login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Espanyol 0 - Barça 1

Benvolgut Sr. Martino,

Com ja he dit més d'una vegada, entenc perfectament que n'estigui fins al capdamunt de tots nosaltres i que es plantegi marxar. Hem arribat a aquestes altures de la temporada en una bona disposició en tots tres títols. Ningú sap què pot passar, però les possibilitats hi són. Vostè ha heretat un cotxe de luxe de segona mà i l'ha pogut conduir fins aquí, però no ha rebut ni una sola mostra d'agraïment. Ni una. Al seu voltant tot són retrets i escepticisme. Quan ha guanyat, se li ha dit que l'equip no jugava bé. Quan ha guanyat jugant bé, se li ha reclamat més continuïtat. I ara, el que faltava: últimament ha guanyat jugant bé, o si més no competint bé , i resulta que fins i tot alguns culers li recriminen que l'equip hagi de guanyar de penal. Com si els penals no fossin una conseqüència dels moments que l'equip trepitja l'àrea rival insistentment (per una vegada estic d'acord amb Dani Alves en aquesta anàlisi), sobretot al final dels partits, després d'haver picat molta pedra i d'haver aconseguit tenir esgotat el rival, com va passar al Bernabéu i a Cornellà.

Que sí, que li ho reconec, que els culers som d'una mena de manera basada en la insatisfacció crònica, i que som profundament contradictoris. Però pensi que no som els únics: fixi's en els aficionats de l'Espanyol, que despleguen una pancarta amb el lema "Catalunya és més que un club" al mateix temps que els ulls els brillen davant la possibilitat de col·laborar a fer que la lliga es quedi a Madrid. I pensi també que els culers en els moments importants responem i no fallem. Tindrà l'oportunitat de comprovar-ho aviat a Mestalla, i no sap com m'agradaria que pogués tornar-ho a fer, corregit i augmentat, a Lisboa.

En fi, que li recomano que vagi a la seva, i li demano que sisplau plantegi bé el partit de demà contra l'Atlético de l'anada dels quarts de final de la Champions (feia temps que no tenia tantes papallones a la panxa abans d'un enfrontament). Jo hi confio.

Cordialment, s'acomiada de vostè no un admirador, però sí algú que almenys respecta la seva feina (que ja és molt).

PD: Abans de ser-ho jo, he tingut a la meva vida dues menes de professors: aquells que m'han deixat indiferent i aquells que han aconseguit deixar-me algun record més o menys intens. Aquest cap de setmana ha mort un dels professors que vaig tenir a la universitat, i que sens dubte pertany a la segona categoria (i a qui crec que no sabria greu aparèixer en aquesta pàgina, ja que entre moltes altres coses era un culer indomable). Tot allò que es podria dir d'ell a hores d'ara ja està dit, i a mi només se m'acut dir que era una persona que demostrava que una saviesa impressionant no ha d'anar acompanyada necessàriament de pedanteria. Potser sembla poca cosa, però jo crec que no és un mal elogi. Descansi en pau, admirat Sr. Modest Prats.

Comentaris (3)31-03-2014 22:21:53

Futbol: Barça 3 - Celta 0

Minut 21 de la primera part. El Barça ha estat desplegant un joc fantàstic: ràpid, profund, engrescador; i ja guanya 1-0. Es preveu un vespre divertit i reconfortant. De sobte, però, hi ha una jugada que ho canvia tot: Valdés cau a terra, amb gestos evidents de dolor i encara més de preocupació, i abandona el camp entre llàgrimes d'impotència. Tot sembla indicar, i malauradament s'acabarà confirmant, que la lesió és molt greu i que l'equip el perdrà per a la resta de la temporada. A partir de llavors, el partit canvia. El Barça, durant uns minuts, navega erràtic pel camp, amb els jugadors sens dubte impactats pel que acaba de passar, i sort en té de la màgica associació entre Iniesta i Messi que sentencia el partit amb el segon gol. La segona part no fa millorar els ànims, el camp sembla encara més un funeral del que ja és habitual, ningú està pel que passa a la gespa tot i el 3-0 de Neymar.

Dues hores més tard, el Madrid ensopega greument a Sevilla i posa la lliga com ni el més optimista hauria somiat fa només quatre dies. Però tot plegat queda en un segon pla, eclipsat per la notícia de la lesió de Valdés. L'endemà arribo a la feina i la gent somriu per la desfeta blanca, però apareixen alguns comentaris avantatgistes sobre la mala planificació de la porteria que fa que ens ho hàgim de jugar tot a la carta de Pinto i Oier. Com si no fes anys i panys que la porteria s'ha gestionat així i no ens hagués anat d'allò més bé. Pinto, és cert, haurà de fer un pas endavant, però que aixequi la mà qui li recordi un partit dolent. Potser no n'hagi fet mai cap de brillant, però de dolent tampoc. A més, tal com es va demostrar ahir, amb ell perdrem algunes coses respecte a Valdés, però hi guanyarem en reflexos sota els pals, que no està malament.

Em sap molt de greu el que va passar ahir a Valdés, molt. Per ell. I reconec que quan vaig veure la pinta que feia la seva lesió em vaig posar les mans al cap. Però ahir el Barça va passar a tornar a dependre d'ell mateix per guanyar la lliga, i he decidit que vull tornar a confiar en aquest equip sense condicions. Amb Valdés, amb Pinto o amb qui sigui.

Comentaris (6)27-03-2014 21:54:04

Cinema: "Domingo sangriento"; i futbol: R. Madrid 3 - Barça 4

Per passar els nervis de l'espera del clàssic, vam començar la tarda d'ahir diumenge veient "Domingo sangriento", la història d'un altre diumenge, el malauradament famós Bloody Sunday en què les forces de l'ordre britàniques van disparar indiscriminadament sobre manifestants republicans a Irlanda del Nord. Paul Greengrass narra admirablement els fets, amb la seva mestria habitual (que anys després tornaria a demostrar en la colpidora i també molt naturalista "United 93"), des de la nit anterior fins a la nit posterior als fets. Vint-i-quatre hores intenses que s'obren i es tanquen amb dues rodes de premsa dels defensors dels drets civils de la minoria catòlica, optimista la primera i desolada la segona. En tots dos casos, Greengrass aconsegueix que aquestes dues rodes de premsa dialoguin amb altres elements: en la primera, les paraules del líder nord-irlandès s'intercalen amb la del màxim responsable de seguretat britànic, i el resultat és un autèntic diàleg de sords: tots dos expressen les seves idees sense contraposar-les a les altres, de manera que l'entesa és impossible, sobretot a causa d'una part obsessionada en el manteniment de la llei i l'ordre i incapaç d'escoltar les legítimes demandes de qui no es deixa atrapar per la seva voluntat uniformitzadora (us sona?). En la segona, les tràgiques paraules dels catòlics es combinen amb crèdits que informen de quines van ser les conseqüències (nul·les per als britànics) de tot plegat, de manera que el clam final de justícia ressona com un crit al desert. La pel·lícula pren partit clarament en favor dels catòlics, però Greengrass no és un director pamfletari i mostra amb cura com en tots dos bàndols hi ha gent raonable i gent indomable, gent que és capaç de sentir empatia i gent que només sent odi. Al final, però, aquest s'imposa, i la barbàrie dels britànics (a qui ara tant lloem per la gestió del cas escocès) és injustificable. La violència només genera més violència, i no és mai una solució per a cap dels dos bàndols. Sigui com sigui, la millor virtut de la pel·lícula és el seu to pseudodocumental, amb una càmera distant (en el sentit de freda, de simple cronista dels fets) i constantment inquieta. Una joia, brillant i necessària.

I va arribar l'hora del partit, i el Barça va decidir fer també el seu particular diumenge de sang (futbolísticament, s'entén) i va assaltar una vegada més el Bernabéu. Resulta que no estaven morts, que només estaven fent una becaina. Aquest Barça irregular va tornar a respondre en un gran escenari, i la fórmula dels quatre petits va tornar a funcionar. El partit va tenir de tot, i va ser un monument al futbol. I això va ser així perquè, a diferència de l'anterior entrenador, el tècnic actual del Madrid vol jugar a futbol. I quan dos equips descomunals com aquests dos decideixen jugar obertament a l'atac (cadascú amb el seu estil, un més directe i sense passar gairebé pel mig del camp i l'altre basat en el toc i l'associació) passen aquestes coses tan agraïdes per a l'espectador. El Madrid va sortir disposat a mossegar, amb una pressió angoixant molt avançada per impedir que el Barça controlés la pilota amb comoditat. Però el Barça està acostumat que els grans equips li facin això, sobretot a domicili, i de mica en mica se n'anava sortint, després d'algun ensurt inicial. I, és clar, el Madrid assumia el risc amb aquesta pressió de deixar molts metres a l'esquena de la seva defensa. Messi ho va veure clar, i no va trigar ni set minuts a habilitar Iniesta perquè afusellés un ahir gens decisiu Diego López. El Barça havia fet el més difícil, però llavors va aparèixer el malson Di María, que va regalar dos gols a Benzema. En dos minuts tota la bona feina feta durant els primers vint se n'havia anat en orris per dues greus badades defensives. Al Barça li tocava nedar contra corrent, però no es va angoixar i va aconseguir marcar gràcies a un estratosfèric Messi (el millor ahir amb el permís d'un Iniesta gloriós) abans del descans. A la segona part el Barça va sortir molt endollat, però va ser el Madrid qui va colpejar primer. Ho confesso: en aquell moment vaig veure la lliga perduda. Em semblava que ja era massa tornar-se a aixecar després d'aquesta nova patacada, i que a l'equip se li acabaria la capacitat de reacció. Però, afortunadament, em vaig equivocar: l'equip no només no es va descompondre, sinó que va tenir la sang freda de continuar practicant el seu joc de toc i de paciència. I finalment va arribar el premi, amb dos gols que ho capgiraven tot i feien emmudir un cop més el Bernabéu. A veure, no ens tornem bojos: ahir vam estar en una situació límit, circumstància que no s'hauria produït mai si no haguéssim arribat al Bernabéu amb tantes urgències per culpa d'alguns partits en què directament l'equip no es va ni presentar (amb Valladolid al capdavant), i ara no servirà de res l'esforç d'ahir si en alguna jornada tornem a fer la migdiada. Però no hi ha dubte que els culers agafem una gran confiança, sobretot perquè queda demostrat que aquest equip (malgrat unes alarmants llacunes defensives que cal corregir com sigui) continua mostrant un gran potencial en les grans cites (només no ha pogut de moment amb, ai!, l'Atlético, tot i que tampoc hi ha perdut), de manera que la conquesta de Mestalla i qui sap si la de Lisboa ja no semblen tan quimèriques. En fi, tot per guanyar i/o tot per perdre, i la sensació que tot plegat depèn en gran part de nosaltres mateixos. Ah! Un últim apunt: mirem-nos-ho un moment des de l'òptica madridista. Els blancs poden sortir del partit amb la sensació que si Piqué no hagués evitat el 3-1 a la mateixa línia de gol probablement ara tindrien mitja lliga a la butxaca, però també amb la sensació d'haver estat massa conservadors després del 3-2 i fins i tot del 3-3. Però, sentint i llegint algunes declaracions, queda clar que són incapaços d'assumir el que no han fet bé i que no saben perdre. I no deu ser precisament perquè en aquests últims anys no hagin tingut temps d'acostumar-s'hi.

Comentaris (8)24-03-2014 23:45:29

Futbol: Barça 7 - Osasuna 0; i cinema: "Amagats a Bruges"

Com que els culers som com som, i no acabem de saber gaudir mai de gaire res, ahir els comentaris més habituals després de l'exhibició contra l'Osasuna eren "Més hauria valgut guardar-se algun gol per al clàssic" o "Ja podrien haver fet algun d'aquests gols contra el Valladolid". Com si el futbol fos una qüestió matemàtica i la cosa funcionés d'aquesta manera. O sigui, que si només s'hagués guanyat s'hauria dit que també hauria calgut jugar bé, i quan has fet totes dues coses tampoc va bé... No m'estranya que Martino n'estigui fins al capdamunt i que s'estigui plantejant molt seriosament marxar a final de temporada. Home, sí que és cert que a l'equip li aniria bé trobar un terme mig que no fos alternar golejades amb derrotes estrepitoses. Si més no, sembla que ser constant (ni que sigui en una certa mediocritat) dóna més punts, com demostra el líder de la classificació, contra el qual haurem de jugar diumenge que ve. Però amb vista a aquest partit hi ha esperança, perquè el Barça (a diferència de les dues últimes temporades) aquest any ha competit bé en els partits grans. I el cas és que el primer quart d'hora d'ahir va ser més aviat preocupant. L'Osasuna ens va regalar les bandes, de manera que pel mig hi havia un embús i l'única manera de crear perill era allargant els laterals, però l'Osasuna no patia i a més quan recuperava la pilota els seus davanters només havien d'encarar contra els nostres centrals. El resultat va ser que els navarresos van ser els primers de marcar, però el seu gol va ser anul·lat correctament per fora de joc. Afortunadament, aquesta vegada la migdiada només va durar quinze minuts, els que va trigar l'equip a convertir la lentitud horitzontal de la sortida de pilota en combinacions elèctriques a partir de tres quarts de camp. D'aquesta manera, just quan l'afició preparava la gola per complir amb el ritual dels càntics en favor de la independència, una jugada extraordinària en què va participar tota la zona atacant va acabar amb el primer gol de Messi, que obriria el camí d'una tarda plàcida per al Barça. La resistència de l'Osasuna es va acabar i el Barça va començar a jugar amb total comoditat, agradant-se i agradant. I el millor de tot és que, excepte els d'Iniesta i Tello, tots els gols van arribar després de precioses combinacions dels atacants, i el Barça va mostrar un ampli ventall de recursos: xut de llarga distància, arribades a la línia de fons amb centrades precises (sobretot de Jordi Alba, que va fer un partit completíssim, tant ofensivament com defensivament), joc al primer toc i parets a la frontal... Així, sí. Ara, el dilema que tothom comenta: si, com sembla, a Madrid jugaran els quatre petits, quin davanter els acompanyarà? Per jerarquia hauria de ser Neymar, però sense Pedro ni Alexis es perd molta capacitat de fer la pressió avançada. Martino té tota la setmana per rumiar-s'ho.

Com que jo no tinc aquest problema (tot i que si depengués de mi el brasiler començaria a la banqueta), el millor va ser acabar el diumenge amb una pel·lícula refrescant i relaxant. Com que és una pel·lícula el to de la qual és molt peculiar i difícil d'explicar, intentaré fer-ho a partir d'un diàleg que hi apareix i que crec que pot definir molt bé aquesta "Amagats a Bruges". En un moment donat, el personatge de Colin Farrell (a qui es veu molt en la seva salsa) deixa anar un comentari molt inoportú davant la policia. Per sortir del pas, la dona que l'acompanya somriu als agents mentre els diu: "és humor anglès." Doncs això: diàlegs absurds, situacions fora de context, personatges extravagants... Tot, al servei d'una història divertida amb un punt entranyable, que no acaba de quedar clar si és una carta d'amor a Bruges o una declaració d'odi. Sigui com sigui, m'hi jugo alguna cosa que als belgues i als nord-americans no els deu fer gaire gràcia ("sóc nord-americà, però no és culpa meva", diu un). Però, què voleu que us digui, jo trobo que una mica sí que en té.

Comentaris (3)17-03-2014 22:45:19

Futbol: Barça 2 - M. City 1

Feina feta. Resultat bo, imatge correcta. Curiosament, la presència dels quatre petits no va garantir aquesta vegada ni control ni possessió, com sí que va passar a Manchester, i el partit va ser gairebé sempre d'anada i tornada, cosa que més aviat afavoria els anglesos. Tot i que, de fet, era precisament el rival qui atacava amb més pausa (i amb quina qualitat!). Potser l'explicació es trobi en el segon atacant que acompanyava Messi, en aquest cas Neymar. No ho dic com a crítica a Neymar, que ahir va fer un partit prou digne, sinó pel fet que amb Alexis o Pedro el dibuix amb els quatre migcampistes queda més endreçat: Xavi i Cesc són els interiors, Iniesta ocupa la banda esquerra i tothom és més o menys al seu lloc. Amb Neymar en l'esquema, això no és tan clar: la prèvia de la UEFA mateix col·locava Iniesta d'interior, Cesc de fals 9, Neymar a l'esquerra i Messi partint des de la dreta.

Aquesta distribució és ni més ni menys la que va utilitzar el Barça en la primera volta de la lliga contra el Madrid (el partit d'ahir va tenir un desenvolupament molt similar), en un dia en què Martino va fer una alineació pràcticament idèntica a la d'ahir (només amb el canvi d'Adriano en el lloc de Jordi Alba), però aquesta vegada va decidir sorprenentment situar Neymar a la dreta, de manera que gairebé no alterava el tauler d'escacs que havia plantat a la gespa de Manchester. Però el cas és que l'equip no va jugar prou junt, i això no li va permetre tenir el control desitjat. Tot i així, cal dir-ho tot: que no tingués el control no vol dir que no jugués bé. L'equip va defensar-se bé, va ser solidari en l'esforç, va córrer, va interpretar bé els contraatacs, va crear perill... En definitiva, va competir, i no com altres dies. I, en realitat, al descans hauria merescut arribar al vestidor amb avantatge.

La segona part ja va ser una altra cosa: l'equip va començar a notar el cansament i el City es va deixar de punyetes i va anar decididament a l'atac. Resultat de tot plegat va ser un quart d'hora llarg de molt de patiment: un joc combinatiu del City excels, un Valdés providencial i una realització tramposa del Plus que mostrava el patiment de l'afició blaugrana d'una manera efectista, oportunista i selectivament exagerada. Fins que el Barça va entendre quin havia de ser el pla: deixar-se de cercaviles que només feien que perdés la pilota amb rapidesa i que patís al darrere, alentir el joc, garantir la posició sense riscos i esperar el canvi de ritme de Messi en els metres finals. I així va ser com va arribar el gol, i tot es va acabar. Encara hi va haver temps perquè el City marqués però també perquè el Barça culminés amb èxit un contraatac, de manera que pogués quedar fins i tot el bon regust d'haver guanyat també el segon partit (una altra cosa és la celebració d'Alves, que després d'un altre partit seu que podríem qualificar essent generosos de discretíssim es va permetre el luxe de donar lliçons a una afició que ahir va ser exemplar, i més tenint en compte que veníem del partit que veníem).

Però, com que la gent ha agafat el xip de tirar aigua al vi, ara resulta que és que no tenim prou nivell per guanyar la Champions, i que d'aquí ja no passarem. Home, jo sóc el primer que creu que aquest any no som els favorits ni de bon tros, però d'aquí a deixar-ho córrer... Que no tenim el nivell de quan vam ser campions a Roma i a Wembley? És evident. Però, és que l'Inter del 2010 i el Chelsea del 2012 tenien més nivell que nosaltres ara? Rotundament, no; i van ser campions. La Champions és una competició imprevisible i, malgrat que és cert que fins ara hem hagut de fregar l'excel·lència per obtenir les que tenim, no és menys cert que si l'equip competeix com ho va fer ahir pot passar qualsevol cosa. D'entrada, acabem d'eliminar un equipàs (després del sorteig, se suposava que d'aquí tampoc ja no podríem passar). O sigui que, de moment, que passi el següent...

Comentaris (3)13-03-2014 23:35:14

Futbol: Valladolid 1 - Barça 0; i cinema: "Lego, la pel·lícula"

Fa pocs dies vaig escriure un article d'agraïment a Puyol, el gran capità. Entre les coses positives que vaig dir que recordaríem sempre d'ell vaig oblidar esmentar-ne una de molt important, i que es podria fer extensiva a Xavi: la paciència de no marxar quan l'equip no guanyava res, cosa que el va fer encara més digne quan va poder aixecar després un munt de trofeus. Comento això perquè, ara que l'equip comença a fallar com una escopeta de fira, seran molts els aficionats que abandonaran el vaixell, que deixaran de seguir-lo, que no renegaran dels colors però que hi mostraran un profund desinterès. Fins que, és clar, tornin els èxits. Llavors tothom s'apuntarà altre cop al carro. I no és això. Naturalment, com tothom, jo estava molt enfadat dissabte a les sis de la tarda. Molt més enfadat que trist, per la imatge lamentable que havia ofert l'equip a Valladolid, on va llençar segurament més de mitja lliga (per primera vegada ja no depenem de nosaltres mateixos) i, encara més greu, gran part del seu crèdit. Si hagués escrit aquest article llavors, en calent, segurament no s'hauria salvat ni l'apuntador. Però, pensant-ho millor, avui no em ve de gust criticar els jugadors: són moltes les alegries que ens han donat i són moltes les situacions duríssimes que els ha tocat de patir a nivell personal, sense anar més lluny encara una més aquest mateix cap de setmana. Tampoc em ve de gust criticar l'entrenador: a vegades l'entorn l'ha acusat de no saber conduir el Ferrari que li han posat a les mans, però jo crec més aviat que potser el problema és que ara mateix el Ferrari no passaria la ITV (ni la seva encertada política de rotacions li està servint perquè l'equip arribi fresc a aquest final de temporada). Si de cas, em ve més de gust criticar una direcció esportiva que no ha sabut renovar convenientment i a temps la plantilla (a veure si és veritat que aquest estiu s'hi posaran). I, malgrat l'emprenyada que porto, continuaré fent mans i mànigues per no perdre'm ni un partit del Barça. D'aquesta manera, quan retornin les satisfaccions (qui sap si a més curt termini del que ens pensem, perquè vull pensar que a aquests jugadors encara els queda una mica d'orgull), em sentiré més digne de gaudir-ne.

Afortunadament, per llepar-me les ferides diumenge vaig poder comptar amb la meva estimada nebodeta, que ens va portar a veure la magnífica "Lego, la pel·lícula", un film d'animació brillant tant tècnicament com narrativament, tot i que a vegades un pèl massa histèric, i amb un missatge a favor de l'individualisme ben entès per fugir dels mecanismes de control del poder. Un al·legat en favor de la imaginació, amb un començament que recorda una miqueta "Armados y cabreados" (gent alienada que només sap comentar el que ha vist a la TV, incapaç de fixar-se en les atrocitats que tenen just davant dels nassos, intolerant davant la dissidència en el pensament únic) i un final amb molta força i molt ben trobat. També té un moment que a casa nostra ens pot fer pensar en "Qualsevol nit pot sortir el sol", de Jaume Sisa, aplegant totes les figures genials i/o fictícies de la cultura popular que ens puguin passar pel cap (Batman, Superman, Gandalf, Shakespeare, el Milhouse dels Simpson...), i, sobretot, un actiu que no té preu: un humor extraordinari, original, esmolat. En aquest sentit, una recomanació entre les moltes joies i referències cinèfiles que amaguen els gags de la pel·lícula: escoltar amb la màxima atenció la cançó que el personatge de Batman (que es nota que no cau gens bé als responsables de la pel·lícula) es dedica a si mateix. Impagable.

Comentaris (5)10-03-2014 22:12:17

Curtmetratge: "I'm here"

Per continuar disfrutant amb Spike Jonze, el creador de l'extraordinària "Her", us regalo el seu curtmetratge "I'm here", un modest però commovedor conte d'amor cibernètic.

http://vimeo.com/23906411

Comentaris (4)04-03-2014 23:48:10

Gràcies, Puyol!

Potser no sempre l'has encertada, ni al camp ni al vestidor. Però gairebé sempre sí. Al terreny de joc ho has donat tot, i t'has trencat literalment la cara pel nostre equip, que és i serà sempre el teu. I no oblidem l'oferta milionària del Madrid que vas rebutjar en el seu moment, ni el petó a la senyera que vas fer el dia del 2-6. Al vestidor has tingut gestos de grandesa com l'oferiment a Abidal perquè fos qui tingués l'honor d'aixecar la quarta Champions. Ets un gran, ets un referent, ets una llegenda viva del nostre club.

La manera com ara marxes també et fa gran. Podries haver-te aferrat a un contracte (segurament absurd) que podria haver obligat el club a mantenir-te fins al 2016. Però el teu amor propi i la teva honestedat t'han impedit aprofitar-te del club que estimes, i marxes perquè saps que ja no podràs continuar aportant el que l'equip necessita. Amb els diners que s'estalviaran, podran fitxar un defensa central de garanties i ja no s'hi valdran excuses. Mentrestant, seria fantàstic que entre els teus companys i tu dibuixéssiu un comiat a l'alçada de la magnitud de la teva figura. T'imagines que fos a Lisboa?

En qualsevol cas, ho has anunciat amb prou temps perquè la directiva, per una vegada, faci les coses com cal. Qualsevol cosa que no sigui organitzar l'homenatge futbolístic que et mereixes a finals de temporada, serà una taca més en el seu expedient. Que t'honorin com et mereixes, com es feia abans, amb un partit ple de llegendes que et permeti acomiadar-te de tothom.

I, si decideixes anar a alguna lliga exòtica a fer l'últim calé, pensa que ningú té dret a retreure't res. És moltíssim el que ens has donat, i és enorme la dignitat amb què marxes.

Molta sort! I gràcies per tot, etern capità!

Comentaris (6)04-03-2014 22:19:23

Cinema: "Philomena" i "Vivir es fácil con los ojos cerrados"; i futbol: Barça 4 - Almeria 1

No cada cap de setmana es pot contemplar una obra mestra. Però no per això el cinema deixa de tenir atractiu. Asseure's a la butaca i que t'expliquin una història és irresistible. I n'hi ha prou que sigui una bona història, i explicada amb un mínim de gràcia, perquè tingui encant. I hi ha cineastes que això t'ho garanteixen, estiguin més o menys inspirats. Un d'aquests cineastes és Stephen Frears, que amb "Philomena" fa una pel·lícula discreta però molt digna. Els primers minuts de "Philomena" són força accelerats, com si Frears ens volgués posar ràpidament en situació per poder anar a allò que li interessa, que crec que són els dos diàlegs que la pel·lícula manté amb si mateixa. El primer diàleg afecta el contingut, i s'estableix entre el present i el passat de la història que narra. Així, Philomena és una dona marcada per un passat terrible (les monges del convent on va ingressar-la el seu pare després que quedés embarassada van vendre el seu fill a una família adoptiva) que, malgrat això, no renuncia a les seves conviccions religioses més íntimes. En el present, descobreix com el seu fill va ser un membre destacat del partit republicà nord-americà que va haver d'amagar la seva condició d'homosexual. En aquest sentit, la vivència de tots dos personatges resulta molt interessant, ja que exemplifica la fe en les pròpies conviccions malgrat la manca de compassió i de tolerància dels encarregats d'aplicar-les. Relacionat amb això, trobem el segon debat intern de la pel·lícula, que afecta la qüestió formal, la manera d'explicar els fets. Així, l'editora del periodista que acompanya Philomena en la seva odissea representa la visió simplificadora i efectista (la divisió dels protagonistes en bons i dolents), contra la qual el periodista ha de combatre quan descobreix que la realitat és molt més complexa i que paradoxalment això li ho ensenya una dona que aconsegueix trobar dins seu els mecanismes per al perdó precisament gràcies a la seva senzillesa. "Philomena" no acaba d'enlairar-se mai, però mostra una intel·ligència i un respecte cap als seus personatges que molts ja voldrien. És, en definitiva, cinema sense pretensions però molt correcte.

En la mateixa línia cal situar "Vivir es fácil con los ojos cerrados", de David Trueba. Fa temps que continuo esperant que Trueba torni a enlluernar-me, però sospito que ho té més fàcil per aconseguir-ho com a escriptor que com a director. Adoro el seu guió de "Los peores años de nuestra vida", i adoro les seves novel·les, sobretot l'extraordinària "Saber perder". I no és que com a director no sigui bo, i així ho acrediten les excel·lents "Soldados de Salamina" i "Bienvenido a casa", entre d'altres, però sempre em deixa amb la sensació que podria haver arribat més lluny. Suposo que és normal esperar això d'algú de qui tens gairebé la certesa de la seva intel·ligència, només de sentir-lo parlar o llegir els seus articles. Però és que a més crec que amb "Vivir es fácil con los ojos cerrados" ha fet un pas enrere, perquè ha fet una pel·lícula molt acadèmica, molt espanyola de tota la vida, sense riscos. Però suposo que no és això, que és simplement que Trueba fa en cada moment la pel·lícula que li ve de gust, i això és molt bo, i que si després d'una obra tan petita i tan arriscada (i que va tenir tots els problemes del món per ser estrenada, malgrat el prestigi del seu nom) com "Madrid 1987" li va cridar l'atenció aquesta història tenia tot el dret de fer-la. D'altra banda, se li ha retret una visió massa condescendent, per nostàlgica, de l'època franquista. Coneixent el personatge, jo diria que no es tracta d'això; és més aviat que el seu cinema li surt malgrat tot optimista a causa de la seva bonhomia, i que simplement li ha sortit una pel·lícula coincident amb la visió que té de la vida el seu protagonista, que probablement és també la seva, i que probablement és el que és la vida realment: una barreja d'alegria i de malenconia.

En definitiva, que Frears i Trueba són dos cineastes que, malgrat la seva capacitat per canviar de registre, en el fons són agradablement previsibles, en el sentit que et garanteixen un cinema sovint poc arriscat però satisfactòriament humanista, i que sempre es caracteritza per un saber fer que és molt d'agrair. No sempre es caracteritza per això el Barça, que ahir va tornar a oferir la seva versió de dues cares. Una primera meitat molt bona va donar pas a una de segona molt discreta, en què el gol encaixat de córner abans d'anar als vestidors va ser una rèmora molt pesada per a un equip al qual cada vegada li toca jugar més contra la seva pròpia ansietat i la de l'entorn. Resulta molt indicativa l'actitud ahir de l'Almeria a la segona part, en què en molts moments es va dedicar a perdre el temps malgrat que el resultat li era advers: a l'Almeria li estava bé que passessin els minuts perdent només per la mínima, ja que l'única cosa que pretenia era mantenir-se viu en el partit per poder aprofitar en algun moment puntual alguna de les debilitats del Barça. Va estar a punt de sortir-se'n ajudat per l'ambient del Camp Nou, fredíssim i amb tendència a la xiulada fàcil. Afortunadament, però, al final es va imposar la major qualitat del Barça, que retalla un pèl la diferència amb el líder mentre espera que arribin temps millors. En fi, que aquest cap de setmana les meves petites grans passions no m'han deixat res particularment brillant ni per al record, però sí que m'han deixat raonablement satisfet i m'han ajudat a desconnectar, que ja és molt. I és que, definitivament, no. No cada cap de setmana es pot contemplar una obra mestra.

Comentaris (1)03-03-2014 22:25:22