login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Her"

Què és allò que ens defineix? Què és allò que ens fa ser com som? Quina evolució personal dóna com a resultat allò que som en cada moment? Quina percepció tenen els altres de com som? Coincideix amb el que som realment? I el que nosaltres creiem que som, hi coincideix? Totes aquestes preguntes, i moltes coses més, apareixen plantejades en aquesta intel·ligentíssima, preciosa, extraordinària pel·lícula, "Her", la nova creació de la ment privilegiada de Spike Jonze.

Spike Jonze és un cineasta que, al llarg de la seva filmografia, sempre ha mostrat una gran inquietud per la qüestió de la identitat. Aquest és el gran tema de la seva obra fins ara. Així, a "Cómo ser John Malkovich" explorava la necessitat de la gent de viure la vida d'altres persones, fet que explicaria la fascinació pels famosos. A "Adaptation", es qüestionava els mecanismes de la creació amb la història d'un escriptor que s'interrogava sobre la seva personalitat per mitjà del contrast amb el seu germà bessó. A "Donde viven los monstruos" plantejava el camí que porta a deixar la infantesa com la mort traumàtica d'una part important de la identitat individual. I a "Her"... A "Her" sembla haver-hi una mica de tot plegat, i encara molt més. O sigui que anem a pams.

D'entrada, com a "Blade Runner", la presència d'intel·ligència artificial porta a plantejaments existencialistes que condueixen a reflexionar sobre allò que ens caracteritza com a éssers humans. L'evolució de Samantha, l'encantador sistema operatiu del qual s'enamora molt comprensiblement el protagonista, mostra de manera contundent les grandeses i les misèries del fet de ser humà, allò que té de meravellós i de terrible, la joia de sentir-se viu i la limitació esfereïdora de la mortalitat. Deixant pinzellades crítiques cap a una societat que evoluciona (?) cap a una falsa superinformació i una falsa supercomunicació, la pel·lícula mostra un paisatge humà format per illes incapaces d'establir contacte en un món en què ja no cal fer res perquè tot es regeix per la veu. En aquest context, no és gratuït l'ofici escollit perquè hi treballi el protagonista, un escriptor de cartes emotives per als altres, en un moment en què la humanitat és incapaç d'experimentar emocions que no siguin virtuals i necessita que algú se les inventi per ella per poder sentir-les.

Però, si d'alguna cosa és deutora aquesta pel·lícula, és del guió, signat per Charlie Kaufman, de "Cómo ser John Malkovich", la qual cosa es fa perfectament evident a la magnífica i inquietant escena en què una noia s'ofereix per fer de cos de la veu de Samantha. Impossible no recordar la dicotomia entre cos i ment que s'establia entre John Malkovich i el titellaire que el controlava. Impossible no preguntar-se amb una esgarrifança què és el que determina la nostra identitat. És aquesta una pel·lícula que t'interpel·la, sense concessions, que fa que et remoguis inquiet a la butaca de tant que et reconeixes en el neguit i la desorientació desolada d'un protagonista que no deixa de buscar-se a si mateix. És també, però, una pel·lícula capaç de fer-te morir de riure, d'emocionar-te, d'estimular-te la intel·ligència. És un regal. I surts del cinema excitat i fent-te encara més preguntes. Qui som? No sé si m'ho suggereix la pel·lícula o se m'acaba d'acudir, però potser som els sentiments que tenim quan som capaços de no pensar. El problema és que pensem contínuament. I, en tot cas, la pel·lícula deixa entreveure que allò que ens fa humans és potser la capacitat que tenim de sospirar.

Comentaris (3)24-02-2014 23:31:20

Futbol: Real Sociedad 3 - Barça 1

Normalment sempre m'espero al dilluns a escriure la crònica del partit de lliga del cap de setmana. Així deixo reposar una mica les sensacions i les emocions, i intento fer una anàlisi més freda i objectiva de la situació. Però avui, sincerament, no em ve de gust esperar-me. Perquè vull oblidar aquest partit tan aviat com sigui possible, que ja costarà prou amb una setmana sense partit de l'equip fins diumenge que ve. Tots aquells que li tenen ganes, de dins o de fora, tindran molts dies per clavar les urpes sense pietat. I tots aquells que ens hem fet un tip de defensar-lo i d'intentar creure-hi tindrem massa dies perquè ens envaeixin tots els dubtes i totes les pors del món. Ara mateix, com a bon culer que sóc, ho veig tot negre i em veig venir una temporada en blanc, quan fa quatre dies era moderadament optimista. Però és que això d'avui no té perdó. No té nom.

Parlem de plantejaments. Que Martino vulgui continuar fent rotacions encara que ara vinguin unes setmanes menys carregades es pot arribar a entendre. L'alineació d'avui s'explicaria més per d'on veníem que pel que venia després, i es podia considerar raonable deixar descansar jugadors que van fer un gran esforç dimarts i donar entrada a d'altres de més frescos físicament i mentalment. Que Song jugui en la mateixa alineació que Busquets, per molt que la majoria ho consideri una aberració, em continua semblant defensable (malgrat que el partit d'avui em deixi sense arguments). Que passéssim de jugar a Manchester o a Anoeta mateix amb quatre tocadors a deixar de cop i volta Iniesta sol com un mussol en la creació ja seria més discutible. Però veure que de la manera com has pensat el partit els jugadors no saben allà on naveguen i no s'assabenten de la pel·lícula i no fer absolutament res per capgirar la situació, això ja és de jutjat de guàrdia. Martino té tot el meu respecte i tot el meu reconeixement, però avui s'ha equivocat greument i estic convençut que ell ho sap.

Però parlem també d'actitud. L'últim dia escrivia que potser ja no som els millors, però que podem guanyar qualsevol si treballem a consciència per minimitzar les nostres mancances. I així va succeir a Manchester. Quatre dies després, però, incomprensiblement l'equip ha jugat amb una desídia espantosa, i només Pedro se salva perquè m'ha semblat l'únic amb sang a les venes, l'únic que hi ha posat una punta d'orgull i d'esforç. Hi ha jugadors, sobretot determinat defensa central, que només donen el màxim a les grans cites. I amb aquesta actitud no es mereixen portar aquesta samarreta. Ho sento, però ho veig així, i això va per tots: no pots sortir al camp a passejar-te quan t'estàs jugant la lliga cada cap de setmana.

En fi, per dialogar amb els meus propis articles, que és el mateix que fer-ho amb les meves contradiccions, que és el mateix que fer-ho amb les del Barça, acabaré dient que tant el plantejament de Martino com l'execució del pla per part dels jugadors mereixen un 0. I no és resultadisme, és la realitat.

Comentaris (4)23-02-2014 01:10:30

Futbol: M. City 0 - Barça 2

Hi ha una jugada del partit d'ahir que explica molt bé l'enfrontament, i no estic parlant de la polèmica del penal perquè estic d'acord amb Martino: es magnifiquen les decisions arbitrals que ens beneficien i es menystenen les que ens perjudiquen, que també n'hi ha. Com que del que vull parlar és estrictament de futbol, la jugada a la qual faig referència és aquella en què Iniesta, ja amb 0-1 i el City jugant amb 10, atura un contraatac en un moment que molts jugadors de l'equip anglès es trobaven per davant de la pilota, com si esperés que els de Pellegrini es col·loquessin i renunciés a fer mal.

Dic que aquesta jugada explica bé el partit perquè l'objectiu del Barça ahir era molt clar: jugar a fer que passessin poques coses i assegurar-se el control de la pilota i del partit. I ho va aconseguir. El City va tenir alguna oportunitat, evidentment, perquè és un equipàs (amb un tros de jugador anomenat David Silva) i perquè jugava a casa, però no es va sentir mai còmode, i en cap moment va poder desplegar el seu joc. Altres equips, per aconseguir reduir a la mínima expressió les virtuts del contrari, recorren al joc brut i a les interrupcions. El Barça, quan vol guanyar temps i agafar aire, agafa la pilota i mira de no deixar-la anar. Per això em dol que es retregui a l'equip que a la primera meitat gairebé no xutés a porta, perquè això és no entendre que l'objectiu de l'equip era un altre, que el que buscava era desgastar el rival i no deixar-lo córrer, i en general ho va aconseguir. I per això em dol també que se li retregui que amb 0-1 i un home més no busqués amb més decisió la sentència, perquè això és no entendre que és exactament el que el City hauria volgut. La jugada d'Iniesta en qüestió il·lustra això perfectament: en aquell moment, la temptació de deixar-se portar per la rauxa era molt forta; jo mateix em removia pel sofà demanant més acció i rematar la feina, però el Barça sabia que no li convenia que el partit es tornés un seguit d'anades i tornades, perquè amb el partit trencat la superioritat numèrica s'hauria notat menys. Així, el Barça (tot i algun moment de dubte que el City va estar a punt d'aprofitar) va saber continuar tenint paciència, com en tot el partit, i finalment va trobar el premi en forma d'un gol d'Alves que a mi em va recordar molt el de Belletti a la final de París.

En definitiva, que estic cansat que no sapiguem gaudir de les coses. Que avui ens torturem pensant que l'àrbitre ens va ajudar, que l'equip va ser poc ambiciós, que vam tenir sort... Ahir el Barça va fer un partit molt seriós, i va saber neutralitzar el poderós joc ofensiu d'un rival que ens havia tingut atemorits des del dia del sorteig (i que, una cosa no treu l'altra, hem de continuar respectant fins després de la tornada, perquè això no s'ha acabat). Ahir el Barça va fer el que va ser incapaç de fer a Munic: competir. D'acord que no enlluernem com fa uns anys, però continuem sent un molt bon equip capaç de tot si potencia les seves virtuts i minimitza els seus defectes. Tant el plantejament de Martino com l'execució del pla per part dels jugadors mereixen un 10. I no és resultadisme, és la realitat.

Comentaris (4)19-02-2014 23:49:52

Futbol: Barça 6 - Rayo 0; i cinema: "Exam"

El Barça ha tornat... I esperem que aquesta vegada sigui per quedar-se. Tot allò que ha fet gran aquest equip va tornar dissabte amb força: pressió avançada, primer toc, línies juntes... I el millor de tot és el partidàs que va fer Cesc Fàbregas, jugador que no era sant de la meva devoció però que amb Martino s'ha transformat, de manera que ara és capaç de jugar bé fins i tot d'interior: va recuperar un munt de pilotes, va jugar sempre amb criteri... Després del partit de copa contra la Real es va dir que sense Xavi l'equip s'allargava massa i perdia consistència. No pas ahir. En qualsevol cas, crec que contra el City hem de sortir amb els quatre petits més Pedro, per garantir línies ben juntes, futbol combinatiu i pressió sobre la defensa rival. Contra un equip com els anglesos, amb una tendència a partir-se per la meitat com el Madrid de l'època de Mourinho (quatre defensen i set ataquen), dominar aquestes facetes del joc pot resultar fonamental, perquè serviria per impedir que la molta qualitat que tenen al davant ens fes mal. Si plantegem el partit com una cercavila amunt i avall, com un intercanvi de cops, a mi em sembla que ja hem begut oli. Pronostico uns minuts inicials complicats, amb el City desbocat, però si de mica en mica imposem el nostre futbol control, podem acabar assistint a una gran nit. Sigui com sigui, examen d'alçada el que ens espera.

D'un altre examen, molt peculiar, ens parla la pel·lícula que vaig poder veure aquest diumenge, anomenada precisament "Exam". L'argument no és del tot original: vuit persones han estat citades per a una prova de selecció de personal per a una gran empresa. Tampoc ho és el seu desenvolupament: confrontació de personalitats davant una situació desconcertant. Però, a diferència per exemple d'"El método", en aquest cas triomfa l'humanisme i la intel·ligència, de manera que per una vegada tenir escrúpols no es converteix en un obstacle sinó en una solució. Així, malgrat que alguns cops de teatre són una mica simplistes i efectistes, la pel·lícula es redimeix per les seves bones intencions i perquè té certa innovació, com la magnífica presentació de personatges durant els títols de crèdit o la insinuació d'un context de ciència-ficció que l'espectador en un principi desconeix i que ha d'anar descobrint. Entretinguda i en el fons força honesta, que ja és molt.

Comentaris (5)18-02-2014 00:43:25

El Barça sense vostè

Ahir el Barça va jugar el primer partit des que vostè ens ha deixat. Serà molt estrany a partir d'ara veure els partits sense vostè, sense sentir-li dir allò de "n'hauríem de fer un altre per estar més tranquils" quan el Barça estigui guanyant, o allò altre de "ha de ser molt emprenyat córrer tot el partit darrere la pilota" en referència al rival quan el Barça comenci a tocar i tocar. També trobaré a faltar, i molt, quan se'n reia afablement de mi quan em posava nerviós mirant el partit, i m'aixecava i caminava pel menjador, i vostè em deia "que no és còmode, el sofà?"

Pot semblar molt frívol parlar del Barça en un moment com aquest, però vostè i jo sabem que molts dels millors records que compartim plegats s'han produït al voltant de l'equip del nostre cor. Com aquell dia que el Plus no funcionava, i vam agafar corrent el cotxe per arribar a la penya i perdre'ns el mínim possible d'un partit que va acabar sent un dels millors de tota la història del Barça, aquell memorable 4-0 al Bayern; i com després vam tornar eufòrics i l'àvia ens va renyar afectuosament perquè tenia por que s'hagués refredat per sortir a aquelles hores. O com aquell dia inoblidable, de la mateixa Champions del 2009, en què Iniesta va marcar al camp del Chelsea quan ja havíem perdut tota esperança i ens va fer embogir; i jo vaig abraçar una de les seves nétes, llavors força petita encara, i vam caure tots dos per terra de l'emoció, i va venir l'àvia a dir-me si volia una til·la i jo, plorant d'alegria, li deia que només volia que el partit s'acabés.

El Barça sempre ha ocupat un lloc important en la seva vida, una vida familiar i exemplar. Se'm dibuixa un somriure nostàlgic quan recordo com vostè m'explicava les bestieses que havia estat capaç de fer de jove per anar al camp. I em commou pensar que el dia abans que l'ingressessin, quan vostè ja no estava gaire bé, encara es va revifar al vespre quan va veure que començava el partit de lliga contra el Màlaga. O en aquell dia, ja a l'hospital, que sabia que jo venia de veure la derrota contra el València i vostè encara va treure forces per fer broma i dir-me "què, has disfrutat avui, no?" Van ser uns últims dies tristos, però en què també vam gaudir de la seva companyia fins gairebé al final.

Per tot plegat, tinc l'esperança que aquest any el nostre Barça serà capaç de guanyar alguna cosa. Quan això passi, alçaré la meva copa i tindré un record per a vostè. Ja li vaig expressar un dia, a propòsit del seu 90è aniversari: vostè ha estat el nostre Messi particular. Perquè, en aquest esport tan complicat de jugar que és la vida, vostè ha estat un dels millors jugadors del món.

Comentaris (6)13-02-2014 22:51:59

Futbol: Barça 2 - Real Sociedad 0

El primer que es pot dir d'aquest partit és que ja d'entrada l'alineació del Barça era tota una declaració d'intencions de Martino: excepte per la presència de Pinto, l'onze era exactament el mateix que va acabar sucumbint contra el València dissabte passat. Per tant, la intenció de l'entrenador era donar la responsabilitat als mateixos i, en conseqüència, agafar-se l'oportunitat d'esvair els dubtes creats al peu de la lletra. I, vistos els resultats, l'objectiu no es va acabar d'aconseguir ni de bon tros, perquè el Barça ahir va vèncer, però no va convèncer. En absolut.

La primera part, amb les cartes marcades des del començament, es pot considerar correcta. En efecte, cada equip va voler mostrar de seguida les seves cartes. El Barça volia recuperar el joc de la primera mitja hora contra el València: circulació ràpida de la pilota, combinacions pel mig entre línies i continus canvis de joc per obligar la defensa rival a cansar-se basculant contínuament. Però la Real, conscient que el que es trobaria seria això, tenia un pla: intensitat defensiva sobre els generadors de joc per dintre (Messi, Xavi, Cesc) per poder recuperar i fer ràpides sortides al contraatac. Això va obligar el Barça a jugar més precipitadament per fora, de manera que la defensa basca no patia i Pedro i Alexis es perdien en batalles impossibles (especialment desassistit el xilè, gens ajudat per un Alves horrible a través de l'atabalament del qual morien moltíssimes jugades). El resultat és que el Barça va inquietar relativament poc el porter visitant. A més, com que per jugar al que vol el Barça l'equip ha d'estar ben junt, la defensa estava avançadíssima, i la distància entre els centrals i Pinto cada vegada era més gran. D'això, i de la lentitud i la manca de destresa exasperant dels centrals del Barça, en va treure profit la Real a les acaballes de la primera part: el resultat, un més que possible penal i expulsió de Mascherano no assenyalats per l'àrbitre. Coses del futbol: just en la següent jugada va marcar Busquets, i el Barça se'n va anar als vestidors amb un premi segurament excessiu, ja que a més Iñigo Martínez va ser expulsat per protestar l'acció anterior.

Però, si la primera part va ser mínimament acceptable, la segona va ser força lamentable. L'equip va ser incapaç de generar perill seriós contra un equip amb deu homes i, amb els centrals segurament escaldats per l'experiència de la primera part, l'equip es va anar partint per la meitat, amb distàncies massa grans entre línies. El resultat, inevitable: els jugadors van començar a atacar desordenadament i sense sentit, fent cadascú la guerra pel seu compte, i l'espectacle va esdevenir infumable. Però ja sabem que enmig del caos hi ha un jugador que és capaç d'encendre el llum amb la seva clarividència per llegir aquestes situacions, i aquest no és altre que Cesc Fàbregas, ahir de llarg el millor del partit, que en una jugada puntual va veure l'excel·lent desmarcada d'Alexis. El xilè va rematar bé però la pilota va anar al pal, i llavors la Real es va acabar marcant, en l'intent de rebutjar la pilota, un dels autogols més ximples de la història (fins i tot superior al del Llevant en l'eliminatòria anterior). Semblava que, davant la inoperància dels nostres, la Real havia decidit ajudar-nos a marcar un gol que d'una altra manera difícilment hauria arribat.

Per acabar-ho d'adobar, a la majoria dels culers ens caracteritza una gran sensació d'incomoditat quan som afavorits per l'arbitratge, de manera que ahir hi havia pocs motius per estar satisfets, més enllà del resultat. Potser l'anàlisi de tot plegat és massa dur, i potser l'equip és víctima de la histèria que envolta el club, però val més saber veure les coses negatives en la victòria, per millorar. Potser només han estat dos partits dolents. Es pot ser optimista encara? Malgrat tot, la resposta és que sí.

Comentaris (9)06-02-2014 23:28:51

Futbol: Barça 2 - València 3

Tarda de Doctor Jekyll i Mister Hyde dissabte al Camp Nou. Després d'una primera mitja hora excelsa, l'equip es va anar desinflant fins a protagonitzar una segona part desastrosa, amb errades defensives infantils i sense capacitat de reacció. És d'aquelles derrotes que de tant en tant es produeixen en la història d'aquest club, absolutament impossibles d'explicar. El pitjor d'aquesta patacada és que no s'hauria d'haver produït mai: pots tenir un mal dia, haver fet un mal plantejament, tenir mala sort... Però no pots llençar a les escombraries un partit que tenies absolutament dominat i controlat. I, en cas que et passi, has de mostrar prou recursos i prou caràcter per redreçar la situació. Però dissabte no va ser el cas, i la cara de ximple que se't queda al final del partit és de les que costen d'esborrar.

Martino es veu una persona tan honesta que a vegades les declaracions que amb sinceritat expressa a la sala de premsa se li giren en contra. Just l'endemà de dir que ja no hi havia marge d'error, arriba una derrota marcada per una certa indolència. Tot i així, Martino va saber contradir el seu propi argument anterior amb una afirmació certa: encara depenem de nosaltres mateixos per guanyar la lliga, donat que ens queden enfrontaments contra els dos rivals directes. Això sí: ara sí que no es pot fallar més, i toca anar al Pizjuán... Sigui com sigui, se li ha retret a Martino la ineficàcia dels canvis en aquest partit, però jo crec que van ser valents: la gran aposta va ser fer entrar Iniesta per Xavi, a la recerca de major verticalitat, i Tello per Cesc, a la recerca de més presència ofensiva. Res va sortir bé, però va ser tota una declaració d'intencions: quan les coses vagin mal dades, no li tremolarà el pols a l'hora de renunciar a l'estil i buscar un futbol més directe.

També jo sóc a vegades presoner de les meves paraules. En el darrer article comentava que l'equip obtindria títols o no, però que no se li podria retreure res, i just després arriba una derrota en què a mi em sembla que sí que hi ha alguna cosa a retreure. Al meu entendre, el principal retret és la sensació que l'equip es va agradar massa durant la primera mitja hora, en què va ser infinitament superior, i això li va restar contundència, i després va ser massa tard. Però això té una lectura positiva: darrerament, per mi, el Barça està assolint moments d'una brillantor en el joc espectacular, acompanyada d'una major verticalitat que en anys anteriors. Quan l'equip està fi, els rivals no es tanquen ben bé per vocació, sinó que són literalment arraconats per l'embranzida ofensiva de l'equip, que ataca d'una manera esborronadora, com una piconadora. Mou la pilota a una velocitat endimoniada, combina entre línies, canvia el joc de dreta a esquerra... Ho fa tot bé, però potser li falta una mica més d'instint a l'àrea rival. Si aquesta derrota serveix perquè l'equip entengui que no s'ha d'agradar tant i ser més contundent a la porteria rival, amb aquest nivell de joc hi podem guanyar molt i fer molt mal a partir d'ara. Primera oportunitat per veure si els jugadors han entès el missatge que els oferia la derrota, aquest dimecres.

Comentaris (4)03-02-2014 23:31:41