login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Ajax 2 - Barça 1

Definitivament, al Barça li ha correspost l'oportunitat de jugar contra l'Ajax per primera vegada en la seva història en el moment més inoportú. Fa un parell o tres de temporades, l'enfrontament hauria estat un preciós duel d'estils idèntics. El més probable és que el Barça s'hagués acabat imposant per la seva major qualitat individual, i tot haurien estat homenatges a la nostra història recent, la que ens ha donat quatre copes d'Europa seguint el fil de l'escola holandesa. Per a Martino, però, aquest doble partit contra l'equip de Frank de Boer no podia ser més empipador. Ja en el partit del Camp Nou, la victòria per 4-0 no va impedir que s'obrís la capsa dels trons en el debat sobre l'estil, ja que va ser l'Ajax qui va jugar més al primer toc i en joc posicional, i el Barça va marcar la majoria dels gols al contraatac. Per acabar-ho d'adobar, ahir un Barça minvat per les baixes va disputar a Amsterdam el pitjor partit de la temporada, i aquells que tenien ganes que Martino punxés per saltar-li a sobre no n'han perdut l'oportunitat.

I és que l'Ajax és el rival perfecte per posar al descobert els defectes que alguns veuen al Barça actual. A la primera part, va passar per sobre dels blaugrana precisament a partir de les eines que van fer gran el Barça de Guardiola: intensitat en la pressió per dificultar la sortida de pilota de l'adversari, jugades al primer toc i obertura al màxim del camp amb els extrems. En aquest sentit, la jugada del primer gol va ser de manual. Malauradament, quan semblava que el Barça havia apagat l'incendi i començava a controlar tímidament el partit, una badada incomprensible de tota la línia defensiva va regalar el segon gol als holandesos i va fer més gran la ferida abans de marxar cap als vestidors.

Com que la primera part va ser desastrosa, principalment per l'alarmant falta d'intensitat dels jugadors, s'ha estat una mica més condescendent amb la segona, que per mi va ser tant o més preocupant. La primera part fa emprenyar perquè els jugadors no van voler (o no van voler prou) i van ser superats per la major ambició i necessitat de l'Ajax (tot i que he calculat que, en cas d'empat, els holandesos s'haurien trobat en la mateixa situació que tindran ara a San Siro: victòria a Milà i a vuitens). Però la sensació de la segona és que no van poder. Van jugar contra 10, van tenir el control de la pilota i van acorralar l'Ajax, però no van crear prou perill. La imatge va ser la d'un equip fatigat, físicament i mentalment. En definitiva, que tothom pot perdre un partit, però no hi estem acostumats, i menys a fer-ho d'aquesta manera. No fa tant, el Barça perdia havent estat infinitament millor que el rival, a causa de circumstàncies incontrolables com la mala sort en moments puntuals. Ahir no va ser així.

Però, compte! Un cop dit això, tampoc es tracta de cremar-ho tot. Avui he sentit comentaris apocalíptics sobre que aquesta derrota demostra que l'equip està molt malament, que fins ara guanyava perquè no s'havia trobat cap equip amb cara i ulls perquè la lliga espanyola és molt fàcil. Home! Això deu voler dir que no podem considerar el Madrid, a qui vam guanyar fa un mes, un equip amb cara i ulls. Em sembla excessiu. La lectura que jo faig és més moderada: sí que és cert que el Barça havia jugat alguns partits força malament, però com que els havia guanyat el resultat tapava les mancances. Des d'aquest punt de vista, la derrota d'ahir, poc transcendent (tot i que ens impedirà tenir una última jornada de Champions de tràmit, que bona falta ens hauria fet), pot ser fins i tot beneficiosa si serveix a tècnics i jugadors per reflexionar sobre els aspectes a millorar. Només el temps dirà si el pèssim partit del Barça d'ahir va ser el primer avís del declivi o un punt d'inflexió.

Comentaris (6)27-11-2013 22:37:04

Cinema: "El inocente", "La vida de Adèle" i "Beautiful girls"; i futbol: Barça 4 - Granada 0

Ja se sap que la recepció que cadascú fa d'una obra artística depèn molt dels mecanismes mentals que li són predominants en aquell moment. I el cas és que no sé per què, però últimament analitzo molt els arguments de les pel·lícules que veig des del punt de vista de la recerca de la felicitat dels personatges. Així ho vaig fer la setmana passada amb "Blue Jasmine", de Woody Allen, i aquesta setmana hi torno amb les tres esplèndides pel·lícules (últimament tinc una bona ratxa) que he vist aquest cap de setmana. De fet, suposo que no és una lectura tan estranya: tots volem sentir-nos bé, i és lògic que els personatges de ficció també ho busquin.

Com per exemple els protagonistes d'"El inocente", la darrera pel·lícula que va rodar Luchino Visconti, l'any 1976 (curiosament, l'any que jo vaig néixer). Una pel·lícula de cambra espectacular, realitzada de manera impecable, amb un trio amorós malaltís de tràgiques conseqüències. Els personatges, aristòcrates, tenen la vida tan solucionada que es poden permetre el luxe de perdre's en sofisticadíssimes crisis existencials arrossegats per les seves obsessions. El protagonista masculí és un egòlatra incapaç de pensar en els sentiments dels altres, i es passa la vida manipulant la seva dona i sent manipulat per la seva amant. No sentirà res per la seva dona fins al dia que comenci a entendre que és a punt de perdre-la, i llavors ja serà massa tard. La dràstica resolució que prendrà al final no serà producte dels remordiments, malgrat les greus atrocitats que comet, sinó de la buidor infinita que sent. La paradoxa que ens explica Visconti (o la novel·la que adapta) és que, com més hedonistes som, com més volem viure al límit les nostres passions, més insatisfacció sentim. La pel·lícula esdevé especialment brillant en els seus minuts finals, en la magistral seqüència que correspon a l'última nit que passaran junts els dos amants, en què l'home posa sobre la taula el seu modus vivendi, basat en la moral del superhome nietzscheà, que suposa un alliberament però també una condemna, perquè el que no ha entès és que, a manca d'un ésser superior que ens jutgi, per no perdre el nord hem de ser prou valents per convertir-nos en el jutge moral de nosaltres mateixos.

Especialment fascinat he quedat aquest cap de setmana amb "La vida de Adèle", una d'aquelles estranyes pel·lícules que t'encanten sense que acabis de saber exactament per què. Potser pel que he comentat abans, veig paral·lelismes entre el que ens intenta explicar "Blue Jasmine" i aquesta vida d'Adèle: una recerca desesperada de la felicitat que porta a una insatisfacció crònica. Per mi, per damunt de tot, la història d'Adèle és la història d'una noia que busca constantment trobar el seu lloc al món i que no l'acaba de trobar mai. La seva personalitat és tan excepcional que no aconsegueix connectar amb cap de les col·lectivitats de què acaba formant part, però fins i tot quan contribueix a l'ensorrament de la seva relació de parella ho fa sent absolutament sincera amb ella mateixa. I és que, a diferència dels personatges d'"El inocente", no veig Adèle com una persona capriciosa i egòlatra, sinó simplement amb una sensibilitat tan extrema que és incapaç de gaudir (excepte en les bellíssimes escenes de sexe, tot sigui dit). Pateix si li fan mal, però també pateix si veu que és ella qui n'ha produït. El millor de la pel·lícula, però, és com està desenvolupada tècnicament, amb una estructura d'el·lipsis radicals i seqüències llarguíssimes en què els primers plans i un so punyent contribueixen a una empatia absoluta amb la protagonista (una actriu que no és que sigui bona, és que és un miracle) i a una sensació de profunda autenticitat. No sé com explicar-ho: feia temps que una pel·lícula no em feia sentir tan profundament feliç d'estimar el cinema.

També busquen la felicitat, la satisfacció plena, els (eterns?) immadurs de "Beautiful girls", pel·lícula que ja havia tingut ocasió de veure fa una pila d'anys i que inclou l'aparició d'una joveníssima però ja magnètica Natalie Portman. Per mi, "Beautiful girls" funciona molt millor com a retrat generacional que la sobrevalorada "Reallity bites", en descriure els fills d'uns temps en què ho vam tenir tot molt fàcil de joves, fet que va dificultar moltíssim el nostre pas a la maduresa. La por al compromís i a la grisor de la rutina és una temença que cal superar per convertir-se definitivament en adult. No és casual, és clar, que siguin els personatges femenins els que portin els homes a assumir aquest repte, però la pel·lícula no resulta ofensiva per al gènere masculí. I per al record queda una fascinant Natalie Portman de tretze anys, símbol d'allò que ens ha quedat enrere i que ja no tornarà, i que potser no vam saber aprofitar del tot, però també de l'esperança per les enormes possibilitats d'allò que encara ha d'arribar.

I, ja que hi som, parlem també en aquests termes de l'últim partit del Barça. Futbolísticament, poca cosa a dir. Entre els viatges per les seleccions i les baixes, tocava guanyar i deixar l'evolució del joc per a un altre dia, i l'equip ho va aconseguir sense brillantor però amb solvència. El problema és que l'aficionat culer també dóna símptomes d'insatisfacció crònica i de pessimisme militant. Que si aquí ningú està a l'alçada, que si així no ens en sortirem, que si no tenim cap possibilitat d'aconseguir res important... Jo, en canvi, precisament crec que no anirem enlloc justament si mantenim aquest caràcter victimista tan català, que ens fa sentir derrotats abans d'hora. Quan es persegueix un somni col·lectiu, és imprescindible l'optimisme de la voluntat, perquè els somnis no es compleixen si no s'hi creu, si no es desitgen, si no s'hi confia... I no estic parlant només de futbol, no sé si s'ha entès.

Comentaris (12)25-11-2013 23:01:30

Cinema: "Blue Jasmine"

Hi ha un aspecte que apareix de manera força recurrent a les pel·lícules de Woody Allen, i en canvi mai s'hi ha donat gaire èmfasi: la fascinació del novaiorquès pels personatges senzills, que no es compliquen l'existència, intel·lectualment limitats però precisament per això més aptes per a la vida. Lleument apuntat a "Manhattan", absolutament desenvolupat a "Poderosa Afrodita", és com si Allen sentís admiració cap a aquest anar vivint sense complicacions existencials ni metafísiques, com si com a intel·lectual ric i excèntric que és envegés aquest deixar-se portar. El cas és que alguna cosa d'això hi ha a la seva nova i excel·lent pel·lícula, "Blue Jasmine", en què hi ha un personatge la trama del qual alguns comentaristes han considerat supèrflua però que per a mi és fonamental: es tracta de la germana de la protagonista, que actua com el seu contrapunt i que des de la seva senzillesa mental fa més accentuada la seva crisi.

Jasmine és una noia acostumada a viure a cos de rei que de sobte queda arruïnada i es veu obligada a anar a viure a San Francisco al modest pis de la seva germana i a abandonar el món de glamur que s'havia construït a Nova York. L'ombra d'"Un tramvia anomenat desig", doncs, hi és present, però la trama agafa uns camins que no hi tenen res a veure. Allen juga de manera molt hàbil amb l'estructura, i combina escenes de la vida de Nova York amb la de San Francisco, de manera que estableix un joc de contrastos amb allò que va ser i ja no tornarà. Tot plegat desemboca en la buidor i la bogeria (o, més ben dit, alienació) de Jasmine, però el més fascinant és que aquesta buidor pot detectar-se ja en els ulls plens de tedi d'una esplèndida Cate Blanchett en les escenes pertanyents a la seva vida regalada.

(AVÍS PER A QUI NO L'HAGI VIST: A PARTIR D'AQUÍ REVELO DETALLS DEL FINAL DE LA PEL·LÍCULA)

Gairebé es podria dir que el castell de cartes de Jasmine s'ensorra més per raons sentimentals que no pas econòmiques, o almenys això sembla suggerir el cop d'efecte final que ens guarda el guió sobre els motius del seu arruïnament. Jasmine, una dona sofisticada i que aparentment ho té tot, necessita en realitat la presència fidel d'una altra persona al costat perquè la seva vida tingui sentit, ja que sola no és res. Viu instal·lada en l'autoengany de les seves desmesurades ambicions i no accepta conformar-se amb menys. I és en aquest sentit que la trama de la seva germana resulta clau perquè la pel·lícula adquireixi una profunditat que, d'una altra manera, potser no tindria: influïda per Jasmine, la germana fa un intent d'aspirar a alguna cosa més, però és prou intuïtiva per entendre quin és el seu lloc i que una retirada a temps sempre és una victòria.

Pel·lícula narrada a partir de contrastos (Jasmine-germana, Nova York-San Francisco), es pot arribar a entendre com a metàfora d'una crisi que ens obliga a admetre que hi haurà luxes que ja no tornaran. També admet una lectura ètica de denúncia contra els especuladors que juguen amb els diners de la gent humil. Però, per damunt de tot, és una pel·lícula sobre la condició humana i la recerca de la felicitat. I Woody Allen defensa que el secret de la felicitat consisteix a no buscar-la gaire, a agafar allò que tens i treure'n el màxim suc. En aquest sentit, el final de la pel·lícula és bellíssim: com a espectadors, intuïm la modesta (resignada) felicitat de la germana en un preciós fora de camp, mentre la càmera segueix Jasmine en el seu camí cap a la follia, condemnada a la insatisfacció i a l'autoengany, ancorada en un passat que no només no tornarà, sinó que a més serà un obstacle insalvable per ser apta per al present.

Molts han dit que "Blue Jasmine" és la pel·lícula més sòlida d'Allen com a mínim des de "Match Point". Jo hi afegiria que aquesta pel·lícula, narrada a partir d'una realització freda que crea distància (que no antipatia) cap als personatges (una mica en la línia de "Cassandra's Dream"), és a més a més, si més no des d'"Interiors", la seva pel·lícula més trista.

Comentaris (5)19-11-2013 00:18:20

Cinema: "Séptimo"; i futbol: Betis 1 - Barça 4

A vegades, el continent adquireix importància i pot influir sobre la percepció que tenim del contingut. Aquest cap de setmana n'he viscut dos exemples. El primer, dissabte. Després de força dies de no anar-hi, tornem al cinema, a veure "Séptimo", un thriller protagonitzat per Ricardo Darín i Belén Rueda. Comencem malament ja abans de la sessió, perquè m'envaeix una sensació cada cop més aguda que als cinemes Ocine de Girona han perdut tot el respecte a l'espectador. Desconeixement de quina sala acull la teva pel·lícula, desajustaments entre els horaris que apareixen a la web i els que realment són (sort que sempre hi anem amb temps), entrades numerades que et donen sense avisar, portes de la sala que triguen a tancar-se i que fan que hagis d'aguantar el soroll dels nens que envaeixen sis sales de sessió infantil quan ja ha començat la projecció... No és tant una crítica als soferts treballadors d'aquestes instal·lacions, que prou pena tenen i probablement prou mal pagats estan, sinó una constatació que el senyor Ocine no ens veu com a espectadors amb inquietuds culturals, sinó com a consumidors compulsius de crispetes i menjar ràpid cinematogràfic. I el cas és que amb aquest panorama he de reconèixer que vaig entrar a la pel·lícula una mica de mal humor. Evidentment, la pel·lícula no en tenia cap culpa, però sigui com sigui no hi vaig acabar d'entrar. "Séptimo" parteix d'una premissa molt interessant, va perdent pistonada progressivament i al final intenta enlairar-se (sense gaire èxit) en un gir final inesperat. La pregunta pertinent és: què volia explicar-nos "Séptimo"? O, més ben dit, sobre què ens volia fer reflexionar? M'ho qüestiono perquè un inici amb unes espectaculars imatges zenitals de Buenos Aires amb un fons de ràdio de to catastrofista suggereix que potser vol ser una denúncia d'una ciutat deshumanitzada on el delicte més inversemblant pot tenir-hi lloc. Però la cosa no acaba de quallar. En qualsevol cas, la pel·lícula funciona molt millor en la primera meitat, amb un ambient asfixiant i claustrofòbic, i un lúcid retrat d'una comunitat on tothom és sospitós perquè en realitat ningú coneix ningú. Malauradament, la història perd força i originalitat quan Ricardo Darín surt a l'exterior. I, en definitiva, sigui pel continent o pel contingut, la pel·lícula em va deixar força fred.

I força fred m'hauria deixat el triomf del Barça, o més ben dit la manera de produir-se, si no fos perquè en aquest cas el continent també té rellevància a l'hora de condicionar la percepció del contingut. I és que la victòria del Barça es pot qualificar de molt meritòria si tenim en compte que no va tenir lloc en un camp de futbol sinó en un camp de patates. I ho dic literalment, perquè fins i tot Song hi va poder fer una rega sense necessitar el tràmec. Aquí no es podia jugar al primer toc, ni en joc posicional i combinatiu, ni romanços. Si fins i tot em va fer patir que Neymar no engaltés bé la pilota en un plàcid primer gol després de la passada de la mort de Cesc, perquè la pilota li va arribar fent uns bots estranyíssims! En fi, que ahir calia més que mai un exercici de supervivència, i el Barça el va resoldre amb eficàcia, solvència i contundència. El partit va tornar a ser un intercanvi de cops, però el Betis va perdonar en moments decisius per culpa de Valdés o del pal, i el Barça va aprofitar fantàsticament bé els espais que deixava una avançadíssima defensa verd-i-blanca. A la primera part, el Barça no estava còmode en la sortida de pilota, però quan aconseguia controlar-la a partir de mig camp el perill era constant. La segona part, després d'un parell d'ensurts inicials, va acabar sent un passeig sense història. En el partit van destacar sobretot Pedro, amb un gran gol i molt intens tot el partit; Bartra, que va corregir diverses vegades situacions molt delicades; Song, que va apagar un munt d'incendis provocats per badades sobretot a la zona de Puyol i Montoya i que només va patir en la sortida de pilota; i Cesc, que en aquests partits "anglesos" d'anar amunt i avall s'ho passa d'allò més bé (1 assistència i 2 gols). Ara caldrà sobreviure una bona temporada sense Messi, però jo de moment confio en aquest equip.

Comentaris (11)12-11-2013 00:31:15

Futbol: Barça 3 - Milan 1; i lectura: "Demian"

En sóc conscient. Ho reconec. No sempre sóc coherent quan parlo del Barça en aquest blog, i el que de vegades m'està bé un altre dia m'està malament, i viceversa. Però això és així perquè la meva opinió no és interessada (com fa bé de denunciar Martino que n'hi ha), sinó que simplement és la d'un aficionat que intenta explicar les sensacions que cada dia li transmet l'equip. Però vull deixar clara una cosa: malgrat que no m'agrada gens el tarannà de la junta encapçalada per Rosell, mai utilitzaré l'equip per atacar-la, perquè per damunt de les persones hi ha l'amor que sento per aquest club, i mai podré desitjar que les coses esportivament no rutllin. I, d'altra banda, vull dir-ho també ben clar: a vegades hi estaré més d'acord i a vegades menys, a vegades l'entendré millor i d'altres pitjor, però a mi Martino m'agrada. S'està trencant la cara per trobar noves solucions i nous recursos perquè continuem guanyant, lluny d'acomodar-se i viure de la inèrcia heretada, i això té un valor que ningú sembla disposat a reconèixer-li.

Com a mostra de tot plegat, el partit d'ahir. Per mi, un dels millors partits del Barça de la temporada. L'equip va mostrar dues característiques vitals: generositat en la pressió i rapidesa en la circulació de pilota. Fins al punt que va obligar un Milan disposat d'inici a pressionar a dalt a acabar aculat i defensant ben a propet del seu porter. Això va portar a una versió de futbol control que va permetre al Barça posar-se 2-0 gairebé sense despentinar-se. Malauradament, una badada descomunal (Alves necessita urgentment un descans per aclarir les idees) va permetre al Milan obtenir el 2-1 en l'últim segon de la primera part i deixar-ho tot obert amb vista a la segona.

Amb aquest escenari, l'entrenador dels italians va decidir donar entrada a Balotelli, a qui sens dubte havia reservat per a la segona part confiant que hauria aguantat el 0-0 i que el Barça començaria a deixar espais que el crack podria aprofitar. Probablement, el tècnic milanista va deduir que el Barça sortiria angoixat per aquest gol encaixat i disposat a sentenciar el partit per la via ràpida, i que per tant deixaria espais igualment. I el cas és que així va ser. La segona part va ser més d'anada i tornada, i el Milan en va tenir. Malgrat això, el Barça va continuar sent molt superior i generant moltíssimes més ocasions de gol, claríssimes moltes d'elles. Per tant, al meu modest entendre, res a veure amb la lamentable disbauxa del final del partit contra l'Espanyol.

Però dic que aquest partit és una bona mostra de fins a quin punt ens l'agafem amb paper de fumar perquè he llegit comentaris gens favorables a la segona part per excés de descontrol. I el mateix Martino ahir explicava que el partit s'havia controlat millor a la primera, en un comentari que gairebé sonava a justificació forçada. I no ho entenc. Jo vaig criticar el partit contra l'Espanyol perquè vam jugar fatal, tant en atac com en defensa, i no tant per l'estil de joc. I ahir vam jugar bé, independentment de l'estil de joc que s'imposés en cada moment. I, per cert, començo a pensar que no és casualitat que els partits se'ns descontrolin a les segones parts: Xavi no pot més, i els partits se li escapen de les mans, i això no és culpa de Martino (excepte en el fet que podria apostar més pels joves, malgrat que el perfil més similar, Dos Santos, s'ha trencat).

En definitiva, que ahir m'ho vaig passar bé. Reivindico que hem de mirar de divertir-nos i no viure eternament del record d'uns anys irrepetibles que ja no tornaran. Critiquem els jugadors que convingui per baixa forma i donem-los un toc, però no ho cremem tot. Ahir va ser un bon partit. D'acord, no va donar per necessitar el pal de fregar per recollir la bava del terra, però aquest és el camí.

I, mentre esperem, una bona manera d'aconseguir que em caigui la bava és per mitjà de la bona literatura. I no hi ha dubte que "Demian" ho és, i amb majúscules. Hermann Hesse ocupa un lloc destacat en el meu altar literari personal, perquè pocs com ell m'han desvetllat tant la consciència. Amb "Demian", per mitjà d'una història abstracta amb una clara influència de la filosofia de Nietzche, em va sacsejar de ben jovenet i hi ha tornat ara. Hesse reivindica, a través del personatge de Demian, la cultura del superhome nietzcheà: la clau es troba en la voluntat, que permet superar vells preceptes acomodaticis a la recerca de la (dolorosa) consciència de la identitat personal. El nou naixement de l'individu es produeix quan s'allunya de la seguretat d'allò establert i esdevé el seu propi jutge moral.

Com a professor, hi he donat voltes. M'esforço per ser un guia per als meus alumnes, però sé que se m'han de revoltar, perquè s'han de trobar a ells mateixos. Jo hi seré, però per intentar ajudar-los a pensar, i no per dir-los què han de pensar.

Comentaris (7)07-11-2013 23:07:20

Cinema: "Hannah Arendt"

Fa un parell d'anys, vaig llegir un llibre d'una densitat i una dificultat considerables, però d'una lucidesa admirable: "Les Benignes", de Jonathan Littell. S'hi abordava la qüestió de l'holocaust jueu d'una manera molt crua, des del punt de vista d'un oficial nazi i no des de l'habitual punt de vista de les víctimes. El llibre em va sacsejar perquè el protagonista no afrontava la seva tasca des d'un punt de vista moral, sinó que les seves preocupacions eren estrictament logístiques. És a dir, en la seva gestió del camp de concentració la seva única preocupació era assolir els (macabres, però això ell no s'ho plantejava) resultats exigits, i l'única cosa que li treia la son era quan veia que eren impossibles de complir. Dit d'una altra manera: al protagonista no el movia l'odi, sinó el compliment de la tasca encomanada. Em va semblar que això d'alguna manera humanitzava el botxí, i em va semblar sorprenent que aquella visió de l'assumpte no hagués aixecat cap polèmica. Però llavors jo no coneixia la figura de Hannah Arendt, com ara he tingut ocasió de fer amb el visionat de la pel·lícula que vull comentar.

Es podria dir que tota la pel·lícula gira al voltant del conflicte entre els sentiments i la racionalitat, però també entre l'abstracció i la concreció. En aquest sentit, la primera escena del film, una conversa aparentment intranscendent entre la filòsofa alemanya i jueva Hannah Arendt i la seva millor amiga, ja sembla premonitòria: Arendt intenta entendre les raons del comportament de l'exparella de l'amiga, i aquesta li retreu somrient que el defensi. Arendt respon que no el defensa, que simplement l'intenta comprendre. Doncs bé, aquesta és exactament l'actitud que Arendt prendrà com a cronista del judici d'un criminal nazi a Jerusalem. Abans d'aquest judici, Arendt ha adquirit un gran prestigi com a analista de la barbàrie nazi, amb la credibilitat que li dóna la seva condició de fugitiva del règim hitlerià. Però Arendt vol fer un pas més enllà: per primera vegada tindrà l'ocasió de veure un dels principals oficials nazis en persona, i el que pretén és poder comprendre de manera individualitzada l'origen del mal. Però els israelians aprofiten el procés obert contra aquest oficial per fer un judici a la història general del nazisme. Això decep Arendt, que acaba escrivint que allò que s'atribueix a l'oficial nazi no és real, que en sentir-lo parlar s'ha adonat que aquell home no odiava ningú, sinó que senzillament portava a terme la tasca encomanada de manera acrítica, com qui faria una altra feina qualsevol.

Naturalment, això escandalitza la majoria de la comunitat jueva, i molts amics seus acaben girant-li l'esquena. L'error d'Arendt torna a tenir a veure amb el conflicte entre sentiments i raó, entre abstracció i concreció: no calcula que es fa difícil raonar amb lògica quan hi ha tant de dolor que no ha cicatritzat (el paral·lelisme amb el que comprensiblement senten les víctimes d'actes terroristes davant de determinades sentències judicials es fa evident, i és justament el seu dolor el que les fa manipulables). Però es tracta d'un error estratègic, no pas moral: Arendt té clar que l'únic camí per arribar a ser humans és el pensament, per dolorós que resulti. Precisament, quan aconsegueix que la deixin defensar els seus arguments en una classe universitària, explica que ella només intenta comprendre, que no és el mateix que perdonar o justificar. I la seva conclusió és que allò que fa malvat l'oficial nazi jutjat a Jerusalem no és l'odi, sinó la seva incapacitat per pensar. Això (i aquí es trobava el meu error en la interpretació del llibre de Littell) no el fa més humà, sinó que simplement el fa menys diabòlic. No el fa més humà, sinó tot el contrari: la seva deshumanització, més que dels seus crims, prové del fet que no pensa moralment en el que està fent. És a dir, que els crims no són la causa de la seva deshumanització, sinó la conseqüència.

Trobo especialment pertinent aquest enfocament en els temps que corren. Perquè, a petita escala si ho comparem amb el nazisme, però... Com es pot, si no és deixant de pensar en el que estàs fent, fer fora algú de la seva llar i poder continuar dormint? O com, si no és així, es pot portar un departament de recursos humans a còpia d'humiliar i intimidar els treballadors per acabar fent-los fora en el moment més impensat sense cap motiu, i poder continuar mirant-se tranquil·lament al mirall? Com diu Arendt al final de la pel·lícula, el mal mai pot ser qualificat de radical, perquè qui el practica simplement és algú que ha perdut la moral, un ignorant o un inconscient. És per fer el bé que cal ser constant, conscient i radical.

Comentaris (4)04-11-2013 20:51:08

Cinema: Acocollona't 2013 i "Pat Garrett i Billy el Niño"

Cap de setmana molt ben aprofitat, també des del punt de vista cinèfil. Dissabte, aprofitant que ens trobàvem a Girona amb motiu de les Fires, vam assistir al festival Acocollona't, basat en curtmetratges del gènere fantàstic i de terror. Vam poder veure tretze curtmetratges a concurs, i escollir els tres que més ens van agradar. Els meus vots van ser per a "Presence Required", "La otra cena" i "Tránsito". "Presence Required" és un curtmetratge divertidíssim, que capgira el tradicional cinema de fantasmes d'una manera original i fresca, i amb un humor potser no tan blanc com sembla. "La otra cena" és una petita història molt poètica, amb una posada en escena molt bona, que dóna un altre pas de rosca al cinema de zombies per explicar-nos que, fins i tot quan tot està devastat, és possible l'amor, un missatge que ens consola però que alhora ens adverteix que l'amor és en gran part sacrifici. I, pel que fa a "Tránsito", és un vot del qual estic penedit, perquè la història és un pèl massa tramposa, però em consolo pensant que el que no es pot negar és que està molt ben rodada. Finalment, "Presence Required" s'ha endut el Premi del Públic i el Segon Premi del festival, i "La otra cena" el premi al Millor Curt Gironí.

I diumenge, la típica tarda de relaxació a casa, gaudint d'un western meravellós i narrativament enlluernador. Impossible no acompanyar els protagonistes en la seva nostàlgia per un món perdut, cadascú des d'un costat de la llei. Tinc la sensació que la narrativa de Sam Peckinpah deu haver influït en la de Quentin Tarantino: escenes llargues, aparentment frívoles i intranscendents, però que van acumulant tensió i que esclaten en violència. La càmera es fa especialment feixuga i mandrosa en les escenes de Pat Garrett, que persegueix de manera lenta però implacable el seu antic company, en el compliment d'un deure que no es correspon amb el de la seva consciència. Una obra mestra.

Comentaris (1)04-11-2013 00:50:03

Cinema: "El retrato de Dorian Gray"; i futbol: Barça 1 - Espanyol 0

Em sembla que hi ha més d'una versió cinematogràfica en circulació d'aquesta meravellosa novel·la d'Oscar Wilde anomenada "El retrat de Dorian Gray". La que he tingut l'oportunitat de veure avui és una versió en què un magnífic Colin Firth interpreta el paper clau de Harry, el cínic amic de Dorian Gray. M'hi he acostat amb por, perquè estimo moltíssim aquest llibre i temia que fos esguerrat en la complicadíssima tasca de portar-lo a la pantalla. Malauradament, els meus temors s'han vist confirmats. Si més no, en gran part.

El primer que m'he trobat és una posada en escena tenebrosa, potser un pèl massa propera al cinema de terror, però en qualsevol cas acadèmica, impecable i eficaç. I, malgrat que el guió de seguida mostrava algunes llicències innecessàries respecte a la novel·la, la veritat és que eren pecats benèvols sense importància. He acabat assistint, doncs, a una primera part de la pel·lícula certament estimulant, que només relliscava en un excés d'efectisme, però que reflectia prou fidelment l'univers (a)moral d'Oscar Wilde.

De manera impensada, però, quan ja em sentia moderadament satisfet de com s'havia plasmat en imatges una obra que considero una de les cinc millors lectures que he fet a la meva vida, la pel·lícula s'ha trencat, i el guió ha embogit i ha anat degenerant de despropòsit en despropòsit, l'efectisme gratuït s'ha fet insuportable i els cops de teatre narratius, absolutament gratuïts. Sí, ja ho sé: se'm pot dir que he comès l'error de voler comparar massa la pel·lícula amb la novel·la, que són llenguatges diferents, que cal valorar el film com a obra en si mateix. Jo ja estic d'acord amb tot això, i puc entendre que cal canviar aspectes puntuals de la narració per facilitar el difícil trasllat a les imatges, i fins i tot acceptar canvis d'escenari o d'època en nom d'una visió més moderna. Però el que no puc entendre és la necessitat de polir-se una història rodona en un principi correcte però precipitat, per poder després agafar uns personatges immortals i perdre'ls en un laberint de "thriller" barat de mal digerir. No accepto ni perdono que algú es cregui més llest que Oscar Wilde i filmi un final en què sembla dir: "Sort que estic jo aquí per inventar-me un final molt més adequat per a aquesta història."

Però, en fi, com que sóc una persona generosa, admeto que no tot és porqueria en la muntanya russa del final de la pel·lícula. Mentre el guió ven la seva ànima, al més pur estil de Dorian Gray, a la recerca de complaure amb truculències buides l'espectador, té almenys l'encert d'introduir un aspecte colpidor en forma d'un mite de Pigmalió que planteja la divergència entre el cinisme verbal i l'autèntic atreviment vital: Dorian Gray esdevé el que Harry, que en realitat només juga, mai s'ha atrevit a ser. La llàstima és que a la pel·lícula li passa una mica el mateix que a Harry: es passa de llesta. Però en aquest cas, lluny de quedar-se curta, el que fa és passar-se de frenada.

I bé, si parlem de versions diferents d'una suposada mateixa idea, aquí tenim el Barça, disposat una jornada més a entretenir-nos amb un debat sobre la seva identitat que amenaça d'eternitzar-se. L'equip ha fet un partit molt fluix, sense idees en atac i amb alguns moments de desconcert alarmants. Martino continua provant coses, i avui s'ha vist un constant canvi de posicions entre Alexis i Messi, no del tot reeixit perquè al final la banda dreta sempre era per a Dani Alves. Però, en general, la versió del Barça d'avui ha estat més aviat l'acadèmica, la que ens sabem de memòria: una possessió desorbitada i una paciència infinita a l'hora d'atacar en estàtic i buscar la manera de destruir la teranyina defensiva rival. Però l'equip ha estat lent, imprecís i previsible. Tot i així, el pitjor de tot ha arribat al final, quan, després d'aconseguir marcar gràcies a una genialitat de Neymar i l'oportunisme d'un Alexis en estat de gràcia, l'equip ha perdut incomprensiblement el control del partit. És preocupant que, justament quan el partit es posava perfecte per al futbol control del Barça, just quan ja no hi havia pressa i es podia (s'havia de) perdre tot el temps del món cuidant la pilota, el mig del camp ha desaparegut, els defenses s'han tornat histèrics (excepció feta d'un notable Montoya) i el camp ha començat a fer baixada per a l'Espanyol, que afortunadament no ha tingut prou capacitat per aprofitar-ho. Tot plegat diu molt poc dels nostres migcampistes, que avui han fet un partit horrible, i fa pensar que potser Martino no planteja els partits així per gust, sinó per necessitat. No ho sé: qui sap si algun dia trobarem a les golfes del Camp Nou un retrat demacrat d'un equip que sembla estar-se venent l'ànima. Per fora, de moment, com en el rostre de Dorian Gray, sembla que no passi res, i els resultats continuen sent impecables.

Comentaris (1)02-11-2013 00:49:58