login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Espías desde el cielo"

Cal començar dient que m'encanten les històries que plantegen dilemes morals. I cal començar dient també que aquesta és una pel·lícula d'aquelles que es poden qualificar com a necessàries. Finalment, també cal començar dient que, malgrat ser una pel·lícula necessària, justament en plantejar dilemes morals no resulta gens pamfletària. I, a més, conté diverses qualitats artístiques. O, si més no, narratives.

Les cartes es posen damunt la taula des del primer moment. La primera imatge de la pel·lícula està filmada des del forn de pa de la família de la nena que centrarà tota la controvèrsia. Tenim aquí la primera mostra d'habilitat narrativa: el film ens obliga a conèixer la nena, a posar-li nom i cara, a proporcionar-li una història. Tot seguit, aquesta primera seqüència es tanca amb un pla general cada cop més allunyat, fins a convertir-se en un pla zenital. Entrem així en la perspectiva dels drons. El conflicte ètic està servit: la nena passa d'ésser humà individual a dany col·lateral. Però hi ha més mostres d'habilitat narrativa, ja sigui conscient o inconscient. I, a partir d'aquí, atenció spoilers. El somriure, fins i tot la riallada, que ens provoca la maquinària burocràtica que envolta la guerra moderna ens queden glaçats quan ens adonem que ha servit per donar temps per provocar que una nena quedi en la zona d'influència de l'explosió que resultarà d'atacar amb el dron la casa d'uns fanàtics que estan a punt de provocar una carnisseria en un atemptat terrorista suïcida imminent. I aquí, és clar, s'origina el gran dilema de la pel·lícula: és lícit sacrificar la vida d'una nena innocent per salvar-ne desenes més? Naturalment, s'engega una segona maquinària burocràtica que, aquesta vegada, ja no ens fa gens de gràcia. Sobretot perquè al final semblen imposar-se criteris més polítics que humanitaris, els quals paradoxalment semblen importar més d'alguna manera als militars.

Altres detalls s'han anat introduint fins arribar aquí com qui no vol la cosa. El pare que educa la filla lluny del fanatisme religiós que es veu obligat a aparentar. La conversa intranscendent que mantenen els dos pilots (altre cop Aaron Paul i els seus personatges plens de remordiments) abans d'entrar a la cabina de comandament del dron, que subratlla la nova manera de fer la guerra a distància. La joguina que el militar compra per a la seva filla... Tot això ens manipula (en el bon sentit, gairebé hitchcockià, de la paraula) per crear-nos un estat d'ànim cap a allò que estem veient. Ens impedeix inhibir-nos-en com a espectadors.

I, és clar (i ara sí que molta atenció als spoilers), hauria estat molt més còmode per a nosaltres que la nena no morís al final. Però cal que ens sentim com Helen Mirren i com Aaron Paul. Cal que haguem vist volar pels aires la seva vida (sense so!) i que ens preguntem si aquella era l'opció més correcta. Però, sobretot, cal que la vida d'un personatge de ficció sigui sacrificada perquè prenguem consciència de les vides reals que entren en joc diàriament en aquesta dinàmica perversa. És impressionant el poder del cinema: patim i ens emocionem pel destí d'una vida irreal quan estem acostumats a ignorar les autèntiques tragèdies que cada dia ens ofereixen (i també ens amaguen) els telenotícies.

Comentaris (1)17-05-2016 23:41:22

Futbol: Granada 0 - Barça 3. Campions de lliga!

Potser sí que estem tan ben acostumats que celebrar una lliga sense possibilitats de guanyar la Champions ens sembla poc. Potser sí que la vèiem tan guanyada que hem sentit l'èxit final més com un alliberament que com una altra cosa. I potser sí que, com explico sempre que puc als meus alumnes i com demostra l'Odissea, és molt més divertit el viatge que no pas arribar al port. Però, sigui com sigui, avui cal estar molt contents. Avui és dia per deixar de banda el nostre sorrut, excessivament racional, caràcter català i gaudir del que hem aconseguit.

Per què no ens fem unes quantes preguntes que canviïn una mica la nostra perspectiva? Per què no ens adonem que aquest grup humà fa molts anys que ens fa feliços i no se'n cansa (6 de les últimes 8 lligues!)? Per què no ens adonem del mèrit enorme que té haver posat fi a l'hegemonia madridista d'una manera tan escandalosa tenint tot un estat en contra? Per què no deixem de mirar el que fan o puguin deixar de fer altres equips que, sí, poden aconseguir algun èxit com qui troba un oasi al mig del desert però que fa temps que ni tenen projecte ni tenen res? Per què no valorem el sotrac de l'abril com la prova d'humanitat d'uns ídols increïbles? Per què no aplaudim la reacció de l'equip quan gairebé tothom el donava per mort? Per què no admirem que el Barça hagi sortit guanyador de la lluita més complicada que es pot tenir, és a dir, la que es manté amb un mateix? Per què no ens felicitem aquells que mai hem renegat dels nostres colors, a les verdes i a les madures?

No ho sé, potser m'ho faig jo, però tinc la sensació (almenys pel que fa al meu entorn més immediat; suposo que la rua de demà serà una altra cosa) que ens hem pres aquest èxit brutal com pura rutina. O potser és que tot és més senzill i ja ho va descobrir Mazoni fa temps: no n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria.

Bé, és igual. Jo estic molt i molt i molt content! Moltíssimes gràcies un cop més, nois!

VISCA EL BARÇA

I VISCA CATALUNYA!

Comentaris (1)14-05-2016 23:38:56

El futur del català

Últimament hi està havent molta controvèrsia amb la qüestió de si el castellà ha de ser o no oficial en la futura Catalunya independent. En relació a això, ahir vaig topar a TV3 amb un debat interessantíssim (tot i que potser no del tot aprofundit) sobre el futur de la nostra llengua. I, contràriament al que acostuma a passar amb els debats, aquesta vegada sí que em va servir per acabar de fer-me les meves conclusions al respecte.

Després d'ahir, ho veig clar: al meu entendre, el català i el castellà han de compartir oficialitat en la futura república independent. Algú pot objectar que de moment la cooficialitat ha deixat el català en una situació ben galdosa. Però es perd de vista que de moment la cooficialitat l'ha gestionat Espanya, i que un cop obtinguda la independència la gestionarem nosaltres. En aquest sentit, d'entrada la raó per la qual és aconsellable mantenir l'oficialitat del castellà a Catalunya és ben clara: no podem començar un projecte nou retallant drets a la ciutadania. Catalunya ha de néixer com un projecte engrescador, il·lusionant, i la bel·ligerància cap a una llengua no sembla la manera més intel·ligent de començar. Ara bé, cal deixar clara una qüestió sense complexos: cal no retallar drets, però ha arribat l'hora d'exigir deures. En una Catalunya independent, estarem en situació d'aconseguir que l'oficialitat del català no sigui de fireta sinó efectiva. Tothom que visqui i treballi a Catalunya haurà de tenir l'obligació a la llarga de conèixer el nostre idioma. I això no és ser radical, ni extremista. És ser normal. És actuar com qualsevol país del món. És posar fi a la trampa dels falsos defensors del bilingüisme, que el defensen per practicar el seu monolingüisme castellà militant. Tothom ha de poder expressar-se en castellà quan i on ho desitgi, però ha de garantir que es pugui viure plenament en català en tots els àmbits. S'ha acabat tenir un estat que actuï en contra d'una de les llengües pròpies del seu territori. S'ha acabat haver d'aguantar que et diguin que no t'entenen quan t'expresses en la llengua pròpia de casa teva a casa teva.

Dit això, i deixant ben clar que el castellà s'ha de continuar estudiant a l'escola com a llengua cooficial del nou país i com a enriquiment personal de l'alumnat, hi ha una qüestió que ahir va passar de puntetes i que és fonamental: la independència de Catalunya i l'enfortiment de l'oficialitat de la seva llengua pròpia no garanteixen la supervivència del català. És imprescindible evitar el mecanisme més habitual en casos de bilingüisme: la deformació gradual de la llengua més feble en favor de la més potent. El risc és que el català que es parla al carrer continuï assimilant les fórmules sintàctiques del castellà al ritme vertiginós amb què ho fa ara, fins que la nostra llengua esdevingui un dialecte grotesc de l'espanyola. Caldrà, per tant, potenciar l'ús del català als mitjans de masses i augmentar-ne la difusió; però sobretot caldrà garantir que el model lingüístic transmès sigui adequat. Si en els partits de futbol, per exemple, es continua maltractant la genuïnitat del català com es fa ara, a la nostra llengua li queden quatre dies. Aquest és l'autèntic risc.

Comentaris (3)14-05-2016 04:32:02

Cinema: "Triple 9"; i futbol: Barça 5 - Espanyol 0

A vegades les ganes d'anar al cinema són tan grans que hom acaba optant per anar-hi encara que li sembli que només pot aspirar a la pel·lícula menys dolenta de la cartellera, i no a la més bona. Així ho vam fer amb "Trumbo", i amb aquesta perspectiva de mínims enfocàvem "Triple 9": esperàvem un thriller entretingut i que no ofengués la intel·ligència. I "Triple 9" va complir, i amb escreix. Perquè aquest film de John Hillcoat (director també de "La carretera") és en realitat un notable thriller filmat amb bon pols, amb el ritme just i amb un equilibri correctíssim entre acció i disseny de personatges. "Triple 9" no té, per exemple, ni el glamur ni l'estilització de la fascinant "Collateral", de Michael Mann. És violenta, aspra, sense concessions a l'espectador. La majoria dels personatges transiten a banda i banda de la fina línia entre el bé i el mal, excepte l'íntegre (i ingenu) Casey Affleck (i tiet Woody Harrelson), la pèrfida Kate Winslet, un poli irredimible que no revelarem... i Aaron Paul, calcant el seu Jesse turmentat pels remordiments de "Breaking Bad". Una pel·lícula plena de testosterona (amb lamentable paper-gerro per a la majoria d'actrius) però també de càrrega moral, ni que sigui per reflectir precisament la manca d'aquesta en una Atlanta que fa olor de podrit. Entretinguda i transcendent alhora, amb determinats girs de guió molt intel·ligents i amb el to nihilista d'uns Coen quan es posen seriosos, només cal retreure-li un desenllaç amb algunes inversemblances i excessius subratllats, com si la pel·lícula volgués compensar l'espectador d'un pròleg embolicat que li havia fet preveure un guió confús que en realitat no ho era en absolut.

Per guions confusos ja tenim el final de la lliga. Tant, que ahir vam estar a punt de guanyar-la mentre molts aficionats ja estaven abandonant l'estadi. I encara caldrà suar-la a Granada. Potser és cert l'acudit sentit a la ràdio per part de l'APM segons el qual aquesta lliga estava tan guanyada que ara obtenir-la seria com trobar-se una moneda de dos cèntims i no fer-ho seria com perdre una cartera amb dos-cents euros, però val la pena esforçar-se a tenir els 200,02 euros que fan la diferència entre una cosa i l'altra. Llàstima no haver completat la festa ahir, contra un Espanyol al qual se li'n va anar la força per la boca (oi, Pau López?). Ahir sí que em va encantar l'actitud de l'equip. Potser se li podrà retreure que continua jugant bé amb intermitències (tampoc és fàcil tenir continuïtat en el joc quan t'enfrontes a llenyataires disfressats de futbolistes), però jo continuo sentint-me orgullós (i més, en els temps que corren) de continuar apostant per un joc alegre fins i tot quan la pressió és tan gran. Dissabte el futbol ha de ser just en una temporada en què no ho ha estat gaire, i la lliga no s'ha d'escapar.

Comentaris (1)09-05-2016 22:55:27

Fer Guardiola

Quina llàstima, haver de sentir culers que s'alegren del fracàs de Guardiola a la Champions! Molt trist, perquè 1) no s'adonen que el Bayern era l'equip que millor podia frenar l'etern rival a Milà; 2) prefereixen el no-futbol d'un Simeone que reconeix obertament que l'única cosa que li importa és guanyar, de la manera que sigui; i 3) sobretot, pel poc agraïment que demostren a qui ens va donar els millors anys de la nostra història. Això és com els que, per atacar Bartomeu, desitgen tots els mals a Luis Enrique. Per gustos els colors, i és bo tenir sentit crític, però... tant costa animar incondicionalment els teus colors i no perdre's sempre en lluites caïnites? Per part meva, em proclamo únicament barcelonista i, veient el desenllaç d'aquestes semifinals infames, donaré per acabada la temporada de clubs el 22 de maig. Tant de bo gaudim d'èxits aquestes tres setmanes agòniques que queden; però sobretot tant de bo cap fórmula guanyadora però impersonal ens faci oblidar qui som i d'on venim, que sisplau no comprem el què per damunt del com. Siguem intel·ligents, fem Guardiola, estalviem i cuidem els millors actius de la nostra història.

Guanyi o perdi, visca el Barça i visca el bon futbol!

Comentaris (1)04-05-2016 22:59:12

Cinema: "El leñador"

Hi ha pel·lícules valentes perquè posen l'espectador en una situació incòmoda. Són aquelles que focalitzen el punt de vista en un delinqüent que veuríem poc més que com un monstre abominable (com per exemple "Las horas del día", de Jaime Rosales), si no fos perquè la narració ens enfronta a la seva quotidianitat. Aquí tenim un personatge que ha fet coses terribles (excel·lent i arriscat Kevin Bacon), que ja ha pagat la seva factura amb la societat i que intenta tornar a una vida normal. Certament els fantasmes del seu passat el turmenten, però encara ho fa més una societat que no el perdona i que no creu en la reinserció. No és que la pel·lícula el justifiqui, és només que expressa que com més tranquil intenta estar més l'assenyalen amb el dit i li recorden qui és, com empenyent-lo a tornar-hi.

La millor virtut del film, per tant, és que tot i posar-se en un tema autènticament espinós, no jutja. I concedeix al protagonista una mena de redempció no pas del tot heroica: simplement començarà a sentir-se millor quan s'hagi mirat al mirall, primer, en una història intuïda en un bosc; i quan hagi destruït físicament allò que representa, després. Perquè aquesta història explica també aquella guerra en què és impossible guanyar: la lluita contra un mateix.

Comentaris (1)03-05-2016 19:30:16

Cinema: "La desaparición de Eleanor Rigby" i "Trumbo"; i futbol: Betis 0 - Barça 2

Hi ha vegades que és una llàstima el que les distribuïdores fan amb les pel·lícules. Amb la brillant "Los odiosos ocho", per exemple, calia lamentar que en només una trista sala de tot el país la pel·lícula s'estrenés tal com havia estat ideada. Però és igual: fem-ho tot ben apte per a les multisales, on la mitjana dels espectadors oblida el pòsit que li deixen les pel·lícules abans que el gust que li han deixat les crispetes. Per això, no és estrany el que ha passat amb "La desaparición de Eleanor Rigby": pensada en un principi com un díptic en què la mateixa història era explicada des de dos punts de vista diferents, aviat va sorgir la necessitat de barrejar les dues versions per fer-ne un producte més digerible. El resultat, és clar, és la pèrdua de la principal raó de ser de la idea, i en queda un drama sòlid i ben explicat però al qual li han arrencat bona part de l'ànima. Però aquesta ha acabat essent pràcticament l'única versió accessible, si no és que hom decideix navegar per les clavegueres clandestines i pirates de la xarxa, per on suposo que deuen córrer les originals. Doncs que s'ho confitin: no penso exposar el meu ordinador a cap virus ni transgredir la meva ètica només perquè els que remenen les cireres han decidit tractar-nos a tots com imbècils. Em quedaré amb aquest producte solvent però poc transcendent mentre somio en el que hauria pogut ser, començant per si el mateix director no s'hagués venut al convencionalisme perquè la seva obra pogués sobreviure a canvi de fer-li perdre tot el sentit original.

Pel que fa a "Trumbo", vista amb l'únic pretext de gaudir del gran Bryan Cranston, té tots els tòpics que un biopic podria tenir: la gran dona soferta que hi ha darrere tot gran home, el dilema entre la dedicació a la família i la raó de ser del personatge, el conflicte entre l'ideal i l'ego... Però tot i així l'he vist en un moment en què em calia: enfadat com estic últimament per una esquerra pija i de disseny que faria envermellir de vergonya els autèntics lluitadors que ens han portat fins aquí, la figura de Trumbo em revela que algú es pot fer respectable encara que el seu estil de vida no sigui coherent amb el seu pensament. Trumbo no volia renunciar a allò que tenia; només volia igualtat d'oportunitats perquè altres ho poguessin tenir; i, sobretot, ho donaria tot perquè la discrepància fos possible. D'aquesta pel·lícula he après que a Trumbo no li interessava la militància, ni l'acció revolucionària: només volia poder dissentir. I ho aconsegueix fent que una il·legalitat deixi de ser-ho quan ja no es té por. I no es té por quan ja no es té res a perdre. Segur que la seva filla, continuadora del progressisme amb l'activisme contra la segregació racial, acabarà admirant aquest mateix plantejament en Rosa Parks... Però, política al marge, el millor de la pel·lícula (perquè, de virtuts, també en té) és el seu to lleuger, d'entreteniment, de comèdia en alguns moments. Perquè aconsegueix denunciar el mateix que la solemne "Bona nit i bona sort" de George Clooney, però amb l'eficàcia que li dóna l'abandonament del to greu. La frivolitat per educar consciències? Tal com estan les coses, m'hi apunto i, si puc, ho practico.

Enmig de tot plegat, l'enèsim partit al límit de l'atac de nervis dels soferts seguidors del Barça. Hi ha polèmica sobre la primera part: l'equip va ser pacient o directament indolent? Va tenir sang freda per esperar l'oportunitat o va ser inconscient? És un final de lliga tan estrany que costa saber què passa pel cap d'aquests jugadors. Personalment, tot i que intento reprimir-lo, comença a sortir-me l'alien tribunero que tot culer porta a dins. Continuo pensant que la cosa acabarà bé, però la meva dèria a pensar a llarg termini em fa témer èpoques de vaques magres i travesses pel desert si no es corregeixen determinades coses que no acaben de rutllar. Només demano que, després de les celebracions (que les tindrem, va, segur que sí), vinguin les reflexions. Que, acabi com acabi això, siguem prou madurs per prendre decisions en conseqüència i no en calent. Passi el que passi d'aquí a final de temporada, hi ha coses que s'han fet bé i d'altres malament. Independentment de l'èxit o el fracàs, caldrà accentuar les primeres i rectificar les segones, més enllà del resultat que tinguem clavat davant del nas. I, no cal dir-ho si és que hem evolucionat mínimament des dels vuitanta, independentment de l'equip que guanyi a Milà el 28 de maig.

Comentaris (3)02-05-2016 22:46:16

Futbol: Barça 6 - Sporting 0; i cinema: "Mientras nieva sobre los cedros"

Segona golejada consecutiva del Barça, tot i que val a dir que aquesta em va deixar molt menys satisfet que el 0-8 de la Corunya. Perquè el Barça no va fer un bon partit dissabte, i en alguns moments semblava que o bé jugava amb una relaxació imperdonable o bé és que no en sabia més, i no sé quina de totes dues coses seria més preocupant. Jugant-nos el que ens estem jugant, i després d'haver passat el que hem passat, no ens podem permetre jugar a ratxes, a estones. Sort que en un moment donat Messi es va cansar de la incertesa i va posar una marxa més a l'equip. Ell i Suárez definitivament han tornat, mentre que a Neymar encara se l'espera. Greu error posar-se a xiular-lo justament ara, i actitud exemplar amb ell i amb l'equip d'un públic que darrerament sí que ha estat a l'altura. Perquè tots podem pensar en les coses que no funcionen i comentar-les, però al camp toca animar si més no mentre l'equip juga. I això finalment sembla que ho hem entès. Això no treu que ara sigui evident que algunes coses no s'han fet bé, que no tenim banqueta perquè s'ha fitxat malament i perquè l'entrenador mai ha donat confiança als suplents. Són reflexions que caldrà fer al final, acabi com acabi la cosa, perquè els resultats puntuals no poden amagar les evidències. Si tots fem sana autocrítica, i no aquella autodestrucció que tant ens agrada practicar i que és tan dolenta com l'autocomplaença, tots hi sortirem guanyant. Mentrestant, al cent per cent amb aquest equip i confiança màxima.

I diumenge, de ressaca després d'un bon Sant Jordi, ens posem mig engripats "Mientras nieva sobre los cedros". Formalment, la pel·lícula funciona com un trencaclosques fascinant, a vegades amb flash-backs dins els flash-backs, i amb una fotografia excel·lent. Llàstima que tant a nivell d'imatge com d'estructura la pel·lícula acabi agradant-se un pèl massa i a vegades es passi de frenada, ja que això l'acaba convertint en un pèl massa esteticista i efectista. Sigui com sigui, resulta d'agrair la intenció d'aportar certa originalitat a un tema clàssic per no caure en la rutina. Temàticament, el més interessant és comprovar l'habilitat de convertir un dilema moral a gran escala en un dilema personal, perquè al capdavall són els anhels íntims de les persones els que mouen el món. Superant el tòpic tan americà de l'ombra allargada del pare i amb evidents ecos a "Matar un rossinyol", "Mientras nieva sobre los cedros" ens mostra que a vegades la grandesa consisteix a aparcar just a temps les misèries i les rancúnies personals.

Comentaris (1)25-04-2016 22:01:26

Futbol: Dépor 0 - Barça 8

A vegades la vida et somriu tant que no t'adones de com n'estàs, de bé. Vas pel món de satisfacció en satisfacció, i al final pots perdre de vista com de difícil és obtenir-la. Aleshores, però, de sobte i sense entendre per què, tot comença a sortir-te a l'inrevés, i tot allò que donaves per segur s'esfuma. Aleshores toca aixecar-se, començar de zero, deixar-te l'ànima en tot el que fas. I és llavors que qualsevol petit èxit, d'aquells que abans eren rutina i que no valoraves, es converteix en una alegria immensa. El pou en què t'havies ficat fa que, en sortir-ne, tot adquireixi una nova dimensió. Qui sap si al capdavall no hi has sortit guanyant: ara te la jugues a cada moment, però potser això t'omple més i dóna més sentit a allò que fas. I si al final te n'acabes sortint, segur que tothom correrà altra vegada a riure't les gràcies. Però no hauries d'oblidar que amb la patacada t'hauries d'haver tornat més savi. La teva memòria et permetrà distingir qui va estar sempre al teu costat i qui va renegar de tu quan més el necessitaves. En definitiva, quins amics només són bons per sortir de gresca i amb quins pots comptar realment en els moments difícils. Ara com ara, sigui com sigui, gaudeix del moment, respira, i prepara't per a tot allò que encara ha de venir.

Comentaris (1)22-04-2016 00:13:00

Cinema: "Nuestra hermana pequeña"; i futbol: Barça 1 - València 2

He llegit en alguna banda que al director japonès Hirokazu Koreeda li retreuen el fet de transitar per camins cada vegada més convencionals. Crec, però, que el que no li perdonen és que el tema central de la seva filmografia hagi esdevingut definitivament la família. La família és vista pels intel·lectuals dogmàtics com a una institució caduca i en decadència i, malgrat que certament Koreeda hi posa la lupa per fer-hi sorgir tot allò que no hi funciona, sembla que molesta que la seva mirada sobre aquesta institució acabi essent lluminosa i partidària de la seva necessitat. Però les pel·lícules de Koreeda no són apologies de la família com determinades pel·lícules americanes molt dretanes i molt republicanes, sinó que el cineasta nipó en fa la dissecció i aposta per la crítica malgrat que li agradi arribar a l'esperança. Koreeda s'agafa el seu temps per acompanyar els seus personatges (als quals estima i respecta), en una pel·lícula en la qual aparentment no hi passa absolutament res però en la qual en realitat les coses importants passen dins l'ànima de les seves criatures, marcades per l'abandonament. Història de la relació entre uns personatges femenins que es dediquen a omplir els espais buits provocats per l'absència (l'escena de la mesura de l'alçada de la germana petita és d'una senzillesa i una sensibilitat exquisides), la química entre les protagonistes ens permet avançar sense avorriment per la seva quotidianitat i descobrir, com també és habitual en Koreeda, que en els més joves (aquesta germana petita molt més sensata i madura que les adolorides i anestesiades germanes grans) hi ha l'esperança. Una sortida del cinema plena de llum i bones sensacions, i més després d'haver comprovat aquell mateix matí de dissabte la implicació i l'interès de centenars d'adolescents (com en el seu moment en la Trobada de Clàssiques) en la fira Ciència Entre Tots de Girona. A vegades un professor encara pot sentir que hi ha futur, i que la seva feina té algun sentit.

Precisament a la fira científica, diversos alumnes meus em van explicar de manera molt entenedora el principi d'acció-reacció: omplien d'aigua amb una manxa un divertit coet que acabava volant pels aires. El motiu era que la pressió de l'aigua cap avall provocava que el coet s'enlairés cap amunt. Això és el que esperava que passés ahir amb el Barça: que després d'haver arribat molt al fons, es propulsés d'una vegada. Però, pel que es veu, després de tocar fons encara era capaç de continuar cavant. Durant els darrers dies, una nova teoria m'havia passat pel cap: em vaig adonar que els dos triplets de la història del club es van produir quan ningú hi comptava, i van anar arribant de mica en mica. Això em va fer pensar que el pecat original d'aquesta temporada havia estat partir de la idea que el triplet era l'objectiu. I això em feia pensar també que paradoxalment el Barça es podria haver tret un pes de sobre ara que ja no ho podia aconseguir, i que ahir recuperaria el seu bon joc. Principi d'acció-reacció. I, en certa manera, va ser així. L'equip va tenir un inici de partit fantàstic, i realment jugava com alliberat. Pero és evident que ara mateix la moral és fràgil, i que estem de pega a totes dues àrees. Només així s'entén que al descans el resultat fos de 0-2 després de la magnífica primera part del Barça. Però el més interessant de tot és que el Barça no es va enfonsar ni precipitar, i va jugar la segona part amb la mateixa qualitat i el mateix seny que quan el resultat no l'estava angoixant. No n'hi va haver prou, però el que vull dir és que hauríem de ser menys resultadistes que mai i entendre que ahir va canviar alguna cosa. Ahir sí que vaig reconèixer l'equip. Cal tenir fe en uns jugadors que van mostrar un orgull i una gestió de l'ansietat encomiables (excepció feta de Neymar però amb Mascherano com a exemple majúscul). Jo encara crec, i agraeixo que el públic del Camp Nou s'estigui comportant tan bé aquestes últimes i delicades setmanes. No puc dir el mateix de determinades persones que declaren en tota conversa possible que ja ho veuen tot perdut i que ja no els val la pena seguir l'equip. A aquests, que si la truita es torna a capgirar tornaran a pujar entusiasmats al carro, els diria que per guanyar-te el dret a les alegries s'hi ha de ser a les verdes i a les madures. I que personalment sento pel Barça el que probablement es deu sentir per un fill: m'encanta que sigui el millor, però no necessito que ho sigui per estimar-lo.

Comentaris (1)19-04-2016 00:05:50

Futbol: Atlético 2 - Barça 0; i lectura: "Escolta la cançó del vent" i "Pinball 1973"

Tristesa, dolor, impotència. Però orgull, malgrat tot. Això, sempre. Aquests tres lacònics sintagmes eren tot el que ahir a la nit havia decidit escriure quan arribés el moment d'enfrontar-me a aquest article. Vint-i-quatre hores, però, donen per força: per pair-ho, per donar-hi voltes i per comentar la jugada. Diguem-ho clar: ahir, tot el que podia sortir malament va sortir malament. Va guanyar qui va saber competir millor, que no és exactament el mateix que dir qui va jugar millor. A l'Atlético no li retrec que fes un plantejament basat a viure de l'errada aliena (això és qüestió de gustos i de recursos, tot i que m'agradaria que algun dia ens eliminés algun equip amb gust pel futbol), però sí que fes servir trucs barats com ara l'entrada constant de dues pilotes al camp, per exemple. I al Barça... Ai, li retrec principalment que a la primera part no es decidís a atacar: l'aposta per la possessió i el futbol control era evidentment correcta, però hauria d'haver intentat posar la por al cos a un Atlético que sempre va tenir el partit on volia. Tota la setmana ens havien assegurat que no especularíem amb el resultat, però al final no va ser així: ho vam fer, evidentment no pas tancant-nos al darrere, però sí defensant amb la pilota i oblidant-nos d'atacar.

La resta d'anàlisis ja serien de més recorregut. No puc entendre la gent que ara ja es vendria Messi, però tampoc suporto aquells que li tenien ganes a Luis Enrique i gairebé sembla que s'alegrin de la derrota del seu equip per poder dir que ells ja ho deien. Per mi el problema és que segurament el famós partit d'Anoeta (el del gener del 2015, no pas el de dissabte passat) va traslladar el comandament del vestidor al trident en detriment del tècnic asturià. Això ens va anar molt bé i tots sabem la felicitat que ens va portar, però a la llarga ens ha passat factura. Compte! No estic crucificant el trident (tot i que l'actitud d'ahir de Neymar em va semblar lamentable), sinó simplement assenyalant que l'equip n'ha acabat depenent massa. I no en la direcció que la majoria indica: per mi, en un equip ben construït, és normal que marquin els gols els de dalt, i més si són tan bons com aquests. No. El problema és que s'ha decidit que han de jugar per decret, i això ha provocat que no tinguem suplents de garanties per a ells, que arribin fosos i que el marge de maniobra a l'hora de fer canvis sigui molt estret. Però no es tracta d'iniciar una guerra de bàndols: aquest entrenador i aquests jugadors ens han donat molt, i si ho cremem tot a la primera decepció és que no ens mereixem la felicitat en què hem viscut instal·lats durant l'última dècada.

Això sí: malgrat que em posa malalt aquesta capacitat d'autodestrucció de l'entorn barcelonista, hi ha una cosa que m'agrada. Prefereixo mil vegades l'autocrítica que fer com fèiem abans i culpar sempre allò que no podíem controlar. Deixem-ho per als equips petits. En totes les converses sobre el partit que he tingut avui, gairebé en cap ha sortit la qüestió del penal no assenyalat a l'últim minut. Tenim clar que vam perdre perquè vam fer un partit horrorós, i punt. Però no vull ni pensar tot el que s'hauria dit si la jugada hagués estat a l'altra àrea. I estaria bé que tots els que van parlar de conxorxes arbitrals perquè el Barça revalidés la Champions arran de l'expulsió (justa) de Torres demanessin disculpes. I no em sap greu acabar amb una altra consideració potser poc elegant (i naturalment arriscada): aquells que riuen tant ara, ja veurem què fan al juny quan comparem les competicions que haurà guanyat cada equip.

En fi, com que el disgust no em deixava dormir, vaig enllestir el volum que inclou les dues primers novel·les escrites per Haruki Murakami. Amb el japonès continua la meva relació d'amor-odi: al començament el llibre em va fascinar, però progressivament hi vaig anar perdent l'interès. És a dir, el que amb ell em passa gairebé sempre. Aquestes novel·les són encara més estranyes del que ja és habitual. Contenen sentències precioses i un gust desconcertant per la metàfora, però no saps ben bé on vol anar a parar tot plegat. Sigui com sigui, alguna cosa deu tenir aquest autor perquè tan sovint hi acabi tornant.

Comentaris (1)15-04-2016 00:22:44

Cinema: "La invitación"; i futbol: Real 1 - Barça 0

"Así es la vida: la realidad se impone sobre la melodía" (Julieta Venegas, Gran Teatre del Liceu de Barcelona, diumenge 10 d'abril del 2016).

Segons la mitologia grega, quan algú es moria la seva ànima havia de viatjar fins a l'Hades, el regne dels morts. Calia creuar la llacuna Estígia, que separava els morts dels vius, per mitjà de la barca de Caront. Però abans calia beure de les aigües d'aquesta llacuna, que feien que les ànimes oblidessin tot el que havien viscut dins el cos mortal per arribar al món dels morts netes de penes i de patiments. La mort és l'oblit. L'oblit és la mort.

Vet aquí "La invitación", guanyadora de Sitges 2015, una pel·lícula sobre l'oblit. Sobre la necessitat (o no) d'oblidar per alliberar-se del pes de la tragèdia. I, més enllà de les seves virtuts artístiques, aquesta desassossegadora pel·lícula és una magnífica oportunitat per reflexionar sobre el caràcter profilàctic i anestèsic que caracteritza la societat dels nostres dies.

El lúcid abandonament del pes de la religió en la societat occidental (amb tot el que té d'alliberament de posicions fanàtiques que només contribueixen a crear distàncies entre éssers humans) ha tingut la contrapartida problemàtica de la substitució per un hedonisme radical impossible de satisfer o bé per una falsa espiritualitat new-age buida i tramposa. S'ha perdut de vista que l'autèntica espiritualitat no és aquella que t'allunya del patiment, sinó aquella que t'ajuda a conviure-hi. Actualment, s'educa la mainada entre cotó fluix: el nen passa a ser l'únic protagonista del món dels seus pares, cosa profundament antinatural, i se'l protegeix equivocadament de qualsevol situació que li generi contrarietat. Es contribueix així a crear una sèrie de generacions incapacitades per a la frustració, sense eines per gestionar el patiment que és inherent (juntament amb el gaudi) a qualsevol existència humana. Per això la joia de Pixar "Del revés" l'encertava de ple: una vida no es construeix només des de l'alegria, i quan el nen està trist no vol que el distreguin amb cançonetes alegres sinó que l'acompanyin i l'ajudin a gestionar el seu dolor.

Perquè la vida ens ha estat donada amb les dues cares de la moneda. Hem de gaudir-la al màxim, sí, però no hem de tenir la pretensió ingènua d'una felicitat sense fissures. La condició humana arrossega la tragèdia de la consciència del seu inevitable destí final tràgic, i possiblement per distreure-se'n s'inventa coses tan absurdes com ara el futbol o les muntanyes russes. Però el patiment hi és, i cal conviure-hi. Més enllà de la major o menor sort que es tingui a la vida, l'ésser humà ha de bregar amb les seves pors, les seves incerteses, els retrets cap als altres, els retrets cap a si mateix, la culpa, el penediment... Tot és allà, i malauradament la realitat no es deixa ordenar. Hom voldria posar cada cosa en un prestatge i anar-la a buscar només quan sigui imprescindible, però tot es desordena en l'escriptori de la ment fent un garbuix enorme, i un pensament angoixant pot aparèixer inesperadament en una nit amb els amics, en un concert o a la piscina. La saviesa no és negar el problema, sinó aprendre a gestionar-lo. I aquí és on ha d'intervenir l'espiritualitat.

No sóc una persona religiosa. Fujo de qualsevol religió com de la pesta perquè em malfio de la comoditat de les veritats absolutes. Escullo que m'ajudin les preguntes i no les respostes. Per això la meva part espiritual mira cap al cinema i la literatura. Cap a la cultura. Cap a la mitologia, si convé, però des d'una interpretació metafòrica i no sacralitzadora. No vull anestèsia, vull sentir la gran joia i la gran por que significa viure. I la religió m'impediria totes dues coses.

El protagonista de "La invitación" escull acceptar el seu dolor per donar sentit a la seva tragèdia. No vol flors de lotus que el facin oblidar. No vol l'alliberament de l'oblit, que és l'alliberament de la mort. Tirarà endavant, perquè sap que el camí de la felicitat és l'acceptació del dolor, i no la seva negació.

I, per no trencar el to greu d'aquest article, el Barça ha decidit que la joia no és divertida sense patiment. Ha decidit complicar-se la vida en totes les competicions perquè així, quan les guanyi, es valoraran més. Igual que sense treballar no es pot assaborir la plenitud dels caps de setmana, sense la por que desperten les derrotes les victòries a venir no tindrien el mateix gust. Potser sí que depeníem massa del talent i amb el trident desaparegut en combat hem descobert que el rei va nu, però jo prefereixo pensar que ens en sortirem. Perquè tot el que no et mata et fa més fort, i al capdavall del que es tracta és d'estar viu.

"Estar vivo es lo mejor" (Julieta Venegas, Gran Teatre del Liceu de Barcelona, diumenge 10 d'abril del 2016).

Comentaris (1)11-04-2016 23:48:28

Futbol: Barça 2 - Atlético 1

Ben segur que si, abans del partit, ens haguessin preguntat si signàvem un 2-1, la majoria hauríem dit que no. Perquè el Barça pot i ha d'aspirar a més i perquè és un resultat molt perillós. Normalment, quan es juga l'anada a casa, els objectius han de ser dos: guanyar el partit i no encaixar cap gol. Només es va assolir el primer objectiu, però en realitat va ser molt important: qualsevol resultat que classifiqués el Barça amb 0-0 obligava l'Atlético a haver de portar el pes del joc en la tornada, i ja es va veure contra el PSV que aquesta responsabilitat li costa i més aviat li fa nosa. I, a veure, no es tractarà pas d'especular amb el resultat i esperar al darrere, i el que més em tranquil·litza són les paraules de Luis Enrique afirmant que l'objectiu és guanyar el partit. Però és evident que, si aconseguim aguantar l'embranzida rival inicial que segur que es produirà, podrem jugar amb els nervis dels madrilenys, jugar amb paciència, aprofitar els espais... Costarà moltíssim, i patirem tant o més que a l'anada (i mira que me'n vaig fer un fart), però sóc optimista.

Perquè, al capdavall, ja diuen que això del futbol és un estat d'ànim. Probablement per això la primera part del Barça va ser tan dolenta. Hi havia ansietat després de la derrota contra el Madrid, i només va faltar el gol de Torres. A la segona part, però, el Barça va sortir més tranquil i va donar un recital que hauria de fer callar una mica els contraris a Luis Enrique, que es passen la vida afirmant que només sabem jugar a la contra. Perquè la realitat és que contra deu homes absolutament penjats del travesser el Barça va combinar a un ritme vertiginós i va crear una ocasió rere l'altra. Amb aquesta versió de l'equip, jo, com Luis Enrique, a la fi del món. Igual que amb una versió del públic, aquesta vegada sí, espectacular. Una vegada més va cantar embogit quan la remuntada estava feta, però aquest cop s'ho havia guanyat amb escreix deixant-s'hi l'alè des del primer minut i quan pitjor ho estava passant l'equip. Tots units fem força.

Comentaris (1)08-04-2016 00:25:25

Cinema: "Orgullo + prejuicio + zombis"; i futbol: Barça 1 - Madrid 2

Ja el pròleg d'aquesta digníssima i entretingudíssima pel·lícula és esplèndid. La veu narrativa, en off, presenta la història amb el mateix llenguatge florit i carrincló que en qualsevol altra posada en escena de Jane Austen, però ho fa parlant de zombis amb tota naturalitat. Les cartes estan posades sobre la taula, doncs, des del començament: aquesta aparentment inversemblant combinació de l'univers Jane Austen amb morts vivents pensa ser totalment fidel a l'essència del clàssic original, i els zombis simplement hi seran introduïts com un ingredient més. Ni tan sols passarà, com jo creia, que de cop i volta els personatges hauran d'afrontar la plaga, sinó que ja fa temps que hi conviuen. Té sentit, tot això? Doncs, a jutjar pel resultat, sí: ambdós elements encaixen sorprenentment bé. La pel·lícula és una delícia visual i narrativa, i malgrat que hi predomina un humor saníssim pots acabar plorant igual que sempre per la història d'amor entre Darcy i Elizabeth Bennet (fins i tot han buscat una actriu guapíssima i intensíssima que té una retirada a Keira Knightley). Per tant, objectiu de còctel impossible assolit. Però... Ja està? No m'hi conformo: els zombis han de tenir algun sentit. Així que hi penso una mica i em surt una teoria, de manera que atenció spoilers i endavant, que se non è vero è ben trovato. A veure: quina és la principal denúncia de les novel·les de Jane Austen i en especial d'"Orgull i prejudici"? La de la hipocresia. Quin és el personatge més hipòcrita de la novel·la? El de l'enemic de Darcy. Per tant, tenint en compte que aquest acaba resultant ser un zombi (el més gros de tots), no podria ser que els zombis fossin una metàfora de la hipocresia? Tot encaixa. El primer atac zombi es produeix en un ball (on, si no?), i les cinc germanes Bennet hi fan front al més pur estil d'Uma Thurman a "Kill Bill", perquè el seu pare les ha educat com a guerreres (igual com a l'original les educa per protegir-les de la hipocresia). Darcy i Elizabeth han de fer front a l'amenaça zombi perquè pugui sorgir el seu amor (com al clàssic havien de desfer-se de la hipocresia regnant que els impedia veure el que sentien l'un per l'altra). Finalment, cal esperar uns segons després dels primers títols de crèdit: Elizabeth i la seva germana s'acaben de casar amb Darcy i el seu millor amic, i tot és alegria i felicitat, com al final de la novel·la d'Austen... Però llavors els canvia la cara: de lluny arriba un brutal atac zombi i l'amenaça recomença. La hipocresia continua allà fora, i de segur que serà un obstacle en la seva relació. Si tot plegat és així i no és només una ximpleria que m'ha passat a mi pel cap, aleshores hi ha una escena terrible: aquella en què la senyora Bennet obliga una de les seves filles a viatjar a cavall malgrat l'amenaça zombi per trobar-se amb el seu enamorat. La senyora Bennet és, ja ho sabíem, un personatge cruel i pervers capaç de deixar les seves filles a la intempèrie d'una hipocresia social despietada per satisfer els seus interessos. I és aquí on, si aquesta era la intenció, aplaudiria fervorosament la pel·lícula, ja que cap altra versió ha mostrat de manera tan contundent la fragilitat i l'abandonament a què aquest escurçó sotmetia els seus plançons. En definitiva, si això és així, l'aposta pels zombis esdevé definitivament intel·ligent i aconsegueix allò que s'hauria de proposar tota versió moderna d'un clàssic: ser fidel a l'original i innovar només per fer-lo més punyent i proper a les noves generacions. Per treure's el barret.

Però, per zombis, com ens vam quedar poques hores després amb el resultat del Barça-Madrid. Per ser suaus, es podria dir que va ser un partit estrany. Certament, em preocupa que l'equip es desfés com un terròs de sucre després de l'1-1. I també que Luis Enrique continuï entossudit a demostrar que les seves decisions a l'hora de fer els canvis són el seu autèntic taló d'Aquil·les. I, sobretot, aquesta preocupant manca de decisió a l'hora de saber com cal llegir determinats moments dels partits. Però cal deixar una cosa clara. De Cruyff vaig aprendre que a l'equip cal criticar-lo quan guanya i lloar-lo quan perd. I avui em sento molt orgullós d'aquest equip. Perquè, malgrat ser qui menys necessitat en tenia, va ser l'únic que va voler buscar la victòria, mentre que el seu rival simplement se la va trobar mentre procurava no perdre. Aquests jugadors no van trair l'holandès el dia del seu homenatge, per molt que es digui, perquè van ser els únics que van intentar jugar a futbol. És cert: no van jugar gens bé, els va faltar frescor i intel·ligència, van tenir un dia molt maldestre. Però ho van intentar. Va ser un partit sense espectacle, cosa que hauria entristit Johan, però no va ser el Barça qui ho va voler així. I una última cosa: Cruyff va canviar la història del club de tal manera que ara mateix 1) l'afició del Barça no perdonaria que el seu equip jugués com ho va fer el Madrid per molt que guanyés; i 2) ara qui salva temporades guanyant l'etern rival és a l'altra banda del pont aeri, i aquí el que es valoren són els títols. De manera que, passada l'emprenyada, vaig mirar la classificació i em vaig quedar molt tranquil.

Comentaris (6)04-04-2016 20:34:24

Cinema: "Els nois estan bé"

Avui, navegant per aquests blogs de Déu, a part de fer-se'm molt tard m'he tornat a adonar que hi ha gent amb una capacitat d'anàlisi de les ficcions (literàries, cinematogràfiques o televisives) absolutament admirable i envejable. De manera que m'he sentit molt petit i ara mateix amb poques ganes d'escriure. Per tant, només donaré un parell de pinzellades sobre aquesta pel·lícula que ens va servir ahir per acomiadar unes esplèndides vacances.

En primer lloc, diré que és una pel·lícula de personatges. Per tant, necessita que els actors estiguin bé. I ho estan tots, sense excepció, i sobretot les actrius (extraordinàries Annette Bening, Julianne Moore i Mia Wasikowska).

I, en segon lloc, parlaré també de la gran paradoxa que crec que de manera conscient planteja el film: presentar una família teòricament poc convencional per parlar dels problemes més tradicionals que pot tenir qualsevol parella. Al capdavall, en les relacions homosexuals monògames també hi ha el risc de la rutina i la descompensació. El personatge d'Annette Benning, el més odiós però també el més interessant del film, veu de sobte amenaçats (i no sense raó) tots els rols que ocupa, tant maternofilials com de parella, com a cap de família. El que passa és que no té raó de voler-los mantenir. La seva vida demana a crits un tracte d'igualtat amb els seus éssers estimats que és incapaç d'establir. Potser a la pel·lícula li falta valentia per proposar unes estructures familiars diferents, o potser curiosament planteja problemàtiques feministes serioses en el marc d'una parella de lesbianes (aspecte, aquest, que com ha de ser no deixa de ser anecdòtic).

Comentaris (3)29-03-2016 23:52:45

Pàgines: 123456789101127  <>