Podrà viure sempre del contraatac? Aguantarà físicament? Només hi ha onze jugadors vàlids? Se'ls ha oblidat jugar al toc? Tot, absolutament tot, va quedar definitivament esvaït ahir, principalment en una primera part excelsa, memorable, de pitet. Feia molt de temps que no gaudia així veient el meu equip. Quin espectacle! Ajudat per la fortuna en el primer gol de Messi, el Barça va prendre totalment el comandament i va fer una exhibició de recursos. De verticalitat quan va caldre, sí; de contundència en la rematada, també; però també de tornada al rondo gegant, a la capacitat d'adormir el contrari per accelerar en els metres finals. Una barreja de talent i potència deliciosa, inaudita. I, sisplau, matisem les coses: aquest Barça corre molt, sí (i, per cert, físicament està com un tro), però no s'ha oblidat de fer córrer la pilota. És el toc a l'estil vertical que tant reivindico. La majoria de les vegades que el Barça contraataca no ho fa aprofitant-se d'una errada del rival, sinó superant amb talent i sang freda pressions avançades. Es guanya els gols a pols. No contraataca, en realitat; simplement ataca com una locomotora. La d'ahir va ser la victòria d'un equip fet, treballat, consolidat. Només una segona part més esbojarrada del compte, tot i que no menys espectacular, va entelar una miqueta una actuació coral superba. Queda clar que ens hem d'oblidar de la pausa, perquè l'ambició de Luis Enrique el porta a no voler especular mai amb la pilota i aprofitar al límit els espais que deixa qui va perdent. Això repercuteix negativament en la solidesa defensiva però... que no passaven aquestes coses en el Barça de Cruyff? Sigui com sigui, això és molt entretingut. Quin cap de setmana més divertit que hem passat els culers!

Comentaris (7)10-02-2015 00:05:47

Futbol: Barça 3 - Vila-real 2

Doncs, pel que sembla, ens haurem d'acostumar a les emocions fortes. Als partits moguts i plens de sorpreses. I, definitivament, el que va passar entre els minuts 7 i 9 de la segona part del partit ja és portar-ho al paroxisme. De l'1-1 al 3-2 en tres minuts. El millor d'ahir va ser la gran capacitat de reacció de l'equip en els moments difícils, però això no amaga algunes febleses.

La primera feblesa és que en els dos darrers partits els rivals han vulnerat amb molta més facilitat la virginitat de la porteria. És cert que no es pot obviar la dificultat dels dos oponents, ni tampoc el fet que en la majoria dels minuts el Vila-real ni va ensumar l'àrea blaugrana, però el que comença a ser preocupant és que els equips ens facin tant de mal en les poques transicions que tenen. Al meu entendre, això passa per una mala col·locació de l'equip en moments puntuals, i té a veure amb el fet que darrerament una de dues: o l'equip s'allarga massa, fet que fa que Busquets pateixi i deixi forats, o bé la defensa deixa molts metres a l'esquena. Així , em sembla que en el primer gol encaixat es va donar més aviat la primera circumstància i en el segon, la segona. I tot plegat respon al mateix diagnòstic: l'equip s'encaparra tant a fer-ho tot a una velocitat extrema que s'oblida del joc de posició. M'agrada que siguem més verticals, però això s'ha de poder fer des de la circulació de la pilota en la superació ràpida de línies de pressió. Si es fa des de corregudes impossibles, siguin dels laterals o dels mitjos, una pèrdua agafa tothom fora de lloc i el rival ho aprofita. De la mateixa manera, és fantàstic jugar amb la defensa i fins i tot el porter avançats: res millor precisament per fer que l'equip jugui juntet. Però això s'ha de fer quan es vol apostar per una possessió més calmada, accepció del diccionari que el Barça sembla haver oblidat.

i això ens porta a la segona feblesa: la incapacitat de posar la pausa quan vas guanyant. Ja vaig donar la raó a Luis Enrique que a vegades la vols i no es pot, com en el camp de mines del Calderón. I també m'agrada que digui que ahir no va voler especular amb el resultat. Però ahir, tant com va costar avançar-se en el resultat, tocava posar-hi una mica de calma, d'aquella que es diu Xavi i porta de cognom Hernández. Tocava començar a tocar i tocar i obligar el Vila-real a replegar-se per mitjà de la possessió. Això no vol dir que s'hagués de caure en una actitud contemplativa que fes que qualsevol recuperació accidental dels visitants fos ja irreversible. Estic d'acord que calia buscar el quart. Ara bé, sense perdre de vista que el resultat ja era favorable i no calia precipitar-se. Quan el rival fa una passa endavant i s'ho juga tot, però, per a Luis Enrique la temptació d'anar a rematar-lo a partir dels espais que deixa (desesperat com deu estar d'haver de jugar gairebé sempre sense) és massa forta, de manera que ho aposta tot al contraatac sense adonar-se que un partit obert d'anada i tornada pot ser molt perillós.

En fi, és una opció i tot són maneres de veure-ho. El que sí que sembla clar és que ens divertirem. Per bé i per mal, no tindrem pas mai temps d'avorrir-nos.

Comentaris (3)02-02-2015 23:42:51

Cinema: "Whiplash"

Poques vegades, per no dir cap, recordo haver gaudit tant amb una pel·lícula que alhora m'hagi deixat un regust tan gran d'incomoditat com aquesta (destinada a ser de culte) "Whiplash". M'agrada l'elogi de la cultura de l'esforç, però no el culte al sacrifici. M'agrada la denúncia de la sobreprotecció que idiotitza les noves generacions i les fa mediocres, però no la justificació de la humiliació com a mètode de motivació. M'agrada que plantegi preguntes incòmodes, però no tenir la sensació que qui pregunta ja respon i a més ho fa en una direcció moral que no acabo de compartir. M'agrada que em provoqui, però no que m'alliçoni amb disciplina militar. Potser el problema és que no combrego amb els personatges, que n'entenc els motius però en rebutjo els objectius i la metodologia. Sobretot perquè hi veig més un culte a l'ego que una adoració de l'art. Però sé que el món de l'art també és això, i em crec el martiri i èxtasi final del torturat pigmalió protagonista. Ah! I el que més m'agrada és que una pel·lícula sobre un món tan teòricament basat en la inspiració i la improvisació com el del jazz posi tant d'èmfasi en la necessitat de la tècnica. Tota una lliçó per a aquells que critiquen que les escoles maten la creativitat: a veure si ens assabentem d'una vegada que per trencar les regles primer cal aprendre a dominar-les! Si no, la transgressió no es fa des de la genialitat, sinó des de la ignorància! Totalment d'acord, doncs, que el talent ha d'anar acompanyat de molta feina, però d'aquí a sacrificar-ho tot per convertir-te en un egòlatra solitari i arrogant... Qui és més important que et recordi quan no hi siguis? Els teus éssers més propers o la posteritat?

En fi, que dubto que arregli el garbuix emocional que m'ha deixat la pel·lícula. El que sí que tinc clar, però, és que és un festival per als sentits. Filmada de manera tècnicament impecable, la pel·lícula disposa d'una potent narrativa que em sembla inspirada en el mateix jazz: una obra de cambra perfecta, simètrica però lliure, excessiva per moments, que en algun moment enfila les notes tan amunt que gairebé desafina (la seqüència de l'accident), que just llavors es calma i respira, i que acaba en el moment àlgid del clímax perquè els primers títols de crèdit finals i els llums reoberts de la sala et trobin sense respiració. Deixant de banda els escrúpols, definitivament sí: cal veure-la.

Comentaris (5)01-02-2015 03:07:16

Futbol: Atlético 2 - Barça 3

Qui segueixi aquest blog amb certa fidelitat (que ja és tenir paciència) s'haurà adonat que no parlo mai de l'arbitratge per comentar els partits del Barça. De Guardiola vaig aprendre que era una part del joc que no es podia controlar, que no valia la pena perdre-hi ni un segon, que són humans i s'equivoquen i el que un dia et prenen un altre t'ho tornen (a vegades, com ahir, fins i tot el mateix dia). No m'agrada alimentar polèmiques arbitrals perquè considero que és baixar al fang i donar la raó a la gent que menysprea el futbol considerant-lo simplement pa i circ. Però, la veritat, haver de sentir segons quins comentaris i segons quines declaracions després de guanyar de manera heroica i merescudíssima un partit que va ser un camp de mines, haver de suportar com es fa un relat parcial dels fets per manipular la realitat, fa que per una vegada em salti els meus principis.

Em pensava que després de Mourinho ja no hauríem de tornar a aguantar aquestes bestieses, però m'equivocava. Em pensava que això de no saber perdre era característica exclusiva d'un dels equips de la capital del regne veí, però veig que tot s'encomana. Ara resulta que ahir al Barça li van regalar el partit. Després de veure com li anul·laven un gol (o si més no una jugada claríssima de gol) amb 1-1 per un fora de joc inexistent, després de veure com l'àrbitre s'inventava un penal en una acció que no era ni falta i que es va produir fora de l'àrea, el Barça encara ha de sentir-se a dir que va guanyar gràcies a l'àrbitre. És cert, després l'àrbitre es va empassar un més que possible penal per unes mans de Jordi Alba que, a més, van proporcionar un contraatac que va acabar amb el 2-3 favorable al Barça. I també és cert que a la mitja part va expulsar el capità dels locals (que amb les seves declaracions sobre Neymar al final del partit ja es va veure quina idea té del futbol i com deu ser de santet). Però obviar la primera fase dels fets descrits és manipular la realitat i fer un relat interessat de les coses.

En fi, no val la pena. Amb la seva lamentable roda de premsa, ja sabem què s'amaga darrere la façana de gentleman de Simeone. Per tant, més val que parlem de futbol. I, en aquest sentit, només es pot sentir orgull i admiració per la gesta aconseguida per l'equip al Calderón, malgrat que el debat sobre l'estil de joc es reobrirà després d'aquest partit. El Barça no va aconseguir fer més de tres passades seguides en tota la primera meitat, no va aconseguir en cap moment la pausa, no va poder mai posar la pilota arran de la pèssima gespa de l'estadi madrileny. Però comparteixo absolutament les paraules de Luis Enrique a la roda de premsa: el rival també juga, i cal adaptar-se. Ell bé volia que l'equip tingués la pilota, sobretot després de l'1-1, i no hi va haver manera. La pressió rival angoixant, i sovint no reglamentària però permesa, ho impedia. El partit era una guerra de guerrilles, i el Barça només podia fer dues coses: dimitir (com tantes vegades va fer la temporada passada contra aquest mateix equip) o adaptar-se. I el Barça va escollir adaptar-se, i ho va fer meravellosament bé. L'1-1 i el 2-3 són dos contraatacs senzillament extraordinaris, d'una qualitat exquisida i d'uns mecanismes clarament treballats. I, a sobre, l'equip va capgirar l'arma preferida de l'Atlético en fer-li un gol a la sortida d'un córner. Aquest equip té coratge, té actitud i, malgrat no haver pogut fer el futbol desitjat, l'única jugada d'ahir que se li pot retreure és la primera: una cadena d'errors imperdonables que podrien haver sortit molt cars. Per la resta, excel·lent en l'acceptació del repte que li va llançar l'Atlético. És preocupant guanyar d'aquesta manera, tan allunyada del famós ADN Barça? Per mi gens. Tot al contrari. És que aquests jugadors s'han oblidat de jugar al toc? En absolut, com ho demostra una segona part en què l'equip va tenir una actitud ètica exemplar davant la rendició covarda de l'Atlético. Simplement, i torno a donar la raó a Luis Enrique, aquest equip és ara més complet i domina més registres. La temporada passada no va servir de res mantenir-se ferms en l'estil davant d'un adversari que es nega a jugar a futbol. Aquest any l'hem guanyat ja tres vegades, cadascuna amb armes diferents, perquè hi ha hagut una evolució i s'ha ampliat la capacitat d'adaptació. I ja se sap que les espècies que millor sobreviuen són les que millor s'adapten al medi.

Però, és clar, tota la riquesa tàctica, tota la grandesa èpica, tota la muntanya russa d'emocions que va ser la primera part, ha de quedar entelada per la polèmica arbitral. Però que ningú s'enganyi: l'àrbitre va ser desastrós per a tots dos equips. La diferència és que un, primer, va decidir sobreposar-se a la injustícia i continuar remant. En canvi l'altre, després, va decidir fer-se l'ofès i rendir-se estúpidament per poder anar de víctima. Ni més ni menys. Punt final.

Comentaris (3)29-01-2015 19:47:14

Futbol: Elx 0 - Barça 6; i cinema: "Insomni"

Com explicar sense que sembli una bestiesa que un equip que ha guanyat 0-6 ha fet un mal partit? El cas és que això és exactament el que va passar dissabte a Elx. La primera meitat va ser senzillament espantosa. La circulació de l'equip va ser lentíssima, la pressió després de pèrdua no es podia fer pitjor i, per acabar-ho d'adobar, Piqué i Mascherano s'obsedien en passades llargues absurdes que no portaven enlloc. Xavi s'ho hauria de fer mirar, ja que en cap moment va aconseguir que l'equip jugués al que convenia. Cal dir també, però, que ni l'estat del terreny de joc ni la duresa desproporcionada de l'Elx hi ajudaven, però sigui com sigui el partit s'acostava perillosament als casos de Màlaga o Getafe: un 0-0 que (per molt que només s'hagués jugat mitja hora) amenaçava d'esdevenir definitiu si el Barça no canviava alguna cosa, de tan pla com resultava el seu joc. I què va desencallar-ho tot? Doncs una jugada de murrieria: Xavi va servir una falta mentre l'Elx es disposava a col·locar una barrera que el Barça no havia demanat, va trobar Piqué i aquest va definir com un davanter. No és exagerat dir que els culers vam cantar aquest gol amb ganes (almenys així ho vam fer els que m'acompanyaven i jo), gairebé com els de les grans ocasions, perquè certament no les teníem totes. El gol, és clar, va alliberar l'equip, que tot i així va continuar erràtic fins que en un contraatac Neymar va anar per terra dins l'àrea i l'àrbitre va assenyalar penal. Aquí es va acabar el partit. Un jugador de l'Elx va ser expulsat per doble groga (hi hauria hagut d'haver un miracle perquè aquests destralers no haguessin acabat amb 10), i a partir d'aquí Neymar i Messi van començar a fer entremaliadures. Un festival final de golassos i assistències que no pot amagar el despropòsit inicial. Jo ja entenc l'enuig de Luis Enrique a la roda de premsa. L'asturià té raó quan diu que els partits s'han de treballar i que tot costa molt. Però és que si dissabte es tractava de picar pedra, es va picar molt malament. El Barça va acabar golejant per la qualitat immensa dels seus davanters, però Luis Enrique hauria de sentir-se preocupat pel baix rendiment que ofereix l'equip en les rotacions. Hi ha jugadors no habituals que van quedar molt retratats. Això sí: està molt bé comprovar que cada vegada dominem més aspectes del joc, i no és cap deshonra desencallar un partit aspre amb un cop de murrieria. Ni tampoc sentenciar-lo amb un contraatac. Però cal entendre que si exigim bon joc és perquè sabem que històricament (i no com altres) només tenim èxit quan en practiquem. Dimecres toca onze de gala i la millor versió.

Diumenge al vespre, escurant les últimes gotes d'un cap de setmana molt relaxant, reprenc la meva història d'amor-odi amb Christopher Nolan i revisito "insomni", la pel·lícula que va rodar després d'enlluernar el món amb l'extraordinària "Memento". És molt útil tornar a mirar pel·lícules al cap d'un temps, perquè et permeten més perspectiva. Així, quan la vaig anar a veure impacient al cinema (era la nova del de "Memento!") em va deixar una mica fred, per allò de les expectatives massa altes. Però ahir, amb la perspectiva d'haver vist alguns dels excessos que Nolan ha fet últimament, em va semblar una alenada d'aire fresc. Un thriller dels bons, intens, vibrant i reflexiu. Em va servir també per adonar-me que Nolan sempre tracta en definitiva les mateixes qüestions, principalment l'alteració de la percepció de la realitat provocada en els personatges per situacions excepcionals (en aquest cas l'insomni) que creen una alteració de l'espai físic i temporal. I, sobretot, vaig poder comprovar que el cinema de Nolan (com el de David Lynch) sovint està presidit pels bucles. A la seva recent "Interstellar", per exemple, l'astronauta protagonista acaba descobrint que qui li enviava senyals era ell mateix. A "Memento" acabàvem descobrint amb estupor que durant tota la pel·lícula el protagonista s'havia estat perseguint en realitat a ell mateix. I gran part d'això hi ha en aquesta "Insomni", en què el personatge d'Al Pacino es veu reflectit pel de Robin Williams com en un mirall i, com en les bones tragèdies, com més intenta fugir d'ell mateix més cau de quatre grapes a la trampa. Amanit pel rerefons del mite de Pigmalió en el personatge de Hilary Swank i per un seguit de muntatges paral·lels brillants que encadenen les subtrames a ritme de taquicàrdia, el film només s'espatlla un xic en un final amb una certa tendència a la moralina que Nolan també va mostrar a "Origen". Però poc importa: la pel·lícula m'ho ha fet passar fantàsticament bé amb la seva lliçó de cinema, i sobretot ha servit perquè em reconciliï amb Nolan. Perquè em sembla haver sabut trobar el fil d'Ariadna que uneix la seva trajectòria com a cineasta coherent, al marge de l'excessiva megalomania que l'ha caracteritzat en els darrers temps: el lúcid advertiment que només podem salvar-nos de nosaltres mateixos per mitjà de l'autoengany.

Comentaris (3)26-01-2015 23:42:37

Futbol: Barça 1 - Atlético 0

Minut 85 de partit. Jugada embolicadíssima a l'interior de l'àrea visitant. Busquets cau. Penal. Messi el llança, el porter l'atura, però ell mateix recull el refús i marca. Aquest gol, per tot, pel minut en què va ser i per com es va produir, és una sinècdoque perfecta del partit d'ahir. Un constant intentar-ho, un constant topar amb entrebancs, un constant no per un pèl, un constant patiment... i al final, l'èxtasi.

El partit d'ahir no va ser gens fàcil per al Barça. L'Atlético va sortir amb la lliçó ben apresa i no va esperar els blaugrana al darrere, sinó que va sortir a buscar-los al davant. Això va fer que l'enfrontament s'assemblés molt més als que van tenir lloc la temporada passada. L'Atlético tornava a mostrar-se com un bloc compacte, i els seus davanters eren una amenaça en cas de pèrdues perilloses. Tot i així, els primers 20 minuts del Barça van ser excel·lents. L'equip no es va deixar intimidar, va acceptar el repte i va decidir que malgrat la pressió avançada dels matalassers no rifaria cap pilota, ajudat pel rendiment excels de Ter Stegen amb els peus. Així, quan es trencaven aquestes línies de pressió, el Barça trobava espais i atacava de manera vibrant, amb un Messi elèctric. Si en aquest inici fulgurant el resultat s'hagués alterat, probablement l'Atlético hauria quedat despullat i indefens. Malauradament no va ser així, i el 0-0 era un resultat esperançador però perillós al descans.

A la segona part, producte de la síndrome típica que afecta els equips que juguen el primer partit d'una eliminatòria a casa (amb voluntat de guanyar el partit, però amb por d'encaixar un gol de valor doble), el Barça es va atabalar. En moltes fases, va confondre verticalitat amb precipitació, fet que va provocar que es jugués cada cop més a allò que l'Atlético volia. Malgrat això, l'equip no es va fer petit com passava sempre l'any passat en el trancórrer dels minuts contra els de Simeone, sinó que sempre va donar la cara, va lluitar i al final va obtenir una justa recompensa. El Barça, malgrat que en alguns moments podria no haver-ho semblat, va fer un partit molt intel·ligent, i l'únic canvi que va fer amb 0-0 mostra la coherència del plantejament de Luis Enrique: anar a fer-los mal, però sense tornar-se bojos. Si no es guanyava no passava res, sempre que ells no marquessin. Per això va arribar un moment que va ser preferible la pausa de Xavi que la perillosa cercavila en què s'havia convertit el partit.

Segur: si fa dos anys haguéssim vist aquest partit, ens hauríem posat les mans al cap. I un partit d'anada i tornada com aquest hauria significat un suïcidi. Però aquest equip és una altra cosa, i jo no li ho retreuré mentre mostri voluntat de portar la iniciativa i ser el protagonista, com va ser el cas d'ahir. És cert que hi va haver moments d'imprecisió, però es va tornar a actuar com un bloc, i allà on fallava un l'altre anava a corregir la situació, solidàriament. És aquest un equip treballat (van apareixent nous detalls, com la insistència a canvis constants i ràpids d'orientació en el joc per cansar i descol·locar la defensa rival) i lluitador. Amb personalitat. La del seu entrenador, per bé i per mal.

Comentaris (3)23-01-2015 00:21:14

Cinema: "Babadook"; i futbol: Dépor 0 - Barça 4

Hi ha tres qüestions prèvies al seu visionat que em condicionen a l'hora de valorar "Babadook". En primer lloc, les elevadíssimes expectatives que en tenia: eren tants els comentaris positius que n'havia sentit i llegit que no veia l'hora de veure-la, i ja se sap que això acaba provocant certa frustració, perquè quan n'esperes molt el resultat sovint acaba decebent més que quan n'esperes poc. En segon lloc, haver vist amb anterioritat el curtmetratge "Monster", de la mateixa directora, punt de partida original d'aquest llargmetratge: inevitablement, això sempre provoca la sensació que estàs davant d'una idea inicial massa allargada, tot i que cal ser justos i dir que en aquest cas m'alegro d'haver vist el curt, perquè m'adono de l'habilitat que ha tingut la directora per mostrar gràcies a la major disponibilitat de temps l'evolució que porta la protagonista a l'alienació i la bogeria. I, en tercer lloc, la publicitat en què William Friedkin (director ni més ni menys que de "L'exorcista") afirma que "Babadook" és la pel·lícula més terrorífica que ha vist mai. I és que, no sé si és a causa d'aquest referent, però el cas és que des del començament vaig tenir l'estranya sensació de trobar-me davant d'una pel·lícula dels anys 70: muntatge fragmentat (escenes breus que obliguen l'espectador a reconstruir les el·lipsis), l'ombra d'un mal incert, l'atmosfera i, sobretot, la música... Afegim-hi ecos argumentals de "La profecía" i "El resplandor", i la sensació es confirma. No hi ha dubte que la debutant Jennifer Kent ha volgut fer una pel·lícula de terror com les d'abans, i espantar per mitjà de la creació d'una atmosfera de tensió creixent i del drama dels personatges. Se'n surt? Més o menys, perquè passes autèntica por durant ben poca estona. Això sí: s'agraeix molt veure una pel·lícula de por amb contingut de fons, cosa que gairebé no passava des d'"El sexto sentido", i després de la projecció t'acabes adonant que el que és autènticament terrorífic és que parla de coses que tots podem experimentar, ja que el monstre és interior i no pas exterior. Ocultant potser una malintencionada reflexió sobre la dualitat de la vivència actual de la maternitat, escindida entre el desig de sobreprotecció i la necessitat d'establir uns límits, Kent és hàbil a l'hora de capgirar la trama i mostrar qui és que realment té un problema i és una amenaça per a si mateix i per a l'entorn, qui és que no podrà estimar fins que s'alliberi del seu trauma. La pel·lícula acaba amb un clímax i un anticlímax de gran força metafòrica sobre els monstres interiors de cadascú: a vegades hi lluitem fins al límit de les nostres forces, a vegades optem per intentar ignorar-los, sovint condicionen tot el que fem... Però només podem prendre les regnes de la nostra vida quan ens hi encarem i aprenem a conviure-hi procurant mantenir-los calmats al soterrani.

I, sens dubte, qui sembla haver-se alliberat dels seus dimonis interns és el Barça, que comença a mostrar símptomes cada cop més clars de recuperació. Luis Enrique sembla haver trobat l'onze ideal. Sap que cal dosificar forces i fer que tothom se senti protagonista, però ara ja té clars aquells que li donen més rendiment. I l'equip cada cop té més clar a què juga. Per fi té un pla i l'executa amb solvència i convicció. Només va grinyolar Busquets, massa temerari en algunes pèrdues compromeses i que sembla lluny de la seva millor forma, com si gairebé només fos titular perquè Mascherano continua fent falta al darrere. Per la resta, l'equip va començar buscant de manera insistent les diagonals i els canvis de joc de Messi. Des que l'argentí i Neymar són els encarregats d'obrir el camp ja ningú gosa regalar-nos les bandes, i això acaba donant-nos més facilitats pel mig, com va acabar passant. A més, hi hem guanyat defensivament, ja que Alves no ha de pujar tant. Ahir va acabar sent un altre dia a l'oficina, que hauria de ser la tendència habitual en la lliga en comptes de la muntanya russa en què darrerament estàvem instal·lats. Ara cal continuar guanyant crèdit en l'eliminatòria de copa contra l'Atlético, no fos cas que ens trobéssim que la roca ens ha rodolat altre cop fins a la base de la muntanya justament després de jugar contra l'equip davant el qual vam començar a tenir forces per intentar pujar-la. En haver de tornar-hi contra el rival que sembla haver significat un punt d'inflexió, es fa més certa que mai la màxima de Guardiola, segons la qual el futbol és l'art de tornar a fer bé, una vegada i una altra, les coses que un dia et van sortir bé.

Comentaris (7)19-01-2015 23:55:46

Futbol: Elx 0 - Barça 4

Partit de tràmit superat amb bona nota pels jugadors menys habituals. Poques vegades com amb Luis Enrique (és qüestió d'anar-se fixant en els seus mèrits) s'ha vist jugar el Barça amb tanta intensitat partits d'aquestes característiques. Ahir, els jugadors amb un rol més secundari van reivindicar la seva vàlua. Això va permetre que, contràriament al que acostuma a passar en partits d'aquest tipus, es poguessin treure algunes conclusions. Potser m'equivoco, però tinc la sensació que la victòria contra l'Atlético (així com una convocatòria d'eleccions que el deixa més fora que dins del club l'any que ve i, per tant, amb menys a perdre) ha alliberat definitivament Luis Enrique, que ja mostra sense complexos la seva voluntat d'un equip més vertical. Ahir la primera part del Barça va ser un regal inesperat: intensa, veloç, efectiva. D'acord que el rival encara és hora que es presenti, però és d'agrair aquesta actitud, aquesta professionalitat i aquesta mentalitat. Luis Enrique, sempre que no es torni boig fent deu canvis de cop, farà bé de tenir en compte aquests jugadors per dosificar els teòrics titulars.

I si del que es tracta és de ser més vertical, ahir Rafinha va demostrar que hauria de jugar molts més minuts en aquest equip. Va ser l'amo i senyor del partit, i va trencar constantment línies defensives amb la qualitat de la seva conducció. Hi veig l'Iniesta del futur (tot i que molt millor defensivament), i si l'aposta és jugar d'aquesta manera (cosa que insisteixo que a mi em sembla bé), aleshores calen més Rafinhas i menys Xavis. També l'altre interior, Sergi Roberto, va fer un molt bon partit. Per fi es va deixar anar i va mostrar el seu repertori: bona qualitat tècnica, bona visió de joc... i un golàs. Com el de Mathieu, que em va deixar astorat i que va reobrir el debat (com havia fet Rakitic contra l'Osca) sobre la conveniència que Messi llanci totes les faltes. I no cal dir res de Ter Stegen, cada vegada més capficat a seguir les passes de Neuer com a porter modern, participant del joc com un defensa més.

Finalment, el gran punt d'interès d'aquest partit intranscendent era l'aportació dels joves del filial. En aquest sentit, va ser molt preocupant l'actuació de Munir, una ombra del jugador que va enlluernar tothom a principis de temporada. Fa la sensació que l'absència de minuts el perjudica i que potser seria sensat retornar-lo de tant en tant al filial. Va sorprendre l'absència de Sandro (desconec si tenia algun problema de salut, com en el cas de Samper), i també el debut de Gumbau, que va complir però sense enlluernar. Adama, per la seva banda, va mostrar el seu potencial però també que encara està una mica verd.

I l'última imatge del partit va ser molt agradable: Adriano, tot just va acabar de fer el 0-4, va anar com un llamp cap a Douglas, que li havia fet una centrada excel·lent, amb un somriure d'orella a orella. Sens dubte, Adriano era conscient de com necessitava el seu compatriota una cosa així. Sembla que, malgrat tot el que s'ha dit, hi ha companyonia al vestidor. Farà falta per afrontar els reptes que vénen. M'agrada detectar optimisme amb vista a l'eliminatòria contra l'Atlético, sempre que aquest vagi acompanyat de la prudència. Però primer cal anar a la Corunya, i a la lliga sí que ja no es pot badar més. La temporada comença a posar-se, malgrat tot el que ha passat, molt interessant.

Comentaris (3)17-01-2015 03:16:00

Cinema: "Birdman"; i futbol: Barça 3 - Atlético 1

Hi ha directors que t'aporten puntualment alguna cosa i que decideixes seguir, malgrat que arriba un punt que et fan perdre la paciència perquè entren en una espiral repetitiva, còmoda i rutinària. M'ha passat amb Terry Gilliam, per exemple, i amb alguns altres. I, després de la desastrosa "Biutiful", havia decidit que això mateix m'havia passat amb Alejandro González Iñárritu. A les seves anteriors pel·lícules, el cineasta mexicà sempre caminava per la corda fluixa, fent apologia de la misèria, però les seves pel·lícules se salvaven (i en molts casos en alguns moments fascinaven) per l'atreviment de la seva arquitectura formal. L'exemple més clar d'això va ser "21 gramos", que si no arriba a ser per la seva naturalesa de trencaclosques narratiu, no hauria passat d'un drama més propi d'un telefilm. I quan Iñárritu va partir peres amb el seu guionista Guillermo Arriaga la cosa va esdevenir esperpèntica: mentre Arriaga signava el guió de la molt estimulant "Los tres entierros de Melquíades Estrada", Iñárritu s'estavellava amb el seu retrat de la Barcelona més miserable a "Biutiful" perquè, sense les juganeres estructures del seu antic amic, la pel·lícula quedava despullada com el que era: melodrama barat. Per tant, després d'aquesta mala experiència, vaig decidir fer la creu al mexicà. Però resulta que l'any va començar amb una pel·lícula de la qual tothom parlava: "Birdman", la seva nova pel·lícula, ferma candidata als Oscar. En un primer moment vaig dir: "No, aquest a mi no em torna a fotre." Però llavors vaig començar a sentir a dir que Iñárritu s'havia reinventat, que la pel·lícula era un prodigi de tècnica i (atenció!) que era una comèdia. Així que, després de donar-hi algunes voltes, vam fer un pensament i ens hi vam llançar. I valia la pena. Amb matisos, però valia la pena. Efectivament, i afortunadament per a la història de la humanitat en general i del cinema en particular, Iñárritu s'ha reinventat. I, a més, ho ha fet molt hàbilment, per mitjà d'un joc de miralls de moltes capes. Presenta la història d'un actor que en el seu moment va triomfar com a superheroi i que ara vol redefinir-se com a actor amb una obra de prestigi a Broadway; i ho fa per mitjà de Michael Keaton, en una picada d'ullet evident a la pròpia biografia de l'actor. I dic que és molt hàbil perquè aquesta evidència focalitzada en la figura de Keaton potser amaga el que de veritat és la qüestió central: que l'autèntica autobiografia és la del director, ja que ell és qui més s'adona que ha tocat fons i aposta per reinventar-se. És la pel·lícula un prodigi de tècnica? Doncs Déu n'hi do. L'aposta de construir la trama en un únic (fals) pla seqüència és valenta i arriscada, i a més és original, ja que aquest pla seqüència respecta la continuïtat en l'espai però no en el temps, fet que produeix un efecte sorprenent (per no parlar del moment en què l'enllaç és una pantalla, fet que permet al protagonista canviar de pla sense que per una vegada el seguim, a ell o a algú altre). Però el millor de tot és que Iñárritu mostra molta més capacitat per a la comèdia que per al drama. Sobretot pel que fa a les situacions. Més discutibles són els diàlegs, sovint interessants però un pèl massa grandiloqüents i amb certa tendència a la pedanteria. Sigui com sigui, la pel·lícula és una interessant reflexió sobre els límits entre la realitat i la ficció, l'amor i l'admiració, i el joc de miralls es completa amb encert per mitjà de l'obra representada pel protagonista, que conté un monòleg final que parla clarament d'ell mateix (fet que el fa més realista que qualsevol ús, posem per cas, d'una pistola real). És clar que també té defectes: és una llàstima que el fascinant personatge d'Edward Norton desaparegui pràcticament del mapa a mitja pel·lícula, i el pla final és incomprensible. Això sí: s'agraeix (com diu un company) que, encara que no s'entengui, ens deixi un últim pla de la magnètica Emma Stone.

També el Barça intenta reinventar-se, i també ho ha de fer contra un passat gloriós que el persegueix i li fa perdre totes les comparacions. El magnífic partit de l'equip ahir (de moment, EL partidàs de la temporada) torna a deixar-me moltes preguntes, però aquesta vegada en clau positiva, i que es podrien resumir en la següent: i si tots els partits erràtics (que no pas els directament indolents) que ha anat fent aquest equip no eren una mostra de no tenir un pla definit sinó més aviat dolors de part? És a dir, no pot ser que tots plegats haguéssim perdut la paciència massa aviat perquè no enteníem que l'equip es trobava en una crisàlide, preparant la seva metamorfosi? M'empipa força sentir avui alguns comentaris sobre que s'ha perdut la nostra essència, que ja no juguem al toc sinó a la contra, que ara correm més nosaltres que la pilota. I m'empipa perquè una cosa és el desori del dia del PSG i una altra de ben diferent el que es va veure ahir. A mi no em molesta veure un equip que corre, que lluita, que mossega (amb perdó, Suárez). Com el dia del València, l'Atlético va proposar al Barça anar a la guerra i l'equip no es va arronsar. En tota la temporada passada, tot el nostre futbol control va resultar absolutament estèril davant l'ordre i l'empenta dels matalassers. No es tracta de renegar de l'estil, sinó de fer-lo evolucionar. Els nostres jugadors han de continuar sent artistes (ningú s'ho va passar bé veient les evolucions de Neymar o Iniesta?), però també han de tenir sang a les venes. I, ho he dit un munt de cops, no hem de renunciar al futbol de toc i de posició, sinó simplement fer-lo més vertical. La primera part d'ahir va ser una bona mostra d'això: l'Atlético va sortir molt més enrere del normal perquè s'esperava trobar un Barça pla i previsible, fàcil de controlar. Però es va trobar que aquesta vegada, per fi, TOT l'equip va jugar com un bloc, i va reaparèixer una cosa que semblava completament oblidada: la pressió avançada. Fer-la és perillós, ja que si no se sincronitza bé el rival pot agafar l'esquena de la defensa amb molta facilitat, però si es fa bé et permet agafar el rival sortint i desordenat. I això no és jugar a la contra; això és voler ser el protagonista absolut del partit, que és el que el Barça no va ser el dia del PSG i que és l'única condició que hauria de ser veritablement innegociable. I quan, a la segona part, l'Atlético va sortir a esperar el Barça molt més avançat, l'equip va saber patir i serrar les dents (i aquesta és la gran millora que ha arribat amb Luis Enrique), i esperar el seu moment per fulminar el rival amb un contraatac dirigit amb mà mestra per un espectacular Luis Suárez. Però per fer-ho l'equip no regalava cap pilota, i lluitava per treure-la des del darrere al primer toc, començant per un Bravo d'infart però excels amb els peus. Per tant, contraatacs sí, però ben guanyats i lluny de ser una renúncia a l'estil ni un simple aprofitament de les errades de l'adversari. Així va guanyar Alemanya el mundial i va enlluernar tothom, no em cansaré de dir-ho. Ja ho sé: la línia que va separar en aquest partit l'èxit del fracàs va ser en realitat molt prima, i en futbol el que avui és un desastre demà és meravellós i viceversa. Però crec que la lliçó d'ahir per als aficionats és que encara pot haver valgut la pena la paciència. Cal veure com evoluciona tot, però partits com el d'ahir fan que per fi torni a creure.

Comentaris (5)13-01-2015 01:01:42

Pàgines: 12345624252627282936  <>