login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Milan 1 - Barça 1

Pèssim primer quart d'hora del Barça ahir a San Siro. Un equip que aspira a tot, i més a Europa, no pot sortir com ho va fer ahir. Sense intensitat, apàtic i erràtic, i amb una errada infantil dels dos centrals que va regalar el gol al rival. Afortunadament, l'equip va reaccionar, lentament va imposar el seu joc de toc i, de la mà d'un Busquets extraordinari, va anar fent seu el partit. Precisament d'un contraatac producte d'una recuperació de Busquets va arribar l'empat, i probablement s'hauria aconseguit el segon si el xiulet de la mitja part no ho hagués impedit.

El descans va salvar la vida d'un Milan acorralat, i la segona part no va tenir propietari. Cadascú amb el seu estil (el futbol directe del Milan i el de toc i posicional del Barça), tots dos equips van tenir prou ocasions per guanyar, de manera que el resultat d'empat no es pot considerar injust. La possessió en si no és el que et fa més mereixedor del triomf, sinó com jugues les teves cartes. I cada equip va tenir els seus trumfos, que no va saber materialitzar.

De tot plegat en queda una sensació curiosa: després d'haver-nos trencat el cap fa unes setmanes amb la controvèrsia sobre si Martino estava traint l'essència del joc del Barça, ara aquest debat sembla definitivament enterrat. El Barça torna a ser aquell equip que toca i toca, pacient, esperant una oportunitat que no sempre arriba. I això ha portat, si més no a gent del meu entorn entre la qual m'hi incloc, a reflexionar sobre si Martino ha cedit a la pressió mediàtica i pel camí hem perdut alternatives que ens feien ser més imprevisibles. Ara ve el Madrid, i comença a ser necessari un triomf contra un equip gran per tancar els debats i recuperar definitivament la credibilitat i la confiança. I potser, només potser (i dit contra alguns dels meus principis que abans creia inqüestionables), ens aniria bé una miqueta més de Cesc i una mica menys de Xavi.

Comentaris (3)23-10-2013 22:21:18

Futbol: Osasuna 0 - Barça 0; i cinema: Sitges 2013

Poca cosa a dir del partit del Barça de dissabte. Es va punxar, però més en el resultat que no pas en el joc. L'equip va jugar de manera totalment reconeixible, i el debat sobre el sistema de joc lentament es va evaporant. Fins i tot els pecats (no xutar més des de fora de l'àrea) són els mateixos d'anys anteriors. En qualsevol cas, l'equip va combinar bé al primer toc, va jugar bé entre línies i va tenir una bona mobilitat al davant (amb canvis de posició que la presència d'Iniesta, Neymar i sobretot Cesc en un mateix onze fa que siguin constants). Només va faltar una mica més de rematada i d'encert en els metres finals. Les sensacions no són dolentes, i quedem en espera d'una setmana molt atractiva, amb duels contra el Milan i el Madrid.

Mentre això no arriba, però, allò que més m'estimula els sentits i em fa feliç (al marge de la meva dona, és clar) és el cinema, i més quan es pot gaudir en un escenari immillorable com és el Festival de Sitges. Aquest any ho vam deixar per l'últim dia, en una aposta a cegues per la marató final. I, vistos els resultats, ens plantegem més que seriosament repetir la fórmula, perquè la tria dels organitzadors va ser excel·lent. La nostra marató, concretament la de la tarda al cinema Retiro, va ser una festa cinèfila de molta consideració. Vam gaudir de tres pel·lícules molt interessants, i vam marxar amb recança sense veure les dues últimes perquè es feia tard i l'endemà calia llevar-se d'hora.

La marató es va obrir amb "Lesson of the Evil", un polidíssim exercici d'estil del prolífic director japonès Takashi Miike, al qual aquest any el festival oferia un homenatge (no em vull ni imaginar com devia ser l'ambient del cinema Prado el dissabte al vespre, davant la projecció de la molt extravagant "Audition"). La proposta és bàsicament lúdica, una lliçó de cinema de principi a fi, amb seqüències magistrals com la merescudament aplaudidíssima de l'assassinat al metro. La pel·lícula és fonamentalment això: una macabra hora del pati pensada perquè la gent s'ho passi bé veient patir una colla de col·legials. Però, com qui no vol la cosa, Miike ens deixa pinzellades crítiques sobre una societat malalta, burocratitzada i impersonal, absolutament hipòcrita i depravada. La pel·lícula, després d'un hipnòtic pròleg sobre el passat del protagonista, arrenca amb un subtil dilema ètic que afecta la sala de professors de l'institut on acabarà desenvolupant-se la massacre. Miike sembla plantejar ja d'entrada la relació entre alumnes i professors com una mena de guerra de dos bàndols que no lluiten per l'educació, sinó per veure qui és més llest a l'hora de fotre l'altre. Encara no em puc treure del cap l'escena en què el tutor subratlla el nom dels alumnes que ja han estat eliminats, com si es tractés d'una avaluació mortal...

I, sense temps de recuperar-nos, la següent proposta va aparèixer en pantalla amb un tarannà molt diferent: "Coherence", una pel·lícula petita i amb reeixides pretensions filosòfiques al voltant de les teories de la física quàntica. Una proposta arriscada que, després de deixar clavat l'espectador amb un inici intel·ligent, brillant i molt hàbil, passa a divagar una mica massa enmig del seu propi laberint, però que al final aconsegueix que ens plantegem preguntes al voltant de la nostra identitat: quines decisions han condicionat per sempre una existència que a hores d'ara podria ser ben diferent, i al mateix temps quines coses inherents a nosaltres no aconseguiríem canviar ni en un milió de vides encara que ens hi esforcéssim amb totes les nostres forces? Estimulant, inquietant, fascinant: hi ha algun jo nostre en un món paral·lel vivint tot el que hauria pogut ser i ja mai no serà, per bé o per mal?

Però, en un bon menú degustació, és fonamental el paper de les postres, perquè el que t'endús a casa és per damunt de tot el regust que et deixen. I les postres (per a nosaltres, que malauradament no podíem passar de la tercera pel·lícula) van ser senzillament espectaculars: "Cheap thrills", una pel·lícula amb una mala bava descomunal. Definitivament, volgudament i per damunt de tot necessàriament excessiva, "Cheap thrills" és una metàfora implacable sobre la capacitat dels diners de degradar l'individu fins a límits insospitables. Una fàbula anticapitalista contundent com un cop de puny. La necessitat econòmica pot convertir-nos en monstres desolats i sanguinaris, mentre per als rics no som res més que una joguina que ni tan sols els diverteix.

Fins l'any que ve, Sitges!

Comentaris (13)21-10-2013 22:36:17

Cinema: "Gravity"

Suposo que es podria dir que el plaer i la decepció es barregen durant el visionat de "Gravity". Però el cas és que feia dies que volia veure aquesta pel·lícula, i segurament les altes expectatives creades fan que el desengany superi el goig. A veure, no es pot discutir que tècnicament és una meravella, amb un ús del pla seqüència senzillament espectacular. Malauradament, tanmateix, em temo que darrere d'aquesta façana enlluernadora s'hi amaga una buidor encara més gran que la que deuen sentir els personatges que naufraguen a la deriva enmig de la inmensitat de l'espai.

El director de la pel·lícula, l'inquiet i interessant Alfonso Cuarón, explicava al festival de Sant Sebastià que en el fons la peripècia de la protagonista era una metàfora de la desorientació que sovint sentim davant d'una vida que ens posa a prova. Bé, la intenció és lloable i se li endevina, però no acaba de ser reeixida. Potser perquè Cuarón sembla confondre espiritualitat amb religiositat. O potser, encara més probable, perquè els grans estudis exigeixen un ganxo comercial fàcil, en aquest cas la típica història de superació personal davant d'un trauma familiar. Sigui com sigui, la història és fluixa, la voluntat metafòrica ho intenta però no hi arriba, i al final fins i tot la increïble peripècia té alguna cosa de previsible. La sensació és que tot plegat es deu a un excés de concreció, i ens quedem amb la mel als llavis i amb les ganes de saber quina extraordinària pel·lícula hauria pogut ser si s'hagués apostat per una mica més d'abstracció. Resultat: ni tan sols me n'he pogut sortir de deixar de sentir urticària davant Sandra Bullock, a qui reconec l'esforç però que va acabar posant-me dels nervis en algunes escenes, tot i que crec que no tant per culpa seva com d'un guió deficient.

Malgrat tot això, visualment és tan bona que passa volant, i sobretot la primera mitja hora és un autèntic gaudi per als sentits. Per tant, tampoc es pot dir que sigui tan mala inversió, ni en temps ni econòmicament. No aporta cap aprenentatge vital quan tenia tots els trumfos a la mà per fer-ho, però l'experiència és plaent i les imatges t'acompanyen durant força temps i es fan grans dins del teu cap.

Comentaris (1)17-10-2013 22:27:52

Cinema: "The bling ring" i "El hombre lobo"

Dissabte, després de força temps, vam tornar al cinema. Vam acompanyar-hi uns amics molt fans de Sofia Coppola, a veure la seva última pel·lícula, "The bling ring". El cas és que, després de veure-la, trobo que és una pel·lícula estranyíssima. No en el sentit que no s'entengui o que hi passin coses estranyes, que no és el cas, sinó perquè funciona amb una mena d'estructura amb forma de bucle que es podria repetir fins a l'infinit: vinga robatoris, vinga bosses de mà, vinga joies, vinga sabates de taló. Però, com sempre, anem a pams.

Si analitzem la pel·lícula en el context de l'univers personal de la directora, resulta força coherent: una vegada més, trobem uns personatges que experimenten una gran buidor existencial, un avorriment alienant. Potser la principal diferència és que aquí aquest estat d'inanició espiritual els porta a passar a l'acció (inconscient, però acció), i no com per exemple el protagonista de "Somewhere", que es limitava a anar fent mentre posava cara que res no anava amb ell. Però, si intentem entendre les intencions de Coppola amb aquest film, aleshores la cosa ja no està tan clara. És cert que demostra un important virtuosisme formal, amb alguns plans destacables, seqüències filmades amb bon pols i un tractament de la llum que a mi em sembla molt revelador. I també ho és que cap al final l'encerta trencant aquest bucle inacabable amb una crítica àcida a la burgesia benpensant de Los Angeles (encara que sigui amb un traç un pèl massa gruixut i subratllat). Però no ho és menys que durant la major part del metratge es té la sensació d'assistir a una marató del canal Divinity (una tortura, vaja). En definitiva, que la pel·lícula desgraciadament acaba essent tan superficial com el món que descriu.

I, si amb "The bling ring" acabes amb la sensació d'haver vist un producte molt per sota de les seves pretensions, amb "El hombre lobo" (la versió força recent protagonitzada per Benicio del Toro) passa una mica a l'inrevés. D'acord que no deixa de ser una superproducció amb certs aires de grandesa, però en aquest cas l'única pretensió és entretenir. I ho aconsegueix. La història és una mica feble i està poc desenvolupada, però l'ambientació és excel·lent i t'atrapa. Segueix la paleta pictòrica de "Van Helsing", i també la línia gòtica (i argumental: el paper clau de l'estimada que es perllonga en el temps) del "Dràcula" de (ves per on) Francis Ford Coppola. En fi, que si jo hagués de recomanar-ne una de les dues, em quedaria amb "El hombre lobo", encara que no hagi de passar a la història, perquè per mirar bosses i sabates (encara que d'una altra gamma) ja en faig prou acompanyant la meva dona de botigues.

Comentaris (1)14-10-2013 23:02:33

Sensacions

Una vegada tancat el parèntesi que havia deixat la meva vida quotidiana en suspens durant una bona colla de dies, em torno a acostar al blog per transmetre algunes sensacions que he anat experimentat darrerament enmig de tot plegat.

Irritació: la que m'ha produït una novel·la que m'ha acompanyat en els moments de treva. Es tracta de "Temporada baixa", de Maria Mercè Roca. Compte!: es tracta d'una novel·la molt ben escrita, però vull pensar que va ser un pecat de joventut. El que em molesta és que, llegint aquesta novel·la, fa la sensació que els homes som, per definició, egoistes, egocèntrics, immadurs, insegurs, gelosos i maltractadors. Reconec el mèrit d'enfocar-ho des del punt de vista masculí, i se'm pot dir que un personatge no defineix tota l'espècie, però el cas és que hi intueixo una voluntat arquetípica, i no entendré mai per què el feminisme acostuma a basar sovint els seus arguments en la degradació del gènere masculí.

Satisfacció: en comprovar que el Barça està trobant la seva identitat en una combinació de preciosisme i practicitat que li fa tirar endavant partits que l'any passat no guanyava.

Expectació: la que em produeix l'evolució de les rodes de premsa de Tata Martino, que s'estan convertint en una psicoanàlisi implacable de les neures històriques del barcelonisme. Em fa patir que quan perdi un parell de partits ja no li'n perdonaran ni una...

Indignació: per la previsible campanya contra Neymar que s'ha engegat un cop han vist que no el podien enfrontar a Messi, i que ja comença a tenir els seus lamentables i fastigosos efectes. Hi ha gent que és incapaç de jugar net...

Fascinació: per l'estimulant joc intel·lectual que proposa la pel·lícula "La huella", de Joseph L. Mankiewicz, un clàssic que vaig poder reveure ahir un cop tornada la normalitat.

Tristesa: la que em va produir que un escriptor admirat com Javier Cercas fos citat per la representant de la dreta més rància a Catalunya per defensar els seus arguments immobilistes, reaccionaris i obstruccionistes. Crec entendre el que Cercas volia dir en el seu article, tot i no compartir-ho, però també crec que ell mateix deu estar trist de veure com se l'ha tergiversat i utilitzat.

Admiració: em trec el barret davant la comunitat educativa de les Illes Balears. En el context actual, el que estan fent és molt difícil de trobar. I, a més, no es mouen per interessos econòmics, sinó per un ideal de defensa del que és just. No hi ha paraules per agrair el que estan fent. Des d'aquest modest raconet meu, el meu reconeixement.

Comentaris (14)07-10-2013 23:18:24

Futbol: Barça 4 - Real 1; i cinema: "Armados y cabreados"

M'esperen uns dies complicats, que faran que aquest blog i moltes altres coses hagin de quedar momentàniament aparcats. Per això, és molt d'agrair que hagi pogut gaudir d'un vespre molt agradable gràcies a un partidàs i a una magnífica pel·lícula. I és que avui el Barça s'ha vestit de Barça, i ha fet un partit gairebé rodó. L'equip ha tornat a ser identificable; el futbol de toc i possessió ha tornat al Camp Nou, i els aficionats hem tornat a gaudir moltíssim. Martino necessitava un partit així, perquè el deixin una mica tranquil, i perquè tots els que en algun moment hem tingut dubtes ho veiem tot més clar. Es podrà dir que avui s'han produït tots els factors propicis perquè s'hagi donat el partit que s'ha donat: Xavi i Iniesta coincidien per fi en un onze, la verticalitat de Cesc s'havia quedat a casa, i sobretot la tranquil·litat que dóna estar guanyant en el minut 7 (quin partit hauríem vist si el travesser de la Real en el primer minut de joc hagués entrat?) Però en realitat la clau de tot plegat és que l'equip ha tornat a jugar molt agrupat, amb les línies molt juntes, amb Messi ajudant en la zona de creació. Quan l'equip no s'allarga, quan no es parteix per la meitat, quan tothom és al seu lloc, tot és més fàcil: arriben les triangulacions diabòliques (n'hi ha hagut una dins l'àrea rival literalment d'un altre planeta), la pressió és molt més eficaç, i totes les pilotes dividides cauen del nostre costat. Llavors és quan es pot combinar jugar en curt o jugar en llarg, en vertical o horitzontal, en combinació o en conducció. Tant és. I es produeix l'anhelat equilibri. Segur que tornarem a veure partits més fluixots, però el partit d'avui li anirà molt bé al nou entrenador. Perquè de partits dolents com la carn de gos el Barça també en jugava amb Guardiola, però el crèdit acumulat pesava. I la targeta de punts de Martino avui s'ha començat a omplir.

Per rematar aquest vespre, acabo de gaudir d'una pel·lícula molt estimulant, d'aquelles que un bon company de feina sempre em recomana per fer-me passar una bona estona. "Armados y cabreados" (traducció horrible de l'original "God Bless America") té una mala llet prodigiosa, descomunal. Hi acudia amb una mica de por, perquè les pel·lícules amb fama de saccejar la societat nord-americana a vegades acaben desprenent un cert tuf reaccionari amagat sota la seva irreverència, però en aquest cas m'he trobat una pel·lícula decididament honesta. També incòmoda, certament, perquè la societat que hiperbòlicament ens mostra (com hiperbòlica és la solució que planteja) és la nord-americana però també és la nostra. La principal virtut que té és la seva extraordinària lucidesa, sobretot en dos punts. El primer, l'atac frontal als mitjans de comunicació com a generadors endogàmics de falsa informació i provocadors que la gent no tingui opinió pròpia i que per tant la llibertat d'expressió resulti una fal·làcia. El segon, l'odi a tota manifestació d'incivisme, i aquí el guió és especialment hàbil perquè les normes de conducta en societat queden desvinculades de la falsa urbanitat de la dreta. He gaudit molt amb dues escenes concretes: la dels impertinents del cinema i la del que aparca ocupant dues places (una debilitat personal: quan veig algú que surt caminant tranquil·lament d'un cotxe que acaba d'aparcar en una plaça reservada per a minusvàlids sempre crido "miracle!"; algun dia m'obriran el cap). En fi, una pel·lícula que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats i que, a més a més, està impecablement filmada, amb una posada en escena enlluernadora. Una delícia.

Comentaris (4)25-09-2013 01:26:37

Cinema: "Ejecución inminente"; i futbol: Rayo 0 - Barça 4

És molt curiós el cas de Clint Eastwood: és coneguda per tothom la seva inclinació pel bàndol republicà als EUA, però en canvi algunes de les seves pel·lícules semblen firmades per un simpatitzant demòcrata: la defensa implícita de l'eutanàsia a "Million Dollar Baby", el discurs favorable a la immigració de "Gran Torino", o la visió crítica de la pena de mort a la pel·lícula que ara ens ocupa: "Ejecución inminente". Potser Eastwood reserva el seu reaccionarisme per a l'etern i repetitiu (però carismàtic) caràcter del personatge que sempre interpreta: un home de tornada de tot, rondinaire però amb un cor d'or, i amb una al·lèrgia visceral a tot allò que sigui políticament correcte. La veritat és que, si és així, m'està més que bé, i és d'agrair que abandoni el discurs de l'ull per ull que caracteritzava el seu emblemàtic personatge de Harry el Brut.

Tot plegat sembla producte d'una evolució personal. Es pot dir que he fet una mica de trampa posant "Ejecución inminente" dins el mateix sac de les altres dues obres esmentades, molt més recents i madures (i, sobretot en el cas de "Gran Torino", magistrals). A "Ejecución inminente" hi apareix una visió de la família (un altre pilar fonamental de la dreta) que ja comença a ser desencantada, tot i que encara s'hi imposa una visió cínica i sarcàstica. A les altres dues obres, en canvi, la institució familiar s'hi presenta ja com a definitivament negativa, i s'entreveu que Eastwood considera que la nostra autèntica família no ha de coincidir necessàriament amb els llaços de sang, sinó que és la gent que ens trobem pel camí i que ens ajuda. I aquesta evolució en el discurs va acompanyada d'una major maduresa en la direcció, en la posada en escena.

I és que "Ejecución inminente" encara no s'allibera de la realització plana d'un telefilm de sobretaula, ni d'una aposta decidida per un excés de sentimentalisme gens contingut. A més, la crítica a la pena de mort no és radical, ja que sembla donar a entendre que aquí és reprobable perquè el protagonista és innocent, però no es mulla a l'hora de determinar si seria correcta en el cas d'un culpable. Per tant, ens trobem amb una pel·lícula definitivament simple i simplista, que es mira amb plaer i que no ofèn la intel·ligència, però que es troba encara molt lluny de les obres que Eastwood serà capaç d'oferir-nos més endavant.

Curiosament, m'adono que aquesta darrera apreciació es podria fer extensiva als partits que actualment ens ofereix el Barça. Dissabte vam tenir una altra mostra de solvència, d'obra correcta, però molt lluny del que intuïm i sabem que pot oferir aquest equip. La veritat és que l'actuació de l'equip aquesta vegada em sembla més disculpable, donades les característiques del camp de patates de Vallecas, que convidava molt més a les pilotades llargues que al joc de combinació; però és evident que el debat sobre l'estil de joc continua obert, i més si pensem que el Rayo va posar fi a una ratxa de cinc anys sense perdre la possessió (51% contra el 49% del Barça). De moment, l'equip és molt competitiu, però poc atractiu. Però hi ha marge de millora, i confio que l'equilibri arribarà, i amb ell els automatismes i el bon joc. Mentrestant, és cert que ens arriben més, però tenim Valdés.

Comentaris (4)23-09-2013 22:42:19

Futbol: Barça 4 - Ajax 0

Ho confesso: aquest equip em té absolutament desconcertat. No entenc a què juga, i el que és pitjor és que em temo que a vegades els mateixos jugadors tampoc no gaire. De fet, Piqué ho va deixar molt clar a la roda de premsa de la prèvia: l'equip es troba en fase d'adaptació al nou entrenador, i a la recerca de l'equilibri entre joc de control i joc vertical. Potser això explica que en moltes fases del partit els jugadors corrin pel camp com pollastres sense cap.

A mi, ja ho he explicat, em sembla bé aquesta aposta de Martino per un joc més directe, o si més no per combinar una cosa amb l'altra, sobretot perquè crec que això ens pot fer un equip menys previsible del que ho érem darrerament i, per tant, més difícil d'aturar. El que passa és que sembla que als jugadors els costa saber quan han de fer cada cosa, i això crea molts dubtes i molts desajustaments. D'altra banda, comparteixo el recurs de les passades llargues en diagonal per trencar línies de pressió i deixar els extrems en situació d'un contra un en no donar temps a la defensa rival de bascular correctament, però tinc la sensació que n'abusem una mica massa. El resultat, si més no vist el partit d'ahir: els migcampistes creatius, els interiors, gairebé no intervenen, i això fa dels blaugrana un equip vulgar i irreconeixible. Un altre problema és que l'abús d'aquestes situacions acaba partint l'equip per la meitat, fent-lo llarg, de manera que si en algun moment es vol conservar la possessió són els jugadors qui han de córrer i no la pilota. I això sí que és trair la filosofia de Cruyff amb totes les de la llei (ahir el Barça va tenir una de les possessions de pilota més fluixes que es recorden: només un 56%).

Tot plegat fa que per mi l'ideal a trobar, el referent, sigui la primera part del partit de Mestalla (deixant a part els fatídics cinc últims minuts), perquè demostra que es pot ser vertical i fer un joc directe però des de la possessió, el toc i la intervenció dels interiors, com ha de ser. A València, l'equip va saber-la tocar i, al mateix temps, veure el moment en què una passada vertical de molts metres ho trencava tot. Per això crec que Martino estava tan satisfet al final d'aquell partit, i estic segur que creu que són els millors minuts de l'equip fins ara i els vol com a model. Si el segell del Barça de Guardiola era hipnotitzar el rival a còpia de triangulacions curtes fins que el ritme de les passades accelerava de cop i noquejava el rival, crec que el que busca Martino (i el que potser hauria estat el segell de Tito si hagués tingut més temps, a jutjar pel poc que vam poder intuir) és que l'equip hipnotitzi el rival de la mateixa manera però el remati amb una sola i precisa passada vertical.

Mentrestant, mentre l'equip busca Déu entre la boira, que diria el poeta, estem a la mercè de dos jugadors clau, ambdós argentins. Messi (amb el permís de Neymar), que amb les seves genialitats desequilibra els partits més grisos, i Mascherano (amb el permís de Busquets), que ha de treballar com un boig per corregir tots els desequilibris creats per les pujades simultànies dels dos laterals. Un Mascherano, a més, que aplica amb força més sentit i precisió el recurs de les pilotades llargues (en paraules de Martino, que fa de Márquez). Martino citava Piqué en roda de premsa, però per mi el català n'abusa molt més, i ho fa sovint sense gaire sentit (és molt millor, per exemple, superant línies progressant amb la pilota als peus).

En fi, que tot això ho dic després de guanyar per 4-0. No és que no en tingui mai prou, és que sé que l'equip pot i ha de fer-ho millor, perquè no sempre jugarem contra l'Ajax. I la victòria és la millor situació per reflexionar amb tranquil·litat sobre el que encara ens manca.

Comentaris (3)19-09-2013 22:54:40

Cinema: "Bosque de sombras", "¿Quién puede matar a un niño?" i "Mud"; i futbol: Barça 3 - Sevilla 2

Cap de setmana atapeït de petites grans passions. Dissabte, tres pel·lícules de por, cadascuna més terrorífica que l'anterior. Bé, de fet la tercera "pel·lícula" va ser l'espantosa segona part del Barça, el moment del dia que més em va fer tremolar. Sort que a la nit els amics de La Puça Diatònica ens ho van fer passar molt bé amb el seu concert a Verges. I diumenge... Diumenge una de les millors pel·lícules que he vist al cinema aquest any, "Mud". Però anem a pams.

Dissabte la intenció era passar la tarda amb una doble sessió de cinema de terror, i la cosa va sortir a mitges. Perquè "Bosque de sombras" no és exactament de por, és més aviat un thriller, tot i que de fet ni això. El cas és que es queda a mig camí de tot: l'ambientació és tenebrosa i pròpia del cinema fantàstic, però en realitat narra la història d'una sèrie de crims marcats per la vergonya, l'honor i el passat dels personatges. Narrativament, però, la pel·lícula desconcerta, i la mateixa atmosfera li acaba jugant en contra en ocasionar un important problema de ritme. O sigui, que pretén jugar les cartes del fantàstic i del thriller i no acaba fent ni una cosa ni l'altra, sinó un híbrid de mal digerir.

Molt més interessant va resultar el visionat de "¿Quién puede matar a un niño?", clàssic del terror espanyol dirigit fa una pila d'anys per Narciso Ibáñez Serrador. Resulta fascinant la capacitat d'aterrir l'espectador, o si més no d'angoixar-lo, amb una ambientació absolutament càlida i lluminosa, en una subversió radical dels cànons del gènere. I la pel·lícula, que fa pensar en el seu plantejament en "Los chicos del maíz" però que en la meva opinió és molt millor, ofereix una lúcida, inquietant i gosaria dir que premonitòria reflexió sobre la mirada que els adults projecten en els seus fills, i sobre com l'amor incondicional pot crear monstres. Per al record queden les escenes en què una munió quieta i expectant d'infants assetja des de la llunyania els protagonistes. El neguit que acaben generant criatures a priori tan inofensives, però que s'han mostrat en tota la seva cruesa i crueltat i amenacen de tornar-hi, provoca una inevitable evocació en la retina a "Els ocells" de Hitchcock. En definitiva, imprescindible per a tothom que estimi el bon cinema de terror, aquell que inquieta i que no dóna respostes fàcils.

I el diumenge ens va oferir una petita joia: "Mud", la darrera pel·lícula de Jeff Nichols. No és una pel·lícula perfecta, però com que té moltes més virtuts que defectes començaré parlant d'aquests últims per treure-me'ls de sobre i poder-me recrear en les moltes coses atractives que ofereix. I no és perfecta perquè li sobren coses: li sobra una mica de metratge, li sobra un cert esteticisme innecessari en els paisatges (volia acostar-se al Clint Eastwood de "Sense perdó" o al David Lynch d'"Una historia verdadera"?), li sobra un cert ús de la càmera lenta (com li passava una mica també a Phillipe Noyce en la magnífica "L'americà impassible"), i li sobra el franctirador justicier (en una escena per altra banda hereva de la millor tradició del western clàssic), i potser altres cosetes que ara no sabria concretar i que li impedeixen ser una pel·lícula rodona. Això, i un moment d'incoherència en el punt de vista, que en una escena puntual deixa per primera i pràcticament única vegada la mirada del nen sense que cap motiu ho justifiqui (una altra cosa és l'escena final, plena de sentit). Però la pel·lícula és molt bona, i val la pena analitzar-la amb calma.

Jeff Nichols és un cineasta amb gust per la metàfora. Tota la seva pel·lícula anterior, l'extraordinària "Take Shelter", era una gran metàfora sobre la por. Una por molt fotuda, perquè és aquella por inexplicable que sentim a vegades quan tot va bé, que deu provenir de la por de perdre tot el que ens estimem i ens fa feliços, de manera que es produeix la cruel paradoxa que mai podem ser feliços, perquè quan ho tenim tot patim per deixar-ho de tenir. Jeff Nichols va estirar, com feia el M. Night Shyamalan dels bons temps (amb "El bosque" i "El incidente" al capdavant), tantíssim la metàfora que li va sortir una pel·lícula definitivament i deliciosament abstracta. Amb "Mud", Nichols repeteix relativament la jugada, i ens ofereix una metàfora sobre l'amor, sobre el desengany i sobre l'esperança. Però aquesta vegada fa una pel·lícula molt més concreta, amb més argument, no tan conceptual com l'anterior, encara que en realitat només sigui en aparença. Coneixem un noi de catorze anys, valent i sensible, sempre acompanyat del seu fidel amic, més simple i materialista (però molt entranyable). Tots dos viuen a la vora del riu Mississipí, i en una excursió a una de les seves illes coneixen un fugitiu o, més ben dit, un home que s'amaga (dels caçarecompenses, de la justícia i, en realitat i sobretot, d'ell mateix). Es fan amics i decideixen ajudar-lo a començar una vida nova. Així, ens trobem amb una pel·lícula d'aventures (el referent de Tom Sawyer i Huckleberry Finn és claríssim), a través de les quals el nen protagonista fuig d'una realitat familiar que l'angoixa. Però aquesta és l'anècdota, l'ham que ens atrapa com a espectadors, perquè sota aquesta estructura superficial s'hi amaga una interessantíssima estructura profunda. I és que en aquesta aventura, a més d'haver-hi la denúncia per un món que la llei condemna a fer desaparèixer (que ens fa pensar inevitablement en "Bestias del sur salvaje") i d'incloure un no sé si voluntari homenatge al western "Valor de ley", hi batega un autèntic viatge iniciàtic. L'autèntica aventura és la de fer-se gran, i descobrir que les coses no són ni blanques ni negres, sinó que es matisen en la grisor de les dificultats de la vida adulta. L'autèntica aventura és viure el desengany i saber-ne extreure l'esperança. La que sent el noi quan, malgrat tot, intueix que tornarà a enamorar-se. Que és la mateixa que sent Mud, el fugitiu, quan el mar se li obre al final del Mississipí amb totes les seves possibilitats. D'aquesta manera, fins i tot el títol de la pel·lícula esdevé simbòlic, ja que Mud és l'element la peripècia externa del qual actua paral·lelament amb l'evolució interior del protagonista. Un goig de pel·lícula: literatura pura feta imatges.

I del Barça, què en podem dir? Doncs que una cosa és defensar (com jo mateix faig) que a vegades convé una mica més de verticalitat, i una altra de molt diferent és confondre la verticalitat amb el vertigen. La segona part contra el Sevilla va ser inadmissible, impròpia d'aquest equip. El Barça es va mostrar absolutament perdut, erràtic, partit per la meitat, amb les línies separadíssimes, amb més forats que un colador i amb un descontrol alarmant, incapaç de trobar una mínima pausa després de posar-se amb tota la xamba del món 2-0. En fi, acceptarem el virus FIFA com a motiu de tot plegat, però sisplau que no hi tornin, perquè això de guanyar mig de rebot, amb certa connivència arbitral, a l'últim segon i després de jugar fatal, que tant admirem en el Madrid, ho païm fatal com a aficionats quan veiem que és la manera com guanyem nosaltres. I una última reflexió d'aquelles de l'ou o la gallina: l'equip es descontrola perquè Xavi està desdibuixat, o Xavi està desdibuixat perquè l'equip es descontrola?

Comentaris (3)16-09-2013 22:24:45

Paraules encadenades

Orgull-il·lusió-alegria-esperança-festa-units-antiviolència-democràcia-civisme-passió-legitimitat-cultura-inclusió-cohesió-somni-groc-emoció-reivindicació-pacífica-amunt-nord-sud-via-cadena-sobirania-independència-llibertat

Comentaris (5)13-09-2013 00:44:41

Lectura: "Llums a la costa"; i cinema: "28 semanas después"

Haig de reconèixer que em va costar força entrar en l'univers de "Llums a la costa", de Jaume Benavente. Crec que és perquè al principi se centra molt en el personatge de la Cèlia, i li costa una mica entrar en matèria, situar-nos en el que potser té de més interessant: la història d'Eusebio Sena, represaliat pel salazarisme. "Llums a la costa" és una història profundament portuguesa, escrita amb un gran amor cap a Portugal i sobretot cap a Lisboa (els que hem tingut la sort de ser-hi podem entendre per què), per part d'algú que no és portuguès, en aquest cas un escriptor català tot i que de biografia marcada pel Brasil. En aquest sentit, fa pensar en un altre portuguesista no portuguès, l'italià Antonio Tabucchi, en especial en la seva lluminosa "Afirma Pereira", amb la qual comparteix la denúncia de la dictadura de Salazar. És clar que Tabucchi és molt Tabucchi, i "Llums a la costa" no resisteix la comparació, menys encara a causa d'aquest personatge que s'estima tan poc a si mateix que és la Cèlia, una figura gairebé involuntàriament hamletiana, en el que té de torturada i de dubte constant. A vegades, és cert, la Cèlia aconsegueix tocar-me la fibra sensible amb les seves reflexions, però massa sovint se m'esdevé com una antiheroïna un xic propera al món de les dames avorrides d'un Antonio Gala qualsevol. Però "Llums a la costa" té un actiu innegable, que la fa interessant i que crec que en realitat és on l'autor volia posar l'accent: el retrat de la nostàlgia. Però no una nostàlgia motivada per una pèrdua concreta, sinó quelcom molt més intangible i dolorós, potser la que provoca la sensació de no acabar de saber viure. I en això, és clar, res com Lisboa.

I, parlant de nostàlgia, haig de pair la sensació agredolça que em va deixar ahir el revisionat de "28 semanas después", de Juan Carlos Fresnadillo. Jo tenia clar quan vaig veure-la al cinema per primera vegada que era un dels pocs casos en què la seqüela superava l'original ("28 días después", de Danny Boyle), i m'admirava que Fresnadillo convertís un encàrrec en quelcom personal, reflexiu i artístic. Anys després, Fresnadillo em va decebre una mica amb "Intruders", però continuava recordant "28 semanas después" amb admiració. El cas és que ahir vaig revisitar-la, i em va semblar que potser no n'hi havia per tant. Hi havia una reflexió sobre la culpa, que recordava. Hi havia una metàfora molt clara (potser massa) sobre les intervencions militars suposadament benefactores però que acaben sent letals per a la societat civil (que oportú, això ara, a propòsit de les notícies d'aquests dies). I hi havia també un innegable virtuosisme tècnic, amb una càmera frenètica, literalment infectada en les escenes de les persecucions dels zombies. I també un final a Wembley que a mi em sembla religiós, i que també recordava. Però al mateix temps em va semblar que tot plegat era una mica precipitat, només apuntat. I vaig pensar si Fresnadillo em va decebre amb "Intruders" perquè realment era fluixeta o perquè sóc jo qui ha canviat. Que potser he perdut la capacitat d'admirar, de fascinar-me, si més no amb tanta facilitat com abans. Potser és que m'estic fent gran, i ja ni la nostàlgia no és el que era.

Comentaris (7)10-09-2013 00:41:30

Futbol: València 2 - Barça 3

El debat està, definitivament, servit. Sembla clar, a hores d'ara, que Tata Martino vol un Barça més vertical, més directe, més allunyat del futbol control que va caracteritzar l'etapa de Pep Guardiola al capdavant de la banqueta. Els més puristes ho critiquen, diuen que ens estem allunyant de la nostra essència i que a més això a la llarga ens perjudicarà en el resultat. Partits com el d'ahir els serveixen d'exemple: el Barça fa una primera meitat elèctrica, amb passades ràpides que trenquen línies defensives senceres, amb combinacions endimoniades entre línies a partir de la zona de tres quarts. Futbolistes com Cesc s'hi troben com peix a l'aigua i s'exhibeixen. Però el que guanyem en verticalitat, diuen, ho perdem en futbol control. El Barça de Guardiola, diuen i probablement amb raó, mai de la vida s'hauria complicat la vida com en els últims minuts d'aquesta primera meitat excelsa, però que l'equip no va saber tancar.

No defugim aquest debat, que és interessantíssim. El millor de tot és que es tracta d'un debat estrictament futbolístic. M'encanta que, un cop ha començat la temporada, ens allunyem de pseudodebats ridículs, absurds i més propis de la premsa rosa que de l'esportiva com ara Tito-Guardiola, Rosell-Cruyff, etc. Que bonic que és el futbol, i que esperpèntic tot el que l'envolta! Quedem-nos, doncs, amb el debat sobre la pilota i com l'hem de tractar.

És cert. Si repassem els partits de l'era Guardiola, ens costarà trobar-ne un en què el rival ens hagi remuntat un resultat. Fins i tot, ens costarà trobar-ne algun en què el rival ens hagi inquietat mínimament després d'haver-nos posat per davant. L'equip de Guardiola era temible un cop tenia el resultat a favor, perquè sabia defensar-lo com ningú. Això sí: amb la pilota. Començava a tocar i tocar, a adormir el partit, a fer que no passés res rellevant, a hipnotitzar el rival fins que de sobte li clavava la sentència. Per això, quan busquem partits dirigits per Guardiola en què hi hagués intervingut l'èpica, el que ens trobarem són enfrontaments en què era l'adversari qui s'havia posat per davant, i patíem per trobar espais per poder remuntar, perquè el nostre futbol de toc i la nostra horitzontalitat esdevenien aleshores dramàticament insuficients, tot i que la deessa Fortuna sovint premiava la nostra insistència (gol d'Iniesta contra el Chelsea, gol de Pedro a la final del mundial de clubs contra l'Estudiantes...).

Ara bé, vol dir això que aquesta és la característica innegociable del nostre estil? Que Martino està traint la nostra essència, com algunes veus crítiques comencen a apuntar? Rotundament, no. Pensem-ho bé. Des de quan podem dir que el Barça es caracteritza per un estil propi, definit, reconeixible? Suposo que hi estarem tots d'acord: des de l'aparició de Johan Cruyff a la banqueta. Doncs fem-nos ara la següent pregunta: quants partits com el d'ahir li recordem al tècnic holandès? Un munt. Penso ara, sense anar més lluny i no moure'ns de Mestalla, en un espectacular València 3 - Barça 4. El "dream team" de Cruyff era un conjunt exageradament vertical, i es complicava moltíssim la vida perquè, després d'avançar-se en el resultat, continuava atacant en comptes d'especular ni que fos amb la pilota. Però es feia un fart de guanyar títols, i divertia i enamorava com ningú. La conclusió: de Cruyff cap aquí, allò que realment caracteritza el Barça és la voluntat ofensiva, la voluntat de tenir sempre la pilota, la voluntat de ser el protagonista del partit i no viure de l'errada de l'adversari. I no veig que Martino estigui traint aquesta filosofia.

Segurament, el que seria desitjable (i el que crec que busca Martino) seria trobar un equilibri, que l'equip combinés racionalment el futbol control amb la verticalitat, segons convingués més al partit. Això ahir, si Xavi hagués estat si més no a la banqueta, hauria estat més fàcil. En aquest sentit, potser Dos Santos (el més semblant que hi teníem per donar aquesta pausa) va entrar un pèl massa tard. Però el millor de tot és que, mentre l'equip busca aquest equilibri, els resultats acompanyen, i això farà més fàcil arribar-hi.

El debat, hi insisteixo, és saníssim, perquè vol dir que som una afició madura i exigent, que no compra el resultat a qualsevol preu. Però el que no cal és ser autodestructius. A vegades tinc la sensació que hi ha gent que critica per criticar. Que els mateixos que, per exemple, l'any passat criticaven Tito i Roura per fer un futbol massa vertical i no saber tancar partits com el de la Corunya, després posaven l'equip a parir per haver especulat massa amb la pilota a Milà. Que els que dimecres s'exclamaven perquè el Barça havia tingut una possessió absolutament estèril contra l'Atlético, ahir posaven el crit al cel perquè l'equip culminava les jugades amb un parell de passades. D'acord: cal equilibri. Però, mentrestant, i no sé ben bé què vull dir amb això, val a dir que (tot i patir) m'ho vaig passar molt més bé ahir que dimecres passat.

Comentaris (11)02-09-2013 12:30:31

Supercampions, malgrat tot

Roda de premsa prèvia a la tornada de la final de la supercopa: Tata Martino fa una referència tímida, però interessantíssima, a la final de la copa Confederacions perduda per Espanya contra el Brasil per il·lustrar una idea que comparteixo i que em tranquil·litza sentir-li expressar: quan la qualitat s'enfronta a la intensitat, normalment la segona té les de guanyar. Si, en canvi, l'equip que té més qualitat iguala en intensitat l'adversari, llavors és quan la qualitat s'acaba imposant.

Tornada de la final de la supercopa: l'Atlético planteja un partit aspre, dur, una guerra de guerrilles. El Barça no s'arronsa, i iguala en intensitat (tot i que no en violència) el joc del rival, de manera que intenta fer bona la teoria del seu entrenador. Falla, però, la segona part de la teoria: la major qualitat del Barça no apareix. La mala notícia: hem jugat tota l'eliminatòria a allò que l'Atlético ha volgut que juguéssim. La bona notícia: malgrat això, fins i tot així, hem resultat vencedors.

Roda de premsa posterior a la tornada de la final de la supercopa: Tata Martino adverteix que el Barça ha d'aprendre a jugar de maneres diferents, que no sempre podrà jugar com vol i que a vegades haurà de jugar com pugui i el deixin.

Conclusions? Una inquietud: que ens convertim en un equip resultadista i vulgar. Una esperança: que, sense renunciar a la nostra essència, esdevinguem un equip més madur i competitiu. De moment, un missatge que crec que hem deixat: preferim l'espectacle, però qui vulgui portar-nos a la guerra (sense anar més lluny, a la lligueta de la Champions hi haurà dos equips, Milan i Celtic, que ens hi voldran portar) ha de saber que estem preparats, que competirem i que, un cop millorades les prestacions ofensives (per exemple, canviant les passades llargues per una circulació horitzontal més ràpida, que dificulti la basculació de les defenses i permeti als extrems trobar-se en situacions d'un contra un), la nostra qualitat s'ha d'acabar imposant.

Comentaris (5)30-08-2013 01:56:59

Cinema: "Elysium"; i futbol: Màlaga 0 - Barça 1

Què s'entén per una bona pel·lícula de ciència-ficció? Naturalment, això és qüestió de gustos, però a mi m'agraden les històries de ciència-ficció que utilitzen el futur com a metàfora hiperbòlica del present. Dit d'una altra manera, que permeten reflexionar sobre el que la humanitat és en essència: els seus desitjos, les seves ambicions, els seus somnis i les seves misèries. Aquesta categoria de pel·lícules generalment presenten el que es coneix com a distopia: un futur en el qual, lluny de solucionar-se els problemes de la humanitat, s'han accentuat, de manera que paradoxalment la societat que se'ns presenta viu més endarrerida que l'actual. No hi ha dubte que Neill Blomkamp és un cineasta interessat en aquesta mena de ciència-ficció. Ja a la magnífica "District 9" ens mostrava un futur desolador, al qual sucumbien fins i tot els alienígenes, reduïts a un gueto marginal. A "Elysium", Blomkamp, sens dubte marcat per la seva condició de sud-africà, insisteix en la qüestió de l'apartheid: al futur, només una minoria privilegiada té dret als avanços mèdics i a una vida relaxada i plena de comoditats. La majoria de la població malviu condemnada a lluitar per sobreviure en un món hostil i superpoblat. Sens dubte, la pel·lícula és filla de la inquietud per la crisi actual, i no és difícil llegir-la com una hipèrbole de mal auguri sobre el que, de fet, ja està passant. "Elysium" és una pel·lícula germana de l'esplèndida "In time", d'Andrew Niccol: una paràbola futurista en clau anticapitalista, que denuncia les desigualtats i les injustícies provocades pel sistema. "Elysium" queda més curta perquè juga més decididament la carta de l'acció que la de la reflexió en la segona meitat del metratge, però en un molt bon inici l'encerta de ple quan, més enllà de la qüestió social central, posa l'accent en la deshumanització del sistema, fet que l'emparenta amb "Gattaca", film de culte del mateix Andrew Niccol. El cas és que, en aquesta primera meitat i abans de rendir-se a les exigències adrenalíniques del gran públic, "Elysium" ens planteja tot un seguit de qüestions fonamentals plenament actuals, com ara la impossibilitat de prosperar des de l'honradesa i l'esforç, la perversió d'un sistema que t'explota i al qual encara has de donar les gràcies i, sobretot, la immoral combativitat contra la immigració il·legal, que comet l'únic crim de voler arribar al paradís somiat, que li és negat per aquells que temen haver de renunciar a part dels seus privilegis per compartir-los. I això ens porta a l'incòmode interrogant que la pel·lícula deixa obert, potser inconscientment, al final: si tothom té accés al paradís, quant trigarà l'estat del benestar a ser devorat per la superpoblació mundial?

I, després d'aquest cap de setmana, una altra pregunta la resposta de la qual depèn de gustos, com la del principi d'aquest article, resulta pertinent: què s'entén per un bon partit del Barça? Des del meu punt de vista, malgrat el que sembla que és la visió general, el Barça va jugar un bon partit ahir a Màlaga. Potser és que esperem guanyar tots els nostres rivals per 7-0, però per mi el Barça va fer ahir un partit molt seriós, molt sacrificat, molt professional i molt pacient. Tocava picar pedra, i a l'equip no li van caure els anells per fer-ho. Amb un Cesc magnífic combinant entre línies, es va saber crear perill, en la mesura que es pot fer contra un equip tancadíssim al darrere. No es va abusar tant de les pilotes llargues, de manera que es va garantir més la possessió i no es va haver de patir tant pels contraatacs rivals com al Calderón, i Adriano va posar la rúbrica a una bona primera part amb un xut marca de la casa. Va molt bé tenir jugadors que tenen confiança, ben justificada en aquest cas, en el seu llançament de llarga distància, quan els partits es comencen a embussar més del compte. És cert que a la segona part es va patir més, però és que aquesta vegada sí que l'equip va tenir una important davallada física, fins al punt que el darrer canvi va estar condicionat per la necessitat de donar descans a un puntal com Iniesta, ahir millor però encara irregular, segurament perquè la seva manera de jugar el fa quedar més exposat que altres jugadors quan el físic no respon. Però hi ha moltes coses positives a valorar del partit d'ahir: la solidesa defensiva (excepte al tram final), el mèrit d'una plantilla que gairebé no ha tingut descans i que de bon començament ja ha de jugar dos partits per setmana i, sobretot, un Neymar que ahir es va deixar anar aprofitant que la seva entrada al camp va coincidir amb el moment que el Màlaga va començar a estirar-se per buscar un empat que, afortunadament, no va arribar.

Comentaris (3)26-08-2013 15:21:17

Cinema: "El hombre del oeste"; i futbol: Atlético 1 - Barça 1

Matem la calorosa tarda de dimecres mirant "El hombre del oeste", un western clàssic tot i que alhora una mica atípic. Rebuscant-ho una mica, podem trobar en la peripècia del protagonista una metàfora de la societat nord-americana, construïda a partir d'un passat de violència i que entén que per conservar un estatus més civilitzat sempre ha de tornar a enfangar-s'hi.

A la nit, partit complicat per al Barça. En línies generals, mal partit dels blaugrana, tot i que a partir del gol de l'empat de Neymar l'equip es va tranquil·litzar, l'Atlético va recular entre fos i espantat, i gairebé s'aconsegueix guanyar. El Barça va continuar donant símptomes que vol mantenir la pressió avançada, i en general la va fer bé, però una de les vegades que no va prosperar l'Atlético va marcar en un dels seus contraatacs letals. És el risc d'aquesta pressió: si el rival la supera, la línia defensiva ha d'estar ben organitzada i molt atenta. No hi va ajudar en aquesta jugada que Jordi Alba insistís a perdre's en una de les seves picabaralles absurdes. D'altra banda, el Barça no es va sentir còmode perquè l'Atlético també va anar a buscar-lo a dalt per dificultar la sortida de pilota. Com que Martino no vol que els interiors baixin a construir, quan els centrals es veuen pressionats és imprescindible el paper del pivot per ajudar en la construcció, però ahir Busquets va estar horrible en aquesta faceta i va regalar un munt de pilotes en zona perillosa. Tot i així, la defensa no va patir excessivament, malgrat que a Piqué se'l va veure lent i Villa li va guanyar l'esquena sempre que li va donar la gana. Però Mascherano, tot i que és evident que pateix en les pilotes aèries, continua mostrant-se extraordinari en el tall i l'anticipació. A l'altre costat del camp, el Barça es va mostrar molt poc perillós en atac. Iniesta sembla baix de forma, els migcampistes abusaven de les pilotades llargues i els laterals s'obrien massa i regalaven centrades fàcils per al porter rival. Tot i així, curiosament, en una d'aquestes jugades Alves va posar una magnífica centrada al segon pal que Neymar va convertir en un gol que ho va capgirar tot. La supercopa sembla ben encarrilada.

Comentaris (3)22-08-2013 11:41:08

Pàgines: 12345635363738  <>