login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Referèndum i transitorietat jurídica

Senyor Albiol. Vostè s'ha entossudit a donar al procés independentista un caràcter identitari que té menys del que es pensa. Hi ha persones que se senten espanyoles i s'han tornat independentistes perquè no aguanten més els abusos d'un estat autoritari i antidemocràtic. I hi ha persones vingudes de tot arreu, de la Península i més enllà, que s'han sentit ben acollides i han desenvolupat un sentiment de pertinença que no és incompatible amb la fidelitat als seus orígens. Ja sé que una persona que ha desenvolupat un discurs cap a la immigració com el seu és incapaç d'entendre-ho, però l'independentisme no té res d'etnicista. El nacionalisme real i excloent és el que practica vostè.

Senyor Coscubiela. Vostè no entén com és possible que la llei de transitorietat prevegi una sèrie d'acords amb l'Estat espanyol en diferents àmbits rellevants si no ha estat possible acordar-hi el referèndum. La resposta em sembla simple: perquè si aquesta llei s'aplica voldrà dir que ha guanyat el sí a la independència i, per tant, Catalunya i Espanya tindran una relació d'igual a igual. I si Espanya s'hi gira d'esquena, tot això que ens estalviarem d'assumir del seu deute extern, per exemple. Ah! I el seu fill Daniel que estigui tranquil, que viurà en una república on sempre se li permetrà expressar per mitjà d'una urna el que pensa, i no com passa ara.

Senyor Iceta. Vostè s'escandalitza (o ho fa veure) que la llei de transitorietat contempli la composició d'una assemblea constituent immune als tribunals. Quina és la part de la paraula transitorietat que no entén? Sembla evident que si això està previst així és per blindar-la contra els tribunals d'Espanya mentre aquesta es resisteixi a reconèixer la realitat del nou estat. És a dir, que quedi clar que des del dia 2, si els ciutadans de Catalunya ho han volgut així, mai més un organisme espanyol tindrà efecte sobre la feina dels nostres representants. Transitorietat: això vol dir que, un cop culminat el procés constituent amb l'aprovació per mitjà de referèndum de la constitució catalana, els nostres representants òbviament estarien sotmesos als dictàmens dels nostres tribunals en virtut de la separació de poders.

Senyora Arrimadas. Vostè té el poder de llegir la ment. Amb la seva clarividència telepàtica, ha decidit que molts votants independentistes no estem d'acord amb la manera com el govern de la Generalitat ha fet les coses. Doncs bé: si una actuació desmesurada de l'Estat espanyol no ho impedeix, no s'haurà d'esperar gaire a comprovar si és cert. I potser el dia 1 d'octubre és vostè qui descobreix (algunes enquestes així ho assenyalen) que són els seus votants els que estan disgustats per la seva actuació basada a negar-los el dret a votar que no. Perquè, a diferència seva i a diferència del que diuen, la majoria independentista sí que garanteix els drets de tots els ciutadans en permetre a tothom, pensi com pensi, expressar-se lliurement a les urnes. Una altra cosa és que vostès i tota l'oposició hagin decidit aquests dies practicar un exercici de filibusterisme parlamentari per construir un relat segons el qual es vulneren els seus drets al Parlament. Perquè jo em pregunto on queden els drets dels milions de votants independentistes si el seu govern no hauria de tenir manera humana de portar a terme els seus desitjos. Vostès s'omplen la boca dient que ser independentista és legítim, però neguen a aquest moviment qualsevol actuació que el representi. I no parlin de reformar la Constitució, que no sé si riure o plorar. Per vostès el que és legítim és ser independentista sense molestar. I què és aquest mantra que el referèndum divideix la societat catalana? Així doncs, no votem mai més; no sigui que els votants dels partits que perdin s'enfadin. La democràcia es basa, des de la consideració per les minories, en el respecte a la voluntat de la majoria. I l'única manera de conèixer quina és aquesta voluntat majoritària (dels catalans, que no som una propietat de la resta de ciutadans de l'Estat, que només des d'aquest sentiment colonialista se suposa que també haurien de dir-hi la seva) és el referèndum.

No sé per què m'hi escarrasso. Millor que em dediqui com cada any a anar amb un somriure a la Diada. Suavitzo la cèlebre frase d'Oscar Wilde per no ofendre: “No visquis donant tantes explicacions. Els teus amics no les necessiten, els teus enemics no se les creuran i la resta no les entendrà.”

Comentaris (3)08-09-2017 14:04:10

Cinema: "Truman"

Ho haig d'admetre: en el seu moment, vam tenir mil i una oportunitats de veure “Truman”, de Cesc Gay. I quan se'n va endur tots els premis possibles a la gala dels Goya, encara més. Però sempre trobàvem (o això ens semblava) alguna cosa millor per veure. Un dels motius és que ja ens havien deixat una mica indiferents algunes pel·lícules de Gay que havien estat molt inflades per la crítica, i sospitàvem que aquest cop podia passar el mateix amb la pluja d'elogis que estava rebent. Però cal ser honest: la raó principal és que acostumem a fugir de les pel·lícules que tenen com a premissa argumental una malaltia. No és que pensem allò que al cinema no s'hi ha d'anar a patir, sinó més aviat que devem tenir una mena d'hipocondria que ens frena i que hi ha coses que no ens agrada remoure. Però el cas és que ahir va sorgir una nova oportunitat de veure-la, i aquesta vegada no ens hi vam resistir més.

Doncs sort. Perquè, si haguéssim continuat entossudits a no veure-la, ens hauríem perdut una de les millors pel·lícules estatals que recordo en els últims anys. És una delícia absoluta; no pas, evidentment, per la dura temàtica, sinó per la quantitat d'encerts que acumula sense màcula. Narrativament impecable, amb les pauses i el ritme sempre equilibrats; amb la dosi justa d'humor negre, només per alleujar de tant en tant l'espectador; i, sobretot, per la seva condició de pel·lícula extraordinàriament sensible, però sense ser mai sensiblera.

L'arrancada del film pot suggerir paral·lelismes amb “Mi vida sin mí”, d'Isabel Coixet, però aquesta joia va molt més lluny: el protagonista no només es dedica a solucionar paradoxalment el seu no-futur, sinó que també passa comptes amb el seu passat mentre aprèn a viure amb el seu terrible present i pren un seguit de decisions en favor de la seva dignitat. Al mateix temps, les persones que més l'estimen l'acompanyaran en el seu procés cadascú a la seva manera, com sap i com pot; perquè, com mostrava una altra excel·lent producció estatal recent, mai és fàcil acomiadar-se.

Profundament humana, no té res d'estrany que la pel·lícula prengui el nom de l'entranyable gos del protagonista. Al final (ATENCIÓ SPOILER), aquest gos cansat i melancòlic és el que heretarà l'amic perquè li recordi en la distància el final del seu company, després d'una mena de comiat a la inversa en què qui marxa és qui quedarà viu. Perquè són els vius els qui queden sols.

Comentaris (1)04-09-2017 23:10:52

Futbol: Alavés 0 - Barça 2; cinema: "La seducción"; i lectura: "Quan arriba la penombra"

Confesso que, quan vaig veure l'onze escollit per Valverde per enfrontar-se a l'Alavés, en un principi vaig arrufar el nas. Convençut, com ja he dit més d'una vegada, que el que convé a l'equip és créixer des de la quotidianitat de la lliga, no veia un bon senyal que em costés col·locar els jugadors en una distribució tàctica damunt del terreny de joc. Perquè em sembla que ara toca consolidar els mecanismes coneguts (4-3-3) en espera de temps millors perquè l'entrenador sigui més intervencionista. Al final, però, tot va ser més senzill: va resultar que, sorprenentment, Roberto tornava a la posició de lateral, i Vidal repetia d'extrem dret. Per tant, el 4-3-3 quedava inalterable, amb Messi de fals 9 i la defensa i el mig del camp plenament estàndards. Això de posar Vidal d'extrem sembla una manera que té Valverde de cridar (en la mesura que el seu tarannà tranquil li ho permet) que, de moment, això és el que té (tal com de fet va fer explícit en roda de premsa). I, certament, l'alineació transmetia que a l'equip ara mateix li manca qualitat individual i que Messi està sol davant del perill. Això, però, no és ben bé així: sens dubte van ser dos cops de geni de l'argentí els que van tornar a salvar la papereta, però tot l'equip va treballar bé en els dos gols i, a més, Ter Stegen va resultar salvador en una ocasió local claríssima amb 0-0. Davant de les dificultats, tothom suma. La baixa de qui ja sabem ha fet perdre de moment quirats de qualitat a la plantilla, però el Barça ho està compensant creixent com a equip. El bon joc ja arribarà, en espera dels nous fitxatges. Amb Dembélé confirmat i en espera de la possibilitat de Coutinho, si es viabilitzés l'opció del brasiler del Liverpool s'obriria de nou la porta del 4-2-3-1, amb la presència a l'onze tipus de tots els fitxatges (menys, en principi, Deulofeu). Però, a més, el presumpte declivi de Suárez i Iniesta obriria la porta igualment als nous amb el 4-3-3. En fi, que es tracta d'això: de tenir més d'una possibilitat. El que no podem fer és admirar equips que tenen dos onzes completíssims i patir perquè nosaltres ens hi acostem i algú es queixi perquè no juga. De moment, a poc a poc i bona lletra.

Després del partit i d'haver sopat veient guanyar el Girona, que sempre fa alegria, entrem a la sala de cinema per veure l'última de Sofia Coppola, “La seducción”. Com que ni he llegit la novel·la en què es basa ni he vist la primera versió que se'n va fer, em toca valorar la pel·lícula per si mateixa. I em torno a estavellar amb una certa decepció amb la cineasta. La primera part del film és correcta i fins i tot interessant, mentre anem observant el procés de seducció i gelosies que s'estableix entre el soldat del nord ferit i les dones del sud de diferents generacions que l'acullen en un internat durant la guerra de secessió nord-americana. El to és fred, distant, però s'accepta que aquesta sigui la decisió de Coppola en la posada en escena en nom de la subtilitat i la manca de subratllat. En un moment donat, però, es produeix un clar punt d'inflexió en la trama i aquesta es precipita de manera més aviat poc coherent i creïble, i la cinta perd el nord i deixa de trobar el to. Sembla clar que l'objectiu és passar d'una mirada femenina a una de feminista: davant la manipulació del patriarcat, la unió de les dones per sortir-ne vencedores. Però alguna cosa grinyola, ja que el film deixa fred just quan volia apostar per una certa tensió i adrenalina que no troba en cap moment. És una llàstima, perquè el sí-però-no que acostuma a generar-me sovint Coppola s'inclina cada vegada més cap a la segona opció.

Finalment, el cap de setmana també em permet enllestir la lectura del recull de relats “Quan arriba la penombra”, de Jaume Cabré. D'entrada, sorprèn que l'autor de joies com ara “Les veus del Pamano” o “Jo confesso”, caracteritzades per una mirada més aviat humanista enmig de la barbàrie, aposti aquí per un to molt més desencantat i per focalitzar l'atenció en els aspectes més sòrdids de la condició humana. Relats envoltats de crim i mort, amb un cert determinisme que sembla insinuar el primer “Els homes no ploren”, provoquen sovint una sensació de desconcert. És clar que això es produeix també per l'aposta decidida pel joc. Si a les dues obres anteriorment citades Cabré apostava per un diàleg entre diferents temps narratius que es fonien, aquí el diàleg l'estableix entre els diferents relats, que es parlen entre ells. A vegades el joc és intern: les dues narracions del magistral “Les mans de Mauk” es fonen i confonen establint un joc propi de Cortázar (es poden escollir semblances amb “Continuidad de los parques” o “La noche boca arriba”, per exemple), fet que acosta el recull a Monzó quan fins llavors s'havia mogut més en l'univers de Calders. Sigui com sigui, i amb la dimissió precisament de Monzó, ara mateix no hi ha dubte que Cabré és el més ferm candidat a convertir-se algun dia en un Nobel de literatura català. Si aquest moment arriba, esperem que no li passi com al protagonista d'un dels seus relats!

Comentaris (3)28-08-2017 09:44:34

Cinema: "Abracadabra"

Al final de l'excel·lent pel·lícula “Barrio”, un dels nens protagonistes mirava al cel i només hi veia els blocs de ciment de l'extraradi de Madrid. I, sentint-se engabiat, prenia la decisió terrible que prenia. El film de Fernando León de Aranoa tenia la virtut de transcendir el cinema social a partir de la metàfora constant, però apostava clarament pel realisme.

El començament de la deliciosament extravagant “Abracadabra” connecta mentalment l'espectador (o, almenys, un servidor) amb aquella cinta. Des del primer moment, Pablo Berger ens presenta uns personatges atrapats en un barri desolador de l'extraradi de Madrid en què l'esperança no pot obrir-se pas entre el formigó. Però aquesta vegada l'enfocament no té res de realista, ja que de seguida el costumisme passa a conviure amb una comèdia fantàstica delirant on tot és possible. Certament, la pel·lícula és hipnòtica (enlluernadora, l'escena del ball de nit), imprevisible, absolutament marciana (brutal, l'aparició en escena de Julián Villagrán). La trama camina conscientment tota l'estona sobre la corda fluixa, en un exercici de risc en què la frontera entre allò que és genial i allò que és ridícul és molt prima, però pràcticament sempre s'imposa la primera opció. Potser en algun moment es passa de frenada (el mal gust de l'escena de l'hospital em sembla innecessari, i no em tinc pas per un moralista: simplement trenca el to), i el guió és víctima de petites incoherències internes (o, almenys, a mi m'ho sembla), però en general aquesta aposta arriscada fa diana: m'encanta que un director gosi parlar de temes seriosos amb sentit de l'humor i consciència artística, i la pel·lícula assoleix moments d'autèntica poesia, en especial en un final que demostra que, més enllà d'un “Te doy mis ojos”, hi ha moltes maneres de transmetre feminisme del bo.

Capítol a banda mereixen els dos actors protagonistes, Maribel Verdú (una de les meves debilitats de sempre) i Antonio de la Torre. La pel·lícula funciona perquè ells se la creuen, i és gràcies a això que l'espectador també. En definitiva, Pablo Berger és dels meus: denunciem la realitat, però convertim-ho en art.

Comentaris (1)24-08-2017 13:39:46

Futbol: Barça 2 - Betis 0; i lectura: "Aquest deu ser el lloc"

Valverde tenia un pla. La seva intenció era que l'equip jugués més junt que com ho feia amb Luis Enrique, i per fer-ho la idea era que els dos laterals obrissin el camp i els davanters juguessin per dins. El gran beneficiat d'això havia de ser (quina ironia!) Neymar, qui, d'aquesta manera, podria associar-se encara més amb Messi i augmentar considerablement els seus registres golejadors, tal com es va deixar entreveure a la gira nord-americana. Però el brasiler ja és història, i la desfeta a la supercopa va acabar d'accelerar el replantejament. El detall que ho demostra és la presència ahir de Deulofeu a la dreta. El més natural hauria estat que el de Riudarenes jugués a l'esquerra, Alcácer al mig de l'atac i Messi de fals extrem dret com sempre. Però va situar l'argentí de fals 9, Alcácer a l'esquerra i el del planter a la dreta. L'objectiu: que aquesta vegada a l'esquerra fos el lateral (Alba) qui obrís el camp però a la dreta fos l'extrem, amb Semedo (notable ahir) més contingut en atac. Com a l'època d'Alves i Abidal però al revés, vaja. De moment, Valverde s'adapta al medi i va tirant amb el que té. L'equip necessita ara rutina, quotidianitat, per recuperar la il·lusió i la confiança. Com la ciutat ferida que l'adora.

Un cop acabat el partit, enllesteixo la lectura de “Aquest deu ser el lloc”, magnífica novel·la de Maggie O'Farrell publicada en català per L'Altra Editorial. L'estructura recorda poderosament la de “Els secrets de Clifftops”, de Hannah Richell: història presentada des de diferents punts de vista, amb anades endavant i enrere en el temps en els diferents capítols, i amb un misteri en forma de trauma inexplicable rondant les vides dels protagonistes. Però aquí l'enigma es resol més aviat, de manera que l'estructura no sembla estar al servei del misteri sinó d'una cosa més profunda. El que sobretot aconsegueix O'Farrell amb aquesta aposta narrativa és mostrar que dins cadascú de nosaltres hi conviuen multiplicitat de jos diferents, que el que som en un moment determinat no té res a veure (malgrat certa essència immutable) amb el que érem o el que serem. Que algunes coses que recordem semblen d'una altra vida, o d'en fa dues. I ho assoleix amb un domini de veus narratives i de recursos espectacular (especialment enlluernador el de la subhasta per resumir un fragment de vida, i fresc i sorprenent el de les notes a peu de pàgina). Potser només cal lamentar que cap al final aquesta tècnica perdi coherència en favor d'una major linealitat, però poc importa després d'haver-nos deixat prolepsis devastadores com la que afecta el personatge de Phoebe o d'haver-nos reservat un personatge col·lateral però clau com Rosalind. Una narradora majúscula per a una literatura d'alçada. Una novel·la sensible i intel·ligent alhora, que utilitza la ironia per al seu subtil feminisme i que indulta un personatge masculí central a qui, malgrat tots els seus errors, només podem desitjar el millor.

Hi ha un altre recurs interessant en la novel·la d'O'Farrell: cada capítol porta el títol d'una frase que hi apareix i que actua, descontextualitzada, com a resum perfecte de la trama que inclou. L'autora nord-irlandesa ho fa extensiu a la novel·la: “Aquest deu ser el lloc” és pronunciat de manera deliberadament tòpica pel protagonista en un moment clau de la novel·la, però aquesta frase en sintetitza l'essència: tots busquem el nostre lloc al món, el que ens resulti més agradable o si més no suportable. A manera de postdata, necessito dir que espero que aquesta pugui seguir sent una frase aplicable a Barcelona i al país en general. El terrible atemptat que ens va agredir a tots, com a societat, el passat dia 17 no ha de fer-nos sentir culpables (si una terra s'ha mostrat acollidora i integradora aquesta és la nostra), ni ha de fer-nos cedir a la por ni, sobretot, ha d'atiar l'odi dins nostre. Vaig sentir orgull quan els manifestants que aquests dies mostraven el seu dol al món es van encarar amb grups feixistes que volien aprofitar l'ocasió per escampar la seva vil xenofòbia. Però vaig sentir tristesa en sentir els comentaris que amics meus em feien en veu alta (no pas per les xarxes socials escampadores de merda) sobre com tractarien ells la immigració d'origen musulmà arran de l'atemptat. Tristesa i molta preocupació. Perquè aquestes persones que deien això no són feixistes. Són pares de família que tinc per decents però que han deixat que la seva por deixés pas a l'odi. Tal com els vaig fer saber (em temo que no els vaig convèncer), si cometem l'error de culpar tota una comunitat innocent pels crims de quatre fanàtics, aquests descerebrats ens hauran començat a guanyar la partida. No deixem que res ni ningú canviï el que som: una societat acollidora, integradora i que obre els braços al món. Que qualsevol estranger (si és que hi ha cases d'algú) que vingui, sigui turista o immigrant, pugui continuar dient: “sí, aquest deu ser el lloc.”

Comentaris (3)21-08-2017 16:42:06

Bon dia, tristesa

Comentaris (1)18-08-2017 11:08:05

Núvols negres d'estiu

La intenció era descansar de blog fins que s'acabés la festa major del meu poble. Però, com que el pal que ens hem endut amb la supercopa és molt gran i no voldria que semblés que m'amago, escriuré quatre consideracions en calent del que crec que ha passat.

El que crec que ha passat és que ara no era el millor moment per enfrontar-nos al gran rival. Perquè ara mateix és un equipàs fet i dret, amb els automatismes i els rols definits i que es governa sol. Mentre que nosaltres encara no sabem a què volem jugar ni amb quins jugadors ho farem. El Barça es troba en plena depressió post-Neymar (prefereixo no dir tot el que penso de la seva impresentable manera de marxar), i de moment la gestió d'aquesta horrible directiva que ens toca aguantar (i que no ha parat fins a carregar-se tot allò de bo que teníem) és totalment erràtica a l'hora d'invertir els diners que el prepotent equip parisenc ha deixat a la caixa. Resultat: un repàs en tota regla de l'etern rival.

Per primera vegada en moltíssims anys, el gran adversari s'ha mostrat molt superior a nosaltres. Però el món no s'acaba. Ni toca lapidar l'entrenador (ahir es va equivocar en el plantejament, però els jugadors tampoc van saber interpretar-lo: es tractava de jugar junts, i no aculats) ni pensar que ja està tot perdut. Toca confiar en les peces que puguin arribar (alhora que ja fa temps que toca demanar comptes a la directiva, que sempre surt indemne dels desastres), toca animar els jugadors i toca créixer des de la quotidianitat de la lliga. I a final de temporada ja veurem on és cadascú. La supercopa pot haver estat una tempesta d'estiu. Avui un diari madrileny porta l'ocurrent portada “El baile del verano”. Jo com a aficionat no em rendeixo i prefereixo encomanar-me a la insuportable cançó de l'estiu (o de l'any, o de la dècada). Així que despacito.

Comentaris (1)17-08-2017 13:48:47

Lectura: "Fuster per a ociosos"

Com a lector, tinc una mania: m'agrada anotar-me les frases que vaig trobant durant la lectura que, per una raó o una altra, em semblen dignes de recordar. Per això, quan vaig rebre com a regal aquesta antologia de pensaments de Joan Fuster, em va fer molta il·lusió. Em semblava una gran idea fer un recull de sentències i aforismes, i vaig pensar que segur que en trobaria una bona colla per ampliar la meva col·lecció.

A l'hora de la veritat, potser no en vaig anotar tantes com m'esperava. Però em sembla que sé per què, i diu molt a favor de Fuster. I és que moltes em semblaven frases interessants, però sovint tenien un no sé què que feia que no m'acabés de decidir a seleccionar-les, i crec que té a veure amb el fet que no hi acabava d'estar d'acord perquè d'alguna manera m'incomodaven. Acostumo a anotar aquelles frases en què em veig reflectit, però Fuster no m'ho volia posar fàcil: em volia fer pensar i qüestionar-me moltes coses que segurament tenia com a certes.

Sigui com sigui, a banda de la més famosa que assegura que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, em quedo amb una que convé tenir molt en compte en aquests moments decisius: “Sentim una estranya voluptuositat en el fet de descobrir que el nostre adversari és estúpid. Ara: això no arregla res.”

Comentaris (1)12-08-2017 15:18:29

Lectura: "El banquet celestial"

ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE CONTÉ DETALLS RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT I EL SEU DESENLLAÇ

La portada de l'edició d'Empúries d'”El banquet celestial”, de Donald Ray Pollock, és atractiva però alhora té un problema: sembla suggerir que estem davant d'una novel·la estrictament de gènere, en aquest cas el western, de manera que pot arribar a semblar que ens trobem davant de simple literatura popular (que ja no és poca cosa!). Però la contraportada actua de contrapunt, ja que a banda de recollir referències més pulp com els Coen i sobretot Quentin Tarantino, fa referència a l'univers de William Faulkner. De fet, això és el que m'agrada de la literatura i el cinema nord-americans: la capacitat de transcendir partint de la cultura popular. Ho aconsegueix “El banquet celestial”? En bona mesura sí.

Certament, hi ha alguna cosa de Faulkner en la novel·la. No només el tarannà dels personatges, sinó sobretot l'estructura narrativa. A “Santuari”, la veu narrativa de Faulkner es perd sovint en peripècies de personatges que no sembla que acabin d'arribar enlloc (penso en aquell parell de galifardeus hostatjats sense saber-ho en una casa de barrets: el fet que siguin clau en el desenvolupament de la investigació no sembla justificar el fet de dedicar-hi pàgines i més pàgines, més enllà de l'humor i la distensió que hi aporten). L'humor negre és una altra de les notes distintives d'”El banquet celestial”, i el que l'acosta als esmentats Coen i Tarantino. I la fusió d'aquestes dues característiques (dispersió narrativa i humor proper a l'absurd) és la principal causant de la construcció d'un relat absorbent però una mica irregular. Al principi, la cosa sembla clara: capítols imparells dedicats als tres germans i capítols parells dedicats al granger estafat. Progressivament, però, la cosa es complica. Quan això passa, de sobte apareixen pinzellades de personatges que no semblen tenir cap connexió en la història. En alguns casos és així, i un narrador extraordinàriament omniscient fa zoom sobre les misèries interiors d'algunes figures que apareixeran de manera molt tangencial en la trama (el pilot d'helicòpter com a paradigma). En altres casos, sembla que serà així però al final adquiriran una importància cabdal en la resolució de la història. Sigui com sigui, en tots els casos el que sembla haver-hi és una voluntat de presentar l'omnipresència de la desolació. No hi ha personatge que no estigui amargat d'una manera o d'una altra, i només l'esmentada introducció de l'humor fa suportable tanta exposició a la frustració.

Però no tot és cinisme en la veu de Pollock. Certament, no hi ha lloc per a la fe en banquets celestials en la seva desolada mirada a la humanitat. Però Pollock decideix creure en la justícia poètica. El món és una merda, però no hi ha cap motiu per no concedir la redempció als personatges més purs, que són els més ignorants. Amb la salvació d'en Cob a mans del granger, Pollock premia els dos personatges més ignorants i més injustament maltractats de la novel·la. Cob obté en vida terrenal el seu anhelat banquet celestial, i el granger recupera la fortuna perduda alhora que la figura d'un fill a qui estimar, aquest cop sí, amb orgull. D'aquesta manera, malgrat una evolució una mica erràtica de la trama i de la manca de certa guspira literària per acabar d'excel·lir, “El banquet celestial” és una lectura molt digna que acaba deixant un pòsit agredolç en el lector.

Comentaris (3)02-08-2017 19:10:15

Cinema: "Dunkerque"

Des del principi de la seva carrera, una gran preocupació pel temps recorre (trilogia de Batman al marge) l'obra d'aquest cineasta majúscul anomenat Christopher Nolan. A la genial “Memento”, per tal que puguem posar-nos a la pell d'un home que perd la memòria de curt abast cada deu minuts, ens explica la història a l'inrevés. A “Insomnia”, trasllada l'acció a un paisatge polar per tal de reflexionar sobre com un funcionament no habitual de les hores solars pot distorsionar la nostra percepció de la realitat. Però és a les bessones “Origen” i “Interstellar” on porta al límit les exploracions narratives del temps a partir de la seva elasticitat. Partint d'una teoria dels somnis feta a mida i de la teoria de la relativitat aplicada als viatges espacials respectivament, Nolan mostrava la dilatació i contracció del temps a voluntat i els seus efectes narratius sobre l'espectador. El problema d'aquests dos films excel·lents era només que necessitaven partir de sofisticades teories per justificar l'experiment narratiu que el cineasta proposava. Fins que ha arribat aquesta joia que és “Dunkerque”, la seva última pel·lícula.

I és que, d'entrada, al fan de la filmografia de Nolan (aquí, un servidor), li sorprenia que el cineasta hagués abandonat el territori del thriller sofisticat i el festeig amb la ciència-ficció per endinsar-se en una pel·lícula bèl·lica de caràcter històric. Deu minuts després de començar la pel·lícula, però (per cert, un pròleg rodat amb una mestria poètica admirable), el fan reconeix de seguida Nolan, des del moment que proposa a l'espectador un joc de perspectives temporals que s'aniran combinant fins a completar el puzle narratiu plantejat. Els tres episodis que s'aniran intercalant corresponen a terra, mar i aire. Però un explica una setmana en la crisi de Dunkerque, el segon un dia i el tercer només una hora. En anar-se combinant, la dilatació i contracció del temps narratiu està servida: el cineasta dedica pràcticament el mateix temps a explicar cadascuna de les històries, de manera que els ritmes han de ser necessàriament diferents, i l'ordre en què determinades situacions s'observaran es veurà necessàriament alterat. Malgrat això, la pel·lícula no es fa complicada. Nolan aconsegueix fer fluir admirablement els tres trams temporals fins a fer-los convergir en els darrers minuts de la darrera hora del darrer dia de la setmana que explica “Dunkerque”.

És aquesta aparent senzillesa per aconseguir fer una cosa en realitat tan complexa la que em fa sospitar que poca gent s'hi aturarà. Prevaldran, em sembla, els comentaris sobre l'exquisidesa tècnica del film, que certament planteja una autèntica experiència immersiva a l'espectador: no es pot rodar millor una pel·lícula bèl·lica, i el domini de la posada en escena de Nolan és senzillament aclaparador. També he començat a detectar certa polèmica sobre el tractament en si que Nolan fa de la guerra: personalment, i malgrat haver llegit ja alguns retrets a l'asèpsia de les imatges, admiro i comparteixo la decisió de no mostrar ni un sol rostre de l'enemic, perquè és la millor manera d'expressar que Dunkerque va ser una guerra d'Anglaterra amb ella mateixa; no hi ha èpica, ni heroisme (excepte en el pilot d'avió), sinó només una lluita egoista per la supervivència individual i col·lectiva que després el país va haver de saber reconvertir en mite per recarregar-se de moral i tornar-hi, i crec que això no es pot explicar millor que com Nolan ho fa.

Però, hi insisteixo: per mi la gran virtut de les moltes que té el film és que esdevé la culminació de les obsessions de Nolan al voltant del tractament del temps. “Dunkerque” funciona com un rellotge perquè ja no necessita marejar l'espectador amb teories sofisticadíssimes, sinó que s'adona que no necessita coartades per excel·lir en els seus trucs de mag de la narració no lineal. Nolan ha entès que el cinema en si és la coartada perfecta. El cinema és la resposta. I, malgrat que personalment continuo desitjant que aquest Orson Welles contemporani abandoni aquesta certa megalomania que l'acompanya i torni a la senzillesa enlluernadora de “Memento”, aquesta vegada surto del cinema aplaudint amb les orelles i arribant a la conclusió que el cineasta ha assolit el que cercava després d'aquella meravella fundacional: la seva obra mestra definitiva.

Comentaris (7)27-07-2017 13:20:36

Cinema: "Evita"

Ahir, tarda de platja frustrada pel mal temps. Canvi de plans i ens posem “Evita”, una d'aquelles pel·lícules emblemàtiques que gairebé tothom ha vist i que nosaltres teníem pendent malgrat que té una vintena d'anys. Des del punt de vista formal, res a dir. “Evita” és una opera-rock impecable i que funciona com un rellotge. Entreté, commou i emociona.

És des del punt de vista argumental que la cosa és més qüestionable. Ja resulta d'agrair que el que no deixa de ser un biopic, sobre la vida de la carismàtica primera dama argentina Eva Perón, s'allunyi de la voluntat de ser la típica hagiografia. Però d'aquí a gairebé destrossar la figura d'Evita hi ha un bon tros. Més que res perquè de llums i ombres segur que en va tenir, com tothom, però narrativament la pel·lícula (i suposo que el llibret teatral en què es basa) es permet algunes llicències qüestionables. Per exemple, sembla suggerir que l'única manera que té una dona de prosperar és fer servir el que té entre les cames. I, per exemple també, no sembla que la seva visita a Espanya anés tan bé ni hagués tingut precisament el feeling amb el franquisme que se suggereix.

Sobre el personatge d'Antonio Banderas, representant del poble argentí, més o menys el mateix. Resulta saludable el seu escepticisme per denunciar que el populisme de l'autoproclamada esquerra pot ser tan nociu com el de dretes i deixar igualment el poble a la intempèrie, així com l'apunt sobre la frivolització de la caritat com a utilització sense escrúpols de la pobresa aliena, però el seu posat arrogant i cínic al voltant de tots els fets protagonitzats per Evita acaba carregant. I, a més, resulta sorprenent (o no) que el director Alan Parker i Oliver Stone, com a responsables del guió, gaudeixin tant posant l'accent en el caràcter manipulador del peronisme quan ells són precisament uns mestres de la manipulació ideològica de l'espectador, com han demostrat diverses vegades en la seva filmografia de posat d'esquerres. Això malgrat que al final el poble indulta Evita i en besa el fèretre, com si els responsables del musical l'amnistiessin justament per haver tingut el bon gust de morir-se jove just després de renunciar al càrrec de vicepresidenta.

En fi, que el millor és gaudir de l'esplèndida banda sonora de la cinta, més enllà de qualsevol recerca inútil de rigor històric. Com a bon espectacle que és, “Evita” ens va salvar perfectament aquesta plujosa tarda de diumenge.

Comentaris (1)24-07-2017 12:26:57

Cinema: "La guerra del planeta de los simios"

ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE INCLOU COMENTARIS MOLT RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT DE LA PEL·LÍCULA

Esperava amb ànsia “La guerra del planeta de los simios”, amb una barreja d'il·lusió i de temença. La il·lusió venia de com m'havien entusiasmat les dues primeres entregues d'aquesta trilogia sobre què va passar perquè Charlton Heston es trobés el panorama que es va trobar en el clàssic de 1968. I la temença, que no patís la “síndrome Terminator 4”: és a dir, que després d'un apassionant viatge clogués innecessàriament amb una guerra sabuda i que no aportés res a la trama.

Afortunadament, res més lluny de la realitat. En primer lloc, perquè en realitat aquí les coses no són com a “Terminator 4” sinó com a la injustament infravalorada “Terminator 3”: es tracta, precisament, de saber com es va arribar a l'inevitable destí final. Però, sobretot, perquè la franquícia no es traeix a ella mateixa i continua apostant per la seva condició de blockbuster de qualitat, més enllà del simple espectacle.

Potser el més sorprenent d'aquest tercer capítol és que aquí trobem un César que se'ns presenta com un líder crepuscular, esgotat i erràtic. Per primera vegada en tota la saga, César pren decisions errònies que posen en risc la seva gent. Per primer cop també, és més aviat el seu poble qui es mou per ell més que no pas a l'inrevés. I per primer cop es deixa portar per baixes passions que estan a punt de destruir-lo. En definitiva, César és un líder més humà. La seva rellevància en aquest film és més iconogràfica: la seva sola presència és la que fa reaccionar la seva espècie. I, al final, el seu fidel amic Maurice l'amnistia: la seva gent el recordarà sempre per tot el que va ser.

Aquesta és la clau de volta de la cinta: la progressiva humanització (per bé i per mal) dels simis paral·lelament a la deshumanització dels humans. En aquest sentit, cal preguntar-se si és correcte expressar-se en aquests termes: al capdavall, no ha estat sempre precisament la humana la més salvatge de les espècies? El més inspirat d'aquest darrer episodi (personalment el que trobo més irregular, malgrat que es tracta d'un tancament molt digne) és com salva l'escull de tenir un final sabut: com que tots sabem com quedarà el planeta al final, tots estem convençuts que la guerra la guanyaran els simis. Però la solució és brillant: els simis no derroten els humans, perquè aquests per destruir-se sempre n'han fet prou amb ells mateixos. No es pot trobar una manera millor de donar sentit a la mítica frase final del clàssic.

Amb una iconografia pròpia de la Segona Guerra Mundial i l'holocaust, és pertinent assenyalar també que, a diferència de la segona part, aquí el que converteix algú en traïdor dels seus no és l'odi, sinó la por. I es torna a posar l'accent en una idea bàsica: allò que et converteix en membre d'una comunitat no és el naixement, sinó el comportament. Per això César mata Koba al final del segon episodi, i per això la nena de la pel·lícula que ens ocupa s'integra fàcilment entre els simis. Gran lliçó per fugir de discursos nacionalistes essencialistes.

Per posar-li un però, hom hauria agraït que l'extinció de l'home per part de l'home fos més contundent (encara), i sobretot que hagués aparegut un coet al final com a picada d'ullet als fans de l'original i tancament del cercle. Potser els responsables de la franquícia han acabat tan enlluernats pel meravellós personatge de César que han perdut de vista l'objectiu inicial, però per tot el que he explicat abans sembla tot el contrari. Més aviat és que tracten l'espectador amb respecte i arriben a la conclusió que no calen subratllats. Vaja, que era impossible arribar al nivell de les dues primeres, però que en conjunt no es poden fer millor les coses.

Comentaris (1)13-07-2017 23:10:54

Cinema: "Llega de noche" i "Joven y bonita"

Hi va haver un temps en què anar al cinema era un esdeveniment. Sessió doble els diumenges, i entre les dues pel·lícules temps per anar a buscar berenar en una pastisseria. A vegades enyores aquells temps en què tot plegat tenia un sentit purament lúdic, d'evasió, i als arguments de les pel·lícules no hi buscaves interpretacions més enllà. No és que no t'agradi el repte de llegir entre línies, al contrari: és precisament això el que més t'estimula de consumir cinema i literatura. Però a vegades et trobes una pel·lícula com “Llega de noche” i et planteges si no seria millor deixar-ho córrer per una vegada, quedar-te amb una simple història més o menys reeixida i deixar-ho aquí. El cas és que t'ha vingut per pensar en aquelles sessions dobles perquè hi va haver una pel·lícula d'aquella època que en aquell moment et va espantar, tot i que ara et faria riure. Es deia “Calma total” i, de fet, aquell dia ni tan sols vas acabar de veure-la. Vas marxar ridículament atemorit i vas esperar que comencés la segona projecció del dia. Quan ara, algun cop, hi ensopegues de tant en tant fent zàping, no et pots creure que allò t'impressionés; però llavors fugies, per por de malsons, de les pel·lícules de terror (però si aquella era un inofensiu thriller!), tu que ara ets un incondicional del Festival de Sitges! I, en fi, el cas és que el plantejament de “Llega de noche”, pel que sigui, t'hi fa pensar: en un espai reduït, algú decideix ajudar algú altre, i apareix la desconfiança. Fins aquí les similituds, perquè les trames segueixen camins molt divergents. És evident que la pel·lícula vol reflexionar sobre el comportament de l'espècie humana en situacions de por i supervivència, en què la desconfiança sempre guanya la partida a la solidaritat. Però, i d'aquí ve la recança expressada al principi, no saps si has d'anar més enllà: es podria veure, en aquesta història sobre el recel entre dues comunitats que no es coneixen, una metàfora sobre la immigració i els refugiats? O no cal passar-se de frenada? A més, el final et desmunta una mica la parada: el verí de la por injectat en les noves generacions? I és llavors quan dius: va, deixa-ho córrer. Deixem-ho que has vist una història correcta, i a més molt ben filmada (amb plans inquietants que accentuen la incomoditat i la claustrofòbia). No cal complicar-se sempre tant la vida.

I llavors l'endemà et poses “Joven y bonita”, del prolífic François Ozon. Cinema francès en estat pur. Molt francès. Ozon, cineasta sovint amb inquietuds experimentals, construeix aquí la pel·lícula més sòbria de les que li has vist (que no són gaires comparades amb totes les que ha arribat a fer), t'estimula els sentits i la intel·ligència i et reconcilia amb les ganes d'aprofundir en les històries que veus. Cinematografies com la d'Ozon no s'entenen sense aquesta apel·lació a l'espectador com a completador de sentit. Vet aquí una història explicada de manera notable, amb personatges que giren al voltant de la protagonista sense gaire volum, però cadascun amb el seu rol determinant per construir la psicologia d'aquesta adolescent fascinant, una mena de “Belle de jour” que expressa, com miraves d'analitzar-ho la setmana passada a propòsit de “Spring breakers”, el sentiment de buidor existencial de la joventut actual. Només que a la manera francesa. I amb una idea que tots podem entendre: en les temptacions, com en qualsevol altra cosa, sempre és superior el plaer del desig i la planificació que la consumació en si. Però les mantenim, perquè el motor que ens fa viure és aquest: sempre l'espera d'alguna cosa, encara que a l'hora de la veritat la seva arribada ens deixi buits. I ja estarem esperant la següent.

Comentaris (1)12-07-2017 22:54:32

Cinema: "Baby driver"

Durant l'impecable, enlluernador, primer quart d'hora llarg d'aquest entretingudíssim artefacte que és “Baby driver”, del sempre interessant Edgar Wright, assistim a l'espectacle de la vida com a coreografia. El protagonista es mou, tant al volant com a peu, en perfecta harmonia amb la música que escolta. És lleuger, àgil, gràcilment integrat amb l'entorn (atenció al pla seqüència dels cafès). Poc després, però, les coses no surten tan bé: hi ha un personatge violent que ho fa descarrilar sempre tot, i el protagonista perd la concentració. Es torna maldestre, matusser, i les seves maniobres han perdut el compàs. Wright posa, doncs, totes les cartes damunt la taula: en el seu joc basat en el sentit de l'oïda (amb el contrapunt de la sordesa del pare adoptiu del noi), presenta la vida com un estat d'ànim, cadascun amb la seva música. És una manera molt intel·ligent de treure el màxim profit a tots els recursos (moviments de càmera, bandes sonores) que et proporciona el cinema per embellir la vida.

Llàstima que al cap d'uns quants quilòmetres la precisa màquina de Wright es perdi per algunes carreteres mal asfaltades, es passi una mica de frenada i acabi fent algunes derrapades que grinyolen. El millor del film és el motor que el mou, però a l'hora de fer avançar la trama hi ha moments que el GPS perd la cobertura.

Però no importa gaire, perquè el viatge és molt plaent. Les bones prestacions del vehicle superen de llarg les mancances. Wright aconsegueix ser original sense ser pedant, a partir d'una premissa molt simple i eficaç: desprendre la música de la seva condició d'accessori i convertir-la en l'autèntica protagonista. Porta al límit el sentit coreogràfic de les pel·lícules d'acció i aconsegueix una correspondència entre ritme i fets (trets que concorden amb la bateria, etc.) d'una manera admirablement virtuosa i sense estridències. Fins ara Wright sempre ens havia agradat molt quan, amb pel·lícules notables com “Arma fatal”, “Bienvenidos al fin del mundo” i sobretot “Zombies Party”, aconseguia capgirar els codis dels gèneres que conreava. Malgrat el gran respecte amb què ho feia, però, sempre apareixia d'alguna manera una certa sensació de paròdia. Aquí, en canvi, porta els codis al límit per transcendir en un subgènere (les persecucions de cotxes) que semblava esgotat. Fins ara, Wright havia excel·lit a l'hora de tunejar aparells ja existents. Amb “Baby driver” ha aconseguit conduir el seu propi cotxe. I de quina manera!

Comentaris (13)11-07-2017 12:52:09

Lectura: "Santuari"

A vegades tinc aquestes coses: m'autoimposo deures absurdament. Com que la contraportada d'”El banquet celestial”, llibre que em va regalar la meva dona per Sant Jordi, afirma que els personatges són deutors de l'estil de William Faulkner, decideixo que abans de llegir-lo recuperaré l'únic llibre del Nobel que tinc per casa: “Santuari”. Sobretot perquè l'única cosa que en recordava és que se m'havia fet molt feixuc i que no hi havia entès gran cosa.

De manera que hi torno. Diria que aquesta vegada l'he entès més, però que hi ha episodis concrets en què m'he tornat a perdre una mica. Segurament no hi ajuda la pèssima edició de què disposo, una de butxaca d'El Periódico plena d'errades tipogràfiques que desvirtuen la traducció original de Manuel de Pedrolo. El cas és que hi ha moments que no puc evitar la sensació que hi ha alguna cosa en la manera de narrar que no funciona. Però esmenar-li la plana a tot un Faulkner seria molt agosarat, de manera que em quedo més tranquil quan, després de la lectura, llegeixo en el mateix pròleg de l'edició que a vegades el nord-americà era tan perfeccionista i treballava tan obsessivament els seus textos que (paradoxalment) aquests acabaven per estar mal escrits. I la conclusió és que probablement tot té a veure amb el sentit de les el·lipsis. Com que el que escriu és tan fort per a l'època Faulkner ho revisa fins a l'extenuació per suavitzar algunes seqüències, de manera que acaba desvirtuant el seu propi text original i la cohesió se'n ressent. Per tant, converteix un excel·lent recurs literari en quelcom artificiós que espatlla la seva pròpia obra. Almenys, aquesta és la sensació.

Però Faulkner és un gran. No cal dubtar d'això. Si passem per alt aquests condicionants esmentats, certament “Santuari” té autèntics cops de geni. L'humor negre que vessa en capítols sencers, la barreja entre novel·la policíaca i psicològica (l'anàlisi del comportament de la jove Temple Drake donaria per escriure una tesi doctoral) i l'enfocament de determinisme social de caràcter naturalista amb què clou l'obra per capgirar-nos-en la percepció són aspectes de gran valor literari. La seva anàlisi desolada del sud nord-americà, sens dubte, ha tingut gran influència en la literatura i també en el cinema nord-americans. I, certament, ja estic gaudint d'”El banquet celestial”, de Donald Ray Pollock, per acabar de confirmar-ho.

Comentaris (1)10-07-2017 12:49:13

Pàgines: 1234569101112131438  <>