login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Celtic 0 - Barça 2

Al final encara m'hauré de sentir a dir que sóc resultadista, perquè ni el partit contra el Màlaga va ser tan dolent ni el d'ahir contra el Celtic tan bo, però el cas és que el Barça em va agradar molt més ahir. Va atacar amb molt més sentit, es va alliberar de la pressió avançada dels escocesos amb criteri i va fer circular la pilota a més velocitat. La primera part va ser un passeig, una exhibició en un camp mític davant d'una afició extraordinària (de veritat la televisió de pagament t'ha de deixar sense poder gaudir del “You'll never walk alone” per culpa de la publicitat?), i una nova demostració que el Barça vol recuperar la corona europea.

La segona part ja va ser una altra història. L'equip ho va passar malament els primers deu minuts, però l'oportú segon gol de Messi va deixar el partit sentenciat. A partir d'aquí, amb el Celtic entregat, el Barça es va entretenir amb canvis per dosificar (esperançador debut de Marlon), recerca d'oportunes targetes i poca cosa més. La feina estava feta, i calia reservar forces per a tot el que ve.

Un últim apunt sobre una qüestió que em té una mica cansat. No vull que sembli un menysteniment cap a Messi (que Messi me'n lliuri), però em sembla injust i fins i tot un punt humiliant que es pregunti constantment a jugadors i entrenador sobre la dependència de l'argentí. Aquesta setmana és un argument fàcil (empat a casa sense ell i victòria a Glasgow amb ell), i tot plegat va generant un estat d'opinió que em sembla una falta de respecte cap al col·lectiu. Messi és vital, naturalment (és el millor del món i probablement de la història), però perquè ell llueixi cal la tasca dels seus companys i del seu entrenador (Rakitic cobrint la seva zona, Suárez desplaçant-se a la dreta quan convé, Neymar sempre pendent d'associar-s'hi...), que és ni més ni menys que el que li falta amb la selecció argentina. Fa just un any, l'equip va passejar-se pel Bernabéu amb Leo Messi a la banqueta. Que la merescuda adoració a la principal divinitat de la religió barcelonista no ens faci ser simplistes i desagraïts.

Comentaris (6)24-11-2016 22:38:15

Futbol: Barça 0 - Màlaga 0; i cinema: "La llegada" i "Los próximos tres días"

Això del futbol és una cosa molt difícil. Cada setmana has de posar la pilota dins la xarxa com a mínim una vegada, i no sempre és senzill. Tant és que siguis superior, que tinguis el triple de possessió, que trenis el doble de jugades o que xutis vint vegades a porteria. Si la pilota no entra, el proposador i el destructor obtenen el mateix botí. Per tant, cada setmana estàs obligat a tornar a fer les coses molt bé, a proposar i a encertar-la. Aquesta vegada el Barça no se'n va sortir. I no se'n va sortir per mèrits aliens (impressionant Kameni) però sobretot per demèrits propis. El partit, val a dir-ho, va començar bé. El pla del Màlaga va quedar clar des del primer minut, i el Barça es va mentalitzar per picar pedra. I els primers vint minuts van ser molt bons. L'equip va fer moltes coses bé: línies juntes, mobilitat al davant, circulació raonablement ràpida de la pilota... Però incomprensiblement aviat es va ofuscar. De cop i volta van començar a passar minuts i minuts sense que passés absolutament res. En gran part, perquè una altra vegada els interiors estaven desapareguts. Tendeixen a ser massa verticals i deixen la creació per a la gent de darrere, i així malament rai. El pitjor, però, va arribar a la segona part. L'equip va sortir espès, i la manca d'idees aviat es va traduir en ansietat. Quedava mitja hora i Piqué ja pujava a l'atac i penjàvem pilotes a l'olla com si haguéssim de remuntar una eliminatòria impossible. Al partit li convenia una marxa més, i el Barça la hi va posar però de manera equivocada: va confondre dinamisme amb precipitació. Va tenir més ocasions que a la primera part, cert, però de pitjor qualitat. Perquè no hi havia cap mena d'elaboració. El més preocupant és que va tornar a fer la sensació que aquest equip ha esdevingut tan vertical que s'està oblidant de com fer mal en estàtic, i quan té al davant un mur s'impacienta massa fàcilment. Si més no, si no hi ha ni Messi ni Iniesta, últim reducte del joc de posició de temporades anteriors. De moment aquest any la cosa no acaba de rutllar, però pitjor estàvem fa dos anys en ple gener i la cosa va acabar com va acabar. Esperem.

Amb l'amargor als llavis enfilem cap al cinema, i allà se'ns passa tot en gaudir d'una obra interessantíssima com aquesta “La llegada”, de l'inconformista Denis Villeneuve. El canadenc, a diferència de directors com Roland Emmerich, demostra entendre la ciència-ficció molt més enllà de l'entreteniment i l'espectacle, i sap que aquest gènere és perfecte per establir reflexions profundes sobre l'existència humana. I, com a filòleg, vaig quedar encantat del seu enfocament lingüístic: la manera d'entendre el món determina el llenguatge i viceversa, i a partir d'aquí queda oberta la porta per a un desenllaç commovedor i no tan trampós com algú es pugui pensar. Al capdavall, el guió juga hàbilment amb els mecanismes mentals que tenim com a espectadors, amb la nostra concepció lineal del temps, i dosifica la informació per deixar-nos anar la gran sorpresa amb una naturalitat desarmant. Potser el principal handicap que tindrà aquesta pel·lícula serà la dificultat de trobar el seu públic: estrenada en sales grans per captar un espectador segurament àvid d'espectacle èpic a propòsit de les invasions alienígenes que aviat desertarà per mitjà del boca-orella, es pot trobar que a més no sigui malgrat tot tan netament intel·lectual com alguns puristes desitjarien. En efecte, part de la crítica (tot i que majoritàriament ha estat una cinta elogiada) li retreu un excés de sentimentalisme i d'inversemblança final. Però, en realitat, és més naïf i poc creïble la idea de la unió de civilitzacions que proposa que no pas la història d'amor en si. Perquè el que aquesta planteja no és cap bestiesa: al cap i a la fi, tots sabem com acabarà irremeiablement la nostra història, però no per això renunciem a gaudir-la i viure-la tant com podem.

Finalment, un clàssic: diumenge de pel·lícula i manta. La pel·lícula escollida, un petit fiasco. “Los próximos tres días” és un film definitivament fluixet, perfecte per passar un diumenge a la tarda però oblidable al cap de pocs minuts. Comença com un telefilm barat de sobretaula, després et posa dels nervis amb un sentit del muntatge bastant incomprensible, i finalment s'enlaira una mica en aconseguir lligar de manera digna les peces del trencaclosques. No prou, però, per redimir-la: Paul Haggis torna a mostrar que és un manipulador, i que els seus guions només se salven quan tenen un director més competent que ell per rentar-los la cara.

Comentaris (7)21-11-2016 22:58:19

Cinema: "La invención de Hugo"; i teatre: "Art". Llibertat, llibertat, llibertat!

Cap de setmana d'aquells que et donen energia positiva. Dissabte volíem anar a veure “La propera pell”, però l'imperi del cinema infantil ho va fer impossible. De manera que ens vam quedar a casa i ens vam posar una joia: “La invención de Hugo”, del gran Martin Scorsese. Quin cineasta, el novaiorquès! Camaleònic quan convé com pocs, aquí adapta la seva mestria al to exacte que aquest bellíssim cant d'amor al cinema requereix. Aquest homenatge a George Méliès, figura imprescindible per entendre l'evolució tècnica i narrativa del cinema, defuig deliberadament tot rigor més o menys propi d'un biopic encarcarat, i allibera la fantasia d'una faula emocionant que ens recorda per què estem tan enamorats del setè art, fins i tot amb un to convenientment afrancesat, amb personatges que semblen directament sorgits d'”Amélie”. La intel·ligència de Scorsese, la brillantor de la seva posada en escena, és aportar al biopic el to que l'homenatjat requereix. Si algun dia algú vol fer-li a ell un homenatge cinematogràfic ho tindrà complicat, i l'única proposta adequada seria un calidoscopi de grandesa.

I diumenge, cap a Barcelona. Hi veiem la famosíssima “Art”, de la dramaturga Yasmina Reza. Segons com, l'obra pot semblar buida; un artefacte narratiu amb poca substància dins la pirotècnia dels diàlegs i la brillantor interpretativa. Segons com, però, pot trobar-s'hi una reflexió punyent sobre l'amistat i l'existència. Així doncs, obra profunda o presa de pèl? Vet aquí el dilema del quadre blanc. Perquè el que és evident és que l'art ens posa davant de nosaltres mateixos.

Però si érem a Barcelona era perquè al matí havíem tingut un compromís ineludible com a ciutadans. Només els idiotes (que ningú s'ofengui: etimològicament, segons els antics grecs, aquells ciutadans que s'ocupen estrictament dels seus afers particulars i es desentenen de les qüestions més elementals que afecten la seva comunitat) poden girar l'esquena a la realitat del que està passant. Perquè el que està passant és molt greu, i cal sortir al carrer les vegades que calgui per denunciar-ho. Costa de creure que quan se suspenen lleis que no tenen res de simbòliques, sinó que són estrictament socials, els indiferents no vegin que això afecta a tothom que viu en aquest país, sigui quin sigui el seu sentiment nacional. Costa d'entendre que els unionistes no s'adonin que si es vulnera la veu de qui presideix un parlament que també és seu s'està silenciant també la seva veu. Costa d'acceptar que l'esquerra espanyola no reaccioni davant d'atacs frontals a drets elementals i a la llibertat d'expressió (sempre se n'exclamen, excepte quan es tracta dels catalans). Ahir els que vam sortir al carrer érem independentistes, cert. D'això no n'hi ha cap dubte (bé, excepte en el cas de Rabell i companyia: s'agraeix, companys). Però que quedi clar que defensàvem els interessos de tothom que viu a Catalunya, pensi el que pensi. Defensàvem els seus drets, la seva llibertat, la seva dignitat. Perquè quan ataquen les teves institucions democràtiques t'ataquen a tu, i no hi pots romandre indiferent. I que no ens parlin de lleis. El franquisme també tenia lleis. L'esclavitud també va ser legal. Quan atempten contra la dignitat de les persones, les lleis no tenen legitimitat. Els drets humans (a la llibertat d'expressió, a la discrepància política, a l'autodeterminació dels pobles) estan per damunt de les lleis fetes pels estats i per als estats. Ahir defensàvem els drets de tothom en aquest país, independentista o no, deia; però queda clar que la independència és l'únic camí possible per garantir-los.

Comentaris (3)14-11-2016 23:09:39

Cinema: "Sully" i "Machete"; i futbol: Sevilla 1 - Barça 2

Clint Eastwood és ara mateix l'últim clàssic viu. És el John Ford dels nostres dies: capaç (des d'una narrativa sòbria i fins aparentment austera) de fer una carta d'amor als valors tradicionals del seu país alhora que en fa una crítica punyent i mordaç. La mirada desenganyada d'Eastwood en els seus millors treballs (i “Sully” n'és un) parteix del desencís de qui espera molt de la seva societat i es troba amb ben poca cosa. Aquí Eastwood introdueix una crítica sense contemplacions al sensacionalisme deformador de la realitat per part dels mitjans de comunicació, i posa llum a la part amagada d'una història fascinant que li serveix d'elogi als elements cohesionadors de la societat novaiorquesa, clarament marcada pel trauma de l'11-S. L'eix central de la pel·lícula es basa en el concepte d'heroi. Sully no pretén ser un heroi: simplement va fer el que tocava per salvar les vides que portava al seu càrrec (inclosa la pròpia). S'inclou així una qüestió reconfortant: l'heroi no és qui busca el reconeixement, qui porta a terme accions altruistes per alimentar el seu ego, sinó tot aquell que fa la seva feina tan bé com pot i com sap. Vet aquí una definició d'heroi en la qual la majoria de nosaltres ens podem veure agradablement reconeguts, cosa que ens porta al següent punt fonamental del film: la confrontació entre sentit comú i protocol. Tots pilotem l'avió de les nostres responsabilitats, i gestionem el dia a dia com el sentit comú ens dicta en cada moment, però tots hem d'aguantar l'opinió d'experts que no trepitgen la trinxera i justifiquen els seus sous elaborant sofisticadíssimes teories inaplicables. Tots hem d'aguantar que se'ns qüestioni des d'àmbits deshumanitzats, i això afecta la moral de qualsevol. Per això és tan bonic que l'única cosa que demani Sully sigui poder tenir la consciència tranquil·la que ha fet bé la seva feina. Res més. És la culminació d'un relat narrativament impecable, tècnicament exuberant, que fa fàcil el que hauria de ser difícil i que demostra que hi ha pel·lícules (i persones com Sully) que basen la seva grandesa en la seva (suposada) senzillesa.

Diumenge rúfol: res com pel·lícula i manta. “Machete” ens ofereix el que necessitem després d'unes setmanes esgotadores: diversió intranscendent. Ja el començament d'aquest enèsim deliri de Robert Rodríguez és tota una declaració d'intencions del que ens trobarem al llarg del metratge: acció a dojo, caps tallats, extremitats mutilades i ties bones despullades perquè sí. Rodríguez té l'amor per la sèrie B (o Z) i l'esperit juganer de Tarantino, tot i que evidentment no té la seva genialitat. Però poc importa: ofereix aquí una de les seves entretingudíssimes desbarrades tex-mex sense solta ni volta, per a gaudi d'un espectador que tingui un dia de no pensar gaire. I això que té gràcia haver-la vist justament ara, moment en què és fàcil veure el personatge de Robert de Niro com un Donald Trump de pa sucat amb oli, i en què el personatge de la bellíssima Jessica Alba ens regala les orelles (després de no parar de regalar-nos els ulls) amb la idea que només les lleis garantidores de la dignitat de les persones són dignes de ser respectades. Això transmetrem diumenge a Barcelona i les vegades que faci falta.

Perquè ens esperen temps complicats, i el Barça n'és un símptoma. Temps de veure una targeta per haver-nos de canviar una bota perquè un rival ens ha trepitjat. Temps de rebre l'impacte d'una ampolla i haver de sentir que ens ho hem buscat. Els independentistes sabem bé de què va, això: el relat pervers que converteix els oprimits en botxins, les víctimes en culpables. Són temps en què el Barça, com els catalans, ha de demanar perdó per existir. Temps, per tant, d'èpica, en un moment en què a l'equip li demanem potser injustament estètica. Per això té tant de valor la victòria d'ahir, per haver capgirat com un mitjó la pel·lícula de Manchester i haver anat aquesta vegada de menys a més. Però el Barça, a diferència d'altres equips, mai en farà prou amb l'èpica si no l'acompanya d'una mica d'estètica. La primera part de l'equip va ser horrorosa, demencial, i el Sevilla ens va passar per sobre. Però la imprevisibilitat del futbol va tornar a actuar: com a Manchester, un gol al minut 41 va ser el punt d'inflexió, però aquesta vegada va ser el Barça qui va colpejar quan semblava mort. I la segona part va ser molt bona, molt esperançadora, perquè l'equip va guanyar l'estètica a còpia d'èpica. Dos jugadors van ser-ne els màxims responsables: Messi (és clar), per saber actuar de Xavi en adonar-se que a l'equip li convenia possessió i pausa, i Denis. El gallec, com la resta del mig del camp, va estar desaparegut en combat els primers 40 minuts. Esperonat per la seva bona actuació en la jugada del primer gol, però, va anar agafant el to fins a realitzar una segona part superba com a millor versió disponible de l'enyorat Iniesta. Quan Messi i Denis s'hi van posar, el mig del camp va existir (al·leluia!), i amb un Sevilla cansat va ser el Barça qui es va exhibir. El camí a seguir, doncs, és clar: contundent ja a les àrees, a l'equip li cal més mig del camp. De jugadors i de talent n'hi té de sobres. Simplement cal confirmar l'aposta.

Comentaris (1)07-11-2016 23:49:39

Lectura: "En una sola persona"; i futbol: M. City 3 - Barça 1

Ho comento a vegades amb amics i coneguts homosexuals, i acostumen a estar-hi d'acord: no entenc tota aquesta moguda de l'orgull gai. Entenc l'orientació sexual de cadascú com una cosa natural, i no em considero tolerant perquè és un concepte que implica una certa condescendència. Simplement, veig l'homosexualitat (o la bisexualitat, etc.) com a quelcom tan natural com la meva heterosexualitat. Quan dic que no entenc la moguda de l'orgull gai, el que vull dir és que no entenc per què cal exhibir la teva condició sexual. No entenc que calgui voler ser definit només per aquesta, no entenc els festivals gais, justament perquè penso que la sexualitat de cadascú hauria de tenir tan poca rellevància com qualsevol altra característica que ens defineixi. Faig servir el present, de manera que encara no ho entenc, però haig de reconèixer que la novel·la "En una sola persona", de John Irving, ha fet que ho intueixi: molta gent necessita definir-se a partir de la seva sexualitat perquè no li han permès viure-la de manera normal. És necessari, per exemple, sortir de l'armari malgrat que impliqui exhibir una qüestió íntima per ajudar a fer que tothom pugui viure la seva sexualitat amb normalitat. Irving crea uns personatges amb els quals és impossible no sentir empatia, però no pot evitar caure en algunes d'aquestes contradiccions. En el seu afany per normalitzar la sexualitat des seus personatges, no deixa d'incidir-hi, de manera que paradoxalment posa l'accent en la peculiaritat que suposadament aquesta implica. Cosa que dóna pas a una altra contradicció: Irving crea un món tan ple de personatges no heterosexuals que gairebé acaba semblant que aquesta darrera és la condició sexual minoritària. Cap problema, però si és així el lector no pot evitar preguntar-se per què aleshores tots aquests no heterosexuals viuen la seva sexualitat d'una manera tan traumàtica (amb problemes de pronunciació de determinades paraules inclosos). S'entén la idea i la voluntat de denúncia, però es passa de frenada (i, per exemple, no aclareix que la sida no va ser només cosa d'homosexuals, sinó sobretot de promiscus de tota mena), de manera que a vegades sembla condemnar a la condició de raresa allò que precisament vol normalitzar. No sé si m'explico o si m'estic fent un embolic, de manera que passo a tractar de les qüestions estrictament literàries. "En una sola persona" és un bon llibre, més ric en recursos que algunes de les creacions anteriors d'Irving, que es llegeix amb plaer en molts moments i amb un capítol (el dedicat a Viena) que brilla amb llum pròpia i que podria ser una novel·la per si sol. Malauradament, però, la història perd interès a mesura que avança, les evocacions s'acaben confonent i s'acaba convertint en una mena de collage inconnex de situacions. Recupera el rumb just a temps, i aconsegueix acabar amb un regust agredolç sobre els avenços però les encara moltes mancances en el camí cap al ple respecte a la diversitat sexual, però queda la inevitable sensació que la plenitud assolida amb l'exquisida "Una dona difícil" ja no tornarà, i que l'excel·lència en la narrativa nord-americana que autors com Irving van obrir ara es troba en altres direccions (Richard Ford, Jonathan Franzen). I que tampoc passaria res si els seus llibres tinguessin dues-centes pàgines menys.

Com els personatges de la novel·la d'Irving, el Barça continua a la recerca de la comprensió de la seva pròpia identitat. I ahir, com a la novel·la, una primera part molt bona va donar lloc a una de molt inferior (per no dir, en aquest cas, que absolutament desastrosa). Costa d'entendre com un equip pot plantar-se a Manchester amb una confiança tan gran en la seva qualitat i, per un simple error, fondre's automàticament com un terròs de sucre. Si un equip creu en el que fa, s'aixeca i hi torna. Ahir, però, l'equip va desconnectar després d'haver brillat i va desaparèixer. Al meu entendre, la culpa és de quelcom que fa temps que adverteixo (no només ara, oportunistament, en la derrota): fa temps que no sabem a què juga aquest equip exactament, i el pitjor és que fa la sensació que ell mateix tampoc ho sap. Al contrari d'altres equips, la manca de personalitat dels quals s'origina perquè l'entrenador ho basa tot en la intensitat i en la confiança en la qualitat dels jugadors, no sembla aquest el problema d'aquest Barça, sinó més aviat al contrari: potser el mal és que Luis Enrique, en el seu lloable afany per no ser previsible, n'està fent un gra massa i és més intervencionista del compte. Això, i que quan ho confies tot a la superioritat en les àrees, quan no hi estàs encertat falta patró de joc per poder-te refer. Com ja fa dies, ahir vaig trobar a faltar mig del camp. Els interiors, fora d'Iniesta, són una nul·litat en la creació jugui qui jugui (no hi ajuda l'obsessiva verticalitat de Suárez i Neymar); i potser hauríem de deixar de maleir Busquets i analitzar que si està tan malament és perquè l'equip no juga ni junt ni bé. El Barça va perdre ahir a nivell de classificació poc més que la impossibilitat de reservar jugadors en les últimes jornades de la lligueta, però es va deixar mig prestigi davant de tot Europa. La recuperació d'un patró de joc que tingui més cura del mig del camp i de les línies juntes, sense renunciar a una correcta administració de la verticalitat que des d'aquesta modesta tribuna sempre s'ha defensat, és la millor manera de recuperar sensacions, mentalitat i regularitat. Hi som a temps.

Comentaris (4)02-11-2016 21:21:05

Futbol: València 2 - Barça 3; i cinema: "Después de nosotros" i "Elle"

Fa poc vaig explicar als meus alumnes les principals característiques d'una bona narració. Els vaig parlar de la versemblança, la creació d'expectatives i els cops d'efecte. La versemblança no implica una acció realista, sinó que consisteix a ser coherent amb el món que has proposat. La creació d'expectatives és el mecanisme que manté en tensió el receptor. I els cops d'efecte són aquells girs de guió que trenquen les expectatives i que impacten.

Poca versemblança va tenir el València-Barça d'aquest dissabte. Segurament una de les coses que fa que el futbol sigui un esport tan especial és que sovint traeix la seva versemblança. En la majoria d'esports, quan algú és molt superior a l'altre s'acaba imposant sense cap problema. En futbol, com que tot depèn del gol, no pas sempre. Les expectatives creades durant la primera part convidaven a pensar en una victòria treballada però relativament còmoda del Barça, que havia controlat completament el joc i havia disposat de moltes ocasions. A la segona part, però, tot va canviar: sortida tova del Barça i, en un tres i no res, 2-1 i a remar amb el corrent en contra. L'equip es va refer i va empatar, i Luis Enrique va tornar a buscar el seu intervencionisme tàctic: va fer entrar Denis, el va ancorar a la banda dreta i va buscar la superioritat en zona ofensiva. El partit es va convertir en una cercavila en què el més agraït van ser les ganes de tots dos equips de guanyar. I quan s'entrellucava l'empat... el cop d'efecte: penal a favor del Barça en l'últim segon, que Messi transforma amb suspens. El cardiòleg que no tinc no opinaria el mateix, però que bé que em va anar tornar a vibrar amb el Barça com feia temps que no feia, amb aquesta combinació tan seva de qualitat (primera part) i orgull!

Diumenge, de manera inesperada, acabem anant al cinema, i ens marquem una sessió doble que ens reconcilia amb el cinema francòfon. “Totes les famílies felices s'assemblen; les desgraciades, en canvi, ho són cadascuna a la seva manera.” Així comença “Anna Karenina”, però la belga “Después de nosotros” (traducció horrorosa de l'original “L'économie du couple”) sembla voler desmentir-ho. “Después de nosotros” és una pel·lícula de tesi, segons la qual les parelles actuals es trenquen perquè no saben transformar el desig inicial en complicitat i sobretot per la contaminació que hi generen els aspectes econòmics. Pel·lícula senzilla i elegant, emotiva però no sentimentalista, es veu amb autèntic plaer fins que incomprensiblement decideix cloure's traint-se a si mateixa, abandonant la seva ferma aposta formal i recorrent a un innecessari cop d'efecte dramàtic. D'acord amb l'exposat abans, doncs, es podria dir que aquesta notable cinta és realista, però no versemblant.

“Per norma general no m'agrada que m'escandalitzin. I no pas perquè sigui un purità, sinó perquè ho trobo massa immadur i massa fàcil”, diu el narrador protagonista de la novel·la “Nosaltres”, de David Nicholls. Això és exactament el que em passava fins ara amb el cinema de Paul Verhoeven. L'holandès em semblava fins ara un cineasta absolutament sobrevalorat, que buscava la polèmica fàcil amb pel·lícules que en realitat no tenien cap mena de substància. Fins ara. Ja sigui perquè jo he canviat, perquè el seu cinema ha madurat o sobretot perquè el món hipòcrita i políticament correcte actual ho demana a crits, “Elle” m'ha enlluernat i m'ha fet veure amb altres ulls la seva obra. Apostar per una història que suggereix certa condescendència i àdhuc suposada fascinació amb la violació és certament atrevit i provocador, però en aquest cas no pas gratuït ni buit de contingut. Fa gràcia que les pseudofeministes de mirada curta de sempre (vegi's la recent polèmica absurda sobre el cartell del circ Raluy a Girona) posessin el crit al cel en l'estrena de la pel·lícula a França, incapaces d'adonar-se que “Elle” (com, de fet, bona part de la filmografia de Verhoeven) és profundament feminista. La diferència, el que fa definitivament madura i moderna “Elle” per damunt d'obres com ara “Instint bàsic” o “El llibre negre”, és que en aquest cas la protagonista no assolirà el poder simplement amb les seves armes físiques, sinó sobretot amb les intel·lectuals. Impossible seguir sense spoilers: Michèle, meravellosament encarnada per la gran Isabelle Huppert, decideix que ha arribat l'hora de prendre el control. Sap que si denuncia l'agressió serà compadida i victimitzada. I ella no vol la compassió, sinó el poder. La violació actuarà de motor per prendre les regnes de tot el que l'envolta, i Michelle mourà tots els fils fins a aconseguir tenir el control del destí de tots els homes de la seva vida. És ella qui provocarà el final del matrimoni del seu amant. És ella qui proporcionarà una oportunitat laboral al pobre ingenu del seu exmarit. És ella qui dirigirà les passes del seu fill pusil·lànime (de debò ningú és capaç de veure el feminisme que s'amaga en la claríssima subversió dels rols que es desenvolupa en la parella formada pel fill i la jove de Michèle?). Fins i tot és ella qui marcarà el moment de la mort del seu pare amb el seu anunci de visitar-lo a la presó. I, atenció, és ella qui acceptarà ser repetidament violada (?) però a canvi d'establir les condicions sobre el quan, el com i l'on, fent que la víctima del desig pervertit de l'agressor sigui ell mateix, convertit en un titella a les seves mans. I, tot plegat, mentre les dones s'adonen que només es tenen a elles mateixes. Faran bé les feministes de fer una relectura menys superficial de la pel·lícula: no estem davant de la típica fantasia masculina sobre el suposat desig femení del sexe forçat; i el fet que l'agressor sigui l'home amb el comportament més cívic i sensible de tots els que envolten la protagonista quan no es troba sotmès a les exigències de la seva parafília, ben mirat, no es pot pas dir que ens deixi gaire ben parats com a gènere. Vet aquí un cas claríssim de pel·lícula que juga a trencar totalment les expectatives de l'espectador: amb aparença de thriller whodunit, el misteri de la identitat de l'agressor es revela aviat perquè la pel·lícula es manifesti plenament com el gran drama psicològic que en realitat és. Verhoeven crea un món malalt, exagerat, clarament inexistent, però que li permet posar sobre la taula allò que li interessa de les autèntiques misèries humanes. D'acord amb l'exposat abans, doncs, es podria dir que aquesta excel·lent cinta no és realista, però sí versemblant.

Comentaris (4)25-10-2016 01:37:08

Futbol: Barça 4 - M. City 0

Lectura 1: una victòria massa cara. La línia defensiva queda molt tocada, i caldrà esperar a saber l'abast de les lesions d'Alba i Piqué, a banda de perdre Mathieu per a Manchester (poc transcendent) i l'ensurt de Digne. A aquest pas, Vidal haurà d'acabar jugant per força. O ni així?

Lectura 2: una llàstima, el partit. S'esperava un espectacle entre dos equips ambiciosos i ofensius, però al final tot va quedar condicionat per les constants interrupcions i els accidents de tot tipus (lesions, expulsions) que hi va haver. El joc no va tenir gens de continuïtat, i especialment a la primera part els minuts es van anar consumint sense res per endur-se a la boca. A més, en moltes fases el City va dominar el Barça, que va acabar fent la sensació que guanyava gràcies a (la sola paraula em fa angúnia) la seva pegada. Cert que almenys no va fer la sensació que el Barça busqués descaradament el contraatac, i de fet em va alleujar comprovar que en molts moments semblava que tots dos equips s'enfrontessin al seu mirall (la mateixa pressió avançada, les mateixes ganes de sortir des del darrere jugant, la mateixa voluntat ofensiva), però el control el posava el City i la rauxa quedava per al Barça, que va concedir massa ocasions i que va guanyar principalment per una qüestió de caràcter i per errors de l'adversari. El Barça va golejar en el resultat, però no en el joc. Tant de pragmatisme pot acabar essent pa per avui i gana per demà.

Lectura 3: deixem-nos de collonades, que els n'hem fotut quatre, i pràcticament tenim enllestit el primer lloc del grup. A competitius no ens guanya ningú. Bona nit i tapa't i que passi el següent.

Comentaris (5)19-10-2016 23:32:26

Futbol: Barça 4 - Dépor 0; i cinema: "El porvenir"

I per fi va tornar el Barça. Per l'horari del partit, per les baixes i sobretot per arribar després d'una altra aturada per seleccions, per una vegada estava disposat a no demanar bon joc i a conformar-me amb els tres punts. I, en efecte, el Barça va fer un partit pragmàtic, poc brillant però sòlid i eficaç, i es va treure de sobre una d'aquelles típiques jornades incòmodes. Com a Leganés, la primera distracció va ser treure l'entrellat de l'alineació presentada per Luis Enrique. Alguns mitjans situaven Digne de lateral dret, però semblava clar que l'encertarien els que pronosticaven un canvi de dibuix cap al 3-4-3. I així va ser. Tres centrals (Mascherano a la dreta, Piqué a l'eix i Mathieu a l'esquerra), dos carrilers (Digne a l'esquerra i Turan a la dreta), doble pivot (Rakitic a l'esquerra i Busquets a la dreta), i a dalt Rafinha acompanyant Suárez i Neymar. Aquest 3-4-3 tenia matisos, ja que no és el mateix Digne que Turan i el francès sovint ajudava en defensa, moment en què Mathieu centrava la seva posició al costat de Piqué (això es veia clar en els serveis de banda: a l'esquerra a càrrec de Digne i a la dreta a càrrec de Mascherano). Hi havia el risc que, com a Leganés, l'equip sortís marejat amb tant de remenament tàctic, però aquesta vegada tothom va sortir endollat i ben posicionat al terreny de joc. Només Rakitic i Turan, els més desubicats, es veien una mica perduts (juntament amb Digne, una mica cohibit). Tota la resta va saber interpretar el partit a la perfecció, i l'equip va dominar totalment el joc malgrat no fer res de l'altre món. Però, si es tracta de combinar disciplina tàctica i versatilitat, aleshores el número u indiscutible és Rafinha. Els seus dos gols van ser només la punta de l'iceberg de tot el que va fer bé: omnipresent a tota la banda dreta, tant donava un cop de mà en la recuperació com s'intercanviava la posició amb Turan. Ho feia tot bé. El brasiler és un exemple del típic jugador que és fantàstic però poca gent aprecia que ho és. Aquests dos gols li aniran molt bé per fer més visible la seva gran feina. Vist com va anar tot (tot positiu: el Barça va fer aviat la feina, molts titulars van tenir minuts de descans i Alcácer no va marcar però va jugar els seus millors minuts com a blaugrana), si Roberto no està a punt i quedant clar que Vidal no compta per a res, el millor seria repetir el dibuix contra el City amb algun canvi de peça: Iniesta i Rafinha de migcampistes per fora i, òbviament, Messi tancant el trident. L'opció dels tres defenses no té tan risc com es pugui pensar: al capdavall, ja ha quedat dit que un dels carrilers pot completar la rereguarda en moments determinats (en aquest cas seria millor que fos Rafinha per la dreta), i com que el joc per banda queda a càrrec dels migcampistes quedes sempre amb un mínim de tres al darrere, i no amb dos com quan pugen els laterals. En fi, que tot aquest joc de pissarra és molt divertit, però hi ha el risc de perdre personalitat i que un partit del Barça deixi de ser un esdeveniment. Dimecres, partit d'alt nivell com a primera gran oportunitat per desmentir-ho.

I diumenge, tornem al cinema. Una mica saturats de cinema fantàstic, descartem les propostes de Tim Burton i Bayona i apostem per una de les dues pel·lícules amb Isabelle Huppert en cartellera (queda la recança de si amb “Elle” ens ho hauríem passat més bé). “El porvenir” és una història senzilla i elegant, que es deixa mirar però que a mi personalment em va deixar una mica fred. Una crítica d'internet advertia que determinat espectador mascle la podia trobar una mica pedant i, tot i que no hi sé veure la relació amb el gènere, la veritat és que em va passar. En realitat, d'aquesta història d'una dona madura i culta que veu en els diferents cops que encaixa una oportunitat per retrobar de manera dolorosa però catàrtica la seva llibertat, el que més em va interessar va ser una qüestió col·lateral: el conflicte generacional i la topada amb una esquerra intel·lectualitzada i dogmàtica. És clar que, ben mirat, potser no és un aspecte tan col·lateral: les noves generacions tenen el dret i el deure de matar el pare, però han d'anar amb cura amb els sentiments dels seus grans. Al capdavall, vivim per construir-nos un passat, un temple que quan estigui en ruïnes poguem mirar amb el mateix orgull amb què Carles Riba ho feia amb Súnion. I no és just prendre això a una persona, com fa el seu deixeble sense miraments (tot i que amb posteriors remordiments).

Comentaris (3)17-10-2016 21:23:28

Cinema: Sitges 2016 i "Barry Lyndon"

El de Sitges és el festival de cinema del públic. El públic se l'ha fet seu, i determina fins i tot la programació, tal com reconeixia el seu director en una entrevista al diari Ara: més que pel·lícules que es puguin considerar del gènere fantàstic o no, el que hi ha són pel·lícules que fan per Sitges i pel·lícules que no. El públic de Sitges no vol determinats romanços, i per comentaris que caço al vol gairebé li molesten determinades coartades dramàtiques. El públic de Sitges es vol divertir, vol aplaudir-ho tot, vol bona acció, vol terror i vol sang i fetge. Però és un públic exigent, i per damunt de tot vol històries potents.

És el cas de la primera de les quatre pel·lícules que hi hem vist aquest any (concentrades en un sol dia, nova fórmula molt satisfactòria que permet esquivar els preus abusius i la mala educació que generalment exhibeix l'hosteleria sitgetana). “Melanie, the girl whith all the gifts” té un inici potent, dosifica de manera intel·ligent la informació, té una música agressiva que se't clava al cervell i sobretot té una elegantíssima posada en escena. Molt ben filmada i interpretada, la càmera sempre fa el moviment correcte, i destaca amb llum pròpia una seqüència clau amb un magnífic muntatge paral·lel. Tot en aquesta pel·lícula està, doncs, ben mesurat (excepte un final una mica precipitat), i ofereix un toc original al gènere de zombis amb una reflexió sobre la identitat.

El millor: l'elegància de la seva posada en escena.

El pitjor: un final un pèl precipitat.

La segona pel·lícula vista va ser la tradicional cagada (amb perdó) de la meva tria personal de la programació de Sitges. El marge d'elecció quan hi pots anar només un dia és limitat, i sempre hi ha d'haver una pel·lícula dolenta. En aquest cas, la infumable “Sweet sweet lonely girl”. Pretesament gòtic, el que és en realitat és un film tronat, carrincló i amb pudor de resclosit. Pretesament original, el que en realitat ofereix és una mena de David Lynch de pa sucat amb oli i un desenllaç més aviat trampós i vist mil vegades. Pretesament audaç en la seva simbologia, en realitat l'única metàfora aprofitable és involuntària: aquella arna persistent que revela la seva condició de producte ple de naftalina.

El millor: que no és gaire llarga.

El pitjor: el to de telefilm carrincló que gasta.

Després d'aquest desastre, la tercera pel·lícula no va millorar gaire el panorama, però almenys la finlandesa “Lake Bodom” és entretinguda, moderna i amb un bon sentit del ritme. Això sí: la seva història és completament absurda, i no necessàriament ho pretenia. Deixem-ho que es tracta poc més que d'un divertimento, i dubtem si la societat finlandesa haurà encaixat bé que es prengui tan a la lleugera una tragèdia que va commocionar el país fa cinquanta anys. En tot cas, l'ambició d'aquest slasher no sembla anar més enllà, i veníem de tan avall que personalment la vaig saludar amb bon humor.

El millor: és una mica refrescant, dintre d'un subgènere gairebé esgotat.

El pitjor: el guió és fluix i amb més forats que un colador.

Afortunadament, la traca final ens esperava a la darrera pel·lícula per deixar-nos un molt bon gust de boca. L'esplèndida “Train to Busan” es gaudeix de principi a fi. Un cop més, es demostra que els sud-coreans són únics a l'hora de filmar l'acció (la pantalla inundada de zombis un cop i un altre sense cansar i amb coreografies rotundes i perfectes), i que tenen com a únic taló d'Aquil·les la dificultat per tancar convenientment i a temps les històries. Només tacada per un excés de sensibleria en determinats moments (que, val a dir-ho, també ofereixen alguns dels instants més poètics), la pel·lícula té un ritme endimoniat malgrat el seu excés de metratge. Les interpretacions són ajustades, amb una mena de Ricardo Darín sud-coreà (pel tarannà) i una nena que va de menys a més en la seva intensitat dramàtica. Però aquesta mena de barreja (pel to d'algunes de les seves escenes) entre “Old boy” i “Guerra mundial Z” destaca també per les seves pretensions sociològiques, detestades per alguns però diria que majoritàriament aplaudides, amb una reflexió sobre la solidaritat i l'individualisme que acaba desembocant en una escena clau i duríssima que a mi se'm presenta com una metàfora clara sobre la situació dels refugiats. Mostra evident que el cinema amb més vocació d'espectacle no està renyit amb intencions més profundes, “Train to Busan” és una delícia (imperfecta, però delícia) que té molts números per guanyar el premi del públic, si és que no els té d'aspirar a cotes més altes. Fa la sensació que, de la mà d'una distribuïdora estatal, és molt probable que el film es presenti en sales comercials. Si és així, a córrer per veure-la, que una experiència així cal gaudir-la en pantalla gran.

El millor: La perfecció de les seves escenes d'acció i la seva condició de metàfora política.

El pitjor: un excés de sensibleria del tot innecessària.

Després d'aquest dissabte tan intens, diumenge tocava descansar. No vam anar al cinema... però ens vam posar a casa una pel·lícula de tres hores! Però no qualsevol pel·lícula: ni més ni menys que l'obra mestra de Stanley Kubrick “Barry Lyndon”, un deute pendent solucionat ahir i que ens va permetre gaudir de la seva perfecció formal. Cada escena sembla una pintura, amb un tractament de la llum i de la composició absolutament exquisit. Els plans generals, abundants, una meravella. Una història d'època dividida en dues parts clarament diferenciades, i que no cansa en cap moment. Una manera d'acabar aquest cap de setmana cinèfil senzillament immillorable.

Comentaris (2)10-10-2016 22:56:46

Futbol: Celta 4 - Barça 3

Comentava l'altre dia que calia llegir millor els inicis dels partits, ja que hi havia el perill d'algun dia no ser a temps de rectificar. Doncs, per desgràcia, dit i fet. Ahir, després d'uns deu minuts inicials esperançadors, de seguida va arribar el descontrol i es va veure d'on plorava la criatura: el Celta pressionava molt bé a dalt, tapava molt bé Piqué i Busquets, i el fet que la sortida de pilota depengués de Mathieu era un drama. En absència d'Umtiti, Mascherano hauria estat una opció més adequada. Però, tot i que a la prèvia el Celta havia avisat, aquesta circumstància no es va preveure i, juntament amb una altra decisió discutible en l'elecció dels interiors, l'equip ho va acabar pagant car. Arribo a la conclusió que potser el problema és que el cos tècnic darrerament és fins i tot massa intervencionista, que l'equip està marejat de tanta rotació i tant canvi de sistema, que és bo ser imprevisible però que cal no caure en la falta de personalitat i en la vulgarització progressiva en què sembla estar caient l'equip, que protegir físicament jugadors és vàlid si es fa a petites dosis i no en canvis de mitja alineació. Però crec que la feina que es fa és honesta i sóc optimista. Aquest equip ha tingut sempre capacitat d'autocrítica i s'ha refet, i per una vegada l'aturada per seleccions pot ser higiènica i convenient.

Menció a part mereix aquesta vegada Ter Stegen. Si el dia passat vaig defensar Alcácer malgrat el seu mediocre partit, ara toca fer el mateix amb l'alemany malgrat la seva desastrosa actuació. Reconec que en calent vaig dir-li el nom del porc, perquè abans de la seva greu errada en el 4-2 l'equip tenia collat el Celta i ell solet ho va engegar tot en orris. I també que la seva pífia va ser especialment lamentable perquè, a diferència del primer gol (en què va compartir responsabilitat amb Busquets i amb la mala col·locació de la resta de la defensa), en aquest cas va ser innecessària i producte d'un excés de confiança, en un moment en què el Celta, cansat i espantat, ni tan sols pressionava amb intensitat. Però, dit això, qui no en remena no en trenca; i si serveix perquè reflexioni una mica benvingut serà. I continuo pensant que no és just focalitzar individualment les derrotes, ja que una jugada puntual no pot fer oblidar l'horrorosa primera part de tot el conjunt. Només Piqué, amb una mostra d'orgull potser contraproduent tàcticament però molt valuosa per millorar la imatge del col·lectiu, va salvar l'honor i va liderar una reacció que no va poder ser per un cúmul de desgràcies i de despropòsits.

Però tot plegat, la veritat, avui m'és una mica igual. Perquè ahir el Barça, tot i esforçar-s'hi, no va aconseguir espatllar un cap de setmana fantàstic, en què vaig celebrar 40 anys sentint-me en plenitud i estimadíssim. Hi ha preocupacions, és clar (la feina, la salut d'éssers estimats que donen algun ensurt...), però no puc fer més que sentir-me afortunat davant de les mostres d'afecte i amor de tanta gent, en especial de la millor dona del món, que tinc la sort (probablement immerescuda) de tenir al meu costat. En aquest context, naturalment que el Barça hauria estat la cirereta del pastís, però que no tingui cirereta no vol pas dir que el pastís no sigui perfecte.

Comentaris (6)03-10-2016 23:46:39

Futbol: Borussia M. 1 - Barça 2

Greu error de plantejament inicial per part de Luis Enrique. L'invent de posar Neymar d'enllaç entre el mig del camp i la davantera, a l'estil de Messi, amb Suárez i Alcácer en punta, va ser un desastre i l'equip va llençar la primera part a les escombraries, amb l'agreujant d'arribar al descans per sota en el resultat. Les incorporacions de Rafinha i sobretot de Turan, però, van ser providencials. Aleshores s'imposa una primera pregunta: gran mèrit de l'entrenador a l'hora de llegir els canvis necessaris o gran demèrit per haver de rectificar una mala decisió inicial? Totes dues coses, és clar. Ell mateix ho va reconèixer: es pensava que el rival faria una cosa i en va fer una altra. I això porta a la segona pregunta: és bo plantejar el partit en funció del rival o cal tenir més personalitat? Doncs meitat i meitat altre cop, sobretot perquè el Barça no busca adaptar-se al rival per protegir-se, sinó per atacar millor. La idea central és l'atac.

El Barça darrerament genera algun dubte, i Luis Enrique és humà i s'equivoca. Però ningú podrà negar que aquest és un cos tècnic intervencionista, detallista i treballador. El partit d'ahir no s'hauria guanyat sense l'estratègia, per exemple. I ho controlen tot: ahir Gomes era a punt d'entrar, però els dos centrals van veure targeta i el van fer seure perquè s'escalfés Mathieu. No hi havia cap intenció de fer entrar el francès, però sembla clar que volien guardar-se un canvi i tenir-lo a punt en cas d'expulsió. No se'ls escapa res. Això sí: caldrà acostumar-se a llegir millor els inicis perquè no sempre s'hi serà a temps.

Però el que em sap més greu de tot plegat és com s'ha destrossat el pobre Alcácer des dels mitjans. El seu partit va ser insignificant, certament, però va ser més víctima del mal plantejament del seu entrenador que una altra cosa. Personalment no acabo de veure clar el fitxatge d'Alcácer perquè no el veig fet per al joc combinatiu del Barça, però és molt aviat per jutjar. I em molesta profundament aquesta tendència autodestructiva nostra de crucificar algú quan encara no ha tingut temps de demostrar res. Deixem temps al temps, i no ens posem amb el més dèbil. Podríem analitzar, per exemple, la incomprensible actuació de Neymar ahir (assistència de gol al marge), però val més que tanquem files i mirem endavant.

Comentaris (1)30-09-2016 01:29:45

Futbol: Sporting 0 - Barça 5; i cinema: "Captain Fantastic" i "Criadas y señoras"

Sí, d'acord, aquesta vegada donaré la raó als crítics: com que el resultat va ser força enganyós, no em fa res reconèixer que dissabte el Barça no va fer un bon partit. Quan les coses són, cal dir-ho també, sempre des d'una intenció constructiva. És evident que el Barça va guanyar (i golejar) perquè té més talent. Però també ho és que dissabte no va jugar absolutament a res. A la primera part almenys es va comportar com un equip: l'actitud era correcta però el joc no acompanyava. Bàsicament perquè el perfil dels interiors (Turan i Gomes) no era de control i perquè la sortida de pilota des de l'esquerra, amb Mathieu i Digne, era molt més deficient que des de la dreta, amb Piqué i Roberto. Tot plegat va provocar un joc desordenat, sense sentit, sense ordre ni concert. Però ha quedat dit: el Barça té més talent, i en un parell de flaixos Suárez i Rafinha ja havien posat el 0-2. El que ja em va molestar més va ser la segona part: entre el 0-2 i el 0-3 el Barça no va tenir joc però tampoc actitud. Incomprensiblement, en comptes d'aprofitar el cansament de l'Sporting per sentenciar o com a mínim per adormir el partit amb la possessió, no va fer ni una cosa ni l'altra i a estones es va deixar acular. Mai va passar angúnies, però no va tenir l'autoritat mínimament exigible. A partir del 0-3 i amb l'Sporting (merescudament) amb un jugador menys, evidentment, el Barça es va agradar i es va deixar anar. En fi, com que el joc col·lectiu no va donar per gaire, es poden destacar algunes qüestions individuals: la qualitat de Sergi Roberto com a lateral dret comença a ser escandalosa, Digne és una digna alternativa (perdó pel lamentable i involuntari joc de paraules) de Jordi Alba i en millora les prestacions defensives, Gomes compleix però s'hauria de deixar anar una mica, Denis confirma un talent que podria explotar amb més continuïtat, i Neymar va millorar molt en el seu compromís en tasques defensives. Un avorrit dia més a l'oficina, però que deixa espurnes per a l'optimisme malgrat el tedi.

Espolsant-nos de sobre encara algun badall, fem cap al cinema per veure “Captain Fantastic”. Afortunadament, les males sensacions del tràiler promocional s'esvaeixen de seguida: lluny del cert aire de telefilm que transmetia (malgrat la insistència d'alguns crítics a focalitzar-ho en el tema, jo crec que el que diferencia una pel·lícula d'un telefilm és el to), “Captain Fantastic” és una entretingudíssima reflexió sobre el xoc d'ideologies i l'educació de la infància. El protagonista, el senyor Cash, educa els seus fills al marge de l'escola i de la civilització, convençut que la suma de cultura i contacte amb la natura els allunyarà de les perversions de la societat de consum. En una escena per mi clau, el pare demana una reflexió a una de les seves filles sobre “Lolita”, el llibre de Nabokov. La noia expressa sentiments contradictoris: el protagonista de la novel·la té relacions amb una menor, però també l'estima... Odia i admira el personatge alhora, diu. I dic que l'escena és clau perquè és el que et passa com a espectador amb el protagonista del film: la pel·lícula pren clarament partit per ell, però manifesta dubtes. A mi, personalment, aquesta mena de persones de pensament alternatiu també m'han provocat sempre sensacions enfrontades: sento simpatia per moltes de les coses que pensen, però em molesta el seu sentiment de superioritat moral. Exactament com em passa amb el protagonista (i que consti que també em molesta el sentiment de superioritat moral dels conservadors: no suporto l'avi dels nens!). Hi ha moments que la història està a punt de descarrilar, i potser peca de certa tendència a l'americanada a l'estil de (la per altra banda molt lúcida) “Pequeña Miss Sunshine”, però al final el guió sap tancar l'atzucac amb un final estrany, que sembla suggerir una mena d'in media virtus. Segurament es tracta d'això: de canviar el món de mica en mica, amb petits gestos, sense grandiloqüències dogmàtiques impossibles. Tenim una nova generació al davant, que és sempre una nova oportunitat: eduquem-la bé, guiem-la, enfrontem-la amb el món real i no la posem en una bombolla, però convertim-la també en una generació de ciutadans amb sentit crític, lliures, capaços de pensar per si mateixos. Revoltem-nos contra la tendència de l'administració a voler-los convertir en simples màquines de produir. En això té tota la meva simpatia, senyor Cash.

Perquè el món no es canvia amb grans proclames, sinó amb petites revoltes. Com la de la protagonista de la sensible (que no sensiblera) “Criadas y señoras”, encarnada per la sempre deliciosa Emma Stone. El gran encert d'aquesta pel·lícula de denúncia de les lleis racials i actituds racistes (pel que sembla, encara latents) als EUA és que no és pamfletària. Perquè sap transmetre de manera molt subtil que aquí les víctimes són les criades, però també les senyores, presoneres de l'educació patriarcal i de les convencions socials. Pel·lícula intel·ligent, que guarda i dosifica bé les seves cartes amagades, “Criadas y señoras” segur que agradaria al “Captain Fantastic”. Segur que ja l'ha recomanat a les seves filles, si ha acceptat tenir electricitat i DVD.

Comentaris (1)26-09-2016 22:34:53

Futbol: Barça 1 - Atlético 1

Sisplau, que ningú em torni a dir que els plantejaments de Luis Enrique s'assemblen als de Mourinho o Simeone (hi ha gent que ho pensa, de debò). No em cansaré de dir-ho: el Barça sempre és un equip propositiu. La possessió ahir va ser escandalosa, però no són només xifres: després del gol de l'empat de l'Atlético només va haver-hi un equip que va continuar buscant la victòria. A Simeone sempre li ha faltat ambició (un cas clamorós, la pròrroga de l'última final de la Champions), i no va voler saber res d'anar a buscar el partit tot i que el Barça estava grogui.

La primera part de l'equip va ser molt bona. La sensació passada la mitja hora era que gairebé no havia generat perill, però que no se li podia fer ni un retret. Parsimoniós deliberadament en la possessió a camp propi, a la recerca d'una mínima estirada de línies de l'Atlético que mai s'acabava de produir, el joc canviava de ritme de migcamp cap endavant. L'equip tocava bé, Iniesta feia el seu enèsim màster... Semblava qüestió de temps, i així va ser: un altre servei de córner assajat amb resultat immillorable. Gol de Rakitic i cap als vestidors amb la feina més difícil feta.

A la segona part alguna cosa va fallar. L'equip no va sortir ni la meitat de concentrat que a la primera, però aguantava el tipus. Però l'Atlético es va comportar amb la destresa d'un paràsit i va aprofitar l'únic moment de desconcert del Barça, just quan intentava refer-se tàcticament i emocional de la doble punyalada en forma de lesions de puntals imprescindibles com Busquets i Messi.

I, certament, d'aquí al final ploms fosos i poques idees, però es va intentar. Ho prefereixo mil vegades a l'actitud poruga d'un Atlético que no es va atrevir a furgar en la ferida per por de prendre mal. Hauria estat excessiu per a tan poca proposta (veure els jugadorassos de l'Atlético desenvolupant un plantejament tan ranci fa mitja angúnia) i massa dur el revés per a tanta voluntat a l'altre costat.

Comentaris (5)22-09-2016 23:49:48

Futbol: Leganés 1 - Barça 5; i cinema: "En solitari" i "La caça"

Sacsejada total de Luis Enrique a l'equip, més que en l'alineació en el dibuix tàctic: defensa de tres centrals, dos interiors carrilers, dos migcampistes per dins i el trident. Si amb l'alineació de l'asturià al davant em tornava boig intentant situar els jugadors en l'esquema tradicional (només se m'acudia Umtiti de lateral dret i Rakitic de pivot o bé Rafinha de lateral dret i Mascherano de pivot, amb la resta més o menys al seu lloc), un cop començat el partit i comprovat que la cosa no anava per aquí vaig intentar entendre el perquè d'aquest remenament, sobretot mentre el Barça patia en la sortida de pilota i realment mastegava sorra durant el primer quart d'hora. Vaig arribar a la conclusió que Luis Enrique, tip que els rivals el sorprenguin i de no saber mai si l'esperaran al darrere o el pressionaran al davant, va decidir dissenyar un dibuix que li servís en tots dos casos, que li permetés poblar el mig del camp tant si convenia superar la pressió alta com si convenia crear en estàtic. D'aquesta manera, em semblava a mi, tenia garantit que l'equip tingués les línies juntes. Al principi no va ser ben bé així: alguns jugadors (especialment Mascherano, Alba i Rakitic) anaven de bòlit adaptant-se a les seves noves posicions (qui sap si l'asturià no buscava també o simplement evitar l'efecte migdiada traient els jugadors de la seva zona de confort i obligant-los d'aquesta manera a estar més concentrats), l'equip no controlava el joc i el trident quedava massa desconnectat. Però els tres fenòmens van entendre el que necessitava l'equip i van recular: si els companys estan tan tapats que no poden enviar-nos pilotes a l'espai, ajudem a crear superioritat i ja guanyarem els espais corrent des del darrere. Dit i fet, i al final victòria plàcida. El que em molesta en aquests casos és el discurs dels puristes de sempre, molestos per la falta de control i per suposats gols al contraatac. Que consti que sóc un partidari total del futbol de posició de Guardiola, però dubto que al de Santpedor li agradi que el facin servir constantment d'arma llancívola contra Luis Enrique. Jo m'empiparé amb el Barça el dia que no vulgui ser el protagonista i vulgui viure de l'errada de l'adversari, però crec que no és així. Per molt que a Luis Enrique li vagi la marxa i busqui la provocació quan afirma que en partits com el de dissabte la possessió no li interessa, no crec que a un equip que té el 60% de la possessió se'l pugui acusar de poc propositiu. El Barça marca de contraatac? Sí, però a la manera de Guardiola: o bé superant la línia de pressió alta rival o bé recuperant la pilota a tres quarts de camp i agafant el rival desorganitzat. I, d'altra banda, no sento mai aquests crítics autodestructius quan el Barça s'exhibeix de manera canònica en partits com el del Celtic. El que va fer el Barça dissabte no va ser trair el seu estil de joc. Del que va fer el Barça dissabte se'n diu adaptació al medi. Darwin ho aplaudiria.

Amb la feina feta i el dinar posterior paït, ens posem la pel·lícula francesa “En solitari”. Malgrat les seves limitacions artístiques, es fa difícil no sentir simpatia per aquest film decididament humanista, que aposta per la redempció humana i que ofereix una metàfora contra l'individualisme imperant en els nostres dies. Potser se li pot retreure una visió massa complaent de la societat francesa, presentada sense matisos com una comunitat solidària i acollidora, però s'agraeix el cant d'esperança i la càndida rebel·lió que transmet: el clam perquè rebin una acollida digna tots aquells desesperats del món que vénen a Europa amb la sensació que truquen a les portes del Cel.

Com a contraposició a aquesta bonhomia optimista, l'endemà ens posem la duríssima pel·lícula danesa “La caça”. Amb un impecable pols narratiu i formal, el film relata la facilitat amb què es pot destruir la vida d'una persona a partir d'un rumor en una comunitat tancada i ritualitzada. Però la tria del context posa el focus en la perversió que està adquirint darrerament el tractament dels menors, i no precisament sexual. La hiperpaternitat està de moda, i a la pel·lícula es fa palesa (sense arribar a culpabilitzar-la, ja que al capdavall tothom actua des de l'amor i la por) la incapacitat dels adults de tractar de manera adequada la descendència. Així, quan la nena diu la primera bestiesa que li passa pel cap en un moment de ràbia, tothom li dóna la màxima credibilitat. Quan, en canvi, des de la serenitat vol transmetre la innocència del protagonista, la tracten amb condescendència i ho atribueixen a les conseqüències del trauma. En tots dos casos, s'imposa una visió paternalista que converteix paradoxalment els infants en víctimes de les pors dels seus pares. Com expressa molt bé l'actor principal, Mads Mikkelsen, segurament el problema és que com més pretesament civilitzats volem ser més ens consta veure les coses amb sentit comú. El resultat de tot plegat, situacions tan penoses com aquesta:

http://www.ara.cat/societat/Que-darrere-mestres-Pinell-Brai_0_1651634879.html

Intromissió professional. Credibilitat sistemàtica i acrítica del menor. Llenguatge de vencedors i vençuts, com si els mestres i els pares fossin dos bàndols enfrontats en comptes de navegar junts al mateix vaixell. No anem bé.

Comentaris (3)19-09-2016 22:09:26

Futbol: Barça 7 - Celtic 0

Una de les poques coses positives del partit horrible de dissabte contra l'Alavés va ser el rol d'Arda Turan. El turc, que malauradament per a ell (perquè davant tindrà el trident) va tornar a demostrar que al Barça juga millor a la davantera que al mig del camp, va ser desplaçat teòricament a la posició d'extrem dret. En realitat, però, la sensació que vaig tenir va ser que se li va encarregar fer de Messi. Entenem-nos: ningú pot fer de Messi, però em refereixo al fet que partia d'aquesta teòrica posició de banda però que en realitat tenia llibertat per aparèixer allà on més convingués. Això explica que fos un dels jugadors més actius i un dels pocs que es va salvar de la desfeta.

Explico això per remarcar que aquest és un equip pensat i treballat des dels automatismes: jugui qui jugui, ha d'ocupar un rol similar. L'interior esquerre ha de tenir més llibertat creativa, l'interior dret més sacrifici defensiu, els laterals han de ser llargs, els centrals han de saber sortir amb la pilota controlada, entre el lateral i l'interior dret han de tapar els espais que deixa el teòric extrem dret quan canvia de posició, l'extrem esquerre ha de buscar entrar i associar-se per dins... Per això Luis Enrique devia pensar que podia fer tants canvis, però es va oblidar que hi ha jugadors que necessiten temps per assolir aquests automatismes i que cal introduir-los més a poc a poc. Sigui com sigui, però, la revoució de dissabte li va permetre tenir ahir un onze molt fresc i de plenes garanties. I el trident es va tornar a divertir. I l'equip va demostrar que està treballat en obrir i tancar la golejada en enrevessades jugades d'estratègia.

Ara sembla que s'ha posat de moda la defensa de cinc per tapar espais al trident. Potser així, si els rivals abandonen la pressió avançada que ens han aplicat equips com el Sevilla i l'Athletic, ens podrem estalviar els comentaris poca-soltes que afirmaven que l'equip marcava al contraatac, quan en realitat ho feia després de sortir amb habilitat (i, per tant, amb gust per la pilota) d'una pressió avançada que li permetia després aprofitar uns espais que s'havia ben guanyat. Toca tornar als temps de la paciència, de picar pedra, de desgastar el rival i acabar-lo destrossant com ahir. Quan l'equip juga amb la qualitat, l'ambició i l'actitud d'ahir, és imparable. Però el futbol no és una ciència exacta, i dissabte probablement tocarà rosegar sorra al camp del Leganés a la 1 del migdia.

Comentaris (1)14-09-2016 19:16:54

Pàgines: 12345678928  <>