login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Sporting 0 - Barça 5; i cinema: "Captain Fantastic" i "Criadas y señoras"

Sí, d'acord, aquesta vegada donaré la raó als crítics: com que el resultat va ser força enganyós, no em fa res reconèixer que dissabte el Barça no va fer un bon partit. Quan les coses són, cal dir-ho també, sempre des d'una intenció constructiva. És evident que el Barça va guanyar (i golejar) perquè té més talent. Però també ho és que dissabte no va jugar absolutament a res. A la primera part almenys es va comportar com un equip: l'actitud era correcta però el joc no acompanyava. Bàsicament perquè el perfil dels interiors (Turan i Gomes) no era de control i perquè la sortida de pilota des de l'esquerra, amb Mathieu i Digne, era molt més deficient que des de la dreta, amb Piqué i Roberto. Tot plegat va provocar un joc desordenat, sense sentit, sense ordre ni concert. Però ha quedat dit: el Barça té més talent, i en un parell de flaixos Suárez i Rafinha ja havien posat el 0-2. El que ja em va molestar més va ser la segona part: entre el 0-2 i el 0-3 el Barça no va tenir joc però tampoc actitud. Incomprensiblement, en comptes d'aprofitar el cansament de l'Sporting per sentenciar o com a mínim per adormir el partit amb la possessió, no va fer ni una cosa ni l'altra i a estones es va deixar acular. Mai va passar angúnies, però no va tenir l'autoritat mínimament exigible. A partir del 0-3 i amb l'Sporting (merescudament) amb un jugador menys, evidentment, el Barça es va agradar i es va deixar anar. En fi, com que el joc col·lectiu no va donar per gaire, es poden destacar algunes qüestions individuals: la qualitat de Sergi Roberto com a lateral dret comença a ser escandalosa, Digne és una digna alternativa (perdó pel lamentable i involuntari joc de paraules) de Jordi Alba i en millora les prestacions defensives, Gomes compleix però s'hauria de deixar anar una mica, Denis confirma un talent que podria explotar amb més continuïtat, i Neymar va millorar molt en el seu compromís en tasques defensives. Un avorrit dia més a l'oficina, però que deixa espurnes per a l'optimisme malgrat el tedi.

Espolsant-nos de sobre encara algun badall, fem cap al cinema per veure “Captain Fantastic”. Afortunadament, les males sensacions del tràiler promocional s'esvaeixen de seguida: lluny del cert aire de telefilm que transmetia (malgrat la insistència d'alguns crítics a focalitzar-ho en el tema, jo crec que el que diferencia una pel·lícula d'un telefilm és el to), “Captain Fantastic” és una entretingudíssima reflexió sobre el xoc d'ideologies i l'educació de la infància. El protagonista, el senyor Cash, educa els seus fills al marge de l'escola i de la civilització, convençut que la suma de cultura i contacte amb la natura els allunyarà de les perversions de la societat de consum. En una escena per mi clau, el pare demana una reflexió a una de les seves filles sobre “Lolita”, el llibre de Nabokov. La noia expressa sentiments contradictoris: el protagonista de la novel·la té relacions amb una menor, però també l'estima... Odia i admira el personatge alhora, diu. I dic que l'escena és clau perquè és el que et passa com a espectador amb el protagonista del film: la pel·lícula pren clarament partit per ell, però manifesta dubtes. A mi, personalment, aquesta mena de persones de pensament alternatiu també m'han provocat sempre sensacions enfrontades: sento simpatia per moltes de les coses que pensen, però em molesta el seu sentiment de superioritat moral. Exactament com em passa amb el protagonista (i que consti que també em molesta el sentiment de superioritat moral dels conservadors: no suporto l'avi dels nens!). Hi ha moments que la història està a punt de descarrilar, i potser peca de certa tendència a l'americanada a l'estil de (la per altra banda molt lúcida) “Pequeña Miss Sunshine”, però al final el guió sap tancar l'atzucac amb un final estrany, que sembla suggerir una mena d'in media virtus. Segurament es tracta d'això: de canviar el món de mica en mica, amb petits gestos, sense grandiloqüències dogmàtiques impossibles. Tenim una nova generació al davant, que és sempre una nova oportunitat: eduquem-la bé, guiem-la, enfrontem-la amb el món real i no la posem en una bombolla, però convertim-la també en una generació de ciutadans amb sentit crític, lliures, capaços de pensar per si mateixos. Revoltem-nos contra la tendència de l'administració a voler-los convertir en simples màquines de produir. En això té tota la meva simpatia, senyor Cash.

Perquè el món no es canvia amb grans proclames, sinó amb petites revoltes. Com la de la protagonista de la sensible (que no sensiblera) “Criadas y señoras”, encarnada per la sempre deliciosa Emma Stone. El gran encert d'aquesta pel·lícula de denúncia de les lleis racials i actituds racistes (pel que sembla, encara latents) als EUA és que no és pamfletària. Perquè sap transmetre de manera molt subtil que aquí les víctimes són les criades, però també les senyores, presoneres de l'educació patriarcal i de les convencions socials. Pel·lícula intel·ligent, que guarda i dosifica bé les seves cartes amagades, “Criadas y señoras” segur que agradaria al “Captain Fantastic”. Segur que ja l'ha recomanat a les seves filles, si ha acceptat tenir electricitat i DVD.

Comentaris (1)26-09-2016 22:34:53

Futbol: Barça 1 - Atlético 1

Sisplau, que ningú em torni a dir que els plantejaments de Luis Enrique s'assemblen als de Mourinho o Simeone (hi ha gent que ho pensa, de debò). No em cansaré de dir-ho: el Barça sempre és un equip propositiu. La possessió ahir va ser escandalosa, però no són només xifres: després del gol de l'empat de l'Atlético només va haver-hi un equip que va continuar buscant la victòria. A Simeone sempre li ha faltat ambició (un cas clamorós, la pròrroga de l'última final de la Champions), i no va voler saber res d'anar a buscar el partit tot i que el Barça estava grogui.

La primera part de l'equip va ser molt bona. La sensació passada la mitja hora era que gairebé no havia generat perill, però que no se li podia fer ni un retret. Parsimoniós deliberadament en la possessió a camp propi, a la recerca d'una mínima estirada de línies de l'Atlético que mai s'acabava de produir, el joc canviava de ritme de migcamp cap endavant. L'equip tocava bé, Iniesta feia el seu enèsim màster... Semblava qüestió de temps, i així va ser: un altre servei de córner assajat amb resultat immillorable. Gol de Rakitic i cap als vestidors amb la feina més difícil feta.

A la segona part alguna cosa va fallar. L'equip no va sortir ni la meitat de concentrat que a la primera, però aguantava el tipus. Però l'Atlético es va comportar amb la destresa d'un paràsit i va aprofitar l'únic moment de desconcert del Barça, just quan intentava refer-se tàcticament i emocional de la doble punyalada en forma de lesions de puntals imprescindibles com Busquets i Messi.

I, certament, d'aquí al final ploms fosos i poques idees, però es va intentar. Ho prefereixo mil vegades a l'actitud poruga d'un Atlético que no es va atrevir a furgar en la ferida per por de prendre mal. Hauria estat excessiu per a tan poca proposta (veure els jugadorassos de l'Atlético desenvolupant un plantejament tan ranci fa mitja angúnia) i massa dur el revés per a tanta voluntat a l'altre costat.

Comentaris (5)22-09-2016 23:49:48

Futbol: Leganés 1 - Barça 5; i cinema: "En solitari" i "La caça"

Sacsejada total de Luis Enrique a l'equip, més que en l'alineació en el dibuix tàctic: defensa de tres centrals, dos interiors carrilers, dos migcampistes per dins i el trident. Si amb l'alineació de l'asturià al davant em tornava boig intentant situar els jugadors en l'esquema tradicional (només se m'acudia Umtiti de lateral dret i Rakitic de pivot o bé Rafinha de lateral dret i Mascherano de pivot, amb la resta més o menys al seu lloc), un cop començat el partit i comprovat que la cosa no anava per aquí vaig intentar entendre el perquè d'aquest remenament, sobretot mentre el Barça patia en la sortida de pilota i realment mastegava sorra durant el primer quart d'hora. Vaig arribar a la conclusió que Luis Enrique, tip que els rivals el sorprenguin i de no saber mai si l'esperaran al darrere o el pressionaran al davant, va decidir dissenyar un dibuix que li servís en tots dos casos, que li permetés poblar el mig del camp tant si convenia superar la pressió alta com si convenia crear en estàtic. D'aquesta manera, em semblava a mi, tenia garantit que l'equip tingués les línies juntes. Al principi no va ser ben bé així: alguns jugadors (especialment Mascherano, Alba i Rakitic) anaven de bòlit adaptant-se a les seves noves posicions (qui sap si l'asturià no buscava també o simplement evitar l'efecte migdiada traient els jugadors de la seva zona de confort i obligant-los d'aquesta manera a estar més concentrats), l'equip no controlava el joc i el trident quedava massa desconnectat. Però els tres fenòmens van entendre el que necessitava l'equip i van recular: si els companys estan tan tapats que no poden enviar-nos pilotes a l'espai, ajudem a crear superioritat i ja guanyarem els espais corrent des del darrere. Dit i fet, i al final victòria plàcida. El que em molesta en aquests casos és el discurs dels puristes de sempre, molestos per la falta de control i per suposats gols al contraatac. Que consti que sóc un partidari total del futbol de posició de Guardiola, però dubto que al de Santpedor li agradi que el facin servir constantment d'arma llancívola contra Luis Enrique. Jo m'empiparé amb el Barça el dia que no vulgui ser el protagonista i vulgui viure de l'errada de l'adversari, però crec que no és així. Per molt que a Luis Enrique li vagi la marxa i busqui la provocació quan afirma que en partits com el de dissabte la possessió no li interessa, no crec que a un equip que té el 60% de la possessió se'l pugui acusar de poc propositiu. El Barça marca de contraatac? Sí, però a la manera de Guardiola: o bé superant la línia de pressió alta rival o bé recuperant la pilota a tres quarts de camp i agafant el rival desorganitzat. I, d'altra banda, no sento mai aquests crítics autodestructius quan el Barça s'exhibeix de manera canònica en partits com el del Celtic. El que va fer el Barça dissabte no va ser trair el seu estil de joc. Del que va fer el Barça dissabte se'n diu adaptació al medi. Darwin ho aplaudiria.

Amb la feina feta i el dinar posterior paït, ens posem la pel·lícula francesa “En solitari”. Malgrat les seves limitacions artístiques, es fa difícil no sentir simpatia per aquest film decididament humanista, que aposta per la redempció humana i que ofereix una metàfora contra l'individualisme imperant en els nostres dies. Potser se li pot retreure una visió massa complaent de la societat francesa, presentada sense matisos com una comunitat solidària i acollidora, però s'agraeix el cant d'esperança i la càndida rebel·lió que transmet: el clam perquè rebin una acollida digna tots aquells desesperats del món que vénen a Europa amb la sensació que truquen a les portes del Cel.

Com a contraposició a aquesta bonhomia optimista, l'endemà ens posem la duríssima pel·lícula danesa “La caça”. Amb un impecable pols narratiu i formal, el film relata la facilitat amb què es pot destruir la vida d'una persona a partir d'un rumor en una comunitat tancada i ritualitzada. Però la tria del context posa el focus en la perversió que està adquirint darrerament el tractament dels menors, i no precisament sexual. La hiperpaternitat està de moda, i a la pel·lícula es fa palesa (sense arribar a culpabilitzar-la, ja que al capdavall tothom actua des de l'amor i la por) la incapacitat dels adults de tractar de manera adequada la descendència. Així, quan la nena diu la primera bestiesa que li passa pel cap en un moment de ràbia, tothom li dóna la màxima credibilitat. Quan, en canvi, des de la serenitat vol transmetre la innocència del protagonista, la tracten amb condescendència i ho atribueixen a les conseqüències del trauma. En tots dos casos, s'imposa una visió paternalista que converteix paradoxalment els infants en víctimes de les pors dels seus pares. Com expressa molt bé l'actor principal, Mads Mikkelsen, segurament el problema és que com més pretesament civilitzats volem ser més ens consta veure les coses amb sentit comú. El resultat de tot plegat, situacions tan penoses com aquesta:

http://www.ara.cat/societat/Que-darrere-mestres-Pinell-Brai_0_1651634879.html

Intromissió professional. Credibilitat sistemàtica i acrítica del menor. Llenguatge de vencedors i vençuts, com si els mestres i els pares fossin dos bàndols enfrontats en comptes de navegar junts al mateix vaixell. No anem bé.

Comentaris (3)19-09-2016 22:09:26

Futbol: Barça 7 - Celtic 0

Una de les poques coses positives del partit horrible de dissabte contra l'Alavés va ser el rol d'Arda Turan. El turc, que malauradament per a ell (perquè davant tindrà el trident) va tornar a demostrar que al Barça juga millor a la davantera que al mig del camp, va ser desplaçat teòricament a la posició d'extrem dret. En realitat, però, la sensació que vaig tenir va ser que se li va encarregar fer de Messi. Entenem-nos: ningú pot fer de Messi, però em refereixo al fet que partia d'aquesta teòrica posició de banda però que en realitat tenia llibertat per aparèixer allà on més convingués. Això explica que fos un dels jugadors més actius i un dels pocs que es va salvar de la desfeta.

Explico això per remarcar que aquest és un equip pensat i treballat des dels automatismes: jugui qui jugui, ha d'ocupar un rol similar. L'interior esquerre ha de tenir més llibertat creativa, l'interior dret més sacrifici defensiu, els laterals han de ser llargs, els centrals han de saber sortir amb la pilota controlada, entre el lateral i l'interior dret han de tapar els espais que deixa el teòric extrem dret quan canvia de posició, l'extrem esquerre ha de buscar entrar i associar-se per dins... Per això Luis Enrique devia pensar que podia fer tants canvis, però es va oblidar que hi ha jugadors que necessiten temps per assolir aquests automatismes i que cal introduir-los més a poc a poc. Sigui com sigui, però, la revoució de dissabte li va permetre tenir ahir un onze molt fresc i de plenes garanties. I el trident es va tornar a divertir. I l'equip va demostrar que està treballat en obrir i tancar la golejada en enrevessades jugades d'estratègia.

Ara sembla que s'ha posat de moda la defensa de cinc per tapar espais al trident. Potser així, si els rivals abandonen la pressió avançada que ens han aplicat equips com el Sevilla i l'Athletic, ens podrem estalviar els comentaris poca-soltes que afirmaven que l'equip marcava al contraatac, quan en realitat ho feia després de sortir amb habilitat (i, per tant, amb gust per la pilota) d'una pressió avançada que li permetia després aprofitar uns espais que s'havia ben guanyat. Toca tornar als temps de la paciència, de picar pedra, de desgastar el rival i acabar-lo destrossant com ahir. Quan l'equip juga amb la qualitat, l'ambició i l'actitud d'ahir, és imparable. Però el futbol no és una ciència exacta, i dissabte probablement tocarà rosegar sorra al camp del Leganés a la 1 del migdia.

Comentaris (1)14-09-2016 19:16:54

Cinema: "Sparrows"; futbol: Barca 1 - Alavés 2; i Diada: estem a punt!

Cap de setmana marcat per les diferents possibilitats que ofereix la percepció de la realitat. La línia que marca la diferència entre el benestar i el malestar, l'èxit i el fracàs, la il·lusió i el desastre, és molt fina depenent de qui miri o jutgi.

Per exemple, com cal interpretar el final de la notable pel·lícula “Sparrows”? La pel·lícula és definitivament trista, però deixa el pla final una porta oberta a l'esperança? Són els extraordinaris últims quinze minuts la crònica d'un ensorrament definitiu o el serrar les dents d'algú que s'adona que ha ingressat a l'edat adulta i decideix prendre les regnes de la seva vida encara que sigui partint de doloroses ficcions? La profanació del cos de l'amiga pot ser llegit com el símbol de la pèrdua de la infantesa (representada al llarg del film per mitjà de la casa confiscada pel banc). A partir d'aquí, esperen les incerteses de tota vida adulta. Però, partint de la infelicitat més absoluta, ja és molt. Tot en aquesta pel·lícula és rigorós i delicat. Només hi grinyola una escena d'iniciació sexual prescindible però que paradoxalment està filmada amb una perfecció tècnica i formal absoluta. Molt recomanable, tot i que no apta per a paladars amb presses.

Segon moment de percepció de la realitat. D'entrada, pocs matisos pot oferir la derrota merescuda del Barça a casa contra l'Alavés. L'equip va atacar fatal i va defensar encara pitjor. Però la qüestió es troba en la valoració que es pot fer del que va passar dissabte. Perquè Luis Enrique va arriscar molt amb l'alineació, i l'aposta no va sortir bé. Si l'equip hagués guanyat hauria estat la confirmació que aquest any tenim més fons d'armari, però com que va sortir creu hi ha el risc que alguns jugadors hagin quedat marcats fins i tot tot just el dia del seu debut. Sens dubte una exageració, però ja sabem com les gasta l'aficionat culer. La lectura sòbria i moderada sembla òbvia: tenim un fons d'armari prou bo perquè alguns titulars puguin descansar, però no perquè ho facin sis de cop. Tot i així, entenc les circumstàncies especials del partit, després de seleccions i abans de Champions. Més discutible em sembla la pressa per jugar amb les joguines noves (un Cillessen i un Alcácer gairebé sense entrenaments), i definitivament desconcertant l'opció de fer jugar un esgotat Mascherano (180 minuts i 20.000 km d'avió a sobre) quan tens un Umtiti fresc i en estat de gràcia. Però vaja, que no ho trencarem tot ara per un partit, per molt horrible que fos.

Per sort, la victòria que realment comptava aquest cap de setmana va arribar l'endemà. Una victòria sobre nosaltres mateixos, sobre les nostres pors i inseguretats, sobre algun puntual desànim. Moment definitiu (i ja habitual) de percepció de la realitat: la manifestació de la Diada. Deixant de banda els inevitables balls de xifres, seria bo que els unionistes o els independentistes pessimistes expliquessin quina causa hi ha en tot el món capaç de treure durant cinc anys seguits tantíssima gent al carrer. I atenció que la contraposició cal fer-la en termes justos: qui ahir es va quedar a casa, a banda de qui no hi va poder anar malgrat voler-ho, no és necessàriament contrari al procés, ja que també hi ha molta gent indiferent. I en les revolucions (ho va explicar molt bé ahir Antonio Baños) qui marca la diferència és la població activa políticament. Així doncs, suposo que caldria contraposar xifres amb la paella de Ciudadanos, i diu que encara no saben què fer amb la que va sobrar. M'imagino que aquest acte emblemàtic és el que els unionistes entenen per “una Diada que inclou a tothom”, una d'aquelles fal·làcies tan seves que repeteixen com un mantra. Segons ells, és clar, “una Diada que inclou a tothom” seria una barbacoa autonomista de les que es feien abans. S'obliden, però, que aquesta no m'inclou a mi ni als milers de persones d'ahir, o sigui que ja em direu com ho arreglem (votant, potser?). Com l'última ocurrència que la independència els convertirà en apàtrides, quan jo fa quaranta anys que ho sóc i m'he hagut d'aguantar i saben perfectament que ells conservaran la nacionalitat perquè han nascut espanyols. Aquest procés, que culminarà feliçment d'aquí a ben poc, no va contra ningú. Ningú hi sortirà perdent. I ho saben però menteixen. Però el millor de tot és que després de tots els insults rebuts, de totes les amenaces vessades, nosaltres continuem simplement somrient i caminant. Mentrestant, són altres els que sí que es radicalitzen perquè el nerviosisme no els deixa viure, i deixen anar declaracions que ja no són impròpies d'un ministre sinó d'un ésser humà. Com diria el seu llibre de capçalera, aquest Quixot que tant veneren i que no han llegit: “ladran, luego cabalgamos.” I estem a punt.

Comentaris (1)12-09-2016 22:22:03

Cinema: "No respires"

La primera virtut que aquesta notable pel·lícula té és saber una cosa: que el cinema és mirada. Si alguns crítics consideren “La finestra indiscreta”, d'Alfred Hitchcock, potser no la millor però sí la pel·lícula més imprescindible de la història és perquè és la que millor va saber captar aquesta idea. Cadascuna en el seu estil, pel·lícules al meu entendre deutores de Hitchcock com ara “Els ulls de la Júlia” han incidit en aquest aspecte. En efecte, els personatges cecs donen molt de joc. Amb la Júlia passava que el seu enemic no sabia mai ben bé si hi veia o no hi veia, i aquí el que passa és que el cec fa de la necessitat virtut i converteix casa seva en una trampa mortal per als invasors perquè els pot deixar a les fosques, i ell la té apamada i ells no. En aquest sentit, el recurs de fotografia per protegir la nostra mirada (sense la qual no hi hauria pel·lícula) mentre cap dels personatges veu res és gairebé tan brillant com la presentació de la casa, espai terrible, en un exquisit pla seqüència.

La segona virtut que aquesta notable pel·lícula té és saber encara una altra cosa: que el que fa por de veritat és la gent real i no els esperits ni res relacionat amb el més enllà. Són els vius els que fan por, i no els pobres morts. El director recorre al virtuosisme formal per endinsar-nos en un malson que capgira els codis: l'amenaça és l'habitant de la casa, i no els intrusos; la seguretat és a fora, i no a dins. En una pel·lícula dominada pels plans curts, destaca un pròleg amb un inquietant pla general a la manera d'”It follows”, i en el claustrofòbic soterrani hi tenen lloc pertorbadores (i orgàniques) seqüències que se't claven al cervell com les de l'extrema i angoixant “Martyrs”.

Potser només se li pot retreure un excés de passos de rosca al final, i que abusi del recurs del gos en detriment de la força dramàtica del cec, però s'agraeix un producte que inquieta sense recursos fàcils, i el tractament del personatge femení com algú fort i no com algú a qui inevitablement cal salvar (excepte, ai, en la pitjor escena: la de la càmera lenta).

Sembla que hagi explicat molt, però en realitat no he explicat res. L'experiència val la pena i no s'hi val a espatllar-la amb spoilers. A gaudir-la (i a patir)!

Comentaris (1)05-09-2016 20:55:22

Lectura: "Llibre de les bèsties"

Com que sóc una persona amb poques ambicions materials, hi ha pocs regals que em puguin fer que em facin tanta il·lusió com un llibre. Si, a més, la persona que te'l regala ho fa com a mostra d'apreci i reconeixement a la teva feina, la satisfacció és doble. Però és que el goig ja no té preu quan el que et regala és una edició tan deliciosa com la que Proa ha dissenyat del “Llibre de les bèsties” per commemorar l'Any Ramon Llull.

Sí: havia llegit a l'època universitària el “Llibre de les bèsties”, però mai havia tingut a les mans una edició tan exquisida, amb el text original acarat amb una versió moderna de Miquel Desclot, i amb unes il·lustracions fantàstiques de Perico Pastor. Un regal molt especial, d'aquells que bandegen qualsevol intent de penetració del llibre digital i que es poden gaudir només contemplant-los.

Però aquest final d'estiu m'he tornat a llegir el “Llibre de les bèsties”. Hi he tornat a trobar el que en recordava, però com sempre passa també molt més. És realment una lectura agradable, segurament la més senzilla i amena que ens pugui oferir el mestre (malgrat els exemples dintre dels exemples que a vegades emboliquen la troca), però també és tot un tractat sobre la mesquinesa i les conxorxes del poder. Com bé apunta Miquel Desclot en el seu pròleg, Llull anticipa Maquiavel més de dos segles abans, malgrat que el savi mallorquí proporciona al relat un to moralitzant que l'italià convertirà en pur pragmatisme. Fins i tot “House of cards” deu beure d'aquí. Imprescindible.

Comentaris (1)31-08-2016 08:57:28

Cinema: "Café society"; i futbol: Athletic 0 - Barça 1

En general, a la vida, és ben certa aquella màxima segons la qual mai hauries d'intentar tornar al lloc on has estat feliç. Aplicat a determinat cinema de Woody Allen, el cineasta novaiorquès utilitza la nostàlgia del passat per reflexionar-hi, i a “Midnight in Paris” ens advertia que cada època passada enyora l'anterior, de manera que la insatisfacció és inevitable perquè sempre ho vivim tot des del present. Potser l'únic consol, doncs, és que vivim per fabricar records que podrem enyorar en un futur des de la nostàlgia. Sigui com sigui, Woody Allen és d'aquells cineastes transparents que t'ofereixen cada any un racó de felicitat. El cinema d'Allen és aquell lloc on has estat feliç i sí que sempre hi pots tornar. D'acord: s'imposarà igualment allò que qualsevol època passada va ser millor, i direm que amb el temps les seves pel·lícules s'han anat tornant més rutinàries i inofensives, però per molt que com en aquesta “Café society” no sembli que ens ofereixi res de nou, no hi ha res com deixar-se portar pels seus personatges, la seva deliciosa manera de narrar i rodar i la música per ronronejar de satisfacció com un gat a la butaca. És cert: “Café society” no sembla oferir-nos res de nou. Una altra vegada un triangle amorós, una altra vegada el dubte entre la persona que t'apassiona i la que et convé... Però hi ha alguna cosa que fa especial aquesta seva última proposta. D'entrada, la renúncia absoluta al final feliç convencional, una maduresa que porta el protagonista a acceptar la seva vida com la millor possible i no com la somiada. Però també, qui sap si de manera inconscient, la possibilitat de veure en l'interior dels debats sentimentals dels personatges la dicotomia entre el glamur de Los Angeles i la dolça aspror terrenal de Nova York; com si Allen vulgués fer una metàfora del seu cinema, sempre a mig camí de la fantasia i el realisme. Amanit amb una subtrama posada amb calçador però que permet exhibir la recuperació d'un humor existencialista que feia temps que no mostrava amb tanta traça, el resultat és un cop més l'esperat: aquell que ens permet dir que qualsevol pel·lícula menor d'Allen és millor que la majoria de pel·lícules que poguem veure a la cartellera.

De manera semblant, qualsevol partit mig acceptable del Barça és millor que la majoria dels que poguem veure d'altres equips (només cal pensar en la recent i avorridíssima Eurocopa). Certament, el Barça no va fer ahir el seu millor partit, però va tornar a donar mostres d'equip gran i de saber fer competitiu. Es va entossudir durant tot el partit a demostrar que no és cert que no li agrada la possessió, decidit una vegada i una altra a sortir jugant des del darrere malgrat la pressió altíssima de l'Athletic. I la seva insistència va tenir premi en una magnífica triangulació entre Suárez, Turan i Rakitic. La segona part va ser una mica més discutible: generalment, el guió diu que el rival ha d'estar fos físicament després d'una hora perseguint ombres, però ahir el Barça es va complicar la vida l'últim quart d'hora deixant-se arraconar excessivament en comptes d'anar a sentenciar el partit. Aquesta és la versió més especulativa, la que no m'agrada, la que encara que sigui amb la pilota es mostra massa conformista amb el resultat. La que ens va fer doblegar el genoll al Calderón en la Champions fa uns mesos, vaja. Però en fi: San Mamés és San Mamés, i ningú ha dit que aquest joc sigui fàcil. L'equip va fer un exercici de supervivència suficient. Tres punts i a continuar creixent.

Comentaris (1)29-08-2016 10:26:54

Lectura: "Segona persona del singular"

L'inici de la lectura de “Segona persona del singular”, de Sayed Kashua, em va agafar de viatge pel centre d'Europa. Recordo que un dia, a Praga, uns iranians ens van preguntar si allò que parlàvem la meva dona i jo era italià. Els vam contestar que era català, i automàticament (no va ser l'única vegada que ens va passar) ens van preguntar com estava la qüestió de la independència. Em vaig trobar explicant-los apassionadament, tot maltractant l'anglès, les nostres reivindicacions històriques i polítiques. Quan ens vam acomiadar, ens van desitjar sort.

Aquell mateix vespre, al tren que ens conduïa cap a Viena, Kashua em va oferir un diàleg en què els personatges de la novel·la qüestionaven la conveniència del patriotisme palestí, en el sentit de si un altre nacionalisme era la millor manera de fer front al nacionalisme israelià. Això em va fer sentir incòmode, i vaig pensar si no havia estat ridícul atabalar un grup de desprevinguts estrangers amb els meus abraonats sentiments identitaris.

Un cop a casa, però, la mateixa novel·la em va donar la resposta quan un dels seus protagonistes expressa que vol ser com els jueus israelians, en el sentit que a diferència dels àrabs poden mostrar-se tal com són a Jerusalem. Llavors ho vaig entendre: la novel·la parla de corregir aquestes situacions anòmales. És una situació anòmala la que provoca que acabis parlant de política amb taxistes de Praga, Viena o Budapest només pel fet de dir Catalunya quan et pregunten el teu país de procedència. La independència és el mecanisme de normalitat que ha de fer possible que dir que ets català quan ets a l'estranger no sigui un acte nacionalista ni polític, sinó tan normal com dir que ets italià o espanyol.

Però, en fi, parlem de literatura. Perquè “Segona persona del singular” n'és un exemple prou majúscul, i no es ressent de voler posar l'accent en qüestions sociopolítiques. I això que al principi no ho sembla ja que, malgrat resultar molt didàctic per fer possible que el lector occidental comprengui la complexa realitat israeliana, precisament per això es fa un pèl feixuc. Però de seguida arriba la intriga, que tot i ser introduïda de manera un pèl forçada Kashua construeix prou hàbilment per jugar constantment amb els personatges i el lector. En aquest sentit, destaca especialment l'estructura, que combina dues veus narratives corresponents a dos personatges diferents i pertanyents aparentment a dues línies temporals allunyades entre elles fins que acaben creuant-se. Aquest és el recurs per elaborar una reflexió sobre la construcció de la identitat, la del jo i la de l'altre, aquesta tercera persona que ha d'esdevenir segona, en un exercici d'empatia que consisteix a experimentar en la pròpia pell ser-ho, i també en la dificultat d'alliberar-se dels prejudicis que han construït la base de la teva formació cultural.

Per si tots els mèrits estilístics i narratius d'aquesta obra no fossin prou, Kashua ens ofereix al final un epíleg desconcertant que ens obliga a replantejar-nos tota la lectura. “Segona persona del singular”, com “Purity”, és l'exemple vivent que es pot parlar de política sense avorrir, i que es poden escriure novel·les amb inquietuds socials sense renunciar a l'ambició de la qualitat literària.

Comentaris (1)26-08-2016 20:37:06

Cinema: "Viva la libertà"

Quan t'enfrontes a una pel·lícula italiana no saps mai si et sortirà amb una astracanada o amb aquell refinament intel·lectual tan peculiar i mediterrani. I sovint, com passa amb Fellini (referent confés d'aquesta pel·lícula), t'acabes trobant amb una barreja de totes dues coses. És el cas d'aquesta irregular "Viva la libertà".

La premissa és simple i pot semblar gastada: el partit de l'oposició d'Itàlia veu com el seu líder fuig per una crisi d'estrès i el substitueix pel seu germà bessó, un filòsof que sembla mig beneit però que sap arrribar a l'ànima de la gent. Però el guió (amb un ritme fred una mica indigest, val a dir-ho) és prou hàbil per suggerir que en realitat ens trobem amb les dues cares d'una mateixa persona: la maquillada per les necessitats del poder i l'autèntica. Possiblement aquesta sigui la raó de ser d'una certa ambigüitat final que sembla interpel·lar-nos sobre quina és la naturalesa d'allò que en realitat votem.

Llàstima que la història es perdi en innecessàries excursions amoroses sota el pretext d'una suposada reflexió sobre la identitat, perquè quan aconsegueix centrar-se en la qüestió política ens deixa un interrogant demolidor: què passaria si un polític decent pogués mostrar-se tal com és, sense preocupar-se per les conseqüències de la imatge que transmet? A casa nostra crec que només s'hi va acostar en el seu moment David Fernàndez (quins bons temps, els d'aquella CUP!), i pensar en el que hauria pogut ser en casos com els d'Obama trenca el cor.

Comentaris (1)25-08-2016 13:18:13

Cinema: "Star Trek: más allá", "Escuadrón suicida" i "Prisioneros"; i futbol: Barça 6 - Betis 2

Doble sessió freak per a la nit del divendres. El meu amic i jo sabíem què anàvem a veure, de manera que vam deixar les exigències a casa. El millor que es pot dir és que la nova de "Star Trek" i la nova de DC donen allò que prometen (que no és gaire), i el pitjor que totes dues es poden oblidar al cap de dos minuts.

No sé què diran els trekkies experts, però començo a pensar que aquestes noves entregues apadrinades per JJ Abrams estan sobrevalorades. La pel·lícula és entretingudíssima i conserva certa essència nostàlgica, sí, però trobo a faltar la profunditat de les originals. Ja s'entén que els nous temps obliguen a nous ritmes, però aquesta "Star Trek" es passa de frenètica. Hi ha tanta acció que no hi ha temps per a la reflexió. I d'acord que són mals temps per a la filosofia, però la trama donava com a mínim per a certa reflexió política: el qüestionament del colonialisme disfressat de pau, per exemple. Però, al final, res de res, més enllà d'un tímid plantejament sobre el valor de la unió, molt adequat venint d'un guionista britànic. Precisament aquest guionista, el còmic anglès Simon Pegg (intèrpret també en el film), proporciona a la història un humor fresc i saludable que acaba essent el valor més estimable d'aquesta entrega.

També el sentit de l'humor, i les ganes de no prendre's seriosament a ella mateixa, salven aquest producte estrany anomenat "Escuadrón suicida". Juganera des del començament, la pel·lícula té ganes de demostrar que és l'aposta de DC per combatre l'excés de profunditat d'alguns dels seus productes i acostar-se a l'aire fresc de la Marvel. La llàstima, però, és que el guió és delirant (una cosa és ser juganera i l'altra, poca-solta) i que acaba jugant a un cert sentimentalisme barat, especialment en el personatge de Will Smith. Al final, després dels primers títols de crèdit, queda clar que tot és a punt perquè aquest peculiar grup de brètols s'enfrontin a la Lliga de la Justícia. Sempre acabo tornant a caure, però crec que aquest cop ho dic de debò: ja m'hi poden anar esperant...

Diumenge ens posem seriosos amb un thriller compacte i d'entitat: "Prisioneros", del prestigiós Denis Villeneuve. Gairebé tot és bo en aquesta pel·lícula: el ritme, la tensió i la majoria d'interpretacions; especialment, la dels dos protagonistes, els immensos Hugh Jackman i Jake Gyllenhaal. És justament en l'estira-i-arronsa entre els seus personatges, un pare de família desesperat que té tota la pinta de votar el Partit Republicà i un detectiu estoic però obsessiu, que "Prisioneros" conté les principals virtuts i la principal càrrega de profunditat. Es tracta, en paraules del mateix director, de la dicotomia entre el cowboy i el sheriff, tan antiga com el western i que la societat nord-americana porta enganxada en el seu ADN. Els personatges masculins d'aquesta història són els autèntics presoners del títol; presoners de les expectatives que creen, d'allò que el seu entorn n'espera. Potser només cal lamentar una excessiva truculència final, però en cap cas es pot considerar una pel·lícula tramposa, i a més està molt ben arrodonida per un clímax final que em recorda poderosament el de "Valor de ley" i un anticlímax que en el fons està ple d'ironia. El thriller intel·ligent a Amèrica, ni que sigui fet per un canadenc, és possible més enllà de Michael Mann.

I el Barça, mentrestant, a la seva: debut sense despentinar-se, amb un joc eficaç i atractiu. Com sempre hi haurà qui dirà que una lliga en què pots fotre'n sis al rival no té cap gràcia, però cal entendre l'essència del joc per saber que el que fa el Barça és molt difícil. El talent es pot comprar amb diners, però l'esforç i el treball no. I aquest és un equip treballat i ambiciós malgrat haver-ho guanyat tot. Ara mateix el Barça domina tots els registres del joc: la possessió, les diagonals, la profunditat dels laterals... i sí, també el contraatac. El quart gol és una delícia, una lliçó de com s'ha de fer una transició ràpida. Caldria valorar que abans érem nosaltres els que rebíem gols després d'un córner a favor, en lloc de demanar perdó per fer un gol de contraatac. Al capdavall, la majoria dels gols del Barça de Guardiola venien de la recuperació en zona avançada. És bo fer mal quan el rival està desordenat i quan està ordenat, i aquesta varietat en el repertori et fa més complet i no t'allunya de la idea ofensiva. En fi, que el Barça va fer gols de tots colors, i ben segur que gran part de la responsabilitat de ser tan bo en totes les facetes recau en Leo Messi, jugador que es reinventa cada dia i que és el futbolista total. Però ell és el primer que té clar que la seva màgia no rutllaria sense un equipàs al darrere: per exemple, la seva visió de joc en el primer gol és exquisida, però la jugada s'hauria mort si no hagués estat per la intel·ligència de Denis, Alba i Turan. Cosa que ens porta a la feina de Luis Enrique: encara hi haurà qui no li reconeixerà cap mèrit i dirà que qualsevol s'hi pot lluir conduint un Ferrari, però només cal recordar el pobre Tata Martino per desmentir-ho. I aquesta tirallonga d'elogis no és resultadisme: hi haurà dies que es podrà criticar l'equip en la victòria o lloar-lo en la derrota, però la versió d'aquest dissabte va ser senzillament perfecta.

Comentaris (1)23-08-2016 13:58:34

Futbol: Barça 3 - Sevilla 0

Fa uns dies Luis Enrique va dir que tenia la sensació que la d'aquest any era la millor plantilla amb què havia treballat. El temps li donarà o no la raó, però (quan sembla que encara hi haurà moviments d'aquí al tancament del mercat) de moment la sensació és aquesta. Com si volgués demostrar-ho, ahir va posar de titulars els quatre nous fitxatges (més els dos de la temporada anterior). D'acord: la final estava mig sentenciada i a tres dies de l'inici de la lliga convenia repartir esforços, però em pregunto si l'any passat s'hauria atrevit a farcir l'equip de teòrics suplents en un partit com aquest. I aquesta és la clau: aquests jugadors potser han vingut a reforçar la banqueta, però no desmereixen gens si han de ser titulars. Començarem la lliga sense peces clau com ara Iniesta o Mascherano, però estem tranquils davant la qualitat dels seus recanvis. I que cap titular badi, perquè aquests jugadors vénen amb fam, i les rotacions es podran fer amb més sentit i més tranquil·litat que mai.

Ahir el culer se'n va anar a dormir content amb el rendiment de tots quatre. Digne és un punyal pel lateral esquerre, i ja ha fet la seva primera centrada de gol. Gomes va acabar fallant algunes pilotes producte del cansament, però a la primera part va oferir un recital tècnic i de posicionament al camp. Umtiti, malgrat la mala fortuna del penal, va estar impecable al tall i va demostrar una sortida de pilota superba. Potser qui va brillar menys va ser Denis, però va mostrar una gran disciplina tàctica cobrint la zona de Messi quan aquest l'abandonava.

El partit en si no va tenir gaire història. El Barça va sortir adormit i el Sevilla gairebé se n'aprofita, però el gol de Turan (el lloc del turc en aquest equip és de fals extrem) de seguida va posar les coses al seu lloc. Bravo (quina llàstima si marxa!) va acabar de donar tranquil·litat aturant un penal, i aquí es va acabar el partit. No hi va haver continuïtat en el joc, però el Barça se'n va sortir amb solvència i sense grans esforços. La millor notícia per afrontar l'inici de la lliga.

Comentaris (1)18-08-2016 14:39:33

Futbol: Sevilla 0 - Barça 2

El Barça ha començat aquesta temporada exactament de la mateixa manera que va acabar l'anterior: guanyant 0-2 el Sevilla. I també pel que fa a l'estil de partit: resisitint com bonament podia la pressió rival a tot el camp i esperant el desgast dels andalusos per acabar fent mal.

Va ser d'aquells partits de manual: el rival et pressiona amunt perquè no vol que pensis i vol fer-te mal en la sortida, i tu has de serrar les dents i carregar-te de paciència tot esperant que l'adversari es desgasti i pagui l'esforç físic (i més a aquestes alçades de temporada) en la segona part. I el Barça ho va fer perfecte. Va patir el just i necessari (la defensa va funcionar com un rellotge i el Sevilla no va tenir ocasions), i a la segona part va aprofitar els espais que el cansament i el plantejament agosarat dels andalusos van provocar per sentenciar amb dues bones jugades i una dosi alta d'efectivitat. El Sevilla només es va salvar de la desfeta absoluta perquè té un porteràs en l'un contra un.

Va faltar brillantor, difícilment exigible a mitjans d'agost, però em va agradar molt aquesta versió seriosa i competitiva del Barça. Els nous que van poder debutar, Denis (quin talent!) i Digne, van deixar molt bones sensacions. Fa l'efecte que la distància entre titulars i suplents s'ha reduït, i aquesta era l'única manera de millorar aquesta plantilla. Demà hauria de caure el primer títol d'una altra temporada d'èxits. Que així sigui!

Comentaris (1)16-08-2016 15:10:14

Lectura: "El dia que vaig aprendre a volar"

Ja fa una bona colla de dies vaig comentar que estava gaudint moltíssim de la novel·la "El dia que vaig aprendre a volar", de Stefanie Kremser. I la veritat és que no vaig trigar gaire a acabar-la, però aquest article arriba amb retard perquè el final de la novel·la em va trobar de viatge.

El millor del llibre és la seva part inicial, que t'enganxa des del primer moment, amb una narradora en primera persona estranyament omniscient que evoca records fins i tot del seu primer dia d'existència. La frescor d'aquesta narradora és el gran encert que fa especial aquesta lectura. En la segona part, entenem que aquesta omnisciència neix de la reconstrucció de diferents relats que li han arribat, i aquest és el segon gran encert: a la manera d'obres com el Quixot o "Les mil i una nits", assistim a històries dintre d'històries dintre d'històries que fan la narració fascinant.

Llàstima que a la part final alguna cosa falla: el desenllaç sembla precipitat, com si l'autora ja hagués explicat allò que li interessava i més aviat li fes nosa (malgrat una darrera pàgina preciosa). Tot plegat, però, és una taca molt petita en el conjunt d'una novel·la lluminosa, d'aquelles que et fan experimentar el goig i el plaer de la lectura.

Comentaris (2)14-08-2016 01:15:52

Cinema: Festival Internacional de Curtmetratges de la Bisbal d'Empordà i "El tercer hombre"

No tenia previst escriure avui, però és de justícia que ho faci per felicitar els organitzadors del Festival Internacional de Curtmetratges de la Bisbal d'Empordà. I si d'alguna manera contribueixo des d'aquesta modestíssima tribuna a posar aquest festival nounat en el mapa, benvingut sigui. Tot i que sóc conscient que faig tard per a aquesta primera edició, ja que escric a pocs minuts perquè comencin les projeccions de la seva secció oficial, seré feliç si convenço algú perquè visiti la nostra vila l'any vinent i l'assaboreixi.

Perquè ahir vam poder constatar la gran quantitat i qualitat d'obres cinematogràfiques que es produeixen arreu del món. Avui, per raons que ara no vénen al cas, no podré assistir (amb tota la pena del món) a la secció oficial. Però ahir, després de ser testimonis de l'evolució del curtmetratge al nostre país en les darreres dècades a partir de quatre exemples molt ben seleccionats, vam poder veure les obres que l'organització ha volgut que gaudíssim tot i haver quedat fora de concurs. I el nivell va ser espectacular, de manera que no vull ni pensar en el que es pot arribar a veure avui.

Sigui com sigui, ahir: set curtmetratges a la recerca del premi del públic. Una butlleta i un vot a màxim tres candidats. Em va costar decidir-me perquè gairebé tots eren molt bons. En un parell d'hores ens van permetre riure, emocionar-nos, intrigar-nos o fer-nos pensar. Com "L'âge de raison", amb un plantejament molt intel·ligent i molt ben filmat, tot i que li faltava un pèl per ser rodó. O "Pulsión sangrienta", divertidíssim pas de rosca al cinema de psicòpates que causaria el deliri entre el públic de Sitges. O "Ruleta", definitivament hilarant. Només va desentonar, pel meu gust, "Bagaglio in eccesso", una carrinclonada molt allunyada del nivell de la resta.

Però només podia donar tres vots. I em vaig decidir per "Rocambolesque", que sense ser rodona és tècnicament impecable i que, sobretot, transmet la passió per narrar i per consumir històries. També per "The suitor", el curt amb més classe i amb una il·luminació exquisida, i que afronta una història mínima en el context de la famosa emissió d'Orson Welles de la invasió extraterrestre d'una manera que, per una estranya connexió mental, em recorda sense que hi tingui res a veure el curtmetratge de Sean Penn sobre l'11-S. I el meu preferit, per senzill i eficaç: "Un mal trago", una peça hitchcockiana dolçament amarga com la cervesa. En fi, que llarga vida al festival, i pensant que si necessiten ajuda potser no ens faria res implicar-nos-hi!

I avui, per fer-nos-en passar les ganes i connectant amb Orson Welles, ens posem "El tercer hombre". Quin goig reviure-la un cop més! Una de les meves pel·lícules preferides de sempre, en què tot és perfecte. Amb una intriga impecable en la primera part i un dilema moral demolidor en la segona, convé no dir-ne gaire res per no espatllar-la a ningú que vulgui veure-la per primera vegada. Només cal afegir que conté una banda sonora inoblidable i alguns dels plans més memorables de la història del cinema, en què destaquen amb llum pròpia l'escena de la nòria del Prater de Viena i, sobretot, un dels finals més preciosos que s'hagin rodat mai.

Comentaris (3)06-08-2016 20:55:42

Pàgines: 12345678927  <>