login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Leganés 0 - Barça 3; i cinema: "Brava", "Jupiter's moon" i "Blade runner 2049"

De manera força sorprenent, si més no amb els números a la mà, el Barça continua generant debat. Bàsicament, perquè guanya partits sense parar al mateix ritme que no deixa d'avorrir. El partit de dissabte em va recordar molt el de Girona: els gols van arribar sense haver produït gens de joc, per pura inèrcia, mig de rebot perquè l'equip havia anat arraconant l'adversari gairebé sense voler. És veritat: el joc del Barça es basa ara com ara en la solidesa i l'eficàcia, que és el mateix que dir que no és gaire divertit. Ara bé: seria just recordar que Valverde s'ha vist obligat a improvisar perquè no està gestionant la plantilla que li havien promès, i ho està fent (sotrac de la supercopa al marge) amb molt bona nota. L'altre aspecte que preocupa és la falta de rotacions, exemplificat en el risc que va córrer posant els dos centrals amb amenaça de suspensió (n'hi va haver prou amb una falteta entre tots dos per quedar-se sense Piqué per a València). Valverde viu al dia, i fa ben fet: no té sentit guardar-se res per a Mestalla si resulta que per prendre precaucions et compliques la vida en el duel anterior. Una altra cosa és que preocupi com podem arribar al moment decisiu de la temporada amb els titulars tan carregats de minuts. Podria semblar que l'entrenador no pensa en el futur, però potser és tot el contrari: deixa'm sumar punts ara, que l'hivern és molt llarg i cal tenir el rebost ple. En tot cas, caldrà veure si aquest enfocament no ens invalida per a una competició de puntes decisives com és la Champions. Sigui com sigui, per ara la cosa va molt bé, i segur que el bon joc acabarà arribant. De moment cal continuar així, i sempre amb aquest punt de sana autocrítica i d'humilitat. Perquè ja se sap que, quan s'actua amb prepotència, després més dura pot ser la caiguda.

I aquests dies, molt de cinema. Necessari per a l'equilibri mental en la falsa treva d'aquestes setmanes. Comencem amb “Brava”, una producció catalana que confirma que Laia Marull és una força interpretativa. A la pel·lícula li sobra la tesi “tots els homes són uns porcs”, però guanya en interès justament en allò que molts li critiquen, que és el comportament erràtic de la protagonista. Perquè és aleshores quan transcendeix el feminisme militant i guanya en dimensió humana global, perquè les persones som com el ferro calent, que ens anem forjant la personalitat a còpia de cops. Una pel·lícula molt oportuna de veure ara, que les notícies parlen de casos en què encara sembla que les víctimes de la violència siguin les culpables i hagin de demanar perdó i en què de manera global sembla que s'accepti la lògica del maltractador.

Diumenge gaudim de la guanyadora de Sitges. I aquesta sí que ens convenç força. “Jupiter's moon” és una faula arriscada que utilitza el fantàstic per denunciar la qüestió dels refugiats, i se'n surt prou bé. Narrativament una mica confusa però visualment enlluernadora (amb magistrals plans seqüència fent-se els amos de la funció, essent especialment destacats els plans zenitals i els rodats amb càmera subjectiva), la pel·lícula es mou arran de terra quan tracta la qüestió de la corrupció occidental i de la utilització del terrorisme com a excusa per a la retallada de drets i el rebuig de refugiats, però levita definitivament quan es posa metafòrica: el personatge del metge és una sinècdoque de l'Europa que només utilitza la immigració per als seus interessos, mentre que el refugiat és un símbol que ens explica que la situació d'aquesta gent hauria de servir-nos per mirar cap amunt, recuperar valors i millorar com a societat. El film ens ofereix una redempció en forma de presa de consciència que en la realitat tenim pendent; però sobretot demostra que, per damunt de la corrupció, la hipocresia i l'estat policial, sempre s'eleva amb força la dignitat i l'esperança.

I avui, entre setmana, m'he permès el luxe d'anar a veure per fi “Blade runner 2049”. I també m'ha convençut força. Una altra pel·lícula visualment molt potent, virtuosíssima en el disseny de producció i la posada en escena, i que també té (malgrat algunes petites inconsistències) un bon guió al darrere. Denis Villeneuve era sens dubte la persona adequada per a aquest projecte d'alt risc, després d'haver demostrat amb “La llegada” que li interessa la ciència-ficció per arribar a la transcendència. Trobem aquí el discurs filosòfic i ontològic de l'original corregit i augmentat, i amb una perla inesperada: la relació entre els personatges de Ryan Gosling i Ana de Armas. L'escena de la culminació carnal del desig entre una existència virtual i una de física confirma els ecos de l'extraordinària “Her”, de Spike Jonze, i alhora esdevé metàfora involuntària del que potser sigui el principal defecte de la cinta: la dificultat per dotar d'ànima el preciosisme de les imatges, encarnada per la fusió entre l'holograma i la prostituta replicant. Aquesta trama secundària, en la qual he entrat de manera reticent però que m'ha acabat fascinant, m'ha allunyat una mica de la resta i em fa patir que l'experiència del seu visionat s'acabi convertint en un record borrós. Dit d'una altra manera: Villeneuve ha signat una pel·lícula gairebé impecable, però no tinc clar si destinada a fer història. És clar que, en el seu moment, tampoc hi semblava destinada la seva predecessora.

Comentaris (7)21-11-2017 22:06:37

Contra la manipulació i el desànim

No els fem el joc. Llegiu-ho, animeu-vos i passeu-ho! Tothom a votar per reforçar la República!

https://www.vilaweb.cat/noticies/qui-enganya-a-qui-cinc-preguntes-amb-resposta-editorial-vicent-partal/

https://www.ara.cat/opinio/Salvador-Cardus-Bombardejar-mentides_0_1906009384.html

Comentaris (1)16-11-2017 00:38:48

Cinema: "Musa"; i lectura: "El pacifista que pretenia volar una discoteca"

O el gènere fantàstic està en crisi, o ho estic jo (o totes dues coses). Però el cas és que, sigui com sigui, després d'una visita a Sitges no del tot reeixida, ara fa setmanes que anem recollint engrunes del festival per les sales gironines i cap proposta acaba de ser satisfactòria. I, de fet, aquesta “Musa” del normalment estimulant Jaume Balagueró, menys que cap altra. D'entrada la pel·lícula sembla interessant perquè planteja una trama aparentment similar a l'encara no superada “Els sense nom”: una persona atrapada en una pèrdua traumàtica es veu abocada a una fosca i desconcertant investigació. Aviat, però, es veu que les similituds no passaran d'aquí, ja que la història és tan absurda i tan rebuscada que, si no fas un esforç molt gran per entrar en la seva suposada lògica interna, acabes arribant a la conclusió que no té ni cap ni peus. Amb les seves cites de Dante i Milton, hom diria que Balagueró ha intentat acostar-se a l'univers de “Seven”, però més aviat li ha sortit una mena de “Codi da Vinci” de pa sucat amb oli (com si la historieta de Dan Brown no ho fos ja prou, de pa sucat amb oli). En definitiva, a Balagueró li passa factura haver partit d'un material aliè, i aquesta vegada ni tan sols pot redimir la pel·lícula amb la seva habitual tendència als finals tràgics. Només se salva una mica el missatge que per avançar cal desprendre's del llast del passat, però és massa poca cosa per a un conjunt de despropòsits. I que consti que sóc tan contundent perquè Balagueró és un cineasta a qui admiro, i quan les expectatives són altes la decepció sempre és molt més gran.

La nit ventosa d'ahir, facilitadora d'insomni, em va servir per enllestir per fi una lectura que arrossegava des de finals d'estiu, absorbit com he estat i estic per la voràgine d'esdeveniments que afecten el nostre país i que m'han tingut per desgràcia més enganxat a pàgines periodístiques. I això que m'ha passat una cosa curiosa: de la mateixa manera que hi ha qui visita Praga acompanyat de Kafka o Dublín acompanyat de Joyce, jo he viatjat per aquesta tardor convulsa justament acompanyat d'una obra sobre el franquisme (aquest franquisme que ara torna, si és que havia marxat mai): “El pacifista que pretenia volar una discoteca”, de Joan Gasull. Vaja, que per desconnectar no era la millor lectura, però quan la vaig començar no m'imaginava que les coses acabarien anant com han anat. Literàriament, és una aposta clara pel to documental, en què l'autor disfressa hàbilment (i la narració se'n beneficia) el seu rol secundari en els fets de la discoteca Tiffany's de Platja d'Aro, en què un activista antifranquista va intentar dinamitar, afortunadament sense èxit, l'esmentat local en plena afluència de públic. La primera part és una crònica de la resistència clandestina, la segona ho és de la vida a la presó, i la tercera és per mi la més interessant: la de la reflexió posterior, des de la maduresa, sobre l'acció frustrada. El narrador opta per abandonar qualsevol temptació d'èpica des del començament, en presentar des de les primeres pàgines la matusseria de la intervenció. I a partir d'aquí ens posa en context fins a arribar a la seva estimulant part final, en què presenta un dilema incòmode al voltant de la legitimació de la violència. Assegura el protagonista que està alleujat que la seva acció no hagués estat reeixida, però que no és capaç de negar de manera rotunda la necessitat de la violència. I, en aquest punt, reprodueix un discurs que jo ja he sentit alguns cops xerrant amb intel·lectuals d'esquerres i que sempre he rebutjat per poc satisfactori: l'argument seria que hi ha una violència estructural, soterrada, que és la del poder, i que aquesta justificaria l'existència d'una rèplica violenta. Rotundament, no hi estic d'acord. Sóc un pacifista convençut, i qualsevol forma de violència em repugna. Ara bé, i a propòsit de tot el que està passant aquests dies: no és menys cert que hem pogut constatar que el pacifisme passiu no crea aliats, perquè no afecta a ningú. Què cal fer, doncs? Cal renunciar a la manera exemplar com hem fet les coses fins ara? De cap manera: és la nostra essència i és la nostra força. No podem renunciar en cap cas a la no-violència, ni per estratègia, ni per convicció ni per ètica. Però el que sí que es pot fer davant la violència estructural és violentar (sempre pacíficament) la quotidianitat. Des de la vaga general de dimecres passat, he sentit i llegit des de tribunes independentistes diverses crítiques als talls d'infraestructures clau del país. És evident que aquestes accions són incòmodes, i que no agraden a tothom (per no dir que no agraden a ningú). Però ha arribat un moment en què cal dir que segurament són necessàries. I no és culpa nostra que hagi arribat aquest moment, després de set anys de manifestar-nos sense llençar ni un paper a terra i que ningú ens hagi fet ni cas. El que vull dir és que si hi ha deu persones innocents a la presó simplement per les seves idees, bé que s'ha de tenir dret a alterar la rutina de la gent per visibilitzar-ho. Que si hem de tenir por que qualsevol cosa que escrivim pugui ser utilitzada en contra nostra mentre la ultradreta campa lliurement pels nostres carrers, no es pot pas dir que siguem nosaltres els que fem que aquest país no funcioni d'una manera normal. I, sobretot, que si la Unió Europea anteposa l'economia a la decència, aleshores el que cal és tocar-los la butxaca. Dit d'una altra manera: cal trobar la fórmula per continuar exercint el pacifisme sense que es transformi en passivitat. I és així que arribo a una mena de postdata amb què vull acabar avui: ara mateix, té més sentit la lògica revolucionària de la CUP que la lògica ortodoxa dels partits tradicionals, que fins ara s'ha mostrat ineficaç. No tinc ni idea encara de quina llista del bloc republicà acabaré votant a les il·legítimes (però qui sap si definitives i aclaridores) eleccions del 21-D, però em sembla que és un bon moment per expressar aquestes paraules de desgreuge cap a una formació amb la qual he estat molt dur i molt crític en el passat. I que no es preocupi la gent d'ordre: les mesures excepcionals són només per a temps excepcionals. La República no serà (no és) el que es va veure dimecres, però ara mateix el de dimecres feia falta.

Comentaris (2)14-11-2017 00:42:16

Cinema: "Caníbal" i "El secreto de Marrowbone"; i futbol: Barça 2 - Sevilla 1

Fa molts anys, el grup tarragoní Lax'n'Busto va compondre una cançó delirant que parlava d'un home que, per posseir la dona dels seus somnis, optava per cruspir-se-la. I la lletra ho rematava dient: “tal com a missa fa el capellà, per tenir-la a dins me la vaig menjar.” Com si Manuel Martín Cuenca hagués escoltat alguna vegada aquesta gran broma, planteja exactament la mateixa trama a l'estimulant “Caníbal”. Certament, amb una diferència: aquí, el protagonista (brillant però potser ja un pèl encasellat Antonio de la Torre) satisfà el seu desig amb diverses dones, fins que justament l'amor autèntic posarà a prova aquesta curiosa pràctica eròtica. Però no vull frivolitzar: “Caníbal” és una pel·lícula seriosa, ben filmada, ben interpretada i certament descoratjadora, amb un pla final que confirma que el pes de la tradició religiosa produeix monstres.

I ara, la pregunta és com m'ho faig per valorar l'altra pel·lícula vista aquest cap de setmana sense ser cruel. Perquè és evident que Sergio G. Sánchez ha posat una gran il·lusió en el seu debut darrere la càmera amb “El secreto de Marrowbone”, com ho demostra el to entusiasta de les entrevistes que li he seguit. I no seré jo, narrador frustrat inacapaç des de fa anys d'escriure ni una sola pàgina, qui li negui el talent ni li doni lliçons de res. Però em sembla que la seva pel·lícula, molt ben ambientada i rodada, té incomprensiblement el seu punt feble en el guió, justament l'ofici que més domina el director debutant. La trama és massa erràtica a la primera meitat del film, i en confondre incertesa amb malaptesa narrativa acaba dilapidant l'encert del seu plantejament en el·lipsi. De la mateixa manera, l'encert del diàleg que s'estableix en un moment culminant entre el flash-back i el present narratiu queda ensorrat per un gir sorpresa trampós, efectista i massa gastat. Això sí: la pel·lícula acaba deixant un bon regust gràcies a un anticlímax que és un autèntic acte d'amor. Però, en definitiva, em fa l'efecte que el film és víctima de la síndrome de fórmula prefabricada que pateixen molts productes de Mediaset. Sánchez faria bé d'alliberar-se'n i volar amb ales pròpies, perquè de talent en té.

Qui també té talent és el Barça, per molt que moltes vegades el disfressi de gregarisme obrer. El futbol de l'equip de Valverde agradarà més o menys, però només cal fixar-se en el partit de Rakitic i Alcácer per reconèixer que està molt treballat. El de Torrent va ser la gran sorpresa de l'alineació, abans i durant el partit. Valverde el va situar defensivament en el vèrtex dret d'un 4-4-2 per, quan el Barça tenia la possessió, introduir-lo al centre de l'atac. El resultat va ser que Paco va treballar com mai en defensa, però també va ser productiu com mai en atac i, per primer cop des de la seva arribada, va poder jugar a allò que li agrada (com ho demostra la seva rematada marca de la casa al primer pal en el segon gol). Pel que fa al croat, a banda de fer l'excelsa assistència del 2-1, va fer un partit estratosfèric, basat en la seva absoluta omnipresència. La feina d'Alcácer a la dreta l'alliberava del joc posicional, i gràcies a la seva excel·lent lectura del joc era a tot arreu, intervenint en totes les accions ofensives i defensives de l'equip. Situat a la teòrica posició de segon pivot (tot i que va ser molt més que això) va ajudar moltíssim Busquets en la sortida neta de pilota en els moments de més pressió del Sevilla. El resultat de tots aquests encerts tàctics va ser una primera part magnífica, coincidint amb els minuts més reivindicatius d'una graderia extasiada: pressió alta, equip junt, circulació ràpida i profunditat. Per què, un cop més, a la segona part tot això va desaparèixer és un misteri. O no tant: bàsicament la suma del desgast físic i l'absència d'Iniesta, que a la primera part no va brillar individualment però va tornar a demostrar que quan ell hi és tot l'equip juga amb molt més sentit. Se li podrà retreure a Valverde que la seva primera aposta per dosificar-lo sigui Paulinho en detriment de Denis, amb tot el que això implica de pèrdua de control. Però la sensació és que l'entrenador ha decidit que al joc divertit s'hi arriba des del bon joc, entès com a joc d'equip. Des de dissabte tinc més esperança que, després d'uns primers mesos construïts des de la solidesa granítica, al final ens acabarem divertint. Bona falta fa.

Comentaris (11)06-11-2017 22:55:15

Dignitat

Davant d'aquests moments tristos i desconcertants, és una bona oportunitat per reivindicar la dignitat. És més digne un govern empresonat per haver complert un mandat democràtic que aquell que utilitza poders que no li corresponen per imposar-se. És més digne el polític no independentista que es posiciona a favor de les llibertats que el líder socialista que s'omple retòricament la boca de condemna a la violència i després es fa selfies amb els repressors. Fa un parell de dies que em costa llevar-me. Em miro al mirall i hi veig un home (de moment) derrotat. Però també hi veig un home digne.

Comentaris (1)03-11-2017 00:25:12

Futbol: Olympiakòs 0 - Barça 0

Discutible, l'alineació escollida per Valverde. No tant per les tímides rotacions (la presència de Paulinho per donar descans a Rakitic tenia sentit en un partit en què no es preveia necessitat de control i la verticalitat del brasiler podia ser útil), sinó per la incomprensible absència de Deulofeu, l'únic jugador capaç de donar profunditat (Alba al marge) quan ja s'intuïa l'enfrontament contra una muralla defensiva. L'única explicació lògica pot haver estat la d'evitar d'entrada aquesta combinació Semedo-Deulofeu per la dreta que no acaba de funcionar, però això es podria haver resolt col·locant Roberto de lateral.

El cas és que el de Reus ha actuat de fals extrem dret, però la seva tendència (buscada, d'altra banda) d'actuar més cap endins (calia un 4-4-2 contra un rival així?) tapava les arribades de Paulinho, qui en actuar gairebé en paral·lel de Busquets perdia eficàcia en no estar gens precís en la passada. Malauradament, ha calgut que Roberto es lesionés perquè entrés Deulofeu. I d'acord: no li ha sortit tot el que ha intentat, però ho ha intentat. I ha generat dubtes seriosos en el context d'una segona part altre cop molt fluixa. Menció a part mereix Denis: s'ha anat apagant com tot l'equip, però ha fet una primera part molt completa. Continuo reivindicant-lo com el substitut natural d'Iniesta.

Sigui com sigui, i malgrat l'entrada final de Rakitic per posar una mica d'ordre, avui se'ns ha mullat la pólvora i això ha fet més visibles les nostres mancances. És evident que cal fer molta feina encara, però la base és sòlida i el projecte sembla consistent. I que consti que aquest cop no volia fer cap metàfora, tot i que és evident que avui acabem un mes de bojos, que recordarem tota la vida. El partit està en joc; no l'hem guanyat però, malgrat la duresa de l'adversari i algun desengany, la victòria final continua estant a l'abast.

Comentaris (1)01-11-2017 00:47:32

Cinema: "La pell freda" i "El cadáver de Anna Fritz"; i futbol: Athletic 0 - Barça 2

“La pell freda” és una pel·lícula carregada de bones intencions. La posada en escena, el disseny de producció... apunten alt i són ambiciosos. Però alguna cosa falla. La història (desconec fins a quin punt fidel a l'obra original) coixeja d'algun punt, probablement en la presentació poc acurada dels tres personatges centrals, que fan difícil l'empatia i la comprensió de determinades situacions. Malgrat tot, en els temps que corren ja ens va bé una trama que parli de la necessitat d'acostar-se a l'altre i d'enfrontar els propis monstres.

“El cadáver de Anna Fritz” també té ambicions. Vol ser propera al cinema de Hitchcock, en els girs de guió i el desplaçament del punt de vista que obliga l'espectador a fer equilibris en el seu posicionament. Però alguna cosa falla. Els personatges no són prou ambigus, no estan prou ben construïts, i al final la cosa no passa d'un simple divertiment (amb un final prou correcte, tot i així).

El Barça de Valverde fa prou bona pinta. Guanya partits un rere l'altre, cada dia és més competitiu, es mostra contundent a totes dues àrees. Però alguna cosa falla. No té el control en moltes fases dels partits, no sempre es juga a allò que vol o que més li convé, les seves victòries són més pragmàtiques que estètiques.

Així és la vida. Res no és perfecte, perquè res no és senzill. Sovint les coses no són tal com les imaginàvem, com les desitjàvem, com les havíem previst i planejat. Però això no significa que s'hagi de deixar de veure el got mig ple. Cal persistir, trobar les forces, cercar l'ànim i continuar. I fer sempre el que bonament puguem.

Comentaris (3)30-10-2017 23:23:52

Futbol: Múrcia 0 - Barça 3

Últimament no hi ha manera de veure un partit del Barça sencer. Avui, quaranta minuts mal comptats. I no és que la magnitud del repte fes que requés especialment, però sí que m'hauria fet gràcia veure més estona en acció els teòrics suplents i, sobretot, els nanos del segon equip. De tota manera, pel que sembla, els millors minuts d'Arnáiz sí que els he pogut gaudir (gol inclòs), mentre que Aleñá m'ha semblat més discret. Especialment decebedora ha estat l'actuació de Semedo i Denis, que són jugadors que m'agraden i que crec que poden donar més de si. I Cillessen ha tornat a mostrar que tenim la porteria molt ben coberta.
I ja està. Poca cosa més a dir. Només em queda desitjar poder gaudir tranquil·lament d'un partidàs com el de San Mamés de dissabte. Però no fa pinta que hagi de ser així...
Comentaris (4)24-10-2017 23:51:57

Futbol: Barça 2 - Màlaga 0; i cinema: "Madre!"

Definitivament, ara mateix és impossible fer vida normal. Dissabte una altra vegada dia de bogeria, de catarsi col·lectiva en forma de l'enèsima manifestació massiva, de pors i d'esperances. Arribar de Barcelona quan fa un quart que la pilota roda, veure cinc minutets de joc, canviar de canal per escoltar el missatge institucional del President i tornar a posar el partit amb el cap en una altra banda no és la millor manera de gaudir d'un partit del Barça. Fent un esforç, jo diria que l'equip no va jugar bé. Darrerament, i malgrat el que vaig escriure l'últim dia, trobo a faltar una mica de control. No hi ha manera que tanquem de manera calmada els partits, d'adormir les situacions favorables amb la possessió. De moment, però, no sembla res greu. L'equip compleix, i està treballat i implicat. Tot arribarà.

Diumenge, per fi, una treva. I per fi podem anar a veure una pel·lícula que feia dies que se'ns feia escàpola. I en vam sortir fascinats, sobretot jo. “Madre!” és una pel·lícula arriscada, evidentment, i com el seu director o et fascina o t'irrita. Darren Aronofsky potser és un pedant, i acumula encerts (per mi, sobretot, “Réquiem por un sueño” i “Cisne negro”) i films més discutibles. Però és un artista. Un creador d'històries i d'imatges que no s'assemblen a res més malgrat partir, en el fons, de conceptes ben clàssics. En definitiva, algú que et sacseja i t'ofereix imatges i idees fresques. I això me'l fa mereixedor de respecte i àdhuc veneració. En aquest cas, a “Madre!” tot depèn dels ulls amb què te la miris. Si et quedes amb la literalitat de la història, pot seduir-te o semblar-te una autèntica poca-soltada. També pots veure-hi la repetició dels seus temes (el sacrifici com a sublimació de la grandesa) o un autoretrat del seu ego com a creador. O pots veure-hi més enllà i quedar captivat per la manera com encaixen les peces. I aquí reconec que partia amb un cert avantatge, perquè un parell de crítiques m'havien posat, sense revelar-me res, sobre la pista: una parlava d'al·legoria bíblica i l'altra, de faula ecologista. Vaig intentar seguir la història amb aquests ulls... i em vaig trobar amb una barreja enlluernadora de totes dues coses. De manera que aquí va la meva interpretació, farcida de spoilers.

El personatge de Javier Bardem instal·la una mena de cor delicat i cristal·lí al mig d'una estança, i tota la casa on viu cobra vida, inclosa una noia preciosa amb l'angelical figura de Jennifer Lawrence. Són un matrimoni feliç. Ell intenta crear (és escriptor), però està encallat. Ella, mentrestant, es dedica a endreçar i reformar constantment la casa. Tot va bé fins que, de sobte, apareix del no-res un home (Ed Harris, que s'està especialitzant en aquest paper de visitant misteriós) i Bardem el convida a passar. La dona no ho veu clar: és un desconegut, no saben com es comportarà. Però a Bardem la presència de l'home el complau i, quan descobreix que és un fan de la seva obra, l'afalaga. Irritada, la dona se'n va a dormir. A mitja nit, però, la desperten uns crits. El visitant es troba malament i, atenció, mostra una estranya ferida en un costat. L'endemà al matí, però, l'home està fresc com una rosa, i en aquestes apareix també del no-res una dona (Michelle Pfeiffer). Resulta que els dos visitants són parella i, davant l'esglai de Lawrence, Bardem els convida a quedar-se tot el temps que calgui. Però la presència de Pfeiffer ho empitjora tot. La seva curiositat no té límits, i insisteix a xafardejar a l'estudi del poeta malgrat les queixes de Lawrence. Al final la situació desemboca en un accident terrible: als dos visitants els cau a terra el cor delicat que presideix l'estudi de Bardem, al qual tenia molt d'apreci perquè era l'única cosa que havia pogut conservar d'un passat que es va acabar abruptament per culpa d'un incendi. Furiós, Bardem els expulsa. Després se'n compadirà i els permetrà tornar, però la seva presència ha provocat que la casa hagi deixat de ser el paradís que Lawrence havia construït. Per si no hi havia prou pistes, irrompen a la casa els dos fills de la parella per discutir el testament de Harris. Un dels dos se sent menyspreat i, en plena baralla, acaba matant el seu germà.

Doncs ja ho tenim: Bardem és Déu, un Creador encallat que veu una sortida en la presència d'algú fet a imatge i semblança seva: Adam (Ed Harris). Tot es començarà a tórcer quan aparegui Eva (Pfeiffer) i la seva curiositat insaciable, que voldrà profanar l'únic espai que l'hospitalari hoste els tenia vedat. Finalment, és clar, Caïm i Abel i la seva lluita fratricida. A partir d'aquí, el caos. La casa s'omple de gent, que progressivament va perdent el respecte a Lawrence, completament ignorada ja pel marit. La gosadia dels intrusos arriba al límit de la paciència quan destrossen part de la casa. Bardem no té més remei que, a contracor, foragitar-los a tots. Un cop sols, fa l'amor amb Lawrence mentre a fora cau un aiguat. Lawrence notarà de seguida que ha quedat embarassada, i tot torna a ser idíl·lic: a Bardem li torna la inspiració i escriu pàgines i pàgines sense parar. Aquesta primera part del film es clou amb una somrient Lawrence que es disposa, paraules textuals, a netejar la casa de l'apocalipsi.

Ho tornem a tenir: la humanitat s'escampa per la casa i no respecta res del que Lawrence ha construït, davant la passivitat del seu marit. La casa és el planeta i Lawrence, la Natura. La Mare Natura, que ara torna a tenir un futur (el seu fill, un nou fruit) després que Déu gairebé hagi eliminat la humanitat amb el Diluvi.

Gairebé. Perquè quan Bardem culmini la seva obra, sentirà que està preparat per oferir-la al món. I, davant una desesperada Lawrence, que només vol gaudir de la solitud amb el seu marit, tornarà a aparèixer una multitud que voldrà conèixer el Creador. El problema és que cadascú ha entès la Seva paraula a la seva manera. Això donarà lloc a una nova i més brutal invasió de la casa, i el caos aquesta vegada serà absolut. Perquè, en interpretar cadascú de manera diferent les paraules del poeta, no hi haurà una moral homogènia i naixeran les diferents faccions, sectes i grupuscles que ho posaran tot potes enlaire. L'única cosa en comú que tenen és el menyspreu absolut per Lawrence. Han decidit que la casa els pertany i que la manipularan a la mida del seu gust. La humanitat ha decidit apropiar-se sense contemplacions del planeta i menysprear completament la Natura. Certament, aquesta és una part en què la pel·lícula se li'n va una mica de les mans a Aronofsky, en el sentit que la metàfora esdevé gruixuda i sense matisos, però segurament calia per expressar una època contemporània en què ja no hi ha lloc per a la mística.

Finalment, la part final és la més delirant. Però té sentit. Enmig del caos, Lawrence aconsegueix parir un infant, però a la mínima que es despistarà Bardem li prendrà i l'entregarà a les masses perquè el contemplin, en la seva tossuda necessitat de ser venerat. La Natura hauria pogut tenir un futur, però Déu, encaparrat a mantenir la flama d'aquesta espècie terrible feta a imatge i semblança seva, ho impedeix en atorgar el poder un cop més als homes. Resultat: el nadó és assassinat i les seves entranyes, devorades. La Natura ho ha perdut tot, i per primera vegada esdevé agressiva i violenta, amb cops i decapitacions que són com terratrèmols i inundacions catastròfiques. La reacció de la humanitat, colpejar-la i vexar-la encara més. No hi ha res a fer. La Natura sap que ha perdut, i decideix morir matant. Fa volar la seva llar pels aires i no deixa cap ànima vivent. Aquest és el futur que ens espera si no la respectem. A Déu, per la seva banda, només li queda recollir el seu cor cremat i col·locar-lo al bell mig del seu estudi perquè cristal·litzi i tot recomenci. Déu ens ha fet a imatge i semblança seva perquè té les mateixes debilitats que nosaltres, i a aquest antiheroi bíblic només li queda, probablement, ensopegar eternament en la mateixa pedra.

Comentaris (3)24-10-2017 00:52:43

Futbol: Barça 3 - Olympiakòs 1

Una inoportuna i molesta gastroenteritis em va deixar ahir fora de combat i sense forces per sortir de casa per veure el Barça. Em vaig haver de conformar a escoltar el partit i veure'n després el resum.

Suficient per constatar, un cop més, que tenim un entrenador ple de sentit comú. Davant la previsió d'un partit contra un rival amb l'autocar a l'àrea pròpia però al mateix temps amb una defensa no especialment treballada, Valverde va optar per ser més vertical que mai. L'aposta de jugadors com ara Paulinho i Deulofeu així ho confirmava. La banda dreta de l'atac blaugrana (i més en absència de Jordi Alba) va ser ahir d'autèntic vertigen. Aquesta vegada no calia mastegar tant la jugada, ni protegir tant el mig del camp, de manera que les ocasions se succeïen, tot i que faltava l'encert.

Al final el partit va ser estrany, perquè després d'una primera part de domini total el resultat no s'havia tancat i calia encarar tota la segona amb un home menys. Però això no va ser obstacle per, amb una mica més de control, liquidar el partit. Doncs això: tenim un entrenador d'aquells que no fan soroll però sí molta feina, cosa que donada la mediocritat de la llotja resulta encoratjador. L'equip ha perdut la màgia del trident; però cada dia és més compacte, més fiable, més regular.

Comentaris (6)19-10-2017 23:09:52

Ambició

De debò que hom intenta trobar espais de normalitat enmig d'aquesta bogeria que ens toca viure. De debò que avui tenia ganes d'omplir aquest blog de normalitat i parlar de les petites grans passions d'aquest cap de setmana: un bon partit del Barça, l'estrena d'”El castillo de cristal” i la joiosa revisió d'”El show de Truman”.

Una vegada més, però, no podrà ser. Demà havia trobat un foradet per veure “Blade Runner 2049” però, en comptes d'això, em tocarà tornar a sortir al carrer. Perquè l'Estat espanyol ha creuat una altra línia vermella: després d'haver atonyinat centenars de ciutadans innocents, ara ha decidit que és el moment de tornar a tenir presos polítics.

Així doncs, en comptes de cinema, manifestació. En comptes de blog lúdic i cultural, blog polític. Però, per intentar no fer fugir els pocs seguidors que m'aguanten, alguns dels quals sé que estan tips del tema, procuraré enllaçar-ho mínimament amb les petites grans passions del cap de setmana.

I és que em semblava que totes tres tenien com a denominador comú l'ambició. L'ambició de construir un lloc ideal per sentir el plaer de planificar-ho (“El castillo de cristal”), l'ambició per capgirar un resultat advers (Atlético-Barça) i, sobretot, l'ambició per superar els límits d'un món aparentment ideal però enganyós (“El show de Truman” i la seva afortunada versió del Mite de la Caverna de Plató).

Són tres ambicions que sintetitzen la d'un poble sencer (les agressions de l'Estat són tan bèsties que cada dia s'hi suma més gent). Jo, que no he estat mai una persona ambiciosa a nivell personal, em trobo que com a col·lectiu només podem apel·lar a aquesta ambició. Perquè la independència ja ha deixat de ser simplement una opció. És una realitat que es farà definitivament irreversible perquè ha deixat de ser un somni per convertir-se en una necessitat.

Ara més que mai, unitat, serenitat i confiança. Si mantenim aquests tres pilars que ens han fet grans, ningú podrà moure'ns ja d'Ítaca. Ningú.

Comentaris (2)17-10-2017 00:50:37

Ítaca

Fa una bona colla d'anys que, arran de tot el que estem vivint, ens omplim la boca amb la idea d'Ítaca. Però, algú s'ha llegit l'Odissea? Durant tres quartes parts de l'obra, Ulisses no deixa d'intentar desesperadament tornar a l'illa que és casa seva. A vegades ho toca amb la punta dels dits, però l'infortuni i les divinitats adverses el tornen cruelment a la casella de sortida. I, a vegades, fa tota la sensació que és ell mateix qui demora displicent la seva arribada perquè sap que, a la vida, el viatge sempre és més enriquidor i interessant que el destí en si.

Segurament per això mateix, quan finalment Ulisses arriba a l'anhelada Ítaca, decideix agafar-s'ho amb calma. En comptes de presentar-se èpicament davant de tothom i fer un petó de pel·lícula a la seva soferta esposa Penèlope, es disfressa de captaire i es dedica a recórrer d'incògnit l'illa, transitant com qui no vol la cosa per les reunions i conxorxes que s'hi efectuen. D'aquesta manera, Ulisses endarrereix la seva presentació a ulls de tothom perquè primer vol saber en qui pot confiar, qui li ha estat fidel, qui conspira contra ell. El lector es desespera: com és possible aquesta sang freda quan el cos el que demana és una declaració immediata d'intencions, després del que ha hagut de patir? Però Ulisses és tot astúcia: sap que té tot el temps del món perquè Ítaca, que tant li ha costat d'abastar, ja és seva. I espera el moment oportú per mostrar-se i culminar amb èxit el sentit del seu viatge.

Doncs bé: ens trobem en aquest punt. Hem arribat a Ítaca. Ho repeteixo perquè hi ha gent que no se n'ha assabentat: hem arribat a Ítaca. No ha estat una arribada èpica, certament, però no ens ha de recar haver-hi arribat sense adonar-nos-en. El mateix Ulisses, que havia somiat repetidament com seria l'èxtasi de la seva arribada a l'anhelada illa, hi va arribar exhaust i profundament adormit. Tant, que no només no va viure amb intensitat el moment de l'arribada, sinó que un cop recuperada la consciència va trigar unes hores a adonar-se que la terra que trepitjava era la que tant havia desitjat. I llavors pren la decisió d'esperar encara una mica més a anunciar-se. I som aquí: hem arribat a Ítaca. Ara ens toca mantenir la sang freda i el cap serè, però hauria de ser fàcil perquè ja hi som i perquè sabem que el temps juga a favor nostre: ningú ens podrà moure ja mai més de l'illa. Posem-nos-ho al cap: Ítaca és ja una realitat joiosament irreversible.

Comentaris (3)11-10-2017 22:11:16

Cinema: Sitges 2017 i "La doncella"

Un any més visitem Sitges pel festival de cinema fantàstic. Havíem tingut la incertesa de si aquest any la situació del país ens permetria anar-hi, però afortunadament hem disposat d'una treva i hem pogut gaudir del festival per desconnectar una mica de tanta voràgine. Això sí: si l'objectiu era intentar treure's del cap durant unes hores tot el que està passant, potser la primera pel·lícula triada no era l'opció més adequada. “The cured” és una notable pel·lícula de zombis en què els antiavalots fan sovint acte de presència per deixar clar que hi ha ciutadans que són de segona categoria. Les semblances, però, acaben aquí. Perquè, malgrat el que vulguin dir, aquí no hi ha ni kaleborrokització (en aquest cas són els policies els qui atemoreixen els ciutadans i destrossen edificis públics) ni tampoc ulsterització (per molt que ens muntin una marxa orangista per venir a portar flors a la policia que atonyina els dissidents de la colònia). Però no és casualitat que “The cured” sigui irlandesa: de seguida abandona les possibilitats filosòfiques de la trama (zombis curats que han de conviure amb el pes del que van fer quan estaven infectats) per carregar les tintes sobre la paràbola política. Es construeix així un eficaç relat sobre el caràcter contraproduent de tota violència, amb un final obert que pot estar obrint la porta a una seqüela o bé convidar a ser llegit en clau metafòrica: el Mal continua viu, i l'esperança és que les noves generacions ho facin millor.

En la mateixa línia es mou el final de la quevequesa “Les affamés”, la típica marcianada que toca veure cada any a Sitges. A priori, la trama no presenta grans aportacions al cinema de zombis. Però, com ja ha assenyalat alguna ressenya, la diferència rau en el to i en les decisions de la posada en escena. Menció especial mereixen els enquadraments, que converteixen els zombis en una amenaça constant, així com el fet que la majoria de coses rellevants succeeixin fora de camp. Fa la sensació, i més escoltant les paraules de la presentació del film per part del director, que hi ha la intenció de construir una faula humanista crítica amb l'egoisme imperant, però la pel·lícula no es decideix a trobar el seu lloc en el món ni en quina lliga vol jugar. Sigui com sigui, malgrat el seu caràcter irregular, assoleix moments de gran força poètica. En especial quan els zombis es posen místics i construeixen estructures artístiques que només poden voler expressar el desconcert de l'home contemporani.

Pel final queda el plat fort: l'última criatura de l'imprevisible cineasta grec Yorgos Lanthimos. “El sacrificio de un ciervo sagrado” remet a la història d'Ifigènia (mitologia clàssica reinterpretada per les religions monoteistes per mitjà del sacrifici d'Isaac) per construir una trama diabòlica i angoixant, en què el terror no es basa en una recopilació d'ensurts sinó que es teixeix a còpia de desassossec. Tot apunta que Lanthimos ha volgut parlar de moltes qüestions transcendents, com ara la manca d'empatia i de solidaritat, les perverses relacions familiars o l'alienació provocada per la pubertat, però és tan críptic que pot arribar a crear una excessiva distància amb l'espectador. Sigui com sigui, és innegable la condició impactant de la cinta. I és que en el món actual no hi ha lloc perquè la divinitat s'ho repensi, i el destí s'ha de complir inexorablement.

L'endemà, diumenge, ens quedem a casa. Per completar el cap de setmana cinèfil, ens posem una pel·lícula que acabarà essent la millor de totes: “La doncella”, del gran Park Chan-Wook, guanyadora precisament del Gran Premi del Públic a Sitges 2016, condició que no li va servir per ser estrenada a Girona. Incomprensiblement, perquè ho té tot: des d'una trama recargolada i plena de girs fins a una història d'amor commovedora com feia anys que no veia. Però, sobretot, una posada en escena enlluernadora: els decorats, la fotografia, la llum, la música... Absolutament tot excel·leix en aquesta obra mestra també meravellosament interpretada. Convé no revelar gran cosa de l'argument, però una cosa és clara: això sí que és cinema feminista de debò, del necessari. Una joia absoluta, oportuníssima per apagar segons quines cridòries.

Comentaris (3)09-10-2017 22:21:57

Futbol: Sporting 0 - Barça 1

La il·lusió hi ha estat sempre. Amb algunes decepcions importants (algun jugador que va abandonar el vaixell perquè no creia en el projecte o en el paper que havia de jugar-hi) ens vam posar a caminar i, malgrat tot, la cosa feia prou bona pinta. El col·lectiu es veia ben liderat, i el sentit d'equip que s'anava demostrant feia tenir esperances. Un mal dia, però, a Madrid ens van passar per sobre. A la capital del regne es van pensar que ens havien sotmès i auguraven una llarga etapa de bonança alimentada amb la nostra frustració. Però vet aquí que ens vam alçar, ens vam recuperar i vam plantar cara. Sempre apostant pel joc net i sobretot per un joc vistós, alegre, pulcre. I els triomfs van anar arribant i la confiança va tornar. Fins i tot a Europa, on no semblava que tinguéssim credibilitat, vam aconseguir arrencar un triomf contundent i segurament inesperat davant d'un conjunt amb fama d'hermètic.

I així han anat passant els dies, i ara (ajudats per ensopegades sonades de l'etern rival) ens sentim amb confiança malgrat que sabem que això és molt llarg i som conscients de la magnitud del repte. De fet, en les últimes actuacions ens hem mostrat un pèl menys brillants i ens han aparegut alguns dubtes. El rival no ho posa fàcil: redueix els espais i fa que no puguem desplegar el joc que ens agradaria. Però, tot i que fa la sensació que hem d'acabar demanant l'hora, de moment ens n'anem sortint. Hi ajuda molt que darrerament els adversaris es fan molts gols en pròpia porta. De moment anem guanyant, i ara només falta arrodonir-ho amb una bona victòria diumenge per estar preparats i tranquils a l'hora d'afrontar els dies posteriors, en què la competició s'aturarà i haurem d'aguantar la respiració i esperar.

Aquesta és la crònica de les últimes setmanes, no cal dir que en clau estrictament futbolística.

Comentaris (3)27-09-2017 23:59:30

Cinema: "El amante doble"; i futbol: Girona 0 - Barça 3

Com que al final els esdeveniments ens van donar una mica de treva i dissabte no vam fer falta a Barcelona, ho vam aprofitar per anar al cinema. Per tornar a tenir una certa sensació de normalitat. La pel·lícula escollida, “El amante doble”, no ens va decebre, però ens va deixar un cert mal regust a causa d'un final discutible. El prolífic i imprevisible director francès François Ozon planteja una intriga clarament freudiana, en què l'eros se suma a la psique per produir monstres. I ho fa des del començament, en convidar-nos a entrar (absolutament literalment) a l'interior d'una dona alhora que suggereix amb un pla sobreposat que la vagina, com els ulls, és el mirall de l'ànima. El cas és que la sofisticació de la trama i de la posada en escena no amaga que en realitat la idea és molt simple: la Dona es debat entre el desig per l'Home tendre i afectuós i el desig per l'Home dominant. És per això que el final (atenció spoiler), sense ser satisfactori (per trampós i mal resolt), es pot entendre en el fons com una certa redempció artística en capgirar la situació per arribar a una conclusió clara: si la Dona té el desig escindit, és perquè també ella està escindida entre dues personalitats: la maternal i dominadora per una banda; i la fràgil i necessitada de domini, per l'altra. I s'alliberarà del desig malsà quan la seva personalitat forta finalment devori la fràgil.

I pel que sembla el dia anava de psicoanàlisi i conflictes interns, perquè al vespre esperava l'anhelat Girona-Barça, un duel entre dos amors (un de més fresc i recent i el de tota la vida) per posar a prova l'autèntica personalitat. I va passar el que sospitava: em vaig posicionar clarament a favor de la parella matrimonial, però incapaç de desitjar cap mal a l'amant. Volia que guanyés el Barça, però era incapaç de celebrar els gols que rebia el Girona (i que, a sobre, s'anava fent en pròpia porta). El partit en si no va tenir gaire història. El Girona va centrar tota la seva proposta en la destrucció (puc donar fe que aquest equip sap jugar molt millor a futbol) i se li fonien els ploms en atac, i el Barça va decidir abusar de la pilotada llarga per intentar superar línies de pressió i compensar l'obsessiu marcatge a Messi. Machín va privar els espectadors gironins de la màgia de l'argentí (era la seva feina), i només cal resar als déus inexistents perquè la recepta no s'encomani als rivals. Segon partit seguit que el Barça guanya sense jugar bé, simplement per qualitat i per inèrcia. I, sigui com sigui, el partit va arribar en un gran moment i va esdevenir una festa reivindicativa entre dues aficions agermanades. Per molts anys.

Comentaris (1)25-09-2017 23:35:12

Pàgines: 1234567833  <>