login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "La guerra del planeta de los simios"

ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE INCLOU COMENTARIS MOLT RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT DE LA PEL·LÍCULA

Esperava amb ànsia “La guerra del planeta de los simios”, amb una barreja d'il·lusió i de temença. La il·lusió venia de com m'havien entusiasmat les dues primeres entregues d'aquesta trilogia sobre què va passar perquè Charlton Heston es trobés el panorama que es va trobar en el clàssic de 1968. I la temença, que no patís la “síndrome Terminator 4”: és a dir, que després d'un apassionant viatge clogués innecessàriament amb una guerra sabuda i que no aportés res a la trama.

Afortunadament, res més lluny de la realitat. En primer lloc, perquè en realitat aquí les coses no són com a “Terminator 4” sinó com a la injustament infravalorada “Terminator 3”: es tracta, precisament, de saber com es va arribar a l'inevitable destí final. Però, sobretot, perquè la franquícia no es traeix a ella mateixa i continua apostant per la seva condició de blockbuster de qualitat, més enllà del simple espectacle.

Potser el més sorprenent d'aquest tercer capítol és que aquí trobem un César que se'ns presenta com un líder crepuscular, esgotat i erràtic. Per primera vegada en tota la saga, César pren decisions errònies que posen en risc la seva gent. Per primer cop també, és més aviat el seu poble qui es mou per ell més que no pas a l'inrevés. I per primer cop es deixa portar per baixes passions que estan a punt de destruir-lo. En definitiva, César és un líder més humà. La seva rellevància en aquest film és més iconogràfica: la seva sola presència és la que fa reaccionar la seva espècie. I, al final, el seu fidel amic Maurice l'amnistia: la seva gent el recordarà sempre per tot el que va ser.

Aquesta és la clau de volta de la cinta: la progressiva humanització (per bé i per mal) dels simis paral·lelament a la deshumanització dels humans. En aquest sentit, cal preguntar-se si és correcte expressar-se en aquests termes: al capdavall, no ha estat sempre precisament la humana la més salvatge de les espècies? El més inspirat d'aquest darrer episodi (personalment el que trobo més irregular, malgrat que es tracta d'un tancament molt digne) és com salva l'escull de tenir un final sabut: com que tots sabem com quedarà el planeta al final, tots estem convençuts que la guerra la guanyaran els simis. Però la solució és brillant: els simis no derroten els humans, perquè aquests per destruir-se sempre n'han fet prou amb ells mateixos. No es pot trobar una manera millor de donar sentit a la mítica frase final del clàssic.

Amb una iconografia pròpia de la Segona Guerra Mundial i l'holocaust, és pertinent assenyalar també que, a diferència de la segona part, aquí el que converteix algú en traïdor dels seus no és l'odi, sinó la por. I es torna a posar l'accent en una idea bàsica: allò que et converteix en membre d'una comunitat no és el naixement, sinó el comportament. Per això César mata Koba al final del segon episodi, i per això la nena de la pel·lícula que ens ocupa s'integra fàcilment entre els simis. Gran lliçó per fugir de discursos nacionalistes essencialistes.

Per posar-li un però, hom hauria agraït que l'extinció de l'home per part de l'home fos més contundent (encara), i sobretot que hagués aparegut un coet al final com a picada d'ullet als fans de l'original i tancament del cercle. Potser els responsables de la franquícia han acabat tan enlluernats pel meravellós personatge de César que han perdut de vista l'objectiu inicial, però per tot el que he explicat abans sembla tot el contrari. Més aviat és que tracten l'espectador amb respecte i arriben a la conclusió que no calen subratllats. Vaja, que era impossible arribar al nivell de les dues primeres, però que en conjunt no es poden fer millor les coses.

Comentaris (1)13-07-2017 23:10:54

Cinema: "Llega de noche" i "Joven y bonita"

Hi va haver un temps en què anar al cinema era un esdeveniment. Sessió doble els diumenges, i entre les dues pel·lícules temps per anar a buscar berenar en una pastisseria. A vegades enyores aquells temps en què tot plegat tenia un sentit purament lúdic, d'evasió, i als arguments de les pel·lícules no hi buscaves interpretacions més enllà. No és que no t'agradi el repte de llegir entre línies, al contrari: és precisament això el que més t'estimula de consumir cinema i literatura. Però a vegades et trobes una pel·lícula com “Llega de noche” i et planteges si no seria millor deixar-ho córrer per una vegada, quedar-te amb una simple història més o menys reeixida i deixar-ho aquí. El cas és que t'ha vingut per pensar en aquelles sessions dobles perquè hi va haver una pel·lícula d'aquella època que en aquell moment et va espantar, tot i que ara et faria riure. Es deia “Calma total” i, de fet, aquell dia ni tan sols vas acabar de veure-la. Vas marxar ridículament atemorit i vas esperar que comencés la segona projecció del dia. Quan ara, algun cop, hi ensopegues de tant en tant fent zàping, no et pots creure que allò t'impressionés; però llavors fugies, per por de malsons, de les pel·lícules de terror (però si aquella era un inofensiu thriller!), tu que ara ets un incondicional del Festival de Sitges! I, en fi, el cas és que el plantejament de “Llega de noche”, pel que sigui, t'hi fa pensar: en un espai reduït, algú decideix ajudar algú altre, i apareix la desconfiança. Fins aquí les similituds, perquè les trames segueixen camins molt divergents. És evident que la pel·lícula vol reflexionar sobre el comportament de l'espècie humana en situacions de por i supervivència, en què la desconfiança sempre guanya la partida a la solidaritat. Però, i d'aquí ve la recança expressada al principi, no saps si has d'anar més enllà: es podria veure, en aquesta història sobre el recel entre dues comunitats que no es coneixen, una metàfora sobre la immigració i els refugiats? O no cal passar-se de frenada? A més, el final et desmunta una mica la parada: el verí de la por injectat en les noves generacions? I és llavors quan dius: va, deixa-ho córrer. Deixem-ho que has vist una història correcta, i a més molt ben filmada (amb plans inquietants que accentuen la incomoditat i la claustrofòbia). No cal complicar-se sempre tant la vida.

I llavors l'endemà et poses “Joven y bonita”, del prolífic François Ozon. Cinema francès en estat pur. Molt francès. Ozon, cineasta sovint amb inquietuds experimentals, construeix aquí la pel·lícula més sòbria de les que li has vist (que no són gaires comparades amb totes les que ha arribat a fer), t'estimula els sentits i la intel·ligència i et reconcilia amb les ganes d'aprofundir en les històries que veus. Cinematografies com la d'Ozon no s'entenen sense aquesta apel·lació a l'espectador com a completador de sentit. Vet aquí una història explicada de manera notable, amb personatges que giren al voltant de la protagonista sense gaire volum, però cadascun amb el seu rol determinant per construir la psicologia d'aquesta adolescent fascinant, una mena de “Belle de jour” que expressa, com miraves d'analitzar-ho la setmana passada a propòsit de “Spring breakers”, el sentiment de buidor existencial de la joventut actual. Només que a la manera francesa. I amb una idea que tots podem entendre: en les temptacions, com en qualsevol altra cosa, sempre és superior el plaer del desig i la planificació que la consumació en si. Però les mantenim, perquè el motor que ens fa viure és aquest: sempre l'espera d'alguna cosa, encara que a l'hora de la veritat la seva arribada ens deixi buits. I ja estarem esperant la següent.

Comentaris (1)12-07-2017 22:54:32

Cinema: "Baby driver"

Durant l'impecable, enlluernador, primer quart d'hora llarg d'aquest entretingudíssim artefacte que és “Baby driver”, del sempre interessant Edgar Wright, assistim a l'espectacle de la vida com a coreografia. El protagonista es mou, tant al volant com a peu, en perfecta harmonia amb la música que escolta. És lleuger, àgil, gràcilment integrat amb l'entorn (atenció al pla seqüència dels cafès). Poc després, però, les coses no surten tan bé: hi ha un personatge violent que ho fa descarrilar sempre tot, i el protagonista perd la concentració. Es torna maldestre, matusser, i les seves maniobres han perdut el compàs. Wright posa, doncs, totes les cartes damunt la taula: en el seu joc basat en el sentit de l'oïda (amb el contrapunt de la sordesa del pare adoptiu del noi), presenta la vida com un estat d'ànim, cadascun amb la seva música. És una manera molt intel·ligent de treure el màxim profit a tots els recursos (moviments de càmera, bandes sonores) que et proporciona el cinema per embellir la vida.

Llàstima que al cap d'uns quants quilòmetres la precisa màquina de Wright es perdi per algunes carreteres mal asfaltades, es passi una mica de frenada i acabi fent algunes derrapades que grinyolen. El millor del film és el motor que el mou, però a l'hora de fer avançar la trama hi ha moments que el GPS perd la cobertura.

Però no importa gaire, perquè el viatge és molt plaent. Les bones prestacions del vehicle superen de llarg les mancances. Wright aconsegueix ser original sense ser pedant, a partir d'una premissa molt simple i eficaç: desprendre la música de la seva condició d'accessori i convertir-la en l'autèntica protagonista. Porta al límit el sentit coreogràfic de les pel·lícules d'acció i aconsegueix una correspondència entre ritme i fets (trets que concorden amb la bateria, etc.) d'una manera admirablement virtuosa i sense estridències. Fins ara Wright sempre ens havia agradat molt quan, amb pel·lícules notables com “Arma fatal”, “Bienvenidos al fin del mundo” i sobretot “Zombies Party”, aconseguia capgirar els codis dels gèneres que conreava. Malgrat el gran respecte amb què ho feia, però, sempre apareixia d'alguna manera una certa sensació de paròdia. Aquí, en canvi, porta els codis al límit per transcendir en un subgènere (les persecucions de cotxes) que semblava esgotat. Fins ara, Wright havia excel·lit a l'hora de tunejar aparells ja existents. Amb “Baby driver” ha aconseguit conduir el seu propi cotxe. I de quina manera!

Comentaris (13)11-07-2017 12:52:09

Lectura: "Santuari"

A vegades tinc aquestes coses: m'autoimposo deures absurdament. Com que la contraportada d'”El banquet celestial”, llibre que em va regalar la meva dona per Sant Jordi, afirma que els personatges són deutors de l'estil de William Faulkner, decideixo que abans de llegir-lo recuperaré l'únic llibre del Nobel que tinc per casa: “Santuari”. Sobretot perquè l'única cosa que en recordava és que se m'havia fet molt feixuc i que no hi havia entès gran cosa.

De manera que hi torno. Diria que aquesta vegada l'he entès més, però que hi ha episodis concrets en què m'he tornat a perdre una mica. Segurament no hi ajuda la pèssima edició de què disposo, una de butxaca d'El Periódico plena d'errades tipogràfiques que desvirtuen la traducció original de Manuel de Pedrolo. El cas és que hi ha moments que no puc evitar la sensació que hi ha alguna cosa en la manera de narrar que no funciona. Però esmenar-li la plana a tot un Faulkner seria molt agosarat, de manera que em quedo més tranquil quan, després de la lectura, llegeixo en el mateix pròleg de l'edició que a vegades el nord-americà era tan perfeccionista i treballava tan obsessivament els seus textos que (paradoxalment) aquests acabaven per estar mal escrits. I la conclusió és que probablement tot té a veure amb el sentit de les el·lipsis. Com que el que escriu és tan fort per a l'època Faulkner ho revisa fins a l'extenuació per suavitzar algunes seqüències, de manera que acaba desvirtuant el seu propi text original i la cohesió se'n ressent. Per tant, converteix un excel·lent recurs literari en quelcom artificiós que espatlla la seva pròpia obra. Almenys, aquesta és la sensació.

Però Faulkner és un gran. No cal dubtar d'això. Si passem per alt aquests condicionants esmentats, certament “Santuari” té autèntics cops de geni. L'humor negre que vessa en capítols sencers, la barreja entre novel·la policíaca i psicològica (l'anàlisi del comportament de la jove Temple Drake donaria per escriure una tesi doctoral) i l'enfocament de determinisme social de caràcter naturalista amb què clou l'obra per capgirar-nos-en la percepció són aspectes de gran valor literari. La seva anàlisi desolada del sud nord-americà, sens dubte, ha tingut gran influència en la literatura i també en el cinema nord-americans. I, certament, ja estic gaudint d'”El banquet celestial”, de Donald Ray Pollock, per acabar de confirmar-ho.

Comentaris (1)10-07-2017 12:49:13

Cinema: "Spring breakers"

Faith, personatge de nom significatiu encarnat per Selena Gomez, l'únic personatge femení amb volum dramàtic d'aquest deliri hipnòtic anomenat “Spring breakers” (la resta només són cossos), rep una formació cristiana en què li afirmen que Déu s'ocuparà que mai rebi temptacions que no pugui resistir. Però sembla molt més raonable la màxima d'Oscar Wilde segons la qual l'única manera d'alliberar-se d'una temptació és caure-hi, de manera que ella i tres amigues universitàries fan tot el que poden i més per aconseguir viatjar a Florida i gaudir d'unes vacances de primavera al màxim: amb sexe, drogues i tot el que faci falta. A partir d'aquí, la pel·lícula és una mena de viatge psicodèlic en què, com passava amb “The bling ring”, de Sofia Coppola, l'estructura repetitiva de les proeses adolescents no acaba de deixar clar si hi ha admiració o denúncia.

Per tant, qualsevol anàlisi de caràcter moral que es pugui pretendre fer del film està condemnada al fracàs. Per això aviat un servidor decideix deixar-se portar i gaudir de les virtuts formals de la pel·lícula, que són unes quantes. El pla seqüència de l'atracament a un restaurant des d'un punt de vista exterior és un prodigi, la bellesa de la fotografia és indiscutible, i té un mèrit bestial assolir un clímax poètic brutal a partir d'un muntatge elaborat amb... una cançó de Britney Spears! Si això no és un cop de geni, jo no sé com es pot definir. Però allò més discutible del film és justament el muntatge. Certament original, l'estructura espasmòdica i episòdica acaba carregant una mica, dificulta la connexió amb la trama i els personatges, i sobretot és tan deutora del món del videoclip que fa mitja angúnia.

I això que la cosa millora, i molt, a partir de l'aparició del personatge interpretat per James Franco (pocs actors s'arrisquen sempre tant com aquest paio, i pràcticament sempre cau dret). És l'aparició mefistofèlica, el pacte amb un seductor diable que provocarà el descens definitiu als inferns. Faith s'adona que representa el punt màxim de temptació: fer que aquesta vida hedonista transitòria, que certament li ha proporcionat pau interior, es perpetuï, desig que havia manifestat en un moment de calma a les amigues. I Faith no signa el contracte faustià, perquè entén que des del moment que calgui pagar un preu el plaer deixarà de tenir sentit. Uf! Havia dit que no em posaria moralista, de manera que intentaré enfocar-ho d'una manera més concreta: Faith és qui traurà més profit del viatge perquè, malgrat que ara tingui el cor trencat, entendrà les dues coses més difícils per a una jove educada en l'anhel del somni americà: la primera, que per gaudir intensament de les coses cal partir precisament de la consciència que són efímeres; i la segona, que el més difícil del carpe diem, el nostre gran repte com a humans fem el que fem (per mi encara ara la gran assignatura pendent), és saber concentrar-se en l'ara i aquí.

Comentaris (1)06-07-2017 13:04:08

Nascut el 4 de juliol

Tot i que encara falta la convocatòria oficial, es pot dir que el referèndum de l'1 d'octubre va néixer ahir amb tots els ets i uts. Nascut el 4 de juliol. Va ser oportuna, doncs, la referència a les paraules pronunciades tres mesos (tres mesos!) abans de la independència nord-americana. Cal no oblidar, però, que “Nascut el 4 de juliol” és també el títol d'una pel·lícula d'Oliver Stone que advertia dels riscos del patriotisme a propòsit de la guerra del Vietnam. Per això, ara que ho tenim a tocar, seria bo recordar que tot el que l'independentisme ha tingut de bo ho tindria de dolent el nacionalisme (etiqueta que ens han penjat però que en realitat és d'ells). Fóra bo, l'endemà de la independència (si és que es guanya: l'última paraula la tindrà la democràcia), començar a retirar les banderes dels balcons i deixar de cantar himnes. Perquè el nacionalisme de veritat, el d'estat, és l'autènticament excloent. No es tracta de dotar-nos d'un estat per anar passejant orgull patri, ni de dir amén a tot el que el nostre nou estat faci sense engruna de crítica. Es tractarà d'haver-se emancipat, d'haver-se fet major d'edat, de decidir sense tuteles externes però sempre des de l'autocrítica tot el que afecti les nostres vides en aquest nou estatus. Viatjar a Ítaca ha estat extraordinari, però quan hi arribem hem d'estar a l'altura d'un estat modern i evitar els tics casposos dels quals precisament fugim. I, dit tot això, passi el que passi l'1 d'octubre, és un bon moment per donar les gràcies.

Gràcies a Artur Mas, per haver mogut peça quan el poble li ho reclamava i per haver-se sabut apartar quan la seva figura va passar a ser un obstacle.

Gràcies a ERC, per haver acceptat diluir-se dins de Junts pel Sí quan tenia la victòria electoral a l'abast.

Gràcies a la CUP, per haver sacsejat el procés quan calia. Sovint essent incompresa, confesso que també per mi mateix. Ara, vist amb perspectiva, reconec que (tot i que continuo pensant que sovint li han fallat les formes) algunes de les seves decisions han estat una empenta definitiva.

Gràcies a Carles Puigdemont, per acceptar el lideratge en el moment més difícil, i haver-ho fet amb rigor i fermesa.

Gràcies a Arenys de Munt, per haver iniciat un viatge meravellós que estem a punt de culminar.

Gràcies a la meva dona, per haver-me acompanyat en la lluita. O, més ben dit, per haver-me animat a participar (a mi, que sóc mandrós de mena per a aquestes coses) en activitats voluntàries en favor de la llengua i la llibertat del meu país.

Gràcies al meu pare, per haver vingut d'Andalusia, casar-se amb la meva mare, donar-me vida i ensenyar-me que es pot estimar una terra i voler-ne la llibertat des de l'agraïment i sense necessitat d'haver-hi nascut.

Gràcies a la família i als amics que tinc repartits per la resta de la Península, per haver entès (espero) que això no va contra ningú i molt menys contra ells, i que continuarem abraçant-nos i recorrent els mateixos quilòmetres per veure'ns. Que la línia de frontera que dibuixarem al mapa no farà augmentar ni un centímetre la distància que ens separa, i que la tracem per poder-nos obrir al món i no pas per tancar-nos.

I gràcies, sobretot, al PP. Per haver-se carregat l'Estatut del 2006 que havia seguit totes les passes democràtiques i haver obert d'aquesta manera els ulls a la nostra ciutadania, alliberant-la del jou de l'autonomisme colonialista.

Volem ser per caminar, i caminem per poder ser.

Comentaris (2)05-07-2017 10:57:25

Cinema: "Gru 3" i "Estiu 1993"

No he vist “Gru 2”, però sí l'anterior primera entrega de “Gru” i l'spin-off “Els minions”, i a partir d'aquí m'adono d'una cosa (tampoc cal ser cap llumenera per fer-ho): les bestioletes grogues han guanyat clarament la partida al seu amo. Probablement a l'original els minions van ser ideats com a contrapunt còmic a la trama d'acció principal però, com se sol dir en aquests casos, es van convertir en autèntics robaescenes. D'aquí, a reis del màrqueting (cada vegada que s'estrena alguna pel·lícula d'aquesta saga d'Illumination, sóc l'únic que té l'agradable sensació de viure en un món envaït per aquestes adorables criatures?) i a protagonistes per mèrits propis de la seva pròpia pel·lícula. Segurament per això, els responsables de “Gru 3” decideixen donar-los força protagonisme i, el més important, fer-ho com a tribu separada en la major part del metratge de les peripècies de Gru, a la recerca (força reeixida) de repetir la fórmula triomfant. Malauradament, però, les trames continuen sent fluixes (el leitmotiv i els girs de guió són gairebé idèntics en totes tres pel·lícules), i la falta d'originalitat fa que no hi hagi gaire res per endur-se a la boca més enllà dels gags (excepció feta de la música dels 80, un regal per als acompanyants adults). Una cosa és clara: si hi han de tornar, m'estimo més un “Minions 2” que no pas un “Gru 4”.

I és que els minions deuen ocupar en la vida dels nens d'ara un lloc similar a aquell que en nosaltres ocupava, posem per cas, en D'Artacán. La directora debutant Carla Simón ens transporta a l'”Estiu 1993” (jo als mosqueperros els feia més dels 80), un estiu que de manera molt valenta és el seu particular. En una pel·lícula marcadament autobiogràfica, la història narra l'adaptació d'una nena a la seva nova família d'acollida (els seus tiets) després de la tràgica (i poc plaent d'explicar per part dels adults) mort de la seva mare. La pel·lícula opta per la renúncia a la trama, una mica a la manera del cinema de Marc Recha, i l'espectador es limita a contemplar el fluir d'aquest estiu decisiu i ha d'estar atent, amb intel·ligència i sensibilitat, als canvis que es produeixen en l'interior de la nena i també del seu entorn, que sempre sembla fora de pla però al qual també toca viure-ho tot plegat: des de la nena que de cop ha d'acostumar-se a l'arribada d'una mena de germana més gran, fins a uns David Verdaguer i Bruna Cusí que broden (amb la consigna del “menys és més”) les seves caracteritzacions de pare bonàs i mare abnegada. Potser involuntàriament (però no ho sembla, a jutjar per la cura en els detalls), el film té el valor afegit de recuperar per als nostres ulls un món de llums de gas com a màxima tecnologia, en què una nena petita podia enfilar-se a un arbre sense que cap adult es posés histèric. Un món que hem perdut perquè, és clar, ens hem fet grans; però també perquè la societat s'ha tornat definitivament imbècil. En definitiva, una pel·lícula valenta en fons i en forma, rodada en català en els temps que corren; una petita peça d'orfebreria delicada que creix en el seu epíleg, en què l'arribada de la tardor ens ofereix dos moments impagables: una conversa entre la nena i la seva tia que s'hauria d'estudiar en els absurds cursos per relacionar-se amb els fills (se'n diu sentit comú) i, sobretot, una escena final extraordinària, corprenedora, esperançadorament trista.

Comentaris (11)03-07-2017 20:57:03

Cinema: "Ocho apellidos catalanes"

Per fi trobo un raconet per comentar la pel·lícula amb la qual vam decidir acabar de perdre completament el diumenge: la intranscendent, inofensiva i divertida a estones “Ocho apellidos catalanes”. La veritat: és encara pitjor que la primera. Perquè, si bé la posada en escena està un pèl més cuidada que a “Ocho apellidos vascos”, passa tot el contrari en el desenvolupament del guió. Aquí la síndrome del gag es fa més punyent que mai: directament no hi ha història, i la poca que hi ha s'ha fet mil vegades (és més una comèdia romàntica de casaments que una de conflictes polítics) i es perd en diferents camins que no acaben enlloc (la irrupció de la guàrdia civil com a paradigma).

Però vaja: ja sóc conscient que l'objectiu dels seus responsables no és pas guanyar la Palma d'Or a Canes, de manera que s'ha de jutjar el producte pel que promet oferir, ni més ni menys. En aquest sentit, podria posar-me llepafils i arrufar el nas davant del fet que a la pel·lícula (a diferència del que passa amb andalusos i bascos) no hi ha cap català que caigui simpàtic (només queden una mica ben parats els Mossos!), però reconec que alguns gags sobre el procés català (i sobre les pors dels espanyols al respecte) em van fer gràcia, i que al capdavall la pel·lícula pot funcionar bé com a al·legat per superar les diferències i els recels entre les diferents nacions de la Península.

Això sí: una de les trames que no porta enlloc, aquella en què volen fer creure a Rosa Maria Sardà, a la manera de “Good bye, Lenin!”, que Catalunya és independent, tot i ser de les més simpàtiques i reeixides corre el risc de quedar obsoleta ben aviat. Tot i que, ben mirat, quedarà per a la història com un document del que estava a punt de passar i, finalment, va arribar.

Comentaris (3)28-06-2017 19:12:17

Cinema: "127 horas"

Definitivament, hauré d'arribar a la conclusió que Danny Boyle només ha fet al llarg de la seva trajectòria, que jo sàpiga, una pel·lícula digna de ser mencionada: evidentment, “Trainspotting”. La resta, i mira que ha tocat temàtiques diverses, sempre acaba anant a parar allà mateix: la vacuïtat més absoluta rere un munt de parafernàlia visual.

M'interessava “127 horas”, i l'altre dia la vaig caçar al vol, per com es podia crear i mantenir la tensió en una història tan simple com la d'un home que queda atrapat en una gruta al mig del desert perquè el braç li ha quedat entre una roca i la paret. Però Boyle no pot evitar els seus tics: flash-backs melodramàtics, al·lucinacions, càmera nerviosa, pantalla fragmentada, punts de vista inversemblants... Tot, al servei del no-res. Perquè el personatge ens sembla un cretí al començament i ens ho sembla fins al final. No hi ha evolució ni empatia. Boyle s'hauria de mirar (i, si ho ha fet, aprendre'n alguna cosa) pel·lícules com ara “Buried” o “Locke” per descobrir una lliçó de com sí que és possible fer un autèntic one man show sense parafernàlies, comptant només amb la força dramàtica de la història. En comptes d'això, decideix posar tot el seu ritme sincopat a la graella amb l'esperança que ens mantindrà atents, quan no fa res més que allunyar-nos de tot interès.

I què vol dir-nos amb el muntatge de munions de gent de principi i final del film? Que el protagonista és un heroi solitari que descobreix la necessitat del ramat? Si a “Slumdog Millionaire” Boyle ja va fer una pel·lícula moralment qüestionable en convertir la misèria en espectacle, aquí també és dubtosa la utilització d'una història real per fer un dels seus pretensiosos focs d'artifici. I no és pas que “Trainspotting” no sigui un deliri visual, i una pel·lícula moralment ambigua. És només que en aquell film la trama de la novel·la que adaptava va convertir feliçment en virtuts tots els defectes que aquest cineasta arrossega.

PD: Moltíssimes gràcies, Pep Guardiola, pel que vas fer aquest diumenge. És un gest valent que té un valor altíssim per la teva rellevància internacional. T'enyorem molt, en tots els sentits; no saps fins a quin punt.

Comentaris (12)12-06-2017 23:18:33

Cinema: "Ex machina" i "Personal shopper"

El meu germà té contractada la plataforma Netflix. No seria recomanable que un cinèfil com jo la tingués, perquè m'angoixaria davant de tanta oferta de sèries i pel·lícules (sóc així: necessito límits). Però dissabte érem a casa seva i ens va proposar de mirar una de les pel·lícules disponibles. L'elecció va ser “Ex machina”, i no se m'acut pel·lícula més pertinent per estrenar-me en això de Netflix. Perquè aquesta plataforma és capaç d'acotar-te l'elecció a partir de propostes basades en la selecció prèvia que hagis fet; és a dir, en certa manera és capaç d'interpretar els teus gustos. De fet, la tria de la pel·lícula feia temps que estava feta, ja que el meu germà l'ha vist diverses vegades (segur que Netflix n'ha pres bona nota) i tenia ganes de compartir-la amb nosaltres. Tot això ve a tomb per l'eix central de l'argument de la pel·lícula, i a partir d'aquí seran inevitables els spoilers. Són diverses les pel·lícules que han tractat la qüestió de la intel·ligència artificial, però poques s'han centrat en la qüestió de com es podrà aconseguir que aquesta intel·ligència sigui plenament humana. Fins i tot ara que el tema ja no és cosa de ciència-ficció, sinó que ja s'està plantejant la possibilitat imminent que els cotxes condueixin sols, el gran problema que apareix és que els diversos algoritmes que s'introdueixin per preveure totes les situacions possibles permetrien escollir a la màquina l'opció més lògica, però que aquesta no coincidiria necessàriament amb la més humana. “Ex machina” sembla proposar la solució al problema: si construïm el cervell del robot a partir de totes les dades que recullen els cercadors digitals, la màquina disposarà d'un mapa de comportaments humans. Dit d'una altra manera: si Netflix pot deduir els nostres gustos a partir de les nostres tries prèvies o si la publicitat que ens acompanya en la nostra navegació a Internet pot dependre de les consultes que hàgim fet a Google, tota aquesta informació (de cadascun de nosaltres) pot donar al robot tota la informació que necessita per actuar de manera autènticament humana. Perquè, segons la pel·lícula, les nostres cerques digitals no només mostren els nostres gustos sinó la nostra personalitat completa. El problema, és clar, és que una intel·ligència així seria (serà?) incontrolable per part dels humans i autènticament imparable. Ens ho adverteix el final de la cinta, de manera més subtil però igual de contundent que fa una pila d'anys “Terminator”: no importarem a les màquines, i més aviat els farem nosa. La nostra espècie, com s'insinua a la pel·lícula, correrà el risc de ser un simple fòssil del passat en favor d'una de més evolucionada. El joc pervers del gat i la rata, amb el recurs de les apagades utilitzat sàviament, ens ho adverteix. El suposat avaluador és en realitat l'eina per avaluar, el suposat manipulador és en realitat manipulat... Però en realitat res d'això no compta, perquè és el robot qui té la paella pel mànec: el gran error que han comès els dos protagonistes humans és no adonar-se de com n'és de ridícula la seva pretensió d'avaluar la màquina, perquè aquesta ja els supera en intel·ligència i diversitat tàctica (té la de tota la humanitat concentrada!). Ha jugat a escacs amb ells sense que se n'adonessin. Perquè, paradoxalment, en la seva pretensió de jugar a ser déus (renovació del mite de Frankenstein, i del de Pigmalió), el que han fet en realitat és crear aquest déu: una intel·ligència superior que ho sap tot d'ells i que per tant els farà anar com titelles. Inquietant, estimulant i reflexiva, aquesta pel·lícula que demana calma en el seu visionat (i segurament més d'un) es mereix amb escreix la seva condició de pel·lícula de culte.

Tot això (i segurament coses que m'oblido) ha donat de si la meva interpretació d'“Ex machina”. Em costa molt més d'analitzar, en canvi, aquesta “Personal Shopper” que vam anar a veure diumenge. Ho he de reconèixer: no vaig acabar d'entendre-la. Tinc la sensació que admet múltiples interpretacions, segurament de manera deliberada, però el problema és que en cap de les que el meu cap és capaç de plantejar hi acaben d'encaixar totes les peces. Però segurament no importa: l'important deu ser el que és capaç de suggerir, i això no és poca cosa. En el meu cas, em sembla que suggereix un paral·lelisme interessant entre la tecnologia i el món dels fantasmes: el whatsapp (que no tinc ni idea de per què, però sempre m'ha semblat una cosa antinatural, d'un altre món o d'una altra realitat) pot fer-te mantenir converses inquietants amb persones sense rostre (magnífica, tota la seqüència del viatge a Londres), i l'skype pot fer-te mantenir converses basades en autèntiques psicofonies cacofòniques quan falla la connexió. “Personal shopper” em sembla, per sobre de tot, una reflexió sobre la identitat en temps en què aquesta és fragmentada per la imatge que projectem a través de les diferents xarxes socials. Com a “The box”, una estranya pel·lícula protagonitzada fa força temps per Cameron Díaz, la tecnologia ha evolucionat tant que un espectador d'un altre temps o d'un altre espai la concebria com a quelcom sobrenatural. I això porta a un últim element interessant d'anàlisi: de la mateixa manera que, com he explicat recentment, pel·lícules com ara “It follows” o “Déjame salir” reinventen el cinema de terror a partir de l'establiment de metàfores sociològiques, n'hi ha d'altres com ara aquesta “Personal shopper” o “Múltiple” que són autoreflexives, ja que es plantegen l'origen de la percepció d'allò sobrenatural.

En definitiva, magnífic cap de setmana cinèfil, rematat per una immensa alegria futbolística. Em refereixo, evidentment, a l'ascens del Girona. A què més em podria referir, si no?

Comentaris (5)06-06-2017 22:03:50

Lectura: "La guitarra blava"

Sovint intento que els meus alumnes entenguin que no tota ficció és literatura (ni viceversa). Que allò que converteix un text en literari, més enllà de la història en si, és l'ús del llenguatge, la capacitat al·legòrica, la càrrega de profunditat que pugui oferir. És aquesta una introducció pertinent per explicar aquesta novel·la de John Banville, “La guitarra blava”. Perquè la història que ens ofereix no pot ser teòricament més banal, basada en un (aparent) triangle amorós que no pot ser un territori més explorat.

No rau aquí, doncs, la grandesa que de manera intermitent adquireix la novel·la. El que la fa estimulant és la seva capacitat de reflexió sobre la realitat de la condició humana. El seu talent metafòric, principalment en les digressions (tota la novel·la, pràcticament, és una digressió). Ens trobem davant d'un narrador amb una gran cultura, que cita de manera constant diferents referents mítics de la literatura i les arts per desenvolupar les seves amargues reflexions de personatge derrotat.

En definitiva, el plaer que esporàdicament (l'inici i el final són un pèl massa espessos per al meu discutible gust) ofereix “La guitarra blava” no és la d'un llibre passapàgines. És el que prové de la satisfacció de topar constantment amb frases que se't claven i que et fan tenir la sensació que t'estan fent créixer en la comprensió del món i de tu mateix. El que es coneix com a experiència literària, vaja.

PD: ens ha deixat Carles Capdevila, periodista que entenia el seu ofici amb autèntica vocació de servei (també creixies com a persona llegint-lo) i que sempre oferia una mirada crítica però constructiva i optimista. Una de les poques veus públiques que sempre ha parlat en positiu de la tan desprestigiada tasca dels docents. Avui també els professors ens sentim una mica més orfes. Serveixi aquest humil article com a record.

Comentaris (1)03-06-2017 03:24:39

Futbol: Barça 3 - Alavés 1. Campions de copa!

Parlo de memòria i no voldria equivocar-me, però estic convençut que Cruyff va dir un dia que sempre s'havia d'agafar el que es tingués a mà, i valorar-ho, fos molt o poc. I crec que ho va dir un dia assenyalat, concretament el 20 de maig de 1993, just un any després del mític primer Wembley. Aquell dia, si no vaig errat, el Barça va jugar i va guanyar una final de la copa Catalunya, i algun periodista havia preguntat a l'holandès pel contrast respecte al títol assolit just un any abans. Doncs ja que tothom té clar que Cruyff és el nostre referent, apliquem-nos-ho. Des de dissabte, som campions. D'un títol menor? Segons en quines èpoques, ens hauríem deixat tallar el braç esquerre per tal que el dret aixequés aquesta copa. Però aquesta alegria trista amb què l'hem celebrat aquesta vegada pot respondre a diferents motius. Pot ser que tinguem la panxa massa plena, però aleshores caldria recordar que fa tres anys vam acabar en blanc. Pot ser que arrosseguéssim la decepció de la pèrdua d'una lliga, o que el rival no fes gaire goig, però l'últim any de Guardiola vam esclatar amb una final en circumstàncies molt similars. Per tant, em temo que el que en realitat passa és que no podem suportar el que pot passar dissabte vinent. I aleshores vol dir que no hem entès res, que continuem valorant les nostres temporades en funció del que fan altres. A veure, que no dono lliçons a ningú: jo sóc el primer que dissabte gairebé no vaig sentir ni pessigolles, i que el que ve tindré el cor bianconero, però tots plegats ens ho hauríem de fer mirar una mica. Si la Juve ens dóna una alegria, resultarà que la fantàstica temporada del gran rival es diferenciarà de la nostra en tres tristos punts de lliga, ja que al capdavall l'haurà derrotat el mateix rival europeu que a nosaltres. Així de fina és la línia entre el que hem fet uns i altres, però ens deixem convèncer pels brams eufòrics de la caverna massa fàcilment. Una altra cosa és que no hàgim de ser crítics amb l'equip i exigir-li més, però dissabte tocava estar contents i punt, sense matisos, i em temo que no en vam saber.

Tampoc hi va ajudar gaire, val a dir-ho, un partit estrany, en què els jugadors no paraven de relliscar i amb una realització televisiva espantosa. Però la primera part no va estar malament del tot. Es va veure un Barça convincent, pacient, amb una possessió escandalosa a camp contrari, esperant el seu moment. I quan aquest va arribar l'Alavés va reaccionar i va tornar a posar-ho tot potes enlaire. La final era prou bonica. Però dos gols just abans del descans ho van dinamitar tot. Messi va tornar a ser aquell extraterrestre que ens enamora i la final es va acabar. I aquest va ser, curiosament, el problema: la segona part va sobrar, de dalt a baix. Ni un s'ho va tornar a creure ni l'altre es va prendre la molèstia d'animar més el personal. I això que en algun moment el Barça es va esforçar per tornar l'emoció al partit, en una d'aquelles fases de joc incomprensible i sense cap control ni sentit a què malauradament ens ha acostumat aquesta temporada quan juga amb el resultat a favor. Tot plegat va fer que el xiulet final ens agafés freds i que acudíssim a la nevera a la recerca del cava una mica d'esma.

Però malgrat tot hem d'estar orgullosos. Ara faré una confessió que segurament no sabré explicar: enyoro moltíssim l'època de Guardiola, en què ho guanyàvem tot i ho fèiem de manera sublim, però gairebé m'alegro que ens hàgim tornat un equip terrenal. Perquè gairebé havíem oblidat que és possible ser d'un equip també quan no guanya. El que vull dir és que d'un equip s'ho és per tot el valor simbòlic que implica, independentment dels resultats. El que m'agrada més del Barça és que és un equip gran que mai ha estat tractat com a tal per tot el que històricament ha representat. I això no ho canviarà cap plantilla mediocre ni cap junta miserable que pugui dirigir-lo. Un exemple: el vergonyós comportament policial de dissabte contra els aficionats blaugrana. I això ho saben i ho entenen la majoria de seguidors que el club té arreu del planeta. Potser si algun dia els temps canvien i el Barça ja és només un club gran que no ha de pagar segons quins peatges, perdi part del seu encant i calgui fer-se del Girona. Però, mentrestant, orgullosos d'aquest equip que sap ser universal sense perdre (malgrat tot) la identitat, i que guanyi o perdi assumeix la creu del perseguit.

Comentaris (3)30-05-2017 00:57:54

Cinema: "Déjame salir"

Primer consell: anar de seguida que sigui possible a veure aquest fenomen anomenat “Déjame salir”. Sens falta. Segon consell: no llegir ni una línia més d'aquest article fins que no s'hagi vist la pel·lícula. Es gaudeix més com menys coses en saps, i a més l'anàlisi que em ve de gust de fer fa inevitables els spoilers de tota mena.

Què sabia jo d'aquesta pel·lícula abans de veure-la? Només que era una mena de cinta de terror on s'oferia una metàfora del conflicte racial. Ja una mica massa, pel meu gust. Però prou per saber que la proposta m'atreia: m'encanta que el terror fugi de territoris gastats i es repensi metafòricament com a mirall de les pors, angoixes i contradiccions de la nostra societat. A la manera de la meravellosa “It follows”, vaja.

El pròleg ja no pot ser millor. Una persona camina de nit per un barri residencial. El lloc és idíl·lic, tranquil, no hi ha cap motiu per sentir-se neguitós. Però el caminant ho està. El motiu? És negre. No hi encaixa. Subtilment, se'ns assenyala que per a un negre un dels nostres barris de rics és tan perillós com Harlem ens ho pugui semblar a nosaltres a segons quines hores. Les cartes ja són damunt la taula. A partir d'aquí, la funció avança amb precisió mil·limètrica. En alguns moments sembla que no troba el to, però al final totes les peces encaixen. Una primera part plena d'incertesa i inquietud dóna pas a una segona part molt més passada de voltes però a la qual cal seguir el joc en nom del seu sentit metafòric, que és el que compta.

La millor carta que juga la primera part és la presentació dels personatges blancs (a banda del cangueli que provoquen els negres que no són el protagonista). Tothom ho assenyala, però val la pena dir-ho: el més fàcil hauria estat presentar els típics blancs del sud nostàlgics del bàndol confederat. Però la realitat és molt més inquietant: el perill té el rostre plàcid dels liberals demòcrates orgullosos d'Obama. Malgrat que no ens n'adonarem fins més endavant, una conversa sobre Jesse Owens ens dóna la clau. El famós atleta negre que va triomfar davant dels nassos de Hitler, de fet, no va negar les delirants tesis del monstre: segons el germà de la xicota del protagonista, en realitat els negres provoquen recança perquè no aprofiten la seva superioritat física amb tot el seu potencial per ser els dominadors del món. I aquí entren en joc els blancs, disposats a combinar la seva major ambició i suposada intel·ligència amb les virtuts físiques dels negres. És clar que no ens enganyen: rere aquest paternalisme en realitat s'hi amaga una profunda enveja. El japonès i l'invident ho expressen: voldrien saber què sent un negre, com viu el seu lloc en el món que els blancs dominen a voluntat.

La segona part ja no té manies. Se t'han donat les pistes i ja es pot deixar anar. La versemblança, si és que ha existit mai, desapareix, però no importa perquè el que compta és la metàfora. I aquesta és demolidora. El protagonista se'n sortirà, però els blancs (els de la pel·lícula no, però els reals sí) han guanyat, perquè ja fa temps que han domesticat la raça negra, obligada a adaptar-se per sobreviure. Ho il·lustra magníficament la dona negra policia que es burla de les sospites del divertidíssim amic del protagonista (contrapunt còmic imprescindible): a ella no l'han hagut de segrestar perquè acabi vestint igual i fent les mateixes funcions que un blanc. I impossible rebel·lar-s'hi: tots sabem com hauria acabat la història si el cotxe patrulla del final no l'hagués conduït l'amic.

Amb un calfred, m'adono ara d'una cosa. Ho he fet a partir d'una frase que he escrit més amunt: “se t'han donat les pistes i ja es pot deixar anar.” És el que fa la pel·lícula amb l'espectador, però també els blancs de la pel·lícula amb el negre (els espectadors sempre hem compartit l'experiència del negre). En un paral·lelisme que ara descobreixo corprès, en tots dos casos l'emissor fa el mateix: passa a deixar-se de punyetes amb el receptor i a explicar-li-ho tot. És a dir, volgudament o no, la pel·lícula fa que durant el metratge els espectadors blancs ens sentim com deu fer-ho un negre, que és just la pretensió dels deliris dels blancs que hi apareixen. Que recargolat! Això sí que és cinema social, i no determinats pamflets suposadament realistes que corren! Tot i que aquest original híbrid entre “Endevina qui ve a sopar” i “Les dones perfectes”, novament de manera volguda o no, ofereix encara també una capa d'interpretació més global, i només cal estar en contacte amb gent cada dia per saber-ho: no hi ha pitjor menyspreu que el que neix del complex d'inferioritat. En definitiva, només hi ha una cosa pitjor que t'odiïn: que t'envegin.

Comentaris (3)25-05-2017 23:46:03

Futbol: Barça 4 - Eibar 2

Per no haver d'analitzar el despropòsit de partit que va fer el Barça ahir, faré balanç de la temporada (per molt que quedi ni més ni menys que una final). Es pot ben dir que aquesta ha estat la temporada de les remuntades impossibles, dels gols agònics i dels moments apoteòsics. Recordarem sempre els dos moments, amb protagonisme decisiu de Sergi Roberto, que ens van fer embogir a l'últim segon dels partits contra el PSG i el Madrid. El problema, és clar, és que ens queda la recança que aquests moments màgics al final no han servit per res (de fet, cada vegada estic més convençut que, sense la remuntada contra els francesos, a la lliga les coses haurien estat diferents, perquè segurament a Riazor i a Màlaga res hauria estat igual). Però amb els anys els valorarem i els recordarem, sobretot el primer, amb un calfred d'emoció. És com haver-ho acabat deixant finalment amb una parella amb la qual no hi ha hagut manera, però de qui t'emportes un parell de vetllades eròtiques insuperables.

Però tot això són metàfores que no poden amagar la realitat. I la realitat és que hem perdut els dos títols més importants justament perquè durant el seu transcurs hem necessitat aquesta èpica. És a dir: si haguéssim estat més regulars i fiables, tota aquesta adrenalina no hauria fet falta i segurament tot hauria acabat millor. Però ha anat així, i ara queda concentrar-se a gaudir d'una final i esperar que vagi bé. I sí: ja sé que vaig dir que aquesta final, sense cap altre títol, era com la cirera sense el pastís, però (tornant a la metàfora anterior) estaria bé una agradable rebolcada final abans de separar-nos definitivament d'aquesta temporada tempestuosa, en espera d'un recomençament incert però esperançador.

PD: Aquesta tarda el president Puigdemont ha fet un esforç per explicar-se a Madrid amb un to conciliador, educat i positiu. Però, de caps de files a l'auditori, només Pablo Iglesias. I, mentrestant, TVE (televisió pública pagada per tots) no només no oferia la conferència sinó que al mateix moment que es produïa reincidia a oferir tertulians que només parlaven de desafío mentre comentaven un document tergiversat oportunament publicat pel diari socialista oficial just el dia que això li permetia amagar el cap sota l'ala davant la derrota de la seva candidata. És cansat haver de parlar sempre amb una paret. Anem passant.

Comentaris (8)23-05-2017 00:11:49

Cinema: "No sé decir adiós"

Per una d'aquelles connexions afortunades de la vida, gaudim d'una vetllada molt agradable amb la preestrena a Girona de “No sé decir adiós”, que s'estrenarà comercialment aquest cap de setmana. Presència d'un dels productors, del director debutant Lino Escalera i de bona part de l'equip tècnic. Tots, joveníssims. I, vistos els resultats, més que prometedors. Pel·lícula impecable.

D'entrada, per l'argument, si no hagués estat per aquesta oportunitat inesperada, segurament no ens hi hauríem acostat. Aquestes històries de comiats de malalts terminals fan de mal pair, per no parlar que acostumen a jugar la carta de la manipulació sentimental. Res més lluny de la realitat aquí. Res de músiques ensucrades, res de subratllats, res de diàlegs grandiloqüents. Tot naturalitat. Malgrat que la peripècia pugui ser en algun moment una mica inversemblant, estem davant d'una pel·lícula realista perquè tot hi flueix de manera senzilla, com la vida mateixa: retrets familiars que mai acaben de sortir del tot, converses intranscendents enmig del dolor... És així com funcionem els humans. I Escalera ho capta de tal manera que la malaltia del pare acaba semblant més aviat un pretext per parlar del que realment li interessa: la història irònica d'una dona (sublim Nathalie Poza, la millor d'un trio estel·lar) que com més pretén actuar i més diu lluitar, en realitat més fuig.

Són molts els detalls de guió destacables en aquesta pel·lícula de personatges que no oblida tampoc la importància d'una bona posada en escena. Però no vull espatllar el plaer de descobrir-los a la pantalla. Només hi afegiré que els últims cinc minuts són dels més brutals, demolidors i coherents que recordo. Es parlarà molt, i merescudament, de la interpretació magistral dels tres protagonistes. Però convé que això no tapi que el principal mèrit d'aquesta cinta és que és una autèntica lliçó de vida.

Comentaris (1)18-05-2017 22:13:52

Pàgines: 1234567891033  <>