login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Marea groga a Brussel·les

Són les 4 de la matinada del 6 de desembre. Agafem el cotxe i ens disposem a fer una autèntica bestiesa: recórrer els 1.300 quilòmetres que ens separen de Brussel·les per, 36 hores després, tornar-los a desfer. Aquesta bogeria absoluta, tanmateix, la compartirem (cadascú amb les seves variants) amb 60.000 persones més.

Però aquesta dada la coneixerem després, quan sigui la mateixa policia belga qui confirmi aquesta xifra d'assistència a la manifestació per demanar a Europa que es desperti i que accepti la voluntat majoritària del poble de Catalunya. De moment, pel camí, de seguida constatem que la cosa pot agafar caires històrics: ja a la primera àrea de servei on ens aturem, comprovem que una marea groga comença a envair-ho tot: llaços, bufandes, samarretes... Qualsevol cosa fa el fet. Ens han fet un favor enorme prohibint el groc. Tota revolució ha de tenir el seu color.

Continuem fent quilòmetres, fins que arriba l'hora de dinar. A l'àrea de servei no donen l'abast. La marea groga els ha desbordat. A punt de marxar, torno del lavabo i aleshores passa: espontàniament, algú comença a entonar càntics d'independència, i tothom el segueix. Una àrea de servei, al bell mig de França.

I més quilòmetres. A la ronda que voreja París ens trobem un embús monumental, però ens consolem entrellucant entre la grisor del dia la silueta imponent de la Torre Eiffel. Ja som molt al nord. Bèlgica és cada cop més a prop, i això ens anima.

Aplaudim quan creuem la frontera de Bèlgica. No veurem Brussel·les fins l'endemà, ja que el nostre hotel es troba a Anvers. Allà ens espera un ensurt: no troben la nostra reserva i estem a punt de quedar-nos sense habitació. Al final tot se soluciona i sortim a sopar. Europa deu ser això: són les 8 del vespre i no corre ni una ànima pels carrers. Fem quatre fotos ràpides al bellíssim centre de la ciutat, que llueix enllumenat nadalenc, i anem a sopar abans que ens ho trobem tot tancat. Anem a dormir d'hora, cansats però satisfets, a punt per viure les emocions de l'endemà.

Just abans d'esmorzar i, una hora més tard, fondre'ns en la multiud que ja hi haurà

9:30 del matí del 7 de desembre. Brussel·les. A la zona pròxima al parlament europeu, a la porta commemorativa de la independència belga, la munió de gent ja és indescriptible. L'emoció és encara més gran que a les concentracions de Barcelona: hi ha milers i milers de persones clamant per la llibertat a milers i milers de quilòmetres de casa! Fins dues hores més tard, és impossible fer ni un pas. Finalment, quan podem, la joia és indescriptible. Eslògans, càntics... Penso en el que he sentit dir a un home en una de les inacabables cues dels cafès dels voltants abans de la manifestació: amb tot el que ens han fet, i continuem mantenint el somriure. Alguns ho veuen com la nostra debilitat. Jo ho veig com la nostra fortalesa.

De sobte, passem per davant d'un balcó guarnit amb senyeres i rojigualdas. Hi ha gent en aquest balcó que ens mira amb aire burleta, ballant, desafiant. En el grup on ens trobem nosaltres hi ha una primera reacció en forma de xiulets, però de seguida ens adonem que la cosa requereix més intel·ligència. De manera que els cantem el “Passi-ho bé” que els vallencs van immortalitzar pocs dies abans de l'1 d'octubre. Aleshores sona des d'aquest balcó “Pero mira cómo beben los peces en el río” de manera atronadora. Ens fa gràcia i comencem a cantar-la nosaltres també. No sé què esperaven que féssim. Suposo que, com que odien, es pensen que nosaltres també odiem.

Just davant d'una de les seus del Parlament Europeu, moment impressionant. Es fa el silenci i aixequem les mans, en senyal de pau. És la manera més sorollosa que se'ns acut d'exigir respecte. Continuem avançant i sentim instruccions en català des d'un altaveu... de la policia belga! És una gravació de l'ANC, però la policia belga ha acceptat utilitzar-la sense cap problema. En un moment de pausa, quedem aturats davant d'un seguit de policies. Fa estona que ens miren sorpresos. Una manifestant s'acosta a un d'ells i comencen una conversa en francès. M'adono que la dona intenta explicar-li al policia les nostres raons. També m'adono que tenen algunes discrepàncies cordials (suposo que és normal si a un policia való li parles d'independència), però detecto interès i respecte. Quan la dona decideix que ja n'hi ha prou, li pregunto si l'ha convençut. Em respon que no del tot, però que ell li ha transmès que ara ho entén una mica millor i que mai havia vist una manifestació tan multitudinària i tan cívica a Brussel·les. Jo també estic meravellat amb aquests policies. Resulta que s'hi pot parlar, que t'escolten. Resulta que no et peguen. Estan al servei dels ciutadans. Com la nostra policia. La nostra de veritat, no la imposada.

Com que ens hem entretingut molt, veiem la cua de la manifestació i com la van tancant un cotxe patrulla i un exèrcit de màquines de la neteja que, la veritat, tenen molt poca feina. Com es nota que no ens coneixen. Accelerem una mica i tenim temps de cantar encara alguns eslògans més. Llavors, quan ja ens dirigim al metro, sentim tot de cop la veu alta i clara del nostre president. Veiem al fons una munió de gent. Puigdemont s'hi adreça. Ens hi acostem. No arribem a veure'l, però sentim amplificades les seves paraules. I reconforta. El que no entendran mai els que ens tenen per una colla d'abduïts és que nosaltres no som aquí per ell. Ell hi és per nosaltres.

El metro és una llauna de sardines, envaït com està per la marea groga. Tothom ha tingut, és clar, la mateixa pensada després de la manifestació: cap a la Grand Place! Abans mengem el que podem (tot està col·lapsat d'independentistes; els belgues no deuen entendre res) i passegem per unes galeries properes, plenes de xocolateries. Algú torna a iniciar càntics d'independència. Tothom el segueix (gairebé només hi ha catalans!), i allà dins ressonen com mai.

Finalment arribem a un dels carrers que donen entrada a la Grand Place, i aleshores passa quelcom increïble: hem de fer cua per a poder-hi entrar! Ens trobem en un embús humà. Hi ha tants catalans que no caben tots alhora a la plaça! Quan finalment hi accedim, just aleshores comença un espectacular joc de llum i so que converteix aquest lloc emblemàtic en un indret màgic. Són les 5 en punt de la tarda i plou a bots i barrals. Abraço la meva dona i el món s'atura. No hi ha res com compartir un somni. I no ens el deixarem prendre. No sense lluitar.

Abandonem la plaça (amb prou feines ens hi hem pogut moure) i tornem al metro, ja per recollir el cotxe. La intenció és sopar en un bon restaurant d'Anvers, que ens ho hem guanyat. Però un embús descomunal a la sortida de Brussel·les converteix un trajecte de quaranta minuts en un de dues hores i mitja. Decidim sopar quatre porqueries que ens queden a l'habitació de l'hotel. Ens adormim rendits i amb un somriure a la cara.

8 de desembre. Hora de tornar. Ja se sap que les tornades són més dures que les anades, quan has canviat la il·lusió pel cansament. En tot cas, molt de temps per pensar en la rellevància del que acabem de fer. Si haurà servit o no d'alguna cosa, el temps ho dirà. Però algunes coses són clares. Per exemple, que una gent que fa les coses així es mereix com a mínim un respecte. Que si 60.000 persones han fet un esforç com aquest, seran milions les que es prendran la molèstia d'anar a votar per molt desil·lusionades que estiguin. I que cap altre poble del món hauria fet una animalada com aquesta. Estem com una cabra. I això ens fa imparables.

23h del 8 de desembre. Arribem a casa. Sopem i em poso a escriure. 1:30h. Estic molt cansat. Les fotografies que acompanyaran aquest article seran publicades en un altre moment.

Comentaris (8)09-12-2017 01:36:10

L'equidistància

Ho dic ja d'entrada. Tinc intenció, en la mesura del possible, que aquestes setmanes el blog mantingui un to al màxim de lúdic possible, amb les meves petites grans passions de sempre. Així, malgrat que aquesta vegada prescindiré de comentar l'irrellevant partit europeu d'aquesta nit, procuraré continuar amb les meves cròniques cinèfiles i futbolístiques. Però, al mateix temps, ja veig venir que no em podré estar de combatre les mentides diàries que apareixen arreu en aquesta bruta campanya d'aquestes eleccions il·legítimes. De manera que demano paciència i comprensió als meus pocs seguidors habituals amb l'esperança de no perdre'ls, però ara mateix la meva consciència crítica de ciutadà no em permet callar.

Així doncs, avui parlaré de l'equidistància. Quan hi ha una situació d'abús de poder, com la que ara es viu a Catalunya per part de les forces del 155, ser equidistant és impossible. Perquè la pretesa neutralitat posa en igualtat moral el repressor que el reprimit. Veiem-ho amb exemples.

Ada Colau lamenta l'empresonament d'independentistes, però diu que quan surtin (alguns ja ho han fet; a què espera, alcaldessa?) els demanarà explicacions per la seva irresponsabilitat. Xavier Domènech presenta un recurs al TC contra el 155, però no vol que l'hi acompanyin els partits independentistes perquè són corresponsables de la situació. Pablo Iglesias afirma que els independentistes són culpables d'haver despertat la ultradreta feixista.

Analitzem-ho bé. Tots tres missatges, pretesament equidistants, tenen una cosa en comú: accepten la lògica del maltractador. En tots tres casos és com condemnar el fet que una dona hagi estat violada, però tot seguit retreure-li que anés sola de nit, “com si no sabés què pot passar”. És la víctima qui ha d'acabar donant explicacions, i no el botxí. És la víctima, la culpabilitzada per haver estat violentada.

I fixem-nos bé que tots tres personatges, tan equidistants ells però en realitat tan còmplices del poder repressor, pertanyen a la mateixa òrbita: la del partit que va adulterar la interpretació plebiscitària del 27-S i que ara amenaça de fer el mateix el 21-D. Tinguem-ho ben present a l'hora de votar. El seu missatge suposadament conciliador i neutral ja no cola. Tots ja sabem a qui serveixen en realitat.

PD: Aquesta nit la policia (entre d'altres, de la Barcelona exemplar de Colau) ha requisat material de campanya de la CUP en ple inici de la campanya electoral. Sort que era el referèndum de l'1-O, el que no tenia garanties!

Comentaris (3)05-12-2017 20:30:13

Futbol: Barça 2 - Celta 2; i cinema: "En realidad nunca estuviste aquí" i "Arrástrame al infierno". Llibertat presos polítics!

Definitivament, hi ha debats que sembla que el destí s'encarrega de fer inacabables. Després d'una ratxa increïble de triomfs però de flagel·lar-nos per certa pobresa en el joc, resulta que arriben dos partits de lliga en què juguem francament bé i arriben també els resultats decebedors. Inevitablement, això provoca que el dilema es mantingui entre resultat i joc, quan és evident que totes dues coses han de ser possibles i desitjables. Personalment, estic molt satisfet de les dues últimes actuacions en lliga del Barça. La primera part de València va ser la millor de la temporada juntament amb la primera contra el Sevilla; i dissabte contra el Celta es va veure un partit preciós davant d'un equip que també tracta bé la pilota, fet que va deixar una sensació de menys control que a Mestalla però igualment aquella espurna que semblava perduda. És clar que m'hauria agradat guanyar però, mentre no es pugui tenir tot, em quedo amb el bon joc perquè el resultadisme amenaçava d'acabar essent pa per avui i gana per demà. M'agrada comprovar que començo a reconèixer el meu equip, que l'aposta pel 4-4-2 no és de contenció sinó de creació, element que en l'última temporada de Luis Enrique s'havia perdut gairebé del tot. Potser sí que es perd rematada, però l'elaboració està més treballada i no sempre es tindrà la desgràcia en les dues àrees d'aquest cap de setmana. Una altra cosa és lamentar la baixa d'Umtiti, molt sensible donada la confecció de la plantilla i el moment de forma que passava el francès.

Amb regust amarg per un empat més aviat injust que intentem treure'ns després d'un bon dinar, anem al cinema a descobrir una raresa: “En realidad nunca estuviste aquí”. Desconcertant des de les primeres seqüències amb plans tallats i desenfocats, la seva narrativa deixa clar des d'un principi que no estem davant d'un thriller clàssic sinó de l'anàlisi d'una ànima trencada, reforçada per un ús impactant de l'el·lipsi. La pel·lícula, amb un ús del muntatge i un tractament de la violència que recorden en certa manera el cinema de Park Chan-Wook, defuig en tot moment qualsevol subratllat en la mostra del passat traumàtic del protagonista i assoleix moments poètics com en l'escena del llac. Malauradament, el seu ús d'una narrativa fragmentada en bocinets de psique destrossada acaba essent massa reiteratiu i acaba allunyant massa l'espectador de la trama. Al final, tot es limita a la connexió entre dues solituds traumatitzades davant la indiferència de la resta del món.

I diumenge, fem cas del vers de l'admirat Manolo García quan deia que de les pel·lícules dolentes aprens a robar temps al rellotge. El que vull dir és que ens posem una pel·lícula molt esperpèntica, de clara vocació de sèrie B per molt que estigui (o precisament perquè està) dirigida pel mític Sam Raimi. “Arrástrame al infierno” és una astracanada deliberadament absurda, però el cas és que per dolenta que sigui es gaudeix bastant. És el plaer culpable de perdre el temps amb una rucada però passar-t'ho bé en el fons. A més, Raimi s'encarrega de deixar clar que tot és una gran broma, i amb un final més hilarant que terrorífic evita qualsevol temptació moralista i allunya el cinèfil despistat de qualsevol possible interpretació metafòrica sobre la maldat del sistema capitalista. En definitiva, no serveix per res, i el que li dóna encant és precisament la seva inutilitat.

Fins aquí un cap de setmana d'allò més normal. El problema és que la inexistent justícia d'aquest estat on encara hem de viure avui ha tornat a recordar-nos que ens trobem en una situació que no ho és gens, de normal. Vivim en un estat en què s'allibera de presó a uns feixistes condemnats per agredir una delegació catalana a Madrid amb l'argument que “seria un mal irreparable per a les seves vides” al mateix temps que s'hi manté a quatre persones innocents només per les seves idees. En què la Junta Electoral es mostra preocupada perquè hi hagi gent amb llaços grocs en els col·legis electorals però no gens pel fet que hi hagi candidats que no puguin fer campanya perquè són a la presó o a l'exili. En què s'impedeix a unes àvies passar per un carrer prop de Rajoy perquè porten una bufanda de color groc i es permet una manifestació d'ultradreta davant de la seu d'un partit democràtic. En què s'assenyala als professors i als periodistes què poden dir i què no poden dir mentre s'inventen falses agressions a unionistes atribuïdes a independentistes inexistents. En què jo mateix no sé si he de patir pel fet d'escriure això, perquè es poden inventar no sé quin delicte d'odi (quan aquest delicte s'havia tipificat per protegir les minories de ser perseguides i no pas les estructures de poder com la policia i els polítics de ser criticades). En què es dobla l'escorta al bloc dels partits favorables al 155 en nom d'una amenaça irreal i inventada que constitueix l'enèsima humiliació a una societat exemplar, cívica i pacífica. En definitiva, en què se sacrifica la veritat, la decència i la dignitat a canvi de la sagrada unitat de la pàtria. Continua entristint-me que amics i familiars que tinc escampats per la bella geografia d'Espanya se sentin còmodes sota aquest règim i callin, probablement víctimes de l'apagada informativa. Em sap greu per ells, perquè quan vulguin adonar-se del jou que tenen al damunt nosaltres ja no hi serem. Perquè marxarem definitivament més d'hora que tard. Com va deixar dit Nelson Mandela, capaç de construir des del perdó i no des de la venjança després d'haver patit salvatgement la injustícia: “un guanyador és un somiador que mai no es rendeix.”

Comentaris (5)05-12-2017 01:05:03

Futbol: Barça 5 - Múrcia 0

Partit d'aquells de tràmit (o no: que ho preguntin a la Real!) que et fan dubtar si val la pena veure'ls o no. Però al final sempre s'imposa el sí, ni que sigui per veure els jugadors menys habituals i els nanos del filial. I al final, un temps ben aprofitat. Tarda molt distreta i amb sensacions positives.

Denis (jugador que ja fa setmanes que demana a crits més continuïtat i que ha de ser el successor natural, salvant les distàncies, d'Iniesta) ho clavava en les seves declaracions al final del partit: sabien que la primera part seria incòmoda, amb tot el Múrcia al darrere, i que calia moure'ls de cantó a cantó per desgastar-los físicament. Això explica que, contràriament al que acostuma a passar en aquests casos, la primera part fos aparentment més espessa i la segona, infinitament més divertida, un cop desgastats els murcians per la despesa física.

Òbviament, d'un partit així no se'n poden treure grans conclusions, però algunes sí: que Denis cada cop té més confiança (és un nano molt intel·ligent que fa bé de rebutjar les ofertes que li arriben d'Itàlia i esperar el seu moment), que Deulofeu cada cop està més ofuscat (malgrat que mai no deixa d'intentar-ho), que Roberto continua jugant bé allà on el posis, que Alcácer (molt discret) continua veient porta amb facilitat i que el planter, encara que en alguns casos de manera una mica artificiosa (amb fitxatges del Valladolid o del Celta), està preparat.

Ara només queda esperar com continua el recorregut per aquest torneig (l'últim per al Barça?) que porta el nom del legitimador de l'”A por ellos”. Es pot demanar el Lleida?

Comentaris (3)29-11-2017 23:52:41

Futbol: València 1 - Barça 1

Com diria el tòpic, ahir Doctor Jekyll i Mr. Hyde blaugrana a Mestalla. Molt bona primera part i descontrol a la segona. El pla de Valverde va sortir bé mentre va aguantar el físic. Després, ja va ser el torn de l'èpica.

Per segon partit consecutiu, cert desconcert en veure l'alineació (aquest cop vista un minut abans de començar el partit, sense temps de pair-la). Una altra vegada Paulinho? S'imposa definitivament el 4-4-2 sense matisos? No és el que m'esperava; estava pràcticament segur que jugaria Alcácer. Veient, però, el nivell de joc ofert a la primera part, no goso dir que la decisió no fos encertada. Amb aquest rol d'esperit lliure de Paulinho, el brasiler sempre apareix on fa més falta, ja sigui a l'hora de crear o de recuperar. L'equip nota positivament aquesta superioritat numèrica al mig del camp, i quan Messi s'afegeix a la zona la cosa ja és un festival. Amb aquest exèrcit d'efectius a la zona ampla, el Barça va tenir durant tota la primera part el control absolut del joc i el domini total de la situació: dinàmic en la creació i rapidíssim en la recuperació gràcies a una pressió alta molt ben coordinada, l'equip no va deixar respirar el València, que ni la va ensumar.

Però, és clar, quan acumules tanta gent a la zona de creació, hi ha un problema que cau pel seu propi pes si no és que ets el Barça de Guardiola contra el Santos: et faltarà rematada. D'entrada no em sembla dramàtic: sempre he defensat que és millor generar poques ocasions però ben treballades que no pas dotzenes d'accelerades. Però és que l'exigència al porter va ser mínima, massa escassa. Tot i així, la primera part em va agradar molt. El Barça per fi es va assemblar a la idea que en tenim, a allò que ens agrada, i amb una mica més de treball aquest desequilibri final es pot anar obtenint.

El problema va ser que, fos per una cosa o per una altra, la superioritat del Barça en aquesta primera part no es va traduir en el marcador, i malauradament la segona es va assemblar massa a un desgavell. Certament, el València va sortir més valent, més convençut i més amunt; i el Barça va notar l'esforç físic i va ser més ineficaç en els dos aspectes clau: la sortida neta de pilota i la pressió alta. Tot plegat va fer que el València li anés guanyant terreny i que al final passés l'inevitable. A partir d'aquí va tocar nedar contracorrent, amb més cor que joc. Genialitat de Messi, barraca d'Alba i puntet cap a casa. Bon o mal resultat? Sovint es diu que això depèn de com ha anat el partit, però és que ahir hi va haver tants micropartits diferents que fa de mal dir.

Comentaris (3)27-11-2017 23:53:20

Futbol: Juventus 0 - Barça 0

Mitja hora abans del partit, consulto l'alineació. No entenc res. Primera cosa que veig: hi surten noms estranys com ara Digne (tant dir que no feia rotacions, i mira). Segona cosa: em poso a comptar i només hi ha dos davanters (aquesta vegada el 4-4-2 serà indiscutible). I tercera cosa (com és que no me n'he adonat abans?!): no hi és Messi!

O sigui que aquesta vegada, de conservador en l'alineació, Valverde res de res. Comença el partit i em passo una bona estona intentant desxifrar el dibuix del mig del camp. Sembla un rombe amb Busquets tancant-lo per darrere i Paulinho per davant, i Iniesta i Rakitic d'interiors. Però també sembla que Rakitic ajudi en la sortida en una mena de doble pivot. Al final la meva conclusió és la següent: hi ha els tres migcampistes de sempre jugant en les posicions de sempre, i Paulinho té llibertat absoluta com a enllaç amb la davantera com un Messi de la vida. Però, com que Iniesta tendeix a anar endavant i Rakitic a ajudar enrere, per equilibrar la cosa el brasiler tendeix a moure's un pèl més per la dreta. Al principi l'invent funciona força bé: Paulinho no és Messi (ningú no ho és), però la seva verticalitat i la seva condició d'esperit lliure el fan ser a tot arreu. I aleshores ho recordo. A la prèvia, Valverde va dir que s'havia estudiat la desfeta de Torí de l'any passat fins a l'extenuació, i a fe de Déu que això el fa sortir amb la lliçó ben apresa: amb Paulinho fent aquesta tasca d'home lliure al mig del camp, l'equip està molt més agrupat i desapareix la sagnia dels forats entre línies que aleshores ens va condemnar. Dybala ho dirà després a la zona mixta: aquest Barça és un altre defensivament.

I en atac? Aquí hi ha una mica el problema. Amb Messi a la banqueta i Dembélé lesionat, l'equip juga sense cap membre del nou trident, perquè Suárez ara mateix és una ombra (pencaire, això sí, però una ombra). Deulofeu fa el que pot i a més ha d'estar pendent de cobrir Semedo quan toca. L'equip està tan pendent de no prendre mal que ataca sense convicció, fins i tot quan a la segona part aconsegueix durant força minuts acular la Juve. Tot plegat provoca que en l'últim minut tinguem un ensurt monumental i que novament sigui sant Ter Stegen gloriós qui salvi els mobles.

La roda de premsa posterior està cantada: si empates a zero per segona vegada consecutiva a Europa, i a sobre aquesta vegada era un resultat que t'era perfectament útil, saps que l'única cosa que has fet és alimentar les veus que t'acusen de resultadisme. Però Valverde respon, educat però visiblement molest, amb una lliçó de coherència: a un equip que té el doble de possessió que el rival i que a més es passa la major part del temps trepitjant camp contrari, el pots acusar d'avorrit i del que vulguis, però no de no tenir voluntat de ser el protagonista del partit, no de voler viure de l'errada del rival, no de no ser propositiu. I ja vaig deixar escrit fa temps que per mi això és l'única cosa irrenunciable: tenir la voluntat ferma de portar la iniciativa del joc. La creativitat i la brillantor ja arribaran. Paciència.

Comentaris (5)25-11-2017 04:48:38

Futbol: Leganés 0 - Barça 3; i cinema: "Brava", "Jupiter's moon" i "Blade runner 2049"

De manera força sorprenent, si més no amb els números a la mà, el Barça continua generant debat. Bàsicament, perquè guanya partits sense parar al mateix ritme que no deixa d'avorrir. El partit de dissabte em va recordar molt el de Girona: els gols van arribar sense haver produït gens de joc, per pura inèrcia, mig de rebot perquè l'equip havia anat arraconant l'adversari gairebé sense voler. És veritat: el joc del Barça es basa ara com ara en la solidesa i l'eficàcia, que és el mateix que dir que no és gaire divertit. Ara bé: seria just recordar que Valverde s'ha vist obligat a improvisar perquè no està gestionant la plantilla que li havien promès, i ho està fent (sotrac de la supercopa al marge) amb molt bona nota. L'altre aspecte que preocupa és la falta de rotacions, exemplificat en el risc que va córrer posant els dos centrals amb amenaça de suspensió (n'hi va haver prou amb una falteta entre tots dos per quedar-se sense Piqué per a València). Valverde viu al dia, i fa ben fet: no té sentit guardar-se res per a Mestalla si resulta que per prendre precaucions et compliques la vida en el duel anterior. Una altra cosa és que preocupi com podem arribar al moment decisiu de la temporada amb els titulars tan carregats de minuts. Podria semblar que l'entrenador no pensa en el futur, però potser és tot el contrari: deixa'm sumar punts ara, que l'hivern és molt llarg i cal tenir el rebost ple. En tot cas, caldrà veure si aquest enfocament no ens invalida per a una competició de puntes decisives com és la Champions. Sigui com sigui, per ara la cosa va molt bé, i segur que el bon joc acabarà arribant. De moment cal continuar així, i sempre amb aquest punt de sana autocrítica i d'humilitat. Perquè ja se sap que, quan s'actua amb prepotència, després més dura pot ser la caiguda.

I aquests dies, molt de cinema. Necessari per a l'equilibri mental en la falsa treva d'aquestes setmanes. Comencem amb “Brava”, una producció catalana que confirma que Laia Marull és una força interpretativa. A la pel·lícula li sobra la tesi “tots els homes són uns porcs”, però guanya en interès justament en allò que molts li critiquen, que és el comportament erràtic de la protagonista. Perquè és aleshores quan transcendeix el feminisme militant i guanya en dimensió humana global, perquè les persones som com el ferro calent, que ens anem forjant la personalitat a còpia de cops. Una pel·lícula molt oportuna de veure ara, que les notícies parlen de casos en què encara sembla que les víctimes de la violència siguin les culpables i hagin de demanar perdó i en què de manera global sembla que s'accepti la lògica del maltractador.

Diumenge gaudim de la guanyadora de Sitges. I aquesta sí que ens convenç força. “Jupiter's moon” és una faula arriscada que utilitza el fantàstic per denunciar la qüestió dels refugiats, i se'n surt prou bé. Narrativament una mica confusa però visualment enlluernadora (amb magistrals plans seqüència fent-se els amos de la funció, essent especialment destacats els plans zenitals i els rodats amb càmera subjectiva), la pel·lícula es mou arran de terra quan tracta la qüestió de la corrupció occidental i de la utilització del terrorisme com a excusa per a la retallada de drets i el rebuig de refugiats, però levita definitivament quan es posa metafòrica: el personatge del metge és una sinècdoque de l'Europa que només utilitza la immigració per als seus interessos, mentre que el refugiat és un símbol que ens explica que la situació d'aquesta gent hauria de servir-nos per mirar cap amunt, recuperar valors i millorar com a societat. El film ens ofereix una redempció en forma de presa de consciència que en la realitat tenim pendent; però sobretot demostra que, per damunt de la corrupció, la hipocresia i l'estat policial, sempre s'eleva amb força la dignitat i l'esperança.

I avui, entre setmana, m'he permès el luxe d'anar a veure per fi “Blade runner 2049”. I també m'ha convençut força. Una altra pel·lícula visualment molt potent, virtuosíssima en el disseny de producció i la posada en escena, i que també té (malgrat algunes petites inconsistències) un bon guió al darrere. Denis Villeneuve era sens dubte la persona adequada per a aquest projecte d'alt risc, després d'haver demostrat amb “La llegada” que li interessa la ciència-ficció per arribar a la transcendència. Trobem aquí el discurs filosòfic i ontològic de l'original corregit i augmentat, i amb una perla inesperada: la relació entre els personatges de Ryan Gosling i Ana de Armas. L'escena de la culminació carnal del desig entre una existència virtual i una de física confirma els ecos de l'extraordinària “Her”, de Spike Jonze, i alhora esdevé metàfora involuntària del que potser sigui el principal defecte de la cinta: la dificultat per dotar d'ànima el preciosisme de les imatges, encarnada per la fusió entre l'holograma i la prostituta replicant. Aquesta trama secundària, en la qual he entrat de manera reticent però que m'ha acabat fascinant, m'ha allunyat una mica de la resta i em fa patir que l'experiència del seu visionat s'acabi convertint en un record borrós. Dit d'una altra manera: Villeneuve ha signat una pel·lícula gairebé impecable, però no tinc clar si destinada a fer història. És clar que, en el seu moment, tampoc hi semblava destinada la seva predecessora.

Comentaris (7)21-11-2017 22:06:37

Contra la manipulació i el desànim

No els fem el joc. Llegiu-ho, animeu-vos i passeu-ho! Tothom a votar per reforçar la República!

https://www.vilaweb.cat/noticies/qui-enganya-a-qui-cinc-preguntes-amb-resposta-editorial-vicent-partal/

https://www.ara.cat/opinio/Salvador-Cardus-Bombardejar-mentides_0_1906009384.html

Comentaris (1)16-11-2017 00:38:48

Cinema: "Musa"; i lectura: "El pacifista que pretenia volar una discoteca"

O el gènere fantàstic està en crisi, o ho estic jo (o totes dues coses). Però el cas és que, sigui com sigui, després d'una visita a Sitges no del tot reeixida, ara fa setmanes que anem recollint engrunes del festival per les sales gironines i cap proposta acaba de ser satisfactòria. I, de fet, aquesta “Musa” del normalment estimulant Jaume Balagueró, menys que cap altra. D'entrada la pel·lícula sembla interessant perquè planteja una trama aparentment similar a l'encara no superada “Els sense nom”: una persona atrapada en una pèrdua traumàtica es veu abocada a una fosca i desconcertant investigació. Aviat, però, es veu que les similituds no passaran d'aquí, ja que la història és tan absurda i tan rebuscada que, si no fas un esforç molt gran per entrar en la seva suposada lògica interna, acabes arribant a la conclusió que no té ni cap ni peus. Amb les seves cites de Dante i Milton, hom diria que Balagueró ha intentat acostar-se a l'univers de “Seven”, però més aviat li ha sortit una mena de “Codi da Vinci” de pa sucat amb oli (com si la historieta de Dan Brown no ho fos ja prou, de pa sucat amb oli). En definitiva, a Balagueró li passa factura haver partit d'un material aliè, i aquesta vegada ni tan sols pot redimir la pel·lícula amb la seva habitual tendència als finals tràgics. Només se salva una mica el missatge que per avançar cal desprendre's del llast del passat, però és massa poca cosa per a un conjunt de despropòsits. I que consti que sóc tan contundent perquè Balagueró és un cineasta a qui admiro, i quan les expectatives són altes la decepció sempre és molt més gran.

La nit ventosa d'ahir, facilitadora d'insomni, em va servir per enllestir per fi una lectura que arrossegava des de finals d'estiu, absorbit com he estat i estic per la voràgine d'esdeveniments que afecten el nostre país i que m'han tingut per desgràcia més enganxat a pàgines periodístiques. I això que m'ha passat una cosa curiosa: de la mateixa manera que hi ha qui visita Praga acompanyat de Kafka o Dublín acompanyat de Joyce, jo he viatjat per aquesta tardor convulsa justament acompanyat d'una obra sobre el franquisme (aquest franquisme que ara torna, si és que havia marxat mai): “El pacifista que pretenia volar una discoteca”, de Joan Gasull. Vaja, que per desconnectar no era la millor lectura, però quan la vaig començar no m'imaginava que les coses acabarien anant com han anat. Literàriament, és una aposta clara pel to documental, en què l'autor disfressa hàbilment (i la narració se'n beneficia) el seu rol secundari en els fets de la discoteca Tiffany's de Platja d'Aro, en què un activista antifranquista va intentar dinamitar, afortunadament sense èxit, l'esmentat local en plena afluència de públic. La primera part és una crònica de la resistència clandestina, la segona ho és de la vida a la presó, i la tercera és per mi la més interessant: la de la reflexió posterior, des de la maduresa, sobre l'acció frustrada. El narrador opta per abandonar qualsevol temptació d'èpica des del començament, en presentar des de les primeres pàgines la matusseria de la intervenció. I a partir d'aquí ens posa en context fins a arribar a la seva estimulant part final, en què presenta un dilema incòmode al voltant de la legitimació de la violència. Assegura el protagonista que està alleujat que la seva acció no hagués estat reeixida, però que no és capaç de negar de manera rotunda la necessitat de la violència. I, en aquest punt, reprodueix un discurs que jo ja he sentit alguns cops xerrant amb intel·lectuals d'esquerres i que sempre he rebutjat per poc satisfactori: l'argument seria que hi ha una violència estructural, soterrada, que és la del poder, i que aquesta justificaria l'existència d'una rèplica violenta. Rotundament, no hi estic d'acord. Sóc un pacifista convençut, i qualsevol forma de violència em repugna. Ara bé, i a propòsit de tot el que està passant aquests dies: no és menys cert que hem pogut constatar que el pacifisme passiu no crea aliats, perquè no afecta a ningú. Què cal fer, doncs? Cal renunciar a la manera exemplar com hem fet les coses fins ara? De cap manera: és la nostra essència i és la nostra força. No podem renunciar en cap cas a la no-violència, ni per estratègia, ni per convicció ni per ètica. Però el que sí que es pot fer davant la violència estructural és violentar (sempre pacíficament) la quotidianitat. Des de la vaga general de dimecres passat, he sentit i llegit des de tribunes independentistes diverses crítiques als talls d'infraestructures clau del país. És evident que aquestes accions són incòmodes, i que no agraden a tothom (per no dir que no agraden a ningú). Però ha arribat un moment en què cal dir que segurament són necessàries. I no és culpa nostra que hagi arribat aquest moment, després de set anys de manifestar-nos sense llençar ni un paper a terra i que ningú ens hagi fet ni cas. El que vull dir és que si hi ha deu persones innocents a la presó simplement per les seves idees, bé que s'ha de tenir dret a alterar la rutina de la gent per visibilitzar-ho. Que si hem de tenir por que qualsevol cosa que escrivim pugui ser utilitzada en contra nostra mentre la ultradreta campa lliurement pels nostres carrers, no es pot pas dir que siguem nosaltres els que fem que aquest país no funcioni d'una manera normal. I, sobretot, que si la Unió Europea anteposa l'economia a la decència, aleshores el que cal és tocar-los la butxaca. Dit d'una altra manera: cal trobar la fórmula per continuar exercint el pacifisme sense que es transformi en passivitat. I és així que arribo a una mena de postdata amb què vull acabar avui: ara mateix, té més sentit la lògica revolucionària de la CUP que la lògica ortodoxa dels partits tradicionals, que fins ara s'ha mostrat ineficaç. No tinc ni idea encara de quina llista del bloc republicà acabaré votant a les il·legítimes (però qui sap si definitives i aclaridores) eleccions del 21-D, però em sembla que és un bon moment per expressar aquestes paraules de desgreuge cap a una formació amb la qual he estat molt dur i molt crític en el passat. I que no es preocupi la gent d'ordre: les mesures excepcionals són només per a temps excepcionals. La República no serà (no és) el que es va veure dimecres, però ara mateix el de dimecres feia falta.

Comentaris (2)14-11-2017 00:42:16

Cinema: "Caníbal" i "El secreto de Marrowbone"; i futbol: Barça 2 - Sevilla 1

Fa molts anys, el grup tarragoní Lax'n'Busto va compondre una cançó delirant que parlava d'un home que, per posseir la dona dels seus somnis, optava per cruspir-se-la. I la lletra ho rematava dient: “tal com a missa fa el capellà, per tenir-la a dins me la vaig menjar.” Com si Manuel Martín Cuenca hagués escoltat alguna vegada aquesta gran broma, planteja exactament la mateixa trama a l'estimulant “Caníbal”. Certament, amb una diferència: aquí, el protagonista (brillant però potser ja un pèl encasellat Antonio de la Torre) satisfà el seu desig amb diverses dones, fins que justament l'amor autèntic posarà a prova aquesta curiosa pràctica eròtica. Però no vull frivolitzar: “Caníbal” és una pel·lícula seriosa, ben filmada, ben interpretada i certament descoratjadora, amb un pla final que confirma que el pes de la tradició religiosa produeix monstres.

I ara, la pregunta és com m'ho faig per valorar l'altra pel·lícula vista aquest cap de setmana sense ser cruel. Perquè és evident que Sergio G. Sánchez ha posat una gran il·lusió en el seu debut darrere la càmera amb “El secreto de Marrowbone”, com ho demostra el to entusiasta de les entrevistes que li he seguit. I no seré jo, narrador frustrat inacapaç des de fa anys d'escriure ni una sola pàgina, qui li negui el talent ni li doni lliçons de res. Però em sembla que la seva pel·lícula, molt ben ambientada i rodada, té incomprensiblement el seu punt feble en el guió, justament l'ofici que més domina el director debutant. La trama és massa erràtica a la primera meitat del film, i en confondre incertesa amb malaptesa narrativa acaba dilapidant l'encert del seu plantejament en el·lipsi. De la mateixa manera, l'encert del diàleg que s'estableix en un moment culminant entre el flash-back i el present narratiu queda ensorrat per un gir sorpresa trampós, efectista i massa gastat. Això sí: la pel·lícula acaba deixant un bon regust gràcies a un anticlímax que és un autèntic acte d'amor. Però, en definitiva, em fa l'efecte que el film és víctima de la síndrome de fórmula prefabricada que pateixen molts productes de Mediaset. Sánchez faria bé d'alliberar-se'n i volar amb ales pròpies, perquè de talent en té.

Qui també té talent és el Barça, per molt que moltes vegades el disfressi de gregarisme obrer. El futbol de l'equip de Valverde agradarà més o menys, però només cal fixar-se en el partit de Rakitic i Alcácer per reconèixer que està molt treballat. El de Torrent va ser la gran sorpresa de l'alineació, abans i durant el partit. Valverde el va situar defensivament en el vèrtex dret d'un 4-4-2 per, quan el Barça tenia la possessió, introduir-lo al centre de l'atac. El resultat va ser que Paco va treballar com mai en defensa, però també va ser productiu com mai en atac i, per primer cop des de la seva arribada, va poder jugar a allò que li agrada (com ho demostra la seva rematada marca de la casa al primer pal en el segon gol). Pel que fa al croat, a banda de fer l'excelsa assistència del 2-1, va fer un partit estratosfèric, basat en la seva absoluta omnipresència. La feina d'Alcácer a la dreta l'alliberava del joc posicional, i gràcies a la seva excel·lent lectura del joc era a tot arreu, intervenint en totes les accions ofensives i defensives de l'equip. Situat a la teòrica posició de segon pivot (tot i que va ser molt més que això) va ajudar moltíssim Busquets en la sortida neta de pilota en els moments de més pressió del Sevilla. El resultat de tots aquests encerts tàctics va ser una primera part magnífica, coincidint amb els minuts més reivindicatius d'una graderia extasiada: pressió alta, equip junt, circulació ràpida i profunditat. Per què, un cop més, a la segona part tot això va desaparèixer és un misteri. O no tant: bàsicament la suma del desgast físic i l'absència d'Iniesta, que a la primera part no va brillar individualment però va tornar a demostrar que quan ell hi és tot l'equip juga amb molt més sentit. Se li podrà retreure a Valverde que la seva primera aposta per dosificar-lo sigui Paulinho en detriment de Denis, amb tot el que això implica de pèrdua de control. Però la sensació és que l'entrenador ha decidit que al joc divertit s'hi arriba des del bon joc, entès com a joc d'equip. Des de dissabte tinc més esperança que, després d'uns primers mesos construïts des de la solidesa granítica, al final ens acabarem divertint. Bona falta fa.

Comentaris (11)06-11-2017 22:55:15

Dignitat

Davant d'aquests moments tristos i desconcertants, és una bona oportunitat per reivindicar la dignitat. És més digne un govern empresonat per haver complert un mandat democràtic que aquell que utilitza poders que no li corresponen per imposar-se. És més digne el polític no independentista que es posiciona a favor de les llibertats que el líder socialista que s'omple retòricament la boca de condemna a la violència i després es fa selfies amb els repressors. Fa un parell de dies que em costa llevar-me. Em miro al mirall i hi veig un home (de moment) derrotat. Però també hi veig un home digne.

Comentaris (1)03-11-2017 00:25:12

Futbol: Olympiakòs 0 - Barça 0

Discutible, l'alineació escollida per Valverde. No tant per les tímides rotacions (la presència de Paulinho per donar descans a Rakitic tenia sentit en un partit en què no es preveia necessitat de control i la verticalitat del brasiler podia ser útil), sinó per la incomprensible absència de Deulofeu, l'únic jugador capaç de donar profunditat (Alba al marge) quan ja s'intuïa l'enfrontament contra una muralla defensiva. L'única explicació lògica pot haver estat la d'evitar d'entrada aquesta combinació Semedo-Deulofeu per la dreta que no acaba de funcionar, però això es podria haver resolt col·locant Roberto de lateral.

El cas és que el de Reus ha actuat de fals extrem dret, però la seva tendència (buscada, d'altra banda) d'actuar més cap endins (calia un 4-4-2 contra un rival així?) tapava les arribades de Paulinho, qui en actuar gairebé en paral·lel de Busquets perdia eficàcia en no estar gens precís en la passada. Malauradament, ha calgut que Roberto es lesionés perquè entrés Deulofeu. I d'acord: no li ha sortit tot el que ha intentat, però ho ha intentat. I ha generat dubtes seriosos en el context d'una segona part altre cop molt fluixa. Menció a part mereix Denis: s'ha anat apagant com tot l'equip, però ha fet una primera part molt completa. Continuo reivindicant-lo com el substitut natural d'Iniesta.

Sigui com sigui, i malgrat l'entrada final de Rakitic per posar una mica d'ordre, avui se'ns ha mullat la pólvora i això ha fet més visibles les nostres mancances. És evident que cal fer molta feina encara, però la base és sòlida i el projecte sembla consistent. I que consti que aquest cop no volia fer cap metàfora, tot i que és evident que avui acabem un mes de bojos, que recordarem tota la vida. El partit està en joc; no l'hem guanyat però, malgrat la duresa de l'adversari i algun desengany, la victòria final continua estant a l'abast.

Comentaris (1)01-11-2017 00:47:32

Cinema: "La pell freda" i "El cadáver de Anna Fritz"; i futbol: Athletic 0 - Barça 2

“La pell freda” és una pel·lícula carregada de bones intencions. La posada en escena, el disseny de producció... apunten alt i són ambiciosos. Però alguna cosa falla. La història (desconec fins a quin punt fidel a l'obra original) coixeja d'algun punt, probablement en la presentació poc acurada dels tres personatges centrals, que fan difícil l'empatia i la comprensió de determinades situacions. Malgrat tot, en els temps que corren ja ens va bé una trama que parli de la necessitat d'acostar-se a l'altre i d'enfrontar els propis monstres.

“El cadáver de Anna Fritz” també té ambicions. Vol ser propera al cinema de Hitchcock, en els girs de guió i el desplaçament del punt de vista que obliga l'espectador a fer equilibris en el seu posicionament. Però alguna cosa falla. Els personatges no són prou ambigus, no estan prou ben construïts, i al final la cosa no passa d'un simple divertiment (amb un final prou correcte, tot i així).

El Barça de Valverde fa prou bona pinta. Guanya partits un rere l'altre, cada dia és més competitiu, es mostra contundent a totes dues àrees. Però alguna cosa falla. No té el control en moltes fases dels partits, no sempre es juga a allò que vol o que més li convé, les seves victòries són més pragmàtiques que estètiques.

Així és la vida. Res no és perfecte, perquè res no és senzill. Sovint les coses no són tal com les imaginàvem, com les desitjàvem, com les havíem previst i planejat. Però això no significa que s'hagi de deixar de veure el got mig ple. Cal persistir, trobar les forces, cercar l'ànim i continuar. I fer sempre el que bonament puguem.

Comentaris (3)30-10-2017 23:23:52

Futbol: Múrcia 0 - Barça 3

Últimament no hi ha manera de veure un partit del Barça sencer. Avui, quaranta minuts mal comptats. I no és que la magnitud del repte fes que requés especialment, però sí que m'hauria fet gràcia veure més estona en acció els teòrics suplents i, sobretot, els nanos del segon equip. De tota manera, pel que sembla, els millors minuts d'Arnáiz sí que els he pogut gaudir (gol inclòs), mentre que Aleñá m'ha semblat més discret. Especialment decebedora ha estat l'actuació de Semedo i Denis, que són jugadors que m'agraden i que crec que poden donar més de si. I Cillessen ha tornat a mostrar que tenim la porteria molt ben coberta.
I ja està. Poca cosa més a dir. Només em queda desitjar poder gaudir tranquil·lament d'un partidàs com el de San Mamés de dissabte. Però no fa pinta que hagi de ser així...
Comentaris (4)24-10-2017 23:51:57

Futbol: Barça 2 - Màlaga 0; i cinema: "Madre!"

Definitivament, ara mateix és impossible fer vida normal. Dissabte una altra vegada dia de bogeria, de catarsi col·lectiva en forma de l'enèsima manifestació massiva, de pors i d'esperances. Arribar de Barcelona quan fa un quart que la pilota roda, veure cinc minutets de joc, canviar de canal per escoltar el missatge institucional del President i tornar a posar el partit amb el cap en una altra banda no és la millor manera de gaudir d'un partit del Barça. Fent un esforç, jo diria que l'equip no va jugar bé. Darrerament, i malgrat el que vaig escriure l'últim dia, trobo a faltar una mica de control. No hi ha manera que tanquem de manera calmada els partits, d'adormir les situacions favorables amb la possessió. De moment, però, no sembla res greu. L'equip compleix, i està treballat i implicat. Tot arribarà.

Diumenge, per fi, una treva. I per fi podem anar a veure una pel·lícula que feia dies que se'ns feia escàpola. I en vam sortir fascinats, sobretot jo. “Madre!” és una pel·lícula arriscada, evidentment, i com el seu director o et fascina o t'irrita. Darren Aronofsky potser és un pedant, i acumula encerts (per mi, sobretot, “Réquiem por un sueño” i “Cisne negro”) i films més discutibles. Però és un artista. Un creador d'històries i d'imatges que no s'assemblen a res més malgrat partir, en el fons, de conceptes ben clàssics. En definitiva, algú que et sacseja i t'ofereix imatges i idees fresques. I això me'l fa mereixedor de respecte i àdhuc veneració. En aquest cas, a “Madre!” tot depèn dels ulls amb què te la miris. Si et quedes amb la literalitat de la història, pot seduir-te o semblar-te una autèntica poca-soltada. També pots veure-hi la repetició dels seus temes (el sacrifici com a sublimació de la grandesa) o un autoretrat del seu ego com a creador. O pots veure-hi més enllà i quedar captivat per la manera com encaixen les peces. I aquí reconec que partia amb un cert avantatge, perquè un parell de crítiques m'havien posat, sense revelar-me res, sobre la pista: una parlava d'al·legoria bíblica i l'altra, de faula ecologista. Vaig intentar seguir la història amb aquests ulls... i em vaig trobar amb una barreja enlluernadora de totes dues coses. De manera que aquí va la meva interpretació, farcida de spoilers.

El personatge de Javier Bardem instal·la una mena de cor delicat i cristal·lí al mig d'una estança, i tota la casa on viu cobra vida, inclosa una noia preciosa amb l'angelical figura de Jennifer Lawrence. Són un matrimoni feliç. Ell intenta crear (és escriptor), però està encallat. Ella, mentrestant, es dedica a endreçar i reformar constantment la casa. Tot va bé fins que, de sobte, apareix del no-res un home (Ed Harris, que s'està especialitzant en aquest paper de visitant misteriós) i Bardem el convida a passar. La dona no ho veu clar: és un desconegut, no saben com es comportarà. Però a Bardem la presència de l'home el complau i, quan descobreix que és un fan de la seva obra, l'afalaga. Irritada, la dona se'n va a dormir. A mitja nit, però, la desperten uns crits. El visitant es troba malament i, atenció, mostra una estranya ferida en un costat. L'endemà al matí, però, l'home està fresc com una rosa, i en aquestes apareix també del no-res una dona (Michelle Pfeiffer). Resulta que els dos visitants són parella i, davant l'esglai de Lawrence, Bardem els convida a quedar-se tot el temps que calgui. Però la presència de Pfeiffer ho empitjora tot. La seva curiositat no té límits, i insisteix a xafardejar a l'estudi del poeta malgrat les queixes de Lawrence. Al final la situació desemboca en un accident terrible: als dos visitants els cau a terra el cor delicat que presideix l'estudi de Bardem, al qual tenia molt d'apreci perquè era l'única cosa que havia pogut conservar d'un passat que es va acabar abruptament per culpa d'un incendi. Furiós, Bardem els expulsa. Després se'n compadirà i els permetrà tornar, però la seva presència ha provocat que la casa hagi deixat de ser el paradís que Lawrence havia construït. Per si no hi havia prou pistes, irrompen a la casa els dos fills de la parella per discutir el testament de Harris. Un dels dos se sent menyspreat i, en plena baralla, acaba matant el seu germà.

Doncs ja ho tenim: Bardem és Déu, un Creador encallat que veu una sortida en la presència d'algú fet a imatge i semblança seva: Adam (Ed Harris). Tot es començarà a tórcer quan aparegui Eva (Pfeiffer) i la seva curiositat insaciable, que voldrà profanar l'únic espai que l'hospitalari hoste els tenia vedat. Finalment, és clar, Caïm i Abel i la seva lluita fratricida. A partir d'aquí, el caos. La casa s'omple de gent, que progressivament va perdent el respecte a Lawrence, completament ignorada ja pel marit. La gosadia dels intrusos arriba al límit de la paciència quan destrossen part de la casa. Bardem no té més remei que, a contracor, foragitar-los a tots. Un cop sols, fa l'amor amb Lawrence mentre a fora cau un aiguat. Lawrence notarà de seguida que ha quedat embarassada, i tot torna a ser idíl·lic: a Bardem li torna la inspiració i escriu pàgines i pàgines sense parar. Aquesta primera part del film es clou amb una somrient Lawrence que es disposa, paraules textuals, a netejar la casa de l'apocalipsi.

Ho tornem a tenir: la humanitat s'escampa per la casa i no respecta res del que Lawrence ha construït, davant la passivitat del seu marit. La casa és el planeta i Lawrence, la Natura. La Mare Natura, que ara torna a tenir un futur (el seu fill, un nou fruit) després que Déu gairebé hagi eliminat la humanitat amb el Diluvi.

Gairebé. Perquè quan Bardem culmini la seva obra, sentirà que està preparat per oferir-la al món. I, davant una desesperada Lawrence, que només vol gaudir de la solitud amb el seu marit, tornarà a aparèixer una multitud que voldrà conèixer el Creador. El problema és que cadascú ha entès la Seva paraula a la seva manera. Això donarà lloc a una nova i més brutal invasió de la casa, i el caos aquesta vegada serà absolut. Perquè, en interpretar cadascú de manera diferent les paraules del poeta, no hi haurà una moral homogènia i naixeran les diferents faccions, sectes i grupuscles que ho posaran tot potes enlaire. L'única cosa en comú que tenen és el menyspreu absolut per Lawrence. Han decidit que la casa els pertany i que la manipularan a la mida del seu gust. La humanitat ha decidit apropiar-se sense contemplacions del planeta i menysprear completament la Natura. Certament, aquesta és una part en què la pel·lícula se li'n va una mica de les mans a Aronofsky, en el sentit que la metàfora esdevé gruixuda i sense matisos, però segurament calia per expressar una època contemporània en què ja no hi ha lloc per a la mística.

Finalment, la part final és la més delirant. Però té sentit. Enmig del caos, Lawrence aconsegueix parir un infant, però a la mínima que es despistarà Bardem li prendrà i l'entregarà a les masses perquè el contemplin, en la seva tossuda necessitat de ser venerat. La Natura hauria pogut tenir un futur, però Déu, encaparrat a mantenir la flama d'aquesta espècie terrible feta a imatge i semblança seva, ho impedeix en atorgar el poder un cop més als homes. Resultat: el nadó és assassinat i les seves entranyes, devorades. La Natura ho ha perdut tot, i per primera vegada esdevé agressiva i violenta, amb cops i decapitacions que són com terratrèmols i inundacions catastròfiques. La reacció de la humanitat, colpejar-la i vexar-la encara més. No hi ha res a fer. La Natura sap que ha perdut, i decideix morir matant. Fa volar la seva llar pels aires i no deixa cap ànima vivent. Aquest és el futur que ens espera si no la respectem. A Déu, per la seva banda, només li queda recollir el seu cor cremat i col·locar-lo al bell mig del seu estudi perquè cristal·litzi i tot recomenci. Déu ens ha fet a imatge i semblança seva perquè té les mateixes debilitats que nosaltres, i a aquest antiheroi bíblic només li queda, probablement, ensopegar eternament en la mateixa pedra.

Comentaris (3)24-10-2017 00:52:43

Pàgines: 12345678934  <>