login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: PSG 3 - Barça 2

Magnífic partit el que s'ha pogut veure avui. Jugadors compromesos, vestits d'un groc enlluernador, han protagonitzat un espectacle memorable. Malgrat la dificultat del rival, no s'han arronsat, i han demostrat que la seva proposta de joc és molt més atractiva i els seus arguments, molt millors que els de l'adversari. No hi ha hagut color, i ha estat un passeig triomfal d'un estol de samarretes grogues damunt el terreny de joc, que s'han fet completament seu. Avui aquests jugadors han demostrat que no hi ha qui els aturi, i que conqueriran tots els objectius que es proposin. Que quin partit he vist? Que de què parlo? Doncs del que s'ha jugat just abans del PSG-Barça, a les places principals de tot Catalunya.

Comentaris (6)30-09-2014 23:32:50

Futbol: Barça 6 - Granada 0; i cinema: "Las normas de la casa de la sidra"

No estava el Barça fent un bon partit fins que el va trencar cap al final de la primera meitat a còpia de gols. La circulació de la pilota continuava sent un pèl massa lenta, i semblava que es tornava a caure en el parany de cedir tot el protagonisme en atac als laterals. De sobte, però, una jugada ho va canviar tot: Neymar va aprofitar un regal de la defensa andalusa per marcar amb una rematada poc ortodoxa i molta fortuna. Així doncs, el Barça s'ho va trobar fet? Doncs no ben bé: l'error defensiu del rival va ser conseqüència de la pressió al mig del camp, que va forçar-lo. I ja se sap que la pressió avançada sobre el rival té una doble virtut: t'estalvia maldecaps defensius i et permet sorprendre el rival quan està sortint i comença a desorganitzar-se. Exactament això és el que va passar en el primer gol. I poc després arribava el segon: Messi, que té plena llibertat de moviments perquè és el més llest de la classe, va cansar-se de no veure-la i va desplaçar la seva posició a la dreta. Allà va iniciar un dels seus eslàloms espectaculars i va posar una centrada mil·limètrica que Rakitic va aprofitar entrant amb força amb el cap des de la segona línia. En un moment, una jugada reeixida que resumia un bon grapat de virtuts de les que intenta protagonitzar el nou Barça: mobilitat dels davanters, arribada dels homes de segona línia, imposició en el joc aeri. Un gol que és una gran notícia, perquè significa que el Barça comença a trobar allò que busca. Just a continuació, el tercer. I, a la segona part, el Barça que llavors sí que va agradar i va agradar-se, amb una circulació vertiginosa de la pilota en punta d'atac en un pam de terreny, un Xavi que va recuperar la seva versió més vertical i decisiva i un Alves que va tornar per fi a ser útil. Afegim-hi un Neymar definitivament efectiu i un Messi estel·lar (va intervenir en cinc dels sis gols), i el que ens queda és un partit molt esperançador. Cal no enganyar-se, tot està per fer i tot és possible, i les golejades no garanteixen lligues, però demà a París aquest equip pot començar a mostrar de quina pasta està fet. Que així sigui.

I diumenge, oportuníssima revisió de l'emblemàtica "Las normas de la casa de la sidra". La pel·lícula ho té tot: personatges carismàtics, ambientació impecable, narrativa sòlida i una música inoblidable. Parla a més d'un viatge iniciàtic: el protagonista necessitarà veure món per acabar tornant als orígens convençut de quin és el seu lloc al món. Però si dic que és molt oportú tornar-la a veure és pel seu posicionament contrari a la prohibició de l'avortament (qüestió ara molt d'actualitat), il·lustrat per una magnífica metàfora: les normes del títol, escrites sense conèixer en absolut la realitat d'aquells a qui va adreçada (posen un rètol ple de prohibicions absurdes a uns treballadors que no saben llegir!). El protagonista aprèn a no jutjar com a necessàriament dolent tot allò que és il·legal. La realitat és molt complexa, i és cadascuna de les situacions determinades la que determina la bondat de les accions. Per això he escrit abans "contrari a la prohibició de l'avortament", que per mi no és pas el mateix que "favorable a l'avortament". Els companys del protagonista no són uns salvatges, tenen el seu codi intern, necessari per al bé de la comunitat. Però no estan disposats a obeir lleis fetes sense comptar amb ells. I, és clar, ja es veu que aquest missatge fa la pel·lícula especialment oportuna no només per la qüestió concreta de l'avortament. Cal repetir-ho: quan les lleis es fan d'esquena a la ciutadania, és legítim i absolutament moral desobeir-les. Ens enfilem definitivament a la teulada?

Comentaris (3)29-09-2014 22:57:50

Futbol: Màlaga 0 - Barça 0

El partit d'ahir va tenir dues parts ben diferenciades. A la primera el Barça va jugar malament, i a la segona... pitjor. Pèssim partit del Barça ahir. No cal fer saltar les alarmes, però sí que val la pena intentar analitzar què va passar.

La primera part va portar vells problemes: el rival cedeix completament les bandes, conscient que els tres davanters juguen per dintre i que les centrades dels laterals no acostumen a tenir gens de perill, sobretot si un d'ells té la nul·la aportació del debutant Douglas (no se l'ha de jutjar per un partit que va jugar malament tothom, però és que va provocar que enyorés Dani Alves, que ja són ganes d'enyorar). Què es pot fer davant d'això? Una opció és obrir els acompanyants en atac de Messi als extrems, però llavors es perdria tot el que apuntava en l'article anterior. Una altra opció seria que els interiors prenguessin més responsabilitats en atac: Rakitic i Iniesta tenen prou qualitat per intentar fer més jugades individuals i eliminar línies defensives. La idea seria que els laterals no pugessin tant per poder ajudar en defensa en cas de pèrdua i no deixar Busquets sol en les cobertures, ja que els interiors assumirien més riscos, i serien aquests els que haurien d'obrir el camp buscant connexions amb els puntes. És clar que això partiria molt més l'equip per la meitat, i el que potser guanyaries en projecció ofensiva ho perdries en solidesa defensiva. Torna a ser allò de la manta, que no ho pot tapar tot. De tota manera, m'agradarà veure si els rivals continuen cedint les bandes tan alegrement quan Luis Suárez s'incorpori a l'equip, ja que l'uruguaià fa pinta de ser molt més elèctric i sobretot al mateix temps d'aprofitar millor les centrades.

Per tant, el problema de la primera part és relatiu i s'hi intueixen solucions. Al capdavall, no és la primera vegada que ens hi trobem ni tampoc no serà l'última, i sovint n'hi ha prou de picar pedra i desgastar el rival perquè l'equip acabi fent mal fins i tot per dins malgrat l'embut. Ara bé, el que va passar a la segona part sí que és més preocupant. Durant molts minuts, la pressió agressiva i al límit del reglament (per dir-ho suaument) del Màlaga va esborrar completament el Barça del partit. Els andalusos van fer un pas endavant i van anar a buscar el Barça a la sortida, i aquí sí que l'equip va mostrar una feblesa que no es pot permetre. Cap jugador es veia capaç de treure la pilota amb criteri, i la primera línia l'acabava rifant i regalant al rival. I això sí que no: no podem ser febles en totes dues coses; no podem ser-ho si se'ns tanquen i alhora si de cop ens pressionen a dalt. No podem ser un equip amb tan pocs recursos. Els jugadors del Barça es passen la vida fent rondos als entrenaments per sortir de situacions angoixants com la que els va plantejar el Màlaga a la segona part. I, si surts d'aquesta pressió, el rival s'ho repensa o se'n va directe al suïcidi. Ahir, res de res. No hi va haver cap capacitat associativa. Només ben bé al final va semblar que el Barça recuperava tímidament el domini, però llavors el Màlaga va recular i ja hi vam tornar a ser amb el problema de la primera part, que l'entrada d'Adriano per un pla i desesperant Douglas no va fer canviar.

En definitiva, el més preocupant d'ahir va ser que per primera vegada vaig veure Luis Enrique impotent, incapaç de capgirar el que estava passant al terreny de joc. Però estic segur que a un guanyador nat com ell això li servirà d'estímul per inventar solucions. No passa res. Hi ha molt marge de millora, i al capdavall tampoc es va perdre. Continuem sumant, continuem primers, continuem treballant.

Comentaris (5)25-09-2014 22:59:05

Futbol: Llevant 0 - Barça 5

La temporada passada, una de les principals preocupacions de l'aficionat culer era el grau d'entesa entre Messi i Neymar. Un cop descartada la por d'un xoc d'egos al vestidor, es va veure que els costava trobar-se al camp. Certament, el fet que quan no estigués lesionat un ho estigués l'altre no hi ajudava, però feia la sensació que quan coincidien a la gespa no aprofitaven el potencial de les seves associacions. Doncs bé, també en això Luis Enrique sembla haver encertat la tecla: Neymar comença a destapar-se com a golejador, i sovint els seus gols neixen dels peus de Messi. I també el brasiler busca i troba sovint l'argentí. Què ha fet Luis Enrique que sigui diferent de la temporada passada en aquest sentit? És tan senzill que gairebé costa de creure, però cal pensar-hi: ha fet que els laterals siguin més profunds i que juguin molt més enganxats a la banda, i això ha desplaçat els dos acompanyants de Messi a la davantera a posicions molt més interiors. D'aquesta manera, Neymar i Messi juguen molt més a prop l'un de l'altre, i poden combinar amb més facilitat. Si a això hi afegim que ha augmentat el ritme de la circulació de la pilota en posicions ofensives i que Messi sovint s'endarrereix uns metres per trobar línies de passada, el resultat són jugades com la del primer gol d'ahir. I tot això sense Luis Suárez!

De la resta del partit, poca cosa a dir, perquè l'expulsió d'un dels seus homes i la ràpida arribada del 0-2 (golàs de Rakitic) abans del descans van ser la coartada perfecta perquè el Llevant decidís rendir-se i reservar-se per a rivals més assequibles. Bé, només una cosa, per tancar (de moment) el debat sobre la gestió de les alineacions de Luis Enrique. L'altre dia apuntava la conveniència d'equilibrar les rotacions per no haver de sortir amb un equip sencer renovat a cada partit. Però Luis Enrique sembla que aposta per una altra via, i de moment els resultats li donen la raó: en haver canviat pràcticament tot l'equip l'últim dia, ahir va poder sortir amb l'onze de gala. Per això pronostico que la propera rotació massiva es produirà el dia de la visita del Granada al Camp Nou, dissabte que ve, per tenir tots els titulars a punt el dia del PSG. En fi, ja ho veurem, perquè aquest entrenador no deixa de sorprendre, i això normalment sempre és positiu.

Comentaris (3)22-09-2014 23:40:09

Futbol: Barça 1 - Apoel 0

L'alineació que va posar en joc dimecres Luis Enrique es pot valorar de dues maneres. Si es fa des del curt termini, només es pot veure com un error i com una temeritat. Massa canvis de cop, massa joves, massa debutants... Resultat: un desgavell, un avorriment, i haver d'acabar demanant l'hora contra l'equip teòricament més fluix del grup. Es podia evitar.

Però hi ha una altra manera de veure-ho: des del llarg termini. Potser algun dia recordarem aquest partit com el del naixement d'una estrella (extraordinari Sergi Samper) o com el del debut del porter del Barça dels propers quinze anys (solvent i decisiu Ter Stegen). Poder sortir a jugar la Champions amb Ter Stegen, Bartra, Samper, Sergi Roberto, Munir... hauria de ser el goig de qualsevol barcelonista. Aquests vailets són el futur, i més si es confirma que el Barça no pot fitxar la propera temporada.

On es troba, doncs, la veritat? Doncs, probablement, com sempre, al mig. Al meu entendre, hauria estat preferible una alineació més equilibrada. Valenta i arriscada, sí, però equilibrada. El cas més clar: si decideixes fer debutar Samper, hauria estat millor (i que consti que ho vaig pensar abans que ho digués Rexach) envoltar-lo dels migcampistes habituals per protegir-lo. Iniesta, Rakitic i Busquets són importantíssims i cal dosificar-los, però no cal que descansin tots alhora. Unes rotacions més assenyades farien que l'equip se'n ressentís menys. Afortunadament, Samper va demostrar un talent tan fora de sèrie que no es va veure gens afectat per aquesta revolució: quin domini de la situació, quina omnipresència, quina pausa i alhora quina capacitat de jugar al primer toc... Quina delícia de jugador! Sort, perquè mentre Sergi Roberto feia el que podia (per mi va jugar força bé, però es va veure eclipsat pel debutant), Xavi demostrava que la suplència lluny d'esperonar-lo l'ha acabat d'acomodar. Sense Rakitic ni Iniesta al camp, ara mateix el Barça es torna un equip massa pla. Si a això hi afegim que els laterals no van ser gens profunds i que Munir i Neymar van haver de jugar més per fora, lluny d'on fan mal, podem estar contents del resultat. El Barça es trobarà altres partits així i ha de saber atacar-los d'una altra manera.

És clar que també podria ser que Luis Enrique veiés venir la dificultat d'un partit espès contra un rival tancat i preferís protegir els titulars de les crítiques focalitzant-les en ell. Sigui com sigui, a mi m'agrada que sigui valent, però considero que aquesta vegada es va passar una mica de frenada i gairebé ho paguem car. I, a tot això, com queda ara la qüestió de la porteria? Cadascú jugarà una competició? Luis Enrique diu que no... I el cas és que a mi em sembla que Ter Stegen té més perfil Barça, però molt més, que Bravo; però és aviat per dir-ho.

Comentaris (3)20-09-2014 02:55:53

Cinema: "Boyhood" i "Descubriendo Nunca Jamás"; i futbol: Barça 2 - Athletic 0

Començo parlant d'una pel·lícula que no és una pel·lícula: el que és és un miracle. És un miracle perquè sembla impossible que un món tan accelerat com el que habitem admeti un projecte com aquest: rodar la vida d'un nen i la dels éssers estimats que l'envolten durant dotze anys, amb un rodatge un cop l'any que es deixa portar pels canvis físics i emocionals dels actors que els interpreten. Quina idea! I és un miracle perquè el resultat és extraordinari. La pel·lícula té, com molt bé apunta el crític Sergi Sánchez a Fotogramas, una coherència en el to sorprenent en un producte que s'ha rodat en dotze moments corresponents a dotze anys diferents. Però el millor de tot és la subtilesa de les el·lipsis que porten d'un any a l'altre, gairebé imperceptibles, fet que fa que sense que te n'adonis el nen s'hagi fet gran davant dels teus ulls, tal com passa a la vida real amb qui ens envolta i amb nosaltres mateixos. Al cap de les més de dues hores i mitja que dura la pel·lícula (que passen volant malgrat que no passi res especial, perquè la pel·lícula et deixa literalment fascinat) acabes preguntant-te què queda d'aquell nen que has conegut al principi, com si fos d'una altra vida, com et passa a tu mateix quan penses en la teva infantesa. T'adones que per més que els adults s'esforcin a donar consells, només la maduresa personal porta a acomplir-los, quan és el moment i no abans. T'adones que el pas del temps ho canvia tot sense que ho notis. Per a alguns és alliberador (el nen protagonista), per a d'altres redemptor (el pare) i per a d'altres frustrant (la mare). A tots ens canvia i ens afecta; el que passa és que en el dia a dia no ho percebem fins que de sobte ho notem de manera contundent. L'experiment gens gratuït de "Boyhood" pretén captar la subtilesa progressiva com es produeixen aquests canvis. Ho aconsegueix i demostra la genialitat del director Richard Linklater.

Continuem parlant del pas del temps. No és estrany que, davant els estralls que provoca en tothom, hi hagi qui no vulgui que el temps passi; hi hagi qui no vulgui créixer. "Descubriendo Nunca Jamás", dirigida amb elegància i eficàcia pel sempre solvent Marc Forster, ens mostra el procés creatiu de Peter Pan, i especula amb la possiblitat molt plausible que fos l'autor qui de debò no volia créixer. Un personatge a la mida de Johnny Depp, que vol convèncer la gent de la necessitat de no perdre el nen que portem a dins, que defensa la imaginació com a arma poderosa per sobreviure a la intempèrie de la crueltat de la vida. Peter, el nen en qui s'inspira, aprendrà que cal creure en contes de fades, i que potser els seus pares van morir joves per estalviar-se el tràngol de veure'l créixer i convertir-se en un adult infeliç i preocupat.

I és que en això del pas del temps no plou mai a gust de tothom, i el que guanyes per un costat ho perds per un altre. Passa una mica el mateix que amb el futbol i la teoria de la manta: si et tapes els peus, desprotegeixes el cap; i si et tapes el cap, desprotegeixes els peus. Sembla que aquest Barça de Luis Enrique genera més aprovació que desacord, però hi ha puristes que es queixen d'algunes mancances de l'equip. I tenen raó: l'equip està per fer i té molt per polir. No pot ser d'una altra manera, amb un entrenador acabat d'arribar i tantes cares noves. Però Luis Enrique busca noves fórmules, i li passa una mica això de la manta. Com que vol dinamisme i mobilitat, a vegades l'equip es desordena i no hi ha joc posicional, fet que obliga Busquets a apagar molts incendis. Com que vol que l'equip es reagrupi en defensa si no pot recuperar la pilota ràpidament, a vegades els futbolistes de segona línia triguen a arribar en atac i es perden algunes contres. Com que no li fa res que els jugadors de darrere treguin la pilota en llarg si es veuen pressionats, a vegades hi ha uns minuts de domini de l'adversari en la possessió. Ja es veu que aquests peròs no són perdonables per als puristes, però Luis Enrique no contradiu la filosofia del Barça: ser protagonista del partit. Aquests defectes es poden polir, i és bo pensar que hi ha marge de millora quan de moment els resultats ja són excel·lents. Però és que a més el Barça comença a ser un equip menys previsible, i dissabte va fer jugades de manual que recordaven la selecció alemanya campiona del món: joc de toc, sí, però sense mastegar tant la jugada, més vertical i profund. Ja vaig dir que Neymar en diria bé d'aquesta manera de fer, i de moment aquí tenim dos gols en mitja horeta. De moment no s'ha aconseguit res, i cal recordar que l'equip de Martino va batre l'any passat tots els rècords de victòries a l'inici de la lliga i la cosa va acabar com va acabar. Però el millor símptoma és que veig tothom molt implicat: tècnics, jugadors, i també una afició que dissabte va ajudar moltíssim. O potser és que jo també necessito creure en contes de fades. I és que, com diria el creador de Peter Pan, cal creure en les coses perquè passin. Si no hi confies, no passaran. I un cop més no parlo només de futbol.

Comentaris (4)15-09-2014 23:41:24

Fal·làcies de l'unionisme

Entenc perfectament que hi hagi catalans que no vulguin separar-se d'Espanya. Només faltaria. D'això es tractaria: de poder fer una campanya normal en què tothom exposés els seus arguments de manera normal abans d'una votació normal. Em costa molt més admetre que em diguin que no tinc dret a votar, però com que sóc professor disposo d'una paciència infinita. Ara bé, que per atacar el procés s'omplin la boca de demagògia i de mentides, capgirant cínicament la realitat, això ja no ho puc admetre. Que em tractin de ximple, això sí que no. Per això vull avui replicar tot un seguit d'idees que els defensors de l'unionisme repeteixen fins a l'extenuació i que no tenen cap mena de sentit, i que són deliberadament hipòcrites ja que atribueixen als altres els seus propis defectes. Hi insisteixo: respecte per als arguments, tot. Per als arguments conscientment tramposos, ni aigua.

1. Nosaltres sí que representem la voluntat del poble. I per això ens posem noms tan guais com Societat Civil Catalana. O sigui, que els gairebé dos milions de persones que es van manifestar ahir a Barcelona no són societat civil. A veure, que les minories s'han de respectar, només faltaria. Però que no parlin en nom de tota la societat catalana, precisament ells que es queixen que els altres volen imposar el que ells anomenen pensament únic. I un altre nom que em fa molta gràcia és el de Ciutadans: ja és gros que es digui així un partit que considera que som súbdits i no ciutadans, que hem d'obeir i deixar-nos de votar.

2. Aquest procés està dividint la societat catalana. D'això se'n desprèn que aquells qui creiem en la independència hem de callar perquè no hi hagi fractura social. Per tant, no som un país prou adult per debatre idees i hem de pensar tots el mateix per viure en harmonia. Com que demanen que siguem els independentistes els que callem, interpreto que deuen ser ells els que no tenen prou tolerància per admetre les idees dels altres. I llavors diuen que imposem el pensament únic! La manera que una societat madura no es fracturi és resolent les seves diferències en una votació democràtica, i que s'accepti la voluntat de la majoria. La democràcia és això. No es tracta d'imposar res. Demanem votar!

3. La V va ser un èxit perquè la gent està manipulada per l'escola i per TV3. Gràcies per dir-nos burros a la cara, per dir-nos que no tenim esperit crític, que no tenim criteri propi, que som xaiets que no pensem per nosaltres mateixos. Pel que fa a l'escola, suposo que sí, que la iaia que tenia davant meu a la manifestació en cadira de rodes és independentista perquè així li degué inculcar l'educació franquista que li va tocar rebre. Pel que fa a la TV, a vegades m'oblido que la tirania de TV3 és tan gran que en aquest país ningú mira Tele 5 encara que sovint aparegui incomprensiblement com la cadena líder d'audiència a Catalunya. Ni una mínima autocrítica, ni un reflexionar sobre què han fet malament els polítics espanyols perquè ens sentim així d'allunyats. És més fàcil dir que dos milions de persones gasten temps i diners a desplaçar-se a Barcelona perquè són ximples.

4. Catalunya s'està convertint en una dictadura encoberta. I això ho diuen els que s'oposen que la gent voti i els que censuren conferències sobre llibres. No entenc res.

5. Els independentistes no són demòcrates, perquè no respecten la llei. Pel que sembla, les lleis són més sagrades que la voluntat de les persones. Segons això, els negres nord-americans encara seurien darrere de l'autobús. I aquí deixo de banda que hi ha mecanismes legals per convocar la consulta, i que no permetre-la no és una qüestió de legalitat sinó de voluntat política. Gent que no em deixa votar em diu que no sóc demòcrata! Veure-ho per creure-ho.

6. Als catalans que no defensem la independència ens consideren mals catalans. No ho he sentit dir mai a ningú, però ho repeteixen tant que fan que sembli cert. Si els unionistes no havien sortit abans al carrer fins a fer-ho ahir a Tarragona és perquè no havien volgut. Segurament consideraven que no els calia, perquè manifestar-se té sentit per reclamar que es canviïn les coses, i no per deixar-les com estan. Però entenc que veient la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya no se sentin còmodes i vulguin expressar-ho. Hi tenen tot el dret. Ho han fet i no ha passat res. I no s'hi val a dir que Albert Rivera va haver de ser protegit per evitar una agressió, perquè aleshores nosaltres podríem parlar de les dues increpacions violentes que ha hagut de suportar en dues Diades consecutives Josep Sánchez Llibre a Madrid. D'energúmens n'hi ha a tot arreu i de tots colors, i no s'hi val a convertir l'anècdota en categoria.

7. Artur Mas no actua com a president de tots els catalans. Això no és cert. Mas no ha anat a cap mobilització en favor de la consulta, perquè entén que el seu paper representatiu de tota la societat catalana li ho impedeix. El que no se li pot retreure és que compleixi el seu programa electoral, que per això l'han votat. Per la mateixa regla de tres, ja que de moment em fan ser espanyol per força, jo podria queixar-me que si Rajoy impedeix la consulta no està actuant com a president de tots els espanyols. Absurd, oi?

8. La bandera de tots els catalans és la senyera, i no l'estelada. De tot el que diuen, aquesta és l'única cosa que és certa. Però és que ningú els ha dit el contrari. L'estelada és el símbol d'un legítim anhel de llibertat, però l'endemà de la independència la senyera serà la nostra bandera, com ho ha estat sempre, ja que el nou país també ha de ser-ho d'aquells que no volien la independència. Ha de ser el país de tots. De tota manera, em sorprèn aquesta defensa aferrissada de la senyera en boca dels mateixos que s'escandalitzen perquè el Barça la vol lluir en la seva equipació. Ells sols es delaten.

Com es pot veure, tots són arguments tramposos. No ho dic perquè siguin contraris al que jo penso, vull insistir-hi, sinó perquè demostren una clara hipocresia en utilitzar una tècnica que els és comuna: atribuir als altres els defectes que els són propis a ells, sobretot la manca de respecte i de sentit democràtic. Gairebé em sap greu haver escrit aquest article, perquè ahir vaig viure una festa en què la gent mostrava il·lusió (ni un insult a Espanya, ni un incident, ni una mala cara) més que no pas enuig. Ho deia a la meva mare: no estem enfadats, estem il·lusionats. Una actitud exemplar en un col·lectiu tantes vegades humiliat. Però és que no puc amb el cinisme. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Comentaris (6)12-09-2014 16:17:17

Ara és l'hora

V!

Comentaris (5)12-09-2014 14:23:02

Lectura: "El quadern gris"

Acabo de llegir una versió reduïda d'"El quadern gris", de Josep Pla. Una tria de Josep M. Castellet. Mira que em costen els textos descriptius, i a vegades hi ha novel·les en què d'aquesta mena de fragments gairebé es pot dir que en faig una lectura diagonal, però la prosa detallista de mestres com Ruyra o Pla em deixa sovint embadalit. Crec que aquest defecte meu com a lector, el de despistar-me en els fragments descriptius, és un reflex del meu caràcter: sempre capficat amb les meves coses, no paro atenció al que m'envolta. I, és clar, algú com jo, amb aquesta tendència a l'abstracció i a estar sovint absent mentalment del lloc físic que ocupa, només pot sentir admiració cap a la mirada atenta i la capacitat adjectivadora dels detalls més mínims de la geografia.

És clar que Pla és més que això. Pla és un murri, un observador atent de paisatges humans. D'"El quadern gris", em fascinen els paràgrafs descriptius de la natura palafrugellenca, però em quedo sobretot amb els episodis de Barcelona, en què un Pla aparentment fora de joc fa un retrat vivíssim de la intel·lectualitat més interessant del moment.

Qui sabés escriure així! Però, és clar, caldria saber viure així, també!

Comentaris (3)09-09-2014 23:04:23

Cinema: "Líbranos del mal" i "Pleasantville"

Hi ha dues grans pulsions que alimenten des de sempre el cinema de terror: l'eròtica i la religiosa. Absolutament mancat de la primera, el cinema de Scott Derrickson s'aferra sovint (i de quina manera) a la segona. Així, construeix amb "Líbranos del mal" una pel·lícula que, com ja ha dit tothom molt encertadament, és una barreja de "Seven" i "El exorcista". El que comparteix amb el clàssic de William Friedkin és evident (només cal veure el contundent clímax de la cinta), i potser per això resulta més interessant fixar-se en allò que comparteix amb "Seven". Perquè a la pel·lícula de David Fincher li ho deu tot: la morbositat de les escenes amb cadàvers, l'eterna pluja, l'atmosfera depriment... En definitiva, el gust per crear més un thriller angoixant que no pas una pel·lícula d'ensurts. El moment més interessant d'aquesta història, d'altra banda tantes vegades vista, és la conversa entre el peculiar capellà encarnat per Édgar Ramírez i el policia interpretat magníficament per Eric Bana, segons la qual la presència del mal al món no negaria l'existència de Déu, sinó que seria necessària per a una bondat que li fa la contrarèplica. Sigui com sigui, per a un descregut com jo queda el següent dubte ètic: és legítim jugar d'una manera tan descarada la carta comercial de l'etiqueta "basat en fets reals" quan el guió és tan sols (com reconeix el director) un refregit de diferents experiències extretes d'una autobiografia?

Diumenge, per invocar el bon humor, recupero "Pleasantville" a petició de la meva dona. Ens encanta. És una altra història aparentment senzilla però amb moltes capes. L'etern conflicte entre el progrés i el conservadorisme, els drets civils de les minories, el feminisme... Tot això i més està present en aquesta narració plena de contrastos simbolitzats pel color i el blanc i negre, que ens ensenya que la incertesa és necessària perquè sense ella és impossible la bellesa. Se li podrà retreure que les seves metàfores són molt òbvies, com la de la poma i la pèrdua del paradís, però a mi la pel·lícula se'm fa simpàtica alhora que incòmoda. Això perquè sempre he tingut un conflicte intern entre el gust per l'ordre en la meva vida i el rebuig al conservadorisme polític. També perquè com a professor haig de conviure amb la contradicció entre transmetre als alumnes uns valors i despertar-los alhora el sentit crític. Segurament per això em commouen especialment els personatges de Joan Allen i William H. Macy (gran encert de càsting!), aquests pares de família que volen però no gosen canviar. Una cosa, per això, sí que se'm fa evident. A tres dies d'un dia històric, tinc molt clar qui són aquí els personatges en blanc i negre: aquells que defensen el seu immobilisme imposant el seu sentit de la realitat a tothom, a cop de lleis imposades, alhora que ens n'acusen cínicament a nosaltres. Amb gent així encara existiria l'esclavitud legal. Per sort, com diria Huckleberry Finn, començar a fer el gest de fugir ja és una manera de ser lliures.

Comentaris (3)08-09-2014 22:39:23

Cinema: "Locke"

ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE CONTÉ DETALLS RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT DE LA PEL·LÍCULA

Potser perquè hi ha qui diu (no tinc gens clar si encertadament) que ja tot està explicat, darrerament sovintegen les pel·lícules que es concentren a trobar noves formes d'expressió. "Open windows", "Grand Piano", "Buried", aquesta "Locke"... són pel·lícules que tenen en comú l'autoimposició d'unes normes narratives especials (temps real, punt de vista, i en les dues darreres un sol personatge de carn i ossos). Algunes es concentren tant en el com que s'obliden massa del què, d'altres fracassen directament en tot, però és estimulant que ho intentin. Sobretot perquè n'hi ha algunes que excel·leixen, com ara "Buried" o la que toca comentar ara: "Locke", una pel·lícula molt més interessant i menys simplista del que pugui semblar a primer cop d'ull.

D'entrada, el minimalisme que s'imposa "Locke" a ella mateixa, un one-man show en què un sol personatge interactua amb la resta només telefònicament, ens demostra (una vegada més, com en el cas de "Buried") que com a espectadors no necessitem grans efectes, sinó només una bona història que ens atrapi i que ens permeti sentir empatia amb el protagonista. "Locke" manté sempre l'atenció, t'estresses amb el protagonista (un gran Tom Hardy) i passes per tots els estats d'ànim que ell experimenta. Per tant, la pel·lícula triomfa en el repte que s'ha marcat, amb escreix.

Però això no seria possible sense un bon guió, i aquest és de ferro, i amb múltiples capes. Aparentment, i ja no seria poc, és la història d'algú que només intenta fer allò que és correcte, i que topa amb la incomprensió dels diferents egoismes amb els quals ha de dialogar. Però, a mesura que avancem en aquesta història (una versió corregida i ampliada de l'expressió "conciliació de la vida laboral i la familiar") ens adonem que el personatge no és d'una sola peça, fet que no ens fa ser-hi menys receptius sinó tot el contrari: qui estigui lliure de febleses que tiri la primera pedra. En efecte, el que més crida l'atenció del personatge és que MAI es qüestiona el que està fent. Ell ha pres una decisió i la seguirà fins al final, perquè està convençut que és la correcta. L'error que comet és pensar que pot controlar les reaccions dels altres, que els altres enfocaran la situació des del mateix punt de vista. I no és així, és clar. Ens fa la sensació, per exemple, que la seva dona podria acabar acceptant una infidelitat, però no li tolera que en un moment de crisi matrimonial es preocupi per la feina. Segur que ell ho considera injust, ja que només vol fer bé les coses en tots els àmbits, però rere el seu perfeccionisme laboral (fins i tot un cop acomiadat) s'hi amaga en el fons una vanitat personal. Per tant, ens trobem amb un adúlter ocasional amb certa tendència a l'egolatria, però ens cau bé i li desitgem el millor perquè és una bona persona que només intenta fer les coses bé. El problema és que la realitat és tan polièdrica que en aquesta vida ni tan sols podem tenir clar què és fer el bé.

Per tot plegat, l'ús que la pel·lícula fa de les metàfores és necessari, subtil i encertadíssim. D'acord que la premissa de l'home sol que condueix és indispensable per a l'exercici d'estil proposat, però també serveix de metàfora perfecta cap a l'actitud d'un personatge que, a més, així ho fa explícit: ell ha pres una decisió, i CONDUEIX la seva vida cap a aquella direcció. És una persona obsessionada pel control, i per això li escau tant que el veiem al volant d'un cotxe. D'altra banda, tampoc em sembla casual la feina escollida per al personatge: el protagonista vol ser un home granític, però té esquerdes, perquè la barreja sobre la qual ha construït la nit que canviarà la seva vida parteix d'un error a la base: la relliscada de la infidelitat. Finalment, el partit de futbol que comenta amb els fills pot exemplificar perfectament una quotidianitat feliç que probablement no torni. Perquè (i aquí es veu el segell del guionista de "Promeses de l'Est") el personatge haurà d'afrontar un destí que no és el que desitjava, perquè opta amb valentia i sacrifici per allò que cal fer per damunt d'allò que vol fer.

Comentaris (3)05-09-2014 19:46:50

Cinema: "Monuments Men"

L'art és més important que una vida humana? Al començament de "Bales sobre Broadway", de Woody Allen, una sèrie de persones mantenen una conversa elitista sobre aquesta qüestió. Quan finalment un dels personatges és capaç de cometre un assassinat en nom de l'art, la resta s'esgarrifa, fins i tot aquells que hi havien teoritzat a favor. Woody Allen semblava voler-nos fer reflexionar que cal anar amb compte amb aquesta mena de teories. George Clooney dirigeix i protagonitza amb la murrieria i el sentit irònic que el caracteritzen una pel·lícula que parteix del mateix plantejament. No en un sentit tan radical, sinó en el sentit de si val la pena arriscar o donar la vida per l'art. El personatge de Clooney evoluciona al llarg del metratge en la seva manera de pensar, potser necessitat de trobar un sentit a la mort dels seus companys en una peculiar missió: rescatar les obres d'art segrestades pels nazis quan aquests ja estan iniciant la retirada d'una guerra que tenen perduda.

És cert que la pel·lícula no passarà a la història, i que té cert (poc) moralisme i patrioterisme prescindible. Però resulten d'agrair la seva transparència moral i el seu sentit de l'ètica. "Monuments Men" és una pel·lícula distreta, que té la virtut de no prendre's gaire seriosament (hi ha moments que sembla una hora del pati de Clooney i els seus amics), i que retrata amb encert una època (el final de la Segona Guerra Mundial i els primers brots de la Guerra Freda) per acabar esdevenint un cant d'amor a l'art, que és com dir a allò que val la pena de l'ésser humà.

Comentaris (1)02-09-2014 13:24:29

Lectura: "Dies de frontera"; i futbol: Vila-real 0 - Barça 1

Per començar, cal dir que "Dies de frontera", de Vicenç Pagès Jordà, l'he llegit amb un afecte especial, perquè va ser un dels regals que em van fer els alumnes de la meva tutoria el curs passat (el segon va ser un record preciós del viatge que vam compartir, i el tercer l'energia que em van donar tot l'any; bé, i una samarreta signada per Nadal). I això que és un llibre que segurament no hauria adquirit mai, ja que el seu autor em fa sentir que pontifica massa en els seus articles del suplement de cultura d'El Punt Avui (és clar que potser jo també ho faig sense pretendre-ho des d'aquesta molt més modesta tribuna). Però el cas és que els alumnes van tenir vista: la novel·la narra les peripècies d'un professor d'institut (em diuen que l'autor ho és o ho era), i clava de manera molt divertida les situacions que es donen en un centre educatiu. A més, també hi ha referències al Museu de l'Exili, visita que també vam fer plegats. En definitiva, tot un encert com a record d'aquests alumnes. Bé, però, i la novel·la, què tal? Doncs bé, gràcies. Pagès ha construït una novel·la molt entretinguda, de lectura plaent, en què les principals troballes es troben més en el com que no pas en el què. La història en si no té cap secret i s'ha explicat mil vegades, si bé s'hi nota la voluntat de voler-li donar una certa càrrega de profunditat, per mitjà de la metàfora de la frontera (en aquest sentit molt més subtil a "Canadà", novel·la que sospito que s'anomena així perquè per a un nord-americà aquest país és un estat mental). No obstant això, paradoxalment, la gran troballa del llibre és una estructura narrativa que caldria relacionar més aviat amb una superficialitat deliberada: capítols brevíssims, pinzellades, amb referències explícites a les xarxes socials. Tot plegat, per donar a entendre que així és com ens arriba tota la informació avui en dia: fragmentada en un collage de percepcions que ens arriben des de diferents vies a partir de les quals intentem construir una impressió unitària. La novel·la suggereix amb encert que la imatge que algú projecta no s'acosta ni remotament a la seva realitat. És clar que també hi ha qui m'ha assenyalat que l'estil de la novel·la és oportunista, conscient de les possibilitats d'èxit d'una proposta així en aquests moments. Però a mi em sembla que se'n surt millor que, per exemple, l'experiment no reeixit de la pel·lícula "Open windows", que partia d'una voluntat similar (la de mostrar la dispersió de la nostra mirada actual sobre les coses). En tot cas, aquí em trobo jo, jutjant l'autor sense conèixer-lo de res, només a partir de la imatge que d'altres en tenen o de la que em projecta a mi per mitjà dels seus articles i la seva novel·la. Definitivament, només una cosa està clara: ningú coneix ningú.

Prou feines hi ha a conèixer-se un mateix. En això es troba el Barça, que ahir va fer un partit molt seriós i es va emportar merescudament la victòria. És cert que el joc va tenir moments irregulars, amb algunes llacunes de concentració defensiva i alguns tics del passat (aquestes centrades estèrils de Dani Alves), però l'equip va ser intens i ambiciós en tot moment. Aquesta és l'actitud. També va haver-hi un pèl de sort que hi va ajudar, però la sort cal buscar-la. La fortuna ajuda els audaços, i ahir Luis Enrique ho va tornar a ser en la seva aposta pels joves. I resulta que, enlluernats com estem amb raó per Munir, gairebé no ens havíem adonat del talent de Sandro, que ja va fer uns molt bons minuts al Gamper i que ahir va tornar a jugar de manera brillant ja abans de fer el gol de la victòria. Tranquil·litat i il·lusió intactes per a l'aturada de quinze dies que ve ara.

Comentaris (5)01-09-2014 11:56:50