login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "Els pescadors"

Qui em coneix sap que m'apassiona la cultura, però que no en tinc una idea gens elitista. Qui hagi tingut la paciència de seguir una mica els meus articles es deu haver adonat que tinc una certa tendència a la cultura més pop, i que no em fa angúnia admirar un producte comercial o reconèixer que tinc dificultats amb determinades obres de culte. Amb poques paraules, que no parteixo de la consideració segons la qual si una cosa agrada a molta gent és que no és bona. Simplement hi ha coses que m'agraden i coses que no, i procuro expressar-ho (espero que amb èxit) sense pedanteria.

Dit això, però, haig de confessar una cosa: quan arriba Sant Jordi, a la meva dona i a mi ens agrada fugir de les llistes de més venuts. No pas per res: simplement pel plaer de descobrir coses pel nostre compte, de llançar-nos a la piscina i arriscar amb títols desconeguts (amb la inestimable orientació de la Neus de La Siglantana, la nostra llibretera de capçalera, que sovint ens dóna l'empenta definitiva quan estem indecisos). Gràcies a aquest hàbit, val a dir-ho, hem fet descobriments notables. Aquest any, per exemple, jo em vaig atrevir a regalar-li un llibre d'una autora alemanya-boliviana-brasilera que viu a Barcelona. Apa! I ella, per no ser menys, va doblar l'aposta i em va regalar una novel·la escrita per un nigerià resident als Estats Units.

Tot i que ja avanço que ara mateix ja estic gaudint com un animal de la lectura de la llatinoamericana germànica ("El dia que vaig aprendre a volar", de Stefanie Kremser), ara em toca parlar de l'altra novel·la, que vaig acabar tot just ahir a la nit: "Els pescadors", de Chigozie Obioma. Un encert més de la meva dona. Potser em va costar un pèl entrar-hi, perquè acabava de finalitzar amb nostàlgia la lectura de "Purity", de Jonathan Franzen; però un cop m'hi vaig submergir de ple la vaig gaudir moltíssim.

El primer que sobta d'"Els pescadors" és l'estil narratiu. La veu narrativa, en primera persona, fa pensar en una mena de transmissió oral (en l'últim paràgraf de la novel·la ho confirmarem i entendrem per què), fins i tot amb el que a mi em va semblar detectar com certes incongruències (de caràcter temporal i probablement deliberades per reforçar aquesta sensació per part de l'autor), però sobretot en el fet d'avançar-se a vegades als esdeveniments. Aquestes prolèpsis són una de les claus de volta de la novel·la: no hi ha voluntat d'intriga; és la crònica d'una tragèdia anunciada en la qual l'interessant és arribar al com.

La referència a l'obra de García Márquez no és casual. L'exotisme de la proposta envolta la narració de l'aura pròpia del realisme màgic. El lector europeu pot sorprendre's pel fet que el motor de la història sigui una superstició tribal, però compte: els antics grecs ja ens havien advertit que el principal perill que et pronostiquin un futur tràgic es troba en mirar d'impedir-lo, ja que és llavors quan paradoxalment acabes provocant-lo. És d'això, principalment, que tracta "Els pescadors", que aprofita l'avinentesa per informar-nos de detalls reals de la història de Nigèria que probablement desconeixíem.

Però hi ha una altra cosa que sobta en aquesta novel·la. I és que, malgrat buscar (em sembla) aquest efecte de tradició oral, juga amb una habilitat exquisida amb les metàfores. Bé, de fet tots ens hi expressem, i els personatges nigerians ho fan a la seva peculiar manera. Intento explicar-ho millor: la sorpresa arriba pel fet que la novel·la s'estructura en una sèrie de capítols encapçalats sempre per una metàfora. El narrador estira llavors la metàfora fent avançar l'acció a partir d'aquest nou punt de vista introduït. Això trenca la linealitat i omple la història de capes.

Tot plegat m'ha arribat a fer pensar que potser darrere la història d'aquests pescadors de maldats hi hagi una metàfora de la societat nigeriana, que és presentada a la novel·la entre la corrupció i la inacció de la gent bona. No ho sé. Sigui com sigui, una alenada d'aire fresc per a qui vulgui fugir de les fórmules de sempre. I em sembla que he acabat entenent la veu narrativa (hi insisteixo, en un paràgraf final molt aclaridor): quan algú explica una cosa en veu alta, el receptor aprèn, però també l'emissor, que sempre troba noves perspectives. Per la meva feina, sé de què parlo.

Comentaris (1)03-08-2016 00:02:35

Cinema: "Fresas salvajes"

Continuo entossudit a millorar la meva base cinèfila europea, i aquesta vegada aposto per Bergman. Resultat més satisfactori que la setmana passada. No és "Fresas salvajes" una pel·lícula fàcil, és clar, i lògicament hi ha una voluntat d'autor i d'intel·lectualitat. És Bergman, punyeta! La veritat és que crec que del suec només n'havia vist "El setè segell", i també ha estat la meva manera d'homenatjar el meu oncle, ara que aquest mes ha fet 15 anys de la seva mort. Un accident absurd ens va impedir continuar gaudint de la intel·ligència d'un molt estimat professor de filosofia, no especialment cinèfil però que adorava Bergman i en especial "El setè segell", pel·lícula que vaig veure seguint la seva recomanació just el dia abans de la tragèdia, en una d'aquelles connexions estranyes amb què juga amb nosaltres la vida.

El cas és que recordo que "El setè segell" em va fascinar, tot i que jo diria que no vaig acabar d'entendre-la. Per això vaig dubtar amb "Fresas salvajes", ja que definitivament les vacances potser demanen alguna cosa més lleugera. Però no me'n penedeixo. Potser la nyonya d'una tarda sufocant de juliol no em va ajudar a treure-hi tot el suc, però em va transmetre coses, em va hipnotitzar en alguns moments i em va colpir. Profundament filosòfica, com no podia ser d'altra manera, "Fresas salvajes" és una fita del cinema en molts sentits.

Una de les tècniques narratives que més caracteritzen la novel·la i que més costen de traslladar al llenguatge cinematogràfic és la superposició de plans temporals. Que estiguis seguint un personatge i ell t'acompanyi a un record per després tornar al punt de partida. Hi ha el flash-back, és clar, però no és el mateix, perquè la literatura aconsegueix que hi hagi una simbiosi entre passat i present molt difícil d'assolir: reps la percepció del personatge en el present a partir de la convivència simultània amb el seu record. Aquesta simultaneïtat és la clau que el flash-back no pot assolir. Però Bergman ho soluciona brillantment en la seva posada en escena, fent que l'ancià dialogui directament amb la seva joventut, fent que el veiem enfrontar-se físicament amb el record, en una tècnica narrativa que després homenatjaria el seu admirador Woody Allen en pel·lícules com "Delictes i faltes".

Hi ha també, i la tècnica acabada d'exposar la reforça, una atmosfera onírica que envolta tot el film. Tots els directors actuals que abusen del recurs dels somnis com a trampa narrativa haurien d'envermellir davant la potència del malson amb què s'obre "Fresas salvajes", l'impacte del qual provocarà la decisió en el protagonista de fer en cotxe un viatge que tenia pensat fer en avió. És la idea homèrica del viatge com a clau molt més important que el destí final i, si es vol, l'origen de les road-movies: el desplaçament exterior com a símbol de la transformació interior. El protagonista passa comptes amb el seu passat, amb el seu present i amb el seu futur. Som el que hem viscut i també el que no hem viscut, perquè estem fets de decisions, d'omissions i de renúncies. D'un profund existencialisme, ben mirat m'equivoco quan dic que pel·lícules com "Fresas salvajes" no són del tot adequades durant les vacances. Perquè és precisament ara, lluny de la voràgine estressant del dia a dia, que hom pot interpel·lar els seus fantasmes i qüestionar-se el sentit de tot plegat quan els rellotges ja no tinguin busques.

Comentaris (3)28-07-2016 11:37:44

Cinema: "El viaje de Arlo"

A vegades hi ha coses ben agradables que es presenten sense avisar. O detalls inesperats que completen el plaer d'un moment. Trobar-se en una casa rural al Vilosell (Lleida), Cal Butifarra, on tot és amabilitat, haver acabat de sopar i estar fent un cubata ben fresquet a la terrassa no té preu, però que a sobre allà mateix de cop i volta t'hi projectin una pel·lícula... D'acord, era de dibuixos; i era un Píxar menor, sí. Però el context hi ajudava, i la vam gaudir molt.

Perquè a més "El viaje de Arlo", tot i que sembla feta amb el pilot automàtic, no és una pel·lícula gens dolenta. És cert que Disney hi posa una mica de sucre i de missatge familiar poc habitual en Pixar, però el resultat no se'n ressent perquè hi ha coses marca de la casa, com ara la delicada (aquí una mica menys) aproximació a la mort (segurament mai es podrà superar el que en aquest sentit es va aconseguir magistralment a "Up"). També, és clar, la qualitat tècnica; senzillament brutal. I, finalment, la cinefília de la factoria, que en aquest cas dóna a la pel·lícula un aire de western molt divertit i entranyable.

Però, sobretot, Pixar continua enlluernant perquè no defuig temes espinosos i tracta els nens com éssers intel·ligents. Aquí simplement encoratja a superar les pors: no a deixar de tenir-les, sinó a afrontar-les. Potser és un Pixar menor, però que transmeti això en temps de la hiperpaternitat i la sobreprotecció és valuosíssim.

Comentaris (3)25-07-2016 17:38:37

Cinema: "La sirena del Mississipi"

Començo a tenir la mosca al nas. Després de la decepció de "Tres recuerdos de mi juventud", vaig ser encara més conscient que a la meva autodidacta formació cinèfila, sòlida pel que fa a referents clàssics nord-americans, li falta base clàssica europea, en especial de la nouvelle vague. Mig per això i mig per casualitats de la vida, m'enfronto una setmana després a un títol de Truffaut, "La sirena del Mississipi". I torna el desconcert, i sobretot torna la sensació de llunyania emocional i intel·lectual cap a allò que estic veient.

Val a dir que no és que em sembli que la pel·lícula sigui un despropòsit. Els actors són superbs (no descobriré ara el carisma de Jean-Paul Belmondo i Catherine Deneuve), la trama s'inicia com un thriller hitchcockià per desembocar en un melodrama (Truffaut juga com el britànic a trencar les expectatives de l'espectador) i, sorprenentment, quan al vespre la vaig explicar a la meva dona semblava que tenia sentit i tot. Què és, aleshores, el que la fa delirant i llunyana? Bàsicament dues coses.

En primer lloc, l'estil narratiu. L'ús (goso dir que) arbitrari de les el·lipsis crea una estructura fragmentada indigesta, fet que es veu agreujat per la ridiculesa dels canvis de doblatge cada vegada que la Deneuve es destapa una mica (coses de la censura franquista). M'agraden les el·lipsis, m'agrada que com a espectador t'obliguin a omplir buits i no t'ho donin tot mastegat, però aquí em fa arrufar el nas la sensació que estan al servei de les incongruències i les arbitrarietats.

En segon lloc, tornem-hi amb l'amour fou. Es pot arribar a entendre que un home enamorat d'una certa idea de l'amor perdoni determinades coses, però el final a la cabana és delirant i per llogar-hi cadires. Quina mania, la dels intel·lectuals francesos, de presentar l'amor com un element destructiu i dolorós! Deu ser perquè jo tinc la sort de viure un amor harmònic i serè que no puc entendre aquestes passions nocives... No puc amb això, em fa pensar massa en com acaben determinades relacions a les notícies, i no m'agrada que es faci apologia d'aquesta manera d'entendre el món de la parella.

Però això són judicis morals i no estètics. I he dit que començo a tenir la mosca al nas perquè no m'agrada que no m'agradin pel·lícules que se suposa que són de culte. Potser per no frustrar-me, val a dir que hi intueixo certa grandesa: em sembla genial, per exemple, l'escena en què sentim el diàleg de Belmondo amb el banquer mentre ell condueix el cotxe a tota pastilla. Conclusió: potser la grandesa de gent com Truffaut és la capacitat de fer atractius i fins i tot fascinants (per a alguns) deliris que en mans d'un altre condemnaríem a la foguera.

Comentaris (1)21-07-2016 15:15:48

Cinema: "Tres recuerdos de mi juventud" i "Todos queremos algo"

La programació d'aquesta setmana al cinema Truffaut em va permetre muntar-me ahir una doble sessió (beneïdes vacances!) que em semblava ben trobada: "Tres recuerdos de mi juventud" i "Todos queremos algo" m'havien de possibilitar veure una doble visió de la nostàlgia del record de la joventut: una des d'una perspectiva europea (concretament francesa) i una altra des d'una perspectiva nord-americana.

La primera pel·lícula em va semblar una pedanteria insuportable. Feia molt de temps que no m'avorria tant al cinema. En principi la pel·lícula francesa havia de ser la més intel·lectual, i a fe de Déu que juga aquesta carta, però de la manera més francesa; és a dir, fent-ho tot ben passional i desproporcionat. Segurament, per valorar aquesta pel·lícula en la seva justa dimensió caldria conèixer millor el cinema del seu director, fer una comparativa adequada amb la nouvelle vague i totes aquestes coses, però l'únic que sé és que almenys amb mi aquest film no funciona. Tot em sembla forçat, massa cuinat, i la pel·lícula s'agrada tant a ella mateixa que s'oblida d'agradar als espectadors. Potser tot plegat té a veure amb el fet que les històries d'amour fou sempre m'han resultat irritants, ja que l'amor per mi és una altra cosa. Ho sento, segur que sóc un ignorant i que la grandesa que molts li han vist se m'escapa, però és que no me'n va agradar res: ni l'absurd estil narratiu, ni la interpretació afectada dels actors, ni la posada en escena...

En comparació amb això, "Todos queremos algo" em va semblar una alenada d'aire fresc. Definitivament (torno a demanar perdó pel que segurament és una blasfèmia) m'agrada molt més la manera nord-americana de narrar. Aquí, Richard Linklater porta a l'extrem la seva peculiar concepció del cinema. Si la trilogia "Abans de..." i "Boyhood" ja es basaven més en el plaer de la contemplació de la vida quotidiana que en l'exposició de fets, aquí directament es pot dir que el conflicte dramàtic és nul. Des d'una perspectiva desacomplexadament masculina (ja era hora, perquè com bé expressa també Franzen a "Purity" al final gairebé semblarà que hem de demanar perdó pel fet de ser homes), Linklater només vol que seguim les peripècies d'una colla de joves a punt d'entrar a la universitat l'any 1980, com si fóssim un més de la colla. I ja està. Per aconseguir-ho, no li tremola el pols a l'hora d'allargar seqüències intranscendents, ja sigui un entrenament de beisbol o com els protagonistes canten una cançó dins del cotxe. I el millor de tot és que no és gens avorrit, perquè ens agrada mirar! Els espectadors només volem mirar, i ja sentirem el que hagim de sentir, sense tanta parafernàlia!

Dit això, la pregunta: és "Todos queremos algo" una pel·lícula sobre el record? Tècnicament, no. A "Tres recuerdos de mi juventud" l'estructura en flash-backs no deixa lloc al dubte, però aquí la història és una narració lineal d'un cap de setmana. Linklater és hàbil, i roda aquesta cinta perquè la puguem veure com qualsevol altra pel·lícula dels 70 o 80. Troba les excuses que li permeten mostrar-nos tot el repertori de diversions juvenils possibles, en totes les ambientacions possibles, i deixa per a nosaltres l'exercici de la nostàlgia. Però és evident que la busca, i ens la fa sentir. I fins i tot té a punt el pretext perquè puguin sentir-la també els espectadors joves: la pitjor nostàlgia de totes, aquella que sents per allò que NO has viscut. El pla final del somriure endormiscat del personatge principal ens interpel·la: es compliran les seves expectatives? S'han complert les nostres? Linklater és el viu exemple que sovint a la profunditat s'hi arriba des de la simplicitat. Perquè no hi ha res tan vitalista i alhora tan nostàlgic com sentir, senzillament, la força de la vida que passa.

Comentaris (5)14-07-2016 21:51:49

Lectura: "Purity"

Fa pocs dies, el grup valencià Zoo (amb vincles ideològics explícits amb la CUP) va venir a la meva ciutat a fer un concert. Cap a la meitat de la seva actuació, el cantant va exclamar al públic: "us estem sentint individualment, i el que a nosaltres ens agrada és sentir la marabunta." Vaig entendre la frase en el seu context lògic: no volia sentir converses individuals, volia sentir com el públic cridava les lletres. Però em va semblar que, de manera subconscient, l'apel·lació contenia el germen del que per mi és el principal problema d'aquesta ultraesquerra dogmàtica que ens aclapara: el seu caràcter uniformitzador. No conceben el poble com un conjunt d'individus, sinó com una massa a la qual cal protegir paternalistament.

Em sembla que va ser Margaret Thatcher qui va dir que la societat no existia, sinó només diferents famílies amb els seus problemes. Ja s'entén que aquesta consideració, en mans de la política conservadora, obria la porta a les polítiques liberals i al capitalisme salvatge i sense xarxa. D'aquí l'afany uniformitzador, d'arrel soviètica, dels partits contestataris: tots units contra el capital. Però no deixa de sobtar-me que, amb aquest discurs, determinada esquerra alimenti el mateix esperit que mou la globalització: tots iguals, com xaiets, sense identitat individual.

En un dels moments més brillants d'aquesta magnífica novel·la que és "Purity", del meu idolatrat Jonathan Franzen, el narrador ofereix un paral·lelisme sorprenent i fascinant entre el règim soviètic i internet, com dues cares de la mateixa moneda. Tant l'un com l'altre són una dictadura al servei de l'anul·lació de l'individu, en un cas per deixar-lo sense desitjos i en l'altre per aclaparar-lo amb un excés. El resultat és el mateix: el pensament únic. A l'època soviètica eres un asocial si no seguies el sistema. A la de la globalització, ho ets si no tens internet al mòbil. La societat de consum actual (ho vaig poder comprovar ahir mateix en acompanyar la meva dona a una botiga de telefonia) ven angoixa: com pot ser que no tinguis l'última aplicació de no sé què, com és que no pagues només 5 euros més per tenir no sé què més que no sabies ni que existia... Intenten (i, excepte en casos perduts com jo que, parafrasejant un dels personatges de "Purity", encara no he après a voler coses, se'n surten) introduir-te unes necessitats que no tenies, que passen a semblar-te imprescindibles quan fins ara havies viscut perfectament sense. Socialisme i globalització, dues maneres oposades d'arribar al mateix punt: l'alienació de l'individu. Com expressa un altre dels personatges de "Purity", hi ha d'haver alguna cosa entre la dictadura de les grans corporacions i la del proletariat.

"Purity" és, per tant, en gran part, un llibre polític. Però és per damunt de tot una novel·la de personatges de gran complexitat psicològica. És una obra intel·lectual que parteix d'allò emocional per connectar amb el lector i en cap cas avorrir-lo. La primera cosa que crida l'atenció és la seva estructura, en capítols que són com peces d'un trencaclosques que cal ordenar per donar-li sentit (sense que això vulgui dir que sigui una lectura complicada). Juga amb el lector dosificant la informació i creant una experiència lectora molt plaent i estimulant. A més, al principi em va arribar a semblar que cada capítol tenia un gran tema universal enllaçat simbòlicament a una qüestió política concreta: el conflicte generacional (amb complex d'Èdip inclòs) en el capítol sobre l'Alemanya de l'Est, el sentiment de culpa en un capítol protagonitzat per l'armament nuclear... Després, però, vaig arribar a la conclusió que per exemple aquests dos temes són una constant de la novel·la. Els tres personatges principals es mouen sovint a partir de la culpa, i tots tres tenen una relació molt conflictiva amb la seva mare. Al final el que hi ha és un missatge d'esperança: les generacions veteranes no ho han fet gaire bé, però un altre món és possible. En aquest sentit, però, cal destacar que Franzen escriu (identificat amb el personatge més positiu, que no perfecte, de la història: l'encantadora Pip de reminiscències dickensianes) des d'una perspectiva socialdemòcrata que comparteixo. Canviar el món no és eliminar els diners. Canviar el món no és fer caritat. Canviar el món és fer servir els diners que tens per fer del teu entorn un lloc agradable. Canviar el món és tractar bé la gent que t'envolta. El problema del món no són els diners, perquè els diners no són una finalitat en si, sinó una eina de poder. I el que mou el món és el desig incomprensible de poder i més poder. La Pip és l'únic personatge pur (el seu nom real és la Purity del títol) justament perquè és conscient de les seves imperfeccions i que la seva bondat té uns límits. És pragmàtica i no dogmàtica. I en aquest canvi de xip consisteix l'esperança.

Però el que fa de "Purity" una lectura definitivament deliciosa és la seva habilitat en el seu ús subtil de les metàfores. Em quedo amb dues. La primera: la llum del sol versus la pluja. Un dels protagonistes de la novel·la és l'Andreas Wolf, una mena d'Assange o Snowden obsessionat a revelar secrets dels grans organismes, convençut que la transparència equival a netedat. Anomena la seva organització Projecte Sunlight: la llum del sol que ha d'il·luminar la veritat. Però Wolf és un personatge ple de foscor (idolatrat, però, per la superficialitat de la xarxa; aquesta caverna postmoderna que fa que ens creiem les ombres que projecta com l'única realitat) que no entén que en realitat la llum del sol enlluerna i crema: mostrar la merda no neteja, sinó que en genera més; i, si no, només cal veure els resultats del 26-J. Allò que neteja no és la llum del sol, sinó la pluja, perquè el que cal no és mostrar la merda sinó eliminar-la. La pluja del final de la novel·la és el símbol de l'autèntica regeneració.

L'altra metàfora és preciosa. Després de tota una narració molt pessimista amb l'amor, vist com la manera més fàcil que dues persones es devorin, se'ns dóna la solució: l'amor és trobar algú que et torni les pilotes a l'altra banda d'una pista de tennis, que eviti que hagis d'intercanviar cops de dreta amb la paret, que comparteixi amb tu les coses però respectant el teu espai de joc. En definitiva, "Purity" és una novel·la que entén que per arribar al sentit de la política cal arribar a l'ànima humana. Monumental.

Comentaris (5)12-07-2016 20:45:06

Cinema: "Nader y Simin, una separación"

Sovint comento, i crec que ho he fet més d'un cop des d'aquesta modesta tribuna, que no n'hi ha prou que una pel·lícula et remogui la consciència per considerar-la una obra artística. Hi ha d'haver alguna cosa més. Ha de tenir troballes de llenguatge, retòriques, de planificació de plans o de muntatge... "Nader y Simin" ho té tot.

Aquesta sublim (per magnífica i perquè parla de grans temes) pel·lícula iraniana va ser capaç de deixar-me clavat al sofà una xafogosa tarda d'estiu, a l'hora crítica de la migdiada, sense gairebé deixar-me respirar. La pel·lícula es gaudeix en i amb tots els sentits, orgànicament i intel·lectualment.

Per començar, la posada en escena. És admirable com transmet la sensació de claustrofòbia que et fa més propera l'angoixa dels personatges. Rodada en espais gairebé exclusivament tancats, tot són cortines que es passen i portes que es clouen (la qual cosa acabarà essent un recurs dramàtic essencial, ja que allò que es veu i sent i allò que no serà fonamental), i tot plegat reforçat amb una decidida aposta pels plans curts que engabien encara més els protagonistes i l'espectador.

A la primera mitja hora llarga no sembla que passi res. Assistim a les tribulacions d'una família en descomposició, però poca cosa més. Però la pel·lícula té magnetisme, i ja ens ha atrapat. De mica en mica, de manera implacable i amb un punt d'inflexió decisiu, la història va evolucionant de melodrama en thriller d'intriga. Però la veritable dimensió de la cinta és moral o, més ben dit, ètica. L'espectador occidental pot trobar-hi una mirada crítica al pes de la religió, però és molt més que això. Aquí ningú és malvat ni tampoc està net de culpa, i l'enfocament gens sermonejador de la narració interpel·la l'espectador perquè prengui les seves pròpies conclusions, sobretot en un final aparentment frustrant però que ens obliga a posicionar-nos en el dilema final, en una obra que de dilemes n'està plena, mentre ens preguntem fins a quin punt hi ha quelcom de simbolisme en la dialèctica entre la mirada emocionada i decidida de la nena i la mirada perduda de l'avi amb alzheimer a propòsit de l'anàlisi de l'evolució generacional de la societat iraniana.

Una obra mestra? No ho sé. Una obra que et fa sentir ple i agraït del que t'ha ofert, això segur.

Comentaris (5)09-07-2016 00:50:10

Cinema: "Kamikaze"

Vet aquí un d'aquells exemples claríssims de bona idea desaprofitada. De com a vegades els millors punts de partida acaben derivant en autèntics despropòsits.

En efecte, el plantejament inicial de "Kamikaze" no pot ser més interessant: un terrorista a punt d'immolar-se a bord d'un avió veu com el vol es cancel·la pel mal temps, fet que l'obliga a conviure durant gairebé una setmana amb les seves potencials víctimes. Quelcom interessant podia sortir sens dubte d'aquí: acarar el suïcida amb la humanitat dels seus objectius, fer-lo conscient que rere la seva reivindicació ideològica hi ha éssers humans indefensos i no simples xifres al servei de l'impacte del seu acte. Però tot se'n va aviat en orris. I per molts motius.

D'entrada, desconcerta però és una decisió valenta que la pel·lícula aposti perquè sentim empatia no solament per les víctimes sinó també pel dolor irreparable del botxí (de fet, a causa d'un càsting més que discutible, aconsegueix molt més això últim). No és aquest el problema. Potser ni tan sols la inversemblança absoluta al voltant dels explosius (acceptem la voluntat reflexiva per damunt del realisme). El problema és la seva aposta descarada pel sentimentalisme més indecent i indigne després d'oferir-nos les astracanades còmiques més deplorables. Això, juntament amb una posada en escena pobríssima i un desenllaç sense cap ni peus aboca la pel·lícula irremeiablement al desastre.

I mira que fa gràcia que es mostri sense embuts una societat ibèrica ignorant i que només sap mirar-se al melic (quin moment, el de la cançó!), però la pel·lícula no té solució perquè, aquí, el més kamikaze de tots és el perpetrador d'aquest invent impossible.

PD: "A la meitat del camí de la vida, em trobava en una selva obscura, perquè havia extraviat la meva ruta" (primers versos de la Divina Comèdia, obra mestra de les lletres d'Itàlia; país mediterrani, germà i amic. Vàlids per a l'Espanya que s'ha estavellat avui... i per a la que ho va fer ahir).

Comentaris (1)27-06-2016 22:05:52

"Breaking Bad": la droga és la sèrie

Dedicat al company i amic Javi: mai li agrairé prou que em recomanés aquesta sèrie

Com que amb això de les sèries anem sempre a la nostra manera (ens agrada veure-les quan ja s'han acabat per seguir-les al nostre ritme), quan les acabem tot el que se'n pugui dir ja es deu haver dit i resulta difícil aportar res de nou. En aquest cas la sèrie és tan bona, tan refotudament bona, que val la pena intentar-ho però resulta difícil decidir per on començar. M'he decidit a comentar-la personatge per personatge, i naturalment amb spoilers per donar i per vendre.

MARIE

Segurament el personatge més antipàtic de la sèrie. Representa tot allò que com a espectadors el protagonista Walter White ens ensenya a odiar: els convencionalismes morals, el sentiment de superioritat respecte a la seva germana, la capacitat de fer-ne de tot un drama i convertir-se sempre en el centre d'atenció. Les seves debilitats (la cleptomania) no ens la fan més agradable, i només ens obté un somriure amb la seva maniobra per obligar el seu marit Hank a abandonar l'hospital després de ser tirotejat.

SAUL

Representa la mateixa doble moral de Marie a gran escala. Una de les coses que més em fascinen de "Breaking Bad" és la seva subtilitat a l'hora d'introduir determinats missatges. No se'ns diu mai, per exemple, per què al principi de la tercera temporada tothom porta un llacet a la solapa, però sospitem que té relació amb la solidaritat amb les víctimes de l'accident aeri amb què conclou la segona. Doncs bé, veure aquest advocat corrupte i sense escrúpols lluir-lo ufanosament i com qui no vol la cosa em sembla una advertència de la superficialitat amb què tractem aquesta mena de tragèdies, tal com el mateix Walter White etziba en un discurs a l'institut on treballa. Això sí: a diferència de la Marie, se li ha de reconèixer que, tot i que pot resultar molt irritant, també pot acabar per caure simpàtic.

SKYLER

Aparentment se li reserva el paper de la trista figura, sempre al compàs de les decisions del seu marit Walter White. En realitat, però, és un dels personatges amb més capes interiors. No només perquè no és la típica mestressa de casa resignada (pot arribar a ser carregosa la seva insistència a parar-li els peus), sinó sobretot per la manera com ho viu tot plegat. La seva obsessió és la seguretat dels seus fills, però estic convençut que a soles ens reconeixeria que alguna vegada ha gaudit amb la seva intrepidesa. Així doncs, tan aviat una Lady Macbeth ambiciosa que porta la veu cantant a l'hora de gestionar els guanys del marit com una tràgica Ofèlia víctima de les decisions del seu enamorat (inoblidable l'escena en què se submergeix vestida a la piscina), la Skyler és el personatge més shakespearià de la sèrie.

HANK

Definitivament insuportable al principi, fatxenda fins a dir prou, de mica en mica el cunyat de Walter White es va guanyant un trosset del nostre cor i ens horroritzarà la seva mort terrible. Tot i així, és clar, sempre li anirem en contra perquè volem que en Walter se surti amb la seva. Però la seva façana va caure el dia que el van fer anar a Mèxic, i a partir d'aquí el veiem com el que és: un policia molt intel·ligent i sensible. Això sí: és tan mesquí com el mateix Walter a l'hora d'utilitzar en Jesse per als seus interessos. En qualsevol cas, la idea del personatge d'en Hank és la gran troballa dramàtica de la sèrie: que el cunyat d'en Walter sigui el policia que el persegueix sense saber-ho (i també el descobriment de l'última temporada) és la garantia que no hi haurà trames secundàries que desviïn l'interès i el mecanisme que permetrà que l'acció funcioni com un rellotge.

MIKE

Gran paio, en Mike. Un criminal i un fred assassí, sí; però també un entranyable avi amb un cor enorme. Absolutament seductor amb el seu estoïcisme, signa una mort bellíssima però tristíssima en pantalla que ens confirma que ha arribat un punt en què en Walter White s'ho emporta tot per endavant.

GUS

El dolent més fascinant que aquests ulls recorden, i a la ficció n'han vist uns quants. En Gus és un personatge abominable, és clar, però també té les seves raons. I, al capdavall, acaba essent un mirall per a en Walter White. O no s'assembla el final de la sèrie a l'ajustament de comptes que en Gus porta a terme amb el càrtel de Mèxic? La manera com es rifa la policia en la seva condició d'empresari benefactor és sensacional (atenció a les conseqüències que el seu doble joc tindrà per fer possible el vídeo terriblement cínic que en Walter White dedicarà al seu cunyat Hank). Impertèrrit fins a no poder més, la seva mort és la imatge més impactant de l'insuperable final de la quarta temporada: els més grans encara tenen temps per morir amb elegància i col·locar-se bé la corbata quan tenen la cara partida per la meitat després d'una explosió.

LYDIA

Rectifico: aquest és definitivament el personatge més antipàtic de la sèrie. Miserable i criminal, no té cap mena de grandesa. És el típic rei que envia els soldats a la guerra sense embrutar-se mai les mans a la trinxera. Si algú es mereixia la mort que en Walter White li destina, aquesta era ella.

JESSE

Si no existís, l'hauríem d'inventar. Per molt de carisma que tingui en Walter White, sense ell la sèrie no funcionaria. És el Sancho Panza d'aquest Quixot del món de la droga. En Walter és molt més intel·ligent que el seu fidel escuder, però aquest en el fons toca molt més de peus a terra. En Walter White acaba essent un personatge alienat dins el seu propi joc, i de tant en tant ens fan molta falta els banys de sentit comú d'en Jesse perquè no oblidem que darrere tots aquests tripijocs divertidíssims hi ha conseqüències en forma d'éssers humans que pateixen. És impossible no estimar en Jesse. És el personatge més humà, més transparent, el més noble. I, per molt que el manipuli, és l'únic que desperta empatia en l'egocèntric Walter White. L'última escena en què apareix en Jesse és inquietant: s'hi detecta eufòria, però també un punt de bogeria per tot el que ha hagut de passar. En Walter White li ha salvat la vida, però realment haurà aconseguit el seu gran objectiu: salvar-lo d'ell mateix?

WALTER WHITE

El puto amo. El millor personatge que potser hagi donat mai la televisió. La seva intel·ligència i la seva habilitat són tan grans que aconsegueix sempre fer-nos oblidar o perdre de perspectiva les seves atrocitats. Moments clau: quan li diuen que el càncer està retrocedint i quan la seva dona li diu que ja no queda ni rastre dels seus estalvis. En el primer cas, s'adona que no es vol curar per no quedar-se sense excusa per a les seves activitats delictives. En el segon cas, es deixa anar definitivament sense volta enrere. Hi estaríem hores i no acabaríem, però cal sintetitzar: és impossible no reconciliar-se amb ell quan finalment reconeix que tot el que ha fet no era per la família, sinó per satisfer el seu ego i sentir-se viu. Admetre que fins i tot quan volem ajudar els altres és per satisfer la nostra vanitat és un exercici admirable de coratge i honestedat. Per treure's el barret de Heisenberg. Pel camí, la transformació física i moral del personatge és brutal. En Walter White no és una mala persona, per molt que ho suggereixi el títol de la sèrie (es fot en molts problemes que es podria estalviar per vetllar per la seguretat d'en Jesse i d'en Hank). És només que, en la seva necessitat de deixar de ser una víctima (i passar a ser ell qui truca a la porta en una situació d'amenaça), ha perdut el nord ètic a partir del moment que ha deixat de veure els seus congèneres com a persones i els ha vist només com a peces del seu trencaclosques. Qui estigui lliure d'aquest pecat, que tiri la primera pedra.

APÈNDIX: L'ESTRUCTURA

Tant important com allò que s'explica és COM s'explica. I també en això "Breaking Bad" és exemplar. Els teasers inicials de cada capítol, la gestió dels cliffhangers... I, sobretot, l'ús de les el·lipsis; de tot allò que com a espectador et veus obligat a omplir a vegades a velocitat supersònica. Donaria per molt, però és tard i vol ploure, tot i que en qualsevol cas és infinitament d'agrair una sèrie que tracta el seu públic com un ésser intel·ligent.

Comentaris (10)17-06-2016 01:09:10

Cinema: "Más allá de las montañas"

L'extraordinari escriptor i guionista Graham Greene va concebre, l'any 1955, una novel·la anomenada "L'americà impassible" que, a jutjar si més no per la versió cinematogràfica que en va fer Phillip Noyce l'any 2002, permetia interpretar la història d'un triangle amorós al voltant d'una jove vietnamita com una metàfora del dilema del mateix Vietnam. De la mateixa manera, sembla molt plausible que la Tao protagonista de "Más allá de las montañas" sigui una metàfora de la Xina.

Atenció spoilers

Primer acte (1999): la Tao és flirtejada per dos homes, al principi amics i després rivals. Un és un obrer d'una mina de carbó. L'altre és un empresari que s'està enriquint amb les seves benzineres. La Tao es debat entre tots dos, i al final escull el nou-ric. La Xina, en un moment de canvi, entre la tradició obrera d'arrel comunista i els cants de sirena del capitalisme global, malgrat que voldria conviure amb tots dos, finalment escull aquest últim.

Segon acte (2014): malgrat haver afirmat que no ho faria, l'obrer de la mina torna al poble. Està malalt i necessita ajuda. Els seus companys, però, estan invertint els seus diners en projectes relacionats amb el petroli àrab, i ell no gosa molestar. La Tao sí que l'ajuda econòmicament, però és massa tard. L'opció escollida per la Xina ha acabat fent inviable un sistema que agonitza, que mor de manera irreversible.

Tercer acte (2025): el fill de la Tao viu a Austràlia amb el seu pare, sense que cap dels dos mantingui cap contacte amb la Tao. El fill, a qui han posat de nom Dòlar, no sap parlar xinès, i s'ha de comunicar amb el seu pare per mitjà del traductor del Google. En Dòlar, desorientat i insatisfet, s'enamora de la seva professora de cultura xinesa, i tots dos passen a tenir una relació que la gent confon amb la que tindrien una mare i el seu fill. En una mena de complex d'Èdip, es pot ben dir que en Dòlar ha buscat enamorar-se de la seva mare. El futur de la Xina, venuda al dòlar, és la confusió causada pel desarrelament i la recerca desesperada de la identitat enmig d'una llibertat de la qual no sap com disposar. Mentrestant, la Tao acaba la pel·lícula ballant sola i amb malenconia la mateixa cançó amb què no per atzar s'obria la pel·lícula: el "Go West" dels Pet Shop Boys. L'alegria amb què la Tao balla aquesta cançó a l'inici contrasta amb aquest solitari ball final. La Xina s'ha deixat portar per la mentalitat occidental, i al final lamenta tot allò a què aquesta tria l'ha fet renunciar.

L'únic problema que podria tenir aquesta excel·lent pel·lícula seria el fet que la metàfora funcioni d'una manera tan precisa que s'acabi fent paradoxalment invisible i el públic només vegi un melodrama ple de tòpics. Però la poesia visual del director Jia Zhang Ke, amb tria de diferents formats cinematogràfics per a cada època inclosa, impedeix de totes totes el tedi. Molt a prop de l'obra mestra, el director xinès demostra que no cal fer pel·lícules pamfletàries per denunciar determinades realitats socials. N'hi ha prou amb la sensibilitat artística per estalviar-se determinat dogmatisme polític que darrerament està fent molt mal, perquè posa la ideologia per davant de les persones.

Comentaris (3)13-06-2016 23:22:53

Acròstics de la recança

Cada bugada, un llençol.

Units seríem forts,

Però hi ha un cavall de Troia.

Comentaris (4)08-06-2016 23:47:26

Cinema: "Corazón gigante"

Fa una bona colla d'anys, el cineasta amb tendència a la grandiloqüència Paul Thomas Anderson va fer una pel·lícula petita, estranya en la seva trajectòria, anomenada "Embriagado de amor". Recordo que un crític (crec recordar que el gironí Pep Prieto) la va definir com una pel·lícula sobre algú que simplement vol que el deixin en pau. Potser jo no havia llegit la pel·lícula així, però em va agradar molt la idea d'algú que té com a únic desig que no l'empipin. És un desig aparentment simple, però en realitat molt difícil d'aconseguir. Com a animals socials que som, ens veiem obligats a viure en comunitat, a relacionar-nos amb la gent... I de persones n'hi ha de dos tipus: les que et fan la vida més fàcil i les que te la fan més difícil. I em temo que les segones són majoria.

Alguna cosa d'això hi ha a l'excel·lent pel·lícula islandesa "Corazón gigante" (títol horrible per a l'original "Fúsi"). El protagonista, en Fúsi (extraordinàriament interpretat per un actor immens en tots els sentits), no és exactament un sociòpata, sinó més aviat al contrari. No té la més mínima noció de les normes socials, però no perquè no tingui empatia amb la gent, sinó justament perquè és un bonàs incapaç d'adaptar-se a la crueltat imperant. Això fa entrar la pel·lícula en un altre terreny que m'obsessiona i que ja he comentat a propòsit d'altres pel·lícules: la impossibilitat d'exercir la bondat en un món absolutament corromput.

La pel·lícula tracta aquestes qüestions amb una gran habilitat visual i narrativa. És sensible sense ser ensucrada. És moral sense ser alliçonadora. És esperançadora sense ser complaent. I té l'atractiu innegable de la seva subtilitat metafòrica: les passes de country que representen el nivell de coordinació d'en Fúsi amb el món; el viatge amb avió com a símbol de l'enlairament (del despertar) de la seva existència, de deixar de veure la vida des de terra i pujar a bord... I el poder de la música per dibuixar els dos personatges principals, autèntiques illes dins d'un riu.

En Fúsi és un personatge admirable. I si hagués d'intentar descriure'l en una sola frase, diria que és un individu capaç d'encaixar els cops injustos que rep amb l'aplom que li dóna la consciència que les misèries, en la seva història, sempre les arrosseguen els altres.

Comentaris (3)30-05-2016 22:07:24

Cinema: "La bruja"; i futbol: Barça 2- Sevilla 0. Campions de copa!

Es fa difícil comentar una pel·lícula com "La bruja", un producte d'allò més desconcertant. Amb un estil narratiu potser més propi de les pel·lícules de terror dels 70, el film és alhora innovador i arriscat. Uns personatges marcats per la seva superstició que acaben essent els seus propis pitjors enemics. La repressió religiosa autoimposada com a element contraproduent i paradoxalment diabòlic. Els personatges han de conviure amb la idea que porten el mal a dins, que són dolents per defecte, i així es fa difícil construir una vida equilibrada i sana. Una comunitat tancada, una família, que acabarà mostrant-nos que efectivament el mal del qual fugim som nosaltres mateixos. Amb l'escena en què la filla gran treu la màscara a la hipocresia inconscient del pare com a punt àlgid, la pel·lícula també expressa (amb un tractament exquisit de la llum) per què l'encarnació del pecat són bruixes i no bruixots: la dona representa la temptació a causa de la mirada perversa del mascle que la contempla. La pel·lícula mai s'acaba d'enlairar ni de ser plenament satisfactòria, li falta credibilitat en seqüències clau i pateix d'un final massa passat de voltes, però si més no és d'agrair una proposta diferent al terror gastat dels últims anys.

Esperàvem patir més a la sala de cinema, però ho vam fer molt més l'endemà davant la tele seguint una final èpica, d'aquelles destinades a recordar-se molt de temps, amb el gol de Jordi Alba enganxat a la retina dels records. No va ser un partit brillant del Barça, però sí un dels dies en què els aficionats hem pogut aplaudir-lo amb més orgull. Sens dubte, dos moments decisius (a banda de l'expulsió de Banega que equilibraria les forces a la pròrroga i permetria al Barça ser-hi molt superior) van ser l'expulsió de Mascherano i la lesió de Suárez. Jugar una hora amb deu no és fàcil, i el Barça se'n va sortir en gran part perquè, aquesta vegada sí, Luis Enrique la va clavar amb el canvi de Mathieu per Rakitic. No va ser un canvi covard, ja que va sacrificar el migcampista de més contenció en espera que Iniesta i Messi (com així va ser) marcarien el ritme adequat a la zona ampla de manera brillantíssima. No em va agradar que en moltes fases el Barça reculés tant, però possiblement la idea era intentar defensar-se amb la pilota (així es va fer quan es va poder, tot i que massa poc sovint) i simplement renunciar a la pressió alta quan el Sevilla la tingués per no suïcidar-se al darrere. El resultat va ser que el Sevilla, que estava molt còmode en el paper de paparra, s'ennuegués quan va haver de portar la iniciativa, cosa que va passar a convertir-lo d'equip enganxós a equip brut. Pel que fa a la lesió de Suárez, paradoxalment va servir per acabar d'ordenar l'equip amb l'entrada de Rafinha. Potser caldria reflexionar que no cal esperar que un membre del trident es lesioni per canviar-lo si el partit ho requereix, però em va agradar que Luis Enrique expliqués que no volia canviar un atacant de bones a primeres per si l'acabava trobant a faltar si el Sevilla s'avançava. A Luis Enrique se li ha dit de tot, especialment que és massa pragmàtic i que qualsevol entrenaria un equip així. Els seus detractors deuen tenir més munició des d'ahir per retreure-li que en alguns moments juguéssim aculats. Però a mi em sembla que el que va fer el Barça ahir amb deu (amb l'ajuda d'una afició entregada, gairebé gens enfocada per una realització més pròpia del No-Do) va ser molt bèstia, i que si va saber patir al darrere és perquè ara està més preparat per fer-ho perquè això està treballat. Aquest equip està capacitat per dansar amb la pilota (només cal veure Iniesta), per ser dirigit com una orquestra impecable (abans per Xavi i ara per Messi en el seu nou rol espectacular), però també per serrar les dents i anar al fang si l'ocasió ho demana. Va ser emocionant veure un equip que ho ha guanyat tot buidar-se així i refer-se de totes les adversitats. Molt d'orgull ahir, sí senyor. Gràcies, Barça!

Comentaris (1)23-05-2016 21:42:38

Més sobre les estelades

I el jutge diu que sí, tu, que es poden exhibir estelades a la final de copa. Alegrem-nos-en (o no, que per variar ja teníem una idea original per fer la rèplica, i un bon ressò internacional que hauria tingut), però tampoc cal que donem les gràcies perquè reconeguin una obvietat. I, a més, el mal ja està fet.

El mal ja està fet, en primer lloc, perquè hem hagut d'aguantar declaracions en què es comparava l'estelada amb banderes predemocràtiques, quan és evident que no tenen res a veure i que a més els agraden molt més les segones que la primera. Les banderes de règims totalitaris i assassins posades al mateix nivell que un símbol pacífic de llibertat. I ningú dimitirà ni demanarà disculpes.

El mal ja està fet, en segon lloc (tot i que ben mirat això és bo), perquè l'unionisme continua incapaç de replicar l'independentisme amb algun argument que no sigui una fal·làcia. Estic cansadíssim de la cantarella que no s'ha de barrejar l'esport amb la política, repetida fins a l'avorriment per aquells que posen el nom del cap d'estat a una copa, el fan anar al camp i hi imposen un himne que no agrada a tothom. A més, fins que dimecres la delegada del govern no es va il·luminar, es parlava de futbol i de possibles doblets (tant per part del Barça com per part del Sevilla), i des de llavors que per parlar de la final no es comenta res més que aquest suposat problema polític que s'han inventat. I el súmmum ha estat haver de sentir que Puigdemont o el Barça no s'hi haurien d'haver posat perquè l'estelada no representa ni tots els catalans ni tots els culers. Hola! Que hi ha algú? Que ens prenen per ximples? Què coi hi té a veure, això? Del que es tracta és de defensar la llibertat d'expressió! Afortunadament, l'alcaldessa de Madrid, que ni deu ser del Barça ni és catalana, es va encarregar de posar en evidència el disbarat de l'argument amb el seu anunci de no assistir tampoc al partit si es mantenia la prohibició.

Però el mal està fet, sobretot, per un tercer motiu molt greu. En la seva perversa interpretació de la Ley del Deporte, s'han plantejat que l'estelada podia promoure la violència en una lectura absolutament contrària a l'esperit de la llei. Representa que el que la llei expressa és que hi ha símbols que fomenten l'odi en si mateixos, és a dir, que en fan apologia, com ara emblemes feixistes o terroristes. No és, evidentment, el cas de l'estelada. Però han agafat la llei amb pinces i l'han capgirada (fins que un jutge hi ha posat seny) amb un argument demencial: quan diuen que l'estelada pot fomentar la violència... és perquè algú pot reaccionar amb violència contra ella! És molt greu, dir això! Primer, perquè no cal ser Freud per adonar-se que a qui genera un sentiment de violència la visió d'aquest símbol és als mateixos governants. Segon, perquè pressuposa la incapacitat de part de la ciutadania espanyola (ja siguin aficionats del Sevilla o habitants de Madrid) de respectar posicionaments aliens (com si un vegetarià es fotés a hòsties contra algú que s'estigués menjant un entrecot, vaja). I, tercer i terrorífic, perquè davant aquest supòsit havien decidit castigar la potencial víctima en comptes del potencial intolerant. En un estat que es diu de dret, la llei ha de protegir contra la intolerància, i no a la inversa. Amb la seva irresponsable actuació, la delegada del govern ha creat un clima enrarit que, si el major seny del ciutadà corrent no ho evita, pot degenerar en conflictes per coses que s'haurien de viure amb absoluta normalitat.

I, dit tot això, acabo amb una petició que sé que no serà escoltada: no xiulem l'himne. No m'agrada ferir els sentiments de ningú, i menys de la meva família del sud que viu ben feliç la seva espanyolitat. Fem-ho més fàcil: ignorem-lo i (mode ironia afectuosa activat) simplement no en cantem la lletra.

Comentaris (1)21-05-2016 02:55:29

Estelades al Calderón

"[Queda prohibida] la exhibición en los recintos deportivos, en sus aledaños o en los medios de transporte organizados para acudir a los mismos de pancartas, símbolos, emblemas o leyendas que, por su contenido o por las circunstancias en las que se exhiban o utilicen de alguna forma inciten, fomenten o ayuden a la realización de comportamientos violentos o terroristas, o constituyan un acto de manifiesto desprecio a las personas participantes en el espectáculo deportivo".

Si ja és un insult en si la prohibició d'estelades en la final d'aquest diumenge, l'article de la Ley del Deporte amb què ho justifiquen ja és una ofensa inqualificable. En un camp on cada setmana entren banderes espanyoles preconstitucionals (tampoc mai sancionades per la UEFA). La conclusió que en trec és que estan titllant de bàrbars els seguidors del Sevilla, ja que pel que sembla la simple visió d'una bandera pacífica com l'estelada podria incitar-los a la violència...

En fi, és igual. Consell per als aficionats que vulguin exhibir els seus legítims sentiments aquest diumenge al Calderón: que portin una samarreta independentista a sota d'alguna camisa o jaqueta. Un cop al camp i passat l'humiliant control, exhibir-la. Què faran? Diran per exemple a una noia que es tapi o que se la tregui? No sé quina de les dues peticions quedaria més masclista i en evidència... Els detindran a tots? Davant de totes les càmeres del món? No ho crec. I quan soni l'himne espanyol, res de xiular-lo, que fa lleig i en certa manera és posar-se a la seva alçada. Quan soni l'himne espanyol, tothom a cantar "L'estaca", que pel que sembla aquests són els temps que ens torna a tocar de viure.

Ah! I el club què hi diu? Doncs gairebé ni hi és ni se l'espera. Comunicat molt tebi i avall que fa baixada. Si no gosen amenaçar de no presentar-se al partit, que seria el més digne i el que tindria més ressò internacional, com a mínim que es presentin amb la samarreta de la senyera, per fotre una mica...

Comentaris (3)18-05-2016 21:54:57

Pàgines: 1234567891027  <>