login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Hazme reír"; futbol: Barça 3 - Elx 0; lectura: "Enric V"

Moltes coses a comentar aquest últim dilluns de vacances. Per començar, la pel·lícula "Hazme reír", del considerat nou rei de la comèdia Judd Apatow. Cal reconèixer que les pel·lícules d'Apatow et poden agradar més o menys, però que és un paio que arrisca, i això sempre és d'agrair. "Hazme reír" és una comèdia gens convencional tant des del punt de vista narratiu com argumental. Costa d'entrar-hi perquè comença com un conjunt d'escenes aparentment inconnexes que no semblen portar enlloc. De mica en mica, però, la pel·lícula va prenent sentit, tot i que aquesta estructura fragmentada, gairebé en forma de gags, es manté durant tot el metratge i deixa una sensació estranya (no necessàriament dolenta), de dramatúrgia trencada, de renúncia a tots els possibles punts d'inflexió que l'espectador pugui estar esperant. Argumentalment, també és una comèdia gens concessiva, amb un regust molt agredolç, i amb un final melancòlic que sembla donar a entendre un missatge no precisament complaent: la vida pot donar moltes voltes, et pots enfonsar i et pots tornar a aixecar, pots veure passar de llarg situacions terribles, però difícilment pots fugir de tot allò que no t'agrada de tu i que saps que hauries de canviar.

Qui sí que sembla disposat a canviar, tot i que és aviat per dir-ho, és el Barça. L'altre dia, a propòsit del Gamper, em va quedar al tinter una idea que volia transmetre: la sensació que l'aposta per un joc més vertical i buscant els espais més que de possessions llargues i de pilota al peu podia afavorir especialment un jugador: Neymar. Ho dic ara, i després ja veurem què passarà: crec que aquest serà l'any de Neymar. Ahir no va poder jugar i per tant no hi ha res a dir, però el fet que un jugador de característiques per mi força similars com Munir ho estigui brodant em referma en la idea. I això que ahir l'equip va sortir una mica lent, poc incisiu. Però cap a la mitja hora va començar a carburar de debò i, liderat per un Messi que torna a estar molt dolç i que a més ara s'ha posat la granota de treball, va acabar liquidant amb força facilitat el rival. Val a dir, però, que l'argentí no va estar sol en l'empresa: he dit ja que m'agrada molt Rafinha i que m'encanta Rakitic? El germà de Thiago potser no brilla (si més no, de moment), però fa una feina impagable generant espais i oferint solucions a la resta d'atacants; i el croat és un jugador d'enorme talent que a més sua la samarreta com pocs, i és el primer jugador que aconsegueix fer-me pensar que podem viure sense Xavi (qui, per cert, haurà de tenir paciència, ja que de moment fins i tot Sergi Roberto li ha passat al davant). Afegim-hi que Iniesta de mica en mica es va acostant a allò que era i que ahir Busquets (malgrat alguna errada i alguna temeritat) era a tot arreu, i arribarem a la següent conclusió: si els nous continuen responent així de bé i els que ja hi eren recuperen la seva millor versió, aquest pot ser un bon any (no sé si guanyarem algun títol, però ens divertirem segur). I Luis Enrique comença a ensenyar cosetes: vol que els davanters es moguin amb llibertat per tot l'atac i deixa les bandes per als laterals, fet que obliga Busquets a ajudar molt en la tasca dels centrals, tant en la creació com en la destrucció. I l'entrenador va estar esplèndid després de l'expulsió de Mascherano, amb un 4-3-2 en atac que es convertia en un 4-4-1 en defensa, amb un Munir molt disciplinat i un Alba incansable. El cas és que si Guardiola (malgrat tot el que va fer) va trigar a sentir corejar el seu nom a l'Estadi (fet que es va considerar normal, perquè no és habitual que s'aclami així els entrenadors, si no és que ets Simeone), Luis Enrique ja ho va experimentar en el seu primer partit de lliga. Senyal inequívoc que aquesta afició, decebuda l'últim any amb els jugadors i desesperada amb una junta directiva erràtica, ha dipositat totes les esperances en l'asturià, qui de moment afortunadament sembla còmode en l'assumpció d'aquesta responsabilitat.

Precisament Enric V, en l'obra de Shakespeare, es mostra en un moment donat aclaparat davant del fet que, com a líder dels seus en la batalla, se li carrega tota la responsabilitat del seu destí, fins i tot en allò que ell considera que no li pertocaria. I és que algú va tenir una vegada la feliç idea de dir que Shakespeare havia estat el creador de la condició humana, en el sentit que ningú com ell havia estat capaç d'expressar fins llavors els nostres neguits, les nostres passions i les nostres contradiccions, de manera que fins llavors l'ésser humà ni tan sols tenia consciència de la seva existència. És per això que he decidit que durant un temps combinaré les meves lectures amb relectures de Shakespeare; i és per això també que, tot i l'encertada reflexió de Salvador Oliva (en el pròleg de l'edició que jo tinc de l'obra) sobre la moralitat dubtosa de moltes de les actuacions i decisions d'aquest monarca, és difícil no sentir-hi certa simpatia quan després d'un apart en què expressa totes les seves angoixes i temors és capaç de fer un discurs memorable per animar les tropes angleses, espantades davant la superioritat numèrica dels francesos, amb un argument espectacular: si el destí és la derrota, és bo ser pocs perquè menys vides perdrà Anglaterra; i si el destí és la victòria, més gran serà la glòria i l'honor pel fet d'haver-la aconseguit amb pocs efectius. De tota manera, se'm permetrà acabar amb una frivolitat: recordo que fa molts anys, a propòsit de l'estrena de la pel·lícula "Shakespeare in love", el seu director (John Madden) va afirmar que si visqués avui, Shakespeare faria cinema. Això va indignar Quim Monzó, qui va escriure en un dels seus sarcàstics articles que es trauria el barret que no portava si algú afirmés simplement que si Shakespeare visqués avui, faria teatre, ja que el teatre no és pas una disciplina morta. Entenc Monzó, i fins i tot ho comparteixo, però llegint el cor que fa de pròleg al principi de cadascun dels actes d'"Enric V" no puc evitar pensar que potser John Madden tenia part de raó: a part de la falsa modèstia pròpia de qualsevol captatio benevolentiae (és a dir, la recerca de la complicitat i l'aprovació del receptor de l'obra), hi veig certa frustració per no disposar de mitjans per recrear la mítica batalla d'Azincourt. Ara que, si això li hagués de fer perdre profunditat en els personatges, ja m'estaria bé que avui en dia continués fent teatre.

Comentaris (3)25-08-2014 11:50:32

Cinema: "Historia de un crimen"

Vet aquí una pel·lícula que ho tenia tot per triomfar, i que en canvi en el seu moment va passar pràcticament desapercebuda. El motiu? Que, malgrat la multitud d'estrelles que poblaven els seus títols de crèdit, es va veure eclipsada per una pel·lícula de temàtica idèntica que va tenir l'encert d'estrenar-se abans i de disposar del talent del malaguanyat Philip Seymour Hoffman: "Capote". L'argument, en tots dos casos, consisteix en un episodi concret de la biografia de l'excel·lent i controvertit escriptor Truman Capote: el procés creatiu de la magistral novel·la "A sang freda". L'actor protagonista de "Capote" supera amb encert l'handicap de la seva corpulència física, gens adient amb el personatge, i construeix una visió força entranyable de l'escriptor, que contrasta amb la recreació molt més àcida que porta a terme de manera excel·lent Toby Jones, l'actor principal d'"Historia de un crimen", que és la que acabo de veure i la que realment vull comentar.

Així, malgrat que totes dues pel·lícules coincideixen en un final pràcticament calcat, en què es mostra la naturalesa egoista del personatge, com va utilitzar i manipular els assassins al servei de la creació de la seva obra magna i com la mort d'un d'ells a la forca el va acabar marcant i gairebé destruint, les diferències són evidents en la resta del metratge. "Historia de un crimen" comença amb una escena aparentment intranscendent, però que en realitat ho diu tot del personatge. Hi veiem l'escriptor en una festa plena de glamur i de frivolitat, mentre una magnètica Gwyneth Paltrow canta com els àngels damunt de l'escenari. En un moment donat, l'orquestra deixa de tocar i Paltrow continua cantant amb la veu trencada i trista. Llavors se'ns mostra un primer pla del rostre de Truman Capote, que queda embadalit i expectant, fins que la cantant es recupera i la música torna a pujar. Aquest era Capote, segons el film: algú que vampiritzava tot el que tenia al seu voltant, sempre a la recerca del patiment aliè al servei de les seves obres. Així, la història de la terrible mort d'una família en què es basarà "A sang freda" començarà a atreure'l pensant en el patiment de la comunitat, tot i que després es veurà sorprès per la naturalesa polièdrica d'un dels assassins, a qui acabarà vampiritzant per als seus fins.

L'assassí en qüestió no se li obrirà fins que el mateix escriptor li mostri també la seva cara oculta, el patiment propi que s'amaga darrere la seva excèntrica frivolitat. I aquí tenim un altre dels encerts del film: l'estructura de fals documental que farà que el seu entorn ens expliqui com és mentre ell fa el mateix amb l'assassí. Els contrastos entre les versions faran d'ell també un personatge polièdric. I una de les grans diferències amb "Capote" és que aquí la figura de l'escriptor no és gens complaent, i el veiem com un manipulador i un mentider compulsiu la majoria de les vegades, com si apliqués aquella màxima dels mals periodistes que diu que no has de deixar que la realitat t'espatlli una bona història. Al final, però, la pel·lícula se'n compadeix.

I és que, al capdavall, fos com fos, els amants de la literatura devem a Truman Capote el plaer de la lectura d'una de les novel·les més contundents i extraordinàries que es pugui tenir a les mans. En aquest sentit, resulta molt estimulant el debat que s'estableix entre Capote i la seva millor amiga (una increïblement gens irritant i molt correcta Sandra Bullock) al voltant de l'estil de la novel·la, i que l'escriptor explica molt bé: "A sang freda" és una novel·la que sublima la paradoxa de ser extraordinàriament hiperrealista i al mateix temps jugar magistralment amb els mecanismes de la ficció. Una obra mestra de la literatura; un dels cinc llibres que, si no fos per la curiositat que sento per llegir-ne de nous i la inquietud de rellegir-ne també d'altres, rellegiria una vegada i una altra sense parar. Un dels cinc llibres que m'enduria a una illa deserta, vaja.

Comentaris (3)22-08-2014 14:04:20

Futbol: Barça 6 - León 0; i lectura: "Volverás a Región"

Ja tornem a tenir el Barça en dansa. L'estiu ha estat mogut a la secretaria tècnica, que no sempre ha fet la sensació d'estar encertada. Els fitxatges de Luis Suárez i Mathieu, per diferents circumstàncies, haurien d'haver sortit més barats. Però el que compta és l'equip que ha acabat sortint, que no té mala pinta del tot. Cal reconèixer que s'ha fitxat en les posicions que calia, i l'equip ara queda força equilibrat en totes les línies. La cessió de Deulofeu es pot veure compensada pel creixement fulgurant de Munir, i només cal lamentar no haver trobat un recanvi per a Dani Alves. Pel que fa a la porteria, jo hauria escollit fer una aposta de futur amb Ter Stegen, però la seva inoportuna lesió i el fet que Luis Enrique sàpiga que cal solvència en els resultats des del principi fan que el veterà Bravo comenci amb avantatge. De totes les cares noves, la que transmet més bones vibracions (amb el permís de Rafinha) és Rakitic, que sembla cridat a jugar el rol d'un Xavi que probablement haurà d'acceptar fer el paper d'actor secundari. I atenció perquè el seu perfil, tot i ser similar, és diferent: Rakitic és més vertical, i al Gamper ja vam poder observar com l'estil de futbol de toc es mantindrà però Luis Enrique vol imprimir-li més velocitat i un joc més directe. En definitiva, el Barça continuarà sent el protagonista del partit, però potser no sempre en tindrà el control absolut, i caldrà acostumar-s'hi. Tot i així, és molt aviat per arribar a conclusions, i el mateix entrenador reconeixia al final del partit que cal polir algunes coses per controlar més el joc. El que sí que em sembla clau és que l'asturià té sempre una idea a la boca: cal no ser previsibles. I, certament, l'equip va mostrar una gran mobilitat en les posicions d'atac, de manera que sembla que s'està treballant per posar fi al futbol estàtic, desesperant i incapaç de superar defenses organitzades dels últims temps. En fi, jo no goso demanar títols, però sí que almenys ens divertim, i això sembla garantit.

D'altra banda, he enllestit la lectura del clàssic espanyol "Volverás a Región". La mala consciència que sento de no haver llegit tots els llibres que vaig comprar durant la carrera fa que de tant en tant me'ls autoimposi. La veritat és que no l'he gaudit especialment, però li reconec els mèrits. M'ha costat entrar en la història, i he de reconèixer que no l'he entès del tot perquè no sempre el llegia concentrat, a banda que se'm feien molt feixugues les pàgines senceres de descripcions detallades de paisatges (força insòlites en tractar-se Región d'un lloc simbòlic, tot i que de fet força identificable). La novel·la és, en qualsevol cas, una anàlisi lúcida de la guerra civil, que posa de manifest dues qüestions fonamentals per entendre-la: 1) que les forces republicanes estaven massa dividides i eren massa assembleàries i amateurs per sortir-se'n (com magníficament explica la pel·lícula "Tierra y libertad", de Ken Loach). 2) Per aquest i altres motius, les forces franquistes tenien la guerra guanyada pràcticament al cap d'un any de començar, però els va interessar allargar-la perquè l'enemic no es pogués aixecar mai més, de manera que acceptés la submissió a canvi de la pau. Amb tot, el llibre també adquireix un caire universal gràcies a les profundes reflexions dels personatges i a una veu narrativa amb una capacitat desconcertant per passar del concret al general i viceversa i amb una precisió admirable en les comparacions i les metàfores. Brillant, sí, però no gaire plaent, si més no per al mes d'agost.

Comentaris (6)21-08-2014 14:25:42

Reivindicació de "Lost"

Sí, ja sé que aquesta sèrie ja està passada de moda, que fa molt que es va acabar. Però jo tot just l'he acabat de veure ara, i no em puc estar de parlar-ne (sobretot, és clar, del seu polèmic final; queda avisat qui la tingui pendent de no continuar llegint). Fa una hora mal comptada que n'he vist l'últim capítol, i ja estic trobant a faltar en Jack, en Sawyer, la Kate, la Sun... i tot el reguitzell de personatges que ens han acompanyat, a la meva dona i a mi, durant molt bones estones entre el gener del 2013 i aquest agost del 2014.

He titulat l'article "Reivindicació de Lost" ("Perdidos", perquè ens entenguem) perquè ara es porta dir que aquesta sèrie no val res, i no hi estic d'acord. Reconec que més d'una vegada els perduts semblaven els guionistes. Reconec també que li sobren un parell de temporades molt fluixes i que no aporten res. També sé que d'ençà de la seva irrupció han aparegut sèries notables, que probablement l'han superat. Però crec que és injust obviar que va ser una sèrie revolucionària, que va obrir noves vies d'expressió i nous models d'estructura narrativa. Que, en definitiva, va obrir en molts sentits el camí de les que vindrien. I també que la primera i la darrera temporada són molt bones, rodones, pràcticament perfectes, una lliçó en cada capítol.

Però, què és en definitiva "Lost"? Al meu entendre, "Lost" és, a banda d'un excel·lent experiment narratiu, la història d'un viatge. Un viatge que prendrà tot el seu sentit en el capítol final. "Lost" ho té absolutament tot: amor, humor, acció, mort... i, és clar, la inevitable tensió sexual no resolta... fins a l'últim capítol. I és que "Lost" aconsegueix un miracle: ser absolutament trencadora partint de les essències més clàssiques de l'art d'explicar històries. Perquè "Lost" és profundament bíblica (recordo un capítol que plantejava un dilema molt similar al d'Abraham; i, què és Locke a les primeres temporades si no un sant Job que espera pacientment a quina nova dura prova el sotmetrà l'illa?) i vocacionalment mitològica (aquest Desmond etern viatger del temps sempre esperant retrobar-se amb el seu amor, no per casualitat anomenat Penelope; aquests germans bessons semifundadors de l'illa al més pur estil de Ròmul i Rem). Però sospito que "Lost" va trencar esquemes per mitjà de la seva principal virtut: la manera com en cada temporada dos marcs temporals dialoguen entre ells. Des dels clàssics flash-backs de la primera temporada, passant per flash-forwards i fins a arribar a l'última temporada a una mena de realitat paral·lela que hauria fet les delícies del David Lynch de "Mulholland Drive", tots els actes que duen a terme cadascun dels personatges a la misteriosa illa no s'entendrien sense el diàleg que estableixen amb el jo de l'altre marc temporal, fet que arriba al punt culminant en un memorable episodi protagonitzat per Desmond que intueixo que tampoc per casualitat tenia lloc més o menys a l'equador de la sèrie.

Molt bé, però... Tot plegat quin sentit té? Durant l'esplèndida última temporada, "Lost" sembla voler explicar-nos (per això no és gratuïta la meva referència a "Mulholland Drive") que la nostra existència pot tenir lloc en universos paral·lels, i que només una fina línia separa una vida possible d'una altra. Però l'últim capítol ho capgira tot, i ens torna a quelcom que ja se'ns havia avisat per mitjà de senyals en temporades anteriors. Un últim capítol injustament maltractat, i del qual cal parlar amb calma.

D'entrada, no entenc les crítiques al capítol per no aclarir absolutament res. Home, d'acord que queden caps per lligar i que algunes peces no encaixen, però no pot ser més clar: tots estan morts. Des de quan? Interpretació 1 (en calent, la meva): des del començament. Cap va sobreviure a l'accident d'avió. I, si estem atents a la conversa entre en Jack i el seu pare, tot queda clar: tot el que hem vist no és res més que una mena de purgatori, de trànsit cap a la mort per part dels personatges. Durant la sèrie sabem que, en el moment de pujar a l'avió a Sydney en direcció a Los Angeles, cap dels passatgers és feliç, i a més es troba absolutament sol. Així, aquests personatges es resisteixen a morir d'aquesta manera; necessiten quelcom que doni sentit a les seves vides abans de deixar-les. I aquest fil que farà que no morin sols és el relat que creen entre ells en el trànsit cap al final definitiu. Escoltem bé la conversa: en Jack i el seu pare es troben en una església per retrobar-se amb tots els passatgers de l'Oceanic 815, i en Jack pregunta "on som?" I el seu pare respon: "A un lloc que heu creat entre tots per poder acceptar el vostre destí." El pare d'en Jack es refereix al relat que han construït entre tots, però no és gratuït que ho digui en una església. Per què? Perquè això, explicar-se mites (monoteistes o pagans, tant se val) és el que l'home ha fet des que el temps és temps per trobar un sentit a la seva vida i un consol davant la seva mort. I això és "Lost": el mite que als passatgers de l'Oceanic 815 els va servir de sentit i de consol. Cal recordar que la sèrie s'obre amb un pla dels ulls d'en Jack obrint-se sobtadament després de l'accident, i s'acaba amb un pla dels ulls d'en Jack tancant-se per sempre després de contemplar com l'avió amb els seus amics s'enlaira. En Jack pot morir tranquil perquè entén que ha ajudat els altres a salvar-se, que ha estat sempre el seu objectiu (no en va és metge), i la sèrie es pot acabar. Interpretació 2 (llegida a Internet, segurament força més satisfactòria): tot el de l'illa sí que va existir (de fet, el pare d'en Jack així ho diu). Només la suposada realitat paral·lela de l'última temporada seria el purgatori. Cada personatge va morir quan va morir: la majoria a l'illa; en Sawyer, la Kate, la Claire... molts anys després, un cop van fugir de l'illa. I, molts anys després, un cop tots han passat comptes amb ells mateixos, es retroben al purgatori tots morts però tots junts.

En realitat, però, tant és quina sigui la interpretació vàlida. L'important és tot el que hem après juntament amb els personatges pel camí. I si realment hi ha tanta gent decebuda amb el final, que pensi com es va divertir durant el viatge, encara que després Ítaca no fos el que s'esperava. Ulisses bé sabia que el que valia la pena era el trajecte.

Comentaris (6)10-08-2014 01:29:37

Cinema: "Intocable"

Dues preguntes se'm fan pertinents després de veure un dels últims fenòmens de masses del cinema francès. Què té "Intocable" per ser una campiona del boca-orella, per despertar tanta simpatia entre la gran majoria de la gent que l'ha vist? I l'altra: què té el cinema francès precisament d'intocable? Què el fa tan inqüestionable? A veure si me'n surto a l'hora de reflexionar-hi i, mirant de trobar una resposta, que aquesta em porti a l'altra.

Perquè la veritat és que a mi "Intocable" no m'ha entusiasmat. És clar que tampoc m'ha desagradat. I el cas és que el seu muntatge és caòtic i estranyíssim. Però precisament això fa que no caigui en la carrincloneria. Potser és cert que a vegades es passa de frenada. Però al mateix temps té força clar quan ha d'afluixar. La visió de l'extraradi parisenc? Una mica simple, però precisament per això també més subtil. Uf! Tantes contradiccions fan que, paradoxalment, en tregui l'entrellat. "Intocable" triomfa tot i tenir el pitjor del cinema francès (ser tan sofisticadament cerebral) perquè té també el millor del cinema francès (que és, naturalment, el fet de ser tan sofisticadament cerebral). No sé si m'explico...

En fi, sigui com sigui, dues lliçons sembla voler ensenyar-nos aquesta voluntariosa pel·lícula. Que determinades situacions socials poden ser més paralitzants que una malaltia. I, sobretot, que la compassió no és mai una bona ajuda, ni per als altres ni per a un mateix.

Comentaris (5)08-08-2014 14:35:06

Cinema: "Grand Piano" i "Rompenieves"; i lectura: "Canadà"

Moltes coses per comentar, avui. Continuo aprofitant les vacances per consumir força cinema, i aquest cop hi afegiré la meva última lectura (aquí sí que m'he de resignar i admetre que el meu ritme de lectura ha baixat molt, i pel que sembla no hi ha temps lliure que ho arregli, vés a saber per què). Comencem per les pel·lícules, i en primer lloc "Grand piano". Es tracta d'un exercici d'estil en tota regla, i en aquest sentit passa amb escreix la prova del cotó. La pel·lícula està filmada amb virtuosisme, i la càmera pràcticament sempre és on ha de ser. A més, la trama és entretinguda i manté bé el pols i el ritme, i fins i tot inclou un gir a meitat de pel·lícula força agraït sobre les motivacions reals de l'antagonista. La pel·lícula, que sembla una escena allargada de "L'home que sabia massa", juga bé amb la premissa de Hitchcock segons la qual la millor manera de crear suspens és que l'espectador tingui una informació que la majoria de personatges no tenen. Llàstima d'uns minuts finals força fluixos (just quan el pobre John Cusack passa a tenir presència física), però tot i així és un producte que conté molt de cinema i que resulta agraït de veure.

Molt superior encara, tant temàticament com estilísticament, és "Rompenieves", una pel·lícula amb moments enlluernadors que demostra la potència visual i narrativa de bona part del cinema de gènere d'origen asiàtic. El film conté moments trepidants, de violència però alhora de gran poesia visual. Filmada amb un nervi i un gust per l'ús de la llum i el color exquisits, "Rompenieves" és un plaer per als sentits, però té sempre ben present la seva pretensió de reflexió sociopolítica. Una vegada més, la ciència-ficció es posa al servei de la construcció d'una distopia que ens permet reflexionar sobre el nostre present. La troballa metafòrica del tren com a ecosistema social que simbolitza el funcionament del món és perfecta i, si bé al principi pot fer arrufar una mica el nas per l'excessiva evidència del seu discurs contestatari, aviat comença a plantejar (per mitjà de les peripècies d'un heroi amb qui és fàcil empatitzar, agraïdament insegur i gens d'una sola peça) tot un seguit de preguntes incòmodes però necessàries: se'n pot sortir la humanitat sense un poder que la controli? És justificable la violència i el sacrifici de vides humanes per capgirar l'ordre establert? Les revoltes, no acaben servint al poder per reforçar-se davant la por i la inseguretat que generen? La pel·lícula apunta també altres aspectes interessants, com ara el poder maligne que pot tenir l'educació administrada per interessos polítics, la buidor existencial de les classes benestants i, sobretot, el suggeriment que darrere la utòpica dictadura del proletariat pot acabar havent-hi una perpetuació del sistema (com ho demostren determinats països de l'Amèrica Llatina). El film, però, decideix obrir una porta (ni que sigui amb explosius) a l'esperança, en un final que no puc evitar que em recordi (ja sé que és poc probable que sigui una influència del director) en Dídac i l'Alba de "Mecanoscrit del segon origen", de Manuel de Pedrolo.

I he deixat per al final el comentari d'un dels millors llibres que he llegit últimament. Els seguidors fidels d'aquest blog ja coneixen el meu amor per la novel·la nord-americana actual, i certament Richard Ford i el seu "Canadà" no m'han decebut gens, sinó tot el contrari. Es tracta d'un llibre no sempre fàcil, perquè el repte de Ford és parlar de l'inefable: què determina la nostra vida, què sentim mentre la vivim i, en una paraula, en què dimonis consisteix això de la nostra existència com a éssers humans. Gairebé res. Per fer-ho, Ford se serveix de la típica història americana de crim i redempció, però en realitat sempre posa les cartes sobre la taula pel que fa a la trama amb constants prolepsis (vaja, si és que amb el primer paràgraf de la primera pàgina ja es poleix tot l'argument!) Això perquè aquest, en realitat, és un pretext per parlar del que en realitat li interessa, que és el que comentava abans. Per fer-ho, posa en dansa almenys tres dicotomies que jo hagi detectat. Primera: el món real i el món dels escacs. El protagonista està fascinat pel món dels escacs (i crec que també per això pel de les abelles) perquè l'entén com una metàfora perfecta del món real, si no fos perquè aquest és tossut i no es deixa ordenar, cosa que lamenta, perquè l'ordre permetria que tot fos molt més fàcil d'entendre, contràriament a l'arbitrarietat que regeix el món. Segona: els EUA i el Canadà. A banda d'una rivalitat entre tots dos països que no deixa de sorprendre'm, s'estableix el símbol de la frontera. Entre el que deixes enrere i el que afrontes. Tercera: el protagonista i la seva germana bessona. La germana és una noia d'acció, pren moltíssimes decisions i això fa que inevitablement s'equivoqui moltes vegades. El protagonista és més aviat passiu, es deixa portar per les circumstàncies; pren poques decisions i les encerta, cosa que li permet construir una bona vida. A causa del seu caràcter, renuncia a moltes coses, però es veu compensat amb d'altres. Perquè al final, ens ve a dir Ford, l'existència consisteix bàsicament en dues coses: intentar i acceptar. En definitiva, una novel·la molt sàvia, que m'ha acompanyat durant tot el juliol i que m'ha fet molta recança d'abandonar un cop acabada.

Comentaris (1)30-07-2014 22:53:21

Cinema: "Arma fatal"

Divendres a la nit. Estàs sol a casa, i en aquests casos toca ritual: primer de tot cuinar fent servir la teva recepta preferida (s'agafa el telèfon, es marca el número de la pizzeria, s'encarrega la pizza i a esperar). I, un cop ben tip, el millor: preparar-se un bon combinat de vodka amb llimona, seure còmodament al sofà i disposar-se a gaudir d'aquella pel·lícula que fa temps que tens disponible però que no acabes de trobar mai el moment de mirar. En aquest cas, "Arma fatal".

Una hora i mitja més tard. La pel·lícula s'ha acabat. Home, t'esperaves riure més. Dels creadors de "Bienvenidos al fin del mundo" i, sobretot, "Zombies party" tenies dret a esperar-ne més. Aquesta vegada trobes que els ha quedat una pel·lícula un pèl massa ensopida al principi i absolutament passada de voltes al final, una mena de barreja un xic indigesta entre un episodi psicodèlic de "Scooby-Doo" i "Las mujeres perfectas" (Frank Oz, 2004). Però vaja, has passat l'estona, el combinat era boníssim i refrescant, la teva dona torna a ser a casa i et queden encara un munt de vacances. O sigui que tampoc cal ser tan exigent. Ah! I, a més, quan el diumenge al vespre et quedes mirant l'emissió que fa La 1 de TVE de "Cómo acabar con tu jefe", que destrossa un bon punt de partida de manera absurda, encara li trobes més gràcia a l'humor britànic d'"Arma fatal".

Comentaris (1)28-07-2014 10:33:07

Per què els catalans necessitem un estat propi

L'Assemblea Nacional Catalana ha decidit que ara és l'hora. Que cal continuar reivindicant la necessitat de fer la consulta sobre la independència de Catalunya, però que cal començar a treballar decididament perquè el SÍ en resulti vencedor. Per això, ha demanat als catalans que participin activament en una campanya per convèncer els indecisos. De moment, des del meu modest blog, aquest article serà la meva contribució.

Començaré parlant d'una anècdota personal. Quan jo era adolescent, l'independentisme era una cosa més aviat marginal, o com a molt una moda inofensiva entre els més joves que se'ls curava amb l'edat. Recordo que un dia vaig anar a l'institut amb una samarreta independentista, i que algú em va dir que era un feixista. Em vaig quedar molt sorprès. Feixista, jo? Els feixistes no eren els que encara exhibien la bandera de l'Espanya de Franco? Com podia ser feixista una cosa que simbolitzava pràcticament el seu oposat? Em van dir que eren dues cares de la mateixa moneda, que els extrems es toquen, que exhibir qualsevol bandera ja implica ser feixista, que el que cal és ser ciutadans del món.

Home, doncs no. És molt bonic ser ciutadà del món, però tal com funciona el món primer cal tenir un estat al darrere que et defensi. Posaré un exemple: el català és una llengua parlada per deu milions d'habitants, però no pot ser oficial al Parlament Europeu perquè no té un estat. Per tant, l'argument que és absurd voler posar una frontera quan la Unió Europea les ha esborrat és simplement mentida. Expliqueu a algun dels intel·lectuals espanyols que el 2008 van elaborar un manifest en defensa del castellà com a llengua comuna per raons pràctiques que per la mateixa raó hi renunciïn en favor de l'anglès, a veure què us diu.

Per tant, voler un estat no és un caprici anacrònic. És una necessitat si volem defensar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat. I no és cert que això provoqui la marginació de la resta de llengües i de cultures que sempre han conviscut pacíficament i sense problemes a Catalunya. El nostre sentiment identitari no és de caràcter ètnic, sinó que tothom hi és benvingut. Gent com el meu pare, que va venir amb disset anys d'Andalusia i que serà el primer d'anar a votar SÍ, així ho demostra. Gent com els seus veïns romanesos, que tenen una estelada al balcó, també. Simplement es tracta, per exemple, que la nostra llengua es troba en risc de desaparició, i que a més tota comunitat necessita dotar-se d'una llengua que garanteixi la cohesió social enmig de la diversitat dels seus habitants, i que el més natural en qualsevol lloc del món és que aquesta sigui la que ha estat històricament pròpia en el seu territori. Per això es protegeix el català a les escoles, i no per res més, sense que això impliqui marginar ni perjudicar les altres. Els intel·lectuals espanyols que ara tornen a queixar-se, com a gent culta que són, ho saben. Saben, com jo sé perquè sóc filòleg, que el bilingüisme ideal no existeix, i que si no hi ha una discriminació positiva cap a la llengua més feble socialment (només cal mirar l'oferta idiomàtica de canals televisius, de premsa o de cinema a Catalunya) aquesta tendirà a desaparèixer. Per tant, la conclusió és que com que ho saben, això és el que volen, ignorant que la pèrdua d'una llengua és la pèrdua irreparable d'una visió del món.

Ja ho sé. Hi ha un independentisme menys romàntic, més pràctic. El de la butxaca. Personalment, per dignitat, prefiriria no continuar formant part d'un estat que sempre m'ha maltractat encara que això em costés diners. Però és cert que no podem continuar veient com s'espolia la nostra riquesa sense contemplacions. I no ho és que això vulgui dir que som insolidaris: des de la Unió Europea continuarem ajudant els territoris que més ho necessitin, però d'una manera més sensata i que no vagi en detriment del nostre propi creixement.

Ara, que l'independentisme té una força imparable i que no se m'ha curat amb el temps, em tornen a dir feixista. Doncs no, senyor. Que ningú dubti que el feixista és sempre qui té la posició de força i impedeix la democràcia. Sisplau, divulga aquest article i opta pel SÍ.

**************************************

POR QUÉ LOS CATALANES NECESITAMOS UN ESTADO PROPIO

La Asamblea Nacional Catalana ha decidido que ha llegado el momento. Que hay que seguir reivindicando la posibilidad de celebrar la consulta sobre la independencia de Cataluña, pero que hay que empezar a trabajar decididamente para que el SÍ resulte vencedor. Por ese motivo, ha pedido a los catalanes que participen activamente en una campaña para convencer a los indecisos. De momento, desde mi humilde blog, este artículo será mi contribución.

Empezaré hablando de una anécdota personal. Cuando yo era adolescente, el independentismo era algo más bien residual, o como mucho una moda inofensiva entre los jóvenes que se curaba con la edad. Recuerdo que un día fui al instituto con una camiseta independentista y que alguien me dijo que era un fascista. Quedé muy sorprendido. ¿Fascista, yo? ¿Los fascistas no eran los que aún exhibían la bandera de la España de Franco? ¿Cómo podía ser fascista algo que simbolizaba prácticamente lo opuesto? Me dijeron que eran dos caras de la misma moneda, que los extremos se tocan, que exhibir cualquier bandera ya implicaba ser fascista, que lo necesario era ser ciudadanos del mundo.

Hombre, pues no. Es muy bonito ser ciudadano del mundo, pero tal como funciona el mundo primero hay que tener un estado detrás que te defienda. Pondré un ejemplo: el catalán es una lengua hablada por diez millones de habitantes, pero no puede ser oficial en el Parlamento Europeo porque no dispone de un estado. Por lo tanto, el argumento de que es absurdo querer poner una frontera cuando la Unión Europea las ha borrado es sencillamente falso. Explicad a alguno de los intelectuales españoles que en 2008 elaboraron un manifiesto en defensa del castellano como lengua común por razones prácticas que por la misma razón deben renunciar a él a favor del inglés, a ver qué le parece.

Por lo tanto, querer un estado no es un capricho anacrónico. Es una necesidad si queremos defender nuestra lengua, nuestra cultura y nuestra identidad. Y no es cierto que ello conlleve la marginación del resto de lenguas y de culturas que siempre han convivido pacíficamente y sin problemas en Cataluña. Nuestro sentimiento identitario no tiene un componente étnico, sino que todo el mundo es bienvenido en él. Gente como mi padre, que llegó con diecisiete años desde Andalucía y que será el primero en votar SÍ, así lo demuestra. Gente como sus vecions rumanos, que tienen una bandera Estelada en su balcón, también. Simplemente se trata, por ejemplo, de que nuestra lengua se halla en peligro de desaparición, y que además toda comunidad necesita dotarse de una lengua que garantice su cohesión social entre la diversidad de sus habitantes, y que lo más natural en cualquier lugar del mundo es que ésta sea la que ha sido históricamente propia de su territorio. Éste es el motivo por el que se protege el catalán en las escuelas, y no ningún otro, sin que esto conlleve perjudicar a las demás. Los intelectuales españoles que ahora vuelven a quejarse, como personas cultas que son, lo saben. Saben, como yo lo sé porque soy filólogo, que el bilingüismo ideal no existe, y que si no existe una discriminación positiva hacia la lengua más débil socialmente (sólo hay que ver la oferta idiomática de canales de televisión, prensa o cine en Cataluña), ésta tendirá a desaparecer. Por lo tanto, la conclusión es que, como lo saben, eso es lo que quieren, ignorando que la pérdida de una lengua es la pérdida irreparable de una visión del mundo.

Lo sé. Existe un independentismo menos romántico, más práctico. El del bolsillo. Personalmente, por dignidad, preferiría no seguir formando parte de un estado que siempre me ha tratado mal aunque la separación me costara dinero. Pero lo cierto es que no podemos seguir viendo como se expolia nuestra riqueza sin contemplaciones. Y no es verdad que eso signifique que seamos insolidarios: desde la Unión Europea seguiremos ayudando a los territorios que más lo necesiten, pero de forma más sensata y que no vaya en contra de nuestro propio crecimiento.

Ahora, que el independentismo tiene una fuerza imparable y que no se me ha curado con el tiempo, vuelven a llamarme fascista. Pues no señor. Que nadie dude de que el fascista es siempre quien desde una posición de fuerza quiere impedir la democracia. Por favor, divulga este artículo y opta por el SÍ.

******************************************

WHY CATALANS NEED OUR OWN STATE

Assemblea Nacional Catalana has decided that the moment has arrived now. We must continue requiring the possibility of doing the consultation about Catalonia's Independence, but we must start working on convincing people to vote YES. For this reason, Assemblea requires that Catalan people actively participate in convincing the undecided people to do that. This article will be my contribution to this demand.

I will start talking about a personal story. When I was a teen, independentism was a marginal matter or, let's say, it was a fashionable topic among young people that disappeared when they grew old. I remember a day going to the high school wearing an independence T-shirt and somebody told me I was a fascist. I was a really surprised. Fascists were not the people who still exhibit Franco's Sapanish Flag? How could I be a fascist when I was wearing something symbolysing the opposite side? I was told that they were the two sides of the same coin, that opposite sides join together, that showing any flag means to be a fascist, and that the important fact is to be citizens of the world.

I don't agree. It is nice to be a citizen of the world, but first, it is important to have a country that defends your rights. I will write an example: ten million inhabitants speak Catalan, but the language can't be official in front of the European Parliament because it does not have a state. Therefore, the idea that it is stupid to draw frontiers when the European Union has removed them, is completely false. Tell any of the Spanish intellectuals who in 2008 wrote an essay defending the Spanish language as a common one for practical reasons, to resign in favor of the English language. I am sure they will disagree.

Therefore, wanting a state is not an anachronistic caprice, but a need if we want to defend our language, culture and identity. And it is not true that this provokes the separation from the rest of the languages and cultures with which we have been living together in peace and without problems in Catalonia. Our feeling of identity has not an ethnic character, but anybody can get in. People like my father, who came from Andalucia when he was 17 and who will be the first one to vote YES, are an exemple. People like his Romanian neighbours, who have a Catalan Estelada Flag in their balcony, too. Simply, it deals with the fact that our language has a serious risk of disappearing and, moreover, our community needs a language to guarantee the social cohesion among the diversity of its inhabitants. Furthermore, the most natural in any part of the world is that this language must be the historically own language of the territory. For this reason, we protect Catalan in the school without this meaning a harm to the other languages. The Spanish intellectuals who are complaining again, as educated people, they know it. They know, as I know because I am a philologist, that the ideal bilinguism does not exist, and that if a positive discrimination does not exist in favor of the weakest language, this will disappear (you can just look at the idiomatic offer in TV, newspapers and cinema in Catalonia, and you will see it). Therefore, the conclusion I reach is that they know it and they want it. However, they ignore that a language loss is the irreparable loss of a world's vision.

I know; there is a less romantic independentism, a more practical one. The money independentism. Personally, and for my dignity, I would prefer not to continue belonging to a state who has been abusing of us although this would cost me money. It is true we can't continue being stolen. And this does not mean we are unsupportive: from the European Union we will continue helping the territories which need it more, but in a more sensible way and without affecting our own growth.

Now than independentism has an unstoppable force, and that it has not been forgotten by me during all this time, I am called fascist again. I don't agree. Don't doubt that the fascist is the one owning the force position and prevents democracy.

Please, disclose this article and vote YES.

TRADUCCIÓ A L'ANGLÈS: NEUS SUMALLA


Comentaris (8)24-07-2014 13:37:16

Cinema: "El amanecer del planeta de los simios"

ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE CONTÉ INFORMACIONS RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT DE LA PEL·LÍCULA.

L'altre dia comentava, a propòsit d'"Ocho apellidos vascos", que les pel·lícules amb vocació comercial no sempre són necessàriament dolentes (tot i que aquella sí que ho era força). I així ho demostra aquesta extraordinària "El amanecer del planeta de los simios", que previsiblement serà una de les pel·lícules més vistes d'aquest estiu i que ens ofereix una lliçó de bon cinema. Amb els referents i les informacions prèvies de què disposava, m'hi he acostat aquesta tarda amb almenys tres expectatives, que s'han complert amb escreix.

Primer punt. La capacitat narrativa de connectar els diferents capítols de la història. En un primer moment em feia por anar a veure aquesta pel·lícula, perquè el bon regust que m'havia deixat l'entrega anterior, "El origen del planeta de los simios", era molt alt. Aquí, Matt Reeves, el nou responsable de la direcció, tenia un repte encara molt més difícil: escriure la seqüela de la preqüela. En altres paraules, si "El origen..." especulava magistralment sobre el germen del que el clàssic protagonitzat per Charlton Heston el 1968 ens narrava, Reeves tenia el repte de donar continuïtat a aquesta idea, de fer de pont definitiu entre l'origen i el que acabaria passant. El risc de no estar a l'alçada era molt alt, però Reeves l'evita magníficament fent una aposta clara per basar-se en la pel·lícula protagonitzada per James Franco més que no pas en el clàssic original. Així, malgrat fer-hi subtils referències, com les gàbies per a humans, el cert és que la pel·lícula no acaba d'enllaçar amb l'arribada dels astronautes, ni tan sols amb la ciutat de Nova York, i roman a San Francisco. I gairebé resulta d'agrair no explicar-ho tot i deixar que l'espectador intueixi la resta. L'única pega, és clar, és el risc que algú caigui en la temptació de continuar quan el cert és que el cercle ja es pot donar per perfectament tancat.

Segon punt. Si "El origen..." va basar el seu plantejament en els límits de la ciència, aquí Reeves decideix basar-se en una anàlisi del funcionament dels conflictes entre comunitats. Com apunta lúcidament el crític Àngel Quintana a El Punt Avui, "El amanecer..." reflexiona sobre el fet que els conflictes no esdevenen inevitables per les diferències irreconciliables entre els dos bàndols, sinó per les tensions internes que a cada bàndol sorgeixen entre els partidaris de la pau i els partidaris de la guerra. En el personatge de Koba, mà dreta del líder dels simis, podem detectar els tics d'organitzacions totalitàries que manipulen el seu poble per portar-lo al conflicte. (En aquest sentit, gairebé sembla que Reeves aprofiti que el líder simi fos batejat a la pel·lícula anterior com a Cèsar, amb la traïció de Koba amb el seu assassinat i la posterior manipulació de la comunitat.) Algunes de les frases que sorgeixen del conflicte interior entre Koba i Cèsar, líder dels simis, poden semblar idees simples, però són molt necessàries per entendre conflictes actuals tan sagnants com per exemple el del Pròxim Orient. Així, Koba acusa Cèsar d'estimar més els humans que els simis perquè els ajuda, quan en realitat Cèsar ho fa per viure en pau i estalviar patiments al seu poble (us sona la idea que qui busca acords amb l'adversari és un mal compatriota?) I quan, a l'enfrontament final, Koba torna a acusar-lo del mateix, Cèsar li retreu que ell ha matat simis i que no és cert que lluiti per ells sinó que ho fa només per ell mateix (cosa que fan, que ningú ho dubti, les organitzacions terroristes, del bàndol que siguin). Cèsar aprèn amb la traïció de Koba que els dolents no sempre són els de l'altre bàndol. I es podria afegir en aquesta tesi de Reeves la importància del desconeixement de l'altre, fet que provoca por i permet la manipulació de les masses en favor de la guerra.

Tercer punt. Per mitjà d'aquesta reflexió sociopolítica, la pel·lícula també explora les grandeses i misèries que ens fan humans. Els simis han aconseguit, després d'obtenir el coneixement dels humans, construir una llar acollidora i fer-se millors. Però aquesta moneda té el seu revers, perquè ja se sap que la ment humana és capaç del millor i del pitjor. Cèsar, dels humans, ha après a estimar. Koba, en canvi, només a odiar. Aquesta dicotomia apareix molt ben expressada en un canvi de seqüència: just després que un humà i un simi estableixin amistat per mitjà de la lectura compartida d'un llibre, apareix una escena en què uns humans fan pràctiques de tir. Cèsar aprendrà també que els simis no són millors que els humans, perquè en comparteixen les coses que tenen de bo i les que tenen de dolent. I atenció, perquè la pel·lícula no es conforma amb un missatge pacifista fàcil i complaent. Durant el metratge, queda clar que les armes són el mal, però Cèsar es penedeix d'haver perdonat la vida a Koba i no en desaprofita la segona oportunitat. Cèsar, doncs, amb la seva decisió de llançar Koba al buit al final de la pel·lícula, arriba a la conclusió que no tota vida és respectable i valuosa, i això és un missatge incòmode (i justificador de la pena de mort?). En qualsevol cas, el paper que ens toca jugar no sempre és el que hauríem desitjat, i així ho il·lustra un magnífic primer pla final en què Cèsar, convertit definitivament en un heroi de tragèdia grega, assumeix el seu destí, que no és altre que el d'haver de liderar la seva comunitat en una guerra en la qual no ha cregut mai. Pot haver-hi quelcom més dolorós?

En definitiva, la pel·lícula és gairebé perfecta perquè combina amb mestria acció i reflexió, i això la fa especialment necessària perquè és bo que el seu missatge arribi a tot tipus de públic. És clar que una pregunta queda a l'aire: l'hauran entès la quarantena de nanos d'un casal (símbol del futur, paraula clau per a Cèsar) amb qui m'ha tocat compartir sessió? Hi ha, doncs, esperança?

Comentaris (3)23-07-2014 20:28:29

Cinema: "La cueva" i "Borgman"

Aquests dies he anat a veure dues pel·lícules que s'han exhibit recentment al festival de Sitges. En primer lloc, "La cueva", que ha vist modificat el metratge respecte de l'original que s'hi va presentar. L'endemà, "Borgman", la guanyadora de l'última edició. Totes dues m'han semblat originals, però també hi he vist força referències. Repassem-les.

"La cueva" parteix com la clàssica pel·lícula de terror en què un grup de joves comencen divertint-se i s'acaben posant en una situació desesperada i sense sortida (i mai més ben dit). En aquest sentit, el plantejament recorda "Open water" (el problema greu es produeix de la manera més absurda i evitable), tot i que l'ús narratiu de la càmera en mà ens remet inevitablement a "Rec" (si bé sense qüestions paranormals ni efectismes, val a dir-ho). De tota manera, em fa l'efecte que on més s'emmiralla el desenvolupament de la trama és en la fundacional "El proyecto de la bruja de Blair", ja que el gran problema apareix amb la desorientació dels protagonistes, incapaços de trobar el camí que els lliuri del malson, i també hi ha qui tot ho grava mentre la desesperació augmenta. Tot i així, "La cueva" supera clarament el seu referent, ja que aconsegueix transmetre angoixa sense truculències ni artificis. I és cert que al començament, mentre encara es diverteixen aliens a la tortura que els espera, ja no et faria res que es morissin tots els personatges de tan ximples que els trobes. Però segurament el guió ja aprofita aquests moments aparentment anodins per mostrar les tensions que ja hi ha latents en el grup. Només una persona, Celia, sembla mínimament normal. Per això el final té un efecte tan brutal: quan ella és qui agafa la càmera, comença el terror de veritat, perquè és quan comencem a sentir empatia. L'ús de la càmera subjectiva esdevé menys frívol i més eficaç que mai, i això fa que encara tingui més mèrit que el director al final sàpiga renunciar-hi en el moment precís. Una obra interessant, que s'hi torna més com més avança.

I "Borgman"... Ai, "Borgman"! Què punyetes és Borgman? Cadascú hi veurà el que voldrà, és clar. Però, personalment, darrere d'aquest ésser diabòlic que pertorba de manera soterrada (també mai més ben dit) el son d'una mestressa de casa suposadament perfecta i amb pretensions d'artista hi veig una mala consciència burgesa que, barrejada amb el tedi, farà sortir freudianament a la superfície totes les immoralitats imaginables: el desig d'infidelitat, l'assassinat, possibles tendències autolesives o suïcides... i el que faci falta. Molts hi han vist el Haneke de "Funny games", però jo més aviat hi veig l'estudi de la culpa de "Caché", cosa que em permet relacionar-la també amb el David Lynch de la inoblidable "Carretera perdida". Al final, el jardí ideal esdevé un solar. I és que ja ens ho advertia el mateix Lynch a "Terciopelo azul": sota les capes de la gespa ben segada de les urbanitzacions s'hi amaguen els pitjors malsons. "Borgman" demana deixar-se portar, i potser no ens hauríem d'enfadar mai quan no acabem de trobar tot el sentit d'una pel·lícula: al capdavall, la vida també resulta força incomprensible, i no per això deixem d'intentar gaudir-la tant com podem.

PD: La vostra absència compleix aquests dies tretze anys. Trobo a faltar tot el que encara podria haver après de vosaltres.

Comentaris (8)17-07-2014 15:23:30

El triomf d'un model

Ahir em vaig llevar amb unes ganes enormes de veure la final del mundial, amb el cor encara dividit entre la fidelitat a Messi i l'admiració per l'estil de la selecció alemanya. A mesura que avançava el matí, però, la balança es va anar inclinant per les simpaties cap a la selecció argentina. Al capdavall, no sé per què, sempre he anat a favor de l'Argentina en els mundials i a favor d'Holanda en les eurocopes. Si més no, fins que la selecció del meu país pugui competir...

A més, després de veure la semifinal i sobretot la final, haig de matisar algunes de les afirmacions que vaig escriure en l'article mundialista anterior. No cal dir que ara l'Argentina ja no em sembla un equip mediocre, ni tan dependent de Messi, ni tan mal treballat. A banda de la feina espectacular de Mascherano, cal reconèixer que l'Argentina ha anat clarament de menys a més en aquest mundial, i que al final s'ha mostrat com un bloc temible i difícil de superar. I la clau han estat les múltiples variants tàctiques que ha anat introduint el seu entrenador. En la primera fase l'Argentina es va mostrar com una suma d'individualitats sense cap ni peus, absolutament partida en dos: cinc defensaven i la resta atacaven. De mica en mica, però, Sabella se'n va adonar i va anar canviant el dibuix. Primer, va deixar de defensar amb cinc homes per fer-ho amb quatre, i més endavant va sacrificar un davanter per introduir un migcampista més. D'aquesta manera, va anar poblant el mig del camp i va fer que l'equip fos molt més compacte. I fins i tot ahir, a la segona part, va sorprendre Alemanya endarrerint lleugerament Messi perquè pogués entrar més en joc i fes assistències als dos davanters (una opció a valorar al Barça, amb Neymar i Suárez en punta), fet que va permetre veure els millors minuts de l'Argentina, que va desconnectar Alemanya de la millor manera possible: prenent-li la pilota. Va ser quan la meva empatia amb l'Argentina va ser més accentuada.

I és que hi ha moltes maneres de jugar a futbol, tot i que a mi em continua seduint la del joc combinatiu. Per això, tot i que ahir l'Argentina va ser millor amb les seves armes que Alemanya amb les seves, i malgrat la tristesa de veure patir Mascherano i Messi (a qui caldrà fer recuperar el somriure i l'alegria de jugar, que no ha tingut en tota la temporada), em va quedar el regust positiu del triomf d'un model, l'alemany, que demostra que el joc que ha fet gran el Barça els últims anys no està ni de bon tros caducat. Alemanya és la justa vencedora del campionat perquè, malgrat ser inferior en la final, ha estat l'equip que ha tingut un itinerari més difícil, ha jugat millor i ha fet gaudir més els aficionats d'aquest esport meravellós anomenat futbol.

Comentaris (5)14-07-2014 12:29:50

Cinema: "The kings of summer"

Fa un parell d'anys vaig anar a veure una pel·lícula anomenada "Els nens salvatges". No estava malament, i tenia coses interessants, però hi havia una qüestió que em va saber una mica de greu: pràcticament tots els personatges adults (potser excepte l'interpretat per Aina Clotet) eren una mena d'ogres incapaços de comprendre els adolescents. D'acord, és cert, sovint no sabem entendre'ls i potser els tractem injustament, però la pel·lícula semblava no tenir en compte que l'obligació dels adults també és posar-los límits i canalitzar la seva legítima rebel·lia.

És per això que, malgrat un sentit de l'humor gairebé surrealista que em va entrar des del primer moment, quan ahir començava a mirar "The kings of summer" vaig tornar a pensar que anàvem malament, ja que els personatges adults eren una caricatura grotesca. Però de seguida em vaig adonar que hi havia un fet que feia que em reconciliés fàcilment amb la pel·lícula i la pogués gaudir: els adolescents es rebel·laven, sí, però (a diferència del que passava majoritàriament a "Els nens salvatges") no destruïen, sinó que construïen. Això els feia definitivament simpàtics. I, a més, el desenvolupament de la trama fa que els adolescents entenguin que els adults fan el que poden, i que la vida és molt complicada. La vida adulta és més lliure però també més difícil. La llibertat és banyar-se en un riu, però també esbudellar un conill si vols menjar.

En definitiva, una altra pel·lícula sobre el pas de l'adolescència a la vida adulta, però aquesta de gamma alta. I també (com passava en altres grans pel·lícules iniciàtiques com ara "Valor de ley" i "Mud") rematada per la perillosa presència d'una serp. Casualitat? Potser no. Al capdavall, el mite d'Adam i Eva ens explica que vam perdre el paradís perquè en mossegar la fruita prohibida vam descobrir com funcionava el món. Exactament el que passa quan deixem enrere qualsevol rastre de la nostra infantesa.

Comentaris (3)11-07-2014 16:06:54

Cinema: "Open windows"

Si hi ha una cosa que cal agrair a Nacho Vigalondo és que és un cineasta que arrisca. Li encanta obrir camins poc explorats, o capgirar-los, o donar-los un nou sentit, o buscar noves formes d'expressió. I això fa que cada obra seva sigui rebuda, almenys per mi, com una oportunitat d'una alenada d'aire fresc. És clar que aquesta manera de fer té els seus perills, i en la majoria de curtmetratges i llargmetratges que ha fet fa equilibris entre allò brillant i allò ridícul, i no sempre guanya el primer. Però què coi: m'agrada veure una persona que creu en el seu talent i que no té por.

Dit això, haig de dir que la seva última pel·lícula, "Open windows", més aviat m'ha decebut. Hi vaig accedir atret per un punt de partida molt interessant: el plantejament d'un thriller d'acció en temps real i que l'espectador ha de seguir per mitjà de les múltiples finestres que es van obrint al portàtil del protagonista. I cal dir que la introducció funciona, i molt. Juga bé amb les diferents finestres i gairebé t'hipnotitza, et fa entrar bé en el joc. El referent de "La finestra indiscreta" de Hitchcock es fa inevitable, i penses que és brillant que el reformuli a partir de les finestres predominants en la nostra vida actual, que no són altres que les que ens ofereix la tecnologia. Fa molts anys, el crític Àlex Gorina deia al seu programa de ràdio homònim que el clàssic protagonitzat per James Stewart era segurament la millor pel·lícula de la història, perquè explorava i explotava el vouyerisme inherent en qualsevol espectador de cinema. I així et trobes tu al començament d'"Open Windows": observant algú que observa, en un suggeridor joc de nines russes.

Malauradament, però, aviat aquest plantejament es desinfla, per la senzilla raó que el director i guionista deixa de creure-hi i comença a embolicar la trama de manera absolutament innecessària (i gairebé gosaria dir que absurda) fins a convertir-la en una convencional pel·lícula d'acció més, que és justament el que em sembla imperdonable en algú del seu talent i la seva imaginació. Fins i tot acaba renunciant a la fascinació que produïa l'atípic pla seqüència en què semblava basar-se la pel·lícula, ja que els canvis de finestra acaben essent tan sobtats que semblen simples canvis d'escena. Una llàstima, perquè l'autor de l'estimulant "Los cronocrímenes" s'acaba perdent en la seva pròpia truculència (cosa que mai hauria passat a Alfred Hitchcock) i sembla confirmar un dels mals dels cineastes espanyols actuals, com ara Rodrigo Cortés: fan pitjors pel·lícules quan tenen més mitjans. He començat dient que m'agrada Nacho Vigalondo pel que té d'atrevit, però (i escric això potser influït per la imatge que projecta el personatge que ell mateix interpreta al principi del film) em fa por que acabi perdut en la seva pròpia autocomplaença.

Tot plegat, sigui com sigui, no treu que sigui lloable l'intent de Vigalondo de reformular formalment el cinema per acostar-lo a la nostra mirada actual, tan digitalitzada (i dispersa). I que si aquest producte l'hagués signat, per exemple, Christopher Nolan, tothom li hauria rigut la gràcia i l'hauria considerat un visionari. No esmento el nom de Nolan per casualitat: a "Open Windows" li passa una mica el mateix que a "Origen", que obre tantes capes que al final es fa un embolic a l'hora de tancar-les. Vaja, que és com quan obrim tantes finestres a l'ordinador que al final parem bojos, no sabem ni com hem anat a parar a determinades pàgines i perdem completament el fil del que estàvem fent i del motiu que ens havia fet connectar-nos.

Comentaris (1)10-07-2014 12:27:11

A propòsit del Brasil 1 - Alemanya 7

La meva intenció era esperar que s'acabés el mundial per fer-ne una valoració, sobretot en clau blaugrana, però el que va passar ahir va ser tan bèstia que no em puc estar d'avançar-m'hi. I la primera reflexió que em ve al cap és la següent: tothom té clar que estem davant d'un partit històric, que es recordarà per sempre més, i que mai s'havia vist una humiliació així encaixada a casa per part de cap equip gran. Doncs doble contradicció: que ja ningú recorda el 2-6 del Barça al Bernabéu? Per tant, ni la memòria d'aquestes gestes sembla ser tan llarga ni és la primera vegada que passa.

Però no ens fixem en el passat i mirem cap al futur. Puc prometre i prometo que al llarg d'aquest mundial, i abans de l'exhibició d'ahir, he pensat seriosament en Alemanya com el model futbolístic a seguir. D'entrada, trobo molt agut el comentari que he sentit avui a Catalunya Ràdio, segons el qual Guardiola podria convertir-se en el primer entrenador que guanya dos mundials sense ser seleccionador, interpreto que en el sentit que ha fet que s'imposi el seu estil a les seleccions dels estats on han jugat els seus equips i això les ha fet guanyadores. Està molt ben vist, però jo no restaria mèrits a Joachim Löw, esplèndid seleccionador alemany, perquè crec que el que ell ha plantejat (amb èxit, independentment del que passi a la final) és una evolució del model. Gust per la possessió i el joc ras i al primer toc, sí, però més vertical i físic. Curiosament, va ser el Bayern alemany qui es va encarregar d'advertir en la tristament famosa eliminatòria del 0-7 que el futbol posicional clàssic del Barça era vulnerable si no anava acompanyat d'actitud i intensitat, cosa que irònicament va confirmar el Brasil esborrant del camp Espanya en la final de la copa Confederacions de l'any passat. En aquest mundial s'ha confirmat, per mitjà de la selecció espanyola, el que s'havia vist durant tota la temporada: el futbol deliciós del millor equip de la història ha caducat perquè els seus jugadors es troben en ple declivi. Però no s'ha de canviar el model. Simplement cal evolucionar-lo. El fracàs del Brasil farà enrojolar els que cantaven les virtuts de la pilotada llarga i se'n reien de la creació de joc al mig del camp. Alemanya (repeteixo: independentment del que passi a la final) ha mostrat el camí d'un futbol directe però de toc, ofensiu i deliciós. Luis Enrique fa pinta de voler anar per aquí. Que així sigui.

I tant se val que faci la valoració final en clau blaugrana individual, perquè un parell de resultats ja no poden fer canviar res. Iniesta i companyia s'han d'espavilar, i evolucionar tal com ha quedat dit. Messi ja es pot considerar, passi el que passi, el millor d'entre els millors, ja que sense estar al seu millor nivell ha portat lluny ell solet (si es vol, amb Di María) una selecció argentina més aviat mediocre i mal treballada. Neymar ha d'estar molt content del seu mundial, molt bo i seriós, ja que a més s'ha estalviat la vergonya d'aparèixer en l'alineació del dia més trist de la història de la seva selecció. Alexis es mereixia fer un bon mundial, perquè aquest ho dona tot porti la samarreta que porti i amb el Barça no es va guardar res. I Luis Suárez... A mi d'entrada em fa arrufar el nas que vingui un paio així, però si és capaç de canalitzar el seu caràcter ens podria sortir una mena de Stòitxkov que no ens aniria malament i que crec que és el que busca Luis Enrique.

Ah! I ens queden Bravo (garantia per a la porteria) i Rakitic, que malgrat la pobra actuació de la seva selecció ha mostrat el seu perfil de migcampista, que (combinat amb el de Rafinha) ens pot confirmar que potser sí que intentarem jugar a la manera alemanya. A veure, a veure...

Comentaris (9)09-07-2014 12:42:41

Cinema: "Ocho apellidos vascos" i "El sueño de Ellis"

Ja està. Finalment he vist la pel·lícula més vista i més comentada de l'any, "Ocho apellidos vascos". Que vagi per endavant que no suporto aquella actitud pedant consistent a menysprear tot allò que agrada al gran públic. Simplement, hi ha coses que m'agraden i coses que no, com a tothom; i no les consideraré ni millors ni pitjors pel fet que agradin a la majoria o a una minoria. Dit això, haig de dir que "Ocho apellidos vascos" ni m'ha entusiasmat ni m'ha decebut, sinó que s'ha limitat a ser el que m'esperava. La pel·lícula m'ha fet riure, en alguns moments de gust. Ara bé: la considero una bona pel·lícula? Doncs més aviat no, principalment perquè els pilars fonamentals de tota pel·lícula mínimament consistent (el muntatge, la factura audiovisual, en definitiva la posada en escena) o bé fallen o bé directament es noten fets amb una certa desgana. Diuen que al darrere hi ha els responsables de l'èxit de la televisió basca "Vaya semanita", i això ho explicaria tot: la genialitat dels seus gags és impecable en el format televisiu, però grinyola un pèl quan cal estirar-los per fer-ne un llargmetratge. Tot i així, la pel·lícula és definitivament simpàtica i en realitat gens ofensiva, ja que juga amb els tòpics per desmuntar-los (i no pas per reforçar-los, com a potser algú amb poc sentit de l'humor li hagi pogut semblar). Per això, si és cert això que diuen que se'n prepara una versió amb catalans, jo no hi tinc cap problema, tot i que sí que preferiria que no l'anomenessin "Ocho apellidos catalanes", ja que el nostre sentiment identitari no té res a veure amb els cognoms, tal i com demostra qui això signa.

També he vist "El sueño de Ellis", molt recomanable. Es podria dir que és tot un melodrama clàssic, elaborat a partir de l'enèsima demostració de la fal·làcia que envolta el somni americà. El director James Gray construeix una pel·lícula molt sòlida, que potser arribaria a ser brillant si no s'agradés tant a si mateixa, amb uns actors extraordinaris i un ritme narratiu impecable. La pel·lícula, que apuja molt el llistó des de l'escena del confessionari fins al final, acaba amb un pla final deliciós, bellíssim i tristíssim. I, durant el viatge, James Gray ("La noche es nuestra", "Two lovers") ens ha obsequiat amb una altra dosi dels temes que sempre ha demostrat que l'inquieten: la culpa, la redempció i (la qüestió segurament més humana i universal de totes) les dificultats de les persones per acceptar-se a si mateixes. I és que poques coses a la vida són tan difícils com això últim.

Comentaris (5)03-07-2014 22:32:28

Pàgines: 12345627282930313236  <>