login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "El gran Gatsby" i "Sabrina"

Hi ha almenys tres maneres possibles d'intentar valorar l'última pel·lícula de Baz Luhrmann, "El gran Gatsby", encara present a les cartelleres dels cinemes. La primera, naturalment, és valorar la pel·lícula en si. En aquest sentit, estaríem davant d'una pel·lícula solvent, que tindria com a punt fort el càsting (no m'imagino ningú millor per als papers de Leonardo di Caprio, Toby Maguire i Carey Mulligan) i com a punt dèbil un excés de grandiloqüència i de subratllat (especialment en l'escena de l'atropellament mortal). Però és molt més interessant acostar-s'hi des dels altres dos enfocaments possibles: o bé la comparativa respecte a la novel·la i les altres versions cinematogràfiques que se n'han fet, o bé la comparativa respecte a la resta de la filmografia de Baz Luhrmann.

Comencem, doncs, per comparar "El gran Gatsby" amb els altres "El gran Gatsby". Ja s'ha dit i s'ha escrit: cap adaptació cinematogràfica ha aconseguit estar a l'alçada de l'excel·lència de la novel·la de F. Scott Fitzgerald, i la de Luhrmann no n'és una excepció. Tot i així, tenint en compte que els dos aspectes que per mi fan d'aquesta novel·la una obra mestra són el que podríem anomenar "narrador passiu", d'una banda, i la capacitat d'expressar simbòlicament el costat fosc del somni americà, de l'altra, considero que el director australià se'n surt prou bé. És clau, com he dit abans, l'encert en el càsting: actualment, el magnetisme i alhora la vulnerabilitat que ha de transmetre Gatsby segurament només és a l'abast de Leonardo di Caprio, com en el seu moment només era a l'abast de Robert Redford, el gran encert de la versió de 1974. Carey Mulligan com a Daisy és un encert molt superior al que en aquesta mencionada versió va significar Mia Farrow. Per a gustos els colors, però com a rossa vaporosa de sensualitat discreta capaç de fer perdre el cap, el físic i la imatge que transmet Mulligan se m'esdevenen molt més adequats. Per no parlar de Tobey Maguire, el rostre perfecte per encarnar el narrador arrossegat pels esdeveniments però amb un sentit ètic infranquejable. Tot plegat fa d'aquesta versió del 2013 una pel·lícula que transmet molt millor la nostàlgia i el buit existencial dels personatges que la seva predecessora del 1974: per moltes passades de rosca i anacronismes que pugui incloure davant del que en la pel·lícula protagonitzada per Redford era academicisme, paradoxalment la versió actual és més fidel a l'essència de la novel·la. Segurament perquè Luhrmann, una vegada s'ha desfogat amb les seves habituals al·lucinacions a la primera meitat de la pel·lícula, aposta decididament per un respecte absolut (literalment) a la paraula de Fitzgerald. En resum, si després de veure la versió de 1974 em va quedar la sensació sorprenent que ja havia vist abans la pel·lícula, perquè era absolutament fidel als fets tal i com els havia imaginat llegint la novel·la, Luhrmann aconsegueix una cosa molt millor: fer-te tornar a sentir, encara que no a veure, la novel·la, perquè no li importa la superfície (la masega tant com pot), però té una devoció absoluta per l'esperit del que Fitzgerald ens hi transmetia.

Comparem ara "El gran Gatsby" amb la resta de la filmografia de Baz Luhrmann. Totes, absolutament totes les seves pel·lícules tenen una primera part (pot durar més o menys) que em fa venir ganes de marxar corrent del cinema. Tenen un to tan estripat, aquests inicis, que et va entrant un sentiment d'irritació que et fa venir ganes de cremar la butaca. Però sempre, absolutament sempre, la paciència acaba tenint recompensa, perquè quan la pel·lícula acaba t'adones que t'ha ofert un producte digníssim, que t'acompanyarà durant força dies per la seva energia i originalitat. És quelcom recurrent en el seu cinema, si més no en el que jo sento davant les seves pel·lícules, tot i que hi ha matisos. Així, la primera mitja hora d'"Australia" és espantosa, i la recompensa no acaba d'arribar perquè, tot i que la pel·lícula es calma, mai s'acaba d'enlairar (queda clar que per mi és la seva pitjor pel·lícula). "Romeo+Julieta" i "El gran Gatsby" sí que respondrien clarament a aquest patró: pel·lícules que et deixen molt més bon gust al final de com havien començat. I entremig la millor, "Moulin Rouge", que després d'un inici absolutament lisèrgic i desesperant aconsegueix simplement fascinar-te. En aquest cas, a diferència dels altres, la pel·lícula no està descompensada. Simplement, el que et passa la primera mitja hora és que cal que t'adaptis a l'univers que t'està proposant. A partir d'aquí, un plaer absolut per als sentits.

Com a admirador de la novel·la "El gran Gatsby" i com a enamorat absolut de "Moulin Rouge", esperava aquesta pel·lícula amb delit. Potser no ha estat el que m'esperava, tot i que la pel·lícula és notable, i aconsegueix transmetre't com cap altra l'egoisme absolut de Daisy i la buidor existencial de Gatsby. I és que suposo que els que estimem bojament "Moulin Rouge" continuem desitjant que Luhrmann ens torni a fer sentir les emocions que ens va proporcionar ja fa una dècada llarga.

I, si Luhrmann és un autor a la recerca de l'equilibri en el seu estil, un que sí que dominava com ningú el terreny de les emocions i que feia una pel·lícula perfecta rere l'altra era Billy Wilder. "Sabrina" no és la meva pel·lícula d'ell preferida, però és una gran pel·lícula. Deliciosa com sempre Audrey Hepburn (aquell tòpic que la càmera l'estimava és tan cert!), i excel·lent també com sempre Humphrey Bogart, a qui en aquest cas el sacrifici a l'estil de "Casablanca" li surt a l'inrevés.

Mentre mirava "Sabrina" pensava com m'agrada buscar a les cartelleres coses noves i originals, però com m'agrada també refugiar-me en els clàssics infalibles com Billy Wilder!

Comentaris (8)25-06-2013 17:31:43

Lectura: "La llave de cristal"

De tant en tant, ve de gust enfrontar-se als clàssics. I, ara que està força de moda la novel·la negra, és un bon moment per redescobrir el pare d'aquest gènere als Estats Units, Dashiell Hammett, gràcies al qual podem gaudir de pel·lícules com "El falcó maltès". A "La llave de cristal", la lectura que ens ocupa, ja es perceben tota una sèrie d'elements que converteixen la novel·la en un mecanisme precís de rellotgeria que l'acosta al setè art, principalment en l'ús de l'el·lipsi i sobretot en la caracterització dels personatges. És espectacular com descriu cada gest, cada mirada, cada somriure, perquè poguem imaginar les intencions i els neguits de cada personatge en cada moment, la diferència entre el que diuen i com actuen per una banda i què es proposen i senten realment; tot, amb un ús del llenguatge admirable i exemplar. I, en aquest sentit, qui més destaca és el personatge principal, una figura extraordinària: l'antiheroi Ned Beaumont.

No saps mai a què juga Ned Beaumont. Tan aviat puja com baixa, va com torna, és tendre i ètic o contundent i despietat. Però, gràcies al talent de Hammett per descriure com qui no vol la cosa el seu món interior, acabem per entendre'l i acompanyar-lo en la seva odissea. Beaumont és per damunt de tot un home intel·ligent, atrevit i extremadament fidel amb qui considera el seu amic, malgrat que els seus sentiments puguin canviar. És un heroi, però rep més mastegots del compte per posar-se en situacions a les quals el porta el seu instint. Recorda molt (s'hi van inspirar els Cohen?) el personatge de Gabriel Byrne a "Mort entre les flors". I, malgrat que salva el seu amic jugant-s'hi la pell, no pot evitar trair-lo en allò que li fa més mal.

Les novel·les de gènere, si són bones, poden ser alta literatura, perquè poden mostrar-nos tan bé o millor que qualsevol altra la fragilitat de les relacions humanes, de les quals s'entra i es surt amb una clau de vidre molt fràgil, que pot solucionar problemes, però que ens deixa sovint a la intempèrie envoltats de serps inquietants.

Comentaris (1)21-06-2013 20:00:45

Cinema: "The cabin in the woods"

A vegades, per poder posar de cap per avall tot un gènere cinematogràfic, el millor és partir justament dels seus tòpics i, en el fons, reverenciar-lo i homenatjar-lo. Això és el que fan els creadors d'aquesta deliciosa "freakada" anomenada "The Cabin in the Woods". Diuen que va ser aclamada en la darrera edició del Festival de Sitges, i després de veure-la no només no ho poso en dubte, sinó que n'estic convençut. És un festí absolut per als que ja ens considerem addictes a aquest festival.

No hi ha dubte que es tracta d'una proposta valenta, arriscada, innovadora. Pel que sembla, hi ha qui li critica que no fa prou por. Però cal tenir present una cosa: la pel·lícula juga a mostrar-nos tots els mecanismes de la ficció de terror. És com si un mag ens ensenyés la trampa de tots els seus trucs i després ens sabés greu que no ens fascinés la seva màgia. Quedem-nos amb l'aprenentatge que hem adquirit. Quedem-nos amb el fet que la pel·lícula ens interpel·la com a espectadors i ens fa preguntar-nos què és el que li demanem al gènere. La resposta és òbvia: sang, fetge, por i, si pot ser, una bona dosi d'erotisme, latent o explícit. Però quan la pregunta que ens formula la pel·lícula va més enllà i ens interroga sobre per què ens fascina tant contemplar escenes de morts violentes i brutals a la pantalla, la resposta és molt més inquietant: el plaer que ens proporciona aquesta forma recargolada de voyeurisme es deu al desig que la joventut sigui castigada. Ostres! És cert. Els protagonistes d'aquests films sempre són joves i guapos (i guapes). De manera que es barregen el desig i la venjança en contemplar-los. De manera que, en saber-los impossibles i llunyans, gaudim amb el seu patiment. Per això la més "puteta" ha de morir primer, seguida del campió de l'esport de torn. I, si de cas hi ha quelcom empàtic, queda per a l'últim (o l'última, millor si és última) supervivent, aquell(a) que excepcionalment sí que té autèntic carisma, consistent en una barreja de fragilitat i força de voluntat, perquè és com nosaltres i ens hi podem identificar. Només aleshores es produeix la catarsi, només aleshores patim de debò. Confessem-ho: amb la resta de víctimes, l'única cosa que hem fet és gaudir dels seus tristos finals.

En fi, deixant de banda aquestes filosofades d'estar per casa que m'agafen de vegades, és evident que la pel·lícula no és rodona. El final no és del tot satisfactori, no està prou treballat ni a l'alçada de la resta de la proposta. Però per al record ens quedarà el culte al caos de la seqüència en què apareixen totes les criatures monstruoses i terrorífiques imaginables alhora. Pura orgia apocalíptica. I també, i en relació a tot el que deia abans, la commovedora trobada entre víctima i botxí amb els papers intercanviats. I el millor de tot és que és una proposta honestíssima: el seu gir argumental, el que fa miques els tòpics, mai ens pot semblar trampós, perquè subtilment la pel·lícula mostra les seves cartes des del començament. Una altra cosa és que la nostra mirada, àvida del primer assassinat, no ens ho deixi veure a la primera.

Comentaris (1)15-06-2013 02:50:39

Cinema: "Space Cowboys", "El vuelo" i "Jennifer 8"

Sense la vàlvula d'escapament del futbol (tot i les emocions que proporcionen els equips de futbol sala i de bàsquet, aquest amb derrota immerescuda per dir-ho suau, i pendents també del Girona), aquest cap de setmana tocava carregar bateries amb bones dosis de cinema. La veritat és que la tria podria haver estat millor, i fins i tot he estat temptat de titular l'article "Tres tristos thrillers", però, com que en el fons tots tenen alguna cosa aprofitable, parlem-ne amb calma.

Divendres a la nit, "Space Cowboys". Sabia que es tractava d'un divertiment, que no calia anar-hi a buscar res, però la veritat és que m'esperava més, tenint en compte que el director i protagonista és Clint Eastwood. El director repeteix el seu personatge de vell rondinaire de tornada de tot, que tants bons resultats li va donar a "Million Dollar Baby" i, sobretot, a la magistral "Gran Torino", però aquí la cosa grinyola, i molt. No saps ben bé què estàs veient: si és una comèdia, que és el més probable, els gags no funcionen; si és un drama, ni els personatges ni les situacions estan prou desenvolupats, i així l'empatia és impossible; si és un thriller, el pretext és molt rebuscat i no té cap ni peus. Especialment desconcertant és la rapidesa amb què el film es ventila tot element que podria donar-li un cert cos dramàtic, una certa entitat argumental. És una pel·lícula accelerada, una broma interna que només poden disfrutar els que l'han fet, o sigui, Eastwood i els seus col·legues. El millor: que dinosaures de la interpretació com el mateix Eastwood i Tommy Lee Jones sàpiguen riure's d'ells mateixos.

Dissabte, la més aprofitable de les tres: "El vuelo". Denzel Washington acostuma a ser sinònim de cinema comercial de qualitat, i el director Robert Zemeckis si fa o no fa el mateix. I les expectatives es compleixen, encara que només sigui a mitges. La primera hora i mitja (la pel·lícula és llargueta) és brillant, tant des del punt de vista tècnic, com narratiu i argumental. I planteja un dilema inquietant: què pesa més: que un pilot hagi comès la irresponsabilitat de conduir un avió begut i col·locat, o que hagi tingut l'habilitat de fer una maniobra impossible per salvar desenes de vides en un accident provocat pel mal estal de l'avió i no pel seu consum de substàncies estupefaents? Mentre es mou en aquests paràmetres, la pel·lícula promet, i avança amb un ritme impecable i implacable. La llàstima és que la història va degenerant en un típic i tòpic drama sobre l'alcoholisme que la va convertint irremeiablent, dolorosament per a l'espectador que fins llavors tant estava disfrutant, en una mena de telefilm de sobretaula. Vaja que, de cop i volta, quan el viatge estava anant la mar de bé, la pel·lícula comença a caure en picat. Esperes, expectant, que el director se n'adonarà, que agafarà el comandament, ho posarà tot de cap per avall i evitarà la catàstrofe. Però Zemeckis no és tan bon pilot com el seu protagonista, i la pel·lícula agonitza lentament fins a estavellar-se en la mediocritat.

Diumenge, la més fluixa: "Jennifer 8". Poca cosa a salvar-ne: un inici mal construït i completament erràtic, i un argument que de mica en mica va tenint més grapa, però que no pot evitar l'ús i abús de tots els tòpics del thriller amb psicòpata. Sempre queda el consol, això sí, de refugiar-se en una preciosa, desvalguda i joveníssima Uma Thurman.

En definitiva, tres pel·lícules en general prou competents per passar l'estona i oblidar cabòries, que no és poc, però que difícilment deixaran res perdurable en la memòria. Tot i així, com cantava més o menys Manolo García, que agradable que és robar-li temps al rellotge amb les pel·lícules, encara que no siguin del tot bones!

Comentaris (4)10-06-2013 18:41:08

Cinema: "Stoker" i "Los chicos del maíz"; i futbol: Barça 4 - Màlaga 1

Cap de setmana amb el visionat de dues pel·lícules inquietants. Amb "Stoker", el coreà Park Chang-Wook porta a terme la seva primera incursió a Hollywood, i el resultat és el més sorprenent que podíem esperar. Si amb "Old boy", per exemple, passava el que acostuma a passar amb les produccions asiàtiques d'aquesta mena (penso sobretot en "Audition", de Takeshi Miike), és a dir, un inici prometedor i brutal que acabava donant pas a les rareses més inimaginables, amb "Stoker" passa si fa o no fa just el contrari: els primers vint minuts són absolutament desconcertants, però es va cuinant a foc lent el que acaba essent un thriller clàssic que ni tan sols evita els tòpics més tronats. Segurament, la culpa la té el fet d'haver hagut de treballar amb un guió aliè, però el millor que es pot dir és que el director aconsegueix omplir-lo de la seva personalitat i crear un univers absolutament pertorbador. L'ús del muntatge, més que de l'estructura, és absolutament magistral, amb un clímax que uneix sense compassió les dues atraccions que més marquen l'existència humana: el sexe i la mort. Un muntatge que porta a unes associacions d'idees a vegades delirants, pròpies de David Lynch, i a vegades molt inquietants pel que tenen de subtils i de reals: tots som com escarabats que arroseguem una pilota que es va fent més grossa i inassumible a mesura que avancem pel camí de la nostra vida.

I l'endemà, per no abandonar aquesta dosi d'estímuls catàrtics, visita a "Los chicos del maíz", uns noiets amb molt mala baba que és millor no trobar-se. La pel·lícula té aquell to tan estrany propi de les pel·lícules rurals nord-americanes, marcades per les carreteres desèrtiques. Amb un inici que ja et deixa clavat i en tensió des del primer minut, es va construint una atmosfera viciada que ha de portar inevitablement al desastre. Llàstima que al final aposti per l'element sobrenatural, absolutament innecessari, perquè la pel·lícula ja estava funcionat perfectament com a metàfora d'una societat tancada en si mateixa i de la intolerància provocada pel fanatisme religiós.

Enmig d'aquestes dues pel·lícules endimoniades, un oasi de relaxació en forma de partit plàcid per al Barça per tancar la temporada. Convenia, després d'una setmana convulsa per al club, plena de rodes de premsa estranyíssimes i de situacions tibants i desagradables, que fan témer que la unitat del vestidor s'estigui trencant. El partit de l'equip, però, va ser molt bo, i obliga a tornar a parlar de la figura de Cesc, que quan té el dia sap brillar, però que no té regularitat i a més necessitaria una bona actuació a la posició d'interior. I, a tot això, Abidal es va acomiadar com el que és i d'altres no són: un senyor. Ah! I avui ha arribat Neymar, i ho ha fet amb un discurs caracteritzat per les dues coses que han fet gran aquest equip: entusiasme i humilitat. Tornarem a ser reconeixibles?

Comentaris (3)03-06-2013 22:04:44

Valors humans

Estic molt trist i molt decebut per com s'ha acabat resolent el cas d'Abidal. Com apuntava al final de l'article anterior, crec que hi havia prou motius per valorar la seva continuïtat a la primera plantilla. Sé el que molta gent pensa: que el Barça no és una ONG, que és una empresa, i que ha de prendre les decisions en base a criteris objectius i de rendiment.

Doncs bé, no hi acabo d'estar d'acord. Per començar, és cert que un club esportiu no deixa de ser una empresa, sobretot aquells que funcionen com una SA, amb accionistes i tota la pesca. Però un club esportiu és també un sentiment, i com a tal també s'hauria de gestionar. I més en el cas del Barça, que es vanta de ser més que un club i que sempre presumeix (crec que normalment amb raó) de valors. És per això que crec que el club s'ha equivocat greument prenent la decisió que ha pres.

Però és que el més trist és haver de justificar la decisió adduint criteris empresarials, perquè d'aquesta manera es posa en evidència el funcionament absolutament amoral i deshumanitzat de les empreses. Fa poc parlava també en un article del curtmetratge "Pecera", que denunciava les pràctiques abusives i humiliants dels caps de personal. Val a dir que no veig en Zubizarreta un perfil d'aquesta mena. Quan diu que el dia que va comunicar a Abidal que no continuaria li va costar dormir, me'l crec. Per desgràcia, molta gent acomiada perquè sí molta gent cada dia i em temo que dorm tranquil·lament.

Sigui com sigui, fem-nos la pregunta pertinent: què aportaria Abidal a l'equip? Un exemple de superació personal, un esperit d'equip, un lideratge cohesionador del vestidor, una garantia d'esforç i d'implicació... De veritat no són valorables aquestes coses? Es pot dir de segons quins altres jugadors, que rendeixen de manera mediocre i que en canvi continuaran tranquil·lament, que tinguin totes o almenys alguna d'aquestes qualitats?

No crec en el capitalisme, ni en el liberalisme, ni tampoc en el comunisme ni en cap altre dogma. L'única cosa en què crec, l'única que penso que ens pot salvar de la nostra decadència social i ètica, és l'humanisme. N'hi hauria prou que els treballadors no fossin considerats recursos humans, sinó persones, i que com a tals se'ls tractés i se'ls valorés. El Barça, com a model social que és o hauria de ser, ha fet un pobre favor en aquest sentit amb la seva decisió. Que s'ho pensi bé el Barça, i que s'ho pensin bé les empreses, a l'hora de prescindir dels Abidals de les seves plantilles. Tots plegats, elles incloses, hi podem acabar perdent molt.

Comentaris (12)01-06-2013 01:43:46