login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

La imbatibilitat

Després d'un partit esperpèntic (per molta reacció d'orgull que hi hagués al final i per molt positiva que fos la imatge de Coutinho recollint els galons de Messi), el Barça va llençar a les escombraries la seva imbatibilitat. D'aquesta manera, el que havia de ser una lliga excelsa i històrica passarà a ser una lliga més amb els números a la mà, perquè no s'acostarà ni de broma als 100 punts de Tito Vilanova. Però de fet és igual: en una competició de llarg recorregut, les derrotes parcials no tenen importància si no t'impedeixen acabar aixecant el trofeu.

Amb el republicanisme passa una cosa semblant: de la mateixa manera que al final els números demostraran que no és que el Barça hagi fet una lliga excepcional sinó que els rivals han estat molt per sota, nosaltres ens n'acabarem sortint no pas per brillants sinó perquè l'adversari és encara més burro que nosaltres.

Perquè, pensem-hi bé: d'entrada, es podia considerar una bona notícia la investidura de Quim Torra com a nou president de la Generalitat? Doncs no sabria què dir: no s'acosta ni de lluny a allò que vam votar (l'exigència de la restitució del govern il·legalment destituït el 27 d'octubre), i a ulls internacionals (que és on juguem la batalla) es podia veure com un retorn a la normalitat i la superació de la crisi catalana, amb una degradació de la figura clau de Puigdemont. Però aquests darrers dies hi ha dues coses que m'han animat molt: l'actitud de la CUP i l'actitud de l'oposició (aquesta darrera, absolutament clau, com fa notar l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb: https://www.vilaweb.cat/noticies/lespanyolisme-ens-regala-una-victoria-editorial-vicent-partal/).

L'actitud de la CUP. Com que a vegades he estat molt crític amb aquesta formació, ara és just que li reconegui el mèrit i el valor del que ha fet aquests dies. Jo diria que és gairebé l'única que ha treballat per la dignitat de Puigdemont i, per tant, dels votants catalans, i crec que qui continua essent el president legítim de la República deu estar molt agraït del seu comportament. D'entrada, deixen en suspens la investidura i convoquen assemblea just al mig dels dos debats al Parlament. D'aquesta manera, condicionen el discurs de Torra i l'obliguen a ser més ambiciós. Finalment decideixen que s'abstindran (difícilment podien votar el mateix que el bloc del 155) i descarten votar que sí. És el millor que podien fer: no donen ales a la repressió, però també deixen clar que no donen cap xec en blanc per tornar a l'autonomisme. O es fa República en majúscules, o deixaran caure aquest govern. És aquesta la utilitat que tothom entén que ha de tenir la CUP, i és per això que la voten els que la voten. I, per acabar-ho de rematar, avui Carles Riera ha etzibat una lliçó de principis a un Xavier Domènech que continua instal·lat en la desorientació ideològica: http://www.directe.cat/noticia/764787/video-domenech-i-alamany-riuen-quan-la-cup-els-demana-si-desobeiran-quan-el-tc-tombi-mes-m. Així, mentre Esquerra continua absurdament obstinada a sumar els Comuns al projecte, la CUP aposta per menjar-se el seu espai electoral (autèntica manera de sumar adeptes a la causa). La CUP està en forma, i tots ho agraïm.

L'actitud de l'oposició. Amb una Arrimadas que fa patir (ho dic de debò: no ha de ser bo per a la salut estar permanentment enfadada) al capdavant, el bloc del 155 en ple s'ha llançat a la jugular de Torra pels seus tuits i articles del passat, i Ciudadanos fins i tot ha dit que farà un dossier traduint-los perquè Europa vegi l'autèntica cara de l'independentisme. Sobre això, un comentari ràpid: no m'agraden els tuits de Torra per error de concepte, ja que s'equivoca constantment quan parla dels espanyols. En comptes d'això, hauria de parlar de l'Estat espanyol o de la monarquia borbònica, que és molt diferent: els independentistes hem lluitat molt perquè s'entengui que la nostra no és una proposta supremacista ni essencialista ni nacionalista ni excloent (defectes que no són precisament nostres, sinó de qui pretesament ens els assenyala), i aquesta terminologia mal emprada per Torra no hi ajuda. Però ja ha demanat disculpes i em crec que el problema és senzillament aquest: de concepte i de terminologia errònia. I, pel que fa als articles, no cal dir que Arrimadas els descontextualitza i els manipula: si algú es pren la molèstia de llegir-los sencers, descobrirà que estem davant de la confusió interessada de sempre, ja que Torra no ataca el castellà sinó que defensa el català, que és molt diferent. Critica qui ataca el català, i no pas qui parla castellà. Però no val la pena matisar-ho més: ells ja han emès el veredicte i l'han considerat culpable, i no es mouran d'aquí. Però aquí és on, paradoxalment, comença la nostra victòria.

Per explicar-ho, tornem al que dèiem abans: aquesta idea ridícula de traduir a Europa els tuits i els articles (ben descontextualitzats, això sí) de Torra. És divertidíssim. Perquè jo em pensava que això de la independència de Catalunya quan anaves per Europa no interessava a ningú, que era un afer intern, que ningú ens espera i bla, bla, bla. I ara resulta que cal fer dossiers antiindepes a Europa? Que ho facin: l'única cosa que passarà (i ni tan sols caldrà que nosaltres contraataquem amb dossiers sobre declaracions de periodistes espanyols o d'actuacions de polítics espanyolistes assenyalant ignominiosament professors que no pensen com ells, per exemple) és que Europa acabarà d'entendre de què fugim: d'un nacionalisme espanyol al·lèrgic a tota opinió aliena a la seva, fanàtic, desesperat.

I arribem així a la mare dels ous (i insisteixo que Partal ho explica millor que jo): allò que havia de ser una victòria del 155 (la claudicació del republicanisme en acceptar les condicions d'unes normes il·legítimament imposades) s'acaba convertint en una nova victòria republicana en la conquesta pel relat. Puigdemont, que com el Barça també ha perdut només un partit (10 d'octubre) i que no para de sumar triomfs no se sap si més per demèrits aliens o per mèrits propis, es deu estar fent un tip de riure. Com al Barça, les competicions de llarg recorregut se'ns donen bé perquè la nostra perseverança dissimula les grans patacades. Queda clar que no aspirem a la imbatibilitat, perquè és a còpia de derrotes que hem après a administrar les febleses dels altres. Per això crec que, com el Barça, acabarem alçant el trofeu encara que sigui sense brillantor. No ens endurem el premi a la imbatibilitat, però assolirem la llibertat, que és el que compta.

Si encara hi ha algú que no es queda convençut (avui he parlat amb un munt de companys que no paraven de tirar aigua al vi), només cal que pensi una cosa. Certament, això d'avui és una claudicació, producte d'un pecat original que té nom i cognoms i data concreta: Roger Torrent i 30 de gener. Però per saber que no és una derrota només cal observar el cinisme d'Iceta, la fatxenderia d'Albiol i la histèria d'Arrimadas. Com els agrada dir a Madrid: "Ladran, luego cabalgamos."

Comentaris (3)14-05-2018 23:53:38

Futbol: Barça 5 - Vila-real 1

Nom número 1: Ernesto Valverde. Després del clàssic, un periodista italià li va preguntar com pensava posar fi als moments puntuals de desconnexió que pateix l'equip (apuntava al que va passar després de l'1-1), sobretot tenint en compte que era una qüestió que havia costat l'eliminació a Roma. Discrepo en aquest punt: a Roma no hi va haver desconnexió puntual, sinó que encara estic esperant que l'equip s'hi presenti a jugar. Però, més enllà d'això, el periodista feia diana. Valverde es va limitar a dir que el rival també juga, però és que la cosa és recurrent: contra el Vila-real, un cop més, posada en escena excelsa i després desaparició en combat mentre el rival creix. Les dues fuetades finals de Dembélé no amaguen aquesta realitat, i cal posar-hi mà amb vista a la temporada vinent. Només a la final de copa i al clàssic al Bernabéu això no ha passat.

Nom número 2: Ousmane Dembélé. En clau de passat, cada cop veig més clar que hauria hagut de jugar contra el Roma, amb Sergi Roberto al lateral. En clau de present, comencen a sortir-li les coses. En clau de futur, s'hauria de quedar: no ens farà cap mal tenir una rotació poderosa en atac, i qui sap si així Valverde s'anima i fem un futbol més alegre.

Nom número 3: Sergi Roberto. Quatre partits de sanció per no haver fet absolutament res. El llarenisme aplicat a l'àmbit futbolístic: és igual que l'acta arbitral en cap moment parli d'agressió; m'ho invento i ja està. Sobre el de Reus fa temps que tinc una teoria: a ningú li estranya que un jugador de la seva qualitat i polivalència no vagi mai convocat amb la selecció espanyola? Doncs això, que potser han decidit que ha arribat el moment de començar a fer-li-ho pagar.

Comentaris (1)12-05-2018 02:47:38

Cinema: "Lucky" i "Una mujer fantástica"; i futbol: Barça 2 - Madrid 2

Si t'agraden les pel·lícules en què no paren de passar coses, “Lucky” no és la teva pel·lícula. Ara bé: si t'agraden les pel·lícules en què aparentment no passa res però passa tot allò que és realment important, aleshores la gaudiràs com ningú. N'hi ha prou amb un desmai aparentment inexplicable perquè l'entranyable Lucky vegi trontollar la seva rutina. Com si fins aleshores no s'hagués adonat de com n'era, de gran, tots els espais i totes les situacions quotidianes assoleixen per ell una nova dimensió. S'ho mira tot amb uns altres ulls, els d'aquell que sent propera la mort i és incapaç de trobar un sentit a res, convençut que l'espera la foscor absoluta i la fi de tot. L'aparició com a actor de David Lynch permet fer una associació d'idees amb aquella “Una historia verdadera” on tampoc hi passava res però hi passava tot, malgrat que aquí la road movie és estrictament interior, en un viatge espiritual des de la visita als llocs de sempre. Però també permet donar pas als diàlegs més surrealistes al voltant d'una tortuga fugitiva, que esdevé metàfora de tots nosaltres: sempre amb la seva llosa al damunt, però capaç de viure molts anys precisament perquè s'ho agafa tot amb lentitud. Com aquest personatge certament afortunat encarnat per Harry Dean Stanton, el gran protagonista d'una altra obra de l'Amèrica profunda, la “París, Texas” de Wim Wenders. Veure'l acomiadar-se mirant a càmera, assumint amb un somriure el seu destí, i veure'l abandonar el pla fix lentament i amb discreció, adquireix una profunditat especial en saber que aquesta va ser l'última seqüència que va deixar l'actor, just abans de morir. Hi deu haver poques maneres tan bellíssimes i plenes de significat de deixar aquesta vida.

Però la consciència del no-res que ens espera en morir no ha de servir d'excusa per no lluitar amb totes les forces per viure el millor possible. I això és el que fa la protagonista de la notable pel·lícula xilena “Una mujer fantástica”. La mort, del seu amant, apareixerà en la vida d'aquesta dona certament extraordinària, i la vida normal que ha aconseguit construir-se al costat del seu amor s'ensorrarà i la deixarà a expenses dels prejudicis d'una societat que no tolera la seva (per dir-ho d'alguna manera, tot i que injusta) peculiaritat. La pel·lícula està narrada tan hàbilment que allò que marca decisivament la lluita de Marina Vidal gairebé podria passar desapercebut, com una anècdota (si més no fins que els insults esdevenen ja desbocats), en allò que en realitat és l'eterna lluita d'una dona per obrir-se pas enmig del masclisme imperant. Tot i així, la pel·lícula juga hàbilment amb les possibilitats gairebé oníriques de l'ambigüitat sexual (el mirall a l'entrecuix, la seqüència dels vestidors) per enriquir un treball que va més enllà de la denúncia social per fer una aposta estètica cuidada, moderna, a l'alçada de la història.

Potser l'aposta estètica no sigui precisament el que ens ha caracteritzat durant tota la temporada. Potser no hàgim fet el joc més brillant dels últims anys. Però ahir el Barça va demostrar que encara hi ha maneres i maneres de guanyar, de perdre, d'empatar i, en definitiva, d'anar pel món. Personatges com ara Bale, Ramos o Marcelo van demostrar ahir (el sevillà de manera reincident) que tenen un comportament que els fa indignes com a esportistes d'elit. D'acord que nosaltres tenim Piqué, Suárez o Alba, que no són precisament uns santets, però hi ha un abisme entre els valors que un equip transmet i els que transmet l'altre. La noblesa castigada (el pobre Roberto), contra la prepotència. La pilota, contra la picaresca. Artistes (potser en decadència, però artistes), contra busca-raons. Poca cosa se li pot retreure al Barça ahir: potser només la pèrdua de control després de l'1-1 (com a atenuant, val a dir que les poques vegades que el Madrid té ganes de jugar de veritat a futbol demostra que en sap un niu). Però l'orgull demostrat a la segona part és dels que no s'obliden. L'equip ens va fer ahir un regal rebaixant els fums madridistes, que tant de bo completin els amics d'Anfield. Com sempre, alguns tenen el poder. Però d'altres tenim la dignitat.

Comentaris (4)08-05-2018 00:30:29

Lectura: "L'escombra del sistema"

Es fa difícil valorar en tota la seva magnitud la grandesa d'una obra com “L'escombra del sistema”, de David Foster Wallace. Sobretot perquè un final enigmàtic i frustrant et deixa amb un regust agredolç. Per uns moments, hi ha la temptació de pensar que l'edifici no s'aguanta, que l'autor ha anat improvisant i que no ha sabut com acabar. Res més lluny, però, de la realitat, quan t'hi pares a pensar.

El primer capítol, sense anar més lluny, està estudiadíssim. Fins molt més endavant no sabrem quina relació té amb tota la resta de la trama, situada anys més tard, però serà vital. El personatge de Rick Vigorous (nom ben irònic per a un impotent), típic exemple de personalitat possessiva i anul·ladora de l'altre a causa de les seves inseguretats, teixirà una teranyina en què passat i present quedaran grotescament i simètricament enllaçats, fet que tancarà un cercle pervers.

Al centre de tot, un personatge fascinant: Lenore Beadsman. Impossible no enamorar-se'n. I això malgrat que (o precisament perquè) és un personatge que es defineix per la indefinició. Que es deixa arrossegar, que sent que la utilitza tothom però que no hi pot fer res. Tots ens hem sentit i ens sentim sovint com la Lenore. Només és que ella és intel·ligent, és dona i és atractiva. I això penalitza.

Wallace condueix el seu deliri hilarant, filosòfic i metaliterari amb mà ferma fins a un triple final: el clímax memorable en què Lenore no pot fer res més que quedar paralitzada per totes les pressions ambientals que ha de suportar. El de la cacatua, impagable, apuntant la decadència absoluta de la societat occidental. El de Rick Vigorous, abruptament inacabat, com la mateixa vida de Wallace. Per tancar la idea d'una possibilitat: Lenore com a simple personatge literari també dins la mateixa ficció. El joc de miralls, terrorífic, ens repta: què som nosaltres, també, en realitat?

Comentaris (4)04-05-2018 01:26:46

Futbol: Dépor 2 - Barça 4. Campions de lliga!

Després de viatjar amb els alumnes a Cantàbria, el títol de lliga del Barça m'agafa a Londres. Amb tants dies fora de casa, el diumenge en qüestió m'havia oblidat completament del partit (jo!), però fent un descans en un pub londinenc veig gent abduïda seguint l'Arsenal contra el Manchester United i, de cop, recordo que el futbol existeix. La tarda continua, i ens ho passem pipa fent ximpleries al terra de vidre del Tower Bridge i sopant magníficament (a quarts de set de la tarda!) a la riba del Tàmesi. Fins que després, passejant tranquil·lament al costat del riu, passem pel costat d'un altre pub i lligo caps: són tres quarts de vuit, però no falta una hora per al partit, perquè a la Corunya és una hora més tard! Entro al pub sense gaire convicció, però no m'ho puc creure: tenen el partit posat! Surto cofoi a donar la bona nova: el meu germà, la meva cunyada i la meva neboda em miren com a un marcià i fan cara de voler-me matar. Tan incapaç sóc de desconnectar del Barça per una vegada? Això no m'ho diuen, pobres, però sé que ho pensen. Ells prefereixen anar a descansar a l'hotel, on no tinc cap garantia que pugui trobar el partit en algun canal. Dubto. La meva dona, que és la persona amb més paciència del món, em mira resignada i diu que es queda amb mi a veure'l.

El pub té la música posada, i el partit no se'l mira absolutament ningú. Però m'és igual. No hi ha res com la sensació de poder veure el Barça lluny de casa. I més si, a sobre, pots guanyar una lliga. El Barça fa de les seves: s'avança 0-2 amb facilitat, amb un bon joc col·lectiu, però després es deixa empatar miserablement (una altra vegada). Començo a fer càlculs: si no m'he descomptat amb tants dies de dispersió, crec que amb l'empat en fem prou. Però al final Messi posa les coses a lloc i el Barça s'imposa 2-4. Deu haver-hi cert dilay, perquè la meva mare ens anuncia el resultat final des de Catalunya via whatsapp quan nosaltres tot just anem pel minut 88. No ve d'aquí. S'acaba el partit, també a la tele de Londres, i anem cap al metro feliços. A Londres, és clar, el món continua girant i a ningú li importa, però quan arribi a l'hotel em beuré de gust un combinat a la salut d'uns jugadors que, malgrat una ensopegada imperdonable que encara no em puc treure del cap, continuen tenint la capacitat de fer-me somriure a quilòmetres de distància. Fa just vint anys, un altre títol de lliga del Barça em va agafar fora de casa. Aquella vegada la ciutat era... Roma.

Comentaris (1)03-05-2018 01:29:15

Cinema: "Un lugar tranquilo"; i futbol: Sevilla 0 - Barça 5. Campions de copa!

Suposo que el primer que cal demanar a una pel·lícula de terror és que faci por. En aquesta admirable “Un lugar tranquilo” passes por, però sobretot passes angoixa. No fa cap mena de concessió a l'espectador, i reprodueix situacions límit capaces de fer perdre els nervis a qualsevol. Després, i com que es tracta d'un gènere on sembla tot inventat, li demanes una mica d'originalitat, i és aquí on sens dubte la pel·lícula s'endú la palma, amb un brillant plantejament que l'obliga a un arriscat posicionament formal: una pel·lícula pràcticament sense diàlegs, gairebé muda, que glaça la sang. La necessitat dels personatges de mantenir silenci s'encomana a la sala, on no se sent ni una mosca ni una crispeta. Tensió al límit, fins i tot en situacions tan quotidianes com compartir un sopar en família o un joc de sobretaula. Això sol ja fa que la pel·lícula sigui excepcionalment excel·lent. Però el que remata la jugada és tot allò que (tercera condició, aquesta desitjable per a qualsevol gènere cinematogràfic) és capaç de dir-nos sobre la condició humana. Enmig del silenci, un crit que dóna vida i un altre que la salva: tot allò que dóna sentit a la tasca d'uns pares. I fins i tot una lectura al·legòrica en clau social. Perquè, si el teu enemic t'obliga al silenci, tens dues opcions: o bé callar o bé fer-li el teu soroll insuportable.

Els que vivim, ja per poc temps, en aquest estat de tort sabem bé de què va, això. Ens fotografien si xiulem, ens confisquen banderes legals i ara fins i tot ens despullen si el color de la nostra roba no els agrada. El que dic és literal: hi ha proves enregistrades del comportament del dispositiu de seguretat ahir al Wanda Metropolitano de Madrid. Aliè a tot això (potser massa i tot) el Barça va sortir a destrossar la final des del primer minut i va fer la millor posada en escena de tota la temporada. Ahir l'equip ens va fer gaudir de valent amb un joc imperial (només el desenvolupat contra el Celta a la tornada de l'eliminatòria de copa s'hi acosta) que va anul·lar un Sevilla al qual no es pot culpar de res més que d'haver pagat els plats trencats de Roma. Era inevitable que l'alegria del moment es veiés enterbolida per la recança de pensar fins on hauria pogut arribar l'equip jugant així a Europa si no hagués badat estrepitosament com ho va fer contra el conjunt italià. Ahir, tan gran com la victòria va ser la manera d'aconseguir-la, perquè permet pensar que no tota l'essència del que som com a equip està perduda, més enllà de la més que probable sortida del manxec d'or, que ahir va tenir l'homenatge somiat. Vam ser feliços unes hores però, després de tot el que hem d'aguantar per ser senzillament el que som, espero que aquesta copa no només sigui històrica per haver estat la quarta consecutiva, sinó també (i em sap greu pels culers espanyols, que no en tenen cap culpa) perquè hagi estat l'última.

Foto final de llaços grocs caient del cel de Madrid per celebrar la victòria del Barça:

PD: Per motius personals, i malgrat la previsió d'algunes emocions blaugrana i d'altra mena, el blog romandrà inactiu fins a principis de maig. Caldrà esperar fins aleshores per comentar la jugada!

Comentaris (4)22-04-2018 15:23:52

Futbol: Celta 2 - Barça 2

Puntet a puntet, la lliga s'acosta. Com totes les coses per les quals val la pena lluitar, arriba de manera lenta però segura, encara que a vegades toqui patir. Com a Vigo. El Barça torna a fer un partit dels seus, d'aquests als quals malauradament ens té darrerament acostumats. Contundent en algunes fases del joc, però tendre i inestable en d'altres. Aquesta vegada amb un aspecte diferencial: l'equip juga farcit de suplents (fet que, de passada, proporciona una dada tristament demolidora: cap jugador format a la Masia en l'onze inicial, setze anys després).

I la segona unitat no comença malament el partit. L'equip està ben posat, tothom fa el que li toca (excepte, ho sento però és així, Paulinho) i la sensació és que potser el fons d'armari es reivindicarà. De seguida, però, el miratge es desfà com un terròs de sucre. L'equip comença a deixar espais entre línies, a no tenir el control, a concedir oportunitats una rere l'altra. Però, quan pitjor ho estem passant, emergeix Dembélé, fins aleshores tímid, amb un golàs. Tot i així, no hi ha manera: l'equip és mesell i encaixa un gol de manera absurda just abans del descans. Cal tornar a començar.

Aquesta vegada, a la segona part, Valverde sí que llegeix bé el partit i l'encerta amb els canvis: espanta amb l'entrada de Messi (tot i que en substituir Coutinho perd desequilibri per l'esquerra) i posa ordre al mig del camp amb Roberto. Com a resultat, el segon gol. Però l'equip continua de pega: un desajustament defensiu més obliga precisament el de Reus a deixar-se expulsar per evitar un gol gairebé segur (tot i que no se sap mai amb Ter Stegen). El drama és que l'equip no només es queda amb un jugador menys, sinó que perd precisament qui li estava garantint la possessió i el control de l'esfèrica. Disposar només d'un erràtic Denis i Paulinho per combatre al mig del camp ho fa tot massa complicat. El gol gallec acaba arribant com fruita madura.

Encara bo que conservem la imbatibilitat, una d'aquelles coses més aviat inútils però que fan certa gràcia. Només sis punts més i serem campions. I ara, a tenyir completament de groc aquest dissabte la nostra part de graderia del Metropolitano. Si ho aconseguim, serà una victòria molt més important que aquest trofeu de cognom infame que ens hi juguem.

Comentaris (1)18-04-2018 00:42:05

Futbol: Barça 2 - València 1

Definitivament, la lliga és qüestió de deixar passar el temps. Qüestió de dies. Serà una de les lligues menys celebrades que es recorden, per diferents circumstàncies (la derrota imperdonable a la Champions, la pobresa del joc, la falta d'identificació actual de molta gent amb la direcció de l'entitat, la situació del país...). Si no és, és clar, que tenim la sort de guanyar-la el dia que juguem contra el Madrid i, ja posats a demanar, que aquest estigui eliminat de la competició europea gentilesa del Bayern alemany. En aquest cas sí, que la celebrarem. I tampoc és del tot just, tot plegat. Al capdavall, aquest any hem fet una lliga fins ara impecable, que podria ser la primera de la història amb 20 equips en joc i 0 derrotes. El problema és que els culers, i crec que fem bé, no en fem prou amb el resultadisme: exigim bon joc, i d'això aquest any n'hem anat escassos.

Sense anar més lluny, aquest dissabte: ningú pot menystenir aquesta victòria, contra un molt bon equip i en un moment traumàtic, però el Barça va tornar a deixar una sensació irregular i agredolça. Va atacar força bé, sobretot a la primera part, però va tornar a ser massa intermitent. I, sobretot, va tornar a donar mostres de certa inconsistència defensiva, ja que el València va generar-li més ocasions que en els altres tres partits disputats contra ell junts. El pitjor, però, és que (tot plegat ajudat per la depressió de l'eliminació i per un Camp Nou despoblat, plujós i desangelat) l'equip va fer una preocupant sensació de no tenir ànima.

Afortunadament, tota la que li falta al club li sobra al país, dempeus malgrat la tirania. Ahir centenars de milers de persones ens vam tornar a agradar i vam tornar a desmuntar el relat de la violència (ben real, certament, a Catalunya, però protagonitzada per la ultradreta feixista). Hi vam veure gent gran, que gairebé no podia ni caminar, però que no es vol morir sense haver donat fins a l'últim alè per enderrocar definitivament l'estaca. Hi vam veure nens, adoctrinats només pel menyspreu que han rebut simplement per ser el que són des que van néixer. Hi vam veure famílies senceres, unides pel mateix clam: democràcia, justícia, llibertat, dignitat, República.

En un balcó de l'avinguda del Paral·lel de Barcelona, dos turistes atònits contemplen la força pacífica i cívica d'un poble que no defalleix. En un altre, un home amb samarreta imperi s'ho mira amb aire desafiant. I, pocs metres abans, un altre havia intentat debades provocar la multitud fent onejar una enorme bandera espanyola. Per tota resposta, aplaudiments. No ho entendran mai: per molt mal que ens facin, nosaltres no odiem a ningú. Això sí: ens estimem molt. I ens respectem massa per rendir-nos.

Comentaris (1)17-04-2018 01:00:42

Futbol: Roma 3 - Barça 0

Un que va parar el que va poder, però que va quedar una mica retratat en dos dels gols. Un que intentava córrer per la dreta sense sentit, com un pollastre sense cap. Un que va protagonitzar com a única acció defensiva destacable la comissió d'un penal letal. Un que des que es deixa estimar per altres equips ha entrat en fase d'hivernació. Un que es va quedar fent l'estaquirot en la jugada del primer gol, i també en la del gol italià a Barcelona. Un que es va veure desbordat, però que va tenir la dignitat de jugar infiltrat per intentar ajudar. Un que també les va veure quadrades, però que acumula minuts i minuts sense descans. Un que va fer un partit horrorós, per molt que quan el van canviar es fes l'ofès. Un que va jugar per reforçar el mig del camp, quan el partit el que demanava a crits era el desequilibri d'un tercer davanter que aprofités els espais quan n'hi havia. Un que no va rascar bola, però que almenys hi va posar coratge i orgull. Un que no va ser totpoderós quan més calia. Tres que van entrar quan tot el mal ja estava fet. I, al capdavant, un que ahir semblava que s'hagués tret el títol d'entrenador a la universitat Rey Juan Carlos.

Aquests són els personatges que ahir van trencar-nos el cor. I fa mal, molt de mal. Perquè els últims anys hem perdut eliminatòries igualades o que es veien perdudes, però no eliminatòries que es veien guanyades. Perquè ens hem passat anys queixant-nos de la sort en els sortejos, i quan per fi ens toca la ventafocs fem el ridícul. Perquè és decebedor, frustrant i fa molta recança tenir el millor jugador de la història i caure tres anys seguits a quarts de final. I, sobretot, perquè davant la poca dignitat institucional i la pobresa del joc, quan els resultats falten ens adonem amb tota la cruesa que el rei va despullat (és una frase feta, una figura retòrica; sisplau, no m'imputeu delicte d'odi).

I tot això ho has de viure el dia que ens tracten de terroristes, quan fa poc més de mig any que vam ser víctimes de la barbàrie i ens han processat l'heroi d'aquells dies. I ho has d'escriure el dia que un ministre t'ha dit que el llaç que portes és ofensiu (que alliberin els presos i s'han acabat les ofenses). Sort que, almenys en aquesta competició, les victòries europees sí que van arribant.

Comentaris (11)12-04-2018 00:49:52

Cinema: "A la ciutat de Sylvia" i "Inmersión"; i futbol: Barça 3 - Leganés 1

José Luis Guerín és un cineasta que sempre ha anat contra corrent, contra les modes establertes, que (en paraules seves) adora el cinema però no el món del cinema. Fa la seva, de manera que el seu cinema és molt personal. Prova d'això és “A la ciutat de Sylvia”, pel·lícula clarament contemplativa malgrat tenir un punt narratiu que, pel que recordo, és poc habitual en el seu cinema. Un home segueix amb la mirada una noia en una ciutat estrangera, i després una altra, i una altra... Fins que en segueix una amb el pretext (real?) d'haver-la confós amb un antic amor. En realitat, és un home enamorat de l'amor. Però la seva mirada no és lasciva, sinó tendra. Li interessen les mirades, els somriures, certa sensació de vulnerabilitat o de fortalesa... Les dones no són principalment objectes de desig, sinó obres d'art que intenta capturar amb el seu llapis. Tot això, amb una dinàmica de plans fixos que sovint no casa amb la peripècia de la persecució, perquè Guerín també vol capturar els instants de quotidianitat.

També és una visió particular de l'amor la que ens vol oferir un altre cineasta molt personal, Wim Wenders, a “Inmersión”. Una parella es coneix en un hotel en un moment de trànsit de les seves respectives vides, just abans d'emprendre perilloses missions. S'enamoren i decideixen tornar-se a veure quan tot hagi passat. La noia (bellíssima Alicia Vikander) farà cap a una perillosa investigació científica que l'obligarà a submergir-se on ningú ha arribat abans a l'oceà. L'home (atractiu James McAvoy) no ho dirà, però se n'anirà a l'Àfrica no pas a fer d'enginyer de pous, sinó que aquesta serà la seva disfressa d'espia contra el terrorisme islamista. Les circumstàncies els faran perdre el contacte, ell amb l'esperança de retrobar-la i ella amb la desesperació de l'abandó. Mentre ella viatja a la foscor de l'oceà que és la llum de la ciència, ell viatja a la tenebra de l'infern terrorista. Hi ha límits difusos entre la vida i la mort, i aquests els reflecteix l'enamorament: per ella, un patiment que la distreu del seu objectiu; per ell, un dolç record que el salva de la bogeria. Wenders reincideix en la temàtica de l'amor entre dos éssers que no poden estar en contacte, i en l'asimetria de les seves situacions que tan bé va reflectir amb el vidre separador de “Paris, Texas”. Però tot allò que allà era local i funcionava com un (lent) rellotge, aquí ha passat pel sedàs de la globalització i sembla, paradoxalment, menys universal. De visionat plaent però, per algun motiu, no del tot satisfactori (no acabes mai de saber on vol anar a parar), cal reconèixer que permet trobar-hi diferents capes amb el pas de les hores. Però no sembla l'obra mestra filosòfica que segurament pretén ser.

I el Barça, com sempre. Primera part de luxe, de les millors de la temporada, per després fer una migdiada prematura a la segona part que gairebé costa un disgust contra un rival inexistent, en una demostració de com complicar-se solet la vida. Sigui per cansament o per desídia, és preocupant aquesta imatge de descontrol i desconnexió que ofereix en alguns moments l'equip. Tot i així, pas endavant d'alguns jugadors de la segona unitat, amb menció especial per André Gomes, que va fer el seu millor partit des que és aquí.

Comentaris (4)10-04-2018 01:02:51

Gols en pròpia porta

El Barça va fer ahir un mal partit. Espès en atac i inestable en defensa, va haver-hi molts moments que no se sabia ben bé què estava fent, i el seu joc va ser volàtil com els globus grocs que tan dignament van reposar uns minuts sobre la gespa del Camp Nou. Tot i així, el resultat final va ser molt bo, perquè va disposar d'un aliat inesperat: els gols en pròpia porta de l'adversari.

Una cosa similar està passant amb el procés. Sempre hem intentat fer-ho bonic, però no sempre hem jugat bé. Hi ha hagut moments (n'hi haurà més) en què no hem tingut un pla definit, hem improvisat i hem comès errades importants. Però la gran sort és que l'adversari no para de fer-se gols en pròpia porta. Com en el partit d'ahir, on no arriba la nostra audàcia hi arriba la malaptesa de l'altre.

Així, en el moment de màxim desconcert i depressió del republicanisme, el règim l'ha vessada de ple. Pensant-se que era més llest que ningú i que tothom li riuria les gràcies, va aprofitar el viatge del President a Finlàndia per tornar a activar l'euroordre, el va espiar, el va seguir, es va esperar que fos a Alemanya perquè estava convençut que era el país més favorable als seus interessos i el va fer detenir. Per entretenir l'espera, va decidir detenir una persona reclamada fa temps per la justícia suïssa, a veure si hi havia un intercanvi de favors i li tornaven Anna Gabriel i Marta Rovira.

Tot, absolutament tot, li ha esclatat a la cara aquest memorable 5 d'abril que ens ha portat una felicitat com no la sentíem des del 27 d'octubre. Després de l'hivern sempre arriba la primavera: Suïssa l'acusa de mentir sobre la data de petició d'extradició del seu fugitiu i la policia espanyola ho acaba reconeixent, Bèlgica deixa en llibertat els consellers exiliats i anuncia una investigació per espionatge il·legal del cotxe del President... I, sobretot, sobretot, la justícia alemanya desmunta la farsa del relat de violència i considera literalment inacceptable l'extradició per rebel·lió. El gol en pròpia porta és tan descomunal com el de De Rossi ahir: passi el que passi, el règim ha perdut. Si no extradeixen el President, es queden sense trofeu. Si l'acaben extradint per malversació (acusació que tampoc s'aguanta per enlloc: el mateix govern espanyol no ha pogut provar que l'executiu català es gastés ni un euro en el referèndum després de més de cinc mesos d'ocupació il·legítima de la Generalitat), només podran jutjar el President per aquest delicte, i no tindrà cap sentit que jutgin els seus inferiors per presumptes delictes més greus.

Me la jugo, però ho diré: encara no en som conscients, però els llibres d'història recolliran el dia d'avui com el punt d'inflexió que va començar a significar el triomf definitiu de la República. La lluita no s'ha acabat, vindran altres cops durs (sense anar més lluny, l'animalada que han fet avui amb un home que en qualsevol país normal seria considerat un heroi) i els nostres polítics segur que encara faran alguna ximpleria més. Però avui hem encetat la primera ampolla de cava de les moltes que han de venir.

El futur que tant els espanta arribarà. I llavors el que quedarà de nosaltres és la confiança que hem mantingut en la foscor (John Berger)

Comentaris (1)06-04-2018 01:08:48

Cinema: "Gorrión rojo", "Mother" i "A ghost story"; i futbol: Sevilla 2 - Barça 2

Fa unes setmanes, hi va haver cert enrenou en un festival de cinema perquè Jennifer Lawrence va desfilar amb un vestit amb molt poca tela. Algunes feministes van posar el crit al cel amb l'argument que feia molta fred i que era indignant que s'utilitzés l'actriu com un objecte. Lawrence va haver de sortir al pas explicant que el vestit l'havia portat perquè li donava la gana, perquè considerava que li quedava bé, i que si volia passar fred per lluir-lo era el seu problema. I no es va estar d'afegir que aquelles queixes ni eren feministes ni eren res. Lawrence és el viu exemple d'una feminista (és conegut el seu activisme al respecte) que no vol renunciar a poder sentir-se objecte de desig. Certament, l'apartat més o menys eròtic que inclou aquest apassionant thriller que és “Gorrión rojo” és el més prescindible de la trama. Tot i així, es podria dir que, de la mateixa manera que la protagonista descobreix que el sexe com a sinònim de poder no és exclusiu del mascle i que una dona pot fer servir el cos com una arma molt poderosa (i això és tan vell com Lisístrata), Lawrence no rebutja utilitzar el seu innegable atractiu físic per atraure espectadors inesperats a pel·lícules tan adultes (en el bon sentit de la paraula) com “Madre!” o aquesta que ens ocupa. Deixant de banda tot això, “Gorrión rojo” és una pel·lícula d'espies trepidant, intel·ligent, audaç, que dosifica magníficament l'acció i que et deixa rendit als seus peus des del pròleg, un muntatge encadenat senzillament portentós. Després d'un començament tan brillant, és impossible que la pel·lícula pugui mantenir el to i certament el guió es perd en algunes subtrames que compliquen innecessàriament la història, però l'elegància de la posada en escena i un sentit narratiu molt proper a Hitchcock (jugant constantment amb què saben i què no saben l'espectador i els diferents personatges) converteixen el film en una experiència cinematogràfica notablement satisfactòria.

Més desconcertant resulta el thriller “Mother” (que cal no confondre amb el film de Lawrence abans esmentat), però és que això el cinema sud-coreà ja ho té. Aquesta història d'una mare coratge disposada a tot per salvar el seu fill del que considera una injustícia condueix l'espectador per un seguit de pistes falses que portaran al final més inesperat. Però atenció a l'epíleg: m'encanten les pel·lícules en què els personatges s'ho diuen tot sense dir-se res directament.

Ara que, per desconcertant, aquesta “A ghost story” pausada, en algun moment lleument irritant, però en general plena de poesia i de tristesa. L'eternitat era això: l'etern retorn, el bucle infinit. Més val no explicar-ne gaire res: que cadascú la senti en la seva pròpia pell i a la seva manera. Només dues coses: format panoràmic discutible i banda sonora excel·lent.

I queda el Barça. Aquest Barça que sovint fa patir però que, de moment, sempre cau dret. Si no va perdre dissabte a Sevilla, segurament és que definitivament no perdrà en tota la lliga. Perquè és difícil jugar pitjor, que el rival et tingui tan contra les cordes i acabar-te'n sortint en dos minuts. Sí: hi va haver efecte Messi. Però no ho va ser tot. L'entrada de l'argentí, per si sola, sempre genera esperança pròpia i pànic aliè. Però el que va passar dissabte s'explica també per altres factors, sobretot la fe de l'equip i l'ambició de Denis i Coutinho. Del calvari a la resurrecció en plena Setmana Santa de Sevilla. Després d'un resultat així en un partit tan dolent (l'equip no va saber atacar ni defensar, fet que va tenir la seva personificació sobretot en Paulinho) és impossible estar trist. Ara, preocupat, tant que vulguis. Però confiem que tot fos cosa del virus FIFA.

PD1: Un cop més, grans accions de Madrileños por el Derecho a Decidir. El meu reconeixement a aquesta Espanya valenta que no calla.

PD2: La llei i l'ordre existeixen pel propòsit d'establir la justícia, i quan fracassen en aquest propòsit es converteixen en les preses que bloquegen el flux del progrés social (Martin Luther King).

Comentaris (1)04-04-2018 00:59:19

"The end of de f***ing world": quan tot és una m***a

Dediquem la tarda del Divendres Sant a una marató intensiva de la sèrie “The end of the f***ing world”. De fet, és com mirar una pel·lícula llarga, ja que és una sola temporada de vuit capítols de 20 minuts. Entra molt bé.

El primer episodi és la presentació dels personatges. Dos adolescents. Un noi nihilista que es considera un psicòpata i una noia rebel enfadada amb el món. Junts es convertiran en una mena de Bonnie i Clyde. Potser aquest còctel d'ingredients no sembli el més original del món, però la fórmula funciona. Els adolescents evolucionen davant nostre amb credibilitat, com els éssers fràgils i desorientats que en realitat són. A més, la sèrie disposa de notables encerts narratius marcats amb subtilesa: l'ús del format 4:3 en els flash-backs, o el fet que la veu en off del noi sigui en passat i la de la noia en present.

Potser una sèrie més allargada en el temps hauria permès aprofundir en subtrames molt interessants, en especial la relació entre les dues dones policia, però l'aposta pel format curt afavoreix l'absència de forats en un guió ben estructurat i que funciona com un rellotge (un exemple clar: la part central en què, per separat, els personatges es mostren més indefensos que mai).

En definitiva, un encertat retrat de la crisi adolescent, defugint tòpics, i que ofereix un final abrupte i ple de simbolisme. El fet que tot es precipiti el dia que el noi fa divuit anys enllaça amb el títol: la fi d'aquest fastigós món és l'entrada a l'edat adulta, per bé i per mal. I potser són dèries meves, però a mi el final m'ha fet pensar vagament en el de la mítica “Els quatre-cents cops”, de Truffaut.

Comentaris (1)31-03-2018 14:03:40

Cinema: "María Magdalena"

Trasbalsats per tots els esdeveniments que es precipiten al carrer, gairebé ens sentim culpables per anar al cinema. Però necessitem desconnectar, per pura higiene mental. És clar que, per molt que hi hagi la noble intenció d'honorar la Setmana Santa amb el visionat d'una pel·lícula bíblica des del nostre ateisme militant, anar a veure una història en què ja sabem que un bon home acabarà crucificat per les seves idees potser no és la millor manera d'oblidar-se del procés...

Més enllà d'això, la proposta de “María Magdalena” és potentíssima. Perquè fa una aposta decidida per focalitzar l'atenció en el personatge femení i per deixar Jesucrist en un relatiu segon pla (decisió de la qual només cal lamentar que es perd força protagonisme d'un dels Jesús més carismàtics que ha donat mai el cinema, aquesta bèstia interpretativa anomenada Joaquin Phoenix). La bellesa melancòlica, serena i alhora torturada, de Rooney Mara inunda la pantalla i ofereix una visió oportunament feminista; com si només les dones, portadores de vida i coneixedores del patiment que aquesta provoca, poguessin tenir una visió lúcida de les revolucions més profundes.

De manera absolutament intel·ligent, aquesta modesta però lúcida versió del Nou Testament renuncia a l'èpica i deixa els soldats romans pràcticament fora de camp, plantejament escènic que deixa entreveure que en les revolucions l'autèntic enemic és un mateix i que a vegades només la impaciència ens pot tornar traïdors (he dit ja que fins i tot això em recorda la nostra actualitat?). Seguim, doncs, els dictats de Maria de Magdala: esforcem-nos per entendre que la revolució és dins nostre, i que el món canviarà quan nosaltres canviem. L'Església catòlica va destruir el missatge de Maria Magdalena equiparant-la a una prostituta (el seu únic crim: seguir el profeta com un apòstol més, present fins i tot en el Sant Sopar, tot i la seva condició de dona), i des d'aleshores hem seguit els dictats esbiaixats de Pere i no la paraula del messies (jo no crec en Déu, però em plantejo seriosament que Jesús va existir, i que va ser un líder revolucionari de collons al qual no es va voler fer cas perquè parlava d'amor i no d'odi). Aquesta pel·lícula busca redimir-la, i amb ella a tots aquells que volem construir fugint de la rancúnia, malgrat tot el que ens han fet.

Comentaris (3)29-03-2018 01:32:08

Cinema: "Ready player one"

Com que de seguida es va veure que el ple de dijous no aniria enlloc, vam decidir aprofitar que teníem entrades gratuïtes per a la preestrena de “Ready player one” i ens en vam anar cap al cinema. Ja amb aquella ironia, per què negar-ho, de saber que parlava justament d'una realitat insofrible que feia que tothom busqués evadir-se per mitjà de la realitat virtual.

Però la pel·lícula no va ser el que ens esperàvem. Llegint la sinopsi, única informació que en teníem, semblava que seria una successió de viatges virtuals als anys 80. I no era ben bé això: Spielberg ens porta a un univers fantàstic en què, certament, la cultura pop dels 80 hi és ben present, però en què s'imposa la lògica dels videojocs. A partir d'aquí, el problema és nostre, que mai n'hem estat gaire fans i que paradoxalment ens avorrim com més acció de foc d'encenalls hi ha a la pantalla.

A banda d'això, hi ha moments en què la pel·lícula aconsegueix ser simplement distreta, però en general el producte és considerablement pueril. I m'assalta una qüestió: com es pot jugar la carta de la nostàlgia si qui més pot gaudir d'un producte així són els nens? Trobo la resposta: a qui en realitat va adreçada la pel·lícula és a tots aquells adults que encara ara gaudeixen com nens amb els videojocs. I, ep, que no els en culpo: s'acaba de tornar a comprovar que no cal esperar al 2047 per trobar-nos una realitat insuportable davant dels ulls i desitjar l'evasió amb forma d'ulleres de realitat virtual. Però com que, tal com ens recorda candorosament Spielberg, la realitat és l'única cosa real que tenim, deixarem estar les ulleres i encararem el que tenim al davant. Ens veiem als carrers.

Comentaris (9)24-03-2018 02:51:16

Pàgines: 12345678938  <>