login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "El año más violento" i "Hanna"

L'altre dia escrivia, a propòsit de "Calvary", que aquesta podia interpretar-se com la impossibilitat d'exercir la bondat en una societat corrupta. És una idea que m'obsessiona força darrerament. Intentes educar les noves generacions en la bondat, però penses que en realitat se'n sortiran millor si tenen més malícia, perquè el món és malauradament el que és. Intentes actuar amb aquesta bondat en el dia a dia, però normalment només reps bufetades a canvi. És això el que li passa també al protagonista d'"El año más violento"? Doncs no ben bé. Aquest emprenedor, aquest home-fet-a-si-mateix magníficament interpretat per un Oscar Isaac que cada vegada apunta més amunt, no em sembla exactament una bona persona. Procura ser honrat, sí, però perquè creu que és el que més li convé. La seva és una ètica de l'esforç, sí, però implacable amb les debilitats dels altres. "El año más violento" és un thriller shakespearià sobre l'ambició, amb una notable Jessica Chastain un pèl desaprofitada (es mereix més metratge) que actua com una Lady Macbeth en forma de gota malaia, que va introduint la corrupció com qui no vol la cosa al negoci familiar. Però, i atenció spoiler, en aquesta excel·lent i elegantíssima pel·lícula l'ambició dels Macbeth no serà castigada, sinó que el seu petroli tacat de sang passarà a ser protegit pel sistema. Només hi ha lloc per a la tragèdia del més dèbil en el darwinisme social, on només els més forts sobreviuen. Com a "Nightcrawler" (pel·lícula molt necessària després dels excessos informatius d'aquests dies), ens torna a envair la sensació que el capitalisme és una Pandora que ni tan sols ha tingut la compassió de deixar-nos l'esperança tancada a la capsa.

Després d'aquesta exhibició de classicisme narratiu, l'endemà els excessos de "Hanna" se'm fan un pèl antipàtics i no hi connecto. I això que a mi més aviat se'm fan simpàtiques aquesta mena de pel·lícules més o menys transgressores, i que admiro la personalitat camaleònica del director Joe Wright, capaç de dotar de personalitat l'academicisme més absolut ("Orgull i prejudici", Expiació"), de jugar-hi amb la introducció d'atrevits i eficaços experiments narratius ("Anna Karenina") o d'inventar-se aquest divertiment trepidant que és "Hanna". Un director capaç de reinventar-se constantment així i fer-ho sempre de manera digna es mereix tot el meu respecte. Però això dels gustos va a persones o fins i tot a dies, i ahir vaig ser incapaç d'entendre la fascinació que aquesta pel·lícula produeix a determinada crítica, per molt que sigui distreta i que el repartiment sigui excel·lent. Deu ser per allò de les expectatives, però n'esperava molt més. En fi, veient les tries i els judicis que faig últimament, deu ser que m'estic fent gran!

Comentaris (9)30-03-2015 15:37:52

Cinema: "Eduardo Manostijeras"

Tarda plujosa, feina controlada... Poques vegades es donen tan bé les condicions per gaudir d'una pel·lícula entre setmana sense estar de vacances. Aprofitem que uns amics ens han deixat "Eduardo Manostijeras" i ens disposem a (re)descobrir-la. I no ens decep, entre altres coses perquè és una faula ideal per gaudir en un dia així.

"Eduardo Manostijeras" ha estat, és i probablement serà sempre la pel·lícula més emblemàtica de Tim Burton. Aquesta revisitació del mite de la Bella i la Bèstia conté tot allò que caracteritza la resta de la filmografia de Burton, principalment la denúncia de la dolorosa marginació que pateixen els diferents. El millor d'"Eduardo Manostijeras" (i probablement Burton no hagi aconseguit reflectir aquesta idea igual de bé mai més, si exceptuem la deliciosa "La núvia cadàver") és com s'evidencia que, en realitat, els excèntrics són tots els altres. Tota la resta, que el mira primer amb curiositat i després amb por i menyspreu, és la gent que resulta estranya: amb les seves cases idèntiques, els seus cotxes idèntics i les seves rutines idèntiques. Burton filma aquesta quotidianitat amb distanciament, com si manipulés una maqueta de joguina (cosa que es confirma veient el making of), i focalitza tot el seu amor en el personatge central. Curiosament (i com em sembla que explica molt bé l'actriu Winona Ryder en una entrevista dels extres del DVD, si el meu limitadíssim anglès no em falla), l'única persona que de veritat acabarà entenent-lo i estimant-lo és també l'única que inicialment l'havia rebutjat. I això és així perquè per a la resta no era res més que un mico de fira que els ajudava a evadir-se de les seves buides vides, fins que se'n cansen i passa a ser una nosa que no volen molestar-se a comprendre. Kim (el personatge de Winona), però, és autèntica, i dins seu l'evolució és just la contrària: és aquest ésser diferent qui li mostra sense pretendre-ho la falsedat de tot el que l'envolta.

Una faula necessària sobre la diferència rematada per un detall encisador: la gosadia de mostrar una explicació mítica per a un fenomen climatològic. Des dels clàssics que no es veia res igual. La pel·lícula és imperfecta, com ho és el seu ésser protagonista, però no importa. Al capdavall, qui no s'ha sentit com l'Eduardo Manostijeras alguna vegada?

Comentaris (3)24-03-2015 23:04:18

Futbol: Barça 2 - R. Madrid 1

Una vegada vaig llegir a la contraportada del diari Ara una entrevista a una psicopedagoga molt alternativa que afirmava que l'escola era molt contraproduent per a la creativitat dels nens. Ho il·lustrava amb un exemple: des que són petits, deia, als nens se'ls ensenya a pintar sense passar-se de la ratlla. Això és dolent, afirmava, perquè en establir-se-li uns límits el nen es cohibeix i no explora totes les seves possibilitats. Em vaig quedar esmaperdut. Afortunadament, l'escriptora i articulista Empar Moliner hi posava seny l'endemà des de les pàgines del mateix diari. Amb tot el sentit comú, replicava que el paper de l'escola en l'exemple esmentat era ensenyar el nen a tenir la tècnica adequada per pintar, de manera que un cop la tingués adquirida fos lliure per decidir trencar les normes si li venia de gust. D'aquesta manera, l'objectiu era que si un dia es passava de la ratlla fos per gust i per decisió personal, i no per incapacitat.

Explico això perquè em comença a fer por que, a aquest ritme, aviat quan el Barça plantegi un partit boig i sense control no serà per decisió personal, sinó perquè no sabrà fer-ho de cap altra manera. Luis Enrique ens va explicar a principi de temporada que volia un equip imprevisible, i jo li vaig comprar la idea de gust, sobretot després de l'any desesperantment pla de Martino. M'agrada que el Barça ara domini noves facetes del joc. Que siguem nosaltres qui fem un gol de falta lateral al Madrid i no al revés. Que siguem capaços de tenir arribada i gol d'una manera més directa si cal. Que ara també ens agradi córrer i contraatacar. El problema és si aquests recursos acaben convertint-se en l'única via possible perquè s'han oblidat els que teníem anteriorment: el toc, la pausa, el joc posicional. I tant amb el City com sobretot ahir amb el Madrid l'equip va donar massa símptomes que, quan li convenia un partit menys trencat, ja no sabia plantejar-lo. El nen deixava de passar-se de la ratlla perquè li donava la gana a fer-ho perquè no sabia pintar de cap més manera. Afortunadament, però, el millor d'ahir va ser la lectura intel·ligentíssima de Luis Enrique en els canvis, que van permetre una última mitja hora molt més controlada, tot i que el dubte sobre si assaltar o no el goal-average va convertir els últims minuts en una nova trencadissa del mig del camp molt perillosa.

No es tracta de tirar aigua al vi. Avui hem d'estar molt contents, perquè el millor Madrid del 2015 va ser incapaç de guanyar una versió molt irregular del Barça. Però és en les victòries que convé matisar algunes coses per tal que el dia que els resultats no acompanyin no ens trobem que l'emperador va nu. Sigui com sigui, però, un clàssic fa de molt mal analitzar: el futbol és un estat d'ànim, i en partits com el d'ahir encara més. A la primera part, una genialitat de Benzema que un company seu va acabar d'empènyer al fons de la xarxa ens va fer molt mal, sobretot perquè era la jugada posterior a una oportunitat claríssima per haver fet el 2-0 i mig sentenciar l'enfrontament. L'empat, deia, va fer molt mal, i certament sort en vam tenir que es va arribar al descans sense rebre cap altra patacada, perquè durant vint minuts llargs el Barça estava perdut, descol·locat, ferit. I a la segona part, el mateix però al revés. El Madrid continuava essent superior, i flairava sang. Però aleshores una assistència fantàstica d'Alves (també ho haig de dir, quan aquest xicot ho fa bé) va acabar convertint-se en una fuetada 100% Suárez i el partit es va capgirar com un mitjó. El Barça es va calmar i, amb l'ajuda dels canvis introduïts per Luis Enrique, per fi va començar a jugar mínimament a allò que li convenia. Conclusió: el futbol no és una ciència exacta, perquè una jugada aïllada anomenada gol pot canviar-ho tot en qualsevol de les dues direccions.

En fi, que encara que en realitat em faci recança l'aturada de la competició, anirà bé per recuperar-se de tantes emocions, perquè gaires setmanes seguides com aquesta farien de mal resistir. Som allà on volíem, i el calvari de Setmana Santa aquest any se l'han de menjar a l'altra banda del pont aeri. Després, que la passió continuï, i ja ho veurem.

Comentaris (3)23-03-2015 21:56:29

Futbol: Barça 1 - M. City 0

El futbol és la prova evident que no cal experimentar cap parafília per trobar plaer en el patiment. Quina manera de patir i de gaudir alhora ahir! I que excitant que resulta guanyar d'aquesta manera, amb aquesta muntanya russa d'emocions! Moments per al gaudi estètic, moments d'orgull pel compromís de l'equip, moments de desesperació per la multitud d'ocasions desaprofitades, moments de por i d'incertesa, moments per maleir la temeritat del teu porter i beneir-lo minuts després per les seves mans salvadores... El futbol és tot això: és èpica, és lírica, és bellesa i patiment... El futbol és passió, i el Barça és un sentiment (legítim, Guardiola: tranquil, deixa'ls que diguin).

La primera part de l'equip va tornar a ser fantàstica i l'actuació de Messi, descomunal. Per mi, un dels millors partits que li recordo, i això en el cas de Leo és dir moltíssim; és una barbaritat. Va ser en tot moment el termòmetre de l'equip. Es va jugar sempre a allò que ell volia. I l'exhibició de recursos tècnics i la por causada en els rivals no es poden ni descriure. Però seria injust oblidar-se de la resta de l'equip. Veure Iniesta defensar com un lleó no té preu. Aquest equip ara mateix té talent i té ànima. És tot tècnica i és tot cor. El Barça va compensar la inferioritat numèrica al mig del camp amb una actitud col·lectiva encomiable, amb les línies ben juntetes, amb una gran capacitat tècnica però alhora també de sacrifici i solidaritat. Va ser una delícia.

La segona part ja és de més mal definir. Tard o d'hora havia de passar que, si no s'havia sentenciat l'eliminatòria abans, el City avançaria línies ni que fos per dignitat a la recerca de la remuntada. Quan va arribar aquest moment, el dubte va ser el de sempre: intentar refredar la cosa amb la possessió o aprofitar els espais per intentar sentenciar. Ja sabem què pensa Luis Enrique del tema i, malgrat que el meu ritme cardíac segurament no hi hauria estat d'acord, jo crec que es va escollir l'opció correcta: és evident que el fet que el partit es converteixi en una cercavila no pot beneficiar mai l'equip que està guanyant, però sense Busquets l'equip patia per sortir de la pressió avançada dels anglesos, de manera que mirar de no especular no va ser una mala idea. Luis Enrique, fins i tot quan va donar entrada a Rafinha per tenir algú amb oxigen i la temptació que substituís un punta era molt gran, va fer una cosa molt intel·ligent: va mantenir en tot moment els tres tenors al davant. És clar que pagava el preu que l'equip es partís perillosament, però el missatge al City era molt clar i provocava que no incorporés encara més efectius a l'atac per seguretat. Va funcionar, i en realitat el Barça (que no pas jo) va patir relativament poc. Una altra cosa és que si Agüero arriba a transformar el penal potser ara ens estaríem lamentant d'haver perdonat tant.

Podria acabar amb aquesta qüestió, i dir que el que més lamento és com de curt va ser el resultat pels mèrits fets. Podria mostrar preocupació i suplicar que diumenge no fallem tant de cara a porteria. Però he decidit capgirar aquesta visió i veure-la just des de la perspectiva contrària. Els culers ja ens coneixem. Si ahir haguéssim guanyat per 7-0 (que hauria estat el més normal), avui estaríem dient allò tan suat que més valia que s'haguessin guardat algun gol per diumenge. Doncs això és el que devia passar: potser ahir vam perdonar tantes ocasions justament perquè ens estàvem guardant un munt de gols per al clàssic. Que així sigui.

Comentaris (6)19-03-2015 22:55:27

Cinema: "Malas tierras" i "Vertigo"; i futbol: Eibar 0 - Barça 2

Hi ha caps de setmana fantàstics, com el passat; d'aquells en què et sents bé, t'ho passes bé amb tot el que fas, et sents relaxat i carregues piles. N'hi ha d'altres, com aquest últim, que més aviat són de transició, en què carregues amb el llast d'un disgust rebut a la feina i en què vas a remolc, amb un peu en l'intent de mirar endavant i girar full i un altre encara encallat en el sotrac. Deu ser per això que aquest cap de setmana, que no ha estat gens dolent tampoc des del punt de vista de les petites grans passions, m'ha costat connectar amb els moments d'oci i m'ha faltat viure'ls com l'ocasió es mereixia.

Potser per això vaig veure el clàssic "Malas tierras", de Terrence Malick, amb certa asèpsia. La pel·lícula és indiscutiblement bona, esplèndidament filmada i audaçment narrada, però no vaig poder evitar sentir certa distància davant d'uns personatges i uns diàlegs incomprensibles (o, més ben dit, absurds i amb un punt de grotesc). La pel·lícula és molt dels 70, amb els seus paisatges desèrtics, la seva joventut sense esperança, la seva dialèctica un punt onírica i la seva narrativa més aviat fragmentada. Comencem a intuir-hi un Malick transcendentalista i panteista, que dirigeix amb mà mestra els destins d'uns personatges perduts i que semblen tan sols voler demostrar-se que existeixen. No és el meu tipus de pel·lícula preferida, o jo no tenia del tot el dia, però cal reconèixer-li els mèrits, que en té uns quants.

Però és que ja dic que aquest ha estat un cap de setmana que m'ha trobat una mica baix. Serveixi d'exemple que fins i tot el revisionat d'una obra mestra com "Vertigo" no em va deixar del tot satisfet. És possible que en algun moment em semblés una truculència gratuïta i poc consistent? Quina blasfèmia! És una reflexió sublim sobre els mecanismes de la identitat, un pas de rosca magistral al mite de Pigmalió que no pot ser més irònic, un recital d'escenes icòniques (aquella reaparició espectral de Madeleine sobre un fons verd que Amenábar va homenatjar a "Abre los ojos"), una banda sonora emblemàtica, un joc endimoniat sobre el sentiment de culpa... D'acord que l'obsessió de Hitchcock per la psicologia freudiana a vegades esgota, però "Vertigo" és una peça de culte indiscutible per a qualsevol amant del cinema. El que passa és que quan no es té el dia, no es té el dia.

I, per acabar-ho d'adobar, el Barça va tornar a deixar-me els sentits adormits. Li agraeixo la professionalitat i la seriositat amb què va disputar un partit trampa abans del que esperem que sigui una setmana gloriosa, però el cas és que es va posar la samarreta carmesí dels partits avorrits (no m'ho invento jo, és pura estadística comprovar l'avorriment que presideix els partits que juguem amb aquest color) i el partit es va fer més llarg que un dia sense pa. Només sóc capaç d'analitzar, i no pas positivament, el partit de Neymar, un jugadoràs amb espais però que alenteix desesperantment el joc en estàtic quan el que cal és fer canvis ràpids d'orientació. Però un altre dia a l'oficina amb l'expedient cobert, i continuem líders.

Uf! Ja m'adono de la mena d'article que m'ha sortit, tot i tenir a les mans un material de primera que faria les delícies de qualsevol culer cinèfil! Espero que serà passatger i que aviat tornarà a sortir l'entusiasta irreductible que malgrat tot porto a dins. Per començar a esforçar-m'hi, em poso a pensar en la final de copa, i hi aporto una idea que convido a qui ho vulgui a divulgar-la. Donat que això de xiular himnes és certament una cosa molt lletja, jo tinc una proposta: els bascos que facin el que vulguin, però què passaria si els catalans, en comptes de xiular l'himne, el cantéssim? El nostre, s'entén. Tothom a cantar a plens pulmons "Els segadors" quan entri el descendent de Felip V, i a veure això com ho combaten. Queda dit.

Comentaris (6)16-03-2015 23:21:32

Cinema: "Maps to the stars", "Fuerza mayor" i "Calvary"; i futbol: Barça 6 - Rayo 1

Cap de setmana rodó. Molt relaxant i molt satisfactori pel que fa a les petites grans passions. Vam anar tres cops al cinema (demano que ens facin clients honorífics: estem aixecant la indústria nosaltres solets!), a veure tres pel·lícules magnífiques, i el Barça va golejar i va recuperar el lideratge de la lliga. Què més es pot demanar?

Dissabte vam veure dues pel·lícules. La primera, "Maps to the stars", l'últim enginy de David Cronenberg. Començaré parlant dels Oscar, malgrat ser un tema per mi secundari, perquè pot ajudar a entendre allò que aquesta pel·lícula vol explicar, que no és altra cosa que l'egocentrisme acrític de Hollywood. Parafrasejant la crítica Imma Merino, no és estrany que la gran Julianne Moore guanyés l'Oscar per una interpretació probablement convencional a "Siempre Alice" i no per la seva desbordant entrega en aquesta àcida sàtira sobre el món de les estrelles de Los Angeles. De la mateixa manera, l'Acadèmia va quedar bé premiant una pel·lícula certament crítica sobre el món dels actors i la fama com és "Birdman", però que no és ni la meitat de corrosiva que l'ignorat film de Cronenberg. El cineasta canadenc utilitza la metàfora de l'incest per mostrar un món malsà i endogàmic, un cercle d'enveges i cultes a l'ego incapaç de parir art pur, només capaç d'engendrar remakes i altres andròmines. Cronenberg construeix un conte pervers, amb la coherència il·lògica dels somnis. Sense arribar a la perfecció del David Lynch de "Mulholland Drive", Cronenberg també col·loca els personatges en un malson ple d'espirals i cercles viciosos que no poden portar a res de bo. I, ben mirat, el final del personatge de Julianne Moore no pot ser més irònic.

Després de berenar mentre gaudíem en un bar de la derrota del ja exlíder de primera divisió (he comentat ja que ha estat un cap de setmana perfecte?), vam assistir a la segona sessió del dia. En aquest cas, "Fuerza mayor". Una pel·lícula molt europea, amb gust pels plans fixos, els diàlegs llargs i alguns silencis reveladors. Una pel·lícula definitivament molt nòrdica, pel que fa al seu diàleg entre els paisatges exteriors i l'interior dels personatges. Sense arribar a la mestria del romanès Cristian Mungiu ("Cuatro meses, tres semanas y dos días"; "Más allá de las colinas"), el director fa un ús intel·ligent de l'enquadrament per transmetre l'angoixa dels espais oberts i la claustrofòbia dels espais tancats a mesura que el desassossec es va apoderant cada vegada més dels personatges, a partir d'una suposada anècdota inicial que cada vegada s'enverina més. Tot i algunes irregularitats narratives, la pel·lícula funciona molt bé sobretot gràcies a dos elements. En primer lloc, el contrapunt humorístic que suposa la parella amiga del matrimoni protagonista (tot i que la rialla se't pot glaçar si t'adones que per mitjà de la seva còmica discussió t'estan interpel·lant a tu). En segon lloc, un enginyós doble final que passa d'una redempció en realitat fictícia (es tracta d'una situació falsa pactada pel matrimoni per protegir els fills, tot i que m'avergonyeixo d'haver necessitat la lectura d'una crítica per adonar-me'n) a una de real que en realitat es basa en l'exposició de la dona als mateixos defectes de què acusava el marit. En aquest sentit, queda desmuntada una protagonista femenina implacable amb el seu cònjuge però que en realitat em sembla el personatge més egoista de tots. Això perquè el motiu que fa que li costi perdonar em sembla que queda molt ben apuntat a l'escena en què conversa amb una amiga el dia que ha anat a esquiar tota sola: el que no accepta és que s'ha trencat el miratge sobre el qual ha construït una vida incapaç de la satisfacció individual (m'encanta la concepció de la maternitat de l'amiga, tan allunyada de la idea de sacrifici imperant: la millor manera de fer feliços els meus fills és que em vegin feliç). I, amb tot això, queda a l'aire una pregunta pertinent: és el comportament instintiu del pare al principi de la pel·lícula una causa de desconnexió amb la família, o bé n'és més aviat la conseqüència?

Finalment, ahir, després de la golejada del Barça, tornem a anar al cinema. I la tornem a encertar amb "Calvary". Pel·lícula que es pot llegir també com un relat sobre la impossibilitat d'exercir la bondat en una societat corrupta, "Calvary" parteix d'un plantejament de thriller que acaba desembocant contra tota expectativa en una radiografia social desoladora. El protagonista és un capellà irlandès que intenta guiar la moral dels habitants de la seva parròquia. És un home bo, però no té credibilitat perquè l'Església a la qual representa és una institució que ha fet mal en massa àmbits: pederàstia, persecució de la ciència, connivència amb el racisme, condemna del suïcidi i l'eutanàsia... Davant d'aquest panorama, el capellà intentarà fugir, però una situació suposadament anecdòtica però profundament immoral (la més dolorosa de totes, perquè no parteix de les ganes de fer mal sinó de la més profunda inconsciència) farà que finalment decideixi fer com Jesucrist i anar cap a una mort segura per mirar de redimir la seva gent. Al final, només queda la difícil opció del perdó, i la fe veritable que hi pugui haver al fons de cadascú (per a aquells que tinguin la sort de conservar-ne). Segurament hi haurà qui acusi la pel·lícula de moralista, però jo simpatitzo plenament amb un guió que apel·la a l'ètica del sentit comú, en una societat perduda que ha confós la sàvia decisió d'alliberar-se dels prejudicis religiosos amb un innecessari i perjudicial desert en l'àmbit dels valors humans.

I queda ja només per comentar el partit del Barça. Victòria (enganyosament) contundent i recuperació del lideratge. Com deia al principi, què més es pot demanar? Doncs potser una mica més de convicció en el joc de l'equip, que darrerament sembla haver confós una sana imprevisibilitat amb una perillosa indefinició. El partit es va posar ràpidament de cara, amb un gol molt matiner, i davant el plantejament valent del Rayo l'equip podia escollir entre mirar de controlar la possessió en un partit que embogia per moments o sentenciar-lo aprofitant el vertigen. Com que al Barça de Luis Enrique li agrada la gresca, va buscar la segona opció i a punt va estar d'aconseguir-ho. A mesura que passaven els minuts, però, la cosa es va anar complicant i va tornar a passar allò que més em molesta: no es jugava a allò que el Barça volia. Ho he dit molts cops: no m'importa que juguem de maneres diferents, sempre que juguem a allò que volem jugar nosaltres, sempre que nosaltres siguem els protagonistes. Però, en fi, ara mateix aquest és un equip tocat per la vareta, en què Messi és capaç de fer tres gols sense baixar de l'autocar (ahir va jugar amb una indolència exagerada). Aniria bé corregir algunes coses per tal que no es trenqui l'encanteri, però el cas és que de moment ens mirem al mirall i aquest ens diu que som els més guapos del regne.

Comentaris (8)09-03-2015 23:23:01

Futbol: Vila-real 1 - Barça 3

Escric això mentre dos equips s'estan jugant entre ells qui disputa la final de copa contra nosaltres. Sí, contra nosaltres. M'encanta poder escriure aquesta frase, sobretot perquè el Barça no ha fet avui un bon partit. Ha tingut l'encert de marcar aviat i estalviar-se patiments importants, però durant massa minuts s'ha mogut en la indefinició, i s'ha mostrat incapaç de tenir el partit controlat. O més ben dit: ha estat incapaç de ser-ne el protagonista, que és la meva exigència de sempre. Al final, la qualitat dels davanters s'ha imposat i el Vila-real mai ha tingut possibilitats reals, però la sensació és que cal jugar millor per aspirar als grans títols.

Però avui no toca pensar en res d'això. Ara mateix toca gaudir del moment. Ens acabem de classificar per a una final, i això mai és fàcil. Ara toca seure còmodament al sofà i mirar la segona part de la segona semifinal, amb tota la tranquil·litat del món, per saber qui serà el nostre rival. Ens trobem en un moment en totes les competicions en què tenim dret a somiar. O sigui que a mirar una estona la tele i a dormir contents. En el futbol, com en la vida, de què serveix l'autoexigència màxima si no ens permetem mai d'assaborir-ne els fruits?

Comentaris (3)04-03-2015 22:44:08

Cinema: "Equilibrium", "La mujer de negro 2" i "10.000 km"; i futbol: Granada 1 - Barça 3

Sense proposar-m'ho, en pocs dies he vist una eclèctica trilogia sobre la insensibilitat. Primer la magistral "Nightcrawler" m'advertia de la nostra falta d'empatia en el consum d'imatges violentes. Després, una de les poques coses bones d'"El francotirador" era el seu plantejament sobre la insensibilització d'uns soldats aixafats per la rutina demencial de la guerra. I, finalment, em miro aquesta "Equilibrium", descoberta pràcticament per casualitat, sobre una societat distòpica en què les emocions han estat suprimides en considerar-se l'origen de tots els mals de la humanitat. La tesi de la pel·lícula és curiosa i qüestionable: l'art i la literatura són nocius perquè apel·len a les emocions, i la capacitat de sentir és la que genera la ira que provoca les guerres. És curiosa perquè precisament molta gent defensa (i jo m'hi incloc) que la cultura és justament una arma contra allò que de veritat genera les guerres, que és el fanatisme i la ignorància. Però vaja, aquest judici negatiu de les emocions que proporciona l'art ja el va haver de combatre en el seu moment Aristòtil, i la pel·lícula de fet pren clarament partit a favor de la cultura. El que ja és més discutible és aquesta visió que l'art és quelcom estrictament emocional: jo estic d'acord que cal que un bon llibre o un bon quadre et facin sentir, però no és menys cert que també et conviden a pensar. En aquest sentit, em temo que la visió que té el guió d'allò que ens fa sentir humans és excessivament carrinclona (una cinta per al cabell per sentir l'olor d'una dona, un cadellet de gos desemparat... una bola d'aquelles de la Torre Eiffel amb neu!). I, d'altra banda, hi ha certa incoherència, ja que els vigilants de les emocions es deixen portar sovint per la ira, que representa que és allò que principalment volen combatre. Una altra cosa és, és clar, que en realitat la pel·lícula és un pretext per denunciar les societats autoritàries, amb un final d'aquells que gairebé semblen apologia del terrorisme al més pur estil "V de Vendetta". Sigui com sigui, vaig veure la pel·lícula divendres a la nit, amb la feina raonablement controlada i un combinat refrescant a la mà, de manera que només volia que m'entretingués, i ho va aconseguir.

I el cas és que, com que l'endemà no vaig sentir res amb la victòria del Barça de tan grisa com va ser (després en parlaré), vaig començar a témer (pensant també en l'avorriment del dia d'"El francotirador") que potser aquest mal de la insensibilitat m'estava començant a afectar a mi. Però llavors va passar una cosa que feia temps que no passava: vam anar a veure "La mujer de negro 2" i vaig passar por. Feia força que una pel·lícula de terror no ens espantava tant. "La mujer de negro 2" està plena de tòpics, i demostra que si el cinema de terror no es reinventa com en el seu moment ho va fer per mitjà de les pel·lícules de M. Night Shyamalan, aviat no tindrà cap interès. Però és una pel·lícula honesta, que fa un bon esforç d'ambientació i que, sobretot, fa una cosa molt intel·ligent: dosifica al màxim l'aparició del monstre, de manera que et fa més por el que no veus que no pas el que veus, com ha de ser. La trama, que tanca raonablement el cercle dels traumes dels personatges, juga la carta de les pors interiors com a principal enemic que cal vèncer, tot i que sense la força metafòrica d'un "Babadook". Segon entreteniment digne i sense pretensions del cap de setmana, i gràcies.

Així, va ser diumenge quan finalment vam fer la descoberta important: aquesta petita joia anomenada "10.000 km". Potser una mica espessa per a un diumenge a la tarda, el cas és que es tracta d'una cinta molt intel·ligent i que m'agrada més com més hi penso. El millor que té és que vol ser una reflexió sobre l'amor en l'era digital i no només ho aconsegueix a la perfecció, sinó que també funciona com a reflexió sobre l'amor en si i sobre l'era digital en si. La mirada sobre una relació amorosa que, com totes, no deixa de ser la recerca d'un projecte comú que equilibri la suma dels egos que la formen, és intel·ligentíssima. I la reflexió sobre com el contacte digital no pot suplir el contacte real ens hauria de servir d'advertència per a totes les relacions personals. Però la gran carta d'aquesta pel·lícula és la manera magnífica com posa la forma al servei del contingut. Així, i essent molt remarcable la utilització de les el·lipisis i dels fora de camp (la dutxa que se sent mentre el protagonista és al llit) per mostrar la progressiva degradació de la relació, el que és impagable és l'aposta que el director fa a nivell tècnic per contrastar-ne l'inici i el final. (AVÍS: SPOILER) La pel·lícula té una estructura marcada per tres coits. El primer obre la pel·lícula, i és un acte sexual intens i alhora relaxat. Tot el que ve després està filmat en un únic pla seqüència, i reflecteix la quotidianitat de la parella. El pla seqüència, combinat amb un ús molt eficaç i elegant del pla general, mostra com la parella forma una unitat en suggerir el pis on es troben com un únic espai compartit. El segon coit és a distància, via webcam, i està marcat per la frustració i la falta de coordinació. El tercer és un dels actes sexuals més tristos que he vist en una pantalla, i deixa un final de desolació després d'un retrobament que el director ha filmat renunciant al pla seqüència i apostant per plans curts dels actors per separat, per demostrar-nos que els personatges ja no formen una unitat sinó que són dues individualitats, i que mentalment continuen a 10.000 km de distància. Una lliçó de cinema en tota regla.

I he deixat per al final la victòria del Barça, revaloritzada per l'ensopegada del líder ahir. El partit va ser molt avorrit, un d'aquells dies a l'oficina que s'han de saber gestionar (no com la setmana passada). I és que, amb tots els respectes per al Granada, va fer la sensació que el Barça més que contra un equip de futbol lluitava contra l'horari, contra la ressaca de Manchester, contra la perspectiva de Vila-real, contra els fantasmes del Màlaga i sobretot contra una gespa lamentable i impròpia d'un camp de primera divisió. El Barça no va jugar a res, però és que no es podia en aquestes condicions. Tot i així, va guanyar perquè disposa de dos jugadors que (a banda de Messi, que no va tenir la tarda) ara mateix no necessiten que l'equip jugui bé per resoldre partits: Rakitic i Suárez. Queda la incògnita de saber fins quan s'allargarà el baix estat de forma de Neymar, però victòries com aquesta en partits que fan tanta mandra són les que en realitat donen confiança... i qui sap si també la lliga.

Comentaris (3)02-03-2015 23:51:35