login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Big bad wolves"

Com que la pel·lícula que comentaré avui, "Big bad wolves", juga fort en la seva promoció la carta dels elogis de Tarantino, pot ser pertinent el que començaré explicant. El cas és que un dia, a la feina, discutia amb un company sobre cinema (és un dir, perquè el company en qüestió és tan bon jan que és impossible discutir-hi), concretament sobre el final de "Maleïts malparits", de Quentin Tarantino (qui no l'hagi vist, que passi directament al següent paràgraf). El meu company trobava inadmissible i poc rigorós que la pel·lícula acabés amb la mort de Hitler cremat a l'interior d'un cinema, perquè tothom sap que la història no va anar així. Jo defensava el que crec que volia defensar Tarantino amb aquest final: que el cinema ha de tenir llibertat respecte de la Història i que era una bona manera de passar-hi comptes per mitjà de l'art. És a dir, que Tarantino havia donat al final de la seva pel·lícula el final que ell hauria desitjat per a Hitler (i, a més, en un cinema, el seu lloc de culte predilecte!).

Tot plegat ve al cas perquè em sembla que als directors israelians de "Big bad wolves" els ha quedat una pel·lícula molt tarantiniana, molt propera concretament a l'univers de "Reservoir dogs", i que també es planteja el cinema com la possibilitat de passar comptes amb aquells que embruten la vida, en aquest cas en una qüestió tan delicada com la pederàstia. La veritat, però, és que sigui com sigui a mi tampoc m'acaba de convèncer l'elogi de la venjança com a sistema de vida, i el cert és que la pel·lícula en alguns moments m'estava resultant excessiva en la seva recreació de la tortura, com si fos un "Hostel" qualsevol.

Però el desenllaç de la pel·lícula ho canvia tot, i pren un altre sentit. Reforçada la tesi per la presència esporàdica d'un personatge àrab que és qui té el comportament més normal de la pel·lícula, "Big bad wolves" sembla voler-nos explicar que la societat israeliana ha patit tant que ara es troba malalta de set de venjança, però també advertir-nos que la venjança no calma el dolor i que en canvi contribueix a ampliar-lo i a allargar un cercle viciós sense sentit.

Així, en definitiva, ens trobem davant d'una pel·lícula molt interessant, amb un incòmode humor negre jo diria que molt jueu, amb una vocació d'estil que la fa irresistible ja des del pròleg malgrat que a vegades fins i tot s'agradi massa, i que després d'un hàbil i constant joc de miralls entre els antagonistes et fa sortir de la sala pensant que, com a la vida, sense tanta barbàrie, tots els personatges implicats hi haurien sortit guanyant.

Comentaris (5)27-05-2014 22:49:47

Futbol: Barça 1 - Atlético 1

Avui escriuré un article seguint la manera de jugar del Barça de les últimes setmanes: sense ordre ni concert.

- El pitjor d'aquesta desfeta és que gairebé no és ni una decepció. Aquest equip ha aconseguit anestesiar-me: no em fa sentir res, ni tan sols dolor.

- Tenia ganes de poder titular aquest article "La lliga de l'equip vestigi", en homenatge a una cançó de l'últim disc d'Els Amics de les Arts, però no ha pogut ser.

- No recordo haver vist mai una plantilla jugar tants partits seguits amb tanta impotència, jugant-s'hi el que s'hi jugava. Ni del Barça ni de cap altre equip.

- Tan difícil era mirar de tenir una mica de possessió després del gol d'Alexis per no patir tant? Ni això ja sabem fer, que ha estat la nostra marca de fàbrica?

- Ha guanyat la lliga l'equip que més s'ho mereixia. De llarg.

- Tampoc és qüestió de dir que aquests jugadors estan en deute amb l'afició. Oblidem molt aviat que ens han fet molt feliços.

- Segurament tothom ha donat el màxim en aquest final de lliga, però sovint no ho semblava. I ja se sap que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ho ha de semblar.

- Us imagineu quin final de lliga tan adequat a tanta inversemblança hauria estat que Pinto marqués a l'últim córner?

- A veure si l'única aportació que haurà fet Cesc aquesta temporada haurà estat lesionar un jugador importantíssim de l'Atlético i ajudar així el Madrid per a la final de la Champions.

- Cal reconèixer la vàlua del Tata Martino com a persona, així com la seva incapacitat per dirigir el Barça.

- He perdut una gran oportunitat de viure un títol de lliga blaugrana a Madrid. Per sort, em va tocar viure una apoteosi atlètica, i no pas blanca.

- Si l'excusa del president de la Federació Espanyola de Futbol per no assistir al partit amb la copa era que la seva entrega seria poc decorosa si la guanyava l'equip visitant, va quedar ben retratat: ovació de gala i reconeixement del Camp Nou als mèrits de l'Atlético, i celebració matalassera a la gespa de l'Estadi amb total normalitat, com no podia ser de cap altra manera.

- Comportament exemplar de l'afició: animant fins al final malgrat els pocs arguments de l'equip, i escollint l'opció d'aplaudir els jugadors rivals al final en lloc d'ensenyar els mocadors als propis. Al final resulta que aquests últims anys sí que ens han fet madurar.

- Tenint en compte com ha fet pensar aquesta temporada en la darrera de Rijkaard, si la reconstrucció de l'equip ha de donar els fruits que va donar llavors, dono per molt bo aquest any perdut. No sé per què, però només de sentir el nom de Luis Enrique m'il·lusiono: coneix la casa i el planter, no tindrà manies a l'hora de prendre decisions, i els farà córrer. Segur.

En fi, que aquí s'acaba el meu seguiment al Barça de la temporada. Ara vénen mesos de centrar-me en el cinema i les lectures, tant com el temps m'ho permeti.

Comentaris (7)20-05-2014 00:40:13

Agraïment a l'institut Blanxart

Avui estic molt content perquè el jurat del premi Tal Com Sents de l'institut Blanxart de Terrassa ha seleccionat el meu relat "La síndrome de l'obediència" per ser publicat. Moltes gràcies!

http://blanxart.net/projectes/tal-com-sents/

Comentaris (8)15-05-2014 01:32:31

Futbol: Elx 0 - Barça 0

En un dels millors llibres que he llegit mai a la meva vida, "El retrat de Dorian Gray" d'Oscar Wilde, el protagonista es manté jove i atractiu als ulls dels altres perquè disposa d'un retrat embruixat que acumula en el seu lloc el resultat d'una vida pecaminosa, criminal i excessiva. Dorian Gray conserva una aparença d'innocència perquè els remordiments de les seves faltes no li passen factura, ja que els seus senyals passen al quadre. Explico això perquè a vegades sembla que la plantilla del Barça hagi fet un pacte amb el diable semblant. Els sents parlar, escoltes el seu discurs, i sembla que continuem vivint en els meravellosos anys 2009-2011. Quan van començar a llençar punts en camps inversemblants, deien que no passava res, que hi havia marge de recuperació (ja té conya que aquest marge de recuperació hagi acabat arribant justament quan ja no hi creien). Quan l'Atlético va obtenir un valuós empat al Camp Nou en l'anada dels quarts de final de la Champions, deien que es partiria al Calderón amb un lleuger desavantatge, però que ho tirarien endavant (ja sabem que, al final, res de res). El que vull dir és que durant aquesta temporada l'equip no ha parat d'acumular despropòsits, però mai ha reaccionat. Ha continuat com si res a les sales de premsa i als entrenaments, a gust en la seva autocomplaença, perquè es mirava al mirall i es continuava trobant el més guapo, com si hi hagués amagat a les golfes del Camp Nou algun pòster de la plantilla campiona a Wembley que entomés tots els cops acumulats per l'excés de confiança i la manca d'autocrítica. Ahir era un dia perquè el Barça donés un cop de puny a la taula i avisés a tothom que havia tornat i que ningú li prendria aquesta segona oportunitat. En comptes d'això, vam haver d'acabar mirant de reüll i amb els atributs per corbata cap al Calderón, perquè l'equip es va mostrar incapaç de fer ni un sol gol.

I el cas és que l'equip no va jugar malament, i va tenir oportunitats per donar i per vendre. Però a la primera part va fallar la punteria, que és com dir la confiança en les pròpies possibilitats, i a la segona el dèficit físic va provocar que el partit es trenqués i es tornés d'alt risc. Potser el problema és que aquest equip fa temps que no es diverteix jugant. Dissabte, a l'institut on treballo, van venir dos magnífics conferenciants, Marc Trayter i Romà Boulè, que ens van parlar de la necessitat de gaudir del que fas, que el que fas t'ompli. Res d'això es percep ara mateix en aquesta plantilla. Però el miratge en forma de resultat adequat en un altre camp va tornar a salvar-li la cara, i els senyals visibles de la deixadesa degueren reflectir-se altre cop al pòster màgic amagat, com a la novel·la. Els jugadors poden mantenir el seu discurs d'esperança, i els aficionats els el comprem amb gust perquè hi volem creure. Però aquest dissabte que ve no hi haurà un altre camp on mirar, s'estriparà el miratge i els jugadors de carn i ossos quedaran retratats com el que són. Com que tinc moltes ganes de celebració, desitjo de tot cor que el seu aspecte real no sigui tan demacrat per les malvestats com suggereixen. Més que mai, han de sortir al camp, gaudir, i demostrar que a més d'haver estat encara són.

Comentaris (5)13-05-2014 00:58:04

Lectura: "99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents"

No hi ha dubte que la figura de Jair Domínguez és incòmoda, sobretot per a molts partidaris de la independència (els contraris el detesten directament). Domínguez és incòmode perquè és un provocador, i no s'està de romanços a l'hora d'expressar el que creu i sent. I això, en el context d'un moviment sobiranista que s'ha caracteritzat, tant des de la política com des de la societat civil, per la voluntat de ser el màxim d'escrupolós possible, no agrada. Jo mateix m'he sentit contrariat davant d'algunes actuacions de Domínguez, en considerar que donava carnassa a aquells que volen denigrar el procés que amb tanta il·lusió i tanta legimitat hem engegat. Per això, confesso que quan em van regalar aquest seu llibre, dissimuladament més aviat vaig arrufar el nas. Tanmateix, haig de reconèixer que gràcies a la seva lectura (feta d'una tacada) he vençut alguns dels recels.

A veure, el llibre no m'ha entusiasmat. És un calaix de sastre absolutament desordenat, en què l'autor barreja naps amb cols, i criteris molt lògics i ben argumentats amb gratuïtes revenges personals. Tot i així, té algunes sortides divertidíssimes i es llegeix amb plaer. Però, principalment, hi ha un aspecte que m'ha fet mirar amb uns altres ulls el personatge: gràcies a aquesta lectura he descobert que Domínguez, per molt que es foti del mort i de qui el vetlla, no és cap cínic. Creu en persones i en coses, i les defensa amb amor i arguments sòlids. Això, al meu parer, li dóna més credibilitat quan es carrega sense miraments allò que detesta, en alguns casos amb arguments molt clarividents. I li concedeixo la raó en una cosa: a vegades cal dir prou, i atacar amb contundència i sense subtileses com a millor manera de defensar-se. Sobretot ara que aquells que no han deixat mai d'insultar-nos tenen els collons de parlar de crispació a Catalunya.

Ves per on, ja se m'ha encomanat el to de Jair Domínguez. Per bé i per mal.

Comentaris (5)06-05-2014 23:42:22

Futbol: Barça 2 - Getafe 2; cinema: "Alpha Dog"; i lectura: "El Barça o la vida"

El súmmum de la malenconia queda condensada en una frase magistral que a algú feliçment un dia se li va ocórrer: la nostàlgia ja no és el que era. Efectivament, la nostàlgia és el nostre pa de cada dia, perquè sempre tendim a pensar que el passat va ser millor, potser simplement perquè nosaltres érem més joves i teníem més capacitat d'entusiasme. Sigui com sigui, aquest ha estat un cap de setmana (o, més ben dit, un pont) presidit per la nostàlgia.

Primera raó per a la nostàlgia: la mediocritat del Barça actual en comparació a una etapa gloriosa que teníem fins fa quatre dies (aquests dies es compleixen cinc anys del 2-6 al Madrid i del memorable gol d'Iniesta a Stamford Bridge). L'actuació de l'equip aquest dissabte va ser lamentable. Així, sense matisos. I va passar el que va passar. Ara tothom riu dient que la lliga encara ens dóna una última oportunitat, arrel del que va passar ahir amb els resultats dels dos equips de Madrid. Però el mal ja està fet, i mentre que el Barça es deixava empatar estúpidament un partit que tenia guanyat, el Madrid va aconseguir empatar també en el temps afegit un partit que tenia perdut, i aquesta és una diferència no pas petita: el gol agònic del Madrid té una doble conseqüència dolorosíssima: d'una banda, impedeix al Barça dependre d'ell mateix (cosa que no passaria si hagués fet la feina el dia anterior) i, de l'altra, si és que el Madrid no es deixa punts contra el Valladolid o el Celta, deixa el Barça amb el dubte anguniós (sempre suposant que derroti l'Elx, que ja és molt suposar) de si a l'última jornada ha de sortir a totes contra l'Atlético confiant en una improbable relliscada del Madrid al Bernabéu contra l'Espanyol o si ha de deixar-se guanyar per evitar el risc de regalar la lliga a l'etern rival. En realitat, com em deia l'altre dia un amic, potser no cal trencar-s'hi gaire el cap: jugant com últimament podem sortir a guanyar si volem, que no es notarà la diferència amb deixar-se guanyar. (Per cert, que davant les especulacions de tota mena sobre aquest partit que ja han començat, a aquells madridistes que vulguin donar-nos lliçons d'esportivitat només els diria una cosa: que haguessin fet ells també els deures abans.) En fi, que jo ja entenc que estem en plena nostàlgia del passat, i que ja tenim la vista fixada en el futur, però aquesta colla de jugadors i tècnics gairebé han fet esfumar una mínima il·lusió en el present per culpa de la seva indolència. Imperdonable. I si, per alguna d'aquelles coses acabem guanyant incomprensiblement la lliga, la celebraré i molt, però bàsicament només perquè tinc gent a qui recordar en moments així que sí que s'ho mereixen.

Segona raó per a la nostàlgia. Dijous al vespre em vaig escarxofar al sofà amb la intenció de seguir el València-Sevilla d'Europa League, però vaig ensopegar amb l'inici d'una pel·lícula de la qual guardava un extraordinari record: "Collateral", de Michael Mann. L'havia anat a veure al cinema quan es va estrenar, fa deu anys (un altre motiu per a la malenconia: ja fa deu anys?), i m'hi vaig tornar a quedar enganxat. I la revisió no em va decebre. Quin estil visual i narratiu, quina força en el guió, quina tensió tan ben coreografiada, quina posada en escena tan estilitzada i magnètica... I llavors, quan va acabar, vaig pensar que feia molt que no veia un thriller tan bo. Potser exagero, però potser no n'he vist cap de tan bo des que vaig veure aquest mateix al cinema. I després vaig pensar que, ben mirat, feia força que no veia cap thriller a seques, però és que des que Tarantino fa westerns que no n'hi ha cap que em motivi, perquè hi intueixo històries previsibles i sense substància. En fi, en espera de millors temps per a un gènere que estimo quan està ben fet, em vaig conformar ahir veient "Alpha Dog", que podria passar per un bon thriller si no fos perquè gairebé és més un drama. Sigui com sigui, una bona pel·lícula, amb una estructura valenta, sobre el risc de la inconsciència juvenil.

Tercera raó per a la nostàlgia. Fa unes setmanes vaig rebre, podríem dir que en herència indirecta, un llibre de relats escrits a finals dels 90 per un col·lectiu anomenat Germans Miranda, format per una bona representació dels millors escriptors i comunicadors del nostre país. Em sembla que aquest col·lectiu va escriure alguns llibres de relats de caràcter temàtic, i un d'aquests va tenir el Barça com a epicentre. Es tracta d'"El Barça o la vida", que és el que em va arribar a les mans i que ahir a la nit vaig acabar de llegir. La gràcia és que no saps quin autor ha escrit cada relat, perquè no saps si et pots refiar de l'ordre alfabètic o si has d'intuir-ho per l'estil utilitzat o per alguna hipotètica pista inclosa en la informació de les solapes. Sigui com sigui, com sempre passa en aquests casos, el resultat és irregular, i pel meu gust predomina en excés la condescendència de l'intel·lectual a l'hora de parlar de futbol. Els meus relats preferits són tres: "REC", perquè et pots sentir fàcilment identificat en la peripècia d'algú que ha enregistrat un partit i fa tots els possibles per no saber-ne el resultat (recordo que em vaig aficionar a la sèrie "Cómo conocí a vuestra madre" a partir d'un capítol que parlava d'això mateix); "Posteritat", per un cert aire de Cortázar molt suggeridor, i sobretot "La Gran Victòria", que utilitza el Barça com a pretext per parlar de la nostàlgia que sentim inevitablement cap al passat, encara que fos una merda. Cosa que porta a la següent reflexió: el llibre va ser escrit a finals dels 90, època del centenari del club però també molt convulsa per a la institució; i llavors podem fer-nos la següent pregunta: és possible sentir nostàlgia culer cap a aquesta època? Doncs, per increïble que sembli, en certa manera sí: en aquells moments només teníem una copa d'Europa i la segona ni la flairàvem. Tot estava per fer (i tot era possible). Quinze anys més tard, en tenim quatre, que no és poca cosa, i després d'haver tastat el caviar ara se'ns indigesten els entrepans de fuet sec sense sucar que ens hem d'empassar darrerament. No us agradaria poder reviure, verges, com el primer cop, les emocions de París, Roma i Londres? Ja ho sé, en vindran de noves, però no és possible banyar-se dues vegades en el mateix riu.

Comentaris (3)05-05-2014 23:28:19