login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Espanyol 1 - Barça 1; i cinema: "El hilo invisible"

Quan et treuen del teu ecosistema, l'única cosa que pots fer és sobreviure. I això va fer el Barça ahir: sobreviure quan totes les circumstàncies se li havien girat en contra, quan el camp era una piscina i era impossible practicar el seu futbol (que, amb tots els matisos tàctics que es vulgui, es continua jugant arran de gespa). Hauria estat molt fàcil, amb l'avantatge de punts acumulat, deixar-se anar i deixar-ho córrer quan l'hiperventilat Gerard Moreno va marcar per l'Espanyol. Però el Barça no es va rendir i, liderat curiosament per Iniesta (el seu talent li permet driblar fins i tot les basses), va acabar obtenint el premi de l'empat. Sobre la celebració de Piqué i tota la mena de pel·lícules que s'hi han muntat al voltant (inclòs el populisme de Quique), no val la pena ni parlar-ne.

Satisfets per l'orgull mostrat per l'equip (tot i que una mica preocupats per la grisor excessiva de la primera part), anem cap al cinema. I aquest any, de moment, tres de tres. Pel·lícula també excel·lent, aquesta nova proposta agosarada de Paul Thomas Anderson. Al meu entendre, ja no és només que aquest director no faci dues pel·lícules iguals, sinó que a més cap de les seves pel·lícules s'assembla a cap altra feta per ningú. Si hagués de trobar un denominador comú en el seu cinema, potser aquest fil invisible podria ser l'obsessió, la dificultat dels seus éssers per saber viure. D'acord que, superficialment, la història plantejada a “El hilo invisible” no sembla gran cosa, i que el conflicte entre un home obsedit per la feina i una dona que reclama atenció certament és un camí transitat. Però no com ho planteja Anderson. La pel·lícula ens presenta el món de la parella com una lluita per la conquesta de l'espai, del territori vital. I la solució que adopta Anderson (compte, que hi ha una mica de spoiler) és arriscadíssima però molt interessant: després d'un metratge pausat, mesurat, equilibrat... arriba la catarsi estripada, tremenda, passada de voltes. Que ningú es confongui i faci una lectura indignada per la presentació de la dona com a cuidadora del mascle: el que en realitat ens planteja Anderson és una metàfora brutal de l'amor entès com a malaltia que només pot ser guarida per la mateixa persona que te la provoca. La frase de Daniel Day-Lewis com a acceptació resignada (i fins excitada) és antològica. Fes-me un petó, amor meu, abans que em vinguin nàusees. Quina capacitat simbòlica, narrativa i sintètica, concentrada en les paraules exactes!

Comentaris (8)05-02-2018 23:57:26

Futbol: Barça 1 - València 0

És senzill resumir els objectius bàsics d'un partit d'anada d'una eliminatòria. Si jugues com a visitant, marcar i no perdre. Si jugues a casa, guanyar i no encaixar. Ahir el Barça va jugar a casa, va guanyar i no va encaixar. N'hi haurà prou? La resposta, a Mestalla.

L'equip va sortir molt endollat, amb els dos ingredients de la seva recepta d'èxit: pressió alta i circulació ràpida. La primera la va mantenir bé al llarg de tot el partit (la possessió va ser escandalosa), però la segona no. De mica en mica, encomanat per la fredor climatològica i ambiental d'un Camp Nou desangelat, el joc del Barça es va anar espesseint i va esdevenir més aviat gris, lent i una mica massa previsible per poder fer mal a una teranyina defensiva com la del València.

Últimament l'equip fa patir una mica. En els últims partits a casa no ha passat angúnies defensives, però li ha costat Déu i ajuda tirar els partits endavant. Els rivals ja no l'atabalen tant en la sortida, el deixen fer a tres quarts de camp, però s'esperen al darrere i a vegades a l'equip li manquen solucions. Fa l'efecte que caldria alliberar de la disciplina tàctica algun altre jugador, a banda de Messi, amb Coutinho com a símptoma.

PD: “Com més obeíem, més malament ens tractaven” (Rosa Parks).

Comentaris (1)03-02-2018 04:13:47

Futbol: Barça 2 - Alavés 1

Primera constatació: cal treure's el barret davant d'Abelardo. No acostumo a posar el focus en el rival, però el que està fent amb l'Alavés és de traca. Va agafar un equip enfonsat en la misèria i l'ha rellançat. Se'n sortirà o no, però s'ho mereix. Igualment, cal reconèixer que va merèixer més sort ahir. Va plantejar un equip ordenat i disciplinat, però evidenciant que sense donar puntades es pot ser tant o més eficaç a l'hora de defensar (ho entens, Quique?), i quan els bascos tenien la pilota no la rifaven, sinó que organitzaven unes contres amb molt de criteri i sentit. Primari? El que cal és valorar el que un entrenador fa amb el que té. I en aquest cas és molt.

Segona constatació: la suada victòria d'ahir té dues lectures. La primera permet fer autocrítica, que amb seny sempre és bo: l'Alavés va demostrar que aquí no hi ha res guanyat, i va obligar Valverde a desfer algunes rotacions a contracor. La segona reforça l'autoestima: si jugant malament aquest equip també guanya, els perseguidors (si és que encara n'hi ha algun) deuen estar desesperats.

Tercera constatació: Coutinho, molt millor a l'esquerra. Si més no, de moment. I penso que això no el fa necessàriament incompatible amb Iniesta, però dubto que Valverde ho vegi així.

Quarta constatació: Piqué no m'agrada quan juga a burlar-se dels rivals, per molt que a vegades aquests s'ho hagin guanyat a pols. Però quan no defuig el cos a cos polític, sempre la clava.

Cinquena constatació: passi el que passi aquesta setmana, cal intentar estar tranquils. El règim ha perdut definitivament els papers, i és evident que ens ha perdut a nosaltres per sempre. Només és qüestió de temps. Poc o molt, ja es veurà.

Comentaris (7)30-01-2018 00:26:40

Futbol: Barça 2 - Espanyol 0

El Barça cada vegada dóna més mostres de solidesa, contundència i fins i tot bon joc. Valverde continua preparant els partits de manera òptima, els importants amb la fórmula 10 de gala + x, i en aquest cas la variable va correspondre al sorprenent Aleix Vidal, amb l'objectiu d'obrir el camp (havent guanyat la partida a Deulofeu) i decisiu en els dos gols (en especial amb una centrada deliciosa en el primer).

Però, malgrat això, continua una certa sensació de Jekyll i Hyde. No hi ha manera que surti un partit rodó sencer (exceptuant el del Celta, en què la davallada de la segona meitat va ser premeditada), i dijous no va ser una excepció. Després d'atropellar l'Espanyol durant la primera mitja hora, el Barça va abaixar el ritme i a la segona part va acabar demanant l'hora, més nerviós pel que podia passar que no pas pel que estava passant. De nou Quique va apostar per arribar viu i fresc al final, i no va estar tan lluny que li sortís bé.

En qualsevol cas, un altre pas endavant el dia que vam acomiadar una bèstia competitiva (exemple d'honestedat i compromís) i vam saludar una novetat que en vint minuts va evidenciar el seu talent i la promesa d'una ràpida adaptació. Tots dos amb passat al mateix equip i amb el mateix número a l'esquena. El que passa és que potser el patiment del final del partit va ser innecessari, sobretot tenint en compte que si l'estat veí continua tibant tant la corda i equivocant-se tant, potser no serem a temps ni de recollir la copa que ja haurem marxat definitivament.

Comentaris (1)27-01-2018 18:52:45

Cinema: "El instante más oscuro" i "Passengers"; i futbol: Betis 0 - Barça 5

Segona pel·lícula de l'any al cinema i segon encert. Quan t'encares a un biopic de l'estil d'“El instante más oscuro” saps que et pot ser d'utilitat per millorar els teus coneixements d'història, i ja no esperes grans resultats artístics. Però aquesta excel·lent pel·lícula, que faria un programa doble ideal amb “Dunkerque”, demostra també una vegada més que Joe Wright és un mestre de la posada en escena: amb un domini aclaparador del muntatge en els discursos de Churchill, Wright ens ofereix una mostra del seu mestratge en el gust per l'enquadrament (amb un ús de la llum gairebé pictòric) i també en deliciosos plans seqüència de gran valor narratiu. Tot plegat dóna un plus a la interessantíssima història d'un home atrapat en el dilema entre protegir el seu poble i lluitar perquè no esdevingui esclau (resulta familiar, oi?). Una visió sobre els dies decisius del mandat de Churchill que ens proporciona almenys tres lectures clau per enfocar el present a partir de les lliçons del passat: 1) només es pot guanyar si es té moral de victòria; 2) Dunkerque o com només el poble salva el poble; i 3) el bon líder no és aquell que guia el poble sinó aquell que l'escolta i canalitza els seus desitjos.

L'endemà, de nou una pel·lícula ideal de diumenge a la tarda, per no haver de pensar gaire. “Passengers” és ciència-ficció d'entreteniment, pensada per al lluïment de les seves estrelles interpretatives, i que bàsicament es planteja dos objectius. El primer, ser un producte atractiu a nivell visual, l'assoleix força: el Blu-ray li fa justícia, i en pantalla gran encara es deu gaudir més. El segon, plantejar un dilema moral, l'assoleix a mitges. Aquesta història, que sembla voler començar com una recreació del mite d'Adam i Eva (no és bo que l'home estigui sol), aviat es banalitza en una història d'amor sense substància, perquè en els moments d'alt voltatge dramàtic mai troba el to i tot hi és precipitat (especialment un final molt mal resolt). Justament el gran problema del film és que tot es queda a mitges, fins i tot certa pretensió transcendent: interessant, per exemple, l'apunt que tots som passatgers de la nostra vida sense tenir-ne el control. Però és simple superfície, i segurament és el que li passa al director: que la nau li va gran i acaba deixant-la definitivament a la deriva.

No com el Barça, que ahir ens va obsequiar amb una boníssima segona part després d'haver picat pedra a la primera. Però no va ser (només) la típica qüestió de desgastar físicament el rival i esperar l'oportunitat. Perquè el partit d'ahir demostra per què el futbol, com el rugbi, té un encant superior a la resta d'esports col·lectius amb pilota, generalment basats en l'alternança de possessions: perquè es tracta d'una lluita pel territori. Ahir la cosa va anar d'això, més que de la lluita per la pilota en si, malgrat que el Betis la volia. Jugant amb foc, l'equip andalús deixava totes les facilitats del món perquè Ter Stegen servís en llarg mentre feia una pressió individual a cada jugador de camp. Això volia dir que la temptació de jugar en llarg i que un dels davanters gaudís d'un un contra un amb l'únic obstacle afegit del porter era molt gran. Algun cop es va fer, però el Barça va decidir no conformar-s'hi, perquè això implicava renunciar al joc habitual i cedir massa la iniciativa. De manera que hi va posar paciència i va mirar d'avançar metres de mica en mica. Es lluitava cada centímetre, i la feina de Gomes i Suárez jugant amb el seu cos per tirar l'equip endavant, juntament amb l'explosivitat de Roberto i l'omnipresència de Rakitic (compensant els problemes d'un tapadíssim Busquets), va ser impagable. Així es va arribar al final de la primera part amb la parcel·la de camp del Betis conquerida, però a la segona va caldre tornar-hi. L'equip ho va fer, Rakitic va trobar un passadís i el partit es va acabar. Messi i Suárez es van poder dedicar a fer de les seves i l'equip va agafar força i moral (a part d'un avantatge descomunal amb el segon classificat gràcies a l'estimat Girona) per a la tornada de copa contra l'Espanyol. Quan els artistes, a sobre, no fan fàstics a posar-se la granota de treball, la maquinària d'aquest equip és molt precisa.

Comentaris (5)23-01-2018 00:41:37

Futbol: Espanyol 1 - Barça 0

Ho deia l'altre dia, i malauradament havia de ser l'única vegada que l'encertés: la derrota tard o d'hora havia d'arribar. Malgrat que no és irreversible, a mi no deixa de saber-me greu que hagi estat contra l'Espanyol, però què hi farem. Sigui com sigui, si a Valverde li interessa mínimament la copa, a Vigo ja va jugar amb foc i a Cornellà finalment es va cremar.

Que quedi, clar, però, que comparteixo força la lectura de Valverde: que la lluita per aquest títol no ens passi factura al febrer quan arribi l'hora de començar a jugar-nos el premi gros. Però en dies com ahir reneix la desconfiança de l'afició per la segona unitat. I això que algun pes pesant, inclòs l'inqüestionable (per mèrits propis) Leo Messi, tampoc no va tenir el dia.

Certament, hi ha jugades que suposen un punt d'inflexió en un partit. La d'ahir, no cal dir-ho, la del penal. Després d'una bona primera part, amb un domini total del joc però amb poca lucidesa ofensiva, la segona va començar de manera plana i el resultat semblava encaminar-se definitivament cap a l'empat a zero. Però Roberto va caure dins l'àrea i això ho va canviar tot. Si Messi hagués transformat el penal, sens dubte hauria canviat a favor nostre: probablement l'Espanyol s'hauria rendit definitivament i el Barça hauria gestionat l'avantatge provant d'ampliar-lo. Però la moneda va sortir creu i tot es va capgirar: la graderia, fins llavors força anestesiada per les pobres prestacions dels seus i dedicada gairebé exclusivament a l'insult rutinari de l'adversari, de cop es va revifar gràcies a l'adrenalina proporcionada pel que considerava la reparació d'un greuge i va empènyer els locals a l'atac (el pla reeixit de Quique d'arribar viu al final per acabar introduint jugadors més ofensius hi va contribuir). El Barça va perdre el nord i el gol de l'Espanyol va acabar caient com fruita madura.

En definitiva, eliminatòria costa amunt i resultat perillós per a la tornada. Però res que no es pugui remuntar amb tota l'artilleria. I amb Messi amb una espina clavada. Jo dels pericos no estaria gaire tranquil.

Comentaris (3)18-01-2018 23:54:43

Cinema: "Tres anuncios en las afueras" i "Las aceras de Nueva York"; i futbol: Real 2 - Barça 4

Dissabte rodó. Primer, tot dinant, ens assabentem que el Girona ha golejat Las Palmas. Després, tot entrant a la sala de cinema, que el Madrid acaba de perdre a casa contra el Vila-real (com m'arriba a agradar el color groc!). I, quan finalment comença la pel·lícula, una joia es desplega al voltant dels nostres ulls. “Tres anuncios en las afueras” és una meravella absoluta. Hi arribem atrets pel meu gust per les pel·lícules de l'Amèrica profunda i, realment, podria passar per una dels germans Coen (sensació que, certament, reforça la brillant presència de Frances McDormand). Perquè ens trobem davant d'una tragèdia envoltada de comèdia negra, amb uns diàlegs brillants i amb unes situacions absurdament humanes (o humanament absurdes). Se la compararà amb “Comanchería”, una altra delícia, però és deliberadament menys sòbria i va més per aquí: en aquest cas, no hi ha cap lògica en el comportament dels personatges. Ni una. I, malgrat tot, els entens. Això és l'ésser humà. És una tragèdia perquè ningú guanya, perquè el destí sempre és advers, perquè tot surt sempre malament. Però per sort hi ha l'humor negre, imprescindible per sobreviure a la història d'aquesta mare coratge que es podria resumir com la d'algú que busca sempre un culpable per poder conviure amb el seu sentiment de culpa. I al final tot plegat adquireix sentit perquè, si tot el despropòsit no soluciona res perquè ni la justícia ni la venjança són possibles en un món sense Déu, almenys els personatges evolucionen, tant interiorment com en la seva relació amb els altres. Són moltíssimes les coses que es podrien dir d'aquest film, però fa de mal fer. El millor és gaudir-lo, riure-hi i emocionar-s'hi. Si cal, posaré un anunci als afores de cada poble: prohibit perdre-se-la.

Naturalment, després d'un dissabte així, el diumenge havia de ser per força més prosaic. La pel·lícula escollida per fer el gos a casa passa sense pena ni glòria. “Las aceras de Nueva York” és un film que té una pila d'anys (encara s'hi poden veure les Torres Bessones), i és un pretensiós intent d'un aleshores jove i ara oblidat Edward Burns d'emular Woody Allen sense tenir-ne ni l'habilitat ni el talent. D'aquesta manera, malgrat els esforços per construir una narrativa elegant i pretesament innovadora, el guió mai aconsegueix aprofundir amb ànima en els conflictes interns dels enamorats personatges, i la cosa no passa d'una típica comèdia romàntica malgrat les seves ínfules autorals. Entreté, sí, però s'oblida tan ràpidament com s'ha vist.

La prosa del diumenge es manté al vespre amb el Barça, que després de la versió excelsa del dijous va tornar a una versió molt més terrenal. Em va quedar una sensació estranya: malgrat arribar a anar perdent per 2-0, se'm feia difícil estar enfadat amb aquest Barça. Potser perquè l'equip havia sortit bé i no pas de vacances al principi, tot i que cal reconèixer que entre el primer i el segon gol de la Real les vam veure quadrades. Però el ràpid gol de Paulinho (a aquest noi el salva la seva facilitat golejadora, perquè si no jo el posaria al mateix lot que Gomes) va fer que gairebé en cap moment poguéssim tenir la sensació de desastre, com si l'equip ens recordés que sempre s'hi pot comptar i que, més encertat o menys, sempre competeix. A la mitja part la sensació era que la cosa es remuntaria, i així va ser (gràcies sobretot a la millor versió de Suárez). Però, de la mateixa manera, l'equip ens va recordar també que és humà i que tard o d'hora perdrà. I més quan les lesions (quina mala sort, la de Dembélé!) continuen impedint que reforci el seu esforç amb més talent.

PD: Ens ha deixat amb només 46 anys Dolores O'Riordan, vocalista de The Cranberries, la meva banda preferida de sempre. Quan la meva dona m'ha donat la notícia, he estat una bona estona incrèdul, incapaç de continuar les meves tasques d'una tarda ingrata i atrafegada. He sentit com, en ple Blue Monday, m'arrencaven sencera una bona part de la meva adolescència i primera joventut. Ens hem posat “Dreams” i “Zombie”, ens hem abraçat i hem plorat. Descansa en pau, Dolores. La teva veu immortal ens acompanyarà tota la vida.

Comentaris (7)16-01-2018 00:35:44

Futbol: Barça 5 - Celta 0

Amb l'olfacte en les previsions sobre el futur que em caracteritza, ahir em vaig passar la tarda amb un mal pressentiment sobre el partit que el Barça havia de jugar amb el Celta: que si només es parla de Coutinho, que si el Celta és molt perillós a la copa, que si tenim el cap en altres coses i quan ens n'adonem ja haurem perdut un títol... I arriba el partit i el Barça es poleix l'eliminatòria en 30 minuts.

I quins 30 minuts! No va ser només que l'equip va ser especialment eficaç i va convertir en or tota jugada d'atac que va generar (algun dia la societat Messi-Alba haurà de ser estudiada en museus), sinó que va excel·lir en absolutament tot: la pilota circulava a un ritme vertiginós, la mobilitat en atac era constant, la pressió després de pèrdua no podia estar més ben coordinada, va tornar el primer toc com a marca de fàbrica... Mentre el Camp Nou cridava llibertat, jo des de casa em fregava els ulls i gaudia com feia temps que no passava. Hauria volgut que aquella primera part no s'acabés mai.

I és que, certament, era previsible que la segona part seria un tràmit. Aquesta circumstància, la d'escombrar el rival des de l'inici per poder fer la migdiada després (és un dir, donat l'horari intempestiu del partit; si Valverde hagués pogut, hauria canviat tot l'equip després de la represa) va ser una característica més d'un partit que va recordar perillosament (sisplau, que no sigui un miratge!) l'època daurada de Guardiola. Una altra a afegir va ser aquella percepció errònia que podia quedar a algú que el rival no s'hi feia prou: el Celta és un bon equip molt ben entrenat i amb gust per la pilota, i va aterrar a Barcelona amb ambició, però va tornar aquella sensació que quan el Barça s'hi posa de valent converteix en vulgar a qualsevol.

Però la segona part no va ser del tot estèril. A banda del gol de Rakitic, el millor va ser la constatació de les primeres cavalcades plenes de tècnica de Dembélé, i l'esperança que quan aquest noi perdi la por i es deixi anar pot ser espectacular i un factor de desequilibri més enllà de Messi molt necessari per brodar el joc de possessió que sembla tornar. I això sense comptar amb Coutinho, que ahir des de la llotja devia pensar que s'haurà de posar les piles per adaptar-se a aquest huracà de joc (que no pateixi, però, que si fins i tot Gomes aconsegueix no fer nosa del tot...).

Cal treure's el barret davant Valverde. Només d'arribar es va trobar havent de dirigir una nau coixa per deserció d'un membre destacat de la tripulació. Després se li va lesionar el fitxatge estel·lar. Després, el pilar de la defensa. Però res el va fer trontollar. Gràcies al seu treball tàctic, l'equip va anar creixent des de la consistència i el retorn de les línies juntes. Se li va retreure que l'equip guanyava però avorria, però ell va continuar a la seva. I l'any nou ha portat una versió imperial de joc que seria deliciós que amenacés de quedar-se.

I tot plegat seria quelcom molt proper a la felicitat, si no fos perquè en dies com avui no passa de simple antídot contra les nàusees que provoquen les mentides de certes interlocutòries.

Comentaris (3)13-01-2018 03:37:00

"Mad men": quan el que importa no és el què, sinó el com

A la nostra manera sempre extemporània, aquests dies hem enllestit el visionat d'una altra sèrie extraordinària: “Mad men”. Considerada la joia de la corona de l'AMC juntament amb “Breaking bad”, no han faltat els analistes que han establert comparacions entre totes dues sèries malgrat les seves diferències evidents: “Breaking bad” és una història de molta més acció, basada en els cliffhangers i el més difícil encara; mentre que “Mad men” és un relat cuinat a foc lent, amb gust pel detallisme (ambientació excel·lent de la dècada dels seixanta), subtil i a la recerca d'un sentit global per a cada capítol més enllà de la peripècia temporal.

Aleshores, com s'explica aquest paral·lelisme? Segurament cal buscar-lo en la personalitat polièdrica dels seus protagonistes, homes de moral diguem-ne complicada que personifiquen les llums i les ombres del somni americà. Certament també hi ha diferències: Walter White és algú que va prenent consciència, a mesura que avança la seva aventura, del seu costat fosc (d'aquí el “Breaking Bad” del títol), mentre que Don Draper va alternant (a vegades, en dècimes de segon) la seva personalitat més noble amb la seva faceta de depredador.

Centrem-nos, doncs, en el que ara ens ocupa: aquest personatge fascinant anomenat (bé, de fet no) Donald Draper. El primer capítol és una carta de presentació brutal, i exemplifica això que comentava de la recerca d'un sentit global a la manera d'un capítol tancat en ell mateix: després de mostrar-se a tothom com una persona sense lligams i al·lèrgica al compromís, el final ens el presenta com l'home que arriba a casa al final de la jornada laboral, amb una casa perfecta, una dona perfecta i uns fills perfectes. Vet aquí el lema del bon publicista i que il·lustra la sèrie: no importa el que siguis; l'important és com ho venguis.

Molt aviat descobrirem que les falses aparences són la base de la vida de Draper: la seva identitat és falsa i l'ha manllevat d'un company de guerra mort per poder fugir del conflicte i començar una nova vida lluny de la pobresa dels seus orígens. Draper és el que els americans anomenen un self-made man, un home fet a si mateix. Amb la seva habilitat dialèctica i el seu carisma natural, no trigarà a escalar posicions fins a esdevenir el cap de creatius d'una empresa de publicitat. Segurament, perquè la publicitat li permet guanyar-se la vida amb allò que millor sap fer: mentir o, més ben dit, manipular la gent (dir-li el que vol sentir).

Entre tot l'elenc de secundaris admirablement ben construïts (tots bons i dolents, fent-se estimar i odiar a parts iguals) destaca amb llum pròpia la Peggy Olson, una secretària que veurà com la seva vida es capgira quan Draper li detecta un do natural per a la creació publicitària i la vol per al seu equip. A banda de com aquest fet permet explorar la lluita de les dones per fer-se valer a la dècada dels seixanta (en la primera temporada els comentaris masclistes que reben serien inconcebibles, espero, en l'actualitat), el més interessant és la recreació del mite de Pigmalió: Draper s'emmiralla sempre en Olson; és la seva creació, sempre apareix en els seus moments de crisi i és l'única que té els nassos de dir-li el que pensa a la cara. Per això, en l'ensorrament final de la vida vanitosa de Draper, l'última veu que voldrà sentir abans d'intentar renéixer serà la seva.

Perquè sí: la història de Draper acabarà essent la d'un fracàs. Quan descobreixi que no és especial sinó una peça més dins l'engranatge del capitalisme salvatge, Draper portarà a terme la seva enèsima (i aquesta vegada definitiva) fugida endavant en la lloable cloenda de la sèrie. Perquè Donald Draper és algú que necessita l'admiració dels altres com a combustible, perquè la seva és la història d'un home irresistible per als altres però que no se suporta. No troba la pau, malgrat que així li desitja una de les seves incomptables amants.

I és que el valor més estimable de “Mad men” és com esdevé una crònica precisa de l'evolució de la societat americana (i occidental). Els productes que recorren als serveis de l'agència de Draper serveixen per exemplificar els canvis socials i morals, que també queden reflectits a partir de les peripècies de diversos personatges: l'apoderament femení, la conquesta de drets civils de les minories... Tot hi és present. Perquè Don Draper és els EUA (enlluernadora la coincidència del seu primer divorci amb l'assassinat de Kennedy), sempre a la recerca de no se sap què per fugir d'ell mateix. Don Draper és, en definitiva, cadascú de nosaltres.

Comentaris (3)09-01-2018 21:49:14

Futbol: Barça 3 - Llevant 0; i cinema: "La cura del bienestar"

El partit d'ahir és d'aquells que poden qualificar-se d'un altre dia a l'oficina: després d'un inici dubitatiu, el Barça va desactivar un Llevant valent amb la màgia de Messi i amb l'energia dels laterals. 2-0 al descans i a jaure, amb la típica segona part contemplativa de quan la feina ja està feta (gràcies, això sí, a Ter Stegen) i l'inevitable gol de Paulinho com a cirereta del pastís. El partit, doncs, va tenir tan poca història (més enllà que la primera part sembla confirmar que el bon joc està tornant) que ens podem esplaiar en la gran qüestió que aquests dies ha tingut entretingut el barcelonisme: quin rol ha de jugar Dembélé en l'estil Valverde? I això és així perquè ahir el francès ja va ser titular. D'entrada, podria semblar que el tècnic vol posar les coses al lloc on les havia deixat: dibuix asimètric i Dembélé d'extrem pur per la dreta (el segon gol va arribar en un dels seus pocs moviments sense pilota cap al mig que va deixar el carril obert a Roberto), però hi ha matisos. Es podria dir que en gran part Dembélé fa la funció que un dia vam descobrir sorpresos que Valverde encomanava a Alcácer: quart migcampista per la dreta en defensa, davanter en atac. La prova és que de tant en tant el descobríem a l'esquerra: quan la jugada no venia de recuperació, en atac estàtic sovint hi havia rotació de davanters, amb Dembélé a l'esquerra, Suárez al mig i Messi a la dreta (l'argentí pot ser el quart migcampista per mantenir la superioritat a la zona ampla quan del que es tracta és de crear i no de destruir). Això va permetre a Dembélé protagonitzar potser la seva millor actuació fins ara: res per tirar coets, però un pèl més integrat a la dinàmica de l'equip (amb paciència, tot arribarà). Però sobretot va mostrar un cop més la capacitat de treball tàctic de Valverde, perquè la clau en molts casos és la polivalència dels jugadors durant un mateix partit: de què juga exactament Paulinho? I Messi? I el mateix Dembélé? Ja friso per saber com s'organitzarà l'equip amb Coutinho.

Satisfets pel joc (de la primera part) i el resultat, tornem a casa i ens posem “La cura del bienestar”. Per mi, una petita decepció. La pel·lícula no és dolenta, i a més està ben ambientada, però es queda una mica a mig camí de tot, pecat imperdonable tenint en compte la seva excessiva durada. En dues hores i mitja, el film és incapaç de trobar el seu to, tant en forma com en fons. Vol ser gòtica i certament aconsegueix imatges potents, però no en fa una aposta decidida. I, sobretot, es fa un embolic en el missatge: plantejada com una crítica a l'ambició desmesurada del capitalisme salvatge, acaba essent contradictòria en condemnar-ne l'antídot. Per això la frase final del protagonista, que pot semblar desconcertant, adquireix sentit si la prenem com a síntesi de tot plegat: el problema és que l'estat del benestar no proporciona benestar. Seria bo que hi reflexionéssim.

Comentaris (1)09-01-2018 01:21:33

Futbol: Celta 1 - Barça 1

Com que fins ara Valverde no s'havia caracteritzat precisament per sacsejar excessivament les alineacions sinó per fer-ne només petits retocs de tant en tant, segurament cal llegir la revolució d'ahir en clau de copa. Faltarà veure fins a quin punt continuarà l'absència dels pesos pesants en una tornada que es preveu oberta, i també fins a quin punt ahir hi va tenir a veure el fet que tot just es tornava de vacances, però el missatge sembla clar: la segona unitat ha de ser suficient per encarar amb garanties aquest torneig (sempre que el rival no sigui de la capital del regne veí), la lliga continua essent prioritària malgrat el coixí de punts i cal que els titulars arribin frescos a la Champions.

Un cop més, la jugada no va sortir malament al tècnic pel que fa al resultat. Un empat amb gol fora de casa no és una mala cosa per afrontar la tornada. Pel que fa al joc, ja s'intuïa que se'n podia ressentir només de veure un mig del camp amb Gomes i Paulinho d'interiors. Val a dir que el portuguès va fer un pas endavant, ja que la tendència del partit a trencar-se va resultar òptima per a les seves característiques, mentre que el brasiler continua demostrant que ell juga a una altra cosa i que si ha de dirigir l'orquestra malament rai. Al davant, Arnaiz va tornar a aparèixer des del filial per ser el millor (i no només pel gol) de l'insòlit trident atacant amb Vidal i Denis. El gallec va fer ahir un parell de passos enrere, ja que no li va sortir res. Mentrestant, als laterals, Digne va estar més que discret (malgrat una molt bona assistència a Arnaiz que no va acabar en gol per molt poc) i amb tendència a complicar-se la vida amb la pilota (tot i que tàcticament és molt disciplinat i ahir va corregir algunes situacions perilloses), i Semedo va demostrar que és una opció vàlida (malgrat algunes pèrdues de posició) per alliberar Roberto. Cillessen no va transmetre la seguretat d'altres vegades, Piqué va fer un partit molt dolent i Vermaelen va excel·lir. El retorn de Dembélé, per la seva banda, va ser l'enèsima demostració que Valverde pensa en tot: molt bona idea posar-lo al centre de l'atac per exposar-lo menys, per començar.

A la primera part el Barça va patir amb la pressió avançada del Celta, mentre que a la segona es va trobar més còmode a causa del cansament del rival. Pel·lícula mil vegades vista, tot i que amb matisos, ja que l'equip no va acabar de controlar mai del tot la situació i qualsevol dels dos equips podria haver decantat la balança. En definitiva, tot plegat (joc i sobretot resultat) prou digne donades les circumstàncies i les absències.

Comentaris (3)05-01-2018 14:50:03

Cinema: "Barcelona, nit d'hivern"; i lectura: "La llei del menor"

Comencem l'any com ha de ser: fent el gos al sofà, amb marató de sèries i una pel·lícula (em refereixo al dia 1, que avui hem anat a PortAventura i gairebé em surt el cor per la boca al Shambhala). La pel·lícula que ens posem té un cert aire nadalenc: es diu “Barcelona, nit d'hivern”, se situa en una nit de Reis a la capital del país i és una mena de seqüela (tot i que independent) de “Barcelona, nit d'estiu”, del mateix director, Dani de la Orden. El cineasta repeteix fórmula, donats els èxits de taquilla de la primera entrega, tot i que en millora els resultats artístics: tornen les històries corals mínimament encreuades, algunes més ben resoltes que altres, algunes més profundes i algunes de més frívoles, però en general el producte sembla més pensat, més organitzat i més ben muntat. Hi ha moments divertidíssims (em quedo amb la trobada de la parella acabada de conèixer amb els pares d'ella després d'una nit de sexe, i amb un personatge de David Guapo que no puc evitar que em faci pixar de riure amb la seva misogínia i els seus prejudicis cap a les catalanes; sóc culpable). Li sobra un pèl d'edulcorant subratllat musical, però al capdavall és una comèdia romàntica. És aquest un gènere que en general detesto, i aquí clarament s'emmiralla en les americanades de Garry Marshall, però està fet amb gràcia i sensibilitat cap als personatges, i repeteixo el que crec que ja vaig dir amb la pel·lícula predecessora: si volem que la nostra sigui una indústria normal necessitem pel·lícules com aquesta, productes comercials dignes que facilitin el camí per a l'existència de joies com ara “Estiu 1993” o “Incerta glòria”.

Les vacances són fantàstiques, i em permeten també enllestir la lectura de “La llei del menor”, d'Ian McEwan. Vet aquí un exemple d'arquitectura narrativa impecable, no per dimensions sinó per proporcions. Tot està perfectament dissenyat i pensat, i no hi sobren ni tan sols les aparents digressions que en realitat reforcen el sentit de la trama principal. McEwan retrata amb un precís bisturí el drama d'una jutgessa que ha de prendre decisions transcendentals per a la vida d'altres persones mentre és incapaç de gestionar les crisis de la seva. Hàbilment, McEwan ens demostra aviat que la seva novel·la, malgrat estar basada en el món del dret, no és de l'estil John Grisham, sinó quelcom molt més profund (a banda de les seves inqüestionables virtuts literàries, amb un últim paràgraf esborronador). Així, el dilema moral entre dret a les creences individuals i dret a la vida a l'hora de decidir sobre si cal obligar o no un menor a rebre una transfusió de sang que pot salvar-lo essent testimoni de Jehovà aviat queda resolt per donar lloc a quelcom encara més fonamental: com es pot convertir en rutina la capacitat de decisió sobre la vida dels altres, com es pot conviure amb aquesta responsabilitat dins una pretesa bombolla de comoditat. Però, encara més (i això m'interpel·la encara que en menor grau de transcendentalitat): en quin moment de la teva interactuació amb un menor decideixes que la teva feina s'ha acabat. Quins límits, en l'espai i en el temps, cal posar. Com saps quan és millor inhibir-se i quan intervenir quan la teva tasca oficial ha finalitzat. En el cas de la jutgessa protagonista, la clau es troba en el plantejament inicial bàsic de la llei del menor: l'important és el benestar del menor. El problema, és clar, és saber en què consisteix en cada cas una cosa tan subjectiva com el benestar. La resposta de McEwan, lúcida: en la trobada d'un sentit.

PD: Un apunt final sobre aquesta lectura. N'he llegit l'edició en català d'Anagrama. Normalment no comento res de les traduccions, perquè considero que si el meu nivell d'idiomes no és suficient per poder fer una lectura satisfactòria del text original, difícilment puc valorar-les. Però en aquest cas faré una excepció. Perquè com a filòleg sí que puc intuir quan les coses es fan ben fetes, i la traducció d'Albert Torrescasana em sembla excel·lent. Perquè he observat diversos jocs de paraules i frases fetes que havien de ser necessàriament diferents en anglès i que estan resoltes amb naturalitat i senzillesa (seguint la màxima que el traductor ha de conèixer encara millor els mecanismes de la llengua d'arribada que els de la de partida), i perquè no vol lluir-se il·lustrant-nos amb farragoses notes a peu de pàgina per indicar-nos com se n'ha sortit. Aquestes queden limitades, com ha de ser, a un parell d'aclariments sobre aspectes allunyats de la comprensió de la cultura general d'un lector no anglosaxó. I que consti, per si per alguna casualitat em llegeix, que el fet d'haver compartit temps amb ell ja fa molts anys i l'afecte personal que li mantinc malgrat la pèrdua absoluta de contacte no hi tenen res a veure: em vaig adonar que la traducció era seva justament quan vaig consultar la dada encuriosit per les virtuts que hi veia i que he intentat descriure.

Comentaris (3)02-01-2018 23:38:30

Cinema: balanç del 2017

De manera sorprenent, constato en arribar al final d'aquest convuls 2017 que, malgrat haver-me hagut de passar mitja vida al carrer, he aconseguit veure ni més ni menys que 51 pel·lícules al cinema. Una mitjana de gairebé una pel·lícula per setmana, només en sales! No hi ha res com l'art per calmar l'ànima... I el cas és que un any més la collita és prou bona, i el meu particular top ten torna a ser molt eclèctic i de gran qualitat, tot i que sé que algunes preferències són qüestionables i que per a gustos es van fer els colors. A la guanyadora se li pot retreure el seu ús entre obvi i estrany de les metàfores, però he arribat a la conclusió que aquest recurs ens força a acarar-nos amb l'absurditat dels nostres comportaments. La segona, per mi, és impecable; igual que la quarta, que de fet és del 2016 però que jo vaig veure a principis d'aquest any. La tercera potser abusa d'un cert racisme a la inversa, però a vegades cal caricaturitzar allò que es combat per ser efectiu. I la cinquena és un Woody Allen d'alçada, que confirma que amb els anys el geni ha deixat pas al mestre, tot i que jo trobo a faltar el geni. De fet, aquesta és l'explicació de per què situo, després de donar-hi moltes voltes, Darren Aronofsky per damunt de Christopher Nolan: sempre acabo preferint, tot i que en aquest cas per molt poquet, la genialitat imperfecta que la perfecció. Molt bon any 2018 a tothom!

1. MADRE!

2. DUNKERQUE

3. DÉJAME SALIR

4. Comanchería

5. Wonder wheel

6. Incerta glòria

7. No sé decir adiós

8. La vida d'en Carbassó

9. Múltiple

10. Manchester frente al mar

Comentaris (3)31-12-2017 15:07:14

Cinema: "El gran showman"

Sovint he tingut una sensació estranya quan he gaudit d'un espectacle de circ (i parlo del circ que m'interessa, el que em fa vibrar, el de condició semiamateur que cada estiu llueix al festival de la meva ciutat). I és que a vegades m'he sentit incòmode pel fet que algú exposi davant meu les seves habilitats, allò pel qual ha treballat hores i hores. Sé que això passa amb altres activitats, però cap em produeix aquesta sensació tan forta d'exposició per part de l'artista: és una mena d'exhibicionisme que a vegades percebo com a il·lògic, i no sé per què. Potser hi té a veure la contradicció de contemplar persones que han escollit una vida nòmada, gairebé marginal, però que en realitat necessiten el favor del públic. Treballen com bojos portant el seu cos al límit perquè és el preu que han decidit pagar per la seva llibertat al marge del sistema. La família desestructurada del circ al servei de la família tradicional.

“El gran showman” porta a l'extrem aquest plantejament ètic al voltant de l'exhibicionisme. L'empresari protagonista, que va existir a la realitat i que es considera un dels pioners del circ, recluta els personatges més extravagants possibles, i el dilema està servit: l'empresari utilitza la seva raresa amb finalitats lucratives, però també els proporciona humanitat en dotar-los d'un univers on sentir-se orgullosos del que són i no haver-se d'amagar.

Sigui com sigui, aquest musical clarament deutor de “Moulin Rouge” (tot i que a mi l'arrencada em va fer pensar narrativament més en “Up”, de Pixar; la ment té coses estranyes) practica un estrany equilibrisme entre la reivindicació de la diferència i la seva pròpia domesticació, ja que el seu esperit aparentment subversiu acaba sucumbint en favor dels valors més tradicionals (la família com a valor sagrat, amb un rol passiu en el personatge de Michelle Williams que posaria els pèls de punta a la feminista més moderada). És, doncs, l'eterna dicotomia del circ entre esperit rebel i servidor de les vides còmodes. Però tot es resumeix en la frase de l'empresari que al final el director cita com a reivindicació pròpia: no hi ha objectiu més noble que el de fer feliç a la gent. I això, en poc més d'una hora i mitja d'entreteniment de qualitat (amb menció a part per al número musical de la parella de secundaris, màgia pura), la pel·lícula ho aconsegueix amb escreix. Prova superada.

Comentaris (1)30-12-2017 16:52:00

Cinema: "Wonder wheel"

A “La verdad sobre el caso Savolta”, Eduardo Mendoza va deixar escrit: “la vida es un tiovivo que da vueltas hasta marear y luego te apea en el mismo sitio en que has subido.” Woody Allen sembla subscriure al cent per cent aquesta frase en la seva última pel·lícula, “Wonder wheel”, no en va ambientada al parc d'atraccions de Coney Island.

De fet, al llarg de la seva filmografia, aquest tema no li ha estat aliè: són moltes les vegades que els seus personatges (penso ara en el protagonista de “Manhattan”) s'emboliquen de mala manera per acabar tornant al punt de partida. La diferència és que abans aquest punt de partida s'endevinava finalment com la millor solució possible, mentre que a les seves darreres pel·lícules (el preciós fos encadenat final de “Café Society”, per exemple) aquest és la constatació d'un fracàs.

Certament, el mestre amb els anys s'ha tornat definitivament pessimista. L'humor amb què fins ara havia domesticat el seu proverbial nihilisme apareix gairebé soterrat, i la desil·lusió omple la pantalla. I això és particularment feridor pel contrast amb la lluminosa paleta de colors de “Wonder wheel”: la vida és una fira en què tothom aparenta passar-s'ho bé, però en què (parafrasejant Henry David Thoreau) en realitat tothom porta la seva desesperació com pot.

A “Wonder wheel”, Allen construeix un personatge molt semblant al de “Blue Jasmine” (de nou amb la complicitat d'una actriu meravellosa: abans Cate Blanchett i ara Kate Winslet), una dona que viatja progressivament cap a la bogeria incapaç de conviure amb la seva realitat. Com tothom comenta, Allen sembla haver agafat el gust pel melodrama americà d'un Tennessee Williams i el seu “Tramvia anomenat Desig”, aquest desig que ho arrasa tot amb la seva frustració corresponent. Però hi ha un aspecte fonamental que uneix també tots dos caràcters femenins: el sentiment de culpa. Tant Jasmine com la protagonista de “Wonder wheel” han de conviure amb quelcom més terrible que el fracàs: la consciència que elles són les úniques culpables de la situació que estan vivint.

En definitiva, Allen es pregunta: si la vida és quelcom sense sentit i majoritàriament frustrant, què fa que hi seguim viatjant? Per què continuem donant voltes? Quin és el motor que mou la nòria? Resposta (explicitada com de passada en una conversa que pot passar inadvertida durant el film): l'autoengany. Woody Allen es mostra molt hàbil i enginyós amb la creació del personatge narrador, el socorrista amb pretensions d'escriptor. En primer lloc, perquè assoleix així la coartada per poder ser simbòlic, grandiloqüent i melodramàtic a voluntat. I, sobretot, perquè el socorrista es caracteritza per voler viure un llibre més que una vida real (actitud que se li ensorrarà quan topi amb la monstruositat ètica de la realitat, com li passava al protagonista de “Bales sobre Broadway”). Curiosament, però, serà el personatge de Winslet el que caurà en el parany d'intentar traslladar els mecanismes de la tragèdia a la seva anodina existència, amb resultats catastròfics que la deixaran a la casella de sortida. El seu gran drama és que la nòria la fa embogir per absència d'autoengany, mancança que encomana al seu fill. I quan falla l'autoengany, només queden les ganes de cremar-ho tot.

Comentaris (1)28-12-2017 01:52:04

Pàgines: 123456789101138  <>