login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Lectura: "Llibre de les bèsties"

Com que sóc una persona amb poques ambicions materials, hi ha pocs regals que em puguin fer que em facin tanta il·lusió com un llibre. Si, a més, la persona que te'l regala ho fa com a mostra d'apreci i reconeixement a la teva feina, la satisfacció és doble. Però és que el goig ja no té preu quan el que et regala és una edició tan deliciosa com la que Proa ha dissenyat del “Llibre de les bèsties” per commemorar l'Any Ramon Llull.

Sí: havia llegit a l'època universitària el “Llibre de les bèsties”, però mai havia tingut a les mans una edició tan exquisida, amb el text original acarat amb una versió moderna de Miquel Desclot, i amb unes il·lustracions fantàstiques de Perico Pastor. Un regal molt especial, d'aquells que bandegen qualsevol intent de penetració del llibre digital i que es poden gaudir només contemplant-los.

Però aquest final d'estiu m'he tornat a llegir el “Llibre de les bèsties”. Hi he tornat a trobar el que en recordava, però com sempre passa també molt més. És realment una lectura agradable, segurament la més senzilla i amena que ens pugui oferir el mestre (malgrat els exemples dintre dels exemples que a vegades emboliquen la troca), però també és tot un tractat sobre la mesquinesa i les conxorxes del poder. Com bé apunta Miquel Desclot en el seu pròleg, Llull anticipa Maquiavel més de dos segles abans, malgrat que el savi mallorquí proporciona al relat un to moralitzant que l'italià convertirà en pur pragmatisme. Fins i tot “House of cards” deu beure d'aquí. Imprescindible.

Comentaris (1)31-08-2016 08:57:28

Cinema: "Café society"; i futbol: Athletic 0 - Barça 1

En general, a la vida, és ben certa aquella màxima segons la qual mai hauries d'intentar tornar al lloc on has estat feliç. Aplicat a determinat cinema de Woody Allen, el cineasta novaiorquès utilitza la nostàlgia del passat per reflexionar-hi, i a “Midnight in Paris” ens advertia que cada època passada enyora l'anterior, de manera que la insatisfacció és inevitable perquè sempre ho vivim tot des del present. Potser l'únic consol, doncs, és que vivim per fabricar records que podrem enyorar en un futur des de la nostàlgia. Sigui com sigui, Woody Allen és d'aquells cineastes transparents que t'ofereixen cada any un racó de felicitat. El cinema d'Allen és aquell lloc on has estat feliç i sí que sempre hi pots tornar. D'acord: s'imposarà igualment allò que qualsevol època passada va ser millor, i direm que amb el temps les seves pel·lícules s'han anat tornant més rutinàries i inofensives, però per molt que com en aquesta “Café society” no sembli que ens ofereixi res de nou, no hi ha res com deixar-se portar pels seus personatges, la seva deliciosa manera de narrar i rodar i la música per ronronejar de satisfacció com un gat a la butaca. És cert: “Café society” no sembla oferir-nos res de nou. Una altra vegada un triangle amorós, una altra vegada el dubte entre la persona que t'apassiona i la que et convé... Però hi ha alguna cosa que fa especial aquesta seva última proposta. D'entrada, la renúncia absoluta al final feliç convencional, una maduresa que porta el protagonista a acceptar la seva vida com la millor possible i no com la somiada. Però també, qui sap si de manera inconscient, la possibilitat de veure en l'interior dels debats sentimentals dels personatges la dicotomia entre el glamur de Los Angeles i la dolça aspror terrenal de Nova York; com si Allen vulgués fer una metàfora del seu cinema, sempre a mig camí de la fantasia i el realisme. Amanit amb una subtrama posada amb calçador però que permet exhibir la recuperació d'un humor existencialista que feia temps que no mostrava amb tanta traça, el resultat és un cop més l'esperat: aquell que ens permet dir que qualsevol pel·lícula menor d'Allen és millor que la majoria de pel·lícules que poguem veure a la cartellera.

De manera semblant, qualsevol partit mig acceptable del Barça és millor que la majoria dels que poguem veure d'altres equips (només cal pensar en la recent i avorridíssima Eurocopa). Certament, el Barça no va fer ahir el seu millor partit, però va tornar a donar mostres d'equip gran i de saber fer competitiu. Es va entossudir durant tot el partit a demostrar que no és cert que no li agrada la possessió, decidit una vegada i una altra a sortir jugant des del darrere malgrat la pressió altíssima de l'Athletic. I la seva insistència va tenir premi en una magnífica triangulació entre Suárez, Turan i Rakitic. La segona part va ser una mica més discutible: generalment, el guió diu que el rival ha d'estar fos físicament després d'una hora perseguint ombres, però ahir el Barça es va complicar la vida l'últim quart d'hora deixant-se arraconar excessivament en comptes d'anar a sentenciar el partit. Aquesta és la versió més especulativa, la que no m'agrada, la que encara que sigui amb la pilota es mostra massa conformista amb el resultat. La que ens va fer doblegar el genoll al Calderón en la Champions fa uns mesos, vaja. Però en fi: San Mamés és San Mamés, i ningú ha dit que aquest joc sigui fàcil. L'equip va fer un exercici de supervivència suficient. Tres punts i a continuar creixent.

Comentaris (1)29-08-2016 10:26:54

Lectura: "Segona persona del singular"

L'inici de la lectura de “Segona persona del singular”, de Sayed Kashua, em va agafar de viatge pel centre d'Europa. Recordo que un dia, a Praga, uns iranians ens van preguntar si allò que parlàvem la meva dona i jo era italià. Els vam contestar que era català, i automàticament (no va ser l'única vegada que ens va passar) ens van preguntar com estava la qüestió de la independència. Em vaig trobar explicant-los apassionadament, tot maltractant l'anglès, les nostres reivindicacions històriques i polítiques. Quan ens vam acomiadar, ens van desitjar sort.

Aquell mateix vespre, al tren que ens conduïa cap a Viena, Kashua em va oferir un diàleg en què els personatges de la novel·la qüestionaven la conveniència del patriotisme palestí, en el sentit de si un altre nacionalisme era la millor manera de fer front al nacionalisme israelià. Això em va fer sentir incòmode, i vaig pensar si no havia estat ridícul atabalar un grup de desprevinguts estrangers amb els meus abraonats sentiments identitaris.

Un cop a casa, però, la mateixa novel·la em va donar la resposta quan un dels seus protagonistes expressa que vol ser com els jueus israelians, en el sentit que a diferència dels àrabs poden mostrar-se tal com són a Jerusalem. Llavors ho vaig entendre: la novel·la parla de corregir aquestes situacions anòmales. És una situació anòmala la que provoca que acabis parlant de política amb taxistes de Praga, Viena o Budapest només pel fet de dir Catalunya quan et pregunten el teu país de procedència. La independència és el mecanisme de normalitat que ha de fer possible que dir que ets català quan ets a l'estranger no sigui un acte nacionalista ni polític, sinó tan normal com dir que ets italià o espanyol.

Però, en fi, parlem de literatura. Perquè “Segona persona del singular” n'és un exemple prou majúscul, i no es ressent de voler posar l'accent en qüestions sociopolítiques. I això que al principi no ho sembla ja que, malgrat resultar molt didàctic per fer possible que el lector occidental comprengui la complexa realitat israeliana, precisament per això es fa un pèl feixuc. Però de seguida arriba la intriga, que tot i ser introduïda de manera un pèl forçada Kashua construeix prou hàbilment per jugar constantment amb els personatges i el lector. En aquest sentit, destaca especialment l'estructura, que combina dues veus narratives corresponents a dos personatges diferents i pertanyents aparentment a dues línies temporals allunyades entre elles fins que acaben creuant-se. Aquest és el recurs per elaborar una reflexió sobre la construcció de la identitat, la del jo i la de l'altre, aquesta tercera persona que ha d'esdevenir segona, en un exercici d'empatia que consisteix a experimentar en la pròpia pell ser-ho, i també en la dificultat d'alliberar-se dels prejudicis que han construït la base de la teva formació cultural.

Per si tots els mèrits estilístics i narratius d'aquesta obra no fossin prou, Kashua ens ofereix al final un epíleg desconcertant que ens obliga a replantejar-nos tota la lectura. “Segona persona del singular”, com “Purity”, és l'exemple vivent que es pot parlar de política sense avorrir, i que es poden escriure novel·les amb inquietuds socials sense renunciar a l'ambició de la qualitat literària.

Comentaris (1)26-08-2016 20:37:06

Cinema: "Viva la libertà"

Quan t'enfrontes a una pel·lícula italiana no saps mai si et sortirà amb una astracanada o amb aquell refinament intel·lectual tan peculiar i mediterrani. I sovint, com passa amb Fellini (referent confés d'aquesta pel·lícula), t'acabes trobant amb una barreja de totes dues coses. És el cas d'aquesta irregular "Viva la libertà".

La premissa és simple i pot semblar gastada: el partit de l'oposició d'Itàlia veu com el seu líder fuig per una crisi d'estrès i el substitueix pel seu germà bessó, un filòsof que sembla mig beneit però que sap arrribar a l'ànima de la gent. Però el guió (amb un ritme fred una mica indigest, val a dir-ho) és prou hàbil per suggerir que en realitat ens trobem amb les dues cares d'una mateixa persona: la maquillada per les necessitats del poder i l'autèntica. Possiblement aquesta sigui la raó de ser d'una certa ambigüitat final que sembla interpel·lar-nos sobre quina és la naturalesa d'allò que en realitat votem.

Llàstima que la història es perdi en innecessàries excursions amoroses sota el pretext d'una suposada reflexió sobre la identitat, perquè quan aconsegueix centrar-se en la qüestió política ens deixa un interrogant demolidor: què passaria si un polític decent pogués mostrar-se tal com és, sense preocupar-se per les conseqüències de la imatge que transmet? A casa nostra crec que només s'hi va acostar en el seu moment David Fernàndez (quins bons temps, els d'aquella CUP!), i pensar en el que hauria pogut ser en casos com els d'Obama trenca el cor.

Comentaris (1)25-08-2016 13:18:13

Cinema: "Star Trek: más allá", "Escuadrón suicida" i "Prisioneros"; i futbol: Barça 6 - Betis 2

Doble sessió freak per a la nit del divendres. El meu amic i jo sabíem què anàvem a veure, de manera que vam deixar les exigències a casa. El millor que es pot dir és que la nova de "Star Trek" i la nova de DC donen allò que prometen (que no és gaire), i el pitjor que totes dues es poden oblidar al cap de dos minuts.

No sé què diran els trekkies experts, però començo a pensar que aquestes noves entregues apadrinades per JJ Abrams estan sobrevalorades. La pel·lícula és entretingudíssima i conserva certa essència nostàlgica, sí, però trobo a faltar la profunditat de les originals. Ja s'entén que els nous temps obliguen a nous ritmes, però aquesta "Star Trek" es passa de frenètica. Hi ha tanta acció que no hi ha temps per a la reflexió. I d'acord que són mals temps per a la filosofia, però la trama donava com a mínim per a certa reflexió política: el qüestionament del colonialisme disfressat de pau, per exemple. Però, al final, res de res, més enllà d'un tímid plantejament sobre el valor de la unió, molt adequat venint d'un guionista britànic. Precisament aquest guionista, el còmic anglès Simon Pegg (intèrpret també en el film), proporciona a la història un humor fresc i saludable que acaba essent el valor més estimable d'aquesta entrega.

També el sentit de l'humor, i les ganes de no prendre's seriosament a ella mateixa, salven aquest producte estrany anomenat "Escuadrón suicida". Juganera des del començament, la pel·lícula té ganes de demostrar que és l'aposta de DC per combatre l'excés de profunditat d'alguns dels seus productes i acostar-se a l'aire fresc de la Marvel. La llàstima, però, és que el guió és delirant (una cosa és ser juganera i l'altra, poca-solta) i que acaba jugant a un cert sentimentalisme barat, especialment en el personatge de Will Smith. Al final, després dels primers títols de crèdit, queda clar que tot és a punt perquè aquest peculiar grup de brètols s'enfrontin a la Lliga de la Justícia. Sempre acabo tornant a caure, però crec que aquest cop ho dic de debò: ja m'hi poden anar esperant...

Diumenge ens posem seriosos amb un thriller compacte i d'entitat: "Prisioneros", del prestigiós Denis Villeneuve. Gairebé tot és bo en aquesta pel·lícula: el ritme, la tensió i la majoria d'interpretacions; especialment, la dels dos protagonistes, els immensos Hugh Jackman i Jake Gyllenhaal. És justament en l'estira-i-arronsa entre els seus personatges, un pare de família desesperat que té tota la pinta de votar el Partit Republicà i un detectiu estoic però obsessiu, que "Prisioneros" conté les principals virtuts i la principal càrrega de profunditat. Es tracta, en paraules del mateix director, de la dicotomia entre el cowboy i el sheriff, tan antiga com el western i que la societat nord-americana porta enganxada en el seu ADN. Els personatges masculins d'aquesta història són els autèntics presoners del títol; presoners de les expectatives que creen, d'allò que el seu entorn n'espera. Potser només cal lamentar una excessiva truculència final, però en cap cas es pot considerar una pel·lícula tramposa, i a més està molt ben arrodonida per un clímax final que em recorda poderosament el de "Valor de ley" i un anticlímax que en el fons està ple d'ironia. El thriller intel·ligent a Amèrica, ni que sigui fet per un canadenc, és possible més enllà de Michael Mann.

I el Barça, mentrestant, a la seva: debut sense despentinar-se, amb un joc eficaç i atractiu. Com sempre hi haurà qui dirà que una lliga en què pots fotre'n sis al rival no té cap gràcia, però cal entendre l'essència del joc per saber que el que fa el Barça és molt difícil. El talent es pot comprar amb diners, però l'esforç i el treball no. I aquest és un equip treballat i ambiciós malgrat haver-ho guanyat tot. Ara mateix el Barça domina tots els registres del joc: la possessió, les diagonals, la profunditat dels laterals... i sí, també el contraatac. El quart gol és una delícia, una lliçó de com s'ha de fer una transició ràpida. Caldria valorar que abans érem nosaltres els que rebíem gols després d'un córner a favor, en lloc de demanar perdó per fer un gol de contraatac. Al capdavall, la majoria dels gols del Barça de Guardiola venien de la recuperació en zona avançada. És bo fer mal quan el rival està desordenat i quan està ordenat, i aquesta varietat en el repertori et fa més complet i no t'allunya de la idea ofensiva. En fi, que el Barça va fer gols de tots colors, i ben segur que gran part de la responsabilitat de ser tan bo en totes les facetes recau en Leo Messi, jugador que es reinventa cada dia i que és el futbolista total. Però ell és el primer que té clar que la seva màgia no rutllaria sense un equipàs al darrere: per exemple, la seva visió de joc en el primer gol és exquisida, però la jugada s'hauria mort si no hagués estat per la intel·ligència de Denis, Alba i Turan. Cosa que ens porta a la feina de Luis Enrique: encara hi haurà qui no li reconeixerà cap mèrit i dirà que qualsevol s'hi pot lluir conduint un Ferrari, però només cal recordar el pobre Tata Martino per desmentir-ho. I aquesta tirallonga d'elogis no és resultadisme: hi haurà dies que es podrà criticar l'equip en la victòria o lloar-lo en la derrota, però la versió d'aquest dissabte va ser senzillament perfecta.

Comentaris (1)23-08-2016 13:58:34

Futbol: Barça 3 - Sevilla 0

Fa uns dies Luis Enrique va dir que tenia la sensació que la d'aquest any era la millor plantilla amb què havia treballat. El temps li donarà o no la raó, però (quan sembla que encara hi haurà moviments d'aquí al tancament del mercat) de moment la sensació és aquesta. Com si volgués demostrar-ho, ahir va posar de titulars els quatre nous fitxatges (més els dos de la temporada anterior). D'acord: la final estava mig sentenciada i a tres dies de l'inici de la lliga convenia repartir esforços, però em pregunto si l'any passat s'hauria atrevit a farcir l'equip de teòrics suplents en un partit com aquest. I aquesta és la clau: aquests jugadors potser han vingut a reforçar la banqueta, però no desmereixen gens si han de ser titulars. Començarem la lliga sense peces clau com ara Iniesta o Mascherano, però estem tranquils davant la qualitat dels seus recanvis. I que cap titular badi, perquè aquests jugadors vénen amb fam, i les rotacions es podran fer amb més sentit i més tranquil·litat que mai.

Ahir el culer se'n va anar a dormir content amb el rendiment de tots quatre. Digne és un punyal pel lateral esquerre, i ja ha fet la seva primera centrada de gol. Gomes va acabar fallant algunes pilotes producte del cansament, però a la primera part va oferir un recital tècnic i de posicionament al camp. Umtiti, malgrat la mala fortuna del penal, va estar impecable al tall i va demostrar una sortida de pilota superba. Potser qui va brillar menys va ser Denis, però va mostrar una gran disciplina tàctica cobrint la zona de Messi quan aquest l'abandonava.

El partit en si no va tenir gaire història. El Barça va sortir adormit i el Sevilla gairebé se n'aprofita, però el gol de Turan (el lloc del turc en aquest equip és de fals extrem) de seguida va posar les coses al seu lloc. Bravo (quina llàstima si marxa!) va acabar de donar tranquil·litat aturant un penal, i aquí es va acabar el partit. No hi va haver continuïtat en el joc, però el Barça se'n va sortir amb solvència i sense grans esforços. La millor notícia per afrontar l'inici de la lliga.

Comentaris (1)18-08-2016 14:39:33

Futbol: Sevilla 0 - Barça 2

El Barça ha començat aquesta temporada exactament de la mateixa manera que va acabar l'anterior: guanyant 0-2 el Sevilla. I també pel que fa a l'estil de partit: resisitint com bonament podia la pressió rival a tot el camp i esperant el desgast dels andalusos per acabar fent mal.

Va ser d'aquells partits de manual: el rival et pressiona amunt perquè no vol que pensis i vol fer-te mal en la sortida, i tu has de serrar les dents i carregar-te de paciència tot esperant que l'adversari es desgasti i pagui l'esforç físic (i més a aquestes alçades de temporada) en la segona part. I el Barça ho va fer perfecte. Va patir el just i necessari (la defensa va funcionar com un rellotge i el Sevilla no va tenir ocasions), i a la segona part va aprofitar els espais que el cansament i el plantejament agosarat dels andalusos van provocar per sentenciar amb dues bones jugades i una dosi alta d'efectivitat. El Sevilla només es va salvar de la desfeta absoluta perquè té un porteràs en l'un contra un.

Va faltar brillantor, difícilment exigible a mitjans d'agost, però em va agradar molt aquesta versió seriosa i competitiva del Barça. Els nous que van poder debutar, Denis (quin talent!) i Digne, van deixar molt bones sensacions. Fa l'efecte que la distància entre titulars i suplents s'ha reduït, i aquesta era l'única manera de millorar aquesta plantilla. Demà hauria de caure el primer títol d'una altra temporada d'èxits. Que així sigui!

Comentaris (1)16-08-2016 15:10:14

Lectura: "El dia que vaig aprendre a volar"

Ja fa una bona colla de dies vaig comentar que estava gaudint moltíssim de la novel·la "El dia que vaig aprendre a volar", de Stefanie Kremser. I la veritat és que no vaig trigar gaire a acabar-la, però aquest article arriba amb retard perquè el final de la novel·la em va trobar de viatge.

El millor del llibre és la seva part inicial, que t'enganxa des del primer moment, amb una narradora en primera persona estranyament omniscient que evoca records fins i tot del seu primer dia d'existència. La frescor d'aquesta narradora és el gran encert que fa especial aquesta lectura. En la segona part, entenem que aquesta omnisciència neix de la reconstrucció de diferents relats que li han arribat, i aquest és el segon gran encert: a la manera d'obres com el Quixot o "Les mil i una nits", assistim a històries dintre d'històries dintre d'històries que fan la narració fascinant.

Llàstima que a la part final alguna cosa falla: el desenllaç sembla precipitat, com si l'autora ja hagués explicat allò que li interessava i més aviat li fes nosa (malgrat una darrera pàgina preciosa). Tot plegat, però, és una taca molt petita en el conjunt d'una novel·la lluminosa, d'aquelles que et fan experimentar el goig i el plaer de la lectura.

Comentaris (2)14-08-2016 01:15:52

Cinema: Festival Internacional de Curtmetratges de la Bisbal d'Empordà i "El tercer hombre"

No tenia previst escriure avui, però és de justícia que ho faci per felicitar els organitzadors del Festival Internacional de Curtmetratges de la Bisbal d'Empordà. I si d'alguna manera contribueixo des d'aquesta modestíssima tribuna a posar aquest festival nounat en el mapa, benvingut sigui. Tot i que sóc conscient que faig tard per a aquesta primera edició, ja que escric a pocs minuts perquè comencin les projeccions de la seva secció oficial, seré feliç si convenço algú perquè visiti la nostra vila l'any vinent i l'assaboreixi.

Perquè ahir vam poder constatar la gran quantitat i qualitat d'obres cinematogràfiques que es produeixen arreu del món. Avui, per raons que ara no vénen al cas, no podré assistir (amb tota la pena del món) a la secció oficial. Però ahir, després de ser testimonis de l'evolució del curtmetratge al nostre país en les darreres dècades a partir de quatre exemples molt ben seleccionats, vam poder veure les obres que l'organització ha volgut que gaudíssim tot i haver quedat fora de concurs. I el nivell va ser espectacular, de manera que no vull ni pensar en el que es pot arribar a veure avui.

Sigui com sigui, ahir: set curtmetratges a la recerca del premi del públic. Una butlleta i un vot a màxim tres candidats. Em va costar decidir-me perquè gairebé tots eren molt bons. En un parell d'hores ens van permetre riure, emocionar-nos, intrigar-nos o fer-nos pensar. Com "L'âge de raison", amb un plantejament molt intel·ligent i molt ben filmat, tot i que li faltava un pèl per ser rodó. O "Pulsión sangrienta", divertidíssim pas de rosca al cinema de psicòpates que causaria el deliri entre el públic de Sitges. O "Ruleta", definitivament hilarant. Només va desentonar, pel meu gust, "Bagaglio in eccesso", una carrinclonada molt allunyada del nivell de la resta.

Però només podia donar tres vots. I em vaig decidir per "Rocambolesque", que sense ser rodona és tècnicament impecable i que, sobretot, transmet la passió per narrar i per consumir històries. També per "The suitor", el curt amb més classe i amb una il·luminació exquisida, i que afronta una història mínima en el context de la famosa emissió d'Orson Welles de la invasió extraterrestre d'una manera que, per una estranya connexió mental, em recorda sense que hi tingui res a veure el curtmetratge de Sean Penn sobre l'11-S. I el meu preferit, per senzill i eficaç: "Un mal trago", una peça hitchcockiana dolçament amarga com la cervesa. En fi, que llarga vida al festival, i pensant que si necessiten ajuda potser no ens faria res implicar-nos-hi!

I avui, per fer-nos-en passar les ganes i connectant amb Orson Welles, ens posem "El tercer hombre". Quin goig reviure-la un cop més! Una de les meves pel·lícules preferides de sempre, en què tot és perfecte. Amb una intriga impecable en la primera part i un dilema moral demolidor en la segona, convé no dir-ne gaire res per no espatllar-la a ningú que vulgui veure-la per primera vegada. Només cal afegir que conté una banda sonora inoblidable i alguns dels plans més memorables de la història del cinema, en què destaquen amb llum pròpia l'escena de la nòria del Prater de Viena i, sobretot, un dels finals més preciosos que s'hagin rodat mai.

Comentaris (3)06-08-2016 20:55:42

Lectura: "Els pescadors"

Qui em coneix sap que m'apassiona la cultura, però que no en tinc una idea gens elitista. Qui hagi tingut la paciència de seguir una mica els meus articles es deu haver adonat que tinc una certa tendència a la cultura més pop, i que no em fa angúnia admirar un producte comercial o reconèixer que tinc dificultats amb determinades obres de culte. Amb poques paraules, que no parteixo de la consideració segons la qual si una cosa agrada a molta gent és que no és bona. Simplement hi ha coses que m'agraden i coses que no, i procuro expressar-ho (espero que amb èxit) sense pedanteria.

Dit això, però, haig de confessar una cosa: quan arriba Sant Jordi, a la meva dona i a mi ens agrada fugir de les llistes de més venuts. No pas per res: simplement pel plaer de descobrir coses pel nostre compte, de llançar-nos a la piscina i arriscar amb títols desconeguts (amb la inestimable orientació de la Neus de La Siglantana, la nostra llibretera de capçalera, que sovint ens dóna l'empenta definitiva quan estem indecisos). Gràcies a aquest hàbit, val a dir-ho, hem fet descobriments notables. Aquest any, per exemple, jo em vaig atrevir a regalar-li un llibre d'una autora alemanya-boliviana-brasilera que viu a Barcelona. Apa! I ella, per no ser menys, va doblar l'aposta i em va regalar una novel·la escrita per un nigerià resident als Estats Units.

Tot i que ja avanço que ara mateix ja estic gaudint com un animal de la lectura de la llatinoamericana germànica ("El dia que vaig aprendre a volar", de Stefanie Kremser), ara em toca parlar de l'altra novel·la, que vaig acabar tot just ahir a la nit: "Els pescadors", de Chigozie Obioma. Un encert més de la meva dona. Potser em va costar un pèl entrar-hi, perquè acabava de finalitzar amb nostàlgia la lectura de "Purity", de Jonathan Franzen; però un cop m'hi vaig submergir de ple la vaig gaudir moltíssim.

El primer que sobta d'"Els pescadors" és l'estil narratiu. La veu narrativa, en primera persona, fa pensar en una mena de transmissió oral (en l'últim paràgraf de la novel·la ho confirmarem i entendrem per què), fins i tot amb el que a mi em va semblar detectar com certes incongruències (de caràcter temporal i probablement deliberades per reforçar aquesta sensació per part de l'autor), però sobretot en el fet d'avançar-se a vegades als esdeveniments. Aquestes prolèpsis són una de les claus de volta de la novel·la: no hi ha voluntat d'intriga; és la crònica d'una tragèdia anunciada en la qual l'interessant és arribar al com.

La referència a l'obra de García Márquez no és casual. L'exotisme de la proposta envolta la narració de l'aura pròpia del realisme màgic. El lector europeu pot sorprendre's pel fet que el motor de la història sigui una superstició tribal, però compte: els antics grecs ja ens havien advertit que el principal perill que et pronostiquin un futur tràgic es troba en mirar d'impedir-lo, ja que és llavors quan paradoxalment acabes provocant-lo. És d'això, principalment, que tracta "Els pescadors", que aprofita l'avinentesa per informar-nos de detalls reals de la història de Nigèria que probablement desconeixíem.

Però hi ha una altra cosa que sobta en aquesta novel·la. I és que, malgrat buscar (em sembla) aquest efecte de tradició oral, juga amb una habilitat exquisida amb les metàfores. Bé, de fet tots ens hi expressem, i els personatges nigerians ho fan a la seva peculiar manera. Intento explicar-ho millor: la sorpresa arriba pel fet que la novel·la s'estructura en una sèrie de capítols encapçalats sempre per una metàfora. El narrador estira llavors la metàfora fent avançar l'acció a partir d'aquest nou punt de vista introduït. Això trenca la linealitat i omple la història de capes.

Tot plegat m'ha arribat a fer pensar que potser darrere la història d'aquests pescadors de maldats hi hagi una metàfora de la societat nigeriana, que és presentada a la novel·la entre la corrupció i la inacció de la gent bona. No ho sé. Sigui com sigui, una alenada d'aire fresc per a qui vulgui fugir de les fórmules de sempre. I em sembla que he acabat entenent la veu narrativa (hi insisteixo, en un paràgraf final molt aclaridor): quan algú explica una cosa en veu alta, el receptor aprèn, però també l'emissor, que sempre troba noves perspectives. Per la meva feina, sé de què parlo.

Comentaris (1)03-08-2016 00:02:35

Cinema: "Fresas salvajes"

Continuo entossudit a millorar la meva base cinèfila europea, i aquesta vegada aposto per Bergman. Resultat més satisfactori que la setmana passada. No és "Fresas salvajes" una pel·lícula fàcil, és clar, i lògicament hi ha una voluntat d'autor i d'intel·lectualitat. És Bergman, punyeta! La veritat és que crec que del suec només n'havia vist "El setè segell", i també ha estat la meva manera d'homenatjar el meu oncle, ara que aquest mes ha fet 15 anys de la seva mort. Un accident absurd ens va impedir continuar gaudint de la intel·ligència d'un molt estimat professor de filosofia, no especialment cinèfil però que adorava Bergman i en especial "El setè segell", pel·lícula que vaig veure seguint la seva recomanació just el dia abans de la tragèdia, en una d'aquelles connexions estranyes amb què juga amb nosaltres la vida.

El cas és que recordo que "El setè segell" em va fascinar, tot i que jo diria que no vaig acabar d'entendre-la. Per això vaig dubtar amb "Fresas salvajes", ja que definitivament les vacances potser demanen alguna cosa més lleugera. Però no me'n penedeixo. Potser la nyonya d'una tarda sufocant de juliol no em va ajudar a treure-hi tot el suc, però em va transmetre coses, em va hipnotitzar en alguns moments i em va colpir. Profundament filosòfica, com no podia ser d'altra manera, "Fresas salvajes" és una fita del cinema en molts sentits.

Una de les tècniques narratives que més caracteritzen la novel·la i que més costen de traslladar al llenguatge cinematogràfic és la superposició de plans temporals. Que estiguis seguint un personatge i ell t'acompanyi a un record per després tornar al punt de partida. Hi ha el flash-back, és clar, però no és el mateix, perquè la literatura aconsegueix que hi hagi una simbiosi entre passat i present molt difícil d'assolir: reps la percepció del personatge en el present a partir de la convivència simultània amb el seu record. Aquesta simultaneïtat és la clau que el flash-back no pot assolir. Però Bergman ho soluciona brillantment en la seva posada en escena, fent que l'ancià dialogui directament amb la seva joventut, fent que el veiem enfrontar-se físicament amb el record, en una tècnica narrativa que després homenatjaria el seu admirador Woody Allen en pel·lícules com "Delictes i faltes".

Hi ha també, i la tècnica acabada d'exposar la reforça, una atmosfera onírica que envolta tot el film. Tots els directors actuals que abusen del recurs dels somnis com a trampa narrativa haurien d'envermellir davant la potència del malson amb què s'obre "Fresas salvajes", l'impacte del qual provocarà la decisió en el protagonista de fer en cotxe un viatge que tenia pensat fer en avió. És la idea homèrica del viatge com a clau molt més important que el destí final i, si es vol, l'origen de les road-movies: el desplaçament exterior com a símbol de la transformació interior. El protagonista passa comptes amb el seu passat, amb el seu present i amb el seu futur. Som el que hem viscut i també el que no hem viscut, perquè estem fets de decisions, d'omissions i de renúncies. D'un profund existencialisme, ben mirat m'equivoco quan dic que pel·lícules com "Fresas salvajes" no són del tot adequades durant les vacances. Perquè és precisament ara, lluny de la voràgine estressant del dia a dia, que hom pot interpel·lar els seus fantasmes i qüestionar-se el sentit de tot plegat quan els rellotges ja no tinguin busques.

Comentaris (3)28-07-2016 11:37:44

Cinema: "El viaje de Arlo"

A vegades hi ha coses ben agradables que es presenten sense avisar. O detalls inesperats que completen el plaer d'un moment. Trobar-se en una casa rural al Vilosell (Lleida), Cal Butifarra, on tot és amabilitat, haver acabat de sopar i estar fent un cubata ben fresquet a la terrassa no té preu, però que a sobre allà mateix de cop i volta t'hi projectin una pel·lícula... D'acord, era de dibuixos; i era un Píxar menor, sí. Però el context hi ajudava, i la vam gaudir molt.

Perquè a més "El viaje de Arlo", tot i que sembla feta amb el pilot automàtic, no és una pel·lícula gens dolenta. És cert que Disney hi posa una mica de sucre i de missatge familiar poc habitual en Pixar, però el resultat no se'n ressent perquè hi ha coses marca de la casa, com ara la delicada (aquí una mica menys) aproximació a la mort (segurament mai es podrà superar el que en aquest sentit es va aconseguir magistralment a "Up"). També, és clar, la qualitat tècnica; senzillament brutal. I, finalment, la cinefília de la factoria, que en aquest cas dóna a la pel·lícula un aire de western molt divertit i entranyable.

Però, sobretot, Pixar continua enlluernant perquè no defuig temes espinosos i tracta els nens com éssers intel·ligents. Aquí simplement encoratja a superar les pors: no a deixar de tenir-les, sinó a afrontar-les. Potser és un Pixar menor, però que transmeti això en temps de la hiperpaternitat i la sobreprotecció és valuosíssim.

Comentaris (3)25-07-2016 17:38:37

Cinema: "La sirena del Mississipi"

Començo a tenir la mosca al nas. Després de la decepció de "Tres recuerdos de mi juventud", vaig ser encara més conscient que a la meva autodidacta formació cinèfila, sòlida pel que fa a referents clàssics nord-americans, li falta base clàssica europea, en especial de la nouvelle vague. Mig per això i mig per casualitats de la vida, m'enfronto una setmana després a un títol de Truffaut, "La sirena del Mississipi". I torna el desconcert, i sobretot torna la sensació de llunyania emocional i intel·lectual cap a allò que estic veient.

Val a dir que no és que em sembli que la pel·lícula sigui un despropòsit. Els actors són superbs (no descobriré ara el carisma de Jean-Paul Belmondo i Catherine Deneuve), la trama s'inicia com un thriller hitchcockià per desembocar en un melodrama (Truffaut juga com el britànic a trencar les expectatives de l'espectador) i, sorprenentment, quan al vespre la vaig explicar a la meva dona semblava que tenia sentit i tot. Què és, aleshores, el que la fa delirant i llunyana? Bàsicament dues coses.

En primer lloc, l'estil narratiu. L'ús (goso dir que) arbitrari de les el·lipsis crea una estructura fragmentada indigesta, fet que es veu agreujat per la ridiculesa dels canvis de doblatge cada vegada que la Deneuve es destapa una mica (coses de la censura franquista). M'agraden les el·lipsis, m'agrada que com a espectador t'obliguin a omplir buits i no t'ho donin tot mastegat, però aquí em fa arrufar el nas la sensació que estan al servei de les incongruències i les arbitrarietats.

En segon lloc, tornem-hi amb l'amour fou. Es pot arribar a entendre que un home enamorat d'una certa idea de l'amor perdoni determinades coses, però el final a la cabana és delirant i per llogar-hi cadires. Quina mania, la dels intel·lectuals francesos, de presentar l'amor com un element destructiu i dolorós! Deu ser perquè jo tinc la sort de viure un amor harmònic i serè que no puc entendre aquestes passions nocives... No puc amb això, em fa pensar massa en com acaben determinades relacions a les notícies, i no m'agrada que es faci apologia d'aquesta manera d'entendre el món de la parella.

Però això són judicis morals i no estètics. I he dit que començo a tenir la mosca al nas perquè no m'agrada que no m'agradin pel·lícules que se suposa que són de culte. Potser per no frustrar-me, val a dir que hi intueixo certa grandesa: em sembla genial, per exemple, l'escena en què sentim el diàleg de Belmondo amb el banquer mentre ell condueix el cotxe a tota pastilla. Conclusió: potser la grandesa de gent com Truffaut és la capacitat de fer atractius i fins i tot fascinants (per a alguns) deliris que en mans d'un altre condemnaríem a la foguera.

Comentaris (1)21-07-2016 15:15:48

Cinema: "Tres recuerdos de mi juventud" i "Todos queremos algo"

La programació d'aquesta setmana al cinema Truffaut em va permetre muntar-me ahir una doble sessió (beneïdes vacances!) que em semblava ben trobada: "Tres recuerdos de mi juventud" i "Todos queremos algo" m'havien de possibilitar veure una doble visió de la nostàlgia del record de la joventut: una des d'una perspectiva europea (concretament francesa) i una altra des d'una perspectiva nord-americana.

La primera pel·lícula em va semblar una pedanteria insuportable. Feia molt de temps que no m'avorria tant al cinema. En principi la pel·lícula francesa havia de ser la més intel·lectual, i a fe de Déu que juga aquesta carta, però de la manera més francesa; és a dir, fent-ho tot ben passional i desproporcionat. Segurament, per valorar aquesta pel·lícula en la seva justa dimensió caldria conèixer millor el cinema del seu director, fer una comparativa adequada amb la nouvelle vague i totes aquestes coses, però l'únic que sé és que almenys amb mi aquest film no funciona. Tot em sembla forçat, massa cuinat, i la pel·lícula s'agrada tant a ella mateixa que s'oblida d'agradar als espectadors. Potser tot plegat té a veure amb el fet que les històries d'amour fou sempre m'han resultat irritants, ja que l'amor per mi és una altra cosa. Ho sento, segur que sóc un ignorant i que la grandesa que molts li han vist se m'escapa, però és que no me'n va agradar res: ni l'absurd estil narratiu, ni la interpretació afectada dels actors, ni la posada en escena...

En comparació amb això, "Todos queremos algo" em va semblar una alenada d'aire fresc. Definitivament (torno a demanar perdó pel que segurament és una blasfèmia) m'agrada molt més la manera nord-americana de narrar. Aquí, Richard Linklater porta a l'extrem la seva peculiar concepció del cinema. Si la trilogia "Abans de..." i "Boyhood" ja es basaven més en el plaer de la contemplació de la vida quotidiana que en l'exposició de fets, aquí directament es pot dir que el conflicte dramàtic és nul. Des d'una perspectiva desacomplexadament masculina (ja era hora, perquè com bé expressa també Franzen a "Purity" al final gairebé semblarà que hem de demanar perdó pel fet de ser homes), Linklater només vol que seguim les peripècies d'una colla de joves a punt d'entrar a la universitat l'any 1980, com si fóssim un més de la colla. I ja està. Per aconseguir-ho, no li tremola el pols a l'hora d'allargar seqüències intranscendents, ja sigui un entrenament de beisbol o com els protagonistes canten una cançó dins del cotxe. I el millor de tot és que no és gens avorrit, perquè ens agrada mirar! Els espectadors només volem mirar, i ja sentirem el que hagim de sentir, sense tanta parafernàlia!

Dit això, la pregunta: és "Todos queremos algo" una pel·lícula sobre el record? Tècnicament, no. A "Tres recuerdos de mi juventud" l'estructura en flash-backs no deixa lloc al dubte, però aquí la història és una narració lineal d'un cap de setmana. Linklater és hàbil, i roda aquesta cinta perquè la puguem veure com qualsevol altra pel·lícula dels 70 o 80. Troba les excuses que li permeten mostrar-nos tot el repertori de diversions juvenils possibles, en totes les ambientacions possibles, i deixa per a nosaltres l'exercici de la nostàlgia. Però és evident que la busca, i ens la fa sentir. I fins i tot té a punt el pretext perquè puguin sentir-la també els espectadors joves: la pitjor nostàlgia de totes, aquella que sents per allò que NO has viscut. El pla final del somriure endormiscat del personatge principal ens interpel·la: es compliran les seves expectatives? S'han complert les nostres? Linklater és el viu exemple que sovint a la profunditat s'hi arriba des de la simplicitat. Perquè no hi ha res tan vitalista i alhora tan nostàlgic com sentir, senzillament, la força de la vida que passa.

Comentaris (5)14-07-2016 21:51:49

Lectura: "Purity"

Fa pocs dies, el grup valencià Zoo (amb vincles ideològics explícits amb la CUP) va venir a la meva ciutat a fer un concert. Cap a la meitat de la seva actuació, el cantant va exclamar al públic: "us estem sentint individualment, i el que a nosaltres ens agrada és sentir la marabunta." Vaig entendre la frase en el seu context lògic: no volia sentir converses individuals, volia sentir com el públic cridava les lletres. Però em va semblar que, de manera subconscient, l'apel·lació contenia el germen del que per mi és el principal problema d'aquesta ultraesquerra dogmàtica que ens aclapara: el seu caràcter uniformitzador. No conceben el poble com un conjunt d'individus, sinó com una massa a la qual cal protegir paternalistament.

Em sembla que va ser Margaret Thatcher qui va dir que la societat no existia, sinó només diferents famílies amb els seus problemes. Ja s'entén que aquesta consideració, en mans de la política conservadora, obria la porta a les polítiques liberals i al capitalisme salvatge i sense xarxa. D'aquí l'afany uniformitzador, d'arrel soviètica, dels partits contestataris: tots units contra el capital. Però no deixa de sobtar-me que, amb aquest discurs, determinada esquerra alimenti el mateix esperit que mou la globalització: tots iguals, com xaiets, sense identitat individual.

En un dels moments més brillants d'aquesta magnífica novel·la que és "Purity", del meu idolatrat Jonathan Franzen, el narrador ofereix un paral·lelisme sorprenent i fascinant entre el règim soviètic i internet, com dues cares de la mateixa moneda. Tant l'un com l'altre són una dictadura al servei de l'anul·lació de l'individu, en un cas per deixar-lo sense desitjos i en l'altre per aclaparar-lo amb un excés. El resultat és el mateix: el pensament únic. A l'època soviètica eres un asocial si no seguies el sistema. A la de la globalització, ho ets si no tens internet al mòbil. La societat de consum actual (ho vaig poder comprovar ahir mateix en acompanyar la meva dona a una botiga de telefonia) ven angoixa: com pot ser que no tinguis l'última aplicació de no sé què, com és que no pagues només 5 euros més per tenir no sé què més que no sabies ni que existia... Intenten (i, excepte en casos perduts com jo que, parafrasejant un dels personatges de "Purity", encara no he après a voler coses, se'n surten) introduir-te unes necessitats que no tenies, que passen a semblar-te imprescindibles quan fins ara havies viscut perfectament sense. Socialisme i globalització, dues maneres oposades d'arribar al mateix punt: l'alienació de l'individu. Com expressa un altre dels personatges de "Purity", hi ha d'haver alguna cosa entre la dictadura de les grans corporacions i la del proletariat.

"Purity" és, per tant, en gran part, un llibre polític. Però és per damunt de tot una novel·la de personatges de gran complexitat psicològica. És una obra intel·lectual que parteix d'allò emocional per connectar amb el lector i en cap cas avorrir-lo. La primera cosa que crida l'atenció és la seva estructura, en capítols que són com peces d'un trencaclosques que cal ordenar per donar-li sentit (sense que això vulgui dir que sigui una lectura complicada). Juga amb el lector dosificant la informació i creant una experiència lectora molt plaent i estimulant. A més, al principi em va arribar a semblar que cada capítol tenia un gran tema universal enllaçat simbòlicament a una qüestió política concreta: el conflicte generacional (amb complex d'Èdip inclòs) en el capítol sobre l'Alemanya de l'Est, el sentiment de culpa en un capítol protagonitzat per l'armament nuclear... Després, però, vaig arribar a la conclusió que per exemple aquests dos temes són una constant de la novel·la. Els tres personatges principals es mouen sovint a partir de la culpa, i tots tres tenen una relació molt conflictiva amb la seva mare. Al final el que hi ha és un missatge d'esperança: les generacions veteranes no ho han fet gaire bé, però un altre món és possible. En aquest sentit, però, cal destacar que Franzen escriu (identificat amb el personatge més positiu, que no perfecte, de la història: l'encantadora Pip de reminiscències dickensianes) des d'una perspectiva socialdemòcrata que comparteixo. Canviar el món no és eliminar els diners. Canviar el món no és fer caritat. Canviar el món és fer servir els diners que tens per fer del teu entorn un lloc agradable. Canviar el món és tractar bé la gent que t'envolta. El problema del món no són els diners, perquè els diners no són una finalitat en si, sinó una eina de poder. I el que mou el món és el desig incomprensible de poder i més poder. La Pip és l'únic personatge pur (el seu nom real és la Purity del títol) justament perquè és conscient de les seves imperfeccions i que la seva bondat té uns límits. És pragmàtica i no dogmàtica. I en aquest canvi de xip consisteix l'esperança.

Però el que fa de "Purity" una lectura definitivament deliciosa és la seva habilitat en el seu ús subtil de les metàfores. Em quedo amb dues. La primera: la llum del sol versus la pluja. Un dels protagonistes de la novel·la és l'Andreas Wolf, una mena d'Assange o Snowden obsessionat a revelar secrets dels grans organismes, convençut que la transparència equival a netedat. Anomena la seva organització Projecte Sunlight: la llum del sol que ha d'il·luminar la veritat. Però Wolf és un personatge ple de foscor (idolatrat, però, per la superficialitat de la xarxa; aquesta caverna postmoderna que fa que ens creiem les ombres que projecta com l'única realitat) que no entén que en realitat la llum del sol enlluerna i crema: mostrar la merda no neteja, sinó que en genera més; i, si no, només cal veure els resultats del 26-J. Allò que neteja no és la llum del sol, sinó la pluja, perquè el que cal no és mostrar la merda sinó eliminar-la. La pluja del final de la novel·la és el símbol de l'autèntica regeneració.

L'altra metàfora és preciosa. Després de tota una narració molt pessimista amb l'amor, vist com la manera més fàcil que dues persones es devorin, se'ns dóna la solució: l'amor és trobar algú que et torni les pilotes a l'altra banda d'una pista de tennis, que eviti que hagis d'intercanviar cops de dreta amb la paret, que comparteixi amb tu les coses però respectant el teu espai de joc. En definitiva, "Purity" és una novel·la que entén que per arribar al sentit de la política cal arribar a l'ànima humana. Monumental.

Comentaris (5)12-07-2016 20:45:06

Pàgines: 123456789101129  <>