login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: balanç del 2016

Un rànquing un pèl estrany, el d'aquest any, amb moltes pel·lícules que podrien ser al top 10 i no hi són i viceversa, però al final cal decidir per petits detalls. I, un cop més, amb un podi de luxe, malgrat que enmig de pel·lícules molt potents hagi optat per una primera classificada amb format d'obra menor i potser no del tot rodona, però en un any de pel·lícules metafòriques aquesta és, juntament amb la tercera, la que més ha aconseguit estimular el meu cervell i emocionar-me a parts iguals. La segona? Simplement, una lliçó de cinema. I la resta? Hi haurà opinions per a tots els gustos. De manera que som-hi: aquestes són les 41 pel·lícules vistes aquest any en una sala de cinema per ordre de preferències.

1. LA HABITACIÓN

2. LOS ODIOSOS OCHO

3. LA LLEGADA

4. Elle

5. Train to Busan

6. Más allá de las montañas

7. Corazón gigante

8. Carol

9. La juventud

10. Espías desde el cielo

11. Captain Fantastic

12. Café society

13. Sully

14. Triple 9

15. Animales nocturnos

16. No respires

17. El puente de los espías

18: Sparrows

19. Orgullo + prejuicio + zombis

20. Los exámenes

21. Melanie, the girl with all the gifts

22. La invitación

23. Mustang

24. Después de nosotros

25. Nuestra hermana pequeña

26. ¡Ave, César!

27. Todos queremos algo

28: Isla bonita

29. El porvenir

30. La bruja

31. The neon demon

32. Trumbo

33. Calle Cloverfield 10

34. Batman VS Superman

35. Lake Bodom

36. Star Trek: más allá

37. El renacido

38. El desafío

39. Escuadrón suicida

40. Sweet sweet lonely girl

41. Tres recuerdos de mi juventud

Comentaris (3)27-12-2016 14:13:58

Futbol: Barça 7 - Hèrcules 0

L'enfocament de les primeres eliminatòries de copa per part de Luis Enrique és clar i contundent. Deixa a casa (o de vacances) les primeres espases, es guarda algun roc a la faixa a la banqueta i deixa que els jugadors menys habituals facin la resta (aquesta vegada, sense jugadors del filial). Un missatge rotund i ambivalent alhora cap a la segona unitat: els deixa clara la seva condició d'equip B (excepció feta de Gomes i Mascherano/Umtiti) però alhora els transmet que confia plenament en ells per solucionar la papereta. Aquests jugadors tenen ara com ara un paper una mica galdós: han de jugar aquesta mena de partits estranys sabent que, quan arribi el moment de recollir-ne els fruits i avancin les eliminatòries, probablement perdran protagonisme (excepte segurament Cillessen). I, amb tot, només calia veure les cares dels blaugrana per veure la professionalitat amb què es van prendre l'enfrontament: la concentració de Rafinha, la intensitat de Denis... parlen molt bé d'ells. En aquest sentit, fereix especialment la situació de Rakitic, que ara necessita remuntar però conscient que és més difícil brillar sense la companyia dels titulars. El croat és un gran professional que va saber acceptar el seu rol sacrificat a l'onze en detriment de la condició d'estrella amb què arribava provinent del Sevilla. Però ara mateix amb Gomes (i en menor mesura Denis) sembla que ha perdut terreny. Amb el portuguès es va muntar un rebombori absurd a propòsit de la seva absència contra l'Espanyol quan la cosa estava clara: feia molts partits seguits que jugava i contra l'Hèrcules Luis Enrique el necessitava per donar descans a Busquets en la posició de pivot, de manera que era lògic que descansés contra els periquitos. Finalment, capítol a part mereix Mascherano, a qui no només no cauen els anells per disputar partits com el d'ahir sinó que és incapaç de jugar sense els cinc sentits posats al terreny de joc: impagable el moment en què el pobre Digne està entusiasmat per haver acabat d'obrir la llauna amb el seu primer gol com a blaugrana i Mascherano li talla la celebració avisant-lo que ha comès alguna errada tàctica... Un luxe per a qualsevol entrenador.

Per tot plegat, plantejament intel·ligent per molt que a vegades pugui ser inquietant quan l'eliminatòria no està resolta: que juguin els més necessitats de minuts, que hi posaran més cor i cap que les estrelles. El Barça va fer un partit solvent, i si la primera part va costar va ser perquè els equips petits prefereixen (amb lògica i orgull) venir al Camp Nou a competir més que no pas a divertir-se. Va ser qüestió de posar-hi paciència a la recerca d'espais i acabar recollint el gol com fruita madura: quan insisteixes, i els jugadors estan junts, el rival acaba reculant tant que el gol pot acabar arribant gairebé per accident. A partir d'aquí, a la segona part l'Hèrcules es va fondre físicament, el partit es va obrir i va començar el festival.

I, per acabar, reflexió aquest cop a favor d'aquesta controvertida directiva (al cèsar el que és del cèsar): gran idea, això de la jornada del soci solidari en la tornada dels setzens de copa. Tothom hi surt guanyant, i el Camp Nou fa goig. Quan una junta millor que aquesta prengui el relleu, que no desfaci perquè sí les poques coses que s'hagin fet bé.

Comentaris (1)22-12-2016 20:28:17

Futbol: Barça 4 - Espanyol 1

Hi ha dies que no cal trencar-s'hi gaire el cap. Fa setmanes que ens trobem en el debat sobre el joc de l'equip, de si a vegades som massa verticals o a vegades massa parsimoniosos, del perfil que han de tenir els interiors, de la distància entre línies, del paper dels laterals... I és un debat saludable, que ben encarat i sense dogmatismes només pot fer progressar l'equip. Però hi ha dies que el futbol se simplifica: vas 1-0, la primera part ha estat bona però intermitent, la segona està essent més aviat ensopidota i com a espectador et mous entre l'avorriment i el neguit per un resultat massa curt. I aleshores apareix Ell. L'únic, l'inimitable, l'extraordinari Leo Messi. Tenim tanta sort de veure'l jugar cada setmana i que, a sobre, ho faci amb el nostre equip! I ja ho sé: moltes vegades he dit que no m'agrada que tots els èxits de l'equip es focalitzin només en l'argentí, i ho continuo pensant. Però hi ha dies que tant és tot, tant és a què juguem; hi ha dies que guanyem perquè sí, perquè tenim Messi i perquè a Messi li dóna la gana. L'exhibició de la segona part d'ahir és absolutament extraterrestre, i el més increïble és que ho hem acabat trobant normal. Ahir Messi tot solet, amb el permís d'uns excelsos Iniesta i Luis Suárez, va devorar tots els periquitos que se li van posar al davant. La cara de l'entrenador de l'Espanyol ho deia tot: quin sistema pots idear per aturar això? Que la salut (i aquesta incerta directiva) ens el conservi molts anys!

Per això, perquè el partit no va tenir més història que la que Messi va voler, avui val la pena aturar-se a parlar un moment d'una cosa menys agradable. Es tracta de la tristament famosa grada d'animació. Ahir vaig tornar a sentir vergonya aliena d'aquesta part (petita i poc representativa) de la nostra afició. Esperava no haver-ne de tornar a sentir, però ja feia setmanes que es veia venir, i el pitjor (espero equivocar-me) pot estar per arribar si no es rectifica. Sé de què parlo perquè durant una època vaig viure partits a la graderia amb aquests sectors, i fins i tot lamento dir que a vegades em vaig deixar portar pels seus càntics, però aviat vaig veure que alguna cosa no anava a l'hora. A aquesta gent tant se'ls en dóna el que faci l'equip (de fet, moltes vegades segueixen el partit d'esquena, amb actitud desafiant cap a la resta de la graderia), i es limiten a deixar anar per la boca tota la ràbia acumulada en la seva buida existència. A Luis Enrique li agraden perquè criden el seu nom i perquè, certament, fan caliu. Però a vegades cal preguntar-se a quin preu. Jo sóc el primer que he criticat moltes vegades el caràcter reactiu del públic del Camp Nou, però té més sentit aquesta actitud que cantar sense solta ni volta independentment del que passi al camp. Sobretot quan els càntics comencen a agafar caires insultants, com ahir. Per molt malament que ens caigui l'Espanyol (a mi, molt), i per molts exabruptes que puguem llançar a la tele des de casa cap als seus jugadors (l'any passat, jo uns quants), quan es va a un camp de futbol es va a animar el teu equip i no a insultar els altres. Els culers hi hauríem de ser especialment sensibles, tenint en compte com ens insulten a gairebé tots els estadis de primera. I, si llavors ho trobem malament, apliquem-nos-ho i no ens rebaixem al seu nivell: el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. I capítol a part mereixen les pancartes, amb l'agreujant que aquestes necessiten el vistiplau del club. “Orgull de Barcelona”: es pot ser més burro i més excloent? Cal que tinguem amb l'Espanyol la mateixa actitud de condescendència que tan lamentable trobem quan l'apliquen els ultres madridistes a l'Atlético? Tan difícil és no barrejar la rivalitat amb la mala educació? I de pancartes, pel que sembla, n'hi havia de pitjors. Aquesta directiva ha decidit desfer totes les coses bones que va fer la directiva anterior, però concretament aquesta decisió (haver readmès els ultres a l'Estadi) li pot acabar esclatant a la cara. Sort que Messi (ai, ai, ai, aquesta renovació en mans d'aquesta gent) i l'equip els tapen les vergonyes i mantenen la nostra dignitat.

Comentaris (5)19-12-2016 23:24:46

Futbol: Osasuna 0 - Barça 3; i cinema: "Las bicicletas son para el verano"

Magnífica posada en escena del Barça dissabte al camp de l'Osasuna. Definitivament, tothom sembla haver entès que el retorn a l'estil és el millor camí cap a l'èxit, i dissabte l'equip es va aplicar en aquest sentit. A Luis Enrique, pel que sembla, tot aquest debat sobre l'estil el posa molt nerviós, però l'asturià hauria d'entendre que l'autocrítica, si és constructiva, pot acabar essent molt més productiva i beneficiosa que l'autoengany de viure instal·lat en un món de somni irreal que és producte només de la fortuna en què viuen altres. El temps, n'estic convençut, posarà cadascú al seu lloc. N'hi va haver prou amb el detall tàctic de tornar a situar Busquets entre els centrals en la sortida de la pilota i allargar d'aquesta manera els laterals. Fent-ho així, equip més juntet i tot més ordenat i polit. I tocar i tocar, i jugar de manera posicional. Només queda el dubte de si amb el retorn d'Iniesta n'hi ha prou o si quan reaparegui Neymar tornarem a ser verticals i vertiginosos sense sentit. Sigui com sigui, dissabte el Barça va trobar l'equilibri perfecte en el seu joc: pausat i pacient en la construcció a la recerca d'espais, i mortalment accelerador en els metres finals. Aquest era el perfil propi del Luis Enrique del triplet i així va assaltar el Barça el Bernabéu la temporada passada amb un contundent 0-4. Aquest és el camí. I això que a la primera part semblava que la malastrugança en la lliga ens continuava perseguint, ja que malgrat jugar com els àngels no hi havia manera de perforar la porteria contrària. Què es pot fer quan ho estàs fent tot bé i la pilota no vol entrar? Doncs tenir paciència, creure en el que fas i insistir, insistir i insistir. I, curiosament, a la segona part, en què el Barça va ser molt més intermitent, va ser quan va aconseguir marcar (Suárez va obrir la llauna es veu que en posició dubtosíssima, ja que pel que sembla podria ser que un pèl de la seva cella dreta estigués lleugerament per davant de la pilota en el moment de rebre la passada). Però Luis Enrique ho va explicar molt bé a la sala de premsa: els gols van arribar gràcies a la bona feina de la primera meitat, que va desgastar com una gota malaia les forces dels locals, i a més van ser producte del joc combinatiu (bé, excepte l'enèsima marcianada de Messi en el tercer). A partir del 0-2 l'Osasuna es va estirar a la desesperada, i l'equip va tenir el dilema de sempre: calmar les coses amb la possessió o accelerar i mirar d'aprofitar els espais. Poca importància tenia tot plegat ja. El partit era mort, tot i que encara hi va haver temps perquè Messi (el malfactor que va provocar de manera imperdonable l'educadíssima, com s'ha vist aquest cap de setmana, afició ultra del València en celebrar un gol) tingués un gest d'esportivitat malauradament insòlit en l'elit professional en reconèixer a l'àrbitre que no li havien fet una falta. Però, en fi, que l'alegria no va ser completa perquè al vespre en el partit del líder ens vam quedar amb la mel als llavis. Què es pot fer quan veus que la sort sempre està del costat de l'adversari? Doncs tenir paciència, creure en el que fas i insistir, insistir i insistir. A l'altra banda del pont aeri l'emperador va nu, i la fortuna no hi serà sempre per dir-li com d'elegant és el seu vestit.

Magnífica posada en escena també la realitzada al seu dia pel cineasta Jaime Chávarri de l'obra teatral de Fernando Fernán Gómez “Las bicicletas son para el verano”. Crònica costumista, angoixant i malgrat tot vitalista de la guerra civil espanyola, la pel·lícula mostra el conflicte entre les dues Espanyes irreconciliables amb unes quantes seqüències memorables: el pla seqüència de l'entrada del pare de família a la casa en el moment de l'esclat de la guerra, la quotidianitat amb què parlen els protagonistes quan es dirigeixen al refugi en ple atac aeri, la candorosa (i perniciosa, com ens pot passar ara i aquí) visió utòpica i revolucionària de part dels combatents, el desconcert moral de la societat civil que es troba enmig de la disputa personificada en una àvia que és una persona d'ordre però que celebra emborratxant-se amb anís que gràcies a la victòria temporal del republicanisme a Madrid podrà divorciar-se del seu home, la dona que rep esperançada l'arribada de la pau quan en realitat el que ha arribat és la humiliació, l'humor devastador de la seqüència de les llenties... Tot, presidit sempre per uns diàlegs brillants i enginyosos i una frescor que per a si voldrien moltes pel·lícules d'ara. I la bicicleta, símbol de la supervivència en el clàssic de Vittorio de Sica, esdevé aquí metonímia d'un estiu metafòric que qui sap quan tornarà.

Comentaris (1)13-12-2016 01:07:46

Cinema: "Animales nocturnos"

La publicitat presentava “Animales nocturnos” com un thriller elegant, i així acaba essent. Però segurament per això desconcerta tant el seu pròleg. “Animales nocturnos” té un començament certament provocador, fins diria que desagradable, que té continuïtat en uns primers minuts que són un festival de la buidor. Un cop vista, amb plaer, la pel·lícula completa, s'entén tot: es diria que el director, el dissenyador Tom Ford, posa tota la carn a la graella i aconsegueix en deu minuts retratar molt millor la vacuïtat de l'èxit que tota “The neon demon” sencera. L'objectiu: accentuar la sensació d'estafa que deu sentir la protagonista al voltant de la seva vida.

“Animales nocturnos” és una pel·lícula valenta, que aconsegueix el miracle de fer funcionar una estructura que combina dos (de fet, tres) plans narratius diferents de manera enlluernadora, gens impostada (a diferència d'altres films que han jugat aquesta carta, com ara posem per cas la decebedora “El peso del agua”, de Kathryn Bigelow). De fet, l'estructura narrativa, juntament amb una excel·lent posada en escena, és el gran mèrit d'un film que en realitat presenta dues històries que per separat no passarien de convencionals.

Bé: sense oblidar la colossal actuació de dos intèrprets meravellosos. Jake Gyllenhaal i Amy Adams estan senzillament immensos. I és igual haver-los hagut de veure en versió doblada, perquè ho transmeten tot amb una mirada. Prou ingredients per valorar aquesta notable pel·lícula sobre les oportunitats perdudes, sobre la pressió de les expectatives de la masculinitat, sobre la creació artística i sobre el plaer i l'impacte que ens provoquen les bones històries.

Comentaris (1)09-12-2016 12:47:55

Futbol: Barça 4 - Borussia M. 0

En el meu comentari sobre el Barça-Madrid, vaig intentar fer una anàlisi que no fos només passional. Però la ferida encara era oberta i, malgrat les hores transcorregudes, la bilis s'imposava al seny. És curiós com una cosa tan aleatòria com un resultat o un altre (va venir d'un minut) pot determinar tant les sensacions i provocar que l'esperança deixi lloc a la desolació. En aquest sentit, el partit d'ahir (un luxe deliciós poder veure una última jornada de la fase de grups de la Champions sense patiments) em va ajudar a posar les coses una mica més en perspectiva.

Segur que a Turan i a Gomes no els falta actitud. Si de cas, una mica d'adaptació. Amb el turc ja ha quedat clar (ahir, la confirmació) que amb l'esquema del Barça juga millor al davant que al mig del camp, i dissabte a Pamplona el més probable és que tingui una altra oportunitat. Pel que fa al portuguès, ahir em va encantar a la posició de Busquets. I, certament, pel que fa a disciplina tàctica i compromís defensiu, no se li pot retreure res; però em desespera la seva falta d'ambició amb la pilota als peus. Ahir, en canvi, desinhibit i sense pressió, va lluir com a mig centre i es va mostrar com el recanvi ideal de Sergio. És evident que ara no ens hem d'emocionar, perquè el partit d'ahir era una costellada amb públic, però haver vist també la millor versió d'Aleix Vidal i un Denis deixat anar acaba de contribuir a la sensació que, aquesta vegada sí, el fons d'armari finalment funciona. El partit d'ahir, intranscendent a nivell esportiu, va ser molt important anímicament per a tots aquells que el van protagonitzar, i l'equip en pot sortir reforçat. Fins i tot Alcácer, que gairebé no va fer res, per fi va inaugurar la seva estadística amb una assistència.

Contra el Madrid va quedar clara una cosa, confirmada ahir: si ataques bé, defenses bé; i si ataques malament, defenses malament. Cal celebrar com una gran notícia el retorn al futbol posicional i esperar que tingui continuïtat. Dissabte vam prendre mal perquè, per primera vegada en aquesta lliga, matemàticament vam deixar de dependre de nosaltres mateixos. Però anirem cap amunt, i la sort no es pot quedar sempre al mateix bàndol. Potser perdrem aquesta lliga, però no la regalarem. I a la Champions, s'admeten apostes: jo crec que ja podríem anar fent la maleta cap a Munic.

PD: per si algú ho considera just i necessari: http://www.casanostracasavostra.cat/signaelmanifest

Comentaris (1)07-12-2016 21:42:48

Futbol: Barça 1 - Madrid 1; i cinema: "Los exámenes" i "Un dios salvaje"

No ve gens de gust parlar del clàssic de dissabte passat, la veritat. Però farem l'esforç. Hi ha tres maneres d'enfocar l'anàlisi d'aquest partit: el punt de vista passional, el racional i el físic. Des del punt de vista passional, la decepció és rotunda. Decepció pel joc desplegat per l'equip la major part del partit, per la falta de compromís de jugadors com ara Gomes o Turan (o potser és que realment no en saben més), per la reculada injustificable dels últims deu minuts i, és clar, per la plantofada en tota la cara que va suposar el gol en l'últim minut de l'etern rival. El punt de vista passional també inclou maleir-ho tot per la sort inacabable del Madrid de Zidane, i una certa sensació d'orgull malgrat tot de veure com es van buidar al camp jugadors com ara Alba, Busquets o Rakitic. L'anàlisi racional es fa difícil, però hi ha coses que costen d'entendre. Costa d'entendre l'absència en l'onze inicial d'Iniesta, perquè realment amb ell al camp el joc de l'equip va fer un gir com un mitjó (tot i que sempre quedarà el dubte de si als millors minuts del Barça, basats en el control i la possessió, no hi va ajudar també el fet que l'entrada del manxec coincidís amb el moment d'haver-se acabat d'avançar en el resultat i, per tant, d'alliberar-se de l'ansietat). Costa d'entendre que, si Andrés no ha de jugar, s'aposti per André (Gomes), que no deixa de demostrar la seva mediocritat partit rere partit, quan es disposa d'opcions molt més sòlides i creatives com ara Rafinha o sobretot Denis. Costa d'entendre que a aquest equip li costi tant gestionar els temps del partit, que tan sovint es precipiti (Neymar és incapaç de fer una passada enrere per assegurar) i que acabi tancant-se absurdament a l'àrea pròpia quan té el rival collat. Costa d'entendre que es canviï Rakitic quan el croat estava essent imprescindible en les ajudes a Roberto per frenar Marcelo i Cristiano... Però això ens porta al darrer punt: el físic. És a dir, com el desconeixement de l'estat físic dels jugadors invalida en gran part totes les anàlisis anteriors. És possible que Iniesta no estigués en condicions de ser titular. És possible que Rakitic necessités el canvi perquè estigués fos. És possible que l'equip notés tant el cansament d'una primera part de trinxera que reculés al final inevitablement. Poca cosa es pot retreure a l'equip. No em va agradar que Piqué posés l'accent a Anoeta en l'actitud de l'equip. En primer lloc perquè a vegades Piqué parla de l'equip com si ell no en formés part. I en segon lloc perquè a aquest equip (portuguès i turc al marge) no li falta actitud. Li falta futbol. Cal quedar-se amb la bona primera mitja hora de la segona part que es va fer. Cal quedar-se amb la recuperació de la pressió i la intensitat. El Madrid, amb això últim en fa prou. A nosaltres, tothom (la realitat, els mitjans, nosaltres mateixos) ens demana més. Toca creure en aquest grup, serrar les dents i creuar els dits, perquè Zidane no pot tenir sort eternament.

Per curar-nos les ferides, una altra vegada cal recórrer al bon cinema. Aquest cap de setmana, dues pel·lícules (una al cinema i l'altra a casa) amb el denominador comú de girar al voltant de la paternitat, malgrat que totes dues tenen també diverses capes d'anàlisi. “Los exámenes”, de l'excel·lent cineasta romanès Cristian Mungiu, no té la brillantor de les extraordinàries “Cuatro meses, tres semanas, dos días” i “Más allá de las colinas”, però és igualment interessant. Mungiu munta una història en què la seva habitual arquitectura formal basada en els plans seqüència es fa més invisible a causa d'un major dinamisme, i cedeix tot el protagonisme als personatges i les seves raons. En especial la d'un pare coratge sobre el qual l'espectador moltes vegades no sap què pensar. Una primera capa d'anàlisi és local: Mungiu denuncia (i li surt un film molt semblant, però amb un plantejament ètic invers, a “Madre e hijo”, del també romanès Calin Peter Netzer) la corrupció omnipresent al seu país. Però la pel·lícula té també un abast universal, i formula un interrogant de difícil resposta: com es pot imposar allò que és correcte sense fer quelcom que no ho sigui? Aquesta cerebral pel·lícula, que utilitza de manera increïble el fora de camp (en què hi deixa no només l'agressió sexual que ho determina tot, sinó fins i tot la reacció del pare en rebre la trucada telefònica, així com l'avortament que va ser la temàtica central de “Cuatro meses...”), es clou amb una fotografia que també ens interroga, ja sigui a nivell local o global: serà capaç la nova generació de canviar les coses?

D'altra banda, “Un dios salvaje” és la posada en escena cinematogràfica per part de Roman Polanski de l'obra de la dramaturga Yasmina Reza, per mi molt més punyent aquí que no pas a “Art”. El primer nivell d'anàlisi porta a una reflexió sobre l'absurditat dels plantejaments moderns de la paternitat. Els pares pretenen tenir els seus fills tancats en una bombolla de sobreprotecció, sense adonar-se que així els inhabiliten per a la vida real. Però el guió va molt més enllà: els pares projecten les seves frustracions en el cas de la baralla entre els fills, i així la dialèctica passa per diferents fases com ara el contrast entre els ideals i la pròpia identitat, les crisis matrimonials o la guerra de sexes. En definitiva, una gran vomitada damunt l'ésser humà postmodern, i una àcida i nihilista reflexió al voltant de (no puc evitar expressar-ho així) el desconcert de la societat contemporània.

Comentaris (3)06-12-2016 02:32:10

Futbol: Hèrcules 1 - Barça 1

En una entrevista, qüestionat per la seva prodigiosa capacitat golejadora, Luis Suárez afirmava que el mèrit era del col·lectiu i que ell jugava en un equip en què tothom la tocava com els àngels i ell només tenia la missió d'empènyer la pilota a dins. Evidentment, l'uruguaià exagerava, però no deixa de ser simptomàtic que es trobi en una certa sequera justament ara que l'equip passa per una crisi de joc caracteritzada per la renúncia al mig del camp. Pensava això mentre veia ahir el partit contra l'Hèrcules, perquè (malgrat un notable ensopiment) em va agradar veure que tornàvem a apostar pel joc de posició. M'imaginava l'equip fent això amb els titulars i amb Suárez en punta, i pensava que si tornem a jugar així (amb migcampistes com ara Denis, Iniesta o Rakitic és ben possible) és difícil que algú ens aturi. I si ens pressionen a dalt, possessió i possessió, encara que impliqui algun risc. El trident és fantàstic per culminar el joc col·lectiu, però (de la mateixa manera que mai m'ha agradat que s'emporti tots els mèrits) no li podem demanar sempre que es busqui la vida des de la generació del no-res. Suárez ha deixat de marcar gols pel mateix motiu que Busquets ha deixat de jugar bé: perquè l'equip no està junt, perquè hi ha massa distància entre línies. I això no vol dir que sigui purista: benvingut sigui el contraatac com a ampliació de recursos, però el que no es pot fer és acceptar la pilotada llarga i la jugada individual com a sistema. Per això m'agradaria valorar el joc posicional d'ahir, per molt pla que fos, com un nou començament: no hi ha cap motiu per deixar d'apostar per aquest plantejament quan es disposi del trident, per molt bo que aquest sigui amb espais.

Elaboro tota aquesta complicada teoria per mirar de trobar alguna cosa positiva a l'inoportú partit d'ahir, el resultat del qual no ha ajudat a res més que a acabar de deprimir la parròquia blaugrana davant la proximitat del clàssic. Evidentment, ahir es va tornar a posar de manifest que això del fons d'armari ja no s'ho creu ningú (amb Umtiti i Denis com a honroses excepcions, però amb molts altres que s'haurien de fer mirar partits com aquest). Però no tot van ser males notícies: el planter va donar senyals de vida, especialment per part d'un brillant (i no només pel gol) Carles Aleñà i també pel descarat davanter Cardona. El gran rival ja és aquí, i no hem d'abaixar el cap sinó aguantar-li la mirada. En el fons ja m'agrada que vinguin una mica crescudets. Tal com estem ara, i tot i que la incorporació d'Iniesta ajudarà moltíssim, el Madrid podria posar-nos en problemes si ens pressionés amunt. Però no crec que ho faci, ja que Zidane té d'entrenador el que jo de perruquera i dubto que vulgui assumir riscos. I si juguem a l'atac posicional... Ja ho sé, sembla el conte de la lletera, i vés a saber si al final no va tot al revés i és una cercavila jugada a l'intercanvi de cops (en què tots dos equips tenen prou potencial). Només penso en veu alta, perquè necessito ser optimista, encara que em pugui suposar un esforç força gran sentir-m'hi.

Comentaris (1)01-12-2016 23:57:50