login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Antes del anochecer"

Abans de començar a comentar amb més profunditat la pel·lícula, de buscar-hi els seus punts forts (molts) i els seus punts febles (gairebé inexistents), crec que és de justícia, per damunt de tot, donar les gràcies al director Richard Linklater i als seus coguionistes i protagonistes Ethan Hawke i Julie Delpy per haver-nos regalat una experiència cinèfila i vital com és aquesta trilogia, iniciada el 1994, formada per "Antes del amanecer", "Antes del atardecer" i aquesta "Antes del anochecer". És cert que en la primera pel·lícula no hi havia, pel que sembla i malgrat el final obert, intenció de continuïtat. Però, quina gran idea ha acabat sent seguir les evolucions de la parella protagonista, a temps real, amb unes el·lipsis de nou anys entre cadascuna!

Centrem-nos en el que és en si la pel·lícula acabada d'estrenar, la que ara ens ocupa. L'espectador que hi arribi sense conèixer res de les dues anteriors, la gaudirà igualment. De la mateixa manera que en els meravellosos diàlegs es va donant dimensió a l'el·lipsi que hi ha entre la segona i la tercera entrega, també es van rememorant molt hàbilment els episodis fonamentals dels dos capítols anteriors, de manera que qualsevol se'n pot fer una composició. El consell, doncs, és que tothom la vegi, hagi vist les altres o no. Això sí: indiscutiblement, si abans de veure aquesta es pot tenir accés a les dues anteriors i disfrutar-les per ordre, doncs molt millor, evidentment.

El cas és que aquesta pel·lícula en concret, potser a diferència de les dues anteriors, és més ordenada i conté tres parts clarament diferenciades. En primer lloc, una mena d'epíleg aparentment intranscendent, amb una llarguíssima seqüència en cotxe i un dinar amb amics de la parella. En realitat, però, res del que hi apareix és sobrer: si estem atents, llegirem entre línies com conceben la paternitat els protagonistes, quins diferents enfocaments pot tenir una relació de parella, com una jove parella actua de mirall del passat...

S'acaba el dinar, i passem a la segona part. Un preciós pla seqüència segueix la parella camí de l'hotel. Estan distesos, gaudeixen parlant. Són enginyosos, divertits, elèctrics. Tot és lleuger, i hi ha una química extraordinària entre tots dos, com a Viena quan es van conèixer, divuit anys abans. És una autèntica delícia.

I arribem a l'hotel i tot canvia. El temps, el desgast, les obligacions, les renúncies... Tot apareix i trenca la fantasia, la màgia a la qual volen aferrar-se desesperadament però que se'ls escapa dels dits, com quan vols retenir l'aigua tancant el puny. Es produeix una discussió terrible, potser una mica descompensada, perquè a Céline (Julie Delpy) li queda un discurs feminista una mica histèric (ep!, que la meva dona també ho pensa, eh?), però això és un mínim defecte en una altra seqüència memorable. El final, preciós, et deixa amb ganes de més, però també amb l'inevitable neguit que provoca el fet de tenir gairebé la mateixa edat que els protagonistes. Pot semblar que ja ho he explicat tot, però que ningú es preocupi: en realitat, no he explicat res, perquè és una pel·lícula orgànica, que cal experimentar, que no es pot explicar.

La trilogia (qui sap si hi tornaran, però jo ho deixaria aquí) és impecable. Els seus títols, absolutament reveladors. "Antes del amanecer": Viena. La relació ni tan sols ha començat. Tot està per fer i tot és possible. Són joves, lliures, espontanis. L'amor flueix suau i amable. "Antes del atardecer": París. El retrobament. La maduresa. La seguretat de tenir les coses clares. La força que dóna tenir un projecte en comú. "Antes del anochecer": Grècia. Ruïnes clàssiques que poden ser les ruïnes d'un matrimoni. La voluntat de persistir, malgrat tot. Malgrat que s'ha fet fosc. Malgrat que tot és més difícil. Malgrat el pes, l'erosió de la vida.

Comentaris (5)08-07-2013 12:32:46

Cinema: "El creyente"

Que ningú no s'espanti: malgrat que el títol original d'aquesta pel·lícula és "The Believer", no es tracta de cap documental o biopic sobre en Justin Bieber. Bromes (dolentes) a banda, ens trobem davant d'una pel·lícula que exposa la violència dels cercles neonazis. En aquest sentit, pot fer pensar en certa manera en "American History X", una de les pel·lícules potser més posades pels professors a les aules, ja que, malgrat un guió una mica esquemàtic, és una eina eficaç per advertir dels perills d'aquestes tribus urbanes i de la necessitat d'eliminar l'odi de les nostres vides si no volem quedar-nos atrapats en l'espiral que provoca.

"El creyente" es mou, malgrat tot, en paràmetres força diferents. Si bé comparteix amb "American History X" la idea d'un protagonista atrapat en un cercle de violència, aquí no hi ha redempció, sinó més aviat al contrari, ja que descobrim que el neonazi protagonista prové paradoxalment... d'una família jueva!

La sensació és que la pel·lícula no té tant una vocació estrictament documental o de denúncia, sinó més artística. De vegades aquestes pretensions la fan grinyolar, sobretot en l'ús d'alguns primers plans en càmera lenta absolutament desastrosos i contraproduents, per tot el que tenen d'innecessaris i, en definitiva, de pedants. Però cal reconèixer-li virtuts: el to objectiu, l'absència de maniqueisme... I, per damunt de tot, una escena final que demostra que en aquest cas l'espiral que angoixa el personatge és absolutament interna i tormentada. Una seqüència que qui sap si va inspirar el director del curtmetratge "La culpa"...

La pel·lícula, sigui com sigui, deixa entre línies alguns interrogants inquietants, alguns dels quals ens podrien interpel·lar perfectament a nosaltres: hi ha col·lectius que troben la seva raó de ser en el victimisme i en el fet de sentir-se o saber-se perseguits? Es pot produir realment un sentiment d'autoodi que et faci menysprear les teves arrels? El protagonista, en el seu cas, renega del judaisme des del coneixement, i des del principi es rebel·la contra la idea del Déu rancorós i venjatiu de l'Antic Testament. De petit l'han educat en la idea d'un ésser que actua amb odi i violència cap a qui no accepta la seva llei. Un ésser que, com demostra la paràbola d'Abraham i el xai, compartida per les tres grans religions monoteistes, necessita reafirmar-se en el seu poder subjugant de la manera més extrema els seus creients. La pel·lícula sembla voler-nos dir que, si eduques en el fanatisme, pots obtenir un fanàtic d'efecte boomerang cap a les teves pròpies creences. El protagonista, un jove i magnífic Ryan Gostling, que darrerament ha excel·lit en títols com "Blue Valentine", es troba atrapat donant voltes entre l'educació rebuda i la seva rebel·lió, en uns llimbs dels quals no és possible trobar la sortida, perquè el que mai li han ensenyat ni permès és pensar per ell mateix.

En fi, una pel·lícula no pas rodona, i en alguns moments definitivament insatisfactòria, però que si més no fa reflexionar sense adoctrinar-te. Que ja és molt, no?

Comentaris (3)05-07-2013 19:28:34

Cinema: "The Man from Earth"

Com reaccionaríem si un dia algú ens digués que és un ésser prehistòric, que no envelleix i que viu des de fa 14.000 anys? De ben segur que pensaríem que es tracta d'una broma i, si hi insistís, pensaríem que és boig. Però, i si al cap d'una estona de parlar-hi ens donés prou arguments per creure'ns-lo o, si més no, dubtar-ne? Sota aquesta originalíssima premissa argumental es presenta "The Man from Earth", una pel·lícula absolutament dialogada, de personatges, teatral.

L'únic retret que se li podria fer a la pel·lícula, tot i que molts ho agrairan, és que al final aposti per no deixar-nos amb el dubte sobre el protagonista. En realitat, però, és igual. Tot plegat és un pretext per reflexionar sobre ciència, filosofia, art, religió... El plantejament és especialment intel·ligent, perquè l'auditori del protagonista són professors especialitzats en aquestes diferents branques, de manera que el diàleg es va enriquint amb les diferents aportacions i els diferents punts de vista de cadascú. També amb les diferents reaccions: des de la incredulitat més irada fins a la comprensió més fascinada.

La millor aportació de la pel·lícula és aquesta visió global, que liquida l'absurda divisió entre ciències i lletres. Això, i una idea que he defensat sempre: que qualsevol religió és només la suma de diverses mitologies i que, per tant, és vàlida per a la nostra recerca interna però no com a veritat absoluta.

Una pel·lícula de format petit però de pretensió universal, diferent... Avorrida? Depèn de per a qui. En qualsevol cas, per bé i per mal, absolutament intel·lectual.

Comentaris (5)02-07-2013 12:54:21

Tossudament alçats

Avui em tocaria parlar de com divendres vaig celebrar l'arribada de les vacances primer reincidint amb Audrey Hepburn amb "Una cara con ángel" i després amb una altra pel·lícula que, de manera paradoxal respecte a la seva ambientació, és una celebració de la vida, "¿Hay alguien ahí?". També podria comentar el plaer d'haver revisionat ahir diumenge un dels meus clàssics preferits, "Los sobornados", de Fritz Lang, o com la desfeta de la selecció espanyola contra el Brasil em va fer pensar molt en l'eliminatòria del Barça contra el Bayern i en com ens avisa que el futbol de toc ha d'anar acompanyat de tanta o més actitud que el rival si no vol veure's desbordat. Però avui, per una vegada, deixaré de banda les meves petites grans passions per parlar d'un esdeveniment extraordinari, històric, que vaig tenir la sort de poder viure dissabte al Camp Nou: el Concert per la Llibertat.

Dissabte, una vegada més, em vaig sentir orgullós del meu país. Un país que no ha parat de rebre contínuament agressions, amenaces i insults i que, a canvi, contraataca cantant cançons i recitant poemes. Un país que té com a únic exèrcit la cultura i com a única arma, la paraula. Un país que es manté tossudament alçat i que ha resistit a tres-cents anys d'intents continuats de fer-ne desaparèixer la identitat.

Dues reflexions se'm presenten després d'haver assistit a un acte tan meravellós, emotiu i cívic. La primera és un cert neguit, que sento quan escolto determinats discursos sectaris que amenacen de dividir-nos. No és el moment, per exemple, de reivindicar una independència acompanyada d'una revolució social. Hem aconseguit que l'independentisme deixi de ser un moviment marginal i que passi a ser transversal, és a dir, que formi part de totes les capes socials, de tots els estaments, de totes les edats. I aquesta és la nostra força. Per damunt de tot, volem ser. Penso en "Tierra y libertad", la pel·lícula de Ken Loach que narrava com en part els republicans havien perdut la guerra per diferències ideològiques internes. No ens podem permetre aquest error. Hem de sumar i no dividir. Primer, assolim entre tots la independència. Després, un cop lliures, ja escollirem democràticament com volem organitzar-nos socialment. De la mateixa manera, primer assolim la independència del Principat, que és la que tenim a l'abast, i la que té un suport social majoritari. Un cop hàgim esdevingut estat, ja ajudarem per mitjà de la diplomàcia que valencians, mallorquins i la resta d'habitants dels Països Catalans tinguin l'oportunitat d'escollir lliurement i democràtica què volen ser. Hi insisteixo: hem avançat molt, i ara hem d'estar units i ser pràctics, i no perdre'ns en lluites estèrils.

La segona reflexió és molt més optimista i esperançadora. Des d'Homer sabem que en un viatge el trajecte és més important que el destí. Em sento un privilegiat d'estar assaborint cada quilòmetre d'aquest trajecte. I és preferible que el camí sigui llarg, per arribar al destí amb la màxima maduresa. Però el camí ja ho ha sigut molt, de llarg, i el viatge ens ha estat molt útil perquè, efectivament, hem madurat. Ja no necessitem identificar-nos amb altres nacionalismes peninsulars que sempre ens han perjudicat més que una altra cosa i als quals ja hem avançat amb escreix. I, el més important, ja no partim de la ràbia, sinó de la il·lusió. Tres individus considerablement beguts que hi havia a la zona on ens trobàvem van intentar un parell de vegades iniciar un càntic insultant Espanya. Ningú, absolutament ningú, els va seguir. Perquè no havíem anat al Camp Nou a insultar ningú, ni a anar contra ningú, sinó a mostrar al món qui som i què desitgem. Perquè, malgrat el que diguin, el nostre sentiment nacional no és excloent, sinó integrador. No es basa en els orígens, sinó en la cultura. Tothom hi té cabuda. I això, per a un català amb família al sud d'Espanya com jo, és un motiu d'alegria i d'orgull. Em poso a la pell de molts espanyols que no ens entenen, perquè creuen que en no voler ser espanyols els menyspreem, que ho fem perquè ens sentim superiors. No és cert. Només és que volem ser qui som, sense haver de donar explicacions ni demanar permís per fer coses tan naturals com, per exemple, escolaritzar els nostres fills en la llengua que ens és pròpia. Però la nostra cultura no és excloent, sinó que s'alimenta de la cultura de tots aquells a qui acollim. Dissabte vam deixar definitivament sense arguments la gent que diu que el nostre anhel és un nacionalisme provincià i tancat de mires. Vam demostrar que és tot el contrari: vam cantar cançons en català, castellà, francès, anglès, italià, àrab, grec, basc i gallec.

La meva segona reflexió, doncs, que és l'optimista i definitiva, és que hem madurat molt durant el viatge. Que estem preparats i que ens mereixem arribar al nostre destí. Que s'ha acabat anar teixint i desteixint els nostres somnis. Que el guaita, dalt del màstil, ha cridat que ha vist terra. Que Ítaca és a prop, molt a prop.

Comentaris (21)01-07-2013 19:26:37

Cinema: "El gran Gatsby" i "Sabrina"

Hi ha almenys tres maneres possibles d'intentar valorar l'última pel·lícula de Baz Luhrmann, "El gran Gatsby", encara present a les cartelleres dels cinemes. La primera, naturalment, és valorar la pel·lícula en si. En aquest sentit, estaríem davant d'una pel·lícula solvent, que tindria com a punt fort el càsting (no m'imagino ningú millor per als papers de Leonardo di Caprio, Toby Maguire i Carey Mulligan) i com a punt dèbil un excés de grandiloqüència i de subratllat (especialment en l'escena de l'atropellament mortal). Però és molt més interessant acostar-s'hi des dels altres dos enfocaments possibles: o bé la comparativa respecte a la novel·la i les altres versions cinematogràfiques que se n'han fet, o bé la comparativa respecte a la resta de la filmografia de Baz Luhrmann.

Comencem, doncs, per comparar "El gran Gatsby" amb els altres "El gran Gatsby". Ja s'ha dit i s'ha escrit: cap adaptació cinematogràfica ha aconseguit estar a l'alçada de l'excel·lència de la novel·la de F. Scott Fitzgerald, i la de Luhrmann no n'és una excepció. Tot i així, tenint en compte que els dos aspectes que per mi fan d'aquesta novel·la una obra mestra són el que podríem anomenar "narrador passiu", d'una banda, i la capacitat d'expressar simbòlicament el costat fosc del somni americà, de l'altra, considero que el director australià se'n surt prou bé. És clau, com he dit abans, l'encert en el càsting: actualment, el magnetisme i alhora la vulnerabilitat que ha de transmetre Gatsby segurament només és a l'abast de Leonardo di Caprio, com en el seu moment només era a l'abast de Robert Redford, el gran encert de la versió de 1974. Carey Mulligan com a Daisy és un encert molt superior al que en aquesta mencionada versió va significar Mia Farrow. Per a gustos els colors, però com a rossa vaporosa de sensualitat discreta capaç de fer perdre el cap, el físic i la imatge que transmet Mulligan se m'esdevenen molt més adequats. Per no parlar de Tobey Maguire, el rostre perfecte per encarnar el narrador arrossegat pels esdeveniments però amb un sentit ètic infranquejable. Tot plegat fa d'aquesta versió del 2013 una pel·lícula que transmet molt millor la nostàlgia i el buit existencial dels personatges que la seva predecessora del 1974: per moltes passades de rosca i anacronismes que pugui incloure davant del que en la pel·lícula protagonitzada per Redford era academicisme, paradoxalment la versió actual és més fidel a l'essència de la novel·la. Segurament perquè Luhrmann, una vegada s'ha desfogat amb les seves habituals al·lucinacions a la primera meitat de la pel·lícula, aposta decididament per un respecte absolut (literalment) a la paraula de Fitzgerald. En resum, si després de veure la versió de 1974 em va quedar la sensació sorprenent que ja havia vist abans la pel·lícula, perquè era absolutament fidel als fets tal i com els havia imaginat llegint la novel·la, Luhrmann aconsegueix una cosa molt millor: fer-te tornar a sentir, encara que no a veure, la novel·la, perquè no li importa la superfície (la masega tant com pot), però té una devoció absoluta per l'esperit del que Fitzgerald ens hi transmetia.

Comparem ara "El gran Gatsby" amb la resta de la filmografia de Baz Luhrmann. Totes, absolutament totes les seves pel·lícules tenen una primera part (pot durar més o menys) que em fa venir ganes de marxar corrent del cinema. Tenen un to tan estripat, aquests inicis, que et va entrant un sentiment d'irritació que et fa venir ganes de cremar la butaca. Però sempre, absolutament sempre, la paciència acaba tenint recompensa, perquè quan la pel·lícula acaba t'adones que t'ha ofert un producte digníssim, que t'acompanyarà durant força dies per la seva energia i originalitat. És quelcom recurrent en el seu cinema, si més no en el que jo sento davant les seves pel·lícules, tot i que hi ha matisos. Així, la primera mitja hora d'"Australia" és espantosa, i la recompensa no acaba d'arribar perquè, tot i que la pel·lícula es calma, mai s'acaba d'enlairar (queda clar que per mi és la seva pitjor pel·lícula). "Romeo+Julieta" i "El gran Gatsby" sí que respondrien clarament a aquest patró: pel·lícules que et deixen molt més bon gust al final de com havien començat. I entremig la millor, "Moulin Rouge", que després d'un inici absolutament lisèrgic i desesperant aconsegueix simplement fascinar-te. En aquest cas, a diferència dels altres, la pel·lícula no està descompensada. Simplement, el que et passa la primera mitja hora és que cal que t'adaptis a l'univers que t'està proposant. A partir d'aquí, un plaer absolut per als sentits.

Com a admirador de la novel·la "El gran Gatsby" i com a enamorat absolut de "Moulin Rouge", esperava aquesta pel·lícula amb delit. Potser no ha estat el que m'esperava, tot i que la pel·lícula és notable, i aconsegueix transmetre't com cap altra l'egoisme absolut de Daisy i la buidor existencial de Gatsby. I és que suposo que els que estimem bojament "Moulin Rouge" continuem desitjant que Luhrmann ens torni a fer sentir les emocions que ens va proporcionar ja fa una dècada llarga.

I, si Luhrmann és un autor a la recerca de l'equilibri en el seu estil, un que sí que dominava com ningú el terreny de les emocions i que feia una pel·lícula perfecta rere l'altra era Billy Wilder. "Sabrina" no és la meva pel·lícula d'ell preferida, però és una gran pel·lícula. Deliciosa com sempre Audrey Hepburn (aquell tòpic que la càmera l'estimava és tan cert!), i excel·lent també com sempre Humphrey Bogart, a qui en aquest cas el sacrifici a l'estil de "Casablanca" li surt a l'inrevés.

Mentre mirava "Sabrina" pensava com m'agrada buscar a les cartelleres coses noves i originals, però com m'agrada també refugiar-me en els clàssics infalibles com Billy Wilder!

Comentaris (8)25-06-2013 17:31:43

Lectura: "La llave de cristal"

De tant en tant, ve de gust enfrontar-se als clàssics. I, ara que està força de moda la novel·la negra, és un bon moment per redescobrir el pare d'aquest gènere als Estats Units, Dashiell Hammett, gràcies al qual podem gaudir de pel·lícules com "El falcó maltès". A "La llave de cristal", la lectura que ens ocupa, ja es perceben tota una sèrie d'elements que converteixen la novel·la en un mecanisme precís de rellotgeria que l'acosta al setè art, principalment en l'ús de l'el·lipsi i sobretot en la caracterització dels personatges. És espectacular com descriu cada gest, cada mirada, cada somriure, perquè poguem imaginar les intencions i els neguits de cada personatge en cada moment, la diferència entre el que diuen i com actuen per una banda i què es proposen i senten realment; tot, amb un ús del llenguatge admirable i exemplar. I, en aquest sentit, qui més destaca és el personatge principal, una figura extraordinària: l'antiheroi Ned Beaumont.

No saps mai a què juga Ned Beaumont. Tan aviat puja com baixa, va com torna, és tendre i ètic o contundent i despietat. Però, gràcies al talent de Hammett per descriure com qui no vol la cosa el seu món interior, acabem per entendre'l i acompanyar-lo en la seva odissea. Beaumont és per damunt de tot un home intel·ligent, atrevit i extremadament fidel amb qui considera el seu amic, malgrat que els seus sentiments puguin canviar. És un heroi, però rep més mastegots del compte per posar-se en situacions a les quals el porta el seu instint. Recorda molt (s'hi van inspirar els Cohen?) el personatge de Gabriel Byrne a "Mort entre les flors". I, malgrat que salva el seu amic jugant-s'hi la pell, no pot evitar trair-lo en allò que li fa més mal.

Les novel·les de gènere, si són bones, poden ser alta literatura, perquè poden mostrar-nos tan bé o millor que qualsevol altra la fragilitat de les relacions humanes, de les quals s'entra i es surt amb una clau de vidre molt fràgil, que pot solucionar problemes, però que ens deixa sovint a la intempèrie envoltats de serps inquietants.

Comentaris (1)21-06-2013 20:00:45

Cinema: "The Cabin in the Woods"

A vegades, per poder posar de cap per avall tot un gènere cinematogràfic, el millor és partir justament dels seus tòpics i, en el fons, reverenciar-lo i homenatjar-lo. Això és el que fan els creadors d'aquesta deliciosa "freakada" anomenada "The Cabin in the Woods". Diuen que va ser aclamada en la darrera edició del Festival de Sitges, i després de veure-la no només no ho poso en dubte, sinó que n'estic convençut. És un festí absolut per als que ja ens considerem addictes a aquest festival.

No hi ha dubte que es tracta d'una proposta valenta, arriscada, innovadora. Pel que sembla, hi ha qui li critica que no fa prou por. Però cal tenir present una cosa: la pel·lícula juga a mostrar-nos tots els mecanismes de la ficció de terror. És com si un mag ens ensenyés la trampa de tots els seus trucs i després ens sabés greu que no ens fascinés la seva màgia. Quedem-nos amb l'aprenentatge que hem adquirit. Quedem-nos amb el fet que la pel·lícula ens interpel·la com a espectadors i ens fa preguntar-nos què és el que li demanem al gènere. La resposta és òbvia: sang, fetge, por i, si pot ser, una bona dosi d'erotisme, latent o explícit. Però quan la pregunta que ens formula la pel·lícula va més enllà i ens interroga sobre per què ens fascina tant contemplar escenes de morts violentes i brutals a la pantalla, la resposta és molt més inquietant: el plaer que ens proporciona aquesta forma recargolada de voyeurisme es deu al desig que la joventut sigui castigada. Ostres! És cert. Els protagonistes d'aquests films sempre són joves i guapos (i guapes). De manera que es barregen el desig i la venjança en contemplar-los. De manera que, en saber-los impossibles i llunyans, gaudim amb el seu patiment. Per això la més "puteta" ha de morir primer, seguida del campió de l'esport de torn. I, si de cas hi ha quelcom empàtic, queda per a l'últim (o l'última, millor si és última) supervivent, aquell(a) que excepcionalment sí que té autèntic carisma, consistent en una barreja de fragilitat i força de voluntat, perquè és com nosaltres i ens hi podem identificar. Només aleshores es produeix la catarsi, només aleshores patim de debò. Confessem-ho: amb la resta de víctimes, l'única cosa que hem fet és gaudir dels seus tristos finals.

En fi, deixant de banda aquestes filosofades d'estar per casa que m'agafen de vegades, és evident que la pel·lícula no és rodona. El final no és del tot satisfactori, no està prou treballat ni a l'alçada de la resta de la proposta. Però per al record ens quedarà el culte al caos de la seqüència en què apareixen totes les criatures monstruoses i terrorífiques imaginables alhora. Pura orgia apocalíptica. I també, i en relació a tot el que deia abans, la commovedora trobada entre víctima i botxí amb els papers intercanviats. I el millor de tot és que és una proposta honestíssima: el seu gir argumental, el que fa miques els tòpics, mai ens pot semblar trampós, perquè subtilment la pel·lícula mostra les seves cartes des del començament. Una altra cosa és que la nostra mirada, àvida del primer assassinat, no ens ho deixi veure a la primera.

Comentaris (1)15-06-2013 02:50:39

Cinema: "Space Cowboys", "El vuelo" i "Jennifer 8"

Sense la vàlvula d'escapament del futbol (tot i les emocions que proporcionen els equips de futbol sala i de bàsquet, aquest amb derrota immerescuda per dir-ho suau, i pendents també del Girona), aquest cap de setmana tocava carregar bateries amb bones dosis de cinema. La veritat és que la tria podria haver estat millor, i fins i tot he estat temptat de titular l'article "Tres tristos thrillers", però, com que en el fons tots tenen alguna cosa aprofitable, parlem-ne amb calma.

Divendres a la nit, "Space Cowboys". Sabia que es tractava d'un divertiment, que no calia anar-hi a buscar res, però la veritat és que m'esperava més, tenint en compte que el director i protagonista és Clint Eastwood. El director repeteix el seu personatge de vell rondinaire de tornada de tot, que tants bons resultats li va donar a "Million Dollar Baby" i, sobretot, a la magistral "Gran Torino", però aquí la cosa grinyola, i molt. No saps ben bé què estàs veient: si és una comèdia, que és el més probable, els gags no funcionen; si és un drama, ni els personatges ni les situacions estan prou desenvolupats, i així l'empatia és impossible; si és un thriller, el pretext és molt rebuscat i no té cap ni peus. Especialment desconcertant és la rapidesa amb què el film es ventila tot element que podria donar-li un cert cos dramàtic, una certa entitat argumental. És una pel·lícula accelerada, una broma interna que només poden disfrutar els que l'han fet, o sigui, Eastwood i els seus col·legues. El millor: que dinosaures de la interpretació com el mateix Eastwood i Tommy Lee Jones sàpiguen riure's d'ells mateixos.

Dissabte, la més aprofitable de les tres: "El vuelo". Denzel Washington acostuma a ser sinònim de cinema comercial de qualitat, i el director Robert Zemeckis si fa o no fa el mateix. I les expectatives es compleixen, encara que només sigui a mitges. La primera hora i mitja (la pel·lícula és llargueta) és brillant, tant des del punt de vista tècnic, com narratiu i argumental. I planteja un dilema inquietant: què pesa més: que un pilot hagi comès la irresponsabilitat de conduir un avió begut i col·locat, o que hagi tingut l'habilitat de fer una maniobra impossible per salvar desenes de vides en un accident provocat pel mal estal de l'avió i no pel seu consum de substàncies estupefaents? Mentre es mou en aquests paràmetres, la pel·lícula promet, i avança amb un ritme impecable i implacable. La llàstima és que la història va degenerant en un típic i tòpic drama sobre l'alcoholisme que la va convertint irremeiablent, dolorosament per a l'espectador que fins llavors tant estava disfrutant, en una mena de telefilm de sobretaula. Vaja que, de cop i volta, quan el viatge estava anant la mar de bé, la pel·lícula comença a caure en picat. Esperes, expectant, que el director se n'adonarà, que agafarà el comandament, ho posarà tot de cap per avall i evitarà la catàstrofe. Però Zemeckis no és tan bon pilot com el seu protagonista, i la pel·lícula agonitza lentament fins a estavellar-se en la mediocritat.

Diumenge, la més fluixa: "Jennifer 8". Poca cosa a salvar-ne: un inici mal construït i completament erràtic, i un argument que de mica en mica va tenint més grapa, però que no pot evitar l'ús i abús de tots els tòpics del thriller amb psicòpata. Sempre queda el consol, això sí, de refugiar-se en una preciosa, desvalguda i joveníssima Uma Thurman.

En definitiva, tres pel·lícules en general prou competents per passar l'estona i oblidar cabòries, que no és poc, però que difícilment deixaran res perdurable en la memòria. Tot i així, com cantava més o menys Manolo García, que agradable que és robar-li temps al rellotge amb les pel·lícules, encara que no siguin del tot bones!

Comentaris (4)10-06-2013 18:41:08

Cinema: "Stoker" i "Los chicos del maíz"; i futbol: Barça 4 - Màlaga 1

Cap de setmana amb el visionat de dues pel·lícules inquietants. Amb "Stoker", el coreà Park Chang-Wook porta a terme la seva primera incursió a Hollywood, i el resultat és el més sorprenent que podíem esperar. Si amb "Old boy", per exemple, passava el que acostuma a passar amb les produccions asiàtiques d'aquesta mena (penso sobretot en "Audition", de Takeshi Miike), és a dir, un inici prometedor i brutal que acabava donant pas a les rareses més inimaginables, amb "Stoker" passa si fa o no fa just el contrari: els primers vint minuts són absolutament desconcertants, però es va cuinant a foc lent el que acaba essent un thriller clàssic que ni tan sols evita els tòpics més tronats. Segurament, la culpa la té el fet d'haver hagut de treballar amb un guió aliè, però el millor que es pot dir és que el director aconsegueix omplir-lo de la seva personalitat i crear un univers absolutament pertorbador. L'ús del muntatge, més que de l'estructura, és absolutament magistral, amb un clímax que uneix sense compassió les dues atraccions que més marquen l'existència humana: el sexe i la mort. Un muntatge que porta a unes associacions d'idees a vegades delirants, pròpies de David Lynch, i a vegades molt inquietants pel que tenen de subtils i de reals: tots som com escarabats que arroseguem una pilota que es va fent més grossa i inassumible a mesura que avancem pel camí de la nostra vida.

I l'endemà, per no abandonar aquesta dosi d'estímuls catàrtics, visita a "Los chicos del maíz", uns noiets amb molt mala baba que és millor no trobar-se. La pel·lícula té aquell to tan estrany propi de les pel·lícules rurals nord-americanes, marcades per les carreteres desèrtiques. Amb un inici que ja et deixa clavat i en tensió des del primer minut, es va construint una atmosfera viciada que ha de portar inevitablement al desastre. Llàstima que al final aposti per l'element sobrenatural, absolutament innecessari, perquè la pel·lícula ja estava funcionat perfectament com a metàfora d'una societat tancada en si mateixa i de la intolerància provocada pel fanatisme religiós.

Enmig d'aquestes dues pel·lícules endimoniades, un oasi de relaxació en forma de partit plàcid per al Barça per tancar la temporada. Convenia, després d'una setmana convulsa per al club, plena de rodes de premsa estranyíssimes i de situacions tibants i desagradables, que fan témer que la unitat del vestidor s'estigui trencant. El partit de l'equip, però, va ser molt bo, i obliga a tornar a parlar de la figura de Cesc, que quan té el dia sap brillar, però que no té regularitat i a més necessitaria una bona actuació a la posició d'interior. I, a tot això, Abidal es va acomiadar com el que és i d'altres no són: un senyor. Ah! I avui ha arribat Neymar, i ho ha fet amb un discurs caracteritzat per les dues coses que han fet gran aquest equip: entusiasme i humilitat. Tornarem a ser reconeixibles?

Comentaris (3)03-06-2013 22:04:44

Valors humans

Estic molt trist i molt decebut per com s'ha acabat resolent el cas d'Abidal. Com apuntava al final de l'article anterior, crec que hi havia prou motius per valorar la seva continuïtat a la primera plantilla. Sé el que molta gent pensa: que el Barça no és una ONG, que és una empresa, i que ha de prendre les decisions en base a criteris objectius i de rendiment.

Doncs bé, no hi acabo d'estar d'acord. Per començar, és cert que un club esportiu no deixa de ser una empresa, sobretot aquells que funcionen com una SA, amb accionistes i tota la pesca. Però un club esportiu és també un sentiment, i com a tal també s'hauria de gestionar. I més en el cas del Barça, que es vanta de ser més que un club i que sempre presumeix (crec que normalment amb raó) de valors. És per això que crec que el club s'ha equivocat greument prenent la decisió que ha pres.

Però és que el més trist és haver de justificar la decisió adduint criteris empresarials, perquè d'aquesta manera es posa en evidència el funcionament absolutament amoral i deshumanitzat de les empreses. Fa poc parlava també en un article del curtmetratge "Pecera", que denunciava les pràctiques abusives i humiliants dels caps de personal. Val a dir que no veig en Zubizarreta un perfil d'aquesta mena. Quan diu que el dia que va comunicar a Abidal que no continuaria li va costar dormir, me'l crec. Per desgràcia, molta gent acomiada perquè sí molta gent cada dia i em temo que dorm tranquil·lament.

Sigui com sigui, fem-nos la pregunta pertinent: què aportaria Abidal a l'equip? Un exemple de superació personal, un esperit d'equip, un lideratge cohesionador del vestidor, una garantia d'esforç i d'implicació... De veritat no són valorables aquestes coses? Es pot dir de segons quins altres jugadors, que rendeixen de manera mediocre i que en canvi continuaran tranquil·lament, que tinguin totes o almenys alguna d'aquestes qualitats?

No crec en el capitalisme, ni en el liberalisme, ni tampoc en el comunisme ni en cap altre dogma. L'única cosa en què crec, l'única que penso que ens pot salvar de la nostra decadència social i ètica, és l'humanisme. N'hi hauria prou que els treballadors no fossin considerats recursos humans, sinó persones, i que com a tals se'ls tractés i se'ls valorés. El Barça, com a model social que és o hauria de ser, ha fet un pobre favor en aquest sentit amb la seva decisió. Que s'ho pensi bé el Barça, i que s'ho pensin bé les empreses, a l'hora de prescindir dels Abidals de les seves plantilles. Tots plegats, elles incloses, hi podem acabar perdent molt.

Comentaris (12)01-06-2013 01:43:46

Futbol: Barça 1 - Espanyol 1

Entretinguda i intensíssima final de la copa Catalunya ahir a Lleida, sobretot a la segona part, i amb victòria merescuda per al Barça, encara que fos a la tanda de penals. Del partit, voldria destacar-ne tres jugadors:

1) Kiko Casilla. Extraordinari partit del porter blanc-i-blau, i es veu que no és la primera vegada que completa una actuació així. Es coneix la lliga i fins i tot la ciutat, és jove i amb projecció... Potser ens hauríem de plantejar posar-lo al capdavant de la llista de possibles substituts de Valdés. L'única cosa que caldria és que l'afició respectés la seva joventut i evités les comparacions amb qui marxa.

2) Alex Song. Cada vegada el veig més còmode i més adaptat a l'equip. És com si, com en el cas d'Alexis, la consecució del títol de lliga l'hagués alliberat. Ara té més confiança per provar coses noves i estem descobrint que, a més d'una gran disciplina tàctica, té una bona visió de joc i que llegeix bé les desmarcades, de la qual cosa Cesc fa dos partits que en diu bé. La temporada que ve podria ser una bona opció quan es busqui un interior amb més múscul, com quan Keita jugava en aquesta posició abans de la marxa de Touré.

3) Jonathan dos Santos. Va fer un partit molt complet. Si realment els tècnics no hi compten, seria bo que se li busqués una sortida perquè la seva carrera no s'encalli. Atenció, però, que, davant la incertesa del cas de Thiago, el mexicà és ara mateix el jugador més semblant al perfil de substitut de Xavi que tenim. Sergi Roberto, per exemple, és una altra cosa.

I, per acabar, tres preguntes d'aquelles, com si diguéssim, sense resposta:

- Per què cap dels jugadors catalans, ni del Barça ni de l'Espanyol, van cantar "Els Segadors" en la prèvia de l'enfrontament?

- Per què era tan previsible que Verdú intentaria transformar el seu penal a l'estil de Panenka?

- Per què ha estat impossible arribar a un acord perquè Abidal continués a la plantilla, ni que fos com a 23è jugador, si ha fet un esforç brutal per tornar a jugar i ara es troba que no té ofertes, si és un jugador molt positiu per al vestidor i si, a més, quan ha tingut l'oportunitat de jugar en aquest final de temporada, ho ha fet a un nivell més que correcte?

Comentaris (5)30-05-2013 23:27:02

Curtmetratges

Personalment prefereixo les novel·les i els llargmetratges però, com que diuen que al pot petit hi ha la bona confitura, de tant en tant també és bo deixar-se portar pel plaer de les obres breus però intenses, com és el cas dels relats i dels curtmetratges. Tant en els uns com en els altres, el que més m'agrada és quan hi ha un gir, una sorpresa final, que fa que tot prengui un nou sentit, i que allò explicat adquireixi una nova dimensió. En això, en el món dels relats, per mi Julio Cortázar era el gran mestre, amb relats amb un final rodó, potser no exactament sorprenents sinó en el fons inevitables dins la seva lògica, com ara "Continuidad de los parques" o "La noche boca arriba". A Catalunya, Quim Monzó n'ha estat un digníssim continuador, sobretot al recull "L'illa de Maians" (veig en "Febre" el revers de "La noche boca arriba", com igualment "Casa amb jardí" ho seria de "Casa tomada").

Doncs, com deia, en els curtmetratges, aquests finals que ho reformulen tot també m'atrauen molt. Tot avui que penso en un curtmetratge que vaig veure fa un any, però la pega és que no en recordo ni el títol ni el director, i així ho tinc difícil per buscar-lo. Era la història d'una noia que una nit es barallava enmig del carrer amb el seu xicot, el deixava plantat i, enfadada, es quedava dreta en una cantonada, pensativa. Aleshores un noi se li acostava i li demanava quant cobrava per un servei. Ella dubtava i finalment, per despit, decidia no aclarir la confusió i tancar el tracte. Però res no era el que semblava, i al final... Bé, ho deixo obert per si algú el vol veure, però ja dic que no en sé el títol. Quina ràbia!

Tota aquesta introducció és per dir que, ja que últimament no aconsegueixo trobar un racó per veure ni una miserable pel·lícula, avui he mirat un curtmetratge que m'han recomanat. Es diu "Pecera", i tracta de la precarietat laboral, del món dels Recursos Humans i de les empreses de treball temporal. En els temps que corren, és interessant i necessari per allò que té de denúncia social i de crítica a la deshumanització que comporta la manera com està enfocat actualment el món laboral. Però, inevitablement, el que a mi més m'ha atret és la capacitat que té de capgirar la situació i de donar la volta a allò que estàvem interpretant. Amb aquest efecte, s'aconsegueix que allò que se'ns està explicant esdevingui d'una manera subtil encara molt més cruel. Alguns dels comentaris que se li fan al director és que "Pecera" es queda curt, que la realitat és molt pitjor. Sens dubte, malauradament, això és així. Però a l'art no sempre cal demanar-li realisme, sinó que sovint una bona metàfora pot ser encara més contundent. Penso en Pere Calders i en com li retreien que perdés el temps en fantasies en un moment que requeria compromís, sense entendre que la seva ironia feia en realitat molt més esmolada la crítica.

En fi, hi ha altres curtmetratges que també m'han deixat un bon regust. Penso, per exemple, en "Éramos pocos" (sobre com a vegades la millor manera d'assolir la felicitat és a través de l'autoengany), "La culpa" (metàfora meravellosament filmada sobre l'efecte boomerang de la venjança) o "La ruta natural" (narració palindròmica sobre el fet que, encara que el temps funcionés just a l'inrevés, els nostres neguits, les nostres pors i les nostres frustracions serien exactament els mateixos). Sovint el curtmetratge és el gran oblidat del món del cinema, però cal no oblidar que sovint funciona com a planter de directors que acabaran esdevenint interessants cineastes. Aquest últim curt del qual parlava ara, per exemple, va ser filmat pels germans Àlex i David Pastor, que posteriorment han dirigit llargmetratges tan interessants com "Infectados" i "Los últimos días". Vaja, que, com deia al principi, no està malament donar una ullada a aquest món, ni que sigui de tant en tant.

Comentaris (1)28-05-2013 21:23:01

Futbol: Espanyol 0 - Barça 2

Després d'una setmana marcada per l'actitud infantil i absurda de la directiva de l'Espanyol (si algun debat ha de suscitar l'episodi de la samarreta de Colom és el dels límits, no només legals, de la publicitat), que ha acabat amb la posició (en el sentit literal) antiesportiva d'alguns aficionats blanc-i-blaus respecte del passadís al campió de lliga, hi havia ganes que tot aquest rebombori passés i gaudir simplement de l'espectacle del partit. Malauradament, això no em va ser possible, per culpa de la deficient i vergonyosa gestió que va fer Gol TV de la jornada unificada. Tot i així, vistos els resums pertinents, la sensació és que el Barça està ara molt millor que quan ens va tocar en desgràcia el Bayern, i queda la incògnita de saber què hauria passat dissabte a Wembley si hi haguéssim pogut ser, tot i que la final la van jugar a un nivell altíssim els que han estat, sense discussió, els dos millors equips de la competició.

I el tema estel·lar de la setmana ha estat, sens dubte, el fitxatge de Neymar pel Barça. Un fitxatge que desperta molta il·lusió però que alhora desperta molts interrogants.

Primer interrogant: el caràcter del jugador. Els culers som gat escaldat i ens malfiem de les estrelles brasileres, perquè ja hem passat per Romários i Ronaldinhos. Tot i així, cal no oblidar les moltes coses bones que van fer per al club aquests jugadors, sobretot aquest últim. D'imatges inquietants n'hem vist: Neymar cantant en un karaoke, Neymar sortint a escena en un concert del pesat aquell de l'"Ay, se eu te pego", Neymar enganxat a l'Instagram, Neymar de festa... Però cal tenir en compte que al Brasil, amb tots els respectes, les coses funcionen així: la seva lliga és menor, i el que converteix els jugadors en figures mediàtiques és la seva capacitat de reciclar-se en showmen. Neymar sap (i si no ho sap, ja li ho explicaran) que aquesta imatge que allà l'ha convertit en una superestrella aquí seria completament contraproduent. En aquest sentit, em tranquil·litza força (i ho dic sense ironia) que el seu primer amfitrió al vestidor sigui el seu amic Dani Alves, a qui se li poden retreure moltes coses, però no falta de professionalitat. I Alves ha entès l'entorn blaugrana com pocs, i confio que l'assessorarà en la direcció correcta. Això no voldrà dir que el noi no surti mai, però ho farà (espero) amb més discreció. Hi ha molts jugadors de l'actual plantilla que són aus nocturnes habituals, i seríem injustos si ara atribuíssim tots els mals de manera exclusiva a aquest jugador.

Segon interrogant: el seu encaix dins del vestidor. Potser condicionats per les declaracions oportunistes i gens desinteressades de Johan Cruyff, en els seguidors barcelonistes s'ha instal·lat el lloc comú que una estrella de la dimensió de Neymar és incompatible amb la figura de Leo Messi. No entenc res. No s'ha passat tothom la temporada dient que depeníem massa de Messi? I ara que li portem algú amb qui repartir-se la responsabilitat golejadora, algú que pot fer menys sensible una hipotètica baixa de Leo, ara resulta que això és dolent? Jo vaig defensar en el seu moment la vàlua d'aquest equip per damunt de qualsevol jugador, però al final l'equip es va entossudir a deixar-me en evidència i a demostrar que, malgrat els esforços reeixits d'Iniesta per agafar el lideratge de l'equip, la davantera mostrava una evident falta de gol quan no hi havia l'argentí. No millorarà això l'arribada de Neymar? No és aquest el motiu esportiu, deixant-ne d'altres d'evidents al marge, del seu fitxatge? Neymar sap a quin equip ve, i el munt d'estrelles que ja hi ha. Crec que l'actitud de Leo, més que la de Neymar, és la que marcarà si aquesta compatibilitat és positiva o no. Tant de bo Messi entengui que el primer beneficiat, si s'ha de repartir amb Neymar una part generosa dels gols que fins ara havia de fer ell solet perquè l'equip se'n sortís, seria ell mateix.

Tercer interrogant: la seva adaptació al futbol europeu. Generalment, els fitxatges brasilers del Barça no han arribat directament del Nou Continent, sinó que s'han foguejat prèviament en altres equips europeus (Romário al PSV, Rivaldo al Dépor, Ronaldinho al PSG). Neymar tindrà el repte de fer el salt directament al Barça. De la paciència de l'afició dependrà en gran part el seu èxit. Si al primer partit dolent que tingui fem amb ell com amb Txigrinski o amb Alexis, estarem contribuint al seu fracàs. Després no ens queixem. En aquest sentit, estaria bé que apliquéssim el que per mi hauria de ser una màxima inviolable, però que no es fa mai: jutjar el rendiment del jugador pel que cobra, i no pel que ha costat. El que ha costat no és responsabilitat seva; el que cobra, sí. I seria bo que recordéssim que Neymar ha escollit l'oferta del Barça sense que fos per a ell ni de bon tros la millor opció econòmica. Això em fa tenir esperances sobre el fet que per a Neymar, malgrat totes les distraccions que l'envolten, el futbol encara sigui la prioritat. Si més no, prefereixo pensar això i no que per a un brasiler Barcelona resulta molt més atractiva que Madrid o Londres.

En fi, que aquest és el típic article que potser m'hauré de menjar amb patates d'aquí a uns mesos o a un any. Però de moment l'únic que sé és que Neymar ha passat a ser dels nostres, i davant el dubte per ara prefereixo defensar-lo. Perquè si el primer dia ja té el rum-rum de tribuna a sobre, malament rai.

I una última qüestió. Ara fa dos anys vam enlluernar el món sencer a Wembley amb un partit antològic contra el Manchester United en la final de la lliga de campions. En aquell moment ja sonava el nom de Neymar. I seré sincer: no el volia veure ni en pintura. Jo veia un equip harmònic, unit, humil... i em feia més por que una pedregada que una figureta brasilera vingués a carregar-se tot això. Però les coses han canviat. D'aleshores ençà, l'equip ha continuat guanyant títols, però no ha tornat a enlluernar com va fer-ho aquella nit (per mi el millor partit del Barça en tota la seva història, si més no de la meva història), la fórmula del seu èxit s'ha encallat i fins i tot ha vist trontollar la seva hegemonia europea davant el totpoderós Bayern. Per això crec que ara ens cal un element que faci evolucionar l'equip, que el faci menys previsible, que permeti la sublimació de l'estil. Serà Neymar, aquest element? Així ho crec, així ho espero i així ho desitjo.

Comentaris (1)27-05-2013 23:33:38

Cinema: "Días de pesca (en Patagonia)"

Qui s'acosti a l'última pel·lícula de l'argentí Carlos Sorín sense saber res de la seva anterior filmografia, potser se sorprendrà, perquè no és un cinema habitual. Llavors hi ha el risc que t'entri o no t'entri, i això farà que hi tornis o que no. Qui ja coneix els seus altres treballs, en canvi, juga sobre segur, perquè la fórmula es repeteix: el paisatge de la Patagònia com a marc de petites històries, humaníssimes i humanistes, cuinades a foc lent. La pel·lícula més emblemàtica d'aquesta fórmula és "Historias mínimas", tota una declaració d'intencions ja des del títol, però aquí el director s'ho juga tot a una carta, a una sola història mínima, protagonitzada per un exalcohòlic a la recerca de la redempció.

El més admirable, però, és que, malgrat que totes (o gairebé totes) les pel·lícules d'aquest director segueixen el mateix patró, mai tens la sensació que s'estigui fent repetitiu, mai et cansa, sempre et sorprèn. El motiu és que cada persona (i per tant cada personatge) és un món, i per tant aquest enfocament microscòpic de cada petita realitat et permet sempre explorar nous detalls i quedar fascinat. Confesso que sovint m'imposen respecte aquestes propostes tan radicals, aquest cinema de les petites coses on (aparentment) no passa res, perquè ja m'he cremat els dits amb pel·lícules d'aquest estil que només aconsegueixen avorrir-me. Però Sorín, com Jaime Rosales (que sensacionals, pel·lícules com ara "Las horas del día" o "La soledad"!), té alguna cosa diferent, que t'enganxa. Probablement sigui una combinació entre la seva gran capacitat per crear personatges (l'entrenador de boxa, el patró de la barca) i els seus enormes (en quantitat i en qualitat) recursos visuals i narratius.

Parlem d'això últim. Només de començar, ja advertim com juga amb la llum en els vidres (del cotxe a la primera escena, de finestres més endavant) tot barrejant l'interior i l'exterior, jugant amb aquella frontera difusa entre el mirador i el mirall que són les finestres. No sé què aporta això a la història, però crec que et permet tenir més paciència en els parèntesis de la narració, perquè si tens un mínim de sensibilitat fotogràfica la teva mirada queda captivada. Fonamentals, ara sí, per a allò que s'explica, són els primers plans del rostre del protagonista que apareixen gairebé inevitablement sempre al final de cada escena significativa per al seu viatge interior: poques vegades la il·lusió, la por, la solitud, el desemparament, el desencís o l'esperança s'han transmès d'una manera tan nítida i transparent com en aquesta pel·lícula. Mèrit de l'actor, i sens dubte del director, que sap escollir sempre la presa perfecta; que sap posar la càmera on, quan i com toca.

Altres recursos són gairebé imperceptibles, però no menys lloables. Es tracta d'una equació arriscada però eficaç: fugir de l'exhuberància narrativa i dels subratllats per crear la màxima emoció. Majestuós fora de camp del plor intuït de la filla (no veia tanta tristesa provocada pel record d'una cançó des d'"Els morts", sigui en el relat de James Joyce o en l'adaptació cinematogràfica de John Houston). I subtil la manera com anem coneixent el passat del protagonista: no calen flash-backs, ja que tot flueix de manera natural en les converses amb els diferents personatges amb qui es troba.

Una sensació queda al final de tot plegat: fa tota la impressió que els paisatges de la Patagònia, com les pel·lícules de Sorín, són el refugi perfecte contra el brogit absurd i frenètic del món; no per evadir-te, sinó per obtenir la calma necessària per trobar-te amb tu mateix, amb tot el que això comporta de dolorosa i reconfortant experiència.

Comentaris (3)23-05-2013 22:14:24

Futbol: Barça 2 - Valladolid 1

Avui, com a homenatge de comiat a una de les persones que segurament més ha fet aquests últims anys per la cohesió del barcelonisme, escriuré un article en què faré servir constantment com a crossa la seva lletania predilecta: allò de "hi ha equips que".

Hi ha equips que, tot i que darrerament haurien d'estar-hi força acostumats, continuen sense saber perdre, i senten la necessitat de provocar un enrenou cada vegada que encaixen una derrota important. I hi ha equips, en canvi, que tanta gent voldria que perdessin que fins i tot quan celebren una victòria sense fer mal a ningú sembla que haurien de demanar disculpes.

Hi ha equips on hi ha gent que, quan perd, considera que no val la pena anar a recollir el premi al subcampió, que això seria rebaixar-se, que el seu orgull no ho permet. I hi ha equips, en canvi, que quan perden una final es queden a aplaudir el rival i, si la guanyen, li fan un passadís de reconeixement.

Hi ha equips on l'entrenador assenyala els jugadors quan les coses no van bé, i els abandona en plena final autoexpulsant-se en el moment més delicat. I hi ha equips, en canvi, on l'entrenador no abandona els jugadors ni en cas de malaltia, i quan arriba l'hora d'alçar la copa i del reconeixement només té paraules d'agraïment per als seus ajudants i de suport cap als seus jugadors.

Hi ha equips on un jugador, quan marca un gol, només sap assenyalar-se a ell mateix, i on un entrenador en roda de premsa només sap parlar del seu currículum, com si l'equip no existís. I hi ha equips, en canvi, que celebren les victòries formant una rotllana en la qual tothom és igual d'important, com a símbol que l'èxit ha estat mèrit de tots.

Hi ha equips que entenen que la victòria és l'única cosa important, i que fan servir els recursos que calgui per mirar d'assolir-la. I hi ha equips, en canvi, que pensen que la victòria no val res si no s'aconsegueix amb bon gust en allò que estàs fent.

Hi ha equips, doncs, que basen el seu ésser en la conquesta. I hi ha equips, en canvi, que basen la seva existència en la creativitat.

En resum, que hi ha equips que viuen de les glòries passades, que no respecten altres realitats, que creuen que tot els pertany perquè històricament ha estat així, i que no entenen que els temps estan canviant i que ells s'han ancorat en el passat, que el seu nom ja no fa por i ja no té el prestigi que tenia. I hi ha equips, en canvi, que han construït la seva història a còpia de derrotes, però que sempre s'han aixecat i que ara definitivament ja no renuncien a res, sempre des de la humilitat i la feina ben feta.

En definitiva, que hi ha equips que són d'una manera i d'altres que són d'una manera molt diferent. I, si ens hi fixem bé, veurem com cadascun és un aparador perfecte d'allò que representa políticament.

Comentaris (2)20-05-2013 23:08:43

Pàgines: 1234562728  <>