login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Atlético 2 - Barça 3

Qui segueixi aquest blog amb certa fidelitat (que ja és tenir paciència) s'haurà adonat que no parlo mai de l'arbitratge per comentar els partits del Barça. De Guardiola vaig aprendre que era una part del joc que no es podia controlar, que no valia la pena perdre-hi ni un segon, que són humans i s'equivoquen i el que un dia et prenen un altre t'ho tornen (a vegades, com ahir, fins i tot el mateix dia). No m'agrada alimentar polèmiques arbitrals perquè considero que és baixar al fang i donar la raó a la gent que menysprea el futbol considerant-lo simplement pa i circ. Però, la veritat, haver de sentir segons quins comentaris i segons quines declaracions després de guanyar de manera heroica i merescudíssima un partit que va ser un camp de mines, haver de suportar com es fa un relat parcial dels fets per manipular la realitat, fa que per una vegada em salti els meus principis.

Em pensava que després de Mourinho ja no hauríem de tornar a aguantar aquestes bestieses, però m'equivocava. Em pensava que això de no saber perdre era característica exclusiva d'un dels equips de la capital del regne veí, però veig que tot s'encomana. Ara resulta que ahir al Barça li van regalar el partit. Després de veure com li anul·laven un gol (o si més no una jugada claríssima de gol) amb 1-1 per un fora de joc inexistent, després de veure com l'àrbitre s'inventava un penal en una acció que no era ni falta i que es va produir fora de l'àrea, el Barça encara ha de sentir-se a dir que va guanyar gràcies a l'àrbitre. És cert, després l'àrbitre es va empassar un més que possible penal per unes mans de Jordi Alba que, a més, van proporcionar un contraatac que va acabar amb el 2-3 favorable al Barça. I també és cert que a la mitja part va expulsar el capità dels locals (que amb les seves declaracions sobre Neymar al final del partit ja es va veure quina idea té del futbol i com deu ser de santet). Però obviar la primera fase dels fets descrits és manipular la realitat i fer un relat interessat de les coses.

En fi, no val la pena. Amb la seva lamentable roda de premsa, ja sabem què s'amaga darrere la façana de gentleman de Simeone. Per tant, més val que parlem de futbol. I, en aquest sentit, només es pot sentir orgull i admiració per la gesta aconseguida per l'equip al Calderón, malgrat que el debat sobre l'estil de joc es reobrirà després d'aquest partit. El Barça no va aconseguir fer més de tres passades seguides en tota la primera meitat, no va aconseguir en cap moment la pausa, no va poder mai posar la pilota arran de la pèssima gespa de l'estadi madrileny. Però comparteixo absolutament les paraules de Luis Enrique a la roda de premsa: el rival també juga, i cal adaptar-se. Ell bé volia que l'equip tingués la pilota, sobretot després de l'1-1, i no hi va haver manera. La pressió rival angoixant, i sovint no reglamentària però permesa, ho impedia. El partit era una guerra de guerrilles, i el Barça només podia fer dues coses: dimitir (com tantes vegades va fer la temporada passada contra aquest mateix equip) o adaptar-se. I el Barça va escollir adaptar-se, i ho va fer meravellosament bé. L'1-1 i el 2-3 són dos contraatacs senzillament extraordinaris, d'una qualitat exquisida i d'uns mecanismes clarament treballats. I, a sobre, l'equip va capgirar l'arma preferida de l'Atlético en fer-li un gol a la sortida d'un córner. Aquest equip té coratge, té actitud i, malgrat no haver pogut fer el futbol desitjat, l'única jugada d'ahir que se li pot retreure és la primera: una cadena d'errors imperdonables que podrien haver sortit molt cars. Per la resta, excel·lent en l'acceptació del repte que li va llançar l'Atlético. És preocupant guanyar d'aquesta manera, tan allunyada del famós ADN Barça? Per mi gens. Tot al contrari. És que aquests jugadors s'han oblidat de jugar al toc? En absolut, com ho demostra una segona part en què l'equip va tenir una actitud ètica exemplar davant la rendició covarda de l'Atlético. Simplement, i torno a donar la raó a Luis Enrique, aquest equip és ara més complet i domina més registres. La temporada passada no va servir de res mantenir-se ferms en l'estil davant d'un adversari que es nega a jugar a futbol. Aquest any l'hem guanyat ja tres vegades, cadascuna amb armes diferents, perquè hi ha hagut una evolució i s'ha ampliat la capacitat d'adaptació. I ja se sap que les espècies que millor sobreviuen són les que millor s'adapten al medi.

Però, és clar, tota la riquesa tàctica, tota la grandesa èpica, tota la muntanya russa d'emocions que va ser la primera part, ha de quedar entelada per la polèmica arbitral. Però que ningú s'enganyi: l'àrbitre va ser desastrós per a tots dos equips. La diferència és que un, primer, va decidir sobreposar-se a la injustícia i continuar remant. En canvi l'altre, després, va decidir fer-se l'ofès i rendir-se estúpidament per poder anar de víctima. Ni més ni menys. Punt final.

Comentaris (3)29-01-2015 19:47:14

Futbol: Elx 0 - Barça 6; i cinema: "Insomni"

Com explicar sense que sembli una bestiesa que un equip que ha guanyat 0-6 ha fet un mal partit? El cas és que això és exactament el que va passar dissabte a Elx. La primera meitat va ser senzillament espantosa. La circulació de l'equip va ser lentíssima, la pressió després de pèrdua no es podia fer pitjor i, per acabar-ho d'adobar, Piqué i Mascherano s'obsedien en passades llargues absurdes que no portaven enlloc. Xavi s'ho hauria de fer mirar, ja que en cap moment va aconseguir que l'equip jugués al que convenia. Cal dir també, però, que ni l'estat del terreny de joc ni la duresa desproporcionada de l'Elx hi ajudaven, però sigui com sigui el partit s'acostava perillosament als casos de Màlaga o Getafe: un 0-0 que (per molt que només s'hagués jugat mitja hora) amenaçava d'esdevenir definitiu si el Barça no canviava alguna cosa, de tan pla com resultava el seu joc. I què va desencallar-ho tot? Doncs una jugada de murrieria: Xavi va servir una falta mentre l'Elx es disposava a col·locar una barrera que el Barça no havia demanat, va trobar Piqué i aquest va definir com un davanter. No és exagerat dir que els culers vam cantar aquest gol amb ganes (almenys així ho vam fer els que m'acompanyaven i jo), gairebé com els de les grans ocasions, perquè certament no les teníem totes. El gol, és clar, va alliberar l'equip, que tot i així va continuar erràtic fins que en un contraatac Neymar va anar per terra dins l'àrea i l'àrbitre va assenyalar penal. Aquí es va acabar el partit. Un jugador de l'Elx va ser expulsat per doble groga (hi hauria hagut d'haver un miracle perquè aquests destralers no haguessin acabat amb 10), i a partir d'aquí Neymar i Messi van començar a fer entremaliadures. Un festival final de golassos i assistències que no pot amagar el despropòsit inicial. Jo ja entenc l'enuig de Luis Enrique a la roda de premsa. L'asturià té raó quan diu que els partits s'han de treballar i que tot costa molt. Però és que si dissabte es tractava de picar pedra, es va picar molt malament. El Barça va acabar golejant per la qualitat immensa dels seus davanters, però Luis Enrique hauria de sentir-se preocupat pel baix rendiment que ofereix l'equip en les rotacions. Hi ha jugadors no habituals que van quedar molt retratats. Això sí: està molt bé comprovar que cada vegada dominem més aspectes del joc, i no és cap deshonra desencallar un partit aspre amb un cop de murrieria. Ni tampoc sentenciar-lo amb un contraatac. Però cal entendre que si exigim bon joc és perquè sabem que històricament (i no com altres) només tenim èxit quan en practiquem. Dimecres toca onze de gala i la millor versió.

Diumenge al vespre, escurant les últimes gotes d'un cap de setmana molt relaxant, reprenc la meva història d'amor-odi amb Christopher Nolan i revisito "insomni", la pel·lícula que va rodar després d'enlluernar el món amb l'extraordinària "Memento". És molt útil tornar a mirar pel·lícules al cap d'un temps, perquè et permeten més perspectiva. Així, quan la vaig anar a veure impacient al cinema (era la nova del de "Memento!") em va deixar una mica fred, per allò de les expectatives massa altes. Però ahir, amb la perspectiva d'haver vist alguns dels excessos que Nolan ha fet últimament, em va semblar una alenada d'aire fresc. Un thriller dels bons, intens, vibrant i reflexiu. Em va servir també per adonar-me que Nolan sempre tracta en definitiva les mateixes qüestions, principalment l'alteració de la percepció de la realitat provocada en els personatges per situacions excepcionals (en aquest cas l'insomni) que creen una alteració de l'espai físic i temporal. I, sobretot, vaig poder comprovar que el cinema de Nolan (com el de David Lynch) sovint està presidit pels bucles. A la seva recent "Interstellar", per exemple, l'astronauta protagonista acaba descobrint que qui li enviava senyals era ell mateix. A "Memento" acabàvem descobrint amb estupor que durant tota la pel·lícula el protagonista s'havia estat perseguint en realitat a ell mateix. I gran part d'això hi ha en aquesta "Insomni", en què el personatge d'Al Pacino es veu reflectit pel de Robin Williams com en un mirall i, com en les bones tragèdies, com més intenta fugir d'ell mateix més cau de quatre grapes a la trampa. Amanit pel rerefons del mite de Pigmalió en el personatge de Hilary Swank i per un seguit de muntatges paral·lels brillants que encadenen les subtrames a ritme de taquicàrdia, el film només s'espatlla un xic en un final amb una certa tendència a la moralina que Nolan també va mostrar a "Origen". Però poc importa: la pel·lícula m'ho ha fet passar fantàsticament bé amb la seva lliçó de cinema, i sobretot ha servit perquè em reconciliï amb Nolan. Perquè em sembla haver sabut trobar el fil d'Ariadna que uneix la seva trajectòria com a cineasta coherent, al marge de l'excessiva megalomania que l'ha caracteritzat en els darrers temps: el lúcid advertiment que només podem salvar-nos de nosaltres mateixos per mitjà de l'autoengany.

Comentaris (3)26-01-2015 23:42:37

Futbol: Barça 1 - Atlético 0

Minut 85 de partit. Jugada embolicadíssima a l'interior de l'àrea visitant. Busquets cau. Penal. Messi el llança, el porter l'atura, però ell mateix recull el refús i marca. Aquest gol, per tot, pel minut en què va ser i per com es va produir, és una sinècdoque perfecta del partit d'ahir. Un constant intentar-ho, un constant topar amb entrebancs, un constant no per un pèl, un constant patiment... i al final, l'èxtasi.

El partit d'ahir no va ser gens fàcil per al Barça. L'Atlético va sortir amb la lliçó ben apresa i no va esperar els blaugrana al darrere, sinó que va sortir a buscar-los al davant. Això va fer que l'enfrontament s'assemblés molt més als que van tenir lloc la temporada passada. L'Atlético tornava a mostrar-se com un bloc compacte, i els seus davanters eren una amenaça en cas de pèrdues perilloses. Tot i així, els primers 20 minuts del Barça van ser excel·lents. L'equip no es va deixar intimidar, va acceptar el repte i va decidir que malgrat la pressió avançada dels matalassers no rifaria cap pilota, ajudat pel rendiment excels de Ter Stegen amb els peus. Així, quan es trencaven aquestes línies de pressió, el Barça trobava espais i atacava de manera vibrant, amb un Messi elèctric. Si en aquest inici fulgurant el resultat s'hagués alterat, probablement l'Atlético hauria quedat despullat i indefens. Malauradament no va ser així, i el 0-0 era un resultat esperançador però perillós al descans.

A la segona part, producte de la síndrome típica que afecta els equips que juguen el primer partit d'una eliminatòria a casa (amb voluntat de guanyar el partit, però amb por d'encaixar un gol de valor doble), el Barça es va atabalar. En moltes fases, va confondre verticalitat amb precipitació, fet que va provocar que es jugués cada cop més a allò que l'Atlético volia. Malgrat això, l'equip no es va fer petit com passava sempre l'any passat en el trancórrer dels minuts contra els de Simeone, sinó que sempre va donar la cara, va lluitar i al final va obtenir una justa recompensa. El Barça, malgrat que en alguns moments podria no haver-ho semblat, va fer un partit molt intel·ligent, i l'únic canvi que va fer amb 0-0 mostra la coherència del plantejament de Luis Enrique: anar a fer-los mal, però sense tornar-se bojos. Si no es guanyava no passava res, sempre que ells no marquessin. Per això va arribar un moment que va ser preferible la pausa de Xavi que la perillosa cercavila en què s'havia convertit el partit.

Segur: si fa dos anys haguéssim vist aquest partit, ens hauríem posat les mans al cap. I un partit d'anada i tornada com aquest hauria significat un suïcidi. Però aquest equip és una altra cosa, i jo no li ho retreuré mentre mostri voluntat de portar la iniciativa i ser el protagonista, com va ser el cas d'ahir. És cert que hi va haver moments d'imprecisió, però es va tornar a actuar com un bloc, i allà on fallava un l'altre anava a corregir la situació, solidàriament. És aquest un equip treballat (van apareixent nous detalls, com la insistència a canvis constants i ràpids d'orientació en el joc per cansar i descol·locar la defensa rival) i lluitador. Amb personalitat. La del seu entrenador, per bé i per mal.

Comentaris (3)23-01-2015 00:21:14

Cinema: "Babadook"; i futbol: Dépor 0 - Barça 4

Hi ha tres qüestions prèvies al seu visionat que em condicionen a l'hora de valorar "Babadook". En primer lloc, les elevadíssimes expectatives que en tenia: eren tants els comentaris positius que n'havia sentit i llegit que no veia l'hora de veure-la, i ja se sap que això acaba provocant certa frustració, perquè quan n'esperes molt el resultat sovint acaba decebent més que quan n'esperes poc. En segon lloc, haver vist amb anterioritat el curtmetratge "Monster", de la mateixa directora, punt de partida original d'aquest llargmetratge: inevitablement, això sempre provoca la sensació que estàs davant d'una idea inicial massa allargada, tot i que cal ser justos i dir que en aquest cas m'alegro d'haver vist el curt, perquè m'adono de l'habilitat que ha tingut la directora per mostrar gràcies a la major disponibilitat de temps l'evolució que porta la protagonista a l'alienació i la bogeria. I, en tercer lloc, la publicitat en què William Friedkin (director ni més ni menys que de "L'exorcista") afirma que "Babadook" és la pel·lícula més terrorífica que ha vist mai. I és que, no sé si és a causa d'aquest referent, però el cas és que des del començament vaig tenir l'estranya sensació de trobar-me davant d'una pel·lícula dels anys 70: muntatge fragmentat (escenes breus que obliguen l'espectador a reconstruir les el·lipsis), l'ombra d'un mal incert, l'atmosfera i, sobretot, la música... Afegim-hi ecos argumentals de "La profecía" i "El resplandor", i la sensació es confirma. No hi ha dubte que la debutant Jennifer Kent ha volgut fer una pel·lícula de terror com les d'abans, i espantar per mitjà de la creació d'una atmosfera de tensió creixent i del drama dels personatges. Se'n surt? Més o menys, perquè passes autèntica por durant ben poca estona. Això sí: s'agraeix molt veure una pel·lícula de por amb contingut de fons, cosa que gairebé no passava des d'"El sexto sentido", i després de la projecció t'acabes adonant que el que és autènticament terrorífic és que parla de coses que tots podem experimentar, ja que el monstre és interior i no pas exterior. Ocultant potser una malintencionada reflexió sobre la dualitat de la vivència actual de la maternitat, escindida entre el desig de sobreprotecció i la necessitat d'establir uns límits, Kent és hàbil a l'hora de capgirar la trama i mostrar qui és que realment té un problema i és una amenaça per a si mateix i per a l'entorn, qui és que no podrà estimar fins que s'alliberi del seu trauma. La pel·lícula acaba amb un clímax i un anticlímax de gran força metafòrica sobre els monstres interiors de cadascú: a vegades hi lluitem fins al límit de les nostres forces, a vegades optem per intentar ignorar-los, sovint condicionen tot el que fem... Però només podem prendre les regnes de la nostra vida quan ens hi encarem i aprenem a conviure-hi procurant mantenir-los calmats al soterrani.

I, sens dubte, qui sembla haver-se alliberat dels seus dimonis interns és el Barça, que comença a mostrar símptomes cada cop més clars de recuperació. Luis Enrique sembla haver trobat l'onze ideal. Sap que cal dosificar forces i fer que tothom se senti protagonista, però ara ja té clars aquells que li donen més rendiment. I l'equip cada cop té més clar a què juga. Per fi té un pla i l'executa amb solvència i convicció. Només va grinyolar Busquets, massa temerari en algunes pèrdues compromeses i que sembla lluny de la seva millor forma, com si gairebé només fos titular perquè Mascherano continua fent falta al darrere. Per la resta, l'equip va començar buscant de manera insistent les diagonals i els canvis de joc de Messi. Des que l'argentí i Neymar són els encarregats d'obrir el camp ja ningú gosa regalar-nos les bandes, i això acaba donant-nos més facilitats pel mig, com va acabar passant. A més, hi hem guanyat defensivament, ja que Alves no ha de pujar tant. Ahir va acabar sent un altre dia a l'oficina, que hauria de ser la tendència habitual en la lliga en comptes de la muntanya russa en què darrerament estàvem instal·lats. Ara cal continuar guanyant crèdit en l'eliminatòria de copa contra l'Atlético, no fos cas que ens trobéssim que la roca ens ha rodolat altre cop fins a la base de la muntanya justament després de jugar contra l'equip davant el qual vam començar a tenir forces per intentar pujar-la. En haver de tornar-hi contra el rival que sembla haver significat un punt d'inflexió, es fa més certa que mai la màxima de Guardiola, segons la qual el futbol és l'art de tornar a fer bé, una vegada i una altra, les coses que un dia et van sortir bé.

Comentaris (7)19-01-2015 23:55:46

Futbol: Elx 0 - Barça 4

Partit de tràmit superat amb bona nota pels jugadors menys habituals. Poques vegades com amb Luis Enrique (és qüestió d'anar-se fixant en els seus mèrits) s'ha vist jugar el Barça amb tanta intensitat partits d'aquestes característiques. Ahir, els jugadors amb un rol més secundari van reivindicar la seva vàlua. Això va permetre que, contràriament al que acostuma a passar en partits d'aquest tipus, es poguessin treure algunes conclusions. Potser m'equivoco, però tinc la sensació que la victòria contra l'Atlético (així com una convocatòria d'eleccions que el deixa més fora que dins del club l'any que ve i, per tant, amb menys a perdre) ha alliberat definitivament Luis Enrique, que ja mostra sense complexos la seva voluntat d'un equip més vertical. Ahir la primera part del Barça va ser un regal inesperat: intensa, veloç, efectiva. D'acord que el rival encara és hora que es presenti, però és d'agrair aquesta actitud, aquesta professionalitat i aquesta mentalitat. Luis Enrique, sempre que no es torni boig fent deu canvis de cop, farà bé de tenir en compte aquests jugadors per dosificar els teòrics titulars.

I si del que es tracta és de ser més vertical, ahir Rafinha va demostrar que hauria de jugar molts més minuts en aquest equip. Va ser l'amo i senyor del partit, i va trencar constantment línies defensives amb la qualitat de la seva conducció. Hi veig l'Iniesta del futur (tot i que molt millor defensivament), i si l'aposta és jugar d'aquesta manera (cosa que insisteixo que a mi em sembla bé), aleshores calen més Rafinhas i menys Xavis. També l'altre interior, Sergi Roberto, va fer un molt bon partit. Per fi es va deixar anar i va mostrar el seu repertori: bona qualitat tècnica, bona visió de joc... i un golàs. Com el de Mathieu, que em va deixar astorat i que va reobrir el debat (com havia fet Rakitic contra l'Osca) sobre la conveniència que Messi llanci totes les faltes. I no cal dir res de Ter Stegen, cada vegada més capficat a seguir les passes de Neuer com a porter modern, participant del joc com un defensa més.

Finalment, el gran punt d'interès d'aquest partit intranscendent era l'aportació dels joves del filial. En aquest sentit, va ser molt preocupant l'actuació de Munir, una ombra del jugador que va enlluernar tothom a principis de temporada. Fa la sensació que l'absència de minuts el perjudica i que potser seria sensat retornar-lo de tant en tant al filial. Va sorprendre l'absència de Sandro (desconec si tenia algun problema de salut, com en el cas de Samper), i també el debut de Gumbau, que va complir però sense enlluernar. Adama, per la seva banda, va mostrar el seu potencial però també que encara està una mica verd.

I l'última imatge del partit va ser molt agradable: Adriano, tot just va acabar de fer el 0-4, va anar com un llamp cap a Douglas, que li havia fet una centrada excel·lent, amb un somriure d'orella a orella. Sens dubte, Adriano era conscient de com necessitava el seu compatriota una cosa així. Sembla que, malgrat tot el que s'ha dit, hi ha companyonia al vestidor. Farà falta per afrontar els reptes que vénen. M'agrada detectar optimisme amb vista a l'eliminatòria contra l'Atlético, sempre que aquest vagi acompanyat de la prudència. Però primer cal anar a la Corunya, i a la lliga sí que ja no es pot badar més. La temporada comença a posar-se, malgrat tot el que ha passat, molt interessant.

Comentaris (3)17-01-2015 03:16:00

Cinema: "Birdman"; i futbol: Barça 3 - Atlético 1

Hi ha directors que t'aporten puntualment alguna cosa i que decideixes seguir, malgrat que arriba un punt que et fan perdre la paciència perquè entren en una espiral repetitiva, còmoda i rutinària. M'ha passat amb Terry Gilliam, per exemple, i amb alguns altres. I, després de la desastrosa "Biutiful", havia decidit que això mateix m'havia passat amb Alejandro González Iñárritu. A les seves anteriors pel·lícules, el cineasta mexicà sempre caminava per la corda fluixa, fent apologia de la misèria, però les seves pel·lícules se salvaven (i en molts casos en alguns moments fascinaven) per l'atreviment de la seva arquitectura formal. L'exemple més clar d'això va ser "21 gramos", que si no arriba a ser per la seva naturalesa de trencaclosques narratiu, no hauria passat d'un drama més propi d'un telefilm. I quan Iñárritu va partir peres amb el seu guionista Guillermo Arriaga la cosa va esdevenir esperpèntica: mentre Arriaga signava el guió de la molt estimulant "Los tres entierros de Melquíades Estrada", Iñárritu s'estavellava amb el seu retrat de la Barcelona més miserable a "Biutiful" perquè, sense les juganeres estructures del seu antic amic, la pel·lícula quedava despullada com el que era: melodrama barat. Per tant, després d'aquesta mala experiència, vaig decidir fer la creu al mexicà. Però resulta que l'any va començar amb una pel·lícula de la qual tothom parlava: "Birdman", la seva nova pel·lícula, ferma candidata als Oscar. En un primer moment vaig dir: "No, aquest a mi no em torna a fotre." Però llavors vaig començar a sentir a dir que Iñárritu s'havia reinventat, que la pel·lícula era un prodigi de tècnica i (atenció!) que era una comèdia. Així que, després de donar-hi algunes voltes, vam fer un pensament i ens hi vam llançar. I valia la pena. Amb matisos, però valia la pena. Efectivament, i afortunadament per a la història de la humanitat en general i del cinema en particular, Iñárritu s'ha reinventat. I, a més, ho ha fet molt hàbilment, per mitjà d'un joc de miralls de moltes capes. Presenta la història d'un actor que en el seu moment va triomfar com a superheroi i que ara vol redefinir-se com a actor amb una obra de prestigi a Broadway; i ho fa per mitjà de Michael Keaton, en una picada d'ullet evident a la pròpia biografia de l'actor. I dic que és molt hàbil perquè aquesta evidència focalitzada en la figura de Keaton potser amaga el que de veritat és la qüestió central: que l'autèntica autobiografia és la del director, ja que ell és qui més s'adona que ha tocat fons i aposta per reinventar-se. És la pel·lícula un prodigi de tècnica? Doncs Déu n'hi do. L'aposta de construir la trama en un únic (fals) pla seqüència és valenta i arriscada, i a més és original, ja que aquest pla seqüència respecta la continuïtat en l'espai però no en el temps, fet que produeix un efecte sorprenent (per no parlar del moment en què l'enllaç és una pantalla, fet que permet al protagonista canviar de pla sense que per una vegada el seguim, a ell o a algú altre). Però el millor de tot és que Iñárritu mostra molta més capacitat per a la comèdia que per al drama. Sobretot pel que fa a les situacions. Més discutibles són els diàlegs, sovint interessants però un pèl massa grandiloqüents i amb certa tendència a la pedanteria. Sigui com sigui, la pel·lícula és una interessant reflexió sobre els límits entre la realitat i la ficció, l'amor i l'admiració, i el joc de miralls es completa amb encert per mitjà de l'obra representada pel protagonista, que conté un monòleg final que parla clarament d'ell mateix (fet que el fa més realista que qualsevol ús, posem per cas, d'una pistola real). És clar que també té defectes: és una llàstima que el fascinant personatge d'Edward Norton desaparegui pràcticament del mapa a mitja pel·lícula, i el pla final és incomprensible. Això sí: s'agraeix (com diu un company) que, encara que no s'entengui, ens deixi un últim pla de la magnètica Emma Stone.

També el Barça intenta reinventar-se, i també ho ha de fer contra un passat gloriós que el persegueix i li fa perdre totes les comparacions. El magnífic partit de l'equip ahir (de moment, EL partidàs de la temporada) torna a deixar-me moltes preguntes, però aquesta vegada en clau positiva, i que es podrien resumir en la següent: i si tots els partits erràtics (que no pas els directament indolents) que ha anat fent aquest equip no eren una mostra de no tenir un pla definit sinó més aviat dolors de part? És a dir, no pot ser que tots plegats haguéssim perdut la paciència massa aviat perquè no enteníem que l'equip es trobava en una crisàlide, preparant la seva metamorfosi? M'empipa força sentir avui alguns comentaris sobre que s'ha perdut la nostra essència, que ja no juguem al toc sinó a la contra, que ara correm més nosaltres que la pilota. I m'empipa perquè una cosa és el desori del dia del PSG i una altra de ben diferent el que es va veure ahir. A mi no em molesta veure un equip que corre, que lluita, que mossega (amb perdó, Suárez). Com el dia del València, l'Atlético va proposar al Barça anar a la guerra i l'equip no es va arronsar. En tota la temporada passada, tot el nostre futbol control va resultar absolutament estèril davant l'ordre i l'empenta dels matalassers. No es tracta de renegar de l'estil, sinó de fer-lo evolucionar. Els nostres jugadors han de continuar sent artistes (ningú s'ho va passar bé veient les evolucions de Neymar o Iniesta?), però també han de tenir sang a les venes. I, ho he dit un munt de cops, no hem de renunciar al futbol de toc i de posició, sinó simplement fer-lo més vertical. La primera part d'ahir va ser una bona mostra d'això: l'Atlético va sortir molt més enrere del normal perquè s'esperava trobar un Barça pla i previsible, fàcil de controlar. Però es va trobar que aquesta vegada, per fi, TOT l'equip va jugar com un bloc, i va reaparèixer una cosa que semblava completament oblidada: la pressió avançada. Fer-la és perillós, ja que si no se sincronitza bé el rival pot agafar l'esquena de la defensa amb molta facilitat, però si es fa bé et permet agafar el rival sortint i desordenat. I això no és jugar a la contra; això és voler ser el protagonista absolut del partit, que és el que el Barça no va ser el dia del PSG i que és l'única condició que hauria de ser veritablement innegociable. I quan, a la segona part, l'Atlético va sortir a esperar el Barça molt més avançat, l'equip va saber patir i serrar les dents (i aquesta és la gran millora que ha arribat amb Luis Enrique), i esperar el seu moment per fulminar el rival amb un contraatac dirigit amb mà mestra per un espectacular Luis Suárez. Però per fer-ho l'equip no regalava cap pilota, i lluitava per treure-la des del darrere al primer toc, començant per un Bravo d'infart però excels amb els peus. Per tant, contraatacs sí, però ben guanyats i lluny de ser una renúncia a l'estil ni un simple aprofitament de les errades de l'adversari. Així va guanyar Alemanya el mundial i va enlluernar tothom, no em cansaré de dir-ho. Ja ho sé: la línia que va separar en aquest partit l'èxit del fracàs va ser en realitat molt prima, i en futbol el que avui és un desastre demà és meravellós i viceversa. Però crec que la lliçó d'ahir per als aficionats és que encara pot haver valgut la pena la paciència. Cal veure com evoluciona tot, però partits com el d'ahir fan que per fi torni a creure.

Comentaris (5)13-01-2015 01:01:42

Futbol: Barça 5 - Elx 0

Hi ha ara mateix a Catalunya dues persones que mantenen un tens enfrontament, que no hi ha manera que es posin d'acord i que tenen amb l'ai al cor tot el país. Si es diuen Artur i Oriol? Bé, aquests també, però prefereixo no parlar-ne perquè em tenen molt emprenyat. No, parlo dels altres dos: un es diu Leo i l'altre, Luis Enrique.

Avui tocaria estar content amb el Barça: eliminatòria resolta, i a pensar en una altra cosa. Però, en canvi, ahir vaig sentir una gran tristesa en veure que, després de molts anys, l'afició del Barça torna a estar dividida respecte d'aspectes que afecten el vestidor. L'eterna dicotomia entre l'estrella i l'entrenador, que afortunadament feia anys i panys que no es veia. Definitivament sembla que tot el que hem guanyat no ha servit de res, i és com si haguéssim reculat quinze anys. De quina manera tan absurda el públic segueix el xou que proposa la premsa! Quina tristesa comprovar com el xoc d'egos està a punt de fer malbé (com al país) una il·lusió col·lectiva! Jo només vull que guanyi el meu equip (la meva opció), i tot això em sobra. No m'agrada gens parlar de coses que tenen a veure més aviat amb la premsa del cor, però és evident que afecten i tenen conseqüències.

Per això faré un esforç i intentaré parlar de futbol. Es van veure bons gols ahir, però en realitat poc futbol. Ahir, com el dia del PSG, el Barça va guanyar perquè els tres de davant són molt bons (bé, i perquè en aquest cas tenia un equip rendit ja d'entrada al davant). Avui un company de feina em comentava que Luis Enrique ha aportat ben poc al Barça, que continua sent la cançó de sempre: intentar entrar pel mig com sigui. Jo li deia que sí, però no ben bé: és evident que amb Neymar i Messi de teòrics extrems, que sempre tendiran a anar al mig, Luis Enrique té clar (a diferència de Martino) que el paper d'obrir el camp queda reservat als laterals. I el problema és que ja fa temps que dic que no tenim lateral dret. Alba, en canvi, és un punyal per l'esquerra. Ahir tot el joc d'atac, sobretot a la primera part, es va generar per aquella banda: Roberto va estar fi jugant a un o dos tocs, Neymar se n'anava de qui volia i quan volia, i Alba sempre arribava a la línia de fons amb perill. A l'altre costat, Alves és voluntariós però no és el que era (tot i que el veig implicat i li concedeixo que sembla que està anant una mica de menys a més; que així sigui), Rakitic va fer un partit horrible i Messi simplement se n'anava a fer les seves guerres impossibles pel centre. Curiosament, però, el primer gol es va originar en una recuperació a la dreta, gràcies a l'esforç de Suárez, que va acabar fent una magistral assistència a Neymar. Si no mossega ningú més, em declaro fan incondicional de l'uruguaià: ja pot fallar els gols que vulgui, però treballa moltíssim, es mou fantàsticament bé sense pilota, té facilitat per fer assistències als companys i, a més, quan convé és capaç de jugar brillantment amb el cos per fabricar-se gols ell solet, com el segon de la nit.

Malauradament, però, aquest és un equip que a la part davantera sembla funcionar bàsicament a còpia d'individualitats. Es juga com un bloc en defensa, on el Barça ha experimentat una millora innegable amb Luis Enrique, però a davant hi ha moments que fa la sensació que tothom fa la guerra pel seu compte. Cal millorar alguns automatismes i sobretot l'aportació del mig del camp. Sigui com sigui, això d'ahir va ser una treva enmig d'una setmana molt convulsa. Diumenge, però, va de debò: podem obtenir una victòria que ens revitalitzi completament i aparqui la crisi, o podem fracassar i que se n'obri una de proporcions bíbliques que sigui probablement irreversible. Seria bo recordar una cosa, tant a l'afició com al vestidor (com a alguns polítics que jo sé): tots units fem força.

Comentaris (1)10-01-2015 02:37:34

Lectura: "Cada color d'un riu"; i cinema: "Sólo el cielo lo sabe"

No és possible banyar-se dues vegades en el mateix riu. La frase pertany a Heràclit i, malgrat que només n'hi ha una referència de passada, és evident que es troba en el sentit del títol d'aquesta magnífica novel·la de Manel de la Rosa, "Cada color d'un riu" (juntament amb la condició de pintor del protagonista). Hi ha un diàleg preciós molt al començament, en què es reflexiona sobre això. Canviem permanentment, tot i que de manera imperceptible dia a dia (el protagonista ho expressa molt millor, però no penso reproduir la cita perquè el que caldria és que tothom anés corrent a comprar-se el llibre). Això fa que quan mirem enrere en els nostres records ens sentim estranys, com si fossin d'una altra vida. Això fa també que tingui sentit rellegir un llibre o remirar una pel·lícula, perquè hem canviat cada cop que ho fem i el seu efecte sobre nosaltres és un altre. El cas és que el protagonista de la novel·la es debat entre dues dones, i una l'ancora al passat i l'altra l'impulsa al futur. És una dicotomia, entre una dona fantasmal i una altra de vitalista, que em recorda el Haruki Murakami de "Tòquio Blues", cosa que no és d'estranyar perquè l'obra de l'escriptor japonès beu d'algunes de les influències de la qual també s'afirma que ho fa De la Rosa, com ara Francis Scott Fitzgerald (tot i que el món de "Tòquio Blues" em sembla més proper al Salinger d'"El vigilant en el camp de sègol"). Sigui com sigui, es tracta d'una obra molt ben escrita, profunda, commovedora, addictiva, amb una galeria de personatges extraordinaris. Una novel·la que dignifica la literatura catalana d'ara mateix, que l'allibera de certs productes prefabricats que l'estanquen. Una alenada d'aire fresc que ens aconsella mirar endavant sense ira (com dirien els Oasis) i que ens recorda, com ho expressaria Joaquín Sabina, que és millor no intentar tornar al lloc on has estat feliç. Perquè no és possible banyar-se dues vegades al mateix riu, ja que l'aigua de la vida canvia constantment. I, amb ella, nosaltres.

I acomiado les vacances revisitant un clàssic, "Sólo el cielo lo sabe". És sabut el reconeixible món de Douglas Sirk, que tan bé va saber recuperar Todd Haynes a "Lejos del cielo": una paleta de colors impecable i un estil melodramàtic de traç una mica gruixut en alguns personatges però subtil i agut en la protagonista. La història és senzilla, perquè és una pel·lícula de tesi, que pretén denunciar la hipocresia de la classe acomodada americana, i Sirk en fa prou que veiem com la protagonista se submergeix fascinada en un món de llibertat que desconeixia, reclosa com estava dins la seva gàbia d'or. Impecablement filmada (magnífic el pla de l'arribada del televisor a la llar), avui en dia és inevitable veure-la amb un somriure de certa condescendència davant del que sembla un melodrama carrincló. L'autèntic drama, però, és que aquesta hipocresia que es permet jutjar la vida dels altres continua existint. Per això la pel·lícula continua funcionant malgrat tot: perquè ens recorda la importància de prendre les nostres pròpies decisions prescindint de l'entorn.

Comentaris (7)07-01-2015 22:28:30

Cinema: "L'endemà"; i futbol: Real 1 - Barça 0

Estimats Reis Mags,

Crec que els que volem un país nou hem fet molta bondat aquest any: hem format una V gegant, hem assistit massivament a les places de tots els ajuntaments per demanar votar, i hem ajudat que finalment es pogués fer el dia 9 de novembre amb la nostra col·laboració desinteressada. Però quan dic que hem fet bondat ho dic sobretot perquè hem aguantat els atacs, els insults i el menyspreu sempre amb un somriure a la cara, amb esperit positiu, amb civisme. És per això que us demano que per una vegada a la història no ens porteu carbó i que feu realitat les nostres il·lusions. Sisplau, convenceu els indecisos i, sobretot, feu possible l'acord entre els nostres polítics. No és un caprici, el que demanem. Ho explica molt bé la pel·lícula "L'endemà": la independència no és una joguina de la qual ens cansarem al cap de dos dies. És una decisió molt meditada i molt necessària. Es diu molt bé a la pel·lícula: volem estar millor sense perdre res del que tenim. És demanar molt? Potser sí, però és que, com també s'hi diu molt bé, tan sols sense un estat molestant, podríem fer moltes coses, i això faria que també poguéssim ajudar millor l'altra gent. A més, i això també s'hi diu, ja no podríem culpar sempre els altres dels nostres problemes. Només demanem això: poder ser adults i prendre les nostres decisions. Per això crec que potser en lloc de la metàfora de la parella que trenca, molt gastada, hauria estat millor que el documental d'Isona Passola hagués apostat per la del fill que s'emancipa. Hi ha altres metàfores discutibles, que poden provocar cert rebuig per excessivament tendencioses (sempre explico als alumnes que quan argumentes a favor d'una idea és millor concedir alguna virtut a la idea contrària, perquè això fa que se't vegi més obert i menys intolerant, cosa que acaba jugant a favor d'allò que defenses). Però al capdavall aquesta no és una pel·lícula dirigida als del no, sinó als que estan indecisos, per treure'ls dubtes i temors que se'ls han instal·lat amb enganys i que d'altra banda són naturals en una situació de canvi (també s'hi diu molt bé: només el risc porta al guany). Això, estimats Reis Mags, és el que us demano: que empenyeu tothom i els foragiteu els dubtes. Per col·laborar-hi, destaco una metàfora de "L'endemà", que sí que està molt ben trobada i que pot convèncer aquells que tinguin dubtes per raó de llengua: no volem una jardinera pura; hi volem molta diversitat de plantes. És només que cal entendre que algunes cal regar-les més que d'altres perquè si no hi ha el risc que es morin. Volem construir des de la suma, no des de la resta. Ajudeu-nos-hi, sisplau, Majestats.

Segurament abuso de la vostra generositat, però permeteu-me que us faci un altre prec abans de cloure la carta. Suposo que els culers no ens hem portat bé darrerament, perquè el 2014 només ens heu enviat desgràcies (i aquí prefereixo no frivolitzar i deixar a banda la pitjor de totes: la mort de Tito Vilanova). Un any en blanc, la impossibilitat de fitxar, la Champions per a l'etern rival, un sorteig de vuitens com sempre enverinat, les samarretes més horribles de la nostra història, un inici de lliga gens esperançador... Ja sé que ens ho hem guanyat (bé, s'ho han guanyat els que són socis) per haver posat al poder una junta indigna, incompetent i mediocre; però jo com a seguidor prometo fer bondat, i com a prova començo avui mateix. Malgrat haver-lo criticat quan ha convingut, fins i tot en algun cas encara que haguéssim guanyat, avui en la derrota vull trencar una llança en favor de Luis Enrique. Perquè ja es veu venir que serà molt fàcil acusar-lo d'haver començat el partit sense les principals estrelles i d'haver regalat 45 minuts, sobretot veient la diferència entre com ha jugat l'equip a la primera part (terrible, desesperant, pla; només s'ha salvat un Iniesta que per fi ha trencat línies) i la segona (incisiu, vertical, creatiu). Però això no és just. Luis Enrique ha posat de titulars els que havien fet més entrenaments, i això ha estat just, correcte i necessari. I també és cert que Messi i Neymar s'han trobat un rival ja molt desgastat per l'esforç realitzat a la primera part. Dubto que un trident sud-americà sense entrenaments hagués estat més eficaç a la primera part, quan la Real estava fresca. Per Luis Enrique hauria estat fàcil posar-los i que els assenyalats haguessin estat ells, tot i que també sabem que no hauria faltat qui llavors hauria posat el crit al cel perquè ja es veia que no es podia posar d'inici gent que havia tornat a Barcelona encara no feia ni dos dies. Luis Enrique, en aquest cas, ha fet el que havia de fer, i encara hi afegiria tres coses més. La primera, que si els que han jugat en el lloc de les estrelles no serveixen, aleshores no haurien de ser al Barça. La segona, que per molt que avui Neymar hagi jugat bé, la seva actitud ha estat impròpia d'un professional, arribant a perdre temps mentre els seus companys remaven a la desesperada, i havent jugat partidets de costellada durant unes vacances en què va marxar lesionat; per tant, Neymar no havia de ser titular i punt. I tercera, que l'entrenador ha revolucionat bé el partit amb el tercer canvi, fent que l'equip passés a jugar igual que contra el PSG (només que , ara sí, amb sentit). Ho veieu, Majestats? Estic a favor del nostre entrenador, malgrat tot. Ajudeu-lo a trobar el camí de l'èxit o, si més no, sisplau, feu que aquest 2015 ens tornem a sentir orgullosos dels colors que estimem.

Comentaris (5)05-01-2015 00:09:31

Cinema: "(500) días juntos" i "The imitation game"

Comencem l'any molt relaxats i ja amb dues bones pel·lícules al sarró, una per dia. El dia 1, que sempre tenim marcat al calendari com a innegociablement casolà, ens porta tot un descobriment, una autèntica joia: "(500) días juntos." Estic obert a tots els gèneres, però confesso que sóc una mica reticent amb les comèdies romàntiques: en general em semblen poc originals, falses, ensucrades i estúpides. Però havia sentit a parlar tan bé d'aquesta pel·lícula que ens hi vam llançar de cap. I l'experiència va ser molt estimulant. De fet, no tant pel contingut (tot i que resulta molt d'agrair la seva visió distanciada, irònica i gens idealitzada de l'amor), sinó sobretot per la forma: la pel·lícula és un festival imparable de troballes narratives, estructurals i formals. La més enlluernadora (i dolorosa, perquè a tots ens ha passat això alguna vegada) és aquella en què la pantalla es parteix i veiem la mateixa seqüència des de dos punts de vista: el de les expectatives i el de la realitat. Impagable. És cert que en algun moment la pel·lícula potser s'agrada massa, i a vegades corre el perill d'ameliejar (la qual cosa seria contraproduent més que res per pèrdua d'originalitat), però en general se'n surt de tots els riscos amb enginy i imaginació. Ja des de la primera seqüència, una altra clarivident pantalla partida que mostra el procés de creixement dels protagonistes en dos vídeos domèstics distants però harmònics, et comences a fregar les mans perquè la cosa promet, i a mesura que el metratge avança serpentejant endavant i enrere en un curiós marcador temporal, hi ha moments que t'aixecaries i aplaudiries (sobretot aquelles pinzellades cruels que contrasten amb la prèvia felicitat que s'explicarà paradoxalment a continuació, vegi's el moment Ikea). No vull dir res més, per no espatllar el munt de sorpreses que conté aquest film. Només hi afegiré el que em sembla que és la clau: com sap beure de l'estètica del videoclip (narrativa fragmentada a còpia de traços aparentment inconnexos que acaben formant un tot) de manera hàbil, intel·ligent i ben entesa.

I, com que no tenim remei, el dia 2 ja anem a estrenar la temporada cinematogràfica als Albèniz de Girona. Anem a parar a "The imitation game" gairebé de rebot, sense que fos la nostra primera opció, però tornem a encertar-la de ple. Estic obert a tots els gèneres, però confesso que sóc una mica reticent amb els biopics: en general em semblen poc originals, excessivament plans i poc creatius. Però la història semblava atractiva, i el visionat ho confirma. D'entrada, és una pel·lícula amb un ritme narratiu impecable, que també juga bé les seves cartes de desfragmentació temporal per donar una dimensió més polièdrica al personatge central. I, a més, allò que explica conté diverses capes de subtext. La que probablement sigui més òbvia ens l'adverteix una conversa que manté el protagonista en els seus anys d'estudiant: tot acte en què intervé el llenguatge humà necessita una descodificació, perquè sempre ens expressem en un llenguatge xifrat darrere del qual amaguem els nostres veritables sentiments i impulsos. El protagonista excel·leix en la seva tasca però fracassa en la vida perquè ell entén el llenguatge matemàtic però no l'humà. Per això és l'únic que pot assumir resoldre un terrible dilema moral per mitjà de la freda estadística, i per això té sentit que al final es pregunti si el seu cervell funciona com el d'una persona o com el d'una màquina. I tot plegat ens porta a la que segurament és la lectura més demolidora de totes: la Segona Guerra Mundial no la va guanyar la democràcia, perquè la democràcia real no existeix. No som ciutadans, només números al servei de les conveniències dels poderosos. El protagonista acaba essent víctima de la mateixa sensació de poder sobre la vida dels altres que ell va experimentar. Perquè l'única manera de sobreviure és parlar i actuar en un llenguatge xifrat. Si més no per aconseguir que la violència que exerceixen sobre nosaltres els poderosos no els generi satisfacció. Potser així algun dia deixin d'exercir-la.

Comentaris (3)02-01-2015 22:32:47