login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Los caballeros las prefieren rubias"; i lectura: "L'amant"

Tornem-hi amb Marilyn Monroe. La veritat és que, tot i que el talent de la malaguanyada actriu era indiscutible, no es pot negar que en la majoria de les pel·lícules en què intervenia (potser excepte les de Billy Wilder) la seva simple aparició envoltava el producte d'una certa frivolitat. Per això és tan sana i tan divertida la paròdia que fa Jane Russell del seu personatge a "Los caballeros las prefieren rubias". Segurament, la intenció era simplement parodiar el personatge i no l'actriu, que tot just llavors començava a fer els seus primers protagonistes, però vist amb la perspectiva actual és inevitable veure-ho així, ja que Monroe va acabar d'alguna manera essent esclava de la imatge que projectava en aquest film: noia atractiva però ximpleta, sense ser-ho en realitat. Per la resta, com totes les comèdies de Howard Hawks, la pel·lícula es mira amb plaer i amb fascinació per l'agilitat dels diàlegs i les situacions.

D'altra banda, aprofitant que és l'any de la commemoració del centenari del naixement de Marguerite Duras, rellegeixo la que potser és la seva obra més coneguda: "L'amant." Potser influït pel record de la versió cinematogràfica de Jean-Jacques Annaud, que diria que s'hi centrava de ple, o pel mateix títol, recordava l'obra com a més eròtica i passional del que en realitat és. Perquè "L'amant" és en realitat més aviat racional, amb una pulsió constant entre l'eros i el thànatos, l'amor i la mort. No es pot discutir que, malgrat ser profundament autobiogràfica (o precisament per això), la novel·la és literatura en majúscules. Cal no confondre literatura amb ficció: el text és decididament literari perquè arrisca constantment, amb unes giragonses en la veu narrativa i en el temps verbal que acaben fins i tot per marejar (tot i que això potser és culpa de la traducció i l'edició pèssimes que per desgràcia en posseeixo). En qualsevol cas, la novel·la, tot i alguns passatges indubtablement brillants, no m'ha fascinat com recordava que ho havia fet, o sigui que definitivament potser el bon regust em venia de la pel·lícula. Sigui com sigui, el millor són sens dubte les descripcions de les trobades amoroses, on subtilment Duras aconsegueix transportar-te amb mestria. Això, i la reflexió gairebé inconscient però punyent sobre el pas del temps que provoca.

Comentaris (3)25-06-2014 23:05:57

Cinema: "Transcendence"

El punt de partida de "Transcendence" és sens dubte interessant, i gira al voltant d'un dels temes potser més explorats darrerament per la ciència-ficció: la intel·ligència artificial. La primera part de la pel·lícula, sense ser res de l'altre món, es deixa mirar, i les comparacions amb "Her" es fan inevitables: què defineix la nostra identitat? Què és allò que ens singularitza? En què consisteix allò que anomenem consciència? Però aviat queda clar que l'aposta de "Transcendence" és una altra, i que es basa en l'espectacle per l'espectacle.

No hauria tingut res en contra que la pel·lícula combinés acció i reflexió. Així ho va fer de manera magistral la nissaga "Terminator", que de propina ens va deixar una actualització brillant dels preceptes de la tragèdia grega clàssica. Però aquí el pretès embolcall reflexiu queda en un autèntic foc d'encenalls, i la funció només se salva gràcies al carisma de Johnny Depp i el bon fer de Rebecca Hall, mentre Morgan Freeman continua acomodat en el seu rol d'etern secundari de prestigi. De mica en mica, la trama deriva en un deliri panteista i pseudoecologista en què les poques idees interessants (que els terroristes siguin els reaccionaris, que el desig megalòman de salvar el món acabi essent nociu i contraproduent) queden diluïdes al servei d'un desenllaç excèntric que no hi ha per on agafar.

En fi, que hauré de continuar esperant la pel·lícula definitiva que reflexioni sobre les bondats i les maldats de la tecnologia (l'última que ho va fer seriosament va ser "Gattaca"?), perquè a aquesta pel·lícula li ha passat el mateix que al seu protagonista: de tant voler transcendir, ha acabat passant-se de frenada i estavellant-se.

Comentaris (3)23-06-2014 17:18:39

"Fin de ciclo"

S'agafa una copa apropiada per a l'ocasió, i s'omple de glaçons. A continuació s'hi aboca un raig generós d'una bona ginebra, acompanyat d'una llauna de llimonada. S'assaboreix amb calma i, malgrat que no té el gust de la victòria pròpia, es gaudeix plenament en honor de la derrota aliena.

Comentaris (3)19-06-2014 00:53:57

Cinema: "Las dos caras de enero"; i lectura: "Al meu cap una llosa"

Com a professor circumstancial de llatí que em toca ser, intento transmetre als alumnes el valor de la mitologia clàssica per entendre'ns millor a nosaltres mateixos. Es podria dir que "Las dos caras de enero" juga aquesta carta, la de l'embolcall mitològic per explicar les misèries humanes, amanit amb els preceptes elementals de la tragèdia grega. La pel·lícula té un to clàssic, amb una posada en escena preciosista, i funciona sobretot gràcies a uns actors excepcionals: Viggo Mortensen i Kirsten Dunst per descomptat, però també Oscar Isaac, ara reconegut per la seva gran actuació a "A propósito de Llewyn Davis", però la força expressiva del qual ja em va captivar a "Ágora". Tot i així, mai arrisca, i es podria dir que sempre que podria enlairar-se li acaba faltant la pela per fer el duro. Al final el que més queda és el conflicte generacional que encarnen els personatges de Mortensen i Isaac, amb un cert punt edípic personificat en el desig que ambdós senten per Kirsten Dunst, i en què es llegeix l'eterna decepció que cada generació provoca en els seus descendents però també la inevitable reconciliació. Pel·lícula correcta, en definitiva, però que em temo que passarà sense pena ni glòria pel meu record.

També juga, en certa manera, la carta mitològica la meva última lectura, "Al meu cap una llosa" (Olga Xirinacs, 1984), però d'una manera diferent: ho fa a partir d'un mite de la literatura, Virginia Woolf, i l'especulació sobre el que va poder envoltar el seu suïcidi. La veritat és que només d'encetar-lo et trobes amb un llibre sorprenent, poc habitual en les lletres catalanes. Perquè és poc habitual que la narrativa catalana s'ocupi de personatges i temes estrangers, i també perquè pràcticament cada frase és una troballa literària, la qual cosa fins i tot a vegades paradoxalment en dificulta la lectura. A partir d'una trama que em recorda lleugerament el món de "Pedro Páramo", de Juan Rulfo, en el sentit que els morts es barregen en el món dels vius, Xirinacs construeix una història petita en què el que millor reflecteix són dues coses, totes dues al voltant d'una guerra terrible com va ser la Segona Guerra Mundial: d'una banda, el contrast entre la fredor de les xifres de baixes i la història personal que s'esquerda i es trenca en mil bocins en cadascuna d'elles. D'altra banda, i sobretot, la por. La por dels anglesos a ser envaïts. La por de les bombes. La por de no tenir futur. I, així mateix, la veu narrativa, que juga a portar fins al límit l'omnisciència, omple de sentit el concepte de literatura femenina (que no pas feminista). Des de Rodoreda que no tenia aquesta sensació tan clara. Val a dir, però, que és una lectura que no sempre es fa amb plaer, que m'hi he ennuegat en alguns moments, però sigui com sigui d'una qualitat evident i poc discutible.

Comentaris (3)16-06-2014 22:47:24

Cinema: "Madre e hijo" i "Niágara"

Definitivament, em declaro fan de l'actual cinema romanès. Cap altra filmografia té en aquests moments, em sembla, la força i la sobrietat que té aquesta, ni la seva capacitat de radiografiar amb la precisió d'un bisturí la societat actual. Societat romanesa, sí, però els defectes i les corrupcions de la qual es poden fer extensives arreu. Així, si Cristian Mungiu em va deixar totalment bocabadat amb les sensacionals "Cuatro meses, tres semanas y dos días" i "Más allá de las colinas", ara apareix aquesta excel·lent "Madre e hijo", dirigida per Calin Peter Netzer i extraordinàriament protagonitzada per Luminita Gheorghiu, que m'ha tornat a deixar clavat a la butaca. Hi ha dues tensions fonamentals a la pel·lícula: la social i la maternofilial. I l'espectador hi transita amb un desassossec absolut, a la qual cosa ajuden una nerviosa càmera en mà que acaba no sent gens gratuïta i, sobretot, el domini del temps de les llarguíssimes seqüències d'uns diàlegs en què la tensió és més que latent, malgrat que la sang mai arriba del tot al riu perquè sovint són monòlegs entre sords que no s'escolten més que no pas converses. És una manera de fer cinema molt arriscada, ja que el plantejament d'aquestes escenes no és gens senzill, i la línia que separa allò sublim d'allò ridícul pot ser molt fina. Però tot en aquesta pel·lícula és creïble, sobretot gràcies al bon fer dels actors i al magnífic guió. I tot, amb una aparent austeritat formal, però amb una utilització brillant del so natural de les escenes. La pel·lícula no fa cap mena de concessió a l'espectador, i a més dificulta moltíssim l'empatia amb uns personatges d'actitud més que discutible. Però es mira amb plaer, amb admiració per una història magníficament explicada i una realització que sempre sap el lloc precís on situar la càmera. L'espectador haurà de treure les seves pròpies conclusions, però queda clar que els rics sempre passaran per sobre dels pobres i que la sobreprotecció dels pares sempre fa un mal favor als fills i a ells mateixos. Atenció, en aquest sentit, a la metàfora qui sap si voluntària del seguro de la porta del cotxe (em sap greu, però no sé com expressar-ho en català perquè s'entengui), just en un final en què tot és superb: des de l'audàcia de mostrar una escena clau a través d'un retrovisor fins a la seqüència just anterior que posa cara a cara les dues mares, en què la protagonista les diu de l'alçada d'un campanar però al capdavall també mostra el dol per la pèrdua d'un fill a qui acaba de perdre, qui sap si per sempre. Extraordinària.

I completem el cap de setmana amb el visionat de "Niágara", un clàssic dels de tota la vida que proporciona el plaer de les pel·lícules d'abans, històries sòlides i ben explicades. Potser la intriga (basada en el tema del fals mort i que aprofita molt bé la grandesa dels espais naturals) és poc complexa i fins i tot una mica previsible, però té molta força gràcies sobretot al carisma i l'atractiu de les dues actrius protagonistes. Això sí: queda el dubte d'imaginar quina truculència hauria estat capaç de muntar Hitchcock amb un material com aquest.

Comentaris (10)09-06-2014 23:00:27

Cinema: "Cashback"

Els cinèfils del claustre de professors de l'institut on treballo continuem fent conxorxa i recomanant-nos pel·lícules. Aquesta setmana tocava mirar "Cashback". Així que ahir m'hi poso, la miro, passo una bona estona però em pregunto si n'hi ha per tant. La sensació que tinc és que no. Com que sé que prové d'un curtmetratge original, decideixo mirar-lo. M'agrada molt més. Té més sentit, i la metàfora del temps congelat s'entén molt millor. Escric un correu al company que me l'ha recomanat, i li dic que no m'ha entusiasmat però que té coses bones. L'endemà, és a dir avui, li dic que la pel·lícula ha reposat bé durant la nit dins el meu cap i que cada cop la veig amb més simpatia. Ell se n'alegra, i em diu que ja entén que algunes coses no m'hagin agradat, perquè és una mica nyonya. Però en realitat no és això el que em disgustava, sinó més aviat que la majoria de metratge em semblava una poca-soltada (què hi pinta, el partit de futbol?). És clar que just abans he tingut una conversa amb un altre company, que m'ha fet adonar que tots plegats ens podem reconèixer en el comportament excèntric dels personatges. Tothom fa tantes ximpleries com pot per suportar la seva rutina diària. Els alumnes, per descomptat. Però també, per què negar-ho, nosaltres. És cert. I se'n diu supervivència.

Ja ho sé: no s'entén res. El millor és mirar la pel·lícula, i gaudir sobretot de la idea principal inspirada pel curtmetratge: l'apologia de les formes femenines. Quan un dels meus còmplices cinèfils va fer servir aquesta expressió per recomanar-me la pel·lícula, em va fer gràcia, perquè em semblava que era una manera molt fina de dir que hi hauria moltes tetes. I sí, n'hi ha moltes. Però té raó: és una apologia de les formes femenines. No hi ha expressió més sensata per definir-ho.

Comentaris (3)05-06-2014 18:15:27

Cinema: "Una vida en tres días" i "Bus stop"

Sovint hi ha gent que critica cineastes com ara Ken Loach per fer un cinema massa de tesi, pamfletari, massa marcadament d'esquerres. De la mateixa manera, es qüestiona l'enfocament massa programàtic de cineastes com ara Tim Robbins ("Pena de muerte"), ja que es considera un cinema excessivament ideologitzat, en aquest cas seguidor de les consignes demòcrates. Però, és que no existeix un cinema també clarament conservador? No són programàtiques les pel·lícules que ens mostren l'enganyós somni americà o l'"american way of life"? És clar, aparentment són pel·lícules que, molt hàbilment, no presenten una qüestió política concreta; però ja se sap que tot és política, i també és ideologia mostrar de manera idealitzada un determinat enfocament de les relacions humanes i socials. Un exemple claríssim d'això és "Una vida en tres días", en la qual Jason Reitman torna a mostrar-se com un cineasta molt irregular, que sembla funcionar millor quan treballa amb materials aliens i que aquí signa un dels seus pitjors treballs. El cert conservadorisme que ja respirava "Juno" quedava feliçment entelat pel vitalisme que la guionista Diablo Cody va saber donar a la seva protagonista, però aquí ja no hi ha mitges tintes: per mitjà d'una història que no pot ser més inversemblant, Reitman ens ensenya un plantejament que, per molt que la pel·lícula estigui ambientada al 1987, hauria de fer vergonya que encara es mostrés al segle XXI: hi queda clar que tota llar necessita la figura d'un home (que, com el de l'anunci de Catalana Occidente, ho arregla tot, tot i tot), especialment si hi ha un nen pel mig, que necessita urgentment una figura paterna per ser tot un home i deixar de ser un marginat. Mare de Déu senyor! Es pot ser més ranci? I, en fi, el pitjor de tot és que el problema de la pel·lícula no és només de tesi; al capdavall hi haurà qui estarà d'acord amb aquests valors (hi ha gent que vota el partit republicà nord-americà o el PP, ves què hi farem). No: el pitjor és que, a sobre, la pel·lícula (de la qual només es podria salvar relativament la manera com suggereix, no sempre subtil, els conflictes interns provocats per l'aparició del desig en els personatges) té una estètica i un mecanisme narratiu de telefilm barat de sobretaula que no se l'acaba, impropi d'actors de la categoria de Josh Brolin i sobretot Kate Winslet, que encara m'estic preguntant com es va deixar entabanar d'aquesta manera.

Vaja, que després d'un missatge tan caspós com el d'aquesta pel·lícula, hom gairebé té la sensació que el salvatge tarannà del "cowboy" protagonista de l'altra pel·lícula vista aquest cap de setmana, "Bus stop", que tracta les dones com a poltres que cal domar, és gairebé fins i tot més modern i menys masclista. Al capdavall, es tracta d'una pel·lícula molt més antiga, el personatge mostra al final una certa redempció en el seu comportament i, a més, ja estem fatalment acostumats que en moltes pel·lícules la classe indiscutible de Marilyn Monroe (per mi estranyament poc agraciada en aquest film) es vegi limitada a l'aparició com a simple objecte de desig. La pel·lícula, a més, és una comèdia, i diversos personatges defensen la dignitat de la protagonista. Res a veure amb el lamentable rol que es reserva a la protagonista d'"Una vida en tres días". "Bus stop" és una pel·lícula menor de Monroe, però almenys no t'ofèn la intel·ligència com fan altres pel·lícules que van de modernes.

Comentaris (5)03-06-2014 00:11:56

Cinema: "Big bad wolves"

Com que la pel·lícula que comentaré avui, "Big bad wolves", juga fort en la seva promoció la carta dels elogis de Tarantino, pot ser pertinent el que començaré explicant. El cas és que un dia, a la feina, discutia amb un company sobre cinema (és un dir, perquè el company en qüestió és tan bon jan que és impossible discutir-hi), concretament sobre el final de "Maleïts malparits", de Quentin Tarantino (qui no l'hagi vist, que passi directament al següent paràgraf). El meu company trobava inadmissible i poc rigorós que la pel·lícula acabés amb la mort de Hitler cremat a l'interior d'un cinema, perquè tothom sap que la història no va anar així. Jo defensava el que crec que volia defensar Tarantino amb aquest final: que el cinema ha de tenir llibertat respecte de la Història i que era una bona manera de passar-hi comptes per mitjà de l'art. És a dir, que Tarantino havia donat al final de la seva pel·lícula el final que ell hauria desitjat per a Hitler (i, a més, en un cinema, el seu lloc de culte predilecte!).

Tot plegat ve al cas perquè em sembla que als directors israelians de "Big bad wolves" els ha quedat una pel·lícula molt tarantiniana, molt propera concretament a l'univers de "Reservoir dogs", i que també es planteja el cinema com la possibilitat de passar comptes amb aquells que embruten la vida, en aquest cas en una qüestió tan delicada com la pederàstia. La veritat, però, és que sigui com sigui a mi tampoc m'acaba de convèncer l'elogi de la venjança com a sistema de vida, i el cert és que la pel·lícula en alguns moments m'estava resultant excessiva en la seva recreació de la tortura, com si fos un "Hostel" qualsevol.

Però el desenllaç de la pel·lícula ho canvia tot, i pren un altre sentit. Reforçada la tesi per la presència esporàdica d'un personatge àrab que és qui té el comportament més normal de la pel·lícula, "Big bad wolves" sembla voler-nos explicar que la societat israeliana ha patit tant que ara es troba malalta de set de venjança, però també advertir-nos que la venjança no calma el dolor i que en canvi contribueix a ampliar-lo i a allargar un cercle viciós sense sentit.

Així, en definitiva, ens trobem davant d'una pel·lícula molt interessant, amb un incòmode humor negre jo diria que molt jueu, amb una vocació d'estil que la fa irresistible ja des del pròleg malgrat que a vegades fins i tot s'agradi massa, i que després d'un hàbil i constant joc de miralls entre els antagonistes et fa sortir de la sala pensant que, com a la vida, sense tanta barbàrie, tots els personatges implicats hi haurien sortit guanyant.

Comentaris (5)27-05-2014 22:49:47

Futbol: Barça 1 - Atlético 1

Avui escriuré un article seguint la manera de jugar del Barça de les últimes setmanes: sense ordre ni concert.

- El pitjor d'aquesta desfeta és que gairebé no és ni una decepció. Aquest equip ha aconseguit anestesiar-me: no em fa sentir res, ni tan sols dolor.

- Tenia ganes de poder titular aquest article "La lliga de l'equip vestigi", en homenatge a una cançó de l'últim disc d'Els Amics de les Arts, però no ha pogut ser.

- No recordo haver vist mai una plantilla jugar tants partits seguits amb tanta impotència, jugant-s'hi el que s'hi jugava. Ni del Barça ni de cap altre equip.

- Tan difícil era mirar de tenir una mica de possessió després del gol d'Alexis per no patir tant? Ni això ja sabem fer, que ha estat la nostra marca de fàbrica?

- Ha guanyat la lliga l'equip que més s'ho mereixia. De llarg.

- Tampoc és qüestió de dir que aquests jugadors estan en deute amb l'afició. Oblidem molt aviat que ens han fet molt feliços.

- Segurament tothom ha donat el màxim en aquest final de lliga, però sovint no ho semblava. I ja se sap que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ho ha de semblar.

- Us imagineu quin final de lliga tan adequat a tanta inversemblança hauria estat que Pinto marqués a l'últim córner?

- A veure si l'única aportació que haurà fet Cesc aquesta temporada haurà estat lesionar un jugador importantíssim de l'Atlético i ajudar així el Madrid per a la final de la Champions.

- Cal reconèixer la vàlua del Tata Martino com a persona, així com la seva incapacitat per dirigir el Barça.

- He perdut una gran oportunitat de viure un títol de lliga blaugrana a Madrid. Per sort, em va tocar viure una apoteosi atlètica, i no pas blanca.

- Si l'excusa del president de la Federació Espanyola de Futbol per no assistir al partit amb la copa era que la seva entrega seria poc decorosa si la guanyava l'equip visitant, va quedar ben retratat: ovació de gala i reconeixement del Camp Nou als mèrits de l'Atlético, i celebració matalassera a la gespa de l'Estadi amb total normalitat, com no podia ser de cap altra manera.

- Comportament exemplar de l'afició: animant fins al final malgrat els pocs arguments de l'equip, i escollint l'opció d'aplaudir els jugadors rivals al final en lloc d'ensenyar els mocadors als propis. Al final resulta que aquests últims anys sí que ens han fet madurar.

- Tenint en compte com ha fet pensar aquesta temporada en la darrera de Rijkaard, si la reconstrucció de l'equip ha de donar els fruits que va donar llavors, dono per molt bo aquest any perdut. No sé per què, però només de sentir el nom de Luis Enrique m'il·lusiono: coneix la casa i el planter, no tindrà manies a l'hora de prendre decisions, i els farà córrer. Segur.

En fi, que aquí s'acaba el meu seguiment al Barça de la temporada. Ara vénen mesos de centrar-me en el cinema i les lectures, tant com el temps m'ho permeti.

Comentaris (7)20-05-2014 00:40:13

Agraïment a l'institut Blanxart

Avui estic molt content perquè el jurat del premi Tal Com Sents de l'institut Blanxart de Terrassa ha seleccionat el meu relat "La síndrome de l'obediència" per ser publicat. Moltes gràcies!

http://blanxart.net/projectes/tal-com-sents/

Comentaris (8)15-05-2014 01:32:31

Futbol: Elx 0 - Barça 0

En un dels millors llibres que he llegit mai a la meva vida, "El retrat de Dorian Gray" d'Oscar Wilde, el protagonista es manté jove i atractiu als ulls dels altres perquè disposa d'un retrat embruixat que acumula en el seu lloc el resultat d'una vida pecaminosa, criminal i excessiva. Dorian Gray conserva una aparença d'innocència perquè els remordiments de les seves faltes no li passen factura, ja que els seus senyals passen al quadre. Explico això perquè a vegades sembla que la plantilla del Barça hagi fet un pacte amb el diable semblant. Els sents parlar, escoltes el seu discurs, i sembla que continuem vivint en els meravellosos anys 2009-2011. Quan van començar a llençar punts en camps inversemblants, deien que no passava res, que hi havia marge de recuperació (ja té conya que aquest marge de recuperació hagi acabat arribant justament quan ja no hi creien). Quan l'Atlético va obtenir un valuós empat al Camp Nou en l'anada dels quarts de final de la Champions, deien que es partiria al Calderón amb un lleuger desavantatge, però que ho tirarien endavant (ja sabem que, al final, res de res). El que vull dir és que durant aquesta temporada l'equip no ha parat d'acumular despropòsits, però mai ha reaccionat. Ha continuat com si res a les sales de premsa i als entrenaments, a gust en la seva autocomplaença, perquè es mirava al mirall i es continuava trobant el més guapo, com si hi hagués amagat a les golfes del Camp Nou algun pòster de la plantilla campiona a Wembley que entomés tots els cops acumulats per l'excés de confiança i la manca d'autocrítica. Ahir era un dia perquè el Barça donés un cop de puny a la taula i avisés a tothom que havia tornat i que ningú li prendria aquesta segona oportunitat. En comptes d'això, vam haver d'acabar mirant de reüll i amb els atributs per corbata cap al Calderón, perquè l'equip es va mostrar incapaç de fer ni un sol gol.

I el cas és que l'equip no va jugar malament, i va tenir oportunitats per donar i per vendre. Però a la primera part va fallar la punteria, que és com dir la confiança en les pròpies possibilitats, i a la segona el dèficit físic va provocar que el partit es trenqués i es tornés d'alt risc. Potser el problema és que aquest equip fa temps que no es diverteix jugant. Dissabte, a l'institut on treballo, van venir dos magnífics conferenciants, Marc Trayter i Romà Boulè, que ens van parlar de la necessitat de gaudir del que fas, que el que fas t'ompli. Res d'això es percep ara mateix en aquesta plantilla. Però el miratge en forma de resultat adequat en un altre camp va tornar a salvar-li la cara, i els senyals visibles de la deixadesa degueren reflectir-se altre cop al pòster màgic amagat, com a la novel·la. Els jugadors poden mantenir el seu discurs d'esperança, i els aficionats els el comprem amb gust perquè hi volem creure. Però aquest dissabte que ve no hi haurà un altre camp on mirar, s'estriparà el miratge i els jugadors de carn i ossos quedaran retratats com el que són. Com que tinc moltes ganes de celebració, desitjo de tot cor que el seu aspecte real no sigui tan demacrat per les malvestats com suggereixen. Més que mai, han de sortir al camp, gaudir, i demostrar que a més d'haver estat encara són.

Comentaris (5)13-05-2014 00:58:04

Lectura: "99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents"

No hi ha dubte que la figura de Jair Domínguez és incòmoda, sobretot per a molts partidaris de la independència (els contraris el detesten directament). Domínguez és incòmode perquè és un provocador, i no s'està de romanços a l'hora d'expressar el que creu i sent. I això, en el context d'un moviment sobiranista que s'ha caracteritzat, tant des de la política com des de la societat civil, per la voluntat de ser el màxim d'escrupolós possible, no agrada. Jo mateix m'he sentit contrariat davant d'algunes actuacions de Domínguez, en considerar que donava carnassa a aquells que volen denigrar el procés que amb tanta il·lusió i tanta legimitat hem engegat. Per això, confesso que quan em van regalar aquest seu llibre, dissimuladament més aviat vaig arrufar el nas. Tanmateix, haig de reconèixer que gràcies a la seva lectura (feta d'una tacada) he vençut alguns dels recels.

A veure, el llibre no m'ha entusiasmat. És un calaix de sastre absolutament desordenat, en què l'autor barreja naps amb cols, i criteris molt lògics i ben argumentats amb gratuïtes revenges personals. Tot i així, té algunes sortides divertidíssimes i es llegeix amb plaer. Però, principalment, hi ha un aspecte que m'ha fet mirar amb uns altres ulls el personatge: gràcies a aquesta lectura he descobert que Domínguez, per molt que es foti del mort i de qui el vetlla, no és cap cínic. Creu en persones i en coses, i les defensa amb amor i arguments sòlids. Això, al meu parer, li dóna més credibilitat quan es carrega sense miraments allò que detesta, en alguns casos amb arguments molt clarividents. I li concedeixo la raó en una cosa: a vegades cal dir prou, i atacar amb contundència i sense subtileses com a millor manera de defensar-se. Sobretot ara que aquells que no han deixat mai d'insultar-nos tenen els collons de parlar de crispació a Catalunya.

Ves per on, ja se m'ha encomanat el to de Jair Domínguez. Per bé i per mal.

Comentaris (5)06-05-2014 23:42:22

Futbol: Barça 2 - Getafe 2; cinema: "Alpha Dog"; i lectura: "El Barça o la vida"

El súmmum de la malenconia queda condensada en una frase magistral que a algú feliçment un dia se li va ocórrer: la nostàlgia ja no és el que era. Efectivament, la nostàlgia és el nostre pa de cada dia, perquè sempre tendim a pensar que el passat va ser millor, potser simplement perquè nosaltres érem més joves i teníem més capacitat d'entusiasme. Sigui com sigui, aquest ha estat un cap de setmana (o, més ben dit, un pont) presidit per la nostàlgia.

Primera raó per a la nostàlgia: la mediocritat del Barça actual en comparació a una etapa gloriosa que teníem fins fa quatre dies (aquests dies es compleixen cinc anys del 2-6 al Madrid i del memorable gol d'Iniesta a Stamford Bridge). L'actuació de l'equip aquest dissabte va ser lamentable. Així, sense matisos. I va passar el que va passar. Ara tothom riu dient que la lliga encara ens dóna una última oportunitat, arrel del que va passar ahir amb els resultats dels dos equips de Madrid. Però el mal ja està fet, i mentre que el Barça es deixava empatar estúpidament un partit que tenia guanyat, el Madrid va aconseguir empatar també en el temps afegit un partit que tenia perdut, i aquesta és una diferència no pas petita: el gol agònic del Madrid té una doble conseqüència dolorosíssima: d'una banda, impedeix al Barça dependre d'ell mateix (cosa que no passaria si hagués fet la feina el dia anterior) i, de l'altra, si és que el Madrid no es deixa punts contra el Valladolid o el Celta, deixa el Barça amb el dubte anguniós (sempre suposant que derroti l'Elx, que ja és molt suposar) de si a l'última jornada ha de sortir a totes contra l'Atlético confiant en una improbable relliscada del Madrid al Bernabéu contra l'Espanyol o si ha de deixar-se guanyar per evitar el risc de regalar la lliga a l'etern rival. En realitat, com em deia l'altre dia un amic, potser no cal trencar-s'hi gaire el cap: jugant com últimament podem sortir a guanyar si volem, que no es notarà la diferència amb deixar-se guanyar. (Per cert, que davant les especulacions de tota mena sobre aquest partit que ja han començat, a aquells madridistes que vulguin donar-nos lliçons d'esportivitat només els diria una cosa: que haguessin fet ells també els deures abans.) En fi, que jo ja entenc que estem en plena nostàlgia del passat, i que ja tenim la vista fixada en el futur, però aquesta colla de jugadors i tècnics gairebé han fet esfumar una mínima il·lusió en el present per culpa de la seva indolència. Imperdonable. I si, per alguna d'aquelles coses acabem guanyant incomprensiblement la lliga, la celebraré i molt, però bàsicament només perquè tinc gent a qui recordar en moments així que sí que s'ho mereixen.

Segona raó per a la nostàlgia. Dijous al vespre em vaig escarxofar al sofà amb la intenció de seguir el València-Sevilla d'Europa League, però vaig ensopegar amb l'inici d'una pel·lícula de la qual guardava un extraordinari record: "Collateral", de Michael Mann. L'havia anat a veure al cinema quan es va estrenar, fa deu anys (un altre motiu per a la malenconia: ja fa deu anys?), i m'hi vaig tornar a quedar enganxat. I la revisió no em va decebre. Quin estil visual i narratiu, quina força en el guió, quina tensió tan ben coreografiada, quina posada en escena tan estilitzada i magnètica... I llavors, quan va acabar, vaig pensar que feia molt que no veia un thriller tan bo. Potser exagero, però potser no n'he vist cap de tan bo des que vaig veure aquest mateix al cinema. I després vaig pensar que, ben mirat, feia força que no veia cap thriller a seques, però és que des que Tarantino fa westerns que no n'hi ha cap que em motivi, perquè hi intueixo històries previsibles i sense substància. En fi, en espera de millors temps per a un gènere que estimo quan està ben fet, em vaig conformar ahir veient "Alpha Dog", que podria passar per un bon thriller si no fos perquè gairebé és més un drama. Sigui com sigui, una bona pel·lícula, amb una estructura valenta, sobre el risc de la inconsciència juvenil.

Tercera raó per a la nostàlgia. Fa unes setmanes vaig rebre, podríem dir que en herència indirecta, un llibre de relats escrits a finals dels 90 per un col·lectiu anomenat Germans Miranda, format per una bona representació dels millors escriptors i comunicadors del nostre país. Em sembla que aquest col·lectiu va escriure alguns llibres de relats de caràcter temàtic, i un d'aquests va tenir el Barça com a epicentre. Es tracta d'"El Barça o la vida", que és el que em va arribar a les mans i que ahir a la nit vaig acabar de llegir. La gràcia és que no saps quin autor ha escrit cada relat, perquè no saps si et pots refiar de l'ordre alfabètic o si has d'intuir-ho per l'estil utilitzat o per alguna hipotètica pista inclosa en la informació de les solapes. Sigui com sigui, com sempre passa en aquests casos, el resultat és irregular, i pel meu gust predomina en excés la condescendència de l'intel·lectual a l'hora de parlar de futbol. Els meus relats preferits són tres: "REC", perquè et pots sentir fàcilment identificat en la peripècia d'algú que ha enregistrat un partit i fa tots els possibles per no saber-ne el resultat (recordo que em vaig aficionar a la sèrie "Cómo conocí a vuestra madre" a partir d'un capítol que parlava d'això mateix); "Posteritat", per un cert aire de Cortázar molt suggeridor, i sobretot "La Gran Victòria", que utilitza el Barça com a pretext per parlar de la nostàlgia que sentim inevitablement cap al passat, encara que fos una merda. Cosa que porta a la següent reflexió: el llibre va ser escrit a finals dels 90, època del centenari del club però també molt convulsa per a la institució; i llavors podem fer-nos la següent pregunta: és possible sentir nostàlgia culer cap a aquesta època? Doncs, per increïble que sembli, en certa manera sí: en aquells moments només teníem una copa d'Europa i la segona ni la flairàvem. Tot estava per fer (i tot era possible). Quinze anys més tard, en tenim quatre, que no és poca cosa, i després d'haver tastat el caviar ara se'ns indigesten els entrepans de fuet sec sense sucar que ens hem d'empassar darrerament. No us agradaria poder reviure, verges, com el primer cop, les emocions de París, Roma i Londres? Ja ho sé, en vindran de noves, però no és possible banyar-se dues vegades en el mateix riu.

Comentaris (3)05-05-2014 23:28:19

Entrenadors de tots colors

Les semifinals de la Champions (ai, quina nostàlgia!) ens han ofert quatre perfils d'entrenador ben diferenciats. Analitzem-los.

Carlo Ancelotti: l'entrenador intel·ligent. Aquest elegant italià, a qui hem d'agrair que hagi posat fi a la insuportable crispació que darrerament hi havia sempre en els clàssics, té una virtut fonamental: sap adaptar-se a les plantilles que té. No li importa que la seva figura quedi una mica a l'ombra. No és narcisista, i la seva única motivació és que els seus jugadors explotin les seves millors virtuts. Mai havia vist Cristiano Ronaldo tan desbocat com ara, i cal reconèixer que ahir el Madrid va fer un partidàs, encara que fos amb poca possessió, amb uns contraatacs vertiginosos i de manual. Ancelotti ha aconseguit en una temporada el que un altre entrenador del qual de seguida parlarem no va poder aconseguir de cap manera, malgrat que se'l va fitxar expressament per a això.

José Mourinho: l'entrenador garrepa. Volia escriure miserable, però hi havia el risc que s'entengués malament. Miserable de misèria. És una misèria veure una plantilla dissenyada a cop de talonari jugar d'aquesta manera. Que sí, que Mourinho és molt bo treballant els equips, ensenyant-los a jugar sense pilota, a defensar-se, a viure de l'errada del rival. Però, i si el rival no s'equivoca? I si el rival s'avança i has de portar tu el pes del que queda de partit t'agradi o no t'agradi? Doncs aleshores passa el que ha passat aquesta nit: ni punyetera idea. Els jugadors s'han acostumat tant a parasitar els errors aliens que són incapaços de crear absolutament res. Com vols fer-ho amb David Luiz d'organitzador de joc? Mare meva! Que no, que no em convenceran mai que aquest home, més enllà de ser un personatge profundament desagradable, sigui un gran entrenador. És absolutament mediocre, per molt que a vegades la sort i els títols li somriguin.

Diego Simeone: l'entrenador polifacètic. S'ha insistit tant en la personalitat magnètica i la gran capacitat motivadora de Simeone que crec que no se li ha fet justícia a l'hora de valorar-lo estrictament com a tècnic. D'acord que a vegades el seu futbol s'acosta perillosament al de Mourinho, però la primera cosa que es pot dir en descàrrec seu és que ell no té un multimilionari rus al darrere que li fitxa tot el que vol. Però és que, a més, Simeone ha aconseguit que el seu equip, quan convé, tingui més d'un registre, i que tots els domini bé. Si avui a la segona part l'Atlético semblava el millor Barça, tocant i tocant! Li desitjo tota la sort del món a Lisboa, per raons òbvies.

Pep Guardiola: l'entrenador desubicat. El destí a vegades té aquestes coses. Pep se'n va anar del Barça fugint, entre d'altres coses, d'un vestidor que s'havia acostumat a guanyar-ho tot i que ja no estava tan motivat. I resulta que fitxa per un equip que acaba guanyant-ho absolutament tot mentre l'espera, de manera que es torna a trobar igual. Ahir ell no va estar fi en el plantejament, d'acord, però coincideixo amb Ricard Torquemada (Catalunya Ràdio) que l'actitud poc intensa dels jugadors no hi va ajudar. I, és clar, a Munic ha faltat temps per portar-lo a la forca, per gosar intentar canviar la tradicional manera de jugar dels alemanys. Conclusió: nosaltres som poqueta cosa sense ell, i ell no és tan gran sense nosaltres. La solució és evident, no? En parlem?

Comentaris (9)30-04-2014 23:04:37

Cinema: "El viento se levanta" i "Purgatorio"; i futbol: Vila-real 2 - Barça 3

No ha estat el cap de setmana més reeixit cinematogràficament parlant. Cap de les dues pel·lícules vistes es pot dir que fos dolenta, però tampoc completament satisfactòria. Dissabte vam anar al cinema a veure l'última pel·lícula del mestre japonès de l'animació Hayao Miyazaki, "El viento se levanta". La pel·lícula és visualment extraordinària, i explica una història commovedora, però narrativament és una mica irregular, amb problemes de ritme i altres de precipitació. Miyazaki parteix de la biografia d'un dissenyador d'avions japonès per construir una faula al voltant de la necessitat de somiar però també dels perills que comporta. Cal agafar-se el tema dels avions com a sinècdoque del somni que pugui tenir qualsevol persona, perquè si el tema en concret no t'interessa et pot fer avorrir-te i desconnectar; tot i que sospito que la tria no és casual i que Miyazaki és un enamorat dels avions, com demostraria la molt més entretinguda "Porco Rosso". Miyazaki construeix a més la història d'un somiador que decideix perseguir els seus anhels sense fer-se plantejaments ètics sobre la seva tasca, i en fa una defensa que ens vol venir a dir que a la vida tots hem de fer el que podem i el que sabem fer, sense pensar en l'ús que en faran els altres per evitar frustracions i mals de consciència. Paral·lelament, apareix una història d'amor que recupera l'estranya fascinació que senten els nipons pel prototipus de dona romàntica, fràgil i malaltissa, com es pot apreciar també en l'obra literària de Haruki Murakami, amb el qual també comparteix una desconcertant combinació entre realisme i fantasia. Es tracta, doncs, d'una pel·lícula amb virtuts i defectes, en realitat més bona que dolenta, i que regala al final una reflexió inquietant: potser l'infern i els nostres somnis són llocs semblants.

I diumenge, aprofitant un obsequi de la revista "Fotogramas", vam veure online la pel·lícula "Purgatorio", debut en el llargmetratge del cineasta català Pau Teixidor. La pel·lícula, malgrat la sensació que molta cosa del que hi ha és palla per allargar el metratge, es mira amb plaer i interès per la resolució de la intriga, però és precisament aquesta la que acaba decebent. Després de muntar de manera impecable una tensió basada estrictament en criteris orgànics, el guió decideix una aposta final pel món sobrenatural que no satisfà. Tot i així, té mèrit rodar una història que apunta maneres amb quatre duros, i per tant caldrà no subestimar aquest nou cineasta i seguir-lo de prop, per si de cas.

Pel que fa al Barça, no toca fer cap valoració futbolística del que es va veure ahir al Madrigal de Vila-real. Prou van fer els jugadors jugant el partit i remuntant-lo, sense joc però amb coratge. Ah! I un 10 per a Dani Alves: quan algú vol ofendre't, el millor és demostrar-li que no ho pot aconseguir, tot i que a vegades costa.

Comentaris (7)28-04-2014 23:15:42

Pàgines: 12345628293031323336  <>