En el meu cas, la cosa va anar així. Tornava de la feina escoltant Catalunya Ràdio al cotxe, i un grup que no havia sentit anomenar mai, Els Amics de les Arts, va cantar una cançó. Potser la memòria em falla, però m'atreviria a dir que em sembla que la van cantar per telèfon! El que sí que recordo bé és que la cançó es deia "L'home que treballa fent de gos", i que em va fer gràcia pel que tenia d'un cert surrealisme quotidià. Me'n vaig oblidar fins que un dia ens van convidar al pavelló firal de Girona a un homenatge als voluntaris i aprenents lingüístics, és a dir, a les parelles lingüístiques de la demarcació. Hi vam assistir i, un cop allà, vam saber que l'acte s'acabaria amb un concert d'Els Amics de les Arts. Com que ni la meva dona ni les nostres parelles lingüístiques els coneixien, van dir de marxar. Però jo vaig dir de quedar-nos, perquè recordava aquella cançó que havia sentit a la ràdio i tenia curiositat per sentir-ne més. Així doncs, ens vam quedar, i la meva dona i jo vam quedar enamorats d'aquell grup, per la frescor i l'humor de les seves intervencions i de les seves cançons. En el següent concert seu al qual vam anar, a l'Auditori de Girona, ens vam comprar el seu CD doble "Castafiore Cabaret+Bed and Breakfast" i ens hi vam enganxar definitivament. Tenien una gràcia especial a l'hora de jugar amb el llenguatge i de comparar l'amor amb diferents metàfores temàtiques (memorable "4-3-3"). Després ens vam comprar també el seu següent disc, "Espècies per catalogar", que ens van firmar al Media Markt de Girona (moment en què en Ferran es va posar molt content de saber que la meva dona el trobava el més guapo de tots quatre)... En fi, que són com de la família.
Amb el temps, és clar, han anat evolucionant, i les seves cançons han perdut frescor al mateix ritme que guanyaven profunditat i malenconia. Fins que ahir tot va esclatar en un concert molt especial a Cap Roig, en què van saber posar-se el públic a la butxaca en una actuació especial i original. És cert que els arranjaments de l'orquestra sovint provocaven que els fans perdéssim el plaer del reconeixement, però és d'agrair que no es limitessin a complir de manera rutinària i preparessin quelcom diferent, amb gust i amb estil. Va fer bé en Joan Enric de demanar disculpes si algú havia trobat a faltar alguna cançó, perquè això és inevitable ja que cadascú té les seves preferències. Jo, personalment, vaig trobar a faltar "Per mars i muntanyes" per nostàlgia i "Apunto Skakespeare" perquè senzillament m'encanta. Són cançons que, com "Tots els homes d'Escòcia" o "Louisiana o els camps de cotó", t'emocionen si t'enganxen en un moment tou. Ahir no va ser una excepció. Llarga vida als Amics, i ja us esperem a l'Acústica de Figueres!
