login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 4 - Betis 0

D'acord, d'acord. Deixeu de donar la tabarra: no era penal. Ho ha reconegut el nostre director tècnic, ho ha reconegut el nostre entrenador, ho han reconegut tots els espectadors que han anat a l'Estadi i ho reconec jo des d'aquesta modesta tribuna. I això ens honora. Molt bé: no era penal; i què? Què havia fet el Betis fins aleshores? Quanta estona hauria trigat a arribar el primer, malgrat un partit travat i un joc més aviat espès? I ho ha dit molt bé Luis Enrique: quantes vegades ens perjudiquen i no ens queixem? El primer gol ha estat lletgíssim, del tot i en tot, però ja està. Un partit no és una jugada, sobretot si passa al minut 30.

Del partit d'avui, només es pot dir que ha estat una mica decebedor, ja que l'equip no ha fet el futbol al qual ens té acostumats (és difícil quan el rival només dóna puntades i quan tens un concert de xiulet incomprensible per a tothom). Però el Barça l'ha resolt amb seriositat i ofici. Només no entenc la mania que tenim d'oblidar-nos de la pilota quan tenim un resultat folgadament favorable, de tornar-nos bojos en cercaviles que només semblen pensades perquè els tres de davant es diverteixin però sense solta ni volta. Compte, perquè aquests detalls de manca de rigor ens poden penalitzar a la llarga. Un equip ha de mantenir la seva personalitat durant els 90 minuts. Sobretot si té migcampistes que se surten com ara Busquets i Roberto avui o Iniesta pràcticament sempre.

Una última reflexió. Fa goig acabar l'any amb cinc copes damunt la gespa. Ens hem acostumat a guanyar i hem protagonitzat tres anys històrics (2009, 2011 i 2015) que ja no ens podrà treure ningú. Evidentment, és el moment d'advertir que l'elogi debilita i que cal tornar a posar el comptador a zero amb humilitat. Però sento parlar els jugadors i l'entrenador i en això estic tranquil. El que avui volia dir és que seria bo que tots els culers recordéssim que guanyar és meravellós, i que per molts anys, però que el nostre orgull barcelonista té a veure amb quelcom molt més profund que els resultats. Ser del Barça és una manera d'entendre el futbol i, sobretot, una manera d'entendre la vida. Fa un any, just després de la famosa derrota d'Anoeta, vaig escriure una carta als Reis en què demanava per damunt de tot poder-me continuar sentint orgullós de ser barcelonista. No demano res més, futbolísticament, per a aquest 2016. Ploraré amb les derrotes doloroses i esclataré amb els èxits si arriben, però en època de vaques grasses és bo recordar a la gent que la diferència entre el Barça i molts equips de l'elit europea és molt petita i que potser no sempre podrà sortir cara, i que no ens mereixerem això d'ara si a la primera patacada abandonem el vaixell. Siguem crítics amb l'equip, exigim-li tot i més, desitgem guanyar amb totes les nostres forces, però per damunt de tot recordem sempre qui som, el que representem i els valors que defensem. Perquè això, més enllà dels trofeus, és el que de veritat ens fa eterns.

Feliç any nou a tothom!

Comentaris (3)31-12-2015 00:00:44

Cinema: balanç del 2015

Una vegada més, arriba el moment d'ordenar les pel·lícules que he vist aquest any per primera vegada en pantalla gran (ho explico així per justificar que "Seven", vista a Sitges, no compta) segons l'ordre de qualitat que em sembla que tenen. Evidentment, hi ha decisions molt discutibles, i com sempre hi haurà pel·lícules que ocuparan posicions difícils d'entendre, però aquesta és la gràcia. A banda del tradicional top-10, les posaré totes per deixar clar que n'hi pot haver d'excel·lents que senzillament no he pogut veure. I, sigui com sigui, considero que almenys les 8 primeres són clarament molt bones pel·lícules (la número 1, per mi, és de les que marquen un abans i un després). A partir d'aquí... que cadascú n'opini el que vulgui!

1. DEL REVÉS

2. PAULINA

3. IT FOLLOWS

4. Nightcrawler

5. Calvary

6. El año más violento

7. Fuerza mayor

8. Irrational man

9. Le tout nouveau testament

10. Regresión

***************************************************************************************

11. Maps to the stars

12. Phoenix

13. Whiplash

14. La visita

15. Deuda de honor

16. Langosta

17. Les combattants

18. El capital humano

19. Felices 140

20. El virus de la por

21. Birdman

22. The imitation game

23. Babadook

24. Dheepan

25. Mistress America

26. Marte

27. La cumbre escarlata

28. Los parecidos

29. El xai Shaun

30. La mujer de negro 2

31. Els Minions

32. Absolutely anything

33. White God

34. 45 años

35. Pride

36. Vulcania

37. Una semana en Córcega

38. Anabel

39. Cincuenta sombras de Grey

40. El francotirador

41. Terminator: Génesis

42. Segon origen

Comentaris (14)30-12-2015 12:57:06

Cinema: "45 años"

En una crítica molt divertida d'una de les sorpreses agradables de l'any, "Fuerza mayor", vaig llegir que si la pel·lícula hagués estat feta per llatins, la dona hauria clavat un parell de mastegots amb la bossa de mà a l'home per imbècil i impresentable, i s'haurien acabat les ximpleries. Però que, és clar, com que la pel·lícula era nòrdica, preferien primer callar i després parlar i parlar fins que la situació s'anava enverinant.

Paròdies a banda, i malgrat que no m'agrada partir d'estereotips nacionals, podríem dir que aquesta "45 años", que també explora una situació puntual que esquerda els puntals d'una relació, peca en aquest cas de ser tan rotundament brittish. Aquí qui mana és la proverbial flegma: els protagonistes discuteixen sense arribar a dir-se res, tot a mitges tintes. I no és que no m'agradin les pel·lícules en què els silencis diuen més que les paraules, però tampoc cal submergir l'espectador en un tedi que no acaba de portar enlloc i que fa la pel·lícula especialment poc recomanable per a l'hora de la migdiada. Ja s'entén la gelosia retroactiva, ja s'entén el simbolisme del cadàver conservat jove, ja s'entenen l'anhel de recuperació d'allò que es va perdre i la sensació d'estafa de qui veu que el pilar de la seva existència l'ha utilitzat de segon plat... I segur que se m'escapen coses. M'agrada el final, amb la mirada perduda de la protagonista després d'una cerimònia i un discurs que sap buits, però la pel·lícula m'ha deixat decebut, fred... i adormit.

Comentaris (1)28-12-2015 22:12:36

Cinema: "Deuda de honor" i "Langosta"; i futbol: River 0 - Barça 3. Campions del món!

Com que l'Estat m'havia de robar l'endemà tot el diumenge, ens vam muntar una bona doble sessió el dissabte al cinema Truffaut de Girona amb "Deuda de honor" i "Langosta", dues pel·lícules aparentment molt diferents però que d'alguna manera deixen sensacions semblants. "Deuda de honor" és un western atípic que combina un to crepuscular i gairebé postmodern amb un cert aire clàssic molt agradable. I això que la temàtica de la pel·lícula no ho és gens, d'agradable: una dona ha de transportar, amb l'ajuda d'un delinqüent de pa sucat amb oli, tres dones embogides fins a una comunitat fora del salvatge oest. És una pel·lícula decididament feminista, amb un feminisme ben entès: aquell que realment té alguna cosa seriosa a reivindicar. En aquest cas, el paper de la dona en la construcció de la nació americana a les àrides terres colonitzades als indis. Aquí la dona deixa de ser una comparsa decorativa en la peripècia de l'heroi masculí de torn. Només de començar la pel·lícula ens mostra la dura quotidianitat de la protagonista, interpretada de manera impecable per la potser sempre necessàriament andrògina Hilary Swank, dona fortíssima i valenta però patètica en la recerca desesperada d'un mascle que l'alliberi de la seva situació de soltera marginal. D'altra banda, la bogeria de les tres dones simbolitza el peatge que aquestes pioneres van haver de pagar per ocupar un espai que no estava pensat per a elles. El film, però, no es conforma amb això i va un pas més enllà en el seu pessimisme: el final del viatge no portarà a l'Ítaca promesa, sinó a un món pretesament civilitzat absolutament hipòcrita i definitivament tant o més hostil. La sensació descoratjadora que deixa aquesta notable pel·lícula és que la societat condemna l'individu a una sensació irremeiable de desarrelament.

D'una manera radicalment diferent, diguem-ne que molt particular, "Langosta" planteja qüestions similars. Partint curiosament també del rebuig social a la solteria, el grec Yorgos Lanthimos (de qui tinc moltes ganes de veure algun dia les seves celebrades "Canino" i "Alps") ens ofereix una faula caracteritzada per un absurd controlat que, en realitat, té molt de sentit. Es pot retreure a la pel·lícula que en alguns moments no acaba de trobar el to (l'ús de la càmera lenta i de la música és sovint innecessari, contraproduent, irritant i pedant), però la seva lucidesa és a prova de bomba. L'espectador que busqui totes les respostes pot quedar una mica frustrat, però no tant si sap llegir entre línies, i la pel·lícula és en el fons també una trista constatació de la impossibilitat de l'individu de trobar el seu encaix social. El protagonista fuig desesperat d'una societat hostil, però els seus pretesos salvadors l'encotillen igualment amb el seu radicalisme com a reacció del totalitarisme que suposadament combaten però del qual no són res més que l'altra cara de la mateixa moneda. Lanthimos construeix una pel·lícula molt divertida però que en realitat glaça la sang de tant pessimista, i rebla el clau amb la seva idea de l'amor com quelcom que exigeix sacrificis extrems en nom de la compatibilitat entre semblants.

I, per sacrificis, el que vaig haver de fer jo diumenge, sotmès a un segrest d'estat (vocal de mesa en unes eleccions que m'importaven més aviat un rave) que em va impedir gaudir de la final del mundial de clubs. Tot i així, encara que ho faci vint-i-quatre hores llargues més tard del que toca, sempre m'emociono quan veig els jugadors del Barça aixecant una copa. I no deu ser per falta de costum. Som uns privilegiats de viure un cicle triomfant que sembla no tenir fi, perquè la qualitat i l'ambició d'aquests jugadors sembla inesgotable. El mundial de clubs ha servit per constatar que el títol de número u del planeta és de facto la Champions, ja que el futbol de la resta de continents de moment es troba a anys llum de les competicions europees, però sigui com sigui ve molt de gust acabar l'any d'aquesta manera. Aquest equip et fa sentir orgullós del seu comportament (aguantar estoicament la burla d'acabar amb el doble de targetes que un rival que t'ha cosit miserablement a puntades), de la seva manera d'entendre el futbol, de la humilitat individual que desprèn. Són valors que et fan sentir esperançat que aquesta festa és lluny d'acabar-se i que encara hem de gaudir molt. Per posar un però, només diré que l'única cosa que no m'agrada del trident és que el màrqueting condicioni la lògica dels canvis o la tria de les opcions en les oportunitats de gol segons qui ha marcat i qui no. Però això hauria de ser peccata minuta en el context d'un equip impecable, modern, inigualable. Orgull, orgull i més orgull de ser del Barça!

Comentaris (4)22-12-2015 00:42:21

Guangzhou 0 - Barça 3

Com que vaig seguir el partit d'aquella manera, costa fer comentaris precisos. Però, espigolant imatges d'aquí i d'allà, arribo a algunes conclusions. Algunes, de molt puntuals i gairebé anecdòtiques, com ara que Mascherano està perdonat per les seves errades contra el Dépor perquè va tornar a estar encertadíssim al tall, que Piqué té desconnexions alarmants o que Alves darrerament torna a fer de les seves. Però el partit és important per al grup per la rellevància de les baixes dels seus dos jugadors més desequilibrants: Messi i Neymar.

En efecte, si el 0-4 del Bernabéu va servir perquè aquest equip immens demostrés al món que no tot era Messi, ahir el conjunt es va tornar a reivindicar per dir ben fort que no tot és el trident. Compte: no és un menyspreu cap als tresors que tenim a la davantera, sinó la constatació que si aquests tres monstres es llueixen partit rere partit també és perquè hi ha una estructura sòlida que els envolta (Luis Enrique dixit). Perquè d'acord: ens quedava Suárez, i ell solet va acabar menjant-se l'atapeïda defensa xinesa per esmorzar, però tots sabem que el fort de l'uruguaià no és el desequilibri en l'un contra un, sinó la seva capacitat per convertir en or tot el que li arriba. I el perill era que sense els altres dos no li arribés res. Però Iniesta tenia clar que això no passaria, i va fer un partit magistral. I estava ben escortat al mig del camp i a la defensa. I fins i tot Munir va participar bé i no va desentonar. D'acord també: en alguns fases la circulació va ser massa lenta, i hi havia tants jugadors xinesos penjats del travesser que semblava l'acudit de la cabina telefònica; però per sort tenim jugadors com Rakitic als quals no els cauen els anells per xutar des de fora de l'àrea: com contra el Dépor el croat va interpretar molt bé que si el rival et deixa espai perquè està més preocupat d'interceptar la passada que de res més, has d'aprofitar l'opció que et dóna d'armar la cama. A partir d'aquí, en el rebuig, aparició del caçador uruguaià i tot bufar i fer ampolles. En espera d'una final apassionant contra el River, que no podré veure per culpa d'un deure ciutadà vers un estat que no sento com a propi; i que ha de servir perquè se'ns reconegui amb una copa oficial com el que ja sabem que som. Som-hi!

Comentaris (3)19-12-2015 01:39:30

Futbol: Barça 2 - Dépor 2

Fa una setmana escrivia que, malgrat que el Barça s'havia deixat empatar un partit que tenia guanyat a València, no me n'anava a dormir enfadat perquè l'equip ho havia fet gairebé tot bé, i només calia lamentar el poc encert en la rematada. Aquest dissabte la situació va ser semblant; però aquesta vegada sí que em vaig enfadar, i molt. El Barça va començar fantàstic el partit, amb un ritme de circulació de pilota molt alt i amb els jugadors ben posicionats. Però va ser incapaç de mantenir-ho, i el partit es va anar ensopint víctima del plantejament valent i original de l'adversari: en deixar el Dépor dos jugadors despenjats en atac, més un tercer pendent de Busquets, l'amenaça de la contra feia que paradoxalment el Barça, contra menys defenses, jugués pitjor. El Dépor regalava les bandes, però els laterals havien de mesurar les pujades per no deixar la defensa en inferioritat. A més, el Dépor es concentrava a defensar les rematades i no el joc al mig del camp, que donava per perdut. Dit d'una altra manera: els gallecs es van intentar fer forts a les dues àrees, i a la pròpia van ser sempre superiors.

Però el Barça és el Barça i dues fogonades de qualitat des de fora de l'àrea van fer inútil el plantejament rival. 2-0 i el més difícil estava fet: sense jugar bé, el Barça tenia el partit controlat. I d'aquí la indignació: NO es pot regalar un partit que guanyes 2-0 a casa a deu minuts del final. No pot ser que deixis que el rival pugui acabar desenvolupant el seu pla (al final dues situacions de superioritat ajudades per una mala versió de Mascherano i un lamentable Mathieu) quan ja no tenies cap necessitat de permetre-li. En aquests casos és quan es troba a faltar el futbol control, el defensar amb la pilota. Autocomplaença? No ho sé. Un avís? Segur.

Comentaris (5)14-12-2015 22:23:53

Futbol: B. Leverkusen 1 - Barça 1

Partit avorridíssim, el d'avui. Per tant, poca cosa a comentar. De fet, només una: potser no cal cremar avui tots els suplents o jugadors del filial que han jugat. Cal tenir en compte que, excepte en els casos de Munir i Sandro, que sí que han tingut un munt de minuts de qualitat amb els bons, a la resta sempre els toca jugar junts en alineacions impossibles. No sabem com rendiria una d'aquestes peces, sola, amb els titulars. Al capdavall, avui no ha brillat (malgrat el gol) ni tan sols Leo Messi. Entre altres coses perquè gairebé hem estat incapaços de passar del mig del camp.

Comentaris (1)10-12-2015 00:34:09

Cinema: "El lado bueno de las cosas"

És curiós els diferents estats d'ànim que he travessat mentre mirava aquesta nova suposada excentricitat de David O. Russell, que ja em va desconcertar fa una pila d'anys amb "Flirteando con el desastre". M'ha costat moltíssim entrar-hi, i no entenia on es volia arribar amb una comèdia de bojos que semblava que simplement volia explicar-nos que tothom està com una cabra, tant o més que el protagonista. A mesura que la pel·lícula s'ha anat calmant (al ritme que ho feia el seu personatge principal), però, m'ha anat interessant, tot i que el final resulta plaent però potser una mica massa convencional. És a dir, que al principi l'he odiat per massa excèntrica i al final he lamentat que no ho fos més.

Ben mirat, però, així és el cinema de Russell: aparentment desbocat però que sap tocar la tecla de la correcció i autodomesticar-se; i és en aquest equilibri que troba la fórmula de l'èxit. I, al capdavall, la pel·lícula no enganya i posa les cartes sobre la taula des del primer moment, amb la seva crítica ferotge i agosarada a l'alta literatura com a element depressor: l'objectiu és creure en la condició humana, deixar oberta una porta a l'esperança, deixar el receptor amb un somriure. Doncs mira, nobles intencions que fan que tot plegat es vegi amb simpatia.

Comentaris (1)08-12-2015 18:56:41

Cinema: "Paulina"

Reconec, i em sembla que ja ho he dit en més d'una ocasió, que sóc una mica refractari a determinat cinema social. Bàsicament per dues raons: perquè a vegades aquest tipus de cinema no entén que el seu compromís social no és en si un valor artístic, i sobretot perquè em molesta una mica el to alliçonador de qui creu saber totes les respostes i se'n va a dormir amb la consciència tranquil·la del convençut.

Per això avui estic tan content d'haver vist una pel·lícula tan extraordinària com "Paulina". Això sí que és cinema social amb majúscules, que no pontifica, que et desmunta totes les certeses, que t'obliga a reflexionar, que t'incomoda. I, per altra banda, que ultilitza recursos artístics en favor de la seva eficàcia, en aquest cas la consciència impecable de la seva estructura narrativa. Perquè és la seva modèlica estructura (mentre veus la pel·lícula, un xic estranya; però que pren tot el seu sentit al final) allò que en gran part permet el plantejament de tots els interrogants i evita la manipulació ideològica de l'espectador, el qual (sotmès al coneixement de totes les peces del trencaclosques) s'adona que no hi ha una única veritat.

La pel·lícula s'inicia amb un pròleg potent, intel·lectualitzat, en què la protagonista (actriu meravellosa) i el seu pare tenen un debat ideològic basat en una certa abstracció, en què ambdós personatges comparteixen valors progressistes però amb el pragmatisme del pare contraposat amb l'idealisme de la filla. I s'acaba amb un debat similar, però molt més tràgic perquè la realitat ha irromput violentament en les seves vides. I, enmig, una narració sòbria puntuada per un joc de perspectives (el conegut efecte Rashomon) gens gratuït i que es produeix en dos moments clau. En el primer, l'espectador tindrà accés a una veritat que desmunta la pel·lícula que s'ha muntat la protagonista i que, per tant, informa del seu error de percepció (o potser no i realment tot és culpa de la societat i de l'educació, qui ho sap). En el segon, sabem per què la protagonista perd l'opció de mirar la realitat als ulls i potser reaccionar de manera diferent justament i paradoxalment a causa de la intervenció proteccionista (i, per què negar-ho, venjativa) del pare.

Al final el que queda és la tragèdia d'un pare que veu com se li giren en contra els valors en què ha educat la seva filla, i sobretot la confusió en l'interior d'una dona capaç de portar la seva coherència ideològica fins a les últimes i més extremes conseqüències. Personalment la veig com una màrtir vocacional que vol purgar al preu més alt la seva mala consciència de classe, com una d'aquelles persones (darrerament m'he discutit amablement amb unes quantes, tot i que dubto que cap arribés als límits d'aquesta) incapacitades per aplicar el sentit comú més enllà dels seus dogmes i del seu sentiment de superioritat moral. Però aquesta és la meva visió, i la grandesa d'aquesta pel·lícula és que ningú (ni la protagonista, ni el pare ni l'espectador propietari de tota la informació) té la veritat absoluta. No puc opinar sobre l'original en què es basa aquest remake, però no se m'acudeix cap història que pugui expressar millor la realitat d'aquests temps confusos que ens ha tocat viure, en què la línia entre allò que està bé i allò que està malament és sovint tan borrosa. Una joia.

Comentaris (3)07-12-2015 23:59:18

Futbol: València 1 - Barça 1

Avui és d'aquells dies que representa que, després d'empatar un partit que tenies guanyat, tocaria estar emprenyat i anar-te'n al llit sense sopar. Emprenyat perquè l'equip ha desaprofitat ocasions increïbles. Emprenyat perquè la primera part ha estat extraordinària i el premi final és injust i insuficient. Emprenyat perquè no s'ha tancat el partit i s'ha caigut en la temptació d'un final de cercavila que no ens convenia gens ni mica.

Però res més lluny de la realitat. No és qüestió d'autocomplaença (vade retro!), però sí de veure-hi més enllà de l'amargor d'un resultat. Hem fallat ocasions perquè les hem tingut. Preocupació zero, perquè les sensacions en el joc són immillorables. Bon regust perquè és preferible pecar d'ambició (una recerca un pèl massa arriscada del segon) que de conformisme.

L'emprenyada no te l'ha tret ningú, cert. Però t'ha durat deu minuts: des del gol del València fins als cinc minuts que has necessitat per treure't la cara de ximple que t'ha quedat al final del partit. Després, optimisme i convenciment que aquest resultat més aviat servirà d'estímul i de petit toc d'atenció. Gairebé satisfacció de comprovar que els teus jugadors són mortals i que encara et poden permetre experimentar el plaer del patiment. I te'n vas a dormir sense sopar, però perquè has fet un dinar de traca i a sobre has picat a la mitja part. Per cap altre motiu.

Comentaris (3)06-12-2015 00:48:35

Futbol: Barça 6 - Villanovense 1

Una altra golejada per a la col·lecció, tot i que aquesta no té gaire res a veure amb les altres, ni per la categoria del rival ni pel joc exhibit. Davant l'absència de la majoria de titulars, aquesta vegada es va arribar a aquest resultat exagerat per ofici i per físic. Per ofici, perquè el Villanovense va regalar a la primera part gols en moments clau. Per físic, perquè la preparació d'un equip com el Barça no té res a veure amb la d'un segona B i a la segona part els visitants no podien dir fava.

Dit d'una altra manera: aquesta vegada qui vulgui sí que pot dir, sense por de fer el ridícul, que el resultat va ser més conseqüència dels demèrits aliens que no pas de les virtuts pròpies. Però aquestes eliminatòries s'han d'afrontar amb rigor i seriositat. I, si pot ser, fent alineacions que no siguin il·legals.

Comentaris (3)03-12-2015 22:54:46