login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "White God"

Els meus pares tenen una gosseta preciosa, la Laika. Tots ens l'estimem amb bogeria. Sovint me la miro, quan jeu al meu costat i em llepa; o quan em mira amb cara de tendresa, de ser la gossa més feliç del món perquè sóc al seu costat. I penso que és ben cert que hi ha gossos que són millors que moltes persones. La Laika té el cor net, pur, i li encanta fer-te saber que és feliç quan et veu. I és molt poca cosa el que necessita: que li facis cas quan en té ganes, que l'acaronis, que li facis saber que tu també estàs molt content de veure-la. A vegades el meu pensament va més enllà i em pregunto si els éssers humans ens mereixem que els gossos ens idolatrin tant, perquè probablement no tenim les virtuts de lleialtat i fidelitat que tenen ells.

Aquest primer paràgraf, que segurament m'ha quedat una mica massa carrincló però que explica el que sento, em serveix per introduir l'argument d'aquesta sorprenent i estranyíssima pel·lícula que és "White God": en una societat que cada vegada maltracta més els gossos, aquests s'acaben revoltant contra els humans, fet que dóna lloc a algunes de les imatges més impactants del cinema recent (el pla final és impagable). La pel·lícula renuncia al to de terror, i en tot moment sembla voler estar oberta a interpretacions simbòliques: és la revolta dels indignats? Dels immigrants utilitzats i després deixats a la seva sort? També el títol és desconcertant: qui és aquest déu blanc? És la subespècie hegemònica dins la raça humana, aquest mascle blanc que sempre ha tingut el domini del món només per espatllar-lo? O cal agafar la trama (molt més propera a "El origen del planeta de los simios" que no pas a "Los pájaros") en sentit literal, i aquest déu blanc és la personificació de l'Amo, així en majúscules, per qui el gos faria qualsevol cosa encara que aquest no ho mereixi?

Qui ho sap. Però el lector fidel d'aquest blog sap que darrerament m'obsessiona un tema: la impossibilitat d'exercir la bondat en una societat corrupta. La Laika és una gossa feliç i no li falta de res. És lleial a uns amos que s'ho mereixen. Però quantes Laikes hi deu haver que enalteixen el seu amo sense que ho mereixi, a la recerca d'un afecte que no arriba? Quantes persones van per la vida sempre amb la màxima cordialitat i només reben cops? I si la pel·lícula vol ser una faula que ens adverteix del que podria passar el dia que les persones que sempre hem estat cordials i amables ens cansem de rebre patacades?

Comentaris (4)29-06-2015 23:24:47

Cinema: "Ahora me ves"; i lectura: "La tempesta"

Fa pocs anys es van posar molt de moda les pel·lícules sobre el món de la màgia: "El truco final", "El ilusionista", "Luces rojas"... tenien en comú una idea: parlar de jocs de mans fent que la mateixa pel·lícula ho acabés sent, de manera que conduís l'espectador a un final inesperat i sorprenent. És a dir, que el receptor de la pel·lícula també fos enredat pel gran truc de prestidigitació que seria la trama. La idea no és dolenta del tot: presentar el cinema com una gran capsa màgica on tot és possible, i on l'espectador gaudeix sent enganyat. "Ahora me ves" pertany clarament a aquesta onada, i hi ha una cosa que cal reconèixer-li: ensenya les seves cartes (i mai més ben dit) des del primer fotograma. Des del principi t'adverteixen que no et refiïs de tot el que veus, i que mentre estiguis atent a allò que sembla que ha de cridar la teva atenció se t'escaparan detalls que t'impediran veure el truc. Aquestes són les regles del joc, i cal acceptar-les per gaudir de l'espectacle. Perquè això és el que és "Ahora me ves": pur espectacle, tan entretingut com oblidable. En general dosifica bé l'acció, i fins i tot la inevitable i rutinària persecució de cotxes acaba amagant la seva sorpresa. El que passa és que el muntatge a vegades mareja i et fa desconnectar (però això també ho fan els mags per tenir impunitat, no?) I el final... doncs no pot ser més trampós. Però, és clar, al capdavall tant com ho puguin ser els millors trucs de màgia, no?

La màgia també és omnipresent a la hipnòtica "La tempesta", de Shakespeare. Però no pas la prestidigitació, sinó una màgia sobrenatural, inexplicable, metafòrica. La màgia de l'existència, en definitiva. Té raó Salvador Oliva en el seu pròleg: no trobarem en el protagonista Pròsper cap discurs a l'estil de Hamlet o Macbeth, d'aquells que ens emocionen perquè condensen en un sol paràgraf tota la complexitat humana. Aquí són el mateix Pròsper i la seva peripècia els que semblen condensar-la. Podrem interpretar de moltes maneres diferents la trama, però Shakespeare ja ens haurà embruixat amb l'aparador de grandeses i misèries de la nostra vida i dels nostres desitjos. Aquí la màgia no ocupa un paper puntual, com a les dues tragèdies abans esmentades, sinó que tot esta al servei de recordar-nos que som efímers, que som fets de la mateixa matèria dels somnis.

Comentaris (4)25-06-2015 23:09:12

Eleccions

Sempre he dit que, com a culer, l'únic isme que m'agrada és el barcelonisme. M'avorreixen les lluites de poder tant com em diverteix la pilota. Però estimo el Barça, i vull que estigui en les millors mans. I crec que ara no ho està. Esportivament, si més no pel que fa al futbol, no podem estar millor. Però el que caldrà votar el dissabte 18 de juliol (mira que triar una data així) és qui gestiona millor el club. Jo no sóc soci (cosa que no em converteix en menys barcelonista), i com és lògic no puc votar. Però em fa més por que una pedregada el que puguin decidir els socis, tot i que evidentment tenen la legitimitat democràtica de votar el que vulguin. M'agradaria que ningú es deixés enlluernar pel triplet, que la gent s'adonés que aquest equip no ha assolit aquests èxits gràcies a la junta, sinó malgrat la junta. Una junta que ha actuat des del primer dia amb ànim de revenja i que s'ha tacat les mans des del principi. Una junta que ha tacat la imatge del Barça (cas Neymar, Qatar, sanció FIFA...) fins a límits insuportables. La junta d'aquells que històricament han gestionat el club com si fos de la seva propietat. Aquells a qui no agrada que el Barça sigui un símbol de catalanitat, com si això estigués barallat amb la universalitat d'aquest gran club. Només espero, doncs, que el soci voti l'opció més forta per fer fora aquesta mena de gent per sempre més, per tal que el Barça pugui continuar sent realment més que un club.

Però les eleccions més importants, és clar, són les del proper 27 de setembre. Si surten bé, de l'endemà d'aquestes eleccions no em fa por res. Estem preparats per al repte, i l'Estat espanyol pot cridar tot el que vulgui que no hi tindrà res a fer. L'única por que sento davant d'aquestes eleccions històriques és que el resultat no sigui bo. I si això passa, serà culpa nostra. Ahir, després de l'entrevista a Artur Mas, vaig seguir el programa "23/24", del canal 3/24. Gairebé no vaig escoltar els analistes. M'interessava més llegir els missatges que enviava la gent al programa. Al principi em vaig sentir optimista: molts missatges de suport al president. De mica en mica, però, la temuda divisió (una vegada més). No em va agradar que s'acusés Mas de dividir les entitats, perquè s'oblida que si ara es veuen obligades a escollir és perquè Junqueras no va voler la llista unitària. És clar que tampoc em va agradar gens començar a veure missatges amb posicions radicals de socis de l'ANC o l'Òmnium manifestant que estriparien el carnet si es decidia una cosa o la contrària: tan difícil és que les entitats votin i que tothom accepti la decisió majoritària? Som demòcrates o no ho som? Finalment, vaig pensar que tenien raó aquells que advertien que mentre perdem el temps decidint la unitat o no dels convençuts, estem desaprofitant l'oportunitat de convèncer els indecisos. Personalment, tinc força decidit que votaré la llista més propera a Mas, sigui la que sigui. Simplement perquè considero que cal votar la llista més forta i més transversal possible. Que ningú s'enganyi: sóc d'esquerres (no d'aquesta ultraesquerra demagògica tan de moda ara, però sí d'esquerres) i he votat habitualment ERC. Ara mateix escric aquestes línies mentre porto posada una samarreta contra les retallades en educació, i no m'agrada gens la política educativa de la consellera Rigau. Però tinc molt clar, com molt bé explicava Vicenç Villatoro al diari Ara, que si de veritat volem la independència segurament caldrà votar una llista que inclogui algú que no ens agradi. I això em porta a l'argument que voldria que tant convençuts com indecisos en relació a la independència entenguessin: no hi haurà possibilitat de canvi social mentre estiguem segrestats per un estat que ens ofega. Cal construir la independència sense apartar-ne ningú. Un cop tinguem la casa, ja veurem com la gestionem. Però primer cal tenir la casa. Per això, desitjaria que tots els que volen un canvi de veritat votin una llista inequívocament independentista. Si no els agrada en Mas, doncs que votin ERC o la CUP. Però que entenguin que no es pot apartar Mas absurdament del procés. I que entenguin també que qualsevol altra opció indefinida no servirà. Que Podemos és un cavall de Troia per fer fracassar el procés. Que l'autèntica revolució possible, la que tenim a tocar i que no és utòpica i que pot canviar-ho tot, és la independència. Tinguem clares les prioritats: primer la independència (amb tothom) i després, la resta. Perquè res serà possible sense ella.

Us heu fixat que ara hi ha molts rètols de l'AMI a l'entrada dels pobles que són tacats amb esprais? Recordeu quan abans els esprais servien per tapar rètols o símbols que no ens agradaven? No us adoneu que això vol dir que ara la iniciativa és nostra, que som més, que podem amb tot? Que som nosaltres els que construïm i els altres els que destrueixen? De veritat hi haurà gent tan curta de mires per desaprofitar una oportunitat com aquesta? Si no som independents, que sigui perquè la majoria no ho vol, però no perquè els que ho volem ens perdem en els matisos. Ser independentista és com estar embarassada: o s'hi està o no s'hi està. Deixem-nos de ximpleries, sisplau.

Comentaris (4)23-06-2015 17:52:40

Cinema: "Phoenix" i "Monstruoso"; i lectura: "La Ilíada"

Cap de setmana de pel·lícules que, cadascuna en el seu estil, podrien haver estat memorables però a les quals els falta la pela per acabar de fer el duro. En efecte, "Phoenix" és una bona pel·lícula, a la qual passen factura alguns defectes que no haurien d'entelar la bellesa de la proposta. D'aroma clàssica, cuinada a foc lent (segurament fins i tot massa lent, sobretot en una primera hora en què triga a entrar en matèria), "Phoenix" és una punyent reflexió sobre els mecanismes de la identitat, construïda a partir de l'enèsima recreació del mite de Pigmalió i amb "Vértigo" molt present. L'argument ens hi farà pensar indefectiblement: una supervivent dels camps nazis torna a una fantasmagòrica Berlín per intentar refer la seva vida. Amb la cara desfigurada per un tret, li'n fan una reconstrucció que provoca que el seu marit trobi en ella algú que s'assembla molt a la seva dona però a qui no reconeix com a tal. El marit li proposarà que es faci passar per la seva dona (és a dir, sense ell saber-ho, per ella mateixa) per poder cobrar-ne l'herència. Així doncs, trama molt similar a la cèlebre pel·lícula de Hitchcock: una dona que en recorda molt una altra... que de fet és ella mateixa. Però el millor de "Phoenix" és que té personalitat pròpia, i no renuncia mai a prendre's seriosament el rerefons històric de la història que explica, ni a criticar l'actitud dels alemanys que mai van voler saber (ni durant ni després) què havia passat als camps d'extermini. Per tant, és aquesta una pel·lícula sobre les paradoxes en la construcció de la identitat, però sobretot de la impossibilitat de recuperar-la quan han fet tot el possible per prendre-te-la. La protagonista s'aferra al seu marit no tant per enamorament sinó sobretot perquè el joc que li proposa li permet lluitar per recuperar la seva identitat. De manera irònicament cruel, no sempre aconseguirà assemblar-se a ella mateixa, i de fet ella mateixa tindrà en el subconscient que ja mai més podrà ser-ho (per això es refereix a la seva vida anterior en tercera persona, com si realment fos la d'una altra). Tot plegat ens abocarà a un dels finals més bonics, poètics i emocionants que hagi vist últimament: un acte de venjança calmada i de reafirmació del jo (de ressorgiment de les pròpies cendres) absolutament commovedor i que posa la pell de gallina. Només la poca habilitat narrativa de la pel·lícula (decisions erràtiques en el tractament del ritme o de les el·lipsis) espatllen una mica el que per altra banda és una pel·lícula profunda i necessària.

Pel que fa a "Monstruoso", ens trobem davant d'un artifici molt ben fet. La posada en escena és enlluernadora. La combinació de l'estil artesanal propi de les found footage (subgènere molt de moda consistent a fer veure que el que veu l'espectador és una cinta de vídeo casolana que conté material trasbalsador) amb un disseny propi de grans superproduccions, absolutament audaç. Llàstima que la pel·lícula vagi perdent credibilitat a mesura que avança el metratge, perquè algunes de les descobertes són molt atractives. Principalment, la barreja entre la paranoia post-11-S i una mena d'híbrid entre King Kong i Godzilla (casualitat, les referències al Japó?) i, sobretot, el pas del to de pel·lícula de catàstrofes al to intimista del terror de curta distància. Així doncs, només el que sembla el mal endèmic del productor JJ Abrams (la incapacitat de mantenir la coherència en el relat d'idees per altra banda molt estimulants) espatlla un xic una proposta que per la resta és ben plaent per a l'espectador.

I finalment acabo "La Ilíada", lectura titànica (de fet no tant, però el temps durant el curs és el que és) que m'ha ocupat mig any ben bo. Com tots els clàssics, és d'aquells llibres que gairebé tothom coneix encara que no els hagi llegit. De fet, jo m'havia fet tips d'explicar mitologia clàssica sense haver-lo llegit mai. Però va bé llegir-lo per adonar-te d'algunes coses. Per exemple, que no explica tota la Guerra de Troia sinó només una mínima part (ni Poma de la Discòrdia ni Cavall de Troia ni res: només la còlera d'Aquil·les i la seva victòria final sobre Hèctor). Un any de la guerra de Troia en què acabes experimentant sentiments contradictoris cap a Aquil·les. Menysprees la seva altivesa i la seva egolatria (si se'm permet la frivolitat, està fet tot un Cristiano Ronaldo dels aqueus), quan el veus capaç de renunciar a ajudar els seus companys i desitjar-los la derrota perquè se sent ofès. També el fet que només el mogui la venjança i l'orgull personal. Però t'hi reconcilies en la conversa final amb Príam, i descobreixes que simplement té debilitats humanes, que el mou l'emotivitat, que en realitat té molts més punts dèbils que el seu famós taló. Una cosa similar et passa amb els dos bàndols combatents. No sé per què, però en aquesta història sempre m'he sentit més proper als aqueus. I això que són els invasors, i que van acabar guanyant la guerra amb molt males arts. Però suposo que el fet que entre ells hi hagi Odisseu (definitivament m'agrada molt més "L'Odissea", que sí que he llegit i que em comença a reclamar una relectura, com a bon català que sóc, molt més fascinat pel viatge que per la guerra) i que tot comencés amb un segrest que a mi em sembla impresentable, per molt que fos consentit, inclina la balança. En fi, que té molta raó Miquel de Palol quan diu que la grandesa de "La Ilíada" és que no s'hi valen els criteris morals. Al capdavall, i això és el més terrible, tot està decidit pels déus. I, per cert, Zeus, amb la seva arbitrarietat i crueltat com a titellaire major d'aquesta guerra, se m'esdevé un magnífic precursor del Déu monolític i sense pietat de l'Antic Testament.

Comentaris (3)22-06-2015 21:30:33

Futbol: Juventus 1 - Barça 3. CAMPIONS D'EUROPA!

És curiós, això de les finals. Saps perfectament que només hi ha dues possibilitats: que al final del partit estiguis eufòric o bé que estiguis enfonsat en la misèria. No hi ha res més que això. El que no saps, però, és com serà el viatge: si guanyaràs o perdràs per golejada, si hi haurà un bany de joc d'un cap a l'altre o si el partit es decidirà per una jugada puntual i qui sap si polèmica... És aquest camí que hi ha al mig el que concentra milions de persones al voltant de l'espectacle. Al final, totes les celebracions o totes les desil·lusions s'assemblen, però en cada partit arriben a la seva manera.

I el més fascinant de la final d'aquest dissabte, ara que ha passat l'èxtasi i es pot tenir el cap una mica més fred, és que hi va haver absolutament de tot. Per mi, la particularitat d'aquesta final és que és un resum perfecte de les altres tres que hem guanyat en l'última dècada: el patiment de París, la solvència de Roma i l'exhibició de Wembley.

El partit va començar com a Roma 2009: pressió angoixant del rival i desconcert inicial del Barça. Però, com a Roma, el Barça només va necessitar desempallegar-se d'aquesta pressió una vegada per fer el primer gol del partit. En aquest cas, només 4 minuts. Temps necessari perquè Messi toqués la seva primera pilota i descol·loqués tota la defensa, pendent d'ell, en una de les seves mil·limètriques passades en diagonal. Jordi Alba en va ser el receptor, que la va deixar per Neymar. El control se li va escapar una mica, però va saber refer-se'n i aguantar la pilota fins a l'arribada d'Iniesta, que va veure perfectament com Rakitic també havia seguit la jugada i li va donar el gol gairebé fet. Comento tan detalladament la jugada perquè és preciosa. No crec que hi hagi cap altre equip al món capaç de fer això a una defensa com la de la Juve. I també perquè confirma que Messi és imprescindible, però sense la resta de jugadors a un nivell excepcional la jugada s'hauria mort en el no-res. El Barça és un equipàs que, a sobre, té el millor jugador del món. I me n'alegro especialment per Rakitic, un jugador amb un talent descomunal i que s'ha sabut sacrificar sempre pel bé de l'equip. Es mereixia aquesta recompensa: ni més ni menys que passar a la història com un dels golejadors de la final de la cinquena.

Després d'això, hi va haver moments de Wembley 2011. És a dir, de superioritat absoluta sobre el rival. L'única diferència és que la Juve és menys noble i més competitiva que aquell Manchester United, i es defensava a puntades de peu. Sigui com sigui, després d'haver-se avançat amb un gol tan matiner, el Barça va olorar sang i va tenir un parell o tres d'ocasions claríssimes per sentenciar la final. Només Buffon, el mític porter de la Juve, va mantenir el seu equip amb vida. Però llavors la Juve va aprofitar un parell d'indecisions defensives per ensenyar una mica les dents, i el Barça va decidir calmar les coses. Va començar a tocar i tocar i a procurar que passés el mínim nombre de coses possible. Al més pur estil Guardiola. Però segurament en va fer un gra massa, i a la mitja part es penedia que la Juve encara respirés. Segurament per això va sortir a la segona part amb una actitud molt més ambiciosa. Va ser un primer quart d'hora sublim del Barça, i novament la Juve només es va estalviar d'ensenyar la bandera blanca gràcies a Buffon.

Però els italians han nascut per competir, i el futbol té coses molt estranyes. Així, quan pitjor ho estava passant l'equip torinès, en una jugada completament aïllada va obtenir el premi de l'empat. I, a partir d'aquí, arriba l'escenari de París 2006: amb el Barça completament a remolc de les circumstàncies i amb l'afició tement el pitjor. La defensa va passar a haver de treure aigua per tot arreu, perquè al trident li faltava oxigen per ajudar en defensa i l'equip estava massa partit per la meitat. Era el moment de deixar l'estètica i recórrer a l'èpica. I, com que el futbol té coses molt estranyes, després d'haver estat incapaç de marcar jugant com els àngels, el Barça va obtenir el botí del segon gol justament quan pitjor ho estava passant. La Juve va veure tan tocat el Barça que va cometre un error fatal: engrescar-se i anar a buscar de seguida el gol de la victòria. D'aquesta manera, van aparèixer els espais justament quan la Juve menys necessitat tenia de deixar-los, i això amb el trident que tenim és letal: cavalcada de Messi per única vegada massa sol, xut ras i potent que desvia Buffon i gol de depredador de l'àrea de Suárez. L'uruguaià va embogir (i ens va fer embogir) amb el seu gol, un premi merescut per al seu partidàs personal. El pitjor havia passat. El futbol és un estat d'ànim, i la Juve va notar encara més el cop que nosaltres el seu. El patiment va continuar perquè el partit no s'acabava de tancar, però el Barça ja tenia la situació molt més controlada. Al final, els set minuts afegits per l'àrbitre només van servir perquè el Barça mostrés el seu ofici a l'hora de perdre temps (està molt bé ser romàntic, però en aquesta vida tampoc pots ser l'únic ximple) i, quan el neguit i la impaciència es feien ja insuportables per als aficionats, perquè Neymar culminés un contraatac de manual que va desfermar l'eufòria definitiva. És preciós pensar que l'última pilota que ha tocat el Barça aquesta temporada fantàstica hagi acabat en gol. Acabar fent el que millor saps fer.

I el cas és que no crec que sigui casualitat que aquesta final hagi tingut el millor de totes les anteriors. Perquè justament aquest equip és l'equilibri perfecte entre el pragmatisme de Rijkaard i el romanticisme de Guardiola. Sempre des del bon joc. Aquest equip no és el més brillant de la nostra història (aquest va ser el de, sobretot, el 2011), però sí el més competitiu. I segurament pot quedar el regust d'haver patit massa, d'haver hagut de recórrer massa a l'èpica, de no haver fet un partit rodó. Però, com va dir Mascherano, que segurament és la persona més analítica d'aquest vestidor, dissabte no tocava analitzar res. Tocava sentir la felicitat recorrent tot el teu cos. Tocava abraçar-te fort amb tots els éssers estimats amb qui havies seguit el partit. Tocava brindar pensant també en els que ja no hi són i imaginant-los mirant-ho tot des d'on sigui enormement contents. Tocava plorar, deixar que totes les tensions del dia a dia sortissin en forma de llàgrimes d'alegria. Tocava sentir-te immensament afortunat.

PD: Amunt Girona! No et rendeixis!

Comentaris (3)08-06-2015 21:53:46

Gràcies, Anna

Hi ha moments que em preocupen les utopies. La que molta gent com jo fa temps que persegueix i la que està de moda ara i sembla voler-s'ho endur tot per endavant. Pateixo per haver tingut una cosa tan a tocar i que ara sembli esmunyir-se per absurdes divisions entre aquells que la desitgem. Tinc la sensació que estem cometent (a escala menys dramàtica, és clar) el mateix error que el bàndol contrari a l'aixecament militar en la guerra civil, i que tan bé va reproduir la pel·lícula "Tierra y libertad", de Ken Loach. És a dir, que correm el risc de perdre en gran part perquè ens devorem entre nosaltres. Perquè no tenim clares les prioritats. Tant de bo m'equivoqui i s'imposi la il·lusió que, malgrat tot, encara no he abandonat.

Altres vegades els conflictes són dins del meu cap. Hi ha dies que em sento bé i d'altres que no em suporto. Però, és clar, he de conviure amb mi mateix m'agradi o no m'agradi. I, de fet, encara que sovint m'agradaria perdre'm de vista una estona, la veritat és que em caic bé. Perquè sé que sóc una bona persona.

Però a vegades no m'agrada com actuo, com reacciono, com m'afecten algunes coses. M'adono que hi ha gent que treu el pitjor de mi, i que això em passa quan sento que és molt difícil exercir la bondat quan estàs envoltat de rapinyaires. Llavors m'agradaria no tenir aquestes pujades i baixades, ser més estoic, més estable emocionalment.

Però avui he anat a sentir les teves cançons en directe. I he sentit que podia llegir-me dins la lletra de la preciosa cançó "Com el mar", que encara no coneixia perquè és del teu nou disc. I m'he adonat que és bo ser inestable, perquè significa estar viu. Que no vull caure en el parany d'aquesta tendència actual a veure la impulsivitat com a quelcom negatiu. Que és bo sentir, encara que a vegades et faci mal. Que encara que a vegades estigui ple de ràbia, la calma tornarà. Que la vida mareja, que navegar costa, però el plor no enfonsa el vaixell.

https://youtu.be/RotAsyA5sq8

A vegades tens una visió del món una mica naïf, però m'agrada perquè la teva candidesa és la meva, la que ja m'ha jugat més d'una mala passada però que en realitat no vull canviar. Cansat de pessimistes rondinaires i de persones que semblen haver nascut per fer la vida dels altres més amarga, després d'escoltar-te torno a notar-me preparat per sentir. Tant de bo d'aquí a vint hores mal comptades sigui una alegria immensa, d'aquelles que molts arrogants miren amb menyspreu mentre es perden el gust de les petites grans passions que fan suportable el camí.

Comentaris (3)06-06-2015 02:18:54

Les meravelles d'Alicia

No em puc estar de reproduir l'última perla de la senyora Sánchez-Camacho, sentida avui a la ràdio i que feia més o menys així: "Cal que el senyor Mas es desentengui de la seva promesa de convocar eleccions el 27-S. No som al romanticisme, no passa res per no complir la paraula donada. L'important és evitar la possibilitat que els antisistema prenguin el govern a Catalunya com ho han fet a Barcelona."

És a dir, que la senyora Sánchez-Camacho en un moment ens deixa anar que:

1) La paraula d'un polític no té cap importància.

2) Cal frenar unes eleccions si hi ha el risc que guanyin els que no t'agraden.

Caram, Alicia! D'això en dic jo ser demòcrata, eh?

Comentaris (2)04-06-2015 22:41:55

Cinema: "It follows"; i futbol: Athletic 1 - Barça 3. Campions de copa!

Vet aquí una pel·lícula a reivindicar des de ja: "It follows". Imprescindible per a tots aquells que començàvem a pensar que el gènere de terror era incapaç de reformular-se i oferir res de nou, però imprescindible també per als amants del cinema en general. I això és així perquè aquesta magistral pel·lícula combina una idea brillant amb una extraordinària concepció de la posada en escena. Contingut i forma, doncs, s'alineen màgicament per oferir una pel·lícula captivadora i sorprenent, originalíssima malgrat partir aparentment de tots els clixés imaginables. Una pel·lícula que aconsegueix el miracle de ser absolutament terrorífica i alhora refotudament preciosa. La idea? Imagineu-vos que us trobeu en una situació en la qual qualsevol persona que us vingui de cara pot ser una amenaça mortal, i que l'única manera que teniu de saber-ho és que els altres us diguin si també la veuen o no. Imagineu-vos que us persegueix constantment una cosa indefinida (l'it del títol), que heu d'estar constantment alerta, que sempre heu de procurar trobar-vos en un lloc amb més d'una sortida per poder fugir-ne. I com s'aconsegueix reforçar el terror que això genera? Doncs amb un domini dels plans senzillament espectacular. Amb memorables plans seqüència que combinen de manera inquietant interiors i exteriors, amb les finestres com a perill constant, transmetent una sensació d'inseguretat i de vulnerabilitat perpètua, sense cap possibilitat de sentir-se segur enlloc. Amb un sentit de la profunditat de camp absolutament pervers, en què qualsevol figura borrosa que l'espectador distingeixi des de la llunyania pot ser o no una amenaça. Amb un ús de la música insistent, inquietant, angoixant. Amb un domini de les el·lipsis com a recurs narratiu absolutament pertorbador, perquè obliga l'espectador a imaginar-se coses poc agradables. Amb un paper desconcertant de figures que no arriben ni a secundàries i que veuen i viuen d'esquitllentes la realitat delirant dels protagonistes. Amb uns primers plans d'aspecte banal que desconcerten (els jocs constants de la noia amb fulles i herbetes). Amb una mestria en l'ús de la càmera, en definitiva, gairebé insultant; que t'atrapa, t'hipnotitza, t'inquieta i t'arrossega fins que dius prou de terror i de plaer.

Fins aquí em sembla que ja he donat prou motius per córrer a veure-la. Però aquesta pel·lícula és tan deliberadament abstracta i acrònica que demana a crits l'esforç d'interpretar-la, tot i que en realitat no calgui per gaudir-la. De manera que, atenció spoilers: no llegiu el que ve ara fins que l'hàgiu vist, em llançaré a la piscina mirant de no electrocutar-me. Per mi, la trama és una metàfora de l'angoixa que provoca l'entrada en la vida adulta. Ens trobem uns adolescents aparentment despreocupats que de sobte es veuen atacats per una misteriosa maledicció que els persegueix i que els provoca una intranquil·litat constant. El fet que aquesta maledicció es transmeti per via sexual no ha de ser vist com un judici moral, sinó com un símbol del pas definitiu que implica l'abandonament de la innocència. Aquesta interpretació grinyola des del moment que no queda gens clar que els protagonistes l'enxampin en la seva primera experiència sexual, però es veu reforçada pel que a mi em semblen petites pistes que el guió va deixant a qui les vulgui recollir: una conversa sobre la felicitat pura i despreocupada dels nens, una altra sobre el neguit de creuar el límit d'una ciutat, les lectures d'una de les amigues i, sobretot, la inquietant absència gairebé absoluta dels adults. Els adolescents han creuat la línia que trenca la bombolla de la sobreprotecció paterna, i queden sols i desprotegits, a la intempèrie i sense brúixola, havent-se de buscar ells sols la vida davant un munt de coses que els inquieten i no entenen. La curiositat infantil cap a tot descobriment ha deixat pas a l'angoixa tan adulta que produeix tot allò que és desconegut i que no se sap com afrontar. La protagonista intentarà contagiar la por als altres, i es llançarà primer als braços més atractius que trobarà; però quan finalment entengui que no hi ha res a fer, que és impossible deslliurar-se dels fantasmes, escollirà per a una lluita en comú qui realment la farà sentir més segura, simplement perquè sap que sempre se'n preocuparà. La seqüència final, extraordinària: pla frontal amb els personatges d'esquena, vulnerables a una amenaça que intueixes haver vist en el pla anterior. Persones exposades al neguit constant de l'existència. I, en fi, sobre l'aspecte més controvertit (el mètode de contagi de la maledicció), només una cosa a afegir, i que se'm perdoni la frase lapidària: la vida, amb les seves angoixes i incerteses, és la principal malaltia que s'origina per transmissió sexual.

I, com més avança, més feixuga es torna. Hi ha una cançó d'Els Amics de les Arts que en parla, i hi ha un diàleg memorable a la pel·lícula "Her" que també. És aquella sensació que tot allò excitant, d'alguna manera, ja ho has viscut. Torno a veure com l'alegria se'm queda a dins, com no esclata, després del segon títol del Barça en quinze dies. Potser perquè per coses que no vénen al cas darrerament estic més neguitós que el perruquer de Dani Alves quan el veu entrar per la porta. La sensació és estranya, gairebé ni recordo el partit llevat d'uns flaixos, sóc incapaç de dir si vam jugar bé o no (tot i que em sembla que l'únic dubte és si vam jugar bé o molt bé). A vegades les emocions són tan fortes que entelen la realitat. Però sí que hi ha coses a comentar, sobretot perquè les comenta tothom, o sigui que som-hi:

1) La xiulada a l'himne. A nosaltres ens acusen de preocupar-nos estúpidament per qüestions identitàries, però no conec cap altre país tan absurdament gelós dels seus símbols, que a diferència dels nostres no corren cap mena de perill. El paper de les autoritats en la matèria ha estat absolutament ridícul. Igual com amb el 9-N, s'han sentit molts lladrucs però al final no hi ha hagut ni una sola queixalada. Fa temps que no controlen una part del seu territori, ho saben i la impotència se'ls menja. A veure, en primer lloc vull aclarir que això de xiular himnes no m'agrada. Del llatí prové la paraula offendere, que originàriament caldria traduir com atacar. Per això parlem, per exemple, d'una ofensiva militar o diem que un equip (com el Barça) es caracteritza pel seu joc ofensiu. Però crec que actualment hi ha una diferència clara entre el sentit que donem al verb ofendre i el que donem al verb atacar. I fa temps que en aquesta història de la recuperació de les nostres llibertats sóc més partidari d'atacar que d'ofendre. Atacar vol dir portar la iniciativa, i deixar el paper d'ofendre per a ells, que ho fan molt bé. Dit això, però, són tants els insults i les vexacions rebudes que gairebé no es podria entendre cap altra reacció (malgrat que jo prefereixo, simplement, l'acció). Això és el que es xiulava ahir. Em sap greu pensar que persones properes a mi que viuen a llocs com ara Múrcia o Andalusia s'hagin pogut sentir ofeses. Però més humiliant és que això es passi pel sedàs de la comissió antiviolència, quan el comportament de les dues aficions abans i després de la final va ser exemplar i de total convivència. I és inacceptable que ens donin lliçons aquells que han fet de l'ofensa al nostre poble la seva bandera electoral, o que tenen uns seguidors de la seva selecció que xiulen per sistema l'himne dels rivals. Xiular un himne és lleig, però quan és el d'un estat que et sotmet és comprensible i gairebé higiènic pel que té de catàrtic. Però quan tu tens un estat propi, xiular el d'un altre país que no t'ha fet res és lamentable. De la mateixa manera que dic que quan siguem independents trauré les banderes dels balcons, tinc clar que deixarà de tenir sentit que xiulem cap himne. A banda d'això, el més grotesc i el que ha fet que totes les amenaces viscerals quedessin en foc d'encenalls és que les seves acusacions no tenen cap lògica. Qui té la responsabilitat dels xiulets? Un cop assumit que no es pot sancionar de manera individual el que han fet desenes de milers de persones, la responsabilitat del que pugui passar en una final fora de l'estadi pot recaure en els clubs als quals pertanyen els aficionats. Però entenc que, un cop a dins, la responsabilitat és del titular de l'estadi. I dissabte el titular del Camp Nou no era el Barça. No tan sols perquè actuava de visitant, sinó perquè el va cedir a la Real Federación Española de Fútbol, que el va sotmetre a un rentat de cara que es va poder percebre per exemple als túnels de vestidors, d'on havien desaparegut totes les iconografies blaugrana. Per tant, és ben còmic, perquè si han de sancionar algú s'haurien d'haver sancionat a ells mateixos, per haver permès que aital ofensa passés en territori pretesament controlat per ells.

2) També s'ha parlat del malabarisme de Neymar cap al final del partit. És discutible si va ser una provocació o no, si és legítim fer-ho o no. Segons a qui m'escolto, sóc capaç de deixar-me convèncer pels uns o pels altres. A mi em sembla que la clau per entendre-ho és pensar que per Neymar això és un recurs, i que probablement ho provaria independentment del resultat, però és evident que els jugadors de l'Athletic no ho van entendre així. També seria hora que algú expliqués per què rebre un driblatge espectacular és una provocació i rebre vuit entrades al turmell no ho ha de ser. Potser sí que Neymar va voler provocar, però potser va ser la seva manera menys violenta de dir prou a les puntades de peu. Segur que s'ho podria haver estalviat, i segur que amb el temps es tornarà un jugador molt més intel·ligent i més respectat pels rivals. Però aquest cop em sap greu haver de dir que no estic d'acord amb les paraules de Luis Enrique al respecte en la roda de premsa. És cert que una vegada, a Vallecas, Guardiola va recriminar públicament un ball d'Alves i Thiago en la celebració d'una golejada. Però això és diferent: és una acció del joc producte del talent individual, i com he dit és molt interpretable (ho dic també pels oportunistes que ara diuen que si ho fes determinat madridista que juga amb el 7, probablement perquè és la nota que li correspon en comparació a la que Messi porta brodada a l'esquena, tots diríem que era una provocació: que jo sàpiga, Neymar no va fer cap gest despectiu cap a l'afició de l'Athletic). El cas és que Luis Enrique té dret a concebre el futbol com els jugadors de l'Athletic i no com Neymar, però un entrenador ha de mirar de tancar files amb els seus jugadors de portes enfora, i dir-los el que calgui de portes endins.

3) Però tot això és entretenir-se amb els arbres més lletjos per no veure un bosc esplendorós. El Barça està llançat, i sens dubte hi ha una jugada inoblidable, màgica, aquesta sí que gens vaporosa: el primer gol de Messi. Ja té nassos que no puguis cantar el primer gol d'una final simplement perquè t'has quedat amb la boca oberta, incapaç de creure el que acaben de contemplar els teus ulls. Però continuo resistint-me a treure mèrits a la resta: el segon gol és una obra d'art col·lectiva, i aquest és un equip molt treballat també des del cos tècnic. El gol de l'Athletic, marcat per un Williams que va ser de llarg el millor del seu equip al marge del porter, paradoxalment ho exemplifica, ja que va ser l'única vegada que el Barça, segurament producte de la relaxació per l'amplitud del resultat, no va saber neutralitzar l'única jugada ofensiva que va saber plantejar l'Athletic en tot el partit: puntada llarga perquè la baixi Aduritz i segona jugada. Aquest joc directe abans feia un mal terrible al Barça, i ara no li fa ni pessigolles. La mà de Luis Enrique i Unzué hi és, es nota i és de justícia reconèixer-la.

En fi, que sí, que va ser una gran vetllada. Estic preparat perquè l'eufòria m'esclati definitivament aquest dissabte, i si no pot ser per intentar acceptar-ho resignadament. Mentrestant, he entès que la millor celebració és poder lluir amb orgull l'endemà els colors del teu equip. O més ben dit encara: poder compartir la teva alegria amb tot el teu entorn. Perquè, pensant-ho bé, jo el meu sentiment barcelonista l'he lluït sempre, a les verdes i a les madures. Una mica com les arrugues en aquella cançó d'Els Pets, que no s'han de dissimular, perquè expliquen els teus cops, però també els teus farts de riure.

Comentaris (7)02-06-2015 00:24:29