A mig matí d'un altre dia frenètic, un company de feina em pregunta què em sembla això de la renúncia de Jordi Sànchez i la candidatura de Turull a la presidència de la Generalitat. Se'l veu decebut, i se li nota que m'ho pregunta perquè necessita que l'animin. No m'hi he d'esforçar gaire: fa dies que torno a estar animat. Primer de tot, li dic que hi ha un contrast evident entre les coses que passen dins del país i les que passen a fora, que les primeres desanimen però que les segones engresquen, i que són més importants les segones que les primeres. A partir d'aquí, em deixo anar i elaboro tot de teories que el tranquil·litzen una mica i que fan que em plantegi si les he de convertir en un article. Dubto molt, perquè estan passant i passaran moltes coses (sobretot en les properes hores) i perquè he demostrat repetidament no ser precisament un geni de l'endevinació. Però m'hi arrisco perquè m'anirà bé per posar en ordre les meves pròpies idees i em pot estalviar analitzar el minut i resultat frenètic que s'acosta.
Perquè sí, ara mateix hi ha moltes incerteses. La CUP s'hi pot posar bé o no per investir Turull, després el poden inhabilitar o no, i divendres poden tornar-nos a angoixar amb l'empresonament injust i cruel, aquesta vegada massiu, de bona part de la cúpula del procés. Però cap d'aquestes coses canviarà res. Perquè ara el partit es juga fora de casa, hem sortit a l'atac i anem guanyant.
En efecte, en realitat tant és qui acabi presidint la Generalitat. Sigui qui sigui, presidirà un govern autonòmic i sota vigilància, cosa que en cap cas hem votat. Però no importa, perquè la República ha engegat motors a Europa i no pensa parar. Hem comès errors en tres dates clau (10 d'octubre, 27 d'octubre i 30 de gener), i això ens ha desballestat innegablement una temporada. A l'octubre ens havíem preparat per fer els 100 metres llisos i ens vam trobar que en realitat allò era una marató. Vam esprintar com bojos i a la teòrica meta ens vam trobar que allò tot just acabava de començar. Lògicament, això ens ha fet anar a remolc durant els següents quilòmetres, però, un cop hem pres consciència de l'autèntica realitat de la cursa i hem trobat el ritme adequat, ara sabem que no podem perdre. La raó és molt senzilla: en una cursa de fons, som imbatibles. Perquè la persistència és molt més tenaç des de la nostra il·lusió que des del seu ressentiment. Com que el trajecte serà llarg, segur que cometrem més errors, però és que Espanya no sumarà ni un sol encert. Perquè allò que aparentment la fa guanyar, allò que li és eficaç (la censura, la repressió i la prevaricació), la deslegitima a ulls de tothom. Cada cop hi ha més europeus (inclosos espanyols) que en prenen consciència.
Fa mal, perquè ens pensàvem que ja ho teníem i ara costa tenir paciència. Però cal prendre consciència que l'estratègia de gota malaia per despullar Espanya i mostrar-ne les misèries davant del món és lenta però efectiva. Segurament a l'octubre ens hauria costat mantenir la nostra posició a ulls del món i obtenir reconeixements internacionals, perquè l'opinió pública més aviat ens veia com una regió rica i egoista que volia deixar de compartir la seva riquesa amb les regions més pobres d'Espanya. Ara, però, el món va entenent de què fugíem en realitat, quina era la nostra autèntica lluita, i els suports augmenten. De manera que paciència i a esperar no fallar a la propera oportunitat, que potser serà més aviat del que ens pensem (només cal veure com diversos moviments confirmen ja a hores d'ara la importància, sembla que aquest cop ben intuïda per part meva, de l'obtenció de Barcelona per a la República en les properes municipals). El Girona va haver de conviure diverses vegades amb la frustració de veure's privat d'un ascens que ja donava per fet, però això li va servir per arribar a primera molt més fort i preparat. Doncs això.