login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Trainspotting"

Acabo de tornar a veure, després de molts anys, “Trainspotting”. No recordo si l'havia vist un cop o més, ni si la vaig veure fa vint anys (moment en què va sortir) o en fa alguns menys. Però sigui com sigui feia molt, i volia tornar a veure-la perquè tinc ganes d'anar a veure la seqüela. I, si no val res, doncs mala sort.

M'ha agradat molt tornar-la a veure. En recordava força nítidament diverses escenes, òbviament les més conegudes: la del vàter i, sobretot, la del mono. Però també recordava força el discurs que es marca el personatge d'Ewan McGregor a propòsit de la seva condició d'escocès, i crec que encara m'ha fet més mal ara que llavors: “no hem sabut ni trobar una cultura decent que ens colonitzés.” I, en fi, naturalment també ha estat una delícia retrobar-me amb la seva magnífica banda sonora. Recordo que la primera vegada que la vaig veure em va fer arrufar el nas per la seva ambigüitat moral respecte de les drogues (és curiós: era força més moralista fa dues dècades que no pas ara). Perquè, per una banda, la pel·lícula mostra amb tota la cruesa les conseqüències de l'addicció; però, per l'altra, la presenta d'una manera romàntica, com a ideal de vida enfront de l'adotzenament de les masses. Sigui com sigui, el film va marcar època, tot i que per mi la pel·lícula definitiva sobre el món de les drogues probablement va arribar després amb “Rèquiem per un somni”, perquè aquesta pel·lícula de Darren Aronofsky presenta criteris de muntatge que superen la trencadora proposta de Danny Boyle i, sobretot, perquè ja no queda ni rastre d'ambigüitat moral: la droga apareix definitivament com allò més devastador (sense subratllats moralistes, però amb coherència i contundència), i l'addicció ja no és una elecció sinó una conseqüència de l'entorn.

Però el que més m'ha sorprès és el final, ja que el darrer monòleg d'Ewan McGregor sembla certament preparar el territori per a una seqüela que llavors ni s'intuïa. La pregunta inevitable és, doncs, la següent: haurà complert el seu personatge la sorneguera promesa de redempció entesa com a immersió en la convencionalitat social? I més encara: seran els personatges de “Trainspotting” vint anys després l'encarnació de la síndrome de Peter Pan o bé la d'una generació desenganyada? O és el mateix? Aquest cap de setmana sortirem de dubtes.

Comentaris (6)22-02-2017 23:41:54

Cinema: "¿Conoces a Joe Black?"; i futbol: Barça 2 - Leganés 1. Volem acollir!

Un altre diumenge de sofà, manteta i pel·lícula... Com es troben a faltar quan no es tenen! Tant, que al final no importa gaire la qualitat de la cinta escollida. És el cas d'aquesta “¿Conoces a Joe Black?”, que se suporta tranquil·lament bé durant les seves quasi tres hores de durada malgrat la seva inconsistència absoluta. Gairebé tot grinyola en aquest film, però com que estàs tan a gust a casa i no has hagut de pagar entrada, doncs s'aguanta. Fins i tot acabes trobant-hi alguns moments de certa inspiració, tot i que la balança s'inclina clarament cap a la desil·lusió. Perquè es tracta d'una bona idea desaprofitada. El problema ja no és el moralisme que desprèn (això li dóna un cert aire a l'estil Capra que es tolera i gairebé s'agraeix), ni tan sols la manca de profunditat o la seva concessió a la comercialitat (tampoc cal que totes les pel·lícules siguin “El setè segell”). El problema és la introducció d'una història romàntica sense cap ni peus que ho espatlla absolutament tot. Sobretot perquè, a banda que la pel·lícula hauria pogut durar ben bé una hora i mitja menys, ens hauríem pogut centrar en el que realment interessa: el balanç final de la vida d'un home quan sap que el temps se li acaba. I el més imperdonable (no crec que tingui sentit vigilar amb els spoilers parlant d'una pel·lícula en què encara apareixen les Torres Bessones) és com la quadratura impossible del cercle al voltant d'aquesta història d'amor fa malbé la troballa d'un final prou potent que hauria pogut redimir la pel·lícula, amb la mort entesa com a celebració del final d'una bona vida (aquests focs artificials) i la desaparició silenciosa dels dos protagonistes com siluetes sigiloses. Però no: calia trencar tota la lògica del relat (fins i tot les històries fantàstiques haurien de veure respectada una mínima lògica interna) per deixar l'espectador amb un somriure estúpid a la boca.

En fi, que s'acaba la pel·lícula i et dóna el temps just per preparar-te per veure el Barça. Parlant d'històries dolentes... El partit d'ahir no es podia ni mirar. La pel·lícula era dolenta, però almenys era entretinguda. No com l'espectacle d'un equip sense esma corrent per la gespa com una ànima en pena. Què ens està passant? És evident que la falta de joc ha fet que l'equip s'ensorrés a la primera desfeta com un castell de cartes. Ahir es va poder comprovar que tota l'entitat es troba en fase depressiva: jugadors que no celebren gols, tècnics que prenen males decisions, espectadors que xiulen el seu propi equip i que exterioritzen la seva divisió interna al voltant de la figura de l'entrenador... No ho entenc. Ja que ens trobàvem en mode autodestructiu, per què no s'apuntava a la llotja? Per què els peixos bullits que de manera tan nefasta estan dirigint el club els últims anys són els únics que ahir van sortir airosos del camp? Luis Enrique no és perfecte, però hem oblidat molt fàcilment que va reconvertir l'equip en guanyador i que el va fer tornar a jugar bé en molts moments (el 0-4 al Bernabéu no l'hauria signat Guardiola?). Gomes em treu de polleguera, però de veritat hem de focalitzar la nostra frustració en un nano que acaba d'arribar? És just, això? I, sobretot, ens ajuda en res? Jo a casa maleeixo a qui faci falta, però al camp mai de la vida se m'acudiria xiular ningú del meu equip, si més no durant els noranta minuts. Després, el que calgui. No n'aprendrem mai. Però vaja, malgrat que ahir jo també em vaig empipar i quan ens van empatar no vaig tenir ni esma per posar-me nerviós de tan catatònic que estava, confio encara que el Calderón pugui ser un punt d'inflexió. Sí: segons com vagi, pot ser la tomba definitiva d'aquest projecte, però el Barça necessita (i pot fer) un bon partit que el redimeixi i, més enllà del que pugui significar en la lliga, el torni a fer creure.

En definitiva, que a aquest cap de setmana de petites grans passions ensopides li va faltar una bona pel·lícula al cinema (la cartellera encara presenta bones propostes). Però dissabte teníem altra feina: assistir a la manifestació en favor dels refugiats a Barcelona. M'agrada anar a aquestes manifestacions que sabem fer els catalans, que no són en contra de res sinó a favor de. Que mostren el nostre caràcter cívic i festiu encara que tinguem motius per estar emprenyats. Sento a la ràdio que a Televisió Espanyola (que paguem entre tots) van fer mans i mànigues per ensenyar imatges de la manifestació sense mostrar estelades. I després diuen de TV3. És clar: la presència massiva d'estelades, a banda de ser una mostra més de la nostra persistència, els espatllaria els dos relats que els agrada construir: el vell i el nou. El vell: que el procés divideix la societat catalana. Dissabte centenars de milers de persones, independentistes al costat de no independentistes, que afortunadament de tot hi havia, es van unir en una causa noble i van demostrar que no hi ha cap problema de convivència. No interessa que se sàpiga. El nou: la catalana és una societat malalta i violenta, insolidària i egoista, que vol aixecar fronteres en un món que tendeix a eliminar-les i bla, bla, bla. Just al revés, colla de cínics: l'independentisme català es pot agermanar fàcilment amb l'esquerra que anomeneu “no nacionalista” justament perquè no en té res, de nacionalista. Perquè volem un estat propi per construir una societat més justa sense la tutela de ningú que ens ho impedeixi. Perquè no volem murs, sinó eines. No interessa que se sàpiga. I que consti que escric tot això a desgrat, perquè ja n'estic tip d'aguantar mentides i insults sobre la nostra causa i perquè m'entristeix que hi hagi companys progressistes que encara no l'entenguin. Però sóc conscient que tot això no era el més important dissabte. El més important era sortir al carrer per demostrar que no acceptem determinades polítiques inhumanes. Sortir al carrer perquè el silenci no ens en faci còmplices. Sortir al carrer perquè hi ha coses que no es poden acceptar. Com a mínim, no en el nostre nom.

Comentaris (3)20-02-2017 23:12:50

Futbol: PSG 4 - Barça 0

Fa molt mal despertar-te de cop i adonar-te, amb un cop de puny al fetge, que t'has estat enganyant. Que malgrat introduir una visió crítica amb el joc de l'equip has caigut en la temptació de valorar el resultat per obviar les mancances que estaves detectant. Et menties dient-te que la pèrdua d'identitat es basava en una evolució, però quan el resultat ha aparegut en tota la seva cruesa la veritat se t'ha presentat al davant dolorosament despullada. Tothom pot tenir una mala nit, et dius encara volent-te negar la realitat. Però no. Si t'autosinceres, t'adones que es veia venir: en el patiment de l'eliminatòria contra l'Athletic, en la segona part del Calderón, en el partit sencer del Villamarín, en la incapacitat de conservar un bon resultat sense patiments... No es pot pas dir que no estiguessis avisat.

I, tot i així, no pots evitar pensar que som presoners del resultat. I penses que tot això que ara són símptomes claríssims hauria quedat en no res si el Barça hagués sobreviscut a París, fins i tot encara que hagués jugat igual de malament. I aquest és segurament el mal: les derrotes contra l'Inter i el Chelsea en el seu moment et van deixar un pòsit molt amarg perquè per joc mereixíem clarament passar, però també i justament pel mateix motiu et va quedar una sensació interior d'orgull. Ahir, ni una cosa ni l'altra. Només una buidor absoluta i una tristesa infinita.

Perquè el pitjor de tot és que t'adones que la temporada pot quedar molt prima molt aviat, totalment a remolc en la lliga i pendents d'un miracle a la tornada contra els francesos que en un noranta-nou per cent de possibilitats no es produirà. I llavors t'espera el desert, amb l'únic oasi d'una final de copa contra l'Alavés molt vàlida per fer de cirereta del pastís, però no per fer de pastís sencer.

Però saps que no abandonaràs l'equip. Que continuaràs seguint-lo, amb l'esperança que encara pugui fer alguna cosa gran o que, si més no, aprofiti aquesta terra de ningú per créixer i fer-se gran al voltant del mig del camp, que és el que no hauria hagut de deixar de fer mai. Perquè entens que d'un equip s'ho ha de ser a les verdes i a les madures, i deixes per als oportunistes de sempre el paper de les rates que abandonen el vaixell al primer naufragi.

Comentaris (3)15-02-2017 23:59:16

Futbol: Alavés 0 - Barça 6; i cinema: "Manchester frente al mar" i "Hitchcock"

Està vist que aquest any, de moment, l'alegria del culer no pot ser mai completa. Hi havia motius per estar més que satisfet de la tarda de dissabte, pel resultat i pel joc, però el futbol va decidir ser cruel amb el pobre Aleix Vidal. Després de lluitar per refer la seva situació a l'equip i d'haver-ho aconseguit, amb l'afegit de la possibilitat de ser important en una final per l'absència de Roberto, una entrada tan desintencionada com absurda d'un rival el va apartar dels terrenys de joc per tot el que queda de temporada. L'equip s'haurà de refer d'aquest cop anímic i trobar solucions a la falta d'efectius al lateral dret. Exceptuant aquesta taca (no menor), però, l'aficionat va poder recuperar bones sensacions. Perquè el Barça ja havia golejat altres vegades aquesta temporada, però mai amb la sensació de solvència que va deixar dissabte. Ho va fer tot bé, i va tenir continuïtat en el seu joc. Va aconseguir tancar l'Alavés a la seva àrea perquè va superar amb autoritat la seva pressió alta inicial, va moure la pilota amb velocitat i criteri, i va enlluernar com ja no recordàvem en el joc posicional i associatiu. A la segona part, amb l'Alavés esgotat i obligat a fer un pas endavant, va aprofitar els espais i va ser una piconadora. Impecable, per tant, en tots els registres. L'última mitja hora ja va ser un tràmit (amarg per a Aleix Vidal) en què Luis Enrique va poder reservar efectius i començar a preparar el transcendental duel de París, que de cop fa més bona pinta que mai.

També feia bona pinta la pel·lícula “Manchester frente al mar”, i les previsions es van complir amb escreix. Història cuinada a foc lent, deixa un pòsit d'estranyesa en l'espectador fins que li ofereix l'oportunitat de lligar caps a partir de la dosificació dels flash-backs. Com a “21 gramos”, la pel·lícula juga a transcendir el drama per mitjà del muntatge, però el director no té la baixesa moral de recrear-se en la desgràcia dels personatges com acostuma a fer González Iñárritu. I, a més, el factor diferencial que aconsegueix elevar la història és el to. Quan assisteixes a l'encallament inoportú d'una llitera d'ambulància en el punt àlgid de la tragèdia, a un malentès còmic en un funeral, a una discussió mentre el protagonista no recorda on ha aparcat el cotxe... és impossible que la pel·lícula no se't vagi fent progressivament simpàtica. La introducció d'aquests detalls, aparentment intranscendents, en determinades escenes resta oportunament solemnitat a la història per acostar-la al món real. Perquè sí, té raó Woody Allen amb la seva fórmula que afirma que la comèdia és igual a la tragèdia més temps, però si ens aturem a pensar-ho és admirable la capacitat dels humans d'introduir l'humor en el moment mateix de la situació més desesperada, com un mecanisme instintiu d'autodefensa. Aquest to de surrealisme quotidià, que paradoxalment acosta la pel·lícula a la versemblança, juntament amb l'actuació monolítica de Casey Affleck (deliberadament continguda per exigències del guió, i no pas per incapacitat interpretativa), converteix “Manchester frente al mar” en un drama divertidíssim i terrible. Talment com la vida.

Molt més intranscendent, tot i que entretinguda i ideal per a un diumenge a la tarda, va resultar “Hitchcock”, biopic centrat en la creació de l'obra mestra “Psicosi”. Hi ha coses a la pel·lícula que no s'aguanten per enlloc, i el to no sempre és encertat, però fa venir ganes de tornar a veure l'obra mestra per mitjà d'unes presumptes incidències de rodatge que poden fer les delícies de qualsevol cinèfil. “Hitchcock” es perd sovint per carreteres secundàries discutibles, però assoleix moments interessants en l'anàlisi del procés creatiu, en especial en la seqüència de la sala de muntatge. Llàstima que quedi lluny de l'exigència narrativa que el mestre requeriria.

PD: Dissabte, tothom a Barcelona. Perquè la defensa de la dignitat col·lectiva comença per la defensa de la dignitat individual de cada ésser humà.

Comentaris (3)14-02-2017 00:49:11

Futbol: Barça 1 - Atlético 1

Em sembla que el que em va passar ahir encara no ho havia experimentat: que l'àrbitre xiuli el final del partit, que això signifiqui que el Barça ha arribat a una final i que no només no ho celebri, sinó que estigui de mala llet. Emprenyat pel joc horrorós de l'equip, emprenyat perquè l'expulsió de Roberto va engegar en orris un molt bon inici de la segona part, emprenyat per haver de jugar la final sense un puntal com Suárez, emprenyat per la lesió de Mascherano, emprenyat per la certesa que encara ens hauríem de sentir retrets pel gol anul·lat injustament a l'Atlético després de tot el que hem d'aguantar... I amb aquest ànim fúnebre em vaig posar a seguir els vestidors del partit. Tots els canals, d'aquí i d'allà, dient pestes de l'equip i accentuant la meva sensació de mala lluna. Me'n vaig anar a dormir cansat, nerviós i irritable. Una bogeria, tenint en compte el resultat.

L'endemà aquestes sensacions han quedat accentuades pels comentaris amb els companys de feina. Que si no juguem a res, que si a Europa no durarem ni dos dies, que si depenem massa del trident, que si no tenim mig del camp... I jo, el primer de reforçar totes aquestes teories.

Però han anat passant les hores i he decidit rebel·lar-m'hi. Perquè una cosa és ser autocrític i l'altra és agafar-se-la amb paper de fumar. No hi deu haver cap altra afició al món (és ben bé que som catalans!) que estigui depressiva l'endemà de la classificació per a una final. D'acord: si no es corregeixen algunes mancances això pot ser pa per avui i gana per demà. Però a vegades penso que som víctimes de l'excel·lència del passat. Assumim-ho: quan dèiem que el que estàvem vivint amb Guardiola era irrepetible era perquè era irrepetible. Han passat els anys, els referents s'han fet grans, la Masia s'ha descuidat lamentablement, els rivals han evolucionat i tot costa cada vegada més. Però aquí estem: malgrat tot, tossudament alçats i amb una capacitat competitiva fora de sèrie. De manera que és moment també de veure les coses positives: d'estar content pel partidàs de Cillessen, content per la consolidació d'Umtiti, content per la generositat en l'esforç de tothom, content per la tornada dels imprescindibles Busquets i Iniesta, content perquè fins i tot Gomes va començar a assemblar-se a un futbolista interessant (és curiós que aquest noi arrisqui i es llueixi més com a pivot que com a interior), content perquè l'àrbitre es va quedar amb les ganes d'ensenyar una groga fatídica a Messi i, ja posats, content per l'oportunitat que el destí ha reservat a Vidal i Alcácer. Content, en definitiva, perquè aquest equip ha anat perdent brillantor en la mateixa mesura que ha guanyat en capacitat de supervivència. Que sí, que tan important (o més) que l'objectiu és el camí, però que hem arribat a una final! Al cent per cent amb l'actitud de l'entrenador ahir després del partit: patim el que calgui per minimitzar els nostres defectes, però mentrestant celebrem-ho, punyeta!

Comentaris (3)09-02-2017 00:07:36

Futbol: Barça 3 - Athletic 0; i cinema: "Vivir de noche" i "Més enllà de la vida"

Cap de setmana de petites grans passions amb sensacions contradictòries, d'haver vist coses positives però que deixen un pèl fred. Deixa fred, sí, el partit que va jugar el Barça dissabte. L'equip va jugar a batzegades, sense brillantor, a mig gas, i ens vam avorrir... Però, i què? Per què a aquest equip se li demana sempre l'excel·lència contínua? Per què ningú, ni l'afició ni els mitjans afins ni els aliens, poden admetre que aquest equip guanyi sense jugar perfecte? Per què no sento mai aquestes exigències per part de ningú respecte a cap altre equip? Que no és un privilegi poder-se avorrir contra tot un Athletic enmig d'una eliminatòria duríssima contra l'Atlético? Jo el que veig és que l'equip surt reforçadíssim del partit de dissabte, perquè la segona unitat respon cada vegada millor. I vibro veient la capacitat de sacrifici defensiu de jugadors com Neymar sense que vagi en perjudici de la seva creativitat ofensiva. Luis Enrique ha creat un ecosistema ideal per extreure el millor de cada jugador, i si la proposta ha perdut certa brillantor no ho ha fet en detriment de l'ambició ofensiva i de protagonisme en els partits, que és allò irrenunciable. No, no em va agradar tot el que vaig veure dissabte, però no em dóna la gana de criticar-ne res. A aquest equip ja el critica prou gent, d'aquí i d'allà, i ja toca que li riguin alguna gràcia. Encara que sigui amb intermitències, continua essent l'equip que millor futbol ofereix, i ja s'hi poden posar com vulguin. Ja hi ha hagut i hi haurà dies per retreure-li coses, si convé, però no és just fer-ho en un partit d'entreguerres com el d'ahir.

I “Vivir de noche”? No és exacte dir que em va deixar fred. La pel·lícula és molt bona, està molt ben filmada i disposa d'un guió impecable com tots els que parteixen de Dennis Lehane, amb una enlluernadora concatenació de causes i efectes en què allò que és una solució tot seguit passa a ser un problema i viceversa. Petitíssimes decisions discutibles en la posada en escena no entelen la magnífica feina del Ben Affleck realitzador, que sap captar en general molt bé l'esperit de les grans pel·lícules de gènere negre de l'època daurada de Hollywood. Potser l'única mancança, allò que impedeix que la pel·lícula s'enlairi dins del meu cap després de la projecció, és que darrere d'aquest exercici d'estil no hi sé trobar la força d'altres històries de Lehane, ni aquella incòmoda ambigüitat moral que et deixen altres guions basats en Lehane com “Mystic River”, de Clint Eastwood, o “Adiós, pequeña, adiós”, del mateix Ben Affleck. Tot i així, pel·lícula molt recomanable per a qualsevol cinèfil: potser no deixa pòsit, però es gaudeix de principi a fi.

Sensació similar, per acabar aquest tres de tres, deixa la desconcertant “Més enllà de la vida”, novament de Clint Eastwood. Desconcertant justament i paradoxalment en la seva coherència. Perquè és insòlita la manera com Eastwood és capaç de narrar d'una manera tan extraordinàriament serena i clàssica una història basada en allò sobrenatural com aquesta. Com el mèdium interpretat per Matt Damon, Eastwood mostra la seva voluntat de fugir d'artificis i explicar el que té entre mans de la manera més natural possible. La temàtica és inusual en la seva filmografia, però no el to. Un cop més, el seu pols és ferm, segur i impecable. Només és que, com el partit del Barça o la pel·lícula d'Affleck, no deixa pòsit... O potser sí: avui he repensat el final, i m'agrada, com si el personatge de Matt Damon deixés de tenir visions sobre la mort i per fi les tingués sobre el seu futur, finalment ple de vida.

Com el futur que feliçment s'endevina veient imatges (aquestes sí que no deixen fred) de la gernació d'avui a Barcelona. Amb la força imparable de la gent, el final es veu proper, i serà per bé.

Comentaris (1)06-02-2017 23:33:07

Futbol: Atlético 1 - Barça 2

El brutal primer gol de Suárez (quina força de la natura!) és un resum perfecte de les intencions, plenament reeixides en la primera part, de Luis Enrique amb el mig del camp que va posar sobre el terreny de joc. Amb Mascherano, Rakitic i Gomes, l'equip es dotava del mig del camp més físic possible, amb l'objectiu de mantenir a ratlla les embranzides de l'Atlético. Era evident que la creació de joc se'n ressentiria, però el missatge semblava clar: que el mig del camp ajudi en defensa, que després el trident ja es buscarà la vida. Per això dic que el primer gol és tan simptomàtic: Mascherano roba una pilota (aquí s'acaba la seva feina), però aquesta va a parar a Suárez. I aquesta es tradueix en el golàs que tots sabem. També el segon gol: a Cillessen no li cauen els anells per servir en llarg, i per una vegada el Barça la caça i pot iniciar jugada en zona perillosa per al rival. A partir d'aquí, Roberto enganya dos defensors amb la seva desmarcada i permet que Messi estigui prou sol per etzibar una canonada letal.

Segur que es pot jugar de manera més brillant a futbol, però també segur que no es pot competir millor del que ho va fer el Barça en una primera part excelsa. El plantejament, lluny de ser defensiu, era un primer pas per fer mal a l'Atlético a còpia de neutralitzar-ne el verí. El Barça ho va fer tot bé: va defensar quan calia defensar, va calmar el joc quan va convenir i va clavar el fibló gairebé sempre que va poder. Aleshores, què va passar a la segona part? Per què es va patir tant?

En aquests casos, sempre apareix una explicació simplista: a l'equip li va faltar actitud, es va relaxar massa aviat. Discrepo profundament: a aquest equip no li ha faltat mai actitud (treure el fetge per la boca per remuntar uns vuitens de final de copa quan ho has guanyat tot és falta d'actitud?). Si de cas, el que li falta és caràcter, que no és en absolut el mateix: per molt que Luis Enrique hagi aportat una certa visió testosterònica de les coses, aquest equip continua patint quan el porten a la trinxera. Per això fan tanta mandra i són tan incòmodes les eliminatòries contra l'Atlético.

Per tant, els mateixos que avui acusen l'equip d'haver-se relaxat són els mateixos que el maleirien per falta d'ambició si, fent ús de la concentració, hagués fet el que havia de fer: controlar la possessió i calmar les coses. Però va ser impossible, malgrat que Luis Enrique va detectar el problema i va fer entrar dos migcampistes fins com Denis i Rafinha (molt bons minuts, malgrat tot, d'aquest últim). En part, perquè és evident que en aquestes situacions és quan més es troben a faltar jugadors com Iniesta i Busquets. En part també perquè el disseny al voltant del trident contribueix a la no especulació i a una verticalitat que quan no es pot aplicar s'enyora massa. Sigui com sigui, el cas és que (sense perdre de vista que el resultat és boníssim i que me'n vaig anar a dormir molt content) aquest equip s'ha entossudit a ensenyar les seves dues cares, a mostrar-se inestable. I tot plegat porta a una sensació de ja viscut, de ja haver escrit abans aquest article. Potser és perquè l'he escrit el dia de la marmota.

Comentaris (1)02-02-2017 19:43:22

Cinema: "Múltiple" i "Old boy" (de Spike Lee); i futbol: Betis 1 - Barça 1

Fins i tot les obres mestres indiscutibles tenen elements qüestionables. Part de la crítica va retreure a Alfred Hitchcock que clogués la magistral “Psicosi” amb una explicació final innecessària sobre la patologia del protagonista per part d'un psicòleg, com si l'espectador fos ximple i no hi hagués pogut arribar tot solet. Doncs bé, a la magnífica “Múltiple”, del seu hereu avantatjat M. Night Shyamalan, el ressorgit director d'origen indi dribla aquest risc donant rellevància al personatge de la psicòloga, que dosificarà la informació a l'espectador per no embafar i que anirà transmetent les regles del joc per impedir que la pel·lícula pugui ser titllada en cap moment de tramposa. Així doncs, sorprenentment, el mestre del cop d'efecte fa potser la seva pel·lícula més honesta amb l'espectador, malgrat que com sempre jugarà amb ell a voluntat: quan vulgui que sentim tensió, gairebé no la podrem suportar, i quan vulgui provocar-nos una riallada incòmoda en el moment més delicat ho aconseguirà sense esforç amb el seu inimitable humor negríssim. Perquè Shyamalan és un virtuós de la posada en escena, però sobretot és un mestre de la narració: aquí, també, amb una dialèctica entre el terror i un drama presentat per uns flash-backs repartits amb cura en els moments oportuns. Pot fer la sensació que Shyamalan potser no ha controlat del tot la sala de muntatge amb una concessió al públic més mainstream en una persecució final més aviat convencional (això sí, fins a arribar al cop d'efecte, que en realitat és plenament lògic si s'ha seguit amb atenció el sentit de la història), però fent una ullada al tràiler descobrirem escenes eliminades que probablement expressen un esforç de depuració. Amb ecos d'”El bosque” (la por a la bèstia com a element de control) i sobretot a “El protegido”, en un exercici d'estil que posa constantment la cinta i el seu actor protagonista (extraordinari James McAvoy) a la corda fluixa, a Shyamalan li ha sortit una pel·lícula profundament nietzscheana (amb un missatge molt d'agrair en els temps de cotó fluix que corren) que demostra, un cop més, que és el gran renovador del gènere per la seva capacitat de dotar de profunditat les truculències que crea.

Més aviat al contrari del que li passa a Spike Lee amb el seu discutible remake de la cinta de culte “Old boy”, del llegendari director sud-coreà Park Chan-Wook (pensen exhibir algun dia “La doncella” a Girona?). No es pot negar que Lee fa un esforç per traslladar el producte a la mentalitat americana (que és el sentit que suposo que deu tenir fer un remake d'aquestes característiques), i potser el problema és precisament que se'n surt. Perquè aquí no hi ha lloc per al misteri de la pel·lícula original: tot ha de tenir una explicació, per absurda que sigui. L'”Old boy” de Spike Lee no és potser la pel·lícula espantosa que alguns han volgut vendre, però l'ombra de l'original és massa allargada i potser es gaudiria millor sense la necessitat de la comparació amb un referent tan potent, de manera que potser hauria estat més intel·ligent posar-li un altre títol i presentar-la com un homenatge amb referent clar, que de fet és el que en realitat és.

I el Barça, ara mateix què és? Som el que volem ser, expressa el psicòpata de “Múltiple”. Què vol ser ara mateix el Barça? L'equip que juga a veure-les venir o l'equip decidit que ha demostrat que pot ser? No s'acaba d'entendre què va passar ahir. La primera part pot ser discutible, però comprensible, d'aquelles que es defineixen com a maduració del partit. Però la segona... I no és una qüestió d'actitud. No comparteixo els comentaris segons els quals el Barça va necessitar que li fessin un gol per despertar-se. Si el Barça va poder atacar com un boig l'últim quart d'hora va ser perquè el Betis va decidir (erròniament) que per conservar l'1-0 havia de recular. Fins llavors, el problema havia estat la incapacitat de superar la pressió avançada dels verd-i-blancs, fet que es va traduir en una absència gairebé total de joc a camp contrari. Segurament el problema va ser, malgrat un Ter Stegen excels (fins al límit de la temeritat) amb els peus i juntament amb el col·lapse mental de Rakitic en la posició de pivot, la discutible presència de Mathieu a l'eix de la defensa, que dificultava molt una sortida neta de pilota. Però Luis Enrique devia guardar Umtiti i Mascherano per a la batalla del Calderón... És el preu que cal pagar per aspirar a tot. L'eliminatòria contra l'Atlético no pot ser més inoportuna, d'un desgast físic i psicològic descomunal en plena lluita per la remuntada en la lliga i a un pam d'un dur enfrontament de Champions, però cal persistir, perseverar i creure.

Comentaris (5)30-01-2017 22:52:06

Futbol: Barça 5 - Real 2

Partit estrany, el d'ahir, amb una primera part encarcarada i una segona part desbocada. A la primera es va imposar el rigor i el sentit tàctic, és a dir, l'avorriment. A la segona el Barça va tornar a permetre que la cosa es descontrolés quan menys necessitat en tenia. Per sort, té tanta qualitat a dalt que a contundència a les àrees el guanya poca gent. D'altra banda, el mig del camp, amb Mascherano de pivot més pendent de tasques defensives i amb la presència del ja habitualment inoperant Gomes, no ajudava gens a la fluïdesa (sort de la societat Messi-Denis).

Sigui com sigui, Luis Enrique es va explicar com un llibre obert a la roda de premsa posterior (no és cert que no li agradi parlar de futbol: el que no li agrada és parlar del circ que l'acompanya), i el que va quedar més clar és que amb ell a la banqueta no hi haurà dos partits iguals. I, en qualsevol cas, fa la sensació que l'equip arriba en bona forma a un febrer molt atractiu futbolísticament. Fa mandra l'eliminatòria amb l'Atlético, però si es treu endavant pot esperar a final de curs una final molt bonica contra el Celta (per mi clar favorit en l'altra eliminatòria), un equip que sempre m'ha caigut simpàtic per filosofia i per joc, i no cal dir que aquesta setmana encara m'hi ha caigut més. I no hi ha perill que aquestes paraules se'm girin en contra: si contra algun equip em sabria menys greu perdre una final ara mateix, seria contra aquest.

Comentaris (7)28-01-2017 01:38:38

Cinema: "Loving"; i futbol: Eibar 0 - Barça 4

El punt de partida de “Loving” és dels que fan mandra. Basada en fets reals, la història que proposa té el risc d'adquirir un to de telefilm en mans de segons qui. Però vet aquí un cas en què, més enllà de l'argument, hi ha un motiu irresistible per anar-la a veure: l'escriu i la dirigeix Jeff Nichols. Sóc dels que es declaren incondicional de Nichols després d'haver-ne vist “Take shelter” i “Mud”, de manera que al final ens vam decidir a anar a veure aquesta història sobre una parella interracial de la qual es va il·legalitzar el matrimoni a l'estat de Virginia i la seva lluita pels seus drets civils. I, efectivament, Nichols no decep. Aconsegueix portar el film al seu terreny i torna a filmar com ningú el desemparament paradoxalment idíl·lic de l'Amèrica profunda. I es resol la incògnita: què podia atreure Nichols d'aquesta història? Doncs crec que principalment el personatge del marit. En efecte, malgrat que el personatge d'acció és la dona, el personatge més ric en matisos és el masculí: què maquina constantment el seu caparró impertèrrit? Doncs crec que sobretot dues idees: la primera, que no cal demanar clemència quan la raó t'assisteix en una situació injusta; i, la segona i més important, que l'única cosa que compta és el benestar i la seguretat dels teus. Veig en el personatge del senyor Loving ecos del protagonista de “Take shelter”, aquella por indefinida i latent que es manifesta sobretot en l'escena de la conducció alarmant del seu cunyat. Finalment, també és molt destacable el to que Nichols imprimeix a la pel·lícula. El director i guionista fuig de clixés romàntics i representa l'amor com el simple desig d'una quotidianitat plàcida compartida. I, d'altra banda, tampoc li interessa l'èpica de la lluita pel reconeixement, i ni tan sols converteix el film en una intriga judicial que acaba sent tangencial (amb els jutges del Tribunal Suprem desenfocats i, per tant, presentats com a institució despersonalitzada). El que li interessa és simplement reflectir l'assoliment de l'anhelada calma. Malgrat haver-ne vist només el tràiler i partir per tant d'un prejudici, sospito que un to molt allunyat de la previsible èpica hollywoodiana que deu ser “Figuras ocultas”, de tema similar i que curiosament s'ha estrenat la mateixa setmana.

I si de “Loving” en vaig sortir raonablement complagut, més content encara vaig acabar després del partit del Barça contra l'Eibar. Feia temps que no em sentia tan satisfet per un partit del Barça. Per fi tot va sortir bé, joc i resultat, i a més partint del mig del camp. Certament al Barça li va costar una mica entrar en joc, producte de l'empenta entusiasta del rival, però s'intuïa l'efecte gasosa perquè malgrat tot al Barça no se'l veia mal posat al camp. El problema era crear joc des del darrere, perquè de mig camp cap endavant l'equip estava molt endollat i quan s'hi va poder posar no va perdonar. Feia goig veure el trident implicat en la creació (no només Messi) i en la pressió (no només Suárez), amb un omnipresent Neymar. I va ser molt reconfortant veure la immensa feina dels tres migcampistes, que van permetre a l'equip refer-se de baixes tan sensibles com les d'Iniesta i Busquets. Rakitic estava sempre ben col·locat com a pivot, Denis es mostrava confiat i agosarat, i Turan col·laborava en defensa i trencava línies de pressió amb la seva qualitat tècnica. Veure reeixir d'aquesta manera un mig del camp tan atípic va permetre també adonar-se que l'equip arriba al tram decisiu de la temporada amb tothom implicat i aportant (fins i tot Aleix Vidal, molt recuperat per a la causa). Els últims minuts van ser una mica bojos, però eren minuts de les escombraries bo i pensant en el que s'apropa. Per començar, resoldre l'eliminatòria de copa contra la Real a casa. I després, que vingui qui vulgui.

Comentaris (7)23-01-2017 23:23:41

Futbol: Real 0 - Barça 1

Coincidència en les declaracions de Valverde i Eusebio en els dos últims partits que ha disputat el Barça en la copa: als tècnics de l'Athletic i de la Real, el que més greu els sabia era que no havien aconseguit desplegar el seu joc habitual ni generar ocasions. Mèrit del Barça, doncs: Luis Enrique ha decidit que aquest equip tenia marge de creixement des de la defensa. Dit així sona malament, però cal aclarir-ho: de la mateixa manera que si ataques bé defenses millor, també passa a la inversa. I, d'altra banda, el plantejament no és pas (Messi ens en lliuri) el de plantar l'autobús, sinó el de pressionar ben amunt per impedir que el rival pugui crear i agafar-lo com més desprevingut millor (i això és guardiolisme en estat pur). Dit d'una altra manera: es tracta de millorar l'actitud i els conceptes defensius per atacar millor. Per tant, essències intactes: jugar bé és igual a tenir predilecció per atacar i ser protagonista, i el Barça això no ho traeix.

Posem com a exemple la bona primera part de l'equip a Anoeta: escaldat pel bany que va rebre en el partit de lliga, el Barça decideix apostar majoritàriament per la pilotada llarga davant la pressió avançada de la Real. Com sempre, els dogmàtics parlaran de blasfèmia, però fixem-nos-hi bé. Una pilotada llarga sempre implica dues opcions: la primera és que Suárez la baixi i l'equip comenci a crear en zona perillosa per al rival i no per a ell mateix. La segona (més probable) és que la pilota la recuperi el rival, però en aquest cas no passa res: l'adversari haurà hagut d'endarrerir línies si no vol quedar massa partit, i automàticament qui activarà la pressió avançada serà el Barça. És a dir, pagues el rival amb la mateixa moneda: en el partit de lliga la Real va aprofitar que el Barça s'entossudia a iniciar el joc en curt per robar un cop i un altre la pilota en zona perillosa i activar el seu joc de possessió i posicional a partir d'aquí. Amb la nova estratègia, el Barça va aconseguir que tot això es produís en sentit invers.

Llàstima que la cosa es va empantanegar de mala manera a la segona part. La culpa, d'un arbitratge molt deficient que va aconseguir desesperar amb raó tots dos equips. Sigui com sigui, em va desagradar veure els jugadors blaugrana entrant al fang de la queixa i la picabaralla. Entenc que a vegades cal una paciència de sant que no sempre està disponible, però prefereixo que el meu equip parli exclusivament amb la pilota i que no adquireixi estils d'altres latituds. I, parlant d'altres latituds, com s'han capgirat de cop i volta les dinàmiques! És lleig (i perillós per si m'ho he d'acabar empassant) que ho digui jo, però feia setmanes que aquest blog ho pronosticava.

Comentaris (1)21-01-2017 03:12:26

Futbol: Barça 5 - Las Palmas 0; i cinema: "La la land", " Shame" i "Mamá"

Com que el meu ordinador és al metge perquè ha fet llufa i amb la tauleta vaig molt lent escrivint, avui no aprofundiré en gaire res. Només diré que aquesta és la versió del Barça que tots esperem (gran feina sense la pilota i reivindicació de la segona unitat); que "La la land" és irregular però disposa de dues interpretacions protagonistes espectaculars, en especial una Emma Stone que gaudeix i fa gaudir en cada fotograma (fins i tot quan el seu personatge pateix), i d'un final prodigiós (la pel·lícula va clarament de menys a més); que "Shame" és deliberadament freda (marca de fàbrica del seu director, Steve McQueen), i que "Mamá" va aguantar molt bé un segon visionat (de fet, crec que em va agradar més que el primer cop) perquè és una pel·lícula ben escrita i ben filmada (amb alguns plans memorables i un final gòtic molt a l'estil d'un Tim Burton). Cap de setmana complet!

Comentaris (1)16-01-2017 23:18:43

Cinema: "Silencio"; i futbol: Barça 3 - Athletic 1

En una de les converses teològiques que mantenen l'últim sacerdot viu del Japó i el seu botxí a la pel·lícula “Silencio”, d'un més espiritual que mai Martin Scorsese, l'inquisidor afirma que ell no pot entendre la seva religió com una maledicció, com fan els cristians. Aquí rau, segurament, la clau de volta de tot plegat: el Déu de l'Antic Testament és terrible, i el del Nou és una encarnació turmentada. L'educació catòlica ensinistra des de ben aviat els seus deixebles en la temença d'un gran ull que veu tots els pecats: la religió no es viu des del goig i el consol, sinó des de la por. A diferència de la religió budista, en què l'objectiu és eixamplar la ment, aquí es busca l'estretor de mires. Per això aquestes dues creences esdevenen irreconciliables al Japó del segle XVII. Però, és clar, Scorsese és un reconegut catòlic que parteix d'un episodi certament real i terrible: les persecucions i tortures a què van ser sotmesos els cristians en aquella època i aquell espai remots. A Scorsese no sembla interessar-li tant la denúncia de la barbàrie japonesa com fer-la servir de pretext per a la reflexió sobre la seva fe, i fa diana quan arriba a la conclusió que allò que fa patir més un cristià no és el martiri, sinó la culpa. Llàstima que la pel·lícula esdevingui repetitiva en la representació de les tortures i excessivament complaent en la seva escena final, perquè abasta els seus moments de plenitud en els pocs moments de calma, amb una fotografia impecable que suggereix el dubte, la buidor i la recerca infructuosa del poeta: “así voy yo, borracho melancólico, guitarrista lunático, poeta, y pobre hombre en sueños, siempre buscando a Dios entre la niebla.

Com, amb perdó per l'excés de prosa, el Barça a la recerca eterna de la seva identitat. Quan juguem bé, ens empipa el resultat. Quan el resultat és bo, ens empipa el joc. Fins i tot quan el joc és decent, ens reca no haver estat curosos en l'estil. Ja és bo, fins a cert punt. Ahir al vespre jo no estava per anàlisis: en eliminatòries d'aquesta mena, apareix el meu Mr. Hyde en la seva màxima esplendor i esdevinc un volcà de nervis, de crits, de patiment, d'eufòria. L'endemà, amb el cap més fred, hi dono alguna volta més. Hi ha moltes coses de les quals estar satisfet del partit d'ahir, especialment de la brillantor del trident (Neymar ha tornat!) i de l'actitud fantàstica de l'equip, capaç de sobreposar-se a totes les adversitats. Però comença a desesperar la facilitat amb què encaixem gols, tenint en compte les poques oportunitats que concedim. I l'altre debat, és clar, és l'estil. Cillessen, de moment, no és Ter Stegen amb la pilota als peus, però a Luis Enrique no semblava importar-li. Aquesta vegada havia decidit jugar més en llarg, a la recerca de segones jugades per obligar l'Athletic a retrocedir. El pla, acompanyat d'un generós esforç en la pressió després de pèrdua (providencial per a l'assoliment del primer gol), va funcionar, i el Barça va aconseguir neutralitzar el perill de l'Athletic, tot i el peatge d'un atac més aviat esbojarrat. Fins aquí, tot correcte: alguns hi veuran blasfèmia, però jo hi veig adaptació al medi. El que ja és més empipat és el que va passar a partir del 3-1: el Barça va ser incapaç de mantenir la possessió i va mantenir el partit en una perillosa cercavila. Incapaç o, simplement, no ho volia? Ja se sap que, davant el dilema, Luis Enrique acostuma a preferir buscar la sentència més que no pas especular amb la pilota, i ahir més que mai tenint en compte la dificultat de combinar al mig del camp per la superpoblació de bascos en aquesta zona. Però, sigui com sigui, aquesta és la part més discutible del partit d'ahir. Tot i així, una última cosa: m'han molestat una mica els diversos comentaris de mofa que he sentit avui (entorn, mitjans...) minimitzant la victòria, en el sentit que eren uns simples vuitens de copa. Com si no recordéssim com llençàvem aquesta competició anys enrere (comparem-ho amb l'esforç de tothom ahir) ni com ens agrada jugar-ne les finals. I, sobretot, com si oblidéssim la màxima segons la qual el futbol és un estat d'ànim. L'equip necessitava un punt d'inflexió, i en aquest sentit el partit d'ahir és dels que marquen temporades. Poca broma.

Comentaris (3)12-01-2017 23:16:53

Cinema: "Comanchería"; i futbol: Vila-real 1 - Barça 1

Primera imatge de “Comanchería”, que dóna pas a un primer pla seqüència que ja t'atrapa i que deixa clara la virtuositat tècnica i narrativa d'aquest magnífic neowestern: la càmera enfoca un grafit amb la llegenda “Tres vegades a l'Iraq, però a nosaltres ningú no ens rescata”. La pel·lícula ensenya les seves cartes des del primer segon: farà servir una narrativa clàssica de cinema d'acció (a mig camí entre el thriller i el western) per tractar problemàtiques socials. I, d'altra banda, s'estableix així des del començament la dicotomia que es respirarà en tot el metratge entre el patriotisme i la sensació de desarrelament causada pel mal govern i la implacable lògica perversa del capitalisme liberal i salvatge. I la idea que serveix de punt de partida no pot ser més simple, eficaç i atractiva: si el banc és a punt de desnonar-nos per impagament de la hipoteca, atraquem les seves sucursals per obtenir els diners (de fet, l'acte de justícia poètica no acaba aquí, però no fem spoiler). Comença així un joc del gat i la rata entre el ranger que perseguirà els atracadors i la parella de germans que fan de Robin Hood d'ells mateixos. La pel·lícula ofereix una dialèctica paral·lela constant entre la parella de policies i la parella de lladres, amb uns diàlegs impagables plens d'un humor divertidíssim però amb rerefons trist: un món s'està acabant, i tot està tenyit d'una desolació melancòlica i un desconcert en els servidors de la llei davant del món que els toca defensar. Al final, com marquen els cànons, els antagonistes hauran de tenir un duel final, però serà verbal. Ja no són temps per a l'èpica, sinó per a la recança. D'acord: el vot a Trump va respondre en gran part precisament al desengany davant del sistema, però als seus votants se'ls hauria d'obligar al visionat de “Comanchería” al més pur estil de “La taronja mecànica”, amb la impossibilitat de perpellejar o d'apartar la mirada, a veure si entenen que el seu enemic no és a fora, sinó que són víctimes d'un esquema econòmic (l'American way of life) que absurdament i orgullosament defensen amb el seu culte per les armes, com cowboys que s'han equivocat de bàndol.

I, a tot això, segona patacada del nou any per al Barça, suavitzada per un golàs de Messi a l'últim minut que no impedeix que el líder s'allunyi cada cop més. A diferència de Bilbao, però, aquesta vegada no hi ha absolutament res a retreure a l'equip, que va jugar un bon partit contra un rival ben organitzat i de gran qualitat amb la pilota als peus. Va ser un partit intens i jugat de poder a poder, en què tots dos equips van exhibir les seves habilitats ofensives per damunt de les defensives, el Vila-real amb combinacions més ràpides i el Barça més pausades. Tot i així, que s'avancessin els groguets va ser injust, perquè gràcies a la pressió avançada el Barça havia aconseguit neutralitzar en gran part el joc ofensiu del rival i atacava més i millor. Però una descoordinació defensiva puntual després de pèrdua va tornar a condemnar l'equip, que mai va deixar d'intentar-ho fins a obtenir un premi insuficient. El culer pessimista que sempre portarem dintre ens pot fer pensar que estem a punt de llençar dos títols en una setmana, però l'optimista ens hauria de dir que jugant com ahir l'eliminatòria contra l'Athletic és totalment remuntable i la lliga, també. De la mateixa manera que el culer clàssic s'entretindrà a lamentar les recurrents errades (?) arbitrals, mentre que el pragmàtic recordarà que només val la pena centrar-se en aquells aspectes que es poden controlar. Aquest ha de ser el camí. Coratge i endavant!

Comentaris (5)09-01-2017 22:58:02

Futbol: Athletic 2 - Barça 1

El tòpic ho posa fàcil: carbó per al Barça ahir a San Mamés. Tot i que aquesta vegada cal retreure-li el fet de confondre intensitat amb violència, lloable plantejament tàctic de l'Athletic: pressió molt avançada i després marcatge individual a tot el camp. Suficient per neutralitzar durant molts minuts el joc del Barça (només Neymar sortia de la mediocritat), que va tenir els mateixos problemes de sempre en aquests casos: equip partit i absència de pilotes per al trident. Primera part per oblidar. A la segona l'equip, ferit en l'orgull per diferents circumstàncies, va millorar lleugerament, sobretot a partir del 2 a 1, que li va donar certa tranquil·litat. Em va agradar veure l'equip abocat a la porteria contrària en els minuts finals sense especular i la valentia i l'ambició de Luis Enrique en el darrer canvi, malgrat que potser un davanter més creatiu del perfil de Turan hauria estat més adequat.

Sigui com sigui, el Barça ha de mostrar molt més futbol que el que de moment està posant sobre la taula aquesta temporada si vol sortir-se'n. I el que és innegable és la confirmació un cop més que el futbol és l'esport més narratiu que existeix: cap altre joc pot oferir els diferents cops de teatre i les muntanyes russes i alternatives que es van veure ahir. La setmana que ve, el desenllaç.

Comentaris (3)07-01-2017 00:30:39

Pàgines: 12345678929  <>