login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Hazme reír"; futbol: Barça 3 - Elx 0; lectura: "Enric V"

Moltes coses a comentar aquest últim dilluns de vacances. Per començar, la pel·lícula "Hazme reír", del considerat nou rei de la comèdia Judd Apatow. Cal reconèixer que les pel·lícules d'Apatow et poden agradar més o menys, però que és un paio que arrisca, i això sempre és d'agrair. "Hazme reír" és una comèdia gens convencional tant des del punt de vista narratiu com argumental. Costa d'entrar-hi perquè comença com un conjunt d'escenes aparentment inconnexes que no semblen portar enlloc. De mica en mica, però, la pel·lícula va prenent sentit, tot i que aquesta estructura fragmentada, gairebé en forma de gags, es manté durant tot el metratge i deixa una sensació estranya (no necessàriament dolenta), de dramatúrgia trencada, de renúncia a tots els possibles punts d'inflexió que l'espectador pugui estar esperant. Argumentalment, també és una comèdia gens concessiva, amb un regust molt agredolç, i amb un final melancòlic que sembla donar a entendre un missatge no precisament complaent: la vida pot donar moltes voltes, et pots enfonsar i et pots tornar a aixecar, pots veure passar de llarg situacions terribles, però difícilment pots fugir de tot allò que no t'agrada de tu i que saps que hauries de canviar.

Qui sí que sembla disposat a canviar, tot i que és aviat per dir-ho, és el Barça. L'altre dia, a propòsit del Gamper, em va quedar al tinter una idea que volia transmetre: la sensació que l'aposta per un joc més vertical i buscant els espais més que de possessions llargues i de pilota al peu podia afavorir especialment un jugador: Neymar. Ho dic ara, i després ja veurem què passarà: crec que aquest serà l'any de Neymar. Ahir no va poder jugar i per tant no hi ha res a dir, però el fet que un jugador de característiques per mi força similars com Munir ho estigui brodant em referma en la idea. I això que ahir l'equip va sortir una mica lent, poc incisiu. Però cap a la mitja hora va començar a carburar de debò i, liderat per un Messi que torna a estar molt dolç i que a més ara s'ha posat la granota de treball, va acabar liquidant amb força facilitat el rival. Val a dir, però, que l'argentí no va estar sol en l'empresa: he dit ja que m'agrada molt Rafinha i que m'encanta Rakitic? El germà de Thiago potser no brilla (si més no, de moment), però fa una feina impagable generant espais i oferint solucions a la resta d'atacants; i el croat és un jugador d'enorme talent que a més sua la samarreta com pocs, i és el primer jugador que aconsegueix fer-me pensar que podem viure sense Xavi (qui, per cert, haurà de tenir paciència, ja que de moment fins i tot Sergi Roberto li ha passat al davant). Afegim-hi que Iniesta de mica en mica es va acostant a allò que era i que ahir Busquets (malgrat alguna errada i alguna temeritat) era a tot arreu, i arribarem a la següent conclusió: si els nous continuen responent així de bé i els que ja hi eren recuperen la seva millor versió, aquest pot ser un bon any (no sé si guanyarem algun títol, però ens divertirem segur). I Luis Enrique comença a ensenyar cosetes: vol que els davanters es moguin amb llibertat per tot l'atac i deixa les bandes per als laterals, fet que obliga Busquets a ajudar molt en la tasca dels centrals, tant en la creació com en la destrucció. I l'entrenador va estar esplèndid després de l'expulsió de Mascherano, amb un 4-3-2 en atac que es convertia en un 4-4-1 en defensa, amb un Munir molt disciplinat i un Alba incansable. El cas és que si Guardiola (malgrat tot el que va fer) va trigar a sentir corejar el seu nom a l'Estadi (fet que es va considerar normal, perquè no és habitual que s'aclami així els entrenadors, si no és que ets Simeone), Luis Enrique ja ho va experimentar en el seu primer partit de lliga. Senyal inequívoc que aquesta afició, decebuda l'últim any amb els jugadors i desesperada amb una junta directiva erràtica, ha dipositat totes les esperances en l'asturià, qui de moment afortunadament sembla còmode en l'assumpció d'aquesta responsabilitat.

Precisament Enric V, en l'obra de Shakespeare, es mostra en un moment donat aclaparat davant del fet que, com a líder dels seus en la batalla, se li carrega tota la responsabilitat del seu destí, fins i tot en allò que ell considera que no li pertocaria. I és que algú va tenir una vegada la feliç idea de dir que Shakespeare havia estat el creador de la condició humana, en el sentit que ningú com ell havia estat capaç d'expressar fins llavors els nostres neguits, les nostres passions i les nostres contradiccions, de manera que fins llavors l'ésser humà ni tan sols tenia consciència de la seva existència. És per això que he decidit que durant un temps combinaré les meves lectures amb relectures de Shakespeare; i és per això també que, tot i l'encertada reflexió de Salvador Oliva (en el pròleg de l'edició que jo tinc de l'obra) sobre la moralitat dubtosa de moltes de les actuacions i decisions d'aquest monarca, és difícil no sentir-hi certa simpatia quan després d'un apart en què expressa totes les seves angoixes i temors és capaç de fer un discurs memorable per animar les tropes angleses, espantades davant la superioritat numèrica dels francesos, amb un argument espectacular: si el destí és la derrota, és bo ser pocs perquè menys vides perdrà Anglaterra; i si el destí és la victòria, més gran serà la glòria i l'honor pel fet d'haver-la aconseguit amb pocs efectius. De tota manera, se'm permetrà acabar amb una frivolitat: recordo que fa molts anys, a propòsit de l'estrena de la pel·lícula "Shakespeare in love", el seu director (John Madden) va afirmar que si visqués avui, Shakespeare faria cinema. Això va indignar Quim Monzó, qui va escriure en un dels seus sarcàstics articles que es trauria el barret que no portava si algú afirmés simplement que si Shakespeare visqués avui, faria teatre, ja que el teatre no és pas una disciplina morta. Entenc Monzó, i fins i tot ho comparteixo, però llegint el cor que fa de pròleg al principi de cadascun dels actes d'"Enric V" no puc evitar pensar que potser John Madden tenia part de raó: a part de la falsa modèstia pròpia de qualsevol captatio benevolentiae (és a dir, la recerca de la complicitat i l'aprovació del receptor de l'obra), hi veig certa frustració per no disposar de mitjans per recrear la mítica batalla d'Azincourt. Ara que, si això li hagués de fer perdre profunditat en els personatges, ja m'estaria bé que avui en dia continués fent teatre.

Comentaris (3)25-08-2014 11:50:32

Cinema: "Historia de un crimen"

Vet aquí una pel·lícula que ho tenia tot per triomfar, i que en canvi en el seu moment va passar pràcticament desapercebuda. El motiu? Que, malgrat la multitud d'estrelles que poblaven els seus títols de crèdit, es va veure eclipsada per una pel·lícula de temàtica idèntica que va tenir l'encert d'estrenar-se abans i de disposar del talent del malaguanyat Philip Seymour Hoffman: "Capote". L'argument, en tots dos casos, consisteix en un episodi concret de la biografia de l'excel·lent i controvertit escriptor Truman Capote: el procés creatiu de la magistral novel·la "A sang freda". L'actor protagonista de "Capote" supera amb encert l'handicap de la seva corpulència física, gens adient amb el personatge, i construeix una visió força entranyable de l'escriptor, que contrasta amb la recreació molt més àcida que porta a terme de manera excel·lent Toby Jones, l'actor principal d'"Historia de un crimen", que és la que acabo de veure i la que realment vull comentar.

Així, malgrat que totes dues pel·lícules coincideixen en un final pràcticament calcat, en què es mostra la naturalesa egoista del personatge, com va utilitzar i manipular els assassins al servei de la creació de la seva obra magna i com la mort d'un d'ells a la forca el va acabar marcant i gairebé destruint, les diferències són evidents en la resta del metratge. "Historia de un crimen" comença amb una escena aparentment intranscendent, però que en realitat ho diu tot del personatge. Hi veiem l'escriptor en una festa plena de glamur i de frivolitat, mentre una magnètica Gwyneth Paltrow canta com els àngels damunt de l'escenari. En un moment donat, l'orquestra deixa de tocar i Paltrow continua cantant amb la veu trencada i trista. Llavors se'ns mostra un primer pla del rostre de Truman Capote, que queda embadalit i expectant, fins que la cantant es recupera i la música torna a pujar. Aquest era Capote, segons el film: algú que vampiritzava tot el que tenia al seu voltant, sempre a la recerca del patiment aliè al servei de les seves obres. Així, la història de la terrible mort d'una família en què es basarà "A sang freda" començarà a atreure'l pensant en el patiment de la comunitat, tot i que després es veurà sorprès per la naturalesa polièdrica d'un dels assassins, a qui acabarà vampiritzant per als seus fins.

L'assassí en qüestió no se li obrirà fins que el mateix escriptor li mostri també la seva cara oculta, el patiment propi que s'amaga darrere la seva excèntrica frivolitat. I aquí tenim un altre dels encerts del film: l'estructura de fals documental que farà que el seu entorn ens expliqui com és mentre ell fa el mateix amb l'assassí. Els contrastos entre les versions faran d'ell també un personatge polièdric. I una de les grans diferències amb "Capote" és que aquí la figura de l'escriptor no és gens complaent, i el veiem com un manipulador i un mentider compulsiu la majoria de les vegades, com si apliqués aquella màxima dels mals periodistes que diu que no has de deixar que la realitat t'espatlli una bona història. Al final, però, la pel·lícula se'n compadeix.

I és que, al capdavall, fos com fos, els amants de la literatura devem a Truman Capote el plaer de la lectura d'una de les novel·les més contundents i extraordinàries que es pugui tenir a les mans. En aquest sentit, resulta molt estimulant el debat que s'estableix entre Capote i la seva millor amiga (una increïblement gens irritant i molt correcta Sandra Bullock) al voltant de l'estil de la novel·la, i que l'escriptor explica molt bé: "A sang freda" és una novel·la que sublima la paradoxa de ser extraordinàriament hiperrealista i al mateix temps jugar magistralment amb els mecanismes de la ficció. Una obra mestra de la literatura; un dels cinc llibres que, si no fos per la curiositat que sento per llegir-ne de nous i la inquietud de rellegir-ne també d'altres, rellegiria una vegada i una altra sense parar. Un dels cinc llibres que m'enduria a una illa deserta, vaja.

Comentaris (3)22-08-2014 14:04:20

Futbol: Barça 6 - León 0; i lectura: "Volverás a Región"

Ja tornem a tenir el Barça en dansa. L'estiu ha estat mogut a la secretaria tècnica, que no sempre ha fet la sensació d'estar encertada. Els fitxatges de Luis Suárez i Mathieu, per diferents circumstàncies, haurien d'haver sortit més barats. Però el que compta és l'equip que ha acabat sortint, que no té mala pinta del tot. Cal reconèixer que s'ha fitxat en les posicions que calia, i l'equip ara queda força equilibrat en totes les línies. La cessió de Deulofeu es pot veure compensada pel creixement fulgurant de Munir, i només cal lamentar no haver trobat un recanvi per a Dani Alves. Pel que fa a la porteria, jo hauria escollit fer una aposta de futur amb Ter Stegen, però la seva inoportuna lesió i el fet que Luis Enrique sàpiga que cal solvència en els resultats des del principi fan que el veterà Bravo comenci amb avantatge. De totes les cares noves, la que transmet més bones vibracions (amb el permís de Rafinha) és Rakitic, que sembla cridat a jugar el rol d'un Xavi que probablement haurà d'acceptar fer el paper d'actor secundari. I atenció perquè el seu perfil, tot i ser similar, és diferent: Rakitic és més vertical, i al Gamper ja vam poder observar com l'estil de futbol de toc es mantindrà però Luis Enrique vol imprimir-li més velocitat i un joc més directe. En definitiva, el Barça continuarà sent el protagonista del partit, però potser no sempre en tindrà el control absolut, i caldrà acostumar-s'hi. Tot i així, és molt aviat per arribar a conclusions, i el mateix entrenador reconeixia al final del partit que cal polir algunes coses per controlar més el joc. El que sí que em sembla clau és que l'asturià té sempre una idea a la boca: cal no ser previsibles. I, certament, l'equip va mostrar una gran mobilitat en les posicions d'atac, de manera que sembla que s'està treballant per posar fi al futbol estàtic, desesperant i incapaç de superar defenses organitzades dels últims temps. En fi, jo no goso demanar títols, però sí que almenys ens divertim, i això sembla garantit.

D'altra banda, he enllestit la lectura del clàssic espanyol "Volverás a Región". La mala consciència que sento de no haver llegit tots els llibres que vaig comprar durant la carrera fa que de tant en tant me'ls autoimposi. La veritat és que no l'he gaudit especialment, però li reconec els mèrits. M'ha costat entrar en la història, i he de reconèixer que no l'he entès del tot perquè no sempre el llegia concentrat, a banda que se'm feien molt feixugues les pàgines senceres de descripcions detallades de paisatges (força insòlites en tractar-se Región d'un lloc simbòlic, tot i que de fet força identificable). La novel·la és, en qualsevol cas, una anàlisi lúcida de la guerra civil, que posa de manifest dues qüestions fonamentals per entendre-la: 1) que les forces republicanes estaven massa dividides i eren massa assembleàries i amateurs per sortir-se'n (com magníficament explica la pel·lícula "Tierra y libertad", de Ken Loach). 2) Per aquest i altres motius, les forces franquistes tenien la guerra guanyada pràcticament al cap d'un any de començar, però els va interessar allargar-la perquè l'enemic no es pogués aixecar mai més, de manera que acceptés la submissió a canvi de la pau. Amb tot, el llibre també adquireix un caire universal gràcies a les profundes reflexions dels personatges i a una veu narrativa amb una capacitat desconcertant per passar del concret al general i viceversa i amb una precisió admirable en les comparacions i les metàfores. Brillant, sí, però no gaire plaent, si més no per al mes d'agost.

Comentaris (6)21-08-2014 14:25:42

Reivindicació de "Lost"

Sí, ja sé que aquesta sèrie ja està passada de moda, que fa molt que es va acabar. Però jo tot just l'he acabat de veure ara, i no em puc estar de parlar-ne (sobretot, és clar, del seu polèmic final; queda avisat qui la tingui pendent de no continuar llegint). Fa una hora mal comptada que n'he vist l'últim capítol, i ja estic trobant a faltar en Jack, en Sawyer, la Kate, la Sun... i tot el reguitzell de personatges que ens han acompanyat, a la meva dona i a mi, durant molt bones estones entre el gener del 2013 i aquest agost del 2014.

He titulat l'article "Reivindicació de Lost" ("Perdidos", perquè ens entenguem) perquè ara es porta dir que aquesta sèrie no val res, i no hi estic d'acord. Reconec que més d'una vegada els perduts semblaven els guionistes. Reconec també que li sobren un parell de temporades molt fluixes i que no aporten res. També sé que d'ençà de la seva irrupció han aparegut sèries notables, que probablement l'han superat. Però crec que és injust obviar que va ser una sèrie revolucionària, que va obrir noves vies d'expressió i nous models d'estructura narrativa. Que, en definitiva, va obrir en molts sentits el camí de les que vindrien. I també que la primera i la darrera temporada són molt bones, rodones, pràcticament perfectes, una lliçó en cada capítol.

Però, què és en definitiva "Lost"? Al meu entendre, "Lost" és, a banda d'un excel·lent experiment narratiu, la història d'un viatge. Un viatge que prendrà tot el seu sentit en el capítol final. "Lost" ho té absolutament tot: amor, humor, acció, mort... i, és clar, la inevitable tensió sexual no resolta... fins a l'últim capítol. I és que "Lost" aconsegueix un miracle: ser absolutament trencadora partint de les essències més clàssiques de l'art d'explicar històries. Perquè "Lost" és profundament bíblica (recordo un capítol que plantejava un dilema molt similar al d'Abraham; i, què és Locke a les primeres temporades si no un sant Job que espera pacientment a quina nova dura prova el sotmetrà l'illa?) i vocacionalment mitològica (aquest Desmond etern viatger del temps sempre esperant retrobar-se amb el seu amor, no per casualitat anomenat Penelope; aquests germans bessons semifundadors de l'illa al més pur estil de Ròmul i Rem). Però sospito que "Lost" va trencar esquemes per mitjà de la seva principal virtut: la manera com en cada temporada dos marcs temporals dialoguen entre ells. Des dels clàssics flash-backs de la primera temporada, passant per flash-forwards i fins a arribar a l'última temporada a una mena de realitat paral·lela que hauria fet les delícies del David Lynch de "Mulholland Drive", tots els actes que duen a terme cadascun dels personatges a la misteriosa illa no s'entendrien sense el diàleg que estableixen amb el jo de l'altre marc temporal, fet que arriba al punt culminant en un memorable episodi protagonitzat per Desmond que intueixo que tampoc per casualitat tenia lloc més o menys a l'equador de la sèrie.

Molt bé, però... Tot plegat quin sentit té? Durant l'esplèndida última temporada, "Lost" sembla voler explicar-nos (per això no és gratuïta la meva referència a "Mulholland Drive") que la nostra existència pot tenir lloc en universos paral·lels, i que només una fina línia separa una vida possible d'una altra. Però l'últim capítol ho capgira tot, i ens torna a quelcom que ja se'ns havia avisat per mitjà de senyals en temporades anteriors. Un últim capítol injustament maltractat, i del qual cal parlar amb calma.

D'entrada, no entenc les crítiques al capítol per no aclarir absolutament res. Home, d'acord que queden caps per lligar i que algunes peces no encaixen, però no pot ser més clar: tots estan morts. Des de quan? Interpretació 1 (en calent, la meva): des del començament. Cap va sobreviure a l'accident d'avió. I, si estem atents a la conversa entre en Jack i el seu pare, tot queda clar: tot el que hem vist no és res més que una mena de purgatori, de trànsit cap a la mort per part dels personatges. Durant la sèrie sabem que, en el moment de pujar a l'avió a Sydney en direcció a Los Angeles, cap dels passatgers és feliç, i a més es troba absolutament sol. Així, aquests personatges es resisteixen a morir d'aquesta manera; necessiten quelcom que doni sentit a les seves vides abans de deixar-les. I aquest fil que farà que no morin sols és el relat que creen entre ells en el trànsit cap al final definitiu. Escoltem bé la conversa: en Jack i el seu pare es troben en una església per retrobar-se amb tots els passatgers de l'Oceanic 815, i en Jack pregunta "on som?" I el seu pare respon: "A un lloc que heu creat entre tots per poder acceptar el vostre destí." El pare d'en Jack es refereix al relat que han construït entre tots, però no és gratuït que ho digui en una església. Per què? Perquè això, explicar-se mites (monoteistes o pagans, tant se val) és el que l'home ha fet des que el temps és temps per trobar un sentit a la seva vida i un consol davant la seva mort. I això és "Lost": el mite que als passatgers de l'Oceanic 815 els va servir de sentit i de consol. Cal recordar que la sèrie s'obre amb un pla dels ulls d'en Jack obrint-se sobtadament després de l'accident, i s'acaba amb un pla dels ulls d'en Jack tancant-se per sempre després de contemplar com l'avió amb els seus amics s'enlaira. En Jack pot morir tranquil perquè entén que ha ajudat els altres a salvar-se, que ha estat sempre el seu objectiu (no en va és metge), i la sèrie es pot acabar. Interpretació 2 (llegida a Internet, segurament força més satisfactòria): tot el de l'illa sí que va existir (de fet, el pare d'en Jack així ho diu). Només la suposada realitat paral·lela de l'última temporada seria el purgatori. Cada personatge va morir quan va morir: la majoria a l'illa; en Sawyer, la Kate, la Claire... molts anys després, un cop van fugir de l'illa. I, molts anys després, un cop tots han passat comptes amb ells mateixos, es retroben al purgatori tots morts però tots junts.

En realitat, però, tant és quina sigui la interpretació vàlida. L'important és tot el que hem après juntament amb els personatges pel camí. I si realment hi ha tanta gent decebuda amb el final, que pensi com es va divertir durant el viatge, encara que després Ítaca no fos el que s'esperava. Ulisses bé sabia que el que valia la pena era el trajecte.

Comentaris (6)10-08-2014 01:29:37

Cinema: "Intocable"

Dues preguntes se'm fan pertinents després de veure un dels últims fenòmens de masses del cinema francès. Què té "Intocable" per ser una campiona del boca-orella, per despertar tanta simpatia entre la gran majoria de la gent que l'ha vist? I l'altra: què té el cinema francès precisament d'intocable? Què el fa tan inqüestionable? A veure si me'n surto a l'hora de reflexionar-hi i, mirant de trobar una resposta, que aquesta em porti a l'altra.

Perquè la veritat és que a mi "Intocable" no m'ha entusiasmat. És clar que tampoc m'ha desagradat. I el cas és que el seu muntatge és caòtic i estranyíssim. Però precisament això fa que no caigui en la carrincloneria. Potser és cert que a vegades es passa de frenada. Però al mateix temps té força clar quan ha d'afluixar. La visió de l'extraradi parisenc? Una mica simple, però precisament per això també més subtil. Uf! Tantes contradiccions fan que, paradoxalment, en tregui l'entrellat. "Intocable" triomfa tot i tenir el pitjor del cinema francès (ser tan sofisticadament cerebral) perquè té també el millor del cinema francès (que és, naturalment, el fet de ser tan sofisticadament cerebral). No sé si m'explico...

En fi, sigui com sigui, dues lliçons sembla voler ensenyar-nos aquesta voluntariosa pel·lícula. Que determinades situacions socials poden ser més paralitzants que una malaltia. I, sobretot, que la compassió no és mai una bona ajuda, ni per als altres ni per a un mateix.

Comentaris (5)08-08-2014 14:35:06