login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Circ

Una vegada més, com a bisbalenc em sento molt orgullós del que hem viscut aquest cap de setmana amb la Fira del Circ al Carrer de la Bisbal. Una organització impecable, amable i servicial; i una vila que acull amable i agraïda una riuada de visitants. Un públic exigent, que no aplaudeix qualsevol cosa, però que al mateix temps és molt comprensiu i encoratjador quan algun artista comet una petita errada. Uns artistes implicats, fins al punt d'actuar en situacions de risc com la pluja de dissabte. Només es poden dir coses bones. Quan arriben aquestes dates, l'única cosa que has de fer és programar què vols veure i disposar-te a gaudir.

Aquesta ha estat una edició complicada, a causa de la crisi econòmica, de la pujada de l'IVA i, a sobre, de la pluja. Però, com es diu en aquests casos, sembla que la fira té una mala salut de ferro, i per molts anys. Res no sembla poder-la aturar, perquè els organitzadors hi treballen de manera infatigable i perquè la gent se l'ha fet seva. Tot i així, cal no abaixar la guàrdia, ajudar-los en el que faci falta, comprar tantes samarretes com calgui, no fallar en els espectacles de pagament... L'espectacle ha de continuar, perquè val la pena.

Tot i les dificultats, el balanç artístic ha tornat a ser molt positiu. La inauguració (Cia. Ytuquepintas) va ser un plaer per a la vista, i la cloenda (Cia. "EIA") va tornar a ser espectacular. Entremig, espectacles de nivell, com el d'Andy Snatch i el de Los Kikoles. Però, per damunt de tot, la nit memorable que va oferir el Circo Pitanga, amb un espectacle deliciós, poètic, màgic.

Només un petit retret es pot fer a alguns dels nostres conciutadans o visitants: la manera amb què alguns es colen de manera descarada i totalment irrespectuosa amb qui ha fet cua per agafar un bon lloc a l'espectacle de cloenda. Passa cada any, i fa ràbia pel que té d'incívic més que no pas per la gravetat del fet en si. En parlàvem entre els que sí que fèiem cua escrupolosament, i algú va tenir una idea interessant: es podria evitar si es limités l'amplada de la cua amb tanques en ziga-zaga, com es fa per exemple quan hi ha festes al pavelló. Però vaja, és un aspecte insignificant. Té tan poca importància, que fins i tot deixo anar una proposta que em comentava un amic: que apugin el preu dels espectacles de pagament fins als 5 euros (ara costen 4'5 euros). Ho pagarem de gust, perquè s'ho mereixen i perquè no ens podem deixar perdre un esdeveniment tan meravellós per a la nostra ciutat. Llarga vida a la Fira del Circ de la Bisbal!

Comentaris (1)22-07-2013 18:57:25

Cinema: "Un romance muy peligroso"; i lectura: "Elena de segona mà"

A priori, els principals motius per veure "Un romance muy peligroso" es troben davant i darrere la càmera. Davant la càmera, la suposada química de dos actors amb cartell de sexis: George Clooney i Jennifer Lopez. Darrere la càmera, la suposada solvència d'un director, Steven Soderbergh, sempre molt ben considerat per la crítica i que garantiria aquí un producte comercial de qualitat. A l'hora de la veritat, però, res de res.

George Clooney i Jennifer Lopez no demostren en cap moment tenir cap mena de química especial. El joc del gat i la rata que ens proposa la pel·lícula és pueril i ridícul, gens convincent i en absolut tan sofisticat com la pel·lícula pretén. I, pel que fa al director, és cert que Soderbergh ha aconseguit a vegades aportar un punt de profunditat ("Contagio") o de sofisticació ("Ocean's Eleven" i seqüeles) a les seves pel·lícules comercials, però en aquest cas no ho aconsegueix ni de bon tros. El recurs d'una estructura no lineal i joganera té certa gràcia, però és totalment insuficient per compensar un producte fet clarament per al lluiment de les estrelles. Només una escena, la del retrobament al bar de l'hotel de Detroit, aconsegueix ser elegant i mínimament plaent. Per la resta, buidor absoluta.

Pel que fa a la lectura, no m'estranya que Manuel de Pedrolo acostumi a agradar als nostres estudiants. Generacions i generacions seduïdes pel seu "Mecanoscrit del segon origen" el fan un autor de referència entre el lector jove. Però no és que la seva literatura sigui estrictament juvenil. És simplement que enganxa. "Elena de segona mà", en aquest sentit, és un altre llibre, la seva primera novel·la en aquest cas, que la majoria d'adolescents llegirien amb ganes. La clau és la seva fluïdesa narrativa, el plaer que sents mentre en vas passant pàgines.

"Elena de segona mà" té moltes virtuts. A nivell de contingut, es tracta d'una història de supervivència, d'un viatge iniciàtic que acosta molt Pedrolo a la que seria la seva obra més recordada, l'esmentat "Mecanoscrit del segon origen". Des del punt de vista formal, introdueix tot un seguit de canvis en la veu narrativa que enriqueixen el text i li donen profunditat. A més, quan tots dos recursos, l'argumental i el narratiu, comencen a donar símptomes d'esgotament, Pedrolo és prou hàbil per redreçar la situació introduint noves subtrames. El resultat és un magnífic retrat de l'evolució d'un adolescent traumatitzat, de la seva rebel·lia i alhora dels seus escrúpols, malgrat o precisament a causa de tot el que li ha tocat viure. Tot, des d'un inici contundent fins a un final gens complaent.

En definitiva, Pedrolo mereix un gran respecte. Que sigui comercial no hauria de ser vist com un greuge, sinó com una virtut. Pedrolo connecta amb la gent perquè va obrir una via en la narrativa catalana que la va fer més popular i menys tancada en ella mateixa. Cal reivindicar-lo els cops que faci falta.

Comentaris (3)17-07-2013 18:51:16

Cinema: "This is England"

Sovint ho penso: crec que seria bo que, un cop siguem independents, anem endreçant les banderes i retirant-les dels balcons. Aquests símbols, l'amor que professem al país, tenen sentit ara, en la nostra reivindicació d'un estat. Quan el nostre desig esdevingui realitat, el nostre seria un nacionalisme d'estat, i aquests acostumen a ser perillosos. Què pot reivindicar una nació que ja té l'estatus que li pertoca al món? Llavors, normalment, les banderes passen a tenir un sentiment imperialista, excloent, de domini.

Aquesta és una de les coses que sembla voler-nos advertir la magnífica pel·lícula, de títol irònic, "This is England". Els sentiments patriòtics dels estats sovint sempre s'articulen contra algú, i s'entra en una espiral de fanatisme molt contraproduent. Però seria una simplificació molt barroera reduir a això el contingut d'un film que és molt més complex i polièdric del que aparenta. La pel·lícula ens adverteix també que, en moments de crisi, els missatges populistes i extremistes arrelen fàcilment en una societat desenganyada i desorientada. Cal lluitar contra allò que no funciona en el sistema, però sempre atents a no deixar-se dominar per la intolerància.

Woody i els seus amics, d'estètica skin, acullen un noiet marginat que és objecte de burla per part de tothom. (Una altra pinzellada de "This is England": la facilitat que les tribus urbanes marginals tenen de captar éssers fràgils i indefensos.) Sigui com sigui, el cas és que Woody i la seva colla no són mala gent: s'automarginen d'una societat que no suporten, fan petites malifetes, però no fan mal a ningú. És la seva manera de lluitar decentment contra un sistema que ni admeten ni els admet. Entenen, de manera molt coherent, que no volen tenir res a veure amb la societat, però que l'odi i la violència no és una solució. Fins que un dia apareix a la colla un altre skin acabat de sortir de la presó, i porta amb ell tota una dosi de ràbia que vol compartir amb els seus amics.

El conflicte està servit, i la colla s'acabarà dividint en dos. L'exconvicte arrossegarà els companys que han decidit fer-li costat cap a una política xenòfoba i d'ultradreta. Tot i així, aquest és un personatge vulnerable, que amaga la seva feblesa dins la seva crueltat. La situació acaba explotant en tota la seva virulència per fer-nos adonar que la seva ràbia parteix de la frustració, del sentiment de pèrdua i de mancança.

Per mitjà d'un muntatge molt interessant, amb una banda sonora magnífica, "This is England" ens mostra, contràriament a l'ensabonada que va acabar sent "La dama de hierro" de Meryl Streep, com Margaret Thatcher no va ser per al poble britànic res més que una mala mare que va deixar els seus fills, els joves del seu país, abandonats i a la intempèrie. I, davant d'això, cap bandera és una manta prou gran per abrigar l'ànima.

Comentaris (1)16-07-2013 14:53:28

Cinema: "Creep"

Quan, dintre del teu eclecticisme, ets molt aficionat a un gènere en concret (el fantàstic i de terror, per exemple), acabes volent veure-ho tot i , en conseqüència, empassant-te molta mediocritat. "Creep" és una d'aquelles pel·lícules que es disfrutarien molt al festival de Sitges, però que quan les mires a casa un diumenge a la tarda et deixen una mica fred. Això sí: aquesta mena de productes, com a mínim gairebé sempre t'entretenen.

"Creep" no és, ni de bon tros, una mala pel·lícula. Tampoc no es pot dir que sigui gaire bona. És un exercici d'estil, un entreteniment, i com a tal cal afrontar-la. Costa una mica entrar-hi, sobretot perquè la protagonista més aviat fa una mica de ràbia, i al principi se te'n fot el que li pugui passar. Més endavant, el to puja i tot plegat es gaudeix molt més. És curiós, però quan la pel·lícula de debò comença a funcionar és quan comencem a veure el monstre, quan la càmera s'atura a seguir els seus moviments lents i malaltissos. Aleshores sí que es crea una atmosfera malsana i pertorbadora, de manera que passa al contrari que normalment, que és que la màgia s'esvaeix un cop el monstre se'ns fa massa explícit.

Una cosa que cal agrair a la pel·lícula és la seva manca de pretensions. Especialment, que no s'emboliqui buscant una explicació recargolada del perquè del monstre, Es podria dir que amb una simple foto n'hi ha prou, i aquesta subtilesa és molt d'agrair. La seva aposta per un "gore" més aviat suau funciona, i la lleu crítica social que vol apuntar no és gens panfletària i té la mida justa. En aquest sentit, la millor escena de la pel·lícula és precisament l'última, ja en l'anticlímax, molt reveladora.

Per lligar-ho amb el que deia al començament, "Creep" és en efecte una pel·lícula mediocre, en el sentit que no destaca per res en especial i no perdurarà en la memòria. Però també en un sentit molt més positiu, de pel·lícula honesta i no pretensiosa. Un correcte passatemps per a una tarda morta de diumenge.

Comentaris (4)15-07-2013 15:16:47

Cinema: "Pecker" i "Star Trek: en la oscuridad"

Mira que m'agrada que un director tingui personalitat pròpia, un estil definit, un segell personal. Però a vegades resulta que aquest estil propi pot anar en detriment de la mateixa història en comptes de potenciar-la. Això és el que crec que passa amb cineastes com John Waters: tenen talent, i sobretot tenen coses interessants per explicar, però els perd sovint la voluntat de deixar excessivament la seva empremta. I això, em temo, és el que passa amb "Pecker", una pel·lícula molt simpàtica però amb massa llacunes.

"Pecker" és la història d'un noi d'un poblet dels EUA apassionat per la fotografia. Pecker fa fotos de tot el que envolta la seva vida quotidiana. Als habitants del poble els fa gràcia i van a veure les seves exposicions casolanes amb simpatia. Però tot es complica quan una caçatalents de Nova York descobreix les seves fotos, les exposa en una galeria de la gran ciutat i converteix Pecker en un personatge famós.

Waters carrega bé les tintes contra l'esnobisme intel·lectual, però tots els personatges són massa caricaturescos, i això resta força i coherència al missatge. La millor mostra és un final que podria haver estat molt enginyós i digne d'aplaudir, però el director s'agrada massa amb les seves sortides de to, i això resta molta contundència a la sàtira que busca.

En qualsevol cas, la pel·lícula (un cop hi entres, que costa una mica) és francament divertida, i deixa un regust amable a la boca, malgrat que et quedes amb la sensació que un bon plantejament no s'ha aprofitat del tot.

I, si parlem de directors que deixen el seu segell, un altre és l'actual rei de Hollywood, JJ Abrams. Però aquest és molt llest i sap trobar l'equilibri, i deixa que les sovint magnètiques històries que explica siguin les autèntiques protagonistes. Encara no he vist la seva primera entrega de "Star Trek", però n'acabo de veure la segona i hi trobes tot el que s'espera d'ell: una història embolicada, adrenalínica i hiperbòlica, però en la qual allò que veritablement és important és la psicologia dels personatges, els seus dilemes, els seus conflictes, les seves evolucions. I no traeix la saga, perquè aquesta històricament ja ha tingut aquestes característiques. Per tant, s'hi mou com peix a l'aigua. No veig tan clar com encaixarà l'univers Abrams amb l'univers "Star Wars".

Tothom diu que Abrams és un alumne avantatjat de Spielberg. Jo més aviat penso que ja li ha passat la mà per la cara. Partint del to del seu mestre, Abrams controla millor el sucre. Tot i així, la pel·lícula m'ha deixat el regust de veure'l massa acomodat. Tinc ganes que Abrams parteixi d'històries noves, netes, més personals. N'espero més, molt més, perquè crec que ho pot donar.

PS: Pel que fa a la trama de "Star Trek: en la oscuridad": Anar a buscar el terrorista en territori aliè i capturar-lo sense demanar permís? Aliar-se quan convé amb l'enemic en nom d'altres interessos? Trobar-se que a vegades l'enemic és dintre? Decidir si se l'ha d'eliminar sense contemplacions o bé capturar-lo viu i jutjar-lo? No sé si Abrams tenia aquesta intenció, però la veritat és que, amb tots aquests elements, la pel·lícula funciona a la perfecció com a metàfora sobre la política exterior nord-americana i la reacció a l'11-S. Un dels grans dilemes que planteja la pel·lícula és si cal moure's per un sentiment de justícia o per un de venjança. No és el mateix, com mostra perfectament una altra pel·lícula recent, "La noche más oscura".

Comentaris (3)10-07-2013 22:54:25

Lectura: "Una família exemplar"

No és gens estrany que la primera novel·la de Genís Sinca, "Una família exemplar", hagi rebut el premi Josep Pla. De fet, li escau d'allò més. Perquè, per damunt de tot, aquesta novel·la destaca pel domini abassegador del llenguatge, sobretot de l'adjectivació. Sinca ens introdueix en un ambient descriptiu excepcional, ja sigui de caràcters o de situacions.

La veu narrativa és, doncs, el més interessant d'aquesta proposta. Una veu narrativa estranya, que comença fent un enfocament magistral damunt del protagonista principal, lingüísticament brillant però potser una mica irritant per allò que té d'acarnissament ferotge amb el personatge. Però quan el narrador es tranquil·litza, i apareix el matís, la lectura esdevé de seguida molt més plaent. De sobte, sense avís previ, el narrador s'identifica amb un personatge secundari, a la manera d'un cronista, però continua mostrant una absoluta exquisidesa verbal. També ens descol·loca avançant-nos esdeveniments cabdals en els moments més inesperats. Malgrat els moments de tragèdia, no s'escatimen seqüències absolutament hilarants, sobretot les relacionades amb les recerques genealògiques del pediatre. I, cap a la meitat de l'obra, els fets es precipiten i desemboquen en l'articulació, a partir d'una metàfora potser una mica discutible, d'un missatge final verament inquietant: les bones persones no es poden permetre el luxe d'actuar mai malament, ja que si ho fan contribueixen decisivament a propagar la mesquinesa del món.

Sinca, així mateix, fa un ús molt intel·ligent dels antropònims. Bateja els personatges amb noms o cognoms molt significatius, que ja ens diuen molt d'ells. Malauradament, a vegades, fa aquest joc massa explícit, el subratlla massa. Però la cosa té la seva gràcia.

I la història en si? No deixa de ser una sàtira social en tota regla, un ajustament de comptes amb les típiques grans nissagues familiars burgeses, però amb una certa càrrega de profunditat que fa que, malgrat tot, en poguem tenir una certa compassió...

Comentaris (1)09-07-2013 18:31:50

Cinema: "Antes del anochecer"

Abans de començar a comentar amb més profunditat la pel·lícula, de buscar-hi els seus punts forts (molts) i els seus punts febles (gairebé inexistents), crec que és de justícia, per damunt de tot, donar les gràcies al director Richard Linklater i als seus coguionistes i protagonistes Ethan Hawke i Julie Delpy per haver-nos regalat una experiència cinèfila i vital com és aquesta trilogia, iniciada el 1994, formada per "Antes del amanecer", "Antes del atardecer" i aquesta "Antes del anochecer". És cert que en la primera pel·lícula no hi havia, pel que sembla i malgrat el final obert, intenció de continuïtat. Però, quina gran idea ha acabat sent seguir les evolucions de la parella protagonista, a temps real, amb unes el·lipsis de nou anys entre cadascuna!

Centrem-nos en el que és en si la pel·lícula acabada d'estrenar, la que ara ens ocupa. L'espectador que hi arribi sense conèixer res de les dues anteriors, la gaudirà igualment. De la mateixa manera que en els meravellosos diàlegs es va donant dimensió a l'el·lipsi que hi ha entre la segona i la tercera entrega, també es van rememorant molt hàbilment els episodis fonamentals dels dos capítols anteriors, de manera que qualsevol se'n pot fer una composició. El consell, doncs, és que tothom la vegi, hagi vist les altres o no. Això sí: indiscutiblement, si abans de veure aquesta es pot tenir accés a les dues anteriors i disfrutar-les per ordre, doncs molt millor, evidentment.

El cas és que aquesta pel·lícula en concret, potser a diferència de les dues anteriors, és més ordenada i conté tres parts clarament diferenciades. En primer lloc, una mena d'epíleg aparentment intranscendent, amb una llarguíssima seqüència en cotxe i un dinar amb amics de la parella. En realitat, però, res del que hi apareix és sobrer: si estem atents, llegirem entre línies com conceben la paternitat els protagonistes, quins diferents enfocaments pot tenir una relació de parella, com una jove parella actua de mirall del passat...

S'acaba el dinar, i passem a la segona part. Un preciós pla seqüència segueix la parella camí de l'hotel. Estan distesos, gaudeixen parlant. Són enginyosos, divertits, elèctrics. Tot és lleuger, i hi ha una química extraordinària entre tots dos, com a Viena quan es van conèixer, divuit anys abans. És una autèntica delícia.

I arribem a l'hotel i tot canvia. El temps, el desgast, les obligacions, les renúncies... Tot apareix i trenca la fantasia, la màgia a la qual volen aferrar-se desesperadament però que se'ls escapa dels dits, com quan vols retenir l'aigua tancant el puny. Es produeix una discussió terrible, potser una mica descompensada, perquè a Céline (Julie Delpy) li queda un discurs feminista una mica histèric (ep!, que la meva dona també ho pensa, eh?), però això és un mínim defecte en una altra seqüència memorable. El final, preciós, et deixa amb ganes de més, però també amb l'inevitable neguit que provoca el fet de tenir gairebé la mateixa edat que els protagonistes. Pot semblar que ja ho he explicat tot, però que ningú es preocupi: en realitat, no he explicat res, perquè és una pel·lícula orgànica, que cal experimentar, que no es pot explicar.

La trilogia (qui sap si hi tornaran, però jo ho deixaria aquí) és impecable. Els seus títols, absolutament reveladors. "Antes del amanecer": Viena. La relació ni tan sols ha començat. Tot està per fer i tot és possible. Són joves, lliures, espontanis. L'amor flueix suau i amable. "Antes del atardecer": París. El retrobament. La maduresa. La seguretat de tenir les coses clares. La força que dóna tenir un projecte en comú. "Antes del anochecer": Grècia. Ruïnes clàssiques que poden ser les ruïnes d'un matrimoni. La voluntat de persistir, malgrat tot. Malgrat que s'ha fet fosc. Malgrat que tot és més difícil. Malgrat el pes, l'erosió de la vida.

Comentaris (5)08-07-2013 12:32:46

Cinema: "El creyente"

Que ningú no s'espanti: malgrat que el títol original d'aquesta pel·lícula és "The Believer", no es tracta de cap documental o biopic sobre en Justin Bieber. Bromes (dolentes) a banda, ens trobem davant d'una pel·lícula que exposa la violència dels cercles neonazis. En aquest sentit, pot fer pensar en certa manera en "American History X", una de les pel·lícules potser més posades pels professors a les aules, ja que, malgrat un guió una mica esquemàtic, és una eina eficaç per advertir dels perills d'aquestes tribus urbanes i de la necessitat d'eliminar l'odi de les nostres vides si no volem quedar-nos atrapats en l'espiral que provoca.

"El creyente" es mou, malgrat tot, en paràmetres força diferents. Si bé comparteix amb "American History X" la idea d'un protagonista atrapat en un cercle de violència, aquí no hi ha redempció, sinó més aviat al contrari, ja que descobrim que el neonazi protagonista prové paradoxalment... d'una família jueva!

La sensació és que la pel·lícula no té tant una vocació estrictament documental o de denúncia, sinó més artística. De vegades aquestes pretensions la fan grinyolar, sobretot en l'ús d'alguns primers plans en càmera lenta absolutament desastrosos i contraproduents, per tot el que tenen d'innecessaris i, en definitiva, de pedants. Però cal reconèixer-li virtuts: el to objectiu, l'absència de maniqueisme... I, per damunt de tot, una escena final que demostra que en aquest cas l'espiral que angoixa el personatge és absolutament interna i tormentada. Una seqüència que qui sap si va inspirar el director del curtmetratge "La culpa"...

La pel·lícula, sigui com sigui, deixa entre línies alguns interrogants inquietants, alguns dels quals ens podrien interpel·lar perfectament a nosaltres: hi ha col·lectius que troben la seva raó de ser en el victimisme i en el fet de sentir-se o saber-se perseguits? Es pot produir realment un sentiment d'autoodi que et faci menysprear les teves arrels? El protagonista, en el seu cas, renega del judaisme des del coneixement, i des del principi es rebel·la contra la idea del Déu rancorós i venjatiu de l'Antic Testament. De petit l'han educat en la idea d'un ésser que actua amb odi i violència cap a qui no accepta la seva llei. Un ésser que, com demostra la paràbola d'Abraham i el xai, compartida per les tres grans religions monoteistes, necessita reafirmar-se en el seu poder subjugant de la manera més extrema els seus creients. La pel·lícula sembla voler-nos dir que, si eduques en el fanatisme, pots obtenir un fanàtic d'efecte boomerang cap a les teves pròpies creences. El protagonista, un jove i magnífic Ryan Gostling, que darrerament ha excel·lit en títols com "Blue Valentine", es troba atrapat donant voltes entre l'educació rebuda i la seva rebel·lió, en uns llimbs dels quals no és possible trobar la sortida, perquè el que mai li han ensenyat ni permès és pensar per ell mateix.

En fi, una pel·lícula no pas rodona, i en alguns moments definitivament insatisfactòria, però que si més no fa reflexionar sense adoctrinar-te. Que ja és molt, no?

Comentaris (3)05-07-2013 19:28:34

Cinema: "The Man from Earth"

Com reaccionaríem si un dia algú ens digués que és un ésser prehistòric, que no envelleix i que viu des de fa 14.000 anys? De ben segur que pensaríem que es tracta d'una broma i, si hi insistís, pensaríem que és boig. Però, i si al cap d'una estona de parlar-hi ens donés prou arguments per creure'ns-lo o, si més no, dubtar-ne? Sota aquesta originalíssima premissa argumental es presenta "The Man from Earth", una pel·lícula absolutament dialogada, de personatges, teatral.

L'únic retret que se li podria fer a la pel·lícula, tot i que molts ho agrairan, és que al final aposti per no deixar-nos amb el dubte sobre el protagonista. En realitat, però, és igual. Tot plegat és un pretext per reflexionar sobre ciència, filosofia, art, religió... El plantejament és especialment intel·ligent, perquè l'auditori del protagonista són professors especialitzats en aquestes diferents branques, de manera que el diàleg es va enriquint amb les diferents aportacions i els diferents punts de vista de cadascú. També amb les diferents reaccions: des de la incredulitat més irada fins a la comprensió més fascinada.

La millor aportació de la pel·lícula és aquesta visió global, que liquida l'absurda divisió entre ciències i lletres. Això, i una idea que he defensat sempre: que qualsevol religió és només la suma de diverses mitologies i que, per tant, és vàlida per a la nostra recerca interna però no com a veritat absoluta.

Una pel·lícula de format petit però de pretensió universal, diferent... Avorrida? Depèn de per a qui. En qualsevol cas, per bé i per mal, absolutament intel·lectual.

Comentaris (5)02-07-2013 12:54:21

Tossudament alçats

Avui em tocaria parlar de com divendres vaig celebrar l'arribada de les vacances primer reincidint amb Audrey Hepburn amb "Una cara con ángel" i després amb una altra pel·lícula que, de manera paradoxal respecte a la seva ambientació, és una celebració de la vida, "¿Hay alguien ahí?". També podria comentar el plaer d'haver revisionat ahir diumenge un dels meus clàssics preferits, "Los sobornados", de Fritz Lang, o com la desfeta de la selecció espanyola contra el Brasil em va fer pensar molt en l'eliminatòria del Barça contra el Bayern i en com ens avisa que el futbol de toc ha d'anar acompanyat de tanta o més actitud que el rival si no vol veure's desbordat. Però avui, per una vegada, deixaré de banda les meves petites grans passions per parlar d'un esdeveniment extraordinari, històric, que vaig tenir la sort de poder viure dissabte al Camp Nou: el Concert per la Llibertat.

Dissabte, una vegada més, em vaig sentir orgullós del meu país. Un país que no ha parat de rebre contínuament agressions, amenaces i insults i que, a canvi, contraataca cantant cançons i recitant poemes. Un país que té com a únic exèrcit la cultura i com a única arma, la paraula. Un país que es manté tossudament alçat i que ha resistit a tres-cents anys d'intents continuats de fer-ne desaparèixer la identitat.

Dues reflexions se'm presenten després d'haver assistit a un acte tan meravellós, emotiu i cívic. La primera és un cert neguit, que sento quan escolto determinats discursos sectaris que amenacen de dividir-nos. No és el moment, per exemple, de reivindicar una independència acompanyada d'una revolució social. Hem aconseguit que l'independentisme deixi de ser un moviment marginal i que passi a ser transversal, és a dir, que formi part de totes les capes socials, de tots els estaments, de totes les edats. I aquesta és la nostra força. Per damunt de tot, volem ser. Penso en "Tierra y libertad", la pel·lícula de Ken Loach que narrava com en part els republicans havien perdut la guerra per diferències ideològiques internes. No ens podem permetre aquest error. Hem de sumar i no dividir. Primer, assolim entre tots la independència. Després, un cop lliures, ja escollirem democràticament com volem organitzar-nos socialment. De la mateixa manera, primer assolim la independència del Principat, que és la que tenim a l'abast, i la que té un suport social majoritari. Un cop hàgim esdevingut estat, ja ajudarem per mitjà de la diplomàcia que valencians, mallorquins i la resta d'habitants dels Països Catalans tinguin l'oportunitat d'escollir lliurement i democràtica què volen ser. Hi insisteixo: hem avançat molt, i ara hem d'estar units i ser pràctics, i no perdre'ns en lluites estèrils.

La segona reflexió és molt més optimista i esperançadora. Des d'Homer sabem que en un viatge el trajecte és més important que el destí. Em sento un privilegiat d'estar assaborint cada quilòmetre d'aquest trajecte. I és preferible que el camí sigui llarg, per arribar al destí amb la màxima maduresa. Però el camí ja ho ha sigut molt, de llarg, i el viatge ens ha estat molt útil perquè, efectivament, hem madurat. Ja no necessitem identificar-nos amb altres nacionalismes peninsulars que sempre ens han perjudicat més que una altra cosa i als quals ja hem avançat amb escreix. I, el més important, ja no partim de la ràbia, sinó de la il·lusió. Tres individus considerablement beguts que hi havia a la zona on ens trobàvem van intentar un parell de vegades iniciar un càntic insultant Espanya. Ningú, absolutament ningú, els va seguir. Perquè no havíem anat al Camp Nou a insultar ningú, ni a anar contra ningú, sinó a mostrar al món qui som i què desitgem. Perquè, malgrat el que diguin, el nostre sentiment nacional no és excloent, sinó integrador. No es basa en els orígens, sinó en la cultura. Tothom hi té cabuda. I això, per a un català amb família al sud d'Espanya com jo, és un motiu d'alegria i d'orgull. Em poso a la pell de molts espanyols que no ens entenen, perquè creuen que en no voler ser espanyols els menyspreem, que ho fem perquè ens sentim superiors. No és cert. Només és que volem ser qui som, sense haver de donar explicacions ni demanar permís per fer coses tan naturals com, per exemple, escolaritzar els nostres fills en la llengua que ens és pròpia. Però la nostra cultura no és excloent, sinó que s'alimenta de la cultura de tots aquells a qui acollim. Dissabte vam deixar definitivament sense arguments la gent que diu que el nostre anhel és un nacionalisme provincià i tancat de mires. Vam demostrar que és tot el contrari: vam cantar cançons en català, castellà, francès, anglès, italià, àrab, grec, basc i gallec.

La meva segona reflexió, doncs, que és l'optimista i definitiva, és que hem madurat molt durant el viatge. Que estem preparats i que ens mereixem arribar al nostre destí. Que s'ha acabat anar teixint i desteixint els nostres somnis. Que el guaita, dalt del màstil, ha cridat que ha vist terra. Que Ítaca és a prop, molt a prop.

Comentaris (21)01-07-2013 19:26:37

Cinema: "El gran Gatsby" i "Sabrina"

Hi ha almenys tres maneres possibles d'intentar valorar l'última pel·lícula de Baz Luhrmann, "El gran Gatsby", encara present a les cartelleres dels cinemes. La primera, naturalment, és valorar la pel·lícula en si. En aquest sentit, estaríem davant d'una pel·lícula solvent, que tindria com a punt fort el càsting (no m'imagino ningú millor per als papers de Leonardo di Caprio, Toby Maguire i Carey Mulligan) i com a punt dèbil un excés de grandiloqüència i de subratllat (especialment en l'escena de l'atropellament mortal). Però és molt més interessant acostar-s'hi des dels altres dos enfocaments possibles: o bé la comparativa respecte a la novel·la i les altres versions cinematogràfiques que se n'han fet, o bé la comparativa respecte a la resta de la filmografia de Baz Luhrmann.

Comencem, doncs, per comparar "El gran Gatsby" amb els altres "El gran Gatsby". Ja s'ha dit i s'ha escrit: cap adaptació cinematogràfica ha aconseguit estar a l'alçada de l'excel·lència de la novel·la de F. Scott Fitzgerald, i la de Luhrmann no n'és una excepció. Tot i així, tenint en compte que els dos aspectes que per mi fan d'aquesta novel·la una obra mestra són el que podríem anomenar "narrador passiu", d'una banda, i la capacitat d'expressar simbòlicament el costat fosc del somni americà, de l'altra, considero que el director australià se'n surt prou bé. És clau, com he dit abans, l'encert en el càsting: actualment, el magnetisme i alhora la vulnerabilitat que ha de transmetre Gatsby segurament només és a l'abast de Leonardo di Caprio, com en el seu moment només era a l'abast de Robert Redford, el gran encert de la versió de 1974. Carey Mulligan com a Daisy és un encert molt superior al que en aquesta mencionada versió va significar Mia Farrow. Per a gustos els colors, però com a rossa vaporosa de sensualitat discreta capaç de fer perdre el cap, el físic i la imatge que transmet Mulligan se m'esdevenen molt més adequats. Per no parlar de Tobey Maguire, el rostre perfecte per encarnar el narrador arrossegat pels esdeveniments però amb un sentit ètic infranquejable. Tot plegat fa d'aquesta versió del 2013 una pel·lícula que transmet molt millor la nostàlgia i el buit existencial dels personatges que la seva predecessora del 1974: per moltes passades de rosca i anacronismes que pugui incloure davant del que en la pel·lícula protagonitzada per Redford era academicisme, paradoxalment la versió actual és més fidel a l'essència de la novel·la. Segurament perquè Luhrmann, una vegada s'ha desfogat amb les seves habituals al·lucinacions a la primera meitat de la pel·lícula, aposta decididament per un respecte absolut (literalment) a la paraula de Fitzgerald. En resum, si després de veure la versió de 1974 em va quedar la sensació sorprenent que ja havia vist abans la pel·lícula, perquè era absolutament fidel als fets tal i com els havia imaginat llegint la novel·la, Luhrmann aconsegueix una cosa molt millor: fer-te tornar a sentir, encara que no a veure, la novel·la, perquè no li importa la superfície (la masega tant com pot), però té una devoció absoluta per l'esperit del que Fitzgerald ens hi transmetia.

Comparem ara "El gran Gatsby" amb la resta de la filmografia de Baz Luhrmann. Totes, absolutament totes les seves pel·lícules tenen una primera part (pot durar més o menys) que em fa venir ganes de marxar corrent del cinema. Tenen un to tan estripat, aquests inicis, que et va entrant un sentiment d'irritació que et fa venir ganes de cremar la butaca. Però sempre, absolutament sempre, la paciència acaba tenint recompensa, perquè quan la pel·lícula acaba t'adones que t'ha ofert un producte digníssim, que t'acompanyarà durant força dies per la seva energia i originalitat. És quelcom recurrent en el seu cinema, si més no en el que jo sento davant les seves pel·lícules, tot i que hi ha matisos. Així, la primera mitja hora d'"Australia" és espantosa, i la recompensa no acaba d'arribar perquè, tot i que la pel·lícula es calma, mai s'acaba d'enlairar (queda clar que per mi és la seva pitjor pel·lícula). "Romeo+Julieta" i "El gran Gatsby" sí que respondrien clarament a aquest patró: pel·lícules que et deixen molt més bon gust al final de com havien començat. I entremig la millor, "Moulin Rouge", que després d'un inici absolutament lisèrgic i desesperant aconsegueix simplement fascinar-te. En aquest cas, a diferència dels altres, la pel·lícula no està descompensada. Simplement, el que et passa la primera mitja hora és que cal que t'adaptis a l'univers que t'està proposant. A partir d'aquí, un plaer absolut per als sentits.

Com a admirador de la novel·la "El gran Gatsby" i com a enamorat absolut de "Moulin Rouge", esperava aquesta pel·lícula amb delit. Potser no ha estat el que m'esperava, tot i que la pel·lícula és notable, i aconsegueix transmetre't com cap altra l'egoisme absolut de Daisy i la buidor existencial de Gatsby. I és que suposo que els que estimem bojament "Moulin Rouge" continuem desitjant que Luhrmann ens torni a fer sentir les emocions que ens va proporcionar ja fa una dècada llarga.

I, si Luhrmann és un autor a la recerca de l'equilibri en el seu estil, un que sí que dominava com ningú el terreny de les emocions i que feia una pel·lícula perfecta rere l'altra era Billy Wilder. "Sabrina" no és la meva pel·lícula d'ell preferida, però és una gran pel·lícula. Deliciosa com sempre Audrey Hepburn (aquell tòpic que la càmera l'estimava és tan cert!), i excel·lent també com sempre Humphrey Bogart, a qui en aquest cas el sacrifici a l'estil de "Casablanca" li surt a l'inrevés.

Mentre mirava "Sabrina" pensava com m'agrada buscar a les cartelleres coses noves i originals, però com m'agrada també refugiar-me en els clàssics infalibles com Billy Wilder!

Comentaris (8)25-06-2013 17:31:43

Lectura: "La llave de cristal"

De tant en tant, ve de gust enfrontar-se als clàssics. I, ara que està força de moda la novel·la negra, és un bon moment per redescobrir el pare d'aquest gènere als Estats Units, Dashiell Hammett, gràcies al qual podem gaudir de pel·lícules com "El falcó maltès". A "La llave de cristal", la lectura que ens ocupa, ja es perceben tota una sèrie d'elements que converteixen la novel·la en un mecanisme precís de rellotgeria que l'acosta al setè art, principalment en l'ús de l'el·lipsi i sobretot en la caracterització dels personatges. És espectacular com descriu cada gest, cada mirada, cada somriure, perquè poguem imaginar les intencions i els neguits de cada personatge en cada moment, la diferència entre el que diuen i com actuen per una banda i què es proposen i senten realment; tot, amb un ús del llenguatge admirable i exemplar. I, en aquest sentit, qui més destaca és el personatge principal, una figura extraordinària: l'antiheroi Ned Beaumont.

No saps mai a què juga Ned Beaumont. Tan aviat puja com baixa, va com torna, és tendre i ètic o contundent i despietat. Però, gràcies al talent de Hammett per descriure com qui no vol la cosa el seu món interior, acabem per entendre'l i acompanyar-lo en la seva odissea. Beaumont és per damunt de tot un home intel·ligent, atrevit i extremadament fidel amb qui considera el seu amic, malgrat que els seus sentiments puguin canviar. És un heroi, però rep més mastegots del compte per posar-se en situacions a les quals el porta el seu instint. Recorda molt (s'hi van inspirar els Cohen?) el personatge de Gabriel Byrne a "Mort entre les flors". I, malgrat que salva el seu amic jugant-s'hi la pell, no pot evitar trair-lo en allò que li fa més mal.

Les novel·les de gènere, si són bones, poden ser alta literatura, perquè poden mostrar-nos tan bé o millor que qualsevol altra la fragilitat de les relacions humanes, de les quals s'entra i es surt amb una clau de vidre molt fràgil, que pot solucionar problemes, però que ens deixa sovint a la intempèrie envoltats de serps inquietants.

Comentaris (1)21-06-2013 20:00:45

Cinema: "The Cabin in the Woods"

A vegades, per poder posar de cap per avall tot un gènere cinematogràfic, el millor és partir justament dels seus tòpics i, en el fons, reverenciar-lo i homenatjar-lo. Això és el que fan els creadors d'aquesta deliciosa "freakada" anomenada "The Cabin in the Woods". Diuen que va ser aclamada en la darrera edició del Festival de Sitges, i després de veure-la no només no ho poso en dubte, sinó que n'estic convençut. És un festí absolut per als que ja ens considerem addictes a aquest festival.

No hi ha dubte que es tracta d'una proposta valenta, arriscada, innovadora. Pel que sembla, hi ha qui li critica que no fa prou por. Però cal tenir present una cosa: la pel·lícula juga a mostrar-nos tots els mecanismes de la ficció de terror. És com si un mag ens ensenyés la trampa de tots els seus trucs i després ens sabés greu que no ens fascinés la seva màgia. Quedem-nos amb l'aprenentatge que hem adquirit. Quedem-nos amb el fet que la pel·lícula ens interpel·la com a espectadors i ens fa preguntar-nos què és el que li demanem al gènere. La resposta és òbvia: sang, fetge, por i, si pot ser, una bona dosi d'erotisme, latent o explícit. Però quan la pregunta que ens formula la pel·lícula va més enllà i ens interroga sobre per què ens fascina tant contemplar escenes de morts violentes i brutals a la pantalla, la resposta és molt més inquietant: el plaer que ens proporciona aquesta forma recargolada de voyeurisme es deu al desig que la joventut sigui castigada. Ostres! És cert. Els protagonistes d'aquests films sempre són joves i guapos (i guapes). De manera que es barregen el desig i la venjança en contemplar-los. De manera que, en saber-los impossibles i llunyans, gaudim amb el seu patiment. Per això la més "puteta" ha de morir primer, seguida del campió de l'esport de torn. I, si de cas hi ha quelcom empàtic, queda per a l'últim (o l'última, millor si és última) supervivent, aquell(a) que excepcionalment sí que té autèntic carisma, consistent en una barreja de fragilitat i força de voluntat, perquè és com nosaltres i ens hi podem identificar. Només aleshores es produeix la catarsi, només aleshores patim de debò. Confessem-ho: amb la resta de víctimes, l'única cosa que hem fet és gaudir dels seus tristos finals.

En fi, deixant de banda aquestes filosofades d'estar per casa que m'agafen de vegades, és evident que la pel·lícula no és rodona. El final no és del tot satisfactori, no està prou treballat ni a l'alçada de la resta de la proposta. Però per al record ens quedarà el culte al caos de la seqüència en què apareixen totes les criatures monstruoses i terrorífiques imaginables alhora. Pura orgia apocalíptica. I també, i en relació a tot el que deia abans, la commovedora trobada entre víctima i botxí amb els papers intercanviats. I el millor de tot és que és una proposta honestíssima: el seu gir argumental, el que fa miques els tòpics, mai ens pot semblar trampós, perquè subtilment la pel·lícula mostra les seves cartes des del començament. Una altra cosa és que la nostra mirada, àvida del primer assassinat, no ens ho deixi veure a la primera.

Comentaris (1)15-06-2013 02:50:39

Cinema: "Space Cowboys", "El vuelo" i "Jennifer 8"

Sense la vàlvula d'escapament del futbol (tot i les emocions que proporcionen els equips de futbol sala i de bàsquet, aquest amb derrota immerescuda per dir-ho suau, i pendents també del Girona), aquest cap de setmana tocava carregar bateries amb bones dosis de cinema. La veritat és que la tria podria haver estat millor, i fins i tot he estat temptat de titular l'article "Tres tristos thrillers", però, com que en el fons tots tenen alguna cosa aprofitable, parlem-ne amb calma.

Divendres a la nit, "Space Cowboys". Sabia que es tractava d'un divertiment, que no calia anar-hi a buscar res, però la veritat és que m'esperava més, tenint en compte que el director i protagonista és Clint Eastwood. El director repeteix el seu personatge de vell rondinaire de tornada de tot, que tants bons resultats li va donar a "Million Dollar Baby" i, sobretot, a la magistral "Gran Torino", però aquí la cosa grinyola, i molt. No saps ben bé què estàs veient: si és una comèdia, que és el més probable, els gags no funcionen; si és un drama, ni els personatges ni les situacions estan prou desenvolupats, i així l'empatia és impossible; si és un thriller, el pretext és molt rebuscat i no té cap ni peus. Especialment desconcertant és la rapidesa amb què el film es ventila tot element que podria donar-li un cert cos dramàtic, una certa entitat argumental. És una pel·lícula accelerada, una broma interna que només poden disfrutar els que l'han fet, o sigui, Eastwood i els seus col·legues. El millor: que dinosaures de la interpretació com el mateix Eastwood i Tommy Lee Jones sàpiguen riure's d'ells mateixos.

Dissabte, la més aprofitable de les tres: "El vuelo". Denzel Washington acostuma a ser sinònim de cinema comercial de qualitat, i el director Robert Zemeckis si fa o no fa el mateix. I les expectatives es compleixen, encara que només sigui a mitges. La primera hora i mitja (la pel·lícula és llargueta) és brillant, tant des del punt de vista tècnic, com narratiu i argumental. I planteja un dilema inquietant: què pesa més: que un pilot hagi comès la irresponsabilitat de conduir un avió begut i col·locat, o que hagi tingut l'habilitat de fer una maniobra impossible per salvar desenes de vides en un accident provocat pel mal estal de l'avió i no pel seu consum de substàncies estupefaents? Mentre es mou en aquests paràmetres, la pel·lícula promet, i avança amb un ritme impecable i implacable. La llàstima és que la història va degenerant en un típic i tòpic drama sobre l'alcoholisme que la va convertint irremeiablent, dolorosament per a l'espectador que fins llavors tant estava disfrutant, en una mena de telefilm de sobretaula. Vaja que, de cop i volta, quan el viatge estava anant la mar de bé, la pel·lícula comença a caure en picat. Esperes, expectant, que el director se n'adonarà, que agafarà el comandament, ho posarà tot de cap per avall i evitarà la catàstrofe. Però Zemeckis no és tan bon pilot com el seu protagonista, i la pel·lícula agonitza lentament fins a estavellar-se en la mediocritat.

Diumenge, la més fluixa: "Jennifer 8". Poca cosa a salvar-ne: un inici mal construït i completament erràtic, i un argument que de mica en mica va tenint més grapa, però que no pot evitar l'ús i abús de tots els tòpics del thriller amb psicòpata. Sempre queda el consol, això sí, de refugiar-se en una preciosa, desvalguda i joveníssima Uma Thurman.

En definitiva, tres pel·lícules en general prou competents per passar l'estona i oblidar cabòries, que no és poc, però que difícilment deixaran res perdurable en la memòria. Tot i així, com cantava més o menys Manolo García, que agradable que és robar-li temps al rellotge amb les pel·lícules, encara que no siguin del tot bones!

Comentaris (4)10-06-2013 18:41:08

Cinema: "Stoker" i "Los chicos del maíz"; i futbol: Barça 4 - Màlaga 1

Cap de setmana amb el visionat de dues pel·lícules inquietants. Amb "Stoker", el coreà Park Chang-Wook porta a terme la seva primera incursió a Hollywood, i el resultat és el més sorprenent que podíem esperar. Si amb "Old boy", per exemple, passava el que acostuma a passar amb les produccions asiàtiques d'aquesta mena (penso sobretot en "Audition", de Takeshi Miike), és a dir, un inici prometedor i brutal que acabava donant pas a les rareses més inimaginables, amb "Stoker" passa si fa o no fa just el contrari: els primers vint minuts són absolutament desconcertants, però es va cuinant a foc lent el que acaba essent un thriller clàssic que ni tan sols evita els tòpics més tronats. Segurament, la culpa la té el fet d'haver hagut de treballar amb un guió aliè, però el millor que es pot dir és que el director aconsegueix omplir-lo de la seva personalitat i crear un univers absolutament pertorbador. L'ús del muntatge, més que de l'estructura, és absolutament magistral, amb un clímax que uneix sense compassió les dues atraccions que més marquen l'existència humana: el sexe i la mort. Un muntatge que porta a unes associacions d'idees a vegades delirants, pròpies de David Lynch, i a vegades molt inquietants pel que tenen de subtils i de reals: tots som com escarabats que arroseguem una pilota que es va fent més grossa i inassumible a mesura que avancem pel camí de la nostra vida.

I l'endemà, per no abandonar aquesta dosi d'estímuls catàrtics, visita a "Los chicos del maíz", uns noiets amb molt mala baba que és millor no trobar-se. La pel·lícula té aquell to tan estrany propi de les pel·lícules rurals nord-americanes, marcades per les carreteres desèrtiques. Amb un inici que ja et deixa clavat i en tensió des del primer minut, es va construint una atmosfera viciada que ha de portar inevitablement al desastre. Llàstima que al final aposti per l'element sobrenatural, absolutament innecessari, perquè la pel·lícula ja estava funcionat perfectament com a metàfora d'una societat tancada en si mateixa i de la intolerància provocada pel fanatisme religiós.

Enmig d'aquestes dues pel·lícules endimoniades, un oasi de relaxació en forma de partit plàcid per al Barça per tancar la temporada. Convenia, després d'una setmana convulsa per al club, plena de rodes de premsa estranyíssimes i de situacions tibants i desagradables, que fan témer que la unitat del vestidor s'estigui trencant. El partit de l'equip, però, va ser molt bo, i obliga a tornar a parlar de la figura de Cesc, que quan té el dia sap brillar, però que no té regularitat i a més necessitaria una bona actuació a la posició d'interior. I, a tot això, Abidal es va acomiadar com el que és i d'altres no són: un senyor. Ah! I avui ha arribat Neymar, i ho ha fet amb un discurs caracteritzat per les dues coses que han fet gran aquest equip: entusiasme i humilitat. Tornarem a ser reconeixibles?

Comentaris (3)03-06-2013 22:04:44

Pàgines: 123456272829  <>