login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

A propòsit del Brasil 1 - Bèlgica 2

Va ser, fins ara, el millor partit del mundial. Fins i tot per sobre de l'inesperat recital de gols que ens van oferir la garrepa França i l'agònica Argentina en els vuitens de final. El Brasil i Bèlgica van dignificar el futbol, van donar tot el que tenien i no es van deixar res a la rereguarda. Un espectacle, i a sobre van guanyar els meus. Vaig haver d'esperar a la matinada per veure el partit, ja que a la mateixa hora que es jugava havíem organitzat un sopar amb concert per obtenir diners per a les famílies dels presos polítics i els exiliats. Vaig aconseguir arribar a casa sense saber res del resultat (és molt més fàcil aconseguir-ho amb Bèlgica que no pas amb el Barça, és clar), i esgotat però orgullós d'haver ajudat em vaig posar el partit. I els meus ulls cansats van començar a quedar atònits davant el que veien.

Robert Martínez va sacsejar Bèlgica de dalt a baix, però paradoxalment per fer-la ser més ella que mai. Va situar Lukaku a la dreta de l'atac i va avançar De Bruyne a la posició de fals 9, en una maniobra que em va recordar molt el dia del 2-6 al Bernabéu, quan Guardiola va situar per primer cop Eto'o a la banda per centrar Messi. Amb aquesta decisió, Martínez va aconseguir fixar la posició de Marcelo, que no es podia permetre tantes alegries atacants i que, en conseqüència, deixava sol Neymar en l'intent de desbordar per l'esquerra. Al mateix temps, De Bruyne sempre tenia la millor opció quan li arribava la pilota: Hazard a l'esquerra, Lukaku a la dreta o l'opció del xut, com en el segon gol. En definitiva, el bany tàctic de Martínez a Tite durant la primera part va ser memorable. Bèlgica és per fi una selecció amb uns jugadors extraordinaris que ara, a més, està ben entrenada. I d'acord que el millor futbol l'ha fet al contraatac (memorable la cavalcada de Lukaku en aquest segon gol esmentat, per no parlar del gol antològic contra el Japó en l'últim segon), però el futbol de Bèlgica és propositiu i valent: s'han de tenir molt ben posats per jugar contra el Brasil amb només tres homes al darrere. A la segona part, el Brasil va acabar de dignificar el partit amb una reacció encomiable, obligant Bèlgica a una reculada en cap cas desitjada, oferint tot el seu talent ofensiu i fent-me patir de valent (a aquelles hores, només m'hauria faltat una pròrroga!).

Ara a Bèlgica l'esperen dos perills. Contra França, el risc del conformisme. De pensar que el més difícil ja està fet, que ja han donat la seva campanada i que ja han passat a la història. Seria un error: futbolísticament (una altra cosa són els noms), aquesta França no és gran cosa, i se la pot guanyar perfectament. I, en cas de passar a la final, aleshores sí que la pressió i la responsabilitat d'haver de guanyar. Perquè, després d'acceptar el repte de transitar per la part difícil del quadre, seria imperdonable fallar en l'esglaó final, tot i que Croàcia i Anglaterra són de les seleccions més sòlides que he vist. Pas a pas, però sense renunciar a res!

Finalment, constato dues coses que em tenen perplex. La primera, la facilitat amb què els locutors de Mediaset han adoptat Robert Martínez, a qui anomenen “el último representante español que queda en el mundial” (Mateu Lahoz a banda). És una bajanada, perquè l'èxit de Martínez no pertany ni a Catalunya ni a Espanya. Pertany a ell mateix, a un paio que s'ha hagut de buscar la vida a l'estranger i a qui ningú ha regalat res. No és pas per aquest xovinisme ridícul que animo la selecció belga. Les meves raons, que a hores d'ara són ben conegudes pels seguidors d'aquest blog, em porten a la segona perplexitat: jo em pensava que era original, però ara resulta que tots els catalans van amb Bèlgica, per com juga i per raons de justícia poètica. Bé, jo encantat que hi hagi tants afegits a la causa, però sempre em quedarà la prova (en forma d'article escrit força dies abans de començar el mundial) que la meva aposta va ser ferma des del primer dia i que no és que ara m'afegeixi al carro. Però és que cal reconèixer-ho: ara mateix Bèlgica és irresistiblement seductora. I, a sobre, la seva segona equipació és de color groc.

Comentaris (7)09-07-2018 15:27:54

Futbol i política

Ahir, a la sala d'espera del metge, una família parla de futbol. Es refereixen a la selecció espanyola com “nosaltres”. Després, però, també parlen de com els agradaria una selecció catalana, i en un altre moment fan broma sobre el bloc del 155. Simplement no han fet la desconnexió mental completa, i el “nosaltres” és un pronom emprat per inèrcia.

També ahir, sopem en un bar tot mirant l'apassionant Bèlgica-Japó. Ens entusiasmem amb la remuntada final de la selecció belga, descobrim que no som els únics que hi simpatitzem i un home ens pregunta el perquè d'aquesta afició. Li expliquem que hi ha raons futbolístiques (juguen molt bé) però sobretot polítiques. Ens respon amb el tòpic que no s'ha de barrejar política i esport, i repliquem que un mundial de futbol és una barreja de totes dues coses des del moment que es disputa entre nacions i que es comencen els partits amb els diferents himnes territorials.

Avui, tot passejant, sento una conversa a la terrassa d'un bar entre dos homes molt deprimits per l'eliminació de la selecció espanyola. Aquest ja no és un “nosaltres” per inèrcia, sinó un sentiment més profund.

Recapitulem-ho tot plegat. Queda clar que en el futbol hi intervé la política, sobretot en un mundial. I queda clar també que a Catalunya continua havent-hi molta gent que se sent seva la selecció espanyola. I això em porta a pensar que potser aquests dies se n'ha fet un gra massa a internet amb les burles per l'eliminació de La Roja.

Compte: no vull ser hipòcrita. Jo mateix vaig fer salts d'alegria quan em vaig assabentar de l'eliminació, i només el fet de ser a Barcelona i no a casa i no haver pogut veure el partit em va impedir encetar l'ampolla de cava que feia setmanes que tenia guardada a la nevera. Però és que, precisament, penso que potser aquestes celebracions han de ser de caràcter íntim.

Em vaig alegrar de la desfeta de la selecció espanyola, sí. Perquè no puc evitar veure-la com una representació de l'opressió que ens ofega, perquè no em venia de gust tornar a viure l'exhibició de nacionalisme espanyol que es va desencadenar després de Sud-àfrica i, sobretot, perquè m'agrada imaginar els de l'a por ellos i els polítics no nacionalistes enfundats en la seva samarreta de Sergio Ramos ben capcots i enfonsats a la misèria. Però, passada l'eufòria i mirant-ho fredament, no sé si està bé exhibir aquests sentiments amb la càrrega de revengisme que he detectat aquests dies, per molt justificada que estigui. En primer lloc, perquè és un consol ben pobre que no ens ha de resignar a no obtenir la victòria que és autènticament important, que és la de la República Catalana. I, en segon lloc, perquè havíem quedat que aquest procés no el fèiem contra ningú.

Ho sé, i jo mateix me'n faig creus mentre escric aquestes línies: com es pot no aplaudir el patiment, encara que només sigui futbolístic, d'aquells que ens han fet tant de mal? Però aleshores recordo la lliçó que ens va donar Nelson Mandela amb els springboks, tan ben explicada per la pel·lícula “Invictus”: posem-nos a la pell de l'adversari, entenem allò que estima, no siguem com ell i respectem els seus símbols. Tinc amics i familiars, a Catalunya i a Espanya, que s'han entristit per l'eliminació. Que la majoria siguin incapaços de comprendre el meu dolor molt més profund per tot el que està vivint el país no m'ha d'impedir respectar el seu.

Finalment, també perquè crec que sempre és millor anar a favor d'alguna cosa que no pas en contra d'una altra, aquest any he decidit animar una selecció per no haver de tornar-me un seguidor incondicional de tots els rivals d'Espanya (a la Rússia de Putin ja la poden eliminar quan vulguin). Els meus colors en aquest mundial són els de Bèlgica, seu de la República Catalana a l'exili. Això no treu, insisteixo, la meva satisfacció i alleujament per l'eliminació d'Espanya. Només dic que no cal exhibir-la (en parlo aquí per reflexionar-hi). Perquè aquest ha de ser el país de tothom. Potser hi dono massa importància i tot plegat és tan inofensiu com burlar-se de les derrotes del Madrid, però crec que en un moment tan delicat tot suma. I no estic parlant de collonades com això d'eixamplar la base, sinó de respecte i convivència. De saber ser més generosos del que s'és amb nosaltres.

PD: Ja que parlem de símbols, n'estic fins als nassos de la cantarella que els que portem el llaç groc perseguim els que no en porten. Des de sempre, l'afició del nacionalisme espanyol ha estat projectar en nosaltres els seus defectes (supremacisme, victimisme, adoctrinament, manipulació, pensament únic...). Però és que això és el súmmum. Suposant que anés amb la nostra naturalesa això de coaccionar qui no pensa com nosaltres (cree el ladrón que todos son de su condición), és que és físicament impossible: si algú no porta el llaç pot ser per mil raons. Perquè ja li sembla bé que hi hagi presos polítics, però també per mandra, per desinterès, per creure que no aporta res a la causa... No hi ha manera humana de saber com pensa qui no porta el llaç. En canvi, què pensem els que el portem és obvi, si més no pel que fa als presos polítics. Així doncs, de casos contraris sí que n'hi pot haver i malauradament n'hi ha: agressions i increpacions a gent que en porta. I el respecte que demano per tothom m'agradaria poder-lo rebre jo també. Si no és demanar massa.

Comentaris (11)03-07-2018 12:49:11

El VAR

La comparació és idea d'en David Fernàndez, però és que no pot ser més encertada. Perquè, davant la incompetència o la mala fe de l'àrbitre, no hi ha res com la revisió d'imatges per deixar-lo en evidència i que es faci justícia.

Així doncs, aquest és el VAR dels fets del 20 de Setembre:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/20-s/video/5774300/

Que cadascú n'extregui les seves conclusions. Si existeix una altra versió dels fets, que l'ensenyin. Justícia!

Comentaris (1)29-06-2018 15:51:33

Cinema: "Hereditary"

Per fi, després de molts dies, tornem al cinema. La pel·lícula escollida és el film de terror “Hereditary”, i hi anem amb les expectatives molt altes. La crítica especialitzada l'ha deixat pels núvols, i tenim moltes ganes de veure-la.

El resultat és una relativa decepció, més per l'excés d'expectatives que no pas per la qualitat de la pel·lícula, que és notable. El que passa és que el producte arrisca molt: deixarà fred, segur, el públic de crispetes (una estrena molt tímida a les sales gironines ja semblava voler-ho avisar), però potser no arriba al geni metafòric d'altres produccions de terror com ara “It follows” o la molt recent “Un lugar tranquilo”. En aquest sentit, potser la principal virtut del film sigui alhora el seu principal defecte: la doble lectura possible, entre el mal sobrenatural i la bogeria. En principi la seva multiplicitat de capes és bona, però a vegades la trama camina sobre el filferro de l'equilibrista i corre el risc de caure en el ridícul, que d'altra banda pot ser buscat per reforçar la interpretació estrictament mèdica.

El cas és que tot és hereditari: el càrrec de nou rei dels dimonis i la follia genètica de tota la família protagonista. I, en tots dos casos, hi ha una troballa formal que pren sentit: els protagonistes com personatges d'una tragèdia grega, que no controlen la seva voluntat, com ninots que algú perversament manipula des de decorats en miniatura (n'hi ha prou de fixar-se en el pla que meravellosament obre el film). I, també formalment, un altre aspecte que sembla inclinar la balança cap a la interpretació no sobrenatural: tres quartes parts del metratge responen més al thriller psicològic i sobretot al drama que no pas a una pel·lícula de terror convencional. Per això fracassarà estrepitosament a les taquilles. I és una llàstima perquè, amb totes les seves vacil·lacions, es tracta d'un producte intel·ligent que contribueix a renovar el gènere.

En definitiva, una germana bessona d'un film molt similar, “La bruja”. Com si en fos una mena de remake urbà, “Hereditary” corre també el risc de ser del tot incompresa pel públic profà (inclòs, sí, aquest ruc que ara escriu).

Comentaris (10)25-06-2018 22:20:28

Una relació d'amor?

Un cacic local anomenat Sebastià acull una noia de catorze anys desemparada i la converteix en la seva amant. Quan, més endavant, en Sebastià necessita casar-se amb una pubilla per diners, decideix casar la Marta amb un altre home perquè ningú sospiti. Intentarà que aquest home sigui al més curt de gambals possible perquè no hi hagi risc que la Marta se n'enamori. El resultat, tothom el coneix: el bo d'en Manelic, el pastor utilitzat de tapadora per en Sebastià, assolirà l'amor de la noia, la Marta, i matarà en Sebastià com a venjança i com a purificació dels actes d'aquest llop de la terra baixa abans de tornar amb la seva estimada a la terra alta.

Aquest és, a grans trets (sempre simplificadors), l'argument de “Terra baixa”, d'Àngel Guimerà. I la polèmica a la selectivitat ha arribat perquè en una pregunta de veritable o fals la plantilla de correcció considera que cal respondre “veritable” a l'afirmació “La Marta i en Sebastià mantenen una relació amorosa”. Molts estudiants consideren que la relació és d'abús sexual (en la relació amb en Sebastià, la voluntat de la Marta mai no compta) i que se'ls hauria de comptabilitzar la seva resposta de “fals” com a correcta.

El problema no és el valor de la resposta (0,1, tot i que sempre pot haver-hi algú a qui vingui d'aquí), sinó els valors que porta implícita. Moltíssima gent ha posat el crit al cel perquè, des d'un discurs feminista contemporani, la resposta com a veritable és inacceptable. Per mi, la conclusió és clara: la resposta correcta hauria de ser “fals”. Ara bé: analitzem-ho.

El problema és de base. Tot i que s'entén que el motiu és la simplificació de la correcció, no deixa de ser pervers simplificar l'anàlisi d'una obra literària amb preguntes de tipus test. Ho és perquè és limitar el qüestionament sobre l'obra a un simple control de lectura i perquè, per tant, es renuncia a aprofundir en l'anàlisi, que és el que dóna sentit a l'experiència lectora. No es tracta de llegir per llegir: la literatura és una de les millors maneres de créixer intel·lectualment perquè posa en qüestió la teva relació amb el món. I, en aquest sentit, tan nociu em sembla polir-se-la amb un test de pa sucat amb oli com ventilar el problema amb proclames simplistes basades amb el políticament correcte.

Des de sempre, quan explico als alumnes les peripècies del cavaller Tirant amb la princesa Carmesina, un dels moments més divertits és quan, després que la princesa decideix fer-se la interessant per fer-lo patir, el cavaller decideix tirar pel dret i ficar-se al seu llit sense permís. El cas és que primer es barallen, però la princesa acaba cedint perquè en realitat se'n mor de ganes. Però cada any que passa creix la meva incomoditat: en els temps que corren, parlar d'una noia que diu que no però que en realitat vol dir que sí és un risc. I aquest any m'he vist obligat a dir “ei, que això no té res a veure amb algunes coses que passen en l'actualitat. Nois: no és no!”

És evident que jutjar determinats clàssics des dels paràmetres actuals no té sentit. Què cal, doncs? Explicitar aquesta evidència. Deixar clar que determinades obres són immortals no pas per suposats valors ètics o morals en què han crescut els milenials, sinó per la seva capacitat metafòrica o simbòlica. Joanot Martorell no pretén descriure'ns l'episodi d'una violació, ni tampoc tractar la dona com a objecte. La situació li interessa simplement per reflectir el contrast entre les aptituds de Tirant al camp de batalla i la seva malaptesa en el terreny amorós, dicotomia que és la base principal de la novel·la.

De la mateixa manera, el que Guimerà vol expressar per mitjà del triangle (no en direm amorós) Sebastià-Marta-Manelic és l'enfrontament entre la puresa i la bondat de la terra alta i la corrupció i la maldat de la terra baixa, seguint la màxima rousseauniana que l'home és bo per naturalesa i que és la societat qui el fa malbé. Per tant, la resposta “veritable” com a correcta és un error garrafal d'apreciació, però des d'un punt de vista estrictament literari. Més que res, perquè a mi com a feminista m'escandalitzaria més el tractament que es fa de la dona a la saga de les ombres de Grey, per exemple. He tingut la desgràcia de veure'n la primera pel·lícula, i el que em sembla inversemblant no és que s'accepti el rol sexual passiu i masoquista de la protagonista (al capdavall, els rols sexuals són precisament rols i no són degradants si formen part d'una fantasia consentida i compartida), sinó que es consideri el súmmum de la modernitat i de l'alliberació de la dona una història en què a ella li cau la bava perquè el manso la ve a buscar a la feina amb helicòpter, perpetuant el cànon d'heroïna Disney pre-Pixar que viu només pendent de trobar el príncep blau que la rescati.

En definitiva, convé fugir tant de les simplificacions acadèmiques com de les polítiques. Sempre recordo una alumna que un dia em va dir que amb mi no feien mai literatura, perquè amb l'excusa d'un llibre ens passàvem les classes parlant de la vida. Jo li vaig respondre que per mi aquest era precisament l'objectiu de la literatura. Així doncs, la solució passa per poder parlar a les aules amb naturalitat de tot. Que és precisament el que els polítics no volen que fem. No fos cas que forméssim ciutadans crítics que sabessin el que es fan quan voten.

Comentaris (1)16-06-2018 01:55:21

Carta oberta als orangistes

Estimats votants de Ciudadanos a Catalunya, us faig algunes reflexions sense ànim de posseir cap superioritat moral. Només perquè hi penseu i perquè, encara que no us ho cregueu, els republicanistes ens preocupem per tots aquells que viuen entre nosaltres. Per tothom, de debò.

Primera reflexió: la líder del partit que heu votat es nega a reunir-se amb el president del govern interior de Catalunya només perquè li molesta la decoració de la façana del Palau de la Generalitat. Pregunta: no us adoneu que amb aquesta actitud la líder del partit que heu votat renuncia a representar-vos, que és per allò que ha estat escollida?

Segona reflexió: la líder del partit que heu votat posa el crit al cel quan el primer consell de ministres del nou president espanyol anuncia l'aixecament del control de les finances catalanes, perquè ho considera una concessió inadmissible a canvi dels vots republicanistes favorables en la moció de censura. Pregunta: no us adoneu que la gestió dels diners per part del govern de Catalunya beneficia a tothom, inclosos els que l'heu votat a ella?

Tercera reflexió: la líder del partit que heu votat anuncia la seva voluntat de lluitar contra el que ella anomena imposició de símbols partidistes al carrer, ja que creu que és “intolerable en democràcia”. Preguntes: per què tot allò que és normal (la llibertat d'expressió als carrers, la llibertat de pensament a les aules) a aquesta senyora li sembla sempre “intolerable en democràcia”? De veritat us agradaria viure en la mena de democràcia que ella proposa? No us adoneu que perquè desapareguin els molestos llaços grocs n'hi ha prou d'alliberar els presos? No sou conscients que si els republicanistes, a diferència de vosaltres, no tenim un estat que ens protegeixi sinó al contrari, no tenim altra sortida que manifestar el nostre malestar pacíficament al carrer? És just que també vulgueu deixar-nos sense això?

Quarta reflexió, aquesta ja directament en forma de pregunta: em sabríeu dir alguna mesura constructiva per la qual hàgiu votat en votar aquest partit? No és simplement el vostre un vot en contra i no un vot a favor de res en què creieu?

Cinquena reflexió: d'acord, creieu en la unitat d'Espanya. Heu votat aquest partit, suposo, perquè us fa por que us vulguin prendre la vostra identitat. Però, aleshores, més preguntes: per què no voteu alguna opció que defensi a ultrança l'espanyolitat de Catalunya però que defensi també el dret democràtic a qüestionar-la? Potser perquè aquesta opció no existeix? Per què quan els independentistes érem minoria havíem d'acceptar el resultat de les urnes i ara, en canvi, el resultat de les urnes no compta? No és molt còmode defensar les teves idees quan tenen tot el cobriment legal que les contràries no tenen? És un combat ideològic just, això?

Última reflexió: la líder del partit al qual heu votat no ha parat de fer escarafalls amb el suposat racisme del president del govern interior de Catalunya. Últimes preguntes: sou conscients que una de les poques propostes de contingut de Ciudadanos, més enllà de l'odi a tot allò que sigui catalanista, és la supressió de la sanitat universal? Que això vol dir que pretenen que els immigrants sense papers no tinguin dret a assistència mèdica? Que potser ja us agrada, aquesta mentalitat? Però, si és així, per què us escandalitzeu davant d'un suposat racisme d'altra banda inexistent?

A manera de conclusió, vull insistir que no vull fer-me el milhomes intel·lectual. Segur que els republicanistes també tenim les nostres contradiccions i les nostres tesis, algunes mancances. Però estaria encantat si, per una vegada, algú m'escrivís una carta com aquesta per fer-me reflexionar i potser canviar de parer. Si, per una vegada, quan expresso qui sóc i què sento, rebés rèpliques ideològiques elaborades, en comptes d'insults i amenaces. Mentre us animeu a intentar respondre'm en aquests termes, us convido a repensar la vostra posició. Creieu-me: viureu molt millor vosaltres a la República catalana sentint-vos tan espanyols com vulgueu que no pas hem viscut nosaltres al regne d'Espanya sense sentir-nos-hi. Tinc una prova contundent d'això que dic: l'1 d'Octubre. Aquell dia ens vam trencar la cara perquè tothom pogués expressar-se. Tothom: també vosaltres. Uns altres ens la van trencar perquè ningú pogués expressar-se. Ningú: tampoc vosaltres.

Comentaris (2)13-06-2018 00:18:23

Oportunitats

Tot i que tinc ganes de parlar de les meves petites grans passions i no d'altres coses, com que el futbol està parat i el meu dia a dia ara com ara no em permet consumir cultura, hauré de tornar a parlar de política (ho sento) perquè ningú es pensi que el blog ha tancat.

Partiré avui d'aquest article de Vilaweb:

https://www.vilaweb.cat/noticies/les-quatre-proximes-oportunitats-per-la-republica-entre-octubre-i-maig/

El que diu és molt interessant, il·lusionant i preocupant alhora. Il·lusionant perquè tindrem noves oportunitats. Preocupant perquè no les podem tornar a desaprofitar. Crec que a partir del setembre haurem de tornar al carrer (sí, jo també, quin remei) principalment per pressionar els nostres polítics. A Madrid no cal demanar-li res més. Les manifestacions han de ser de consum intern. Primer perquè els nostres polítics no s'acomodin, i després per obligar-los a anar junts a les municipals.

Les municipals són clau. Inquietantment clau. Si fem el que hem de fer, guanyarem a TOTS els municipis. Però en alguns, començant per Barcelona, caldrà anar junts. Si no s'hi va, Ciudadanos tindrà alcaldies, i això seria un drama. Temo per ERC, i crec que aquí el poble haurà de fer campanya: se l'obliga a anar amb els altres i, si no hi va, es fa campanya per no votar-lo. Directament.

Sempre he pensat que, per molt que tècnicament estiguem empatats, els unionistes són entitats individuals que treuen el cap aïlladament només per destruir, però a cada poble (a TOTS) el republicanisme és qui domina el teixit associatiu. És qui construeix: qui organitza les festes majors, qui organitza aplecs, qui organitza diades castelleres, qui organitza espectacles de dansa per a la mainada... Mostrem-ho guanyant a TOTS els municipis catalans. És una possibilitat REAL. Automàticament es consolidaria la República, com va passar a Espanya amb les municipals del 1931. Amb tota la legitimitat del món.

Si no, si fracassem, si ERC i companyia tornen a fer el burro i regalen alcaldies ja no a l'unionisme sinó als ultres de Ciudadanos, s'haurà acabat tot. No hi haurà més oportunitats, si més no a curt termini.

Perquè la il·lusió s'obri camí entre els temors, que encara em dominen, m'aferro a les paraules de Torra: quan arribi una nova oportunitat, cal estar preparats i no deixar-la escapar. Que per fi les paraules vinguin, d'una vegada, acompanyades per fets.

Comentaris (1)12-06-2018 00:04:52

La convocatòria (im)possible

Porters: Casilla (R. Madrid), Masip (Valladolid), Codina (Fuenlabrada).

Defenses: Vidal (Barça), Bellerín (Arsenal), Piqué (Barça), Fontàs (Celta), Bartra (Betis), Muniesa (Girona), Alba (Barça), Planas (Girona).

Migcampistes: Busquets (Barça), Romeu (Southampton), Roberto (Barça), Pons (Girona), Cesc (Chelsea), Granell (Girona).

Davanters: Deulofeu (Watford), Adama (Middlesbrough), Moreno (Espanyol), Soriano (Beijing Guoan), Bojan (Alavés), Tello (Betis).

Mentrestant... Som-hi, Bèlgica!

Comentaris (5)06-06-2018 00:44:54

Vot de silenci

Resum dels últims dies a nivell personal en clau política. Dijous: assisteixo atònit als discursos autonomistes dels nostres representants polítics a la capital de la potència estrangera que ens subjuga, en els quals s'humilien i ens humilien a tots. A la mateixa hora, el pseudopresident Torra beneeix (amb la boca petita, però la beneeix) la proposta d'estatutet de pa sucat amb oli que li arriba des de Sitges. Divendres: a classe em pregunten com és possible que es pugui canviar un president sense consultar-ho a la ciutadania a través de les urnes, i els explico què és la democràcia representativa i una moció de censura. Quan ho comento a la sala de professors, em diuen que no m'emboliqui, que no parli de política a l'aula, que és perillós. Els dic que jo no he pres partit davant dels alumnes per cap opció política, que només els he explicat objectivament una cosa que ignoraven i que els interessava, com hauria de ser l'obligació de qualsevol bon professional de l'educació. Res a fer: la repressió funciona, ens autocensurem, renunciem a formar ciutadans del futur que sàpiguen què estan fent quan voten.

Dissabte: assisteixo a un debat sobre el procés independentista. Una periodista, un historiador i un filòsof coincideixen en el seu diagnòstic: no hi ha res a fer, no serem mai independents. Davant d'un pessimisme tan aclaparador que em subleva, demano la paraula per reivindicar la dignitat de la gent l'1 d'octubre. Em responen des de la seva superioritat intel·lectual que ells no són cheerleaders a qui paguen per animar a la concurrència, i que les revolucions sempre han estat cosa de la burgesia (Cercas estaria encantat de sentir-ho). Sortint encara m'he de sentir que l'1 d'octubre va ser un fracàs i un èxit de la violència de l'estat. Emprenyat com una mona, arribo a un sopar. El tema surt, renego d'uns polítics pusil·lànimes que ens han venut i que en realitat només volen tornar a l'autonomisme, i m'he de sentir que és molt fàcil parlar veient els toros des de la barrera. M'ho diuen a mi, que juntament amb la meva pacient esposa (que mentre escric aquest article és al sofà, trista, assistint al meu mal humor), porto anys anant a totes les manifestacions possibles, que he estat voluntari a la consulta popular de la meva ciutat el 2010, que he estat voluntari a la consulta del 9-N, que no em vaig moure ni un mil·límetre del meu col·legi electoral l'1 d'octubre malgrat l'amenaça de les porres, que he escrit i he llegit tots els discursos que han fet falta a les escales del meu ajuntament sempre que se m'ha demanat... M'he de sentir això, perquè sóc incapaç d'entendre com és que ningú s'adona que ens equivoquem greument de prioritats, que mentre anteposem la llibertat dels presos a la República no ens en sortirem mai perquè mentre en treguin un rendiment polític seran ostatges de l'Estat.

Doncs molt bé: ja no em queda paciència. Em disposo des d'avui, ara sí, a veure els toros des de la barrera. A fer com fa la majoria i pontificar amb grans frases des del sofà. Decideixo des d'avui recuperar la meva vida. Tenir més temps per llegir, per estimar la meva dona, per vegetar com els meus benpensants compatriotes. Si la meva gent té ànima d'esclau, accepto ser un esclau. I que no em demanin tornar als carrers mai més, si no és per celebrar la República. Perquè amb el currículum que he exposat (si vol la fiscalia en pot prendre bona nota), ja m'he guanyat el dret d'esperar-la tranquil·lament amb un cubata a la mà, si és que mai ha d'arribar.

Comentaris (3)02-06-2018 23:51:52

Diàleg interior

Potser no és el millor moment per tenir dubtes, sobretot quan s’ha de fer front a una repressió implacable. Però penso que és sa plantejar-te de tant en tant qui ets, qui vols ser i què defenses. Per això avui faré servir el blog per intentar posar en ordre les meves idees.

La lectura ahir d’un editorial de Vicent Partal a Vilaweb és el que m’ha portat a reflexionar. Hi planteja els motius pels quals la ultradreta està pujant tant a tot Europa, i ho atribueix en gran part al fracàs del projecte europeu i de la socialdemocràcia. Simplificant-ho molt (el seu text hi aprofundeix molt més), el que ve a dir és que Europa s’ha mostrat com una tecnocràcia incapaç de respectar la voluntat de l’electorat i que la socialdemocràcia no ha sabut llegir el descontentament que això provoca. El resultat és una frustració que porta a abraçar projectes totalitaris.

Analitzem el cas d’Itàlia. D’entrada he de dir que no l’he seguit amb profunditat, però és evident que a Europa no li han agradat els resultats electorals i ha imposat el tecnòcrata de torn que serveixi als seus interessos. Això, més enllà que les formacions populistes guanyadores siguin altament qüestionables, és intolerable en democràcia. De fet, l’única cosa que fan és donar ales a aquest populisme i fer que augmenti. A partir d’aquí, tot és sentir que els italians han de recuperar la seva dignitat, sortir al carrer amb la seva bandera i reivindicar el seu orgull nacional. Mama, por. Inevitable pudoreta d’ultradreta.

Però aquí és on m’envaeix el dubte. No hi ha un paral·lelisme evident entre el sentiment dels italians aquests dies i el nostre? No és la nostra dignitat com a votants el que hem defensat l’1 d’octubre i el que ens té indignats avui, que Espanya ha imposat sense cap dret quin president havíem de tenir i quins consellers? No és això el que representen les nostres banderes quan sortim al carrer? Aleshores, què ens diferencia dels italians aquests dies?

El mateix Partal que m’aporta el dubte m’aporta la solució: sí i no. Perquè precisament si una virtut ha tingut l’independentisme, diu ell i ho subscric, és que ha suposat una resposta antisistema en positiu: no ha anat contra ningú (no ens cansarem mai de dir-ho: no tenim res en contra dels espanyols); no ha buscat enemics en la immigració (al contrari: a cap ciutat europea agredida hi ha hagut una reacció antiislamòfoba com la de Barcelona); no ha volgut destruir sinó transformar, construir, renovar.

A la pel·lícula «El taller de escritura», Laurent Cantet planteja que l’atracció per la ultradreta neix de la frustració, però també del sentiment de buidor. Suposo que per això Ciudadanos no té discurs més enllà de l’odi anticatalanista. Imposició de símbols, diuen? Pel que fa als llaços grocs, ho tornaré a repetir: no és un símbol partidista, sinó humanitari. I, pel que fa a les estelades, ho tornaré a dir també: fora banderes dels balcons quan deixin de ser un símbol de resistència, quan siguem un estat normal. Res de patriotisme: ens haurem guanyat el dret de ser lliures, i la llibertat comença per poder ser crític amb un mateix sempre que calgui.

Conclusió número 1: si els italians fan onejar la seva bandera per reivindicar la seva dignitat com a votants, em tindran al seu costat. Si d’aquí passen a eslògans del tipus «primer, els italians» que hem sentit en altres llocs, tindran el meu rebuig.

Conclusió número 2: potser no és el millor moment per tenir dubtes, sobretot quan s’ha de fer front a una repressió implacable. Però és sa i imprescindible autoqüestionar-se per no esdevenir un fanàtic. En aquest sentit, no estaria malament que els espanyolistes es plantegessin algunes coses. No els demano que pensin com jo, però sí que no justifiquin tots els actes que es fan en el seu nom. Que no donin ales a la ultradreta, que no insultin, que no defensin l’empresonament de gent innocent. Que defensin les seves idees de manera democràtica i pacífica, que construeixin i no destrueixin. I llavors fem d’una vegada el que tota societat madura fa: confrontar les idees a les urnes i que guanyi el millor. I respectar els resultats, si no és demanar massa. (I, si no són capaços de tot això, aleshores consolidació definitiva de la República d'octubre.)

PD: Fa un parell de dies que tenia aquest article a la nevera. No em decidia a publicar-lo en veure l'actuació dels nostres polítics, tant aquí com al país veí; ara mateix difícil d'entendre, però que caldrà jutjar amb perspectiva.

Comentaris (6)01-06-2018 00:13:21

Cinema: "El taller de escritura" i "Un día perfecto"

Em sap greu, però moltes vegades no ho puc evitar: qualsevol pel·lícula que tingui alguna lectura política, per llunyana que sigui, em porta a pensar en el procés. M'ha passat amb les dues cintes que he vist el cap de setmana. Procuraré no fer-me pesat i desgranar-hi altres coses, però sempre he cregut que en tota obra d'art el primer que fas és llegir-te a tu mateix i a les teves circumstàncies.

El cas és que adoro el cinema de Laurent Cantet. En un moment en què en general em sento allunyat de la fascinació pel cinema francès que havia tingut, Cantet continua seduint-me. Ho feia fa vint anys amb “Recursos humanos”, en fa deu amb “La clase” i ho fa ara amb “El taller de escritura”. De fet, aquest nou film té diversos punts de contacte amb la seva predecessora de fa una dècada: inquietuds adolescents al voltant d'una presència adulta que no sempre sap com gestionar-les, diversitat cultural i conflictes identitaris. La primera part de la pel·lícula es consumeix amb un plaer absolut: com a “La clase”, la grapa i la càrrega de profunditat dels diàlegs, recitats amb energia i espontaneïtat pels actors, em desborda. Voldria aturar la projecció i analitzar amb calma cada frase. Potser algú les considerarà dissertacions tòpiques, però cadascuna amaga més racons dels que sembla. En aquesta primera part, la principal sacsejada que ha experimentat la societat francesa respecte de fa deu anys és sens dubte el terrorisme islamista. Algunes de les associacions d'idees terribles que fa l'adolescent protagonista entre els fets del Bataclan i la identitat musulmana d'algun dels seus companys les he hagut de sentir, per desgràcia, en boca d'amics meus després dels fets de la Rambla. Ho vaig combatre enèrgicament i ho faré sempre que calgui: els musulmans que viuen entre nosaltres no s'han de justificar de res, no han fet res de dolent. Bé, però: on queda el procés? Doncs, en primer lloc, en una frase que em va fer somriure de complicitat: “Ja sabem què volen dir els que diuen que no s'ha de parlar de política.” Però, sobretot, en una segona part incòmoda i inquietant, en què observem com el protagonista es deixa seduir per la ultradreta nacionalista. Una sola línia de diàleg em porta a plantejar-me si tenim el risc de convertir-nos en allò contra què lluitem (és sa revisar de tant en tant les pròpies creences per no caure en el fanatisme), però és molt evident el que la pel·lícula denuncia: l'ultranacionalisme imperialista dels estats, i no cap altra cosa. Aquest cap de setmana han passat a Catalunya coses molt preocupants. Perquè, certament, hi ha un polític català irresponsable, fanàtic, feixista i xenòfob que ha decidit atiar l'odi i buscar l'enfrontament civil. I no es diu Quim, precisament.

No se'n sortirà, no ens hi trobaran, però a vegades penso que ens volen portar a aquella balcanització que cínicament tant diuen que els esgarrifa alhora que tenen els sants collons de titllar Quim Torra (un home que no em fascina especialment, però que mereix un respecte ni que sigui pel que representa) de Milosevic. Una altra vegada la carta del món al revés del supremacisme. “Un día perfecto”, de Fernando León de Aranoa, decideix tractar el conflicte dels Balcans sense posicionar-se, situant l'acció en un lloc indeterminat i volent mostrar simplement (que no és poc) l'absurditat macabra que presideix la quotidianitat de les zones en conflicte. Volent ser honesta, pateix del mateix mal que arrossega des de fa molt de temps l'esquerra espanyola: una suposada neutralitat que en realitat és complicitat amb l'opressor: ja se sap que a les guerres ningú està lliure de culpa, però si tan clar tenen (jo també) que el bàndol legítim a la seva (i nostra) guerra civil només era un, per què costa tant posicionar-se en contra de l'agressor i a favor de l'oprimit en altres casos? Qui va ser, el supremacista? I qui ho és ara? En fi: a banda d'això, la pel·lícula no està gens malament. Arrenca amb potència (la mateixa que la de la furgoneta conduïda per Tim Robbins), amb un humor negre arriscat però que és l'única sortida intel·ligent per denunciar la realitat fugint de sentimentalismes estèrils. En alguns moments, els diàlegs de León de Aranoa semblen recuperar la grapa que no tenien des de l'encara no superada “Barrio”, però li costa mantenir el to. La força inicial s'apaga una mica, però en general manté el pols, només llastada per una història de desamor que no aporta res i que és totalment prescindible.

Comentaris (1)29-05-2018 01:29:00

¡Trata de arrancarlo, Carlos!

http://blogs.flog.cat/uploads/452/3999_1527294408.jpg

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-gest-de-carrizosa-encoratja-els-ultres-analisi-josep-casulleras-nualart/

Comentaris (3)26-05-2018 02:26:56

Un altre exiliat

Oh, que cansat estic de la
meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple

El caminant i el mur (1954), Salvador Espriu

Comentaris (2)24-05-2018 00:40:44

La meva selecció

El mundial és a la cantonada, i ja tinc ganes que comenci per animar amb totes les forces la meva selecció. Ahir el seleccionador per fi va donar la llista, i com sempre hi va haver comentaris per a tots els gustos. Sí que és cert que hi ha una absència sonada que portarà cua, d'un jugador important, i no queda clar si és per raons tàctiques o extraesportives. Però és igual: els orgullosos seguidors d'aquesta selecció confiem en el nostre entrenador, que potser no té un gran palmarès però que promet una aposta pel futbol espectacle.

La meva selecció, sí, no me n'avergonyeixo pas. Potser a algú li sorprendrà que la senti com a pròpia, però penso vibrar amb el vermell de la seva samarreta. Les raons són en primer lloc futbolístiques: és impossible no gaudir imaginant el potencial d'una plantilla com la que té, amb jugadors contrastadíssims als seus clubs i dissenyats per desplegar un futbol de qualitat. Crec sincerament que la meva selecció oferirà algun dels millors moments del campionat.

En segon lloc, per què no dir-ho, hi ha les raons polítiques. És impossible no identificar-se amb un estat que ha sabut ser una nació de nacions, respectuós amb els diferents pobles que la formen, vetllant sempre pels drets lingüístics i culturals de tots els seus habitants. Amb una justícia independent i modèlica. La meva selecció representa, en definitiva, una democràcia consistent i consolidada, reconeguda a tot el món.

Ja ho sé: la meva selecció és una selecció molt romàntica, i caldrà veure si desplega el seu enorme potencial esportiu al terreny de joc i no fa el ridícul com en les últimes competicions. Jo, de fet, sóc realista, i no crec que la meva selecció guanyi el mundial. Em conformaré si la meva estimada selecció fa un bon paper i que el trofeu el guanyi Messi. Però, vaja, estic convençut que no m'hauré de penedir d'haver escrit aquest elogi a la meva selecció. Perquè crec sincerament que sí, que aquest any Bèlgica tindrà una bona actuació.

Comentaris (3)22-05-2018 22:48:16

Cinema: "Sempre al teu costat, Hachiko"; i futbol: Barça 1 - Real 0

Canvi de plans sobtat dissabte a la tarda. Va sorgir l'oportunitat de fer un cangur a la nostra estimada gosseta Laika (bé, és dels meus pares, però és una mica de tots) i, com que tampoc ens convencia gaire l'oferta cinematogràfica, vam decidir quedar-nos a casa i muntar-nos-hi la sessió amb ella. Segurament per això, la pel·lícula escollida va ser “Sempre al teu costat, Hachiko”. D'acord, sí: abusa de l'almívar com una mala cosa, però era el dia perfecte per gaudir de les peripècies del gos més fidel que la història recorda. Tot i que això és una redundància: els gossos són fidels per naturalesa; la nostra, també, i jo sempre he pensat que com a espècie no ens els mereixem. Definitivament, els gossos són millors que moltes de les persones que conec. De manera que, posats a veure una lloa a l'espècie canina, dissabte era el dia. Vam plorar de gust (sí, què passa?) quan en Hachiko agraeix a la filla del seu amo que el deixi marxar perquè pugui esperar-lo eternament. No és una gran pel·lícula (el guió és prim i inconsistent i Hallström abandona la seva habitual traça recorrent al final a efectismes que li són impropis), però a qui li importa mentre acarones l'amor quadrúpede de la teva vida?

I, parlant de fidelitats, diumenge adéu sonat a Iniesta. I aquí, com un Quim Torra qualsevol, em toca disculpar-me (els catalans sempre estem a punt per fer-ho; els altres, mai) per coses escrites en el passat. Després de la desfeta de Roma, la meva emprenyada monumental em va portar a traspassar una línia vermella: vaig criticar Don Andrés, i vaig expressar que m'havia molestat que es fes l'ofès amb la seva substitució després d'haver fet un partit horrorós. Va ser un error, i el rectifico: el seu gest no va ser de retret, sinó d'impotència. Aleshores no ho havia dit, però el manxec ja sabia que aquell seria el seu últim partit europeu, i el somni d'emular Xavi i acomiadar-se amb el triplet s'esvaïa. Però ahir va quedar clar que si una cosa no ha estat Iniesta és egoista: l'aclamació de l'afició i les llàgrimes dels seus companys demostren que, en aquesta vida, tothom té el que es mereix. Iniesta ha passat pel Barça deixant només coses bones. Iniesta és sagrat; i el record de Stamford Bridge, inesborrable.

Comentaris (1)22-05-2018 00:48:01

Pàgines: 12345678939  <>