login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 2 - Dépor 2; i cinema: "Pride"

El primer pensament és per a l'Eibar. No deuen estar gens contents del final del partit del Camp Nou, en què el Dépor va aprofitar la nostra relaxació per obtenir un empat vital que va condemnar l'equip basc. Sap greu especialment perquè l'Eibar ha estat tot l'any un exemple a seguir: constant, humil, i confiant en el seu entrenador fins al final malgrat la mala segona volta. El segon pensament és de certa preocupació. No tant pels últims resultats titubejants de l'equip, que cal situar en el seu estricte context, sinó per la incertesa del futur que ens espera més enllà de les finals. Quan el 2009 el Barça va obtenir el triplet, el millor de tot era la sensació (que es va acabar confirmant) que allò només era el començament, que no era flor d'un dia, que aquella manera de jugar i de guanyar tindria continuïtat. Ara no ho tinc tan clar. L'adéu de jugadors importants en el vestidor, la impossibilitat de fitxar i, sobretot, els interrogants al voltant del futur de l'entrenador m'inquieten. Perquè desitjo que el moment en què ens trobem no sigui circumstancial, sinó l'inici d'una nova època gloriosa. Per si de cas, gaudim al màxim d'aquestes dues finals i, si pot ser, guanyem-les i celebrem-les com Déu mana. I en aquest sentit, el tercer pensament és d'esperança: mentre aquest trident espectacular que tenim al davant rutlli, tot ha d'anar bé, tant a curt com a llarg termini.

I diumenge assistim a una sessió de "Pride" a la Bisbal mateix, mentre esperem els resultats de les eleccions municipals. La pel·lícula es veu amb goig i emoció durant la majoria del metratge, però s'acaba fent un pèl massa llarga i erràtica al final. És una llàstima, però en realitat no importa. El missatge de la pel·lícula no pot ser més oportú: la necessitat que dos col·lectius aparentment tan distanciats com l'homosexual i el miner s'entenguin en prendre consciència que el seu enemic comú és terrible. Tant de bo a tot el país, i sobretot a Barcelona, els humiliats per un sistema econòmic injust i els humiliats per un estat despòtic i intolerant entenguin que la seva guerra és la mateixa i que són al mateix bàndol. La lectura dels resultats de totes les eleccions que es van fer ahir ha de ser que l'enemic és poderós, però que comença a ensorrar-se. Perquè, quan ja no poden insultar-te més ni prendre't més dignitat, queda la força concentrada en un mot que ben aplicat pot moure muntanyes: ORGULL.

Comentaris (3)25-05-2015 23:41:35

Cinema: "Un món perfecte"; i futbol: Atlético 0 - Barça 1. Campions de lliga!

Dissabte a la tarda. Si tot va bé, a vint-i-quatre hores de ser campions de lliga. Passem l'espera recuperant una d'aquelles pel·lícules de Clint Eastwood que tenen una aroma de clàssic irresistible. La pel·lícula és un prodigi narratiu; amb un control admirable del ritme, dels diàlegs, de l'escena, de les situacions. Eastwood es reserva un paper secundari, com el típic policia rondinaire i més enllà de la llei que l'ha acompanyat en bona part de la seva filmografia. Els seus personatges acostumen a ser així: rondinaires, arrogants, conservadors... però en realitat més tendres que un pa del dia i amb un sentit de l'ètica que molts ja voldrien. També l'autèntic protagonista, interpretat per Kevin Costner, té dues cares: es tracta d'un criminal fred i calculador, però alhora d'algú marcat pel seu passat que en realitat té bon cor, i que troba en el seu petit ostatge l'oportunitat d'exercir el paper de la figura paterna que a ell li va mancar. Qui vulgui es pot polir la pel·lícula com una road movie amb una síndrome d'Estocolm de manual, però és molt més que això. Eastwood no estalvia el seu habitual traç gruixut (l'escena del governador amb la mare i els periodistes) i el seu àcid sentit de l'humor per denunciar la hipocresia d'una societat que s'està quedant sense referències morals. Provoca una empatia gairebé instantània de l'espectador cap al criminal, però també cap al seu perseguidor, i ho resol amb una seqüència final esplèndida amb tocs de western, i aconsegueix així un to que només molts anys després, amb "Gran Torino", serà capaç d'igualar o fins i tot superar. Cal veure-la.

I arribem així al moment esperat. Diumenge a la tarda. Primera oportunitat de guanyar la lliga. El partit és estrany. Sembla com si cap dels dos equips s'hi acabés de fer. Hi ha poca intensitat, i la circulació de la pilota és molt lenta. El partit és com si fos de plom, ajudat per la calor i una gespa massa seca. Però si una cosa té el Barça és paciència, i de mica en mica va controlant cada cop més el partit. I quan falta mitja horeta mal comptada, passa l'inevitable: Messi. Paret fantàstica amb Pedro, i golàs posant la pilota lluny de l'abast del porter envoltat de més de la meitat dels jugadors rivals. No hi ha qui l'aturi. I a l'equip tampoc, malgrat que darrerament dóna certs símptomes de fatiga, o si més no de falta de frescor en el seu joc. Aniran molt bé quinze dies sense exigències per carregar piles. Al final, retorn a una habilitat que semblava perduda: la capacitat de defensar-se amb la pilota; mentre la tinc jo, els altres no em poden fer mal.

S'acaba el partit. Som campions, i em sento estrany perquè gairebé no sento res. Lògicament estic content, però no sento una explosió de joia. Segurament és per l'efecte de la lliga, una competició de llarg recorregut i que es cuina a foc lent. Passa el que sempre dic que passa: que he gaudit molt més del viatge que de l'arribada a Ítaca. O potser també és que tots plegats anem dient que ja ha caigut el primer títol, i contenim l'èxtasi pel que ha de venir (aposta arriscada, perquè no tenim la garantia absoluta que hagi de venir res més, tot i que tots hi confiem, i potser estem perdent una ocasió única de celebració). Sigui com sigui, donem la raó a Schopenhauer i la nostra voluntat esdevé insaciable, com si la culminació del desig només pogués portar-nos al tedi. Potser tot es redueix a la sàvia cançó de Mazoni: no n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria.

Comentaris (11)18-05-2015 23:13:15

Futbol: Bayern 3 - Barça 2

Avui no escriuré gaire. En primer lloc, perquè entre que avui he plegat molt tard de la feina i que després he estat pendent de la segona semifinal, se m'ha fet tardíssim, però al mateix temps aquest article ja no podia esperar més. En segon lloc, perquè escriure molt m'obligaria a posar-me analític, a parlar de la lamentable segona part de l'equip i a reconèixer que de fet fins i tot la primera va ser dolenta (gens de control, massa ocasions concedides, equip massa separat... però almenys, això sí, contraatacs i arribades letals del trident màgic). I avui no és el moment de tot això.

Avui l'única cosa que importa és que som a la final de la Champions. Com si fos tan fàcil. I que podrem gaudir de tot el que envolta una final EUROPEA de debò, sense ximpleries. Som a noranta minuts per competició de ser campions. Qui ens ho havia de dir fa quatre mesos? Recordo que, quan tot semblava a punt de caure a trossos, va haver-hi un partit que va servir de punt d'inflexió i que em va permetre expressar-me amb optimisme per primera vegada: l'enfrontament de lliga al Camp Nou contra l'Atlético. Una volta sencera de competició després, ha arribat l'oportunitat de sentenciar. Que així sigui.

Vaja, que avui no es pot escriure gran cosa perquè el sentiment és d'una gran alegria, d'aquelles en què les paraules són insuficients. I des de fa res, unes horetes, la sensació de felicitat futbolística és tan gran que fa mitja por i tot.

Comentaris (4)14-05-2015 00:56:48

Futbol: Barça 2 - Real Sociedad 0

Tot i que va ser força espessot, hi ha moltes coses que es podrien comentar del partit de dissabte. La principal, que com havia passat contra el València l'equip va donar mostres de certa fatiga física i mental. Un partit dissabte a la tarda després d'una intensa jornada de Champions en dimecres és sinònim de patiment. La calor no hi ajudava, les cames pesaven més del compte i la ment no era tan àgil. Al Barça li va costar molt agafar ritme, i la pilota circulava massa lenta. Quan per fi va arribar el gol, ja a la segona part, l'equip va continuar patint per sentenciar. El cansament es va fer especialment evident en Messi i Suárez, que ho juguen tot, i l'uruguaià sempre al límit. Tot i així, no cal alarmar-se: tot plegat és normal, i el més important és que l'equip acaba tirant igualment els partits endavant. A més, en general ha demostrat arribar en plena forma al tram final, i la fatiga de dissabte cal atribuir-la també al fet que, tot i que ho va fer molt bé també en aquest àmbit, dimecres l'equip va haver de córrer una bona estona sense la pilota, que sempre cansa més. I, d'altra banda, mentalment és difícil tornar a afrontar un altre dia a l'oficina, per molt decisiu que sigui, en plena ressaca posterior a una festassa com la de dimecres passat.

Un altre aspecte molt destacat: Luis Enrique. A Sevilla, molts li van retreure el canvi de Xavi per Neymar en considerar-lo massa conservador. No es queixaran, doncs, de la decisió que va prendre dissabte: amb 1-0 i la temptació d'especular amb el resultat, va donar entrada a Pedro per Rafinha. Un punta més i un migcampista menys. Va canviar el dibuix buscant la sentència, i la va obtenir. Per tant, tots tranquils: demà no hi haurà especulació amb el resultat a Munic. Per molt que a l'anada aquest Barça demostrés que també sap jugar sense pilota, va quedar clar que ho fa per necessitat i no pas per gust. Tot i així, jo crec que demà veurem un Barça que voldrà jugar vertical, aprofitant els espais que inevitablement deixarà el Bayern, i només si marquem apostarem per la possessió i perquè ja no passi res més. Almenys, és el que em suggereix Luis Enrique.

Finalment, també es podria parlar del paper que juguen alguns jugadors que no ocupen els titulars però que són molt importants. Alves acabarà per fer-me retirar tots els improperis que li vaig adreçar durant bona part de la temporada. Xavi continua essent importantíssim tant per donar pausa a l'equip com per assumir el rol d'humil dosificador del mig del camp en partits menys atractius. I ja no sé quin porter m'agrada més: Bravo és més sobri, i brillant en el joc aeri, segurament la principal llacuna de Ter Stegen, que en canvi és més decidit en les sortides quan l'esquena de la defensa queda venuda. Tots dos són boníssims, i excel·lents en el joc de peus. Per últim, què es pot dir de Pedro? D'acord que darrerament havia abaixat el rendiment i que a principi de curs no va saber aprofitar l'absència de Suárez, però aquest noi seria titular a qualsevol equip amb una davantera normal i no extraterrestre com la nostra. I ho assumeix amb professionalitat, en silenci, i fa coses com l'extraordinària xilena de dissabte, vital per poder respirar tranquils i que si l'hagués marcat qualsevol dels del trident faria córrer rius de tinta durant setmanes.

Però tot plegat queda en un segon pla després que el segon classificat empatés a casa. Ara tenim marge d'error (mira que ha estat estressant no tenir-ne; dissabte a la mitja part, sense gols i sense ungles). Necessitem una victòria en dos partits. Diumenge (dono per fet que finalment no hi haurà vaga perquè en aquest país de pandereta els gossos borden molt però mosseguen poc), de fet, en fem prou d'aconseguir el mateix resultat que el segon classificat per ser ja campions, però per no dependre de ningú el millor seria guanyar al Calderón, fet que (a banda de no haver d'afrontar altre cop l'última jornada sense marge d'error) ens permetria girar la truita del que va passar al final de la lliga passada. No es pot dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat, però tot apunta que després dels resultats de dissabte (ho dic amb la boca ben petita perquè no porti mala sort) la temporada NO acabarà en blanc. I, a partir d'aquí, a somiar.

Comentaris (1)11-05-2015 23:38:20

Futbol: Barça 3 - Bayern 0

Hi ha una imatge del partit d'ahir que il·lustra a la perfecció per què, es digui el que es digui, sempre és millor jugar el primer partit d'una eliminatòria fora de casa. Els jugadors comencen a estar cansats, sembla que el Bayern cada cop se sent més còmode, el resultat no s'ha mogut del 0-0 inicial i només queden vint minutets. I la imatge és la següent: Luis Enrique i Unzué dialoguen entre ells, capficats, conscients que cal introduir algun canvi però sense decidir-se. M'imagino el seu dilema: necessitem més control al mig del camp, Xavi ha d'entrar, però no hem marcat. Caldria sacrificar un davanter, perquè si el Bayern continua trobant-se amb situacions de superioritat al mig del camp podria acabar fent-nos mal, però costa prendre aquesta decisió perquè no hem aconseguit ni un gol de botí. Però un 0-0 no és dolent del tot; l'important és no encaixar... Tot això els devia passar pel cap, fins que va aparèixer Messi i va dir que ja n'hi havia prou.

El que vull dir és que estic segur que el Barça, que va fer un partit fantàstic, hauria atacat amb molt més convenciment si aquest primer partit s'hagués disputat a Munic. Com ho va fer a Manchester i a París. Però aquí calia no tornar-se boig, i tot el partit va ser molt més racional... Fins que va aparèixer Messi i va dir que ja n'hi hava prou.

En una conversa amb un amic m'he adonat que qui només n'hagi vist el resum (com era el cas del meu interlocutor) no es pot fer ni la més remota idea de la grandesa del partit d'ahir. Va ser una batalla preciosa per la pilota. El Bayern va tenir-la un pèl més, però el Barça va ser molt més profund. Només el Barça va fer treballar el porteràs rival. El pla de Guardiola era clar: poblar el mig del camp per deixar el Barça en inferioritat en aquesta zona. Li va funcionar a mitges, i només els primers deu minutets. Perquè els jugadors del Barça van ser més solidaris entre ells que mai, van saber estar sempre molt juntets i, per damunt de tot, tenien un Rakitic immens que treballava per quatre. Això va obligar Guardiola a rectificar, perquè si el Barça aconseguia la pilota era un suïcidi enfrontar-se al temible trident atacant blaugrana amb només tres defenses. De mica en mica, doncs, el Barça va anar fent seu el partit i, com ha passat altres vegades, va semblar que convertia els bavaresos en un equip vulgar. Al descans, però, s'hi va arribar 0-0 perquè Neuer és un porter d'una altra galàxia.

La segona part no va començar bé. El Bayern es va fer l'amo de la possessió i el Barça no sortia de la cova, entre altres coses perquè no està acostumat a perseguir la pilota i quan la tenia es precipitava. I així es va arribar a la situació descrita al principi d'aquest article. Aleshores, crec haver-ho dit ja, va aparèixer Messi i va decidir que ja n'hi havia prou.

I és que no hi ha paraules per descriure el que és Messi, l'assegurança de vida que és per a l'equip. Qualsevol cosa que pugui dir s'haurà dit ja. Però crec que serem injustos si focalitzem el triomf exclusivament en l'argentí. Va ser decisiu, evidentment, però dir que va sentenciar el partit ell solet seria injust. Injust per als seus companys, que es van buidar i que amb la seva pressió avançada el van deixar dos cops (un Alves i un Rakitic) en situació de definir com només ell sap fer (el segon gol és antològic; ja ha passat a la història). Injust per a Luis Enrique, que ha fet una feinada perquè aquest equip sigui la màquina que és ara. Injust per a Guardiola, perquè els que no el suporten (d'aquí i d'allà) ja s'han afanyat a dir que el de Santpedor guanyava només perquè tenia Messi (com si no hagués estat ell qui més va col·laborar decisivament a convertir-lo en el monstre que ara és). No hi ha cap necessitat de fer llenya de Guardiola. Respectem el llegat que ens ha estat donat.

Però, malgrat que no m'he pogut estar de fer aquestes estirades d'orelles, avui és un dia per gaudir. Dissabte tornarem a lluitar per la lliga sense marge d'error, i dimarts ens tornarem a posar nerviosos davant la possibilitat que el Bayern pugui remuntar. Però avui cal assaborir la felicitat provocada per l'èxtasi de l'últim quart d'hora del partit d'ahir. Encara pot passar de tot, i poden arribar decepcions doloroses (tot i que mai fins avui m'havia sentit tan optimista), però passi el que passi aquesta temporada en cap cas serà un fracàs. Perquè els culers hem recuperat la llum als ulls i l'orgull quan parlem del nostre equip.

Comentaris (5)07-05-2015 22:27:19

Futbol: Còrdova 0 - Barça 8; i cinema: "Una història de violència", "El xai Shaun" i "El quinteto de la muerte"

Dijous passat, em trobava a la sala de professors quan va entrar un company i em va preguntar si havia vist l'última d'en Cristiano Ronaldo. Li vaig contestar que sí, i tots dos dèiem que era una actitud impresentable. Ens referíem a la reacció del portuguès quan Arbeloa li va prendre sense voler un gol que ell ja estava a punt d'afegir al seu compte personal. Mentre els seus companys celebraven el gol, ell colpejava amb violència la pilota i posava cara de pomes agres. Amb la mateixa cara va abandonar l'estadi: semblava importar-li un rave que el seu equip hagués aconseguit tres punts molt importants en la lluita pel títol de lliga. Ens en fèiem creus: una vegada més, el madridista superava la seva pròpia caricatura. Mentre parlàvem d'això, va aparèixer en escena la típica persona que amb un to entre displicent i agressiu ens va fer saber la seva important opinió, segons la qual semblava mentida que dues persones amb cultura com nosaltres perdéssim el temps parlant d'aquestes ximpleries (pel que sembla, si ets professor i tens una mica de cultura has de parlar obligatòriament sempre de coses serioses). Literalment, ens va dir que ens ho hauríem de fer mirar pel fet d'estar tan pendents de tot el que fan uns paios que guanyen molts més diners dels que nosaltres guanyarem en tota la vida. El meu company va optar per callar i posar-se a fer les seves coses. A mi m'hauria agradat dir que tenia raó en el fet que el món del futbol és d'una frivolitat enorme, però també reivindicar el meu dret a parlar de frivolitats. Però no m'agrada donar la raó a la gent que m'ha parlat amb mala educació. A més, hauríem discrepat en la valoració del futbol com a espectacle en si, que a mi m'entusiasma, i no valia la pena. I menys encara intentar fer-li entendre que l'actitud de Cristiano era rellevant perquè aquests paios que diu ella són (ens agradi o no) un model per als nostres adolescents. Però vaig decidir amorrar el cap a la pantalla de l'ordinador per no discutir i per evidenciar-li que havia pres la decisió d'ignorar-la. Quan la gent fa discursos des de la consciència d'una suposada superioritat moral i intel·lectual, val més deixar-ho córrer. M'hi he trobat ja massa vegades en això del discurs contrari al futbol, tot i que jo sóc considerat i no parlo mai de futbol a ningú que sàpiga que no li interessa (però hi ha gent a qui molesta que dues persones en parlin, malgrat que ningú els hagi convidat a la conversa). De manera que faig el mateix que quan em trobo algú que em diu que els professors vivim molt bé: deixar-lo feliç en la seva atrevida ignorància.

Per què explico tot això? Doncs perquè em ve de gust començar el comentari sobre la golejada de dissabte parlant d'un gest que a mi no em sembla gens insignificant, com és el que va tenir Messi en deixar que fos Neymar qui llancés el penal que va significar el 0-7. Cristiano va reaccionar de la manera que abans comentava perquè es troba en plena disputa per ser el màxim golejador amb Leo Messi. L'argentí, en canvi, va reaccionar d'una manera molt diferent: conscient que pocs minuts abans havia pres un gol cantat a Neymar, que no tenia la tarda però que tot i així va fer el gest d'apartar-se a l'últim moment perquè el seu company augmentés el seu compte de gols, a Messi li va faltar temps per deixar xutar al brasiler un penal que ell mateix havia forçat. El contrast amb l'actitud de Ronaldo és aclaparador, i el gest de Messi també és rellevant com a model per als adolescents. Potser tot això són frivolitats, però personalment penso que és una sort que, ja que sóc incapaç de suportar en Justin Bieber o la Miley Cyrus i tampoc mouré ni un dit per seguir la saga de "Divergente", tingui aquest fil conductor amb els nanos per trobar exemples a l'hora de reflexionar amb ells al voltant de valors positius i negatius. I això no té res a veure amb els colors: si algun dia algun jugador del Barça mossega algú (per dir alguna cosa), també trobarem l'ocasió de parlar-ne.

En fi, és igual. L'important és que l'equip va tornar a guanyar amb molta solvència i el títol s'acosta, tot i que no serà fàcil. Haig de reconèixer que això de no tenir ni un empat de marge em comença a estressar, i que a la primera part vaig patir una mica massa. Però aquest equip té molt clar el que vol, i en els primers 40 minuts de desert golejador va picar tota la pedra necessària per desgastar el rival, malgrat l'horari i els 32 graus de temperatura, que feien que la gespa estigués molt seca i les cames pesessin. Curiosament, aquesta vegada la golejada es va completar en una segona part en què l'equip va jugar caminant, però és que el Còrdova (aquest sí) es va rendir perquè la seva moral era ja molt fràgil. Alguns jugadors van poder descansar després que Luis Enrique hagués optat encertadament per posar l'onze titular de gala, i el més destacat és que per segon partit consecutiu va substituir un migcampista per introduir Pedro. Alguns diuen que és perquè cap dels de dalt s'enfadi, però és més que possible que Luis Enrique estigui aprofitant la placidesa d'aquests darrers partits per provar fórmules atacants alternatives per si arriben emergències que esperem que no es produeixin. Tot va bé, ho tenim tot a tocar, però qualsevol ensopegada ens pot deixar sense res. Prudència, doncs, i de moment contra el Bayern amb tota la il·lusió que aquest final de temporada genera, però sense gens d'eufòria.

Vam rematar el dissabte recuperant "Una història de violència", de David Cronenberg. Tornar-la a veure em va refermar en les sensacions que m'havia deixat la primera vegada: una pel·lícula impecablement filmada i narrada, d'aroma clàssica i de contingut contundent, però que potser és un pèl massa explícita en el seu plantejament. Continuo pensant que dos anys després, amb la magistral "Promeses de l'est", Cronenberg va culminar amb molta més subtilesa el plantejament d'"Una història de violència". Tot i així, "Una història de violència" és magnífica, especialment en un pròleg que és tota una lliçó de domini del pla seqüència i del temps narratiu per generar tensió, i també en un anticlímax memorable que demostra que els gestos i les mirades expliquen més que mil paraules. A més, no és difícil concebre el film com una metàfora d'una societat nord-americana construïda a partir de la violència i que ha de conviure amb el seu passat i acceptar-lo per poder redimir-se. Impressionant, i lúcida, la mirada del director canadenc.

I sí, ahir vam anar a veure "El xai Shaun". Què passa? A veure, segur que l'hauríem gaudit molt més amb la nebodeta, que a més hauria estat la coartada perfecta perquè la noia que ens va vendre les entrades no posés aquella cara de sorpresa. Però no va poder ser, i hi vam anar igualment perquè entenem que cal superar el prejudici que les pel·lícules d'animació són només per a nens. I perquè ens agraden les entremaliadures del xai Shaun. I perquè ens donava la gana i no tenim cap voluntat de prestigi intel·lectual especial. Tot ens va bé si està fet amb una mica de gràcia, i el xai Shaun en té molta. La nostra principal curiositat era veure com se'n sortirien els creadors d'aquest entranyable personatge per estirar el mecanisme de gags pensats per a capítols de cinc minuts en la sèrie televisiva fins a convertir-ho en un llargmetratge. I el guió se'n surt molt bé amb la idea d'apartar els animalons de la granja i obligar-los a anar a la gran ciutat. S'aconsegueixen així un parell o tres de situacions d'un caos divertidíssim, i la trama també funciona en els moments de més pausa. Tècnicament espectacular, la pel·lícula fins i tot ofereix a qui vulgui veure-la una crítica a l'adotzenament de les persones a les grans ciutats (les ovelles tenen molta més personalitat que els individus que van bojos per un pentinat perquè s'ha posat de moda a les xarxes socials) i un elogi de la rutina ben entesa. Però tampoc cal buscar tres peus al xai: hi anàvem a passar una bona estona, i així va ser. I això que potser el xai Shaun estava més capficat i menys entremaliat que altres vegades, i potser no ens va fer riure tant com esperàvem. Però s'agraeix aquest humor blanc i aquest cant a la vida i a la creativitat. Llarga vida al xai Shaun!

I avui escuro les meves últimes hores de pont (perquè els professors vivim molt bé) amb un clàssic sorprenent. N'havia sentit a parlar, però només n'havia vist el remake dels germans Coen, anomenat aquí "The Ladykillers", curiosament el títol original d'aquesta "El quinteto de la muerte". Veient-la, se'm fa fàcil entendre què hi van trobar els Coen per adaptar-la, sobretot en la manera absurda com un robatori acaba complicant-se i l'ambició acaba emportant-se tothom per davant per les estúpides malfiances entre tots plegats. Una pel·lícula potser menys divertida del que ella mateixa es pensa, però amb un final entranyable que et fa creure en l'esperança que sí, que sigui la bona gent qui se'n surti.

Comentaris (3)04-05-2015 22:10:50