login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 4 - Real 1; i cinema: "Armados y cabreados"

M'esperen uns dies complicats, que faran que aquest blog i moltes altres coses hagin de quedar momentàniament aparcats. Per això, és molt d'agrair que hagi pogut gaudir d'un vespre molt agradable gràcies a un partidàs i a una magnífica pel·lícula. I és que avui el Barça s'ha vestit de Barça, i ha fet un partit gairebé rodó. L'equip ha tornat a ser identificable; el futbol de toc i possessió ha tornat al Camp Nou, i els aficionats hem tornat a gaudir moltíssim. Martino necessitava un partit així, perquè el deixin una mica tranquil, i perquè tots els que en algun moment hem tingut dubtes ho veiem tot més clar. Es podrà dir que avui s'han produït tots els factors propicis perquè s'hagi donat el partit que s'ha donat: Xavi i Iniesta coincidien per fi en un onze, la verticalitat de Cesc s'havia quedat a casa, i sobretot la tranquil·litat que dóna estar guanyant en el minut 7 (quin partit hauríem vist si el travesser de la Real en el primer minut de joc hagués entrat?) Però en realitat la clau de tot plegat és que l'equip ha tornat a jugar molt agrupat, amb les línies molt juntes, amb Messi ajudant en la zona de creació. Quan l'equip no s'allarga, quan no es parteix per la meitat, quan tothom és al seu lloc, tot és més fàcil: arriben les triangulacions diabòliques (n'hi ha hagut una dins l'àrea rival literalment d'un altre planeta), la pressió és molt més eficaç, i totes les pilotes dividides cauen del nostre costat. Llavors és quan es pot combinar jugar en curt o jugar en llarg, en vertical o horitzontal, en combinació o en conducció. Tant és. I es produeix l'anhelat equilibri. Segur que tornarem a veure partits més fluixots, però el partit d'avui li anirà molt bé al nou entrenador. Perquè de partits dolents com la carn de gos el Barça també en jugava amb Guardiola, però el crèdit acumulat pesava. I la targeta de punts de Martino avui s'ha començat a omplir.

Per rematar aquest vespre, acabo de gaudir d'una pel·lícula molt estimulant, d'aquelles que un bon company de feina sempre em recomana per fer-me passar una bona estona. "Armados y cabreados" (traducció horrible de l'original "God Bless America") té una mala llet prodigiosa, descomunal. Hi acudia amb una mica de por, perquè les pel·lícules amb fama de saccejar la societat nord-americana a vegades acaben desprenent un cert tuf reaccionari amagat sota la seva irreverència, però en aquest cas m'he trobat una pel·lícula decididament honesta. També incòmoda, certament, perquè la societat que hiperbòlicament ens mostra (com hiperbòlica és la solució que planteja) és la nord-americana però també és la nostra. La principal virtut que té és la seva extraordinària lucidesa, sobretot en dos punts. El primer, l'atac frontal als mitjans de comunicació com a generadors endogàmics de falsa informació i provocadors que la gent no tingui opinió pròpia i que per tant la llibertat d'expressió resulti una fal·làcia. El segon, l'odi a tota manifestació d'incivisme, i aquí el guió és especialment hàbil perquè les normes de conducta en societat queden desvinculades de la falsa urbanitat de la dreta. He gaudit molt amb dues escenes concretes: la dels impertinents del cinema i la del que aparca ocupant dues places (una debilitat personal: quan veig algú que surt caminant tranquil·lament d'un cotxe que acaba d'aparcar en una plaça reservada per a minusvàlids sempre crido "miracle!"; algun dia m'obriran el cap). En fi, una pel·lícula que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats i que, a més a més, està impecablement filmada, amb una posada en escena enlluernadora. Una delícia.

Comentaris (4)25-09-2013 01:26:37

Cinema: "Ejecución inminente"; i futbol: Rayo 0 - Barça 4

És molt curiós el cas de Clint Eastwood: és coneguda per tothom la seva inclinació pel bàndol republicà als EUA, però en canvi algunes de les seves pel·lícules semblen firmades per un simpatitzant demòcrata: la defensa implícita de l'eutanàsia a "Million Dollar Baby", el discurs favorable a la immigració de "Gran Torino", o la visió crítica de la pena de mort a la pel·lícula que ara ens ocupa: "Ejecución inminente". Potser Eastwood reserva el seu reaccionarisme per a l'etern i repetitiu (però carismàtic) caràcter del personatge que sempre interpreta: un home de tornada de tot, rondinaire però amb un cor d'or, i amb una al·lèrgia visceral a tot allò que sigui políticament correcte. La veritat és que, si és així, m'està més que bé, i és d'agrair que abandoni el discurs de l'ull per ull que caracteritzava el seu emblemàtic personatge de Harry el Brut.

Tot plegat sembla producte d'una evolució personal. Es pot dir que he fet una mica de trampa posant "Ejecución inminente" dins el mateix sac de les altres dues obres esmentades, molt més recents i madures (i, sobretot en el cas de "Gran Torino", magistrals). A "Ejecución inminente" hi apareix una visió de la família (un altre pilar fonamental de la dreta) que ja comença a ser desencantada, tot i que encara s'hi imposa una visió cínica i sarcàstica. A les altres dues obres, en canvi, la institució familiar s'hi presenta ja com a definitivament negativa, i s'entreveu que Eastwood considera que la nostra autèntica família no ha de coincidir necessàriament amb els llaços de sang, sinó que és la gent que ens trobem pel camí i que ens ajuda. I aquesta evolució en el discurs va acompanyada d'una major maduresa en la direcció, en la posada en escena.

I és que "Ejecución inminente" encara no s'allibera de la realització plana d'un telefilm de sobretaula, ni d'una aposta decidida per un excés de sentimentalisme gens contingut. A més, la crítica a la pena de mort no és radical, ja que sembla donar a entendre que aquí és reprobable perquè el protagonista és innocent, però no es mulla a l'hora de determinar si seria correcta en el cas d'un culpable. Per tant, ens trobem amb una pel·lícula definitivament simple i simplista, que es mira amb plaer i que no ofèn la intel·ligència, però que es troba encara molt lluny de les obres que Eastwood serà capaç d'oferir-nos més endavant.

Curiosament, m'adono que aquesta darrera apreciació es podria fer extensiva als partits que actualment ens ofereix el Barça. Dissabte vam tenir una altra mostra de solvència, d'obra correcta, però molt lluny del que intuïm i sabem que pot oferir aquest equip. La veritat és que l'actuació de l'equip aquesta vegada em sembla més disculpable, donades les característiques del camp de patates de Vallecas, que convidava molt més a les pilotades llargues que al joc de combinació; però és evident que el debat sobre l'estil de joc continua obert, i més si pensem que el Rayo va posar fi a una ratxa de cinc anys sense perdre la possessió (51% contra el 49% del Barça). De moment, l'equip és molt competitiu, però poc atractiu. Però hi ha marge de millora, i confio que l'equilibri arribarà, i amb ell els automatismes i el bon joc. Mentrestant, és cert que ens arriben més, però tenim Valdés.

Comentaris (4)23-09-2013 22:42:19

Futbol: Barça 4 - Ajax 0

Ho confesso: aquest equip em té absolutament desconcertat. No entenc a què juga, i el que és pitjor és que em temo que a vegades els mateixos jugadors tampoc no gaire. De fet, Piqué ho va deixar molt clar a la roda de premsa de la prèvia: l'equip es troba en fase d'adaptació al nou entrenador, i a la recerca de l'equilibri entre joc de control i joc vertical. Potser això explica que en moltes fases del partit els jugadors corrin pel camp com pollastres sense cap.

A mi, ja ho he explicat, em sembla bé aquesta aposta de Martino per un joc més directe, o si més no per combinar una cosa amb l'altra, sobretot perquè crec que això ens pot fer un equip menys previsible del que ho érem darrerament i, per tant, més difícil d'aturar. El que passa és que sembla que als jugadors els costa saber quan han de fer cada cosa, i això crea molts dubtes i molts desajustaments. D'altra banda, comparteixo el recurs de les passades llargues en diagonal per trencar línies de pressió i deixar els extrems en situació d'un contra un en no donar temps a la defensa rival de bascular correctament, però tinc la sensació que n'abusem una mica massa. El resultat, si més no vist el partit d'ahir: els migcampistes creatius, els interiors, gairebé no intervenen, i això fa dels blaugrana un equip vulgar i irreconeixible. Un altre problema és que l'abús d'aquestes situacions acaba partint l'equip per la meitat, fent-lo llarg, de manera que si en algun moment es vol conservar la possessió són els jugadors qui han de córrer i no la pilota. I això sí que és trair la filosofia de Cruyff amb totes les de la llei (ahir el Barça va tenir una de les possessions de pilota més fluixes que es recorden: només un 56%).

Tot plegat fa que per mi l'ideal a trobar, el referent, sigui la primera part del partit de Mestalla (deixant a part els fatídics cinc últims minuts), perquè demostra que es pot ser vertical i fer un joc directe però des de la possessió, el toc i la intervenció dels interiors, com ha de ser. A València, l'equip va saber-la tocar i, al mateix temps, veure el moment en què una passada vertical de molts metres ho trencava tot. Per això crec que Martino estava tan satisfet al final d'aquell partit, i estic segur que creu que són els millors minuts de l'equip fins ara i els vol com a model. Si el segell del Barça de Guardiola era hipnotitzar el rival a còpia de triangulacions curtes fins que el ritme de les passades accelerava de cop i noquejava el rival, crec que el que busca Martino (i el que potser hauria estat el segell de Tito si hagués tingut més temps, a jutjar pel poc que vam poder intuir) és que l'equip hipnotitzi el rival de la mateixa manera però el remati amb una sola i precisa passada vertical.

Mentrestant, mentre l'equip busca Déu entre la boira, que diria el poeta, estem a la mercè de dos jugadors clau, ambdós argentins. Messi (amb el permís de Neymar), que amb les seves genialitats desequilibra els partits més grisos, i Mascherano (amb el permís de Busquets), que ha de treballar com un boig per corregir tots els desequilibris creats per les pujades simultànies dels dos laterals. Un Mascherano, a més, que aplica amb força més sentit i precisió el recurs de les pilotades llargues (en paraules de Martino, que fa de Márquez). Martino citava Piqué en roda de premsa, però per mi el català n'abusa molt més, i ho fa sovint sense gaire sentit (és molt millor, per exemple, superant línies progressant amb la pilota als peus).

En fi, que tot això ho dic després de guanyar per 4-0. No és que no en tingui mai prou, és que sé que l'equip pot i ha de fer-ho millor, perquè no sempre jugarem contra l'Ajax. I la victòria és la millor situació per reflexionar amb tranquil·litat sobre el que encara ens manca.

Comentaris (3)19-09-2013 22:54:40

Cinema: "Bosque de sombras", "¿Quién puede matar a un niño?" i "Mud"; i futbol: Barça 3 - Sevilla 2

Cap de setmana atapeït de petites grans passions. Dissabte, tres pel·lícules de por, cadascuna més terrorífica que l'anterior. Bé, de fet la tercera "pel·lícula" va ser l'espantosa segona part del Barça, el moment del dia que més em va fer tremolar. Sort que a la nit els amics de La Puça Diatònica ens ho van fer passar molt bé amb el seu concert a Verges. I diumenge... Diumenge una de les millors pel·lícules que he vist al cinema aquest any, "Mud". Però anem a pams.

Dissabte la intenció era passar la tarda amb una doble sessió de cinema de terror, i la cosa va sortir a mitges. Perquè "Bosque de sombras" no és exactament de por, és més aviat un thriller, tot i que de fet ni això. El cas és que es queda a mig camí de tot: l'ambientació és tenebrosa i pròpia del cinema fantàstic, però en realitat narra la història d'una sèrie de crims marcats per la vergonya, l'honor i el passat dels personatges. Narrativament, però, la pel·lícula desconcerta, i la mateixa atmosfera li acaba jugant en contra en ocasionar un important problema de ritme. O sigui, que pretén jugar les cartes del fantàstic i del thriller i no acaba fent ni una cosa ni l'altra, sinó un híbrid de mal digerir.

Molt més interessant va resultar el visionat de "¿Quién puede matar a un niño?", clàssic del terror espanyol dirigit fa una pila d'anys per Narciso Ibáñez Serrador. Resulta fascinant la capacitat d'aterrir l'espectador, o si més no d'angoixar-lo, amb una ambientació absolutament càlida i lluminosa, en una subversió radical dels cànons del gènere. I la pel·lícula, que fa pensar en el seu plantejament en "Los chicos del maíz" però que en la meva opinió és molt millor, ofereix una lúcida, inquietant i gosaria dir que premonitòria reflexió sobre la mirada que els adults projecten en els seus fills, i sobre com l'amor incondicional pot crear monstres. Per al record queden les escenes en què una munió quieta i expectant d'infants assetja des de la llunyania els protagonistes. El neguit que acaben generant criatures a priori tan inofensives, però que s'han mostrat en tota la seva cruesa i crueltat i amenacen de tornar-hi, provoca una inevitable evocació en la retina a "Els ocells" de Hitchcock. En definitiva, imprescindible per a tothom que estimi el bon cinema de terror, aquell que inquieta i que no dóna respostes fàcils.

I el diumenge ens va oferir una petita joia: "Mud", la darrera pel·lícula de Jeff Nichols. No és una pel·lícula perfecta, però com que té moltes més virtuts que defectes començaré parlant d'aquests últims per treure-me'ls de sobre i poder-me recrear en les moltes coses atractives que ofereix. I no és perfecta perquè li sobren coses: li sobra una mica de metratge, li sobra un cert esteticisme innecessari en els paisatges (volia acostar-se al Clint Eastwood de "Sense perdó" o al David Lynch d'"Una historia verdadera"?), li sobra un cert ús de la càmera lenta (com li passava una mica també a Phillipe Noyce en la magnífica "L'americà impassible"), i li sobra el franctirador justicier (en una escena per altra banda hereva de la millor tradició del western clàssic), i potser altres cosetes que ara no sabria concretar i que li impedeixen ser una pel·lícula rodona. Això, i un moment d'incoherència en el punt de vista, que en una escena puntual deixa per primera i pràcticament única vegada la mirada del nen sense que cap motiu ho justifiqui (una altra cosa és l'escena final, plena de sentit). Però la pel·lícula és molt bona, i val la pena analitzar-la amb calma.

Jeff Nichols és un cineasta amb gust per la metàfora. Tota la seva pel·lícula anterior, l'extraordinària "Take Shelter", era una gran metàfora sobre la por. Una por molt fotuda, perquè és aquella por inexplicable que sentim a vegades quan tot va bé, que deu provenir de la por de perdre tot el que ens estimem i ens fa feliços, de manera que es produeix la cruel paradoxa que mai podem ser feliços, perquè quan ho tenim tot patim per deixar-ho de tenir. Jeff Nichols va estirar, com feia el M. Night Shyamalan dels bons temps (amb "El bosque" i "El incidente" al capdavant), tantíssim la metàfora que li va sortir una pel·lícula definitivament i deliciosament abstracta. Amb "Mud", Nichols repeteix relativament la jugada, i ens ofereix una metàfora sobre l'amor, sobre el desengany i sobre l'esperança. Però aquesta vegada fa una pel·lícula molt més concreta, amb més argument, no tan conceptual com l'anterior, encara que en realitat només sigui en aparença. Coneixem un noi de catorze anys, valent i sensible, sempre acompanyat del seu fidel amic, més simple i materialista (però molt entranyable). Tots dos viuen a la vora del riu Mississipí, i en una excursió a una de les seves illes coneixen un fugitiu o, més ben dit, un home que s'amaga (dels caçarecompenses, de la justícia i, en realitat i sobretot, d'ell mateix). Es fan amics i decideixen ajudar-lo a començar una vida nova. Així, ens trobem amb una pel·lícula d'aventures (el referent de Tom Sawyer i Huckleberry Finn és claríssim), a través de les quals el nen protagonista fuig d'una realitat familiar que l'angoixa. Però aquesta és l'anècdota, l'ham que ens atrapa com a espectadors, perquè sota aquesta estructura superficial s'hi amaga una interessantíssima estructura profunda. I és que en aquesta aventura, a més d'haver-hi la denúncia per un món que la llei condemna a fer desaparèixer (que ens fa pensar inevitablement en "Bestias del sur salvaje") i d'incloure un no sé si voluntari homenatge al western "Valor de ley", hi batega un autèntic viatge iniciàtic. L'autèntica aventura és la de fer-se gran, i descobrir que les coses no són ni blanques ni negres, sinó que es matisen en la grisor de les dificultats de la vida adulta. L'autèntica aventura és viure el desengany i saber-ne extreure l'esperança. La que sent el noi quan, malgrat tot, intueix que tornarà a enamorar-se. Que és la mateixa que sent Mud, el fugitiu, quan el mar se li obre al final del Mississipí amb totes les seves possibilitats. D'aquesta manera, fins i tot el títol de la pel·lícula esdevé simbòlic, ja que Mud és l'element la peripècia externa del qual actua paral·lelament amb l'evolució interior del protagonista. Un goig de pel·lícula: literatura pura feta imatges.

I del Barça, què en podem dir? Doncs que una cosa és defensar (com jo mateix faig) que a vegades convé una mica més de verticalitat, i una altra de molt diferent és confondre la verticalitat amb el vertigen. La segona part contra el Sevilla va ser inadmissible, impròpia d'aquest equip. El Barça es va mostrar absolutament perdut, erràtic, partit per la meitat, amb les línies separadíssimes, amb més forats que un colador i amb un descontrol alarmant, incapaç de trobar una mínima pausa després de posar-se amb tota la xamba del món 2-0. En fi, acceptarem el virus FIFA com a motiu de tot plegat, però sisplau que no hi tornin, perquè això de guanyar mig de rebot, amb certa connivència arbitral, a l'últim segon i després de jugar fatal, que tant admirem en el Madrid, ho païm fatal com a aficionats quan veiem que és la manera com guanyem nosaltres. I una última reflexió d'aquelles de l'ou o la gallina: l'equip es descontrola perquè Xavi està desdibuixat, o Xavi està desdibuixat perquè l'equip es descontrola?

Comentaris (3)16-09-2013 22:24:45

Paraules encadenades

Orgull-il·lusió-alegria-esperança-festa-units-antiviolència-democràcia-civisme-passió-legitimitat-cultura-inclusió-cohesió-somni-groc-emoció-reivindicació-pacífica-amunt-nord-sud-via-cadena-sobirania-independència-llibertat

Comentaris (5)13-09-2013 00:44:41

Lectura: "Llums a la costa"; i cinema: "28 semanas después"

Haig de reconèixer que em va costar força entrar en l'univers de "Llums a la costa", de Jaume Benavente. Crec que és perquè al principi se centra molt en el personatge de la Cèlia, i li costa una mica entrar en matèria, situar-nos en el que potser té de més interessant: la història d'Eusebio Sena, represaliat pel salazarisme. "Llums a la costa" és una història profundament portuguesa, escrita amb un gran amor cap a Portugal i sobretot cap a Lisboa (els que hem tingut la sort de ser-hi podem entendre per què), per part d'algú que no és portuguès, en aquest cas un escriptor català tot i que de biografia marcada pel Brasil. En aquest sentit, fa pensar en un altre portuguesista no portuguès, l'italià Antonio Tabucchi, en especial en la seva lluminosa "Afirma Pereira", amb la qual comparteix la denúncia de la dictadura de Salazar. És clar que Tabucchi és molt Tabucchi, i "Llums a la costa" no resisteix la comparació, menys encara a causa d'aquest personatge que s'estima tan poc a si mateix que és la Cèlia, una figura gairebé involuntàriament hamletiana, en el que té de torturada i de dubte constant. A vegades, és cert, la Cèlia aconsegueix tocar-me la fibra sensible amb les seves reflexions, però massa sovint se m'esdevé com una antiheroïna un xic propera al món de les dames avorrides d'un Antonio Gala qualsevol. Però "Llums a la costa" té un actiu innegable, que la fa interessant i que crec que en realitat és on l'autor volia posar l'accent: el retrat de la nostàlgia. Però no una nostàlgia motivada per una pèrdua concreta, sinó quelcom molt més intangible i dolorós, potser la que provoca la sensació de no acabar de saber viure. I en això, és clar, res com Lisboa.

I, parlant de nostàlgia, haig de pair la sensació agredolça que em va deixar ahir el revisionat de "28 semanas después", de Juan Carlos Fresnadillo. Jo tenia clar quan vaig veure-la al cinema per primera vegada que era un dels pocs casos en què la seqüela superava l'original ("28 días después", de Danny Boyle), i m'admirava que Fresnadillo convertís un encàrrec en quelcom personal, reflexiu i artístic. Anys després, Fresnadillo em va decebre una mica amb "Intruders", però continuava recordant "28 semanas después" amb admiració. El cas és que ahir vaig revisitar-la, i em va semblar que potser no n'hi havia per tant. Hi havia una reflexió sobre la culpa, que recordava. Hi havia una metàfora molt clara (potser massa) sobre les intervencions militars suposadament benefactores però que acaben sent letals per a la societat civil (que oportú, això ara, a propòsit de les notícies d'aquests dies). I hi havia també un innegable virtuosisme tècnic, amb una càmera frenètica, literalment infectada en les escenes de les persecucions dels zombies. I també un final a Wembley que a mi em sembla religiós, i que també recordava. Però al mateix temps em va semblar que tot plegat era una mica precipitat, només apuntat. I vaig pensar si Fresnadillo em va decebre amb "Intruders" perquè realment era fluixeta o perquè sóc jo qui ha canviat. Que potser he perdut la capacitat d'admirar, de fascinar-me, si més no amb tanta facilitat com abans. Potser és que m'estic fent gran, i ja ni la nostàlgia no és el que era.

Comentaris (7)10-09-2013 00:41:30

Futbol: València 2 - Barça 3

El debat està, definitivament, servit. Sembla clar, a hores d'ara, que Tata Martino vol un Barça més vertical, més directe, més allunyat del futbol control que va caracteritzar l'etapa de Pep Guardiola al capdavant de la banqueta. Els més puristes ho critiquen, diuen que ens estem allunyant de la nostra essència i que a més això a la llarga ens perjudicarà en el resultat. Partits com el d'ahir els serveixen d'exemple: el Barça fa una primera meitat elèctrica, amb passades ràpides que trenquen línies defensives senceres, amb combinacions endimoniades entre línies a partir de la zona de tres quarts. Futbolistes com Cesc s'hi troben com peix a l'aigua i s'exhibeixen. Però el que guanyem en verticalitat, diuen, ho perdem en futbol control. El Barça de Guardiola, diuen i probablement amb raó, mai de la vida s'hauria complicat la vida com en els últims minuts d'aquesta primera meitat excelsa, però que l'equip no va saber tancar.

No defugim aquest debat, que és interessantíssim. El millor de tot és que es tracta d'un debat estrictament futbolístic. M'encanta que, un cop ha començat la temporada, ens allunyem de pseudodebats ridículs, absurds i més propis de la premsa rosa que de l'esportiva com ara Tito-Guardiola, Rosell-Cruyff, etc. Que bonic que és el futbol, i que esperpèntic tot el que l'envolta! Quedem-nos, doncs, amb el debat sobre la pilota i com l'hem de tractar.

És cert. Si repassem els partits de l'era Guardiola, ens costarà trobar-ne un en què el rival ens hagi remuntat un resultat. Fins i tot, ens costarà trobar-ne algun en què el rival ens hagi inquietat mínimament després d'haver-nos posat per davant. L'equip de Guardiola era temible un cop tenia el resultat a favor, perquè sabia defensar-lo com ningú. Això sí: amb la pilota. Començava a tocar i tocar, a adormir el partit, a fer que no passés res rellevant, a hipnotitzar el rival fins que de sobte li clavava la sentència. Per això, quan busquem partits dirigits per Guardiola en què hi hagués intervingut l'èpica, el que ens trobarem són enfrontaments en què era l'adversari qui s'havia posat per davant, i patíem per trobar espais per poder remuntar, perquè el nostre futbol de toc i la nostra horitzontalitat esdevenien aleshores dramàticament insuficients, tot i que la deessa Fortuna sovint premiava la nostra insistència (gol d'Iniesta contra el Chelsea, gol de Pedro a la final del mundial de clubs contra l'Estudiantes...).

Ara bé, vol dir això que aquesta és la característica innegociable del nostre estil? Que Martino està traint la nostra essència, com algunes veus crítiques comencen a apuntar? Rotundament, no. Pensem-ho bé. Des de quan podem dir que el Barça es caracteritza per un estil propi, definit, reconeixible? Suposo que hi estarem tots d'acord: des de l'aparició de Johan Cruyff a la banqueta. Doncs fem-nos ara la següent pregunta: quants partits com el d'ahir li recordem al tècnic holandès? Un munt. Penso ara, sense anar més lluny i no moure'ns de Mestalla, en un espectacular València 3 - Barça 4. El "dream team" de Cruyff era un conjunt exageradament vertical, i es complicava moltíssim la vida perquè, després d'avançar-se en el resultat, continuava atacant en comptes d'especular ni que fos amb la pilota. Però es feia un fart de guanyar títols, i divertia i enamorava com ningú. La conclusió: de Cruyff cap aquí, allò que realment caracteritza el Barça és la voluntat ofensiva, la voluntat de tenir sempre la pilota, la voluntat de ser el protagonista del partit i no viure de l'errada de l'adversari. I no veig que Martino estigui traint aquesta filosofia.

Segurament, el que seria desitjable (i el que crec que busca Martino) seria trobar un equilibri, que l'equip combinés racionalment el futbol control amb la verticalitat, segons convingués més al partit. Això ahir, si Xavi hagués estat si més no a la banqueta, hauria estat més fàcil. En aquest sentit, potser Dos Santos (el més semblant que hi teníem per donar aquesta pausa) va entrar un pèl massa tard. Però el millor de tot és que, mentre l'equip busca aquest equilibri, els resultats acompanyen, i això farà més fàcil arribar-hi.

El debat, hi insisteixo, és saníssim, perquè vol dir que som una afició madura i exigent, que no compra el resultat a qualsevol preu. Però el que no cal és ser autodestructius. A vegades tinc la sensació que hi ha gent que critica per criticar. Que els mateixos que, per exemple, l'any passat criticaven Tito i Roura per fer un futbol massa vertical i no saber tancar partits com el de la Corunya, després posaven l'equip a parir per haver especulat massa amb la pilota a Milà. Que els que dimecres s'exclamaven perquè el Barça havia tingut una possessió absolutament estèril contra l'Atlético, ahir posaven el crit al cel perquè l'equip culminava les jugades amb un parell de passades. D'acord: cal equilibri. Però, mentrestant, i no sé ben bé què vull dir amb això, val a dir que (tot i patir) m'ho vaig passar molt més bé ahir que dimecres passat.

Comentaris (11)02-09-2013 12:30:31