login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Big bad wolves"

Com que la pel·lícula que comentaré avui, "Big bad wolves", juga fort en la seva promoció la carta dels elogis de Tarantino, pot ser pertinent el que començaré explicant. El cas és que un dia, a la feina, discutia amb un company sobre cinema (és un dir, perquè el company en qüestió és tan bon jan que és impossible discutir-hi), concretament sobre el final de "Maleïts malparits", de Quentin Tarantino (qui no l'hagi vist, que passi directament al següent paràgraf). El meu company trobava inadmissible i poc rigorós que la pel·lícula acabés amb la mort de Hitler cremat a l'interior d'un cinema, perquè tothom sap que la història no va anar així. Jo defensava el que crec que volia defensar Tarantino amb aquest final: que el cinema ha de tenir llibertat respecte de la Història i que era una bona manera de passar-hi comptes per mitjà de l'art. És a dir, que Tarantino havia donat al final de la seva pel·lícula el final que ell hauria desitjat per a Hitler (i, a més, en un cinema, el seu lloc de culte predilecte!).

Tot plegat ve al cas perquè em sembla que als directors israelians de "Big bad wolves" els ha quedat una pel·lícula molt tarantiniana, molt propera concretament a l'univers de "Reservoir dogs", i que també es planteja el cinema com la possibilitat de passar comptes amb aquells que embruten la vida, en aquest cas en una qüestió tan delicada com la pederàstia. La veritat, però, és que sigui com sigui a mi tampoc m'acaba de convèncer l'elogi de la venjança com a sistema de vida, i el cert és que la pel·lícula en alguns moments m'estava resultant excessiva en la seva recreació de la tortura, com si fos un "Hostel" qualsevol.

Però el desenllaç de la pel·lícula ho canvia tot, i pren un altre sentit. Reforçada la tesi per la presència esporàdica d'un personatge àrab que és qui té el comportament més normal de la pel·lícula, "Big bad wolves" sembla voler-nos explicar que la societat israeliana ha patit tant que ara es troba malalta de set de venjança, però també advertir-nos que la venjança no calma el dolor i que en canvi contribueix a ampliar-lo i a allargar un cercle viciós sense sentit.

Així, en definitiva, ens trobem davant d'una pel·lícula molt interessant, amb un incòmode humor negre jo diria que molt jueu, amb una vocació d'estil que la fa irresistible ja des del pròleg malgrat que a vegades fins i tot s'agradi massa, i que després d'un hàbil i constant joc de miralls entre els antagonistes et fa sortir de la sala pensant que, com a la vida, sense tanta barbàrie, tots els personatges implicats hi haurien sortit guanyant.

Comentaris (5)27-05-2014 22:49:47

Futbol: Barça 1 - Atlético 1

Avui escriuré un article seguint la manera de jugar del Barça de les últimes setmanes: sense ordre ni concert.

- El pitjor d'aquesta desfeta és que gairebé no és ni una decepció. Aquest equip ha aconseguit anestesiar-me: no em fa sentir res, ni tan sols dolor.

- Tenia ganes de poder titular aquest article "La lliga de l'equip vestigi", en homenatge a una cançó de l'últim disc d'Els Amics de les Arts, però no ha pogut ser.

- No recordo haver vist mai una plantilla jugar tants partits seguits amb tanta impotència, jugant-s'hi el que s'hi jugava. Ni del Barça ni de cap altre equip.

- Tan difícil era mirar de tenir una mica de possessió després del gol d'Alexis per no patir tant? Ni això ja sabem fer, que ha estat la nostra marca de fàbrica?

- Ha guanyat la lliga l'equip que més s'ho mereixia. De llarg.

- Tampoc és qüestió de dir que aquests jugadors estan en deute amb l'afició. Oblidem molt aviat que ens han fet molt feliços.

- Segurament tothom ha donat el màxim en aquest final de lliga, però sovint no ho semblava. I ja se sap que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ho ha de semblar.

- Us imagineu quin final de lliga tan adequat a tanta inversemblança hauria estat que Pinto marqués a l'últim córner?

- A veure si l'única aportació que haurà fet Cesc aquesta temporada haurà estat lesionar un jugador importantíssim de l'Atlético i ajudar així el Madrid per a la final de la Champions.

- Cal reconèixer la vàlua del Tata Martino com a persona, així com la seva incapacitat per dirigir el Barça.

- He perdut una gran oportunitat de viure un títol de lliga blaugrana a Madrid. Per sort, em va tocar viure una apoteosi atlètica, i no pas blanca.

- Si l'excusa del president de la Federació Espanyola de Futbol per no assistir al partit amb la copa era que la seva entrega seria poc decorosa si la guanyava l'equip visitant, va quedar ben retratat: ovació de gala i reconeixement del Camp Nou als mèrits de l'Atlético, i celebració matalassera a la gespa de l'Estadi amb total normalitat, com no podia ser de cap altra manera.

- Comportament exemplar de l'afició: animant fins al final malgrat els pocs arguments de l'equip, i escollint l'opció d'aplaudir els jugadors rivals al final en lloc d'ensenyar els mocadors als propis. Al final resulta que aquests últims anys sí que ens han fet madurar.

- Tenint en compte com ha fet pensar aquesta temporada en la darrera de Rijkaard, si la reconstrucció de l'equip ha de donar els fruits que va donar llavors, dono per molt bo aquest any perdut. No sé per què, però només de sentir el nom de Luis Enrique m'il·lusiono: coneix la casa i el planter, no tindrà manies a l'hora de prendre decisions, i els farà córrer. Segur.

En fi, que aquí s'acaba el meu seguiment al Barça de la temporada. Ara vénen mesos de centrar-me en el cinema i les lectures, tant com el temps m'ho permeti.

Comentaris (7)20-05-2014 00:40:13

Agraïment a l'institut Blanxart

Avui estic molt content perquè el jurat del premi Tal Com Sents de l'institut Blanxart de Terrassa ha seleccionat el meu relat "La síndrome de l'obediència" per ser publicat. Moltes gràcies!

http://blanxart.net/projectes/tal-com-sents/

Comentaris (8)15-05-2014 01:32:31

Futbol: Elx 0 - Barça 0

En un dels millors llibres que he llegit mai a la meva vida, "El retrat de Dorian Gray" d'Oscar Wilde, el protagonista es manté jove i atractiu als ulls dels altres perquè disposa d'un retrat embruixat que acumula en el seu lloc el resultat d'una vida pecaminosa, criminal i excessiva. Dorian Gray conserva una aparença d'innocència perquè els remordiments de les seves faltes no li passen factura, ja que els seus senyals passen al quadre. Explico això perquè a vegades sembla que la plantilla del Barça hagi fet un pacte amb el diable semblant. Els sents parlar, escoltes el seu discurs, i sembla que continuem vivint en els meravellosos anys 2009-2011. Quan van començar a llençar punts en camps inversemblants, deien que no passava res, que hi havia marge de recuperació (ja té conya que aquest marge de recuperació hagi acabat arribant justament quan ja no hi creien). Quan l'Atlético va obtenir un valuós empat al Camp Nou en l'anada dels quarts de final de la Champions, deien que es partiria al Calderón amb un lleuger desavantatge, però que ho tirarien endavant (ja sabem que, al final, res de res). El que vull dir és que durant aquesta temporada l'equip no ha parat d'acumular despropòsits, però mai ha reaccionat. Ha continuat com si res a les sales de premsa i als entrenaments, a gust en la seva autocomplaença, perquè es mirava al mirall i es continuava trobant el més guapo, com si hi hagués amagat a les golfes del Camp Nou algun pòster de la plantilla campiona a Wembley que entomés tots els cops acumulats per l'excés de confiança i la manca d'autocrítica. Ahir era un dia perquè el Barça donés un cop de puny a la taula i avisés a tothom que havia tornat i que ningú li prendria aquesta segona oportunitat. En comptes d'això, vam haver d'acabar mirant de reüll i amb els atributs per corbata cap al Calderón, perquè l'equip es va mostrar incapaç de fer ni un sol gol.

I el cas és que l'equip no va jugar malament, i va tenir oportunitats per donar i per vendre. Però a la primera part va fallar la punteria, que és com dir la confiança en les pròpies possibilitats, i a la segona el dèficit físic va provocar que el partit es trenqués i es tornés d'alt risc. Potser el problema és que aquest equip fa temps que no es diverteix jugant. Dissabte, a l'institut on treballo, van venir dos magnífics conferenciants, Marc Trayter i Romà Boulè, que ens van parlar de la necessitat de gaudir del que fas, que el que fas t'ompli. Res d'això es percep ara mateix en aquesta plantilla. Però el miratge en forma de resultat adequat en un altre camp va tornar a salvar-li la cara, i els senyals visibles de la deixadesa degueren reflectir-se altre cop al pòster màgic amagat, com a la novel·la. Els jugadors poden mantenir el seu discurs d'esperança, i els aficionats els el comprem amb gust perquè hi volem creure. Però aquest dissabte que ve no hi haurà un altre camp on mirar, s'estriparà el miratge i els jugadors de carn i ossos quedaran retratats com el que són. Com que tinc moltes ganes de celebració, desitjo de tot cor que el seu aspecte real no sigui tan demacrat per les malvestats com suggereixen. Més que mai, han de sortir al camp, gaudir, i demostrar que a més d'haver estat encara són.

Comentaris (5)13-05-2014 00:58:04

Lectura: "99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents"

No hi ha dubte que la figura de Jair Domínguez és incòmoda, sobretot per a molts partidaris de la independència (els contraris el detesten directament). Domínguez és incòmode perquè és un provocador, i no s'està de romanços a l'hora d'expressar el que creu i sent. I això, en el context d'un moviment sobiranista que s'ha caracteritzat, tant des de la política com des de la societat civil, per la voluntat de ser el màxim d'escrupolós possible, no agrada. Jo mateix m'he sentit contrariat davant d'algunes actuacions de Domínguez, en considerar que donava carnassa a aquells que volen denigrar el procés que amb tanta il·lusió i tanta legimitat hem engegat. Per això, confesso que quan em van regalar aquest seu llibre, dissimuladament més aviat vaig arrufar el nas. Tanmateix, haig de reconèixer que gràcies a la seva lectura (feta d'una tacada) he vençut alguns dels recels.

A veure, el llibre no m'ha entusiasmat. És un calaix de sastre absolutament desordenat, en què l'autor barreja naps amb cols, i criteris molt lògics i ben argumentats amb gratuïtes revenges personals. Tot i així, té algunes sortides divertidíssimes i es llegeix amb plaer. Però, principalment, hi ha un aspecte que m'ha fet mirar amb uns altres ulls el personatge: gràcies a aquesta lectura he descobert que Domínguez, per molt que es foti del mort i de qui el vetlla, no és cap cínic. Creu en persones i en coses, i les defensa amb amor i arguments sòlids. Això, al meu parer, li dóna més credibilitat quan es carrega sense miraments allò que detesta, en alguns casos amb arguments molt clarividents. I li concedeixo la raó en una cosa: a vegades cal dir prou, i atacar amb contundència i sense subtileses com a millor manera de defensar-se. Sobretot ara que aquells que no han deixat mai d'insultar-nos tenen els collons de parlar de crispació a Catalunya.

Ves per on, ja se m'ha encomanat el to de Jair Domínguez. Per bé i per mal.

Comentaris (5)06-05-2014 23:42:22

Futbol: Barça 2 - Getafe 2; cinema: "Alpha Dog"; i lectura: "El Barça o la vida"

El súmmum de la malenconia queda condensada en una frase magistral que a algú feliçment un dia se li va ocórrer: la nostàlgia ja no és el que era. Efectivament, la nostàlgia és el nostre pa de cada dia, perquè sempre tendim a pensar que el passat va ser millor, potser simplement perquè nosaltres érem més joves i teníem més capacitat d'entusiasme. Sigui com sigui, aquest ha estat un cap de setmana (o, més ben dit, un pont) presidit per la nostàlgia.

Primera raó per a la nostàlgia: la mediocritat del Barça actual en comparació a una etapa gloriosa que teníem fins fa quatre dies (aquests dies es compleixen cinc anys del 2-6 al Madrid i del memorable gol d'Iniesta a Stamford Bridge). L'actuació de l'equip aquest dissabte va ser lamentable. Així, sense matisos. I va passar el que va passar. Ara tothom riu dient que la lliga encara ens dóna una última oportunitat, arrel del que va passar ahir amb els resultats dels dos equips de Madrid. Però el mal ja està fet, i mentre que el Barça es deixava empatar estúpidament un partit que tenia guanyat, el Madrid va aconseguir empatar també en el temps afegit un partit que tenia perdut, i aquesta és una diferència no pas petita: el gol agònic del Madrid té una doble conseqüència dolorosíssima: d'una banda, impedeix al Barça dependre d'ell mateix (cosa que no passaria si hagués fet la feina el dia anterior) i, de l'altra, si és que el Madrid no es deixa punts contra el Valladolid o el Celta, deixa el Barça amb el dubte anguniós (sempre suposant que derroti l'Elx, que ja és molt suposar) de si a l'última jornada ha de sortir a totes contra l'Atlético confiant en una improbable relliscada del Madrid al Bernabéu contra l'Espanyol o si ha de deixar-se guanyar per evitar el risc de regalar la lliga a l'etern rival. En realitat, com em deia l'altre dia un amic, potser no cal trencar-s'hi gaire el cap: jugant com últimament podem sortir a guanyar si volem, que no es notarà la diferència amb deixar-se guanyar. (Per cert, que davant les especulacions de tota mena sobre aquest partit que ja han començat, a aquells madridistes que vulguin donar-nos lliçons d'esportivitat només els diria una cosa: que haguessin fet ells també els deures abans.) En fi, que jo ja entenc que estem en plena nostàlgia del passat, i que ja tenim la vista fixada en el futur, però aquesta colla de jugadors i tècnics gairebé han fet esfumar una mínima il·lusió en el present per culpa de la seva indolència. Imperdonable. I si, per alguna d'aquelles coses acabem guanyant incomprensiblement la lliga, la celebraré i molt, però bàsicament només perquè tinc gent a qui recordar en moments així que sí que s'ho mereixen.

Segona raó per a la nostàlgia. Dijous al vespre em vaig escarxofar al sofà amb la intenció de seguir el València-Sevilla d'Europa League, però vaig ensopegar amb l'inici d'una pel·lícula de la qual guardava un extraordinari record: "Collateral", de Michael Mann. L'havia anat a veure al cinema quan es va estrenar, fa deu anys (un altre motiu per a la malenconia: ja fa deu anys?), i m'hi vaig tornar a quedar enganxat. I la revisió no em va decebre. Quin estil visual i narratiu, quina força en el guió, quina tensió tan ben coreografiada, quina posada en escena tan estilitzada i magnètica... I llavors, quan va acabar, vaig pensar que feia molt que no veia un thriller tan bo. Potser exagero, però potser no n'he vist cap de tan bo des que vaig veure aquest mateix al cinema. I després vaig pensar que, ben mirat, feia força que no veia cap thriller a seques, però és que des que Tarantino fa westerns que no n'hi ha cap que em motivi, perquè hi intueixo històries previsibles i sense substància. En fi, en espera de millors temps per a un gènere que estimo quan està ben fet, em vaig conformar ahir veient "Alpha Dog", que podria passar per un bon thriller si no fos perquè gairebé és més un drama. Sigui com sigui, una bona pel·lícula, amb una estructura valenta, sobre el risc de la inconsciència juvenil.

Tercera raó per a la nostàlgia. Fa unes setmanes vaig rebre, podríem dir que en herència indirecta, un llibre de relats escrits a finals dels 90 per un col·lectiu anomenat Germans Miranda, format per una bona representació dels millors escriptors i comunicadors del nostre país. Em sembla que aquest col·lectiu va escriure alguns llibres de relats de caràcter temàtic, i un d'aquests va tenir el Barça com a epicentre. Es tracta d'"El Barça o la vida", que és el que em va arribar a les mans i que ahir a la nit vaig acabar de llegir. La gràcia és que no saps quin autor ha escrit cada relat, perquè no saps si et pots refiar de l'ordre alfabètic o si has d'intuir-ho per l'estil utilitzat o per alguna hipotètica pista inclosa en la informació de les solapes. Sigui com sigui, com sempre passa en aquests casos, el resultat és irregular, i pel meu gust predomina en excés la condescendència de l'intel·lectual a l'hora de parlar de futbol. Els meus relats preferits són tres: "REC", perquè et pots sentir fàcilment identificat en la peripècia d'algú que ha enregistrat un partit i fa tots els possibles per no saber-ne el resultat (recordo que em vaig aficionar a la sèrie "Cómo conocí a vuestra madre" a partir d'un capítol que parlava d'això mateix); "Posteritat", per un cert aire de Cortázar molt suggeridor, i sobretot "La Gran Victòria", que utilitza el Barça com a pretext per parlar de la nostàlgia que sentim inevitablement cap al passat, encara que fos una merda. Cosa que porta a la següent reflexió: el llibre va ser escrit a finals dels 90, època del centenari del club però també molt convulsa per a la institució; i llavors podem fer-nos la següent pregunta: és possible sentir nostàlgia culer cap a aquesta època? Doncs, per increïble que sembli, en certa manera sí: en aquells moments només teníem una copa d'Europa i la segona ni la flairàvem. Tot estava per fer (i tot era possible). Quinze anys més tard, en tenim quatre, que no és poca cosa, i després d'haver tastat el caviar ara se'ns indigesten els entrepans de fuet sec sense sucar que ens hem d'empassar darrerament. No us agradaria poder reviure, verges, com el primer cop, les emocions de París, Roma i Londres? Ja ho sé, en vindran de noves, però no és possible banyar-se dues vegades en el mateix riu.

Comentaris (3)05-05-2014 23:28:19

Entrenadors de tots colors

Les semifinals de la Champions (ai, quina nostàlgia!) ens han ofert quatre perfils d'entrenador ben diferenciats. Analitzem-los.

Carlo Ancelotti: l'entrenador intel·ligent. Aquest elegant italià, a qui hem d'agrair que hagi posat fi a la insuportable crispació que darrerament hi havia sempre en els clàssics, té una virtut fonamental: sap adaptar-se a les plantilles que té. No li importa que la seva figura quedi una mica a l'ombra. No és narcisista, i la seva única motivació és que els seus jugadors explotin les seves millors virtuts. Mai havia vist Cristiano Ronaldo tan desbocat com ara, i cal reconèixer que ahir el Madrid va fer un partidàs, encara que fos amb poca possessió, amb uns contraatacs vertiginosos i de manual. Ancelotti ha aconseguit en una temporada el que un altre entrenador del qual de seguida parlarem no va poder aconseguir de cap manera, malgrat que se'l va fitxar expressament per a això.

José Mourinho: l'entrenador garrepa. Volia escriure miserable, però hi havia el risc que s'entengués malament. Miserable de misèria. És una misèria veure una plantilla dissenyada a cop de talonari jugar d'aquesta manera. Que sí, que Mourinho és molt bo treballant els equips, ensenyant-los a jugar sense pilota, a defensar-se, a viure de l'errada del rival. Però, i si el rival no s'equivoca? I si el rival s'avança i has de portar tu el pes del que queda de partit t'agradi o no t'agradi? Doncs aleshores passa el que ha passat aquesta nit: ni punyetera idea. Els jugadors s'han acostumat tant a parasitar els errors aliens que són incapaços de crear absolutament res. Com vols fer-ho amb David Luiz d'organitzador de joc? Mare meva! Que no, que no em convenceran mai que aquest home, més enllà de ser un personatge profundament desagradable, sigui un gran entrenador. És absolutament mediocre, per molt que a vegades la sort i els títols li somriguin.

Diego Simeone: l'entrenador polifacètic. S'ha insistit tant en la personalitat magnètica i la gran capacitat motivadora de Simeone que crec que no se li ha fet justícia a l'hora de valorar-lo estrictament com a tècnic. D'acord que a vegades el seu futbol s'acosta perillosament al de Mourinho, però la primera cosa que es pot dir en descàrrec seu és que ell no té un multimilionari rus al darrere que li fitxa tot el que vol. Però és que, a més, Simeone ha aconseguit que el seu equip, quan convé, tingui més d'un registre, i que tots els domini bé. Si avui a la segona part l'Atlético semblava el millor Barça, tocant i tocant! Li desitjo tota la sort del món a Lisboa, per raons òbvies.

Pep Guardiola: l'entrenador desubicat. El destí a vegades té aquestes coses. Pep se'n va anar del Barça fugint, entre d'altres coses, d'un vestidor que s'havia acostumat a guanyar-ho tot i que ja no estava tan motivat. I resulta que fitxa per un equip que acaba guanyant-ho absolutament tot mentre l'espera, de manera que es torna a trobar igual. Ahir ell no va estar fi en el plantejament, d'acord, però coincideixo amb Ricard Torquemada (Catalunya Ràdio) que l'actitud poc intensa dels jugadors no hi va ajudar. I, és clar, a Munic ha faltat temps per portar-lo a la forca, per gosar intentar canviar la tradicional manera de jugar dels alemanys. Conclusió: nosaltres som poqueta cosa sense ell, i ell no és tan gran sense nosaltres. La solució és evident, no? En parlem?

Comentaris (9)30-04-2014 23:04:37

Cinema: "El viento se levanta" i "Purgatorio"; i futbol: Vila-real 2 - Barça 3

No ha estat el cap de setmana més reeixit cinematogràficament parlant. Cap de les dues pel·lícules vistes es pot dir que fos dolenta, però tampoc completament satisfactòria. Dissabte vam anar al cinema a veure l'última pel·lícula del mestre japonès de l'animació Hayao Miyazaki, "El viento se levanta". La pel·lícula és visualment extraordinària, i explica una història commovedora, però narrativament és una mica irregular, amb problemes de ritme i altres de precipitació. Miyazaki parteix de la biografia d'un dissenyador d'avions japonès per construir una faula al voltant de la necessitat de somiar però també dels perills que comporta. Cal agafar-se el tema dels avions com a sinècdoque del somni que pugui tenir qualsevol persona, perquè si el tema en concret no t'interessa et pot fer avorrir-te i desconnectar; tot i que sospito que la tria no és casual i que Miyazaki és un enamorat dels avions, com demostraria la molt més entretinguda "Porco Rosso". Miyazaki construeix a més la història d'un somiador que decideix perseguir els seus anhels sense fer-se plantejaments ètics sobre la seva tasca, i en fa una defensa que ens vol venir a dir que a la vida tots hem de fer el que podem i el que sabem fer, sense pensar en l'ús que en faran els altres per evitar frustracions i mals de consciència. Paral·lelament, apareix una història d'amor que recupera l'estranya fascinació que senten els nipons pel prototipus de dona romàntica, fràgil i malaltissa, com es pot apreciar també en l'obra literària de Haruki Murakami, amb el qual també comparteix una desconcertant combinació entre realisme i fantasia. Es tracta, doncs, d'una pel·lícula amb virtuts i defectes, en realitat més bona que dolenta, i que regala al final una reflexió inquietant: potser l'infern i els nostres somnis són llocs semblants.

I diumenge, aprofitant un obsequi de la revista "Fotogramas", vam veure online la pel·lícula "Purgatorio", debut en el llargmetratge del cineasta català Pau Teixidor. La pel·lícula, malgrat la sensació que molta cosa del que hi ha és palla per allargar el metratge, es mira amb plaer i interès per la resolució de la intriga, però és precisament aquesta la que acaba decebent. Després de muntar de manera impecable una tensió basada estrictament en criteris orgànics, el guió decideix una aposta final pel món sobrenatural que no satisfà. Tot i així, té mèrit rodar una història que apunta maneres amb quatre duros, i per tant caldrà no subestimar aquest nou cineasta i seguir-lo de prop, per si de cas.

Pel que fa al Barça, no toca fer cap valoració futbolística del que es va veure ahir al Madrigal de Vila-real. Prou van fer els jugadors jugant el partit i remuntant-lo, sense joc però amb coratge. Ah! I un 10 per a Dani Alves: quan algú vol ofendre't, el millor és demostrar-li que no ho pot aconseguir, tot i que a vegades costa.

Comentaris (7)28-04-2014 23:15:42

Adéu a un entrenador etern

Ha mort Tito Vilanova. No sé gaire què dir davant d'aquesta notícia cruel i sense sentit, avançada ahir precipitadament i irrespectuosament pel que sembla per algun redactor de twiter i whatsapp (cal reflexionar seriosament sobre on ens portarà aquesta tecnologia tan aferrada a l'instant que fins i tot s'hi avança. Una mica de seny, sisplau).

Tito, als culers sempre més, eternament, ens escalfarà el cor el que en Pep i tu ens vau fer viure entre el 2008 i el 2013. Fins i tot a aquells culers que encara han de néixer, perquè el record del que ens vau fer sentir es transmetrà de generació en generació, i per això es pot dir que des d'ara mateix t'has convertit en etern. Te n'has anat entre Sant Jordi i el dia de la Mare de Déu de Montserrat. Que tots dos t'acullin com et mereixes. Gràcies per tot, i que tinguis bon viatge.

Comentaris (7)25-04-2014 23:32:20

Reflexions al voltant de Sant Jordi

Avui, en plena ressaca de l'endemà del dia més bonic de l'any, he pensat que era curiós que Sant Jordi quedés força exclòs dels aires reivindicatius sobre el procés il·lusionant en què el nostre país es troba, en el sentit que no s'hi planifiquen grans actes ni manifestos. Però de seguida he pensat que era millor així: si el món ens mira, trobarà en Sant Jordi allò que som, i en l'Onze de Setembre allò que volem ser. En el primer cas, un poble que fa de la seva millor festa un dia per sortir, trobar-se amb la gent, i regalar-se amor i cultura. En el segon, un poble obstinat però que sap reivindicar els seus drets de manera cívica i també festiva. Només es pot sentir orgull davant d'això. Un orgull net, sa, no pas de sentiment de superioritat, però sí de pertinença a una col·lectivitat que té uns valors amb els quals t'identifiques.

I va haver de ser en ple dia de Sant Jordi que Pep Guardiola, ni més ni menys que a Madrid, tornés a defensar amb contundència la nostra llengua, bo i desafiant la UEFA amb valentia enmig d'una eliminatòria complicada. Qui s'ha cregut que és la UEFA? Quin dret considera que té a dir a un periodista que no pot parlar en la seva llengua, que comparteix amb l'entrenador a qui s'adreça? Quin dret té a suggerir que un entrenador capaç d'adreçar-se als mitjans en castellà, en anglès, en italià i en alemany no pot fer-ho en la seva llengua materna? Quins estúpids monolingües encara s'atreviran a sobre a acusar-lo de curt de mires per defensar la seva llengua enmig del seu admirable poliglotisme? Gràcies, Pep, un cop més. Se't troba tant a faltar, en tots els sentits... I no saps com ens agradaria veure't content dimarts que ve a la nit, tot i que ja t'ho pots imaginar...

Cansa molt tanta ignorància i tanta mala fe. Però ja va bé. Si algú es continua preguntant els motius del camí que hem emprès, que es faci aquesta senzilla pregunta: el català rebria aquest tracte si disposés d'un estat propi que el defensés? No, oi? Doncs això.

Visca Sant Jordi i visca Catalunya!

Comentaris (3)25-04-2014 00:01:24

Lectura: "Diario de un zombi"

Anar al festival de Sitges i topar-te amb una bona pel·lícula de terror és força habitual. Potser no ho és tant trobar-t'hi un bon llibre d'aquest gènere. Però el cas és que en l'última edició del passat octubre, tot passejant per les paradetes, a la meva dona li'n va fer gràcia un i el va comprar. I el cas és que ara puc dir que la va encertar. Sergi Llauger, el debutant autor de la novel·la "Diario de un zombi", construeix una història ben narrada, que t'atrapa i no et deixa anar, que sap mantenir la tensió però sense cansar, deixant espai per a la reflexió i jugant hàbilment amb l'estructura i la veu narrativa. L'originalitat de plantejar-se un zombi amb consciència humana i el sensacional sentit de l'humor que desprèn són algunes de les seves moltes virtuts. L'esquema de la trama en teoria és simple, i es repeteix el mecanisme següent: pífia del protagonista-situació desesperada-cop de sort que la soluciona; al servei de la tradicional història de fugida i supervivència. Però tot amb una gràcia natural que enganxa, i amb la capacitat de crear pausa, de mirar enrere, de crear expectatives; en definitiva, de no avorrir ni fer-se repetitiu, sinó tot el contrari. Perquè, a més, Llauger se les enginya per crear enemics de tots colors i, com a la sèrie "Walking Dead", mostrar com sovint l'home és malgrat tot el pitjor llop per a l'home. El fanàtic de l'ull de cada color és extraordinari, i no sé si són coses meves però jo hi veig algun tic del Hitler de l'"Inglorious Basterds" de Tarantino: la pel·lícula és més o menys de l'època en què va sortir la novel·la, o sigui que no ho sé, però sigui com sigui m'ha semblat detectar-hi diveres picades d'ullet cinèfiles. En realitat, l'estil narratiu és molt visual, i en sortiria una pel·lícula de terror boníssima, gens difícil d'adaptar en forma de guió cinematogràfic, tot i que segurament caríssima. Esfereïdores les escenes gironines com la del Carlemany, per a aquells que som de la vora. En definitiva, moltes virtuts i poquíssims i indetectables defectes per a una història molt entretinguda, a estones brutal i aterridora, però per damunt de tot un cant a la vida com una casa. D'acord que no és Shakespeare, perquè ens entenguem, però molt recomanable.

M'agrada haver pogut comentar un llibre el dia de Sant Jordi. Sembla que de mica en mica recupero temps i hàbit per a la lectura. Tot i així, probablement afrontaré les properes setmanes lectures lleugeretes, en espera d'un estiu que em permeti afrontar reptes literaris més importants que fa temps que esperen pacientment la seva oportunitat però que necessiten potser més continuïtat. I, parlant de Sant Jordi, vull acabar parlant d'un moment preciós que m'ha ofert aquest dia que per mi és un dels més bonics de l'any. Quan a l'institut on treballo, durant el petit i modest recital literari que hem muntat per a l'última hora per celebrar la diada, he tingut un moment en què he mirat l'extensió d'alumnes que, amb major o menor respecte i atenció, escoltaven els seus companys recitar poemes dels nostres millors autors; i m'he adonat de com m'agrada sentir la seva energia i la seva vitalitat. Que sóc on vull ser, que estic fent amb la meva vida el que sempre havia volgut fer-ne, i m'he sentit afortunat. I he procurat guardar aquest moment al meu cervell com si fos una fotografia, per poder recuperar-lo quan em senti cansat i desanimat.

Comentaris (5)24-04-2014 00:00:42

Cinema: "La venus de las pieles", "El hombre tranquilo" i "Cold Mountain"; i futbol: Barça 2 - Athletic 1

Últimament fa la sensació que diversos cineastes, sobretot vinculats a la indústria francesa, s'atreveixen a explorar territoris de la sexualitat que fins ara semblaven tabús. Així, si "La vida de Adèle" i "El desconocido del lago" han causat certa revolució pel fet de mostrar escenes de sexe homosexual molt explícit, ara el francopolonès Roman Polanski s'atreveix amb una història que explora el sadomasoquisme, si bé amb una càrrega més social i simbòlica que no pas explícitament eròtica. En realitat, la posada en escena i el desenvolupament de la trama de "La venus de las pieles" recorda molt el clàssic de Joseph L. Mankiewicz "La huella": dos personatges que juguen al gat i a la rata i que no paren d'intercanviar-se els papers de víctima i botxí o, com seria més exacte dir en aquest cas, dominant i dominador. En el joc de rols hi entren en joc una reflexió intel·lectual sobre la relació director-actriu i una dimensió més social en les relacions home-dona, i tot plegat es fa més estimulant en el joc de miralls que s'estableix entre els protagonistes i els personatges que interpreten durant l'assaig de l'obra que estan preparant. Una pel·lícula que explora els desitjos obscurs, els anhels reprimits i la hipocresia sota la qual s'amaguen molts artistes, com si a Polanski definitivament ja no li fes res exposar-se del tot.

Després de veure aquesta obra aparentment simple però complexa i sofisticada, convenia recuperar un clàssic com "El hombre tranquilo", en què (parlant de relacions entre directors i actors) el binomi John Ford-John Wayne torna a funcionar com un rellotge. Que se'm perdoni la comparació esportiva, però si en un partit de bàsquet el base seria l'extensió de l'entrenador a la pista, una cosa similar em sembla que passa amb John Wayne respecte a John Ford a banda i banda de la càmera. Un cop més, el personatge de Wayne és com el cinema de Ford: tranquil, pausat, però contundent quan convé. És cert que amb el cinema de Ford sempre em passa el mateix: m'enlluerna narativament, però a vegades em costa entrar-hi per la seva moral una mica rància i per la seva discutible visió de la virilitat. I també ho és que amb les pel·lícules sobre irlandesos sempre em passa el mateix: em fascina la peculiaritat dels seus personatges, encara que sempre estiguin envoltats d'una fèrria moral catòlica. Però és clar que en el cas dels irlandesos això defineix més que cap altra cosa la seva identitat (juntament amb la seva afició a la beguda), de manera que se't fa definitivament simpàtica la seva combinació d'església i taverna. Així doncs, prescindint de prejudicis més aviat anacrònics, davant de pel·lícules com aquesta només es pot gaudir, aplaudir i assaborir-ne fins a l'última gota.

Anthony Minghella, per la seva banda, malgrat que no es pot ni comparar amb John Ford, devia ser dels últims cineastes amb vocació clàssica que quedaven darrerament. Les seves pel·lícules, amb la molt oscaritzada "El pacient anglès" al capdavant, acostumen a ser tècnicament i narrativament impecables, històries explicades amb grandiloqüència, estil i gust per la posada en escena. Pel·lícules-riu, llarguíssimes, però que es miren amb gust i que normalment no cansen. Amb "Cold Mountain" Minghella va repetir la jugada: actors de luxe fins i tot per als papers més secundaris, metratge extensíssim, preciosa paleta de colors... i la guerra, en aquest cas la guerra civil nord-americana, fent-ho malbé tot i destruint els vestigis de la més mínima humanitat. Minghella no es posiciona, i es limita a mostrar l'absurditat i la barbàrie de la guerra amb el pretext d'una història d'amor melodramàtica, gairebé platònica. Al principi, l'estructura amb flash-backs també sembla voler portar-nos al terreny d'"El pacient anglès", però aviat passat i present s'alineen al servei de la creació d'una història homèrica, una literal recreació de l'Odissea en què una Penèlope espera pacientment un Ulisses que ha de passar per mil penúries i temptacions abans de tornar. Una altra pel·lícula perfecta per mirar una tarda de festa relaxadament a casa, sense presses ni rellotge.

I, entremig de totes aquestes pel·lícules, la inevitable comèdia de terror en què s'han convertit els partits del Barça últimament. Tot s'ha de dir, millora evident respecte als últims partits, més profunditat i ambició gràcies a la presència de Pedro i Alexis, però una imatge d'equip que juga bé només a estones, que no és fiable, perquè a més davant de porteria falla el que no està escrit. És d'agrair que aquesta vegada l'equip hi posés el coratge que li ha faltat altres vegades per remuntar, però molt preocupant la imatge final de pilotades sense sentit a la recerca de contres impossibles possibilitant la possessió del rival i el perill constant en comptes de matar el partit amb la pilota, com hem fet sempre. El naufragi és definitiu, el capità no sap on navega, però veig que aquests jugadors que tant ens han donat encara estan disposats a continuar remant encara que no sàpiguen cap a on, i els ho sabem agrair, tal com va demostrar la majoria del públic que hi havia al Camp Nou. A veure fins on hem pogut arribar a mitjans de maig, però com a mínim cal intentar-ho. La pesca del títol és improbable, però cal ser al riu per si el peix apareix.

PD1: Molt content amb el meu Sant Jordi avançat: "Canadà", de Richard Ford. La meva dona l'ha encertada de ple.

PD2: Intentant acostumar-me a l'últim CD d'Els Amics de les Arts. Un treball per mi arriscat, sobretot en les lletres, en què inevitablement em fixo més. M'ha ajudat a entrar-hi el següent article: http://sotaunaestrella.wordpress.com/2014/04/13/nomes-dentrar-hi-ha-sempre-el-dinosaure-un-lamento-desde-la-posmodernidad/. Sigui com sigui, inclou una cançó que sí que em va emocionar i em va robar el cor només de sentir-la per primer cop: "Apunto Shakespeare".

Comentaris (5)22-04-2014 23:24:21

Futbol: Barça 1 - R. Madrid 2

Estava temptat d'escriure simplement "tancat per decepció" i deixar-ho córrer. Perquè de ganes d'escriure sobre el partit d'ahir, com es pot comprendre, cap ni una. Però hi ha coses que em fan ràbia, que considero injustes, i no puc callar. Al capdavant d'aquestes coses n'hi situo una: la crucifixió (mai més ben dit en aquestes dates) de Leo Messi.

El Nou Testament (ja em perdonareu que aquests dies em posi bíblic) explica que un bon dia va arribar un messies (ja sé que el joc de paraules amb el nom de l'argentí és molt fàcil). Aquest messies va actuar de guia espiritual d'una comunitat desorientada, va ajudar els més necessitats, va fer miracles per donar i per vendre... Però, quan a aquest messies les coses se li van tórcer, aquesta mateixa comunitat el va abandonar. Si m'interessa la Bíblia no és per qüestions religioses, sinó pel que té de mitologia, pel que té d'ajudar-nos a explicar-nos a nosaltres mateixos. I veig que la humanitat funciona exactament com descriu la Bíblia: moltíssima gent que fa feliç als altres és abandonada a la seva sort quan necessita ajuda. Ja sé que Messi cobra molt, però és una persona. I no ha de ser agradable per a ell sentir i llegir algunes coses que ara s'estan dient. No és just que tinguem aquesta facilitat per idolatrar algú i després abandonar-lo quan ja no ens dóna allò que n'esperem.

Però és que, a més, allò que li està passant a Messi (si és que realment li està passant alguna cosa) no és culpa seva. Messi viu en els últims partits presoner d'un sistema de joc incomprensible. Martino, el seu entrenador, s'ha obsessionat en la tàctica dels quatre petits (que va funcionar a Sant Sebastià i a Manchester, i ha fracassat la resta de cops, independentment de resultats millors o pitjors). Aquest invent tenia sentit per frenar equips perillosos al contraatac i garantir més possessió, però resta clarament contundència a dalt, a part que cada cop ha estat menys efectiu per l'absoluta desídia d'un Cesc lamentable i perquè obliga a tenir la majoria de jugadors fora de la seva posició natural. El resultat de tot plegat ha acabat essent el contrari del desitjat: l'equip no només no ha tingut el control del partit, sinó que ha anat a la deriva i a mercè del rival. I el principal perjudicat d'aquest desgavell ha acabat sent Leo Messi. En treure injustament de l'alineació pencaires com Alexis o Pedro, l'equip ha perdut capacitat de pressió per recuperar la pilota en zona perillosa, moment en què l'argentí fa molt més mal que quan l'equip juga en estàtic. Però, a més, s'ha perdut profunditat, s'ha perdut la capacitat de desmarcades en diagonal dels extrems, i Messi (que ha hagut de conviure en la seva zona d'influència amb un Alves pla i desesperant) s'ha trobat engabiat en un embús permanent que es produïa al mig de l'atac. Lluny de protestar, però, Messi ha actuat sense gens de divisme i amb absoluta professionalitat, i en lloc de perdre's en batalles impossibles ha buscat sempre la combinació amb els companys, que no l'han acompanyat, ja que en atac només Iniesta, Neymar i Alba han demostrat tenir una mica de sang a les venes. Però, és clar, la culpa és de Messi, que no se n'ha anat de vint paios i ha marcat, que és el més normal del món. Doncs, no senyor. No sabem el que tenim. No ens ho mereixem.

Menció especial mereix Neymar. Tinguem paciència amb aquest jugador: li ha tocat començar en un mal any, però serà important. Només ha d'aprendre un parell de coses. La primera: no és millor qui fa més filigranes, sinó qui les dosifica i les fa amb sentit. La segona, una cosa que va haver d'aprendre ja fa molts anys el gran Stòitxkov: caldrà que controli el seu caràcter, caldrà que entengui que rebrà mil puntades i el dolent de la pel·lícula serà ell, caldrà que entengui a quin equip ha anat a parar i les ganes que se li tenen. Si ho aprèn, no només tindrem un gran jugador, sinó també un gran barcelonista, perquè es nota que no suporta les injustícies i que té orgull. Una llàstima la jugada final que va acabar al pal. Personalment em va deixar desfet, sobretot perquè il·lustra que quan s'està de pega s'hi està molt; i perquè minuts abans la seva nèmesi, Bale, el jugador a qui el Madrid va acabar fitxant per replicar el fitxatge del brasiler, havia protagonitzat la jugada decisiva davant d'un Bartra que mereixia la glòria del gol i no la imatge d'un robot perseguit inútilment per un coix que va jugar el partit per amor a uns colors.

En fi, per dignitat, ara cal respondre a la lliga i confiar en un miracle que probablement no es produirà perquè a més seria immerescut. I, parlant de miracles, i tornant al començament, que ningú s'oblidi que els messies ressusciten. Que, quan això passi, els qui van dubtar d'ell s'amaguin per vergonya mentre els altres en gaudim. Que així sigui.

Comentaris (11)17-04-2014 12:26:31

Lectura: "L'edat dels miracles"; cinema: "La tentación vive arriba", "El desconocido del lago" i "Noé"; i Granada 1- Barça 0

Escriu Julio Cortázar a "Rayuela" que l'home és l'animal capaç d'acostumar-se fins i tot a no estar acostumat. En altres paraules, que l'ésser humà té una capacitat immensa d'adaptar-se a qualsevol circumstància. "L'edat dels miracles", digníssima novel·la de Karen Thompson Walker, parla una mica d'això: el món s'acaba, i els personatges hauran de fer-hi conviure els seus maldecaps i les seves misèries quotidianes. L'autora és molt hàbil en la tria dels fets i sobretot de la narradora. En primer lloc, és d'agrair que Thompson no exposi la típica història catastrofista, a l'estil de les pel·lícules de Roland Emmerich. Aquí no hi ha un caos sobtat, sinó que la Terra entra en una lenta agonia que fa que els humans tinguin temps de veure-les venir i decidir com reaccionar, i ho fan de l'única manera possible: sense heroismes ni histerismes, simplement adaptant-hi les seves necessitats diàries. En aquest sentit, resulta especialment intel·ligent el plantejament de la humanitat en dos bàndols: aquells que fan veure que no passa res (seguidors de les instruccions del govern) i aquells que decideixen adaptar el seu ritme al nou ordre que imposa la natura. És l'etern conflicte entre seguir els dictats socials o els naturals. D'altra banda, però, la gran troballa és Julia, la narradora-protagonista de dotze anys que comença a entrar en l'adolescència quan l'atrapa la crisi planetària. D'entrada, l'autora la fa parlar des del futur de l'acció, fet que li permet jugar amb els avanços d'informació i que li permet contrastar els fets narrats amb la percepció que en té la protagonista ja des d'una òptica més madura. Però, sobretot, aquest personatge és una troballa perquè esdevé una metàfora de la crisi: el desconcert, la por, l'esperança, la impotència... són sentiments que hauria experimentat malgrat l'absència de la crisi de la humanitat, perquè com a adolescent li corresponia estar ella mateixa en crisi. Per això ella i el seu enamorat viuen amb més intel·ligència la situació, i poden ensenyar als adults alguna cosa (potser que a vegades la solució als problemes és esperar i no voler controlar-ho tot quan això no és al teu abast). Per això aquesta és una bona novel·la, perquè ens pot fer aprendre alguna cosa de nosaltres mateixos i perquè, no essent-ho estrictament, funcionaria extraordinàriament com a novel·la juvenil d'aprenentatge a partir d'una apocalipsi. Molt en la línia del "Mecanoscrit del segon origen" de Pedrolo, vaja.

I arriben les vacances i em poso a mirar pel·lícules amb ganes. Per fi netejo una taca del meu expedient, com era no haver vist mai encara "La tentación vive arriba", del meu admiradíssim Billy Wilder. Meravellós clàssic amb la magnètica presència de Marilyn Monroe, que va molt més enllà de la famosa escena del vestit aixecat per l'aire del metro. Wilder, al llarg de les seves comèdies, sempre va intentar (i aconseguir com ningú) retratar les actituds humanes, en especial les masculines, que veia amb una barreja de condescendència i ironia. És sorprenent l'audàcia de Wilder a l'hora de convertir l'actriu més carnal de l'època en una metàfora. És clar que no és una metàfora de qualsevol cosa, sinó ni més ni menys que de la temptació, i aleshores la cosa ja quadra. I és que la història és mínima: no és res més que la d'un pobre home que es queda sol a casa, coneix una noia enlluernadora i és incapaç de ser infidel a la seva dona. Les bones intencions acaben triomfant, i la narració és la batalla de l'home contra els seus impulsos per no cedir a l'adulteri. És per això que, per una vegada i sense que serveixi de precedent, m'agrada el títol en castellà i crec que millora l'original, que fa referència a una hipotètica síndrome que fa que inevitablement tots els homes sentin la necessitat de fer el salt a la seva dona just als set anys de matrimoni (just els que porto jo, glups!). I, com que la història és divertida però dóna poc de si, trobem un Wilder enjogassat, modern, que experimenta noves formes de narració que després trobarem repetidament en un dels seus grans deixebles, que no és altre que Woody Allen. Com a curiositat queda també el gag en què un personatge diu que la veïna del pis de dalt és tan guapa que s'assembla a Marilyn Monroe, un acudit que Steven Soderberg va recuperar molts anys després fent que Julia Roberts interpretés una noia que s'assemblava molt a Julia Roberts. Coses del metacinema...

De temptacions parla també "El desconocido del lago", i molt més perilloses, perquè aquestes no poden costar el matrimoni, sinó la vida. Tot i que, en realitat, veig més la història com una metàfora de les fases de l'amor. D'aquesta manera, que el protagonista vegi un home ofegant-ne un altre i tot i així vulgui iniciar-hi una relació es pot entendre com la necessitat de començar un vincle afectiu malgrat que sapiguem que pot acabar destruint-nos. El protagonista té por d'enamorar-se i de sortir-ne ferit, però malgrat això el seu impuls pot més i es llança a l'aventura de cap, com qui es llança al llac. Això explicaria el final de la història, on de manera commovedora és la presa que s'amaga la que suplica al caçador que el trobi. "El desconocido del lago" parla de la tensió entre les nostres pors i els nostres desitjos, i de com l'única sortida a aquesta tensió és el dolor o la frustració, i ho fa a partir d'una sèrie de personatges que s'entrecreuen simbòlicament en les anades i vingudes dels cotxes a l'aparcament natural del llac. No es pot negar que hi ha alguna reflexió en clau estrictament gai, però se'm fa que, com passava amb "La vida de Adéle", l'homosexualitat dels protagonistes és anecdòtica, ja que són els mecanismes de la passió amorosa i de l'atracció sexual els que entren en joc.

I, què millor que començar la Setmana Santa anant a veure en pantalla gran una pel·lícula de temàtica bíblica. "Noé", l'última creació del sempre sorprenent Darren Aronofsky, m'ha permès viure al cinema una experiència que semblava reservada a la pantalla del televisor de casa: vuere en imatges una història de l'Antic Testament! S'ha de reconèixer que això és anar a contracorrent, i que Aronofsky és un cineasta que no s'acomoda i que pren riscos en cada decisió que pren. S'ha titllat la pel·lícula principalment de dues coses: de ser un deliri i de ser una pel·lícula reaccionària al servei dels integrismes. "Noé" és un deliri, en efecte: en això hi coincideix tothom. La diferència es troba entre els que valoren positivament i els que valoren negativament aquesta extravagància. A mi ja em poden apuntar, de manera contundent, entre els primers. La primera part de la pel·lícula és una marcianada en tota regla, però jo la trobo absolutament deliciosa. És una marcianada no perquè introdueixi nous codis narratius, sinó perquè aquests elements són més propis de nissagues contemporànies com ara "El senyor dels anells" o, sobretot, "Harry Potter" (reconec que no les he seguit, però, com diria aquell, m'he documentat molt sobre el tema) que no pas d'un episodi bíblic que, en teoria, reclamaria més seriositat. Però la jugada d'Aronofsky és boníssima, si hi pensem bé: què va fer Hollywood en la seva època daurada, si no adaptar les històries bíbliques a l'estil narratiu de les grans pel·lícules d'aventures que triomfaven aleshores? Per tant, barretada davant l'astúcia del director de "Cisne negro". L'altra qüestió, la del seu presumpte reaccionarisme i fonamentalisme religiós, sí que no la veig per enlloc. Com la resta de la seva filmografia, "Noé" és una pel·lícula espiritual, però no religiosa. Atenció a la puntada de peu a l'estómac dels creacionistes: quan Noè explica a la seva família l'origen del món, les paraules del Gènesi es barregen amb un muntatge delirant (molt a l'estil de "Rèquiem per un somni") en què s'aprecia clarament l'EVOLUCIÓ de les espècies. Per si no fos prou, Aronofsky es passa per l'arc del triomf la fidelitat a la Bíblia en la història de Noè, i converteix el patriarca en una mena de psicòpata fanàtic i alienat que recorda el Jack Nicholson d'"El resplandor", i això és així perquè, a la manera d'Abraham, ha interpretat que Déu li està demanant el sacrifici de la seva família. Aronofsky fa que finalment el seu Noè (primer personatge de la seva filmografia que s'allibera de la seva obsessió) arribi a la bondat des de la voluntat, i no des de l'obediència cega a Déu. I això no és reaccionarisme, és humanisme.

I pel que fa al Barça... Ai, el Barça! Deia Ricard Torquemada, de Catalunya Ràdio, al final del partit contra el Granada que s'havia passat la temporada intentant entendre Martino, però que havia decidit dimitir. Doncs que m'hi apunti. Els seguidors d'aquest blog saben que respecto Martino i que l'he defensat fins a l'extenuació, però ja no puc més. En els dos últims partits (en què hem llençat a les escombraries pràcticament tota la temporada) ha fet un plantejament i uns canvis nefastos, i ha convertit un grup de jugadors talentosos en ombres despistades i irreconeixibles. La seva mania a insistir en els quatre petits en els partits grans m'ha recordat la dèria que li va agafar a Rijkaard el seu penúltim any pel 3-4-3 només perquè un dia li va sortir bé, i després hi va insistir sense sentit provocant el caos a l'equip. Contra l'Atlético, no em vaig cansar de dir-ho, els quatre migcampistes eren innecessaris i fins i tot contraproduents. Malauradament, el temps em va acabar donant la raó. Tampoc és que els jugadors hi hagin posat de la seva banda: Alves i Cesc, per exemple, ara mateix farien perdre la paciència a un mort. Però no em sembla bé, per exemple, que s'assenyali Pinto (d'acord que algunes jugades seves amb els peus les patrocina el gremi de cardiòlegs de Catalunya, però diverses aturades seves de mèrit ens han mantingut encara que sigui inútilment en vida en els últims partits) o Messi (com si ell sol pogués arreglar el desgavell tàctic i emocional de l'equip). En fi, sigui com sigui, demà tots amb l'equip! I, independentment del resultat, a final de temporada solucions. I jo començaria per dalt de tot...

Comentaris (6)15-04-2014 22:35:40

Viatjar

Viatjar com a professor acompanyant de 58 adolescents. Tot un repte, però una experiència que tot professor hauria de provar almenys un cop a la vida. Viatjar és conèixer els alumnes en un altre àmbit, descobrir-los, trobar nous lligams d'empatia. Viatjar és aprofitar les inacabables hores d'autocar per aconseguir acabar un llibre d'una punyetera vegada. Viatjar és sentir aquella emoció especial de veure el Barça lluny de casa teva. Viatjar és la màgia de compartir la teva passió futbolística amb un munt d'adolescents entregats a la causa. Viatjar és canalitzar la decepció de la derrota amb més facilitat, desbordat per la feina i per la necessitat constant de compartir-ho tot amb ells. Viatjar és descobrir divertit paraules noves que obtenen de vídeos estranyíssims del youtube ("trambòlic"!). Viatjar és afrontar les dificultats de la convivència, i rebre'n a vegades les conseqüències de manera injusta. Viatjar amb alumnes és l'art d'un constant estira-i-arronsa que només la mà esquerra pot conduir amb èxit. Viatjar és també educar-los, i aprendre amb ells. I, per damunt de tot, en el meu cas tinc la sort de poder dir que viatjar amb aquests alumnes és sentir-se orgullós de la imatge que donen a tot arreu on van. Un privilegi, una sort, una delícia.

Comentaris (6)14-04-2014 00:45:20

Pàgines: 12345626272829303133  <>