login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 5 - Llevant 1

Balanç molt satisfactori de la trajectòria del Barça fins ara a la copa. L'itinerari li marcava un camí teòricament assequible fins a semifinals, com finalment així ha estat, però les eliminatòries cal disputar-les i demostrar al camp la teva teòrica superioritat. I l'equip ha actuat amb gran professionalitat. Ha deixat sentenciats tots els enfrontaments en el partit d'anada, i precisament el millor de tot és com ha afrontat sempre després la tornada: amb respecte cap als rivals, una actitud i una concentració impecables, i amb els jugadors menys habituals demostrant que poden tenir un lloc alhora que a alguns de més habituals a qui ha tocat jugar no els han caigut els anells.

Gran gestió del bloc de Martino. L'equip surt reforçat d'aquest gener, físicament i mentalment. És impossible, tal com està tot d'igualat, saber si l'equip obtindrà algun premi a final de temporada, però si continua així difícilment se li podrà retreure res. La plantilla està recuperant valors que va perdre la temporada passada, no pas a causa de Tito, sinó precisament per culpa de la seva absència. I, parlant de comportaments impecables, si es confirma que dissabte Keita juga al Camp Nou amb la samarreta del València, l'ovació hauria de ser de gala.

Comentaris (5)31-01-2014 00:43:58

Futbol: Barça 3 - Màlaga 0

Un altre dia a l'oficina per al Barça. A l'arxiu de les coses bones, hi guarda els tres gols i una bona actuació en línies generals. A l'arxiu de les coses dolentes, la poca presència de públic. També al de les dolentes, que no acaba de resoldre els problemes de marcatge a pilota aturada. Al de les bones, que fa dos partits seguits de lliga que marca de córner. Al de les dolentes, que últimament Messi no marca. Al de les bones, que continuen fent-ho Pedro i Alexis. També al de les bones, que Messi es fa un tip de generar joc i fer assistències. Al de les dolentes, que això provoca el risc d'algunes pèrdues perilloses. Al de les bones, la reaparició d'Afellay. Al de les dolentes, que Pedro i Alba no van acabar del tot fins físicament. Conclusió: molt més voluminosos en importància els dossiers arxivats al calaix de les coses positives. Aquest és el camí.

Sobre la trista polèmica que envolta el club, prefereixo no dir-ne res més, perquè a mi el que m'agrada és parlar de futbol. No dels que l'utilitzen per al seu afany de protagonisme, d'una banda o de l'altra. M'agrada més pensar en totes aquelles persones anònimes que s'han apassionat tota la seva vida amb el Barça, i que l'han seguit amb goig fins al final, fins i tot quan potser ja no els quedava cap esperança.

Comentaris (3)29-01-2014 00:55:57

"Gente en sitios" i la perplexitat

Acabo de veure "Gente en sitios", una estranyíssima i per moments lynchiana pel·lícula. La pel·lícula és plena d'episodis desconcertants; alguns de metafòricament brillants, com el de Maribel Verdú i l'estora, que reflecteixen la identitat escindida de la dona actual, que lluita entre la reivindicació feminista i la instintiva necessitat de sentir-se objecte de desig; un altre en què observem la impossibilitat dels mitjans de comunicació de reflectir fidelment la realitat, ja que la seva simple presència la manipula; també un en què notem el benestar d'un personatge pel fet de contactar amb la natura, però que irònicament resulta ser un vídeo observat des d'un telèfon mòbil... I, entremig, un personatge que ensenya la gent a fer activitats quotidianes com ara caminar o beure, en una ocurrència que recorda el Cortázar d'"Historias de cronopios y de famas" (per exemple, el relat "Instrucciones para subir una escalera"): d'entrada, superada la sensació d'absurditat que provoca, et pot fer pensar que en realitat la nostra quotidianitat és plena de gestos d'una gran complexitat física i que requereixen una gran coordinació en els moviments, i que potser fem bé precisament perquè no ens aturem a pensar-hi; però és que, a més, el possible somriure se't queda glaçat quan la pel·lícula culmina fent-nos adonar que hi ha una activitat bàsica que estem desaprenent: dormir com Déu mana.

Moltes vegades faig conya i comento que, quan no se sap interpretar una obra artística, hi ha una frase que et permet quedar sempre bé: "això reflecteix el desconcert de l'home contemporani." Bé, doncs crec que és una bona frase per descriure aquesta pel·lícula, però ara sense bromes. Per mi, aquesta és una pel·lícula sobre la perplexitat. Ho pensava ja abans que un personatge a cavall d'un taxi pronunciés explícitament aquesta paraula. No tinc clar si ens hem de prendre aquest personatge seriosament, ja que parla amb un deix pedant que per una banda sembla paròdic i per l'altra plenament sincer. El personatge en qüestió deia que al cinema ens projectem a nosaltres mateixos per mitjà dels personatges, cosa que crec que em passa sovint, i hi afegia (de fet, amb anterioritat) una sentència que em sembla molt lúcida: la bona gent està perplexa perquè no vol ser una víctima, però tampoc vol que sigui al preu de convertir-se en botxí. Potser aquí es troba la clau del desconcert de l'home contemporani, que no sap com actuar ni entén el que passa al seu voltant, que busca la seva coherència personal en un món en el qual alguns han instal·lat el caos i la buidor moral.

Darrerament, llegint o escoltant les notícies, tinc una gran sensació de perplexitat que crec que em proporciona altra gent perplexa. Hi ha qui posa una cosa en un programa electoral i després castiga els que no voten la contrària. Hi ha qui demana que l'imputin per poder-se defensar, dimiteix com a president d'un club quan veu que efectivament ho faran, i en el seu discurs diu que plega perquè ell i la seva junta són un equip que prenen les decisions junts i que no vol fer-los mal (argument certament incomprensible, perquè això vol dir que la resta de la junta també hauria de respondre de les seves actuacions). Per acabar-ho d'adobar, hi ha el soci que ho ha provocat tot, i que aquest cap de setmana desfullarà la margarida per decidir si es querella també contra altres membres de la junta però que al mateix temps és capaç de plantejar-se fins i tot si retirar la querella que va presentar contra el ja expresident, la qual cosa seria un reconeixement implícit que la legalitat de l'operació que qüestiona li importa un rave i que l'única cosa que volia era fer-lo fora del club... En fi, que a mi em costa molt entendre les coses, que no sempre aconsegueixo ser coherent amb mi mateix, però el que vull dir és que almenys, a diferència d'aquests tres exemplars humans, procuro no molestar gaire mentre lluito contra les meves contradiccions internes i passejo pel món la meva perplexitat.

Comentaris (3)25-01-2014 01:49:33

La utilitat de l'inútil

http://www.rtve.es/alacarta/videos/pagina-2/pagina-2-entrevista-nuccio-ordine/2187130/

Convido tots els tutors del món a difondre aquesta entrevista entre els seus alumnes. Per combatre la recurrent pregunta de: "Això que m'expliques, per què em servirà a la vida?"

Comentaris (3)24-01-2014 22:17:18

Futbol: Llevant 1 - Barça 4

El partit d'ahir és un bon argument per contrarestar l'opinió simplista i ignorant que el futbol són vint-i-dos ganàpies corrent darrere d'una pilota. El futbol és molt més que això: són matisos, estats d'ànim, tàctiques... Caparrós, tècnic del Llevant, va tenir ganes que el partit d'ahir no tingués res a veure amb el de diumenge passat malgrat haver passat només tres dies, i va plantejar a la primera part una pressió avançada que va convertir el partit en un duel d'anada i tornada, en què ja sabem que el Barça de Martino no se sent del tot incòmode. Així, en el primer quart d'hora, amb les mateixes armes que el Llevant, el Barça va jugar alliberat, i Pedro va tenir una ocasió claríssima que es va estavellar al pal. Però, de mica en mica, l'equip va perdre gas i va tornar a rebre un sotrac a pilota aturada, en una jugada que demostra que no és tant un problema d'alçada dels jugadors com de concentració.

A la segona part, tot va canviar. El Llevant va decidir que la millor manera d'aferrar-se a l'1-0 era tancar-se al darrere, i es va equivocar greument. Perquè, per evitar el joc del Barça entre línies, va establir una insòlita línia de 7 al darrere. I llavors Messi ho va veure clar. Va endarrerir la seva posició perquè al mig del camp no hi havia ningú per molestar-lo, i va trobar una vegada i una altra les desmarcades de Tello, que no sempre va escollir la millor opció però que va demostrar que si una cosa sap fer és evitar el fora de joc i guanyar l'esquena de la defensa amb velocitat. Tots quatre gols van ser idèntics (més enllà de la desgràcia de l'autogol en el primer), en el sentit que van arribar en quatre jugades calcades. Incomprensible que el Llevant no ho veiés i es deixés fer la mateixa una vegada i una altra. Resultat: exhibició de visió de joc de Leo Messi, hat-trick de Tello i eliminatòria sentenciada, que bona falta fa per dosificar jugadors.

Comentaris (3)23-01-2014 20:37:31

Cinema: "Frozen"; i futbol: Llevant 1 - Barça 1

Darrerament, la qualitat de les pel·lícules de dibuixos animats fa que no necessitis coartada per anar-les a veure. No ha calgut l'excusa de portar un cosinet o un nebodet a veure "Shrek", "Ice Age" o la magistral "Up", ni fer veure que ets un màrtir i que tu bé voldries veure una cosa més adulta. Perquè, avui en dia, els guionistes d'animació se les empesquen perquè aquestes pel·lícules les puguin gaudir petits i grans, cadascú trobant-hi el que li interessa, cosa que m'imagino que resulta molt d'agrair especialment per als pares. I, en aquest prestigi de l'animació, qui més hi ha contribuït darrerament és Disney, companyia que, per mitjà de Pixar, ha aconseguit dotar les seves produccions d'una qualitat tècnica i argumental espectacular.

Però el cas és que reconec que, víctima dels meus prejudicis, no hauria anat mai de la vida a veure l'últim producte Disney, "Frozen". No hi hauria anat perquè, malgrat la garantia de qualitat del segell, no m'atreia la idea de veure una pel·lícula de princeses. La preveia estrictament infantil i (que no se m'enfadi ningú) "de nenes". Però vet aquí que apareix en escena la meva estimada nebodeta de cinc anys i em disposo a veure-la amb ella i amb la meva dona, convençuts tots dos que ho passarem bé veient com ella disfruta però que nosaltres no li trobarem cap gràcia. I vet aquí que li haig de donar les gràcies a la meva nebodeta, perquè gràcies a ella vam poder gaudir d'una pel·lícula notable, que amaga un rerefons molt més sucós que el que els nens veuen a la seva superfície.

Per començar, "Frozen" intenta imitar el sublim pròleg d'"Up", que s'hauria d'estudiar a qualsevol escola que vulgui ensenyar què vol dir narrar. No se'n surt amb la mateixa brillantor (era impossible), però sí dignament: no és senzill referir-se a la mort en una pel·lícula familiar. Però la pel·lícula comença a resultar interessant de debò quan la princesa veu que li descobreixen la seva maledicció i abandona el palau. Fins llavors, la pel·lícula resultava simpàtica, i l'aposta pel format de musical clàssic era francament agradable. Però és que el que fa a continuació és sorprenent i molt arriscat: el guió posa tota la carn a la graella, que és com dir que introdueix la millor cançó, just en el moment més trasbalsador de la història. En efecte, la cançó que tots els nens recordaran i cantaran al cotxe de tornada a casa, la que tornarà a aparèixer als títols de crèdit finals, la que guarda els crescendo més espectaculars, la que més se't queda a l'ànima, apareix en un moment delicadíssim: la construcció del palau de gel per part de la protagonista, que és tant com dir que accepta la maledicció, que se'n lliura perquè ja no se n'ha d'amagar, que accepta el seu exili. No és un moment de felicitat, per molt que vulguin disfressar-lo: és un moment de resignació. I em sembla d'una gosadia creativa admirable col·locar el millor moment musical justament aquí. Molt més subversiu, vaja, que "La núvia cadàver" sencera (que no dic que no m'agradi).

A partir d'aquí, la història es desenvolupa d'una manera que s'intueix previsible, però que no ho acaba de ser del tot, i el resultat és una metàfora (simple i complaent, però valuosíssima, perquè no oblidem que és una pel·lícula de dibuixos) en què s'assenyala que l'amor és l'únic camí per vèncer les nostres pors. Perquè d'això em sembla que va la pel·lícula en realitat: de com afrontar les nostres pors, de com acceptar-les, de com conviure-hi i, finalment, de com alliberar-se'n. Però que ningú pateixi: tothom, grans i petits, s'hi farà un bon tip de riure, perquè els diàlegs són boníssims i perquè hi ha un ninot de neu que és el personatge secundari més graciós i carismàtic que he vist en molt de temps. Només dic que, a part, si els adults volem fer-ne una lectura més profunda, ho podem fer i quedar-nos, com el títol, una mica glaçats.

I glaçats és com ens vam quedar una mica també ahir els aficionats del Barça. L'equip ho va intentar tot, però li va faltar una mica de frescor i d'idees. L'empat no ens fa perdre el lideratge, perquè l'Atlético sembla haver decidit que no el vol de cap manera, però ens deixa preocupats perquè ara sí que el Madrid, immerescudament, s'acosta perillosament. Ja no es pot fallar més. Qui vulgui analitzar de manera global els partits en què hem perdut punts a la lliga aquesta temporada, el primer que veurà és que (a banda del fet anecdòtic que en tots hem jugat amb la senyera) almenys aquesta és la primera vegada que, sense guanyar, marquem almenys un gol. Tot i així, va haver de ser de córner, curiosament un punt en què més aviat tenim un problema, com demostra sense anar més lluny el gol del Llevant. I això ens porta a un parell de reflexions: darrerament ens costa una mica marcar en segons quins partits, i precisament per això (si és que no hi ha manera de poder defensar millor els córners) hauríem d'intentar no cedir ocasions al rival perquè ens faci mal a pilota aturada, ja que si no ho recordo malament el córner en què encaixem el gol el cedeix Piqué de manera força innecessària. En tot cas, l'únic retret d'ahir me'l permeto fer-lo a Martino, que no va ser gens atrevit en els canvis, excepte en l'últim (Dongou per Xavi) quan ja era massa tard. Però l'equip continua fent bona feina, i l'entrenador també. Calma. Paciència. Ja no som l'equipàs imparable que érem, i això ho fa tot una mica més emocionant, però continuem sent un molt bon equip. Disfrutem-lo i confiem-hi.

Comentaris (3)20-01-2014 23:08:48

Futbol: Getafe 0 - Barça 2

Un tràmit és allò que no val la pena fer però que s'ha de fer. A vegades no val la pena perquè saps que no hi ha res a fer, i a vegades justament perquè saps que ja ho tens tot fet. Però cal fer-ho. Ahir va ser un dia en què hi va haver tràmits de tots dos tipus. El del matí, diuen que inútil perquè ja en sabem la resposta que n'obtindrem, però necessari per carregar-nos encara de més raons i que va permetre que tothom quedés en evidència, per bé o per mal. El de la nit, el futbolístic, un altre cop a Madrid amb la senyera posada, va sortir car.

En efecte, cal estar orgullosos de com va encarar el partit ahir el Barça. Amb ambició, amb professionalitat, lluitant cada pilota. Tota una mostra de compromís i de respecte cap a la competició. Aquesta actitud no es mereixia el càstig de la lesió de Neymar. La gestió de plantilla de Martino, tampoc. Però cal estar tranquils: tota la plantilla està en forma i implicada, sobretot al davant, i Neymar podrà recuperar-se amb tranquil·litat per plantar-se a Manchester i causar respecte al costat de Messi, autor ahir d'un altre golàs d'aquells que deixen amb la boca oberta.

Ara tocarà trobar-se el Llevant fins a la sopa. A partir d'aquí, la competició de copa es fa molt atractiva, i seria bo que el Barça acabés el trajecte classificat per a la final. Donaria calma i confiança per a tot el complicadíssim camí que vindrà després. Diuen que en principi l'Atlético i el Madrid tindran més desgast en les eliminatòries de copa. Això sembla, si pensem en l'itinerari que ha tocat a cadascú, sigui dit amb tots els respectes per a tothom. Però, de la mateixa manera, també fa la sensació que a la Champions serà tot al contrari. Martino farà bé de continuar gestionant la plantilla com fins ara, amb lesions o sense.

Comentaris (2)18-01-2014 02:58:06

Cinema: "Agost"; i futbol: Atlético 0 - Barça 0

S'explica que, entre els filòsofs clàssics, va haver-hi un debat entre els partidaris i els detractors del teatre, concretament de la tragèdia. Els detractors deien que l'home havia de ser racional, i no deixar-se portar per les passions, de manera que la tragèdia era nociva perquè provocava reaccions apassionades en el públic, que s'identificava amb les vivències dels personatges. Els partidaris, en canvi, amb Aristòtil al capdavant, argumentaven que precisament això era positiu: l'home, en efecte, havia d'actuar racionalment, però precisament per això li convenia deixar anar les seves passions en el seient d'un teatre. La tragèdia, per tant, servia per purgar aquests sentiments, i permetia alliberar-se'n per poder actuar racionalment en la vida real. Aristòtil ho va anomenar catarsi.

Comento tot això perquè s'ha comentat que el guió d'"Agost" (en realitat adaptació precisament d'una obra teatral) implica una autèntica catarsi en l'espectador, principalment en la llarguíssima (i extraordinària) seqüència del sopar familiar (va, ho reconeixeré mal que em pesi: amb una Meryl Streep excel·lent repartint joc i patacades verbals a tort i a dret). I la veritat és que trobo que aquesta anàlisi és molt encertada. "Agost" ens presenta una família formada per personatges altament incapaços de relacionar-se els uns amb els altres, com una mena de Txèkhov però amb mala llet. I, és clar, al clímax del sopar, que és quan tot comença a petar de veritat, els espectadors passem per totes les emocions possibles: riem, però sovint entre el neguit i l'escandalització; o de sobte quedem glaçats davant d'alguna cosa que es diu; o ens compadim d'un personatge mentre sentim indignació cap a d'altres. Per què? Molt senzill: doncs perquè, en major o menor mesura, ens hi reconeixem. Evidentment el que tenim al davant és una exageració, però que tiri la primera pedra qui mai hagi sentit moments d'incomoditat en un àpat familiar.

I és que el que planteja "Agost" és un festival de situacions hiperbòliques però no pas inversemblants. La família, i això ho mostra de manera magistral aquesta obra, és un microcosmos complicadíssim, perquè és territori adobat per a les tensions. Hi entren en joc el xantatge emocional, la incomprensió intergeneracional i, sobretot, el conflicte d'interessos: la Família, en majúscules, la que es reuneix només de manera excepcional, està formada per altres petits nuclis familiars que ja tenen els seus propis problemes, que topen amb l'interès general. Això queda reflectit magníficament en les tres germanes. Hi ha la petita (una Juliette Lewis amb una sorprenent imatge de vulnerabilitat), a qui ningú té per res, força curta de gambals, que sembla viure en el seu món de fantasia aliena a les tensions de l'entorn, però que en realitat el que ha fet és aprendre a autoenganyar-se per poder ser feliç després d'una vida de desenganys i ara no vol que ningú la desperti. Hi ha la germana (interpretada per una Julianne Nicholson que amb aparentment poc fa moltíssim) que s'ha sacrificat quedant-se a viure al poble dels seus pares, que és amb qui més empatitzem, que ha quedat limitada emocionalment però que no admetrà ara lliçons de ningú. I hi ha el personatge més complex, el de Barbara, la germana interpretada excel·lentment per una Julia Roberts que demostra que sovint se la desaprofita. Barbara és una bona persona víctima del seu excés d'ètica, ja que pretén que tothom vegi el món a través del seu prisma. I sobretot amb una gran por, em sembla, d'acabar sent com la seva mare. En fi, que la pel·lícula és una joia plena d'escenes extraordinàries, i no només la del sopar: cap al final, l'última seqüència que tindran juntes Nicholson, Roberts i Streep, a propòsit d'una confessió que es vol fer al voltant d'un altre familiar, és un resum admirable del que aquesta obra no para d'oferir: una combinació de comicitat i de tensió que ens deixa sense paraules.

Com sense gols es va quedar dissabte l'esperadíssim partit entre els dos primers classificats de la lliga. La gent parla de resultat inesperat, però jo crec que el partit va ser justament el que es veia venir que seria: un duel tàctic de primer ordre, en què cada equip estaria més pendent d'impedir al rival explotar les seves virtuts que no pas de potenciar les pròpies. La lectura que s'ha fet de l'empat, pel que he detectat, és més positiva que negativa, i és que cal treure's el barret davant el que en pocs mesos ha aconseguit Martino, que amb el seu posat desmenjat ha demostrat una fortalesa que li ha permès superar (de moment) totes les crítiques i guanyar-se el respecte de l'entorn i principalment de la plantilla, amb decisions justes però difícils de prendre com l'alineació de dissabte. A més, va tenir la mala sort de la lesió d'Iniesta: si hagués pogut fer entrar Messi per un davanter, i no per Iniesta, el mig del camp no s'hauria descontrolat com ho va fer i l'equip hauria tingut molt més control i ocasions a la segona part. En qualsevol cas, quan un equip vol viure de les teves errades, del que t'has d'assegurar és de no cometre'n, i el Barça ho va aconseguir. Pel que fa a l'Atlético, potser algun dia es trobarà un equip amb tan poques ganes de construir com ell, i llavors potser no sabrà ni com posar-s'hi.

Comentaris (4)14-01-2014 00:09:04

Futbol: Barça 4 - Getafe 0

El magnífic partit disputat pel Barça ahir, el resultat del qual permet donar per sentenciada l'eliminatòria de vuitens de final de copa (si no és que l'equip té ganes de repetir el ridícul espantós de l'eliminatòria de semifinals del 2007 al mateix escenari), es pot resumir en dos blocs de mitja hora cadascun, coincidents amb els primers i amb els darrers trenta minuts de l'enfrontament.

La primera mitja hora de partit va ser molt i molt bona. L'alineació estava mancada de diversos titulars habituals per diferents circumstàncies, però el joc va ser plenament reconeixible i no es va trobar a faltar ningú. L'equip va jugar, i això cada vegada és més freqüent, desplegant tot allò que l'ha fet gran: pressió alta, joc combinatiu al primer toc i línies molt juntes. Tant la qualitat del joc com l'actitud mostrada per tots els jugadors van ser excel·lents. Es pot ben dir que ara Martino té tothom endollat, i curiosament després de les sotragades a Amsterdam i Bilbao l'equip s'ha refet de manera que les crítiques al joc semblen pròpies d'un passat remot. L'única cosa que va faltar va ser una mica més d'idees i de precisió en els metres finals. En no ser-hi, el resultat al descans era molt curt pels mèrits fets: 1-0.

El segon partit va començar just al minut 17 de la segona part. Al públic que hi havia a l'Estadi (poquets, però dels bons) se li va girar molta feina: en un minut, va celebrar el 2-0 de penal, va ser fidel als crits d'independència i va aclamar l'entrada de Messi al terreny de joc. De seguida es va veure que Messi estava com una moto, amb una punta de velocitat que feia temps que no tenia i amb un canvi de ritme impropi d'algú que acaba de sortir d'una lesió important. I el que més es notava és que tenia una gana... Vaja, que va ser com deixar anar un lleó al Coliseu. El públic i el partit van embogir, el Getafe es va espantar i Messi va fer en un tres i no res dos golassos que haurien pogut ser més. Quan penso que hi ha aficionats que veurien bé la venda d'aquest jugador em poso les mans al cap. Quan aprendrem a valorar el que tenim?

És evident: amb Messi som més forts, més segurs, més resolutius. Tenim més esperances d'arribar als objectius desitjats. Però he volgut començar destacant la primera mitja hora de partit per fer justícia a un onze titular del qual avui ningú parla però que ahir va fer també un partidàs. Ara ve un partit que tothom vol jugar, i el mateix Martino ha reconegut que haurà de ser injust amb algú perquè a l'equip inicial només n'hi caben onze. Neymar, Messi, Cesc, Alexis, Pedro... Tots ho estan fent molt bé i mereixen ser-hi, però caldrà triar. I això és un luxe.

Comentaris (3)09-01-2014 23:29:29

Cinema: "A propósito de Llewyn Davis"

Hi ha una frase que apareix a "La verdad sobre el caso Savolta", novel·la d'Eduardo Mendoza, que no he pogut oblidar mai: "La vida es un tío-vivo que da vueltas hasta marear y luego te apea en el mismo sitio en que has subido." Crec que és la frase que millor descriu la peripècia vital d'aquest perdedor, que som tots nosaltres, que protagonitza el meravellós regal de Reis que ha resultat ser l'última pel·lícula dels germans Coen. Pràcticament tots els crítics coincideixen a valorar l'anècdota argumental d'"A propósito de Llewyn Davis" de manera simbòlica, partint de la mitologia. Així, la majoria (basant-se en les mateixes declaracions dels germans Coen i en el nom d'un gat que el protagonista ha de cuidar) comparen el recorregut físic i emocional del protagonista amb l'Odissea, només que aquí és un antiheroi qui es troba cercant sempre una llar que no arriba. Hi ha una interpretació, però, que trobo més encertada, però em serà difícil explicar-ho sense revelar alguns detalls del final, de manera que recomano que, primer de tot, veieu la pel·lícula (ja trigueu!), i després continueu llegint.

Deia que hi ha una segona interpretació, que només he llegit en un crític (Sergi Sánchez, de "Fotogramas"), que jo trobo més encertada: compara Lewyn Davis amb Sísif, i no pas amb Ulisses. Sísif és un personatge mitològic que va ser castigat pels déus a arrossegar una pesadíssima roca fins al capdamunt d'una enorme muntanya. Quan, després d'un esforç inhumà, Sísif aconseguia portar la roca fins a l'objectiu, aquesta rodolava fins a tornar al punt de partida, i d'aquesta manera Sísif es veia obligat a repetir el suplici una vegada i una altra, fins a l'eternitat.

Les comparacions amb Ulisses s'entenen perfectament, sobretot a causa del surrealista passatge del viatge a Chicago, amb un John Goodman que és ben bé com un ciclop. També per la resistència del protagonista a escoltar els cants de sirena de la indústria musical. Però sobretot, és clar, perquè el viatge vital de Davis no sembla que porti enlloc, igual que Ulisses no parava d'entrebancar-se en el camí perquè sabia que l'important era el viatge i no el destí.

Però hi ha dos aspectes que em fan pensar que el protagonista de la pel·lícula no és exactament Ulisses i que l'acosten a Sísif. El primer és precisament el nom del gat que ha de cuidar: després de perdre'l, descobreix que el gat ha aconseguit tornar a casa dels seus amos sa i estalvi guiat per l'instint. És justament el moment en què descobreix que, a més, el gat es diu Ulisses. Això significa que el gat ha tingut la seva odissea, però que finalment ha sabut trobar la seva Ítaca, la seva illa perduda, la seva llar. Llewyn Davis, no. Davis és la radicalització d'Ulisses: hi ha diverses escenes en què mostra la seva incomoditat pel fet que el seu art com a intèrpret musical hagi de tenir una utilitat. Ell entén la música com una finalitat en si mateixa, i no com a eina per assolir objectius com poder pagar el lloguer: el viatge és l'objectiu final, i no el trajecte cap a una altra cosa. I el mateix fa amb la seva vida: Davis va donant voltes sobre si mateix, sense deixar mai de ser algú sense cap mena de llar. No té cap lloc que sigui realment seu, ni cap ofici que sigui realment seu, ni cap amic que ho sigui realment, ni cap parella estable en la qual refugiar-se. No té objectiu final. En canvi, fins i tot un gat té, a diferència d'ell, una referència per a la seva vida. És impossible arribar a un lloc si no saps quin lloc és.

El segon aspecte que ens porta definitivament a Sísif és l'inici de la pel·lícula, que finalment es descobreix com el final. Aquest recurs, enlluernador i gens trampós, reforça la idea del viatge circular. Com Llewyn Davis, hem d'anar donant voltes i voltes per escriure el viatge sense direcció que és la pàgina en blanc de la nostra existència. A vegades ens despertem desorientats i atrotinats, ens refem i continuem. Sense que sigui la primera vegada, i conscients que probablement no serà l'última, ens trobem en un carreró sòrdid i mal il·luminat, sense alè, atordits per culpa dels elements externs i dels nostres condicionants interns. Però ens aixequem, i continuarem arrossegant la feixuga pedra que ens acompanya. Tantes vegades com faci falta.

Comentaris (6)07-01-2014 22:43:28

Cinema: "Miranda" i " Los pájaros"

Curiosa, la primera pel·lícula vista aquest 2014. "Miranda" és d'aquelles pel·lícules que tenen ganes d'explicar-te les coses d'una manera diferent, original, fresca, nova. I això sempre és d'agrair, encara que al principi et suposi un esforç per entendre què t'estan explicant. Quan hi agafes el fil, i de passada el muntatge es calma una mica, gaudeixes prou. Cristina Ricci està absolutament enlluernadora, i se't fa creïble que el protagonista pugui perdre el cap per ella. A més, el fet que el narrador sigui el protagonista masculí és interessant, ja que quan la veu en off diu que no sap on ha anat la Miranda l'espectador veu el que ella està fent, i això produeix un efecte curiós i original. La història potser no és gran cosa, i la resolució potser està agafada una mica amb pinces, però en realitat ofereix una reflexió prou interessant sobre l'amor: què estimem d'una persona quan ens n'enamorem? La percepció idealitzada que tenim d'ella, fins a quin punt difereix de la realitat? Fins a quin punt confonem estimar amb convertir la persona en allò que volem que sigui? Podem concloure que estimem algú quan finalment ens adonem que el que ens agrada d'ella és tot, fins i tot el que en teoria són defectes.

I, per continuar lluitant contra la ressaca tediosa del primer dia de l'any, la sessió cinèfila continua amb "Los pájaros", una de les grans obres mestres clàssiques del gran Alfred Hitchcock. Més que una pel·lícula de terror, és una pel·lícula sobre el terror. Sobre el terror provinent d'allò més quotidià i aparentment inofensiu. És curiós: a aquestes alçades poca cosa més es pot dir sobre aquesta pel·lícula que no s'hagi dit ja, però al mateix temps tots els interrogants continuen a l'aire, i la trama i el final continuen essent tan fascinants i misteriosos com el primer dia. No importa: queda la innegable capacitat de Hitchcock per crear imatges icòniques: l'atac a la cabina telefònica, els gronxadors de l'escola... Moltes pel·lícules posteriors li deuen molt a aquesta, sobretot les de personatges acorralats a l'interior assetjats per una amenaça exterior que vol entrar (darrerament, sobretot zombies). Però sobretot n'hi ha una que crec que n'és un homenatge directe, que no és altra que "El incidente", l'última pel·lícula bona de M. Night Shyamalan: la natura ens ha posat aquí, i quan vulgui ens atacarà, sense donar explicacions.

Comentaris (16)02-01-2014 17:34:23

Cinema: el millor del 2013

Sí, no ho puc evitar. Jo també participo de la moda de fer llistes i rànquings a final d'any. Aquestes són les pel·lícules que considero millors de totes les que he vist al cinema aquest 2013:

1. Más allá de las colinas

2. Mud

3. Blue Jasmine

4. La vida de Adèle

5. Los últimos días

6. 12 anys d'esclavitud

7. Tierra prometida

8. Cheap thrills

9. El hombre de las sombras

10. Stoker

Com que sóc una persona molt eclèctica en els gustos, hi ha una mica de tot, perquè una mica de tot és el que veig. Així, no hi pot faltar alguna pel·lícula fosca i fins i tot moralment ambigua ("El hombre de las sombras"), propostes radicalment artístiques encara que amb concepcions molt diferents de l'art ("Stoker", "Más allá de las colinas"), pel·lícules de denúncia força acadèmiques però amb el toc personal i de qualitat del director ("Tierra prometida", "12 anys d'esclavitud"), d'altres on la denúncia per la situació econòmica és més sofisticada ("Blue Jasmine") o contràriament del tot estripada ("Cheap thrills"), històries meravellosament explicades i que provoquen un gran plaer en ser contemplades ("Mud", "La vida de Adèle"), i la inevitable pel·lícula apocalíptica (que no s'ha valorat com es mereix, per molts tòpics que pugui incloure, ni tècnicament ni sobretot argumentalment: "Los últimos días").

M'ha costat posar-ne una de concreta al capdamunt, perquè cap és del tot rodona però al mateix temps totes tenen les seves múltiples virtuts i fan de mal comparar. Al final, m'he decidit per "Más allá de las colinas" perquè confesso que és un tipus de cinema que normalment em costa, però que en aquest cas va tenir la virtut d'atrapar-me des del primer moment. La història, petita i cuinada a foc lentíssim, planteja dilemes incòmodes i fuig dels maniqueismes, que ja és molt d'agrair. Però on la pel·lícula destaca i brilla amb llum pròpia (i mai més ben dit) és tècnicament. El director romanès Cristian Mungiu em va fascinar amb una pel·lícula per mi superior a aquesta, la rotunda "Cuatro meses, tres semanas y dos días", amb un element que aquí repeteix: l'ús del pla fix, d'un enquadrament estàtic que permet aparentment que l'espectador tingui una mirada global i no condicionada de l'escena. I dic aparentment perquè aquí hi ha un element d'una importància fonamental: el tractament de la llum, que enfoca allò que al cineasta li interessa per dirigir-te la mirada, normalment cap als ulls extraviats de la protagonista, que són lluny del que en realitat (o si més no aparentment, superficialment) està passant. Com en una pintura, vaja. Aconseguir això i no avorrir-te, atrapar-te, i a sobre remoure't les conviccions, tinguis les que tinguis... No és poca cosa!

Però bé, com que hi ha pel·lícules que no m'han entrat al top-10 per poquet però que em faria il·lusió mencionar, i evidentment moltes altres que no he pogut anar a veure al cinema i per tant no sé si n'haurien format part, per acabar-ho de rematar poso la llista ordenada segons el meu gust de tota la resta que he vist aquest any en sales. Així tothom podrà jutjar el meu seny valoratiu i alhora, si ho desitja, dir-hi la seva, que seria molt d'agrair.

11. Antes del anochecer

12. Ruby Sparks

13. Django desencadenado

14. El consejero

15. El gran Gatsby

16. Bienvenidos al fin del mundo

17. Elysium

18. Mamá

19. Coherence

20. Lesson of the Evil

21. Blue Valentine

22. Tesis sobre un homicidio

23. Holly motors

24. Gravity

25. La noche más oscura

26. Posesión infernal

27. Séptimo

28. Star Trek: en la oscuridad

29. The bling ring

Feliç i històric 2014 a tothom!

Comentaris (8)31-12-2013 16:33:14

Lectura: "Tartufo" i "El Avaro"; i cinema: "Fish tank" i "Interview"

Fa unes setmanes vaig llegir en un diari una entrevista a uns germans sirians que es dediquen a l'humorisme i que havien de participar en una actuació al Born. Asseguraven que la comèdia era el recurs per protestar sobre tot allò que no els agradava, en clara referència a l'actual règim sirià. Això els portava a citar Molière molt sovint, i fins i tot a assegurar que si Molière fos sirià en l'actualitat, faria la mateixa mena d'espectacles que feien ells. Això em va fer recordar un article que Quim Monzó va escriure fa molts anys, a propòsit de la pel·lícula "Shakespeare in love" i a unes declaracions que va fer el seu director John Madden en què considerava que si Shakespeare visqués ara faria cinema. Monzó, amb el seu sarcasme habitual, deia que es trauria el barret si algú digués que Shakespeare avui en dia faria teatre, i llestos. Vaja, que és una bestiesa pensar què haurien fet els autors clàssics en la nostra època. Però el cas és que vaig entendre què volien dir els germans sirians: Molière, com ells, també tenia clar que l'humor és la millor arma per desestabilitzar aquells que semblen invulnerables. Molière (de qui, ja posats a continuar amb aquest joc discutible, podríem dir que si hagués fet cinema hauria pogut ser Berlanga) arribava a dir en el prefaci a "Tartufo" que hi ha gent que pot suportar les crítiques, però no que se la ridiculitzi. I Molière, certament, és únic a l'hora de ridiculitzar determinades actituds de la seva època, sigui la falsa moral hipòcrita del Tartuf o el culte desmesurat als diners de l'avar. Molière va aconseguir que molts dels seus personatges esdevinguessin icones immortals de determinats comportaments reprobables. La caricatura feia, doncs, el seu efecte. A "Tartufo" ens ofereix una trama un pèl simple, però en què destaca la seva increïble capacitat per crear situacions hilarants: si ho són llegides, no vull pensar l'efecte que deuen poder causar representades. A "El avaro", en canvi, construeix un argument més embolicat, propi del vodevil, i resolt amb un "deus ex machina" sorprenent. No sé si per casualitat, l'avar surt més ben parat que l'hipòcrita, però sospito que aquest segon defecte era molt més odiat pel genial dramaturg francès.

Continuem una mica més amb el plantejament pervers (i absurd) que fèiem al començament. Hauria fet Molière cinema social? Ja ho he dit: jo crec que, en cas de fer-ho, s'hauria assemblat més a un Berlanga que a un Ken Loach, en considerar l'humor i la caricatura grotesca molt més eficaços que el dramatisme descarnat. Però el cas és que hi ha una tercera via per enfocar la realitat social que no ens agrada: la metàfora, la subtilesa. Per això considero que "Fish tank" és una pel·lícula excel·lent. No veia una pel·lícula que combinés amb tanta habilitat i subtilitat la crítica social amb la metàfora des de "Barrio", de Fernando León de Aranoa. S'agraeix moltíssim, en els temps que corren, que una història no t'ho subratlli tot però que al mateix temps no sigui críptica, que els símbols siguin diàfans i comprensibles però que alhora no te'ls marquin amb asterisc. En aquest sentit, queden per a la memòria l'euga blanca, la mateixa peixera del títol o el joc de miralls del ball final amb la mare (presagi d'un futur a evitar), com en la genial pel·lícula de León ens va fer-hi restar una ambulància al final d'un joc, un filferro, una moto aquàtica al mig de l'asfalt o converses on els silencis deien la veritat que les paraules amagaven.

Llàstima que la que serà possiblement l'última pel·lícula que hauré vist aquest 2013 m'haurà deixat totalment indiferent. Com els seus personatges, no entenc a què juga la pel·lícula "Interview", de Steve Buscemi. Una crítica al món frívol de l'espectacle? Un atac contra la manca d'escrúpols de determinat periodisme? Totes dues coses? En tot cas, un joc del gat i la rata, d'intercanvi de caçador i caçat, amb una resolució que queda a anys llum de, per exemple, "La huella".

Comentaris (6)30-12-2013 23:46:00

Cinema: "Guerra Mundial Z", "Project X", "12 anys d'esclavitud", "Somos los Miller", "A teacher" i "Submarine"; i Getafe 2-Barça 5

Amb l'arribada de les vacances, el nombre de pel·lícules vistes es dispara (tot i que reconec que algunes les vaig anar veient a trossets ja quan la feina havia començat a afluixar). N'hi ha per a tots els gustos, i de qualitat diversa, però en general m'han deixat un bon regust (tot i alguna excepció). Per començar, "Guerra Mundial Z" m'ha agradat molt més del que m'esperava. Em feia por que la seva ambició de superproducció descafeïnés el producte, però s'ha acabat imposant el talent narratiu i visual indiscutible de Marc Forster (inoblidable "Monster's Ball"). La pel·lícula té de tot, i tot bo. Quan vol jugar la carta de pel·lícula apocalíptica a escala global, et deixa clavat al seient. Quan vol jugar la carta de la por de petit format, del cos a cos, ho fa de manera excepcional, amb memorables seqüències com ara les de l'ascensió a la terrassa i sobretot les del laboratori. I fins i tot s'atreveix a jugar la carta de la lectura metafòrica en clau geopolítica. Atenció, en aquest sentit, a la frase que pronuncia un israelià a propòsit del mur de contenció que envolta Jerusalem: "cada ésser humà al qual deixem entrar és un zombie menys que cal combatre." Val la pena pensar-hi... Llàstima que la pel·lícula estigui mal acabada (em refereixo només a l'anticlímax), perquè la resta és de notable alt.

De "Project X" ja no se'n podia esperar gran cosa d'entrada, perquè pertany a la lliga de la gamberrada gratuïta. És una mena d'"American Pie" hiperbòlica, que juga a veure qui la fa més grossa. Però l'interès que podia tenir en principi era que s'apunta a la moda del "found footage", és a dir, a fer veure que la pel·lícula és el resultat d'una filmació casolana trobada amb posterioritat. No cal dir que el gènere que més ha explorat aquesta tècnica ha estat el terror recent, amb "Rec" al capdavant (tot i que qui va obrir la veda va ser "El proyecto de la bruja de Blair"), i per això podia resultar atractiu comprovar què podia aportar al subgènere de les festes adolescents. A l'hora de la veritat, però, la pel·lícula es traeix a ella mateixa amb molta facilitat i la poca gràcia que podia tenir desapareix completament. Distreu, et fa passar l'estona i t'arrenca algun somriure, però cinematogràficament no té cap mena de valor.

Molt més seriosa, evidentment, és la nova proposta del director Steve McQueen, "12 anys d'esclavitud". El més admirable d'aquesta pel·lícula és com aconsegueix l'equilibri entre superproducció i cinema d'autor, i com en realitat s'imposa aquest últim. La seva complexitat visual i narrativa i la seva aposta per la cruesa la converteixen en una raresa oscaritzable, i la fan una pel·lícula molt més profunda del que podria semblar. Altres virtuts són l'excel·lent interpretació de tots els actors i, sobretot, una mirada necessàriament freda, amb la distància suficient per, seguint la teoria de Bertold Brecht, no quedar-se en el sentimentalisme que limiti a la catarsi, de manera que es faci possible la reflexió. I, si se'm permet la gosadia, a mi tota la part centrada en l'actitud de l'amo encarnat per Paul Dano em recorda la manera de fer de moltes empreses actuals: no destaquis, no pensis, no en sàpigues més que l'amo ni intentis ajudar-lo amb els teus raonaments, perquè el seu complex d'inferioritat farà que com a recompensa siguis castigat. Moltes empreses no volen que els seus treballadors es comportin com a éssers pensants, perquè se senten amenaçades, i prefereixen que actuïs com un objecte de la seva propietat al servei dels seus desitjos arbitraris. Si no, ja em direu d'on surt el terrible concepte de "recursos humans". Però vaja, l'esclavitud va ser (és) una cosa molt seriosa, i aquesta pel·lícula aconsegueix fer-ne un retrat implacable. M'hauria agradat, un cop finalitzada, assaborir una mica la seva preciosa música durant els títols de crèdit, però als cinemes Albèniz Plaça de Girona van decidir comportar-se com una televisió qualsevol i tallar-los precipitadament per fer-nos fora immediatament de la sala. Pel que sembla, podria tractar-se de la política de la distribuïdora per fer possible l'encabiment de quatre sessions en lloc de tres en una pel·lícula de més de dues hores de durada. L'única cosa que puc dir al respecte és que si les sales de cinema continuen entossudint-se a tractar els pocs espectadors que els són fidels com si fossin una simple mercaderia, aquests les acabaran abandonant del tot. L'espectador mereix un respecte que ara mateix no té. Després que no es queixin.

En fi, una altra pel·lícula que em va agradar força més del que m'esperava és "Somos los Miller". Podria semblar una història incoherent, perquè al principi ataca amb acidesa la institució familiar i després s'acaba estovant (cosa molt americana, d'altra banda). Però, en realitat, l'argument és una excusa per mostrar allò que la família té de bo i de dolent, les seves servituds i les seves compensacions. I les millors troballes de la pel·lícula són els gags en què es juga sorneguerament amb les confusions dels personatges, que acaben actuant com una família autèntica i reproduint-ne totes les escenes tòpiques. "Somos los Miller" no és bona, però és molt simpàtica. La seva millor virtut és que mai es pren a ella mateixa seriosament i que sovint és vocacionalment (deliciosament) estúpida, però amb tota la intenció de ser-ho. Això, i el plaer de veure Jennifer Aniston ben allunyada dels seus habituals papers de bona nena.

Les dues pel·lícules que queden són dues obres petites i estranyes. "A teacher" ens presenta l'"amour fou" que sent una professora per un dels seus alumnes, amb qui té una relació que acaba essent absolutament malaltissa. El més sorprenent és que és precisament l'adulta qui mostra una dependència emocional angoixant respecte de l'altre. El guió ens situa enmig de l'afer amorós, "in medias res". No en sabem les motivacions, les causes, qui va seduir qui, com va començar tot. No sabem res de la professora, però la intuïm absolutament mancada d'afecte i desconnectada de la vida real adulta. La càmera sovint posa l'accent en els elements més sòrdids, i acabem entenent sense empatia l'enorme fragilitat de la protagonista.

Finalment, "Submarine" és una pel·lícula molt més trencadora en la forma que en el fons, ja que en realitat és una història d'amor i de redempció. El més interessant (la referència a Salinger i a "El vigilant en el camp de sègol" no és gratuïta): l'impecable retrat de la buidor, la desubicació i l'amoralització pròpies de l'adolescència.

I encara queda parlar del Barça. La veritat és que si, després del primer quart d'hora de partit, m'arriben a posar l'equip al davant, no responc dels meus actes. Va fallar tothom: uns davanters que no pressionaven, un migcamp que no creava i que perdia pilotes perilloses, una defensa tova i adormida, i un porter (Pinto) a qui sempre he defensat però que ara mateix no transmet cap mena de confiança (i que no surt de sota els pals ni que el matin). Afortunadament, però, aquesta vegada l'equip va reaccionar i va jugar la resta del partit de manera magnífica, amb un Pedro estel·lar acompanyat d'un bon Cesc. Hi va ajudar el Getafe, que tot i avançar-se 2-0 només es tancava al darrere en atac estàtic del Barça sense renunciar a atacar quan tenia la pilota. Així, el Barça va trobar sovint la defensa dels madrilenys avançada i va trobar espais. I aquí, Pedro és el rei. El millor del partit: que l'equip cada cop s'assembla més al que vol Martino, és a dir, que tira de recursos diferents segons la situació (futbol vertical a la primera part i futbol control a la segona). El pitjor: si regalem un quart d'hora a segons quin equip, no hi serem a temps. No es pot sortir tan adormit, per molt que et toqui jugar a l'hora de la migdiada.

Comentaris (6)23-12-2013 22:33:48

Futbol: Barça 3 - Cartagena 0

Ara que hem passat una època d'avaluacions, és un bon moment per valorar els joves del Barça, prenent com a punt de partida el partit d'ahir.

Necessiten millorar: Sergi Roberto i Tello. Qui segueixi el blog habitualment, deu haver notat que tinc certa predilecció pel primer. Però partits com el d'ahir el deixen en mala posició. Tot i que, com sempre, va deixar detalls de la seva qualitat, va jugar massa accelerat i sovint no va escollir l'opció correcta, sobretot en un aspecte del joc en què a Martino se'l veu especialment exigent: el contraatac. Tothom té un mal dia, però Sergi Roberto no pot desaprofitar les ocasions que se li presenten. Ell ho sap, i potser això explica la seva acceleració, però ha de jugar com havia fet fins ara: no per lluir-se, sinó discretament, aconseguint no desentonar en el mig del camp de l'equip. Continuo pensant que seria molt útil i molt vàlid per dosificar altres jugadors en aquesta posició (especialment Xavi, encara que tinguin perfils diferents), i afortunadament sembla que Martino de mica en mica també ho va entenent així, ja que cada vegada juga més. Pel que fa a Tello, el que continuo pensant (i el seu trist paper d'ahir m'ho confirma) és que és un jugador amb molt pocs recursos, vàlid només quan els partits s'obren i hi ha espais, però absolutament incapaç en atac posicional i en joc estàtic. No veig que ell aconsegueixi que l'atac del Barça es torni menys previsible del que ell atrevidament va denunciar, sinó més aviat al contrari.

Progressen adequadament: Montoya i Bartra. Aquí em passa al revés que amb Roberto: Montoya no és sant de la meva devoció, però reconec que ahir va millorar notablement les seves prestacions. Comença a ser més profund, i a entendre que quan arriba a la línia de fons sovint és preferible la centrada per baix, donada la poca envergadura física dels nostres davanters; i així va arribar el gol de Pedro. I, en relació a Marc Bartra, resulta revelador que ahir no jugués, circumstància que fa intuir que potser la parella Piqué-Bartra pugui tenir continuïtat contra el Getafe. Ja fa setmanes que sembla que Bartra ha guanyat la partida a Puyol en l'ordre de preferències de Martino, i ara sembla que estigui a punt de fer el mateix amb un darrerament erràtic Mascherano. I Piqué que no badi.

En resum, alguns dels joves clarament sumen, perquè permeten no només que els veterans descansin, sinó que a més els vegin com una amenaça per a la seva tituralitat, fet que els obliga a espavilar-se i a no viure de renda. La millor manera de garantir un relleu generacional de forma progressiva i gens traumàtica.

Comentaris (5)18-12-2013 22:37:00

Pàgines: 123456303132333435  <>