login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: Sitges 2016 i "Barry Lyndon"

El de Sitges és el festival de cinema del públic. El públic se l'ha fet seu, i determina fins i tot la programació, tal com reconeixia el seu director en una entrevista al diari Ara: més que pel·lícules que es puguin considerar del gènere fantàstic o no, el que hi ha són pel·lícules que fan per Sitges i pel·lícules que no. El públic de Sitges no vol determinats romanços, i per comentaris que caço al vol gairebé li molesten determinades coartades dramàtiques. El públic de Sitges es vol divertir, vol aplaudir-ho tot, vol bona acció, vol terror i vol sang i fetge. Però és un públic exigent, i per damunt de tot vol històries potents.

És el cas de la primera de les quatre pel·lícules que hi hem vist aquest any (concentrades en un sol dia, nova fórmula molt satisfactòria que permet esquivar els preus abusius i la mala educació que generalment exhibeix l'hosteleria sitgetana). “Melanie, the girl whith all the gifts” té un inici potent, dosifica de manera intel·ligent la informació, té una música agressiva que se't clava al cervell i sobretot té una elegantíssima posada en escena. Molt ben filmada i interpretada, la càmera sempre fa el moviment correcte, i destaca amb llum pròpia una seqüència clau amb un magnífic muntatge paral·lel. Tot en aquesta pel·lícula està, doncs, ben mesurat (excepte un final una mica precipitat), i ofereix un toc original al gènere de zombis amb una reflexió sobre la identitat.

El millor: l'elegància de la seva posada en escena.

El pitjor: un final un pèl precipitat.

La segona pel·lícula vista va ser la tradicional cagada (amb perdó) de la meva tria personal de la programació de Sitges. El marge d'elecció quan hi pots anar només un dia és limitat, i sempre hi ha d'haver una pel·lícula dolenta. En aquest cas, la infumable “Sweet sweet lonely girl”. Pretesament gòtic, el que és en realitat és un film tronat, carrincló i amb pudor de resclosit. Pretesament original, el que en realitat ofereix és una mena de David Lynch de pa sucat amb oli i un desenllaç més aviat trampós i vist mil vegades. Pretesament audaç en la seva simbologia, en realitat l'única metàfora aprofitable és involuntària: aquella arna persistent que revela la seva condició de producte ple de naftalina.

El millor: que no és gaire llarga.

El pitjor: el to de telefilm carrincló que gasta.

Després d'aquest desastre, la tercera pel·lícula no va millorar gaire el panorama, però almenys la finlandesa “Lake Bodom” és entretinguda, moderna i amb un bon sentit del ritme. Això sí: la seva història és completament absurda, i no necessàriament ho pretenia. Deixem-ho que es tracta poc més que d'un divertimento, i dubtem si la societat finlandesa haurà encaixat bé que es prengui tan a la lleugera una tragèdia que va commocionar el país fa cinquanta anys. En tot cas, l'ambició d'aquest slasher no sembla anar més enllà, i veníem de tan avall que personalment la vaig saludar amb bon humor.

El millor: és una mica refrescant, dintre d'un subgènere gairebé esgotat.

El pitjor: el guió és fluix i amb més forats que un colador.

Afortunadament, la traca final ens esperava a la darrera pel·lícula per deixar-nos un molt bon gust de boca. L'esplèndida “Train to Busan” es gaudeix de principi a fi. Un cop més, es demostra que els sud-coreans són únics a l'hora de filmar l'acció (la pantalla inundada de zombis un cop i un altre sense cansar i amb coreografies rotundes i perfectes), i que tenen com a únic taló d'Aquil·les la dificultat per tancar convenientment i a temps les històries. Només tacada per un excés de sensibleria en determinats moments (que, val a dir-ho, també ofereixen alguns dels instants més poètics), la pel·lícula té un ritme endimoniat malgrat el seu excés de metratge. Les interpretacions són ajustades, amb una mena de Ricardo Darín sud-coreà (pel tarannà) i una nena que va de menys a més en la seva intensitat dramàtica. Però aquesta mena de barreja (pel to d'algunes de les seves escenes) entre “Old boy” i “Guerra mundial Z” destaca també per les seves pretensions sociològiques, detestades per alguns però diria que majoritàriament aplaudides, amb una reflexió sobre la solidaritat i l'individualisme que acaba desembocant en una escena clau i duríssima que a mi se'm presenta com una metàfora clara sobre la situació dels refugiats. Mostra evident que el cinema amb més vocació d'espectacle no està renyit amb intencions més profundes, “Train to Busan” és una delícia (imperfecta, però delícia) que té molts números per guanyar el premi del públic, si és que no els té d'aspirar a cotes més altes. Fa la sensació que, de la mà d'una distribuïdora estatal, és molt probable que el film es presenti en sales comercials. Si és així, a córrer per veure-la, que una experiència així cal gaudir-la en pantalla gran.

El millor: La perfecció de les seves escenes d'acció i la seva condició de metàfora política.

El pitjor: un excés de sensibleria del tot innecessària.

Després d'aquest dissabte tan intens, diumenge tocava descansar. No vam anar al cinema... però ens vam posar a casa una pel·lícula de tres hores! Però no qualsevol pel·lícula: ni més ni menys que l'obra mestra de Stanley Kubrick “Barry Lyndon”, un deute pendent solucionat ahir i que ens va permetre gaudir de la seva perfecció formal. Cada escena sembla una pintura, amb un tractament de la llum i de la composició absolutament exquisit. Els plans generals, abundants, una meravella. Una història d'època dividida en dues parts clarament diferenciades, i que no cansa en cap moment. Una manera d'acabar aquest cap de setmana cinèfil senzillament immillorable.

Comentaris (2)10-10-2016 22:56:46

Futbol: Celta 4 - Barça 3

Comentava l'altre dia que calia llegir millor els inicis dels partits, ja que hi havia el perill d'algun dia no ser a temps de rectificar. Doncs, per desgràcia, dit i fet. Ahir, després d'uns deu minuts inicials esperançadors, de seguida va arribar el descontrol i es va veure d'on plorava la criatura: el Celta pressionava molt bé a dalt, tapava molt bé Piqué i Busquets, i el fet que la sortida de pilota depengués de Mathieu era un drama. En absència d'Umtiti, Mascherano hauria estat una opció més adequada. Però, tot i que a la prèvia el Celta havia avisat, aquesta circumstància no es va preveure i, juntament amb una altra decisió discutible en l'elecció dels interiors, l'equip ho va acabar pagant car. Arribo a la conclusió que potser el problema és que el cos tècnic darrerament és fins i tot massa intervencionista, que l'equip està marejat de tanta rotació i tant canvi de sistema, que és bo ser imprevisible però que cal no caure en la falta de personalitat i en la vulgarització progressiva en què sembla estar caient l'equip, que protegir físicament jugadors és vàlid si es fa a petites dosis i no en canvis de mitja alineació. Però crec que la feina que es fa és honesta i sóc optimista. Aquest equip ha tingut sempre capacitat d'autocrítica i s'ha refet, i per una vegada l'aturada per seleccions pot ser higiènica i convenient.

Menció a part mereix aquesta vegada Ter Stegen. Si el dia passat vaig defensar Alcácer malgrat el seu mediocre partit, ara toca fer el mateix amb l'alemany malgrat la seva desastrosa actuació. Reconec que en calent vaig dir-li el nom del porc, perquè abans de la seva greu errada en el 4-2 l'equip tenia collat el Celta i ell solet ho va engegar tot en orris. I també que la seva pífia va ser especialment lamentable perquè, a diferència del primer gol (en què va compartir responsabilitat amb Busquets i amb la mala col·locació de la resta de la defensa), en aquest cas va ser innecessària i producte d'un excés de confiança, en un moment en què el Celta, cansat i espantat, ni tan sols pressionava amb intensitat. Però, dit això, qui no en remena no en trenca; i si serveix perquè reflexioni una mica benvingut serà. I continuo pensant que no és just focalitzar individualment les derrotes, ja que una jugada puntual no pot fer oblidar l'horrorosa primera part de tot el conjunt. Només Piqué, amb una mostra d'orgull potser contraproduent tàcticament però molt valuosa per millorar la imatge del col·lectiu, va salvar l'honor i va liderar una reacció que no va poder ser per un cúmul de desgràcies i de despropòsits.

Però tot plegat, la veritat, avui m'és una mica igual. Perquè ahir el Barça, tot i esforçar-s'hi, no va aconseguir espatllar un cap de setmana fantàstic, en què vaig celebrar 40 anys sentint-me en plenitud i estimadíssim. Hi ha preocupacions, és clar (la feina, la salut d'éssers estimats que donen algun ensurt...), però no puc fer més que sentir-me afortunat davant de les mostres d'afecte i amor de tanta gent, en especial de la millor dona del món, que tinc la sort (probablement immerescuda) de tenir al meu costat. En aquest context, naturalment que el Barça hauria estat la cirereta del pastís, però que no tingui cirereta no vol pas dir que el pastís no sigui perfecte.

Comentaris (6)03-10-2016 23:46:39

Futbol: Borussia M. 1 - Barça 2

Greu error de plantejament inicial per part de Luis Enrique. L'invent de posar Neymar d'enllaç entre el mig del camp i la davantera, a l'estil de Messi, amb Suárez i Alcácer en punta, va ser un desastre i l'equip va llençar la primera part a les escombraries, amb l'agreujant d'arribar al descans per sota en el resultat. Les incorporacions de Rafinha i sobretot de Turan, però, van ser providencials. Aleshores s'imposa una primera pregunta: gran mèrit de l'entrenador a l'hora de llegir els canvis necessaris o gran demèrit per haver de rectificar una mala decisió inicial? Totes dues coses, és clar. Ell mateix ho va reconèixer: es pensava que el rival faria una cosa i en va fer una altra. I això porta a la segona pregunta: és bo plantejar el partit en funció del rival o cal tenir més personalitat? Doncs meitat i meitat altre cop, sobretot perquè el Barça no busca adaptar-se al rival per protegir-se, sinó per atacar millor. La idea central és l'atac.

El Barça darrerament genera algun dubte, i Luis Enrique és humà i s'equivoca. Però ningú podrà negar que aquest és un cos tècnic intervencionista, detallista i treballador. El partit d'ahir no s'hauria guanyat sense l'estratègia, per exemple. I ho controlen tot: ahir Gomes era a punt d'entrar, però els dos centrals van veure targeta i el van fer seure perquè s'escalfés Mathieu. No hi havia cap intenció de fer entrar el francès, però sembla clar que volien guardar-se un canvi i tenir-lo a punt en cas d'expulsió. No se'ls escapa res. Això sí: caldrà acostumar-se a llegir millor els inicis perquè no sempre s'hi serà a temps.

Però el que em sap més greu de tot plegat és com s'ha destrossat el pobre Alcácer des dels mitjans. El seu partit va ser insignificant, certament, però va ser més víctima del mal plantejament del seu entrenador que una altra cosa. Personalment no acabo de veure clar el fitxatge d'Alcácer perquè no el veig fet per al joc combinatiu del Barça, però és molt aviat per jutjar. I em molesta profundament aquesta tendència autodestructiva nostra de crucificar algú quan encara no ha tingut temps de demostrar res. Deixem temps al temps, i no ens posem amb el més dèbil. Podríem analitzar, per exemple, la incomprensible actuació de Neymar ahir (assistència de gol al marge), però val més que tanquem files i mirem endavant.

Comentaris (1)30-09-2016 01:29:45

Futbol: Sporting 0 - Barça 5; i cinema: "Captain Fantastic" i "Criadas y señoras"

Sí, d'acord, aquesta vegada donaré la raó als crítics: com que el resultat va ser força enganyós, no em fa res reconèixer que dissabte el Barça no va fer un bon partit. Quan les coses són, cal dir-ho també, sempre des d'una intenció constructiva. És evident que el Barça va guanyar (i golejar) perquè té més talent. Però també ho és que dissabte no va jugar absolutament a res. A la primera part almenys es va comportar com un equip: l'actitud era correcta però el joc no acompanyava. Bàsicament perquè el perfil dels interiors (Turan i Gomes) no era de control i perquè la sortida de pilota des de l'esquerra, amb Mathieu i Digne, era molt més deficient que des de la dreta, amb Piqué i Roberto. Tot plegat va provocar un joc desordenat, sense sentit, sense ordre ni concert. Però ha quedat dit: el Barça té més talent, i en un parell de flaixos Suárez i Rafinha ja havien posat el 0-2. El que ja em va molestar més va ser la segona part: entre el 0-2 i el 0-3 el Barça no va tenir joc però tampoc actitud. Incomprensiblement, en comptes d'aprofitar el cansament de l'Sporting per sentenciar o com a mínim per adormir el partit amb la possessió, no va fer ni una cosa ni l'altra i a estones es va deixar acular. Mai va passar angúnies, però no va tenir l'autoritat mínimament exigible. A partir del 0-3 i amb l'Sporting (merescudament) amb un jugador menys, evidentment, el Barça es va agradar i es va deixar anar. En fi, com que el joc col·lectiu no va donar per gaire, es poden destacar algunes qüestions individuals: la qualitat de Sergi Roberto com a lateral dret comença a ser escandalosa, Digne és una digna alternativa (perdó pel lamentable i involuntari joc de paraules) de Jordi Alba i en millora les prestacions defensives, Gomes compleix però s'hauria de deixar anar una mica, Denis confirma un talent que podria explotar amb més continuïtat, i Neymar va millorar molt en el seu compromís en tasques defensives. Un avorrit dia més a l'oficina, però que deixa espurnes per a l'optimisme malgrat el tedi.

Espolsant-nos de sobre encara algun badall, fem cap al cinema per veure “Captain Fantastic”. Afortunadament, les males sensacions del tràiler promocional s'esvaeixen de seguida: lluny del cert aire de telefilm que transmetia (malgrat la insistència d'alguns crítics a focalitzar-ho en el tema, jo crec que el que diferencia una pel·lícula d'un telefilm és el to), “Captain Fantastic” és una entretingudíssima reflexió sobre el xoc d'ideologies i l'educació de la infància. El protagonista, el senyor Cash, educa els seus fills al marge de l'escola i de la civilització, convençut que la suma de cultura i contacte amb la natura els allunyarà de les perversions de la societat de consum. En una escena per mi clau, el pare demana una reflexió a una de les seves filles sobre “Lolita”, el llibre de Nabokov. La noia expressa sentiments contradictoris: el protagonista de la novel·la té relacions amb una menor, però també l'estima... Odia i admira el personatge alhora, diu. I dic que l'escena és clau perquè és el que et passa com a espectador amb el protagonista del film: la pel·lícula pren clarament partit per ell, però manifesta dubtes. A mi, personalment, aquesta mena de persones de pensament alternatiu també m'han provocat sempre sensacions enfrontades: sento simpatia per moltes de les coses que pensen, però em molesta el seu sentiment de superioritat moral. Exactament com em passa amb el protagonista (i que consti que també em molesta el sentiment de superioritat moral dels conservadors: no suporto l'avi dels nens!). Hi ha moments que la història està a punt de descarrilar, i potser peca de certa tendència a l'americanada a l'estil de (la per altra banda molt lúcida) “Pequeña Miss Sunshine”, però al final el guió sap tancar l'atzucac amb un final estrany, que sembla suggerir una mena d'in media virtus. Segurament es tracta d'això: de canviar el món de mica en mica, amb petits gestos, sense grandiloqüències dogmàtiques impossibles. Tenim una nova generació al davant, que és sempre una nova oportunitat: eduquem-la bé, guiem-la, enfrontem-la amb el món real i no la posem en una bombolla, però convertim-la també en una generació de ciutadans amb sentit crític, lliures, capaços de pensar per si mateixos. Revoltem-nos contra la tendència de l'administració a voler-los convertir en simples màquines de produir. En això té tota la meva simpatia, senyor Cash.

Perquè el món no es canvia amb grans proclames, sinó amb petites revoltes. Com la de la protagonista de la sensible (que no sensiblera) “Criadas y señoras”, encarnada per la sempre deliciosa Emma Stone. El gran encert d'aquesta pel·lícula de denúncia de les lleis racials i actituds racistes (pel que sembla, encara latents) als EUA és que no és pamfletària. Perquè sap transmetre de manera molt subtil que aquí les víctimes són les criades, però també les senyores, presoneres de l'educació patriarcal i de les convencions socials. Pel·lícula intel·ligent, que guarda i dosifica bé les seves cartes amagades, “Criadas y señoras” segur que agradaria al “Captain Fantastic”. Segur que ja l'ha recomanat a les seves filles, si ha acceptat tenir electricitat i DVD.

Comentaris (1)26-09-2016 22:34:53

Futbol: Barça 1 - Atlético 1

Sisplau, que ningú em torni a dir que els plantejaments de Luis Enrique s'assemblen als de Mourinho o Simeone (hi ha gent que ho pensa, de debò). No em cansaré de dir-ho: el Barça sempre és un equip propositiu. La possessió ahir va ser escandalosa, però no són només xifres: després del gol de l'empat de l'Atlético només va haver-hi un equip que va continuar buscant la victòria. A Simeone sempre li ha faltat ambició (un cas clamorós, la pròrroga de l'última final de la Champions), i no va voler saber res d'anar a buscar el partit tot i que el Barça estava grogui.

La primera part de l'equip va ser molt bona. La sensació passada la mitja hora era que gairebé no havia generat perill, però que no se li podia fer ni un retret. Parsimoniós deliberadament en la possessió a camp propi, a la recerca d'una mínima estirada de línies de l'Atlético que mai s'acabava de produir, el joc canviava de ritme de migcamp cap endavant. L'equip tocava bé, Iniesta feia el seu enèsim màster... Semblava qüestió de temps, i així va ser: un altre servei de córner assajat amb resultat immillorable. Gol de Rakitic i cap als vestidors amb la feina més difícil feta.

A la segona part alguna cosa va fallar. L'equip no va sortir ni la meitat de concentrat que a la primera, però aguantava el tipus. Però l'Atlético es va comportar amb la destresa d'un paràsit i va aprofitar l'únic moment de desconcert del Barça, just quan intentava refer-se tàcticament i emocional de la doble punyalada en forma de lesions de puntals imprescindibles com Busquets i Messi.

I, certament, d'aquí al final ploms fosos i poques idees, però es va intentar. Ho prefereixo mil vegades a l'actitud poruga d'un Atlético que no es va atrevir a furgar en la ferida per por de prendre mal. Hauria estat excessiu per a tan poca proposta (veure els jugadorassos de l'Atlético desenvolupant un plantejament tan ranci fa mitja angúnia) i massa dur el revés per a tanta voluntat a l'altre costat.

Comentaris (5)22-09-2016 23:49:48

Futbol: Leganés 1 - Barça 5; i cinema: "En solitari" i "La caça"

Sacsejada total de Luis Enrique a l'equip, més que en l'alineació en el dibuix tàctic: defensa de tres centrals, dos interiors carrilers, dos migcampistes per dins i el trident. Si amb l'alineació de l'asturià al davant em tornava boig intentant situar els jugadors en l'esquema tradicional (només se m'acudia Umtiti de lateral dret i Rakitic de pivot o bé Rafinha de lateral dret i Mascherano de pivot, amb la resta més o menys al seu lloc), un cop començat el partit i comprovat que la cosa no anava per aquí vaig intentar entendre el perquè d'aquest remenament, sobretot mentre el Barça patia en la sortida de pilota i realment mastegava sorra durant el primer quart d'hora. Vaig arribar a la conclusió que Luis Enrique, tip que els rivals el sorprenguin i de no saber mai si l'esperaran al darrere o el pressionaran al davant, va decidir dissenyar un dibuix que li servís en tots dos casos, que li permetés poblar el mig del camp tant si convenia superar la pressió alta com si convenia crear en estàtic. D'aquesta manera, em semblava a mi, tenia garantit que l'equip tingués les línies juntes. Al principi no va ser ben bé així: alguns jugadors (especialment Mascherano, Alba i Rakitic) anaven de bòlit adaptant-se a les seves noves posicions (qui sap si l'asturià no buscava també o simplement evitar l'efecte migdiada traient els jugadors de la seva zona de confort i obligant-los d'aquesta manera a estar més concentrats), l'equip no controlava el joc i el trident quedava massa desconnectat. Però els tres fenòmens van entendre el que necessitava l'equip i van recular: si els companys estan tan tapats que no poden enviar-nos pilotes a l'espai, ajudem a crear superioritat i ja guanyarem els espais corrent des del darrere. Dit i fet, i al final victòria plàcida. El que em molesta en aquests casos és el discurs dels puristes de sempre, molestos per la falta de control i per suposats gols al contraatac. Que consti que sóc un partidari total del futbol de posició de Guardiola, però dubto que al de Santpedor li agradi que el facin servir constantment d'arma llancívola contra Luis Enrique. Jo m'empiparé amb el Barça el dia que no vulgui ser el protagonista i vulgui viure de l'errada de l'adversari, però crec que no és així. Per molt que a Luis Enrique li vagi la marxa i busqui la provocació quan afirma que en partits com el de dissabte la possessió no li interessa, no crec que a un equip que té el 60% de la possessió se'l pugui acusar de poc propositiu. El Barça marca de contraatac? Sí, però a la manera de Guardiola: o bé superant la línia de pressió alta rival o bé recuperant la pilota a tres quarts de camp i agafant el rival desorganitzat. I, d'altra banda, no sento mai aquests crítics autodestructius quan el Barça s'exhibeix de manera canònica en partits com el del Celtic. El que va fer el Barça dissabte no va ser trair el seu estil de joc. Del que va fer el Barça dissabte se'n diu adaptació al medi. Darwin ho aplaudiria.

Amb la feina feta i el dinar posterior paït, ens posem la pel·lícula francesa “En solitari”. Malgrat les seves limitacions artístiques, es fa difícil no sentir simpatia per aquest film decididament humanista, que aposta per la redempció humana i que ofereix una metàfora contra l'individualisme imperant en els nostres dies. Potser se li pot retreure una visió massa complaent de la societat francesa, presentada sense matisos com una comunitat solidària i acollidora, però s'agraeix el cant d'esperança i la càndida rebel·lió que transmet: el clam perquè rebin una acollida digna tots aquells desesperats del món que vénen a Europa amb la sensació que truquen a les portes del Cel.

Com a contraposició a aquesta bonhomia optimista, l'endemà ens posem la duríssima pel·lícula danesa “La caça”. Amb un impecable pols narratiu i formal, el film relata la facilitat amb què es pot destruir la vida d'una persona a partir d'un rumor en una comunitat tancada i ritualitzada. Però la tria del context posa el focus en la perversió que està adquirint darrerament el tractament dels menors, i no precisament sexual. La hiperpaternitat està de moda, i a la pel·lícula es fa palesa (sense arribar a culpabilitzar-la, ja que al capdavall tothom actua des de l'amor i la por) la incapacitat dels adults de tractar de manera adequada la descendència. Així, quan la nena diu la primera bestiesa que li passa pel cap en un moment de ràbia, tothom li dóna la màxima credibilitat. Quan, en canvi, des de la serenitat vol transmetre la innocència del protagonista, la tracten amb condescendència i ho atribueixen a les conseqüències del trauma. En tots dos casos, s'imposa una visió paternalista que converteix paradoxalment els infants en víctimes de les pors dels seus pares. Com expressa molt bé l'actor principal, Mads Mikkelsen, segurament el problema és que com més pretesament civilitzats volem ser més ens consta veure les coses amb sentit comú. El resultat de tot plegat, situacions tan penoses com aquesta:

http://www.ara.cat/societat/Que-darrere-mestres-Pinell-Brai_0_1651634879.html

Intromissió professional. Credibilitat sistemàtica i acrítica del menor. Llenguatge de vencedors i vençuts, com si els mestres i els pares fossin dos bàndols enfrontats en comptes de navegar junts al mateix vaixell. No anem bé.

Comentaris (3)19-09-2016 22:09:26

Futbol: Barça 7 - Celtic 0

Una de les poques coses positives del partit horrible de dissabte contra l'Alavés va ser el rol d'Arda Turan. El turc, que malauradament per a ell (perquè davant tindrà el trident) va tornar a demostrar que al Barça juga millor a la davantera que al mig del camp, va ser desplaçat teòricament a la posició d'extrem dret. En realitat, però, la sensació que vaig tenir va ser que se li va encarregar fer de Messi. Entenem-nos: ningú pot fer de Messi, però em refereixo al fet que partia d'aquesta teòrica posició de banda però que en realitat tenia llibertat per aparèixer allà on més convingués. Això explica que fos un dels jugadors més actius i un dels pocs que es va salvar de la desfeta.

Explico això per remarcar que aquest és un equip pensat i treballat des dels automatismes: jugui qui jugui, ha d'ocupar un rol similar. L'interior esquerre ha de tenir més llibertat creativa, l'interior dret més sacrifici defensiu, els laterals han de ser llargs, els centrals han de saber sortir amb la pilota controlada, entre el lateral i l'interior dret han de tapar els espais que deixa el teòric extrem dret quan canvia de posició, l'extrem esquerre ha de buscar entrar i associar-se per dins... Per això Luis Enrique devia pensar que podia fer tants canvis, però es va oblidar que hi ha jugadors que necessiten temps per assolir aquests automatismes i que cal introduir-los més a poc a poc. Sigui com sigui, però, la revoució de dissabte li va permetre tenir ahir un onze molt fresc i de plenes garanties. I el trident es va tornar a divertir. I l'equip va demostrar que està treballat en obrir i tancar la golejada en enrevessades jugades d'estratègia.

Ara sembla que s'ha posat de moda la defensa de cinc per tapar espais al trident. Potser així, si els rivals abandonen la pressió avançada que ens han aplicat equips com el Sevilla i l'Athletic, ens podrem estalviar els comentaris poca-soltes que afirmaven que l'equip marcava al contraatac, quan en realitat ho feia després de sortir amb habilitat (i, per tant, amb gust per la pilota) d'una pressió avançada que li permetia després aprofitar uns espais que s'havia ben guanyat. Toca tornar als temps de la paciència, de picar pedra, de desgastar el rival i acabar-lo destrossant com ahir. Quan l'equip juga amb la qualitat, l'ambició i l'actitud d'ahir, és imparable. Però el futbol no és una ciència exacta, i dissabte probablement tocarà rosegar sorra al camp del Leganés a la 1 del migdia.

Comentaris (1)14-09-2016 19:16:54

Cinema: "Sparrows"; futbol: Barca 1 - Alavés 2; i Diada: estem a punt!

Cap de setmana marcat per les diferents possibilitats que ofereix la percepció de la realitat. La línia que marca la diferència entre el benestar i el malestar, l'èxit i el fracàs, la il·lusió i el desastre, és molt fina depenent de qui miri o jutgi.

Per exemple, com cal interpretar el final de la notable pel·lícula “Sparrows”? La pel·lícula és definitivament trista, però deixa el pla final una porta oberta a l'esperança? Són els extraordinaris últims quinze minuts la crònica d'un ensorrament definitiu o el serrar les dents d'algú que s'adona que ha ingressat a l'edat adulta i decideix prendre les regnes de la seva vida encara que sigui partint de doloroses ficcions? La profanació del cos de l'amiga pot ser llegit com el símbol de la pèrdua de la infantesa (representada al llarg del film per mitjà de la casa confiscada pel banc). A partir d'aquí, esperen les incerteses de tota vida adulta. Però, partint de la infelicitat més absoluta, ja és molt. Tot en aquesta pel·lícula és rigorós i delicat. Només hi grinyola una escena d'iniciació sexual prescindible però que paradoxalment està filmada amb una perfecció tècnica i formal absoluta. Molt recomanable, tot i que no apta per a paladars amb presses.

Segon moment de percepció de la realitat. D'entrada, pocs matisos pot oferir la derrota merescuda del Barça a casa contra l'Alavés. L'equip va atacar fatal i va defensar encara pitjor. Però la qüestió es troba en la valoració que es pot fer del que va passar dissabte. Perquè Luis Enrique va arriscar molt amb l'alineació, i l'aposta no va sortir bé. Si l'equip hagués guanyat hauria estat la confirmació que aquest any tenim més fons d'armari, però com que va sortir creu hi ha el risc que alguns jugadors hagin quedat marcats fins i tot tot just el dia del seu debut. Sens dubte una exageració, però ja sabem com les gasta l'aficionat culer. La lectura sòbria i moderada sembla òbvia: tenim un fons d'armari prou bo perquè alguns titulars puguin descansar, però no perquè ho facin sis de cop. Tot i així, entenc les circumstàncies especials del partit, després de seleccions i abans de Champions. Més discutible em sembla la pressa per jugar amb les joguines noves (un Cillessen i un Alcácer gairebé sense entrenaments), i definitivament desconcertant l'opció de fer jugar un esgotat Mascherano (180 minuts i 20.000 km d'avió a sobre) quan tens un Umtiti fresc i en estat de gràcia. Però vaja, que no ho trencarem tot ara per un partit, per molt horrible que fos.

Per sort, la victòria que realment comptava aquest cap de setmana va arribar l'endemà. Una victòria sobre nosaltres mateixos, sobre les nostres pors i inseguretats, sobre algun puntual desànim. Moment definitiu (i ja habitual) de percepció de la realitat: la manifestació de la Diada. Deixant de banda els inevitables balls de xifres, seria bo que els unionistes o els independentistes pessimistes expliquessin quina causa hi ha en tot el món capaç de treure durant cinc anys seguits tantíssima gent al carrer. I atenció que la contraposició cal fer-la en termes justos: qui ahir es va quedar a casa, a banda de qui no hi va poder anar malgrat voler-ho, no és necessàriament contrari al procés, ja que també hi ha molta gent indiferent. I en les revolucions (ho va explicar molt bé ahir Antonio Baños) qui marca la diferència és la població activa políticament. Així doncs, suposo que caldria contraposar xifres amb la paella de Ciudadanos, i diu que encara no saben què fer amb la que va sobrar. M'imagino que aquest acte emblemàtic és el que els unionistes entenen per “una Diada que inclou a tothom”, una d'aquelles fal·làcies tan seves que repeteixen com un mantra. Segons ells, és clar, “una Diada que inclou a tothom” seria una barbacoa autonomista de les que es feien abans. S'obliden, però, que aquesta no m'inclou a mi ni als milers de persones d'ahir, o sigui que ja em direu com ho arreglem (votant, potser?). Com l'última ocurrència que la independència els convertirà en apàtrides, quan jo fa quaranta anys que ho sóc i m'he hagut d'aguantar i saben perfectament que ells conservaran la nacionalitat perquè han nascut espanyols. Aquest procés, que culminarà feliçment d'aquí a ben poc, no va contra ningú. Ningú hi sortirà perdent. I ho saben però menteixen. Però el millor de tot és que després de tots els insults rebuts, de totes les amenaces vessades, nosaltres continuem simplement somrient i caminant. Mentrestant, són altres els que sí que es radicalitzen perquè el nerviosisme no els deixa viure, i deixen anar declaracions que ja no són impròpies d'un ministre sinó d'un ésser humà. Com diria el seu llibre de capçalera, aquest Quixot que tant veneren i que no han llegit: “ladran, luego cabalgamos.” I estem a punt.

Comentaris (1)12-09-2016 22:22:03

Cinema: "No respires"

La primera virtut que aquesta notable pel·lícula té és saber una cosa: que el cinema és mirada. Si alguns crítics consideren “La finestra indiscreta”, d'Alfred Hitchcock, potser no la millor però sí la pel·lícula més imprescindible de la història és perquè és la que millor va saber captar aquesta idea. Cadascuna en el seu estil, pel·lícules al meu entendre deutores de Hitchcock com ara “Els ulls de la Júlia” han incidit en aquest aspecte. En efecte, els personatges cecs donen molt de joc. Amb la Júlia passava que el seu enemic no sabia mai ben bé si hi veia o no hi veia, i aquí el que passa és que el cec fa de la necessitat virtut i converteix casa seva en una trampa mortal per als invasors perquè els pot deixar a les fosques, i ell la té apamada i ells no. En aquest sentit, el recurs de fotografia per protegir la nostra mirada (sense la qual no hi hauria pel·lícula) mentre cap dels personatges veu res és gairebé tan brillant com la presentació de la casa, espai terrible, en un exquisit pla seqüència.

La segona virtut que aquesta notable pel·lícula té és saber encara una altra cosa: que el que fa por de veritat és la gent real i no els esperits ni res relacionat amb el més enllà. Són els vius els que fan por, i no els pobres morts. El director recorre al virtuosisme formal per endinsar-nos en un malson que capgira els codis: l'amenaça és l'habitant de la casa, i no els intrusos; la seguretat és a fora, i no a dins. En una pel·lícula dominada pels plans curts, destaca un pròleg amb un inquietant pla general a la manera d'”It follows”, i en el claustrofòbic soterrani hi tenen lloc pertorbadores (i orgàniques) seqüències que se't claven al cervell com les de l'extrema i angoixant “Martyrs”.

Potser només se li pot retreure un excés de passos de rosca al final, i que abusi del recurs del gos en detriment de la força dramàtica del cec, però s'agraeix un producte que inquieta sense recursos fàcils, i el tractament del personatge femení com algú fort i no com algú a qui inevitablement cal salvar (excepte, ai, en la pitjor escena: la de la càmera lenta).

Sembla que hagi explicat molt, però en realitat no he explicat res. L'experiència val la pena i no s'hi val a espatllar-la amb spoilers. A gaudir-la (i a patir)!

Comentaris (1)05-09-2016 20:55:22

Lectura: "Llibre de les bèsties"

Com que sóc una persona amb poques ambicions materials, hi ha pocs regals que em puguin fer que em facin tanta il·lusió com un llibre. Si, a més, la persona que te'l regala ho fa com a mostra d'apreci i reconeixement a la teva feina, la satisfacció és doble. Però és que el goig ja no té preu quan el que et regala és una edició tan deliciosa com la que Proa ha dissenyat del “Llibre de les bèsties” per commemorar l'Any Ramon Llull.

Sí: havia llegit a l'època universitària el “Llibre de les bèsties”, però mai havia tingut a les mans una edició tan exquisida, amb el text original acarat amb una versió moderna de Miquel Desclot, i amb unes il·lustracions fantàstiques de Perico Pastor. Un regal molt especial, d'aquells que bandegen qualsevol intent de penetració del llibre digital i que es poden gaudir només contemplant-los.

Però aquest final d'estiu m'he tornat a llegir el “Llibre de les bèsties”. Hi he tornat a trobar el que en recordava, però com sempre passa també molt més. És realment una lectura agradable, segurament la més senzilla i amena que ens pugui oferir el mestre (malgrat els exemples dintre dels exemples que a vegades emboliquen la troca), però també és tot un tractat sobre la mesquinesa i les conxorxes del poder. Com bé apunta Miquel Desclot en el seu pròleg, Llull anticipa Maquiavel més de dos segles abans, malgrat que el savi mallorquí proporciona al relat un to moralitzant que l'italià convertirà en pur pragmatisme. Fins i tot “House of cards” deu beure d'aquí. Imprescindible.

Comentaris (1)31-08-2016 08:57:28

Cinema: "Café society"; i futbol: Athletic 0 - Barça 1

En general, a la vida, és ben certa aquella màxima segons la qual mai hauries d'intentar tornar al lloc on has estat feliç. Aplicat a determinat cinema de Woody Allen, el cineasta novaiorquès utilitza la nostàlgia del passat per reflexionar-hi, i a “Midnight in Paris” ens advertia que cada època passada enyora l'anterior, de manera que la insatisfacció és inevitable perquè sempre ho vivim tot des del present. Potser l'únic consol, doncs, és que vivim per fabricar records que podrem enyorar en un futur des de la nostàlgia. Sigui com sigui, Woody Allen és d'aquells cineastes transparents que t'ofereixen cada any un racó de felicitat. El cinema d'Allen és aquell lloc on has estat feliç i sí que sempre hi pots tornar. D'acord: s'imposarà igualment allò que qualsevol època passada va ser millor, i direm que amb el temps les seves pel·lícules s'han anat tornant més rutinàries i inofensives, però per molt que com en aquesta “Café society” no sembli que ens ofereixi res de nou, no hi ha res com deixar-se portar pels seus personatges, la seva deliciosa manera de narrar i rodar i la música per ronronejar de satisfacció com un gat a la butaca. És cert: “Café society” no sembla oferir-nos res de nou. Una altra vegada un triangle amorós, una altra vegada el dubte entre la persona que t'apassiona i la que et convé... Però hi ha alguna cosa que fa especial aquesta seva última proposta. D'entrada, la renúncia absoluta al final feliç convencional, una maduresa que porta el protagonista a acceptar la seva vida com la millor possible i no com la somiada. Però també, qui sap si de manera inconscient, la possibilitat de veure en l'interior dels debats sentimentals dels personatges la dicotomia entre el glamur de Los Angeles i la dolça aspror terrenal de Nova York; com si Allen vulgués fer una metàfora del seu cinema, sempre a mig camí de la fantasia i el realisme. Amanit amb una subtrama posada amb calçador però que permet exhibir la recuperació d'un humor existencialista que feia temps que no mostrava amb tanta traça, el resultat és un cop més l'esperat: aquell que ens permet dir que qualsevol pel·lícula menor d'Allen és millor que la majoria de pel·lícules que poguem veure a la cartellera.

De manera semblant, qualsevol partit mig acceptable del Barça és millor que la majoria dels que poguem veure d'altres equips (només cal pensar en la recent i avorridíssima Eurocopa). Certament, el Barça no va fer ahir el seu millor partit, però va tornar a donar mostres d'equip gran i de saber fer competitiu. Es va entossudir durant tot el partit a demostrar que no és cert que no li agrada la possessió, decidit una vegada i una altra a sortir jugant des del darrere malgrat la pressió altíssima de l'Athletic. I la seva insistència va tenir premi en una magnífica triangulació entre Suárez, Turan i Rakitic. La segona part va ser una mica més discutible: generalment, el guió diu que el rival ha d'estar fos físicament després d'una hora perseguint ombres, però ahir el Barça es va complicar la vida l'últim quart d'hora deixant-se arraconar excessivament en comptes d'anar a sentenciar el partit. Aquesta és la versió més especulativa, la que no m'agrada, la que encara que sigui amb la pilota es mostra massa conformista amb el resultat. La que ens va fer doblegar el genoll al Calderón en la Champions fa uns mesos, vaja. Però en fi: San Mamés és San Mamés, i ningú ha dit que aquest joc sigui fàcil. L'equip va fer un exercici de supervivència suficient. Tres punts i a continuar creixent.

Comentaris (1)29-08-2016 10:26:54

Lectura: "Segona persona del singular"

L'inici de la lectura de “Segona persona del singular”, de Sayed Kashua, em va agafar de viatge pel centre d'Europa. Recordo que un dia, a Praga, uns iranians ens van preguntar si allò que parlàvem la meva dona i jo era italià. Els vam contestar que era català, i automàticament (no va ser l'única vegada que ens va passar) ens van preguntar com estava la qüestió de la independència. Em vaig trobar explicant-los apassionadament, tot maltractant l'anglès, les nostres reivindicacions històriques i polítiques. Quan ens vam acomiadar, ens van desitjar sort.

Aquell mateix vespre, al tren que ens conduïa cap a Viena, Kashua em va oferir un diàleg en què els personatges de la novel·la qüestionaven la conveniència del patriotisme palestí, en el sentit de si un altre nacionalisme era la millor manera de fer front al nacionalisme israelià. Això em va fer sentir incòmode, i vaig pensar si no havia estat ridícul atabalar un grup de desprevinguts estrangers amb els meus abraonats sentiments identitaris.

Un cop a casa, però, la mateixa novel·la em va donar la resposta quan un dels seus protagonistes expressa que vol ser com els jueus israelians, en el sentit que a diferència dels àrabs poden mostrar-se tal com són a Jerusalem. Llavors ho vaig entendre: la novel·la parla de corregir aquestes situacions anòmales. És una situació anòmala la que provoca que acabis parlant de política amb taxistes de Praga, Viena o Budapest només pel fet de dir Catalunya quan et pregunten el teu país de procedència. La independència és el mecanisme de normalitat que ha de fer possible que dir que ets català quan ets a l'estranger no sigui un acte nacionalista ni polític, sinó tan normal com dir que ets italià o espanyol.

Però, en fi, parlem de literatura. Perquè “Segona persona del singular” n'és un exemple prou majúscul, i no es ressent de voler posar l'accent en qüestions sociopolítiques. I això que al principi no ho sembla ja que, malgrat resultar molt didàctic per fer possible que el lector occidental comprengui la complexa realitat israeliana, precisament per això es fa un pèl feixuc. Però de seguida arriba la intriga, que tot i ser introduïda de manera un pèl forçada Kashua construeix prou hàbilment per jugar constantment amb els personatges i el lector. En aquest sentit, destaca especialment l'estructura, que combina dues veus narratives corresponents a dos personatges diferents i pertanyents aparentment a dues línies temporals allunyades entre elles fins que acaben creuant-se. Aquest és el recurs per elaborar una reflexió sobre la construcció de la identitat, la del jo i la de l'altre, aquesta tercera persona que ha d'esdevenir segona, en un exercici d'empatia que consisteix a experimentar en la pròpia pell ser-ho, i també en la dificultat d'alliberar-se dels prejudicis que han construït la base de la teva formació cultural.

Per si tots els mèrits estilístics i narratius d'aquesta obra no fossin prou, Kashua ens ofereix al final un epíleg desconcertant que ens obliga a replantejar-nos tota la lectura. “Segona persona del singular”, com “Purity”, és l'exemple vivent que es pot parlar de política sense avorrir, i que es poden escriure novel·les amb inquietuds socials sense renunciar a l'ambició de la qualitat literària.

Comentaris (1)26-08-2016 20:37:06

Cinema: "Viva la libertà"

Quan t'enfrontes a una pel·lícula italiana no saps mai si et sortirà amb una astracanada o amb aquell refinament intel·lectual tan peculiar i mediterrani. I sovint, com passa amb Fellini (referent confés d'aquesta pel·lícula), t'acabes trobant amb una barreja de totes dues coses. És el cas d'aquesta irregular "Viva la libertà".

La premissa és simple i pot semblar gastada: el partit de l'oposició d'Itàlia veu com el seu líder fuig per una crisi d'estrès i el substitueix pel seu germà bessó, un filòsof que sembla mig beneit però que sap arrribar a l'ànima de la gent. Però el guió (amb un ritme fred una mica indigest, val a dir-ho) és prou hàbil per suggerir que en realitat ens trobem amb les dues cares d'una mateixa persona: la maquillada per les necessitats del poder i l'autèntica. Possiblement aquesta sigui la raó de ser d'una certa ambigüitat final que sembla interpel·lar-nos sobre quina és la naturalesa d'allò que en realitat votem.

Llàstima que la història es perdi en innecessàries excursions amoroses sota el pretext d'una suposada reflexió sobre la identitat, perquè quan aconsegueix centrar-se en la qüestió política ens deixa un interrogant demolidor: què passaria si un polític decent pogués mostrar-se tal com és, sense preocupar-se per les conseqüències de la imatge que transmet? A casa nostra crec que només s'hi va acostar en el seu moment David Fernàndez (quins bons temps, els d'aquella CUP!), i pensar en el que hauria pogut ser en casos com els d'Obama trenca el cor.

Comentaris (1)25-08-2016 13:18:13

Cinema: "Star Trek: más allá", "Escuadrón suicida" i "Prisioneros"; i futbol: Barça 6 - Betis 2

Doble sessió freak per a la nit del divendres. El meu amic i jo sabíem què anàvem a veure, de manera que vam deixar les exigències a casa. El millor que es pot dir és que la nova de "Star Trek" i la nova de DC donen allò que prometen (que no és gaire), i el pitjor que totes dues es poden oblidar al cap de dos minuts.

No sé què diran els trekkies experts, però començo a pensar que aquestes noves entregues apadrinades per JJ Abrams estan sobrevalorades. La pel·lícula és entretingudíssima i conserva certa essència nostàlgica, sí, però trobo a faltar la profunditat de les originals. Ja s'entén que els nous temps obliguen a nous ritmes, però aquesta "Star Trek" es passa de frenètica. Hi ha tanta acció que no hi ha temps per a la reflexió. I d'acord que són mals temps per a la filosofia, però la trama donava com a mínim per a certa reflexió política: el qüestionament del colonialisme disfressat de pau, per exemple. Però, al final, res de res, més enllà d'un tímid plantejament sobre el valor de la unió, molt adequat venint d'un guionista britànic. Precisament aquest guionista, el còmic anglès Simon Pegg (intèrpret també en el film), proporciona a la història un humor fresc i saludable que acaba essent el valor més estimable d'aquesta entrega.

També el sentit de l'humor, i les ganes de no prendre's seriosament a ella mateixa, salven aquest producte estrany anomenat "Escuadrón suicida". Juganera des del començament, la pel·lícula té ganes de demostrar que és l'aposta de DC per combatre l'excés de profunditat d'alguns dels seus productes i acostar-se a l'aire fresc de la Marvel. La llàstima, però, és que el guió és delirant (una cosa és ser juganera i l'altra, poca-solta) i que acaba jugant a un cert sentimentalisme barat, especialment en el personatge de Will Smith. Al final, després dels primers títols de crèdit, queda clar que tot és a punt perquè aquest peculiar grup de brètols s'enfrontin a la Lliga de la Justícia. Sempre acabo tornant a caure, però crec que aquest cop ho dic de debò: ja m'hi poden anar esperant...

Diumenge ens posem seriosos amb un thriller compacte i d'entitat: "Prisioneros", del prestigiós Denis Villeneuve. Gairebé tot és bo en aquesta pel·lícula: el ritme, la tensió i la majoria d'interpretacions; especialment, la dels dos protagonistes, els immensos Hugh Jackman i Jake Gyllenhaal. És justament en l'estira-i-arronsa entre els seus personatges, un pare de família desesperat que té tota la pinta de votar el Partit Republicà i un detectiu estoic però obsessiu, que "Prisioneros" conté les principals virtuts i la principal càrrega de profunditat. Es tracta, en paraules del mateix director, de la dicotomia entre el cowboy i el sheriff, tan antiga com el western i que la societat nord-americana porta enganxada en el seu ADN. Els personatges masculins d'aquesta història són els autèntics presoners del títol; presoners de les expectatives que creen, d'allò que el seu entorn n'espera. Potser només cal lamentar una excessiva truculència final, però en cap cas es pot considerar una pel·lícula tramposa, i a més està molt ben arrodonida per un clímax final que em recorda poderosament el de "Valor de ley" i un anticlímax que en el fons està ple d'ironia. El thriller intel·ligent a Amèrica, ni que sigui fet per un canadenc, és possible més enllà de Michael Mann.

I el Barça, mentrestant, a la seva: debut sense despentinar-se, amb un joc eficaç i atractiu. Com sempre hi haurà qui dirà que una lliga en què pots fotre'n sis al rival no té cap gràcia, però cal entendre l'essència del joc per saber que el que fa el Barça és molt difícil. El talent es pot comprar amb diners, però l'esforç i el treball no. I aquest és un equip treballat i ambiciós malgrat haver-ho guanyat tot. Ara mateix el Barça domina tots els registres del joc: la possessió, les diagonals, la profunditat dels laterals... i sí, també el contraatac. El quart gol és una delícia, una lliçó de com s'ha de fer una transició ràpida. Caldria valorar que abans érem nosaltres els que rebíem gols després d'un córner a favor, en lloc de demanar perdó per fer un gol de contraatac. Al capdavall, la majoria dels gols del Barça de Guardiola venien de la recuperació en zona avançada. És bo fer mal quan el rival està desordenat i quan està ordenat, i aquesta varietat en el repertori et fa més complet i no t'allunya de la idea ofensiva. En fi, que el Barça va fer gols de tots colors, i ben segur que gran part de la responsabilitat de ser tan bo en totes les facetes recau en Leo Messi, jugador que es reinventa cada dia i que és el futbolista total. Però ell és el primer que té clar que la seva màgia no rutllaria sense un equipàs al darrere: per exemple, la seva visió de joc en el primer gol és exquisida, però la jugada s'hauria mort si no hagués estat per la intel·ligència de Denis, Alba i Turan. Cosa que ens porta a la feina de Luis Enrique: encara hi haurà qui no li reconeixerà cap mèrit i dirà que qualsevol s'hi pot lluir conduint un Ferrari, però només cal recordar el pobre Tata Martino per desmentir-ho. I aquesta tirallonga d'elogis no és resultadisme: hi haurà dies que es podrà criticar l'equip en la victòria o lloar-lo en la derrota, però la versió d'aquest dissabte va ser senzillament perfecta.

Comentaris (1)23-08-2016 13:58:34

Futbol: Barça 3 - Sevilla 0

Fa uns dies Luis Enrique va dir que tenia la sensació que la d'aquest any era la millor plantilla amb què havia treballat. El temps li donarà o no la raó, però (quan sembla que encara hi haurà moviments d'aquí al tancament del mercat) de moment la sensació és aquesta. Com si volgués demostrar-ho, ahir va posar de titulars els quatre nous fitxatges (més els dos de la temporada anterior). D'acord: la final estava mig sentenciada i a tres dies de l'inici de la lliga convenia repartir esforços, però em pregunto si l'any passat s'hauria atrevit a farcir l'equip de teòrics suplents en un partit com aquest. I aquesta és la clau: aquests jugadors potser han vingut a reforçar la banqueta, però no desmereixen gens si han de ser titulars. Començarem la lliga sense peces clau com ara Iniesta o Mascherano, però estem tranquils davant la qualitat dels seus recanvis. I que cap titular badi, perquè aquests jugadors vénen amb fam, i les rotacions es podran fer amb més sentit i més tranquil·litat que mai.

Ahir el culer se'n va anar a dormir content amb el rendiment de tots quatre. Digne és un punyal pel lateral esquerre, i ja ha fet la seva primera centrada de gol. Gomes va acabar fallant algunes pilotes producte del cansament, però a la primera part va oferir un recital tècnic i de posicionament al camp. Umtiti, malgrat la mala fortuna del penal, va estar impecable al tall i va demostrar una sortida de pilota superba. Potser qui va brillar menys va ser Denis, però va mostrar una gran disciplina tàctica cobrint la zona de Messi quan aquest l'abandonava.

El partit en si no va tenir gaire història. El Barça va sortir adormit i el Sevilla gairebé se n'aprofita, però el gol de Turan (el lloc del turc en aquest equip és de fals extrem) de seguida va posar les coses al seu lloc. Bravo (quina llàstima si marxa!) va acabar de donar tranquil·litat aturant un penal, i aquí es va acabar el partit. No hi va haver continuïtat en el joc, però el Barça se'n va sortir amb solvència i sense grans esforços. La millor notícia per afrontar l'inici de la lliga.

Comentaris (1)18-08-2016 14:39:33

Pàgines: 1234567891028  <>