login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Tierra prometida"; futbol: Barça 4 - Betis 2; i lectura: "Ventada de morts"

Què li podem demanar a una pel·lícula per què ens deixi mínimament satisfets? Al meu entendre, que ens entretingui, que ens sorprengui i/o que ens eduqui. L'última pel·lícula de Gus van Sant, "Tierra prometida", aconsegueix clarament dos dels tres objectius. No sorprèn (en el sentit d'innovar), gairebé podríem dir que en molts aspectes (no en tots, per això!) és previsible, però està magníficament narrada, amb uns actors i un muntatge esplèndids, i ens deixa un molt bon gust de boca, ens fa sentir millor quan deixem la sala.

En la filmografia de Gus van Sant, podem distingir clarament dos tipus de pel·lícules: les més personals i experimentals (algunes les podríem qualificar directament de marcianades) i les més convencionals i comercials. Però en pràcticament totes em sembla trobar-hi una recerca de l'ètica, ja sigui individual o col·lectiva. A les primeres aquesta recerca és més introspectiva, demanen que mirem dins nostre i ens qüestionem els nostres comportaments. En les segones, potser, aquesta reflexió es produeix més a nivell social: quines coses provoquen el conflicte en una col·lectivitat, i quina podria ser la solució justa al conflicte. "Tierra prometida" és un exemple clar d'aquesta segona tendència, i s'entén per què no és la primera vegada que Van Sant treballa amb un guió de Matt Damon, l'actor protagonista, que quan escriu sembla fer-ho també mogut per aquestes inquietuds.

És en aquest sentit que dic que la pel·lícula no sorprèn. En el sentit que no innova. No és res negatiu. Simplement és una història explicada de la manera més clàssica i convencional possible (i entretinguda: boníssims els diàlegs, sobretot entre Frances McDormand i Matt Damon). Dues persones arriben a un poble amb un objectiu que crea un conflicte entre ells i la comunitat, i que acaba dividint la mateixa comunitat. Però, tot i així, la pel·lícula ens reserva per a poc abans del final una sorpresa que, com a espectadors, no prevèiem, i que ens obligarà a replantejar-nos tot el que hem vist, no només a la pantalla, sinó a tots els informatius que consumim de manera acrítica. I és en aquest tram final que arriba el millor de la pel·lícula. Qui la vegi podrà retreure que la decisió final del protagonista és massa complaent amb l'espectador, i que el discurs de fons de la pel·lícula és moralista i populista. Reconec que en un primer moment jo mateix vaig arrufar una mica el nas en aquesta direcció. Però després vaig decidir que no. Que, en els temps que corren, fer un cant a l'honestedat no era complaent, sinó valent i reconfortant. I artísticament rellevant. Que no eren moralistes les pel·lícules de Frank Capra? Que no és moralista el discurs final d'"El gran dictador", de Chaplin? I no per això deixaven de ser obres mestres necessàries. El que fa que considerem que l'aposta per una ètica personal basada en l'honestedat sigui populisme és el resultat del cinisme predominant en les nostres vides, producte del desengany a què ens ha sotmès un sistema que ens utilitza i ens menysprea. Però precisament jo sempre he pensat que la principal actitud de revolta que hi podem oposar és mantenir-nos ferms en les nostres conviccions morals, i actuar de manera que si tothom ho fes igual el món fos un hàbitat molt més suportable.

A més, no crec en cap moment que la pel·lícula estigui plantejada com una història de bons i dolents. Potser a aquesta visió va ajudar-m'hi la petita venedora de llimonada que apareix just abans de la intervenció final del protagonista. En una sola frase, la que aquesta nena dirigeix al final de la seva conversa amb el protagonista, crec que hi ha resumit l'autèntic missatge de la història. No es tracta d'una crítica frontal al sistema capitalista. Aquest sistema pot ser bo per al progrés, en el sentit que estimula la iniciativa individual. Es tracta, simplement, d'aplicar-lo amb rigor i honestedat, sense enganyar els consumidors. Aquest crec que és el missatge que ens deixa la nena de la llimonada, i el que deixa el protagonista en la seva decisió final.

Història, doncs, reconfortant, com també el partit del Barça d'ahir. Es van recuperar aspectes essencials en el joc: pressió per recuperar la pilota en zona perillosa per al rival, joc combinatiu al primer toc, i obertura de les bandes amb un Tello espectacular. Malauradament, encara es van veure mancances: badades defensives puntuals caríssimes, i sobretot una alarmant falta de punteria en la definició. Tot plegat va fer que, incomprensiblement, s'arribés al descans perdent per 1-2. I, és clar, va haver de tornar a sortir Messi, que ho va fer just després que Villa, que va ser el substituït, fes el 2-2. I, és clar, en un tres i no res, 4-2 amb gols de... és clar, Messi. El primer de llançament de falta, una meravella que va entrar per l'escaire i que una periodista de Canal+ va tenir la barra de suggerir que havia estat sort en una entrevista a un bocabadat Zubizarreta. En el segon, després d'una combinació endimoniada entre Messi, Iniesta i Alexis, que finalment l'argentí només va haver d'empènyer. Aquest va ser d'aquells gols que no arribo a poder cantar, perquè em quedo amb la boca oberta i les mans al cap. En aquest cas, sobretot a partir de la passada al primer toc d'Iniesta a Alexis. Una jugada d'un altre planeta.

I, amb tot això, doncs, un partit més en el qual tots aquells que menystenen l'equip i que consideren que només és Messi, tant entre els barcelonistes com entre els que no, podran presumir. Però ahir a mi em va semblar que l'equip feia un gran partit, tant amb ell com sense ell. Sí que haig de reconèixer que Messi va marcar la diferència en la definició final, detall evidentment gens menyspreable, i que sembla que la dependència és més aviat emocional. Com es va veure clarament el dia del PSG, la presència de Messi atemoreix el rival, alhora que engresca l'afició i encoratja els companys.

I, en fi, ara sí que es pot dir que la lliga no s'escaparà. Podria caure dimecres mateix, o dissabte, si el Madrid no guanya algun dels dos partits que juga aquests dies. A mi m'agrada més guanyar-la jugant, però tenint en compte que el proper partit és diumenge al Calderón, un camp difícil, i que a més tinc l'esperança de tenir feina després amb la final de l'Eurolliga de bàsquet, gairebé prefereixo que arribi abans. Sigui com sigui, el cava és a punt per quan convingui. Aquesta lliga cal celebrar-la molt, després de tot el que s'ha patit aquesta temporada. Pel que sembla, el club també ho entén així i hi haurà festa grossa.

I, per tant, cal començar a pensar, ara ja sí, en la temporada vinent. Coincideixo amb Tito Vilanova que seria contraproduent passar l'aspirador a més revolucions del compte. Aquest equip ha de millorar, és evident, sobretot veient com les gasten a Europa. Però un equip capaç de crear la jugada del 4-2 d'ahir no s'ha de desfer, en absolut. No entenc la dèria que ens ha entrat ara de cremar-ho tot. Que no hem après res? El que cal fer, això sí, és ensenyar la porta de sortida a aquells jugadors que no han mostrat ni el joc ni l'actitud que se n'esperava (n'hi ha un, per exemple, que va arribar fa dos estius, ens va fer canviar la manera de jugar i pràcticament no ens ha aportat res) i fer fitxatges rellevants. Un central, un davanter i, segons com evolucioni el cas de Valdés, un porter, tots de perfil titular, són imprescindibles. A partir d'aquí, segons altres baixes que es puguin produir, podrien convenir un lateral i un migcampista, aquests ja més com a complement (i que podrien ser perfectament del filial). En definitiva, cal evolucionar, perquè per primera vegada en cinc anys ens hem trobat un equip clarament superior a nosaltres, però no carregar-s'ho tot.

Finalment, encara em queda parlar-vos del llibre que he acabat aquest cap de setmana: "Ventada de morts", de Josep Albanell. Fa molts anys, a l'institut em van fer llegir un llibre de contes d'Albanell, "Els ulls de la nit". En contenia alguns (crec recordar-ne un que es deia "Escrit a les parets") que em van deixar empremta, per com estaven construïts, per l'estrany món al qual em transportaven. "Ventada de morts" m'ha provocat el mateix efecte. Em va costar entrar-hi, precisament perquè l'univers narratiu que planteja és estranyíssim, però de mica en mica hi vaig anar trobant la gràcia. Hi trobo ecos del realisme màgic llatinoamericà; de "Cien años de soledad", de García Márquez, per les seves famílies patriarcals amb generacions i generacions que conserven el mateix nom, però sobretot de "Pedro Páramo", de Juan Rulfo: un poble que sembla fora de l'espai i del temps, on els morts i la seva influència es barregen amb els vius.

La novel·la està escrita amb un llenguatge riquíssim, que no evita allò tan català de l'escatologia, però que t'envolta i que t'atrapa. Moltes vegades tens la sensació que les coses estan dites de la millor manera que es poden dir, i en què consisteix, si no, la literatura? Dos passatges especialment brillants il·lustren això que dic: el monòleg del Baró petit davant el secretari, i la descripció de la trobada sexual entre la Guineueta i en Benet. És aquesta la millor, la més sensual, la més orgànica i alhora la més metafòrica, rica i plena expressió de l'acte eròtic entre dos éssers que jo recordi haver llegit mai.

I, enmig de tot això, em queda després de la lectura el regust d'una incògnita, potser agosarada en un llibre escrit el 1978: aquest poble de la novel·la, Escornaldiable, els habitants del qual no han viscut mai en llibertat, perquè sempre han estat sotmesos a un botxí o altre, i que sempre ha rebut atacs tant des de dins com des de fora, admet, a més de la lectura universal sobre el comportament humà, una lectura en clau nacional? Si és així, encara tenim temps de canviar la història...

Comentaris (2)06-05-2013 19:04:46

Cinema: "Desayuno con diamantes" i "Argo"; i futbol: Barça 0 - Bayern 3

Aquests dies he aprofitat que tinc més temps lliure per mirar un parell de bones pel·lícules. Tornar a mirar "Desayuno con diamantes" et porta a un univers estrany, de personatges que es venen el cos i l'ànima, aparentment freds però en realitat extramadament vulnerables i sensibles, que estimen amb desesperació i sense guardar-se res per a la tornada. És una pel·lícula volgudament imperfecta, deliciosament imperfecta, i definitivament glamurosa. El "Moon River" i les diferents versions que Henry Mancini hi introdueix al llarg de la banda sonora triguen a deixar-te anar després d'haver-la vist, i poden ser un refugi per als dies vermells.

I, per fi, he tingut l'oportunitat de veure "Argo", i de poder comprovar si es mereixia l'Oscar a la millor pel·lícula que va obtenir. Home, jo crec que no passarà a la història, i jo l'hauria donat mil vegades abans a "Django desencadenado", però tenint en compte com funciona això dels Oscar, no està malament. Ben Afleck continua demostrant que té bon pols com a director, tot i que encara no ha superat el nivell de la seva primera obra, "Adiós, pequeña, adiós". La pel·lícula no és rodona, i a vegades no saps ben bé si juga la carta del patriotisme o la contrària, però té un clímax ben desenvolupat, amb un muntatge trepidant que t'obliga a estar pendent del que està passant sincrònicament a tres llocs alhora i amb constants girs dramàtics.

Però bé, si parlem de girs dramàtics, també hem de parlar del partit del Barça d'ahir. Poca gent creia en el miracle, i almenys no hem fet el ridícul apel·lant tota la setmana a una remuntada èpica que no s'havia de produir, però molts demanàvem almenys acabar la temporada europea amb un bon gust de boca, i l'última cosa que esperàvem és que ens tornés a atropellar un tren de mercaderies, com a l'anada. Però així són les coses. M'havia passat els últims dies pontificant que era injust atribuir tot el mèrit de l'equip a un sol jugador, però ahir, finalment sense Messi, va semblar que l'equip es conjurava per deixar-me sense arguments. Sigui com sigui, no tinc gens de ganes de fer una anàlisi en profunditat del partit i, per això, abans de centrar-me en la reflexió que realment vull fer, només afegiré que aquesta dura eliminatòria almenys ha deixat una notícia positiva, i que té nom i cognoms: Marc Bartra.

Deia l'escriptor Albert Camus que tot el que sabia dels homes i de la vida ho havia après del futbol. I els clàssics deien que sabies qui eren realment els teus amics quan t'arribava el torn de l'adversitat. Doncs bé, ahir, en l'adversitat, l'equip va poder conèixer exactament qui eren els seus amics. Després d'haver estat envoltat d'elogis i de copets a l'esquena quan repartia alegries un dia sí i un altre també, quan tot li anava de cara, ahir va poder destriar el gra de la palla. Ahir l'equip va poder destriar entre els que van abandonar el camp a mitjans de la segona part, quan més mans calien per treure aigua d'un vaixell que s'enfonsava, i els que es van quedar fins al final, tristos i resignats, però encoratjant i aplaudint els jugadors fins a l'últim alè. Va poder distingir entre els que, més o menys en el mateix moment, van sortir del bar o van tancar la tele i van córrer a dir penjaments al Facebook, i els que vam aguantar estoicament la retransmissió fins al final perquè creiem que s'hi ha de ser a les verdes i a les madures. Aquests, els que vam acompanyar l'equip fins al final, estàvem decebuts. Però no pots renegar d'un amic perquè un dia no està a l'altura del que esperaves. Un amic està molt bé per anar de festa, però també cal ser-hi quan et necessita. Per això, quan d'aquí a uns dies, si tot va bé, el meu amic, que tan immensament feliç m'ha fet sentir aquests últims anys, se'n surti a la lliga i pugui tornar a convidar-me a una gresca, em sentiré orgullós i mereixedor d'acompanyar-lo en una nova borratxera de felicitat, mentre junts ens preparem pel que hagi de venir després, sigui el que sigui.

Comentaris (1)02-05-2013 19:46:49

Futbol: Athletic 2 - Barça 2; i cinema : "La monja"

No es pot dir que aquest cap de setmana les meves petites grans passions m'hagin portat gaires alegries. Per començar el Barça, que va deixar escapar la victòria de San Mamés en l'últim minut, quan havia fet el més difícil: capgirar el resultat. Com gairebé sempre que s'enfronten aquests dos equips, bon espectacle a la gespa i també a la graderia, amb una afició fantàstica, tot i que a vegades una mica desconcertant, com quan es dedica a xiular un jugador d'una impecable qualitat futbolística i humana, com és Andrés Iniesta, no se sap ben bé ni per què.

Però insisteixo: una gran afició que va poder gaudir d'un bon partit de futbol. El Barça va començar malament, gens posat en el terreny de joc, com si encara fos a Munic. Era víctima d'un Athletic intensíssim, amb els seus habituals marcatges individuals que dificulten la circulació de la pilota. Però, de mica en mica, el Barça va anar fent seu el control del partit, i de fet ja se sentia força còmode quan Susaeta va marcar el primer gol en una contra molt ben portada per l'Athletic i molt mal defensada pel Barça, en què van quedar especialment retratats Piqué i Jordi Alba.

Lògicament, això va complicar les coses, i el Barça es va trobar per enèsima vegada en la temporada remant contra corrent. Però va persisitir en el seu joc, i l'Athletic va agrair moltíssim el xiulet que indicava el descans. I, tornant dels vestidors, després d'una altra sortida una mica despistada del Barça, de mica en mica el camp anava fent baixada cap a la porteria de Gorka i, tot i que sense ocasions gaire clares, s'intuïa que el gol del Barça no trigaria a arribar.

I en aquesta situació va sortir al camp Leo Messi. Va entrar per Xavi, que arriba justíssim al final de temporada, es va situar a la posició de fals 9 que ocupava Cesc, que va passar a fer d'interior, i amb un parell de minuts en va tenir prou per fer-la molt grossa. Va marcar un gol d'aquells que quan els fa ell semblen fàcils, però que són absolutament descomunals. I, sense que l'Athletic tingués temps de reaccionar, va fer una assistència amb el cap a Alexis perquè el xilè fes el segon. Vist i no vist, el Barça havia capgirat la situació, i va continuar dominant a la recerca de la sentència. Però, incomprensiblement, en els últims minuts l'equip va fer un pas enrere, i va permetre que un Athletic esperonat pel seu públic empenyés buscant l'empat, que va acabar aconseguint Ander Herrera després d'un refús defectuós d'un Song que havia fet fins llavors un bon partit.

Un cop acabat l'enfrontament, malgrat la decepció de l'empat, la lectura positiva que tothom feia del partit era la resurrecció de Messi, i en algun resum de telenotícies he arribat a sentir que Leo havia rescatat l'equip d'una primera hora de partit molt dolenta. Doncs no hi estic d'acord. Dir això és una falta de respecte. En primer lloc, cap al rival: els barcelonistes tenim el mal costum de valorar el joc només en funció del que fa el nostre equip, i sovint oblidem que el rival també juga. Si el Barça havia tingut alguns problemes fins aleshores, algun mèrit hi devia tenir l'Athletic amb el seu plantejament tàctic i amb l'actitud voluntariosa d'uns jugadors que compensaven amb esforç algunes mancances en el joc. I, en segon lloc, una falta de respecte flagrant cap a la resta de l'equip: quan Messi surt al camp, l'equip no porta una hora jugant malament, sinó que porta una hora picant pedra contra un rival molt incòmode, i porta també una bona estona assetjant la porteria de Gorka. Quan Messi entra, es troba un rival cansat, que fa molta estona que corre darrere la pilota gràcies al bon fer dels seus companys. Entenem-nos: no és cap crítica cap a Messi, només faltaria. És el millor del món, i va desencallar el partit amb les seves genialitats, però no m'agrada que es menystingui per sistema la feina que fan els seus companys, entre els quals m'agradaria destacar-ne dos pel magnífic partit que van fer a Bilbao: Alexis, de qui algun dia hauríem de començar a reconèixer que fa moltes coses bé i que aporta molt al conjunt, i sobretot Thiago, que va fer un partit majestuós, tant en la creació com en la recuperació, que el va fer mereixedor de ser titular en el partit de tornada contra el Bayern.

I és que Thiago podria tenir lloc a l'alineació contra els bavaresos si s'apostés per un plantejament que considero que seria atrevit però interessant. Tal com jo ho veig, caldria posar el màxim nombre de migcampistes al camp (amb Song o Busquets de segon central, amb Cesc i/o Iniesta de fals davanter...). Perquè si el Barça vol tenir una mínima opció d'aconseguir posar la por al cos als alemanys, cal que imposi el seu estil més que mai (amb només tres migcampistes ja es va veure a Munic que era impossible davant l'omnipotència física del Bayern), que paradoxalment passin poques coses, que hipnotitzi el rival a còpia de tocar i tocar i, en el moment oportú, clavar el fibló. La referència: la final del mundial de clubs del 2012 contra el Santos, l'últim gran partit del Barça de Guardiola, la sublimació de l'estil. Arriscat, molt, perquè podria ser molt incomprès, però... què hi podem perdre?

Però vaja, tornant al dissabte, vaig acabar de molt mal humor perquè l'equip havia desaprofitat una oportunitat molt bona de deixar la lliga ja a tocar, depenent ja només del nostre següent resultat. I ara no és així. No encara. I, si hi rumio gaire, encara m'entra el neguit de pensar que hem de fer 5 punts de 15, visitant camps complicats com ara el Calderón o Cornellà, i que no està tot fet...

Així que, per treure'm del damunt aquestes cabòries futbolístiques, diumenge tocava sessió de peli de terror a casa, però l'aposta va sortir fatal. La peli en qüestió, "La monja", va resultar completament lamentable. No és que esperés una obra mestra, però sí que em distraiessin amb una mínima dignitat, com la setmana passada havia aconseguit una peli molt més solvent i honesta com "Posesión infernal". Però no. Uns actors absolutament patètics, uns diàlegs horrorosos, i un guió absolutament erràtic i amb més forats que un colador... I, a sobre, quan semblava que la cosa es reconduïa una mica, ho rematen amb un final que no pot ser més tòpic ni més trampós. Sí, ja ho sé: aquestes pelis sovint juguen a l'autoparòdia, i de fet aquesta en concret se'n fot explícitament d'"El proyecto de la bruja de Blair" i de "Sé lo que hicistéis el último verano", però és que ni així entra, perquè és que no fa ni por ni la més mínima gràcia... Res, que hauré d'esperar a més endavant a tenir alegries provinents de les meves petites grans passions.

Comentaris (9)29-04-2013 22:47:00

Futbol: Bayern 4 - Barça 0

Costa molt de pair una derrota tan estrepitosa, i tan decisiva, com la d'ahir. Costa tant, que he trigat més de vint-i-quatre hores a posar-me a escriure aquest article. La desfeta es podria resumir amb una frase: ens va passar un camió per sobre. Però, dit això, val la pena entretenir-se a analitzar algunes coses al voltant d'aquest partit.

En primer lloc, el partit en si. L'inici de l'enfrontament va ser el previsible: una lluita per veure qui aconseguia imposar el seu estil. El Bayern, buscant el seu joc físic i vertical. El Barça, buscant tenir la pilota i adormir el partit. De seguida es va veure, però, que el Barça no se'n sortia. I no se'n sortia perquè el Bayern havia plantejat molt bé el partit, amb una pressió asfixiant molt avançada que dificultava la sortida de pilota i obligava el Barça a jugar en llarg. Així, el partit va estar sempre on volia el Bayern. I això em porta a la gran incògnita del partit: si veus que el teu plantejament inicial no ha funcionat i té les de perdre, per què no fas canvis? En aquest sentit, penso que l'entrada de Cesc o Thiago per Xavi era fonamental: si el partit és d'anada i tornada i res el pot tornar a la pausa, la influència de Xavi és inexistent. En aquestes condicions, Cesc podria haver ofert alguna cosa més. Per què? Perquè el principal inconvenient d'aquest jugador és alhora la seva principal virtut: la verticalitat. Cesc és sovint, si juga al mig del camp, un problema per a l'equip, perquè té la tendència a convertir el partit en una bogeria d'anada i tornada. Però, si no hi ha més remei que jugar aquesta carta, aleshores és una bona opció, perquè com a mínim si hi ha intercanvi de cops, encara que en aquesta faceta siguis inferior, sempre en pots donar algun. Ahir, en canvi, no els vam fer ni pessigolles. I, si no, una altra bona opció hauria estat Thiago, malgrat els riscos que comporta, perquè té un contra un i hauria pogut eliminar línies de pressió, tasca en la qual Iniesta va estar sempre massa sol. En definitiva, ahir calia ser valents en les decisions, però els nostres tècnics van estar inexplicablement apàtics a la banqueta. Conclusió: el Bayern no només ens va donar un bany físicament, sinó també tàcticament.

En segon lloc, el comportament dels implicats. Els que em coneixen saben que sóc un defensor a ultrança d'aquest equip i dels seus components, però ahir hi va haver coses que no em van agradar. Molt malament Jordi Alba en l'incident amb Robben. Entenc que una situació com la que va tocar viure ahir genera frustració i pot fer que perdis els nervis, però els jugadors del Barça han d'estar preparats per saber perdre. I malament també Jordi Roura a la roda de premsa quan li van preguntar per què no havien fet més canvis i més d'hora, i l'única resposta que se li va ocórrer va ser que no estava escrit enlloc que s'haguessin de fer tots els canvis. Considero que després d'una derrota tan dolorosa els aficionats ens mereixíem una explicació. Altres actituds van ser més edificants, com la de Piqué en unes declaracions valentes fetes en calent, encara a la gespa, en què reconeixia obertament la superioritat dels alemanys i evitava entrar en qüestions estèrils com la de l'arbitratge.

Finalment, una reflexió sobre com encarar el futur. Pel que fa al futur immediat, toca afrontar la tornada amb l'objectiu de guanyar el partit i acabar la participació a la Champions amb dignitat. I també celebrar la lliga quan l'obtinguem matemàticament amb tota l'alegria, perquè no hem de perdre de vista la dificultat d'aconseguir-la i els grans obstacles que hem hagut de superar pel camí. Ara bé, també cal no adormir-se a la palla. Crec que és evident que l'equip ha estat víctima en aquest tram final d'una mala planificació de la temporada, que l'ha fet arribar fos físicament a la recta definitiva. També, que l'equip no es va reforçar correctament a l'estiu. Per tant, cal que la secretaria tècnica s'hi posi, i de debò. I cal autocrítica i, si convé, qüestionar-nos coses sobre l'estil. I aquí vull ser molt curós: no es tracta de cremar-ho tot, i l'estil és irrenunciable, però no ens ha de fer por tenir algunes variants, alguns matisos que no ens facin ser tan vulnerables i previsibles quan les coses es torcen. Agafem-nos aquesta ensopegada com una oportunitat per aixecar-nos i millorar perquè, com deia Nietzsche, tot el que no ens mata ens fa més forts.

Comentaris (8)25-04-2013 00:08:01

Cinema: "Posesión infernal", "Malcolm X" i "Los aventureros del Lucky Lady"; i futbol: Barça 1- Llevant 0

Cap de setmana amb força pel·lícules vistes i un partit ensopidot. Comencem per les pel·lis, una de les quals, "Posesión infernal", podeu veure encara al cinema. La veritat és que es tracta d'una pel·lícula distreta i prou ben aconseguida, però faria de molt més bon disfrutar al festival de Sitges, on cada amputació corporal (i n'hi ha unes quantes) seria celebrada amb crits i aplaudiments. La pel·lícula, que fa una aposta contundent pel "gore" amb un aire important de sèrie B, enganxa al començament i també té un final potent. Entremig la cosa no acaba de funcionar, potser perquè els personatges no estan ben construïts i per tant es fa difícil sentir-hi empatia, de manera que la por que pretén provocar no acaba d'arribar. Però vaja, que està feta amb gràcia i passes una estona molt distreta. Si s'hi vol veure alguna cosa més, potser podem trobar en la possessió diabòlica que pateix la protagonista una metàfora de la drogoaddicció o, més ben dit, de la síndrome d'abstinència...

Les altres dues pel·lícules, vistes a casa, ja són més antigues, i es poden considerar clàssiques. "Malcolm X" és un retrat implacable de la figura d'aquest líder de la comunitat afroamericana, rodat amb l'empenta i l'energia que caracteritzen Spike Lee, i no s'estalvia entrar en algunes ombres del personatge, tot i que el final té un clar i explícit to de lloança. "Los aventureros del Lucky Lady", per la seva banda, és una agradable i entretinguda pel·lícula d'aventures, amb el toc desenfadat i una mica "naïf" que acostumava a donar-hi Stanley Donen. El context, l'època de la Llei Seca, és només una excusa per gaudir amb les peripècies dels tres protagonistes, que formen un trio sentimental molt revolucionari per l'època.

Per tant, tres pel·lícules no pas excel·lents, però sí molt entretingudes, la qual cosa contrasta amb el partit jugat pel Barça aquest cap de setmana. El millor, haver aconseguit guanyar tot i haver reservat jugadors i haver jugat a mig gas. A veure què ens espera a Munic. Que sant Jordi ens ajudi!

Comentaris (1)22-04-2013 21:22:05

Futbol: Nàstic 0 - Barça 1; i lectures: Sant Jordi 2013

Tres coses a comentar després del partit d'ahir de copa Catalunya:

1. Va ser una bona oportunitat per veure el filial en horari de "prime time". Primera part distreta, amb el Barça produint bon joc, amb combinacions a un toc i profunditat per les bandes. Va destacar per sobre de tots Rafinha, que era a tot arreu i que va demostrar uns detalls de gran classe que a més no eren de cara a la galeria, sinó efectius en el context de les jugades. D'una genialitat seva en va sortir l'assistència que va provocar el penal que va acabar significant l'únic gol del partit. A la segona part, amb els canvis i l'entrada dels juvenils, la cosa va ser molt més avorrida, sobretot perquè el Barça no aconseguia combinar bé perquè li faltaven els dos interiors que a la primera part havien donat un recital: Rafinha i Espinosa. El Nàstic va sortir molt millor després de la represa, però es va anar diluint. Tot i així, a l'últim minut va tenir l'empat a tocar, però finalment el resultat ja no canviar.

2. Personalment, em comença a cansar una mica aquest debat sobre el suposat poc compromís del Barça amb el futbol català pel fet de presentar-se a jugar la copa Catalunya amb els jugadors del filial. El Barça ha demostrat moltíssimes vegades al llarg de la seva història el compromís amb el país institucionalment, i esportivament juga el paper simbòlic de representar-lo en les competicions en les quals s'enfronta a equips de fora del territori, ja sigui la lliga, la copa o la Champions (compte, no dic que altres equips no ho facin també!). Precisament per això, no té importància si guanya o no guanya la copa Catalunya, perquè aquesta ja sabem que la guanyarà un equip de casa. A més, jo crec que el Barça respecta molt més la competició portant-hi una colla de talentosos joves que s'hi esforçaran per agradar que no pas uns jugadors molt famosos però que segurament només es preocuparien, i amb raó, de no lesionar-se. I, finalment, de veritat algú creu que el Barça ha d'arriscar-se portant jugadors del primer equip a una competició que no té ni tan sols la categoria d'oficial en el moment que ens trobem de la temporada?

3. Ja pensant en el partit de dissabte contra el Llevant, toca pensar en un equip de garanties per aconseguir una victòria que ens apropi al títol, combinant-ho amb les necessitats que requereix el compromís del dia de Sant Jordi a Munic. Bartra hauria de jugar per continuar agafant confiança, Piqué i Iniesta s'haurien de reservar de totes totes, i jugadors com ara Thiago haurien de continuar creixent al mateix temps que donen descans als veterans.

I per acabar, avui no només us convido a dir-hi la vostra sobre el Barça, sinó també a parlar de llibres ara que ve Sant Jordi. Per exemple, jo us recomano "Llibertat", d'en Jonathan Franzen, una extraordinària novel·la que em vaig comprar el Sant Jordi passat, i aquest any m'agradaria comprar-me "L'escombra del sistema", de David Foster Wallace. Sí, ho reconec: m'agrada molt la literatura nord-americana, sobretot la més contemporània. Per això mateix també us recomano l'últim llibre de John Irving, "En una sola persona", tot i no haver-lo llegit encara, perquè es tracta d'un autor magnífic. Si algú encara no l'ha descobert i vol quedar-se enlluernat, però, li recomano que comenci per la novel·la que me'l va fer descobrir: "Una dona difícil".

Bé, fins aquí les meves recomanacions. Altres propostes o suggerències?

Comentaris (1)18-04-2013 20:31:10

Comencem amb una mica de tot

Hola a tothom! Com que aquest blog consistirà a comentar en cada moment qüestions referents a les meves passions (Barça, cinema i lectura), i no volia que semblés que en prioritzava una per davant de les altres, per ser el primer dia us proposaré un tema de cadascuna, i que cadascú comenti, si li ve de gust, el que més li interessi.

LECTURA: LA BIBLIOTECÀRIA D'AUSCHWITZ

Es tracta d'un llibre que em van regalar per Reis. Està escrit originàriament en castellà, però a mi me'l van regalar traduït al català. És un llibre d'aquells que enganxen, en el qual pateixes per la sort de la protagonista i no pots parar de llegir. Per tant, respon una mica a l'esquema típic dels best-sellers, però el cert és que es demostra una certa intenció literària, cosa que és d'agrair. Està molt ben documentat, i només pateix d'alguna incoherència interna en el punt de vista narratiu: si bé és cert que està escrit en tercera persona, amb un narrador extern, és innegable que ho veiem pràcticament tot amb els ulls de la protagonista, de manera que quan aquesta desapareix d'escena durant algunes pàgines per seguir les peripècies d'altres personatges no pots evitar tenir la sensació que s'ha trencat el fil del relat. Tot i així, en general està ben escrit i és molt recomanable per introduir lectors joves en el drama del nazisme. La història? En un pavelló d'Auschwitz un grup de jueus aconsegueixen reunir clandestinament una petita col·lecció de llibres que serveixen per poder educar els nens quan els nazis no vigilen. La protagonista és la responsable de protegir aquests llibres i d'impedir que els nazis els descobreixin, a risc de la seva pròpia vida.

CINEMA: TESIS SOBRE UN HOMICIDIO

Pel·lícula argentina protagonitzada pel popular actor Ricardo Darín. Un professor està convençut que un dels seus alumnes ha comès un crim, i s'obsessiona a reunir prou proves per incriminar-lo. Al meu entendre, la peli vol ser una reflexió sobre el fet que la justícia és arbitrària, ja que tota persona jutja sempre els fets de manera parcial, en funció de la percepció que té de la realitat. El final queda obert: el director vol que nosaltres formulem la tesi sobre allò que hem contemplat, tal com ens convida a fer el mateix títol. Jo tinc una interpretació molt personal del que ha passat, però me la reservo per si algú la vol veure i comentar-ho després aquí. En tot cas, entenc que totes les conclusions seran vàlides, ja que nosaltres, com a espectadors, adaptem les pistes a allò que volem creure, igual que fa el protagonista.

FUTBOL: SARAGOSSA 0 - BARÇA 3

Partit plàcid que fa que ja només ens quedin nou punts (si el Madrid no falla abans) per ser campions. El partit només va deixar coses positives: no hi va haver lesionats (notícia!) i els jugadors menys habituals van resoldre el partit amb solvència. Thiago i Tello es van reivindicar, demostrant que tenim el futur assegurat, i altres jugadors com ara Song també van completar una bona actuació. Si busquem pegues, sempre en trobarem: Adriano va tornar a fer un partit espès i va deixar clar que no és una bona opció com a central, Cesc va tornar a ser una nul·litat absoluta i Tito va trigar massa a fer els canvis. Però ja només tenim tres lesionats (molt importants, això sí: Puyol, Mascherano i Messi) i, malgrat el pessimisme que es respira en l'entorn, arribarem a Munic, si no passa res, amb plenes garanties. Malgrat que el rival serà duríssim, serà difícil que hàgim de superar més adversitats que contra el PSG, de manera que si llavors ens en vam sortir, no veig per què no podem ser mínimament optimistes o, si més no, estar una mica il·lusionats i esperançats.

Comentaris (11)15-04-2013 23:11:00

Pàgines: 12345631  <>