login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Espanyol 1 - Barça 0

Ho deia l'altre dia, i malauradament havia de ser l'única vegada que l'encertés: la derrota tard o d'hora havia d'arribar. Malgrat que no és irreversible, a mi no deixa de saber-me greu que hagi estat contra l'Espanyol, però què hi farem. Sigui com sigui, si a Valverde li interessa mínimament la copa, a Vigo ja va jugar amb foc i a Cornellà finalment es va cremar.

Que quedi, clar, però, que comparteixo força la lectura de Valverde: que la lluita per aquest títol no ens passi factura al febrer quan arribi l'hora de començar a jugar-nos el premi gros. Però en dies com ahir reneix la desconfiança de l'afició per la segona unitat. I això que algun pes pesant, inclòs l'inqüestionable (per mèrits propis) Leo Messi, tampoc no va tenir el dia.

Certament, hi ha jugades que suposen un punt d'inflexió en un partit. La d'ahir, no cal dir-ho, la del penal. Després d'una bona primera part, amb un domini total del joc però amb poca lucidesa ofensiva, la segona va començar de manera plana i el resultat semblava encaminar-se definitivament cap a l'empat a zero. Però Roberto va caure dins l'àrea i això ho va canviar tot. Si Messi hagués transformat el penal, sens dubte hauria canviat a favor nostre: probablement l'Espanyol s'hauria rendit definitivament i el Barça hauria gestionat l'avantatge provant d'ampliar-lo. Però la moneda va sortir creu i tot es va capgirar: la graderia, fins llavors força anestesiada per les pobres prestacions dels seus i dedicada gairebé exclusivament a l'insult rutinari de l'adversari, de cop es va revifar gràcies a l'adrenalina proporcionada pel que considerava la reparació d'un greuge i va empènyer els locals a l'atac (el pla reeixit de Quique d'arribar viu al final per acabar introduint jugadors més ofensius hi va contribuir). El Barça va perdre el nord i el gol de l'Espanyol va acabar caient com fruita madura.

En definitiva, eliminatòria costa amunt i resultat perillós per a la tornada. Però res que no es pugui remuntar amb tota l'artilleria. I amb Messi amb una espina clavada. Jo dels pericos no estaria gaire tranquil.

Comentaris (3)18-01-2018 23:54:43

Cinema: "Tres anuncios en las afueras" i "Las aceras de Nueva York"; i futbol: Real 2 - Barça 4

Dissabte rodó. Primer, tot dinant, ens assabentem que el Girona ha golejat Las Palmas. Després, tot entrant a la sala de cinema, que el Madrid acaba de perdre a casa contra el Vila-real (com m'arriba a agradar el color groc!). I, quan finalment comença la pel·lícula, una joia es desplega al voltant dels nostres ulls. “Tres anuncios en las afueras” és una meravella absoluta. Hi arribem atrets pel meu gust per les pel·lícules de l'Amèrica profunda i, realment, podria passar per una dels germans Coen (sensació que, certament, reforça la brillant presència de Frances McDormand). Perquè ens trobem davant d'una tragèdia envoltada de comèdia negra, amb uns diàlegs brillants i amb unes situacions absurdament humanes (o humanament absurdes). Se la compararà amb “Comanchería”, una altra delícia, però és deliberadament menys sòbria i va més per aquí: en aquest cas, no hi ha cap lògica en el comportament dels personatges. Ni una. I, malgrat tot, els entens. Això és l'ésser humà. És una tragèdia perquè ningú guanya, perquè el destí sempre és advers, perquè tot surt sempre malament. Però per sort hi ha l'humor negre, imprescindible per sobreviure a la història d'aquesta mare coratge que es podria resumir com la d'algú que busca sempre un culpable per poder conviure amb el seu sentiment de culpa. I al final tot plegat adquireix sentit perquè, si tot el despropòsit no soluciona res perquè ni la justícia ni la venjança són possibles en un món sense Déu, almenys els personatges evolucionen, tant interiorment com en la seva relació amb els altres. Són moltíssimes les coses que es podrien dir d'aquest film, però fa de mal fer. El millor és gaudir-lo, riure-hi i emocionar-s'hi. Si cal, posaré un anunci als afores de cada poble: prohibit perdre-se-la.

Naturalment, després d'un dissabte així, el diumenge havia de ser per força més prosaic. La pel·lícula escollida per fer el gos a casa passa sense pena ni glòria. “Las aceras de Nueva York” és un film que té una pila d'anys (encara s'hi poden veure les Torres Bessones), i és un pretensiós intent d'un aleshores jove i ara oblidat Edward Burns d'emular Woody Allen sense tenir-ne ni l'habilitat ni el talent. D'aquesta manera, malgrat els esforços per construir una narrativa elegant i pretesament innovadora, el guió mai aconsegueix aprofundir amb ànima en els conflictes interns dels enamorats personatges, i la cosa no passa d'una típica comèdia romàntica malgrat les seves ínfules autorals. Entreté, sí, però s'oblida tan ràpidament com s'ha vist.

La prosa del diumenge es manté al vespre amb el Barça, que després de la versió excelsa del dijous va tornar a una versió molt més terrenal. Em va quedar una sensació estranya: malgrat arribar a anar perdent per 2-0, se'm feia difícil estar enfadat amb aquest Barça. Potser perquè l'equip havia sortit bé i no pas de vacances al principi, tot i que cal reconèixer que entre el primer i el segon gol de la Real les vam veure quadrades. Però el ràpid gol de Paulinho (a aquest noi el salva la seva facilitat golejadora, perquè si no jo el posaria al mateix lot que Gomes) va fer que gairebé en cap moment poguéssim tenir la sensació de desastre, com si l'equip ens recordés que sempre s'hi pot comptar i que, més encertat o menys, sempre competeix. A la mitja part la sensació era que la cosa es remuntaria, i així va ser (gràcies sobretot a la millor versió de Suárez). Però, de la mateixa manera, l'equip ens va recordar també que és humà i que tard o d'hora perdrà. I més quan les lesions (quina mala sort, la de Dembélé!) continuen impedint que reforci el seu esforç amb més talent.

PD: Ens ha deixat amb només 46 anys Dolores O'Riordan, vocalista de The Cranberries, la meva banda preferida de sempre. Quan la meva dona m'ha donat la notícia, he estat una bona estona incrèdul, incapaç de continuar les meves tasques d'una tarda ingrata i atrafegada. He sentit com, en ple Blue Monday, m'arrencaven sencera una bona part de la meva adolescència i primera joventut. Ens hem posat “Dreams” i “Zombie”, ens hem abraçat i hem plorat. Descansa en pau, Dolores. La teva veu immortal ens acompanyarà tota la vida.

Comentaris (7)16-01-2018 00:35:44

Futbol: Barça 5 - Celta 0

Amb l'olfacte en les previsions sobre el futur que em caracteritza, ahir em vaig passar la tarda amb un mal pressentiment sobre el partit que el Barça havia de jugar amb el Celta: que si només es parla de Coutinho, que si el Celta és molt perillós a la copa, que si tenim el cap en altres coses i quan ens n'adonem ja haurem perdut un títol... I arriba el partit i el Barça es poleix l'eliminatòria en 30 minuts.

I quins 30 minuts! No va ser només que l'equip va ser especialment eficaç i va convertir en or tota jugada d'atac que va generar (algun dia la societat Messi-Alba haurà de ser estudiada en museus), sinó que va excel·lir en absolutament tot: la pilota circulava a un ritme vertiginós, la mobilitat en atac era constant, la pressió després de pèrdua no podia estar més ben coordinada, va tornar el primer toc com a marca de fàbrica... Mentre el Camp Nou cridava llibertat, jo des de casa em fregava els ulls i gaudia com feia temps que no passava. Hauria volgut que aquella primera part no s'acabés mai.

I és que, certament, era previsible que la segona part seria un tràmit. Aquesta circumstància, la d'escombrar el rival des de l'inici per poder fer la migdiada després (és un dir, donat l'horari intempestiu del partit; si Valverde hagués pogut, hauria canviat tot l'equip després de la represa) va ser una característica més d'un partit que va recordar perillosament (sisplau, que no sigui un miratge!) l'època daurada de Guardiola. Una altra a afegir va ser aquella percepció errònia que podia quedar a algú que el rival no s'hi feia prou: el Celta és un bon equip molt ben entrenat i amb gust per la pilota, i va aterrar a Barcelona amb ambició, però va tornar aquella sensació que quan el Barça s'hi posa de valent converteix en vulgar a qualsevol.

Però la segona part no va ser del tot estèril. A banda del gol de Rakitic, el millor va ser la constatació de les primeres cavalcades plenes de tècnica de Dembélé, i l'esperança que quan aquest noi perdi la por i es deixi anar pot ser espectacular i un factor de desequilibri més enllà de Messi molt necessari per brodar el joc de possessió que sembla tornar. I això sense comptar amb Coutinho, que ahir des de la llotja devia pensar que s'haurà de posar les piles per adaptar-se a aquest huracà de joc (que no pateixi, però, que si fins i tot Gomes aconsegueix no fer nosa del tot...).

Cal treure's el barret davant Valverde. Només d'arribar es va trobar havent de dirigir una nau coixa per deserció d'un membre destacat de la tripulació. Després se li va lesionar el fitxatge estel·lar. Després, el pilar de la defensa. Però res el va fer trontollar. Gràcies al seu treball tàctic, l'equip va anar creixent des de la consistència i el retorn de les línies juntes. Se li va retreure que l'equip guanyava però avorria, però ell va continuar a la seva. I l'any nou ha portat una versió imperial de joc que seria deliciós que amenacés de quedar-se.

I tot plegat seria quelcom molt proper a la felicitat, si no fos perquè en dies com avui no passa de simple antídot contra les nàusees que provoquen les mentides de certes interlocutòries.

Comentaris (3)13-01-2018 03:37:00

"Mad men": quan el que importa no és el què, sinó el com

A la nostra manera sempre extemporània, aquests dies hem enllestit el visionat d'una altra sèrie extraordinària: “Mad men”. Considerada la joia de la corona de l'AMC juntament amb “Breaking bad”, no han faltat els analistes que han establert comparacions entre totes dues sèries malgrat les seves diferències evidents: “Breaking bad” és una història de molta més acció, basada en els cliffhangers i el més difícil encara; mentre que “Mad men” és un relat cuinat a foc lent, amb gust pel detallisme (ambientació excel·lent de la dècada dels seixanta), subtil i a la recerca d'un sentit global per a cada capítol més enllà de la peripècia temporal.

Aleshores, com s'explica aquest paral·lelisme? Segurament cal buscar-lo en la personalitat polièdrica dels seus protagonistes, homes de moral diguem-ne complicada que personifiquen les llums i les ombres del somni americà. Certament també hi ha diferències: Walter White és algú que va prenent consciència, a mesura que avança la seva aventura, del seu costat fosc (d'aquí el “Breaking Bad” del títol), mentre que Don Draper va alternant (a vegades, en dècimes de segon) la seva personalitat més noble amb la seva faceta de depredador.

Centrem-nos, doncs, en el que ara ens ocupa: aquest personatge fascinant anomenat (bé, de fet no) Donald Draper. El primer capítol és una carta de presentació brutal, i exemplifica això que comentava de la recerca d'un sentit global a la manera d'un capítol tancat en ell mateix: després de mostrar-se a tothom com una persona sense lligams i al·lèrgica al compromís, el final ens el presenta com l'home que arriba a casa al final de la jornada laboral, amb una casa perfecta, una dona perfecta i uns fills perfectes. Vet aquí el lema del bon publicista i que il·lustra la sèrie: no importa el que siguis; l'important és com ho venguis.

Molt aviat descobrirem que les falses aparences són la base de la vida de Draper: la seva identitat és falsa i l'ha manllevat d'un company de guerra mort per poder fugir del conflicte i començar una nova vida lluny de la pobresa dels seus orígens. Draper és el que els americans anomenen un self-made man, un home fet a si mateix. Amb la seva habilitat dialèctica i el seu carisma natural, no trigarà a escalar posicions fins a esdevenir el cap de creatius d'una empresa de publicitat. Segurament, perquè la publicitat li permet guanyar-se la vida amb allò que millor sap fer: mentir o, més ben dit, manipular la gent (dir-li el que vol sentir).

Entre tot l'elenc de secundaris admirablement ben construïts (tots bons i dolents, fent-se estimar i odiar a parts iguals) destaca amb llum pròpia la Peggy Olson, una secretària que veurà com la seva vida es capgira quan Draper li detecta un do natural per a la creació publicitària i la vol per al seu equip. A banda de com aquest fet permet explorar la lluita de les dones per fer-se valer a la dècada dels seixanta (en la primera temporada els comentaris masclistes que reben serien inconcebibles, espero, en l'actualitat), el més interessant és la recreació del mite de Pigmalió: Draper s'emmiralla sempre en Olson; és la seva creació, sempre apareix en els seus moments de crisi i és l'única que té els nassos de dir-li el que pensa a la cara. Per això, en l'ensorrament final de la vida vanitosa de Draper, l'última veu que voldrà sentir abans d'intentar renéixer serà la seva.

Perquè sí: la història de Draper acabarà essent la d'un fracàs. Quan descobreixi que no és especial sinó una peça més dins l'engranatge del capitalisme salvatge, Draper portarà a terme la seva enèsima (i aquesta vegada definitiva) fugida endavant en la lloable cloenda de la sèrie. Perquè Donald Draper és algú que necessita l'admiració dels altres com a combustible, perquè la seva és la història d'un home irresistible per als altres però que no se suporta. No troba la pau, malgrat que així li desitja una de les seves incomptables amants.

I és que el valor més estimable de “Mad men” és com esdevé una crònica precisa de l'evolució de la societat americana (i occidental). Els productes que recorren als serveis de l'agència de Draper serveixen per exemplificar els canvis socials i morals, que també queden reflectits a partir de les peripècies de diversos personatges: l'apoderament femení, la conquesta de drets civils de les minories... Tot hi és present. Perquè Don Draper és els EUA (enlluernadora la coincidència del seu primer divorci amb l'assassinat de Kennedy), sempre a la recerca de no se sap què per fugir d'ell mateix. Don Draper és, en definitiva, cadascú de nosaltres.

Comentaris (3)09-01-2018 21:49:14

Futbol: Barça 3 - Llevant 0; i cinema: "La cura del bienestar"

El partit d'ahir és d'aquells que poden qualificar-se d'un altre dia a l'oficina: després d'un inici dubitatiu, el Barça va desactivar un Llevant valent amb la màgia de Messi i amb l'energia dels laterals. 2-0 al descans i a jaure, amb la típica segona part contemplativa de quan la feina ja està feta (gràcies, això sí, a Ter Stegen) i l'inevitable gol de Paulinho com a cirereta del pastís. El partit, doncs, va tenir tan poca història (més enllà que la primera part sembla confirmar que el bon joc està tornant) que ens podem esplaiar en la gran qüestió que aquests dies ha tingut entretingut el barcelonisme: quin rol ha de jugar Dembélé en l'estil Valverde? I això és així perquè ahir el francès ja va ser titular. D'entrada, podria semblar que el tècnic vol posar les coses al lloc on les havia deixat: dibuix asimètric i Dembélé d'extrem pur per la dreta (el segon gol va arribar en un dels seus pocs moviments sense pilota cap al mig que va deixar el carril obert a Roberto), però hi ha matisos. Es podria dir que en gran part Dembélé fa la funció que un dia vam descobrir sorpresos que Valverde encomanava a Alcácer: quart migcampista per la dreta en defensa, davanter en atac. La prova és que de tant en tant el descobríem a l'esquerra: quan la jugada no venia de recuperació, en atac estàtic sovint hi havia rotació de davanters, amb Dembélé a l'esquerra, Suárez al mig i Messi a la dreta (l'argentí pot ser el quart migcampista per mantenir la superioritat a la zona ampla quan del que es tracta és de crear i no de destruir). Això va permetre a Dembélé protagonitzar potser la seva millor actuació fins ara: res per tirar coets, però un pèl més integrat a la dinàmica de l'equip (amb paciència, tot arribarà). Però sobretot va mostrar un cop més la capacitat de treball tàctic de Valverde, perquè la clau en molts casos és la polivalència dels jugadors durant un mateix partit: de què juga exactament Paulinho? I Messi? I el mateix Dembélé? Ja friso per saber com s'organitzarà l'equip amb Coutinho.

Satisfets pel joc (de la primera part) i el resultat, tornem a casa i ens posem “La cura del bienestar”. Per mi, una petita decepció. La pel·lícula no és dolenta, i a més està ben ambientada, però es queda una mica a mig camí de tot, pecat imperdonable tenint en compte la seva excessiva durada. En dues hores i mitja, el film és incapaç de trobar el seu to, tant en forma com en fons. Vol ser gòtica i certament aconsegueix imatges potents, però no en fa una aposta decidida. I, sobretot, es fa un embolic en el missatge: plantejada com una crítica a l'ambició desmesurada del capitalisme salvatge, acaba essent contradictòria en condemnar-ne l'antídot. Per això la frase final del protagonista, que pot semblar desconcertant, adquireix sentit si la prenem com a síntesi de tot plegat: el problema és que l'estat del benestar no proporciona benestar. Seria bo que hi reflexionéssim.

Comentaris (1)09-01-2018 01:21:33

Futbol: Celta 1 - Barça 1

Com que fins ara Valverde no s'havia caracteritzat precisament per sacsejar excessivament les alineacions sinó per fer-ne només petits retocs de tant en tant, segurament cal llegir la revolució d'ahir en clau de copa. Faltarà veure fins a quin punt continuarà l'absència dels pesos pesants en una tornada que es preveu oberta, i també fins a quin punt ahir hi va tenir a veure el fet que tot just es tornava de vacances, però el missatge sembla clar: la segona unitat ha de ser suficient per encarar amb garanties aquest torneig (sempre que el rival no sigui de la capital del regne veí), la lliga continua essent prioritària malgrat el coixí de punts i cal que els titulars arribin frescos a la Champions.

Un cop més, la jugada no va sortir malament al tècnic pel que fa al resultat. Un empat amb gol fora de casa no és una mala cosa per afrontar la tornada. Pel que fa al joc, ja s'intuïa que se'n podia ressentir només de veure un mig del camp amb Gomes i Paulinho d'interiors. Val a dir que el portuguès va fer un pas endavant, ja que la tendència del partit a trencar-se va resultar òptima per a les seves característiques, mentre que el brasiler continua demostrant que ell juga a una altra cosa i que si ha de dirigir l'orquestra malament rai. Al davant, Arnaiz va tornar a aparèixer des del filial per ser el millor (i no només pel gol) de l'insòlit trident atacant amb Vidal i Denis. El gallec va fer ahir un parell de passos enrere, ja que no li va sortir res. Mentrestant, als laterals, Digne va estar més que discret (malgrat una molt bona assistència a Arnaiz que no va acabar en gol per molt poc) i amb tendència a complicar-se la vida amb la pilota (tot i que tàcticament és molt disciplinat i ahir va corregir algunes situacions perilloses), i Semedo va demostrar que és una opció vàlida (malgrat algunes pèrdues de posició) per alliberar Roberto. Cillessen no va transmetre la seguretat d'altres vegades, Piqué va fer un partit molt dolent i Vermaelen va excel·lir. El retorn de Dembélé, per la seva banda, va ser l'enèsima demostració que Valverde pensa en tot: molt bona idea posar-lo al centre de l'atac per exposar-lo menys, per començar.

A la primera part el Barça va patir amb la pressió avançada del Celta, mentre que a la segona es va trobar més còmode a causa del cansament del rival. Pel·lícula mil vegades vista, tot i que amb matisos, ja que l'equip no va acabar de controlar mai del tot la situació i qualsevol dels dos equips podria haver decantat la balança. En definitiva, tot plegat (joc i sobretot resultat) prou digne donades les circumstàncies i les absències.

Comentaris (3)05-01-2018 14:50:03

Cinema: "Barcelona, nit d'hivern"; i lectura: "La llei del menor"

Comencem l'any com ha de ser: fent el gos al sofà, amb marató de sèries i una pel·lícula (em refereixo al dia 1, que avui hem anat a PortAventura i gairebé em surt el cor per la boca al Shambhala). La pel·lícula que ens posem té un cert aire nadalenc: es diu “Barcelona, nit d'hivern”, se situa en una nit de Reis a la capital del país i és una mena de seqüela (tot i que independent) de “Barcelona, nit d'estiu”, del mateix director, Dani de la Orden. El cineasta repeteix fórmula, donats els èxits de taquilla de la primera entrega, tot i que en millora els resultats artístics: tornen les històries corals mínimament encreuades, algunes més ben resoltes que altres, algunes més profundes i algunes de més frívoles, però en general el producte sembla més pensat, més organitzat i més ben muntat. Hi ha moments divertidíssims (em quedo amb la trobada de la parella acabada de conèixer amb els pares d'ella després d'una nit de sexe, i amb un personatge de David Guapo que no puc evitar que em faci pixar de riure amb la seva misogínia i els seus prejudicis cap a les catalanes; sóc culpable). Li sobra un pèl d'edulcorant subratllat musical, però al capdavall és una comèdia romàntica. És aquest un gènere que en general detesto, i aquí clarament s'emmiralla en les americanades de Garry Marshall, però està fet amb gràcia i sensibilitat cap als personatges, i repeteixo el que crec que ja vaig dir amb la pel·lícula predecessora: si volem que la nostra sigui una indústria normal necessitem pel·lícules com aquesta, productes comercials dignes que facilitin el camí per a l'existència de joies com ara “Estiu 1993” o “Incerta glòria”.

Les vacances són fantàstiques, i em permeten també enllestir la lectura de “La llei del menor”, d'Ian McEwan. Vet aquí un exemple d'arquitectura narrativa impecable, no per dimensions sinó per proporcions. Tot està perfectament dissenyat i pensat, i no hi sobren ni tan sols les aparents digressions que en realitat reforcen el sentit de la trama principal. McEwan retrata amb un precís bisturí el drama d'una jutgessa que ha de prendre decisions transcendentals per a la vida d'altres persones mentre és incapaç de gestionar les crisis de la seva. Hàbilment, McEwan ens demostra aviat que la seva novel·la, malgrat estar basada en el món del dret, no és de l'estil John Grisham, sinó quelcom molt més profund (a banda de les seves inqüestionables virtuts literàries, amb un últim paràgraf esborronador). Així, el dilema moral entre dret a les creences individuals i dret a la vida a l'hora de decidir sobre si cal obligar o no un menor a rebre una transfusió de sang que pot salvar-lo essent testimoni de Jehovà aviat queda resolt per donar lloc a quelcom encara més fonamental: com es pot convertir en rutina la capacitat de decisió sobre la vida dels altres, com es pot conviure amb aquesta responsabilitat dins una pretesa bombolla de comoditat. Però, encara més (i això m'interpel·la encara que en menor grau de transcendentalitat): en quin moment de la teva interactuació amb un menor decideixes que la teva feina s'ha acabat. Quins límits, en l'espai i en el temps, cal posar. Com saps quan és millor inhibir-se i quan intervenir quan la teva tasca oficial ha finalitzat. En el cas de la jutgessa protagonista, la clau es troba en el plantejament inicial bàsic de la llei del menor: l'important és el benestar del menor. El problema, és clar, és saber en què consisteix en cada cas una cosa tan subjectiva com el benestar. La resposta de McEwan, lúcida: en la trobada d'un sentit.

PD: Un apunt final sobre aquesta lectura. N'he llegit l'edició en català d'Anagrama. Normalment no comento res de les traduccions, perquè considero que si el meu nivell d'idiomes no és suficient per poder fer una lectura satisfactòria del text original, difícilment puc valorar-les. Però en aquest cas faré una excepció. Perquè com a filòleg sí que puc intuir quan les coses es fan ben fetes, i la traducció d'Albert Torrescasana em sembla excel·lent. Perquè he observat diversos jocs de paraules i frases fetes que havien de ser necessàriament diferents en anglès i que estan resoltes amb naturalitat i senzillesa (seguint la màxima que el traductor ha de conèixer encara millor els mecanismes de la llengua d'arribada que els de la de partida), i perquè no vol lluir-se il·lustrant-nos amb farragoses notes a peu de pàgina per indicar-nos com se n'ha sortit. Aquestes queden limitades, com ha de ser, a un parell d'aclariments sobre aspectes allunyats de la comprensió de la cultura general d'un lector no anglosaxó. I que consti, per si per alguna casualitat em llegeix, que el fet d'haver compartit temps amb ell ja fa molts anys i l'afecte personal que li mantinc malgrat la pèrdua absoluta de contacte no hi tenen res a veure: em vaig adonar que la traducció era seva justament quan vaig consultar la dada encuriosit per les virtuts que hi veia i que he intentat descriure.

Comentaris (3)02-01-2018 23:38:30

Cinema: balanç del 2017

De manera sorprenent, constato en arribar al final d'aquest convuls 2017 que, malgrat haver-me hagut de passar mitja vida al carrer, he aconseguit veure ni més ni menys que 51 pel·lícules al cinema. Una mitjana de gairebé una pel·lícula per setmana, només en sales! No hi ha res com l'art per calmar l'ànima... I el cas és que un any més la collita és prou bona, i el meu particular top ten torna a ser molt eclèctic i de gran qualitat, tot i que sé que algunes preferències són qüestionables i que per a gustos es van fer els colors. A la guanyadora se li pot retreure el seu ús entre obvi i estrany de les metàfores, però he arribat a la conclusió que aquest recurs ens força a acarar-nos amb l'absurditat dels nostres comportaments. La segona, per mi, és impecable; igual que la quarta, que de fet és del 2016 però que jo vaig veure a principis d'aquest any. La tercera potser abusa d'un cert racisme a la inversa, però a vegades cal caricaturitzar allò que es combat per ser efectiu. I la cinquena és un Woody Allen d'alçada, que confirma que amb els anys el geni ha deixat pas al mestre, tot i que jo trobo a faltar el geni. De fet, aquesta és l'explicació de per què situo, després de donar-hi moltes voltes, Darren Aronofsky per damunt de Christopher Nolan: sempre acabo preferint, tot i que en aquest cas per molt poquet, la genialitat imperfecta que la perfecció. Molt bon any 2018 a tothom!

1. MADRE!

2. DUNKERQUE

3. DÉJAME SALIR

4. Comanchería

5. Wonder wheel

6. Incerta glòria

7. No sé decir adiós

8. La vida d'en Carbassó

9. Múltiple

10. Manchester frente al mar

Comentaris (3)31-12-2017 15:07:14

Cinema: "El gran showman"

Sovint he tingut una sensació estranya quan he gaudit d'un espectacle de circ (i parlo del circ que m'interessa, el que em fa vibrar, el de condició semiamateur que cada estiu llueix al festival de la meva ciutat). I és que a vegades m'he sentit incòmode pel fet que algú exposi davant meu les seves habilitats, allò pel qual ha treballat hores i hores. Sé que això passa amb altres activitats, però cap em produeix aquesta sensació tan forta d'exposició per part de l'artista: és una mena d'exhibicionisme que a vegades percebo com a il·lògic, i no sé per què. Potser hi té a veure la contradicció de contemplar persones que han escollit una vida nòmada, gairebé marginal, però que en realitat necessiten el favor del públic. Treballen com bojos portant el seu cos al límit perquè és el preu que han decidit pagar per la seva llibertat al marge del sistema. La família desestructurada del circ al servei de la família tradicional.

“El gran showman” porta a l'extrem aquest plantejament ètic al voltant de l'exhibicionisme. L'empresari protagonista, que va existir a la realitat i que es considera un dels pioners del circ, recluta els personatges més extravagants possibles, i el dilema està servit: l'empresari utilitza la seva raresa amb finalitats lucratives, però també els proporciona humanitat en dotar-los d'un univers on sentir-se orgullosos del que són i no haver-se d'amagar.

Sigui com sigui, aquest musical clarament deutor de “Moulin Rouge” (tot i que a mi l'arrencada em va fer pensar narrativament més en “Up”, de Pixar; la ment té coses estranyes) practica un estrany equilibrisme entre la reivindicació de la diferència i la seva pròpia domesticació, ja que el seu esperit aparentment subversiu acaba sucumbint en favor dels valors més tradicionals (la família com a valor sagrat, amb un rol passiu en el personatge de Michelle Williams que posaria els pèls de punta a la feminista més moderada). És, doncs, l'eterna dicotomia del circ entre esperit rebel i servidor de les vides còmodes. Però tot es resumeix en la frase de l'empresari que al final el director cita com a reivindicació pròpia: no hi ha objectiu més noble que el de fer feliç a la gent. I això, en poc més d'una hora i mitja d'entreteniment de qualitat (amb menció a part per al número musical de la parella de secundaris, màgia pura), la pel·lícula ho aconsegueix amb escreix. Prova superada.

Comentaris (1)30-12-2017 16:52:00

Cinema: "Wonder wheel"

A “La verdad sobre el caso Savolta”, Eduardo Mendoza va deixar escrit: “la vida es un tiovivo que da vueltas hasta marear y luego te apea en el mismo sitio en que has subido.” Woody Allen sembla subscriure al cent per cent aquesta frase en la seva última pel·lícula, “Wonder wheel”, no en va ambientada al parc d'atraccions de Coney Island.

De fet, al llarg de la seva filmografia, aquest tema no li ha estat aliè: són moltes les vegades que els seus personatges (penso ara en el protagonista de “Manhattan”) s'emboliquen de mala manera per acabar tornant al punt de partida. La diferència és que abans aquest punt de partida s'endevinava finalment com la millor solució possible, mentre que a les seves darreres pel·lícules (el preciós fos encadenat final de “Café Society”, per exemple) aquest és la constatació d'un fracàs.

Certament, el mestre amb els anys s'ha tornat definitivament pessimista. L'humor amb què fins ara havia domesticat el seu proverbial nihilisme apareix gairebé soterrat, i la desil·lusió omple la pantalla. I això és particularment feridor pel contrast amb la lluminosa paleta de colors de “Wonder wheel”: la vida és una fira en què tothom aparenta passar-s'ho bé, però en què (parafrasejant Henry David Thoreau) en realitat tothom porta la seva desesperació com pot.

A “Wonder wheel”, Allen construeix un personatge molt semblant al de “Blue Jasmine” (de nou amb la complicitat d'una actriu meravellosa: abans Cate Blanchett i ara Kate Winslet), una dona que viatja progressivament cap a la bogeria incapaç de conviure amb la seva realitat. Com tothom comenta, Allen sembla haver agafat el gust pel melodrama americà d'un Tennessee Williams i el seu “Tramvia anomenat Desig”, aquest desig que ho arrasa tot amb la seva frustració corresponent. Però hi ha un aspecte fonamental que uneix també tots dos caràcters femenins: el sentiment de culpa. Tant Jasmine com la protagonista de “Wonder wheel” han de conviure amb quelcom més terrible que el fracàs: la consciència que elles són les úniques culpables de la situació que estan vivint.

En definitiva, Allen es pregunta: si la vida és quelcom sense sentit i majoritàriament frustrant, què fa que hi seguim viatjant? Per què continuem donant voltes? Quin és el motor que mou la nòria? Resposta (explicitada com de passada en una conversa que pot passar inadvertida durant el film): l'autoengany. Woody Allen es mostra molt hàbil i enginyós amb la creació del personatge narrador, el socorrista amb pretensions d'escriptor. En primer lloc, perquè assoleix així la coartada per poder ser simbòlic, grandiloqüent i melodramàtic a voluntat. I, sobretot, perquè el socorrista es caracteritza per voler viure un llibre més que una vida real (actitud que se li ensorrarà quan topi amb la monstruositat ètica de la realitat, com li passava al protagonista de “Bales sobre Broadway”). Curiosament, però, serà el personatge de Winslet el que caurà en el parany d'intentar traslladar els mecanismes de la tragèdia a la seva anodina existència, amb resultats catastròfics que la deixaran a la casella de sortida. El seu gran drama és que la nòria la fa embogir per absència d'autoengany, mancança que encomana al seu fill. I quan falla l'autoengany, només queden les ganes de cremar-ho tot.

Comentaris (1)28-12-2017 01:52:04

Futbol: Madrid 0 - Barça 3

Definitivament, la mentalitat del madridisme és molt diferent de la nostra, i n'hauríem d'aprendre. Més d'un i més de dos comentaris sentits per part seva que donaven els blancs com a favorits, amb un sil·logisme admirable: el partit és com una final per al Madrid, i el Madrid sempre guanya les finals. Després del partit, els tornes a sentir i tan tranquils: és que el partit no era una final, queda molta lliga i, en tot cas, el que interessa és la Champions. Per treure's el barret: aquí, ens ve el Madrid a casa, ens goleja i es posa a 14 punts i cremem el Camp Nou.

No va ser un partit còmode a la primera part. Com era previsible, el Madrid va sortir a pressionar molt amunt per dificultar la sortida de pilota del Barça. Malgrat que Valverde va situar Rakitic molt a prop de Busquets en previsió que això passaria, el Barça havia d'acabar rifant en llarg gairebé totes les pilotes i no aconseguia sortir de la cova. Això sí: Valverde alliberava Paulinho perquè intentés aprofitar algunes d'aquestes pilotes llargues, i això va estar a punt de costar més d'un disgust als locals. A la segona meitat, la cosa va canviar. El Madrid, fos físicament, va ser incapaç de mantenir la pressió alta i el camp va començar a fer baixada per al Barça. El primer gol va trobar un Madrid partit, incapaç de fer bé la pressió i espantat defensivament per Messi. Això va permetre a Busquets connectar amb Rakitic i al croat trobar un passadís fins a la cuina, en una jugada perfectament culminada per Roberto i Suárez. A partir d'aquest moment, els millors minuts del Barça: si ja fins aleshores havia apostat per calmar el joc i jugar amb els nervis i la necessitat del Madrid, a partir d'aquí va iniciar un rondo gegant davant l'ansietat blanca, amb els jugadors ben agrupadets i accelerant a partir de tres quarts de camp. Així va arribar la jugada del segon gol, decisiva perquè també va significar la justa expulsió de Carvajal, que pot servir al Madrid per amagar que abans d'aquesta acció el partit ja estava definitivament controlat pels blaugrana. Curiosament, i com que el Madrid és el Madrid, va ser justament amb el 0-2 i un jugador més que l'equip va patir més i va necessitar més Ter Stegen. Eren els típics minuts d'èpica madridista, i calia evitar com fos que els blancs s'ho creguessin i entressin en el partit amb un gol. Afortunadament, el nostre entrenador és tan bo (ja ni tan sols trobo que ho fem avorrit) que fins i tot en un partit amb escassa banqueta va saber llegir sempre la situació i fer en tot moment els canvis que necessitava l'equip, en especial el de Semedo per Iniesta per reforçar la banda dreta. I així es van minimitzar riscos i va arribar el 0-3.

En resum, el Barça va guanyar perquè va ser superior en tot: en resistència física, en fortalesa mental, tàcticament, defensivament, en joc col·lectiu i en rematada. Definitivament, i malgrat que no oblidem aquells que les hauran de passar injustament allunyats de la família, després d'aquesta gloriosa setmana aquestes seran unes bones festes.

Comentaris (6)24-12-2017 14:55:26

I ara què fareu?

Benvolguts unionistes,

Us haig de confessar que això de ser independentista és cansat, encara més que ser culer i pels mateixos motius: no pas pel fet de tenir-ho tot en contra, que també, sinó sobretot per haver de suportar els propis coreligionaris somicant quan només haurien de tenir motius per a la satisfacció. A veure si ens entenem: jo mateix ahir sentia més alleujament que eufòria, però a mesura que han passat les hores i un cop alliberada la tensió em sento raonablement feliç i no puc entendre algunes cares que m'envolten. Que si mira que haver guanyat l'Arrimadas (això no ho compra cap diari del món amb cara i ulls), que si mira que no haver arribat al 50% dels vots (com si algú tingués la més punyetera idea de què pensen els comuns)... Afortunadament no és tothom i m'he trobat prou gent contenta, però esgota haver de repetir arguments obvis a gran part dels teus (m'admira el fet que us escolten i us creuen massa): que hem guanyat, i que ho hem fet en unes circumstàncies (presó, exili, atacs a la llibertat d'expressió, manipulació mediàtica, amenaces, insults, trampes, consciència de la repressió) que fan que aquesta sigui una victòria excepcional. En fi, que em rendeixo, i prefereixo parlar amb vosaltres una estona, que de debò penso que teniu una gran virtut: com el Madrid, sou optimistes de mena i per malament que us vagin les coses sempre us sentiu superiors. Perquè, cansat de respondre a la pregunta sobre què farem ara (és evident: continuar construint la República), el que vull saber és què fareu vosaltres.

O sigui que parlem, va. Primer de tot amb vosaltres, partits del 155. Com us ho fareu? Ahir la vostra formació estrella va escenificar una gran festassa, però suposo que ningú s'havia dedicat a sumar. Perquè, a banda que l'independentisme acumuli 70 diputats de 135 (se'n diu majoria absoluta), fins i tot en el millor escenari per a vosaltres (que la CUP tingués un dels seus sismes assemblearis i s'abstingués i que els comuns decidissin anar de bracet amb vosaltres) encara perdríeu 66 a 65. Res a fer. I què fareu amb l'ocupació il·legal de la Generalitat? De debò la mantindreu si no fem bondat quan el partit que l'ha instigat gairebé desapareix literalment del mapa? I amb els presos polítics i els exiliats, què fareu? De debò gosareu dir que això és decisió dels jutges quan la mateixa pseudopresidenta va dir que us n'havíeu encarregat personalment? Separació de què? Ho heu fet tot perquè el poble de Catalunya acatés com un xaiet les vostres actuacions, però us hem dit clarament que ni parlar-ne. Us hem trencat el plat bonic i haureu de claudicar en tot, i ho sabeu. Ep, que no ho dic jo, que ho diu la reina mare Merkel!

Vaja, em temo que s'ha notat que en realitat no parlava amb els partits unionistes sinó que els utilitzava per parlar de nou amb els pessimistes de mena, perquè s'adonin d'una vegada de tot el que vam guanyar ahir. Però ara sí que vull parlar amb els votants unionistes, de tot cor i respectuosament, sense sarcasmes. Què fareu ara? Obrers del cinturó roig (ara taronja): de debò continuareu donant suport al partit de l'Íbex-35 que us ofega? De debò creieu que els vostres pares van venir a Catalunya perquè ara vosaltres voteu a les persones que els van fer marxar de casa seva? De debò creieu en promeses de millores socials en el marc d'una Constitució dissenyada per al manteniment dels privilegis dels poderosos? De debò continuareu votant amb la bandera en comptes d'ajudar en la construcció d'un país millor per a tothom? Penseu-hi bé, perquè nosaltres volem a tothom. D'acord que els resultats d'ahir segurament no van ser prou folgats per tornar de manera immediata a la casella de la proclamació, però sí que van ser prou contundents per no perdre absolutament res del que vam guanyar amb els nostres cossos l'1 d'octubre. I aquesta vegada ho farem millor. Ens acompanyeu?

Comentaris (9)23-12-2017 02:29:18

Cinema: "Juan de los muertos"; i futbol: Barça 4 - Dépor 0

Només quatre ratlles, que és molt i molt tard i ja ha plogut. “Juan de los muertos” és una pel·lícula de zombis cubana disfressada de sàtira política o viceversa. La falta de mitjans la delata la precarietat de determinats moments de la posada en escena, però aquesta en realitat acaba essent una virtut per la il·lusió que desprèn. Si es vol és una ximpleria com una casa, però ens va fer riure molt.

I, mentrestant, el Barça a la seva. Victòria contundent ahir contra un rival certament molt limitat, tant ofensivament com defensivament. Però es percep una millora progressiva en el joc. El tercer gol és una mostra que a aquest equip no se li ha oblidat jugar a futbol. Tàcticament em va sorprendre l'inicial intercanvi de posició natural als interiors entre Paulinho i Iniesta, potser per cobrir millor les pujades d'Alba. I poca cosa més. Moltes ganes de clàssic. Guanyarem o perdrem, però competirem. I, en tot cas, no és aquesta la victòria o la derrota que em farà passar unes bones o unes males festes...

Comentaris (3)19-12-2017 02:18:31

Guia pràctica per al 21-D. Passa-ho!

Aquest 21 de desembre cal anar a votar, i cal fer-ho a favor de la República i contra el 155.

  • Si no t'acaba de convèncer l'independentisme, tens igualment moltes raons per votar algun dels partits del bloc republicà:

    • Raons cíviques: si votes el bàndol del 155, estàs acceptant que et diguin que la teva opinió no importa. Tot català que es respecti ha de voler un país on et puguis sentir català, espanyol o el que et doni la gana; i on es respecti l'opinió de tothom i no es prohibeixin idees.

    • Raons socials: el 155 perjudica tots els catalans, siguin o no independentistes. Pensa-hi ara, a l'hivern, quan a causa del Tribunal Constitucional no podem aplicar la Llei contra la Pobresa Energètica. Al 155 li és igual si qui passa fred per no poder disposar de calefacció és o no és independentista.

    • Raons econòmiques: el bloc del 155 afirma que la independència pot posar en risc les pensions. És rotundament fals, i de fet és al revés: el govern espanyol utilitza el combat contra l'independentisme per tapar la seva corrupció, la qual ha dinamitat el sistema de pensions. És si ens quedem a Espanya que aviat no podrem cobrar-les.

  • Si ets independentista però estàs desanimat, has de pensar que:

    • El primer que cal és recuperar les institucions. Si no vas a votar, estaràs fent possible que el 155 obtingui una capa de legitimitat. Si el bloc del 155 guanya les eleccions, ja ens podem acomiadar del model d'escola pública, del de TV3, del dels Mossos. Tot això ja ho estan atacant ara, però si guanyen ho vestiran de mandat democràtic.

    • No és cert que el teu vot sigui inútil. El bloc del 155 ja pot anar dient que la intervenció es mantindrà mentre no surti el resultat que ells volen, però això no s'ho creu ningú. Una victòria espectacular de l'independentisme provocarà moviments, sens dubte. I, mentre això no arribi, almenys quedarà clar que si ens reprimeixen ho fan de manera il·legítima i no perquè ho haguem acceptat.

    • Tot es redueix a això: volen desanimar-nos i desmobilitzar-nos. Per això manipulen les declaracions dels nostres representants legítims. No és cert que hagin dit que no estaven preparats per a la independència (s'ha demostrat que tot era a punt), sinó que no ho estaven per afrontar la violència repressora de l'estat. No és cert que hagin renunciat a la unilateralitat, sinó que primer confien que una victòria espectacular faci reaccionar algú. No et quedis a casa: per a tu són 5 minuts; per al país, tota una vida de possibilitats.

El 21-D, SÍ a la República. NO al 155.

Comentaris (4)12-12-2017 22:02:57

Cinema: "Suburbicon"; i futbol: Vila-real 0 - Barça 2

Després d'un dissabte relaxant amb amics per recuperar-nos de les emocions de Brussel·les, diumenge arriben per fi les petites grans passions de tota la vida. Anem al cinema sense gaire convenciment a veure “Suburbicon”. Ens atrau la direcció de George Clooney, i no cal dir que encara més que el guió el signin els germans Coen. La poca informació que en tenim sembla indicar que es tracta de la típica sàtira que intenta desenterrar l'horror que s'amaga darrere l'aparent perfecció dels barris residencials nord-americans. Ens fa l'efecte que això ja ho hem vist, i pensem en pel·lícules com ara “Las mujeres perfectas”. Però, tot i que la mirada humanista i demòcrata de Clooney hi és important, s'imposa el cinisme misantròpic dels Coen, amb un guió que recorda molt cims de la seva carrera com ara “Sang fàcil” o “Fargo”: l'absurditat de l'ambició castigada una vegada i una altra amb la mort sense sentit. En aquest sentit, la trama paral·lela sobre l'assetjament als veïns negres no hi acaba d'encaixar, més enllà d'actuar com a contraplà de les ximpleries autodestructives de la comunitat blanca mentre apunten al diferent com a l'enemic. El mur que allunya del contacte amb el diferent (fàcil veure-hi l'atac a l'administració Trump) actua com a símbol de l'aïllament irracional dels supremacistes. El toc Clooney, amb el seu cant d'esperança final, és reconfortant malgrat que debiliti en certa manera el poderós guió dels Coen (tot i que no és menys cert que el domestica i evita que surti de mare com passa a vegades amb el seu excés de nihilisme). I es pot llegir en clau de missatge global: o Amèrica es nega a assumir el seu passat violent i continua culpant de tot les minories, o accepta el pes dels seus pecats i comença de zero la construcció d'una societat molt més estimulant amb elles. La pel·lícula no és rodona, i en tot cas és molt més eficaç el seu revers (la recent “Déjame salir”), però es mira amb un plaer absolut i és absolutament recomanable.

I al vespre, el Barça. L'equip de Valverde continua deixant aquella impressió de falta de brillantor, de guspira, de geni, tot i que no es pot negar que continua encadenant guions impecables. A competitiu ara mateix a aquest equip no el guanya ningú. Una vegada més, primera part de picar pedra per recollir els fruits a la segona. Continuo sense veure clar el rol de Paulinho en aquest equip: l'he reivindicat com a molt encertat en determinats escenaris, però no entenc per què ha passat a ser titular per decret. Si el partit és exigent, certament la seva mobilitat a la zona ampla ajuda molt a compactar l'equip. Però si el rival munta una teranyina infranquejable, aleshores no fa més que alentir el joc de l'equip i prendre-li profunditat i recursos ofensius. Per això em va desesperar que, quan a la segona part Valverde va decidir encertadament introduir un tercer home d'atac (una altra vegada decisiu i impecable Alcácer), el sacrificat fos Denis i no el brasiler. Afortunadament, quan amb l'expulsió d'un rival es va fer evident i definitiu el plantejament defensiu dels grocs (bonic color), el tècnic va comprendre per fi que Paulinho feia més nosa que servei a l'hora de topar contra un mur i va donar entrada a Vidal a la recerca de profunditat. Com passa en aquests casos, no sabrem mai si el partit s'hauria decantat igualment al nostre favor sense l'expulsió, perquè just abans l'equip havia donat símptomes d'un pas endavant amb l'entrada d'Alcácer i un augment del ritme de circulació de pilota, però sigui com sigui a l'equip li va tornar a sortir un partit de manual, més pràctic que estètic. Amb tot, de mica en mica el Barça avorreix cada vegada menys (està tornant el primer toc, com en el preciós primer gol), i la possessió en camp rival és cada vegada més alta. Cal esperar que, després d'una etapa de supervivència que encara haurà de durar unes setmanes, de mica en mica vagi arribant la diversió. De moment, els resultats animen.

Comentaris (3)12-12-2017 01:04:16

Pàgines: 1234567834  <>