login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "A propósito de Llewyn Davis"

Hi ha una frase que apareix a "La verdad sobre el caso Savolta", novel·la d'Eduardo Mendoza, que no he pogut oblidar mai: "La vida es un tío-vivo que da vueltas hasta marear y luego te apea en el mismo sitio en que has subido." Crec que és la frase que millor descriu la peripècia vital d'aquest perdedor, que som tots nosaltres, que protagonitza el meravellós regal de Reis que ha resultat ser l'última pel·lícula dels germans Coen. Pràcticament tots els crítics coincideixen a valorar l'anècdota argumental d'"A propósito de Llewyn Davis" de manera simbòlica, partint de la mitologia. Així, la majoria (basant-se en les mateixes declaracions dels germans Coen i en el nom d'un gat que el protagonista ha de cuidar) comparen el recorregut físic i emocional del protagonista amb l'Odissea, només que aquí és un antiheroi qui es troba cercant sempre una llar que no arriba. Hi ha una interpretació, però, que trobo més encertada, però em serà difícil explicar-ho sense revelar alguns detalls del final, de manera que recomano que, primer de tot, veieu la pel·lícula (ja trigueu!), i després continueu llegint.

Deia que hi ha una segona interpretació, que només he llegit en un crític (Sergi Sánchez, de "Fotogramas"), que jo trobo més encertada: compara Lewyn Davis amb Sísif, i no pas amb Ulisses. Sísif és un personatge mitològic que va ser castigat pels déus a arrossegar una pesadíssima roca fins al capdamunt d'una enorme muntanya. Quan, després d'un esforç inhumà, Sísif aconseguia portar la roca fins a l'objectiu, aquesta rodolava fins a tornar al punt de partida, i d'aquesta manera Sísif es veia obligat a repetir el suplici una vegada i una altra, fins a l'eternitat.

Les comparacions amb Ulisses s'entenen perfectament, sobretot a causa del surrealista passatge del viatge a Chicago, amb un John Goodman que és ben bé com un ciclop. També per la resistència del protagonista a escoltar els cants de sirena de la indústria musical. Però sobretot, és clar, perquè el viatge vital de Davis no sembla que porti enlloc, igual que Ulisses no parava d'entrebancar-se en el camí perquè sabia que l'important era el viatge i no el destí.

Però hi ha dos aspectes que em fan pensar que el protagonista de la pel·lícula no és exactament Ulisses i que l'acosten a Sísif. El primer és precisament el nom del gat que ha de cuidar: després de perdre'l, descobreix que el gat ha aconseguit tornar a casa dels seus amos sa i estalvi guiat per l'instint. És justament el moment en què descobreix que, a més, el gat es diu Ulisses. Això significa que el gat ha tingut la seva odissea, però que finalment ha sabut trobar la seva Ítaca, la seva illa perduda, la seva llar. Llewyn Davis, no. Davis és la radicalització d'Ulisses: hi ha diverses escenes en què mostra la seva incomoditat pel fet que el seu art com a intèrpret musical hagi de tenir una utilitat. Ell entén la música com una finalitat en si mateixa, i no com a eina per assolir objectius com poder pagar el lloguer: el viatge és l'objectiu final, i no el trajecte cap a una altra cosa. I el mateix fa amb la seva vida: Davis va donant voltes sobre si mateix, sense deixar mai de ser algú sense cap mena de llar. No té cap lloc que sigui realment seu, ni cap ofici que sigui realment seu, ni cap amic que ho sigui realment, ni cap parella estable en la qual refugiar-se. No té objectiu final. En canvi, fins i tot un gat té, a diferència d'ell, una referència per a la seva vida. És impossible arribar a un lloc si no saps quin lloc és.

El segon aspecte que ens porta definitivament a Sísif és l'inici de la pel·lícula, que finalment es descobreix com el final. Aquest recurs, enlluernador i gens trampós, reforça la idea del viatge circular. Com Llewyn Davis, hem d'anar donant voltes i voltes per escriure el viatge sense direcció que és la pàgina en blanc de la nostra existència. A vegades ens despertem desorientats i atrotinats, ens refem i continuem. Sense que sigui la primera vegada, i conscients que probablement no serà l'última, ens trobem en un carreró sòrdid i mal il·luminat, sense alè, atordits per culpa dels elements externs i dels nostres condicionants interns. Però ens aixequem, i continuarem arrossegant la feixuga pedra que ens acompanya. Tantes vegades com faci falta.

Comentaris (6)07-01-2014 22:43:28

Cinema: "Miranda" i " Los pájaros"

Curiosa, la primera pel·lícula vista aquest 2014. "Miranda" és d'aquelles pel·lícules que tenen ganes d'explicar-te les coses d'una manera diferent, original, fresca, nova. I això sempre és d'agrair, encara que al principi et suposi un esforç per entendre què t'estan explicant. Quan hi agafes el fil, i de passada el muntatge es calma una mica, gaudeixes prou. Cristina Ricci està absolutament enlluernadora, i se't fa creïble que el protagonista pugui perdre el cap per ella. A més, el fet que el narrador sigui el protagonista masculí és interessant, ja que quan la veu en off diu que no sap on ha anat la Miranda l'espectador veu el que ella està fent, i això produeix un efecte curiós i original. La història potser no és gran cosa, i la resolució potser està agafada una mica amb pinces, però en realitat ofereix una reflexió prou interessant sobre l'amor: què estimem d'una persona quan ens n'enamorem? La percepció idealitzada que tenim d'ella, fins a quin punt difereix de la realitat? Fins a quin punt confonem estimar amb convertir la persona en allò que volem que sigui? Podem concloure que estimem algú quan finalment ens adonem que el que ens agrada d'ella és tot, fins i tot el que en teoria són defectes.

I, per continuar lluitant contra la ressaca tediosa del primer dia de l'any, la sessió cinèfila continua amb "Los pájaros", una de les grans obres mestres clàssiques del gran Alfred Hitchcock. Més que una pel·lícula de terror, és una pel·lícula sobre el terror. Sobre el terror provinent d'allò més quotidià i aparentment inofensiu. És curiós: a aquestes alçades poca cosa més es pot dir sobre aquesta pel·lícula que no s'hagi dit ja, però al mateix temps tots els interrogants continuen a l'aire, i la trama i el final continuen essent tan fascinants i misteriosos com el primer dia. No importa: queda la innegable capacitat de Hitchcock per crear imatges icòniques: l'atac a la cabina telefònica, els gronxadors de l'escola... Moltes pel·lícules posteriors li deuen molt a aquesta, sobretot les de personatges acorralats a l'interior assetjats per una amenaça exterior que vol entrar (darrerament, sobretot zombies). Però sobretot n'hi ha una que crec que n'és un homenatge directe, que no és altra que "El incidente", l'última pel·lícula bona de M. Night Shyamalan: la natura ens ha posat aquí, i quan vulgui ens atacarà, sense donar explicacions.

Comentaris (16)02-01-2014 17:34:23

Cinema: el millor del 2013

Sí, no ho puc evitar. Jo també participo de la moda de fer llistes i rànquings a final d'any. Aquestes són les pel·lícules que considero millors de totes les que he vist al cinema aquest 2013:

1. Más allá de las colinas

2. Mud

3. Blue Jasmine

4. La vida de Adèle

5. Los últimos días

6. 12 anys d'esclavitud

7. Tierra prometida

8. Cheap thrills

9. El hombre de las sombras

10. Stoker

Com que sóc una persona molt eclèctica en els gustos, hi ha una mica de tot, perquè una mica de tot és el que veig. Així, no hi pot faltar alguna pel·lícula fosca i fins i tot moralment ambigua ("El hombre de las sombras"), propostes radicalment artístiques encara que amb concepcions molt diferents de l'art ("Stoker", "Más allá de las colinas"), pel·lícules de denúncia força acadèmiques però amb el toc personal i de qualitat del director ("Tierra prometida", "12 anys d'esclavitud"), d'altres on la denúncia per la situació econòmica és més sofisticada ("Blue Jasmine") o contràriament del tot estripada ("Cheap thrills"), històries meravellosament explicades i que provoquen un gran plaer en ser contemplades ("Mud", "La vida de Adèle"), i la inevitable pel·lícula apocalíptica (que no s'ha valorat com es mereix, per molts tòpics que pugui incloure, ni tècnicament ni sobretot argumentalment: "Los últimos días").

M'ha costat posar-ne una de concreta al capdamunt, perquè cap és del tot rodona però al mateix temps totes tenen les seves múltiples virtuts i fan de mal comparar. Al final, m'he decidit per "Más allá de las colinas" perquè confesso que és un tipus de cinema que normalment em costa, però que en aquest cas va tenir la virtut d'atrapar-me des del primer moment. La història, petita i cuinada a foc lentíssim, planteja dilemes incòmodes i fuig dels maniqueismes, que ja és molt d'agrair. Però on la pel·lícula destaca i brilla amb llum pròpia (i mai més ben dit) és tècnicament. El director romanès Cristian Mungiu em va fascinar amb una pel·lícula per mi superior a aquesta, la rotunda "Cuatro meses, tres semanas y dos días", amb un element que aquí repeteix: l'ús del pla fix, d'un enquadrament estàtic que permet aparentment que l'espectador tingui una mirada global i no condicionada de l'escena. I dic aparentment perquè aquí hi ha un element d'una importància fonamental: el tractament de la llum, que enfoca allò que al cineasta li interessa per dirigir-te la mirada, normalment cap als ulls extraviats de la protagonista, que són lluny del que en realitat (o si més no aparentment, superficialment) està passant. Com en una pintura, vaja. Aconseguir això i no avorrir-te, atrapar-te, i a sobre remoure't les conviccions, tinguis les que tinguis... No és poca cosa!

Però bé, com que hi ha pel·lícules que no m'han entrat al top-10 per poquet però que em faria il·lusió mencionar, i evidentment moltes altres que no he pogut anar a veure al cinema i per tant no sé si n'haurien format part, per acabar-ho de rematar poso la llista ordenada segons el meu gust de tota la resta que he vist aquest any en sales. Així tothom podrà jutjar el meu seny valoratiu i alhora, si ho desitja, dir-hi la seva, que seria molt d'agrair.

11. Antes del anochecer

12. Ruby Sparks

13. Django desencadenado

14. El consejero

15. El gran Gatsby

16. Bienvenidos al fin del mundo

17. Elysium

18. Mamá

19. Coherence

20. Lesson of the Evil

21. Blue Valentine

22. Tesis sobre un homicidio

23. Holly motors

24. Gravity

25. La noche más oscura

26. Posesión infernal

27. Séptimo

28. Star Trek: en la oscuridad

29. The bling ring

Feliç i històric 2014 a tothom!

Comentaris (8)31-12-2013 16:33:14

Lectura: "Tartufo" i "El Avaro"; i cinema: "Fish tank" i "Interview"

Fa unes setmanes vaig llegir en un diari una entrevista a uns germans sirians que es dediquen a l'humorisme i que havien de participar en una actuació al Born. Asseguraven que la comèdia era el recurs per protestar sobre tot allò que no els agradava, en clara referència a l'actual règim sirià. Això els portava a citar Molière molt sovint, i fins i tot a assegurar que si Molière fos sirià en l'actualitat, faria la mateixa mena d'espectacles que feien ells. Això em va fer recordar un article que Quim Monzó va escriure fa molts anys, a propòsit de la pel·lícula "Shakespeare in love" i a unes declaracions que va fer el seu director John Madden en què considerava que si Shakespeare visqués ara faria cinema. Monzó, amb el seu sarcasme habitual, deia que es trauria el barret si algú digués que Shakespeare avui en dia faria teatre, i llestos. Vaja, que és una bestiesa pensar què haurien fet els autors clàssics en la nostra època. Però el cas és que vaig entendre què volien dir els germans sirians: Molière, com ells, també tenia clar que l'humor és la millor arma per desestabilitzar aquells que semblen invulnerables. Molière (de qui, ja posats a continuar amb aquest joc discutible, podríem dir que si hagués fet cinema hauria pogut ser Berlanga) arribava a dir en el prefaci a "Tartufo" que hi ha gent que pot suportar les crítiques, però no que se la ridiculitzi. I Molière, certament, és únic a l'hora de ridiculitzar determinades actituds de la seva època, sigui la falsa moral hipòcrita del Tartuf o el culte desmesurat als diners de l'avar. Molière va aconseguir que molts dels seus personatges esdevinguessin icones immortals de determinats comportaments reprobables. La caricatura feia, doncs, el seu efecte. A "Tartufo" ens ofereix una trama un pèl simple, però en què destaca la seva increïble capacitat per crear situacions hilarants: si ho són llegides, no vull pensar l'efecte que deuen poder causar representades. A "El avaro", en canvi, construeix un argument més embolicat, propi del vodevil, i resolt amb un "deus ex machina" sorprenent. No sé si per casualitat, l'avar surt més ben parat que l'hipòcrita, però sospito que aquest segon defecte era molt més odiat pel genial dramaturg francès.

Continuem una mica més amb el plantejament pervers (i absurd) que fèiem al començament. Hauria fet Molière cinema social? Ja ho he dit: jo crec que, en cas de fer-ho, s'hauria assemblat més a un Berlanga que a un Ken Loach, en considerar l'humor i la caricatura grotesca molt més eficaços que el dramatisme descarnat. Però el cas és que hi ha una tercera via per enfocar la realitat social que no ens agrada: la metàfora, la subtilesa. Per això considero que "Fish tank" és una pel·lícula excel·lent. No veia una pel·lícula que combinés amb tanta habilitat i subtilitat la crítica social amb la metàfora des de "Barrio", de Fernando León de Aranoa. S'agraeix moltíssim, en els temps que corren, que una història no t'ho subratlli tot però que al mateix temps no sigui críptica, que els símbols siguin diàfans i comprensibles però que alhora no te'ls marquin amb asterisc. En aquest sentit, queden per a la memòria l'euga blanca, la mateixa peixera del títol o el joc de miralls del ball final amb la mare (presagi d'un futur a evitar), com en la genial pel·lícula de León ens va fer-hi restar una ambulància al final d'un joc, un filferro, una moto aquàtica al mig de l'asfalt o converses on els silencis deien la veritat que les paraules amagaven.

Llàstima que la que serà possiblement l'última pel·lícula que hauré vist aquest 2013 m'haurà deixat totalment indiferent. Com els seus personatges, no entenc a què juga la pel·lícula "Interview", de Steve Buscemi. Una crítica al món frívol de l'espectacle? Un atac contra la manca d'escrúpols de determinat periodisme? Totes dues coses? En tot cas, un joc del gat i la rata, d'intercanvi de caçador i caçat, amb una resolució que queda a anys llum de, per exemple, "La huella".

Comentaris (6)30-12-2013 23:46:00

Cinema: "Guerra Mundial Z", "Project X", "12 anys d'esclavitud", "Somos los Miller", "A teacher" i "Submarine"; i Getafe 2-Barça 5

Amb l'arribada de les vacances, el nombre de pel·lícules vistes es dispara (tot i que reconec que algunes les vaig anar veient a trossets ja quan la feina havia començat a afluixar). N'hi ha per a tots els gustos, i de qualitat diversa, però en general m'han deixat un bon regust (tot i alguna excepció). Per començar, "Guerra Mundial Z" m'ha agradat molt més del que m'esperava. Em feia por que la seva ambició de superproducció descafeïnés el producte, però s'ha acabat imposant el talent narratiu i visual indiscutible de Marc Forster (inoblidable "Monster's Ball"). La pel·lícula té de tot, i tot bo. Quan vol jugar la carta de pel·lícula apocalíptica a escala global, et deixa clavat al seient. Quan vol jugar la carta de la por de petit format, del cos a cos, ho fa de manera excepcional, amb memorables seqüències com ara les de l'ascensió a la terrassa i sobretot les del laboratori. I fins i tot s'atreveix a jugar la carta de la lectura metafòrica en clau geopolítica. Atenció, en aquest sentit, a la frase que pronuncia un israelià a propòsit del mur de contenció que envolta Jerusalem: "cada ésser humà al qual deixem entrar és un zombie menys que cal combatre." Val la pena pensar-hi... Llàstima que la pel·lícula estigui mal acabada (em refereixo només a l'anticlímax), perquè la resta és de notable alt.

De "Project X" ja no se'n podia esperar gran cosa d'entrada, perquè pertany a la lliga de la gamberrada gratuïta. És una mena d'"American Pie" hiperbòlica, que juga a veure qui la fa més grossa. Però l'interès que podia tenir en principi era que s'apunta a la moda del "found footage", és a dir, a fer veure que la pel·lícula és el resultat d'una filmació casolana trobada amb posterioritat. No cal dir que el gènere que més ha explorat aquesta tècnica ha estat el terror recent, amb "Rec" al capdavant (tot i que qui va obrir la veda va ser "El proyecto de la bruja de Blair"), i per això podia resultar atractiu comprovar què podia aportar al subgènere de les festes adolescents. A l'hora de la veritat, però, la pel·lícula es traeix a ella mateixa amb molta facilitat i la poca gràcia que podia tenir desapareix completament. Distreu, et fa passar l'estona i t'arrenca algun somriure, però cinematogràficament no té cap mena de valor.

Molt més seriosa, evidentment, és la nova proposta del director Steve McQueen, "12 anys d'esclavitud". El més admirable d'aquesta pel·lícula és com aconsegueix l'equilibri entre superproducció i cinema d'autor, i com en realitat s'imposa aquest últim. La seva complexitat visual i narrativa i la seva aposta per la cruesa la converteixen en una raresa oscaritzable, i la fan una pel·lícula molt més profunda del que podria semblar. Altres virtuts són l'excel·lent interpretació de tots els actors i, sobretot, una mirada necessàriament freda, amb la distància suficient per, seguint la teoria de Bertold Brecht, no quedar-se en el sentimentalisme que limiti a la catarsi, de manera que es faci possible la reflexió. I, si se'm permet la gosadia, a mi tota la part centrada en l'actitud de l'amo encarnat per Paul Dano em recorda la manera de fer de moltes empreses actuals: no destaquis, no pensis, no en sàpigues més que l'amo ni intentis ajudar-lo amb els teus raonaments, perquè el seu complex d'inferioritat farà que com a recompensa siguis castigat. Moltes empreses no volen que els seus treballadors es comportin com a éssers pensants, perquè se senten amenaçades, i prefereixen que actuïs com un objecte de la seva propietat al servei dels seus desitjos arbitraris. Si no, ja em direu d'on surt el terrible concepte de "recursos humans". Però vaja, l'esclavitud va ser (és) una cosa molt seriosa, i aquesta pel·lícula aconsegueix fer-ne un retrat implacable. M'hauria agradat, un cop finalitzada, assaborir una mica la seva preciosa música durant els títols de crèdit, però als cinemes Albèniz Plaça de Girona van decidir comportar-se com una televisió qualsevol i tallar-los precipitadament per fer-nos fora immediatament de la sala. Pel que sembla, podria tractar-se de la política de la distribuïdora per fer possible l'encabiment de quatre sessions en lloc de tres en una pel·lícula de més de dues hores de durada. L'única cosa que puc dir al respecte és que si les sales de cinema continuen entossudint-se a tractar els pocs espectadors que els són fidels com si fossin una simple mercaderia, aquests les acabaran abandonant del tot. L'espectador mereix un respecte que ara mateix no té. Després que no es queixin.

En fi, una altra pel·lícula que em va agradar força més del que m'esperava és "Somos los Miller". Podria semblar una història incoherent, perquè al principi ataca amb acidesa la institució familiar i després s'acaba estovant (cosa molt americana, d'altra banda). Però, en realitat, l'argument és una excusa per mostrar allò que la família té de bo i de dolent, les seves servituds i les seves compensacions. I les millors troballes de la pel·lícula són els gags en què es juga sorneguerament amb les confusions dels personatges, que acaben actuant com una família autèntica i reproduint-ne totes les escenes tòpiques. "Somos los Miller" no és bona, però és molt simpàtica. La seva millor virtut és que mai es pren a ella mateixa seriosament i que sovint és vocacionalment (deliciosament) estúpida, però amb tota la intenció de ser-ho. Això, i el plaer de veure Jennifer Aniston ben allunyada dels seus habituals papers de bona nena.

Les dues pel·lícules que queden són dues obres petites i estranyes. "A teacher" ens presenta l'"amour fou" que sent una professora per un dels seus alumnes, amb qui té una relació que acaba essent absolutament malaltissa. El més sorprenent és que és precisament l'adulta qui mostra una dependència emocional angoixant respecte de l'altre. El guió ens situa enmig de l'afer amorós, "in medias res". No en sabem les motivacions, les causes, qui va seduir qui, com va començar tot. No sabem res de la professora, però la intuïm absolutament mancada d'afecte i desconnectada de la vida real adulta. La càmera sovint posa l'accent en els elements més sòrdids, i acabem entenent sense empatia l'enorme fragilitat de la protagonista.

Finalment, "Submarine" és una pel·lícula molt més trencadora en la forma que en el fons, ja que en realitat és una història d'amor i de redempció. El més interessant (la referència a Salinger i a "El vigilant en el camp de sègol" no és gratuïta): l'impecable retrat de la buidor, la desubicació i l'amoralització pròpies de l'adolescència.

I encara queda parlar del Barça. La veritat és que si, després del primer quart d'hora de partit, m'arriben a posar l'equip al davant, no responc dels meus actes. Va fallar tothom: uns davanters que no pressionaven, un migcamp que no creava i que perdia pilotes perilloses, una defensa tova i adormida, i un porter (Pinto) a qui sempre he defensat però que ara mateix no transmet cap mena de confiança (i que no surt de sota els pals ni que el matin). Afortunadament, però, aquesta vegada l'equip va reaccionar i va jugar la resta del partit de manera magnífica, amb un Pedro estel·lar acompanyat d'un bon Cesc. Hi va ajudar el Getafe, que tot i avançar-se 2-0 només es tancava al darrere en atac estàtic del Barça sense renunciar a atacar quan tenia la pilota. Així, el Barça va trobar sovint la defensa dels madrilenys avançada i va trobar espais. I aquí, Pedro és el rei. El millor del partit: que l'equip cada cop s'assembla més al que vol Martino, és a dir, que tira de recursos diferents segons la situació (futbol vertical a la primera part i futbol control a la segona). El pitjor: si regalem un quart d'hora a segons quin equip, no hi serem a temps. No es pot sortir tan adormit, per molt que et toqui jugar a l'hora de la migdiada.

Comentaris (6)23-12-2013 22:33:48

Futbol: Barça 3 - Cartagena 0

Ara que hem passat una època d'avaluacions, és un bon moment per valorar els joves del Barça, prenent com a punt de partida el partit d'ahir.

Necessiten millorar: Sergi Roberto i Tello. Qui segueixi el blog habitualment, deu haver notat que tinc certa predilecció pel primer. Però partits com el d'ahir el deixen en mala posició. Tot i que, com sempre, va deixar detalls de la seva qualitat, va jugar massa accelerat i sovint no va escollir l'opció correcta, sobretot en un aspecte del joc en què a Martino se'l veu especialment exigent: el contraatac. Tothom té un mal dia, però Sergi Roberto no pot desaprofitar les ocasions que se li presenten. Ell ho sap, i potser això explica la seva acceleració, però ha de jugar com havia fet fins ara: no per lluir-se, sinó discretament, aconseguint no desentonar en el mig del camp de l'equip. Continuo pensant que seria molt útil i molt vàlid per dosificar altres jugadors en aquesta posició (especialment Xavi, encara que tinguin perfils diferents), i afortunadament sembla que Martino de mica en mica també ho va entenent així, ja que cada vegada juga més. Pel que fa a Tello, el que continuo pensant (i el seu trist paper d'ahir m'ho confirma) és que és un jugador amb molt pocs recursos, vàlid només quan els partits s'obren i hi ha espais, però absolutament incapaç en atac posicional i en joc estàtic. No veig que ell aconsegueixi que l'atac del Barça es torni menys previsible del que ell atrevidament va denunciar, sinó més aviat al contrari.

Progressen adequadament: Montoya i Bartra. Aquí em passa al revés que amb Roberto: Montoya no és sant de la meva devoció, però reconec que ahir va millorar notablement les seves prestacions. Comença a ser més profund, i a entendre que quan arriba a la línia de fons sovint és preferible la centrada per baix, donada la poca envergadura física dels nostres davanters; i així va arribar el gol de Pedro. I, en relació a Marc Bartra, resulta revelador que ahir no jugués, circumstància que fa intuir que potser la parella Piqué-Bartra pugui tenir continuïtat contra el Getafe. Ja fa setmanes que sembla que Bartra ha guanyat la partida a Puyol en l'ordre de preferències de Martino, i ara sembla que estigui a punt de fer el mateix amb un darrerament erràtic Mascherano. I Piqué que no badi.

En resum, alguns dels joves clarament sumen, perquè permeten no només que els veterans descansin, sinó que a més els vegin com una amenaça per a la seva tituralitat, fet que els obliga a espavilar-se i a no viure de renda. La millor manera de garantir un relleu generacional de forma progressiva i gens traumàtica.

Comentaris (5)18-12-2013 22:37:00

Futbol: Barça 2 - Vila-real 1; i cinema: "El ladrón de palabras"

Escric encara enfadat amb la sort, que una vegada més ens ha girat l'esquena en el sorteig de la lliga de campions. El Manchester City serà un rival duríssim, i arribarà potser un pèl massa aviat, amb el nostre equip encara en fase de creixement. A més, generalment se'ns ha donat més aviat malament jugar a Anglaterra, en camps on el joc directe d'anada i tornada sovint ens ha ennuegat. Però és el que hi ha, i malgrat els temors no puc negar que em ve certa salivera en pensar en les emocions i l'espectacle que aquesta eliminatòria proporcionarà. En tot cas, crec que el City és un equip potentíssim de mig camp cap endavant, però força feble al darrere. Per tant, crec que ens convindrà una aposta ferma pel futbol control, per la paciència, per desactivar el potencial atacant rival a còpia de possessió. I, si ens pressionen en la sortida de pilota (cosa que passarà segur, sobretot en els primers minuts), la primera part de Bilbao és el camí a seguir: equip agrupat, triangulacions ràpides i ajudes constants. Però, al meu modest entendre, hem de defugir com sigui l'intercanvi de cops, perquè en aquest terreny ens poden matar.

Sigui com sigui, el que compta a hores d'ara és el present. I dissabte l'equip em va tornar a deixar molt bones sensacions. Vaig tornar a veure compromís, solidaritat entre els jugadors, pressió alta, possessió amb sentit... Va costar molt, i s'hauria pogut perfectament no guanyar, però el rival era dels bons i la sensació és que l'equip torna a saber competir. L'última mitja hora, coincident amb l'entrada de Xavi per Song (un canvi que clamava al cel), va ser la millor. És cert que Martino es va equivocar en l'alineació, però és positiu que no li caiguin els anells a l'hora de corregir explícitament un error seu per mitjà d'un canvi, i molt positiu que Xavi torni a tenir incidència en el joc de l'equip. Per tot el que he dit abans, un bon Xavi serà fonamental contra el City.

Vaig rematar una agradable (i mentalment necessària) vetllada de dissabte amb "El ladrón de palabras". És cert que aquesta pel·lícula no passarà a la història, que el seu argument (malgrat la seva aparent complexitat) en realitat és força simple, i que fins i tot la resolució de les trames és una mica previsible, però té un encant innegable: el plaer que provoca que t'expliquin històries, que te'n posin una dins d'una altra com si llegissis el Quixot o Les Mil i Una Nits, i que després cadascuna de les capses obertes es vagi tancant. També que cada història intenti ser explicada sota una llum, sota una fotografia diferent. Una pel·lícula modesta, però amb un cert magnetisme, que es mira de gust i et fa passar una bona estona. I és que la rutina del dia a dia es fa complicada; però si el teu equip guanya i juga bé, si les històries flueixen agradablement en una pantalla o en un paper, si la gent a qui estimes t'estima i si la teva nació avança, te'n vas a dormir cansat i sovint capficat, però tens la sensació que tot rutlla.

Comentaris (3)16-12-2013 23:56:13

Futbol: Barça 6 - Celtic 1. Sí i sí!!!

El Barça necessitava un partit com el d'ahir. No només va guanyar, sinó que va golejar, i a més va jugar bé. Molt bé. Tot allò que ha fet gran aquest equip va tornar a aparèixer, sintetitzat en dos elements: joc combinatiu i pressió avançada. Aquest darrer aspecte és absolutament fonamental: la pressió avançada, davant d'equips que es tanquen, permet evitar els contraatacs i, al mateix temps, agafar l'equip contrari en transició de sortida i fer-li mal. Tot això va passar ahir. Resultat: 3-0 a la mitja part. La proximitat d'un partit exigent com el de dissabte que ve i la comoditat en el marcador feien preveure una segona part més aviat avorridota (el Barça de Guardiola en va fer un munt quan al descans ja tenia el partit sentenciat), però va ser tot el contrari, i Neymar (que ja havia destacat a la primera meitat amb un gol i una assistència) es va destapar i va signar el seu primer hat-trick amb el Barça amb dos gols descomunals. Queda clar que Martino i els jugadors volien fer un partit bo sencer, i ho van aconseguir (només van sobrar els cinc minuts finals, que no val la pena tenir en compte).

Però, és clar, avui ha passat una cosa molt més important que tot això, i parlar de futbol avui (per molt escocès que fos el rival) pot semblar una frivolitat i una manera de donar la raó a aquells que (malgrat que segurament el seu consum de cultura sigui en molts casos molt menor) tracten amb condescendència i sentint-se absurdament superiors intel·lectualment i moralment aquells als quals sí que ens agrada. I no ho entenc: si precisament el Barça és una sinècdoque fabulosa (ja ho sabeu: allò de la part pel tot) de Catalunya. O, més ben dit, el caràcter culer és una sinècdoque precisa del caràcter català. Els culers fa quatre mesos que donem voltes al joc de l'equip, que diem que guanyar no és suficient, que l'estil és important. De la mateixa manera, avui que és un dia històric per al nostre país, em fa l'efecte que ja hi ha gent que remuga per la fórmula escollida. Doncs jo avui estic content i emocionat, i crec que el que hauríem de pensar és si ens hauríem cregut viure un acord com el d'avui fa tan sols un parell d'anys. Ítaca, la nostra felicitat, ja té data. I la meva resposta és molt clara: sí i sí!!! I com si em volen fer cent preguntes més!

Comentaris (6)12-12-2013 22:56:54

Cinema: "El consejero" i "Bienvenidos al fin del mundo"; i futbol: Cartagena 1 - Barça 4

Sempre em passa el mateix. Sempre. No hi ha manera, i aquesta vegada no n'ha estat una excepció. Quan m'acosto a una pel·lícula que té com a eix central el narcotràfic, sempre hi ha alguna cosa de la trama que se m'escapa. Em perdo i no acabo de saber encaixar totes les peces. No obstant això, no negaré que "El consejero" és una bona pel·lícula, perquè ho és i perquè no té la culpa de la meva ocasional incapacitat com a espectador. Però, sobretot, perquè a més tinc la sensació (gairebé gosaria dir que la certesa) que aquesta és una pel·lícula abstracta, en què el menys important són els embolics de la trama. El que realment compta, al meu entendre, és la reflexió filosòfica sobre el sentit de les vides dels personatges. Per mitjà de diàlegs llarguíssims, que són pràcticament monòlegs en què un desorientat (quina ironia, el títol d'"El consejero") Fassbender escolta, la pel·lícula avança per carreteres filosòfiques i morals (que no pas ètiques). El resultat és una història desoladora, una tragèdia contemporània en què el destí l'escriu la implacable lògica inhumana dels diners. Ridley Scott arrisca amb una pel·lícula en què el guionista (un Cormac McCarthy especialment metafòric, a qui potser només se li pot retreure una visió no gaire positiva de la dona) és l'estrella, malgrat que Scott dóna mostres del seu innegable talent visual. Magnífic l'inici del pròleg, amb una seqüència que passa d'un motorista a un relaxat Fassbender que aviat uniran tràgicament els seus destins, i memorable (per esgarrifosa) l'escena de la rebuda del DVD. Pocs cineastes filmen el dolor tan bé com Ridley Scott, que concep aquí el desconsol d'una manera que podríem qualificar d'orgànica, i que recorda moltíssim una escena molt similar de "Gladiator". En definitiva, una pel·lícula desconcertant però estimulant.

Després d'aquest repte, tocava una mica d'hora del pati. I "Bienvenidos al fin del mundo" la proporciona. Compte: per divertida, però no per intranscendent. Com és habitual en els creadors de la magnífica "Zombies Party" (quin començament tan extraordinari que tenia aquesta pel·lícula!), el cinema de gènere és una excusa per parlar de la condició humana, de les seves grandeses i les seves misèries. Sempre en clau de comèdia, això sí. I aquí, el que comença com una comèdia de col·legues, amb un humor molt anglès farcit de jocs de paraules difícils de traduir (sort que la vaig veure en versió original), va derivant en una invasió alienígena caòtica a més no poder. Però l'objectiu real sempre hi és present: reflexionar sobre la pèrdua de la joventut, sobre el fet que la nostàlgia ens prové més d'allò que no hem fet que no pas d'allò que hem fet, sobre l'adotzenament que comporta la vida adulta. I, tot plegat, rematat amb un final molt crític amb la tecnologia, que fa pensar una mica en el final de "Los últimos días", dels germans Pastor. Però, per damunt de tot, amb una visió entranyable de l'espècie humana, que sempre anhelarà la llibertat encara que sigui per equivocar-se una vegada i una altra, o per no tenir ni idea de què fer-ne.

Finalment, del Barça, poca cosa a dir. Va complir amb la seva obligació, però és d'agrair que hi posés ganes i intensitat malgrat la poca motivació del repte. Una mica obligat per les baixes i qui sap si també una mica per convicció, Martino va plantejar un mig del camp d'anada i tornada, sens dubte confiat que en un intercanvi de cops la major qualitat dels seus homes s'havia d'imposar. El Cartagena, malgrat tot, es va avançar, i va fer disparar totes les alarmes. A partir d'aquí, durant molts minuts, malgrat el seu domini evident i les múltiples ocasions, mentre no va aconseguir empatar va semblar que el Barça, més que contra el Cartagena, jugava contra ell mateix. Jugava contra la pressió de tot el que s'havia dit durant l'última setmana. A la segona part, ja amb 1-2 i les coses a lloc, el Barça va jugar un futbol molt més de control i va sentenciar sense problemes. Tot plegat fa pensar si no seria millor que deixéssim l'equip una mica tranquil. Potser no perquè s'ho mereixin, però sí perquè puguin tenir prou calma perquè ens puguin donar alguna alegria. Si és que realment ho desitgem, que a vegades ho dubto. I, parlant de desitjos que no sempre ho semblen de tapats com queden pel nostre pessimisme crònic: primera victòria de la senyera, que esperem que no sigui l'última. I torno a no estar parlant només de futbol.

Comentaris (12)09-12-2013 22:53:22

Futbol: Athletic 1- Barça 0

En els dos últims partits del Barça, s'ha produït una situació molt curiosa: gairebé cada canvi feia marxar qui llavors portava el braçal de capità, de manera que el substituït l'entregava a un altre jugador que, al seu torn, era substituït també poc després, i així successivament. Aquesta anècdota, més reveladora que la que diu que no hi ha manera de guanyar amb la samarreta de la senyera (esperem que això no tingui un significat simbòlic pel que fa al procés polític engegat), pot resultar involuntàriament simptomàtica d'alguns dels mals de l'equip actual: gairebé tots aquests canvis s'han produït en un moment de resultat advers, que finalment tampoc s'ha pogut aixecar. Per tant, es podria dir que quan Martino busca solucions necessita retirar els capitans del terreny de joc, però els joves tampoc li resolen el maldecap. Dit d'una altra manera: l'equip gloriós que vam ser està envellint, i de moment no s'ha fet la transició adient per garantir-ne el relleu. La solució? Al meu modest entendre, si igualment sembla evident que ens trobem en un any de clara transició (cosa que no significa que no poguem guanyar alguna cosa), potser valdria la pena donar més minuts als joves, i no limitar-los als de les escombraries o als de la desesperació. Ara mateix, per exemple, Bartra i Sergi Roberto estan millor que Puyol o Xavi. No passa res per admetre-ho.

En qualsevol cas, hi ha maneres i maneres de perdre, i el Barça no va fer ahir un mal partit. És més: estic d'acord amb Martino i considero que la primera part va ser molt bona, sobretot la primera mitja hora. Res a veure amb Amsterdam. El Barça es va trobar amb un equip intensíssim, que practicava una pressió angoixant, però sorprenentment l'aposta per replicar-ho no va ser la puntada llarga, sinó que, amb la inestimable col·laboració d'un Busquets excels, l'equip va combinar al primer toc amb sang freda, elegància i solvència; els jugadors jugaven agrupats i, només un cop superades amb una dansa mil·limètrica les dues primeres línies de pressió, es buscava la profunditat dels atacants. Això va espantar l'Athletic, que de cop i volta ja no gosava anar a pressionar fins a l'àrea de Pinto, de manera que els centrals van poder treballar en la sortida de pilota amb més tranquil·litat. Malauradament, el Barça no va aprofitar la seva superioritat en els primers quaranta-cinc minuts, i el partit se'n va anar al vestidor tal com havia començat.

A la segona part el Barça va sortir una mica adormit, però va semblar que de seguida es refeia i reprenia el control del joc. Malauradament, llavors va cometre un error que va pagar car: va voler donar més pausa al partit, com si volgués que hi passessin menys coses, i això el va condemnar. Perquè davant d'un equip que hi posa l'actitud que hi posa l'Athletic (que, a més a més, té jugadors que saben jugar molt bé a futbol) això és la sentència. No es pot confondre control del joc amb pausa, perquè llavors equips així t'atropellen. Ens va passar a Munic i ens va tornar a passar ahir a Bilbao. Una pèrdua imperdonable d'Iniesta (una altra vegada xiulat injustament per San Mamés durant tot el partit) va agafar l'equip caminant i va permetre a l'Athletic marcar en un contraatac impecable. I es va acabar el partit per a un Barça que no va tenir cap capacitat de reacció. Però aquesta vegada no hi va haver un problema d'actitud, sinó de mala interpretació del que calia fer. Al Barça li havia anat millor amb les combinacions elèctriques i ràpides de la primera part. Va entendre que a la segona part havia de calmar les coses i es va equivocar. Però la primera part és esperançadora i assenyala el camí a seguir.

I és que, ho torno a dir: hi ha maneres i maneres de perdre, de la mateixa manera que hi ha maneres i maneres de guanyar. I si, quan es guanyava, es deia que no tot era el resultat i que també s'hauria de valorar el joc, ara caldria ser justos i valorar les coses bones que es van fer ahir. Queda molt. N'hi ha que encara no ens han atrapat i ja se senten campions. A poc a poc, bona lletra, i a veure on situa el temps a cadascú.

Comentaris (5)03-12-2013 00:29:12

Futbol: Ajax 2 - Barça 1

Definitivament, al Barça li ha correspost l'oportunitat de jugar contra l'Ajax per primera vegada en la seva història en el moment més inoportú. Fa un parell o tres de temporades, l'enfrontament hauria estat un preciós duel d'estils idèntics. El més probable és que el Barça s'hagués acabat imposant per la seva major qualitat individual, i tot haurien estat homenatges a la nostra història recent, la que ens ha donat quatre copes d'Europa seguint el fil de l'escola holandesa. Per a Martino, però, aquest doble partit contra l'equip de Frank de Boer no podia ser més empipador. Ja en el partit del Camp Nou, la victòria per 4-0 no va impedir que s'obrís la capsa dels trons en el debat sobre l'estil, ja que va ser l'Ajax qui va jugar més al primer toc i en joc posicional, i el Barça va marcar la majoria dels gols al contraatac. Per acabar-ho d'adobar, ahir un Barça minvat per les baixes va disputar a Amsterdam el pitjor partit de la temporada, i aquells que tenien ganes que Martino punxés per saltar-li a sobre no n'han perdut l'oportunitat.

I és que l'Ajax és el rival perfecte per posar al descobert els defectes que alguns veuen al Barça actual. A la primera part, va passar per sobre dels blaugrana precisament a partir de les eines que van fer gran el Barça de Guardiola: intensitat en la pressió per dificultar la sortida de pilota de l'adversari, jugades al primer toc i obertura al màxim del camp amb els extrems. En aquest sentit, la jugada del primer gol va ser de manual. Malauradament, quan semblava que el Barça havia apagat l'incendi i començava a controlar tímidament el partit, una badada incomprensible de tota la línia defensiva va regalar el segon gol als holandesos i va fer més gran la ferida abans de marxar cap als vestidors.

Com que la primera part va ser desastrosa, principalment per l'alarmant falta d'intensitat dels jugadors, s'ha estat una mica més condescendent amb la segona, que per mi va ser tant o més preocupant. La primera part fa emprenyar perquè els jugadors no van voler (o no van voler prou) i van ser superats per la major ambició i necessitat de l'Ajax (tot i que he calculat que, en cas d'empat, els holandesos s'haurien trobat en la mateixa situació que tindran ara a San Siro: victòria a Milà i a vuitens). Però la sensació de la segona és que no van poder. Van jugar contra 10, van tenir el control de la pilota i van acorralar l'Ajax, però no van crear prou perill. La imatge va ser la d'un equip fatigat, físicament i mentalment. En definitiva, que tothom pot perdre un partit, però no hi estem acostumats, i menys a fer-ho d'aquesta manera. No fa tant, el Barça perdia havent estat infinitament millor que el rival, a causa de circumstàncies incontrolables com la mala sort en moments puntuals. Ahir no va ser així.

Però, compte! Un cop dit això, tampoc es tracta de cremar-ho tot. Avui he sentit comentaris apocalíptics sobre que aquesta derrota demostra que l'equip està molt malament, que fins ara guanyava perquè no s'havia trobat cap equip amb cara i ulls perquè la lliga espanyola és molt fàcil. Home! Això deu voler dir que no podem considerar el Madrid, a qui vam guanyar fa un mes, un equip amb cara i ulls. Em sembla excessiu. La lectura que jo faig és més moderada: sí que és cert que el Barça havia jugat alguns partits força malament, però com que els havia guanyat el resultat tapava les mancances. Des d'aquest punt de vista, la derrota d'ahir, poc transcendent (tot i que ens impedirà tenir una última jornada de Champions de tràmit, que bona falta ens hauria fet), pot ser fins i tot beneficiosa si serveix a tècnics i jugadors per reflexionar sobre els aspectes a millorar. Només el temps dirà si el pèssim partit del Barça d'ahir va ser el primer avís del declivi o un punt d'inflexió.

Comentaris (6)27-11-2013 22:37:04

Cinema: "El inocente", "La vida de Adèle" i "Beautiful girls"; i futbol: Barça 4 - Granada 0

Ja se sap que la recepció que cadascú fa d'una obra artística depèn molt dels mecanismes mentals que li són predominants en aquell moment. I el cas és que no sé per què, però últimament analitzo molt els arguments de les pel·lícules que veig des del punt de vista de la recerca de la felicitat dels personatges. Així ho vaig fer la setmana passada amb "Blue Jasmine", de Woody Allen, i aquesta setmana hi torno amb les tres esplèndides pel·lícules (últimament tinc una bona ratxa) que he vist aquest cap de setmana. De fet, suposo que no és una lectura tan estranya: tots volem sentir-nos bé, i és lògic que els personatges de ficció també ho busquin.

Com per exemple els protagonistes d'"El inocente", la darrera pel·lícula que va rodar Luchino Visconti, l'any 1976 (curiosament, l'any que jo vaig néixer). Una pel·lícula de cambra espectacular, realitzada de manera impecable, amb un trio amorós malaltís de tràgiques conseqüències. Els personatges, aristòcrates, tenen la vida tan solucionada que es poden permetre el luxe de perdre's en sofisticadíssimes crisis existencials arrossegats per les seves obsessions. El protagonista masculí és un egòlatra incapaç de pensar en els sentiments dels altres, i es passa la vida manipulant la seva dona i sent manipulat per la seva amant. No sentirà res per la seva dona fins al dia que comenci a entendre que és a punt de perdre-la, i llavors ja serà massa tard. La dràstica resolució que prendrà al final no serà producte dels remordiments, malgrat les greus atrocitats que comet, sinó de la buidor infinita que sent. La paradoxa que ens explica Visconti (o la novel·la que adapta) és que, com més hedonistes som, com més volem viure al límit les nostres passions, més insatisfacció sentim. La pel·lícula esdevé especialment brillant en els seus minuts finals, en la magistral seqüència que correspon a l'última nit que passaran junts els dos amants, en què l'home posa sobre la taula el seu modus vivendi, basat en la moral del superhome nietzscheà, que suposa un alliberament però també una condemna, perquè el que no ha entès és que, a manca d'un ésser superior que ens jutgi, per no perdre el nord hem de ser prou valents per convertir-nos en el jutge moral de nosaltres mateixos.

Especialment fascinat he quedat aquest cap de setmana amb "La vida de Adèle", una d'aquelles estranyes pel·lícules que t'encanten sense que acabis de saber exactament per què. Potser pel que he comentat abans, veig paral·lelismes entre el que ens intenta explicar "Blue Jasmine" i aquesta vida d'Adèle: una recerca desesperada de la felicitat que porta a una insatisfacció crònica. Per mi, per damunt de tot, la història d'Adèle és la història d'una noia que busca constantment trobar el seu lloc al món i que no l'acaba de trobar mai. La seva personalitat és tan excepcional que no aconsegueix connectar amb cap de les col·lectivitats de què acaba formant part, però fins i tot quan contribueix a l'ensorrament de la seva relació de parella ho fa sent absolutament sincera amb ella mateixa. I és que, a diferència dels personatges d'"El inocente", no veig Adèle com una persona capriciosa i egòlatra, sinó simplement amb una sensibilitat tan extrema que és incapaç de gaudir (excepte en les bellíssimes escenes de sexe, tot sigui dit). Pateix si li fan mal, però també pateix si veu que és ella qui n'ha produït. El millor de la pel·lícula, però, és com està desenvolupada tècnicament, amb una estructura d'el·lipsis radicals i seqüències llarguíssimes en què els primers plans i un so punyent contribueixen a una empatia absoluta amb la protagonista (una actriu que no és que sigui bona, és que és un miracle) i a una sensació de profunda autenticitat. No sé com explicar-ho: feia temps que una pel·lícula no em feia sentir tan profundament feliç d'estimar el cinema.

També busquen la felicitat, la satisfacció plena, els (eterns?) immadurs de "Beautiful girls", pel·lícula que ja havia tingut ocasió de veure fa una pila d'anys i que inclou l'aparició d'una joveníssima però ja magnètica Natalie Portman. Per mi, "Beautiful girls" funciona molt millor com a retrat generacional que la sobrevalorada "Reallity bites", en descriure els fills d'uns temps en què ho vam tenir tot molt fàcil de joves, fet que va dificultar moltíssim el nostre pas a la maduresa. La por al compromís i a la grisor de la rutina és una temença que cal superar per convertir-se definitivament en adult. No és casual, és clar, que siguin els personatges femenins els que portin els homes a assumir aquest repte, però la pel·lícula no resulta ofensiva per al gènere masculí. I per al record queda una fascinant Natalie Portman de tretze anys, símbol d'allò que ens ha quedat enrere i que ja no tornarà, i que potser no vam saber aprofitar del tot, però també de l'esperança per les enormes possibilitats d'allò que encara ha d'arribar.

I, ja que hi som, parlem també en aquests termes de l'últim partit del Barça. Futbolísticament, poca cosa a dir. Entre els viatges per les seleccions i les baixes, tocava guanyar i deixar l'evolució del joc per a un altre dia, i l'equip ho va aconseguir sense brillantor però amb solvència. El problema és que l'aficionat culer també dóna símptomes d'insatisfacció crònica i de pessimisme militant. Que si aquí ningú està a l'alçada, que si així no ens en sortirem, que si no tenim cap possibilitat d'aconseguir res important... Jo, en canvi, precisament crec que no anirem enlloc justament si mantenim aquest caràcter victimista tan català, que ens fa sentir derrotats abans d'hora. Quan es persegueix un somni col·lectiu, és imprescindible l'optimisme de la voluntat, perquè els somnis no es compleixen si no s'hi creu, si no es desitgen, si no s'hi confia... I no estic parlant només de futbol, no sé si s'ha entès.

Comentaris (12)25-11-2013 23:01:30

Cinema: "Blue Jasmine"

Hi ha un aspecte que apareix de manera força recurrent a les pel·lícules de Woody Allen, i en canvi mai s'hi ha donat gaire èmfasi: la fascinació del novaiorquès pels personatges senzills, que no es compliquen l'existència, intel·lectualment limitats però precisament per això més aptes per a la vida. Lleument apuntat a "Manhattan", absolutament desenvolupat a "Poderosa Afrodita", és com si Allen sentís admiració cap a aquest anar vivint sense complicacions existencials ni metafísiques, com si com a intel·lectual ric i excèntric que és envegés aquest deixar-se portar. El cas és que alguna cosa d'això hi ha a la seva nova i excel·lent pel·lícula, "Blue Jasmine", en què hi ha un personatge la trama del qual alguns comentaristes han considerat supèrflua però que per a mi és fonamental: es tracta de la germana de la protagonista, que actua com el seu contrapunt i que des de la seva senzillesa mental fa més accentuada la seva crisi.

Jasmine és una noia acostumada a viure a cos de rei que de sobte queda arruïnada i es veu obligada a anar a viure a San Francisco al modest pis de la seva germana i a abandonar el món de glamur que s'havia construït a Nova York. L'ombra d'"Un tramvia anomenat desig", doncs, hi és present, però la trama agafa uns camins que no hi tenen res a veure. Allen juga de manera molt hàbil amb l'estructura, i combina escenes de la vida de Nova York amb la de San Francisco, de manera que estableix un joc de contrastos amb allò que va ser i ja no tornarà. Tot plegat desemboca en la buidor i la bogeria (o, més ben dit, alienació) de Jasmine, però el més fascinant és que aquesta buidor pot detectar-se ja en els ulls plens de tedi d'una esplèndida Cate Blanchett en les escenes pertanyents a la seva vida regalada.

(AVÍS PER A QUI NO L'HAGI VIST: A PARTIR D'AQUÍ REVELO DETALLS DEL FINAL DE LA PEL·LÍCULA)

Gairebé es podria dir que el castell de cartes de Jasmine s'ensorra més per raons sentimentals que no pas econòmiques, o almenys això sembla suggerir el cop d'efecte final que ens guarda el guió sobre els motius del seu arruïnament. Jasmine, una dona sofisticada i que aparentment ho té tot, necessita en realitat la presència fidel d'una altra persona al costat perquè la seva vida tingui sentit, ja que sola no és res. Viu instal·lada en l'autoengany de les seves desmesurades ambicions i no accepta conformar-se amb menys. I és en aquest sentit que la trama de la seva germana resulta clau perquè la pel·lícula adquireixi una profunditat que, d'una altra manera, potser no tindria: influïda per Jasmine, la germana fa un intent d'aspirar a alguna cosa més, però és prou intuïtiva per entendre quin és el seu lloc i que una retirada a temps sempre és una victòria.

Pel·lícula narrada a partir de contrastos (Jasmine-germana, Nova York-San Francisco), es pot arribar a entendre com a metàfora d'una crisi que ens obliga a admetre que hi haurà luxes que ja no tornaran. També admet una lectura ètica de denúncia contra els especuladors que juguen amb els diners de la gent humil. Però, per damunt de tot, és una pel·lícula sobre la condició humana i la recerca de la felicitat. I Woody Allen defensa que el secret de la felicitat consisteix a no buscar-la gaire, a agafar allò que tens i treure'n el màxim suc. En aquest sentit, el final de la pel·lícula és bellíssim: com a espectadors, intuïm la modesta (resignada) felicitat de la germana en un preciós fora de camp, mentre la càmera segueix Jasmine en el seu camí cap a la follia, condemnada a la insatisfacció i a l'autoengany, ancorada en un passat que no només no tornarà, sinó que a més serà un obstacle insalvable per ser apta per al present.

Molts han dit que "Blue Jasmine" és la pel·lícula més sòlida d'Allen com a mínim des de "Match Point". Jo hi afegiria que aquesta pel·lícula, narrada a partir d'una realització freda que crea distància (que no antipatia) cap als personatges (una mica en la línia de "Cassandra's Dream"), és a més a més, si més no des d'"Interiors", la seva pel·lícula més trista.

Comentaris (5)19-11-2013 00:18:20

Cinema: "Séptimo"; i futbol: Betis 1 - Barça 4

A vegades, el continent adquireix importància i pot influir sobre la percepció que tenim del contingut. Aquest cap de setmana n'he viscut dos exemples. El primer, dissabte. Després de força dies de no anar-hi, tornem al cinema, a veure "Séptimo", un thriller protagonitzat per Ricardo Darín i Belén Rueda. Comencem malament ja abans de la sessió, perquè m'envaeix una sensació cada cop més aguda que als cinemes Ocine de Girona han perdut tot el respecte a l'espectador. Desconeixement de quina sala acull la teva pel·lícula, desajustaments entre els horaris que apareixen a la web i els que realment són (sort que sempre hi anem amb temps), entrades numerades que et donen sense avisar, portes de la sala que triguen a tancar-se i que fan que hagis d'aguantar el soroll dels nens que envaeixen sis sales de sessió infantil quan ja ha començat la projecció... No és tant una crítica als soferts treballadors d'aquestes instal·lacions, que prou pena tenen i probablement prou mal pagats estan, sinó una constatació que el senyor Ocine no ens veu com a espectadors amb inquietuds culturals, sinó com a consumidors compulsius de crispetes i menjar ràpid cinematogràfic. I el cas és que amb aquest panorama he de reconèixer que vaig entrar a la pel·lícula una mica de mal humor. Evidentment, la pel·lícula no en tenia cap culpa, però sigui com sigui no hi vaig acabar d'entrar. "Séptimo" parteix d'una premissa molt interessant, va perdent pistonada progressivament i al final intenta enlairar-se (sense gaire èxit) en un gir final inesperat. La pregunta pertinent és: què volia explicar-nos "Séptimo"? O, més ben dit, sobre què ens volia fer reflexionar? M'ho qüestiono perquè un inici amb unes espectaculars imatges zenitals de Buenos Aires amb un fons de ràdio de to catastrofista suggereix que potser vol ser una denúncia d'una ciutat deshumanitzada on el delicte més inversemblant pot tenir-hi lloc. Però la cosa no acaba de quallar. En qualsevol cas, la pel·lícula funciona molt millor en la primera meitat, amb un ambient asfixiant i claustrofòbic, i un lúcid retrat d'una comunitat on tothom és sospitós perquè en realitat ningú coneix ningú. Malauradament, la història perd força i originalitat quan Ricardo Darín surt a l'exterior. I, en definitiva, sigui pel continent o pel contingut, la pel·lícula em va deixar força fred.

I força fred m'hauria deixat el triomf del Barça, o més ben dit la manera de produir-se, si no fos perquè en aquest cas el continent també té rellevància a l'hora de condicionar la percepció del contingut. I és que la victòria del Barça es pot qualificar de molt meritòria si tenim en compte que no va tenir lloc en un camp de futbol sinó en un camp de patates. I ho dic literalment, perquè fins i tot Song hi va poder fer una rega sense necessitar el tràmec. Aquí no es podia jugar al primer toc, ni en joc posicional i combinatiu, ni romanços. Si fins i tot em va fer patir que Neymar no engaltés bé la pilota en un plàcid primer gol després de la passada de la mort de Cesc, perquè la pilota li va arribar fent uns bots estranyíssims! En fi, que ahir calia més que mai un exercici de supervivència, i el Barça el va resoldre amb eficàcia, solvència i contundència. El partit va tornar a ser un intercanvi de cops, però el Betis va perdonar en moments decisius per culpa de Valdés o del pal, i el Barça va aprofitar fantàsticament bé els espais que deixava una avançadíssima defensa verd-i-blanca. A la primera part, el Barça no estava còmode en la sortida de pilota, però quan aconseguia controlar-la a partir de mig camp el perill era constant. La segona part, després d'un parell d'ensurts inicials, va acabar sent un passeig sense història. En el partit van destacar sobretot Pedro, amb un gran gol i molt intens tot el partit; Bartra, que va corregir diverses vegades situacions molt delicades; Song, que va apagar un munt d'incendis provocats per badades sobretot a la zona de Puyol i Montoya i que només va patir en la sortida de pilota; i Cesc, que en aquests partits "anglesos" d'anar amunt i avall s'ho passa d'allò més bé (1 assistència i 2 gols). Ara caldrà sobreviure una bona temporada sense Messi, però jo de moment confio en aquest equip.

Comentaris (11)12-11-2013 00:31:15

Futbol: Barça 3 - Milan 1; i lectura: "Demian"

En sóc conscient. Ho reconec. No sempre sóc coherent quan parlo del Barça en aquest blog, i el que de vegades m'està bé un altre dia m'està malament, i viceversa. Però això és així perquè la meva opinió no és interessada (com fa bé de denunciar Martino que n'hi ha), sinó que simplement és la d'un aficionat que intenta explicar les sensacions que cada dia li transmet l'equip. Però vull deixar clara una cosa: malgrat que no m'agrada gens el tarannà de la junta encapçalada per Rosell, mai utilitzaré l'equip per atacar-la, perquè per damunt de les persones hi ha l'amor que sento per aquest club, i mai podré desitjar que les coses esportivament no rutllin. I, d'altra banda, vull dir-ho també ben clar: a vegades hi estaré més d'acord i a vegades menys, a vegades l'entendré millor i d'altres pitjor, però a mi Martino m'agrada. S'està trencant la cara per trobar noves solucions i nous recursos perquè continuem guanyant, lluny d'acomodar-se i viure de la inèrcia heretada, i això té un valor que ningú sembla disposat a reconèixer-li.

Com a mostra de tot plegat, el partit d'ahir. Per mi, un dels millors partits del Barça de la temporada. L'equip va mostrar dues característiques vitals: generositat en la pressió i rapidesa en la circulació de pilota. Fins al punt que va obligar un Milan disposat d'inici a pressionar a dalt a acabar aculat i defensant ben a propet del seu porter. Això va portar a una versió de futbol control que va permetre al Barça posar-se 2-0 gairebé sense despentinar-se. Malauradament, una badada descomunal (Alves necessita urgentment un descans per aclarir les idees) va permetre al Milan obtenir el 2-1 en l'últim segon de la primera part i deixar-ho tot obert amb vista a la segona.

Amb aquest escenari, l'entrenador dels italians va decidir donar entrada a Balotelli, a qui sens dubte havia reservat per a la segona part confiant que hauria aguantat el 0-0 i que el Barça començaria a deixar espais que el crack podria aprofitar. Probablement, el tècnic milanista va deduir que el Barça sortiria angoixat per aquest gol encaixat i disposat a sentenciar el partit per la via ràpida, i que per tant deixaria espais igualment. I el cas és que així va ser. La segona part va ser més d'anada i tornada, i el Milan en va tenir. Malgrat això, el Barça va continuar sent molt superior i generant moltíssimes més ocasions de gol, claríssimes moltes d'elles. Per tant, al meu modest entendre, res a veure amb la lamentable disbauxa del final del partit contra l'Espanyol.

Però dic que aquest partit és una bona mostra de fins a quin punt ens l'agafem amb paper de fumar perquè he llegit comentaris gens favorables a la segona part per excés de descontrol. I el mateix Martino ahir explicava que el partit s'havia controlat millor a la primera, en un comentari que gairebé sonava a justificació forçada. I no ho entenc. Jo vaig criticar el partit contra l'Espanyol perquè vam jugar fatal, tant en atac com en defensa, i no tant per l'estil de joc. I ahir vam jugar bé, independentment de l'estil de joc que s'imposés en cada moment. I, per cert, començo a pensar que no és casualitat que els partits se'ns descontrolin a les segones parts: Xavi no pot més, i els partits se li escapen de les mans, i això no és culpa de Martino (excepte en el fet que podria apostar més pels joves, malgrat que el perfil més similar, Dos Santos, s'ha trencat).

En definitiva, que ahir m'ho vaig passar bé. Reivindico que hem de mirar de divertir-nos i no viure eternament del record d'uns anys irrepetibles que ja no tornaran. Critiquem els jugadors que convingui per baixa forma i donem-los un toc, però no ho cremem tot. Ahir va ser un bon partit. D'acord, no va donar per necessitar el pal de fregar per recollir la bava del terra, però aquest és el camí.

I, mentre esperem, una bona manera d'aconseguir que em caigui la bava és per mitjà de la bona literatura. I no hi ha dubte que "Demian" ho és, i amb majúscules. Hermann Hesse ocupa un lloc destacat en el meu altar literari personal, perquè pocs com ell m'han desvetllat tant la consciència. Amb "Demian", per mitjà d'una història abstracta amb una clara influència de la filosofia de Nietzche, em va sacsejar de ben jovenet i hi ha tornat ara. Hesse reivindica, a través del personatge de Demian, la cultura del superhome nietzcheà: la clau es troba en la voluntat, que permet superar vells preceptes acomodaticis a la recerca de la (dolorosa) consciència de la identitat personal. El nou naixement de l'individu es produeix quan s'allunya de la seguretat d'allò establert i esdevé el seu propi jutge moral.

Com a professor, hi he donat voltes. M'esforço per ser un guia per als meus alumnes, però sé que se m'han de revoltar, perquè s'han de trobar a ells mateixos. Jo hi seré, però per intentar ajudar-los a pensar, i no per dir-los què han de pensar.

Comentaris (7)07-11-2013 23:07:20

Pàgines: 1234563233343536  <>