login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 5 - Sevilla 1

A vegades, sense saber ben bé per què, entres en una espiral de neguit i de passes incertes de la qual en surt perjudicat tothom però especialment tu mateix. Aleshores, s'agraeix tenir un marge (del qual no sempre es disposa) per aturar una estona el món, respirar fons i tornar a començar, ben oxigenat. Alguna cosa així sembla haver-li passat al Barça, si més no si hem de fer cas al magnífic (que no pas extraordinari) partit que va disputar dissabte contra el Sevilla. L'aturada per seleccions, sovint tan perjudicial, ha resultat ser balsàmica aquesta vegada: els jugadors, dispersos pel món, han pogut desconnectar de tot el terrabastall i el pessimisme que darrerament envolta el club, i dissabte se'ls va notar frescos i a gust sobre la gespa, com si s'haguessin tret una llosa.

I és que, ben mirat, tot se sobredimensiona fins a límits grotescos, en aquest club. Aquesta aturada ha anat bé també als aficionats. Jo, per exemple, he aprofitat per pensar d'on sortia aquest pessimisme tan gran, i m'ha costat entendre-ho. Tot plegat ve de dos partits (dos!) perduts; un de manera dolorosa i lamentable contra l'etern rival, sí, però un altre que en condicions normals s'hauria guanyat nou de cada deu vegades. És cert que contra l'Almeria l'equip va oferir una imatge patètica, però també ho és que després de les dues derrotes consecutives es va guanyar d'una manera sòlida i convincent a Amsterdam. O sigui, que tot plegat es resumiria en dues derrotes i un partit nefast però guanyat. I la gent parlava com si fes dècades que no guanyàvem un partit. La conclusió a la qual vaig arribar va ser que el problema és que ara mateix ens veiem lluny del Bayern i del Madrid, equips contra els quals ens haurem de guanyar les garrofes si volem aspirar a alguna cosa. O una altra possiblitat, que jo mateix he expressat en veu alta: que el pitjor no són els resultats, sinó la sensació que aquest equip no juga a res.

Però també aquí vaig començar a veure la llum dissabte. Si analitzem la primera part, ens adonarem que el Barça ofensivament no va fer res de l'altre món. Amb prou feines va crear oportunitats, i només va ser capaç de marcar (això sí, quin golàs!) a pilota aturada. Però la clau aquí és fixar-se en allò que l'equip va fer defensivament o, més ben dit, quan no tenia la pilota (que per cert no era gaire sovint). Ja és hora de reconèixer-li un mèrit a Luis Enrique, encara que aquest no sigui del gust de l'ortodòxia barcelonista: l'equip ara està molt més ordenat quan la pilota la té el rival. Intenta recuperar-la de seguida, sí; pressionant la sortida rival, sí; però si no ho aconsegueix posa dues línies ben juntetes i no li cauen els anells. Així, el rival no pot crear perill amb tanta facilitat com feia abans, i quan el Barça recupera la pilota el mateix ordre serveix ofensivament (ara resulta que sabem contraatacar: només cal veure la jugada de l'històric segon gol de Messi). Perquè tot això passi, l'equip ha de jugar ben juntet, perquè quan no ho fa pateix (com a París, com a Madrid o com a la primera part d'Amsterdam). I, ara mateix, aquesta sembla la prioritat de l'entrenador: que l'equip jugui com un conjunt, com un bloc, que de les qüestions ofensives ja se n'encarregaran els de dalt amb el seu talent. Pot semblar una mica pobre, però cal pensar en quin estat s'ha trobat l'asturià aquest equip, en una fase indefinida entre l'envelliment i la renovació. I també es pot interpretar que aquesta deixadesa ofensiva no és tal: l'equip sembla que no juga a res perquè no té un pla definit sinó que s'adapta sobre la marxa, però és que Luis Enrique s'ha fet un fart de repetir que l'última cosa que vol és ser previsible. I, si més no, el partit contra el Sevilla li dóna la raó: després de 40 minuts en què l'equip es va conformar que passessin poques coses, un cop es va assegurar que tenia el perill del Sevilla ben neutralitzat, va prémer l'accelerador i va estar a punt de liquidar el partit abans del descans. És clar que la segona part va començar amb un accident que podria haver costat car, i sempre quedarà el dubte de què hauria passat si Neymar no hagués tornat a avançar el Barça en la següent jugada, de saber si un equip probablement ara mateix de confiança fràgil no hauria caigut en una guerra de nervis. Però el cas és que el gol va arribar de seguida, i això va ser definitivament alliberador, i el Barça va jugar una de les millors segones parts que se li recorden (i atenció que això ja ho vam dir el dia de l'Ajax, o sigui que potser no anem tan malament): la pilota va circular de manera rapídíssima, la mobilitat dels puntes era constant, la sortida des del darrere era excelsa... Tot es va fer bé.

És clar que tot plegat és més fàcil quan tens els jugadors importants en estat de gràcia, i dissabte va ser el cas. Bravo de moment no en para ni una, però té un joc de peus que justifica plenament el seu fitxatge; Piqué va estar sobri i contundent al darrere i sublim en la sortida de pilota; Busquets va estar literalment immens, a tot arreu, abastant-ho tot, igual que Jordi Alba; Rakitic ha sabut passar de ser l'hereu de Xavi a ser el seu millor complement, ara que el de Terrassa torna a estar en un moment més que dolç; Neymar continua ficant-ho tot a dins, a part de ser el millor assistent de Messi; Suárez pot continuar sense marcar si aporta tot el que aporta a la pressió i al joc d'atac; i Leo... en fi, per a aquest ja no hi ha paraules.

No cal dir que tota aquesta apologia quedarà en no res si demà l'equip falla a Xipre, i ja hi tornarem a ser. Però tinc l'esperança que dissabte es va posar la primera pedra per recuperar l'orgull de ser culer. Una de les notes més positives de dissabte va ser la percepció que el públic del Camp Nou té ganes d'aplaudir-ho tot i de reconciliar-se amb tothom (s'entén que respecte a allò que té a veure amb la gespa, perquè la junta sembla que ja fa temps que està merescudament sentenciada a nivell popular). Perquè, més enllà d'on acabem arribant, val la pena gaudir del viatge. Qui s'hi apunta?

Comentaris (1)24-11-2014 23:46:53

Cinema: "Interstellar"

Vet aquí una pel·lícula llarguíssima però que en fa prou amb un comentari breu. Al capdavall, l'excusa del final de la vida a la Terra i del viatge a una altra galàxia a través d'un forat de cuc no és res més que un pretext perquè Christopher Nolan explori les seves obsessions de sempre, que no són altres que els replantejaments de l'espai i del temps.

Es pot dir que "Interstellar" és una bona pel·lícula? Sens dubte, sí. Està ben rodada, ben produïda, les imatges són una delícia i la història és interessant... Però no calia tant. El mateix es podia explicar sense tant de metratge ni tanta parafernàlia. Sobretot perquè, de fet, fa la impressió que Nolan ha tornat a fer "Origen": el mateix diàleg entre línies argumentals que progressivament van descompensant-se en el temps, la mateixa creació d'espais d'arquitectura i dimensions impossibles, i sobretot la mateixa necessitat d'acceptar la seva lògica interna per entrar en el joc. Tot plegat es posa especialment de manifest en el moment de l'entrada del protagonista al forat negre, que proposa un tripijoc narratiu que comença irritant-te i pot acabar fascinant-te.

Al meu entendre, la pel·lícula té moments climàtics fascinants que tenen el seu punt àlgid en els muntatges paral·lels entre les vivències dels astronautes i la d'aquells que (havent envellit molt més) continuen a la Terra. Llàstima d'una música un pèl massa invasiva i sovint inoportuna i, sobretot, del greu error de càsting de donar el rol protagonista a un forçadíssim i gens creïble Matthew McConaughey. Altres defectes: continuar amb la mania de col·locar Michael Caine fent de Michael Caine, com fa segles que Morgan Freeman fa de Morgan Freeman (i gran part de la culpa de tot plegat és dels Batman de Nolan), o la pseudofilosofia sobre l'amor i altres dolceses apegaloses. Altres encerts: el conflicte entre el deure a la comunitat i els interessos personals, siguin familiars (McConaughey) o d'instint de supervivència (Matt Damon). I també el risc de la paradoxa temporal que va molt més enllà de la descompensació en el pas del temps.

Hi insisteixo: és una bona pel·lícula, i no me'n penedeixo d'haver-la vist. Però en realitat m'ha deixat una mica fred. I és que els fans del primer Nolan (aquell en què encara no intuíem l'ésser ambiciós i megalòman que és ara) continuem enyorant aquell "Memento" que tant ens va enlluernar.

Comentaris (3)21-11-2014 01:10:39

Cinema: "Orígenes"

La veritat és que es fa difícil emetre un judici quan no tens la possibilitat de veure-ho tot, però per fi aquest any he tingut la sensació, després de veure "Orígenes", que el jurat de Sitges havia escollit una bona opció per guardonar-la amb el premi a la millor pel·lícula del festival. I, segurament, ja es pot començar a dir que el seu director i autor absolut, Mike Cahill, s'està convertint en un autèntic cineasta de culte.

"Orígenes" parteix d'un plantejament similar a l'obra anterior de Cahill, "Otra Tierra": la possibilitat de l'existència de més d'una vida en nosaltres. Ara bé, en aquest cas no una vida paral·lela (a l'estil de la recentment estrenada "Coherence"), sinó posterior, a la manera del concepte de la reencarnació pròpia dels budistes i els hinduistes (no serà casualitat que el desenllaç de la història tingui lloc precisament a l'Índia). Sigui com sigui, en aquest cas Cahill es mostra més madur que a "Otra Tierra", que era una bona idea que pecava de falta d'ànima. Aquí, Cahill combina molt hàbilment la tesi amb l'emoció per tal de crear empatia amb els personatges i fer així que l'espectador no desconnecti, risc que existeix en un principi molt fred i excèntric. I val a dir que aquest diàleg formal que la pel·lícula manté amb ella mateixa reflecteix molt bé la tensió constant que s'hi expressa entre la ciència i la fe, dicotomia representada també per les dues dones que marcaran la vida del protagonista, un científic arrogant que no fa cap concessió al mite, incapaç d'entendre que mitologia i ciència són dues cares de la mateixa moneda: la del desig de comprendre que tenen els humans.

Així, quan el protagonista travessi la porta que no gosava ni mirar, després d'una revelació emocionant i ben allunyada d'un mètode científic que li havia començat a trontollar just en la seqüència anterior (en què comença a mostrar-se com un científic amb més necessitat de creure que de saber), cal preguntar-se si la seva principal sacsejada interna no respon sobretot al desencaix que li suposa adonar-se, després d'una vida obsessionada per l'evolució, pels orígens i els finals, que tot és en realitat cíclic i que tots plegats ens movem en cercles. Es pot qualificar aquesta revelació de religiosa? Així sembla voler suggerir-ho el joc final amb la llum que tanca la pel·lícula, però aquí hi poden entrar diverses interpretacions. Cal recordar la teoria dels àtoms que poden transformar-se en diferents cossos que el mateix protagonista expressa, i també cal no perdre aquí de vista la teoria de l'etern retorn de Nietzsche, clarament en consonància amb les tesis budistes i hinduistes. I tampoc sembla casual la tria de l'ull com a tema central: com a cineasta, Cahill sap que la nostra identitat és en gran part la mirada que tenim sobre el món.

En definitiva, una pel·lícula rodona, filmada i narrada amb una gairebé absoluta perfecció, que ens interroga sobre la nostra identitat, la nostra humanitat, la nostra mirada. Que ens emociona i ens fa pensar, que ens educa (com ha de ser) en la ciència i en el mite. Molt i molt estimulant. Cinema en estat pur.

Comentaris (5)17-11-2014 22:32:07

La victòria de la dignitat

No hi puc fer més. Tinc el típic caràcter del català patidor, i això m'impedeix moltes vegades gaudir del moment. Em va passar ahir, quan me'n vaig anar a dormir després d'una jornada molt intensa com a voluntari amb una certa recança de pensar que la xifra de participació en aquest històric 9-N que acabàvem de viure potser no era suficient. Però aquest matí m'he llevat diferent, i m'he adonat que havia caigut en la trampa dels unionistes a propòsit de la xifra. Una trampa que no és nova, i que ve de les darreres manifestacions: atribuir una posició contrària a la independència a tots aquells que no hi han participat. I no és així: en aquest país, com en tots els altres, hi ha gent a qui la política li importa un rave i que no vota mai, i que per tant tampoc votarà quan arribi l'hora de la veritat. Per tant, és absurd fer la comparativa de la xifra respecte del cens total, com si normalment a les eleccions hi participés tothom, i no té sentit que ens fem aquests autogols a la nostra autoestima. El nombre de votants en aquesta consulta s'ha acostat molt i en alguns casos ha superat el de moltes eleccions tradicionals, i això té un mèrit enorme si tenim en compte (com molt bé explica el periodista Manuel Cuyàs) que dos dels partits polítics amb representació parlamentària a Catalunya han cridat a la desmobilització dels seus votants. Podríem afegir-hi els condicionants gens favorables que ha tingut aquesta votació, als quals em referiré tot seguit, però ni tan sols calen per arribar a la conclusió que la xifra de participació (i més tenint en compte que encara es pot votar en els propers dies) és senzillament espectacular.

El segon punt sobre el qual val la pena de reflexionar és la qüestió de la tan comentada manca de garanties democràtiques. És cert que n'hi va haver, però no precisament en la direcció que es pretén fer creure. No disposar de cens va ser una limitació nefasta (i imposada per aquells que l'han criticat, amb tota la barra), però no perquè es poguessin produir votacions fraudulentes, sinó perquè aquesta circumstància va frustrar molta gent en el moment de voler votar, en descobrir que l'adreça del DNI els obligava a desplaçar-se. Perquè, malgrat tot el que s'ha dit aquests dies, els voluntaris (que som gent honesta que no ens mereixem que se'ns insulti d'aquesta manera) vam ser molt rigorosos i molt escrupolosos en el control del vot, encara que se'ns trenqués el cor quan havíem d'explicar a algú que no podia votar a la nostra mesa. I, per si de cas n'haguéssim tingut la temptació, l'ordinador actuava de gran germà que impedia que algú votés dues vegades o en el lloc que no li corresponia, ja que el nombre de vots comptabilitzats al final de la jornada havia de coincidir amb els que permetia registrar el sistema informàtic. De manera que, quan va venir en Bob Esponja a votar a la meva mesa, li vaig haver de dir que no podia ser, perquè el seu DNI no hi apareixia. I és que justament l'única cosa que van valorar negativament els observadors internacionals va ser que no hi hagués més locals de participació. O sigui, que la manca de garanties democràtiques no va tenir a veure amb la gestió dels resultats, sinó amb la limitació del dret a votar de molts ciutadans, cosa que com es comprendrà no va ser precisament responsabilitat nostra.

Per tot plegat i per molt més, la jornada d'ahir va ser un èxit total. Però és que, a més, em reservava per al final el més important: independentment de les xifres, la principal victòria va ser el 9-N en si; va ser el fet de poder votar. Ja sabíem que els catalans havíem perdut la por, però a partir d'avui sabem que l'Estat espanyol no pot fer res contra la voluntat del nostre poble. Ha quedat demostrat que, per molt que insultin i amenacin, no poden fer res. La premsa internacional destacava ahir que Espanya ha perdut ja el control d'una part del seu territori. Per tant, la simple existència finalment possible del 9-N demostra que ja hem començat a ser lliures. Ahir, partidaris de totes les opcions (cal felicitar especialment els cent mil votants del NO, per haver demostrat cultura democràtica) van fer un acte de desobediència i de dignitat. I jo em vaig sentir orgullós de col·laborar a fer possible que tothom pogués expressar-se, també aquells que no pensen com jo. Com diu l'ANC, ahir els catalans vam omplir les urnes de dignitat. Els de sempre han comentat amb el seu cinisme habitual el suposat contrasentit de treballar per establir una nova frontera just el dia que es commemorava el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. És just al contrari. Un altre 9 de novembre tots els ciutadans d'un poble que així ho han desitjat han enderrocat una altra barrera: la de la intolerància i la imposició.

Comentaris (7)10-11-2014 22:15:24

Futbol: Almeria 1 - Barça 2; i cinema: "El juez"

Tenim Luis Enrique ben estressat i, de retruc, l'entorn. O és a l'inrevés? Què és primer, l'ou o la gallina? A mi m'agradaria escriure que l'equip necessita temps, que no hem de ser tan impacients, que tot arribarà. Però sento Luis Enrique a les rodes de premsa i em cau l'ànima als peus, perquè hi veig algú desbordat sota la seva façana de prepotència. Per tant, a mi m'està estressant Luis Enrique. Però crec que l'operació s'ha produït majoritàriament a l'inrevés: és el famós entorn el que està traient de polleguera l'entrenador. Perquè el problema de la premsa és que no s'aclareix: després de rebre pals fins al carnet d'identitat per l'alineació massa conservadora amb els noms sagrats del vestidor en el partit del Bernabéu, l'asturià va decidir per fi que ja n'hi havia prou, que jugarien només els que estiguessin millor i més bé s'adaptessin a allò que ell necessita. Però llavors resulta que deixar d'alinear un pes pesant com Piqué passa a ser interpretat com un enfrontament personal amb el central català. En què quedem? Posem els que estan bé o no? Perquè ningú li preguntava, per exemple, trenta mil vegades en una roda de premsa per l'absència de Bartra. Per tant, té raó Luis Enrique d'estar enfadat, però la seva postura no sembla gaire intel·ligent: el seu exentrenador Van Gaal podria explicar-li quatre coses sobre les conseqüències de posar-se la premsa en contra. Podria ser que el seu posat esquerp actual fos una tàctica de l'estil de Mourinho, per descarregar de pressió els seus jugadors, però més aviat fa l'efecte que el perd el seu caràcter. Faria bé el tècnic de seguir una línia coherent, la que ell hagi decidit, i preocupar-se només que els jugadors l'entenguin. En definitiva, fer el que li doni la gana i fer bona cara a la sala de premsa, com feien Cruyff i Guardiola, que d'això en sabien una estona llarga. Si les coses van per aquí, tindré la paciència que calgui, i ho dic avui que m'he emprenyat com una mona veient jugar penosament el meu equip. D'acord, l'horari del partit i la gespa lenta no hi ajudaven, però el partit ha estat indigne, sobretot en la circulació de la pilota. Piqué no es mereix jugar, però sense ell el Barça perd capacitat de connexió en la sortida respecte del mig del camp, i això obliga Busquets a recular, fet que parteix encara més l'equip. Això sí: per fi les meves pregàries han estat ateses i Alves ha desaparegut de l'onze titular. No és casualitat que això hagi coincidit amb un partit molt més bo de Rakitic, qui, alliberat gràcies a la major solvència defensiva d'Adriano, ha fet força mal en atac entrant des de la segona línia. De la resta de l'alineació, sens dubte han sorprès les absències de Neymar i Suárez, però jo continuo dient que a mi m'agraden els entrenadors valents que saben premiar l'esforç de jugadors com ara Pedro i Munir que s'han guanyat una oportunitat. És bo que les estrelles sàpiguen que no jugaran per decret. Que a la segona meitat s'ha guanyat gràcies a l'aportació dels dos astres sud-americans (en especial d'un Suárez extraordinari)? Sí, però a la llarga el missatge en forma de banqueta no els haurà anat pas malament. Al final, els tres punts han estat per al Barça més per voluntat que per res més: sense idees, sense un pla de joc, amb un desordre monumental... Bé, es bo guanyar quan no es juga bé. D'altres ho han fet gairebé tota la vida i no tenien la seva pròpia premsa en contra. Ep! Que no vull ser resultadista, que m'agrada l'autocrítica, però l'autolapidació tampoc cal. En fi, que bé que vindran aquests quinze dies de descans...

I, amb tot el sentit de l'humor, rematem aquest incert 8-N anant a veure una pel·lícula anomenada "El juez", per posar-hi gràcia a la cosa. "El juez" és la típica pel·lícula solvent, amb un guió correcte, unes interpretacions més que bones i en definitiva ben feta, però que no arrisca. Sigui com sigui, perfectament satisfactòria. Hi ha certa grapa en determinades seqüències que les salva de la síndrome del pilot automàtic, i fa goig veure la feliç recuperació de Robert Downey Jr, encara que sigui un pèl domesticada. La pel·lícula és narrativament impecable, presenta amb pinzellades efectives els personatges i va al gra, que no vol dir que no sàpiga cuinar a foc lent l'argument dosificant hàbilment la informació a l'espectador. I s'enlaira definitivament en un clímax judicial que ajunta de manera prou brillant les dues trames que han anat dialogant al llarg de tota la història: la criminal i la familiar. Només hi sobra la innecessària subtrama de l'ex-xicota, que no aporta gaire res, però un bon pla final salva l'anticlímax i deixa un bon gust de boca just abans dels crèdits finals, presidits per la bona música que ha caracteritzat tota la pel·lícula. Recomanable, tot i que no fervorosament. Segurament, i amb la incògnita d'"Interstellar" que no sé si resoldré, la millor opció que oferia avui la cartellera al marge de pel·lícules ja vistes.

Comentaris (3)09-11-2014 01:02:46

Futbol: Ajax 0 - Barça 2

Bona victòria ahir, amb una primera part més aviat erràtica i una segona de molt convincent. La clau, com sempre, és el mig del camp, i és aquí on Luis Enrique sembla continuar buscant la tecla adequada. Amb un Busquets aparentment intocable per la necessitat que hi ha de Mascherano a la defensa, d'entrada els dos interiors que semblava que havien de ser habituals eren Rakitic i Iniesta, com així va ser. Passa, però, que el manxec no està bé, i a més no defensa (i si a sobre el poses amb Xavi, aleshores ja és un suïcidi, com es va veure al Bernabéu). Llavors, l'entrenador va decidir posar de parella de ball de Rakitic el polivalent Rafinha, contra el Celta, per garantir més sacrifici defensiu. Rafinha ho va fer molt bé en defensa i es va fer un tip de recuperar pilotes, però l'equip va trobar a faltar més creativitat, la pilota gairebé no passava pel mig del camp i els davanters s'havien de buscar la vida. I vet aquí que a Amsterdam Luis Enrique s'inventa la parella aparentment més incompatible, Xavi-Rakitic, i el resultat va ser tan satisfactori que ben bé podria acabar essent el tàndem de gala, amb el benentès que a Xavi cal dosificar-lo. És cert que a la primera part en molts moments hi va haver descontrol, però el Barça va anar sabent fer-se seu el partit, que va desembocar en 45 minuts finals que van ser dels millors de la temporada. És evident que, com diu Mascherano, cal millorar, però aquest és el camí. Només falta una cosa: que l'entrenador es rendeixi a l'evidència del moment de forma absolutament lamentable de Dani Alves i es decideixi a posar al lateral dret algú d'un perfil més defensiu (podria ser Montoya o, si no hi confia, perfectament Adriano; de Douglas de moment prefereixo no opinar). D'aquesta manera, no caldria tenir el pobre Rakitic tapant les vies d'aigua del brasiler, els dos interiors podrien intercanviar-se les posicions de manera que tots dos se sentirien més còmodes i el croat podria desenvolupar una mica més el seu talent.

Sigui com sigui, però, hi ha una sensació que plana en l'ambient, que de fet és una certesa: ara mateix som a anys llum dels grans equips europeus (Madrid, Chelsea, Bayern), i això provoca el desànim d'afirmar que no val la pena preocupar-se pels resultats del Barça perquè, avanci més o menys, té molt poques possibilitats d'assolir títols. Bé, en primer lloc, jo miraré el Barça sempre perquè és el meu equip i m'agrada veure'l, independentment de les possibilitats de títol que tingui. Però és que, a més, la temporada és molt llarga i poden passar moltes coses. O és que l'Inter del 2010 era el millor equip d'Europa? De moment, la segona part d'ahir (amb, entre d'altres, un Suárez que quan es tregui l'ansietat de fer el primer ens donarà moltes alegries i un Bartra que va reivindicar la seva qualitat un cop més) és esperançadora.

Comentaris (3)07-11-2014 00:05:40

Cinema: "Relatos salvajes"

Expliquen que a l'Antiga Grècia hi va haver un debat encès sobre la conveniència o no de les representacions teatrals, en especial de les tragèdies. Per Plató (gran precursor involuntari del cristianisme, amb el seu concepte d'un món ideal al qual cal arribar fent l'ànima un bon ús del cos que accidentalment posseeix en un món d'aparences insignificant), les tragèdies eren contraproduents perquè mostraven un món de passions que allunyaven l'ésser humà del món de les idees. Pel seu deixeble Aristòtil, en canvi, era justament a l'inrevés: en veure l'espectador reflectides les passions en la pell dels personatges de l'obra, se'n purificava. El que volia dir Aristòtil és que l'home no pot evitar sentir un món de passions dins seu, i per això li convé experimentar-les (la por, la compassió, etc.) com a simple espectador d'una obra, per així desprendre-se'n i poder actuar racionalment en la seva vida real. Aquesta purificació de les passions es coneix com a catarsi.

Doncs bé, era catarsi el que vaig anar a buscar ahir a "Relatos salvajes", però no me'n vaig acabar de sortir. La publicitat de la pel·lícula (el plaer de perdre el control, la rebel·lió dels indefensos...) em va fer acostar-m'hi amb l'esperança de trobar una pel·lícula que exercís una mena de venjança poètica d'aquells que suporten estoicament la insolència dels arrogants. Alguna cosa d'això hi ha en alguns casos, però en realitat la pel·lícula acaba derivant en una perillosa legitimació de la violència com a mecanisme per fer front als abusos del poder establert. Jo ja sé que aquest poder també exerceix una violència damunt nostre, invisible, de guant blanc, pretesament educada, i que cal combatre-la. Però prefereixo creure que els de baix, els que tenim la raó, podem trobar fórmules més intel·ligents i imaginatives d'encarar-nos amb l'arrogància dels poderosos (espero i desitjo que en tindrem una bona mostra, per exemple, aquest diumenge). Entenc que la catarsi hi és, que la pel·lícula no defensa aquestes reaccions en el món real i vol que ens purifiquem d'aquests impulsos com a espectadors, a la manera aristotèlica. Però crec que el muntatge falla principalment per dues raons. En primer lloc, en la majoria d'episodis, la violència no és instintiva, producte d'un moment d'intolerància incontenible, sinó freda i estudiada i per tant injustificable. En segon lloc, perquè la pel·lícula barreja naps amb cols, i jo no sé veure la relació entre la falta d'escrúpols d'una família rica i el despit d'una núvia, per exemple.

És clar que "Relatos salvajes" no té la culpa de no ser el que a mi m'hauria agradat que fos. De manera que no em queda més remei que continuar esperant la pel·lícula que definitivament serveixi d'homenatge a tots aquells que veuen en el seu dia a dia com són constantment trepitjats a causa de la seva bona fe i que, a sobre, quan un dia no poden més i perden el control (ni que sigui amb un estirabot inofensiu) encara se senten culpables. Aquest reconeixement a la bona gent de la quotidianitat, que aguanta els abusos no pas de sofisticades estructures de poder, sinó de gent del seu mateix rang que va pel món sense empatia ni sentit del respecte, sí que la compraria de gust. Això sí que seria una bona catarsi.

Comentaris (1)04-11-2014 20:23:06

Cinema: "Rec 4" i "Kill Bill 2"; i futbol: Barça 0- Celta 1

Decebedora traca final de la saga "Rec", que mereixia una altra cloenda. "Rec 3" com a mínim tenia la virtut de no prendre's seriosament a ella mateixa, però aquí Jaume Balagueró és víctima de la seva tendència a la grandiloqüència que, en no anar acompanyada d'un bon guió, acaba inclinant la balança cap a alguns moments de ridícul que en les entregues anteriors havia sabut esquivar. Només se salva el ben trobat personatge de l'única supervivent del casament de "Rec 3". El primer gran mal de "Rec 4" és que ja no queda ni rastre de les bones idees que van fer memorables els inicis: ni càmera subjectiva, ni retrat social (n'hi ha algun intent en un parell de rèpliques, però sense substància) ni res de res. El segon gran mal és que la capacitat de sorprendre l'espectador és nul·la. Ho intenta recorrent a l'habitual recurs trampós dels somnis, però és incapaç de jugar bé les seves cartes: en cap moment suggereix, de seguida mostra, i així el que queda és un film d'acció correcte, però en cap cas una pel·lícula de terror. Per no quedar, no queda ni la marca de fàbrica de Balagueró: fer que les seves pel·lícules acabin malament per deixar un regust de desolació en l'espectador. Dit tot això, que consti que "Rec 4" no és una pel·lícula dolenta. És entretinguda, però no ofereix el que s'hi va a buscar. S'hi nota una actitud massa desmenjada, tant en el director com en la protagonista (una Manuela Velasco lluny de la intensitat de les primeres entregues). Sort que tots els implicats diuen que no n'hi haurà més. Així podrem recordar amb plaer els inicis.

Recordar amb plaer és justament el que vam fer ahir a la tarda, amb el segon volum de "Kill Bill 2". Molt més sòbria i menys joganera que la primera part, ofereix igualment un seguit de seqüències i diàlegs memorables. Tarantino és capaç d'aconseguir fins i tot que la venjança de l'heroïna acabi adquirint un sentit vital per a ella, i avança la gran habilitat de reformular gèneres a partir de la seva cinefàgia, que culminarà amb la seva extraordinària "Inglorious bastards". Excel·lent manera de passar una tarda de diumenge.

I del Barça, què es pot dir? És evident que els que intentem veure el got mig ple vam veure dissabte com se'ns vessava una mica més d'aigua. Continuem sense jugar com un equip, en una suma de talent individual que no porta enlloc sense un pla definit de joc. Alves i Busquets van quedar retratats en la jugada del gol del Celta, i fa temps que no estan fins. Però encara queden unes gotes on agafar-se: l'equip ho va intentar, no es pot negar que un pèl de mala sort també hi va ser, Suárez va deixar evidències del seu immens talent, i Luis Enrique... Bé, cada vegada em costa més il·lusionar-me amb Luis Enrique, però com a mínim no va deixar que els minuts passessin i va intentar que passessin coses amb uns canvis arriscats. No vull cremar-ho tot, encara, de manera que prefereixo continuar a l'expectativa. Potser els culers serem més feliços quan entenguem que ja no som l'equip admirable que vam ser. Som un equip gran, amb serioses possibilitats, però un equip més. Treballem tots junts a partir d'aquí.

Comentaris (7)03-11-2014 15:09:41

Futbol: Barça 1 - Espanyol 1

Bé, ja som campions de Catalunya, encara que sigui per penals. I el millor de tot és que ningú va impugnar el partit, ni va prohibir que la gent cantés el que li donés la gana. Anem fent progressos...

Comentaris (3)31-10-2014 00:04:46

Cinema: "La isla mínima"

En el darrer article, a propòsit de "Perdida", reflexionava sobre la capacitat que pot tenir el cinema de combinar entreteniment i reflexió, i arribava a la conclusió que per assolir aquest equilibri a la pel·lícula de David Fincher li faltava sentit de la metàfora. Doncs bé, precisament "La isla mínima" sí que il·lustra aquesta virtut, la de convertir la trama en un símbol d'allò sobre el qual vol reflexionar, en aquest cas la Transició democràtica espanyola.

Podríem dir que "La isla mínima" és en certa manera el revers de "Perdida". Partint també d'una desaparició, construeix un relat eficaç però que potser dóna massa voltes sobre si mateix. Per això, malgrat que la trama es gaudeix sobretot gràcies a una fotografia impecable, polsegosa i desassossegant, la sensació és que tot plegat és un anar donant voltes per arribar allà on la pel·lícula realment es fa forta, allò que sembla que realment la pel·lícula vol explicar: la metàfora final. Però compte, que pel mig ja ha anat deixant pistes de quina mena de democràcia s'està construint: la del desemparament dels febles i la impunitat dels poderosos.

Tot plegat desemboca (valgui aquí el Guadalquivir com un personatge més) en un simbòlic final que ens dóna a entendre que la pretesament modèlica Transició no va ser res més que l'estrip resignat d'una dolorosa fotografia en blanc i negre que va permetre als botxins netejar la seva biografia. I tot en ordre, lligat i ben lligat, en una illa mínima de la qual alguns hem decidit definitivament marxar.

Comentaris (7)29-10-2014 21:16:06

Futbol: Madrid 3 - Barça 1; i cinema: "Perdida" i "Kill Bill vol.1"

El pas de les hores i la conversa amb altres culers afligits com jo permeten anar adquirint una major perspectiva a l'hora d'analitzar què va sortir malament dissabte. La majoria coincideixen en el diagnòstic que el principal problema del Barça és que no corre, i que a les segones parts no pot dir ni fava. D'altres hi afegeixen una observació pertinent: després de tantes novetats, resulta que els migcampistes acaben essent els de sempre, i Xavi i Iniesta no defensen. Relacionat amb el problema del mig del camp, una altra qüestió que sembla clara: el Madrid tenia superioritat numèrica en aquesta zona, i potser hauria calgut un migcampista més per igualar les forces en un aspecte tan vital en el joc. A tot això, jo hi afegiria que aquesta plantilla té un problema greu en els laterals. No es tracta de posar-se pedres al fetge, però aquests errors en la preparació hi van ser, i l'autocrítica sempre és positiva perquè t'ajuda a millorar. Sigui com sigui, però, no és menys cert que sense errades infantils com les de Piqué i Iniesta segurament la cosa no hauria acabat com va acabar. I és que a la primera part moltes coses es van fer bé, i també cal dir-ho. L'equip va jugar junt, agrupat al voltant de la pilota, va combinar bé entre línies i va fer mal a partir de tres quarts de camp amb molta comoditat, com il·lustra el gol de Neymar. D'altra banda, Suárez va tenir una actuació molt esperançadora. Llàstima que l'equip concedís ocasions amb tanta facilitat i acabés condemnat pels seus propis errors fins a ser esborrat del mapa en la segona part. D'altra banda, és molt fàcil detectar els errors de Luis Enrique en el plantejament quan tot ha passat: Mathieu no hi feia res al lateral esquerre, Xavi no ajuda en defensa i no ha de ser titular per decret, calia un migcampista més... Però jo m'ho plantejo des d'un altre punt de vista: a mi em sembla que Luis Enrique va tenir molt present en el seu plantejament la derrota de París, contra un equip de característiques similars, i això va condicionar la seva alineació. D'aquesta manera, Alba i Rakitic van caure per la seva molt erràtica participació el dia del PSG. Així mateix, hi ha precedents la temporada passada contra equips importants en què el Barça va voler jugar amb quatre migcampistes avançant la posició d'Iniesta, i el resultat sempre va ser un equip pla i incapaç de fer mal. Davant d'això, a mi em sembla que Luis Enrique va buscar que el quart migcampista fos Messi, que va ajudar moltíssim a controlar el joc en els bons minuts del Barça de la primera part . És clar que la contrapartida va ser veure'l lluny de la zona on fa mal, però la idea no era dolenta i durant molts minuts va sortir bé. En fi, que jo prefereixo que el meu entrenador s'equivoqui però que intervingui, que intenti corregir el que un altre dia no ha sortit bé, cosa que Martino no feia mai. Ja ho sé: dues derrotes en els dos únics partits d'autèntic nivell que hem disputat no conviden precisament a l'optimisme, però jo prefereixo pensar en el marge de creixement que encara té aquest equip.

Per treure's del cap un disgust com el de dissabte, el millor és anar a veure una pel·lícula de seguida, i així ho vam fer aquell mateix vespre. L'escollida va ser "Perdida", l'última de David Fincher. Es tracta d'una pel·lícula vibrant, molt entretinguda, molt ben filmada i amb missatges inquietants. Amb moltes virtuts, en definitiva, tot i que malauradament no acaba de ser rodona. I no ho acaba de ser perquè fa trampa. No perquè manipuli l'espectador, sinó perquè la seva tesi no acaba de funcionar: no es pot obrir i tancar una pel·lícula amb la mateixa seqüència i pretendre que el missatge funcionarà amb tot el terrabastall que has organitzat al mig. El problema és que Fincher (o la novel·la en què es basa, tant se val) no acaba de decidir si vol que la història sigui un thriller entremaliat o una reflexió profunda sobre el món de la parella. Que no se m'interpreti malament: una pel·lícula pot combinar perfectament entreteniment i reflexió alhora, però per aconseguir-ho a "Perdida" li falta menys sentit de l'excés i més sentit de la metàfora. El mal regust que deixa el final es produeix perquè la història sembla no voler conformar-se a ser el que en realitat és: un magnífic relat que juga amb l'espectador a la manera del Hitchcock de "Perseguit per la mort", sense que calguin més pretensions. La pel·lícula té dues parts clarament diferenciades: una primera en què ens preguntem què ha passat, i una segona en què ja ho sabem i volem saber cap a on portarà tot plegat. L'espectador només pot quedar bocabadat en veure que se li revela el misteri quan queda una hora llarga de pel·lícula (per molt que ja n'hagués intuït la resolució), mentre es pregunta quina serà la proposta un cop s'han ensenyat tan aviat les cartes. A més, mentre gaudeix de la segona part de la història, no té altre remei que reconstruir mentalment algunes de les coses que havia donat per certes i que ara li queda clar que són falses. Tot plegat, molt estimulant. Com també ho és la reflexió en la qual sí que el guió resulta reeixit, que no és altra que la de la dictadura de la imatge que dirigeix el nostre present: no som més que la imatge que projectem sobre els altres, de manera que cal vigilar com serà interpretat cada gest del nostre llenguatge no verbal. Per això és tan encertada l'elecció de Ben Affleck com a protagonista, ja que la seva proverbial inexpressivitat és jutjada amb severitat per una audiència que necessita que manifesti molt més dolor per empatitzar-hi. Hi ha molts altres jocs sobre la identitat dels protagonistes, com ara el personatge que creen els pares de la noia per inventar-se una versió millorada de la vida de la seva filla; jocs que omplen la història de múltiples capes. Són molts, doncs, els estímuls i el plaer que proporciona la pel·lícula, de manera que el millor és oblidar-se de la decepció d'un final insatisfactori (no pas pel què, sinó pel com) i gaudir del seu record.

I diumenge, per acabar de recuperar el bon humor, res millor que recuperar el primer volum de "Kill Bill". Tarantino gaudeix i sap fer gaudir com ningú. Vet aquí una autèntica hora del pati per a qualsevol cinèfil, en una pel·lícula plena de plans seqüència magistrals, de canvis de to, de trapelleries en l'estructura i d'escenes memorables. Se li podrà retreure al cinema de Tarantino la falta de substància, però cada pel·lícula seva és una lliçó de cinema, que al meu entendre amb "Kill Bill" arriba al zenit. Impressionant Uma Thurman, sense la complicitat de la qual aquesta pel·lícula no existiria. I sí, potser al final a Tarantino se li'n va la mà en algunes seqüències de lluita, però la seva elegància estilística és tan gran, les seves eleccions en la banda sonora són tan emblemàtiques, el plaer que proporciona és tan extraordinari que tot se li perdona. Amb ell només et queda exclamar, en espera de tornar a gaudir del segon volum: "Llarga vida al cinema, i a tots aquells que l'estimen i el fan gran!"

Comentaris (3)27-10-2014 23:57:26

Futbol: Barça 3 - Ajax 1

Ovacionar la lectura del joc de Ter Stegen amb els peus a l'hora de donar sortida a l'equip. Aplaudir l'eficaç, incansable i normalment desagraïda feina fosca de Mascherano. Corejar el nom de l'entrenador just quan t'acaba de deixar sense els jugadors que donaven més espectacle, i quan el partit encara no està resolt. Reaccionar animant l'equip al final en lloc de lamentar haver hagut d'acabar demanant l'hora en el que havia estat un partit plàcid i molt ben jugat a la primera part... No crec que la del Barça sigui la millor afició del món, però la que avui era al Camp Nou sí que es pot dir que era molt intel·ligent.

Comentaris (4)21-10-2014 23:01:49

Futbol: Barça 3 - Eibar 0

De tos els disbarats que acostumo a sentir en les transmissions de Canal + (per exemple, dir que al minut 34 de partit l'ansietat s'ha apoderat del Camp Nou perquè continua el 0-0), avui rescato un comentari de l'últim partit que sí que em va fer rumiar. Michael Robinson deia que allò que més havia caracteritzat el Barça els últims anys, el joc col·lectiu, estava brillant per la seva absència. El cas és que sembla clar que l'aposta de Luis Enrique és fer fort l'equip des de la defensa i confiar en les individualitats al davant, fet que provoca que certament a vegades tinguis la sensació que cadascú fa la guerra pel seu compte: hi ha molta més conducció i menys associacions al mig del camp, tot i que en els últims partits la presència d'un bon Xavi intenta posar-hi remei.

Es tracta, per tant, d'una aposta pragmàtica que, des del respecte per l'axioma irrenunciable que el Barça ha de ser el protagonista del partit, potser sí que converteix l'equip en una cosa més terrenal, que no necessàriament ha de voler dir poc atractiva. El problema principal, però, és que tot el castell de cartes es pot desmuntar si hi ha moments de desconnexió. I el que és més preocupant és que últimament n'hi acostuma a haver, tot i que excepte a París l'equip sempre ha tingut la sort de cara en aquests moments. L'equip sembla un pèl menys sòlid en els darrers partits, i Bravo ha deixat de ser-ne un simple espectador de luxe. Quan això ha passat, però, Bravo s'ha mostrat com un porter solvent i alhora afortunat. Un bon exemple de tot plegat n'és l'últim quart d'hora de la primera part de dissabte. En la primera ocasió clara de l'Eibar, se'ns apareix la Moreneta provocant que el davanter de l'Eibar falli un gol cantat a porteria buida. En la segona, tot seguit, Bravo tapa bé l'espai i deixa sense opcions l'atacant dels bascos. Són aquestes dues jugades, producte de la descoordinació defensiva i la lentitud d'Alves i Piqué, les que van provocar xiulets neguitosos a l'equip quan va acabar la primera part, i no pas el fet en si de trobar-se encara 0-0. En qualsevol cas, malgrat que a la primera jugada Bravo mesura malament la sortida i està molt més encertat en la segona, a mi totes dues accions del porter xilè em semblen positives. Perquè totes dues vegades surt amb valentia. En molt poc temps, Bravo ha evolucionat moltíssim per adaptar-se al joc del Barça: domina molt bé la sortida amb els peus, i en els últims partits ja no es queda a viure sota els pals, pecat imperdonable per a un porter que vulgui triomfar aquí. Probablement demà torni Ter Stegen amb la Champions, tot i que a mi em sembla que si l'aposta havia de ser canviar els porters en funció de les competicions, hauria estat més lògic fer-ho al revés: apostar pel jove a la lliga perquè disposés de molts minuts per millorar fent una clara aposta de futur, i deixar per a la Champions una opció de veterania que proporcionés seguretat en cites de més exigència.

Però tornem al partit del dissabte. Tot i una primera mitja hora de joc vistós i a estones elèctric, el Barça va haver de tornar a esperar a ben entrada la segona part per obrir la llauna. Els gols acostumen a arribar tard en aquest nou Barça, i no deixa de semblar paradoxal tenint en compte que ara l'equip no mastega tant les jugades, de manera que semblaria que la maduració del partit també hauria de ser més ràpida. Però això ens porta altre cop al principi de l'article: l'equip es construeix des de la defensa, i sembla que només un cop s'ha assegurat que no ha de passar res dolent a la seva àrea, prem definitivament l'accelerador. Tot i així, d'oportunitats n'hi va haver, i no sembla que sempre hàgim d'esperar tant a cantar el primer de la tarda. Sigui com sigui, tot va ser fer el primer i al digníssim Eibar li va ploure un ruixat d'ocasions i de gols. I el millor és que cada gol actua com a símbol de les cosetes que anem veient aquest any. En el primer, es canvien els papers i Xavi culmina amb mestria una brutal assistència de Messi: Leo continua jugant molt més per a l'equip que per a ell mateix, s'endarrereix uns metres buscant l'última passada, i ja era hora que això ho llegissin jugadors de la segona línia com ara Xavi, per entrar amb perill des del darrere. En el segon, Alves demostra que si mira abans de centrar pot ser un jugador molt útil, i Neymar continua la ratxa golejadora que confirma que el nou estil del Barça li va molt bé. En el tercer, enèsima demostració de compenetració entre Messi i Neymar (una de les millors notícies d'aquest inici de temporada, juntament amb la imbatibilitat en la lliga), en què el brasiler mostra que també pot jugar al primer toc i l'argentí marca un golàs d'aquells en què se'n va de tothom i només necessita que en un moment donat algú li torni la paret.

Ens vam passar una pretemporada patint perquè amb l'arribada de Neymar hi podia haver un xoc d'egos amb Messi al vestidor. Un cop va quedar clar que no era així, ens va frustar que no es trobessin a la gespa. Solucionat. Potser que comencem a gaudir del que tenim. Neymar i Leo es cauen bé, i s'entenen bé al camp. Jugades com la del 3-0 indiquen que això comença a ser una garantia i una delícia. I esperem-nos, que ara arribarà Suárez. La festa està servida.

Comentaris (3)20-10-2014 22:36:15

Fem un país nou

A l'amabilíssim romanès que ens ha obert les portes de casa seva i amb qui hem pogut parlar agradablement juntament amb la seva filla sobre el futur de la terra que els ha acollit; a l'entranyable àvia que ens deia confosa que ella el 9 de novembre tenia molt clar que volia votar en Mas; al marroquí que necessitava que el seu fill li fes d'intèrpret per poder contestar l'enquesta i que ha acabat dient "sí, sí, independència, independència"; a alguns que ens atenien a peu de porta i que es mostraven un pèl descoratjats però que acabaven dient que segurament acabarien anant a votar; a la parella que ens deia que tots dos tenien clar que anirien a votar però que l'home encara no sabia el sentit del seu vot; a tota la resta de gent que ens ha donat l'oportunitat d'escoltar-los; als qui no eren a casa o sí que hi eren però no tenien ganes d'obrir-nos; als qui educadament han rebutjat l'oferiment de ser enquestats... A tots, gràcies. Un cop més, orgullós de formar part d'aquesta societat plural, diversa, educada i cívica. Fem un país nou. Ens el mereixem.

Comentaris (6)19-10-2014 01:54:17

Cinema: Sitges 2014

Un any més, fidels a la cita de Sitges. Com l'any passat, la fórmula escollida va ser la marató de l'últim dia. El risc d'aquesta aposta és que compres les entrades a cegues, ja que fins dos dies abans no saps les pel·lícules que projectaran. Aquesta vegada vaig tenir un disgust en comprovar que les pel·lícules que més m'interessaven les feien en una sala que no era la que jo havia escollit. Vaig haver de lluitar una mica contra aquest sentiment de frustració, fins que va arribar la cita i ja vaig sentir-me amb ganes de gaudir igualment de l'espectacle i de l'ambient.

I així, després d'un matí agradable passejant per Sitges i gaudint d'exposicions com la de la saga de "Rec", ens vam trobar per fi davant de la primera pel·lícula que projectaven al cinema Retiro. Tal com ja havia intuït a partir del tràiler, "These final hours" no aporta gran cosa nova al subgènere apocalíptic, però el cert és que em va agradar més del que m'esperava i va deixar alguns detalls interessants. D'entrada, un comentari tècnic: no entenc gens el premi al millor actor que van concedir al peix bullit que fa de protagonista, i en canvi trobo que la nena que li dóna la rèplica és extraordinària: amb una sola mirada, amb un gest, amb una ganyota o un somriure és capaç de transmetre tot el repertori d'emocions que experimenta el seu personatge; en especial a la seqüència de la festa, on la petita actriu té una actuació senzillament sublim. Pel que fa a la història en si, la pel·lícula es planteja quines diferents reaccions poden tenir els éssers humans davant la imminència i la inevitabilitat de la fi del món. El més interessant és que la pel·lícula sembla suggerir que, a banda de la temptació de lliurar-se al descontrol i a la luxúria propis d'una absència de demà que permet que cap acte tingui conseqüències, la cosa es dividiria entre els que fins llavors creuen que han sabut viure la vida de manera correcta i els que no han sabut adaptar-s'hi mai. Els primers senten una gran buidor existencial incapaç de suportar, mentre que paradoxalment els segons van aprenent a fer les paus amb ells mateixos mentre el final s'aproxima, en una dicotomia que em recorda (salvant totes les distàncies) la plantejada per la magistral "Melancolía", de Lars von Trier. El cas és que el protagonista, en sentir que durant la seva vida no ha fet res més que equivocar-se, aconsegueix necessitar fins a l'últim segon de la seva existència, fet que ens aboca a un final agradablement previsible i bellíssim.

A continuació va ser el torn de "The stranger", pel·lícula que tampoc passarà a la història però que està rodada amb elegància, bon gust i un molt bon domini de la narrativa. El millor és l'ús que es fa de les el·lipsis: moltes de les coses importants que fan avançar la narració no passen a la pantalla, sinó que les intuïm però ens les trobem ja fetes després d'un parell de canvis de seqüència. Així, lluny dels banys de sang habituals, les principals massacres queden fora de camp. Això potser va provocar cert sopor a l'entusiasta públic de Sitges, sempre àvid d'emocions fortes, però jo (que haig de dir que a Sitges també hi vaig amb ganes de gresca) no vaig desagrair aquesta aposta per la contenció i la saviesa en la posada en escena, amb una molt bona ambientació nocturna. Només un final molt erràtic quan es fa de dia espatlla el bon gust de boca que la pel·lícula definitivament hauria pogut deixar.

Fins aquí, tot correcte i fins i tot millor del que m'esperava, però en el fons res de l'altre món. Fins que va arribar "Alleluia" i el Retiro es va incendiar. Aquí sí que tots plegats vam poder xalar de valent. No recordava una diversió tan macabra des del final al·lucinant d'"Audition", del sempre imprevisible Takashi Miike. I això que a mi mai m'han agradat gaire les pel·lícules basades en un amor fou. Però, prejudicis a banda, estem davant d'una pel·lícula magnètica, atrevida, marciana, irreverent. Em va ajudar a tenir-li simpatia la distància irònica que inevitablement experimentes al mig del públic de Sitges, però el cas és que, després de molt donar-hi voltes mentre tornàvem cap a casa, vam arribar a la conclusió que la pel·lícula en realitat s'agafa molt seriosament a ella mateixa. L'estructura en actes, la fotografia amb gra, els plans curtíssims i fragmentats que fan encara més meritòria l'actuació d'una meravellosament boja Lola Dueñas... així ho indicarien. El que fa dubtar, és clar, són anades d'olla com ara la seqüència musical o la fel·lació amb càmera lenta i amb la veu distorsionada (no sé explicar-ho millor: s'ha de veure). Però és que, ben mirat, aquests recursos diguem-ne estilístics (que semblen fets expressament per entusiasmar els malalts que anem a Sitges, cosa que per cert van aconseguir amb escreix) serveixen al director per expressar l'alienació mental de la protagonista, a banda que li serviran per tenir el públic calent per aplaudir rabiosament com en l'acte següent la pel·lícula se'n fotrà sense clemència i merescudament de la hipocresia de la falsa moral religiosa i de la solidaritat morbosa de classe alta. Un deliri que capgira les seves cartes inicials convertint el caçador en caçat, amb un final preciós i potent pels quatre costats i pels cinc sentits.

Quedaven encara dues pel·lícules, però vam decidir marxar perquè l'endemà calia matinar i a més la quarta no feia gaire bona pinta. Preferíem marxar amb l'extraordinari regust d'"Alleluia", Sitges en estat pur.

Comentaris (7)13-10-2014 23:47:21

Pàgines: 12345626272829303136  <>