login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Ready player one"

Com que de seguida es va veure que el ple de dijous no aniria enlloc, vam decidir aprofitar que teníem entrades gratuïtes per a la preestrena de “Ready player one” i ens en vam anar cap al cinema. Ja amb aquella ironia, per què negar-ho, de saber que parlava justament d'una realitat insofrible que feia que tothom busqués evadir-se per mitjà de la realitat virtual.

Però la pel·lícula no va ser el que ens esperàvem. Llegint la sinopsi, única informació que en teníem, semblava que seria una successió de viatges virtuals als anys 80. I no era ben bé això: Spielberg ens porta a un univers fantàstic en què, certament, la cultura pop dels 80 hi és ben present, però en què s'imposa la lògica dels videojocs. A partir d'aquí, el problema és nostre, que mai n'hem estat gaire fans i que paradoxalment ens avorrim com més acció de foc d'encenalls hi ha a la pantalla.

A banda d'això, hi ha moments en què la pel·lícula aconsegueix ser simplement distreta, però en general el producte és considerablement pueril. I m'assalta una qüestió: com es pot jugar la carta de la nostàlgia si qui més pot gaudir d'un producte així són els nens? Trobo la resposta: a qui en realitat va adreçada la pel·lícula és a tots aquells adults que encara ara gaudeixen com nens amb els videojocs. I, ep, que no els en culpo: s'acaba de tornar a comprovar que no cal esperar al 2047 per trobar-nos una realitat insuportable davant dels ulls i desitjar l'evasió amb forma d'ulleres de realitat virtual. Però com que, tal com ens recorda candorosament Spielberg, la realitat és l'única cosa real que tenim, deixarem estar les ulleres i encararem el que tenim al davant. Ens veiem als carrers.

Comentaris (9)24-03-2018 02:51:16

Anem guanyant

A mig matí d'un altre dia frenètic, un company de feina em pregunta què em sembla això de la renúncia de Jordi Sànchez i la candidatura de Turull a la presidència de la Generalitat. Se'l veu decebut, i se li nota que m'ho pregunta perquè necessita que l'animin. No m'hi he d'esforçar gaire: fa dies que torno a estar animat. Primer de tot, li dic que hi ha un contrast evident entre les coses que passen dins del país i les que passen a fora, que les primeres desanimen però que les segones engresquen, i que són més importants les segones que les primeres. A partir d'aquí, em deixo anar i elaboro tot de teories que el tranquil·litzen una mica i que fan que em plantegi si les he de convertir en un article. Dubto molt, perquè estan passant i passaran moltes coses (sobretot en les properes hores) i perquè he demostrat repetidament no ser precisament un geni de l'endevinació. Però m'hi arrisco perquè m'anirà bé per posar en ordre les meves pròpies idees i em pot estalviar analitzar el minut i resultat frenètic que s'acosta.

Perquè sí, ara mateix hi ha moltes incerteses. La CUP s'hi pot posar bé o no per investir Turull, després el poden inhabilitar o no, i divendres poden tornar-nos a angoixar amb l'empresonament injust i cruel, aquesta vegada massiu, de bona part de la cúpula del procés. Però cap d'aquestes coses canviarà res. Perquè ara el partit es juga fora de casa, hem sortit a l'atac i anem guanyant.

En efecte, en realitat tant és qui acabi presidint la Generalitat. Sigui qui sigui, presidirà un govern autonòmic i sota vigilància, cosa que en cap cas hem votat. Però no importa, perquè la República ha engegat motors a Europa i no pensa parar. Hem comès errors en tres dates clau (10 d'octubre, 27 d'octubre i 30 de gener), i això ens ha desballestat innegablement una temporada. A l'octubre ens havíem preparat per fer els 100 metres llisos i ens vam trobar que en realitat allò era una marató. Vam esprintar com bojos i a la teòrica meta ens vam trobar que allò tot just acabava de començar. Lògicament, això ens ha fet anar a remolc durant els següents quilòmetres, però, un cop hem pres consciència de l'autèntica realitat de la cursa i hem trobat el ritme adequat, ara sabem que no podem perdre. La raó és molt senzilla: en una cursa de fons, som imbatibles. Perquè la persistència és molt més tenaç des de la nostra il·lusió que des del seu ressentiment. Com que el trajecte serà llarg, segur que cometrem més errors, però és que Espanya no sumarà ni un sol encert. Perquè allò que aparentment la fa guanyar, allò que li és eficaç (la censura, la repressió i la prevaricació), la deslegitima a ulls de tothom. Cada cop hi ha més europeus (inclosos espanyols) que en prenen consciència.

Fa mal, perquè ens pensàvem que ja ho teníem i ara costa tenir paciència. Però cal prendre consciència que l'estratègia de gota malaia per despullar Espanya i mostrar-ne les misèries davant del món és lenta però efectiva. Segurament a l'octubre ens hauria costat mantenir la nostra posició a ulls del món i obtenir reconeixements internacionals, perquè l'opinió pública més aviat ens veia com una regió rica i egoista que volia deixar de compartir la seva riquesa amb les regions més pobres d'Espanya. Ara, però, el món va entenent de què fugíem en realitat, quina era la nostra autèntica lluita, i els suports augmenten. De manera que paciència i a esperar no fallar a la propera oportunitat, que potser serà més aviat del que ens pensem (només cal veure com diversos moviments confirmen ja a hores d'ara la importància, sembla que aquest cop ben intuïda per part meva, de l'obtenció de Barcelona per a la República en les properes municipals). El Girona va haver de conviure diverses vegades amb la frustració de veure's privat d'un ascens que ja donava per fet, però això li va servir per arribar a primera molt més fort i preparat. Doncs això.

Comentaris (3)22-03-2018 00:11:01

Teatre: "Frankenstein"; futbol: Barça 2 - Athletic 0; i cinema: "Toni Erdmann". L'escola no es toca!

Comencem per aquí: l'escola no es toca. Milers de persones vam desafiar aquest dissabte la pluja de Barcelona per cridar ben fort que n'estem tips que s'utilitzi com a arma política el més sagrat d'una societat: l'educació de les noves generacions. Va ser reconfortant ser-hi, per moltes raons. Durant l'espera de l'inici de la marxa, unes turistes alemanyes ens pregunten què estem fent. Els ho expliquem i ens miren estupefactes: què té Espanya contra el català?, es pregunten. No tenim resposta, perquè nosaltres fa dècades que ens ho preguntem. I això que no els parlem de les acusacions d'adoctrinament a professors, ni del significat dels llaços grocs que portem a la solapa... El millor crit sentit durant la manifestació: fer pensar no és adoctrinar. La gran tragèdia dels catalans és haver d'estar repetint constantment el que en un país normal serien obvietats. Al final del trajecte, els discursos. Extraordinària, la portaveu de l'alumnat, amb la seva proclama: la lluita educa. Magnífic, un cop més, Albano Dante Fachin, explicant la seva experiència de nouvingut l'any 1992, amb la seva reflexió sobre el fet que si la famosa casella del castellà hagués existit probablement ell l'hauria marcat, qui sap si per por o per mandra, i s'hauria perdut la riquesa de conèixer un nou idioma que la societat d'acollida li oferia. I també el seu reconeixement a la tasca docent (com vaig poder exclamar-li personalment en creuar-nos després de l'acte: “gràcies, Albano!”). I sorpresa final amb l'actuació de Valtònyc (abans també havia actuat el grup musical del qual és component Roger Español, l'home que va perdre un ull per l'impacte d'una pilota de goma l'1-O). L'endemà la mateixa Barcelona acollirà les paraules del demagog ex-primer ministre francès Manuel Valls, català d'origen: “el nacionalisme és la guerra.” No hi puc estar més d'acord: la Història demostra que no hi ha res pitjor que el nacionalisme centralista, imperialista, expansionista i supremacista. El seu, en definitiva.

Animats, com sempre que reforcem la nostra dignitat, ens adrecem al TNC (la manifestació ens hi ha deixat a cinc minuts a peu) per veure l'adaptació de “Frankenstein” que signa Guillem Morales i que protagonitzen Joel Joan i Àngel Llàcer. La gaudim de gust i refresquem totes les reflexions que porta implícites aquesta obra immortal, una de les cinc millors lectures que he fet mai a la meva vida: el conflicte entre creació i creador, la indiferència de la natura pel destí de les seves criatures, la sensació de desemparament i abandó com a motor de la revolta...

Fem nit a Barcelona, i l'endemà lamentem de tornada que no se'ns hagi acudit que era una ocasió propícia per haver anat al Camp Nou. La segona part de l'equip, però, ens fa pensar que hem fet bé: posats a fer la migdiada, millor a casa que a l'Estadi. Això sí: la primera part va ser superba. El títol de lliga s'acosta, i és gairebé insultant la manera com el Barça l'està assolint amb el fre de mà posat des de fa setmanes.

Finalment, acabem un cap de setmana reparador amb la marciana pel·lícula “Toni Erdmann”, que comença com un drama sobri i va desembocant en un deliri surrealista que no transita mai per camins narratius previsibles però que funciona com un rellotge com a mosaic del desconcert i l'alienació de l'individu capitalista contemporani.

PD1: La creu de Madrid. Una alumna m'explica que ahir va ser al Bernabéu per animar el Girona. Tot i trobar-se a la zona reservada per a l'afició visitant, li van confiscar una estelada (que no li van tornar) i la van obligar a tapar-se amb la jaqueta la samarreta del seu equip. Tot, molt normal.

PD2: La cara de Madrid. La plataforma Madrileños por el Derecho a Decidir organitza un acte de suport als presos polítics. ¡Muchas gracias, compañeros!

Comentaris (1)20-03-2018 01:31:17

Futbol: Barça 3 - Chelsea 0

I el setè dia, Déu va descansar. Doncs esperem que el setè dia no arribi mai. Perquè, un cop assimilat que el joc excels del Barça de Guardiola no tornarà, fa de molt mal empassar que algun dia també ens haurem de resignar a perdre la màgia de l'argentí. Ahir tres genialitats seves van enfonsar un Chelsea combatiu i valent, que va oferir una imatge molt més atractiva que a l'anada.

No sabrem mai, tot i que podem intuir-ho, com hauria estat el partit si Messi no s'hagués inventat el primer gol tot just començar. Tot i així, una dada rellevant: dos minuts de partit i el Chelsea només havia tocat dues vegades la pilota, una per enviar-la fora de banda i l'altra per intentar trencar una paret amb Dembélé que Suárez va acabar fent bona amb una assistència magistral. Per tant, tot apunta que ahir, tal com estava previst, tocava partit d'handbol: el Barça movent la pilota d'un costat a l'altre i el Chelsea, penjat del travesser esperant la seva oportunitat. Messi, però, ho va rebentar tot.

Perquè, a partir d'aquí, es va produir la sorpresa: quan segurament tothom esperava que el gol no canviaria els plans del Chelsea (al capdavall, un sol gol li continuava servint per, si més no, empatar l'eliminatòria), l'equip anglès va decidir fer un pas endavant. I de quina manera: segurament esperonats pel fet que el que realment canviava era que un segon gol podia fer-ho ja tot impossible, els de Conte es van estirar i es van mostrar al Camp Nou com un equip amb una qualitat terrible al davant (per noms ja se sabia, però fins llavors no els havia vingut de gust demostrar-ho). Possiblement ja llavors Valverde va començar a penedir-se de l'alineació valenta que havia posat al camp, i que a mi em va encantar i em va fer presagiar bones coses. El cas és que l'equip va serrar les dents i es va disposar a treure aigua mentre s'encomanava a Messi. I el millor jugador de la història va tornar a aparèixer amb una jugada descomunal que va habilitar Dembélé per fer el segon.

El Chelsea, però, no es va rendir, i va posar setge d'una manera encara més accentuada sobre la porteria de Ter Stegen. L'equip es defensava bé, però la dinàmica no va canviar (més aviat tot al contrari) després del descans i, malgrat el marge, era inevitable el patiment. A força de pensar que si ens en feien un patiríem, vam començar a patir sense que ens el fessin, a manera de patiment preventiu. Però Messi hi va tornar, va fer el tercer i la incertesa es va acabar. Valverde ja havia començat a fer els canvis que garantien un major reagrupament i control, i el Camp Nou va ser una festa. Qui vulgui pot lamentar que va faltar domini, però cal recordar que a Londres es va criticar la possessió estèril, i això sembla incompatible amb lamentar la verticalitat i la contundència a l'àrea. Mentrestant, i mentre continuem enderrocant el mur (potser a cops de cullereta de cafè, però enderrocant-lo per sempre al cap i a la fi) per moltes caceres de bruixes vergonyoses com la d'avui que organitzin, queda totalment prohibit cremar fotos de Messi. Ell és l'autèntic Rei.

PD: "El pitjor enemic del coneixement no és la ignorància, sinó la il·lusió del coneixement" (Stephen Hawking)

Comentaris (3)15-03-2018 23:11:44

Cinema: "Todo el dinero del mundo" i "Rastres de sàndal"; i futbol: Màlaga 0 - Barça 2

Dissabte tenim ganes d'anar al cinema, però hem de triar la pel·lícula per eliminació. Cap ens acaba de fer el pes, de manera que procurem triar la menys dolenta. Ens en sortim: “Todo el dinero del mundo” no passarà a la història, però entreté i no ofèn la intel·ligència. Grinyolen alguns aspectes capriciosos d'estructura i de disseny de personatges, però ofereix una reflexió lúcida: no són exactament els diners els que mouen el món, sinó el poder que donen. Sembla el mateix, però no ho és. Ridley Scott torna a mostrar-se solvent en l'elaboració de productes crispetaires competents: l'oblidarem al cap de no gaire, però la pel·lícula ens ha fet passar l'estona i sentir el plaer d'anar al cinema per anar-hi, de manera intranscendent.

Diumenge ens posem “Rastres de sàndal”. Una altra vegada res de l'altre món, però ben correcta i agradable. No m'agrada l'aposta per aquesta Barcelona tan de postal, ni algunes interpretacions entre limitades i sobreactuades, però sí una mirada femenina molt necessària per explicar amb la sensibilitat adequada aquesta història originada en una Índia atroçment patriarcal i classista. Perquè interessen més els sentiments que la política, i el resultat és un relat sensible sobre la identitat que també deixa el bon regust de les tardes intranscendents.

Abans hem vist el Barça, dissabte a la tarda. Un altre dia a l'oficina. El Barça actua com l'oficinista que sap que té poca feina i decideix no dosificar-la, sinó enllestir-la ràpid i poder-se distreure amb altres coses a l'ordinador. Entre Alba, Suárez, Dembélé i Coutinho liquiden aviat l'enfrontament, i una absurda expulsió a les files del rival ho posa tot encara més fàcil. La segona part, un suplici. Entre uns que no en saben i uns altres que no volen, els minuts passen sense pena ni glòria tot pensant en el Chelsea. I el plaer de veure un partit de futbol intranscendent.

PD: Dos nois denuncien haver estat agredits per una desena de salvatges a Barcelona per anar agafats de la mà i portar el llaç groc. Però suposo que això no deu pas ser delicte d'odi...

Comentaris (1)13-03-2018 00:45:40

Futbol: Barça 0 - Espanyol 0

Fer una aturada de l'activitat laboral a mitja tarda, posar la tele i gaudir d'un partit de futbol amb una cerveseta a la mà en un horari poc habitual entre setmana va acabar essent un premi en si mateix i l'únic al·licient real de la final de la supercopa de Catalunya disputada ahir a Lleida. Perquè, després d'un inici efervescent per part de tots dos equips (sobretot del Barça), de mica en mica la cosa es va anar diluint i fins i tot vaig fer algun cop de cap.

M'ho vaig prendre com el que era: una bona oportunitat per veure els no habituals i alguns valors del filial. Poques conclusions, més enllà que Dembélé es va mostrar molt elèctric però imprecís en les decisions finals o que fa la sensació que Mina està aprenent a combinar el rigor amb un sentit del xou que és aire fresc per a l'equip (si fins i tot és capaç de fer somriure Valverde!).

La segona part ja va ser de molt mal empassar, perquè després de la roda de canvis era impossible reconèixer l'equip i ja no coneixia la meitat dels jugadors. Es va jugar, lògicament, sense cap mena d'automatismes i amb una flexibilitat tàctica que fins a cert punt fins i tot és d'agrair, però l'avorriment es va imposar. Fins que van arribar els penals i van donar al Barça un trofeu que l'any que ve, si el Girona no empitjora molt, l'Espanyol ja no podrà defensar. L'única llàstima, la lesió de Denis, tot i que em temo que no entrava en cap travessa com a opció de recanvi d'Iniesta.

PD: A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. (Maria-Mercè Marçal)

Comentaris (1)09-03-2018 00:30:18

El llaç groc

Estic cansat, fastiguejat per les humiliacions a què ens veiem sotmesos cada dia i deprimit amb el tristíssim espectacle que ofereixen els nostres polítics. Tot plegat em fa venir ganes de callar, de deixar-ho córrer. Però no m'ho puc permetre. Perquè jo no porto sortint al carrer des del 2010 per defensar cap polític ni cap bandera, sinó per defensar la meva dignitat.

I ara l'última moda és la persecució implacable del llaç groc. A Guardiola li diu la federació anglesa que no el pot portar, i no es queden curts: gosen comparar-lo amb l'esvàstica. Ja se sap que els feixistes sempre veuen en els altres els seus propis defectes. Però avui ha estat el súmmum: en un acte al Círculo Ecuestre, i després de desitjar-li a la cara la presó, han gosat demanar al president del Parlament que es traiés el llaç groc perquè el seu càrrec l'obliga a representar tota la ciutadania.

Doncs ja n'hi ha prou, d'aquesta fal·làcia. El llaç groc no és un símbol partidista. No ho era el dia 21 de desembre, quan va ser perseguit amb l'excusa de la contesa electoral il·legítima, ni ho és ara. Perquè el llaç groc no és una estelada. No cal ser defensor de la República per portar-lo. Només cal ser persona.

Quatre persones (de fet més, si comptem titellaires i cantants de rap) es troben empresonades només per les seves idees. Ho poden disfressar com vulguin, però és així. El llaç groc simbolitza el desig que siguin alliberades, i aquest és un sentiment que pot ser compartit per qui pensa com els presoners però també per qui no. Poso un exemple clar: no suporto Inés Arrimadas, quan la sento parlar treu el pitjor de mi, però si per les seves idees fos empresonada no dubtaria igualment a posar-me el llaç groc per la seva llibertat. És la vella màxima: no estic gens d'acord amb les teves idees, però faria el que calgués perquè les poguessis defensar.

Conclusió: no és cert que el llaç groc sigui un símbol que separa. I, si és que separa, ho fa entre les persones decents i les que no ho són. Les males mirades (o altres agressions o intimidacions més greus que alguna gent ha rebut) que el llaç groc provoca només poden respondre a una cosa: com molt encertadament apuntava el periodista Antoni Bassas, el problema és que portant-lo els recordem la seva condició de carcellers.

Comentaris (3)06-03-2018 23:41:52

Cinema: "La última bandera"; i futbol: Barça 1 - Atlético 0

La pregunta està servida: com se m'acudeix anar a veure una pel·lícula nord-americana que porti el títol de “La última bandera”? Sens dubte, per l'esperança (una vegada més, infundada) que hi pugui haver una visió crítica del patriotisme, i més quan qui signa la direcció és algú de la solvència de Richard Linklater. I el cas és que durant el metratge la crítica s'apunta, però al final queda en res: glorificació absurda de la pàtria i la bandera, que fa esdevenir incoherent la resta del que s'ha intentat apuntar. Certament, hi ha una visió desenganyada de la guerra (ja sigui la del Vietnam o la de l'Iraq) i un qüestionament molt sa i que comparteixo del paper que juguen els polítics en les il·lusions col·lectives (què ens han d'explicar a nosaltres?). Però si al final el missatge és que el país és la repera i que amb uns altres governants seria un paradís que regalima llet i mel, aleshores el plantejament s'acosta perillosament al que veiem per aquestes contrades: el que compta per damunt de tota diferència ideològica és el bé sagrat de la pàtria. I no: el problema és que hi hagi nacions imperialistes que es creguin en el dret d'imposar els seus valors a la resta. I, pel que fa a la legitimació de matar o morir per una bandera... Personalment ja tinc ganes de treure les banderes del meu balcó i de deixar enrere himnes que canto amb el puny alçat només des de l'1 d'octubre. Perquè els vull només com a símbol de resistència. Perquè no vull els mateixos tics per a aquesta República acabada de néixer (ara mateix a la incubadora i amb mala salut, però nascuda al cap i a la fi). Perquè una nació normal, a diferència d'aquella que lluita per sobreviure, no té cap necessitat d'anar exhibint-se tot el dia. En fi, afortunadament la pel·lícula se salva mínimament per la lúcida reflexió sobre el pas del temps, autèntica marca de fàbrica de l'univers Linklater. Però el mal humor que em va deixar no me'l treu ningú.

Sort que diumenge el Barça va guanyar, tot i que això no vol dir que em deixés gaire bon cos. Sens dubte, ahir al final del partit era moment per estar content, ja que el resultat deixa la lliga (ara sí) pràcticament sentenciada. Però hi va haver coses que em van grinyolar. D'entrada, cal dir que no comparteixo algunes crítiques segons les quals el domini del Barça a la primera part va ser estèril perquè no va crear perill més enllà de l'enèsim golàs de falta de Messi. Més que res perquè no sé quant de perill hem estat capaços de crear a l'Atlético des que Simeone n'és l'entrenador. I perquè semblava evident que l'equip estava cuinant una victòria pacient i treballada. Reconec que a l'equip darrerament li falta desequilibri, però per mi la primera part va ser excel·lent (amb una sortida des del darrere estel·lar liderada per l'omnipresència de Rakitic). Per mi el problema arriba amb la lesió d'Iniesta i, més concretament, amb la decisió del recanvi. Perquè un entrenador valent, quan veu que està guanyant i que el rival haurà d'arriscar, posa un davanter a qui agradi jugar a l'espai (Dembélé, naturalment). Però, en comptes d'això, a Valverde li entra el vertigen i posa... André Gomes. Com a mínim va tenir l'encert de canviar Coutinho de banda, però no va ser suficient. A la segona part l'equip es va desfer com un terròs de sucre perquè l'Atlético va saber llegir que el Barça havia perdut la capacitat d'inquietar-lo i va fer un pas endavant. Resultat: l'equip, incapaç de sortir de la cova i l'enèsima demostració (aplicable en tot a la vida) que, com més intentes protegir-te, més càstig reps. Cal que Valverde canviï la mentalitat, perquè així la cosa no ens arriba per a la Champions. Tremolo només de pensar les opcions que escollirà per suplir les absències d'Iniesta i Coutinho contra el Chelsea. Ja m'imagino Gomes a l'esquerra i Paulinho a la dreta. I, mentrestant, Dembélé (i Denis) florint-se. I hi insisteixo: no és que em perdi l'estètica. És que si no ets valent, a la llarga no guanyes. Està demostrat.

PD: Com que no en teníem prou, d'emocions fortes, després del partit vam tornar a emocionar-nos i a vibrar amb la intel·ligentíssima adrenalina de “Train to Busan”. Se'n pot consultar el comentari a la crònica de Sitges 2016, escrita en aquest blog l'octubre d'aquell any.

Comentaris (1)06-03-2018 00:49:10

Futbol: Las Palmas 1 - Barça 1

Cinc mesos justos. De l'inoblidable 1 d'octubre i el partit que el Barça mai hauria hagut de jugar a l'1 de març d'un partit disputat contra el mateix equip en un vespre de barreja de sensacions, entre la recança per l'escenificació d'una aparent claudicació autonomista al Parlament i l'esperança per un missatge del President legítim que sembla voler confirmar l'aposta per les tres potes que ha de tenir la República: govern per fer front al 155, acció internacional a l'exili i mobilització ciutadana permanent. Un sí però no que manté el desconcert però també la il·lusió intacta.

I comença el partit amb un minut de silenci en homenatge a Quini, jugador que gairebé no recordo però que va marcar el barcelonisme del meu pare, sobretot quan va fer el gol de la victòria en una final de Recopa al Camp Nou en la seva primera visita al santuari barcelonista. Sentint-li-ho explicar, sempre he pensat que el meu pare, que ja simpatitzava amb els colors blaugrana (i els bètics) durant la seva infantesa a Andalusia, aquí es va convertir definitivament a la religió culer amb tota la seva passió. La qual em va ser llegada, de manera que Quini és bastant culpable dels meus sentiments futbolístics.

El partit en si, en principi una pel·lícula vista: el rival que pressiona amunt i el Barça, amb un Ter Stegen magistral superant línies amb les seves mil·limètriques passades i un Messi estel·lar creuant el camp de punta a punta per traslladar la pilota a zona de perill, que de mica en mica va inclinant el camp al seu favor. Messi marca (golàs de falta), i sembla que tornarà a ser un dia a l'oficina.

Però, tot just després del descans, un accident incomprensible (deixem-ho així) complica molt les coses. Valverde fa els canvis adequats (no crec que se li puguin retreure les rotacions inicials) i l'equip ho intenta amb paciència i fe, però no hi ha manera. La lliga s'estreny i el partit de diumenge esdevé encara més important.

En fi, que acabo el dia més aviat trist. Trist per un d'aquells dies aspres a la feina, trist per la incertesa política que (només de moment) ens nega un futur que ens hem guanyat, trist per la mort de Quini, trist pels insults que rebem a tot arreu (cal emetre crits ofensius contra Catalunya només perquè el Barça no llança la pilota a fora després de la lesió d'un rival?) i trist pel resultat de l'equip. Per anar-me'n a dormir una mica millor, intento recordar la lliçó de la magistral pel·lícula de Pixar “Del revés”: la tristesa d'avui pot ser l'alegria de demà.

Comentaris (6)02-03-2018 01:08:14

Cinema: "Lady Bird" i "Julieta"; i futbol: Barça 6 - Girona 1

Segurament sigui cert que els relats d'iniciació adolescent estan molt vistos, i que últimament proliferen molt, però “Lady Bird” és una història que funciona, i molt. Després d'unes últimes entregues sobre el tema en què s'apostava majoritàriament per la metàfora per mitjà del cinema fantàstic (amb “It follows” i “Crudo” com a principals exponents, així com segurament “It”, que tinc pendent de veure), la problemàtica del trànsit de la infantesa a l'edat adulta recupera aquí un to més realista, banyat tot i així per una capa d'humor amb tendència a un cert surrealisme quotidià (impagable, l'escena en què la protagonista i la seva amiga mengen hòsties com qui menja galetes salades). Ho sabem bé, i més els professors: l'adolescència és una etapa crítica de la vida, perquè camines a cegues a la recerca de la pròpia identitat. La protagonista ensopega sovint, perquè moltes vegades creu que s'està rebel·lant quan en realitat no fa res més que seguir altres modes suposadament contestatàries d'aparador. I, tot i ser una progressista convençuda, és capaç d'adoptar els discursos més atroçment conservadors quan veu amenaçats els seus somnis. És Lady Bird, doncs, un personatge que transita constantment per les seves contradiccions, fins a l'epifania final que li farà reconèixer allò que és, allò que se li ha donat i allò que vol ser. Greta Gerwig governa la història amb pols ferm i, malgrat que el tema és recurrent, aconsegueix sempre un cop de timó efectiu quan es troba a punt de caure en els tòpics (la necessitat de ser popular, el conflicte etern i tan americà amb les expectatives dels progenitors). En aquest sentit, una jugada interessant és situar l'acció l'any 2002, en una Amèrica encara desorientada pels efectes de l'11-S. I és que si ser adolescent ja era prou difícil, amb l'arribada del segle XXI esdevé gairebé missió impossible: com cercar la pròpia identitat en una societat líquida i en constant transformació que també és incapaç de trobar-se a ella mateixa? En definitiva, una pel·lícula notable; però si perdés el bloc de notes i algú em digués que tenia un excel·lent, també m'ho creuria.

En certa manera, la pel·lícula escollida per al tradicional diumenge de sofà també combat amb èxit contra el risc dels tòpics. I és que “Julieta”, l'última pel·lícula de Pedro Almodóvar, és la sublimació del melodrama que segurament tota la vida el manxec havia buscat. I això que mai havia vist un Almodóvar tan erràtic en la posada en escena, amb una arrencada més pròpia d'un telefilm combinada amb l'esteticisme llepat d'algunes imatges (com gairebé tot el que passa al tren). Però de mica en mica el film agafa volada i defuig la mediocritat inicial, que amenaçava de ser devorada pels tòpics més maldestres d'una telenovel·la. Progressivament, els personatges van creixent i la tragèdia agafa força, amb aquella distància emocional estranya que Almodóvar sap rodar en els moments de màxima intensitat dramàtica. Sempre amant de les solucions narratives menys convencionals (brillant, el truc de màgia en el trànsit d'Adriana Ugarte a Emma Suárez), Almodóvar aconsegueix deixar l'espectador amb el plaer culpable de tenir ganes de saber més. És curiós, el seu cas: després de ser l'estendard de l'avantguarda cultural espanyola, el cineasta va ser relativament eclipsat per talents emergents com ara Fernando León de Aranoa o Alejandro Amenábar. Ara, però, que aquests directors han caigut en mans de les coproduccions internacionals i que el cinema estatal es troba estancat en el culte a la subvenció (cosa que implica no molestar el poder ni arriscar artísticament), ell arriba a la maduresa i es converteix en un clàssic imprescindible.

I, enmig de les dues pel·lícules, el Barça. Fantàstic que hagi retrobat la seva voracitat ofensiva i el seu instint assassí a les àrees, però... calia fer-ho justament i d'una manera tan exagerada contra el meu pobre Girona? Jo volia la victòria del Barça, perquè és el meu equip de tota la vida i perquè necessitava més els punts, però hauria preferit per una vegada una mica menys de contundència. El Girona, és clar, hi va ajudar: no pas per haver fet un gol matiner que despertés la bèstia (ja abans el Barça havia donat símptomes d'haver sortit famolenc), sinó amb un plantejament molt descarat que va facilitar la feina. Res a retreure a Machín, al contrari: res com un entrenador disposat a morir amb les seves idees. Però em va desconcertar la defensa avançada i tan en paral·lel perquè era una invitació al recital de Messi (potser per compensar-li el calvari del marcatge individual de Maffeo en la primera volta), i sobretot perquè amb aquest mateix dibuix tàctic el Girona s'havia caracteritzat per reduir moltíssim els espais al rival i dificultar-li molt la tasca. Però, tornant al Barça, bany d'autoestima (també per a Coutinho i un xic petit per a Dembélé) que anirà molt bé per a tot el que arriba, que comença a ser decisiu. Al final va quedar aquella sensació estranya de no acabar-te de saber greu quan encaixes, de no acabar de celebrar els gols quan marques i de demanar que s'aturi la sagnia després del descans. Però també d'acabar fent-se un tip de riure amb Suárez demanant a l'àrbitre una targeta... per a ell mateix. No es descarta campanya mediàtica contra l'uruguaià (es veu que ahir Pedrerol ja retreia a Messi que abusés d'un equip acabat de pujar, fins que algú li va recordar que aquest equip acabat de pujar havia derrotat el Madrid), i vés a saber si no perilla contra Las Palmas, però la diversió com a cloenda del que va ser un gran espectacle no ens la treu ningú. I l'orgull gironí, que consti, tampoc.

PD: Ahir va venir un senyor molt alt a Barcelona i, pel que sembla, no li va acabar d'agradar la rebuda. Proposo que a l'abril anem a Madrid, guanyem el seu trofeu i no el recollim.

Comentaris (9)26-02-2018 23:22:03

Futbol: Chelsea 1 - Barça 1

Supervivent. Això és el que ara mateix és aquest equip: cada vegada que sembla que naufraga, acaba tornant a agafar aire. Ahir no va fer res en atac per marcar, però es va endur un resultat que és un autèntic tresor.

I sí: la sort, per una vegada a la vida, també s'ha posat de part nostra. Ahir només una errada infantil del Chelsea ens va donar la vida, i la Moreneta se'ns va aparèixer dues vegades per empènyer la pilota als pals de la porteria de Ter Stegen.

Tot i així, el partit del Barça a Londres es pot qualificar de desastrós? És discutible. Certament, va faltar de tot en atac (profunditat, idees i mobilitat), però aquesta pel·lícula ja l'hem vist moltes vegades a Stamford Bridge, l'estadi del món on Mourinho ha deixat més empremta: a veure com t'ho fas per crear ocasions a una muralla de deu paios. A més, tinc la sensació (mai ho sabrem) que just abans del gol de Willian el Barça havia començat a carburar. La circulació era més fluida, i s'intuïen els primers espais entre línies, però una badada defensiva impròpia (per molt que Valverde digui) deixant sol l'home del partit per tercera vegada va ser massa concedir.

I aleshores va arribar el miracle. Altre cop Iniesta i Messi. I la importància de començar amb avantatge una tornada que, si no fem molt el burro al començament, pot ser relativament còmoda. Això sí: amb els deu de gala i, aquest cop sí, Dembélé.

PD: Solidaritat amb totes les víctimes de la repressió de la inquisició espanyola; siguin catalans, mallorquins, madrilenys, murcians o d'on siguin. ¡Españoles y tabarnios, despertad!

Comentaris (4)22-02-2018 00:30:18

Futbol: Eibar 0 - Barça 2; i cinema: "La forma del agua"

Ja sé que sóc com una muntanya russa i que fa quinze dies no deia precisament això, però ara mateix aquest Barça em preocupa una mica. Perquè, si bé a la copa ha competit com els àngels, a la lliga comença a donar mostres de certa fatiga mental. Diguem-ho clar: el partit d'Eibar va ser, de llarg, el pitjor de la temporada. El Barça no va aconseguir mai controlar la possessió i jugar a allò que li convé, sinó que ho va refiar tot a les pilotades llargues i a les contres. I, en aquest sentit, la primera part va ser mediocre, però la segona ja va ser definitivament horrible. Després Valverde va donar a entendre que en certa manera era un pla previst, ja que quan un rival juga com l'Eibar el seu punt feble són les pilotes a l'espai. Però, per primera vegada, em permeto discrepar humilment d'un entrenador del qual fins ara he estat un defensor incondicional. Perquè si, efectivament, el pla era la pilotada llarga per aprofitar els espais, no entenc per què un jugador de les característiques de Dembélé no va jugar ni un minut. D'altra banda, no entenc de què serveix Coutinho si no ha de donar descans a algun titular en vigílies de Champions. Ni tampoc el risc de posar Roberto si Semedo no podrà jugar tampoc contra el Chelsea. Entenc la idea de donar importància al partit, perquè en tenia, però el que comento no eren rotacions arbitràries sinó retocs lògics en el context de l'enfrontament. I, a banda d'això, també em va desesperar l'actuació de determinats jugadors. Perquè puc entendre que amb un partit tan directe Iniesta patís, però no que Paulinho estigui tan erràtic fins i tot en aquestes circumstàncies que se suposa que són el seu hàbitat. En fi, que molt feliç pel resultat, però no és que em perdi l'estètica: és que si juguem així gaire sovint no arribarem enlloc. L'alineació era de gala (era la del Bernabéu i és la que jo mateix, malgrat tot, posaria a Londres), i juntament amb un estadi i un rival similars es podia entendre com una mena d'assaig general a petita escala. Doncs fem-ho millor, perquè si concedim als blues tot el que vam concedir a l'Eibar, que ningú no dubti que aquests la fotran a dins.

Ja sé que segurament peco d'alarmisme, com potser peco d'entusiasme en el cinema d'aquest any. Perquè el cas és que la quarta pel·lícula vista en sales aquest 2018 també em va captivar. “La forma del agua”, la nova delícia de Guillermo del Toro, és una pel·lícula preciosa. Aquesta i no cap altra és la paraula que millor pot definir-la. Certament té de tot: aventures, espionatge, violència, amor i fins i tot sexualitat a flor de pell. Però en tot aquest còctel s'imposa clarament la llum. Alguns trobaran que la pel·lícula de Del Toro és càndida, però el mexicà no enganya: des del primer moment ens porta cap a un conte de fades que vol ser una manera bellíssima de lluitar contra totes les miserables intoleràncies del món. No queda cap col·lectiu desafavorit que no interessi a la tendra mirada del cineasta: homosexuals, negres, dones... Tots rebran l'escalf de la mirada reparadora de greuges de Del Toro. Alguns han apuntat també que la pel·lícula és deliberadament maniquea, i que el personatge del dolent pot semblar una caricatura. Ho compro, i ho veig com un mèrit: el personatge en qüestió és una al·legoria del poder, amb totes les cares terribles que té (inclosa la por de fracassar de qui l'exerceix). L'altra al·legoria, és clar, és el monstre. La protagonista té un somni, té un desig que a ulls dels altres és inhumà i monstruós. Però ella decideix que, malgrat ser una peça diminuta que el poder pot esclafar com a una mosca, tampoc es podrà considerar humana si no actua per protegir-lo. Cal, doncs, que protegim les nostres esperances del rebuig que puguin generar en els altres. Cal que lluitem per elles. Fins al final. Encara que a vegades ens sembli que la vida només sigui allò que queda del naufragi dels nostres somnis.

PD: Ja podríem haver fitxat Pesic abans, no? Amb ell, la nostàlgia sí que és el que era.

Comentaris (5)19-02-2018 22:49:07

La casilla del castellano

Tener que estar constantemente repitiendo obviedades es muy cansino, pero por lo visto no hay más remedio, así que vamos allá (y en castellano, para que ningún monolingüe vocacional diga que se ven pisoteados sus derechos):

1) El catalán es la lengua vehicular de la educación en Catalunya porque, como todo buen filólogo sabe, cuando dos lenguas conviven en una misma comunidad el bilingüismo ideal no existe. Siempre hay una lengua dominante que hace retroceder los usos de la minorizada. Pues bien: sólo hace falta ir al cine, echar un vistazo a la prensa en un quiosco o poner la tele para darse cuenta de cuál es la lengua dominante. En un entorno, pues, dominado por el castellano, son necesarios factores de corrección para garantizar que no se produzca el empobrecimiento a todos los niveles de la lengua minorizada. La estrategia es simple: si ya llevas a cabo una inmersión lingüística en castellano como receptor de todo el entorno, la escuela lo compensa con una inmersión en catalán para que tu bilingüismo sea real y efectivo. Curiosamente, aquellos que se llenan la boca de defensa del bilingüismo son en realidad monolingües militantes que rechazan de plano una de las lenguas propias de la comunidad donde viven.

2) En este sentido, un dato que muchos prefieren obviar. La idea de la inmersión lingüística en catalán en la escuela nació durante el postfranquismo en pleno cinturón rojo de Barcelona, por parte de padres castellanoparlantes. Aquellos padres sentían en el alma no haber tenido la oportunidad de aprender la lengua de la comunidad que los había acogido, y no querían lo mismo para sus hijos. Querían que sus hijos fueran bilingües, porque no querían que sintieran que no formaban parte de la misma comunidad que sus compañeros.

3) Por lo tanto, la inmersión lingüística escolar en catalán es la mejor herramienta para garantizar la cohesión social en Catalunya, también para que los nuevos inmigrantes procedentes de todo el mundo sientan que forman parte de la misma comunidad. Y, por lo tanto, tiene narices que quienes acusan al republicanismo de fracturar a la sociedad catalana sean los promotores de una fractura real: si la famosa casilla del castellano llegara a hacerse efectiva, tendríamos un auténtico apartheid con aulas para niños estudiando en catalán y otras para niños estudiando en castellano. Y hay que tenerlos como un toro, señor García Albiol, para pedir a los republicanos que no usemos la lengua como arma política, cuando son ustedes los que crean un problema donde no existe, atacando un modelo de convivencia que lleva cuarenta años funcionando sin que haya sido nunca un problema para nadie.

En fin, seguramente es perder el tiempo, ya que lo más probable es que la estupidez que ha anunciado hoy el consejo de ministros no sea más que una maniobra de presión para que se forme de una vez gobierno en Catalunya (por no hablar de lo divertido que es jugar con Ciudadanos para ver quién es más facha, cosa que lamentablemente en España da muchos votos). Pero me duelen estas mentiras sobre la supuesta imposición del catalán, que sólo contribuyen a generar incomprensión e intolerancia. Por otra parte, si resulta que tengo que obedecer a un partido que en mi país sólo tiene cuatro diputados, prefiero que sea el otro que también tiene cuatro (al cual, por cierto, ahora mismo votaría con los ojos cerrados). Y luego se preguntan por qué no queremos ser españoles...

PD: Creo que, independientemente de su contenido, el artículo me ha quedado gramaticalmente impecable, a pesar de ser una víctima de esta educación perversa que margina el castellano. Así que, si algún monolingüe quiere insultarme, por lo menos que intente hacerlo sin faltas de ortografía.

Comentaris (3)16-02-2018 18:32:40

Futbol: Barça 0 - Getafe 0; i cinema: "Aliados"

Cap de setmana d'arrest domiciliari per correcció intensiva d'exàmens, però amb un diumenge en què vam trobar temps per veure el Barça i una pel·lícula. Malauradament, dues decepcions.

Sobre el Barça, ningú s'esperava aquest 0-0. I, segurament, molts pensàvem a la mitja part que una vegada més la cosa es resoldria després del descans. Però no vam tenir en compte una cosa, que ara es veu molt clara un cop acabat el partit: generalment el Barça enllesteix els partits cap al final perquè el rival ja està totalment ofegat. I ahir no va ser així. Ahir el Getafe va estar tan còmode a la primera part que a la segona, quan el partit es va obrir, va poder aguantar sense problemes i al Barça li va faltar temps. I per què va passar això si, per exemple, la possessió va ser pràcticament tan escandalosa com a València? Doncs senzillament perquè aquesta va ser totalment estèril. No és que a l'equip li faltés profunditat, cosa ja habitual, sinó que al Getafe la possessió no li va fer ni pessigolles perquè va ser defectuosa i allunyada de qualsevol perill. I el perquè d'aquesta deficiència? També simple: la insuficiència del joc del mig del camp blaugrana. Amb el doble pivot format per Rakitic i Busquets massa pendent d'ajudar en la sortida de pilota la inèdita parella de centrals Mina-Digne, amb Coutinho encara lluny de poder fer d'Iniesta (adormia massa la pilota i, a més, sovint pujava massa ràpid a l'atac) i amb Alcácer ajudant en defensa però lògicament sumant-se a l'atac quan l'equip tenia la pilota, l'equip es va partir en dos i no hi havia ningú per a la creació. I per això els primers quaranta-cinc minuts es van evaporar de la manera més erma que s'ha vist en molt de temps a l'Estadi. Valverde, que si una cosa té és que detecta com pocs per on falla el pla inicial, va voler proporcionar a l'equip aquesta profunditat i aquesta creació que faltaven amb l'entrada de Dembélé i Iniesta. Va funcionar, però era massa tard. Res greu, i l'avantatge continua essent còmode, però el tercer 0-0 de la temporada és un avís que potser ha arribat el moment de deixar de patir tant per l'esquena i mirar ja decididament cap a la porteria contrària des del primer moment.

La segona decepció va ser petita, perquè un cop més el diumenge cinematogràficament no demanava gran cosa. N'hi havia prou amb manta, sofà i saber que la major part dels exàmens estaven corregits per poder gaudir incondicionalment del que fos. I, certament, “Aliados” no és una mala pel·lícula, si bé tampoc és tan bona com ella mateixa es pensa. Perquè se li nota que s'agrada. I, de fet, se li nota just en el punt que més o menys resol bé: un cert aire clàssic que cerca, i en molts moments assoleix, amb “Casablanca” com a indissimulat referent. Però al guió li falta una mica de grapa, cosa sorprenent venint de Steven Knight, i Robert Zemeckis sembla sentir-se més còmode innovant en el llenguatge cinematogràfic que cal·ligrafiant joies pretèrites. Sigui com sigui, i malgrat que el conflicte dramàtic està resolt d'una manera un xic precipitada tot i les dues hores llargues de metratge, la pel·lícula es deixa mirar per la química i el carisma de les seves dues estrelles, Brad Pitt i Marion Cotillard.

Comentaris (10)12-02-2018 22:50:23

Futbol: València 0 - Barça 2

Futbol Club Barcelona: solvència contrastada. Ara mateix aquest equip és una bèstia competitiva. Arriben al camp, pregunten què s'ha de fer i ho apliquen. I dijous, menys el pobre Gomes, tothom portava el manual d'instruccions molt ben après. En aquest sentit, dijous va quedar clara des del primer moment la importància del gol de Suárez en el partit d'anada. Aquest avantatge va permetre al Barça gestionar el partit en tot moment quan i com va voler. Així, el pla inicial era clar: adormir la pilota, tocar i tocar, tancar el València al darrere sense desesperar-se si no hi havia espais ni lloc per a la profunditat. L'omnipresent Messi va ser el millor exemple d'això, a vegades caminant i fins i tot aturat amb la pilota als peus. Al València, és cert, ja li anava bé: volia arribar viu al final i ho confiava tot a la contra. En una ocasió va estar a punt de sortir-li bé, però el problema és que depenia massa de la voluntat del Barça. I, a més, córrer tant darrere la pilota desgasta (no és casualitat que l'equip marqui tants gols a les segones parts). Es podrà dir que, en certa manera, aquesta també és una manera d'especular amb el resultat. I és cert. Però també ho és que aquesta és l'essència del joc blaugrana: marejar el rival amb la possessió fins a avorrir-lo. En aquest sentit, cal reconèixer a Valverde que ha recuperat el futbol de toc, la pèrdua del qual l'última temporada era un sacrilegi molt superior al canvi de sistema tàctic.

Durant el descans, la sensació era que tot anava bé i que l'única cosa que no podia passar era que el València marqués, ja que llavors es tancaria definitivament al darrere i tot es complicaria moltíssim. En canvi, si l'equip aguantava, amb el pas dels minuts el València es veuria obligat a arriscar i el Barça ho podia aprofitar. Al final, tot plegat va ser molt millor que tot això, perquè al cap de res de reprendre's el joc Suárez i Coutinho es van inventar una jugada estratosfèrica que va liquidar definitivament l'eliminatòria. A partir d'aquí, també Cillessen va col·laborar en la calma i el partit es va anar esgotant plàcidament fins a l'estocada final de Rakitic.

En definitiva, el Barça va deixar dijous una imatge molt reconfortant. Segurament és cert que de moment falta el punt de màgia a dalt que ens serveixi per competir amb plenes garanties per absolutament tot, però la sensació és que aquest equip no para de créixer i que difícilment existeixi algú que ara mateix sigui més solvent i competitiu.

Comentaris (3)10-02-2018 18:01:07

Pàgines: 123456789101139  <>