login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Tres recuerdos de mi juventud" i "Todos queremos algo"

La programació d'aquesta setmana al cinema Truffaut em va permetre muntar-me ahir una doble sessió (beneïdes vacances!) que em semblava ben trobada: "Tres recuerdos de mi juventud" i "Todos queremos algo" m'havien de possibilitar veure una doble visió de la nostàlgia del record de la joventut: una des d'una perspectiva europea (concretament francesa) i una altra des d'una perspectiva nord-americana.

La primera pel·lícula em va semblar una pedanteria insuportable. Feia molt de temps que no m'avorria tant al cinema. En principi la pel·lícula francesa havia de ser la més intel·lectual, i a fe de Déu que juga aquesta carta, però de la manera més francesa; és a dir, fent-ho tot ben passional i desproporcionat. Segurament, per valorar aquesta pel·lícula en la seva justa dimensió caldria conèixer millor el cinema del seu director, fer una comparativa adequada amb la nouvelle vague i totes aquestes coses, però l'únic que sé és que almenys amb mi aquest film no funciona. Tot em sembla forçat, massa cuinat, i la pel·lícula s'agrada tant a ella mateixa que s'oblida d'agradar als espectadors. Potser tot plegat té a veure amb el fet que les històries d'amour fou sempre m'han resultat irritants, ja que l'amor per mi és una altra cosa. Ho sento, segur que sóc un ignorant i que la grandesa que molts li han vist se m'escapa, però és que no me'n va agradar res: ni l'absurd estil narratiu, ni la interpretació afectada dels actors, ni la posada en escena...

En comparació amb això, "Todos queremos algo" em va semblar una alenada d'aire fresc. Definitivament (torno a demanar perdó pel que segurament és una blasfèmia) m'agrada molt més la manera nord-americana de narrar. Aquí, Richard Linklater porta a l'extrem la seva peculiar concepció del cinema. Si la trilogia "Abans de..." i "Boyhood" ja es basaven més en el plaer de la contemplació de la vida quotidiana que en l'exposició de fets, aquí directament es pot dir que el conflicte dramàtic és nul. Des d'una perspectiva desacomplexadament masculina (ja era hora, perquè com bé expressa també Franzen a "Purity" al final gairebé semblarà que hem de demanar perdó pel fet de ser homes), Linklater només vol que seguim les peripècies d'una colla de joves a punt d'entrar a la universitat l'any 1980, com si fóssim un més de la colla. I ja està. Per aconseguir-ho, no li tremola el pols a l'hora d'allargar seqüències intranscendents, ja sigui un entrenament de beisbol o com els protagonistes canten una cançó dins del cotxe. I el millor de tot és que no és gens avorrit, perquè ens agrada mirar! Els espectadors només volem mirar, i ja sentirem el que hagim de sentir, sense tanta parafernàlia!

Dit això, la pregunta: és "Todos queremos algo" una pel·lícula sobre el record? Tècnicament, no. A "Tres recuerdos de mi juventud" l'estructura en flash-backs no deixa lloc al dubte, però aquí la història és una narració lineal d'un cap de setmana. Linklater és hàbil, i roda aquesta cinta perquè la puguem veure com qualsevol altra pel·lícula dels 70 o 80. Troba les excuses que li permeten mostrar-nos tot el repertori de diversions juvenils possibles, en totes les ambientacions possibles, i deixa per a nosaltres l'exercici de la nostàlgia. Però és evident que la busca, i ens la fa sentir. I fins i tot té a punt el pretext perquè puguin sentir-la també els espectadors joves: la pitjor nostàlgia de totes, aquella que sents per allò que NO has viscut. El pla final del somriure endormiscat del personatge principal ens interpel·la: es compliran les seves expectatives? S'han complert les nostres? Linklater és el viu exemple que sovint a la profunditat s'hi arriba des de la simplicitat. Perquè no hi ha res tan vitalista i alhora tan nostàlgic com sentir, senzillament, la força de la vida que passa.

Comentaris (5)14-07-2016 21:51:49

Lectura: "Purity"

Fa pocs dies, el grup valencià Zoo (amb vincles ideològics explícits amb la CUP) va venir a la meva ciutat a fer un concert. Cap a la meitat de la seva actuació, el cantant va exclamar al públic: "us estem sentint individualment, i el que a nosaltres ens agrada és sentir la marabunta." Vaig entendre la frase en el seu context lògic: no volia sentir converses individuals, volia sentir com el públic cridava les lletres. Però em va semblar que, de manera subconscient, l'apel·lació contenia el germen del que per mi és el principal problema d'aquesta ultraesquerra dogmàtica que ens aclapara: el seu caràcter uniformitzador. No conceben el poble com un conjunt d'individus, sinó com una massa a la qual cal protegir paternalistament.

Em sembla que va ser Margaret Thatcher qui va dir que la societat no existia, sinó només diferents famílies amb els seus problemes. Ja s'entén que aquesta consideració, en mans de la política conservadora, obria la porta a les polítiques liberals i al capitalisme salvatge i sense xarxa. D'aquí l'afany uniformitzador, d'arrel soviètica, dels partits contestataris: tots units contra el capital. Però no deixa de sobtar-me que, amb aquest discurs, determinada esquerra alimenti el mateix esperit que mou la globalització: tots iguals, com xaiets, sense identitat individual.

En un dels moments més brillants d'aquesta magnífica novel·la que és "Purity", del meu idolatrat Jonathan Franzen, el narrador ofereix un paral·lelisme sorprenent i fascinant entre el règim soviètic i internet, com dues cares de la mateixa moneda. Tant l'un com l'altre són una dictadura al servei de l'anul·lació de l'individu, en un cas per deixar-lo sense desitjos i en l'altre per aclaparar-lo amb un excés. El resultat és el mateix: el pensament únic. A l'època soviètica eres un asocial si no seguies el sistema. A la de la globalització, ho ets si no tens internet al mòbil. La societat de consum actual (ho vaig poder comprovar ahir mateix en acompanyar la meva dona a una botiga de telefonia) ven angoixa: com pot ser que no tinguis l'última aplicació de no sé què, com és que no pagues només 5 euros més per tenir no sé què més que no sabies ni que existia... Intenten (i, excepte en casos perduts com jo que, parafrasejant un dels personatges de "Purity", encara no he après a voler coses, se'n surten) introduir-te unes necessitats que no tenies, que passen a semblar-te imprescindibles quan fins ara havies viscut perfectament sense. Socialisme i globalització, dues maneres oposades d'arribar al mateix punt: l'alienació de l'individu. Com expressa un altre dels personatges de "Purity", hi ha d'haver alguna cosa entre la dictadura de les grans corporacions i la del proletariat.

"Purity" és, per tant, en gran part, un llibre polític. Però és per damunt de tot una novel·la de personatges de gran complexitat psicològica. És una obra intel·lectual que parteix d'allò emocional per connectar amb el lector i en cap cas avorrir-lo. La primera cosa que crida l'atenció és la seva estructura, en capítols que són com peces d'un trencaclosques que cal ordenar per donar-li sentit (sense que això vulgui dir que sigui una lectura complicada). Juga amb el lector dosificant la informació i creant una experiència lectora molt plaent i estimulant. A més, al principi em va arribar a semblar que cada capítol tenia un gran tema universal enllaçat simbòlicament a una qüestió política concreta: el conflicte generacional (amb complex d'Èdip inclòs) en el capítol sobre l'Alemanya de l'Est, el sentiment de culpa en un capítol protagonitzat per l'armament nuclear... Després, però, vaig arribar a la conclusió que per exemple aquests dos temes són una constant de la novel·la. Els tres personatges principals es mouen sovint a partir de la culpa, i tots tres tenen una relació molt conflictiva amb la seva mare. Al final el que hi ha és un missatge d'esperança: les generacions veteranes no ho han fet gaire bé, però un altre món és possible. En aquest sentit, però, cal destacar que Franzen escriu (identificat amb el personatge més positiu, que no perfecte, de la història: l'encantadora Pip de reminiscències dickensianes) des d'una perspectiva socialdemòcrata que comparteixo. Canviar el món no és eliminar els diners. Canviar el món no és fer caritat. Canviar el món és fer servir els diners que tens per fer del teu entorn un lloc agradable. Canviar el món és tractar bé la gent que t'envolta. El problema del món no són els diners, perquè els diners no són una finalitat en si, sinó una eina de poder. I el que mou el món és el desig incomprensible de poder i més poder. La Pip és l'únic personatge pur (el seu nom real és la Purity del títol) justament perquè és conscient de les seves imperfeccions i que la seva bondat té uns límits. És pragmàtica i no dogmàtica. I en aquest canvi de xip consisteix l'esperança.

Però el que fa de "Purity" una lectura definitivament deliciosa és la seva habilitat en el seu ús subtil de les metàfores. Em quedo amb dues. La primera: la llum del sol versus la pluja. Un dels protagonistes de la novel·la és l'Andreas Wolf, una mena d'Assange o Snowden obsessionat a revelar secrets dels grans organismes, convençut que la transparència equival a netedat. Anomena la seva organització Projecte Sunlight: la llum del sol que ha d'il·luminar la veritat. Però Wolf és un personatge ple de foscor (idolatrat, però, per la superficialitat de la xarxa; aquesta caverna postmoderna que fa que ens creiem les ombres que projecta com l'única realitat) que no entén que en realitat la llum del sol enlluerna i crema: mostrar la merda no neteja, sinó que en genera més; i, si no, només cal veure els resultats del 26-J. Allò que neteja no és la llum del sol, sinó la pluja, perquè el que cal no és mostrar la merda sinó eliminar-la. La pluja del final de la novel·la és el símbol de l'autèntica regeneració.

L'altra metàfora és preciosa. Després de tota una narració molt pessimista amb l'amor, vist com la manera més fàcil que dues persones es devorin, se'ns dóna la solució: l'amor és trobar algú que et torni les pilotes a l'altra banda d'una pista de tennis, que eviti que hagis d'intercanviar cops de dreta amb la paret, que comparteixi amb tu les coses però respectant el teu espai de joc. En definitiva, "Purity" és una novel·la que entén que per arribar al sentit de la política cal arribar a l'ànima humana. Monumental.

Comentaris (5)12-07-2016 20:45:06

Cinema: "Nader y Simin, una separación"

Sovint comento, i crec que ho he fet més d'un cop des d'aquesta modesta tribuna, que no n'hi ha prou que una pel·lícula et remogui la consciència per considerar-la una obra artística. Hi ha d'haver alguna cosa més. Ha de tenir troballes de llenguatge, retòriques, de planificació de plans o de muntatge... "Nader y Simin" ho té tot.

Aquesta sublim (per magnífica i perquè parla de grans temes) pel·lícula iraniana va ser capaç de deixar-me clavat al sofà una xafogosa tarda d'estiu, a l'hora crítica de la migdiada, sense gairebé deixar-me respirar. La pel·lícula es gaudeix en i amb tots els sentits, orgànicament i intel·lectualment.

Per començar, la posada en escena. És admirable com transmet la sensació de claustrofòbia que et fa més propera l'angoixa dels personatges. Rodada en espais gairebé exclusivament tancats, tot són cortines que es passen i portes que es clouen (la qual cosa acabarà essent un recurs dramàtic essencial, ja que allò que es veu i sent i allò que no serà fonamental), i tot plegat reforçat amb una decidida aposta pels plans curts que engabien encara més els protagonistes i l'espectador.

A la primera mitja hora llarga no sembla que passi res. Assistim a les tribulacions d'una família en descomposició, però poca cosa més. Però la pel·lícula té magnetisme, i ja ens ha atrapat. De mica en mica, de manera implacable i amb un punt d'inflexió decisiu, la història va evolucionant de melodrama en thriller d'intriga. Però la veritable dimensió de la cinta és moral o, més ben dit, ètica. L'espectador occidental pot trobar-hi una mirada crítica al pes de la religió, però és molt més que això. Aquí ningú és malvat ni tampoc està net de culpa, i l'enfocament gens sermonejador de la narració interpel·la l'espectador perquè prengui les seves pròpies conclusions, sobretot en un final aparentment frustrant però que ens obliga a posicionar-nos en el dilema final, en una obra que de dilemes n'està plena, mentre ens preguntem fins a quin punt hi ha quelcom de simbolisme en la dialèctica entre la mirada emocionada i decidida de la nena i la mirada perduda de l'avi amb alzheimer a propòsit de l'anàlisi de l'evolució generacional de la societat iraniana.

Una obra mestra? No ho sé. Una obra que et fa sentir ple i agraït del que t'ha ofert, això segur.

Comentaris (5)09-07-2016 00:50:10

Cinema: "Kamikaze"

Vet aquí un d'aquells exemples claríssims de bona idea desaprofitada. De com a vegades els millors punts de partida acaben derivant en autèntics despropòsits.

En efecte, el plantejament inicial de "Kamikaze" no pot ser més interessant: un terrorista a punt d'immolar-se a bord d'un avió veu com el vol es cancel·la pel mal temps, fet que l'obliga a conviure durant gairebé una setmana amb les seves potencials víctimes. Quelcom interessant podia sortir sens dubte d'aquí: acarar el suïcida amb la humanitat dels seus objectius, fer-lo conscient que rere la seva reivindicació ideològica hi ha éssers humans indefensos i no simples xifres al servei de l'impacte del seu acte. Però tot se'n va aviat en orris. I per molts motius.

D'entrada, desconcerta però és una decisió valenta que la pel·lícula aposti perquè sentim empatia no solament per les víctimes sinó també pel dolor irreparable del botxí (de fet, a causa d'un càsting més que discutible, aconsegueix molt més això últim). No és aquest el problema. Potser ni tan sols la inversemblança absoluta al voltant dels explosius (acceptem la voluntat reflexiva per damunt del realisme). El problema és la seva aposta descarada pel sentimentalisme més indecent i indigne després d'oferir-nos les astracanades còmiques més deplorables. Això, juntament amb una posada en escena pobríssima i un desenllaç sense cap ni peus aboca la pel·lícula irremeiablement al desastre.

I mira que fa gràcia que es mostri sense embuts una societat ibèrica ignorant i que només sap mirar-se al melic (quin moment, el de la cançó!), però la pel·lícula no té solució perquè, aquí, el més kamikaze de tots és el perpetrador d'aquest invent impossible.

PD: "A la meitat del camí de la vida, em trobava en una selva obscura, perquè havia extraviat la meva ruta" (primers versos de la Divina Comèdia, obra mestra de les lletres d'Itàlia; país mediterrani, germà i amic. Vàlids per a l'Espanya que s'ha estavellat avui... i per a la que ho va fer ahir).

Comentaris (1)27-06-2016 22:05:52

"Breaking Bad": la droga és la sèrie

Dedicat al company i amic Javi: mai li agrairé prou que em recomanés aquesta sèrie

Com que amb això de les sèries anem sempre a la nostra manera (ens agrada veure-les quan ja s'han acabat per seguir-les al nostre ritme), quan les acabem tot el que se'n pugui dir ja es deu haver dit i resulta difícil aportar res de nou. En aquest cas la sèrie és tan bona, tan refotudament bona, que val la pena intentar-ho però resulta difícil decidir per on començar. M'he decidit a comentar-la personatge per personatge, i naturalment amb spoilers per donar i per vendre.

MARIE

Segurament el personatge més antipàtic de la sèrie. Representa tot allò que com a espectadors el protagonista Walter White ens ensenya a odiar: els convencionalismes morals, el sentiment de superioritat respecte a la seva germana, la capacitat de fer-ne de tot un drama i convertir-se sempre en el centre d'atenció. Les seves debilitats (la cleptomania) no ens la fan més agradable, i només ens obté un somriure amb la seva maniobra per obligar el seu marit Hank a abandonar l'hospital després de ser tirotejat.

SAUL

Representa la mateixa doble moral de Marie a gran escala. Una de les coses que més em fascinen de "Breaking Bad" és la seva subtilitat a l'hora d'introduir determinats missatges. No se'ns diu mai, per exemple, per què al principi de la tercera temporada tothom porta un llacet a la solapa, però sospitem que té relació amb la solidaritat amb les víctimes de l'accident aeri amb què conclou la segona. Doncs bé, veure aquest advocat corrupte i sense escrúpols lluir-lo ufanosament i com qui no vol la cosa em sembla una advertència de la superficialitat amb què tractem aquesta mena de tragèdies, tal com el mateix Walter White etziba en un discurs a l'institut on treballa. Això sí: a diferència de la Marie, se li ha de reconèixer que, tot i que pot resultar molt irritant, també pot acabar per caure simpàtic.

SKYLER

Aparentment se li reserva el paper de la trista figura, sempre al compàs de les decisions del seu marit Walter White. En realitat, però, és un dels personatges amb més capes interiors. No només perquè no és la típica mestressa de casa resignada (pot arribar a ser carregosa la seva insistència a parar-li els peus), sinó sobretot per la manera com ho viu tot plegat. La seva obsessió és la seguretat dels seus fills, però estic convençut que a soles ens reconeixeria que alguna vegada ha gaudit amb la seva intrepidesa. Així doncs, tan aviat una Lady Macbeth ambiciosa que porta la veu cantant a l'hora de gestionar els guanys del marit com una tràgica Ofèlia víctima de les decisions del seu enamorat (inoblidable l'escena en què se submergeix vestida a la piscina), la Skyler és el personatge més shakespearià de la sèrie.

HANK

Definitivament insuportable al principi, fatxenda fins a dir prou, de mica en mica el cunyat de Walter White es va guanyant un trosset del nostre cor i ens horroritzarà la seva mort terrible. Tot i així, és clar, sempre li anirem en contra perquè volem que en Walter se surti amb la seva. Però la seva façana va caure el dia que el van fer anar a Mèxic, i a partir d'aquí el veiem com el que és: un policia molt intel·ligent i sensible. Això sí: és tan mesquí com el mateix Walter a l'hora d'utilitzar en Jesse per als seus interessos. En qualsevol cas, la idea del personatge d'en Hank és la gran troballa dramàtica de la sèrie: que el cunyat d'en Walter sigui el policia que el persegueix sense saber-ho (i també el descobriment de l'última temporada) és la garantia que no hi haurà trames secundàries que desviïn l'interès i el mecanisme que permetrà que l'acció funcioni com un rellotge.

MIKE

Gran paio, en Mike. Un criminal i un fred assassí, sí; però també un entranyable avi amb un cor enorme. Absolutament seductor amb el seu estoïcisme, signa una mort bellíssima però tristíssima en pantalla que ens confirma que ha arribat un punt en què en Walter White s'ho emporta tot per endavant.

GUS

El dolent més fascinant que aquests ulls recorden, i a la ficció n'han vist uns quants. En Gus és un personatge abominable, és clar, però també té les seves raons. I, al capdavall, acaba essent un mirall per a en Walter White. O no s'assembla el final de la sèrie a l'ajustament de comptes que en Gus porta a terme amb el càrtel de Mèxic? La manera com es rifa la policia en la seva condició d'empresari benefactor és sensacional (atenció a les conseqüències que el seu doble joc tindrà per fer possible el vídeo terriblement cínic que en Walter White dedicarà al seu cunyat Hank). Impertèrrit fins a no poder més, la seva mort és la imatge més impactant de l'insuperable final de la quarta temporada: els més grans encara tenen temps per morir amb elegància i col·locar-se bé la corbata quan tenen la cara partida per la meitat després d'una explosió.

LYDIA

Rectifico: aquest és definitivament el personatge més antipàtic de la sèrie. Miserable i criminal, no té cap mena de grandesa. És el típic rei que envia els soldats a la guerra sense embrutar-se mai les mans a la trinxera. Si algú es mereixia la mort que en Walter White li destina, aquesta era ella.

JESSE

Si no existís, l'hauríem d'inventar. Per molt de carisma que tingui en Walter White, sense ell la sèrie no funcionaria. És el Sancho Panza d'aquest Quixot del món de la droga. En Walter és molt més intel·ligent que el seu fidel escuder, però aquest en el fons toca molt més de peus a terra. En Walter White acaba essent un personatge alienat dins el seu propi joc, i de tant en tant ens fan molta falta els banys de sentit comú d'en Jesse perquè no oblidem que darrere tots aquests tripijocs divertidíssims hi ha conseqüències en forma d'éssers humans que pateixen. És impossible no estimar en Jesse. És el personatge més humà, més transparent, el més noble. I, per molt que el manipuli, és l'únic que desperta empatia en l'egocèntric Walter White. L'última escena en què apareix en Jesse és inquietant: s'hi detecta eufòria, però també un punt de bogeria per tot el que ha hagut de passar. En Walter White li ha salvat la vida, però realment haurà aconseguit el seu gran objectiu: salvar-lo d'ell mateix?

WALTER WHITE

El puto amo. El millor personatge que potser hagi donat mai la televisió. La seva intel·ligència i la seva habilitat són tan grans que aconsegueix sempre fer-nos oblidar o perdre de perspectiva les seves atrocitats. Moments clau: quan li diuen que el càncer està retrocedint i quan la seva dona li diu que ja no queda ni rastre dels seus estalvis. En el primer cas, s'adona que no es vol curar per no quedar-se sense excusa per a les seves activitats delictives. En el segon cas, es deixa anar definitivament sense volta enrere. Hi estaríem hores i no acabaríem, però cal sintetitzar: és impossible no reconciliar-se amb ell quan finalment reconeix que tot el que ha fet no era per la família, sinó per satisfer el seu ego i sentir-se viu. Admetre que fins i tot quan volem ajudar els altres és per satisfer la nostra vanitat és un exercici admirable de coratge i honestedat. Per treure's el barret de Heisenberg. Pel camí, la transformació física i moral del personatge és brutal. En Walter White no és una mala persona, per molt que ho suggereixi el títol de la sèrie (es fot en molts problemes que es podria estalviar per vetllar per la seguretat d'en Jesse i d'en Hank). És només que, en la seva necessitat de deixar de ser una víctima (i passar a ser ell qui truca a la porta en una situació d'amenaça), ha perdut el nord ètic a partir del moment que ha deixat de veure els seus congèneres com a persones i els ha vist només com a peces del seu trencaclosques. Qui estigui lliure d'aquest pecat, que tiri la primera pedra.

APÈNDIX: L'ESTRUCTURA

Tant important com allò que s'explica és COM s'explica. I també en això "Breaking Bad" és exemplar. Els teasers inicials de cada capítol, la gestió dels cliffhangers... I, sobretot, l'ús de les el·lipsis; de tot allò que com a espectador et veus obligat a omplir a vegades a velocitat supersònica. Donaria per molt, però és tard i vol ploure, tot i que en qualsevol cas és infinitament d'agrair una sèrie que tracta el seu públic com un ésser intel·ligent.

Comentaris (10)17-06-2016 01:09:10

Cinema: "Más allá de las montañas"

L'extraordinari escriptor i guionista Graham Greene va concebre, l'any 1955, una novel·la anomenada "L'americà impassible" que, a jutjar si més no per la versió cinematogràfica que en va fer Phillip Noyce l'any 2002, permetia interpretar la història d'un triangle amorós al voltant d'una jove vietnamita com una metàfora del dilema del mateix Vietnam. De la mateixa manera, sembla molt plausible que la Tao protagonista de "Más allá de las montañas" sigui una metàfora de la Xina.

Atenció spoilers

Primer acte (1999): la Tao és flirtejada per dos homes, al principi amics i després rivals. Un és un obrer d'una mina de carbó. L'altre és un empresari que s'està enriquint amb les seves benzineres. La Tao es debat entre tots dos, i al final escull el nou-ric. La Xina, en un moment de canvi, entre la tradició obrera d'arrel comunista i els cants de sirena del capitalisme global, malgrat que voldria conviure amb tots dos, finalment escull aquest últim.

Segon acte (2014): malgrat haver afirmat que no ho faria, l'obrer de la mina torna al poble. Està malalt i necessita ajuda. Els seus companys, però, estan invertint els seus diners en projectes relacionats amb el petroli àrab, i ell no gosa molestar. La Tao sí que l'ajuda econòmicament, però és massa tard. L'opció escollida per la Xina ha acabat fent inviable un sistema que agonitza, que mor de manera irreversible.

Tercer acte (2025): el fill de la Tao viu a Austràlia amb el seu pare, sense que cap dels dos mantingui cap contacte amb la Tao. El fill, a qui han posat de nom Dòlar, no sap parlar xinès, i s'ha de comunicar amb el seu pare per mitjà del traductor del Google. En Dòlar, desorientat i insatisfet, s'enamora de la seva professora de cultura xinesa, i tots dos passen a tenir una relació que la gent confon amb la que tindrien una mare i el seu fill. En una mena de complex d'Èdip, es pot ben dir que en Dòlar ha buscat enamorar-se de la seva mare. El futur de la Xina, venuda al dòlar, és la confusió causada pel desarrelament i la recerca desesperada de la identitat enmig d'una llibertat de la qual no sap com disposar. Mentrestant, la Tao acaba la pel·lícula ballant sola i amb malenconia la mateixa cançó amb què no per atzar s'obria la pel·lícula: el "Go West" dels Pet Shop Boys. L'alegria amb què la Tao balla aquesta cançó a l'inici contrasta amb aquest solitari ball final. La Xina s'ha deixat portar per la mentalitat occidental, i al final lamenta tot allò a què aquesta tria l'ha fet renunciar.

L'únic problema que podria tenir aquesta excel·lent pel·lícula seria el fet que la metàfora funcioni d'una manera tan precisa que s'acabi fent paradoxalment invisible i el públic només vegi un melodrama ple de tòpics. Però la poesia visual del director Jia Zhang Ke, amb tria de diferents formats cinematogràfics per a cada època inclosa, impedeix de totes totes el tedi. Molt a prop de l'obra mestra, el director xinès demostra que no cal fer pel·lícules pamfletàries per denunciar determinades realitats socials. N'hi ha prou amb la sensibilitat artística per estalviar-se determinat dogmatisme polític que darrerament està fent molt mal, perquè posa la ideologia per davant de les persones.

Comentaris (3)13-06-2016 23:22:53

Acròstics de la recança

Cada bugada, un llençol.

Units seríem forts,

Però hi ha un cavall de Troia.

Comentaris (4)08-06-2016 23:47:26

Cinema: "Corazón gigante"

Fa una bona colla d'anys, el cineasta amb tendència a la grandiloqüència Paul Thomas Anderson va fer una pel·lícula petita, estranya en la seva trajectòria, anomenada "Embriagado de amor". Recordo que un crític (crec recordar que el gironí Pep Prieto) la va definir com una pel·lícula sobre algú que simplement vol que el deixin en pau. Potser jo no havia llegit la pel·lícula així, però em va agradar molt la idea d'algú que té com a únic desig que no l'empipin. És un desig aparentment simple, però en realitat molt difícil d'aconseguir. Com a animals socials que som, ens veiem obligats a viure en comunitat, a relacionar-nos amb la gent... I de persones n'hi ha de dos tipus: les que et fan la vida més fàcil i les que te la fan més difícil. I em temo que les segones són majoria.

Alguna cosa d'això hi ha a l'excel·lent pel·lícula islandesa "Corazón gigante" (títol horrible per a l'original "Fúsi"). El protagonista, en Fúsi (extraordinàriament interpretat per un actor immens en tots els sentits), no és exactament un sociòpata, sinó més aviat al contrari. No té la més mínima noció de les normes socials, però no perquè no tingui empatia amb la gent, sinó justament perquè és un bonàs incapaç d'adaptar-se a la crueltat imperant. Això fa entrar la pel·lícula en un altre terreny que m'obsessiona i que ja he comentat a propòsit d'altres pel·lícules: la impossibilitat d'exercir la bondat en un món absolutament corromput.

La pel·lícula tracta aquestes qüestions amb una gran habilitat visual i narrativa. És sensible sense ser ensucrada. És moral sense ser alliçonadora. És esperançadora sense ser complaent. I té l'atractiu innegable de la seva subtilitat metafòrica: les passes de country que representen el nivell de coordinació d'en Fúsi amb el món; el viatge amb avió com a símbol de l'enlairament (del despertar) de la seva existència, de deixar de veure la vida des de terra i pujar a bord... I el poder de la música per dibuixar els dos personatges principals, autèntiques illes dins d'un riu.

En Fúsi és un personatge admirable. I si hagués d'intentar descriure'l en una sola frase, diria que és un individu capaç d'encaixar els cops injustos que rep amb l'aplom que li dóna la consciència que les misèries, en la seva història, sempre les arrosseguen els altres.

Comentaris (3)30-05-2016 22:07:24

Cinema: "La bruja"; i futbol: Barça 2- Sevilla 0. Campions de copa!

Es fa difícil comentar una pel·lícula com "La bruja", un producte d'allò més desconcertant. Amb un estil narratiu potser més propi de les pel·lícules de terror dels 70, el film és alhora innovador i arriscat. Uns personatges marcats per la seva superstició que acaben essent els seus propis pitjors enemics. La repressió religiosa autoimposada com a element contraproduent i paradoxalment diabòlic. Els personatges han de conviure amb la idea que porten el mal a dins, que són dolents per defecte, i així es fa difícil construir una vida equilibrada i sana. Una comunitat tancada, una família, que acabarà mostrant-nos que efectivament el mal del qual fugim som nosaltres mateixos. Amb l'escena en què la filla gran treu la màscara a la hipocresia inconscient del pare com a punt àlgid, la pel·lícula també expressa (amb un tractament exquisit de la llum) per què l'encarnació del pecat són bruixes i no bruixots: la dona representa la temptació a causa de la mirada perversa del mascle que la contempla. La pel·lícula mai s'acaba d'enlairar ni de ser plenament satisfactòria, li falta credibilitat en seqüències clau i pateix d'un final massa passat de voltes, però si més no és d'agrair una proposta diferent al terror gastat dels últims anys.

Esperàvem patir més a la sala de cinema, però ho vam fer molt més l'endemà davant la tele seguint una final èpica, d'aquelles destinades a recordar-se molt de temps, amb el gol de Jordi Alba enganxat a la retina dels records. No va ser un partit brillant del Barça, però sí un dels dies en què els aficionats hem pogut aplaudir-lo amb més orgull. Sens dubte, dos moments decisius (a banda de l'expulsió de Banega que equilibraria les forces a la pròrroga i permetria al Barça ser-hi molt superior) van ser l'expulsió de Mascherano i la lesió de Suárez. Jugar una hora amb deu no és fàcil, i el Barça se'n va sortir en gran part perquè, aquesta vegada sí, Luis Enrique la va clavar amb el canvi de Mathieu per Rakitic. No va ser un canvi covard, ja que va sacrificar el migcampista de més contenció en espera que Iniesta i Messi (com així va ser) marcarien el ritme adequat a la zona ampla de manera brillantíssima. No em va agradar que en moltes fases el Barça reculés tant, però possiblement la idea era intentar defensar-se amb la pilota (així es va fer quan es va poder, tot i que massa poc sovint) i simplement renunciar a la pressió alta quan el Sevilla la tingués per no suïcidar-se al darrere. El resultat va ser que el Sevilla, que estava molt còmode en el paper de paparra, s'ennuegués quan va haver de portar la iniciativa, cosa que va passar a convertir-lo d'equip enganxós a equip brut. Pel que fa a la lesió de Suárez, paradoxalment va servir per acabar d'ordenar l'equip amb l'entrada de Rafinha. Potser caldria reflexionar que no cal esperar que un membre del trident es lesioni per canviar-lo si el partit ho requereix, però em va agradar que Luis Enrique expliqués que no volia canviar un atacant de bones a primeres per si l'acabava trobant a faltar si el Sevilla s'avançava. A Luis Enrique se li ha dit de tot, especialment que és massa pragmàtic i que qualsevol entrenaria un equip així. Els seus detractors deuen tenir més munició des d'ahir per retreure-li que en alguns moments juguéssim aculats. Però a mi em sembla que el que va fer el Barça ahir amb deu (amb l'ajuda d'una afició entregada, gairebé gens enfocada per una realització més pròpia del No-Do) va ser molt bèstia, i que si va saber patir al darrere és perquè ara està més preparat per fer-ho perquè això està treballat. Aquest equip està capacitat per dansar amb la pilota (només cal veure Iniesta), per ser dirigit com una orquestra impecable (abans per Xavi i ara per Messi en el seu nou rol espectacular), però també per serrar les dents i anar al fang si l'ocasió ho demana. Va ser emocionant veure un equip que ho ha guanyat tot buidar-se així i refer-se de totes les adversitats. Molt d'orgull ahir, sí senyor. Gràcies, Barça!

Comentaris (1)23-05-2016 21:42:38

Més sobre les estelades

I el jutge diu que sí, tu, que es poden exhibir estelades a la final de copa. Alegrem-nos-en (o no, que per variar ja teníem una idea original per fer la rèplica, i un bon ressò internacional que hauria tingut), però tampoc cal que donem les gràcies perquè reconeguin una obvietat. I, a més, el mal ja està fet.

El mal ja està fet, en primer lloc, perquè hem hagut d'aguantar declaracions en què es comparava l'estelada amb banderes predemocràtiques, quan és evident que no tenen res a veure i que a més els agraden molt més les segones que la primera. Les banderes de règims totalitaris i assassins posades al mateix nivell que un símbol pacífic de llibertat. I ningú dimitirà ni demanarà disculpes.

El mal ja està fet, en segon lloc (tot i que ben mirat això és bo), perquè l'unionisme continua incapaç de replicar l'independentisme amb algun argument que no sigui una fal·làcia. Estic cansadíssim de la cantarella que no s'ha de barrejar l'esport amb la política, repetida fins a l'avorriment per aquells que posen el nom del cap d'estat a una copa, el fan anar al camp i hi imposen un himne que no agrada a tothom. A més, fins que dimecres la delegada del govern no es va il·luminar, es parlava de futbol i de possibles doblets (tant per part del Barça com per part del Sevilla), i des de llavors que per parlar de la final no es comenta res més que aquest suposat problema polític que s'han inventat. I el súmmum ha estat haver de sentir que Puigdemont o el Barça no s'hi haurien d'haver posat perquè l'estelada no representa ni tots els catalans ni tots els culers. Hola! Que hi ha algú? Que ens prenen per ximples? Què coi hi té a veure, això? Del que es tracta és de defensar la llibertat d'expressió! Afortunadament, l'alcaldessa de Madrid, que ni deu ser del Barça ni és catalana, es va encarregar de posar en evidència el disbarat de l'argument amb el seu anunci de no assistir tampoc al partit si es mantenia la prohibició.

Però el mal està fet, sobretot, per un tercer motiu molt greu. En la seva perversa interpretació de la Ley del Deporte, s'han plantejat que l'estelada podia promoure la violència en una lectura absolutament contrària a l'esperit de la llei. Representa que el que la llei expressa és que hi ha símbols que fomenten l'odi en si mateixos, és a dir, que en fan apologia, com ara emblemes feixistes o terroristes. No és, evidentment, el cas de l'estelada. Però han agafat la llei amb pinces i l'han capgirada (fins que un jutge hi ha posat seny) amb un argument demencial: quan diuen que l'estelada pot fomentar la violència... és perquè algú pot reaccionar amb violència contra ella! És molt greu, dir això! Primer, perquè no cal ser Freud per adonar-se que a qui genera un sentiment de violència la visió d'aquest símbol és als mateixos governants. Segon, perquè pressuposa la incapacitat de part de la ciutadania espanyola (ja siguin aficionats del Sevilla o habitants de Madrid) de respectar posicionaments aliens (com si un vegetarià es fotés a hòsties contra algú que s'estigués menjant un entrecot, vaja). I, tercer i terrorífic, perquè davant aquest supòsit havien decidit castigar la potencial víctima en comptes del potencial intolerant. En un estat que es diu de dret, la llei ha de protegir contra la intolerància, i no a la inversa. Amb la seva irresponsable actuació, la delegada del govern ha creat un clima enrarit que, si el major seny del ciutadà corrent no ho evita, pot degenerar en conflictes per coses que s'haurien de viure amb absoluta normalitat.

I, dit tot això, acabo amb una petició que sé que no serà escoltada: no xiulem l'himne. No m'agrada ferir els sentiments de ningú, i menys de la meva família del sud que viu ben feliç la seva espanyolitat. Fem-ho més fàcil: ignorem-lo i (mode ironia afectuosa activat) simplement no en cantem la lletra.

Comentaris (1)21-05-2016 02:55:29

Estelades al Calderón

"[Queda prohibida] la exhibición en los recintos deportivos, en sus aledaños o en los medios de transporte organizados para acudir a los mismos de pancartas, símbolos, emblemas o leyendas que, por su contenido o por las circunstancias en las que se exhiban o utilicen de alguna forma inciten, fomenten o ayuden a la realización de comportamientos violentos o terroristas, o constituyan un acto de manifiesto desprecio a las personas participantes en el espectáculo deportivo".

Si ja és un insult en si la prohibició d'estelades en la final d'aquest diumenge, l'article de la Ley del Deporte amb què ho justifiquen ja és una ofensa inqualificable. En un camp on cada setmana entren banderes espanyoles preconstitucionals (tampoc mai sancionades per la UEFA). La conclusió que en trec és que estan titllant de bàrbars els seguidors del Sevilla, ja que pel que sembla la simple visió d'una bandera pacífica com l'estelada podria incitar-los a la violència...

En fi, és igual. Consell per als aficionats que vulguin exhibir els seus legítims sentiments aquest diumenge al Calderón: que portin una samarreta independentista a sota d'alguna camisa o jaqueta. Un cop al camp i passat l'humiliant control, exhibir-la. Què faran? Diran per exemple a una noia que es tapi o que se la tregui? No sé quina de les dues peticions quedaria més masclista i en evidència... Els detindran a tots? Davant de totes les càmeres del món? No ho crec. I quan soni l'himne espanyol, res de xiular-lo, que fa lleig i en certa manera és posar-se a la seva alçada. Quan soni l'himne espanyol, tothom a cantar "L'estaca", que pel que sembla aquests són els temps que ens torna a tocar de viure.

Ah! I el club què hi diu? Doncs gairebé ni hi és ni se l'espera. Comunicat molt tebi i avall que fa baixada. Si no gosen amenaçar de no presentar-se al partit, que seria el més digne i el que tindria més ressò internacional, com a mínim que es presentin amb la samarreta de la senyera, per fotre una mica...

Comentaris (3)18-05-2016 21:54:57

Cinema: "Espías desde el cielo"

Cal començar dient que m'encanten les històries que plantegen dilemes morals. I cal començar dient també que aquesta és una pel·lícula d'aquelles que es poden qualificar com a necessàries. Finalment, també cal començar dient que, malgrat ser una pel·lícula necessària, justament en plantejar dilemes morals no resulta gens pamfletària. I, a més, conté diverses qualitats artístiques. O, si més no, narratives.

Les cartes es posen damunt la taula des del primer moment. La primera imatge de la pel·lícula està filmada des del forn de pa de la família de la nena que centrarà tota la controvèrsia. Tenim aquí la primera mostra d'habilitat narrativa: el film ens obliga a conèixer la nena, a posar-li nom i cara, a proporcionar-li una història. Tot seguit, aquesta primera seqüència es tanca amb un pla general cada cop més allunyat, fins a convertir-se en un pla zenital. Entrem així en la perspectiva dels drons. El conflicte ètic està servit: la nena passa d'ésser humà individual a dany col·lateral. Però hi ha més mostres d'habilitat narrativa, ja sigui conscient o inconscient. I, a partir d'aquí, atenció spoilers. El somriure, fins i tot la riallada, que ens provoca la maquinària burocràtica que envolta la guerra moderna ens queden glaçats quan ens adonem que ha servit per donar temps per provocar que una nena quedi en la zona d'influència de l'explosió que resultarà d'atacar amb el dron la casa d'uns fanàtics que estan a punt de provocar una carnisseria en un atemptat terrorista suïcida imminent. I aquí, és clar, s'origina el gran dilema de la pel·lícula: és lícit sacrificar la vida d'una nena innocent per salvar-ne desenes més? Naturalment, s'engega una segona maquinària burocràtica que, aquesta vegada, ja no ens fa gens de gràcia. Sobretot perquè al final semblen imposar-se criteris més polítics que humanitaris, els quals paradoxalment semblen importar més d'alguna manera als militars.

Altres detalls s'han anat introduint fins arribar aquí com qui no vol la cosa. El pare que educa la filla lluny del fanatisme religiós que es veu obligat a aparentar. La conversa intranscendent que mantenen els dos pilots (altre cop Aaron Paul i els seus personatges plens de remordiments) abans d'entrar a la cabina de comandament del dron, que subratlla la nova manera de fer la guerra a distància. La joguina que el militar compra per a la seva filla... Tot això ens manipula (en el bon sentit, gairebé hitchcockià, de la paraula) per crear-nos un estat d'ànim cap a allò que estem veient. Ens impedeix inhibir-nos-en com a espectadors.

I, és clar (i ara sí que molta atenció als spoilers), hauria estat molt més còmode per a nosaltres que la nena no morís al final. Però cal que ens sentim com Helen Mirren i com Aaron Paul. Cal que haguem vist volar pels aires la seva vida (sense so!) i que ens preguntem si aquella era l'opció més correcta. Però, sobretot, cal que la vida d'un personatge de ficció sigui sacrificada perquè prenguem consciència de les vides reals que entren en joc diàriament en aquesta dinàmica perversa. És impressionant el poder del cinema: patim i ens emocionem pel destí d'una vida irreal quan estem acostumats a ignorar les autèntiques tragèdies que cada dia ens ofereixen (i també ens amaguen) els telenotícies.

Comentaris (1)17-05-2016 23:41:22

Futbol: Granada 0 - Barça 3. Campions de lliga!

Potser sí que estem tan ben acostumats que celebrar una lliga sense possibilitats de guanyar la Champions ens sembla poc. Potser sí que la vèiem tan guanyada que hem sentit l'èxit final més com un alliberament que com una altra cosa. I potser sí que, com explico sempre que puc als meus alumnes i com demostra l'Odissea, és molt més divertit el viatge que no pas arribar al port. Però, sigui com sigui, avui cal estar molt contents. Avui és dia per deixar de banda el nostre sorrut, excessivament racional, caràcter català i gaudir del que hem aconseguit.

Per què no ens fem unes quantes preguntes que canviïn una mica la nostra perspectiva? Per què no ens adonem que aquest grup humà fa molts anys que ens fa feliços i no se'n cansa (6 de les últimes 8 lligues!)? Per què no ens adonem del mèrit enorme que té haver posat fi a l'hegemonia madridista d'una manera tan escandalosa tenint tot un estat en contra? Per què no deixem de mirar el que fan o puguin deixar de fer altres equips que, sí, poden aconseguir algun èxit com qui troba un oasi al mig del desert però que fa temps que ni tenen projecte ni tenen res? Per què no valorem el sotrac de l'abril com la prova d'humanitat d'uns ídols increïbles? Per què no aplaudim la reacció de l'equip quan gairebé tothom el donava per mort? Per què no admirem que el Barça hagi sortit guanyador de la lluita més complicada que es pot tenir, és a dir, la que es manté amb un mateix? Per què no ens felicitem aquells que mai hem renegat dels nostres colors, a les verdes i a les madures?

No ho sé, potser m'ho faig jo, però tinc la sensació (almenys pel que fa al meu entorn més immediat; suposo que la rua de demà serà una altra cosa) que ens hem pres aquest èxit brutal com pura rutina. O potser és que tot és més senzill i ja ho va descobrir Mazoni fa temps: no n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria.

Bé, és igual. Jo estic molt i molt i molt content! Moltíssimes gràcies un cop més, nois!

VISCA EL BARÇA

I VISCA CATALUNYA!

Comentaris (1)14-05-2016 23:38:56

El futur del català

Últimament hi està havent molta controvèrsia amb la qüestió de si el castellà ha de ser o no oficial en la futura Catalunya independent. En relació a això, ahir vaig topar a TV3 amb un debat interessantíssim (tot i que potser no del tot aprofundit) sobre el futur de la nostra llengua. I, contràriament al que acostuma a passar amb els debats, aquesta vegada sí que em va servir per acabar de fer-me les meves conclusions al respecte.

Després d'ahir, ho veig clar: al meu entendre, el català i el castellà han de compartir oficialitat en la futura república independent. Algú pot objectar que de moment la cooficialitat ha deixat el català en una situació ben galdosa. Però es perd de vista que de moment la cooficialitat l'ha gestionat Espanya, i que un cop obtinguda la independència la gestionarem nosaltres. En aquest sentit, d'entrada la raó per la qual és aconsellable mantenir l'oficialitat del castellà a Catalunya és ben clara: no podem començar un projecte nou retallant drets a la ciutadania. Catalunya ha de néixer com un projecte engrescador, il·lusionant, i la bel·ligerància cap a una llengua no sembla la manera més intel·ligent de començar. Ara bé, cal deixar clara una qüestió sense complexos: cal no retallar drets, però ha arribat l'hora d'exigir deures. En una Catalunya independent, estarem en situació d'aconseguir que l'oficialitat del català no sigui de fireta sinó efectiva. Tothom que visqui i treballi a Catalunya haurà de tenir l'obligació a la llarga de conèixer el nostre idioma. I això no és ser radical, ni extremista. És ser normal. És actuar com qualsevol país del món. És posar fi a la trampa dels falsos defensors del bilingüisme, que el defensen per practicar el seu monolingüisme castellà militant. Tothom ha de poder expressar-se en castellà quan i on ho desitgi, però ha de garantir que es pugui viure plenament en català en tots els àmbits. S'ha acabat tenir un estat que actuï en contra d'una de les llengües pròpies del seu territori. S'ha acabat haver d'aguantar que et diguin que no t'entenen quan t'expresses en la llengua pròpia de casa teva a casa teva.

Dit això, i deixant ben clar que el castellà s'ha de continuar estudiant a l'escola com a llengua cooficial del nou país i com a enriquiment personal de l'alumnat, hi ha una qüestió que ahir va passar de puntetes i que és fonamental: la independència de Catalunya i l'enfortiment de l'oficialitat de la seva llengua pròpia no garanteixen la supervivència del català. És imprescindible evitar el mecanisme més habitual en casos de bilingüisme: la deformació gradual de la llengua més feble en favor de la més potent. El risc és que el català que es parla al carrer continuï assimilant les fórmules sintàctiques del castellà al ritme vertiginós amb què ho fa ara, fins que la nostra llengua esdevingui un dialecte grotesc de l'espanyola. Caldrà, per tant, potenciar l'ús del català als mitjans de masses i augmentar-ne la difusió; però sobretot caldrà garantir que el model lingüístic transmès sigui adequat. Si en els partits de futbol, per exemple, es continua maltractant la genuïnitat del català com es fa ara, a la nostra llengua li queden quatre dies. Aquest és l'autèntic risc.

Comentaris (3)14-05-2016 04:32:02

Cinema: "Triple 9"; i futbol: Barça 5 - Espanyol 0

A vegades les ganes d'anar al cinema són tan grans que hom acaba optant per anar-hi encara que li sembli que només pot aspirar a la pel·lícula menys dolenta de la cartellera, i no a la més bona. Així ho vam fer amb "Trumbo", i amb aquesta perspectiva de mínims enfocàvem "Triple 9": esperàvem un thriller entretingut i que no ofengués la intel·ligència. I "Triple 9" va complir, i amb escreix. Perquè aquest film de John Hillcoat (director també de "La carretera") és en realitat un notable thriller filmat amb bon pols, amb el ritme just i amb un equilibri correctíssim entre acció i disseny de personatges. "Triple 9" no té, per exemple, ni el glamur ni l'estilització de la fascinant "Collateral", de Michael Mann. És violenta, aspra, sense concessions a l'espectador. La majoria dels personatges transiten a banda i banda de la fina línia entre el bé i el mal, excepte l'íntegre (i ingenu) Casey Affleck (i tiet Woody Harrelson), la pèrfida Kate Winslet, un poli irredimible que no revelarem... i Aaron Paul, calcant el seu Jesse turmentat pels remordiments de "Breaking Bad". Una pel·lícula plena de testosterona (amb lamentable paper-gerro per a la majoria d'actrius) però també de càrrega moral, ni que sigui per reflectir precisament la manca d'aquesta en una Atlanta que fa olor de podrit. Entretinguda i transcendent alhora, amb determinats girs de guió molt intel·ligents i amb el to nihilista d'uns Coen quan es posen seriosos, només cal retreure-li un desenllaç amb algunes inversemblances i excessius subratllats, com si la pel·lícula volgués compensar l'espectador d'un pròleg embolicat que li havia fet preveure un guió confús que en realitat no ho era en absolut.

Per guions confusos ja tenim el final de la lliga. Tant, que ahir vam estar a punt de guanyar-la mentre molts aficionats ja estaven abandonant l'estadi. I encara caldrà suar-la a Granada. Potser és cert l'acudit sentit a la ràdio per part de l'APM segons el qual aquesta lliga estava tan guanyada que ara obtenir-la seria com trobar-se una moneda de dos cèntims i no fer-ho seria com perdre una cartera amb dos-cents euros, però val la pena esforçar-se a tenir els 200,02 euros que fan la diferència entre una cosa i l'altra. Llàstima no haver completat la festa ahir, contra un Espanyol al qual se li'n va anar la força per la boca (oi, Pau López?). Ahir sí que em va encantar l'actitud de l'equip. Potser se li podrà retreure que continua jugant bé amb intermitències (tampoc és fàcil tenir continuïtat en el joc quan t'enfrontes a llenyataires disfressats de futbolistes), però jo continuo sentint-me orgullós (i més, en els temps que corren) de continuar apostant per un joc alegre fins i tot quan la pressió és tan gran. Dissabte el futbol ha de ser just en una temporada en què no ho ha estat gaire, i la lliga no s'ha d'escapar.

Comentaris (1)09-05-2016 22:55:27

Pàgines: 123456789101128  <>