login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "El hombre del oeste"; i futbol: Atlético 1 - Barça 1

Matem la calorosa tarda de dimecres mirant "El hombre del oeste", un western clàssic tot i que alhora una mica atípic. Rebuscant-ho una mica, podem trobar en la peripècia del protagonista una metàfora de la societat nord-americana, construïda a partir d'un passat de violència i que entén que per conservar un estatus més civilitzat sempre ha de tornar a enfangar-s'hi.

A la nit, partit complicat per al Barça. En línies generals, mal partit dels blaugrana, tot i que a partir del gol de l'empat de Neymar l'equip es va tranquil·litzar, l'Atlético va recular entre fos i espantat, i gairebé s'aconsegueix guanyar. El Barça va continuar donant símptomes que vol mantenir la pressió avançada, i en general la va fer bé, però una de les vegades que no va prosperar l'Atlético va marcar en un dels seus contraatacs letals. És el risc d'aquesta pressió: si el rival la supera, la línia defensiva ha d'estar ben organitzada i molt atenta. No hi va ajudar en aquesta jugada que Jordi Alba insistís a perdre's en una de les seves picabaralles absurdes. D'altra banda, el Barça no es va sentir còmode perquè l'Atlético també va anar a buscar-lo a dalt per dificultar la sortida de pilota. Com que Martino no vol que els interiors baixin a construir, quan els centrals es veuen pressionats és imprescindible el paper del pivot per ajudar en la construcció, però ahir Busquets va estar horrible en aquesta faceta i va regalar un munt de pilotes en zona perillosa. Tot i així, la defensa no va patir excessivament, malgrat que a Piqué se'l va veure lent i Villa li va guanyar l'esquena sempre que li va donar la gana. Però Mascherano, tot i que és evident que pateix en les pilotes aèries, continua mostrant-se extraordinari en el tall i l'anticipació. A l'altre costat del camp, el Barça es va mostrar molt poc perillós en atac. Iniesta sembla baix de forma, els migcampistes abusaven de les pilotades llargues i els laterals s'obrien massa i regalaven centrades fàcils per al porter rival. Tot i així, curiosament, en una d'aquestes jugades Alves va posar una magnífica centrada al segon pal que Neymar va convertir en un gol que ho va capgirar tot. La supercopa sembla ben encarrilada.

Comentaris (3)22-08-2013 11:41:08

Cinema: "La última casa a la izquierda"; i futbol: Barça 7 - Llevant 0

És curiós, però a vegades no sé què fa que el que en una pel·lícula m'agrada en una altra més aviat em causi repulsió. Fa uns mesos gaudia de "Stoker", una pel·lícula hipnòtica en què la violència i una sexualitat latent apareixien agafades de la mà de manera profundament perturbadora i amoral, però al mateix temps absolutament fascinant. Dissabte, en canvi, em vaig trobar sentint-me malament mentre veia algunes brutals escenes d'aquesta pel·lícula del 2009, remake de l'original de Wes Craven dels anys 70. Em va semblar una brutalitat gratuïta, desagradable, de mal gust. No sé el perquè d'aquestes reaccions contradictòries. Potser és que en el primer cas hi veia art, perquè el que contemplava em removia el cervell, i en el segon només se'm regirava l'estómac. Potser també hi fa l'estat d'ànim. El cas és que intento separar-ho de qüestions morals, i tot i així el que vaig veure en la primera part d'aquesta pel·lícula no em va agradar, en absolut. La segona part, sense ser res de l'altre món i essent fins i tot un pèl massa caòtica, és més estimulant: es juga millor amb la tensió, i les víctimes es van convertint progressivament en botxins i a la inversa, de manera que la línia entre la defensa pròpia i la venjança és tan fina que acaba essent inexistent. La recerca d'informació sobre la pel·lícula original, que no he vist, m'ha deixat desconcertat: l'argument de l'original sembla encara molt més salvatge i despietat, però en canvi molts crítics consideren que el remake deixa molt més mal rotllo. No puc opinar de la primera. Del remake, per resumir, el que deia: una primera part malaltissa, i una segona part més elegant i autocomplaent.

Sigui com sigui, evidentment, aquest cap de setmana em va deixar molt millor regust el primer partit de lliga del Barça. Continua sent molt aviat, però algunes de les coses que apuntava el dia del Gamper es van confirmant: el retorn a la pressió avançada i una major verticalitat. Tot plegat fa que determinats jugadors se'n beneficiïn especialment per les característiques del seu joc i estiguin oferint, de moment, una versió molt millorada del que ens havien ofert en temporades anteriors: són, principalment, Cesc, Pedro i Alexis. També cal destacar detalls importants de la personalitat de Martino (a banda del ja famós canvi de Messi), sobretot la defensa mixta de les jugades de pilota aturada i el nou rol d'Alves, que continua pujant, però més per dins que per fora, fet que possibilita que acostumi a ser el primer de tallar els possibles contraatacs rivals. La cosa fa bona pinta, tot i que ja tinc ganes de l'enfrontament de supercopa contra un rival de més entitat com és l'Atlético, per començar a veure ja d'una manera més clara en quin nivell real ens trobem.

Comentaris (4)19-08-2013 19:46:54

Dies de ficció

A vegades, la realitat pot ser una mica punyetera. Per això, sempre que puc, em refugio en la ficció. A finals de juliol, per pair el que ara em sembla una decepció insignificant, vaig submergir-m'hi de ple. Vaig divertir-me amb una pel·lícula molt quixotesca, "El hombre que pudo reinar", amb Sean Connery administrant justícia com Sancho Panza a l'illa Barataria, i sobretot vaig llegir sense parar. Vaig retrobar-me amb "La magnitud de la tragèdia", de Quim Monzó, que amb la seva ironia kafkiana habitual posa al descobert tot allò que, per bé i per mal, ens fa humans, i ens adverteix, a través d'una anàlisi de la quotidianitat feta amb bisturí, de la nostra fragilitat, de com d'inconscientment deixem escolar els dies de la nostra vida, de com de difícil resulta omplir els fulls en blanc de la nostra existència. Vaig descobrir un talent jove, el d'Anna Monreal amb "Olives picants" (deixeu que consideri jove una autora que té la meva edat), que aconsegueix un bon equilibri entre divertir el lector i fer-lo reflexionar. Vaig reincidir amb Manuel de Pedrolo, amb "Trajecte final", un recull de relats de ciència-ficció a l'alçada de Ray Bradbury (la ciència-ficció al servei de la reflexió sobre el que la humanitat és en essència). Vaig tornar a "La metamorfosis" de Kafka, per mi l'origen de les meves lectures predilectes, el bressol de Cortázar, la barreja fascinant entre una situació inhumana i la quotidianitat per reflectir l'angoixa existencial.

Però a vegades la realitat és més que punyetera, i et posa a prova de veritat. Paradoxalment, quan la realitat és més extrema, acaba produint l'efecte contrari: tens la sensació que vius en la ficció d'una altra persona, i aquesta mateixa sensació d'irrealitat és la que et permet surar i continuar. Aquesta darrera setmana, la muntanya russa emocional més bèstia de la meva vida, un altre llibre magnífic m'ha fet companyia. Es tracta de "Les lleis de la frontera", de Javier Cercas, una lectura que ha passat per tots els meus estats d'ànim possibles: la tranquil·litat inicial, el neguit, l'angoixa, l'esperança i, finalment i afortunadament, l'eufòria que provoca despertar d'un malson i comprovar que tot torna al seu lloc. Sento que li dec molt a aquest llibre, que m'ha acompanyat de manera fidel i pacient. Un llibre que parla de la dificultat de travessar fronteres no escrites entre les persones en ambdues direccions, però que sobretot parla de la relativitat de la nostra llibertat. Diu Woody Allen que som la suma de l'atzar i de les nostres decisions. Hi estic d'acord, però Cercas va un pas més enllà, i ens demostra que les nostres decisions, per meditades que siguin, són arbitràries i inexplicables. Dit d'una altra manera, que més aviat som la suma de l'atzar i dels malentesos que tenim amb nosaltres mateixos.

Comentaris (1)16-08-2013 12:46:43

Futbol: Barça 8 - Santos 0

Una primera impressió m'ha quedat força clara: el nostre nou entrenador, Tata Martino, es veu un paio molt llest. Ha posat l'onze de gala de la temporada passada, i a partir d'aquí anirà construint el seu projecte respectant les bases anteriors. És molt aviat per dir res, però la sensació és que Martino vol bastir l'equip a partir del millor del Barça de Tito (la verticalitat) i el millor del Barça de Pep (la pressió avançada). El repte és important, perquè l'any passat la sensació era que l'aposta per l'una dificultava l'altra, ja que si l'equip atacava de manera més directa els jugadors es trobaven més descol·locats en el moment d'efectuar la pressió. La declaració d'intencions sobre com obtenir l'equilibri s'ha posat de manifest a la primera part. Si l'equip perd la pilota a camp contrari, s'intenta recuperar la pilota ràpidament amb una pressió individual. Si aquesta es veu superada, quan el rival arriba a camp propi l'equip es replega per defensar en zona.

Són detallets, i qualsevol judici és encara molt precipitat, però que un entrenador nouvingut busqui sumar i trobar l'equilibri entre les millors virtuts del Barça dels últims anys tranquil·litza molt. Ja sabem que el Bayern i el Madrid, entre d'altres, seran molt forts, però reconforta veure que l'estil no està amenaçat, per damunt dels possibles resultats. Pel que fa a la nostra capacitat de competir, queden algunes incògnites en la confecció definitiva de la plantilla, com ara si finalment arribarà el central i si Cesc es quedarà o no, però la cosa fa força bona pinta, i més veient com estan responent joves com Sergi Roberto o fins i tot Jonathan Dos Santos.

Comentaris (3)03-08-2013 03:37:31

Circ

Una vegada més, com a bisbalenc em sento molt orgullós del que hem viscut aquest cap de setmana amb la Fira del Circ al Carrer de la Bisbal. Una organització impecable, amable i servicial; i una vila que acull amable i agraïda una riuada de visitants. Un públic exigent, que no aplaudeix qualsevol cosa, però que al mateix temps és molt comprensiu i encoratjador quan algun artista comet una petita errada. Uns artistes implicats, fins al punt d'actuar en situacions de risc com la pluja de dissabte. Només es poden dir coses bones. Quan arriben aquestes dates, l'única cosa que has de fer és programar què vols veure i disposar-te a gaudir.

Aquesta ha estat una edició complicada, a causa de la crisi econòmica, de la pujada de l'IVA i, a sobre, de la pluja. Però, com es diu en aquests casos, sembla que la fira té una mala salut de ferro, i per molts anys. Res no sembla poder-la aturar, perquè els organitzadors hi treballen de manera infatigable i perquè la gent se l'ha fet seva. Tot i així, cal no abaixar la guàrdia, ajudar-los en el que faci falta, comprar tantes samarretes com calgui, no fallar en els espectacles de pagament... L'espectacle ha de continuar, perquè val la pena.

Tot i les dificultats, el balanç artístic ha tornat a ser molt positiu. La inauguració (Cia. Ytuquepintas) va ser un plaer per a la vista, i la cloenda (Cia. "EIA") va tornar a ser espectacular. Entremig, espectacles de nivell, com el d'Andy Snatch i el de Los Kikoles. Però, per damunt de tot, la nit memorable que va oferir el Circo Pitanga, amb un espectacle deliciós, poètic, màgic.

Només un petit retret es pot fer a alguns dels nostres conciutadans o visitants: la manera amb què alguns es colen de manera descarada i totalment irrespectuosa amb qui ha fet cua per agafar un bon lloc a l'espectacle de cloenda. Passa cada any, i fa ràbia pel que té d'incívic més que no pas per la gravetat del fet en si. En parlàvem entre els que sí que fèiem cua escrupolosament, i algú va tenir una idea interessant: es podria evitar si es limités l'amplada de la cua amb tanques en ziga-zaga, com es fa per exemple quan hi ha festes al pavelló. Però vaja, és un aspecte insignificant. Té tan poca importància, que fins i tot deixo anar una proposta que em comentava un amic: que apugin el preu dels espectacles de pagament fins als 5 euros (ara costen 4'5 euros). Ho pagarem de gust, perquè s'ho mereixen i perquè no ens podem deixar perdre un esdeveniment tan meravellós per a la nostra ciutat. Llarga vida a la Fira del Circ de la Bisbal!

Comentaris (1)22-07-2013 18:57:25

Cinema: "Un romance muy peligroso"; i lectura: "Elena de segona mà"

A priori, els principals motius per veure "Un romance muy peligroso" es troben davant i darrere la càmera. Davant la càmera, la suposada química de dos actors amb cartell de sexis: George Clooney i Jennifer Lopez. Darrere la càmera, la suposada solvència d'un director, Steven Soderbergh, sempre molt ben considerat per la crítica i que garantiria aquí un producte comercial de qualitat. A l'hora de la veritat, però, res de res.

George Clooney i Jennifer Lopez no demostren en cap moment tenir cap mena de química especial. El joc del gat i la rata que ens proposa la pel·lícula és pueril i ridícul, gens convincent i en absolut tan sofisticat com la pel·lícula pretén. I, pel que fa al director, és cert que Soderbergh ha aconseguit a vegades aportar un punt de profunditat ("Contagio") o de sofisticació ("Ocean's Eleven" i seqüeles) a les seves pel·lícules comercials, però en aquest cas no ho aconsegueix ni de bon tros. El recurs d'una estructura no lineal i joganera té certa gràcia, però és totalment insuficient per compensar un producte fet clarament per al lluiment de les estrelles. Només una escena, la del retrobament al bar de l'hotel de Detroit, aconsegueix ser elegant i mínimament plaent. Per la resta, buidor absoluta.

Pel que fa a la lectura, no m'estranya que Manuel de Pedrolo acostumi a agradar als nostres estudiants. Generacions i generacions seduïdes pel seu "Mecanoscrit del segon origen" el fan un autor de referència entre el lector jove. Però no és que la seva literatura sigui estrictament juvenil. És simplement que enganxa. "Elena de segona mà", en aquest sentit, és un altre llibre, la seva primera novel·la en aquest cas, que la majoria d'adolescents llegirien amb ganes. La clau és la seva fluïdesa narrativa, el plaer que sents mentre en vas passant pàgines.

"Elena de segona mà" té moltes virtuts. A nivell de contingut, es tracta d'una història de supervivència, d'un viatge iniciàtic que acosta molt Pedrolo a la que seria la seva obra més recordada, l'esmentat "Mecanoscrit del segon origen". Des del punt de vista formal, introdueix tot un seguit de canvis en la veu narrativa que enriqueixen el text i li donen profunditat. A més, quan tots dos recursos, l'argumental i el narratiu, comencen a donar símptomes d'esgotament, Pedrolo és prou hàbil per redreçar la situació introduint noves subtrames. El resultat és un magnífic retrat de l'evolució d'un adolescent traumatitzat, de la seva rebel·lia i alhora dels seus escrúpols, malgrat o precisament a causa de tot el que li ha tocat viure. Tot, des d'un inici contundent fins a un final gens complaent.

En definitiva, Pedrolo mereix un gran respecte. Que sigui comercial no hauria de ser vist com un greuge, sinó com una virtut. Pedrolo connecta amb la gent perquè va obrir una via en la narrativa catalana que la va fer més popular i menys tancada en ella mateixa. Cal reivindicar-lo els cops que faci falta.

Comentaris (3)17-07-2013 18:51:16

Cinema: "This is England"

Sovint ho penso: crec que seria bo que, un cop siguem independents, anem endreçant les banderes i retirant-les dels balcons. Aquests símbols, l'amor que professem al país, tenen sentit ara, en la nostra reivindicació d'un estat. Quan el nostre desig esdevingui realitat, el nostre seria un nacionalisme d'estat, i aquests acostumen a ser perillosos. Què pot reivindicar una nació que ja té l'estatus que li pertoca al món? Llavors, normalment, les banderes passen a tenir un sentiment imperialista, excloent, de domini.

Aquesta és una de les coses que sembla voler-nos advertir la magnífica pel·lícula, de títol irònic, "This is England". Els sentiments patriòtics dels estats sovint sempre s'articulen contra algú, i s'entra en una espiral de fanatisme molt contraproduent. Però seria una simplificació molt barroera reduir a això el contingut d'un film que és molt més complex i polièdric del que aparenta. La pel·lícula ens adverteix també que, en moments de crisi, els missatges populistes i extremistes arrelen fàcilment en una societat desenganyada i desorientada. Cal lluitar contra allò que no funciona en el sistema, però sempre atents a no deixar-se dominar per la intolerància.

Woody i els seus amics, d'estètica skin, acullen un noiet marginat que és objecte de burla per part de tothom. (Una altra pinzellada de "This is England": la facilitat que les tribus urbanes marginals tenen de captar éssers fràgils i indefensos.) Sigui com sigui, el cas és que Woody i la seva colla no són mala gent: s'automarginen d'una societat que no suporten, fan petites malifetes, però no fan mal a ningú. És la seva manera de lluitar decentment contra un sistema que ni admeten ni els admet. Entenen, de manera molt coherent, que no volen tenir res a veure amb la societat, però que l'odi i la violència no és una solució. Fins que un dia apareix a la colla un altre skin acabat de sortir de la presó, i porta amb ell tota una dosi de ràbia que vol compartir amb els seus amics.

El conflicte està servit, i la colla s'acabarà dividint en dos. L'exconvicte arrossegarà els companys que han decidit fer-li costat cap a una política xenòfoba i d'ultradreta. Tot i així, aquest és un personatge vulnerable, que amaga la seva feblesa dins la seva crueltat. La situació acaba explotant en tota la seva virulència per fer-nos adonar que la seva ràbia parteix de la frustració, del sentiment de pèrdua i de mancança.

Per mitjà d'un muntatge molt interessant, amb una banda sonora magnífica, "This is England" ens mostra, contràriament a l'ensabonada que va acabar sent "La dama de hierro" de Meryl Streep, com Margaret Thatcher no va ser per al poble britànic res més que una mala mare que va deixar els seus fills, els joves del seu país, abandonats i a la intempèrie. I, davant d'això, cap bandera és una manta prou gran per abrigar l'ànima.

Comentaris (1)16-07-2013 14:53:28

Cinema: "Creep"

Quan, dintre del teu eclecticisme, ets molt aficionat a un gènere en concret (el fantàstic i de terror, per exemple), acabes volent veure-ho tot i , en conseqüència, empassant-te molta mediocritat. "Creep" és una d'aquelles pel·lícules que es disfrutarien molt al festival de Sitges, però que quan les mires a casa un diumenge a la tarda et deixen una mica fred. Això sí: aquesta mena de productes, com a mínim gairebé sempre t'entretenen.

"Creep" no és, ni de bon tros, una mala pel·lícula. Tampoc no es pot dir que sigui gaire bona. És un exercici d'estil, un entreteniment, i com a tal cal afrontar-la. Costa una mica entrar-hi, sobretot perquè la protagonista més aviat fa una mica de ràbia, i al principi se te'n fot el que li pugui passar. Més endavant, el to puja i tot plegat es gaudeix molt més. És curiós, però quan la pel·lícula de debò comença a funcionar és quan comencem a veure el monstre, quan la càmera s'atura a seguir els seus moviments lents i malaltissos. Aleshores sí que es crea una atmosfera malsana i pertorbadora, de manera que passa al contrari que normalment, que és que la màgia s'esvaeix un cop el monstre se'ns fa massa explícit.

Una cosa que cal agrair a la pel·lícula és la seva manca de pretensions. Especialment, que no s'emboliqui buscant una explicació recargolada del perquè del monstre, Es podria dir que amb una simple foto n'hi ha prou, i aquesta subtilesa és molt d'agrair. La seva aposta per un "gore" més aviat suau funciona, i la lleu crítica social que vol apuntar no és gens panfletària i té la mida justa. En aquest sentit, la millor escena de la pel·lícula és precisament l'última, ja en l'anticlímax, molt reveladora.

Per lligar-ho amb el que deia al començament, "Creep" és en efecte una pel·lícula mediocre, en el sentit que no destaca per res en especial i no perdurarà en la memòria. Però també en un sentit molt més positiu, de pel·lícula honesta i no pretensiosa. Un correcte passatemps per a una tarda morta de diumenge.

Comentaris (4)15-07-2013 15:16:47

Cinema: "Pecker" i "Star Trek: en la oscuridad"

Mira que m'agrada que un director tingui personalitat pròpia, un estil definit, un segell personal. Però a vegades resulta que aquest estil propi pot anar en detriment de la mateixa història en comptes de potenciar-la. Això és el que crec que passa amb cineastes com John Waters: tenen talent, i sobretot tenen coses interessants per explicar, però els perd sovint la voluntat de deixar excessivament la seva empremta. I això, em temo, és el que passa amb "Pecker", una pel·lícula molt simpàtica però amb massa llacunes.

"Pecker" és la història d'un noi d'un poblet dels EUA apassionat per la fotografia. Pecker fa fotos de tot el que envolta la seva vida quotidiana. Als habitants del poble els fa gràcia i van a veure les seves exposicions casolanes amb simpatia. Però tot es complica quan una caçatalents de Nova York descobreix les seves fotos, les exposa en una galeria de la gran ciutat i converteix Pecker en un personatge famós.

Waters carrega bé les tintes contra l'esnobisme intel·lectual, però tots els personatges són massa caricaturescos, i això resta força i coherència al missatge. La millor mostra és un final que podria haver estat molt enginyós i digne d'aplaudir, però el director s'agrada massa amb les seves sortides de to, i això resta molta contundència a la sàtira que busca.

En qualsevol cas, la pel·lícula (un cop hi entres, que costa una mica) és francament divertida, i deixa un regust amable a la boca, malgrat que et quedes amb la sensació que un bon plantejament no s'ha aprofitat del tot.

I, si parlem de directors que deixen el seu segell, un altre és l'actual rei de Hollywood, JJ Abrams. Però aquest és molt llest i sap trobar l'equilibri, i deixa que les sovint magnètiques històries que explica siguin les autèntiques protagonistes. Encara no he vist la seva primera entrega de "Star Trek", però n'acabo de veure la segona i hi trobes tot el que s'espera d'ell: una història embolicada, adrenalínica i hiperbòlica, però en la qual allò que veritablement és important és la psicologia dels personatges, els seus dilemes, els seus conflictes, les seves evolucions. I no traeix la saga, perquè aquesta històricament ja ha tingut aquestes característiques. Per tant, s'hi mou com peix a l'aigua. No veig tan clar com encaixarà l'univers Abrams amb l'univers "Star Wars".

Tothom diu que Abrams és un alumne avantatjat de Spielberg. Jo més aviat penso que ja li ha passat la mà per la cara. Partint del to del seu mestre, Abrams controla millor el sucre. Tot i així, la pel·lícula m'ha deixat el regust de veure'l massa acomodat. Tinc ganes que Abrams parteixi d'històries noves, netes, més personals. N'espero més, molt més, perquè crec que ho pot donar.

PS: Pel que fa a la trama de "Star Trek: en la oscuridad": Anar a buscar el terrorista en territori aliè i capturar-lo sense demanar permís? Aliar-se quan convé amb l'enemic en nom d'altres interessos? Trobar-se que a vegades l'enemic és dintre? Decidir si se l'ha d'eliminar sense contemplacions o bé capturar-lo viu i jutjar-lo? No sé si Abrams tenia aquesta intenció, però la veritat és que, amb tots aquests elements, la pel·lícula funciona a la perfecció com a metàfora sobre la política exterior nord-americana i la reacció a l'11-S. Un dels grans dilemes que planteja la pel·lícula és si cal moure's per un sentiment de justícia o per un de venjança. No és el mateix, com mostra perfectament una altra pel·lícula recent, "La noche más oscura".

Comentaris (3)10-07-2013 22:54:25

Lectura: "Una família exemplar"

No és gens estrany que la primera novel·la de Genís Sinca, "Una família exemplar", hagi rebut el premi Josep Pla. De fet, li escau d'allò més. Perquè, per damunt de tot, aquesta novel·la destaca pel domini abassegador del llenguatge, sobretot de l'adjectivació. Sinca ens introdueix en un ambient descriptiu excepcional, ja sigui de caràcters o de situacions.

La veu narrativa és, doncs, el més interessant d'aquesta proposta. Una veu narrativa estranya, que comença fent un enfocament magistral damunt del protagonista principal, lingüísticament brillant però potser una mica irritant per allò que té d'acarnissament ferotge amb el personatge. Però quan el narrador es tranquil·litza, i apareix el matís, la lectura esdevé de seguida molt més plaent. De sobte, sense avís previ, el narrador s'identifica amb un personatge secundari, a la manera d'un cronista, però continua mostrant una absoluta exquisidesa verbal. També ens descol·loca avançant-nos esdeveniments cabdals en els moments més inesperats. Malgrat els moments de tragèdia, no s'escatimen seqüències absolutament hilarants, sobretot les relacionades amb les recerques genealògiques del pediatre. I, cap a la meitat de l'obra, els fets es precipiten i desemboquen en l'articulació, a partir d'una metàfora potser una mica discutible, d'un missatge final verament inquietant: les bones persones no es poden permetre el luxe d'actuar mai malament, ja que si ho fan contribueixen decisivament a propagar la mesquinesa del món.

Sinca, així mateix, fa un ús molt intel·ligent dels antropònims. Bateja els personatges amb noms o cognoms molt significatius, que ja ens diuen molt d'ells. Malauradament, a vegades, fa aquest joc massa explícit, el subratlla massa. Però la cosa té la seva gràcia.

I la història en si? No deixa de ser una sàtira social en tota regla, un ajustament de comptes amb les típiques grans nissagues familiars burgeses, però amb una certa càrrega de profunditat que fa que, malgrat tot, en poguem tenir una certa compassió...

Comentaris (1)09-07-2013 18:31:50

Cinema: "Antes del anochecer"

Abans de començar a comentar amb més profunditat la pel·lícula, de buscar-hi els seus punts forts (molts) i els seus punts febles (gairebé inexistents), crec que és de justícia, per damunt de tot, donar les gràcies al director Richard Linklater i als seus coguionistes i protagonistes Ethan Hawke i Julie Delpy per haver-nos regalat una experiència cinèfila i vital com és aquesta trilogia, iniciada el 1994, formada per "Antes del amanecer", "Antes del atardecer" i aquesta "Antes del anochecer". És cert que en la primera pel·lícula no hi havia, pel que sembla i malgrat el final obert, intenció de continuïtat. Però, quina gran idea ha acabat sent seguir les evolucions de la parella protagonista, a temps real, amb unes el·lipsis de nou anys entre cadascuna!

Centrem-nos en el que és en si la pel·lícula acabada d'estrenar, la que ara ens ocupa. L'espectador que hi arribi sense conèixer res de les dues anteriors, la gaudirà igualment. De la mateixa manera que en els meravellosos diàlegs es va donant dimensió a l'el·lipsi que hi ha entre la segona i la tercera entrega, també es van rememorant molt hàbilment els episodis fonamentals dels dos capítols anteriors, de manera que qualsevol se'n pot fer una composició. El consell, doncs, és que tothom la vegi, hagi vist les altres o no. Això sí: indiscutiblement, si abans de veure aquesta es pot tenir accés a les dues anteriors i disfrutar-les per ordre, doncs molt millor, evidentment.

El cas és que aquesta pel·lícula en concret, potser a diferència de les dues anteriors, és més ordenada i conté tres parts clarament diferenciades. En primer lloc, una mena d'epíleg aparentment intranscendent, amb una llarguíssima seqüència en cotxe i un dinar amb amics de la parella. En realitat, però, res del que hi apareix és sobrer: si estem atents, llegirem entre línies com conceben la paternitat els protagonistes, quins diferents enfocaments pot tenir una relació de parella, com una jove parella actua de mirall del passat...

S'acaba el dinar, i passem a la segona part. Un preciós pla seqüència segueix la parella camí de l'hotel. Estan distesos, gaudeixen parlant. Són enginyosos, divertits, elèctrics. Tot és lleuger, i hi ha una química extraordinària entre tots dos, com a Viena quan es van conèixer, divuit anys abans. És una autèntica delícia.

I arribem a l'hotel i tot canvia. El temps, el desgast, les obligacions, les renúncies... Tot apareix i trenca la fantasia, la màgia a la qual volen aferrar-se desesperadament però que se'ls escapa dels dits, com quan vols retenir l'aigua tancant el puny. Es produeix una discussió terrible, potser una mica descompensada, perquè a Céline (Julie Delpy) li queda un discurs feminista una mica histèric (ep!, que la meva dona també ho pensa, eh?), però això és un mínim defecte en una altra seqüència memorable. El final, preciós, et deixa amb ganes de més, però també amb l'inevitable neguit que provoca el fet de tenir gairebé la mateixa edat que els protagonistes. Pot semblar que ja ho he explicat tot, però que ningú es preocupi: en realitat, no he explicat res, perquè és una pel·lícula orgànica, que cal experimentar, que no es pot explicar.

La trilogia (qui sap si hi tornaran, però jo ho deixaria aquí) és impecable. Els seus títols, absolutament reveladors. "Antes del amanecer": Viena. La relació ni tan sols ha començat. Tot està per fer i tot és possible. Són joves, lliures, espontanis. L'amor flueix suau i amable. "Antes del atardecer": París. El retrobament. La maduresa. La seguretat de tenir les coses clares. La força que dóna tenir un projecte en comú. "Antes del anochecer": Grècia. Ruïnes clàssiques que poden ser les ruïnes d'un matrimoni. La voluntat de persistir, malgrat tot. Malgrat que s'ha fet fosc. Malgrat que tot és més difícil. Malgrat el pes, l'erosió de la vida.

Comentaris (5)08-07-2013 12:32:46

Cinema: "El creyente"

Que ningú no s'espanti: malgrat que el títol original d'aquesta pel·lícula és "The Believer", no es tracta de cap documental o biopic sobre en Justin Bieber. Bromes (dolentes) a banda, ens trobem davant d'una pel·lícula que exposa la violència dels cercles neonazis. En aquest sentit, pot fer pensar en certa manera en "American History X", una de les pel·lícules potser més posades pels professors a les aules, ja que, malgrat un guió una mica esquemàtic, és una eina eficaç per advertir dels perills d'aquestes tribus urbanes i de la necessitat d'eliminar l'odi de les nostres vides si no volem quedar-nos atrapats en l'espiral que provoca.

"El creyente" es mou, malgrat tot, en paràmetres força diferents. Si bé comparteix amb "American History X" la idea d'un protagonista atrapat en un cercle de violència, aquí no hi ha redempció, sinó més aviat al contrari, ja que descobrim que el neonazi protagonista prové paradoxalment... d'una família jueva!

La sensació és que la pel·lícula no té tant una vocació estrictament documental o de denúncia, sinó més artística. De vegades aquestes pretensions la fan grinyolar, sobretot en l'ús d'alguns primers plans en càmera lenta absolutament desastrosos i contraproduents, per tot el que tenen d'innecessaris i, en definitiva, de pedants. Però cal reconèixer-li virtuts: el to objectiu, l'absència de maniqueisme... I, per damunt de tot, una escena final que demostra que en aquest cas l'espiral que angoixa el personatge és absolutament interna i tormentada. Una seqüència que qui sap si va inspirar el director del curtmetratge "La culpa"...

La pel·lícula, sigui com sigui, deixa entre línies alguns interrogants inquietants, alguns dels quals ens podrien interpel·lar perfectament a nosaltres: hi ha col·lectius que troben la seva raó de ser en el victimisme i en el fet de sentir-se o saber-se perseguits? Es pot produir realment un sentiment d'autoodi que et faci menysprear les teves arrels? El protagonista, en el seu cas, renega del judaisme des del coneixement, i des del principi es rebel·la contra la idea del Déu rancorós i venjatiu de l'Antic Testament. De petit l'han educat en la idea d'un ésser que actua amb odi i violència cap a qui no accepta la seva llei. Un ésser que, com demostra la paràbola d'Abraham i el xai, compartida per les tres grans religions monoteistes, necessita reafirmar-se en el seu poder subjugant de la manera més extrema els seus creients. La pel·lícula sembla voler-nos dir que, si eduques en el fanatisme, pots obtenir un fanàtic d'efecte boomerang cap a les teves pròpies creences. El protagonista, un jove i magnífic Ryan Gostling, que darrerament ha excel·lit en títols com "Blue Valentine", es troba atrapat donant voltes entre l'educació rebuda i la seva rebel·lió, en uns llimbs dels quals no és possible trobar la sortida, perquè el que mai li han ensenyat ni permès és pensar per ell mateix.

En fi, una pel·lícula no pas rodona, i en alguns moments definitivament insatisfactòria, però que si més no fa reflexionar sense adoctrinar-te. Que ja és molt, no?

Comentaris (3)05-07-2013 19:28:34

Cinema: "The Man from Earth"

Com reaccionaríem si un dia algú ens digués que és un ésser prehistòric, que no envelleix i que viu des de fa 14.000 anys? De ben segur que pensaríem que es tracta d'una broma i, si hi insistís, pensaríem que és boig. Però, i si al cap d'una estona de parlar-hi ens donés prou arguments per creure'ns-lo o, si més no, dubtar-ne? Sota aquesta originalíssima premissa argumental es presenta "The Man from Earth", una pel·lícula absolutament dialogada, de personatges, teatral.

L'únic retret que se li podria fer a la pel·lícula, tot i que molts ho agrairan, és que al final aposti per no deixar-nos amb el dubte sobre el protagonista. En realitat, però, és igual. Tot plegat és un pretext per reflexionar sobre ciència, filosofia, art, religió... El plantejament és especialment intel·ligent, perquè l'auditori del protagonista són professors especialitzats en aquestes diferents branques, de manera que el diàleg es va enriquint amb les diferents aportacions i els diferents punts de vista de cadascú. També amb les diferents reaccions: des de la incredulitat més irada fins a la comprensió més fascinada.

La millor aportació de la pel·lícula és aquesta visió global, que liquida l'absurda divisió entre ciències i lletres. Això, i una idea que he defensat sempre: que qualsevol religió és només la suma de diverses mitologies i que, per tant, és vàlida per a la nostra recerca interna però no com a veritat absoluta.

Una pel·lícula de format petit però de pretensió universal, diferent... Avorrida? Depèn de per a qui. En qualsevol cas, per bé i per mal, absolutament intel·lectual.

Comentaris (5)02-07-2013 12:54:21

Tossudament alçats

Avui em tocaria parlar de com divendres vaig celebrar l'arribada de les vacances primer reincidint amb Audrey Hepburn amb "Una cara con ángel" i després amb una altra pel·lícula que, de manera paradoxal respecte a la seva ambientació, és una celebració de la vida, "¿Hay alguien ahí?". També podria comentar el plaer d'haver revisionat ahir diumenge un dels meus clàssics preferits, "Los sobornados", de Fritz Lang, o com la desfeta de la selecció espanyola contra el Brasil em va fer pensar molt en l'eliminatòria del Barça contra el Bayern i en com ens avisa que el futbol de toc ha d'anar acompanyat de tanta o més actitud que el rival si no vol veure's desbordat. Però avui, per una vegada, deixaré de banda les meves petites grans passions per parlar d'un esdeveniment extraordinari, històric, que vaig tenir la sort de poder viure dissabte al Camp Nou: el Concert per la Llibertat.

Dissabte, una vegada més, em vaig sentir orgullós del meu país. Un país que no ha parat de rebre contínuament agressions, amenaces i insults i que, a canvi, contraataca cantant cançons i recitant poemes. Un país que té com a únic exèrcit la cultura i com a única arma, la paraula. Un país que es manté tossudament alçat i que ha resistit a tres-cents anys d'intents continuats de fer-ne desaparèixer la identitat.

Dues reflexions se'm presenten després d'haver assistit a un acte tan meravellós, emotiu i cívic. La primera és un cert neguit, que sento quan escolto determinats discursos sectaris que amenacen de dividir-nos. No és el moment, per exemple, de reivindicar una independència acompanyada d'una revolució social. Hem aconseguit que l'independentisme deixi de ser un moviment marginal i que passi a ser transversal, és a dir, que formi part de totes les capes socials, de tots els estaments, de totes les edats. I aquesta és la nostra força. Per damunt de tot, volem ser. Penso en "Tierra y libertad", la pel·lícula de Ken Loach que narrava com en part els republicans havien perdut la guerra per diferències ideològiques internes. No ens podem permetre aquest error. Hem de sumar i no dividir. Primer, assolim entre tots la independència. Després, un cop lliures, ja escollirem democràticament com volem organitzar-nos socialment. De la mateixa manera, primer assolim la independència del Principat, que és la que tenim a l'abast, i la que té un suport social majoritari. Un cop hàgim esdevingut estat, ja ajudarem per mitjà de la diplomàcia que valencians, mallorquins i la resta d'habitants dels Països Catalans tinguin l'oportunitat d'escollir lliurement i democràtica què volen ser. Hi insisteixo: hem avançat molt, i ara hem d'estar units i ser pràctics, i no perdre'ns en lluites estèrils.

La segona reflexió és molt més optimista i esperançadora. Des d'Homer sabem que en un viatge el trajecte és més important que el destí. Em sento un privilegiat d'estar assaborint cada quilòmetre d'aquest trajecte. I és preferible que el camí sigui llarg, per arribar al destí amb la màxima maduresa. Però el camí ja ho ha sigut molt, de llarg, i el viatge ens ha estat molt útil perquè, efectivament, hem madurat. Ja no necessitem identificar-nos amb altres nacionalismes peninsulars que sempre ens han perjudicat més que una altra cosa i als quals ja hem avançat amb escreix. I, el més important, ja no partim de la ràbia, sinó de la il·lusió. Tres individus considerablement beguts que hi havia a la zona on ens trobàvem van intentar un parell de vegades iniciar un càntic insultant Espanya. Ningú, absolutament ningú, els va seguir. Perquè no havíem anat al Camp Nou a insultar ningú, ni a anar contra ningú, sinó a mostrar al món qui som i què desitgem. Perquè, malgrat el que diguin, el nostre sentiment nacional no és excloent, sinó integrador. No es basa en els orígens, sinó en la cultura. Tothom hi té cabuda. I això, per a un català amb família al sud d'Espanya com jo, és un motiu d'alegria i d'orgull. Em poso a la pell de molts espanyols que no ens entenen, perquè creuen que en no voler ser espanyols els menyspreem, que ho fem perquè ens sentim superiors. No és cert. Només és que volem ser qui som, sense haver de donar explicacions ni demanar permís per fer coses tan naturals com, per exemple, escolaritzar els nostres fills en la llengua que ens és pròpia. Però la nostra cultura no és excloent, sinó que s'alimenta de la cultura de tots aquells a qui acollim. Dissabte vam deixar definitivament sense arguments la gent que diu que el nostre anhel és un nacionalisme provincià i tancat de mires. Vam demostrar que és tot el contrari: vam cantar cançons en català, castellà, francès, anglès, italià, àrab, grec, basc i gallec.

La meva segona reflexió, doncs, que és l'optimista i definitiva, és que hem madurat molt durant el viatge. Que estem preparats i que ens mereixem arribar al nostre destí. Que s'ha acabat anar teixint i desteixint els nostres somnis. Que el guaita, dalt del màstil, ha cridat que ha vist terra. Que Ítaca és a prop, molt a prop.

Comentaris (21)01-07-2013 19:26:37

Cinema: "El gran Gatsby" i "Sabrina"

Hi ha almenys tres maneres possibles d'intentar valorar l'última pel·lícula de Baz Luhrmann, "El gran Gatsby", encara present a les cartelleres dels cinemes. La primera, naturalment, és valorar la pel·lícula en si. En aquest sentit, estaríem davant d'una pel·lícula solvent, que tindria com a punt fort el càsting (no m'imagino ningú millor per als papers de Leonardo di Caprio, Toby Maguire i Carey Mulligan) i com a punt dèbil un excés de grandiloqüència i de subratllat (especialment en l'escena de l'atropellament mortal). Però és molt més interessant acostar-s'hi des dels altres dos enfocaments possibles: o bé la comparativa respecte a la novel·la i les altres versions cinematogràfiques que se n'han fet, o bé la comparativa respecte a la resta de la filmografia de Baz Luhrmann.

Comencem, doncs, per comparar "El gran Gatsby" amb els altres "El gran Gatsby". Ja s'ha dit i s'ha escrit: cap adaptació cinematogràfica ha aconseguit estar a l'alçada de l'excel·lència de la novel·la de F. Scott Fitzgerald, i la de Luhrmann no n'és una excepció. Tot i així, tenint en compte que els dos aspectes que per mi fan d'aquesta novel·la una obra mestra són el que podríem anomenar "narrador passiu", d'una banda, i la capacitat d'expressar simbòlicament el costat fosc del somni americà, de l'altra, considero que el director australià se'n surt prou bé. És clau, com he dit abans, l'encert en el càsting: actualment, el magnetisme i alhora la vulnerabilitat que ha de transmetre Gatsby segurament només és a l'abast de Leonardo di Caprio, com en el seu moment només era a l'abast de Robert Redford, el gran encert de la versió de 1974. Carey Mulligan com a Daisy és un encert molt superior al que en aquesta mencionada versió va significar Mia Farrow. Per a gustos els colors, però com a rossa vaporosa de sensualitat discreta capaç de fer perdre el cap, el físic i la imatge que transmet Mulligan se m'esdevenen molt més adequats. Per no parlar de Tobey Maguire, el rostre perfecte per encarnar el narrador arrossegat pels esdeveniments però amb un sentit ètic infranquejable. Tot plegat fa d'aquesta versió del 2013 una pel·lícula que transmet molt millor la nostàlgia i el buit existencial dels personatges que la seva predecessora del 1974: per moltes passades de rosca i anacronismes que pugui incloure davant del que en la pel·lícula protagonitzada per Redford era academicisme, paradoxalment la versió actual és més fidel a l'essència de la novel·la. Segurament perquè Luhrmann, una vegada s'ha desfogat amb les seves habituals al·lucinacions a la primera meitat de la pel·lícula, aposta decididament per un respecte absolut (literalment) a la paraula de Fitzgerald. En resum, si després de veure la versió de 1974 em va quedar la sensació sorprenent que ja havia vist abans la pel·lícula, perquè era absolutament fidel als fets tal i com els havia imaginat llegint la novel·la, Luhrmann aconsegueix una cosa molt millor: fer-te tornar a sentir, encara que no a veure, la novel·la, perquè no li importa la superfície (la masega tant com pot), però té una devoció absoluta per l'esperit del que Fitzgerald ens hi transmetia.

Comparem ara "El gran Gatsby" amb la resta de la filmografia de Baz Luhrmann. Totes, absolutament totes les seves pel·lícules tenen una primera part (pot durar més o menys) que em fa venir ganes de marxar corrent del cinema. Tenen un to tan estripat, aquests inicis, que et va entrant un sentiment d'irritació que et fa venir ganes de cremar la butaca. Però sempre, absolutament sempre, la paciència acaba tenint recompensa, perquè quan la pel·lícula acaba t'adones que t'ha ofert un producte digníssim, que t'acompanyarà durant força dies per la seva energia i originalitat. És quelcom recurrent en el seu cinema, si més no en el que jo sento davant les seves pel·lícules, tot i que hi ha matisos. Així, la primera mitja hora d'"Australia" és espantosa, i la recompensa no acaba d'arribar perquè, tot i que la pel·lícula es calma, mai s'acaba d'enlairar (queda clar que per mi és la seva pitjor pel·lícula). "Romeo+Julieta" i "El gran Gatsby" sí que respondrien clarament a aquest patró: pel·lícules que et deixen molt més bon gust al final de com havien començat. I entremig la millor, "Moulin Rouge", que després d'un inici absolutament lisèrgic i desesperant aconsegueix simplement fascinar-te. En aquest cas, a diferència dels altres, la pel·lícula no està descompensada. Simplement, el que et passa la primera mitja hora és que cal que t'adaptis a l'univers que t'està proposant. A partir d'aquí, un plaer absolut per als sentits.

Com a admirador de la novel·la "El gran Gatsby" i com a enamorat absolut de "Moulin Rouge", esperava aquesta pel·lícula amb delit. Potser no ha estat el que m'esperava, tot i que la pel·lícula és notable, i aconsegueix transmetre't com cap altra l'egoisme absolut de Daisy i la buidor existencial de Gatsby. I és que suposo que els que estimem bojament "Moulin Rouge" continuem desitjant que Luhrmann ens torni a fer sentir les emocions que ens va proporcionar ja fa una dècada llarga.

I, si Luhrmann és un autor a la recerca de l'equilibri en el seu estil, un que sí que dominava com ningú el terreny de les emocions i que feia una pel·lícula perfecta rere l'altra era Billy Wilder. "Sabrina" no és la meva pel·lícula d'ell preferida, però és una gran pel·lícula. Deliciosa com sempre Audrey Hepburn (aquell tòpic que la càmera l'estimava és tan cert!), i excel·lent també com sempre Humphrey Bogart, a qui en aquest cas el sacrifici a l'estil de "Casablanca" li surt a l'inrevés.

Mentre mirava "Sabrina" pensava com m'agrada buscar a les cartelleres coses noves i originals, però com m'agrada també refugiar-me en els clàssics infalibles com Billy Wilder!

Comentaris (8)25-06-2013 17:31:43

Pàgines: 123456333435  <>