login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 1 - Màlaga 0

Això del Barça és un vici que segons com pot arribar a fer-se enutjós. Ets a Figueres gaudint del festival Acústica. Acabes de passar-ho bé amb Delafé y las Flores Azules i te les has d'empescar per trobar un bar on donin el partit, sabent que t'hauràs de perdre una bona part del concert de l'Anna Roig, i que segons com vagi el resultat hauràs de lluitar per treure't el mal humor en els concerts de Blaumut i Els Amics de les Arts. Però comença el partit i entens per què no te'n pots estar. L'equip surt absolutament endollat, creant una ocasió rere l'altra, oferint un joc vistós i alegre. És un concert més enmig del festival. El problema és que passen els minuts i l'equip no marca, en part per la seva falta de punteria i en part per intangibles que prefereixo no comentar però que comencen a ser escandalosos. El cas és que el que havia de ser un partit per gaudir es va convertint amb el pas dels minuts en un partit per patir. Sempre explico el mateix: en qualsevol altre esport, quan un equip demostra una superioritat tan gran sobre l'altre, tot està resolt abans de la mitja part. Però la gràcia del futbol, el que fa tan especial i tan apassionant aquest esport, és que si la piloteta no entra tota aquesta superioritat no serveix per res. Una altra vegada ens vèiem incapaços de superar el Màlaga, però l'escenari era molt diferent dels dos partits de l'any passat: el plantejament de l'equip andalús era tan garrepa com sempre, però aquesta vegada l'equip bé que trobava la manera d'atacar i atacar i fer mal. És només que la pilota no volia entrar.

Però aleshores va arribar la sorpresa: Vermaelen. El central flamenc, que s'ha guanyat el lloc en absència de Piqué a còpia d'oferir moltes més garanties a hores d'ara que Bartra i Mathieu, va aconseguir un gol que farà que es parli d'ell molt positivament tot i que ja feia dies que ho mereixia per la seva feina defensiva. Efectivament: el Barça del totpoderós trident atacant va veure com el seu últim home havia de resoldre l'enfrontament amb el seu gol. Però això no fa desmerèixer els mèrits de l'equip, sinó justament tot al contrari. En primer lloc, indica que aquí tothom ataca si arriba un moment que convé, i que es controla la por de deixar espais excessius per a una contra irreversible. En segon lloc, cal analitzar la jugada: se'm considerarà exagerat, però jo la considero un gol de córner. El Barça serveix un córner de manera aparentment horrorosa, amb una pilota oberta que creua la frontal de l'àrea i va a parar a l'altra banda, i hom no sap ben bé per què els centrals han pujat a rematar ni en què acabarà la jugada. Al cap d'una bona estona, però, Suárez (que apareix de sobte per l'esquerra) fa una centrada dura, el porter la rebutja i Vermaelen (que no passava pas per allà per casualitat) l'engalta al fons de la xarxa. Hi ha una repetició molt reveladora: en els instants previs al gol, Luis Enrique i Unzué són drets a l'àrea tècnica, cridant i movent les mans com bojos, donant ordres als seus jugadors. Dit d'una altra manera: no es pot parlar de jugada assajada perquè dura massa, però la voluntat era clara: servir el córner per produir moviments inesperats i descol·locar la defensa. Intel·ligència i aquell punt de sort que havia estat faltant tota la nit, i gol.

En definitiva, aquest equip té un talent enorme. Dissabte va sortir a gaudir, i si hagués obert la llauna aviat ens ho hauria fet passar d'allò més bé. Però sap patir quan les coses no surten, i sap trobar recursos impensables. I la majoria de les vegades se'n surt perquè és un equip treballat. Al talent se li ha d'afegir l'esforç perquè l'equació sigui perfecta. Per això, vaig sortir del bar orgullosíssim del meu equip. L'Anna Roig, Blaumut i Els Amics de les Arts (que, a més, ho van fer molt bé) ja no s'havien de preocupar per res. Em tenien guanyat.

Comentaris (8)31-08-2015 13:25:48

Lectura: "L'Odissea" i "El petit príncep"

Abans d'acabar les vacances em devia la relectura d'un parell de clàssics que feia temps que em reclamaven. El primer, és clar, "L'Odissea". Amb la lectura de "La Ilíada" encara fresca, tenia ganes de recordar el viatge d'Odisseu, especialment ara que comencem a albirar Ítaca de veritat. Fent una lectura segurament un xic més profunda de la que en vaig fer quan era més jovenet, el primer que em crida l'atenció és la modernitat radical de la seva narrativa. O, dit més exactament, que la narració no segueix en absolut l'estructura clàssica. En efecte, el llibre comença (val a dir que com "La Ilíada") in medias res: Odisseu es troba retingut contra la seva voluntat, i els déus decideixen que ja és moment de posar fi a les seves desgràcies. Així, l'alliberen i al cap de poc arriba a la terra d'aquells qui el conduiran definitivament fins a Ítaca. Tot el que sabrem a partir d'aleshores serà un gran flash-back explicat per Odisseu, fet que permetrà jocs amb el temps (la tornada es dilatarà, tot i que en realitat cronològicament es produirà en breu) i amb la persona narrativa, que passarà a ser la primera durant una bona estona. I, al final de tot, els esdeveniments es precipitaran, i a l'última pàgina hi haurà temps per a una batalla i per a un acord de pau!

És clar que, sigui com sigui, "L'Odissea" ha passat a la història com la crònica del viatge per excel·lència, i el seu valor simbòlic respecte de l'existència de qualsevol de nosaltres resulta innegable. No recordava gens, i m'ha sorprès molt, que Odisseu arribava a Ítaca ben bé un centenar de pàgines abans del final de l'obra. A partir d'aquí, tot és ocultació de la seva identitat per parar una trampa als pretendents de la seva fidel esposa Penèlope. Recordo que un estudiós de l'obra d'Homer deia un dia per televisió que Odisseu en realitat no volia tornar, i també que una companya meva a l'institut experta en clàssiques odia Odisseu perquè no suporta el seu comportament. I la veritat és que no li falta raó: no volia anar a la guerra de Troia, va delatar el seu company Aquil·les per obligar-lo a anar-hi, va enganyar amb una trampa molt lletja els troians (el famós cavall de Troia), no semblava passar-s'ho malament del tot amb les nimfes que el retenien... I, un cop a Ítaca, es passa vuitanta pàgines ocultant la seva identitat als seus éssers estimats com si no li importés el seu patiment.

Però el que compta no és això, és clar. El que compta és el valor metafòric del viatge, que ha inspirat un munt de moviments culturals (especialment el romàntic) per recordar-nos que en la nostra vida l'important no és l'objectiu, sinó el viatge en si. L'objectiu és necessari perquè el viatge es produeixi, però generalment el que espera és la buidor, perquè és molt més excitant desitjar una cosa que posseir-la. Però cal que no culpem el nostre destí de decebre'ns, perquè ens ha enriquit en l'expectativa i en l'experiència del camí. Odisseu arriba adormit a Ítaca després de tant de temps d'imaginar com seria la sensació del retorn. Quelcom semblant ens passa a nosaltres en els nostres objectius, i qui millor va saber expressar-ho va ser Kavafis en un poema meravellós que després Lluís Llach va saber convertir en un himne preciós. I ara ens trobem aquí, qui sap si al final d'un emocionant viatge, però potser caldrà encara el temps mort que ha de matar totes les conxorxes a venir. Hem d'estar preparats per arribar i per no decebre'ns. Per tenir l'enginy i la paciència d'Odisseu d'esperar el moment adequat per triomfar definitivament, malgrat haver arribat ja al destí, per obtenir la tranquil·litat definitiva. A vegades ha semblat que no teníem ganes d'arribar, però les dificultats del camí ens han fet i ens faran més savis per quan arribi el moment de posar els peus a l'illa.

L'altre clàssic me l'he polit en una tarda, però això no el fa desmerèixer gens. Tothom coneix "El petit príncep", els seus viatges interestel·lars i les seves trobades amb models humans desconcertants. Però és molt més que això. Pocs llibres condensen en tan poques pàgines tanta saviesa, ni tan tenyida de malenconia. Els de Pixar haurien procurat fitxar segur Antoine de Saint-Exupéry si l'haguessin pogut conèixer. El problema dels grans és que han perdut les ganes de viatjar. S'han acomodat a la seva platja segura i han decidit deixar de fascinar-se per aprendre. El viatge, definitivament, és imprescindible, tot i ser cansat, perquè l'estabilitat que anhelem és impossible i contraproduent en aquests temps líquids. Per bé o per mal, som taurons que si deixem de moure'ns ens ofeguem i morim.

Comentaris (1)26-08-2015 22:38:44

Cinema: "En el estanque dorado"; i futbol: Athletic 0 - Barça 1

Redescobrint "En el estanque dorado" (em pensava que no, però em vaig anar adonant que ja l'havia vista) m'adono que això del conflicte generacional és atemporal, però que potser a la societat nord-americana (capaç de fer-ne molt bones pel·lícules enraonades: com oblidar "Endevina qui ve a sopar"?) això està especialment marcat (no en va, per construir-se com a nació van haver de matar el pare, literalment). Sigui com sigui, la pel·lícula és més que això, i és sobretot una reflexió sobre la vellesa, sobre la mala manera que tenim d'encaixar el pas del temps i sobre el sarcasme autoinfligit com a manera de sobreviure. Una història d'amor sensible però no ensucrada, en què cada personatge busca encaixar, a la recerca del seu lloc.

Tots ho fem, això. Guardiola explicava molt bé que quan has fet molt bé les coses, el premi dura poc; i cal tornar a fer allò que t'ha anat bé una vegada i una altra, i una altra... El Barça va tastar ahir a Bilbao el que significa haver de tornar a posar el comptador a zero i picar pedra. El comú dels mortals, que aquests dies haurem d'anar afrontant de mica en mica la tornada a la rutina, sabem de què va: l'ànsia principal és saber que, amb les piles suposadament recarregades, tot el que s'ha fet ja no serveix i cal començar de cap i de nou. Que la força ens acompanyi. I, pel que fa al Barça, del triplet passat em queda sobretot el bon record de les exhibicions de Manchester i París, però la consciència que es va construir sobretot suant molt. Per això m'agrada veure, i és el que n'espero, que quan la cosa es posa lletja de veritat, encara s'hi arromangui.

Comentaris (4)24-08-2015 18:07:21

Agost

Veure "J. Edgar" i confirmar que Clint Eastwood és una mena estranya de conservador amb qui no em resultaria difícil entendre'm; viatjar a Holanda i descobrir que Amsterdam és una ciutat fantàstica però gens pensada per als vianants; haver de renunciar al somni del sextet d'una manera més aviat trista; agafar una grip espectacular just per la festa major del meu poble; connectar amb l'espiritualitat panteista i la reivindicació del mite de la preciosa "La vida de Pi"; entristir-me amb la visió molt més desesperançada, realista i agnòstica de "Tierras de penumbra"; escriure aquestes quatre ratlles encara sense esma després de cinc dies seguits amb febre...

Comentaris (5)19-08-2015 18:02:20

10 anys d'Els Amics de les Arts

En el meu cas, la cosa va anar així. Tornava de la feina escoltant Catalunya Ràdio al cotxe, i un grup que no havia sentit anomenar mai, Els Amics de les Arts, va cantar una cançó. Potser la memòria em falla, però m'atreviria a dir que em sembla que la van cantar per telèfon! El que sí que recordo bé és que la cançó es deia "L'home que treballa fent de gos", i que em va fer gràcia pel que tenia d'un cert surrealisme quotidià. Me'n vaig oblidar fins que un dia ens van convidar al pavelló firal de Girona a un homenatge als voluntaris i aprenents lingüístics, és a dir, a les parelles lingüístiques de la demarcació. Hi vam assistir i, un cop allà, vam saber que l'acte s'acabaria amb un concert d'Els Amics de les Arts. Com que ni la meva dona ni les nostres parelles lingüístiques els coneixien, van dir de marxar. Però jo vaig dir de quedar-nos, perquè recordava aquella cançó que havia sentit a la ràdio i tenia curiositat per sentir-ne més. Així doncs, ens vam quedar, i la meva dona i jo vam quedar enamorats d'aquell grup, per la frescor i l'humor de les seves intervencions i de les seves cançons. En el següent concert seu al qual vam anar, a l'Auditori de Girona, ens vam comprar el seu CD doble "Castafiore Cabaret+Bed and Breakfast" i ens hi vam enganxar definitivament. Tenien una gràcia especial a l'hora de jugar amb el llenguatge i de comparar l'amor amb diferents metàfores temàtiques (memorable "4-3-3"). Després ens vam comprar també el seu següent disc, "Espècies per catalogar", que ens van firmar al Media Markt de Girona (moment en què en Ferran es va posar molt content de saber que la meva dona el trobava el més guapo de tots quatre)... En fi, que són com de la família.

Amb el temps, és clar, han anat evolucionant, i les seves cançons han perdut frescor al mateix ritme que guanyaven profunditat i malenconia. Fins que ahir tot va esclatar en un concert molt especial a Cap Roig, en què van saber posar-se el públic a la butxaca en una actuació especial i original. És cert que els arranjaments de l'orquestra sovint provocaven que els fans perdéssim el plaer del reconeixement, però és d'agrair que no es limitessin a complir de manera rutinària i preparessin quelcom diferent, amb gust i amb estil. Va fer bé en Joan Enric de demanar disculpes si algú havia trobat a faltar alguna cançó, perquè això és inevitable ja que cadascú té les seves preferències. Jo, personalment, vaig trobar a faltar "Per mars i muntanyes" per nostàlgia i "Apunto Skakespeare" perquè senzillament m'encanta. Són cançons que, com "Tots els homes d'Escòcia" o "Louisiana o els camps de cotó", t'emocionen si t'enganxen en un moment tou. Ahir no va ser una excepció. Llarga vida als Amics, i ja us esperem a l'Acústica de Figueres!

Comentaris (3)07-08-2015 14:02:00

Futbol: Barça 3 - Roma 0

El futbol ha tornat al Camp Nou. Ho va fer ahir amb una primera meitat meravellosa: altíssima intensitat, joc exquisit, circulació rapidíssima de la pilota i oportunitats de gol a dojo. I tot això amb un mig del camp que diferia gairebé completament del que seria titular en condicions normals (tot i que la figura de Rakitic no és gens menor: de fet, com va dir ahir el bon nou comentarista de TV3 Lluís Carreras, és l'artífex i el símbol de la major verticalitat que ara caracteritza el joc del Barça). Alguns diran que això és possible perquè el Barça de Luis Enrique no construeix el joc des del mig del camp, sinó des del trident. Jo crec més aviat que té a veure amb el nou rol de Messi, que cada vegada s'assembla més a Xavi en el que té de director d'orquestra de les necessitats que té l'equip en cada moment.

Sigui com sigui, és molt aviat per arribar a conclusions. Això sí: el que sembla clar és que, guanyant o perdent, els seguidors del Barça tenim la sort de tenir gairebé la garantia que sempre ens divertirem. Molts equips poden guanyar les competicions que disputem (de fet, veient tot el que ens ha caigut al damunt aquest estiu, no fa falta ser gaire perspicaç per adonar-se que aquesta lliga costarà molt de guanyar), però cap té la capacitat de fer les entremaliadures que fan els nostres jugadors quan s'associen. No hi ha cap altre equip al món capaç de jugar així. És ben possible que aquesta temporada no ho guanyem tot, naturalment, però ens hem de sentir (si més no, a dia d'avui) molt afortunats. Sobretot els nostres ulls, si tenen un mínim sentit de l'estètica.

Comentaris (1)06-08-2015 14:45:01