login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 4 - Espanyol 1

Hi ha dies que no cal trencar-s'hi gaire el cap. Fa setmanes que ens trobem en el debat sobre el joc de l'equip, de si a vegades som massa verticals o a vegades massa parsimoniosos, del perfil que han de tenir els interiors, de la distància entre línies, del paper dels laterals... I és un debat saludable, que ben encarat i sense dogmatismes només pot fer progressar l'equip. Però hi ha dies que el futbol se simplifica: vas 1-0, la primera part ha estat bona però intermitent, la segona està essent més aviat ensopidota i com a espectador et mous entre l'avorriment i el neguit per un resultat massa curt. I aleshores apareix Ell. L'únic, l'inimitable, l'extraordinari Leo Messi. Tenim tanta sort de veure'l jugar cada setmana i que, a sobre, ho faci amb el nostre equip! I ja ho sé: moltes vegades he dit que no m'agrada que tots els èxits de l'equip es focalitzin només en l'argentí, i ho continuo pensant. Però hi ha dies que tant és tot, tant és a què juguem; hi ha dies que guanyem perquè sí, perquè tenim Messi i perquè a Messi li dóna la gana. L'exhibició de la segona part d'ahir és absolutament extraterrestre, i el més increïble és que ho hem acabat trobant normal. Ahir Messi tot solet, amb el permís d'uns excelsos Iniesta i Luis Suárez, va devorar tots els periquitos que se li van posar al davant. La cara de l'entrenador de l'Espanyol ho deia tot: quin sistema pots idear per aturar això? Que la salut (i aquesta incerta directiva) ens el conservi molts anys!

Per això, perquè el partit no va tenir més història que la que Messi va voler, avui val la pena aturar-se a parlar un moment d'una cosa menys agradable. Es tracta de la tristament famosa grada d'animació. Ahir vaig tornar a sentir vergonya aliena d'aquesta part (petita i poc representativa) de la nostra afició. Esperava no haver-ne de tornar a sentir, però ja feia setmanes que es veia venir, i el pitjor (espero equivocar-me) pot estar per arribar si no es rectifica. Sé de què parlo perquè durant una època vaig viure partits a la graderia amb aquests sectors, i fins i tot lamento dir que a vegades em vaig deixar portar pels seus càntics, però aviat vaig veure que alguna cosa no anava a l'hora. A aquesta gent tant se'ls en dóna el que faci l'equip (de fet, moltes vegades segueixen el partit d'esquena, amb actitud desafiant cap a la resta de la graderia), i es limiten a deixar anar per la boca tota la ràbia acumulada en la seva buida existència. A Luis Enrique li agraden perquè criden el seu nom i perquè, certament, fan caliu. Però a vegades cal preguntar-se a quin preu. Jo sóc el primer que he criticat moltes vegades el caràcter reactiu del públic del Camp Nou, però té més sentit aquesta actitud que cantar sense solta ni volta independentment del que passi al camp. Sobretot quan els càntics comencen a agafar caires insultants, com ahir. Per molt malament que ens caigui l'Espanyol (a mi, molt), i per molts exabruptes que puguem llançar a la tele des de casa cap als seus jugadors (l'any passat, jo uns quants), quan es va a un camp de futbol es va a animar el teu equip i no a insultar els altres. Els culers hi hauríem de ser especialment sensibles, tenint en compte com ens insulten a gairebé tots els estadis de primera. I, si llavors ho trobem malament, apliquem-nos-ho i no ens rebaixem al seu nivell: el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. I capítol a part mereixen les pancartes, amb l'agreujant que aquestes necessiten el vistiplau del club. “Orgull de Barcelona”: es pot ser més burro i més excloent? Cal que tinguem amb l'Espanyol la mateixa actitud de condescendència que tan lamentable trobem quan l'apliquen els ultres madridistes a l'Atlético? Tan difícil és no barrejar la rivalitat amb la mala educació? I de pancartes, pel que sembla, n'hi havia de pitjors. Aquesta directiva ha decidit desfer totes les coses bones que va fer la directiva anterior, però concretament aquesta decisió (haver readmès els ultres a l'Estadi) li pot acabar esclatant a la cara. Sort que Messi (ai, ai, ai, aquesta renovació en mans d'aquesta gent) i l'equip els tapen les vergonyes i mantenen la nostra dignitat.

Comentaris (5)19-12-2016 23:24:46

Futbol: Osasuna 0 - Barça 3; i cinema: "Las bicicletas son para el verano"

Magnífica posada en escena del Barça dissabte al camp de l'Osasuna. Definitivament, tothom sembla haver entès que el retorn a l'estil és el millor camí cap a l'èxit, i dissabte l'equip es va aplicar en aquest sentit. A Luis Enrique, pel que sembla, tot aquest debat sobre l'estil el posa molt nerviós, però l'asturià hauria d'entendre que l'autocrítica, si és constructiva, pot acabar essent molt més productiva i beneficiosa que l'autoengany de viure instal·lat en un món de somni irreal que és producte només de la fortuna en què viuen altres. El temps, n'estic convençut, posarà cadascú al seu lloc. N'hi va haver prou amb el detall tàctic de tornar a situar Busquets entre els centrals en la sortida de la pilota i allargar d'aquesta manera els laterals. Fent-ho així, equip més juntet i tot més ordenat i polit. I tocar i tocar, i jugar de manera posicional. Només queda el dubte de si amb el retorn d'Iniesta n'hi ha prou o si quan reaparegui Neymar tornarem a ser verticals i vertiginosos sense sentit. Sigui com sigui, dissabte el Barça va trobar l'equilibri perfecte en el seu joc: pausat i pacient en la construcció a la recerca d'espais, i mortalment accelerador en els metres finals. Aquest era el perfil propi del Luis Enrique del triplet i així va assaltar el Barça el Bernabéu la temporada passada amb un contundent 0-4. Aquest és el camí. I això que a la primera part semblava que la malastrugança en la lliga ens continuava perseguint, ja que malgrat jugar com els àngels no hi havia manera de perforar la porteria contrària. Què es pot fer quan ho estàs fent tot bé i la pilota no vol entrar? Doncs tenir paciència, creure en el que fas i insistir, insistir i insistir. I, curiosament, a la segona part, en què el Barça va ser molt més intermitent, va ser quan va aconseguir marcar (Suárez va obrir la llauna es veu que en posició dubtosíssima, ja que pel que sembla podria ser que un pèl de la seva cella dreta estigués lleugerament per davant de la pilota en el moment de rebre la passada). Però Luis Enrique ho va explicar molt bé a la sala de premsa: els gols van arribar gràcies a la bona feina de la primera meitat, que va desgastar com una gota malaia les forces dels locals, i a més van ser producte del joc combinatiu (bé, excepte l'enèsima marcianada de Messi en el tercer). A partir del 0-2 l'Osasuna es va estirar a la desesperada, i l'equip va tenir el dilema de sempre: calmar les coses amb la possessió o accelerar i mirar d'aprofitar els espais. Poca importància tenia tot plegat ja. El partit era mort, tot i que encara hi va haver temps perquè Messi (el malfactor que va provocar de manera imperdonable l'educadíssima, com s'ha vist aquest cap de setmana, afició ultra del València en celebrar un gol) tingués un gest d'esportivitat malauradament insòlit en l'elit professional en reconèixer a l'àrbitre que no li havien fet una falta. Però, en fi, que l'alegria no va ser completa perquè al vespre en el partit del líder ens vam quedar amb la mel als llavis. Què es pot fer quan veus que la sort sempre està del costat de l'adversari? Doncs tenir paciència, creure en el que fas i insistir, insistir i insistir. A l'altra banda del pont aeri l'emperador va nu, i la fortuna no hi serà sempre per dir-li com d'elegant és el seu vestit.

Magnífica posada en escena també la realitzada al seu dia pel cineasta Jaime Chávarri de l'obra teatral de Fernando Fernán Gómez “Las bicicletas son para el verano”. Crònica costumista, angoixant i malgrat tot vitalista de la guerra civil espanyola, la pel·lícula mostra el conflicte entre les dues Espanyes irreconciliables amb unes quantes seqüències memorables: el pla seqüència de l'entrada del pare de família a la casa en el moment de l'esclat de la guerra, la quotidianitat amb què parlen els protagonistes quan es dirigeixen al refugi en ple atac aeri, la candorosa (i perniciosa, com ens pot passar ara i aquí) visió utòpica i revolucionària de part dels combatents, el desconcert moral de la societat civil que es troba enmig de la disputa personificada en una àvia que és una persona d'ordre però que celebra emborratxant-se amb anís que gràcies a la victòria temporal del republicanisme a Madrid podrà divorciar-se del seu home, la dona que rep esperançada l'arribada de la pau quan en realitat el que ha arribat és la humiliació, l'humor devastador de la seqüència de les llenties... Tot, presidit sempre per uns diàlegs brillants i enginyosos i una frescor que per a si voldrien moltes pel·lícules d'ara. I la bicicleta, símbol de la supervivència en el clàssic de Vittorio de Sica, esdevé aquí metonímia d'un estiu metafòric que qui sap quan tornarà.

Comentaris (1)13-12-2016 01:07:46

Cinema: "Animales nocturnos"

La publicitat presentava “Animales nocturnos” com un thriller elegant, i així acaba essent. Però segurament per això desconcerta tant el seu pròleg. “Animales nocturnos” té un començament certament provocador, fins diria que desagradable, que té continuïtat en uns primers minuts que són un festival de la buidor. Un cop vista, amb plaer, la pel·lícula completa, s'entén tot: es diria que el director, el dissenyador Tom Ford, posa tota la carn a la graella i aconsegueix en deu minuts retratar molt millor la vacuïtat de l'èxit que tota “The neon demon” sencera. L'objectiu: accentuar la sensació d'estafa que deu sentir la protagonista al voltant de la seva vida.

“Animales nocturnos” és una pel·lícula valenta, que aconsegueix el miracle de fer funcionar una estructura que combina dos (de fet, tres) plans narratius diferents de manera enlluernadora, gens impostada (a diferència d'altres films que han jugat aquesta carta, com ara posem per cas la decebedora “El peso del agua”, de Kathryn Bigelow). De fet, l'estructura narrativa, juntament amb una excel·lent posada en escena, és el gran mèrit d'un film que en realitat presenta dues històries que per separat no passarien de convencionals.

Bé: sense oblidar la colossal actuació de dos intèrprets meravellosos. Jake Gyllenhaal i Amy Adams estan senzillament immensos. I és igual haver-los hagut de veure en versió doblada, perquè ho transmeten tot amb una mirada. Prou ingredients per valorar aquesta notable pel·lícula sobre les oportunitats perdudes, sobre la pressió de les expectatives de la masculinitat, sobre la creació artística i sobre el plaer i l'impacte que ens provoquen les bones històries.

Comentaris (1)09-12-2016 12:47:55

Futbol: Barça 4 - Borussia M. 0

En el meu comentari sobre el Barça-Madrid, vaig intentar fer una anàlisi que no fos només passional. Però la ferida encara era oberta i, malgrat les hores transcorregudes, la bilis s'imposava al seny. És curiós com una cosa tan aleatòria com un resultat o un altre (va venir d'un minut) pot determinar tant les sensacions i provocar que l'esperança deixi lloc a la desolació. En aquest sentit, el partit d'ahir (un luxe deliciós poder veure una última jornada de la fase de grups de la Champions sense patiments) em va ajudar a posar les coses una mica més en perspectiva.

Segur que a Turan i a Gomes no els falta actitud. Si de cas, una mica d'adaptació. Amb el turc ja ha quedat clar (ahir, la confirmació) que amb l'esquema del Barça juga millor al davant que al mig del camp, i dissabte a Pamplona el més probable és que tingui una altra oportunitat. Pel que fa al portuguès, ahir em va encantar a la posició de Busquets. I, certament, pel que fa a disciplina tàctica i compromís defensiu, no se li pot retreure res; però em desespera la seva falta d'ambició amb la pilota als peus. Ahir, en canvi, desinhibit i sense pressió, va lluir com a mig centre i es va mostrar com el recanvi ideal de Sergio. És evident que ara no ens hem d'emocionar, perquè el partit d'ahir era una costellada amb públic, però haver vist també la millor versió d'Aleix Vidal i un Denis deixat anar acaba de contribuir a la sensació que, aquesta vegada sí, el fons d'armari finalment funciona. El partit d'ahir, intranscendent a nivell esportiu, va ser molt important anímicament per a tots aquells que el van protagonitzar, i l'equip en pot sortir reforçat. Fins i tot Alcácer, que gairebé no va fer res, per fi va inaugurar la seva estadística amb una assistència.

Contra el Madrid va quedar clara una cosa, confirmada ahir: si ataques bé, defenses bé; i si ataques malament, defenses malament. Cal celebrar com una gran notícia el retorn al futbol posicional i esperar que tingui continuïtat. Dissabte vam prendre mal perquè, per primera vegada en aquesta lliga, matemàticament vam deixar de dependre de nosaltres mateixos. Però anirem cap amunt, i la sort no es pot quedar sempre al mateix bàndol. Potser perdrem aquesta lliga, però no la regalarem. I a la Champions, s'admeten apostes: jo crec que ja podríem anar fent la maleta cap a Munic.

PD: per si algú ho considera just i necessari: http://www.casanostracasavostra.cat/signaelmanifest

Comentaris (1)07-12-2016 21:42:48

Futbol: Barça 1 - Madrid 1; i cinema: "Los exámenes" i "Un dios salvaje"

No ve gens de gust parlar del clàssic de dissabte passat, la veritat. Però farem l'esforç. Hi ha tres maneres d'enfocar l'anàlisi d'aquest partit: el punt de vista passional, el racional i el físic. Des del punt de vista passional, la decepció és rotunda. Decepció pel joc desplegat per l'equip la major part del partit, per la falta de compromís de jugadors com ara Gomes o Turan (o potser és que realment no en saben més), per la reculada injustificable dels últims deu minuts i, és clar, per la plantofada en tota la cara que va suposar el gol en l'últim minut de l'etern rival. El punt de vista passional també inclou maleir-ho tot per la sort inacabable del Madrid de Zidane, i una certa sensació d'orgull malgrat tot de veure com es van buidar al camp jugadors com ara Alba, Busquets o Rakitic. L'anàlisi racional es fa difícil, però hi ha coses que costen d'entendre. Costa d'entendre l'absència en l'onze inicial d'Iniesta, perquè realment amb ell al camp el joc de l'equip va fer un gir com un mitjó (tot i que sempre quedarà el dubte de si als millors minuts del Barça, basats en el control i la possessió, no hi va ajudar també el fet que l'entrada del manxec coincidís amb el moment d'haver-se acabat d'avançar en el resultat i, per tant, d'alliberar-se de l'ansietat). Costa d'entendre que, si Andrés no ha de jugar, s'aposti per André (Gomes), que no deixa de demostrar la seva mediocritat partit rere partit, quan es disposa d'opcions molt més sòlides i creatives com ara Rafinha o sobretot Denis. Costa d'entendre que a aquest equip li costi tant gestionar els temps del partit, que tan sovint es precipiti (Neymar és incapaç de fer una passada enrere per assegurar) i que acabi tancant-se absurdament a l'àrea pròpia quan té el rival collat. Costa d'entendre que es canviï Rakitic quan el croat estava essent imprescindible en les ajudes a Roberto per frenar Marcelo i Cristiano... Però això ens porta al darrer punt: el físic. És a dir, com el desconeixement de l'estat físic dels jugadors invalida en gran part totes les anàlisis anteriors. És possible que Iniesta no estigués en condicions de ser titular. És possible que Rakitic necessités el canvi perquè estigués fos. És possible que l'equip notés tant el cansament d'una primera part de trinxera que reculés al final inevitablement. Poca cosa es pot retreure a l'equip. No em va agradar que Piqué posés l'accent a Anoeta en l'actitud de l'equip. En primer lloc perquè a vegades Piqué parla de l'equip com si ell no en formés part. I en segon lloc perquè a aquest equip (portuguès i turc al marge) no li falta actitud. Li falta futbol. Cal quedar-se amb la bona primera mitja hora de la segona part que es va fer. Cal quedar-se amb la recuperació de la pressió i la intensitat. El Madrid, amb això últim en fa prou. A nosaltres, tothom (la realitat, els mitjans, nosaltres mateixos) ens demana més. Toca creure en aquest grup, serrar les dents i creuar els dits, perquè Zidane no pot tenir sort eternament.

Per curar-nos les ferides, una altra vegada cal recórrer al bon cinema. Aquest cap de setmana, dues pel·lícules (una al cinema i l'altra a casa) amb el denominador comú de girar al voltant de la paternitat, malgrat que totes dues tenen també diverses capes d'anàlisi. “Los exámenes”, de l'excel·lent cineasta romanès Cristian Mungiu, no té la brillantor de les extraordinàries “Cuatro meses, tres semanas, dos días” i “Más allá de las colinas”, però és igualment interessant. Mungiu munta una història en què la seva habitual arquitectura formal basada en els plans seqüència es fa més invisible a causa d'un major dinamisme, i cedeix tot el protagonisme als personatges i les seves raons. En especial la d'un pare coratge sobre el qual l'espectador moltes vegades no sap què pensar. Una primera capa d'anàlisi és local: Mungiu denuncia (i li surt un film molt semblant, però amb un plantejament ètic invers, a “Madre e hijo”, del també romanès Calin Peter Netzer) la corrupció omnipresent al seu país. Però la pel·lícula té també un abast universal, i formula un interrogant de difícil resposta: com es pot imposar allò que és correcte sense fer quelcom que no ho sigui? Aquesta cerebral pel·lícula, que utilitza de manera increïble el fora de camp (en què hi deixa no només l'agressió sexual que ho determina tot, sinó fins i tot la reacció del pare en rebre la trucada telefònica, així com l'avortament que va ser la temàtica central de “Cuatro meses...”), es clou amb una fotografia que també ens interroga, ja sigui a nivell local o global: serà capaç la nova generació de canviar les coses?

D'altra banda, “Un dios salvaje” és la posada en escena cinematogràfica per part de Roman Polanski de l'obra de la dramaturga Yasmina Reza, per mi molt més punyent aquí que no pas a “Art”. El primer nivell d'anàlisi porta a una reflexió sobre l'absurditat dels plantejaments moderns de la paternitat. Els pares pretenen tenir els seus fills tancats en una bombolla de sobreprotecció, sense adonar-se que així els inhabiliten per a la vida real. Però el guió va molt més enllà: els pares projecten les seves frustracions en el cas de la baralla entre els fills, i així la dialèctica passa per diferents fases com ara el contrast entre els ideals i la pròpia identitat, les crisis matrimonials o la guerra de sexes. En definitiva, una gran vomitada damunt l'ésser humà postmodern, i una àcida i nihilista reflexió al voltant de (no puc evitar expressar-ho així) el desconcert de la societat contemporània.

Comentaris (3)06-12-2016 02:32:10

Futbol: Hèrcules 1 - Barça 1

En una entrevista, qüestionat per la seva prodigiosa capacitat golejadora, Luis Suárez afirmava que el mèrit era del col·lectiu i que ell jugava en un equip en què tothom la tocava com els àngels i ell només tenia la missió d'empènyer la pilota a dins. Evidentment, l'uruguaià exagerava, però no deixa de ser simptomàtic que es trobi en una certa sequera justament ara que l'equip passa per una crisi de joc caracteritzada per la renúncia al mig del camp. Pensava això mentre veia ahir el partit contra l'Hèrcules, perquè (malgrat un notable ensopiment) em va agradar veure que tornàvem a apostar pel joc de posició. M'imaginava l'equip fent això amb els titulars i amb Suárez en punta, i pensava que si tornem a jugar així (amb migcampistes com ara Denis, Iniesta o Rakitic és ben possible) és difícil que algú ens aturi. I si ens pressionen a dalt, possessió i possessió, encara que impliqui algun risc. El trident és fantàstic per culminar el joc col·lectiu, però (de la mateixa manera que mai m'ha agradat que s'emporti tots els mèrits) no li podem demanar sempre que es busqui la vida des de la generació del no-res. Suárez ha deixat de marcar gols pel mateix motiu que Busquets ha deixat de jugar bé: perquè l'equip no està junt, perquè hi ha massa distància entre línies. I això no vol dir que sigui purista: benvingut sigui el contraatac com a ampliació de recursos, però el que no es pot fer és acceptar la pilotada llarga i la jugada individual com a sistema. Per això m'agradaria valorar el joc posicional d'ahir, per molt pla que fos, com un nou començament: no hi ha cap motiu per deixar d'apostar per aquest plantejament quan es disposi del trident, per molt bo que aquest sigui amb espais.

Elaboro tota aquesta complicada teoria per mirar de trobar alguna cosa positiva a l'inoportú partit d'ahir, el resultat del qual no ha ajudat a res més que a acabar de deprimir la parròquia blaugrana davant la proximitat del clàssic. Evidentment, ahir es va tornar a posar de manifest que això del fons d'armari ja no s'ho creu ningú (amb Umtiti i Denis com a honroses excepcions, però amb molts altres que s'haurien de fer mirar partits com aquest). Però no tot van ser males notícies: el planter va donar senyals de vida, especialment per part d'un brillant (i no només pel gol) Carles Aleñà i també pel descarat davanter Cardona. El gran rival ja és aquí, i no hem d'abaixar el cap sinó aguantar-li la mirada. En el fons ja m'agrada que vinguin una mica crescudets. Tal com estem ara, i tot i que la incorporació d'Iniesta ajudarà moltíssim, el Madrid podria posar-nos en problemes si ens pressionés amunt. Però no crec que ho faci, ja que Zidane té d'entrenador el que jo de perruquera i dubto que vulgui assumir riscos. I si juguem a l'atac posicional... Ja ho sé, sembla el conte de la lletera, i vés a saber si al final no va tot al revés i és una cercavila jugada a l'intercanvi de cops (en què tots dos equips tenen prou potencial). Només penso en veu alta, perquè necessito ser optimista, encara que em pugui suposar un esforç força gran sentir-m'hi.

Comentaris (1)01-12-2016 23:57:50

Lectura: "Mar muerto"; cinema: "The neon demon"; i futbol: Real 1 - Barça 1

Un dia, dinant amb alguns companys de feina, valoràvem l'elecció de Bob Dylan com a nou Premi Nobel de Literatura. Hi havia companys que afirmaven que era la prova de la desaparició del consum de l'alta cultura en favor de la cultura popular. Jo, que em comptava entre els que trobaven encertada l'elecció de Dylan, vaig proclamar-me defensor i consumidor de la cultura popular (no del folklore, sinó de la cultura a l'abast de tots els públics), i vaig posar com a exemple la meva passió pel festival de cinema de Sitges. Aleshores un company em va replicar que Sitges estava bé, perquè les seves pel·lícules introduïen dins de la cultura popular referents de l'alta cultura. Alguna cosa d'això hi ha a la novel·la de zombis “Mar muerto”, adquirida precisament a Sitges. A banda de la tradicional història apocalíptica i de supervivència, el seu autor Brian Keene fa un lloable esforç per introduir la reflexió intel·lectual en els (escassos) moments de repòs que ofereix la trama. Amb el pretext que li ofereix que un dels personatges sigui professor universitari expert en mitologia, Keene es qüestiona figures icòniques tan nord-americanes com la del guerrer o la de l'heroi. I el millor: parla del concepte de viatge com a aprenentatge i element transformador. Però tot plegat es queda en una pinzellada. La redacció és massa sincopada i barroera, i els tòpics del gènere no els salva el fet de presentar un protagonista negre i homosexual, per molt que li doni un aire metafòric de minoria perseguida (i malgrat que es pugui destacar el seu desenllaç darwinià i nihilista). En definitiva, i davant de la muntanya de llibres que m'esperen per llegir (incloses algunes mancances pendents en concepte de clàssics d'alta cultura), els zombis millor a la pantalla del cinema.

M'agrada la cultura popular, sí, però a vegades també m'acosto a pel·lícules no aptes per a tots els paladars (i mai més ben dit, com s'entendrà si es mira el film). És el cas de l'estrambòtica “The neon demon”, l'últim deliri del visionari (?) Nicolas Winding Refn, autor danès de la notable però sobrevalorada “Drive” que sembla estar-se prenent massa seriosament a ell mateix. A aquesta lloablement arriscada pel·lícula, “The neon demon”, li sobra pretensiositat i solemnitat, i li falta capacitat autoirònica (excepte en el magnífic final, de llarg el millor de la cinta). Tres mites, com a mínim, veig concentrats en aquesta davallada a l'infern de la moda (en què pot haver-hi, pel que fa a la rivalitat femenina, referents com la “Showgirls” de Paul Verhoeven, que al seu torn era una reformulació potser inconscient del clàssic de Mankiewicz “Tot sobre Eva”). D'una banda, el mite de Faust: la signatura, il·legal i barroera, del contracte per part de la protagonista implica la venda de la seva ànima al diable. En segon lloc, el mite de Narcís: en la seva progressiva deshumanització (a les feministes els agrada anomenar-ho cossificació), la protagonista acaba essent incapaç d'estimar ningú que no sigui ella mateixa. I, finalment, el mite (per dir-ne d'alguna manera) de la comunió: si per assolir la virtut de Déu cal menjar la representació del seu cos, aleshores per ser tan bonica com la protagonista... En fi, que decididament s'estableix la metàfora sobre un món cruel que fagocita, que devora (literalment) la bellesa. Llàstima que per arribar a aquesta conclusió, senzilla però exposada de manera impactant, Winding Refn es perdi pel camí en simbolismes innecessàriament críptics, i que no sempre combini amb encert la seva innegable capacitat hipnòtica amb un mínim de substància. Em va semblar veure-hi també un acostament a l'univers de “Mulholland Drive”, en la història d'aquesta noia innocent que tastarà la crueltat de Los Angeles, i no descarto que aquesta sigui la carretera des d'on la protagonista contempla la nit californiana (en una bellíssima escena només superada per la magnètica seqüència, mig angelical mig diabòlica, del trampolí de la piscina). Però una cosa és clara: Winding Refn encara ha de menjar moltes sopes per acostar-se a la sola de la sabata del gran David Lynch.

Qui també haurà de menjar moltes sopes, i remar molt, és el Barça. Ahir, després de tornar capcots de Fontajau havent vist la derrota de l'Uni Girona, ens va acabar de deprimir la pobríssima actuació de l'equip. No sentia tanta tristesa veient el Barça des dels temps del Tata Martino. Perquè es pot guanyar, perdre o empatar (encara no entenc com vam obtenir un punt ahir d'Anoeta), però el que no es pot fer és arrossegar el prestigi d'aquesta manera. Em diuen que fins i tot la premsa internacional es comença a fer ressò de la crisi de joc del Barça. I no m'estranya: aquest equip sempre ha fet bandera del seu bon joc, tant en les victòries com en les derrotes. És per això, i no només pels seus resultats, que és tan admirat arreu. A diferència d'altres equips, el Barça és incapaç de guanyar títols si no juga bé. I tot plegat fa la sensació que s'està dilapidant en poques setmanes: les mateixes que fa que ha renunciat de manera escandalosa al mig del camp. El talent innegable de la plantilla fa que de tant en tant signi actuacions dignes, i fins i tot notables, com la de dimecres a Glasgow. Però alguna cosa no funciona. I mai, com en el partit d'ahir, s'havia pogut veure tan cruament. La Real va dificultar el joc del Barça pressionant amunt, cert, però res que no hagués hagut d'afrontar el Barça abans. La diferència és que l'aposta d'Eusebio no va ser tant el cos a cos (molt destacable i digna d'elogi la capacitat de l'equip basc de neutralitzar el potencial del Barça sense ni una engruna de violència), sinó una impecable pressió zonal que l'equip va ser incapaç de superar. I també, i això és el més dolorós, perquè el Barça va renunciar a jugar en curt i va apostar per la pilotada llarga a la recerca de segones jugades proporcionades per la brega de Suárez, com un Athletic Club qualsevol (amb perdó i amb tots els respectes). I, per mi, Luis Enrique va escollir el pitjor dia per donar les instruccions en aquest sentit. Perquè, a diferència de per exemple el Sevilla, que pressionava per robar ben amunt i fer mal ràpid, la sensació és que la Real ho feia amb un objectiu més a llarg termini: simplement, tenir la pilota per elaborar amb qualitat i paciència. Dit d'una altra manera: el Barça va regalar la pilota a la Real, pecat imperdonable, i feia la dolorosa sensació que la Nike havia dissenyat una segona equipació blanc-i-blava perquè ens enfrontéssim a algun mediocre equip blaugrana de mitja taula. En efecte, la Real feia de Barça, i el Barça perseguia ombres. Ja sé que hi ha aficions menys exigents, i que ballen chotis d'alegria mentre guanyin, encara que sigui demanant l'hora a casa contra un dels pitjors equips de la categoria. Però els que hem estat educats en el caviar dificilment ens podem conformar ara amb un entrepà de tonyina. Sobretot perquè sabem que a casa nostra el mal joc no alimenta. No estic emprenyat pel resultat. Ni tan sols estic emprenyat perquè juguéssim malament (un mal dia el pot tenir tothom). Estic emprenyat perquè vam renunciar als nostres signes d'identitat més elementals (i no és la primera vegada), i a canvi de res. Només la vam tocar bé uns deu minuts, i després d'empatar no vam tenir ni l'esma d'aprofitar-nos d'una Real decebuda i cansada. Una altra vegada Luis Enrique toca fons a Anoeta. Fa dos anys, va ser un punt d'inflexió que va acabar en un triplet. Ara, de moment, no goso demanar tant. Em conformo a anar pas a pas, començant per recuperar la nostra essència dissabte i demostrar a aquells que semblen tenir un pacte etern amb la deessa Fortuna que la sort ha de ser dels que se la mereixen i la busquen.

Comentaris (8)28-11-2016 23:20:37

Futbol: Celtic 0 - Barça 2

Al final encara m'hauré de sentir a dir que sóc resultadista, perquè ni el partit contra el Màlaga va ser tan dolent ni el d'ahir contra el Celtic tan bo, però el cas és que el Barça em va agradar molt més ahir. Va atacar amb molt més sentit, es va alliberar de la pressió avançada dels escocesos amb criteri i va fer circular la pilota a més velocitat. La primera part va ser un passeig, una exhibició en un camp mític davant d'una afició extraordinària (de veritat la televisió de pagament t'ha de deixar sense poder gaudir del “You'll never walk alone” per culpa de la publicitat?), i una nova demostració que el Barça vol recuperar la corona europea.

La segona part ja va ser una altra història. L'equip ho va passar malament els primers deu minuts, però l'oportú segon gol de Messi va deixar el partit sentenciat. A partir d'aquí, amb el Celtic entregat, el Barça es va entretenir amb canvis per dosificar (esperançador debut de Marlon), recerca d'oportunes targetes i poca cosa més. La feina estava feta, i calia reservar forces per a tot el que ve.

Un últim apunt sobre una qüestió que em té una mica cansat. No vull que sembli un menysteniment cap a Messi (que Messi me'n lliuri), però em sembla injust i fins i tot un punt humiliant que es pregunti constantment a jugadors i entrenador sobre la dependència de l'argentí. Aquesta setmana és un argument fàcil (empat a casa sense ell i victòria a Glasgow amb ell), i tot plegat va generant un estat d'opinió que em sembla una falta de respecte cap al col·lectiu. Messi és vital, naturalment (és el millor del món i probablement de la història), però perquè ell llueixi cal la tasca dels seus companys i del seu entrenador (Rakitic cobrint la seva zona, Suárez desplaçant-se a la dreta quan convé, Neymar sempre pendent d'associar-s'hi...), que és ni més ni menys que el que li falta amb la selecció argentina. Fa just un any, l'equip va passejar-se pel Bernabéu amb Leo Messi a la banqueta. Que la merescuda adoració a la principal divinitat de la religió barcelonista no ens faci ser simplistes i desagraïts.

Comentaris (6)24-11-2016 22:38:15

Futbol: Barça 0 - Màlaga 0; i cinema: "La llegada" i "Los próximos tres días"

Això del futbol és una cosa molt difícil. Cada setmana has de posar la pilota dins la xarxa com a mínim una vegada, i no sempre és senzill. Tant és que siguis superior, que tinguis el triple de possessió, que trenis el doble de jugades o que xutis vint vegades a porteria. Si la pilota no entra, el proposador i el destructor obtenen el mateix botí. Per tant, cada setmana estàs obligat a tornar a fer les coses molt bé, a proposar i a encertar-la. Aquesta vegada el Barça no se'n va sortir. I no se'n va sortir per mèrits aliens (impressionant Kameni) però sobretot per demèrits propis. El partit, val a dir-ho, va començar bé. El pla del Màlaga va quedar clar des del primer minut, i el Barça es va mentalitzar per picar pedra. I els primers vint minuts van ser molt bons. L'equip va fer moltes coses bé: línies juntes, mobilitat al davant, circulació raonablement ràpida de la pilota... Però incomprensiblement aviat es va ofuscar. De cop i volta van començar a passar minuts i minuts sense que passés absolutament res. En gran part, perquè una altra vegada els interiors estaven desapareguts. Tendeixen a ser massa verticals i deixen la creació per a la gent de darrere, i així malament rai. El pitjor, però, va arribar a la segona part. L'equip va sortir espès, i la manca d'idees aviat es va traduir en ansietat. Quedava mitja hora i Piqué ja pujava a l'atac i penjàvem pilotes a l'olla com si haguéssim de remuntar una eliminatòria impossible. Al partit li convenia una marxa més, i el Barça la hi va posar però de manera equivocada: va confondre dinamisme amb precipitació. Va tenir més ocasions que a la primera part, cert, però de pitjor qualitat. Perquè no hi havia cap mena d'elaboració. El més preocupant és que va tornar a fer la sensació que aquest equip ha esdevingut tan vertical que s'està oblidant de com fer mal en estàtic, i quan té al davant un mur s'impacienta massa fàcilment. Si més no, si no hi ha ni Messi ni Iniesta, últim reducte del joc de posició de temporades anteriors. De moment aquest any la cosa no acaba de rutllar, però pitjor estàvem fa dos anys en ple gener i la cosa va acabar com va acabar. Esperem.

Amb l'amargor als llavis enfilem cap al cinema, i allà se'ns passa tot en gaudir d'una obra interessantíssima com aquesta “La llegada”, de l'inconformista Denis Villeneuve. El canadenc, a diferència de directors com Roland Emmerich, demostra entendre la ciència-ficció molt més enllà de l'entreteniment i l'espectacle, i sap que aquest gènere és perfecte per establir reflexions profundes sobre l'existència humana. I, com a filòleg, vaig quedar encantat del seu enfocament lingüístic: la manera d'entendre el món determina el llenguatge i viceversa, i a partir d'aquí queda oberta la porta per a un desenllaç commovedor i no tan trampós com algú es pugui pensar. Al capdavall, el guió juga hàbilment amb els mecanismes mentals que tenim com a espectadors, amb la nostra concepció lineal del temps, i dosifica la informació per deixar-nos anar la gran sorpresa amb una naturalitat desarmant. Potser el principal handicap que tindrà aquesta pel·lícula serà la dificultat de trobar el seu públic: estrenada en sales grans per captar un espectador segurament àvid d'espectacle èpic a propòsit de les invasions alienígenes que aviat desertarà per mitjà del boca-orella, es pot trobar que a més no sigui malgrat tot tan netament intel·lectual com alguns puristes desitjarien. En efecte, part de la crítica (tot i que majoritàriament ha estat una cinta elogiada) li retreu un excés de sentimentalisme i d'inversemblança final. Però, en realitat, és més naïf i poc creïble la idea de la unió de civilitzacions que proposa que no pas la història d'amor en si. Perquè el que aquesta planteja no és cap bestiesa: al cap i a la fi, tots sabem com acabarà irremeiablement la nostra història, però no per això renunciem a gaudir-la i viure-la tant com podem.

Finalment, un clàssic: diumenge de pel·lícula i manta. La pel·lícula escollida, un petit fiasco. “Los próximos tres días” és un film definitivament fluixet, perfecte per passar un diumenge a la tarda però oblidable al cap de pocs minuts. Comença com un telefilm barat de sobretaula, després et posa dels nervis amb un sentit del muntatge bastant incomprensible, i finalment s'enlaira una mica en aconseguir lligar de manera digna les peces del trencaclosques. No prou, però, per redimir-la: Paul Haggis torna a mostrar que és un manipulador, i que els seus guions només se salven quan tenen un director més competent que ell per rentar-los la cara.

Comentaris (7)21-11-2016 22:58:19

Cinema: "La invención de Hugo"; i teatre: "Art". Llibertat, llibertat, llibertat!

Cap de setmana d'aquells que et donen energia positiva. Dissabte volíem anar a veure “La propera pell”, però l'imperi del cinema infantil ho va fer impossible. De manera que ens vam quedar a casa i ens vam posar una joia: “La invención de Hugo”, del gran Martin Scorsese. Quin cineasta, el novaiorquès! Camaleònic quan convé com pocs, aquí adapta la seva mestria al to exacte que aquest bellíssim cant d'amor al cinema requereix. Aquest homenatge a George Méliès, figura imprescindible per entendre l'evolució tècnica i narrativa del cinema, defuig deliberadament tot rigor més o menys propi d'un biopic encarcarat, i allibera la fantasia d'una faula emocionant que ens recorda per què estem tan enamorats del setè art, fins i tot amb un to convenientment afrancesat, amb personatges que semblen directament sorgits d'”Amélie”. La intel·ligència de Scorsese, la brillantor de la seva posada en escena, és aportar al biopic el to que l'homenatjat requereix. Si algun dia algú vol fer-li a ell un homenatge cinematogràfic ho tindrà complicat, i l'única proposta adequada seria un calidoscopi de grandesa.

I diumenge, cap a Barcelona. Hi veiem la famosíssima “Art”, de la dramaturga Yasmina Reza. Segons com, l'obra pot semblar buida; un artefacte narratiu amb poca substància dins la pirotècnia dels diàlegs i la brillantor interpretativa. Segons com, però, pot trobar-s'hi una reflexió punyent sobre l'amistat i l'existència. Així doncs, obra profunda o presa de pèl? Vet aquí el dilema del quadre blanc. Perquè el que és evident és que l'art ens posa davant de nosaltres mateixos.

Però si érem a Barcelona era perquè al matí havíem tingut un compromís ineludible com a ciutadans. Només els idiotes (que ningú s'ofengui: etimològicament, segons els antics grecs, aquells ciutadans que s'ocupen estrictament dels seus afers particulars i es desentenen de les qüestions més elementals que afecten la seva comunitat) poden girar l'esquena a la realitat del que està passant. Perquè el que està passant és molt greu, i cal sortir al carrer les vegades que calgui per denunciar-ho. Costa de creure que quan se suspenen lleis que no tenen res de simbòliques, sinó que són estrictament socials, els indiferents no vegin que això afecta a tothom que viu en aquest país, sigui quin sigui el seu sentiment nacional. Costa d'entendre que els unionistes no s'adonin que si es vulnera la veu de qui presideix un parlament que també és seu s'està silenciant també la seva veu. Costa d'acceptar que l'esquerra espanyola no reaccioni davant d'atacs frontals a drets elementals i a la llibertat d'expressió (sempre se n'exclamen, excepte quan es tracta dels catalans). Ahir els que vam sortir al carrer érem independentistes, cert. D'això no n'hi ha cap dubte (bé, excepte en el cas de Rabell i companyia: s'agraeix, companys). Però que quedi clar que defensàvem els interessos de tothom que viu a Catalunya, pensi el que pensi. Defensàvem els seus drets, la seva llibertat, la seva dignitat. Perquè quan ataquen les teves institucions democràtiques t'ataquen a tu, i no hi pots romandre indiferent. I que no ens parlin de lleis. El franquisme també tenia lleis. L'esclavitud també va ser legal. Quan atempten contra la dignitat de les persones, les lleis no tenen legitimitat. Els drets humans (a la llibertat d'expressió, a la discrepància política, a l'autodeterminació dels pobles) estan per damunt de les lleis fetes pels estats i per als estats. Ahir defensàvem els drets de tothom en aquest país, independentista o no, deia; però queda clar que la independència és l'únic camí possible per garantir-los.

Comentaris (3)14-11-2016 23:09:39

Cinema: "Sully" i "Machete"; i futbol: Sevilla 1 - Barça 2

Clint Eastwood és ara mateix l'últim clàssic viu. És el John Ford dels nostres dies: capaç (des d'una narrativa sòbria i fins aparentment austera) de fer una carta d'amor als valors tradicionals del seu país alhora que en fa una crítica punyent i mordaç. La mirada desenganyada d'Eastwood en els seus millors treballs (i “Sully” n'és un) parteix del desencís de qui espera molt de la seva societat i es troba amb ben poca cosa. Aquí Eastwood introdueix una crítica sense contemplacions al sensacionalisme deformador de la realitat per part dels mitjans de comunicació, i posa llum a la part amagada d'una història fascinant que li serveix d'elogi als elements cohesionadors de la societat novaiorquesa, clarament marcada pel trauma de l'11-S. L'eix central de la pel·lícula es basa en el concepte d'heroi. Sully no pretén ser un heroi: simplement va fer el que tocava per salvar les vides que portava al seu càrrec (inclosa la pròpia). S'inclou així una qüestió reconfortant: l'heroi no és qui busca el reconeixement, qui porta a terme accions altruistes per alimentar el seu ego, sinó tot aquell que fa la seva feina tan bé com pot i com sap. Vet aquí una definició d'heroi en la qual la majoria de nosaltres ens podem veure agradablement reconeguts, cosa que ens porta al següent punt fonamental del film: la confrontació entre sentit comú i protocol. Tots pilotem l'avió de les nostres responsabilitats, i gestionem el dia a dia com el sentit comú ens dicta en cada moment, però tots hem d'aguantar l'opinió d'experts que no trepitgen la trinxera i justifiquen els seus sous elaborant sofisticadíssimes teories inaplicables. Tots hem d'aguantar que se'ns qüestioni des d'àmbits deshumanitzats, i això afecta la moral de qualsevol. Per això és tan bonic que l'única cosa que demani Sully sigui poder tenir la consciència tranquil·la que ha fet bé la seva feina. Res més. És la culminació d'un relat narrativament impecable, tècnicament exuberant, que fa fàcil el que hauria de ser difícil i que demostra que hi ha pel·lícules (i persones com Sully) que basen la seva grandesa en la seva (suposada) senzillesa.

Diumenge rúfol: res com pel·lícula i manta. “Machete” ens ofereix el que necessitem després d'unes setmanes esgotadores: diversió intranscendent. Ja el començament d'aquest enèsim deliri de Robert Rodríguez és tota una declaració d'intencions del que ens trobarem al llarg del metratge: acció a dojo, caps tallats, extremitats mutilades i ties bones despullades perquè sí. Rodríguez té l'amor per la sèrie B (o Z) i l'esperit juganer de Tarantino, tot i que evidentment no té la seva genialitat. Però poc importa: ofereix aquí una de les seves entretingudíssimes desbarrades tex-mex sense solta ni volta, per a gaudi d'un espectador que tingui un dia de no pensar gaire. I això que té gràcia haver-la vist justament ara, moment en què és fàcil veure el personatge de Robert de Niro com un Donald Trump de pa sucat amb oli, i en què el personatge de la bellíssima Jessica Alba ens regala les orelles (després de no parar de regalar-nos els ulls) amb la idea que només les lleis garantidores de la dignitat de les persones són dignes de ser respectades. Això transmetrem diumenge a Barcelona i les vegades que faci falta.

Perquè ens esperen temps complicats, i el Barça n'és un símptoma. Temps de veure una targeta per haver-nos de canviar una bota perquè un rival ens ha trepitjat. Temps de rebre l'impacte d'una ampolla i haver de sentir que ens ho hem buscat. Els independentistes sabem bé de què va, això: el relat pervers que converteix els oprimits en botxins, les víctimes en culpables. Són temps en què el Barça, com els catalans, ha de demanar perdó per existir. Temps, per tant, d'èpica, en un moment en què a l'equip li demanem potser injustament estètica. Per això té tant de valor la victòria d'ahir, per haver capgirat com un mitjó la pel·lícula de Manchester i haver anat aquesta vegada de menys a més. Però el Barça, a diferència d'altres equips, mai en farà prou amb l'èpica si no l'acompanya d'una mica d'estètica. La primera part de l'equip va ser horrorosa, demencial, i el Sevilla ens va passar per sobre. Però la imprevisibilitat del futbol va tornar a actuar: com a Manchester, un gol al minut 41 va ser el punt d'inflexió, però aquesta vegada va ser el Barça qui va colpejar quan semblava mort. I la segona part va ser molt bona, molt esperançadora, perquè l'equip va guanyar l'estètica a còpia d'èpica. Dos jugadors van ser-ne els màxims responsables: Messi (és clar), per saber actuar de Xavi en adonar-se que a l'equip li convenia possessió i pausa, i Denis. El gallec, com la resta del mig del camp, va estar desaparegut en combat els primers 40 minuts. Esperonat per la seva bona actuació en la jugada del primer gol, però, va anar agafant el to fins a realitzar una segona part superba com a millor versió disponible de l'enyorat Iniesta. Quan Messi i Denis s'hi van posar, el mig del camp va existir (al·leluia!), i amb un Sevilla cansat va ser el Barça qui es va exhibir. El camí a seguir, doncs, és clar: contundent ja a les àrees, a l'equip li cal més mig del camp. De jugadors i de talent n'hi té de sobres. Simplement cal confirmar l'aposta.

Comentaris (1)07-11-2016 23:49:39

Lectura: "En una sola persona"; i futbol: M. City 3 - Barça 1

Ho comento a vegades amb amics i coneguts homosexuals, i acostumen a estar-hi d'acord: no entenc tota aquesta moguda de l'orgull gai. Entenc l'orientació sexual de cadascú com una cosa natural, i no em considero tolerant perquè és un concepte que implica una certa condescendència. Simplement, veig l'homosexualitat (o la bisexualitat, etc.) com a quelcom tan natural com la meva heterosexualitat. Quan dic que no entenc la moguda de l'orgull gai, el que vull dir és que no entenc per què cal exhibir la teva condició sexual. No entenc que calgui voler ser definit només per aquesta, no entenc els festivals gais, justament perquè penso que la sexualitat de cadascú hauria de tenir tan poca rellevància com qualsevol altra característica que ens defineixi. Faig servir el present, de manera que encara no ho entenc, però haig de reconèixer que la novel·la "En una sola persona", de John Irving, ha fet que ho intueixi: molta gent necessita definir-se a partir de la seva sexualitat perquè no li han permès viure-la de manera normal. És necessari, per exemple, sortir de l'armari malgrat que impliqui exhibir una qüestió íntima per ajudar a fer que tothom pugui viure la seva sexualitat amb normalitat. Irving crea uns personatges amb els quals és impossible no sentir empatia, però no pot evitar caure en algunes d'aquestes contradiccions. En el seu afany per normalitzar la sexualitat des seus personatges, no deixa d'incidir-hi, de manera que paradoxalment posa l'accent en la peculiaritat que suposadament aquesta implica. Cosa que dóna pas a una altra contradicció: Irving crea un món tan ple de personatges no heterosexuals que gairebé acaba semblant que aquesta darrera és la condició sexual minoritària. Cap problema, però si és així el lector no pot evitar preguntar-se per què aleshores tots aquests no heterosexuals viuen la seva sexualitat d'una manera tan traumàtica (amb problemes de pronunciació de determinades paraules inclosos). S'entén la idea i la voluntat de denúncia, però es passa de frenada (i, per exemple, no aclareix que la sida no va ser només cosa d'homosexuals, sinó sobretot de promiscus de tota mena), de manera que a vegades sembla condemnar a la condició de raresa allò que precisament vol normalitzar. No sé si m'explico o si m'estic fent un embolic, de manera que passo a tractar de les qüestions estrictament literàries. "En una sola persona" és un bon llibre, més ric en recursos que algunes de les creacions anteriors d'Irving, que es llegeix amb plaer en molts moments i amb un capítol (el dedicat a Viena) que brilla amb llum pròpia i que podria ser una novel·la per si sol. Malauradament, però, la història perd interès a mesura que avança, les evocacions s'acaben confonent i s'acaba convertint en una mena de collage inconnex de situacions. Recupera el rumb just a temps, i aconsegueix acabar amb un regust agredolç sobre els avenços però les encara moltes mancances en el camí cap al ple respecte a la diversitat sexual, però queda la inevitable sensació que la plenitud assolida amb l'exquisida "Una dona difícil" ja no tornarà, i que l'excel·lència en la narrativa nord-americana que autors com Irving van obrir ara es troba en altres direccions (Richard Ford, Jonathan Franzen). I que tampoc passaria res si els seus llibres tinguessin dues-centes pàgines menys.

Com els personatges de la novel·la d'Irving, el Barça continua a la recerca de la comprensió de la seva pròpia identitat. I ahir, com a la novel·la, una primera part molt bona va donar lloc a una de molt inferior (per no dir, en aquest cas, que absolutament desastrosa). Costa d'entendre com un equip pot plantar-se a Manchester amb una confiança tan gran en la seva qualitat i, per un simple error, fondre's automàticament com un terròs de sucre. Si un equip creu en el que fa, s'aixeca i hi torna. Ahir, però, l'equip va desconnectar després d'haver brillat i va desaparèixer. Al meu entendre, la culpa és de quelcom que fa temps que adverteixo (no només ara, oportunistament, en la derrota): fa temps que no sabem a què juga aquest equip exactament, i el pitjor és que fa la sensació que ell mateix tampoc ho sap. Al contrari d'altres equips, la manca de personalitat dels quals s'origina perquè l'entrenador ho basa tot en la intensitat i en la confiança en la qualitat dels jugadors, no sembla aquest el problema d'aquest Barça, sinó més aviat al contrari: potser el mal és que Luis Enrique, en el seu lloable afany per no ser previsible, n'està fent un gra massa i és més intervencionista del compte. Això, i que quan ho confies tot a la superioritat en les àrees, quan no hi estàs encertat falta patró de joc per poder-te refer. Com ja fa dies, ahir vaig trobar a faltar mig del camp. Els interiors, fora d'Iniesta, són una nul·litat en la creació jugui qui jugui (no hi ajuda l'obsessiva verticalitat de Suárez i Neymar); i potser hauríem de deixar de maleir Busquets i analitzar que si està tan malament és perquè l'equip no juga ni junt ni bé. El Barça va perdre ahir a nivell de classificació poc més que la impossibilitat de reservar jugadors en les últimes jornades de la lligueta, però es va deixar mig prestigi davant de tot Europa. La recuperació d'un patró de joc que tingui més cura del mig del camp i de les línies juntes, sense renunciar a una correcta administració de la verticalitat que des d'aquesta modesta tribuna sempre s'ha defensat, és la millor manera de recuperar sensacions, mentalitat i regularitat. Hi som a temps.

Comentaris (4)02-11-2016 21:21:05

Futbol: València 2 - Barça 3; i cinema: "Después de nosotros" i "Elle"

Fa poc vaig explicar als meus alumnes les principals característiques d'una bona narració. Els vaig parlar de la versemblança, la creació d'expectatives i els cops d'efecte. La versemblança no implica una acció realista, sinó que consisteix a ser coherent amb el món que has proposat. La creació d'expectatives és el mecanisme que manté en tensió el receptor. I els cops d'efecte són aquells girs de guió que trenquen les expectatives i que impacten.

Poca versemblança va tenir el València-Barça d'aquest dissabte. Segurament una de les coses que fa que el futbol sigui un esport tan especial és que sovint traeix la seva versemblança. En la majoria d'esports, quan algú és molt superior a l'altre s'acaba imposant sense cap problema. En futbol, com que tot depèn del gol, no pas sempre. Les expectatives creades durant la primera part convidaven a pensar en una victòria treballada però relativament còmoda del Barça, que havia controlat completament el joc i havia disposat de moltes ocasions. A la segona part, però, tot va canviar: sortida tova del Barça i, en un tres i no res, 2-1 i a remar amb el corrent en contra. L'equip es va refer i va empatar, i Luis Enrique va tornar a buscar el seu intervencionisme tàctic: va fer entrar Denis, el va ancorar a la banda dreta i va buscar la superioritat en zona ofensiva. El partit es va convertir en una cercavila en què el més agraït van ser les ganes de tots dos equips de guanyar. I quan s'entrellucava l'empat... el cop d'efecte: penal a favor del Barça en l'últim segon, que Messi transforma amb suspens. El cardiòleg que no tinc no opinaria el mateix, però que bé que em va anar tornar a vibrar amb el Barça com feia temps que no feia, amb aquesta combinació tan seva de qualitat (primera part) i orgull!

Diumenge, de manera inesperada, acabem anant al cinema, i ens marquem una sessió doble que ens reconcilia amb el cinema francòfon. “Totes les famílies felices s'assemblen; les desgraciades, en canvi, ho són cadascuna a la seva manera.” Així comença “Anna Karenina”, però la belga “Después de nosotros” (traducció horrorosa de l'original “L'économie du couple”) sembla voler desmentir-ho. “Después de nosotros” és una pel·lícula de tesi, segons la qual les parelles actuals es trenquen perquè no saben transformar el desig inicial en complicitat i sobretot per la contaminació que hi generen els aspectes econòmics. Pel·lícula senzilla i elegant, emotiva però no sentimentalista, es veu amb autèntic plaer fins que incomprensiblement decideix cloure's traint-se a si mateixa, abandonant la seva ferma aposta formal i recorrent a un innecessari cop d'efecte dramàtic. D'acord amb l'exposat abans, doncs, es podria dir que aquesta notable cinta és realista, però no versemblant.

“Per norma general no m'agrada que m'escandalitzin. I no pas perquè sigui un purità, sinó perquè ho trobo massa immadur i massa fàcil”, diu el narrador protagonista de la novel·la “Nosaltres”, de David Nicholls. Això és exactament el que em passava fins ara amb el cinema de Paul Verhoeven. L'holandès em semblava fins ara un cineasta absolutament sobrevalorat, que buscava la polèmica fàcil amb pel·lícules que en realitat no tenien cap mena de substància. Fins ara. Ja sigui perquè jo he canviat, perquè el seu cinema ha madurat o sobretot perquè el món hipòcrita i políticament correcte actual ho demana a crits, “Elle” m'ha enlluernat i m'ha fet veure amb altres ulls la seva obra. Apostar per una història que suggereix certa condescendència i àdhuc suposada fascinació amb la violació és certament atrevit i provocador, però en aquest cas no pas gratuït ni buit de contingut. Fa gràcia que les pseudofeministes de mirada curta de sempre (vegi's la recent polèmica absurda sobre el cartell del circ Raluy a Girona) posessin el crit al cel en l'estrena de la pel·lícula a França, incapaces d'adonar-se que “Elle” (com, de fet, bona part de la filmografia de Verhoeven) és profundament feminista. La diferència, el que fa definitivament madura i moderna “Elle” per damunt d'obres com ara “Instint bàsic” o “El llibre negre”, és que en aquest cas la protagonista no assolirà el poder simplement amb les seves armes físiques, sinó sobretot amb les intel·lectuals. Impossible seguir sense spoilers: Michèle, meravellosament encarnada per la gran Isabelle Huppert, decideix que ha arribat l'hora de prendre el control. Sap que si denuncia l'agressió serà compadida i victimitzada. I ella no vol la compassió, sinó el poder. La violació actuarà de motor per prendre les regnes de tot el que l'envolta, i Michelle mourà tots els fils fins a aconseguir tenir el control del destí de tots els homes de la seva vida. És ella qui provocarà el final del matrimoni del seu amant. És ella qui proporcionarà una oportunitat laboral al pobre ingenu del seu exmarit. És ella qui dirigirà les passes del seu fill pusil·lànime (de debò ningú és capaç de veure el feminisme que s'amaga en la claríssima subversió dels rols que es desenvolupa en la parella formada pel fill i la jove de Michèle?). Fins i tot és ella qui marcarà el moment de la mort del seu pare amb el seu anunci de visitar-lo a la presó. I, atenció, és ella qui acceptarà ser repetidament violada (?) però a canvi d'establir les condicions sobre el quan, el com i l'on, fent que la víctima del desig pervertit de l'agressor sigui ell mateix, convertit en un titella a les seves mans. I, tot plegat, mentre les dones s'adonen que només es tenen a elles mateixes. Faran bé les feministes de fer una relectura menys superficial de la pel·lícula: no estem davant de la típica fantasia masculina sobre el suposat desig femení del sexe forçat; i el fet que l'agressor sigui l'home amb el comportament més cívic i sensible de tots els que envolten la protagonista quan no es troba sotmès a les exigències de la seva parafília, ben mirat, no es pot pas dir que ens deixi gaire ben parats com a gènere. Vet aquí un cas claríssim de pel·lícula que juga a trencar totalment les expectatives de l'espectador: amb aparença de thriller whodunit, el misteri de la identitat de l'agressor es revela aviat perquè la pel·lícula es manifesti plenament com el gran drama psicològic que en realitat és. Verhoeven crea un món malalt, exagerat, clarament inexistent, però que li permet posar sobre la taula allò que li interessa de les autèntiques misèries humanes. D'acord amb l'exposat abans, doncs, es podria dir que aquesta excel·lent cinta no és realista, però sí versemblant.

Comentaris (4)25-10-2016 01:37:08

Futbol: Barça 4 - M. City 0

Lectura 1: una victòria massa cara. La línia defensiva queda molt tocada, i caldrà esperar a saber l'abast de les lesions d'Alba i Piqué, a banda de perdre Mathieu per a Manchester (poc transcendent) i l'ensurt de Digne. A aquest pas, Vidal haurà d'acabar jugant per força. O ni així?

Lectura 2: una llàstima, el partit. S'esperava un espectacle entre dos equips ambiciosos i ofensius, però al final tot va quedar condicionat per les constants interrupcions i els accidents de tot tipus (lesions, expulsions) que hi va haver. El joc no va tenir gens de continuïtat, i especialment a la primera part els minuts es van anar consumint sense res per endur-se a la boca. A més, en moltes fases el City va dominar el Barça, que va acabar fent la sensació que guanyava gràcies a (la sola paraula em fa angúnia) la seva pegada. Cert que almenys no va fer la sensació que el Barça busqués descaradament el contraatac, i de fet em va alleujar comprovar que en molts moments semblava que tots dos equips s'enfrontessin al seu mirall (la mateixa pressió avançada, les mateixes ganes de sortir des del darrere jugant, la mateixa voluntat ofensiva), però el control el posava el City i la rauxa quedava per al Barça, que va concedir massa ocasions i que va guanyar principalment per una qüestió de caràcter i per errors de l'adversari. El Barça va golejar en el resultat, però no en el joc. Tant de pragmatisme pot acabar essent pa per avui i gana per demà.

Lectura 3: deixem-nos de collonades, que els n'hem fotut quatre, i pràcticament tenim enllestit el primer lloc del grup. A competitius no ens guanya ningú. Bona nit i tapa't i que passi el següent.

Comentaris (5)19-10-2016 23:32:26

Futbol: Barça 4 - Dépor 0; i cinema: "El porvenir"

I per fi va tornar el Barça. Per l'horari del partit, per les baixes i sobretot per arribar després d'una altra aturada per seleccions, per una vegada estava disposat a no demanar bon joc i a conformar-me amb els tres punts. I, en efecte, el Barça va fer un partit pragmàtic, poc brillant però sòlid i eficaç, i es va treure de sobre una d'aquelles típiques jornades incòmodes. Com a Leganés, la primera distracció va ser treure l'entrellat de l'alineació presentada per Luis Enrique. Alguns mitjans situaven Digne de lateral dret, però semblava clar que l'encertarien els que pronosticaven un canvi de dibuix cap al 3-4-3. I així va ser. Tres centrals (Mascherano a la dreta, Piqué a l'eix i Mathieu a l'esquerra), dos carrilers (Digne a l'esquerra i Turan a la dreta), doble pivot (Rakitic a l'esquerra i Busquets a la dreta), i a dalt Rafinha acompanyant Suárez i Neymar. Aquest 3-4-3 tenia matisos, ja que no és el mateix Digne que Turan i el francès sovint ajudava en defensa, moment en què Mathieu centrava la seva posició al costat de Piqué (això es veia clar en els serveis de banda: a l'esquerra a càrrec de Digne i a la dreta a càrrec de Mascherano). Hi havia el risc que, com a Leganés, l'equip sortís marejat amb tant de remenament tàctic, però aquesta vegada tothom va sortir endollat i ben posicionat al terreny de joc. Només Rakitic i Turan, els més desubicats, es veien una mica perduts (juntament amb Digne, una mica cohibit). Tota la resta va saber interpretar el partit a la perfecció, i l'equip va dominar totalment el joc malgrat no fer res de l'altre món. Però, si es tracta de combinar disciplina tàctica i versatilitat, aleshores el número u indiscutible és Rafinha. Els seus dos gols van ser només la punta de l'iceberg de tot el que va fer bé: omnipresent a tota la banda dreta, tant donava un cop de mà en la recuperació com s'intercanviava la posició amb Turan. Ho feia tot bé. El brasiler és un exemple del típic jugador que és fantàstic però poca gent aprecia que ho és. Aquests dos gols li aniran molt bé per fer més visible la seva gran feina. Vist com va anar tot (tot positiu: el Barça va fer aviat la feina, molts titulars van tenir minuts de descans i Alcácer no va marcar però va jugar els seus millors minuts com a blaugrana), si Roberto no està a punt i quedant clar que Vidal no compta per a res, el millor seria repetir el dibuix contra el City amb algun canvi de peça: Iniesta i Rafinha de migcampistes per fora i, òbviament, Messi tancant el trident. L'opció dels tres defenses no té tan risc com es pugui pensar: al capdavall, ja ha quedat dit que un dels carrilers pot completar la rereguarda en moments determinats (en aquest cas seria millor que fos Rafinha per la dreta), i com que el joc per banda queda a càrrec dels migcampistes quedes sempre amb un mínim de tres al darrere, i no amb dos com quan pugen els laterals. En fi, que tot aquest joc de pissarra és molt divertit, però hi ha el risc de perdre personalitat i que un partit del Barça deixi de ser un esdeveniment. Dimecres, partit d'alt nivell com a primera gran oportunitat per desmentir-ho.

I diumenge, tornem al cinema. Una mica saturats de cinema fantàstic, descartem les propostes de Tim Burton i Bayona i apostem per una de les dues pel·lícules amb Isabelle Huppert en cartellera (queda la recança de si amb “Elle” ens ho hauríem passat més bé). “El porvenir” és una història senzilla i elegant, que es deixa mirar però que a mi personalment em va deixar una mica fred. Una crítica d'internet advertia que determinat espectador mascle la podia trobar una mica pedant i, tot i que no hi sé veure la relació amb el gènere, la veritat és que em va passar. En realitat, d'aquesta història d'una dona madura i culta que veu en els diferents cops que encaixa una oportunitat per retrobar de manera dolorosa però catàrtica la seva llibertat, el que més em va interessar va ser una qüestió col·lateral: el conflicte generacional i la topada amb una esquerra intel·lectualitzada i dogmàtica. És clar que, ben mirat, potser no és un aspecte tan col·lateral: les noves generacions tenen el dret i el deure de matar el pare, però han d'anar amb cura amb els sentiments dels seus grans. Al capdavall, vivim per construir-nos un passat, un temple que quan estigui en ruïnes poguem mirar amb el mateix orgull amb què Carles Riba ho feia amb Súnion. I no és just prendre això a una persona, com fa el seu deixeble sense miraments (tot i que amb posteriors remordiments).

Comentaris (3)17-10-2016 21:23:28

Pàgines: 12345678928  <>