login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Real Sociedad 3 - Barça 1

Normalment sempre m'espero al dilluns a escriure la crònica del partit de lliga del cap de setmana. Així deixo reposar una mica les sensacions i les emocions, i intento fer una anàlisi més freda i objectiva de la situació. Però avui, sincerament, no em ve de gust esperar-me. Perquè vull oblidar aquest partit tan aviat com sigui possible, que ja costarà prou amb una setmana sense partit de l'equip fins diumenge que ve. Tots aquells que li tenen ganes, de dins o de fora, tindran molts dies per clavar les urpes sense pietat. I tots aquells que ens hem fet un tip de defensar-lo i d'intentar creure-hi tindrem massa dies perquè ens envaeixin tots els dubtes i totes les pors del món. Ara mateix, com a bon culer que sóc, ho veig tot negre i em veig venir una temporada en blanc, quan fa quatre dies era moderadament optimista. Però és que això d'avui no té perdó. No té nom.

Parlem de plantejaments. Que Martino vulgui continuar fent rotacions encara que ara vinguin unes setmanes menys carregades es pot arribar a entendre. L'alineació d'avui s'explicaria més per d'on veníem que pel que venia després, i es podia considerar raonable deixar descansar jugadors que van fer un gran esforç dimarts i donar entrada a d'altres de més frescos físicament i mentalment. Que Song jugui en la mateixa alineació que Busquets, per molt que la majoria ho consideri una aberració, em continua semblant defensable (malgrat que el partit d'avui em deixi sense arguments). Que passéssim de jugar a Manchester o a Anoeta mateix amb quatre tocadors a deixar de cop i volta Iniesta sol com un mussol en la creació ja seria més discutible. Però veure que de la manera com has pensat el partit els jugadors no saben allà on naveguen i no s'assabenten de la pel·lícula i no fer absolutament res per capgirar la situació, això ja és de jutjat de guàrdia. Martino té tot el meu respecte i tot el meu reconeixement, però avui s'ha equivocat greument i estic convençut que ell ho sap.

Però parlem també d'actitud. L'últim dia escrivia que potser ja no som els millors, però que podem guanyar qualsevol si treballem a consciència per minimitzar les nostres mancances. I així va succeir a Manchester. Quatre dies després, però, incomprensiblement l'equip ha jugat amb una desídia espantosa, i només Pedro se salva perquè m'ha semblat l'únic amb sang a les venes, l'únic que hi ha posat una punta d'orgull i d'esforç. Hi ha jugadors, sobretot determinat defensa central, que només donen el màxim a les grans cites. I amb aquesta actitud no es mereixen portar aquesta samarreta. Ho sento, però ho veig així, i això va per tots: no pots sortir al camp a passejar-te quan t'estàs jugant la lliga cada cap de setmana.

En fi, per dialogar amb els meus propis articles, que és el mateix que fer-ho amb les meves contradiccions, que és el mateix que fer-ho amb les del Barça, acabaré dient que tant el plantejament de Martino com l'execució del pla per part dels jugadors mereixen un 0. I no és resultadisme, és la realitat.

Comentaris (4)23-02-2014 01:10:30

Futbol: M. City 0 - Barça 2

Hi ha una jugada del partit d'ahir que explica molt bé l'enfrontament, i no estic parlant de la polèmica del penal perquè estic d'acord amb Martino: es magnifiquen les decisions arbitrals que ens beneficien i es menystenen les que ens perjudiquen, que també n'hi ha. Com que del que vull parlar és estrictament de futbol, la jugada a la qual faig referència és aquella en què Iniesta, ja amb 0-1 i el City jugant amb 10, atura un contraatac en un moment que molts jugadors de l'equip anglès es trobaven per davant de la pilota, com si esperés que els de Pellegrini es col·loquessin i renunciés a fer mal.

Dic que aquesta jugada explica bé el partit perquè l'objectiu del Barça ahir era molt clar: jugar a fer que passessin poques coses i assegurar-se el control de la pilota i del partit. I ho va aconseguir. El City va tenir alguna oportunitat, evidentment, perquè és un equipàs (amb un tros de jugador anomenat David Silva) i perquè jugava a casa, però no es va sentir mai còmode, i en cap moment va poder desplegar el seu joc. Altres equips, per aconseguir reduir a la mínima expressió les virtuts del contrari, recorren al joc brut i a les interrupcions. El Barça, quan vol guanyar temps i agafar aire, agafa la pilota i mira de no deixar-la anar. Per això em dol que es retregui a l'equip que a la primera meitat gairebé no xutés a porta, perquè això és no entendre que l'objectiu de l'equip era un altre, que el que buscava era desgastar el rival i no deixar-lo córrer, i en general ho va aconseguir. I per això em dol també que se li retregui que amb 0-1 i un home més no busqués amb més decisió la sentència, perquè això és no entendre que és exactament el que el City hauria volgut. La jugada d'Iniesta en qüestió il·lustra això perfectament: en aquell moment, la temptació de deixar-se portar per la rauxa era molt forta; jo mateix em removia pel sofà demanant més acció i rematar la feina, però el Barça sabia que no li convenia que el partit es tornés un seguit d'anades i tornades, perquè amb el partit trencat la superioritat numèrica s'hauria notat menys. Així, el Barça (tot i algun moment de dubte que el City va estar a punt d'aprofitar) va saber continuar tenint paciència, com en tot el partit, i finalment va trobar el premi en forma d'un gol d'Alves que a mi em va recordar molt el de Belletti a la final de París.

En definitiva, que estic cansat que no sapiguem gaudir de les coses. Que avui ens torturem pensant que l'àrbitre ens va ajudar, que l'equip va ser poc ambiciós, que vam tenir sort... Ahir el Barça va fer un partit molt seriós, i va saber neutralitzar el poderós joc ofensiu d'un rival que ens havia tingut atemorits des del dia del sorteig (i que, una cosa no treu l'altra, hem de continuar respectant fins després de la tornada, perquè això no s'ha acabat). Ahir el Barça va fer el que va ser incapaç de fer a Munic: competir. D'acord que no enlluernem com fa uns anys, però continuem sent un molt bon equip capaç de tot si potencia les seves virtuts i minimitza els seus defectes. Tant el plantejament de Martino com l'execució del pla per part dels jugadors mereixen un 10. I no és resultadisme, és la realitat.

Comentaris (4)19-02-2014 23:49:52

Futbol: Barça 6 - Rayo 0; i cinema: "Exam"

El Barça ha tornat... I esperem que aquesta vegada sigui per quedar-se. Tot allò que ha fet gran aquest equip va tornar dissabte amb força: pressió avançada, primer toc, línies juntes... I el millor de tot és el partidàs que va fer Cesc Fàbregas, jugador que no era sant de la meva devoció però que amb Martino s'ha transformat, de manera que ara és capaç de jugar bé fins i tot d'interior: va recuperar un munt de pilotes, va jugar sempre amb criteri... Després del partit de copa contra la Real es va dir que sense Xavi l'equip s'allargava massa i perdia consistència. No pas ahir. En qualsevol cas, crec que contra el City hem de sortir amb els quatre petits més Pedro, per garantir línies ben juntes, futbol combinatiu i pressió sobre la defensa rival. Contra un equip com els anglesos, amb una tendència a partir-se per la meitat com el Madrid de l'època de Mourinho (quatre defensen i set ataquen), dominar aquestes facetes del joc pot resultar fonamental, perquè serviria per impedir que la molta qualitat que tenen al davant ens fes mal. Si plantegem el partit com una cercavila amunt i avall, com un intercanvi de cops, a mi em sembla que ja hem begut oli. Pronostico uns minuts inicials complicats, amb el City desbocat, però si de mica en mica imposem el nostre futbol control, podem acabar assistint a una gran nit. Sigui com sigui, examen d'alçada el que ens espera.

D'un altre examen, molt peculiar, ens parla la pel·lícula que vaig poder veure aquest diumenge, anomenada precisament "Exam". L'argument no és del tot original: vuit persones han estat citades per a una prova de selecció de personal per a una gran empresa. Tampoc ho és el seu desenvolupament: confrontació de personalitats davant una situació desconcertant. Però, a diferència per exemple d'"El método", en aquest cas triomfa l'humanisme i la intel·ligència, de manera que per una vegada tenir escrúpols no es converteix en un obstacle sinó en una solució. Així, malgrat que alguns cops de teatre són una mica simplistes i efectistes, la pel·lícula es redimeix per les seves bones intencions i perquè té certa innovació, com la magnífica presentació de personatges durant els títols de crèdit o la insinuació d'un context de ciència-ficció que l'espectador en un principi desconeix i que ha d'anar descobrint. Entretinguda i en el fons força honesta, que ja és molt.

Comentaris (5)18-02-2014 00:43:25

El Barça sense vostè

Ahir el Barça va jugar el primer partit des que vostè ens ha deixat. Serà molt estrany a partir d'ara veure els partits sense vostè, sense sentir-li dir allò de "n'hauríem de fer un altre per estar més tranquils" quan el Barça estigui guanyant, o allò altre de "ha de ser molt emprenyat córrer tot el partit darrere la pilota" en referència al rival quan el Barça comenci a tocar i tocar. També trobaré a faltar, i molt, quan se'n reia afablement de mi quan em posava nerviós mirant el partit, i m'aixecava i caminava pel menjador, i vostè em deia "que no és còmode, el sofà?"

Pot semblar molt frívol parlar del Barça en un moment com aquest, però vostè i jo sabem que molts dels millors records que compartim plegats s'han produït al voltant de l'equip del nostre cor. Com aquell dia que el Plus no funcionava, i vam agafar corrent el cotxe per arribar a la penya i perdre'ns el mínim possible d'un partit que va acabar sent un dels millors de tota la història del Barça, aquell memorable 4-0 al Bayern; i com després vam tornar eufòrics i l'àvia ens va renyar afectuosament perquè tenia por que s'hagués refredat per sortir a aquelles hores. O com aquell dia inoblidable, de la mateixa Champions del 2009, en què Iniesta va marcar al camp del Chelsea quan ja havíem perdut tota esperança i ens va fer embogir; i jo vaig abraçar una de les seves nétes, llavors força petita encara, i vam caure tots dos per terra de l'emoció, i va venir l'àvia a dir-me si volia una til·la i jo, plorant d'alegria, li deia que només volia que el partit s'acabés.

El Barça sempre ha ocupat un lloc important en la seva vida, una vida familiar i exemplar. Se'm dibuixa un somriure nostàlgic quan recordo com vostè m'explicava les bestieses que havia estat capaç de fer de jove per anar al camp. I em commou pensar que el dia abans que l'ingressessin, quan vostè ja no estava gaire bé, encara es va revifar al vespre quan va veure que començava el partit de lliga contra el Màlaga. O en aquell dia, ja a l'hospital, que sabia que jo venia de veure la derrota contra el València i vostè encara va treure forces per fer broma i dir-me "què, has disfrutat avui, no?" Van ser uns últims dies tristos, però en què també vam gaudir de la seva companyia fins gairebé al final.

Per tot plegat, tinc l'esperança que aquest any el nostre Barça serà capaç de guanyar alguna cosa. Quan això passi, alçaré la meva copa i tindré un record per a vostè. Ja li vaig expressar un dia, a propòsit del seu 90è aniversari: vostè ha estat el nostre Messi particular. Perquè, en aquest esport tan complicat de jugar que és la vida, vostè ha estat un dels millors jugadors del món.

Comentaris (6)13-02-2014 22:51:59

Futbol: Barça 2 - Real Sociedad 0

El primer que es pot dir d'aquest partit és que ja d'entrada l'alineació del Barça era tota una declaració d'intencions de Martino: excepte per la presència de Pinto, l'onze era exactament el mateix que va acabar sucumbint contra el València dissabte passat. Per tant, la intenció de l'entrenador era donar la responsabilitat als mateixos i, en conseqüència, agafar-se l'oportunitat d'esvair els dubtes creats al peu de la lletra. I, vistos els resultats, l'objectiu no es va acabar d'aconseguir ni de bon tros, perquè el Barça ahir va vèncer, però no va convèncer. En absolut.

La primera part, amb les cartes marcades des del començament, es pot considerar correcta. En efecte, cada equip va voler mostrar de seguida les seves cartes. El Barça volia recuperar el joc de la primera mitja hora contra el València: circulació ràpida de la pilota, combinacions pel mig entre línies i continus canvis de joc per obligar la defensa rival a cansar-se basculant contínuament. Però la Real, conscient que el que es trobaria seria això, tenia un pla: intensitat defensiva sobre els generadors de joc per dintre (Messi, Xavi, Cesc) per poder recuperar i fer ràpides sortides al contraatac. Això va obligar el Barça a jugar més precipitadament per fora, de manera que la defensa basca no patia i Pedro i Alexis es perdien en batalles impossibles (especialment desassistit el xilè, gens ajudat per un Alves horrible a través de l'atabalament del qual morien moltíssimes jugades). El resultat és que el Barça va inquietar relativament poc el porter visitant. A més, com que per jugar al que vol el Barça l'equip ha d'estar ben junt, la defensa estava avançadíssima, i la distància entre els centrals i Pinto cada vegada era més gran. D'això, i de la lentitud i la manca de destresa exasperant dels centrals del Barça, en va treure profit la Real a les acaballes de la primera part: el resultat, un més que possible penal i expulsió de Mascherano no assenyalats per l'àrbitre. Coses del futbol: just en la següent jugada va marcar Busquets, i el Barça se'n va anar als vestidors amb un premi segurament excessiu, ja que a més Iñigo Martínez va ser expulsat per protestar l'acció anterior.

Però, si la primera part va ser mínimament acceptable, la segona va ser força lamentable. L'equip va ser incapaç de generar perill seriós contra un equip amb deu homes i, amb els centrals segurament escaldats per l'experiència de la primera part, l'equip es va anar partint per la meitat, amb distàncies massa grans entre línies. El resultat, inevitable: els jugadors van començar a atacar desordenadament i sense sentit, fent cadascú la guerra pel seu compte, i l'espectacle va esdevenir infumable. Però ja sabem que enmig del caos hi ha un jugador que és capaç d'encendre el llum amb la seva clarividència per llegir aquestes situacions, i aquest no és altre que Cesc Fàbregas, ahir de llarg el millor del partit, que en una jugada puntual va veure l'excel·lent desmarcada d'Alexis. El xilè va rematar bé però la pilota va anar al pal, i llavors la Real es va acabar marcant, en l'intent de rebutjar la pilota, un dels autogols més ximples de la història (fins i tot superior al del Llevant en l'eliminatòria anterior). Semblava que, davant la inoperància dels nostres, la Real havia decidit ajudar-nos a marcar un gol que d'una altra manera difícilment hauria arribat.

Per acabar-ho d'adobar, a la majoria dels culers ens caracteritza una gran sensació d'incomoditat quan som afavorits per l'arbitratge, de manera que ahir hi havia pocs motius per estar satisfets, més enllà del resultat. Potser l'anàlisi de tot plegat és massa dur, i potser l'equip és víctima de la histèria que envolta el club, però val més saber veure les coses negatives en la victòria, per millorar. Potser només han estat dos partits dolents. Es pot ser optimista encara? Malgrat tot, la resposta és que sí.

Comentaris (9)06-02-2014 23:28:51

Futbol: Barça 2 - València 3

Tarda de Doctor Jekyll i Mister Hyde dissabte al Camp Nou. Després d'una primera mitja hora excelsa, l'equip es va anar desinflant fins a protagonitzar una segona part desastrosa, amb errades defensives infantils i sense capacitat de reacció. És d'aquelles derrotes que de tant en tant es produeixen en la història d'aquest club, absolutament impossibles d'explicar. El pitjor d'aquesta patacada és que no s'hauria d'haver produït mai: pots tenir un mal dia, haver fet un mal plantejament, tenir mala sort... Però no pots llençar a les escombraries un partit que tenies absolutament dominat i controlat. I, en cas que et passi, has de mostrar prou recursos i prou caràcter per redreçar la situació. Però dissabte no va ser el cas, i la cara de ximple que se't queda al final del partit és de les que costen d'esborrar.

Martino es veu una persona tan honesta que a vegades les declaracions que amb sinceritat expressa a la sala de premsa se li giren en contra. Just l'endemà de dir que ja no hi havia marge d'error, arriba una derrota marcada per una certa indolència. Tot i així, Martino va saber contradir el seu propi argument anterior amb una afirmació certa: encara depenem de nosaltres mateixos per guanyar la lliga, donat que ens queden enfrontaments contra els dos rivals directes. Això sí: ara sí que no es pot fallar més, i toca anar al Pizjuán... Sigui com sigui, se li ha retret a Martino la ineficàcia dels canvis en aquest partit, però jo crec que van ser valents: la gran aposta va ser fer entrar Iniesta per Xavi, a la recerca de major verticalitat, i Tello per Cesc, a la recerca de més presència ofensiva. Res va sortir bé, però va ser tota una declaració d'intencions: quan les coses vagin mal dades, no li tremolarà el pols a l'hora de renunciar a l'estil i buscar un futbol més directe.

També jo sóc a vegades presoner de les meves paraules. En el darrer article comentava que l'equip obtindria títols o no, però que no se li podria retreure res, i just després arriba una derrota en què a mi em sembla que sí que hi ha alguna cosa a retreure. Al meu entendre, el principal retret és la sensació que l'equip es va agradar massa durant la primera mitja hora, en què va ser infinitament superior, i això li va restar contundència, i després va ser massa tard. Però això té una lectura positiva: darrerament, per mi, el Barça està assolint moments d'una brillantor en el joc espectacular, acompanyada d'una major verticalitat que en anys anteriors. Quan l'equip està fi, els rivals no es tanquen ben bé per vocació, sinó que són literalment arraconats per l'embranzida ofensiva de l'equip, que ataca d'una manera esborronadora, com una piconadora. Mou la pilota a una velocitat endimoniada, combina entre línies, canvia el joc de dreta a esquerra... Ho fa tot bé, però potser li falta una mica més d'instint a l'àrea rival. Si aquesta derrota serveix perquè l'equip entengui que no s'ha d'agradar tant i ser més contundent a la porteria rival, amb aquest nivell de joc hi podem guanyar molt i fer molt mal a partir d'ara. Primera oportunitat per veure si els jugadors han entès el missatge que els oferia la derrota, aquest dimecres.

Comentaris (4)03-02-2014 23:31:41

Futbol: Barça 5 - Llevant 1

Balanç molt satisfactori de la trajectòria del Barça fins ara a la copa. L'itinerari li marcava un camí teòricament assequible fins a semifinals, com finalment així ha estat, però les eliminatòries cal disputar-les i demostrar al camp la teva teòrica superioritat. I l'equip ha actuat amb gran professionalitat. Ha deixat sentenciats tots els enfrontaments en el partit d'anada, i precisament el millor de tot és com ha afrontat sempre després la tornada: amb respecte cap als rivals, una actitud i una concentració impecables, i amb els jugadors menys habituals demostrant que poden tenir un lloc alhora que a alguns de més habituals a qui ha tocat jugar no els han caigut els anells.

Gran gestió del bloc de Martino. L'equip surt reforçat d'aquest gener, físicament i mentalment. És impossible, tal com està tot d'igualat, saber si l'equip obtindrà algun premi a final de temporada, però si continua així difícilment se li podrà retreure res. La plantilla està recuperant valors que va perdre la temporada passada, no pas a causa de Tito, sinó precisament per culpa de la seva absència. I, parlant de comportaments impecables, si es confirma que dissabte Keita juga al Camp Nou amb la samarreta del València, l'ovació hauria de ser de gala.

Comentaris (5)31-01-2014 00:43:58

Futbol: Barça 3 - Màlaga 0

Un altre dia a l'oficina per al Barça. A l'arxiu de les coses bones, hi guarda els tres gols i una bona actuació en línies generals. A l'arxiu de les coses dolentes, la poca presència de públic. També al de les dolentes, que no acaba de resoldre els problemes de marcatge a pilota aturada. Al de les bones, que fa dos partits seguits de lliga que marca de córner. Al de les dolentes, que últimament Messi no marca. Al de les bones, que continuen fent-ho Pedro i Alexis. També al de les bones, que Messi es fa un tip de generar joc i fer assistències. Al de les dolentes, que això provoca el risc d'algunes pèrdues perilloses. Al de les bones, la reaparició d'Afellay. Al de les dolentes, que Pedro i Alba no van acabar del tot fins físicament. Conclusió: molt més voluminosos en importància els dossiers arxivats al calaix de les coses positives. Aquest és el camí.

Sobre la trista polèmica que envolta el club, prefereixo no dir-ne res més, perquè a mi el que m'agrada és parlar de futbol. No dels que l'utilitzen per al seu afany de protagonisme, d'una banda o de l'altra. M'agrada més pensar en totes aquelles persones anònimes que s'han apassionat tota la seva vida amb el Barça, i que l'han seguit amb goig fins al final, fins i tot quan potser ja no els quedava cap esperança.

Comentaris (3)29-01-2014 00:55:57

"Gente en sitios" i la perplexitat

Acabo de veure "Gente en sitios", una estranyíssima i per moments lynchiana pel·lícula. La pel·lícula és plena d'episodis desconcertants; alguns de metafòricament brillants, com el de Maribel Verdú i l'estora, que reflecteixen la identitat escindida de la dona actual, que lluita entre la reivindicació feminista i la instintiva necessitat de sentir-se objecte de desig; un altre en què observem la impossibilitat dels mitjans de comunicació de reflectir fidelment la realitat, ja que la seva simple presència la manipula; també un en què notem el benestar d'un personatge pel fet de contactar amb la natura, però que irònicament resulta ser un vídeo observat des d'un telèfon mòbil... I, entremig, un personatge que ensenya la gent a fer activitats quotidianes com ara caminar o beure, en una ocurrència que recorda el Cortázar d'"Historias de cronopios y de famas" (per exemple, el relat "Instrucciones para subir una escalera"): d'entrada, superada la sensació d'absurditat que provoca, et pot fer pensar que en realitat la nostra quotidianitat és plena de gestos d'una gran complexitat física i que requereixen una gran coordinació en els moviments, i que potser fem bé precisament perquè no ens aturem a pensar-hi; però és que, a més, el possible somriure se't queda glaçat quan la pel·lícula culmina fent-nos adonar que hi ha una activitat bàsica que estem desaprenent: dormir com Déu mana.

Moltes vegades faig conya i comento que, quan no se sap interpretar una obra artística, hi ha una frase que et permet quedar sempre bé: "això reflecteix el desconcert de l'home contemporani." Bé, doncs crec que és una bona frase per descriure aquesta pel·lícula, però ara sense bromes. Per mi, aquesta és una pel·lícula sobre la perplexitat. Ho pensava ja abans que un personatge a cavall d'un taxi pronunciés explícitament aquesta paraula. No tinc clar si ens hem de prendre aquest personatge seriosament, ja que parla amb un deix pedant que per una banda sembla paròdic i per l'altra plenament sincer. El personatge en qüestió deia que al cinema ens projectem a nosaltres mateixos per mitjà dels personatges, cosa que crec que em passa sovint, i hi afegia (de fet, amb anterioritat) una sentència que em sembla molt lúcida: la bona gent està perplexa perquè no vol ser una víctima, però tampoc vol que sigui al preu de convertir-se en botxí. Potser aquí es troba la clau del desconcert de l'home contemporani, que no sap com actuar ni entén el que passa al seu voltant, que busca la seva coherència personal en un món en el qual alguns han instal·lat el caos i la buidor moral.

Darrerament, llegint o escoltant les notícies, tinc una gran sensació de perplexitat que crec que em proporciona altra gent perplexa. Hi ha qui posa una cosa en un programa electoral i després castiga els que no voten la contrària. Hi ha qui demana que l'imputin per poder-se defensar, dimiteix com a president d'un club quan veu que efectivament ho faran, i en el seu discurs diu que plega perquè ell i la seva junta són un equip que prenen les decisions junts i que no vol fer-los mal (argument certament incomprensible, perquè això vol dir que la resta de la junta també hauria de respondre de les seves actuacions). Per acabar-ho d'adobar, hi ha el soci que ho ha provocat tot, i que aquest cap de setmana desfullarà la margarida per decidir si es querella també contra altres membres de la junta però que al mateix temps és capaç de plantejar-se fins i tot si retirar la querella que va presentar contra el ja expresident, la qual cosa seria un reconeixement implícit que la legalitat de l'operació que qüestiona li importa un rave i que l'única cosa que volia era fer-lo fora del club... En fi, que a mi em costa molt entendre les coses, que no sempre aconsegueixo ser coherent amb mi mateix, però el que vull dir és que almenys, a diferència d'aquests tres exemplars humans, procuro no molestar gaire mentre lluito contra les meves contradiccions internes i passejo pel món la meva perplexitat.

Comentaris (3)25-01-2014 01:49:33

La utilitat de l'inútil

http://www.rtve.es/alacarta/videos/pagina-2/pagina-2-entrevista-nuccio-ordine/2187130/

Convido tots els tutors del món a difondre aquesta entrevista entre els seus alumnes. Per combatre la recurrent pregunta de: "Això que m'expliques, per què em servirà a la vida?"

Comentaris (3)24-01-2014 22:17:18

Futbol: Llevant 1 - Barça 4

El partit d'ahir és un bon argument per contrarestar l'opinió simplista i ignorant que el futbol són vint-i-dos ganàpies corrent darrere d'una pilota. El futbol és molt més que això: són matisos, estats d'ànim, tàctiques... Caparrós, tècnic del Llevant, va tenir ganes que el partit d'ahir no tingués res a veure amb el de diumenge passat malgrat haver passat només tres dies, i va plantejar a la primera part una pressió avançada que va convertir el partit en un duel d'anada i tornada, en què ja sabem que el Barça de Martino no se sent del tot incòmode. Així, en el primer quart d'hora, amb les mateixes armes que el Llevant, el Barça va jugar alliberat, i Pedro va tenir una ocasió claríssima que es va estavellar al pal. Però, de mica en mica, l'equip va perdre gas i va tornar a rebre un sotrac a pilota aturada, en una jugada que demostra que no és tant un problema d'alçada dels jugadors com de concentració.

A la segona part, tot va canviar. El Llevant va decidir que la millor manera d'aferrar-se a l'1-0 era tancar-se al darrere, i es va equivocar greument. Perquè, per evitar el joc del Barça entre línies, va establir una insòlita línia de 7 al darrere. I llavors Messi ho va veure clar. Va endarrerir la seva posició perquè al mig del camp no hi havia ningú per molestar-lo, i va trobar una vegada i una altra les desmarcades de Tello, que no sempre va escollir la millor opció però que va demostrar que si una cosa sap fer és evitar el fora de joc i guanyar l'esquena de la defensa amb velocitat. Tots quatre gols van ser idèntics (més enllà de la desgràcia de l'autogol en el primer), en el sentit que van arribar en quatre jugades calcades. Incomprensible que el Llevant no ho veiés i es deixés fer la mateixa una vegada i una altra. Resultat: exhibició de visió de joc de Leo Messi, hat-trick de Tello i eliminatòria sentenciada, que bona falta fa per dosificar jugadors.

Comentaris (3)23-01-2014 20:37:31

Cinema: "Frozen"; i futbol: Llevant 1 - Barça 1

Darrerament, la qualitat de les pel·lícules de dibuixos animats fa que no necessitis coartada per anar-les a veure. No ha calgut l'excusa de portar un cosinet o un nebodet a veure "Shrek", "Ice Age" o la magistral "Up", ni fer veure que ets un màrtir i que tu bé voldries veure una cosa més adulta. Perquè, avui en dia, els guionistes d'animació se les empesquen perquè aquestes pel·lícules les puguin gaudir petits i grans, cadascú trobant-hi el que li interessa, cosa que m'imagino que resulta molt d'agrair especialment per als pares. I, en aquest prestigi de l'animació, qui més hi ha contribuït darrerament és Disney, companyia que, per mitjà de Pixar, ha aconseguit dotar les seves produccions d'una qualitat tècnica i argumental espectacular.

Però el cas és que reconec que, víctima dels meus prejudicis, no hauria anat mai de la vida a veure l'últim producte Disney, "Frozen". No hi hauria anat perquè, malgrat la garantia de qualitat del segell, no m'atreia la idea de veure una pel·lícula de princeses. La preveia estrictament infantil i (que no se m'enfadi ningú) "de nenes". Però vet aquí que apareix en escena la meva estimada nebodeta de cinc anys i em disposo a veure-la amb ella i amb la meva dona, convençuts tots dos que ho passarem bé veient com ella disfruta però que nosaltres no li trobarem cap gràcia. I vet aquí que li haig de donar les gràcies a la meva nebodeta, perquè gràcies a ella vam poder gaudir d'una pel·lícula notable, que amaga un rerefons molt més sucós que el que els nens veuen a la seva superfície.

Per començar, "Frozen" intenta imitar el sublim pròleg d'"Up", que s'hauria d'estudiar a qualsevol escola que vulgui ensenyar què vol dir narrar. No se'n surt amb la mateixa brillantor (era impossible), però sí dignament: no és senzill referir-se a la mort en una pel·lícula familiar. Però la pel·lícula comença a resultar interessant de debò quan la princesa veu que li descobreixen la seva maledicció i abandona el palau. Fins llavors, la pel·lícula resultava simpàtica, i l'aposta pel format de musical clàssic era francament agradable. Però és que el que fa a continuació és sorprenent i molt arriscat: el guió posa tota la carn a la graella, que és com dir que introdueix la millor cançó, just en el moment més trasbalsador de la història. En efecte, la cançó que tots els nens recordaran i cantaran al cotxe de tornada a casa, la que tornarà a aparèixer als títols de crèdit finals, la que guarda els crescendo més espectaculars, la que més se't queda a l'ànima, apareix en un moment delicadíssim: la construcció del palau de gel per part de la protagonista, que és tant com dir que accepta la maledicció, que se'n lliura perquè ja no se n'ha d'amagar, que accepta el seu exili. No és un moment de felicitat, per molt que vulguin disfressar-lo: és un moment de resignació. I em sembla d'una gosadia creativa admirable col·locar el millor moment musical justament aquí. Molt més subversiu, vaja, que "La núvia cadàver" sencera (que no dic que no m'agradi).

A partir d'aquí, la història es desenvolupa d'una manera que s'intueix previsible, però que no ho acaba de ser del tot, i el resultat és una metàfora (simple i complaent, però valuosíssima, perquè no oblidem que és una pel·lícula de dibuixos) en què s'assenyala que l'amor és l'únic camí per vèncer les nostres pors. Perquè d'això em sembla que va la pel·lícula en realitat: de com afrontar les nostres pors, de com acceptar-les, de com conviure-hi i, finalment, de com alliberar-se'n. Però que ningú pateixi: tothom, grans i petits, s'hi farà un bon tip de riure, perquè els diàlegs són boníssims i perquè hi ha un ninot de neu que és el personatge secundari més graciós i carismàtic que he vist en molt de temps. Només dic que, a part, si els adults volem fer-ne una lectura més profunda, ho podem fer i quedar-nos, com el títol, una mica glaçats.

I glaçats és com ens vam quedar una mica també ahir els aficionats del Barça. L'equip ho va intentar tot, però li va faltar una mica de frescor i d'idees. L'empat no ens fa perdre el lideratge, perquè l'Atlético sembla haver decidit que no el vol de cap manera, però ens deixa preocupats perquè ara sí que el Madrid, immerescudament, s'acosta perillosament. Ja no es pot fallar més. Qui vulgui analitzar de manera global els partits en què hem perdut punts a la lliga aquesta temporada, el primer que veurà és que (a banda del fet anecdòtic que en tots hem jugat amb la senyera) almenys aquesta és la primera vegada que, sense guanyar, marquem almenys un gol. Tot i així, va haver de ser de córner, curiosament un punt en què més aviat tenim un problema, com demostra sense anar més lluny el gol del Llevant. I això ens porta a un parell de reflexions: darrerament ens costa una mica marcar en segons quins partits, i precisament per això (si és que no hi ha manera de poder defensar millor els córners) hauríem d'intentar no cedir ocasions al rival perquè ens faci mal a pilota aturada, ja que si no ho recordo malament el córner en què encaixem el gol el cedeix Piqué de manera força innecessària. En tot cas, l'únic retret d'ahir me'l permeto fer-lo a Martino, que no va ser gens atrevit en els canvis, excepte en l'últim (Dongou per Xavi) quan ja era massa tard. Però l'equip continua fent bona feina, i l'entrenador també. Calma. Paciència. Ja no som l'equipàs imparable que érem, i això ho fa tot una mica més emocionant, però continuem sent un molt bon equip. Disfrutem-lo i confiem-hi.

Comentaris (3)20-01-2014 23:08:48

Futbol: Getafe 0 - Barça 2

Un tràmit és allò que no val la pena fer però que s'ha de fer. A vegades no val la pena perquè saps que no hi ha res a fer, i a vegades justament perquè saps que ja ho tens tot fet. Però cal fer-ho. Ahir va ser un dia en què hi va haver tràmits de tots dos tipus. El del matí, diuen que inútil perquè ja en sabem la resposta que n'obtindrem, però necessari per carregar-nos encara de més raons i que va permetre que tothom quedés en evidència, per bé o per mal. El de la nit, el futbolístic, un altre cop a Madrid amb la senyera posada, va sortir car.

En efecte, cal estar orgullosos de com va encarar el partit ahir el Barça. Amb ambició, amb professionalitat, lluitant cada pilota. Tota una mostra de compromís i de respecte cap a la competició. Aquesta actitud no es mereixia el càstig de la lesió de Neymar. La gestió de plantilla de Martino, tampoc. Però cal estar tranquils: tota la plantilla està en forma i implicada, sobretot al davant, i Neymar podrà recuperar-se amb tranquil·litat per plantar-se a Manchester i causar respecte al costat de Messi, autor ahir d'un altre golàs d'aquells que deixen amb la boca oberta.

Ara tocarà trobar-se el Llevant fins a la sopa. A partir d'aquí, la competició de copa es fa molt atractiva, i seria bo que el Barça acabés el trajecte classificat per a la final. Donaria calma i confiança per a tot el complicadíssim camí que vindrà després. Diuen que en principi l'Atlético i el Madrid tindran més desgast en les eliminatòries de copa. Això sembla, si pensem en l'itinerari que ha tocat a cadascú, sigui dit amb tots els respectes per a tothom. Però, de la mateixa manera, també fa la sensació que a la Champions serà tot al contrari. Martino farà bé de continuar gestionant la plantilla com fins ara, amb lesions o sense.

Comentaris (2)18-01-2014 02:58:06

Cinema: "Agost"; i futbol: Atlético 0 - Barça 0

S'explica que, entre els filòsofs clàssics, va haver-hi un debat entre els partidaris i els detractors del teatre, concretament de la tragèdia. Els detractors deien que l'home havia de ser racional, i no deixar-se portar per les passions, de manera que la tragèdia era nociva perquè provocava reaccions apassionades en el públic, que s'identificava amb les vivències dels personatges. Els partidaris, en canvi, amb Aristòtil al capdavant, argumentaven que precisament això era positiu: l'home, en efecte, havia d'actuar racionalment, però precisament per això li convenia deixar anar les seves passions en el seient d'un teatre. La tragèdia, per tant, servia per purgar aquests sentiments, i permetia alliberar-se'n per poder actuar racionalment en la vida real. Aristòtil ho va anomenar catarsi.

Comento tot això perquè s'ha comentat que el guió d'"Agost" (en realitat adaptació precisament d'una obra teatral) implica una autèntica catarsi en l'espectador, principalment en la llarguíssima (i extraordinària) seqüència del sopar familiar (va, ho reconeixeré mal que em pesi: amb una Meryl Streep excel·lent repartint joc i patacades verbals a tort i a dret). I la veritat és que trobo que aquesta anàlisi és molt encertada. "Agost" ens presenta una família formada per personatges altament incapaços de relacionar-se els uns amb els altres, com una mena de Txèkhov però amb mala llet. I, és clar, al clímax del sopar, que és quan tot comença a petar de veritat, els espectadors passem per totes les emocions possibles: riem, però sovint entre el neguit i l'escandalització; o de sobte quedem glaçats davant d'alguna cosa que es diu; o ens compadim d'un personatge mentre sentim indignació cap a d'altres. Per què? Molt senzill: doncs perquè, en major o menor mesura, ens hi reconeixem. Evidentment el que tenim al davant és una exageració, però que tiri la primera pedra qui mai hagi sentit moments d'incomoditat en un àpat familiar.

I és que el que planteja "Agost" és un festival de situacions hiperbòliques però no pas inversemblants. La família, i això ho mostra de manera magistral aquesta obra, és un microcosmos complicadíssim, perquè és territori adobat per a les tensions. Hi entren en joc el xantatge emocional, la incomprensió intergeneracional i, sobretot, el conflicte d'interessos: la Família, en majúscules, la que es reuneix només de manera excepcional, està formada per altres petits nuclis familiars que ja tenen els seus propis problemes, que topen amb l'interès general. Això queda reflectit magníficament en les tres germanes. Hi ha la petita (una Juliette Lewis amb una sorprenent imatge de vulnerabilitat), a qui ningú té per res, força curta de gambals, que sembla viure en el seu món de fantasia aliena a les tensions de l'entorn, però que en realitat el que ha fet és aprendre a autoenganyar-se per poder ser feliç després d'una vida de desenganys i ara no vol que ningú la desperti. Hi ha la germana (interpretada per una Julianne Nicholson que amb aparentment poc fa moltíssim) que s'ha sacrificat quedant-se a viure al poble dels seus pares, que és amb qui més empatitzem, que ha quedat limitada emocionalment però que no admetrà ara lliçons de ningú. I hi ha el personatge més complex, el de Barbara, la germana interpretada excel·lentment per una Julia Roberts que demostra que sovint se la desaprofita. Barbara és una bona persona víctima del seu excés d'ètica, ja que pretén que tothom vegi el món a través del seu prisma. I sobretot amb una gran por, em sembla, d'acabar sent com la seva mare. En fi, que la pel·lícula és una joia plena d'escenes extraordinàries, i no només la del sopar: cap al final, l'última seqüència que tindran juntes Nicholson, Roberts i Streep, a propòsit d'una confessió que es vol fer al voltant d'un altre familiar, és un resum admirable del que aquesta obra no para d'oferir: una combinació de comicitat i de tensió que ens deixa sense paraules.

Com sense gols es va quedar dissabte l'esperadíssim partit entre els dos primers classificats de la lliga. La gent parla de resultat inesperat, però jo crec que el partit va ser justament el que es veia venir que seria: un duel tàctic de primer ordre, en què cada equip estaria més pendent d'impedir al rival explotar les seves virtuts que no pas de potenciar les pròpies. La lectura que s'ha fet de l'empat, pel que he detectat, és més positiva que negativa, i és que cal treure's el barret davant el que en pocs mesos ha aconseguit Martino, que amb el seu posat desmenjat ha demostrat una fortalesa que li ha permès superar (de moment) totes les crítiques i guanyar-se el respecte de l'entorn i principalment de la plantilla, amb decisions justes però difícils de prendre com l'alineació de dissabte. A més, va tenir la mala sort de la lesió d'Iniesta: si hagués pogut fer entrar Messi per un davanter, i no per Iniesta, el mig del camp no s'hauria descontrolat com ho va fer i l'equip hauria tingut molt més control i ocasions a la segona part. En qualsevol cas, quan un equip vol viure de les teves errades, del que t'has d'assegurar és de no cometre'n, i el Barça ho va aconseguir. Pel que fa a l'Atlético, potser algun dia es trobarà un equip amb tan poques ganes de construir com ell, i llavors potser no sabrà ni com posar-s'hi.

Comentaris (4)14-01-2014 00:09:04

Futbol: Barça 4 - Getafe 0

El magnífic partit disputat pel Barça ahir, el resultat del qual permet donar per sentenciada l'eliminatòria de vuitens de final de copa (si no és que l'equip té ganes de repetir el ridícul espantós de l'eliminatòria de semifinals del 2007 al mateix escenari), es pot resumir en dos blocs de mitja hora cadascun, coincidents amb els primers i amb els darrers trenta minuts de l'enfrontament.

La primera mitja hora de partit va ser molt i molt bona. L'alineació estava mancada de diversos titulars habituals per diferents circumstàncies, però el joc va ser plenament reconeixible i no es va trobar a faltar ningú. L'equip va jugar, i això cada vegada és més freqüent, desplegant tot allò que l'ha fet gran: pressió alta, joc combinatiu al primer toc i línies molt juntes. Tant la qualitat del joc com l'actitud mostrada per tots els jugadors van ser excel·lents. Es pot ben dir que ara Martino té tothom endollat, i curiosament després de les sotragades a Amsterdam i Bilbao l'equip s'ha refet de manera que les crítiques al joc semblen pròpies d'un passat remot. L'única cosa que va faltar va ser una mica més d'idees i de precisió en els metres finals. En no ser-hi, el resultat al descans era molt curt pels mèrits fets: 1-0.

El segon partit va començar just al minut 17 de la segona part. Al públic que hi havia a l'Estadi (poquets, però dels bons) se li va girar molta feina: en un minut, va celebrar el 2-0 de penal, va ser fidel als crits d'independència i va aclamar l'entrada de Messi al terreny de joc. De seguida es va veure que Messi estava com una moto, amb una punta de velocitat que feia temps que no tenia i amb un canvi de ritme impropi d'algú que acaba de sortir d'una lesió important. I el que més es notava és que tenia una gana... Vaja, que va ser com deixar anar un lleó al Coliseu. El públic i el partit van embogir, el Getafe es va espantar i Messi va fer en un tres i no res dos golassos que haurien pogut ser més. Quan penso que hi ha aficionats que veurien bé la venda d'aquest jugador em poso les mans al cap. Quan aprendrem a valorar el que tenim?

És evident: amb Messi som més forts, més segurs, més resolutius. Tenim més esperances d'arribar als objectius desitjats. Però he volgut començar destacant la primera mitja hora de partit per fer justícia a un onze titular del qual avui ningú parla però que ahir va fer també un partidàs. Ara ve un partit que tothom vol jugar, i el mateix Martino ha reconegut que haurà de ser injust amb algú perquè a l'equip inicial només n'hi caben onze. Neymar, Messi, Cesc, Alexis, Pedro... Tots ho estan fent molt bé i mereixen ser-hi, però caldrà triar. I això és un luxe.

Comentaris (3)09-01-2014 23:29:29

Pàgines: 123456313233343536  <>