login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Fal·làcies de l'unionisme

Entenc perfectament que hi hagi catalans que no vulguin separar-se d'Espanya. Només faltaria. D'això es tractaria: de poder fer una campanya normal en què tothom exposés els seus arguments de manera normal abans d'una votació normal. Em costa molt més admetre que em diguin que no tinc dret a votar, però com que sóc professor disposo d'una paciència infinita. Ara bé, que per atacar el procés s'omplin la boca de demagògia i de mentides, capgirant cínicament la realitat, això ja no ho puc admetre. Que em tractin de ximple, això sí que no. Per això vull avui replicar tot un seguit d'idees que els defensors de l'unionisme repeteixen fins a l'extenuació i que no tenen cap mena de sentit, i que són deliberadament hipòcrites ja que atribueixen als altres els seus propis defectes. Hi insisteixo: respecte per als arguments, tot. Per als arguments conscientment tramposos, ni aigua.

1. Nosaltres sí que representem la voluntat del poble. I per això ens posem noms tan guais com Societat Civil Catalana. O sigui, que els gairebé dos milions de persones que es van manifestar ahir a Barcelona no són societat civil. A veure, que les minories s'han de respectar, només faltaria. Però que no parlin en nom de tota la societat catalana, precisament ells que es queixen que els altres volen imposar el que ells anomenen pensament únic. I un altre nom que em fa molta gràcia és el de Ciutadans: ja és gros que es digui així un partit que considera que som súbdits i no ciutadans, que hem d'obeir i deixar-nos de votar.

2. Aquest procés està dividint la societat catalana. D'això se'n desprèn que aquells qui creiem en la independència hem de callar perquè no hi hagi fractura social. Per tant, no som un país prou adult per debatre idees i hem de pensar tots el mateix per viure en harmonia. Com que demanen que siguem els independentistes els que callem, interpreto que deuen ser ells els que no tenen prou tolerància per admetre les idees dels altres. I llavors diuen que imposem el pensament únic! La manera que una societat madura no es fracturi és resolent les seves diferències en una votació democràtica, i que s'accepti la voluntat de la majoria. La democràcia és això. No es tracta d'imposar res. Demanem votar!

3. La V va ser un èxit perquè la gent està manipulada per l'escola i per TV3. Gràcies per dir-nos burros a la cara, per dir-nos que no tenim esperit crític, que no tenim criteri propi, que som xaiets que no pensem per nosaltres mateixos. Pel que fa a l'escola, suposo que sí, que la iaia que tenia davant meu a la manifestació en cadira de rodes és independentista perquè així li degué inculcar l'educació franquista que li va tocar rebre. Pel que fa a la TV, a vegades m'oblido que la tirania de TV3 és tan gran que en aquest país ningú mira Tele 5 encara que sovint aparegui incomprensiblement com la cadena líder d'audiència a Catalunya. Ni una mínima autocrítica, ni un reflexionar sobre què han fet malament els polítics espanyols perquè ens sentim així d'allunyats. És més fàcil dir que dos milions de persones gasten temps i diners a desplaçar-se a Barcelona perquè són ximples.

4. Catalunya s'està convertint en una dictadura encoberta. I això ho diuen els que s'oposen que la gent voti i els que censuren conferències sobre llibres. No entenc res.

5. Els independentistes no són demòcrates, perquè no respecten la llei. Pel que sembla, les lleis són més sagrades que la voluntat de les persones. Segons això, els negres nord-americans encara seurien darrere de l'autobús. I aquí deixo de banda que hi ha mecanismes legals per convocar la consulta, i que no permetre-la no és una qüestió de legalitat sinó de voluntat política. Gent que no em deixa votar em diu que no sóc demòcrata! Veure-ho per creure-ho.

6. Als catalans que no defensem la independència ens consideren mals catalans. No ho he sentit dir mai a ningú, però ho repeteixen tant que fan que sembli cert. Si els unionistes no havien sortit abans al carrer fins a fer-ho ahir a Tarragona és perquè no havien volgut. Segurament consideraven que no els calia, perquè manifestar-se té sentit per reclamar que es canviïn les coses, i no per deixar-les com estan. Però entenc que veient la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya no se sentin còmodes i vulguin expressar-ho. Hi tenen tot el dret. Ho han fet i no ha passat res. I no s'hi val a dir que Albert Rivera va haver de ser protegit per evitar una agressió, perquè aleshores nosaltres podríem parlar de les dues increpacions violentes que ha hagut de suportar en dues Diades consecutives Josep Sánchez Llibre a Madrid. D'energúmens n'hi ha a tot arreu i de tots colors, i no s'hi val a convertir l'anècdota en categoria.

7. Artur Mas no actua com a president de tots els catalans. Això no és cert. Mas no ha anat a cap mobilització en favor de la consulta, perquè entén que el seu paper representatiu de tota la societat catalana li ho impedeix. El que no se li pot retreure és que compleixi el seu programa electoral, que per això l'han votat. Per la mateixa regla de tres, ja que de moment em fan ser espanyol per força, jo podria queixar-me que si Rajoy impedeix la consulta no està actuant com a president de tots els espanyols. Absurd, oi?

8. La bandera de tots els catalans és la senyera, i no l'estelada. De tot el que diuen, aquesta és l'única cosa que és certa. Però és que ningú els ha dit el contrari. L'estelada és el símbol d'un legítim anhel de llibertat, però l'endemà de la independència la senyera serà la nostra bandera, com ho ha estat sempre, ja que el nou país també ha de ser-ho d'aquells que no volien la independència. Ha de ser el país de tots. De tota manera, em sorprèn aquesta defensa aferrissada de la senyera en boca dels mateixos que s'escandalitzen perquè el Barça la vol lluir en la seva equipació. Ells sols es delaten.

Com es pot veure, tots són arguments tramposos. No ho dic perquè siguin contraris al que jo penso, vull insistir-hi, sinó perquè demostren una clara hipocresia en utilitzar una tècnica que els és comuna: atribuir als altres els defectes que els són propis a ells, sobretot la manca de respecte i de sentit democràtic. Gairebé em sap greu haver escrit aquest article, perquè ahir vaig viure una festa en què la gent mostrava il·lusió (ni un insult a Espanya, ni un incident, ni una mala cara) més que no pas enuig. Ho deia a la meva mare: no estem enfadats, estem il·lusionats. Una actitud exemplar en un col·lectiu tantes vegades humiliat. Però és que no puc amb el cinisme. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Comentaris (6)12-09-2014 16:17:17

Ara és l'hora

V!

Comentaris (5)12-09-2014 14:23:02

Lectura: "El quadern gris"

Acabo de llegir una versió reduïda d'"El quadern gris", de Josep Pla. Una tria de Josep M. Castellet. Mira que em costen els textos descriptius, i a vegades hi ha novel·les en què d'aquesta mena de fragments gairebé es pot dir que en faig una lectura diagonal, però la prosa detallista de mestres com Ruyra o Pla em deixa sovint embadalit. Crec que aquest defecte meu com a lector, el de despistar-me en els fragments descriptius, és un reflex del meu caràcter: sempre capficat amb les meves coses, no paro atenció al que m'envolta. I, és clar, algú com jo, amb aquesta tendència a l'abstracció i a estar sovint absent mentalment del lloc físic que ocupa, només pot sentir admiració cap a la mirada atenta i la capacitat adjectivadora dels detalls més mínims de la geografia.

És clar que Pla és més que això. Pla és un murri, un observador atent de paisatges humans. D'"El quadern gris", em fascinen els paràgrafs descriptius de la natura palafrugellenca, però em quedo sobretot amb els episodis de Barcelona, en què un Pla aparentment fora de joc fa un retrat vivíssim de la intel·lectualitat més interessant del moment.

Qui sabés escriure així! Però, és clar, caldria saber viure així, també!

Comentaris (3)09-09-2014 23:04:23

Cinema: "Líbranos del mal" i "Pleasantville"

Hi ha dues grans pulsions que alimenten des de sempre el cinema de terror: l'eròtica i la religiosa. Absolutament mancat de la primera, el cinema de Scott Derrickson s'aferra sovint (i de quina manera) a la segona. Així, construeix amb "Líbranos del mal" una pel·lícula que, com ja ha dit tothom molt encertadament, és una barreja de "Seven" i "El exorcista". El que comparteix amb el clàssic de William Friedkin és evident (només cal veure el contundent clímax de la cinta), i potser per això resulta més interessant fixar-se en allò que comparteix amb "Seven". Perquè a la pel·lícula de David Fincher li ho deu tot: la morbositat de les escenes amb cadàvers, l'eterna pluja, l'atmosfera depriment... En definitiva, el gust per crear més un thriller angoixant que no pas una pel·lícula d'ensurts. El moment més interessant d'aquesta història, d'altra banda tantes vegades vista, és la conversa entre el peculiar capellà encarnat per Édgar Ramírez i el policia interpretat magníficament per Eric Bana, segons la qual la presència del mal al món no negaria l'existència de Déu, sinó que seria necessària per a una bondat que li fa la contrarèplica. Sigui com sigui, per a un descregut com jo queda el següent dubte ètic: és legítim jugar d'una manera tan descarada la carta comercial de l'etiqueta "basat en fets reals" quan el guió és tan sols (com reconeix el director) un refregit de diferents experiències extretes d'una autobiografia?

Diumenge, per invocar el bon humor, recupero "Pleasantville" a petició de la meva dona. Ens encanta. És una altra història aparentment senzilla però amb moltes capes. L'etern conflicte entre el progrés i el conservadorisme, els drets civils de les minories, el feminisme... Tot això i més està present en aquesta narració plena de contrastos simbolitzats pel color i el blanc i negre, que ens ensenya que la incertesa és necessària perquè sense ella és impossible la bellesa. Se li podrà retreure que les seves metàfores són molt òbvies, com la de la poma i la pèrdua del paradís, però a mi la pel·lícula se'm fa simpàtica alhora que incòmoda. Això perquè sempre he tingut un conflicte intern entre el gust per l'ordre en la meva vida i el rebuig al conservadorisme polític. També perquè com a professor haig de conviure amb la contradicció entre transmetre als alumnes uns valors i despertar-los alhora el sentit crític. Segurament per això em commouen especialment els personatges de Joan Allen i William H. Macy (gran encert de càsting!), aquests pares de família que volen però no gosen canviar. Una cosa, per això, sí que se'm fa evident. A tres dies d'un dia històric, tinc molt clar qui són aquí els personatges en blanc i negre: aquells que defensen el seu immobilisme imposant el seu sentit de la realitat a tothom, a cop de lleis imposades, alhora que ens n'acusen cínicament a nosaltres. Amb gent així encara existiria l'esclavitud legal. Per sort, com diria Huckleberry Finn, començar a fer el gest de fugir ja és una manera de ser lliures.

Comentaris (3)08-09-2014 22:39:23

Cinema: "Locke"

ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE CONTÉ DETALLS RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT DE LA PEL·LÍCULA

Potser perquè hi ha qui diu (no tinc gens clar si encertadament) que ja tot està explicat, darrerament sovintegen les pel·lícules que es concentren a trobar noves formes d'expressió. "Open windows", "Grand Piano", "Buried", aquesta "Locke"... són pel·lícules que tenen en comú l'autoimposició d'unes normes narratives especials (temps real, punt de vista, i en les dues darreres un sol personatge de carn i ossos). Algunes es concentren tant en el com que s'obliden massa del què, d'altres fracassen directament en tot, però és estimulant que ho intentin. Sobretot perquè n'hi ha algunes que excel·leixen, com ara "Buried" o la que toca comentar ara: "Locke", una pel·lícula molt més interessant i menys simplista del que pugui semblar a primer cop d'ull.

D'entrada, el minimalisme que s'imposa "Locke" a ella mateixa, un one-man show en què un sol personatge interactua amb la resta només telefònicament, ens demostra (una vegada més, com en el cas de "Buried") que com a espectadors no necessitem grans efectes, sinó només una bona història que ens atrapi i que ens permeti sentir empatia amb el protagonista. "Locke" manté sempre l'atenció, t'estresses amb el protagonista (un gran Tom Hardy) i passes per tots els estats d'ànim que ell experimenta. Per tant, la pel·lícula triomfa en el repte que s'ha marcat, amb escreix.

Però això no seria possible sense un bon guió, i aquest és de ferro, i amb múltiples capes. Aparentment, i ja no seria poc, és la història d'algú que només intenta fer allò que és correcte, i que topa amb la incomprensió dels diferents egoismes amb els quals ha de dialogar. Però, a mesura que avancem en aquesta història (una versió corregida i ampliada de l'expressió "conciliació de la vida laboral i la familiar") ens adonem que el personatge no és d'una sola peça, fet que no ens fa ser-hi menys receptius sinó tot el contrari: qui estigui lliure de febleses que tiri la primera pedra. En efecte, el que més crida l'atenció del personatge és que MAI es qüestiona el que està fent. Ell ha pres una decisió i la seguirà fins al final, perquè està convençut que és la correcta. L'error que comet és pensar que pot controlar les reaccions dels altres, que els altres enfocaran la situació des del mateix punt de vista. I no és així, és clar. Ens fa la sensació, per exemple, que la seva dona podria acabar acceptant una infidelitat, però no li tolera que en un moment de crisi matrimonial es preocupi per la feina. Segur que ell ho considera injust, ja que només vol fer bé les coses en tots els àmbits, però rere el seu perfeccionisme laboral (fins i tot un cop acomiadat) s'hi amaga en el fons una vanitat personal. Per tant, ens trobem amb un adúlter ocasional amb certa tendència a l'egolatria, però ens cau bé i li desitgem el millor perquè és una bona persona que només intenta fer les coses bé. El problema és que la realitat és tan polièdrica que en aquesta vida ni tan sols podem tenir clar què és fer el bé.

Per tot plegat, l'ús que la pel·lícula fa de les metàfores és necessari, subtil i encertadíssim. D'acord que la premissa de l'home sol que condueix és indispensable per a l'exercici d'estil proposat, però també serveix de metàfora perfecta cap a l'actitud d'un personatge que, a més, així ho fa explícit: ell ha pres una decisió, i CONDUEIX la seva vida cap a aquella direcció. És una persona obsessionada pel control, i per això li escau tant que el veiem al volant d'un cotxe. D'altra banda, tampoc em sembla casual la feina escollida per al personatge: el protagonista vol ser un home granític, però té esquerdes, perquè la barreja sobre la qual ha construït la nit que canviarà la seva vida parteix d'un error a la base: la relliscada de la infidelitat. Finalment, el partit de futbol que comenta amb els fills pot exemplificar perfectament una quotidianitat feliç que probablement no torni. Perquè (i aquí es veu el segell del guionista de "Promeses de l'Est") el personatge haurà d'afrontar un destí que no és el que desitjava, perquè opta amb valentia i sacrifici per allò que cal fer per damunt d'allò que vol fer.

Comentaris (3)05-09-2014 19:46:50

Cinema: "Monuments Men"

L'art és més important que una vida humana? Al començament de "Bales sobre Broadway", de Woody Allen, una sèrie de persones mantenen una conversa elitista sobre aquesta qüestió. Quan finalment un dels personatges és capaç de cometre un assassinat en nom de l'art, la resta s'esgarrifa, fins i tot aquells que hi havien teoritzat a favor. Woody Allen semblava voler-nos fer reflexionar que cal anar amb compte amb aquesta mena de teories. George Clooney dirigeix i protagonitza amb la murrieria i el sentit irònic que el caracteritzen una pel·lícula que parteix del mateix plantejament. No en un sentit tan radical, sinó en el sentit de si val la pena arriscar o donar la vida per l'art. El personatge de Clooney evoluciona al llarg del metratge en la seva manera de pensar, potser necessitat de trobar un sentit a la mort dels seus companys en una peculiar missió: rescatar les obres d'art segrestades pels nazis quan aquests ja estan iniciant la retirada d'una guerra que tenen perduda.

És cert que la pel·lícula no passarà a la història, i que té cert (poc) moralisme i patrioterisme prescindible. Però resulten d'agrair la seva transparència moral i el seu sentit de l'ètica. "Monuments Men" és una pel·lícula distreta, que té la virtut de no prendre's gaire seriosament (hi ha moments que sembla una hora del pati de Clooney i els seus amics), i que retrata amb encert una època (el final de la Segona Guerra Mundial i els primers brots de la Guerra Freda) per acabar esdevenint un cant d'amor a l'art, que és com dir a allò que val la pena de l'ésser humà.

Comentaris (1)02-09-2014 13:24:29

Lectura: "Dies de frontera"; i futbol: Vila-real 0 - Barça 1

Per començar, cal dir que "Dies de frontera", de Vicenç Pagès Jordà, l'he llegit amb un afecte especial, perquè va ser un dels regals que em van fer els alumnes de la meva tutoria el curs passat (el segon va ser un record preciós del viatge que vam compartir, i el tercer l'energia que em van donar tot l'any; bé, i una samarreta signada per Nadal). I això que és un llibre que segurament no hauria adquirit mai, ja que el seu autor em fa sentir que pontifica massa en els seus articles del suplement de cultura d'El Punt Avui (és clar que potser jo també ho faig sense pretendre-ho des d'aquesta molt més modesta tribuna). Però el cas és que els alumnes van tenir vista: la novel·la narra les peripècies d'un professor d'institut (em diuen que l'autor ho és o ho era), i clava de manera molt divertida les situacions que es donen en un centre educatiu. A més, també hi ha referències al Museu de l'Exili, visita que també vam fer plegats. En definitiva, tot un encert com a record d'aquests alumnes. Bé, però, i la novel·la, què tal? Doncs bé, gràcies. Pagès ha construït una novel·la molt entretinguda, de lectura plaent, en què les principals troballes es troben més en el com que no pas en el què. La història en si no té cap secret i s'ha explicat mil vegades, si bé s'hi nota la voluntat de voler-li donar una certa càrrega de profunditat, per mitjà de la metàfora de la frontera (en aquest sentit molt més subtil a "Canadà", novel·la que sospito que s'anomena així perquè per a un nord-americà aquest país és un estat mental). No obstant això, paradoxalment, la gran troballa del llibre és una estructura narrativa que caldria relacionar més aviat amb una superficialitat deliberada: capítols brevíssims, pinzellades, amb referències explícites a les xarxes socials. Tot plegat, per donar a entendre que així és com ens arriba tota la informació avui en dia: fragmentada en un collage de percepcions que ens arriben des de diferents vies a partir de les quals intentem construir una impressió unitària. La novel·la suggereix amb encert que la imatge que algú projecta no s'acosta ni remotament a la seva realitat. És clar que també hi ha qui m'ha assenyalat que l'estil de la novel·la és oportunista, conscient de les possibilitats d'èxit d'una proposta així en aquests moments. Però a mi em sembla que se'n surt millor que, per exemple, l'experiment no reeixit de la pel·lícula "Open windows", que partia d'una voluntat similar (la de mostrar la dispersió de la nostra mirada actual sobre les coses). En tot cas, aquí em trobo jo, jutjant l'autor sense conèixer-lo de res, només a partir de la imatge que d'altres en tenen o de la que em projecta a mi per mitjà dels seus articles i la seva novel·la. Definitivament, només una cosa està clara: ningú coneix ningú.

Prou feines hi ha a conèixer-se un mateix. En això es troba el Barça, que ahir va fer un partit molt seriós i es va emportar merescudament la victòria. És cert que el joc va tenir moments irregulars, amb algunes llacunes de concentració defensiva i alguns tics del passat (aquestes centrades estèrils de Dani Alves), però l'equip va ser intens i ambiciós en tot moment. Aquesta és l'actitud. També va haver-hi un pèl de sort que hi va ajudar, però la sort cal buscar-la. La fortuna ajuda els audaços, i ahir Luis Enrique ho va tornar a ser en la seva aposta pels joves. I resulta que, enlluernats com estem amb raó per Munir, gairebé no ens havíem adonat del talent de Sandro, que ja va fer uns molt bons minuts al Gamper i que ahir va tornar a jugar de manera brillant ja abans de fer el gol de la victòria. Tranquil·litat i il·lusió intactes per a l'aturada de quinze dies que ve ara.

Comentaris (5)01-09-2014 11:56:50

Cinema: "Hazme reír"; futbol: Barça 3 - Elx 0; lectura: "Enric V"

Moltes coses a comentar aquest últim dilluns de vacances. Per començar, la pel·lícula "Hazme reír", del considerat nou rei de la comèdia Judd Apatow. Cal reconèixer que les pel·lícules d'Apatow et poden agradar més o menys, però que és un paio que arrisca, i això sempre és d'agrair. "Hazme reír" és una comèdia gens convencional tant des del punt de vista narratiu com argumental. Costa d'entrar-hi perquè comença com un conjunt d'escenes aparentment inconnexes que no semblen portar enlloc. De mica en mica, però, la pel·lícula va prenent sentit, tot i que aquesta estructura fragmentada, gairebé en forma de gags, es manté durant tot el metratge i deixa una sensació estranya (no necessàriament dolenta), de dramatúrgia trencada, de renúncia a tots els possibles punts d'inflexió que l'espectador pugui estar esperant. Argumentalment, també és una comèdia gens concessiva, amb un regust molt agredolç, i amb un final melancòlic que sembla donar a entendre un missatge no precisament complaent: la vida pot donar moltes voltes, et pots enfonsar i et pots tornar a aixecar, pots veure passar de llarg situacions terribles, però difícilment pots fugir de tot allò que no t'agrada de tu i que saps que hauries de canviar.

Qui sí que sembla disposat a canviar, tot i que és aviat per dir-ho, és el Barça. L'altre dia, a propòsit del Gamper, em va quedar al tinter una idea que volia transmetre: la sensació que l'aposta per un joc més vertical i buscant els espais més que de possessions llargues i de pilota al peu podia afavorir especialment un jugador: Neymar. Ho dic ara, i després ja veurem què passarà: crec que aquest serà l'any de Neymar. Ahir no va poder jugar i per tant no hi ha res a dir, però el fet que un jugador de característiques per mi força similars com Munir ho estigui brodant em referma en la idea. I això que ahir l'equip va sortir una mica lent, poc incisiu. Però cap a la mitja hora va començar a carburar de debò i, liderat per un Messi que torna a estar molt dolç i que a més ara s'ha posat la granota de treball, va acabar liquidant amb força facilitat el rival. Val a dir, però, que l'argentí no va estar sol en l'empresa: he dit ja que m'agrada molt Rafinha i que m'encanta Rakitic? El germà de Thiago potser no brilla (si més no, de moment), però fa una feina impagable generant espais i oferint solucions a la resta d'atacants; i el croat és un jugador d'enorme talent que a més sua la samarreta com pocs, i és el primer jugador que aconsegueix fer-me pensar que podem viure sense Xavi (qui, per cert, haurà de tenir paciència, ja que de moment fins i tot Sergi Roberto li ha passat al davant). Afegim-hi que Iniesta de mica en mica es va acostant a allò que era i que ahir Busquets (malgrat alguna errada i alguna temeritat) era a tot arreu, i arribarem a la següent conclusió: si els nous continuen responent així de bé i els que ja hi eren recuperen la seva millor versió, aquest pot ser un bon any (no sé si guanyarem algun títol, però ens divertirem segur). I Luis Enrique comença a ensenyar cosetes: vol que els davanters es moguin amb llibertat per tot l'atac i deixa les bandes per als laterals, fet que obliga Busquets a ajudar molt en la tasca dels centrals, tant en la creació com en la destrucció. I l'entrenador va estar esplèndid després de l'expulsió de Mascherano, amb un 4-3-2 en atac que es convertia en un 4-4-1 en defensa, amb un Munir molt disciplinat i un Alba incansable. El cas és que si Guardiola (malgrat tot el que va fer) va trigar a sentir corejar el seu nom a l'Estadi (fet que es va considerar normal, perquè no és habitual que s'aclami així els entrenadors, si no és que ets Simeone), Luis Enrique ja ho va experimentar en el seu primer partit de lliga. Senyal inequívoc que aquesta afició, decebuda l'últim any amb els jugadors i desesperada amb una junta directiva erràtica, ha dipositat totes les esperances en l'asturià, qui de moment afortunadament sembla còmode en l'assumpció d'aquesta responsabilitat.

Precisament Enric V, en l'obra de Shakespeare, es mostra en un moment donat aclaparat davant del fet que, com a líder dels seus en la batalla, se li carrega tota la responsabilitat del seu destí, fins i tot en allò que ell considera que no li pertocaria. I és que algú va tenir una vegada la feliç idea de dir que Shakespeare havia estat el creador de la condició humana, en el sentit que ningú com ell havia estat capaç d'expressar fins llavors els nostres neguits, les nostres passions i les nostres contradiccions, de manera que fins llavors l'ésser humà ni tan sols tenia consciència de la seva existència. És per això que he decidit que durant un temps combinaré les meves lectures amb relectures de Shakespeare; i és per això també que, tot i l'encertada reflexió de Salvador Oliva (en el pròleg de l'edició que jo tinc de l'obra) sobre la moralitat dubtosa de moltes de les actuacions i decisions d'aquest monarca, és difícil no sentir-hi certa simpatia quan després d'un apart en què expressa totes les seves angoixes i temors és capaç de fer un discurs memorable per animar les tropes angleses, espantades davant la superioritat numèrica dels francesos, amb un argument espectacular: si el destí és la derrota, és bo ser pocs perquè menys vides perdrà Anglaterra; i si el destí és la victòria, més gran serà la glòria i l'honor pel fet d'haver-la aconseguit amb pocs efectius. De tota manera, se'm permetrà acabar amb una frivolitat: recordo que fa molts anys, a propòsit de l'estrena de la pel·lícula "Shakespeare in love", el seu director (John Madden) va afirmar que si visqués avui, Shakespeare faria cinema. Això va indignar Quim Monzó, qui va escriure en un dels seus sarcàstics articles que es trauria el barret que no portava si algú afirmés simplement que si Shakespeare visqués avui, faria teatre, ja que el teatre no és pas una disciplina morta. Entenc Monzó, i fins i tot ho comparteixo, però llegint el cor que fa de pròleg al principi de cadascun dels actes d'"Enric V" no puc evitar pensar que potser John Madden tenia part de raó: a part de la falsa modèstia pròpia de qualsevol captatio benevolentiae (és a dir, la recerca de la complicitat i l'aprovació del receptor de l'obra), hi veig certa frustració per no disposar de mitjans per recrear la mítica batalla d'Azincourt. Ara que, si això li hagués de fer perdre profunditat en els personatges, ja m'estaria bé que avui en dia continués fent teatre.

Comentaris (3)25-08-2014 11:50:32

Cinema: "Historia de un crimen"

Vet aquí una pel·lícula que ho tenia tot per triomfar, i que en canvi en el seu moment va passar pràcticament desapercebuda. El motiu? Que, malgrat la multitud d'estrelles que poblaven els seus títols de crèdit, es va veure eclipsada per una pel·lícula de temàtica idèntica que va tenir l'encert d'estrenar-se abans i de disposar del talent del malaguanyat Philip Seymour Hoffman: "Capote". L'argument, en tots dos casos, consisteix en un episodi concret de la biografia de l'excel·lent i controvertit escriptor Truman Capote: el procés creatiu de la magistral novel·la "A sang freda". L'actor protagonista de "Capote" supera amb encert l'handicap de la seva corpulència física, gens adient amb el personatge, i construeix una visió força entranyable de l'escriptor, que contrasta amb la recreació molt més àcida que porta a terme de manera excel·lent Toby Jones, l'actor principal d'"Historia de un crimen", que és la que acabo de veure i la que realment vull comentar.

Així, malgrat que totes dues pel·lícules coincideixen en un final pràcticament calcat, en què es mostra la naturalesa egoista del personatge, com va utilitzar i manipular els assassins al servei de la creació de la seva obra magna i com la mort d'un d'ells a la forca el va acabar marcant i gairebé destruint, les diferències són evidents en la resta del metratge. "Historia de un crimen" comença amb una escena aparentment intranscendent, però que en realitat ho diu tot del personatge. Hi veiem l'escriptor en una festa plena de glamur i de frivolitat, mentre una magnètica Gwyneth Paltrow canta com els àngels damunt de l'escenari. En un moment donat, l'orquestra deixa de tocar i Paltrow continua cantant amb la veu trencada i trista. Llavors se'ns mostra un primer pla del rostre de Truman Capote, que queda embadalit i expectant, fins que la cantant es recupera i la música torna a pujar. Aquest era Capote, segons el film: algú que vampiritzava tot el que tenia al seu voltant, sempre a la recerca del patiment aliè al servei de les seves obres. Així, la història de la terrible mort d'una família en què es basarà "A sang freda" començarà a atreure'l pensant en el patiment de la comunitat, tot i que després es veurà sorprès per la naturalesa polièdrica d'un dels assassins, a qui acabarà vampiritzant per als seus fins.

L'assassí en qüestió no se li obrirà fins que el mateix escriptor li mostri també la seva cara oculta, el patiment propi que s'amaga darrere la seva excèntrica frivolitat. I aquí tenim un altre dels encerts del film: l'estructura de fals documental que farà que el seu entorn ens expliqui com és mentre ell fa el mateix amb l'assassí. Els contrastos entre les versions faran d'ell també un personatge polièdric. I una de les grans diferències amb "Capote" és que aquí la figura de l'escriptor no és gens complaent, i el veiem com un manipulador i un mentider compulsiu la majoria de les vegades, com si apliqués aquella màxima dels mals periodistes que diu que no has de deixar que la realitat t'espatlli una bona història. Al final, però, la pel·lícula se'n compadeix.

I és que, al capdavall, fos com fos, els amants de la literatura devem a Truman Capote el plaer de la lectura d'una de les novel·les més contundents i extraordinàries que es pugui tenir a les mans. En aquest sentit, resulta molt estimulant el debat que s'estableix entre Capote i la seva millor amiga (una increïblement gens irritant i molt correcta Sandra Bullock) al voltant de l'estil de la novel·la, i que l'escriptor explica molt bé: "A sang freda" és una novel·la que sublima la paradoxa de ser extraordinàriament hiperrealista i al mateix temps jugar magistralment amb els mecanismes de la ficció. Una obra mestra de la literatura; un dels cinc llibres que, si no fos per la curiositat que sento per llegir-ne de nous i la inquietud de rellegir-ne també d'altres, rellegiria una vegada i una altra sense parar. Un dels cinc llibres que m'enduria a una illa deserta, vaja.

Comentaris (3)22-08-2014 14:04:20

Futbol: Barça 6 - León 0; i lectura: "Volverás a Región"

Ja tornem a tenir el Barça en dansa. L'estiu ha estat mogut a la secretaria tècnica, que no sempre ha fet la sensació d'estar encertada. Els fitxatges de Luis Suárez i Mathieu, per diferents circumstàncies, haurien d'haver sortit més barats. Però el que compta és l'equip que ha acabat sortint, que no té mala pinta del tot. Cal reconèixer que s'ha fitxat en les posicions que calia, i l'equip ara queda força equilibrat en totes les línies. La cessió de Deulofeu es pot veure compensada pel creixement fulgurant de Munir, i només cal lamentar no haver trobat un recanvi per a Dani Alves. Pel que fa a la porteria, jo hauria escollit fer una aposta de futur amb Ter Stegen, però la seva inoportuna lesió i el fet que Luis Enrique sàpiga que cal solvència en els resultats des del principi fan que el veterà Bravo comenci amb avantatge. De totes les cares noves, la que transmet més bones vibracions (amb el permís de Rafinha) és Rakitic, que sembla cridat a jugar el rol d'un Xavi que probablement haurà d'acceptar fer el paper d'actor secundari. I atenció perquè el seu perfil, tot i ser similar, és diferent: Rakitic és més vertical, i al Gamper ja vam poder observar com l'estil de futbol de toc es mantindrà però Luis Enrique vol imprimir-li més velocitat i un joc més directe. En definitiva, el Barça continuarà sent el protagonista del partit, però potser no sempre en tindrà el control absolut, i caldrà acostumar-s'hi. Tot i així, és molt aviat per arribar a conclusions, i el mateix entrenador reconeixia al final del partit que cal polir algunes coses per controlar més el joc. El que sí que em sembla clau és que l'asturià té sempre una idea a la boca: cal no ser previsibles. I, certament, l'equip va mostrar una gran mobilitat en les posicions d'atac, de manera que sembla que s'està treballant per posar fi al futbol estàtic, desesperant i incapaç de superar defenses organitzades dels últims temps. En fi, jo no goso demanar títols, però sí que almenys ens divertim, i això sembla garantit.

D'altra banda, he enllestit la lectura del clàssic espanyol "Volverás a Región". La mala consciència que sento de no haver llegit tots els llibres que vaig comprar durant la carrera fa que de tant en tant me'ls autoimposi. La veritat és que no l'he gaudit especialment, però li reconec els mèrits. M'ha costat entrar en la història, i he de reconèixer que no l'he entès del tot perquè no sempre el llegia concentrat, a banda que se'm feien molt feixugues les pàgines senceres de descripcions detallades de paisatges (força insòlites en tractar-se Región d'un lloc simbòlic, tot i que de fet força identificable). La novel·la és, en qualsevol cas, una anàlisi lúcida de la guerra civil, que posa de manifest dues qüestions fonamentals per entendre-la: 1) que les forces republicanes estaven massa dividides i eren massa assembleàries i amateurs per sortir-se'n (com magníficament explica la pel·lícula "Tierra y libertad", de Ken Loach). 2) Per aquest i altres motius, les forces franquistes tenien la guerra guanyada pràcticament al cap d'un any de començar, però els va interessar allargar-la perquè l'enemic no es pogués aixecar mai més, de manera que acceptés la submissió a canvi de la pau. Amb tot, el llibre també adquireix un caire universal gràcies a les profundes reflexions dels personatges i a una veu narrativa amb una capacitat desconcertant per passar del concret al general i viceversa i amb una precisió admirable en les comparacions i les metàfores. Brillant, sí, però no gaire plaent, si més no per al mes d'agost.

Comentaris (6)21-08-2014 14:25:42

Reivindicació de "Lost"

Sí, ja sé que aquesta sèrie ja està passada de moda, que fa molt que es va acabar. Però jo tot just l'he acabat de veure ara, i no em puc estar de parlar-ne (sobretot, és clar, del seu polèmic final; queda avisat qui la tingui pendent de no continuar llegint). Fa una hora mal comptada que n'he vist l'últim capítol, i ja estic trobant a faltar en Jack, en Sawyer, la Kate, la Sun... i tot el reguitzell de personatges que ens han acompanyat, a la meva dona i a mi, durant molt bones estones entre el gener del 2013 i aquest agost del 2014.

He titulat l'article "Reivindicació de Lost" ("Perdidos", perquè ens entenguem) perquè ara es porta dir que aquesta sèrie no val res, i no hi estic d'acord. Reconec que més d'una vegada els perduts semblaven els guionistes. Reconec també que li sobren un parell de temporades molt fluixes i que no aporten res. També sé que d'ençà de la seva irrupció han aparegut sèries notables, que probablement l'han superat. Però crec que és injust obviar que va ser una sèrie revolucionària, que va obrir noves vies d'expressió i nous models d'estructura narrativa. Que, en definitiva, va obrir en molts sentits el camí de les que vindrien. I també que la primera i la darrera temporada són molt bones, rodones, pràcticament perfectes, una lliçó en cada capítol.

Però, què és en definitiva "Lost"? Al meu entendre, "Lost" és, a banda d'un excel·lent experiment narratiu, la història d'un viatge. Un viatge que prendrà tot el seu sentit en el capítol final. "Lost" ho té absolutament tot: amor, humor, acció, mort... i, és clar, la inevitable tensió sexual no resolta... fins a l'últim capítol. I és que "Lost" aconsegueix un miracle: ser absolutament trencadora partint de les essències més clàssiques de l'art d'explicar històries. Perquè "Lost" és profundament bíblica (recordo un capítol que plantejava un dilema molt similar al d'Abraham; i, què és Locke a les primeres temporades si no un sant Job que espera pacientment a quina nova dura prova el sotmetrà l'illa?) i vocacionalment mitològica (aquest Desmond etern viatger del temps sempre esperant retrobar-se amb el seu amor, no per casualitat anomenat Penelope; aquests germans bessons semifundadors de l'illa al més pur estil de Ròmul i Rem). Però sospito que "Lost" va trencar esquemes per mitjà de la seva principal virtut: la manera com en cada temporada dos marcs temporals dialoguen entre ells. Des dels clàssics flash-backs de la primera temporada, passant per flash-forwards i fins a arribar a l'última temporada a una mena de realitat paral·lela que hauria fet les delícies del David Lynch de "Mulholland Drive", tots els actes que duen a terme cadascun dels personatges a la misteriosa illa no s'entendrien sense el diàleg que estableixen amb el jo de l'altre marc temporal, fet que arriba al punt culminant en un memorable episodi protagonitzat per Desmond que intueixo que tampoc per casualitat tenia lloc més o menys a l'equador de la sèrie.

Molt bé, però... Tot plegat quin sentit té? Durant l'esplèndida última temporada, "Lost" sembla voler explicar-nos (per això no és gratuïta la meva referència a "Mulholland Drive") que la nostra existència pot tenir lloc en universos paral·lels, i que només una fina línia separa una vida possible d'una altra. Però l'últim capítol ho capgira tot, i ens torna a quelcom que ja se'ns havia avisat per mitjà de senyals en temporades anteriors. Un últim capítol injustament maltractat, i del qual cal parlar amb calma.

D'entrada, no entenc les crítiques al capítol per no aclarir absolutament res. Home, d'acord que queden caps per lligar i que algunes peces no encaixen, però no pot ser més clar: tots estan morts. Des de quan? Interpretació 1 (en calent, la meva): des del començament. Cap va sobreviure a l'accident d'avió. I, si estem atents a la conversa entre en Jack i el seu pare, tot queda clar: tot el que hem vist no és res més que una mena de purgatori, de trànsit cap a la mort per part dels personatges. Durant la sèrie sabem que, en el moment de pujar a l'avió a Sydney en direcció a Los Angeles, cap dels passatgers és feliç, i a més es troba absolutament sol. Així, aquests personatges es resisteixen a morir d'aquesta manera; necessiten quelcom que doni sentit a les seves vides abans de deixar-les. I aquest fil que farà que no morin sols és el relat que creen entre ells en el trànsit cap al final definitiu. Escoltem bé la conversa: en Jack i el seu pare es troben en una església per retrobar-se amb tots els passatgers de l'Oceanic 815, i en Jack pregunta "on som?" I el seu pare respon: "A un lloc que heu creat entre tots per poder acceptar el vostre destí." El pare d'en Jack es refereix al relat que han construït entre tots, però no és gratuït que ho digui en una església. Per què? Perquè això, explicar-se mites (monoteistes o pagans, tant se val) és el que l'home ha fet des que el temps és temps per trobar un sentit a la seva vida i un consol davant la seva mort. I això és "Lost": el mite que als passatgers de l'Oceanic 815 els va servir de sentit i de consol. Cal recordar que la sèrie s'obre amb un pla dels ulls d'en Jack obrint-se sobtadament després de l'accident, i s'acaba amb un pla dels ulls d'en Jack tancant-se per sempre després de contemplar com l'avió amb els seus amics s'enlaira. En Jack pot morir tranquil perquè entén que ha ajudat els altres a salvar-se, que ha estat sempre el seu objectiu (no en va és metge), i la sèrie es pot acabar. Interpretació 2 (llegida a Internet, segurament força més satisfactòria): tot el de l'illa sí que va existir (de fet, el pare d'en Jack així ho diu). Només la suposada realitat paral·lela de l'última temporada seria el purgatori. Cada personatge va morir quan va morir: la majoria a l'illa; en Sawyer, la Kate, la Claire... molts anys després, un cop van fugir de l'illa. I, molts anys després, un cop tots han passat comptes amb ells mateixos, es retroben al purgatori tots morts però tots junts.

En realitat, però, tant és quina sigui la interpretació vàlida. L'important és tot el que hem après juntament amb els personatges pel camí. I si realment hi ha tanta gent decebuda amb el final, que pensi com es va divertir durant el viatge, encara que després Ítaca no fos el que s'esperava. Ulisses bé sabia que el que valia la pena era el trajecte.

Comentaris (6)10-08-2014 01:29:37

Cinema: "Intocable"

Dues preguntes se'm fan pertinents després de veure un dels últims fenòmens de masses del cinema francès. Què té "Intocable" per ser una campiona del boca-orella, per despertar tanta simpatia entre la gran majoria de la gent que l'ha vist? I l'altra: què té el cinema francès precisament d'intocable? Què el fa tan inqüestionable? A veure si me'n surto a l'hora de reflexionar-hi i, mirant de trobar una resposta, que aquesta em porti a l'altra.

Perquè la veritat és que a mi "Intocable" no m'ha entusiasmat. És clar que tampoc m'ha desagradat. I el cas és que el seu muntatge és caòtic i estranyíssim. Però precisament això fa que no caigui en la carrincloneria. Potser és cert que a vegades es passa de frenada. Però al mateix temps té força clar quan ha d'afluixar. La visió de l'extraradi parisenc? Una mica simple, però precisament per això també més subtil. Uf! Tantes contradiccions fan que, paradoxalment, en tregui l'entrellat. "Intocable" triomfa tot i tenir el pitjor del cinema francès (ser tan sofisticadament cerebral) perquè té també el millor del cinema francès (que és, naturalment, el fet de ser tan sofisticadament cerebral). No sé si m'explico...

En fi, sigui com sigui, dues lliçons sembla voler ensenyar-nos aquesta voluntariosa pel·lícula. Que determinades situacions socials poden ser més paralitzants que una malaltia. I, sobretot, que la compassió no és mai una bona ajuda, ni per als altres ni per a un mateix.

Comentaris (5)08-08-2014 14:35:06

Cinema: "Grand Piano" i "Rompenieves"; i lectura: "Canadà"

Moltes coses per comentar, avui. Continuo aprofitant les vacances per consumir força cinema, i aquest cop hi afegiré la meva última lectura (aquí sí que m'he de resignar i admetre que el meu ritme de lectura ha baixat molt, i pel que sembla no hi ha temps lliure que ho arregli, vés a saber per què). Comencem per les pel·lícules, i en primer lloc "Grand piano". Es tracta d'un exercici d'estil en tota regla, i en aquest sentit passa amb escreix la prova del cotó. La pel·lícula està filmada amb virtuosisme, i la càmera pràcticament sempre és on ha de ser. A més, la trama és entretinguda i manté bé el pols i el ritme, i fins i tot inclou un gir a meitat de pel·lícula força agraït sobre les motivacions reals de l'antagonista. La pel·lícula, que sembla una escena allargada de "L'home que sabia massa", juga bé amb la premissa de Hitchcock segons la qual la millor manera de crear suspens és que l'espectador tingui una informació que la majoria de personatges no tenen. Llàstima d'uns minuts finals força fluixos (just quan el pobre John Cusack passa a tenir presència física), però tot i així és un producte que conté molt de cinema i que resulta agraït de veure.

Molt superior encara, tant temàticament com estilísticament, és "Rompenieves", una pel·lícula amb moments enlluernadors que demostra la potència visual i narrativa de bona part del cinema de gènere d'origen asiàtic. El film conté moments trepidants, de violència però alhora de gran poesia visual. Filmada amb un nervi i un gust per l'ús de la llum i el color exquisits, "Rompenieves" és un plaer per als sentits, però té sempre ben present la seva pretensió de reflexió sociopolítica. Una vegada més, la ciència-ficció es posa al servei de la construcció d'una distopia que ens permet reflexionar sobre el nostre present. La troballa metafòrica del tren com a ecosistema social que simbolitza el funcionament del món és perfecta i, si bé al principi pot fer arrufar una mica el nas per l'excessiva evidència del seu discurs contestatari, aviat comença a plantejar (per mitjà de les peripècies d'un heroi amb qui és fàcil empatitzar, agraïdament insegur i gens d'una sola peça) tot un seguit de preguntes incòmodes però necessàries: se'n pot sortir la humanitat sense un poder que la controli? És justificable la violència i el sacrifici de vides humanes per capgirar l'ordre establert? Les revoltes, no acaben servint al poder per reforçar-se davant la por i la inseguretat que generen? La pel·lícula apunta també altres aspectes interessants, com ara el poder maligne que pot tenir l'educació administrada per interessos polítics, la buidor existencial de les classes benestants i, sobretot, el suggeriment que darrere la utòpica dictadura del proletariat pot acabar havent-hi una perpetuació del sistema (com ho demostren determinats països de l'Amèrica Llatina). El film, però, decideix obrir una porta (ni que sigui amb explosius) a l'esperança, en un final que no puc evitar que em recordi (ja sé que és poc probable que sigui una influència del director) en Dídac i l'Alba de "Mecanoscrit del segon origen", de Manuel de Pedrolo.

I he deixat per al final el comentari d'un dels millors llibres que he llegit últimament. Els seguidors fidels d'aquest blog ja coneixen el meu amor per la novel·la nord-americana actual, i certament Richard Ford i el seu "Canadà" no m'han decebut gens, sinó tot el contrari. Es tracta d'un llibre no sempre fàcil, perquè el repte de Ford és parlar de l'inefable: què determina la nostra vida, què sentim mentre la vivim i, en una paraula, en què dimonis consisteix això de la nostra existència com a éssers humans. Gairebé res. Per fer-ho, Ford se serveix de la típica història americana de crim i redempció, però en realitat sempre posa les cartes sobre la taula pel que fa a la trama amb constants prolepsis (vaja, si és que amb el primer paràgraf de la primera pàgina ja es poleix tot l'argument!) Això perquè aquest, en realitat, és un pretext per parlar del que en realitat li interessa, que és el que comentava abans. Per fer-ho, posa en dansa almenys tres dicotomies que jo hagi detectat. Primera: el món real i el món dels escacs. El protagonista està fascinat pel món dels escacs (i crec que també per això pel de les abelles) perquè l'entén com una metàfora perfecta del món real, si no fos perquè aquest és tossut i no es deixa ordenar, cosa que lamenta, perquè l'ordre permetria que tot fos molt més fàcil d'entendre, contràriament a l'arbitrarietat que regeix el món. Segona: els EUA i el Canadà. A banda d'una rivalitat entre tots dos països que no deixa de sorprendre'm, s'estableix el símbol de la frontera. Entre el que deixes enrere i el que afrontes. Tercera: el protagonista i la seva germana bessona. La germana és una noia d'acció, pren moltíssimes decisions i això fa que inevitablement s'equivoqui moltes vegades. El protagonista és més aviat passiu, es deixa portar per les circumstàncies; pren poques decisions i les encerta, cosa que li permet construir una bona vida. A causa del seu caràcter, renuncia a moltes coses, però es veu compensat amb d'altres. Perquè al final, ens ve a dir Ford, l'existència consisteix bàsicament en dues coses: intentar i acceptar. En definitiva, una novel·la molt sàvia, que m'ha acompanyat durant tot el juliol i que m'ha fet molta recança d'abandonar un cop acabada.

Comentaris (1)30-07-2014 22:53:21

Cinema: "Arma fatal"

Divendres a la nit. Estàs sol a casa, i en aquests casos toca ritual: primer de tot cuinar fent servir la teva recepta preferida (s'agafa el telèfon, es marca el número de la pizzeria, s'encarrega la pizza i a esperar). I, un cop ben tip, el millor: preparar-se un bon combinat de vodka amb llimona, seure còmodament al sofà i disposar-se a gaudir d'aquella pel·lícula que fa temps que tens disponible però que no acabes de trobar mai el moment de mirar. En aquest cas, "Arma fatal".

Una hora i mitja més tard. La pel·lícula s'ha acabat. Home, t'esperaves riure més. Dels creadors de "Bienvenidos al fin del mundo" i, sobretot, "Zombies party" tenies dret a esperar-ne més. Aquesta vegada trobes que els ha quedat una pel·lícula un pèl massa ensopida al principi i absolutament passada de voltes al final, una mena de barreja un xic indigesta entre un episodi psicodèlic de "Scooby-Doo" i "Las mujeres perfectas" (Frank Oz, 2004). Però vaja, has passat l'estona, el combinat era boníssim i refrescant, la teva dona torna a ser a casa i et queden encara un munt de vacances. O sigui que tampoc cal ser tan exigent. Ah! I, a més, quan el diumenge al vespre et quedes mirant l'emissió que fa La 1 de TVE de "Cómo acabar con tu jefe", que destrossa un bon punt de partida de manera absurda, encara li trobes més gràcia a l'humor britànic d'"Arma fatal".

Comentaris (1)28-07-2014 10:33:07

Per què els catalans necessitem un estat propi

L'Assemblea Nacional Catalana ha decidit que ara és l'hora. Que cal continuar reivindicant la necessitat de fer la consulta sobre la independència de Catalunya, però que cal començar a treballar decididament perquè el SÍ en resulti vencedor. Per això, ha demanat als catalans que participin activament en una campanya per convèncer els indecisos. De moment, des del meu modest blog, aquest article serà la meva contribució.

Començaré parlant d'una anècdota personal. Quan jo era adolescent, l'independentisme era una cosa més aviat marginal, o com a molt una moda inofensiva entre els més joves que se'ls curava amb l'edat. Recordo que un dia vaig anar a l'institut amb una samarreta independentista, i que algú em va dir que era un feixista. Em vaig quedar molt sorprès. Feixista, jo? Els feixistes no eren els que encara exhibien la bandera de l'Espanya de Franco? Com podia ser feixista una cosa que simbolitzava pràcticament el seu oposat? Em van dir que eren dues cares de la mateixa moneda, que els extrems es toquen, que exhibir qualsevol bandera ja implica ser feixista, que el que cal és ser ciutadans del món.

Home, doncs no. És molt bonic ser ciutadà del món, però tal com funciona el món primer cal tenir un estat al darrere que et defensi. Posaré un exemple: el català és una llengua parlada per deu milions d'habitants, però no pot ser oficial al Parlament Europeu perquè no té un estat. Per tant, l'argument que és absurd voler posar una frontera quan la Unió Europea les ha esborrat és simplement mentida. Expliqueu a algun dels intel·lectuals espanyols que el 2008 van elaborar un manifest en defensa del castellà com a llengua comuna per raons pràctiques que per la mateixa raó hi renunciïn en favor de l'anglès, a veure què us diu.

Per tant, voler un estat no és un caprici anacrònic. És una necessitat si volem defensar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat. I no és cert que això provoqui la marginació de la resta de llengües i de cultures que sempre han conviscut pacíficament i sense problemes a Catalunya. El nostre sentiment identitari no és de caràcter ètnic, sinó que tothom hi és benvingut. Gent com el meu pare, que va venir amb disset anys d'Andalusia i que serà el primer d'anar a votar SÍ, així ho demostra. Gent com els seus veïns romanesos, que tenen una estelada al balcó, també. Simplement es tracta, per exemple, que la nostra llengua es troba en risc de desaparició, i que a més tota comunitat necessita dotar-se d'una llengua que garanteixi la cohesió social enmig de la diversitat dels seus habitants, i que el més natural en qualsevol lloc del món és que aquesta sigui la que ha estat històricament pròpia en el seu territori. Per això es protegeix el català a les escoles, i no per res més, sense que això impliqui marginar ni perjudicar les altres. Els intel·lectuals espanyols que ara tornen a queixar-se, com a gent culta que són, ho saben. Saben, com jo sé perquè sóc filòleg, que el bilingüisme ideal no existeix, i que si no hi ha una discriminació positiva cap a la llengua més feble socialment (només cal mirar l'oferta idiomàtica de canals televisius, de premsa o de cinema a Catalunya) aquesta tendirà a desaparèixer. Per tant, la conclusió és que com que ho saben, això és el que volen, ignorant que la pèrdua d'una llengua és la pèrdua irreparable d'una visió del món.

Ja ho sé. Hi ha un independentisme menys romàntic, més pràctic. El de la butxaca. Personalment, per dignitat, prefiriria no continuar formant part d'un estat que sempre m'ha maltractat encara que això em costés diners. Però és cert que no podem continuar veient com s'espolia la nostra riquesa sense contemplacions. I no ho és que això vulgui dir que som insolidaris: des de la Unió Europea continuarem ajudant els territoris que més ho necessitin, però d'una manera més sensata i que no vagi en detriment del nostre propi creixement.

Ara, que l'independentisme té una força imparable i que no se m'ha curat amb el temps, em tornen a dir feixista. Doncs no, senyor. Que ningú dubti que el feixista és sempre qui té la posició de força i impedeix la democràcia. Sisplau, divulga aquest article i opta pel SÍ.

**************************************

POR QUÉ LOS CATALANES NECESITAMOS UN ESTADO PROPIO

La Asamblea Nacional Catalana ha decidido que ha llegado el momento. Que hay que seguir reivindicando la posibilidad de celebrar la consulta sobre la independencia de Cataluña, pero que hay que empezar a trabajar decididamente para que el SÍ resulte vencedor. Por ese motivo, ha pedido a los catalanes que participen activamente en una campaña para convencer a los indecisos. De momento, desde mi humilde blog, este artículo será mi contribución.

Empezaré hablando de una anécdota personal. Cuando yo era adolescente, el independentismo era algo más bien residual, o como mucho una moda inofensiva entre los jóvenes que se curaba con la edad. Recuerdo que un día fui al instituto con una camiseta independentista y que alguien me dijo que era un fascista. Quedé muy sorprendido. ¿Fascista, yo? ¿Los fascistas no eran los que aún exhibían la bandera de la España de Franco? ¿Cómo podía ser fascista algo que simbolizaba prácticamente lo opuesto? Me dijeron que eran dos caras de la misma moneda, que los extremos se tocan, que exhibir cualquier bandera ya implicaba ser fascista, que lo necesario era ser ciudadanos del mundo.

Hombre, pues no. Es muy bonito ser ciudadano del mundo, pero tal como funciona el mundo primero hay que tener un estado detrás que te defienda. Pondré un ejemplo: el catalán es una lengua hablada por diez millones de habitantes, pero no puede ser oficial en el Parlamento Europeo porque no dispone de un estado. Por lo tanto, el argumento de que es absurdo querer poner una frontera cuando la Unión Europea las ha borrado es sencillamente falso. Explicad a alguno de los intelectuales españoles que en 2008 elaboraron un manifiesto en defensa del castellano como lengua común por razones prácticas que por la misma razón deben renunciar a él a favor del inglés, a ver qué le parece.

Por lo tanto, querer un estado no es un capricho anacrónico. Es una necesidad si queremos defender nuestra lengua, nuestra cultura y nuestra identidad. Y no es cierto que ello conlleve la marginación del resto de lenguas y de culturas que siempre han convivido pacíficamente y sin problemas en Cataluña. Nuestro sentimiento identitario no tiene un componente étnico, sino que todo el mundo es bienvenido en él. Gente como mi padre, que llegó con diecisiete años desde Andalucía y que será el primero en votar SÍ, así lo demuestra. Gente como sus vecions rumanos, que tienen una bandera Estelada en su balcón, también. Simplemente se trata, por ejemplo, de que nuestra lengua se halla en peligro de desaparición, y que además toda comunidad necesita dotarse de una lengua que garantice su cohesión social entre la diversidad de sus habitantes, y que lo más natural en cualquier lugar del mundo es que ésta sea la que ha sido históricamente propia de su territorio. Éste es el motivo por el que se protege el catalán en las escuelas, y no ningún otro, sin que esto conlleve perjudicar a las demás. Los intelectuales españoles que ahora vuelven a quejarse, como personas cultas que son, lo saben. Saben, como yo lo sé porque soy filólogo, que el bilingüismo ideal no existe, y que si no existe una discriminación positiva hacia la lengua más débil socialmente (sólo hay que ver la oferta idiomática de canales de televisión, prensa o cine en Cataluña), ésta tendirá a desaparecer. Por lo tanto, la conclusión es que, como lo saben, eso es lo que quieren, ignorando que la pérdida de una lengua es la pérdida irreparable de una visión del mundo.

Lo sé. Existe un independentismo menos romántico, más práctico. El del bolsillo. Personalmente, por dignidad, preferiría no seguir formando parte de un estado que siempre me ha tratado mal aunque la separación me costara dinero. Pero lo cierto es que no podemos seguir viendo como se expolia nuestra riqueza sin contemplaciones. Y no es verdad que eso signifique que seamos insolidarios: desde la Unión Europea seguiremos ayudando a los territorios que más lo necesiten, pero de forma más sensata y que no vaya en contra de nuestro propio crecimiento.

Ahora, que el independentismo tiene una fuerza imparable y que no se me ha curado con el tiempo, vuelven a llamarme fascista. Pues no señor. Que nadie dude de que el fascista es siempre quien desde una posición de fuerza quiere impedir la democracia. Por favor, divulga este artículo y opta por el SÍ.

******************************************

WHY CATALANS NEED OUR OWN STATE

Assemblea Nacional Catalana has decided that the moment has arrived now. We must continue requiring the possibility of doing the consultation about Catalonia's Independence, but we must start working on convincing people to vote YES. For this reason, Assemblea requires that Catalan people actively participate in convincing the undecided people to do that. This article will be my contribution to this demand.

I will start talking about a personal story. When I was a teen, independentism was a marginal matter or, let's say, it was a fashionable topic among young people that disappeared when they grew old. I remember a day going to the high school wearing an independence T-shirt and somebody told me I was a fascist. I was a really surprised. Fascists were not the people who still exhibit Franco's Sapanish Flag? How could I be a fascist when I was wearing something symbolysing the opposite side? I was told that they were the two sides of the same coin, that opposite sides join together, that showing any flag means to be a fascist, and that the important fact is to be citizens of the world.

I don't agree. It is nice to be a citizen of the world, but first, it is important to have a country that defends your rights. I will write an example: ten million inhabitants speak Catalan, but the language can't be official in front of the European Parliament because it does not have a state. Therefore, the idea that it is stupid to draw frontiers when the European Union has removed them, is completely false. Tell any of the Spanish intellectuals who in 2008 wrote an essay defending the Spanish language as a common one for practical reasons, to resign in favor of the English language. I am sure they will disagree.

Therefore, wanting a state is not an anachronistic caprice, but a need if we want to defend our language, culture and identity. And it is not true that this provokes the separation from the rest of the languages and cultures with which we have been living together in peace and without problems in Catalonia. Our feeling of identity has not an ethnic character, but anybody can get in. People like my father, who came from Andalucia when he was 17 and who will be the first one to vote YES, are an exemple. People like his Romanian neighbours, who have a Catalan Estelada Flag in their balcony, too. Simply, it deals with the fact that our language has a serious risk of disappearing and, moreover, our community needs a language to guarantee the social cohesion among the diversity of its inhabitants. Furthermore, the most natural in any part of the world is that this language must be the historically own language of the territory. For this reason, we protect Catalan in the school without this meaning a harm to the other languages. The Spanish intellectuals who are complaining again, as educated people, they know it. They know, as I know because I am a philologist, that the ideal bilinguism does not exist, and that if a positive discrimination does not exist in favor of the weakest language, this will disappear (you can just look at the idiomatic offer in TV, newspapers and cinema in Catalonia, and you will see it). Therefore, the conclusion I reach is that they know it and they want it. However, they ignore that a language loss is the irreparable loss of a world's vision.

I know; there is a less romantic independentism, a more practical one. The money independentism. Personally, and for my dignity, I would prefer not to continue belonging to a state who has been abusing of us although this would cost me money. It is true we can't continue being stolen. And this does not mean we are unsupportive: from the European Union we will continue helping the territories which need it more, but in a more sensible way and without affecting our own growth.

Now than independentism has an unstoppable force, and that it has not been forgotten by me during all this time, I am called fascist again. I don't agree. Don't doubt that the fascist is the one owning the force position and prevents democracy.

Please, disclose this article and vote YES.

TRADUCCIÓ A L'ANGLÈS: NEUS SUMALLA


Comentaris (8)24-07-2014 13:37:16

Pàgines: 12345624252627282933  <>