login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "El amanecer del planeta de los simios"

ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE CONTÉ INFORMACIONS RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT DE LA PEL·LÍCULA.

L'altre dia comentava, a propòsit d'"Ocho apellidos vascos", que les pel·lícules amb vocació comercial no sempre són necessàriament dolentes (tot i que aquella sí que ho era força). I així ho demostra aquesta extraordinària "El amanecer del planeta de los simios", que previsiblement serà una de les pel·lícules més vistes d'aquest estiu i que ens ofereix una lliçó de bon cinema. Amb els referents i les informacions prèvies de què disposava, m'hi he acostat aquesta tarda amb almenys tres expectatives, que s'han complert amb escreix.

Primer punt. La capacitat narrativa de connectar els diferents capítols de la història. En un primer moment em feia por anar a veure aquesta pel·lícula, perquè el bon regust que m'havia deixat l'entrega anterior, "El origen del planeta de los simios", era molt alt. Aquí, Matt Reeves, el nou responsable de la direcció, tenia un repte encara molt més difícil: escriure la seqüela de la preqüela. En altres paraules, si "El origen..." especulava magistralment sobre el germen del que el clàssic protagonitzat per Charlton Heston el 1968 ens narrava, Reeves tenia el repte de donar continuïtat a aquesta idea, de fer de pont definitiu entre l'origen i el que acabaria passant. El risc de no estar a l'alçada era molt alt, però Reeves l'evita magníficament fent una aposta clara per basar-se en la pel·lícula protagonitzada per James Franco més que no pas en el clàssic original. Així, malgrat fer-hi subtils referències, com les gàbies per a humans, el cert és que la pel·lícula no acaba d'enllaçar amb l'arribada dels astronautes, ni tan sols amb la ciutat de Nova York, i roman a San Francisco. I gairebé resulta d'agrair no explicar-ho tot i deixar que l'espectador intueixi la resta. L'única pega, és clar, és el risc que algú caigui en la temptació de continuar quan el cert és que el cercle ja es pot donar per perfectament tancat.

Segon punt. Si "El origen..." va basar el seu plantejament en els límits de la ciència, aquí Reeves decideix basar-se en una anàlisi del funcionament dels conflictes entre comunitats. Com apunta lúcidament el crític Àngel Quintana a El Punt Avui, "El amanecer..." reflexiona sobre el fet que els conflictes no esdevenen inevitables per les diferències irreconciliables entre els dos bàndols, sinó per les tensions internes que a cada bàndol sorgeixen entre els partidaris de la pau i els partidaris de la guerra. En el personatge de Koba, mà dreta del líder dels simis, podem detectar els tics d'organitzacions totalitàries que manipulen el seu poble per portar-lo al conflicte. (En aquest sentit, gairebé sembla que Reeves aprofiti que el líder simi fos batejat a la pel·lícula anterior com a Cèsar, amb la traïció de Koba amb el seu assassinat i la posterior manipulació de la comunitat.) Algunes de les frases que sorgeixen del conflicte interior entre Koba i Cèsar, líder dels simis, poden semblar idees simples, però són molt necessàries per entendre conflictes actuals tan sagnants com per exemple el del Pròxim Orient. Així, Koba acusa Cèsar d'estimar més els humans que els simis perquè els ajuda, quan en realitat Cèsar ho fa per viure en pau i estalviar patiments al seu poble (us sona la idea que qui busca acords amb l'adversari és un mal compatriota?) I quan, a l'enfrontament final, Koba torna a acusar-lo del mateix, Cèsar li retreu que ell ha matat simis i que no és cert que lluiti per ells sinó que ho fa només per ell mateix (cosa que fan, que ningú ho dubti, les organitzacions terroristes, del bàndol que siguin). Cèsar aprèn amb la traïció de Koba que els dolents no sempre són els de l'altre bàndol. I es podria afegir en aquesta tesi de Reeves la importància del desconeixement de l'altre, fet que provoca por i permet la manipulació de les masses en favor de la guerra.

Tercer punt. Per mitjà d'aquesta reflexió sociopolítica, la pel·lícula també explora les grandeses i misèries que ens fan humans. Els simis han aconseguit, després d'obtenir el coneixement dels humans, construir una llar acollidora i fer-se millors. Però aquesta moneda té el seu revers, perquè ja se sap que la ment humana és capaç del millor i del pitjor. Cèsar, dels humans, ha après a estimar. Koba, en canvi, només a odiar. Aquesta dicotomia apareix molt ben expressada en un canvi de seqüència: just després que un humà i un simi estableixin amistat per mitjà de la lectura compartida d'un llibre, apareix una escena en què uns humans fan pràctiques de tir. Cèsar aprendrà també que els simis no són millors que els humans, perquè en comparteixen les coses que tenen de bo i les que tenen de dolent. I atenció, perquè la pel·lícula no es conforma amb un missatge pacifista fàcil i complaent. Durant el metratge, queda clar que les armes són el mal, però Cèsar es penedeix d'haver perdonat la vida a Koba i no en desaprofita la segona oportunitat. Cèsar, doncs, amb la seva decisió de llançar Koba al buit al final de la pel·lícula, arriba a la conclusió que no tota vida és respectable i valuosa, i això és un missatge incòmode (i justificador de la pena de mort?). En qualsevol cas, el paper que ens toca jugar no sempre és el que hauríem desitjat, i així ho il·lustra un magnífic primer pla final en què Cèsar, convertit definitivament en un heroi de tragèdia grega, assumeix el seu destí, que no és altre que el d'haver de liderar la seva comunitat en una guerra en la qual no ha cregut mai. Pot haver-hi quelcom més dolorós?

En definitiva, la pel·lícula és gairebé perfecta perquè combina amb mestria acció i reflexió, i això la fa especialment necessària perquè és bo que el seu missatge arribi a tot tipus de públic. És clar que una pregunta queda a l'aire: l'hauran entès la quarantena de nanos d'un casal (símbol del futur, paraula clau per a Cèsar) amb qui m'ha tocat compartir sessió? Hi ha, doncs, esperança?

Comentaris (3)23-07-2014 20:28:29

Cinema: "La cueva" i "Borgman"

Aquests dies he anat a veure dues pel·lícules que s'han exhibit recentment al festival de Sitges. En primer lloc, "La cueva", que ha vist modificat el metratge respecte de l'original que s'hi va presentar. L'endemà, "Borgman", la guanyadora de l'última edició. Totes dues m'han semblat originals, però també hi he vist força referències. Repassem-les.

"La cueva" parteix com la clàssica pel·lícula de terror en què un grup de joves comencen divertint-se i s'acaben posant en una situació desesperada i sense sortida (i mai més ben dit). En aquest sentit, el plantejament recorda "Open water" (el problema greu es produeix de la manera més absurda i evitable), tot i que l'ús narratiu de la càmera en mà ens remet inevitablement a "Rec" (si bé sense qüestions paranormals ni efectismes, val a dir-ho). De tota manera, em fa l'efecte que on més s'emmiralla el desenvolupament de la trama és en la fundacional "El proyecto de la bruja de Blair", ja que el gran problema apareix amb la desorientació dels protagonistes, incapaços de trobar el camí que els lliuri del malson, i també hi ha qui tot ho grava mentre la desesperació augmenta. Tot i així, "La cueva" supera clarament el seu referent, ja que aconsegueix transmetre angoixa sense truculències ni artificis. I és cert que al començament, mentre encara es diverteixen aliens a la tortura que els espera, ja no et faria res que es morissin tots els personatges de tan ximples que els trobes. Però segurament el guió ja aprofita aquests moments aparentment anodins per mostrar les tensions que ja hi ha latents en el grup. Només una persona, Celia, sembla mínimament normal. Per això el final té un efecte tan brutal: quan ella és qui agafa la càmera, comença el terror de veritat, perquè és quan comencem a sentir empatia. L'ús de la càmera subjectiva esdevé menys frívol i més eficaç que mai, i això fa que encara tingui més mèrit que el director al final sàpiga renunciar-hi en el moment precís. Una obra interessant, que s'hi torna més com més avança.

I "Borgman"... Ai, "Borgman"! Què punyetes és Borgman? Cadascú hi veurà el que voldrà, és clar. Però, personalment, darrere d'aquest ésser diabòlic que pertorba de manera soterrada (també mai més ben dit) el son d'una mestressa de casa suposadament perfecta i amb pretensions d'artista hi veig una mala consciència burgesa que, barrejada amb el tedi, farà sortir freudianament a la superfície totes les immoralitats imaginables: el desig d'infidelitat, l'assassinat, possibles tendències autolesives o suïcides... i el que faci falta. Molts hi han vist el Haneke de "Funny games", però jo més aviat hi veig l'estudi de la culpa de "Caché", cosa que em permet relacionar-la també amb el David Lynch de la inoblidable "Carretera perdida". Al final, el jardí ideal esdevé un solar. I és que ja ens ho advertia el mateix Lynch a "Terciopelo azul": sota les capes de la gespa ben segada de les urbanitzacions s'hi amaguen els pitjors malsons. "Borgman" demana deixar-se portar, i potser no ens hauríem d'enfadar mai quan no acabem de trobar tot el sentit d'una pel·lícula: al capdavall, la vida també resulta força incomprensible, i no per això deixem d'intentar gaudir-la tant com podem.

PD: La vostra absència compleix aquests dies tretze anys. Trobo a faltar tot el que encara podria haver après de vosaltres.

Comentaris (8)17-07-2014 15:23:30

El triomf d'un model

Ahir em vaig llevar amb unes ganes enormes de veure la final del mundial, amb el cor encara dividit entre la fidelitat a Messi i l'admiració per l'estil de la selecció alemanya. A mesura que avançava el matí, però, la balança es va anar inclinant per les simpaties cap a la selecció argentina. Al capdavall, no sé per què, sempre he anat a favor de l'Argentina en els mundials i a favor d'Holanda en les eurocopes. Si més no, fins que la selecció del meu país pugui competir...

A més, després de veure la semifinal i sobretot la final, haig de matisar algunes de les afirmacions que vaig escriure en l'article mundialista anterior. No cal dir que ara l'Argentina ja no em sembla un equip mediocre, ni tan dependent de Messi, ni tan mal treballat. A banda de la feina espectacular de Mascherano, cal reconèixer que l'Argentina ha anat clarament de menys a més en aquest mundial, i que al final s'ha mostrat com un bloc temible i difícil de superar. I la clau han estat les múltiples variants tàctiques que ha anat introduint el seu entrenador. En la primera fase l'Argentina es va mostrar com una suma d'individualitats sense cap ni peus, absolutament partida en dos: cinc defensaven i la resta atacaven. De mica en mica, però, Sabella se'n va adonar i va anar canviant el dibuix. Primer, va deixar de defensar amb cinc homes per fer-ho amb quatre, i més endavant va sacrificar un davanter per introduir un migcampista més. D'aquesta manera, va anar poblant el mig del camp i va fer que l'equip fos molt més compacte. I fins i tot ahir, a la segona part, va sorprendre Alemanya endarrerint lleugerament Messi perquè pogués entrar més en joc i fes assistències als dos davanters (una opció a valorar al Barça, amb Neymar i Suárez en punta), fet que va permetre veure els millors minuts de l'Argentina, que va desconnectar Alemanya de la millor manera possible: prenent-li la pilota. Va ser quan la meva empatia amb l'Argentina va ser més accentuada.

I és que hi ha moltes maneres de jugar a futbol, tot i que a mi em continua seduint la del joc combinatiu. Per això, tot i que ahir l'Argentina va ser millor amb les seves armes que Alemanya amb les seves, i malgrat la tristesa de veure patir Mascherano i Messi (a qui caldrà fer recuperar el somriure i l'alegria de jugar, que no ha tingut en tota la temporada), em va quedar el regust positiu del triomf d'un model, l'alemany, que demostra que el joc que ha fet gran el Barça els últims anys no està ni de bon tros caducat. Alemanya és la justa vencedora del campionat perquè, malgrat ser inferior en la final, ha estat l'equip que ha tingut un itinerari més difícil, ha jugat millor i ha fet gaudir més els aficionats d'aquest esport meravellós anomenat futbol.

Comentaris (5)14-07-2014 12:29:50

Cinema: "The kings of summer"

Fa un parell d'anys vaig anar a veure una pel·lícula anomenada "Els nens salvatges". No estava malament, i tenia coses interessants, però hi havia una qüestió que em va saber una mica de greu: pràcticament tots els personatges adults (potser excepte l'interpretat per Aina Clotet) eren una mena d'ogres incapaços de comprendre els adolescents. D'acord, és cert, sovint no sabem entendre'ls i potser els tractem injustament, però la pel·lícula semblava no tenir en compte que l'obligació dels adults també és posar-los límits i canalitzar la seva legítima rebel·lia.

És per això que, malgrat un sentit de l'humor gairebé surrealista que em va entrar des del primer moment, quan ahir començava a mirar "The kings of summer" vaig tornar a pensar que anàvem malament, ja que els personatges adults eren una caricatura grotesca. Però de seguida em vaig adonar que hi havia un fet que feia que em reconciliés fàcilment amb la pel·lícula i la pogués gaudir: els adolescents es rebel·laven, sí, però (a diferència del que passava majoritàriament a "Els nens salvatges") no destruïen, sinó que construïen. Això els feia definitivament simpàtics. I, a més, el desenvolupament de la trama fa que els adolescents entenguin que els adults fan el que poden, i que la vida és molt complicada. La vida adulta és més lliure però també més difícil. La llibertat és banyar-se en un riu, però també esbudellar un conill si vols menjar.

En definitiva, una altra pel·lícula sobre el pas de l'adolescència a la vida adulta, però aquesta de gamma alta. I també (com passava en altres grans pel·lícules iniciàtiques com ara "Valor de ley" i "Mud") rematada per la perillosa presència d'una serp. Casualitat? Potser no. Al capdavall, el mite d'Adam i Eva ens explica que vam perdre el paradís perquè en mossegar la fruita prohibida vam descobrir com funcionava el món. Exactament el que passa quan deixem enrere qualsevol rastre de la nostra infantesa.

Comentaris (3)11-07-2014 16:06:54

Cinema: "Open windows"

Si hi ha una cosa que cal agrair a Nacho Vigalondo és que és un cineasta que arrisca. Li encanta obrir camins poc explorats, o capgirar-los, o donar-los un nou sentit, o buscar noves formes d'expressió. I això fa que cada obra seva sigui rebuda, almenys per mi, com una oportunitat d'una alenada d'aire fresc. És clar que aquesta manera de fer té els seus perills, i en la majoria de curtmetratges i llargmetratges que ha fet fa equilibris entre allò brillant i allò ridícul, i no sempre guanya el primer. Però què coi: m'agrada veure una persona que creu en el seu talent i que no té por.

Dit això, haig de dir que la seva última pel·lícula, "Open windows", més aviat m'ha decebut. Hi vaig accedir atret per un punt de partida molt interessant: el plantejament d'un thriller d'acció en temps real i que l'espectador ha de seguir per mitjà de les múltiples finestres que es van obrint al portàtil del protagonista. I cal dir que la introducció funciona, i molt. Juga bé amb les diferents finestres i gairebé t'hipnotitza, et fa entrar bé en el joc. El referent de "La finestra indiscreta" de Hitchcock es fa inevitable, i penses que és brillant que el reformuli a partir de les finestres predominants en la nostra vida actual, que no són altres que les que ens ofereix la tecnologia. Fa molts anys, el crític Àlex Gorina deia al seu programa de ràdio homònim que el clàssic protagonitzat per James Stewart era segurament la millor pel·lícula de la història, perquè explorava i explotava el vouyerisme inherent en qualsevol espectador de cinema. I així et trobes tu al començament d'"Open Windows": observant algú que observa, en un suggeridor joc de nines russes.

Malauradament, però, aviat aquest plantejament es desinfla, per la senzilla raó que el director i guionista deixa de creure-hi i comença a embolicar la trama de manera absolutament innecessària (i gairebé gosaria dir que absurda) fins a convertir-la en una convencional pel·lícula d'acció més, que és justament el que em sembla imperdonable en algú del seu talent i la seva imaginació. Fins i tot acaba renunciant a la fascinació que produïa l'atípic pla seqüència en què semblava basar-se la pel·lícula, ja que els canvis de finestra acaben essent tan sobtats que semblen simples canvis d'escena. Una llàstima, perquè l'autor de l'estimulant "Los cronocrímenes" s'acaba perdent en la seva pròpia truculència (cosa que mai hauria passat a Alfred Hitchcock) i sembla confirmar un dels mals dels cineastes espanyols actuals, com ara Rodrigo Cortés: fan pitjors pel·lícules quan tenen més mitjans. He començat dient que m'agrada Nacho Vigalondo pel que té d'atrevit, però (i escric això potser influït per la imatge que projecta el personatge que ell mateix interpreta al principi del film) em fa por que acabi perdut en la seva pròpia autocomplaença.

Tot plegat, sigui com sigui, no treu que sigui lloable l'intent de Vigalondo de reformular formalment el cinema per acostar-lo a la nostra mirada actual, tan digitalitzada (i dispersa). I que si aquest producte l'hagués signat, per exemple, Christopher Nolan, tothom li hauria rigut la gràcia i l'hauria considerat un visionari. No esmento el nom de Nolan per casualitat: a "Open Windows" li passa una mica el mateix que a "Origen", que obre tantes capes que al final es fa un embolic a l'hora de tancar-les. Vaja, que és com quan obrim tantes finestres a l'ordinador que al final parem bojos, no sabem ni com hem anat a parar a determinades pàgines i perdem completament el fil del que estàvem fent i del motiu que ens havia fet connectar-nos.

Comentaris (1)10-07-2014 12:27:11

A propòsit del Brasil 1 - Alemanya 7

La meva intenció era esperar que s'acabés el mundial per fer-ne una valoració, sobretot en clau blaugrana, però el que va passar ahir va ser tan bèstia que no em puc estar d'avançar-m'hi. I la primera reflexió que em ve al cap és la següent: tothom té clar que estem davant d'un partit històric, que es recordarà per sempre més, i que mai s'havia vist una humiliació així encaixada a casa per part de cap equip gran. Doncs doble contradicció: que ja ningú recorda el 2-6 del Barça al Bernabéu? Per tant, ni la memòria d'aquestes gestes sembla ser tan llarga ni és la primera vegada que passa.

Però no ens fixem en el passat i mirem cap al futur. Puc prometre i prometo que al llarg d'aquest mundial, i abans de l'exhibició d'ahir, he pensat seriosament en Alemanya com el model futbolístic a seguir. D'entrada, trobo molt agut el comentari que he sentit avui a Catalunya Ràdio, segons el qual Guardiola podria convertir-se en el primer entrenador que guanya dos mundials sense ser seleccionador, interpreto que en el sentit que ha fet que s'imposi el seu estil a les seleccions dels estats on han jugat els seus equips i això les ha fet guanyadores. Està molt ben vist, però jo no restaria mèrits a Joachim Löw, esplèndid seleccionador alemany, perquè crec que el que ell ha plantejat (amb èxit, independentment del que passi a la final) és una evolució del model. Gust per la possessió i el joc ras i al primer toc, sí, però més vertical i físic. Curiosament, va ser el Bayern alemany qui es va encarregar d'advertir en la tristament famosa eliminatòria del 0-7 que el futbol posicional clàssic del Barça era vulnerable si no anava acompanyat d'actitud i intensitat, cosa que irònicament va confirmar el Brasil esborrant del camp Espanya en la final de la copa Confederacions de l'any passat. En aquest mundial s'ha confirmat, per mitjà de la selecció espanyola, el que s'havia vist durant tota la temporada: el futbol deliciós del millor equip de la història ha caducat perquè els seus jugadors es troben en ple declivi. Però no s'ha de canviar el model. Simplement cal evolucionar-lo. El fracàs del Brasil farà enrojolar els que cantaven les virtuts de la pilotada llarga i se'n reien de la creació de joc al mig del camp. Alemanya (repeteixo: independentment del que passi a la final) ha mostrat el camí d'un futbol directe però de toc, ofensiu i deliciós. Luis Enrique fa pinta de voler anar per aquí. Que així sigui.

I tant se val que faci la valoració final en clau blaugrana individual, perquè un parell de resultats ja no poden fer canviar res. Iniesta i companyia s'han d'espavilar, i evolucionar tal com ha quedat dit. Messi ja es pot considerar, passi el que passi, el millor d'entre els millors, ja que sense estar al seu millor nivell ha portat lluny ell solet (si es vol, amb Di María) una selecció argentina més aviat mediocre i mal treballada. Neymar ha d'estar molt content del seu mundial, molt bo i seriós, ja que a més s'ha estalviat la vergonya d'aparèixer en l'alineació del dia més trist de la història de la seva selecció. Alexis es mereixia fer un bon mundial, perquè aquest ho dona tot porti la samarreta que porti i amb el Barça no es va guardar res. I Luis Suárez... A mi d'entrada em fa arrufar el nas que vingui un paio així, però si és capaç de canalitzar el seu caràcter ens podria sortir una mena de Stòitxkov que no ens aniria malament i que crec que és el que busca Luis Enrique.

Ah! I ens queden Bravo (garantia per a la porteria) i Rakitic, que malgrat la pobra actuació de la seva selecció ha mostrat el seu perfil de migcampista, que (combinat amb el de Rafinha) ens pot confirmar que potser sí que intentarem jugar a la manera alemanya. A veure, a veure...

Comentaris (9)09-07-2014 12:42:41

Cinema: "Ocho apellidos vascos" i "El sueño de Ellis"

Ja està. Finalment he vist la pel·lícula més vista i més comentada de l'any, "Ocho apellidos vascos". Que vagi per endavant que no suporto aquella actitud pedant consistent a menysprear tot allò que agrada al gran públic. Simplement, hi ha coses que m'agraden i coses que no, com a tothom; i no les consideraré ni millors ni pitjors pel fet que agradin a la majoria o a una minoria. Dit això, haig de dir que "Ocho apellidos vascos" ni m'ha entusiasmat ni m'ha decebut, sinó que s'ha limitat a ser el que m'esperava. La pel·lícula m'ha fet riure, en alguns moments de gust. Ara bé: la considero una bona pel·lícula? Doncs més aviat no, principalment perquè els pilars fonamentals de tota pel·lícula mínimament consistent (el muntatge, la factura audiovisual, en definitiva la posada en escena) o bé fallen o bé directament es noten fets amb una certa desgana. Diuen que al darrere hi ha els responsables de l'èxit de la televisió basca "Vaya semanita", i això ho explicaria tot: la genialitat dels seus gags és impecable en el format televisiu, però grinyola un pèl quan cal estirar-los per fer-ne un llargmetratge. Tot i així, la pel·lícula és definitivament simpàtica i en realitat gens ofensiva, ja que juga amb els tòpics per desmuntar-los (i no pas per reforçar-los, com a potser algú amb poc sentit de l'humor li hagi pogut semblar). Per això, si és cert això que diuen que se'n prepara una versió amb catalans, jo no hi tinc cap problema, tot i que sí que preferiria que no l'anomenessin "Ocho apellidos catalanes", ja que el nostre sentiment identitari no té res a veure amb els cognoms, tal i com demostra qui això signa.

També he vist "El sueño de Ellis", molt recomanable. Es podria dir que és tot un melodrama clàssic, elaborat a partir de l'enèsima demostració de la fal·làcia que envolta el somni americà. El director James Gray construeix una pel·lícula molt sòlida, que potser arribaria a ser brillant si no s'agradés tant a si mateixa, amb uns actors extraordinaris i un ritme narratiu impecable. La pel·lícula, que apuja molt el llistó des de l'escena del confessionari fins al final, acaba amb un pla final deliciós, bellíssim i tristíssim. I, durant el viatge, James Gray ("La noche es nuestra", "Two lovers") ens ha obsequiat amb una altra dosi dels temes que sempre ha demostrat que l'inquieten: la culpa, la redempció i (la qüestió segurament més humana i universal de totes) les dificultats de les persones per acceptar-se a si mateixes. I és que poques coses a la vida són tan difícils com això últim.

Comentaris (5)03-07-2014 22:32:28

Cinema: "Los caballeros las prefieren rubias"; i lectura: "L'amant"

Tornem-hi amb Marilyn Monroe. La veritat és que, tot i que el talent de la malaguanyada actriu era indiscutible, no es pot negar que en la majoria de les pel·lícules en què intervenia (potser excepte les de Billy Wilder) la seva simple aparició envoltava el producte d'una certa frivolitat. Per això és tan sana i tan divertida la paròdia que fa Jane Russell del seu personatge a "Los caballeros las prefieren rubias". Segurament, la intenció era simplement parodiar el personatge i no l'actriu, que tot just llavors començava a fer els seus primers protagonistes, però vist amb la perspectiva actual és inevitable veure-ho així, ja que Monroe va acabar d'alguna manera essent esclava de la imatge que projectava en aquest film: noia atractiva però ximpleta, sense ser-ho en realitat. Per la resta, com totes les comèdies de Howard Hawks, la pel·lícula es mira amb plaer i amb fascinació per l'agilitat dels diàlegs i les situacions.

D'altra banda, aprofitant que és l'any de la commemoració del centenari del naixement de Marguerite Duras, rellegeixo la que potser és la seva obra més coneguda: "L'amant." Potser influït pel record de la versió cinematogràfica de Jean-Jacques Annaud, que diria que s'hi centrava de ple, o pel mateix títol, recordava l'obra com a més eròtica i passional del que en realitat és. Perquè "L'amant" és en realitat més aviat racional, amb una pulsió constant entre l'eros i el thànatos, l'amor i la mort. No es pot discutir que, malgrat ser profundament autobiogràfica (o precisament per això), la novel·la és literatura en majúscules. Cal no confondre literatura amb ficció: el text és decididament literari perquè arrisca constantment, amb unes giragonses en la veu narrativa i en el temps verbal que acaben fins i tot per marejar (tot i que això potser és culpa de la traducció i l'edició pèssimes que per desgràcia en posseeixo). En qualsevol cas, la novel·la, tot i alguns passatges indubtablement brillants, no m'ha fascinat com recordava que ho havia fet, o sigui que definitivament potser el bon regust em venia de la pel·lícula. Sigui com sigui, el millor són sens dubte les descripcions de les trobades amoroses, on subtilment Duras aconsegueix transportar-te amb mestria. Això, i la reflexió gairebé inconscient però punyent sobre el pas del temps que provoca.

Comentaris (3)25-06-2014 23:05:57

Cinema: "Transcendence"

El punt de partida de "Transcendence" és sens dubte interessant, i gira al voltant d'un dels temes potser més explorats darrerament per la ciència-ficció: la intel·ligència artificial. La primera part de la pel·lícula, sense ser res de l'altre món, es deixa mirar, i les comparacions amb "Her" es fan inevitables: què defineix la nostra identitat? Què és allò que ens singularitza? En què consisteix allò que anomenem consciència? Però aviat queda clar que l'aposta de "Transcendence" és una altra, i que es basa en l'espectacle per l'espectacle.

No hauria tingut res en contra que la pel·lícula combinés acció i reflexió. Així ho va fer de manera magistral la nissaga "Terminator", que de propina ens va deixar una actualització brillant dels preceptes de la tragèdia grega clàssica. Però aquí el pretès embolcall reflexiu queda en un autèntic foc d'encenalls, i la funció només se salva gràcies al carisma de Johnny Depp i el bon fer de Rebecca Hall, mentre Morgan Freeman continua acomodat en el seu rol d'etern secundari de prestigi. De mica en mica, la trama deriva en un deliri panteista i pseudoecologista en què les poques idees interessants (que els terroristes siguin els reaccionaris, que el desig megalòman de salvar el món acabi essent nociu i contraproduent) queden diluïdes al servei d'un desenllaç excèntric que no hi ha per on agafar.

En fi, que hauré de continuar esperant la pel·lícula definitiva que reflexioni sobre les bondats i les maldats de la tecnologia (l'última que ho va fer seriosament va ser "Gattaca"?), perquè a aquesta pel·lícula li ha passat el mateix que al seu protagonista: de tant voler transcendir, ha acabat passant-se de frenada i estavellant-se.

Comentaris (3)23-06-2014 17:18:39

"Fin de ciclo"

S'agafa una copa apropiada per a l'ocasió, i s'omple de glaçons. A continuació s'hi aboca un raig generós d'una bona ginebra, acompanyat d'una llauna de llimonada. S'assaboreix amb calma i, malgrat que no té el gust de la victòria pròpia, es gaudeix plenament en honor de la derrota aliena.

Comentaris (3)19-06-2014 00:53:57

Cinema: "Las dos caras de enero"; i lectura: "Al meu cap una llosa"

Com a professor circumstancial de llatí que em toca ser, intento transmetre als alumnes el valor de la mitologia clàssica per entendre'ns millor a nosaltres mateixos. Es podria dir que "Las dos caras de enero" juga aquesta carta, la de l'embolcall mitològic per explicar les misèries humanes, amanit amb els preceptes elementals de la tragèdia grega. La pel·lícula té un to clàssic, amb una posada en escena preciosista, i funciona sobretot gràcies a uns actors excepcionals: Viggo Mortensen i Kirsten Dunst per descomptat, però també Oscar Isaac, ara reconegut per la seva gran actuació a "A propósito de Llewyn Davis", però la força expressiva del qual ja em va captivar a "Ágora". Tot i així, mai arrisca, i es podria dir que sempre que podria enlairar-se li acaba faltant la pela per fer el duro. Al final el que més queda és el conflicte generacional que encarnen els personatges de Mortensen i Isaac, amb un cert punt edípic personificat en el desig que ambdós senten per Kirsten Dunst, i en què es llegeix l'eterna decepció que cada generació provoca en els seus descendents però també la inevitable reconciliació. Pel·lícula correcta, en definitiva, però que em temo que passarà sense pena ni glòria pel meu record.

També juga, en certa manera, la carta mitològica la meva última lectura, "Al meu cap una llosa" (Olga Xirinacs, 1984), però d'una manera diferent: ho fa a partir d'un mite de la literatura, Virginia Woolf, i l'especulació sobre el que va poder envoltar el seu suïcidi. La veritat és que només d'encetar-lo et trobes amb un llibre sorprenent, poc habitual en les lletres catalanes. Perquè és poc habitual que la narrativa catalana s'ocupi de personatges i temes estrangers, i també perquè pràcticament cada frase és una troballa literària, la qual cosa fins i tot a vegades paradoxalment en dificulta la lectura. A partir d'una trama que em recorda lleugerament el món de "Pedro Páramo", de Juan Rulfo, en el sentit que els morts es barregen en el món dels vius, Xirinacs construeix una història petita en què el que millor reflecteix són dues coses, totes dues al voltant d'una guerra terrible com va ser la Segona Guerra Mundial: d'una banda, el contrast entre la fredor de les xifres de baixes i la història personal que s'esquerda i es trenca en mil bocins en cadascuna d'elles. D'altra banda, i sobretot, la por. La por dels anglesos a ser envaïts. La por de les bombes. La por de no tenir futur. I, així mateix, la veu narrativa, que juga a portar fins al límit l'omnisciència, omple de sentit el concepte de literatura femenina (que no pas feminista). Des de Rodoreda que no tenia aquesta sensació tan clara. Val a dir, però, que és una lectura que no sempre es fa amb plaer, que m'hi he ennuegat en alguns moments, però sigui com sigui d'una qualitat evident i poc discutible.

Comentaris (3)16-06-2014 22:47:24

Cinema: "Madre e hijo" i "Niágara"

Definitivament, em declaro fan de l'actual cinema romanès. Cap altra filmografia té en aquests moments, em sembla, la força i la sobrietat que té aquesta, ni la seva capacitat de radiografiar amb la precisió d'un bisturí la societat actual. Societat romanesa, sí, però els defectes i les corrupcions de la qual es poden fer extensives arreu. Així, si Cristian Mungiu em va deixar totalment bocabadat amb les sensacionals "Cuatro meses, tres semanas y dos días" i "Más allá de las colinas", ara apareix aquesta excel·lent "Madre e hijo", dirigida per Calin Peter Netzer i extraordinàriament protagonitzada per Luminita Gheorghiu, que m'ha tornat a deixar clavat a la butaca. Hi ha dues tensions fonamentals a la pel·lícula: la social i la maternofilial. I l'espectador hi transita amb un desassossec absolut, a la qual cosa ajuden una nerviosa càmera en mà que acaba no sent gens gratuïta i, sobretot, el domini del temps de les llarguíssimes seqüències d'uns diàlegs en què la tensió és més que latent, malgrat que la sang mai arriba del tot al riu perquè sovint són monòlegs entre sords que no s'escolten més que no pas converses. És una manera de fer cinema molt arriscada, ja que el plantejament d'aquestes escenes no és gens senzill, i la línia que separa allò sublim d'allò ridícul pot ser molt fina. Però tot en aquesta pel·lícula és creïble, sobretot gràcies al bon fer dels actors i al magnífic guió. I tot, amb una aparent austeritat formal, però amb una utilització brillant del so natural de les escenes. La pel·lícula no fa cap mena de concessió a l'espectador, i a més dificulta moltíssim l'empatia amb uns personatges d'actitud més que discutible. Però es mira amb plaer, amb admiració per una història magníficament explicada i una realització que sempre sap el lloc precís on situar la càmera. L'espectador haurà de treure les seves pròpies conclusions, però queda clar que els rics sempre passaran per sobre dels pobres i que la sobreprotecció dels pares sempre fa un mal favor als fills i a ells mateixos. Atenció, en aquest sentit, a la metàfora qui sap si voluntària del seguro de la porta del cotxe (em sap greu, però no sé com expressar-ho en català perquè s'entengui), just en un final en què tot és superb: des de l'audàcia de mostrar una escena clau a través d'un retrovisor fins a la seqüència just anterior que posa cara a cara les dues mares, en què la protagonista les diu de l'alçada d'un campanar però al capdavall també mostra el dol per la pèrdua d'un fill a qui acaba de perdre, qui sap si per sempre. Extraordinària.

I completem el cap de setmana amb el visionat de "Niágara", un clàssic dels de tota la vida que proporciona el plaer de les pel·lícules d'abans, històries sòlides i ben explicades. Potser la intriga (basada en el tema del fals mort i que aprofita molt bé la grandesa dels espais naturals) és poc complexa i fins i tot una mica previsible, però té molta força gràcies sobretot al carisma i l'atractiu de les dues actrius protagonistes. Això sí: queda el dubte d'imaginar quina truculència hauria estat capaç de muntar Hitchcock amb un material com aquest.

Comentaris (10)09-06-2014 23:00:27

Cinema: "Cashback"

Els cinèfils del claustre de professors de l'institut on treballo continuem fent conxorxa i recomanant-nos pel·lícules. Aquesta setmana tocava mirar "Cashback". Així que ahir m'hi poso, la miro, passo una bona estona però em pregunto si n'hi ha per tant. La sensació que tinc és que no. Com que sé que prové d'un curtmetratge original, decideixo mirar-lo. M'agrada molt més. Té més sentit, i la metàfora del temps congelat s'entén molt millor. Escric un correu al company que me l'ha recomanat, i li dic que no m'ha entusiasmat però que té coses bones. L'endemà, és a dir avui, li dic que la pel·lícula ha reposat bé durant la nit dins el meu cap i que cada cop la veig amb més simpatia. Ell se n'alegra, i em diu que ja entén que algunes coses no m'hagin agradat, perquè és una mica nyonya. Però en realitat no és això el que em disgustava, sinó més aviat que la majoria de metratge em semblava una poca-soltada (què hi pinta, el partit de futbol?). És clar que just abans he tingut una conversa amb un altre company, que m'ha fet adonar que tots plegats ens podem reconèixer en el comportament excèntric dels personatges. Tothom fa tantes ximpleries com pot per suportar la seva rutina diària. Els alumnes, per descomptat. Però també, per què negar-ho, nosaltres. És cert. I se'n diu supervivència.

Ja ho sé: no s'entén res. El millor és mirar la pel·lícula, i gaudir sobretot de la idea principal inspirada pel curtmetratge: l'apologia de les formes femenines. Quan un dels meus còmplices cinèfils va fer servir aquesta expressió per recomanar-me la pel·lícula, em va fer gràcia, perquè em semblava que era una manera molt fina de dir que hi hauria moltes tetes. I sí, n'hi ha moltes. Però té raó: és una apologia de les formes femenines. No hi ha expressió més sensata per definir-ho.

Comentaris (3)05-06-2014 18:15:27

Cinema: "Una vida en tres días" i "Bus stop"

Sovint hi ha gent que critica cineastes com ara Ken Loach per fer un cinema massa de tesi, pamfletari, massa marcadament d'esquerres. De la mateixa manera, es qüestiona l'enfocament massa programàtic de cineastes com ara Tim Robbins ("Pena de muerte"), ja que es considera un cinema excessivament ideologitzat, en aquest cas seguidor de les consignes demòcrates. Però, és que no existeix un cinema també clarament conservador? No són programàtiques les pel·lícules que ens mostren l'enganyós somni americà o l'"american way of life"? És clar, aparentment són pel·lícules que, molt hàbilment, no presenten una qüestió política concreta; però ja se sap que tot és política, i també és ideologia mostrar de manera idealitzada un determinat enfocament de les relacions humanes i socials. Un exemple claríssim d'això és "Una vida en tres días", en la qual Jason Reitman torna a mostrar-se com un cineasta molt irregular, que sembla funcionar millor quan treballa amb materials aliens i que aquí signa un dels seus pitjors treballs. El cert conservadorisme que ja respirava "Juno" quedava feliçment entelat pel vitalisme que la guionista Diablo Cody va saber donar a la seva protagonista, però aquí ja no hi ha mitges tintes: per mitjà d'una història que no pot ser més inversemblant, Reitman ens ensenya un plantejament que, per molt que la pel·lícula estigui ambientada al 1987, hauria de fer vergonya que encara es mostrés al segle XXI: hi queda clar que tota llar necessita la figura d'un home (que, com el de l'anunci de Catalana Occidente, ho arregla tot, tot i tot), especialment si hi ha un nen pel mig, que necessita urgentment una figura paterna per ser tot un home i deixar de ser un marginat. Mare de Déu senyor! Es pot ser més ranci? I, en fi, el pitjor de tot és que el problema de la pel·lícula no és només de tesi; al capdavall hi haurà qui estarà d'acord amb aquests valors (hi ha gent que vota el partit republicà nord-americà o el PP, ves què hi farem). No: el pitjor és que, a sobre, la pel·lícula (de la qual només es podria salvar relativament la manera com suggereix, no sempre subtil, els conflictes interns provocats per l'aparició del desig en els personatges) té una estètica i un mecanisme narratiu de telefilm barat de sobretaula que no se l'acaba, impropi d'actors de la categoria de Josh Brolin i sobretot Kate Winslet, que encara m'estic preguntant com es va deixar entabanar d'aquesta manera.

Vaja, que després d'un missatge tan caspós com el d'aquesta pel·lícula, hom gairebé té la sensació que el salvatge tarannà del "cowboy" protagonista de l'altra pel·lícula vista aquest cap de setmana, "Bus stop", que tracta les dones com a poltres que cal domar, és gairebé fins i tot més modern i menys masclista. Al capdavall, es tracta d'una pel·lícula molt més antiga, el personatge mostra al final una certa redempció en el seu comportament i, a més, ja estem fatalment acostumats que en moltes pel·lícules la classe indiscutible de Marilyn Monroe (per mi estranyament poc agraciada en aquest film) es vegi limitada a l'aparició com a simple objecte de desig. La pel·lícula, a més, és una comèdia, i diversos personatges defensen la dignitat de la protagonista. Res a veure amb el lamentable rol que es reserva a la protagonista d'"Una vida en tres días". "Bus stop" és una pel·lícula menor de Monroe, però almenys no t'ofèn la intel·ligència com fan altres pel·lícules que van de modernes.

Comentaris (5)03-06-2014 00:11:56

Cinema: "Big bad wolves"

Com que la pel·lícula que comentaré avui, "Big bad wolves", juga fort en la seva promoció la carta dels elogis de Tarantino, pot ser pertinent el que començaré explicant. El cas és que un dia, a la feina, discutia amb un company sobre cinema (és un dir, perquè el company en qüestió és tan bon jan que és impossible discutir-hi), concretament sobre el final de "Maleïts malparits", de Quentin Tarantino (qui no l'hagi vist, que passi directament al següent paràgraf). El meu company trobava inadmissible i poc rigorós que la pel·lícula acabés amb la mort de Hitler cremat a l'interior d'un cinema, perquè tothom sap que la història no va anar així. Jo defensava el que crec que volia defensar Tarantino amb aquest final: que el cinema ha de tenir llibertat respecte de la Història i que era una bona manera de passar-hi comptes per mitjà de l'art. És a dir, que Tarantino havia donat al final de la seva pel·lícula el final que ell hauria desitjat per a Hitler (i, a més, en un cinema, el seu lloc de culte predilecte!).

Tot plegat ve al cas perquè em sembla que als directors israelians de "Big bad wolves" els ha quedat una pel·lícula molt tarantiniana, molt propera concretament a l'univers de "Reservoir dogs", i que també es planteja el cinema com la possibilitat de passar comptes amb aquells que embruten la vida, en aquest cas en una qüestió tan delicada com la pederàstia. La veritat, però, és que sigui com sigui a mi tampoc m'acaba de convèncer l'elogi de la venjança com a sistema de vida, i el cert és que la pel·lícula en alguns moments m'estava resultant excessiva en la seva recreació de la tortura, com si fos un "Hostel" qualsevol.

Però el desenllaç de la pel·lícula ho canvia tot, i pren un altre sentit. Reforçada la tesi per la presència esporàdica d'un personatge àrab que és qui té el comportament més normal de la pel·lícula, "Big bad wolves" sembla voler-nos explicar que la societat israeliana ha patit tant que ara es troba malalta de set de venjança, però també advertir-nos que la venjança no calma el dolor i que en canvi contribueix a ampliar-lo i a allargar un cercle viciós sense sentit.

Així, en definitiva, ens trobem davant d'una pel·lícula molt interessant, amb un incòmode humor negre jo diria que molt jueu, amb una vocació d'estil que la fa irresistible ja des del pròleg malgrat que a vegades fins i tot s'agradi massa, i que després d'un hàbil i constant joc de miralls entre els antagonistes et fa sortir de la sala pensant que, com a la vida, sense tanta barbàrie, tots els personatges implicats hi haurien sortit guanyant.

Comentaris (5)27-05-2014 22:49:47

Pàgines: 12345625262728293033  <>