login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Futbol: Barça 4 - Real 0

En aquests dies políticament tan decebedors (penso votar les vegades que faci falta per la independència del meu país, però que no em busquin ja per a res més), almenys el Barça ens manté l'ànim una mica dret. I no es tracta de pa i circ: els problemes i la tristesa hi són, i no deixem de ser-ne conscients per una victòria de l'equip, però bé tenim dret a tenir alguna alegria enmig de tanta mediocritat. I, a més, continuo pensant que la mitologia futbolística, igual que la clàssica, ens proporciona metàfores perfectes per interpretar el món que ens envolta. Aquest equip és tan bo perquè els seus jugadors s'obliden dels personalismes a la recerca del bé col·lectiu. Tant de bo d'altres entenguessin que és així de senzill. M'agrada Luis Enrique quan reparteix el mèrit a tot el conjunt i afirma que el trident necessita una bona estructura d'equip per lluir. Quan es juga millor, s'ataca millor i l'eficàcia golejadora augmenta. En poques paraules: aquest equip té èxit perquè tots els seus components actuen amb generositat. Doncs això.

Comentaris (1)30-11-2015 21:56:41

Futbol: Barça 6 - Roma 1

El novembre ha estat un mes tradicionalment inhòspit per al Barça. És un mes en què no es pot guanyar res però en què es poden començar a perdre coses, i la mala pretemporada podia fer témer que aquest fos un d'aquests anys. Però no només no ha estat així, sinó que el Barça arriba al final d'aquest mes en un estat de forma excepcional i liderant amb contundència totes les classificacions que se li posen al davant. I darrerament ho fa d'exhibició en exhibició, i això d'ahir ja va ser una cosa escandalosa.

Segurament ens diran que ahir no teníem ningú al davant. Ens ho han dit tantes vegades que potser dissabte passat era veritat. Però la realitat és una altra: és veritat que la Roma ahir va sortir relaxadeta, condicionada pel resultat de la tarda que la feia dependre d'ella mateixa en l'última jornada passés el que passés al Camp Nou. Però no és menys cert que difícilment hauria signat un resultat tan escandalós en contra, i el seu plantejament ultradefensiu així ho confirma. El que passa és que, ara com ara, a aquest equip no hi ha manera d'aturar-lo: malament si l'esperes al darrere, malament si el surts a buscar al davant. La Roma va optar per una mena de fórmula intermitja: línies molt juntes i defensa avançada, a la recerca d'un impossible al Camp Nou com és reduir els espais. Això va fer que en alguns moments migcampistes com Busquets (està bé, però, que s'ho cregui i que ho provi) abusessin de la passada llarga i que les jugades es maduressin poc. Però el Barça té màgia al davant i no necessita un joc gaire elaborat per poder fer mal. El segon gol d'ahir és una obra d'art que exemplifica a la perfecció el tresor que el Barça té ara mateix en forma de tres amics sud-americans que gaudeixen tant jugant a futbol que es busquen sempre i s'obliden dels egos.

A partir d'aquí, partit trencat i a seguir-lo amb la possibilitat de tenir el cap en altres coses. A aquest pas, aquesta substitució progressiva del patiment pel gaudi estètic pot provocar que, de tan divertit, això acabi essent avorrit. I que duri!

Comentaris (5)25-11-2015 22:28:00

Futbol: R. Madrid 0 - Barça 4; i cinema: "Mistress America"

I el Barça es va exhibir sense Messi. El millor jugador del món va tenir la seva mitja horeta de glòria, en què, malgrat demostrar que encara li falta per agafar la forma, en va tenir plou per rifar-se mitja alineació madridista en una jugada al centre del camp i filtrar una passada cap a Jordi Alba, que va habilitar amb un sol toc Luis Suárez perquè marqués el quart. Però llavors el partit ja estava dat i beneït, i trencat per l'empenta blaugrana a la recerca de la golejada i l'orgull madridista a la recerca d'un gol de l'honor que li va frustrar una vegada i una altra un excels Claudio Bravo.

I el Barça es va exhibir sense Messi, en part perquè Benítez va fer un bunyol d'alineació inexplicable. Certament era el seu onze de gala, i faria tremolar qualsevol equip... però que no fos el Barça. Ara semblarà oportunista dir-ho, però tinc testimonis que quan vaig veure l'equip que posava el tècnic blanc em vaig posar molt content. Durant el dia em preocupava que Benítez fes cas de l'alineació que pronosticava el diari L'Esportiu, farcida de migcampistes i que era de llarg la més lògica. Per sort, aquest diari no arriba a Madrid, i Benítez va decidir prescindir del sentit comú per acontentar la graderia i l'entorn. A la prèvia, un cop ja se sabien els onzes, em feia creus de sentir diversos comentaristes afirmant que seria una disputa apassionant per la pilota, perquè a mi em semblava clar que el que treia Benítez eren onze jugadors amb unes virtuts molt diferents: un equip per jugar a la contra i intimidar amb el seu enorme potencial a dalt, però que patiria darrere la pilota i que es partiria fàcilment per la meitat. I em semblava que, si el Barça jugava bé les seves cartes, tot el potencial ofensiu del Madrid es podia desactivar fàcilment. I així va ser.

I el Barça es va exhibir sense Messi perquè va jugar com un equip i no com una col·lecció de cromos. Perquè té un entrenador intel·ligent i amb personalitat que va fer de la necessitat virtut amb l'aposta de Sergi Roberto per cobrir la vacant de Messi. Roberto va actuar d'extrem dret amb tendència a anar cap al mig, de manera que es guanyava un jugador més al mig del camp per acabar d'aprofitar la inexplicable decisió del rival de prescindir d'entrada de jugadors com ara Casemiro o Isco (jo crec que la puntada que va fotre a Neymar anava més aviat dirigida al seu entrenador), que sí que haurien pogut ajudar Modric a disputar la pilota als blaugrana. Amb una superioritat buscada i manifesta a la zona ampla, el Barça tenia clar el que havia de fer. I va excel·lir. Només cal analitzar els tres primers gols per adonar-se'n. El primer va arribar després de més de dos minuts de tocs i més tocs que van hipnotitzar el Madrid fins que Roberto va canviar de ritme, va fer una diagonal que ens va fer pensar que Messi sí que jugava i va filtrar una passada excepcional que va aprofitar amb una rematada impecable un Suárez que havia fet una de les seves desmarcades de manual. El segon, amb un Madrid desesperadament ineficaç per treure la pilota des del darrere, que va veure com Suárez li prenia la cartera i permetia a Iniesta assistir Neymar perquè no perdonés. I el tercer... donant sentit a les jugades que jo anomeno patrocinades pel gremi de cardiòlegs de Catalunya (Bravo arriscant amb els peus), però que tant valora Luis Enrique i que dissabte va quedar clar per què: no només impedeixen la renúncia al futbol control, sinó que si es fan bé deixen el contrari, que ha avançat la pressió, despullat: Iniesta i Neymar ho van tenir senzill amb els espais que havien quedat per associar-se i fabricar un golàs.

I el Barça es va exhibir sense Messi, cosa que va permetre reivindicar-se tant a l'equip com a l'entrenador. A l'equip, perquè va poder tapar moltes boques que asseguraven que aquests jugadors no són ningú sense l'argentí. I a Luis Enrique, perquè després de les virtuts exemplificades en els gols d'ahir (futbol de toc i posicional, pressió avançada, creació des del darrere) no sé qui gosarà dir encara que l'asturià és un traïdor a les essències de l'estil. Perquè el fet que vulgui aprofitar altres virtuts que li ofereix el trident atacant, com ara l'aprofitament dels espais en jugades ràpides i a la contra, no el converteix en un ruc que no entengui quina és la fórmula que més beneficia aquests jugadors. Dissabte tenia clar que un partit boig no li convenia, i va imposar el joc que li va interessar. El Barça rosega l'autoestima del Madrid (i mira que n'arriba a tenir) una vegada i una altra perquè fa temps que té una idea clara del que vol fer, mentre que el seu rival navega a la deriva i sense una brúixola definida en el joc. I que per molts anys!

Amb un humor no cal dir que excel·lent, acabem el dissabte anant a veure "Mistress America", una comèdia estranya i molt intel·lectualitzada que ens va fer passar una bona estona. Tot i així, no vaig acabar d'entendre què ens volia explicar la pel·lícula. M'havia semblat una crítica a la superficialitat i a la inconstància, però el final sembla desmentir-ho. De fet, potser, el fet que no defensi una tesi concreta evita que a més d'intel·lectual sigui pedant, de manera que més val així. Potser només volia ser un bàlsam per a aquells que, a vegades, sense saber ben bé per què i tot i tenir-ho tot a la vida, ens sentim com la protagonista: a tres metres del nostre propi cos i notant estranyament llunyana la felicitat.

Comentaris (1)23-11-2015 23:28:40

Desgreuge

M'havia promès que deixaria estar el tema una temporada i que em centraria a parlar només de les meves petites grans passions, però després d'unes setmanes d'haver-hi estat molt crític crec que és de justícia trencar avui una llança en favor de la CUP. La roda de premsa d'avui és molt esperançadora, per dues raons: perquè sembla que es desencallarà la investidura de Mas i perquè sembla que la CUP ha traslladat l'accent a la qüestió de la independència. Si al final resulta que s'han fet pregar per collar Mas amb la moció de confiança i assegurar-se que el sector autonomista de CDC no feia marxa enrere en el procés, em vénen ganes d'aplaudir-los.

Potser tot estava clar des del principi i tot plegat era una escenificació per guanyar temps. O potser la CUP s'ha rendit a l'evidència de la seva derrota en la batalla mediàtica. Però, sigui com sigui, avui els núvols s'escampen i el cel s'aclareix. Pendent de la decisió de l'assemblea i esperant que aquesta no em faci penedir també d'aquest article, torna l'esperança.

Comentaris (5)19-11-2015 22:53:56

Cinema: "Una semana en Córcega"; i lectura: "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge"

"Una semana en Córcega" és el títol absolutament insípid que la distribució espanyola de la comèdia francesa "Un moment d'égarement" ha decidit posar-li, traint una vegada més (mai no se sap per què) el sentit de l'original: "égarement" significa en francès "follia passatgera", i d'això és exactament víctima el pobre Vincent Cassel en aquesta comèdia lleugera com la brisa de Còrsega a l'estiu. Evidentment, cadascú en traurà les conclusions que voldrà: és el personatge de Cassel una víctima o un pervertit aprofitat? Bé, ho diu el personatge de la seva filla: al capdavall, ell és l'adult, no? És clar que el quid de la qüestió és com s'ha arribat precisament a aquesta situació, i aquí és evident que el bo de Cassel podria haver-se estalviat uns quants passos imprudents i inconscients amb la filla del seu millor amic, però no és menys cert que la lolita de la funció ja havia començat a fer servir el seu arsenal d'armes, com ara un innocent accident a l'hora de treure's el neoprè. El que és segur, en qualsevol cas, és que la "follia transitòria" del títol no és cosa d'ella, que ho té tot molt ben premeditat. Sigui com sigui, no té sentit buscar cap anàlisi psicològica dels personatges en aquesta pel·lícula deliberadament intranscendent i agradablement pija, en un moment en què la comèdia francesa començava a ser irritant en la seva fórmula de tractar en clau d'humor situacions socials dures. Un passatemps molt oblidable, sovint mal formulat (la seqüència del DJ es podria haver resolt molt millor) i amb tots els tòpics possibles de la comèdia d'embolics. Però, per una tarda de diumenge, oli en un llum.

I aprofito aquest cap de setmana sense futbol per enllestir la lectura d'un Haruki Murakami. Hi ha dos Murakami: hi ha el Murakami sòlid, sobri i americanitzat de "Tòquio blues"; i hi ha el Murakami surrealista, que algun cop m'ha fet pensar en David Lynch ("After dark"), però que en realitat probablement cal relacionar més aviat amb la imatgeria d'un Hayao Miyazaki (sobretot, em sembla, a "Kafka a la platja"). Personalment, m'agrada més el primer, però en aquest "El noi sense color..." hi conviuen tots dos, fet que al meu entendre constitueix la seva principal feblesa. La història comença de manera interessant, i parteix de la dicotomia habitual entre les noies vitalistes i les malaltisses (com a "Tòquio blues"), però es perd sovint en somnis absurds i històries místiques que no porten enlloc. La metàfora dels noms amb color no funciona gens bé, i em resulta molt més interessant la del constructor d'estacions. Però és sobretot una sensació de desagradable desconcert el que queda després de la lectura d'aquest llibre a estones plaent. I és que queden molts caps per lligar. D'acord: la gràcia pot ser que el lector tregui les pròpies conclusions, però aquí no em refereixo tant a si el noi i la noia acabaran junts com a què punyetes passa amb el personatge de l'amic de la universitat. Fa la sensació que Murakami l'ha introduït amb calçador per donar pas a les seves manies esotèriques i que després se n'oblida, i a mi em van ensenyar (tot i que he acabat essent un escriptor frustrat que es permet la barra de criticar els altres) que tot el que poses en una novel·la ha de tenir el seu sentit i que res hi ha de sobrar. No és el cas d'aquesta obra que està lluny de ser rodona, amb una intriga feble i que sempre es troba a mig camí entre la profunditat i la carrincloneria. Hi he passat bones estones, però hi havia anat perdent l'interès a mesura que hi anava avançant. Potser és una qüestió de la meva tancada mentalitat occidental.

Comentaris (5)16-11-2015 23:48:15

Reflexions d'un català desorientat

He llegit i he vist comentaris que indiquen que en el fons no és dolent per al procés esperar uns dies més. Que ara Espanya no té ningú a qui atacar perquè no hi ha govern, i que quan el tinguin ja estaran en campanya... Sigui com sigui, que ho arreglin, perquè el que ens estan fent passar... Jo estic passant un moment de desànim important en aquest tema, perquè cada cop veig més clar que les eleccions no van anar bé i que la majoria és massa justa per fer una cosa tan grossa.
Tot i així, i malgrat haver passat moments de tristesa i emprenyament importants, prefereixo ser optimista i pensar que la cosa pot anar així:
1) Hi haurà acord d'aquí a 15 dies.
2) Llavors el govern espanyol estarà en funcions per la campanya i poca cosa podrà fer.
3) Els partits indepes, especialment ERC, obtindran un bon paper a les espanyoles
4) Sortirà un govern PP-Ciutadans que radicalitzarà encara més la seva hostilitat cap a Catalunya
5) Això, sumat a l'acord amb la CUP, reforçarà l'independentisme, que augmentarà
6) La declaració de desconnexió permetrà fer un referèndum vinculant que Espanya es veurà obligada a fer, ja que si comença a posar càrrecs a la presó la cosa li marxaria de les mans
7) A més, amb el poder acabat d'obtenir, el PP i Ciutadans es podran permetre fer el referèndum: ja no necessitaran atiar l'anticatalanisme per obtenir vots i, a quatre anys vista, aquesta decisió ja no els hauria de perjudicar electoralment
8) Amb un referèndum vinculant, Catalunya Sí Que Es Pot optarà per demanar el sí, de manera que els potencials votants del sí pujaran.
Així doncs, tot serà complicat, però ens n'acabarem sortint. Al capdavall, Posidó va allunyar moltes vegades Ulisses d'Ítaca cada cop que era a punt d'arribar-hi. Però hi va acabar arribant. D'aquí a dos anys, independents oficialment. I llavors eleccions per investir el primer president de la República, que pronostico que serà Oriol Junqueras, assolint així el govern de centre-esquerra que somio i fugint de bogeries anticapitalistes.
I que consti que el tema em té cansat i que ni jo mateix m'ho acabo de creure. Però necessito ser optimista, malgrat tot.
Comentaris (3)14-11-2015 02:17:28

Acord per a la investidura

Imaginem.

Antonio Baños, en el seu discurs del segon debat d'investidura: "Ara explicaré el nostre vot. Nosaltres ens abstindrem, perquè no ens agrada el senyor Mas ni el que representa. Però tres de nosaltres votarem sí. Cadascun d'aquests sí estarà destinat a cadascuna de les vicepresidències que Mas ha proposat: un sí per a Neus Munté, un sí per a Oriol Junqueras i un sí per a Raül Romeva. D'aquesta manera, considerem que desbloquegem la situació sense trair la nostra promesa electoral. Nosaltres no votem sí a Mas, sinó a la figura de tres vicepresidents que sí que responen al perfil social que nosaltres esperàvem. I només els considerarem a ells vàlids com a interlocutors en els pactes, mentre vigilem atentament les actuacions del senyor Mas."

Resultat de la votació: 65 contra 63. Tan difícil és, això?

Comentaris (5)11-11-2015 23:57:07

Cinema: "Dheepan"; i futbol: Barça 3 - Vila-real 0

Ja fa uns quants articles que em queixo de la vergonyosa distribució dels drets televisius dels partits de futbol. És simplement inadmissible que els interessos crematístics maregin sense contemplacions uns espectadors que paguen religiosament quotes abusives per suposadament tenir la tranquil·litat de saber que podran veure tots els partits del seu equip quan finalment resulta que no és així. Doncs bé, darrerament també em resulta molt irritant la molt discutible distribució de les pel·lícules a les sales de cinema gironines. A causa dels seus criteris erràtics, he vist passar per davant sense cap opció de veure-les pel·lícules que em venien molt de gust com ara "Slow west", "El cadáver de Anna Fritz" i "Victoria". I aquesta setmana ja tenia coll avall anar a veure "Isla bonita" o "3 corazones", però va resultar que a les primeres sessions del cap de setmana era prioritari projectar pel·lícules infantils amb un recorregut més que fet. Veurem si hi haurà més oportunitats. Futbol i cinema ja no deixen espai per als romàntics, perquè els que controlen el negoci no tenen cap respecte cap al consumidor. Fins que un dia aquest se n'afarti i se'n vagi tot a fer punyetes.

Dominat per aquestes frustracions pròpies d'un panxut del primer món, acabo anant a veure amb desgana (la meva dona em va convèncer, perquè jo tenia ganes de fer-los boicot) "Dheepan", convençut que m'avorriré (sóc així de miserable) amb les desventures d'uns refugiats a París, més que res perquè per mi determinat cinema social a vegades no assoleix uns mínims artístics. Finalment, però, com acostuma a passar en aquests casos d'expectatives baixes, no en surto insatisfet, malgrat que la pel·lícula té diverses coses no del tot convincents. La trama es desenvolupa en tres parts. La primera és la més pròpiament social, amb un culte a la misèria que recorda desagradablement "Biutiful". La segona (segurament la més interessant, malgrat que també la més previsible) se centra més en els personatges, i en el procés que porta una família falsa a convertir-se en una família real, baralles incloses. La tercera ja és definitivament un thriller que estableix un paral·lelisme entre la violència de la qual fugen els personatges i la que es troben a la perifèria de París. La intenció es veu noble, però Dheepan acaba per ser una mena de Rambo dels suburbis sense cap subtilesa. Potser el millor mèrit del film és com denuncia sense ser discursiva la buidor de la grandeur francesa, sobretot gràcies al personatge de la nena. Dos exemples molt il·lustratius: el muntatge paral·lel entre la recitació idíl·lica d'un poema (amb correcció de dicció inclosa) i la seqüència de la brutal batalla del bloc de pisos. I, sobretot, la cruel ironia d'una nena rebutjada per ser estrangera obligada a aprendre's de memòria una cançó sobre el valor de l'amistat. Són els principals encerts d'una pel·lícula que, però, és incapaç d'escampar l'autocrítica a nivell europeu, amb una última escena d'una lluminositat incomprensible situada en una Anglaterra que és en realitat declaradament hostil al drama dels refugiats. Benintencionada però erràtica, tot i que com a mínim no és plana.

I el que cada cop és menys pla és el joc del Barça. Quan, a principis de temporada, el Barça va aconseguir una victòria de prestigi al Calderón en un partit en què Messi només va jugar mitja hora a causa de la seva flamant paternitat, vaig escriure que, si bé era cert que Messi va sortir a sentenciar l'Atlético, no es podia menystenir la magnífica feina que havia fet la resta de l'equip perquè ell pogués acabar essent decisiu. Després, quan l'argentí es va lesionar, vaig escriure que el paper de l'equip hauria de ser el mateix a gran escala: treballar dur perquè Messi s'ho trobés tot a punt per fer mal en la seva tornada. Doncs bé: es pot dir que l'equip, amb alguns alts i baixos, ho ha aconseguit amb escreix. Ahir va fer un partit molt seriós, amb un gran rigor tàctic, un gran sentit de la solidaritat i del sacrifici (impagable l'esforç de Munir i Suárez, brutal el moment de forma de Busquets) i un talent descomunal, amb un golàs antològic de Neymar que encara em té amb la boca oberta. D'acord que potser encara falta aquella mica de control al mig del camp, però ahir ens vam divertir molt (per fi), el Barça va fer el millor partit fins ara de la temporada juntament amb el del Calderón i fa l'efecte que l'equip arriba al seu punt de cocció òptim (amb Messi o sense) al clàssic. Llàstima de l'aturada per seleccions.

Comentaris (3)09-11-2015 23:34:53

Futbol: Barça 3 - B. Borísov 0

Per aquelles coses del caos absolut que hi ha ara mateix en els drets televisius, no vaig poder veure els prolegòmens del partit d'ahir, i per tant em vaig perdre la xiulada a l'himne de la UEFA i l'exhibició d'estelades, però pel que sembla tot plegat va ser rotund. A més, em va semblar que aquesta vegada, durant el partit, els crits d'"Independència" i de "Visca el Barça i visca Catalunya" van ressonar amb més força que mai. La UEFA ha paralitzat momentàniament les sancions perquè veu que la cosa ha sortit de mare i que l'ha vessada de ple, però no ens va voler estalviar la humiliació de la presència pomposa d'uns senyors que ho fotografiaven i ho gravaven tot com si a l'estadi s'estigués produint un crim. La UEFA, el TC i totes les sigles del món, però, han de saber que han topat amb un poble tossudament alçat perquè l'assisteix la raó de la dignitat.

Pel que fa al partit en si, una vegada més poca cosa a dir. Em continuo avorrint molt més del que m'agradaria amb els partits del Barça, però igualment em sento orgullós i esperançat que el joc anirà millorant reforçat pels resultats. Una llàstima la lesió d'un altre migcampista, ara Rakitic, que ens complica encara més l'alineació del Bernabéu. I magnífic el paper de Neymar (i de Suárez) en el lideratge d'aquest equip orfe de Messi. El brasiler encara és jove, i tendeix a focalitzar el seu talent en el driblatge i la superació de línies de passada, i segurament això explica aquest joc poc amic del mig del camp que no ens acaba de convèncer. Però això es corregirà quan Messi i la seva privilegiada visió del joc tornin, i hi haurem guanyat un Neymar més madur i una davantera, per tant, encara més letal. Mentrestant, l'equip ha demostrat que pot sobreviure sense l'argentí i que aquest serà la cirereta d'un pastís que tenim moltes ganes de devorar.

Comentaris (3)05-11-2015 23:08:03

Cinema: "Retrato de una dama"; i futbol: Getafe 0 - Barça 2

L'altre dia, a propòsit de "Segon origen", parlava sobre la qüestió de les adaptacions cinematogràfiques d'èxits o clàssics literaris. No voldria que s'interpretés malament el que volia dir quan em queixava de la tendència actual a reinventar-se les històries. No expressava amb això que el respecte al text hagués de ser total: l'adaptador té el dret, i gairebé l'obligació creativa, de proposar alguna cosa nova, algun matís de context que enriqueixi el material original o que si més no n'aporti una visió personal o diferent. Per exemple, Baz Luhrmann va fer una versió iconoclasta però molt plausible del "Romeo i Julieta" de Shakespeare. Del que em queixava és d'aquell guionista que inventa una història nova, que en canvia el final. Perquè aleshores és millor no citar l'obra original com a referència, perquè se n'ha pervertit l'essència. Pensava en tot això mentre veia dissabte "Retrato de una dama", de Jane Campion, basada en la novel·la de Henry James. No he llegit la novel·la, però s'intueix respecte pel material original, pels diàlegs, pels personatges. Campion simplement hi posa la signatura en detalls en la posada en escena, no sempre encertats, però que si més no reivindiquen la seva condició d'autora sense menystenir el clàssic que té a les mans. El resultat és una pel·lícula que no és brillant, però sí honesta. I queda per a la reflexió la seqüència inicial, protagonitzada per dones contemporànies, en què es posa de manifest la lectura profundament feminista de Campion i que obliga l'espectador a buscar-ne el sentit: són deutores de dones com la protagonista, sempre debatent-se entre el desig eròtic i el desig d'independència personal respecte del mascle? Són més lliures, en una societat en què la violència de gènere continua volent deixar ben clar qui mana? Han avançat aquestes dones en els seus drets? I, d'altra banda, una qüestió tan aparentment secundària com el càsting pot respondre a decisions ben subtils: la tria de John Malkovich per al complot malèvol emparenta inevitablement aquesta pel·lícula amb "Les amistats perilloses" de Stephen Frears.

Pel que fa al Barça, no vaig poder veure el partit, però la recerca d'un resum em va portar a uns quants descobriments al·lucinants. En primer lloc, que TV3 no tingui els drets de les imatges ni per fer un resum, fet que em va portar a les clavegueres de la televisió pública espanyola, on vaig poder continuar al·lucinant. D'entrada, perquè els va portar més estona comentar la ximpleria de la celebració del Halloween dels jugadors del Barça al camp del Getafe que no pas comentar i resumir el partit en si (imatge impagable la de la primera assistència de Sergi Roberto, que si l'arriba a fer Messi n'estaríem parlant durant tres anys). Però, sobretot, per les crítiques desproporcionades que aquesta criaturada va provocar: crec que va sobrar la irrupció en plena zona mixta del Getafe (ja n'han demanat disculpes), però ja se'ls crucificava per haver-se fet una simple foto al vestidor. No fem mai res bé. Per acabar-ho d'adobar, un pseudoperiodista madridista molt trist no parava de repetir la vella cançó coneguda que el Barça no havia tingut ningú al davant, com si la resistència del Las Palmas al Bernabéu hagués estat heroica. En fi. A mi el que em sembla és que el Barça està sortint prou airós d'un moment conjuntural molt delicat, i que quan disposi de més artilleria pot tornar a ser temible. Ja s'ho trobaran.

Comentaris (3)02-11-2015 19:40:04