login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "El retrato de Dorian Gray"; i futbol: Barça 1 - Espanyol 0

Em sembla que hi ha més d'una versió cinematogràfica en circulació d'aquesta meravellosa novel·la d'Oscar Wilde anomenada "El retrat de Dorian Gray". La que he tingut l'oportunitat de veure avui és una versió en què un magnífic Colin Firth interpreta el paper clau de Harry, el cínic amic de Dorian Gray. M'hi he acostat amb por, perquè estimo moltíssim aquest llibre i temia que fos esguerrat en la complicadíssima tasca de portar-lo a la pantalla. Malauradament, els meus temors s'han vist confirmats. Si més no, en gran part.

El primer que m'he trobat és una posada en escena tenebrosa, potser un pèl massa propera al cinema de terror, però en qualsevol cas acadèmica, impecable i eficaç. I, malgrat que el guió de seguida mostrava algunes llicències innecessàries respecte a la novel·la, la veritat és que eren pecats benèvols sense importància. He acabat assistint, doncs, a una primera part de la pel·lícula certament estimulant, que només relliscava en un excés d'efectisme, però que reflectia prou fidelment l'univers (a)moral d'Oscar Wilde.

De manera impensada, però, quan ja em sentia moderadament satisfet de com s'havia plasmat en imatges una obra que considero una de les cinc millors lectures que he fet a la meva vida, la pel·lícula s'ha trencat, i el guió ha embogit i ha anat degenerant de despropòsit en despropòsit, l'efectisme gratuït s'ha fet insuportable i els cops de teatre narratius, absolutament gratuïts. Sí, ja ho sé: se'm pot dir que he comès l'error de voler comparar massa la pel·lícula amb la novel·la, que són llenguatges diferents, que cal valorar el film com a obra en si mateix. Jo ja estic d'acord amb tot això, i puc entendre que cal canviar aspectes puntuals de la narració per facilitar el difícil trasllat a les imatges, i fins i tot acceptar canvis d'escenari o d'època en nom d'una visió més moderna. Però el que no puc entendre és la necessitat de polir-se una història rodona en un principi correcte però precipitat, per poder després agafar uns personatges immortals i perdre'ls en un laberint de "thriller" barat de mal digerir. No accepto ni perdono que algú es cregui més llest que Oscar Wilde i filmi un final en què sembla dir: "Sort que estic jo aquí per inventar-me un final molt més adequat per a aquesta història."

Però, en fi, com que sóc una persona generosa, admeto que no tot és porqueria en la muntanya russa del final de la pel·lícula. Mentre el guió ven la seva ànima, al més pur estil de Dorian Gray, a la recerca de complaure amb truculències buides l'espectador, té almenys l'encert d'introduir un aspecte colpidor en forma d'un mite de Pigmalió que planteja la divergència entre el cinisme verbal i l'autèntic atreviment vital: Dorian Gray esdevé el que Harry, que en realitat només juga, mai s'ha atrevit a ser. La llàstima és que a la pel·lícula li passa una mica el mateix que a Harry: es passa de llesta. Però en aquest cas, lluny de quedar-se curta, el que fa és passar-se de frenada.

I bé, si parlem de versions diferents d'una suposada mateixa idea, aquí tenim el Barça, disposat una jornada més a entretenir-nos amb un debat sobre la seva identitat que amenaça d'eternitzar-se. L'equip ha fet un partit molt fluix, sense idees en atac i amb alguns moments de desconcert alarmants. Martino continua provant coses, i avui s'ha vist un constant canvi de posicions entre Alexis i Messi, no del tot reeixit perquè al final la banda dreta sempre era per a Dani Alves. Però, en general, la versió del Barça d'avui ha estat més aviat l'acadèmica, la que ens sabem de memòria: una possessió desorbitada i una paciència infinita a l'hora d'atacar en estàtic i buscar la manera de destruir la teranyina defensiva rival. Però l'equip ha estat lent, imprecís i previsible. Tot i així, el pitjor de tot ha arribat al final, quan, després d'aconseguir marcar gràcies a una genialitat de Neymar i l'oportunisme d'un Alexis en estat de gràcia, l'equip ha perdut incomprensiblement el control del partit. És preocupant que, justament quan el partit es posava perfecte per al futbol control del Barça, just quan ja no hi havia pressa i es podia (s'havia de) perdre tot el temps del món cuidant la pilota, el mig del camp ha desaparegut, els defenses s'han tornat histèrics (excepció feta d'un notable Montoya) i el camp ha començat a fer baixada per a l'Espanyol, que afortunadament no ha tingut prou capacitat per aprofitar-ho. Tot plegat diu molt poc dels nostres migcampistes, que avui han fet un partit horrible, i fa pensar que potser Martino no planteja els partits així per gust, sinó per necessitat. No ho sé: qui sap si algun dia trobarem a les golfes del Camp Nou un retrat demacrat d'un equip que sembla estar-se venent l'ànima. Per fora, de moment, com en el rostre de Dorian Gray, sembla que no passi res, i els resultats continuen sent impecables.

Comentaris (1)02-11-2013 00:49:58

Futbol: Celta 0 - Barça 3

És curiós, però quan al Barça li toca jugar contra un equip que proposa un joc alegre, ofensiu i de possessió (Rayo, Celta), Martino sempre aposta per plantejar un partit d'anada i tornada, amb poquíssima creació al mig del camp, sens dubte buscant aprofitar els espais que es generen per l'acumulació de jugadors rivals a camp contrari. Una ullada a l'alineació abans del partit permetia veure que aquesta vegada Martino havia decidit fer jugar junts Song i Busquets ja d'entrada, però el fet que el migcampista que els acompanyava fos Cesc em va fer especular amb la possibilitat que Martino plantegés una mena de 4-2-3-1, amb Busquets i Song al doble pivot, tres mitjapuntes i Messi en punta amb llibertat de moviments. Finalment, però, de seguida va quedar clar que el dibuix no s'alterava i responia al tradicional 4-3-3, amb Cesc i Song com a interiors.

Però és clar: el dibuix pot ser el mateix, però els jugadors que el formen li donen un perfil o un altre. Amb els tres migcampistes escollits, el Barça renunciava a la creació a canvi d'una major contenció i verticalitat. Amb un plantejament així, el Celta va tenir les seves oportunitats, producte de l'anar i venir, però la major qualitat dels de Martino al davant va acabar decantant la balança. No és d'estranyar que en un escenari com aquest, amb el partit trencat i sense que la pilota s'aturés gaire al mig del camp, jugadors verticals com Alexis i Cesc se sentissin comodíssims i acabessin marcant. Cesc es va sentir especialment en la seva salsa, i va fer un recital: xut el refús del qual acaba en el gol d'Alexis, xut que provoca el gol en pròpia porta del porter del Celta, i finalment xut que culmina amb èxit un contraatac dirigit per Messi.

En tot cas, dues reflexions al voltant d'aquesta manera de jugar: la primera, que no se'ns acudeixi plantejar-la contra rivals ofensivament poderosos que puguin fer-nos mal en l'intercanvi de cops (sobretot a Europa). La segona, que és normal que Martino faci tantes rotacions, perquè quan qui ha de córrer és el jugador i no la pilota el desgast físic és molt més gran.

Resum pràctic: el Barça continua mostrant un ampli ventall de variants, algunes més atractives que altres, i aconsegueix tres punts més en espera que algun rival punxi per poder ampliar una mica més l'avantatge i continuar creixent amb tranquil·litat. Intentaré gaudir una mica més dels partits del Barça i no racionalitzar-los tant, però és que la varietat tàctica de Martino es fa molt interessant.

Comentaris (4)30-10-2013 22:11:45

Futbol: Barça 2 - Madrid 1

Victòria suadíssima contra l'etern rival, que a més serveix per deixar-lo a 6 punts. Deia després de l'empat contra el Milan que el Barça necessitava guanyar un partit gran per esvair tots els dubtes. En aquest sentit, missió assolida. Però no tinc clar que s'hagi aconseguit esvair determinats interrogants sobre el joc de l'equip. Personalment, em sorprèn molt que tothom amb qui he parlat es mostra molt satisfet pel triomf, i no em reconeix el que per mi és una evidència: que el Barça va jugar molt malament a la segona part. No sé si és per l'enlluernament que suposa derrotar el Madrid, però tothom està encantat de la vida. No és que jo no estigui content amb la victòria, només faltaria, però és que ni els que el dia del Sevilla treien foc pels queixals aquesta vegada hi posen cap objecció, ni tots aquells que es passen la vida qüestionant els plantejaments de Martino...

Potser la qüestió es troba en si realment l'equip va jugar malament o no aquests darrers quaranta-cinc minuts. Amb les dades a la mà, semblaria clar que sí, que molt: el Madrid va tenir molta més presència a camp contrari, més ocasions de gol, i fins i tot un possible penal no assenyalat. Però hi ha qui m'ha fet veure que això era convenient, que si vas guanyant és bo cedir la iniciativa al rival perquè generi espais que permetin contraatacs tan fulminants com el del golàs d'Alexis. Potser sí. Però a mi això no m'agrada; em recorda a allò de viure de l'errada contrària que tant practica i tant li critiquem a un entrenador portuguès que tots coneixem. I no entenc que la gent s'exclami que juguem en llarg i no ho faci del fet que prenguem una presumpta decisió conscient de recular i veure-les venir, perquè jo sempre he defensat que no importa si juguem en curt o en llarg sempre que tinguem la iniciativa. Personalment, prefereixo pensar, malgrat que pugui semblar un símptoma de debilitat, que vam recular perquè no ens va quedar cap més remei, perquè el Madrid ens va superar en un moment determinat en control i en intensitat (totes les pilotes dividides eren per a ells, malgrat els lloables esforços de Valdés i Alves per superar la pressió sense rifar la pilota). Si això fos així, sí que em congratularia que haguéssim après a jugar en situacions més inesperades, a dominar per necessitat altres facetes del joc. Això no és res dolent: se'n diu ser més competitius.

En qualsevol cas, que quedi clar que trobo molt interessants moltes de les coses que proposa Martino. No se li pot negar que és un tècnic valent i intervencionista: la jugada tàctica de situar Neymar i Messi d'extrems a cama canviada i Cesc de fals 9 va ser molt agosarada, però per mi va ser clau per explicar la bona primera part del Barça. Es veia venir que Ancelotti proposaria un triple pivot al mig del camp per frenar les associacions de Messi amb els migcampistes. Intel·ligentment, Martino ho va preveure i va descol·locar l'adversari amb la seva disposició de les peces al tauler: Cesc era el fals 9 i continuava creant superioritat a la zona, mentre que Messi, a la banda, tot i que segurament més incòmode, quedava molt més alliberat. L'invent va funcionar a mitges, perquè Messi és un pèl menys disciplinat que Neymar però sobretot perquè sovint l'equip era una mica massa lent o imprecís en els canvis d'orientació que havien de permetre als falsos extrems encarar cap a l'àrea en situacions d'un contra un. Però n'hi va haver prou amb la rapidesa mental i la clarividència d'Iniesta en un parell de jugades per demostrar que l'aposta era encertada, ja que d'aquestes situacions van néixer el gol de Neymar i una ocasió claríssima de Messi que van deixar el Madrid estabornit fins al descans.

I una altra cosa que va fer molt bé Martino, es digui el que es digui, van ser els canvis. Un cop, a la segona part, va quedar clar que el Barça havia perdut el control i el domini, el més raonable era refer el dibuix i tornar a la normalitat: Alexis per Cesc, i Messi al mig. I, en aquesta mateixa línia, garantir el control del joc amb l'entrada de Song. Per què tothom s'escandalitza tant quan Martino posa junts un quartet d'hora Song i Busquets, si Guardiola va jugar un munt de partits sencers amb Busquets i Keita?

En definitiva, una victòria molt meritòria, sobretot tenint en compte el mal partit de Messi, que permetrà a l'equip continuar creixent amb tranquil·litat. Això sí: un triomf que et deixa amb un bon somriure, però que no et fa estar boig per veure tots els resums i tertúlies de la nit, com passa amb les victòries memorables. Tot arribarà...

Comentaris (7)28-10-2013 22:28:21

Cinema: "Cyrus"

Un cop enllestida la feina de la setmana, m'he posat una pel·lícula per intentar desconnectar abans d'anar a dormir. Es tracta de "Cyrus", una petita peça amb aires de cinema indie que funciona a la perfecció, gràcies a dos aspectes fonamentals que quan es combinen són molt agraïts: uns bons actors i un bon guió.

En efecte, el treball dels actors és extraordinari, i brilla amb llum pròpia la parella protagonista (amb el permís de Cyrus, és clar): un contrastat John C. Reilly i una Marisa Tomei a qui ja va sent hora que se la valori com es mereix. Tomei és capaç de transmetre només amb la seva càlida mirada tot l'univers de sensacions que experimenta el seu personatge: alegria, preocupació, tristesa, resignació... o tot alhora. El que convingui.

Pel que fa al guió, disfressada d'aparent comèdia amable se'ns presenta una crua història sobre el desemparament, sobre la por a la solitud que pot convertir-nos en personatges egoistes i propensos al xantatge sentimental. Una història de rivalitat i gelosia que, alhora, ens adverteix sobre els riscos de la sobreprotecció a l'hora de criar els fills, que pot crear éssers insegurs i vulnerables. Els directors i guionistes l'encerten definitivament quan al final de la pel·lícula atorguen al personatge femení una lucidesa (construïda a còpia de bondat i de donar-se a l'altre) que els dos rivals masculins només adquireixen a còpia d'insultar-se com a pas previ a l'acceptació mútua. Una història, en definitiva, on tots dos tenen les seves raons i les seves misèries, que són les de qualsevol que lluita per reeixir en el difícil ofici d'estimar.

Cansat de focs artificials buits de contingut, com s'agraeixen de tant en tant aquestes propostes honestes, complexes en la seva senzillesa, definitivament humanes!

Comentaris (1)26-10-2013 02:00:22

SOS Educació Pública

Avui no he anat a treballar. M'ha costat molt prendre aquesta decisió, per la garrotada econòmica que representa (el Departament d'Ensenyament descompta del sou per un dia de vaga una quantitat molt superior a l'equivalent a una jornada de feina) i també perquè no em convenç la vaga com a recurs. Però al final he decidit que necessitava expressar el malestar que sento com a professor per la manera com els polítics utilitzen quelcom tan sagrat com l'educació pública en virtut dels seus interessos econòmics i ideològics. Exposaré aquí les raons que m'han portat a prendre aquesta decisió, i mantindré sempre la primera persona del singular i no del plural, perquè no m'agrada erigir-me en representant del pensament de ningú.

NO A LA LOMQE. La llei promoguda pel ministre Wert és una autèntica aberració. Les comunitats educatives de tot l'Estat espanyol s'han aixecat contra aquest projecte, que no té el suport de ningú i que és un atac frontal a la cohesió social. Una llei que pretén tornar als temps en què només estudiaven els fills de qui tenia diners, una llei elitista que sota el pretext de cercar l'excel·lència busca en realitat tornar a un sistema de classes estamental que impedeixi l'ascensió social. Una llei que, a més, pretén arraconar fins a la desaparició assignatures com la filosofia, no fos cas que els alumnes aprenguessin a pensar i s'adonessin de la mena de polítics que els governen. I, per als catalans, aquesta llei és agressiva encara per dos motius més. En primer lloc, la invasió competencial que significa el sistema de revàlides, que obligarà a establir uns currículums unitaris amb la resta de l'Estat. En segon lloc, perquè suposa l'enderrocament de la immersió lingüística, imprescindible per a la cohesió dels estudiants del nostre país i per a la supervivència de la nostra llengua.

NO A LA LEC. Però la llei Wert em preocupa relativament, perquè hi ha l'opció de la insubmissió i sobretot perquè amb una mica de sort ja no tindrà temps de ser aplicada si el procés polític que viu Catalunya arriba a bon port (això sí: solidaritat total amb els altres territoris de parla catalana). El problema és que el mal també el tenim a dintre. La consellera Rigau està implantant progressivament una llei d'educació catalana que també és abolutament neoliberal. La intenció és acabar instaurant als centres docents una mena de juntes gestores que substituïrien els actuals equips directius, formades per gent totalment aliena al món de l'ensenyament que dirigiria les escoles i instituts en termes d'estricte rendiment, com una empresa qualsevol. Hi haurà qui ho trobarà bé, per allò que els professors es guanyin cada dia el lloc de treball, però jo no vull tractar els meus alumnes com a números, sinó com a persones. Jo no vull formar màquines acrítiques de produir, sinó ciutadans capaços de pensar per ells mateixos. La consellera Rigau deia aquest matí, intentant apoderar-se de la mobilització com si només fos contra Wert, que de motius per a la vaga n'hi havia de sobres. Molt bé: doncs que sigui coherent amb el que ha dit i que no ens descompti ni un euro del sou per no haver anat avui a treballar.

NO A LES RETALLADES. Quan els dimarts que me'n recordo em poso la samarreta groga contra les retallades (que es veu que no es pot fer, perquè hipòcritament es considera polititzar la tasca docent), és evident (no me n'amagaré pas) que en part defenso els meus interessos: a ningú li agrada que no parin de rebaixar-li el sou ni de prendre-li pagues extra. També reivindico els drets dels meus companys: els interins i substituts cobren menys per fer la mateixa feina que jo. Però, sobretot, reivindico el dret dels meus alumnes a rebre una educació digna: a no estudiar en classes massificades, a poder rebre el tractament diferenciat que cadascú necessiti, a no haver d'esperar quinze dies perquè arribi un professor substitut. És important explicar bé això, perquè és imprescindible tenir el suport de les famílies. Cal canviar de xip i deixar de pensar que aquests professors, a sobre dels mesos de vacances que tenen, són tot el dia al carrer queixant-se. Perquè aquests professors també es mouen pels drets dels fills de cadascú. Només junts, com a les Balears, tindrem alguna cosa a fer. Ah! I que no em vinguin amb allò que les retallades són inevitables. Jo ja entenc que estem en crisi, però les retallades en educació (o en sanitat, o en cultura) seran immorals mentre sí que hi hagi diners per rescatar els bancs que ens han portat a aquesta situació.

Tots junts: professors, escoles, famílies. Per una escola pública, de qualitat, integradora, i a casa nostra en català! Perquè l'educació és un dret, no un privilegi.

Comentaris (5)24-10-2013 19:34:13

Futbol: Milan 1 - Barça 1

Pèssim primer quart d'hora del Barça ahir a San Siro. Un equip que aspira a tot, i més a Europa, no pot sortir com ho va fer ahir. Sense intensitat, apàtic i erràtic, i amb una errada infantil dels dos centrals que va regalar el gol al rival. Afortunadament, l'equip va reaccionar, lentament va imposar el seu joc de toc i, de la mà d'un Busquets extraordinari, va anar fent seu el partit. Precisament d'un contraatac producte d'una recuperació de Busquets va arribar l'empat, i probablement s'hauria aconseguit el segon si el xiulet de la mitja part no ho hagués impedit.

El descans va salvar la vida d'un Milan acorralat, i la segona part no va tenir propietari. Cadascú amb el seu estil (el futbol directe del Milan i el de toc i posicional del Barça), tots dos equips van tenir prou ocasions per guanyar, de manera que el resultat d'empat no es pot considerar injust. La possessió en si no és el que et fa més mereixedor del triomf, sinó com jugues les teves cartes. I cada equip va tenir els seus trumfos, que no va saber materialitzar.

De tot plegat en queda una sensació curiosa: després d'haver-nos trencat el cap fa unes setmanes amb la controvèrsia sobre si Martino estava traint l'essència del joc del Barça, ara aquest debat sembla definitivament enterrat. El Barça torna a ser aquell equip que toca i toca, pacient, esperant una oportunitat que no sempre arriba. I això ha portat, si més no a gent del meu entorn entre la qual m'hi incloc, a reflexionar sobre si Martino ha cedit a la pressió mediàtica i pel camí hem perdut alternatives que ens feien ser més imprevisibles. Ara ve el Madrid, i comença a ser necessari un triomf contra un equip gran per tancar els debats i recuperar definitivament la credibilitat i la confiança. I potser, només potser (i dit contra alguns dels meus principis que abans creia inqüestionables), ens aniria bé una miqueta més de Cesc i una mica menys de Xavi.

Comentaris (3)23-10-2013 22:21:18

Futbol: Osasuna 0 - Barça 0; i cinema: Sitges 2013

Poca cosa a dir del partit del Barça de dissabte. Es va punxar, però més en el resultat que no pas en el joc. L'equip va jugar de manera totalment reconeixible, i el debat sobre el sistema de joc lentament es va evaporant. Fins i tot els pecats (no xutar més des de fora de l'àrea) són els mateixos d'anys anteriors. En qualsevol cas, l'equip va combinar bé al primer toc, va jugar bé entre línies i va tenir una bona mobilitat al davant (amb canvis de posició que la presència d'Iniesta, Neymar i sobretot Cesc en un mateix onze fa que siguin constants). Només va faltar una mica més de rematada i d'encert en els metres finals. Les sensacions no són dolentes, i quedem en espera d'una setmana molt atractiva, amb duels contra el Milan i el Madrid.

Mentre això no arriba, però, allò que més m'estimula els sentits i em fa feliç (al marge de la meva dona, és clar) és el cinema, i més quan es pot gaudir en un escenari immillorable com és el Festival de Sitges. Aquest any ho vam deixar per l'últim dia, en una aposta a cegues per la marató final. I, vistos els resultats, ens plantegem més que seriosament repetir la fórmula, perquè la tria dels organitzadors va ser excel·lent. La nostra marató, concretament la de la tarda al cinema Retiro, va ser una festa cinèfila de molta consideració. Vam gaudir de tres pel·lícules molt interessants, i vam marxar amb recança sense veure les dues últimes perquè es feia tard i l'endemà calia llevar-se d'hora.

La marató es va obrir amb "Lesson of the Evil", un polidíssim exercici d'estil del prolífic director japonès Takashi Miike, al qual aquest any el festival oferia un homenatge (no em vull ni imaginar com devia ser l'ambient del cinema Prado el dissabte al vespre, davant la projecció de la molt extravagant "Audition"). La proposta és bàsicament lúdica, una lliçó de cinema de principi a fi, amb seqüències magistrals com la merescudament aplaudidíssima de l'assassinat al metro. La pel·lícula és fonamentalment això: una macabra hora del pati pensada perquè la gent s'ho passi bé veient patir una colla de col·legials. Però, com qui no vol la cosa, Miike ens deixa pinzellades crítiques sobre una societat malalta, burocratitzada i impersonal, absolutament hipòcrita i depravada. La pel·lícula, després d'un hipnòtic pròleg sobre el passat del protagonista, arrenca amb un subtil dilema ètic que afecta la sala de professors de l'institut on acabarà desenvolupant-se la massacre. Miike sembla plantejar ja d'entrada la relació entre alumnes i professors com una mena de guerra de dos bàndols que no lluiten per l'educació, sinó per veure qui és més llest a l'hora de fotre l'altre. Encara no em puc treure del cap l'escena en què el tutor subratlla el nom dels alumnes que ja han estat eliminats, com si es tractés d'una avaluació mortal...

I, sense temps de recuperar-nos, la següent proposta va aparèixer en pantalla amb un tarannà molt diferent: "Coherence", una pel·lícula petita i amb reeixides pretensions filosòfiques al voltant de les teories de la física quàntica. Una proposta arriscada que, després de deixar clavat l'espectador amb un inici intel·ligent, brillant i molt hàbil, passa a divagar una mica massa enmig del seu propi laberint, però que al final aconsegueix que ens plantegem preguntes al voltant de la nostra identitat: quines decisions han condicionat per sempre una existència que a hores d'ara podria ser ben diferent, i al mateix temps quines coses inherents a nosaltres no aconseguiríem canviar ni en un milió de vides encara que ens hi esforcéssim amb totes les nostres forces? Estimulant, inquietant, fascinant: hi ha algun jo nostre en un món paral·lel vivint tot el que hauria pogut ser i ja mai no serà, per bé o per mal?

Però, en un bon menú degustació, és fonamental el paper de les postres, perquè el que t'endús a casa és per damunt de tot el regust que et deixen. I les postres (per a nosaltres, que malauradament no podíem passar de la tercera pel·lícula) van ser senzillament espectaculars: "Cheap thrills", una pel·lícula amb una mala bava descomunal. Definitivament, volgudament i per damunt de tot necessàriament excessiva, "Cheap thrills" és una metàfora implacable sobre la capacitat dels diners de degradar l'individu fins a límits insospitables. Una fàbula anticapitalista contundent com un cop de puny. La necessitat econòmica pot convertir-nos en monstres desolats i sanguinaris, mentre per als rics no som res més que una joguina que ni tan sols els diverteix.

Fins l'any que ve, Sitges!

Comentaris (13)21-10-2013 22:36:17

Cinema: "Gravity"

Suposo que es podria dir que el plaer i la decepció es barregen durant el visionat de "Gravity". Però el cas és que feia dies que volia veure aquesta pel·lícula, i segurament les altes expectatives creades fan que el desengany superi el goig. A veure, no es pot discutir que tècnicament és una meravella, amb un ús del pla seqüència senzillament espectacular. Malauradament, tanmateix, em temo que darrere d'aquesta façana enlluernadora s'hi amaga una buidor encara més gran que la que deuen sentir els personatges que naufraguen a la deriva enmig de la inmensitat de l'espai.

El director de la pel·lícula, l'inquiet i interessant Alfonso Cuarón, explicava al festival de Sant Sebastià que en el fons la peripècia de la protagonista era una metàfora de la desorientació que sovint sentim davant d'una vida que ens posa a prova. Bé, la intenció és lloable i se li endevina, però no acaba de ser reeixida. Potser perquè Cuarón sembla confondre espiritualitat amb religiositat. O potser, encara més probable, perquè els grans estudis exigeixen un ganxo comercial fàcil, en aquest cas la típica història de superació personal davant d'un trauma familiar. Sigui com sigui, la història és fluixa, la voluntat metafòrica ho intenta però no hi arriba, i al final fins i tot la increïble peripècia té alguna cosa de previsible. La sensació és que tot plegat es deu a un excés de concreció, i ens quedem amb la mel als llavis i amb les ganes de saber quina extraordinària pel·lícula hauria pogut ser si s'hagués apostat per una mica més d'abstracció. Resultat: ni tan sols me n'he pogut sortir de deixar de sentir urticària davant Sandra Bullock, a qui reconec l'esforç però que va acabar posant-me dels nervis en algunes escenes, tot i que crec que no tant per culpa seva com d'un guió deficient.

Malgrat tot això, visualment és tan bona que passa volant, i sobretot la primera mitja hora és un autèntic gaudi per als sentits. Per tant, tampoc es pot dir que sigui tan mala inversió, ni en temps ni econòmicament. No aporta cap aprenentatge vital quan tenia tots els trumfos a la mà per fer-ho, però l'experiència és plaent i les imatges t'acompanyen durant força temps i es fan grans dins del teu cap.

Comentaris (1)17-10-2013 22:27:52

Cinema: "The bling ring" i "El hombre lobo"

Dissabte, després de força temps, vam tornar al cinema. Vam acompanyar-hi uns amics molt fans de Sofia Coppola, a veure la seva última pel·lícula, "The bling ring". El cas és que, després de veure-la, trobo que és una pel·lícula estranyíssima. No en el sentit que no s'entengui o que hi passin coses estranyes, que no és el cas, sinó perquè funciona amb una mena d'estructura amb forma de bucle que es podria repetir fins a l'infinit: vinga robatoris, vinga bosses de mà, vinga joies, vinga sabates de taló. Però, com sempre, anem a pams.

Si analitzem la pel·lícula en el context de l'univers personal de la directora, resulta força coherent: una vegada més, trobem uns personatges que experimenten una gran buidor existencial, un avorriment alienant. Potser la principal diferència és que aquí aquest estat d'inanició espiritual els porta a passar a l'acció (inconscient, però acció), i no com per exemple el protagonista de "Somewhere", que es limitava a anar fent mentre posava cara que res no anava amb ell. Però, si intentem entendre les intencions de Coppola amb aquest film, aleshores la cosa ja no està tan clara. És cert que demostra un important virtuosisme formal, amb alguns plans destacables, seqüències filmades amb bon pols i un tractament de la llum que a mi em sembla molt revelador. I també ho és que cap al final l'encerta trencant aquest bucle inacabable amb una crítica àcida a la burgesia benpensant de Los Angeles (encara que sigui amb un traç un pèl massa gruixut i subratllat). Però no ho és menys que durant la major part del metratge es té la sensació d'assistir a una marató del canal Divinity (una tortura, vaja). En definitiva, que la pel·lícula desgraciadament acaba essent tan superficial com el món que descriu.

I, si amb "The bling ring" acabes amb la sensació d'haver vist un producte molt per sota de les seves pretensions, amb "El hombre lobo" (la versió força recent protagonitzada per Benicio del Toro) passa una mica a l'inrevés. D'acord que no deixa de ser una superproducció amb certs aires de grandesa, però en aquest cas l'única pretensió és entretenir. I ho aconsegueix. La història és una mica feble i està poc desenvolupada, però l'ambientació és excel·lent i t'atrapa. Segueix la paleta pictòrica de "Van Helsing", i també la línia gòtica (i argumental: el paper clau de l'estimada que es perllonga en el temps) del "Dràcula" de (ves per on) Francis Ford Coppola. En fi, que si jo hagués de recomanar-ne una de les dues, em quedaria amb "El hombre lobo", encara que no hagi de passar a la història, perquè per mirar bosses i sabates (encara que d'una altra gamma) ja en faig prou acompanyant la meva dona de botigues.

Comentaris (1)14-10-2013 23:02:33

Sensacions

Una vegada tancat el parèntesi que havia deixat la meva vida quotidiana en suspens durant una bona colla de dies, em torno a acostar al blog per transmetre algunes sensacions que he anat experimentat darrerament enmig de tot plegat.

Irritació: la que m'ha produït una novel·la que m'ha acompanyat en els moments de treva. Es tracta de "Temporada baixa", de Maria Mercè Roca. Compte!: es tracta d'una novel·la molt ben escrita, però vull pensar que va ser un pecat de joventut. El que em molesta és que, llegint aquesta novel·la, fa la sensació que els homes som, per definició, egoistes, egocèntrics, immadurs, insegurs, gelosos i maltractadors. Reconec el mèrit d'enfocar-ho des del punt de vista masculí, i se'm pot dir que un personatge no defineix tota l'espècie, però el cas és que hi intueixo una voluntat arquetípica, i no entendré mai per què el feminisme acostuma a basar sovint els seus arguments en la degradació del gènere masculí.

Satisfacció: en comprovar que el Barça està trobant la seva identitat en una combinació de preciosisme i practicitat que li fa tirar endavant partits que l'any passat no guanyava.

Expectació: la que em produeix l'evolució de les rodes de premsa de Tata Martino, que s'estan convertint en una psicoanàlisi implacable de les neures històriques del barcelonisme. Em fa patir que quan perdi un parell de partits ja no li'n perdonaran ni una...

Indignació: per la previsible campanya contra Neymar que s'ha engegat un cop han vist que no el podien enfrontar a Messi, i que ja comença a tenir els seus lamentables i fastigosos efectes. Hi ha gent que és incapaç de jugar net...

Fascinació: per l'estimulant joc intel·lectual que proposa la pel·lícula "La huella", de Joseph L. Mankiewicz, un clàssic que vaig poder reveure ahir un cop tornada la normalitat.

Tristesa: la que em va produir que un escriptor admirat com Javier Cercas fos citat per la representant de la dreta més rància a Catalunya per defensar els seus arguments immobilistes, reaccionaris i obstruccionistes. Crec entendre el que Cercas volia dir en el seu article, tot i no compartir-ho, però també crec que ell mateix deu estar trist de veure com se l'ha tergiversat i utilitzat.

Admiració: em trec el barret davant la comunitat educativa de les Illes Balears. En el context actual, el que estan fent és molt difícil de trobar. I, a més, no es mouen per interessos econòmics, sinó per un ideal de defensa del que és just. No hi ha paraules per agrair el que estan fent. Des d'aquest modest raconet meu, el meu reconeixement.

Comentaris (14)07-10-2013 23:18:24

Futbol: Barça 4 - Real 1; i cinema: "Armados y cabreados"

M'esperen uns dies complicats, que faran que aquest blog i moltes altres coses hagin de quedar momentàniament aparcats. Per això, és molt d'agrair que hagi pogut gaudir d'un vespre molt agradable gràcies a un partidàs i a una magnífica pel·lícula. I és que avui el Barça s'ha vestit de Barça, i ha fet un partit gairebé rodó. L'equip ha tornat a ser identificable; el futbol de toc i possessió ha tornat al Camp Nou, i els aficionats hem tornat a gaudir moltíssim. Martino necessitava un partit així, perquè el deixin una mica tranquil, i perquè tots els que en algun moment hem tingut dubtes ho veiem tot més clar. Es podrà dir que avui s'han produït tots els factors propicis perquè s'hagi donat el partit que s'ha donat: Xavi i Iniesta coincidien per fi en un onze, la verticalitat de Cesc s'havia quedat a casa, i sobretot la tranquil·litat que dóna estar guanyant en el minut 7 (quin partit hauríem vist si el travesser de la Real en el primer minut de joc hagués entrat?) Però en realitat la clau de tot plegat és que l'equip ha tornat a jugar molt agrupat, amb les línies molt juntes, amb Messi ajudant en la zona de creació. Quan l'equip no s'allarga, quan no es parteix per la meitat, quan tothom és al seu lloc, tot és més fàcil: arriben les triangulacions diabòliques (n'hi ha hagut una dins l'àrea rival literalment d'un altre planeta), la pressió és molt més eficaç, i totes les pilotes dividides cauen del nostre costat. Llavors és quan es pot combinar jugar en curt o jugar en llarg, en vertical o horitzontal, en combinació o en conducció. Tant és. I es produeix l'anhelat equilibri. Segur que tornarem a veure partits més fluixots, però el partit d'avui li anirà molt bé al nou entrenador. Perquè de partits dolents com la carn de gos el Barça també en jugava amb Guardiola, però el crèdit acumulat pesava. I la targeta de punts de Martino avui s'ha començat a omplir.

Per rematar aquest vespre, acabo de gaudir d'una pel·lícula molt estimulant, d'aquelles que un bon company de feina sempre em recomana per fer-me passar una bona estona. "Armados y cabreados" (traducció horrible de l'original "God Bless America") té una mala llet prodigiosa, descomunal. Hi acudia amb una mica de por, perquè les pel·lícules amb fama de saccejar la societat nord-americana a vegades acaben desprenent un cert tuf reaccionari amagat sota la seva irreverència, però en aquest cas m'he trobat una pel·lícula decididament honesta. També incòmoda, certament, perquè la societat que hiperbòlicament ens mostra (com hiperbòlica és la solució que planteja) és la nord-americana però també és la nostra. La principal virtut que té és la seva extraordinària lucidesa, sobretot en dos punts. El primer, l'atac frontal als mitjans de comunicació com a generadors endogàmics de falsa informació i provocadors que la gent no tingui opinió pròpia i que per tant la llibertat d'expressió resulti una fal·làcia. El segon, l'odi a tota manifestació d'incivisme, i aquí el guió és especialment hàbil perquè les normes de conducta en societat queden desvinculades de la falsa urbanitat de la dreta. He gaudit molt amb dues escenes concretes: la dels impertinents del cinema i la del que aparca ocupant dues places (una debilitat personal: quan veig algú que surt caminant tranquil·lament d'un cotxe que acaba d'aparcar en una plaça reservada per a minusvàlids sempre crido "miracle!"; algun dia m'obriran el cap). En fi, una pel·lícula que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats i que, a més a més, està impecablement filmada, amb una posada en escena enlluernadora. Una delícia.

Comentaris (4)25-09-2013 01:26:37

Cinema: "Ejecución inminente"; i futbol: Rayo 0 - Barça 4

És molt curiós el cas de Clint Eastwood: és coneguda per tothom la seva inclinació pel bàndol republicà als EUA, però en canvi algunes de les seves pel·lícules semblen firmades per un simpatitzant demòcrata: la defensa implícita de l'eutanàsia a "Million Dollar Baby", el discurs favorable a la immigració de "Gran Torino", o la visió crítica de la pena de mort a la pel·lícula que ara ens ocupa: "Ejecución inminente". Potser Eastwood reserva el seu reaccionarisme per a l'etern i repetitiu (però carismàtic) caràcter del personatge que sempre interpreta: un home de tornada de tot, rondinaire però amb un cor d'or, i amb una al·lèrgia visceral a tot allò que sigui políticament correcte. La veritat és que, si és així, m'està més que bé, i és d'agrair que abandoni el discurs de l'ull per ull que caracteritzava el seu emblemàtic personatge de Harry el Brut.

Tot plegat sembla producte d'una evolució personal. Es pot dir que he fet una mica de trampa posant "Ejecución inminente" dins el mateix sac de les altres dues obres esmentades, molt més recents i madures (i, sobretot en el cas de "Gran Torino", magistrals). A "Ejecución inminente" hi apareix una visió de la família (un altre pilar fonamental de la dreta) que ja comença a ser desencantada, tot i que encara s'hi imposa una visió cínica i sarcàstica. A les altres dues obres, en canvi, la institució familiar s'hi presenta ja com a definitivament negativa, i s'entreveu que Eastwood considera que la nostra autèntica família no ha de coincidir necessàriament amb els llaços de sang, sinó que és la gent que ens trobem pel camí i que ens ajuda. I aquesta evolució en el discurs va acompanyada d'una major maduresa en la direcció, en la posada en escena.

I és que "Ejecución inminente" encara no s'allibera de la realització plana d'un telefilm de sobretaula, ni d'una aposta decidida per un excés de sentimentalisme gens contingut. A més, la crítica a la pena de mort no és radical, ja que sembla donar a entendre que aquí és reprobable perquè el protagonista és innocent, però no es mulla a l'hora de determinar si seria correcta en el cas d'un culpable. Per tant, ens trobem amb una pel·lícula definitivament simple i simplista, que es mira amb plaer i que no ofèn la intel·ligència, però que es troba encara molt lluny de les obres que Eastwood serà capaç d'oferir-nos més endavant.

Curiosament, m'adono que aquesta darrera apreciació es podria fer extensiva als partits que actualment ens ofereix el Barça. Dissabte vam tenir una altra mostra de solvència, d'obra correcta, però molt lluny del que intuïm i sabem que pot oferir aquest equip. La veritat és que l'actuació de l'equip aquesta vegada em sembla més disculpable, donades les característiques del camp de patates de Vallecas, que convidava molt més a les pilotades llargues que al joc de combinació; però és evident que el debat sobre l'estil de joc continua obert, i més si pensem que el Rayo va posar fi a una ratxa de cinc anys sense perdre la possessió (51% contra el 49% del Barça). De moment, l'equip és molt competitiu, però poc atractiu. Però hi ha marge de millora, i confio que l'equilibri arribarà, i amb ell els automatismes i el bon joc. Mentrestant, és cert que ens arriben més, però tenim Valdés.

Comentaris (4)23-09-2013 22:42:19

Futbol: Barça 4 - Ajax 0

Ho confesso: aquest equip em té absolutament desconcertat. No entenc a què juga, i el que és pitjor és que em temo que a vegades els mateixos jugadors tampoc no gaire. De fet, Piqué ho va deixar molt clar a la roda de premsa de la prèvia: l'equip es troba en fase d'adaptació al nou entrenador, i a la recerca de l'equilibri entre joc de control i joc vertical. Potser això explica que en moltes fases del partit els jugadors corrin pel camp com pollastres sense cap.

A mi, ja ho he explicat, em sembla bé aquesta aposta de Martino per un joc més directe, o si més no per combinar una cosa amb l'altra, sobretot perquè crec que això ens pot fer un equip menys previsible del que ho érem darrerament i, per tant, més difícil d'aturar. El que passa és que sembla que als jugadors els costa saber quan han de fer cada cosa, i això crea molts dubtes i molts desajustaments. D'altra banda, comparteixo el recurs de les passades llargues en diagonal per trencar línies de pressió i deixar els extrems en situació d'un contra un en no donar temps a la defensa rival de bascular correctament, però tinc la sensació que n'abusem una mica massa. El resultat, si més no vist el partit d'ahir: els migcampistes creatius, els interiors, gairebé no intervenen, i això fa dels blaugrana un equip vulgar i irreconeixible. Un altre problema és que l'abús d'aquestes situacions acaba partint l'equip per la meitat, fent-lo llarg, de manera que si en algun moment es vol conservar la possessió són els jugadors qui han de córrer i no la pilota. I això sí que és trair la filosofia de Cruyff amb totes les de la llei (ahir el Barça va tenir una de les possessions de pilota més fluixes que es recorden: només un 56%).

Tot plegat fa que per mi l'ideal a trobar, el referent, sigui la primera part del partit de Mestalla (deixant a part els fatídics cinc últims minuts), perquè demostra que es pot ser vertical i fer un joc directe però des de la possessió, el toc i la intervenció dels interiors, com ha de ser. A València, l'equip va saber-la tocar i, al mateix temps, veure el moment en què una passada vertical de molts metres ho trencava tot. Per això crec que Martino estava tan satisfet al final d'aquell partit, i estic segur que creu que són els millors minuts de l'equip fins ara i els vol com a model. Si el segell del Barça de Guardiola era hipnotitzar el rival a còpia de triangulacions curtes fins que el ritme de les passades accelerava de cop i noquejava el rival, crec que el que busca Martino (i el que potser hauria estat el segell de Tito si hagués tingut més temps, a jutjar pel poc que vam poder intuir) és que l'equip hipnotitzi el rival de la mateixa manera però el remati amb una sola i precisa passada vertical.

Mentrestant, mentre l'equip busca Déu entre la boira, que diria el poeta, estem a la mercè de dos jugadors clau, ambdós argentins. Messi (amb el permís de Neymar), que amb les seves genialitats desequilibra els partits més grisos, i Mascherano (amb el permís de Busquets), que ha de treballar com un boig per corregir tots els desequilibris creats per les pujades simultànies dels dos laterals. Un Mascherano, a més, que aplica amb força més sentit i precisió el recurs de les pilotades llargues (en paraules de Martino, que fa de Márquez). Martino citava Piqué en roda de premsa, però per mi el català n'abusa molt més, i ho fa sovint sense gaire sentit (és molt millor, per exemple, superant línies progressant amb la pilota als peus).

En fi, que tot això ho dic després de guanyar per 4-0. No és que no en tingui mai prou, és que sé que l'equip pot i ha de fer-ho millor, perquè no sempre jugarem contra l'Ajax. I la victòria és la millor situació per reflexionar amb tranquil·litat sobre el que encara ens manca.

Comentaris (3)19-09-2013 22:54:40

Cinema: "Bosque de sombras", "¿Quién puede matar a un niño?" i "Mud"; i futbol: Barça 3 - Sevilla 2

Cap de setmana atapeït de petites grans passions. Dissabte, tres pel·lícules de por, cadascuna més terrorífica que l'anterior. Bé, de fet la tercera "pel·lícula" va ser l'espantosa segona part del Barça, el moment del dia que més em va fer tremolar. Sort que a la nit els amics de La Puça Diatònica ens ho van fer passar molt bé amb el seu concert a Verges. I diumenge... Diumenge una de les millors pel·lícules que he vist al cinema aquest any, "Mud". Però anem a pams.

Dissabte la intenció era passar la tarda amb una doble sessió de cinema de terror, i la cosa va sortir a mitges. Perquè "Bosque de sombras" no és exactament de por, és més aviat un thriller, tot i que de fet ni això. El cas és que es queda a mig camí de tot: l'ambientació és tenebrosa i pròpia del cinema fantàstic, però en realitat narra la història d'una sèrie de crims marcats per la vergonya, l'honor i el passat dels personatges. Narrativament, però, la pel·lícula desconcerta, i la mateixa atmosfera li acaba jugant en contra en ocasionar un important problema de ritme. O sigui, que pretén jugar les cartes del fantàstic i del thriller i no acaba fent ni una cosa ni l'altra, sinó un híbrid de mal digerir.

Molt més interessant va resultar el visionat de "¿Quién puede matar a un niño?", clàssic del terror espanyol dirigit fa una pila d'anys per Narciso Ibáñez Serrador. Resulta fascinant la capacitat d'aterrir l'espectador, o si més no d'angoixar-lo, amb una ambientació absolutament càlida i lluminosa, en una subversió radical dels cànons del gènere. I la pel·lícula, que fa pensar en el seu plantejament en "Los chicos del maíz" però que en la meva opinió és molt millor, ofereix una lúcida, inquietant i gosaria dir que premonitòria reflexió sobre la mirada que els adults projecten en els seus fills, i sobre com l'amor incondicional pot crear monstres. Per al record queden les escenes en què una munió quieta i expectant d'infants assetja des de la llunyania els protagonistes. El neguit que acaben generant criatures a priori tan inofensives, però que s'han mostrat en tota la seva cruesa i crueltat i amenacen de tornar-hi, provoca una inevitable evocació en la retina a "Els ocells" de Hitchcock. En definitiva, imprescindible per a tothom que estimi el bon cinema de terror, aquell que inquieta i que no dóna respostes fàcils.

I el diumenge ens va oferir una petita joia: "Mud", la darrera pel·lícula de Jeff Nichols. No és una pel·lícula perfecta, però com que té moltes més virtuts que defectes començaré parlant d'aquests últims per treure-me'ls de sobre i poder-me recrear en les moltes coses atractives que ofereix. I no és perfecta perquè li sobren coses: li sobra una mica de metratge, li sobra un cert esteticisme innecessari en els paisatges (volia acostar-se al Clint Eastwood de "Sense perdó" o al David Lynch d'"Una historia verdadera"?), li sobra un cert ús de la càmera lenta (com li passava una mica també a Phillipe Noyce en la magnífica "L'americà impassible"), i li sobra el franctirador justicier (en una escena per altra banda hereva de la millor tradició del western clàssic), i potser altres cosetes que ara no sabria concretar i que li impedeixen ser una pel·lícula rodona. Això, i un moment d'incoherència en el punt de vista, que en una escena puntual deixa per primera i pràcticament única vegada la mirada del nen sense que cap motiu ho justifiqui (una altra cosa és l'escena final, plena de sentit). Però la pel·lícula és molt bona, i val la pena analitzar-la amb calma.

Jeff Nichols és un cineasta amb gust per la metàfora. Tota la seva pel·lícula anterior, l'extraordinària "Take Shelter", era una gran metàfora sobre la por. Una por molt fotuda, perquè és aquella por inexplicable que sentim a vegades quan tot va bé, que deu provenir de la por de perdre tot el que ens estimem i ens fa feliços, de manera que es produeix la cruel paradoxa que mai podem ser feliços, perquè quan ho tenim tot patim per deixar-ho de tenir. Jeff Nichols va estirar, com feia el M. Night Shyamalan dels bons temps (amb "El bosque" i "El incidente" al capdavant), tantíssim la metàfora que li va sortir una pel·lícula definitivament i deliciosament abstracta. Amb "Mud", Nichols repeteix relativament la jugada, i ens ofereix una metàfora sobre l'amor, sobre el desengany i sobre l'esperança. Però aquesta vegada fa una pel·lícula molt més concreta, amb més argument, no tan conceptual com l'anterior, encara que en realitat només sigui en aparença. Coneixem un noi de catorze anys, valent i sensible, sempre acompanyat del seu fidel amic, més simple i materialista (però molt entranyable). Tots dos viuen a la vora del riu Mississipí, i en una excursió a una de les seves illes coneixen un fugitiu o, més ben dit, un home que s'amaga (dels caçarecompenses, de la justícia i, en realitat i sobretot, d'ell mateix). Es fan amics i decideixen ajudar-lo a començar una vida nova. Així, ens trobem amb una pel·lícula d'aventures (el referent de Tom Sawyer i Huckleberry Finn és claríssim), a través de les quals el nen protagonista fuig d'una realitat familiar que l'angoixa. Però aquesta és l'anècdota, l'ham que ens atrapa com a espectadors, perquè sota aquesta estructura superficial s'hi amaga una interessantíssima estructura profunda. I és que en aquesta aventura, a més d'haver-hi la denúncia per un món que la llei condemna a fer desaparèixer (que ens fa pensar inevitablement en "Bestias del sur salvaje") i d'incloure un no sé si voluntari homenatge al western "Valor de ley", hi batega un autèntic viatge iniciàtic. L'autèntica aventura és la de fer-se gran, i descobrir que les coses no són ni blanques ni negres, sinó que es matisen en la grisor de les dificultats de la vida adulta. L'autèntica aventura és viure el desengany i saber-ne extreure l'esperança. La que sent el noi quan, malgrat tot, intueix que tornarà a enamorar-se. Que és la mateixa que sent Mud, el fugitiu, quan el mar se li obre al final del Mississipí amb totes les seves possibilitats. D'aquesta manera, fins i tot el títol de la pel·lícula esdevé simbòlic, ja que Mud és l'element la peripècia externa del qual actua paral·lelament amb l'evolució interior del protagonista. Un goig de pel·lícula: literatura pura feta imatges.

I del Barça, què en podem dir? Doncs que una cosa és defensar (com jo mateix faig) que a vegades convé una mica més de verticalitat, i una altra de molt diferent és confondre la verticalitat amb el vertigen. La segona part contra el Sevilla va ser inadmissible, impròpia d'aquest equip. El Barça es va mostrar absolutament perdut, erràtic, partit per la meitat, amb les línies separadíssimes, amb més forats que un colador i amb un descontrol alarmant, incapaç de trobar una mínima pausa després de posar-se amb tota la xamba del món 2-0. En fi, acceptarem el virus FIFA com a motiu de tot plegat, però sisplau que no hi tornin, perquè això de guanyar mig de rebot, amb certa connivència arbitral, a l'últim segon i després de jugar fatal, que tant admirem en el Madrid, ho païm fatal com a aficionats quan veiem que és la manera com guanyem nosaltres. I una última reflexió d'aquelles de l'ou o la gallina: l'equip es descontrola perquè Xavi està desdibuixat, o Xavi està desdibuixat perquè l'equip es descontrola?

Comentaris (3)16-09-2013 22:24:45

Paraules encadenades

Orgull-il·lusió-alegria-esperança-festa-units-antiviolència-democràcia-civisme-passió-legitimitat-cultura-inclusió-cohesió-somni-groc-emoció-reivindicació-pacífica-amunt-nord-sud-via-cadena-sobirania-independència-llibertat

Comentaris (5)13-09-2013 00:44:41

Pàgines: 12345634353637  <>