login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Valors humans

Estic molt trist i molt decebut per com s'ha acabat resolent el cas d'Abidal. Com apuntava al final de l'article anterior, crec que hi havia prou motius per valorar la seva continuïtat a la primera plantilla. Sé el que molta gent pensa: que el Barça no és una ONG, que és una empresa, i que ha de prendre les decisions en base a criteris objectius i de rendiment.

Doncs bé, no hi acabo d'estar d'acord. Per començar, és cert que un club esportiu no deixa de ser una empresa, sobretot aquells que funcionen com una SA, amb accionistes i tota la pesca. Però un club esportiu és també un sentiment, i com a tal també s'hauria de gestionar. I més en el cas del Barça, que es vanta de ser més que un club i que sempre presumeix (crec que normalment amb raó) de valors. És per això que crec que el club s'ha equivocat greument prenent la decisió que ha pres.

Però és que el més trist és haver de justificar la decisió adduint criteris empresarials, perquè d'aquesta manera es posa en evidència el funcionament absolutament amoral i deshumanitzat de les empreses. Fa poc parlava també en un article del curtmetratge "Pecera", que denunciava les pràctiques abusives i humiliants dels caps de personal. Val a dir que no veig en Zubizarreta un perfil d'aquesta mena. Quan diu que el dia que va comunicar a Abidal que no continuaria li va costar dormir, me'l crec. Per desgràcia, molta gent acomiada perquè sí molta gent cada dia i em temo que dorm tranquil·lament.

Sigui com sigui, fem-nos la pregunta pertinent: què aportaria Abidal a l'equip? Un exemple de superació personal, un esperit d'equip, un lideratge cohesionador del vestidor, una garantia d'esforç i d'implicació... De veritat no són valorables aquestes coses? Es pot dir de segons quins altres jugadors, que rendeixen de manera mediocre i que en canvi continuaran tranquil·lament, que tinguin totes o almenys alguna d'aquestes qualitats?

No crec en el capitalisme, ni en el liberalisme, ni tampoc en el comunisme ni en cap altre dogma. L'única cosa en què crec, l'única que penso que ens pot salvar de la nostra decadència social i ètica, és l'humanisme. N'hi hauria prou que els treballadors no fossin considerats recursos humans, sinó persones, i que com a tals se'ls tractés i se'ls valorés. El Barça, com a model social que és o hauria de ser, ha fet un pobre favor en aquest sentit amb la seva decisió. Que s'ho pensi bé el Barça, i que s'ho pensin bé les empreses, a l'hora de prescindir dels Abidals de les seves plantilles. Tots plegats, elles incloses, hi podem acabar perdent molt.

Comentaris (12)01-06-2013 01:43:46

Futbol: Barça 1 - Espanyol 1

Entretinguda i intensíssima final de la copa Catalunya ahir a Lleida, sobretot a la segona part, i amb victòria merescuda per al Barça, encara que fos a la tanda de penals. Del partit, voldria destacar-ne tres jugadors:

1) Kiko Casilla. Extraordinari partit del porter blanc-i-blau, i es veu que no és la primera vegada que completa una actuació així. Es coneix la lliga i fins i tot la ciutat, és jove i amb projecció... Potser ens hauríem de plantejar posar-lo al capdavant de la llista de possibles substituts de Valdés. L'única cosa que caldria és que l'afició respectés la seva joventut i evités les comparacions amb qui marxa.

2) Alex Song. Cada vegada el veig més còmode i més adaptat a l'equip. És com si, com en el cas d'Alexis, la consecució del títol de lliga l'hagués alliberat. Ara té més confiança per provar coses noves i estem descobrint que, a més d'una gran disciplina tàctica, té una bona visió de joc i que llegeix bé les desmarcades, de la qual cosa Cesc fa dos partits que en diu bé. La temporada que ve podria ser una bona opció quan es busqui un interior amb més múscul, com quan Keita jugava en aquesta posició abans de la marxa de Touré.

3) Jonathan dos Santos. Va fer un partit molt complet. Si realment els tècnics no hi compten, seria bo que se li busqués una sortida perquè la seva carrera no s'encalli. Atenció, però, que, davant la incertesa del cas de Thiago, el mexicà és ara mateix el jugador més semblant al perfil de substitut de Xavi que tenim. Sergi Roberto, per exemple, és una altra cosa.

I, per acabar, tres preguntes d'aquelles, com si diguéssim, sense resposta:

- Per què cap dels jugadors catalans, ni del Barça ni de l'Espanyol, van cantar "Els Segadors" en la prèvia de l'enfrontament?

- Per què era tan previsible que Verdú intentaria transformar el seu penal a l'estil de Panenka?

- Per què ha estat impossible arribar a un acord perquè Abidal continués a la plantilla, ni que fos com a 23è jugador, si ha fet un esforç brutal per tornar a jugar i ara es troba que no té ofertes, si és un jugador molt positiu per al vestidor i si, a més, quan ha tingut l'oportunitat de jugar en aquest final de temporada, ho ha fet a un nivell més que correcte?

Comentaris (5)30-05-2013 23:27:02

Curtmetratges

Personalment prefereixo les novel·les i els llargmetratges però, com que diuen que al pot petit hi ha la bona confitura, de tant en tant també és bo deixar-se portar pel plaer de les obres breus però intenses, com és el cas dels relats i dels curtmetratges. Tant en els uns com en els altres, el que més m'agrada és quan hi ha un gir, una sorpresa final, que fa que tot prengui un nou sentit, i que allò explicat adquireixi una nova dimensió. En això, en el món dels relats, per mi Julio Cortázar era el gran mestre, amb relats amb un final rodó, potser no exactament sorprenents sinó en el fons inevitables dins la seva lògica, com ara "Continuidad de los parques" o "La noche boca arriba". A Catalunya, Quim Monzó n'ha estat un digníssim continuador, sobretot al recull "L'illa de Maians" (veig en "Febre" el revers de "La noche boca arriba", com igualment "Casa amb jardí" ho seria de "Casa tomada").

Doncs, com deia, en els curtmetratges, aquests finals que ho reformulen tot també m'atrauen molt. Tot avui que penso en un curtmetratge que vaig veure fa un any, però la pega és que no en recordo ni el títol ni el director, i així ho tinc difícil per buscar-lo. Era la història d'una noia que una nit es barallava enmig del carrer amb el seu xicot, el deixava plantat i, enfadada, es quedava dreta en una cantonada, pensativa. Aleshores un noi se li acostava i li demanava quant cobrava per un servei. Ella dubtava i finalment, per despit, decidia no aclarir la confusió i tancar el tracte. Però res no era el que semblava, i al final... Bé, ho deixo obert per si algú el vol veure, però ja dic que no en sé el títol. Quina ràbia!

Tota aquesta introducció és per dir que, ja que últimament no aconsegueixo trobar un racó per veure ni una miserable pel·lícula, avui he mirat un curtmetratge que m'han recomanat. Es diu "Pecera", i tracta de la precarietat laboral, del món dels Recursos Humans i de les empreses de treball temporal. En els temps que corren, és interessant i necessari per allò que té de denúncia social i de crítica a la deshumanització que comporta la manera com està enfocat actualment el món laboral. Però, inevitablement, el que a mi més m'ha atret és la capacitat que té de capgirar la situació i de donar la volta a allò que estàvem interpretant. Amb aquest efecte, s'aconsegueix que allò que se'ns està explicant esdevingui d'una manera subtil encara molt més cruel. Alguns dels comentaris que se li fan al director és que "Pecera" es queda curt, que la realitat és molt pitjor. Sens dubte, malauradament, això és així. Però a l'art no sempre cal demanar-li realisme, sinó que sovint una bona metàfora pot ser encara més contundent. Penso en Pere Calders i en com li retreien que perdés el temps en fantasies en un moment que requeria compromís, sense entendre que la seva ironia feia en realitat molt més esmolada la crítica.

En fi, hi ha altres curtmetratges que també m'han deixat un bon regust. Penso, per exemple, en "Éramos pocos" (sobre com a vegades la millor manera d'assolir la felicitat és a través de l'autoengany), "La culpa" (metàfora meravellosament filmada sobre l'efecte boomerang de la venjança) o "La ruta natural" (narració palindròmica sobre el fet que, encara que el temps funcionés just a l'inrevés, els nostres neguits, les nostres pors i les nostres frustracions serien exactament els mateixos). Sovint el curtmetratge és el gran oblidat del món del cinema, però cal no oblidar que sovint funciona com a planter de directors que acabaran esdevenint interessants cineastes. Aquest últim curt del qual parlava ara, per exemple, va ser filmat pels germans Àlex i David Pastor, que posteriorment han dirigit llargmetratges tan interessants com "Infectados" i "Los últimos días". Vaja, que, com deia al principi, no està malament donar una ullada a aquest món, ni que sigui de tant en tant.

Comentaris (1)28-05-2013 21:23:01

Futbol: Espanyol 0 - Barça 2

Després d'una setmana marcada per l'actitud infantil i absurda de la directiva de l'Espanyol (si algun debat ha de suscitar l'episodi de la samarreta de Colom és el dels límits, no només legals, de la publicitat), que ha acabat amb la posició (en el sentit literal) antiesportiva d'alguns aficionats blanc-i-blaus respecte del passadís al campió de lliga, hi havia ganes que tot aquest rebombori passés i gaudir simplement de l'espectacle del partit. Malauradament, això no em va ser possible, per culpa de la deficient i vergonyosa gestió que va fer Gol TV de la jornada unificada. Tot i així, vistos els resums pertinents, la sensació és que el Barça està ara molt millor que quan ens va tocar en desgràcia el Bayern, i queda la incògnita de saber què hauria passat dissabte a Wembley si hi haguéssim pogut ser, tot i que la final la van jugar a un nivell altíssim els que han estat, sense discussió, els dos millors equips de la competició.

I el tema estel·lar de la setmana ha estat, sens dubte, el fitxatge de Neymar pel Barça. Un fitxatge que desperta molta il·lusió però que alhora desperta molts interrogants.

Primer interrogant: el caràcter del jugador. Els culers som gat escaldat i ens malfiem de les estrelles brasileres, perquè ja hem passat per Romários i Ronaldinhos. Tot i així, cal no oblidar les moltes coses bones que van fer per al club aquests jugadors, sobretot aquest últim. D'imatges inquietants n'hem vist: Neymar cantant en un karaoke, Neymar sortint a escena en un concert del pesat aquell de l'"Ay, se eu te pego", Neymar enganxat a l'Instagram, Neymar de festa... Però cal tenir en compte que al Brasil, amb tots els respectes, les coses funcionen així: la seva lliga és menor, i el que converteix els jugadors en figures mediàtiques és la seva capacitat de reciclar-se en showmen. Neymar sap (i si no ho sap, ja li ho explicaran) que aquesta imatge que allà l'ha convertit en una superestrella aquí seria completament contraproduent. En aquest sentit, em tranquil·litza força (i ho dic sense ironia) que el seu primer amfitrió al vestidor sigui el seu amic Dani Alves, a qui se li poden retreure moltes coses, però no falta de professionalitat. I Alves ha entès l'entorn blaugrana com pocs, i confio que l'assessorarà en la direcció correcta. Això no voldrà dir que el noi no surti mai, però ho farà (espero) amb més discreció. Hi ha molts jugadors de l'actual plantilla que són aus nocturnes habituals, i seríem injustos si ara atribuíssim tots els mals de manera exclusiva a aquest jugador.

Segon interrogant: el seu encaix dins del vestidor. Potser condicionats per les declaracions oportunistes i gens desinteressades de Johan Cruyff, en els seguidors barcelonistes s'ha instal·lat el lloc comú que una estrella de la dimensió de Neymar és incompatible amb la figura de Leo Messi. No entenc res. No s'ha passat tothom la temporada dient que depeníem massa de Messi? I ara que li portem algú amb qui repartir-se la responsabilitat golejadora, algú que pot fer menys sensible una hipotètica baixa de Leo, ara resulta que això és dolent? Jo vaig defensar en el seu moment la vàlua d'aquest equip per damunt de qualsevol jugador, però al final l'equip es va entossudir a deixar-me en evidència i a demostrar que, malgrat els esforços reeixits d'Iniesta per agafar el lideratge de l'equip, la davantera mostrava una evident falta de gol quan no hi havia l'argentí. No millorarà això l'arribada de Neymar? No és aquest el motiu esportiu, deixant-ne d'altres d'evidents al marge, del seu fitxatge? Neymar sap a quin equip ve, i el munt d'estrelles que ja hi ha. Crec que l'actitud de Leo, més que la de Neymar, és la que marcarà si aquesta compatibilitat és positiva o no. Tant de bo Messi entengui que el primer beneficiat, si s'ha de repartir amb Neymar una part generosa dels gols que fins ara havia de fer ell solet perquè l'equip se'n sortís, seria ell mateix.

Tercer interrogant: la seva adaptació al futbol europeu. Generalment, els fitxatges brasilers del Barça no han arribat directament del Nou Continent, sinó que s'han foguejat prèviament en altres equips europeus (Romário al PSV, Rivaldo al Dépor, Ronaldinho al PSG). Neymar tindrà el repte de fer el salt directament al Barça. De la paciència de l'afició dependrà en gran part el seu èxit. Si al primer partit dolent que tingui fem amb ell com amb Txigrinski o amb Alexis, estarem contribuint al seu fracàs. Després no ens queixem. En aquest sentit, estaria bé que apliquéssim el que per mi hauria de ser una màxima inviolable, però que no es fa mai: jutjar el rendiment del jugador pel que cobra, i no pel que ha costat. El que ha costat no és responsabilitat seva; el que cobra, sí. I seria bo que recordéssim que Neymar ha escollit l'oferta del Barça sense que fos per a ell ni de bon tros la millor opció econòmica. Això em fa tenir esperances sobre el fet que per a Neymar, malgrat totes les distraccions que l'envolten, el futbol encara sigui la prioritat. Si més no, prefereixo pensar això i no que per a un brasiler Barcelona resulta molt més atractiva que Madrid o Londres.

En fi, que aquest és el típic article que potser m'hauré de menjar amb patates d'aquí a uns mesos o a un any. Però de moment l'únic que sé és que Neymar ha passat a ser dels nostres, i davant el dubte per ara prefereixo defensar-lo. Perquè si el primer dia ja té el rum-rum de tribuna a sobre, malament rai.

I una última qüestió. Ara fa dos anys vam enlluernar el món sencer a Wembley amb un partit antològic contra el Manchester United en la final de la lliga de campions. En aquell moment ja sonava el nom de Neymar. I seré sincer: no el volia veure ni en pintura. Jo veia un equip harmònic, unit, humil... i em feia més por que una pedregada que una figureta brasilera vingués a carregar-se tot això. Però les coses han canviat. D'aleshores ençà, l'equip ha continuat guanyant títols, però no ha tornat a enlluernar com va fer-ho aquella nit (per mi el millor partit del Barça en tota la seva història, si més no de la meva història), la fórmula del seu èxit s'ha encallat i fins i tot ha vist trontollar la seva hegemonia europea davant el totpoderós Bayern. Per això crec que ara ens cal un element que faci evolucionar l'equip, que el faci menys previsible, que permeti la sublimació de l'estil. Serà Neymar, aquest element? Així ho crec, així ho espero i així ho desitjo.

Comentaris (1)27-05-2013 23:33:38

Cinema: "Días de pesca (en Patagonia)"

Qui s'acosti a l'última pel·lícula de l'argentí Carlos Sorín sense saber res de la seva anterior filmografia, potser se sorprendrà, perquè no és un cinema habitual. Llavors hi ha el risc que t'entri o no t'entri, i això farà que hi tornis o que no. Qui ja coneix els seus altres treballs, en canvi, juga sobre segur, perquè la fórmula es repeteix: el paisatge de la Patagònia com a marc de petites històries, humaníssimes i humanistes, cuinades a foc lent. La pel·lícula més emblemàtica d'aquesta fórmula és "Historias mínimas", tota una declaració d'intencions ja des del títol, però aquí el director s'ho juga tot a una carta, a una sola història mínima, protagonitzada per un exalcohòlic a la recerca de la redempció.

El més admirable, però, és que, malgrat que totes (o gairebé totes) les pel·lícules d'aquest director segueixen el mateix patró, mai tens la sensació que s'estigui fent repetitiu, mai et cansa, sempre et sorprèn. El motiu és que cada persona (i per tant cada personatge) és un món, i per tant aquest enfocament microscòpic de cada petita realitat et permet sempre explorar nous detalls i quedar fascinat. Confesso que sovint m'imposen respecte aquestes propostes tan radicals, aquest cinema de les petites coses on (aparentment) no passa res, perquè ja m'he cremat els dits amb pel·lícules d'aquest estil que només aconsegueixen avorrir-me. Però Sorín, com Jaime Rosales (que sensacionals, pel·lícules com ara "Las horas del día" o "La soledad"!), té alguna cosa diferent, que t'enganxa. Probablement sigui una combinació entre la seva gran capacitat per crear personatges (l'entrenador de boxa, el patró de la barca) i els seus enormes (en quantitat i en qualitat) recursos visuals i narratius.

Parlem d'això últim. Només de començar, ja advertim com juga amb la llum en els vidres (del cotxe a la primera escena, de finestres més endavant) tot barrejant l'interior i l'exterior, jugant amb aquella frontera difusa entre el mirador i el mirall que són les finestres. No sé què aporta això a la història, però crec que et permet tenir més paciència en els parèntesis de la narració, perquè si tens un mínim de sensibilitat fotogràfica la teva mirada queda captivada. Fonamentals, ara sí, per a allò que s'explica, són els primers plans del rostre del protagonista que apareixen gairebé inevitablement sempre al final de cada escena significativa per al seu viatge interior: poques vegades la il·lusió, la por, la solitud, el desemparament, el desencís o l'esperança s'han transmès d'una manera tan nítida i transparent com en aquesta pel·lícula. Mèrit de l'actor, i sens dubte del director, que sap escollir sempre la presa perfecta; que sap posar la càmera on, quan i com toca.

Altres recursos són gairebé imperceptibles, però no menys lloables. Es tracta d'una equació arriscada però eficaç: fugir de l'exhuberància narrativa i dels subratllats per crear la màxima emoció. Majestuós fora de camp del plor intuït de la filla (no veia tanta tristesa provocada pel record d'una cançó des d'"Els morts", sigui en el relat de James Joyce o en l'adaptació cinematogràfica de John Houston). I subtil la manera com anem coneixent el passat del protagonista: no calen flash-backs, ja que tot flueix de manera natural en les converses amb els diferents personatges amb qui es troba.

Una sensació queda al final de tot plegat: fa tota la impressió que els paisatges de la Patagònia, com les pel·lícules de Sorín, són el refugi perfecte contra el brogit absurd i frenètic del món; no per evadir-te, sinó per obtenir la calma necessària per trobar-te amb tu mateix, amb tot el que això comporta de dolorosa i reconfortant experiència.

Comentaris (3)23-05-2013 22:14:24

Futbol: Barça 2 - Valladolid 1

Avui, com a homenatge de comiat a una de les persones que segurament més ha fet aquests últims anys per la cohesió del barcelonisme, escriuré un article en què faré servir constantment com a crossa la seva lletania predilecta: allò de "hi ha equips que".

Hi ha equips que, tot i que darrerament haurien d'estar-hi força acostumats, continuen sense saber perdre, i senten la necessitat de provocar un enrenou cada vegada que encaixen una derrota important. I hi ha equips, en canvi, que tanta gent voldria que perdessin que fins i tot quan celebren una victòria sense fer mal a ningú sembla que haurien de demanar disculpes.

Hi ha equips on hi ha gent que, quan perd, considera que no val la pena anar a recollir el premi al subcampió, que això seria rebaixar-se, que el seu orgull no ho permet. I hi ha equips, en canvi, que quan perden una final es queden a aplaudir el rival i, si la guanyen, li fan un passadís de reconeixement.

Hi ha equips on l'entrenador assenyala els jugadors quan les coses no van bé, i els abandona en plena final autoexpulsant-se en el moment més delicat. I hi ha equips, en canvi, on l'entrenador no abandona els jugadors ni en cas de malaltia, i quan arriba l'hora d'alçar la copa i del reconeixement només té paraules d'agraïment per als seus ajudants i de suport cap als seus jugadors.

Hi ha equips on un jugador, quan marca un gol, només sap assenyalar-se a ell mateix, i on un entrenador en roda de premsa només sap parlar del seu currículum, com si l'equip no existís. I hi ha equips, en canvi, que celebren les victòries formant una rotllana en la qual tothom és igual d'important, com a símbol que l'èxit ha estat mèrit de tots.

Hi ha equips que entenen que la victòria és l'única cosa important, i que fan servir els recursos que calgui per mirar d'assolir-la. I hi ha equips, en canvi, que pensen que la victòria no val res si no s'aconsegueix amb bon gust en allò que estàs fent.

Hi ha equips, doncs, que basen el seu ésser en la conquesta. I hi ha equips, en canvi, que basen la seva existència en la creativitat.

En resum, que hi ha equips que viuen de les glòries passades, que no respecten altres realitats, que creuen que tot els pertany perquè històricament ha estat així, i que no entenen que els temps estan canviant i que ells s'han ancorat en el passat, que el seu nom ja no fa por i ja no té el prestigi que tenia. I hi ha equips, en canvi, que han construït la seva història a còpia de derrotes, però que sempre s'han aixecat i que ara definitivament ja no renuncien a res, sempre des de la humilitat i la feina ben feta.

En definitiva, que hi ha equips que són d'una manera i d'altres que són d'una manera molt diferent. I, si ens hi fixem bé, veurem com cadascun és un aparador perfecte d'allò que representa políticament.

Comentaris (2)20-05-2013 23:08:43

La rua de la discòrdia

L'estiu passat vaig anar a veure una pel·lícula, divertidíssima i amb una mala llet brutal, que es diu "El dictador" i que recomano a tothom. En aquesta pel·lícula, l'inefable Sasha Baron Cohen es posava a la pell d'un dictador d'un país àrab inventat per fer una crítica demolidora a les autocràcies però alhora a les democràcies occidentals que hipòcritament les blasmen al mateix temps que les mantenen o les substitueixen per suposades democràcies imposades al servei dels seus interessos. Probablement, la pel·lícula serà recordada pel discurs final del dictador, que satiritza el monòleg original del gran Chaplin i posa de volta i mitja la democràcia nord-americana.

Però per mi l'escena més corrosiva es produeix al final d'un gag boníssim en què el dictador (que es passeja pels EUA sense ser reconegut perquè li han afaitat la barba) i el seu còmplice viatgen en helicòpter en companyia d'una parella nord-americana de mitjana edat. Tots dos comencen a parlar en àrab de coses absolutament banals, però els copassatgers cacen al vol i fora de context paraules com ara "11-S", "Bin Laden" o "World Trade Center". Després d'una el·lipsi, veiem com una noia retreu a la policia que hagi detingut els dos homes, diu, només pel simple fet de ser àrabs. Com a espectadors, completem l'el·lipsi i imaginem que la parella que viatjava amb ells a l'helicòpter s'ha espantat, ha donat l'alarma i tot plegat ha acabat amb la detenció dels dos individus per part de la policia. La noia comença a cridar, i no deixa donar explicacions a la policia, la qual la deixa dir resignadament. A continuació observem, per un efecte de muntatge, que la visió que el dictador tenia d'aquesta noia (a qui ja coneixia sense dir-li qui era) ha canviat: se n'acaba d'enamorar. L'escena em sembla brillant perquè, al mateix temps que, efectivament, critica els prejudicis dels nord-americans cap als àrabs després de l'11-S (el recel de la parella nord-americana ja era evident abans de la conversa entre els àrabs que provoca la confusió), ens envia un missatge encara molt més contundent: la noia progressista, que se suposa que lluita per la llibertat i la pau entre els homes, s'ha tornat una fanàtica d'allò que defensa, fet que la converteix en una persona agressiva i dictatorial, i per això paradoxalment el dictador se n'enamora.

Comento aquesta escena perquè estic cansat de l'absurda polèmica que es produeix cada any de manera recurrent quan el Barça organitza una rua per celebrar algun dels seus títols. Segons algunes persones "benpensants", és molt contraproduent la imatge d'alguns futbolistes considerablement beguts dalt de l'autocar que rep el bany de masses, perquè en aquestes celebracions hi ha molta mainada. Doncs bé, tot i que estic d'acord que s'ho podrien estalviar, també penso que no n'hi ha per tant i que fixar-nos en això és agafar-nos-la amb paper de fumar. Intentaré explicar-me.

La pregunta és: de tota la gent que veu aquestes imatges, sigui a la mateixa rua o a la tele, a qui poden perjudicar? Opció A: als nens, que tenen els jugadors com a ídols i reben un missatge molt perniciós per a les seves tendres ments, diuen. Ah! Doncs jo us asseguro que els nens, l'única cosa que veuen és que tenen els seus ídols a tocar, i no es plantegen què fan o què deixen de fer. Ni s'adonen que van beguts. Anant bé, no saben ni què vol dir anar begut. Veuen que estan contents, feliços per haver guanyat, i que per això fan ximpleries (els nens fan això quan estan contents: fan ximpleries; no hi veuen res d'estrany). Però, quan intentes fer veure això, sempre et salten al damunt amb el mateix argument: com es nota que tu no tens fills. A banda que trobo molt irritant aquest argument segons el qual una persona que no té fills passa a ser automàticament una perfecta irresponsable, l'argument em sembla de molt poca qualitat i que de fet diu molt poc a favor dels pares. Perquè la responsabilitat de l'educació dels teus fills és teva. Si el teu fill ha notat alguna cosa estranya en el comportament dels seus ídols, tu li has d'explicar bé el que hi ha, fer-li entendre per què ho fan, que vegi ell mateix què està bé i què no. Els nens no es protegeixen amagant-los la veritat. Sigues un bon pare o una bona mare i ensenya-li TU com enfocar el món REAL.

Opció B: els adolescents. No pot ser, diuen, que es gastin tants diners en campanyes per convèncer els nois i les noies de les maldats de l'alcohol i les drogues i que després vinguin aquests energúmens del Barça a espatllar-ho tot. A veure, conec una mica els adolescents, perquè em toca aguantar-los cada dia, i hi ha una cosa que tinc clara: NO són imbècils. No se'ls pot anar amb el discurs paternalista i infantiloide de "drogues i alcohol, caca", entre altres coses perquè probablement la majoria d'ells ja n'han consumit més que tu. El que cal fer, crec jo, és parlar-ne amb naturalitat, guiar-los, valorar els efectes que tenen, plantejar-los per què en prenen o per què els atrau la idea de prendre'n... Que ningú s'escandalitzi ni es confongui; no es tracta de fer-ne apologia, tot al contrari, però el que no es pot fer és fer com l'estruç i fer veure que no existeixen.

No ho sé. Sempre m'he malfiat de la gent que va per la vida amb discursos moralistes. Prefereixo l'ètica a la moral. Vull dir que valoro més una persona íntegra en el seu comportament cap als altres que una persona aparentment impecable però amb mal fons. Vaja, que prefereixo un borratxo amb rastes que un paio amb corbata que m'estreny la mà mentre pensa la manera de fotre'm. En definitiva, que fujo de la dictadura del políticament correcte. En poques paraules, que vull que els menors tinguin LLIBERTAT per créixer com a persones acompanyats, però no adoctrinats.

Comentaris (1)16-05-2013 22:49:59

Campions de lliga!: sense baixar de l'autocar?

Fa uns dies, amb motiu de la dura desfeta contra el Bayern, vaig comparar el Barça amb un amic, i vaig afirmar que a un amic no se'l deixa sol en els mals moments. Però, com que a un amic no li fas cap bé si només li rius les gràcies i no li dius el que penses, en altres articles he criticat determinades actituds que aquest any no m'han acabat de fer el pes. Això sí: un amic és aquell a qui tu pots criticar, però a qui no toleres que els altres insultin. És per això que no em puc estar de dir que em sembla vergonyosa i indigna la campanya de desprestigi d'aquesta lliga que han portat a terme les televisions de Madrid. L'argument no pot ser més absurd: ha estat tan fàcil, aquesta lliga, que no té mèrit. Algú entén la lògica d'aquesta gent? No és precisament més meritori obtenir una lliga amb aquesta solvència? No és, si de cas, el teu rival, el que queda retratat? Hem de demanar disculpes per haver guanyat aquesta lliga?

Aquesta lliga no l'hem guanyada pas sense baixar de l'autocar (encara que, de fet, literalment la vam guanyar matemàticament fins i tot abans de pujar-hi). Aquesta lliga l'hem hagut de suar, i molt. Hem hagut de lluitar contra un rival poderosíssim en tots els sentits, però sobretot hem hagut de lluitar contra unes adversitats duríssimes, contra dues greus malalties que han deixat tocat el vestidor. No recordo cap altre equip en la història de l'esport que hagi hagut d'estar dos mesos sense el seu entrenador. I tot i així hem tirat endavant. Farem l'autocrítica que calgui davant els senyals d'alarma que ha activat l'equip a final de temporada, però ara que ens deixin celebrar la lliga en pau. És molt merescuda, i un equip que ha hagut de passar per tot el que ha hagut de passar no es mereix aquesta falta de respecte. N'estic tip de sentir cada any la frase "felicitem el Barça, però...". Ni "però", ni punyetes. Sigueu esportistes, feliciteu-nos i després feu el favor de callar i de treballar per superar-nos, si podeu.

Però avui no és dia per estar enfadat. La rua ha pres els carrers i l'afició està contenta. Avui, després d'haver-li dit al meu amic tot el que calia dir-li, és dia de deixar-se de retrets, d'anar de festa junts i contents, i un dia d'agraïment. Així doncs, gràcies a tots aquells que, d'una manera o altra, en major o menor mesura, han contribuït a la consecució d'aquesta lliga.

Gràcies, per tant, a Víctor Valdés, Dani Alves, Gerard Piqué, Cesc Fàbregas, Carles Puyol, Xavi Hernández, David Villa, Andrés Iniesta, Alexis Sánchez, Leo Messi, Thiago Alcántara, Jonathan dos Santos, José Manuel Pinto, Javier Mascherano, Marc Bartra, Sergio Busquets, Pedro Rodríguez, Jordi Alba, Martín Montoya, Adriano Correia, Eric Abidal, Alex Song, Cristian Tello, Marc Muniesa, Sergi Roberto, Gerard Deulofeu, Oier Olazabal, Jordi Masip, Ibrahim Afellay, Isaac Cuenca, Andreu Fontàs, Tito Vilanova, Jordi Roura i tot l'equip tècnic. Moltíssimes gràcies per tornar-me a fer feliç.

Visca el Barça i visca Catalunya!

Comentaris (10)14-05-2013 00:01:06

Campions en compromís

Normalment, m'agrada escriure aquests articles en fred, un cop han passat algunes hores, generalment almenys un dia, d'allò que m'ha fet sentir una pel·lícula, un llibre o un partit determinats. Però avui no em puc estar d'escriure amb els sentiments encara a flor de pell després d'haver presenciat una increible, meravellosa semifinal de l'Eurolliga de bàsquet.

Sempre m'ha interessat el valor de les competicions esportives com a metàfora de la vida. Fixem-nos-hi bé: en una competició esportiva generalment hi ha molts participants, i només un (un i prou!) aconseguirà alçar-se amb la victòria. No és difícil concloure, doncs, que lògicament és molt més probable perdre que guanyar. Com a la vida mateixa. I, com a la vida mateixa, només hi ha una manera de gestionar-ho: gaudir amb seny, prudència i humilitat dels èxits; i ser exigents i evitar l'autoindulgència en les decepcions, com a única manera d'aprendre'n i millorar.

Avui el Barça de bàsquet tenia un partit complicadíssim contra el Madrid. Un partit en el qual es jugava mitja temporada, després d'un any competint a Europa a un nivell altíssim i de fer-se mereixedor amb escreix de l'èxit final. Però hi arribava absolutament minvat per les baixes, i amb la majoria de jugadors disponibles molt minvats físicament. Era molt fàcil lamentar-se'n, deixar-se anar i dir que així era impossible competir contra un rival de la qualitat dels madridistes. Però el missatge en tot moment va ser clar: res de rendir-se, sortir a competir i a intentar-ho fins a l'últim alè.

Avui aquest equip meravellós, al qual reconec que no he seguit durant la temporada com es mereixeria, ha demostrat que aquest discurs no era retòrica buida, i que el compromís era total. M'he emocionat durant el partit veient l'entrega d'aquests homes, i crec que trigarà a esborrar-se'm el record de tot el que he presenciat avui. I no em sap greu: serà un record dolorós, però alhora preciós. El Barça de bàsquet ha perdut avui, sí. Ha perdut l'Eurolliga, l'objectiu pel qual ha lluitat tota la temporada. Però ha guanyat una cosa molt més valuosa: l'admiració, el respecte i l'estima de molts aficionats que avui ens sentim més orgullosos del que ens hem sentit a vegades en la victòria.

Aquestes últimes setmanes hem copsat en l'equip de futbol algunes actituds, diguem-ne, com a mínim qüestionables. I, per més inri, per part d'alguns dels capitans de la plantilla (només un, un català d'origen manxec, ha estat a l'alçada de les circumstàncies, donant la cara en nom de l'equip sempre que les coses no han sortit bé). Un defensa central, sense consultar-ho prèviament al club, va decidir operar-se a mitja temporada d'unes molèsties que en principi tenien espera tot i saber que hi havia un dèficit important de jugadors en la seva posició (les seves raons devia tenir, però si aquest estiu el veig recuperat per jugar amb Espanya la costellada de la copa Confederacions m'emprenyaré, i molt) i, no content amb això, va desaparèixer d'escena i no va complir la seva funció de capità donant la cara per l'equip en els moments d'adversitat. Un migcampista de Terrassa ha arribat fos al tram decisiu de la temporada perquè va decidir no faltar a compromisos vitals per a la selecció espanyola en comptes de reservar-se per al club que el paga (al França-Espanya tenia possibilitat d'elecció, ja que va jugar mig lesionat). I, el pitjor de tot, el porter titular va desestabilitzar l'equip a mitja temporada anunciant que no renovava, i ara resulta que es nega a jugar si té molèsties perquè no vol perjudicar el seu futur en un altre club.

Contrastem això amb el que ens ha ofert l'equip de bàsquet. Fa uns dies, Pete Mickeal feia una roda de premsa que l'honora, en el mal tràngol de salut que està travessant. Una roda de premsa que va fer que la secció fos més forta, i que la va acabar de cohesionar encara més. Mickeal va dir que no sabia si podria tornar a jugar a bàsquet, però que si ho aconseguia només jugaria en un equip, el Barça, per la grandesa i la qualitat humana de la seva gent. Que no havia conegut una afició igual, uns companys iguals, uns tècnics iguals, uns dirigents iguals, i que restaria sempre més agraït al club, pel suport que havia rebut, perquè la grandesa d'aquest club eren les PERSONES (deixeu-me remarcar aquesta paraula en l'amplitud del seu significat) que el formaven. Després del partit d'avui, he entès a què es referia Mickeal: DJ Wallace jugant amb tot un braç malmès i un dit trencat, Tomic jugant-ho pràcticament tot i excel·lint fins a l'extenuació... i, sobretot, Jawai, que ha posat en risc la seva carrera jugant tres minuts amb els lligaments del peu trencats perquè el seu company tingués uns minuts de descans.

Amb tot això, el Barça no només ha sobreviscut durant 33 minuts, sinó que ha tingut el totpoderós Real Madrid de l'irritant Rudy Fernández contra les cordes. Llavors, la fatiga mental i física pel sobreesforç realitzat ha passat una evident factura, i el somni s'ha acabat. Però el més admirable de tot és que, un cop acabat el partit, els jugadors no han posat ni una sola excusa, han felicitat el rival i han fet una dura autocrítica. Tots coincidien que el partit s'havia perdut per errors propis. Ni una paraula sobre les lesions, les molèsties, el cansament... Se sentien malament perquè havien fallat. Considero que són injustos amb ells mateixos: al meu entendre, les errades han arribat precisament producte del cansament. Però és destacable, i una lliçó per a una societat instal·lada en la cultura de la queixa, aquesta capacitat de no culpar els elements externs de la derrota, aquesta capacitat de preguntar-se què no s'ha fet bé, què haurien pogut fer ells per evitar la derrota. Han assumit la seva responsabilitat, quan ho tenien molt fàcil per escudar-se en les circumstàncies. Quina lliçó de vida: tan fàcil com és quan una cosa no ens surt bé culpar els altres o qualsevol element extern a nosaltres, quan és evident que l'única manera de fer que les coses et millorin és buscar dins teu què pots fer tu per millorar.

Acabo amb una petició: que el president del Barça compensi la seva vergonyosa absència en el partit d'avui atorgant a aquests jugadors el reconeixement que es mereixen pel seu compromís i la seva qualitat humana, convidant-los a participar en la festa per la consecució de la lliga de l'equip de futbol. Noblesa, dignitat i justícia hi obliguen.

Comentaris (3)11-05-2013 02:03:23

Cinema: "Tierra prometida"; futbol: Barça 4 - Betis 2; i lectura: "Ventada de morts"

Què li podem demanar a una pel·lícula per què ens deixi mínimament satisfets? Al meu entendre, que ens entretingui, que ens sorprengui i/o que ens eduqui. L'última pel·lícula de Gus van Sant, "Tierra prometida", aconsegueix clarament dos dels tres objectius. No sorprèn (en el sentit d'innovar), gairebé podríem dir que en molts aspectes (no en tots, per això!) és previsible, però està magníficament narrada, amb uns actors i un muntatge esplèndids, i ens deixa un molt bon gust de boca, ens fa sentir millor quan deixem la sala.

En la filmografia de Gus van Sant, podem distingir clarament dos tipus de pel·lícules: les més personals i experimentals (algunes les podríem qualificar directament de marcianades) i les més convencionals i comercials. Però en pràcticament totes em sembla trobar-hi una recerca de l'ètica, ja sigui individual o col·lectiva. A les primeres aquesta recerca és més introspectiva, demanen que mirem dins nostre i ens qüestionem els nostres comportaments. En les segones, potser, aquesta reflexió es produeix més a nivell social: quines coses provoquen el conflicte en una col·lectivitat, i quina podria ser la solució justa al conflicte. "Tierra prometida" és un exemple clar d'aquesta segona tendència, i s'entén per què no és la primera vegada que Van Sant treballa amb un guió de Matt Damon, l'actor protagonista, que quan escriu sembla fer-ho també mogut per aquestes inquietuds.

És en aquest sentit que dic que la pel·lícula no sorprèn. En el sentit que no innova. No és res negatiu. Simplement és una història explicada de la manera més clàssica i convencional possible (i entretinguda: boníssims els diàlegs, sobretot entre Frances McDormand i Matt Damon). Dues persones arriben a un poble amb un objectiu que crea un conflicte entre ells i la comunitat, i que acaba dividint la mateixa comunitat. Però, tot i així, la pel·lícula ens reserva per a poc abans del final una sorpresa que, com a espectadors, no prevèiem, i que ens obligarà a replantejar-nos tot el que hem vist, no només a la pantalla, sinó a tots els informatius que consumim de manera acrítica. I és en aquest tram final que arriba el millor de la pel·lícula. Qui la vegi podrà retreure que la decisió final del protagonista és massa complaent amb l'espectador, i que el discurs de fons de la pel·lícula és moralista i populista. Reconec que en un primer moment jo mateix vaig arrufar una mica el nas en aquesta direcció. Però després vaig decidir que no. Que, en els temps que corren, fer un cant a l'honestedat no era complaent, sinó valent i reconfortant. I artísticament rellevant. Que no eren moralistes les pel·lícules de Frank Capra? Que no és moralista el discurs final d'"El gran dictador", de Chaplin? I no per això deixaven de ser obres mestres necessàries. El que fa que considerem que l'aposta per una ètica personal basada en l'honestedat sigui populisme és el resultat del cinisme predominant en les nostres vides, producte del desengany a què ens ha sotmès un sistema que ens utilitza i ens menysprea. Però precisament jo sempre he pensat que la principal actitud de revolta que hi podem oposar és mantenir-nos ferms en les nostres conviccions morals, i actuar de manera que si tothom ho fes igual el món fos un hàbitat molt més suportable.

A més, no crec en cap moment que la pel·lícula estigui plantejada com una història de bons i dolents. Potser a aquesta visió va ajudar-m'hi la petita venedora de llimonada que apareix just abans de la intervenció final del protagonista. En una sola frase, la que aquesta nena dirigeix al final de la seva conversa amb el protagonista, crec que hi ha resumit l'autèntic missatge de la història. No es tracta d'una crítica frontal al sistema capitalista. Aquest sistema pot ser bo per al progrés, en el sentit que estimula la iniciativa individual. Es tracta, simplement, d'aplicar-lo amb rigor i honestedat, sense enganyar els consumidors. Aquest crec que és el missatge que ens deixa la nena de la llimonada, i el que deixa el protagonista en la seva decisió final.

Història, doncs, reconfortant, com també el partit del Barça d'ahir. Es van recuperar aspectes essencials en el joc: pressió per recuperar la pilota en zona perillosa per al rival, joc combinatiu al primer toc, i obertura de les bandes amb un Tello espectacular. Malauradament, encara es van veure mancances: badades defensives puntuals caríssimes, i sobretot una alarmant falta de punteria en la definició. Tot plegat va fer que, incomprensiblement, s'arribés al descans perdent per 1-2. I, és clar, va haver de tornar a sortir Messi, que ho va fer just després que Villa, que va ser el substituït, fes el 2-2. I, és clar, en un tres i no res, 4-2 amb gols de... és clar, Messi. El primer de llançament de falta, una meravella que va entrar per l'escaire i que una periodista de Canal+ va tenir la barra de suggerir que havia estat sort en una entrevista a un bocabadat Zubizarreta. En el segon, després d'una combinació endimoniada entre Messi, Iniesta i Alexis, que finalment l'argentí només va haver d'empènyer. Aquest va ser d'aquells gols que no arribo a poder cantar, perquè em quedo amb la boca oberta i les mans al cap. En aquest cas, sobretot a partir de la passada al primer toc d'Iniesta a Alexis. Una jugada d'un altre planeta.

I, amb tot això, doncs, un partit més en el qual tots aquells que menystenen l'equip i que consideren que només és Messi, tant entre els barcelonistes com entre els que no, podran presumir. Però ahir a mi em va semblar que l'equip feia un gran partit, tant amb ell com sense ell. Sí que haig de reconèixer que Messi va marcar la diferència en la definició final, detall evidentment gens menyspreable, i que sembla que la dependència és més aviat emocional. Com es va veure clarament el dia del PSG, la presència de Messi atemoreix el rival, alhora que engresca l'afició i encoratja els companys.

I, en fi, ara sí que es pot dir que la lliga no s'escaparà. Podria caure dimecres mateix, o dissabte, si el Madrid no guanya algun dels dos partits que juga aquests dies. A mi m'agrada més guanyar-la jugant, però tenint en compte que el proper partit és diumenge al Calderón, un camp difícil, i que a més tinc l'esperança de tenir feina després amb la final de l'Eurolliga de bàsquet, gairebé prefereixo que arribi abans. Sigui com sigui, el cava és a punt per quan convingui. Aquesta lliga cal celebrar-la molt, després de tot el que s'ha patit aquesta temporada. Pel que sembla, el club també ho entén així i hi haurà festa grossa.

I, per tant, cal començar a pensar, ara ja sí, en la temporada vinent. Coincideixo amb Tito Vilanova que seria contraproduent passar l'aspirador a més revolucions del compte. Aquest equip ha de millorar, és evident, sobretot veient com les gasten a Europa. Però un equip capaç de crear la jugada del 4-2 d'ahir no s'ha de desfer, en absolut. No entenc la dèria que ens ha entrat ara de cremar-ho tot. Que no hem après res? El que cal fer, això sí, és ensenyar la porta de sortida a aquells jugadors que no han mostrat ni el joc ni l'actitud que se n'esperava (n'hi ha un, per exemple, que va arribar fa dos estius, ens va fer canviar la manera de jugar i pràcticament no ens ha aportat res) i fer fitxatges rellevants. Un central, un davanter i, segons com evolucioni el cas de Valdés, un porter, tots de perfil titular, són imprescindibles. A partir d'aquí, segons altres baixes que es puguin produir, podrien convenir un lateral i un migcampista, aquests ja més com a complement (i que podrien ser perfectament del filial). En definitiva, cal evolucionar, perquè per primera vegada en cinc anys ens hem trobat un equip clarament superior a nosaltres, però no carregar-s'ho tot.

Finalment, encara em queda parlar-vos del llibre que he acabat aquest cap de setmana: "Ventada de morts", de Josep Albanell. Fa molts anys, a l'institut em van fer llegir un llibre de contes d'Albanell, "Els ulls de la nit". En contenia alguns (crec recordar-ne un que es deia "Escrit a les parets") que em van deixar empremta, per com estaven construïts, per l'estrany món al qual em transportaven. "Ventada de morts" m'ha provocat el mateix efecte. Em va costar entrar-hi, precisament perquè l'univers narratiu que planteja és estranyíssim, però de mica en mica hi vaig anar trobant la gràcia. Hi trobo ecos del realisme màgic llatinoamericà; de "Cien años de soledad", de García Márquez, per les seves famílies patriarcals amb generacions i generacions que conserven el mateix nom, però sobretot de "Pedro Páramo", de Juan Rulfo: un poble que sembla fora de l'espai i del temps, on els morts i la seva influència es barregen amb els vius.

La novel·la està escrita amb un llenguatge riquíssim, que no evita allò tan català de l'escatologia, però que t'envolta i que t'atrapa. Moltes vegades tens la sensació que les coses estan dites de la millor manera que es poden dir, i en què consisteix, si no, la literatura? Dos passatges especialment brillants il·lustren això que dic: el monòleg del Baró petit davant el secretari, i la descripció de la trobada sexual entre la Guineueta i en Benet. És aquesta la millor, la més sensual, la més orgànica i alhora la més metafòrica, rica i plena expressió de l'acte eròtic entre dos éssers que jo recordi haver llegit mai.

I, enmig de tot això, em queda després de la lectura el regust d'una incògnita, potser agosarada en un llibre escrit el 1978: aquest poble de la novel·la, Escornaldiable, els habitants del qual no han viscut mai en llibertat, perquè sempre han estat sotmesos a un botxí o altre, i que sempre ha rebut atacs tant des de dins com des de fora, admet, a més de la lectura universal sobre el comportament humà, una lectura en clau nacional? Si és així, encara tenim temps de canviar la història...

Comentaris (2)06-05-2013 19:04:46

Cinema: "Desayuno con diamantes" i "Argo"; i futbol: Barça 0 - Bayern 3

Aquests dies he aprofitat que tinc més temps lliure per mirar un parell de bones pel·lícules. Tornar a mirar "Desayuno con diamantes" et porta a un univers estrany, de personatges que es venen el cos i l'ànima, aparentment freds però en realitat extramadament vulnerables i sensibles, que estimen amb desesperació i sense guardar-se res per a la tornada. És una pel·lícula volgudament imperfecta, deliciosament imperfecta, i definitivament glamurosa. El "Moon River" i les diferents versions que Henry Mancini hi introdueix al llarg de la banda sonora triguen a deixar-te anar després d'haver-la vist, i poden ser un refugi per als dies vermells.

I, per fi, he tingut l'oportunitat de veure "Argo", i de poder comprovar si es mereixia l'Oscar a la millor pel·lícula que va obtenir. Home, jo crec que no passarà a la història, i jo l'hauria donat mil vegades abans a "Django desencadenado", però tenint en compte com funciona això dels Oscar, no està malament. Ben Afleck continua demostrant que té bon pols com a director, tot i que encara no ha superat el nivell de la seva primera obra, "Adiós, pequeña, adiós". La pel·lícula no és rodona, i a vegades no saps ben bé si juga la carta del patriotisme o la contrària, però té un clímax ben desenvolupat, amb un muntatge trepidant que t'obliga a estar pendent del que està passant sincrònicament a tres llocs alhora i amb constants girs dramàtics.

Però bé, si parlem de girs dramàtics, també hem de parlar del partit del Barça d'ahir. Poca gent creia en el miracle, i almenys no hem fet el ridícul apel·lant tota la setmana a una remuntada èpica que no s'havia de produir, però molts demanàvem almenys acabar la temporada europea amb un bon gust de boca, i l'última cosa que esperàvem és que ens tornés a atropellar un tren de mercaderies, com a l'anada. Però així són les coses. M'havia passat els últims dies pontificant que era injust atribuir tot el mèrit de l'equip a un sol jugador, però ahir, finalment sense Messi, va semblar que l'equip es conjurava per deixar-me sense arguments. Sigui com sigui, no tinc gens de ganes de fer una anàlisi en profunditat del partit i, per això, abans de centrar-me en la reflexió que realment vull fer, només afegiré que aquesta dura eliminatòria almenys ha deixat una notícia positiva, i que té nom i cognoms: Marc Bartra.

Deia l'escriptor Albert Camus que tot el que sabia dels homes i de la vida ho havia après del futbol. I els clàssics deien que sabies qui eren realment els teus amics quan t'arribava el torn de l'adversitat. Doncs bé, ahir, en l'adversitat, l'equip va poder conèixer exactament qui eren els seus amics. Després d'haver estat envoltat d'elogis i de copets a l'esquena quan repartia alegries un dia sí i un altre també, quan tot li anava de cara, ahir va poder destriar el gra de la palla. Ahir l'equip va poder destriar entre els que van abandonar el camp a mitjans de la segona part, quan més mans calien per treure aigua d'un vaixell que s'enfonsava, i els que es van quedar fins al final, tristos i resignats, però encoratjant i aplaudint els jugadors fins a l'últim alè. Va poder distingir entre els que, més o menys en el mateix moment, van sortir del bar o van tancar la tele i van córrer a dir penjaments al Facebook, i els que vam aguantar estoicament la retransmissió fins al final perquè creiem que s'hi ha de ser a les verdes i a les madures. Aquests, els que vam acompanyar l'equip fins al final, estàvem decebuts. Però no pots renegar d'un amic perquè un dia no està a l'altura del que esperaves. Un amic està molt bé per anar de festa, però també cal ser-hi quan et necessita. Per això, quan d'aquí a uns dies, si tot va bé, el meu amic, que tan immensament feliç m'ha fet sentir aquests últims anys, se'n surti a la lliga i pugui tornar a convidar-me a una gresca, em sentiré orgullós i mereixedor d'acompanyar-lo en una nova borratxera de felicitat, mentre junts ens preparem pel que hagi de venir després, sigui el que sigui.

Comentaris (1)02-05-2013 19:46:49

Futbol: Athletic 2 - Barça 2; i cinema : "La monja"

No es pot dir que aquest cap de setmana les meves petites grans passions m'hagin portat gaires alegries. Per començar el Barça, que va deixar escapar la victòria de San Mamés en l'últim minut, quan havia fet el més difícil: capgirar el resultat. Com gairebé sempre que s'enfronten aquests dos equips, bon espectacle a la gespa i també a la graderia, amb una afició fantàstica, tot i que a vegades una mica desconcertant, com quan es dedica a xiular un jugador d'una impecable qualitat futbolística i humana, com és Andrés Iniesta, no se sap ben bé ni per què.

Però insisteixo: una gran afició que va poder gaudir d'un bon partit de futbol. El Barça va començar malament, gens posat en el terreny de joc, com si encara fos a Munic. Era víctima d'un Athletic intensíssim, amb els seus habituals marcatges individuals que dificulten la circulació de la pilota. Però, de mica en mica, el Barça va anar fent seu el control del partit, i de fet ja se sentia força còmode quan Susaeta va marcar el primer gol en una contra molt ben portada per l'Athletic i molt mal defensada pel Barça, en què van quedar especialment retratats Piqué i Jordi Alba.

Lògicament, això va complicar les coses, i el Barça es va trobar per enèsima vegada en la temporada remant contra corrent. Però va persisitir en el seu joc, i l'Athletic va agrair moltíssim el xiulet que indicava el descans. I, tornant dels vestidors, després d'una altra sortida una mica despistada del Barça, de mica en mica el camp anava fent baixada cap a la porteria de Gorka i, tot i que sense ocasions gaire clares, s'intuïa que el gol del Barça no trigaria a arribar.

I en aquesta situació va sortir al camp Leo Messi. Va entrar per Xavi, que arriba justíssim al final de temporada, es va situar a la posició de fals 9 que ocupava Cesc, que va passar a fer d'interior, i amb un parell de minuts en va tenir prou per fer-la molt grossa. Va marcar un gol d'aquells que quan els fa ell semblen fàcils, però que són absolutament descomunals. I, sense que l'Athletic tingués temps de reaccionar, va fer una assistència amb el cap a Alexis perquè el xilè fes el segon. Vist i no vist, el Barça havia capgirat la situació, i va continuar dominant a la recerca de la sentència. Però, incomprensiblement, en els últims minuts l'equip va fer un pas enrere, i va permetre que un Athletic esperonat pel seu públic empenyés buscant l'empat, que va acabar aconseguint Ander Herrera després d'un refús defectuós d'un Song que havia fet fins llavors un bon partit.

Un cop acabat l'enfrontament, malgrat la decepció de l'empat, la lectura positiva que tothom feia del partit era la resurrecció de Messi, i en algun resum de telenotícies he arribat a sentir que Leo havia rescatat l'equip d'una primera hora de partit molt dolenta. Doncs no hi estic d'acord. Dir això és una falta de respecte. En primer lloc, cap al rival: els barcelonistes tenim el mal costum de valorar el joc només en funció del que fa el nostre equip, i sovint oblidem que el rival també juga. Si el Barça havia tingut alguns problemes fins aleshores, algun mèrit hi devia tenir l'Athletic amb el seu plantejament tàctic i amb l'actitud voluntariosa d'uns jugadors que compensaven amb esforç algunes mancances en el joc. I, en segon lloc, una falta de respecte flagrant cap a la resta de l'equip: quan Messi surt al camp, l'equip no porta una hora jugant malament, sinó que porta una hora picant pedra contra un rival molt incòmode, i porta també una bona estona assetjant la porteria de Gorka. Quan Messi entra, es troba un rival cansat, que fa molta estona que corre darrere la pilota gràcies al bon fer dels seus companys. Entenem-nos: no és cap crítica cap a Messi, només faltaria. És el millor del món, i va desencallar el partit amb les seves genialitats, però no m'agrada que es menystingui per sistema la feina que fan els seus companys, entre els quals m'agradaria destacar-ne dos pel magnífic partit que van fer a Bilbao: Alexis, de qui algun dia hauríem de començar a reconèixer que fa moltes coses bé i que aporta molt al conjunt, i sobretot Thiago, que va fer un partit majestuós, tant en la creació com en la recuperació, que el va fer mereixedor de ser titular en el partit de tornada contra el Bayern.

I és que Thiago podria tenir lloc a l'alineació contra els bavaresos si s'apostés per un plantejament que considero que seria atrevit però interessant. Tal com jo ho veig, caldria posar el màxim nombre de migcampistes al camp (amb Song o Busquets de segon central, amb Cesc i/o Iniesta de fals davanter...). Perquè si el Barça vol tenir una mínima opció d'aconseguir posar la por al cos als alemanys, cal que imposi el seu estil més que mai (amb només tres migcampistes ja es va veure a Munic que era impossible davant l'omnipotència física del Bayern), que paradoxalment passin poques coses, que hipnotitzi el rival a còpia de tocar i tocar i, en el moment oportú, clavar el fibló. La referència: la final del mundial de clubs del 2012 contra el Santos, l'últim gran partit del Barça de Guardiola, la sublimació de l'estil. Arriscat, molt, perquè podria ser molt incomprès, però... què hi podem perdre?

Però vaja, tornant al dissabte, vaig acabar de molt mal humor perquè l'equip havia desaprofitat una oportunitat molt bona de deixar la lliga ja a tocar, depenent ja només del nostre següent resultat. I ara no és així. No encara. I, si hi rumio gaire, encara m'entra el neguit de pensar que hem de fer 5 punts de 15, visitant camps complicats com ara el Calderón o Cornellà, i que no està tot fet...

Així que, per treure'm del damunt aquestes cabòries futbolístiques, diumenge tocava sessió de peli de terror a casa, però l'aposta va sortir fatal. La peli en qüestió, "La monja", va resultar completament lamentable. No és que esperés una obra mestra, però sí que em distraiessin amb una mínima dignitat, com la setmana passada havia aconseguit una peli molt més solvent i honesta com "Posesión infernal". Però no. Uns actors absolutament patètics, uns diàlegs horrorosos, i un guió absolutament erràtic i amb més forats que un colador... I, a sobre, quan semblava que la cosa es reconduïa una mica, ho rematen amb un final que no pot ser més tòpic ni més trampós. Sí, ja ho sé: aquestes pelis sovint juguen a l'autoparòdia, i de fet aquesta en concret se'n fot explícitament d'"El proyecto de la bruja de Blair" i de "Sé lo que hicistéis el último verano", però és que ni així entra, perquè és que no fa ni por ni la més mínima gràcia... Res, que hauré d'esperar a més endavant a tenir alegries provinents de les meves petites grans passions.

Comentaris (9)29-04-2013 22:47:00

Futbol: Bayern 4 - Barça 0

Costa molt de pair una derrota tan estrepitosa, i tan decisiva, com la d'ahir. Costa tant, que he trigat més de vint-i-quatre hores a posar-me a escriure aquest article. La desfeta es podria resumir amb una frase: ens va passar un camió per sobre. Però, dit això, val la pena entretenir-se a analitzar algunes coses al voltant d'aquest partit.

En primer lloc, el partit en si. L'inici de l'enfrontament va ser el previsible: una lluita per veure qui aconseguia imposar el seu estil. El Bayern, buscant el seu joc físic i vertical. El Barça, buscant tenir la pilota i adormir el partit. De seguida es va veure, però, que el Barça no se'n sortia. I no se'n sortia perquè el Bayern havia plantejat molt bé el partit, amb una pressió asfixiant molt avançada que dificultava la sortida de pilota i obligava el Barça a jugar en llarg. Així, el partit va estar sempre on volia el Bayern. I això em porta a la gran incògnita del partit: si veus que el teu plantejament inicial no ha funcionat i té les de perdre, per què no fas canvis? En aquest sentit, penso que l'entrada de Cesc o Thiago per Xavi era fonamental: si el partit és d'anada i tornada i res el pot tornar a la pausa, la influència de Xavi és inexistent. En aquestes condicions, Cesc podria haver ofert alguna cosa més. Per què? Perquè el principal inconvenient d'aquest jugador és alhora la seva principal virtut: la verticalitat. Cesc és sovint, si juga al mig del camp, un problema per a l'equip, perquè té la tendència a convertir el partit en una bogeria d'anada i tornada. Però, si no hi ha més remei que jugar aquesta carta, aleshores és una bona opció, perquè com a mínim si hi ha intercanvi de cops, encara que en aquesta faceta siguis inferior, sempre en pots donar algun. Ahir, en canvi, no els vam fer ni pessigolles. I, si no, una altra bona opció hauria estat Thiago, malgrat els riscos que comporta, perquè té un contra un i hauria pogut eliminar línies de pressió, tasca en la qual Iniesta va estar sempre massa sol. En definitiva, ahir calia ser valents en les decisions, però els nostres tècnics van estar inexplicablement apàtics a la banqueta. Conclusió: el Bayern no només ens va donar un bany físicament, sinó també tàcticament.

En segon lloc, el comportament dels implicats. Els que em coneixen saben que sóc un defensor a ultrança d'aquest equip i dels seus components, però ahir hi va haver coses que no em van agradar. Molt malament Jordi Alba en l'incident amb Robben. Entenc que una situació com la que va tocar viure ahir genera frustració i pot fer que perdis els nervis, però els jugadors del Barça han d'estar preparats per saber perdre. I malament també Jordi Roura a la roda de premsa quan li van preguntar per què no havien fet més canvis i més d'hora, i l'única resposta que se li va ocórrer va ser que no estava escrit enlloc que s'haguessin de fer tots els canvis. Considero que després d'una derrota tan dolorosa els aficionats ens mereixíem una explicació. Altres actituds van ser més edificants, com la de Piqué en unes declaracions valentes fetes en calent, encara a la gespa, en què reconeixia obertament la superioritat dels alemanys i evitava entrar en qüestions estèrils com la de l'arbitratge.

Finalment, una reflexió sobre com encarar el futur. Pel que fa al futur immediat, toca afrontar la tornada amb l'objectiu de guanyar el partit i acabar la participació a la Champions amb dignitat. I també celebrar la lliga quan l'obtinguem matemàticament amb tota l'alegria, perquè no hem de perdre de vista la dificultat d'aconseguir-la i els grans obstacles que hem hagut de superar pel camí. Ara bé, també cal no adormir-se a la palla. Crec que és evident que l'equip ha estat víctima en aquest tram final d'una mala planificació de la temporada, que l'ha fet arribar fos físicament a la recta definitiva. També, que l'equip no es va reforçar correctament a l'estiu. Per tant, cal que la secretaria tècnica s'hi posi, i de debò. I cal autocrítica i, si convé, qüestionar-nos coses sobre l'estil. I aquí vull ser molt curós: no es tracta de cremar-ho tot, i l'estil és irrenunciable, però no ens ha de fer por tenir algunes variants, alguns matisos que no ens facin ser tan vulnerables i previsibles quan les coses es torcen. Agafem-nos aquesta ensopegada com una oportunitat per aixecar-nos i millorar perquè, com deia Nietzsche, tot el que no ens mata ens fa més forts.

Comentaris (8)25-04-2013 00:08:01

Cinema: "Posesión infernal", "Malcolm X" i "Los aventureros del Lucky Lady"; i futbol: Barça 1- Llevant 0

Cap de setmana amb força pel·lícules vistes i un partit ensopidot. Comencem per les pel·lis, una de les quals, "Posesión infernal", podeu veure encara al cinema. La veritat és que es tracta d'una pel·lícula distreta i prou ben aconseguida, però faria de molt més bon disfrutar al festival de Sitges, on cada amputació corporal (i n'hi ha unes quantes) seria celebrada amb crits i aplaudiments. La pel·lícula, que fa una aposta contundent pel "gore" amb un aire important de sèrie B, enganxa al començament i també té un final potent. Entremig la cosa no acaba de funcionar, potser perquè els personatges no estan ben construïts i per tant es fa difícil sentir-hi empatia, de manera que la por que pretén provocar no acaba d'arribar. Però vaja, que està feta amb gràcia i passes una estona molt distreta. Si s'hi vol veure alguna cosa més, potser podem trobar en la possessió diabòlica que pateix la protagonista una metàfora de la drogoaddicció o, més ben dit, de la síndrome d'abstinència...

Les altres dues pel·lícules, vistes a casa, ja són més antigues, i es poden considerar clàssiques. "Malcolm X" és un retrat implacable de la figura d'aquest líder de la comunitat afroamericana, rodat amb l'empenta i l'energia que caracteritzen Spike Lee, i no s'estalvia entrar en algunes ombres del personatge, tot i que el final té un clar i explícit to de lloança. "Los aventureros del Lucky Lady", per la seva banda, és una agradable i entretinguda pel·lícula d'aventures, amb el toc desenfadat i una mica "naïf" que acostumava a donar-hi Stanley Donen. El context, l'època de la Llei Seca, és només una excusa per gaudir amb les peripècies dels tres protagonistes, que formen un trio sentimental molt revolucionari per l'època.

Per tant, tres pel·lícules no pas excel·lents, però sí molt entretingudes, la qual cosa contrasta amb el partit jugat pel Barça aquest cap de setmana. El millor, haver aconseguit guanyar tot i haver reservat jugadors i haver jugat a mig gas. A veure què ens espera a Munic. Que sant Jordi ens ajudi!

Comentaris (1)22-04-2013 21:22:05

Futbol: Nàstic 0 - Barça 1; i lectures: Sant Jordi 2013

Tres coses a comentar després del partit d'ahir de copa Catalunya:

1. Va ser una bona oportunitat per veure el filial en horari de "prime time". Primera part distreta, amb el Barça produint bon joc, amb combinacions a un toc i profunditat per les bandes. Va destacar per sobre de tots Rafinha, que era a tot arreu i que va demostrar uns detalls de gran classe que a més no eren de cara a la galeria, sinó efectius en el context de les jugades. D'una genialitat seva en va sortir l'assistència que va provocar el penal que va acabar significant l'únic gol del partit. A la segona part, amb els canvis i l'entrada dels juvenils, la cosa va ser molt més avorrida, sobretot perquè el Barça no aconseguia combinar bé perquè li faltaven els dos interiors que a la primera part havien donat un recital: Rafinha i Espinosa. El Nàstic va sortir molt millor després de la represa, però es va anar diluint. Tot i així, a l'últim minut va tenir l'empat a tocar, però finalment el resultat ja no canviar.

2. Personalment, em comença a cansar una mica aquest debat sobre el suposat poc compromís del Barça amb el futbol català pel fet de presentar-se a jugar la copa Catalunya amb els jugadors del filial. El Barça ha demostrat moltíssimes vegades al llarg de la seva història el compromís amb el país institucionalment, i esportivament juga el paper simbòlic de representar-lo en les competicions en les quals s'enfronta a equips de fora del territori, ja sigui la lliga, la copa o la Champions (compte, no dic que altres equips no ho facin també!). Precisament per això, no té importància si guanya o no guanya la copa Catalunya, perquè aquesta ja sabem que la guanyarà un equip de casa. A més, jo crec que el Barça respecta molt més la competició portant-hi una colla de talentosos joves que s'hi esforçaran per agradar que no pas uns jugadors molt famosos però que segurament només es preocuparien, i amb raó, de no lesionar-se. I, finalment, de veritat algú creu que el Barça ha d'arriscar-se portant jugadors del primer equip a una competició que no té ni tan sols la categoria d'oficial en el moment que ens trobem de la temporada?

3. Ja pensant en el partit de dissabte contra el Llevant, toca pensar en un equip de garanties per aconseguir una victòria que ens apropi al títol, combinant-ho amb les necessitats que requereix el compromís del dia de Sant Jordi a Munic. Bartra hauria de jugar per continuar agafant confiança, Piqué i Iniesta s'haurien de reservar de totes totes, i jugadors com ara Thiago haurien de continuar creixent al mateix temps que donen descans als veterans.

I per acabar, avui no només us convido a dir-hi la vostra sobre el Barça, sinó també a parlar de llibres ara que ve Sant Jordi. Per exemple, jo us recomano "Llibertat", d'en Jonathan Franzen, una extraordinària novel·la que em vaig comprar el Sant Jordi passat, i aquest any m'agradaria comprar-me "L'escombra del sistema", de David Foster Wallace. Sí, ho reconec: m'agrada molt la literatura nord-americana, sobretot la més contemporània. Per això mateix també us recomano l'últim llibre de John Irving, "En una sola persona", tot i no haver-lo llegit encara, perquè es tracta d'un autor magnífic. Si algú encara no l'ha descobert i vol quedar-se enlluernat, però, li recomano que comenci per la novel·la que me'l va fer descobrir: "Una dona difícil".

Bé, fins aquí les meves recomanacions. Altres propostes o suggerències?

Comentaris (1)18-04-2013 20:31:10

Pàgines: 1234562829  <>