login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "Diario de un zombi"

Anar al festival de Sitges i topar-te amb una bona pel·lícula de terror és força habitual. Potser no ho és tant trobar-t'hi un bon llibre d'aquest gènere. Però el cas és que en l'última edició del passat octubre, tot passejant per les paradetes, a la meva dona li'n va fer gràcia un i el va comprar. I el cas és que ara puc dir que la va encertar. Sergi Llauger, el debutant autor de la novel·la "Diario de un zombi", construeix una història ben narrada, que t'atrapa i no et deixa anar, que sap mantenir la tensió però sense cansar, deixant espai per a la reflexió i jugant hàbilment amb l'estructura i la veu narrativa. L'originalitat de plantejar-se un zombi amb consciència humana i el sensacional sentit de l'humor que desprèn són algunes de les seves moltes virtuts. L'esquema de la trama en teoria és simple, i es repeteix el mecanisme següent: pífia del protagonista-situació desesperada-cop de sort que la soluciona; al servei de la tradicional història de fugida i supervivència. Però tot amb una gràcia natural que enganxa, i amb la capacitat de crear pausa, de mirar enrere, de crear expectatives; en definitiva, de no avorrir ni fer-se repetitiu, sinó tot el contrari. Perquè, a més, Llauger se les enginya per crear enemics de tots colors i, com a la sèrie "Walking Dead", mostrar com sovint l'home és malgrat tot el pitjor llop per a l'home. El fanàtic de l'ull de cada color és extraordinari, i no sé si són coses meves però jo hi veig algun tic del Hitler de l'"Inglorious Basterds" de Tarantino: la pel·lícula és més o menys de l'època en què va sortir la novel·la, o sigui que no ho sé, però sigui com sigui m'ha semblat detectar-hi diveres picades d'ullet cinèfiles. En realitat, l'estil narratiu és molt visual, i en sortiria una pel·lícula de terror boníssima, gens difícil d'adaptar en forma de guió cinematogràfic, tot i que segurament caríssima. Esfereïdores les escenes gironines com la del Carlemany, per a aquells que som de la vora. En definitiva, moltes virtuts i poquíssims i indetectables defectes per a una història molt entretinguda, a estones brutal i aterridora, però per damunt de tot un cant a la vida com una casa. D'acord que no és Shakespeare, perquè ens entenguem, però molt recomanable.

M'agrada haver pogut comentar un llibre el dia de Sant Jordi. Sembla que de mica en mica recupero temps i hàbit per a la lectura. Tot i així, probablement afrontaré les properes setmanes lectures lleugeretes, en espera d'un estiu que em permeti afrontar reptes literaris més importants que fa temps que esperen pacientment la seva oportunitat però que necessiten potser més continuïtat. I, parlant de Sant Jordi, vull acabar parlant d'un moment preciós que m'ha ofert aquest dia que per mi és un dels més bonics de l'any. Quan a l'institut on treballo, durant el petit i modest recital literari que hem muntat per a l'última hora per celebrar la diada, he tingut un moment en què he mirat l'extensió d'alumnes que, amb major o menor respecte i atenció, escoltaven els seus companys recitar poemes dels nostres millors autors; i m'he adonat de com m'agrada sentir la seva energia i la seva vitalitat. Que sóc on vull ser, que estic fent amb la meva vida el que sempre havia volgut fer-ne, i m'he sentit afortunat. I he procurat guardar aquest moment al meu cervell com si fos una fotografia, per poder recuperar-lo quan em senti cansat i desanimat.

Comentaris (5)24-04-2014 00:00:42

Cinema: "La venus de las pieles", "El hombre tranquilo" i "Cold Mountain"; i futbol: Barça 2 - Athletic 1

Últimament fa la sensació que diversos cineastes, sobretot vinculats a la indústria francesa, s'atreveixen a explorar territoris de la sexualitat que fins ara semblaven tabús. Així, si "La vida de Adèle" i "El desconocido del lago" han causat certa revolució pel fet de mostrar escenes de sexe homosexual molt explícit, ara el francopolonès Roman Polanski s'atreveix amb una història que explora el sadomasoquisme, si bé amb una càrrega més social i simbòlica que no pas explícitament eròtica. En realitat, la posada en escena i el desenvolupament de la trama de "La venus de las pieles" recorda molt el clàssic de Joseph L. Mankiewicz "La huella": dos personatges que juguen al gat i a la rata i que no paren d'intercanviar-se els papers de víctima i botxí o, com seria més exacte dir en aquest cas, dominant i dominador. En el joc de rols hi entren en joc una reflexió intel·lectual sobre la relació director-actriu i una dimensió més social en les relacions home-dona, i tot plegat es fa més estimulant en el joc de miralls que s'estableix entre els protagonistes i els personatges que interpreten durant l'assaig de l'obra que estan preparant. Una pel·lícula que explora els desitjos obscurs, els anhels reprimits i la hipocresia sota la qual s'amaguen molts artistes, com si a Polanski definitivament ja no li fes res exposar-se del tot.

Després de veure aquesta obra aparentment simple però complexa i sofisticada, convenia recuperar un clàssic com "El hombre tranquilo", en què (parlant de relacions entre directors i actors) el binomi John Ford-John Wayne torna a funcionar com un rellotge. Que se'm perdoni la comparació esportiva, però si en un partit de bàsquet el base seria l'extensió de l'entrenador a la pista, una cosa similar em sembla que passa amb John Wayne respecte a John Ford a banda i banda de la càmera. Un cop més, el personatge de Wayne és com el cinema de Ford: tranquil, pausat, però contundent quan convé. És cert que amb el cinema de Ford sempre em passa el mateix: m'enlluerna narativament, però a vegades em costa entrar-hi per la seva moral una mica rància i per la seva discutible visió de la virilitat. I també ho és que amb les pel·lícules sobre irlandesos sempre em passa el mateix: em fascina la peculiaritat dels seus personatges, encara que sempre estiguin envoltats d'una fèrria moral catòlica. Però és clar que en el cas dels irlandesos això defineix més que cap altra cosa la seva identitat (juntament amb la seva afició a la beguda), de manera que se't fa definitivament simpàtica la seva combinació d'església i taverna. Així doncs, prescindint de prejudicis més aviat anacrònics, davant de pel·lícules com aquesta només es pot gaudir, aplaudir i assaborir-ne fins a l'última gota.

Anthony Minghella, per la seva banda, malgrat que no es pot ni comparar amb John Ford, devia ser dels últims cineastes amb vocació clàssica que quedaven darrerament. Les seves pel·lícules, amb la molt oscaritzada "El pacient anglès" al capdavant, acostumen a ser tècnicament i narrativament impecables, històries explicades amb grandiloqüència, estil i gust per la posada en escena. Pel·lícules-riu, llarguíssimes, però que es miren amb gust i que normalment no cansen. Amb "Cold Mountain" Minghella va repetir la jugada: actors de luxe fins i tot per als papers més secundaris, metratge extensíssim, preciosa paleta de colors... i la guerra, en aquest cas la guerra civil nord-americana, fent-ho malbé tot i destruint els vestigis de la més mínima humanitat. Minghella no es posiciona, i es limita a mostrar l'absurditat i la barbàrie de la guerra amb el pretext d'una història d'amor melodramàtica, gairebé platònica. Al principi, l'estructura amb flash-backs també sembla voler portar-nos al terreny d'"El pacient anglès", però aviat passat i present s'alineen al servei de la creació d'una història homèrica, una literal recreació de l'Odissea en què una Penèlope espera pacientment un Ulisses que ha de passar per mil penúries i temptacions abans de tornar. Una altra pel·lícula perfecta per mirar una tarda de festa relaxadament a casa, sense presses ni rellotge.

I, entremig de totes aquestes pel·lícules, la inevitable comèdia de terror en què s'han convertit els partits del Barça últimament. Tot s'ha de dir, millora evident respecte als últims partits, més profunditat i ambició gràcies a la presència de Pedro i Alexis, però una imatge d'equip que juga bé només a estones, que no és fiable, perquè a més davant de porteria falla el que no està escrit. És d'agrair que aquesta vegada l'equip hi posés el coratge que li ha faltat altres vegades per remuntar, però molt preocupant la imatge final de pilotades sense sentit a la recerca de contres impossibles possibilitant la possessió del rival i el perill constant en comptes de matar el partit amb la pilota, com hem fet sempre. El naufragi és definitiu, el capità no sap on navega, però veig que aquests jugadors que tant ens han donat encara estan disposats a continuar remant encara que no sàpiguen cap a on, i els ho sabem agrair, tal com va demostrar la majoria del públic que hi havia al Camp Nou. A veure fins on hem pogut arribar a mitjans de maig, però com a mínim cal intentar-ho. La pesca del títol és improbable, però cal ser al riu per si el peix apareix.

PD1: Molt content amb el meu Sant Jordi avançat: "Canadà", de Richard Ford. La meva dona l'ha encertada de ple.

PD2: Intentant acostumar-me a l'últim CD d'Els Amics de les Arts. Un treball per mi arriscat, sobretot en les lletres, en què inevitablement em fixo més. M'ha ajudat a entrar-hi el següent article: http://sotaunaestrella.wordpress.com/2014/04/13/nomes-dentrar-hi-ha-sempre-el-dinosaure-un-lamento-desde-la-posmodernidad/. Sigui com sigui, inclou una cançó que sí que em va emocionar i em va robar el cor només de sentir-la per primer cop: "Apunto Shakespeare".

Comentaris (5)22-04-2014 23:24:21

Futbol: Barça 1 - R. Madrid 2

Estava temptat d'escriure simplement "tancat per decepció" i deixar-ho córrer. Perquè de ganes d'escriure sobre el partit d'ahir, com es pot comprendre, cap ni una. Però hi ha coses que em fan ràbia, que considero injustes, i no puc callar. Al capdavant d'aquestes coses n'hi situo una: la crucifixió (mai més ben dit en aquestes dates) de Leo Messi.

El Nou Testament (ja em perdonareu que aquests dies em posi bíblic) explica que un bon dia va arribar un messies (ja sé que el joc de paraules amb el nom de l'argentí és molt fàcil). Aquest messies va actuar de guia espiritual d'una comunitat desorientada, va ajudar els més necessitats, va fer miracles per donar i per vendre... Però, quan a aquest messies les coses se li van tórcer, aquesta mateixa comunitat el va abandonar. Si m'interessa la Bíblia no és per qüestions religioses, sinó pel que té de mitologia, pel que té d'ajudar-nos a explicar-nos a nosaltres mateixos. I veig que la humanitat funciona exactament com descriu la Bíblia: moltíssima gent que fa feliç als altres és abandonada a la seva sort quan necessita ajuda. Ja sé que Messi cobra molt, però és una persona. I no ha de ser agradable per a ell sentir i llegir algunes coses que ara s'estan dient. No és just que tinguem aquesta facilitat per idolatrar algú i després abandonar-lo quan ja no ens dóna allò que n'esperem.

Però és que, a més, allò que li està passant a Messi (si és que realment li està passant alguna cosa) no és culpa seva. Messi viu en els últims partits presoner d'un sistema de joc incomprensible. Martino, el seu entrenador, s'ha obsessionat en la tàctica dels quatre petits (que va funcionar a Sant Sebastià i a Manchester, i ha fracassat la resta de cops, independentment de resultats millors o pitjors). Aquest invent tenia sentit per frenar equips perillosos al contraatac i garantir més possessió, però resta clarament contundència a dalt, a part que cada cop ha estat menys efectiu per l'absoluta desídia d'un Cesc lamentable i perquè obliga a tenir la majoria de jugadors fora de la seva posició natural. El resultat de tot plegat ha acabat essent el contrari del desitjat: l'equip no només no ha tingut el control del partit, sinó que ha anat a la deriva i a mercè del rival. I el principal perjudicat d'aquest desgavell ha acabat sent Leo Messi. En treure injustament de l'alineació pencaires com Alexis o Pedro, l'equip ha perdut capacitat de pressió per recuperar la pilota en zona perillosa, moment en què l'argentí fa molt més mal que quan l'equip juga en estàtic. Però, a més, s'ha perdut profunditat, s'ha perdut la capacitat de desmarcades en diagonal dels extrems, i Messi (que ha hagut de conviure en la seva zona d'influència amb un Alves pla i desesperant) s'ha trobat engabiat en un embús permanent que es produïa al mig de l'atac. Lluny de protestar, però, Messi ha actuat sense gens de divisme i amb absoluta professionalitat, i en lloc de perdre's en batalles impossibles ha buscat sempre la combinació amb els companys, que no l'han acompanyat, ja que en atac només Iniesta, Neymar i Alba han demostrat tenir una mica de sang a les venes. Però, és clar, la culpa és de Messi, que no se n'ha anat de vint paios i ha marcat, que és el més normal del món. Doncs, no senyor. No sabem el que tenim. No ens ho mereixem.

Menció especial mereix Neymar. Tinguem paciència amb aquest jugador: li ha tocat començar en un mal any, però serà important. Només ha d'aprendre un parell de coses. La primera: no és millor qui fa més filigranes, sinó qui les dosifica i les fa amb sentit. La segona, una cosa que va haver d'aprendre ja fa molts anys el gran Stòitxkov: caldrà que controli el seu caràcter, caldrà que entengui que rebrà mil puntades i el dolent de la pel·lícula serà ell, caldrà que entengui a quin equip ha anat a parar i les ganes que se li tenen. Si ho aprèn, no només tindrem un gran jugador, sinó també un gran barcelonista, perquè es nota que no suporta les injustícies i que té orgull. Una llàstima la jugada final que va acabar al pal. Personalment em va deixar desfet, sobretot perquè il·lustra que quan s'està de pega s'hi està molt; i perquè minuts abans la seva nèmesi, Bale, el jugador a qui el Madrid va acabar fitxant per replicar el fitxatge del brasiler, havia protagonitzat la jugada decisiva davant d'un Bartra que mereixia la glòria del gol i no la imatge d'un robot perseguit inútilment per un coix que va jugar el partit per amor a uns colors.

En fi, per dignitat, ara cal respondre a la lliga i confiar en un miracle que probablement no es produirà perquè a més seria immerescut. I, parlant de miracles, i tornant al començament, que ningú s'oblidi que els messies ressusciten. Que, quan això passi, els qui van dubtar d'ell s'amaguin per vergonya mentre els altres en gaudim. Que així sigui.

Comentaris (11)17-04-2014 12:26:31

Lectura: "L'edat dels miracles"; cinema: "La tentación vive arriba", "El desconocido del lago" i "Noé"; i Granada 1- Barça 0

Escriu Julio Cortázar a "Rayuela" que l'home és l'animal capaç d'acostumar-se fins i tot a no estar acostumat. En altres paraules, que l'ésser humà té una capacitat immensa d'adaptar-se a qualsevol circumstància. "L'edat dels miracles", digníssima novel·la de Karen Thompson Walker, parla una mica d'això: el món s'acaba, i els personatges hauran de fer-hi conviure els seus maldecaps i les seves misèries quotidianes. L'autora és molt hàbil en la tria dels fets i sobretot de la narradora. En primer lloc, és d'agrair que Thompson no exposi la típica història catastrofista, a l'estil de les pel·lícules de Roland Emmerich. Aquí no hi ha un caos sobtat, sinó que la Terra entra en una lenta agonia que fa que els humans tinguin temps de veure-les venir i decidir com reaccionar, i ho fan de l'única manera possible: sense heroismes ni histerismes, simplement adaptant-hi les seves necessitats diàries. En aquest sentit, resulta especialment intel·ligent el plantejament de la humanitat en dos bàndols: aquells que fan veure que no passa res (seguidors de les instruccions del govern) i aquells que decideixen adaptar el seu ritme al nou ordre que imposa la natura. És l'etern conflicte entre seguir els dictats socials o els naturals. D'altra banda, però, la gran troballa és Julia, la narradora-protagonista de dotze anys que comença a entrar en l'adolescència quan l'atrapa la crisi planetària. D'entrada, l'autora la fa parlar des del futur de l'acció, fet que li permet jugar amb els avanços d'informació i que li permet contrastar els fets narrats amb la percepció que en té la protagonista ja des d'una òptica més madura. Però, sobretot, aquest personatge és una troballa perquè esdevé una metàfora de la crisi: el desconcert, la por, l'esperança, la impotència... són sentiments que hauria experimentat malgrat l'absència de la crisi de la humanitat, perquè com a adolescent li corresponia estar ella mateixa en crisi. Per això ella i el seu enamorat viuen amb més intel·ligència la situació, i poden ensenyar als adults alguna cosa (potser que a vegades la solució als problemes és esperar i no voler controlar-ho tot quan això no és al teu abast). Per això aquesta és una bona novel·la, perquè ens pot fer aprendre alguna cosa de nosaltres mateixos i perquè, no essent-ho estrictament, funcionaria extraordinàriament com a novel·la juvenil d'aprenentatge a partir d'una apocalipsi. Molt en la línia del "Mecanoscrit del segon origen" de Pedrolo, vaja.

I arriben les vacances i em poso a mirar pel·lícules amb ganes. Per fi netejo una taca del meu expedient, com era no haver vist mai encara "La tentación vive arriba", del meu admiradíssim Billy Wilder. Meravellós clàssic amb la magnètica presència de Marilyn Monroe, que va molt més enllà de la famosa escena del vestit aixecat per l'aire del metro. Wilder, al llarg de les seves comèdies, sempre va intentar (i aconseguir com ningú) retratar les actituds humanes, en especial les masculines, que veia amb una barreja de condescendència i ironia. És sorprenent l'audàcia de Wilder a l'hora de convertir l'actriu més carnal de l'època en una metàfora. És clar que no és una metàfora de qualsevol cosa, sinó ni més ni menys que de la temptació, i aleshores la cosa ja quadra. I és que la història és mínima: no és res més que la d'un pobre home que es queda sol a casa, coneix una noia enlluernadora i és incapaç de ser infidel a la seva dona. Les bones intencions acaben triomfant, i la narració és la batalla de l'home contra els seus impulsos per no cedir a l'adulteri. És per això que, per una vegada i sense que serveixi de precedent, m'agrada el títol en castellà i crec que millora l'original, que fa referència a una hipotètica síndrome que fa que inevitablement tots els homes sentin la necessitat de fer el salt a la seva dona just als set anys de matrimoni (just els que porto jo, glups!). I, com que la història és divertida però dóna poc de si, trobem un Wilder enjogassat, modern, que experimenta noves formes de narració que després trobarem repetidament en un dels seus grans deixebles, que no és altre que Woody Allen. Com a curiositat queda també el gag en què un personatge diu que la veïna del pis de dalt és tan guapa que s'assembla a Marilyn Monroe, un acudit que Steven Soderberg va recuperar molts anys després fent que Julia Roberts interpretés una noia que s'assemblava molt a Julia Roberts. Coses del metacinema...

De temptacions parla també "El desconocido del lago", i molt més perilloses, perquè aquestes no poden costar el matrimoni, sinó la vida. Tot i que, en realitat, veig més la història com una metàfora de les fases de l'amor. D'aquesta manera, que el protagonista vegi un home ofegant-ne un altre i tot i així vulgui iniciar-hi una relació es pot entendre com la necessitat de començar un vincle afectiu malgrat que sapiguem que pot acabar destruint-nos. El protagonista té por d'enamorar-se i de sortir-ne ferit, però malgrat això el seu impuls pot més i es llança a l'aventura de cap, com qui es llança al llac. Això explicaria el final de la història, on de manera commovedora és la presa que s'amaga la que suplica al caçador que el trobi. "El desconocido del lago" parla de la tensió entre les nostres pors i els nostres desitjos, i de com l'única sortida a aquesta tensió és el dolor o la frustració, i ho fa a partir d'una sèrie de personatges que s'entrecreuen simbòlicament en les anades i vingudes dels cotxes a l'aparcament natural del llac. No es pot negar que hi ha alguna reflexió en clau estrictament gai, però se'm fa que, com passava amb "La vida de Adéle", l'homosexualitat dels protagonistes és anecdòtica, ja que són els mecanismes de la passió amorosa i de l'atracció sexual els que entren en joc.

I, què millor que començar la Setmana Santa anant a veure en pantalla gran una pel·lícula de temàtica bíblica. "Noé", l'última creació del sempre sorprenent Darren Aronofsky, m'ha permès viure al cinema una experiència que semblava reservada a la pantalla del televisor de casa: vuere en imatges una història de l'Antic Testament! S'ha de reconèixer que això és anar a contracorrent, i que Aronofsky és un cineasta que no s'acomoda i que pren riscos en cada decisió que pren. S'ha titllat la pel·lícula principalment de dues coses: de ser un deliri i de ser una pel·lícula reaccionària al servei dels integrismes. "Noé" és un deliri, en efecte: en això hi coincideix tothom. La diferència es troba entre els que valoren positivament i els que valoren negativament aquesta extravagància. A mi ja em poden apuntar, de manera contundent, entre els primers. La primera part de la pel·lícula és una marcianada en tota regla, però jo la trobo absolutament deliciosa. És una marcianada no perquè introdueixi nous codis narratius, sinó perquè aquests elements són més propis de nissagues contemporànies com ara "El senyor dels anells" o, sobretot, "Harry Potter" (reconec que no les he seguit, però, com diria aquell, m'he documentat molt sobre el tema) que no pas d'un episodi bíblic que, en teoria, reclamaria més seriositat. Però la jugada d'Aronofsky és boníssima, si hi pensem bé: què va fer Hollywood en la seva època daurada, si no adaptar les històries bíbliques a l'estil narratiu de les grans pel·lícules d'aventures que triomfaven aleshores? Per tant, barretada davant l'astúcia del director de "Cisne negro". L'altra qüestió, la del seu presumpte reaccionarisme i fonamentalisme religiós, sí que no la veig per enlloc. Com la resta de la seva filmografia, "Noé" és una pel·lícula espiritual, però no religiosa. Atenció a la puntada de peu a l'estómac dels creacionistes: quan Noè explica a la seva família l'origen del món, les paraules del Gènesi es barregen amb un muntatge delirant (molt a l'estil de "Rèquiem per un somni") en què s'aprecia clarament l'EVOLUCIÓ de les espècies. Per si no fos prou, Aronofsky es passa per l'arc del triomf la fidelitat a la Bíblia en la història de Noè, i converteix el patriarca en una mena de psicòpata fanàtic i alienat que recorda el Jack Nicholson d'"El resplandor", i això és així perquè, a la manera d'Abraham, ha interpretat que Déu li està demanant el sacrifici de la seva família. Aronofsky fa que finalment el seu Noè (primer personatge de la seva filmografia que s'allibera de la seva obsessió) arribi a la bondat des de la voluntat, i no des de l'obediència cega a Déu. I això no és reaccionarisme, és humanisme.

I pel que fa al Barça... Ai, el Barça! Deia Ricard Torquemada, de Catalunya Ràdio, al final del partit contra el Granada que s'havia passat la temporada intentant entendre Martino, però que havia decidit dimitir. Doncs que m'hi apunti. Els seguidors d'aquest blog saben que respecto Martino i que l'he defensat fins a l'extenuació, però ja no puc més. En els dos últims partits (en què hem llençat a les escombraries pràcticament tota la temporada) ha fet un plantejament i uns canvis nefastos, i ha convertit un grup de jugadors talentosos en ombres despistades i irreconeixibles. La seva mania a insistir en els quatre petits en els partits grans m'ha recordat la dèria que li va agafar a Rijkaard el seu penúltim any pel 3-4-3 només perquè un dia li va sortir bé, i després hi va insistir sense sentit provocant el caos a l'equip. Contra l'Atlético, no em vaig cansar de dir-ho, els quatre migcampistes eren innecessaris i fins i tot contraproduents. Malauradament, el temps em va acabar donant la raó. Tampoc és que els jugadors hi hagin posat de la seva banda: Alves i Cesc, per exemple, ara mateix farien perdre la paciència a un mort. Però no em sembla bé, per exemple, que s'assenyali Pinto (d'acord que algunes jugades seves amb els peus les patrocina el gremi de cardiòlegs de Catalunya, però diverses aturades seves de mèrit ens han mantingut encara que sigui inútilment en vida en els últims partits) o Messi (com si ell sol pogués arreglar el desgavell tàctic i emocional de l'equip). En fi, sigui com sigui, demà tots amb l'equip! I, independentment del resultat, a final de temporada solucions. I jo començaria per dalt de tot...

Comentaris (6)15-04-2014 22:35:40

Viatjar

Viatjar com a professor acompanyant de 58 adolescents. Tot un repte, però una experiència que tot professor hauria de provar almenys un cop a la vida. Viatjar és conèixer els alumnes en un altre àmbit, descobrir-los, trobar nous lligams d'empatia. Viatjar és aprofitar les inacabables hores d'autocar per aconseguir acabar un llibre d'una punyetera vegada. Viatjar és sentir aquella emoció especial de veure el Barça lluny de casa teva. Viatjar és la màgia de compartir la teva passió futbolística amb un munt d'adolescents entregats a la causa. Viatjar és canalitzar la decepció de la derrota amb més facilitat, desbordat per la feina i per la necessitat constant de compartir-ho tot amb ells. Viatjar és descobrir divertit paraules noves que obtenen de vídeos estranyíssims del youtube ("trambòlic"!). Viatjar és afrontar les dificultats de la convivència, i rebre'n a vegades les conseqüències de manera injusta. Viatjar amb alumnes és l'art d'un constant estira-i-arronsa que només la mà esquerra pot conduir amb èxit. Viatjar és també educar-los, i aprendre amb ells. I, per damunt de tot, en el meu cas tinc la sort de poder dir que viatjar amb aquests alumnes és sentir-se orgullós de la imatge que donen a tot arreu on van. Un privilegi, una sort, una delícia.

Comentaris (6)14-04-2014 00:45:20

Futbol: Barça 3 - Betis 1; i cinema: "El gran hotel Budapest" i "Descalzos por el parque"

Quin partit, el d'ahir! No hi ha manera que aquest equip trobi la regularitat en el seu joc, i ahir ens va obsequiar amb la seva versió més negativa. Pel que fa a la primera part, mitja paciència: es va jugar a mig gas, sens dubte pagant l'esforç que es va fer dimarts passat i pensant en el que caldrà tornar a fer dimecres que ve, però es tenia el domini de la pilota i del joc. Només es podia retreure que no tinguessin més pressa per fer un segon gol i deixar un resultat menys perillós, però de partits així cada any n'hi ha i es podia ser comprensiu. Però la segona part... absolutament inadmissible. No pot ser que el cuer de la lliga t'acorrali a l'interior de l'àrea, que et deixi sense la pilota, que et maregi. El Barça es pot permetre jugar millor o pitjor, jugar amb més o menys intensitat, però no es pot permetre perdre el control del joc de la vergonyosa manera com ho va fer ahir. El millor, és clar, els tres punts. Però molta preocupació amb vista al partit de dimecres, sobretot perquè si hem de basar-nos en l'alineació d'ahir fa tota la sensació que Martino insistirà amb els quatre petits. És clar que, ben mirat, no m'estranya, si es té en compte que el problema d'ahir va ser que l'equip va jugar separadíssim, i això seria mortal contra l'Atlético. Però, si no hi ha més remei que fer-ho, proposo repetir l'alineació de l'anada però canviant algunes peces de lloc: Iniesta d'interior, Cesc de fals 9, Neymar a l'esquerra i Messi a la dreta (com en el partit de lliga contra el Madrid al Camp Nou). D'aquesta manera tothom es trobaria més còmode al camp, excepte Messi; però Messi es podria beneficiar de la manera descarada com l'Atlético regala les bandes. És una idea, davant d'un partit vital que no podré comentar aquesta setmana per raons professionals (això si és el que el puc arribar a veure, que espero que sí).

El que sí que puc comentar és l'última raresa ideada per Wes Anderson, "El gran hotel Budapest". Hi ha una escena que em sembla clau per interpretar-la: el moment en què el grum mostra alarmat al conserge la portada d'un diari en què apareix un gran titular que anuncia l'inici de la guerra a Europa, però el motiu d'alarma és una notícia en format breu que anuncia la mort d'una de les amants del conserge, fet que desencadenarà la trama de la pel·lícula (que s'obre i es tanca amb una sorprenent estructura de nines russes). En altres paraules: tal i com feia notar una crítica del film apareguda a la revista "Fotogramas", per primera vegada la realitat obrirà una escletxa en el món fantasiós d'Anderson, malgrat que continuarà prioritzant les aventures deliciosament exagerades dels seus protagonistes. Però l'escletxa està oberta, i es podria dir que aquí l'argument principal és el conflicte entre la cultura i la barbàrie, i que les criatures de l'hotel representen una metàfora nostàlgica d'allò que hauria pogut ser Europa i ja mai més podrà ser. La frase final de la pel·lícula ens parla del conserge però també del mateix director: el seu món va acabar abans que ell hi fos, però la perseverança per fer-lo possible es manté en la seva actitud. En aquest sentit, es podria qualificar "El gran hotel Budapest" com la pel·lícula més profunda d'Anderson, almenys de les que jo he vist, però no puc evitar que em quedi la mateixa sensació que després de veure "Moonrise Kingdom": la d'haver vist una obra agradable, colorista, imaginativa i tècnicament impecable, però que té tots els números perquè me n'oblidi al cap de quatre dies.

I acabo avui amb "Descalzos por el parque", una deliciosa comèdia romàntica clàssica, d'aquelles que ja no es fan. Ara, malgrat que no tinc prejudicis i m'agrada qualsevol gènere mentre estigui ben fet, acostumo a fugir de les pel·lícules etiquetades com a comèdia romàntica, però crec que precisament és perquè actualment la majoria no són bones, i sempre expliquen el mateix i sense cap mena de gràcia. Aquí, en canvi, els diàlegs són enginyosos, les situacions són fresques i originals, el to és teatral però ple de vida... M'encanten les pel·lícules actuals que innoven i que arrisquen, però que agradable que pot ser omplir una tarda de diumenge amb un bon clàssic!

Comentaris (5)06-04-2014 21:15:15

A propòsit de "Django desencadenado"

Avui he tornat a veure un trosset de "Django desencadenado". És realment bona, i no puc entendre per què Spike Lee es va ofendre amb Quentin Tarantino per haver frivolitzat amb la qüestió de l'esclavitud. Perquè el cas és que la pel·lícula de Tarantino impacta més amb els seus excessos que l'academicisme de "12 anys d'esclavitud", i per tant és més eficaç en el missatge. Si la vaig posar, en el rànquing del 2013, per sota de la pel·lícula de Steve McQueen va ser només perquè em semblava que Tarantino havia abusat de la repetició de la fórmula de l'extraordinària "Inglorious Basterds", sobretot en el paper de Christoph Waltz i en la catarsi venjativa final.

Comentaris (1)05-04-2014 00:42:39

Futbol: Barça 1 - Atlético 1

Dos objectius eren bàsics, al meu entendre, en el partit d'ahir: guanyar i no encaixar cap gol. Malauradament, no es va aconseguir cap d'aquests dos propòsits. Però, tot i així, crec que és evident que no se li pot retreure res a l'equip, que excepte en el primer quart d'hora va ser netament superior al rival. En efecte, un cop superat un tram inicial de patiment per la pressió angoixant dels matalassers, el Barça va començar a carburar i a jugar francament bé. És cert: a la primera part gairebé no vam disposar d'ocasions, llevat d'una molt clara d'Iniesta, però no es tractava tant d'això com de neutralitzar l'efervescència de l'Atlético amb control del joc i possessió, i això es va aconseguir. L'equip va jugar agrupat, amb les línies molt juntes, i solvent i solidari en la recuperació, fet que va obligar el rival a endarrerir-se i a no poder contraatacar. El Barça havia de fer una cosa molt difícil, donades les característiques de l'adversari: havia de donar velocitat a la pilota sense confondre-ho amb precipitació. I ho va fer molt bé. De fet, l'única cosa que va impedir obtenir millor premi de la bona feina feta va ser que el factor diferencial, Leo Messi, no aparegués.

En la segona part, l'equip va sortir un pèl més lent, però igual de concentrat. Però de seguida va rebre un cop molt dur, un gol inversemblant de Diego que il·lustra molt bé la idea que no hi ha res a retreure. El gol no va arribar fruit d'una errada defensiva, ni de falta de concentració. De fet, l'equip acabava de deixar-se l'ànima per recuperar una pilota al mig del camp i, en no aconseguir-ho, a Iniesta no li van caure els anells per cometre una falta tàctica en zona no perillosa encara que li costés la targeta. Però l'Atlético va trobar ràpidament Diego en aquesta zona en el servei de la falta, i el brasiler va etzibar una canonada imparable que no va ser culpa de ningú. Pinto no va poder fer-hi res (potser reacciona un pèl tard, però qui podia esperar un xut així fet des de tan lluny?), i com a molt es podria dir que Xavi marcava Diego amb la mirada (i no és el primer cop que li passa), però el golàs va ser mala sort (quants xuts així acostumen a entrar, i més per l'escaire?).

El Barça va passar uns minuts lògics de sotrac, però aquesta vegada la banqueta va reaccionar i va recuperar el 4-3-3. I l'equip va començar a carburar de veritat. Neymar va transformar en gol la primera pilota que va tocar en la seva posició natural, després d'una assistència estratosfèrica d'Iniesta. A partir de llavors, els millors minuts del Barça, ajudat per un públic extraordinari (per què no pot ser sempre així?), i només Courtois va poder impedir la desfeta atlètica. Ara pot semblar que s'hauria d'haver jugat tota l'estona amb tres puntes purs, però s'ha de reconèixer que a la primera part a l'equip no li va anar gens malament la presència dels quatre petits per no allargar-se massa. Crec que a això es referia Martino quan deia que no calia perdre de vista que hi havia un altre partit. Ara, al Calderón, el Barça començarà el partit amb un resultat desfavorable, i potser sí que seria bo renunciar a un migcampista. Per una vegada, a l'equip li convindrà un partit obert, que passin coses, i que si s'ha d'arribar al final amb empat sigui a més d'un gol. Cal jugar sense por, amb paciència i esperant que la sort acompanyi, que ja ens toca.

(Ah! I la FIFA, que no es preocupi. Si cal, sortirem endavant amb el que tenim a casa.)

Comentaris (8)02-04-2014 22:21:55

Futbol: Espanyol 0 - Barça 1

Benvolgut Sr. Martino,

Com ja he dit més d'una vegada, entenc perfectament que n'estigui fins al capdamunt de tots nosaltres i que es plantegi marxar. Hem arribat a aquestes altures de la temporada en una bona disposició en tots tres títols. Ningú sap què pot passar, però les possibilitats hi són. Vostè ha heretat un cotxe de luxe de segona mà i l'ha pogut conduir fins aquí, però no ha rebut ni una sola mostra d'agraïment. Ni una. Al seu voltant tot són retrets i escepticisme. Quan ha guanyat, se li ha dit que l'equip no jugava bé. Quan ha guanyat jugant bé, se li ha reclamat més continuïtat. I ara, el que faltava: últimament ha guanyat jugant bé, o si més no competint bé , i resulta que fins i tot alguns culers li recriminen que l'equip hagi de guanyar de penal. Com si els penals no fossin una conseqüència dels moments que l'equip trepitja l'àrea rival insistentment (per una vegada estic d'acord amb Dani Alves en aquesta anàlisi), sobretot al final dels partits, després d'haver picat molta pedra i d'haver aconseguit tenir esgotat el rival, com va passar al Bernabéu i a Cornellà.

Que sí, que li ho reconec, que els culers som d'una mena de manera basada en la insatisfacció crònica, i que som profundament contradictoris. Però pensi que no som els únics: fixi's en els aficionats de l'Espanyol, que despleguen una pancarta amb el lema "Catalunya és més que un club" al mateix temps que els ulls els brillen davant la possibilitat de col·laborar a fer que la lliga es quedi a Madrid. I pensi també que els culers en els moments importants responem i no fallem. Tindrà l'oportunitat de comprovar-ho aviat a Mestalla, i no sap com m'agradaria que pogués tornar-ho a fer, corregit i augmentat, a Lisboa.

En fi, que li recomano que vagi a la seva, i li demano que sisplau plantegi bé el partit de demà contra l'Atlético de l'anada dels quarts de final de la Champions (feia temps que no tenia tantes papallones a la panxa abans d'un enfrontament). Jo hi confio.

Cordialment, s'acomiada de vostè no un admirador, però sí algú que almenys respecta la seva feina (que ja és molt).

PD: Abans de ser-ho jo, he tingut a la meva vida dues menes de professors: aquells que m'han deixat indiferent i aquells que han aconseguit deixar-me algun record més o menys intens. Aquest cap de setmana ha mort un dels professors que vaig tenir a la universitat, i que sens dubte pertany a la segona categoria (i a qui crec que no sabria greu aparèixer en aquesta pàgina, ja que entre moltes altres coses era un culer indomable). Tot allò que es podria dir d'ell a hores d'ara ja està dit, i a mi només se m'acut dir que era una persona que demostrava que una saviesa impressionant no ha d'anar acompanyada necessàriament de pedanteria. Potser sembla poca cosa, però jo crec que no és un mal elogi. Descansi en pau, admirat Sr. Modest Prats.

Comentaris (3)31-03-2014 22:21:53

Futbol: Barça 3 - Celta 0

Minut 21 de la primera part. El Barça ha estat desplegant un joc fantàstic: ràpid, profund, engrescador; i ja guanya 1-0. Es preveu un vespre divertit i reconfortant. De sobte, però, hi ha una jugada que ho canvia tot: Valdés cau a terra, amb gestos evidents de dolor i encara més de preocupació, i abandona el camp entre llàgrimes d'impotència. Tot sembla indicar, i malauradament s'acabarà confirmant, que la lesió és molt greu i que l'equip el perdrà per a la resta de la temporada. A partir de llavors, el partit canvia. El Barça, durant uns minuts, navega erràtic pel camp, amb els jugadors sens dubte impactats pel que acaba de passar, i sort en té de la màgica associació entre Iniesta i Messi que sentencia el partit amb el segon gol. La segona part no fa millorar els ànims, el camp sembla encara més un funeral del que ja és habitual, ningú està pel que passa a la gespa tot i el 3-0 de Neymar.

Dues hores més tard, el Madrid ensopega greument a Sevilla i posa la lliga com ni el més optimista hauria somiat fa només quatre dies. Però tot plegat queda en un segon pla, eclipsat per la notícia de la lesió de Valdés. L'endemà arribo a la feina i la gent somriu per la desfeta blanca, però apareixen alguns comentaris avantatgistes sobre la mala planificació de la porteria que fa que ens ho hàgim de jugar tot a la carta de Pinto i Oier. Com si no fes anys i panys que la porteria s'ha gestionat així i no ens hagués anat d'allò més bé. Pinto, és cert, haurà de fer un pas endavant, però que aixequi la mà qui li recordi un partit dolent. Potser no n'hagi fet mai cap de brillant, però de dolent tampoc. A més, tal com es va demostrar ahir, amb ell perdrem algunes coses respecte a Valdés, però hi guanyarem en reflexos sota els pals, que no està malament.

Em sap molt de greu el que va passar ahir a Valdés, molt. Per ell. I reconec que quan vaig veure la pinta que feia la seva lesió em vaig posar les mans al cap. Però ahir el Barça va passar a tornar a dependre d'ell mateix per guanyar la lliga, i he decidit que vull tornar a confiar en aquest equip sense condicions. Amb Valdés, amb Pinto o amb qui sigui.

Comentaris (6)27-03-2014 21:54:04

Cinema: "Domingo sangriento"; i futbol: R. Madrid 3 - Barça 4

Per passar els nervis de l'espera del clàssic, vam començar la tarda d'ahir diumenge veient "Domingo sangriento", la història d'un altre diumenge, el malauradament famós Bloody Sunday en què les forces de l'ordre britàniques van disparar indiscriminadament sobre manifestants republicans a Irlanda del Nord. Paul Greengrass narra admirablement els fets, amb la seva mestria habitual (que anys després tornaria a demostrar en la colpidora i també molt naturalista "United 93"), des de la nit anterior fins a la nit posterior als fets. Vint-i-quatre hores intenses que s'obren i es tanquen amb dues rodes de premsa dels defensors dels drets civils de la minoria catòlica, optimista la primera i desolada la segona. En tots dos casos, Greengrass aconsegueix que aquestes dues rodes de premsa dialoguin amb altres elements: en la primera, les paraules del líder nord-irlandès s'intercalen amb la del màxim responsable de seguretat britànic, i el resultat és un autèntic diàleg de sords: tots dos expressen les seves idees sense contraposar-les a les altres, de manera que l'entesa és impossible, sobretot a causa d'una part obsessionada en el manteniment de la llei i l'ordre i incapaç d'escoltar les legítimes demandes de qui no es deixa atrapar per la seva voluntat uniformitzadora (us sona?). En la segona, les tràgiques paraules dels catòlics es combinen amb crèdits que informen de quines van ser les conseqüències (nul·les per als britànics) de tot plegat, de manera que el clam final de justícia ressona com un crit al desert. La pel·lícula pren partit clarament en favor dels catòlics, però Greengrass no és un director pamfletari i mostra amb cura com en tots dos bàndols hi ha gent raonable i gent indomable, gent que és capaç de sentir empatia i gent que només sent odi. Al final, però, aquest s'imposa, i la barbàrie dels britànics (a qui ara tant lloem per la gestió del cas escocès) és injustificable. La violència només genera més violència, i no és mai una solució per a cap dels dos bàndols. Sigui com sigui, la millor virtut de la pel·lícula és el seu to pseudodocumental, amb una càmera distant (en el sentit de freda, de simple cronista dels fets) i constantment inquieta. Una joia, brillant i necessària.

I va arribar l'hora del partit, i el Barça va decidir fer també el seu particular diumenge de sang (futbolísticament, s'entén) i va assaltar una vegada més el Bernabéu. Resulta que no estaven morts, que només estaven fent una becaina. Aquest Barça irregular va tornar a respondre en un gran escenari, i la fórmula dels quatre petits va tornar a funcionar. El partit va tenir de tot, i va ser un monument al futbol. I això va ser així perquè, a diferència de l'anterior entrenador, el tècnic actual del Madrid vol jugar a futbol. I quan dos equips descomunals com aquests dos decideixen jugar obertament a l'atac (cadascú amb el seu estil, un més directe i sense passar gairebé pel mig del camp i l'altre basat en el toc i l'associació) passen aquestes coses tan agraïdes per a l'espectador. El Madrid va sortir disposat a mossegar, amb una pressió angoixant molt avançada per impedir que el Barça controlés la pilota amb comoditat. Però el Barça està acostumat que els grans equips li facin això, sobretot a domicili, i de mica en mica se n'anava sortint, després d'algun ensurt inicial. I, és clar, el Madrid assumia el risc amb aquesta pressió de deixar molts metres a l'esquena de la seva defensa. Messi ho va veure clar, i no va trigar ni set minuts a habilitar Iniesta perquè afusellés un ahir gens decisiu Diego López. El Barça havia fet el més difícil, però llavors va aparèixer el malson Di María, que va regalar dos gols a Benzema. En dos minuts tota la bona feina feta durant els primers vint se n'havia anat en orris per dues greus badades defensives. Al Barça li tocava nedar contra corrent, però no es va angoixar i va aconseguir marcar gràcies a un estratosfèric Messi (el millor ahir amb el permís d'un Iniesta gloriós) abans del descans. A la segona part el Barça va sortir molt endollat, però va ser el Madrid qui va colpejar primer. Ho confesso: en aquell moment vaig veure la lliga perduda. Em semblava que ja era massa tornar-se a aixecar després d'aquesta nova patacada, i que a l'equip se li acabaria la capacitat de reacció. Però, afortunadament, em vaig equivocar: l'equip no només no es va descompondre, sinó que va tenir la sang freda de continuar practicant el seu joc de toc i de paciència. I finalment va arribar el premi, amb dos gols que ho capgiraven tot i feien emmudir un cop més el Bernabéu. A veure, no ens tornem bojos: ahir vam estar en una situació límit, circumstància que no s'hauria produït mai si no haguéssim arribat al Bernabéu amb tantes urgències per culpa d'alguns partits en què directament l'equip no es va ni presentar (amb Valladolid al capdavant), i ara no servirà de res l'esforç d'ahir si en alguna jornada tornem a fer la migdiada. Però no hi ha dubte que els culers agafem una gran confiança, sobretot perquè queda demostrat que aquest equip (malgrat unes alarmants llacunes defensives que cal corregir com sigui) continua mostrant un gran potencial en les grans cites (només no ha pogut de moment amb, ai!, l'Atlético, tot i que tampoc hi ha perdut), de manera que la conquesta de Mestalla i qui sap si la de Lisboa ja no semblen tan quimèriques. En fi, tot per guanyar i/o tot per perdre, i la sensació que tot plegat depèn en gran part de nosaltres mateixos. Ah! Un últim apunt: mirem-nos-ho un moment des de l'òptica madridista. Els blancs poden sortir del partit amb la sensació que si Piqué no hagués evitat el 3-1 a la mateixa línia de gol probablement ara tindrien mitja lliga a la butxaca, però també amb la sensació d'haver estat massa conservadors després del 3-2 i fins i tot del 3-3. Però, sentint i llegint algunes declaracions, queda clar que són incapaços d'assumir el que no han fet bé i que no saben perdre. I no deu ser precisament perquè en aquests últims anys no hagin tingut temps d'acostumar-s'hi.

Comentaris (8)24-03-2014 23:45:29

Futbol: Barça 7 - Osasuna 0; i cinema: "Amagats a Bruges"

Com que els culers som com som, i no acabem de saber gaudir mai de gaire res, ahir els comentaris més habituals després de l'exhibició contra l'Osasuna eren "Més hauria valgut guardar-se algun gol per al clàssic" o "Ja podrien haver fet algun d'aquests gols contra el Valladolid". Com si el futbol fos una qüestió matemàtica i la cosa funcionés d'aquesta manera. O sigui, que si només s'hagués guanyat s'hauria dit que també hauria calgut jugar bé, i quan has fet totes dues coses tampoc va bé... No m'estranya que Martino n'estigui fins al capdamunt i que s'estigui plantejant molt seriosament marxar a final de temporada. Home, sí que és cert que a l'equip li aniria bé trobar un terme mig que no fos alternar golejades amb derrotes estrepitoses. Si més no, sembla que ser constant (ni que sigui en una certa mediocritat) dóna més punts, com demostra el líder de la classificació, contra el qual haurem de jugar diumenge que ve. Però amb vista a aquest partit hi ha esperança, perquè el Barça (a diferència de les dues últimes temporades) aquest any ha competit bé en els partits grans. I el cas és que el primer quart d'hora d'ahir va ser més aviat preocupant. L'Osasuna ens va regalar les bandes, de manera que pel mig hi havia un embús i l'única manera de crear perill era allargant els laterals, però l'Osasuna no patia i a més quan recuperava la pilota els seus davanters només havien d'encarar contra els nostres centrals. El resultat va ser que els navarresos van ser els primers de marcar, però el seu gol va ser anul·lat correctament per fora de joc. Afortunadament, aquesta vegada la migdiada només va durar quinze minuts, els que va trigar l'equip a convertir la lentitud horitzontal de la sortida de pilota en combinacions elèctriques a partir de tres quarts de camp. D'aquesta manera, just quan l'afició preparava la gola per complir amb el ritual dels càntics en favor de la independència, una jugada extraordinària en què va participar tota la zona atacant va acabar amb el primer gol de Messi, que obriria el camí d'una tarda plàcida per al Barça. La resistència de l'Osasuna es va acabar i el Barça va començar a jugar amb total comoditat, agradant-se i agradant. I el millor de tot és que, excepte els d'Iniesta i Tello, tots els gols van arribar després de precioses combinacions dels atacants, i el Barça va mostrar un ampli ventall de recursos: xut de llarga distància, arribades a la línia de fons amb centrades precises (sobretot de Jordi Alba, que va fer un partit completíssim, tant ofensivament com defensivament), joc al primer toc i parets a la frontal... Així, sí. Ara, el dilema que tothom comenta: si, com sembla, a Madrid jugaran els quatre petits, quin davanter els acompanyarà? Per jerarquia hauria de ser Neymar, però sense Pedro ni Alexis es perd molta capacitat de fer la pressió avançada. Martino té tota la setmana per rumiar-s'ho.

Com que jo no tinc aquest problema (tot i que si depengués de mi el brasiler començaria a la banqueta), el millor va ser acabar el diumenge amb una pel·lícula refrescant i relaxant. Com que és una pel·lícula el to de la qual és molt peculiar i difícil d'explicar, intentaré fer-ho a partir d'un diàleg que hi apareix i que crec que pot definir molt bé aquesta "Amagats a Bruges". En un moment donat, el personatge de Colin Farrell (a qui es veu molt en la seva salsa) deixa anar un comentari molt inoportú davant la policia. Per sortir del pas, la dona que l'acompanya somriu als agents mentre els diu: "és humor anglès." Doncs això: diàlegs absurds, situacions fora de context, personatges extravagants... Tot, al servei d'una història divertida amb un punt entranyable, que no acaba de quedar clar si és una carta d'amor a Bruges o una declaració d'odi. Sigui com sigui, m'hi jugo alguna cosa que als belgues i als nord-americans no els deu fer gaire gràcia ("sóc nord-americà, però no és culpa meva", diu un). Però, què voleu que us digui, jo trobo que una mica sí que en té.

Comentaris (3)17-03-2014 22:45:19

Futbol: Barça 2 - M. City 1

Feina feta. Resultat bo, imatge correcta. Curiosament, la presència dels quatre petits no va garantir aquesta vegada ni control ni possessió, com sí que va passar a Manchester, i el partit va ser gairebé sempre d'anada i tornada, cosa que més aviat afavoria els anglesos. Tot i que, de fet, era precisament el rival qui atacava amb més pausa (i amb quina qualitat!). Potser l'explicació es trobi en el segon atacant que acompanyava Messi, en aquest cas Neymar. No ho dic com a crítica a Neymar, que ahir va fer un partit prou digne, sinó pel fet que amb Alexis o Pedro el dibuix amb els quatre migcampistes queda més endreçat: Xavi i Cesc són els interiors, Iniesta ocupa la banda esquerra i tothom és més o menys al seu lloc. Amb Neymar en l'esquema, això no és tan clar: la prèvia de la UEFA mateix col·locava Iniesta d'interior, Cesc de fals 9, Neymar a l'esquerra i Messi partint des de la dreta.

Aquesta distribució és ni més ni menys la que va utilitzar el Barça en la primera volta de la lliga contra el Madrid (el partit d'ahir va tenir un desenvolupament molt similar), en un dia en què Martino va fer una alineació pràcticament idèntica a la d'ahir (només amb el canvi d'Adriano en el lloc de Jordi Alba), però aquesta vegada va decidir sorprenentment situar Neymar a la dreta, de manera que gairebé no alterava el tauler d'escacs que havia plantat a la gespa de Manchester. Però el cas és que l'equip no va jugar prou junt, i això no li va permetre tenir el control desitjat. Tot i així, cal dir-ho tot: que no tingués el control no vol dir que no jugués bé. L'equip va defensar-se bé, va ser solidari en l'esforç, va córrer, va interpretar bé els contraatacs, va crear perill... En definitiva, va competir, i no com altres dies. I, en realitat, al descans hauria merescut arribar al vestidor amb avantatge.

La segona part ja va ser una altra cosa: l'equip va començar a notar el cansament i el City es va deixar de punyetes i va anar decididament a l'atac. Resultat de tot plegat va ser un quart d'hora llarg de molt de patiment: un joc combinatiu del City excels, un Valdés providencial i una realització tramposa del Plus que mostrava el patiment de l'afició blaugrana d'una manera efectista, oportunista i selectivament exagerada. Fins que el Barça va entendre quin havia de ser el pla: deixar-se de cercaviles que només feien que perdés la pilota amb rapidesa i que patís al darrere, alentir el joc, garantir la posició sense riscos i esperar el canvi de ritme de Messi en els metres finals. I així va ser com va arribar el gol, i tot es va acabar. Encara hi va haver temps perquè el City marqués però també perquè el Barça culminés amb èxit un contraatac, de manera que pogués quedar fins i tot el bon regust d'haver guanyat també el segon partit (una altra cosa és la celebració d'Alves, que després d'un altre partit seu que podríem qualificar essent generosos de discretíssim es va permetre el luxe de donar lliçons a una afició que ahir va ser exemplar, i més tenint en compte que veníem del partit que veníem).

Però, com que la gent ha agafat el xip de tirar aigua al vi, ara resulta que és que no tenim prou nivell per guanyar la Champions, i que d'aquí ja no passarem. Home, jo sóc el primer que creu que aquest any no som els favorits ni de bon tros, però d'aquí a deixar-ho córrer... Que no tenim el nivell de quan vam ser campions a Roma i a Wembley? És evident. Però, és que l'Inter del 2010 i el Chelsea del 2012 tenien més nivell que nosaltres ara? Rotundament, no; i van ser campions. La Champions és una competició imprevisible i, malgrat que és cert que fins ara hem hagut de fregar l'excel·lència per obtenir les que tenim, no és menys cert que si l'equip competeix com ho va fer ahir pot passar qualsevol cosa. D'entrada, acabem d'eliminar un equipàs (després del sorteig, se suposava que d'aquí tampoc ja no podríem passar). O sigui que, de moment, que passi el següent...

Comentaris (3)13-03-2014 23:35:14

Futbol: Valladolid 1 - Barça 0; i cinema: "Lego, la pel·lícula"

Fa pocs dies vaig escriure un article d'agraïment a Puyol, el gran capità. Entre les coses positives que vaig dir que recordaríem sempre d'ell vaig oblidar esmentar-ne una de molt important, i que es podria fer extensiva a Xavi: la paciència de no marxar quan l'equip no guanyava res, cosa que el va fer encara més digne quan va poder aixecar després un munt de trofeus. Comento això perquè, ara que l'equip comença a fallar com una escopeta de fira, seran molts els aficionats que abandonaran el vaixell, que deixaran de seguir-lo, que no renegaran dels colors però que hi mostraran un profund desinterès. Fins que, és clar, tornin els èxits. Llavors tothom s'apuntarà altre cop al carro. I no és això. Naturalment, com tothom, jo estava molt enfadat dissabte a les sis de la tarda. Molt més enfadat que trist, per la imatge lamentable que havia ofert l'equip a Valladolid, on va llençar segurament més de mitja lliga (per primera vegada ja no depenem de nosaltres mateixos) i, encara més greu, gran part del seu crèdit. Si hagués escrit aquest article llavors, en calent, segurament no s'hauria salvat ni l'apuntador. Però, pensant-ho millor, avui no em ve de gust criticar els jugadors: són moltes les alegries que ens han donat i són moltes les situacions duríssimes que els ha tocat de patir a nivell personal, sense anar més lluny encara una més aquest mateix cap de setmana. Tampoc em ve de gust criticar l'entrenador: a vegades l'entorn l'ha acusat de no saber conduir el Ferrari que li han posat a les mans, però jo crec més aviat que potser el problema és que ara mateix el Ferrari no passaria la ITV (ni la seva encertada política de rotacions li està servint perquè l'equip arribi fresc a aquest final de temporada). Si de cas, em ve més de gust criticar una direcció esportiva que no ha sabut renovar convenientment i a temps la plantilla (a veure si és veritat que aquest estiu s'hi posaran). I, malgrat l'emprenyada que porto, continuaré fent mans i mànigues per no perdre'm ni un partit del Barça. D'aquesta manera, quan retornin les satisfaccions (qui sap si a més curt termini del que ens pensem, perquè vull pensar que a aquests jugadors encara els queda una mica d'orgull), em sentiré més digne de gaudir-ne.

Afortunadament, per llepar-me les ferides diumenge vaig poder comptar amb la meva estimada nebodeta, que ens va portar a veure la magnífica "Lego, la pel·lícula", un film d'animació brillant tant tècnicament com narrativament, tot i que a vegades un pèl massa histèric, i amb un missatge a favor de l'individualisme ben entès per fugir dels mecanismes de control del poder. Un al·legat en favor de la imaginació, amb un començament que recorda una miqueta "Armados y cabreados" (gent alienada que només sap comentar el que ha vist a la TV, incapaç de fixar-se en les atrocitats que tenen just davant dels nassos, intolerant davant la dissidència en el pensament únic) i un final amb molta força i molt ben trobat. També té un moment que a casa nostra ens pot fer pensar en "Qualsevol nit pot sortir el sol", de Jaume Sisa, aplegant totes les figures genials i/o fictícies de la cultura popular que ens puguin passar pel cap (Batman, Superman, Gandalf, Shakespeare, el Milhouse dels Simpson...), i, sobretot, un actiu que no té preu: un humor extraordinari, original, esmolat. En aquest sentit, una recomanació entre les moltes joies i referències cinèfiles que amaguen els gags de la pel·lícula: escoltar amb la màxima atenció la cançó que el personatge de Batman (que es nota que no cau gens bé als responsables de la pel·lícula) es dedica a si mateix. Impagable.

Comentaris (5)10-03-2014 22:12:17

Curtmetratge: "I'm here"

Per continuar disfrutant amb Spike Jonze, el creador de l'extraordinària "Her", us regalo el seu curtmetratge "I'm here", un modest però commovedor conte d'amor cibernètic.

http://vimeo.com/23906411

Comentaris (4)04-03-2014 23:48:10

Pàgines: 12345628293031323334  <>