login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Madrid 3 - Barça 1; i cinema: "Perdida" i "Kill Bill vol.1"

El pas de les hores i la conversa amb altres culers afligits com jo permeten anar adquirint una major perspectiva a l'hora d'analitzar què va sortir malament dissabte. La majoria coincideixen en el diagnòstic que el principal problema del Barça és que no corre, i que a les segones parts no pot dir ni fava. D'altres hi afegeixen una observació pertinent: després de tantes novetats, resulta que els migcampistes acaben essent els de sempre, i Xavi i Iniesta no defensen. Relacionat amb el problema del mig del camp, una altra qüestió que sembla clara: el Madrid tenia superioritat numèrica en aquesta zona, i potser hauria calgut un migcampista més per igualar les forces en un aspecte tan vital en el joc. A tot això, jo hi afegiria que aquesta plantilla té un problema greu en els laterals. No es tracta de posar-se pedres al fetge, però aquests errors en la preparació hi van ser, i l'autocrítica sempre és positiva perquè t'ajuda a millorar. Sigui com sigui, però, no és menys cert que sense errades infantils com les de Piqué i Iniesta segurament la cosa no hauria acabat com va acabar. I és que a la primera part moltes coses es van fer bé, i també cal dir-ho. L'equip va jugar junt, agrupat al voltant de la pilota, va combinar bé entre línies i va fer mal a partir de tres quarts de camp amb molta comoditat, com il·lustra el gol de Neymar. D'altra banda, Suárez va tenir una actuació molt esperançadora. Llàstima que l'equip concedís ocasions amb tanta facilitat i acabés condemnat pels seus propis errors fins a ser esborrat del mapa en la segona part. D'altra banda, és molt fàcil detectar els errors de Luis Enrique en el plantejament quan tot ha passat: Mathieu no hi feia res al lateral esquerre, Xavi no ajuda en defensa i no ha de ser titular per decret, calia un migcampista més... Però jo m'ho plantejo des d'un altre punt de vista: a mi em sembla que Luis Enrique va tenir molt present en el seu plantejament la derrota de París, contra un equip de característiques similars, i això va condicionar la seva alineació. D'aquesta manera, Alba i Rakitic van caure per la seva molt erràtica participació el dia del PSG. Així mateix, hi ha precedents la temporada passada contra equips importants en què el Barça va voler jugar amb quatre migcampistes avançant la posició d'Iniesta, i el resultat sempre va ser un equip pla i incapaç de fer mal. Davant d'això, a mi em sembla que Luis Enrique va buscar que el quart migcampista fos Messi, que va ajudar moltíssim a controlar el joc en els bons minuts del Barça de la primera part . És clar que la contrapartida va ser veure'l lluny de la zona on fa mal, però la idea no era dolenta i durant molts minuts va sortir bé. En fi, que jo prefereixo que el meu entrenador s'equivoqui però que intervingui, que intenti corregir el que un altre dia no ha sortit bé, cosa que Martino no feia mai. Ja ho sé: dues derrotes en els dos únics partits d'autèntic nivell que hem disputat no conviden precisament a l'optimisme, però jo prefereixo pensar en el marge de creixement que encara té aquest equip.

Per treure's del cap un disgust com el de dissabte, el millor és anar a veure una pel·lícula de seguida, i així ho vam fer aquell mateix vespre. L'escollida va ser "Perdida", l'última de David Fincher. Es tracta d'una pel·lícula vibrant, molt entretinguda, molt ben filmada i amb missatges inquietants. Amb moltes virtuts, en definitiva, tot i que malauradament no acaba de ser rodona. I no ho acaba de ser perquè fa trampa. No perquè manipuli l'espectador, sinó perquè la seva tesi no acaba de funcionar: no es pot obrir i tancar una pel·lícula amb la mateixa seqüència i pretendre que el missatge funcionarà amb tot el terrabastall que has organitzat al mig. El problema és que Fincher (o la novel·la en què es basa, tant se val) no acaba de decidir si vol que la història sigui un thriller entremaliat o una reflexió profunda sobre el món de la parella. Que no se m'interpreti malament: una pel·lícula pot combinar perfectament entreteniment i reflexió alhora, però per aconseguir-ho a "Perdida" li falta menys sentit de l'excés i més sentit de la metàfora. El mal regust que deixa el final es produeix perquè la història sembla no voler conformar-se a ser el que en realitat és: un magnífic relat que juga amb l'espectador a la manera del Hitchcock de "Perseguit per la mort", sense que calguin més pretensions. La pel·lícula té dues parts clarament diferenciades: una primera en què ens preguntem què ha passat, i una segona en què ja ho sabem i volem saber cap a on portarà tot plegat. L'espectador només pot quedar bocabadat en veure que se li revela el misteri quan queda una hora llarga de pel·lícula (per molt que ja n'hagués intuït la resolució), mentre es pregunta quina serà la proposta un cop s'han ensenyat tan aviat les cartes. A més, mentre gaudeix de la segona part de la història, no té altre remei que reconstruir mentalment algunes de les coses que havia donat per certes i que ara li queda clar que són falses. Tot plegat, molt estimulant. Com també ho és la reflexió en la qual sí que el guió resulta reeixit, que no és altra que la de la dictadura de la imatge que dirigeix el nostre present: no som més que la imatge que projectem sobre els altres, de manera que cal vigilar com serà interpretat cada gest del nostre llenguatge no verbal. Per això és tan encertada l'elecció de Ben Affleck com a protagonista, ja que la seva proverbial inexpressivitat és jutjada amb severitat per una audiència que necessita que manifesti molt més dolor per empatitzar-hi. Hi ha molts altres jocs sobre la identitat dels protagonistes, com ara el personatge que creen els pares de la noia per inventar-se una versió millorada de la vida de la seva filla; jocs que omplen la història de múltiples capes. Són molts, doncs, els estímuls i el plaer que proporciona la pel·lícula, de manera que el millor és oblidar-se de la decepció d'un final insatisfactori (no pas pel què, sinó pel com) i gaudir del seu record.

I diumenge, per acabar de recuperar el bon humor, res millor que recuperar el primer volum de "Kill Bill". Tarantino gaudeix i sap fer gaudir com ningú. Vet aquí una autèntica hora del pati per a qualsevol cinèfil, en una pel·lícula plena de plans seqüència magistrals, de canvis de to, de trapelleries en l'estructura i d'escenes memorables. Se li podrà retreure al cinema de Tarantino la falta de substància, però cada pel·lícula seva és una lliçó de cinema, que al meu entendre amb "Kill Bill" arriba al zenit. Impressionant Uma Thurman, sense la complicitat de la qual aquesta pel·lícula no existiria. I sí, potser al final a Tarantino se li'n va la mà en algunes seqüències de lluita, però la seva elegància estilística és tan gran, les seves eleccions en la banda sonora són tan emblemàtiques, el plaer que proporciona és tan extraordinari que tot se li perdona. Amb ell només et queda exclamar, en espera de tornar a gaudir del segon volum: "Llarga vida al cinema, i a tots aquells que l'estimen i el fan gran!"

Comentaris (3)27-10-2014 23:57:26

Futbol: Barça 3 - Ajax 1

Ovacionar la lectura del joc de Ter Stegen amb els peus a l'hora de donar sortida a l'equip. Aplaudir l'eficaç, incansable i normalment desagraïda feina fosca de Mascherano. Corejar el nom de l'entrenador just quan t'acaba de deixar sense els jugadors que donaven més espectacle, i quan el partit encara no està resolt. Reaccionar animant l'equip al final en lloc de lamentar haver hagut d'acabar demanant l'hora en el que havia estat un partit plàcid i molt ben jugat a la primera part... No crec que la del Barça sigui la millor afició del món, però la que avui era al Camp Nou sí que es pot dir que era molt intel·ligent.

Comentaris (4)21-10-2014 23:01:49

Futbol: Barça 3 - Eibar 0

De tos els disbarats que acostumo a sentir en les transmissions de Canal + (per exemple, dir que al minut 34 de partit l'ansietat s'ha apoderat del Camp Nou perquè continua el 0-0), avui rescato un comentari de l'últim partit que sí que em va fer rumiar. Michael Robinson deia que allò que més havia caracteritzat el Barça els últims anys, el joc col·lectiu, estava brillant per la seva absència. El cas és que sembla clar que l'aposta de Luis Enrique és fer fort l'equip des de la defensa i confiar en les individualitats al davant, fet que provoca que certament a vegades tinguis la sensació que cadascú fa la guerra pel seu compte: hi ha molta més conducció i menys associacions al mig del camp, tot i que en els últims partits la presència d'un bon Xavi intenta posar-hi remei.

Es tracta, per tant, d'una aposta pragmàtica que, des del respecte per l'axioma irrenunciable que el Barça ha de ser el protagonista del partit, potser sí que converteix l'equip en una cosa més terrenal, que no necessàriament ha de voler dir poc atractiva. El problema principal, però, és que tot el castell de cartes es pot desmuntar si hi ha moments de desconnexió. I el que és més preocupant és que últimament n'hi acostuma a haver, tot i que excepte a París l'equip sempre ha tingut la sort de cara en aquests moments. L'equip sembla un pèl menys sòlid en els darrers partits, i Bravo ha deixat de ser-ne un simple espectador de luxe. Quan això ha passat, però, Bravo s'ha mostrat com un porter solvent i alhora afortunat. Un bon exemple de tot plegat n'és l'últim quart d'hora de la primera part de dissabte. En la primera ocasió clara de l'Eibar, se'ns apareix la Moreneta provocant que el davanter de l'Eibar falli un gol cantat a porteria buida. En la segona, tot seguit, Bravo tapa bé l'espai i deixa sense opcions l'atacant dels bascos. Són aquestes dues jugades, producte de la descoordinació defensiva i la lentitud d'Alves i Piqué, les que van provocar xiulets neguitosos a l'equip quan va acabar la primera part, i no pas el fet en si de trobar-se encara 0-0. En qualsevol cas, malgrat que a la primera jugada Bravo mesura malament la sortida i està molt més encertat en la segona, a mi totes dues accions del porter xilè em semblen positives. Perquè totes dues vegades surt amb valentia. En molt poc temps, Bravo ha evolucionat moltíssim per adaptar-se al joc del Barça: domina molt bé la sortida amb els peus, i en els últims partits ja no es queda a viure sota els pals, pecat imperdonable per a un porter que vulgui triomfar aquí. Probablement demà torni Ter Stegen amb la Champions, tot i que a mi em sembla que si l'aposta havia de ser canviar els porters en funció de les competicions, hauria estat més lògic fer-ho al revés: apostar pel jove a la lliga perquè disposés de molts minuts per millorar fent una clara aposta de futur, i deixar per a la Champions una opció de veterania que proporcionés seguretat en cites de més exigència.

Però tornem al partit del dissabte. Tot i una primera mitja hora de joc vistós i a estones elèctric, el Barça va haver de tornar a esperar a ben entrada la segona part per obrir la llauna. Els gols acostumen a arribar tard en aquest nou Barça, i no deixa de semblar paradoxal tenint en compte que ara l'equip no mastega tant les jugades, de manera que semblaria que la maduració del partit també hauria de ser més ràpida. Però això ens porta altre cop al principi de l'article: l'equip es construeix des de la defensa, i sembla que només un cop s'ha assegurat que no ha de passar res dolent a la seva àrea, prem definitivament l'accelerador. Tot i així, d'oportunitats n'hi va haver, i no sembla que sempre hàgim d'esperar tant a cantar el primer de la tarda. Sigui com sigui, tot va ser fer el primer i al digníssim Eibar li va ploure un ruixat d'ocasions i de gols. I el millor és que cada gol actua com a símbol de les cosetes que anem veient aquest any. En el primer, es canvien els papers i Xavi culmina amb mestria una brutal assistència de Messi: Leo continua jugant molt més per a l'equip que per a ell mateix, s'endarrereix uns metres buscant l'última passada, i ja era hora que això ho llegissin jugadors de la segona línia com ara Xavi, per entrar amb perill des del darrere. En el segon, Alves demostra que si mira abans de centrar pot ser un jugador molt útil, i Neymar continua la ratxa golejadora que confirma que el nou estil del Barça li va molt bé. En el tercer, enèsima demostració de compenetració entre Messi i Neymar (una de les millors notícies d'aquest inici de temporada, juntament amb la imbatibilitat en la lliga), en què el brasiler mostra que també pot jugar al primer toc i l'argentí marca un golàs d'aquells en què se'n va de tothom i només necessita que en un moment donat algú li torni la paret.

Ens vam passar una pretemporada patint perquè amb l'arribada de Neymar hi podia haver un xoc d'egos amb Messi al vestidor. Un cop va quedar clar que no era així, ens va frustar que no es trobessin a la gespa. Solucionat. Potser que comencem a gaudir del que tenim. Neymar i Leo es cauen bé, i s'entenen bé al camp. Jugades com la del 3-0 indiquen que això comença a ser una garantia i una delícia. I esperem-nos, que ara arribarà Suárez. La festa està servida.

Comentaris (3)20-10-2014 22:36:15

Fem un país nou

A l'amabilíssim romanès que ens ha obert les portes de casa seva i amb qui hem pogut parlar agradablement juntament amb la seva filla sobre el futur de la terra que els ha acollit; a l'entranyable àvia que ens deia confosa que ella el 9 de novembre tenia molt clar que volia votar en Mas; al marroquí que necessitava que el seu fill li fes d'intèrpret per poder contestar l'enquesta i que ha acabat dient "sí, sí, independència, independència"; a alguns que ens atenien a peu de porta i que es mostraven un pèl descoratjats però que acabaven dient que segurament acabarien anant a votar; a la parella que ens deia que tots dos tenien clar que anirien a votar però que l'home encara no sabia el sentit del seu vot; a tota la resta de gent que ens ha donat l'oportunitat d'escoltar-los; als qui no eren a casa o sí que hi eren però no tenien ganes d'obrir-nos; als qui educadament han rebutjat l'oferiment de ser enquestats... A tots, gràcies. Un cop més, orgullós de formar part d'aquesta societat plural, diversa, educada i cívica. Fem un país nou. Ens el mereixem.

Comentaris (6)19-10-2014 01:54:17

Cinema: Sitges 2014

Un any més, fidels a la cita de Sitges. Com l'any passat, la fórmula escollida va ser la marató de l'últim dia. El risc d'aquesta aposta és que compres les entrades a cegues, ja que fins dos dies abans no saps les pel·lícules que projectaran. Aquesta vegada vaig tenir un disgust en comprovar que les pel·lícules que més m'interessaven les feien en una sala que no era la que jo havia escollit. Vaig haver de lluitar una mica contra aquest sentiment de frustració, fins que va arribar la cita i ja vaig sentir-me amb ganes de gaudir igualment de l'espectacle i de l'ambient.

I així, després d'un matí agradable passejant per Sitges i gaudint d'exposicions com la de la saga de "Rec", ens vam trobar per fi davant de la primera pel·lícula que projectaven al cinema Retiro. Tal com ja havia intuït a partir del tràiler, "These final hours" no aporta gran cosa nova al subgènere apocalíptic, però el cert és que em va agradar més del que m'esperava i va deixar alguns detalls interessants. D'entrada, un comentari tècnic: no entenc gens el premi al millor actor que van concedir al peix bullit que fa de protagonista, i en canvi trobo que la nena que li dóna la rèplica és extraordinària: amb una sola mirada, amb un gest, amb una ganyota o un somriure és capaç de transmetre tot el repertori d'emocions que experimenta el seu personatge; en especial a la seqüència de la festa, on la petita actriu té una actuació senzillament sublim. Pel que fa a la història en si, la pel·lícula es planteja quines diferents reaccions poden tenir els éssers humans davant la imminència i la inevitabilitat de la fi del món. El més interessant és que la pel·lícula sembla suggerir que, a banda de la temptació de lliurar-se al descontrol i a la luxúria propis d'una absència de demà que permet que cap acte tingui conseqüències, la cosa es dividiria entre els que fins llavors creuen que han sabut viure la vida de manera correcta i els que no han sabut adaptar-s'hi mai. Els primers senten una gran buidor existencial incapaç de suportar, mentre que paradoxalment els segons van aprenent a fer les paus amb ells mateixos mentre el final s'aproxima, en una dicotomia que em recorda (salvant totes les distàncies) la plantejada per la magistral "Melancolía", de Lars von Trier. El cas és que el protagonista, en sentir que durant la seva vida no ha fet res més que equivocar-se, aconsegueix necessitar fins a l'últim segon de la seva existència, fet que ens aboca a un final agradablement previsible i bellíssim.

A continuació va ser el torn de "The stranger", pel·lícula que tampoc passarà a la història però que està rodada amb elegància, bon gust i un molt bon domini de la narrativa. El millor és l'ús que es fa de les el·lipsis: moltes de les coses importants que fan avançar la narració no passen a la pantalla, sinó que les intuïm però ens les trobem ja fetes després d'un parell de canvis de seqüència. Així, lluny dels banys de sang habituals, les principals massacres queden fora de camp. Això potser va provocar cert sopor a l'entusiasta públic de Sitges, sempre àvid d'emocions fortes, però jo (que haig de dir que a Sitges també hi vaig amb ganes de gresca) no vaig desagrair aquesta aposta per la contenció i la saviesa en la posada en escena, amb una molt bona ambientació nocturna. Només un final molt erràtic quan es fa de dia espatlla el bon gust de boca que la pel·lícula definitivament hauria pogut deixar.

Fins aquí, tot correcte i fins i tot millor del que m'esperava, però en el fons res de l'altre món. Fins que va arribar "Alleluia" i el Retiro es va incendiar. Aquí sí que tots plegats vam poder xalar de valent. No recordava una diversió tan macabra des del final al·lucinant d'"Audition", del sempre imprevisible Takashi Miike. I això que a mi mai m'han agradat gaire les pel·lícules basades en un amor fou. Però, prejudicis a banda, estem davant d'una pel·lícula magnètica, atrevida, marciana, irreverent. Em va ajudar a tenir-li simpatia la distància irònica que inevitablement experimentes al mig del públic de Sitges, però el cas és que, després de molt donar-hi voltes mentre tornàvem cap a casa, vam arribar a la conclusió que la pel·lícula en realitat s'agafa molt seriosament a ella mateixa. L'estructura en actes, la fotografia amb gra, els plans curtíssims i fragmentats que fan encara més meritòria l'actuació d'una meravellosament boja Lola Dueñas... així ho indicarien. El que fa dubtar, és clar, són anades d'olla com ara la seqüència musical o la fel·lació amb càmera lenta i amb la veu distorsionada (no sé explicar-ho millor: s'ha de veure). Però és que, ben mirat, aquests recursos diguem-ne estilístics (que semblen fets expressament per entusiasmar els malalts que anem a Sitges, cosa que per cert van aconseguir amb escreix) serveixen al director per expressar l'alienació mental de la protagonista, a banda que li serviran per tenir el públic calent per aplaudir rabiosament com en l'acte següent la pel·lícula se'n fotrà sense clemència i merescudament de la hipocresia de la falsa moral religiosa i de la solidaritat morbosa de classe alta. Un deliri que capgira les seves cartes inicials convertint el caçador en caçat, amb un final preciós i potent pels quatre costats i pels cinc sentits.

Quedaven encara dues pel·lícules, però vam decidir marxar perquè l'endemà calia matinar i a més la quarta no feia gaire bona pinta. Preferíem marxar amb l'extraordinari regust d'"Alleluia", Sitges en estat pur.

Comentaris (7)13-10-2014 23:47:21

Futbol: Rayo 0 - Barça 2

A París alguna cosa es va fer bé. L'equip va trenar jugades de combinació vertiginoses, com la del primer gol, va saber atacar i va ser eficaç de cara a porteria. Pràcticament tota la resta, però, va sortir malament. Sobretot perquè els laterals van fer un partit horrible i perquè l'equip es va partir en dos, en deixar-se portar per la verticalitat que proposava el PSG. I Luis Enrique sabia que contra el Rayo, salvant les distàncies, es trobaria un repte similar. Com que el Rayo arrisca amb una defensa avançada perquè vol la possessió de la pilota, el Barça havia de saber triar bé els moments per ser vertical, just per aprofitar els espais però alhora no partir-se en dos. Probablement per això, Xavi va ser titular. I ho haig de reconèixer: Xavi ha tornat. El veig com no el vaig veure en tota la temporada passada. Quan va sortir des de la banqueta, a París el Barça va jugar els seus millors minuts. I a Vallecas, Xavi va donar a l'equip la pausa necessària, la intel·ligència per esperar el moment adequat per fer mal a l'esquena de la defensa rival sense tornar-se bojos. Per això l'equip va tenir la possessió quan va convenir, malgrat la pressió local, i va fulminar el rival quan en va veure l'oportunitat.

Luis Enrique, doncs, va fer coincidir l'alineació que més convenia al partit que s'havia de trobar amb els canvis respecte a tot allò que no li va agradar de París. D'aquesta manera, Munir va entrar en el lloc de Pedro, ja que treballa tant com el canari però és molt més incisiu i molt menys imprecís. I, sobretot, Mathieu va entrar per fer d'Abidal; és a dir, per jugar el rol de lateral amb vocació de central, que aguanta molt més la posició i que selecciona molt més les seves pujades a l'atac. Jo sóc el primer que a París hauria posat exactament el mateix equip que va posar en solfa Luis Enrique, però cal reconèixer que amb la defensa de Vallecas ens hauria anat millor, perquè hi hauríem guanyat en solidesa i en centímetres. Bé, si es vol amb Mascherano per Bartra per guanyar una velocitat molt necessària i, sobretot, amb un sempre disciplinat Adriano en el lloc del cada vegada més esbojarrat Dani Alves, per molt trist que sembli haver-lo de posar en aquesta posició en un equip que disposa de tres laterals drets purs a la plantilla.

En fi, que si de la derrota de París se n'han après coses, benvinguda sigui. L'única cosa que va sobrar dissabte va ser una falta de tensió escandalosa en els últims minuts a totes dues àrees que ens podria haver costat algun disgust. L'equip ha de continuar creixent, sobretot tàcticament, però sense perdre la mentalitat que l'havia fet poderós en aquest principi de temporada.

Comentaris (3)07-10-2014 23:17:31

Futbol: PSG 3 - Barça 2

Magnífic partit el que s'ha pogut veure avui. Jugadors compromesos, vestits d'un groc enlluernador, han protagonitzat un espectacle memorable. Malgrat la dificultat del rival, no s'han arronsat, i han demostrat que la seva proposta de joc és molt més atractiva i els seus arguments, molt millors que els de l'adversari. No hi ha hagut color, i ha estat un passeig triomfal d'un estol de samarretes grogues damunt el terreny de joc, que s'han fet completament seu. Avui aquests jugadors han demostrat que no hi ha qui els aturi, i que conqueriran tots els objectius que es proposin. Que quin partit he vist? Que de què parlo? Doncs del que s'ha jugat just abans del PSG-Barça, a les places principals de tot Catalunya.

Comentaris (6)30-09-2014 23:32:50

Futbol: Barça 6 - Granada 0; i cinema: "Las normas de la casa de la sidra"

No estava el Barça fent un bon partit fins que el va trencar cap al final de la primera meitat a còpia de gols. La circulació de la pilota continuava sent un pèl massa lenta, i semblava que es tornava a caure en el parany de cedir tot el protagonisme en atac als laterals. De sobte, però, una jugada ho va canviar tot: Neymar va aprofitar un regal de la defensa andalusa per marcar amb una rematada poc ortodoxa i molta fortuna. Així doncs, el Barça s'ho va trobar fet? Doncs no ben bé: l'error defensiu del rival va ser conseqüència de la pressió al mig del camp, que va forçar-lo. I ja se sap que la pressió avançada sobre el rival té una doble virtut: t'estalvia maldecaps defensius i et permet sorprendre el rival quan està sortint i comença a desorganitzar-se. Exactament això és el que va passar en el primer gol. I poc després arribava el segon: Messi, que té plena llibertat de moviments perquè és el més llest de la classe, va cansar-se de no veure-la i va desplaçar la seva posició a la dreta. Allà va iniciar un dels seus eslàloms espectaculars i va posar una centrada mil·limètrica que Rakitic va aprofitar entrant amb força amb el cap des de la segona línia. En un moment, una jugada reeixida que resumia un bon grapat de virtuts de les que intenta protagonitzar el nou Barça: mobilitat dels davanters, arribada dels homes de segona línia, imposició en el joc aeri. Un gol que és una gran notícia, perquè significa que el Barça comença a trobar allò que busca. Just a continuació, el tercer. I, a la segona part, el Barça que llavors sí que va agradar i va agradar-se, amb una circulació vertiginosa de la pilota en punta d'atac en un pam de terreny, un Xavi que va recuperar la seva versió més vertical i decisiva i un Alves que va tornar per fi a ser útil. Afegim-hi un Neymar definitivament efectiu i un Messi estel·lar (va intervenir en cinc dels sis gols), i el que ens queda és un partit molt esperançador. Cal no enganyar-se, tot està per fer i tot és possible, i les golejades no garanteixen lligues, però demà a París aquest equip pot començar a mostrar de quina pasta està fet. Que així sigui.

I diumenge, oportuníssima revisió de l'emblemàtica "Las normas de la casa de la sidra". La pel·lícula ho té tot: personatges carismàtics, ambientació impecable, narrativa sòlida i una música inoblidable. Parla a més d'un viatge iniciàtic: el protagonista necessitarà veure món per acabar tornant als orígens convençut de quin és el seu lloc al món. Però si dic que és molt oportú tornar-la a veure és pel seu posicionament contrari a la prohibició de l'avortament (qüestió ara molt d'actualitat), il·lustrat per una magnífica metàfora: les normes del títol, escrites sense conèixer en absolut la realitat d'aquells a qui va adreçada (posen un rètol ple de prohibicions absurdes a uns treballadors que no saben llegir!). El protagonista aprèn a no jutjar com a necessàriament dolent tot allò que és il·legal. La realitat és molt complexa, i és cadascuna de les situacions determinades la que determina la bondat de les accions. Per això he escrit abans "contrari a la prohibició de l'avortament", que per mi no és pas el mateix que "favorable a l'avortament". Els companys del protagonista no són uns salvatges, tenen el seu codi intern, necessari per al bé de la comunitat. Però no estan disposats a obeir lleis fetes sense comptar amb ells. I, és clar, ja es veu que aquest missatge fa la pel·lícula especialment oportuna no només per la qüestió concreta de l'avortament. Cal repetir-ho: quan les lleis es fan d'esquena a la ciutadania, és legítim i absolutament moral desobeir-les. Ens enfilem definitivament a la teulada?

Comentaris (3)29-09-2014 22:57:50

Futbol: Màlaga 0 - Barça 0

El partit d'ahir va tenir dues parts ben diferenciades. A la primera el Barça va jugar malament, i a la segona... pitjor. Pèssim partit del Barça ahir. No cal fer saltar les alarmes, però sí que val la pena intentar analitzar què va passar.

La primera part va portar vells problemes: el rival cedeix completament les bandes, conscient que els tres davanters juguen per dintre i que les centrades dels laterals no acostumen a tenir gens de perill, sobretot si un d'ells té la nul·la aportació del debutant Douglas (no se l'ha de jutjar per un partit que va jugar malament tothom, però és que va provocar que enyorés Dani Alves, que ja són ganes d'enyorar). Què es pot fer davant d'això? Una opció és obrir els acompanyants en atac de Messi als extrems, però llavors es perdria tot el que apuntava en l'article anterior. Una altra opció seria que els interiors prenguessin més responsabilitats en atac: Rakitic i Iniesta tenen prou qualitat per intentar fer més jugades individuals i eliminar línies defensives. La idea seria que els laterals no pugessin tant per poder ajudar en defensa en cas de pèrdua i no deixar Busquets sol en les cobertures, ja que els interiors assumirien més riscos, i serien aquests els que haurien d'obrir el camp buscant connexions amb els puntes. És clar que això partiria molt més l'equip per la meitat, i el que potser guanyaries en projecció ofensiva ho perdries en solidesa defensiva. Torna a ser allò de la manta, que no ho pot tapar tot. De tota manera, m'agradarà veure si els rivals continuen cedint les bandes tan alegrement quan Luis Suárez s'incorpori a l'equip, ja que l'uruguaià fa pinta de ser molt més elèctric i sobretot al mateix temps d'aprofitar millor les centrades.

Per tant, el problema de la primera part és relatiu i s'hi intueixen solucions. Al capdavall, no és la primera vegada que ens hi trobem ni tampoc no serà l'última, i sovint n'hi ha prou de picar pedra i desgastar el rival perquè l'equip acabi fent mal fins i tot per dins malgrat l'embut. Ara bé, el que va passar a la segona part sí que és més preocupant. Durant molts minuts, la pressió agressiva i al límit del reglament (per dir-ho suaument) del Màlaga va esborrar completament el Barça del partit. Els andalusos van fer un pas endavant i van anar a buscar el Barça a la sortida, i aquí sí que l'equip va mostrar una feblesa que no es pot permetre. Cap jugador es veia capaç de treure la pilota amb criteri, i la primera línia l'acabava rifant i regalant al rival. I això sí que no: no podem ser febles en totes dues coses; no podem ser-ho si se'ns tanquen i alhora si de cop ens pressionen a dalt. No podem ser un equip amb tan pocs recursos. Els jugadors del Barça es passen la vida fent rondos als entrenaments per sortir de situacions angoixants com la que els va plantejar el Màlaga a la segona part. I, si surts d'aquesta pressió, el rival s'ho repensa o se'n va directe al suïcidi. Ahir, res de res. No hi va haver cap capacitat associativa. Només ben bé al final va semblar que el Barça recuperava tímidament el domini, però llavors el Màlaga va recular i ja hi vam tornar a ser amb el problema de la primera part, que l'entrada d'Adriano per un pla i desesperant Douglas no va fer canviar.

En definitiva, el més preocupant d'ahir va ser que per primera vegada vaig veure Luis Enrique impotent, incapaç de capgirar el que estava passant al terreny de joc. Però estic segur que a un guanyador nat com ell això li servirà d'estímul per inventar solucions. No passa res. Hi ha molt marge de millora, i al capdavall tampoc es va perdre. Continuem sumant, continuem primers, continuem treballant.

Comentaris (5)25-09-2014 22:59:05

Futbol: Llevant 0 - Barça 5

La temporada passada, una de les principals preocupacions de l'aficionat culer era el grau d'entesa entre Messi i Neymar. Un cop descartada la por d'un xoc d'egos al vestidor, es va veure que els costava trobar-se al camp. Certament, el fet que quan no estigués lesionat un ho estigués l'altre no hi ajudava, però feia la sensació que quan coincidien a la gespa no aprofitaven el potencial de les seves associacions. Doncs bé, també en això Luis Enrique sembla haver encertat la tecla: Neymar comença a destapar-se com a golejador, i sovint els seus gols neixen dels peus de Messi. I també el brasiler busca i troba sovint l'argentí. Què ha fet Luis Enrique que sigui diferent de la temporada passada en aquest sentit? És tan senzill que gairebé costa de creure, però cal pensar-hi: ha fet que els laterals siguin més profunds i que juguin molt més enganxats a la banda, i això ha desplaçat els dos acompanyants de Messi a la davantera a posicions molt més interiors. D'aquesta manera, Neymar i Messi juguen molt més a prop l'un de l'altre, i poden combinar amb més facilitat. Si a això hi afegim que ha augmentat el ritme de la circulació de la pilota en posicions ofensives i que Messi sovint s'endarrereix uns metres per trobar línies de passada, el resultat són jugades com la del primer gol d'ahir. I tot això sense Luis Suárez!

De la resta del partit, poca cosa a dir, perquè l'expulsió d'un dels seus homes i la ràpida arribada del 0-2 (golàs de Rakitic) abans del descans van ser la coartada perfecta perquè el Llevant decidís rendir-se i reservar-se per a rivals més assequibles. Bé, només una cosa, per tancar (de moment) el debat sobre la gestió de les alineacions de Luis Enrique. L'altre dia apuntava la conveniència d'equilibrar les rotacions per no haver de sortir amb un equip sencer renovat a cada partit. Però Luis Enrique sembla que aposta per una altra via, i de moment els resultats li donen la raó: en haver canviat pràcticament tot l'equip l'últim dia, ahir va poder sortir amb l'onze de gala. Per això pronostico que la propera rotació massiva es produirà el dia de la visita del Granada al Camp Nou, dissabte que ve, per tenir tots els titulars a punt el dia del PSG. En fi, ja ho veurem, perquè aquest entrenador no deixa de sorprendre, i això normalment sempre és positiu.

Comentaris (3)22-09-2014 23:40:09

Futbol: Barça 1 - Apoel 0

L'alineació que va posar en joc dimecres Luis Enrique es pot valorar de dues maneres. Si es fa des del curt termini, només es pot veure com un error i com una temeritat. Massa canvis de cop, massa joves, massa debutants... Resultat: un desgavell, un avorriment, i haver d'acabar demanant l'hora contra l'equip teòricament més fluix del grup. Es podia evitar.

Però hi ha una altra manera de veure-ho: des del llarg termini. Potser algun dia recordarem aquest partit com el del naixement d'una estrella (extraordinari Sergi Samper) o com el del debut del porter del Barça dels propers quinze anys (solvent i decisiu Ter Stegen). Poder sortir a jugar la Champions amb Ter Stegen, Bartra, Samper, Sergi Roberto, Munir... hauria de ser el goig de qualsevol barcelonista. Aquests vailets són el futur, i més si es confirma que el Barça no pot fitxar la propera temporada.

On es troba, doncs, la veritat? Doncs, probablement, com sempre, al mig. Al meu entendre, hauria estat preferible una alineació més equilibrada. Valenta i arriscada, sí, però equilibrada. El cas més clar: si decideixes fer debutar Samper, hauria estat millor (i que consti que ho vaig pensar abans que ho digués Rexach) envoltar-lo dels migcampistes habituals per protegir-lo. Iniesta, Rakitic i Busquets són importantíssims i cal dosificar-los, però no cal que descansin tots alhora. Unes rotacions més assenyades farien que l'equip se'n ressentís menys. Afortunadament, Samper va demostrar un talent tan fora de sèrie que no es va veure gens afectat per aquesta revolució: quin domini de la situació, quina omnipresència, quina pausa i alhora quina capacitat de jugar al primer toc... Quina delícia de jugador! Sort, perquè mentre Sergi Roberto feia el que podia (per mi va jugar força bé, però es va veure eclipsat pel debutant), Xavi demostrava que la suplència lluny d'esperonar-lo l'ha acabat d'acomodar. Sense Rakitic ni Iniesta al camp, ara mateix el Barça es torna un equip massa pla. Si a això hi afegim que els laterals no van ser gens profunds i que Munir i Neymar van haver de jugar més per fora, lluny d'on fan mal, podem estar contents del resultat. El Barça es trobarà altres partits així i ha de saber atacar-los d'una altra manera.

És clar que també podria ser que Luis Enrique veiés venir la dificultat d'un partit espès contra un rival tancat i preferís protegir els titulars de les crítiques focalitzant-les en ell. Sigui com sigui, a mi m'agrada que sigui valent, però considero que aquesta vegada es va passar una mica de frenada i gairebé ho paguem car. I, a tot això, com queda ara la qüestió de la porteria? Cadascú jugarà una competició? Luis Enrique diu que no... I el cas és que a mi em sembla que Ter Stegen té més perfil Barça, però molt més, que Bravo; però és aviat per dir-ho.

Comentaris (3)20-09-2014 02:55:53

Cinema: "Boyhood" i "Descubriendo Nunca Jamás"; i futbol: Barça 2 - Athletic 0

Començo parlant d'una pel·lícula que no és una pel·lícula: el que és és un miracle. És un miracle perquè sembla impossible que un món tan accelerat com el que habitem admeti un projecte com aquest: rodar la vida d'un nen i la dels éssers estimats que l'envolten durant dotze anys, amb un rodatge un cop l'any que es deixa portar pels canvis físics i emocionals dels actors que els interpreten. Quina idea! I és un miracle perquè el resultat és extraordinari. La pel·lícula té, com molt bé apunta el crític Sergi Sánchez a Fotogramas, una coherència en el to sorprenent en un producte que s'ha rodat en dotze moments corresponents a dotze anys diferents. Però el millor de tot és la subtilesa de les el·lipsis que porten d'un any a l'altre, gairebé imperceptibles, fet que fa que sense que te n'adonis el nen s'hagi fet gran davant dels teus ulls, tal com passa a la vida real amb qui ens envolta i amb nosaltres mateixos. Al cap de les més de dues hores i mitja que dura la pel·lícula (que passen volant malgrat que no passi res especial, perquè la pel·lícula et deixa literalment fascinat) acabes preguntant-te què queda d'aquell nen que has conegut al principi, com si fos d'una altra vida, com et passa a tu mateix quan penses en la teva infantesa. T'adones que per més que els adults s'esforcin a donar consells, només la maduresa personal porta a acomplir-los, quan és el moment i no abans. T'adones que el pas del temps ho canvia tot sense que ho notis. Per a alguns és alliberador (el nen protagonista), per a d'altres redemptor (el pare) i per a d'altres frustrant (la mare). A tots ens canvia i ens afecta; el que passa és que en el dia a dia no ho percebem fins que de sobte ho notem de manera contundent. L'experiment gens gratuït de "Boyhood" pretén captar la subtilesa progressiva com es produeixen aquests canvis. Ho aconsegueix i demostra la genialitat del director Richard Linklater.

Continuem parlant del pas del temps. No és estrany que, davant els estralls que provoca en tothom, hi hagi qui no vulgui que el temps passi; hi hagi qui no vulgui créixer. "Descubriendo Nunca Jamás", dirigida amb elegància i eficàcia pel sempre solvent Marc Forster, ens mostra el procés creatiu de Peter Pan, i especula amb la possiblitat molt plausible que fos l'autor qui de debò no volia créixer. Un personatge a la mida de Johnny Depp, que vol convèncer la gent de la necessitat de no perdre el nen que portem a dins, que defensa la imaginació com a arma poderosa per sobreviure a la intempèrie de la crueltat de la vida. Peter, el nen en qui s'inspira, aprendrà que cal creure en contes de fades, i que potser els seus pares van morir joves per estalviar-se el tràngol de veure'l créixer i convertir-se en un adult infeliç i preocupat.

I és que en això del pas del temps no plou mai a gust de tothom, i el que guanyes per un costat ho perds per un altre. Passa una mica el mateix que amb el futbol i la teoria de la manta: si et tapes els peus, desprotegeixes el cap; i si et tapes el cap, desprotegeixes els peus. Sembla que aquest Barça de Luis Enrique genera més aprovació que desacord, però hi ha puristes que es queixen d'algunes mancances de l'equip. I tenen raó: l'equip està per fer i té molt per polir. No pot ser d'una altra manera, amb un entrenador acabat d'arribar i tantes cares noves. Però Luis Enrique busca noves fórmules, i li passa una mica això de la manta. Com que vol dinamisme i mobilitat, a vegades l'equip es desordena i no hi ha joc posicional, fet que obliga Busquets a apagar molts incendis. Com que vol que l'equip es reagrupi en defensa si no pot recuperar la pilota ràpidament, a vegades els futbolistes de segona línia triguen a arribar en atac i es perden algunes contres. Com que no li fa res que els jugadors de darrere treguin la pilota en llarg si es veuen pressionats, a vegades hi ha uns minuts de domini de l'adversari en la possessió. Ja es veu que aquests peròs no són perdonables per als puristes, però Luis Enrique no contradiu la filosofia del Barça: ser protagonista del partit. Aquests defectes es poden polir, i és bo pensar que hi ha marge de millora quan de moment els resultats ja són excel·lents. Però és que a més el Barça comença a ser un equip menys previsible, i dissabte va fer jugades de manual que recordaven la selecció alemanya campiona del món: joc de toc, sí, però sense mastegar tant la jugada, més vertical i profund. Ja vaig dir que Neymar en diria bé d'aquesta manera de fer, i de moment aquí tenim dos gols en mitja horeta. De moment no s'ha aconseguit res, i cal recordar que l'equip de Martino va batre l'any passat tots els rècords de victòries a l'inici de la lliga i la cosa va acabar com va acabar. Però el millor símptoma és que veig tothom molt implicat: tècnics, jugadors, i també una afició que dissabte va ajudar moltíssim. O potser és que jo també necessito creure en contes de fades. I és que, com diria el creador de Peter Pan, cal creure en les coses perquè passin. Si no hi confies, no passaran. I un cop més no parlo només de futbol.

Comentaris (4)15-09-2014 23:41:24

Fal·làcies de l'unionisme

Entenc perfectament que hi hagi catalans que no vulguin separar-se d'Espanya. Només faltaria. D'això es tractaria: de poder fer una campanya normal en què tothom exposés els seus arguments de manera normal abans d'una votació normal. Em costa molt més admetre que em diguin que no tinc dret a votar, però com que sóc professor disposo d'una paciència infinita. Ara bé, que per atacar el procés s'omplin la boca de demagògia i de mentides, capgirant cínicament la realitat, això ja no ho puc admetre. Que em tractin de ximple, això sí que no. Per això vull avui replicar tot un seguit d'idees que els defensors de l'unionisme repeteixen fins a l'extenuació i que no tenen cap mena de sentit, i que són deliberadament hipòcrites ja que atribueixen als altres els seus propis defectes. Hi insisteixo: respecte per als arguments, tot. Per als arguments conscientment tramposos, ni aigua.

1. Nosaltres sí que representem la voluntat del poble. I per això ens posem noms tan guais com Societat Civil Catalana. O sigui, que els gairebé dos milions de persones que es van manifestar ahir a Barcelona no són societat civil. A veure, que les minories s'han de respectar, només faltaria. Però que no parlin en nom de tota la societat catalana, precisament ells que es queixen que els altres volen imposar el que ells anomenen pensament únic. I un altre nom que em fa molta gràcia és el de Ciutadans: ja és gros que es digui així un partit que considera que som súbdits i no ciutadans, que hem d'obeir i deixar-nos de votar.

2. Aquest procés està dividint la societat catalana. D'això se'n desprèn que aquells qui creiem en la independència hem de callar perquè no hi hagi fractura social. Per tant, no som un país prou adult per debatre idees i hem de pensar tots el mateix per viure en harmonia. Com que demanen que siguem els independentistes els que callem, interpreto que deuen ser ells els que no tenen prou tolerància per admetre les idees dels altres. I llavors diuen que imposem el pensament únic! La manera que una societat madura no es fracturi és resolent les seves diferències en una votació democràtica, i que s'accepti la voluntat de la majoria. La democràcia és això. No es tracta d'imposar res. Demanem votar!

3. La V va ser un èxit perquè la gent està manipulada per l'escola i per TV3. Gràcies per dir-nos burros a la cara, per dir-nos que no tenim esperit crític, que no tenim criteri propi, que som xaiets que no pensem per nosaltres mateixos. Pel que fa a l'escola, suposo que sí, que la iaia que tenia davant meu a la manifestació en cadira de rodes és independentista perquè així li degué inculcar l'educació franquista que li va tocar rebre. Pel que fa a la TV, a vegades m'oblido que la tirania de TV3 és tan gran que en aquest país ningú mira Tele 5 encara que sovint aparegui incomprensiblement com la cadena líder d'audiència a Catalunya. Ni una mínima autocrítica, ni un reflexionar sobre què han fet malament els polítics espanyols perquè ens sentim així d'allunyats. És més fàcil dir que dos milions de persones gasten temps i diners a desplaçar-se a Barcelona perquè són ximples.

4. Catalunya s'està convertint en una dictadura encoberta. I això ho diuen els que s'oposen que la gent voti i els que censuren conferències sobre llibres. No entenc res.

5. Els independentistes no són demòcrates, perquè no respecten la llei. Pel que sembla, les lleis són més sagrades que la voluntat de les persones. Segons això, els negres nord-americans encara seurien darrere de l'autobús. I aquí deixo de banda que hi ha mecanismes legals per convocar la consulta, i que no permetre-la no és una qüestió de legalitat sinó de voluntat política. Gent que no em deixa votar em diu que no sóc demòcrata! Veure-ho per creure-ho.

6. Als catalans que no defensem la independència ens consideren mals catalans. No ho he sentit dir mai a ningú, però ho repeteixen tant que fan que sembli cert. Si els unionistes no havien sortit abans al carrer fins a fer-ho ahir a Tarragona és perquè no havien volgut. Segurament consideraven que no els calia, perquè manifestar-se té sentit per reclamar que es canviïn les coses, i no per deixar-les com estan. Però entenc que veient la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya no se sentin còmodes i vulguin expressar-ho. Hi tenen tot el dret. Ho han fet i no ha passat res. I no s'hi val a dir que Albert Rivera va haver de ser protegit per evitar una agressió, perquè aleshores nosaltres podríem parlar de les dues increpacions violentes que ha hagut de suportar en dues Diades consecutives Josep Sánchez Llibre a Madrid. D'energúmens n'hi ha a tot arreu i de tots colors, i no s'hi val a convertir l'anècdota en categoria.

7. Artur Mas no actua com a president de tots els catalans. Això no és cert. Mas no ha anat a cap mobilització en favor de la consulta, perquè entén que el seu paper representatiu de tota la societat catalana li ho impedeix. El que no se li pot retreure és que compleixi el seu programa electoral, que per això l'han votat. Per la mateixa regla de tres, ja que de moment em fan ser espanyol per força, jo podria queixar-me que si Rajoy impedeix la consulta no està actuant com a president de tots els espanyols. Absurd, oi?

8. La bandera de tots els catalans és la senyera, i no l'estelada. De tot el que diuen, aquesta és l'única cosa que és certa. Però és que ningú els ha dit el contrari. L'estelada és el símbol d'un legítim anhel de llibertat, però l'endemà de la independència la senyera serà la nostra bandera, com ho ha estat sempre, ja que el nou país també ha de ser-ho d'aquells que no volien la independència. Ha de ser el país de tots. De tota manera, em sorprèn aquesta defensa aferrissada de la senyera en boca dels mateixos que s'escandalitzen perquè el Barça la vol lluir en la seva equipació. Ells sols es delaten.

Com es pot veure, tots són arguments tramposos. No ho dic perquè siguin contraris al que jo penso, vull insistir-hi, sinó perquè demostren una clara hipocresia en utilitzar una tècnica que els és comuna: atribuir als altres els defectes que els són propis a ells, sobretot la manca de respecte i de sentit democràtic. Gairebé em sap greu haver escrit aquest article, perquè ahir vaig viure una festa en què la gent mostrava il·lusió (ni un insult a Espanya, ni un incident, ni una mala cara) més que no pas enuig. Ho deia a la meva mare: no estem enfadats, estem il·lusionats. Una actitud exemplar en un col·lectiu tantes vegades humiliat. Però és que no puc amb el cinisme. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Comentaris (6)12-09-2014 16:17:17

Ara és l'hora

V!

Comentaris (5)12-09-2014 14:23:02

Lectura: "El quadern gris"

Acabo de llegir una versió reduïda d'"El quadern gris", de Josep Pla. Una tria de Josep M. Castellet. Mira que em costen els textos descriptius, i a vegades hi ha novel·les en què d'aquesta mena de fragments gairebé es pot dir que en faig una lectura diagonal, però la prosa detallista de mestres com Ruyra o Pla em deixa sovint embadalit. Crec que aquest defecte meu com a lector, el de despistar-me en els fragments descriptius, és un reflex del meu caràcter: sempre capficat amb les meves coses, no paro atenció al que m'envolta. I, és clar, algú com jo, amb aquesta tendència a l'abstracció i a estar sovint absent mentalment del lloc físic que ocupa, només pot sentir admiració cap a la mirada atenta i la capacitat adjectivadora dels detalls més mínims de la geografia.

És clar que Pla és més que això. Pla és un murri, un observador atent de paisatges humans. D'"El quadern gris", em fascinen els paràgrafs descriptius de la natura palafrugellenca, però em quedo sobretot amb els episodis de Barcelona, en què un Pla aparentment fora de joc fa un retrat vivíssim de la intel·lectualitat més interessant del moment.

Qui sabés escriure així! Però, és clar, caldria saber viure així, també!

Comentaris (3)09-09-2014 23:04:23

Pàgines: 12345625262728293035  <>