login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: M. City 1 - Barça 2

Començaré, encara que impliqui contravenir les instruccions bàsiques que dono als alumnes a l'hora d'elaborar qualsevol text, per la conclusió. Perquè només des de la conclusió es pot explicar la muntanya russa d'ahir raonablement per parts. Cal alliberar-se de la conclusió, del regust amarg del final, per analitzar el partit i el resultat. I la conclusió inevitable és que ahir vam deixar viva la presa, que després de l'errada de Messi en el penal gairebé em trenco un parell d'extremitats rebotent coses de pura ràbia, que al final del partit estava absurdament de mal humor i vaig preferir veure "Els Simpson" que el vestidor, que me'n vaig anar a dormir amb cara de ximple i que encara avui no m'he tret del tot de sobre la sensació d'oportunitat perduda. Però la conclusió no es correspon amb la realitat. La realitat és que, tal com m'havia atrevit a pronosticar, ahir vam fer un partidàs i que, des de la consciència que el resultat obtingut és molt bo, val la pena (ara sí) analitzar-lo per parts.

La primera part va ser senzillament excelsa, deliciosa, sublim. Jugant amb el color de la samarreta, es podria dir que ahir vam ser el subratllador mecànic. Quan vaig dir que tenia la intuïció que faríem un partidàs, no m'imaginava això. M'imaginava simplement un partit obert, en què el Barça trobaria espais i se sentiria còmode en les transicions ràpides. Però va ser molt més que això. Va ser un rondo gegant, una actuació coral superlativa. Gran part del malestar final es deu no únicament al penal fallat, sinó també a considerar un botí curt el que s'havia obtingut al descans, tenint en compte l'exhibició presenciada.

A la segona part la cosa va canviar. Diuen (diuen, diuen) que el Barça va sortir massa relaxat, amb una sensació excessiva de feina feta. A mi no m'ho sembla. Jo crec que el problema va ser més aviat que l'equip va dubtar entre obtenir més recompensa o assegurar bé la que ja tenia. I en el futbol el pitjor que es poden tenir són dubtes (i d'aquests dubtes suposo que cal responsabilitzar-ne l'entrenador). Al final, malauradament ja amb l'1-2, el Barça ho va tenir clar: a tocar i tocar i a conservar el resultat. Però el destí va decidir obsequiar-nos amb un penal que fes més justícia al global del partit. El que va passar després és història coneguda.

I això ens porta al darrer element d'anàlisi: Messi. El pitjor no va ser l'errada en el llançament de penal; el pitjor va ser la rematada que va fer després. Podia limitar-se a rematar de cap centrat, ja que el porter era a terra. Podia parar-la amb el peu i anar a fer un cafè abans de marcar. Podia... Podia fer moltes coses, però va fer el que va fer, i ja no cal donar-hi més voltes. Ara bé, el que considero injust són els comentaris negatius que l'argentí està rebent per aquesta jugada. Ja ho he dit molts cops: els culers no som conscients de la sort que tenim. Algú s'ha aturat a pensar en el partidàs que va fer Messi ahir? Tot l'equip va estar bé (potser menys Neymar), amb jugadors amb una actuació espectacular com ara Piqué, Rakitic o Suárez, però hi insisteixo: ningú es va adonar de la lliçó de futbol de Messi ahir? Ningú va veure com pressionava, com defensava, com ajudava els companys en qualsevol zona del camp? Ningú és capaç de valorar com va sacrificar el seu lluïment personal endarrerint la seva posició per ajudar el mig del camp a tenir superioritat? Jo només puc dir una cosa: gràcies, Leo. Gràcies per la teva manera d'entendre aquest esport i, què coi, gràcies també per demostrar al final (encara que ens fes molt mal) que també ets humà.

Comentaris (18)25-02-2015 22:23:59

Futbol: Barça 0 - Màlaga 1; i cinema: "El francotirador"

Cap de setmana molt decebedor des del punt de vista de les petites grans passions. Del Barça, poca cosa en puc dir. Només vaig poder veure la segona part, i vaig veure un equip espès, ansiós i sense rumb. Per desgràcia, doncs, va reaparèixer el Barça d'Anoeta, incapaç de reaccionar a una errada puntual en forma de gol matiner encaixat. És clar que en el fragment de partit que vaig poder veure el mal ja estava fet, en una combinació letal entre els dubtes de Bravo i un (una vegada més) lamentable Dani Alves. Cal que el Barça faci autocrítica, i de la bona, però farà bé l'equip de continuar creient en el que estava fent, perquè fins a l'ensopegada d'ahir era excel·lent. I tinc la intuïció, i així ho deixo escrit a risc de fer el ridícul, que demà a Manchester farem un partidàs.

I ahir, més decepcions. A banda del lamentable desenllaç de la final de la copa de bàsquet, abans vam assistir a una de les sessions de cinema més avorrides que recordo amb "El francotirador", la nova de Clint Eastwood. A aquesta molt erràtica pel·lícula se li poden retreure almenys tres coses: és freda, és avorrida i és propagandística. La fredor em sembla deliberada, i probablement sigui necessària per despullar una mica d'èpica la història real d'aquest heroi de guerra. En aquest sentit, m'agrada l'escena en què les proeses de la llegenda del fusell ja no provoquen cap catarsi en el seu company de fatigues, que les segueix amb mirada alienada. Com a "Nightcrawler", si ens hi esforcem podem trobar-hi una reflexió sobre fins a quin nivell d'insensibilitat pot portar-nos el fet d'acostumar-nos a la violència. I avorrida? Ja ho he dit: molt. I la culpa és d'un esquema narratiu repetitiu fins a la desesperació. Possiblement, Eastwood buscava repetir la fórmula d'"En Tierra hostil", de Kathryn Bigelow, en el sentit de mostrar la rutina perversa de la guerra, a la qual els soldats s'acaben enganxant, però no funciona gens. La desconnexió de l'espectador (almenys per part meva) és total. Haurien de donar un Oscar a qui va dissenyar el tràiler, un dels millors que he vist en molt de temps, amb un muntatge que estableix un diàleg molt suggerent entre la vida civil i la militar. A l'hora de la veritat, però, res de res: aquesta suposada dialèctica és d'allò més barroera, amb unes converses entre els personatges que provoquen vergonya aliena, i amb credibilitat zero.

I arribem així al tercer retret, el més polèmic. És "El francotirador" una pel·lícula propagandística? Doncs la veritat és que, ho vulgui o no (aquest és el gran dubte), el fet és que sí. S'intueixen escletxes de sentit crític cap a la figura de l'heroi americà (sobretot un bri d'esperança en l'escepticisme que mostra el fill mascle del protagonista cap als valors que vol inculcar-li el seu pare), però són tan fines que el resultat és la percepció d'una apologia de les armes. A Clint Eastwood li concedeixo el benefici del dubte perquè, malgrat ser declaradament republicà, s'ha atrevit a fer valents replantejaments de qüestions tan sensibles com ara l'eutanàsia o la immigració en les inoblidables "Million Dollar Baby" i "Gran Torino", i això és molt més del que la majoria dels conservadors estan disposats a fer. Però el to de la pel·lícula és massa ambigu i en definitiva poc defensable. El dilema és si la paràbola del gos pastor cal agafar-se-la al peu de la lletra o si hi ha la mirada irònica del desenganyat. El final de la pel·lícula (cinematogràficament molt mal resolt) ens adverteix que potser allò de què s'hauria de protegir més la paranoica societat nord-americana és d'ella mateixa.

En definitiva, la pel·lícula conté molts errors de plantejament, malgrat que amb bona voluntat s'hi poden buscar coses salvables. Personalment, la trobo insuportable, però no nego la possibilitat que darrere hi hagués intencions nobles. El que passa és que el punt de mira del franctirador Eastwood està tan mal enfocat que ho fa indefensable. A banda de polèmiques, doncs, és per damunt de tot una pel·lícula fluixa, fallida, gens reeixida. Ah! I que ningú caigui en la temptació de comparar l'estol de banderes nord-americanes dels títols de crèdit amb manifestacions com la Via Catalana: l'exhibició impúdica d'orgull patriòtic d'un estat imperialista que es creu el melic del món no té res a veure amb el desig d'una nació oprimida d'esdevenir lliure.

Comentaris (9)24-02-2015 00:20:53

Cinema: "Cincuenta sombras de Grey" i "Nightcrawler"; i futbol: Barça 5 - Llevant 0

Per imperatiu matrimonial, dissabte tocava anar a veure "Cincuenta sombras de Grey". Com que no m'he llegit el llibre (una cosa és perdre dues hores i una altra el poc temps preciós que tinc per llegir), se'm fa difícil valorar-la, però la meva dona diu que és força fidel al llibre i que no l'ha decebut, de manera que això hauria de ser la prova del cotó. Jo només puc valorar la part estrictament cinematogràfica, de posada en escena, i en aquest sentit haig de dir que la pel·lícula em va semblar ben dirigida, que els actors protagonistes eren prou encertats (sobretot ella, amb molt més carisma) i que la manera de filmar era elegant, malgrat algun tractament de la llum potser una mica massa carrincló. Només grinyola un terrible ús de la càmera lenta en una de les escenes eròtiques, però per la resta em sembla que la pel·lícula troba el punt just i el to necessari. Una altra cosa és la història, una poca-soltada com un piano, però d'això la directora no en té cap culpa. I això que al començament la cosa promet, ja que pot resultar interessant la tensió antagònica que s'estableix entre els plans personal i sexual de la relació. Així, la submisa és qui de fet domina sentimentalment la relació, cosa que suposo que és la que més agrada al públic femení, i fins i tot es poden analitzar les causes del fracàs de la parella en el punt en què ho deixa aquesta primera part: ella comet l'error de deixar-se dirigir en l'àmbit no sexual (com resumeix magníficament la mirada de desaprovació de l'amiga) i ell, el de traslladar a l'àmbit sexual les tensions pròpies de l'àmbit personal. En definitiva, la incapacitat manifesta de separar els rols que cadascú ha d'ocupar en les dues realitats paral·leles que conviuen en la seva relació. Però el que em treu de polleguera, en aquesta història d'un pigmalió que es resisiteix a ser-ho, és la vigència del tòpic del príncep blau, de l'atracció per un home només perquè és guapo i té pasta (això deu ser l'eròtica del poder, però després diuen que els superficials som nosaltres). Puc entendre que una dona tingui fantasies amb el fet de ser dominada sexualment, però em sembla que en ple segle XXI suggerir que una noia intel·ligent perdrà el cul per un paio perquè l'espera amb un helicòpter és la cosa menys trencadora del món, i la més carca. Sigui com sigui, i malgrat que (almenys a jutjar pel que em va passar a mi) la pel·lícula no aconsegueixi evitar que el públic masculí s'avorreixi en bona part del metratge, el cert és que on la història encerta més la tecla és en la idea que el joc de la submissió sexual allibera l'individu de les tensions pròpies d'haver de viure en una societat que és en ella mateixa un descontrol però que t'exigeix viure controlant-ho tot.

Una societat que reflecteix de manera implacable l'extraordinària "Nightcrawler", que he tingut la sort de poder veure avui aprofitant que tenia el dia lliure. "Nigthcrawler" és, de moment, la pel·lícula de l'any, i gairebé es podria dir que funciona com a revers de "Whiplash" en servir de toc d'atenció contra la mitificació de l'autosuperació personal. La capa més evident és la crítica als mitjans de comunicació i al nostre paper com a espectadors. Els telenotícies sensacionalistes no tenen escrúpols i els espectadors, cap mena de sentit crític. Veuen i pensen allò que els periodistes volen que vegin i pensin. És l'eterna qüestió de l'ou o la gallina a propòsit de la teleporqueria: els mitjans es justifiquen dient que és el que els espectadors volen veure, quan la realitat és que els espectadors han estat educats a nivell audiovisual d'aquesta manera. O potser tot plegat és un fidel reflex del que som: una societat cínica i hipòcrita representada per empresaris que accepten mercaderia robada a bon preu però no contractar a sou el lladre que els la proporciona perquè faci una feina digna. La pel·lícula arrisca en prendre com a protagonista un personatge absolutament menyspreable (excel·lent Jake Gyllenhaal) perquè l'acompanyem en les seves odissees nocturnes i urbanes (casual, el cognom Bloom?). Impossible sentir empatia per un individu així, que es caracteritza precisament per la manca absoluta que ell també en té cap als altres. Però el que el fa definitivament insuportable (i aquí arribem, em sembla, a l'estructura profunda de la pel·lícula, que convindria no ignorar) és la seva expressió verbal de recitador autòmata de manuals d'emprenedoria. La seva mirada, esfereïdora i buida, és la metàfora perfecta d'una societat educada en la deshumanització, en termes estrictes d'aplicatius i d'estadístiques de rendiment. Una societat entrenada per considerar els éssers humans simples danys col·laterals del capitalisme ferotge. Una societat a la qual se li ha desprogramat l'ànima en un sistema basat en l'egoisme, i que consumeix les desgràcies alienes amb l'alleujament morbós de saber que no són pròpies. Formalment, la pel·lícula dribla molt bé gràcies a un esplèndid sentit del muntatge els riscos de fer-se repetitiva, i fins i tot es podria dir que el seu excés d'estilització pot funcionar com a estirada d'orelles a la complaença amb què consumim la violència. És inevitable sortir trist del cinema. No hi ha esperança per a la condició humana, si més no per a aquesta societat occidental tan orgullosa d'ella mateixa i dels seus pretesos valors. En aquest sentit, la mirada animalitzada i l'aspecte inhumà de la bèstia nocturna protagonista, d'aquest rèptil carronyaire, funciona com a retrat de Dorian Gray que reflecteix al mil·límetre les misèries que com a societat hem engendrat i que ens neguem per poder-nos mirar al mirall sense espantar-nos.

En fi, per sort puc acabar amb un to més frívol i satisfet, gràcies a la nova exhibició d'aquest Barça que sembla haver agafat definitivament la velocitat de creuer. Luis Enrique és un home llest, fins i tot a la sala de premsa (malgrat els seus evitables exabruptes). Hi deia a la prèvia, molt hàbilment, que el Barça té el millor atac en estàtic del món, ja que és qui més es veu obligat a jugar-hi perquè els rivals li presenten autèntics autobusos defensius. És d'una murrieria extrema plantejar això en aquests termes des de la consciència que darrerament s'està qüestionant aquesta capacitat, perquè els darrers triomfs havien arribat des de la verticalitat més radical. Però Luis Enrique sabia el partit que l'esperava contra el Llevant, i va mentalitzar així el seu vestidor i l'entorn. Això va fer que tothom fos més pacient en una arrencada de partit insípida, de paciència, de toc i d'elaboració, de joc de posició. De les d'abans, vaja. I, excepte per un cert abús de les passades diagonals de Messi (clau tot i així en el primer gol, que sempre és el més difícil), el Barça va tornar a fer un partit notable i va demostrar que també continua dominant com ningú aquests escenaris, amb una ràpida circulació de pilota i la gran novetat d'aquest any en estàtic: els constants canvis de joc que fan anar de corcoll les defenses amb les vertiginoses i sovint inassolibles basculacions a què obliguen. La segona part, amb el Llevant ja absolutament esgotat, va ser una exhibició de totes totes, sobretot en la pressió després de pèrdua. Continuem gaudint, continuem sumant, continuem dominant cada vegada més situacions del joc. I tot això amb vuit canvis respecte a l'últim partit! Prudència, però això rutlla.

Comentaris (7)16-02-2015 22:19:22

Futbol: Barça 3 - Vila-real 1

Estimat avi,

Tot avui hem recordat que fa just un any que ens va deixar. El recordem sovint, i la seva néta estimada, la Neus, pensa en vostè cada dia. De mica en mica, ens hem anat acostumant a l'estranya sensació de trobar-nos al menjador de ca l'àvia per veure el Barça sense que vostè el presideixi des de la seva butaca per riure's sorneguer del nostre patiment (sobretot el meu). Procurem cuidar de l'àvia, i crec que ho fem força bé. I l'àvia també cuida de nosaltres: mai no falta el pica-pica de la mitja part. Se la veu contenta quan hi som tots, satisfeta de mantenir la tradició de trobar-nos sempre que hi ha partit. És com si vostè ens acompanyés.

I sap què, avi? Que ara mateix gaudim força del nostre Barça. Portem una bona ratxa, i estem jugant molt bé. Ara juguem més directe, més de cara a barraca, i surten uns partits molt divertits. Passen moltes coses, i jo crido molt i m'esvero com sempre. Potser ens costa més atacar en estàtic com avui, però ens adaptem i sabem quan cal arriscar i quan no. Avui hem tornat a jugar força bé, sobretot a la segona part, i amb una mica de sort hauríem pogut aconseguir un resultat encara millor per a la tornada.

No es pensi que m'he oblidat de la promesa que li vaig fer fa just un any. La temporada passada no va poder ser, però aquest any estic convençut que guanyarem alguna cosa. I ja tinc ganes de brindar per la victòria, i li prometo que el meu primer pensament serà per a vostè i per com n'estaria, de content.

Una abraçada, avi. Descansi tranquil, que no està sol.

Comentaris (5)12-02-2015 02:16:44

Cinema: "L'enginyós senyor Ripley"; i Athletic 2 - Barça 5

Aquest cap de setmana decidim no anar al cinema, perquè la cartellera gironina no ho posa gens fàcil per anar a veure les estrenes que valen la pena. Així doncs, diumenge a la tarda, mentre esperem amb ganes el partit contra l'Athletic, ens posem "L'enginyós senyor Ripley". La pel·lícula té tots els ingredients per passar una bona tarda: una història de Patricia Highsmith, un repartiment de luxe i la signatura d'un director solvent: Anthony Minghella. I no ens decep. Ho tenia tot per tenir aroma de clàssic, i així és, ajudat també per una fotografia impecable. Amb un sentit del ritme narratiu deliciós, "L'enginyós senyor Ripley" ens explica la història d'un home camaleònic, capaç d'adaptar-se a qualsevol identitat. La trama porta amb coherència cap a un desenllaç embolicat, tan enginyós com el protagonista, i ofereix una reflexió fascinant sobre la identitat i la incapacitat de fugir dels fantasmes propis. Això, sense oblidar que per damunt de tot ha d'entrenir. Notable pel·lícula, d'aquelles que fa goig esborrar de la llista de pendents. Per al record, un final commovedor i amb un sentit elegantíssim del fora de camp. Cinema d'artesania fina en estat pur.

També el Barça sembla haver agafat aquesta personalitat camaleònica, capaç d'adaptar-se a qualsevol circumstància o partit. Però d'aquesta manera, lluny d'acumular fantasmes, el que fa és anar esvaint-los un per un. L'equip ja feia setmanes que mostrava solvència i eficàcia, però ens deixava dubtes. Podrà viure sempre del contraatac? Aguantarà físicament? Només hi ha onze jugadors vàlids? Se'ls ha oblidat jugar al toc? Tot, absolutament tot, va quedar definitivament esvaït ahir, principalment en una primera part excelsa, memorable, de pitet. Feia molt de temps que no gaudia així veient el meu equip. Quin espectacle! Ajudat per la fortuna en el primer gol de Messi, el Barça va prendre totalment el comandament i va fer una exhibició de recursos. De verticalitat quan va caldre, sí; de contundència en la rematada, també; però també de tornada al rondo gegant, a la capacitat d'adormir el contrari per accelerar en els metres finals. Una barreja de talent i potència deliciosa, inaudita. I, sisplau, matisem les coses: aquest Barça corre molt, sí (i, per cert, físicament està com un tro), però no s'ha oblidat de fer córrer la pilota. És el toc a l'estil vertical que tant reivindico. La majoria de les vegades que el Barça contraataca no ho fa aprofitant-se d'una errada del rival, sinó superant amb talent i sang freda pressions avançades. Es guanya els gols a pols. No contraataca, en realitat; simplement ataca com una locomotora. La d'ahir va ser la victòria d'un equip fet, treballat, consolidat. Només una segona part més esbojarrada del compte, tot i que no menys espectacular, va entelar una miqueta una actuació coral superba. Queda clar que ens hem d'oblidar de la pausa, perquè l'ambició de Luis Enrique el porta a no voler especular mai amb la pilota i aprofitar al límit els espais que deixa qui va perdent. Això repercuteix negativament en la solidesa defensiva però... que no passaven aquestes coses en el Barça de Cruyff? Sigui com sigui, això és molt entretingut. Quin cap de setmana més divertit que hem passat els culers!

Comentaris (7)10-02-2015 00:05:47

Futbol: Barça 3 - Vila-real 2

Doncs, pel que sembla, ens haurem d'acostumar a les emocions fortes. Als partits moguts i plens de sorpreses. I, definitivament, el que va passar entre els minuts 7 i 9 de la segona part del partit ja és portar-ho al paroxisme. De l'1-1 al 3-2 en tres minuts. El millor d'ahir va ser la gran capacitat de reacció de l'equip en els moments difícils, però això no amaga algunes febleses.

La primera feblesa és que en els dos darrers partits els rivals han vulnerat amb molta més facilitat la virginitat de la porteria. És cert que no es pot obviar la dificultat dels dos oponents, ni tampoc el fet que en la majoria dels minuts el Vila-real ni va ensumar l'àrea blaugrana, però el que comença a ser preocupant és que els equips ens facin tant de mal en les poques transicions que tenen. Al meu entendre, això passa per una mala col·locació de l'equip en moments puntuals, i té a veure amb el fet que darrerament una de dues: o l'equip s'allarga massa, fet que fa que Busquets pateixi i deixi forats, o bé la defensa deixa molts metres a l'esquena. Així , em sembla que en el primer gol encaixat es va donar més aviat la primera circumstància i en el segon, la segona. I tot plegat respon al mateix diagnòstic: l'equip s'encaparra tant a fer-ho tot a una velocitat extrema que s'oblida del joc de posició. M'agrada que siguem més verticals, però això s'ha de poder fer des de la circulació de la pilota en la superació ràpida de línies de pressió. Si es fa des de corregudes impossibles, siguin dels laterals o dels mitjos, una pèrdua agafa tothom fora de lloc i el rival ho aprofita. De la mateixa manera, és fantàstic jugar amb la defensa i fins i tot el porter avançats: res millor precisament per fer que l'equip jugui juntet. Però això s'ha de fer quan es vol apostar per una possessió més calmada, accepció del diccionari que el Barça sembla haver oblidat.

i això ens porta a la segona feblesa: la incapacitat de posar la pausa quan vas guanyant. Ja vaig donar la raó a Luis Enrique que a vegades la vols i no es pot, com en el camp de mines del Calderón. I també m'agrada que digui que ahir no va voler especular amb el resultat. Però ahir, tant com va costar avançar-se en el resultat, tocava posar-hi una mica de calma, d'aquella que es diu Xavi i porta de cognom Hernández. Tocava començar a tocar i tocar i obligar el Vila-real a replegar-se per mitjà de la possessió. Això no vol dir que s'hagués de caure en una actitud contemplativa que fes que qualsevol recuperació accidental dels visitants fos ja irreversible. Estic d'acord que calia buscar el quart. Ara bé, sense perdre de vista que el resultat ja era favorable i no calia precipitar-se. Quan el rival fa una passa endavant i s'ho juga tot, però, per a Luis Enrique la temptació d'anar a rematar-lo a partir dels espais que deixa (desesperat com deu estar d'haver de jugar gairebé sempre sense) és massa forta, de manera que ho aposta tot al contraatac sense adonar-se que un partit obert d'anada i tornada pot ser molt perillós.

En fi, és una opció i tot són maneres de veure-ho. El que sí que sembla clar és que ens divertirem. Per bé i per mal, no tindrem pas mai temps d'avorrir-nos.

Comentaris (3)02-02-2015 23:42:51

Cinema: "Whiplash"

Poques vegades, per no dir cap, recordo haver gaudit tant amb una pel·lícula que alhora m'hagi deixat un regust tan gran d'incomoditat com aquesta (destinada a ser de culte) "Whiplash". M'agrada l'elogi de la cultura de l'esforç, però no el culte al sacrifici. M'agrada la denúncia de la sobreprotecció que idiotitza les noves generacions i les fa mediocres, però no la justificació de la humiliació com a mètode de motivació. M'agrada que plantegi preguntes incòmodes, però no tenir la sensació que qui pregunta ja respon i a més ho fa en una direcció moral que no acabo de compartir. M'agrada que em provoqui, però no que m'alliçoni amb disciplina militar. Potser el problema és que no combrego amb els personatges, que n'entenc els motius però en rebutjo els objectius i la metodologia. Sobretot perquè hi veig més un culte a l'ego que una adoració de l'art. Però sé que el món de l'art també és això, i em crec el martiri i èxtasi final del torturat pigmalió protagonista. Ah! I el que més m'agrada és que una pel·lícula sobre un món tan teòricament basat en la inspiració i la improvisació com el del jazz posi tant d'èmfasi en la necessitat de la tècnica. Tota una lliçó per a aquells que critiquen que les escoles maten la creativitat: a veure si ens assabentem d'una vegada que per trencar les regles primer cal aprendre a dominar-les! Si no, la transgressió no es fa des de la genialitat, sinó des de la ignorància! Totalment d'acord, doncs, que el talent ha d'anar acompanyat de molta feina, però d'aquí a sacrificar-ho tot per convertir-te en un egòlatra solitari i arrogant... Qui és més important que et recordi quan no hi siguis? Els teus éssers més propers o la posteritat?

En fi, que dubto que arregli el garbuix emocional que m'ha deixat la pel·lícula. El que sí que tinc clar, però, és que és un festival per als sentits. Filmada de manera tècnicament impecable, la pel·lícula disposa d'una potent narrativa que em sembla inspirada en el mateix jazz: una obra de cambra perfecta, simètrica però lliure, excessiva per moments, que en algun moment enfila les notes tan amunt que gairebé desafina (la seqüència de l'accident), que just llavors es calma i respira, i que acaba en el moment àlgid del clímax perquè els primers títols de crèdit finals i els llums reoberts de la sala et trobin sense respiració. Deixant de banda els escrúpols, definitivament sí: cal veure-la.

Comentaris (5)01-02-2015 03:07:16