login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: balanç del 2014

Una vegada més, quan falten poques hores perquè acabi l'any, em poso a ordenar les pel·lícules que he vist en sales els últims dotze mesos segons les meves preferències. Tinc la sensació que ha estat una collita millor que la del 2013, amb un podi que fa molt de goig. Hi ha hagut pel·lícules molt profundes, molt innovadores, molt completes. Pel·lícules arrelades al nostre moment, que parlen de nosaltres de mil maneres diferents. Tant és que sigui per mitjà de la ciència-ficció, del realisme, de la metàfora... Aquestes són, per mi, les 10 millors pel·lícules que he vist aquest any al cinema:

1. HER

2. Boyhood

3. Locke

4. A propósito de Llewyn Davis

5. Orígenes

6. El amanecer del planeta de los simios

7. Madre e hijo

8. Màgia a la llum de la lluna

9. Alleluia

10. Agost

Cal insistir que són les millors que he vist jo, en sales de cinema. Segur que n'hi ha de magnífiques que no hi són perquè malauradament no he tingut l'oportunitat de veure-les. Pel que fa als motius de la meva tria, només cal consultar els articles dedicats en aquest blog a cadascuna de les pel·lícules. Per deixar clars els referents de comparació, per tant, n'exposo la resta. I, si l'home dels nassos té tants nassos com dies té l'any, jo aquest any he anat al cinema tantes vegades com anys tinc:

11. El desconocido del lago

12. The kings of summer

13. Perdida

14. La isla mínima

15. Hombres, mujeres y niños

16. Musarañas

17. Interstellar

18. El sueño de Ellis

19. Big bad wolves

20. El gran hotel Budapest

21. Lego, la pel·lícula

22. La cueva

23. Noé

24. Frozen

25. El juez

26. The stranger

27. These final hours

28. La venus de las pieles

29. El viento se levanta

30. Borgman

31. Philomena

32. Open windows

33. Líbranos del mal

34. Rec 4

35. Las dos caras de enero

36. Vivir es fácil con los ojos cerrados

37. Relatos salvajes

38. Transcendence

I fins aquí l'últim article de l'any. Feliç 2015 a tothom! I que sigui, aquest any sí, el del principi de tot!

Comentaris (3)31-12-2014 16:15:03

Lectura: "Hamlet" i "Macbeth"; i cinema: "Musarañas"

Per fi, gràcies a les vacances, he complert la promesa autoimposada de tornar a Shakespeare. I ho he fet a partir de les seves dues tragèdies potser més emblemàtiques: "Hamlet" i "Macbeth". Poca cosa més es pot afegir a aquestes obres que no s'hagi dit ja. A mi de "Hamlet" m'agrada especialment el recurs del teatre dins del teatre (poc es va comentar la utilització que en va fer el gran admirador de Shakespeare Baz Luhrmann en la seva espectacular pel·lícula "Moulin Rouge"), i de "Macbeth" l'ús de l'oracle ambigu que precipita els esdeveniments. Personalment, veig els personatges de Hamlet i de Macbeth com les dues cares oposades de la mateixa moneda. Hamlet és la personificació del dubte: malgrat que el seu deure és evident, es resisteix a portar-lo a terme i sempre troba mil excuses per ajornar-lo. Aquesta indecisió té resultats nefastos per a ell i per a tots aquells que l'envolten. I Macbeth, per la seva banda, és la personificació de l'ambició, però també de la culpa, i en la seva defensa desesperada porta a terme cada vegada majors atrocitats, en una espiral que només pot portar a la destrucció. Per tant, com que la vida és un conte escrit per un idiota i que no significa res, malament si fas i malament si no fas. Ser o no ser? Aquesta és la qüestió.

Per resoldre el dilema, una bona manera de viure intensament sense actuar és consumir bon cinema. Que és el que és "Musarañas", malgrat la seva capacitat d'autosabotejar-se. "Musarañas" és bon cinema de terror, perquè feia temps que no m'ho passava tan malament veient una pel·lícula. Per fi terror amb alguna cosa a dir, gens infantiloide i gens previsible. Per fi una pel·lícula capaç de crear una atmosfera, d'espantar per les situacions i no per vulgars trucs amb la música o el muntatge. Per fi inquietud provocada gràcies als ulls dels intèrprets (extraordinària Macarena Gómez, però també notables Nadia de Santiago i Hugo Silva) i no per efectes especials. La llàstima és que totes aquestes virtuts es veuen entelades per certs problemes de coherència que van apareixent progressivament al llarg del metratge. Problemes en la narració, que es podria qualificar de tramposa si no fos perquè la seva protagonista ja es caracteritza per fer trampes, de manera que és un mal menor disculpable i fins i tot lògic. Problemes en l'estil, que combina un ús excel·lent dels plans i de la llum al servei de la sensació de claustrofòbia amb uns diàlegs de to costumista (sobretot sempre que apareix en escena la dona del metge) més propis d'una telenovel·la de sobretaula. Però sobretot, problemes en el to, quan la pel·lícula abandona de cop la seva valenta aposta per la suggestió i es deixa anar cap a un festival de gore molt passat de voltes. A veure, que això ho veig a Sitges i aplaudeixo frenèticament (especialment sensacional la idea del maniquí!), però crec que trenca l'atmosfera hipnòtica que s'havia aconseguit crear. Això sí: si em poso semiòtic i fins i tot psicoanalític, em sembla que als responsables de la pel·lícula els ha sortit (mig volent i mig sense voler) una radiografia perfecta d'una Espanya resclosida, tancada en ella mateixa, que foragita del seu si qualsevol possibilitat d'aire fresc i de redempció. Una Castella que "desprecia cuanto ignora", en paraules d'Antonio Machado. Que confon l'amor amb el sentit de possessió, que diu que t'estima i que et cuida mentre et mata lentament. Una nació sempre endogàmica, sempre parricida i fratricida, gelosa de la seva identitat de naftalina i que guarda encara, incapaç de deslliurar-se'n, un munt de cadàvers a l'armari.

Comentaris (7)30-12-2014 15:30:44

Cinema: "Afterparty" i "El corredor del laberinto"

Dues pel·lícules plenament d'adolescents, ara que durant uns dies perdré el contacte amb aquesta franja d'edat. Com a professor, és interessant saber quin cinema consumeixen per entendre millor les seves referències i les seves inquietuds. En aquest sentit, m'ha cridat l'atenció la cinta de terror "Afterparty". Realment és una producció molt modesta, especialment de mitjans, però és honesta i aconsegueix una cosa molt complicada: servir-se d'allò que critica per enganxar el seu públic. I dic que és honesta? Sí, perquè hi veig una pretensió educadora: mostra als joves allò que els atrau per fer-los adonar de la nociva superficialitat que implica. Suposo que és el que pretenia Sofia Coppola amb la seva força insuportable "The bling ring", però "Afterparty" ho aconsegueix amb molta més naturalitat i sense un to tan ambiguament justificador i alhora moralitzador. La pel·lícula no és bona, i en alguns moments més que por fa riure, però m'agrada com domina els girs sense que et facin arrufar el nas i també que les noies no tinguin l'habitual paper de víctimes cridaneres sinó que tinguin la paella pel mànec. A més, el pròleg i l'epíleg estan molt bé i deixen molt clara la reflexió que pretenen. S'agraeix que no la subratllin, però queda el dubte de sempre: l'haurà captat el seu públic potencial i es qüestionarà d'una vegada el món que li arriba per mitjà de les diferents pantalles de què disposa? Em temo que no.

Perquè, al final, el públic adolescent busca en el cinema més evasió que reconeixement. Encara no ha après a llegir-se a si mateix en l'art. Per això se suposa que hi som nosaltres, que hem d'aconseguir que s'oblidin de l'última parida de Kiko Rivera i fer que s'interessin per, què sé jo, posem-hi el modernisme (un dia vaig quedar molt content perquè em sembla que a partir d'una cançó de Lax'n'Busto els vaig fer entendre el romanticisme del segle XIX!). Però tot arribarà. L'important és que llegeixin, que consumeixin cinema, encara que sigui a partir de sagues prefabricades com "Els jocs de la fam" i similars. La seva sensibilitat i el nostre guiatge ja els ajudaran a anar destriant el gra de la palla. Per això no importa que un d'aquests productes del subgènere de moda "joves atrapats en una situació estranya" com és "El corredor del laberinto" desaprofiti un inici prometedor en forma d'un plantejament que podria servir perfectament de metàfora del desconcert de l'adolescència per anar-se convertint en un deliri més d'éssers fantàstics i conspiracions impossibles. A més, de tota manera, cal ser just i reconèixer que totes aquestes sagues comparteixen (crec) un element comú: la recerca de la identitat pròpia en un entorn hostil. I hi ha res que pugui definir millor que això l'adolescència? Al capdavall, doncs, busquin evadir-se o no, aquests productes posen d'alguna manera els adolescents davant el mirall.

Comentaris (3)24-12-2014 01:17:46

Futbol: Barça 5 - Còrdova 0; i cinema: "Juegos salvajes"

El 2014 acaba futbolísticament com el que futbolísticament ha estat tot l'any: sense suc ni bruc. Victòria còmoda i merescuda, sí, però amb molts minuts d'avorriment que en aquesta hora tan crítica de la tarda provocaven més d'una migdiada involuntària. Sigui com sigui, però, el partit deixa coses bones, i és just reconèixer-les a l'entrenador. Principalment, el joc entre línies i les arribades de Jordi Alba per l'esquerra, principals mostres d'un joc més vertical. A l'estiu, a propòsit del mundial, vaig mostrar la meva admiració pel joc de la selecció alemanya, i vaig expressar que em semblava que havia de ser el model a seguir: joc combinatiu, de toc, de posició fins i tot, però més dinàmic i vertical. Potser és un bon senyal que Djukic es queixi als seus jugadors del Còrdova que fossin menys agressius que Iniesta. Potser. Potser Iniesta és el símbol principal de la metamorfosi de l'equip, menys refinat però més compacte. Potser. Potser a poc a poc (molt a poc a poc) intentem acostar-nos a la selecció alemanya, tècnica però contundent (diuen que el mateix Guardiola està fent evolucionar el Bayern cap aquí: se'n diu possessió en vertical). Potser el problema és que hi ha massa potsers, i els culers ens trobem enfilats en una muntanya russa de sentiments contradictoris. Ens trobem entre la decepció més absoluta i l'esperança. Divendres en un sopar verbalitzava la meva desil·lusió amb Luis Enrique, reconeixia que jo també l'hauria fitxat (ara sembla que ningú el volia, i no és cert) però que m'havia esgotat la paciència. Que amb un paio tan malcarat no es podia anar pel món i que aquest any no hi havia res a fer. Però avui tinc ganes de ser bon minyó i prometre als Reis que no rondinaré tant perquè aquest 2015 em portin millor futbol i alguna alegria en forma de títol. Mentrestant, això sí, faig una reflexió des de les ganes de ser constructiu (i des de la consciència que parteix d'una fixació personal molt evident): ningú més que jo s'adona que Rakitic juga molt millor i llueix molt més quan Alves no és al camp, perquè no ha de sacrificar-se contínuament pendent de tapar totes les seves vies d'aigua? Em consta que no, i al magnífic blog barcelonista The Digital Garden alguns comentaristes arriben a dues conclusions al respecte: que la presència d'Alves fa que tot l'equip jugui pitjor i que l'única cosa que explicaria la seva titularitat seria la bona sintonia que manté amb Leo Messi. Reflexionem-hi, sisplau, però fem alguna cosa. A mi m'és igual que jugui Montoya o que ho faci Adriano (sobre Douglas, de moment, continuo preferint abstenir-me'n), però podríem deixar Alves per a eliminatòries de copa contra Elxs o Granadas? És evident, i és d'agrair, que Luis Enrique ha après la lliçó del Bernabéu i que des de llavors juga estrictament qui més s'ho mereix (grans exemples, les recuperacions de Piqué i Pedro), i això encara fa més incomprensible la titularitat quasi permanent de segons qui. Va, Luis Enrique, acaba de ser valent i pren les decisions necessàries perquè el teu Barça funcioni de veritat el 2015! A canvi, acabaré amb una última cosa que crec que t'agradarà: continuo sense compartir la submissió al rival del dia del PSG, però admiro la millora que Unzué i tu heu aportat en conceptes com el contraatac i la pilota aturada. Això no ens vulgaritza, sinó que ens fa més complets i, per tant, ara sí, sanament més imprevisibles. Ja ho veus: davant els sentiments contradictoris que em provoques, el propòsit que em faig per al nou any és mantenir l'esperit crític però des d'un punt de vista constructiu. Endavant!

I és que sóc conscient que sovint racionalitzo massa les coses. I a vegades cal saber gaudir i deixar-se portar. Quelcom semblant em passa amb el cinema: sempre dic que no entenc el cinema de pura evasió, perquè si una pel·lícula no em fa pensar ni em fa sentir res justament és llavors quan m'avorreix. Però confesso que després d'una setmana complicada a vegades només vols que t'expliquin amb un mínim de gràcia una història qualsevol per desconnectar. Amb aquest esperit vam recuperar ahir "Juegos salvajes", una pel·lícula de fa una bona pila d'anys que recordo haver vist al cinema amb una ressaca considerable després d'una nit de festa. El cas és que pràcticament només recordava que en els títols de crèdit s'explicitaven algunes el·lipsis o situacions que durant el metratge havien quedat fora de camp. Així doncs, semblava un joc, un exercici d'estil entremaliat sense gaire res més a buscar-hi, ideal per tant per al nostre estat d'ànim. La clau de la història la dóna una frase pronunciada pel policia interpretat per Kevin Bacon: la majoria de les persones no són el que aparenten ser. El problema és que la pel·lícula abusa tant d'aquest axioma que acaba perdent tota la credibilitat, si no és que decideixes agafar-te-la amb una mirada distanciada i obviar com n'arriba a ser de tramposa. I això per no parlar de com n'és de maldestra la posada en escena. Finalment, pel que fa a la jugada dels títols de crèdit, la va reproduir de manera similar molts anys després "Ressaca a Las Vegas" amb molta més gràcia. Ep! Però que consti que la pel·lícula era el que havíem anat a buscar i que ens va entretenir molt. Res a dir, doncs. El que passa és que m'adono que ja ho he volgut tornar a racionalitzar tot massa. Però, al capdavall, aquesta és la raó de ser d'aquest blog, oi?

Comentaris (3)23-12-2014 00:14:08

Futbol: Barça 8 - Osca 1

Partit molt divertit (sobretot a la primera part) el que es va poder veure ahir, tot i que lògicament gens significatiu de res. Només es pot parlar de determinades actuacions individuals. Per exemple, cada vegada que veig jugar Montoya i el comparo amb Alves, entenc menys la situació del jugador català. Més: partit ben jugat pel mig del camp, molt necessari per a la recuperació de confiança de Sergi Roberto i sobretot d'Iniesta. I encara més: veient Adama, també em pregunto per què no treu el cap més sovint al primer equip. A veure qui seria el guapo que ens regalaria les bandes amb una bèstia com aquesta rondant per allà!

Per la resta, es podria criticar la feblesa defensiva mostrada en els primers minuts, o el fet que un equip de segona B t'aprofiti el primer córner que té per clavar-te un gol. Però ara no ens posarem exquisits i valorarem positivament una eliminatòria que ha estat molt ben aprofitada per aquells que no disposen de gaires minuts. A veure si dissabte acabem bé l'any!

Comentaris (3)18-12-2014 01:10:45

Futbol: Getafe 0 - Barça 0; i cinema: "Hombres, mujeres y niños"

Encara que pugui semblar contradictori vist el resultat, em sembla que el partit de dissabte demana un comentari de desgreuge cap a Luis Enrique. Perquè, si l'últim dia criticava el caos que va organitzar (valgui la paradoxa) contra el PSG, avui els defensors d'aquell plantejament fàcilment em podrien dir que ordre equival a previsibilitat, i que ja es veu què passa quan el Barça torna al dibuix de sempre: que qualsevol rival petit mínimament organitzat defensivament coneix tant el joc del Barça que li és relativament fàcil neutralitzar-lo i deixar-lo sense marcar. Part de raó tenen, i haig de reconèixer que passades unes hores de la victòria contra el PSG (l'article el vaig escriure massa en calent) vaig començar a trobar-hi el mèrit, tant dels jugadors com del tècnic. Ara bé, dit això, a mi em sembla que el Barça no es pot permetre de jugar cada dia d'una manera radicalment diferent, perquè corres el risc de desorientar els teus jugadors tant com el mateix rival. Per això crec que l'aposta ha de ser mantenir el dibuix i fer que cada alineació provoqui canvis en l'estil perquè cada jugador aporta coses diferents. En realitat, és el que generalment ha fet l'asturià, excepte en la nit de la bogeria europea. Perquè no és el mateix, per exemple, jugar amb Busquets d'interior que fer-ho amb Iniesta. O amb dos laterals llargs o que un sigui Mathieu o Bartra. I en això li dono la raó: no han de jugar sempre els mateixos, perquè físicament és inassumible i perquè l'equip guanya en variants amb els canvis sense que calgui fer el sudoku de l'altre dia. D'altra banda, però, penso que el principal problema de Luis Enrique és que ha volgut construir l'equip des de la solidesa defensiva, confiant que a dalt ja resoldrien els cracks. La idea no és dolenta, i els números defensius de l'equip són per treure's el barret, però són massa els partits en què el Barça no ha aconseguit marcar fins ben avançada la segona part. I, el que és pitjor, ja són tres els partits en què directament s'ha quedat sense marcar. I crec que això passa perquè hi ha una línia que Luis Enrique ha menystingut, i que justament sempre ha estat vital per al Barça: el mig del camp. Si aquest no funciona, no hi ha equilibri, i els davanters estel·lars que tenim podran un dia buscar-se la vida (un altre cop l'exemple claríssim del dia del PSG), però necessiten que el mig del camp els administri oxigen. I, en aquest sentit, no entenc que tinguem algú del talent de Rakitic sacrificat en tasques defensives per corregir les deficiències d'Alves (tan difícil és posar al lateral dret Adriano o Bartra, si és que Montoya i Douglas realment no li fan el pes?; i, un altre parèntesi enverinat: el partit que recordo amb més equilibri del Barça aquesta temporada va ser contra l'Athletic, amb Montoya al lateral dret). I això quan el croat no comença directament a la banqueta precisament en els partits grans. I no entenc, si del que es tracta és de crear matisos amb l'alineació, què hi feia Xavi de titular al camp del Getafe. El de Terrassa es troba en un moment dolç i en canvi Iniesta no, és cert, però el partit requeria un interior amb més capacitat de desequilibri en l'un contra un per superar línies rivals. Xavi és perfecte per garantir el control contra rivals a l'anglesa, que et proposen un intercanvi de cops, però ara mateix del tot ineficaç contra defenses tancades i sense espais. I contra el València? L'invent de Busquets com a interior va contribuir, val a dir-ho, a mantenir el València a ratlla, però ens vam oblidar d'atacar i si ens descuidem un segon més aquell partit no el guanyem (i que consti que jo en el seu moment vaig valorar positivament aquell partit). En fi, que ser imprevisible sí, però que no vulgui dir poc fiable. Cal trobar l'equilibri. I ara mateix haig de confessar que el sorteig de la Champions, en què la UEFA ens ha obsequiat per enèsima vegada amb l'os més dur dels possibles, m'ha agafat una mica baix de moral. Estic desencisat, perquè (malgrat que continuaré pacient i fidel, això que quedi clar) ara mateix l'equip no em satisfà: o guanya jugant malament o directament no guanya. En realitat, només li recordo un partit rodó. Va ser un que gairebé no vaig comentar, perquè aquell dia Artur Mas ens va omplir en una conferència d'una il·lusió que ara sembla (esperem que només temporalment) una mica llunyana. Va ser el 0-4 a Nicòsia. Aquell dia el Barça va donar una lliçó de com atacar contra un equip tancat. El mig del camp el formaven Mascherano, Rakitic i Rafinha.

Per llepar-nos les ferides, anem diumenge a veure l'última de Jason Reitman: "Hombres, mujeres y niños." Reitman és un cineasta que m'interessa, malgrat que és irregular i ha tingut patinades (almenys pel meu gust) com ara "Young adult" o "Una vida en tres días". I m'interessa perquè capta com pocs allò que el tòpic anomenaria el desconcert de l'home contemporani, víctima d'una societat cínica i canviant que no comprèn. Els personatges de Reitman sempre són personatges a la deriva, i sovint hi ha un desequilibri considerable entre la imatge que volen projectar, la que projecten realment i allò que realment són. Potser els seus films són un xic massa moralistes i garebé reaccionaris (el paper de la dona a "Una vida en tres días" fa feredat, i "Juno" no deixa de ser una oposició a l'avortament, tot i que envoltada d'una apologia de la necessitat de la maduresa present també a "Young adult"). I, és clar, si parlem de la pel·lícula que ara ens ocupa, "Hombres, mujeres y niños", aquesta ombra torna a planar en la seva visió més aviat negativa de les noves tecnologies de comunicació. Aquesta vegada, però, Reitman salva l'escull amb bona nota. Per exemple, evita hàbilment un posicionament maniqueista en fer una burla despietada del personatge més detractor d'Internet, una mare obsessivament controladora de la seva filla. Amb aquesta maniobra, Reitman sembla voler dir-nos que el problema no és Internet, sinó la manera com l'afrontem i com condiciona les nostres relacions. Reitman ens explica amb encert que la tecnologia avança molt més de pressa que la nostra capacitat per assumir les múltiples possibilitats que ens ofereix, i aquest desequilibri és la gènesi de totes les frustracions, malentesos i isolaments dels protagonistes. Així, tan culpable és la mare que declara la seva croada particular contra la xarxa com aquella que vol utilitzar-la per superar les seves frustracions i materialitzar els seus somnis per mitjà de la seva filla. Ja sigui per excés de zel o per defecte, el problema és el de sempre: la dificultat entre generacions per comunicar-se, però Reitman ens diu que és evident que Internet agreuja aquesta situació. I, per aconseguir-ho, en la posada en escena juga una carta senzilla però molt eficaç (i més coherent que en la tramposa "Open windows"): obrir-nos als espectadors les finestres que els personatges consulten i els missatges de text que s'escriuen. Accedim així a la seva intimitat i a jocs perversos d'usurpació d'identitat que tot ho compliquen. En una estructura discutible, que manca d'argument definit al principi per precipitar-ho tot amb cert excés al final, Reitman abandona la majoria de personatges a la seva sort, resultant especialment commovedora la disfuncionalitat sexual d'un adolescent incapaç d'excitar-se en una relació normal en trobar-se el seu cervell massa corromput per les fantasies impossibles de la pornografia tan fàcilment accessible a la xarxa. I això no és moralisme: el pretext és el sexe, però en realitat es posa l'accent en el que ens passa cada vegada més a tots, incapaços de relacionar-nos de manera normal a la vida real perquè ho hem passat tot massa pel sedàs de la virtual. Llàstima que el final sí que sigui molt maldestre, per insistent, per subratllador (molt prescindible la veu en off que al llarg de tota la pel·lícula ens ha anat dient "ho enteneu? Ara la lliçó que cal extreure d'aquesta situació és aquesta!") i per, ara sí, apegalosament moralista. Pel·lícula amb imperfeccions? Sí. Reaccionària i moralista? Potser a estones. Però, per damunt de tot, jo crec que important perquè prenguem consciència de la nostra progressiva deshumanització i desorientació en un món d'infinites possibilitats que ens allunyen del nostre centre d'equilibri. En definitiva, amb tots els seus defectes i totes les seves virtuts, una pel·lícula ara mateix absolutament necessària.

Comentaris (1)16-12-2014 00:11:35

Futbol: Barça 3 - PSG 1

Torno cap a casa després d'un dia llarg de feina amb la intenció de no pensar ja en res més que el partit, i em trobo que la primera cosa que en sento a dir a la ràdio del cotxe és que Luis Enrique, en comptes de fer una alineació, ha decidit fer un sudoku. La inclusió de Pedro en l'onze titular fa ballar el cap, i molt. Significa això, com diuen a la ràdio, que Pedro jugarà de lateral dret? Donant-hi voltes, jo arribo a la conclusió que més aviat l'aposta deu ser una mena de 3-4-3, amb Mathieu i Bartra inclinats als costats, Mascherano enllaçant la defensa amb el mig del camp i Messi fent el mateix entre el mig del camp i la davantera.

Comença el partit, i sembla que guanya la meva intuïció. I no ho acabo d'entendre. Una defensa de 3 contra un equip que juga amb 3 davanters? No és una temeritat? Les meves sospites es confirmen quan el PSG, després d'un primer quart d'hora en què el Barça no ha fet absolutament res, marca amb absoluta facilitat el 0-1. A partir d'aquí arriben els pitjors minuts: els jugadors es troben completament perduts, en un sistema incomprensible, amb un Iniesta que és com un pop en un garatge. El PSG es passeja per l'àrea blaugrana com a casa seva, i jo em començo a témer una desfeta com la de Munic. Però llavors, en una jugada aïllada, Suárez i Messi hi posen més fe que els defenses parisencs i estableixen l'empat. De fet, només han passat cinc minuts des del 0-1, però a mi se m'havien fet eterns. Aleshores comença un altre partit: el Barça no sembla el Barça, però passa a tenir el domini, i em sembla que finalment descobreixo el sentit de tot plegat. És quan m'adono que el Barça és molt eficaç en la pressió avançada, fet que provoca dues conseqüències vitals: que els temibles davanters del PSG no puguin establir contacte amb la pilota i que el Barça agafi l'equip francès a contrapeu, com en el segon gol (golàs de Neymar). I m'imagino que si no me n'adono fins llavors és perquè el pla fins llavors simplement no havia funcionat. Massa coses noves per a la majoria de jugadors, tot i que tres semblen sentir-se especialment còmodes en la situació: Bartra, que no perd mai la valentia; Mascherano, alliberat en tasques de constructor de joc, i Pedro, a gust en el seu rol de davanter treballador. El Barça aconsegueix arribar al descans amb la situació controlada, cosa que mitja hora abans hauria semblat un miracle.

Però comença la segona part i el caos és absolut. Els jugadors, probablement esgotats mentalment per la complexitat de la trama muntada per Luis Enrique, són incapaços de trenar més de tres passades seguides. I, és clar, això contra un equip del potencial del PSG és molt perillós. L'asturià se n'adona. Tard, però se n'adona. I, per fi, arriba a la conclusió que ha arribat el moment de deixar de témer les virtuts del rival i intentar potenciar les pròpies. De manera que es produeix un canvi que feia estona que es feia transparent: Rakitic per Pedro. Amb aquest simple moviment de peces, el Barça recupera el dibuix de tota la vida, un 4-3-3 amb Mascherano de central i Busquets de pivot, que és el que sap fer. Per rematar-ho, Luis Enrique fa sortir Xavi per un Iniesta amb els ploms del GPS absolutament fosos pel caos imperant, i l'equip recupera (perdó: aconsegueix per primera vegada) definitivament l'ordre. I el tercer gol cau com fruita madura, en forma d'un interrogant immens sobre què hauria passat si Luis Enrique hagués plantejat el partit menys pendent del rival.

A veure, ja m'agrada tenir un entrenador intervencionista, que vulgui aprendre d'una derrota com la de París i corregir-la, però me'n vaig a dormir amb un regust agredolç. Perquè tinc la sensació que el Barça, per bé i per mal, ha jugat com un equip petit, solidari però a mercè del potencial de l'adversari. Estic content perquè hem quedat primers de grup, i crec que això era important a nivell pràctic i també de prestigi, però avui tenia ganes d'un gran partit i sento que Luis Enrique me l'ha robat. Ell segurament dirà que era necessari, que calia desactivar el rival. Però jo li responc que oblida que, alhora, també ha aconseguit desactivar-nos a nosaltres mateixos.

Comentaris (3)10-12-2014 23:34:55

Futbol: Barça 5 - Espanyol 1; i cinema: "La Reina de África"

Diumenge vam fer festa major, perquè després de dos anys tornàvem a anar al Camp Nou. L'horari era perfecte per dinar a Barcelona tranquil·lament, gaudir del partit i finalment arribar a casa a una hora boníssima, i encara amb tot un dia de pont per descansar. Tot va anar molt bé, i això que a la primera part no les teníem totes. De seguida es va veure que costaria fer el primer gol, però el que no ens esperàvem era que s'avançaria l'Espanyol, i encara sort que Messi ens va permetre arribar a la mitja part amb un somriure d'alleujament. D'acord que el plantejament dels periquitos va ser molt bo, però tampoc res que un equip com el Barça no es trobi en la majoria de partits que juga: línies ben juntetes, pocs espais i sortides ràpides al contraatac. Però el cas és que el Barça va complicar-se la vida per mitjà de dues mancances que poden ser una rèmora massa greu contra un rival de més entitat (sense anar més lluny, demà): una lentitud exasperant en la circulació de la pilota i, sobretot, una descomposició defensiva alarmant i injustificable. L'Espanyol va arribar amb perill més d'una vegada, a part del gol, mentre que el Barça era incapaç de crear gairebé res en atac. Fins que Messi se'n va cansar, i la segona part va acabar sent un festival de gols molt enganyós pel que s'havia vist i pel que havia estat el partit. No passa res, els tres punts es van quedar a casa i al final vam poder gaudir molt de la nostra presència a l'Estadi, però els culers necessitem un gran partit contra un gran rival per tornar a creure definitivament. Demà ha de ser el dia, i per mi seria clau situar Mathieu de lateral esquerre: ja sé que contra el Madrid l'invent no va funcionar, però no deixo de pensar com de malament ho va passar Jordi Alba contra Lucas Moura en l'anada, i a més hi veig dos avantatges més. En primer lloc, que Mathieu fixaria més la seva posició i no deixaria Busquets tan sol en les cobertures. En segon lloc, permetria fer entrar Piqué en l'onze i l'equip guanyaria en alçada per defensar la pilota aturada, qüestió clau amb Ibrahimovic voltant per allà. En fi, és igual, que ho facin com vulguin, però que guanyin i convencin. Europa ens mira i vol saber si encara som una alternativa. Demà ha de ser el dia per tornar a creure.

Ahir, doncs, raonablement satisfets i relaxats, tocava dia casolà, de sofà i pel·lícula. L'escollida va ser "La Reina de África", que haig de confessar amb cert rubor que encara no havia vist mai. Veient-la, s'entén perfectament que sigui un clàssic, perquè ho té tot: el carisma dels dos actors protagonistes, un escenari exòtic i totes les aventures imaginables en el procés d'enamorament posterior al xoc de caràcters. Però el que crec que fa definitivament gran aquesta pel·lícula (a banda d'haver permès la realització de l'excel·lent "Caçador blanc, cor negre", de Clint Eastwood, sobre les peripècies del rodatge) és que funciona perfectament com a símbol de les diferents etapes de l'amor. En efecte, observem com el riu esdevé una metàfora precisa de les etapes per les quals ha de passar una relació de parella: la calma i la tensió, l'eufòria i els obstacles que cal superar com a projecte en comú. Potser és una visió una mica particular, però en tot cas la culpa la té "Alleluia", pel·lícula que vaig veure a Sitges i que la citava explícitament: cada vegada que la parella tenia una crisi, l'home recordava l'escena dels hipopòtams, la que més els havia fet riure i que correspon al moment de màxima felicitat del trajecte vital a través del riu. I em quedo pensant que sóc molt afortunat, perquè a la meva vida no li manquen obstacles, però amb la meva parella són molts els moments dels hipopòtams.

Comentaris (5)09-12-2014 23:58:57

Futbol: Osca 0 - Barça 4; i cinema: "Màgia a la llum de la lluna"

En el futbol, i més en el cas del Barça, no tot són els resultats. El Barça ha encadenat en una setmana, amb el parèntesi de l'emocionant partit contra el València, dos desplaçaments a camps de rivals modestos amb un resultat idèntic. Però el 0-4 de dimecres no va deixar les mateixes sensacions que el de Nicòsia. A Xipre l'equip es va mostrar com un bloc compacte, sòlid i efectiu. Va demostrar que sabia com fer mal a un rival molt tancat i no va passar cap mena d'angoixa en defensa. A Osca, en canvi, la història va ser diferent. Es va veure un conjunt que no actuava com a tal, erràtic, desconcertant. El resultat va ser el mateix, és clar, perquè la qualitat en comparació a l'adversari era tanta que la diferència era abismal, i el Barça va tenir l'encert de convertir cada aproximació en un gol (i va demostrar de passada que xutar des de fora de l'àrea no fa cap mal, sinó més aviat tot el contrari). Però això no hauria d'amagar que no és normal que un equip de segona B tingui més ocasions que tu. Alguna cosa no es va fer bé i, sigui la que sigui, cal corregir-la perquè no ens passi contra algú de més entitat. De qualsevol manera, l'alineació va ser tan atípica que en cap cas el partit pot servir per extreure'n cap mena de conclusió, més enllà del fet que alguns jugadors (Ter Segen, Samper i Rakitic) en van sortir reforçats, mentre que d'altres van quedar qui sap si definitivament estigmatitzats (en especial Douglas, tot i que almenys aquest aixeca el cap i mira abans de centrar). Els dos propers partits, un derbi que sempre és un derbi i un enfrontament de màxima exigència i vital importància contra el PSG, ens donaran la mesura real de com estem. I jo m'arrisco i dic que intueixo que, dintre de tot, força bé.

I si, per mi, el Barça és una cita ineludible sigui quina sigui la categoria de la proposta, el mateix em passa amb l'estrena anual de Woody Allen. Hi hem anat avui mateix, dia de l'estrena, i n'hem sortit molt contents. Estic convençut que ara tocarà dir allò que es tracta d'un Allen menor i tot això, però "Màgia a la llum de la lluna" és una bona pel·lícula. Hi notem un Woody Allen murri, com si de mica en mica anés desglossant el seu testament cinematogràfic, perquè en aquesta obra lleugera d'esperit però profunda de fons hi aplega bona part de les seves obsessions a la recerca de la conclusió definitiva. En aquest sentit, destaca especialment la qüestió de la màgia, que ja l'havia atret en anteriors pel·lícules i que deixarà per sempre el seu inoblidable episodi d'"Històries de Nova York". I és que la tensió entre màgia i realisme (els llatinoamericans en dirien realisme màgic) és present en bona part de la seva filmografia, i no pas per casualitat. Allen vol dir-nos que la vida és plena de dolor, però també de màgia. La tensió que proposa aquí entre racionalitat i espiritualitat m'ha fet pensar en la recent "Orígenes", en el que té de tensió eterna i absurda entre ciència i fe, realisme i mite. Se li podrà retreure amb certa raó al novaiorquès un excés d'esquematisme en la construcció de l'argument, però en realitat estem davant d'un mestre a l'hora de convertir una idea abstracta en una trama (d'aquí que sigui tan prolífic). I al final, com sempre, després de donar-hi totes les voltes possibles, ens convida a gaudir de l'estranya existència que ens ha estat donada, encara que sigui des de la consciència que només podem ser mínimament feliços per mitjà de l'autoengany. D'altra manera esdevindríem bojos. Des del seu ateisme eternament desesperat a la recerca del sentit i de l'optimisme, Allen ens convida un cop més a prendre consciència, per bé i per mal, del que Octavio Paz definiria com "el olvidado asombro de estar vivos".

Comentaris (3)06-12-2014 02:24:52

Cinema: "Cargo"; i futbol: València 0 - Barça 1

Diumenge plujós, ahir, d'aquells que conviden a escarxofar-se al sofà i gaudir d'una bona pel·lícula i d'un bon partit. Ahir, malgrat tot, cap de les dues coses, tot i que el dia va acabar amb un somriure d'orella a orella. La tarda, però, va començar amb una pel·lícula força desastrosa. "Cargo", en el seu moment, va tenir un cert ressò. No es deia pas que fos exageradament bona, però sí que combinava amb certa habilitat intriga i terror. Doncs bé, la tenia pendent i ahir ens la vam posar, i haig de dir que ni una cosa ni l'altra. La pel·lícula està molt mal narrada, amb una introducció accelerada i sense cap lògica, i una construcció de personatges que per dir-ho suaument és molt deficient. A mesura que avança, l'espectador (o almenys jo) s'acaba preguntant com es van deixar enredar actors de tanta categoria per participar-hi. Si es vol, es pot valorar l'intent de reflexió sobre els perversos mecanismes de relació entre el primer i el tercer món, però tot plegat és un pretext insuficient i de traç massa gruixut. Una hora i mitja perduda. Quedava desplaçar-se fins al sofà de la penya familiar i esperar que el partit fos més satisfactori.

He començat insinuant que el partit no va ser bo, però cal matisar-ho. El que vull dir és que no va ser una delícia per a l'espectador, però no que el Barça fes un mal partit. És cert, no va brillar, però es va posar la granota de fer feina i no li va fer mandra posar-s'hi. Ahir era d'aquells dies que tocava picar molta pedra, i ningú no es va amagar. El València va proposar anar a la guerra, i l'equip va ser valent i s'hi va enfangar. Es podria retreure la poca activitat ofensiva, o a Luis Enrique (més que la seva aposta al mig del camp, arriscada però fins a cert punt comprensible) la lentitud en l'execució d'uns canvis que clamaven al cel i que van ser determinants perquè el camp definitivament fes baixada, després que Bravo salvés més d'un cop el Barça en el seu millor partit des de la seva arribada. Però l'equip, tot i que no em fes gaudir precisament de plaer, em va agradar perquè va saber competir. D'acord, segurament si no s'hagués guanyat ho veuria diferent, però el cas és que la pilota va entrar en l'últim segon, en una jugada d'estratègia en què cal tenir molta sang freda per executar-la en un moment així: servir un córner en curt per desplaçar per baix i al primer toc la pilota a l'altre costat i descol·locar així tota la defensa. I va sortir bé. I la sensació que tinc és que confio més en aquest equip avui que després de la golejada contra el Sevilla. Al capdavall, un moment d'inspiració el pot tenir tothom. Però les ganes de treballar, en canvi, s'han de tenir cada dia.

Comentaris (3)02-12-2014 00:48:29