login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 1 - Atlético 0

Minut 85 de partit. Jugada embolicadíssima a l'interior de l'àrea visitant. Busquets cau. Penal. Messi el llança, el porter l'atura, però ell mateix recull el refús i marca. Aquest gol, per tot, pel minut en què va ser i per com es va produir, és una sinècdoque perfecta del partit d'ahir. Un constant intentar-ho, un constant topar amb entrebancs, un constant no per un pèl, un constant patiment... i al final, l'èxtasi.

El partit d'ahir no va ser gens fàcil per al Barça. L'Atlético va sortir amb la lliçó ben apresa i no va esperar els blaugrana al darrere, sinó que va sortir a buscar-los al davant. Això va fer que l'enfrontament s'assemblés molt més als que van tenir lloc la temporada passada. L'Atlético tornava a mostrar-se com un bloc compacte, i els seus davanters eren una amenaça en cas de pèrdues perilloses. Tot i així, els primers 20 minuts del Barça van ser excel·lents. L'equip no es va deixar intimidar, va acceptar el repte i va decidir que malgrat la pressió avançada dels matalassers no rifaria cap pilota, ajudat pel rendiment excels de Ter Stegen amb els peus. Així, quan es trencaven aquestes línies de pressió, el Barça trobava espais i atacava de manera vibrant, amb un Messi elèctric. Si en aquest inici fulgurant el resultat s'hagués alterat, probablement l'Atlético hauria quedat despullat i indefens. Malauradament no va ser així, i el 0-0 era un resultat esperançador però perillós al descans.

A la segona part, producte de la síndrome típica que afecta els equips que juguen el primer partit d'una eliminatòria a casa (amb voluntat de guanyar el partit, però amb por d'encaixar un gol de valor doble), el Barça es va atabalar. En moltes fases, va confondre verticalitat amb precipitació, fet que va provocar que es jugués cada cop més a allò que l'Atlético volia. Malgrat això, l'equip no es va fer petit com passava sempre l'any passat en el trancórrer dels minuts contra els de Simeone, sinó que sempre va donar la cara, va lluitar i al final va obtenir una justa recompensa. El Barça, malgrat que en alguns moments podria no haver-ho semblat, va fer un partit molt intel·ligent, i l'únic canvi que va fer amb 0-0 mostra la coherència del plantejament de Luis Enrique: anar a fer-los mal, però sense tornar-se bojos. Si no es guanyava no passava res, sempre que ells no marquessin. Per això va arribar un moment que va ser preferible la pausa de Xavi que la perillosa cercavila en què s'havia convertit el partit.

Segur: si fa dos anys haguéssim vist aquest partit, ens hauríem posat les mans al cap. I un partit d'anada i tornada com aquest hauria significat un suïcidi. Però aquest equip és una altra cosa, i jo no li ho retreuré mentre mostri voluntat de portar la iniciativa i ser el protagonista, com va ser el cas d'ahir. És cert que hi va haver moments d'imprecisió, però es va tornar a actuar com un bloc, i allà on fallava un l'altre anava a corregir la situació, solidàriament. És aquest un equip treballat (van apareixent nous detalls, com la insistència a canvis constants i ràpids d'orientació en el joc per cansar i descol·locar la defensa rival) i lluitador. Amb personalitat. La del seu entrenador, per bé i per mal.

Comentaris (3)23-01-2015 00:21:14

Cinema: "Babadook"; i futbol: Dépor 0 - Barça 4

Hi ha tres qüestions prèvies al seu visionat que em condicionen a l'hora de valorar "Babadook". En primer lloc, les elevadíssimes expectatives que en tenia: eren tants els comentaris positius que n'havia sentit i llegit que no veia l'hora de veure-la, i ja se sap que això acaba provocant certa frustració, perquè quan n'esperes molt el resultat sovint acaba decebent més que quan n'esperes poc. En segon lloc, haver vist amb anterioritat el curtmetratge "Monster", de la mateixa directora, punt de partida original d'aquest llargmetratge: inevitablement, això sempre provoca la sensació que estàs davant d'una idea inicial massa allargada, tot i que cal ser justos i dir que en aquest cas m'alegro d'haver vist el curt, perquè m'adono de l'habilitat que ha tingut la directora per mostrar gràcies a la major disponibilitat de temps l'evolució que porta la protagonista a l'alienació i la bogeria. I, en tercer lloc, la publicitat en què William Friedkin (director ni més ni menys que de "L'exorcista") afirma que "Babadook" és la pel·lícula més terrorífica que ha vist mai. I és que, no sé si és a causa d'aquest referent, però el cas és que des del començament vaig tenir l'estranya sensació de trobar-me davant d'una pel·lícula dels anys 70: muntatge fragmentat (escenes breus que obliguen l'espectador a reconstruir les el·lipsis), l'ombra d'un mal incert, l'atmosfera i, sobretot, la música... Afegim-hi ecos argumentals de "La profecía" i "El resplandor", i la sensació es confirma. No hi ha dubte que la debutant Jennifer Kent ha volgut fer una pel·lícula de terror com les d'abans, i espantar per mitjà de la creació d'una atmosfera de tensió creixent i del drama dels personatges. Se'n surt? Més o menys, perquè passes autèntica por durant ben poca estona. Això sí: s'agraeix molt veure una pel·lícula de por amb contingut de fons, cosa que gairebé no passava des d'"El sexto sentido", i després de la projecció t'acabes adonant que el que és autènticament terrorífic és que parla de coses que tots podem experimentar, ja que el monstre és interior i no pas exterior. Ocultant potser una malintencionada reflexió sobre la dualitat de la vivència actual de la maternitat, escindida entre el desig de sobreprotecció i la necessitat d'establir uns límits, Kent és hàbil a l'hora de capgirar la trama i mostrar qui és que realment té un problema i és una amenaça per a si mateix i per a l'entorn, qui és que no podrà estimar fins que s'alliberi del seu trauma. La pel·lícula acaba amb un clímax i un anticlímax de gran força metafòrica sobre els monstres interiors de cadascú: a vegades hi lluitem fins al límit de les nostres forces, a vegades optem per intentar ignorar-los, sovint condicionen tot el que fem... Però només podem prendre les regnes de la nostra vida quan ens hi encarem i aprenem a conviure-hi procurant mantenir-los calmats al soterrani.

I, sens dubte, qui sembla haver-se alliberat dels seus dimonis interns és el Barça, que comença a mostrar símptomes cada cop més clars de recuperació. Luis Enrique sembla haver trobat l'onze ideal. Sap que cal dosificar forces i fer que tothom se senti protagonista, però ara ja té clars aquells que li donen més rendiment. I l'equip cada cop té més clar a què juga. Per fi té un pla i l'executa amb solvència i convicció. Només va grinyolar Busquets, massa temerari en algunes pèrdues compromeses i que sembla lluny de la seva millor forma, com si gairebé només fos titular perquè Mascherano continua fent falta al darrere. Per la resta, l'equip va començar buscant de manera insistent les diagonals i els canvis de joc de Messi. Des que l'argentí i Neymar són els encarregats d'obrir el camp ja ningú gosa regalar-nos les bandes, i això acaba donant-nos més facilitats pel mig, com va acabar passant. A més, hi hem guanyat defensivament, ja que Alves no ha de pujar tant. Ahir va acabar sent un altre dia a l'oficina, que hauria de ser la tendència habitual en la lliga en comptes de la muntanya russa en què darrerament estàvem instal·lats. Ara cal continuar guanyant crèdit en l'eliminatòria de copa contra l'Atlético, no fos cas que ens trobéssim que la roca ens ha rodolat altre cop fins a la base de la muntanya justament després de jugar contra l'equip davant el qual vam començar a tenir forces per intentar pujar-la. En haver de tornar-hi contra el rival que sembla haver significat un punt d'inflexió, es fa més certa que mai la màxima de Guardiola, segons la qual el futbol és l'art de tornar a fer bé, una vegada i una altra, les coses que un dia et van sortir bé.

Comentaris (7)19-01-2015 23:55:46

Futbol: Elx 0 - Barça 4

Partit de tràmit superat amb bona nota pels jugadors menys habituals. Poques vegades com amb Luis Enrique (és qüestió d'anar-se fixant en els seus mèrits) s'ha vist jugar el Barça amb tanta intensitat partits d'aquestes característiques. Ahir, els jugadors amb un rol més secundari van reivindicar la seva vàlua. Això va permetre que, contràriament al que acostuma a passar en partits d'aquest tipus, es poguessin treure algunes conclusions. Potser m'equivoco, però tinc la sensació que la victòria contra l'Atlético (així com una convocatòria d'eleccions que el deixa més fora que dins del club l'any que ve i, per tant, amb menys a perdre) ha alliberat definitivament Luis Enrique, que ja mostra sense complexos la seva voluntat d'un equip més vertical. Ahir la primera part del Barça va ser un regal inesperat: intensa, veloç, efectiva. D'acord que el rival encara és hora que es presenti, però és d'agrair aquesta actitud, aquesta professionalitat i aquesta mentalitat. Luis Enrique, sempre que no es torni boig fent deu canvis de cop, farà bé de tenir en compte aquests jugadors per dosificar els teòrics titulars.

I si del que es tracta és de ser més vertical, ahir Rafinha va demostrar que hauria de jugar molts més minuts en aquest equip. Va ser l'amo i senyor del partit, i va trencar constantment línies defensives amb la qualitat de la seva conducció. Hi veig l'Iniesta del futur (tot i que molt millor defensivament), i si l'aposta és jugar d'aquesta manera (cosa que insisteixo que a mi em sembla bé), aleshores calen més Rafinhas i menys Xavis. També l'altre interior, Sergi Roberto, va fer un molt bon partit. Per fi es va deixar anar i va mostrar el seu repertori: bona qualitat tècnica, bona visió de joc... i un golàs. Com el de Mathieu, que em va deixar astorat i que va reobrir el debat (com havia fet Rakitic contra l'Osca) sobre la conveniència que Messi llanci totes les faltes. I no cal dir res de Ter Stegen, cada vegada més capficat a seguir les passes de Neuer com a porter modern, participant del joc com un defensa més.

Finalment, el gran punt d'interès d'aquest partit intranscendent era l'aportació dels joves del filial. En aquest sentit, va ser molt preocupant l'actuació de Munir, una ombra del jugador que va enlluernar tothom a principis de temporada. Fa la sensació que l'absència de minuts el perjudica i que potser seria sensat retornar-lo de tant en tant al filial. Va sorprendre l'absència de Sandro (desconec si tenia algun problema de salut, com en el cas de Samper), i també el debut de Gumbau, que va complir però sense enlluernar. Adama, per la seva banda, va mostrar el seu potencial però també que encara està una mica verd.

I l'última imatge del partit va ser molt agradable: Adriano, tot just va acabar de fer el 0-4, va anar com un llamp cap a Douglas, que li havia fet una centrada excel·lent, amb un somriure d'orella a orella. Sens dubte, Adriano era conscient de com necessitava el seu compatriota una cosa així. Sembla que, malgrat tot el que s'ha dit, hi ha companyonia al vestidor. Farà falta per afrontar els reptes que vénen. M'agrada detectar optimisme amb vista a l'eliminatòria contra l'Atlético, sempre que aquest vagi acompanyat de la prudència. Però primer cal anar a la Corunya, i a la lliga sí que ja no es pot badar més. La temporada comença a posar-se, malgrat tot el que ha passat, molt interessant.

Comentaris (3)17-01-2015 03:16:00

Cinema: "Birdman"; i futbol: Barça 3 - Atlético 1

Hi ha directors que t'aporten puntualment alguna cosa i que decideixes seguir, malgrat que arriba un punt que et fan perdre la paciència perquè entren en una espiral repetitiva, còmoda i rutinària. M'ha passat amb Terry Gilliam, per exemple, i amb alguns altres. I, després de la desastrosa "Biutiful", havia decidit que això mateix m'havia passat amb Alejandro González Iñárritu. A les seves anteriors pel·lícules, el cineasta mexicà sempre caminava per la corda fluixa, fent apologia de la misèria, però les seves pel·lícules se salvaven (i en molts casos en alguns moments fascinaven) per l'atreviment de la seva arquitectura formal. L'exemple més clar d'això va ser "21 gramos", que si no arriba a ser per la seva naturalesa de trencaclosques narratiu, no hauria passat d'un drama més propi d'un telefilm. I quan Iñárritu va partir peres amb el seu guionista Guillermo Arriaga la cosa va esdevenir esperpèntica: mentre Arriaga signava el guió de la molt estimulant "Los tres entierros de Melquíades Estrada", Iñárritu s'estavellava amb el seu retrat de la Barcelona més miserable a "Biutiful" perquè, sense les juganeres estructures del seu antic amic, la pel·lícula quedava despullada com el que era: melodrama barat. Per tant, després d'aquesta mala experiència, vaig decidir fer la creu al mexicà. Però resulta que l'any va començar amb una pel·lícula de la qual tothom parlava: "Birdman", la seva nova pel·lícula, ferma candidata als Oscar. En un primer moment vaig dir: "No, aquest a mi no em torna a fotre." Però llavors vaig començar a sentir a dir que Iñárritu s'havia reinventat, que la pel·lícula era un prodigi de tècnica i (atenció!) que era una comèdia. Així que, després de donar-hi algunes voltes, vam fer un pensament i ens hi vam llançar. I valia la pena. Amb matisos, però valia la pena. Efectivament, i afortunadament per a la història de la humanitat en general i del cinema en particular, Iñárritu s'ha reinventat. I, a més, ho ha fet molt hàbilment, per mitjà d'un joc de miralls de moltes capes. Presenta la història d'un actor que en el seu moment va triomfar com a superheroi i que ara vol redefinir-se com a actor amb una obra de prestigi a Broadway; i ho fa per mitjà de Michael Keaton, en una picada d'ullet evident a la pròpia biografia de l'actor. I dic que és molt hàbil perquè aquesta evidència focalitzada en la figura de Keaton potser amaga el que de veritat és la qüestió central: que l'autèntica autobiografia és la del director, ja que ell és qui més s'adona que ha tocat fons i aposta per reinventar-se. És la pel·lícula un prodigi de tècnica? Doncs Déu n'hi do. L'aposta de construir la trama en un únic (fals) pla seqüència és valenta i arriscada, i a més és original, ja que aquest pla seqüència respecta la continuïtat en l'espai però no en el temps, fet que produeix un efecte sorprenent (per no parlar del moment en què l'enllaç és una pantalla, fet que permet al protagonista canviar de pla sense que per una vegada el seguim, a ell o a algú altre). Però el millor de tot és que Iñárritu mostra molta més capacitat per a la comèdia que per al drama. Sobretot pel que fa a les situacions. Més discutibles són els diàlegs, sovint interessants però un pèl massa grandiloqüents i amb certa tendència a la pedanteria. Sigui com sigui, la pel·lícula és una interessant reflexió sobre els límits entre la realitat i la ficció, l'amor i l'admiració, i el joc de miralls es completa amb encert per mitjà de l'obra representada pel protagonista, que conté un monòleg final que parla clarament d'ell mateix (fet que el fa més realista que qualsevol ús, posem per cas, d'una pistola real). És clar que també té defectes: és una llàstima que el fascinant personatge d'Edward Norton desaparegui pràcticament del mapa a mitja pel·lícula, i el pla final és incomprensible. Això sí: s'agraeix (com diu un company) que, encara que no s'entengui, ens deixi un últim pla de la magnètica Emma Stone.

També el Barça intenta reinventar-se, i també ho ha de fer contra un passat gloriós que el persegueix i li fa perdre totes les comparacions. El magnífic partit de l'equip ahir (de moment, EL partidàs de la temporada) torna a deixar-me moltes preguntes, però aquesta vegada en clau positiva, i que es podrien resumir en la següent: i si tots els partits erràtics (que no pas els directament indolents) que ha anat fent aquest equip no eren una mostra de no tenir un pla definit sinó més aviat dolors de part? És a dir, no pot ser que tots plegats haguéssim perdut la paciència massa aviat perquè no enteníem que l'equip es trobava en una crisàlide, preparant la seva metamorfosi? M'empipa força sentir avui alguns comentaris sobre que s'ha perdut la nostra essència, que ja no juguem al toc sinó a la contra, que ara correm més nosaltres que la pilota. I m'empipa perquè una cosa és el desori del dia del PSG i una altra de ben diferent el que es va veure ahir. A mi no em molesta veure un equip que corre, que lluita, que mossega (amb perdó, Suárez). Com el dia del València, l'Atlético va proposar al Barça anar a la guerra i l'equip no es va arronsar. En tota la temporada passada, tot el nostre futbol control va resultar absolutament estèril davant l'ordre i l'empenta dels matalassers. No es tracta de renegar de l'estil, sinó de fer-lo evolucionar. Els nostres jugadors han de continuar sent artistes (ningú s'ho va passar bé veient les evolucions de Neymar o Iniesta?), però també han de tenir sang a les venes. I, ho he dit un munt de cops, no hem de renunciar al futbol de toc i de posició, sinó simplement fer-lo més vertical. La primera part d'ahir va ser una bona mostra d'això: l'Atlético va sortir molt més enrere del normal perquè s'esperava trobar un Barça pla i previsible, fàcil de controlar. Però es va trobar que aquesta vegada, per fi, TOT l'equip va jugar com un bloc, i va reaparèixer una cosa que semblava completament oblidada: la pressió avançada. Fer-la és perillós, ja que si no se sincronitza bé el rival pot agafar l'esquena de la defensa amb molta facilitat, però si es fa bé et permet agafar el rival sortint i desordenat. I això no és jugar a la contra; això és voler ser el protagonista absolut del partit, que és el que el Barça no va ser el dia del PSG i que és l'única condició que hauria de ser veritablement innegociable. I quan, a la segona part, l'Atlético va sortir a esperar el Barça molt més avançat, l'equip va saber patir i serrar les dents (i aquesta és la gran millora que ha arribat amb Luis Enrique), i esperar el seu moment per fulminar el rival amb un contraatac dirigit amb mà mestra per un espectacular Luis Suárez. Però per fer-ho l'equip no regalava cap pilota, i lluitava per treure-la des del darrere al primer toc, començant per un Bravo d'infart però excels amb els peus. Per tant, contraatacs sí, però ben guanyats i lluny de ser una renúncia a l'estil ni un simple aprofitament de les errades de l'adversari. Així va guanyar Alemanya el mundial i va enlluernar tothom, no em cansaré de dir-ho. Ja ho sé: la línia que va separar en aquest partit l'èxit del fracàs va ser en realitat molt prima, i en futbol el que avui és un desastre demà és meravellós i viceversa. Però crec que la lliçó d'ahir per als aficionats és que encara pot haver valgut la pena la paciència. Cal veure com evoluciona tot, però partits com el d'ahir fan que per fi torni a creure.

Comentaris (5)13-01-2015 01:01:42

Futbol: Barça 5 - Elx 0

Hi ha ara mateix a Catalunya dues persones que mantenen un tens enfrontament, que no hi ha manera que es posin d'acord i que tenen amb l'ai al cor tot el país. Si es diuen Artur i Oriol? Bé, aquests també, però prefereixo no parlar-ne perquè em tenen molt emprenyat. No, parlo dels altres dos: un es diu Leo i l'altre, Luis Enrique.

Avui tocaria estar content amb el Barça: eliminatòria resolta, i a pensar en una altra cosa. Però, en canvi, ahir vaig sentir una gran tristesa en veure que, després de molts anys, l'afició del Barça torna a estar dividida respecte d'aspectes que afecten el vestidor. L'eterna dicotomia entre l'estrella i l'entrenador, que afortunadament feia anys i panys que no es veia. Definitivament sembla que tot el que hem guanyat no ha servit de res, i és com si haguéssim reculat quinze anys. De quina manera tan absurda el públic segueix el xou que proposa la premsa! Quina tristesa comprovar com el xoc d'egos està a punt de fer malbé (com al país) una il·lusió col·lectiva! Jo només vull que guanyi el meu equip (la meva opció), i tot això em sobra. No m'agrada gens parlar de coses que tenen a veure més aviat amb la premsa del cor, però és evident que afecten i tenen conseqüències.

Per això faré un esforç i intentaré parlar de futbol. Es van veure bons gols ahir, però en realitat poc futbol. Ahir, com el dia del PSG, el Barça va guanyar perquè els tres de davant són molt bons (bé, i perquè en aquest cas tenia un equip rendit ja d'entrada al davant). Avui un company de feina em comentava que Luis Enrique ha aportat ben poc al Barça, que continua sent la cançó de sempre: intentar entrar pel mig com sigui. Jo li deia que sí, però no ben bé: és evident que amb Neymar i Messi de teòrics extrems, que sempre tendiran a anar al mig, Luis Enrique té clar (a diferència de Martino) que el paper d'obrir el camp queda reservat als laterals. I el problema és que ja fa temps que dic que no tenim lateral dret. Alba, en canvi, és un punyal per l'esquerra. Ahir tot el joc d'atac, sobretot a la primera part, es va generar per aquella banda: Roberto va estar fi jugant a un o dos tocs, Neymar se n'anava de qui volia i quan volia, i Alba sempre arribava a la línia de fons amb perill. A l'altre costat, Alves és voluntariós però no és el que era (tot i que el veig implicat i li concedeixo que sembla que està anant una mica de menys a més; que així sigui), Rakitic va fer un partit horrible i Messi simplement se n'anava a fer les seves guerres impossibles pel centre. Curiosament, però, el primer gol es va originar en una recuperació a la dreta, gràcies a l'esforç de Suárez, que va acabar fent una magistral assistència a Neymar. Si no mossega ningú més, em declaro fan incondicional de l'uruguaià: ja pot fallar els gols que vulgui, però treballa moltíssim, es mou fantàsticament bé sense pilota, té facilitat per fer assistències als companys i, a més, quan convé és capaç de jugar brillantment amb el cos per fabricar-se gols ell solet, com el segon de la nit.

Malauradament, però, aquest és un equip que a la part davantera sembla funcionar bàsicament a còpia d'individualitats. Es juga com un bloc en defensa, on el Barça ha experimentat una millora innegable amb Luis Enrique, però a davant hi ha moments que fa la sensació que tothom fa la guerra pel seu compte. Cal millorar alguns automatismes i sobretot l'aportació del mig del camp. Sigui com sigui, això d'ahir va ser una treva enmig d'una setmana molt convulsa. Diumenge, però, va de debò: podem obtenir una victòria que ens revitalitzi completament i aparqui la crisi, o podem fracassar i que se n'obri una de proporcions bíbliques que sigui probablement irreversible. Seria bo recordar una cosa, tant a l'afició com al vestidor (com a alguns polítics que jo sé): tots units fem força.

Comentaris (1)10-01-2015 02:37:34

Lectura: "Cada color d'un riu"; i cinema: "Sólo el cielo lo sabe"

No és possible banyar-se dues vegades en el mateix riu. La frase pertany a Heràclit i, malgrat que només n'hi ha una referència de passada, és evident que es troba en el sentit del títol d'aquesta magnífica novel·la de Manel de la Rosa, "Cada color d'un riu" (juntament amb la condició de pintor del protagonista). Hi ha un diàleg preciós molt al començament, en què es reflexiona sobre això. Canviem permanentment, tot i que de manera imperceptible dia a dia (el protagonista ho expressa molt millor, però no penso reproduir la cita perquè el que caldria és que tothom anés corrent a comprar-se el llibre). Això fa que quan mirem enrere en els nostres records ens sentim estranys, com si fossin d'una altra vida. Això fa també que tingui sentit rellegir un llibre o remirar una pel·lícula, perquè hem canviat cada cop que ho fem i el seu efecte sobre nosaltres és un altre. El cas és que el protagonista de la novel·la es debat entre dues dones, i una l'ancora al passat i l'altra l'impulsa al futur. És una dicotomia, entre una dona fantasmal i una altra de vitalista, que em recorda el Haruki Murakami de "Tòquio Blues", cosa que no és d'estranyar perquè l'obra de l'escriptor japonès beu d'algunes de les influències de la qual també s'afirma que ho fa De la Rosa, com ara Francis Scott Fitzgerald (tot i que el món de "Tòquio Blues" em sembla més proper al Salinger d'"El vigilant en el camp de sègol"). Sigui com sigui, es tracta d'una obra molt ben escrita, profunda, commovedora, addictiva, amb una galeria de personatges extraordinaris. Una novel·la que dignifica la literatura catalana d'ara mateix, que l'allibera de certs productes prefabricats que l'estanquen. Una alenada d'aire fresc que ens aconsella mirar endavant sense ira (com dirien els Oasis) i que ens recorda, com ho expressaria Joaquín Sabina, que és millor no intentar tornar al lloc on has estat feliç. Perquè no és possible banyar-se dues vegades al mateix riu, ja que l'aigua de la vida canvia constantment. I, amb ella, nosaltres.

I acomiado les vacances revisitant un clàssic, "Sólo el cielo lo sabe". És sabut el reconeixible món de Douglas Sirk, que tan bé va saber recuperar Todd Haynes a "Lejos del cielo": una paleta de colors impecable i un estil melodramàtic de traç una mica gruixut en alguns personatges però subtil i agut en la protagonista. La història és senzilla, perquè és una pel·lícula de tesi, que pretén denunciar la hipocresia de la classe acomodada americana, i Sirk en fa prou que veiem com la protagonista se submergeix fascinada en un món de llibertat que desconeixia, reclosa com estava dins la seva gàbia d'or. Impecablement filmada (magnífic el pla de l'arribada del televisor a la llar), avui en dia és inevitable veure-la amb un somriure de certa condescendència davant del que sembla un melodrama carrincló. L'autèntic drama, però, és que aquesta hipocresia que es permet jutjar la vida dels altres continua existint. Per això la pel·lícula continua funcionant malgrat tot: perquè ens recorda la importància de prendre les nostres pròpies decisions prescindint de l'entorn.

Comentaris (7)07-01-2015 22:28:30

Cinema: "L'endemà"; i futbol: Real 1 - Barça 0

Estimats Reis Mags,

Crec que els que volem un país nou hem fet molta bondat aquest any: hem format una V gegant, hem assistit massivament a les places de tots els ajuntaments per demanar votar, i hem ajudat que finalment es pogués fer el dia 9 de novembre amb la nostra col·laboració desinteressada. Però quan dic que hem fet bondat ho dic sobretot perquè hem aguantat els atacs, els insults i el menyspreu sempre amb un somriure a la cara, amb esperit positiu, amb civisme. És per això que us demano que per una vegada a la història no ens porteu carbó i que feu realitat les nostres il·lusions. Sisplau, convenceu els indecisos i, sobretot, feu possible l'acord entre els nostres polítics. No és un caprici, el que demanem. Ho explica molt bé la pel·lícula "L'endemà": la independència no és una joguina de la qual ens cansarem al cap de dos dies. És una decisió molt meditada i molt necessària. Es diu molt bé a la pel·lícula: volem estar millor sense perdre res del que tenim. És demanar molt? Potser sí, però és que, com també s'hi diu molt bé, tan sols sense un estat molestant, podríem fer moltes coses, i això faria que també poguéssim ajudar millor l'altra gent. A més, i això també s'hi diu, ja no podríem culpar sempre els altres dels nostres problemes. Només demanem això: poder ser adults i prendre les nostres decisions. Per això crec que potser en lloc de la metàfora de la parella que trenca, molt gastada, hauria estat millor que el documental d'Isona Passola hagués apostat per la del fill que s'emancipa. Hi ha altres metàfores discutibles, que poden provocar cert rebuig per excessivament tendencioses (sempre explico als alumnes que quan argumentes a favor d'una idea és millor concedir alguna virtut a la idea contrària, perquè això fa que se't vegi més obert i menys intolerant, cosa que acaba jugant a favor d'allò que defenses). Però al capdavall aquesta no és una pel·lícula dirigida als del no, sinó als que estan indecisos, per treure'ls dubtes i temors que se'ls han instal·lat amb enganys i que d'altra banda són naturals en una situació de canvi (també s'hi diu molt bé: només el risc porta al guany). Això, estimats Reis Mags, és el que us demano: que empenyeu tothom i els foragiteu els dubtes. Per col·laborar-hi, destaco una metàfora de "L'endemà", que sí que està molt ben trobada i que pot convèncer aquells que tinguin dubtes per raó de llengua: no volem una jardinera pura; hi volem molta diversitat de plantes. És només que cal entendre que algunes cal regar-les més que d'altres perquè si no hi ha el risc que es morin. Volem construir des de la suma, no des de la resta. Ajudeu-nos-hi, sisplau, Majestats.

Segurament abuso de la vostra generositat, però permeteu-me que us faci un altre prec abans de cloure la carta. Suposo que els culers no ens hem portat bé darrerament, perquè el 2014 només ens heu enviat desgràcies (i aquí prefereixo no frivolitzar i deixar a banda la pitjor de totes: la mort de Tito Vilanova). Un any en blanc, la impossibilitat de fitxar, la Champions per a l'etern rival, un sorteig de vuitens com sempre enverinat, les samarretes més horribles de la nostra història, un inici de lliga gens esperançador... Ja sé que ens ho hem guanyat (bé, s'ho han guanyat els que són socis) per haver posat al poder una junta indigna, incompetent i mediocre; però jo com a seguidor prometo fer bondat, i com a prova començo avui mateix. Malgrat haver-lo criticat quan ha convingut, fins i tot en algun cas encara que haguéssim guanyat, avui en la derrota vull trencar una llança en favor de Luis Enrique. Perquè ja es veu venir que serà molt fàcil acusar-lo d'haver començat el partit sense les principals estrelles i d'haver regalat 45 minuts, sobretot veient la diferència entre com ha jugat l'equip a la primera part (terrible, desesperant, pla; només s'ha salvat un Iniesta que per fi ha trencat línies) i la segona (incisiu, vertical, creatiu). Però això no és just. Luis Enrique ha posat de titulars els que havien fet més entrenaments, i això ha estat just, correcte i necessari. I també és cert que Messi i Neymar s'han trobat un rival ja molt desgastat per l'esforç realitzat a la primera part. Dubto que un trident sud-americà sense entrenaments hagués estat més eficaç a la primera part, quan la Real estava fresca. Per Luis Enrique hauria estat fàcil posar-los i que els assenyalats haguessin estat ells, tot i que també sabem que no hauria faltat qui llavors hauria posat el crit al cel perquè ja es veia que no es podia posar d'inici gent que havia tornat a Barcelona encara no feia ni dos dies. Luis Enrique, en aquest cas, ha fet el que havia de fer, i encara hi afegiria tres coses més. La primera, que si els que han jugat en el lloc de les estrelles no serveixen, aleshores no haurien de ser al Barça. La segona, que per molt que avui Neymar hagi jugat bé, la seva actitud ha estat impròpia d'un professional, arribant a perdre temps mentre els seus companys remaven a la desesperada, i havent jugat partidets de costellada durant unes vacances en què va marxar lesionat; per tant, Neymar no havia de ser titular i punt. I tercera, que l'entrenador ha revolucionat bé el partit amb el tercer canvi, fent que l'equip passés a jugar igual que contra el PSG (només que , ara sí, amb sentit). Ho veieu, Majestats? Estic a favor del nostre entrenador, malgrat tot. Ajudeu-lo a trobar el camí de l'èxit o, si més no, sisplau, feu que aquest 2015 ens tornem a sentir orgullosos dels colors que estimem.

Comentaris (5)05-01-2015 00:09:31

Cinema: "(500) días juntos" i "The imitation game"

Comencem l'any molt relaxats i ja amb dues bones pel·lícules al sarró, una per dia. El dia 1, que sempre tenim marcat al calendari com a innegociablement casolà, ens porta tot un descobriment, una autèntica joia: "(500) días juntos." Estic obert a tots els gèneres, però confesso que sóc una mica reticent amb les comèdies romàntiques: en general em semblen poc originals, falses, ensucrades i estúpides. Però havia sentit a parlar tan bé d'aquesta pel·lícula que ens hi vam llançar de cap. I l'experiència va ser molt estimulant. De fet, no tant pel contingut (tot i que resulta molt d'agrair la seva visió distanciada, irònica i gens idealitzada de l'amor), sinó sobretot per la forma: la pel·lícula és un festival imparable de troballes narratives, estructurals i formals. La més enlluernadora (i dolorosa, perquè a tots ens ha passat això alguna vegada) és aquella en què la pantalla es parteix i veiem la mateixa seqüència des de dos punts de vista: el de les expectatives i el de la realitat. Impagable. És cert que en algun moment la pel·lícula potser s'agrada massa, i a vegades corre el perill d'ameliejar (la qual cosa seria contraproduent més que res per pèrdua d'originalitat), però en general se'n surt de tots els riscos amb enginy i imaginació. Ja des de la primera seqüència, una altra clarivident pantalla partida que mostra el procés de creixement dels protagonistes en dos vídeos domèstics distants però harmònics, et comences a fregar les mans perquè la cosa promet, i a mesura que el metratge avança serpentejant endavant i enrere en un curiós marcador temporal, hi ha moments que t'aixecaries i aplaudiries (sobretot aquelles pinzellades cruels que contrasten amb la prèvia felicitat que s'explicarà paradoxalment a continuació, vegi's el moment Ikea). No vull dir res més, per no espatllar el munt de sorpreses que conté aquest film. Només hi afegiré el que em sembla que és la clau: com sap beure de l'estètica del videoclip (narrativa fragmentada a còpia de traços aparentment inconnexos que acaben formant un tot) de manera hàbil, intel·ligent i ben entesa.

I, com que no tenim remei, el dia 2 ja anem a estrenar la temporada cinematogràfica als Albèniz de Girona. Anem a parar a "The imitation game" gairebé de rebot, sense que fos la nostra primera opció, però tornem a encertar-la de ple. Estic obert a tots els gèneres, però confesso que sóc una mica reticent amb els biopics: en general em semblen poc originals, excessivament plans i poc creatius. Però la història semblava atractiva, i el visionat ho confirma. D'entrada, és una pel·lícula amb un ritme narratiu impecable, que també juga bé les seves cartes de desfragmentació temporal per donar una dimensió més polièdrica al personatge central. I, a més, allò que explica conté diverses capes de subtext. La que probablement sigui més òbvia ens l'adverteix una conversa que manté el protagonista en els seus anys d'estudiant: tot acte en què intervé el llenguatge humà necessita una descodificació, perquè sempre ens expressem en un llenguatge xifrat darrere del qual amaguem els nostres veritables sentiments i impulsos. El protagonista excel·leix en la seva tasca però fracassa en la vida perquè ell entén el llenguatge matemàtic però no l'humà. Per això és l'únic que pot assumir resoldre un terrible dilema moral per mitjà de la freda estadística, i per això té sentit que al final es pregunti si el seu cervell funciona com el d'una persona o com el d'una màquina. I tot plegat ens porta a la que segurament és la lectura més demolidora de totes: la Segona Guerra Mundial no la va guanyar la democràcia, perquè la democràcia real no existeix. No som ciutadans, només números al servei de les conveniències dels poderosos. El protagonista acaba essent víctima de la mateixa sensació de poder sobre la vida dels altres que ell va experimentar. Perquè l'única manera de sobreviure és parlar i actuar en un llenguatge xifrat. Si més no per aconseguir que la violència que exerceixen sobre nosaltres els poderosos no els generi satisfacció. Potser així algun dia deixin d'exercir-la.

Comentaris (3)02-01-2015 22:32:47

Cinema: balanç del 2014

Una vegada més, quan falten poques hores perquè acabi l'any, em poso a ordenar les pel·lícules que he vist en sales els últims dotze mesos segons les meves preferències. Tinc la sensació que ha estat una collita millor que la del 2013, amb un podi que fa molt de goig. Hi ha hagut pel·lícules molt profundes, molt innovadores, molt completes. Pel·lícules arrelades al nostre moment, que parlen de nosaltres de mil maneres diferents. Tant és que sigui per mitjà de la ciència-ficció, del realisme, de la metàfora... Aquestes són, per mi, les 10 millors pel·lícules que he vist aquest any al cinema:

1. HER

2. Boyhood

3. Locke

4. A propósito de Llewyn Davis

5. Orígenes

6. El amanecer del planeta de los simios

7. Madre e hijo

8. Màgia a la llum de la lluna

9. Alleluia

10. Agost

Cal insistir que són les millors que he vist jo, en sales de cinema. Segur que n'hi ha de magnífiques que no hi són perquè malauradament no he tingut l'oportunitat de veure-les. Pel que fa als motius de la meva tria, només cal consultar els articles dedicats en aquest blog a cadascuna de les pel·lícules. Per deixar clars els referents de comparació, per tant, n'exposo la resta. I, si l'home dels nassos té tants nassos com dies té l'any, jo aquest any he anat al cinema tantes vegades com anys tinc:

11. El desconocido del lago

12. The kings of summer

13. Perdida

14. La isla mínima

15. Hombres, mujeres y niños

16. Musarañas

17. Interstellar

18. El sueño de Ellis

19. Big bad wolves

20. El gran hotel Budapest

21. Lego, la pel·lícula

22. La cueva

23. Noé

24. Frozen

25. El juez

26. The stranger

27. These final hours

28. La venus de las pieles

29. El viento se levanta

30. Borgman

31. Philomena

32. Open windows

33. Líbranos del mal

34. Rec 4

35. Las dos caras de enero

36. Vivir es fácil con los ojos cerrados

37. Relatos salvajes

38. Transcendence

I fins aquí l'últim article de l'any. Feliç 2015 a tothom! I que sigui, aquest any sí, el del principi de tot!

Comentaris (3)31-12-2014 16:15:03

Lectura: "Hamlet" i "Macbeth"; i cinema: "Musarañas"

Per fi, gràcies a les vacances, he complert la promesa autoimposada de tornar a Shakespeare. I ho he fet a partir de les seves dues tragèdies potser més emblemàtiques: "Hamlet" i "Macbeth". Poca cosa més es pot afegir a aquestes obres que no s'hagi dit ja. A mi de "Hamlet" m'agrada especialment el recurs del teatre dins del teatre (poc es va comentar la utilització que en va fer el gran admirador de Shakespeare Baz Luhrmann en la seva espectacular pel·lícula "Moulin Rouge"), i de "Macbeth" l'ús de l'oracle ambigu que precipita els esdeveniments. Personalment, veig els personatges de Hamlet i de Macbeth com les dues cares oposades de la mateixa moneda. Hamlet és la personificació del dubte: malgrat que el seu deure és evident, es resisteix a portar-lo a terme i sempre troba mil excuses per ajornar-lo. Aquesta indecisió té resultats nefastos per a ell i per a tots aquells que l'envolten. I Macbeth, per la seva banda, és la personificació de l'ambició, però també de la culpa, i en la seva defensa desesperada porta a terme cada vegada majors atrocitats, en una espiral que només pot portar a la destrucció. Per tant, com que la vida és un conte escrit per un idiota i que no significa res, malament si fas i malament si no fas. Ser o no ser? Aquesta és la qüestió.

Per resoldre el dilema, una bona manera de viure intensament sense actuar és consumir bon cinema. Que és el que és "Musarañas", malgrat la seva capacitat d'autosabotejar-se. "Musarañas" és bon cinema de terror, perquè feia temps que no m'ho passava tan malament veient una pel·lícula. Per fi terror amb alguna cosa a dir, gens infantiloide i gens previsible. Per fi una pel·lícula capaç de crear una atmosfera, d'espantar per les situacions i no per vulgars trucs amb la música o el muntatge. Per fi inquietud provocada gràcies als ulls dels intèrprets (extraordinària Macarena Gómez, però també notables Nadia de Santiago i Hugo Silva) i no per efectes especials. La llàstima és que totes aquestes virtuts es veuen entelades per certs problemes de coherència que van apareixent progressivament al llarg del metratge. Problemes en la narració, que es podria qualificar de tramposa si no fos perquè la seva protagonista ja es caracteritza per fer trampes, de manera que és un mal menor disculpable i fins i tot lògic. Problemes en l'estil, que combina un ús excel·lent dels plans i de la llum al servei de la sensació de claustrofòbia amb uns diàlegs de to costumista (sobretot sempre que apareix en escena la dona del metge) més propis d'una telenovel·la de sobretaula. Però sobretot, problemes en el to, quan la pel·lícula abandona de cop la seva valenta aposta per la suggestió i es deixa anar cap a un festival de gore molt passat de voltes. A veure, que això ho veig a Sitges i aplaudeixo frenèticament (especialment sensacional la idea del maniquí!), però crec que trenca l'atmosfera hipnòtica que s'havia aconseguit crear. Això sí: si em poso semiòtic i fins i tot psicoanalític, em sembla que als responsables de la pel·lícula els ha sortit (mig volent i mig sense voler) una radiografia perfecta d'una Espanya resclosida, tancada en ella mateixa, que foragita del seu si qualsevol possibilitat d'aire fresc i de redempció. Una Castella que "desprecia cuanto ignora", en paraules d'Antonio Machado. Que confon l'amor amb el sentit de possessió, que diu que t'estima i que et cuida mentre et mata lentament. Una nació sempre endogàmica, sempre parricida i fratricida, gelosa de la seva identitat de naftalina i que guarda encara, incapaç de deslliurar-se'n, un munt de cadàvers a l'armari.

Comentaris (7)30-12-2014 15:30:44

Cinema: "Afterparty" i "El corredor del laberinto"

Dues pel·lícules plenament d'adolescents, ara que durant uns dies perdré el contacte amb aquesta franja d'edat. Com a professor, és interessant saber quin cinema consumeixen per entendre millor les seves referències i les seves inquietuds. En aquest sentit, m'ha cridat l'atenció la cinta de terror "Afterparty". Realment és una producció molt modesta, especialment de mitjans, però és honesta i aconsegueix una cosa molt complicada: servir-se d'allò que critica per enganxar el seu públic. I dic que és honesta? Sí, perquè hi veig una pretensió educadora: mostra als joves allò que els atrau per fer-los adonar de la nociva superficialitat que implica. Suposo que és el que pretenia Sofia Coppola amb la seva força insuportable "The bling ring", però "Afterparty" ho aconsegueix amb molta més naturalitat i sense un to tan ambiguament justificador i alhora moralitzador. La pel·lícula no és bona, i en alguns moments més que por fa riure, però m'agrada com domina els girs sense que et facin arrufar el nas i també que les noies no tinguin l'habitual paper de víctimes cridaneres sinó que tinguin la paella pel mànec. A més, el pròleg i l'epíleg estan molt bé i deixen molt clara la reflexió que pretenen. S'agraeix que no la subratllin, però queda el dubte de sempre: l'haurà captat el seu públic potencial i es qüestionarà d'una vegada el món que li arriba per mitjà de les diferents pantalles de què disposa? Em temo que no.

Perquè, al final, el públic adolescent busca en el cinema més evasió que reconeixement. Encara no ha après a llegir-se a si mateix en l'art. Per això se suposa que hi som nosaltres, que hem d'aconseguir que s'oblidin de l'última parida de Kiko Rivera i fer que s'interessin per, què sé jo, posem-hi el modernisme (un dia vaig quedar molt content perquè em sembla que a partir d'una cançó de Lax'n'Busto els vaig fer entendre el romanticisme del segle XIX!). Però tot arribarà. L'important és que llegeixin, que consumeixin cinema, encara que sigui a partir de sagues prefabricades com "Els jocs de la fam" i similars. La seva sensibilitat i el nostre guiatge ja els ajudaran a anar destriant el gra de la palla. Per això no importa que un d'aquests productes del subgènere de moda "joves atrapats en una situació estranya" com és "El corredor del laberinto" desaprofiti un inici prometedor en forma d'un plantejament que podria servir perfectament de metàfora del desconcert de l'adolescència per anar-se convertint en un deliri més d'éssers fantàstics i conspiracions impossibles. A més, de tota manera, cal ser just i reconèixer que totes aquestes sagues comparteixen (crec) un element comú: la recerca de la identitat pròpia en un entorn hostil. I hi ha res que pugui definir millor que això l'adolescència? Al capdavall, doncs, busquin evadir-se o no, aquests productes posen d'alguna manera els adolescents davant el mirall.

Comentaris (3)24-12-2014 01:17:46

Futbol: Barça 5 - Còrdova 0; i cinema: "Juegos salvajes"

El 2014 acaba futbolísticament com el que futbolísticament ha estat tot l'any: sense suc ni bruc. Victòria còmoda i merescuda, sí, però amb molts minuts d'avorriment que en aquesta hora tan crítica de la tarda provocaven més d'una migdiada involuntària. Sigui com sigui, però, el partit deixa coses bones, i és just reconèixer-les a l'entrenador. Principalment, el joc entre línies i les arribades de Jordi Alba per l'esquerra, principals mostres d'un joc més vertical. A l'estiu, a propòsit del mundial, vaig mostrar la meva admiració pel joc de la selecció alemanya, i vaig expressar que em semblava que havia de ser el model a seguir: joc combinatiu, de toc, de posició fins i tot, però més dinàmic i vertical. Potser és un bon senyal que Djukic es queixi als seus jugadors del Còrdova que fossin menys agressius que Iniesta. Potser. Potser Iniesta és el símbol principal de la metamorfosi de l'equip, menys refinat però més compacte. Potser. Potser a poc a poc (molt a poc a poc) intentem acostar-nos a la selecció alemanya, tècnica però contundent (diuen que el mateix Guardiola està fent evolucionar el Bayern cap aquí: se'n diu possessió en vertical). Potser el problema és que hi ha massa potsers, i els culers ens trobem enfilats en una muntanya russa de sentiments contradictoris. Ens trobem entre la decepció més absoluta i l'esperança. Divendres en un sopar verbalitzava la meva desil·lusió amb Luis Enrique, reconeixia que jo també l'hauria fitxat (ara sembla que ningú el volia, i no és cert) però que m'havia esgotat la paciència. Que amb un paio tan malcarat no es podia anar pel món i que aquest any no hi havia res a fer. Però avui tinc ganes de ser bon minyó i prometre als Reis que no rondinaré tant perquè aquest 2015 em portin millor futbol i alguna alegria en forma de títol. Mentrestant, això sí, faig una reflexió des de les ganes de ser constructiu (i des de la consciència que parteix d'una fixació personal molt evident): ningú més que jo s'adona que Rakitic juga molt millor i llueix molt més quan Alves no és al camp, perquè no ha de sacrificar-se contínuament pendent de tapar totes les seves vies d'aigua? Em consta que no, i al magnífic blog barcelonista The Digital Garden alguns comentaristes arriben a dues conclusions al respecte: que la presència d'Alves fa que tot l'equip jugui pitjor i que l'única cosa que explicaria la seva titularitat seria la bona sintonia que manté amb Leo Messi. Reflexionem-hi, sisplau, però fem alguna cosa. A mi m'és igual que jugui Montoya o que ho faci Adriano (sobre Douglas, de moment, continuo preferint abstenir-me'n), però podríem deixar Alves per a eliminatòries de copa contra Elxs o Granadas? És evident, i és d'agrair, que Luis Enrique ha après la lliçó del Bernabéu i que des de llavors juga estrictament qui més s'ho mereix (grans exemples, les recuperacions de Piqué i Pedro), i això encara fa més incomprensible la titularitat quasi permanent de segons qui. Va, Luis Enrique, acaba de ser valent i pren les decisions necessàries perquè el teu Barça funcioni de veritat el 2015! A canvi, acabaré amb una última cosa que crec que t'agradarà: continuo sense compartir la submissió al rival del dia del PSG, però admiro la millora que Unzué i tu heu aportat en conceptes com el contraatac i la pilota aturada. Això no ens vulgaritza, sinó que ens fa més complets i, per tant, ara sí, sanament més imprevisibles. Ja ho veus: davant els sentiments contradictoris que em provoques, el propòsit que em faig per al nou any és mantenir l'esperit crític però des d'un punt de vista constructiu. Endavant!

I és que sóc conscient que sovint racionalitzo massa les coses. I a vegades cal saber gaudir i deixar-se portar. Quelcom semblant em passa amb el cinema: sempre dic que no entenc el cinema de pura evasió, perquè si una pel·lícula no em fa pensar ni em fa sentir res justament és llavors quan m'avorreix. Però confesso que després d'una setmana complicada a vegades només vols que t'expliquin amb un mínim de gràcia una història qualsevol per desconnectar. Amb aquest esperit vam recuperar ahir "Juegos salvajes", una pel·lícula de fa una bona pila d'anys que recordo haver vist al cinema amb una ressaca considerable després d'una nit de festa. El cas és que pràcticament només recordava que en els títols de crèdit s'explicitaven algunes el·lipsis o situacions que durant el metratge havien quedat fora de camp. Així doncs, semblava un joc, un exercici d'estil entremaliat sense gaire res més a buscar-hi, ideal per tant per al nostre estat d'ànim. La clau de la història la dóna una frase pronunciada pel policia interpretat per Kevin Bacon: la majoria de les persones no són el que aparenten ser. El problema és que la pel·lícula abusa tant d'aquest axioma que acaba perdent tota la credibilitat, si no és que decideixes agafar-te-la amb una mirada distanciada i obviar com n'arriba a ser de tramposa. I això per no parlar de com n'és de maldestra la posada en escena. Finalment, pel que fa a la jugada dels títols de crèdit, la va reproduir de manera similar molts anys després "Ressaca a Las Vegas" amb molta més gràcia. Ep! Però que consti que la pel·lícula era el que havíem anat a buscar i que ens va entretenir molt. Res a dir, doncs. El que passa és que m'adono que ja ho he volgut tornar a racionalitzar tot massa. Però, al capdavall, aquesta és la raó de ser d'aquest blog, oi?

Comentaris (3)23-12-2014 00:14:08

Futbol: Barça 8 - Osca 1

Partit molt divertit (sobretot a la primera part) el que es va poder veure ahir, tot i que lògicament gens significatiu de res. Només es pot parlar de determinades actuacions individuals. Per exemple, cada vegada que veig jugar Montoya i el comparo amb Alves, entenc menys la situació del jugador català. Més: partit ben jugat pel mig del camp, molt necessari per a la recuperació de confiança de Sergi Roberto i sobretot d'Iniesta. I encara més: veient Adama, també em pregunto per què no treu el cap més sovint al primer equip. A veure qui seria el guapo que ens regalaria les bandes amb una bèstia com aquesta rondant per allà!

Per la resta, es podria criticar la feblesa defensiva mostrada en els primers minuts, o el fet que un equip de segona B t'aprofiti el primer córner que té per clavar-te un gol. Però ara no ens posarem exquisits i valorarem positivament una eliminatòria que ha estat molt ben aprofitada per aquells que no disposen de gaires minuts. A veure si dissabte acabem bé l'any!

Comentaris (3)18-12-2014 01:10:45

Futbol: Getafe 0 - Barça 0; i cinema: "Hombres, mujeres y niños"

Encara que pugui semblar contradictori vist el resultat, em sembla que el partit de dissabte demana un comentari de desgreuge cap a Luis Enrique. Perquè, si l'últim dia criticava el caos que va organitzar (valgui la paradoxa) contra el PSG, avui els defensors d'aquell plantejament fàcilment em podrien dir que ordre equival a previsibilitat, i que ja es veu què passa quan el Barça torna al dibuix de sempre: que qualsevol rival petit mínimament organitzat defensivament coneix tant el joc del Barça que li és relativament fàcil neutralitzar-lo i deixar-lo sense marcar. Part de raó tenen, i haig de reconèixer que passades unes hores de la victòria contra el PSG (l'article el vaig escriure massa en calent) vaig començar a trobar-hi el mèrit, tant dels jugadors com del tècnic. Ara bé, dit això, a mi em sembla que el Barça no es pot permetre de jugar cada dia d'una manera radicalment diferent, perquè corres el risc de desorientar els teus jugadors tant com el mateix rival. Per això crec que l'aposta ha de ser mantenir el dibuix i fer que cada alineació provoqui canvis en l'estil perquè cada jugador aporta coses diferents. En realitat, és el que generalment ha fet l'asturià, excepte en la nit de la bogeria europea. Perquè no és el mateix, per exemple, jugar amb Busquets d'interior que fer-ho amb Iniesta. O amb dos laterals llargs o que un sigui Mathieu o Bartra. I en això li dono la raó: no han de jugar sempre els mateixos, perquè físicament és inassumible i perquè l'equip guanya en variants amb els canvis sense que calgui fer el sudoku de l'altre dia. D'altra banda, però, penso que el principal problema de Luis Enrique és que ha volgut construir l'equip des de la solidesa defensiva, confiant que a dalt ja resoldrien els cracks. La idea no és dolenta, i els números defensius de l'equip són per treure's el barret, però són massa els partits en què el Barça no ha aconseguit marcar fins ben avançada la segona part. I, el que és pitjor, ja són tres els partits en què directament s'ha quedat sense marcar. I crec que això passa perquè hi ha una línia que Luis Enrique ha menystingut, i que justament sempre ha estat vital per al Barça: el mig del camp. Si aquest no funciona, no hi ha equilibri, i els davanters estel·lars que tenim podran un dia buscar-se la vida (un altre cop l'exemple claríssim del dia del PSG), però necessiten que el mig del camp els administri oxigen. I, en aquest sentit, no entenc que tinguem algú del talent de Rakitic sacrificat en tasques defensives per corregir les deficiències d'Alves (tan difícil és posar al lateral dret Adriano o Bartra, si és que Montoya i Douglas realment no li fan el pes?; i, un altre parèntesi enverinat: el partit que recordo amb més equilibri del Barça aquesta temporada va ser contra l'Athletic, amb Montoya al lateral dret). I això quan el croat no comença directament a la banqueta precisament en els partits grans. I no entenc, si del que es tracta és de crear matisos amb l'alineació, què hi feia Xavi de titular al camp del Getafe. El de Terrassa es troba en un moment dolç i en canvi Iniesta no, és cert, però el partit requeria un interior amb més capacitat de desequilibri en l'un contra un per superar línies rivals. Xavi és perfecte per garantir el control contra rivals a l'anglesa, que et proposen un intercanvi de cops, però ara mateix del tot ineficaç contra defenses tancades i sense espais. I contra el València? L'invent de Busquets com a interior va contribuir, val a dir-ho, a mantenir el València a ratlla, però ens vam oblidar d'atacar i si ens descuidem un segon més aquell partit no el guanyem (i que consti que jo en el seu moment vaig valorar positivament aquell partit). En fi, que ser imprevisible sí, però que no vulgui dir poc fiable. Cal trobar l'equilibri. I ara mateix haig de confessar que el sorteig de la Champions, en què la UEFA ens ha obsequiat per enèsima vegada amb l'os més dur dels possibles, m'ha agafat una mica baix de moral. Estic desencisat, perquè (malgrat que continuaré pacient i fidel, això que quedi clar) ara mateix l'equip no em satisfà: o guanya jugant malament o directament no guanya. En realitat, només li recordo un partit rodó. Va ser un que gairebé no vaig comentar, perquè aquell dia Artur Mas ens va omplir en una conferència d'una il·lusió que ara sembla (esperem que només temporalment) una mica llunyana. Va ser el 0-4 a Nicòsia. Aquell dia el Barça va donar una lliçó de com atacar contra un equip tancat. El mig del camp el formaven Mascherano, Rakitic i Rafinha.

Per llepar-nos les ferides, anem diumenge a veure l'última de Jason Reitman: "Hombres, mujeres y niños." Reitman és un cineasta que m'interessa, malgrat que és irregular i ha tingut patinades (almenys pel meu gust) com ara "Young adult" o "Una vida en tres días". I m'interessa perquè capta com pocs allò que el tòpic anomenaria el desconcert de l'home contemporani, víctima d'una societat cínica i canviant que no comprèn. Els personatges de Reitman sempre són personatges a la deriva, i sovint hi ha un desequilibri considerable entre la imatge que volen projectar, la que projecten realment i allò que realment són. Potser els seus films són un xic massa moralistes i garebé reaccionaris (el paper de la dona a "Una vida en tres días" fa feredat, i "Juno" no deixa de ser una oposició a l'avortament, tot i que envoltada d'una apologia de la necessitat de la maduresa present també a "Young adult"). I, és clar, si parlem de la pel·lícula que ara ens ocupa, "Hombres, mujeres y niños", aquesta ombra torna a planar en la seva visió més aviat negativa de les noves tecnologies de comunicació. Aquesta vegada, però, Reitman salva l'escull amb bona nota. Per exemple, evita hàbilment un posicionament maniqueista en fer una burla despietada del personatge més detractor d'Internet, una mare obsessivament controladora de la seva filla. Amb aquesta maniobra, Reitman sembla voler dir-nos que el problema no és Internet, sinó la manera com l'afrontem i com condiciona les nostres relacions. Reitman ens explica amb encert que la tecnologia avança molt més de pressa que la nostra capacitat per assumir les múltiples possibilitats que ens ofereix, i aquest desequilibri és la gènesi de totes les frustracions, malentesos i isolaments dels protagonistes. Així, tan culpable és la mare que declara la seva croada particular contra la xarxa com aquella que vol utilitzar-la per superar les seves frustracions i materialitzar els seus somnis per mitjà de la seva filla. Ja sigui per excés de zel o per defecte, el problema és el de sempre: la dificultat entre generacions per comunicar-se, però Reitman ens diu que és evident que Internet agreuja aquesta situació. I, per aconseguir-ho, en la posada en escena juga una carta senzilla però molt eficaç (i més coherent que en la tramposa "Open windows"): obrir-nos als espectadors les finestres que els personatges consulten i els missatges de text que s'escriuen. Accedim així a la seva intimitat i a jocs perversos d'usurpació d'identitat que tot ho compliquen. En una estructura discutible, que manca d'argument definit al principi per precipitar-ho tot amb cert excés al final, Reitman abandona la majoria de personatges a la seva sort, resultant especialment commovedora la disfuncionalitat sexual d'un adolescent incapaç d'excitar-se en una relació normal en trobar-se el seu cervell massa corromput per les fantasies impossibles de la pornografia tan fàcilment accessible a la xarxa. I això no és moralisme: el pretext és el sexe, però en realitat es posa l'accent en el que ens passa cada vegada més a tots, incapaços de relacionar-nos de manera normal a la vida real perquè ho hem passat tot massa pel sedàs de la virtual. Llàstima que el final sí que sigui molt maldestre, per insistent, per subratllador (molt prescindible la veu en off que al llarg de tota la pel·lícula ens ha anat dient "ho enteneu? Ara la lliçó que cal extreure d'aquesta situació és aquesta!") i per, ara sí, apegalosament moralista. Pel·lícula amb imperfeccions? Sí. Reaccionària i moralista? Potser a estones. Però, per damunt de tot, jo crec que important perquè prenguem consciència de la nostra progressiva deshumanització i desorientació en un món d'infinites possibilitats que ens allunyen del nostre centre d'equilibri. En definitiva, amb tots els seus defectes i totes les seves virtuts, una pel·lícula ara mateix absolutament necessària.

Comentaris (1)16-12-2014 00:11:35

Futbol: Barça 3 - PSG 1

Torno cap a casa després d'un dia llarg de feina amb la intenció de no pensar ja en res més que el partit, i em trobo que la primera cosa que en sento a dir a la ràdio del cotxe és que Luis Enrique, en comptes de fer una alineació, ha decidit fer un sudoku. La inclusió de Pedro en l'onze titular fa ballar el cap, i molt. Significa això, com diuen a la ràdio, que Pedro jugarà de lateral dret? Donant-hi voltes, jo arribo a la conclusió que més aviat l'aposta deu ser una mena de 3-4-3, amb Mathieu i Bartra inclinats als costats, Mascherano enllaçant la defensa amb el mig del camp i Messi fent el mateix entre el mig del camp i la davantera.

Comença el partit, i sembla que guanya la meva intuïció. I no ho acabo d'entendre. Una defensa de 3 contra un equip que juga amb 3 davanters? No és una temeritat? Les meves sospites es confirmen quan el PSG, després d'un primer quart d'hora en què el Barça no ha fet absolutament res, marca amb absoluta facilitat el 0-1. A partir d'aquí arriben els pitjors minuts: els jugadors es troben completament perduts, en un sistema incomprensible, amb un Iniesta que és com un pop en un garatge. El PSG es passeja per l'àrea blaugrana com a casa seva, i jo em començo a témer una desfeta com la de Munic. Però llavors, en una jugada aïllada, Suárez i Messi hi posen més fe que els defenses parisencs i estableixen l'empat. De fet, només han passat cinc minuts des del 0-1, però a mi se m'havien fet eterns. Aleshores comença un altre partit: el Barça no sembla el Barça, però passa a tenir el domini, i em sembla que finalment descobreixo el sentit de tot plegat. És quan m'adono que el Barça és molt eficaç en la pressió avançada, fet que provoca dues conseqüències vitals: que els temibles davanters del PSG no puguin establir contacte amb la pilota i que el Barça agafi l'equip francès a contrapeu, com en el segon gol (golàs de Neymar). I m'imagino que si no me n'adono fins llavors és perquè el pla fins llavors simplement no havia funcionat. Massa coses noves per a la majoria de jugadors, tot i que tres semblen sentir-se especialment còmodes en la situació: Bartra, que no perd mai la valentia; Mascherano, alliberat en tasques de constructor de joc, i Pedro, a gust en el seu rol de davanter treballador. El Barça aconsegueix arribar al descans amb la situació controlada, cosa que mitja hora abans hauria semblat un miracle.

Però comença la segona part i el caos és absolut. Els jugadors, probablement esgotats mentalment per la complexitat de la trama muntada per Luis Enrique, són incapaços de trenar més de tres passades seguides. I, és clar, això contra un equip del potencial del PSG és molt perillós. L'asturià se n'adona. Tard, però se n'adona. I, per fi, arriba a la conclusió que ha arribat el moment de deixar de témer les virtuts del rival i intentar potenciar les pròpies. De manera que es produeix un canvi que feia estona que es feia transparent: Rakitic per Pedro. Amb aquest simple moviment de peces, el Barça recupera el dibuix de tota la vida, un 4-3-3 amb Mascherano de central i Busquets de pivot, que és el que sap fer. Per rematar-ho, Luis Enrique fa sortir Xavi per un Iniesta amb els ploms del GPS absolutament fosos pel caos imperant, i l'equip recupera (perdó: aconsegueix per primera vegada) definitivament l'ordre. I el tercer gol cau com fruita madura, en forma d'un interrogant immens sobre què hauria passat si Luis Enrique hagués plantejat el partit menys pendent del rival.

A veure, ja m'agrada tenir un entrenador intervencionista, que vulgui aprendre d'una derrota com la de París i corregir-la, però me'n vaig a dormir amb un regust agredolç. Perquè tinc la sensació que el Barça, per bé i per mal, ha jugat com un equip petit, solidari però a mercè del potencial de l'adversari. Estic content perquè hem quedat primers de grup, i crec que això era important a nivell pràctic i també de prestigi, però avui tenia ganes d'un gran partit i sento que Luis Enrique me l'ha robat. Ell segurament dirà que era necessari, que calia desactivar el rival. Però jo li responc que oblida que, alhora, també ha aconseguit desactivar-nos a nosaltres mateixos.

Comentaris (3)10-12-2014 23:34:55

Pàgines: 12345626272829303138  <>