login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Supercampions, malgrat tot

Roda de premsa prèvia a la tornada de la final de la supercopa: Tata Martino fa una referència tímida, però interessantíssima, a la final de la copa Confederacions perduda per Espanya contra el Brasil per il·lustrar una idea que comparteixo i que em tranquil·litza sentir-li expressar: quan la qualitat s'enfronta a la intensitat, normalment la segona té les de guanyar. Si, en canvi, l'equip que té més qualitat iguala en intensitat l'adversari, llavors és quan la qualitat s'acaba imposant.

Tornada de la final de la supercopa: l'Atlético planteja un partit aspre, dur, una guerra de guerrilles. El Barça no s'arronsa, i iguala en intensitat (tot i que no en violència) el joc del rival, de manera que intenta fer bona la teoria del seu entrenador. Falla, però, la segona part de la teoria: la major qualitat del Barça no apareix. La mala notícia: hem jugat tota l'eliminatòria a allò que l'Atlético ha volgut que juguéssim. La bona notícia: malgrat això, fins i tot així, hem resultat vencedors.

Roda de premsa posterior a la tornada de la final de la supercopa: Tata Martino adverteix que el Barça ha d'aprendre a jugar de maneres diferents, que no sempre podrà jugar com vol i que a vegades haurà de jugar com pugui i el deixin.

Conclusions? Una inquietud: que ens convertim en un equip resultadista i vulgar. Una esperança: que, sense renunciar a la nostra essència, esdevinguem un equip més madur i competitiu. De moment, un missatge que crec que hem deixat: preferim l'espectacle, però qui vulgui portar-nos a la guerra (sense anar més lluny, a la lligueta de la Champions hi haurà dos equips, Milan i Celtic, que ens hi voldran portar) ha de saber que estem preparats, que competirem i que, un cop millorades les prestacions ofensives (per exemple, canviant les passades llargues per una circulació horitzontal més ràpida, que dificulti la basculació de les defenses i permeti als extrems trobar-se en situacions d'un contra un), la nostra qualitat s'ha d'acabar imposant.

Comentaris (5)30-08-2013 01:56:59

Cinema: "Elysium"; i futbol: Màlaga 0 - Barça 1

Què s'entén per una bona pel·lícula de ciència-ficció? Naturalment, això és qüestió de gustos, però a mi m'agraden les històries de ciència-ficció que utilitzen el futur com a metàfora hiperbòlica del present. Dit d'una altra manera, que permeten reflexionar sobre el que la humanitat és en essència: els seus desitjos, les seves ambicions, els seus somnis i les seves misèries. Aquesta categoria de pel·lícules generalment presenten el que es coneix com a distopia: un futur en el qual, lluny de solucionar-se els problemes de la humanitat, s'han accentuat, de manera que paradoxalment la societat que se'ns presenta viu més endarrerida que l'actual. No hi ha dubte que Neill Blomkamp és un cineasta interessat en aquesta mena de ciència-ficció. Ja a la magnífica "District 9" ens mostrava un futur desolador, al qual sucumbien fins i tot els alienígenes, reduïts a un gueto marginal. A "Elysium", Blomkamp, sens dubte marcat per la seva condició de sud-africà, insisteix en la qüestió de l'apartheid: al futur, només una minoria privilegiada té dret als avanços mèdics i a una vida relaxada i plena de comoditats. La majoria de la població malviu condemnada a lluitar per sobreviure en un món hostil i superpoblat. Sens dubte, la pel·lícula és filla de la inquietud per la crisi actual, i no és difícil llegir-la com una hipèrbole de mal auguri sobre el que, de fet, ja està passant. "Elysium" és una pel·lícula germana de l'esplèndida "In time", d'Andrew Niccol: una paràbola futurista en clau anticapitalista, que denuncia les desigualtats i les injustícies provocades pel sistema. "Elysium" queda més curta perquè juga més decididament la carta de l'acció que la de la reflexió en la segona meitat del metratge, però en un molt bon inici l'encerta de ple quan, més enllà de la qüestió social central, posa l'accent en la deshumanització del sistema, fet que l'emparenta amb "Gattaca", film de culte del mateix Andrew Niccol. El cas és que, en aquesta primera meitat i abans de rendir-se a les exigències adrenalíniques del gran públic, "Elysium" ens planteja tot un seguit de qüestions fonamentals plenament actuals, com ara la impossibilitat de prosperar des de l'honradesa i l'esforç, la perversió d'un sistema que t'explota i al qual encara has de donar les gràcies i, sobretot, la immoral combativitat contra la immigració il·legal, que comet l'únic crim de voler arribar al paradís somiat, que li és negat per aquells que temen haver de renunciar a part dels seus privilegis per compartir-los. I això ens porta a l'incòmode interrogant que la pel·lícula deixa obert, potser inconscientment, al final: si tothom té accés al paradís, quant trigarà l'estat del benestar a ser devorat per la superpoblació mundial?

I, després d'aquest cap de setmana, una altra pregunta la resposta de la qual depèn de gustos, com la del principi d'aquest article, resulta pertinent: què s'entén per un bon partit del Barça? Des del meu punt de vista, malgrat el que sembla que és la visió general, el Barça va jugar un bon partit ahir a Màlaga. Potser és que esperem guanyar tots els nostres rivals per 7-0, però per mi el Barça va fer ahir un partit molt seriós, molt sacrificat, molt professional i molt pacient. Tocava picar pedra, i a l'equip no li van caure els anells per fer-ho. Amb un Cesc magnífic combinant entre línies, es va saber crear perill, en la mesura que es pot fer contra un equip tancadíssim al darrere. No es va abusar tant de les pilotes llargues, de manera que es va garantir més la possessió i no es va haver de patir tant pels contraatacs rivals com al Calderón, i Adriano va posar la rúbrica a una bona primera part amb un xut marca de la casa. Va molt bé tenir jugadors que tenen confiança, ben justificada en aquest cas, en el seu llançament de llarga distància, quan els partits es comencen a embussar més del compte. És cert que a la segona part es va patir més, però és que aquesta vegada sí que l'equip va tenir una important davallada física, fins al punt que el darrer canvi va estar condicionat per la necessitat de donar descans a un puntal com Iniesta, ahir millor però encara irregular, segurament perquè la seva manera de jugar el fa quedar més exposat que altres jugadors quan el físic no respon. Però hi ha moltes coses positives a valorar del partit d'ahir: la solidesa defensiva (excepte al tram final), el mèrit d'una plantilla que gairebé no ha tingut descans i que de bon començament ja ha de jugar dos partits per setmana i, sobretot, un Neymar que ahir es va deixar anar aprofitant que la seva entrada al camp va coincidir amb el moment que el Màlaga va començar a estirar-se per buscar un empat que, afortunadament, no va arribar.

Comentaris (3)26-08-2013 15:21:17

Cinema: "El hombre del oeste"; i futbol: Atlético 1 - Barça 1

Matem la calorosa tarda de dimecres mirant "El hombre del oeste", un western clàssic tot i que alhora una mica atípic. Rebuscant-ho una mica, podem trobar en la peripècia del protagonista una metàfora de la societat nord-americana, construïda a partir d'un passat de violència i que entén que per conservar un estatus més civilitzat sempre ha de tornar a enfangar-s'hi.

A la nit, partit complicat per al Barça. En línies generals, mal partit dels blaugrana, tot i que a partir del gol de l'empat de Neymar l'equip es va tranquil·litzar, l'Atlético va recular entre fos i espantat, i gairebé s'aconsegueix guanyar. El Barça va continuar donant símptomes que vol mantenir la pressió avançada, i en general la va fer bé, però una de les vegades que no va prosperar l'Atlético va marcar en un dels seus contraatacs letals. És el risc d'aquesta pressió: si el rival la supera, la línia defensiva ha d'estar ben organitzada i molt atenta. No hi va ajudar en aquesta jugada que Jordi Alba insistís a perdre's en una de les seves picabaralles absurdes. D'altra banda, el Barça no es va sentir còmode perquè l'Atlético també va anar a buscar-lo a dalt per dificultar la sortida de pilota. Com que Martino no vol que els interiors baixin a construir, quan els centrals es veuen pressionats és imprescindible el paper del pivot per ajudar en la construcció, però ahir Busquets va estar horrible en aquesta faceta i va regalar un munt de pilotes en zona perillosa. Tot i així, la defensa no va patir excessivament, malgrat que a Piqué se'l va veure lent i Villa li va guanyar l'esquena sempre que li va donar la gana. Però Mascherano, tot i que és evident que pateix en les pilotes aèries, continua mostrant-se extraordinari en el tall i l'anticipació. A l'altre costat del camp, el Barça es va mostrar molt poc perillós en atac. Iniesta sembla baix de forma, els migcampistes abusaven de les pilotades llargues i els laterals s'obrien massa i regalaven centrades fàcils per al porter rival. Tot i així, curiosament, en una d'aquestes jugades Alves va posar una magnífica centrada al segon pal que Neymar va convertir en un gol que ho va capgirar tot. La supercopa sembla ben encarrilada.

Comentaris (3)22-08-2013 11:41:08

Cinema: "La última casa a la izquierda"; i futbol: Barça 7 - Llevant 0

És curiós, però a vegades no sé què fa que el que en una pel·lícula m'agrada en una altra més aviat em causi repulsió. Fa uns mesos gaudia de "Stoker", una pel·lícula hipnòtica en què la violència i una sexualitat latent apareixien agafades de la mà de manera profundament perturbadora i amoral, però al mateix temps absolutament fascinant. Dissabte, en canvi, em vaig trobar sentint-me malament mentre veia algunes brutals escenes d'aquesta pel·lícula del 2009, remake de l'original de Wes Craven dels anys 70. Em va semblar una brutalitat gratuïta, desagradable, de mal gust. No sé el perquè d'aquestes reaccions contradictòries. Potser és que en el primer cas hi veia art, perquè el que contemplava em removia el cervell, i en el segon només se'm regirava l'estómac. Potser també hi fa l'estat d'ànim. El cas és que intento separar-ho de qüestions morals, i tot i així el que vaig veure en la primera part d'aquesta pel·lícula no em va agradar, en absolut. La segona part, sense ser res de l'altre món i essent fins i tot un pèl massa caòtica, és més estimulant: es juga millor amb la tensió, i les víctimes es van convertint progressivament en botxins i a la inversa, de manera que la línia entre la defensa pròpia i la venjança és tan fina que acaba essent inexistent. La recerca d'informació sobre la pel·lícula original, que no he vist, m'ha deixat desconcertat: l'argument de l'original sembla encara molt més salvatge i despietat, però en canvi molts crítics consideren que el remake deixa molt més mal rotllo. No puc opinar de la primera. Del remake, per resumir, el que deia: una primera part malaltissa, i una segona part més elegant i autocomplaent.

Sigui com sigui, evidentment, aquest cap de setmana em va deixar molt millor regust el primer partit de lliga del Barça. Continua sent molt aviat, però algunes de les coses que apuntava el dia del Gamper es van confirmant: el retorn a la pressió avançada i una major verticalitat. Tot plegat fa que determinats jugadors se'n beneficiïn especialment per les característiques del seu joc i estiguin oferint, de moment, una versió molt millorada del que ens havien ofert en temporades anteriors: són, principalment, Cesc, Pedro i Alexis. També cal destacar detalls importants de la personalitat de Martino (a banda del ja famós canvi de Messi), sobretot la defensa mixta de les jugades de pilota aturada i el nou rol d'Alves, que continua pujant, però més per dins que per fora, fet que possibilita que acostumi a ser el primer de tallar els possibles contraatacs rivals. La cosa fa bona pinta, tot i que ja tinc ganes de l'enfrontament de supercopa contra un rival de més entitat com és l'Atlético, per començar a veure ja d'una manera més clara en quin nivell real ens trobem.

Comentaris (4)19-08-2013 19:46:54

Dies de ficció

A vegades, la realitat pot ser una mica punyetera. Per això, sempre que puc, em refugio en la ficció. A finals de juliol, per pair el que ara em sembla una decepció insignificant, vaig submergir-m'hi de ple. Vaig divertir-me amb una pel·lícula molt quixotesca, "El hombre que pudo reinar", amb Sean Connery administrant justícia com Sancho Panza a l'illa Barataria, i sobretot vaig llegir sense parar. Vaig retrobar-me amb "La magnitud de la tragèdia", de Quim Monzó, que amb la seva ironia kafkiana habitual posa al descobert tot allò que, per bé i per mal, ens fa humans, i ens adverteix, a través d'una anàlisi de la quotidianitat feta amb bisturí, de la nostra fragilitat, de com d'inconscientment deixem escolar els dies de la nostra vida, de com de difícil resulta omplir els fulls en blanc de la nostra existència. Vaig descobrir un talent jove, el d'Anna Monreal amb "Olives picants" (deixeu que consideri jove una autora que té la meva edat), que aconsegueix un bon equilibri entre divertir el lector i fer-lo reflexionar. Vaig reincidir amb Manuel de Pedrolo, amb "Trajecte final", un recull de relats de ciència-ficció a l'alçada de Ray Bradbury (la ciència-ficció al servei de la reflexió sobre el que la humanitat és en essència). Vaig tornar a "La metamorfosis" de Kafka, per mi l'origen de les meves lectures predilectes, el bressol de Cortázar, la barreja fascinant entre una situació inhumana i la quotidianitat per reflectir l'angoixa existencial.

Però a vegades la realitat és més que punyetera, i et posa a prova de veritat. Paradoxalment, quan la realitat és més extrema, acaba produint l'efecte contrari: tens la sensació que vius en la ficció d'una altra persona, i aquesta mateixa sensació d'irrealitat és la que et permet surar i continuar. Aquesta darrera setmana, la muntanya russa emocional més bèstia de la meva vida, un altre llibre magnífic m'ha fet companyia. Es tracta de "Les lleis de la frontera", de Javier Cercas, una lectura que ha passat per tots els meus estats d'ànim possibles: la tranquil·litat inicial, el neguit, l'angoixa, l'esperança i, finalment i afortunadament, l'eufòria que provoca despertar d'un malson i comprovar que tot torna al seu lloc. Sento que li dec molt a aquest llibre, que m'ha acompanyat de manera fidel i pacient. Un llibre que parla de la dificultat de travessar fronteres no escrites entre les persones en ambdues direccions, però que sobretot parla de la relativitat de la nostra llibertat. Diu Woody Allen que som la suma de l'atzar i de les nostres decisions. Hi estic d'acord, però Cercas va un pas més enllà, i ens demostra que les nostres decisions, per meditades que siguin, són arbitràries i inexplicables. Dit d'una altra manera, que més aviat som la suma de l'atzar i dels malentesos que tenim amb nosaltres mateixos.

Comentaris (1)16-08-2013 12:46:43

Futbol: Barça 8 - Santos 0

Una primera impressió m'ha quedat força clara: el nostre nou entrenador, Tata Martino, es veu un paio molt llest. Ha posat l'onze de gala de la temporada passada, i a partir d'aquí anirà construint el seu projecte respectant les bases anteriors. És molt aviat per dir res, però la sensació és que Martino vol bastir l'equip a partir del millor del Barça de Tito (la verticalitat) i el millor del Barça de Pep (la pressió avançada). El repte és important, perquè l'any passat la sensació era que l'aposta per l'una dificultava l'altra, ja que si l'equip atacava de manera més directa els jugadors es trobaven més descol·locats en el moment d'efectuar la pressió. La declaració d'intencions sobre com obtenir l'equilibri s'ha posat de manifest a la primera part. Si l'equip perd la pilota a camp contrari, s'intenta recuperar la pilota ràpidament amb una pressió individual. Si aquesta es veu superada, quan el rival arriba a camp propi l'equip es replega per defensar en zona.

Són detallets, i qualsevol judici és encara molt precipitat, però que un entrenador nouvingut busqui sumar i trobar l'equilibri entre les millors virtuts del Barça dels últims anys tranquil·litza molt. Ja sabem que el Bayern i el Madrid, entre d'altres, seran molt forts, però reconforta veure que l'estil no està amenaçat, per damunt dels possibles resultats. Pel que fa a la nostra capacitat de competir, queden algunes incògnites en la confecció definitiva de la plantilla, com ara si finalment arribarà el central i si Cesc es quedarà o no, però la cosa fa força bona pinta, i més veient com estan responent joves com Sergi Roberto o fins i tot Jonathan Dos Santos.

Comentaris (3)03-08-2013 03:37:31