login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Los caballeros las prefieren rubias"; i lectura: "L'amant"

Tornem-hi amb Marilyn Monroe. La veritat és que, tot i que el talent de la malaguanyada actriu era indiscutible, no es pot negar que en la majoria de les pel·lícules en què intervenia (potser excepte les de Billy Wilder) la seva simple aparició envoltava el producte d'una certa frivolitat. Per això és tan sana i tan divertida la paròdia que fa Jane Russell del seu personatge a "Los caballeros las prefieren rubias". Segurament, la intenció era simplement parodiar el personatge i no l'actriu, que tot just llavors començava a fer els seus primers protagonistes, però vist amb la perspectiva actual és inevitable veure-ho així, ja que Monroe va acabar d'alguna manera essent esclava de la imatge que projectava en aquest film: noia atractiva però ximpleta, sense ser-ho en realitat. Per la resta, com totes les comèdies de Howard Hawks, la pel·lícula es mira amb plaer i amb fascinació per l'agilitat dels diàlegs i les situacions.

D'altra banda, aprofitant que és l'any de la commemoració del centenari del naixement de Marguerite Duras, rellegeixo la que potser és la seva obra més coneguda: "L'amant." Potser influït pel record de la versió cinematogràfica de Jean-Jacques Annaud, que diria que s'hi centrava de ple, o pel mateix títol, recordava l'obra com a més eròtica i passional del que en realitat és. Perquè "L'amant" és en realitat més aviat racional, amb una pulsió constant entre l'eros i el thànatos, l'amor i la mort. No es pot discutir que, malgrat ser profundament autobiogràfica (o precisament per això), la novel·la és literatura en majúscules. Cal no confondre literatura amb ficció: el text és decididament literari perquè arrisca constantment, amb unes giragonses en la veu narrativa i en el temps verbal que acaben fins i tot per marejar (tot i que això potser és culpa de la traducció i l'edició pèssimes que per desgràcia en posseeixo). En qualsevol cas, la novel·la, tot i alguns passatges indubtablement brillants, no m'ha fascinat com recordava que ho havia fet, o sigui que definitivament potser el bon regust em venia de la pel·lícula. Sigui com sigui, el millor són sens dubte les descripcions de les trobades amoroses, on subtilment Duras aconsegueix transportar-te amb mestria. Això, i la reflexió gairebé inconscient però punyent sobre el pas del temps que provoca.

Comentaris (3)25-06-2014 23:05:57

Cinema: "Transcendence"

El punt de partida de "Transcendence" és sens dubte interessant, i gira al voltant d'un dels temes potser més explorats darrerament per la ciència-ficció: la intel·ligència artificial. La primera part de la pel·lícula, sense ser res de l'altre món, es deixa mirar, i les comparacions amb "Her" es fan inevitables: què defineix la nostra identitat? Què és allò que ens singularitza? En què consisteix allò que anomenem consciència? Però aviat queda clar que l'aposta de "Transcendence" és una altra, i que es basa en l'espectacle per l'espectacle.

No hauria tingut res en contra que la pel·lícula combinés acció i reflexió. Així ho va fer de manera magistral la nissaga "Terminator", que de propina ens va deixar una actualització brillant dels preceptes de la tragèdia grega clàssica. Però aquí el pretès embolcall reflexiu queda en un autèntic foc d'encenalls, i la funció només se salva gràcies al carisma de Johnny Depp i el bon fer de Rebecca Hall, mentre Morgan Freeman continua acomodat en el seu rol d'etern secundari de prestigi. De mica en mica, la trama deriva en un deliri panteista i pseudoecologista en què les poques idees interessants (que els terroristes siguin els reaccionaris, que el desig megalòman de salvar el món acabi essent nociu i contraproduent) queden diluïdes al servei d'un desenllaç excèntric que no hi ha per on agafar.

En fi, que hauré de continuar esperant la pel·lícula definitiva que reflexioni sobre les bondats i les maldats de la tecnologia (l'última que ho va fer seriosament va ser "Gattaca"?), perquè a aquesta pel·lícula li ha passat el mateix que al seu protagonista: de tant voler transcendir, ha acabat passant-se de frenada i estavellant-se.

Comentaris (3)23-06-2014 17:18:39

"Fin de ciclo"

S'agafa una copa apropiada per a l'ocasió, i s'omple de glaçons. A continuació s'hi aboca un raig generós d'una bona ginebra, acompanyat d'una llauna de llimonada. S'assaboreix amb calma i, malgrat que no té el gust de la victòria pròpia, es gaudeix plenament en honor de la derrota aliena.

Comentaris (3)19-06-2014 00:53:57

Cinema: "Las dos caras de enero"; i lectura: "Al meu cap una llosa"

Com a professor circumstancial de llatí que em toca ser, intento transmetre als alumnes el valor de la mitologia clàssica per entendre'ns millor a nosaltres mateixos. Es podria dir que "Las dos caras de enero" juga aquesta carta, la de l'embolcall mitològic per explicar les misèries humanes, amanit amb els preceptes elementals de la tragèdia grega. La pel·lícula té un to clàssic, amb una posada en escena preciosista, i funciona sobretot gràcies a uns actors excepcionals: Viggo Mortensen i Kirsten Dunst per descomptat, però també Oscar Isaac, ara reconegut per la seva gran actuació a "A propósito de Llewyn Davis", però la força expressiva del qual ja em va captivar a "Ágora". Tot i així, mai arrisca, i es podria dir que sempre que podria enlairar-se li acaba faltant la pela per fer el duro. Al final el que més queda és el conflicte generacional que encarnen els personatges de Mortensen i Isaac, amb un cert punt edípic personificat en el desig que ambdós senten per Kirsten Dunst, i en què es llegeix l'eterna decepció que cada generació provoca en els seus descendents però també la inevitable reconciliació. Pel·lícula correcta, en definitiva, però que em temo que passarà sense pena ni glòria pel meu record.

També juga, en certa manera, la carta mitològica la meva última lectura, "Al meu cap una llosa" (Olga Xirinacs, 1984), però d'una manera diferent: ho fa a partir d'un mite de la literatura, Virginia Woolf, i l'especulació sobre el que va poder envoltar el seu suïcidi. La veritat és que només d'encetar-lo et trobes amb un llibre sorprenent, poc habitual en les lletres catalanes. Perquè és poc habitual que la narrativa catalana s'ocupi de personatges i temes estrangers, i també perquè pràcticament cada frase és una troballa literària, la qual cosa fins i tot a vegades paradoxalment en dificulta la lectura. A partir d'una trama que em recorda lleugerament el món de "Pedro Páramo", de Juan Rulfo, en el sentit que els morts es barregen en el món dels vius, Xirinacs construeix una història petita en què el que millor reflecteix són dues coses, totes dues al voltant d'una guerra terrible com va ser la Segona Guerra Mundial: d'una banda, el contrast entre la fredor de les xifres de baixes i la història personal que s'esquerda i es trenca en mil bocins en cadascuna d'elles. D'altra banda, i sobretot, la por. La por dels anglesos a ser envaïts. La por de les bombes. La por de no tenir futur. I, així mateix, la veu narrativa, que juga a portar fins al límit l'omnisciència, omple de sentit el concepte de literatura femenina (que no pas feminista). Des de Rodoreda que no tenia aquesta sensació tan clara. Val a dir, però, que és una lectura que no sempre es fa amb plaer, que m'hi he ennuegat en alguns moments, però sigui com sigui d'una qualitat evident i poc discutible.

Comentaris (3)16-06-2014 22:47:24

Cinema: "Madre e hijo" i "Niágara"

Definitivament, em declaro fan de l'actual cinema romanès. Cap altra filmografia té en aquests moments, em sembla, la força i la sobrietat que té aquesta, ni la seva capacitat de radiografiar amb la precisió d'un bisturí la societat actual. Societat romanesa, sí, però els defectes i les corrupcions de la qual es poden fer extensives arreu. Així, si Cristian Mungiu em va deixar totalment bocabadat amb les sensacionals "Cuatro meses, tres semanas y dos días" i "Más allá de las colinas", ara apareix aquesta excel·lent "Madre e hijo", dirigida per Calin Peter Netzer i extraordinàriament protagonitzada per Luminita Gheorghiu, que m'ha tornat a deixar clavat a la butaca. Hi ha dues tensions fonamentals a la pel·lícula: la social i la maternofilial. I l'espectador hi transita amb un desassossec absolut, a la qual cosa ajuden una nerviosa càmera en mà que acaba no sent gens gratuïta i, sobretot, el domini del temps de les llarguíssimes seqüències d'uns diàlegs en què la tensió és més que latent, malgrat que la sang mai arriba del tot al riu perquè sovint són monòlegs entre sords que no s'escolten més que no pas converses. És una manera de fer cinema molt arriscada, ja que el plantejament d'aquestes escenes no és gens senzill, i la línia que separa allò sublim d'allò ridícul pot ser molt fina. Però tot en aquesta pel·lícula és creïble, sobretot gràcies al bon fer dels actors i al magnífic guió. I tot, amb una aparent austeritat formal, però amb una utilització brillant del so natural de les escenes. La pel·lícula no fa cap mena de concessió a l'espectador, i a més dificulta moltíssim l'empatia amb uns personatges d'actitud més que discutible. Però es mira amb plaer, amb admiració per una història magníficament explicada i una realització que sempre sap el lloc precís on situar la càmera. L'espectador haurà de treure les seves pròpies conclusions, però queda clar que els rics sempre passaran per sobre dels pobres i que la sobreprotecció dels pares sempre fa un mal favor als fills i a ells mateixos. Atenció, en aquest sentit, a la metàfora qui sap si voluntària del seguro de la porta del cotxe (em sap greu, però no sé com expressar-ho en català perquè s'entengui), just en un final en què tot és superb: des de l'audàcia de mostrar una escena clau a través d'un retrovisor fins a la seqüència just anterior que posa cara a cara les dues mares, en què la protagonista les diu de l'alçada d'un campanar però al capdavall també mostra el dol per la pèrdua d'un fill a qui acaba de perdre, qui sap si per sempre. Extraordinària.

I completem el cap de setmana amb el visionat de "Niágara", un clàssic dels de tota la vida que proporciona el plaer de les pel·lícules d'abans, històries sòlides i ben explicades. Potser la intriga (basada en el tema del fals mort i que aprofita molt bé la grandesa dels espais naturals) és poc complexa i fins i tot una mica previsible, però té molta força gràcies sobretot al carisma i l'atractiu de les dues actrius protagonistes. Això sí: queda el dubte d'imaginar quina truculència hauria estat capaç de muntar Hitchcock amb un material com aquest.

Comentaris (10)09-06-2014 23:00:27

Cinema: "Cashback"

Els cinèfils del claustre de professors de l'institut on treballo continuem fent conxorxa i recomanant-nos pel·lícules. Aquesta setmana tocava mirar "Cashback". Així que ahir m'hi poso, la miro, passo una bona estona però em pregunto si n'hi ha per tant. La sensació que tinc és que no. Com que sé que prové d'un curtmetratge original, decideixo mirar-lo. M'agrada molt més. Té més sentit, i la metàfora del temps congelat s'entén molt millor. Escric un correu al company que me l'ha recomanat, i li dic que no m'ha entusiasmat però que té coses bones. L'endemà, és a dir avui, li dic que la pel·lícula ha reposat bé durant la nit dins el meu cap i que cada cop la veig amb més simpatia. Ell se n'alegra, i em diu que ja entén que algunes coses no m'hagin agradat, perquè és una mica nyonya. Però en realitat no és això el que em disgustava, sinó més aviat que la majoria de metratge em semblava una poca-soltada (què hi pinta, el partit de futbol?). És clar que just abans he tingut una conversa amb un altre company, que m'ha fet adonar que tots plegats ens podem reconèixer en el comportament excèntric dels personatges. Tothom fa tantes ximpleries com pot per suportar la seva rutina diària. Els alumnes, per descomptat. Però també, per què negar-ho, nosaltres. És cert. I se'n diu supervivència.

Ja ho sé: no s'entén res. El millor és mirar la pel·lícula, i gaudir sobretot de la idea principal inspirada pel curtmetratge: l'apologia de les formes femenines. Quan un dels meus còmplices cinèfils va fer servir aquesta expressió per recomanar-me la pel·lícula, em va fer gràcia, perquè em semblava que era una manera molt fina de dir que hi hauria moltes tetes. I sí, n'hi ha moltes. Però té raó: és una apologia de les formes femenines. No hi ha expressió més sensata per definir-ho.

Comentaris (3)05-06-2014 18:15:27

Cinema: "Una vida en tres días" i "Bus stop"

Sovint hi ha gent que critica cineastes com ara Ken Loach per fer un cinema massa de tesi, pamfletari, massa marcadament d'esquerres. De la mateixa manera, es qüestiona l'enfocament massa programàtic de cineastes com ara Tim Robbins ("Pena de muerte"), ja que es considera un cinema excessivament ideologitzat, en aquest cas seguidor de les consignes demòcrates. Però, és que no existeix un cinema també clarament conservador? No són programàtiques les pel·lícules que ens mostren l'enganyós somni americà o l'"american way of life"? És clar, aparentment són pel·lícules que, molt hàbilment, no presenten una qüestió política concreta; però ja se sap que tot és política, i també és ideologia mostrar de manera idealitzada un determinat enfocament de les relacions humanes i socials. Un exemple claríssim d'això és "Una vida en tres días", en la qual Jason Reitman torna a mostrar-se com un cineasta molt irregular, que sembla funcionar millor quan treballa amb materials aliens i que aquí signa un dels seus pitjors treballs. El cert conservadorisme que ja respirava "Juno" quedava feliçment entelat pel vitalisme que la guionista Diablo Cody va saber donar a la seva protagonista, però aquí ja no hi ha mitges tintes: per mitjà d'una història que no pot ser més inversemblant, Reitman ens ensenya un plantejament que, per molt que la pel·lícula estigui ambientada al 1987, hauria de fer vergonya que encara es mostrés al segle XXI: hi queda clar que tota llar necessita la figura d'un home (que, com el de l'anunci de Catalana Occidente, ho arregla tot, tot i tot), especialment si hi ha un nen pel mig, que necessita urgentment una figura paterna per ser tot un home i deixar de ser un marginat. Mare de Déu senyor! Es pot ser més ranci? I, en fi, el pitjor de tot és que el problema de la pel·lícula no és només de tesi; al capdavall hi haurà qui estarà d'acord amb aquests valors (hi ha gent que vota el partit republicà nord-americà o el PP, ves què hi farem). No: el pitjor és que, a sobre, la pel·lícula (de la qual només es podria salvar relativament la manera com suggereix, no sempre subtil, els conflictes interns provocats per l'aparició del desig en els personatges) té una estètica i un mecanisme narratiu de telefilm barat de sobretaula que no se l'acaba, impropi d'actors de la categoria de Josh Brolin i sobretot Kate Winslet, que encara m'estic preguntant com es va deixar entabanar d'aquesta manera.

Vaja, que després d'un missatge tan caspós com el d'aquesta pel·lícula, hom gairebé té la sensació que el salvatge tarannà del "cowboy" protagonista de l'altra pel·lícula vista aquest cap de setmana, "Bus stop", que tracta les dones com a poltres que cal domar, és gairebé fins i tot més modern i menys masclista. Al capdavall, es tracta d'una pel·lícula molt més antiga, el personatge mostra al final una certa redempció en el seu comportament i, a més, ja estem fatalment acostumats que en moltes pel·lícules la classe indiscutible de Marilyn Monroe (per mi estranyament poc agraciada en aquest film) es vegi limitada a l'aparició com a simple objecte de desig. La pel·lícula, a més, és una comèdia, i diversos personatges defensen la dignitat de la protagonista. Res a veure amb el lamentable rol que es reserva a la protagonista d'"Una vida en tres días". "Bus stop" és una pel·lícula menor de Monroe, però almenys no t'ofèn la intel·ligència com fan altres pel·lícules que van de modernes.

Comentaris (5)03-06-2014 00:11:56