login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: el millor del 2013

Sí, no ho puc evitar. Jo també participo de la moda de fer llistes i rànquings a final d'any. Aquestes són les pel·lícules que considero millors de totes les que he vist al cinema aquest 2013:

1. Más allá de las colinas

2. Mud

3. Blue Jasmine

4. La vida de Adèle

5. Los últimos días

6. 12 anys d'esclavitud

7. Tierra prometida

8. Cheap thrills

9. El hombre de las sombras

10. Stoker

Com que sóc una persona molt eclèctica en els gustos, hi ha una mica de tot, perquè una mica de tot és el que veig. Així, no hi pot faltar alguna pel·lícula fosca i fins i tot moralment ambigua ("El hombre de las sombras"), propostes radicalment artístiques encara que amb concepcions molt diferents de l'art ("Stoker", "Más allá de las colinas"), pel·lícules de denúncia força acadèmiques però amb el toc personal i de qualitat del director ("Tierra prometida", "12 anys d'esclavitud"), d'altres on la denúncia per la situació econòmica és més sofisticada ("Blue Jasmine") o contràriament del tot estripada ("Cheap thrills"), històries meravellosament explicades i que provoquen un gran plaer en ser contemplades ("Mud", "La vida de Adèle"), i la inevitable pel·lícula apocalíptica (que no s'ha valorat com es mereix, per molts tòpics que pugui incloure, ni tècnicament ni sobretot argumentalment: "Los últimos días").

M'ha costat posar-ne una de concreta al capdamunt, perquè cap és del tot rodona però al mateix temps totes tenen les seves múltiples virtuts i fan de mal comparar. Al final, m'he decidit per "Más allá de las colinas" perquè confesso que és un tipus de cinema que normalment em costa, però que en aquest cas va tenir la virtut d'atrapar-me des del primer moment. La història, petita i cuinada a foc lentíssim, planteja dilemes incòmodes i fuig dels maniqueismes, que ja és molt d'agrair. Però on la pel·lícula destaca i brilla amb llum pròpia (i mai més ben dit) és tècnicament. El director romanès Cristian Mungiu em va fascinar amb una pel·lícula per mi superior a aquesta, la rotunda "Cuatro meses, tres semanas y dos días", amb un element que aquí repeteix: l'ús del pla fix, d'un enquadrament estàtic que permet aparentment que l'espectador tingui una mirada global i no condicionada de l'escena. I dic aparentment perquè aquí hi ha un element d'una importància fonamental: el tractament de la llum, que enfoca allò que al cineasta li interessa per dirigir-te la mirada, normalment cap als ulls extraviats de la protagonista, que són lluny del que en realitat (o si més no aparentment, superficialment) està passant. Com en una pintura, vaja. Aconseguir això i no avorrir-te, atrapar-te, i a sobre remoure't les conviccions, tinguis les que tinguis... No és poca cosa!

Però bé, com que hi ha pel·lícules que no m'han entrat al top-10 per poquet però que em faria il·lusió mencionar, i evidentment moltes altres que no he pogut anar a veure al cinema i per tant no sé si n'haurien format part, per acabar-ho de rematar poso la llista ordenada segons el meu gust de tota la resta que he vist aquest any en sales. Així tothom podrà jutjar el meu seny valoratiu i alhora, si ho desitja, dir-hi la seva, que seria molt d'agrair.

11. Antes del anochecer

12. Ruby Sparks

13. Django desencadenado

14. El consejero

15. El gran Gatsby

16. Bienvenidos al fin del mundo

17. Elysium

18. Mamá

19. Coherence

20. Lesson of the Evil

21. Blue Valentine

22. Tesis sobre un homicidio

23. Holly motors

24. Gravity

25. La noche más oscura

26. Posesión infernal

27. Séptimo

28. Star Trek: en la oscuridad

29. The bling ring

Feliç i històric 2014 a tothom!

Comentaris (8)31-12-2013 16:33:14

Lectura: "Tartufo" i "El Avaro"; i cinema: "Fish tank" i "Interview"

Fa unes setmanes vaig llegir en un diari una entrevista a uns germans sirians que es dediquen a l'humorisme i que havien de participar en una actuació al Born. Asseguraven que la comèdia era el recurs per protestar sobre tot allò que no els agradava, en clara referència a l'actual règim sirià. Això els portava a citar Molière molt sovint, i fins i tot a assegurar que si Molière fos sirià en l'actualitat, faria la mateixa mena d'espectacles que feien ells. Això em va fer recordar un article que Quim Monzó va escriure fa molts anys, a propòsit de la pel·lícula "Shakespeare in love" i a unes declaracions que va fer el seu director John Madden en què considerava que si Shakespeare visqués ara faria cinema. Monzó, amb el seu sarcasme habitual, deia que es trauria el barret si algú digués que Shakespeare avui en dia faria teatre, i llestos. Vaja, que és una bestiesa pensar què haurien fet els autors clàssics en la nostra època. Però el cas és que vaig entendre què volien dir els germans sirians: Molière, com ells, també tenia clar que l'humor és la millor arma per desestabilitzar aquells que semblen invulnerables. Molière (de qui, ja posats a continuar amb aquest joc discutible, podríem dir que si hagués fet cinema hauria pogut ser Berlanga) arribava a dir en el prefaci a "Tartufo" que hi ha gent que pot suportar les crítiques, però no que se la ridiculitzi. I Molière, certament, és únic a l'hora de ridiculitzar determinades actituds de la seva època, sigui la falsa moral hipòcrita del Tartuf o el culte desmesurat als diners de l'avar. Molière va aconseguir que molts dels seus personatges esdevinguessin icones immortals de determinats comportaments reprobables. La caricatura feia, doncs, el seu efecte. A "Tartufo" ens ofereix una trama un pèl simple, però en què destaca la seva increïble capacitat per crear situacions hilarants: si ho són llegides, no vull pensar l'efecte que deuen poder causar representades. A "El avaro", en canvi, construeix un argument més embolicat, propi del vodevil, i resolt amb un "deus ex machina" sorprenent. No sé si per casualitat, l'avar surt més ben parat que l'hipòcrita, però sospito que aquest segon defecte era molt més odiat pel genial dramaturg francès.

Continuem una mica més amb el plantejament pervers (i absurd) que fèiem al començament. Hauria fet Molière cinema social? Ja ho he dit: jo crec que, en cas de fer-ho, s'hauria assemblat més a un Berlanga que a un Ken Loach, en considerar l'humor i la caricatura grotesca molt més eficaços que el dramatisme descarnat. Però el cas és que hi ha una tercera via per enfocar la realitat social que no ens agrada: la metàfora, la subtilesa. Per això considero que "Fish tank" és una pel·lícula excel·lent. No veia una pel·lícula que combinés amb tanta habilitat i subtilitat la crítica social amb la metàfora des de "Barrio", de Fernando León de Aranoa. S'agraeix moltíssim, en els temps que corren, que una història no t'ho subratlli tot però que al mateix temps no sigui críptica, que els símbols siguin diàfans i comprensibles però que alhora no te'ls marquin amb asterisc. En aquest sentit, queden per a la memòria l'euga blanca, la mateixa peixera del títol o el joc de miralls del ball final amb la mare (presagi d'un futur a evitar), com en la genial pel·lícula de León ens va fer-hi restar una ambulància al final d'un joc, un filferro, una moto aquàtica al mig de l'asfalt o converses on els silencis deien la veritat que les paraules amagaven.

Llàstima que la que serà possiblement l'última pel·lícula que hauré vist aquest 2013 m'haurà deixat totalment indiferent. Com els seus personatges, no entenc a què juga la pel·lícula "Interview", de Steve Buscemi. Una crítica al món frívol de l'espectacle? Un atac contra la manca d'escrúpols de determinat periodisme? Totes dues coses? En tot cas, un joc del gat i la rata, d'intercanvi de caçador i caçat, amb una resolució que queda a anys llum de, per exemple, "La huella".

Comentaris (6)30-12-2013 23:46:00

Cinema: "Guerra Mundial Z", "Project X", "12 anys d'esclavitud", "Somos los Miller", "A teacher" i "Submarine"; i Getafe 2-Barça 5

Amb l'arribada de les vacances, el nombre de pel·lícules vistes es dispara (tot i que reconec que algunes les vaig anar veient a trossets ja quan la feina havia començat a afluixar). N'hi ha per a tots els gustos, i de qualitat diversa, però en general m'han deixat un bon regust (tot i alguna excepció). Per començar, "Guerra Mundial Z" m'ha agradat molt més del que m'esperava. Em feia por que la seva ambició de superproducció descafeïnés el producte, però s'ha acabat imposant el talent narratiu i visual indiscutible de Marc Forster (inoblidable "Monster's Ball"). La pel·lícula té de tot, i tot bo. Quan vol jugar la carta de pel·lícula apocalíptica a escala global, et deixa clavat al seient. Quan vol jugar la carta de la por de petit format, del cos a cos, ho fa de manera excepcional, amb memorables seqüències com ara les de l'ascensió a la terrassa i sobretot les del laboratori. I fins i tot s'atreveix a jugar la carta de la lectura metafòrica en clau geopolítica. Atenció, en aquest sentit, a la frase que pronuncia un israelià a propòsit del mur de contenció que envolta Jerusalem: "cada ésser humà al qual deixem entrar és un zombie menys que cal combatre." Val la pena pensar-hi... Llàstima que la pel·lícula estigui mal acabada (em refereixo només a l'anticlímax), perquè la resta és de notable alt.

De "Project X" ja no se'n podia esperar gran cosa d'entrada, perquè pertany a la lliga de la gamberrada gratuïta. És una mena d'"American Pie" hiperbòlica, que juga a veure qui la fa més grossa. Però l'interès que podia tenir en principi era que s'apunta a la moda del "found footage", és a dir, a fer veure que la pel·lícula és el resultat d'una filmació casolana trobada amb posterioritat. No cal dir que el gènere que més ha explorat aquesta tècnica ha estat el terror recent, amb "Rec" al capdavant (tot i que qui va obrir la veda va ser "El proyecto de la bruja de Blair"), i per això podia resultar atractiu comprovar què podia aportar al subgènere de les festes adolescents. A l'hora de la veritat, però, la pel·lícula es traeix a ella mateixa amb molta facilitat i la poca gràcia que podia tenir desapareix completament. Distreu, et fa passar l'estona i t'arrenca algun somriure, però cinematogràficament no té cap mena de valor.

Molt més seriosa, evidentment, és la nova proposta del director Steve McQueen, "12 anys d'esclavitud". El més admirable d'aquesta pel·lícula és com aconsegueix l'equilibri entre superproducció i cinema d'autor, i com en realitat s'imposa aquest últim. La seva complexitat visual i narrativa i la seva aposta per la cruesa la converteixen en una raresa oscaritzable, i la fan una pel·lícula molt més profunda del que podria semblar. Altres virtuts són l'excel·lent interpretació de tots els actors i, sobretot, una mirada necessàriament freda, amb la distància suficient per, seguint la teoria de Bertold Brecht, no quedar-se en el sentimentalisme que limiti a la catarsi, de manera que es faci possible la reflexió. I, si se'm permet la gosadia, a mi tota la part centrada en l'actitud de l'amo encarnat per Paul Dano em recorda la manera de fer de moltes empreses actuals: no destaquis, no pensis, no en sàpigues més que l'amo ni intentis ajudar-lo amb els teus raonaments, perquè el seu complex d'inferioritat farà que com a recompensa siguis castigat. Moltes empreses no volen que els seus treballadors es comportin com a éssers pensants, perquè se senten amenaçades, i prefereixen que actuïs com un objecte de la seva propietat al servei dels seus desitjos arbitraris. Si no, ja em direu d'on surt el terrible concepte de "recursos humans". Però vaja, l'esclavitud va ser (és) una cosa molt seriosa, i aquesta pel·lícula aconsegueix fer-ne un retrat implacable. M'hauria agradat, un cop finalitzada, assaborir una mica la seva preciosa música durant els títols de crèdit, però als cinemes Albèniz Plaça de Girona van decidir comportar-se com una televisió qualsevol i tallar-los precipitadament per fer-nos fora immediatament de la sala. Pel que sembla, podria tractar-se de la política de la distribuïdora per fer possible l'encabiment de quatre sessions en lloc de tres en una pel·lícula de més de dues hores de durada. L'única cosa que puc dir al respecte és que si les sales de cinema continuen entossudint-se a tractar els pocs espectadors que els són fidels com si fossin una simple mercaderia, aquests les acabaran abandonant del tot. L'espectador mereix un respecte que ara mateix no té. Després que no es queixin.

En fi, una altra pel·lícula que em va agradar força més del que m'esperava és "Somos los Miller". Podria semblar una història incoherent, perquè al principi ataca amb acidesa la institució familiar i després s'acaba estovant (cosa molt americana, d'altra banda). Però, en realitat, l'argument és una excusa per mostrar allò que la família té de bo i de dolent, les seves servituds i les seves compensacions. I les millors troballes de la pel·lícula són els gags en què es juga sorneguerament amb les confusions dels personatges, que acaben actuant com una família autèntica i reproduint-ne totes les escenes tòpiques. "Somos los Miller" no és bona, però és molt simpàtica. La seva millor virtut és que mai es pren a ella mateixa seriosament i que sovint és vocacionalment (deliciosament) estúpida, però amb tota la intenció de ser-ho. Això, i el plaer de veure Jennifer Aniston ben allunyada dels seus habituals papers de bona nena.

Les dues pel·lícules que queden són dues obres petites i estranyes. "A teacher" ens presenta l'"amour fou" que sent una professora per un dels seus alumnes, amb qui té una relació que acaba essent absolutament malaltissa. El més sorprenent és que és precisament l'adulta qui mostra una dependència emocional angoixant respecte de l'altre. El guió ens situa enmig de l'afer amorós, "in medias res". No en sabem les motivacions, les causes, qui va seduir qui, com va començar tot. No sabem res de la professora, però la intuïm absolutament mancada d'afecte i desconnectada de la vida real adulta. La càmera sovint posa l'accent en els elements més sòrdids, i acabem entenent sense empatia l'enorme fragilitat de la protagonista.

Finalment, "Submarine" és una pel·lícula molt més trencadora en la forma que en el fons, ja que en realitat és una història d'amor i de redempció. El més interessant (la referència a Salinger i a "El vigilant en el camp de sègol" no és gratuïta): l'impecable retrat de la buidor, la desubicació i l'amoralització pròpies de l'adolescència.

I encara queda parlar del Barça. La veritat és que si, després del primer quart d'hora de partit, m'arriben a posar l'equip al davant, no responc dels meus actes. Va fallar tothom: uns davanters que no pressionaven, un migcamp que no creava i que perdia pilotes perilloses, una defensa tova i adormida, i un porter (Pinto) a qui sempre he defensat però que ara mateix no transmet cap mena de confiança (i que no surt de sota els pals ni que el matin). Afortunadament, però, aquesta vegada l'equip va reaccionar i va jugar la resta del partit de manera magnífica, amb un Pedro estel·lar acompanyat d'un bon Cesc. Hi va ajudar el Getafe, que tot i avançar-se 2-0 només es tancava al darrere en atac estàtic del Barça sense renunciar a atacar quan tenia la pilota. Així, el Barça va trobar sovint la defensa dels madrilenys avançada i va trobar espais. I aquí, Pedro és el rei. El millor del partit: que l'equip cada cop s'assembla més al que vol Martino, és a dir, que tira de recursos diferents segons la situació (futbol vertical a la primera part i futbol control a la segona). El pitjor: si regalem un quart d'hora a segons quin equip, no hi serem a temps. No es pot sortir tan adormit, per molt que et toqui jugar a l'hora de la migdiada.

Comentaris (6)23-12-2013 22:33:48

Futbol: Barça 3 - Cartagena 0

Ara que hem passat una època d'avaluacions, és un bon moment per valorar els joves del Barça, prenent com a punt de partida el partit d'ahir.

Necessiten millorar: Sergi Roberto i Tello. Qui segueixi el blog habitualment, deu haver notat que tinc certa predilecció pel primer. Però partits com el d'ahir el deixen en mala posició. Tot i que, com sempre, va deixar detalls de la seva qualitat, va jugar massa accelerat i sovint no va escollir l'opció correcta, sobretot en un aspecte del joc en què a Martino se'l veu especialment exigent: el contraatac. Tothom té un mal dia, però Sergi Roberto no pot desaprofitar les ocasions que se li presenten. Ell ho sap, i potser això explica la seva acceleració, però ha de jugar com havia fet fins ara: no per lluir-se, sinó discretament, aconseguint no desentonar en el mig del camp de l'equip. Continuo pensant que seria molt útil i molt vàlid per dosificar altres jugadors en aquesta posició (especialment Xavi, encara que tinguin perfils diferents), i afortunadament sembla que Martino de mica en mica també ho va entenent així, ja que cada vegada juga més. Pel que fa a Tello, el que continuo pensant (i el seu trist paper d'ahir m'ho confirma) és que és un jugador amb molt pocs recursos, vàlid només quan els partits s'obren i hi ha espais, però absolutament incapaç en atac posicional i en joc estàtic. No veig que ell aconsegueixi que l'atac del Barça es torni menys previsible del que ell atrevidament va denunciar, sinó més aviat al contrari.

Progressen adequadament: Montoya i Bartra. Aquí em passa al revés que amb Roberto: Montoya no és sant de la meva devoció, però reconec que ahir va millorar notablement les seves prestacions. Comença a ser més profund, i a entendre que quan arriba a la línia de fons sovint és preferible la centrada per baix, donada la poca envergadura física dels nostres davanters; i així va arribar el gol de Pedro. I, en relació a Marc Bartra, resulta revelador que ahir no jugués, circumstància que fa intuir que potser la parella Piqué-Bartra pugui tenir continuïtat contra el Getafe. Ja fa setmanes que sembla que Bartra ha guanyat la partida a Puyol en l'ordre de preferències de Martino, i ara sembla que estigui a punt de fer el mateix amb un darrerament erràtic Mascherano. I Piqué que no badi.

En resum, alguns dels joves clarament sumen, perquè permeten no només que els veterans descansin, sinó que a més els vegin com una amenaça per a la seva tituralitat, fet que els obliga a espavilar-se i a no viure de renda. La millor manera de garantir un relleu generacional de forma progressiva i gens traumàtica.

Comentaris (5)18-12-2013 22:37:00

Futbol: Barça 2 - Vila-real 1; i cinema: "El ladrón de palabras"

Escric encara enfadat amb la sort, que una vegada més ens ha girat l'esquena en el sorteig de la lliga de campions. El Manchester City serà un rival duríssim, i arribarà potser un pèl massa aviat, amb el nostre equip encara en fase de creixement. A més, generalment se'ns ha donat més aviat malament jugar a Anglaterra, en camps on el joc directe d'anada i tornada sovint ens ha ennuegat. Però és el que hi ha, i malgrat els temors no puc negar que em ve certa salivera en pensar en les emocions i l'espectacle que aquesta eliminatòria proporcionarà. En tot cas, crec que el City és un equip potentíssim de mig camp cap endavant, però força feble al darrere. Per tant, crec que ens convindrà una aposta ferma pel futbol control, per la paciència, per desactivar el potencial atacant rival a còpia de possessió. I, si ens pressionen en la sortida de pilota (cosa que passarà segur, sobretot en els primers minuts), la primera part de Bilbao és el camí a seguir: equip agrupat, triangulacions ràpides i ajudes constants. Però, al meu modest entendre, hem de defugir com sigui l'intercanvi de cops, perquè en aquest terreny ens poden matar.

Sigui com sigui, el que compta a hores d'ara és el present. I dissabte l'equip em va tornar a deixar molt bones sensacions. Vaig tornar a veure compromís, solidaritat entre els jugadors, pressió alta, possessió amb sentit... Va costar molt, i s'hauria pogut perfectament no guanyar, però el rival era dels bons i la sensació és que l'equip torna a saber competir. L'última mitja hora, coincident amb l'entrada de Xavi per Song (un canvi que clamava al cel), va ser la millor. És cert que Martino es va equivocar en l'alineació, però és positiu que no li caiguin els anells a l'hora de corregir explícitament un error seu per mitjà d'un canvi, i molt positiu que Xavi torni a tenir incidència en el joc de l'equip. Per tot el que he dit abans, un bon Xavi serà fonamental contra el City.

Vaig rematar una agradable (i mentalment necessària) vetllada de dissabte amb "El ladrón de palabras". És cert que aquesta pel·lícula no passarà a la història, que el seu argument (malgrat la seva aparent complexitat) en realitat és força simple, i que fins i tot la resolució de les trames és una mica previsible, però té un encant innegable: el plaer que provoca que t'expliquin històries, que te'n posin una dins d'una altra com si llegissis el Quixot o Les Mil i Una Nits, i que després cadascuna de les capses obertes es vagi tancant. També que cada història intenti ser explicada sota una llum, sota una fotografia diferent. Una pel·lícula modesta, però amb un cert magnetisme, que es mira de gust i et fa passar una bona estona. I és que la rutina del dia a dia es fa complicada; però si el teu equip guanya i juga bé, si les històries flueixen agradablement en una pantalla o en un paper, si la gent a qui estimes t'estima i si la teva nació avança, te'n vas a dormir cansat i sovint capficat, però tens la sensació que tot rutlla.

Comentaris (3)16-12-2013 23:56:13

Futbol: Barça 6 - Celtic 1. Sí i sí!!!

El Barça necessitava un partit com el d'ahir. No només va guanyar, sinó que va golejar, i a més va jugar bé. Molt bé. Tot allò que ha fet gran aquest equip va tornar a aparèixer, sintetitzat en dos elements: joc combinatiu i pressió avançada. Aquest darrer aspecte és absolutament fonamental: la pressió avançada, davant d'equips que es tanquen, permet evitar els contraatacs i, al mateix temps, agafar l'equip contrari en transició de sortida i fer-li mal. Tot això va passar ahir. Resultat: 3-0 a la mitja part. La proximitat d'un partit exigent com el de dissabte que ve i la comoditat en el marcador feien preveure una segona part més aviat avorridota (el Barça de Guardiola en va fer un munt quan al descans ja tenia el partit sentenciat), però va ser tot el contrari, i Neymar (que ja havia destacat a la primera meitat amb un gol i una assistència) es va destapar i va signar el seu primer hat-trick amb el Barça amb dos gols descomunals. Queda clar que Martino i els jugadors volien fer un partit bo sencer, i ho van aconseguir (només van sobrar els cinc minuts finals, que no val la pena tenir en compte).

Però, és clar, avui ha passat una cosa molt més important que tot això, i parlar de futbol avui (per molt escocès que fos el rival) pot semblar una frivolitat i una manera de donar la raó a aquells que (malgrat que segurament el seu consum de cultura sigui en molts casos molt menor) tracten amb condescendència i sentint-se absurdament superiors intel·lectualment i moralment aquells als quals sí que ens agrada. I no ho entenc: si precisament el Barça és una sinècdoque fabulosa (ja ho sabeu: allò de la part pel tot) de Catalunya. O, més ben dit, el caràcter culer és una sinècdoque precisa del caràcter català. Els culers fa quatre mesos que donem voltes al joc de l'equip, que diem que guanyar no és suficient, que l'estil és important. De la mateixa manera, avui que és un dia històric per al nostre país, em fa l'efecte que ja hi ha gent que remuga per la fórmula escollida. Doncs jo avui estic content i emocionat, i crec que el que hauríem de pensar és si ens hauríem cregut viure un acord com el d'avui fa tan sols un parell d'anys. Ítaca, la nostra felicitat, ja té data. I la meva resposta és molt clara: sí i sí!!! I com si em volen fer cent preguntes més!

Comentaris (6)12-12-2013 22:56:54

Cinema: "El consejero" i "Bienvenidos al fin del mundo"; i futbol: Cartagena 1 - Barça 4

Sempre em passa el mateix. Sempre. No hi ha manera, i aquesta vegada no n'ha estat una excepció. Quan m'acosto a una pel·lícula que té com a eix central el narcotràfic, sempre hi ha alguna cosa de la trama que se m'escapa. Em perdo i no acabo de saber encaixar totes les peces. No obstant això, no negaré que "El consejero" és una bona pel·lícula, perquè ho és i perquè no té la culpa de la meva ocasional incapacitat com a espectador. Però, sobretot, perquè a més tinc la sensació (gairebé gosaria dir que la certesa) que aquesta és una pel·lícula abstracta, en què el menys important són els embolics de la trama. El que realment compta, al meu entendre, és la reflexió filosòfica sobre el sentit de les vides dels personatges. Per mitjà de diàlegs llarguíssims, que són pràcticament monòlegs en què un desorientat (quina ironia, el títol d'"El consejero") Fassbender escolta, la pel·lícula avança per carreteres filosòfiques i morals (que no pas ètiques). El resultat és una història desoladora, una tragèdia contemporània en què el destí l'escriu la implacable lògica inhumana dels diners. Ridley Scott arrisca amb una pel·lícula en què el guionista (un Cormac McCarthy especialment metafòric, a qui potser només se li pot retreure una visió no gaire positiva de la dona) és l'estrella, malgrat que Scott dóna mostres del seu innegable talent visual. Magnífic l'inici del pròleg, amb una seqüència que passa d'un motorista a un relaxat Fassbender que aviat uniran tràgicament els seus destins, i memorable (per esgarrifosa) l'escena de la rebuda del DVD. Pocs cineastes filmen el dolor tan bé com Ridley Scott, que concep aquí el desconsol d'una manera que podríem qualificar d'orgànica, i que recorda moltíssim una escena molt similar de "Gladiator". En definitiva, una pel·lícula desconcertant però estimulant.

Després d'aquest repte, tocava una mica d'hora del pati. I "Bienvenidos al fin del mundo" la proporciona. Compte: per divertida, però no per intranscendent. Com és habitual en els creadors de la magnífica "Zombies Party" (quin començament tan extraordinari que tenia aquesta pel·lícula!), el cinema de gènere és una excusa per parlar de la condició humana, de les seves grandeses i les seves misèries. Sempre en clau de comèdia, això sí. I aquí, el que comença com una comèdia de col·legues, amb un humor molt anglès farcit de jocs de paraules difícils de traduir (sort que la vaig veure en versió original), va derivant en una invasió alienígena caòtica a més no poder. Però l'objectiu real sempre hi és present: reflexionar sobre la pèrdua de la joventut, sobre el fet que la nostàlgia ens prové més d'allò que no hem fet que no pas d'allò que hem fet, sobre l'adotzenament que comporta la vida adulta. I, tot plegat, rematat amb un final molt crític amb la tecnologia, que fa pensar una mica en el final de "Los últimos días", dels germans Pastor. Però, per damunt de tot, amb una visió entranyable de l'espècie humana, que sempre anhelarà la llibertat encara que sigui per equivocar-se una vegada i una altra, o per no tenir ni idea de què fer-ne.

Finalment, del Barça, poca cosa a dir. Va complir amb la seva obligació, però és d'agrair que hi posés ganes i intensitat malgrat la poca motivació del repte. Una mica obligat per les baixes i qui sap si també una mica per convicció, Martino va plantejar un mig del camp d'anada i tornada, sens dubte confiat que en un intercanvi de cops la major qualitat dels seus homes s'havia d'imposar. El Cartagena, malgrat tot, es va avançar, i va fer disparar totes les alarmes. A partir d'aquí, durant molts minuts, malgrat el seu domini evident i les múltiples ocasions, mentre no va aconseguir empatar va semblar que el Barça, més que contra el Cartagena, jugava contra ell mateix. Jugava contra la pressió de tot el que s'havia dit durant l'última setmana. A la segona part, ja amb 1-2 i les coses a lloc, el Barça va jugar un futbol molt més de control i va sentenciar sense problemes. Tot plegat fa pensar si no seria millor que deixéssim l'equip una mica tranquil. Potser no perquè s'ho mereixin, però sí perquè puguin tenir prou calma perquè ens puguin donar alguna alegria. Si és que realment ho desitgem, que a vegades ho dubto. I, parlant de desitjos que no sempre ho semblen de tapats com queden pel nostre pessimisme crònic: primera victòria de la senyera, que esperem que no sigui l'última. I torno a no estar parlant només de futbol.

Comentaris (12)09-12-2013 22:53:22

Futbol: Athletic 1- Barça 0

En els dos últims partits del Barça, s'ha produït una situació molt curiosa: gairebé cada canvi feia marxar qui llavors portava el braçal de capità, de manera que el substituït l'entregava a un altre jugador que, al seu torn, era substituït també poc després, i així successivament. Aquesta anècdota, més reveladora que la que diu que no hi ha manera de guanyar amb la samarreta de la senyera (esperem que això no tingui un significat simbòlic pel que fa al procés polític engegat), pot resultar involuntàriament simptomàtica d'alguns dels mals de l'equip actual: gairebé tots aquests canvis s'han produït en un moment de resultat advers, que finalment tampoc s'ha pogut aixecar. Per tant, es podria dir que quan Martino busca solucions necessita retirar els capitans del terreny de joc, però els joves tampoc li resolen el maldecap. Dit d'una altra manera: l'equip gloriós que vam ser està envellint, i de moment no s'ha fet la transició adient per garantir-ne el relleu. La solució? Al meu modest entendre, si igualment sembla evident que ens trobem en un any de clara transició (cosa que no significa que no poguem guanyar alguna cosa), potser valdria la pena donar més minuts als joves, i no limitar-los als de les escombraries o als de la desesperació. Ara mateix, per exemple, Bartra i Sergi Roberto estan millor que Puyol o Xavi. No passa res per admetre-ho.

En qualsevol cas, hi ha maneres i maneres de perdre, i el Barça no va fer ahir un mal partit. És més: estic d'acord amb Martino i considero que la primera part va ser molt bona, sobretot la primera mitja hora. Res a veure amb Amsterdam. El Barça es va trobar amb un equip intensíssim, que practicava una pressió angoixant, però sorprenentment l'aposta per replicar-ho no va ser la puntada llarga, sinó que, amb la inestimable col·laboració d'un Busquets excels, l'equip va combinar al primer toc amb sang freda, elegància i solvència; els jugadors jugaven agrupats i, només un cop superades amb una dansa mil·limètrica les dues primeres línies de pressió, es buscava la profunditat dels atacants. Això va espantar l'Athletic, que de cop i volta ja no gosava anar a pressionar fins a l'àrea de Pinto, de manera que els centrals van poder treballar en la sortida de pilota amb més tranquil·litat. Malauradament, el Barça no va aprofitar la seva superioritat en els primers quaranta-cinc minuts, i el partit se'n va anar al vestidor tal com havia començat.

A la segona part el Barça va sortir una mica adormit, però va semblar que de seguida es refeia i reprenia el control del joc. Malauradament, llavors va cometre un error que va pagar car: va voler donar més pausa al partit, com si volgués que hi passessin menys coses, i això el va condemnar. Perquè davant d'un equip que hi posa l'actitud que hi posa l'Athletic (que, a més a més, té jugadors que saben jugar molt bé a futbol) això és la sentència. No es pot confondre control del joc amb pausa, perquè llavors equips així t'atropellen. Ens va passar a Munic i ens va tornar a passar ahir a Bilbao. Una pèrdua imperdonable d'Iniesta (una altra vegada xiulat injustament per San Mamés durant tot el partit) va agafar l'equip caminant i va permetre a l'Athletic marcar en un contraatac impecable. I es va acabar el partit per a un Barça que no va tenir cap capacitat de reacció. Però aquesta vegada no hi va haver un problema d'actitud, sinó de mala interpretació del que calia fer. Al Barça li havia anat millor amb les combinacions elèctriques i ràpides de la primera part. Va entendre que a la segona part havia de calmar les coses i es va equivocar. Però la primera part és esperançadora i assenyala el camí a seguir.

I és que, ho torno a dir: hi ha maneres i maneres de perdre, de la mateixa manera que hi ha maneres i maneres de guanyar. I si, quan es guanyava, es deia que no tot era el resultat i que també s'hauria de valorar el joc, ara caldria ser justos i valorar les coses bones que es van fer ahir. Queda molt. N'hi ha que encara no ens han atrapat i ja se senten campions. A poc a poc, bona lletra, i a veure on situa el temps a cadascú.

Comentaris (5)03-12-2013 00:29:12